EL BOSC TEMPERAT

GEOGRAFIA

Al món hi ha dues banquises que ocupen una part variable de l'oceà: l'una a l'Àrtic i l'altra al voltant del continent antàrtic.  L'Àrtic és la regió que s'estén des del pol Nord fins el cinturó d'arbres que conformen el taigà o bosc boreal. Dins l'Àrtic diferenciarem el bioma de la tundra i la banquisa àrtica. L’Antàrtida és un continent envoltat per l’òcea Austral, i que presenta una cobertura de gel que supera àmpliament el 50% de la seva superfície i amb gruixos que superen el 4.000 metres.

La banquisa àrtica fins ara ha estat permanent, tot i que cada any se'n fonen les parts més properes als continents circumdants, època que s'aprofita per a la circumnavegació de l'oceà Àrtic. Al març arriba als 15 milions de km² i al setembre n'ocupa només 6 milions i mig.

La capa de gel flotant pot tenir un gruix aproximat d'un metre, i aquesta es renova cada any, o quan té de 4 a 5 metres, és persistent, i la trobarem en la regió més propera al pol. Excepcionalment es poden arribar a trobar gruixos de fins a 20 metres. L'oceà Àrtic és el més petit i poc profund de la Terra

La banquisa antàrtica desapareix en gran part durant l'estiu austral i es torna a formar a l'hivern, en què assoleix una extensió equivalent a la del continent. Al setembre arriba als 18,8 milions de km², mentre que al març ocupa tan sols 2,6 milions de km².

Un continent aïllat de la resta del món, on la vegetació terrestre és absent, i només líquens i algues col·lonitzen la seva costa. Per contra, el seu mar, l'oceà Austral, és un dels més rics i productius de la Terra.

CLIMATOLOGIA

El clima de la banquisa és molt fred i amb períodes de 24 hores de llum solar a l'estiu i de 24 hores de foscor a l'hivern. Malgrat aquestes dures condicions climàtiques, amb l'arribada dels pocs dies d'estiu, les costes adjacents d'aquests oceans es converteixen en un hàbitat marí molt ric.

Durant l'hivern, en absència total de Sol, les temperatures poden arribar fàcilment als -50ºC. L'estiu afavoreix el desglaç i la formació de blocs de gel que suren sense rumb.

El fred és la causa principal de la congelació de la superfície marina, però també hi pot contribuir la precipitació en forma de neu, la qual sempre és escassa a les regions polars, sotmeses de manera permanent a la influència de les altes pressions a causa de la seva extrema localització geogràfica.

L'aigua del mar es glaça només a la superfície, ja que la del fons no s'arriba a refredar prou, a causa de l'enorme volum de l'aigua present i la consegüent resistència al canvi de temperatura. De fet el mateix gel superficial actua d'aïllament tèrmic de les aigües més profundes.

Perquè comenci la solidificació la temperatura ha de baixar fins als –2 °C, doncs la sal marina té també un paper també amortidor . De primer es formen petits cristalls d'aigua pura, que seguidament es van reunint, tot formant entitats més grans.

Al final la banquisa queda formada per un conglomerat de gel d'aigua amb un farciment de salmorra a les esquerdes, on hi habiten algues i bactèries adaptats específicament a aquest ambient hipersalí.

Les precipitacions acostumen a ser molt escasses en els casquets polars. L'Antàrtida és considera un desert amb precipitacions anuals de només 200 mm al llarg de la costa i molt més baixes a l'interior La humitat relativa de l'aire acostuma a ser molt baixa amb forts vents verticals provocats per la diferent densitat de l’aire a causa de les baixes temperatures.

Als pols les temperatures són molt baixes entre altres factors perquè els raigs solars arriben molt inclinats respecte la superfície terrestre i també perquè són reflexats per la neu i el gel. Tot plegat provoca un nivell d’escalfament molt baix de la superfície de la banquisa.

