CREIXER SENSE CONSUMIR Viabilitat per a nous models de consum Relatoria del debat conceptual

Créixer sense consumir

Palau Macaya, Barcelona 6 de novembre de 2014Elaboració d’aquesta relatoria i direcció del cicle: Estudi Ramon Folch i Associats

Viabilitat per a nous models de consumRelatoria del debat conceptualEn el marc del cicle Reflexions, créixer sense consumir, perspectiva de consum, va tenir lloc la segona sessió de debat de les quatre que confor-men el cicle. Reflexions es desplega en dues sessions de debat i dues ses-sions de taller que aborden les perspectives de la producció i el consum.

La sessió de debat del 6 de novembre passat es va iniciar amb una ponència per part del filòsof Jordi Pigem, que va exposar diferents pensaments crítics sobre el creixement econòmic, com també els nous valors postmaterialistes que estan aflorant i generant una nova consciència humana. El debat es va estendre a la resta de participants. La relatoria de la sessió té com a objectiu mostrar els plantejaments que van sorgir al llarg de la sessió, ordenats per idees i conceptes. No respon a cap resum del posicionament específic de cadascun dels participants. Les referències a les aportacions dels participants (en blau) no són literals. Altrament, els arguments exposats no prefiguren el grau de consens o dissens en el si de la reflexió. L’objectiu d’aquest document és mostrar i explorar la diversitat d’arguments per aprofundir en el debat.

Reflexions: Créixer sense consumir. Consum 2

Participants ___________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________ 3

1. Plantejament introductori __________________________________________________________________________________________________________________________4

2. Factors ___________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________ 6

3. Escenari _____________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________7

4. Reptes _________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________10

Alguns dels autors citats durant el debat _________________________________12

Índex


Sr. Jordi Angusto economista

Sr. Anton Aymemí consultor en comunicació, investigació i gestió per a la sostenibilitat

Sr. Joaquim Braulio Chief Visionary Officer d’Actuarum

Sr. Diego Callejón assessor de la Confederació de Comerç de Catalunya

Sr. Xavier Carbonell exdirector de responsabilitat social corporativa de Mango

Sr. Ivan Capdevila soci-director d’ERF

Sr. Eliseu T. Climent periodista

Sr. Dídac Ferrer Balas cap de l’Oficina de Gestió Sostenible i d’Igualtat d’Oportunitats de la UPC

Sr. Miquel Àngel Fraile secretari general de la Confederació de Comerç de Catalunya

Sra. Mariana Franzon Unit Manager de Recollida Catalunya d’Humana – Fundación Pueblo para Pueblo

Sr. Lluís Garay director del Màster Universitari en RSC de la Universitat Oberta de Catalunya

Sr. Jaume Lanaspa director general de la Fundació ”la Caixa”

Sr. José Antonio Lavado soci-director i fundador de Bidea

Sr. Gonçal Luna Oficina d’Educació i Promoció Ambiental. Gerència de Serveis de Medi Ambient de la Diputació de Barcelona

Sr. Joan Majó enginyer i exministre d’Indústria

Sr. Josep Ollé director del Palau Macaya de l’Obra Social ”la Caixa”

Sr. Eduard Pallejà soci-director de KM2-Knowledge Management

Sr. Josep Planas subdirector general d’Informació i Educació Ambiental de la Generalitat de Catalunya

Sr. Ferran Puig Vilar periodista científic

Sr. Guillem Ricarte director general de Creafutur

Sr. Sergi Rovira consultor en governança i sostenibilitat

Sr. Josep Sala director general d’Avancar

Sr. Salvador Samitier cap de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya

Sra. Àgata Soler-Roig directora de Re_planet

Sra. Marta Subirà directora general de Polítiques Ambientals de la Generalitat de Catalunya

Moderador Sr. Albert Closas periodista i director del programa Valor Afegit de TV3

Relators Sra. Sònia Roura consultora d’ERF

Sr. Frederic Ximeno soci-director d’ERF

Equip del Palau Macaya Sra. Patricia Blanco

Participants


Als anys 30 del segle XX, Keynes plantejava que l’augment de la productivitat ens permetria treballar només 2 h/dia. En aquest sentit, segons un estudi dels anys 60, a les societats tradicionals d’aborígens australians treballen, de mitjana, 3 h 44 min els homes i 3 h 50 min les dones, i cobreixen les seves necessitats.

