101-maig-15

maig

Nº 101MAIG 2015

PERIÒDIC DIGITAL TERCERA ÈPOCA

Emporion 100 anys(1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 2 Emporion 100 anys (1915-2015)Emporion 100 anys (1915-2015)

EditorialLes eleccions més properes

Aquest 2015 és un any electoral molt important. S'han de celebrar tres eleccions, totes de gran transcendència per als ciutadans. La primera cita amb les urnes serà el 24 de maig per decidir la composició dels consistoris; la segona, les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre, de caire plebiscitari, i la tercera, les eleccions generals que es podrien celebrar el mes de novembre.

Les eleccions locals enceten aquesta cadena de comicis i per primera vegada al municipi de Tor-roella de Montgrí es presenten nou llistes. Un rècord de candidatures per un municipi de menys de dotze mil habitants. Convergència i Unió, Esquerra Republicana de Catalunya, Unitat i Progrés Municipal, Partit Popular, Coet, L'Est, PxC, la CUP i Gent per Torroella-L'Estartit competiran per aconseguir l'alcaldia i/o alguns dels 17 regidors que formen el cartipàs municipal.

Paral·lelament, per primera vegada, a l'Estartit també s'escolliran el president de l'Entitat Munici-pal Descentralitzada (EMD) i els sis vocals que l'acompanyaran. L'elecció del president es farà per elecció directa i els vocals aniran en funció de la proporció que aconsegueixin els partits a l'urna d'elecció dels membres de tot el municipi. UPM, ERC, CiU, L'EST, COET i PP presenten candi-dats a formar aquesta primera composició de l'EMD.

Per la democràcia és molt positiva la participació massiva en unes eleccions i que els ciutadans puguin escollir els seus representants entre moltes opcions polítiques . Alhora que indica una voluntat de canvi, ganes de participació ciutadana en les eleccions municipals i una democràcia viva tant a Torroella com a l'Estartit.

L'Ajuntament i l'EMD són les administracions públiques més pròximes als ciutadans i per això, segurament de totes les eleccions, les locals són les que tenen uns components més peculiars. El coneixement dels candidats és fonamental, el contacte personal i la imatge que en tenen els ciutadans són bàsics per aconseguir-ne la seva confiança. Per als qui han governat els últims anys, la feina feta és clau per aconseguir tornar a tenir la confiança del poble i, per als qui han fet oposició o es presenten com a noves opcions, les propostes que puguin aportar i les ganAquest mes ja sabrem els resultats que, siguin els que siguin, tornaran a demostrar la voluntat real dels ciutadans. Des d'Emporion –entitat no vinculada a cap partit- volem desitjar a tots els candidats que tinguin molt d'encert en l'enfocament de la campanya electoral i molt de respecte per a tots els ciutadans que vivim al municipi. Els pobles tenen el dret d'exigir que els seus futurs representants siguin un model de comportament democràtic i aquest és el comportament que, n'estem segurs, trobarem en els nostres candidats.

• Editorial

• Parc infantil "Revista Emporion"

• La lectura, una passió

• Encara més immersions a les Medes

• El mite de l'unicorn, els bestiaris i la poesia

• Salafistes, jihadistes, etc., de què estem parlant?

• Vinader i Busqué, dues vides de compromís

• Respecte

• Anar a l'origen del prob-lema

• El perill Gihadista arriba a Catalunya!

• La imatge i les paraules

• Exercicis de català 8

• Els joves escriuen

• Proverbis, refranys i fra-ses fetes

• La cuina de la Catrina

• El video dels joves

• Gotes d'humor

• A l'aguait del nostre pat-rimoni

• Cinema i espectacles

• Notícies

Emporion • www.emporion.org • 3Emporion 100 anys (1915-2015)

Com vàrem recollir a la secció de Notícies del número passat, el Ple de l'Ajuntament de Torroella ha aprovat per unanimitat posar el nom de la nostra revista en un espai de la vila, concretament en el parc infantil que hi ha al costat del safareig de la vila, que a partir d'aquest acord s'anomenarà "Revista Emporion".

A la mateixa sessió es va aprovar de posar el nom "Plaça de la Pau" a la zona verda que ocupa l'antic espai del dipòsit d'aigua potable de la vila.

Ens plau de transcriure a continuació els termes d'aquests acords, recol-lits a l'Acta del Ple de 5 de març.

Aprovar la denominació de la zona verda que ocupa l'antic espai del dipòsit d'aigua potable de la vila, la qual està delimitada pels carrers de l'Olivar (nord), de Santa Margarida (sud) i de Bellavista (oest) i per una finca particular (est), com a "Plaça de la Pau", d'acord amb l'informe de l'Arxiu Municipal que s'ha transcrit en la part expositiva d'aquest acord.

Aprovar la denominació del parc infantil que està delimitat pels carrers del Safareig, al sud, i de Girona, a l'oest, i per finques particulars al nord i a l'est, sense sortida directa a la zona, com a "Revista Emporion", d'acord amb l'informe de l'Arxiu Municipal que s'ha transcrit en la part exposi-tiva d'aquest acord.

A la part expositiva del primer acord es fa constar que ja en la dècada dels noranta del segle passat diverses associacions havien proposat per a aquest espai una denominació vinculada a termes tals com "cooperació", "solidaritat", "agermanaments" o la "pau", i que finalment agafà força la denominació de "Plaça de la Pau".

Pel que fa a la part expositiva del segon acord, es fa constar la com-memoració aquest any del seu centenari, es fa referència a la història de la revista, la seva relació amb l'Ateneu Montgrí, que va donar vitalitat cultural a la nostra vila al llarg del primer terç del segle XX, que el seu

contingut eren articles d'opinió, notícies, temes culturals, literaris, so-cials, que hi van escriure mossèn Francesc Viver, el mestre Pere Blasi, Josep Castells, Eduard Viñas, i altres autors del municipi o de fora, i de-scriu les seves vicissituds, les dues èpoques en format paper, silenciades per la dictadura la primera i per la guerra la segona, i el rellançament en format digital des de l'any 2006.

Aquest acord del Ple del nostre Ajuntament és una satisfacció més que s'afegeix a les moltes que han acompanyat la celebració del Centenari d'Emporion. Aconseguir que un espai de la vila portés el nom de la re-vista era una de les nostres il·lusions. I ja comentàvem a les Notícies del mes passat la idoneïtat d'un parc infantil, on van a jugar nens i nenes: qui sap si algun d'ells en un futur ens serà relleu.

Quant a la Plaça de la Pau, ens consta la perseverança en la defensa d'aquesta proposta per part del nostre company Joan Surroca i Sens, soci fundador de la tercera època d'Emporion, i ens congratulem que s'hagi fet realitat.

Parc infantil "Revista Emporion"


A la casa on vaig néixer no hi havia llibres, tret d'un diccionari i tres volums de novel·les antigues. El meu pare, molt polit, em folrava els lli-bres escolars amb paper d'embalatge, un detall sobre l'amor i la cura envers els llibres. Un any, per Sant Joan, els pares em van regalar un llibre d'història que venien a la llibreria Bou; va ser el primer llibre de la meva biblioteca. En Josep Tomàs, que m'ensenyava francès i anglès, en la meva adolescència em va posar el cuc per la lectura, pel saber. Va indicar-me llibreries ben assortides de Barcelona i col·leccions econòmiques, com l'Austral. Va aconsellar-me l'enciclopèdia temàtica de 10 volums de l'editorial Labor. Aquesta obra em va permetre l'estudi de matèries variades i em va confirmar que la meva vocació girava a l'entorn de les humanitats.

D'ençà d'aleshores he estimat els llibres amb la mateixa passió que al-guns estimen els gossos i els gats. Són, a la vegada, uns amics sempre disposats a acompanyar-me. Un a un he anat formant una biblioteca, discreta, però de la qual em sento orgullós i no em fa res ser jutjat pels lli-bres que són els meus. Tota la vida he lluitat per corregir la meva tendèn-cia a la dispersió. Els apassionats tenim aquest flac: tot ens interessa i ens és difícil aprofundir en res. Algú que no em conegui i s'entretingui a revisar la meva biblioteca, difícilment endevinarà la meva professió. Res d'estrany perquè ni jo mateix sé què contestar quan m'ho pregunten.

