99-marc-15

PERIÒDIC DIGITAL TERCERA ÈPOCA

març

Nº 99MARÇ 2015

Emporion 100 anys(1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 2 Emporion 100 anys (1915-2015)Emporion 100 anys (1915-2015)

Editorial

L’exposició “Emporion 100 anys”, visible tot aquest any

Els actes commemoratius del Centenari d’EMPORION (1915-2015) que hem dut a terme el gener i febrer passats, i que tindran una forma o altra de continuïtat aquest any 2015, no han estat pas focs d’encenalls, celebracions brillants que no deixen rastre, com passa moltes vegades. Al con-trari, el nostre Centenari deixa fruits. N’és un bon exemple el documental El mestre, el capellà i una munió de torroellencs. Aquest documental, quedarà.

Un altre exemple de resultat concret, menys evident, és fruit de la tasca de recerca que hem anat fent per conèixer millor la personalitat i les circumstàncies dels personatges que varen iniciar l’aventura del periòdic quinzenal; l’entrelligat històric entre la nostra revista i la nostra vila; la influència que hi van tenir esdeveniments externs, com ara l’expansió del noucentisme, la con-stitució de la Mancomunitat, la proclamació de la República, l’esclat de la guerra civil, la llarga etapa del franquisme; o els motius i circumstàncies que varen determinar la creació de dues re-vistes, Mont-Gris i El Montgrí, reflex de dos esperits, el laic i el catòlic, i de les consideracions civilitzades que aconsellaren la seva unificació l’any 1915 amb la creació d’EMPORION.

La plasmació material d’aquest esforç de recerca històrica, documental i gràfica, presentada de forma planera i entenedora, es va fer a l’exposició “Emporion 100 anys”, que va restar oberta a la Capella de Sant Antoni de la plaça de la Vila, des del 16 de gener fins al 16 de febrer. Un conjunt de vint-i-quatre plafons que mostrava, en ordre cronològic, els diferents moments de l’esclat cultural de principis del segle passat, les il·lusions dels seus protagonistes, les dificultats, els tancaments, les represes. Cent anys d’EMPORION i cent anys de Torroella.

Tenim constància que els que varen veure l’exposició en varen apreciar els mèrits, tot i les possibles mancances, que segur que també n’hi havia, i estem convençuts que els seus elogis han estat sinc-ers. Si, a més d’aquesta aprovació, hem aconseguit que els visitants hagin millorat el coneixement que tenien d’un període tan important de la història de la vila, i hem despertat el seu interès per aquestes qüestions, la feina que ens ha comportat tot plegat ha valgut la pena.

Però hem de reconèixer que, en cloure la mostra, ens va quedar una certa insatisfacció, creiem que justificada, i això per diverses causes: no són pocs els que, per un motiu o altre, no han pogut veure l’exposició; molts ens diuen que han hagut de fer la visita més de pressa que no haurien volgut, perquè hi ha tanta informació a cadascun dels plafons, que si t’encantes en uns, no tens temps de veure’n d’altres; també hi ha qui ens diu que és una llàstima que el fruit de tantes hores de treball quedi ara arraconat.

A tots ells els podem respondre: els plafons queden, de forma que la possibilitat de fer una nova edició sempre queda oberta; els que no han vist aquesta primera, potser en podran veure’n una altra, i els que han hagut d’anar de pressa, s’ho podran agafar amb més calma la pròxima vegada; però sobretot, cal dir a tots que la base digital queda, que el fruit del treball pot no ser visible, però no desapareix.

I com que no desapareix, hem decidit mantenir a EMPORION, tot els mesos d’aquest any, un accés directe a l’exposició, a l’espai que duu per títol Exposició Emporion 100 anys, situat a la columna lateral dreta de la revista, sota els espais “Vídeo del mes” i “Espai de participació”. Només cal que cliqueu on diu: La podeu veure AQUÍ.

Si bé el contingut de la revista canviarà cada mes, com sempre, pel que fa als articles, aquest espai hi serà tot l’any i permetrà de veure tots i cadascun dels plafons de l’exposició amb comoditat, a les hores que us vagin bé, tanta estona com vulgueu, amb tot el detall que vulgueu, i podreu repetir la visita tants cops com us vingui de gust. No us ho perdeu!

• Editorial

• La revista emporion fa cent anys

• La vida és...

• Pirineu, qui t'ha vist i qui et veu!

• Moixé Natan: El jueu savi de Tàrrega i la seva obra "Qüestions de vida"

• Gospel, misèria, i el futbol d'Obiang

• Que la sessió continuï

• Les monges de Sant Josep i la llista Falciani

• El patró or

• "Res de res"

• Les misèries no canvien

• 100 dies de la Comissió Juncker

• Exercicis de català 6

• Els joves escriuen

• Proverbis, refranys i frases fetes

• La cuina de la Catrina

• El video dels joves

• Gotes d'humor

• A l'aguait del nostre patrimoni

• Cinema i espectacles

• Notícies

Emporion • www.emporion.org • 3Emporion 100 anys (1915-2015)

Quan pensem en el futur, ens convé molt recordar episodis del passat. Sobretot quan es tracta de projectes, realitats, esdeveniments i persones que incideixen en el nostre present i que condicionen el que serem i com serem. Val molt especialment la pena fixar-nos en algunes circumstàn-cies que relliguen la nostra història cultural amb l’actualitat.

És el cas de la revista emporion, una publicació de Torroella de Mont-grí que ara ha complert els seus primers cent anys de vida. Per poc que coneguem la història del nostre país, podem imaginar que cent anys d’una publicació cultural no deuen pas haver estat plàcids ni sense vicis-situds de tota mena. Incloent períodes de prohibició pel fet ben sabut que hem viscut sota governs espanyols que han actuat amb força en con-tra de la cultura. En contra de la cultura catalana que és una manera d’estar en contra de la cultura en general, és bo recordar-ho.

El fet és que a Torroella de Montgrí, una vila de 4.000 habitants el 1900, quan tot just s’havia construït el pont sobre el Ter, hi va arribar una per-sona providencial l’any 1911: el mestre Pere Blasi. La trobada d’aquest home savi amb homes senzills però cultes com l’ebenista Eduard Viñas Matarrodona, el botiguer i autor teatral Josep Castells i, el 1913, el recent

vingut mossèn Francesc Viver Puig, va fer possible l’existència d’una àm-plia i forta activitat intel·lectual a Torroella. Al voltant d’aquestes per-sones cultes es va conformar un grup de gent que escrivia i que llegia a la manera del que passava als centres culturals europeus.

A la vila s’hi publicaven dues revistes: Mont-Gris i El Montgrí, fins que el 1915 sumaven esforços i apareixia emporion.

A aquests personatges els devem la satisfacció de saber que vivim en un país amb profundes arrels culturals, a ells devem el reconeixement del que ha aportat a la nostra formació intel·lectual el noucentisme, un moviment que relacionava el coneixement del passat grec i llatí amb la cura del propi paisatge com ho mostra la Geografia elemental de Cata-lunya que el mestre Blasi va fer entrar a les escoles.

De tot això, en fa cent anys. Ho recordem i ho celebrem perquè empori-on és avui una revista ben viva, en format digital. Ara mateix, l’agraïment l’adrecem a les persones que l’any 2006 van decidir recuperar la revista que podeu llegir amb periodicitat mensual a: www.emporion.org

La revista emporion fa cent anys Muriel Casals

Muriel Casals


La vida és... una porqueria?, un error de l’univers?, una condemna? La vida és una meravella! Ho dic amb tot el respecte per aquelles persones que en aquests moments sofreixen per alguna raó. És una meravella per qui ha encertat establir un bon ordre de prioritats. No trobo millors paraules per orientar-nos que les que va dir l’actor Toni Servillo, en valorar el personatge que va representar a la pel·lícula La gran bellezza: “Els joves pensen que la felicitat està lligada amb l’èxit, però la felicitat ve del sacrifici, de la pena, de la renúncia.” A primer cop d’ull pot semblar una invitació a la pràctica del més absurd masoquisme. No és així. El sacrifici, l’esforç, la renúncia o la pena són el resultat d’un cert despreniment a favor d’algú a qui s’estima. En altres paraules: només qui sap domesticar l’ego, estarà en condicions de viure una vida plena.

Fa molts anys, quan encara era jove, vaig respondre a la coneguda enquesta Proust (curiosament no és una enquesta ideada per l’autor d’A la recherche du temps perdu,sinó per les filles de Karl Marx). És un qüestionari d’una trentena de preguntes i és útil per descobrir la personalitat de l’enquestat. A la pregunta de quins eren els meus herois o heroïnes vaig respondre sense cap dubte: Hellen Keller i Anne Sullivan. La primera, una sordcega nascuda als EUA el 1880 i que, sota el mestratge de la segona, va aconseguir llicenciar-se a la universitat i va esdevenir professora, escriptora i una gran activista social. ¿Qui va ser més feliç, Hellen, arribant a fites impensables, o Anne per haver fet realitat allò que semblava impossible? Segurament que totes dues van viure en plenitud perquè el repte era gegantí per a l’una i l’altra.

