F.S.M

1r ESO A

Ens divertim pensant

2

Hola, em presento, em dic F. S. M. i tinc tretze anys. Ara us explicaré una història que m’ha passat aquests últims dies de la meva vida.

L’altre dia, em vaig despertar, i vaig veure el llit plegable de sota el meu llit, estès al meu costat. Hi havia un ésser estirat i roncant molt fort sota els llençols. Li vaig preguntar a la meva mare què feia allò dins de la meva habitació i ella em va dir que només havia estès el llit perquè el volia netejar i que allà no hi havia ningú.

Quan la meva mare se’n va anar, vaig dir en veu alta: “ Què hi fas tu aquí? ”, tot i que creia que allò m’ho estava imaginant, que era un somni, però després, allò es va començar a definir, era un ésser humà, una persona que em va contestar: “ No ho sé, m’he despertat i aquí estava.” Anava vestit amb una camisa de color blau i la seva pell era bastant blanca; la primera cosa amb la que em vaig fixar, va ser la seva cara, era una guineu. Aquell ésser tenia un cos humà però un cap de guineu. Vaig pensar que era molt llest. Tenia uns ulls mig marrons o negres, que no paraven de brillar. El canell el tenia petit i hi duia una polsera de cuir, mig trencada de color negre. Jo sempre havia desitjat tenir-ne una com aquella, però nova. Aquell jove, semblava tenir la mateixa edat que jo; com uns dotze i a punt de fer tretze anys.

De mica en mica, em vaig donar compte que era el meu amic imaginari i que ningú el veia, era el meu amic imaginari. Quan tot es va anar aclarint, (un dia després), ell ja em comprenia, i ja sabia com em sentia.

Un bon dia, vam anar al cine per la tarda; quan vaig anar a comprar les entrades a les taquilles em van mirar malament perquè vaig demanar dues entrades. Un cop estàvem a dins, la pel·lícula estava a punt de començar, dos homes se’m van acostar i em van dir si aquell seient estava lliure, jo no sabia què dir perquè aquella era la butaca del meu amic invisible. Finalment, vaig dir que sí, que hi podia seure. Quan aquell senyor estava a punt d’esclafar el meu amic Pere,(segons m’havia dit quan el vaig conèixer), va desaparèixer i el vaig tornar a veure al cap d’uns instants sobre les meves cames. No pesava res.

Semblava que la pel·lícula i les crispetes li estaven agradant a en Pere. Feia una cara de felicitat… tenia un somriure d’orella a orella. Vaig trobar interessant anar acompanyat al cine. A la sortida vam poder comentar la pel·lícula. Tots dos estàvem d’acord en què el final era massa previsible i que ja es veia a venir. A mi em va agradar molt com actuava el protagonista i a en Pere li van impressionar els paisatges. Després de veure “Avatar” vam planejar tornar al cinema la propera setmana.

3

Després de la pel·lícula, en arribar a casa, ja era hora de sopar, li vaig oferir un tros de pa amb pernil ibèric i ell em va dir que no necessitava menjar per viure, ni dormir, ni anar al lavabo; que només era producte de la meva imaginació, que el vaig crear en un dels somnis que vaig tenir uns dies enrere. Va arribar l’hora d’anar a dormir, em vaig ficar entre els llençols i quan em vaig girar, ja no hi era, havia desaparegut, com abans al cinema.

En Pere era molt bon amic, sempre m’escoltava i em comprenia, m’acompanyava a tots els llocs i sempre tenia algú amb qui parlar i jugar a cartes, però hi havia alguna cosa en ell que jo no podia entendre, com s’ho feia per desaparèixer i tornar a aparèixer en algun lloc inesperadament, com tele transportar-se.

El dia després, vaig començar a pensar en què potser seria millor que li digués a algú això del Pere. Jo tenia por que la gent se’n rigués de mi. A més si a la persona a la que li explico no es sap callar, i si no el sé controlar, pot aparèixer en qualsevol assignatura i espantar-me; també pot ser que una altra persona tingui un altre amic invisible com jo. Si jo en tinc un, potser n’existeixen d’altres! Llavors vaig estar-me quasi tot el dia pensant amb allò i amb tot el pes que em trauria de sobre, i també totes les seves contres.