Per evitar que un tema monopolitzi les meves lectures vaig pensar que era millor disciplinar-me una mica, només una mica, és clar, perquè el plaer de la lectura està precisament en el goig de llegir allò que a cada moment ens ve de gust. Llegeixo, doncs, de manera rotativa, un llibre de poemes, un dels clàssics grecs i llatins, un de ficció i un de no ficció. Ho faig amb tota la flexibilitat i sense sentir-me gens culpable si un llibre,

que m'acaba d'arribar, passa al davant de tots els que esperen si així ho determino.

Cadascú de la meva família té un llibre de lectura on anota allò que va llegint. En Jaume Bassa i la Pili Camps ens van ensenyar el quadern dels seus fills, quan aquests eren nens i a la seva escola els recomanaven un sistema per animar a la lectura; ens va agradar i el vam fer nostre. Cada bon llibre llegit és per a mi una invitació a la transformació. Aquell que jo era abans d'iniciar-lo, ja no tornarà a ser mai més el mateix. Amb cada lectura sumo, com un regal, l'essència positiva d'una altra vida a la meva.

La lectura, una passió

Joan Surroca i Sens

Amb cada lectura sumo, com un regal, l'essència positiva d'una al-tra vida a la meva.


A les Medes, el govern de la Generalitat hi acaba de proposar una revisió del Pla rector d'ús i gestió (PRUG). Es tracta de la figura que determina, entre moltes altres qüestions, el nombre d'immersions permeses a cada punt de l'arxipèlag i les condicions amb les quals s'han de realitzar. Es tracta d'una modificació consensuada amb el sector turístic de l'Estartit i que presenta alguns punts realment interessants. A la memòria del pro-jecte de modificació del PRUG s'hi recullen algunes dades positives que avalen el model de gestió del Parc Natural, com ara la tendència a la recuperació que mostren moltes espècies a la major part de la reserva, o com l'èxit que estan tenint les campanyes de formació i conscienciació dels usuaris de les illes abans de submergir-s'hi per evitar que facin malbé l'hàbitat. El punt més important de la revisió és la proposta d'un model de gestió adaptativa, que s'entén com la regulació del nombre de permisos d'immersió a cada punt en funció de l'estat en el qual es troba l'ecosistema. És a dir, en aquells punts on es detecti que el medi està en bon estat s'hi podrà augmentar el nombre d'escafandristes, mentre que en aquells indrets on s'identifiquin impactes negatius derivats de l'activitat subaquàtica caldrà reduir el nombre d'immersions per deixar recuperar els hàbitats. També es planteja substituir el sistema actual que estableix una limitació màxima de permisos diaris per un sistema en el qual el límit s'estableixi anualment per tal de facilitar, s'addueix, la gestió de les activitats de les empreses de submarinisme.

MedesLa clau que determinarà quantes immersions es faran al cap de l'any, doncs, rau en la condició de l'ecosistema, del qual es farà un se-guiment a través d'un protocol basat en indicadors biològics. Així, per fonamentar les decisions preses en relació amb el nou límit de permisos i punts d'immersió, la memòria del nou projecte es complementa amb extensos informes científics sobre l'evolució dels hàbitats i les espè-cies animals i vegetals en els darrers anys. En resum, aquests informes constaten una millora de molts dels punts de mostreig, però alerten d'un condicionant molt important. Les recuperacions registrades són, en gran manera, el resultat de partir d'un punt de degradació greu de l'entorn subaquàtic. En tots i cadascun dels informes es remarca que els espais habilitats per a la pràctica del submarinisme reben una intensa pressió que els impedeix assolir una qualitat similar a la de sistemes sem-blants on no es realitza activitat o fins i tot acostar-se a la condició que mostraven abans que s'implantés un règim de visites massiu a les illes.

En conclusió, tot i que el sistema es va recuperant, encara està lluny d'on hauria de ser a causa de la pressió actual.

Les propostes que es fan al document sobre el nombre d'immersions i quantitat i localització de les boies ignoren aquestes alertes i pretenen capitalitzar immediatament la lleu millora dels ecosistemes. Si bé un dels informes científics constata que les 60.000 immersions anuals que es fan legalment en un espai tan reduït suposen una de les taxes d'activitat més elevades del món, l'aprovació del nou PRUG suposaria incrementar fins a 80.000 aquesta xifra, a més d'afegir nous punts on realitzar l'activitat. La reducció simbòlica del nombre de permisos en alguns dels espais més delicats queda sobradament compensada amb l'obertura de nous punts i la major laxitud amb els que han mostrat signes de recuperació. Amb el nou règim de quotes anuals en lloc de quotes diàries, el nombre total de permisos podria esgotar-se en dos mesos, durant els quals les pres-sions sobre el sistema subaquàtic serien brutals, mai vistes, i d'impactes imprevisibles. En conjunt, el nou model de gestió qualificada com a "adaptativa" proposa adaptar la permissivitat a l'alça i fer-ho de manera immediata, però en canvi no preveu quines condicions de degradació s'haurien de donar per, en un futur, revisar l'estratègia a la baixa.

Seguint una definició científica, un autèntic sistema d'indicadors hauria de comptar, primer de tot, amb una bateria clara de quines espècies es monitoritzaran, amb quins mètodes, amb quines unitats de mesura i amb quina periodicitat. Caldria establir quins objectius de qualitat es voldrien assolir a cada espai, tan quantificables com fos possible, i en quin termini. Finalment, manca un sistema clar de llindars que, en fun-ció dels resultats dels indicadors, els traduís en mesures de gestió. És a dir, consensuar a partir de quin límit de qualitat de cada sistema es po-dria modificar, per amunt i també per avall, la quota d'immersions i en quin percentatge s'hauria de fer. Només llavors podríem passar de tenir dades a tenir indicadors. Mentre tot això manqui, no es pot considerar que el plantejament de la revisió es basi en criteris tècnics i científics. La proposta actual desvirtua la bondat de la idea inicial d'aconseguir una gestió adaptativa i no ofereix garanties de sostenibilitat ni per a l'ecosistema ni per al sector econòmic que en depèn.

Encara més immersions a les Medes

Albert Llausàs i Pascual


L’unicorn, també anomenat alicorn, és un ésser mitològic amb el cos de cavall blanc i una llarga banya recta al mig del front. Era impossible de caçar o domesticar, l’única persona que el podia sotmetre era una dona verge, que fascinava l’animal i el deixava immòbil.

L’unicorn és una pura invenció, un animal fantàstic, sense cap obser-vació real.

El mite de l’unicorn fou ben viu durant tot el Renaixement. Leonardo da Vinci, en el seu bestiari, el donava com a real, i Jorge Luis Borges, en el Llibre del éssers imaginaris, deia que l’unicorn es manté en la seva eterna joventut durant prop de mil cinc-cents anys.

Ens explica Martí Domínguez, doctor en biologia i professor de period-isme de la Universitat de València, que en el Bestiari d’amor, de Richard de Fournival (1252), es comenta que l’unicorn tan sols es deté davant d’una noia verge, i aquesta, doncs, és l’ única capaç de caçar-lo. Per això mateix és el símbol de la puresa de la Verge Maria, i també per aquest motiu apareix en tantes i tantes imatges religioses gòtiques i renaixentistes.

Remarca Martí Domínguez que el bestiari toscà també diu: “L’unicorn és una de les bèsties més cruels que existeixen, i sols té una banya, en

El mite de l’unicorn, els bestiaris i la poesia

Adrià Arboix

L’unicorn és una pura invenció, un animal fantàstic, sense cap obser-vació real.

el seu front... Però el que més el caracteritza és que, quan ell veu una dona, poncella o verge, tanta és la flaire que sent de la seva virginitat, que de seguida s’adorm als seus peus; i d’aquesta manera el caçador el mata, perquè sap que aquest és el seu comportament. Si la donzella no és verge, l’unicorn no es reclina en la seva falda; ans al contrari, mata la jove corrupta i impura.” I així els poetes varen descobrir en l’unicorn el símbol de la desesperació amatòria, de la flaire sensual que fa perdre el seny als enamorats.

“L’unicorn, per tant, no és matèria biològica, sinó matèria poètica, i com a tal, motivació libidinal”, conclou Martí Domínguez.

Es creia que la seva banya podia curar qualsevol verí i durant segles es van vendre bosses de suposada pols de banya d’unicorn. És fàcil que l’origen del mite provingui de descripcions mal interpretades d’animals exòtics amb banyes, com ara búfals o rinoceronts.

