UNA PRESÈNCIA SILENCIOSAL’ESPERIT SANT

EN ELS EXERCICIS IGNASIANS

Víctor Codina, s.j.

1. UN SILENCI SOSPITÓS ................................................................................................1. L’Esperit Sant en els textos ignasians ............................................................2. La Pneumatologia en temps d’Ignasi .............................................................3. El moviment dels alumbrados .........................................................................

2. UNA RELECTURA DELS EXERCICIS DES DE L’ESPERIT .......................................1. Sota el llenguatge de l’època: descobrir la presència de l’Esperit ............2. Alguns temes transversals .................................................................................3. Alguns elements bàsics .....................................................................................

3. CONCLUSIÓ ...................................................................................................................

NOTES .................................................................................................................................

9

753

119

29

26

17

3

Víctor Codina, sj. Professor de Teologia a la Universidad Católica Boliviana de Cochabamba.Autor de nombrosos llibres i articles. En aquesta mateixa col·lecció: Una hermenéutica de los Ejercicios (n. 12, 1993), Els Exercicis en la vida del poble d'Amèrica llatina (n. 13, 1994),Sentir-se església en l'hivern eclesial (n. 46, 2006) i “Dues Banderes” com a lloc Teològic(n. 56, 2009).

Edita CRISTIANISME I JUSTÍCIA • Roger de Llúria, 13 - 08010 Barcelona • Tel: 93317 23 38 • Fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: Edicions Rondas S.L.• ISSN: en tràmit • ISBN: 84-9730-262-1 • Depòsit Legal: B-44.377-10 • Febrer 2011La Fundació Lluís Espinal li comunica que les seves dades procedeixen del nostre arxiu històric pertanyental nostre fitxer de nom BDGACIJ inscrit amb el codi 2061280639. Per exercitar els drets d'accés, rectifica-ció, cancel·lació i oposició poden dirigir-se al carrer Roger de Llúria, 13 de Barcelona

L’edició d’aquesta obra ha comptat amb l’ajut del Departament de la Vicepresidència

1.1. Les Constitucions de laCompanyia de JesúsLes Constitucions comencen afirmantque és «la suma Sapiència i Bondat deDéu nostre Criador i Senyor la que hade conservar i regir i tirar endavant laCompanyia», i que, «més que cap cons-titució exterior, hi ha d’ajudar la llei in-terior de la caritat i amor que l’Esperit

Sant escriu i imprimeix en els cors»[Constitucions 134].

Tot i això, Ignasi es decideix a es-criure les Constitucions per a cooperaren l’acció de la providència, per obe-diència al Papa Pau III i per a seguir tantla tradició de l’Església com els impe-ratius de la raó [Const 134]. Contínua-ment en el text es fa al·lusió a la discre-

3

1. UN SILENCI SOSPITÓS

Una mirada crítica al text dels Exercicis Espirituals de sant Ignasi deLoiola ens fa adonar de l’absència de referències a l’Esperit Sant en totel llibre. Això crida poderosament l’atenció. Deixant a part algunespoques cites evangèliques dins els Misteris de la vida de Crist [EE 261-312] on aquest es mencionat1, l’Esperit només surt una vegada en totel llibre i ho fa en les Regles per a sentir en l’Església [365]2. Aquestsilenci pneumatològic3 d’Ignasi és encara més estrany si tenim encompte que en les Constitucions de la Companyia de Jesús, en el Diariespiritual i en la mateixa Autobiografia les referències a l’Esperit Santsón per contra molt abundants4.

1. L’ESPERIT SANT EN ELS TEXTOS IGNASIANS

ció en l’Esperit [Const 219]; a procediren la via de l’Esperit [Const 243], a launció de l’Esperit [Const 264] i a la di-recció eficaç de l’Esperit [Const 641].Per a Ignasi, doncs, l’acció de l’Esperiten els cors és el més important. No con-cep que una llei externa es pugui com-plir i ser eficaç, sense comptar ambaquesta acció. Paraules que ens recor-den el text paulí de Rm 5,5 quan afirma«l’Esperit Sant ha vessat el seu amor enels nostres cors».

1.2. El Diari espiritual

En el Diari espiritual, les referències ala Trinitat són contínues: 112 vegadesparla de la Trinitat; 31 vegades de lesPersones de forma indeterminada; 56vegades del Pare; 28 vegades del Fill,més 58 vegades de Jesús i 27 vegadesde l’Esperit Sant5. Tot i que al llarg d’a-quest escrit anirem citant alguns textosdel Diari com a confirmació de la de-voció d’Ignasi a l’Esperit Sant, vegemde moment només un parell de referèn-cies.

Al principi del Diari trobem la men-ció d’Ignasi a una forta experiència o visió de l’Esperit, que recorda la des-cripció de Pentecosta. Estava celebrantla missa de l’Esperit Sant i en anar a ofe-rir al Senyor l’oblació que el dia ante-rior havia fet de no voler disposar de caprenda, escriu:

«Passada una estona, mentre dialo-gava amb l’Esperit Sant abans de dirla seva missa, he tingut la mateixadevoció o llàgrimes. Em semblava

veure’l o sentir-lo en forma d’unaclaredat densa o d’un color de flamaincandescent, com mai l’havia vist».[DE 14]

Cap al final del Diari, de nou Ignasirelata una forta experiència o visió del’Esperit:

«Durant tot el que ha durat la missahe plorat de manera suau però abun-dant, i també després. Abans de lamissa he tingut mocions a plorar i he sentit o vist el mateix EsperitSant; tot relacionat amb l’acata-ment». [DE 169]

1.3. Per què aquest silenci?Més enllà dels textos, tant Laínez, undels seus primers companys, com tam-bé Nadal, un dels millors coneixedorsde la seva espiritualitat, testimonien queal final de la seva vida Ignasi vivia im-mers en les tres persones divines i queen especial trobava dons més grans enla persona de l’Esperit Sant6.

En canvi, el que apareix contínua-ment en els Exercicis és només la refe-rència als diversos esperits que agitenl’ànima de l’exercitant i davant els qualsés necessari exercir el discerniment. Il’adjectiu “espiritual”, que també ésusat amb molta freqüència per Ignasicomençant pel mateix títol del llibre:Exercicis espirituals7.

Per què aquest silenci? Es pot dir queés quelcom purament casual en Ignasi,un autor summament curós de les sevesparaules, tant en parlar com en escriu-re? O és un silenci intencionat?

4

2.1. Ignasi: un cristià popular

Ignasi era, segons l’expressió de Nadal,“un cristià popular”, la seva pietat esta-va molt influïda per l’espiritualitat fran-ciscana de la família Loiola, una espiri-tualitat molt centrada en la humanitat deJesús. Ignasi, en la seva convalescènciaa Loiola, en llegir La Vida de Crist i lesvides dels sants, va créixer en la devo-ció a Jesús. Aquesta pietat cristològicaés la que es reflecteix en el llibre delsExercicis, centrats en la contemplacióde tota la vida de Jesús.

Quins coneixements teològics i vi-vencials sobre l’Esperit Sant va viureIgnasi en l’Església del seu temps?

2.1.1. Un Esperit relegat a la litúrgiaNo pretenem aquí elaborar una històriade la Pneumatologia en l’Església8.Després del Concili de Constantinobleque defineix la divinitat de l’Esperit(l’any 381) i de l’època d’or dels santsPares (Irineu, Basili, Gregori Nacianzè,Gregori de Nissa, Agustí, Joan Damas-cè...), la Pneumatologia es viu més enl’àmbit litúrgic que en el de reflexió te-ològica. Recordem himnes medievalscom Veni Creator Spiritus i Veni SancteSpiritus, que encara avui recitem. Mésendavant es desenvolupa la doctrina es-piritual dels set dons de l’Esperit, se-guint el text d’Is 11,1-29.

Quant al tema de l’Esperit, cal tenirpresent que Ignasi va viure en un con-text teològic i eclesial en el qual la di-mensió pneumatològica estava força

oblidada. L’Església llatina medieval,sobretot des de la separació de l’Esglé-sia oriental al s. XI, vivia amb molta mésforça la dimensió cristològica que lapneumatològica i fins i tot que la refe-rència trinitària. L’Esperit semblavaquedar relegat a la jerarquia10.

2.1.2. La devoció a MariaAfegim un altre motiu que explicarial’absència de l’Esperit en els Exercicis.Com ha demostrat històricament Con-gar, en l’Església catòlica la funció ma-ternal de l’Esperit, la seva tendresa, laseva fecunditat i l’amor misericordiós iconsolador, ha estat sovint traslladada i,fins i tot, suplantada per la Verge Maria,que ens presenta una imatge de Déu pro-pera i maternal, potser en contrast ambuna imatge tradicional d’un Déu llunyà,venjador i terrible. El mateix Congar reprodueix un text de sant Bernardí deSiena, que ens recorda el triple col·loquiignasià dels Exercicis:

«Tota gràcia que és comunicada enaquest món arriba per un triple mo-viment. Perquè és dispensada se-gons un ordre perfectíssim: Déu enCrist, Crist en la Verge, la Verge ennosaltres».11

Aquesta transposició de l’Esperit ala figura de Maria es reforça amb el te-ma de la dimensió femenina de l’Esperit(Ruah, “esperit”, en hebreu és femení)que s’ha desenvolupat molt en algunesesglésies orientals, com la de Síria, itambé en la iconografia. No volem en-

5

2. LA PNEUMATOLOGIA EN TEMPS D’IGNASI

trar aquí en la discussió sobre la dimen-sió femenina de l’Esperit, però el que síque és innegable és que hi ha una estre-ta relació entre l’Esperit i Maria, queconcep Jesús per obra de l’Esperit Sant,com professem en el Credo.

Això explica, en part, la gran pre-sència que Maria ha tingut i segueix te-nint en la religiositat popular, una reli-giositat molt viva en temps d’Ignasi.Podem dir que la pietat franciscana versJesús, que Ignasi va heretar del seu am-bient familiar, anava també acompa-nyada d’un important influx de la devo-ció mariana.

Recordem la importància que va te-nir Maria en la conversió d’Ignasi[Autobiografia, 10], les visites a Aran-tzazu [Aut 13] i a Montserrat, i el curiósepisodi de la discussió amb el moro so-bre la virginitat de Maria [Aut 16-18].Ignasi va mantenir tota la seva vidaaquesta devoció a Maria, com ho de-mostra la petició que durant anys feu«demanant a la Verge que el volgués po-sar amb el seu Fill» [Aut 96].

