- Tinc una sorpresa per a tu - digué el pare.

Estàvem asseguts a l’interior d’un cafè de la Rambla. Jo sostenia una tassa de té ben

calent, i l’escoltava amb atenció. Sabia que quan passés el temps, els records més

importants que tindria serien aquestes estones que passàvem junts, escapant de la gent,

del trànsit, del soroll. I a mi m’encantava beure té.

- No em pots donar ni una pista, alguna cosa que m’ho faci endevinar?

- Encara no. Espera’t a dissabte.

Dissabte? Encara érem a dijous, i la paciència no entrava dins de les meves virtuts, ben

al contrari.

- Va, només un indici!

- Una sorpresa és una sorpresa, Irene.

- Està bé. Esperaré a dissabte.

Vam aixecar-nos sense fer gens d’enrenou, el pare va pagar i ens vam allunyar

lentament del bar que havia presenciat un dels nostres secrets.

***

Impacient, esperava que sonés el timbre que anunciaria el final de les classes. Era

divendres; per aquella setmana, ja n’hi havia prou. És curiós com passa el temps en cada

moment de la vida; quan era amb el pare o amb la mare, parlant, rient, llavors desitjava

que el temps no s’acabés mai, que els moments duressin eternament, aconseguia

oblidar-me de la realitat. En canvi, quan esperava una cosa amb tantes ganes com

aquesta sorpresa, els instants curts eren infinits, i jo només volia fugir, fugir del temps i

dels rellotges. Desaparèixer.

1

El timbre va sonar, com era habitual, a les cinc en punt. Vaig recollir i vaig córrer cap a

casa. Sabia que l’endemà seria un dia important, hi havia un no sé què que m’ho

indicava. I tenia raó.

***

Vam acabar de veure la pel·lícula cap a dos quarts de sis. Quan vam sortir de casa

encara pensava en la sort de Regie Lampert: sempre arribava algú per salvar-la en

l’últim moment.

- Has de tancar els ulls, així no sabràs quin camí fem i la cosa tindrà més misteri - va

riure el pare.

- I què més! Segur que ensopego, ja saps com sóc!

- No t’amoïnis, jo et guiaré.

- D’acord - al final sempre acabava cedint. El pare tenia una estranya manera

d’aconseguir les coses, però mai no fallava.

Com havia promès, em va portar de la mà durant els deu minuts llargs que vam tardar

en arribar a la nostra destinació, que jo encara ignorava.

- Ara vigila, hi ha una porta. Molt bé, entra. Així. Ja hi som.

- Puc obrir els ulls?

- Sí, t’ho has guanyat.

Vaig adaptar-me de seguida a la llum clara del vestíbul. Coneixia perfectament aquell

lloc.

- El Principal? - vaig fer atònita. - Havia pensat en tot menys en això!

El Principal era un teatre del centre, que havien reformat no feia gaire temps.

Acostumava a anar-hi amb la mare per sentir concerts, o per veure-hi altres funcions.

Vaig deduir que el d’avui seria un cas semblant.

2

- I doncs, què et sembla?

- No ho sé, no m’ho esperava. Quin espectacle és?

- Això és una altra sorpresa - reia per sota el nas -, però no caldrà esperar tant.

- Ja ho crec que no.

Decidida, vaig apropar-me fins a un dels expositors del vestíbul i vaig fullejar el

programa de mà buscant quina seria la funció.

- A veure, avui som a... sí, tretze de març.

Vaig buscar el dia, però vaig comprovar que només hi havia un espectacle de dansa,

programat per a dos quarts de deu de la nit. La meva mirada es va desviar

inconscientment cap al rellotge: eren les sis. Se’m va acudir que el devien haver

avançat, però en entrar a la platea del teatre, plena de butaques folrades de vellut, vaig

comprovar que tan sols hi havia vuit persones.

- Què, ja ho tenim clar?

- Et prometo que cada vegada estic més perduda - vaig respondre-li.

A mesura que ens vam anar acostant a l’escenari, vaig distingir les figures esveltes dels

ballarins, que es dedicaven a moure les cames incansablement. No anaven vestits per

ballar, sinó amb roba normal de carrer.

En seure a la butaca, a la tercera fila, vaig veure la llum.

- És clar, és l’assaig general, l’últim assaig abans de la representació! Tinc raó, oi?

- Enhorabona, has descobert el meu fantàstic pla.

- Gràcies, pare. Sé que m’agradarà molt.

Minuts després, un home aparegué de darrere les cortines.

- Molt bé, així, així. Ara estudiarem les posicions sobre el linòleum.

3

Era el director de la companyia, Cesc Gelabert. Es movia d’una banda a l’altra de la

sala, donant indicacions, fent gestos amb les mans. Era impressionant. Els ballarins

assentien amb el cap i es col·locaven adequadament.

Una estona després, Gelabert es va girar de cara al públic, si és que podríem dir-li públic

a les onze persones que miràvem des de la nostra cadira.

