LES BARBES DEL BOC Un conte de Colera i Molinàs

Jordi Rodó i Rodà

2

A tots als meus Joan Rodó: al meu avi, al meu pare, al meu germà i al meu fill.

I a mossèn Joan Rodó.

Aquest conte vol contribuir a la creació d’un corpus llegendari per a Colera. Per

això, els fets històrics, els topònims i els personatges amb nom són reals, però

els fets que s’hi conten no necessàriament. Algun dia han de començar les

llegendes...

Plànol de Colera i Molinàs i dels principals indrets esmentats

Nota: Les fotos, les notes i el plànol són obra de l’autor.

3

La nit era d’aquelles que només es viuen a Colera. La tramuntana havia

començat a bufar fort al capvespre i s’endevinava una nit de brams i udols. La

Lluna era tan plena que vessava claror a raigs. A taula, els bunyols i la

garnatxa endolcien les postres del sopar. La primera xuclada al cigarret de

paper del meu avi encetava el silenci previ a les seves xerrades de sobretaula.

Sovint es tractava de records d’un temps de glòries perdudes en una guerra

cruel i dels temps de penúries i privacions posteriors. Eren les batalles de l’avi,

però per a mi eren les rondalles a la vora del foc abans d’anar a dormir. Potser

perquè massa sovint eren històries poc infantils m’havia acostumat a no

sorprendre’m d’aquelles sessions intenses i amarades de relats sorprenents

però creïbles.

Però, aquella nit de Sant Miquel de 1975, el silenci fumejant previ a la història

del meu avi es va fer etern i envoltat d’una boirosa sensació de misteri. La

pipada a la cigarreta va ser profunda i va convertir-se en un núvol que envaïa

tot el menjador entelant la tènue llum de 125 volts. Va deixar la burilla al

cendrer de propaganda d’un anisat francès i va començar a xerrar…

:::::::::::::::::::::

4

El dietari

Aquesta nit ja ets prou gran perquè t’expliqui el conte més extraordinari que

mai no hauràs sentit…

Poc abans de morir, el meu oncle, mossèn Joan Rodó –que es deia com jo i

com el teu pare- em va explicar uns fets sorprenents de què va tenir notícia

durant la seva estada a la rectoria de Colera l’any 1890. Substituïa l’anterior

rector, mort l’any abans, en un moment en què els habitants del petit poble es

trobaven colpits per la plaga de la fil·loxera, que havia delmat les vinyes i, amb

elles, les esperances dels habitants de la vall.

M’explicava l’oncle Joan que, en arribar a Colera, el primer que va fer fou posar

en ordre la sagristia i regirar entre els llibres de l’arxiu parroquial per fer-se una

idea del poble de mala mort on havia anat a parar. En un gran armari amb

portes de vidre, hi havia tots els arxius parroquials, amb les fes de baptisme,

casaments i defuncions de cent anys, des del 1779 fins al 1879, amb algun

periode buit com els anys de la Guerra Gran i la Guerra del Francès en què

segurament no estaven els capellans ni els vilatans per massa orgues, ni per

morir-se com Déu mana!. Nit rera nit, el flamant rector regirava i espolsava els

feixucs llibres de les lleixes i desembolicava lligalls de pergamins esquinçats i

desordenats enmig d’escriptures, testaments, i ves a saber què. Darrera dels

volums del final del segle XVIII, al fons de l’armari, va trobar les marques que

delataven un doble fons al moble. A dins, com si no volgués deixar-se veure, hi

va trobar un llibret d’un pam, amb pergamí manuscrit, amb el títol de “Francesc

Prat, prevere de Colera i Molinàs. Dietari 1780-1789”.1

Aquella nit, mossèn Joan no va dormir, llegint de dalt a baix les notes d’aquell

prevere preses al llarg de deu anys. Més enllà de la crònica quotidiana d’un

poble en formació i de les vicissituds dels seus habitants, sembla que el text 1 Francesc Prat va ser el segon capellà de la parròquia que incloïa els nuclis de Colera i Molinàs. Va exercir-hi entre 1780 i 1790. Prats substituïa Joan Moresch, primer rector després de la fundació del poble, el 1773.

5

s’endinsava –sobretot al començament i al final- en la descripció d’uns fets

extraordinaris, increïbles, que en Francesc Prat va viure en pròpia pell. Al seu

llit de mort, l’oncle em va explicar fil per randa aquella història estranya. Em

pensava que es tractava de la imaginació literària d’aquell aprenent de Mossèn

Cinto o dels deliris d’un moribund, però pocs anys més tard vaig tenir a les

mans els indicis que potser no es tractava d’un relat imaginat sinó d’una

història real.

Va ser a principis de l’any 1937. Em trobava a Figueres encarregat de

gestionar la intendència dels brigadistes internacionals que s’allotjaven al

castell de Sant Ferran. Les autoritats van demanar voluntaris per anar a Colera

a protegir el pont de ferro del tren i m’hi vaig apuntar sense pensar-m’ho.2

Mentre em trobava dalt de tot del pont llençant sacs de sorra avall, una colla de

milicians ebris d’alcohol i de revolta, en ple fervor revolucionari, van aplegar-se

davant la parròquia i van començar a cremar tots els mobles, retaules i

elements litúrgics que trobaren dins del temple i la rectoria. En sentir les rialles

embogides de la irracionalitat i l’olor de fusta i paper cremat em va recórrer un

calfred per la memòria que em va empènyer a córrer cap al lloc. A crits vaig

foragitar aquells bàrbars que dançaven al voltant d’una foguera de fustes

policromades, amb sants que ploraven ocres i prússies i papers que

giravoltaven per damunt les flames. Enmig de la foguerada es consumia

l’armari de la rectoria, on s’apilaven desenes de llibres que contenien la història

de dos-cents-cinquanta anys de famílies, de treballs, d’afanys i desenganys. I

qui sabia si aquell manuscrit de mossèn Prat, contenint la confirmació del conte

del meu oncle!. Potser sí que era una història a la vora del foc, però tan a la

vora que s’estava cremant...

