Q U A R T A L E C T U R A D EL L E N G U A C A T A L A N A

EL POC SABER DE LA DONZELLA

Definitivament, el baró Dennisson havia criat una damisel·la qui, lluny d’haver vist el món per un forat, no hi veia més enllà del nas. La seva filla havia anat a les millors escoles i liceus de París, però no

guipava absolutament res. Era fina, gràcil i delicada, d’acord, una jove donzella amb una pell finíssima,

gairebé de seda, desitjada per tots els nobles pretendents de la França més adinerada... Però no

s’adonava de què anava la pel·lícula. Ras i curt, era més tòtila que feta per encàrrec. Ella afirmava que

sabia moltes coses, però no sabia de la missa ni la meitat. No sabia res!

El baró Dennisson s’havia ficat de peus a la galleda, havia comès una imprudència quan, un bon

dia, decidí contractar els serveis del cèlebre professor Ramonieu, un conegut educador de la capital

francesa qui, segons deien, explicava de meravella. Les males veus comentaven, però, també, que el

professor era un autèntic pallús, un home miop, tartamut, guerxo i amb una cama vint centímetres més

curta que l’altra. Amb tot, però, el baró n’havia contractat els serveis per tal que convertís la delicada

Andreâme en una gran estudiant i erudita, algú que pogués arribar a entrar a la famosa Sorbona de París,

una universitat de referència.

Després de deu anys d’intenses i inacabables classes amb el Ramonieu, l’Andreâme només havia

aconseguit aprendre a comptar de l’u al cent, a identificar els noms i a saber on estava París dins el mapa

d’Europa. Res més. A la Sorbona hi va fer el ridícul. Un nou fracàs al currículum del professor Ramonieu.

L’Andreâme era una jove arrogant que sempre tractava els seus pretendents amb suficiència, fredament.

Quan un jove intel·lectual se li apropava, l’Andreâme només feia tres preguntes emfàticament i amb

gosadia: <<Quants diners hi tens, al banc central?>>; <<Vius en una casa senyorial?>>; <<Tens servents

que em puguin fer tota la feina si em caso amb tu?>>. Davant d’aquestes qüestions, els joves pretendents

fugien, lògicament, esperitats. El sarcasme i la burla eren l’especialitat de la donzella, qui deixava sempre

en ridícul els pobres desgraciats que trucaven a la porta del palauet del baró.

Cert dia en què la primavera començava a guaitar pels camps de la bella França, va recalar prop

dels dominis del baró Dennisson un peregrí berber que venia de molt lluny. L’home era un individu

enigmàtic però d’aparença impressionant: alt i robust, tenia unes faccions esculpides per la sorra i la calor

del desert dibuixades sobre una pell bruna increïblement lluent. Aquell rodamón assegurava que procedia

de l’inhòspit desert del Sàhara i que, rumb a la llunyana Rússia, havia fet cap per casualitat a París –ciutat

marcada dins el seu camí-. L’home trucà a la porta del palau Dennisson tot cercant uns quants queviures.

En aquell moment, el baró s’havia allitat, complint així amb la rutinària migdiada diària dels rics, però no

succeí el mateix amb l’Andreâme qui, espieta rere la finestra, havia baixat cames ajudeu-me per tal de fer

les tres preguntes de rigor a aquell nou visitant. <<De ben segur –pensà ella- podré riure una estona amb

la cara d’aquest pobre perdut del desert>>.

El viatger es deia Joanhmed i no tenia pas la intenció de convertir-se en un estadant del palau del

baró Dennisson. Ell només volia un xic de menjar per tal de poder prosseguir el llarg camí, la seva

travessia. Amb tot, però, no desoí la proposta de la jove dama que tenia al davant i decidí de respondre les

tres preguntes que li formulà. El peregrí assegurà que tenia or al banc, deu palaus en diferents oasis del

desert i centenars de servents que gustosament li farien tota la feina a l’Andreâme.

La jove damisel·la, un cap buit i ple de pardals, caigué desfeta als peus d’en Joanhmed.

Immediatament volgué casar-se amb ell.

L’intel·ligent viatger, sabedor que les tres preguntes formulades per la jove dama no eren res més

que un intent de fer-li la burla, li respongué que es casaria amb ella gustosament però que, abans, com a

compensació a les qüestions formulades, ella havia de resoldre un senzill enigma. L’Andreâme, per tal de

no quedar en evidència, li digué a en Joanhmed que havia estudiat a la millor universitat de París i que, en

conseqüència, no tindria cap mena de problema a l’hora de resoldre qualsevol enigma aparentment

irresoluble.

Així, en Joanhmed disparà: <<Em casaré amb tu si ets capaç de dir-me com t’ho faries per extreure el vi d’una ampolla plena fins la meitat sense treure el suro ni trencar l’ampolla>>. <<Si ets

capaç de resoldre la qüestió em casaré amb tu i heretaràs totes les meves riqueses; en cas contrari,

seguiré la meva ruta amb el vi que m’hauràs posat dins l’ampolla>>.

Dit i fet. En Joanhmed li donà l’ampolla buida que portava a la motxilla a l’Andreâme i la noia l’omplí

de vi caríssim fins a la meitat. Un cop completada l’operació, el viatger tapà l’ampolla amb el suro i deixà el

recipient a les mans de la donzella.

L’Andreâme, confiada i segura de les seves possibilitats (no oblidem que havia “estudiat” a la

Sorbona), mirà i remirà l’ampolla buscant la forma més adequada d’extreure’n el contingut. Se la mirà i

remirà per dalt, per baix i també de costat... I res! Tants anys amb el professor Ramonieu i no era capaç de

resoldre aquell enigma aparentment tan senzill. Dissortadament, la damisel·la hagué de renunciar a les

seves aspiracions. Per primer cop, no podria gaudir fent la burla a un dels seus pretendents. Per primer

cop, el seu raonament escàs quedaria en evidència.

Finalment, es donà per vençuda. Sense massa ganes, l’Andreâme li retornà el recipient al viatger. Al

seu torn, en Joanhmed li donà les gràcies i, preparant ja la seva motxilla per tal de partir immediatament

cap a Rússia, simplement empenyé el tap de suro amb el dit cap a l’interior de l’ampolla. Així, sense

trencar el recipient ni treure’n el tap, feu un glop del vi deliciós i digué a l’Andreâme: <<Arrevoire,

mademoiselle...>>

---------------------------------------------------------------------