La vida és meravellosa, doncs, quan hi ha coratge per pensar. Les bales maten el cos, però l’abús de les pantalles assassinen els esperits. Hi ha massa fressa arreu i massa pressa. La falta de silenci i de temps no ens deixen descobrir l’essencial. Per a mi allò imprescindible són els amics (la família en forma part), la música, la lectura i la meva immersió en la natura tot caminant, i per aquest ordre. Hi ha altres coses que em satisfan, però en puc pre-scindir. Em seria ben difícil viure sense aquests quatre pilars bàsics. Si meditem sobre l’essencial, cadascú trobarà pilars sòlids que sostenen una vida.

La vida és... Joan Surroca i Sens

La vida és meravellosa, doncs, quan hi ha coratge per pensar. Les bales maten el cos, però l’abús de les pantalles assassinen els esperits.


La relació dels humans amb l’alta muntanya abans de la popularització de l’esquí distava molt de l’actual. Els boscos i les bèsties que l’habitaven, com ara els óssos i els llops, despertaven les pors més atàviques de les persones. Potser per això eren entorns rics de mites i llegendes, com ara la que relata que fou el semidéu grec Hèracles qui va crear la serralada en amuntegar grans pedres per construir la tomba de la seva amant, la princesa Pirena. Gegants, bruixes i tota una constel·lació d’altres cria-tures fantàstiques habitaven als indrets més feréstecs de valls i cingles. Tot i que només es deixaven veure en ocasions especials, com ara sol-sticis i nits de lluna plena, diuen que a ells els devem multitud de dòl-mens, menhirs, cromlecs i, fins i tot, esglésies que esquitxen la geografia pirinenca. En gran manera fou el romanticisme el que redescobrí aquest patrimoni natural i cultural, a través de la literatura i la pintura, amb la Renaixença a Catalunya i figures com ara Jacint Verdaguer o Àngel Gui-merà. L’excursionisme, de gran arrelament històric a casa nostra va con-tribuir, a partir de la segona meitat del segle XIX, a recuperar el romànic de la Vall de Boí i a situar cims com ara el Canigó, el Pedraforca o la pica d’Estats més a l’abast de tothom que volgués descobrir-ne els secrets, però paradoxalment també va elevar-los encara més com a símbols del país. No és casual que, des d’un punt tan distant com l’Empordà, molts reconeguem el perfil del Canigó com el nostre fons escènic.

Tot i que la pràctica de l’esquí, com l’excursionisme, va anar en els seus inicis més lligat a la dimensió de descobriment cultural i geogràfic que a la vessant esportiva, la seva irrupció com a esport de masses transformà irremeiablement els paisatges de muntanya. A tot l’Europa de postguer-ra, la demanda de muntanya, unida a una capacitat tecnològica mai vista en els segles precedents, desencadenaren l’obertura de pistes, la prolifer-ació de telecabines, la construcció de complexos turístics, aparcaments i, fins i tot, la urbanització de valls per a segones residències. La impremta romàntica i bona part de l’herència patrimonial perviuen en la memòria col·lectiva catalana i a les valls i als vessants del Pirineu, convivint en tensió no resolta amb la realitat actual del Pirineu. Ambientalment, això es tradueix en una gran diversitat d’impactes.

Històricament, la modalitat d’esquí més arrelada era l’esquí nòrdic, que no requereix de gaire més que presència de neu sobre pistes forestals per ser practicat en terrenys amb poc desnivell. La recerca d’emocions més fortes, però, portà a l’expansió de la pràctica de l’esquí alpí, és a dir, lliscar pendent avall a gran velocitat. Aquesta modalitat requereix, d’entrada, l’obertura de superfícies lliures de vegetació, i que en ubicar-se en terre-nys inclinats produeixen una cicatriu visual difícil de dissimular. La mil-lora de la seguretat obliga a allisar el terreny i prevenir allaus, amb movi-ments de terres i roques, que deixen un paisatge que en res s’assembla a l’original. En gairebé tots els casos, els practicants moderns de l’esport rei de l’hivern renuncien a fer com els pioners i guanyar-se la llarga ascensió

per gaudir de la vista i d’un breu descens. No, ara fa falta construir-los telecadires que els permetin rendibilitzar el forfet. Les estacions esport-ives i tota la parafernàlia que s’ha urbanitzat al seu voltant atrauen mil-ers de visitants durant un grapat de caps de setmana, cosa que provoca unes retencions i emissions de gasos que la progressiva ampliació i mil-lora de les connexions viàries només semblen amplificar. Per no dece-bre ningú, d’uns anys ençà a les instal·lacions s’hi fabrica neu, amb una considerable despesa d’energia i aigua. Si al principi només es recorria a la tecnologia per reforçar els gruixos i això comportava les crítiques ecologistes, actualment veiem com algunes estacions poden obrir pistes encara que no hagi caigut ni una volva durant la temporada, mentre que les veus que s’hi oposen són silenciades. Per abastir-se d’aigua hi ha es-tacions que no han dubtat a “punxar” estanys naturals i utilitzar-los com a dipòsits, bombant-hi aigua amunt i avall segons les seves necessitats. I el cas és que els complexos esportius cada cop dependran més d’aquestes tecnologies i impactants mesures, perquè tal com demostra el programa ERHIN, finançat pel Ministeri de Medi Ambient, en els darrers 40 anys la neu que cada hivern s’acumula al Pirineu s’ha reduït entre un 50% i un 70%. Una conseqüència, s’apunta, de l’escalfament global. Les previ-sions de futur auguren que, amb un augment de la temperatura global de 2ºC, possiblement de cara a l’any 2050, la meitat de les estacions d’esquí europees no tindran neu assegurada, i les estacions del Pirineu són de les més vulnerables a seguir perdent innivació.

La situació és absolutament insostenible, tant ambientalment com econòmica (cal recordar que bona part de les estacions d’esquí catalanes han estat rescatades amb recursos públics, i en no pocs casos són ara gestionades per Ferrocarrils de la Generalitat). I és en aquest context on, durant els darrers mesos, han proliferat iniciatives per acostar les es-coles a la pràctica de l’esquí. Els pretextos utilitzats per justificar aquesta descarada maniobra de màrqueting són la salut i la necessitat d’acostar la natura als infants. En relació amb el primer argument, caldria fer un balanç final entre beneficis per a l’equilibri i la coordinació que l’esquí proporciona amb el nombre de lesions que es produeixen en la pràctica de la modalitat alpina. No conec cap amant de la neu que no hagi patit algun tipus de traumatisme, lesió de lligaments o que no s’hagi contagiat d’esnobisme. El segon argument, si bé pot ser vàlid, ignora que hi ha formes molt més amables d’acostar-se al món natural i de descoberta de l’enorme riquesa dels Pirineus, formes que donen suport de manera autèntica a les economies locals i que no han implicat la destrucció dels paisatges ni el foment de l’especulació amb el territori i els seus recur-sos: senderisme, escalada, bicicleta, camps de treball, alguns esports d’aventura, també recorreguts arquitectònics, gastronòmics, paisat-gístics, etc.

Pirineu, qui t’ha vist i qui et veu!

Albert Llausàs i Pascual


Acaba d’arribar-nos l’edició crítica de la col·lecció de proverbis en he-breu de Moixé Natan (1290-1360), un jueu savi de la Tàrrega medieval, aplegats en la seva obra Qüestions de vida, amb la traducció completa al català.

Això ha estat possible gràcies a la investigació realitzada en la magnífica tesi doctoral de Josep Xavier Muntané Santiveri, que ha permès redesco-brir o donar a conèixer la figura i l’obra d’un autor català de la baixa edat mitjana pràcticament oblidat i que caldrà recuperar.

Ens recorda Muntané que la primera meitat del segle XIV i els dos terços del segle XV foren els moments àlgids dels targarins de religió no cris-tiana. Moixé Natan, un d’ells, arribaria a ser un dels jueus preeminents del seu temps, un gran intel·lectual, una persona amb prestigi i amb una sòlida educació, de caràcter reflexiu i mesurat, que seria també durant els primers decennis del segle XIV un dels homes més rics de Catalunya. Segons Muntané, hauria nascut a l’entorn de l’any 1290 i hauria mort el 1360, al voltant dels setanta anys d’edat. Un tret biogràfic rellevant és la bona anomenada de què va arribar a gaudir tant en cercles jueus com cristians.

En la seva biografia cal destacar també el fet de la greu epidèmia de pesta de l’any 1348 que es va difondre pels territoris de la Corona Catalano-aragonesa i el rumor pervers i fal·laç que acusava les comunitats jueves de ser l’agent portador i propagador de l’epidèmia. Aquesta injustícia va ocasionar violents avalots contra els calls jueus, primer a Barcelona, de-sprés a Cervera i a continuació a Tàrrega, on van morir unes tres-centes persones amb la destrucció i desaparició de la documentació existent a la casa de Moixé Natan.