Vaig restar unes quantes hores davant de la pira condemnatòria fins que les

brases acabaren de rosegar un patrimoni que desapareixia per sempre. Amb

els guants amb què havia descarregat els sacs de sorra que colgaven el pont, 2 Al 1937, el pont del ferrocarril de Colera era objectiu prioritari dels bombardejos feixistes, atès que era el cordó umbilical amb França. El 8 de gener d’aquell any, el creuer Canarias bombardejà Colera i Portbou devastant la població, però sense tocar el pont, que havia estat colgat amb sacs de sorra per a camuflar-lo i protegir-lo.

6

vaig gratar el llom de l’armari-llibreria. El cor se’m disparà quan vaig trobar un

doble fons, i a dins les tapes fumejants d’un llibret calcinat. Tant sols un cercle

blanc enmig del paper emmascarat i trencadís de les pàgines centrals

mantenia ertes algunes frases deslligades. A la primera pàgina, però, salvada

com si no volgués acabar de desaparéixer o per esperar la meva mirada

inquisitiva, encara es podia llegir “Francesc Prat, prevere de Colera i Molinàs.

Dietari 1780-1789”. El dietari no es podia llegir, però existia!

Així va ser com aquella nit d’impotència, sota els fars de la brigada que

protegia el pont de l’Eiffel,3 vaig decidir recordar per sempre més tots els detalls

del que m’havia contat el meu oncle sobre el dietari de mossèn Prat. Aquest és

el relat que no oblidaràs mai més…

3 L’enginyer francès Eiffel va dissenyar el pont de Colera, inaugurat al 1878.

Rectors de Colera i Molinàs citats

• Joan Moresch, prevere………….1779

• Francesc Prat, prevere………….1780-1789

• Joan Rodó, rector………………..1890

7

Pors i supersticions

Contava Francesc Prat, a les primeres pàgines del seu dietari, que el 1780 va

arribar a la vall conformada pels pobles de Colera i Molinàs, per donar consol a

les ànimes dels colons que acabaven d’arribar en aquell remot indret de

l’Albera. Pagesos d’arreu de les contrades veïnes feien cap a la petita vall per

guanyar espai als boscos d’alzines que tapissaven els vessants de les

muntanyes i per conrear una terra aspre, indòmita, pedregosa.4

Quan van arribar les primeres famílies, cap el 1773, l’indret era solitari, sense

ànima. Des de feia segles ningú no havia treballat aquelles terres boscoses i

ermes; tan sols testimoniaven una presència humana les antigues ruïnes del

castell de Molinàs, l’ermita romànica de Sant Miquel i les restes d’algun casalot

medieval enrunat. Els molinencs eren una gent rude, amb la pell solcada pel

fred, el vent i les calorades; una gent disposada a sobreviure, però temerosos

per trobar-se en un lloc insòlit, ignot.

Però no eren els únics veïns d’aquella vall. Els nouvinguts van trobar la

presència d’un estrany bosquetà cobert amb pells de cabra que vivia en una

fondalada perduda enmig d’una pregona vall a l’oest del llogarret. En establir

contacte amb aquell ésser ombrívol els va engegar un fart de retrets per la

seva presència, maleïnt-los per haver arribat a la seva vall. Els va augurar

desgràcies per sempre més si no marxaven d’aquell indret; i que la força dels

elements de la natura no els deixaria viure en pau mai més i que les seves

cases i pertinences es perdrien en l’oblit dels temps. –Aquestes són les terres

del meu senyor i no les podeu profanar!- els va dir assenyalant l’imponent mola

que s’erigia a les seves espatlles. Al cim de la vall s’imposava una muntanya

4 Per saber-ho tot sobre Molinàs, llegiu l’excel·lent llibre d’Arnald Plujà: Molinàs. Sant Miquel de Colera; dins la col·lecció “Els veïnats oblidats del Cap de Creus”; 2005. L’origen del poble de Colera i de Molinàs s’emmarca en la política de colonització de terres verges auspiciada a aleshores pel rei Carles III. Isidre Ferran, propietari ennoblit de Garriguella i amo d’aquests paratges, va iniciar el procés de repoblament de la vall atraient colons per a treballar el territori i assentar-s’hi. El poble de Colera va ser dissenyat pels enginyers militars (vegeu llibre de Pablo de la Fuente: La fundació de Sant Miquel de Colera. Història del naixement de la carolina empordanesa; Ajuntament de Colera, 2006).

8

misteriosa que presidia una coma inhòspita que davallava fins al llogarret de

Molinàs.

El cas és que l’amenaça d’aquell homenot no va ser motiu per desanimar els

primers molinencs a repoblar el territori, desforestar-lo i culturitzar-lo. Però, tot i

l’empenta per colonitzar noves terres i assentar una família, aquells primers

habitants van començar a crear el seu propi univers de pors, llegendes,

temences i supersticions. Potser perquè es trobaven en un medi hostil i havien

de conrear una terra desagraïda, pedra a pedra, feixa a feixa, temien i

respectaven un entorn natural contra el que lluitaven constantment.

