UNA VEU D

ES D

EL

FOSC

Joan Vinyo

li

UNA VEU DES DEL FOSC

Escolta’m, sempre més escoltaràsaquesta veu que tant reculls en tucom si no fos la meva, sols la veu

d’algú que et crida des de molt enllà.D’un mar fosforescent on es congria*la gran tempesta que tu i jo sabem

guardar i fer nostra.

* Inici d’una tempesta

Es/col/ta’m, sem/pre/ més/ es/col/ta/ràs 10 Aa/ques/ta/ veu/ que/ tant/ re/culls/ en/ tu 10 Bcom/ si/ no/ fos/ la/ me/va/, sols/ la/ veu 10 B

d’al/gú/ que et/ cri/da/ des/ de/ molt/ en/llà. 10 AD’un/ mar/ fos/fo/res/cent/ on/ es/ con/gri/a 10 Cla/ gran/ tem/pes/ta/ que/ tu i/ jo/ sa/bem 10 D

guar/dar/ i/ fer/ nos/tra. 6 e

Rima = Asonant

Figura retòrica = el poema en si es una personificació

En aquesta part del poema es compara la mort com un “mar fosforescent on es congria una tempesta”

Morfologia del poema El poema es escrit en primera persona referint-se a una

altra.

Els verbs estan en temps de futur.

Verb imperatiu al principi del poema: “Escolta’m, (...)”

TEMA

TÓPIC = MEMENTO MORI

La mort és personificada i crida al/la protagonista del poema per emportar-se’l/a amb ell.

En el poema, s’entén que la persona a qui va dirigit el poema apunt de morir i es troba entre la vida i la mort.