TEMA 12.- EL FRANQUISME II:CREIXEMENT ECONÒMIC I

IMMOBILISME POLÍTIC (1959-75)

Salvador Vila Esteve

Història d’Espanya

2n de Batxillerat

TEMA 12.- EL FRANQUISME II: CREIXEMENT ECONÒMIC I IMMOBILISME POLÍTIC (1959-75)

1. ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-73).

2. CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL.

3. LA PERSISTÈNCIA DEL RÈGIM: REFORMISME FRANQUISTA I IMMOBILISME.

4. CONFLICTIVITAT SOCIAL I OPOSICIÓ POLÍTICA.

5. LA CRISI DE LA DICTADURA (1973-75).

1. ELS ANYS DEL CREIXEMENT ECONÒMIC (1959-73).

- Entre 1959 i 1973 l’economia espanyola viu un gran creixement per la seua obertura a una Europa que creixa encara més que ella (sobretot) i a les pròpies mesures dels tecnòcrates (en segon lloc).

- Claus del desenvolupament econòmic: l’obertura de l’economia a l’exterior (arriben capitals estrangers a invertir), la disponibilitat de mà d’obra en la indústria i els serveis (que emigra des del món rural), el fort creixement del turisme i les remeses de divises dels emigrants a Europa.

1.1. La virada de l’economia espanyola.

1.2. Una industrialització accelerada.

1.3. La reconversió de l’agricultura tradicional.

1.4. El progrés del sector terciari.

1.5. La dependència de l’exterior.

1.6. Les limitacions de l’economia espanyola.

1.1. La virada de l’economia espanyola (I).

Davant les dificultats econòmiques i l’esgotament de l’autarquia, des del 1957 predominaran els governs amb majoria de ministres tecnòcrates i de l’Opus Dei

L’objectiu d’aquests tècnics reformistes era trobar una eixida a la greu situació econòmica i social sense qüestionar la dictadura

Causes del canvi de política econòmica: esgotament de les reserves del Banc d’Espanya, augment de la inflació, forts dèficits pressupostaris, pressió dels organisme internacionals,

augment de les protestes socials i necessitat d’unir-se al creixement econòmic europeu

Al final de la Guerra de Liberación, la economía española tuvo que enfrentarse con el problema de su reconstrucción, que se veía retardada en aquellos momentos por la insuficiencia de los recursos y los bajos niveles de renta y ahorro, agravados por el desequilibrio de la capacidad productiva como consecuencia de la contienda.La guerra mundial y las repercusiones que trajo consigo aumentaron estas dificultades y cerraron gran parte de los mercados y fuentes de aprovisionamiento normales, lo que motivó una serie de intervenciones económicas al servicio de las tareas del abastecimiento y de la reconstrucción nacional. Sin embargo, a través de estas etapas difíciles, España ha conocido un desarrollo sin precedente en su economía. Gracias a ese rápido proceso, nuestra economía se ha modificado profundamente. Resueltos un sinfín de problemas, hay que enfrentarse ahora con otros derivados, tanto del nivel de vida ya alcanzado, cuanto de la evolución de la economía mundial, especialmente la de los países de Occidente, en cuyas organizaciones económicas está integrada España. Para ello son imprescindibles unas medidas de adaptación que, sin romper la continuidad de nuestro proceso económico, aseguren un crecimiento de la producción respaldada por una política de ahorro y de ordenación del gasto. La solución que se pretende dar a aquellos problemas debe hacerse desde un planteamiento global y panorámico de los mismos, de tal manera que ni la apertura de nuestra economía hacia el exterior, ni las medidas de orden interno, produzcan efectos secundarios desfavorables. (sigue…)