Així, a recer de les llars, en les nits ventades i gèlides, els molinencs anaren

creant els seus mites i posant nom al seu entorn: al que veien i al que no veien,

al que sentien i al que pressentien. Així, contaven que aquella muntanya

imponent que l’eremità havia invocat tenia les faccions del diable transformat

en boc: les banyes i la barbeta mefistofèliques configuraven una cara que

s’estrenyia enmig de cingleres i penyes que es perdien en els abismes de la

terra. Aquella muntanya amb dos cims –com dues banyes- l’anomenarien “Les

Barbes del Boc”, i aquella vall estreta que es conformava com el cos del dimoni

estès damunt d’una terra oblidada en l’origen dels temps, l’anomenarien “La

Coma d’Infern”. Just al seu davant s’obria una altra coma que anomenarien la

Mala Terra. Al final de les comes, en la confluència de sengles rieres, es

trobava el poble de Molinàs.

Aquelles mateixes nits de replegament familiar, la tramuntana els portava udols

impossibles que baixaven de la vall diabòlica i aterrien els infants. Aviat la

imaginació anà conformant un entorn d’històries entrellaçades que donaren peu

a les llegendes de Molinàs. Es deia que, enmig del camí que dreçava de

l’ermita de Sant Miquel al Coll de les Artigues, s’hi trobava un indret que

anomenaven el Pla de les Bruixes perquè era el lloc on s’aplegaven aquestes

dones perverses convocades pel dimoni que, en forma de boc, les cridava per

tota la contrada des del cim de les “Barbes”. Aquelles nits de tramuntana deien

sentir també les rialles i els xiscles que baixaven del Pla de les Bruixes, que

9

lluïa una claror blavosa enmig de la negror de la nit. També es deia que la

muntanya era solcada de coves que menaven a les entranyes del món infernal.

Els molinencs es feren ressò també de les antigues històries que pervivien en

la memòria de veïns d’altres poblacions i del mateix monestir de Sant Quirze de

Colera. Una d’elles explicava que, en temps reculats, l’abat del cenobi fou

assassinat misteriosament en el coll que du del mas Patiràs a Sant Miquel,

dessota el Puig d’Esquers. De bon matí, un pagès va trobar el seu cos inert,

degollat, però sense rastre de sang al voltant. Mai ningú no va saber per què ni

com havia mort l’abat de Sant Quirze. Els nous molinencs, però, atribuïen el

misteri del seu dessagnament invisible a l’atac d’éssers malvats encomanats

pel dimoni. El poble anomenà aquella cruïlla de camins “Coll de Poca Sang” i

del pla que du del coll a l’ermita en digueren el “Pla dels Capellans” perquè era

on els preveres de Sant Miquel descansaven just després de passar pel coll i

se senyaven per haver-lo creuat sans i estalvis, ja a recer de l’església.

Hom contava, també, que l’antiga ermita de Sant Miquel havia estat bastida i

consagrada en aquell lloc, davant de les Barbes del Boc, per fer front a la força

de la bèstia infernal que no deixava a l’Església colonitzar aquells indrets.5 Des

de sempre, l’Església ha tingut una gran devoció a Sant Miquel per demanar-li

que ens lliuri del dimoni i dels esperits infernals.

Fins i tot els dólmens que sembren aquestes muntanyes eren vistos com obra

diabòlica: la seva forma uterina els evocava el lloc on el Boc i les seves bruixes

realitzaven actes impúdics, i en l’interior dels quals neixien les ombres i els

esperits malvats que habitaven les boscúries.

Poc a poc, doncs, aquells primers habitants de Molinàs varen teixir una xarxa

de creences i mites que explicaven formes, sons, llums i foscors, reals i irreals.

::::::::::::::::::::::::::::

5 Sant Miquel era l’arcàngel que liderà l’estol d’àngels que va sostenir la gran batalla victoriosa contra Satanàs i els seus acòlits, als quals se’ls va tancar la porta del cel per sempre més; per això, l’arcàngel és representat atacant la serp infernal.

10

11

Sant Miquel, 1789

Tot això ho explicava mossèn Francesc a les primeres pàgines del seu dietari,

sens dubte colpit per les pors que li transmeteren uns fidels potser més

atemorits per la realitat de la cruesa de la seva existència terrenal que no pas

per fets del més enllà. En tot cas, fossin en part fruit de la casualitat, de la

fantasia i de les supersticions, no podia negar que, cada setmana, quan pujava

de Colera a Molinàs a redós de la riera, la presència imponent de les Barbes

del Boc li resseguia l’espinada.

A part d’aquest capítol extraordinari, des que arribà el rector -la primavera del

1780- el dietari es limita a explicar com era la vida quotidiana dels parroquians i

de com s’anaven desenvolupant Colera i Molinàs. Naixements, casaments i

defuncions i algun fet anecdòtic del temps o de la vida al carrer resseguien les

notes de deu anys de rector.

