91-juliol-14

pàg. 1

EMPORION NÚM 91 JULIOL 2014

Periòdic digital - Tercera època

núm. 91 -juliol- 2014

pàg. 2


EditorialEl 2014 passarà a la història com l’any en el qual va abdicar el rei Joan Carles I per deixar pas al seu fill Felip VI. Un relleu ràpid i pactat entre els dos grans partits d’àmbit estatal, PP i PSOE, que ha estat una mica la cirereta del pastís dels profunds canvis polítics i socials dels quals som testimonis.

Les eleccions europees del mes de maig ja van demostrar que els ciutadans volen canvis. I si a Catalunya el procés sobiranista i a favor del dret a decidir empeny amb força, la crisi econòmica iniciada el 2008 i les retallades en l’estat del benestar, que se’ns han aplicat de forma tan severa, han fet reeixir el sentiment que cal una profunda renovació política, social i econòmica.

Però està clar que aquests canvis no seran fàcils. Els grans partits i les administracions es-tatals fa molts anys que mantenen unes posicions de privilegi a les quals no volen renun-ciar. Aquestes renovacions controlades, com la de la corona, no són res més que intents de canviar les coses perquè res no canviï. En el discurs d’investidura de Felip VI el nou monarca ja va deixar clar que el tarannà reial potser seria diferent però que el discurs de fons perdurava. Ho hem vist també en els relleus de lideratge del PSC i del PSOE. Cares noves o conegudes que intenten donar una imatge diferent a la dels seus predecessors però que mantenen uns discursos similars.

La reaparició del debat república-monarquia que hem vist aquestes setmanes no s’ha pogut portar tampoc a les urnes. Si Felip VI hagués estat referendat en un referèndum, estaria molt més legitimat a l’hora d’exercir de cap d’estat. Però sembla que aquesta ma-teixa por a les urnes respecte al dret a decidir dels catalans també existeix en d’altres qüestions, com el relleu reial. I aquests fets continuen allunyant els ciutadans dels seus representants que entenen la democràcia com el fet de col•locar un vot a les urnes cada quatre anys i res més. Ja se sap que és renovar-se o morir, però hem d’exigir que aquestes tímides renovacions que estem veient siguin molt més profundes i tinguin com a objec-tiu la millora de la societat i del benestar dels ciutadans.

Arriben nous temps, que sens dubte seran històrics, però que obligaran a redefinir models que han quedat obsolets o que ja presenten símptomes evidents d’esgotament. I en aquests canvis els ciutadans hi han de tenir un paper fonamental perquè aquesta és l’autèntica essència de la democràcia.

• Editorial

• Notícies

• La novena

• L'excel·lent i poc conegu-da obra poètica de Joan Teixidor

• En Wayne de Coober Pedy i el seu paisatge

• Any Vinyoli

• Contradicció?

• Bons auguris?

• Súbdits o ciutadans.

• El club Bildeberg

• En nom de Déu

• Agustí Centelles i el Palau Solterra

• Català exercicis i con-sultes

• A l'aguait del nostre pat-rimoni

• El video dels joves

• La cuina de la Catrina

• Gotes d'humor

• Mots en creu

• Cinema i espectacles

pàg. 3


Notícies

NOTÍCIES JUNY 2014

TORROELLA

Ni flama del Canigó ni foguera de Sant Joan.S’havia anunciat arreu que Gent del Ter, les Xibeques del Cau i el Casal del Montgrí organitzarien eldilluns 23 la re-buda de la flama del Canigó i l’encesa de la foguera, seguida de ball, als Jardins John Lennon. Una presa de pèl pels que s’ho van creure, perquè no hi va haver ni flama ni foguera ni res. No varen ser-hi ni les tres entitats organitzadores per donar ex-plicacions, ni cap representant municipal (la flama del Canigó havia arribat cada any d’acord amb l’Ajuntament). Vegeu porta-da d’Emporion juny 2012: “Una tradició

torroellenca”.

El nou punt bus. El dimecres 25 va entrar en servei la nova estació d’autobusos de la carretera de l’Estartit-carrer Garbí. Aquest nou equipament posa fi a la perillositat i escassa operativitat de la parada de la pla-ça del Lledoner. El pressupost ha estat de 620.000 euros.

EMD de l’Estartit. La Comissió Jurídica Assessora del Departament de Gover-nació de la Generalitat ha donat llum verd a l’expedient de creació de l’entitat municipal descentralitzada de l’Estartit. UMD i ERC lamenten que avanci el tràmit d’aquest expedient.

El reg de les hortes del Tamariuà. Du-rant aquest mes de juny la Col·lectivitat de Regants del Mas Duran hi ha fet obres de millora.

Tancament del massís del Montgrí. A partir deldia 16l’Ajuntament va decretar restriccions en el trànsit rodatperevitar el risc d’incendi forestal.

Apropem-nos al Baix Ter. El diumenge 1es va anar a “descobrir” Foixà, sota l’organització del Museu de la Mediterrà-nia i amb el guiatge de Joan Badia.

FIMAG 2014. Els dies 5 a 9unes vint mil persones van omplir els carrers de Tor-roella. El cap de setmana va ser radiant i el públic, sobretot la mainada i els seus pares i avis, varen poder escollir entre més d’un centenar de propostes, la gran majo-ria gratuïtes. Destacats: a l’Espai Ter, Mag Selvin el dia 7i Antonio Díaz els dies 8 i9.

Ruta de la tapa. S’hi van adherir diversos restaurants els caps de setmana de tot el mes.

Premi de fotografia. El dissabte 7es van lliurar els guardons 2014 al Palau Solterra, Fundació Vila Casas.

Floreix la Pasqua Granada. Les Xibeques del Cau van organitzar la passejada pels

racons històrics envoltats de flors els dies 7, 8 i 9.

Gimnàstica contra la fibromiàlgia. Or-ganitzada per l’Associació d’afectats es va fer a Casa Pastors els dilluns 2, 9 i 16.

Concert estrafalari. Amb aquest títol, cap a 400 alumnes de l’Escola Municipal de Música van fer el concert de fi de curs que va omplir la plaça de la Vila el divendres 20 al vespre. Un homenatge a la música tradicional i popular catalana.

Teatre de l’escola. La Guillem de Mont-grí va presentarel diumenge 15 teatre dels alumnes al Cine Petit.

“Rajoles, plafons i socarrats de la col·lecció Mascort”.Es va inaugurar a can Galibern el dia 13. Una exposició impres-sionant, plena d’art i d’història. Integrada per 700 peces, rajoles catalanes i valen-cianes dels segles XV i XVI, rajoles d’oficis i de vaixells, socarrats.

El camí d’Empúries a Girona. El di-umenge 15Gent del Ter va organitzar el pas pel VII Tram: Millars – Sant Martí Vell.

Mitologia per als més petits. El Museu de la Mediterrània va organitzar el migdia del diumenge 15 dins del cicle “el petit Museu”, la segona sessió “Els herois de la guerra de Troia”.

Setmana de l’energia.A can Quintana i a Casa Pastors es van fer conferències sobre canvi climàtic i gestió i estalvi de l’energia els dies 16, 19, 20 i 21.

8è Festival del Còmic. Com en anys pas-sats, es van fer molts actes amb gran par-ticipació de públic.Pocoyó, Peppa Pig,

PER A AQUEST MES DE JULIOL

Festival Í-taca................ 4 de juliol

Beatles weekend..11 a 13 de juliol

Festa del Carme.............16 de juliol

Festival de Torroella..... 18 de juliol a 23 d’agost

Festa de Santa Anna ...26 de juliol

Fundació Mascort: “Rajoles, plafons i socarrats de la col·lecció Mascort”.

Fundació Vila Casas: “Agustí Centelles. Retrats de guerra”.

pàg. 4


el gat còsmic Doraemon i els seus amics Shizuka i Novita van passejar per la vila i es van fer fotos amb nens i nenes. Es van decorar carrers i es va fer el II Concurs d’aparadors.

- dijous 19 al vespre: Tintin a la Biblio-teca Pere Blasi. Es va organitzar una taula rodona, amb J.M. Soldevila, M. Mercè Cu-artiella, Sebastià Roig i Xavier Santos.

- divendres 20 al vespre.Es van fer diver-sos actes:

Inauguració del Festival i conferència al Museu de la Mediterrània.

Inauguració de l’exposiciód’àlbums de cromos a la capella de Sant Antoni.

“The Amazing Spiderman II”al Cinema Montgrí.

