“Sóc de les que pensa que la ciència posseeix una gran bellesa. … · 2015-06-10 · Edat Antiga El primer document escrit al qual es parla de les propietats no ives d’una

Marruneta

“Sóc de les que pensa que la ciència

posseeix una gran bellesa. Un científic al

seu laboratori no només és un tècnic: és

també un nen col·locat davant fenòmens

que l’impressionen com un conte de fades”.

Marie Curie

Agraïments Primer de tot i per suposat vull donar les gràcies a la meva família per tot el suport,

ànims i entusiasme que m’han transmès durant aquests mesos.

Després, a la meva tutora. - , moltíssimes gràcies per proposar-me aquest tema tan

apassionant i per ajudar-me en tot el que has pogut i més.

Per altra banda, agraeixo profundament la col·laboració de {aquella persona que em

va subministrar les substàncies necessàries per la part pràctica} ja que sense la seva

aportació clau el treball no s’hagués pogut realitzar.

Per descomptat, haig de donar les gràcies a l’escola i els professors per la implicació i

l’interès que ha manifestat en tot moment així com per deixar-me utilitzar les

instal·lacions i material del col·legi per dur a terme determinades pràctiques del treball.

Per últim, però no menys important, vull fer una menció als meus companys i amics els

quals parlant-me cada dia dels“pollitos” m’han animat a portar endavant el treball amb molta més il·lusió.

En general, moltes gràcies a tots aquells que directa o indirectament heu contribuït a

que avui dia 9 de gener de 2015 entregui aquest treball, després set mesos d’escollir-lo,plena de satisfacció i amb un gran somriure.

Estudi de la toxicitat de la cafeïna, l’etanol i la nicotina sobre embrions de pollastre

0

0. Índex

1

0. ÍNDEX

I. INTRODUCCIÓ................................................................................................... 3

II. MARC TEÒRIC.................................................................................................... 6

1. Desenvolupament històric de la Toxicologia ................................................. 7

1.1 Protohistòria ........................................................................................... 7

1.2 Edat Antiga .............................................................................................. 7

1.3 Edat Mitjana ............................................................................................ 8

1.4 Edat Moderna, els fruits de la Il·lustració ................................................ 9

1.5 Edat Contemporània, naixement de la Toxicologia moderna ................ 12

2. Conceptes fonamentals ................................................................................ 14

2.1. Determinació de la toxicitat d’una substància........................................ 16

3. Camps d’estudi de la Toxicologia................................................................... 20

3.1. Toxicologia del desenvolupament.......................................................... 22

3.1.1. Mètodes d’avaluació de l’embriotoxicitat d’un tòxic.............. 24

3.1.1.1. Correlació entra la toxicitat animal i la humana...... 26

4. L’espècie Gallus gallus a la investigació embriotoxicològica.......................... 27

4.1. Informació prèvia: l’ou de gallina............................................................ 28

4.1.1. Vitel ......................................................................................... 29

4.1.2. Albumen .................................................................................. 30

4.1.3. Closca ....................................................................................... 30

4.2. Primeres fase del desenvolupament embrionari .................................... 31

4.2.1. Segmentació ............................................................................ 32

4.2.2. Gastrulació .............................................................................. 33

4.2.3. Somitogènesi ........................................................................... 36

4.2.3.1. Correlació temps – nombre de somites .................. 37

4.2.4. Estructures extraembrionàries................................................ 38

4.3. Incubació artificial ................................................................................... 40

4.3.1. Temperatura ............................................................................ 40

4.3.2. Humitat .................................................................................... 41

4.3.3. Ventilació ................................................................................. 41

4.3.4. Volteig ..................................................................................... 42

2

5. Les substàncies d’estudi ............................................................................... 43

5.1. Cafeïna ................................................................................................... 43

5.2. Nicotina ................................................................................................. 44

5.3. Etanol ..................................................................................................... 46

II. MARC PRÀCTIC................................................................................................. 48

1. Objectius específics........................................................................................ 49

2. Construcció d’una incubadora....................................................................... 50

3. Preparació dels tractaments.......................................................................... 52

3.1. Pràctica 1: solució de cafeïna.................................................................. 52

3.2. Pràctica 2: solució d’etanol...................................................................... 54

3.3. Pràctica 3: solució de nicotina................................................................. 56

4. Assaig d’embriotoxicitat................................................................................. 58

4.1. Inducció de substàncies a ous fèrtils....................................................... 58

4.1.1. Material................................................................................... 58

4.1.2. Protocol................................................................................... 59

4.2. Incubació artificial................................................................................... 61

4.3. Anàlisi del grau de desenvolupament..................................................... 62

4.3.1. Material................................................................................... 62

4.3.2. Protocol.................................................................................... 63

4.4. Resultats.................................................................................................. 64

5. Anàlisi dels resultats....................................................................................... 66

6. Conclusions finals............................................................................................ 68

IV. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES....................................................................... 69

V. ANNEXOS

A. Estadis del desenvolupament normal de l’embrió de pollastre

B. Seguretat al laboratori

C. Normativa per a la preparació, manipulació i administració de substàncies als assaigs

de toxicitat.

D. Anàlisi dels grau de desenvolupament (fotografies).


3

I. Introducció


4

1.INTRODUCCIÓ

Quin efecte poden tenir sobre un embrió en desenvolupament algunes deles

substàncies additives més presents a la nostra societat? Aquesta és la pregunta al

voltant de la qual es desenvolupa el meu treball de recerca.

Per què aquest tema? Penso que avui dia tothom sap que és perjudicial

sotmetre a l’organisme a determinades substàncies però sembla que aquesta

coneixença no fa disminuir el consum d’aquest tipus de productes.

Potser sobre nosaltres mateixos el perill ens és indiferent, però si es tracta

d’una vida que encara no ha conegut el món la sensibilització de la població és major.

Per aquesta raó, quan aquest tema se’m va proposar vaig pensar que seria força

interessant conèixer realment el perill que suposa exposar a un a vida gestant a

substàncies com ara la cafeïna, l’etanol o la nicotina.

Per altra banda, he escollit aquest tema motivada principalment per l’afany

científic que considero que posseeixo. Des del primer moment que vaig pensar sobre

el treball vaig decidir que tractaria d’alguna qüestió sobre la qual fos possible dur a

terme una investigació científica.

El tema, sincerament, no ha estat gens fàcil. A l’iniciar-lo vaig adonar-me que

aglutinava coneixements de molts àmbits d’estudi (Toxicologia, Embriologia, Química,

Biologia, etc.) i que seria difícil trobar la informació adient i organitzar-la dins del

treball, amb això vull dir que no ha estat una tasca senzilla i que no han mancat els

problemes i les dificultats durant tots aquest mesos.

Pel que fa l’estructura del treball, aquest està constituït per dues parts

diferenciades: una primera referent al marc teòric d’aquesta investigació i una segona

que es correspon amb el marc pràctic d’aquest.

A la primera part teòrica introduïm al lector a una nova ciència per molts

desconeguda: la Toxicologia. Primerament es dóna una passejada al llarg de la història

per conèixer com va sorgir aquesta branca d’interès científic i com ha arribat a ésser la


5

ciència moderna que coneixem actualment. Despréss’aclareixen els conceptes més

fonamentals d’aquesta per tal de facilitar l’enteniment del treball en conjunt.

Posteriorment el treball es focalitza més en aquells estudis referents a els

efectes de les substàncies sobre el desenvolupament embrionari, la Toxicologia del

desenvolupament, i alhora introduïm a l’espècie Gallusi a la seva importància en

aquest tipus d’estudis.

L’últim aspecte tractat en aquesta primera part del treball són les substàncies

químiques a les quals està focalitzada la part pràctica, dedicant-les un capítol per dur a

terme una explicació individual de cadascuna.

Per altra banda, a la part pràctica, tot el contingut està encaminat a realitzar

l’assaig d’embriotoxicitat final. Per poder dur-lo a terme vam haver que desenvolupar

diverses pràctiques com són la construcció d’una incubadora que permetés el

desenvolupament dels embrions i la preparació dels tractaments de l’assaig, és a dir, la

preparació de solucions amb una concentració molt baixa de les substàncies pures en

qüestió.

Finalment s’exposen les conclusions que brollen dels resultats de la part

pràctica, comparant quin dels tòxics resulta més perjudicial i, per contraposició, quin

pertorba menys el desenvolupament embrionari dels embrions de pollastre.

El treball també compta amb uns petits annexos de informació addicional que

amplia aspectes del marc teòric i del pràctic.