No és fins a finals de la seva rectoria, al 1789, que el dietari pren una dimensió

sorprenent. Prat es fa ressò de la “Gran Por” de l'estiu de 1789 que recorria

terres franceses amb una revolució que trencava tots els esquemes i

enderrocava fes i reialmes. La proximitat de Colera a les fites del Tractat dels

Pirineus i el record recent de la Guerra de Successió feien témer de nou que de

França vindria un gran mal; com s’esdevingué poc més tard amb la Guerra

Gran.6 Les pàgines del dietari sembla que eren plenes de temor i de prevenció;

el nostre prevere havia establert contacte amb el bisbat i amb Sant Quirze per

requerir el seu ajut en cas que les revoltes traspassessin l’Albera. En cap cas,

però, es veia impulsat a abandonar la parròquia: no tenia cap motiu per

desconfiar d’uns veïns que veien en ell un consol i un acompanyament

espirituals imprescindibles per fer front a les calamitats de la seva vida i que els

6 La Guerra Gran enfrontà la monarquia hispànica i la recent república francesa entre el 1793 i el 1795. Fou un xoc entre l’àntic règim borbònic i les idees revolucionàries. Els francesos envaïren l’Empordà sense resistència passant per damunt de la flamant fortalesa de Sant Ferran de Figueres. Dels fets de la guerra a la vall de Colera no se’n sap gairebé res, tret de l’enfonsament de tres naus espanyoles al Cap Ras, al novembre de 1793, que es dirigien a Banyuls per anar a encerclar els francesos a Portvendres.

12

donava esperança per a un futur millor. Mossèn Prat participava dels treballs i

de les festes dels colerencs i molinencs i entrava a les seves llars com ells

s’acollien davant de l’altar que consagrava cada diumenge.

Però, a les acaballes de l’estiu, just en temps de verema, a la vetlla de Sant

Miquel, se succeïren uns fets que canviarien la part final del relat de Francesc

Prat esdevenint una crònica fantàstica més que no pas el relat d’un diari

personal.

Explica Prat que, aquell final de setembre, la tramuntana era més violenta que

mai i la lluna plena il·luminava el cel i la terra com si fos de dia. Va ser al matí

del 29 de setembre de 1789 quan el rector va despertar-se espaordit per les

trucades a la porta de la rectoria. Dos veïns de Molinàs, esverats i sense alè,

explicaren panteixant al mossèn que dos infants del poble havien desaparegut

durant la nit i que no hi havia rastre d’ells a l’entorn del nucli habitat. Però, el

més sorprenent va ser la raó que donaren de la desaparició.

Aquella tarda, la tramuntana havia estat tan forta que cap molinenc s’atrevia a

sortir de casa seva, on s’havien aplegat tots els membres de la família; a

mitjanit, el poble es va despertar alterat pels bramuls terrorífics que portava el

vent, barrejats amb gemecs i rialles escandaloses que baixaven del Pla de les

Bruixes, damunt del qual la Lluna prenia una aurèola vermellosa i inquietant.

Aquella nit, els homes i les dones semblaven infants atemorits i procuraven per

tots els medis que els seus fills no es desvetllessin del seu son. En trencar

l’alba, però, dues famílies van trobar a faltar un dels seus fills. La finestra de les

seves cambres era oberta i, en ambdós casos, s’ensumava una ferum de sofre

i mesc que envaïa les habitacions. De seguida, tot el poble es reuní al carrer

cridant els infants i cercant-los casa per casa, per la riera i pels verals del poble

per trobar qualsevol senyal de la seva presència. Només unes grans petjades

de boc, acompanyades d’uns peus nus, resseguien el camí que menava a la

Coma d’Infern.

Incrèdul i inquiet alhora, mossèn Prat pujà a la seva mula i, acompanyat pels

dos molinencs, enfilà riera amunt. A migdia, en arribar a Molinàs, el poble

13

l’esperava a l’alçada del molí. - “És obra del dimoni, mossèn, el gran boc s’ha

endut els nostres fills! - exclamaven les mares dels infants-.

Era en aquells moments quan el paper del rector superava el de pastor

d’ànimes i esdevenia el líder comunitari que havia de regir els impulsos

desfermats dels vilatans cap a camins racionals. Per això, va organitzar una

batuda pels contorns de la vall per assegurar que la canalla no hagués pres

mal, perduts enmig de la foscor quan haurien saltat de la finestra espantats per

la forta tramuntana.

Prats volia posar seny a la rauxa, tot i que el pressentiment li deia que el Mal

tenia una presència intensa en aquell indret. A mitja tarda, les colles de

molinencs tornaren a l’hora acordada de les seves cerques sense cap resultat

esperançador. La tramuntana no havia cessat en cap moment i les parts més

altes de la vall eren massa perilloses i allunyades per accedir-hi abans no es

fes fosc. Al cap de tothom hi havia dos llocs on calia buscar més que enlloc: al

Pla de les Bruixes i a les Barbes del Boc.

:::::::::::::::::::::::::::::

14

Cap al Pla de les Bruixes

Al capvespre, reunits en consell de poble, i presidits per la figura venerable de

mossèn Francesc, es va determinar d’agrupar els homes en una partida

armada per anar a cercar els infants. L’objectiu era tornar-los sans i estalvis a

casa, però tots sabien que per a això calia vèncer abans les forces diabòliques

que –sens dubte- havien estat causa d’aquella malvestat. El més vell del poble

va augurar que de res serviria emprendre la recerca si no s’aprofitava per matar

totes les bruixes de la contrada i el mateix Boc; per això, calia preparar bé

l’assalt. Algú va esperonar els presents a acabar amb totes les fúries infernals

assaltant el seu sàbat al Pla. De ben segur que aquella nit tornarien a fer

rotllana al voltant de la foguera perquè les orgies duraven mentre la Lluna

seguia plena, i aquella nit l’astre viuria la seva màxima esplendor. Es va decidir,

doncs, armar-se amb tots els instruments lacerants que poguessin arreplegar:

aixades, forques, destrals, ganivets,… Es bastiren atxes, tot i que el fort vent

feia preveure que de poc servirien. Es convocaren els homes més capaços de

Molinàs i es feu cridar també un parell de colerencs que disposaven de vells

mosquetons, heretats dels seus pares, que foren miquelets7 en temps de la

Guerra de Successió.

