Butlletí CC - 1

ABRIL 2019

CC

Butlletí CC - 2

Butlletí CC Núm. 97 - abril 2019

COMUNITAT CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44 - BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat / www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 8 €.

El butlletí també es pot trobar en format digital i en colors a la pàgina

web: www.carmelcat.cat/badalona

Els articles que es publiquen ex-pressen únicament l’opinió dels

seus autors

Han col·laborat en la redacció, correcció

edició i distribució d’aquest número:

Ramon Arozamena Joan Badia, ocd

Agustí Borrell, ocd Francesc Costa

Miquel Lleonart + Miguel Márquez, ocd Enric Masdeu

Xavier Miró Thomas Palliparambil, ocd

Núria Perera David Rodríguez Cebrián

Josep Maria Rojo Justin Birendra Singh, ocd Marta Trepat

Meritxell Utset Jeremias Carlos Vechina, ocd

Consell assessor:

Jesús Sans, ocd

Antonio Monés David Rodríguez Enric Masdeu

Pòrtic.

400 anys de presència del Carmel Descalç a l’Índia Joves i religió

Ser dona, avui

Clausura, presó o llibertat?

Cors que preguen

Santa Teresa de Jesús i els lletrats P. Miquel Balle Munar

Gent nostra. Anna de Sant Bartomeu

Fundacions. Palència 1580 Introducció a l’hinduisme Escola de pregària. Mètodes d’oració

Ermites properes. La Miranda

150 anys de la parròquia de Sant Josep

Antoni Botey Recepció. Llistats màgics

Un fet, un comentari. Catalèpsia

D’ací/d’allà

3

4 6

7

10

11

12 15

16

18

21 24

26

28

29 32

33

35

SUMARI

Butlletí CC - 3

Pòrtic

Tengo todavía vivo el recuerdo de mi paso

por la comunidad de Badalona y por las otras comunidades de Cataluña (Lleida, Bar-

celona y Tarragona), que me permitió cele-brar y compartir con mis hermanos y herma-

nas por un tiempo breve e intenso. Nueva-mente he sentido y os comparto dos palabras del misal catalán que se me han clavado dentro y que estoy saboreando estos días con agradecimiento.

COM LA ROSADA

"Santifiqueu, doncs, aquestes ofrenes fent que hi davalli el vostre Esperit, com la rosada perquè es converteixin...”

Qué expresión tan bonita que solo está en el misal catalán. El Espíritu se posa como el rocío sobre la tierra sin hacer ruido, fecunda la hierba y la llena de vida

refrescando y embelleciendo. Y provoca con la suavidad de una gota el mejor de los milagros, el nacer de Dios.

EL SI DE (Dios.) "Que descansen en el si de la vostra misericòrdia...” A mi me sonaba al decirlo en catalán que era el sí que Dios pronuncia sobre

nosotros, el sí de su fidelidad y de su incondicional amor. Ya era muy bello, pe-ro me han dicho que significa el seno, las entrañas misericordiosas de Dios. Y

todavía me parece más bello aún. Quería compartir este sabor que se me ha quedado dentro y que os agradezco

vivamente. Mientras os deseo una FELIZ PASCUA DE RESURRECCIÓN y sigo agradeciendo vuestra vida, vuestra entrega y entusiasmo. Pido que el Espíritu

como el rocío os llene de la presencia refrescante de Jesús y que descanséis en el seno de Dios para transformar el mundo con humildad y valentía.

Feliz Pascua de resurrección hermanos. La Pau a todos.

Miguel Márquez, ocd Provincial

Butlletí CC - 4

Primera presència carme-lita a l'Índia

L'any 1619 marca l'inici del primer establiment del Carmel Descalç a l'Índia. El pare Lean-der de l’Anunciació portava una llicència temporal de l'ar-quebisbe Cristóbal de Lisboa, per construir una església i una modesta residència la Old Goa, que aviat es va convertir en una comunitat amb novici-at. Amb les restes de l’antic convent i església del Carme de Goa es conserven unes tombes de personalitats signi-ficatives de famílies reials i de frares carmelites. Recordem que en aquella comunitat hi visqueren dos protomàrtirs de la reforma teresiana: el beat

Redemptus, soldat portuguès que va professar l’any 1635 com a carmelita laic i el P. Dio-nisius, marí francès i cartògraf, que va ser admès al mateix noviciat l'any 1635.

Expansió a Kerala “país dels déus"

L’actual província del Car-mel Descalç de Sant Pius X a Manjummel té un segle i mig d'història pròpia. El seu origen es remunta a 1857, quan el pare Francis Kuruppachery amb dos dels seus companys va iniciar una comunitat a Ko-onammavu, amb llicència del vicari apostòlic de Verapoly, dr. Bernardine Baccinelli.

Després de 17 anys d'exis-

tència inestable, es va formar una comunitat a Manjummel, on es va construir un monestir dedicat a la Immaculada Con-cepció. El dia de la seva inau-guració, el 26 d'abril de 1874, l'arquebisbe de Verapoly, l’ita-lià Leonardo Mellano, va lliu-rar l’hàbit religiós a deu novi-cis i al sacerdot ja ordenat Lo-uis Vypissery.

La província de Manjummel és una província missionera amb visió de futur per difon-dre l'evangeli de Crist amb l'esperit del Carmel arreu del nostre planeta. La missió de Manjummel va donar fruit en altres províncies. D’ella van néixer la província de Goa a Karnataka, la província de Ta-mil Nadu, la província d’And-

Thomas Palliparambil, ocd

L'Índia es caracteritza per la gran diversitat de creences i pràcti-ques religioses. El subcontinent indi és lloc de naixement de qua-tre grans religions del món: Hin-duisme, Budisme, Jainisme i Sik-hisme. El Cristianisme és la terce-ra religió més gran de l’Índia.

Butlletí CC - 5

hra Pradesh, el Vicariat d’O-disha i es van fundar dues no-ves missions a Zàmbia i Ban-gladesh.

Dos models espirituals

La província de Manjum-mel té un gran exemple de riquesa espiritual en la perso-na de dos eminents religiosos espanyols: el P. Aureliano del Santíssim Sagrament, beat, i el P. Zacharias de Santa Tere-sa, declarat venerable. El pare Zacharias, nascut a Abadiano l’any 1887, va ser enviat a l'Ín-dia com a missioner on va ar-ribar-hi el 1912; dels 70 anys de vida en va passar 45 a l'Ín-dia. Va treballar en diferents camps i va donar formació a molts religiosos que es prepa-raven per al sacerdoci. Va

morir el 23 de maig de 1957.

El P. Aureliano, que va néi-xer el mateix 1887 a Biscaia, va arribar a l'Índia el 1912. Va treballar en diferents camps per desenvolupar la fe de les persones a Kerala, on va mo-rir el 16 de novembre de 1963.

Així, mirat una mica en profunditat, quan parlem de la presència a l'Índia, arribem la conclusió que els carmeli-tes espanyols i els carmelites indis són germans. Especial-ment per a Kerala, que és la columna vertebral de l'espiri-tualitat carmelitana a l'Índia, no podem deixar de parlar de la contribució espanyola d’a-questa presència de carmeli-tes teresians a l'Índia.

Definitori i centenari

Del 8 al 10 de febrer d’en-guany, la família carmelitana es va reunir a Goa per donar les gràcies a Déu per les bene-diccions rebudes durant aquests 400 anys. El Definitori Extraordinari de l’Orde i la celebració del IV centenari de l’arribada dels primers carme-lites a l’Índia, van ser molt celebrats i resultaren un es-deveniment històric per als carmelites descalços.

Agraïm a Déu totpoderós la seva protecció per media-ció de les diferents persones santes i eminents a la terra de l'Índia.

Butlletí CC - 6

Redacció

Són dades de fa poc més d’un any. A la jornada “Joves i Religió: escenaris de futur, agents de canvi”, els ponents Josep Lluís Mico Sanz, vice-degà de la Facultat de Comunicació Blanquer-na i escriptor, i la periodista Míriam Díez van presentar els resultats d’una enquesta finança-da per la Direcció General d’Afers Religiosos, sobre la utilització dels mitjans audiovisuals pels joves no metropolitans de Catalunya.

Segons l’enquesta i entrevistes feta a 2.000 adolescents i joves entre 12 i 18 anys, es cons-tatava que: Dos terços dels joves catalans asseguren que

creuen en alguna de les 13 religions presents al territori.

El 93% d’aquests nois té telèfon mòbil; 8 de cada 10 són propietaris d’un ordinador, i la meitat, d’una tauleta tàctil. No obstant, el seu diàleg interreligiós digital és pràctica-ment inexistent.

L’ús de la religió digital és més elevat entre

els joves de minories religioses. La majoria catòlica és poc practicant tant offline com online.

Es detecta una exportació directa de l’activi-tat presencial de les comunitats religioses a la digital.

Moltes respostes contradictòries posen de manifest la confusió i el desconeixement so-bre les religions que protagonitzen les refle-xions d’un jovent creient per tradició, desco-neixedor de religions més enllà de la pròpia.

Els jocs online que els joves consideren religi-osos no sempre ho són. Moltes companyies aprofiten l’estètica religiosa per dibuixar his-tòries gamificades al voltant que no tenen res a veure amb les confessions ni amb els valors que promulguen.

Els ponents van constatar que queda molta feina per fer perquè les religions encara no es plantegen activitats exclusivament online pen-sades per als joves. La majoria de webs i apli-cacions informàtiques d'aquesta temàtica no proporcionen gaire interacció. I pocs joves practicants parlen o recomanen a altres amics els recursos digitals religiosos que utilitzen. Tot i això, set de cada deu joves enquestats es declaren creients d'alguna confessió, majorità-riament de la catòlica.

"L'Església ha de conèixer els resultats d'a-quest estudi per fer una proposta pastoral adequada per als joves i adolescents de Catalu-nya", va afirmar l'arquebisbe emèrit Lluís Mar-tínez Sistach que també va assistir a la jornada. Sobretot perquè "el món digital ha modificat l'antropologia".

Butlletí CC - 7

Expectatives contradictòries

La societat valora que la dona estudiï, que tingui un treball de responsabilitat, que es-tigui plenament integrada en l’àmbit labo-ral..., però, com ha d’incidir en un món tan competitiu?, s’ha de comportar com un ho-me per fer-se respectar? A casa ha de te-nir temps per tot: marit, fills, pares..., i per a ella? I, donades aquestes premisses, la maternitat és un privilegi o corre el perill de convertir-se en un càstig?

