1.- LA CRISI DEL TORN DINÀSTIC (1898-1917)

El regnat d'Alfons XIII va coincidir amb un període de gran conflictivitat social i política. El desastre de 1898 va desacreditar els partits del torn, i va estendre la necessitat de reforma política i regeneració social.

Liberals i conservadors van intentar dur a terme reformes limitades, però el procés de disgregació dels dos partits després de la mort dels seus líders fundadors (Cànovas i Sagasta) va impedir que les duguessin a terme.

Maura, líder del partit conservador, va intentar dur a terme la “revolució des de dalt”, amb un plantejament conservador. Va iniciar la reforma de l' Hisenda, de l'administració local, de la llei electoral i va regular el dret de vaga. Aquestes reformes, tot i mantindre el caciquisme i el falsejament electoral, van fer possible una major actuació per part de l'oposició.

El 1909 es va produir la major crisi del sistema fins aquell moment, la Setmana Tràgica. L'oposició a la guerra del Marroc i a la lleva de reservistes va ocasionar una revolta armada a Barcelona, amb importants aspectes socials (atacs a fàbriques i a destacats burgesos) i religiosos (crema de convents, assassinats de religiosos). L'exèrcit va reprimir l'alçament de forma desproporcionada, generant un rebuig nacional i internacional contra Maura (campanya “Maura No”) que va forçar la seva dimissió.

El 1910 el liberal Canalejas es va fer amb el poder. Va iniciar un cicle de reformes més obertes (limitant la influència de l'Esglèsia, fomentant l'ensenyament públic...), va regular les relacions laborals i va impulsar el servei militar obligatori sense excepcions. També va fer possible el primer experiment descentralitzador des del s. XVIII, autoritzant la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914.

Els partits del torn cada cop van ser més ineficaços per la seva fragmentació, que dificultava crear majories de govern, i els partits de l'oposició cada cop tenien més importància social. Destacaven:

– Republicans: van enfortir-se en unificar-se a la Unión Republicana i amb l'aparició del Partit Radical de Lerroux a Catalunya

– Catalanistes: la Lliga regionalista (catalanisme conservador) va aconseguir ser la força hegemònica a Catalunya per davant dels partits del torn, i la seva influència a Madrid va ser creixent.

– Socialistes: el P.S.O.E. I la U.G.T. van consolidar la seva presència a Madrid, Astúries i el País Basc. El 1910 Pablo Iglesias era l'únic diputat socialista.

– Anarquistes: van continuar fraccionats. Els més radicals (F.A.I.) seguien defensant l'acció directa, i els anarcosindicalistes van fundar la C.N.T.

2.- ELS DARRERS ANYS DE LA MONARQUIA (1917-1931)

L'any 1917 va esclatar el descontentament social i polític a Espanya en un seguit de crisis simultànies: militar, social i política.

Davant la dissolució de les Corts i el govern per decret, les forces nacionalistes de Catalunya van convocar una Assemblea de Parlamentaris a Barcelona, de caràcter constituent; grups de militars, agrupats a les Juntes de Defensa, s'enfrontaven a la política del govern, i finalment els sindicats U.G.T. i C.N.T. Van convocar un seguit de vagues revolucionàries, esperonats per l'exemple rus. Malgrat que el govern va aconseguir superar-les totes, va quedar greument afectat a la seva estabilitat.

Entre 1917 i 1923 va ser necessari governar mitjançant governs de concentració (13 governs successius). El torn deixa de funcionar i les combinacions liberals/conservadores al govern es fan norma. La Lliga donarà normalment suport a aquests governs, i el 1919 inicia una campanya a favor de la concessió d'un estatut d'autonomia.