Apuntem només aquí un tema psi-coanalític que requeriria un major apro-fundiment i que està molt lligat ambl’anterior: Ignasi va perdre la seva ma-re sent molt petit. Fins a quin punt en lafigura de Nostra Senyora no hi projectaIgnasi no només la senyora dels seuspensaments [Aut 6] sinó l’enyorada fi-gura materna?12

Posant junts totes aquestes dades itotes aquestes intuïcions, podem pre-guntar-nos si en el triple col·loqui aMaria, al Fill i al Pare, que Ignasi pro-posa fer a l’exercitant en moments es-pecialment solemnes dels Exercicis [63,147, 156], la figura de Maria no estarà

suplint el paper que correspondria al’Esperit, ja que és Ell qui en realitat ensporta a Jesús i a través d’Ell al Pare (Jn14-16).

2.2. Una experiència mística trinitària

Però durant aquest segles de silenci ioblit pneumatològic en l’Esglèsia i en lateologia oficial, mai hi va faltar la veudels profetes i dels moviments espiri-tuals i místics amb experiències trinità-ries i en concret de l’Esperit Sant. Ignasiés un d’aquests místics. Allò que Ignasino va aprendre dels llibres, ho va rebredel Senyor, qui a Manresa el va tractar«com un mestre d’escola tracta a un nenquan l’ensenya» [Aut 27].

En efecte, Ignasi a Manresa va tenirexperiències trinitàries, veient amb granconsolació, llàgrimes i plors a la Santís-sima Trinitat en forma de tres tecles [Aut28]. La mateixa il·lustració al costat delCardener, encara que no sigui una visióamb contingut teològic concret, en lamesura que va suposar per a Ignasi unaexperiència fundant que li va donar unsulls nous per a veure la realitat i el vafer sentir un home nou [Aut 30], va sersens dubte una experiència espiritual itrinitària. Aquesta dimensió trinitària ipneumatològica de Manresa va acom-panyar-lo tota la vida i va culminar enles seves experiències trinitàries de Ro-ma, tal com hem llegit abans en el Diariespiritual.

2.2.1. Per què aquest silenci?De tot això se’n dedueix que, encara quela pietat dels Loiola va estar marcada

6

per un franciscanisme cristocèntric imarià i que l’Església del seu temps era molt poc pneumatològica, les expe-riències trinitàries d’Ignasi a Manresas’haurien d’haver vist reflectides en elsExercicis. Per què, doncs, aquest silen-ci? Per què en un llibre espiritual comaquest que neix d’una experiència mís-tica que tingué lloc a Manresa, i que esprestaria a fer al·lusió a l’acció de l’Es-perit en la vida de l’exercitant, aquest hiés absent?

Aquesta pregunta no neix d’unasimple curiositat històrica sinó de quel-com molt més profund. ¿No s’haurà es-

devingut que en el córrer dels seglesaquest silenci hagi pogut afavorir unalectura moralista i racionalista delsExercicis? ¿Per quina raó els primers jesuïtes, com per exemple Nadal, ha-vien de defensar el llibre dels Exercicisd’acusacions d’il·luminisme i dels pe-rills del misticisme, mentre que en l’ac-tualitat les crítiques parlen més aviat de voluntarisme i d’excés de psicolo-gia?

Això ens obliga a tornar als orígensde la Companyia de Jesús i a veure demés a prop en què consistia aquesta pora ser excessivament espiritualistes.

7

3. EL MOVIMENT DELS ALUMBRADOS

Per a ajudar-nos a comprendre aquest silenci ignasià hem de recordar el queva significar en temps d’Ignasi el movi-ment dels alumbrados.

3.1. Una secta esmunyedissa

El moviment dels alumbrados va ser un fenomen religiós exclusivamentespanyol13. S’alimentava de creients poc o gens lletrats que aspiraven a l’i-deal de l’amor pur a Déu, apartant-se detota manifestació d’interès personal o de temor i rebutjant les formes religio-ses externes, substituint-les per la solapregària personal. Amb el temps, en al-guns es van produir desviacions sen-suals o sexuals sota el pretext que ja es-

taven “deixats”, entregats i abandonatsa Déu.

Aquesta anomenada “secta esmu-nyedissa” negava les mediacions entreDéu i les criatures, concretament la pre-gària vocal, les imatges, els vots, les pe-nitències i l’obediència a l’autoritateclesial. Negava la perfecció de la vidareligiosa i exalçava el matrimoni. En suma, propugnava una experiència re-ligiosa personal, directa i immediata deDéu, que estava per sobre de l’autoritatde l’Església i de la mateixa Escriptura.

3.2. Un pelegrí sota sospitaSegurament Ignasi es va relacionar aArévalo, Nàjera i Alcalà amb persones

que després foren acusades d’alumbra-dos, encara que Ignasi no coneixia la se-va relació amb aquesta secta. Però quanIgnasi va tornar a Alcalà (1526), eramolt recent un edicte del Regne de To-ledo contra els alumbrados, cosa queprovocà que es despertessin sospites sobre la manera de viure ignasiana: unlaic devot i sense lletres, vestit d’unamanera original, que tenia reunions ambdones piadoses, a les quals exhortava ala pregària i al contacte personal ambDéu.

Més tard, a Salamanca, el llibre delsExercicis va despertar sospites. Algunstemes semblaven poc ortodoxos, com la “indiferència”, que s’assemblava a la quietud dels “deixats”, la distinció entre pecat mortal i venial en temes delsisè manament, l’aspiració que la cria-tura es trobés directament amb el Crea-dor, etc.

La similitud entre Ignasi i els eras-mistes, luterans i alumbrados, encaraque era real en molts punts, es distingiaclarament d’aquells per la constant sub-jecció d’Ignasi a l’autoritat eclesiàstica,per això els judicis sempre van ser fa-vorables a Ignasi.

Tanmateix aquestes sospites de re-lació amb el moviment no es van dissi-par del tot. Una prova d’això és que elsotsprior del convent dominic de SantEsteve de Salamanca (1526), desprésd’haver-lo convidat a dinar, li va pre-guntar si tot allò ho sabia per lletres oper l’Esperit Sant. AIgnasi no li va sem-

blar bé l’argumentació i guardà silenci[Aut 65-66]. Als tres dies Ignasi va aca-bar a la presó [Aut 67], on fou examinatper diversos doctors en teologia, i final-ment alliberat, després d’haver-li fet al-gunes recomanacions [Aut 68].

Aquest silenci d’Ignasi sobre l’Es-perit davant els seus jutges de Sala-manca és el que ressona en el llibre delsExercicis. Quan Ignasi, el 1528, deci-deix deixar Espanya i viatjar a París solo y a pie, sense témer els conflictesbèl·lics que amenaçaven Europa, no vo-lia en el fons fugir dels inquisidors es-panyols i de les sospites sobre ser unalumbrado?

L’anomenat “pressupòsit” que Igna-si col·loca abans de la Primera setmana[22] en el qual es parla de salvar la pro-posició de l’altre abans de condemnar-la i en tot cas dialogar per a veure coml’entén, no és fruit també de l’experièn-cia ignasiana d’haver estat acusat da-vant la Inquisició?

No és doncs casual, sinó molt signi-ficatiu, que la darrera menció explícitade l’Esperit Sant sigui en les Regles persentir en l’Església, on lloa cerimòniesi ritus externs, els vots religiosos i l’o-bediència a la jerarquia eclesiàstica, i onper tant tota possible ambigüitat i sospi-ta resulta definitivament esvaïda.

L’alegria que va tenir Ignasi quanl’any 1548 el Papa Pau III va aprovar elllibre dels Exercicis s’explica clara-ment: ja no era un llibre sospitós d’he-terodòxia.

8

1.1. Una dificultat intrínseca

La gran riquesa interior dels místics, allòque els constitueix en autèntics llocs teològics eclesials i un testimoni viventde l’evangeli, no sempre s’aconsegueixexpressar de manera plena mitjançantles seves paraules i escrits. Tant els ho-mes com les dones místiques estan con-dicionats per les xarxes culturals, ecle-sials i teològiques del seu temps, de lesquals els és molt difícil desprendre’s.

S’afegeix a això una dificultat enca-ra molt més intrínseca. Els que s’hanapropat, ni que sigui a les palpentes, al

misteri absolut i inefable que anome-nem Déu, mai troben paraules per bal-bucejar la seva experiència. Molts de fets’estimen més un silenci apofàtic. Elsmístics poetes, com Joan de la Creu ifins i tot Teresa de Jesús, per expressar-se han de recórrer a símbols com la nitfosca, flama, ferida, estances, castell in-terior, núpcies... però els que no són po-etes, com és el cas d’Ignasi, es trobentotalment desprotegits i han d’acudir ales expressions de la filosofia i la teolo-gia del seu temps o bé a paraules cor-rents que en ells es carreguen de signi-ficat.

9

2. UNA RELECTURA DELS EXERCICIS DES DE L’ESPERIT

En Ignasi de Loiola, com en molts autors espirituals i místics, s’han dedistingir clarament les seves experiències espirituals de la seva formu-lació teològica.

1. SOTA EL LLENGUATGE DE L’ÈPOCA: DESCOBRIR LA PRESÈNCIADE L’ESPERIT

Si, per exemple, comparem la fredalògica escolàstica del Principi i fona-ment amb l’experiència d’Ignasi durantla il·lustració del Cardener, constataremfàcilment que no hi ha una adequadaformulació d’allò que Ignasi va experi-mentar quan al costat del riu se li vanobrir els ulls i va veure que totes les co-ses li semblaven noves [Aut 30]. ElPrincipi i fonament, redactat segura-ment després dels seus estudis a París,sota l’influx de teòlegs i mestres medie-vals (Pere Llombard? Magister de Cor-nibus?...) no traspua l’emoció místicad’Ignasi que, després de la il·luminacióal costat del riu, es va agenollar davantuna creu per donar gràcies a Déu pel que havia viscut [Aut 31].

Sorgeix aquí la pregunta de si l’ac-cent ignasià en els Exercicis és més cris-tològic que pneumatològic i trinitari, sise situa més en la línia de l’experiènciade La Storta [Aut 96-97] que en la delCardener. La resposta a aquesta pregun-ta depèn de la qüestió de la pneumato-logia dels Exercicis.