Com arribar a establir una identitat femenina

Es tractaria de trobar i afirmar la diferèn-cia, realitzar la dignitat de la dona, donar-li

prestigi, reivindicar-la... I aquí ens pot aju-dar la figura de Maria de Natzaret a través de tres fragments dels evangelis que son molt actuals i enriquidors.

Aquesta recerca sobre la identitat femeni-na es fa sovint difícil per la transformació que ha sofert el rol de la dona en la socie-tat. Han canviat moltes coses externes, però internament això no és tan evident. Tradicionalment a la dona se li havia ense-nyat a renunciar a ella mateixa a canvi d’u-na falsa seguretat.

L’idea, bastant normal en èpoques anteri-ors, era: «la noia no cal que estudiï, més aviat que faci un bon casament».

S’anava instaurant un procés de submissió ideològica a l’autoritat masculina que co-

Marta Trepat, Lleida.

Actualment es donen canvis molt profunds en la situació de la dona i en les relacions home-dona, canvis que poden provocar malestar, desconcert, inseguretat i, en el pit-jor dels casos, situacions i relacions molt destructives. Això ens porta inevitable-ment a una reflexió sobre el paper de la dona i el seu rol en la societat actual.

Butlletí CC - 8

mença sempre molt precoçment amb les actituds maternes quan la mare accepta una posició subalterna en la parella i s’hi sotmet voluntàriament.

Llavors la situació és acceptada pels fills i sembla natural. Cadascun va integrant la identitat segons el seu sexe. I així, tant el nen com la nena, van aprenent a construir la seva autoimatge: un model femení o masculí definit des de fora.

En el cas de la nena es valora la sensibili-tat i l’afectivitat, la por i la necessitat de protecció, característiques que en el nen són totalment rebutjades. La passivitat, la submissió, la falta d’iniciativa van impreg-nant la personalitat i són viscudes com ca-racterístiques naturals: sempre van per da-vant les necessitats dels altres. I això està ben vist i estimulat per l’entorn, sobretot femení, que justifica i perpetua així la seva pròpia situació.

A partir d’aquest procés de repressió de la percepció de les pròpies necessitats, s’ar-rosseguen també altres aspectes: es perd el contacte amb la personalitat profunda, s’anul·len les iniciatives i els propis recur-sos, sorgeixen dubtes sobre les pròpies idees i percepcions. Es va desenvolupant una inseguretat molt subtil que fa que con-tínuament la dona hagi de demostrar i de-mostrar-se a si mateixa que és vàlida.

I a mesura que va passant el temps i la do-na va assumint aquest rol secundari i ex-pectant, cada vegada està més convençu-da què és el comportament correcte i no pot posar la distància necessària per refle-xionar sobre allò que sent i viu. Està dividi-da entre el seu ésser profund i el seu ésser social.

I, per últim, pot ser que entri en el joc per-vers quan aprèn a enganyar, a fingir, però sentint-se al mateix temps la més podero-sa, la que mana a l’ombra, sigui això cert o no, en una espècie de funcionament narci-sista i d’autoengany que actua així perquè vol, perquè és més còmode, perquè no ha de donar la cara i així s’eviten els conflic-tes.

Maria en l’Anunciació

En el fragment de l’Anunciació (Lluc 1,26-38), quan l’àngel li parla a Maria i ella con-testa «Que es compleixin en mi les teves paraules», podem entendre el sentit que Maria s’obre a Déu i això la fa obrir-se tam-bé a ella mateixa, al seu ésser més pro-fund.

De fet, la relació amb Déu, i aquest és el significat de la paraula religió, implica tam-bé allò que t’identifica amb tu mateix, que et relliga amb Déu i amb tu. Ja no estàs dividit sinó unificat.

Una trobada amb Déu consisteix en apro-par-se al seu coneixement i a la vivència de la pròpia identitat. No hi ha trobada amb Déu que no sigui al mateix temps una tro-bada amb un mateix.

Sovint les persones viuen molt separades del seu origen. Dividides i confuses, fugint d’elles mateixes. Allunyades de la vida inte-rior, buscant refugi en exterioritats i distrac-cions. Separats de les seves arrels, l’home i la dona tenen por del futur, de la malaltia, del patiment i de la mort. I es refugien en un món de fantasia en el qual s’enganyen volent creure que ho controlen tot.

Maria en la Visitació

Una altra imatge de Maria que ens ofereix l’Evangeli és l’escena de la Visitació (Lluc 1,39-45) quan diu que Maria se’n va decidi-dament a ajudar la seva cosina Elisabet a punt de ser mare.

Aquesta capacitat que té la dona de perce-bre les necessitats dels altres i tenir-ne cu-ra, aquesta generositat, que va molt lligada a la funció maternal, és certament un factor d’enriquiment de la dona, però es tracta també de tenir cura de si mateixa... I aquí es pot caure en el parany de tapar les prò-pies carències, quan aquesta especialitza-ció femenina d’alleugerir el malestar i el do-lor dels altres pot deixar la dona mal prove-ïda per cuidar-se de si mateixa. Sobretot quan la capacitat d’empatia està al servei d’ajudar els altres per tal de no pensar en els propis buits i mancances.

Butlletí CC - 9

Les dones hem hagut d’esperar segles per tenir l’espai per pensar en nosaltres mateixes, per sentir-nos legitimades per ser nosaltres mateixes les qui ens mar-quem el propi destí individual.

Buscar aquesta nova identitat femenina: a més de saber tenir cura dels altres, ens cal també saber-ho fer amb naturalitat de nosaltres mateixes i respectar els propis sentiments, valorar l’enorme riquesa de l’emotivitat, de la intuïció, no avergonyir-se d’aquests valors tan sovint menyspre-ats fins i tot per les pròpies dones.

El desenvolupament d’una personalitat sòlida depèn del reconeixement i creixe-ment saludable de les diferents qualitats: trencar amb situacions que impedeixen el propi creixement, tenir confiança en els judicis personals, superar la por a equivo-car-se (si hom no s’equivoca, hom no n’a-prèn...), acceptar que no cal queixar-se de la falta d’atenció dels altres i no espe-rar que ens endevinin el pensament, anar a buscar allò que es vol aconseguir, tenir confiança en si mateix i assumir riscos...

Maria a les noces de Canà

I aquí ve la tercera citació que ens propo-sen els evangelis, les bodes de Canà (Joan 2,1-12) quan Maria li diu a Jesús «no tenen vi» i ell li respon que encara no li ha arribat l’hora. Maria, ben segura d’e-lla mateixa, diu als criats: «Feu el que ell us digui...»

I per acabar, una cita de santa Teresa de Jesús, tan lúcida i avançada al seu temps, que diu en el llibre «Camí de per-fecció 4,1» (Escorial): «Els jutges del món que, com que són fills d’Adam i, en fi, tots homes, no hi ha cap virtut de dona que no tinguin per sospitosa. (...) No convé rebutjar ànims virtuosos i forts, encara que siguin de dones...»

Butlletí CC - 10

Segurament no seria la primera mani-

festació femenina reivindicativa de la his-tòria, però aquesta data es va prendre

com a referència per declarar el dia 8 de març Dia Internacional de la Dona.

Des de sempre, la posició de la dona

en tots els ambients era secundària i el seu paper dins la família i la societat esta-

va ben determinat i assumit per lleis i cos-tums tribals i patriarcals. De tal manera,

que qualsevol intent de desmarcar-se o sobresortir de la “normalitat” era menys-

preada, si no castigada, per la mateixa societat de la qual formaven part.

Aquesta situació, de la qual avui encara en som hereus en molts aspectes, era ha-

bitual a l’Europa dels segles XVI i XVII. En el programa del Curs d’Estiu de la Univer-

sitat Pompeu Fabra de l’any passat sobre el tema “Monges: cultura i llibertat” hi po-dem llegir: “Durant més de mil anys, no-

més la clausura monàstica proporcionava les condicions indispensables per tal que

les dones europees poguessin desenvolu-par la seva sensibilitat espiritual o literà-ria, les seves capacitats intel·lectuals i la

seva creativitat. De vegades, la vida religi-osa va ser el trampolí per trajectòries vi-

tals sorprenents en un món dominat pels homes”.

Efectivament, d’ençà del Concili de Trento el paper de les religioses s’havia de cenyir a la contemplació i la pregària,

en un marc de clausura rigorosa. Un panorama que, ni de lluny, es respectava

a molts monestirs que tenien una autono-mia ben consolidada i en les quals les

abadesses i priores dotaven a la seves co-munitats d’una gran amplitud de funcions, fonamentalment educatives. A més de les

hores dedicades al recolliment i l’oració, a la majoria de monestirs les monges feien

tasques de servei i altres activitats de for-mació i lleure com lectura, escriptura, po-

esia, teologia, música, jardineria... de ma-

Enric Masdeu

El dia 8 de març de 1857 va marcar un abans i un després en la lluita de la dona pels seus drets com a dona i com a classe tre-balladora. Aquest dia, a la ciutat de Nova York, un grup de treba-lladores del tèxtil va sortir al carrer per protestar per les seves condicions laborals miserables.

Butlletí CC - 11

nera que esdevenien comunitats perfec-

tament equilibrades i, en molts casos, es podien considerar petites universitats.

Aquesta activitat intel·lectual era total-ment impensable per a la dona de les so-

cietats civils totalment dependents dels caps de família, primer del pare i després del marit. Per a moltes d’elles, l’esperan-

ça de trencar aquest cercle de domini passava per l’ingrés en una orde religio-

sa. Dura elecció que, gairebé mai, depe-nia d’elles mateixes.

Tanmateix, pensem que no tot eren

flors i violes per a les comunitats de reli-gioses que difícilment podien obviar la

influència paternalista que penetrava en els claustres amb els confessors i direc-

tors espirituals, els quals controlaven conductes i idees de les seves tutelades. A més, en ocasions la vida monacal esde-

venia un turment per a algunes monges, especialment les novícies, a causa de su-

periors despietades, que de tot hi havia a la vinya del Senyor, que les sotmetien a

la seva voluntat dictatorial servint-se d’e-lles per als seus capricis, a vegades in-confessables, amb la coartada perfecta

de disfressar d’obediència deguda el ser-vilisme abusiu imposat.

Santa Teresa de Jesús va ser una de les primeres feministes de la història de l’Església. En els seus escrits va criticar

decisions injustes de la jerarquia que anaven en contra de les dones. Volia que

les seves monges intervinguessin directa-ment en les lleis que les afectaven per

rebaixar les influències de prelats i con-fessors.