- dissabte 21 i diumenge 22 durant tot el dia es van fer moltes activitats Al passeig de Catalunya i al pati de can Quintana: mercat de còmics, taller de dibuix, “fisher-tip”, inflables dels super-herois, concurs d’enganxar cromos, ma-quillatge, pintura i animació, jocs de taula moderns, signatura d’autors, espectacles, intercanvis, etc.

El dissabte 21al vespre, a plaça de la Vila, es van lliurar els premis del concurs d’aparadors.

Festival Í-taca. El dissabte 21al vespre es va presentar a l’Espai Ter “Paco Ibáñez canta a los poetes latinoamericanos”.

8a. Nit dels Indiketes. Es va fer el ma-teix dissabte 21, a la nit, a l’Aparcament del Safareig.

Concert d’estiu del Cor Anselm Viola. Es va presentar a l’Espai Ter eldiumenge 22 al vespre.

Llegendes. Per al divendres 27al vespre es va organitzar un col·loqui al Museu de la Mediterrània sota el títol “La força de les llegendes i la comunicació oral”.

Aula d’Arts Plàstiques. Sota l’organització de l’Àrea de Cultura es va inaugurar el di-vendres 27l’exposició dels alumnes a la Capella de Sant Antoni.

Mercat de productes ecològics. Es va fer el dissabte 28com de costum a la plaça del peix.

Excursió al Parc Natural. Per al di-umenge 29es va organitzar una caminada a la cala Ferriola.

Centenari de la mort de mossèn Antoní Viver. El diumenge 29es va dir una Missa a la Parròquia i es va fer una ofrena flo-ral al cementiri, en memòria del germà de mossèn Francesc Viver.

Festa del Recer. El diumenge 29es va cel-ebrar tot el dia la Festa d’estiu.

Poesies de mossèn Antoní Viver.Inés Gumà en va fer un recital a la capella del Roser el dilluns 30al matí.

Panini i el Mundial. L’empresa torroel-lenca ha posat a la venda a Espanya cent milions de cromos i la mateixa quantitat a Portugal. A tot el món, el grup Panini en llança al mercat 6.750 milions.

L’ESTARTITLa nova concessió del port. El 27 de maig el president de Ports de la Generali-tat i el president del Club Nàutic Estartit van signar contracte per continuar ges-tionant trenta anys la dàrsena esportiva.

XIX Jornades de la Clova. Catorze res-taurants de Torroella i l’Estartit les van fer del 31 de maig al 30 de juny. Es van ini-ciar al passeig del Molinet, ja en ús després de 13 anys tancat.

EMD. La Comissió Jurídica Assessora del Departament de Governació de la Gener-alitat ha donat llum verd a l’expedient de creació de l’entitat municipal descentralit-zada.

MIMA’14. Aquest festival internacional sobre les Medes, Imatge i Medi Ambi-ent, amb mostres de vídeo submarí, com-petició fotogràfica, xerrades i activitats educatives, va tenir lloc dels dies 4 a 8.

Música a les terrasses. L’Escola Municipal de Música hi va actuar el vespre del dijous 12.

Festival del còmic. El dissabte 21 la lli-breria Elias va presentar al Consell Mu-nicipal el llibre “el primer heroi” i el còmic “El pont dels jueus” de Martí Gironell.

Catifes de Corpus. Seguint la tradició, les va organitzar el diumenge 22 l’Estació Nàutica al Consell Municipal i als carrers.

Excursió pel Parc Natural. El diumenge 22 al matí es va fer sortida en vaixell per descobrir el fons marí de les Medes.

Revetlla de Sant Joan. El dilluns 23 a la nit es va fer un castell de focs, es va encen-dre la foguera i es va celebrar amb concert i la revetlla a la plaça Llevantina.

Dia 24, Sant Joan. Es va fer Mercat d’Artesania, Cercavila de la Colla Ge-gantera Xiscu i Remei, exhibició dels Castellers de Figueres, i a la nit Cantada d’Havaneres i cremat amb Els Cremats.

19è aniversari del Bell Racó.Es va cel-ebrar el dijous 26amb Missa i Audició de Sardanes.

Moda.Es va organitzar una desfilada

pàg. 5


el dissabte 28a la nit a les Terrasses del Port.

CATALUNYAReaccions a l’abdicació del rei. Concen-tracions republicanes el dilluns 2a divers-es poblacions. Mas diu “hi haurà canvi de rei a Espanya, però el procés català con-tinuarà” i reclama el dret a decidir.

La successió monàrquica. Abstenció de CiU a les Corts de Madrid eldimecres 11. El president Mas va escurçar un viatge als EUA per assistir a la proclamació de Felip VI el dijous 19.

Barcelona. Conflicte a Can Vies. Iniciat a finals de maig, es van produir aldarulls i enfrontaments. L’Ajuntament va reclamar el final de la violència com a condició per a negociar.

La portada de “El jueves”. El dia 6 vuit

dibuixants van deixar la revista per la re-tirada d’una portada que feia broma de l’abdicació del rei.

Castellers al món. El diumenge 8 es van aixecar castells en diverses ciutats d’Europa i de Catalunya. La premsa ale-manya va destacar-ne la participació de Pep Guardiola a Berlin.

Nou director general de Poli-cia. El dimarts 10 el govern de la Gener-alitat va nomenar Albert Batlle, el qual ja havia estat present a la política catalana en el govern tripartit.

Trasbals al PSC.El dimecres 11el primer secretari del PSC, Pere Navarro, va anun-ciar la seva renúncia i el substituirà Miquel Iceta. Joan Ignasi Elena, del sector crític, deixa el partit.

Dèficit fiscal. La darrera dada la va fer pública el dijous 12 el conseller Andreu Mas-Colell: el 2011 el dèficit fiscal de Catalunya respecte de l’estat espanyol fou de 15.006 milions d’euros.

Defensa del model educatiu. El dissabte 14 es va fer a Barcelona una manifestació

multitudinària i festiva a favor de l’escola catalana.

L’escolarització en castellà, 6.057 eu-rosper alumne. Tot i l’informe contrari del Consell d’Estat, el dia 24 el ministre Wert va concretar que la Generalitat haurà de pagar 6.057 euros a cada alumne que es matriculi en un centre privat perquè vol rebre les classes només en castellà.

ESPANYAEl rei abdica en favor del príncep Fe-lip. El dilluns 2 el rei Juan Carlos va anun-ciar que abdicava i va posar l’hereu de la corona com a imatge d’una generació que assumeix els desafiaments actuals.

Proclamació de Felip VI. Va tenir lloc el dijous 19. Discurs aparentment conser-vador i continuista que el president Mas no va aplaudir.

Euskadi pel dret a decidir. El diumenge 8 més de 100.000 persones van omplir amb una cadena humana els 123 quilòme-tres que separen Durango de Pamplona.

AENA i RENFE. El divendres 13 govern espanyol acorda privatitzar el 49% de l’ens que gestiona els aeroports de l’estat i que una empresa privada entri a competir amb Renfe.

Reducció d’impostos. El govern central va aprovar el divendres 20 rebaixes de l’Impost de Societats i IRPF. Recels de Brussel·les per no haver-se acordat abans, i de Mas-Colell per la despesa social.

La germana del rei processada. El jutge confirma l’encausament de Cristina de Borbó.

MÓNParlament europeu. El grup liberal eu-ropeu (ALDE) del Parlament Europeu va aprovar l’admissió d’UPyD i Ciutadans, en contra de la posició de CDC.

El Banc Central Europeu combat la de-flació. El dijous 5abaixà el tipus d’interès al 0,15%, injectà 400.000 milions i anun-cià que cobraria pels dipòsits bancaris no utilitzats.

Síria. Tot i els enfrontaments, el dimarts 3es van celebrar eleccions presidencials a les zones sota control del règim, les prim-eres presidencials en 50 anys.

Iraq. Els jihadistesislàmics s’apoderen de

Mossul i altres ciutats, i s’acosten a Bag-dad.

Brasil. Les protestes socials van sacsejar el país coincidint amb el Mundial de futbol.

ESPORTSU. E. L’Estartit. Albert Pujol nou en-trenador. Pujol té 25 anys i és professor d’educació física. Ha estat jugador en el Baix Ter, la UE Figueres, la FE Palamós, i el Torroella, i com a entrenador s’ha format en el Girona, on va dirigir equips durant 2 anys, i en el Palamós, en el que va sumar 4 anys d’experiència. La incor-poració d’Albert Pujol pretén aportar con-tinuïtat a l’equip i seguir amb la trajectòria ascendent de l’última temporada.

Futbol

- El Girona manté la categoria. Va guan-yar el dia 7al Deportivo de la Corunya (3–1).

- El Llagostera fa història.Va pujar a Seg-ona Divisió A el dissabte 21 guanyant el Gimnàstic de Tarragona.