1.2. Redescobrir la PneumatologiaPodem preguntar-nos si avui, desprésdel Vaticà II, quan la teologia de l’Es-perit ha esta profundament renovada ienriquida, no podem rellegir els Exer-cicis des d’una òptica nova i descobriren les formulacions fredes i a vegadesrústegues d’Ignasi les llavors de l’Espe-rit (semina Spiritus) i a través d’elles

captar el foc de l’Esperit que va ali-mentar la seva mística i que ell va volertransmetre’ns.

Certament la tasca és delicada i espresta a subjectivismes, a projectar elnostre present en el passat, però aques-ta tasca no deixa de ser apassionant i valla pena llançar-se a aquesta aventura hermenèutica. El lector en jutjarà els re-sultats, que evidentment seran provisio-nals i certament millorables14.

La qüestió és, doncs, descobrir si so-ta un llenguatge que segurament de for-ma deliberada silencia l’Esperit, podemarribar a trobar les traces de la presèn-cia incandescent de l’Esperit de Jesús.Aquesta presència de l’Esperit en elsExercicis no serà clamorosa, sinó ama-gada, gairebé absent, discreta... Peròsens dubte hi és i podem intentar des-cobrir-la.

Aquest esforç per recuperar la pneu-matologia dels Exercicis no vol desco-nèixer o menysvalorar la lectura tradi-cional centrada en la vida de Crist,contemplada en la Segona, Tercera iQuarta setmana. El que volem fer ésil·luminar-la, enriquir-la i completar-laamb una llum nova, des d’una herme-nèutica pneumatològica i en conseqüèn-cia trinitària.

Per això, davant la impossibilitatmaterial de recórrer tot el text, ens cen-trarem primer en examinar des de l’òp-tica de l’Esperit alguns temes transver-sals per a abordar després algun del seusnuclis bàsics.

10

2.1. El nom d’Exercicis espirituals15

Ignasi descriu els exercicis espiritualsen contraposició als exercicis corporalscom passejar, caminar i córrer. Els ter-mes que utilitza Ignasi són més aviatexercicis ascètics: examinar la consci-ència, meditar, contemplar, treure afec-cions desordenades per a buscar la vo-luntat de Déu.

En això Ignasi és hereu directe d’u-na tradició monàstica que des de Cassiài l’Edat Mitjana va accentuar la dimen-sió ascètica de la vida espiritual16. Però,per Pau, espiritual (o pneumàtic) és elque fa referència a l’Esperit Sant (Rm8,14; 12,11; 1Cor 14,1), que és qui dó-na dons i carismes i guia el cristià des dedins. Aquesta mateixa dimensió pneu-màtica referida a l’Esperit és la que té laparaula “espiritual” en el monacat mésprimitiu (seguint Irineu, Orígenes, Eva-gri, etc.) encara que més tard aquestapista pneumatològica hagi desaparegut.

Això significa que interpretar elsExercicis ignasians únicament o preva-lent com a exercicis ascètics, com mol-tes vegades s’ha fet, suposa mutilar elsentit de l’experiència ignasiana, en laqual l’ascètic s’orienta al místic i caris-màtic, és a dir a deixar-se guiar i emple-nar per l’Esperit Sant.

2.2. El qui dóna els Exercicis17

Estem encara molt acostumats a parlardel director d’exercicis, tot i que Ignasi

mai utilitza aquest nom sinó que en faservir un de molt més funcional, “el quidóna els exercicis”. Aquest no és unapersona necessàriament constituïda enl’ordre presbiteral, ni un professor de teologia, ni un líder, ni un psicòleg, niun confessor al qual hom acudeix a con-fessar els seus pecats [17], sinó una per-sona experta en discreció espiritual(diakrisis).

És el que en la tradició primitiva mo-nàstica s’anomenava un “ancià” o un“pare espiritual”, una persona que hagidominat les seves passions, tingui expe-riència personal dels misteris de Déu,posseeixi el do de poder escrutar els corsi discernir les seves mocions internesper poder ajudar i guiar en els camins deDéu aquells que se li apropen18. Se l’a-nomena “pare espiritual” perquè engen-dra espiritualment persones adultes illiures, i tot això en l’Esperit. El “pareespiritual” no se situa essencialment enla dimensió institucionl o estructural del’Església sinó en la dimensió pneumà-tica, profètica i carismàtica, és una per-sona (home o dona) plena de l’EsperitSant. Avui diríem que el qui dóna elsexercicis és un mistagog, es a dir el queinicia a l’experiència espiritual, a la mis-tagogia, molt concretament a la mista-gogia ignasiana19.

2.3. «Sentir i assaborir de lescoses internament» En aquesta famosa Anotació n. 2, en laqual es contraposa el “molt saber” al

11

2. ALGUNS TEMES TRANSVERSALS

“sentir i assaborir internament”, resso-nen una sèrie de temes bíblics amb cla-ra connotació pneumatològica, com latensió entre la lletra que mata i l’Esperitque dóna vida (2Cor 3,6); entre la cièn-cia inflada i buida i el carisma supremde l’Esperit, que és la caritat que no en-vaneix (1Cor 13); entre la carn que noserveix per a res i l’Esperit que dóna vi-da (Jn 6,63). Aquest sentir i assaborir ésfruit de l’Esperit de veritat que Jesúspromet que guiarà els deixebles a la ve-ritat completa (Jn 16,13), és el do de lasaviesa que neix de l’Esperit (Is 11,2).

Es tracta d’un coneixement no ra-cional sinó sapiencial, que permet arri-bar a una veritable experiència espiri-tual, és a dir, de l’Esperit de Jesús, unaexperiència mistagògica, mística, fruitde la unció de l’Esperit (1Jn 2,20). Elque ens interessa destacar aquí és queaquest “sentir i assaborir internament”és un do i una gràcia de l’Esperit.

Per això mateix no és suficient queel qui dóna els exercicis sigui un pro-fessor de teologia o un bon psicòleg. Hade ser un pare espiritual, una personaexperta en els camins de l’Esperit capaçd’ajudar a aquesta experiència espiri-tual. Com solia repetir Anthony deMello: la paraula aigua no treu la set, laparaula vi no emborratxa, la paraula focno crema, la paraula Déu no és Déu.Només l’Esperit es pot fer nèixer de nou(Jn 3,5). No fou això o quelcom sem-blant el que Ignasi va experimentar alCardener?

Allò que en aquesta anotació es pro-posa de manera genèrica es va desen-volupant durant els Exercicis: sempreque Ignasi ens faci demanar «sentir in-tern coneixement dels meus pecats i

avorriment d’ells» [63] «intern senti-ment de la pena que pateixen els con-demnats» [65], «coneixement intern delSenyor que per a mi s’ha fet home»[104], «dolor, sentiment i confusió, per-què pels meus pecats el Senyor va a lapassió» [193], «coneixement intern detant bé rebut» [233]. Per tant, se’ns con-vida a demanar un coneixement no me-rament intel·lectual sinó veritablementespiritual, una experiència espiritual, uncontemplar els misteris de la vida deCrist Nostre Senyor [261] i la nostrapròpia vida en l’Esperit i des de l’Es-perit, com els va contemplar Ignasi a lallum del Cardener. Això és el que al fi-nal de la seva vida Ignasi també experi-mentarà. Llegim en el Diari espiritualuna experiència d’Ignasi mentre cele-brava la missa de l’Esperit Sant:

«Abans de la missa he tingut llàgri-mes i, durant la missa, moltes llàgri-mes i loqüel·la20». [DE 228]

Des d’aquesta òptica podem fàcil-ment comprendre que convertir elsExercicis ignasians en una sèrie de conferències bíbliques sobre cristolo-gia, per interessants que siguin, és apar-tar-se de la finalitat pròpia que li donàl’autor.

2.4. «Deixar obrar immediatamentel creador amb la creatura»Aquesta Anotació n. 15 ens dóna l’ex-plicació última de les anteriors. El sen-tir i assaborir internament és fruit del’experiència viva de la presència deDéu, Criador i Senyor nostre, que es co-munica immediatament amb la criaturaabraçant-la en el seu amor i lloança.

12

Aquesta autocomunicació de Déu, queper a K. Rahner constitueix el moll del’os de la relació de Déu amb nosaltres,encara que Ignasi la refereixi al nostreCreador i Senyor, que per a ell és Crist21,es realitza en i per l’Esperit, que és comla punta de llança de la relació de laTrinitat amb la creació. El mateix Espe-rit, que és vincle de comunió en la Tri-nitat, és el que se’ns comunica. Ignasiparla d’“abraçar”, paraula summamentcàlida, personal i expressiva, que potfins i tot estranyar els qui tinguin unaimatge d’Ignasi més aviat freda i calcu-ladora.

L’abraçada és una altra forma sim-bòlica d’expressar l’acció de l’Esperitque l’Escriptura descriu com alè vital,foc, vi embriagador, unció, perfum, ai-gua... El qui dóna els Exercicis ha de sersummament respectuós, no pot induir nimoure l’exercitant vers una o altra op-ció, perquè, com Moisés davant la bar-dissa encesa, es troba davant la miste-riosa presència i acció de l’Esperit delSenyor. I per això utilitza Ignasi un ter-me que podia malinterpretar-se en unambient de sospita vers els alumbrados.Diu que “deixi” obrar immediatament el creador amb la creatura, i també al’inversa. Només queda guardar silencii descalçar-se: l’Esperit del Senyor ésaquí.

2.5. L’examenExaminar la consciència des del comen-çament dels Exercicis es proposa comuna meta a realitzar [1] que no es limi-ta a l’examen particular i quotidià i a l’examen general de consciència orien-tat a realitzar una bona confessió [24-

43], sinó que s’estén a l’examen de lapregària [77], a l’examen de les conso-lacions [333-336] i de les afeccions[342]. Aquest continu examinar-se for-ma part essencial del procés i de la pe-dagogia espiritual dels Exercicis.

Aquesta actitud es pot interpretard’una forma ascètica i fins i tot moralis-ta, com un desig constant d’introspecciópsicològica i subjectiva, un centrar-seen el propi jo, que pot arribar a ser ma-laltís. No neguem que els Exercicis pu-guin ser considerats com una escola dela voluntat, però això en tot cas s’enca-mina vers quelcom superior: alliberar-nos de tots els afectes desordenats per aafavorir l’acció de l’Esperit en nosal-tres, per a assegurar la nostra fidelitat al’Esperit, per a poder ser dòcils a l’Es-perit. L’examen ens ajuda a sotmetre’nsa l’Esperit.