Dels pensaments que ens han llegat

amb els seus escrits tantes dones des de

la seva clausura en llibertat, i que en al-

tres circumstàncies haurien restat silenci-

ats, se’n desprèn un enorme interès lite-

rari i teològic que la crítica actual valora

com una font inigualable per a l’estudi

d’aquells temps de llums i ombres per a

la dona.

Cors que preguen Agustí Borrell Catalunya Cristiana, 6/1/19

Cors orans («un cor que prega») és el nom d’un document del Vaticà adreçat a les religioses de vida contemplativa. Es tracta del que tècnica-ment s’anomena una «instrucció aplicativa» i conté indicacions concretes per posar en pràcti-ca la constitució apostòlica Vultum Dei quaerere («cercar el rostre de Déu»), promulgada pel pa-pa Francesc el juny del 2016. Tots dos escrits són expressió de la voluntat del Papa d’impulsar amb decisió la renovació que l’Església necessita a tots els nivells, més que mai en una època de canvi tan accelerat com és la nostra.

Més enllà del seu contingut específic, aquests documents són una nova oportunitat per fixar-se en la presència, sovint oblidada, de les con-templatives i els contemplatius en l’Església. Fins i tot entre els cristians, hi ha qui es pregunta si té sentit un estil de vida centrat en la pregària, la meditació i la contemplació, sense un servei específic de tipus social o apostòlic, quan hi ha tants problemes i necessitats per atendre.

En els darrers temps he tingut l’oportunitat de visitar uns quants monestirs de contemplati-ves, en diversos països. Puc assegurar que en pocs ambients es troba tanta pau i alegria com en aquestes comunitats. No viuen pas allunya-des del món, ben al contrari: es mantenen infor-mades i sensibles a la situació de la humanitat, amb la distància suficient per tenir una mirada profunda, apartada de qualsevol superficialitat. Com que preguen amb el cor, miren amb el cor.

En un temps com l’actual, quan es busca amb insistència la productivitat i l’eficàcia, la vida contemplativa és més útil i necessària que mai! Els contemplatius ens recorden elements essen-cials de la fe cristiana: la fe, la confiança, l’escol-ta, i sobretot la primacia de l’amor. Els monjos i les monges viuen totalment per a Déu, plena-ment atents a la seva veu i disponibles a la seva voluntat. No ho fan per sacrifici, sinó per amor. No viuen amb resignació, sinó amb serenor i amb goig.

Butlletí CC - 12

El seu Llibre de la Vida es trobava retingut

en la Inquisició i només en quedà deslliurat després de la seva mort. El segon que va

escriure –Camí de Perfecció – va suscitar més polèmica encara. Hi ha dos temes que

Teresa vol que quedin clars: el lloc de la do-na en l'Església i de l'oració mental.

La dona en l’Església

En aquest llibre, la Santa expressava a les seves monges, i a nosaltres, la seva opinió

sobre la tesi de Melchor Cano contra les do-nes i els llibres d'oració en llengua castella-

na per a elles. Amb quatre frases dures re-sumeix el seu pensament sobre la situació de la dona, en un text que va ser tatxat

amb força pel censor, però que es va acon-seguir desxifrar.

Aquestes frases les trobem a la primera re-

dacció del llibre:

– “Tots els jutges del món [són]... ho-

mes.” – “No hi ha virtut de dona que no tin-

guin per sospitosa.” – “El món ens té acorralades.” – “...que no fem res de valor per Vós en

públic, ni gosem dir algunes veritats que plorem en secret”.

D’aquesta manera contrasta obertament el comportament de Crist:

– “No avorríeu pas les dones quan anà-

veu per el món, sinó que les afavoríeu amb molta pietat”.

– I “vau trobar en elles tant d’amor i més fe que en els homes”.

Jeremias Carlos Vechina, ocd. Carmel d’Aveiro

Teresa va ser una dona fidel a l'Església, però aquesta fideli-tat no la privà del diàleg i, per això, volgué participar activa-ment en la solució de certs problemes de l’Església del seu temps i es veia amb l’obligació i el dret de fer-ho. Sentint-se encoratjada pels ànims que li donava el Senyor, no li recava entrar en les controvèrsies: “no feia sinó disputar amb els lletrats” (V 35, 4).

Butlletí CC - 13

I presenta sense rodejos la seva tesi sobre

el canvi que s’hauria de produir en l'estatus social i eclesial de la dona:

– “Veig els temps de tal manera, que

no hi ha motius per a rebutjar esperits virtuosos i forts encara que siguin de dones”.

L’oració mental

Pel que fa a l'oració mental, els temps eren

prou turbulents. Per Melchor Cano, predicar als quatre vents la vida d'oració, era posar

en perill no només l'Església sinó la mateixa república cristiana. Divulgar en llengua cas-tellana per al poble i les dones, els misteris

de la fe, de la teologia i de la vida espiritu-al, era “cosa nociva al bé comú”. “Per més

que les dones reclamin amb apetit insacia-ble menjar aquest fruit [lectura de la Sa-

grada Escriptura], és necessari vetar-ho i col·locar l'espasa de foc per tal que el poble no hi tingui accés.”

La Santa va ometre aquí un passatge bellís-sim tatxat en la primera redacció: “... i si

s’ha de dir la veritat..., tanquem els llibres, i més encara, tanquem els generals, acabin

les universitats, morin els estudis i donem-nos tots a l'oració”.

Sant Vicent Ferrer afirmaria que, amb les

gràcies místiques de que es vanagloriaven els espirituals i altres il·lusions semblants,

el món s’hauria de preparar per a la vingu-da de l’Anticrist.

És en aquest ambient pertorbat que intervé Teresa de Jesús. És provocadora en la pràctica i en la doctrina. Està fundant con-

vents dedicats a l'oració mental, a l'oració contemplativa. Són, ni més ni menys, dues

hores diàries dedicades exclusivament a l'oració mental. Inconcebible en un temps en què veien un il·luminat a tota persona

dedicada a l'oració mental i el més normal és que acabés a la foguera de la Inquisició.

El cas de Teresa era objecte de conversa habitual a la plaça pública. Dona de visions,

revelacions, èxtasis i “arrobamientos”:

“Venia la gent esporuguida a dir-me que aquests eren temps dolents i que potser

m’acusarien falsament d‘alguna cosa i ani-rien a trobar els inquisidors” (V 33, 5).

Reacció de Teresa

Teresa reacciona d’una manera molt sim-ple: “Això em va fer gràcia i em va fer riu-

re, ja que mai no vaig tenir por en aquest cas, perquè estava segura que hauria estat

disposada a morir mil vegades per coses de la fe, tant si algú veia que anava contra la

cerimònia més petita de l’Església com per qualsevol veritat de la Sagrada Escriptu-ra” (ib).

Ella estava molt segura de la seva posició. Si hi hagués a la seva vida res que la fes

témer la Inquisició, escriu ella: “jo mateixa hi aniria si creia que hi havia motius; i que si em calumniaven, el Senyor me’n salvaria,

i jo hi sortiria guanyant” (ib).

Melchor Cano, teòleg dominic (1509-1560)

Butlletí CC - 14

Amb aquest ànim i falta de temor derivats

de la plena consciència que Teresa té de fidelitat a la fe, a l'Església i a la Sagrada

Escriptura, demana a les seves germanes: “No feu cas de les pors que us fiquin, ni

dels perills que us pintin” (C 21, 5). “Deixeu-vos d'aquestes pors.” “No feu cas d’aquestes opinions públiques” (C 21, 10).

Recollint l'afirmació dels seus adversaris de que “n’hi ha prou amb l'oració vocal”,

Teresa l'analitza, l'aprofundeix i acaba per rebutjar categòricament una oració mera-ment vocal, que “només pronuncia parau-

les” (C 24, 2).

L'oració vocal, si es fa com cal, ja és ora-

ció mental: “Sabeu, filles, que la diferèn-cia per a ser o no ser oració mental no és

tenir la boca tancada”.

Teresa sap que els lletrats discuteixen so-bre la validesa d'una oració que sigui pura

recitació –la pregària coral, per exemple– fet amb l'atenció posada simplement en

les paraules.

Demana reiteradament a les seves germa-

nes que no tinguin por: “Creieu-me, i que

ningú us enganyi mostrant-vos un altre

camí sinó el de l'oració... Qui us digui que

aquest és el perill, considereu-lo a ell en-

cara més perillós i fugiu-ne; perill serà no

tenir humilitat i altres virtuts. El camí d'o-

ració, un perill?, no ho vulgui Déu. Sembla

que el dimoni es va inventar aquestes pors

i és molt hàbil per fer caure algú per

aquest camí”.

Amb motiu de la Jornada de Pregària per les Voca-cions, la Província va crear una nova pàgina web per poder centrar tot el tema vocacional. Us convi-dem a que la conegueu i la feu conèixer. I li dema-nem al Senyor que miri amb amor aquesta família del Carme i la faci créixer amb noves vocacions, per tal que puguem conduir a aquells que s'apro-pin a nosaltres vers la caritat perfecta i treballem eficaçment per la salvació de tots els homes.

http://www.serdescalzo.com

Butlletí CC - 15

Nascut al barri d’Es Moli-nar de Palma de Mallorca el 4 d'abril de 1935, el P. Mi-quel va ser batejat a la par-ròquia del Remei. Va in-gressar en el seminari de Tarragona i més endavant passà a Palafrugell per fer el noviciat amb el P. Bona-ventura. Va fer la professió religiosa a l’orde del Carmel Descalç el dia de la Mare de Déu d’Agost de 1959, amb el nom de Miquel Àn-gel de Maria. Posteriorment continuà amb els estudis de filosofia i teologia a Valèn-cia i Bilbao. En aquesta últi-ma ciutat va ser ordenat sa-cerdot a la basílica de Nos-tra Senyora de Begonya el 13 de març de 1965 i va ce-lebrar la primera missa a la seva parròquia del Remei d’Es Molinar.

Destinat al santuari de Santa Teresina de Lleida, va ser administrador del santuari i de la revista “Lluvia de Rosas”. L’any

1969 va passar a Palma de Mallorca com a prior de la comunitat i director del Col·legi Mare de Déu del Carme. L’any 1974, el dia de la Mare de Déu del Car-me, l’església del carmelites esdevé parròquia del barri mariner de Santa Caterina i el P. Miquel en serà el pri-mer rector.

Després de cinc triennis a Mallorca, el Capítol pro-vincial el destina a Tarrago-na on es fa càrrec de la ge-rència de l’Aigua del Car-me.

L’any 1987 passa a Pala-frugell com a prior i rector de la parròquia del poblet de Mont-ras, fins el 2002, any del retorn a la seva Ma-llorca natal, també com a prior i rector solidari, junta-ment amb el vigatà P. Juli González.