1Plantejament introductoriHi ha creixement sense malbaratament. El creixement està associat al desenvolupament de les persones, no només quan creix el PIB.

L’economia i el consum han d’estar al servei de la societat. El filòsof Zigmunt Bauman descriu el món com a sumit en el fonamentalisme del creixement econòmic. Al llarg de la història, s’han succeït altres pensaments crítics amb el creixement econòmic:

El 2009, a Planetary Boundaries, Johan Rockström identifica 9 paràmetres per avaluar la salut del planeta, alguns dels quals no s’han pogut quantificar. Segons aquest estudi, dels 7 que s’han quantificat, hem superat: la concentració de CO2 a l’atmosfera; la quantitat de nitrogen, i la pèrdua de biodiversitat vegetal i animal.

El 1972, l’informe Meadows per al Club de Roma, Límits to Growth, pronosticava que tindríem problemes si no canviàvem de rumb.

Al s. XIX, Stuart Mill va dir que l’estat estacionari del capital i la riquesa seria un gran progrés moral i social, i que el creixement econòmic només en seria un mitjà.

El 1958, Hannah Arendt, a The Human Condition, planteja que el creixement material té un límit, no pot continuar indefinidament.

s. XIX Anys 30 1958 1972 2009


En comptes de l’economicisme, on l’economia ho governa tot, es pot pensar en l’economia al servei de la salut, l’educació i la cultura, i no al revés.

La crisi econòmica que patim ara és de caràcter global, a diferència de la del 1929, quan el món no estava globalitzat i la relació entre la demanda i l’oferta de recursos era una altra. Ara, suposant que es pogués resoldre la crisi economicofinancera, aquella relació entre demanda i oferta de recur-sos ha canviat radicalment. Per exemple, Antonio Turiel preveu que el pic de les energies no renova-bles (més del 80% de les energies) es produirà el 2018. Només Google fa servir tanta energia com la ciutat de Barcelona. Es necessiten server farms, que ocupen molt d’espai. Tot i la percepció d’intan-gibilitat d’internet, aquesta xarxa es basa en una gran quantitat d’energia.

El creixement humà sí que pot ser il·limitat en coneixement, i es pot viure millor amb menys consum. L’Enquesta Mundial de Valors (World Values Survey) reflecteix el pas de valors materialistes a post-materialistes, com el medi ambient, el coneixement, la participació, la llibertat..., que dóna pas a l’estat centrat en les persones.

La nostra societat comporta un desajust, es basa en valors obsolets: “com més consumeixes, millor persona ets”, o “el país només va bé si creix el PIB”. Amb la crisi hi ha la percepció que el sistema no funciona i es nota un desig de canvi.

Les clàssiques tres erres (reduir, reciclar, reutilitzar) també tenen una transcripció cultural de cinc erres: reavaluar les nostres necessitats i prioritats, és a dir, reimaginar, reequilibrar, rein-ventar les professions per posar les persones al centre, i relocalitzar la cultura, l’economia, la política, les decisions.

Una altra idea és passar a la cultura del bé comú. Ens adonem que som éssers socials, no tenim sentit sense la xarxa de relacions de la qual formen part. Cal repensar la identitat; el consumisme, el consum d’allò que no necessitem realment, serveix per reforçar la identitat, però cal que la busquem en les relacions; consumir per ser més que els altres no ens satisfarà, consumir per una qüestió d’identitat no porta enlloc. La qualitat de les relacions és el que fa feliç, com també fins a quin punt una persona es pot dedicar a la seva vocació. I això també és important de cara a l’economia, la clau són les relacions. El fons de la realitat no és la ma-tèria, sinó la consciència, deia Schrödinger, premi Nobel de física.