Les condicions més severes s’assoleixen als cims de l'Antàrtida i a l'interior de Grenlàndia, ja que els seus casquets polars respectius tenen un gruix de dos a tres quilòmetres i la temperatura ambient disminueix amb l'altitud. A l'Antàrtida s'ha arribat a assolir els -70 °C i -80 °C, amb una dada mínima de -89,5 °C, la temperatura més baixa enregistrada a la superfície de la Terra.

EDAFOLOGIA

L'Antàrtida és el continent més austral de la Terra on s'ubica el Pol Sud. Situat en la regió antàrtica de l'hemisferi sud, gairebé en la seva totalitat queda al sud del Cercle polar antàrtic, tot envoltat per l'oceà Antàrtic. Amb 14,0 milions km², està considerat el sisè continent de la Terra atès que sota l'espessa capa de gel hi ha sòl (a diferència del Pol Nord on a sota el gel només hi ha les aigües de l'Oceà Àrtic) i perquè no té cap lligam territorial amb els cinc continents restants. Al voltant del 98% de la superfície de l'Antàrtida està coberta per gel amb, almenys, una mitjana de 1,6 quilòmetres de gruix.

Ara fa més de 170 milions d'anys, l'Antàrtida estava unida a l'Índia, Àfrica, Austràlia i Amèrica del Sud, formant el supercontinent anomenat Gondwana. En fragmentar-se Gondwana, els continents es van anar desplaçant i fa uns 25 milions d'anys van deixar aïllat al pol sud el que actualment és l'Antàrtida. D'acord amb la teoria de la tectònica de plaques, és fàcil observar que, antigament, el continent americà i l'antàrtic estaven units per la zona que conforma la Terra del Foc, zona actualment disgregada, i es va formar el que s'anomena península Antàrtica.

L'estudi geològic de l'Antàrtida ha estat en gran manera obstaculitzat pel fet que gairebé tot el continent està cobert permanentment amb una capa gruixuda de gel.

Geològicament, l’Antàrtida oest s'assembla a la serralada americana dels Andes. La península Antàrtica es va formar per l'aixecament de sediments del llit marí acompanyats per expulsions de roques ígnies i episodis de vulcanisme.

El principal recurs mineral del continent és el carbó i el ferro. Els recursos més valuosos de l'Antàrtida són al mar, prop de la costa; amb troballes abundants de petroli i gas natural al mar de Ross.

ECOLOGIA

El Tractat Antàrtic és un tractat internacional que el van signar dotze països l'1 de desembre de 1959 a Washington. Aquest tractat, serveix per gestionar l'ocupació, l'explotació de recursos econòmics i la investigació científica a l'Antàrtida.

Els dotze països que el formen són: Argentina, Austràlia, Bèlgica, Xile, França, Japó, Nova Zelanda, Noruega, Sud-Àfrica, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, Regne Unit i EEUU.

Consta de catorze articles cada un redactat amb 4 llengües diferents: castellà, anglès, francès i rus. Aquests articles, limiten les activitats a fins pacífics prohibint així tota classe de mesures de caràcter militar, establiment de bases, fortificacions, maniobres i emmagatzemen d'armes, fins i tot les nuclears,. També estableix l'intercanvi d'informació, de personal científic, d'observacions... Des de que es va firmar el tractat, hi han hagut diverses reunions consultives que es celebren amb el motiu d'intercanviar informacions...

Conforme a aquest Tractat, l'Antàrtida només pot utilitzar-se amb finalitats pacífiques. Prohibeix tota classe de mesures de caràcter militar; establiment de bases, fortificacions, maniobres, assajos i emmagatzematge de tota classe d'armes, inclusivament les nuclears i tot emmagatzematge i eliminació en ella de desferres radioactives.

Es divideix en dos tipus de membres:

Membres Consultius: estats participants amb veu i vot en les Reunions Consultives. Són els dotze països signataris originals als quals se li sumen els Estats que van complir amb els requisits- realitzar investigacions en l' Antàrtida o haver construït una base - i van adquirir el status de Parts Consultives.