S’hi estarà fins al darrer moment (2015) de la pre-sència dels carmelites des-

calços a l’illa, quan les cir-cumstàncies aconsellen el tancament de la comunitat. Els últims anys de la seva vida els va passar en el convent de Barcelona, quan ja la malaltia el tenia molt afeblit, on va morir el dijous 14 de febrer de 2019. El seu funeral es celebrà dos dies després al santuari de la Mare de Déu del Carme de la Diagonal de Barcelo-na.

Persona emprenedora i de caràcter obert, el P. Mi-quel exercí també el càrrec de conseller provincial en tres triennis: 1969-72, 1981-84, 2008-11.

Estimava profundament la seva illa natal, en especi-al el barri de Santa Caterina on els carmelites estaven plenament integrats i del qual la Mare de Déu del Carme n’és la patrona. Per això, va sentir profunda-ment el tancament del con-vent mallorquí.

P. Miquel Balle Munar

(Palma de Mallorca, 1935 - Barcelona, 2019)

Butlletí CC - 16

HOMES I DONES

DEL CARMEL

Natural d’un poblet de Toledo, Ana García Manzanas va ser la primera monja llega, amb el vel blanc distintiu d’entrega al servei de la comunitat, admesa en el convent de San José d’Àvila. Va professar als 21 anys, en absència de santa Teresa de Jesús, la qual estava fun-dant a Salamanca. No es van conèixer fins uns mesos més tard, però des d’aleshores es va crear entre les dues una gran empatia que du-rà tota la seva vida.

Quan pel Nadal de 1577 santa Teresa es va trencar el braç esquerre, Anna de Sant Barto-meu es va convertir en la seva companya inse-parable: va ser la seva cuinera, la seva inferme-ra, la seva secretària, la seva confident i el seu suport en les últimes fundacions, la seva om-bra. Fins a tal punt l’estimava i la va valorar santa Teresa que, quan va sentir que arribava l'hora de la seva mort, la va reclamar al seu costat per morir en els seus braços, convertint-la en la seva hereva espiritual.

Tot i que la seva vocació l’havia portat a viu-re en clausura en el convent de San José, es va veure abocada a anar amunt i avall acompa-

nyant santa Teresa en els seus últims anys i, després de la seva mort, a seguir transitant per camins de França i Flandes per a fundar nous monestirs.

L’any 1604 va ser reclamada per a expandir el Carmel Teresià a França. Va fundar el Carmel de Pontoise, i després va ser escollida priora del de París; el 1608 va fundar el Carmel de Tours. Uns anys després, va ser reclamada per la infanta Isabel Clara Eugenia, filla de Felip II, i aleshores sobirana dels Països Baixos, per a fundar el Carmel d'Anvers, del qual va ser prio-ra fins a la seva mort.

Anna de Sant Bartomeu, que havia emprès el llarg viatge convençuda que li mantindrien el compromís de no canviar-li el vel de servei, va sofrir un dels majors disgustos de la seva vida quan la van obligar a deixar el seu vel blanc, de monja llega, pel vel negre de monja de cor que la capacitava per a ser fundadora i priora de nous carmels. Va haver d'acatar el mandat dels superiors francesos que volien que la carmeli-ta, tan estimada per santa Teresa, fos també fundadora.

-50-

Anna de Sant Bartomeu (1549/1626) va viure a cavall dels segles XVI i XVII, un període àlgid per a les arts, les lletres i l'espiritualitat hispàniques, avui en constant revisió. Mentre a Amèrica s'afermava la conquesta i s'imposava l'evangelització, els països de la zona centreeuropea es dessagnava en dures batalles entre protestants i catòlics. Van ser els anys del llarg i famós Concili de Trento, impulsat per l'emperador Carles V a la recerca d'una solució pací-fica per al greu conflicte religiós.

Butlletí CC - 17

A Flandes va viure els últims anys de la seva vida amb gran fama de santedat sense que ella ho pogués evitar, tal com li havia passat a santa Teresa a Castella. Tota mena de persones, des dels humils pagesos fins a la gent de més alta nissaga, anaven al monestir per a demanar-li el seu consell i la seva benedicció. En dues ocasi-ons es va considerar que, gràcies a la intercessió d'Anna de Sant Bartomeu, s’havia salvat Anvers de caure en mans dels protestants perquè, aler-tada interiorment que passava alguna cosa greu, havia despertat les carmelites en plena matina-da per a anar al cor a resar. Assabentat d’a-quests fets, el bisbe de la diòcesi la va proclamar en vida Llibertadora d'Anvers. Aquests esdeveni-ments extraordinaris van acréixer de forma im-parable la fama de la seva santedat per tota Eu-ropa.

A principis de 1626 es va agreujar el seu deli-cat estat de salut. Demanava a les seves filles que li cantessin els versos del seu estimat Joan de la Creu “¿Adonde te escondiste, Amado”. Da-vant la proximitat de la mort, amb gran sereni-

tat va demanar una relíquia de la seva benvolgu-da mare Teresa de Jesús. Va morir com desitja-va, envoltada de les seves filles i sense cridar l'atenció, el capvespre del diumenge 7 de juny de 1626, festivitat de la Santíssima Trinidad, misteri del qual era molt devota.

Ben aviat s’aixecaren veus per a la seva beati-

ficació, tanmateix el procés es va anar allargant,

en gran part per les circumstàncies polítiques

que va travessar Flandes. Finalment, l’any 1917,

en plena Primera Guerra Mundial, va culminar el

procés i el papa Benet XV va beatificar a aquesta

il·lustre carmelita toledana, fent constar la seva

satisfacció de poder elevar als altars la compa-

nya inseparable de santa Teresa a qui ella ja ha-

via canonitzat en vida quan deia: “Anna, Anna,

tu ets la santa, jo només en tinc la fama”. En la

solemne cerimònia de beatificació, Anna de San

Bertomeu va ser invocada com a defensora de la

Pau.

Anna de Sant Bartomeu i Teresa de Jesús. Fotograma de “Teresa” sèrie de TVE dirigida per Josefina Molina (1984)

Butlletí CC - 18

Xavier Miró

14

Escrit per la santa segurament en el ma-teix monestir de Palència, en grafia nítida i serena, com comenta el P. Tomàs Álvarez, sense tatxes ni vacil·lacions de ploma, és un càntic al Senyor, doncs és Ell qui ho fa tot en les fundacions dels monestirs. “Beneït sigui per sempre més el que em va il·luminar en aquest punt, i així em dóna llum quan encerto a fer alguna cosa, que cada dia m’admira més el poc talent que tinc en tot. I no s’entengui que això és humilitat, sinó que cada dia ho vaig veient més clar: sembla que nostre Senyor vol que sàpiga jo i tothom que és únicament Sa Majestat qui fa aques-tes obres...” (F 29,24).

Però anem per parts. Acabada la funda-ció de Villanueva de la Jara, torna la santa a Toledo i comenta amb el P. Gracián les ga-nes de fundar a Madrid. Sembla que tingui ja dues cases assegurades per viure i el car-denal Quiroga, arquebisbe de Toledo i in-quisidor general li dona confiança. Però... no són aquests els plans de Déu! El bisbe de Palència és Don Álvaro de Mendoza, que era bisbe d'Àvila quan la santa fundà el seu primer Monestir (1562) a la ciutat. Com diu

ella: “El Senyor li va inspirar que allà en fes un altre d’aquest sagrat ordre” (F 29,1). Però “arribada a Valladolid, em va agafar una malaltia tan greu que es pensaven que em moria” (F 29,1). Era l’estiu de 1580, i per tot Castella es va estendre una epidèmia (“catarro universal”) i Teresa serà víctima. Per a Teresa no és una cap notícia nova això d’estar malalta. Per a ella les debilitats cor-porals no són una cosa accidental. Però aquesta la va tenir quasi dos mesos al llit, sense escriure cap carta. Després d’aquesta malaltia, el mateix P. Gracián escriu que “va restar tan canviada i tan prima que sembla-va molt més gran... va estar a punt d’anar-sen a gaudir de Déu” (Escolias1). “La debili-tat era tan gran, –escriu Teresa– que àdhuc havia perdut la confiança que em solia do-nar Déu quan havia de començar aquestes fundacions” (F 29,3).

Tanmateix, la voluntat de fundar era molt forta per part del bisbe i dels seus con-fessors. I la van determinar a fundar les pa-raules del Senyor: “Un dia, acabant de com-bregar, plena d’aquests dubtes i no decidi-da... Nostre Senyor em digué amb una mena

He tornat a llegir el capítol 29 del llibre de Les Fundacions de santa Teresa de Jesús per fer el resum d’aquesta nova funda-ció, i he de reconèixer que ha sigut un des capítols que més m’han agradat, tant per la forma com pel contingut.

Butlletí CC - 19

de reprensió: “De què tens por? Quan t’he faltat? El mateix que he estat, sóc ara; no deixis de fer aquestes dues fundacions (Palència i Burgos)” (F 29,6). Decidida, doncs, encara que dèbil de salut, en ple hivern, surt de Valladolid el dia 28 de desembre i el dia següent es celebra la missa conventual, una inauguració provisional. “Un cavaller d’allà ens havia donat una casa que ell tenia lloga-da, i ell se n’havia anat a viure fora” (F 29, 7). La ciutat es va omplir d’entusiasme amb aquesta fundació i també el seu bisbe Álvaro de Mendoza. Més tard, com que la casa no era de les monges, la santa va comprar una capella dedicada a la Mare de Déu de la Ca-lle. “És gran la devoció que se li té en tota la comarca i la ciutat, i molta gent hi acut... No tenia habitatge, però hi havia dues cases contigües, que, comprant-les, juntament amb l’església, eren suficients per a nosal-tres. L’església ens l’havia de donar el capítol i uns confrares, i es va començar a negociar en aquest sentit. El Capítol ens la va regalar de seguida...” (F 29,13).

Quan els amos d’aquelles cases contigües van veure l’interès que tenien les monges en comprar-les, començaren a apujar el preu! (en el segle XVI també es feia...). Van buscar altres llocs, però “vaig anar a rebre el Santís-sim Sagrament, i després de combregar vaig sentir aquestes paraules, amb una claredat tan gran que em va fer determinar totalment a no prendre la que pensava, sinó la de nos-tra Senyora: «Aquesta et convé»” (F 29,18).