La C.N.T. va viure el seu moment àlgid, amb uns 700.000 afiliats i una gran capacitat de mobilització (vagues, concentracions...). El seu principal líder era el català Salvador Seguí (El noi

del sucre). Barcelona va ser el centre de la lluita obrera, amb la vaga a l'elèctrica La Canadenca (1919) com a màxim exemple (paralització de tota la indústria de Barcelona). Govern i patronal es van aliar contra els treballadors, iniciant un dur període de repressió policial i de creació de sindicats dòcils a la patronal (sindicats lliures). Tot plegat va donar lloc a un període de gran violència (pistolerisme), en que la policia, els sindicats lliures i els sindicats van entrar en una espiral d'acció-reacció marcada pels atemptats i els assassinats de líders sindicals i patrons.

L'any 1921 l'exèrcit espanyol va patir una nova derrota estrepitosa a Marroc, a Annual. Davant la pèrdua de la pràctica totalitat de les tropes espanyoles al protectorat, l'oposició va demanar investigar l'actuació de l'exèrcit al voltant de tot l'episodi. L'informe (Expedient Picasso) implicava alts comandaments militars i el propi Alfons XIII com a responsables de greus negligències o corrupcions, causants del desastre. Per evitar la seva presentació, el monarca i l'exèrcit van organitzar un cop d'Estat dirigit per Primo de Rivera.

El 1923 Primo de Rivera, Capità General de Catalunya, va protagonitzar un cop d'Estat recolzat per la monarquia, la patronal, l'exèrcit i els grups polítics conservadors. La dictadura, imposada fàcilment, pretenia seguir el model feixista italià. Primo de Rivera es presentava com el cirurgià de ferro, un personatge guiat únicament pel seu patriotisme i que, des de fora del sistema polític, seria capaç d'identificar els seus problemes i eliminar tots aquells factors que havien desprestigiat el sistema i l'havien incapacitat per ser una solució als problemes del país.

El nou règim va dissoldre les Corts, prohibir partits i sindicats i establir una rígida censura. També va suprimir la Mancomunitat de Catalunya i totes les expressions públiques de catalanisme. També es va enfrontar amb els sectors més contestataris políticament fins aquell moment: intel·lectuals, professors i estudiants universitaris i anarquistes.

La dictadura va aconseguir perviure gràcies a la bona situació econòmica internacional i a la fi del conflicte marroquí gràcies a l'ajuda francesa (desembarcament d'Alhucemas, 1925). Però a partir de 1929 la crisi mundial va afectar greument Espanya, i la dictadura va perdre el suport popular, militar i monàrquic. Primo de Ribera va dimitir l'any 1930, i Alfons XIII va confiar al general Berenguer les gestions per poder tornar a iniciar el torn de partits (dictablanda)

3.- DE LA MONARQUIA A LA REPÚBLICA

Les eleccions municipals d'abril de 1931, que tenien que ser les primeres on els partits del torn tornessin a funcionar, es van plantejar com unes eleccions plebiscitàries entre les forces monàrquiques (liberals i conservadors) i les antimonàrquiques (republicans, socialistes, anarquistes, carlins). Les forces de l'oposició es van presentar unides al Pacte de Sant Sebastià.

Les eleccions van resultar pràcticament un empat en el nombre de regidors, però la coalició republicanosocialista va vèncer a les grans capitals i a les regions industrials, i els partits monàrquics van vèncer a les zones agràries. Els resultats evidenciaven el rebuig popular cap a la monarquia, i en conèixer els resultats la població va sortir als carrers demanant la proclamació de la república. Davant la situació i mancat de suports, Alfons XIII va optar per exiliar-se a Itàlia. El 14 d'abril es proclamava la II República.

Davant d'aquesta situació es va crear un govern provisional integrat per republicans, socialistes i catalanistes d'esquerres. Aquest govern va començar les primeres reformes:

– Amnistia pels presos polítics i llibertat de partits i sindicats– Lleis socials per millorar les condicions dels jornalers, establiment de la jornada laboral de 8

hores i creació de la llei de jurats mixtos (comissions mixtes entre sindicats i patrons per solucionar els conflictes laborals)

– Establiment d'una Generalitat de Catalunya provisional, com a pas previ a l'autonomia.

Els primers mesos el govern provisional va tenir que fer front a problemes com la violència popular contra els establiments religiosos (crema de convents, atacs a esglésies...) o l'esclat de vagues revolucionàries convocades per la C.N.T.