El que sí que és cert és que l’unicorn estava inclòs en els “bestiaris” de l’edat mitjana, que eren obres literàries que recollien animals i monstres amb qualitats humanes –virtuts i defectes– amb una funció didàctica. Aquests bestiaris eren veritables obres morals, de contingut i interpretació cristiana, tot un laboratori de metàfores. Per exemple, el paó hi estava considerat com un dels símbols del cristianisme. El paó renova les seves plomes en primavera, i per tant des d’una simbologia cristiana s’interpretava com a símbol de la resurrecció de Crist. L’estruç representava l’home caritatiu, i per exemple el castor era el símbol del sacrifici.

A J. W. Goethe (1749-1832), els bestiaris no l’entusiasmaven gaire i va preferir utilitzar com a alternativa didàctica la poesia per donar major difusió a les seves idees científiques. El genial literat i pensador ale-many deia: “Ningú no vol comprendre la unió íntima de la poesia i de la ciència; s’obliden que la poesia és la font de la ciència i no s’imaginen que amb el temps poden formar una aliança estreta i fecunda en les més altes regions de l’esperit humà.”

Referències bibliogràfiques.

Domínguez, M., “Bestiari de poetes”. A: El somni de Lucreci. Una història de la llibertat del pensament, Proa, 2013, p. 45-58.

Unicorn: http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0149244.xml


A primers d'abril, en plena Setmana Santa, el diari català de més circu-lació del país destacava amb grans titulars a primera plana: "50 mesquites sota vigilància a Catalunya pel seu missatge radical". A sota: "Els cossos de l'Estat i la Generalitat es reparteixen el control policial i n'informen la UE". I al peu d'una gran foto: "Preocupació. La mesquita de Torre-dembarra, juntament amb les de Reus, Salt i Vilanova i la Geltrú, està considerada centre de proselitisme salafista".

Pocs dies després ens assabentàvem que els Mossos d'Esquadra havien desarticulat una cèl·lula jihadísta disposada a atemptar en diferents punts emblemàtics de Barcelona, i a segrestar la directiva d'un banc, vestir-la amb una granota taronja, degollar-la i difondre-ho per Internet.

Així doncs, estem davant d'un afer que ens afecta a tots, i no pas poc, i ens convé saber de què estem parlant. Per això, m'ha semblat que valia la pena d'intentar dedicar-hi un comentari, basat en un estudi esquemàtic, però complet, de Jaume Flaquer, especialista en el món islàmic (vegeu a internet "jaume flaquer").

¿Què és el "salafisme"? Es pot traduir amb força exactitud per "fonamen-talisme". La proposta dels seus difusors és de tornar a allò que ells creuen que és a l'origen de l'islam, i aplicar-ho al peu de la lletra, com ara men-jar, vestir, observar els mateixos preceptes i usar la mateixa moneda que als temps del profeta. Es podria comparar amb el que va ser el puritan-isme protestant, entestat a interpretar i aplicar literalment els escrits de la Bíblia. En sí mateix el salafisme no és terrorista, però propicia la seva aparició (jihadisme).

El "jihadisme" és la utilització de mitjans violents per assolir la tornada als orígens de l'islam. Al-Qaeda i l'Estat Islàmic són dos moviments ji-hadistes, però clarament diferents, Al-Qaeda utilitza la violència per re-implantar els costums de l'islam medieval entre la població musulmana actual o per castigar o advertir amb atemptats exemplars actituds oc-cidentals impies o blasfemes; l'Estat Islàmic va més enllà, vol recuperar el que creuen que va ser l'estat de l'època de Mahoma, i amb un horitzó afegit: lluiten pensant que està a punt d'arribar la gran batalla final entre els bons (jihadistes) i els dolents (musulmans impius, jueus, cristians), amb la baixada de Jesús a Damasc per ser califa de l'islam. Per això els és urgent conquerir la capital de Síria.

Hem de retenir dues idees importants. Primera, aquesta guerra és bàsi-cament entre musulmans, una mena de guerra civil, però occident en rep les conseqüències. Segona, és una guerra civil complexa, on lluiten o s'alien confessions i corrents molt diversos. Per entendre-ho millor: no som davant d'una partida d'escacs sinó d'un joc de parxís, on cada facció mou les fitxes d'acord amb els seus interessos i aliances, clares o encobertes, de vegades desconcertants.

La primera discrepància important és entre "sunnites" (90% de la po-blació musulmana) i "xiïtes" (10%). Si bé l'origen és històric -una guerra tràgica, en la qual els xiïtes eren partidaris d'Alí, gendre de Mahoma-, existeixen també grans diferències religioses. Entre els xiïtes, certes per-sones, líders religiosos, tenen una llum excepcional, una autoritat divina,

Salafistes,jihadistes, etc., de què estem parlant?

Jaume Bassa Pasqual

i això és blasfem per als sunnites; entre els sunnites els imams només dirigeixen l'oració, però tenen una teologia especial, el "sufisme", i això és una blasfèmia per als xiïtes. Tot plegat determina l'enfrontament de països sencers. Així doncs, ara intentaré de fer un resum per territoris de les faccions en lluita.

1. La guerra de Síria. D'una part les tropes governamentals de Bashar-al Assad (xiïtes), amb el suport de l'Iran (xiïta), de l'actual govern de l'Iraq (xiïta), i de l'exèrcit del grup libanès Hezbollah (xiïta); de l'altra part, les tropes de l'Estat Islàmic (sunnita), un grup afí a Al-Qaeda (sunnita) i l'Exèrcit Sirià Lliure (sunnita), que contava a l'inici amb suport occidental, però ara en vies de desaparició. Hi hauríem d'afegir els kurds (sunnites), però que es mouen principal-ment per motius identitaris.

2. La divisió de l'Iraq. El territori de l'oest i el nord de Bagdad (majoria sunnita) està controlat per l'Estat Islàmic, el centre i el sud del país (xiïta) ho està per les forces de seguretat del govern (xiïta).

3. La guerra freda entre Aràbia i Qatar. L'Aràbia Saudita (sunnita) i els Emirats Àrabs Units (sunnites) són els principals exportadors de la ideologia salafista més medieval; Qatar (també sunnita) està en guerra ideològica contra ells i defensa un salafisme reformat, busca la islamització però admet estructures d'estat modernes.

El tercer punt explica moltes coses. Com a conseqüència d'aquesta guer-ra ideològica, Qatar va ajudar els Germans Musulmans a Egipte, que admetien el joc democràtic, mentre l'Aràbia Saudita ajudava a Al Sisi que els va derrocar. ¿Com s'entén que Aràbia ajudés Al Sisi si aquest és menys islamitzador que els Germans Musulmans? Doncs perquè aquests són punta de llança contra el règim medieval d'Aràbia. No ob-stant, Aràbia i Qatar han corregut juntes a ajudar els sunnites del Iemen en contra dels rebels xiïtes, que tenen el suport de l'Iran (xiïta). Allò que deia, una partida de parxís, amb aliances incertes, de vegades descon-certants.

Cal dir que el corrent majoritari dels sunnites (recordem-ho, 90% de la població musulmana), sense qüestionar tradicions culturals i re-ligioses de les generacions anteriors, està acceptant l'islam tal com ha arribat als nostres dies, i presenta aspectes reformistes. Sense negar els dogmes, però cercant en l'Alcorà fonaments dels drets humans, estan en condicions de debatre la modernitat, fins i tot el feminisme, i de desl-ligar l'islam del sistema polític califal. Diu Flaquer: "Potser molts, com va passar a Europa, desconcertats amb tanta barbaritat, aniran a poc a poc abandonant silenciosament la religió". Si se supera el greu moment actual, com a Europa es van superar les guerres de religió entre catòlics i protestants, després de greus enfrontaments que varen arrasar països sencers, potser retornarà la calma. Mentrestant, veiem descol·locats com molts joves desarrelats se senten atrets cap a l'islam, potser per les pos-sibilitats de legitimar així un activisme violent.


El passat 9 d’abril, vàrem conèixer la trista notícia de la mort d’en Xavier Vinader, periodista sabadellenc, que va dedicar la seva carrera a lluitar per la llibertat d’expressió i va destacar com a periodista d’investigació, especialment en el camp de l’extrema dreta, el terrorisme, la lluita ar-mada i els serveis d’intel·ligència.