No es limita, doncs, a examinar laconsciència moral, sinó a prendre “cons-ciència” [1, 32] de l’acció de l’Esperiten nosaltres i així poder captar, conèi-xer i discernir la seva presència i el seudinamisme en la nostra vida.

Quan Ignasi al final de la seva vi-da dicta l’Autobiografia, va realitzantaquest examen i discerniment de la pre-sència de l’Esperit en la seva històriapersonal des de la ferida de Pamplonafins a Roma, passant per Loiola, Man-resa, Jerusalem, Barcelona, Alcalà, Sa-lamanca, Venècia i París. En aquestamemòria agraïda, Ignasi redescobreixque l’Esperit el conduïa amb saviesavers on ni ell sabia, com afirmarà méstard el mateix Nadal en referir-se a la seva pròpia experiència. En aquest sen-tit l’examen es pot copsar com un mo-

13

ment de discerniment espiritual, de dia-krisis, que no hauria de limitar-se altemps dels Exercicis sinó estendre’s atota la vida.

Això ens prepara per allò que en laContemplació per assolir amor dema-nem i que ve a ser el resum no nomésdel procés d’Exercicis sinó la síntesi del’espiritualitat ignasiana: «Que pugui entot estimar i servir sa divina majestat»22

[233]. L’Examen s’orienta al fet que siguem dòcils a un Esperit, que com elvent bufa allà on vol i no sabem ni d’onve ni on va (Jn 3,8).

2.6. El magis

Des de fa alguns anys, sobretot gràciesals treballs d’Hugo Rahner, s’ha popu-laritzat la importància del “més” en l’es-piritualitat ignasiana, expressió que elsanglosaxons acostumen a traduir permagis, però que en els escrits originalsignasians sempre trobem en castellà:más.

2.6.1. D’on surt?En el Principi i Fonament [23], on s’es-tableixen les tres veritats bàsiques de totl’edifici espiritual, s’afirma que l’homeha estat creat per Déu, que totes les co-ses sobre la faç de la terra han estat cre-ades per l’home i que l’home ha de fer-se indiferent a elles i utilitzar-les sempreque l’ajudin al seu fi. Hi ha un perfecteencadenament lògic entre aquestes veri-tats, però aquesta lògica sembla trencar-se quan s’afegeix que s’ha d’elegir «elque més ens condueix al fi per al qualsom creats». D’on surt aquest “més”,aquest “plus” d’exigència?

En la contemplació de La crida delrei temporal que ajuda a contemplar lavida del rei eternal [91], quan es tractade la resposta a aquesta crida es parla no només de la resposta dels que amb“judici i raó” oferiran les seves personesal treball, sinó dels que “més” es vol-dran afectar i assenyalar en servei delRei eternal [97], els quals faran unaoblació especial a l’Etern Senyor de to-tes les coses [98]. Com sorgeix aquestamajor entrega i servei d’alguns?

Quan en les Tres maneres d’humili-tat [164] es vol descriure la tercera ma-nera d’humilitat, que és “perfectíssi-ma”, es diu que es dóna quan, assumintles dues anteriors, per a imitar “més” ac-tualment a Crist es vol: “més” pobresaamb Crist pobre que riquesa, oprobis“més” que honors, “més” ser estimat perboig que per savi i prudent d’aquestmón [167]. Per què aquesta insistènciaen aquesta major imitació de Crist?

Els historiadors de la vida i del context familiar d’Ignasi (com HugoRahner i Pedro de Leturia) descobrei-xen en aquest “més” dels Exercicis l’he-rència de la cultura cavalleresca i senyo-rial dels Loiola i de l’ambient cortesà enquè va viure Ignasi durant la seva joventut. Aquest és el substrat humàd’aquesta aspiració al “més”: més ho-nor, més glòria, més fama, més poder,valer més... També psicoanalistes, comW. Meissner, han pretès descobrir enaquesta tendència una sublimació libi-dinal del narcisisme ignasià al serveid’un ideal humà. Però tots coincideixenque després de la conversió d’Ignasiaquest “més” cavalleresc i mundà estransformarà en la recerca del major

14

servei i glòria de Déu que recullen lesConstitucions23.

2.6.2. Necessitat d’una interpretaciópneumàticaAquest “més” que supera la mera indi-ferència lògica, la resposta raonable a lacrida del Rei, i que indueix a una majoridentificació amb Crist, necessita unaexplicació, ja que sinó pot ser interpre-tat com una mera transposició religiosade la recerca de l’honor mundà. El“més”, tal com passa amb la “major glò-ria”, pot conduir a una ànsia de perfec-cionisme ètic, a un moralisme intransi-gent, a un triomfalisme gloriós, fins i tota l’anomenat “jesuïtisme”. En aquestcas es tractaria d’una espècie de pela-gianisme, d’una afirmació de la llibertathumana al marge de la gràcia de Déu.

Si volem entendre bé el “més” igna-sià hem d’acudir a la dimensió de l’Es-perit, com assenyala encertadament M. Giuliani:

«Aquesta presència de l’EsperitSant, ànima de les nostres ànimes,Ignasi no la defineix mai, sinó que lacaracteritza per un dels seus indub-tables efectes: el magis».24

L’Esperit, amb tot el seu dinamisme,la seva força d’alè vital, el seu foc, la se-va transcendència que porta sempre mésenllà, és el que explica aquesta orienta-ció ignasiana al “més”. No és volunta-risme, ni orgull, ni “beguda de mili-tants”... sinó la unció de l’Esperit queens porta a aquesta actitud, sense vio-lència, amb dolcesa i suavitat, amb unaatracció interna que mou la nostra vo-luntat amb goig i alegria.

Evidentment aquesta dimensió pneumàtica del “més” és la que tendeixa assimilar-nos progressivament a lapersona de Jesucrist, és la que ha de con-figurar tot el seguiment del rei eternaldurant les setmanes que resten d’Exer-cicis, si no volem caure en un seguimentpurament ascètic o en una imitació sim-plement jesuànica. En els Exercicis elseguiment de Crist condueix a una vida“en Crist Jesús”, a una vida “en l’Espe-rit”, no només en un “anar darrere” si-nó en un anar “amb”, a una identifica-ció que porti a romandre en Crist, en lalínia de l’al·legoria del cep (Jn 15) o del’afirmació paulina que ja no viu ell, si-nó que Crist viu en ell (Gal 2,20).

És l’Esperit el que ens incita a iden-tificar-nos amb Crist, perquè la tasca del’Esperit no és altra que la de portar-nosa Jesús: el mateix Esperit que va ungirJesús és el que ens impulsa a viure comell. I en aquest sentit el “més” necessitala contraposició dialèctica i evangèlicadel minus, del “menys”, que ve del ma-teix Esperit i que explica aquest desitjar“més” pobresa, oprobis i bogeria ambCrist, que riquesa, honors i saviesa mun-dana. El mateix Esperit que va davallarsobre Jesús en el baptisme i que el vaungir perquè passés pel món fent el bé ialliberés els oprimits del maligne (Hch10,38), és el que ens ungeix a nosaltresa prosseguir no només l’obra de Jesús(el Regne de Déu), sinó l’estil natzarèdel Galileu en pobresa i humilitat.

Aquí s’ha d’apel·lar a la meditacióde les Dues banderes per clarificar elveritable sentit evangèlic del “més” i nocaure en els enganys de l’enemic: labandera de Jesús es basa en la pobresa ila humilitat, la de l’enemic en la cobdí-

15

cia de riqueses, la supèrbia i d’allà totsels vicis25. És perillós caure en l’enganyd’identificar la bandera de Jesús amb un“més” que no vingui de l’Esperit sinó del’esperit maligne. Amb això s’insinua jael tema del discerniment que despréstractarem més extensament.

També es fa present aquí el conflic-te entre el projecte messiànic de Jesúsde Natzaret i el messianisme de prestigique esperaven els jueus del seu temps.La Tercera setmana d’Exercicis és lalluita “a duel” (J. Sobrino) entre el Reg-ne de Jesús pobre i humil i els regnesd’aquest món, siguin religiosos (la Teo-cràcia jueva) o polítics (la Pax romana).El “més” de l’Esperit passa per la creui només així arriba a la glòria de la resur-recció. Passa també pels crucificats dela història, perquè el “menys” (minus)ha d’ampliar-se als més petits, als insig-nificants, als últims, als pobres i margi-nats, als qui fou enviat el Jesús ungit perl’Esperit (Lc 4,14-20 cf Is 61,1).

El seguiment de Jesús en els Exerci-cis, que Ignasi després veurà confirmaten la visió de La Storta, si es comparena la llum de l’Esperit, ens condueix auna íntima unió entre Creador i criaturade l’Anotació n. 15, a una divinitzacióen termes dels Pares de l’EsglésiaOriental, a un viure la vida de Déu ennosaltres, a una mística de comunió queporta al servei. El seguiment de Jesúss’inscriu en la vida trinitària de Déu. Per

això són Exercicis espirituals, no mera-ment ascètics, per això són una inicia-ció al Misteri, una mistagogia.

Això es confirma amb el Diari espi-ritual. Per a l’Ignasi que a Roma discer-neix sobre la pobresa de la Companyia,la referència a l’Esperit i a la missió delsdeixebles en pobresa serà decisiva per aoptar per la pobresa. L’opció per la po-bresa es fonamenta per a Ignasi en la vi-da de Crist, en la confirmació de l’Es-perit Sant i en la missió trinitària:

«Llavors em vingueren altres pen-saments, a saber, com primer el Fillenvià els deixebles a predicar en po-bresa i, després, l’Esperit Sant els va confirmar en la missió, donant-los el seu esperit i el do de llengües.I atès que el Pare i el Fill envienl’Esperit Sant, les tres Persones con-firmaren aquesta missió en pobre-sa». [DE 15]

Per tot això el “més” ignasià no ésuna de tantes característiques de l’espi-ritualitat ignasiana sinó que les impreg-na totes. El “més”, típic d’un Ignasi queno coneixia la mediocritat, ens llança aallò que és nou, inexplorat, a les fronte-res, als nous desafiaments personals icomunitaris. És l’expressió de la nostratendència irresistible vers el Misteri ab-solut, vers la Divina Majestat, vers elPare de Nostre Senyor Jesucrist, mogutsper l’Esperit.

16

3.1. Regles per a discernir esperits [313-344]No pretenem comentar aquí les Reglesde discerniment ignasianes, sinó limi-tar-nos a mostrar la seva dimensió pneu-matològica.

