9A r t i c l e s

teresaDuran

Els de casa, a la cuina,prop del braser que crema,amb el gas tot encès han enllestit el gall.Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;i ells recullen les plomesi ja enyoren demà.

Demà, posats a taula, oblidarem els pobres–i tan pobres com som–Jesús ja serà nat.Ens mirarà un moment a l’hora de les postresI després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Llàgrimes deNadal?

Joan SALVAT-PAPASSEÏT

Il·lustració: Roberto Innocenti «El cascanueces» Lumen

10 A r t i c l e s

La tradició literària nadalenca

Si pel desembre aneu a visitar els aparadors

de les llibreries infantils hi trobareu un bon

munt de títols nadalencs. N’hi ha una llarga

tradició, més aviat d’origen anglosaxó, que mou

els escriptors a glossar aquest tema i els lectors

a assaborir-lo. O no…

De fet, hi ha força lectors (més aviat media-

dors de la LIJ que no pas els menuts de casa,

sempre tan disposats a creure qualsevol fantasia,

i més si aquesta és força emotiva) que titllen la

literatura nadalenca de cursi i carrinclona, tal

com titllarien aquestes festes d’apologia del

consumisme i els Reis d’ensarronada general.

Hi ha d’haver gent per a tot, és clar, i de descre-

guts no en manquen, a casa nostra...

La invenció de la tradició literària nadalenca

s’hauria de buscar en els mateixos evangelis de

Lluc o Mateu (els escrivissin ells o no). És allí

on es citen per primer cop els personatges prin-

cipals (Josep, Maria, Jesús) i secundaris (reis,

pastors, àngels), els escenaris (establia, mun-

tanya, estel…) i altres elements que n’han es-

devingut els referents narratius. A poc a poquet,

donada la repercussió que aquesta història ha

tingut universalment i les aportacions originades

per les diferents tradicions populars: el pessebre

inventat per Francesc d’Assís, el nombre, nom

i color dels reis, els personatges o objectes

incorporats al cicle nadalenc des d’anteriors

tradicions etnopoètiques, com ara els arbres, el

pare Noel, el solstici d’hivern, etc., ens hem

trobat entre les mans amb un corpus considera-

ble de personatges i elements que poden esde-

venir la matèria primera per a qualsevol relat

on es puguin juxtaposar positivament rics i po-

bres, adults i infants, fred i escalfor, mort i vida,

foscor i llum, o qualsevol altre concepte

dicotòmic per l’estil.

En general, la tradició oral catalana ha estat

més rica en cançons nadalenques que en ronda-

lles que tinguin com a motiu central el Nadal,

perquè per això ja ens bastava la pròpia narrativa

evangèlica, que ha esdevingut, això sí, una im-

portant font iconogràfica des del romànic ençà.

El pessebrisme en seria un altre vessant popular

que esdevé tot un estudi de la perspectiva dins

una caixa escènica, i que podríem fer culminar

amb el gran espectacle dels «pessebres vi-

vents». Encara que, parlant d’espectacles, ningú

no pot negar que la cavalcada de Reis, tan ubi-

qua, és tot un happenning o performance teatral

(si calgués qualificar-la amb terminologia mo-

derna) d’envergadura. A més, la tradició dramà-

tica ha donat peu a una peça clau de la nostra

dramatúrgia popular: Els pastorets, posats al

dia en successives versions, d’entre les quals

val la pena destacar la de Josep M. Folch i Torres,

amb un marcat to burlesc on la comèdia se so-

breposa força a la lírica del tema central, i que

encara es representen arreu de la nostra geo-

grafia.

Però Josep M. Folch i Torres no és l’únic autor

amb nom i cognoms que ha provat de glossar

—en prosa o en drama— el miracle nadalenc, n’hi

ha molts d’altres (Josep Carner, Ramon Fuster…)

que, amb major o menor fortuna, s’han sentit

atrets pel tema i li han dedicat unes pàgines

que, si cal ser sincers, no han tingut una gran

repercussió ni nacional ni internacional.

