2

Història El poble més jove de la comarca

1

2.1. EL TERME ABANS DE LA FUNDACIÓ DEL POBLE

Per a comprendre la fundació de Llocnou pels Fenollet cal entrar abans

en precedents sobre la senyoria del Genovés, a la qual quedà vinculat el

Llocnou fundacional, i sobre la nissaga dels Fenollet-Ripoll de Castellverd,

senyors del castell de Xiu.

Tal com hem avançat en la part geogràfica de l’obra, Llocnou és un

poble nou del segle XVII, jove, recent. Per bé que el territori llocnouí ha estat

cultivat des de feia segles, pels romans de l’urbs de Saetabis i pels musulmans

de la medina de Xätiba.1 Quan les tropes feudals de Jaume I incorporaren

Xàtiva i la seua vall al Regne de València (1244),2 les alqueries del Genovés i

Alboi foren donades al cavaller català Guillem de Reixac, que degué morir per

aquelles dates.3

Poc després, els feudals buidaren la ciutat de musulmans i la repoblaren

de catalans i aragonesos (1248-1249), als quals se’ls distribuí bona part de les

terres del terme. Les terres on es troba Llocnou, i en general les que s’estenen

entre el Genovés i la Torre d’en Lloris (aleshores, la Torre de l’Alcaid), eren

anomenades la partida del Puig Gros o del Puig de les Vinyes, perquè es

dedicaven principalment a aquest conreu.4 Els beneficiaris de terres al voltant

de l’actual Llocnou foren el jueu català Garesques de Girona, un notari

anomenat Valeri; els ribagorçans Pere d’Entença, Pere Bardoxí, Bernat

Bardoxí, i el cavaller –també català– Doménec Marqués de Torralba.5 Un altre

1 Sobre els indicis i jaciments arqueològics que demostren l’antiguitat de l’ocupació humana a la part del Puig, vid. CEBRIAN i MOLINA, Josep-Lluís, L’ermita del Puig de Xàtiva, Caixa d’Estalvis d’Ontinyent, Xàtiva, 1998. 2 VENTURA i CONEJERO, Agustí, La capitulació de l’alcaid de Xàtiva Abu Bequer Banu Isa al rei Jaume I, dins Fira d’agost, Xàtiva, 1996, ps. 69-78. 3 ACO, Armari 2, Cargos del Marqués de Llanera, f. 145 i ss. 4 PASCUAL y BELTRÁN, Ventura, Algo de toponimia setabense, dins Anales del Centro de Cultura Valenciana, 16, València, 1948, ps. 108-119 i 188-202. 5 VENTURA CONEJERO, Agustí, El barri de Sant Pere, dins TORREGROSA, V. i al. (coord.), Homenatge a Bruschetti. 1934-35/1984-85, Cinquantenari del Col.legi Bruschetti, Xàtiva, 1986, ps.

2

dels beneficiaris a la zona fou el cavaller de la Rioja Pedro Zapata de Alfaro,

que rebé a títol de cavalleria l’extens territori de Barxeta (1249).6

Alguns dels moros que resistiren a la neteja ètnica feudal, s’enfortiren

dins el castell almohade de Xiu (Llutxent), i foren assetjats per Jaume I i els

seus cavallers. Dos d’aquells cavallers presents al setge de Llutxent, oriünds de

Gènova, foren el metge Baldovino di Baldovino i el seu germà Giovanni di

Baldovino.7 Aquests dos eren néts d’un tal Baldoví de Gènova que l’any 1147

havia participat amb els seus navilis en la croada naval que el comte de

Barcelona i el rei de Castella havien emprés contra els musulmans d’Almeria.8

Doncs bé, a la conclusió del setge de Llutxent (1248), Jaume I atorgà als dos

germans genovesos, a títol de senyoria, l’alqueria i castell del Xiu de Xàtiva

(de l’àrab al-Jíw, “la Foia”, “la Clota”), que havien sigut la finca particular

d’Alí ibn Firrih, missatger de l’alcaid de Xàtiva durant el setge de la ciutat,9 i

que després serien el lloc, castell i terme del Genovés, incloses en el les

Algoleges del riu d’Albaida i el molí de les Set Moles, el més gran dels

existents en temps d’al-Àndalus; però no les terres de Llocnou, que estaven en

terme particular de Xàtiva. Al cap de poques dècades, el nom àrab acabaria

perdent-se en favor de la denominació “alqueria i castell del Genovés”.10

El 1269 hi ha constància d’una disputa judicial entre el genovés Baldoví

de Baldoví i uns altres propietaris de vinyes, ciutadans de Xàtiva com ell, que

estaven liderats pel jueu Garesques. Estava en joc si la senyoria de Xiu arribava

fins a l’actual Llocnou, on tenia les vinyes l’hebreu de Girona, o no. Hagué

d’intervenir en l’afer la corona, que determinà que els límits del territori feudal

de Xiu haurien de ser només les terres que en època islàmica hagueren llaurat

215-299; SOLER, Abel, La Torre d’en Lloris. Geografia, història, patrimoni, Parròquia de Santa Maria del Roser, La Torre d’en Lloris, 2004. 6 SOLER, Abel, Història del poble de Barxeta, Ajuntament de Barxeta, 2004. 7 SOLER, Josep-A. - ÚBEDA, Francesc, La carta de població del Genovés, Associació Cultural “9 d’Octubre”, El Genovés, 1996, ps. 16-17. 8 Vegeu http://www.members.xoom.virgilio.it/liguriaind/storia10.htm 9 ACO, Carpeta 109, document 17. La donació als Baldovins així ho especifica: ...alchaream que vocatur Chiu, que fuit de Alí abin Ferri, que alcharea est in termino Xative, ultra rivum... 10 SOLER, J.-A. - ÚBEDA, F., La carta de població..., ps. 16-17.

3

els musulmans d’aquella alqueria.11 L’any 1277 ja havia mort el metge

Baldoví,12 sense descendència directa. Heretà la senyoria el seu germà

Giovanni (Joan), que s’havia casat amb una filla de Guillem de Reixac, Tecla,

per a legitimar la possessió de la finca (recordem la donació frustrada del 1244

als Reixac).13

A Joan i Tecla els succeí la seua filla Bertina de Baldoví, casada amb

Pere Martí, que hagué d’afrontar un plet amb Guillem de Reixac fill per la

possessió de Xiu. Reixac guanyà el plet l’any 1313 i fou senyor del Genovés

fins al 1321, en què vengué la senyoria per 5.600 lliures a Francesc de

Vinatea.14 El 1329 la cavalleria (amb jurisdicció civil només) que era el

Genovés, gràcies al Fur Alfonsí aprovat en Corts aquell any, esdevindria una

senyoria territorial alfonsina,15 on el senyor gaudiria de la jurisdicció civil i

d’una part de la jurisdicció criminal, estant però supeditat al justícia major de la

ciutat de Xàtiva en afers majors o crims de sang.16 Aquesta mateixa jurisdicció

afectaria també a Llocnou des de la seua fundació.

La filla de Francesc, Blanca de Vinatea i Fabra, maridà amb Ramon

Sanç d’Alboi, i transmeté la possessió al fill del matrimoni, Pere Sanç (1345-

1362). En aquests època, la senyoria de la família catalana dels Fenollet de

Xàtiva o Ponç de Fenollet no era el Genovés, sinó la que havia sigut Torre de

l’Alcaid del castell àrab de Xàtiva i ara és Torre d’en Lloris, família que la

adquiriria en el segle XV.17 Fins a ben entrat el segle XV, la Torre s’anomenà

11 BURNS, Robert I., Moros, cristians i jueus en el regne croat de València. Societats en simbiosi, 3 i 4, València, 1987 (1a., en anglés, 1984), ps. 315-318. 12 VENTURA CONEJERO, Agustí, Alguns topònims històrics de la governació, terme general i particular de la ciutat de Xàtiva, dins IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana. XXI Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida), 1995, Comercial Denes, Ontinyent, 1997, ps. 1.199-1.230 (p. 1.226). 13 Totes aquestes dades genealògiques, com les següents, procedeixen de l’ ACO, Armari 2, Cargos del Marqués de Llanera, f. 145 i ss. 14 Aquest home és el que té una efígie presidint la plaça de l’Ajuntament de València, per haver encapçalat l’ambaixada de valencians que demanaren al rei la moderació d’algunes mesures autoritàries que pensava executar, aconsellat per la seua muller, una reina castellana. 15 Segons que consta en l’ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Carpeta 109, document 17. 16 GIL OLCINA, Antonio, La propiedad de la tierra en los señoríos de jurisdicción alfonsina, dins Investigaciones Geográficas, 1, Universitat d’Alacant, 1983, ps. 7-24. 17 Vegeu VENTURA CONEJERO, Agustí, Els carrers i les partides de Xàtiva, mecanoscrit inèdit.

4

l’Alqueria de Ponç de Fenollet,18 cosa que explica la confusió que alguns

historiadors han tingut,19 en identificar la Torre amb l’actual població de

Llocnou d’en Fenollet, que aleshores –insistim– no existia.

Tornem, però, a l’afer del Genovés. La viuda de Pere, Francesca Ripoll,

poc després la mort del marit, comprà la senyoria del Genovés i Alboi (1366) i

la donà al seu fill Miquel Sanç-Ripoll l’any 1389, arran del seu matrimoni amb

Lleonor de Castellverd, filla de l’alguatzir major de València Guerau de

Castellverd. El 16 de juliol del 1395, Francesca Ripoll establí en el seu

testament un vincle feudal entre el llinatge Ripoll i la senyoria. És voler dir que

els descendents i hereus, directes o no, haurien de dur el llinatge Ripoll per a

ser reconeguts com a senyors.20 En l’inventari de béns d’aquesta dona, fet el

1396, se’ns descriu el Genovés com un lloc de vint cassals de moros poblats,

poch més o menys.21 Aleshores, Llocnou era un secà extensiu, sense cases.

Succeí a Miquel Sanç-Ripoll i Lleonor de Castellverd, el fill d’ambdós,

Bernat Ripoll de Castellverd, que renunciaria el 1440 en favor del fill, Ramon

Ripoll de Castellverd (1440-1459). Doncs bé, alhora que el Genovés seguia a

mans dels Ripoll durant el segle XV, els Fenollet havien perdut la Torre d’en

Lloris però havien adquirit Annauir (cap al 1420) i Guadasséquies (1486).22

Ambdues cases, Fenollet i Ripoll enllaçarien poc després per iniciativa de

Guerau I Ripoll (1459-1500), que casà la seua filla Maria amb el senyor de

Guadasséquies, Guerau de Fenollet. A l’avi, el succeiria l’any 1500 el nét

homònim, Guerau II de Fenollet i Ripoll de Castellverd (1500-1551), que

donaria origen a la dinastia que fundaria de Llocnou d’en Fenollet l’any 1605.

A Guerau II, el succeïren el seu germà Cosme de Fenollet i Sanç (1551-

1557) i el nebot d’ambdós, Esteve de Fenollet i Villes (1557-1599). Cosme

creà en el seu darrer testament (1557) un vincle feudal segons el qual es

manava que aquell que prenguera possessió de la senyoria del Genovés, hacha 18 SOLER, Abel, La Torre d’en Lloris. Geografia, història, patrimoni, Parròquia de Santa Maria del Roser, La Torre d’en Lloris, 2004. 19 Us remetem a la part geogràfica de l’obra. 20 ZAFORTEZA y MUSOLES, Diego, El señorío de Genovés, Tipogr. Maestre, Madrid, 1950, p. 50. 21 SOLER, J.-A. - ÚBEDA, F., La carta de població..., p. 52. 22 PONSICH, Pere – FLUVIÀ, Armand de, Fenollet, dins Gran Enciclopèdia Catalana, t. 11, Barcelona, 1974, p. 35.

5

de pendre y prenga lo nom de Fenollet, Ripoll e de Castellvert, e no en altra

manera. L’altar major de l’església de Llocnou (circa 1665) conserva encara

un escut partit on apareixen les armes igualades de Fenollet i de Ripoll de

Castellverd, que serien heretades pels descendents de la casa senyorial.23

Fet recompte de l’evolució de la casa senyorial, ens remuntarem a l’edat

mitjana, també, per a saber com era l’entorn de Llocnou, quan Llocnou d’en

Fenollet encara no existia. El panorama poblacional de la vall de Barxeta i

partida del Puig l’any 1421, ens ve retratat amb molta precisió pel quadern

recaptatori de l’impost reial del morabatí. Hi apareix el lloc d’Alboi, amb 16

cases; el Genovés, amb 26; la foia de Marco (entre el Genovés i Barxeta), amb

2; el lloc de Barxeta, amb 16 cases més; el de Miralbò (despoblat devora la

Torre), amb 14 cases, i la Torre d’en Ponç de Fenollet (ara, d’en Lloris), amb

45 famílies. De les 119 cases (uns 600 habitants) que tenia la zona de Dellà el

riu d’Albaida –com s’anomenava també, vista des de Xàtiva– només les dues

cases de la foia de Marco estaven poblades per cristians, per valencians de

llengua i de llinatge; la resta, eren musulmans i araboparlants, moros.24 També

devien ser cristians els moliners del molí de les set moles o del Genovés, que es

documenta amb eixe nom l’any 1386.25 Amb tot, cal observar que aquesta part

de la vall de Xàtiva era la més erma i despoblada, si tenim en compte que

només concentrava 5 de les 34 alqueries del terme particular, les quals

s’arraïmaven sobretot a la Costera de Ranes.

Esteve de Fenollet (1557-1599), el senyor feudal que posaria les bases

per a la futura fundació del lloc nou, prengué possessió el 18 d’agost del 1557

del castell de Xiu, el lloc del Genovés, les Algoleges del Riu (hortes de

capçalera del reg del Puig) i el molí del Genovés. Fou batle o administrador del

reialenc de Xàtiva i alcaid de la Moreria de la ciutat des del 1564, any en què

fou legitimat per les Corts de Montsó, pel fet que no havia sigut fill legítim de

23 ZAFORTEZA y MUSOLES, Diego, El señorío de Genovés, Tipogr. Maestre, Madrid, 1950, ps. 47-49. 24 Cfr. GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente, Hábitat rural mudéjar y penetración del capital urbano en la huerta de Xàtiva a finales de la Edad Media, dins VI Simposio Internacional de Mudejarismo, Terol, 1993, ps. 789-802 (ps. 799-800). 25 ARV, Batlia, Pergamins, núm. 154.

6

son pare, Guerau II, sinó fill bord. Aquesta circumstància originaria una

successió de litigis per la legítima possessió de la senyoria, que, al cap de dos

segles, acabarien perdent els Fenollet.26

Per aquells anys, l’ímpetu demogràfic i la bonança de les anyades

agrícoles impulsaren l’extensió del regadiu del Puig, on es plantaven des del

segle XV arrossars i morerars que produïen excel·lents rendes. Esteve i el seu

fill i hereu Miquel, tal com hem explicat amb major deteniment en la part

geogràfica del llibre, planejaren i construïren un nou braçal, el de l’Albelló del

Pont d’en Ferriol (1588-1592). A través d’ell, portaren la setena part de l’aigua

del Puig, que posseïa la família des del 1532, fins als secans del Genovés, a la

banda de dalt de les Algoleges, que fou convertida així en horta nova de

morerars i arrossars. L’èxit inicial i l’abundància d’aigua que posseïen els

proporcionà recursos per a comprar nous secans i algunes hortes entre el

Genovés i l’actual Llocnou (1588-1610) i anar regant-les amb l’aigua de

l’Albelló. Aquestes compres, a moriscos i cristians, es produïren sobretot a

partir de l’any 1591, que fou quan el vell Esteve Fenollet féu donació inter

vivos del Genovés a l’hereu, Miquel de Fenollet i Rosell.

Així doncs, el 4 d’octubre del 1591, don Miquel comprà al llaurador de

Xàtiva Pere Roca un secà; l’11 de desembre del 1591, 26 fanecades de secà a

Gaspar Sanç; el 29 d’octubre del 1593, a Vicent Mas, un jornal de secà; el 4 de

febrer del 1594, a Gaspar Dampiron, àlias Lora de Barxeta, un tros de secà; el 2

de març del 1594, a Miquel Rúbio, quatre fanecades de secà; el 6 de febrer del

1598, a Lluís Escarós, un tros de secà, i cinc jornals més en un altre lloc; el 25

d’agost del 1598, a Cosme Estaca, huit fanecades de secà; el 28 de juliol del

1600, a Francesc Adarró, cinc jornals de secà; el 15 de febrer del 1602, a Josep

Bru, un tros de secà; el 24 d’abril del 1602, a Joan Polo, un altre tros de secà; el

14 de novembre del 1603, a Jaume Avinyó, dos trossos de secà; el mateix dia, a

Jaume i Joan Avinyó, tres jornals de secà; el 23 de juny del 1604, a Pere Cursà

tres jornals més; el 27 de juny del 1604, a Beatriu Martínez de Giner, un jornal;

el 4 de novembre del 1604, a Caterina Font de Carnisser i altres, un tros de

26 Ibídem.

7

terra; el 7 de novembre del 1604, a Llorenç Mollà, un tros de terra; el 7 de

novembre del 1604, a Joan Sanç, un altre tros de secà; el 27 d’abril del 1606, a

Josep Fèlix, un tros de secà; el 5 d’octubre del 1609, a Josep Bru, un tros de

secà més, etcètera.27

Cal precisar ací que algunes d’aquestes adquisicions es feren per

engrandir el regadiu i terme del Genovés, a costa de Xàtiva. I que les

efectuades en els anys 1605-1610 foren possibles gràcies al sucós dot aportat

per Beatriu Albinyana quan maridà amb Miquel Fenollet (1605).28 Amb això, a

l’hora de començar a obrar el poble nou del Fenollet, el 28 d’abril de l’any

1605, Miquel de Fenollet, Rosell i Ripoll de Castellverd ja disposava a les

Capçades del Puig d’una finca de 811 fanecades, que són especificades en els

capítols matrimonials del 1605:29

60 fanecades d’horta comprada a Jeroni Sanç de la Llosa,

cavaller de Xàtiva, amb 16 hores d’aigua del Puig.

505 fanecades secà comprades a diversos llauradors, que es

regarien de la prolongació de la séquia de l’Albelló.

14 fanecades d’horta comprades de Josep Esparça, amb 6 hores

d’aigua del Puig.

6 fanecades de terra comprades a Joan Pasqual.

12 fanecades comprades als Avinyó de Xàtiva.

12 fanecades més comprades a Josep Bru.

15 fanecades més que havien sigut de Pere Giner.

20 fanecades comprades a Onofre Mollà.

20 fanecades adquirides de mans de Josep Giner.

18 fanecades que havien pertangut a les Mollanes, germanes

d’Onofre Mollà.

25 fanecades més que havien sigut de Joan Polo.

27 ZAFORTEZA y MUSOLES, Diego, Historia de la fundación del Lugar Nuevo de Fenollet y de su señorío, dins Saitabi, t. 6, núm. 27, València, 1948, ps. 5-47 (ps. 10 i 13). 28 Document 1 de l’apèndix. 29 Ibídem.

8

15 fanecades que abans eren de les filles d’un tal Font.

15 fanecades comprades a Lluís Escarós.

20 fanecades dels hereus de Miquel Bru.

I un lot de 54 fanecades que hi posseïa un morisc de Sant Pere

d’Albaida anomenat Javalí.

La dotació d’aigua per a regar aquestes terres també venia especificada

en els capítols signats entre Joan Albinyana i Miquel de Fenollet, de la següent

manera:

Adjudica y señala, a demés de les aigües y dret de regar que dites

terres respectivament tenen, en aigües per a regar dites terres de dit

Llochnou, la mitat de la aigua de la séquia dels Albellons, que és la

setena part de la séquia del Puig, so és: que dita aygua sia dividida y

partida entre dit Llochnou de Fenollet y dit lloch del Genovés e dit lloch

del Genovés sia comensador. En així que tots temps que es gire la aigua

en la séquia del Puig, sia comensador dit lloch del Genovés. En així

que, si es gira en dumenge, dit dia y tanda sia del dit lloch del Genovés,

y dilluns del Llochnou; dimarts del Genovés; dimecres del dit

Llochnou... Y de ahí en avant, guardant-se dit orde. Y axí mateix

adjudica y señala per a regar dites terres de dit Llochnou la fila de la

aigua de la Argoleja dels Manyans, dit “lo Albelló de Boquerví”;

posant aquella en dita séquia [de l’Albelló]; volén que sia dividida

entre dits Llochnou y el Genovés, en lo mateix modo que està dit, de la

aigua de la setena part.30

Després d’això, i gràcies a posteriors adquisicions, es configuraria un

territori poc més o menys coincident amb l’actual terme de Llocnou, amb més

de 1.500 fanecades.31 Entre elles, s’haurien de computar les terres dels

30 Ibídem. 31 Ibídem.

9

moriscos expulsats l’any 1609, concedides per la corona als senyors l’any

1615. L’ambiciós projecte de Miquel de Fenollet incloïa, doncs, la compra de

secans i regadius, la prolongació de la séquia de l’Albelló des del Genovés a

Llocnou, i la fundació d’un poblat de colonització agrícola –un lloc nou– a les

Capçades, establit a colons moriscos procedents del Genovés, que serien els qui

treballarien les terres novament irrigades.

Llocnou d’en Fenollet, entre altres coses, és en conclusió el producte

d’una llarga fase d’expansió econòmica i demogràfica a la morisca vall de

Xàtiva (1532-1609). La prosperitat comarcal, caracteritzada per la proliferació

de dos cultius especulatius i comercials destinats al mercat castellà, la seda i

l’arròs, fou possible en part gràcies a la iniciativa de senyors feudals, com els

Fenollet del Genovés, que promogueren obres hidràuliques i saberen

reconvertir les seues senyories de secà en terres d’horta summament

productives. La societat d’aleshores era encara una societat feudal i colonial, de

senyors cristians i vassalls moriscos. Però la mentalitat de la gent era ja

capitalista: de llauradors rics, inversors urbans, perits hidraulistes, especuladors

de terrenys, comerciants d’arròs, i financers de paper i moneda.

10

2.2. EL LLOC NOU DEL 1605 i LA REFUNDACIÓ DEL 1611

El projecte del lloc nou necessitava d’una font de finançament solvent, i

la casa senyorial del Genovés travessava aleshores una situació d’endeutament

crònic, per les múltiples despeses que tenia: compra de finques, deutes de talles

de la séquia, molts diners en plets i en advocats, etc. Fou aquesta situació la que

obligà al senyor pare, el batle don Esteve, a fer donació entre vius al fill,

Miquel, del títol, l’any 1591. Poc després de la mort d’Esteve (10.11.1599), els

seus tres fills signaren una concòrdia (23.10.1600, ratificada el 20.04.1603) per

evitar nous plets esdevenidors i despeses entre parents: Cosme i Violant

acceptaren 1.500 lliures per cap, de legítima, a canvi de renunciar a l’herència

paterna en favor de Miquel.

L’any 1604 se celebraren Corts Valencianes a Montsó, a les quals acudí

Miquel de Fenollet, que des del 1599 havia heretat de son pare l’ofici de batle o

perceptor de les rendes reials de Xàtiva i alcaid de la Moreria. A Montsó, li

foren reconeguts els seus mèrits de gestor per part de Felip III (II de València),

que segurament quedaria informat del projecte de fundació de Llocnou i dels

avanços que l’economia de Xàtiva tindria gràcies als projectes d’expansió del

regadiu que estava duent a terme Miquel.32

Al retorn de les Corts, el senyor del Genovés, que era vidu del seu

primer matrimoni amb Castellana Pardo (1591), decidí casar-se amb la fadrina

més rica de Xàtiva, per a poder així acabar el projecte fundacional del Fenollet,

per tal com disposava de diners insuficients. La novençana elegida, Beatriu

Albinyana, era filla del jurista més prestigiós i opulent de Xàtiva, Joan-Baptista

Albinyana.33 Aquest emprenedor ciutadà de Xàtiva, doctorat en Drets a

32 Ibídem, ps. 7-8. 33 Que sols tenia dues filles més, també ben casades.

11

Salamanca l’any 1570,34 era a més a més l’assessor jurídic del governador de

Xàtiva o cap de la governació Dellà Xúquer. Estava molt implicat en negocis

pecuniaris –préstecs sobretot– i posseïa de moltes terres i rendes; la majoria

heretades de son pare Pere Albinyana, oriünd de l’Olleria, a la Vall d’Albaida.

Tota la ciutat el coneixia i parlava d’Albinyana, i del nivell de riquesa i poder

assolit per ell. L’home havia comprat el títol de cavaller a l’entrampada

monarquia de Madrid, i ara només li faltava una cosa, una cosa que tenia el

batle reial de Xàtiva i senyor del castell de Xiu: una senyoria territorial; si no

per ell, almenys per a la seua filla i els descendents del llinatge Albinyana.

No debades, l’ennobliment i la compra d’una senyoria per al llinatge era

la màxima aspiració d’un burgés xativenc de l’època medieval i moderna. En

l’actualitat, quan u té molts diners o tot li sobra, és normal que desitge de tot

cor presidir alguna falla, ajuntament, partit polític o club de futbol, com a

màxim honor immaterial a què pot aspirar. En la Xàtiva del segle XVI, casar a

la filla amb un cavaller Fenollet, senyor d’un castell, una alqueria i un molí

fariner, era un premi digne a la dedicació estudiantil, mercantil i especulativa

de tota una vida. El matrimoni es realitzaria, després de la pertinent negociació

entre sogre i gendre, la primavera del 1605. I, amb ell, l’aliança entre els dos

llinatges més poderosos de la ciutat: Fenollet i Albinyana. Ambdós prohoms de

la ciutat de Xàtiva, don Miquel i don Joan-Baptista, foren els que idearen i

promogueren com havia de ser el “lloc nou” del Fenollet. Però Beatriu i el seu

fill Dídac Fenollet serien, com veurem, els beneficiaris de la nova senyoria.

Tant de poder acumularen i tingueren, en aquell temps de privilegis, el

sogre i el gendre, que dominaren fins i tot l’esfera judicial de la governació de

Xàtiva en favor d’ells. De tal manera que, quan algú volia pledejar contra un

d’ells o contra ambdós, havia d’acudir a València. Això és el que feren, si més

no, el síndic, sobresequiers i altres oficials del Puig, l’any del casament (1605),

encapçalats pel llaurador de Xàtiva Vicent Gil “Lloscos”, que denuncià el

senyor del Genovés davant la Reial Audiència de València, perquè feia 5 anys

34 El títol o diploma original es conserva en l’ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 2, Pergamins, Lletra KN, document 6.

12

que no pagava tatxes ni talles per les 528 hores d’aigua que posseïa, fins al punt

que havia acumulat un deute de 367 lliures. Els regants estaven farts d’exigir-li

el pagament, al prepotent Fenollet, i es negaven a dur el litigi a la Cort de

Xàtiva en primera i segona instàncies, per tal com...

...lo dit don Miquel sia persona poderosa e bal·le de dita ciutat,

hoc y encara gendre de micer Albinyana, assesor del governador de

aquella, y la muller de aquell cosina germana de Miquel Portadora,

assessor qui és del justícia civil y criminal de dita ciutat, e per les dites

rahons sia cert que en dita ciutat de Xàtiva no se administra la justícia

contra lo dit don Miquel.35

Els capítols matrimonials o contracte nupcial de Miquel Fenollet Ripoll

de Castellverd i Beatriu Albinyana Real els signaren el pare d’ella i el futur

marit el 28 d’abril del 1605. L’enllaç s’oficiaria el 8 de maig a la Seu de Xàtiva

i seria beneït pocs mesos després amb el naixement de l’hereu de la parella,

batejat amb el nom de Dídac Fenollet (1606), perquè sa mare era molt devota

del frare sant Dídac o Diego d’Alcalà. Miquel, en canvi, era més devot dels

frares de Sant Jeroni, als quals prometé deixar en herència el Genovés i el lloc

nou en cas que moriren ell i el seu fill sense descendència directa (testament del

1612), a fi que els monjos fundaren en terres del Genovés un monestir que

s’anomenaria Sant Jeroni del Fenollet.36

El jurista Albinyana desconfiava un tant de la seriositat i possibilitats de

finalització dels projectes seu futur sogre. I, per això, li exigí que veure els

fonaments del lloc nou del Fenollet abans de seure a negociar i signar els

capítols matrimonials del 28 d’abril del 1605. Per això, en el document nupcial

–que pot considerar-se també la carta fundacional de Llocnou– es parla del lloc

nou de 25 cases que havia de construir Fenollet a les Capçades del Puig, on ja

havia començat a traçar-lo: 35 ARV, Reial Audiència, Processos, 3ª part, apèndix 7.121. 36 ZAFORTEZA y MUSOLES, Diego, El señorío de Genovés, Tipogr. Maestre, Madrid, 1950, ps. 55-56.

13

...haga de fer e construir [en Miquel] un lloch de pus de vint-y-

sinch cases e vehins en la horta de la present ciutat de Xàtiva, en la

partida de les Capsades del Puig, ahon està al present comensat a

construir, nomenant aquell “lo lloch del Fenollet”...37

L’acord fonamental era que, en correspondència a les 7.000 lliures

valencianes aportades pel sogre al matrimoni, en concepte de dot de la nóvia,

don Miquel hauria de fer...

