Bonaventura Carles Aribau

(Barcelona 1798-1862). Escriptor, economista i polític. De família menestral, estudià retòrica i poètica al seminari conciliar, i hidrostàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç. El 1815 fundà la Sociedad Filosófica i, dos anys després, publicà el seu primer, i únic, llibre de poemes (Ensayos poéticos). Amb el pare exiliat i la mare malalta, deixà els estudis per tal de treballar en el comerç. El 1820 col·laborà en la revolució liberal, i durant el trienni constitucional ingressà a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, es lliurà a la literatura i al periodisme i fou un dels fundadors d’El Europeo.

El 1823 inicià la seva carrera política com a secretari de la diputació de Lleida, però hagué d’abandonar-la ben aviat. Ultrapassat pels esdeveniments, el revolucionari del 1820 es confessà, el 1831 «amant de l’ordre» en una lletra adreçada al general Llauder i el 1843 felicità en vers al general Prim per la repressió que havia dirigit contra el moviment revolucionari català. Tan allunyat de les actituds revolucionàries com de les moderades, la seva activitat pública es desenrotllà en un terreny d’especialista.

El 1826 entrà a treballar a l’empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins asssolir un gran prestigi. El 1847 fou nomenat director general del tresor i, el 1850, vocal de la junta de duanes i aranzels; el 1852, director general de cases de moneda, mines i propietats de l’estat, i el 1857, secretari de la intendència de la reial casa i patrimoni. Arrelat a Madrid, s’havia anat desentenent dels problemes específics de Catalunya; cap al 1850 inicià un acostament, que s’accentuà a mesura que s’incrementà la lluita entre lliurecanvistes i proteccionistes fins a convertir-se en el veritable representant a la cort dels industrials catalans. Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per a morir-hi en la pobresa.

Liberal il·lustrat, Aribau comencà practicant una mena d’enciclopedisme que propugnava l’utilitarisme, el millorament moral i material de l’home, el progrés científic, etc., i que ben aviat canalitzà cap a l’economia sense desinteressar-se mai del món de la tecnologia. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o menys romàntics i intervingué en les primeres empreses encaminades a traduir Walter Scott i Alessandro Manzoni.

Fou redactor d’El Europeo, divulgà les ideees estètiques de Friedrich von Schiller, propulsà la fundació d’El Vapor i, sobretot, escriví un poema, "La Pàtria" (1833), que inicià, alhora, el romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la Renaixença.

Periodista i assagista, la seva obra escrita comprèn poemes, treballs de crítica literària i recerques històriques de temes econòmics. Bona part de la producció poètica restà inèdita en esborranys d’ús personal i àlbums privats o es troba escampada en diaris i revistes. Erudit en temes literaris, fundà i dirigí fins al volum XII la «Biblioteca de Autores Españoles»