Un aspecte remarcable de l’autor és el fet que una part del seu temps el dedicà a escriure poemes de to sapiencial en hebreu (la “llengua sagra-da”) i en català (la “llengua estrangera”, que era la llengua de la terra on vivia i la que parlava a casa), ja que l’hebreu era aleshores per als “homes intel·ligents”, mentre que el català era per a “l’humil del poble” i també per als “estrangers”. Els textos catalans, potser a causa dels fets esmen-tats de l’any 1348, s’han perdut, però els hebreus s’han pogut conservar. Moixé Natan destaca, doncs, per ser un dels pocs autors jueus que, des d’un punt de vista lingüístic i literari, va ser competent per escriure obres tant en hebreu com en català.

Cal remarcar que la baixa edat mitjana fou un període de revifalla espiri-tual i l’obra de Moixé Natan es trobaria dins de l’anomenada literatura didàctica i moral de la seva època. Estaria en la línea dels Proverbis de Guillem de Cervera (escrits l’any 1280); del Llibre dels mil proverbis de Ramon Llull (any 1302); del Llibre de saviesa de Jaume I; del Llibre de paraules e dits de savis e filòsofs de Iafudà Bonsenyor (any 1298), i de les traduccions al català al llarg del segle XIV dels Proverbis de Salomó, el Llibre de Cató i elsProverbia arabum. Per tant, el gènere sapiencial dins la literatura catalana de la baixa edat mitjana va ser significatiu. Posteri-orment vindrien altres aportacions importants, de les quals, en el segle XV, destaca principalment elLlibre dels bons amonestaments d’Anselm Turmeda.

Assenyala Muntané que la finalitat primera de Moixé Natan amb la seva obra Qüestions de vida era de natura ètica, ja que pretenia exposar a qui la llegís el camí de la saviesa tal com ell l’entenia, utilitzant una estètica poètica, amb metres, rimes i figures estilístiques. En el seu llibre rela-tivitza l’èxit mundà, després que n’ha experimentat la vanitat i buidor, i proposa textualment l’adquisició de la saviesa del cor si és que realment es vol perdurar en la memòria dels homes. S’esforça a demostrar que ni la bellesa, ni la força de les armes, ni la riquesa, ni la posició heretada poden ser viscuts com a valors en si mateixos, ja que el temps, la malaltia i l’infortuni acaben amb ells. Per això els savis, que han vist com en són d’il·lusòries i vanes aquestes realitats, menyspreen la riquesa, prefereixen la humilitat i viuen de l’estudi.

Els proverbis de Qüestions de vida traduïts al català per Muntané s’ofereixen aplegats temàticament en 58 capítols, sota diferents epígrafs, amb un total de 248 unitats amb composició rimada, sota una estructura general dual: els capítols dedicats a les qualitats i virtuts (fins al capítol 45) apleguen una primera part molt més extensa i precedeixen als capí-tols centrats en les actituds negatives i els vicis que s’han d’evitar si no es vol fracassar (capítols 46 fins al final). N’oferim un petit tast textual al final d’aquest comentari.

Muntané recalca finalment que Moixé Natan va basar-se i tenia com a referents principals textos sapiencials bíblics, mixnaicsi moralitzants medievals, a partir dels quals l’autor recrea, corregeix o aplica a altres situacions vitals, amb collita pròpia, idees que ja havien estat encunyades abans d’ell.

Agraïment: a la professora Lluïsa Culleré, de Tàrrega, per la seva inesti-mable ajuda en la realització de la present col·laboració.

Referència bibliogràfica Muntané Santiveri JX. El llibre “Qüestions de Vida” de Moixé Natan, jueu de Tàrrega. Estudi preliminar, edició crítica i traducció catalana d’una col·lecció medieval de proverbis hebreus. Tesi doctoral per a l’obtenció del títol de doctor en Filologia Semítica. Universitat de Barce-lona, 2009. http://www.tdx.cat/handle/10803/1746

Exemples de proverbis de Moixé Natan presents a “Qüestions de vida”.

Si no adquireixes, fill meu, saviesa i enteniment, seràs tingut en no-res i no formaràs part del grup. Has de saber que tot cos sense saviesa serà com una casa sense fonament.

[1. 8] Si un home t’exposa el seu cas, prestaràs atenció al seu testimoni i romandràs en silenci. A qui respon abans d’escoltar la niciesa i la vergonya són per a ell.

[8.4]

Moixé Natan: El jueu savi de Tàrrega i la seva obra “Qüestions de vida”

Adrià Arboix


Honra els teus pares amb tota l’ànima i amb béns, perquè en la teva infantesa et van estimar. L’ull que escarnirà i menysprearà la vellesa del seu pare i la seva mare, l’arrancaran els corbs

[10.6] Quan vacil·la la càrrega que està col·locada sobre la bèstia, no és cert que sense esforç un de sol l’adreça? En canvi, si cau a terra i és feixuga, ni tres podran aixecar-la.

[11.6] El dia que cometis una falta demana perdó sense excuses ni protestes. Reconeix tot indici de culpa i de falta, ja que la negació de pecat és greu com dues faltes.

[14.4] La moderació pacient és preferible a la riquesa, gràcies a ella has evitat (cometre) moltes faltes. Podràs fer el que no ha estat fet, en comptes de penedir-te pel que hagis fet.

[24.2]

Tot home que es desdigui de la seva paraula serà abatut, aixafat i humiliat. No canviïs mai la teva paraula i així no (seràs) reprovat.

[26.4] No t’alegris dels guanys ni t’inquietis per les mancances. No hi ha mal sense béns. ni bé, sense mals.

[37.3]

El fruit de la fidelitat, augmentar amics; el fruit de la vanitat i la mentida, suscitar baralles; el fruit de la calma, acomplir els seus propòsits; el fruit de la precipitació, provocar penediment.

[52.2]

la baixa edat mitjana fou un període de revifalla espiritual i l’obra de Moixé Natan es trobaria dins de l’anomenada literatura didàctica i moral de la seva època.


El dissabte 7 de febrer al vespre, un grup d'uns cent-vint cantants, acom-panyats de dues figures rellevants de l'espectacle musical, van oferir un concert de gospel en un local del Paral·lel de Barcelona ple de públic en-fervorit. Es tractava d'una sessió benèfica, els cantants eren voluntaris i l'import de les entrades anava destinat a una ONG que realitza una tasca mèdica heroica, enmig de la pobresa, a Guinea Equatorial. Al vestíbul del local s'hi havien col·locat urnes per recollir més ajuda econòmica. Abans de començar el concert, es va presentar un vídeo on es podien veure les condicions precàries en què actuen uns metges voluntaris per fer front a les malalties de gent que viu a la misèria. Tot plegat es podria considerar normal, és el que passa, ja se sap, Àfrica, països pobres, gent pobra...

ONG a GuineaPerò no. Guinea Equatorial és un dels països més rics del món per les seves reserves petrolíferes. Des de l'any 1996 diverses companyies, principalment americanes, hi fan extraccions que han su-posat una considerable millora per a l'economia del país. Malaurada-ment, només a benefici de ben pocs. Els ingressos procedents dels drets d'explotació es desvien sistemàticament cap a comptes europeus de la família del dictador Teodoro Obiang i de gent del seu entorn, mentre tres quartes parts de la població de Guinea Equatorial amb prou feines sobreviu.

Val la pena de repassar la biografia d'Obiang. L'any 1979 va encapçalar una revolta contra el president Macías, el va destituir, jutjar i executar, i ell es va constituir en president del Consell Militar Suprem. El 1987 va crear el seu propi partit, i en les eleccions de 1989 va ser candidat únic i, per tant, reelegit. Des d'aleshores, tota oposició ha estat reprimida i Obiang ha anat guanyant totes les eleccions, la darrera amb el 95,3% dels vots. El seu govern és considerat un dels més repressors del món, se n'ha denunciat la falta de llibertat de premsa i de garanties jurídiques, la de-saparició d'opositors, la tortura, la manipulació de processos electorals i l'extrema desigualtat econòmica. L'ONU, organismes internacionals, i diverses ONG, com Reporters sense Fronteres o Transparència Inter-nacional, situen Guinea Equatorial entre els pitjors països del món en llibertats i corrupció.

Obiang no solament destina la riquesa derivada de l'explotació de les

reserves de cru a l'enriquiment del seu clan. La utilitza també, en bona part, per atorgar una certa legitimitat internacional al seu règim, i ho està aconseguint. L'any 2003 George Bush hi va restablir les relacions, dete-riorades quan l'ambaixador del president Clinton va intentar promoure la causa dels drets humans, fou amenaçat de mort i comminat a deixar el país. Espanya també ha adoptat una actitud de reserva i prudència davant del poderós dictador, que ha estat rebut pel rei Joan Carles, els presidents Aznar, Zapatero i Rajoy, i l'any 2014 va ser l'únic cap d'Estat estranger que va assistir als funerals d'Adolfo Suárez.