6

II. Marc teòric


7

1. DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC DE LA

TOXICOLOGIA

Actualment coneixem com a Toxicologia a la ciència encarregada de l’estudi de

les substàncies que resulten tòxiques per als éssers vius. Etimològicament el terme

prové de la unió dels mots grecs “τοξικóν” i “λóγος”; el primer d’aquests es correspon

amb el terme català verí mentre que el segon (logos) compta amb un gran nombre de

significats entre els quals destaca el concepte del terme com a la paraula meditada,

experimentada i reflexionada.

Per fer-ne referència al orígens d’aquesta ciència hem de fer referència gairebé

als inicis de la historia de la humanitat, es tracta en efecte d’una saviesa present a

totes les cultures i, la qual, ha anat desenvolupant-se al llarg de la història a través de

tot els períodes històrics alhora que la pròpia humanitat.

1.1. Protohistòria

Els nostres avantpassats més antics van anar assolint i assimilant coneixements

gràcies fonamentalment a l’experiència, aprenent d’aquelles substàncies que els

envoltaven i produïen canvis desconeguts sobre el seu organisme. Aquest fenomen va

donar-se simultàniament a totes les cultures però tot i això és molt difícil tenir

constància de quins coneixements específics gaudien aquests primers homes ja que

només es tenen algunes proves arqueològiques que, al cap i a la fi, no resulten gaire

rellevants.

1.2. Edat Antiga

El primer document escrit al qual es parla de les propietats nocives d’una

substància aparegué aMesopotàmia fa més de quatre mil anys. Aquest es tractava d’un

petit escrit mèdic al qual es citaven els efectes negatius de compostos que compten


8

amb l’arsènic com a component. Per altra

banda, a Egipte, trobem nombroses llegendes

com ara “L’àspid de Cleòpatra” o “Els sacerdots

del temple de Toth” les quals ja alertaven del

perill del verí de les serps o de determinades

llavors. A la riba del riu Nil van sorgir alhora un

gran nombre d’escrits coetanis a l’interior dels

quals s’il·lustraven nombroses propietats

tòxiques de diferents substàncies minerals,

animals i vegetals. Entre aquest el més

destacable és potser el Papir d’Ebers (1500 a.C),

on trobem la documentació més antiga pel que

fa referència a remeis, verins i elements com ara

el plom o l’antimoni.

L’antiga Grècia també va participar en el desenvolupament de la Toxicologia, com

a un clar exemple tenim la seva pròpia mitologia a la qual es citen innombrables

enverinaments o també l’anomenat verí d’estat, la cicuta, del qual van ser víctimes

nombrosos individus entre els quals el més conegut i destacat és el filòsof Sòcrates.

Roma també està present en aquest procés. Per una banda com a figura rellevant

destaca Discòrdies (40 d.C), metge de Neró, amb la seva obra “De Universa Medica” la

qual conté anotacions sobre verins i antídots, agrupats en funció del seu origen. Per

altra banda, l’Imperi romà destacàtambé per donar-li als verins un ús polític i per

dictaminar lleis que regulessin el seu ús, fent d’aquests un aspecte quotidià.

1.3. Edat Mitjana

Com a fets destacables de l’Edat Mitjana pel que fa el desenvolupament històric

d’aquesta ciència destacà primerament la separació de la Medicina i la Farmàcia per

part de l’emperador alemanyFrederic II al 1240, un fet important per tal del

desenvolupament i estudi de la segona. Per altra banda, també fou important

Fig.1. Papir d’Ebers (1500 a.C).


9

l’augment d’enverinaments criminals, un fet que provocà el desenvolupament d’una

Toxicologia mèdica-legal la qual es fonamentava bàsicament en l’estudi del cadàver

(color, putrefaccions anòmales, etc.) la qual cosa portava sovint a confondre els

símptomes produïts per un tòxic amb els produïts per una malaltia infecciosa, de tal

manera que l’avanç va ser gairebé mínim.

A aquesta època, els àrabs prenen el relleu de medicina grega i són aquests els

quals aporten els avanços més significatius pel que fa referència a la Toxicologia. Entre

els intel·lectuals destaquen Avicena (980-1037), més conegut com el príncep dels

metges, qui va dedicar el cinquè volum del seu “Cànon de Medicina” a parlar sobre les

drogues i els seus afectes. Per altra banda, cal tindre en compte la labor de l’àrab Jabir

Ibn Hayyan (721-815) a la seva obra “Llibre dels verins” on els classifica en tres regnes

segons la seva procedència (mineral, animal o vegetal),on també estableix cinc esperits

gasosos: el sofre, l’arsènic, el mercuri, l’amoníac i la càmfora. Per últim trobem a

Maimònides (1135-1204) el qual va introduir el concepte de la biodisponibilitat1 a la

Toxicologia.

L’última figura destacable és la de Catalina de Medici (1519-1589) una figura

destacable de la societat del Renaixement la qual, sota el pretext d’alimentar pobres i

malalts, va realitzar un seguit d’investigacions (les quals mancaven de qualsevol

aspecte ètic o moral) sobre la població i com a resultat d’aquestes va poder-ne deixar

en constància registrar la rapidesa de la resposta tòxica (la potència), el grau de

resposta en diferents parts del cos (especificitat d’una substància) i les queixes de les

víctimes (quadre clínic), dades que van resultar molt rellevants.

1.4. Edat Moderna, els fruits de la Il·lustració

No va ser fins el segle XV, amb l’arribada de l’afany pel coneixement propi de la

Il·lustració, que els intel·lectuals van anar més enllà de les obres escrites per tal

d’apropar-se més a la investigació científica. El primer investigador destacat d’aquesta

època és Paracelso (1493-1549)el qual va formular diverses idees revolucionàries a

l’època les quals encara són presents a la Toxicologia moderna i a la Farmacol ogia. Els

1Biodisponibilit at: concepte que fa referència a la quantitat i la velocitat a la qual el principi actiu

s'absorbeix a partir d'una forma farmacèutica i arriba al lloc de acció.


10

seus estudis es van focalitzar cap a l’estudi de la substància química com una entitat

pròpia al·legant les següents sentències:

- La experimentació és essencial per tal

d’analitzar la resposta d’un organisme

enfront una substància química.

- És necessari distingir entre les propietats

terapèutiques i les propietats tòxiques dels

productes químics.

- En ocasions, els efectes que diferencien les

propietats esmentades amb anterioritat

només depenen de la dosi subministrada

al subjecte.

- És possible descobrir el grau d’especificitat

de les substàncies químiques alhora que

també és possible controlar els seus efectes terapèutics o tòxics.

D’aquesta manera, el destacat metge alquimista, va introduir el concepte de dosi

tot defensant la relació dosis-efecte la qual és un dels fonaments de la Toxicologia

actual.

Per altra banda tenim dues figures destacables en referència el camp de la

investigació experimental. Primerament cal nombrar al metge i fisiòleg experimental

Magendie (1783-1885) amb el seu estudi sobre el mecanisme d’acció de diverses

substàncies com ara l’emetina2 el qual vafer possible conèixer l’absorció i distribució

d’aquests compostos per l’organisme.

L’altra figura de l’espanyol Mateo José Buenaventura Orfila (1787-1853),

natural de Menorca i llicenciat en Medicina i Química. Amb una vida dedicada a

l’estudi toxicològic i a la docència, destaca la seva investigació sobre un gran nombre

2Emetina: alcaloide derivat de la ipecacuana, empleat com a remei contra les amebes.

Fig.2. Paracelso.

"Res és verí, tot és verí: la diferència està en la dosi."

Paracelso


11

de tòxics i el seu efecte sobre els organismes fonamentant-se en l’experimentació amb

animals.

Una de les seves majors

aportacions fou el descobriment de

l’acumulació progressiva de substàncies

tòxiques en diferents teixits. Aquests

resultats foren possibles gràcies a les

nombroses autòpsies i anàlisis químics

que va dur a terme al llarg de la seva vida

dedicada a l’obtenció de probes legals

enfront els enverinaments, de fet, els

resultats dels seus estudis segueixen avui

dia sent els fonaments de la Toxicologia

Forense.

En referència a l’esmentada Toxicologia forense, durant l’Edat Moderna van produir-

se un gran nombre d’enverinaments sobretot a França. La conseqüència directa

d’aquests esdeveniments va ser l’impuls d’aquest nou aspecte d’investigació, també

coneguda com Toxicologia analítica la qual primerament no anava més enllà de

processos d’estudi químics bàsics però que, amb el pas del temps, va anar

perfeccionant tècniques d’investigació i anàlisi més exactes i específiques.