La voluntat era esperar la mitjanit, moment en què el dia anterior s’havia vist

resplandir amb més força el Pla de les Bruixes i en què ressonaren més

sorollosament els crits abismals. Pujarien per la costa del castell fins al Coll de

Poca Sang, i d’allí cap a l’aquelarre. Quinze homes, els més capaços i cepats,

entre ells els dos pares de les criatures, formaven la patrulla.

En fer-se fosc, començaren a pujar cap al castell; però, tot just enfilaren el

primer revolt del camí, una gropada de tramuntana apagà totes les torxes d’una

revolada. La immensa claror de la lluna plena els va permetre seguir el camí

sense cap dificultat, atès que el coneixien com el rebedor de casa seva. Una

7 Els miquelets foren una milícia mercenària que solia reclutar la Generalitat i les juntes de la Corona d’Aragó per reforçar l’exèrcit. Tingueren un paper destacat en la Guerra dels Segadors i en la de Successió, lleials al bàndols austriacista.

15

hora més tard de sortir de Molinàs els homes arribaren al Coll de Poca Sang.

Es van estremir només en veure l’indret i observar, des de l’alçada, les formes

de les muntanyes que es projectaven sobre la vall, reflexant la claror lunar.

Mirant camí enrere, cap a Molinàs, es veien les runes ombrívoles del castell. I a

ponent, mirant les Barbes del Boc, resplendia ja una foguera que s’endevinava

més gran que qualsevol de les que faria un carboner i que, malgrat la

tramuntana, es mantenia misteriosament inalterable. Es veien uns llampecs

que descarregaven des dels diversos cims de la contrada i que resseguien les

valls més fondes i llunyanes i espetagaven just al Pla de les bruixes.

Començaven a arribar.

Mossèn Francesc va aplegar els homes al Pla dels Capellans i, aferrant-se uns

als altres per no ser tombats per les ratxes ferotges del vent, va alentar els

components de l’expedició amb crits d’ànim per seguir el camí fins a l’ermita.

Mitja hora després arribaven a la porta de l’església romànica extenuats i

atemorits per la proximitat de la festa infernal que cada cop sentien més a prop.

Un cop dins la nau de la petita ermita, el rector va invocar Sant Miquel i pregà

perquè Déu totpoderòs els donés les forces i l’encert per combatre el dimoni.

Sortint de l’ermita, per sobre l’espadanya resplendia la claror gairebé

enlluernadora de la festa que se celebrava ben a prop. Els homes

s’encoratjaven amb mots d’odi i revenja maleïnt Satanàs i les bruixes. Poc a

poc, sense fer soroll i amb tota la cautela possible per no alertar de la seva

presència, s’atansaren al pla on es realitzaven els maleficis i actes satànics.

Quan foren a tocar del Pla de les Bruixes pogueren veure l’espectacle que s’hi

feia: dones nues dançaven al voltant d’una gran foguera, embriagades i

lascives, mentre, sobre el pedestal d’una roca propera, una bèstia indefinida

per la foscor, mig home, mig boc, mig monstre, dirigia aquell concert de sons

guturals. Corrent descalç, amunt i avall, l’eremita de la Coma d’Infern, com a

majordom del diable, atiava el foc i servia a les dones enfollides corns de boc

que vessaven un vi espès, melós, sanguinolent. Els dos infants no es veien per

enlloc.

16

Els molinencs varen restar força estona atordits veient com els personatges

diabòlics es lliuraven a una orgia desenfrenada, mentre esperaven el millor

moment per abraonar-s’hi. Va ser just quan el Boc posseïa la bruixa més jove, i

les altres es trobaven en un estat de semi-insconsciència, que mossèn

Francesc va fer el senyal de saltar-los al damunt. Els pagesos, enfollits i

enervats, començaren a clavar les forques i les destrals als caps i als pits de

les bruixes; al mateix temps, els que anaven armats disparaven a discreció

contra l’esquena del Boc que es trobava ajagut damunt la noia. En sentir els

perdigons travessar-li la musculosa espatlla, el Boc regirà la seva testa animal i

exclamà un crit eixordidor i rabiós amb els ulls llambregant i bramant mots

estranys en una llengua no terrenal. De sobte, feu un salt de cabra salvatge i

començà a córrer més ràpid que la tramuntana carena enllà, en direcció al seu

refugi de les Barbes del Boc. Mentre el capellà i els dos pares emprengueren la

seva persecució, amb l’esperança de trobar els fills al seu cau, els molinencs

llançaven a la foguera els cossos mutilats de les bruixes i del bosquetà.