...donació del dit lloch construhidor intitulat “lo lloch del

Fenollet”, terme e jurisdicció de aquell, ab tots sos drets e pertinències,

al fill o fills naxedors del dit matrimoni fahedor entre els dits don

Miquel Fenollet de Castellvert e Beatriu Albinyana.38

El lloc nou hauria d’estar acabat en un termini màxim de 12 anys,

utilitzant 3.000 lliures per a bastir-lo (...que les dites tres mília lliures de

contants se hajen de convertir y es convertisquen en la construcció e fundació

del lloch que dit don Miquel Fenollet ha de fer construir y fundar...), a més de

comprar terres per arredonir-ne el terme. Les altres 4.000 lliures servirien per al

sosteniment del matrimoni. Una vegada acabat Llocnou, Miquel n’hauria de

cedir la possessió senyorial a la dona, que seria l’ama i senyora del Fenollet

mentre visquera, en garantia del dret a reclamar les 7.000 lliures de dot que

tenia la nóvia i de les 3.500 de creix –la meitat del dot– que segons els Furs de

València el marit havia d’aportar a l’enllaç per la virginitat de la dona. Aquesta

cessió de Llocnou a la dona, en restitució del dot, es faria efectiva encara que el

Genovés ja haguera passat a mans de l’hereu del matrimoni, com de fet succeí:

37 Document 1 de l’apèndix. 38 Ibídem.

14

Ítem, és estat pactat y concordat entre les dites parts que, per a

major seguritat de dit dot constituhidor per dit Juan-Baptiste Albiñana,

cavaller, per dot de Beatriu Albiñana, dit don Miquel se obliga donar la

possesió de dit lloch nou intitulat “lo lloch del Fenollet”, construïdor en

lo modo en los antecedents capítols, drets, fruits, rendes y emoluments

de aquell, ab tots los térmens, a la dita Beatriu Albiñana, per a què en

cas de restitució de dot e paga de creix, dita Beatriu Albiñana tinga la

poseció de aquell e fasa los fruits, fins tant sia pagada de son dot e

creix, la qual posesió se la haja de donar de les terres, aygües e drets e

siti de dit lloch encontinent, consumat dit matrimoni e perfeccionat dit

lloch, y, sens perjuí de la posesió, se li haja de donar posesió de dit

lloch, jurisdicció e petinències de señor y homenatje per los vasalls.39

El dot concedit per Joan Albinyana a la filla consistí en 3.000 lliures en

monedes d’or i 4.000 més entre censals (interessos de préstecs), robes i joies. I

el pacte fou que les 4.000 últimes passarien a mans de Fenollet una vegada

estiguera acabat de fundar i construir el Fenollet, amb les 3.000 lliures de

bestreta. La delimitació territorial entre el Genovés i Llocnou quedà fixada

també, en els capítols del 1605, per una senda que s’anomenava la senda de

Perales. De tal manera que les terres comprades a tramuntana de la dita senda

quedarien assignades al senyoriu nou del Fenollet; les situades a migdia de la

senda, quedarien vinculades al territori o terme jurisdiccional del Genovés.

Gràcies a la documentació senyorial,40 podem conéixer al detall com era

el projecte fundacional d’aquell poblat de “més de 25 cases” que s’havia de

denominar el Fenollet. També ajuda molt el fet que la planta del lloc nou del

segle XVII s’ha conservat impresa, en bona mesura, en el parcel·lari cadastral

de l’actual població, i dibuixada en miniatura en un mapa de l’any 1750,

conservat a l’Archivo Histórico Nacional. Es tractava d’un poble amb forma de

F, configurat per un Carrer Major o carrer de Dalt (c/ d’Alacant), amb

39 Ibídem. 40 Treballada pel qui en fou propietari, i descendent dels Fenollet, Diego Zaforteza i Musoles.

15

l’església o capella provisional al racó del final, i una única Plaça Major a

l’altre extrem del poble.

Per la banda de dalt, el carrer i la plaça tenien eixida a les Eres i al camí

de Xàtiva, i per la banda de baix travessava un camí reial de València a

Alacant, molt freqüentat des del el segle XVI, que pujava de l’estret de Manuel

cap al port de Benigànim. Quant al parcel·lari de cases i carrers, cal advertir

que es planejà a la manera dels cristians vells: traçat racional, rectilini,

ortogonal, amb cases rectangulars i allargades. Tanmateix els obrers que

alçaren el lloc foren els vassalls moriscos de l’aljama del Genovés, que

utilitzaren de mida la passa morisca (1 passa = 0,627 metres, herència d’al-

Àndalus),41 i un cordell d’agrimensor marcat amb nucs a cada 7 colzes. Per

això la Plaça, per exemple, fa un rectangle de 28 x 84 passes àrabs. Una altra

curiositat que presenta la planta és que el Carrer Major s’allarga en sentit S-SE,

és a dir, en la direcció en què els àrabs i moriscos valencians

(criptomusulmans) trobaven l’Alquibla, cap on resaven i juraven

quotidianament. A tall de comparança, observarem que el transepte meridional

de la Seu de Xàtiva, hereu de l’antic mur de l’alquibla de la mesquita aljama

(enderrocat per aquells anys), es troba orientat en la mateixa direcció.

S’inclogué també una casa de senyor amb graner a la Plaça, on residiria

durant molts anys la senyora, Beatriu Albinyana; un pou i un forn, a la mateixa

la Plaça. Es preveuria segurament la construcció de l’església de Sant Miquel

Arcàngel i Sant Joan Baptista enmig la Plaça, orientada a sol eixint –com

recomanen els cànons– i enmig la Plaça del poble, com es trobaven i es

trobarien moltes altres esglésies de llocs exmoriscos de la comarca: la de

Barxeta (desapareguda el 1936), la d’Annauir, etc. De fet, don Miquel havia

obtingut llicència del patriarca Sant Joan de Ribera, l’any 1608, per a començar

a bastir el temple, obra interrompuda bruscament en els fonaments per causa de

l’expulsió dels moriscos (1609).42 El permís episcopal per a seguir obrant

41 Aquesta passa era coneguda i utilitzada en el segle XII, entre d’altres, pel viatger Ibn Jubayr de Xàtiva, segons VALLVÉ BERMEJO, Joaquín, Notas de metrología hispano-árabe. El codo en la España musulmana, dins Al-Ándalus, XLI, Madrid-Granada, 1976, ps. 339-354. 42 ZAFORTEZA, D., Historia de la fundación..., p. 25.

16

l’església els diumenges i festius fou renovat el 13 de maig del 1610, però

Miquel Fenollet, que era vell i estava malalt (féu testament el 30 de març del

1610), moriria el 1612 sense veure continuat el projecte.43

El lloc nou del Fenollet fou edificat d’aquesta manera, doncs, entre el

1605 i el 1610, amb una vintena de cases i un projecte interromput d’església

parroquial.44 Fou més o menys acabat i perfeccionat el poble –com preveien els

capítols matrimonials del 1605– i transferit per l’home a la seua muller el 30 de

juny de l’any 1610, en concepte de devolució de dot i acompliment del creix,45

als pocs mesos d’haver-ne expulsat els moriscos (novembre 1609). Així les

coses, dona Beatriu Albinyana seria senyora de Llocnou d’en Fenollet entre el

1610 i el 1660, data de la seua mort. El seu fill Dídac Fenollet i Albinyana, a la

mort del pare exerciria de senyor del castell de Xiu i lloc del Genovés (1612-

1660). I seria senyor del Genovés i Llocnou, finalment, entre el 1660 i el 1666,

encara que durant els anys precedents havia gestionat també el lloc de la seua

anciana mare dona Beatriu.

Cal remarcar a tot això que els primers habitants, constructors i

fundadors del lloc nou del 1605-1609, el del temps fundacional de don Miquel

Fenollet, no foren cristians vells sinó cristians nous o moriscos. Aquests colons

es degueren sotmetre a les mateixes condicions de partició de collites –

relativament dures– que patien els vassalls del poble d’on procedien, del

Genovés. És a dir, que pagarien censos anuals en diners i ofertes de gallines en

reconeixement de la propietat eminent de les cases, la meitat dels fruits collits

dels arbres, un terç de la collita de grans d’horta i plantes tèxtils (lli i cànem) i

la quarta part dels cereals de secà; més una oferta per casa d’almud i mig de

forment, en concepte de dret d’alcaidia, per al sosteniment del castell de Xiu;

més l’obligació de fer alguns jornals a preu baix en la séquia i al molí arrosser;

43 SOLER, Josep-A. - ÚBEDA, Francesc, La carta de població del Genovés, Associació Cultural “9 d’Octubre”, El Genovés, 1996. 44 Per a majors detalls, us remetem a la part geogràfica del llibre. 45 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra B, document 12. El senyor, l’any 1610, adeutava a sa muller 10.500 lliures: les 7.000 del dot més les 3.500 del creix.

17

més l’obligació per a les dones de filar certa quantitat d’estopa i de lli per a la

senyoria tots els anys, etcètera.46

El Fenollet postmorisc fou repoblat amb cristians vells el 3 de novembre

del 1610, provisionalment, i el 24 de juliol del 1611, definitivament, poc abans

de la mort de Miquel (14 d’octubre del 1612).47 La carta pobla del 1610, amb

condicions provisionals per als 3 primers anys, la signà la senyora amb els 11

primers repobladors, per a què les cases y terres no estiguen desertes, ab lo

menyscapte que es pot tenir de no habitar-se.48 Els colons eren el justícia

(jutjge local) Joan Sarrió, els jurats (regidors) Antoni Botet i Gaspar Belloch;

Pere Andrés, Baptista Boscà, Joan Forner, Joan Garcés, Bertomeu Garrigues,

Miquel Inches, Nicolau Torrosella i Lluís Aparici. D’aquests onze, només se’n

quedarien huit, perquè tres d’ells, Forner, Inches i Torrosella, se n’anirien aviat

a algun altre poble. Per bé que les condicions oferides als nouvinguts

milloraven substancialment les que havien sofrit els moriscos. Vegem-ho...

Els primers llocnouins de nissaga valenciana pagarien la meitat de la

fulla de morera col·lectada fora del terme, un terç de l’oli i la garrofa, un cens

en diner per les vinyes; 1/3 de l’arròs, forment i ordi de regadiu, i 1/5 pels grans

del secà; 1/5 de la palla de les eres; 20 sous de cens per cada casa; 1/3 dels

farratges de regadiu i 1/4 dels cultivats al secà; 10 sous per cada fanecada

d’alfals. La senyoria els prestaria llavor de cereal per a sembrar el primer any i

els reservaria una mola de picar arròs del molí del Genovés, una setmana per a

ells i l’altra per als llauradors de Xàtiva. Finalment, s’hi especificà que los que

vullen tregillar terres [anivellar-les amb una tregilla] y sembrar forment o

arròs, o herbes, sia tot lo que culliran per a ells sòlidament, sens partició de la

senyora, per tot lo trienni.49

Una curiositat relativa a la ubicació del poble nou del Fenollet era que

estava voltat d’erms i secans, car la séquia de l’Albelló discorria fins al 1802

per la part més baixa i occidental del terme. Les partides de les Capçades, les

46 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra T, document 13. 47 ZAFORTEA, D., Historia de la fundación..., p. 12. 48 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra ST, document 2bis. 49 Ibídem.

18

Hortetes de Barxeta, i les futures cases de Mas, Requena i Llaudes eren

terrenys de secà i ho continuarien sent durant segles. La segona carta pobla i el

consecutiu tercer repartiment de terres, efectuat per l’estiu del 1611, ens

informen que al voltat del poble hi havia algunes vinyes i sembrats de blat en

terra campa, però sobretot extensos secans d’oliverar i garroferar. Les terres

d’horta, plantades de blat i arròs, i de moreres, estaven relativament separades

del poble, tirant cap a les partides de Miralbò, Bru i Terrafort. Tampoc no hi

existia la séquia del Terrafort de Dalt ni arribava l’aigua del Puig fins al poble,

raó per la qual era necessari disposar d’un pou enmig de la Plaça.50

El fill de Miquel i Beatriu, Dídac Fenollet, era un xiquet de 6 anys el

1612, quan morí son pare. Sa mare, la jove viuda Albinyana, hagué de fer-se’n

càrrec de la tutela, de la gestió feudal i de la consolidació del procés repoblador

del Genovés i de Llocnou. La segona carta pobla de Llocnou del Fenollet

acabava de ser signada l’any precedent, el 24 de juny del 1611, dia de Sant

Joan, en honor del difunt Joan-Baptista Albinyana, poc abans de la signatura de

la segona carta pobla del Genovés (22 de juliol del 1611). Es tractà també de

processos de repoblació urgent i precipitada, perquè la majoria de cases dels

moriscos del Genovés (unes 80) quedarien buides i abandonades: només hi

acudiren 17 famílies el 1611, incrementades a 26 l’any 1612.

No cal ni dir que, a la vall de Xàtiva, la competència entre senyors de la

comarca per atraure’s vassalls era tensa i intensa. Per exemple, diversos colons

del Llocnou i el Genovés del 1610-1611 procedien de la Torre d’en Lloris.

Pocs mesos després d’haver-se avassallat amb els Montpalau-Lloris, que

posseïen aleshores la senyoria, els havien deixat plantats. Tot sembla indicar

que la fugida massiva de colons cap ací fou liderada pel jurat únic o cap de la

comunitat recent elegit pels torretans, Gaspar Belloch, que era parent del rector

i que intervingué davant el senyor per veure si obtenia alguna millora. Com que

rebé una resposta negativa, animà al veïnat a mudar-se de lloc. A Llocnou

s’establiren aleshores huit famílies que ja havien viscut durant mesos a la

50 Ibídem, ps. 20-24.

19

Torre: les de Jaume Albinyana, Pere Andrés, Lluís Aparici, Francesc Escarós,

Joan Sarrió, l’ex-jurat Gaspar Belloch, Onofre Martí i Antoni Botet.51

Per a tornar a poblar el Fenollet l’estiu del 1611, Beatriu aconseguiria

aquestes 8 famílies de desavassallats de la Torre d’en Lloris més uns altres 5

colons. Els 13 signataris de la carta pobla del lloc nou del Fenollet (24 de juny)

foren Antoni Bella, Antoni Botet, mossén Pere Bixquert, Lluís Aparici,

Francesc Escarós, Baptista Boscà, Pere Andrés, Jaume Garcés, Joan Sarrió,

Onofre Martí, Pere Martí, Joan Pelluch i Jaume Albinyana. Durant aquell dia

foren repartides terres i cases a huit d’ells, a tres més el dia 26 i a dos el 27.52

Aquests 13 colons ocuparen, doncs, algunes de les 20 cases i diversos

solars del lloc nou (on hi havia lloc per a 25 cases), mentre que la resta del

solar urbanitzable quedaria buit i ruïnós durant anys. La mateixa Beatriu, a la

mort del marit (14 d’octubre del 1612) s’hi traslladà a viure a la casa de senyor,

per tal d’afavorir amb la seua presència física el benestar i l’arrelament

comunitari dels nouvinguts. Afavoria així, de pas, la recuperació econòmica de

la seua finca-senyoria. Renuncià de moment al projecte d’església, per

mancança de feligresos i de recursos, i es quedà d’església la casa capella del

1608, rededicada ara a l’advocació de Santa Maria dels Dolors i Sant Dídac

d’Alcalà, que eren sants de la particular devoció de la senyora (1614).53

Entre els beneficiaris de la carta pobla del 1611 hi havia un capellà,

mossén Pere Bixquert.54 Però com eren ben pocs els colons cridats a la missa,

l’església seria annexada en maig del 1615 a la parròquia de Barxeta, que regia

aleshores mossén Baltasar Ramon.55 Això no obstant, solien acudir a Llocnou

en aquell temps els frares del convent de Sant Francesc de Xàtiva, per a

administrar sagraments,56 i un capellà molt amic de dona Beatriu, mossén

51 Cfr. SOLER, Abel, La Torre d’en Lloris. Geografia, història, patrimoni, Parròquia de Santa Maria del Roser, La Torre d’en Lloris, 2004, doc. 6 de l’apèndix. 52 Per a majors detalls, us tornem a remetre a ZAFORTEZA y MUSOLES, Diego, Historia de la fundación del Lugar Nuevo de Fenollet y de su señorío, dins Saitabi, t. 6, núm. 27, València, 1948, ps. 5-47. 53 ZAFORTEZA, D., Historia de la fundación..., ps. 26-27. 54 Document 2 de l’apèndix. 55 APB, Quinque Libri núm. 1. 56 La família Albinyana tenia el patronatge sobre l’altar major de Sant Francesc de Xàtiva, on trobava ubicació el vas o sepultura dels Albinyanes, i on se soterraren els pares de Beatriu.

20

Jaume Bru, que disposava de moltes terres de reg a l’horta del Puig –al braçal i

partida dels Bru– i d’una capellania a la Seu de Xàtiva. Aquest prevere i la

senyora planejarien un projecte d’església nova i de segregació parroquial per a

Llocnou, que tardaria molts anys encara en ser realitat.57

La majoria dels repobladors assentats provisionalment o definitiva a

Llocnou durant les dècades del 1610-1620, procedia de Xàtiva, encara que en

vindrien alguns de més lluny: de l’Olleria, Bocairent, Albaida, Benigànim,

Alberic, l’Alcúdia de Carlet... De repobladors mallorquins, d’aquells que

desembarcaren a la Valldigna l’any 1610 –i alguns dels quals repoblaren

Barxeta–,58 només n’arribaria un a Llocnou: Joan Roca, natural de la ciutat de

Maiorca, que es casà el dia de Sant Miquel del 1624 amb Diega Piquera,

donzella de Xàtiva, i es quedà a viure al poble.59 Sobre la vinculació d’aquells

primers colons al lloc d’on provenien, valga de mostra la següent ressenya

parroquial de l’arxiu de Barxeta, on els primers llocnouins havien d’acudir a

batejar els fills, a casar-se i a soterrar-se:

A 9 de octubre de l’any 1624, yo, Vicent Arenós, prevere y rector

de la parrochial de Barcheta y Llocnou, bategí en la dita iglésia a

Donís-Jusep-Diego, fill de Diego Silvestre y Diega Silvestre, cònjugues,

habitadors en dit Llocnou. Foren padrins Jochim Silvestre y Àngela

Silvestre, donsella, habitadors en dit lloch, naturals de la vil·la de

Bocayrent. Y per més veritat fiu la present certificatòria.60

A banda de la importància d’arrelar en un poble nou de cases noves,

amb nous veïns de diversa procedència, en una nova parròquia, etc., els vassalls

de Beatriu Albinyana havien de disposar d’unes terres de cultiu, d’uns mitjans

de vida. Per això la signatura de els capítols de població del 1611 estigué

57 ZAFORTEZA, D., Historia de la fundación..., p. 26. 58 Vegeu MAS FORNERS, Antoni – MONJO MASCARÓ, Joan-Lluís, “Per poblar lo Regne de Valéntia...” L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII, Conselleria de Presidència del Govern Balear, 2002; SOLER, Abel, Història del poble de Barxeta, Ajuntament de Barxeta, 2004. 59 APB, Quinque Libri núm. 1, 1613-1697, 1624, setembre 29. 60 Ibídem, f. 14v.

21

acompanyada del repartiment d’hortes i secans entre els colons.61 De secans de

diversos jornals –no hi consta l’extensió– se’n repartiren un per cada colon,

plantats d’oliveres i garrofers. També se’n reservaren tres, de secans, per oferir-

los respectivament a la Mare de Déu del Puig, Santa Anna de la Llosa i Santa

Clara de Xàtiva, respectivament. És a dir, que es tractaria de peces de terra

arrendades a colons del poble, i el producte dels arrendaments serviria per a

dotar d’oli de llànties, almoines pietoses i ornaments litúrgics, les ermites del

Puig i Santa Anna, i el monestir de les monges clarisses del carrer de Montcada

de la ciutat de Xàtiva, prop d’on tenien la casa pairal els Fenollet.62

Cada colon, així mateix, eixí beneficiat amb un lot familiar de terra

d’horta (sembrats de cereals diversos, morerars, arrossars, hortalisses i

fruiters...), vinya i secà. Com per exemple el que li tocà en sort a Antoni Bella,

conformat per una casa a la Plaça, en la cantonada del carrer de Dalt; 9

fanecades d’arrossar al Puig; un tros de 7 o 8 fanecades de morerar en

l’Algoleja del Genovés; 3 o 4 jornals de garrofers i oliveres a les Capçades, és a

dir, entre Llocnou i el riuet de Barxeta, i una vinya d’extensió indeterminada. A

Antoni Botet, un altre dels fundadors del poble, li pertocà una casa al costat del

pou i de la d’Antoni Bella; 5 fanecades d’arrossar en la partida de Na Borrella;

10 fanecades d’horta del reg nou de l’Albelló; 6 fanecades de morerar en

l’Algoleja, i un tros d’oliverar, garroferar i mallol de vinya; més una altra vinya

amb els ceps criats i productius.63

Encara que no s’hi especifica l’extensió de totes les terres, es pot

calcular en un total de 390 fanecades la terra establida als 13 primers colons

signataris de la carta pobla, amb una mitjana de 30 fanecades per colon.

D’aquestes 390 fanecades, 270 eren d’horta (el 69 %) i 120 de secà (el 31 %).

El secà estava plantat d’oliveres i garrofers, amb alguns mallols i, sobretot, de

vinyes productives (31 fanecades). L’horta es distribuïa entre 120 fanecades de

cereals (44 %), 82 d’arrossars (30 %) i 68 de morerars (25 %), encara que als

arrossars es combinava –en règim de doble collita– el calendari del blat 61 Document 3 de l’apèndix. 62 Emplaçada concretament entre la de Joan Sanç, senyor d’Alboi, i la del duc de Gandia. 63 Per a majors detalls, us tornem a remetre al mateix document de l’apèndix.

22

(octubre-maig/juny) amb el de l’arròs (maig/juny-setembre). Es tracta de xifres

suficientment indicatives per a saber com era el paisatge rural del Llocnou

fundacional i quines eren les produccions agrícoles més importants. Si bé

faltaria comptabilitzar ací, òbviament, les moltes terres que es reservava la

senyoria, per a la gestió directa i per repartir en el futur a nous colons, i les

terres diverses que els moriscos expulsats l’any 1609 posseïen en el reialenc de

Xàtiva. Aquestes últimes foren adjudicades per la corona a na Beatriu l’any

1615, com una manera d’ajudar-la a recuperar la seua malmesa hisenda.64

Per a regular el funcionament de la senyoria i les obligacions dels

vassalls envers el senyor, fou negociada i signada, com hem vist adés la carta

de població del 1611. El document en qüestió era una mena de contracte

feudovassallàtic, alhora que una sort de constitució local, que havia de regular

molts dels aspectes de la vida econòmica, social i política de la comunitat local,

i que romandria vigent durant més de dos segles. El document65 s’enceta amb

una cancel·lació de la carta pobla anterior, la del 1610, i tracta seguidament de

la doble propietat emfitèutica per mitjà de la qual es regiria la senyoria: la

senyora i els seus successors conserven la propietat eminent de cases i terres, i

en cedeixen la propietat útil als vassalls i els seus successors. Aquests hauran

de reconéixer la propietat eminent o plena del feudal, pagant-li determinats

censos en diners i particions de collita, així com reconéixer els drets de lluïsme

(el 10% de qualsevol transacció immobiliària) i de fadiga (prelació del senyor

en qualsevol acte de compravenda).

Les particions de collita exigides i pactades per Beatriu Albinyana foren

les següents: una quarta part dels grans (arròs, blat, dacsa, etc.), fruites de sòl,

hortalisses, llegums i palla de les eres; la tercera part de l’oli, les garrofes, la

fulla de morera i el producte dels arbres fruiters. La part senyorial de l’oli,

produït a l’almàssera del castell-palau de Xiu o del Genovés, seria depositat als

cellers i gerres de la senyora. Cada vassall tindria dret a reservar-se 4 barcelles

d’olives per adobar-les per a casa. La figa consumida en fresc no pagaria res;

64 ARV, Reial, llibre 384, f. 219v. 65 Núm. 2 de l’apèndix.

23

en canvi, la figa seca hauria de partir-se també al terç. Dels altres productes

agrícoles no especificats, pagarien els colons una huitena part. Del lli i el

cànem, fibres tèxtils processades a les cases, se’n detrauria la quarta part. De

les vinyes, un cens simbòlic en diners, a fi d’afavorir l’expansió d’un cultiu que

resultava molt rendible i es pagava aleshores a bon preu: el vi. El producte de

les moreres i garrofers que es criaven als corrals de les cases, s’havia de partir a

la meitat amb la senyoria.

En conjunt, es tractava d’unes condicions dures i unes particions de

collita un tant elevades. Sobretot si les comparem amb el règim de relativa

llibertat i franquesa de què gaudien els llauradors del reialenc de Xàtiva. Fet i

fet, els llauradors que acudiren a colonitzar Llocnou devien ser gent pobra,

sense casa ni terres, amb escasses perspectives de prosperar a la ciutat o als

pobles d’on venien. Es conformarien amb aquella situació pel fet de no tenir

moltes altres alternatives de vida i de projecte familiar. Això no obstant, cal

precisar que les cartes pobles com la de Llocnou, signades en les dècades del

1610-1620, milloraven un tant la situació dels nous vassalls, cristians vells,

respecte de la situació de relativa opressió i explotació econòmica que havien

patit durant segles els antics vassalls musulmans.

Els nous vassalls, a més a més, havien d’obligar-se a residir a les cases

assignades i a conservar els béns establits, sota pena de comís (embargament

per part del senyor). Havien de moldre olives a l’almàssera senyorial del palau

del Genovés, xafigar el raïm al trull de ca la Senyoria de Llocnou, comprar el

pa al forn de la senyora, moldre al molí de les Set Moles del Genovés, etc. És a

dir, respectar els monopolis feudals i passar per l’adreçador d’un estricte

control senyorial. I més encara en el cas de Llocnou, on la senyora residia al

costat mateix de casa i tot ho podia saber o llucar des de la finestra. Més

exigències de la carta pobla: per a plantar una fanecada d’alfals per al bestiar de

casa, calia tributar a les arques senyorials 5 sous anuals. No es podia traure el

fem del terme. L’aigua de reg se la reservava la senyora, que fixava també les

obligacions d’escurar les séquies. Per cada fanecada de reg o de secà, segons la

24

qualitat, s’havia de pagar un determinat cens monetari –fóra quina fóra la

collita– en dues meitats, per Sant Jaume i per Tots Sants.

Els dos jurats del poble, això sí, actuarien de sequiers per organitzar les

tandes i els acaptes de talles, a més de vetlar per la conservació de la muralla o

tanca rectangular del poble i dels tres portals. En el nomenament d’aquests

jurats (regidors administradors de la cosa pública), del justícia (jutge local i cap

de la comunitat), del mustassaf (oficial de pesos i mesures) i dels 4 consellers

del Consell Particular, hauria d’intervenir la senyora, a la qual se li presentarien

les llistes de candidats. Tampoc no es podia convocar la gent a Consell General

sense la presència del senyor o d’un procurador seu.

A tall de recapitulació, es podria dir que la complicada fundació de

Llocnou –complicada per l’expulsió dels moriscos el 1609– tingué dues fases.

La primera fundació (1605-1610) fou producte del pacte matrimonial (28

d’abril del 1605) acordat entre el senyor del Genovés, Miquel Fenollet, i el seu

sogre, el jurista Baptista Albinyana. Es realitzà edificant una vintena de cases

per a moriscos del Genovés i donant-los-hi 811 fanecades, que regarien de la

séquia de l’Albelló, prolongada per don Miquel fins a les Capçades del Puig.

La segona fase de fundació del Fenollet (1610-1611), durant la malaltia de don

Miquel, la protagonitzaria la seua dona, Beatriu Albinyana, que ja era senyora

del poble nou. Com que els moriscos havien sigut expulsats per ordre de

Madrid, s’hi establiren ara 11 cristians vells, mitjançant la signatura amb ells

d’una carta pobla provisional (1610). Als pocs mesos d’això, foren signats amb

13 famílies uns segons capítols de població (24 de juny del 1611), que serien

els definitius, i que deixarien el Llocnou habitat i les terres treballades.

25

2.3. LA CONSOLIDACIÓ DE LLOCNOU: EL SEGLE XVII

Llocnou d’en Fenollet se salvà de la crisi del 1609 i sobrevisqué,

segurament perquè les cases eren noves i les terres prometien bones collites de

seda, d’arròs i de blat. I es consolidaria com un poble més de la comarca durant

el segle XVII, per bé que estancat entorn de les 18 o 20 famílies: uns huitanta

habitants. La responsabilitat de la senyoria era la de propiciar la vinguda de

colons i evitar que se n’anaren, actuant de manera paternalista amb els vassalls.

La principal collita, com en època morisca, seguiria sent la de l’arròs,

que portaven a picar, per a traure’n la pellorfa, al molí fariner i arrosser del

Genovés, vora el riu d’Albaida, regit aleshores pel moliner Antoni Pèrez. El

dret de mòlta (1/10 de la maquila del producte mòlt) es distribuïa en 5 porcions

equivalents, de la següent manera: dues parts per a la senyoria, una per al

moliner, una per al carrejador i la restant per al garbellador. Del 1629, per

exemple, tenim notícia que se han fet nous los telers [garbells rotatoris de tela]

del mol·lí arroser, per al qual efecte se a tallat un pi gran que estava prop del

lloc nou dit lo Fenollet, y dos o tres olms de la Alameda.66

Amb tot, la crisi econòmica era generalitzada a València, a conseqüència

de l’expulsió dels moros, i crònica a Castella, per causa de la nefasta política de

la Monarquia Catòlica. A Xàtiva havia un dèficit seriós de mà d’obra i s’hi

havien encarit els jornals agrícoles. Llocnou d’en Fenollet romandria estancat

demogràficament, amb cases tancades i solars buits, i amb només 15 famílies

de colons l’any 1646, quan la Generalitat Valenciana demanà a tots els pobles

que remeteren un recompte de veïns certificat davant notari:

Memòria del número de les cases dels vehins del lloch nou dit “lo

Fenollet”, en la contribució de la ciutat de Xàtiva, en lo any 1646 per a

66 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 3, Llibre de rendes del molí del Genovés (1625-1633), f. 6.

26

el any 1647. Primo, dona Betriu Albinyana y de Fenollet, senyora de dit

lloch; Miquel Fabra, Diego Silvestre, Vicent Pelluch, Diego Sarrió,

Mauro Mollà, Juseph Cabanes, Domingo Garcia, Alfonso Cabanes,

Joachim Silvestre, Francés Vilar, Agustí Mata, Miquel Fons, la viuda de

Francés Sanchis, Jaume Forner, Joan Pelluch. A y altra casa, la qual és

de la herència de Vicent Piquer, la viuda del qual, qui la posehex, és

casada ab Joan Sanchis, habitador del lloch de Genovés, y està

tancada; y que descàrrec nostre donam. A instància requesta dels jurats

de dit Lloch Nou, Francés Vilar y Joan Pelluch, jo, Jaume Royo, notari

públich, e rebut la escripció y manifest de les cases y vehins de dit Lloch

Nou dit “lo Fenollet”, en la contribució de la ciutat de Xàtiva. Huy, a

nou de noembre del present any mil cicents quaranta y sis. Perquè en

tota part plena fe y sua dinada, jo, dit notari, pose mon acostumat

sig+ne.67

S’observarà, entre altres coses, que a Llocnou residia personalment la

senyora; que la viuda de Vicent Piquer s’havia casat i se n’havia anat a viure al

Genovés, deixant el poble amb una família menys... Tot això dificultava

l’aconseguiment de l’objectiu que s’havien plantejat Beatriu Albinyana i el seu

amic i col·laborador el canonge de la Col·legiata de Xàtiva Jaume Bru: la

sol·licitud d’una parròquia per al poble, en el moment en què aquest assolira un

mínim imprescindible de 20 cases.