El 1981 va ser condemnat a set anys de presó per l’Audiència Nacio-nal arran de la publicació, dos anys abans, a la revista Interviu, d’una sèrie de reportatges relacionats amb la lluita de l’extrema dreta contra el nacionalisme basc. Se’l va acusar que amb aquests reportatges havia motivat l’atemptat d’ETA contra dues persones, una de les quals apa-reixia mencionada als articles. Després de passar tres anys a la presó de Carabanchel, va ser indultat pel govern de Felipe González.

A Torroella, el 6 de març de 2010, aproximadament un any abans, es va organitzar un acte de presentació del llibre escrit per en Jaume Bus-qué titulat Xavier Vinader, periodisme i compromís. A aquest hi havia d’assistir el mateix Vinader, però va excusar la seva assistència al darrer moment per la seva complicada salut que va fer que, finalment, no es veiés amb cor de venir fins a Torroella. En Jaume Busqué i jo personal-ment havíem tingut l’oportunitat de poder gravar una setmana abans unes interessants imatges a casa seva. En Xavier era una persona afable, oberta, capaç de parlar de qualsevol tema, i ho va fer sobretot sobre el seu compromís amb el periodisme i el seu agraïment a en Jaume Busqué pel llibre que dedicava a la seva vida i a la seva obra.

L’acte que s’havia programat a Can Quintana fou organitzat pel Cine Club Torroellenc, a partir de la proposta d’en Jaume, amb motiu de la sessió de cinema programada un dia abans, amb la projecció del docu-mental Garbo, el espía que cambió el mundo, d’Edmon Roch, que va as-sistir a l’acte. En Vinader va tenir un paper important en la recopilació de la història d’en Joan Pujol (conegut amb el nom en clau britànica de Garbo i amb el nom en clau alemanya d’Arabel), ja que va conviure amb ell uns dies per fer-li una entrevista on li va explicar la seva actuació de doble agent durant la Segona Guerra Mundial, encara que era un agent dels aliats. Això li va permetre passar informació falsa, fent creure als serveis secrets alemanys i al mateix Hitler que el desembarcament aliat a Normandia es produiria en una altra data i un altre lloc. Quan els ale-manys s’adonaren de l’engany, el desembarcament s’havia produït i les tropes aliades s’havien endinsat en territori ocupat.

En Jaume Busqué, un sabadellenc que va fixar la seva segona residència a Torroella, on es va guanyar l’amistat sincera de molts torroellencs, va morir el juny de 2014, ara farà un any, a l’edat de 63 anys. Fou una per-sona compromesa i activa, geògraf de formació, afirmava que hi havia dues coses que l’havien marcat a la vida, l’escoltisme i la seva militància en el PSUC. Durant l’època del procés de Burgos, els anys setanta, va ser detingut i empresonat a la Model durant 22 dies. Fou un professional de la cultura en tots els àmbits i a Torroella va participar i va ajudar a fer

realitats moltes iniciatives culturals. Entre d’altres fou important la seva col·laboració amb el Festival de Música.

Vaig tenir la sort de poder compartir amb ell una curta però intensa i en-tranyable amistat. Estava interessat en els documentals que jo realitzava i un d’ells, dedicat a la Pilar Cabratosa (Pilarín, memòries d’un exili) li va cridar l’atenció fins al punt que va aconseguir que el pogués presentar al Memorial Democràtic de Catalunya, una institució de la Generali-tat independent de qualsevol opció política, religiosa o ideològica que persegueix el respecte pels drets humans. Ara aquest documental està integrat al fons d’aquesta institució gràcies a l’interès que hi va posar en Jaume, perquè així fos, atès el seu valor documental i d’utilitat didàctica.

Aquests dies es compliran un i dos anys respectivament de la mort d’en Xavier Vinader i d’en Jaume Busqué, dues persones a les quals vaig co-nèixer per la relació que hi havia entre elles dues. En Jaume Busqué va dedicar al seu amic periodista sabadellenc com ell, en Xavier Vinader, un llibre sobre la seva obra, l’obra d’un professional de la informació dedicat al periodisme d’investigació, en temps difícils. Vinader fou definit com un franctirador del periodisme de la Transició. En Jaume el va voler presentar personalment a Torroella.

En Xavier Vinader no va poder assistir a l’acte de presentació del seu llibre a Torroella, però a l’entrevista que vàrem poder fer-li, ens va dir: “Si tinc enemics els desconec. He procurat anar per la vida fent amics i el que sí sé és que tinc molts amics.”

Del llibre d’en Jaume Busqué en va dir: “Fins avui jo sempre m’he negat a escriure les meves memòries, però en Jaume ha tingut molta habilitat a fer-me passar davant meu el vídeo de la meva vida i li donaria les grà-cies perquè m’ha ajudat a superar un fals pudor que d’alguna manera m’impedia posar per escrit determinades coses de la meva vida profes-sional.”

En Xavier i en Jaume eren dos homes bons.

Vinader i Busqué, dues vides de compromís

Jordi Bellapart


No fa pas gaire temps, vaig passar uns quants dies en una illa, on pel sol i la benignitat del seu clima, les platges encara gaudien d'una bona ac-tivitat. En una d'elles, al costat mateix del passeig marítim, em cridaren l'atenció uns espectaculars castells de sorra de grans dimensions, que eren el modus vivendi d'una persona que passava llargues hores mod-elant i entretenint-s'hi, tot esperant la generositat de les persones que s'aturaven per contemplar-los o passejaven pel davant.

M'hi vaig aturar per veure'ls i, quasi de manera immediata, el primer pensament que em va venir al cap va ser: "Pobre home, passada la nit, demà al matí, de tot això no en quedarà res més que un bon munt de sorra amb les empremtes dels peus dels qui els hauran destrossat."

Quan tot passejant m'allunyava tranquil·lament d'allà, em va assetjar una reflexió: per què, o què és el que m'ha fet suposar que demà, dels castells, només en podria quedar un munt de sorra? En realitat no hi havia cap motiu aparent, ni res que em fes sospitar que aquella innocent construc-ció podria ser malmesa, segurament només amb l'únic objectiu -tampoc en vaig saber veure altre- de gaudir fent mal o destruir per destruir.

No em va costar gaire descobrir què havia motivat el meu subconscient per tenir aquell pensament tan malastruc i negatiu. La paraula clau era respecte, i en aquest cas concret la manca o el menyspreu d'aquest valor.

Estem acostumats a veure més sovint del que és desitjable, en tots els àmbits de la vida quotidiana i també als mitjans de comunicació, la falta generalitzada de respecte que persones o col·lectius mostren de manera descarada per tot, començant pel que és més humil i acabant pel que és més sagrat.

El respecte és un valor ètic i moral fonamental que es pot generalitzar

i tenir a quasi tot, però malauradament en els temps actuals no està passant precisament pels seus millors moments. Entre d'altres, els seus principals detractors són la competitivitat mal entesa, l'egoisme, el fana-tisme, la manca de moral, d'escrúpol, d'ètica, les presses o simplement el desig malsà de fer mal; aquestes són només algunes de les moltes coses o actituds que fan que ens oblidem d'ell, en prescindim o voluntàriament el deixem arraconat.

Pensem només un moment com podria ser el món si tots plegats co-mencéssim a tenir respecte envers un mateix, la vida, les persones, els animals, la natura, el medi ambient, allò privat, allò públic, les idees, l'adversari, les lleis, les llibertats, les creences, etc. Certament que la vida seria més humana, més senzilla, més noble, més lliure i més feliç.

Dissortadament, infinitat de vegades els nostres projectes o l'afany per aconseguir els objectius que ens hem marcat -costi el que costi-, fan que aquest valor destorbi i sigui voluntàriament arraconat i trepitjat, igno-rant també que aquests objectius estaran com aquells castells de sorra, exposats a ser víctimes d'altres situacions o persones que hauran igual-ment caigut en l'error de prescindir o menysprear el mateix valor.

Encuriosit, uns dies després vaig tornar a passejar pel mateix passeig, per tornar a veure aquells castells o el que en podia quedar d'ells; em vaig sentir alleujat quan vaig veure que encara estaven en perfecte estat, però al mateix temps em vaig retreure a mi mateix que m'hagués precipitat i exagerat amb la càrrega negativa que comportava el meu pensament; i el que és pitjor, és que tampoc havia tingut prou respecte i sensibilitat al no tenir en compte la presumpció de bones intencions i respecte que hem de pressuposar als altres.