Ella mateixa deixarà escrit el gran encert i els avantatges que tenia aquell monestir amb la capella dedicada a Maria. “Deixant a part el motiu principal, que és fàcil de veure: que allà se serveixen nostre Senyor i la seva gloriosa Mare, i que... eren moltes les hores de la nit en què, com que no solament era ermita, es podien fer nombroses coses que el dimoni no volia que desapareguessin, i nosal-tres ens alegrem de poder servir en alguna cosa la nostra Mare i Senyora i Patrona” (F 29,23).

La santa ha quedat contentíssima d’a-questa fundació i de tot el poble de Palència.

Butlletí CC - 20

“Jo no voldria deixar de dir grans lloances de la caritat que vaig trobar a Palència, en par-ticular i en general” (F 29,27). A més, tenia altres motius i molt importants per estar alegra i contenta, doncs “Essent a Palència, Déu va voler que es fes la separació dels des-calços i els calçats, amb província indepen-dent, que era tot el que desitjàvem per a la nostra pau i assossec” (F 29,30). Es va fer el Capítol dels descalços a Alcalà i va ser elegit com a superior provincial el P. Jerónimo Gracián.

L’alegria de la santa és immensa. Havia participat intensament en la seva preparació en molts sentits. Un any abans de morir (1582) aquesta notícia va ser un dels goigs més grans que podia rebre en aquesta vida. Les relíquies més importants del pas de Te-resa per Palència són: un tamborí i unes cas-tanyoles, una toca, dues cadires i el Breu de Separació que ella mateixa va fer incorporar al Llibre de la Comunitat.

Deixeu-me que acabi aquest relat de la fundació de Palència amb les frases, en llen-gua castellana, que tan bé coneixem de la santa i que trobem en aquest capítol 29 de les Fundacions (F 29,32-33):

“Ahora comenzamos, y procuren ir comen-zando siempre de bien en mejor.”

“Pongan siempre los ojos en la casta de don-de venimos, de aquellos Santos profetas.”

“¡Qué de santos tenemos en el cielo que tra-jeron este hábito! Tomemos una santa pre-sunción con el favor de Dios de ser nosotros como ellos.”

------------------------------------------------------ 1. Escolias del Padre Jerónimo Gracián a la vida de Santa Teresa compuesta por el P. Ribera. Juan Luís Astigarraga. Ephemerides Carmeliticae 32 (1981/82).

Tambor i castanyoles utilitzats per santa Teresa. Carmel de Palència

Butlletí CC - 21

L'hinduisme es considera la religió més antiga del món, tot i que potser seria més correcte dir que és “una forma de vida” o una filosofia més que una religió. En realitat és bastant diferent de les altres religions: no té cap fundador, ni se sap exactament quan va sorgir. Tampoc té una institució que vetlli per la seva aplicació, ni un únic llibre sagrat com les altres religions, sinó que en té diversos.

Antigament es coneixia ‘Sanatan Dhrama’, que significa “la fe”, “la religió” o “la regla eter-na”. La paraula ‘hindú’ és d'origen persa i deriva del riu Indo i la paraula ‘Dharma’ ‘el que sosté l'univers en el seu lloc’ i ve a ser el camí cap a Déu. Així, la Dharma hindú es pot comparar amb un arbre les arrels del qual representen els Ve-des, el seu tronc representa les experiències es-pirituals dels varis gurus i santons, les seves branques representen les diverses tradicions teològiques i les fruites que pengen de les bran-ques serien les nombroses sectes i subsectes.

L'hinduisme, doncs, és un fet socioreligiós gran i complex que consta d'innombrables sec-tes, cultes i sistemes filosòfics i inclou variats rituals, cerimònies i disciplines espirituals, i tam-bé la veneració de nombrosos déus i deesses.

El terme hinduisme no es refereix a una reli-gió, sinó a una cultura i una manera de viure i pensar associats a una religió. El van començar a utilitzar en el segle XIX els anglesos que vivien i governaven l'Índia; designaven així els indis que no eren musulmans, cristians, jaines o parsis i englobava totes les creences i religions locals.

Orígens

Els orígens de l’hinduisme es barregen amb els de la pròpia història de l'Índia. Tot va comen-çar a la vall d'Indo on es va desenvolupar una de les civilitzacions més antigues del món , contem-

porània a l'An-tic Egipte i Me-sopotàmia.

Abans de l'arribada dels aris, la vall d'Indo estava habitada pels dràvides, una població indí-gena amb les seves pròpies creences religioses. Amb la invasió dels aris, els dràvides van ser ex-pulsats cap al sud de l'Índia. L’hinduisme actual és una barreja de creences, pràctiques i déus dels dràvides i els aris.

Escriptures

L'origen espiritual de l'hinduisme es troba en les vedes, col·lecció d'escriptures antigues escri-tes per savis anònims. Hi ha dos tipus d’escriptu-res: ‘Shruti’ (“l'escoltat”) i ‘Smriti’, (“el memorit-zat” o “el recordat”). Van ser transmeses de ge-neració en generació a través de la tradició oral, abans que fossin escrites en sànscrit.

La literatura ‘Shruti’ es refereix a l'hàbit dels antics homes sants hindús, que portaven una vida de solitud i meditació en llocs apartats, on van desenvolupar una consciència que els va facilitar ‘escoltar’ les veritats de l'Univers. Es subdivideix en:

- Els quatre Vedes que tracten del coneixe-ment real, el coneixement del cant, el conei-xement dels rituals del sacrifici i el coneixe-ment de les reencarnacions.

- Els Upanishads. N’hi ha 108, deu dels quals són considerats els més importants.

La literatura ‘Smriti’ ajuda a memoritzar o recordar el sagrat a través de la poesia i les epo-peies. Són més populars, ja que són més fàcils d'entendre i expliquen les veritats universals a través del simbolisme i la mitologia. Les tres lec-tures ‘Smriti’ principals són:

- El ‘Ramayana’ que conta la història i aven-

Selecció de textos:

Justin Birendra Singh, ocd

Butlletí CC - 22

tures de Rama, una encarnació de Vishnu.

- El ‘Mahabharata’ que narra la gran batalla que es va disputar entre cinc germans i els seus cent cosins, els bons i els dolents. És una metàfora sobre la lluita del bé contra el mal, entre moltes altres reflexions.

- El ‘Bhagavad Gita’ o el cant del Senyor. Conté les filosofies més profundes de l’hindu-isme, com la reencarnació, el karma etc.

Creences

No existeix ‘un hinduísme’ o una doctrina es-tablerta per a tothom, per la qual cosa manca d'un sistema unificat de creences i idees. És més aviat una mescla de diverses tradicions i creen-ces. Es basa en el Dharma, el qual es refereix a les conductes, la moralitat i a una multitud de deures, i remet a dues vies que hom pot seguir: la via domèstica (plaer dels sentits, riquesa i prosperitat, lleis de la vida...) i la via ascètica o monàstica (l'alliberament de l'ànima de la roda o cicle de reencarnacions).

Divinitats

Segons les escriptures, hi ha en total 330 mili-ons de déus i deesses en l’hinduisme. Podria dir-se que hi ha un déu o deessa per a cadascun dels diferents fenòmens naturals que l'ésser hu-mà va veure ocórrer en el seu entorn des del

món primitiu. Els fenòmens naturals i elements com el foc, l'aire, la tempesta, les pluges, els ter-ratrèmols, els arbres, les serps, el sol, la lluna, etc. van ser considerats des del principi com una mica superiors o fora del nostre enteniment. Com s’ha esdevingut des de les alba de la histò-ria, tot el que l'ésser humà no entenia i temia era considerat un poder sobrenatural o ‘Déu’.

L'ésser humà va arribar a la conclusió que el creador, per definició, no pot o no vol destruir; que el destructor no vol o no pot protegir, que el protector no pot ser el destructor etc. Així va sorgir el concepte de la Trinitat Hindú: Brahma (el creador), Vishnu (el protector) i Shiva (el des-tructor).

Altres déus principals són Rama, Krishna, Ga-nesha (el conegut déu elefant), Hanuman (déu bufó)… Les esposes dels déus simbolitzen les seves energies. Tanmateix, i encara que només en teoria, els hindús creuen que només hi ha un ésser suprem i absolut que es diu ‘Brahm’ i els milions de déus i deesses són representacions de ‘Brahm’. Diem en la teoria perquè en la pràc-tica cadascun ha de tenir la llibertat de triar o inventar una forma de ‘Brahm’ que satisfaci el seu desig espiritual i fer-la l'objecte de la seva oració.

Brahman significa: sense començament, su-prem, més enllà del que és i més enllà del que

Butlletí CC - 23

no és, l’incomprensible; aquella ànima supre-ma, il·limitada, no nascuda, que no pot racio-nalitzar-se, l’impensable.

Castes

El terme hindú per a casta, varna, significa "color", i es distingia entre el Aryavarna (literalment, "color noble") clar i associat a la noblesa, dels invasors blancs i rubicunds, i el fosc Dasavarna (literalment, "color enemic") dels aborígens dravídics preindoeuropeus, els dasyu o dasas ("enemics"). Les castes eren to-talment impermeables i només procreaven entre elles. Les famílies més nobles constituïen les castes altes, mentre que les famílies "plebees" i els descendents dels indígenes sot-mesos, constituïen les castes baixes.

L'evolució constant de la vida marca els cos-tums de la societat hindú. Una de les seves manifestacions la trobem en l'agrupament so-cial i religiós en les següents castes:

Brahmans: Representa el poder religiós i in-tel·lectual. Té grans privilegis i importants obligacions, com aprendre i ensenyar els lli-bres vedes i orar tres vegades al dia.

Kshatriyas: Nobles guerrers. Composta per nobles, rics... Se'ls exigeix força corporal i la defensa dels febles.

Els Vaishyas (comerciants, artesans i agrora-

maders). Eren una espècie de classe mitjana burgesa que s'ocupava de l'artesania i del co-merç. El seu signe era el color groc i estaven relacionats amb el ventre de Brahma.

Shudras: És la casta més àmplia. Està forma-da per 3.000 subcastas que agrupen gran part de la població. Es dediquen a treballs corpo-rals.

Dàlits o Intocables, estan marginats per to-thom.

El 'Dharma' o la base moral hindú

La base de tota la moral hindú està en la idea que cada 'varna' o casta, té les seves prò-pies regles de vida o "senda del deu-re" (dharma). En morir el cos, l'ànima afronta la seva destinació transmigrant a un ser inferi-or o superior (karma). Els qui segueixen fidel-ment la "senda del deure" es trobaran una mi-ca més alts en el cos en la pròxima reencarna-ció. La violació de "la senda del deure" porta a un descens en la pròxima reencarnació de l'à-nima, cap al rang de pària o fins i tot a la reen-carnació en un animal. El matrimoni amb una persona d'inferior es considera impur i conta-minant. Acceptar aliments tocats o cuinats per una persona de casta inferior també és conta-minant. El simple contacte corporal entre un brahman i un shudra, viola el dharma.