El cas més recent d'intent per aconseguir prestigi internacional s'ha produït en el terreny de l'esport. Després de la renúncia del Marroc a or-ganitzar la Copa Àfrica de futbol 2015, per por de l'epidèmia de l'Ebola, la Confederació Africana de Futbol (CAF) va castigar el país nord-africà amb dos anys sense participar a la competició i una sanció econòmica, i va acceptar l'oferta que va fer de seguida Guinea. Com comentava un diari d'aquí, el desafiament de muntar en menys de dos mesos el dis-positiu logístic, esportiu, de seguretat i d'allotjament necessari per ac-ollir la competició, amb participació de setze països, era enorme, però Obiang està disposat a tot per millorar la imatge del seu país al món, i per aconseguir-ho fa servir els diners sense límit. No hi ha faltat de res. Per exemple, es varen comprar 24.000 metres quadrats de la millor gespa a una empresa espanyola especialitzada i es varen traslladar des de València en quatre enormes vaixells de càrrega russos. Però, tot just col·locat, els veïns varen començar de robar l'aigua de les cisternes de rec perquè no en tenen per beure.

Només falta afegir que el dia 5 de febrer passat Guinea va jugar al seu camp de Malabo contra Ghana i va ser eliminada per 0-3, en un par-tit que es va haver d'aturar un parell de vegades, i no pas poca estona, perquè el públic llançava objectes al camp, i que va anar seguit de nom-brosos actes de vandalisme a la ciutat, botigues assaltades, aparadors destrossats, cotxes masegats a cops de rajol i nombrosos ferits.

No sé si l'ajuda que puguin aconseguir els voluntaris del gospel podrà fer gaire per millorar aquell país. Una gota d'aigua en un desert? Així i tot, benvinguda sigui.

Gospel, misèria, i el futbol d'Obiang

Jaume Bassa Pasqual


Acabem de saber les dades d'assistència del Cinema Montgrí de l'any 2014. Els resultats són molt satisfactoris, 4.600 espectadors més que l'any anterior, la qual cosa representa un increment del 23 %. D'aquests espe-ctadors, 16.114 ho han estat de les sessions adultes de cap de setmana, 1.860 de les sessions de cine club i 6.303 de les sessions infantils a la tarda. En total han assistit a les sessions de cinema del Cinema Montgrí 24.277 persones. Gent a qui agrada el cinema i que al cinema s'ho passa bé.

El dia 3 de febrer d'aquest any, vàrem poder veure per TV3 un magnífic documental dins del programa Sense ficció titulat L'últim fotograma, fet per Lali Colomé, un reportatge que ell mateix es defineix com un recor-regut sentimental per sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

A Catalunya, els darrers quatre anys han tancat cent sales de cine. La majoria cinemes de poble. A la crisi d'espectadors s'hi ha afegit el canvi del format de projecció. Passar de les pel·lícules en fotogrames de 35 mm al sistema digital suposa una inversió costosa que la gran majoria dels cinemes de poble no pot suportar sense ajudes externes. Al documental veiem el dolorós tancament del cinema de Mollerussa, que com molts d'altres, suposa també la pèrdua de part de la història d'un poble, d'un país. Malauradament, en els darrers trenta anys hi ha hagut molts casos com aquest.

Pere Aumedes, responsable del cinema de Mollerussa diu en el docu-mental: "El cinema forma part de la identitat de la gent, com a mínim fins fa uns anys. Tots recordem on vàrem veure una pel·lícula, potser amb la persona que ara estem casats. O la pel·lícula, aquella tan impor-tant, sabem on vàrem anar a veure-la, a quin cinema i amb qui".

Hi ha hagut pobles en els qual la previsió d'un possible tancament del seu cinema ha encès l'alarma de la seva ciutadania i aquesta s'ha mo-bilitzat per evitar que això succeís. Tal és el recent cas, explicat també en el documental, del cinema Alhambra de La Garriga, on un nombrós grup de gent , sota el lema "Campanya SOS CINEMA", ha aconseguit la continuïtat d'aquest cinema amb enginyosos sistemes de mecenatge a fi d'aconseguir diners mitjançant donacions particulars, apadrina-ment de butaques, col·laboració d'entitats, per tal d'adaptar el cinema al sistema digital i modernitzar-lo. Molta gent ha dit que hi col·labora, encara que faci més de vint anys que no assisteix a una sessió de cinema i possiblement continuarà sense anar-hi, però vol que el cinema del seu poble continuï existint i com deia un dels capdavanters de la campanya SOS CINEMA, d'una manera explícita i contundent, "ara l'hem salvat, el cinema continua, farem tot el que calgui, però aneu al cinema, "collons"!.

Tot plegat, una història que a Torroella ens pot semblar molt propera. Quan veia aquest reportatge pensava que els seus autors no coneixien el cas de la història del Cinema Montgrí i que era una llàstima que no haguéssim pogut aportar la nostra experiència, la d'un cinema nascut l'any1928 i que l'any 1985 es va trobar en la mateixa situació que alguns del cinemes que es descriuen en el documental. Aquest local anava a tancar les seves portes després que ho haguessin fet els altres dos locals de cinema que des de començament del segle passat havien funcionat a la vila: el Cine Teatre Coll (1895-1962) i el Centre Cine, primer cone-gut com a Teatre Jou (1872-1979), però l'Ajuntament encoratjat per un grup de cinèfils del Cine Club Torroellenc i altres entitats, va aconseguir comprar-lo i el que podia ser més difícil, gestionar-lo per tal de garantir la seva continuïtat.

Portem ja 30 anys gestionant el Cinema Montgrí. La primera sessió com

a cinema municipal es va fer el dia 12 d'octubre de 1985 amb la pel·lícula La mujer de rojo. Durant aquest període hi ha hagut alts i baixos. Després d'uns primers anys d'eufòria, amb molta assistència de jovent, hi va ha-ver una davallada al principi dels anys noranta (1991, 1992, 1993), però amb la celebració del centenari del cinema l'any 1995 es va produir una recuperació que, amb poques variants, ha arribat fins l'any 2013 en què es va tornar a patir una forta davallada d'espectadors que va fer sonar l'alarma. Amb la implicació del Cine Club Torroellenc i l'Ajuntament es va plantejar una campanya per incentivar que la gent tornés a anar al cinema o que no deixés d'anar-hi just quan es feia necessari el canvi tecnològic per entrar en una nova era del cinema: passar de la pel·lícula de cel·luloide, tot i que darrerament ja era de polièster, amb fotogrames de 35 mm, a digital. El públic de Torroella i l'Estartit i de molts pobles veïns que setmanalment vénen a les sessions de cinema va respondre entusiàsticament amb el lema "El Cinema no es pot perdre", referint-se al Cinema Montgrí.. Aquest entusiasme ens va esperonar de nou als que anàvem al davant de la seva gestió i molt més després de veure el resul-tats al cap d'un any amb un increment de 4.600 espectadors.

Malgrat les dificultats que ens està produint el nou sistema digital, les sessions del vell Cinema Montgrí, ara rejovenit, segueixen endavant fent certes les afirmacions de l'exresponsable del cinema de Mollerussa quan afirmava que amb la pèrdua del cinema del poble es perd part de la història del poble, ja que el cinema forma part de la gent. Molta gent de fora que ve a les sessions ens diu: "que bé que a Torroella hagueu sabut salvar i conservar el cinema. Ens agrada molt venir-hi, col·laborar amb la nostra assistència i gaudir del cinema"

Són la gent que senten que el cinema, sobretot el cinema de poble, ser-veix perquè puguem encara mantenir i gaudir d'un sentiment compartit en una sala fosca. Són els que fan possible que la sessió continuï.

Que la sessió continuï

Jordi Bellapart


El passat mes de febrer, a part de les habituals tandes de notícies de cor-rupcions, fraus fiscals, evasió de capital, etc., que es produeixen a diari, també vam ser sacsejats per la publicació de la llista Falciani, una llista que cita una quantitat ingent de persones, empreses o institucions que tenen diners a la filial suïssa del banc HSBC. Entre aquestes, s'ha destacat de manera especial el compte de les religioses de Sant Josep de Girona per un import de 2,7 milions d'euros; certament que és una quantitat molt respectable, però no és ni de bon tros una de les més importants.

La informació que tinc de tot aquest assumpte és la mateixa que la im-mensa majoria de ciutadans i que prové exclusivament dels diferents mit-jans de comunicació, incloses les xarxes socials.

Disposant només d'aquests elements provinents de terceres persones, no seré jo qui entri a comentar, valorar i, ni de bon tros, a fer cap judici sobre la legalitat, l'encert, l'oportunitat o la conveniència del compte suís de les religioses de Sant Josep; d'això, si és que realment hi ha causa, ja se n'ocuparà al seu moment qui tingui les atribucions o facultat per fer-ho.

Del que sí que no tinc cap dubte és que, durant un cert temps, l'assumpte del compte de les religioses, per la morbositat o la contradicció que per a algú pot representar, farà córrer molta tinta i paraules pels diferents mitjans de comunicació i xarxes socials. Com sol passar en aquests tipus d'assumptes, alguna gent, i de manera especial aquella a qui li agradi fer crítica barroera i poc fonamentada, ironitzar o desacreditar -especialment si la institució és religiosa-, gaudirà fent circular tota classe d'ocurrències, acudits i literatura il·lustrada de dubtós gust, i intentarà com a mínim sembrar més dubtes sobre l'honorabilitat de les finances de la institució.

Em sap greu que el que jo suposo pugui ser un núvol de fum i pugui ar-ribar a enterbolir la llum que sempre ha brillat des d'aquesta institució, per altra part tan propera a Torroella i a la seva gent.