- Mundial. Va començar el dijous 12. Es-panya va quedar eliminada amb una des-feta històrica en dos partits, contra Hol-anda (1–5) i contra Xile (0-2). La prima per jugador si haguessin quedat campions hauria estat de 720.000 euros.

Tennis. El diumenge 8 el manacoríRafael Nadal va guanyar per novena vegada el torneig de Roland Garros.

Moto. El diumenge 15 Marc Màrquez, el pilot de Cervera, amb el setè triomf de la temporada en set curses, va mantenir la seva imbatibilitat en el campionat del món de MotoGP.

Bàsquet. El F. C. Barcelona es va procla-mar campió de Lliga el dijous 26 després de derrotar en el quart partit de la final el Reial Madrid per 83 a 81.

Emporion publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes

pàg. 6


La novenaJoan Surroca i Sens

Parlar de "la novena" ens trasllada el pensament a la darrera sim-fonia de Beethoven i a la llegenda posterior sobre la dificultat, per part dels compositors, de superar aquest nombre d'obres simfò-niques.

Dvorak, Schubert, Mahler, Bruckner i altres serien prova d'una maledicció de morir mentre es compon la novena o poc després d'estrenar-la. Però no parlo de cap novena simfonia. Amb "la no-vena" faig referència a la novena planta de l'hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, una de les més dures del complex sani-tari. És una planta que acull els pacients amb problemes cerebrals, molts d'ells sotmesos a delicades intervencions de neurocirurgia.

Per a mi, que fa un total de vuit mesos de la meva vida que con-visc amb els drames familiars de la planta novena, ha suposat una vivència que ha transformat la manera de veure i ser al món. Escric aquestes ratlles el mateix dia que fa trenta anys que vaig posar els peus per primera vegada en aquesta planta aleshores

desconeguda. És el descobriment del dolor que ensenya a rela-tivitzar allò que és sobrer i a valorar l'essencial. Allà, els dies són llargs i permeten observar, escoltar i reflexionar.

A l'informe a la Unesco de la Comissió Delors sobre l'educació pel segle XXI, es troba una advertència que hauríem de tenir més en compte: "Educar és oferir brúixoles per a navegar en temps complicats." A mi em sembla evident que ni les famílies ni les escoles no ho tenen gaire en compte. S'educa per a l'èxit i es pre-scindeix d'educar per a preparar per als fracassos, si per fracàs entenem que no sempre la vida ens porta pels camins més fàcils de transitar. "He estat afortunat: res no m'ha estat fàcil en la vida", reflexionava Sigmund Freud.

A qualsevol persona que li interessi el futur, no el deixaran in-diferent les maneres d'educar que s'observen com a norma. Tret d'escasses excepcions que honoren aquells que les practiquen, avui s'ofereix als infants tot allò que desitgen i més encara. Se'ls aplanen tots els camins abans d'ells transitar-hi. Privats d'entrenament per l'esforç, la superació de l'adversitat i el coratge per positivar les contrarietats, hi ha el risc evident d'una gener-ació sense capacitats mínimes per a navegar en les aigües sempre turbulentes de la vida.

Contradicció?Jordi Bellapart

Aquest darrers dies, amb motiu de l'abdicació del rei Joan Carles I, s'ha escrit en alguns mitjans de la premsa catalana titulars com aquest: "Tricolor i estelada, una contradicció". El motiu, la mani-festació de molts catalans en contra de la monarquia, exigint un referèndum, exhibint la bandera republicana tricolor juntament amb l'estelada.

He anat diverses vegades a visitar a principis de maig el que fou camp de concentració nazi, millor dit d'extermini nazi mitjan-çant el treball, de la petita i bonica població austríaca de Mathau-sen, on varen ser reclosos i perderen la vida després de terribles patiments molts republicans catalans i espanyols, alguns d'ells de famílies empordaneses i fins i tot torroellenques. Tots ells varen patir vexacions, fam, maltractaments i finalment la mort. Molts eren republicans i també independentistes i en aquells moments, per a ells, això no era cap contradicció, ans al contrari, una suma d'esforços i solidaritat.

A primers de maig es celebra la commemoració de l'alliberament del camp per les tropes nord-americanes a finals de la 2ª Guerra Mundial. Durant els actes es ret homenatge als republicans espa-nyols al pavelló espanyol i també al pavelló francès. Sempre pre-sidits amb l'ensenya republicana i catalana. També a la desfilada

final, la delegació catalana desfila encapçalada, fins avui encara, per dos supervivents acompanyats per la bandera republicana agermanada amb la senyera. Mai aquests dos símbols s'han con-siderats contradictoris. La causa de la seva lluita contra el feix-isme, en pro de la justícia i la llibertat, l'esforç i el patiment que això va comportar i que tots el lluitadors compartiren, ha quedat sempre palès amb les dues insígnies.

República no és una bandera, és un concepte. Expressió de democràcia, justícia, llibertat. En tot cas la bandera és un símbol que expressa formalment aquests conceptes i la lluita per acon-seguir-los. L'estelada és també un símbol de llibertat i estigué present al front de guerra durant la guerra civil espanyola (1936-1939) al costat de la republicana contra el feixisme i a favor de la democràcia i la llibertat.

He participat activament en els actes d'homenatge que es fan al camp de Mathausen, he assistit al que es celebra al pavelló espan-yol i al francès. En tots ells s'apel·la al record de tots aquells que es sacrificaren fins a la mort en defensa dels valors republicans. No oblidem que els primers que entraren a Paris el dia del seu allib-erament foren republicans espanyols, molts d'ells catalans (Martí Bielsa, Víctor Torres, Carme Casas, Leandro Saún, Sebastià Piera, Salvador Clop i molts d'altres republicans exiliats i deportats que formaven part de la primera unitat de la segona divisió blindada del general Leclerc. La República francesa això no ho ha oblidat i ha reconegut i agraït el sacrifici i la valentia dels republicans espanyols.

La gent que hem participat als actes d'homenatge i record dels republicans espanyols sempre hem acabat la nostra intervenció amb visques a Catalunya i a la República. Dos visques que no podem considerar contradictoris per respecte i record dels de-fensors de la democràcia i les llibertats. Tampoc els símbols que ho representen ho haurien de ser.

pàg. 7


L’excel·lent i poc coneguda obra poètica de Joan TeixidorAdrià Arboix

Joan Teixidor (Olot, 8 d’abril de 1913 ─ Barcelona, 10 de gen-er de 1992) és, segons el poeta i crític literari anglocatalà Sam Abrams, una figura clau en el panorama de la literatura, l’art i la cultura catalanes del segle XX.

Abrams acaba de publicar una edició crítica de l’obra de Teix-idor, després de recollir i ajuntar per primera vegada en una sola monografia tota la seva poesia. La commemoració del centenari del seu naixement, en coincidir amb l’Any Espriu, ha estat discreta i ha passat gairebé desapercebuda al públic general per a un poeta de la seva categoria.

Ens recorda Sam Abrams que en l’itinerari vital del poeta, el Montseny fou durant la guerra civil un dels amagatalls de Teixidor quan fugia de la persecució de la FAI per qüestions socials i religioses. També va viure moments molt durs en els primers anys de la postguerra, ja que el seu món anterior referit a la universitat, la vida cultural i la carrera literària s’havia enfonsat i el règim franquista el tenia fitxat com a “rojo separatista”, la qual cosa va dificultar enormement la seva reinserció a la vida laboral i social.

Teixidor va fer una contribució de primera magnitud al món de la poesia lírica amb una aportació originalíssima a través dels vuit llibres de poesia que va publicar entre 1932 (amb Poemaris, la seva primera obra) i 1989 (amb Fluvià, la darrera publicació), amb un total de 201 poemes. La seva obra, per tant, i a la manera de Paul Valéry, és breu i concentrada, però subtil, sofisticada i exigent, segons Sam Abrams, que també apunta que Teixidor vo-lia que el llegíssim i el rellegíssim, en silenci i en veu alta, assab-orint els seus textos al màxim.

Teixidor és, segons Abrams, un “poeta major”, juntament amb els seus “germans” de professió, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Salvador Espriu, i el seu íntim amic des dels anys del batxillerat als jesuïtes de Casp a Barcelona, Joan Vinyoli. També fou amic de Martí de Riquer i del poeta, traductor, editor i professor Josep M. Boix i Selva. El compositor Xavier Monsalvatge li musicaria alguns dels seus poemes.