Ignasi pressuposa que l’exercitant ésagitat per diverses mocions espirituals idiversos esperits, de manera que si aixòno es produeix, el qui dóna els Exercicisli ha de preguntar sobre com els està fent(Anotació n. 6). Ignasi adverteix que amés del propi pensament n’hi ha uns al-tres dos que vénen de fora: un que pro-vé del bon esperit i l’altre del mal espe-rit [32]. Davant d’aquesta diversitat democions espirituals o d’esperits, és ne-cessari el discerniment, una exigènciaque el pelegrí ja des de Loiola va expe-rimentar [Aut 6-9] i que la tradició espi-ritual de l’Església ha confirmat d’acordamb l’Escriptura26.

Per exemple, a 1Tes 5,19-21 es diu«No sufoqueu l’Esperit ni menyspreeuels dons de profecia. Examineu-ho tot iquedeu-vos amb el que és bo». I a 1Jn4,1, «Estimats, no us refieu de qualse-vol que sembli inspirat; més aviat po-seu-lo a prova per veure si és de Déu,perquè corren pel món molts falsos pro-fetes». La mateixa capacitat de discer-niment d’esperits és per a Pau un do ocarisma de l’Esperit (1Cor 12,10).

Ignasi, expert i mestre de la sospita,adverteix que les mocions dels diversosesperits són diferents segons la personaes trobi en un procés de conversió i pu-rificació, típic de Primera setmana [313-

327], o bé hagi entrat ja en Segona set-mana [328-336].

3.1.1. Consolació i Esperit SantPerò tant en un cas com en l’altre, hi hadues experiències clarament diferencia-des que Ignasi anomena consolació i de-solació. Ignasi descriu ambdues expe-riències amb una sèrie de connotacionsmolt gràfiques. En la consolació predo-mina l’inflamar-se en amor de Déu, ambllàgrimes, augment de fe, esperança icaritat, acompanyades d’alegria i pauinterior [316]. La desolació, al contrari,causa foscor, torbació, moció a cosesbaixes i terrenes, inquietud, manca defe, d’esperança i d’amor, i s’experimen-ta mandra, tebior i tristesa [317]. La de-solació és senyal de l’enemic, mentreque la consolació és pròpia del bon es-perit, de Déu [328].

Però per a aquells que van avançanten la vida espiritual (Segona setmana),Ignasi detecta la possibilitat d’enganys,d’una falsa consolació, en la qual l’es-perit o àngel dolent es vesteix d’àngelbo (sub angelo lucis cf 2Cor 11,14) perenganyar l’ànima i allunyar-la dels seusbons propòsits [322]. Cal estar moltalerta i veure tant l’origen com el dina-misme i els efectes d’aquesta aparentconsolació, ja que només el Creador potactuar en l’ànima sense causa prece-dent, causant alegria i pau [330, 336],mentre amb causa pot consolar tantl’àngel bo com el seu contrari [331]:l’àngel bo toca l’ànima amb dolcesa isuavitat, mentre que l’àngel dolent ho fa

17

3. ALGUNS ELEMENTS BÀSICS

de manera brusca, amb soroll i provo-cant inquietud [335].

Una lectura pneumatològica delsExercicis ens fa comprendre que el bonesperit, el bon àngel que causa les mo-cions espirituals positives de consola-ció, és sense dubte l’Esperit Sant, enca-ra que Ignasi mai li doni aquest nom.

Jesús Corella, en comentar la conso-lació als Exercicis afirma que la conso-lació té una estructura trinitària, però ai-xí com hi ha referències al nostreCriador i Senyor (el Pare) i al Senyor(Crist), no hi ha en canvi cap referènciaexplícita a l’Esperit. Per aquest autor,però, l’absència és aparent:

«Estranyament i com en altres llocsdels Exercicis, en aquesta regla de laconsolació es troba a faltar la pre-sència de l’Esperit Sant. En realitatla seva absència, però, és només apa-rent. Ell forma part de nosaltres. Estàen les nostres operacions donant-noscapacitats cada dia més grans (“totaugment” diu Ignasi) d’estimar sen-se límits, d’esperar contra tota espe-rança, de creure amb una fermesaque fins i tot a un mateix pot sor-prendre. L’Esperit Sant és el queaugmenta i fa possible les tres virtutsteologals, és el que crida en nosal-tres i amb nosaltres amb el desig queles “coses” s’ordenin i descendeixincom “celestials” per aquest món, ésel que ens atrau vers elles, omplint-nos d’una inefable alegria interior,perquè ja la posseïm d’alguna ma-nera si estem creixent en l’amor.L’Esperit Sant és el que ens “reposai pacifica en el Criador i Senyor”.Diríem que aquesta forma de conso-

lació consisteix que Ell, l’EsperitSant, ens fa sentir inefablement queestà consumant l’obra de dur-nos al Fill, i des del Fill i amb el Fill alPare, com si Pare i Fill es retrobes-sin dins nostre per a abraçar-nos enel seu amor, que és el mateix EsperitSant».27

3.1.2. Obres de la carn i fruits del’EsperitTot això es confirma amb un apropa-ment a la mateixa Escriptura. La deso-lació ignasiana, fruit del mal esperit,equival a allò que Pau anomena obresde la carn:

«Les conseqüències dels desigs ter-renals són prou clares: relacionsil·legítimes, impuresa, llibertinatge,idolatria, bruixeria, enemistats, dis-còrdies, gelosies, enfuriments, riva-litats, divisions, sectarismes, enve-ges, borratxeres, orgies i cosessemblants. Ja us vaig advertir, i usadverteixo encara, que els qui obrenaixí no posseiran en herència elRegne de Déu». (Gal 5,19-21; cf Rm1,29-32)

En canvi els fruits que Ignasi atri-bueix al bon esperit són allò que bíbli-cament s’anomenen dons i fruits del’Esperit, en terminologia paulina:

«En canvi, els fruits de l’Esperit són:amor, goig, pau, paciència, benvo-lença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini d’un mateix». (Gal 5,22-23a)

A la Carta als Romans trobem ex-pressions semblants:

18

«Els qui segueixen els desigs terre-nals s’interessen per les coses terre-nals; els qui segueixen els impulsosde l’Esperit s’interessen per les co-ses de l’Esperit. Els interessos terre-nals porten a la mort, mentre que elsde l’Esperit duen a la vida i a la pau.I és que els interessos terrenals por-ten a l’enemistat amb Déu, ja que novolen sotmetre’s a la seva llei ni s’hipodrien sotmetre. Per això els quiviuen d’acord amb els desigs terre-nals no poden plaure a Déu. Ara bé,vosaltres no viviu d’acord amb elsdesigs terrenals, sinó d’acord ambl’Esperit, perquè l’Esperit de Déuhabita en vosaltres, i si algú de vos-altres no tingués l’Esperit de Crist,no seria de Crist. Però si Crist estàen vosaltres, encara que el vostre coshagi de morir per culpa del pecat,l’Esperit us dóna la vida, ja que Déuus ha fet justos». (Rm 8,5-10)

En l’evangeli de Joan, el fruit del’Esperit és alegria, pau i perdó (Jn 20,19-23). Davant la tristesa i l’angoixa del’absència de Jesús, l’Esperit serà fontd’alegria i de fortalesa (Jn 16,13.20-22).

3.1.3. Consolació sense causa precedentLa consolació sense causa precedent,que només dóna Déu nostre Senyor[330], ha estat molt diversament inter-pretada28 des d’una experiència gairebémetafísica de l’obertura atemàtica a latranscendència en ordre a una lògica delconeixement existencial (K. Rahner)fins a una interpretació més bíblica enla línia d’un Déu que actua sempre desde baix i des dels més pobres, com en

l’Èxode (D. Gil). No volem entrar enaquestes diverses interpretacions sinóúnicament confirmar que aquest Déuque entra i surt de l’ànima sense fer so-roll, amb suavitat i lleument, aquesta“consolació interior”, “divina consola-ció”29, que fa que els nostres pensa-ments, paraules i obres no siguin “con-fuses, fredes i torbades” sinó “càlides,clares i justes”30, només pot ser l’Esperitdel Senyor, que actua de forma gratuïta,impensada, incontrolable i interior.

Aquest Esperit, com la saviesa, és unEsperit intel·ligent, sant, únic, múltiple,amorós, delicat, clar i pur, amic i bene-factor, ferm, segur, serè, que tot ho poti tot ho coneix, que penetra els esperitsamb la seva puresa, que tot ho renova isalva, que tot ho il·lumina amb la llumque no es pon, i amb una bellesa immar-cescible (Sav 7,21-29).

Aquest Esperit és qui inflama el cor,estira cap amunt (Col 1,1-3), redunda ensentiments de profund dolor i llàgrimesdels pecats; desigs de seguir Jesús enpobresa; compassió davant la passió delSenyor i goig en la seva Resurrecció.Aquesta divina consolació anticipad’alguna manera la Quarta setmanad’Exercicis en la qual Jesús ressuscitat,a través del seu Esperit, fa l’ofici de con-solador [224].

Aquesta doctrina ignasiana del dis-cerniment s’ha d’ampliar avui al discer-niment comunitari i al discerniment delssignes dels temps seguint el Vaticà II(Gaudium et Spes 4; 11; 44), convençutsper la fe que l’Esperit del Senyor no no-més ens guia personalment sinó quetambé està present en la història, guia lahumanitat i l’Església vers la plenitudescatològica del Regne.

19

Però aquest Esperit és dinàmic, ensmou vers alguna direcció, les mocionsinteriors no ens tanquen en nosaltresmateixos, sinó que apunten vers el pro-jecte de Déu, vers la voluntat de Déu.Amor ipse notitia est: el mateix amor esconverteix en coneixement, deia Grego-ri Magne31, es a dir la consolació ens as-senyala quin és el nostre camí. Per aixòles Regles de discerniment són una bo-na ajuda de cara l’elecció, expressió deldesig de trobar la voluntat de Déu i fi-nalitat prioritària dels Exercicis [1].

3.2. L’elecció [169-189]

Per a molts exercitants l’elecció en elsExercicis es limita a buscar raons a fa-vor o en contra respecte a algun tema.Aquesta visió deformada és fruit d’unaexegesi i d’una hermenèutica de caràc-ter racionalista i moralista, aliena total-ment a l’autèntica mentalitat ignasiana.Una relectura dels Exercicis des de lapneumatologia ens portarà a una visióamb un sentit molt diferent.

