Silicones. Es tracta de materials que han tingut un gran desenvolupament

degut al fet que millores les propietats mecàniques, d’ exactitud i d’estabilitat

dimensional de la resta dels materials. Depenent de quina sigui la seva reacció

de polimerització, se’n diferencien dos tipus:

Silicones de condensació. Són aquelles en què es formen subproductes

en la reacció, de tal forma que el pes molecular del producte final és

menor que el pes molecular de les substàncies que el formen. Això

provoca que el material no registri amb l’exactitud que caldria.

Silicones d’addició. En aquestes silicones, en canvi, no hi ha formació de

productes intermedis, per la qual cosa la seva exactitud és major. Tot i

això, el seu cost també és major i, per tant, s’usen en aquelles situacions

en què interessa una gran fermesa en la reproducció dels detalls.

Tècnica

Preparació de les silicones segons la tècnica de la doble

impressió

Descripció: Preparació de silicona per a l’obtenció d’impressions.

Protocol:

1. Selecció de la cubeta. S’ha de fer tenint en compte la mida de l’arcada i que

entre en els costats de la cubeta i la zona a impressionar existeixin de 3 a 5

mm.

2. Proporció. En primer lloc, es prepara la pasta pesada, respectant les

indicacions del fabricant, que habitualment indica una quantitat de centímetres

de catalitzador per cada mesura de silicona pesada, la qual sol ser una cullera.

La silicona fluida es presenta en un cartutx amb un contingut que s’ha de

col·locar sobre una lloseta, mesurant amb una regla la quantitat de centímetres

requerits per a un determinat treball. El catalitzador s’administra en la mateixa

quantitat de centímetres que la silicona fluida(llegir les indicacions de cada

fabricant). La fluida per addició es presenta habitualment cartutxos que es

barregen automàticament amb la pistola especial.

3. Manipulació. La pasta pesada s’amassa sense guants o amb guants lliures

de làtex (hipoal·lergènics) durant 45 segons. La pasta fluida s’espatula sobre la

lloseta durant 45 segons o amb la pistola mescladora (segons el tipus de

silicona que es faci servir).

4. Càrrega de la cubeta. Es col·loca la pasta pesada sobre la cubeta.

5. Presa d’impressió. El dentista introdueix la cubeta carrega amb silicona

pesada en la boca, la posiciona i realitza una pressió uniforme fins que

polimeritzi (3 a 5 minuts). S’han de llegir les indicacions del fabricant en relació

amb el temps de polimerització.

6. Retirada de la impressió de silicona pesada . El dentista retira d’un sol

moviment la cubeta de la boca del pacient.

7. Impressió amb silicona fluida. A la impressió presa amb silicona pesada

(cubeta individualitzada), s’eliminen totes les zones retentives amb un bisturí,

de tal forma que es disposi d’un suficient per a la pasta fluida. Es carrega la

cubeta individualitzada amb la silicona fluida i, a més, es col·loca silicona amb

la mateixa xeringa en la zona bucal de la qual es desitgen obtenir els detalls

més precisos. S’espera la polimerització de la pasta durant 5 minuts

aproximadament (cal tenir en compte les indicacions de l fabricant al respecte).

8. Retirada de la impressió. Es retira de la boca de mateixa manera que hem

explicat prèviament per a altres materials d’impressió.

9. Rentat i desinfecció. S’utilitza el mateix protocol que s’indica per a l’alginat.

10. Buidat. En les silicones per condensació, s’ha de realitza el model abans

que transcorri mitja hora d’haver pres la impressió, mentre que en les silicones

per addició es pot esperar més temps per poder realitzar l’esmentat pas.

Observacions:

- En algunes situacions, cal confeccionar de forma prèvia una cubeta especifica

per a un pacient determinat.

- Això se sol realitzar en aquelles situacions en que les cubetes estàndard no

serveixen per registrar tots els detalls anatòmics de les arcades dentàries i per

millorar els registres en les preses d’impressions.

- Aquestes cubetes han d’estar perforades, per tal que el material d’impressió

flueixi a traves seu i es retingui dins de la pròpia cubeta, han de tenir un mànec

per poder-les subjectar, col·locar i retirar de la boca sense dificultat. Les

confecciona el protèsic dental, normalment en resina, i reben el nom de cubeta

individual.