Com a últimes figures rellevants del final d’aquest període de la història de la

humanitat trobem als científics alemanys Oswald Schmiedeberg (1838-1921), el qual

va formar a un gran nombre de docents els quals van distribuir-se posteriorment per

els laboratoris de Toxicologia i Farmacologia més importants del moment, i Louis Lewin

(1838-1921) amb la publicació dels estudis sobre nombroses substàncies químiques

com ara els opiacis, el metanol o el glicerol.

En resum, aquest període històric significà un període d’avanços pel que fa la

ciència dels verins: per primera vegada s’introdueix l’experimentació animal i alhora

apareixen un gran nombre d’il·lustres obres a les quals els autors intenten compilar

coneixements o bé especialitzar-se en un tema en concret.

Fig.3. Mateo José Buenaventura Orfila


12

1.5. L’Edat Contemporània, la Toxicologia moderna.

La Toxicologia tal i com la coneixem avui dia es tracta d’una ciència molt diversa

caracteritzada per incloure els coneixements i tècniques d’altres ciències com són la

Bioquímica, la Biologia, la Química, la Medicina, la Farmacologia, la Física i la Fisiologia

amb la finalitat de corroborar les seves hipòtesis.

El segle XX ha estat el segle de més avanços pel que fa la investigació

toxicològica i per la legislació de l’ús de les substàncies químiques. Aquest fet ha estat

degut en part pel desenvolupament de la indústria farmacèutica la qual ha donat

nombrosos avanços a la humanitat però també desgràcies com són les intoxicacions

massives.

Però, fins el 1960 no es va promulgar la primera llei estatunidenca que regulés

tant fàrmacs com aliments comercialitzats, la Llei Wiley. Aquesta va aparèixer com a

ressò de les nombroses intoxicacions produïdes per l’ús indiscriminat per part de les

societats desenvolupades de analgèsics i desinfectants des de l’any 1850.

L’interès per la investigació i l’increment dels científics centrats en els estudis

toxicològics va provocar al 1930 l’aparició de Archiv für Toxikologie, la primera revista

dedicada exclusivament als estudis toxicològics , a Alemanya.

Durant el període de guerres, el desenvolupament i els avanços a aquest camp

d’estudi es van veure estancats i no va ser fins la dècada dels 1950 que va tornat a

donar-se impuls a aquesta ciència i fou en part gràcies a la publicació de la clàusula

Delaney(1958), una emenda de la llei Food, drug and cosmetics (1938), la qual

prohibeix l’addició de qualsevol substància química a productes alimentaris en cas que

es coneguin efectes cancerígens en experimentació animal o sobre humans.

A la següent dècada trobem el tràgic esdeveniment de la talidomida, un fàrmac

comercialitzat com a remei contra les nàusees pròpies dels primeres mesos d’embaràs.

Aquest compost químic provocava efectes teratògens sobre els embrions i per aquesta

raó durant la dècada dels seixanta van néixer milers de nens amb malformacions

congènites greus. D’aquesta època és important també destacar la denúncia que va

duu a terme la investigadora Rachel Carson al 1962 a la seva obra “Silent Spring” on


13

advertia dels perills per al medi ambient que suposaven les substàncies de rebuig

produïdes per la creixent indústria.

D’aquesta manera van aparèixer progressivament especialitats d’aquesta

ciència a les quals es té sempre com a aspecte fonamental la valoració del risc que

suposa una substància en qualsevol situació. Actualment la Toxicologia compta amb

varies d’organitzacions amb milers de membres a les quals es duen a terme

investigacions de tot tipus a més de nombroses fonts d’informació i revistes a l’accés

de qualsevol investigador interessat en aquest camp d’estudi. Destaca la labor del

International Congress of Toxicology, el qual compta amb representat de gairebé tots

els continents, representant així la unió més amplia i significativa de toxicòlegs del

món.

En conclusió, el desenvolupament de la Toxicologia ha estat un procés que

sempre ha estat present al costat de l’home, a la seva vida quotidiana, que finalment

ha estat possible gràcies a la integració de nombroses disciplines de l’educació

superior donant com a resultat una especialitat amb un gran servei a la ciència i a la

pròpia vida, sent una ciència única.


14

2. CONCEPTES TOXICOLÒGICS FONAMENTALS

La Toxicologiaes pot definir, d’una forma més exacta que l’exposada amb

anterioritat, com la ciència que estudia les substàncies químiques i els agents físics en

referència a les alteracions patològiques que són capaces de produir als éssers vius. A

la vegad, també estudia els mecanismes de producció d’aquestes alteracions i els

medis per contrarestar-les, així com els medis per detectar, identificar i determinar tals

agents tot valorant el seu grau de toxicitat.

Pel que fa un tòxic, segons el concepte actual, es tracta de qualsevol substància o

agent capaç de produir efectes nocius sobre un sistema biològic. Aquests efectes

nocius són la conseqüència de la pertorbació de qualsevol dels equilibris dinàmics que

fan possibles que a un organisme viu s’esdevingui un medi intern constant. Ja que la

gran majoria d’aquests compostos són inusuals a la gran majoria dels organismes vius

reben el nom de xenobiòtics3.

És impossible distingir entre substàncies tòxiques i substàncies no tòxiques ja que

la toxicitat d’un compost químic no depèn de la composició química d’aquest sinó que

es tracta d’un aspecte molt més relatiu. Qualsevol substància pot produir un efecte

negatiu sobre un organisme viu sempre que la concentració o la dosi d’aquesta sigui

suficient per alterar l’equilibri intern de l’organisme.

Tot i això, la dosi o la concentració no són els únics factors que intervenen la

toxicitat o nocivitat d’una substància sinó que aquesta és relativa en funció d’un

conjunt de circumstàncies i condicions com són:

Els processos de biotransformació capaços de disminuir o augmentar l’acció

nociva d’un compost mitjançant la transformació d’aquests en metabòlits.

La informació genètica de l’individu la qual determina els factors de defensa

d’aquest i el seu grau de sensibilitat enfront d’una substància. També, en

funció de diferències genètiques poden aparèixer reaccions idiosincràtiques4.

3Xenobiòtic: compost químic que no forma part de la composició dels organismes vius.

4Idiosincràsia: reacció determinada genèticament i aparentment anormal enfront d’un individu

enfront un xenobiòtic.


15

Factors interns com ara les circumstàncies fisiològiques de l’individu.

Factors externs, és a dir, factors que depenen del medi al qual es troba el

individu que el fan més o menys susceptible.

Per altra banda, el terme intoxicació fa referència a l’acció d’un tòxic, és a dir, a

l’alteració dels estat fisiològic o de salut. Aquesta pertorbació de l’estat íntegre de

salut és considerada una malaltia, en concordança amb la definició postulada per

l’OMS5.

Les intoxicacions solen classificar-se segons l’evolució dels efectes respecte al

temps i en funció d’aquesta qüestió tenim:

- Intoxicació aguda: es tracta de l’aparició d’un quadre clínic patològic, en

ocasions dramàtic, que pot conduir al individu intoxicat a la mort o a la

recuperació. En el segon cas aquest patirà seqüeles o lesions persistents.

Normalment es correspon amb l’efecte d’una única administració.

- Intoxicació crònica: fa referència a la intoxicació produïda per la continuada

absorció d’un tòxic amb la conseqüent acumulació d’aquest a òrgans o teixits

determinats. Amb el transcurs del temps aquestes acumulacions comporten

a l’aparició de quadres clínics patològics sovint difusos de manera que

evoquen en nombroses vegades a la confusió amb altres malalties.

- Intoxicació recidivant: aquest terme es refereix a la repetició dels efectes

produïts per la toxicitat d’una substància temps després d’haver superat la

exposició al compost en qüestió.

Tot i això, la majoria dels efectes derivats d’una intoxicació (excepte la mort de

teixits) poden considerar-se reversibles ja que si s’interromp l’administració de la

substància la concentració d’aquesta disminueix a l’organisme gràcies als mecanismes

toxicocinètics6.

5Malaltia (OMS): alteració o desviació de l'estat fisiològic en una o diverses parts del cos, per

causes en general conegudes, manifestada per símptomes i signes característics, i l'evolució

dels quals és més o menys previsible 6Toxicocinètica: conjunt de fenòmens que experimenta un tòxic des que es posa en contacte amb un

organisme fins que és eliminat pel mateix.


16

2.1. Determinació de la toxicitat d’una substància

Per tal de determinar el grau de toxicitat d’una substància és necessari establir,

mitjançant l’experimentació, la relació existent entre la exposició a la substància i

l’espectre dels efectes que es produeixen a l’organisme.