Membres Adherents: estats que han adherit al Tractat és a dir, accepten i adhereixen als principis i objectius, encara que no realitzen activitat antàrtica de moment.

A part del Tractat Antàrtic, es va signar el Protocol de Madrid que prohibeix l’exportació de cap espècie animal o vegetal a menys que sigui amb finalitat científica i autorització prèvia. Tampoc es poden introduir espècies forànies que podrien perjudicar a les ja existents. En aquest cas, també involucra als microorganismes (virus, bacteris, paràsits, llevats i fongs) que poden ser propagadors de malalties.

El protocol de Madrid també estableix una treva de 50 anys sense explotació minera. El sòl de l’Antàrtida podria ser molt ric en matèries minerals perquè abans de la deriva continental es trobava formant el supercontinent Gondwana juntament amb l’actual Àfrica i Sudamèrica, regions molt riques en matèries primeres. Per això, es creu que l’Antàrtida podria ser rica en minerals. De moment, però, el protocol de Madrid la protegeix de l’explotació per un temps.

El món no està d’acord amb el que ha de ser considerat el territori de l’Antàrtida. Mentre alguns països del tercer món demanen que es declari patrimoni de la humanitat, d’altres creuen que l’explotació mineral que s’hi fes podria servir per paliar la pobresa que pateixen i el deute del tercer món. Altres veus, com la de Greenpeace, continuen exigint que es deixi el continent corre el seu destí lliurement convertint-lo en Parc Mundial.

La protecció ambiental de l’Antàrtida té un objectiu fonamental que és conservar el seu caràcter d’única font d’informació pràcticament lliure de contaminació o d’altres efectes humans, per a les ciències geofísiques, geològiques i biològiques, útils per a la humanitat.

Aquí tenim un resum dels articles del tractat de l’Antàrtida Article 1 – Ús exclusiu de l'Antàrtida per a finalitats pacífiques, prohibició de tota mesura de caràcter militar, excepte per col·laborar amb les investigacions científiques. Es prohibeixen els assajos de qualsevol classe d'armes.

Article 2– Llibertat d'investigació científica en l'Antàrtida i continuïtat de la cooperació com l'any Geofísic Internacional de 1957.

Article 3– Compromís d'intercanvi d'informació sobre els projectes de programes científics en l'Antàrtida, personal científic i lliure disponibilitat de les observacions i resultats científics.

Article 4– Cap disposició del tractat s'interpretarà com a renúncia o menyscapte o com a perjudicial als drets de sobirania territorial o a les reclamacions territorials en l'Antàrtida, prèviament declarades. Cap activitat que es realitzi mentre estigui en vigència el tractat servirà per fer valer, crear, recolzar o negar un fonament de reclamació de sobirania territorial. Es prohibeix l'ampliació o creació de noves reclamacions de sobirania territorial en l'Antàrtida mentre duri el tractat.

Article 5– Prohibició de tota explosió nuclear en l'Antàrtida o eliminació de desferres radioactives, excepte que siguin establertes en acords internacionals en els quals els membres consultius siguin part.

Article 6– Àmbit d'aplicació del tractat a la regió situada al sud dels 60º de latitud sud, incloses totes les barreres de gel però no l'alta mar.

Article 7– Dret dels membres consultius a nomenar observadors amb tota llibertat d'accés, en qualsevol moment, a totes les regions de l'Antàrtida. Obligació d'obrir als observadors totes les instal·lacions, equips, naus i aeronaus que es trobin en l'Antàrtida. Obligació d'informar prèviament sobre tota expedició a l'Antàrtida en la qual un estat membre participi, o les que passin pels territoris de cada signatari, de tot personal o equip militar que s'introdueixi en l'Antàrtida i informar sobre les instal·lacions que s'ocupen.