(… sigue) Por otra parte, es necesario que la nueva ordenación económica esté dotada de la debida flexibilidad para que sea susceptible de sufrir los reajustes necesarios y las revisiones oportunas a medida que los aconseje la experiencia y los postulen las circunstancias. Es este aspecto, el Decreto-ley que a continuación se articula establece la liberalización progresiva de la importación de mercancías y paralelamente, la de su comercio interior; autoriza la convertibilidad de la peseta y una regulación del mercado de divisas; faculta al Gobierno para modificar las tarifas de determinados impuestos y al Ministerio de Hacienda para dictar normas acerca del volumen de créditos.Es indudable que las medidas restrictivas de emergencia entrañaban un carácter transitorio. Superadas aquellas circunstancias, ha llegado el momento de iniciar una nueva etapa que permita colocar nuestra economía en una situación de más amplia libertad, de acuerdo con las obligaciones asumidas por España como miembro de pleno derecho de la O.E.C.E. La mayor flexibilidad económica que se establecerá gradualmente no supone en ningún caso que el Estado abdique del derecho y de la obligación de vigilar y fomentar el desarrollo económico del país. Por el contrario, esta función se podrá ejercer con mayor agilidad suprimiendo intervenciones hoy innecesarias. La nueva etapa de nuestra vida comercial traerá sin duda consigo una relación adecuada de costos y precios, de acuerdo con las circunstancias reales de la demanda y la producción. De este modo, se espera obtener la estabilidad interna y externa de nuestra economía, el equilibrio de la balanza de pagos, el robustecimiento de la confianza en nuestro signo monetario y, en suma, la normalización de nuestra vida económica.Nueva Ordenación de la Economía española. (B.O.E. del 20 de julio de 1959).

1.1. La virada de l’economia espanyola (II): el Pla d’Estabilització (1959).

L’objectiu era acabar amb l’intervencionisme estatal (autarquia) i liberalitzar l’economia

Tres eixos d’actuació

Estabilitzar l’economia: menys despeses de l’estat, reforma fiscal per recaptar més, pujada dels tipus d’interès, limitació del crèdit,

congelació salarial i control de la inflació

Liberalitzar l’economia interior: fi de la regulació de preus i forta limitació de les intervencions estatals

Liberalitzar el comerç exterior: tipus de canvi únic i devaluació de la pesseta i reducció dels obstacles a l’entrada de productes i capitals estrangers

A canvi de les reformes, Espanya rep ajudes de l’exterior (préstecs) i s’incorpora alsmercats internacionals (exportacions), posant les bases del creixement econòmic

LÓPEZ RODÓ

1.1. La virada de l’economia espanyola (III).

S’aproven els Plans de Desenvolupament Econòmic i Social (1964-67, 1968-71 i 1971-75): planificació de l’economia de caràcter indicatiu, centrada en la indústria i que tenien com a objectius solucionar els problemes estructurals de la indústria espanyola i els desequilibris

econòmics regionals (creació de pols de desenvolupament a les zones més pobres)

Valoració: és un fracàs perquè les previsions dels plans rarament es compliren i el creixement econòmic es deu més al creixement

general europeu i la inversió privada que a la planificació del govern

Aspectes més importants: liberalització de l’economia, obertura del país a l’exterior (sols econòmicament, no política), construcció d’infraestructures (carreteres i

transports, refineries, xarxa elèctrica,...) i accés a productes bàsics (carbó, acer,...)

Creixement econòmic molt important

Renda per habitant

Any Ptes de 1964 Índex

1960 35.612 1001962 44.528 1251964 47.669 1341967 52.453 1471969 58.360 1641971 61.483 1731973 70.266 197

1.2. Una industrialització accelerada.

Entre 1959 i 1973 Espanya es modernitza econòmicament: passa de ser un país fonamentalment rural a ser un país d’indústria i serveis

Creix molt el PIB i la renda anual (especialment fins 1966), i, amb ells, el consum privat: es passa de consumir quasi exclusivament productes bàsics a productes industrials i serveis

Causes delcreixementindustrial

Liberalització, disponibilitat de mà d’obra barata i capitals acumulats en l’autar-quia (bancs sobretot) i importació de noves tècniques de producció i tecnologia

Augment de la productivitat i a preus baixos

Augmenten molt les exportacions industrials, que superen per primera vegada a les agrícoles

Es devalua la pesseta i se li posa un canvi fix únic per a atraure capitalsestrangers que invertisquen a Espanya i afavorir les exportacions

El creixement econòmic i les protestes dels obrers (il·legals) permeten que augmenten els salaris i, amb ells, la demanda de béns de consum per part d’una nova classe mitjana

que no sols consumeix aliments i roba bàsica (vehicles, electrodomèstics, serveis,...)