Butlletí CC - 24

1.– Pregar, sí, però ¿com? Quan vam anar a l’autoescola per treure el carnet de conduir, probablement ens va sor-prendre una cosa: ràpidament ens van posar

al volant d’un cotxe. Després d’unes breus explicacions teòriques ja estàvem serrant les dents, però també l’accelerador. Vam apren-

dre a conduir, conduint. Lògic!

Els qui ens ensenyen el camí de la pregària

moltes vegades no segueixen aquesta norma i, per això, cauen en un error funest: el teori-cisme.

Comencen lloant, davant de qui vol aprendre a pregar, tots els avantatges que té la pregà-

ria. I parlen de què la seva necessitat és semblant a la de l’aliment per al cos o la del aire per als nostres pulmons. És Déu, diuen,

qui està a la porta i truca. Però la pregària, continuen dient, s’ha de recolzar en unes «bases humanes» i en uns «principis teolò-

gics». I parlen molt d’ascesi, d’humilitat, de caritat i de compromís. I recorden detallada-

ment que pregar serà dir sempre Pare! tal com ho va dir el Fill i dir-ho en el Fill moguts per l’Esperit Sant, l’únic dador d’aquest do

immens, gràcies al qual una criatura ot relaci-onar-se amb el seu Déu. I, si per cas, la dosi

de teoria és encara minsa, continuen parlant de les dificultats que s’amaguen en el camí de la pregària, de la necessitat del discerni-

ment, etc. etc.

Tot això està molt bé i totes aquestes coses

s’han de saber i s’han de recordar mot sovint.

Però, de la mateixa manera que els qui van a

l’autoescola, somien, sobretot, amb la con-ducció, qui desitja ser orant el que espera

és... pregar.

Juntament amb la teoria necessita la pràcti-ca. Urgeix conèixer alguna manera de co-

mençar i seguir en aquesta pregària que vol mantenir, a soles o en grup, amb Déu. Certa-ment que per tractar amb un amic no cal te-

nir receptaris. És veritat que la pregària té un fort component d'espontaneïtat, però no hem

de ser ingenus. Espontanis, sí, però ingenus, no. I de la mateixa manera que ens van en-senyar les normes bàsiques per a iniciar i

mantenir una conversa, també s’ha d’ense-nyar quelcom per a començar i portar enda-

vant un moment de pregària.

2.– Mètodes de pregària

A aquesta petició han donat resposta els mestres d’espiritualitat escrivint els seus res-pectius «mètodes de pregària». És a dir, ens

han legat «maneres comunes» de com fer la pregària. Diferents escoles d’espiritualitat van

creure oportú de tenir el seu propi mètode de pregària, o seguir i adoptar alguns dels exis-tents.

Segons el P. Augusto Guerra, a qui seguim en aquest tema a través de la seva coneguda

obra «Oración cristiana», la història recent dels anomenats «mètodes de pregària» ha estat més aviat polèmica i excloent. Si els

mètodes van ser molt importants en altre

56 Joan Badia

Són conegudes les diferències psicològiques entre orants capaços

de meditar amb facilitat i aquells altres per als quals el fet de re-flexionar a poc a poc, passant d’un punt a l’altre, els és impossi-

ble donada la seva tendència a distreure’s. Santa Teresa distingia entre «entendimientos concertados y entendimientos desbarata-

dos» (CV 19,1-2)

Butlletí CC - 25

temps, actualment han estat rebutjats i deni-

grats, almenys, fins que van arribar les «tècniques orientals» que ens van demostrar

com les tècniques poden estar al servei de la persona i ajudar-la a assolir allò que sense el seu mètode difícilment aconseguiria o, si més

no, trigaria molt a fer-ho.

S’ha perdut així la vergonya d’aprendre i d’uti-litzar-ne algun, i la majoria dels orants tornem

a estar convençuts de la seva utilitat, sobretot en els primers passos del camí i sempre que

els entenguem com a mitjans o recursos que podem fer servir per aconseguir l'objectiu: posar de la nostra part tot allò necessari per a

rebre sense interferències el «do» de la pre-gària, el «regal» de l’amistat divina.

3.– Valoració dels mètodes de pregària

Mantinguem aquests principis:

a) La cosa més normal es que l’orant comenci

a pregar servint-se d’un mètode. Recordem

els nostres quaderns infantils: malgrat el paper pausat, la nostra cal·ligrafia pujava i baixava. Després, a poc a poc, no vam ne-

cessitar de les línies per ajudar-nos a es-criure. Tampoc l’orant, a poc a poc, no tin-

drà tanta (o cap) necessitat de seguir el mètode.

b) Ha de saber també triar un mètode o un

altre. Cada un posa l’accent en un valor teològic o potencia un factor psicològic que

pugui motivar més. Amb tot, l'important és que sigui un mètode no de laboratori sinó

el més confrontat possible amb l’experièn-

cia de molts orants.

c) Els mètodes clàssics tenen el valor d’allò

que és «clàssic». Son referència per a tots i pertanyen al patrimoni d'allò que és perma-nent. En els seus diferents elements, tan-

mateix, accepten incorporacions de caire modern sense cap dificultat. Precisament perquè han superat el desgast del temps

són els mes receptius i flexibles, sense per-dre els seu estil i estructura característica.

d) Recordem, a propòsit de tot això, una cèle-

bre frase del gran teòleg P. Rahner: “És

curiós: les més complicades tècniques de ioga són considerades plenes de sentit, i

són rebutjades com a passades de moda les antigues normes del fet de pregar i me-

ditar cristians”. No hem de permetre la mort dels mètodes clàssics a mans de

sofisticades tècniques importades.

e) Els mètodes, finalment, són solament mè-

todes. No els hem de donar més valor del que tenen. Ni tampoc no els n’hem de treu-

re. Ni absolutitzar-los ni condemnar-los. Són el que són: mitjans, ni més ni menys.

4.– Resum

a) Els mètodes, sempre que siguin això, són

positius.

b) Sobretot al començament del camí de la

pregària, hem de triar o aconsellar-ne un.

c) No ens hem de deixar portar per la novetat

l’hora de fer-los servir, sinó més aviat hem d’incloure aquells que estan confrontats per

la pròpia Església o per la pràctica dels pro-pis orants.

Butlletí CC - 26

David Rodríguez Cebrián

La tercera de les ermites de la part badalonina de la Serralada de Ma-rina és La Miranda, si bé avui no-més són unes restes que amb prou feina deixen entreveure la planta del que en el seu dia fou l’edifici.

La història

Per excavacions que s’hi han fet, hom sap que està assentada sobre jaciments ibers i romans, doncs s’hi van trobar restes de ceràmiques. No va ser però fins el S XVII que s’hi va construir una ermita dedicada al Sant Crist. En alguns moments de la història, i en algunes fonts, s’a-nomena també de Sant Jeroni. De seguida però es va conèixer com «La Miran-da», que vol dir «mirador». Amb això ja ens podem fer la idea de que fins i tot en el mo-ment de la construcció, quan les muntanyes del voltant de Badalona eren boscos espessos, aquesta ermita ja era una atalaia de luxe per veure la ciutat, el monestir de Sant Jeroni, els pobles dels voltants i, com no, les barques de pesca que sortien i arribaven de la nostra plat-ja. Potser perquè és la més malmesa i menys coneguda de totes tres ermites, és de la que costa trobar més ressenyes històriques. Po-ques coses a banda de la seva data de cons-trucció.

Com vam explicar en l’article de Sant Onofre, els monjos de Sant Jeroni pujaven cada 3 de maig per fer la benedicció de la vila des de dalt estant, però degut al coster fins a Sant Onofre, a partir de 1784 la benedicció es feu des de La Miranda. Aquest fet ens el rebel·la un registre d’un prior anomenat fra Tomàs en el llibre d’actes capitulars que també ens diu que ja era coneguda amb el seu malnom: «A causa d’ha-ver-hi molts monjos vells i impedits i d’altres treballant a la Granja, es demana al rector de Santa Maria de Badalona, fer la processó a la capella de Sant Crist, dita la Miranda. I des d’a-llà fer la tradicional cerimònia, ja que la pujada a Sant Onofre és costeruda i feixuga.» Se sap també durant els incendis de les esglési-es de Badalona, conseqüència de la desamor-tització de 1835, els monjos hi van pujar per a refugiar-se i per a veure l’abast de la crema que, a la fi, suposaria l’abandonament del mo-nestir de Sant Jeroni, destruït parcialment pel foc. Actualment s’hi fa alguna romeria esporàdica, però fins el 1936, quan un incendi va destruir l’ermita, era un lloc habitual d’escapada i bere-nars familiars de moltes famílies badalonines.

L’Edifici

La construcció era de planta quadrada, curio-sament més alta que no pas ample o llarga i amb finestres petites a la part superior dels seus murs. Tenia un porxo i un pou de cisterna que acollien els excursionistes després de la pujada. El porxo tenia estructura amb bigues de fusta i dos pilars davanters de base quadra-

Butlletí CC - 27

da. Tant l’avancé com el cos principal tenien cobertes de teules a dues aigües. A la part posterior hi havia també un espai tancat an-nex, amb entrada independent.

El xiprer

Un altiu xiprer donava la benvinguda al foras-ter davant de La Miranda. Justament, una dada interessant és el significat dels xiprers a l’en-trada dels masos. Si bé el xiprer és l’arbre de la

mort (el trobem als cementiris) o bé de la vida en algunes cultures, a l’entrada de les cases era l’arbre de l’acolliment. Un sol xiprer volia dir que el viatger tindria de beure (heus aquí el pou de La Miranda), dos xiprers que hi hauria menjar pel cavall i per al viatger i tres xiprers que tindria beure, menjar i llit durant uns dies per a descansar. Ep! però no badéssiu pas! en alguns masos aïllats un únic xiprer podia voler dir... bé, com si a la porta hi hagués un fanalet vermell; ja m'enteneu.

Fotografia copiada de Facebook.com/BadalonaRecuerdos

Butlletí CC - 28

Déu vos guard.