El juny de 1931 es van convocar eleccions a Corts Constituents, amb l'objectiu de redactar

una nova constitució. Les corts van tenir una majoria d'esquerres, i la constitució de 1931 va presentar unes característiques marcadament progressistes:

– Sufragi universal masculí i femení– Aconfessionalitat de l'Estat– Àmplia declaració de drets individuals– Àmplia declaració de llibertats públiques i privades– Dret a propietat privada, però dret de l'Estat a expropiar béns considerats d'utilitat pública.– Poder legislatiu a les Corts (única cambra)– Poder executiu: govern i president de la República– Independència del poder judicial– Estat configurat de manera integral, però s'acceptava la possibilitat d'establir governs

autònoms a algunes regions

Un cop aprovada la constitució, Niceto Alcalà Zamora va ser escollit president de la República i Manuel Azaña va ocupar la presidència del govern, format per republicans, socialistes i nacionalistes.

4.- LA CATALUNYA REPUBLICANA

A Catalunya les eleccions d'abril de 1931 van ser vençudes per les forces d'esquerres, marcant un gir polític important: la Lliga Regionalista va perdre l'hegemonia electoral a Catalunya davant d'E.R.C.

Després de la victòria a les municipals, Francesc Macià, líder d'E.R.C. va proclamar la República Catalana dins la Federació Ibèrica i va assumir de forma unilateral la sobirania de Catalunya. El govern republicà d'Alcalà Zamora va negociar immediatament amb Macià la retirada de la proclamació, a canvi d'adquirir un govern autonòmic provisional. La nova Generalitat es va plantejar com a principal objectiu la redacció d'un estatut d'autonomia. Una comissió d'experts es va reunir a Núria per redactar l'Estatut, que va ser aprovat en referèndum l'agost de 1931. Després de fortes discussions a les Corts generals, l'Estatut va ser aprovat amb notables retallades l'any 1932.

L'Estatut de 1932, reconeixia Catalunya com una regió autònoma, i les seves institucions bàsiques eren el Parlament, el consell executiu i el president. La justícia quedava en mans del govern central, però existia un Tribunal de Cassació. El català i l'espanyol eren llengües oficials. La Generalitat adquiria competències compartides amb el govern central en ordre públic (mossos d'esquadra), administració de justícia, educació, cultura i sanitat, i adquiria competències plenes respecte el dret civil català i el règim administratiu.

La República va establir una nova estructura de partits polítics: E.R.C. va ser la força hegemònica, dirigida per Macià i Companys. La Lliga Regionalista, presidida per Cambó, dominava la dreta. Al centre es trobava Acció Catalana Republicana i Unió Democràtica de Catalunya. L'obrerisme era controlat per la C.N.T. , tot i existir partits de caire marxista, com el Partit Obrer d'Unificació Marxista (P.O.U.M.) i el Partit Socialista Unificat de Catalunya (P.S.U.C.)

Després de les eleccions al parlament de Catalunya de 1932, Macià va continuar com a President de la Generalitat i Companys va ser escollit president del Parlament.

La Generalitat va continuar i ampliar l'obra de la Mancomunitat de Catalunya:– Va crear i organitzar institucions pròpies de l'administració catalana– Va fomentar les cooperatives agrícoles i els centres d'experimentació agrària– Es van crear organismes de reforma social, com l'Institut contra l'Atur forçós– Es va crear un sistema d'assistència social.– Es van crear escoles i centres d'ensenyament secundari i professional, així com la universitat

Autònoma– Les condicions salarials i laborals dels mestres van millorar– Es va aprofundir a la normalització lingüística del català (utilització a escoles i

administració) i es va publicar el diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra.