Article 8– Extraterritorialitat dels observadors, del personal científic intercanviat i dels seus acompanyants, els qui quant a les seves accions estaran sotmesos només a la jurisdicció de la part contractant de la qual siguin nacionals. S'anima a trobar solucions dialogades en qualsevol controvèrsia en aquests assumptes.

Article 9– Prescripció de reunions regulars dels representants dels membres consultius, sent la primera a Canberra als dos mesos de l'entrada en vigència. Amb l'objecte d'intercanviar informacions, realitzar consultes, formular, considerar i recomanar als governs mesurades per promoure els principis i objectius del tractat i rebre els informes dels observadors. Els estats adherits no participen de les reunions fins que adquireixin estatus consultiu establint una estació d'investigació o enviïn una expedició científica. Unanimitat de les decisions en les reunions per a la seva posada en vigència.

Article 10– Compromís dels signants de fer els esforços apropiats, compatible amb la carta de les Nacions Unides, perquè ningú dugui a terme en l'Antàrtida cap activitat contrària als propòsits i principis del tractat.

Article 11– Resolució de les controvèrsies respecte a la interpretació o a l'aplicació del tractat mitjançant consultes, negociació, investigació, mediació, conciliació, arbitratge, decisió judicial o altres mitjans pacífics. Pel que no s'aconsegueixi resoldre, submissió a la Cort Internacional de Justícia, si les parts ho accepten.

Article 12– Modificació o esmena del tractat per unanimitat dels membres consultius en qualsevol moment, entrant en vigència després de la notificació de l'última ratificació. Per als adherents, entrarà en vigència al moment en què notifiquin la seva ratificació, considerant-se que van renunciar al tractat si no ho fan dins dels dos anys de l'entrada en vigència per als consultius. Després de 30 anys de vigència, el tractat pot ser revisat en conferència de tots els signants si ho sol·licita un dels membres consultius. Tota modificació que s'aprovi en aquesta conferència ha de comptar amb una majoria de vots, incloent una majoria de vots dels membres consultius, entrant en vigència d'igual manera que en la forma regular. En aquest cas, després de 2 anys es podrà renunciar al tractat, però a partir de 2 anys de la seva comunicació.

Article 13– El tractat ha de ser ratificat d'acord als procediments constitucionals dels estats signataris. Podrà adherir qualsevol membre de les Nacions Unides o un altre convidat per tots els membres consultius. Els instruments de ratificació i d'adhesió seran dipositats davant el Govern dels Estats Units d'Amèrica, que informarà als altres sobre les dates de dipòsit de cada ratificació, adhesió, entrada en vigència, modificació o esmena del tractat. El tractat entra en vigència en ser dipositats tots els instruments de ratificació dels signataris, fins i tot pels quals adhereixin abans d'aquest moment. Després, entrarà en vigència per a qualsevol adherent en dipositar el seu instrument d'adhesió. El tractat serà registrat pel govern dipositari conforme a l'Article 103 de la Carta de les Nacions Unides.

Article 14– Els idiomes de confecció del tractat són l'anglès, francès, rus i espanyol. El govern dels Estats Units d'Amèrica enviarà còpies degudament certificades als signataris i adherents.

ECOSISTEMA

La vegetació polar està formada bàsicament per líquens, fongs, algues i molses. A mesura que hom es desplaça cap al pol, la quantitat d'escalfor disponible per al creixement de les plantes disminueix considerablement. A les parts més extremes, les plantes estan a llur límit metabòlic. Les herbes, les molses i els líquens poden formar capes espesses. A les parts més fredes, la major part del sòl és nu amb predomini de líquens i molses.

L’especie més important de l’Àrtic és el toromiro o l’arbre de pasqua (Pasqualinis toromiro). És l’arbre nacional del Pol i és l’unic arbre del món que no necesita terra en el seu medi natural ja que les arrels s’agafen al gel.