Relació Interdentària

Quan es prenen mesures, és necessari conèixer la forma en què el pacient

mossega, Això s’anomena relació interdentària.

- Material per al registre de la relació interdentària. Són molts els materials

es poden usar per a aquesta finalitat, però els més utilitzat són les ceres. Les

ceres són molècules el component principal de les quals és la cera d’abella, a

la qual s’afegeixen altres ceres naturals i sintètiques. Es fan servir escalfant-les

de tal manera que no perdin les seves propietats i registrant la forma de

mossegar del pacient, en les posicions que el dentista consideri oportunes. El

pas del temps i la temperatura alteren la seva fluïdesa, així com les seves

propietats mecàniques i tèrmiques.

5>> Materials per al buidat de les impressions

El guix és el material d’elecció per realitzar el buidat de les impressions, sigui

quin sigui el material amb que s’han pres. Químicament, és sulfat càlcic.

En funció de la seva duresa, existeixen diferents tipus de guixos, que es

classifiquen del I al IV i que es fan servir depenent de l’ús que s’hagi de donar

al model a obtenir:

- Guix I, guix taller o guix París. És molt tou i porós. Es fa sevir per realitzar

models per estudiar el cas del pacient. Aquests models s’anomenen “d’estudi”.

Actualment, està en desús.

- Guix tipus II. Aquest és el guix més utilitzat en el laboratori, ja que és el que

es fa servir per al muntatge dels models en l’articulador i els corresponents

sòcols.

- Guix tipus III. Té major resistència i s’utilitza per a la realització de models

per a la fabricació de dentadures totals.

- Guix tipus IV o extradur. Ha de ser resistent a l’abrasió.

- Guix pedra d’alta resistència (tipus V). És el guix de més recent aparició,

amb una resistència major que el tipus IV.

Técnica

Preparació dels guixos

Descripció: Un cop presa la impressió, és necessari obtenir el positiu

realitzant-ne el buidat corresponent, és a dir, la confecció del model de guix. El

guix és un material que s’utilitza en odontologia per a l’obtenció de models, per

a la confecció de pròtesis fixes i removibles i d’aparells d’ortodòncia.

Material: La impressió, si va ser presa en alginat, s’ha de trobar en un recipient

hermètic amb un 100% d’humitat ambient relativa, durant no més de 15 minuts.

- Guix, segons l’exigència del cas.

- Tassa de goma siliconada.

- Espàtula flexible, plàstica o metàl·lica que s’adapti a la fora de la tassa de

goma.

- Vidre o rajoleta de 20 x 20 cm.

- Vibrador de guixos (si se’n disposa).

- Dosificador de fluix.

- Dosificador d’aigua.

- Balança.

- Rellotge o cronòmetre.

- Ganivet per a guix.

Protocol:

1. Mesura l’aigua. Per calcular l’aigua, cal mesurar la quantitat necessària. Això

dependrà de si es tracta de guix taller (0,45 a 0,50 cc), pedra ( 0,28 a 0,30 cc) o

dentista (0,22 a 0,24 cc), així com de la mida de la impressió. Cal tenir en

compte que serà necessari, a més, confeccionar una base o sòcol. Abocar

l’aigua en la tassa de goma.

2. Mesura el guix. D’acord amb les proporcions indicades pel fabricant.

3. Realitzar l’espatulat. Es realitza sense pressió barrejant tots els elements

presents en la tassa de goma, amb l’espàtula. És important que s’utilitzi la

tassa adequat. El temps necessari per a aquesta operació varia.

4. Buidat. Es col·loca una petita quantitat del guix obtingut en el punt anterior

sobre la impressió i es fa vibrar sobre la rajoleta o vidre, sense colpejar el

material d’impressió que pugui sobresortir de la cubeta ( en teoria, no haurien

d’existir excessos, ja que aquets s’han de retallar). Al mateix temps, es va

balancejant la cubeta per tal que es distribueix el guix uniformement. Se

segueix agregant guix a la impressió mentre es fa vibrar i es distribueix, fins

que s’emplena complement. Aquest procediment també es pot realitzar amb

un dispositiu elèctric denominat vibrador, que produeix moviments repetís i

continus amb que s’assegura que no es formi bombolles.