Avui, l'institut de religioses de Sant Josep compta, a Torroella, amb una petita comunitat, molt més minsa del que seria desitjable. Qui no coneix les monges de l'Hospital?

Establertes a l'Hospital-Asil de Pobres i Malalts de Torroella des de l'any 1883, gaudeixen a la vila d'un just i merescut prestigi i reconeixement. L'any 1986 -el primer any que es van atorgar- van rebre la primera Medalla del Montgrí que es concedia a una entitat, precisament en reco-neixement dels més de 100 anys -avui ja en són 132- de dedicació i treball atenent malalts, ancians, o persones més necessitades de la vila. Malgrat tot el que han canviat els temps, qui ha tingut algun familiar o alguna persona propera interna, o s'ha interessat a conèixer l'Hospital-Asil de Pobres i Malalts, avui residència geriàtrica Vila Vella, haurà pogut com-provar que la labor de les monges fa honor a un dels principals objectius fundacionals de la institució. "L'exercici de la caritat per i amb els malalts, prestant-los assistència espiritual i corporal."

Seria una llàstima que el sensacionalisme d'aquest assumpte, avui d'actualitat, pogués sembrar algun dubte, devaluar o relegar a un segon terme el que realment és fonamental i cabdal: la dedicació i el treball, que de manera tan discreta i silenciosa fan les germanes de Sant Josep atenent les necessitats d'alguns dels sectors més febles i desvalguts de la societat d'arreu del món, i també de la nostra vila.

Les monges de Sant Josep i la llista Falciani

Josep Fuster

Establertes a l'Hospital-Asil de Pobres i Malalts de Torroella des de l'any 1883, gaudeixen a la vila d'un just i merescut prestigi i re-coneixement.


Durant el segle XIX, l'economia mundial es va regir pel patró or. Això vol dir que els estats que s'hi acollien només podien emetre moneda pel valor de l'or que tenien guardat. Recorden que als antics bitllets de pes-setes hi posava "páguese al portador la cantidad de..." 100, 500, 1.000, 5.000... En teoria, amb un bitllet podries haver anat al Banc d'Espanya i sortir-ne amb una quantitat d'or per aquell valor. Aquest model financer internacional va patir la seva primera crisi després de la I Guerra Mun-dial, quan l'esforç bèl·lic va obligar molts governs a imprimir més diner i per tant més valor de l'or del qual disposaven. La Gran Bretanya va abolir el patró or el 1931. Els acords de Bretton Woods del juliol del 1944, en plena II Guerra Mundial, va suposar una altra alteració de l'economia mundial. En aquest hotel de New Hampshire (EUA) es van posar las regles econòmiques i financeres que havien de regir entre els països més industrialitzats. Allà es va decidir la creació del Banc Mun-dial (BM ) i del Fons Monetari Internacional (FMI) i es va adoptar el dò-lar com a moneda de referència mundial que estava regida pel patró or. D'aquí ve que els Estats Units ressorgissin de la II Guerra Mundial com a primera potència econòmica. La guerra s'havia produït lluny del seu ter-ritori, tenien una indústria potent, sobretot en el sector armamentístic, i la capacitat econòmica per a deixar diners als països que havien entrat en conflicte. En total tenien acumulades 20.000 tones d'or, dipositades bàsicament a Fort Knox.

I tot va anar bé fins que els nord-americans van entrar a la Guerra del Vietnam (1965-1975) i l'esforç de guerra va fer que el president Richard Nixon decidís que els EUA deixessin el patró or el 15 d'agost del 1971. Henry Hazlitt i Paul Samuelson havien recomanat a Nixon devaluar el dòlar perquè seria necessari augmentar el nombre de dòlars que es necessitarien per aconseguir una unça d'or del Tresor dels EUA. Però Nixon es va escoltar més Milton Friedman, qui va proposar deixar flotar el dòlar i eliminar la convertibilitat en or, perquè la moneda nord-amer-icana tenia un vàlua per si mateixa perquè tenia al darrera el suport de la primera potència mundial. A partir d'aquell moment, l'economia mun-dial va passar a dependre exclusivament de la confiança que tenien en el dòlar, però els EUA tenien un avantatge: podien pagar els seus deutes simplement posant en funcionament la màquina de fer bitllets.

Bona part de la crisi mundial ve d'aquella decisió. Com que cada vegada els EUA tenien més necessitat militar, la màquina de fer dòlars no va parar. I el món ha acceptat durant quasi 40 anys que si en un paper hi posa que val 100 $ val 100 $. La resta de països havia de comprar dòlars

per fer les seves importacions i exportacions, dòlars que eren canviats per la moneda local. Amb el pas del temps, els EUA s'han anat endeu-tant, ara deuen tants i tants bilions que és impossible tornar-los. Però no és només el dòlar el què no té cap suport al darrere, a l'euro o al ien, els passa el mateix. Així que vivim en una autèntica bombolla de divises. I pot esclatar en qualsevol moment.

Un dels principals perills pot venir de la Xina. Durant el segle XXI, l'economia xinesa ha crescut a un ritme de més de dos dígits anuals i amb pactes per aconseguir facilitats en el lliure comerç, ha anat com-prant reserves de dòlars i deute dels nord-americans. Ara la Xina és el primer creditor dels EUA i si mai reclamés el deute tombaria l'economia nord-americana. Un perillós equilibri d'interessos.

Davant aquest panorama, ja hi ha països que estan proposant tornar al patró or i d'altres ja han fet moviments. Per exemple, fa pocs mesos, els suïssos van votar en referèndum passar del 7% de les reserves d'or actuals al 20% de les reserves de divises. El 78% de les persones que van votar s'hi van oposar. La raó és que es va considerar que això impediria al banc central gestionar la política monetària correctament. Suïssa va abandonar el patró or el 1999. Des de llavors el banc central suís no té cap obligació de tenir or físicament com a part de la seva reserva de di-vises i s'han reduït dràsticament. El banc central suís, a més, ha hagut de baixar els tipus d'interès seguint les polítiques del Banc Central Europeu per mantenir la paritat euro-franc suís. Els promotors del referèndum, el Partit del Poble Suís, considerava que el Schweizerische Nationalbank té un superàvit d'euros que amb la crisi s'han anat devaluant i que aug-mentar les reserves d'or tornaria a donar a Suïssa la solvència econòmica bancària que ha anat perdent els últims anys.

El patró orJosep Martinoy

Emporion • www.emporion.org • 12 Emporion 100 anys (1915-2015)Emporion 100 anys (1915-2015)Emporion • www.emporion.org • 12 Emporion 100 anys (1915-2015)Emporion 100 anys (1915-2015)

Amb aquest títol, El Punt Avui del dia 10 de febrer obria la seva portada i hi afegia:

“TAXATIU. Artur Mas es mostra inflexible i es desvincula de tota corrupció en la seva compareixença en la comissió del cas Pujol. ES-TÈRIL. L’oposició no se’l creu ni aporta res en contra del president.”

Un judici al president. Hem de recordar que el president Artur Mas ha concorregut davant la comissió d’investigació del Parlament català, a petició d’una majoria dels diputats. I crec que aquesta petició, per ser aprovada amb aquesta majoria, hauria d’haver reunit, prèviament, certes evidències que no varen aflorar en una compareixença llarga i feixuga, que tingué una durada de més de cinc hores.

La seguí atentament i, fora d’algunes intervencions més o menys ben formulades, en varen destacar d’altres que no deien res a favor seu.

I em refereixo, entre d’altres, a Oriol Amorós: “Cal fer neteja, deixar de patrimonialitzar les institucions i posar fi als silencis polítics a canvi de determinats favors.”

A Albert Rivera (per cert, no n’era membre de la comissió), preguntant: “S’ha sentit traït per l’expresident i per Oriol Pujol?”

O la de Miquel Iceta sobre els diners del pare del president a Luxemburg: “Mantenir comptes a l’estranger sense declarar és incompatible.”

La de Joan Herrera sobre els negocis dels Pujol: “Un cas familiar? De la seva tesi política se’n desprèn una actitud intolerable.”

La d’Isabel Vallet: “Si no sap quin és l’origen del diners dels Pujol, com està segur que provenen de l’àmbit privat.”

I en lloc destacat, l’actuació d’Alicia Sánchez-Camacho (en castellà, amb alguns errors lexicals, per evitar qualsevol possible error en la traducció de les seves paraules, de l’hipotètic català, per la informació dels mem-bres del PP a Madrid): “Vostè pretén que ens creiem que passava per allà, però no es va assabentar de res. I ha vingut a salvar-se i no a respondre per la seva responsabilitat com a president de la Generalitat. Vostè és el vuitè fill de Jordi Pujol!”

De les respostes del president n’hauríem de recordar:

Sobre la confessió de Jordi Pujol: “Ho reitero passats més de set mesos: la confessió que va fer l’expresident Jordi Pujol era i és un tema personal seu i de la seva família i no va més enllà.” “No té a veure ni amb el partit,

ni amb el govern, ni amb mi.” “El més perjudicat sóc jo.” “Només he estat una sola vegada a casa de Jordi Pujol Ferrusola. No sé si això és la gran relació d’intimitat que vostès volen veure.” “I si aquest fos el cas d’algun dels fills de l’expresident Pujol, s’hauria de jutjar amb tota claredat.”