5.- EL BIENNI REFORMISTA (1931-1933)

Els dos primers anys de govern republicà d'esquerres presidit per Azaña van protagonitzar un seguit de reformes amb l'objectiu de democratitzar, laïcitzar i descentralitzar el país. Modernitzant l'economia i la societat espanyoles es pretenia solucionar alguns dels problemes heretats del segle passat. Les principals reformes van ser:

– Reforma militar: Azaña va iniciar la reforma de l'exèrcit, enrederit tècnicament, amb un excés d'oficials i amb una ideologia extremadament reaccionària. Per aconseguir-ho, es va servir de la llei de retirs: oferia als oficials que ho desitgessin la possibilitat d'una jubilació anticipada en bones condicions (pràcticament es van jubilar la meitat d'oficials). També es va procurar reforçar la subordinació de l'exèrcit respecte el poder civil, es van eliminar diverses capitanies generals (províncies militars), es va clausurar l'Acadèmia militar de Saragossa (fundada per Francisco Franco i origen dels oficials més contraris al nou règim) i es va procurar canviar els comandaments militars més perillosos pel règim.

– Reforma religiosa: Es va disminuir el pes de l'Església Catòlica respecte la societat i el govern. Es va suprimir el pressupost oficial de culte i clero, es va prohibir l'ensenyament a totes les ordres religioses, es va introduir el matrimoni i enterrament civil i el divorci.

– Reforma educativa: l'Estat va assumir la responsabilitat de l'educació de la població. L'educació volia ser moderna i laica, i es va prohibir l'ensenyament religiós. Es va realitzar una gran inversió a la construcció d'escoles i es va incrementar el nombre de professors.

– Reforma territorial: La constitució obria el camí a la descentralització de l'Estat, agrupant províncies en Autonomies amb poders propis. Catalunya va ser la primera a sol·licitar l'autonomia, l'Estatut del País Basc no va ser aprovat fins el 1936, i el de Galícia va quedar aturat per la guerra civil.

– La reforma agrària: es va abordar el problema del latifundisme, que obligava a malviure a centenars de milers de jornalers a Extremadura i Andalusia. El 1932 es va crear l'Institut de la Reforma Agrària (I.R.A.), encarregat d'indemnitzar els propietaris de les terres expropiades per l'Estat per afavorir l'assentament de famílies pageses a les seves noves terres.

Aquestes reformes van trobar l'oposició dels grans propietaris, l'exèrcit i l'Església, que veien en perill les seves propietats i el poder social i polític que havien tingut durant segles, i també de part de les classes mitjanes urbanes, per la seva por a que la política reformista de la República provoqués la seva proletarització. El 1932 es va produir un intent de cop d'estat militar dirigit pel general Sanjurjo, que el govern va aconseguir vèncer. Políticament, l'oposició de dretes es va organitzar al voltant de la Confederación Española de Derechas Autónomas (C.E.D.A.), dirigida per Gil Robles. Dins l'extrema dreta va aparèixer Falange Española (F.E.), fundada per José Antonio Primo de Rivera i de clara inspiració feixista. Els monàrquics es van agrupar a Fuerza Nueva de Calvo Sotelo, i els carlins també es van reinventar com a partit foralista d'oposició.

L'extrema esquerra també va exercit l'oposició a causa de la lentitud de les reformes, en especial de l'agrària. La U.G.T. es va radicalitzar, i l'anarquisme vinculat a la F.A.I. va optar per la necessitat de la revolta armada per provocar la revolució social. Així, es van produir alguns alçaments obrers (Alt Llobregat 1932, Casas Viejas 1933) que van ser durament reprimits per les forces d'ordre públic.

6.- EL BIENNI CONSERVADOR I EL FRONT POPULAR (1933-1936)

La repressió a Casas Viejas va provocar una crisi de govern, i les eleccions de 1933 van ser vençudes pels partits de centre-dreta. Alcalà Zamora es va veure obligat a confiar a Lerroux (Partit Radical) la presidència del govern, amb el suport de la C.E.D.A. El nou govern va iniciar una

política destinada a desmantellar totes les reformes iniciades al període anterior. Aquesta línia d'actuació va provocar la radicalització de tots els partits d'esquerres.