Els grans clàssics nadalencs

Els grans clàssics de la narrativa nadalenca

d’autor ens vénen traduïts. Heus aquí uns quants

dels que n’enceten el camí: El Trencanous i el

rei dels ratolins (Nüssknacker und der Mäuse-

könig, 1816) d’E. T. Hoffmann, Una cançó nada-

lenca (A Christmas Carol, 1843) de Dickens, o

La petita venedora de llumins de H. C. Andersen

(Den Lille Pige med Svovlstikkerne, 1846). N’hi

va haver d’altres, en aquells temps on imperava

el romanticisme com a motor del pensament

creatiu, però entretinguem-nos a observar les

característiques d’aquestes tres obres començant

per la més breu, que és la darrera, la d’Andersen.

Hans Christian Andersen

Ens pot estranyar que aquest autor nòrdic,

d’una sensibilitat extrema i malaltissa, centrés

l’acció del seu relat en la llum que dóna claror

i escalfor? No hem d’oblidar que allí dalt el

solstici d’hivern sigui esperat, literalment, amb

candeletes (la celebrada nit d’Any nou les té per

motiu). Així doncs, de totes les nenes pobres

que podien protagonitzar el seu relat nadalenc,

ubicat en la nit d’Any nou, Andersen tria una

miserable venedora de llumins que, en l’època,

devia ser un objecte industrial força apreciat.

La descriu així: «Famolenca i tremolosa, anava

carrers enllà, cosa feble i petita, veritable imatge

de la misèria.» Tant de fred té la menuda, tanta

por de tornar a casa sense haver venut ni una

capsa de llumins, tan aterrida està dels renys

que son pare i sa mare li faran, que gosa desobeir

i aprofitar ella si més no un d’aquells petits

estris no venuts, però així que l’encén, veu da-

vant seu una estufa amb tots els ets i uts, càlida

i acollidora, visió que li desapareix dels ulls així

que ella allarga els peus per escalfar-s’hi… i el

llumí es consum. Enardida per les seves pròpies

visions anirà cremant cerilles una rere l’altra, i

veurà oques rostides que avancen de dret cap a

ella i avets guarnits amb llepolies, i fins i tot la

seva àvia, l’única persona que ha estat manyaga

amb ella i que ara ja és morta, que la crida. Tant

desig té la nena de retrobar-se amb l’àvia, ni

que sigui al cel, que va cremant llumins perquè

la visió no desaparegui i… els vianants la tro-

baran l’endemà, erta, morta i somrient amb tota

la capsa de llumins cremats entre les mans.

El contrast entre opulència i misèria, entre

claror i foscor, entre anhel i realitat, és força

evident en aquest conte superbament emotiu,

del qual valdria la pena destacar que la llargada

del text, si es llegeix en veu alta, dura, efecti-

vament, el temps de cremar quatre cerilles

d’aquelles llargues.

Charles Dickens

Andersen havia llegit La cançó de Nadal de

Dickens? Segurament sí, perquè el danès admi-

rava les obres (i el prestigi) de l’anglès una cosa

a no dir. A Anglaterra, Nadal és la festa més

grossa de l’any, i el centre n’és la llar, i espe-

cialment la llar de foc que és per on arriba,

diuen, el Pare Noel. Es tracta d’una festa força

intimista i familiar, de portes endins més que

no pas de portes enfora, com ho seria al Medi-

terrani, però és que hi fa molt més fred que aquí.

Per això no ens ha d’estranyar que Dickens

centri el seu relat en les relacions familiars i en

el fred, el qual pren per protagonista, encarnant-

lo en el cos del vell avar Scrooge a qui descriu

així: «Cap calor no podia encalentir-lo, cap

temps hivernenc refredar-lo. Cap vent bufador

no era més amarg que ell, cap neu no tenia més

perfídia a complir el seu propòsit, cap xàfec no

era menys obert a la instància. La més forta

pluja, i neu, i calamarsa, i aiguaneu, podien

gloriar-se de portar-li avantatge en un sol ex-

trem: elles tot sovint s’apaivagaven que era un

encís, però Scrooge mai.» (Trad. Josep Carner.)

Doncs bé, el motiu d’aquesta creació, que man-

lleva de la tradició rondallística una estructura

narrativa en tres actes i un epíleg, serà apaivagar

el cor garrepa del vell Scrooge. El fantasma del

seu vell soci Marley li enviarà tres esperits mit-

jançant els quals presenciarà tres celebracions

nadalenques: l’Esperit dels Nadals Passats li

farà visitar el Nadal de la seva infantesa, l’Esperit

del Nadal Present el farà assistir a l’àpat nada-

lenc de Bob Cratchit, un humil empleat de Scro-

oge, on malgrat la pobresa a la qual són sot-

mesos per l’amo no manca alegria, traça en

apariar les humils viandes, ni caritat per brindar

a la salut del vell avar. La duresa del relat arribarà

amb l’esperit del Nadal Futur, que arrossegarà

Scrooge a l’esgarrifosa visió de la seva sòrdida

i irremissible soledat.