2Factors

El debat i el nivell de consens. Hi ha diverses postures sobre què és créixer i què és consumir. Algunes són contràries al decreixement, tot i que es detecta la necessitat d’un replantejament.

— Hi ha un cert acord en les causes, però no tant en com abordar la problemàtica i les possibles vies i propostes. — Pot ser més adequat parlar d’acreixement, que no implica tant reduir el creixement de la renda com a paradigma econòmic.

Els límits. En la diagnosi hi ha un consens prou ampli en el fet que s’està arribant als límits de capacitat del planeta.

— Probablement, quan ens extralimitem no ens n’adonarem, en patirem les disfuncions. — Mesurem el creixement per la renda generada. Per contra, una societat creix si hi ha una bona acumulació de capital a més d’un cert increment de renda. Capital humà, social, administratiu, natural..., l’acumulació fa créixer la societat i no es comptabilitza. Comptabilitzem el flux, però no l’estoc. Si definim què és creixement (incloent-hi els estocs) no parlaríem de decreixement.


3EscenariL’esgotament de recursos. Els límits vénen per l’esgotament dels recursos o per la petjada ecològica?

— L’esgotament de recursos ha quedat una mica desmentit fins i tot en el tema dels recursos no renovables (shale gas...). En realitat, no s’han esgotat, sinó que és més difícil accedir-hi i cada cop costa més diners obtenir la mateixa energia, per tant el rendiment és decreixent, es necessita molt petroli per extreure el que queda. — Ara no està tan clar quan serà el peak oil, dependrà de la política que se segueixi tant pel que fa al shale gas com pel repartiment dels recursos de l’Àrtic. El drama no és que consumim molta energia útil, sinó que necessitem una gran quantitat d’energia primària que es malba-rata per produir l’energia útil.

La petjada ecològica. No es poden identificar del tot els recursos i la petjada ecològica. — Ens hem allunyat de l’entorn que ens sustenta i no veiem que la petjada ecològica és també una pèrdua de recurs. La petjada ecològica també genera un esgotament de recursos, atès que els redueix o impedeix accedir-hi: menys qualitat de l’aigua, pèrdua de biodiversitat... — Hi ha recursos que no s’esgoten, com el sol, i en sentit global els recursos no s’esgoten. Per tant, no és que no hi hagi energia al planeta, sinó que n’hi ha d’un tipus i no d’un altre. — No es tracta tant de reciclar com del fet que els productes tinguin més durabilitat o que es puguin reintroduir en el cicle. — El consum energètic és a les llars (il·luminació, climatització) i en la mobilitat, i en menys pro-porció, a la indústria i el comerç. — La UE va triar uns objectius per al 2030 inferiors als que proposava la Comissió, falta ambició.

L’obsolescència programada. És el més oposat a l’eficiència i ha aconseguit consolidar-se. — Introduir el concepte d’obsolescència programada va necessitar diverses onades d’aprenen-tatge social perquè es consolidés una idea contrària a la cultura imperant. Revertir-ho és complicat, però es pot fer, com s’ha fet, per exemple, amb el consum de tabac. — La primera obsolescència programada és el malbaratament dels aliments o productes; la pro-ducció d’articles de moda de mala qualitat que només duren una temporada. — Al mercat hi ha una selecció natural de productes. Hi ha productes pels quals el consumidor no està disposat a pagar un plus perquè tinguin una durada més llarga.


L’eficiència. En general, els processos requereixen menys energia avui que fa unes dècades, però consumim molta energia primària per obtenir serveis que es podrien cobrir d’altres maneres molt més eficients.