5. Base o sòcol. Per a la seva realització, es poden seguir diferents tècniques i

procediments. Fins i tot és factible que es realitzi amb un guix, diferents en

qualitat i sobretot en color, a l’usat per realitzar el buidat ( per exemple, model

en guix pedra i sòcol en guix taller) . Això es fa per diferenciar clarament on

comença el sòcol i con comença el model de buidat. Descriurem aquí la

següent tècnica:

- Posar el guix preparat en la superfície polida d’una rajoleta o sobre un vidre.

- Donar la volta a la impressió buidada sobre aquest guix.

- Amb l’espàtula, donar forma al sòcol, agregant guix on sigui necessari.

- Esperar 10 minuts per desenganxar el sòcol i la impressió de la superfície de

la rajoleta o del vidre, fent lliscant l’un contra l’altra.

-Retallar l’excés amb un ganivet per a guix.

- Esperar, com a mínim, 30 minuts per retirar el model de la impressió, temps

durant el qual es mantindrà emmagatzemat en un recipient tancat amb 100%

d’humitat ambient relativa.

6. Retirar el model de la impressió amb moviments suaus.

Observacions: Els excessos del material d’impressió s’han d’eliminar abans

de procedir al buidar corresponen. És bàsic que el guix del buidat només

empleni la impressió i no es quedi a la cubeta, ja que si això succeeix i el guix

es pren, seran zones retentives que dificultaran la retirada del model, podent

arribar a trencar-se.

Tècnica

Realització d’un exposició panoràmica o ortopantomografia.

Material: Ortopantomografia, pel·lícula radiogràfica o sensor de captació,

casset porta pel·lícules, dispositiu de mossegada i armilla plomada.

Protocol:

1. Connectar l’aparell.

2. Carregar una pel·lícula radiogràfica.

3. Verificar que el porta pel·lícules està col·locar en la posició correcta.

4. Seleccionar el programa d’exposició panoràmica segons les instruccions de

la casa comercial.

5. Activar el dispositiu que marqui el tipus de pacient (talla petita, talla mirjana,

adult, etc..).

6. Comprovar que els temps d’exposició seleccionats es corresponen amb el

programa d’exposició que hem determinat prèviament.

7. Col·locar el pacient sobre el suport frontal i davant de les empunyadures de

subjecció.

8. Indicar al pacient que agafi l’empunyadura amb les dues mans i les porti al

més lluny possible. Porta els peus cap endavant col·locant-les un al costat de

l’altre per protegir el cos i que la columna vertebral es trobi estirada per

disminuir els artefactes o ombres radiogràfiques que es poden projectar sobre

la imatge. Si els pacients no poden adoptar aquesta posició (per exemple,

persones grans, disminuïts físics, etc.), poden romandre drets en una posició

més natural i confortable.

9. Col·locar al pacient la peça de mossegar( “el xumet”), amb les incisives a

l’inferior de l’osca de la peça. En pacients desdentegats, s’ha de fer servir la

mentonera per evitar que mosseguin més lluny d’aquesta zona marcada. En

aquest cas, han de mossegar de manera que quedin alineades les incisives

inferiors amb les superiors.

10. Encendre la llum de posicionament.

11. Quan el cap del pacient està correctament col·locat, tancar les aletes del

suport frontal fins que el front es col·loqui contra el suport.

12. Assegurar-se que el pacient no canvia de posició durant l’examen

radiogràfic.

13. Indicar al pacient que toqui el paladar amb la llengua i es mantingui immòbil

durant l’exposició.

14. Realitzar l’exposició prement la tecla de Rx.

15. Quan el cicle d’exposició ha finalitzat, es treu el pacient, es col·locar

l’aparell a zero i se n’extrau la casset per revelar la pel·lícula

Observacions: L’auxiliar d’infermeria ha de recollir el material i preparar l’equip

per al pròxim pacient. Per aquest motiu, desinfectarà el material crític, com la

peça de mossegada, en autoclau. El material no crític que està en contacte

directe amb el pacient ( empunyadures, mentonera, aletes de suport frontal,

olives auriculars, etc. ), també s’ha de netejar i desinfectar amb líquids

desinfectants de contacte.