Sobre diners del seu pare a l’estranger: “No he tingut mai cap compte fora de Catalunya, ni tampoc la meva dona.” Altra cosa és el fet d’haver-hi figurat com a possible beneficiari de l’herència del seu pare, cosa que no es va materialitzar. No en va percebre res.

Sobre les ITV: “Si algú va intentar influir sobre el govern, no se’n va sor-tir.” “En els darrers quatre anys que he presidit el govern, la seva actuació en el tema de les ITV ha estat absolutament pulcra i correcta.”

I sobre l’assistència o no a una petició de compareixença de la senyora Sánchez-Camacho, que no es presenta quan la citen: “ Jo ja sóc aquí. Com el president Tarradellas no ho sé, però com vostè segur que no.” “O se’m creuen o no se’m creuen.”

Sobre el cas Palau, va expressar la seva convicció que CDC no va in-córrer en il·legalitats, en cas contrari es tornarien els diners, com ha fet CatDem, tot i que la provinença dels 600.000 € fos legal.

Em pregunto quines conclusions, si se’n poden treure, d’aquesta com-pareixença, la primera, d’un president de la Generalitat a una comissió parlamentària sobre el frau. Llastimosament cap de positiva, en unes cir-cumstàncies i uns temps en què es dirimeix el futur de Catalunya.

Com deia a l’inici, “Res de res” fora de l’interès dels grups de l’oposició per posar en evidència i afeblir el president Mas, amb la possibilitat d’atacar, insinuar, burxar pel compte del seu pare i poder acusar el presi-dent, amb sospites basades en rumors i conjectures, amb informacions i capçaleres de diaris, no contrastades.

No he llegit els diaris de Madrid (Rajoy diu que no hi ha la tranquil·litat necessària per canviar la Constitució), però la compareixença d’Artur Mas podrà ser fàcilment utilitzada en contra seva i de Catalunya: per preparar els discursos dels possibles acusadors en un any que està ben replè d’eleccions que, d’alguna d’elles, en pot dependre el nostre futur. Quan els polítics facin càlculs sobre el seu percentatge de poder i la resta de ciutadans de Catalunya hàgim pogut contestar aquella pregunta que ens feien quan érem infants: “I tu què vols ser quan siguis gran?”

“Res de res”Santi Sató

Emporion • www.emporion.org • 13Emporion 100 anys (1915-2015) Emporion • www.emporion.org • 13Emporion 100 anys (1915-2015)

“Maleeixo els nostres enemics, tots aquells a qui la tossuderia impedeix escoltar la veu de la raó que demana un govern just, denunciant els abu-sos dels Grandes i l’espoli de Castella, els que neguen la paraula al poble i s’arroguen el dret diví de donar a un el que a mil correspon. Maleeixo els covards traïdors de pensament i de fet; els que encoratgen l’esperança d’un futur millor en els cors humils i els giren l’esquena per por o profit, i també els rics comerciants que s’omplen les bosses amb la fam dels po-bres. No hi va haver entre tots aquests avariciosos, mesquins, egoistes, ni un de sol que defensés el bé d’aquesta terra abans que el seu propi. Amenaçaren sense colpejar, bordaren però no varen mossegar i varen amagar el cap sota l’ala quan van veure els seus privilegis en perill.”

Aquest paràgraf em va cridar l’atenció -i em va portar a subratllar-lo- quan estava acabant les últimes pàgines de La comunera: María Pacheco, una mujer rebelde, novel·la històrica de l’alabesa Toti Mar-tínez de Lezea (Maeva). Era ja la tercera vegada que llegia la seva obra, després de La abadesa i A la sombra del templo. L’escriptora situa molt bé el lector en la transcendència del testament de la persona més perseguida a Espanya durant el regnat de Carles I.

El fill de Joana la Boja i nét dels Reis Catòlics no va poder afegir el cap de María Pacheco a la dels generals comuners Padilla (el seu marit), Bravo i Maldonado, que van ser decapitats després de perdre la batalla de Villalar. Lluny d’acovardir-se, va fer-se fort a Toledo fins que va haver de fugir a Porto, on va morir al llit grà-cies a la protecció del bisbat de la ciutat. Pot ser, segons explica la novel·lista, que aquella fos la simbòlica derrota de l’emperador en el seu sagnant enfrontament amb els castellans que varen creure’s realment lliures.

Cada vegada que acabo un llibre, els seus personatges, les seves històries i els seus somnis es perden en els racons dels meus propis pensaments, on es confonen amb altres que he anat coneixent, pàgina rere pàgina, en

les hores que he gaudit llegint. Formen una mena de patrimoni de valor difícil d’establir, però que, en tot cas, no tenen els que no disposen de temps, no poden o no volen llegir.

I a més caus en la temptació de traslladar el que llegeixes al món que t’ha tocat viure i preguntar-te si el de María Pacheco, escrit per Martínez de Lezea, valdria per descriure coses que estan passant ara mateix.

No sobra tossuderia i sordesa en el món en què vivim? Existeix la traïció de pensament... i la discrecionalitat a l’hora de repartir? No s’encoratja l’esperança en els cors més humils... o s’omplen bosses amb la fam dels més pobres? Tenen l’avarícia, la mesquinesa i l’egoisme més pes que el bé general?

Les respostes a aquests interrogants, que María Pacheco sabria respon-dre sense dubtar, les tenim al nostre abast, per poc que pensem i con-nectem la finestra del televisor per veure què és el que passa pels carrers del món.

Només cal obrir els ulls per veure que, també ara, l’amenaça és moneda corrent i que s’escampa la por entre les persones per aconseguir que no s’allunyin massa o no sigui del cas que tinguin idees pròpies. Que es bor-da massa, tant, que fins i tot ja hi ha professionals ben pagats per aixecar la veu en les tertúlies i sembrar la inquietud. I, sobretot, que en amagar el cap sota l’ala quan vénen mal dades, els humans ens hem anat sofisticant d’una manera prodigiosa jugant, això sí, amb l’oblit i la generosa amnèsia dels ciutadans.

Més o menys semblant als comuneros, encara que, és clar, ara no es tallen caps... aquí.

Les misèries no canvien Javier Zuloaga


Als governs se'ls sol fer el primer balanç un cop han passat els 100 prim-ers dies des de la presa de possessió, de manera que ara toca fer-ho amb la Comissió Europea, coneguda com a Comissió Juncker, perquè Jean Claude Juncker n'és el seu president.

La Comissió va començar a caminar l'u de novembre passat i durant aquest tres mesos llargs s'han fet anàlisis de tota mena. Fins i tot a casa nostra, el dia 26 de gener, el Consell Català del Moviment Europeu, en la seva Jornada anual en el Parlament de Catalunya, va tractar sobre els reptes de la Comissió Juncker, amb ponents de nivell com Francisco Fonseca, director de la Representació de la Comissió Europea a Espa-nya; Anton Gasol, doctor en Economia; Jordi Bacaria, director general del CIDOB, i la periodista Rosa Massagué. Juncker es va fixar deu priori-tats, totes importants, entre les quals destaquen aconseguir col·locar al mercat 315.000 milions d'euros, la major part provinent de fons privats, per generar inversions que ajudin al dinamisme econòmic i a fomentar l'ocupació.

També aprofundir en la política econòmica i monetària única, con-solidant els avenços en el control pressupostari, convergència fiscal, unió bancària i, amb l'ajut del Banc Central Europeu, consolidar i estabilitzar la zona euro. I també completar el mercat únic interior, amb especial atenció al mercat digital. Un altre repte és la gestió de l'energia sostenible amb el canvi climàtic, facilitant les interconnexions elèctriques i gasís-tiques. També desenvolupar el lliure comerç, amb especial atenció a avançar en el que ha de ser el tractat més important del món, entre la UE i els EUA (TTIP), que abraça la meitat del comerç mundial. I en l'àmbit de la justícia, treballar per l'espai europeu de justícia, llibertat i segure-tat i conveni europeu de llibertats. Tot això sense oblidar gestionar amb rigor la immigració i treballant perquè la Unió Europa sigui un actor polític important al món. Naturalment, aquests cent dies han servit per posar les bases per acomplir els reptes.

De fet, sabem que el president Juncker ha debatut 8 vegades en el Parla-ment Europeu, ha rebut 14 caps d'estat o de govern i ha participat en 15 reunions amb líders del G-20. I, pel que fa als vicepresidents i comis-saris, han estat 65 vegades al Parlament Europeu, 27 en el Consell i 24 en els parlaments estatals, a més de contestar 3.426 preguntes de par-lamentaris europeus, per posar exemples de l'activitat, que sovint passa desapercebuda als ciutadans, ja que estem més pendents, i la premsa també, del que passa al nostre costat i als nostres governs locals i nacio-nals que no pas de Brussel·les que, de fet, és d'on emanen ja el 80% de les normes que finalment afecten la ciutadania. De dificultats de ben segur que n'hi haurà, com la situació financera i social de Grècia, l'atur, la crisi d'Ucraïna, el terrorisme, posem per cas. Això vol dir que queda molta feina a fer a la Comissió Europea, però l'impuls i el dinamisme que ha demostrat aquests 100 primers dies, fan pensar que s'aconseguiran els reptes establerts i, si això succeeix, en direm bé tots els ciutadans. Ja tindrem temps d'anar-ho comprovant.