Al final del dia, vaig decidir fer una videotrucada amb “l’Skipe” (aplicació de videoconferències) al meu millor amic: en Joaquim Casadescoberta. Un cop va agafar la trucada i li vaig explicar tota la meva història, quan creia que l’havia escoltat i entès, es va posa a plorar. Li vaig preguntar a què venien aquelles llàgrimes i em va dir que ell també té un amic invisible, però que no el para de molestar i el fica en embolics. Ell, un dia qualsevol, després de veure la pel·lícula de “Solo en casa”, se’n va anar a dormir i somni rere somni.

El dia després al matí, hi havia un lladre d’aquella pel·lícula a dins de la seva habitació i justament li va passar el mateix que a mi, però amb una persona que no para de tocar-te els nassos. En Joaquim em va dir que també havia estat en aquesta situació i que només li va dir a un amic amb el que anaven junts des de p-2 i també n’havia parlat amb el seu pare (que l’entenia molt millor que la seva mare.). Així que s’anava fent tard, jo anava aprenent coses sobre els amics invisibles.

Quan vaig tornar a casa, li vaig explicar a en Pere tot el que m’havia dit el Joaquim i després vam anar a llegir un conte tots dos junts. Amb la seva veu dolça i la seva entonació que té per llegir, m’estava acostumant a llegir una mica abans d’anar a sopar. Gràcies a en Pere, vaig treure un excel·lent de

4

lectura en llengua catalana. Quan vaig ensenyar les notes als meus pares i als meus avis, li vaig donar una gran abraçada i li vaig dir que un cop comencessin les vacances de Nadal el convidaria a unes patates braves (encara que no servís de res gastar els diners amb menjar si a ell no li feia falta menjar!)

Va arribar el gran dia: començaven les vacances de Nadal, i tal com li vaig prometre a en Pere, vam anar a prendre unes patates braves a un bar amb l’excusa de què anava a dinar amb els meus amics al “Mc Donald’s”. Jo coneixia un lloc fantàstic: el bar Tomàs, a Sarrià; fan les millors patates braves de la ciutat.

Feia una cara de sorprès, com si mai hagués tastat alguna cosa tan bona a la seva vida. Em va anunciar que les patates eren molt bones però que ell no tenia gaire sentit del gust. No el tenia perquè quan jo era petit, al col·legi ens obligaven menjar un puré de carbassó, un peix bullit i una mandarina mig podrida i amb gust de medicina. Aquella mateixa nit, abans d’anar-me’n a dormir, encara tenia el horrible gust del dinar de l’escola a la boca així que desitjava no tenir sentit del gust per no sentir el gust de les coses dolentes.. Em va dir que aquesta era exactament l’explicació per la qual té poc sentit del gust i s’ha d’esforçar per sentir el magnífic sabor de les patates amb la salsa brava.

De camí a casa, vam passar per una botiga de roba moderna (bambes esportives, cinturons de molts colors, gorres, motxilles de muntanya, pilotes del mundial, etc...)

Vaig veure una gorra que estava d’oferta de color negre amb unes lletres de color taronja i molt grans en què ficava: I Love Barcelona vaig pensar que em quedaria bé i me la vaig comprar. Quan vam sortir de la botiga, vaig mirar a en Pere i tenia la mateixa gorra però amb lletres de color blau. Estaven passant unes coses ben misterioses! El meu amic i jo eren dues ànimes bessones. O no? Potser és que en Pere pot aconseguir tot allò que vol!

Els meus pares estan una mica amoïnats, perquè darrerament sempre sembla que estigui sol. Estar-me a l’habitació, sortir a fer un volt, anar a prendre alguna cosa, a fer encàrrecs… Tot això ho faig amb en Pere i els pares no ho saben.

- Que et passa alguna cosa, que no vols quedar amb els teus amics al cine?, em deia el pare.

- No, no, estic bé! Ja em quedo a casa, tranquil.

Em sembla que des que he conegut en Pere, m’hi he dedicat quasi exclusivament. Ha estat tan fàcil estar amb ell! Realment és molt bon amic. Però potser seria hora que comenci a aprendre a integrar-lo amb tot el que feia abans. Està bé tenir un secret però també és interessant compartir-lo.