Aquesta relació és denomina com relació dosis-resposta i, independentment

de la resposta escollida per a la seva determinació, la relació existent entre el grau de

reacció per banda del sistema biològic i la quantitat de substància química adopta una

constància tan elevada que fa d’aquest el concepte més important i general de la

Toxicologia.

Abans de parlar dels tipus de relació dosis-resposta que poden establir-se és

important destacar les hipòtesis que ens porten a deduir-les:

a. La resposta generada a un organisme al administrar-li una substància és una

conseqüència d’aquesta. b. La magnitud d’aquesta resposta està relacionada directament amb la dosi de

substància nociva administrada. c. Existeix un mètode de mesurament quantificable i un medi exacte per

expressar la toxicitat.

Tenint en compte aquestes idees, per valorar la toxicitat d’una substància

desconeguda el punt de partida és la valoració de la seva letalitat. Depenen si l’estudi

es duu a terme per a un únic individu o per a una població distingim dos tipus de

relació dosis-resposta.

RELACIÓ GRADUAL D OSIS-RESPOSTA

Aquesta relació es genera mitjançant la administració de diferents dosis, en

augment progressiu, a un únic individu.


17

Com és d’esperar, amb el augment progressiu de la dosi administrada

augmenta també gradualment la magnitud de resposta per banda de l’organisme fins

assolir la dosi letal.

RELACIÓ QUANTITATIVA DOSIS-RESPOSTA

Aquesta relació representa la distribució de les diferents respostes a diferents

dosis que es donen a una població d’organismes.

La peculiaritat que presenta és que es regeix per la llei del “tot o res”, és a dir,

enfront una determinada dosi l’individu respondrà o no. A la gran majoria de

determinacions es pren com a resposta determinant la mort.

A la gràfica 1 tenim com a exemple la mortalitat produïda per un compost X. La

representació gràfica d’aquesta resposta pren el nom de distribució normal de

freqüènciai, normalment, adopta la forma típica d’una campana gaussiana.

La raó d’aquesta peculiar

distribució de resposta és que cada

individu de la població exposada

presenta una sensibilitat diferent a la

substància. Per aquesta raó trobem a

l’extrem esquerre una petita fracció

d’individus, els anomenats

hipersensibles, els quals presenten una

resposta a una dosi gairebé mínima. A

l’altra banda es troben els que, per contraposició, presenten resposta a dosis molt

elevades, els anomenats resistents. Tot i això, el major nombre d’organismes amb

resposta es troben als valors intermedis.

Mitjançant la suma del nombre d’individus que respon a cada dos i quantitativa

obtenim una altra representació: la corba sigmoïdalde distribució normal.

Fig.4.Distribució normal de freqüència

per un compost X.


18

A partird’aquesta corba podem aïllar el DL50 de la substància en estudi, el valor

que representa la dosi necessària per produir l’efecte tot o res (la mortalitat) a la

meitat d’una població determinada.

En funció d’aquest paràmetre d’avaluació es classifiquen les substàncies

tòxiques de la següent manera:

Dosi corresponent a la DL50

Extremadament tòxic 1 mg/kg o menys

Altament tòxic 1 a 50 mg/kg

Moderadament tòxic 50 a 500 mg/kg

Lleugerament tòxic 0’5 a 5 g/kg

Pràcticament atòxic 5 a 15 g/kg

Relativament innocu més de 15 g/kg

En concordança amb aquesta classificació, es denominen tòxics potents a

aquells altament tòxics. Per altra banda, la potència es pot establir com un valor relatiu

útil a l’hora de comparar els efectes de dues substàncies amb una toxicitat semblant.

Tot i això, la potència o la toxicitat d’una substància pot veure’s modificada per

la tolerància. Aquest factor es correspon amb la disminució de la sensibilitat a l’efecte

Fig.5.Corba sigmoïdal de distribució normal, determinació de DL50.

*La corba de sigmoïdal de dis tribució normal mai arriba a una resposta del 0% ni a una absoluta del

100%.

Taula 1.Classificació de la toxicitat de les substàncies químiques en funció de la DL50


19

tòxic d’una substància que es genera gràcies a una exposició prèvia a la substància en

qüestió o una altra amb una estructura química semblant.


20

3. ELS CAMPS D’ESTUDI DE LA TOXICOLOGIA

Encara que aquest punt i el treball en general gira entorn a un estudi

pertanyent a la Toxicologia del desenvolupament, abans de tractar aquest camp amb

més detall, és necessari presentar-ne quines són els altres camps d’estudi d’aquesta

ciència ja que a l’hora de dur a terme una investigació toxicològica totes aquestes

branques conflueixen per tal de refusar o corroborar l ’afirmació falsable al voltant de

la qual es vertebri la investigació en qüestió. Aquestes són les següents:

Toxicologia cel·lular i molecular: també

coneguda com toxicologia mecanicista, cerca

identificar els mecanismes cel·lulars, bioquímics i

tòxics pels quals les substàncies químiques

exerceixen el seus efectes tòxics sobre els

organismes vius. Gràcies a aquestes

investigacions és possible per una banda el

disseny i fabricació de substàncies més segures

mentre que per altra banda també fa possible

establir-ne un tractament racional per una

intoxicació química i enfront malalties.

Toxicogènica: l’objectiu d’aquest camp

d’estudi és identificar i protegir de les

exposicions ambientals nocives als individus

genèticament vulnerables així com la

personalització dels tractaments farmacològics

en funció de la constitució genètica de cada

individu.

Toxicologia descriptiva: es centra fonamentalment en les proves d’avaluació de

la toxicitat de les substàncies gràcies a les quals s’obté informació útil respecte

Toxi

colo

gia

Tox. cel·lular i molecular

Toxicogènica

Tox. descriptiva

Tox. reguladora

Tox. forense

Tox. clínica

Tox. ambiental

Tox. reproductiva

Tox. del desenvolupament

Fig.6.Camps d’estudi de la

Toxicologia


21

la valoració del risc que suposa l’exposició a determinades substàncies per

l’ésser humà i pel medi ambient.

Toxicologia reguladora: consisteix fonamentalment en la responsabilitat de

decidir, en funció de la toxicologia descriptiva juntament amb la toxicologia

molecular i cel·lular, si el risc de qualsevol substància química es el

suficientment menyspreable per tal d’autoritzar la seva comercialització. No

només s’encarrega d’aquesta tasca sinó que també dictamina les regles de

dosificació de les esmentades substàncies.

Toxicologia forense: es tracta d’un híbrid fruit de l’entremescla de la química

analítica7 i dels principis fonamentals de la Toxicologia. El seu objectiu en la

valoració dels aspectes medicolegals dels efectes nocius que les substàncies

químiques exerceixen sobre els éssers vius alhora de provocar la mort.

Toxicologia clínica: estudia el quadre clínic generat per una substància

química.

Toxicologia ambiental:estudia els contaminants químics presents al medi

ambient així com el efectes causats sobre els éssers vius.

7Química analítica: ciència que desenvolupa i millora mètodes i instruments per obtenir informació

sobre la composició i naturalesa química de la matèria

Toxicologia reguladora

Toxicologia descriptiva

Toxicologia cel·lular i molecular

Fig.7.Funcionament de la Toxicologia reguladora.


22

Toxicologia de la reproducció: duu a terme la recerca de les conseqüències

perjudicials que se’n deriven de la exposició a determinats agents químics i

físics sobre el sistema reproductor (masculí i femení).

3.1. Toxicologia del desenvolupament

El coneixement dels defectes congènits ja eren coneguts per la humanitat a la

més remota antiguitat. Per exemple, a l’Antiga Grècia, aquests trastorns eren

considerats per grans pensadors, com són Aristòtil i Hipòcrit, com una conseqüència de

traumes físics sobre la mare gestant.

Tot i això, no va ser fins el segle XIX que es van començar a assentar les

primeres bases experimentals sobre aquest camp d’estudi gràcies a la experimentació

animal (fent servir ous d’aus, rèptils i amfibis com a mètode d’estudi). Arran d’aquests

descobriments va aparèixer una nova branca de la Toxicologia, l’anomenada

Teratologia.

El terme teratològic prové del mot grec “teras”el qual s’identifica amb el mot

català monstruositat, d’aquesta manera, la unió d’aquest mot amb logos, també mot

d’origen grec, dóna com a resultat la teratologia l’àmbit d’estudi encarregat de l’estudi

de les causes i els mecanismes que provoquen l’aparició de defectes anatòmics

congènits.