Respecte

Josep Fuster


Aquest mes d'abril passat, més de 1.500 persones han deixat la vida intentant arribar a Europa des de la riba sud del Mediterrani. El mar s'empassa dia sí i un altre també centenars de persones que intenten ar-ribar a Europa des de l'Àfrica o l'Orient Mitjà per a buscar una vida mil-lor per a ells i per als seus fills. Per fer-ho es posen en mans de les màfies i assumint un riscos extrems que sovint els costen la vida. La solució a aquesta tragèdia diària no és enfortir els sistemes de protecció i de rescat, que també. Aquest problema només es pot resoldre anant a l'origen. Però això no sembla que estigui en els plans dels governs europeus.

La Unió Europea, per molt que vulgui, no aconseguirà mai ser un com-partiment estanc. Per moltes tanques i reforçament de les barreres fron-tereres, sempre hi haurà qui les intentarà saltar. La majoria de la gent que fuig dels països africans són més refugiats polítics que immigrants. Els conflictes de Síria o Líbia o les penúries econòmiques dels països subsa-harians empenyen milers de persones cap al nord, cap a un intent deses-perat de creuar el Mediterrani pensant que a l'Europa rica i democràtica tindran una vida millor.

Però en comptes d'anar al fons del problema, els governs occidentals es queden en la part final. És evident que la Unió Europea no pot ser recep-tora constant d'un flux migratori massiu. Això crearia altres problemes i donaria més al·lè als moviments xenòfobs cada vegada més potents. El que passa sovint és que la indefinició, el no tenir clar quin és el pa-per europeu en aquests països i una política més basada en interessos econòmics que no pas en objectius polítics ens han portat fins aquí.

Sembla que des d'Europa no hi hagi capacitat per a fer anàlisis serenes i a fons de les necessitats d'aquests països. La gent no fuig del seu país perquè sí. Les raons són múltiples i cada vegada més complexes. Podem analitzar el que ha passat a Líbia els últims anys, per exemple. Durant la dictadura de Muammar al-Gaddafi, aquest va passar de ser considerat un perillós terrorista a ser el millor soci del nord d'Àfrica. D'estar a la llista negra d'Occident a ser-ne un soci privilegiat. Quan les revoltes de la primavera àrab van arribar a Líbia, a principis del 2011, els governs occidentals van dubtar. I finalment van apostar per deixar-lo caure. La raó bàsica va ser que podien accedir als grans jaciments de petroli i gas de Líbia sense que haguessin de passar pel control de l'estrafolari dicta-dor.

Amb una Líbia ingovernable, i amb altres dictadures de la zona tocades, el país es va convertir en un estat fallit en el qual s'hi ha implantat amb força l'Estat Islàmic. Les imatges de les decapitacions de cristians al costat del mar per part dels islamistes radicals són aterridores. Si visquéssim a Líbia, què faríem? No tindríem ganes d'agafar el primer bot per intentar marxar del país? I quin camí escolliríem? No preferiríem arriscar-nos a creuar el mar i arribar a una Europa democràtica? O creuaríem el desert per anar cap el Sudan o cap a Mali? La resposta és força clara.

La Unió Europea no ha d'invertir esforços aposar tirites sinó a anar a buscar l'arrel dels problemes, si no aquests es faran eterns. Molta de la gent que intenta creuar el Mediterrani ho fa perquè la misèria, la por o un futur incert són el seu dia a dia. En alguns països s'hi pot invertir per crear unes condicions econòmiques que els facin prosperar. Si econòmi-cament es reactiven aquests països, ningú en marxarà.

D'altra banda, en els casos on hi ha conflictes bèl·lics oberts, potser cal intervenir-hi decididament per eliminar aquests elements pertorbadors, establir-hi governs al més democràtics possible i recomposar les insti-tucions estatals. És evident que això, per als europeus, requerirà esforç i sacrifici però és l'única opció. Deixar que, per exemple, l'Estat Islàmic controli totalment Síria o el Líban és plantar la llavor dels grans con-flictes del futur. Amb la crisi econòmica persistent, els europeus estem més preocupats per veure com en sortim, però no podem tancar els ulls al que ens ve al damunt. Aquests milers de morts són el senyal clar que les coses no s'estan fent bé. Són el senyal clar del que està passant a no massa quilòmetres de distància.

Si la Unió Europea vol tenir un paper destacat en la geopolítica mundial ha de començar a actuar conjuntament com a potència. I això implica avançar-se als problemes, resoldre els conflictes interns i començar a plantar cara als que tenim en el nostre entorn més immediat. Si només ens fixem en l'economia i no observem els moviments socials i polítics que s'estan produint a l'Àfrica i a l'Orient Mitjà, quan la UE s'adoni del que té al voltant, ja serà massa tard per a fer-hi front amb garanties d'èxit.

Anar a l'origen del problema

Josep Martinoy


Els Mossos d’Esquadra van desarticular una cèl·lula gihadista que es-tava disposada a atemptar. Ramon Espadaler va assenyalar “la voluntat explícita” d’atacar Catalunya. El seu pla més immediat era el segrest d’una directiva d’un banc, vestir-la amb una granota taronja, degollar-la i difondre-ho per internet!

Foren detingudes onze persones. Aquest grup havia enviat tres joves a combatre a Síria, detinguts a Bulgària, i havia aconseguit enviar-ne un altre. Cinc dels onze detinguts són ciutadans de l’Estat, cinc més d’origen marroquí, entre ells una dona que ha estat alliberada, i un paraguaià.

El ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, va assenyalar que de les 1.264 mesquites que hi ha a Espanya, 98 segueixen la branca més in-tegrista de l’islam, i d’aquestes, unes 50 serien a Catalunya. I va alertar (és clar!) dels riscos de “fer proselitisme pro independència”. Margallo també relacionava Nous Catalans i el gihad.

- Nigèria - Boko Haram.

(L’educació no islàmica és un pecat o l’educació occidental està prohibida.) “Torneu-nos les nostres noies!”Ha passat més d’un any del segrestde 276 noies escolars que foren “distribuïdes” en grups entre Nigèria i el Txad.

- Què pretén el gihadisme? Importar l’horror d’El!

Es tendeix a assimilar l’islam amb el nord de l’Àfrica, però fa més de mil anys que es troba a les grans ciutats de la sabana i s’ha convertit en majoritari i molt popular. Hi ha una lluita entre els xeics dels grans califats i un sector estudiantil que “ha dividit el món entre bons i do-lents, i reivindica una ruptura amb el món occidental modern. I lluitar contra qualsevol cultura o religió que sigui anterior a Mahoma, que l’EI considera heretge i que ‘distorsiona l’islam’”.

- França, objectiu del cibergihad!

Uns pirates informàtics varen bloquejar i emmudir el canal públic francès TV5 Monde, que arriba a 200 països de cinc continents, el seu portal web i els seus perfils a les xarxes socials, qualificat com sense precedents en 30 anys.

- Dos homes disfressats de militars atempten contra el Parlament tu-nisià i el Museu Nacional i maten vint persones

Les conseqüències del gihadisme ja havien arribat a Barcelona. Ho van fer amb el matrimoni català mort a Síria. De Barcelona, jubilats, que celebraven les seves bodes d’or en un dels creuers pel Mediterrani, ob-sequi dels seus fills, van morir entre els 17 turistes, i tres tunisians més en l’atac al Museu del Bardo. Dos espanyols més van amagar-se en un traster durant tota la nit i sortosament en van restar il·lesos.

- Dinamita contra l’apostasia

- Muralles de Nínive, prop de l’actual Mossul (Iraq), construïda a la riba del Tigris, segle VII aC per Senaquerib. “Una ciutat gran en ex-trem, de tres dies de camí”, com es descriu en el llibre de Jonàs. Ha de desaparèixer segons els gihadistes per apòstata.

El 5 de gener d’enguany, van dinamitar dues mesquites de Mossul (mausoleus omeia, 661-750 dC, i abbàssida, 750-1258 dC). També van tancar 15 mesquites, van cremar 11 esglésies cristianes i van causar 142 morts, i també van destruir estàtues com la d’Othman a Mossul o la d’Abu Tammam.

I ho justifiquen per “la defensa de la religió i l’eradicació dels pe-cats, entre ells, la veneració d’estàtues i tombes, considerat un

acte d’idolatria”, i “la mesquita s’havia convertit en un lloc d’apostasia, no d’oració”. Dies després, volaven el mausoleu del profeta Seth (Nabi Shiyt), el tercer dels fills d’Adam i Eva.