Els sectors industrials més importants seran la química, l’energia, la siderúrgia, la construcció naval i l’automòbil (baix nivell tecnològic i preus barats pels salaris baixos), concentrats a

Biscaia, Catalunya, Astúries, Madrid, corredor mediterrani, Sevilla, Cadis, Vigo o Valladolid

Increments de la produccióentre 1960 i 1975

Ferro industrial + 370%Automòbils + 1753%Vaixells + 1053%Fibres artificials i sintètiques + 289%

1.3. La reconversió de l’agricultura tradicional.

L’agricultura tradicional entra en crisi i canvia totalment: cada vegada és menor el pes de la producció agrària (el pes dels aliments en el consum baixa molt) i de la població agrària (èxode rural: la població emigra cap a les ciutats industrials i turístiques de forma massiva)

L’eixida de mà d’obra cap a les ciutats fa que es produeisca una concentració parcel·lària i que els propietaris modernitzen l’agricultura (mecanització, adobs químics,...), la

qual cosa redueix encara més l’ocupació agrícola i potencia l’emigració cap a la ciutat

La millora de la renda de la població també fa que canvie els seus hàbits alimentaris i demande productes de major riquesa alimentària i més cars (carn, llet, verdures,...)

Resultat: augment de la productivitat agrícola i canvi en la varietat de la producció agrària

1.4. El progrés del sector terciari.

Es produeix una terciarització de l’economia

Causes

Procés intens d’urbanització

Augment del comerç

Millora dels mitjans de transport i de comunicació

Boom del turisme (especialment)

La major riquesa dels europeus i les seues vacances pagades, el clima càlid, l’abundància de platges i els preus barats faran créixer moltíssim el turisme, que es converteix en una

de les principals activitats econòmiques i que aporta moltes divises i riquesa al país (a més de mostrar als espanyols la forma de vida europea, que es tractarà d’imitar)

Important augment del sector bancari i els seus beneficis, en part per la prohibició d’entrada a la banca estrangera, que retardarà la modernització del sector

El comerç internacional augment molt i, per primera vegada, les exportacions industrials superen les agrícoles, però el dèficit comercial serà molt alt (s’importa

molt més que s’exporta) i sols es compensarà amb els ingressos del turisme, les inversions estrangeres i les remeses enviades pels emigrants

1.5. La dependència de l’exterior.

El creixement econòmic espanyol depèn absolutament de l’exterior: sense les importacions de tecnologia, els ingressos per turisme, les remeses dels emigrants i la inversió estrangera no haguera estat possible el miracle econòmic espanyol

Les importacions de tecnologia estrangera van ser claus per augmentar la productivitat

Per a pagar eixa tecnologia i equilibrar la balança comercial es va utilitzar els diners que invertiren empreses estrangeres que s’instal·len a Espanya, els ingressos que generava tot

el turisme que començava a arribar a les costes i els diners enviats pels emigrants en Europa

Europa absorbeix la mà d’obra excedentària d’Espanya, que es veu obligada a emigrar fora del país per a guanyar-se la vida: així Europa evita que

augmente l’atur, la pobresa i la conflictivitat social a Espanya

1.6. Les limitacions de l’economia espanyola.

La renda per habitant a Espanya era molt inferior a l’europea (→ menor consum)

Forta inflació a causa d’una oferta insuficient de productes agraris (fins 1966), la rigidesade l’oferta en els serveis (escassa competència) i la política monetària expansiva

Poca creació d’ocupació: mecanització industrial i reducció de l’ocupació agrària → mentre l’emigració a l’estranger continua, la taxa d’atur serà baixa; però quan

es talle per la crisi del petroli de 1973 (retorn d’emigrants), l’atur pujarà moltíssim