Paradoxalment, això s’aconseguiria a conseqüència d’una duríssima crisi

demogràfica, la del període 1647-1652, marcada per l’impacte de la pesta

bubònica (1647-48)68 i de la fam (1649-1652). La mortaldat tindria Llocnou

una repercussió positiva, per l’arribada d’algunes famílies que es coneix que

fugien de la ciutat. Així les coses, el poble comptava amb 21 famílies de

llauradors quan mossén Bru donà per al sosteniment de la rectoria 12 fanecades

de terra de blat i arròs, amb 3 hores aigua del Terrafort i valor de 1.400 lliures, 67 ARV, Generalitat, llibre 4.828, fs. 361-362. 68 BOLUDA PERUCHO, Alfred i al., Les pestes de 1600 i 1648: el dietari de Josep Aznar i Francesc Sanç. Estudi i edició, col·l. Quaderns divulgatius, 5, Ajuntament d’Ontinyent, 1995.

27

que rendien 70 lliures a l’any (5 de desembre del 1654). Les altres 30 lliures de

dotació anual que feien falta per a sostenir la futura rectoria –l’arquebisbat

exigia que fóra de 100 lliures de renda– les posarien dona Beatriu i el seu fill

Dídac, els quals ja disposaven d’un llistat d’ornaments a comprar i d’un plànol

arquitectònic per a la construcció de l’església nova.69

Per la seua banda, el veïnat llocnouí havia convocat un solemne Consell

General, el 28 de febrer del 1655, en què es comprometé a mantenir encesa tot

l’any la llàntia d’oli del Santíssim Sagrament, a proveir la sagristia i el temple

dels ornaments litúrgics imprescindibles, a conservar en bones condicions la

casa abadia, etc., si l’arquebisbe fra Pere d’Urbina els concedia la parròquia. Hi

concorregueren Joan Pelluch, justícia; Gaspar Sanchis i Josep Sanchis, jurats;

Roc Santamaria, Josep Santamaria, Josep Garcia, Miquel Vilar major, Miquel

Vilar menor, Tomàs Garcia, Doménec Garcia, Jeroni Tomàs, Francesc Pelluch

major, Francesc Pelluch menor, Cristòfol Garcia; Maties Garcia, Dídac

Silvestre, Vicent Pelluch, Agustí Sanchis, Pere Garcia, Josepa Bonet, viuda de

Vicent Pelluch, i Maria Andreu, viuda de Josep Garcia.70

El 7 de març, Jaume i Beatriu havien ajuntat les 100 lliures necessàries

(la senyora havia fet un préstec censal de 600 lliures, pel qual rebria el rector

70 lliures anuals d’interessos, a perpetuïtat) i la senyoria havia reservat per a

casa abadia “la segona casa entrant al dit lloc del Fenollet, a la plaça de

l’Església Nova, afrontant amb casa de Joan Pelluch i amb casa de Roc

Santamaria, i amb la dita plaça”: ...secundam domum egrediendo in dicto loco

del Fenollet, in platea Ecclesie Nove, confrontatam cum domo Joannis Pelluch

et cum domo Rochi Sentamaria, et cum dicta platea.71 En el mateix document

s’insistia en la promesa d’edificar d’immediat l’església nova, amb una

sagristia i un fossar contigus, i els ornaments necessaris.

Amb tots aquells documents i promeses en la mà, el propi canonge elevà

un memorial a l’arquebisbe i aconseguí el decret d’erecció de la parròquia de

Sant Dídac d’Alcalà, el 15 de març del 1655. Dos dies després, l’arquebisbat 69 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra T, documents 2 i 5. 70 Ibídem, document 17. 71 Ibídem, document 15.

28

féu colació de la rectoria a favor del primer rector, que seria el capellà de

Xàtiva mossén Josep Colomer (1655-1661), proposat i recomanat òbviament

per Jaume Bru.72 I és que l’interés de Bru en l’afer parroquial no era franc ni

gratuït. Perquè si bé la senyoria es reservava el patronatge sobre l’altar major

del temple parroquial, el dret de presentació o nominació del rector, Bru

condicionà la donació de terres que havia fet a que els presentats foren parents

seus, tant de part de pare com de mare. A la seua mort (1659), el canonge Bru

deixaria 500 lliures en el testament per a l’anciana dona Beatriu, que foren

cobrades a Xàtiva pel seu fill i hereu Dídac.73

Beatriu Albinyana, cofundadora i segona senyora de Llocnou, féu

testament el 28 de febrer del 1660 i morí poques setmanes després, el 4 de

juliol. El successor, Dídac-Miquel-Guerau de Fenollet i Albinyana (1660-

1666), comptava aleshores amb 54 anys, era senyor del Genovés des del 1612,

a més de batle reial de Xàtiva, jutge comissari reial del Raval de Sant Joan i

cavaller de l’Orde Militar de Montesa des del 1624. El 1628 s’havia casat amb

Anna-Maria Sanç de Vilaragut, filla i hereva del comte d’Olocau (el Camp de

Túria) i marqués de les Llaneres (Llanera, Carbonell i Cairent, a la Costera), i

el 1629 havia batejat l’hereu del matrimoni, Miquel-Alfons.74

La lectura del testament de don Dídac (1666), posa de manifest la idea

que tenia l’home sobre la possibilitat d’unir el Genovés, Llocnou i Barxeta en

una sola senyoria, que abastara la subcomarca o vall de Barxeta. Per a fer-ho

possible, el moribund senyor manà que Llocnou quedara vinculat al Genovés

en el futur en una sola senyoria i que, si s’esdevenia la probabilitat de comprar

Barxeta, per ajuntar els tres pobles en un sol territori feudal, que no dubtaren

els successors alhora d’empenyorar o hipotecar Llocnou:

...y aprés òbit, vull que lo contengut Lochnou de Fenollet, sens

diminució alguna de legítima falcídia trebeliança né altre qualsevol

72 Ibídem, document 11. 73 Ibídem, Lletra E, document 13. 74 ZAFORTEZA y MUSOLES, Diego, El señorío de Genovés, Tipogr. Maestre, Madrid, 1950, ps. 55-56.

29

dret, sia, vinga y pertanyga a la persona o persones a qui en tal cas

pervindrà y tocarà lo dit loch del Genovés, segons los pactes, vincles y

condicions als quals aquell està subjecte (...). Y axí mateix vull, ordén e

man que, sempre y quant lo dit don Miquel-Alonso Fenollet eo lo

succesor en dits lochs vullen comprar lo loch de Barcheta, tant per cort

com fora cort, puixen carregar-se sobre dit loch del Fenollet e terres

annexes a aquell tants censals [mena de préstecs hipotecaris] quants

sien bastants les propietats de aquells a pagar lo preu del dit loch de

Barcheta, com si per mi no se hagués vinculat ni subjectat als vincles

del dit loch del Genovés.75

A la mort de don Dídac, el poble seguia estancat, amb només 18 cases,

els caps de les quals eren Miquel Pelluch, la viuda Hiniesta, Dídac Giner,

Antoni Gomes, Jaume Bleda, Guillem el gendre de Salvador, Gaspar Pelluch,

Joan Pelluch, Josep Portadora, Francesc Sanchis, Baltasar Rotglà, Cristòfol

Garcia, Antoni Soler, Roc Navarro, Macià Giner, Josep Mata, Salvador

Martinis i la viuda na Solera (1667).76

El quart senyor de Llocnou, Miquel-Alfons de Fenollet i Sanç de

Vilaragut (1666-1679), heretà els càrrecs de son pare i acceptà successivament

els oficis de governador Dellà Xixona, amb seu a la ciutat d’Oriola (1673),77 i

governador general del Regne de València, amb seu a la capital (1675). De fet,

romandria bastant allunyat de la realitat quotidiana del nostre poble. I és que, a

partir d’aquest moment, els senyors a penes s’acostarien per Llocnou. No

debades, els senyors del segle XVIII tindrien molts caps on acudir i pocs

barrets, com se sol dir, puix el nebot i successor de Miquel-Alfons, Pasqual-

75 Transcrit per ALVENTOSA GARCÍA, Rafael, Geografía e historia de Genovés, Tipogr. Marbau, Xàtiva, 1958. 76 AHMX, llibre, 1.101, Drets de menjador dels anys 1630-1690, s. f. 77 MÓXICA, Joseph, Panegíricos idylios en que se describe el aplauso eroyco, cortejo devido, recibimiento grande y festiva entrada, que la siempre noble y leal ciudad de Orihuela hizo al muy noble señor don Miguel Alfonso de Fenollet y Castellvert, Villarragut y Castelví, del Consejo de Su Magestad, bayle de la ciudad de Xàtiva, señor de los lugares del Genovés y Lugar nuevo de Fenollet, y del Castillo del Chío, en el día que prestó el juramento de General Governador de dicha ciudad de Orihuela y Reyno de Valencia de Xixona a esta parte, lugarteniente de Capitán General del Reyno de Valencia, que fue lunes a 18 de diziembre de 1673, Tipogr. de Miguel Lorente, Múrcia, 1674.

30

Francesc de Fenollet i Togores (1679-1730), menor d’edat durant anys,

heretaria el comtat d’Olocau (Olocau, Marines i Gàtova) i el marquesat de

Llanera, més la sisena part de la senyoria de Sorió (la Costera), l’any 1691.78

Les anades i tornades entre Olocau, Llanera, el Genovés i València, on

disposaven els comtes-marquesos d’un sumptuós palau, serien ocasionals i

anecdòtiques, i deixarien per als procuradors i administradors la gestió dels

diferents territoris. La presa de possessió feudal en nom de Pasqual Fenollet, la

havia realitzada, en presència del notari Josep Ferrando (19.12.1680), Baltasar

Pordadora, procurador del canonge Francesc de Fenollet, que era parent i tutor

del xiquet.79 Acudiren a rebre don Baltasar, a la casa de la Senyoria...

...Joan Bleda, justícia en lo present any del dit e present Lochnou

de Fenollet; Blay Pelluch, Pere Soler, jurats; Jaume Bleda, almustaçaf

[regidor de pesos i mesures]; Pasqual Giner, Salvador Martinis, Miquel

Rodrigues, Anthoni Gomes, Miquel Pelluch, Antoni Soler, Francés

Pelluch, Joseph Pelluch, Josep Mata, y tots vassalls vehins y habitadors

del present Llochnou de Fenollet, convocats y congregats per Domingo

Ferrer, menistre [pregoner] de dit loch.

El delegat senyorial s’assegué en una cadira de repós, en l’entrada de la

casa del Senyor. Passaren un per un els vassalls, per a jurar fidelitat al feudal,

posant la mà dreta en els Evangelis sostinguts per aquell. I, acte seguit, li

reteren homenatge de mans i de boca, és a dir, el besaren a les mans i després a

la boca (era una tradició medieval, quasi mil·lenària, per molt extravagant que

ens semble hui en dia). A continuació revocà els oficials municipals i els hi

tornà a nomenar en els oficis respectius que venien regint. Eixiren tots al carrer,

on ordenà Portadora lligar i tancar en la presó a Josep Mata, el llaurador més

78 Per a majors detalls, vegeu el llibre de la nota anterior i ZAFORTEZA y MUSOLES, Diego, Historia de la fundación del Lugar Nuevo de Fenollet y de su señorío, dins Saitabi, t. 6, núm. 27, València, 1948, ps. 5-47. 79 Document 5 de l’apèndix.

31

pobre del poble, i el manà alliberar d’immediat, per a demostrar així –

cerimonialment– la potestat jurisdiccional que tenia.

Entrà seguidament don Baltasar dins l’església, féu oració a l’altar major

i provà la cadira del senyor que hi havia a mà dreta. Travessà la Plaça després

fins arribar al forn i, entrant en dit forn, que estava y està sens portes, y

aplegant a la boca del forn, prengué la pala en les mans y la posà dins lo forn.

Y después la tingué y manà a tots los que entraven entonces se n’hixquesen de

dit forn. Presa possessió del forn, que era l’única regalia o monopoli feudal

existent a Llocnou, se n’eixí del poble el procurador senyorial. Passejà pels

bancals, n’escampà terra enlaire, trencà unes rames i alçà la vista per a

contemplar i prendre possessió del territori, girant-se alrededor, mirant lo

terme de llevant a ponent y de tremuntana a migdia.

Els beneficiaris del creixement econòmic i el creixent moviment

mercantil de les dècades del 1660-1690 serien, no tant els llauradors

llocnouins, sotmesos a gravoses particions de collita, sinó els espavilats

ciutadans de Xàtiva: els mercaders d’arròs, i els procuradors, administradors i

arrendadors dels drets senyorials, que cada any obtenien més rendes. Això no

obstant, la societat local era bastant igualitària i els 18 colons o vassalls

posseïen heretats suficients per a viure bé i sostenir mínimament un nucli

familiar. Tot això si fem cas de les dades contingudes en la Memòria de les

heretats que possehïxen los del Llochnou de Fenollet, en la partida del Puig,

orta de Xàtiva, rech de la aygua de la céquia del Puig (circa 1685):

Josep Pelluch 13 fanecades 116 braces

Pere Soler 21 fanecades 140 braces

Francesc Pelluch 40 fanecades 90 braces

Antoni Soler 23 fanecades 49 braces

Antoni Gomes 21 fanecades 17 braces

Josep Gomes 28 fanecades 88 braces

Josep Mata 17 fanecades 154 braces (+ 112 braces al Genovés)

Andreu Gomes 46 fanecades 81 braces

32

Gaspar Pellegero 30 fanecades 18 braces

(+ 8 fanecades 141 braces al Genovés)

Blai Pelluch 23 fanecades 178 braces

(+ 10 fanecades 158 braces al Genovés)

Pasqual Giner 20 fanecades 56 braces

Josepa Pont, viuda de Francesc Bixquert , 17 fanecades 56 braces

Josep Martinis 13 fanecades 18 braces

Jaume Bleda menor 28 fanecades 91 braces

Josep Pelluch 37 fanecades 68 braces

Jaume Bleda major 25 fanecades 86 braces

Miquel Rodrigues 32 fanecades 80 braces

Viuda de Miquel Pelluch 29 fanecades 191 braces

El paisatge agrícola local es caracteritzava per l’existència d’una part de

terres gestionades directament per la senyoria, unes altres comprades durant el

segle per propietaris de Xàtiva, i 489 fanecades i 121 braces de regadiu –secans

a banda– que estaven establides a 18 vassalls hereters, amb una mitjana de 27

fanecades d’horta per colon. Les parcel·les d’arrossar de rastoll, on es cultivava

arròs i blat, feien una extensió d’entre 6 i 20 fanecades, amb una mitjana de 12.

Els bancals de morerar dens trobaven emplaçament sobretot a la partida dels

Campets, amb extensions que oscil·laven entre les 0,5 i les 8 fanecades, amb

una mitjana de 4. I els bancals de terra campa i morerar, sembrats de cereal

rodats o intercalats de moreres, podien fer entre 3 i 15 fanecades de superfície.

El repartiment superficial per conreus era el següent: 256 fanecades 66 braces

d’arrossar de rastoll (52%), 126 fanecades 103 braces de morerar espés (26%) i

106 fanecades 152 braces de sembrats rodats de moreres (22%).

La producció combinada de dues collites, la d’arròs i la de blat a les

mateixes parcel·les, compensava els esforços dels agricultors, que també

criaven cucs a les andanes de les cases i els alimentaven amb les fulles del

morerar. Tanmateix, les condicions de treball eren més dures que les dels

llauradors del reialenc de Xàtiva. Sobretot perquè els d’ací havien de partir una

33

part substancial –el terç, el quart– de cada collita, amb els administradors i

col·lectors de la senyoria. Per això, igual que s’hi assentaven alguns forasters,

també se n’anaven, desenganyats per alguna mala collita o endeutats per altres

causes, mentre la senyoria procurava mantenir ocupades les 18 heretats

disponibles al poble.

Els hereters de Llocnou, a banda de les particions de collites i els censos

anuals en diners; de les 9 gallines (1/2 per casa) que regalaven entre tots al

senyor cada any;80 d’haver de dur el blat i el vi a cal senyor; d’haver de fer l’oli

a l’almàssera palacial del Genovés; d’haver de moldre i pagar per moldre i

picar arròs al molí senyorial, etc., havien de fer front als interessos de préstecs i

als impostos exigits pel municipi de Xàtiva. Per exemple, el dret de menjadors,

consistent en 7 sous 6 diners a l’any per cada major de 20 anys.81 S’ha

conservat entre d’altres, en l’Arxiu Històric Muncipal de Xàtiva, l’acta de

recaptació dels menjadors del 1680:

Anno a Nativitate Domini millessimo sexentessimo

octuagessimo, die vero intitulato decimo nono mensis julii. Constituït

davant la presència de el notari y testimonis davall escrits, Francés

Pelluch, laurador de el Lochnou de Fenollet, a petició de Basílio Bru,

doctor en Drets, altre dels jurats en lo corrent any de la ciutat de

Xàtiva, tenint comició. Lo qual, requerí e manà a dit Pelluch que, per

absència del justícia actual de dit loch, rebés y acceptàs la vara de dit

justícia y, com a regent dit ofici, en pena de vint-y-cinch liures moneda

de Valénsia, donàs lo manifest dels menjadors, vehïns y habitadors de

dit loch y lealment (per a contribució de dita ciutat).

80 L’any 1787, en base a un acord que es remuntava a mitjan segle XVII, els 18 hereters titulars de les heretats antigues de Llocnou havien de regalar per Sant Tomàs 18 gallines (1/2 gallina per casa i heretat), mentre que els del Genovés n’havien d’ofrenar 24, per les 48 heretats antigues o primigènies del poble: ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 2, Coses notables de la casa del Comte d’Olocau, f. 1. 81 Aleshores, i des de mitjan segle XVII, ja no pagaven la meitat les persones compreses entre 9 i 20 anys, com havien pagat fins aleshores. Vid. GARCIA ALMIÑANA, Eugeni, Foralisme i fiscalitat: La reconstrucció del sistema impositiu a Xàtiva, arran de la Guerra de Successió, dins Papers de la Costera, 5, Xàtiva, 1987, ps. 73-96 (p. 90).

34

E lo dit Pelluch, obtemperant dit mandato y acceptant la referida

pena, mijansant jurament a nostre Señor Déu, etc., de donar bé y

lealment dit manifest de dit jurat, donà el manifest damunt dit del thenor

següent: Loch Nou. Francés Pelluch, II; Joan Bleda, II; Salvador

Martinis, II; Anthoni Gomes, II; Anthoni Soler, II; Miquel Rodrigues, I;

Francés Giner, II; Joseph Mata, II; Joseph Rodrigues, II; Pere Soler, II;

Miquel Pelluch, II; Pasqual Giner, II; Jasintho Bleda, I; Joseph

Martínez, II; Joseph Pelluch, II; Blay Pelluch, II; viuda de Plegero, III.

De quibus, etc. Actum en lo Llochnou de Fenollet, etc., essent presents

per testimonis Pere Agulló, cavaller, y Felip Bru, ciutadà, de la ciutat

de Xàtiva habitadors. Recepit vera notarii presentia.

La relació entre les senyories alfonsines i els seus senyors, d’una banda,

i els llauradors burgesos de la ciutat, d’altra, no sempre era cordial del tot. En

aquesta època, en què hi havia faena per a tothom als camps d’arròs i de blat, es

deterioraren les relacions entre els regants d’ací i els de Xàtiva. El 1682, el

síndic del Puig, Francesc Tomàs, denuncià l’adés mencionat canonge Francesc

Fenollet, curador del senyor del Genovés-Llocnou, Pasqual de Fenollet, perquè

els seus vassalls es negaven a treballar a jornal en les obres d’escurada i

conservació de les séquies del reg. Argumentava el xativenc que...

...per tenir dit senyor del Genovés dret en quatre parts de les

aigües de la dita céquia, deu ser convocat a fer les faenes consernents a

l’escurar dita céquia, respecte de les dites quatre parts de aigües per les

quals paga talles (...), y que los vassalls y terratinents del Genovés [i

Llocnou], interessats en dita quarta part de aigua, acudixquen als

sobrecequiers e oficials de dita céquia a demanar-los faena, conforme

fins a huy se a acostumat. Y que, en cas que no els la vullen donar,

recórreguen al present tribunal, ahon los serà administrada justícia.82

82 AHMX, Processos, Lligall 33, document 27, i lligall 49, document 34.

35

El canonge tutor protestà al·legant que en cap document ni ordinació

constava que el senyor del Genovés i Llocnou tinguera dret a cap quarta part de

l’aigua del Puig i que, per tant, l’argumentació de la part contrària mancava de

fonament legal. Deu anys després, el 1692, s’exigia també al senyor, per part

de la comunitat del Puig, el pagament de les talles o taxes pel dret d’aigua que

tenia retardades, ell i/o els seus vassalls. I el comte aportà testimonis que

digueren que no havien vist mai pagar directament al senyor per l’aigua que

tenia, sinó als vassalls i hereters de cada poble. Perquè no corresponia tributar...

...les talles de aygua de la céquia del Puig que reguen les terres

y heretats de dits llochs del Genovés y Llochnou de Fenollet als señors

de dits llochs, sinó als pobladors de dits llochs y terratinents, segons les

hores de aygua que cascun de aquells té.83

Cap al 1690, en plena època d’optimisme agrícola i demogràfic, es

despertà per les comarques exmorisques (el Camp de Morvedre, la Ribera de

Xúquer, la Costera, la Vall d’Albaida, l’Alcoià-Comtat, la Marina, la Safor...)

un moviment d’oposició a les abusives particions de collita exigides pels

senyors feudals. Els llauradors de mitja capa dels pobles exmoriscos se sentien

discriminats i vexats, en comparació amb els del veí reialenc, per no poder

aprofitar plenament per a vendre l’excedent –cada vegada major– del seu

esforç personal. I foren ells els qui encapçalaren una revolta camperola, la

Segona Germania (1693), que tingué per escenari la Marina Alta, la Safor, la

Vall d’Albaida i el Comtat. Els llauradors d’aquelles terres es negaren a partir

el blat de les eres amb els feudals, s’alçaren en armes i organitzaren un

improvisat Exèrcit dels Agermanats, que fou derrotat a Setla de Nunyes (prop

de Muro d’Alcoi), per un exèrcit del rei que pujà des de Xàtiva.84

83 ADPV, E.3.1, lligall 380, document 3.656. El 25 de setembre del 1692, el comte obtingué sentència favorable en aquest afer: ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 2, Llibre de Cosas notables de la casa del conde de Olocau, s. f. 84 Vid. GARCIA MARTÍNEZ, Sebastià, Francesc Garcia i la Segona Germania a la Marina Alta, Associació Cultural “la Rectoria”, Teulada, 1993; ARDIT, Manuel, Crisi i transformacions després de

36

A Llocnou, la senyoria havia cridat el 1690 al notari de Xàtiva Eusebi

Navarro, perquè, actuant-hi de procurador, prenguera jurament als 18 vassalls

sobre les terres i cases que posseïen al terme. Un per un, desfilaren per la casa

de senyor Antoni Soler, Jaume Bleda, Josep Mata, Francesc Pelluch, Pere

Soler; Bibiana Casanyes, viuda de Gaspar Pellegero; Vicenta Tortosa, viuda de

Miquel Pelluch; Joseph Pelluch major, Blay Pelluch, Miquel Rodrigues, Joan

Bleda, Jeroni Pelluch, Josep Gomes, Pasqual Giner, Josep Pelluch menor,

Cristòfol Pont, Antoni Gomes i Andreu Gomes, i explicaren els afrontaments

de les seues cases i l’extensió en fanecades i braces dels seus bancals.85

L’operació de renovació del padró de terres i cases, que la senyoria

exigia cada tants anys, era dit l’acte de capbrevació: els vassalls capbrevaven,

és a dir, inscrivien en el capbreu o padró senyorial, els béns de què disposaven

de la propietat útil, alhora que reconeixien la propietat eminent d’aquells que

era del senyor. Aquestes declaracions s’enquadernaven després en quadern o

llibre de capbreus, que duia per portada en aquest cas: Cabreus fets per los

pobladors y vasalls del Llochnou de Fenollet, a favor de don Pasqual-Francés

Vil·laragut de Castellvert, señor de dit lloch. El mencionat capbreu del 1690

ens permet, entre altres coses, reconstruir com era el poble i on tenia cadascú sa

casa i saber, entre altres detalls, que hi havia al poble dues esglésies: l’Església

Vella, és a dir, la casa-capella del 1608 (c/ Castelló, 2), i l’Església Nova, és a

dir, l’actual edifici barroc alçant en els anys 1655-1665 aproximadament.

El fet que els llocnouins passaren de bell nou per l’adreçador feudal en

l’acte de capbrevació, no significa però que no manifestaren per aquells anys

una tímida oposició antifeudal. Es ben segur que els d’ací simpatitzarien

obertament amb les peticions d’abolició de les particions de collita que foren

reclamades pels camperols en armes l’any 1693. Tres anys després d’això, els

llauradors del poble tractaren de tibar la corda, a veure que passava, amb els

procuradors del comte, que feien ús de certs drets o privilegis cerimonials,

barrocs, reservats al comte, quan assistien pomposament a missa major els l’expulsió dels moriscos, dins La Segona Germania. Col·loqui internacional, Diputació de València, 1994, ps. 23-41. 85 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra ST, document 8.

37

diumenges, procedents de Xàtiva. Concretament, fou l’any 1696, quan

tractaren de pactar amb el rector que aquest no fera les tradicionals reverències

al representant senyorial, durant la celebració de la missa. Aquestes

reverències, que es remuntaven segurament al temps de la constitució de la

parròquia (1655) consistien en el següent:

...al temps de la celebració dels oficis (...), sempre y quant ix lo

preste de la secrestia per a celebrar la missa, saluda al señor. Y així

mateix, quant acaba la missa, se n’entra a la secrestia i torna a saludar

al señor. Y al temps de l’asperges, el mateix preste li dóna aigua beneita

al señor, en lo mateix hisopo. Y també lo subdiaca, al temps de la pau,

la porta y dóna al señor a besar.86

Tot això demostra que, després de tres generacions, Llocnou d’en

Fenollet ja no era un precari poblat de colons, sinó un poble pròsper de colliters

d’arròs, forment i seda. El Fenollet s’havia consolidat com una parròquia i una

comunitat de veïns amb personalitat pròpia; llauradors pobres però bastant

igualats tots ells. El Llocnou del 1696 era ja un poble capaç de solidaritzar-se

per a plantar cara als abusos senyorials. Tot era favorable, doncs, per al

decantament antiborbònic del veïnat al cap d’uns anys, quan s’esdevindria la

Guerra de Successió i la dramàtica destrucció de la ciutat de Xàtiva.

86 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Processos Fenollet, Ferma de dret de Pasqual Vilaragut contra los que volen perturbar-li el dret (1696).

38

2.4. EL SEGLE XVIII i L’APOGEU DE L’ARROSSAR

El segle XVIII s’inicià amb una guerra desastrosa que portaria a la

destrucció de Xàtiva, la segona capital del Regne de València, reconstruïda

després com un centre comarcal o ciutat de segona fila. Entrem en precedents.

Des del 1702, la polèmica successió a la corona de la Monarquia hispànica

havia derivat en un conflicte d’abast europeu en què s’enfrontaren les grans

potències de l’època: França i Castella, en defensa del rei Felip V de Borbó, nét

del poderós Rei Sol, Lluís XIV; contra Àustria, Anglaterra, Holanda, Portugal i

els regnes de la Corona d’Aragó, partidaris de Carles III, arxiduc d’Àustria.

L’any 1705, les tropes de l’aliança austracista, desembarcades a la

Marina, avalotaren ràpidament el Regne de València a favor de l’arxiduc

vienés. A tal efecte, contribuí la propaganda feta pel general valencià Joan-

Baptista Basset i Ramos, que prometia per la Marina i la Safor –comarques ex-

morisques, avalotades en la Segona Germania (1693)– la supressió de les

particions de collita amb els senyors, en cas que guanyara la guerra l’arxiduc.

Capitulada València davant els milicians de Basset, al poc de temps les

tropes austracistes del català Nebot, coronel de cavalleria, foren aclamades a

Xàtiva per les diferents classes socials de la ciutat (Nadal del 1705),87 que es

declaraven quasi enterament mauletes, és a dir, foralistes i partidàries de Carles

III. En el bàndol contrari, hi havia algunes viles i d’alguns estaments (l’alta

noblesa, inclosos els Fenollet, i les jerarquies eclesiàstiques) que, per diferents

motius que ara no vénen al cas, optaren per apuntar-se al bàndol dels botiflers,

partidaris de la dinastia francesa de Felip d’Anjou o de Borbó.

La Guerra de Successió (1702-1714) tenia, doncs, certes implicacions

internacionals (l’equilibri entre les grans potències), nacionals (la defensa

d’una monarquia plural versus l’aposta per l’autoritarisme centralista a la 87 BLESA i DUET, Isaïes, El municipi borbònic en l’antic règim: Xàtiva (1700-1723), col·l. Temes Locals, 1, Ajuntament de Xàtiva, 1994, p. 34.