Tampoc aquí farem cap comentarisobre el tema de l’elecció. Ens limita-rem a assenyalar la presència oculta del’Esperit en tot el procés.

3.2.1. Primer temps d’eleccióDavant una visió racionalista delsExercicis, per a Ignasi el primer tempsd’elecció, quan Déu mou i atrau la vo-luntat amb certesa, «sense dubtar ni po-der dubtar» [175], és el temps prioritariper a elegir o acollir la voluntat de Déu.Aquesta certesa i seguretat que Ignasicompara amb la vocació de Pau i Mateu,i que ell mateix va viure al llarg de la se-

va vida, per exemple quan a Manresa vadecidir deixar de dejunar i va començara menjar carn [Aut 27], és sense dubtefruit de l’acció i de la inspiració de l’Es-perit que és qui ens mou i atrau inte-riorment.

Aquest Esperit que Jesús va prome-tre que ens portaria a la veritat plena iens recordaria el missatge de Jesús (Jn14,16), un Esperit que està sempre ambnosaltres (Jn 14,16), que fa que la vidadels deixebles sigui una vida en l’Es-perit (Rm 8), és el que il·lumina inte-riorment, parla sense paraules, ens con-dueix suaument vers el Senyor.

Aquest primer temps no suposa ne-cessàriament una experiència místicad’alçada sinó que és per a Ignasi fruit i conseqüència d’allò que es deia enl’Anotació n. 15: deixar que el Criadores comuniqui immediatament amb lacriatura. Des de la nostra clau pneuma-tològica podem dir que aquest primertemps és fruit i do de l’Esperit que ensva guiant interiorment.

Ignasi en el seu Diari espiritual bus-ca amb delit aquesta experiència certade l’Esperit per a la seva elecció, i no eldeixa satisfet res que no sigui aquestaexperiència:

«Després d’una estona, i quan jaanava a sortir cap a missa, he fet unapregària breu, amb una devoció in-tensa de llàgrimes, en sentir o veureque d’alguna manera l’Esperit Santdonava per acabada l’elecció. Peròno podia veure d’igual manera capde les altres dues Persones divines».[DE 18]

Per això seguirà buscant la confir-mació de les tres persones divines:

20

«Després, preparant l’altar i reves-tint-me, em sortia demanar: “Pareetern, confirma’m”, “Fill etern, con-firma’m”; “Esperit Sant, confir-ma’m”; “un sol Déu, confirma’m”.Ho vaig dir tantes vegades i amb tantes ganes, devoció i llàgrimes, i hosentia tant per dins i de manera tanviva, afegint a més a més: “I Pareetern, no em confirmareu?”, que vaigconsiderar que amb això donava ja elsí per resposta. I el mateix deia al Filli a l’Esperit Sant». [DE 48]

3.2.2. Segon temps d’eleccióÉs tan clara la certesa que neix d’aquestprimer temps que, si es produeix, no hiha raó per anar al segon temps que con-sisteix a cercar claredat mitjançant con-solacions i desolacions [176]. Però enaquest mateix segon temps és l’Esperitqui ens va guiant, suposada una actitudd’indiferència i de convenciment quel’amor que ens mou ve de dalt [184]. Ésl’amor que ha estat vessat en els nostrescors per l’Esperit (Rm 5,5) el que ensguia i il·lumina des de dins i ens va co-municant els seus fruits de consolació,alegria i pau.

És un temps de cerca i es requereixuna certa paciència per discernir versquina direcció ens porta l’Esperit ambles seves mocions. Ignasi en la seva vi-da va passar per aquests moments de re-cerca i incertesa, no només al comença-ment de la seva peregrinació, quan nova poder romandre a Jerusalem i es pre-guntava què havia de fer, quid agendum[Aut 50], sinó també al final de la sevavida, quan en plena deliberació sobre lapobresa es preguntava: «On em voleudur, Senyor?» [DE 113)].

Com ja hem vist abans, Ignasi a lesConstitucions amb freqüència diu que launció de l’Esperit Sant és la que ense-nyaria a cada un la manera d’actuar[Const 161; 414; 624] i això és el quepressuposa que esdevé en els Exercicisdurant el segon temps d’elecció.

3.2.3. Tercer temps d’eleccióEl tercer temps d’elecció és un tempstranquil i de reflexió personal a la llumde la raó de ser de la persona: «LloarDéu i salvar la seva ànima» [177]. Ser-veix per confirmar d’alguna manera elsegon temps a la llum de la raó. Té, pe-rò, també validesa per si mateix, ja potser utilitzat de manera autònoma.

En una carta al doctor Ramírez deVergara, escriu Ignasi:

«L’Esperit Sant serà qui millor li en-senyarà la manera d’assaborir ambl’afecte i dur a terme amb suavitat elque la raó dicta, que és a major ser-vei i glòria divina. Ara bé, per a se-guir les coses millors i més perfec-tes, n’hi haurà prou amb la raó».32

Aquest tercer temps d’elecció segu-rament va ser subratllat en els Directorisd’Exercicis precisament per obviar lesacusacions d’il·luminisme i la sospitad’assemblar-se als alumbrados.

3.2.4. L’elecció do de l’EsperitQue aquests tres temps s’han d’entendreno de manera cronològica sinó integral,és cosa admesa per tots. I tant aqueststres temps com la confirmació de l’elec-ció ja feta [183] són un do de l’Esperit,moció de l’Esperit, unció de l’Esperit,que és el que de manera lliure i perso-

21

nal mou interiorment la nostra voluntati situa al centre de l’ànima el tema del’elecció [181].

És tan obvi que el procés d’elecciós’inscriu dins d’un clima pneumatolò-gic, que autors com M. Giuliani, en co-mentar tant el discerniment com l’elec-ció contínuament es refereixen a l’accióde l’Esperit en l’exercitant. EscriuGiuliani:

«Enmig d’aquestes certeses, repeti-cions, assaigs que constitueixen unaveritable experimentació espiritual,en quin moment arriba la certesa?Arriba quan l’ànima és capaç de re-conèixer que una sèrie de mocionsque ella experimenta tenen com aorigen l’acció de l’Esperit Sant.Obeint-la hom està segur de complirla voluntat de Déu».33

En síntesi, l’elecció d’Exercicis, quees fa sempre contemplant la vida deJesús [135], és un deixar-se portar i con-duir per l’Esperit de Jesús. No és quel-com merament psicològic, racional omoral, sinó autènticament espiritual o,si voleu, místic.

3.3. Regles per a sentir enl’Església [352-370]En aquestes Regles que es situen al fi-nal dels Exercicis, hi ha una sèrie d’ele-ments que estan tan lligats a un contexthistòric, cultural i eclesial determinatque avui ja no ens semblen vàlids. Perexemple, una imatge cultural renaixen-tista d’Església o un model d’Esglésiade Cristiandat, les diverses formes i elsdiversos costums de pietat i pregària, la

vigència i la lloa del sistema escolàstic,l’actuació tant davant el poble “senzill”com davant els “doctors”34, etc.

En canvi, entre les coses que roma-nen es troba una eclesiologia de comu-nió en estreta connexió amb l’EsperitSant. Precisament, i com ja hem men-cionat més amunt, és en aquestes Regleson trobem l’única ocasió, dins elsExercicis, en la qual Ignasi mencional’Esperit Sant:

«Creient que en Crist nostre Senyor,espòs, i la seva esposa l’Església, hiha el mateix esperit que ens governai regeix per a la salut de les nostresànimes, perquè la nostra santa mareEsglésia és regida i governada pelmateix Esperit i Senyor nostre quedóna els deu manaments». [365]

Ignasi parla molt poc de l’Esglésiaal llarg dels Exercicis, només com amarc objectiu en el qual l’exercitant hade situar la seva vida [18, 42, 88, 229]i, més concretament, dins els límits enels quals l’exercitant ha de situar la se-va elecció [170, 172]. Però en aquestesRegles es fonamenta la relació entre l’e-xercitant i l’Església: l’Església estàvinculada a l’Esperit, que és qui uneix aCrist espòs amb l’Església esposa seva.D’aquesta unió naixerà l’actitud d’obe-diència, el respecte als diversos caris-mes, la manera com actuar davant elsseus defectes, etc.

Aquesta referència a l’Església i so-bretot aquesta vinculació entre Esglésiai Esperit és un “test” d’ortodòxia davantles acusacions i sospites que naixien delcontext dels grups d’alumbrados.

Evidentment podem rastrejar aquítot un corrent bíblic que uneix l’Església

22

amb l’Esperit i que el Vaticà II a LumenGentium ha recollit:

«L’Esperit habita en l’Església i enel cor dels fidels com en un temple(cf. 1Co 3,16; 6,19), hi prega i hi dóna testimoniatge de l’adopció defills de Déu per adopció (cf. Ga 4,6;Rm 8,15-16 i 26). Ell guia l’Esglé-sia vers la veritat completa (cf. Jn 16,13), unifica en la comunió i el minis-teri, i amb diversos dons jeràrquics icarismàtics instrueix i dirigeix, em-bellint-la amb els seus fruits (cf. Ef4,11-12; 1Co 12,4; Gal 5,22). La re-joveneix amb la força de l’Evangeli,la renova constantment i la condueixa la unió consumada amb el seu espòs. Perquè l’Esperit i l’esposadiuen al Senyor Jesús: “Vine!”». (cf.Ap 22,17).

Més encara, Ignasi que seguramenten família havia recitat el Credo apos-tòlic, estaria avesat a dir «Crec enl’Esperit Sant, la santa Església catòli-ca...». En la seva fe senzilla i possible-ment molt poc lletrada, expressava unarealitat que només més tard podria in-tuir i aprofundir: que l’Església és fruitde l’acció de l’Esperit, que la seva san-tedat brolla de l’Esperit Sant, que ésl’Esperit que Jesús prometé als apòstolsi que a Pasqua i Pentecostès va vessarsobre ells i sobre l’Església.

La comparació entre Ignasi i els mo-viments reformistes del seu temps, en-cara que segurament té molts més puntsde proximitat que els que tradicional-ment s’han dit, es distancia pel profundsentit de comunió i amor a l’Esglésiaque el de Loiola sempre va professar, toti ser una Església summament munda-

nitzada, tant pel que fa al seu cap com amolts dels seus membres. Però aquestamor i obediència a la institució mai fre-nà la seva llibertat profètica quan ho cre-gué necessari35. El mateix Esperit que elguiava a ell, era l’Esperit que governa-va i regia l’Església.