17

Per la Coma d’Infern

Mossèn Francesc i els dos pares van enfilar l’antiga carrerada que duia els

ramats per la carena de la Balmeta i que travessava per dessota les Barbes del

Boc i el cim de Taravaus fins al mas Tarragona. Era el camí que els pastors

medievals –i es diu que els mateixos constructors del dólmens- feien servir per

dur el bestiar de les planes a les pastures més fresques dels cims de l’Albera i

dels vessants humits de Banyuls.

Arribaren fins just davant de les imponents moles de les Barbes del Boc i

emprengueren el camí estret i perillós que perdien cada cop que s’enfilava o

davallava entre els clapers i els roquissars que desafiaven pendents i penya-

segats. Amb prou feines la claror de la Lluna els permetia saber on posaven els

peus i, per això, veient-se impedits d’avançar per uns viaranys desconeguts,

decidiren encendre les teies que encara duien a la mà que no aguantava la

forca. Sota els cims, la tramuntana s’apaivagava i quedaven arrecerats de les

fortes ventades. Així, van poder atrevir-se a seguir les traces d’un corriol que

feia generacions que havia perdut les petges de ramats i pastors. Només es

veien, de tant en tant, branques trencades i breus esllavissades que denotaven

una recent presència, humana o no.

Desfilaren per estimballs i avencs mentre cada cop veien més lluny l’aurèola

que deixava la foguerada del Pla de les Bruixes. Intuïen que els molinencs

havien començat a davallar cap al poble on les dones i les criatures deurien

frisar per l’estat dels homes. A cada revolt que feien, una nova fondalada a la

muntanya els feia endinsar cap a les entranyes del gran penya-segat que

baixava del cim de les Barbes del Boc. El silenci era eixordidor, només el crit

d’algun mussol ressonava en l’eco profund que envaïa tot l’espai. En moltes

ocasions havien de cedir la forca al company per arrapar-se amb la mà

esquerra a la paret de la muntanya mentre amb la dreta balancejaven la torxa

per mantenir l’equilibri i no precipitar-se a la gola que s’estimbava cap a la

Coma d’Infern. Sens dubte, aquella coma s’endinsava en les mateixes

entranyes de la terra.

18

Quan ja albiraven per damunt del seu cap les cornises del Puig de Taravaus,

entraren en una zona on s’endevinaven més bòfies i esquerdes a les roques.

Fou allí on veieren que les petjades del Boc s’enfilaven en un racó del camí cap

a les roques que l’emmurallaven. Grimpant l’un darrera l’altre, entre els tres

pogueren arribar a un petit replà amb un roure mort i un reboll que mig tapava

l’entrada d’una cova en forma de femella. En acostar les torxes a l’entrada

veieren com, després d’un pas estret emparedat, la claror del foc il·luminava un

eixamplament natural de la cova. Amb el coratge que encara els quedava, i

desafiant qualsevol esperança de retorn, s’endinsaren en aquella espècie de

matriu de la muntanya. Sens dubte s’acabaven de ficar a la gola del llop, a

l’interior del cau del diable.

Dins la cova, tot eren ombres sinuoses i ressons impossibles. La visió i l’oïda

no responien a estímuls reals sinó imaginaris. Tot eren sensacions de temor i

d’irrealitat. Una fortor sulfurosa i ferruginosa els omplia els narius i els feia

encara més dificultós el respirar fatigat. Les cames els tremolaven cada cop

que trepitjaven els petits tolls que formaven les gotes d’aigua amb tons

ataronjats que regalimaven per les parets de la cova, com si les venes de la

muntanya suessin sang.

Després de molta estona anant cova endins, sempre en suau descens, sentiren

el ressò d’unes veus somiquejant. L’esperança que fossin els laments dels dos

infants va accelerar el cor i les passes dels tres homes que, encoratjats com

mai, avançaren apressadament. Cada cop els plors eren més intensos i les

veus dels pares repicaven per les parets de la cova cridant els seus fills. Els

homes anaven tan de pressa que no sentien ni les esgarrinxades ni els cops

que es donaven en fregar les arestes de pedra afilades que teixien l’estret

cordó umbilical que els portava cap els seus fills.

De cop i volta, la llum de les torxes va encendre una gran nau amb una volta

aurífica que va resplandir com si es fes de dia. I pogueren veure, en un racó

d’aquella gran sala, les dues criatures que tremolaven arraulides. Els dos pares

es llançaren damunt els seus fills estrenyent-los entre els braços i demanant-

19

los què els havia passat. El nen i la nena explicaren que, la nit abans, mentre

dormien, tingueren cadascú el mateix malson en què un ésser fantàstic, mig

boc mig home, els prenia entre els braços i se’ls enduia terra endins. Després,

un home cobert amb pells de cabra els treia a l’aire de la nit i un estol de

bruixes empès per la tramuntana els transportava fins al caliu d’una foguera; un

cop allí, el mateix home els buidava la seva sang púber en uns bols i la servia

com un dolç elixir a les bruixes i al mateix dimoni que dançaven al voltant de

les flames. Just quan sentien que lliuraven els seus cossos al foc, despertaren

del somni i es trobaren en aquella sala florescent d’or on els havien trobat.

Aquella trobada entre els homes i els seus fills fou tan intensa com breu,

perquè mossèn Francesc es va encarregar de recordar-los que es trobaven a

l’estòmac de la fera i que calia trobar una sortida al món real o enfrontar-se a

les forces infernals.