El príncep, poemari publicat el 1954 amb un pròleg de Salvador Espriu, referit al tema de la pèrdua del seu primer fill en plena infantesa, és possiblement el llibre més conegut, llegit i celebrat de l’autor, una obra mestra dins aquest subgènere de la lírica del segle XX. Consta de 25 poemes i és una de les elegies més desta-cades de tota la tradició literària catalana. Comenta Sam Abrams que davant del terrible desesper provocat per la mort del seu fill, Teixidor va acudir a Carles Riba, mestre i amic, perquè ell ma-teix havia sofert una pèrdua semblant quan el seu fill Francesc va morir de mort sobtada, l’any 1934. Riba li va donar aquest consell al seu deixeble i amic: “Converteix en art el teu dolor.” Les dues grans tragèdies de la seva vida adulta, la guerra civil i la mort del

seu fill Ignasi, marcarien definitivament tota la seva obra. Teixi-dor fou un escriptor, assenyala Sam Abrams, que va tenir una extrema sensibilitat davant de les pèrdues provocades pel pas del temps, una sensibilitat que el convertiria en un dels grans poetes elegíacs de la lírica catalana moderna

Verdaguer era un referent literari permanent per a Teixidor i als seus poemes es poden trobar cites incrustades de la Bíblia, la mi-tologia grega antiga, Homer, Eurípides, Dante, Shakespeare, Ke-ats, Maragall, Riba, Salvat-Papasseit, García Lorca, Éluard, Apol-linaire, entre d’altres.

Fluvià és el llibre que clou tota l’obra poètica de Teixidor, amb un total de 26 poemes autobiogràfics, i conté, segons Sam Abrams, un resum bellíssim i emocionant de la vida de l’autor.

* Mentre el fill de Teixidor estava greument malalt al llit, un dels passatemps als quals es dedicaven pare i fill era parlar de destins llunyans i trobar-hi la seva correspondència catalana. D’aquesta manera, Venècia i Empúries van quedar aparellades en el poema adjunt, publicat en el recull El príncep. Venècia acaba represent-ant el silenci, la foscor, el pas del temps i la mort, i Empúries, el color, la frescor, la vida, el somni i l’esperança, segons la interpre-tació de Sam Abrams.

VENÈCIA I EMPÚRIES*

Tot l’encís de Venècia són els carrers fets d’aigua, i l’aigua no és blava com si fóssim a Empúries; s’escorre sense pressa sota els ponts que l’abriguen, talment aquesta mort que cada nit ens ronda.

Els bots per navegar-hi són estirats i negres, es perden entre els marbres cisellats dels palaus, i plou quietament en el pou de la vida, com si no existís la mar blava d’Empúries.

El silenci s’abat en les aigües podrides que descalcen els murs de casals i de temples; talment aquesta mort que cada nit ens crida cobrint d’ombra per sempre la muralla d’Empúries.

Tu has vist el millor: somniar és possible. Aquells canals tan negres podrien ésser blaus, quan als ulls hi ha només la mar dolça d’Empúries. Jo he vist el temps bell i la mort que s’apropa.

Teixidor, Joan, “Venècia i Empúries”, El príncep, 1954

Bibliografia

Teixidor, J., Una veu et crida. Obra poètica (1931-1989), Curbet Edicions i Fundació Valvi, Girona, 2013.

Vázquez, E., “Tot és molt a la vora del cor”. A: Avui, dimecres 6 de novembre de 2013, p. 36.

Llavina, J., “L’hora de Teixidor”. A: Avui, suplement Cultura, di-vendres 25 d’abril de 2014, p. 10.

pàg. 8


En Wayne de Coober Pedy i el seu paisatgeAlbert Llausàs i Pasual

Un desert de 3.000 quilòmetres de diàmetre, i dins d’ell, aïllada a més de 600 quilòmetres de cap centre que es pugui considerar urbà, hi ha la singular població de Coober Pedy i els seus 3.500 habitants.

Vaig tenir ocasió de visitar aquesta vila australiana un dia d’hivern, en el qual el mercuri només s’enfilà fins als 28 ºC, molt lluny dels més de 40 ºC que s’hi viuen habitualment durant els mesos d’estiu: gener i febrer. Sota aquestes condicions, combi-nades amb una precipitació anual de 130 litres per metre quad-rat, no és sorprenent que els entorns de Coober Pedy siguin un desert, amb quatre matolls mal repartits. Bé, en realitat hi ha molt més que matolls, també hi ha aproximadament un quart de milió de forats cap al subsòl i els complementaris petits amuntega-ments de dejeccions mineres. Són el resultat de la recerca d’òpal, una pedra preciosa que va ser descoberta a la zona ara fa quasi cent anys, i que explica la presència d’aquest enclavament al mig del no-res. Els camps de Coober Pedy han proveït un 80% de la producció d’òpal del món i han atret milers de provadors de fortuna independents, que amb més o menys sort i sempre amb mètodes gairebé artesanals han anat explotant les concessions de 15 metres quadrats per barba per fer exploracions mineres.

L’exigència de l’entorn va propiciar una curiosa adaptació: en lloc d’aixecar cases, els emprenedors de Coober Pedy van excavar els turons de la zona, aprofitant les temperatures més fresques i gairebé constants al llarg de l’any que es viuen a l’interior de la roca per establir-hi la residència. De fet, el nom Coober Pedy deriva dels mots que la llengua aborigen local usa per indicar “forat de l’home blanc”. Compensant l’absència de llum natural, aquests dugouts (segons l’argot local) gaudeixen d’un absolut si-lenci i, fins i tot, d’un encant que les construccions en superfície no tenen. Allà fora el material més utilitzat per construir és la llauna i els colors dominants són el marró i l’ocre, del rovell i de la sorra. Fins i tot el camp de golf local és tenyit amb aquestes pig-mentacions, gentilesa de la completa absència de gespa. Els ju-gadors, majoritàriament d’hàbits nocturns, porten amunt i avall una estoreta de gespa artificial per poder donar els seus cops. Comunicacions, energia i aigua representen reptes molt menys trivials per als veïns, si bé l’asfaltatge de la carretera principal

(tot just l’any 1987!) i més recentment la instal·lació de molins de vent, plaques solars i una planta dessalinitzadora han facilitat molt la vida a la zona, fent-la menys dependent de l’arribada de combois de camions cisterna amb combustible i aigua.

Tot això m’ho explicava en Wayne, un militar retirat encara jove que, d’entre totes les destinacions on l’havien destacat durant els seus anys de servei, va escollir Coober Pedy per establir-s’hi de-finitivament. En Wayne parla amb passió de l’indret, en un esforç titànic per fer-lo veure tan atractiu a l’ull del visitant com ho és al seu. Cal admetre que la zona és certament especial, el croma-tisme és subtil i francament divers considerant el constrenyiment de matisos en els quals es mou la paleta: blaus el cel i ocres tota la resta. Potser aquesta és la raó per la qual s’hi van enregistrar algunes de les seqüències de la trilogia de pel·lícules deMad Max, ambientades en un futur on el medi ambient i la civilització han col·lapsat i els supervivents duen una salvatge vida en ambients inhòspits. Ara bé, personalment, aplicaria a tot aquest icònic paisatge l’adjectiu bonic, com fa el meu guia? No, no ho faria, però comprenc en Wayne.

Tot sovint ens empenyem a protegir únicament allò que resulta vistós o valuós col·lectivament, sigui per la seva excepcionalitat, singularitat, atractiu, raresa, representativitat o simbolisme, ja es tracti d’espècies amb les quals cohabitem el planeta, obres artís-tiques de totes les disciplines o paisatges. Però cal no oblidar que fins i tot l’animaló més comú contribueix al funcionament dels ecosistemes, una discreta escultura que passa desapercebuda en qualsevol espai públic pot commemorar episodis importants de la memòria d’algunes persones i que, fins i tot, als paisatges més grisos i degradats s’hi han pogut viure històries personals que els vinculen per sempre més a la vida dels seus protagonistes. Des de la seva subjectivitat, en Wayne té tot el dret de defensar el paisatge que va fer casa seva i que considera excels, de la ma-teixa manera que és convenient que no ens conformem a prote-gir el territori a través d’una xarxa d’espais naturals fragmentada, que només en cobreix una part i sovint amb baixa efectivitat. En termes de paisatge, la Convenció Europea del Paisatge, acordada l’any 2000 i ratificada per Catalunya, ja incorpora una visió in-tegral per a la protecció i gestió del paisatge, amb la missió de preservar qualitats i corregir mancances de tots els paisatges que ens envolten, independentment del seu caràcter i condició. La mirada no compartida amb en Wayne em va fer reflexionar que aquest és l’enfocament correcte. Aquell paratge auster d’Austràlia mereix tanta atenció com l’emblemàtic Uluru o l’Òpera de Syd-ney, i el mateix tipus de paral·lelisme és vàlid a casa nostra i a d’altres aspectes de la planificació territorial.

pàg. 9


Any VinyoliJaume Bassa Pasqual

Aquest mes de juliol es compleixen cent anys del naixement del poeta Joan Vinyoli i Pladevall, i el mes de novembre en farà tren-ta de la seva mort. Amb aquest motiu, per tal d'honorar la seva memòria i difondre'n l'obra i el llegat, el Govern de la Generalitat, a través del Departament de Cultura, ha promogut l'Any Vinyoli.