Les més boniques de les pàgines d’aquest

conte són les del Nadal Present, una bonhomiosa

crònica documental que ens il·lustra sobre la

manera de celebrar la festa a l’Anglaterra victo-

riana, i aquestes pàgines són tan potents que

11A r t i c l e sIl·lustració: Jordi Vila Delclòs «Les millors rondalles de Hans Christian Andersen» Combel

12

semblaria que els anglesos encara no s’han des-

près d’aquella manera de fer i que celebren el

Nadal seguint el patró que els va dictar Dickens.

Quina és la traça de l’autor en aquesta obra (que

no fou l’únic conte nadalenc que escriví, si bé

en fou el primer)? Doncs l’encert recau a fer

protagonista del relat no pas un indefens, po-

bret, innocent personatge que pugui evocar

l’infant Jesús, sinó el seu antípoda: un autèntic

antipàtic, solitari i superbiós dimoni de cor de

pedra. Si tots fóssim com ell, Nadal s’acabaria.

La primera opció, que fou la d’Andersen, commou

el lector i el decanta cap a la pietat i la caritat.

La segona, la que pren Dickens, origina en el

lector un tal contrast entre allò que podria ser

i no és el Nadal de Scrooge, que provoca que qui

en llegeix la descripció es vegi obligat a optar

i prendre posició a favor o en contra d’allò que

és humà o inhumà, social o egòlatra, efusiu o

gèlid, etc. Tot depèn del que anheli cadascú...

E. T. A. Hoffmann

La més antiga, llarga i ambiciosa de les obres

que volíem observar és la d’Ernst Theodor Ama-

deus Hoffmann. Una autèntica novel·la èpica

seqüenciada per capítols que a més, com en un

joc de capses xineses, conté un conte dins d’un

altre, assolint una estructura narrativa circular

admirable. Aquesta narració comença exacta-

ment la nit de Nadal, al peu d’un avet carregat

de pomes daurades i platejades, ple de ponce-

lles, flors, caramels, confits i centenars de llu-

metes a l’abast dels infants d’aquella casa bona,

Fritz i Marie. Després el relat sembla abandonar

aquest ambient nadalenc per centrar-se en Ma-

rie i el seu afecte pel regal més lleig de tots: un

trencanous barbut, dentut i vestit d’hússar que

ha quedat arraconat després de la festa. El fa-

bulós padrí dels infants, el vell Drosselmeier,

un afable manetes capaç de crear els ginys me-

cànics més prodigiosos, anirà desgranant la

història d’aquest trencanous que, cada dia, al

punt de la mitjanit, pren vida davant Marie i

capitaneja la lluita èpica entre les joguines de

la cambra dels infants i els espantosos exèrcits

de rates, comandades per un rei ratot de set

caps.

El bé i el mal, la innocència i la perfídia, el

poder i la humilitat, la crueltat i l’amor, el que

és nou i el que és vell, es van trenant en un subtil

macramé narratiu que, si bé pot semblar un

fantàstic conte de fades del qual Nadal sigui

només el punt de partida, potser glossa, si s’hi

para atenció, tota una al·legoria metafòrica

sobre el misteri nadalenc.

