MARINA CALERO 2 BATX B

La sociolingüística és una part de la lingüística que estudia les relacions entre la llengua i la societat.

Exemples de les seues funcions són: l’analisi de la variació linguüística la identificació de les comunitats

lingüístiques La descripció de les actituds i els

prejudicis dels parlants envers la llengua pròpia.

Està formada pel conjunt de persones que parlen una llengua que la coneixen el codi i la fan servir per comunicar-se entre si.

Les fronteres entre comunitats lingüísitques són difícils de fixar ja que no coincideixen amb les fronteres polítiques ni a cap criteri ètnic ni religiós.

Poden ser: estables: es mantenen els usos

comunicatius de la llengua procés de canvi: expansió o disminució

dels nombres d’usuaris de la llengua.

Per parlar de llengües minoritàries utilitzem el criteri del nom de parlants. Segons el marc de referència que es faça servir varia la manera de considerar una llengua minoritària o majoritària.

Llengua minoritzada és aquella que pateix la interposició d’una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés en els usos dins de la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi.

Al món hi ha més de 6.000 llengües i menys de 200 estats. Les llengües no estan aïllades, sinó que sempre es troben en contacte amb moltes altres llengües.

Del contacte entre llengües diferents poden sorgir les següents siutacions:

Bilingüisme,multilingüisme i plurilingüisme

Conflicte lingüístic: diglòssia i subsititució.

Afecta els individus. Si ens referim a una societat s’empra el terme de conflicte lingüístic o diglòssia abans que bilingüisme social.

Es parla de bilingüisme com a fet individual i de diglòssia quan el bilingüisme afecta tota una comunitat lingüística Es poden distingir dos tipus de diglòssia:

DIGLÒSSIA INTERNA: Es dóna quan a més dels dialectes d’una llengua, hi ha una

varietat superposada molt éstandarditzada emprada en àmbits cultes però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària.

DIGLÒSSIA EXTERNA: Una llengua ocupa els usos formals i de prestigi (llengua A) i

una altra llengua redueix el seu ús als contextos informals sense prestigi (llengua B).

Dins de aquesta pot haver-hi diferents tipus de situacions.

Alguns sociolingüistes interpreten el contacte de les llengües com a conflicte lingüístic, ja que es tracta d’una situació de diglòssia inestable en la qual la llengua A ( la de més prestigi i poder) intenta subsituir la llengua B ( menor prestigi i menor poder) .

A la vista de la evolució històrica s’observa que aquestes situacions condueixen a tres possibles solucions:

substitució lingüística lleialtat lingüística :Normalització

lingüística creació de pidgins.

Apareix quan una llengua B desapareix després d’un arraconament en els àmbits més col·loquials. Es distingeixen les etapes següents:

transferència lingüística: manlleu massiu de lèxic, calc d’estructures sintàctiques, pèrdua de regles fonològiques, morfològiques de la llengua A a la llengua B.

substitució a les zones urbanes reducció o fragmentació de la base

territorial de la llengua recessiva Reducció de les funcions d’una llengua Degradació de l’estatus de la llengua i

dels parlants.

Demografia: Els moviments migratoris poden ser una causa que altere el nombre de parlants d’una llengua.

Prestigi: L’individu percep que la llengua materna no té prestigi i per aquest motiu decideix abandonar-la. Hi ha variables que influeixen en el prestigi d’una llengua.

Educació: Pot utilitzar-se com a arma per fer desaparèixer una llengua.

Exemple: la prohibició del català a les escoles durant la postguerra fa afavorir la substitució de la llengua catalana.

Davant una situació de diglòssia els parlants d’una comunitat lingüística poden decidir defensar la seua llengua.

Així s’inicien processos de normalització lingüística l’objectiu dels quals és recuperar la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

Augmentar el nombre de parlants. Augmentar la freqüència d’ús de la llengua. Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua. Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada. Cal distingir aquest procés del de normativització. La

normativització és el procés a través del qual es dota la llengua d’una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical per aconseguir un estàndard unificat

Un pidgin és una llengua que sorgeix arran del contacte entre grups amb llengües diverses que necessiten un codi per a

entendre’s.

Si aquests codis passen a ser una llengua materna es denomina crioll