Al nostre país, alguns poetes han assolit gran popularitat, com ara Salvador Espriu o Miquel Martí i Pol, però no és el cas de Joan Vinyoli, molt menys conegut. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, ho ha destacat en dir que "l'Any Vinyoli neix per fer possible que es conegui molt més l'obra de Joan Vinyoli". Mas-carell diu de Vinyoli: "És un dels grans referents de la literatura catalana de les darreres dècades, una de les veus més rellevants de tota la literatura catalana. Un país ha de ser generós amb la gent que, mitjançant el seu talent creatiu, ha fet gran la nostra cultura. Donem a Vinyoli el que Vinyoli ens ha donat."

Joan Vinyoli va néixer el dia 3 de juliol de 1914 a Barcelona. La mort del seu pare, metge, quan tenia quatre anys, va comportar-li una infància plena de dificultats familiars. Va estudiar comerç, i als setze anys va entrar a treballar a l'editorial Labor fins a la seva jubilació l'any 1979.

Segons els seus biògrafs, sempre va estimar profundament Barce-lona, la ciutat que l'havia vist néixer, on va viure i morir, i on va treballar tota la vida, però els períodes d'estiueig viscuts a Santa Coloma de Farners, a la infantesa, i a Begur, a l'edat adulta, van deixar una empremta fonamental en els seus versos. En aquestes dues poblacions de les comarques gironines hi va trobar llibertat per gaudir de l'entorn natural i humà i per lliurar-se plenament a la poesia. Diu ell mateix: "De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, la Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les mil-lors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos." I també: "El lloc important i definitiu com a centre de les meves experiències de tot ordre, poètic i vital, va ser Begur."

L'obra de Joan Vinyoli la constitueixen més de 500 poemes dis-tribuïts en 17 llibres. La seva vocació va ser vacil·lant, la seva for-mació autodidacta, i la seva primera producció poètica, iniciada el 1937, va seguir l'estela de Carles Riba i de l'alemany Rainer Maria Rilke, que va traduir al català. A partir de 1970, en una segona etapa de maduresa i plenitud, va obtenir el reconeixement de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector. A les acaballes de la vida, Vinyoli s'aferrà a la poesia com a únic mitjà per fer front a l'embat del temps i a la fragilitat de l'existència.

Per fer-nos una idea de la important contribució de Joan Vin-

yoli a la nostra literatura val la pena de copiar un paràgraf de la Introducció d'Enric Casasses a la Poesia Completa (Edicions 62): "El gran segle de la poesia catalana, el que venint de Verda-guer dóna a Maragall, Alcover, Guerau, Carner, Salvà, Papasseit, Riba..., culmina en Vinyoli, i això que els cims que l'envolten o l'acompanyen són alts: Foix, Pere Quart, Espriu, Ferrater, Brossa, Estellés, Bonet..." El considera, doncs, el més elevat de tots.

És impossible de triar, d'entre tants poemes com ens deixà Joan Vinyoli, algun que ens sigui útil per fer conèixer una mostra de la seva obra als nostres lectors. Tot i això, a tall de tast, goso de proposar el següent:

CERCLES

Un altre cop vols agitar les aigües

del llac.

Està bé, però pensa

que no serveix de res tirar una sola pedra,

que has d'estar aquí des de la matinada

fins a la posta, des que neix la nit

fins al llevant

-tindràs la companyia

de les estrelles, podràs veure l'ocellassa

de la nit negra covant l'ou de la llum

del dia nou-,

assajant sempre cercles,

per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla

-i mai potser no n'estaràs segur-

que has assolit el cercle convincent.

Joan Vinyoli

pàg. 10


Bons auguris?Josep Fuster

Bona part de l'economia del nostre municipi depèn directament o indirecta del sector turístic i de serveis, i gran part d'aquestes activitats es concentren durant la temporada estiuenca, que com-prèn un període que va aproximadament des de Setmana Santa fins a finals de setembre, amb un grau d'activitat bastant irregu-lar.

Des que va començar la crisi econòmica, que va afectar en major o menor grau totes les economies i sectors, el turístic i de lleure com a activitat de consum prescindible tampoc se'n va deslliurar, tot el contrari, ja que va ser una de les primeres activitats en què les mal parades economies domèstiques van fer servir les tisores amb més contundència, fet que va provocar que rebés un cop molt dur en general, i també al nostre municipi.

Any rere any, hem vist impotents com s'anaven reduint tant el nombre de visitants com les despeses que les seves malmeses economies els permetien fer, la qual cosa va provocar en el sector tancament de locals o reducció de l'activitat, amb la consegüent reducció de plantilla que agreujava encara més la delicada situ-ació que havia provocat el crack de la construcció i del sector immobiliari.

Bona part de les notícies que han arribat a les meves mans, tant de premsa com de persones vinculades al sector turístic, coinci-deixen que tant per Setmana Santa d'enguany com als inicis de la temporada estiuenca s'ha incrementat lleugerament el nombre de visitants al nostre país i també al nostre municipi, cosa que ha propiciat una acceptable ocupació tant en hotels, càmpings i apartaments, com en establiments de restauració. S'ha hagut d'esperar set llargs anys, i amb la situació econòmica encara no resolta, perquè per aquestes dates s'invertís la tendència i el nom-bre de visitants fos positiu respecte a anys anteriors. Això, junta-ment amb un creixement regular de les reserves per als mesos de ple d'estiu, fa albirar que alguna cosa està començant a canviar de forma positiva en l'economia d'aquest sector. Almenys aquestes primeres dades, encara que molt tímidament, així ho insinuen.

El canvi de tendència no és encara ni de bon tros prou significa-tiu com per donar massa alegries, malauradament la crisi conti-nua ben viva, i determinades activitats comercials del sector, per un temps encara no definit, acusaran amb força la manca dels "diners de butxaca" amb què la gent, en altres temps, dedicava a satisfer algun caprici.

Aquest lleuger repunt del sector turístic, una tendència positiva del producte interior brut i de l'activitat industrial afavorida en bona part per la demanda interna, juntament amb el sector de

Súbdits o ciutadans.Santi Sató

‘Nunca se obligó a hablar en castellano’

L’afirmació del Rei Joan Carles I que: ‘nunca se obligó a hablar en castellano’ va provocar una real tempesta política.

El President Jordi Pujol es lamentava, ‘personalment i com a President de la Generalitat’, de les paraules del Monarca.

‘A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano’, deia el sisè parà-graf del discurs que va pronunciar el Rei Joan Carles I a l’entrega del Premio Cervantes a Francisco Umbral, l’abril del 2001. Aquestes paraules, com no podia ser menys, varen desencadenar

la construcció, que sembla haver frenat la caiguda lliure -segura-ment perquè ha tocat fons- fa que tot plegat ens permeti, alme-nys, sentir algunes agosarades espurnes d'optimisme i confiança, reforçades també per l'intens desig de deixar enrere d'una vegada per totes el mal tràngol que estem travessant.

La primera i més important és, sens dubte, que, malgrat la delicada situació que encara estem vivint i les restriccions que s'imposen a les malmeses economies, molta gent percep que al final del túnel ja s'hi entreveu una dèbil llumeta -esperem que no sigui un miratge- que convida a l'esperança, i que propicia que, malgrat els minsos mitjans de què es disposen, es recuperin a poc a poc les ganes i la il·lusió de gaudir altra vegada d'unes necessàries vacances que alliberin la ment, encara que tan sols sigui per uns pocs dies dels maldecaps i de les preocupacions de la vida quotidiana.

La segona és que quan comença a moure's l'engranatge primari, fa que immediatament es moguin els altres que hi estan acoblats. El següent a rodar ha fet incrementar substancialment les con-tractacions laborals, malgrat que en general i de manera especial les del sector turístic siguin de caràcter estacional o temporal.

La tercera i última és que si es consolida en tot el que queda de temporada aquesta tendència positiva en nombre de visitants i d'ingressos, actuï com un revulsiu per aixecar els ànims i agafar noves i renovades forces que il·lusionin altra vegada per fer unes inversions que, a part de fer girar els engranatges de l'economia, permetin millorar els negocis tant en imaginació, professionalitat i creativitat, factors que de ben segur aniran en benefici de la nos-tra oferta i competitivitat, dintre un món com és el del turisme, en què la competència és molta i ben preparada.