El 1934 una remodelació de govern va amenaçar amb l'entrada de diversos ministres de la C.E.D.A., provocant l'esclat de revoltes per tota Espanya, amb especial virulència a Astúries i Catalunya.

A Catalunya la Generalitat continuava controlada per una coalició d'esquerres, que ràpidament va topar amb el govern Lerroux. El primer enfrontament es va produir quan el govern Companys i el Parlament van aprovar una llei de Contractes de Conreu destinada a afavorir els contractes agraris d'arrendament de llarga durada (més favorables als pagesos), la llei va ser anul·lada judicialment des de Madrid però el govern va tornar a aprovar-la negant-se a reconèixer l'autoritat dels tribunals. Posteriorment, el 1934 Companys va protagonitzar una rebel·lió en proclamar l'Estat Català dins la República Espanyola, en un intent d'escapar a la involució dirigida per Lerroux. L'exèrcit va posar final ràpidament a la rebel·lió, i Companys i tot el seu govern van ser empresonats i jutjat, dissolvent-se la Generalitat i anul·lant-se l'Estatut de 1932.

A Astúries la revolta va tenir un caràcter marcadament social. Anarquistes, comunistes i socialistes van declarar la revolució social i van ocupar la conca minera. L'exèrcit (dirigit pel general Franco) va dur a terme una durísima repressió.

Les tensions entre Radicals i cedistes i l'esclat d'un escàndol de corrupció que afectava al govern (estraperlo) van forçar a convocar noves eleccions el 1936. A les eleccions s'hi van presentar dues grans coalicions:

– Front Popular (a Catalunya: Front d'Esquerres): agrupació de tots els partits d'esquerres, amb un programa bàsic: amnistia pels presos polítics des de 1933 i represa de les reformes del primer bienni republicà

– Bloque Nacional (a Catalunya: Front Català d'Ordre): agrupació de tots els partits de dretes, amb un programa basat a posar fi a les reformes del bienni i evitar l revolució social, reformant la constitució en un sentit conservador.Les eleccions van representar la victòria del Front Popular, convertint-se Azaña en el nou

president de la República i Casares Quiroga en cap de govern. Les reformes del bienni es van reiniciar i la Generalitat va ser reinstaurada.

L'enfrontament electoral entre els dos blocs va persistir als carrers després de les eleccions, amb un clima de violència política molt marcat. Els extremistes de dretes, amb el suport de part de l'exèrcit, defensaven la necessitat d'un cop d'Estat i la fi de la República. Entre febrer i juny es van produir diversos assassinats polítics, però els més decisius van ser els del tinent Castillo (membre de la guàrdia d'assalt republicana i militant d'esquerres molt conegut a Madrid) i, en represàlia, la de Calvo Sotelo (líder dels monàrquics al Parlament).7.- L'ESCLAT DE LA GUERRA CIVIL

El 17 de juliol de 1936 va esclatar la rebel·lió militar, protagonitzada per un grup de generals africanistes (vinculats a l'expansió del protectorat) com Franco i Mola, falangistes i grups de dretes (C.E.D.A., Fuerza Nueva...). Els rebels es van fer immediatament amb el control del Protectorat i el de moltes ciutats a la Península, i en uns dos dies s'havien fet forts a Canàries, Marroc, Pamplona, Sevilla, Castella i lleó i part d'Aragó. El cap de govern, Casares Quiroga, es va veure totalment superat pels fets, i va ser substituït per José Giral, qui va decidir donar armes a les milícies dels sindicats i dels partits d'esquerres per que ajudessin a lluitar contra la insurrecció.

A Catalunya el general Goded va dirigir la sublevació, sense massa suport civil ni militar. Una part important de l'exèrcit, de la guàrdia civil i la guàrdia d'assalt es van mantenir fidels a la República, i les milícies de Barcelona van aconseguir, després de dos dies de combats a la ciutat, la rendició de Goded i les seves tropes.

El cop va fracassar a Madrid, País Basc, Astúries, València, una part de Castella, Extremadura, Andalusia i Catalunya. El pla dels rebels d'un cop ràpid que eliminés el poder republicà va fracassar i la situació va dur a l'esclat de la guerra civil.