— L’eficiència energètica té camí per recórrer, però té un límit. El capital (l’estoc) necessita man-teniment, i això té un cost energètic. — No donem prou valor a l’eficiència i en donem massa a l’activitat econòmica que no crea valor. — La quantitat d’energia per unitat de PIB al món s’incrementa actualment de forma residual (un 1% en les darreres dècades), mentre que el consum energètic per capita no ha augmentat, tot i que hi ha molts més humans al planeta. — Hem de consumir d’una altra manera. És fonamental com es produeix i com es genera ener-gia. La paraula no és austeritat sinó eficiència. — Podríem consumir el mateix, però amb una intensitat de recursos inferior. El concepte de decreixement pot fer pensar que ens encaminen cap a una societat on es viu pitjor i potser aquesta interpretació pot impedir la universalització del canvi de model. Es tracta de la diferèn-cia entre consumir un producte que duri quatre anys, en comptes de quatre productes, un per any. — Consumim molta energia final i necessitem uns recursos primaris quatre vegades superiors a l’energia que consumim. El consum energètic per moure un cotxe per pujar a Montjuïc no arriba a l’1% de l’energia que contenia el barril de petroli inicialment.

Consumisme versus consum. Són dos conceptes radicalment diferents. — Consumisme és consumir allò que no necessites realment, fins al punt que no en pots tenir prou, d’allò que no necessites. — Hi ha un consum necessari, que permet cobrir les necessitats humanes, no circumscrit únicament a la supervivència. Pot incloure la cultura (cinema, teatre...), amb opcions per-sonals segons l’individu. — L’elecció de la compra no és un acte neutral, ja que té efectes sobre el mercat laboral, sobre qui treballa... Hi ha una relació clara entre on vas a comprar i la relació amb el teu entorn i, fins i tot, amb la governança. — Hi havia una comunitat al Canadà on l’acumulació estava mal vista i, un cop l’any, qui tenia més ho regalava com a senyal de prestigi. Aquesta pràctica va ser prohibida pel Govern ca-nadenc. És una referència antropològica que posa de manifest el gran canvi de mentalitat lligat a la societat industrial, on el consumisme ha arribat, fins i tot, a assumir la funció que exercia la religió. — Blasmem el model de creixement, però també caldria analitzar què ha tingut de bo perquè s’hagi imposat el model consumista. Un mal sistema no hagués pogut arribar on és ara. Els combustibles fòssils han estat la font energètica dominant, perquè és la més compacta en unitat d’energia. Per què s’ha imposat? Analitzem-ho per extreure’n el que és positiu per de-senvolupar el nou model.

Les necessitats humanes. No significa viure amb el mínim per a la supervivència. En una societat complexa té altres dimensions i és un concepte molt més ampli, que inclou la felicitat, la plenitud...

— Què necessiten les persones per viure millor? Com es fa una transició cap al postmaterialisme? — Hi ha grans desigualtats, com ha explicat recentment l’informe OXFAM. Hi ha un consum obscè, mentre que certs hàbits de consum provoquen que moltes persones perdin la salut, etc. Si tothom consumís com Dubai, necessitaríem 9 planetes. Si ho fes com els Estats Units d’Amèrica, serien 6 planetes o 3 planetes en el cas del consum català. — Ens falta molta cultura de les necessitats, una cultura “biosfèrica” per discernir què necessi-tem i què no, quin és el consum natural, allò que, com a persones, ens cal. Com ho fem? La qüestió és: cadascú en el seu sector, que hi pot fer?


— S’entén per qualitat de vida fer allò que volem, però no és això. Tots volem ser com el ciu-tadà canadenc... — A nivell micro, els individus anem pel bon camí. Des dels nostre sentit comú avancem en un canvi de mentalitat, de valors materials a humans.

La percepció i la reticència al canvi. El model actual ha tingut aspectes positius per al creixement humà i ens ha permès gaudir de molts productes, però hi pot haver dificultats en la penetració del canvi o d’acceptació àmplia per part de la gent.

— Aproximadament un 80% de la població catalana no ha notat intensament la crisi: obre l’aixeta i té aigua, té cotxe... Potser haurem de permetre el col·lapse. Hi ha factors que fan que l’efecte de la crisi no arribi directament al ciutadà. — El ciutadà pot ser que prengui altres decisions personals i que percebi que la qualitat de vida pot empitjorar davant de determinats canvis. Hi ha, però, un precedent, com és el del tabac. En només 10 anys ha canviat un hàbit que estava molt arrelat, tot i que semblava impossible.