A partir del segle XX i sobretot després de l’escàndol produït per la

administració de la talidomida, s’introdueixen els mamífers com a mètode d’estudi i es

comencen a estudiar altres efectes nocius de les substàncies induïdes durant el

desenvolupament embrionari tret de les malformacions físiques. D’aquesta manera

neix la Toxicologia del desenvolupament.

Aquesta es correspon amb aquella part de la Toxicologia la qual té com a

objectiu d’estudi la identificació dels processos químics capaços d’alterar el


23 I. La susceptibilitat a la teratogènesi depèn dels genotip de l’embrió i de la

forma que aquest interacciona amb els factor nocius.

II. La susceptibilitat de la teratogènesi varia segons la etapa del

desenvolupament embrionari a la qual es produeix la exposició a una

influència nociva.

III. Els teratògens actuen sobre les cèl·lules i els teixits en el desenvolupament

mitjançant mecanismes específics que desencadenen una seqüència

d’esdeveniments anòmals del desenvolupament embrionari.

IV. L’accés a influències nocives als teixits en desenvolupament depèn de la

naturalesa de l’agent nociu.

V. Les quatre manifestacions del desenvolupament anormal són la mort, les

malformacions, el retràs del creixement i el dèficit funcional.

VI. Al incrementar la dosis, les manifestacions del desenvolupament anormal

augmenten en freqüència i intensitat des de l’absència d’efectes fins a la

mort.

desenvolupament normal de l’embrió així com els mecanismes d’acció de les

patogènesis8 que condueixen a esmentades alteracions.

Respecte a les malformacions, al 1959, el científic Jim Wilson va establir uns

principis bàsics els quals avui dia segueixen sent significatius i aplicables a tots els

camps d’estudi de la Toxicologia del desenvolupament:

El terme mecanismes s’utilitza per fer referència als esdeveniments cel·lulars

que provoquen l’accionament d’un procés el resultat del qual és un desenvolupament

anormal, és a dir, que generen una patologia.

8Patogènesis: origen i desenvolupament de les malalties.

Taula 2. Principis bàsics de la Teratologia, per Jim Wilson.


24

Tot i que aquestes alteracions no

són exclusives del desenvolupament

embrionari, són capaces de desencadenar

respostes patogèniques com ara la

disminució de la proliferació cel·lular, mort

cel·lular, alteracions de les relacions

intracel·lulars, inhibició de la migració

cel·lular o anomalies mecàniques de les

estructures de desenvolupament.

3.1.1 Mètodes d’avaluació de l’embriotoxicitat d’una substància.

Per avaluar o determinar la toxicitat o l’efecte d’una substància química és

imprescindible dur a terme un estudi pràctic. D’aquesta manera s’empra la pràctica

tradicional (mètodes in vivo) l’experimentació sobre animals vius. Per altra banda, per

tal de protegir-ne d’una forma adequada la salut pública també és necessària la

vigilància de la població humana, és a dir, els estudis epidemiològics.

Fent referència a les pràctiques amb animals, aquestes han estat un tema de

controvèrsia durant les últimes dècades degut a que per la valoració d’una única

substància es necessiten un gran nombre d’animals (1.500 individus aproximadament)

els quals són víctimes, en ocasions, d’extrem patiment.

Les primeres normes per a l’experimentació animal van sorgir al segle XIX

gràcies a l’investigador anglès Marshall Hall el qual va establir un seguit de principis

amb la finalitat de reduir el patiment animal i alhora evitar la repetició o duplicació

d’experiments.

Principals mecanismes d’acció

d’una substància tòxica

Mutacions

Ruptures cromosòmiques

Alteracions de la mitosis

Alteració de la integritat dels àcids

nucleics

Alteracions de les membranes

cel·lulars

Desequilibris osmòtics

Inhibició enzimàtica

Taula 3. Mecanismes d’acció d’un

tòxic.


25

Tot i això, després d’aquest primer document van sorgir nombroses accions per

part d’organismes internacionals i nacionals la labor dels quals ha afavori t a l’aparició

de legislacions les quals giren entorn l’anomenada Regla de les Tres Erres, postulada

per Russell i Burch.

Aquests principis s’identifiquen alhora amb el mecanisme dels anomenats

mètodes alternatius. El concepte d’alternatius engloba a aquelles tècniques que

tracten de substituir les pràctiques amb animals o, en cas que no fos possible, reduir al

màxim el nombre d’animals i el patiment infligit sobre aquests.

1. Reemplaçar Substitució dels procediments que requereixin espècimens

vius per aquells mètodes que no els precisin.

2. Reduir

Emprar el menor nombre d’individus en cada estudi.

3. Refinar

Reduir la incidència i la severitat dels procediments per tal de

disminuir el patiment en els animals.

Mètodes alternatius

Intercanvi d’informació toxicològica

Millores a l’experimentació animal

Ús de models matemàtics

Estudis humans

Estudis in vitro

Altres models (simulació, models

mecànics...)

Els estudis in vitrosón un dels

mètodes alternatius més importants i

amb més entitat pròpia. Aquest

proporcionen una informació molt és

profunda en referència a l’acció d’un

tòxic que tots els altres mètodes,

inclosos els mètodes in vivo.

Taula 4. Esquema de les Tres Erres, per Russell i Burch.

Taula 5. Mètodes alternatius.


26

Fig. 8. Experimentació animal.

A l’hora de dur a terme un estudi d’embriotoxicitat in vivo la selecció d’espècies

animals es duu a terme en funció a la similitud fisiològica de la reproducció d’aquestes

amb la dels éssers humans, això implica recórrer a animals d’experimentació de tipus

placentari.

Entre els mamífers, els animals més emprats a l’experimentació són les rates,

els ratolins i els conills degut a que, enfront altres espècies com poden ser els canins,

els felins o els primats ja que

presenten un seguit d’avantatges com

és la constància de nombrosa

informació fruit d’estudis previs, la

disponibilitat d’aquestes espècies a la

majoria dels laboratoris i la possibilitat

d’operar amb un nombre d’individus

suficient per poder satisfer les

necessitats estadístiques.

Enfront les espècies placentàries tenim les espècies amb reproducció ovípara

com és per exemple el cas de la gallina de la qual parlarem al següent capítol.

3.1.1.1. Correlació entre la toxicitat animal i l’humana.

Encara que un dels dogmes bàsics de la toxicologia és “quan es compleixen les

condicions adequades, els resultats obtinguts a experiments amb animals són

aplicables a l’home” nombrosos estudis han conclòs que cap animal (ni tan sols els

primats més pròxims a nosaltres a la línia evolutiva) respon de manera exactament

idèntica a l’home.

Aquestes diferències entre espècies són degudes a les variacions

toxicocinètiques i de biotransformació9 dels tòxics. La manera d’escurçar els efectes

9Biotransformació: transformació metabòlica que en l 'organisme sofreix la majoria dels agents

xenobiòtics


27

d’aquestes variacions, el mètode més efectiu és l’administració de grans dosis per

provocar així la saturació dels mecanismes cinètics i observar els efectes directes de

l’acció del tòxic.

És necessari contrastar que la gran majoria de conclusions estretes arran dels

assajos experimentals es fonamenten en símptomes observables per l’investigador,

de manera que moltes altres reaccions (com per exemple dolors, vertígens o trastorns

visuals) no poden ser detectades i contrastades, resultant així una via d’investigació

limitada.


28

Fig. 9. Gallusgallusdomesticus.

4. L’ESPÈCIE GALLUS

La gallina ha estat objecte d’estudi en referència el seu desenvolupament

embrionari des de l’Antiguitat. Ja al món clàssic Hipòcrit, pare de la Medicina, afirmava

que era possible establir una relació entre la naturalesa humana i la naturalesa de les

aus mitjançant l’observació del desenvolupament embrionari de la gallina. Quasi

coetani a Hipòcrit, Aristòtil va publicar el primer tractat d’embriologia fonamentant-

seen l’estudi directe del procés embrionari d’aquesta espècie.

Des d’aquest punt històric, la gallina ha estat objecte d’estudi de nombrosos

investigadors al llarg de la història aportant grans avanços a l’embriologia com ara el

descobriment de les capes germinals generades durant la gastrulació.

La descripció del desenvolupament embriològic d’aquesta espècie va culminar

amb l’aportació dels investigadors Hamilton i Hamburger, els quals van establir el

estadis definitius del seu desenvolupament embrionari prenent com a punt de

referència la periodicitat de la formació de somites.

Respecte a l’estudi dels efectes tòxics de les substàncies durant el

desenvolupament embrionari, l’embrió de pollastre ha estat una de les espècies no

placentàries més emprada degut a que es pot accedir fàcilment a l’embrió mitjançant

una manipulació no invasiva i també gràcies al curt termini del seu període de

desenvolupament.