Aquesta església del Monestir de la Divina Provi-dència que avui ens acull, va acollir, també, durant més de cinquanta anys, la parròquia de Sant Jo-sep. Efectivament, el 10 de setembre de 1868 fou signada pel bisbe de Barcelona, Pantaleó Montser-rat, la divisió de Badalona en dues demarcacions parroquials. L’espectacular increment de població de l’aleshores vila de Badalona ho havia propiciat, i el dia 13 de setembre del mateix 1868 en va pren-dre possessió el primer rector: mossèn Francesc Ballaró. L’esperit d’acollida fraternal que tenen avui les religioses de la Divina Providència, segurament, és el mateix que tingueren les que hi feren estada fa 150 anys.

Les cròniques històriques ens descriuen alguns moments en que la convivència del convent i la parròquia resultaren complicades. Tots sabem com de diferents són els ritmes de vida d’una i altra ins-titució! A tall d’exemple: calgué construir un nou campanar parroquial -encara avui existent- per a que les seves campanes marquessin el pols de la parròquia a la feligresia, ja que la utilització del campanar conventual provocava confusions.

L’any 1920 fou col·locada la primera pedra de la nova església de Sant Josep i es trigà gairebé cinc anys en edificar la capella del Santíssim Sagrament i la rectoria que foren beneïdes l’1 de març de 1925. I en aquest moment la parròquia, encapçala-da per mossèn Pere Rifé, abandonà aquesta cape-lla, parròquia provisional. Nou rectors la van regir des d’aquí; Badalona va passar de vila a ciutat, i la seva població l’any 1925 ja havia triplicat la del 1868: de 10.000 a 30.000 habitants.

La celebració d’avui, en el marc de les festes del

150 aniversari, vol ser un record de la llarga i provi-

sional estada de la parròquia de Sant Josep i un

agraïment a les Clarisses que l’acolliren, i que avui,

de nou i una vegada més, ens acullen.

(Text de Josep Maria Rojo, llegit a l’acte inaugural

del 150è aniversari)

Dos campanars que expliquen un segle i mig d’història de la parròquia de Sant Josep

Butlletí CC - 29

Antoni Botey i Badia, fill de Leopold

i Eulàlia, vingué al món en la casa marcada amb el número vint-i-dos del carrer del Ca-

nonge Baranera, conegut llavors per car-rer d’en Cueta o d’en Lluc. El seu pare, juris-

consult de gran prestigi entre els badalonins del seu temps, es mogué dins del camp de la política local sobresortint també en el camp

musical d’aquells dies. El petit Antoni va co-mençar a donar els seus primers passos pel

camp de la música de la mà del seu propi pare i de molt jovenet ingressar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Estudis

Després de fer els reglamentaris cursos de

solfeig i teoria amb Frederic ALFONSO i els de violí amb Manuel VISCASILLAS va

fer els estudis d’harmonia, contrapunt i com-

posició amb el mestre Enric MORERA. Alumne avantatjat del mestre ben aviat la

música de la sardana va saber robar-li el cor.

Als catorze anys a Òrrius, població del Ma-resme on estiuejava, hi va compondre ja la seva primera sardana que porta el títol de

“Quan el pare no té pa”, segurament basada en la melodia de la coneguda cançó popular

del mateix nom, ja que sentia gran predilec-ció per les cançons tradicionals del nostre

país. A l’any 1909, als seus quinze anys, composa una nova sardana “Vora el mar” dedicada als seus pares. En les seves sarda-

nes s’hi fa sentir fortament l’estil heretat del seu admirat mestre Morera sense eclipsar

però la seva pròpia personalitat musical.

En aquest any 2019 coincideixen dues efemèrides d’un personatge conegut per molts badalonins, però també ignorat per molts més. Es tracta del mú-sic, fundador de l’Orfeó Badaloní, Antoni Botey del qual celebrem el 125è aniversari del seu naixement i el 80è aniversari de la seva mort. Recollim en aquestes pàgines un article, publicat per l’Orfeó, d’una de les persones que més s’han dedicat a divulgar la seva figura i la seva obra, en Miquel Lleonart, recentment traspassat.

Butlletí CC - 30

Dels seus estudis en sortí un músic eficient i

ben dotat artísticament per a qui pot dir-se que la música no tenia secrets. També fou

un virtuós violinista i per la seva meritòria dedicació a l’estudi d’aquest instrument gua-

nyà per oposició el Premi Maria Barrientos, a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, dotant-lo d’una beca per estudiar al Conser-

vatori de Brussel·les. La tràgica explosió de la guerra europea dels anys 1914-1918, feu

anar en orris tota la il·lusió juvenil, que havia posat en aquell seu pas per la capital belga.

L’activitat artística del nostre músic és cons-tant. El 1916, dedicà als socis del Círcol Ca-

tòlic un concert en el que és acompanyat pel pianista badaloní i llicenciat en Medicina i Ci-

rurgia Ferran ESCOFET. El 1918, organitzat per l’Escola Municipal de Música de Barcelo-na, té lloc a la sala Mozart un recital, on

brinda dues de les seves composicions, entre elles el “Trio en la” per a violí. Els setmana-

ris locals del seu temps, com també la prem-sa barcelonina, són prou explícits en mostrar

-nos l’elogi del seu art com a concertista.

Fundador

A finals del any 1920, cinc entusiastes bada-lonins, fervents amants de l’art que un dia

l’immortal Josep ANSELM CLAVÉ plasmà en una venturosa realitat, varen sentir la ne-

cessitat, de dotar a la nostra ciutat d’una no-va institució musical. A tal fi, el mestre Bo-tey, convocà en el local de Gent Nova els

seus amics músics com ell, en Jaume COS-TA, Salvador VALLS, Joan AYMERICH i

Ramon SALSAS i els va exposar la idea que ocupava el seu pensament i sense dilacions

redactaren una crida dirigida als badalonins invitant-los a ingressar a la novella entitat que pensaven crear pel cultiu de l’art: el

cant. Les primeres arrels del futur Orfeó Ba-daloní, començaven a endinsar-se en el nos-

tre sol, sorgides d’aquella llavor, nascuda en la ment somniadora del mestre.

Compositor

Pel gener de 1921 el nostre incansable mú-

sic, havia donat a conèixer el seu poema

simfònic “Venus i Adonis”, guanyador del

concurs Ciutat de Barcelona, en el teatre “Eldorado” de Barcelona dintre del Cinquè

Concert de les matinals Líriques Populars de l’Orquestra de Barcelona, que dirigia en mes-

tre Joan LAMOTE de GRIGNON. La crítica musical va fer-ne un gran elogi a través de la premsa augurant una esplendorosa trajectò-

ria per aquell músic dinàmic i emprenedor.

A primers de març del mateix any 1921, es constitueix oficialment l’Orfeó Badaloní.

Botey n’és nomenat director artístic, que junt amb els que són els seus amics i propul-sors de la naixent entitat coral, són els qui

han de guiar en la seva trajectòria pels ca-mins de l’art, del sant coral, als entusiasmats

seguidors d’aquella lloable institució.

En Botey també crea un “Quartet de Corda” en el propi Orfeó Badaloní. En són compo-nents el propi Antoni BOTEY i en Jaume

COSTA com a violinistes, Francesc SO-LÀ, violoncel i Albert DESCHAMPS, vio-

la. Els tres primers ocuparien en les diferents etapes que han marcat la vida de l’Orfeó la

direcció artística de la seva massa coral.

El mestre no para de compondre música. Poc

abans, el febrer de 1924, havia arranjat per a cobla la seva sardana coral “A en Clavé” i

el juliol del mateix any una sardana revessa que porta per títol “Els Segadors”. També un

poema simfònic “La donzella de la mar” por-ta la data de novembre de 1924. En una pà-gina de l’Aubada (portaveu del Círcol Catòlic)

s’hi pot llegir la nota de l’estrena per la Cobla La Principal de Peralada, de la seva sardana

“Semprevives” el 25 de maig del 1924 a la plaça de la Vila. La partitura de la sardana

“Tardor”, duu la data de 1925.

Malaltia i mort

El destí, sol reservar-nos, a vegades, als hu-mans, unes vivències, però, tràgiques per la

seva cruel realitat. Un dia, l’Antoni BOTEY fou pres per una insospitada i alarmant crisi

de tipus mental que se li manifestà de forma violenta. Aquell fet va alarmar a la família i

Butlletí CC - 31

la posà en guàrdia arribant a la conclusió

que calia prendre el dolorós determini de ser internat en una clínica mental.

Què havia succeït ? Hom deia que si era el

tràgic rebrot d’una meningitis en la seva infantesa, si el trasbals i gran commoció davant l’oposició familiar a les seves relaci-

ons afectives a la seva vida sentimental, o si bé podia haver estat un veritable trauma

per a ell la clausura i aparent desfeta, per imposició de la dictadura, de l’Orfeó Bada-

loní.

Passà el temps i caigué la Dictadura, la

Monarquia i la República. Després, la guer-ra civil amb la llarga cadena de crims, odis

i baixeses. Ja a les acaballes d’aquella llui-ta fratricida, pocs dies abans de l’entrada

de les tropes franquistes a Barcelona i en mig d’un ambient de derrota i desespera-ció, el mestre Antoni BOTEY, moria a la

clínica “Nova Betlem”, del barri barceloní de Sant Gervasi, on estava internat. Era el

dia 15 de gener de 1939.

Antoni BOTEY fou un autor que va deixar

escrit un bon nombre d’obres musicals, al-gunes de les quals és de témer que igno-

rem l’existència, altres s’hagin extraviat o destruït, degut a les vicissituds viscudes

pel país per causa de la guerra (el domicili familiar del mestre fou ocupat per refugi-ats) el propi internament del mestre i al fet

de no haver-les registrat a la Societat Ge-neral d’Autors.

“L’amatller” és una de les sardanes més celebrades del mestre Botey

Homenatge

Des del Butlletí CC ens adherim a l’homenatge que brindà al seu funda-

dor l’Orfeó Badaloní el passat mes de març, una mostra de reconeixement a

la seva obra musical no sardanística, on ja és venerat i reconegut artística-ment, intentant donar a conèixer el

gran músic badaloní que per circums-tàncies històriques ha quedat una mica

amagat a l’ombra de l’oblit.

Butlletí CC - 32

AMB BON HUMOR

Meritxell Utset Pous

Família, ja és primavera, els ametllers han florit i llueixen orgullosos els seus colors; les orenetes tornen a buscar els seus nius i el mar desprèn aquella olor que només els que hem crescut a prop d'ell podem percebre, aquella inconfusible barreja de sol, sorra, sal i vida.

