TERCERA LECTURA DE LLENGUA CATALANA

L A L L A R G A B A R B A D E L A M A R T U

A l’interior de la cova de l’àvia Martu, la Júlia i la Andrea van començar a reptar animosament. S’havien escapolit d’aquella salvatgina que les havia estat perseguint sense treva des de la base de la

muntanya. Assaltades per la por i envaïdes per una intensa sensació de pànic, les dues sosines

prehistòriques havien llançat els trossos de carn que els pares els havien posat al sarró de pells per tal

d’aconseguir que la fera temperés una mica el seu instint depredador i no se les cruspís. Ara, s’havien

quedat sense viandes i l’estómac els estava reclamant la seva ració de cérvol fumat, però havien actuat

amb coherència: millor desfer-se dels trossos de carn que convertir-se en el sopar d’aquell linx enfurit...

L’indret era bell i, alhora, misteriosament tètric; una barreja d’afeblits rajos de llum (els que

aconseguien esmunyir-se per les escletxes de la roca) i d’ombres que dibuixaven formes impossibles

decoraven les parets de la gorja. Les dues sosines, literalment vestides de fang, s’arrossegaven a poc a

poc mirant d’arribar a un lloc o altre; lluitaven amb totes les seves forces per tal de trobar una sortida la

qual, tenint en compte l’estona que feia que es desplaçaven sense arribar a cap lloc, semblava impossible

de localitzar.

Desobeint els pares com era habitual, la Júlia havia decidit d’escapar-se del poblat aquell matí

perquè, tal i com afirmava ella, <<ja era hora de viure una aventura de les de veritat>>, de ser lliure i

prendre les pròpies decisions. La noia havia entrat de cop en la pubertat i, paral·lelament als canvis físics

que estava experimentant, havia començat a pensar de forma diferent... Per primer cop, els pares havien

deixat d’ésser els protectors i s’havien convertit en una espècie d’individus que li feien nosa. Segons la

Júlia, no li deixaven fer res, eren uns carques i sempre li estaven manant feina. Ella ja tenia xicot, un sosí

matusser i esdentegat que, però, era segons ella el més fort i bell dels adolescents del campament (Pirat

Capdetrons, es deia el jovencell). El pare de la Júlia no la deixava sortir amb en Pirat, i la noia n’estava ja

fins al capdamunt; arrufava el nas i protestava enèrgicament, però no se l’escoltaven. La cosina de la

Júlia, l’Andrea, també n’estava farta, dels pares. Adolescent com la seva cosina, l’Andrea havia proposat

d’escapar-se de casa plegades i fugir ben lluny. Innocents com eren i desconeixedores del terreny,

ambdues cosines havien grimpat tartera amunt anant a petar a la cova de l’àvia Martu, un lloc molt

perillós i prohibit d’on, segons els pares, ningú en tornava amb vida.

Ara, soles i desemparades, les noies, amb els colzes i els genolls pelats, suportant el fred de

l’estreta cova i amerades d’aigua (pel dessota hi corria una mena de rierol subterrani), començaven a

plorar...

- No ho aconseguirem, cosineta –digué l’Andrea mentre una llàgrima li rodolava galta avall -.

Morirem de gana, perdudes en algun punt d’aquesta galeria interminable!

- Sí... Crec que ens hem equivocat. Vam voler fer de valentes i mira... Hem acabat a la gola del llop!

–replicà la Júlia, amb un fil de veu gairebé imperceptible -. Com sempre, els pares tenien raó. Hem volgut

fer la nostra i les coses han anat malament. Els hauríem d’haver fet cas...

- Si pogués sortir d’aquest infern tornaria cames ajudeu-me al poblat i em llançaria directament als

braços de la mamà.

- I jo als del papà...

Les cosines començaven a ensumar la mort imminent dins la cova de l’àvia Martu. Després

arribaria l’oblit. Segurament serien devorades per alguna salvatgina que s’aventuraria a avançar per la

mateixa gorja on eren empesa per la flaire de carn en descomposició.

Quan ja gairebé havien optat per restar immòbils i deixar d’avançar la Júlia palpà, amb la punta

dels dits, quelcom amb una textura estranya. Gairebé vençuda pel cansament, no aconseguia d’esbrinar

què era, allò que les polpes dels dits tocaven... Semblava... Pèl!

Ràpidament, la noia recuperà part de les forces:

- Andrea! No t’ho creuràs pas! Acabo de palpar un manyoc de pèls! Pèls a dojo! Això vol dir que...

- Sí! Vol dir que acabes de trobar la punta de la barba de l’àvia Martu! Els meus pares m’han

explicat que, fa tres-cents anys, la Martu, l’anciana més respectada del poblat dels nostres

avantpassats, va haver de fugir a una cova perquè li havia començat a sortir pèl a la cara i els homes de

la tribu la volien matar. Si fem un càlcul ràpid, al llarg de tres-cents anys aquesta barba haurà crescut

molt! Els més vells del poblat asseguren que la Martu viu encara i és... Immortal!

- Així, doncs, què esperem? Seguim el camí de la barba fins arribar a trobar l’àvia Martu. Ella,

talment com hem fet nosaltres, fugí del poblat davant la pressió dels homes. Ella ens podrà entendre!

------------------------------------------------------