29

Fig. 10. Tall transversal de l’ou de gallina.

Aquests assajos presenten la peculiaritat de que la biotransformació dels

xenobiòtics és gairebé mínima, és a dir, els efectes apreciats només poden ser els

generats per la pròpia substància i no per cap tipus de metabòlit entremig fent

possible la coneixença de l’efecte nociu derivat directament del tòxic estudiat.

4.1. Informació prèvia: l’ou de gallina

L’ou és l’unitat essencial per al procés reproductiu de totes aquelles espècies de

reproducció ovípara. La funció d’aquest organisme és assegurar-ne el correcte

desenvolupament de l’embrió i protegir-lo durant el seu procés embrionari, per

aquesta raó que compta amb estructures que proporcionen a l’individu en

desenvolupament tant el valor nutritiu necessari com protecció enfront els possibles

perills externs.

Mitjançant el tall transversal d’un ou de gallina poden observar les tres parts

fonamentals que l’integren: la closca, l’albumen i el vitel.


30

4.1.1. Closca

La closca de l’ou s’identifica amb la coberta externa d’aquest i la seva

importància recau en que manté la integritat física de l’ou alhora que actua com una

barrera bacteriològica. Pel que fa la seva composició, el component majoritari és el

calci però també trobem altres elements, en menor quantitat, com ara el sodi, el

magnesi, el zinc, el manganès o el ferro.

A tota la superfície d’aquesta

capa trobem porus (aproximadament

entre els 7.000 i els 15.000), molt més

abundants al pol ample, que

possibiliten que s’intercanviïn gasos

entre l’exterior i l’interior de l’ou.

A l’interior de la closca trobem

dos tipus de membranes anomenades

membranes testàcies les quals

envolten l’albumen i el protegeixen

enfront la penetració d’agents biològics externs. Ambdues membranes es troben

enllaçades durant el procés de formació de l’ou a l’oviducte10 però amb la posada de

l’ou, degut a la penetració d’aire dintre d’aquest i al canvi de temperatura , les

membranes testàcies es separen per donar a lloc a una càmera d’aire present al pol

ample de l’ou, la zona de la closca amb més abundància de porus.

Aquestes membranes es diferencien amb el nom de membrana interna i

membrana externa. La primera compta amb una fina estructura de fibres de queratina

enllaçades, suposant una efectiva barrera contra microorganismes mentre que, per

altra banda, la segona, la membrana interna, resulta una estructura molt més porosa la

funció de la qual es servir de base per la formació de la closca durant el procés de

formació del propi ou al seu pas per l’oviducte.

10

Oviducte: als vertebrats, conducte pel qual els òvuls de les femelles surten de l’ovari per ser fecundats.

Fig.11. Microfotografia a microscopi electrònic

d’un dels porus de la closca.


31

4.1.2. Albumen

L’albumen és la substància gelatinosa i d’aparença transparent que envolta el vitel

la funció de la qual és fonamentalment nutritiva i immunològica.

D’aquesta estructura poden diferenciar-se dues parts en funció de la densitat.

Aquestes són l’albumen fluid (més proper a la closca) i l’albumen dens (aquell que

envolta el vitel).

Tota la substància està integrada majoritàriament per aigua, la qual representa

un 88% del total, tot i que també compta amb una fracció proteica que es correspon

amb l’altre 12%. La concentració proteica més elevada es localitza a l’albumen dens i

es correspon amb l’ovoalbúmina, d’elevat valor nutritiu, com a predominant.

L’última estructura destacable d’aquesta fracció interna de l’ou són les

chalazas. Aquestes es tracten de dues zones blanquinoses que uneixen cadascun dels

pols del vitel a les membranes testàcies. La funció d’aquests filaments és assegurar que

el vitel romangui al centre de l’ou i que el disc germinatiu contingut en romangui

també en una direcció determinada durant tot el procés de formació de l’ou i també

durant el desenvolupament embrionari. És per aquesta raó que es presenten com dues

bandes helicoïdals11, degut al recargolament que pateixen durant el pas de l’ou per

l’oviducte i en la seva posada.

4.1.3. Vitel

El vitel és la zona central i ataronjada de l’ou. Aquesta fracció de l’interior de l’ou

es troba envoltada per una membrana vitel·lina la qual duu a terme la funció de

barrera física entre el vitel i l’albumen.

A aquesta estructura es troben les principals vitamines i lípids de l’ou

juntament amb un 50% d’aigua. Respecte a la aparença del vitel, pot presentar bandes

11

Bandes helicoïdals: fi laments amb forma d’hèlix.


32

concèntriques de diferent tonalitat, degut a que durant el procés de formació el to de

les substàncies dipositades varien en funció de si es dipositen de dia o de nit.

Més enllà del contingut nutritiu, la part

més important d’aquesta part de l’ou és el disc

germinatiu, d’una aparença blanquinosa, que

conté el ovòcit que un cop fecundat es convertirà

en zigot, partint les successives divisions cel·lulars

fins que s’esdevingui com un individu

desenvolupat.

4.2. Primeres fases del desenvolupament embrionari

Per que s’iniciï el desenvolupament d’un nou individu, als ésser amb

reproducció sexual i un cicle biològic diplont, és necessària la unió entre una gàmeta

masculina i una gàmeta femenina. Aquestes cèl·lules són les cèl·lules especials,

diferents a les demés cèl·lules que

integren a els progenitors (cèl·lules

somàtiques) ja que compten amb

només la meitat de la dotació

cromosòmica de l’espècie a la qual

pertanyen, per tal que amb la seva

unió la dotació cromosòmica

romangui constant.

Aquesta unió és la

fecundació i en el cas del gènere

Gallus (i, per suposat, a totes les aus)

s’esdevé a l’interior del aparell reproductor de la gallina. El zigot resultant entra en

divisió cel·lular minuts després de la seva formació iniciant així el seu propi

desenvolupament fins que 21 dies després, amb l’eclosió de l’ou, neix com un

organisme completament desenvolupat.

Divisions mitòtiques

Individu adult

(2n)

Divisions meiòtiques

Gàmetes

(n)

Fecundació

Zigot

(2n)

Fig.13. Cicle biològic diplont.

Fig. 12. Disc germinatiu.


33

4.2.1. Segmentació

La segmentació és la primera etapa del desenvolupament embrionari.

Consisteix en un seguit de divisions mitòtiques que fan possible el creixement

exponencial del nombre de cèl·lules que integren l’embrió. Durant aquest període la

replicació de l’ADN, la mitosi i la citocinesi de les cèl·lules s’esdevé a una gran velocitat .

En conseqüència a aquesta rapidesa, durant el període G1 del cicle cel·lular de les

cèl·lules és gairebé impossible la transcripció de proteïnes, impossibilitant d’aquesta

manera que augmenti el volum citoplasmàtic. Això és degut a que la finalitat

d’aquestes divisions no és augmentar la mida de les cèl·lules sinó fragmentar el

citoplasma d’una cèl·lula de gran mesura (com és el zigot) en cèl·lules molt més

petites.

A les aus aquest procés segueix unes pautes determinades. L’ou de gallina,

degut a seva estructura interna telolecítica12, compta amb un disc germinatiu al pol

animal del vitel on es troba el ovòcit. Degut a l’elevada massa del vitel, la qual suposa

una sobrecàrrega pel zigot, la segmentació es tractarà d’una segmentació meroblàstica

discoïdal13.

Com a resultat d’aquest tipus de segmentació es genera un disc de diverses

cèl·lules de grossor anomenat blastodisc o blastoderma. Les cèl·lules que el formen no

s’estenen pel citoplasma vitel·lí sinó que són continues l’una a l’altra i en contacte amb

el vitel per les seves bases. Quan aquest cúmul de cèl·lules compta entre 32 i 64

cèl·lules (també anomenades blastomares) apareix un nou tipus de divisió, en

profunditat, que determina la formació d’un límit inferior que separarà finalment

12

Telolecític: ou amb el vitel concentrat a un pol. 13

Segmentació meroblàstica discoïdal: divisió pròpia dels ous telolecítics, la mitosi queda limitada a la part superior del vitel generant una franja prima de cèl·lules sobre la superfície d’aquest.

Fig.14. Segmentació meroblàstica discoïdal.


34

determinades blastomares del vitel i donarà a lloc a una esquerda interna coneguda

com cavitat subgerminal.

Aquesta cavitat es caracteritza per posseir una tonalitat translúcidaper la qual

és anomenada àrea pel·lúcida, en contraposició a la regió externa obscura on es

troben les cèl·lules que la qual rep el nom d’àrea opaca.