La situació internacional era molt tensa des de l'ascens del nazisme al poder, i la Guerra

Civil espanyola va provocar encara més tensions, en un marc on dominava la por a l'esclat a una nova guerra mundial. Els rebels van comptar des del principi amb un suport militar i econòmic directe per part dels nazis i els feixistes. Alemanya va aportar un important contingent aeri (pont aeri per transportar les tropes africanes a la Península, legió Còndor...), material (tancs, artilleria, material de transmissions...) i Itàlia va aportar cossos d'infanteria voluntària.

Contràriament, Anglaterra i França, dins la seva política d'apaivagament, van optar per no ajudar a la República per evitar topades amb els nazis i feixistes. El Comitè de no-intervenció va vigilar que cap país membre col·laborés amb armament o tropes amb cap bàndol del conflicte, però de facto només va afectar al govern republicà. L'U.R.S.S. va ser l'únic estat que va mantenir una política de clara col·laboració amb la República, dins el seu enfrontament global amb el nazisme. Malgrat aquestes posicions estatals, es va desencadenar una onada de solidaritat internacional amb el govern Republicà, vist com la primera víctima democràtica dels feixismes, i es van crear les brigades internacionals, cossos de voluntaris de totes les nacionalitats. Milers de voluntaris van arribar a Espanya disposats a lluitar a favor de la República, molts d'ells mobilitzats pels partits comunistes dels seus països. La seva participació a la defensa de Madrid va resultar bàsica.

8.- DUES ZONES ENFRONTADES

A la zona republicana, l'inici de la guerra va anar acompanyat d'una situació revolucionària. Els primers dies, els sindicats i partits d'esquerres van organitzar comitès d'obrers per dirigir l'esforç bèl·lic i controlar la rereguarda. També es van crear milícies populars, que es van dirigir de forma autònoma cap els fronts per lluitar contra els rebels (columnes anarquistes de Durruti cap a Saragossa i Madrid des de Barcelona). A Catalunya es va formar el Comitè de Milícies antifeixistes,sota l'impuls de la C.N.T. i la F.A.I., destinat a coordinar tots els comitès i milícies i d'organitzar la rereguarda catalana a partir de principis col·lectivistes. Moltes fàbriques i terres es van col·lectivitzar per iniciativa de l'anarcosindicalisme, i l'Església també va patir la violència revolucionària per la seva posició favorable als rebels. Tota manifestació religiosa va ser prohibida.

A partir de setembre de 1936 el govern republicà va començar a recuperar el control de la situació. A Catalunya els anarcosindicalistes van acceptar la dissolució del Comitè de Milícies i van entrar al govern de la Generalitat, i a nivell espanyol el socialista Largo Caballero va formar un govern de concentració nacional que abandonà Madrid i va convertir València en la seva seu.

Les milícies dels partits i sindicats van ser unificades a partir de 1937 dins l'exèrcit popular, en un intent per fer més eficaç la seva actuació. Davant dels primers fracassos a la guerra, socialistes, republicans i comunistes van defensar la necessitat d'aturar la revolució a favor de l'esforç de guerra, però anarquistes i trotskistes (P.O.U.M.) defensaven la necessitat de fer simultàniament les dues. FAI i POUM es van oposar a algunes de les mesures del govern de la Generalitat, generant enfrontaments armats durant una setmana a Barcelona (Fets de Maig, 1937).

A causa dels fets de Maig, José Negrín (socialista) va formar un nou govern, sense presència anarquista i amb molt pes comunista. Negrín va aconseguir imposar-se als comitès, fer enrere moltes de les col·lectivitzacions i reorientar tota l'economia cap a l'esforç de guerra. Negrín va imposar una política de resistència a tot preu (13 punts de Negrin, “resistir es vencer”) i va orientar la seva política cap a una forta centralització del govern republicà i a la potenciació de l'Exèrcit Popular.