Les noves tecnologies. Donen poder a les persones i cada cop hi ha més gent sensibilitzada. — Les xarxes socials influeixen en la política de les empreses, amb campanyes de denúncia de males pràctiques.

— Les noves tecnologies també substitueixen llocs de treball. Tanmateix, l’increment de l’atur genera menys consum de rotació, cosa que afecta la productivitat i posa en risc el model actual.

El paper del petit comerç. La demanda per part dels consumidors va canviant amb el pas del temps. — La gent demana salut, esport..., i el petit comerç s’hi adapta. Si hi hagués un canvi de po-sicionament social, de mentalitat, el comerç s’hi adaptaria. — A vegades també hi ha un cert sentiment de culpabilitat entre el petit comerç pel que fa al consumisme. — El sector del petit comerç posa en valor la seva aportació a la societat, a la cohesió social, al comerç de proximitat. La compra en grans superfícies comercials comporta un 40-60% més d’insolidaritat i individualisme. — Es considera important oferir allò que el consumidor reclama, el consumidor és al centre de les decisions, però, és realment així, o el ciutadà reclama el que li ofereix el mercat? — Cada cop hi ha més establiments amb productes responsables i que s’associen a nous valors, com no consumir per consumir sinó consumir allò que ens pot satisfer i fer més persona. — Ja hi ha oportunitat de negoci en aquest àmbit. Hi ha indústria pro-tabac i anti-tabac, es ge-neren noves oportunitats i nous interessos. — Per a les noves generacions, el model és que l’estoc de les botigues canvia constantment.

La influència dels lobbys. Aquests grups tenen un gran poder i actuen a nivell internacional. — Promouen un consum excessiu. — En alguns països, o en estrats socials on no ha arribat la crisi, no es percep la necessitat de canviar de model; per tant, aquestes males pràctiques es poden reproduir.


4ReptesUn nou model. Cal un replantejament de les regles del joc tant a nivell col·lectiu com personal respecte del model social, productiu, de consum.

— Apostar per les energies renovables, el comerç de proximitat, etc., és part de la solució. — Incentivar nous valors: la perdurabilitat dels materials, reprendre l’artesania, una visió a més llarg termini... — Cal buscar quin pot ser el valor afegit, què és allò que no estem posant en valor. El mercat laboral ha de transformar en oportunitats i sortides professionals les noves necessitats i demandes socials que van apareixent, però de moment les desenvoluparan persones que no acaben de comprendre l’abast del nou escenari.

El creixement natural. En l’ésser humà hi ha la necessitat de créixer, és inherent, però aquest creixement no està necessàriament associat a l’acumulació de béns.

— Potenciar la tendència de les persones a ser millors qualitativament de forma similar a com ho fan les plantes, sense destruir la base que les sosté. — Retrobar la il·lusió amb alguna cosa que reforci la nostra qualitat humana. — Canviar de paradigma, saber què és el que en aquests moments ens mou, allò que crea felicitat. — Recuperar un model per poder conviure amb la natura de manera que sigui sostenible.

El nou model de producció, de consum, i un nou perfil de consumidor. Són qüestions interdepen-dents. Un nou perfil de consumidor crític i responsable té en compte diferents variables abans de fer la compra (com i on es produeix...).

— Retrobar com es pot seguir creixent d’acord amb la natura. Cal una reformulació. — Valorar com es genera el producte, com es produeix i com es pot fer amb menys recursos. Un concepte clau és l’eficiència, que implica no malbaratar recursos. Per exemple, consumir menys energia no vol dir passar fred, sinó no malbaratar-ne les 3/4 parts. — Fomentar un consum diferent i desenvolupar la consciència col·lectiva sobre el consum res-ponsable, en relació amb la distribució de les rendes en un entorn proper, no a l’exterior. — Cal equilibrar els drets col·lectius i els individuals, per exemple, el dret a decidir que es vol seguir fumant. — Actuar cadascú des del seu àmbit d’acció, encara que sembli a contracorrent del que passa a nivell macro, prioritzant la xarxa local. — Fomentar la compra local cooperativa, de proximitat. — Consolidar un canvi de pràctiques de la gent a través de les noves tecnologies (xarxes socials...). — El comerciant de barri ha de veure com posa en valor les relacions socials.