100 dies de la Comissió Juncker

Xavier Ferrer

“Qui no s’arrisca no pisca” - “Qui vulgui peix que es mulli el cul”

Significat: Per compensar l’excés de conservadorisme dels refranys que vaig proposar al gener: “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era” i al fe-brer “Qui no pot segar ha d’espigolar”, aquest mes he volgut triar algun refrany que valorés els avantatges de prendre risc, i en proposo dos. Em sembla desencertat comparar-los al castellà “el que no llora no mama”, com fa algú, perquè plorar i somicar pot donar resultat, però no té cap mèrit, no és gens arriscat. El mot “piscar”, equivalent a “pellucar”, vol dir “prendre a miques” (els coloms pisquen o pelluquen dels dits les molles de pa). La traducció castellana de “qui no s’arrisca no pisca” més aviat seria: “el que no se arriesga no pilla”.

Aplicació: Quan es vol animar algú a prendre una decisió agosarada per aconseguir un objectiu que val la pena.

“Déu-nos-en-guard d’un ja està fet”

Significat: Abans, el llenguatge corrent solia tenir moltes referències reli-gioses, ja ho hem vist en altres ocasions: “quan fou mort el combregaren”, “de vegades et penses senyar i et treus un ull”. També era corrent de dir, per defugir una desgràcia: “Déu-nos-en-guard!” (i encara es diu força).

Aplicació: Frase feta que mou a evitar de fer coses que després ja no tindran remei.

Solucions proposades per a “Dar gato por liebre”

1. “Fer passar bou per bèstia grossa”

2. Fer combregar amb rodes de molí”

He escollit per comentar: “Fer passar bou per bèstia grossa”.

Significat: Lliurar una cosa, fent veure que n’és una altra de més valuosa. Algú podria objectar, i amb raó: “¿per ventura un bou no és una bèstia grossa?”; la resposta seria que sí, i no és fàcil entendre com es va origi-nar la frase feta catalana. Al peu de la lletra, vindria a assenyalar l’intent d’encolomar el bou fent creure que era una altra bèstia també grossa, però de més valor, com ara un cavall, un camell o un elefant.

Aplicació: Per assenyalar que una persona vol enganyar algú, sobretot en cas d’un acord comercial.

Pel que fa a “Fer combregar amb rodes de molí”, només faré una ob-servació: un cop més hi apareix una referència religiosa, que molts joves potser coneixen poc.

“Fer”, no “donar”. Observeu que, en tots dos casos, la nostra frase feta utilitza el verb “fer” per comptes de “dar”, cosa molt habitual en català (altres exemples: “fer goig” per “dar buena impresión”; “fer llàstima” per “dar lástima”; “fer riure” per “dar risa”; “fer un petó” per “dar un beso”, “fer classe” per “dar classe”, etc.).

Es diu: “fes un petó a l’àvia”, “quin goig que fa!”, “no ho miro perquè em fa por”.

“Mucho ruido y pocas nueces”

Feu una proposta: Quin refrany català de significat semblant podríem utilitzar? El mes vinent comentaré les respostes rebudes.

Proverbis, refranys i frases fetes

Jaume Bassa


Torroella de Montgrí, 10 de gener de 2015

Benvolgut Sr Pere Blasi.

Sóc un alumne de 2n d’ESO de l’INS Montgrí. Per començar, li vull donar les gràcies, tant a vostè com a Mossèn Viver, per fer de Torroella un poble ple d’història i cultura amb tan sols la seva presència.

Vostè va arribar a Torroella l’any 1911, el seu primer projecte va ser engrandir el nivell cul-tural de la gent de la vila, començant per fer una bona escola. Ara a Torroella hi ha tres centres escolars i fins i tot hi ha una biblioteca dedicada a vostè.

La revista que vostès van crear amb molt d’esforç continua existint avui dia. Publicada cada mes en format digital, s’ha recuperat la revista Emporion, on són recordats vostès dos com els seus grans fundadors, i on es segueix mantenint el mateix esperit i ideals de llavors.

AlbertA la revista s’hi publiquen molts articles relacionats amb la cultura i la societat actual, tant local com mundial i encara que moltes de les notícies es poden llegir a altres diaris, el que caracteritza a Emporion és el seu sentit independent, sense una marcada ideologia, obert, lliure, dialogant, tolerant... que busca sempre els seus orígens, és a dir, la defensa de l’educació, la llengua i la cultura.

És per això que aquesta revista no ha de de-saparèixer mai perquè ha format part de la història de Torroella i de tots els seus vilatans durant els últims cent anys i perquè volem que duri cent anys més.

Gràcies per contribuir a fer de Torroella la vila que és actualment.

Atentament,

Albert José Esteve


Benvolgut Sr. Pere Blasi,

Sóc una alumna de l’ institut Montgrí i us es-cric en motiu de la celebració del centenari de la revista Emporion.

Vós i Mossèn Viver, vareu ser qui vau treure la primera revista, la núm. 1 d’Emporion de la 1ª època, que va sortir a la llum l’1 de gener del 1915, i l’1 de gener de 2015 s’ha publicat el núm. 97 de la revista Emporion de la ter-cera època. Ja no és en format de paper sinó en format digital, però sí que hi ha l’opció d’ imprimir-la des de la pàgina web.

A la 1ª època (1915-1923) Emporion va pub-licar 192 revistes, a la 2ª època (1932-1936) en va publicar 101 i a la 3ª època (es va iniciar el 2007 i no té termini) n’ha publicat 86.

AnnaAquest any 2015 en motiu del centenari de la revista es fa una commemoració a Tor-roella, on es realitzen un seguit d’actes: Al cin-ema Montgrí s’hi ha projectat un documental titulat “el mestre, el capellà i una munió de tor-roellencs”; una exposició a la capella St. Anto-ni sobre el centenari, i la inauguració de l’acte, serà a l’auditori del Museu de la Mediterrania, a càrrec dels qui porten ara la revista i amb una convidada d’honor, la Sra. Muriel Casals.

Torroella i Emporion han viscut juntes, han gaudit juntes i han patit juntes. Tot i les clau-sures obligatòries de la revista, Emporion ha seguit endavant i fins a dia d’avui.

Espero que li hagi agradat tot aquest relat que li he fet del centenari. Ens agradaria que hi pogués ser per veure-ho i celebrar-ho.

Atentament,

Anna Coll Garcia


Estimat Pere Blasi,

Sóc l’Aura de 2n d’ESO de l’INS Montgrí i li porto una bona notícia. Sap aquella revista que va escriure, juntament amb Mossèn Viv-er, que es deia Emporion i que després de la Guerra del 1936 van deixar-la de publicar? Doncs l’any 2006, un grup de gent que volien fer reviure la revista la van tornar a publicar.

Ara la revista es fa en format digital, que en diguem ara i es pot consultar des qualsevol dels aparells que anomenem ordinadors.

Aquí, a Torroella de Montgrí, a Catalunya i en general a gran part del món, les coses han evolucionat molt. Ara tots els nens de Catalu-nya poden i tenen l’obligació d’anar a l’escola. Malauradament no a tots els llocs del món els nens poden anar-hi.

Sap? l’escola on vostè va treballar i que tant va dignificar, allà al convent dels Agustins, doncs ara és l’escola municipal de música de Torro-ella de Montgrí.

També han fet una biblioteca, que porta el nom de Pere Blasi, en honor a la feina edu-cativa que va fer a la vila. És molt gran i hi ha llibres per a totes les edats, des dels més petits fins els més grans.

AuraLa cultura també ha evolucionat molt i ara des de l’Ajuntament de Torroella i des d’altres entitats, cada mes organitzen actes culturals: exposicions, concerts de música clàssica i de música moderna, conferències, lectura de poemes i altres textos, presenta-cions de llibres, etc.

Aquests últims anys a Torroella també s’han creat moltes associacions que estant col·laborant en la difusió de la cultura popular i tradicional: amics dels gegants i capgrossos, Grallers del Montgrí, els Ducs del foc, amics dels Tambors, Esbart Montgrí, etc.

Espero que vostè estigui satisfet d’aquest poble tan meravellós que tenim. Segur que li agradaria veure com ha evolucionat.

Cordialment,

Aura

Els joves escriuen


A l'aguait del nostre patrimoni

Els arbres també són part del nostre patrimo-ni. A la carretera de l'Estartit, entre la Plaça del Lledoner i la Rambla d'Anselm Viola, aquest darrer mes, la brigada municipal ha tallat divuit arbres. Una de les raons és pri-oritzar l'entrada de cotxes cap a la carretera en llocs on abans no es podia fer. Els darrers anys, als espais públics de Torroella s'han ar-rancat molts més arbres dels que s'han plan-tat.