39

francesa) i locals (la pugna dels llauradors maulets contra els abusos senyorials,

a pobles com ara Llocnou). I l’escenari preferent de totes aquelles pugnes,

seria, durant dos catastròfics anys (1705-1707), la terra de València.88

El mes d’abril del 1706, francesos i castellans havien fet una incursió

fins al poble de Manuel, plaça defensada per valencians i catalans colze a

colze: els forasters la incendiaren i exterminaren els supervivents que no havien

pogut fugir per les hortes.89 Després vindrien uns mesos millors per a l’aliança

internacional, que s’apoderà de Madrid i tot. Tanmateix, el 25 d’abril del 1707

el vent es girà de ponent. Les tropes de l’aliança foren derrotades

estrepitosament al camp d’Almansa, per l’exèrcit castellanofrancés, que, en un

tres i no res, envaí el regne i n’ocupà la capital (8 de maig). El 24 de maig

començà el setge i atac sobre Xàtiva, fins aconseguir l’honrosa capitulació dels

soldats anglesos que defenien el castell bicèfal (12 de juny). Els valencians

d’intramurs, en canvi, es resistiren obstinadament a obrir les portes de la ciutat

a l’exèrcit estranger. Francesos i castellans ocuparen la plaça, carrer per carrer i

baionetes en mà, fins que acabaren amb la resistència dels defensors.

El 18 de juny del 1707 el rei Felip atorgà el vist i plau a l’incendi i

destrucció de la ciutat, en base als informes del duc de Bèrwick, comandant de

les tropes borbòniques, i del cavaller francés Dasfeld ...car il faut un exemple

sevère d’une canaille aussi rebelle. Huit dies durà la cremada. La ciutat en

cendres no seria reocupada fins al primer de març del 1708, reestablida davall

la humiliant denominació de colonia de San Felipe.90 Paral·lelament, el 29 de

juny del 1707, el rei Borbó havia incorporat el Regne de València a Castella i

n’havia suprimit els seculars furs i privilegis, por justo derecho de conquista.

Xàtiva, la segona capital del regne suprimit, que amb anterioritat a la guerra

aplegava 10.000 ànimes, havia quedat reduïda a no res. Segons un memorial

elevat a la corona pel municipi de la colònia el 1709...

88 Per a saber-ne més, consulteu PÈREZ APARÍCIO, Carme, De l’alçament maulet al triomf botifler, Tres i Quatre, València, 1981. 89 VENTURA i CONEJERO, Agustí, El castell de Xàtiva, Matéu impresores, Xàtiva, 1998, p. 120 i ss. 90 Sobre les implicacions comarcals de la destrucció de Xàtiva, vid. VILA MORENO, Alfons, La destrucción de Xàtiva (aportación documental), dins Fira d’agost, Xàtiva, 1987, ps. 31-36.

40

Hoy, la ciudad se halla en estado de derruida. Sólo la habitan

poco más de 160 familias que probaron ser buenos vasallos del rey. Y

aunque a la vista parece aver algún gentío, es de personas miserables,

renteros pobres, oficiales cuya sustancia es tan ninguna, que sólo

entendieron al principio en cubrir las arruinadas casas y guarecerse de

las inclemencias del tiempo (...), siendo más reparable la consideración

que, entre militares irlandeses, nación francesa y otros agraciados,

disfrutan de tres de las quatro partes de la vega y casas de San Felipe.91

Pobles com Llocnou, com la Torre d’en Lloris, el Genovés, Barxeta i

unes altres localitats de la contornada, serviren de refugi temporal per als

fugitius de la guerra,92 en sa majoria partidaris acèrrims de Carles III –els

socarrats de Xàtiva– molts dels quals hagueren d’exiliar-se a l’estranger. A la

fi del conflicte, el rei Felip suprimí el Regne i els Furs de València, vigents des

de temps de Jaume I. Oficialitzà el castellà en l’administració. I, mitjançant el

decret de Nova Planta, féu implantació a València, i per descomptat al “Lugar

Nuevo de Fenollet”, de las Leyes de Castilla... tan loables y plausibles en todo

el Universo.

Pel que fa a les terres contigües del terme de Xàtiva, moltes d’elles foren

expropiades als seus propietaris i atorgades a soldats llicenciats, tal com hem

vist que s’argumenta en l’informe del 1709. Per exemple, l’alqueria i heretat de

133 fanecades de reg, 2 jornals de secà, 19 hores d’aigua del Puig que posseïa

l’austracista Felip Bru prop de Llocnou, li fou confiscada i lliurada en

recompensa (1707) a Patrici Llaudes, regidor de San Felipe durant els anys de

postguerra.93 Des d’aquell moment, la finca i la casa de Bru passarien a ser

conegudes com l’heretat i la casa de Llaudes (pronunciat després “Llaudis” i,

en l’actualitat, “Llauris”).

91 Citat per VENTURA CONEJERO, Agustí, Alguns topònims històrics de la governació, terme general i particular de la ciutat de Xàtiva, dins IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana. XXI Col·loqui general de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent (la Vall d’Albaida), 1995, Comercial Denes, Ontinyent, 1997, ps. 1.199-1.230 (p. 1.199). 92 Vegeu VILA, A., La destrucción..., ps. 31-36; 93 VENTURA CONEJERO, Agustí, Els carrers i les partides de Xàtiva, mecanoscrit inèdit, s. f.

41

Els anys de postguerra (1714-1720) foren un lapse dedicat a la

recuperació i a la reconstrucció del paisatge d’arrossar per a les 14 famílies de

supervivents a la catàstrofe que quedaren al poble. Les dècades de 1720-1790

serien un temps d’expansió demogràfica i econòmica sense precedents, de

multiplicació de la població i dels recursos a la comarca. Cap al 1720, quan els

recaptadors de l’impost reial de l’equivalent anaven acompanyats de soldats a

recaptar pels pobles,94 detectem un cert intent de reconciliació entre el senyor,

sempre llunyà i paternalista, i els vassalls, resignats per la derrota: Carles Tres i

Felip Cinc m’han deixat ab lo que tinc!, deien.

Allà pel 1722, es coneix que el frau fiscal i l’ocultació de collites a

Llocnou d’en Fenollet –en graners secrets i picaresques diverses– devien ser un

tant escandalosos. Vicent Monzó, arrendador del delmari eclesiàstic de San

Felipe (el delme era el 10% de la producció, del qual percentatge 2/3 tocaven a

la diòcesi) denuncià el veïnat llocnouí, en defensa del qual eixiren els

administradors de l’ancià marqués de Llaneres, Pasqual Fenollet. El dels

delmes exigia que, en acompliment d’una normativa reial del 1696, els vassalls

...paguen el diezmo de trigo y arrós en las mismas eras adonde le ponen en

limpio (...), avisando al diezmero o a su colector para que acuda a diezmar y,

en su presencia, se midan los granos, manteniéndoles en la era dos días

después del aviso. Per la seua banda, el representant senyorial argumentava que

en la senyoria dels Fenollet no tenien vigència les disposicions del 1696, però

no sabem com acabaria el litigi, ni en favor de qui.95

El 14 de juliol del 1730, als pocs dies de mort en Pasqual, Dídac

Fenollet, en representació del nou senyor, Genoveu Sanç de Vilaragut,

Salvador i Fenollet de Castellvert (1730-1751) prengué possessió del Genovés,

sense oblidar anar als partidors de la séquia de l’Albelló per a demostrar que

era l’amo de l’aigua. En acabant, anà a la presa del diumenge del braçal del

Terrafort, que alça i tornà a posar al seu lloc amb les pròpies mans, per a

demostrar així la importància que tenien en aquesta vall d’arrossars les hores 94 Segons BLESA i DUET, Isaïes, El municipi borbònic en l’antic règim: Xàtiva (1700-1723), col·l. Temes Locals, 1, Ajuntament de Xàtiva, 1994. 95 ARV, Escrivanies de Cambra, any 1722, ,exp. 131.

42

d’aigua del Puig, que eren propietat eminent del senyor feudal, establida als

vassalls, però no alienada.96 La presa de possessió del Llocnou, ignorem per

què, es retardaria fins al 12 de desembre, i la faria efectiva, en nom del comte

d’Olocau i marqués de Llanera, el regidor de l’Ajuntament de Xàtiva Antoni-

Josep Cebrià.97 Pocs mesos després, un altre senyor d’ací prop, Vicent Tallada,

aconseguí el títol de baró de Barxeta (29.03.1732), amb una baronia de Barxeta

separada del terme de Xàtiva, el territori de la qual arribava pràcticament fins a

les portes de Llocnou: el Fenollet quedaria d’aleshores endavant al bell límit

oriental del terme particular de la ciutat.98

En aquella mateixa dècada del 1730, es popularitzaria a la comarca un

invent de l’any 1722, el carro de llaurar en aigua, que incrementava de manera

interessant el rendiment de l’arrossar; només pel simple fet de llaurar el camp

embassat, abans de trasplantar-hi el planter.99 El carro, arrossegat per un cavall

o una haca, anava proveït de set rodes amb ganivets de ferro circulars –tres

davant i quatre darrere– que removien la terra, tallaven les males herbes i les

convertien en adob.100 Segons un informe enviat a la corona pel degà de la

Col·legiata de Xàtiva el 1752...

Los nuevos métodos de cultivo permitieron a partir de 1730

incrementar la cosecha de arroz, labrado “en agua”, una tercera parte

más de su fruto. La tierra destinada a los arrozales era sólo una mitad

apta para otras cosechas. La otra mitad, en cambio, sólo permitía

moreras y arroz debido a su humedad.101

La seda produïda a Llocnou, per cucs alimentats de fulla de morera,

oscil·lava entre les 194 lliures de pes del 1750 i les 292 lliures del 1755 96 ADPV, E.3.1, Lligall 380, exp. 3.656, p. 55. 97 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Processos Fenollet, Lletra L, document 1. 98 ARV, Reial Justícia, llibre 13, f. 325. 99 RIERA, Juan, Estudios y documentos sobre arroz y paludismo en Valencia (siglo XVIII), Universidad de Valladolid, 1982, p. 132. 100 Segons CUCARELLA, Toni, Passejant per la Costera, Associació d’Amics de la Costera, Xàtiva, 1997, p. 55. A Llocnou, segons ens comenta Enrique Llopis, també se n’han conegut de 9 rodes: 4 davant i 5 darrere. 101 RIERA, J., Estudios y documentos..., ps. 65-66.

43

(enfront de les 2.000/2.700 que produïen els del Genovés), però era suficient

per mantenir dos torns de filar i quatre operaris filadors de seda al poble.102 Era

l’arròs i no la seda, tanmateix, el motor de l’economia comarcal. L’increment

de rendes no sols beneficiava directament als colliters, sinó també –

indirectament– a la senyoria i, en particular, a l’arrendador dels drets senyorials

per aquells anys, que era l’apotecari de Xàtiva Joan-Baptista Llàcer. Per al

quatrienni 1731-1734, Llàcer s’havia compromés a pagar a la senyoria 2.700

pesos anuals per l’arrendament conjunt del Genovés i Llocnou. L’any 1735, el

farmacèutic negociaria l’arrendament per als següents dos quatriennis (1735-

1742), però per preu de 3.250 pesos a l’any. S’observa, doncs, que en cosa de

pocs anys el valor de les rendes produïdes pel Genovés i Llocnou s’havia

incrementat en un 20% com a mínim.103

Segons l’informe del degà de la Seu mencionat més amunt, l’any 1751,

els llauradors de Llocnou posseïen 450 fanecades de terra, de las quales hay

plantadas de arroz 350, y las restantes de moreras y algunos olivos. El degà

constata que la collita d’arròs s’hi havia incrementat un 33% entre el 1730 i el

1751, i que les morts causades directament en el mateix període per causa del

paludisme ascendien a 82.104 I és que l’arròs, embassat durant l’estiu,

provocava sovint passades de molestes febres terçanes, per efecte del

paludisme que transmetia la femella del mosquit Anopheles, insecte que es cria

per les aigües embassades i putrefactes. A Xàtiva, es visqueren 9 episodis

epidèmics en cosa de 28 anys (1717-1745).105

La malària per paludisme causava calfreds intermitents, suor i anèmia, i

no tot el veïnat disposava de diners per pagar-se una dosi de quinina acabada

d’importar del Perú. La incidència mortífera del paludisme explica, sens dubte,

l’estancament demogràfic de Llocnou, on residien només 18 famílies el

102 RIBES IBORRA, Vicent, La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià, dins RIBES IBORRA, V. (ed.), La industrialització de la zona de Xàtiva en el context valencià (1710-1939), col·l. Gramalla, 4, Ajuntament de Xàtiva, 1994, ps. 13-160 (ps. 93 i 96). 103 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Processos Fenollet, Lletra L, document 1. 104 RIERA, J., Estudios y documentos..., p. 65. 105 SARTHOU CARRERES, Carlos, Datos para la historia de Játiva, Xàtiva, 1933-1935, 4 vols. + apèndix (1941?), t. 2, ps. 77-86.

44

1758.106 És evident, doncs, que els principals beneficiaris de l’expansió

econòmica d’aquells anys no foren els llauradors sinó uns altres, que vivien

sense tant de mal de cap...

Un altre mal de mitjan segle XVIII, aquest més circumstancial i

conjuntural, fou el doble terratrèmol del 1748, amb epicentre a Montesa. El

moviment del 23 de març abastà els IX graus de l’escala de Mercalli. La rèplica

del 9 d’abril fou un poc més fluixa.107 Els sismes arruïnaren moltes cases

antigues, castells centenaris, esglésies parroquials i edificis públics de la regió.

L’escrivà de les actes del capítol de la Col·legiata de Xàtiva ho visqué i ho

relatà d’aquesta manera:

En este día, 23 de marzo [de 1748], día sábado, a las seis y

media de la mañana minutos más, sobrevino a esta ciudad la mayor

aflixión y espanto que se avía visto jamás. Un terremoto tan espantoso y

asombroso que los edificios los bamboleava a una y otra parte como si

fueran ramas de árbol agitadas al viento; sintiéndose en el aire el

recrugir agudísimo y tan multiplicado y repetido, como si descargara

sobre los tejados un torbellino de piedra. Al mismo tiempo, el aire

subterráneo causaba un bramido y susurro tan sordo y espantoso, y un

tal estremecimiento de la tierra y temblores, que cada cual discurría se

desplomara la casa en que se encontraba, o que la tierra se le sorbía.

Duraría esto medio credo al parecer de los más.108

A la Torre de Lloris i Miralbò (antic poble situat entre la Torre i

Llocnou) resultaren pràcticament arruïnades les cases, el campanar i l’església.

En contrast amb això, a Llocnou i Barxeta els danys foren molt més lleus i

superficials, per causa de l’aflorament secundari d’algeps i argila del keuper

106 AHMX, llig. 394, Estadístiques (1758-1878), Veïnatge del 1758. 107 FAUS PRIETO, Alfredo, Los terremotos de 1748 en el antiguo Reino de Valencia. Documentos de base y notas para su estudio, dins Cuadernos de Geografía, 45, València, 1989, ps. 35-50. 108 AHCX, Libro de Determinaciones del Ilustre Cabildo de la ciudad de San Felipe, 1745-1748, fs. 173v-174r. Citat per ALONSO, Joan – BOLUDA, Alfred, Runes i rogatives: els terratrèmols del 1748 a Xàtiva, dins Papers de la Costera, 7-8, Xàtiva, 1993, ps. 80-92 (p. 86).

45

(“terra de turis”), que actuà de matalàs geològic i n’absorbí l’impacte.109 El

catastròfic terratrèmol fou el colp de gràcia per al poble de Miralbò, que ja es

trobava en procés de despoblació i que seria definitivament abandonat durant la

dècada del 1750.110

El 29 de novembre del 1751, el procurador senyorial Antoni-Josep

Cebrian i Salvador, acompanyat del notari de Xàtiva Dídac Maravall, i dels

llauradors socarrats Joan Pèrez i Josep Martínez, en qualitat de testimonis,

acudí a Llocnou d’en Fenollet per a prendre’n possessió en nom del nou

senyor, en Pasqual-Vicent Fenollet, Sanç de Vilaragut i Vallterra de Blanes

(1751-1787), comte d’Olocau i marqués de Llanera. Entrà el procurador primer

que res al forn de Llocnou, continuà passejant pel Calvari, tornà a la Plaça per

entrar a la vellanca casa de la Senyoria i, una vegada allí dins, rebé autorització

formal de l’Ajuntament per a prendre possessió del poble...

...y, en continente, con el ánimo de tomarla, pasó el contenido

apoderado a la iglesia de dicho y presente lugar, acompañado de los

referidos alcalde y regidores y otras personas, vezinos del mencionado

lugar, y también de mi, escrivano y testigos susodichos. Y, estando en

dicha iglesia en presencia de todos, subió al presbiterio y entró en el

tras-sagrario. Y después se estuvo en el lugar que les pertenece a dicho

señor, como a patrono que es de la misma iglesia, y subseguidamente se

sentó en el citial que estava prevenido, a la mano derecha, al lado del

Evangelio, y luego dio orden a los referidos alcaldes y regidores, que

por sí y en nombre de todos los demás vezinos del ya dicho lugar,

prestasen el juramento de fidelidad y omenajes acostumbrados al dicho

ilustre señor Marqués de Llaneras, Conde de Olocau y dueño del

expresado Lugar Nuevo de Fenollet.111

109 AHMX, Llibre de capítols de l’any 1748. 110 Vegeu PÉREZ BORREDÁ, José Rafael, Retrobem Miralbò. Poblament i espai rural a la Xàtiva preindustrial, Llibre de la Fira, Xàtiva, 2001, ps. 78-93. 111 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra I, document 52.

46

Fets els homenatges de vassallatge, el procurador se’n tornà a ca la

Senyoria amb els oficials municipals. Llevà i tornà la vara a l’alcalde Joan

Pelluch, en senyal de renovació de càrrecs, i restituí també de regidors Josep

Tomàs i Josep Pont. Acte seguit, eixiren tots a la Plaça. Llavors Cebrian es

llevà del cap el barret que duia al cap, el col·locà damunt un piló que hi havia

vora el pou, i ordenà al ministre o trompeta del poble que llegir un pregó,

perquè ningú dels presents fuese osado a quitar un sombrero que se hallava

puesto ensima de una piedra, en la referida Plasa, en pena de la vida. Ho feia

com a senyal que era de la possessió de la jurisdicció criminal, de la qual

disposaven plenament els feudals de la vall, arran de la destrucció de Xàtiva i

l’aplicació de la Nova Planta.

A continuació llevà Cebrian el barret, just abans de presidir allí mateix

un improvisat juí simbòlic, en signe de la presa de possessió de la jurisdicció

civil. Algú té algun afer de justícia pendent? I saltà el tender del poble,

Francesc Pallàs, que es queixava de feia temps a l’alcalde dels diners que li

devien diferents veïns, i aquest li’n passava en raons. Els acusats per

l’arrendador de la tenda s’excusaren acusant el creditor, i dient que el tal Pallàs

vendía en dicha tienda el aseyte muy malo, executando otros siniestros

prosedimientos per enganyar el veïnat i lucrar-se’n de manera fraudulenta, a

costa del bon funcionament del monopoli feudal de la tenda. El representant del

comte le mandó poner preso [a Pallàs] en el sepo [piló per engrillonar-hi els

presos], por no haver cárcel en dicho lugar. Pero aviendo averiguado después

por relación de personas fidedignas que no era así, le mandó soltar.

Per aquells anys centrals del segle XVIII, la ràpida proliferació de

l’arrossar per diferents partides del pla de Xàtiva, quan abans només s’havia

conreat al Puig, generà una polèmica a la ciutat, atés el deteriorament de la

situació sanitària generat per les reiterades passades de paludisme. La

Monarquia autoritària hi intervingué amb la Reial Resolució del 14 de març del

1754, que fixava la necessitat de limitar i acotar els arrossar: de fixar cotos

controlats on es poguera plantar arròs. A la Llosa i Rotglà, per exemple, se

n’interdigué el cultiu, per insalubre i poc rendible.

47

Un reglament comarcal aplicat a la governació de Xàtiva exigia que

només se’n poguera plantar a la zona de Benifurt, el Puig, els Arenals i les

Foies (on entrava la Torre i Llocnou), i, sota certes condicions especials, en

alguns bancals del Pintor i de Meses. Però, això sí, havia de ser conreat només

en terres susceptibles de ser llaurades en aigua, amb entrada d’aigua fresca i

nova tots els dies.112 A Llocnou d’en Fenollet, el cultiu minvà per aquestes

prohibicions de 450 a 170 fanecades, és a dir, un 62% menys el 1753 que el

1750.113

Això no obstant, una volta superada la crisi prohibicionista, foren tantes

les expectatives de traure’n diners, que el cultiu tornà a estendre’s sense

control. Però això sí, procurant renovar l’aigua embassada i llaurar l’arrossar en

aigua, mitjançant els populars carros de rodes de llanda. D’espectacular, en

qualsevol cas, es pot qualificar l’increment de l’arrossar verificat a Llocnou

durant la segona meitat del Set-cents: de les 170 fanecades del punt de partida

(1753) a les 751 fanecades d’arrossar mesurades l’any 1812. En conclusió: la

segona meitat del segle XVIII seria una era d’or de l’arrossar a la zona del Puig

en particular i a la vall de Xàtiva en general.114

N’afavorí l’expansió, sens dubte, el procediment conegut com l’arrossar

a regs, popularitzat també a mitjan segle XVIII per a afavorir la renovació de

l’aigua als arrossars embassats. Consistia, segons els testimonis de l’època, en

llaurar en sec i entaular els camps, que serien regats de la següent manera:

A cuyo efecto dejan los labradores dos agujeros en sus márjenes:

uno por donde entra el agua que escorren los vecinos o toman por la

presa de la acequia o brazal que les toca; otro por donde sale, una vez

que el campo se ha llenado asta su altura. Y con este orden se

comunican las aguas de una a otra heredad logrando no sólo que

112 SANCHIS DEUSA, Ma. del Carmen, Dos mutaciones paisajísticas ligadas al arrozal en la antigua gobernación de San Felipe (Xàtiva), dins Cuadernos de Geografía, 22, València, 1978, ps. 59-72. 113 CATALÀ SANCHIS, Agustí, L’esplendor arrosser a Xàtiva (1707-1863), dins Temes d’Història Local, 3, Levante-El Mercantil Valenciano (ed. de Xàtiva), separata, 1996. 114 SANCHIS, Ma. del C., Dos mutaciones..., ps. 59-72; MATEU TORTOSA, Enric, Arroz y paludismo, Alfons el Magnànim, València, 1987, ps. 162 i 165.

48

estancadas no se calienten, sino que corran y se refresquen

diariamente.115

Tot allò aprofitava, però, de ben poc per a millorar les tristes condicions

de vida en què vivien els 104 llocnouins censats l’any 1768: únicament 5

d’aquelles persones superava l’edat de 50 anys. La resta morien abans.116 A fi

de millorar com fóra les condicions sanitàries de la senyoria, el veïnat del

Genovés i Llocnou demanà al comte, i obtingué d’ell, la cessió de dues cases

buides i contigües del Genovés perquè visqueren en elles el metge i el

practicant que acabaven de contractar els dos pobles conjuntament (1771).117 El

senyor hi accediria i renovaria la cessió l’any 1796.

Era molta l’obsessió per la collita d’arròs, que es pagava a molt bon preu

i es distribuïa pertot Espanya des de Xàtiva. Per exemple, xicotets llauradors

llocnouins com Joan Pelluch i Doménec Soler (que no disposaven d’aigua

suficient, ni de carros i uns altres requisits demanats per les autoritats) preferien

plantar arròs de manera il·legal en terres que tenien en terme de Xàtiva i pagar

les multes de rigor, abans que renunciar a tan profitosa collita. Ambdós es

queixarien l’any 1779 al senyor, perquè a ells els havien fet pagar la sanció, els

oficials de la ciutat, de manera discriminatòria, perquè no els l’havien feta

pagar als llauradors de Xàtiva que posseïen arrossars a la partida xativenca de

Ferriol (vora el terme de la Torre), on no era permés plantar-ne.118

A l’any següent, 1780, en resposta a l’enduriment de les mesures de

control empreses per la corona, els administradors senyorials del Genovés i

Llocnou prepararen un memorial per a defensar la salubritat i la bona viabilitat

del cultiu de l’arròs a la partida del Puig.119 S’hi argumentava que els arrossars

estaven allí suficientment apartats de la ciutat per a causar-hi mal; que es

plantava arròs ací por la grande abundancia de agua que tiene la referida 115 RIERA, Juan, Estudios y documentos sobre arroz y paludismo en Valencia (siglo XVIII), Universidad de Valladolid, 1982, p. 132. 116 ARDIT, Manuel – BADENES, Miquel-Àngel – BERNAT, Joan-Serafí, El País Valencià en el cens d’Aranda (1768), Universitat Jaume I – Universitat de València, València, 2001. 117 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 2, Cosas notables del Conde de Olocau, f. 10. 118 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Processos Fenollet, Lletra L, document 2. 119 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra P, document 42.

49

asequia de el Puig y porque es agua amovible y se pasa de unas tierras a

otras; que en les 4.000 fanecades que s’estenien als peus del Genovés i

Llocnou s’hi cultivava blat i arròs en un mateix any...

...porque el suelo de dichas tierras, en partes es arena muerta; en

otras partes es peña viva; en otras partes “argila pedrosa” llamada

vulgarmente “sigronet”, y en partes greda blanca; sin que tenga tierra

hortense y fructífera, más que cosa de un palmo o palmo y medio de la

superficie externa.

La fanecada d’arrossar s’hi pagava a 150 lliures i la d’un altre tipus de

cultiu, a només 40 lliures. Per això, en cas de prohibir-se del tot l’arròs, els

pobladors de la zona es veurien en la infeliz situación de haver de pedir

limosna para mantenerse. El morerar s’arrendava a 3 lliures per fanecada (i les

moreres tardaven 15 anys a criar-se i rendir plenament), mentre que l’arrossar

cotitzava a 8 lliures per fanecada, més del doble. El territori del Genovés i

Llocnou produïa cada any unes 1.000 càrregues d’arròs (= 178.000 kg) que, a

raó de 8 lliures la càrrega,120 produïen 16.000 dobles d’or anuals, que es

perdrien en cas de prohibir-se’n el cultiu. Finalment, el memorial explicava els

mètodes racionals que s’aplicaven al Puig per aprofitar la terra i mantenir-hi

fresca l’aigua,121 i s’argumentava que la causa del paludisme –aleshores no es

coneixia res del mosquit transmissor– no es devia solament a l’aigua estancada,

sinó que aquest factor actuava...

...juntamente con la constelación celeste, constitución de el año o

influxo de los astros. Ni tampoco sabemos si dejando de hazer arroses

tendremos o no la misms intemperie, porque no podemos escudriñar los

futuros de la Providencia.

120 Una càrrega d’arròs eren 14 arroves valencianes de 12,7 kg. 121 Us remetem a la part geogràfica del llibre.

50

Els mètodes de conreu, els procediments aplicats i el calendari agrícola

vigent l’any 1780 a Llocnou d’en Fenollet, eren els següents, segons el mateix

memorial:

Y la operación y práctica regular es: sembrar la tierra de trigo por el

mes de octubre, dexando una pequeña parte de ella para hazer el planter de el

arroz. El trigo sembrado haze su vía. Y, a primeros de marzo, en aquella

partecica de tierra que dexaron vacía y sin trigo, se siembra la semilla o el

grano de arroz rojo, en la referida parte de tierra. A los 8 días ya hecha el

tallo la semilla y sale la mata tan espesa que, en una fanegada de tierra, avrá

para plantar 30 fanegadas de arroz. Crece este planter cosa de un palmo o

poco más, hasta últimos de mayo, que se riega el trigo.

Y, sacadas las ases o garbas del campo, inmediatamente se llenan de

agua y van labrando las tierras llenas de agua como están. Y, con la que pisan

las cavallerías y aprieta la rexa, se ban obstruiendo los poros y grietas de la

tierra, de suerte que el suelo biene a masisarse, de calidad que se detiene

estancada el agua, sin bevérsela la tierra, 4, seis y a vezes ocho días. En este

estado, arrancan el plantel de allá y, en vesicos(sic) pequeños de dos o tres

matas lo trasplantan en la tierra que está llena de agua; no espeso como el

trigo, sí entreclaras las matas, de calidad que en cada palmo de tierra cogen

quatro ases. Y de esta suerte, cuidando que no le falte el agua des de que se

plantó (que es en el primerenco por mediado mayo y el tardío por mediado

junio) hasta ocho días antes de segarle, que viene a ser por últimos de agosto o

primeros de setiembre, se cría esta cosecha.

Pero inmediatamente que se ha segado la tierra, se seca, y se hará en

seco sin que le quede el menor rastro de humedad, porque se rompe tres o

quatro vezes hasta el mes de octubre o noviembre, que se buelve a sembrar de

trigo; de que se reconoze que el agua ni la umedad no está siempre sobre la

superficie de la tierra, sí sólo los tres meses referidos mientras se cría la

cosecha, y no el restante tiempo del año, que están las tierras sembradas de

trigo. Que éste se escarga y limpia, y está la tierra seca hasta que lo siegan.

51

L’any 1787, a la mort del marqués-comte Pasqual-Vicent, Llocnou

seguia igual que sempre, amb només 98 habitants, entre els quals hi havia 12

llauradors, 9 jornalers, 6 estudiants i el senyor rector.122 Només 7 persones

havien aconseguit superar la barrera dels 50 anys, en un poble de llauradors

endeutats i treballadors famolencs, on tot –fins i tot la línia que separava la vida

de la mort– depenia dels camps d’arròs. La terra millor i bona part de l’aigua

estaven sent adquirides i acaparades –amb les més diverses estratagemes i

pressions– per propietaris burgesos: comerciants d’arròs i llauradors acomodats

residents a Xàtiva. Aquests terratinents forasters seran els futurs senyorets del

segle XIX, els protagonistes de la revolució burgesa a la comarca.

Fet i fet, els llauradorets de Llocnou d’en Fenollet o els de Càrcer, o els

Rafelguaraf, o els de la Torre d’en Lloris..., cada vegada més assetjats per la

propietat forastera, no podien elegir el millor per a ells, puix estaven entre

l’espasa del paludisme i la paret de la misèria. Aquesta disjuntiva, la pogué

comprovar i documentar un il·lustrat que visità la zona l’any 1793, el botànic

mossén Antoni-Josep Cavanilles. Segons aquest home, els naturals...

...se conmueven e irritan cuando oyen decir que el cultivo del

arroz es pernicioso, y que no debería permitirse. Confiesan éstos que

viven en la miseria y enfermos, pero creen que la miseria llegaría al

colmo y luego morirían, como se prohibiese el cultivo del arroz.

Dels pobles de la Ribera de Xúquer, deia que...