Esperem i demanem, també, que totes les administracions, co-mençant per la local, l'autonòmica i l'estatal, estiguin a l'alçada i ajudin amb les empentes que calguin per accelerar aquest incipi-ent moviment de recuperació que s'està notant en el sector.

Tan de bo que tot el que acabo d'expressar no acabi sent una altra esperança frustrada i aquestes espurnes d'optimisme i d'il·lusió no acabin sent com foc d'encenalls. Voldria, al mes d'octubre, poder confirmar que aquesta tendència positiva que ens ha de permetre encarar i mirar el futur amb altres ulls s'ha fet realitat. Ho desitjo molt especialment per a la gent jove, perquè, al capda-vall, ells són el futur.

pàg. 11


una forta polèmica.

Formacions polítiques del País Basc i Catalunya varen pronunci-ar-se amb evident duresa, i fins i tot es va demanar a Joan Carles I que es retractés de las afirmacions d’un text, preparat pel Ministe-rio de Cultura, que es referia a tres segles d’imposició!

La Casa del Rei va evitar entrar en el debat i es va assegurar que el Monarca no rectificaria

El paràgraf de la discòrdia és, textualment: ‘Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hici-eron suyos, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes’.

El príncep Felip, 1990: “Catalunya será lo que los catalanes quieran que sea”.

El viatge de Felip de Borbó a Catalunya va suposar un pas signifi-catiu en la història recent de consolidació de l’Estat de les autono-mies i del sistema constitucional espanyol.

L’any 1990 el Príncep Felip, en viatjar a Catalunya en moments de pressió nacionalista, va pretendre demostrar que la monarquia, la institució que representa, feia seu l’element fonamental de la Constitució: l’existència de diverses nacionalitats i organització autonòmica pròpia. I va fer davant dels catalans una explotació a fons de l’amplíssima riquesa del caudal constitucional: va reco-nèixer el valor de la llengua catalana –parlant-la en tots els actes tant culturals com oficials, estimulant-nos a preservar la nacio-nalitat, convertir-la en energies de futur i amb motiu d’integració Espanyola i Europea. I va dir: “Cataluña serà lo que los catalanes quieran que sea”, pues para la democràcia y la Constitució que la sustenta reconoce a España como nación de nacionalidades, el pac-

to de convivencia entre los ciudadanos que la conforman se asienta en su libertad.”

El President Pujol, enfront d’aquesta identificació, va correspon-dre-hi d’acord amb el que l’ocasió requeria, i en tots els discur-sos oficials s’ha dirigit al Príncep en les dues llengües cooficials a Catalunya. No va utilitzar expressions ambigües on pogués reflectir-se recel i sí pacte democràtic.

4 de Juny de 2014. Primer discurs del Príncep Felip, i immi-nent Rei Felip VI, després de l’abdicació del seu pare Joan Car-les I.

Els Prínceps d’Astúries i de Viana, Don Felip i Donya Letícia, en el seu primer acte junts, després de l’abdicació a favor seu del Rei Joan Carles I al Monestir de Sant Salvador de Leyre, van fer entre-ga del Premi Príncep de Viana de la Cultura 2014, a l’historiador i sacerdot Tarsicio de Azcona.

Permeteu-me reproduir tres paràgrafs que crec significatius del

discurs del Princep en uns moments realment importants per al nostre futur:

“Me permitirán, señoras y señores, que respetando el procedimiento parlamentario iniciado, les reitere mi empeño y convicción de dedi-car todas mis fuerzas, con esperanza y con ilusión a la apasionante tarea de seguir sirviendo a los españoles, a nuestra querida España; una nación, una comunidad social y política unida y diversa que hunde sus raíces en una Historia milenaria”.

“Pero, es evidente que el día de hoy tiene una significación especial –con permiso padre Tarsicio− después de que, este pasado lunes, S. M. el Rey anunciara su decisión de abdicar la Corona de España y poner fin a su reinado. De manera que las circunstancias llevan a que mis primeras palabras después del anuncio de Su Majestad tengan lugar en esta querida tierra navarra, uno de los solares orig-inarios de nuestra Patria española.”

“En periodos de dificultades como los que atravesamos, la expe-riencia de tiempos pasados plasmada en la historia nos enseña que solo uniendo nuestros afanes, anteponiendo el bien común a los intereses particulares e impulsando la iniciativa, la inves-tigación y la creatividad de cada persona, lograremos avanzar hacia escenarios mejores. Ese es ánimo que todos, responsables institucionales,agentes sociales y económicos, entidades y ciudada-nos, debemos tener para afrontar con decisión el futuro y ampliar el campo de esperanza que se abre ante nosotros”.

Aquest text em feia esperar amb impaciència les properes paraules del nou Rei Felip VI. Podien dependre d’elles que les posicions tant tancades del PP i del PSOE sobre Catalunya, la seva llengua, la seva cultura i la seva història, permetessin, amb procediments de respecte i democràcia, una convivència que molts podríem acceptar?

Felipe VI, Congres dels Diputats, 19-6-2014

En el seu primer discurs oficial com a Rei ha defensat “la unidad de Espanya” indicant que “no es uniformidad”[...]”cabemos todos, caben todos los sentimientos i sensibilidades”[...]proteger todos los pueblos de España, sus tradiciones, culturas, lenguas e institucio-nes”.

“Junto al castellano, lengua oficial del Estado, las otras lenguas de España forman un patrimonio común que, tal y como establece la Constitución, debe ser objeto de especial respeto y protección; pues las lenguas constituyen las vías naturales de acceso al conocimiento de los pueblos y son a la vez los puentes para el diálogo de todos los españoles”

I que com a “Príncipe de Viana y de Girona ha velado y velará por proteger todos los pueblos de España, sus tradiciones, culturas, lenguas e instituciones”.

Ha acabat el seu discurs dient: “Muchas gracias. Moltes gràcies. Eskerrik asko. Moitas grazas”. Sis paraules no castellanes en un molt extens discurs, en llengües també oficials.

No és aquest text, en absolut, un text total del discurs del Rei, sinó un resum de les notes que he anat prenent, possiblement les que més m’han impactat, preses amb la màxima cura, i sense pretendre ser altre cosa que unes notes sobre un discurs en què el Rei ha jurat la Constitució.

pàg. 12


El club BildebergJosep Martinoy

El 1954 es va celebrar una reunió secreta a l'Hotel Bildeberg, a la localitat holandesa d'Oosterbeek. L'organitzador d'aquella tro-bada va ser oficialment el príncep Bernat d'Holanda, encara que moltes fonts apunten que l'ideòleg de la trobada va ser el polo-nès Josep Rettinger, un sacerdot jesuïta maçó. Lord Rothschild i Laurence Rockefeller, representants en aquells moments de les famílies més poderoses del món van escollir personalment els cent convidats a la trobada que tenia com a finalitat analitzar els esdeveniments que s'estaven produint a Europa.

Feia només nou anys que s'havia acabat la II Guerra Mundial, i Europa s'havia dividit en dos blocs i era el centre de la Guerra Freda. A la zona occidental tutelada pels Estats Units, els par-tits comunistes anaven avançant i el sentiment antinord-americà anava quallant en bona part de la població. Els organitzadors de la reunió van quedar molt satisfets de les informacions rebudes per part dels participants (polítics, militars, periodistes...) i van decidir institucionalitzar-la de forma anual. Era una bona fórmu-la per tenir un coneixement de primera mà del què s'estava ges-tant a cada país, però també per influir sobre aquestes persones.

El fet que les reunions fossin secretes va alimentar ràpidament tot un imaginari popular que dibuixava el club Bildeberg com una mena de govern mundial a l'ombra. Amb el pas del temps les reunions clandestines van deixar de ser-ho tant, i es va donar a la reunió una imatge de fòrum internacional per a debatre i posar en comú temes econòmics, socials i culturals. Fins i tot el club va crear una pàgina web, http://bilderbergmeetings.org/index.php, per explicar les seves activitats i fer públic els noms dels convidats a cada trobada.

Però tots aquests exercicis de transparència no han aconseguit eliminar la sensació que una reunió de gent tan poderosa es lim-ita a un simple intercanvi d'opinions, sinó que realment hi ha una voluntat d'influir o interferir en els esdeveniments. El nucli dur de Bidelberg estaria format per set persones, que continuen sent de les famílies econòmicament més poderoses del món. Hi hauria també 33 membres permanents que assisteixen a totes les trobades i finalment els convidats, entre 120 i 150 persones, que van variant en funció dels temes que van apareixent en el pan-orama mundial.