5

Vaig donar-me compte que és millor explicar-li a algú que m’escolti i intenti comprendre’m o entendre’m, com els meus pares i així que ho vaig fer. Em van comprendre perfectament. Quan vaig tornar a l’habitació, vaig notar, a la cara d’en Pere una mica de tristor, i jo crec que no hauria d’haver explicat tota la meva història davant d’ell. Em vaig sentir culpable i no sabia què fer per compensar-li. No li vaig fer cas quan em va dir:

- Com menys persones ho sàpiguen, millor.

No li vaig fer cas i em sento culpable de la seva tristesa i la seva cara de pena.

Al dia següent, ja no tenia aquella cara de pena i tristor, estava alegre, alegre perquè jo m’havia donat compte de què l’havia pifiat; i això és bo. Em sembla que malgrat tot el que els he explicat als meus pares, tot segueix i seguirà igual.

Vam anar al col·legi, era dilluns. Els dos estàvem nerviosos, perquè per la tarda ens tocava examen de saltar al poltre. Jo sempre li he tingut por perquè quan tenia 8 anys, vaig saltar-hi i el matalàs estava una mica apartat i vaig caure malament, així que em vaig trencar el braç. Després de canviar-me la samarreta i ficar-me la jaqueta amb ajuda d’en Pau , la meva mare em va venir a buscar corrents i em van portar a l’hospital. Després de fer-me una radiografia, em van dir que me l’havien d’enguixar. Vaig anar a una sala i em van ficar una vena que m’apretava molt i després m’ho van enguixar amb una pasta molt calenta. Diu en Pere que ell estava allà, mirant-me, veient com sentia el dolor, però jo encara no el vaig veure. Aleshores vaig estar un munt de temps sense anar amb bici, sense poder estudiar música (guitarra), sense anar a córrer, sense fer piscina, i ni podia jugar a pilota al pati… i tota la gent em volia firmar al guix. Quan es va acabar el dia, quasi no quedava un petit lloc perquè firmessin els meus amics de música, de piscina i el meu germà.

No volia que aquella situació tornés a passar així que li vaig demanar ajuda a en Pere perquè ell fes el salt just uns metres davant meu, i que jo el pogués imitar i aprendre. També volia que m’animés. Ell va fer que sí amb el cap i em va dir que faria tot el que pogués per ajudar-me.

A part d’estar nerviosos per l’examen, arribàvem tard a assemblea, cada dilluns igual. A mi no m’agrada arribar tard però a la nostra tutora, encara menys. Un cop, un amic meu, va arribar set minuts tard i el va fer estar-se dret tota l’hora i després li va ficar una nota a l’agenda escolar. I quant faltaven cinc minuts pel pati no el parava de renyar i cridar-li al costat de l’orella. El pobre es va posar a plorar perquè no li posessin una nota més a l’agenda perquè amb una més l’expulsaven del col·legi una setmana i si ho feien, la seva mare segur que s’enfadaria i el castigaria molt sense sortir de casa i sense veure la televisió ni

6

jugar a l’ordinador.

Va sonar el timbre, tocava dinar i menjar un arròs i unes barretes de peix que no estaven gaire bones, i de postres, com una mena de natilla de crema catalana. Però no em podia treure del cap aquella prova de saltar al poltre que teníem a la tarda, a última hora i després de una altra prova de (flauta). No pensava en les proves de flauta perquè jo faig música a una escola de l’Eixample i m’és fàcil llegir les notes ràpid i tocar la flauta, així que no cal que estudiï gaire.

Es va acabar la classe de música i vaig treure un nou en una cançó, que segons en Pere i un amic meu, m’hauria d’haver ficat un deu però em va baixar el punt perquè em vaig queixar una mica. Va venir la meva professora d’Educació física i en Pere no parava de dir-me que ho faria bé i que no passava res si m’equivocava.

Cada cop em posava més nerviós i no se’m treia l’idea del cap de que em tornaria a fer-ho malament un altra cop i que acabaria anant un altre cop cap a l’hospital. Ens vam canviar, vam escalfar i estirar i va arribar el gran moment; estava a la fila, l’últim de la fila. Ho vaig passar molt malament veient com tots els nens i nenes del meu davant ho saltaven amb molta facilitat i fins i tot deien que era divertit. En Pere, estava d’acord amb aquella idea que no et podies fer mal i que no costa gens.