...están tan cerca de los arrozales, que parecen flotar sobre

balsas. Allí vive una porción de hombres, digámoslo mejor, muere

122 CASTELLÓ TRAVER, Josep-Emili, El País Valenciano en el censo de Floridablanca (1787), Institución Alfonso el Magnánimo, València, 1978, p. 287.

52

lentamente nuestra especie. Pocos se hallan que pasen de los 60 años, y

menos aún que estén ricos y de buen color.123

Cavanilles visità Llocnou i el fondo del Puig el diumenge 27 d’abril de

l’any 1793, i li causà el paratge una pèssima impressió:124

Al mediodía de Manuel, y a menos de una hora, cae el Puig, monte de

poca altura. Cercado como está por todas partes de balsas artificiales, parece

un islote o peñón separado de los montes de San Felipe y Valldigna (...). A

excepción de las raíces plantadas de olivos y algarrobos, todo queda inculto

por lo descarnado de las peñas y por carecer enteramente de agua (...).

Desde la cumbre se goza de una vista agradable, por la variedad de

objetos que abraza. A los olivos y algarrobos plantados en las faldas y raíces,

siguen los arroces, cuyo conjunto forma un lago circular, donde hay gran

número de casitas que parecen flotar sobre las aguas. Vienen luego preciosas

huertas, y en ellas trigos, maíces y como un bosque de moreras, hasta que el

secano y montes terminan el horizonte (...).

La abundancia de aguas, más bien que la profundidad de aquel recinto,

despertó la codicia de los cultivadores de arroz, y su cultivo se extendió casi

hasta las puertas de San Felipe. Pero, vistos los daños que ocasionaba a la

salud, se hubo de prohibir entre el río de Albayda y San Felipe, permitiéndole

sólo en les cercanías del Puig y en los lugares de Alboy, Genovés, Lloc nou de

Fenollet, Barcheta y Torre de Lloris.

La experiencia hizo ver que los campos de arroz podían dar otras

cosechas. Las huertas que desde San Felipe se extienden hasta el río, sirvieron

antes para arroces, que corrompían la atmósfera; hoy se ven plantadas de

moreras y cubiertas de trigos, maíces, lino y hortalizas. Igual reforma se

debiera hacer en las inmediaciones del Puig y pueblos citados, puesto que el

suelo por lo general es capaz de producir quanto se quiera. Recorranse los 123 Citat per BELTRAN, Enric, L’arròs, Alfons el Magnànim, València, 1984, ps. 13-17. 124 MATEU i BELLÉS, Joan F., Cavanilles i l’ofici il·lustrat de viatjar, Introducció a Les observacions de Cavanilles. Dos-cents anys després, llibre primer, Bancaixa, València, 1995, ps. 15-55 (p. 34).

53

preciosos campos desde San Felipe a Genovés por tres quartos de hora, y se

admirará la lozanía de moreras, trigos y maíces, hasta en aquellos que lindan

con arroces.

En el término de Lloc nou, se verà rebaxar el suelo para reducirlo a

riego y convertirlo en balsas artificiales. En la Torre de Lloris, triste

cimenterio de nuestra especie, no hay sitio pantanoso por naturaleza, y sí

muchos por el arte e industria de los hombres. Proscrito el arroz, sería este

recinto un jardín útil. Los hombres, entonces, libres del enemigo de la salud y

de la vida, no contentos con cultivar las huertas, cultivarían los montes.

Veríanse bosques de olivos y algarrobos en los eriales de hoy día, y más

cuidado en el secano, abandonado por falta de brazos. Es corto el vecindario

de estos pueblos: la Torre de Lloris contaba 30 familias en 1730, al presente

tiene 15; Lloc nou 28, Barcheta 44, Alboy 13, Genovés 140.125

És un text, aquest, que s’explica per ell mateix, i no demana comentaris.

Contra el paludisme, només es coneixia un medicament efectiu: la quina o

corfa del Perú, que duien de les Amèriques, però que resultava molt cara per a

la majoria de la població. Només els rics en disposaven, encara que –

ocasionalment– la corona enviava una remesa de quina al palau arquebisbal de

València perquè el prelat la distribuïra gratuïtament entre els pobres. I, quan

s’acabava, palmes! El metge d’Alzira Francesc Llançol, l’any 1797, classificà

les febres terçanes malignes de la comarca en tres tipologies, segons els

símptomes: tipus cardioàlgia, tipus cholera morbus, tipus exantemàtica. La

segona, per exemple, es manifestava en el malalt de la següent manera:

...en el ingreso del calor, el enfermo sufre vómitos enormes y

cursos copiosísimos aguanosos, la sed vehementísima, la cara muy

abatida, los pulsos freqüentes y debilísimos, y se manifiestan también

las lipotimias, y a la accesión inmediata o 3ª quando más,

125 CAVANILLES, Antonio-Josef, Observaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Imprenta Real, Madrid, 1795-1797, ps. 205-206.

54

aumentándose las evacuaciones y presentándose la cara llamada

hipocrática, frío el enfermo, muere sincopado.126

Els consells sanitaris i les reflexions humanitàries de Cavanilles, o les

conclusions mèdiques de Llançol, poc importaven als burgesos emprenedors de

Xàtiva, que només pensaven a lucrar-se econòmicament, a costa de la mà

d’obra barata i moribunda dels pobles del Puig. Fou el cas de l’especulador

xativenc Maties Mollà, que comprà extensos secans a preu de saldo i els

convertí en arrossar mitjançant la canal de la Torre d’en Lloris (1797), 127 o el

dels administradors del marqués de Llanera, que es dedicava aleshores a

promoure noves plantacions d’arròs, pel 1797-1798, entre el Genovés i

Llocnou.128 En els anys precedents, concretament el 1787, la senyoria autoritzà

l’ús de sobrants del Genovés i Llocnou, tot passant-los a les Capçades de

Xàtiva a través del terme de Llocnou, per a vendre’ls al xativenc Francesc-

Pasqual Aliaga, que disposava allí d’una casa i un secà contigu de 70

fanecades, que desitjava transformar en arrossar.

Els regants xativencs del Puig impugnaren aquella novetat davant els

tribunals (1790), però el senyor aportà papers del segle XVI que demostraven

que tenia llibertat per a passar la seua aigua per on volguera, i obtingué

sentència favorable, l’11 d’agost del 1791. La sentència reconeixia, així mateix,

el dret que tenia el senyor de Llocnou a administrar com volguera aquelles

aigües dins el territori llocnouí, amb relativa autonomia respecte de la resta de

la comunitat de regants del Puig. Així mateix, es reconeixia al marqués de

Llanera el dret de nomenar els sequiers de Llocnou que haurien d’administrar

l’aigua de reg i la tanda dels arrossars dins el terme.

Poc després, el 30 de novembre, el mateix comte establí sobrants al

llaurador de Llocnou Marià Jàfer perquè transformara en arrossar entre 24 i 30

126 Citat per RIERA, Juan, Estudios y documentos sobre arroz y paludismo en Valencia (siglo XVIII), Universidad de Valladolid, 1982, p. 122. 127 AGS, Guerra Moderna, lligall 3.313, catalogat per RIERA, Juan, Mapas, planos y dibujos de Baleares, Cataluña y Valencia, en el Archivo de Simancas, Universidad de Valladolid, 1978, p. 91, núm. 602. 128 AGS, Secretaria d’Hisenda, lligall 848.

55

fanecades de secà que acabava de comprar dins el terme de Barxeta. El 21

d’abril del 1792, alienà drets també en favor del llaurador de Xàtiva Francesc

Colomer, perquè bonificara 12 fanecades més a les Capçades, terme de Xàtiva.

Simultàniament, reberen aigua també els xativencs Esteve Caix (15 fanecades),

la viuda de Josep Teruel (14 fanecades), Vicent Castañeda (8 o 9 fanecades),

etc.,129 tots ells propietaris de les Capçades amb terres i residència al reialenc

de la ciutat. I és que, amb la sentència del 1791 en la mà, el senyor de Llocnou

tenia les mans lliures per eixamplar l’horta del Puig pels alters del terme de

Llocnou –on abans hi havia secà–, les Capçades del Puig (Xàtiva) i les novelles

Hortetes (Barxeta).

Tampoc no pensem, però, que els hereters del Genovés i Llocnou foren

conformistes del tot o servils, respecte de qualsevol projecte o caprici del

comtes d’Olocau o dels poderosos de Xàtiva. Eren capaços quan volien

d’ajuntar intencions i articular una discreta oposició antifeudal col·lectiva,

sobretot quan els administradors o col·lectors de rendes senyorials se’n

passaven de rosca. Això succeí amb ocasió de la mort sense descendència

directa de Pasqual Fenollet, l’any 1787, alhora que els burgesos i camperols de

França començaven a esmolar el tall de les guillotines. A Llocnou d’en

Fenollet, la presa de possessió del 18 de gener, en nom del nou senyor, el

militar amb residència a Madrid –i germà de l’anterior marqués– Dídac-Manel

de Fenollet, Sanç de Vilaragut i Vallterra de Blanes (1787-1803) fou d’allò més

lleugeret i descafeïnat: el procurador senyorial, Antoni-Josep Cebrian...

...se constituyó en la casa del Señorío del referido Lugar Nuevo

de Fenollet, con asistencia del escrivano y testigos. Y hallándose

presentes Juan Pelluch, alcalde; Josef Thomàs y Josep Pont, regidores

de dicho lugar, juntamente con varios vecinos de él.130

129 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 2, Cosas notables del Conde de Olocau, f. 5 i ss. 130 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra I, document 52.

56

Els hi explicà breument les circumstàncies de la presa de possessió, li

prestaren homenatge de fidelitat, renovà els oficials en els càrrecs, entrà al forn,

passejà pel Calvari y, en señal de dicha posesión, se paró por dicho citio, cortó

ramas de los árboles, marcó yerbas, esparció tierra por el ayre y alargó la

vista quanto pudo alcansar por todas partes de ayres. La senzillesa i concisió

de la cerimònia es devia, segurament, al malestar i descontent amb

l’administració senyorial de què farien gala els vassalls del poble, molts dels

quals es negaren aleshores a seguir pagant els drets senyorials i les particions

de collita. Per paraules de l’arrendador dels drets dominicals, ens consta que

aquell mateix any...

...resistiéndose por un caprichoso pensar, muchos vezinos de este

dicho lugar [del Genovés] y del Nuevo de Fenollet (...) a las particiones

de frutos y pago de censos, que havían practicado hasta entonces, se

hizo preciso acudir a la superioridad. Y aún los mismos acudieron para

ver si se sostendría tan injusta solicitud. Y como lo era despreciable, se

amparó mi principal [el marqués de Llanera] en su justa posesión, y

mandó que todos los vezinos y terratenientes, no sólo partiesen los

frutos, como hasta entonces avían hecho, sí que pagasen los censos a

que estavan tenidas sus casas y tierras, bajo multa de 200 libras.131

El marqués de Llanera i comte d’Olocau manà fer bans pels mesos

d’agost i setembre, per a fer pagar els rebels, que s’havien anticipat així dos

anys a la Revolució Francesa. Però els del poble ja portava la lluita antifeudal

per la via judicial i foren pocs els qui claudicaren a la primera: no han dejado

de mostrarse morosos muchos vezinos, els quals, al cap de diferents avisos i

amenaces de sanció, continúan rebeldes. Els dos llauradors llocnouins més

reticents a passar per l’adreçador feudal, segons la mateixa font, foren Josep

Gimeno i Mateu Chàfer, als quals amenaçà Llopis d’embargar-los la casa i les

terres, fent ús del dret de comís que posseïa el senyor.

131 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra L, document s. n.

57

Els vassalls, sempre hàbils per a trobar noves dilacions, demanaven al

senyor que presentara en la Reial Audiència de València els papers que

demostraren de manera fefaent que tenia dret a partir collites i tot allò que els

exigia cada any. Argumentaven que ho cobrava tot sin tener título para ello, y

pidieron se mandase a dicho dueño territorial, Marqués de Llanera y Conde de

Olocau, presentera los títulos con que justificase de legítimas dichas cauciones

de partición de frutos, censos, etc., puix casi todos se negaron a pagar. A l’any

següent, 1788, l’Ajuntament del Genovés tornaria a portar la senyoria als

tribunals, pel dret del piló (la carnisseria) que pretenia derivar a les arques

públiques, i aconseguiren la pretensió, per cessió graciosa del senyor (1789),

que era militar i aristòcrata, però bastant liberal i il·lustrat.132

No era aquella una lluita oberta contra les exigències feudals, armes en

mà, com ho havia sigut la Segona Germania (1693) o la Guerra de Successió

(1705-1707). Era una pugna mesurada i racional, pressionant a través dels

tribunals, per veure els vassalls si podien obtenir alguna concessió o rebaixa

per part del senyor marqués. I tampoc no era una cosa excepcional, ja que en

aquella època la majoria de senyors del territori valencià havien d’afrontar

nombrosos i costosos litigis promoguts per part dels seus vassalls.

L’administració de les senyories de la casa d’Olocau-Llanera no la duia

directament el marqués-comte, sinó l’administrador general de la casa, amb

residència a València, que seria des del 1787 l’advocat d’ascendència francesa

Joan-Baptista Marau. Pel que fa als drets senyorials del Genovés i Llocnou,

Marau solia arrendar-ne l’administració, per períodes triennals, preferentment a

algun llaurador ric o comerciant de la comarca, coneixedor directe dels pobles i

de les terres. Fins a l’any 1787, el procurador senyorial, colector de los frutos y

administrador de las rentas del marqués ací havia sigut un foraster anomenat

Francisco Garrote, la gestió del qual seria segurament un dels detonants de la

revolta antifeudal d’aquell any. Després d’això, la senyoria arrendaria els seus

drets al llaurador acomodat del Genovés Marià Llopis (1788-1803), que rebia

132 Ibídem.

58

100 lliures de salari anual. El càrrec l’heretaria a Llocnou el seu fill Pasqual

Llopis, que vetlaria pels interessos senyorials durant els anys 1803-1808.133

Les últimes notícies del segle XVIII fan relació a dues novetats de

primera importància: la inesperada separació de les senyories del Genovés i

Llocnou (1798) i el projecte de la séquia nova del Terrafort de Dalt (1799). El

trauma senyorial derivà d’un llarguíssim contenciós judicial, de vora dos segles

de durada, sobre la legítima possessió de la senyoria pels Fenollet-Albinyana.

Sorprenentment per a la casa marquesal, una sentència darrera i inapel·lable del

23 de juliol del 1798 separaria el Genovés –però no Llocnou– dels estats dels

comtes d’Olocau.

El guanyador del litigi i nou senyor del Genovés, Joaquim Frígola i

Pasqual de la Verònica, baró de Cortes de Pallàs, era descendent directe de

Cosme de Fenollet i Sanç, germà del qui havia sigut senyor del Genovés a

mitjan segle XVI, Guerau II Ripoll de Castellvert. La filla de Cosme, Beatriu

de Fenollet i Sanç, havia sigut desheretada per son pare en favor del nebot,

Esteve de Fenollet, pare de Miquel, el fundador de Llocnou. Ara, al cap de

tantes generacions, aquella ascendència valgué al baró de Cortes per a

aconseguir la possessió legítima i inapel·lable del Genovés; però no la de

Llocnou: perquè el lloc nou del Fenollet encara no existia en temps de Beatriu

de Fenollet, quan aquesta havia iniciat el procediment judicial.

Així les coses, el marqués de Llanera, Dídac-Manel de Fenollet

conservaria només Llocnou i les aigües del Puig que havia heretat de la família

(554 hores i mitja, reconegudes per la sentència d’agost del 1791), així com la

policía de las aguas del Genovés i Llocnou, però no el castell-palau del

Genovés, que començaria a partir d’aquell moment el procés de ruïna.134

Conjunturalment, això últim presentava un problema de procediment per als

vassalls i colliters del terme de Llocnou, acostumats a portat les olives a moldre

a l’almàssera del palau del Genovés. El poble del Fenollet no disposava

133 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra C, document 20. 134 Per a majors detalls, vegeu ZAFORTEZA y MUSOLES, Diego, El señorío de Genovés, Tipogr. Maestre, Madrid, 1950; ALVENTOSA GARCÍA, Rafael, Geografía e historia de Genovés, Tipogr. Marbau, Xàtiva, 1958; ADPV, E.3.1, Lligall 380, exp. 3.656.

59

d’almàssera ni casa-palacio a que agregar-se, la que deverá construirse, per

haver-se perdut i arruïnat l’antiga casa de la senyoria.135 La nova casa-palau

seria construïda aleshores (1799-1800), entre l’església i les Eres del Calvari.

En aquell entretemps, l’Ajuntament de Llocnou (l’alcalde Pere Chàfer,

el regidor degà Miquel Soler, el regidor segon Francesc Font, el diputat

personer Baptista Ximeno i el síndic procurador Josep Tomàs, a petició de

Josep Roca i uns altres colliters de Llocnou) arribaren a un acord provisional

amb el marqués i el seu administrador, Marià Llopis, per a facilitar la partició

de la collita de l’oli fins que...

...tengamos almazara o molino de aseyte abelitado para moler las

aseytunas y hacer la porción dominical de los derechos de aseyte. Y, en

ves de darle ya líquido, puesto en claro, como lo previenen los capítulos

de población [la carta pobla del 1611], lo hagan en especie de

aseytunas, a la propia equivalente cota o fuero que se ha echo en

aseyte.136

L’any 1799, en vista del canvi de situació motivat per la pèrdua del

Genovés, la senyoria, que posseïa com s’ha dit la propietat eminent de l’aigua

de reg, projectà la definitiva expansió del regadiu i de l’arrossar en direcció a

les Capçades (N) i per dins el terme de Barxeta (E). El mapa del projecte,

realitzat amb profusió de colors, es conserva intacte en l’Arxiu dels Comtes

d’Olocau (finca de Son Berga Nou, Establiments, Mallorca). A través d’aquell

mapa, observem que fins aleshores només hi existia una sola séquia del

Terrafort, la del segle XV, que és l’actual del Terrafort de Baix. La proposta

del senyor de Llocnou era derivar una part de l’aigua que tenia (les 554,5

hores) per dins el terme de Llocnou, amb la construcció d’una séquia nova del

Terrafort de Dalt (dibuixada en traç roig sobre el plànol), que regaria bona part

de les terres bonificades cap al 1605 pel rec de l’Albelló.

135 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra L, document 32. 136 Ibídem.

60

La nova séquia del Terrafort de Llocnou permetria desviar en acabant la

de l’Albelló, per dalt, i aportar una part dels excedents hídrics disponibles a les

Capçades i Barxeta; encara que la dotació resultant per cada parcel·la a

Llocnou i Barxeta (una mitjana de 4 minuts per fanecada) acabara sent en els

segles XIX i XX sensiblement inferior a la dels camps del Genovés (15

minuts/fanecada). Així les coses, s’eixamplaria substancialment amb aquest

projecte la superfície de fet (que no de dret) de l’horta del Puig, pertot el terme

de Llocnou, que fins aquell moment es trobava encara voltat de secans. I serien

integrades al regadiu les terres que encara no disposaven de drets d’aigua a les

Hortetes i a les actuals cases de Mas, Requena i Llaudes.

No sabem si aquella fou una idea del propi marqués de Llanera i comte

d’Olocau, o del seu procurador general, Baptista Marau. En qualsevol cas,

aquest projecte seria una de les moltes iniciatives empreses en aquell moment

d’optimisme agromercantil, per a convertir extenses finques de secà en fèrtils

sembrats de blat i d’arròs, com el que acabava d’aconseguir l’emprenedor

propietari Maties Mollà amb l’aqüeducte de la Torre d’en Lloris, recentment

edificat (1797-1798).137 L’arròs s’estenia aleshores pertot arreu de la partida del

Puig i per bona part del pla de Xàtiva: l’arrossar xativenc arribava aleshores al

màxim del seu esplendor. A Llocnou d’en Fenollet, una vegada realitzat el

projecte del Terrafort, es cultivarien 751 fanecades d’arrossar (1812), un 67%

més de terreny que l’any 1750.138

137 Vid. SOLER, Abel, La Torre d’en Lloris. Geografia, història, patrimoni, Parròquia de Santa Maria del Roser, La Torre d’en Lloris, 2004. 138 Al Genovés, la superfície d’arròs havia passat simultàniament de les 400 a les 613 fanecades. Cfr. SANCHIS DEUSA, Ma. del Carmen, Dos mutaciones paisajísticas ligadas al arrozal en la antigua gobernación de San Felipe (Xàtiva), dins Cuadernos de Geografía, 22, València, 1978, ps. 59-72.

61

2.5. EL SEGLE XIX o L’ETERNA DISPUTA PER L’AIGUA

El projecte de la séquia del Terrafort de Dalt, començada a construir el

1801 amb diners del senyor i mà d’obra vassalla (quasi tot el poble de Llocnou,

a tandes), es trobaria amb la decidida oposició dels regants del Terrafort, en

particular, i de tota la societat de Xàtiva en general. No debades, la realització

de les obres coincidí amb un episodi de sequera, males collites i fam (1801-

1802) que no s’havia conegut amb el mateix abast des dels anys 1705-1712, els

més durs de la Guerra de Successió. La sequera del 1801 i la fam del 1802 es

devien fonamentalment a la manca absoluta de precipitacions durant la tardor

del 1800 i a les pèssimes collites del 1801. La crisi no conclouria fins al mes de

juny del 1802, quan s’hi recol·lectà al país una esplèndida collita de blat.139

Segons el dietari del practicant de la Pobla del Duc Manel Miquel, per

Sant Antoni del 1801 les fonts anaven assecant-se, por ser cosa de admirar,

que ninguno ha visto, de los viejos de noventa años. No havía llovío, nomás

para poder sembrar los trigos.140 En aquest ambient recalfat, de tanda rigorosa

a la séquia del Puig i de molts camps que no podrien plantar-se d’arròs per la

carestia d’aigua que s’acostava, s’encetaren les obres del Terrafort de Dalt, per

a dotar la qual el senyor posseïa 302,5 hores d’aigua. L’alcalde major o batle

senyorial de Llocnou, Feliu Llopis (parent dels administradors de les rendes)

dirigia les obres de la séquia nova. Els hereters xativencs del Puig protestaren

enèrgicament en tribunals locals, i tractaren de sabotejar aquella desviació

d’una part del cabal del braçal primigeni, que requeria fer una nova séquia

d’alcavons minats, anivellaments i complicats moviments de terra, tots ells

realitzats a pic i pala pel veïnat llocnouí.

139 Segons RAMÍREZ ALEDÓN, Germán, La protesta popular de 1801 a Xàtiva. Notícia d’uns pasquins contra la milícia, dins Papers de la Costera, 7-8, Xàtiva, 1992, ps. 125-144. 140 SOLER, Abel (ed.), Dietari de Manel Miquel, cirurgià de la Pobla del Duc (1767-1803), mecanoscrit inèdit, 1999.

62

Els socarrats portaren el litigi a València i acusaren d’usurpació d’aigües

als de Llocnou, però l’Escrivania de Cambra de València –tribunal competent

en l’afer– donà la raó al marqués i els seus vassalls, perquè l’aigua dels

Fenollet, des de sempre, havia sigut distinta y separada de la dicha del Puig.

Els del Puig apel·laren una primera sentència favorable (1801), però tornaren a

perdre la causa el 1802 i, definitivament, l’any 1807. Per llur banda, els del

Llocnou d’en Fenollet pogueren acabar l’obra, fins arribar a terres del doctor

Vicent Llaudes (la casa de Llaudes), a la partida dels Campets.141 La veritat és

que, mentre els de Xàtiva tractaven paralitzar i d’ajornar per mitjà dels

tribunals la realització de l’obra, els de Llocnou hi treballaven clandestinament,

sense esperar a la sentència judicial definitiva.

A fi d’evitar aquell treball clandestí, els xativencs es veieren obligats a

fer rondes de control pel terme de Llocnou. Com, per exemple, la que efectuà a

les dues de la vesprada del 3 d’abril del 1802 Esteve Chaix, que venia

acompanyat a cavall, des de la ciutat, pel notari Joan-Baptista Martínez.

Ambdós pillaren al lloc de l’obra una grande porción de gentes que al parecer

trabajaban en la misma. Els obrers, és a dir, la gent de Llocnou, en veure que

venien els de Xàtiva picaren sola i pegaren a fugir pels bancals: se esparcieron

aquellas por diferentes partes, a quadrillas. Els dos de Xàtiva, però,

interceptaren un dels operaris; tiraren davant d’ell una pedra dins la séquia, en

senyal de denunciació; redactaren in situ una denúncia d’obres il·legals i li la

llegiren a l’operari capturat traduint-la en lengua materna, és a dir, en valencià,

perquè poguera comprendre’n el significat.

De res servirien als de Xàtiva aquelles cauteles, perquè el tribunal

ratificaria prompte el comte d’Olocau en la possessió de les hores de senyoria

(554,5 h, ço és, 252 h de l’Albelló i 302,5 h del Terrafort) del Genovés i

Llocnou, separades des del 1592 de les hores de reialenc (705,5 h) pertanyents

a la resta del sistema de reg de l’aigua del Puig.142 Hi serien reconeguts, de bell

nou, els drets del senyor de Llocnou, inclosos els de nomenar sequiers que

141 ARV, Escrivanies de Cambra, any 1802, exp. 65. 142 Ibídem, f. 162.

63

regiren aquelles aigües dins el terme del Fenollet, tal com replegava l’anterior

sentència d’agost del 1791. Els testimonis aportats el 1801 en els seu favor pel

comte d’Olocau (entre els quals es trobava Vicent Mas, amo de la casa de Mas

a Llocnou i alcalde de la Llosa de Ranes), argumentaven que aquella era una

sort d’obra benèfica destinada a...

...extender la fila [del Terrafort] por la parte de arriba y dar

alguna porción a los hereteros del Lugar Nuevo, que antes regaban con

penalidad y trabajo de la asequia o brazal titulado el Albellón, cuyas

aguas son también absolutas de mi parte.143

Per la part de Xàtiva es matisava la cosa de la següent manera:

El conde [d’Olocau] no sólo lleva la intención de hacer fértil su

terreno de Lugar Nuevo, escasísimo en agua porque se fundó después de

nacida y criada la acequia del Puig, sí que aún por este medio extender

su riego, en perjuicio de los terrenos realengos, hasta la presente del

territorio de Barcheta, como actualmente lo hace.144

També s’oposaven els socarrats a la reforma, perquè, en cas d’efectuar-

la, els de Llocnou s’emportarien sobres d’aigua fins aleshores aprofitades per

llauradors de Xàtiva i la Torre d’en Lloris. Perquè, segons que estava pensat el

sistema de reg antic, el braç del Terrafort vessava els escorrims a l’escorredor

de la casa d’Orà, propietat de Josep Micó, que els abocava al barranc de Ferriol

o de Miralbò, des d’on els arreplegaven els de la Torre d’en Lloris per

introduir-los en la séquia de la Torre, que pertanyia a una altra comunitat de

regants. Els advocats del senyor respongueren a aquesta argumentació que, si

aquells sobrants se n’eixien del sistema i eren aprofitats per regants de fora del

Puig, els de la Torre, a partir del desdoblament del Terrafort serien aprofitats

143 Ibídem, f. 67. 144 Ibídem, f. 85.

64

per regants del mateix reg, els de Llocnou d’en Fenollet. I així fou, comptat i

debatut, com quedà constituït el paisatge agrícola contemporani de Llocnou, al

voltant de les dues grans séquies (Terrafort de Dalt i Albelló) i dues grans

partides agrícoles: l’Arrossar, encarat a Xàtiva, i l’Horta, mirant a Barxeta.

Mentre tot açò succeïa a Llocnou, a València i la comarca de l’Horta es

produïen uns esdeveniments que acabarien tenint repercussió a Llocnou, com

en acabant veurem. Al la capital, la gent havia protagonitzat una revolta

popular durant l’estiu del 1801 contra la implantació per part de la corona de

les milícies provincials i d’un nou sistema de reclutament obligatori de soldats.

El motí urbà, que havia costat diverses vides, se saldà amb la derogació de les

milícies pel rei Carles IV. L’èxit de la revolta popular animà els propietaris i

llauradors rics de diverses comarques, que coneixien els resultats de la

Revolució Francesa (1789-1793), a preparar una conspiració i un seguit de

revoltes antisenyorials pel camp valencià.145

Els partidaris de l’abolició dels monopolis feudals i de la llibertat de

comerç eren, segons els testimonis de l’època, persones poderoses, gente de

peluca y polvos. Tanmateix, aquells coordinadors o conspiradors –que no foren

mai descoberts– es mantenien en la clandestinitat. Es limitaven a sufragar

colles de roders perquè, utilitzant el nom fictici de Pep de l’Horta, entraren als

pobles de senyoria i els avalotaren en contra dels anacrònics feudals: aquell

estament privilegiat per la sang, que tants diners feia perdre al comerciant i que

tant coartava la seua llibertat de moviments i d’inversions.

Els aldarulls, iniciats a la vila d’Alberic, es produïren entre el 17 de

setembre i el 2 d’octubre del 1801, el temps de l’arròs, quan els avalotats de

diferents comarques feren acte de presència a pobles del Maestrat, l’Alcalatén,

el Camp de Morvedre, l’Horta, la Ribera de Xúquer, la Canal de Navarrés, la 145 Per a majors detalls, vid. ARDIT LUCAS, Manuel, Revolución liberal y revuelta campesina. Un ensayo sobre la desintegración del régimen feudal en el País Valenciano (1793-1840), Ariel, Barcelona, 1977; ARDIT LUCAS, Manuel, El malestar prerrevolucionario (1789-1808), dins MAS IVARS, M. (coord.), Nuestra historia, Aramo, València, 1980, t. 6, ps. 13-22; RAMÍREZ ALEDÓN, Germán, La protesta popular de 1801 a Xàtiva. Notícia d’uns pasquins contra la milícia, dins Papers de la Costera, 7-8, Xàtiva, 1992, ps. 125-144; LEÓN NAVARRO, Vicente, Motins i avalots: de l’Antic Règim a la Revolució Liberal (1793-1808), dins El primer liberalisme: l’aportació valenciana, Biblioteca Valenciana, València, 2001, ps. 32-61; ARDIT LUCAS, Manuel, Un testimoni inèdit de les revoltes valencianes de 1801, ibídem, ps. 69-79.