Entre els membres permanents destaquen banquers, polítics, membres de la reialesa o caps de diversos mitjans de comuni-cació. Per exemple hi ha el president executiu del grup Prisa, Juan Luis Cebrián, o la reina Sofia. Però també l'exsecretari de Defensa dels EUA Donald Rumsfeld o l'irlandès Peter Shutherland, presi-dent de Goldman Sachs i British Petroleum. L'antic president del Banc Mundial, el nord-americà Paul Wolfowitz o David Rock-efeller. O la -fins el 2013- reina Beatriu d'Holanda.

La reina Sofia va entrar al club Bildeberg de la mà de la reina Beatriu, amb la qual manté una forta amistat. Diverses fonts asse-guren que la reina Sofia a principis dels anys setanta del segle XX va rebre l'encàrrec del club que el seu marit Joan Carles portés la democràcia a l'Estat espanyol. De la mateixa manera que fa tres anys, el club Bildeberg li hauria demanat que fes abdicar el seu marit i que el seu fill, l'actual rei Felip VI, transformi Espanya en un estat federal amb un gran autogovern per a catalans i bascos.

No deixa de ser curiós que l'última reunió del club Bildeberg, la 62ª, celebrada a l'hotel Marriot de Copenhaguen a finals de maig del 2014, es pressionés Sofia perquè el seu marit seguia en el càrrec. El 2 de juny, Joan Carles I abdicava i deixava el càrrec en mans del seu fill. Casualitat o no, això no ha fet més que revifar les teories conspiratives del club, que van molt més enllà de la substitució de monarca en la corona espanyola.

A l'última reunió de Copenhaguen es va convidar molts mili-tars o polítics responsables d'organitzacions bèl·liques. Entre ells el secretari general de l'OTAN, Anders Fogh Rasmussen; l'excomandant del servei militar cibernètic dels EUA, Keith B. Al-exander o John Sawers, director del servei d'intel·ligència britàn-ic. Periodistes que fa anys investiguen la influència del club Bilde-berg en la política mundial estan convençuts que aquest grup de gent poderosa està preparant un conflicte mundial a gran escala que s'iniciaria pels voltants del 2018 i que tindria com a objectiu principal frenar el creixement econòmic de la Xina, un gegant que porta dècades creixent amb índexs de més de dos dígits.

Potser és política-ficció, però també és veritat que alguns esdeve-niments internacionals s'han produït després que fossin discutits i aprovats pel club Bildeberg. Per alguns és l'autèntic govern a l'ombra que col·labora amb d'altres societats més o menys se-cretes per anar marcant el ritme de la història. Els pròxims mesos i anys els donaran o no la raó, però no deixa de ser preocupant que un grup de persones selectes, amb fortunes personals espec-taculars, puguin decidir o simplement influir en les vides del 99% de la població mundial.

pàg. 13


En nom de DéuJavier Zuloaga

Els humans, molt especialment els celtibèrics, creients, agnòstics o ateus, acostumen a invocar Déu quan es troben davant esce-naris transcendentals. És una manera de fixar conviccions pro-fundes, lamentar-se per desesperances sense remei, posar sobre la taula intransigències innegociables, defensar veritats que algú posa en qüestió, cridar quan t'agafes un dit amb el pany d'una porta o deixar anar pressió de la ràbia quan ja no pots més amb alguna cosa.

Que vingui Déu i ho vegi!, Això no hi ha Déu que ho arregli!, Per aquí no passa ni Déu!, T'ho juro per Déu!, Déu com t'estimo! o Em cago en Déu!, formen part d'un argot que, sense ànim ofen-siu, està en el vocabulari de tots com gran paraula multiús, que té derivades de menor rang, com una que em va explicar el meu pare sobre un tudelano de l'horta de la Mejana que va respondre a la caiguda d'una gran pedregada sobre la seva collita amb un sonor "Me cago en los zapaticos del Niño Jesús".

La força de l'ús i el pas del temps han fet que siguin pocs els que s'escandalitzin, encara que estiguin en desacord amb recórrer a Déu amb fins tan diversos. La veritat és que no sé si en el món de l'Islam i Buda aquestes llicències passarien desapercebudes, com de ben segur fa uns segles el Sant Ofici alguna cosa hauria hagut de dir sobre l'assumpte.

He deixat, per dedicar ara unes línies, a "Això no s'ho creu ni Déu" que utilitzem per dir-li a qui parla amb nosaltres que el que diu és impossible, que no és veritat o simplement que no passarà.

Viatjant en la meva memòria he aterrat a la dimensió dels canvis que s'han produït en el món que vivim i, molt més ràpidament, i ara vertiginosament, en el nostre entorn més proper.

De xaval i adolescent pensava que les coses eren com eren i que no anaven a canviar, era impossible. Poc temps després, una mica més madur, veia que les coses anaven canviant i que no ens havia

passat res, però no em cabia al cap que determinats assumptes poguessin deixar de ser intocables.

Eren les veritats sobreenteses, que no obstant això tenien amagats, rere ses esquenes, aquells altres dogmes que tampoc no es po-dien tocar quan estaven en primera línia i que venien a defensar models o "veritats" ben diferents, si no contràries. I ara, tot això ho veiem des del desbordament dels esdeveniments que, com ha passat des que va néixer la història escrita, vivim a Espanya.

Crec -no s'enganyi el lector- que els de la meva generació, la del 52 i rodalies, tenim la gran fortuna d'haver assistit a moments que són tractats en els llibres en capítol a part. Veníem dels re-cords de sobretaula de la Guerra Civil -grans obres "Les tres bo-das de Manolita" d'Almudena Grandes i "Casi unas memorias" de Dionisio Ridruejo -ens sobresaltàvem quan Carrero Blanco va volar sobre la teulada dels Jesuïtes de Claudio Coello a Madrid, i vivíem accelerats, sense alè, la transició que ens van donar gener-osament Suárez, González, Roca, Herrero i Rodríguez de Miñón, Pérez Llorca, Fraga.... Pensàvem que tot se n'anava en orris quan un tinent coronel va disparar la seva pistola contra l'enguixat del Congrés dels Diputats.

Potser per això, resulta difícil ara discutir que els canvis són de gran envergadura. Les eleccions al Parlament europeu han pro-vocat la caiguda de les caretes de les coses que semblaven in-amovibles; molt especialment aquí a Espanya; i que han trencat els esquemes de "grandeur" a França i de la tradició política del Regne Unit. A l'antiga URSS, als països de la Primavera Àrab, en les antigues colònies europees a Àfrica, en la rica però inquieta Brasil... pocs se salven.

Tot està canviant, tant, que els immobilismes, aquells que no mouen fitxa, poden perdre la partida o el que és pitjor, complicar-la.

pàg. 14


Torroella, espai d’artPer Sofía Borrego i Moreno

Agustí Centelles és considerat el pare del fotoperiodisme a Catalunya. La seva participació als successos que van ocórrer abans, durant i després de la Guerra Civil Espanyola, ja sigui com a fotògraf del Comissariat de Propaganda de la Generalitat i del Departament Especial d'Informació de l'Estat o com exiliat als camps de refugiats a França, i la pervivència dels seus arxius fotogràfics, li han atorgat el reconeixement merescut. La situació a primera línia dels fets polítics i socials del moment li va permetre recollir, amb la seva càmera Leica, imatges que ens donen una visió diferent del conflicte. Així, en aquesta fotografia d'un grup de milicianes a Tardienta, Osca, podem veure un grup de dones armades que ens recorda la presència femenina a la guerra, cosa realment inaudita. La instantània pertany a la Fundació Vila Casas i estarà exposada al Palau Solterra del 7 de juny al 7 de setembre de 2014.

Com deia anteriorment, la Guerra Civil Espanyola va ser un capítol històric singular. El combat va esdevenir una mena d'espiera per als països europeus que reflectien en la lluita espanyola, el desequilibri polític que patia Europa amb l'amenaça totalitària. Aleshores, voluntaris de tota mena com dones, brigades internacionals, fotògrafs... van acudir al front per donar suport a les milícies en defensa del govern de la República. En aquesta imatge, dues dones conversen animadament mentre una tercera ens mira fixament; ara, com a públic, ens convida a participar de la seva història. Segurament són alienes al desenvolupament futur del front d'Aragó, igual que nosaltres ho som de les seves vides. No obstant això, la famosa maleta amb els negatius de Centelles amagats a una casa de Carcassona, ens ha donat memòria d'elles. La fotografia va ser un dels testimonis documentals més important per poder explicar ara la Guerra Civil Espanyola; ha configurat tot un nou univers cognitiu d'una altra part de la Història: els vençuts.