Fiambre

1 Lliura de Llom

1 Unça i mitja de pernil

1 pit de gallina

3 unces de fetge de porc

Es passen tots els ingredients per la màquina amb una mica de pa. Es barreja be, s'hi afegeixen 2 ous, bocinets de tòfona i es va treballant la pasta. Finalment s'embolica amb tres unces de tel de fetge* i es fa bullir durant dues hores.

*mantellina

Fideus de rap

Es fa un sofregit de ceba i tomàquet. Al cap d'una estona s'hi tiren tros-sets de rap i si n'és temps també uns pomets de coliflor. Quan ja és so-fregit s'hi afegeix l'aigua, es deixa bullir una mica i en acabat s'hi tiren els fideus. En esser cuit ha de quedar espès. Si voleu podeu posar-hi una mica de formatge de parma ratllat i es fa gratinar al forn.

La cuina de la Catrina

Caterina Bosch


Gotes d'humor

Fuster


Cinema i espectaclesPer Jordi Bellapart





NotíciesNOTÍCIES DE FEBRERTORROELLA I L’ESTARTIT

“L’Abim”, altre vegada. L’èxit el dia 10 de gener del grup teatral “Teló esquinçat”, amb les en-trades exhaurides, va aconsellar de repetir el dia 1 de febrer la presentació d’aquesta obra de l’any 1916, de Josep Castells, programada com un dels actes commemoratius del Centenari d’EMPORION.

EMD de l’Estartit. El dissabte 7 al migdia va quedar constituïda formalment l’entitat munici-

pal descentralitzada (EMD), amb la creació de la comissió gestora i l’elecció de la presidència, que ocuparà la fins ara presidenta del Consell Municipal. Va presidir l’acte la vicepresidenta del govern de la Generalitat.

La condemna a presó de Quim Nolla. A in-stàncies d’un grup de veïns i amics seus, el ple de l’Ajuntament va demanar la revisió de la sen-tencia que el condemnava a tres anys i nou me-sos en el cas de can Vies de Barcelona.

L’Estartit-Illes Medes, Best National Destina-tions in Spain. L’Estació Nàutica va ser distin-gida amb aquest títol per la qualitat de la seva oferta turística, nàutica i esportiva.

El Festival de Tardor de Catalunya, ara també a l’Espai Ter. Torroella acollirà un dels espec-tacles del Festival de Girona-Salt “Temporada Alta”, segons un conveni de col·laboració entre l’empresa responsable del festival, els ajunta-ments de Torroella de Montgrí i de Palafrugell i la Fundació Vila Casas.

PER A AQUEST MES DE MARÇ

IX JORNADA DE POLÍTICA INTERNACIONAL .................... 14 de març, al Museu de la Mediterrània

LA INDESTRUCTIBLE BELLESA DEL MONTGRÍ ................ Fundació Mascort (fins al 6 d'abril)

FRANCESC SERRA, RAMON MANENT ................................. Fundació Vila Casas (fins al 17 de maig)

Per al divendres 27, el Col·legi Sant Miquel ens anuncia un "Super English Day". Es faran activitats molt diverses (contes, màgia, gospel, pop-rock, etc.) amb un fil conductor: tot en llengua anglesa.

La peli del mes: La teoría del todo


El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

EMPORION publica de forma pref-erent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a:

[email protected] (recomanat màxim 30 paraules)

Danys al polivalent de l’Estartit. El fort vent del dijous 5, amb registres de més de 100 km/h., va aixecar i inutilitzar la làmina impermeable del sostre del pavelló.

Els cantants de les orquestres. El dissabte 7 a la tarda el Museu de la Mediterrània va organ-itzar una sessió “Fer de músic” a la figura dels cantants, amb una taula rodona amb interven-ció d’Eva Trullàs, Susanna del Saz, Jordi Ga-ranger i Antoni Giner, moderada per Francesc Sànchez Carcassés.

L’Espai Ter. Aquest mes es va programar “Temps”, amb Quim Masferrer el diumenge 8 i “Tutus”, un espectacle familiar més allà de la co-bla, amb La Bisbal Jove, el diumenge 22.

Carnaval. A Torroella, el dissabte 14, amb bona assistència de públic, es va fer el concurs de comparses als Jardins John Lennon, la rua pels carrers, i ball a la plaça de la vila. Resultats del concurs: 1r premi: Plantinsectis, 2n: Glovol-ats, 3r: Buho´s Party. A l’Estartit hi va haver la rua el divendres 13 i sardinada, concurs de comparses i cercavila el diumenge 15.

Acord d’ERC amb Junts. ERC i Junts es pre-sentaran conjuntament a les eleccions de maig. Encapçalaran la llista Josep Ma. Rufí i Sandra Bartomeus (exregidora i ex-CiU).

Tala d’arbres. La brigada municipal va contin-uar la tala d’arbres a la voravia de la carretera de l’Estartit. Al seu web l’Ajuntament al·lega que es fa per reduir accidents i millorar la circulació de vianants.

CATALUNYA

Neu: algunes comarques a prop del col·lapse. Una nevada el dimecres 4, i la insu-ficient coordinació de les administracions, van afectar carreteres i autopistes.

Mas a la comissió de frau fiscal i corrupció política. Per primer cop un president és cridat

a declarar davant el Parlament. Va ser sobre el cas Pujol el dilluns 9.

Discrepància sense precedents entre Con-vergència i Unió. El dia 10 CDC va irritar Du-ran Lleida amb un vot al Congrés (abstenció) discrepant d’UDC (a favor) en relació a la nova llei antiterrorista.

Pla fins al 27-S. El president Mas va anunciar el dia 17 els projectes del govern, i la creació del comissionat per a la Transició Nacional i la comissionada per a la Transparència.

La MAT inaugurada. Rajoy, Valls i Mas hi van ser presents el divendres 20, i no hi va faltar la polèmica. És la connexió més potent i llarga del món. Distanciament i correcció entre Rajoy i Mas.

Creixement econòmic el 2014. L’economia cat-alana va créixer un 1,2% l’any passat, la xifra més alta des del 2007, segons l’Institut d’Estadística. El creixement s’explica sobretot pels serveis. El turisme ha fet de motor de l’economia i també ha crescut la indústria.

Mor José Manuel Lara Bosch. Va morir el dissabte 31 de gener a Barcelona, als 68 anys. Posseïa i dirigia un imperi empresarial, amb ca-denes de televisions, editorials, diaris, revistes i participacions en immobiliàries.

ESPANYA

“Podemos” amb força. Important concentració popular a Madrid el diumenge 1. Una enquesta del CIS la va situar en segon lloc, per darrere del PP i davant del PSOE.

Frau fiscal. Es va fer pública una llista de clients del banc HSBC: 130.000 grans defraudadors fis-cals, dels quals més de 2.000 espanyols.

La informació de Montoro. Tècnics d’Hisenda van denunciar que l’Agència Tributària po-dria filtrar informació al ministre Montoro, no s’expliquen com sap dades que consideren

reservades.

Crisi al PSOE de Madrid. El dia 11 el secretari generalPedro Sánchezva suspendre de totes les seves funcions el secretari general dels sociali-stes madrilenys, Tomàs Gómez.

L’economia. Segons la Comissió Europea, aquest anyl’economia espanyola creixerà un 2,3%.

MÓN

Grècia. Intens moviment diplomàtic del nou govern, tot el mes, per renegociar el deute amb els països de l’eurozona. Només aconsegueix al-largar quatre mesos el rescat.

Ucraïna. Els líders de Rússia, Ucraïna, França i Alemanya van arribar a un acord d’alto el foc a l’est del país, que es va fer efectiu el diumenge 15, i respectat amb dificultats.

L’Estat Islàmic i el gihadisme.El mes de febrer l’exèrcit de l’EI va degollar dos soldats japone-sos, va cremar en una gàbia un pilot jordà i va decapitar a Líbia 21 cristians coptes egipcis, a més d’un atac terrorista a Copenhagen,. Es va intensificar l’acció militar internacional.

La tragèdia dels immigrants.El dilluns 9, com a conseqüència d’un naufragi a prop de l’illa italiana de Lampedusa, hi va haver més de 300 desapareguts. Dels rescatats, 29 van morir de fred.

ESPORTS

El president del Barça imputat. L’acusació va ser de presumpte delicte fiscal en el contracte de Neymar.

Futbol, Copa del Rei. Barcelona i Espanyol, amb moltes possibilitats de ser els finalistes.

Bàsquet. Els germans Gasol fan història i pro-tagonitzen el salt inicial de l’All-Star de la NBA.

Socis Fundadors

Jaume BassaJordi BellapartMontserrat BlaiXavier FerrerVicenç FiolGabriel MartinoyCels SaisSanti SatóJoan SurrocaEnric Torrent

Consell de redacció

Jaume BassaJordi BellapartRoser BenetSofia BorregoXavier FerrerJosep FusterGabriel MartinoyAnna M. MercaderCels SaisEnric Torrent

Jaume Bassa - PresidentAnna M. Mercader - SecretariPlàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts

Edita Associació Emporion

1915 - 2015

Documents

99-marc-15