Fitxa: Dino Buzzati. El Desert dels tàrtars

Dino Buzzati (1906-1972) és un dels grans escriptors italians del segle XX. Llicenciat en Dret va mostrar, de ben jovenet, un marcat interès per la poesia i la música, passions que l’acompanyarien tota la vida i que el van empènyer a publicar, l’any 1933, la seva primera novel·la, Barnabo delle montagne, que va resultar ser tot un èxit. El desert dels Tàrtars, que s’ha convertit en un dels clàssics imprescindibles del segle XX i és, sens dubte, la seva obra mestra, va situar-lo entre els autors internacionals de primera fila.

'El desierto de los Tártaros', de Dino Buzzati Paolo Fava

Decía Woody Allen que la vida es como ese chiste de las dos señoras que están en un balneario y una dice – ¡La comida de este sitio es realmente repugnante! y le contesta la otra - Sí, y además qué raciones más pequeñas. Es una forma de enfocar con ironía, sublime escape, una percepción de la angustia existencial que El desierto de los Tártaros desarrolla sin concesiones, mediante una sucesión de imágenes auténticamente demoledoras que le valieron a Dino Buzzati su obra más universal.

CLUB DE LECTURA

DE NOVEL.LA - 1

BIBLIOTECA DEL CASINO DE MANRESA

Buzzati nos presenta la vida del suboficial Giovanni Drogo, destinado a la fortaleza Bastiani desde dónde se vigila el confín norte del reino que linda con el “desierto de los Tártaros”. El joven Drogo descubre aterrado los mecanismos internos de la fortaleza en dónde hombres reducidos a autómatas por la rutina del día a día y la disciplina viven obsesionados por la fantasmagórica promesa de gloria a obtener en el asalto que llegará algun día. Pero Drogo se dejará atrapar por ese anhelo así como por la comodidad de una existencia reglada, y consentirá así sacrificarlo todo a la fuga del tiempo.

Es este concepto de la fuga del tiempo uno de los hallazgos más interesantes de Buzzati, una hermosa expresión poética de la relación del hombre con su tiempo a vivir. Buzzati pinta la vida como un paseo en bicicleta que se inicia en un radiante amanecer que parece no terminar nunca, rodeado por lugares familiares y protectores habitados por rostros benévolos.

Con el tiempo el paseo se hace cada vez más solitario, el entorno más extraño, y nos encontramos compitiendo contra los demás por tomar la delantera. Al final, cuando llega el crepúsculo, nos damos cuenta que nos hemos quedado absolutamente solos y que lo mejor que tuvimos, lo que ha quedado atrás, es definitivamente irrecuperable. Esa vertiginosa carrera es la que contemplamos en la persona de Giovanni Drogo, que la recorre entera sin moverse del lugar.

Es la historia de una vida que no es vida, de una derrota salvada quizás por un último gesto de autoconciencia, de superación de los absurdos que nos forjamos como fines de nuestra existencia. A pesar de tratarse de una novela sobre el vacío y el tedio, Buzzati erige en ella un edificio literario realmente evocador lleno de ecos, susurros y vislumbres en la lejanía.

FONT : http://www.papelenblanco.com/novela/el-desierto-de-los-tartaros-de-dino-buzzati

El desert dels tàrtars de Dino Buzzati

EL DESERT DELS TÀRTARS O LA POR A LA VIDA

¿Quants cops a la vida no hem postergat els nostres somnis més íntims? ¿Quantes vegades ens limitem a esperar que passi alguna cosa perquè tot plegat canviï? ¿Hem de respectar les regles del joc que ens han tocat viure o les hem de qüestionar i enfrontar-nos-hi per esdevenir els amos dels nostres destins? Aquestes preguntes i d’altres se’ns generen quan llegim la novel·la de Dino Buzzati (1906-1972), novel·lista i escriptor de relats italià, així com periodista del Corriero della sera.

Publicada l’any 1940 no podem abstreure’ns del context històric en què fou escrita: la consolidació dels totalitarismes europeus, la crisi de les democràcies burgeses, la imminència del desastre de la II Guerra Mundial… Un munt de soldats i oficials, tancats en una fortalesa, sotmesos a unes normes i convencions rígides i dramàticament absurdes. La Fortalesa Bastiani, immutable malgrat el pas del temps, com a símbol d’aquest conjunt de normes que sotmeten l’individu de forma inexorable. Aquesta lectura kafkiana, com moltes d’altres enfront qualsevol obra simbòlica que es presta a múltiples interpretacions, és ben possible, però crec que sobretot preval una lectura vital, existencial, gairebé metafísica.

Borges havia inclòs aquest títol en la seva Biblioteca Personal, juntament amb d’altres títols tan rellevants com Les mil i una nits, els relats de Kafka i Poe o Pedro Páramo. En el pròleg a l’edició en castellà, Borges parla de la influència de E. A. Poe i la novel·la gòtica, així com del propi Kafka (malgrat que Buzzati s’hi resistia a aquesta darrera referència). L’autor argentí afirma que El desert dels tàrtars remet la novel·la al seu origen, l’epopeia. El tinent Giovanni Drogo, el seu protagonista, aspira a veure fets realitat els seus somnis de grandesa romanent en una fortalesa aïllada i gairebé inútil. Somnia esdevenir un heroi en una guerra que mai no arriba. Tanmateix, quan finalment aquesta sembla imminent, Drogo haurà de fer front al seu destí de forma valenta i digna, però sol i en una terra estranya.

El títol de la novel·la de Buzzati remet al desert que limita amb la fortalesa. Un paisatge sec, gairebé infinit, on el vent udola a través de les muntanyes que l’envolten. Drogo s’hi identifica, amb aquest paisatge d’una manera íntima i gairebé irracional. En Borges parla també del simbolisme del desert i destaca la paradoxa de la seva vacuïtat i l’expectativa de multituds que en genera. De fet, tota la novel·la és com una gran paradoxa a partir de la qual se’ns genera una afirmació veritable: estem sols a la vida i, finalment, davant la mort.

En última instància, la novel·la és una metàfora de la vida. Quan llegim l’obra, assistim a la vida del seu protagonista d’ençà que surt de l’Acadèmia Militar com a tinent de l’exèrcit i és destinat a la Fortalesa Bastiani. Amb el pas dels anys, som testimonis de la seva maduresa i, posteriorment, de la seva malaltia i envelliment. La seva vida es caracteritza per una espera estèril i per la renúncia a conviure a ciutat amb la seva família, amistats i una noia que podria haver estat la seva núvia. Absorbit per la fortalesa, quan visita la ciutat durant un permís, contempla aquest món com una cosa estranya i aliena. El text està ple d’altres referències de caire existencial: l’irreversible pas del temps, la rutina, la soledat…

FONT : http://alopez47.wordpress.com/2010/11/04/el-desert-dels-tartars/

A la Biblioteca del Casino de Manresa hi trobareu :

• Un Amor . Madrid : Gadir, 2004 • El Desert dels tàrtars . Barcelona : Empúries, 1985 • El Gos que va veure Déu i altres contes. Barcelona : Edicions 62, 1985 • El Secret del bosc vell. Barcelona : Lumen, 1991 • Seixanta contes. Barcelona : Edicions del 1984, 2004

DINO BUZZATI. EL DESERT DELS TÀRTARS . Novembre 2012

EL PAIS. 17/10/06