- Gràcies per assistir al nostre últim assaig. És molt difícil col·locar els ballarins perquè

cada teatre té unes dimensions diferents i cal ajustar les mides. Sé que espereu veure’ls

ballar, però en el darrer assaig no es balla mai gaire, només s’hi estudien les posicions.

Heu de saber que ballar consisteix en l’equilibri entre el cos i la ment, en la línia del cos,

però l’art també necessita del cor.

Era admirable sentir parlar aquell home. Em sembla que hi ha poca gent tan enamorada

de la seva professió. Jo parava molta atenció en els aspectes tècnics que comportava la

dansa. No hagués dit mai que fossin tan importants, perquè els únics protagonistes eren

els ballarins. La resta passava desapercebuda.

- Quico, posa’m dos compassos abans del Presto, vols?

- De seguida, Cesc!

I la música sonava, i es ficava en mi d’una manera sorprenent. Només tenia ulls per

aquell escenari.

- Aquesta és la llum real? No m’agrada, s’ha de canviar.

- Un moment! Què tal ara?

- No, no, ha de ser més fosca. Ismael, fes baixar la tela platejada, que quedi al fons.

Des de la taula de control el Quico seguia les ordres del director, i d’aquesta manera

vaig entendre el paper que jugaven la llum i l’espai en qualsevol actuació.

- Ara saludeu tots a la vegada, a poc a poc. No vull tant perfeccionisme, entesos?

4

La companyia Gelabert-Azzopardi estava formada per tres noies i quatre nois. Hi havia

dues noies catalanes i una d’americana. Cadascuna tenia les seves meravelles, no vaig

saber dir quina m’agradava més. Els nois eren tots espanyols, a excepció del Charles,

que venia d’Anglaterra. Això també era genial: veies que cada ballarí tenia un origen

diferent, una llengua i unes tradicions no comunes, però la dansa servia de llenguatge

per a tothom, era la seva manera màgica de comunicar-se. A través del cos.

L’espectacle es dividia en dues parts. La primera duia música del francès Pascal

Comelade, i era més metàl·lica, més moderna. La segona, amb partitures de Händel,

tenia un esperit més elegant, més refinat.

Encara que no van ballar com ho farien en l’estrena de l’obra, sí que es movien amb una

agilitat i una senzillesa particulars. Vaig saber després que la companyia Gelabert-

Azzopardi era una de les millors considerades actualment. Jo no havia vist dansa gaires

vegades, l’última que recordo va ser al Liceu de Barcelona. Era una obra del Nederland

Theatre, una companyia nòrdica amb una coreografia realment impressionant.

***

El Cesc continuava anant i venint, ajustant els petits detalls que poguessin quedar,

encoratjant els ballarins. De tant en tant es dirigia a nosaltres, que observàvem

embadalits cada moviment, cada passa.

- Ens esforcem molt perquè vostès vegin el que veuran aquesta nit, però la dansa, com

qualsevol altre art, no només triomfa gràcies al creador, sinó també al públic, a la gent

que col·labora i que ens anima cada dia per seguir endavant. La majoria de directors

vam començar amb companyies petites, i ens hem anat obrint pas amb el temps, però no

sense la vostra ajuda.

5

Els ballarins es movien amb molta delicadesa, les noies corretejaven i saltaven amunt, i

els nois les agafaven. Junts ballaven les peces de Gelabert, i d’aquesta manera feien

renéixer la dansa, feien tornar les persones al seu origen. La tela platejada queia

perpendicularment des del sostre, i llavors els nois l’aixecaven i la deixaven caure.

S’envoltaven de la fragància que aquell espai desprenia, i no paraven de ballar. Hi havia

unes combinacions perfectes dels moviments, les noies s’ajupien i s’alçaven, com si

fossin nenes petites que volen tocar el cel i encara no poden fer-ho.

Per uns moments semblava que un ésser maligne s’ho empassés tot. La potència i la

força d’aquelles melodies aconseguien transportar-te molt lluny, fins als verds caps de

Normandia, on les noies obrien les seves ales i emprenien el vol més fabulós que mai

s’hagués vist. Eren àngels que tornaven a casa.

***

Durant les dues hores que va durar l’assaig, mai vaig apartar la mirada de l’escenari.

Estava completament hipnotitzada, i a la sortida vaig demanar al pare que comprés les

entrades per a la representació del vespre, ja que després de passar aquella tarda

envoltada de música i de cossos, no podria quedar-me a casa sense fer res, pensant que

vuit ballarins lluitaven per aconseguir un bon aplaudiment, i que jo no era allà.

Vaig entendre aleshores les paraules de Gelabert quan deia que l’art necessitava del cor

per ser art. Ara sabia que tenia raó, perquè el que els meus ulls havien seguit i

contemplat durant aquella estona restaria dins meu per sempre, perquè sabia que per

molts anys que passessin, la felicitat d’aquella tarda d’hivern s’havia unit a mi i mai no

se’n podria despendre.

6