Recuperats de les emocions del moment, s’adonaren que eren més presoners

que vencedors i encara no s’havien fet càrrec de fins a quin punt s’havien ficat

en camins d’atzavares. La tornada enrera era massa llarga i perillosa per fer-la

tots plegats. La foscor, el cansament i, sobretot, un camí infestat de perills no

feia recomanable refer les passes que durant hores havien resseguit més a les

palpentes que a consciència. Per això decidiren seguir el camí, o per trobar una

nova sortida o per arribar fins al cor del cau del diable i, si era necessari, deixar

les seves vides en l’intent de matar-lo o de foragitar-lo per sempre més cap al

més profund de l’infern. Si havien arribat fins allí podien arriscar-se a invocar de

nou la força de Sant Miquel per combatre Satanàs. Així, després d’haver

ensenyat als dos infants com havien de refer el camí en cas que els tres homes

no se’n sortissin, emprengueren de nou el viatge als budells de la terra. Mn.

Prat al davant, amb la creu al pit i la torxa alçada, obria el camí; darrera seu, un

dels pares amb la forca a punt i, enmig, els dos fills reraguardats per l’altre

pare.

20

L’amenaça del Boc

Els homes feren una inspecció ràpida a la immensa sala on es trobaven i

veieren que la gruta tenia continuïtat per una nova escletxa que s’obria entre

dues grans llenques de pedra, just on la cova tornava a agafar pendent.

L’espurnejant claror de les torxes només deixava entreveure els contorns

imprecisos de la sala. De sobte, a dalt d’un replà, per damunt dels seus caps,

aparagué una gran figura difuminada que coronava la seva testa amb unes

banyes recargolades. Era, sens dubte, la silueta del Gran Boc!. Esglaiats per

tan imponent presència, romangueren erts i emmudits mentre els seus cossos

s’arremolinaven atemorits incapaços de reaccionar. El Boc bufava un baf

ensofrat i pudent mentre amb els seus ulls enrogits d’odi els fitava desafiant. El

diable s’atansà just a la llinda de la roca i amb la seva veu gutural pronuncià

aquestes paraules:

- “A les Barbes del Boc no s’hi enfila ningú! Maleeixo la vostra descendència

per sempre més! De la Coma de l’Infern davallaran les forces de la terra i

les plagues que castigaran el vostre poble fins que ningú el torni a habitar”.

Mossèn Francesc, reaccionà prest a aquesta amenaça i avançà fins a sota del

púlpit rocallós des d’on emergia l’ombra del monstre i, brandant la seva creu i

senyant-se, cridà: - Vade retro Satanàs! Invoco la protecció de Sant Miquel i de

totes les forces del Cel!- . Al mateix moment, els dos homes llençaren les seves

forques vers el Boc mentre s’enretirava al fons de la seva plataforma i

desapareixia en la foscor enmig de riallades inhumanes.

El silenci més profund envaí la cova i els atemorits molinencs no podien

reaccionar, corpresos per aquell esdeveniment. Sense separar-se ni un pam, i

d’esma, seguiren avançant per un passadís adovellat que semblava l’eixida

natural de la cova. Mossèn Prat, no podia treure’s del cap l’amenaça que els

acabava de fer el dimoni...

Dues hores més tard, els cinc ja no tenien més forces per avançar. Tot i que el

camí havia perdut fondària, l’avenç era dificultós i la set, la gana, la son i la por

21

feien estralls en els seus ànims. I ni rastre del Boc ni de cap signe de forces

infernals. De cop, darrera d’un revolt de la cova, un enfilall de llum s’esmunyia

entre una escletxa del fons. En atansar-s’hi pogueren observar com s’obria un

estret pas que s’enfilava enmig de roques ocres i de color de coure. La llum

que tenien al davant dels ulls els permeté deixar les torxes per poder pujar per

aquella escala natural. Els dos homes es lligaren les forques a l’esquena amb

la faixa perquè encara no es refiaven de fer-la servir en qualsevol moment.

Vint metres més amunt, arribaren a un replà amb les parets cupríferes on d’una

d’elles penjava una corda envellida que els ajudà a enfilar-se encara més. Un

cop dalt de tot, un grup de ratpenats deixà pas a la claror encegadora del

primer sol del dia que traspassava branques i fullam. Refets de l’enlluernament,

es quedaren palplantats en adonar-se que es trobaven a l’antiga mina de coure

de Colera, que tot just els colerencs tornaven a explotar després de decennis

d’abandonament. Havien baixat de les Barbes del Boc fins al fons de la vall de

Colera, per dessota la muntanya, d’oest a est, de l’or al coure, de la nit al dia!.

Defallits emprengueren el camí que menava al poble i que baixava de la mina

fins just al darrera de l’església parroquial. En arribar-hi, el capellà els convidà a

entrar-hi per donar gràcies a Sant Miquel per haver-los tornat sans i estalvis i

haver vençut la presència del diable i les bruixes. Desitjaren que, amb l’ajut de

totes les forces del Cel, el Boc no sortís mai més de les profunditats dels

abismes infernals. De tornada a Molinàs, a llom dels cavalls que els cedí el

batlle, els estremí de nou la presència imposant de la mola de les Barbes del

Boc.