-Teleradiografia lateral de crani. També anomenada radiografia

cefalomètrica, té entre les seves característiques principals la de permetre

observar el perfil tou del pacient, és a dir, es veu el contorn del nas, els

ortodòntics. Com en l’ortopantomografia, el pacient por col·locar-se de peu o

assegut, però sempre de manera que el feix de raig X incideixi lateralment i el

seu cap estigui en una posició estable.

Sabies que...

Al mercat, hi ha aparells que permeten executar un programa simulat de

projecció sense emissió de raig X per tal de realitzar comprovacions prèvies

sense el bon funcionament de l’aparell.

Tècnica

Realització d’una teleradiografia lateral de crani

Material: Ortopantomògraf amb braç de teleradiografia, pel·lícula radiogràfica o

sensor de captació, casset portapel·lícules, dispositiu de mossegada i armilla

plomada.

Protocol:

1. Assegurar-se que l’aparell estigui encès.

2. Introduir un casset que estigui carregat amb una pel·lícula radiogràfica en el

porta cassets cefalomètric.

3. Assegurar-se que el generador de raig estigui posicionat perpendicularment

a la pel·lícula radiogràfica.

4. Regular l’exposició dels pacients amb l’ajuda de les tecles: petit, per exemple

una nena o un adolescent; mitjà, proposat com a talla per defecte: gran, per

exemple un home adult o una persona anciana amb una gran calcificació del

ossos.

5. Les proteccions higièniques es col·loquen en els centradors auriculars.

6. Col·locar manualment el cefalòstat, de forma que el cap del pacient s’orienti

al costa oposat a la paret (el pla sagital és paral·lel al casset). Obrir

complement les olives auricular del cefalòstat i desplaçar completament cap

enrere el suport nasal.

7. Posicionar el braç del cefalòstat a l’altura adequada, de forma que les olives

auriculars es trobin prop del nivell dels meats acústics del pacient.

8. Col·locar el cap del pacient en el cefalòstat i, delicadament, tancar la pinça

auricular amb l’ajuda de la palanca dins que entri a l’interior dels meats acústics

de les orelles. Assegurar-se que les proteccions higièniques estan col·locades.

9. Per ajudar a l’estabilització del cap, es pot fer servir el suport nasal, que es

pot girar en posició vertical i desplaçar-se tant en forma longitudinal (amb

l’ajuda de la palanca posicionada al costat del cefalòstat) com en altura.

10. Per a aquesta exposició lateral, l’equip consta d’un filtre de teixits que

disminueix gradualment les radiacions de la part frontal. D’aquesta forma, el

perfil i els teixits tous de la cara es poden veure sobre la radiografia, mentre

que, en circumstancies normals, apareixerien enfosquits degut a la dosi de gran

intensitat que precisen les parts dures i denses del crani.

11. Demanar a la pacient que tanqui la boca (dents i llavis).

12. Realitzar una exposició parament les tecles de raig X. No oblidar aplicar els

procediments de seguretat contra les radiacions.

13. El disparador ha d’estar premut a fons durant la totalitat de la durada de

l’exposició, ja que, en cas contrari, l’emissió de raigs X es pot veure

interrompuda prematurament (“forma d’exposició d’home mort”), donant com a

resultat una pel·lícula que no estarà totalment exposada. Durant l’emissió de

raig, s’il·lumina una llum groga i l’aparell emet un senyal acústic.

14. Un cop finalitza l’exposició, es fa sortir el pacient, es treu el casset i es

procedeix al seu revelat.

15. L’auxiliar d’infermeria ha de recollir el material i preparar l’equip per al

pròxim pacient. Per fer-ho, desinfectarà el material crític, com la peça de

mossegada, en autoclau.

El material no crític que està en contacte directe amb el pacient

(empunyadures, mentonera, aletes de suport frontal, olives auriculars, etc.) s’ha

de netejar i desinfectar amb líquids desinfectants de contacte.

Observacions:

- Abans de col·locar el pacient, cal que es tregui tots els objectes metàl·lics que

porti, com les ulleres, les pròtesis metàl·liques removibles o les arracades.

- Si es porta una armilla plomada, cal assegurar-se que aquesta no provoca la

no exposició de certes zones.