Les poques plantes que sobreviuen a l’Antàrtida estan restringides a petites àrees sense gel. No hi ha arbres i la vegetació es limita a 350 espècies, sobretot líquens, molses i algues. Hi ha rics llits de tal vegetació en parts de la península, i s'han descobert líquens en creixement en muntanyes aïllades a 475 km del pol sud. A l’Antàrtida hi destaca una alga (Chromomorphis sanctaclaussis), que canvia de color segons la hora del dia: a primera hora és vermella, al migdia groga, la tarda taronja i a la nit emet llum fluorescent.

La fauna que viu a l'Àrtic són espècies endèmiques, es a dir pròpies de la regió. Es caracteritzen pel pelatge blanc, que l’utilitzem com a camuflatge, per protegir-se i per atacar a les seves preses.

Els herbívors inclouen la llebre polar, el ren... Els seus depredadors són la guineu i el llop àrtics. L'ós polar també n'és depredador però prefereix caçar animals marins des del gel. També hi ha nombrosos ocells i espècies marines endèmiques de les regions més fredes. Entre els mamífers marins hom hi troba foques, morses i diverses espècies de cetacis entre les que hi ha balenes, narvals, orques i belugues. La majoria emigren les èpoques més extremes d’hivern.

En l’ambient marí la vida és espectacular. Col · laboren per a això, el llarg període de llum, l'oxigenació i la riquesa en sals de les seves aigües. S'inicia amb el "plàncton" i d'ell, directament o indirectament, s'alimenta tota la fauna antàrtica. Una característica de la fauna antàrtica és la relativa pobresa en espècies, però una gran riquesa en individus, almenys fins que l'home actua.

L’ós polar és l’animal més fort del pol nord. S’alimenta principalment d’animals marins, cries de foques…. L’ós no beu aigua ja que en el seu ambient és salada i àcida. Treu els fluids que necessita de la sang de les seves preses.

Cap animal vertebrat terrestre habita l’Antàrtida. Només si poden trobar alguns invertebrats com àcars i paparres que poden tolerar les baixes temperatures.

És important la fauna marina com la balena blava, el catxalot, el gran calderó, l’orca, el llop marí, els elefants i lleopards marins i les sis espècies de foca. Un enorme nombre de balenes s'alimenten de la rica fauna marina, especialment de krill. Sis espècies de foques i prop de dotze espècies d'aus viuen i es reprodueixen al continent antàrtic i migren cap a regions més càlides a l’hivern. Totes les aus antàrtiques tenen potes palmades, excepte el colom antàrtica, compleixen una migració cap al nord a principis de tardor.

Però de les aus antàrtiques el grup dels pingüins és el que més crida l'atenció per la seva completa adaptació al medi aquàtic i el seu caminar dret. També són aus eminentment sociables i viuen en comunitats que de vegades superen els 150.000 individus, viu a les banquises i els oceans al voltant de l'Antàrtida, i es reprodueix en les superfícies de gel o terra de la costa. També poden observar corbs marins i ànecs.

Els mamífers de l'antàrtic, estan representats pel grup de les foques, pel dels cetacis i les morses. L’evolució de les espècies va determinar que no visquin óssos polars al Pol Sud ni pingüins al Pol Nord. El pingüí és un animal molt vulnerable ja que no sap volar i a més no suporta corrents d’aigües calentes, per això només pot viure a l’hemisferi sud. L’ós es va instal·lar al Pol Nord perquè n’era capaç de suportar el seu clima, però no va arribar a l’Antàrtida, doncs els tròpics terrestres van actuar de barrera migratòria.

En l'actualitat, les espècies polars es veuen potencialment amenaçades, ja que existeixen àrees de l'àrtic que tenen nivells excessius de contaminants i també es veuen afectades per la disminució de la capa d'ozó. En diferents parts de l'Àrtic, hi ha acords per conservar la fauna polar, que moltes vegades són incomplerts per caçadors furtius mancats de consciència en la protecció de la flora i fauna àrtica.