Avanç limitat de les indústries tecnològiques des de 1966 → pèrdua de competitivitat i dependència de la tecnologia estrangera

Sistema financer limitat per la falta de competència entre els bancs → dependència de les inversions de capital estranger

L’economia espanyola continua tenint unes bases febles i tots aquests problemes faran que l’impacte de la crisi del petroli de 1973 siga molt fort en l’economia

espanyola i tarde més de deu anys en recuperar-se

Augmenten les diferències regionals: creixen les zones industrials i turístiques (Catalunya, Madrid, País Basc, Navarra, València, illes), mentre les zones

d’agricultura de secà perden població (emigració interior i exterior)

2. CREIXEMENT DEMOGRÀFIC I CANVI SOCIAL.

2.1. L’augment de la població.

2.2. Els moviments migratoris.

2.3. Els canvis en l’estructura social.

2.4. Les noves pautes socials i culturals.

2.1. L’augment de la població.

Fort augment demogràfic del baby boom: de 30’4 milions (1960) a 35’8 milions (1975)

Causes

Natalitat elevada (millors condicions de vida)

Descens de la mortalitat (especialment la infantil per les millores sanitàries)

Augment de l’esperança de vida (fins els 70-76 anys)

Es fa una política natalista que manté alta la taxa de fecunditat (2’8 fills per dona)

Composició per edats: augmenta el percentatge de població jove (boom demogràfic) i de població vella (augment de l’esperança de vida), en detriment de l’adulta

Evolució dels components demogràfics a Espanya

Anys TN TM CN

1951-55 15,9 10,4 5,5 1956-60 18 9,9 8,1 1961-65 19,1 9 10,11966-70 19,7 8,7 111971-75 19,9 8,5 11,4

2.2. Els moviments migratoris.

Es creen molts llocs de treball, però no suficients per a tots, de manera que molts emigren a l’estranger

Entre 1962 i 1973 més d’1.300.000 espanyols han d’emigrar a buscar-se la vida a altres països més rics: fonamentalment a França, Alemanya i Suïssa

L’emigració interior (èxode rural) encara és major: quatre milions de persones canvien de lloc de residència, des de les regions agrícoles més pobres (les dues Castelles, Galícia, Andalusia i Extremadura) cap a les zones de major creixement industrial i de serveis

(Catalunya, País Basc, Madrid i Com.Valenciana concentren cada vegada més població i riquesa, encara que no per càpita i molta gent viu en males condicions)

2.3. Els canvis en l’estructura social.

El creixement econòmic provoca un canvi social profund: d’una societat rural es passa a una societat urbana (èxode rural) que avança cap a una societat europea de consum moderna

Procés d’urbanització: les ciutats creixen moltíssim, en especial les seues perifèries, arribant-se a un 65% de població urbana en 1975 (èxode rural)

Canvis en l’estructurasocio-professional

de la població

Augmenta molt el nombre de treballadors en general

Augmenta especialment el proletariat industrial urbà, que s’associa en un nou sindicalisme il·legal al marge dels sindicats verticals per a reivindicar millores i llibertats

Fort augment de les “classes mitjanes”, que demanen canvis en el país i la seua política

Menor importància de la població rural, especialment els jornalers agrícoles

2.4. Les noves pautes socials i culturals.

Canvien els pautes culturals i socials (lentament): naix una nova societat de classes mitjanes i proletariat industrial que demanda canvis polítics i socials

Augmenta la població escolaritzada, disminueix l’analfabetisme i les classes mitjanes arriben a la universitat: el govern ha de reaccionar amb una nova llei educativa (1970)

i més inversions per a acollir en el sistema aquesta esllavissada estudiantil

Major importància de la universitat: més alumnes de noves classes socials i protestes estudiantils (i d’alguns professors) demanant llibertat i democràcia

Canvis en la família: major força de la família nuclear, més mobilitat, els fills s’independitzen joves (reclamen més independència dels pares) i lenta incorporació de la dona a les activitats educatives i productives (continua marginada per la societat masclista i el sistema franquista)

Societat de consum: el progrés material en el consum (electrodomèstics, cotxes, vacances,...)i el canvi en les mentalitats (música pop i rock, televisió, influència del turisme,...)