3.4. Contemplació per assoliramor [230-237]Ignasi conclou les contemplacions delsmisteris de la vida de Crist amb l’as-censió [312]. No hi ha Pentecostès enels Exercicis. Segons José M. Lera, elPentecostès ignasià dels Exercicis seriala Contemplació per assolir amor36.

Moltes vegades s’acostuma a dir que la Contemplació per assolir amorés el pont que uneix els Exercicis ambla vida, una connexió entre la Quartasetmana i la vida ordinària: la “Cinque-na setmana”. Si relacionem aquestacontemplació última d’Exercicis ambPentecostès podríem més aviat dir quela Contemplació és una prolongació dela Quarta setmana en la vida de cada dia,sota l’òrbita de l’Esperit.

Les advertències d’Ignasi en el sen-tit que l’amor l’hem de posar més en lesobres que no en les paraules [230] i quel’amor consisteix en comunicació de les dues parts [231], expressa en el fonsl’essència pròpia de l’Esperit que és, sobretot per a la tradició occidentalagustiniana, comunicació i amor entreel Pare i el Fill, amor que se’ns ha co-municat a nosaltres precisament perl’Esperit (Rm 5,5).

Quan en el primer punt de la Con-templació es retreuen a la memòria elsbeneficis rebuts que són d’un Déu que

23

desitja donar-se’m, en el fons s’està fentreferència als dons de l’Esperit creadori de l’Esperit de Jesucrist nostre Senyor.Això suscita en l’exercitant un desigd’oferir, en resposta, tota la seva vida:llibertat, memòria, enteniment, volun-tat, tot el que tinc i posseeixo. L’únicque es demana és «el seu amor i gràcia»,i aquest amor i gràcia no és res més (resmenys!) que l’Esperit Sant. El cèlebrePreneu Senyor i rebeu acabarà, doncs,demanant al Senyor el do de l’EsperitSant [234]. Això és el que l’exercitantdemana al Senyor en acabar els Exer-cicis, que l’Esperit l’acompanyi en laseva vida de cada dia, que pugui dur aterme l’elecció a la qual s’ha sentit cri-dat, i que pugui en tot estimar i servir[233]. I això li basta, és a dir en té prouamb el do de l’Esperit, de la mateixamanera que Teresa de Jesús en els seusversos Nada te turbe, nada te espantetambé acaba afirmant que sólo Diosbasta.

En els altres tres punts de la Contem-plació podem trobar temes claramentpneumatològics, encara que hi siguinnomés implícits.

– L’habitació o inhabitació de Déuen les criatures i especialment en l’home creat a imatge i semblançade Déu [235] no és més que la mis-teriosa presència de l’Esperit quedes del començament de la creacióaletejava sobre les aigües i donavavida al caos inicial (Gn 1,2) i que ha-bita en nosaltres com en el seu tem-ple (1Cor 3,16). L’alè de vida quesosté tota la creació és l’Esperit Santvivificador i donador de vida, delCredo.

– El Déu que treballa i labora en to-ta la creació [236] és també l’Esperitde vida que no només està present sinó que actua dinàmicament. Elssímbols de l’Esperit són símbols di-nàmics i vius (aigua, aire, foc, unció,colom, perfum...) perquè l’Esperitno és tant un “substantiu” sinó un“verb”, és a dir acció, moviment,força vital. L’himne medieval al’Esperit, Veni creator Spiritus l’in-voca com a font viva, foc i unció es-piritual. – El Quart punt [237], que segons J. M. Lera traspua neoplatonisme jaque ens fa veure que tot bé i do vede dalt com del sol els raigs i de lafont les aigües, pot molt bé interpre-tar-se pneumatològicament en elsentit de l’Esperit com a do que “vede dalt” que brolla del Pare i ésl’Esperit el qui amb la seva llum iclaredat ens ajuda a veure les cosesd’una altra manera. Per a Ignasi, desde la il·lustració del Cardener, quantotes les coses li van semblar noves,el moviment no és de les criaturescap al Creador sinó del Creador capa les criatures mitjançant l’Esperit.És l’Esperit el que dóna a Ignasi unsulls nous [Aut 30]. Això serà el queIgnasi anomenarà «trobar Déu en to-tes les coses» i la formulació méstècnica de Nadal, «ser contemplatiusen l’acció».

Per això la Contemplació per assoliramor ens condueix a deixar-nos portarper l’alè de l’Esperit en la nostra vida decada dia. Mauricio Giuliani ha expres-sat de manera profunda aquesta sínteside l’espiritualitat ignasiana:

24

«Una mística de Déu puramenttranscendent ens conduiria potser a la pregària com un absolut. Peròquan, portats nosaltres mateixos per aquest ampli moviment, experi-mentem en la fe que el Creador volser glorificat per la seva criatura en el lloc i en el temps de la sevacreació, que ell ha enviat el seu Filla prendre en el seu nom possessiódel Regne, que envia cada dia el seu

Esperit a estendre el seu Regne entre els seus, que l’obra redempto-ra de Crist continua l’obra que lestres Persones divines treballen i enla qual se’ns demana col·laborar,llavors és quan trobem Déu en l’ac-ció. Ja que la història que construïmamb les nostres mans no és cap al-tra que aquesta història divina, forade la qual no hi ha més que l’in-fern».37

25

Si acceptem com a punt vàlid de refe-rència que el temps de “l’eix axial” quees va formar des del 900 al 200 aC38 ique ha prevalgut fins als nostres dies,que està avui en profunda crisi i quecom afirma K. Jaspers estem en un “noueix axial”, tot allò que ens ajudi a apro-fundir en l’experiència espiritual i en eldo de l’Esperit serà molt útil. Des d’u-na òptica semblant K. Rhaner fa tempshavia parlat que el cristià del segle XXIo bé seria místic o bé no seria cristià.Això no és possible sense una mistago-gia especial:

«Es necessita una mistagogia o ini-ciació a l’experiència religiosa quemolts creuen no poden trobar en si

mateixos, una mistagogia d’una es-pècie tal que un mateix pugui arribara ser el seu propi mistagog».39

Uns Exercicis concebuts com a mis-tagogia, com a iniciació a l’experiènciade l’Esperit són quelcom preciós per alnostre temps40. Ens cal per això una vi-sió dels Exercicis en la qual el paper del’Esperit s’expliciti.

També amb relació al diàleg interre-ligiós. Més enllà de les discussions so-bre diferències confessionals i dogmàti-ques, hi ha en totes les religions unavivència profunda de l’Absolut que pera nosaltres els cristians està lligada al’Esperit Sant. Els Exercicis ens ajudena aprofundir en això que ens uneix i que

26

3. CONCLUSIÓ

Sembla evident que aquesta visió pneumatològica dels Exercicis corre-geix certes visions moralistes, ascètiques i racionalistes i ens ajuda acomprendre millor la mentalitat d’Ignasi, deformada per l’obligació desilenciar l’Esperit. Però, a més a més, aquesta visió pneumatològicaresulta actual i significativa per al món d’avui.

fa que els Exercicis, respectant l’acciódel Creador amb la seva criatura, siguinuna pedagogia molt útil per al diàleg in-terreligiós41.

3.1. L’Esperit de JesúsPotser, però, en acabar la lectura d’a-questes pàgines es tingui la impressióque en explicitar i ressaltar la presènciade l’Esperit Sant en els Exercicis hemrelegat a un segon pla la dimensió cris-tològica, el seguiment de la vida de Je-sús. Som conscients d’aquesta dificul-tat.

Per això al final d’aquest recorregutvolem afirmar clarament que l’EsperitSant és l’Esperit de Jesús, el que vapreparar els seus camins i el que va servessat durant la Pasqua. Per a Ignasi,l’Esperit és l’Esperit de Jesús i la me-diació de Crist és sempre necessària.L’Ignasi de les gràcies místiques deRoma recorda en el seu Diari espirituall’experiència cristològica de La Storta,quan el Pare el va posar amb el Fill, iJesús carregat amb la Creu demanava aIgnasi que el servís [Aut 96]. Per aIgnasi, Crist és el camí per accedir a laTrinitat:

«A més m’ha semblat que d’algunamanera el fet que Jesús es mostrés oes deixés sentir era obra de la santís-sima Trinitat, recordant aquella ve-gada que el Pare em va posar amb elseu Fill».42 [DE 67]

Per tant, la mística trinitària i pneu-matològica d’Ignasi és inseparable deJesús. Podem així recordar la conegudacomparació d’Irineu: les dues mans delPare, la del Fill i la de l’Esperit que ens

fan a semblança de Déu i ens modelena imatge seva43. Aquestes dues mans, toti ser diferents (una visible, l’altra invi-sible; una encarnada, l’altra que actuadins de persones i grups...) es comple-menten i relacionen en una comunió ín-tima que forma part de la comunió tri-nitària. L’Esperit prepara l’encarnacióde la “mà” del Fill en Jesús de Natzareti Jesús, després de la Pasqua, comunicael seu Esperit. Només des de l’Esperites pot dir a Jesús Senyor (1Cor 12,3) ial revés, un Esperit que no passi perl’encarnació i la creu, de Jesús, no ésEsperit Sant (1Jn 4,3; 5,6).

En aquest sentit som totalment con-traris a una espiral de successiva exclu-sió a la qual tendeix un cert espiritua-lisme dels nostre dies. Segons J. B. Metzmoltes persones, desenganyades del’Església, comencen afirmant “Crist sí,Església no”, per després, en el diàleginterreligiós, passar a dir “Déu sí, peròCrist no” i més tard “religió sí, Déu no”,per acabar proclamant “religió no, peròespiritualitat sí”.