22

La Mala Terra

A partir d’aquí, les notes del dietari de Mossèn Francesc Prat descriuen els dies

de festa que seguiren aquells fets tan extraordinaris que succeïren el dia de

Sant Miquel de 1789. El dietari acabava al Nadal del mateix any, en què se

celebrà una missa del gall solemne per beneir el poble que havia superat la

força malèfica. Només el capellà, els dos pares i els seus fills coneixien les

paraules que el diable havia invocat; unes amenaces que havien jurat davant la

figura del sant protector del poble no desvelar mai per no atemorir encara més

els habitants de la vall. Per això va amagar el seu dietari en el més profund de

l’arxiu parroquial, amb l’esperança que algun dia llunyà algú fos coneixedor

dels tèrbols i enigmàtics principis de la colonització de la vall de Colera i

Molinàs.

A primers del nou any 1790, mossèn Francesc marxà precipitadament de

Colera, sembla que per fer-se càrrec d’assumptes urgents del bisbat. Ningú no

en tingué mai més notícia fins que al 1813, a les acaballes de la Guerra del

Francès, va ser trobat degollat al fons de l’estimball del Salt del Gavatx, surant

a mar, en aigües cristal·lines i sense restes de sang. No se sap per quines

lluites o venjances, terrenals o infernals. Però d’això te’n parlaré per Sant

Miquel de l’any que ve...

Tot això és el que em va explicar l’oncle Joan al seu llit de mort el 1929, just

abans de néixer el teu pare. I aquesta és la història que mai no podrem saber si

va ser certa o no. L’únic que sabem és que les Barbes del Boc i la Coma

d’Infern segueixen imposant-se a la capçalera de la vall de Molinàs i que el

poble resta desert i abandonat. Des d’aquells fets, no sé si per voluntat del

dimoni o de les forces impecables de la natura, les desgràcies es van anar

succeïnt al petit llogarret fent que la població anés desistint de malviure-hi.

Així, en els següents vint anys, dues guerres amb els francesos assolaren

aquella terra de frontera. Acabada la contesa napoleònica, amb el nou segle, la

vida havia reviscolat a la vall amb l’esponerosa presència de les vinyes que

solcaven les vessanes de terra des de la riera fins a les carenes de les

23

muntanyes. Però, a finals de la centúria, la plaga de la fil·loxera matà els ceps i

s’endugué amb ells totes les esperances de molinencs i colerencs. Com les

revolucions i les guerres dels avis, la fil·loxera també havia arribat de

tramuntana, davallant per la Coma d’Infern.

Les desgràcies, però, que arribaven per les Barbes del Boc no s’acabaren aquí.

Per aquells cingles no només entrà la mort dels ceps, sinó que el 1920

baixaren les aigües torrencials que s’endugueren mig poble i la vida d’una

nena; al 1939, de nou una altra guerra arrassà el poble; i, al 1956, arribà la

gelada que matà les oliveres, principal i darrer recurs que els quedava als

molinencs. I, ara fa un parell d’anys, s’encengueren les flames que –des del Pla

de les Bruixes- cremaren tota la vall. La guerra, l’epidèmia, l’aigua, el gel i el foc

són la ràbia que, per la Coma d’Infern, ens ha vomitat l’odi del dimoni. Així,

cada generació posterior a la d’aquells primers molinencs maleïts pel diable ha

vist com s’ensorraven els seus esforços per fer de Molinàs un poble pròsper.

No sé fins on podem suposar que les malediccions del Boc es troben al darrera

dels fats que han provocat que Molinàs, avui, sigui un lloc maleït, on només

resten masos abandonats, terres ermes i antics camins ramaders i de

contraband. Sigui pel que sigui, sempre has de recordar que a les Barbes del

Boc millor que no t’hi enfilis mai, sobretot quan la Lluna i la tramuntana es

troben plegades en un dia de Sant Miquel.

:::::::::::::::::::

En aquest moment, l’avi apagà el tercer cigarret de paper al cendrer i xarrupà

el cul de garnatxa que li quedava al got. A fora, la tramuntana s’ensenyoria de

la mitjanit i la claror de la lluna s’escolava pels finestrals; lluny, cap a Molinàs,

ressonava un eco que glaçava l’esperit.

Colera, 29 de setembre de 2009

24

La vall de Colera: al fons a l’esquerra, el Puig d’Esquers; a la dreta, les Barbes del Boc; enmig

dels dos cims, el camí de Sant Miquel i el Pla de les bruixes.

La vall des del camí de Sant Miquel: a sota, Molinàs i, al fons, Colera.

Molinàs amb les Barbes del Boc al fons i la Coma d’Infern a sota

25

El poble de Molinàs

Castell de Molinàs i ermita romànica de Sant Miquel de Colera (s. X-XII)

El Coll de Poca Sang i el Pla de les Bruixes, amb el Canigó al fons

26

El Mas Patiràs i el seu dólmen

Parròquia de Colera. Pont del tren, dissenyat per Eiffel i inaugurat el 1878

Les Barbes del Boc des de Molinàs (esquerra) i des del castell (dreta)

27

.

Carrerada de les Barbes del Boc a Mas Tarragona, i Corral de Selva Rodona, camí del Mas.

Pujant a les Barbes del Boc: Al fons a l’esquerra, Colera; a la dreta, el Cap de

Creus

Al fons, el Puig d’Esquers i, a sota, la Coma d’Infern i la Mala Terra davallant cap

a Molinàs.

El Cap Ras i el Cap de Creus des de les cornises del Puig de Taravaus

Bòfies i cingleres al camí de les Barbes del Boc a Mas Tarragona.

28

Entrada a la cova del Boc

La mina d’or de Molinàs i la mina de coure

Al fons, penya-segat del Salt del Gavatx. La cinglera des de mar, amb la Cova d’en Xocolata