La última regió de cèl·lules que tanquen la cavitat subgerminal rep el nom de

hipoblast mentre que l’altra regió de cèl·lules resultant rep el nom de epiblast. A partir

de la primera es formaran les estructures extraembrionàries que duran a terme

diverses funcions mentre que de la segona regió es constituirà el futur individu.

La segmentació finalitza aproximadament amb la posada del ou quan la

blastoderma compta amb un nombre de cèl·lules pròxim a les 60.000. A partir d’aquest

moment la importància del procés recau a una fracció lleument engrossida pertanyent

a l’epiblast anomenada zona marginal posterior, la qual delimita l’àrea pel·lúcida i

l’àrea opaca, i en una petita regió de cèl·lules aïllades anomenada falç de Koller

situada enfront de l’anteriorment esmentada zona marginal posterior en direcció a

l’àrea pel·lúcida. La funció d’aquestes dues zones recau en ser-hi el punt de partida

per a la següent etapa del desenvolupament, la gastrulació.

4.2.2.Gastrulació

La gastrulació és la etapa següent a la segmentació i amb aquesta s’esdevé un

canvi dràstic en el fins ara desenvolupament de l’embrió.

Durant aquesta etapa la blàstula pateix un seguit de canvis fins donar a lloc a la

gàstrula. La formació d’aquesta està determinada per la formació de diferents capes

Fig.15. Inici de la formació de la cavitat subgerminal (32-64

cèl·lules).


35

de cèl·lules procedents de la migració cel·lular. Aquestes són l’ectoderma, la

mesoderma i endoderma. En funció de la capa embrionària a la qual es trobin les

cèl·lules donaran a lloc a una estructura (teixit i òrgans) en concret quan el

desenvolupament embrionari hagi finalitzat.

El pas de la segmentació cap a la gastrulació a l’embrió d’aquesta espècie

s’esdevéna quan la gallina posa l’ou (aproximadament). Com a conseqüència de la

variació de temperatura existent entre l’interior i l’exterior de la gallina el

desenvolupament embrionari es paralitza i no torna a reprendre’s fins que l’ou és

incubat (natural o artificialment). Aquesta pausa en el desenvolupament de l’embrió

pot durar entre un parell de minuts fins quatre o cinc dies, a partir d’aquest temps

màxim si l’embrió no troba les condicions adequades pel seu desenvolupament es

produeix la seva mort.

A les aus en general, la gastrulació està marcada pel desenvolupament de la

línia primitiva la qual està formada per un conjunt de cèl·lules les quals conformen

l’inici del futur l’eix corporal principal de l’embrió.

•Sistema nerviós central.

•Epidermis.

•Recobriments còrnics.

•Receptors dels sentits.•Sistema nerviós.

Derivats de l’ectoderma

•Notocondra. Dóna lloc a la colummna vertebral.

•Somites. Dóna lloc al sistema locomotor i a la dermis.

•Sistema circulatori.

•Gònades.

Derivats de la mesoderma

•Revestiment epitalial del aparell respiratori i de l’aparell digestiu.

•Bufeta d’orina i revistiment de l’uretra.

•Glàndules endocrines: fetge, pàncrees, tiroides, paratiroides i tim.

Derivats de l’endoderma

Taula 6. Correspondència entre les capes cel·lulars resultants de la gastrulació i les

estructures del futur ésser desenvolupat.


36

La formació de la línia primitiva comença a les 6-7 hores de incubació amb un

augment considerable del nombre de cèl·lules presents a l’epiblast, concretament a la

franja on es troba la zona posterior marginal.

A les 12 hores de incubació comença a produir-se un complex procés de

migració cel·lular per part de les cèl·lules que integren l’epiblast cap a aquesta zona,

fent possible així la progressiva formació de la línia primitiva.

La formació completa s’esdevé a les 16

hores de incubació i per aquest moment aquesta

ocupa fins un 60-75% de la longitud de l’àrea

pel·lúcida. A tota la línia destaca una regió de

cèl·lules molt més abundant a l’extrem anterior

d’aquesta; aquesta aglomeració de cèl·lules rep el

nom de Nòdul de Hensen i representa el centre

organitzador de les primeres fases del

desenvolupament embrionari ja que arran

d’aquest s’esdevenen gairebé totes les migracions cel·lulars posteriors.

Fig.16. Formació de la línia primitiva.

Fig.17. Línia primitiva formada.


37

Quan gairebé totes les cèl·lules han experimentat la migració cap a l’interior del

blastocel a través de les porcions laterals de la línia primitiva (al voltant de les 22 hores

d’incubació) comença a produir-se l’última fase de la gastrulació: la regressió de la línia

primitiva.

Aquest últim procés consisteix en el desplaçament del Nòdul de Hensen des de

l’àrea pel·lúcida fins una regió més posterior. El canvi de posició d’aquesta estructura

té com a finalitat la formació de l’eix dorsal de l’embrió i de la notocondra.

La notocondra es correspon amb el futur cervell de l’animal i arran d’aquesta,

en direcció al Nòdul de Hensen, es localitza l’anomenada notocondra anterior o

mesodermpresomític. La funció d’aquestes dues noves estructures és donar a lloc a la

formació de somites i el sistema nerviós inicial.

4.2.3. Somitogènesi

Les somites són blocs de teixit mesodèrmic que es formen, després de la

gastrulació, d’una manera seqüencial a cada costat de la notocondra, a partir de

l’extrem anterior de l’embrió.

Per poder explicar el seu procés de

formació d’aquestes unitats a l’embrió és

necessari recordar la migració cel·lular que

s’esdevé des de la línia primitiva durant la

gastrulació. Les cèl·lules que es desplacen en

direcció a el nòdul de Helsen es tracten de

cèl·lules mare somitogèniques, de manera

que, les cèl·lules que resulten de la divisió

d’aquestes i que es desplacen gràcies a la

regressió del nòdul són las que conformen el

mesodermpresomític.

Fig.18. Somites desenvolupades.


38

Abans de que s’iniciï el procés de formació el patró al llarg del mesoderm que

dictamina el moment de formació de cada somita ja està establert. La formació de

cadascuna està dictaminat per uns cicles d’expressió genètica que s’esdevenen cada 90

minuts (aproximadament), generant una nova somita. Aquest és un procés autònom,

és a dir, en el cas de que una determinada somita no es desenvolupés aquesta no

influiria en el desenvolupament de les posteriors.

Pel que fa la formació de somites com a procés individual, és tracta d’un

complex mecanisme que implica la separació de teixit i nombrosos moviments

cel·lulars. Aquest s’inicia quan les cèl·lules del mesoderm paraxial s’organitzen en

espirals denominades somitròmers. Aquestes unitats cel·lulars es compacten i,

finalment, es separen de la notocondra anterior per tal de donar a lloc a somites

individuals.

Encara que totes les somites presenten una aparença similar es diferencien en

estructures axials diferents segons la seva posició. D’aquesta manera, les somites més

anteriors contribueixen a la formació del crani, les contigües a la formació de les

vertebres cervicals i les més posteriors a vèrtebres articulades amb costelles. També

originen els músculs esquelètics així com la dermis de la pell.

4.2.3.1. Correlació temps – nombre de somites

El nombre de somites és una característica distintiva de cada espècie (al gènere

Gallus són un total de 50) i degut a que els embrions individuals poden desenvolupar-

se a velocitats lleument diferents, el nombre d’aquestes unitats representa

generalment el millor indicador per tal de dictaminar l’estadi al qual es troba l’embrió

en desenvolupament.

La següent taula consta el desenvolupament normal del nombre de somites en

relació al temps d’incubació i en relació també als estadis dictaminats per Hamburger i

Hamilton.


39

Estadi Temps Nombre de somites Transformacions característiques

1 0 h 0 S’observa el disc germinatiu com

una petita taca blanca.

2 6-7 h 0 Comença a apreciar-se una tímida

xarxa de venes en forma de

pigments alhora que comença a

formar-se el sàcul mesodèrmic.

3 12-13 h 0

4 18-19 h 0

5 19-22 h 0

6 23-25 h 0

7 23-26 h 1

S’inicia la circulació i el pols cardía

és perceptible des de l’exterior.

Apareixen també replegaments

amniòtics.

8 26-29 h 4

9 29-33 h 7

10 33-38 h 10

11 40-45 h 13

12 45-49 h 16

13 48-52 h 19

L’embrió es troba completament

envoltat per l’amnios. S’inicia la

rotació cranial cap a l’esquerra.