Aquesta tendència a una espirituali-tat sense Crist, sense Església, sense re-ligió i finalment sense Déu no és una espiritualitat genuïnament cristiana. Nopodem separar aquests termes sinó mos-trar que l’espiritualitat cristiana passaper l’Església, per Crist i arriba a Déu,perquè l’Esperit és l’Esperit de Jesús idel Pare, i ha fet sorgir l’Església. Noneguem que l’Esperit mou misteriosa-ment totes les persones i religions i lesporta a la salvació per camins que enssón desconeguts (GS 22), però no ac-ceptem que una espiritualitat cristianapugui posar entre parèntesi, relativitzaro fins i tot negar el misteri i el nom de

27

Jesús, «fora del qual no hi ha salvació».(Ac 4,12)

Havent deixat clar això, sintonitzemamb les conegudes paraules d’IgnasiHazim, avui patriarca Ignasi IV d’An-tioquia, pronunciades a l’Assemblead’Upsala del Consell Ecumènic de lesEsglésies l’any 1968 i que poden resu-mir el sentit d’aquestes pàgines:

«Sense Esperit Sant, Déu està lluny, Jesucrist forma part del passat, l’Evangeli és lletra morta, l’Església, una simple organització, la missió una propaganda,el culte, un simple recordar,l’actuar, una moral d’esclaus.Però en l’Esperit, i mercès a una sinergia (col·laboració) indissociable,el cosmos s’aixeca i gemega fins que doni a llum el Regne,l’home lluita contra la carn,Crist ressuscitat és present ara i aquí,l’Evangeli és poder de vida,

l’Església significa la comunió trinitària,l’autoritat és un servei alliberador,la missió, un nou Pentecostès,la litúrgia, memorial i anticipació,l’actuar humà queda divinitzat»44.

Els Exercicis Espirituals d’Ignasisón, doncs, una iniciació a una expe-riència de Jesús segons l’Esperit, sónuna mistagogia pneumatològica del se-guiment de Jesús, són una exegesi espi-ritual de la vida i el missatge de Jesús,una veritable cristologia pneumàticaexistencial. Per això, el gran intèrpret del’espiritualitat ignasiana, Jerónimo Na-dal, dirà que l’espiritualitat ignasiana espodria resumir en aquestes tres parau-les: spiritu, corde, practice, que podemtraduir així: «Una vida en l’Esperit, in-terior i orientada vers la pastoral».

Alguna cosa semblant li haguésagradat dir a sant Ignasi quan l’interro-garen a Salamanca amb relació a la se-va doctrina i amb relació a l’Esperit. Enaquell moment, però, el pelegrí va esti-mar-se més callar [Aut 65].

28

1. De la visitació de Nostra Senyora a Elisabet diusant Lluc (1,39-56) [EE 263]; de com Crist esbateja escriu sant Mateu (3,13-17) [EE 273];de la sisena aparició, Joan (20,19-23) [EE304]; de la novena aparició, Mateu capítoldarrer (28,16-20) [EE 307]; de l’Ascensió deCrist Nostre Senyor, Fets dels apòstols (1,1-12) [EE 312].

2. A partir d’aquest punt i sempre que es tractid’una cita del llibre dels Exercicis s’indicaràsimplement amb el nombre dins de claudàtors.

3. Emprem el terme pneumatologia i pneumatolò-gic per a referir-nos a l’Esperit Sant. En grecdel Nou Testament a l’Esperit se l’anomenapneuma.

4. Vegeu sinó Ignacio ECHARTE, Concordanciaignaciana, Bilbao-Santander, Mensajero-SalTerrae, 1996, p. 483-486.

5. Vegeu el treball de Santi THIÓ DE POL, El pele-grí endins, Barcelona, ed. Claret, 1990, p. 68.

6. FNI, p. 138; FN II, p. 315-316.7. I. ECHARTE, o.c. 486-487.8. Remetem a l’obra clàssica de Y.M.J. CONGAR, El

Espíritu Santo, Barcelona, Herder, 1983.9. No volem entrar aquí en altres aspectes més tèc-

nics de la pneumatologia medieval que sensdubte van influir en Ignasi, com la prevalençadel concepte de gràcia creada enfront al degràcia increada, o accentuar més el que éscomú a tota la Trinitat que el que és propi idistintiu de cada persona, l’influx agustinià enla teologia trinitària de l’Església llatina, l’ac-ceptació del tema del filioque enfront del’Església oriental, etc. En l’obra de Congarque abans hem citat s’hi podran trobar mésreferències.

10. V. CODINA, No extingáis el Espíritu, Santander,Sal Terrae, 2008.

11. Y.M.J. CONGAR, El Espíritu Santo, Barcelona,Herder, 1983, p. 192 i s. i sobretot p. 598.

12. Per aprofundir en aquests temes, vegeu C. DO-MÍNGUEZ, Experiencia cristiana y psicoanáli-sis, Santander, Sal Terrae, 2005.

13. R. M. SANZ DE DIEGO, «Alumbrados», GEI,Diccionario de espiritualidad ignaciana, 37,Bilbao-Santander, Sal Terrae, 2007, p. 130-132, amb una àmplia bibliografia.

14. No som els primers d’abordar aquest tema.Citem, entre altres, els treballs J. M. LERA, queresumeix i cita en l’article «Esperit Sant», del Diccionario de espiritualidad ignaciana,37, o.c. p. 803-811.

15. Anotació n. 116. H. BACHT, Die frühmonastischen Grundlagen

ignatianischer Frömmigkeit, a F. Wulf (ed)Ignatius von Loyola, Würzburg 1956, p. 231-239.

17. Anotacions n. 2,5,6,7,8,9,10,12,14,15,17,18.18. Remetem al llibre clàssic d‘I. HAUSHERR,

Direction spirituelle en Orient autrefois,OCA, Roma 1955.

19. V. CODINA, «La mistagogía ignaciana», RevistaIberoamericana de Teología (México), n. 9,juliol-desembre 2009, p. 7-26.

20. Sobre el significat de la “loqüel·la” ignasiana,vegeu el comentari de S. THIÓ DE POL, La in-timidad del peregrino. Diario Espiritual de San Ignacio de Loyola, o.c. p. 199-201.

21. V. CODINA, «Jesucristo», Diccionario de espi-ritualidad ignaciana, 38, o.c. p. 1071-1077.

22. Si se’ns permet fer un salt dels Exercicis igna-sians a les Constitucions de la Companyia deJesús que orienten la vida espiritual dels jesuï-tes, podem afirmar que el lloc que el cor ocupaen l’espiritualitat dels monjos i fins i tot delsmendicants desapareix en la Companyia. Se-

29

NOTES

gons les Constitucions, no existeix l’obligacióde resar en comunitat, en el cor, la litúrgia deles hores. Ignasi de fet substitueix el cor perl’examen, entès d’aquesta forma integral comun discerniment continu de l’acció de l’Esperiten nosaltres i en el món. Per això Ignasi, queescurçava i limitava l’estona de la pregària delsestudiants i dels malalts, no els eximia de l’e-xamen, entès no només com a examen de cons-ciència moral sinó com a examen del conscient.

23. Vegeu les referències bibliogràfiques en l’arti-cle de L. DE DIEGO i N. MARTÍNEZ GAYOL,«Magis» (Més) dins GEI, Diccionario de espi-ritualidad ignaciana, o.c. p. 1155-1167.

24. M. GIULIANI, Acoger el tiempo que viene.Estudios sobre San Ignacio de Loyola, Bilbao-Santander, Sal Terrae, 2006, p. 51.

25. V. CODINA, “Dues banderes” com a lloc teolò-gic, Barcelona, Cristianisme i Justícia, EIDESnúm. 56.

26. A més a més del clàssic estudi de H. Bachtabans citat (nota 14), cal afegir el de H.RAHNER, Werdet kundige Geldwechsler. ZurGeschichte der Lehre des heiligen Ignatiusvon der Unterscheidung der Geister, en F.Wulf (ed.), Ignatius von Loyola, Würzburg1956, p. 301-341.

27. J. CORELLA, «Consolación», en GEI, Diccio-nario de espiritualidad ignaciana, Bilbao-Santander 37, o.c. p. 418-419.

28. J. GARCÍA DE CASTRO, «Consolación sin causaprecedente», en GEI, Diccionario de espiri-tualidad ignaciana, 37, o.c. p. 425-428.

29. Carta d’Ignasi a Teresa Rajadell des de Venè-cia, 18 de juny 1536, Ep I, 97-100.

30. Carta d’Ignasi a Francesc de Borja, Roma, 20de setembre 1548, Ep 2, p. 233-237.

31. In Ex II,27, 4; PL 76, 1207A.32. Ep XI, 184-185 cf. A. SAMPAIO COSTA, «Elec-

ción», GEI, Diccionario de espiritualidadignaciana, 37, o.c. p. 726-734.

33. M. GIULIANI, Acoger el tiempo que viene.Estudios sobre San Ignacio de Loyola, Bilbao-Santander, Sal Terrae, 2006, p. 187.

34. J. CORELLA, Reglas para sentir en la Iglesia,Bilbao-Santander, Sal Terrae, 1996.

35. V. CODINA, Sentir-se església en l’hivern eclesial, Barcelona, Cristianisme i Justícia,EIDES núm. 46, p. 23-31.

36. J.M. LERA, «Espíritu», en GEI, Diccionario deespiritualidad ignaciana, o.c. p. 807-809.

37. M. GIULIANI, Acoger el tiempo que viene, Bil-bao-Santander, Sal Terrae, 2006, p. 177-178.

38. K. ARMSTRONG, The Great Transformation.New York, Anchor books, 2006.

39. K. RAHNER, Espiritualidad antigua y actual.Escritos de teología VI, Madrid 1969, p. 25.

40. X. MELLONI, La mistagogía de los Ejercicios,Bilbao-Santander, Mensajero-Sal Terrae, 2001.

41. M. AMALADOSS, «Experiencing God in Inter-religious Encounter», Revista Iberoamericanade Teología, México, n. 9, juliol-desembre2009, p. 28-43, on se cita expressament coma model d’actitud per al diàleg interreligiós larecomanació d’Ignasi que el qui dóna elsExercicis deixi que el Criador actuï i es comu-niqui immediatament amb la seva criatura(Anotació 15) cf p. 38-39.

42. Vegeu les explicacions de S. THIÓ DE POL, Laintimidad del peregrino, o.c. p. 105-107, sobrela mediació de Crist en el Diari espiritual.

43. IRENEO, Ad Haer IV V, 6, 1; V, 28,4.44. I. HAZIM, La Résurrection et l´homme d´au-

jourd´hui, Irénikon 42 (1968), p. 344-359.

30

L’Escola Ignasiana d’Espiritualitat (EIDES) demana el teu suport

Fa temps que reps els quaderns que publica EIDES des de Cristianisme i Justícia

Creus que són necessaris el treball, la reflexió i l’actualització de l’espiritualitat ignasiana avui en dia

La teva aportació econòmica ens ajuda a fer-ho possible

Truca’ns al 93 317 23 38o bé

envia’ns un mail a info@fespinal.comi t’explicarem com fer-ho