- Museu de Mossul: el grup gihadista Estat Islàmic (EI) va difondre, en un vídeo per internet, com destrueix desenes de figures del Museu de la Civilització de Mossul a l’Iraq, algunes daten de l’època assíria (segle VIII i VII aC). Fan caure diverses estàtues a terra i les colpegen amb grans martells i trepants.

Es justifica aquest acte de vandalisme assegurant que “els pobles de l’antiguitat adoraven ídols en comptes d’Al·là” i afegeix “els que diuen assiris i accadis establien déus de la pluja o de la guerra, que adoraven en comptes d’Al·là”. Si el mateix profeta Mahoma va destruir amb les seves pròpies mans altres figures d’ídols religiosos, “és fàcil per a no-saltres (fer-ho), encara que valguin milers de milions de dòlars”, afegeix al vídeo.

El Museu de la Civilització de Mossul ja va ser objecte de saqueig el 2003 i robades les principals peces.

L’any passat, després de la invasió gihadista de Mossul, algunes de les figures van ser saquejades de nou amb l’objectiu de vendre-les i finan-çar la seva organització.

- Nimrud. Estat Islàmic torna a colpejar grans vestigis arqueològics a l’Iraq. Membres del grup gihadista haurien arrasat amb excavadores i maquinària pesant la ciutat assíria de Nimrud: “Van arribar al recinte amb camions, el van saquejar i després van aplanar el terreny.”

Aixecada fa més de 3.000 anys, Nimrud es considerava una joia arque-ològica a la riba del Tigris. Van destrossar les estàtues dels lamassu, uns imponents homes toro alats que feien guàrdia a les portes de la ciutat. Figures icona d’aquesta civilització, que va ocupar el nord de l’antiga Mesopotàmia entre el 1813 aC i el 609 aC.

- Hatra . Els gihadistes entren amb pales a Hatra, Patrimoni de la Humanitat Construïda entre el tercer i segon segle abans de Crist, es troba a un centenar de quilòmetres al sud-oest de Mossul. Capital d’un imperi que controlava gran part del territori dels actuals Iraq i i Iran, va ser el prin-cipal rival dels romans a l’Orient Mitjà.

“La destrucció arriba després que es coneguessin els estralls causats a l’antiga ciutat assíria de Nimrud, una setmana després que destruïssin obres immemorials del Museu de la Civilització de Mossul.”

La directora general de l’Organització de les Nacions Unides per la Cul-tura, la Ciència i l’Educació (Unesco), Irina Bokova, condemnava els fets i els considerava “un crim de guerra”. També, va denunciar que el tràfic il·legal d’antiguitats “contribueix a finançar directament el terrorisme” i “hem d’actuar, no hi ha temps a perdre, perquè els extremistes saben que si no hi ha identitat, no hi ha memòria, no hi ha història”.

El perill Gihadista arriba a Catalunya!

Santi Sató


Els diaris acostumen a publicar fotografies que els seus lectors envien perquè els semblen curioses. N'hi ha de tots els colors, un cotxe mal aparcat, una vorera intransitable perquè un fanal la parteix per la meitat, el que queda d'una bicicleta que el seu amo va lligar amb una cadena i un cadenat, evidències canines d'amos que viuen sols en el seu món inte-rior, un home a punt de ser devorat per un contenidor d'escombraries... i moltes altres que vostès hauran vist al passejar pels carrers.

PERILL DANGERDes que els mòbils competeixen amb la fotografia professional i la Societat de la Informació creix imparablement fins a fer impossible que un ciutadà que vulgui viure com a tal gairebé no és ningú si no xateja en WhatsApp, té un compte de correu, amics a Facebook, col·legues a Linkedin o seguidors a Twitter, milions d'imatges volen cada segon perdent-se en l'inacabable univers d'Internet.

Un veí meu, a l'Empordà, un nord-americà que es diu Dave, m'ha fet arribar la imatge que avui poden veure al costat d'aquestes línies. Anava amb bicicleta amb la seva dona quan van arribar a les proximitats de l'aeròdrom proper a la platja de l'Estartit, al costat de la desembocadura del Ter, i van decidir aturar-se perquè van comprovar que, de vegades, és veritat allò que una imatge val més que mil paraules.

Per a l'automobilista -i també per al ciclista prudent- és més evident i clar el missatge del cartell artesà, el que està en el pla inferior, en què et diuen que miris al teu esquerra i a la teva dreta quan passis per allà perquè, si no ho fas, una avioneta et pot donar un ensurt o un disgust. Resulta més eloqüent que el senyal superior, l'oficial, que és el que es pot veure en totes les carreteres que passen al costat d'aeroports.

La primera és quelcom més que una informació, és un avís que si no camines amb ull, te la pots jugar.

La imatge m'ha convidat a pensar en l'important que és que les coses, sobretot les més transcendentals, siguin explícites. Però m'he dit, gairebé al mateix temps, que vivim en un món on les afirmacions ambigües, ja ho siguin espontàniament o calculada, tenen una presència considerable i en ocasions aclaparadora en el paisatge que ens envolta. I he arribat a la conclusió que d'aquest dilema no se'n salva ningú, sigui quin sigui el nostre ofici, i que potser per això som tots també un xic incrèduls i no ens adonem de vegades que el que estem escoltant és autèntic.

Vaja, que ens ho diguin a més a més ara, quan resulta difícil escapar-se de grans somnis d'igualtat social, d'electritzants emocions gregàries o de la creació, gairebé per art de màgia, de milions de llocs de treball.

Falten cartells explícits i autèntics -com el de la fotografia-, però aquests, almenys durant uns mesos, no interessen.

La imatge i les paraules

Javier Zuloaga


Torroella de Montgrí, 10 de gener de 2015

Benvolgut Sr. Pere Blasi,

Sóc la Gina Pons Viladomat i vaig a l’institut Montgrí de Torroella. Avui a la classe de català ens han explicat com es va formar la revista Emporion. Sé que vostè en va ser un dels fun-dadors i que la revista es va formar gràcies a la fusió de la revista Montgrí, fundada per Mossèn Francesc Viver i de la revista Mont-gris fundada per vostè mateix.

En fi que he quedat impressionada en saber que després de tants anys encara hi hagi una revista anomenada Emporion inspirada en la revista Emporion de l’any 1915.

Sé que l’any 1923 es va prohibir la seva publi-cació degut al cop d’estat de Primo de Rivera, i que l’any 1939, durant la dictadura de Franco, es tornà a prohibir. És per això que em sorprèn que aquesta revista hagi arribat fins als nostres dies amb la funció d’informar i engrandir la cultura de la població torroellenca.

I així mateix m’acomiado de vostè, un gran home que, per cert, l’actual biblioteca de Tor-roella de Montgrí porta el seu nom.

Molt cordialment,

Gina Pons Viladomat.

Els joves escriuen

Torroella de Montgrí 8 de gener de 2015

Benvolgut Sr. Pere Blasi

El meu nom és Eloi Rodriguez Ferrer; estudio a l’Ins Montgrí i estic cursant 2n d’ ESO.

Li escric aquesta carta per agrair-li el seu es-forç per crear la revista Emporion que avui dia fa que tothom recordi les seves grans inqui-etuds culturals i les seves laborioses tasques de mestre perquè ningú, a la vila de Torroella de Montgrí, es quedés analfabet, sense saber llegir, sense saber escriure. Tot això passava en aquells primers anys del segle XX que degut a les guerres i a les dictadures es feia tan difícil.

Tot i això, vostè i el seu amic, el mossèn Viver, van fer possible que existís la popular revista EMPORION. Dos senyors que, gràcies a la seva dedicació van fer possible aquesta revista que encara avui es segueix editant!! Sí, Sí, el que sent, tot i que ara ja no s’edita amb paper i ploma, no. Ara les coses ja no són igual que abans! Ara tenim telèfon, televisors, ordina-dors i d’

altres. Un gran avenç tecnològic que ha fet possible que aquesta revista es seguís editant, però mes econòmica i beneficiosa per al medi ambient!