El llegat de Centelles no va estar exempt de polèmica quan els hereus van posar a la venda l'arxiu fotogràfic de 4.000 negatius. Final-ment, el 2009, el Ministeri de Cultura d'Espanya va comprar el gran fons fotogràfic d'Agustí Centelles i el va cedir al Centre Documen-tal de la Memòria Històrica de Salamanca, davant d'un govern de la Generalitat de Catalunya que va fer el possible perquè es quedés a casa. La controvèrsia persisteix donat que la família continua en desacord amb els tractes del Ministeri. Sortosament, la Fundació Vila Casas va poder adquirir un petit recull de més de 100 fotografies que encara quedaven i que novament es van posar a la venda. Amb un conveni amb l'Ajuntament de Barcelona, el fons queda salvaguardat a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, que ara podem gaudir a Torroella de Montgrí com a part de la nostra Història.

Bibliografia

http://www.fundaciovilacasas.com/

Agustí Centelles Ossó (1909 – 1985)“Grup de milicianes a Tardi-enta”

Tardienta (sense data)

Fotografia

30 x 40 cm

Col·lecció Vila Casas

pàg. 15


Català exercicis i consultesJaume Bassa

Amb l’exercici d’avui poso punt final a la publicació d’un espai que va aparèixer per primer cop a Emporion l’agost de 2010, i que anava adreçat sobretot als que no varen poder aprendre la nostra llengua a l’escola. Des de fa quatre anys, doncs, “Qui no sap escri-ure en català?” primer, i després “Català. Exercicis i consultes”, ha estat present cada mes al nostre periòdic digital. Confio que haurà estat útil.

Naturalment, continuaré contestant les consultes que se’m puguin fer, si és el cas.

Jaume Bassa

EXERCICI 13 i últim

Traduïu al català:

Piensa que aunque te escondieses, te encontraría.

Si te apresuras llegaremos a tiempo, pero sobre todo, no corras ni te caigas.

Da lo mismo que escribas hoy o mañana, tu primo recibirá la carta a tiempo.

Si hubieras venido antes que tu hermano, habrías comido las mejores cerezas.

Es mi amigo, pero reconozco que es bastante egoísta.

Ya te dije que no lo digeriría bien. (utilitzeu digerir = pair)

Es un hombre ruin y sus hermanas también son ruines.

Vivía en un país rico rodeado de países pobres.

Desconozco su origen, pero sé que los orígenes de sus amigos eran humildes.

L’última lliçó de català de mossèn Viver a Emporion (1936)

Aquest mes no he rebut cap consulta. Aprofitaré, doncs, per fer conèixer als meus lectors l’última lliçó de català que va publicar mossèn Francesc Viver a Emporion dies abans de l’esclat de la guerra civil (21 de juny de 1936).

Lliçons vulgars de llengua catalana

Recordem que diferents paraules d’estructura i significació semblants, no són sempre d’una mateixa família i per tant no observen les mateixes lleis de derivació. Així gravetat és de filiació erudita i greument de filiació popular, derivada de la paraula greu. I anem a aclarir els mots greu i lleu, llurs derivats de la mateixa família, i d’altres mots erudits, amb exemples i traduccions a l’espanyol. Els cossos greus: los cuerpos graves. – Una malaltia greu: una enfermedad grave. – Una falta greu: una falta grave. -Greu-ment: gravemente. La gravetat d’una falta: la gravedad de una falta. – Una fal-ta gravíssima: una falta gravísima. Un ferit lleu: un herido leve. – Faltar lleument al deure: faltar levemente al deber. Lleugerament ferit: levemente herido. - Això alleuja els seus turments: eso alivia sus tormentos. – El malalt s’ha alleujat: el enfermo se ha aliviado. – Alleugerir-se de roba: aligerarse de ropa.

Solució a l’Exercici 13:

Pensa que encara que t’amaguessis, et trobaria.

Si t’afanyes hi arribarem a temps, però sobretot no corris ni caiguis.

Tant és (o tant li fa) que escriguis avui com demà, el teu cosí rebrà la carta a temps.

Si haguessis vingut abans que el teu germà, hauries menjat les millors cireres.

És el meu amic, però reconec que és força egoista.

Ja et vaig dir que no ho pairia bé.

És un home roí i les seves germanes també són roïnes.

Vivia en un país ric envoltat de països pobres.

Desconec el seu origen, però sé que els orígens dels seus amics eren humils.

pàg. 16


La cuina de la CatrinaPer Caterina Bosch

EmpedratIngredients per a 6 persones:

• ½ Kg. de bacallà dessalat i esqueixat

• ½ Kg. de Mongetes blanques bullides

• 4 Tomates tallades a daus

• 3 Ous bullits tallats

• 1 Ceba tallada a la juliana

• Olives negres sense pinyol

• Oli

• Sal

• Pebre

Preparació:

Barrejar tot i amanir

La Torroella d’abans i la d’ara

pàg. 17


Mots en creuPer Joaquim Lloret

Gotes d‘humorPer Fuster

El periòdic digital Emporion no es fa respon-sable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Horitzontals. 1. Apuntalats. 2. Tapava. Ensinistrat en el tre-ball. 3.Pinyol d’oliva. Lloc on predicar al temple. Poc cuit. 4. Nord d’Itàlia. Robarà. 5. Torrent a l’est de Jerusalem. Inscripció a la creu. 6. Mig ànec. Americi. L’antiga matrícula nostra. Matís del color. 7. Invertit de les musses. Importa però no a la teva. 8. Or-namenten. Resi. 9. Vas dels visigots. Plànol de llevant a ponent. Prefix negatiu. 10. Estèril. Aquesta no s’ha fet mal.

Verticals. 1. Relativa a l’eco. General turc. 2. Defensor. 3. Còmic sense oxigen. Any després de Crist. Adverteixi. 4. Empipa-

ment. Navalla d’afaitar. Mig miler. 5. Histèrica uterina. 6. Això, ni fer-ne esment. Prefix sobre el bas-quet barceloní. 7. Rodó. Singular. 8. Article femení. Intel·ligència de pujada. Nota musical. 9. Encorbar. Riu italià. Electró.10. De-marcacions territori-als. 11. Crits dels caçadors que empaiten els gossos amunt. Líquid segregat pel ronyó.

pàg. 18


Cinema i espectaclesPer Jordi Bellapart

Inevitablement, el CINEMA MONTGRÍ està a punt d’entrar a l’època digital. A l’inici de l’any tindrem en funcionament un equip de projecció en aquest for-mat.

Això suposa una inversió molt important que està previst de ser sufragada en un 50 % pel Cine Club Torroellenc i en l’altre 50% per l’Ajuntament.

En els darrers mesos, segurament que per diferents motius, es constata una baixada d’assistència d’espectadors a les sessions de cinema, que es tradueix en pèrdues significatives cada setmana.

Si continua aquesta línia descendent, pot arribar a ser inviable la continuïtat d’aquesta activitat gestionada pel Cine Club Torroellenc.Torroella es pot quedar sense cinema.

La imposició de fer front a noves despeses, com és la declaració de l’IVA, agreuja aquesta situ-ació. Fins ara, com a entitat sense ànim de lucre, exempts.

Durant quasi 30 anys, el Cinema Montgrí, gestionat primer pel Patronat Municipal i en els dar-rers 10 anys pel Cine Club Torroellenc, ha funcionat amb notable èxit.

La seva continuïtat és possible i depèn de nosaltres.

ÉS MOLT SENZILL:

ANEM AL CINEMA

TORNEM A ANAR AL CINEMA

CONTINUEM ANANT AL CINEMA

La Junta del Cine Club Torroellenc

pàg. 19


pàg. 20


pàg. 21


Pel·lícula del mes:

Viva la libertad

pàg. 22


Medalla del Montgrí

2008

Socis Fundadors

• Jaume Bassa• Jordi Bellapart• Montserrat Blai• Xavier Ferrer• Vicenç Fiol• Gabriel Martinoy• Cels Sais• Santi Sató• Joan Surroca• Enric Torrent

Consell de redacció

• Jaume Bassa• Jordi Bellapart• Roser Benet• Sofia Borrego• Xavier Ferrer• Josep Fuster• Gabriel Martinoy• Anna M. Mercader• Cels Sais• Enric Torrent

Jaume Bassa -- PresidentAnna M. Mercader -- SecretariPlàcid Busquets -- Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy -- Preparació, estructura i gestió de continguts

Edita Associació Emporion

Documents

91-juliol-14