Abans que jo saltés, en Pere va fer-ho davant meu. Jo el vaig aplaudir i tots em van mirar amb una cara com si estès boig. Vaig començar a córrer i quan estava a un metre d’aquella mena de trampolí, vaig sentir la veu del Pere dient-me: - confia en tuuuuuuuu!! -

Així que ho vaig fer tan bé com vaig poder i no vaig caure malament ni tot això; vaig saltar-ho sense tocar-lo i vaig caure amb els dos peus junts i sense perdre l’equilibri. Després que la Tere, la nostra professora d’Educació Física, em felicités, no vaig tenir por de fer-ho més vegades, tal com en Pere m`ho havia ensenyat a fer a la perfecció. Li vaig donar moltes gràcies en Pere, que em va animar fins l’últim moment i per ensenyar-me com ho feia ell just uns segons abans de la prova.

Quan es feia l’hora d’anar a dormir, quan ja havia vist “Crackòvia” i m’havia rentat les dents, en Pere em va dir que per celebrar les magnífiques notes d’aquell dia, quan estigués dormint, se m’enduria al seu món i també veuria la seva família però no hi podré parlar perquè seré el amic imaginari d’en Pere

7

així que només em veuria ell i ningú més.

Em vaig ficar el pijama i vam acordar que a la una de la matinada, estigués preparat amb roba d’anar pel carrer i ja està. Vaig posar-me el despertador a un quart d’una per donar-me temps de despertar-me completament i no anar mig adormit per allà, perquè no volia perdre una experiència així.

Em vaig despertar a dos quarts d’una perquè no vaig sentir el despertador i em vaig vestir amb uns texans i una camiseta vella d’estar per casa. Per sort els meus pares no van sentir el soroll que vaig fer i tampoc van sentir l’horrible so del despertador. Just a la una amb punt, ni un segon més, ni un segon menys, va aparèixer davant dels meus ulls. Em vaig espantar una mica però cada cop m’anava acostumant més a què aparegués al meu costat de cop.

Estàvem al vell mig de l’habitació, en Pere i jo. Em va dir que m’agafés de la seva mà i així ho vaig fer. Vam desaparèixer de l’habitació i vam aparèixer a un cotxe. LI vaig preguntar que què hi fèiem en aquell cotxe i en Pere em va contestar que era per anar a l’altre món. El cotxe era un Ferrari i el conduïa jo.

Ens vam parar en una casa del Baix Camp, en un poble anomenat Vinyols i els Arcs. Em va dir que aquell era el punt perfecte per traslladar-nos al seu món. Vam entrar en una casa on les parets estaven fetes d’una mena de goma de color groc fosforescent. Ens vam tornar a agafar de la mà i vam aparèixer a una habitació semblant a la del poble, també amb les parets de goma però de color taronja. Ens vam dirigir a la seva casa que també era molt semblant a la meva; d’un altre color, una mica més ample i amb menys finestres. Vaig conèixer la seva família, però des de fora perquè ells no em podien veure a mi. Em va agradar molt que la gent no em pogués veure perquè podia sentir totes les converses de la gent sense que els ho sabessin, i sobre tot, el que més em va agradar és que no em feia falta menjar ni beure res. Quan quasi bé ja era l’hora de marxar, li vaig dir a en Pere que volia arribar una mica abans perquè m’havia de posar el pijama i fer-me el dormit quan els meus pares em vinguessin a despertar.

Em va comprendre. Vam tornar a agafar el Ferrari, aquest cop d’un altre color, i vam anar cap el poble. Vam entrar a la habitació ataronjada i ens vam tornar a agafar les mans. Ens va costar una mica tornar al meu món perquè en Pere no estava molt concentrat, estava pensant amb la seva família. Un cop a casa meva, li vaig dir que podíem fer un acord perquè cadascú estigués amb la seva família. Durant el dia, estàvem al meu món i per la nit anàvem al seu.

8

Un dia, al tancar els ulls i tornar-los a obrir, ja era vell, tenia arrugues per a tot arreu. La vida m’havia passat per davant dels meus ulls. En Pere em va dir que en veritat havia anat creixent però que en el canvi de mons, tot ho veus diferent. Els meus pares ja estaven morts. Estava tant concentrat en els dos mons que no em vaig ni poder preocupar per la meva família. Ja tenia 95 anys així que aquí s’acaba la història, junt amb la meva vida.

F.S.M

1r d’ESO