A la zona sublevada, des del primer moment el poder militar va ser unificat amb l'únic objectiu de vèncer la guerra. L'òrgan de govern dels sublevats, la Junta de Defensa, va nomenar Francisco Franco Generalíssim i cap de govern. L'abril de 1937 es va decretar la unificació de totes les forces polítiques al bloc rebel dins de Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (F.E.T. y de las J.O.N.S.). El 1938 Franco creava el primer govern rebel a Burgos, amb ell com a president.

El nou govern rebel tenia una clara inspiració feixista (obediència al “cap”, menyspreu per la democràcia i el liberalisme, exaltació de la violència...) i defensava un model social conservador i basat en els valors del catolicisme més conservador (nacionalcatolicisme).

Un dels primers objectius franquistes va ser eliminar les reformes republicanes: es va abolir tota la legislació laboral i social republicana, la reforma agrària, la llibertat religiosa i tots els estatuts d'autonomia. També es van suprimir tots els partits i sindicats.

A la zona sublevada, les noves autoritats van imposar una repressió sistemàtica de totes les organitzacions vinculades al Front Popular. La Repressió (detencions, empresonaments, afusellaments, depuracions...) buscava eliminar físicament qualsevol mostra de resistència al nou Estat.

9.- L'EVOLUCIÓ BÈL·LICA

A finals de Juliol de 1936 ja s'havien creat dues zones territorials: la República controlava el nord, Catalunya, tot el Llevant, Madrid, Castella-la-Manxa, i part d'Andalusia. Els rebels van controlar des del principi Canàries, Marroc, part d'Andalusia, Galícia, i un sector d'Extremadura i Aragó.

La primera estratègia dels sublevats va ser la ràpida captura de Madrid, per eliminar la capacitat de resistència del govern. Les tropes sublevades van ocupar Andalusia, Extremadura i Toledo en un ràpid avanç cap a la capital, que va motivar el trasllat del govern de Madrid a València. Pel novembre de 1936 les forces republicanes van aconseguir aturar l'ofensiva franquista a les batalles del Jarama i de Guadalajara. Davant el fracàs, Franco va optar per donar prioritat al front nord.

Entre abril i octubre de 1937 es va dur a terme la batalla del nord. Amb episodis com el bombardeig de Guernika per la legió Còndor alemanya, tot el nord va caure davant les tropes franquistes, perdent-se així les zones industrials i mineres, amb greus efectes sobre l'esforç de guerra republicà.

El 1938 les tropes franquistes ataquen Aragó i intenten arribar al Mediterrà per Castellò per trencar la zona republicana. Per impedir l'aïllament de Catalunya, el govern republicà va intentar una última ofensiva per travessar l'Ebre i fer retrocedir les tropes franquistes (Batalla de l'Ebre). L'ofensiva, desprès de mesos de combats, el novembre de 1938 les tropes republicanes van veure's obligades a tornar a creuar l'Ebre en retirada. A partir d'aquest moment, l'avanç franquista va ser

ràpid: el gener de 1939 tota Catalunya era ocupada militarment.Pel febrer de 1939 només quedava en mans de la República Madrid i la zona centre. El

govern de Negrín va continuar la seva política de resistència a tot preu, però es va produir una rebel·lió a Madrid (coronel Casado) va entregar la ciutat a Franco. Entre febrer i març la zona republicana va ser ocupada totalment. Alacant seria l'última ciutat ocupada. L'1 d'abril de 1939 la guerra es donava per acabada.

La derrota republicana va implicar de forma immediata l'exili per centenars de milers de persones, moltes de les quals van quedar recloses a camps de concentració francesos fins l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Llavors molts d'ells es van unir a la resistència, i molts també van acabar a camps de concentració nazis (Treblinka, Dachau, Mauthausen...), on van morir uns 16.000 espanyols.

Molts exiliats van anar cap a Amèrica Llatina (Argentina, Mèxic, Veneçuela...), i altres es van refugiar a la U.R.S.S. Els governs republicans (central, Generalitat, govern basc...) també van perviure a l'exili mexicà.