I sàpiga Sr Pere Blasi, que tot gran esforç té la seva recompensa!!! Miri ara, al segle XXI, con-tinua essent recordat!! continua tenint èxit! Continua essent famós per les seves ganes, els seus esforços, per dur a terme aquesta revista tan bestial! Què? Encara no s’ho creu?? Com m’agradaria convidar-lo i que vingués a Torro-ella un dia i visités la biblioteca: La biblioteca Municipal de Torroella de Montgrí, que va re-bre el nom mitj

ançant votacions entre els ciutadans i ciutadanes de Torroella: La Biblioteca Pere Blasi.

Doncs observi i admiri, continua essent recor-dat per un poble al que va fer un gran servei.

Fins aquí la meva carta.

A reveure, amic meu!

Eloi Rodríguez Ferrer

Torroella de Montgrí, 10 de gener de 2015

Estimat Pere Blasi,

Vostè va ser un dels creadors de la revista Em-porion, juntament amb Mossèn Viver. Trobo que va ser molt bona idea que us ajuntéssiu. Vau fer un gran equip i vau aconseguir que aquesta revista perdurés en el temps: Ja fa cent anys!!

Sé que va ser difícil quan el 1923, va haver-hi el cop d’estat del General Primo de Rivera i us van prohibir de fer-la. Això mateix va pas-sar el 1939 quan va començar la dictadura de Franco. Quan va esclatar la Guerra Civil, el 1936, us vau haver d’exiliar i això també va ser molt dur per vostè, i també per Mossèn Viver, que es va haver d’amagar.

Molts anys després, el 2006, un grup de gent de Torroella va engegar la publicació d’Emporion i ara, al 2015, encara es va publi-cant cada mes. Aquest any, doncs, celebrarem el seu centenari, perquè com ja sap vostè, Em-porion va néixer l’any 1915.

Aquesta revista es pot llegir en format paper i gràcies a les noves tecnologies, també es tro-ba la versió on-line. Es quedaria parat si ho pogués veure!

Sr. Pere Blasi, també li puc dir que han con-struït una biblioteca i li han posat el seu nom, i a Mossèn Viver li han fet un monument al passeig de l’església. Tots dos vàreu fer una gran feina.

Cordialment,

Mont Plaja Roglans.


Proverbis, refranys i frases fetes

Jaume Bassa

“No es pot matar tot el que és gras”

Significat: Seguint amb la proposta de refranys que he fet en mesos an-teriors relacionats amb la prudència, la conformitat, el risc i la perse-verança (“qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, “qui no pot segar ha d’espigolar”, “qui no s’arrisca no pisca”, “de mica en mica s’omple la pica”), aquest mes us en proposo un que crida a la mesura. Al peu de la lletra, ens diu que per alimentar-nos cal matar bestiar, però amb moderació. En un sentit general, ens diu que cal anar en compte a l’hora de treure profit d’una activitat, que encara que s’hi tingui dret, no s’ha de ser exces-sivament ambiciós.

Aplicació. Quan es vol fer entendre que és millor conformar-se amb poc però segur. És bo de considerar l’aplicació mediambiental del refrany: podem usar els béns que ens ofereix la Natura, però no tenim dret a extenuar-la.

“Per tu faràs” – “Per tu va el pollastre”

Significat: He dit molts cops que el català usa amb una gran freqüència el verb fer, i això es comprova sovint en refranys i frases fetes. “Per tu faràs” n’és un exemple més, i significa evidentment que, d’allò que tu facis, tu n’ets responsable.

“Per tu va el pollastre” té el mateix significat, i no sé pas quin devia ser l’origen d’una frase tan expressiva.

Aplicació: Per advertir algú que s’haurà de fer càrrec de les conseqüèn-cies d’una acció que està a punt d’emprendre.

Solucions proposades per a “a toda prisa”

1. a corre-cuita (se’n tornà al llit a corre-cuita)

2. a cuita-corrents (es va fer un entrepà a cuita-corrents)

3. corrents (vés-hi corrents, no et torbis)

4. a tot drap (d’origen mariner: a tota vela)

5. rabent (el vailet es va escapar i va fugir rabent)

He escollit per comentar: “rabent”.

Significat: El diccionari diu: “animat d’un moviment ràpid”. Joan Coro-mines hi dedica tres pàgines de lletra menuda del seu diccionari; diu que l’origen és incert, que alguns opinen que pot venir del llatí “rapere” (arrabassar), del que també deriva “rapidus”, però es decanta pel llatí “re-pente” (de sobte); de “repente” hauria derivat “rabent”.

Aplicació: Seguint Coromines, s’hauria d’aplicar sobretot a moviments ràpids però també sobtats (exemple: quan s’adonà que l’havien vist, el lladre va fugir rabent).

“De cuajo”

Feu una proposta: Quina expressió catalana podríem utilitzar, en el sen-tit més aproximat possible?

El mes vinent comentaré les respostes rebudes.


La cuina de la Catrina

Caterina Bosch

Arròs a la Cubana

Ingredients:

• Arròs

• Salsa de tomata

• 2 ous per persona

• 1 plàtan per persona

• Oli

• Aigua

• Sal

Preparació:

Poseu a bullir l'arròs en una olla amb aigua i sal, escorreu-lo i col·loqueu-lo en plats individuals. Poseu-hi per damunt els ous ferrats i la salsa de tomata, fregiu els plàtans pelats i tallats de dalt a baix i afegiu-los als plats.

Pèsols amb pernil

Ingredients per a 4 persones:

• 1 ceba gran

• 1 kg de pèsols

• 300 gr. de pernil tallat a daus petits

• Oli

• Sal

• Aigua

• 4 ous bullits

• Ingredients per a la picada:

• 1 gra d'all

• 1 branqueta de julivert

• 1 culleradeta de farina

Preparació:

Estoveu la ceba tallada a juliana, afegiu-hi el pernil i feu-li unes voltes. Incorporeu-hi els pèsols i l'aigua necessària per anar coent i deixeu-ho bullir fins que els pèsols siguin cuits. Feu una picada i deixeu-ho uns minuts. Afegiu-hi els ous bullits.


Gotes d'humor

Fuster


Cinema i espectaclesPer Jordi Bellapart





La peli del mes: LA DAMA DE ORO


Notícies

NOTÍCIES D’ABRIL

TORROELLA I L’ESTARTITIV Festival de fotografia. El festival, organitzat pels Amics de la Fotografia, va incloure diverses activitats fins al dia 30. La inauguració va ser al claustre de l’Hospital el dissabte 4. Destaquem les visites guiades a les obres de Josep Pascual i de Yurian Quintana a la Fundació Mascort, la conferència sobre Fotografia i Poesia a casa Pas-tors o la fira de fotografies d’autor, entre d’altres.

Super English Day al col·legi Sant Gabri-el. Com ja vàrem avançar en resum a les Notí-cies del mes passat, el divendres 27 de març, el col·legi Sant Gabriel va organitzar un esde-

veniment molt especial: el Super English Day. Durant tot el matí es van succeir diversos tall-ers i activitats dedicats als gairebé vuit-cents alumnes del centre en què el fil conductor va ser la llengua anglesa: des de karaoke, fins a batejos de submarinisme, passant per jocs de taula, escalada, tir amb arc, contacontes, pò-quer, country, escola d’auxiliars de vol, zumba, skateboarding, scrapbook i molts més. Els re-sponsables de dur-los a terme van ser profes-

sors, alumnes de batxillerat, exalumnes, pares i voluntaris veïns de Torroella. L’única norma era comunicar-se en anglès. Bombers, policia i personal d’ambulància, amb els seus respectius vehicles, també es van sumar a l’esdeveniment amb tallers i xerrades en anglès. Fins i tot el senyor Pla i l’Àlex, populars personatges de la família del Club Super3, van aparèixer per sor-presa per fer les delícies dels més petits.

Abans, però, l’acte s’havia iniciat, amb puntuali-tat britànica, amb els parlaments de l’alcalde de Torroella, Jordi Cordon, del director de l’escola, Jordi Ribas, i del germà titular del centre, Jesús de la Cruz. El tret de sortida als tallers el van donar, per sorpresa de tothom, uns divertits dobles de la reina de Gran Bretanya, Elisabet II, i del president dels EEUU, Barack Obama, que van tallar la cinta inaugural d’aquest fantàstic esdeveniment.

Per arrodonir el dia, a la tarda hi va haver un es-pectacle de màgia en anglès, un concert de pop rock, dut a terme per professors i alumnes del centre, i un berenar popular subvencionat per l’AMPA. La jornada anglosaxona es va desenvo-lupar en un ambient lúdic, festiu i engrescador, on tothom va participar amb entusiasme de les

activitats.