Les inèrcies. Hi ha una mala definició de qualitat de vida que és socialment dominant, i aquesta inèrcia dificulta la transmissió d’un canvi d’actitud pel que fa al consum.

— Canviar el concepte sobre què és la qualitat de vida i la inèrcia que dificulta transmetre el missatge. — Fer arribar els missatges a la població. El com és molt complicat, hi ha una inèrcia de maneres de fer molt difícil de canviar. — Educar en el consum crític que permeti escollir, discriminar i detectar la responsabilitat en productors i comerciants i en nous valors com la qualitat del producte, i interessar-se real-ment per allò que hi ha al darrere del producte i tenir una visió més a mitjà o llarg termini.

El paper de les persones. Els canvis socials generats a partir dels canvis individuals poden canviar el model. En tot cas, les societats que s’hagin preparat estaran en condicions de fer front a les dis-funcions (o al col·lapse).

— Els canvis glocals ajuden a canviar sistemes. En tot cas, passi el que passi a nivell macro, cal actuar a nivell micro. — Si hi ha col·lapse, allà on la societat estigui preparada podrà seguir avançant.

El paper de les empreses. Les multinacionals s’espanten davant del canvi de paradigma. Hi ha em-preses amb una política de responsabilitat social corporativa (RSC) que fan servir aquest argument per a la venda o com a educació del consumidor.

— La responsabilitat social corporativa és un procés voluntari, però respon també a l’exigència de la societat. — Cal afavorir la producció artesanal i a petita escala, que genera una relació personal entre pro-ductor i client. A més, l’alentiment del procés de producció acota el consum, i també la relació amb el producte personalitzat, que perdura en el temps.

— Han aparegut empreses i iniciatives socials al final de la cadena per reintroduir productes al mercat (roba, productes de segona ma...). Això és positiu i obre noves oportunitats de negoci i d’ocupació, però encara conviu amb un model productiu insostenible dirigit per les grans empreses. — El creixement empresarial és una dinàmica contradictòria i difícil. Cal impulsar l’economia verda i la sostenibilitat. Els canvis tecnològics i la innovació poden fer canviar de rumb. Hi aju-darien els incentius de l’Administració. — Les grans empreses multinacionals i els centres de poder polític i econòmic tenen la màxima capacitat per canviar el model, i probablement són els menys disposats a fer aquest canvi malgrat que la ciència i el feedback social és evident i tenen la informació necessària.

El paper de l’Administració i la regulació. Hi ha diversos estaments i departaments, a vegades amb interessos oposats.

— Cal establir un model de país coherent dins de les diferents instàncies de l’Administració. — Es parla de governança, però cal governar. Els poders públics han de treballar en la línia del bé comú. — El paper dels poders públics és vetllar per fer ordenances favorables al ciutadà, no als lobbys. Per exemple, hi ha grans companyies domiciliades en paradisos fiscals que no paguen impos-tos. Cal un canvi. — Cal posar en marxa polítiques públiques que incentivin la reducció de carboni... — S’ha de convèncer el ciutadà. Les normatives són la via política, però també cal convèncer. — Cal incentivar l’economia verda, la sosteniblilitat i la tecnologia o la innovació com a mitjans.


Alguns dels autors citats durant el debat

Hannah Arendt

Erich Fromm

John Maynard Keynes

Serge Latouche

Donella Meadows

John Stuart Mill

Plató

Johan Rockström

Rupert Sheldrake

Erwin Schrödinger

Graham Turner

Antonio Turiel

Environment

CREIXER SENSE CONSUMIR Viabilitat per a nous models de consum Relatoria del debat conceptual