65

Costera, la Safor i la Vall d’Albaida. Per bé que les àrees més afectades per

l’amotinament foren l’Horta, la Ribera Alta i la Costera. Els amotinadors o

ajuramentats que anaven a fer el Pep, venien arrebossats dins llargues capes i

coberts de capells d’ala ampla, excepte el líder o superheroi filo-republicà Pep

de l’Horta, que solia dur un barret frigi: una gorra azul con buelta encarnada,

de los que llaman “de la Libertad”. Això no obstant, en quasi tots els casos, no

hi havia crits contra la monarquia, sinó contra la senyoria, ja que se solia cridar

a la revolta amb un Visca el rei! Consta també que un dels Peps més actius i

potser el primer que ideà el personatge era un alfafarenc anomenat Gregori

Martínez Gimeno, més conegut com “el tio Gori d’Alfafar”.

Els qui feien el Pep, entraven a un poble de senyoria, en connivència

secreta sovint amb els llauradors rics o amb les pròpies autoritats locals, tocant

els tabals i fent sonar caragols de mar. Assaltaven el palau o casa de senyor, la

buidaven de collites i manaven endur-se-les a casa a la gent. Obligaven els

col·lectors a tornar els censos monetaris replegats, cremaven alguns arxius i

picaven de vegades els escuts senyorials. I solien començar l’acte amb un

bàndol en valencià com el que fou llegit –i ens ha arribat per escrit– amb ocasió

de la rebolica organitzada al poble de Tous:

¡¡Per orde del tio Pep de l’Orta, que ningun veý pague dret a la

señoria, baix pena de la vida, y axí mateix que tot veý pose tenda per a

vendre lo que vullga sense pagar res a ningú. Y axí mateix que tots los

veïns acudisquen a pendre la dacsa que no s’a pogut acabar de repartir,

y es repartirà demà a les huit per el alcalde, baix pena de la vida!!146

A Llocnou, justament, no hi havia el 1801 un clima de revolta

antifeudal, com l’havia hagut el 1787, sinó ben al contrari, d’una certa

reconciliació amb la senyoria, gràcies a l’ambiciós projecte que s’hi estava

realitzant: el de la séquia del Terrafort de Dalt. Els qui tenien recels contra el

comte d’Olocau eren, més aïnes, els propietaris arrossers del Terrafort, i els de

146 ARDIT, M., Revolución liberal..., p. 116.

66

la resta del Puig en general, simpatitzants per interessos propis de les idees

liberals que venien de França. Foren ells, pel que sembla, els qui ajuntaren les

40 lliures que demanava un personatge mafiós d’Otos (la Vall d’Albaida), per a

contractar uns matons de Tous, els quals organitzaren a Llocnou d’en Fenollet

el motí antisenyorial, previst per al 27 de setembre.

Ara bé, el cap dels pistolers d’Otos, el cacic local Felip Alfonso, decidí

pactar secretament amb les autoritats i amb la Guàrdia de Minyons (cos

provincial dedicat a la lluita contra roders i contrabandistes) la traïció dels

amotinats. El lliurament dels pistolers de Tous serviria per a trobat un cap de

turc i ajudaria acabar amb la revolta. En teoria, aquells serien capturats vius a

Llocnou, in fraganti, i presentats públicament a València com Pep de l’Horta i

els seus amics. Alfonso rebria una sucosa recompensa, per actuar de Judes o de

pentito, i tots contents. Però, al final de la correguda, les coses no resultaren

com s’havia previst. Així ho relata l’historiador Manuel Ardit:

Algunos hacendados locales organizaron la operación. En Otos (Vall

d’Albaida) se distinguió Felipe Alfonso, labrador rico y auténtico “capo

mafioso” de la localidad, en la que dominaba por encima del alcalde y demás

autoridades. Alfonso era hombre de costumbres violentas, poseía un auténtico

arsenal de armas de fuego y practicaba la “vendetta” sistemática con

escopetazo a bocajarro. Él fue quien organizó el tumulto de Otos, estuvo en

contacto con los hacendados de Bellús, Albaida y Navarrés, y finalmente

decidió ponerse al lado de la justicia, preparando una emboscada a los

hombres que contrató para alborotar en Llocnou d’en Fenollet. Un enviado de

Felipe Alfonso, apodado “la Gralla”, convino con varios hombres, todos ellos

de Tous, en el Genovés y Alberic, y en la noche del día 27 de septiembre se

dirigieron a tocar el caracol en Llocnou d’en Fenollet.

Alfonso había puesto en alerta a sus hijos, a quienes escribió a Otos, y a

varios clientes y amigos, así como al corregidor de Xàtiva. Sin embargo, antes

de llegar al lugar convenido para la emboscada, Felipe Alfonso decidió

solucionar el asunto por su cuenta, emprendiéndola a tiros con los de Tous en

67

un acto de venganza personal. Uno de ellos, Juan Briz, cayó muerto en el acto;

otro, José Estarlich, huyó; cuatro cayeron presos y fueron conducidos a

Xàtiva: Juan Ortega, Miguel Tejedor, José Ortega y Cirstóbal Briz. Estos

cuatro hicieron de chivo expiatorio como supuestos dirigentes de la revuelta,

ya que tanto las autoridades valencianas como el comisionado Mendinueta, o

no pudieron o no quisieron prender a los auténticos motores. Aquellos cuatro

hombres fueron condenados a muerte (...). Felipe Alfonso y dos de sus

colaboradores fueron presos por haberse tomado la justicia por su mano.147

Els quatre presos de Tous, els supervivents a la massacre de la Plaça de

Llocnou, Cristòfol Briz, Miquel Tejedor, Joan Ortega i Josep Ortega, foren

aforcats públicament a València, el 5 de novembre del 1801. Els executaren per

a donar exemple en companyia de dos altres detinguts de més pes: Marià Besó i

Barberà, responsable de la revolta a Alberic i la Vallfarta de Càrcer, i Francesc

Lòpez, conspirador del marquesat de Llombai.148 Els caps tallats dels quatre de

Tous foren portats en acabant ací a Llocnou i penjats del piló de la justícia,

perquè s’hi podriren a poc a poc, a la vista de tothom. Al cap de pocs mesos, el

primer ministre Godoy i la família reial de Carles IV realitzarien una visita

oficial a l’antic regne de València (1802) per a tranquil·litzar l’atemorida

noblesa valenciana i reconciliar-se d’alguna manera amb els súbdits.

De tots aquests fets de Pep de l’Horta i de la malifeta de Llocnou d’en

Fenollet –que ha inspirat fins i tot els literats149– seguiria parlant-se durant

mesos per tota la Costera, la Ribera i la Vall d’Albaida. Ho demostra, per

exemple, la següent relació del dietari d’un cirurgià o barber-practicant de la

Pobla del Duc, que algunes nits solia escriure les anècdotes més interessants

que sentia dir a la taverna del poble:

Pero ahora viene el llorar y el reir: Y es que, a pocos días, se

levantaron algunas gentes ruínes (aunque havía de buenas capas, estos 147 ARDIT, M., Revolución liberal..., ps. 112-113. 148 Ibídem, ps. 118-119. 149 Vegeu OLIVARES, Joan, Vespres de sang (Vint-i-quatre almuds), Bromera, Alzira, 2002.

68

estavan ocultos) en que hicieron motines, dando a entender que Pep de

l’Horta, el de Valencia, el arriba dicho, mandava baxo pena de la vida no

pagasen derechos a las señorías, de panizos, ni arroz ni otras cosas, y de las

señorías bolviessen a sus dueños la parte que se tenían. A todo ponían bajo

pena de la vida: haser dexar las varas de justicia a los governadores; menos a

los alcaldes, por no agraviar a la Magestat.

Continuaron muchos días a haser este malhecho. Les valía: a éste le

sacavan seis duros; al otro, dies; al otro, veynte... y, de essa forma, robavan

sin ton ni son. Hasta que Dios nuestro Señor se cansó. Y, a pocos días, Felipe

Alfonso, hijo de Otos (que tenía, por otra parte, comissión para los malos

hechores y depuso cierta idea para poderles pillar), tuvo medios para

partesiparles, a los del congreso éste, que les daría dos onsas de oro si querían

acudir para tal noche al Lugar Nuevo de la Ribera (sic), baxo el puente de

Benigánim, y que allí podían haser su hecho sin peligro alguno. A lo que él se

preparó de algunos soldados. Hijos o criados se pucieron a puesto a donde

havían de entrar y havían de tocar el caracol o el pito para empesar a haser el

oficio. Y, tan pronto entraron y tocaron, ellos, de dentro una casa, descargaron

carga serrada y mataron al del pito. Y, a tres más que hivan con machos, les

cojieron, llevándolos pressos a Valencia.

Fueron sentenciados a horca, y la cabesa, cortada; lo qual abaxó el

verdugo y demás comissión. Y, en un pilar de piedra, en dicho Lugar Nuevo,

han puesto las quatro cabesas. Los mulos de los dichos, y dos mil pessos que

prometió el rey, se los ofreció y dió a los de dicha comissión.

Y, por ser assí, lo firmo. En esta villa de la Puebla, a los tres días de

abril de 1802. Y, por ser assí, lo firmo. Manuel Miquel.

Així començava el segle XIX a Llocnou d’en Fenollet: amb quatre caps

d’ajusticiats, tallats a destral i penjats del piló de la Plaça. No tant per

advertiment del pobre veïnat, sinó per a recordar-los als de Xàtiva qui era el

veritable senyor territorial i feudal de les terres, les cases i les aigües del

69

Fenollet, i com –amb ajuda i auxili de la justícia reial– podien acabar els qui li

plantaren cara il·lícitament.

Poc o gens alterat per tan dramàtics esdeveniments, el comte Dídac-

Manel de Fenollet, ocupat en acabar la séquia del Terrafort de Dalt, i emmalaltí

a València pel gener del 1802. Mort en desembre del 1803, el soterraren al vas

de la capella de Sant Dídac d’Alcalà, que la família Fenollet posseïa des del

segle XVII a Sant Francesc de València (el convent franciscà es trobava a la

plaça de l’Ajuntament, on ara fan la mascletà per falles). La viuda, dona

Simforosa Crespí de Valldaura, s’encarregaria durant anys de portar les rendes

de la senyoria i de tutelar-ne l’hereu, Pasqual-Vicent de Fenollet (1803-

1871).150

El 4 de desembre del 1808 la comtessa mare dona Simforosa atorgà a un

nou apoderat, Josep Soler, els poders d’una senyoria, la de Llocnou, que estava

rodejada de propietats de burgesos xativencs. Al voltant, tot eren ja heretats de

llauradors, comerciants i financers (prestadors, en realitat) de la tentacular

ciutat de San Felipe, que processaven i comercialitzaven el seu arròs... i que

simpatitzaven cada dia més amb el pensament liberal i revolucionari que

bufava de França. A la senyora, a penes li quedaven unes poques terres i béns

de gestió directa a Llocnou: un arrossar d’extensió indeterminada a la partida

dels Tarongerets, un altre de 7 fanecades per la casa d’Orà, i la nova casa

senyorial i presó del carrer de la Pilota (entre allò que es deia el Trinquet,

darrere l’església, i les Eres: de la presó encara s’en recorda la gent major).

Totes aquestes possessions, així com la gestió directa de la recaptació de

censos i particions de collita, foren confiades a Soler,151 just quan les tropes de

Napoleó acabaven d’apoderar-se de bona part d’Espanya.

El buit de poder provocat per la invasió francesa accelerà el procés

revolucionari: pertot arreu, els vassalls es negaren a pagar als senyors; inclosos

segurament també els terratinents (propietaris urbans) i vassalls (llauradors) de

Llocnou, encara que no disposem de documentació directa sobre el que succeí 150 ZAFORTEZA y MUSOLES, Diego, Historia de la fundación del Lugar Nuevo de Fenollet y de su señorío, dins Saitabi, t. 6, núm. 27, València, 1948, ps. 5-47 (p. 44). 151 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra C, document 17.

70

ací durant aquells anys. L’aprovació d’una constitució liberal, la Pepa (1812) es

frustrà després pel colp d’estat de Ferran VII (1814), que recuperà el poder

absolut i aleshores els senyors tornaren a exigir les rendes als vassalls. Els

emfiteutes (hisendats urbans i llauradors del poble) pledejarien durant el regnat

de Ferran VII amb la senyoria i es negarien reiteradament a pagar els censos

deguts. Tenim constància que la comtessa d’Olocau sostenia un litigi el 1828

contra els vassalls de Llocnou, que es negaven de bell nou a pagar-li censos.152

Tanmateix, el comte i senyor de les aigües, i els vassalls regants de les

mateixes aigües, es veurien obligats a reconciliar-se per causa de la sequera i

del torn rigorós establit per la Junta del Puig per als anys 1828-1829.153 Per

discrepàncies amb el feudal que no coneixem, l’alcalde del Genovés es negaria

a escurar la séquia de l’Albelló en els anys 1828, 1830 i 1832. De tal manera

que les minvades aigües que hi circulaven, remansándose dentro de su término,

vinieron a caer, por boquetes abiertos a la acequia del Puig, en beneficio de

los regantes de Xátiva. De seguida salió don Pascual Fenollet, conde de

Olocau, marqués de Llanera, señor territorial de Lugar Nuevo, en defensa de

sus regantes, como venían haciéndolo sus antepasados, i obtingué sengles

sentències favorables als de Llocnou a Xàtiva (06.02.1833) i a València

(23.02.1833).

Així les coses, davant els jornalers i llauradors pobres de Llocnou, eixí

reforçada la imatge paternalista de l’amenaçat feudal, però no davant del

burgés liberal de la ciutat, els senyoret (diminutiu de senyor), que trobava en

els drets i privilegis feudals de l’Antic Règim –territorials i aquàtics– un

enorme destorb per a moltes coses: per a la lliure iniciativa, per a l’obtenció de

la plena propietat privada, de tipus capitalista, i per a la lliure conversió dels

empobrits vassalls de tota la vida en treballadors a jornal, contractats quan fóra

necessari per a plantar i segar l’arròs de les seues finques.154

152 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Cosas notables del Conde de Olocau, f. 2. 153 ADPV, E.3.1, Caixa 38, expedient 582. 154 Per a majors detalls sobre l’època i la conjuntura socioeconòmica, vegeu PÉREZ BORREDÁ, José Rafael, Sociedad y capitalismo agrario en la huerta de Xàtiva. La Torre de Lloris: de municipio a poblado anexo, dins El nostre institut. Revista de l’Institut de Batxillerat “Josep de Ribera”, 12,

71

Eren els mateixos ciutadans emprenedors els qui, paradoxalment, es

beneficiaven sovint de l’arrendament dels drets senyorials. L’any 1829, per

exemple, el tàndem Antoni Estellés i Josep Rúbio, de Xàtiva, constituí una

companyia per a arrendar al mencionat comte la senyoria de Llocnou, per un

període de sis anys (1829-1834) i...

...por precio de doscientas cincuenta cargas de arroz reguladas

en blanco, esto es, siete pesadas de dos arrobas cada una en cáscara,

que componen las catorce arrobas de que se regula la carga de arroz

blanco, pesado y entregado en el sequero de Su Excelencia, según la

práctica hasta el día.155

Els arrendadors es comprometeren a més a sostenir encesa la llàntia del

Santíssim Sagrament, mitjançant el lliurament al senyor rector de 6 arroves

d’oli cada any. Es comprometeren, així mateix, a no rearrendar la carnisseria,

ni el forn, ni la tenda ni les herbes del terme. El comte es reservà el

nomenament de regadors per a l’arrossar i la venda dels sobrants d’aigua.

També se’ls exigí que havien de cobrar censos i partir collites amb els

llauradors, tal com exigia l’obsoleta carta pobla del 1611 (precaució presa per

el senyor per a no alterar res i conservar els drets en tribunals), de manera que

no podien acordar amb l’Ajuntament un pagament monetari que eximira al

poble d’aquelles prestacions, lo que causaría perjudiciales efectos. Havien de

tenir cura dels edificis senyorials i embutxacar-se la meitat dels guanys de la

tenda. Y, això sí, siempre y quando encontraren resistencia en alguno de los

contribuyentes, calia avisar al senyor perquè buscara els pergamins i papers de

l’arxiu (que nosaltres hem consultat i que tant ha servit per a realitzar aquest

llibre) i defenguera els seus drets davant els tribunals.

A la mort de Ferran VII, durant els primers anys del regnat d’Isabel II

(1833-1868), es consolidaria a Espanya el sistema liberal i la monarquia Xàtiva, juny 1998, ps. 59-61; SOLER, Abel, La Torre d’en Lloris. Geografia, història, patrimoni, Parròquia de Santa Maria del Roser, La Torre d’en Lloris, 2004. 155 ACO, Fons Fenollet-Albinyana, Armari 1, Lletra S, docuemnt s. n.

72

constitucional. Les Corts dissolgueren les senyories territorials (1837), però

deixaren un cert marge d’actuació als senyors que presentaren per la via

judicial títols de possessió de les senyories, amb els quals després negociarien

amb els vassalls el preu –monetari– de la redempció. El comte d’Olocau

presentà los títulos del señorío, com exigia la llei, y fue amparado en la

posesión, y venció después en juicio contradictorio, en primera i segona

instància. Els propietaris de Xàtiva recorregueren la sentència i forçaren a don

Pasqual, que es trobava entrampat en múltiples plets i despeses, a signar un

conveni (1839), mediante el cual le pagan anualmente una cantidad, en

subrogación de las prestaciones señoriales, y se le hacen también propuestas

para que nombre regadores.156

Quatre anys després, el 19 de desembre del 1843, els mateixos

propietaris, liderats per l’advocat de Xàtiva i terratinent de Llocnou Josep

Mezquita, referen comptes amb el noble.157 El pressionaren i obtingueren la

transformació del conveni provisional de l’any 39 –el pagament anual– en una

definitiva escritura de tasación y concordia. Per mitjà d’ella, els posseïdors de

terres a Llocnou pagarien una quantitat elevada i fixa de diners, per a redimir-

se de les obligacions feudals i comprar –per dir-ho d’alguna manera– la lliure i

plena propietat de les respectives parcel·les (tal com ara la coneixem).

S’hi havia consumat, al municipi liberal de Llocnou d’en Fenollet, una

transició pactada de l’antic al nou règim, del feudalisme al capitalisme. Això no

obstant, els protagonistes del conveni i de la concòrdia no havien sigut

pròpiament els llauradors i jornalers del poble (que posseïen ara una ínfima part

de la terra), sinó l’antic senyor i els nous senyorets. És a dir, que el pacte

l’havien signat, d’una banda, els propietaris burgesos de Xàtiva, que havien

anat acaparant la terra des de feia dècades, i, d’altra, el decadent comte

d’Olocau, que s’havia convertit en un simple propietari més, sense privilegis, a

causa del triomf de la revolució burgesa.

156 ADPV, E.3.1, Caixa 237, expedient 5.359. 157 ORDENANZAS para la acequia del Puig. Játiva, Tipogr. de R. Mateu, Xàtiva, 1951, p. 44.

73

El procés d’acumulació de moltes terres en poques mans –i de

proletarització de la gent dels llocnouins, que passaren de llauradors a

jornalers– s’havia consumat en el trànsit del segle XVIII al XIX, en vespres de

la revolució burgesa. Els mecanismes eren els de sempre en l’Antic Règim:

l’endeutament del pobre i l’especulació del ric. Segons el practicant de la Pobla

del Duc més amunt citat, la fam del 1802 serviria perquè els qui tenien el rebost

assortit i la faltriquera plena de diners s’aprofitaren de la situació:

...que no hay caridad, por no encontrar quien le dexara tan

solamente un ochavo, aunque tuviesse uno. A vezes, le decía ustet a un

rico: “¿Me quiere prestar ustet dinero o grano, por Dios, a pagar a San

Juan?” Le decía el rico: “Yo, te mercaré el pedasso de tierra que tienes

a mi lado”. Y, si valía dies, le dava quatro. Esto pasava.158

En el cas paral·lel del poble veí de la Torre d’en Lloris, els mateixos

propietaris arrossers de Xàtiva s’havien fet a mitjan segle XIX amb quasi tota

la terra i l’aigua del terme. L’any 1857, després d’algunes trifurques amb la

senyoria i el veïnat torretà (confessional i conservador, com a reacció natural al

liberalisme urbà), acabaren ofegant-ne l’Ajuntament i aconseguiren incorporar

la jornalera Torre al terme municipal de la ciutat.159

Els anys 1841-1842 havien sigut també a la vall de Xàtiva un temps de

sequera, com la del 1828-29, i de tanda rigorosa de l’aigua.160 I, naturalment,

tornaren a sorgir les friccions entre els regants d’un i d’altre terme. Les

primeres disputes foren per discrepàncies sobre l’escurada de les séquies del

Terrafort de Dalt i l’Albelló, que tradicionalment compartien els del Genovés

amb els de Llocnou.161 L’alcalde del Genovés l’any 1840, Vicent Cerdà,

pretenia que la subhasta de l’escurada fóra cosa dels regants i els ajuntaments.

158 SOLER, Abel (ed.), Dietari de Manel Miquel, cirurgià de la Pobla del Duc (1767-1803), mecanoscrit inèdit, 1999. 159 Vegeu SOLER, Abel, La Torre d’en Lloris. Geografia, història, patrimoni, Parròquia de Santa Maria del Roser, La Torre d’en Lloris, 2004. 160 ADPV, E.3.1, Caixa 38, expedient 582. 161 ADPV, E.3.1, Caixa 22, expedient 341.

74

Els alcaldes de Llocnou (Joaquim Tomàs, 1840; Joaquim Roca, 1841; Joaquim

Llopis, 1842) insistien en què aquella comesa era cosa del comte, que encara

conservava el dret a nomenar els sequiers d’ambdós pobles, reconegut per les

sentències del 1791 i el 1833. Per la seua banda, el alcalde de Xàtiva, que

medià en la disputa, acusà al del Genovés d’ocultar els precedents i les

mencionades sentències en els informes que elevà al Govern Civil. Al final,

l’any 1843, la comunitat de regants del Terrafort de Dalt i l’Albelló –autònoma

respecte de la resta del reg– elegí dos comissionats, l’hisendat de Xàtiva Lluís

Gozalbo i el llaurador de Llocnou Antoni Cabanes, que, reunits amb les parts,

aconseguiren la signatura d’una concòrdia el 22 d’abril del 1843.

D’aleshores endavant els hereters de Llocnou i els del Genovés pagarien

a mitges les despeses de manteniment del sistema. Els del Genovés, per llur

banda, es comprometeren a mantenir en bon estat els partidors i rastells

d’aigües amunt, perquè regaren en bones condicions els de Llocnou. El comte

d’Olocau prometé que avisaria cada any l’alcalde del Genovés abans de

nomenar regadors. En cas de controvèrsia per aquesta última causa (perquè

Pasqual de Fenollet, agranant cap a casa, preferia designar als proposats per

l’Ajuntament de Llocnou), portarien l’afer al jutjat de primera instància, i el

jutge resoldria elegint quin regador objectivament convenia que fóra: si el

proposat per Llocnou o el suggerit pel Genovés.

Mentre feia el seu camí el procés entre pobles veïns, sorgí també una

disputa greu entre Llocnou i Xàtiva, a l’entrada de l’estiu del 1842, i també per

causa de l’aigua. O, més aïnes, per la mancança d’aigua que acusaven aleshores

els camps. La Junta General del Puig havia decidit el 16 de juny del 1842, amb

assistència de representants de Llocnou, que hi hauria torn rigorós durant aquell

estiu, i que els oficials encarregats de vigilar l’estricte acompliment de les

tandes serien els socarrats Vicent Rúbio i Antoni Llagària. Ara bé, a les sis del

matí del sendemà, en arribar aquells dos a la ratlla del terme de Llocnou, al

partidor de les dos séquies del Terrafort, els hi estaven esperant l’alcalde

Vicent Chàfer, i els germans Antoni i Francesc Cabanes, regadors acabats de

nomenar pel cap del municipi per a administrar la tanda rigorosa dins el terme

75

de Llocnou. Aleshores, Rúbio demanà a Llagària que, acompanyat pels dos

regadors, fera la ronda per aquell terme...

...y oído esto por los Cabanes, a presencia de dicho Alcalde,

espresaron que el oficial que pusiese un pie en el término, le

encerrarían en la cárcel. Y, por lo mismo, que no osacen entrar en él,

pues de lo contrario se llevaría a efecto lo que se indicava; para lo cual,

seguramente, ya llevavan a prevención el Alcalde con la vara de la

jurisdicción en el bolsillo, puesto que nada tenía éste que ver con las

aguas, por estar éstas al cuidado de los regadores y oficiales.162

Els Cabanes expressaren que dins el terme de Llocnou no tenien res a fer

els oficials del Puig i els hi prohibiren entrar. En vista d’això, Rúbio i Llagària

se’n tornaren a la ciutat i tornaren a Llocnou a les tres de la vesprada,

acompanyats d’una tropa de 20 soldats autoritzada per l’alcalde de Xàtiva.

Rúbio s’avançà a la tropa amb el seu cavall i trobà l’alcalde aventant el blat a

les Eres, juntament amb tres o quatre veïns més. En això que arribà corrent

Antoni Cabanes amb el llegó al muscle, puix venia de regar, i preguntà a

l’alcalde: “Qui són els regadors de Llocnou?” I l’alcalde respongué: “Tu i el

teu germà”. Llavors el de Xàtiva manà a Antoni que l’obeïra a ell, com a oficial

de la séquia que era, i se’n tornara amb ell a tirar l’aigua als partidors del

Terrafort. Però Antoni Cabanes li contestà de mala manera...

...que para nada le reconocía, y que fuese él a tirarla,

principiando a continuación a voces descompasadas y con el mayor

calor: “¡Urbanos, a las armas!¡Alcalde, traiga la vara y forme ronda,

que este hombre debe encerrarse en la cárcel; pues viene a perder el

pueblo!” Llamando también a todos los vecinos que tuviesen armas

para que saliesen, lo que repitió distintas veces hasta que obligó al

Alcalde a entrar en el pueblo en su compañía.

162 Apèndix documental, núm. 6.

76

Estant en això, arribaren al poble els soldats que venien darrere, sense

ser vistos pels de Llocnou. La meitat s’emplaçà a l’entrada del poble i l’altra a

la part del pont, a les Eres, para evitar cualesquiera acontencimiento o

atentado en los trabajadores, por las propalaciones alborotadas y alarmantes

del Cabanes. Mentrestant, l’alcalde havia tornat al lloc de la discussió amb la

vara del seu ofici en les mans, acompanyat d’Antoni Cabanes...

...y notando éste la fuerza armada, exclamó: “¡Los puñeteros de

Játiva tratan de subyugarnos y quitarnos los derechos del pueblo, cosa

que no ha podido el Capitán General!”, y enseguida le dixo al Alcalde

preguntase a la tropa a qué hiba.

El sergent respongué que estaven a les ordes de Rúbio i llegí el

manament de l’alcalde que els autoritzava a acompanyar-lo. Cabanes demanà a

l’alcalde que exigira ser obeït i que li respectaren la vara de comandament que

tenia, però els soldats al·legaren que portaven ordes per a fer acomplir els

acords de la Junta del Puig. I l’alcalde hagué de manar a Cabanes que obeïra els

forasters, ja que no hi havia res a fer. Però Cabanes s’hi negà rotundament i

Vicent Rúbio convidà a Paco Gimeno i Ximo Tomàs, que eren presents allí, a

substituir els Cabanes com a regadors del terme de Llocnou si volien. En vista

d’això, Cabanes hagué de claudicar: “Anem a on vosté vullga!” I, utilitzant el

llegó, començà a canviar l’aigua de bancal en bancal seguint les indicacions del

de Xàtiva, siendo de notar que los regadores del Lugar Nuevo habían tirado el

agua a los campos a hilo y no junta, contraviniendo a lo dispuesto y a lo que se

les había prevenido.

Mentre realitzaven l’operació, arribà allí Vicent, el germà d’Antoni, i

digué a la tropa que, si en lloc d’haver vingut vint soldats, només n’hagueren

sigut huit, ja estarien tots tancats en la presó de Llocnou, juntament amb Vicent

Rúbio, a lo que se hecharon a reir los soldados, por ser de una edad avanzada

e imposibilitado de pies y manos. Acabada la faena, Rúbio demanà a Antoni

77

Cabanes que l’acompanyara a Xàtiva per a portar tot aquell assumpte davant el

jutge delegat d’aigües del partit judicial, i que el destituïra de l’ofici de regador,

atés que...

...la influencia del Cabanes en el pueblo, su carácter díscolo y

orgulloso, y poco respeto a las autoridades, particularmente a la de

aquel pueblo, con facilidad podía comprometer a la comisión que fue a

egecutar la distribución de las aguas o alterar en alguna parte la

tranquilidad pública, puesto que dicha operación devía repetirse

diariamente.

El 8 de juliol del Govern Civil de València confirmà la destitució de

Cabanes del càrrec de regador. L’alcalde de Llocnou, a 21 de juliol, informà la

Mesa de la Diputació d’haver procedit amb el cessament, però protestà dient

que l’alcalde de Xàtiva s’havia excedit i que en terme de Llocnou la Junta del

Puig no tenia potestat. La polèmica continuà durant setmanes, sense que foren

compresos els veritables motius pels membres de la Diputació provincial, que

no coneixien el poble. Fins que el regidor primer de Llocnou els envià una

carta el 15 d’agost on es queixava del mateix que l’alcalde, però afegia:

La verdadera razón que motiva tales procedimientos es que, al

estremo del término de este lugar hay una porción de terreno que,

siendo término de Játiva [les Capçades o Plantades], es propiedad de

ciertos vecinos de dicha ciudad, que son hermanos, parientes y amigos

de los oficiales de la acequia, y cuyas heredades, que eran de secano,

cultivan arroz a beneficio de los sobrantes de agua del Lugar Nuevo,

que fueron concedidos mediante escritura por el señor territorial del

mismo, de igual modo que otros campos del término de Barcheta [les

Hortetes]. Dichos oficiales temieron que, puesto el riego en las manos

que lo han regido siempre, no podría cosecharse arroz en dichas

heredades, por falta de agua sobrante. Y, por lo tanto, procuraron que

78

la Junta encargase a dichos oficiales el riego de Lugar Nuevo. Y así ha

sucedido: que se ha criado el arroz en las referidas heredades y se ha

perdido en los campos de Barcheta, que tienen igual concesión [i que

eren propietat de gent de Llocnou].163

Aquella pugna, doncs, ja no era una lluita d’Antic Règim –entre el

senyor i els vassalls llocnouins i propietaris de Xàtiva– sinó una lluita de

classes, entre els burgesos capitalistes de Xàtiva, els amos de les heretats, i els

llauradorets empobrits de Llocnou, que treballaven per a poder menjar, i no per

a fer-se més rics. Mentre hi havia aigua, tots en treien profit, però en haver

carestia, saltaven totes les alarmes i cadascú procurava agranar cap a casa.