El berenar literari del Cucut. El dijous 2, com ja és tradicional, la llibreria va fer al carrer del Roser la gran parada literària, amb molta presència d’autors i públic, com ja és tradició.

Fira d’artesania de Setmana Santa. Una altra tradició, aquesta a l’Estartit, es va fer el Diven-dres i Dissabte Sants i dia de Pasqua (dies 3, 4 i 5).

Caramelles. I encara aquesta tradició, tan an-tiga, va anar a càrrec del Cor Anselm Viola, a la plaça de l’Ésglésia i pels carrers de l’Estartit el dissabte 4.

L’Ecologia de les Medes. El departament d’ecologia de la Universitat de Barcelona ha alertat que el nombre actual de submarinistes és excessiu i que el límit màxim d’immersions no es basa en criteris biològics.

Tocs Mediterranis. El divendres 10 a l’Espai Ter es va presentar La Cobla, amb La Bisbal jove.

L’artista al seu taller. La Fundació Vila Casas va presentar l’obra de Francesc Serra i Ramon Ma-nent el divendres 10 al museu de la Fotografia del Palau Solterra.

Espai Ter. Va presentar Fusions el divendres 10 a La Sala un concert de gospel, Tubs del Món eldiumenge 12, Mozart Simfònic el diumenge 19, Concert Benèfic Glaucs el dissabte 25.

Carrers en vers. La proposta de la Biblioteca Pere Blasi i Oficina de Català es va organitzar pels carrers de la vila el dissabte 11.

Dia internacional d’Art. El mateix dissabte 11 es va celebrar a l’Aula d’Arts Plàstiques, amb l’exposició Retrats amb Ànima.

El Palau i Sant Briu. El diumenge 12 Narcís Arbusé va fer de guia dins de la iniciativa Ap-ropem-nos al Baix Ter del Museu de la Medi-terrània.

Emporta’t cuina i salut. Aquesta iniciativa de Montgrí Comerç va tenir lloc al Convent dels Agustins. Es va iniciar el diumenge 12, i fins al dia 30.

Retrofotografia. La Fundació Vila Casas va presentar al Palau Solterra el divendres 17: Mi-rant la vida amb els ulls del temps.

Excursió a Santa Maria de Ripoll i a Sant Joan de les Abadesses. La va programar per al di-umenge 19 l’Àrea de Cultura.

Mozart Simfònic. L’Espai Ter va programar aquest espai musical per al diumenge 19.

Sant Jordi. A més de la tradicional festa de lli-bres i roses, a Torroella es va fer l’espectacle “Un món i un munt de dracs”, per a nens. A l’Estartit “La llegenda del drac”.

Palau Solterra. Per al divendres 24 al Museu de la fotografia es va programar “Tanagra. Art grec en miniatura”.

Gent del Ter. Per al diumenge 25 va programar una nova sortida a dependències militars del

PER A AQUEST MES DE MAIG

X Trobades de Música Mediterrània dies 1, 2 i 3

Fira Empordà Cuina i Salutdies 1, 2 i 3

VII Certamen de pintura ràpida dissabte 2

Francesc Serra, Ramon Manent Fundació Vila Casas (fins al dia 17)

Exposició Pleinair Festival Fundació Mascort (fins al dia 24)


El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

EMPORION publica de forma pref-erent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a:

[email protected] (recomanat màxim 30 paraules)

Parc Natural.

Club de lectura amb Roser Benet. Es va pre-veure “El tramvia Groc” de J.F. Mira a la Bib-lioteca Pere Blasi el dimarts 28, i a l’Estartit el dimecres 29.

CATALUNYACèl·lula jihadista desarticulada a Barcelo-na. Vinculada a l’Estat Islàmic, i amb diversos objectius terroristes a la ciutat, els seus compo-nents varen ser detinguts el dia 9 pels mossos.

El president Mas als EUA. Va fer diverses re-unions a Estats Units per presentar el sobirani-sme.

Conferència UE-Mediterrani. Es va celebrar a Barcelona, dedicada bàsicament al jihadisme, el dilluns 13. Feia set anys que no es convocava. Rajoy va recalcar l´espanyolitat de Barcelona i Mas assenyalà horitzons europeus.

Tragèdia en un institut de Barcelona. El dil-luns 20, un professor mort i quatre ferits a mans d’un alumne de 13 anys.

Sant Jordi extraordinari. Més llibres i més ros-es que mai, en un dia esplèndid.

ESPANYARato detingut i preocupació al PP.

L’exvicepresident del govern d’Aznar va ser det-ingut el dia 16, acusat de frau fiscal, blanqueig de capitals i alçament de béns. El PP tem reper-cussions electorals.

Una colossal evasió fiscal.L’anomenada “regu-larització fiscal” (o amnistia fiscal) ha posat en evidència que 197.000 contribuents tenien 124.500 milions a l’estranger. Hi ha 715 casos de blanqueig, que afecten a molts alts càrrecs

del govern de l’estat. Una colossal evasió fiscal, qualificada per l’Agència Tributària de “repera patatera”.

L’atur més alt d’Europa. Les cinc regions amb més atur de la UE són Andalusia, Canàries, Ceuta, Extremadura i Castella la-Manxa (entre el 35 i el 29%).

Enquestes preelectorals. Segons les últimes, hi hauria empat de quatre partits, Podemos, PSOE, PP i C’s, i s’enfonsaria UPyD.

Andalusia. La constitució del Parlament va mostrar la divisió i les dificultats per formar govern.

MÓNPacte amb Iran. El dijous 2 es va arribar a un principi d’acord, pendent de confirmació, entre els EUA, Regne Unit, Alemanya, França, Xina i Rússia amb Iran per controlar el programa nuclear i posar fi a les sancions econòmiques.

Kenia. Els jihadistes van matar 147 estudiants en una universitat el divendres 3.

França.A principis de mes es va produir el tren-cament entre Marine Le Pen amb el seu pare, per les seves actituds ultres.

USA i Cuba, trobada històrica. Amb una re-unió d’Obama i Raul Castro els dia 11, Estats Units i Cuba van refermar el desgel entre els dos països.

El terror a Nigèria. Boko Haram ha segrestat 2.000 dones i nenes a Nigèria en un any.

Altra vegada el drama dels immigrants.Pas-teres carregades d’immigrants il·legals arriben a Itàlia, mentre molts moren al mar, fins i tot cris-tians llençats a l’aigua per musulmans. El dia 19van morir un miler de nàufrags.Els ministres d’Afers Estrangers i d’Interior de la Unió Euro-pea es van reunir amb caràcter d’urgència.

Reacció de la UE. El dia 23 es va acordar tripli-car el pressupost de l’anomenada operació Tritó al Mediterrani. Els estats també cediran avions, vaixells, experts i fons per millorar la vigilància i aturar els traficants de persones

Un nou sisme de 6,7 graus Richter sacseja el Nepal. L’epicentre del terratrèmol se situa a 80 kilòmetres a l’est de la capital, Katmandú

ESPORTSCiclisme. L’Estartit i Vulpellac van ser marc de la primera edició de “L’Empordà BTT Extrem”, amb més de 300 inscrits i etapes circulars, amb una cronoescalada inclosa.

Básquet femení. L’Uni Girona va guanyar la Lliga davant 5.000 gironins que omplien el pavelló. Futbol, Champions. El Barça es va desfer del París S.G. i jugarà a semifinals contra el Bayern de Munich, de Guardiola, l’altra semifinal serà entre el Madrid i la Juventus.

A l'aguait del nostre patrimoni

Herbes a la teulada del Cine Petit, al Con-vent dels Agustins,

que poden obstruir els desaigües d’aigua plujana i causar humitats a l’edifici.

Socis Fundadors

Jaume BassaJordi BellapartMontserrat BlaiXavier FerrerVicenç FiolGabriel MartinoyCels SaisSanti SatóJoan SurrocaEnric Torrent

Consell de redacció

Jaume BassaJordi BellapartRoser BenetSofia BorregoXavier FerrerJosep FusterGabriel MartinoyAnna M. MercaderCels SaisEnric Torrent

Jaume Bassa - PresidentAnna M. Mercader - SecretariPlàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts

Edita Associació Emporion

1915 - 2015

Documents

101-maig-15