L’obertura de l’església al poble des del concili Vaticà II: major importància de les bases front a la jerarquia, crítiques al franquisme (els rectors “rojos”), secularització,...

El règim franquista s’afebleix cada vegada més des del punt de vista ideològic: els canvis econòmics i socials demanden llibertat i democràcia cada vegada més

Cotxes per 1000 habitants

Any

1960.................191970.................1091975.................195

3. LA PERSISTÈNCIA DEL RÈGIM: REFORMISMEFRANQUISTA I IMMOBILISME.

3.1. El govern dels tecnòcrates.

3.2. Les reformes legislatives.

3.3. Les relacions internacionals.

3.4. El triomf de l’immobilisme.

3.1. El govern dels tecnòcrates.

La mala situació econòmica provoca un canvi en el règim: els tecnòcrates de l’Opus Dei guanyen pes i canvien la política econòmica (desarrollismo), amb èxit, però no canvien els característiques dictatorials de la política del règim

Els canvis econòmics i socials i el context europeu obligaran a Franco a introduir algunes xicotetes reformes polítiques d’obertura del país (modernització de les institucions), però l’objectiu és la continuïtat del règim sense canvis importants

Els tecnòcrates persegueixen la introducció de millores que suposen progrés econòmic i millores en l’administració, però sense canvis polítics (sense democràcia i amb repressió)

Els èxits de la política econòmica dels tecnòcrates provoca que guanyenimportància i augmenten les tensions entre falangistes i tecnòcrates

En els governs que van de 1957 a 1974 els catòlics tecnòcrates de l’Opus Dei controlaranl’economia, l’educació, la informació i la justícia, fins a arribar en 1969 a controlar tot el govern, amb Carrero Blanco al seu cap (president del govern a partir de 1970)

3.2. Les reformes legislatives.Els canvis econòmics i socials van fer que la població exigirà reformes polítiques i protes-

taren obrers i estudiants al carrer, però aquestes seran molt escasses i de maquillatge

Es crea el Tribunal d’Ordre Públic (TOP, 1963) com a tribunal civil per a jutjar els delictes polítics, substituint els tribunals militars en aquests casos

La Llei de Premsa de Fraga (1966): supressió de la censura prèvia, però amb fortes multesi suspensions a les publicacions que s’atrevien a criticar el règim o “ensenyar carn”

Intent de revitalitzar els sindicats verticals amb una major participació dels treballadors (infiltració de sindicats clandestins)

S’aprova la Llei de Seguretat Social (1967), ampliant la cobertura social (malaltia, jubilacions, viudetat), inici de la construcció de l’Estat del benestar

La Llei Orgànica de l’Estat (1967, llei fonamental): és un intent de recapitular totes les lleis fonamentals anteriors (aprovada en “referèndum”), amb molt poques novetats i que preveu la separació del cap d’estat (Franco fins a la seua mort) i el president del govern (Carrero)

Llei de Llibertat Religiosa (1967): llibertat de pràctica religiosa (la catòlica continua sent religió oficial)

La successió: Franco nomena a Joan Carles de Borbó el seu successor i aquest jura els Principios del Movimiento Nacional i és nomenat “Príncep d’Espanya” (1969)

La Llei d’Educació (1970): reforma educativa des de la primària a la universitat, amb la finalitat d’obrir el sistema socialment a tots i adaptar-lo a les noves necessitats (baby boom)

3.3. Les relacions internacionals.

La Comunitat Econòmica Europea es nega a acceptar a l’Espanya franquista, però signa un acord preferencial per a comerciar amb ella

Es renoven els acords amb els Estats Units de 1953, amb condicions semblants

En 1956 Espanya es retira del Marroc i en 1968 i 1969 descolonitza Guinea Equatorial i les provincies marroquines del nord d’Àfrica (sols queda el Sàhara)