El sec estiu del 42 la victòria fou per als senyorets i la fam per als

llauradors i les seues famílies, que no pogueren plantar arròs a les Hortetes; que

eren les últimes en el dret –segons els de Xàtiva– a rebre l’aigua sobrant de

Llocnou, per darrere dels arrossars de Miralbò. Però pocs mesos després els de

Llocnou obtingueren una sentència en tribunals que reconeixia els seus drets a

regir la tanda, en total autonomia, dins el terme municipal (1843).164

El problema pendent aleshores era que bona part dels arrossars dels

llauradors llocnouins requeien dins el terme de Barxeta, i no els afectava la

jurisdicció dels regadors de Llocnou, reconeguda per aquella sentència. Per

aquesta raó, el mateix any 43 l’ajuntament sol·licità a la Diputació que

s’incorporaren al terme de Llocnou d’en Fenollet el collado de la Cova Negra,

els aiguavessants del racó de l’Esparigüet, fins a la muntanya de la Paridera, el

barranc de l’Ametler i, barranc amunt, fins al Portitxol. Tanmateix,

l’Ajuntament de Barxeta i la Diputació de València denegaren la petició; com

la tornarien a denegar en mantes ocasions: el 1853, el 1866, el 1932... 165

Durant els anys 1837-1845, tant els d’ací com els del Genovés es

negaren a pagar talles al Puig, perquè els diners de la séquia no s’estaven

invertint en el manteniment del sistema, sinó en la guarda y custodia del 163 ADPV, E.3.1, Caixa 38, expedient 582. 164 ADPV, E.3.1, Caixa 380, expedient 3.656. 165 AMB, Caixa 511, expedient 22, Actes de ple, 1866, gener 14. Vegeu la part geogràfica del llibre.

79

término de Játiva, y para la conservación de parte del camino del Puig, on

s’havia obrat de nou el pont de les Palanques del Puig.166 Continuava, doncs, la

lluita entre la ciutat i el camp, entre els peixos grossos i els menuts, entre els

burgesos liberals i els llauradors progressistes. Uns llauradors que, com Antoni

Cabanes, cridaven al veïnat amb el crit d’urbans, a les armes, en referència a la

Milícia Urbana o Milícia Nacional (ciutadans en armes, en defensa de la causa

constitucional), que estava agafant un caire excessivament revolucionari i que

fou desmantellada pel govern moderat del 1843.

En la dècada del 1840, Llocnou d’en Fenollet continuava sent un poble

menut, de menys de 200 habitants, 1.050 fanecades de reg i 336 de secà (dins el

terme, any 1848).167 Ens el descriu amb aquestes paraules el diccionari

geogràfic de Pascual Madoz:

Tiene 40 casas, que se distribuyen en tres calles rectas y una

gran plaza, y una iglesia parroquial dedicada a San Diego de Alcalá.

Los vecinos se surten de aguas de un pozo, que son blandas y salobres

(...). Caminos: hay uno de Alicante a Valencia, carretero, y otro de

herradura que cruza el anterior, desde Játiva al mar. El correo se

recibe en esta población por peatón, tres veces a la semana.

Producciones: arroz, que es la principal, seda, trigo, aceite, algarrobas

y verduras. Industria: la agrícola. Población: 34 vecinos, 189 almas

(...). El presupuesto municipal asciende a 1.000 reales, del que se pagan

600 al secretario del ayuntamiento, y se cubren por reparto vecinal.168

Contràriament a la majoria de pobles valencians, Llocnou era un poble

d’analfabets integrals, sense escola ni res, on la gent aprenia només de la

tradició, i se sentia cada vegada més atacada per un sistema –el capitalisme– on

166 ADPV, E.3.1, Caixa 41, expedient 662. 167 HERMOSILLA, Jorge (coord.), Los sistemas de regadío en la Costera. Paisaje y patrimonio, Generalitat Valenciana, València, 2003, p. 55. 168 MADOZ, Pascual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia, eds. Alfons el Magnànim, València, 1987. Reimpr. parcial i facsímil del Diccionario d’Espanya (Madrid, 1847), t. 2, p. 14, s. v. Lugar Nuevo de Fenollet.

80

el paper segellat manava i la burocràcia proliferava. Tot eren notaris,

escriptures i escrivents, comptes i comptables, actes i secretaris... Els amos de

les grans heretats i els prestadors de la ciutat enviaven els fills a estudiar

d’advocats, encara que fóra per a defensar els propis interessos privats. Els

d’ací, per a defendre’s també i saber encara que fóra una miqueta de lletra i de

comptes, hagueren de fer junta amb els del poble veí de la Torre d’en Lloris.

Com que l’estat espanyol, a diferència del francés, havia encomanat als

municipis la gestió i el finançament de l’escola pública, els pobles menuts com

Llocnou i la Torre hagueren d’ajuntar-se per a poder sostenir una escola de

primària. Així les coses, l’1 de gener del 1853 començà a funcionar a la Torre

l’escola, amb una mestra que, pel fet de ser dona, demanava menys diners que

un mestre i es conformava amb 500 rals a l’any.169 Tanmateix, aquest projecte

d’alfabetització incipient fou avortat quan la burgesia arrossera de Xàtiva

aconseguí incorporar el municipi de la Torre a Xàtiva (1857). Els llocnouins

continuarien condemnats a la ignorància durant unes quantes generacions més.

Els anys 1844-1865 foren un temps de bones collites, d’esplendor de

l’arrossar i de bones rendes, que permeteren als de Llocnou d’en Fenollet, entre

altres coses, afrontar el pagament d’impostos i sufragar-se la compra d’un

rellotge públic. L’adquisició de la maquinària, per preu de 2.000 rals de billó,

s’aprovà el 4 d’agost del 1865, sent alcalde Francesc Cabanes, i regidors Vicent

Chàfer, Pasqual Tomàs, Aleix Tomàs, Baptista Roca i Josep Cabanes. El

rellotger que l’instal·là fou Pere Bessés, de València, i l’obrer que l’hi ajudà,

Marià Cabanes, d’ací de Llocnou. Era aquella, la del rellotge i campana de les

hores, una obra de primera importància per a poder regir-se millor els regadors

i els regants en les tandes, i en les hores de partida dels trens que arribaven a les

estacions de ferrocarril Xàtiva i Manuel, inaugurades feia pocs anys.170

A l’any següent, 1866, la crisi del món agrícola i les males collites a

Espanya coincidiren amb una fallida financera sense precedents. La crisi

acabaria amb l’existència de molts bancs i, finalment, desembocaria en la

169 AHMX, Lligall 26, Documents de la Torre d’en Lloris (1823-1857). 170 ADPV, E.14.2, Caixa 77, expedient 2.045.

81

Revolució Gloriosa (1868) i en la caiguda de la Monarquia d’Isabel II, que

marxaria a l’exili. A la comarca reviscolaren les tensions entre els llauradors

d’ací i els hacendados y terratenientes de Xàtiva, que s’havien aliat amb l’antic

senyor, el comte d’Olocau, el qual encara pugnava per a traure profit de les

últimes relíquies dels antics drets senyorials: el dret a nomenar regadors.

La cosa és que, des del conveni del 1843, l’aristòcrata –que residia ben

lluny– s’havia despreocupat de nomenar regadors i havia cedit el dret en

procuradors que, per norma general, aprovaven els candidats proposats per

l’Ajuntament. Nogensmenys, l’any 1864 sorgí el desacord. L’alcalde havia

nomenat Marià Cabanes per a l’Albelló i Miquel Pasqual per al Terrafort de

Dalt, en benefici del veïnat del poble. Però el comte i el seu apoderat, en

connivència amb els propietaris socarrats amb interessos a la zona, havien

designat Josep Pasqual per a l’Albelló i Vicent Soler per al Terrafort. L’alcalde

de Llocnou contestà a l’apoderat en els termes següents: ¡El señor conde, que

ponga todos los regadores que quiera, pero ninguno de ellos se atreverá a

tocar las aguas a los regadores que el Ayuntamiento tiene nombrados!171

Al comte Pasqual-Vicent de Fenollet, personatge decadent i endeutat,

ofegat pels més diversos litigis, es coneix que li untarien les rodes els

propietaris xativencs. O a ell o al seu procurador. Amb aquell procediment, no

sols serien reconeguts els senyorets de Xàtiva com els amos de la majoria de

terres, sinó que aconseguirien també ser els amos de l’aigua i de la tanda: pel

fet com serien designats els regadors més favorables a llurs pretensions. Tot

això es posa de manifest, si més no, en certa carta que el propi comte remeté al

governador civil:

Será bueno llamar la digna atención de Vuestra Señoría hacia las

circunstancias especiales de aquel pueblo, donde según la estadística

actual, entre todos sus vecinos sólo se poseen 18 hanegadas 7 octavas

de arrozal de primer clase; 7 hanegadas y 7 octavas de segunda, y 23 y

1 octava de tercera. Es decir, que todos los vecinos juntos sólo tienen

171 ADPV, E.3.1, Caixa 237, expedient 5.359.

82

interés en el riego de 49 hanegadas 7 octavas. Todo lo demás del

término es de terratenientes forasteros, en su mayor parte vecinos de

Játiba. Y a éstos es a quienes oye el esponente [és a dir, el comte, a

través del seu apoderat] para hacer la elección.172

El governador civil, molt amic de comtes i terratenientes forasteros,

donà la raó al d’Olocau i als de Xàtiva, el 18 de juliol del 1865. Els de Llocnou,

que tenien més terres fora del terme que dins del terme, es consolaren llavors

tornant a sol·licitar al mateix governador, la agregació al territori municipal de

les 600 fanecades contigües del terme de Barxeta, petició que novament fou

rebutjada.173 Llocnou d’en Fenollet era condemnat a patir d’estretor de terme.

Els problemes econòmics i socials dels anys 1867-1872, que portarien a

la Revolució Gloriosa, se signe progressista (1868) i a la proclamació de la I

República (1873-1874), obligaren a molts ajuntaments a ocupar els jornalers

sense faena en obres públiques. A Llocnou, el consistori projectà l’any 1868 la

construcció d’un nou cementeri, per ser aquest quizás el último pueblo que

carece de última morada. Fins aleshores, i des del 1655, els morts es podrien al

subsòl de l’església, en vasos sepulcrals, i els ossos eren llançats en acabant al

fossar de darrere, situat en el centro de la población, contiguo a la iglesia,

aprovechando para su construcción una de las paredes de este edificio. Però

allò contravenia les lleis d’higiene pública i cementeris vigents des de feia

dècades. Per això, el projecte fou aprovat per la Diputació el 1869 i executat

l’any 1872. Ara bé, l’ajuda de 900 pessetes demanada a l’ens provincial se’ls

denegà i els veïns hagueren d’heure-se-les ells mateixos per acabar-ne l’obra.174

L’arribada de la democràcia i del sufragi universal (1868) animà també

el veïnat a constituir una comunitat de regants autònoma, separada de la del

Puig. S’ajuntaren 46 hereters del poble, liderats pel carismàtic alcalde Vicent

Tomàs i pel regador Francesc Cabanes, i el 30 de març del 1869 elegiren la

172 Document 7 de l’apèndix. 173 AMB, Caixa 511, document 22, Actes de ple, 1866, gener 14. 174 ADPV, E.14, Caixa 55, expedient 1.434.

83

primera Junta de Govern de l’Albelló i el Terrafort de Dalt.175 Per bé que

aquesta junta local no seria reconeguda oficialment, fins a la conclusió d’un

litigi de més de deu anys, en la dècada del 1880.

Les 70 famílies que vivien a Llocnou el 1870, segons un informe

coetani, todos son renteros, que viven en la mayor miseria.176 Els desordres

polítics, la fam i la mancança de jornals d’aquells anys feren que alguns joves –

sobretot en pobles amb forta influència clerical, com el Genovés– s’apuntaren a

la guerrilla carlista (conservadora, ultracatòlica, reaccionària), on es pagaven

interessants estipendis diaris. Durant la II Guerra Carlina (1872-1876), que

coincidí amb la I República, diverses tropes i guerrilles carlistes freqüentaren la

comarca i contribuïren al desordre i la fam.177 L’alcalde de Xàtiva informava

així al capità general i al governador civil de l’estat de coses del Genovés:

...aquellos que en el mes de abril del año 1870 tenían en su poder

una bandera carlista y fuerzas reunidas para incorporarse a la facción

de Bolinches, que vagaba por estos contornos, y además son los que el

23 de diciembre último [1872], según versiones públicas, hicieron venir

a este pueblo a parte de la partida de Cucala, les dieron la cita en las

casas de los liberales que tenían armas y caballos, los cuales

abandonaron sus casas para salvarlos, cuando ellos, tranquilos,

recibían en sus casas con regocijo a los principales jefes carlistas.178

A Barxeta, poble de progressistes laics i republicans acèrrims, l’únic

carlista que hi havia era Jaume Botella, oriünd d’Algemesí, fabricant

d’aiguardent i administrador de la casa de la Lliga, l’heretat més extensa del

terme de Barxeta, on solien treballar a jornal molts llocnouins. Botella acollí

aquelles tropes rebels i amagà el militar carlí Cucala a la cova de la Pedrera,

175 ADPV, E.3.1, Caixa 396, expedient 9.036. 176 ADPV, E.14.2, Caixa 55, expedient 1.434. 177 ALONSO, Jesús, La darrera Carlinada. Republicans i carlins a la Xàtiva del Sexenni Revolucionari (1869-1874) , dins Papers de la Costera, 12, Xàtiva, 2001, ps. 45-64. 178 Ibídem, p. 54.

84

prop de Llocnou.179 Això degué ser per aquells dies en què l’alcalde radical del

Genovés, Josep Sanchis, havia constituït aquell poble en cantó independent

dins la República Federal Espanyola (21 de juliol del 1873). Eren vespres de la

batalla del Genovés (22 de setembre), on s’enfrontaren les tropes de Cucala

amb l’exèrcit constitucional del general Weyler.180 Insatisfets per la derrota

obtinguda, les partides de Cucala i Santés tornaren al Genovés per sorpresa (17

d’octubre) i saquejaren les cases dels dirigents liberals i republicans.181 Pel

febrer del 1874, les aigües tornaren a mare i, mentre es preparava la restauració

de la monarquia borbònica en la persona d’Alfons XII, a Xàtiva i la resta de

pobles tornaren a manar els polítics moderats, els conservadors.

Amb el retorn de la monarquia constitucional (sufragi electoral

restringit, universal masculí a partir del 1891), s’iniciava l’etapa històrica

coneguda com la Restauració borbònica (1874-1923). Seria un temps de

relativa estabilitat econòmica i social, de creixement i pau, només alterada per

la desastrosa Guerra de Cuba (1896-1898). Però també fou un temps de frau

electoral, de caciquisme i manipulació sistemàtica de les urnes. Aquesta sort de

democràcia ficció garantí durant anys la perpetuació del sistema productiu de

l’arrossar del Puig. L’arròs era el motor econòmic d’una comarca agrària i

agrarista, la de Xàtiva, que havia deixat passar el tren de la revolució industrial.

Els dos partits que s’alternaven pactadament en el poder, els liberals i els

conservadors, disposaven de xarxes clientelars de cacics de poble, encarregats

de comprar vots, de contractar jornalers per al senyoret-polític de torn, d’evitar

que guanyaren els rivals i d’enxufar els parents el l’administració. A Xàtiva i la

Costera dominà l’escenari el partit conservador.182 El sistema, cal cap i a la fi,

afavoria els interessos dels propietaris arrossers de Xàtiva, obsessionats

aleshores per conservar la integritat de la propietat privada, conservar l’ordre

públic i conservar la moral front a la massa creixent de jornalers. Conservadors

eren i se’n deien, per tant, els qui ara més que mai tenien la paella pel mànec.

179 Vegeu SOLER, Abel, Història del poble de Barxeta, Ajuntament de Barxeta, 2004. 180 ALONSO, J., La darrera Carlinada..., p. 50. 181 ALVENTOSA GARCÍA, Rafael, Geografía e historia de Genovés, Tipogr. Marbau, Xàtiva, 1958. 182 YANINI, Alícia, El caciquisme, IVEI, València, 1984.

85

Per a demostrar que la tenien, els colliters d’arròs socarrats decidiren el

18 de maig del 1877, preveient la sequera, traure del Terrafort de Dalt mitja

fila, de la fila i mitja de què disposava la séquia, per a passar-la al Terrafort de

Baix obstruyendo para ello parte de su igualmente antigua presa que bifurcava

els dos braçals. Este hecho, segons l’alcalde de Llocnou, ha producido un

clamor general entre los regantes del brazal, espresando que han hecho sus

plantaciones de arroz contando con la regularidad del riego, y ahora los ven

secos y en el peligro de su inmediata ruina. El governador civil interí ordenà

que tot tornara a l’ordre antic, però l’alcalde de Xàtiva contestà que s’havia fet

la modificació per equilibrar la quantitat d’aigua i la quantitat de terres que

regava cada braçal, de manera equitativa, i ajustant-se al padró confeccionat

per la Junta del Puig l’any 1866, i aprovat pels regants l’any 1867.183

Mentre passaven els dies, l’alcalde de Llocnou acusà la Junta del Puig

davant la Diputació d’haver-se pres la justicia por su mano i l’entitat provincial

demanà a les parts (7 de juny) que presentaren documents i títols antics per a

demostrar els drets respectius. Xàtiva respongué dient que els de Llocnou

regaven indebidamente de fila i mitja, i per això els havien llevat la mitja fila

que els sobrava.184 Llocnou aportà documents sobre les hores d’aigua dels

Fenollet, que posseïen de temps immemorial i d’una última sentència del 1875

que els havia reconegut per enèsima volta, als del poble, el dret a gestionar

aquelles aigües de manera autònoma.

Pel 1878, el conflicte seguia obert, gràcies a la superioritat numèrica i

ascendència política dels influents hereters de Xàtiva. Desesperats per la

lentitud de la maquinària burocràtica, l’11 de maig del 1878, a les deu de la nit,

l’alcalde de Llocnou, Vicent Tomàs, i el regador del Terrafort de Dalt,

Francesc Cabanes i Cucó, acudiren al partidor i el referen com estava

antigament. Però no els hi serví de res. Finalment, la primavera del 1879 la

Diputació envià a la zona uns tècnics encarregats d’aclarir la qüestió, sent 183 ADPV, E.3.1, Caixa 380, exp. 3656. 184 El Terrafort de Dalt gaudia de 145,5 hores, i disposava de fila i mitja des del desdoblament dels dos Terraforts l’any 1802, circumstància considerada injusta pels del Terrafort de Dalt: ja que els de Llocnou ni tan sols arribaven a les 168 hores d’una tanda setmanal en aquell braçal, xifra que –segons el plantejament inicial del sistema (1588)– constituïa el mínim necessari per a gaudir d’una fila.

86

alcalde de Llocnou l’esmentat Francesc Cabanes. L’enginyer en cap conclogué

que en la maniobra dels de Xàtiva, que obstruí part del braçal de Llocnou, hi

havia interessos ocults: esto parece estraño, diu. Perquè quan s’havia fet el

padró del 1866, ningú de Xàtiva havia dit res i es considerava que els dos

braçals del Terrafort portaven el cabal just. En canvi, deu anys després havia

saltat la polèmica.

Llavors, els de Xàtiva es veieren obligats provisionalment a cedir la

meitat de l’aigua que havien tret fraudulentament, a fi que els hereters de

Llocnou regaren amb ella de sis de la vesprada a sis del matí (juny del 1879).

Això no obstant, els del Fenollet seguien reclamant la totalitat del cabal

usurpat, per procediments pacífics i burocràtics. I finalment, el 16 de gener del

1880, sent alcalde de Llocnou Joaquim Lòpez, obtingueren el dictamen

favorable de la Diputació de València, que obligava a tornar les coses com

estaven abans i reconeixia l’arbitrarietat comesa per l’ajuntament de Xàtiva.

Una altra victòria obtinguda pel poble del Fenollet de manera simultània fou la

definitiva constitució de la comunitat d’hereters de l’Albelló i el Terrafort de

Dalt (regants del Genovés i Llocnou): el projecte d’ordinacions locals fou

presentat el 1879, obstaculitzat per Xàtiva el 1880 i, després de tot, aprovat pel

Govern Civil de València l’any 1881.185

En l’aconseguiment d’aquesta autonomia de l’Albelló-Terrafort de Dalt

respecte de la resta del Puig, participà activament la comtessa vídua d’Olocau,

dona Carme Crespí de Valldaura, que conservava encara alguns arrossars i

interessos privats al terme. El 18 de gener del 1880, el projecte d’ordinacions

fou aprovat pel consistori xativenc i el 15 de maig, ratificat en Junta General

pels regants. En aquella i en successives juntes del 1880 al 1883, protestaren

junts el regador Francesc Cabanes, diversos veïns més de Llocnou, i l’advocat

de la comtessa, Joan Espiau, perquè les ordinacions aprovades no reconeixien

els drets i l’autonomia de la comunitat de l’Albelló-Terrafort de Dalt. En la

protesta, a la qual s’adherí oficialment l’Ajuntament del nostre poble...

185 ADPV, E.3.1, Caixa 396, exp. 9.036.

87

...manifestaban que, si bien reconocían lo favorable del proyecto

[de les ordinacions], no podían aceptarlo, porque no se consignaban en

el mismo ciertos derechos que dicha señora decía tener [ara reconeguts

a títol de propietat privada, dins l’estat de dret], tales como el de

gobernar por sí o por el alcalde de dicho pueblo los brazales de

Terrafort y de Albelló, con independencia de la acequia del Puig,

mondarlos y nombrar regadores de los mismos; los cuales le habían

sido reconocidos por diferentes resoluciones, tanto judiciales como

administrativas, entre las que se encuentra la Real Orden de 2 de

diciembre de 1880, dictada por el Ministerio de Fomento.186

Mentrestant, se seguia l’afer pels tribunals ordinaris, on combatien els

advocats de la comtessa amb els dels terratinents de Xàtiva, liderats aquests per

Josep Guiteras, Joaquim Climent i Vicent Pla. Els hereters socarrats

aconseguiren, amb procediments caciquils, un paper signat per gent de Llocnou

–jornalers seus, segurament– opuesto a la anterior protesta, on feien constar

que con los brazales de Albelló y Terrafort de Arriba no se podían formar unas

ordenanzas aparte de las de la acequia del Puig, porque los términos que

regaban no correspondían a la referida señora. Per llur banda, els lletrats de la

comtessa presentaren els documents pertinents i obtingueren dues Reials

Ordres del Consell d’Estat (15 d’octubre del 1880 i 27 de febrer del 1885) que

reconeixien l’autonomia dels regants de Llocnou d’en Fenollet. La segona reial

ordre aprovà les ordinacions del Puig però...

...excluyendo de su régimen y gobierno los brazales de Terrafort

[de Dalt] y Albelló, del término de Lugar Nuevo, respecto a los cuales

186 Tota la qüestió ve arreplegada en ORDENANZAS para la acequia del Puig. Játiva, Tipogr. de R. Mateu, Xàtiva, 1951.

88

mantenía como subsistentes todos los derechos alegados por el señor

conde de Olocau, poseedor del señorío de aquel pueblo.187

Josep Guiteras i companyia, això no obstant, impugnaren per última

vegada la resolució, tot presentant demanda contenciosa davant el Consell

d’Estat. I calgué esperar a la definitiva sentència del 17 de desembre del 1890,

que fou acceptada per la resta de regants del Puig i incorporada a unes

ordinacions de reg que continuen encara vigents.

Aquella llarga lluita, doncs, la lluita per l’aigua de reg (i per la terra, el

poder i la llibertat), havia sigut el fil conductor de l’economia i la política local

de Llocnou, un poble pobre, d’escassos llauradors i molts jornalers, on –segons

una enciclopèdia de l’època– es cultivaven granos, vino, aceite, frutas y

hortalizas; manteniéndose algún ganado lanar y cabrío, y hay caza de pelo y

pluma (1884).188 Una última novetat del segle seria l’annexió de la parròquia de

la Torre d’en Lloris a Llocnou (1897), per bé que la Torre reivindicaria

prompte un capellà (1904) que faria de vicari resident en aquell poble.189

187 Aquesta resolució obeïa al disposat en l’article 257 de la Llei d’Aigües, que reconeixia els drets preexistents dels propietaris d’aigües de séquies, que les vingueren administrant amb anterioritat a l’aprovació de la llei. 188 RIERA y SANS, Pablo (dir.), Diccionario geográfico, estadístico, histórico, biográfico, postal... de España y sus posesiones en Ultramar, Tipogr. del heredero de D. Pablo Riera, Barcelona, 1884, t. 6, p. 514. 189 APTL, Manuscrits diversos dels segles XIX-XX. Decret de supressió de la parròquia i d’annexió a la de Llocnou d’en Fenollet (1897); Llibre de fàbrica del 1870-1936, s. f.

89

2.6. CAP A LA SOCIETAT DEL BENESTAR: EL SEGLE XX

El segle vint ha sigut, sens dubte, el més important i el més

revolucionari de la història de Llocnou d’en Fenollet. Les transformacions en

tots els aspectes de la vida local han sigut de primer ordre: tant quant als nivells

de qualitat de vida assolits, com pel que fa a la fesomia del nucli de població.

S’hi ha consumat el pas de la societat local a la societat global dels nostres

temps, que és la societat del benestar econòmic, la seguretat social, l’accés

generalitzat a l’educació i la informació, les telecomunicacions i els

electrodomèstics, el progrés en la igualtat dels sexes, la participació cívica i

democràtica, la preocupació per la conservació de l’entorn natural i el

patrimoni cultural... Increïble, que tot això s’haja pogut aconseguir en tan poc

de temps, i partint de com estava el poble l’any 1900.

El repte, la dificultat major, està en poder-ho documentar històricament,

perquè els arxius de Llocnou –tant el parroquial com el municipal– foren

incinerats a consciència pels revolucionaris del 1936. A més a més, la

despreocupació de l’Ajuntament franquista per conservar l’arxiu municipal ha

fet que s’hagen perdut documents de molt d’interés per a conéixer l’evolució

del poble durant el segle passat. Només podem recórrer a la memòria oral, al

testimoni de les persones majors que, això no obstant, no pot remuntar-se molt

més enllà de la dècada del 1930. Sabem que hi hagué un home al poble, el tio

“Ximo la Vara” (Joaquim Tomàs, que visqué circa 1859-1945190), que es

guanyà aquell sobrenom perquè fou alcalde durant molts anys, dins el sistema

caciquil de la Restauració, abans de la Dictadura de Primo de Rivera (1923).

Diuen que, onsevulla que anara, sempre duia darrere la vara d’alcalde: el

símbol de l’autoritat municipal que tant s’estimava l’home.

Potser el fet més rellevant de l’època de Ximo la Vara fóra l’ampliació

del terme de Llocnou a costa del de Barxeta (per concessió de l’alcalde del 190 Tal com ens ho recorda Enrique Llopis, d’haver-ho sentit nomenar als seus majors.

90

poble veí, Josep Vilar, 1917),191 que permeté incloure dins el nostre territori

municipal la part de baix del carrer de Sant Antoni. Passava que les cases

d’aquella galta de carrer eren de Llocnou de fet, però de Barxeta de dret. Els

qui morien allí, la llei obligava a dur-los a soterrar al cementeri de Barxeta,

qüestió que donà lloc a més d’una anècdota curiosa. Per exemple, se’n recorda

encara la gent major de quan el metge recomanà portar al poble la tia

Concepció Montés, que s’estava morint a la casa de Gutièrrez, perquè es morira

a Llocnou i no se l’emportaren en acabant a Barxeta.192

Durant els anys 1923-1930, com a la resta de municipis, l’Ajuntament

estaria regit per gent desvinculada del caciquisme i vinculada a la Unió

Patriòtica, el partit únic de la dictadura de Primo de Rivera. En aquesta època,

els feliços anys vint, l’arròs assolí bons preus i bones collites: l’Europa central

acabava d’eixir de la I Guerra Mundial (1914-1918) i pagava l’arròs d’ací molt

més car que anys arrere. El que passa és que els beneficis d’aquest superàvit

se’ls emportaven els propietaris de la terra, que eren generalment de Xàtiva. Es

realitzaren en els anys vint a la comarca, així mateix, obres públiques de gran

interés, que també donaven faena als jornalers del poble. Entre altres coses, es

construí la carretera de Xàtiva a la Valldigna pel fondo del Puig, Llocnou i

Barxeta (1925-1932). Simultàniament, arribava al poble una novetat

tecnològica de primer ordre: l’enllumenat elèctric (1926).193 Barxeta disposava

d’aquesta novetat des del 1922 i a la Torre d’en Lloris arribaria el 1927.

Llocnou d’en Fenollet, poble de carros i d’haques encara, on els homes

treballaven a jornal i en les pròpies terres entre setmana, per a gaudir els

diumenges de la partida de pilota, a l’eixida de missa, on acudia tothom. Una

enciclopèdia del 1925 diu: Hay una escuela para niños y dos cafés, i poca cosa

més.194 Però el Llocnou tranquil i treballador s’acostava cada vegada més a la

ciutat –no sols per les infrastructures, sinó també pels costums i les modes

urbanes– i començava a incorporar-se al món contemporani. La propietat de la 191 Segons que ens ho recorda el seu fill homònim Josep Vilar, de Barxeta. 192 Segons el testimoni oral d’Enrique Llopis. Vegeu també la part geogràfica del llibre. 193 Ídem. 194 SARTHOU CARRERES, Carlos, Provincia de Valencia, t. II de la Geografía general del Reino de Valencia, dir. per Francisco CARRERAS CANDI, Alberto Martín ed., Madrid, 1925, p. 513.