Sí, que bonica que és la primavera; la gent surt de les cases amb ganes de respirar i sembla que tot s'hi hagi activitat de nou, com si, igual com d’altres espècies, hagues-sin estat hivernant fins a trobar el moment idoni per treure el nas; alguns ho fan a poc a poc i tot (com amb basarda), doncs s'assegu-ren que realment ja és el moment, i es reu-neixen per fer una arrossada, o senzillament, una cerveseta amb els amics, jo sóc més de vi blanc però m'hi apuntaria! I es comencen a veure el que coneixem com a "cuerpos se-rranos" (i també és quan es nota qui som els

que hem "nodrit" més de "serrano" els nos-tres "cuerpos" mentre "hivernàvem"...), i els pots veure gaudint dels primers raigs de sol a les platges, a les terrasses o als bancs de la nostra estimada Rambla.

I el “whats” se'ns omple de missatges on t'expliquen el que, segons ells, has de fer i com ho has de fer per ser ben feliç, perquè com diu el conegudíssim eslògan d'uns grans magatzems, que no diré el nom per no fer publicitat gratuïta (per a qui encara no hi ha-gi caigut, és el Corte Inglés) "Ja és primave-ra". I l'altre dia en vaig llegir un que em va impactar, eren tot de regles que havies de seguir per ser feliç i estar sa, no les recordo

Butlletí CC - 33

totes però algunes d'elles sí...

Fer exercici intens 1 hora, i suau 2 hores i mitja (no us deixeu la mitja!).

Rentar-se les dents com a mínim 4 cops al dia.

Beure 2 sucs de fruita (de liquadora, és clar).

Beure un “Actimel”.

Beure 2 litres i mig d'aigua al dia (algú està calculant quants litres portem ja?).

Prendre’s una estona per respirar i relaxar la ment.

Trucar els amics (trucar... curiós perquè això ho deia un missatge de “whats”).

Regar les plantes (es veu que això va lligat amb la relaxació).

Menjar un "Activia bidifus" (bifidus eh? que els altres no valen).

Escriure o llegir, es pot escollir però si un se sap organitzar podrà fer les dues coses (mira! amb això et deixaven escollir).

Dormir com a mínim 8 hores al dia.

Fer 5 àpats al dia...

Així que vaig començar a rumiar com asso-lir "la llista màgica". A veure... podria fer un àpat, acabar amb un suc i anar a fer exercici, i aprofitar mentre vaig fent per trucar als amics (converses curtes perquè segur que no em sobraria l'alè) i entre trucada i trucada una rentada de dents; regar les plantes mentre llegeixo i de passada beure aigua i un al-tra rentada de dents; fer un altre àpat i pren-dre’m el bífidus; escriure una estona i és clar!! un altre suc!! que mira... podria barrejar amb l'activia! Però... ara que hi penso, crec que escriuria una estona curta, doncs amb tants de sucs, aigua, activia... i a sobre només he pogut fer-me dues rentades de dents!!!

Sentit comú amics, quelcom que a vegades crec que falta al món que ens rodeja; i fer el que ens surt del cor, aquest és el millor secret per ser feliç; així que sortim, passegem (amb bicicleta, amb amics o agafats de la mà de la nostra parella), gaudim del cel, del mar, de la muntanya; regalem somriures i paladegem el moment... tota la resta, sigui el que sigui, ja vindrà sol.

Perquè com sempre us recordo, la vida és com un mirall, et somriu si tu somrius.

Petons i aprofiteu el bon temps família!!

Ramon Arozamena

Un pobre infeliç reacciona i es desperta just quan anaven a fer-li la autòpsia. (Dels diaris digitals del 16 de febrer de 2019)

Doncs que voleu que us digui. Va estar de sort, ves. Malgrat que els acudits d’hu-mor negre o de temes escatològics fan riure tothom o gairebé tothom, el fet que a un el donin per mort i vagin a practicar-li l’autòpsia no té gens de gràcia. Gens ni mica. I molt menys pel qui s’hi troba.

La catalèpsia, segons tinc entès (en

sóc llec), anul·la totes les funcions vitals i el qui la pateix no controla les extremi-tats, no respon a cap estímul exterior ni se li manifesten signes vitals, per aquest motiu pot ser diagnosticat mort. Tot això no implica de que la persona que pateix aquest tràngol no sigui, en un major o menor grau, conscient de tot el seu en-

Butlletí CC - 34

torn i de tot el que hi passa. Dedueixo que, en cas de ser-ne conscient, ha de ser espantós pel qui ho experimenti passar per una situació i una experiència d’aques-ta mena i sentir-se incapaç de reaccionar.

No seria la primera persona que s’hagi enterrat viva i, en aquests casos, no pas per culpa dels diagnòstics dels metges. Tinc entès que quan, pel seu trasllat, es van exhumar les despulles de Thomas de Kempis, els postulants que gestionaven la causa de la seva bea-tificació prèvia a la santificació van deci-dir d’abandonar la causa quan a l’obrir el taüt observaren tot d’esgarrapades fetes a l’interior del fèretre. D’aquí deduïren que el frare belga havia estat enterrat viu i que el pobre home des-prés morí de desespe-ració. Per aquesta raó abandonaren la cau-sa.

M’explicava un amic que el seu pare li havia contat que en certa ocasió va assis-tir al cementiri de Montjuïc de Barcelona a l’enterrament d’un conegut seu. Un cop a lloc, i acabat per part del capellà del cementiri el ritual catò-lic que feia al cas, abans de col·locar-lo definitivament al nínxol, la família va de-manar de destapar la tapa del bagul per veure’l per últim cop i acomiadar el familiar difunt. L’enterramorts obrí la caixa i tan punt li va entrar un raig de llum, el pre-sumpte difunt s’aixecà com un “zombi” i es quedà assegut amb cara de sorpresa, doncs era absent del que passava i ni sa-bia a on es trobava. El pànic de tot el se-guici fou majúscul. Espaordits, van fugir tots, el capellà el primer, l’escolanet el se-gon i tota la trepa al darrera. A córrer no

els hauria guanyat pas ningú. L’única que no va fugir va ser la creu que portava l’es-colà: quedà allí, de moment, abandonada. I a aquell presumpte “nosferatu” el van dei-xar completament sol com la creu. Bo i descalç -perquè en aquests país enterrem els difunts sense sabates però amb mit-jons- i sense una miserable pesseta a la butxaca va haver de tornar a casa seva a peu perquè el carro, el cavall i el carreter

que l’havien traslladat fins a les portes de la necròpolis havien desaparegut. Havien fugit tan punt van albirar el que passava dins del carner. Tot i que vivia ben lluny de Montjuïc, més o menys pels voltants del Guinardó, va ser el primer el primer d’arri-bar a casa seva.

I esperar a la porta. Ves per on, l’enter-raven sense les seves claus de la llar a la butxaca. Naturalment.

Butlletí CC - 35

Defuncions. Aquest trimestre ens han dei-

xat moltes persones, algunes vinculades a

l’Esplai Mar Blau, altres ateses per la Pasto-ral de la Salut, també feligresos i familiars

nostres en general. Recordem a Anna Tura, Carme Cibrián, M. Àngels Castelltort, Feliu Compte, Àngela Gumà, Maria Simón, Pedro

Vázquez, Miquel Lleonart, i més recentment, Teresa Ventura, ex catequista de la comuni-

tat. També fem constar la defunció del se-nyor Pedro, que demanava caritat a la porta

de la nostra església.

L'Associació Amics de Badalona ha instituït

el “Premi Rafael Pujals” que s’atorgarà cada any un diorama de la Mostra de Pesse-

bres que es fa a l’espai “El Refugi” dels bai-xos de la plaça de la Vila, organitzada pels

Amics dels Pessebres. L’amic Rafel, ha estat durant molts anys col·laborador d’aquestes

dues entitats culturals que treballen per mantenir i divulgar el nostre patrimoni i tam-bé del nostre butlletí.

La Fundació Acollida i Esperança, amb

seu a can Banús, fruit del carisma generós vers els més dèbils de la sabadellenca sor

Genoveva Massip, de les Filles de la Caritat, i del franciscà badaloní P. Josep Costa, ha ce-

lebrat enguany el seu 25è aniversari. Pel desembre de 1998, aquest butlletí publicà una entrevista amb el P. Costa, de la qual

destaquem aquetes paraules: “la gent (que acollim) es veu contenta i tenen això com

casa seva. Abans quan sortien de l’hospital cercaven algun cotxe abandonat per anar a dormir i ara diuen ‘me’n vaig a casa’ i venen

aquí. El principal és que saben que ja no es-tan sols a la vida, que aquí es senten esti-

mats i recolzats”. Els dos promotors de la fundació, ens van deixar fa poc temps: sor

Genoveva va morir l’any 2015 i el P. Josep Costa el 2018, però la seva obra continua endavant.

Aquest 2019, celebrarem els 20 anys de la

canonització d’Edith Stein, santa Teresa

Beneta de la Creu. Nascuda en una família jueva de Breslau (Polònia), va ser una dona

que va destacar en la història del cristianis-me, la filosofia, el Carmel, Europa i la seva Polònia natal. Al proclamar-la patrona d’Eu-

ropa, juntament amb Catalina de Siena i Brí-gida de Suècia, el papa Joan Pau II digué:

“Tres grans santes, tres dones que en dife-rents èpoques –dues en plena Edat Mitjana,

una en el nostre segle– es van distingir pel seu amor a l’Església de Crist i el testimoni d ela seva creu”. Edith va morir màrtir en un

camp de concentració nazi, juntament amb la seva germana Rosa terciària carmelita.

Estofat Carmelità

Hi ha moltes versions per preparar aquest

plat. Aquesta és una de les més senzilles:

Cigrons 1 grill d'All

1 ceba petita 1 porro

2 cullerades de puré de tomàquet 2 llesques de pa fregit

2 rovells d’ou cuits 1 culleradeta de pebre vermell

Si s'utilitzen cigrons secs, s'han remullar 24

hores abans i després coure’ls uns 30 o 45 minuts (és més ràpid amb l'olla a pressió).

També es pot utilitzar un pot de cigrons ja cuits, que caldrà passar per aigua.

En una cassola posem un fons d'oli i fregim

l’all partit en dos mitats i les dues llesques de pa, que es retiren quan estiguin daurats.

En el mateix oli daurem la ceba molt picada, quan estigui tendra l’hi afegim el porro tam-

bé picat i les cullerades de tomàquet, salte-jant a foc suau. En el morter triturem el pa amb els rovells i el pebre vermell, hi afegim

una mica d'aigua i ho afegim al sofregit, re-menant’ho tot, i incorporem els cigrons amb

un got d'aigua (han de quedar gairebé co-berts), ho deixem coure tot junt per enfortir

els sabors i servim el plat ben calent.