3.4. El triomf de l’immobilisme.

A partir del cas Matesa (1969), on la corrupció arriba a afectar a ministres tecnòcrates, les diferències entre tecnòcrates i falangistes es fan majors (eixida de ministres de l’Opus)

Augmenten les protestes socials per tot el país

El govern reacciona molt durament: estats d’excepció continus, detencions, violència poli-cial i el consell de guerra de Burgos contra membres d’ETA (1970), amb 9 penes de mort

Protestes internacionals contra Franco

Protestes de part de l’església contra Franco: des del Concili Vaticà II l’església intenta obrir-se a les necessitats dels més pobres i els sacerdots catalans, bascos i de barris més pobres i algun membre de la jerarquia (Tarancón) protesten contra el règim de Franco

Davant els problemes, el govern es tanca en el seu immobilisme: es paralitza el projecte d’associacions polítiques, augmenta la repressió i augmenten les sancions a la premsa

4. CONFLICTIVITAT SOCIAL I OPOSICIÓ POLÍTICA.

4.1. Els moviments socials d’oposició.

4.2. L’oposició política.

4.1. Els moviments socials d’oposició (I).Els canvis econòmics i socials fan nàixer una nova oposició al règim franquista (que no haviaviscut la guerra directament): la classe obrera a les indústries, les classes mitjanes i la nova

burgesia que demanen democràcia i una oposició intel·lectual més agressiva a les universitats

Els precedents dels anys ’50: la vaga del tramvia a Barcelona (1951), les vagues de 1956 a les zones industrials i la primera protesta estudiantil (1956), amb morts i forta repressió

La forta vaga dels miners asturians de 1962, reclamantmillores salarials → s’estén al País Basc i Catalunya

La Llei de Convenis Col·lectius de 1958 contemplava l’elecció d’enllaços sindicals per part dels treballadors per a negociar amb els patrons, dins del sindicat vertical

CCOO (nou sindicat comunista clandestí) aprofita la llei per a infiltrar-se en el sindicat vertical i negociar amb els patrons, combinant vagues (acció il·legal) amb accions legals

Junt a CCOO trobem altres sindicats clandestins com UGT, USO i HOAC

Aquests sindicats protagonitzaran una conflictivitat social cada vegada major, demanant millores laborals i salarials, però també un canvi polític, i tindran el recolzament de

partits polítics clandestins (PCE sobretot), universitaris i el sector progressista de l’església

4.1. Els moviments socials d’oposició (II).

El moviment estudiantil també protagonitzarà protestes contínues des de 1956, amb nous sindicats estudiantils clandestins formats ja per joves que no havien viscut

la Guerra Civil i que s’oposen al Sindicato Español Universitario (SEU, falangista)

Altres grups d’oposició social seran associacions de veïns, grups culturals i grups religiosos

L’oposició dins de la pròpia església catòlica és cada vegada major: part de la jerarquia (Tarancón, abat de Montserrat), església catalana i basca (nacionalisme), organitzacions

obreres catòliques (JOC, HOAC), capellans antifranquistes, cristians de base,...

Les protestes arriben a l’exèrcit: es forma la clandestina Unión Militar Democràtica (UMD)

La conflictivitat laboral (vagues il·legals) i les manifestacions massives als carrers no pararand’augmentar fins el final del règim, amb la repressió i l’estat d’excepció com a resposta

Joan XXIII1958-63

Pau VI1963-77

Vicente Enrique Tarancón

4.2. L’oposició política (I).

Als anys ’60 es desenvolupa de forma clandestina a l’interior del país (no sols a l’exili) una oposició política al règim franquista, tant d’esquerra com de dreta liberal democràtica

El PCE i el PSOE, organitzats a l’exili, comencen a organitzar-se a l’interior del país

El PCE, que no havia desaparegut mai dins d’Espanya, serà el partit més fort de l’oposició, dirigint des de l’exili (Santiago Carrillo), organitzant l’oposició

i infiltrant-se en organitzacions com CCOO, d’estudiants, de veïns,...