91

terra, això no obstant, continuava vedada als del poble. Llocnou estava rodejat

d’heretats, és a dir, de finques de terratinents xativencs, de 100 o 200 fanecades

de reg cadascuna. Dins el terme, estaven la casa de Requena, l’hort de Julve

(pronunciat “Culvi”) i el Palaciet; en terme de Barxeta, però vinculades per la

proximitat a Llocnou, estaven la casa de Mas, la casa de Llaudes (pronunciat

“Llauris”) i la casa de la Lliga.

Durant els anys vint i, especialment, durant els anys trenta, es difondrien

entre la joventut treballadora del poble les idees obreristes que emanaven dels

casinos xativencs. Els llauradorets que vivien del seu se sentien més atrets per

les idees d’ordre, tradició i moral pròpies de “les dretes”; mentre que als

treballadors a jornal que poc tenien què perdre, el estiraven més els projectes

d’igualtat, revolució i cultura laica, que propugnaven els partits i sindicats de

“les esquerres”. En el procés de politització i implicació ideològica de la gent

dels nostres pobles, que arribà al màxim sobretot durant la II República (1931-

1939) jugà un paper fonamental el paper d’alfabetització realitzat per l’escola

pública, que era obligatòria des del 1909. No debades, els fills dels jornalers del

1910 seran els primers que sapien escriure i llegir, i llegir el diari. I seran així

mateix els protagonistes dels rudimentaris debats polítics de la II República –

reflex local de la política de masses, molt activa a la ciutat de Xàtiva– i els que

intentaren realitzar al terme la revolució social del 1936.

Durant la II República empitjorà el mercat de l’arròs, alhora que

milloraven els jornals i les condicions de treball dels obrers de la comarca. A

Llocnou d’en Fenollet, la gent s’entusiasmà durant aquells anys amb els dos

esports d’avantguarda que hi havia: el futbol i el ciclisme. L’equip de futbol de

Llocnou es constituí el 1934. Aleshores arribaren també els primers triomfs del

ciclista del poble Diego Cháfer, nascut el 1913: quedà 6é en la general de la

Volta Ciclista a Catalunya i 4rt en la volta a Valladolid, Salamanca i Madrid

(1934). A l’any següent, 1935, quedaria 1er en la volta València-Alcoi. El

personal seguia els esdeveniments polítics i esportius a través dels tres únics

receptors de ràdio que hi havia al poble: el del casino de Mariano Llopis, que

92

era el bar i centre social de la dreta; el del casino de Diego Soler, que era el

local d’oci de l’esquerra, i la ràdio de ca Diego Chàfer, el pare del ciclista.195

El Llocnou del 1935, un poble menut de 556 habitants,196 es diferenciava

sociològicament dels dos pobles grans més immediats, que eren Barxeta i el

Genovés. A Barxeta hi predominava l’esquerra, l’obrerisme revolucionari, que

s’emportava dos terços de l’electorat a les urnes; al Genovés, poble de tradició

carlista, predominava la dreta catòlica, conservadora i confessional. A Llocnou

d’en Fenollet, el poble estava partit en dos (50% de dretes i 50% d’esquerres) i

les eleccions es decidien per un sol vot o per un grapat de vots. Entre els

llauradorets autosuficients, votants de la Dreta Regional Valenciana (DRV),

predominava la mentalitat agrarista i conservadora, si bé no estaven tan

arrimats a l’església com els d’altres pobles. Tampoc no hi havia al poble

llauradors rics ni rendistes, i només eren dos els propietaris requerien jornalers

que els ajudaren a dur l’explotació. Entre els jornalers del camp, tenia gran

implantació el sindicalisme d’esquerres d’orientació socialista, de tal manera

que molts d’ells s’afiliaren a la UGT (Unió General de Treballadors) i votaren

a Izquierda Republicana i unes altres formacions progressistes.

En les eleccions del 16 de febrer del 1936 a Llocnou havien guanyat per

escàs marge les dretes, però a l’estat en general guanyaren les esquerres del

Front Popular. Al cap de pocs mesos de gestió obrerista i conflicte social, una

part dels militars s’alçaren en armes contra el govern. El fracàs d’aquell colp

d’estat (18 de juliol del 1936) desembocà en una dura guerra civil (1936-1939)

que també tindria conseqüències en l’escala local.

Dies després de l’inicia de la guerra,197 els joves milicians socialistes del

poble procediren amb la revolució social, que hauria de portar a la nova

societat comunista. Esgrimien lemes com “açò s’ha de repartir”, “ara serem tots

iguals”. S’apropiaren del cementeri i l’església, convertida en magatzem

d’adobs per al camp, i en destruïren els ornaments; feren de la casa abadia la

195 Així ens ho recorda Enrique Llopis, com tants altres detalls del segle XX, que més avall llegireu. 196 AMLF, Caixa 2, document 13, Padró d’habitants del 1935. 197 AMAV, Culte, Lligall 130, documents 1 i 2, Carta del rector de Llocnou, Adolf Pasqual, escolapi, adreçada al canceller de la seu valentina Guillem Hijarrubia, 1941, setembre 25.

93

Casa de l’Obrer. Cremaren l’arxiu parroquial i el municipal. Llevaren el remat

del campanar i enviaren a fondre totes les campanes llevat d’una, per a fer

material de guerra. Des de la seu obrera, el Comité local racionava el pa (els

primers mesos, quan encara n’hi havia) i organitzava la gestió col·lectiva de les

terres del terme, tant les de molts particulars com dels senyorets terratinents,

que foren expropiades col·locant en elles banderes roges.

L’experiment col·lectivitzador consistí a Llocnou en cridar a la gent per

a fer-la treballar per bolsa. És voler dir que col·locaren els noms de tots els

treballadors del poble dins una bossa, d’on els anaven traient per sort. Per

exemple, si feien falta 14 homes per a treballar en una finca incautada, treien

14 paperets i cridaven els afortunats a la Casa de l’Obrer. Al sendemà, hi

anirien uns altres 14 per a reemplaçar-los, i així que tots cobraren jornal. No cal

ni dir que la desorganització de la faena i l’experiment –que trencava amb un

individualisme llaurador de mil anys de tradició– no eixiren tan bé com

explicaven els manuals d’utopia marxista o anarquista. Això no obstant, aquella

espenta revolucionària i aquell optimisme laboral col·lectiu aprofitaren per a

traure de l’erm i abancalar moltes terres que fins aleshores havien estat

incultes: entre elles, les del corral de Cucó, en terme veí de Barxeta.198

Un altre dels símbols de la “vella societat” atacats pels milicians de la

nova societat, llauradors semianalfabets però molt conscients d’estar construint

una “nova societat” igualitària, fou l’església catòlica i els seus representants.

L’atac no sols es limità a la destrucció iconoclasta del temple, sinó també a

l’atac al poder que representava l’autoritat del rector. Als pocs dies de

començar la guerra, els milicians llocnouins anaren a buscar el rector Antonio

Cerdá, que se n’havia fugit al seu poble natal, Canals (encara que ell era

descendent de la família dels Chulos de Xella, la Canal de Navarrés). El

portaren al poble i el feren anar a vares, tirant d’un carro-plataforma, propietat

de Vicent Domingo,199 mentre el punxaven com si fóra un burro i li cridaven

Arre burro, macareno! Tira, tira, macareno!, pegant-li voltes al poble. La

198 Segons ens ho recorda Enrique Llopis. 199 Que gastava per a dur fundes de palla a l’estació de Manuel.

94

comitiva continuà fins al cementeri, on obligaren al rector a pujar a la tàpia,

mentre disparaven trets d’arma de foc amb intenció d’acovardir-lo. Al final,

nogensmenys, el deixaren anar i l’home se’n fugí a la part dels nacionals.

Menys fortuna tingué l’ancià beat Berardo (fra Josep Bleda Grau, 1867-

1936), que s’havia refugiat a sa casa de Llocnou després d’haver sigut

exclaustrat d’un convent d’Oriola. Vingueren uns milicians forasters, conduïren

el religiós al port de Benigànim i l’hi assassinaren fredament el 30 d’agost del

1936.200 Els milicians del Comité llocnouí, per la seua banda, decidiren

escarmentar per aquells dies les dones més assídues a missa, considerades

beates i, per tant, simpatitzants amb els militars fascistes (feixistes) de Franco.

Feren una llista de 16 beates, les portaren segrestades a l’antiga casa abadia, a

l’hora de dinar. Al cap d’unes hores, enmig d’una forta olor de putxeros

socarrats a les cuines,201 obligaren els marits a pagar un rescat d’un duro (5

pessetes) per cadascun dels hostatges.

Aquell estiu comarca, i el país en general, estaven en flames. A Barxeta,

els revolucionaris ja havien cremat l’església abans de la guerra, i

l’enderrocarien el 1937. Al Genovés, l’havien convertida en un temple curiós

de la nova religió totalitària i filo-soviètica. Segons la carta d’un soldat català

que visqué a Xàtiva durant la guerra (21 de març del 1937)...

Les campanes de la Col·legiata ara toquen la Internacional, però

l’essencial és que segueixen en el seu lloc; el dia de demà tornaran a

servir per allò a què foren destinades (...). Aquest matí, tot passejant,

m’he arribat fins a un poble anomenat Genovès i he vist –per això hi

anava– l’esglesiola tota restaurada després de l’incendi... amb l’única

diferència que a l’altar major ara hi ha les imatges de Marx, Lenin i

Pablo Iglesias. M’ho havien explicat i no m’ho creia; ara que ho he vist

200 Ibídem; SANCHIS CABANES, Antonio, El Fenollet y los Fenollet, Oriola, 1990, ps. 113-115; GABARDA CEBELLÁN, Vicente, La represión en la retaguardia republicana. País Valenciano, 1936-1939, Alfons el Magnànim, València, 1996, ps. 232-234. 201 La cuina, en virtut del masclisme imperant durant el segle passat, era territori vedat als homes de la casa.

95

amb els propis ulls t’ho puc garantir. Ja no es diu església sinó “casa

del poble”.202

Els de Llocnou, per llur banda, havien dedicat els carrers del poble a

personatges destacats de l’esquerra: la República (la Plaça), la Pasionaria (líder

comunista, antic c/ de Sant Antoni), Galán i García Hernández (màrtirs de la

República), Pi i Margall (polític republicà del segle XIX), Largo Caballero

(dirigent socialista) i Stalin (dictador de la Unió Soviètica).203 La resta

d’esdeveniments locals durant la guerra tenen relació amb la por, la fam i el

racionament d’aliments, com en la resta de municipis. De tant en tant, venia pel

poble un curiós camió de milicians, el Canguro, que recorria la comarca

emportant-se aquells homes en edat militar que es negaven a marxar al front de

guerra. De Llocnou, en moririen tres al front en defensa de la República. L’any

1938, avançada la guerra, sovintejaven les passades d’algun bombarder italià,

“la Pava”, que atemorien el veïnat. Tothom estava alerta per a fugir-se’n al

camp i disposava a la butxaca d’un palet, per a posar-se’l entre les dents i evitar

que rebentaren els timpans de l’oïda, en cas de caure prop alguna bomba.

El dissabte 11 de febrer del 1939, els nacionals del general Franco

bombardejaren l’estació de ferrocarril de Manuel. Al dia següent, el 12 de

febrer, l’objectiu fou l’estació de Xàtiva. Cinc avions saboies italians,

procedents de la base aèria de Mallorca, bombardejaren l’estació a les 11,30 h.

S’hi concentrava una multitud de gent, que esperava l’arribada d’un comboi de

soldats procedent del front de la Manxa, dels quals resultaren més de cent

morts i centenars de ferits, tant de militars com de civils. Heus ací el relat

d’aquella mena de Guernica comarcal, recordat per un testimoni dels fets, el

xativí Josep Bernabeu i Ferragut, que viatjava en el tren bombardejat:

El tema està claríssim: El bombardeig va ser el 12 de febrer a les

11,30 hores. Jo venia en eixe tren, i en Almansa va parar i va venir el 202 RAMÍREZ ALEDON, Germà i al., República i guerra civil a Xàtiva (1931-1939), col·l. Gramalla, 3, Ajuntament de Xàtiva, 1991, t. 3, ps. 96-97. 203 AMLF, Caixa 2, document 13.

96

comandant de la brigada, Fernando Gil Ferragut, que era tio meu, i em

va dir: “Anem-nos i puja en el cotxe”, i ens vam pujar a mi i a dos més

que eren de Xàtiva. Aplegàrem abans que el tren i, arribant al carrer de

la Reina, es va produir el bombardeig. Va haver tres-cents i pico de

morts i molts ferits, i tinc entés que el cap de l’esquadrella –perquè

anaven cinc avions– era un tal anomenat Abel Mas, que era cunyat d’un

tal Castellote d’Aielo de Malferit. D’això, me’n recorde jo com si fóra

ahir. 204

El 7 de març del 1939 tingué lloc l’última sessió de l’Ajuntament

republicà de Llocnou d’en Fenollet. El 30 de març, amb les tropes franquistes

que ocupant ja el territori de Xàtiva, arribà al poble una comissió de Falange

Española, el partit únic de la nova dictadura, per a preparar el traspàs de poder.

Se celebrà a la Plaça una missa de campanya, com a signe de la restauració del

culte catòlic, factor clau per al sosteniment ideològic de la dictadura franquista.

El capellà retornat de l’exili, mossén Antonio Cerdá, es dirigí a l’auditori dient:

Os perdono, queridos feligreses, como supongo que vosotros me habréis

perdonado...

Acte seguit, foren detinguts Josep Ferreres San Juan, jornaler de 28

anys; Joaquim Roca Navarro, jornaler de 42 anys, membre del PSOE-UGT, i

Josep Soler Ordiñana, llaurador de 45 anys, del mateix partit i president del

Comité Revolucionari local. Tots tres foren jutjats sense garanties de dret, en

judicis sumaríssims, i afusellats el 15 de maig del 1939.205 Al cap d’una o dues

setmanes d’haver-se acabat la guerra, així mateix, la Guàrdia Civil s’emportaria

a Xàtiva uns altres 16 veïns del poble, en el camió del tio Saboner.206 Tancats

preventivament, torturats i interrogats, aquests setze no foren condemnats a

mort. Les famílies d’esquerres foren humiliades per ser rojos (denominació

204 RAMÍREZ ALEDON, Germà i al., República i guerra civil a Xàtiva (1931-1939), col·l. Gramalla, 3, Ajuntament de Xàtiva, 1991, vol. 3, p. 335. 205 GABARDA CEBELLÁN, Vicente, Els afusellaments al País Valencià (1938-1956), IVEI, València, 1995, ps. 283-286. 206 Que l’hagué de vendre immediatament, per a evitar que perdurara el record d’un transport tant trist.

97

altament despectiva), i discriminades laboralment i sociològica. Les ferides

produïdes per l’episodi bèl·lic tardarien molts anys a tancar-se.

Les cases i heretats de propietaris que rodejaven el poble foren tornades

als senyorets Francisco Vanaclocha Requena (la casa de Requena), Antonio

Bataller i Pedro Ballester Julve (l’hort de Julve o “de Culvi”), tots tres de

Xàtiva, i José Montesinos, de València, el 29 d’abril del 1939.207 Amb això es

restituïa també l’ordre econòmic preexistent a la revolució del 1936. El nou

Ajuntament de la dictadura nacionalcatòlica s’havia constituït dies abans davall

la tutela dels militars que ocupaven la vall. El comandant militar Marià Aguilar

assistí a la presa de possessió d’aquell nou consistori:208

Sesión extraordinaria del día 15 de abril de 1939.

En Lugar Nuevo de Fenollet, a quince de abril de mil novecientos

treinta y nueve. Reunidos en el salón de sesiones de este ayuntamiento,

en sesión extraordinaria, bajo la presidencia del comandante militar

don Mariano Aguilar Gabarda, capitán jefe del Sexto Batallón de

Carros, 2º Regimiento, 55 División, y jefe militar de la demarcación de

Manuel. El cual manifiesta que esta sesión sólo tiene el efecto de hacer

el nuevo nombramiento de una Corporación Gestora, compuesta por

personas afectas al Movimiento Nacional, cuyas personas son los

siguientes, haciéndose cargo desde este momento; posesionándose de

sus cargos; recayendo los nombramientos en la siguiente forma:

Alcalde Vicente-Joaquin Bleda Sarrió

Teniente de alcalde Germán Pascual Vila

Concejal Leopoldo Roca Llopis

Concejal Ismael Roca Roca

Manifestando al mismo tiempo que el retraso del envío de esta

acta fue debido a la confusión cometida en la mala interpretación de la

207 AMLF, Consejo de administración de fincas incautadas, 1939. 208 AMLF, Actes de ple, 1939, abril 15.

98

orden. De conformidad con todo lo anterior, firman y rubrican de que

yo, el secretario, certifico.

Els anys de postguerra serien pitjors que els de guerra, pel que fa a la

fam i al racionament d’aliments. La gent d’ací, com la de la resta de l’estat, patí

durament la fam i la política intervencionista de cupos imposada als llauradors.

Si tenies tantes fanecades d’arrossar, independentment de la collita que feres,

havies de lliurar a la Delegación de Abastecimientos tants quilos d’arròs,

segons el que indicara el delegat encarregat de visitar la zona, un falangista

andalús anomenat Jiménez. Per aquell arròs o el que fóra, l’estat pagava un

preu oficial molt baix, sobretot si el comparàvem amb els preus vigents per a

aquells productes en el mercat negre (l’estraperlo). La situació de racionament i

corrupció, autarquia i picaresca, es prolongaria fins al 1952, encara que en els

últims anys, a partir del 48, ja es podia menjar pa a bon preu.

En els anys quaranta, doncs, tothom es dedicava a picar clandestinament

l’arròs roig per a casa, en molinets casolans de test o de fusta, per bé que també

se n’idearen uns de rotatoris, amb unes moletes que es feien rodar a braç. Hi

havia llars on, per falta d’una altra cosa, dinaven, berenaven i sopaven arròs.

Sent com era aquell un aliment bàsic, altament calòric, era molt cobejat pels

traficants d’aliments i proveïdors de les ciutats, els estraperlistes professionals,

que el portaven en carros als molins clandestins que hi havia a pobles com

Cerdà o Estubeny. El veïnat de Benigànim i la Vall d’Albaida baixava en

bicicletes cap a la Ribera del Xúquer, pel camí de Manuel, carregant cuiros que

contenien més de 100 litres d’oli d’oliva. En tornar, pujaven arròs d’aquells

pobles. Tot això si aconseguien superar els estrictes controls que la Guàrdia

Civil muntava a l’Hostal de Llocnou (Ca Saturnina), sobre l’estratègica cruïlla

dels camins de Benigànim a Manuel i de Xàtiva a la Valldigna. Això no

obstant, era molt fàcil –si es tenien la influència i els contactes necessaris–

subornar els agents de la Benemèrita perquè feren la vista gorda.

Com alternatives al monocultiu de l’arròs, s’hi desenvoluparen durant

els anys quaranta i primers cinquanta les activitats econòmiques més diverses.

99

S’hi cultivaren intensament els moniatos a la part de l’Arrossar, perquè es

pagaven aleshores a millor preu que l’arròs. Aquests tubercles, que es

menjaven bollits o formant part de dolços casolans, es plantaven a mitjan juliol.

I tingueren tant d’èxit ací, que Llocnou s’emportà durant anys la fama de ser el

poble dels moniatos per antonomàsia. També s’hi plantava cacauet a la part de

l’Horta, i tabac, que calia assecar a les cases i enviar a les plantes

transformadores de Rotglà (la Costera) primerament i d’Albal (l’Horta) deprés.

D’estraperlo, venien a per ell els de Quesa, Anna i uns altres pobles de la Canal

de Navarrés dedicats a fer caliquenyos.

Curiós era també, en aquella època, el procediment que els llauradors

trobaren per a finançar l’economia domèstica en temps de crisi: criaven dos,

tres o quatre joneguets a casa i, en acabant, quan els jònecs s’havien fet bous,

els venien al tio Faustino. Aquest llocnouí, molt espavilat i sabut de comptes,

encara que analfabet, era carnisser i soci d’un capitalista de Gandia, de cognom

Porta, conegut com el tio Safranero. L’un i l’altre comerciaven amb els bous

del veïnat i els portaven a les carnisseries de les ciutats. Així les coses, quan la

gent venia el bou de casa, obtenia unes rendes suplementàries a les del camp.

Quan volien, el tio Faustino els podia avançar certa quantitat de diners a títol de

préstec i a compte del bou que li havien de vendre.

Cinc novetats importants, que tingueren lloc ací durant la dècada del

1940, matisen la trista situació de misèria, fam i clandestinitat que travessava

l’Espanya de Franco. La primera novetat fou la proliferació de receptors de

ràdio per totes les cases: una passa més cap a la societat global. La segona

novetat fou el retorn a les carreteres del ciclista Diego Cháfer, només acabada

la guerra. Entre el 1939 i el 1945 –data en què es retirà, als 32 anys d’edat– el

corredor de Llocnou visqué el seu moment d’èxit. A destacar l’obtenció de la

2ona posició en la Volta Ciclista a Espanya del 1942, i el premi corresponent

d’11.000 pessetes de l’època, quan competia integrat en l’equip del Futbol

Club Barcelona. La tercera novetat positiva de postguerra fou la construcció al

Calvari de les Escoles públiques sent alcalde Leopoldo Roca (1944-1945),

gràcies a una subvenció de 25.000 pessetes de l’època que havia concedit la

100

Diputació de València. El nivell d’alfabetització de la població assoliria

prompte el 80%: dels 613 habitants del 1940, repartits en 145 famílies, només

149 eren analfabets.209 La quarta novetat, cultural també, fou la constitució

d’un grup de teatre amateur el 1948, per iniciativa del forner i jefe local de la

Falange Arcadio Pascual. Ben aviat, l’activitat teatral derivaria en l’adequació

del Cinema Novedades, amb capacitat per a 300 espectadors (1950).210

La cinquena gran novetat, de caràcter més estructural i de major

tascendència històrica, fou la –diguem-ne– reforma agrària silenciosa,

protagonitzada pels llauradors del poble, és a dir, la redistribució de les grans

propietats entre els cultivadors del poble. Aquest últim procés, que tingué lloc

al Fenollet aproximadament en els anys 1939-1955, fou possible gràcies al

progressiu desarrelament dels fills i néts dels antics senyorets d’abans de la

guerra. Les nova generació de propietaris, professionals liberals o empresaris

(metges, advocats, fabricants de plàstic, vividors...) residien a ciutats com

Xàtiva i València, i solien arrendar les seues finques o heretats a llauradors del

poble. Desvinculats cada vegada més del món agrari, desil·lusionats per la

pertinaz sequía (1945-1947), o preocupats per l’encariment progressiu de la mà

d’obra i la reducció de rendes, els senyorets arrendataris acabaren per vendre

les terres, a poc a poc, als llauradors que els les hi cultivaven.

Per la seua banda, els llauradors arrendadors, que reunien estalvis a base

d’esforç familiar (traficant amb l’arròs; conreat moniatos, cacauets i tabac;

criant jònecs...) trencaven les vidrioles i s’endeutaven en algun Monte de

Piedad per a pagar aquelles terres; en bona mesura perquè sabien que, plantant-

les de moniatos, al cap de poques anyades les haurien pagades. I així fou que el

paisatge de grans finques de propietaris forasters, vigent durant els anys 1750-

1940, donà lloc a una nova estructura de la propietat agrària, caracteritzada pel

predomini de la xicoteta propietat. El Llocnou de la dècada del 1950 tornava a

ser, doncs, un poble de llauradors autosuficients, tal com ho havia sigut en els

temps fundacionals i en la primera meitat del segle XVIII.

209 AMLF, Caixa 3, document 4. 210 Segons ens comenten Ramón Pascual i Enrique Llopis.

101

Durant els anys cinquanta, es renovà l’aspecte de l’església, a proposta

d’Antonio Tomàs, veí de València oriünd del poble (1951-1952).211 Es

popularitzà la pràctica de la colombicultura i del futbol. La trilladora que

muntava tots els anys el tio Juanito (Juan Vidal Bru, de Benigànim) acabà

reemplaçant a les Eres com a indret de batuda de l’arròs, que encara era el

cultiu més important. Arribaren aleshores també les primeres motocicletes, que

foren les del tio Faustino, Joaquín d’Hilario i Vicentico Pascual (circa 1952).

Les centraletes telefòniques de Llocnou d’en Fenollet, Barxeta i la Torre d’en

Lloris foren inaugurades –via telefònica– pel governador civil, el 28 de

setembre del 1957, sent alcalde de Llocnou Ismael Roca (1955-1967):

A la una y media de la tarde, el governador civil, don Jesús

Posada Cacho, desde su despacho oficial del palacio del Temple, se

puso en comunicación, simultáneamente, con los respectivos alcaldes.

Se hallaban también presentes el presidente de la Diputación

Provincial, don Francisco Cerdá Reig; el diputado señor Segarra; el

delegado accidental de la Compañía Telefónica, don Arturo José

Brugger, y el jefe de grupo de dicha Compañía, señor Madornell

Arenas.212

Llocnou tenia 300 cases i 628 habitants el 1958, un extens arrossar, un

tarongerar incipient, dos forns, cine i casino, servici de cotxes de línia entre

Barxeta i Xàtiva, escola pública, metge, veterinari i rector. Era un poble

plenament dedicat a l’agricultura, que prosperava modestament, però que no

podia oferir faena per a tothom ni perspectives de futur per a tots els joves. Per

això, n’eren molts els que durant aquella dècada anaven a França per a treballar

en la verema, i se’n tornaven després al poble.

Uns altres, més decidits, se n’anaren a treballar a partir del 1955 als

camps i les fàbriques de França i, en menor mesura, d’Alemanya i de Suïssa. 211 AMLF, Actes de ple, Llibre del 1951-1953, f. 12. 212 EL GOBERNADOR inaugura tres nuevos centros telefónicos en Barcheta, Lugar Nuevo de Fenollet y Torre de Lloris, dins Levante, València, 29.09.1957.

102

Valga de mostra l’exemple de José Sanfélix, fill del moliner de la Torre d’en

Lloris, que marxà de jove a París, on trobà faena a la factoria Citroën. Aprofità

unes vacances per a casar-se a Llocnou amb la seua nóvia, Rafaela Cháfer. Els

novençans se n’anaren a viure a París, on ella s’ocupà també en faenes

domèstiques. Després de dos o tres anys d’estalviar i d’evitar tenir família, se’n

tornaren al poble i s’establiren ací. Sanfélix seria també el primer agricultor del

poble a comprar-se un tractor, ja més avant, pel 1967.

El procés migratori continuà durant tota la dècada del 1960, que fou un

temps de modernització en tots els aspectes de la vida quotidiana. En el camp

de l’agricultura, l’arròs retrocedí vertiginosament –després de 400 anys

d’hegemonia, que es diu prompte– en profit de nous cultius comercials que

tenien millor eixida, com ara la taronja i la tomaca. El tomacar fou molt

important per als productors minifundistes de Llocnou. Era un cultiu que

implicava tota la família: els homes, les dones i els xiquets. Arribaren fins i tot

a ajuntar-se al poble tres trailers carregant tomaca amb destinació als mercats

de Madrid. Els tarongers de l’Horta produïen taronges blanques i murcianes.

Més endavant, ja s’hi introduirien les cadeneres (sense pinyol) i les

Washington, que ara s’anomenen nàvel, i que són les predominants.

La millora de la qualitat de vida dels agricultors del poble es manifestà a

partir del 1962, per la proliferació d’electrodomèstics, televisors i automòbils,

que anunciava l’arribada de la societat de consum. L’any 1963 s’establí a

Llocnou un veí d’Alfarrasí, Benjamín Martí Vidal, que donaria ocupació a 5 o

6 dones en el seu taller d’obra de canya, on es folraven garrafes per a les

fàbriques de vidre de l’Olleria i Benigànim (1963). Amb els primers estalvis,

Martí es compraria un dels primers receptors de televisió del poble (1964),

juntament amb els que posseïen Angelino Roca i el senyor rector.. Poc després,

quan els fabricants de garrafes substituïren la canya pel plàstic, el d’Alfarrasí

reconvertí el taller en obrador de cistelleria i prosseguí l’activitat.

El progrés de les explotacions agrícoles continuà durant la dècada dels

setanta, al temps que milloraven les infrastructures del poble, sent alcalde

Vicent Pasqual (a partir del 1967). En els anys 1968-1969 s’enllestí la xarxa de

103

distribució d’aigua potable, amb cabal procedent del pou de la Moteta

(compartit amb el Genovés) i s’adequà el clavegueram (1971). A continuació

foren asfaltats els carrers, que encara eren de terrer. En contrast amb aquell

moviment econòmic i material, la transició a la democràcia es caracteritzà a

Llocnou d’en Fenollet per l’escàs grau de politització i de mobilització social.

Encara que, arribada l’hora d’elegir el primer alcalde de la democràcia (1979),

es presentaren tres candidatures: UCD (centre-dreta), PSOE i PCE (esquerres).

I eixí elegit José Sanfélix, que seria alcalde pel Partit Socialista entre el 1979 i

1999, sent succeït per Rafael Aguado, del mateix partit (1999-2003) i per

Francisco Sanz, pel Partit Popular, a partir del 2003.

Els anys de democràcia, que formen part més del present que de la

història, han consolidat a Llocnou la societat del benestar. La qualitat de vida

s’hi ha incrementat notablement. Si bé les rendes agrícoles no han cessat de

minvar. Raó per la qual molts joves prefereixen buscar treballs alternatius, en

obres, fàbriques i, sobretot, oficines. Els comerços són els imprescindibles i

Llocnou continua sent, estadísticament, un dels pobles més llauradors de la

comarca. Això no obstant, com hem dit, s’està produint un viratge econòmic

cap al sector terciari de l’economia, que s’accentuarà pel constant aveïnament

de treballadors forasters. Ens referim als que habiten les noves casetes

unifamiliars edificades a l’eixida del poble, mirant cap a Xàtiva. En el futur, és

previsible que l’agricultura siga una dedicació a temps parcial per a la majoria

del veïnat i que hi proliferen noves urbanitzacions de casetes, ateses les bones

comunicacions amb Xàtiva i la disponibilitat de terreny edificable i pla.