Imaginem-nos que el llegim en clau bíblica

(i els protestants com Hoffmann, la Bíblia, se

la coneixen de cor). Tot i que històricament

consta que Marie es diu així perquè Hoffmann

va dedicar aquest conte als fills del seu amic

Julius Eduard Hitzig, Fritz i Marie, Maria és un

nom que va que ni pintat a una nena que, com

la Verge, té el cor prou amorós per acollir i aixo-

plugar maternalment tots els desemparats de

la cambra de joguines... o del món. El Trencanous

que redimeix els errors del passat, protagonit-

zats per la història de la nou Krakatuk i la reina

Pirlipat (Eva?), malgrat ser una figureta oblidada

i menyspreada, bé podria encarnar la història

d’un redemptor, lluitant contra els set esgarri-

fosos caps del Rei dels ratolins (el diable i els

set pecats capitals?). L’exèrcit de les joguines

que comanda el nostre protagonista bé podria

simbolitzar l’exèrcit dels innocents. El factòtum

de tot plegat, qui porta la batuta narrativa i una

de les millors creacions literàries de tots els

temps, és el padrí Drosselmeier, hàbil creador

d’autòmats i altres prodigis (tan semblant en la

seva descripció física a d’altres poderosos mags

literaris, com Gandalf o Panoramix), que tot ho

sap i tot ho preveu, com si fos el mateix pare

Totpoderós. El meravellós regne on finalment el

bell i transfigurat jove Drosselmeier aconduirà

Marie, ple de lluminosos arbres de Nadal i trans-

parents pastissos de massapà, tan semblant al

regne de Xauxa, bé podria ser una al·legoria del

paradís, etc. No ens aventurem a dir ni que sí ni

que no, en part perquè quan el vàrem llegir per

primer cop ens va satisfer prou com a conte

meravellós i així el recordem principalment,

mentre que, per altra banda, si l’haguéssim de

llegir com una al·legoria metafòrica del misteri

evangèlic que glossa el Nou Testament, ens

caldria recordar que altres autors, com Clive S.

Lewis amb les seves Cròniques de Nàrnia i prin-

cipalment en el títol El lleó, la bruixa i l’armari

(The Lion, the Witch and the Wardrobe, 1950)

van fer el mateix i també se’n van sortir a l’hora

de crear una faula amb dos estrats de lectura.

Ens trobem, doncs, davant de tres títols fun-

dacionals de la narrativa infantil nadalenca, amb

unes virtuts que satisferen tan plenament els

lectors del seu temps que, per haver-se fet un

lloc en la seva memòria, han pogut, mitjançant

les reedicions, adaptacions cinematogràfiques

i aportacions dels successius il·lustradors (en

destacaríem les imatges que Rackham, Zwerger

i Innocenti han fet per als títols que hem res-

senyat), esdevenir clàssics del patrimoni literari

universal. Tota una altra cosa és que, deixant de

banda el seu valor canònic testimonial, aquests

tres títols puguin satisfer els petits lectors ca-

talans d’avui o els seus mediadors, uns lectors

que viuen —o pateixen– un empelt de tradicions

un pèl caòtic, on l’avet conviu amb el tió, el pare

Noel amb els tres Reis, el fred amb la calefacció,

la llum elèctrica amb la prohibició d’encendre

foc, el pessebre amb els regals de disseny, la

Missa del gall amb les dotze campanades des

de la Torre AGBAR, el caganer amb la moda dels

tangues vermells, l’ateisme amb la religió, etc.

Cal dir que una de les virtuts principals

d’aquelles obres rau en el fet que el seu context

referencial, d’allí on arranca la dicotomia que

encarrila el relat, era absolutament proper i

conegut pels seus lectors. Intentar fer el mateix

avui, costa. Potser per això, caldria refugiar-se,

més que no pas en la molt escassa narrativa li-

terària nadalenca contemporània, en els àlbums

il·lustrats, ja que, des de la seva ductilitat visual

que els permet focalitzar breument només tal o

qual aspecte nadalenc, permeten, en el seu

conjunt, assolir un mosaic més panoràmic de la

complexitat del mite nadalenc i de les tradicions

que l’acompanyen. Recordem, dins l’impacte

que alguns d’aquests àlbums han tingut a casa

nostra, el Papá Noel (Father Christmas, 1973)

de Raymond Briggs, publicat a Espanya per

Miñón; Cuando a Matias le entraron ganas de

hacer pis en la noche de Reyes (Kalandraka,

1999) de Chema Heras i Kiko Dasilva; i El millor

Nadal (The best Christmas ever, 2005) de Chi-

Yuan Chen, publicat en català per Thule, per

citar-ne només tres que mostren personatges,

estètiques i punts de vista narratius ben dife-

renciats, que podríem fer servir per regalar-los

als infants durant aquestes festes tan assenya-

lades com, per a alguns, odiades.

En qualsevol cas, recomanem, amb paraules

del poeta mallorquí Pere Serra:

Per una nit oblideu-vos de tot:

dels deutes, de la feina, de la gent,

i canteu com infants

les cançons inefables

i confieu que tot serà més pur

d’ara endavant.

A r t i c l e s