El PSOE, menys fort que el PCE, es reorganitzarà a l’interior (junt a UGT) i, finalment, els dirigents joves de dins d’Espanya, amb Felipe González al front,

es faran amb el control del partit al Congrés de Suresnes (1973)

A l’esquerra del PCE apareixen partits maoistes, trotskistes i comunistes radicals, alguns d’ells propugnant el terrorisme contra el règim i el sistema (el FRAP i els GRAPO)

A la dreta es funden diferents partits demòcrata-cristians i liberals democràtics, amb poca força social

4.2. L’oposició política (II).

Es recomposen els partits nacionalistes

Al País Basc a la dreta del PNB es suma ETA, amb el terrorisme com a arma contra el règim

A Catalunya, a ERC es suma el nacionalisme de centre-dreta de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i de

dretes d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC)

Molts d’aquells partits van participar en 1962 a l’anomenat “contuberni de Munic”: reunió de l’oposició interior i de l’exili en què es va exigir

la desaparició del règim franquista i una Espanya democràtica

Molts dels participants que tornaren van ser empresonats o desterrats

5. LA CRISI DE LA DICTADURA (1973-75) (I).

El canvi econòmic, social i cultural no podia ser afrontat per un règim que es negava a atendre les noves reivindicacions i sols sabia que reprimir → crisi final del règim franquista (1973-75)

La crisi final (i la transició democràtica) comença amb l’assassinat de Carrero Blanco per ETA el 20 de desembre del 1973

El règim es divideix entre els immobilistes, partidaris de reprimir qualsevol intentde canvi (el búnker), i els oberturistes o reformistes, partidaris d’introduir

reformes democratitzadores des de dins i crear associacions polítiques

Franco nomena nou president del govern a Arias Navarro, qui, en febrer de 1974, es mostra oberturista i promet pluralisme polític (llei d’associacions polítiques),

elecció democràtica d’alcaldes i diputacions i reformes sindicals

Aquestes promeses conegudes com “l’esperit de febrer” quedaren en un formalisme: Arias caurà en mans dels immobilistes i no és capaç de dur a terme cap reforma democratitzadora

Els ministres oberturistes dimiteixen i Arias queda en mans del búnker, que controla el govern, practica la repressió absoluta contra les protestes

al carrer i exerceix la violència feixista amb bandes ultres al carrer

5. LA CRISI DE LA DICTADURA (1973-75) (II).

L’oposició s’organitzacada vegada millor

Els partits catalans havien creat l’Assemblea de Catalunya

El PCE forma la Junta Democràtica, junt a CCOO, monàrquics, grups d’extrema esquerra, carlins demòcrates, alguns socialistes

El PSOE la Plataforma de Convergència Democràtica, amb UGT, PNB, maoistes, demòcrates de centre,...

Tots demanen l’amnistia als presos polítics, llibertat política i sindical i democràcia plena

Continua la repressió amb Franco molt malalt en 1975: nova llei antiterrorista molt repressiva i condemnes a mort a membres d’ETA i del FRAP i a anarquistes (Puig Antich)

Augmenten les protestes al carrer i les protestes internacionals contra el règim franquista

A Portugal triomfa la “revolució dels clavells” contra la dictadura → influència en Espanya

5. LA CRISI DE LA DICTADURA (1973-75) (III).

El problema del Sàhara

Davant la lluita armada del Front Polisari demanant la independència del Sàhara, Espanya opta per acceptar la descolonització amb un referèndum d’autodeterminació

Marroc, per a fer-se amb el Sàhara, organitza la Marxa Verda: invasió pacífica per part de civils marroquins del territori del Sàhara

Espanya fuig del Sàhara i el deixa en mans de Marroc i Mauritània, encetant un conflicte entre el Front Polisari i el Marroc que arriba fins a hui

Franco mor el 20 de novembre de 1975 després d’una llarga agonia, deixant un país en crisi: l’expressió “lligat i ben lligat” fent referència a tranquil·la successió i continuïtat del règim

franquista amb Joan Carles I no és més que una il·lusió sense fonament del mateix franquisme