14 50-53 h 22

15 50-55 h 24-27

16 51-56 h 26-28

17 52-64 h 29-32

18 3 dies 30-36

*A la taula només figuren els tres primers dies del desenvolupament ja que aquest és el període de temps al qual es troba enfocada tota la part pràctica.

** A l’annex A es troben il·lustrats els estadis de desenvolupament descrits a la taula.

4.2.4. Estructures extraembrionàries

Durant el desenvolupament embrionari l’interior del ou pateix una gran

transformació però aquests canvis no només afecten al embrió en desenvolupament

sinó que també s’esdevé la formació de les anomenades estructures

Taula 7. Estadis normals de l’embrió de pollastre, per Hamilton i Hamburger.


40

extraembrionàries les quals, malgrat generar-se arran del zigot, no formen part

d’aquest de forma activa sinó que són essencials per al correcte desenvolupament de

l’embrió.

Degut a la seva naturalesa ovípara aquest es duu a terme de manera

independent de la mare i aquestes estructures asseguren la protecció, nutrició,

distribució i eliminació dels metabòlits productes de l’activitat metabòlica de l’embrió.

Primerament citarem la vesícula vitel·lina. Aquesta estructura conté el vitel i

s’encarrega de subministrar a l’embrió els nutrients necessaris gràcies a la unió

establerta amb l’ectoderma (posteriorment s’enllaçarà amb l’intestí).

Posteriorment, la vesícula amniòtica. Es tracta d’un sàcul que conté un medi

aquós, transparent i isotònic. Es troba al voltant de l’embrió i genera un entorn

favorable a la supervivència i desenvolupament de al vida.

Per altra banda està l’al·lantoide, una membrana exterior a l’albumen sobre la

qual es forma el sistema circulatori embrionari. Al tercer dia d’incubació aquest

conjunt de capil·lars s’esdevé visible, constituint un bon indicador del grau de

desenvolupament de l’embrió.

Per últim està el cori ,

una membrana que enllaça els

al·lantoides amb la membrana

de la closca fent possible

l’absorció d’oxigen i l’excreció de

diòxid de carboni alhora que

s’encarrega del transport de calci

procedent de la closca fent

possible la fortificació del

sistema esquelètic durant el seu

procés de formació.

Fig. 19. Estructures extraembrionàries.


41

4.3. Incubació artificial

Per tal que l’embrió es desenvolupi necessita absorbir energia calorífica de

l’exterior, aquesta és l’anomenada incubació la qual pot ser natural (amb una gallina

lloca) o artificial.

Durant aquest procés, el canvis morfològics i fisiològics de l’embrió només

s’esdevenen si es compleixen un seguit de condicions. Aquestes variables tan

importants pel correcte desenvolupament són la temperatura, la humitat, la ventilació

i la posició dels ous.

4.3.1. Temperatura

Els ous absorbeixen energia tèrmica per tal d’activar el seu mecanisme metabòlic.

La temperatura és un factor directament proporcional al progrés del procés, és a

dir, a major temperatura més elevada és la divisió cel·lular i com a conseqüència, és

més notable l’increment del ritme de creixement de l’embrió.

La temperatura ideal pel correcte funcionament de tot el mecanisme es troba

entre els 37ºC i 38ºC encara que els futurs pollets presenten un marge de

supervivència que oscil·la entre els 35ºC i 40ºC.

En funció de la mancança o excés de calor durant la incubació poden donar-se les

següents situacions:

- Enfront una temperatura inferior a la necessària s’esdevé un descens de

l’índex de naixements com a conseqüència d’un descens en la activitat

metabòlica a l’embrió que provoca anèmia a aquest. Exteriorment es pot

apreciar com es produeix una disminució del CO2 emès per l’ou procedent de

la seva activitat metabòlica.

- Com a conseqüència d’un excés de temperatura es produeixen hemorràgies

dins l’ou, un fet que genera un augment en el nombre d’embrions amb

malformacions.


42

4.3.2. Humitat

La humitat de l’entorn que envolta l’embrió és també una variable fonamental

pel correcte desenvolupament ja que durant aquest es produeix una pèrdua

considerable d’aigua per part de l’ou. Aquesta deshidratació del medi intern genera la

possibilitat de que s’esdevingui la fusió de les membranes internes de l’ou, provocant

la mort instantània de l’ésser.

La humitat relativa ideal pren valors d’entre el 50 i el 55%, i en funció de que es

compleixin o no aquests paràmetres podem trobar-nos amb les següents

circumstàncies:

- Un excés d’humitat genera l’aparició d’anèmia a l’embrió així com altres

trastorns com ara hipertròfia al cor o una aparença verdosa del vitel. Un altre

aspecte important és la disminució de la càmera d’aire de l’ou, provocada per

l’excessiva absorció d’aigua del medi.

- La falta d’humitat, per altra banda, genera un major nombre d’embrions que

es deshidraten durant el seu desenvolupament, augmentant d’aquesta

manera l’índex de pollets que no arriben a l’eclosió.

4.3.3. Ventilació

La importància d’una correcta ventilació recau fonamentalment en que aquesta

duu a terme tres funcions indispensables per al correcte funcionament de la incubació

artificial:

Possibilita la respiració de l’embrió ja que manté constant la concentració

d’oxigen del medi (20-21% en volum).

Limita els nivells de diòxid de carboni a uns valors que romanen entre el 0,3%

i l’1%.

Amb el flux d’aire que genera afavoreix a repartir la temperatura i la humitat

en tot l’entorn, evitant d’aquesta manera per exemple que per convecció es

produeixi una acumulació d’aire càlid a la superfície de l’estructura.


43

Cal tindre en conte que s’ha de dur a terme una renovació de l’aire contingut

dins del sistema amb certa freqüència ja que, com a conseqüència de l’activita t

catabòlica de l’ésser en desenvolupament augmenta la concentració de diòxid de

carboni del medi mentre que disminueix per la mateixa raó la concentració d’oxigen.

4.3.4. Volteig

Durant la incubació els ous han d’ésser voltejats amb la finalitat de simular de la

millor manera possible la incubació natural a la qual la gallina lloca els fa rotar sobre si

mateixos diversos cops al dia.

La importància d’aquest moviment és que resulta favorable pel moviment

intern de les estructures internes de l’ou, evitant posicions perjudicials per a l’embrió.

Si no s’esdevinguessin aquests moviments , l’embrió podria adherir-se a les membranes

que l’envolten generant diferents malformacions anatòmiques en el moment de

l’eclosió de l’ou.

D’aquesta manera, una vegada iniciat el

procés d’incubació els ous han de dur a terme

una inclinació periòdica de 45º aproximadament

a ambdós costats del seu eix longitudinal. És

important que els ous no rotin sobre aquest eix

ja que aquest tipus de moviment provocaria la

ruptura dels al·lantoides i com a conseqüència,

l’avortament instantani.

Fig. 20. Angle correcte de volteig

d’un ou en incubació artificial.


44

5. LES SUBSTÀNCIES D’ESTUDI

La cafeïna, l’alcohol i la nicotina són tres substàncies additives molt presents i

acceptades per a la societat contemporània. Aquestes formen part de la nostra vida

quotidiana de la mateixa manera que ho fan els riscos que se’n deriven del seu

consum.

Entre els diferents riscos que generen els més coneguts i més estudiats són els

que afecten al desenvolupament embrionari, degut a la gravetat d’aquests. Malgrat els

nombrosos estudis realitzats, encara no es prenen amb la serietat necessària les

repercussions negatives sobre el nonat que deriven del seu consum.

5.1. Cafeïna

La cafeïna és una substància química d’origen

vegetal pertanyent al grup de les xantines14.

Aquesta està present a nombroses substàncies de

la vida quotidiana com ara el cafè, el te, la guaranà,

el mate o nombrosos refrescos.

El compost està catalogat com una substància

excitant ja que actua sobre l’organisme estimulant

el sistema nerviós; accelerant el ritme cardíac i també el respiratori; relaxant el múscul

llis i actuant com a diürètic. L’individu que experimenta aquestes pertorbacions

metabòliques exterioritza efectes com ara augment de l’atenció, inhibició de l’apetit,

millora de l’estat d’alerta o disminució de la fatiga mental i física.

Pel que fa la toxicitat d’aquesta substància, es considera que una dosi d’entre 5 i 10

g de cafeïna sobre un adult és letal, així que es considera una substància pràcticament

atòxica ja que els productes consumits contenen una petita proporció de cafeïna.

14

Xantina: grup químic pertanyen a les bases puríniques.

Fig.21. Fórmula desenvolupada

de la cafeïna.


45

En referència al seu efecte sobre el

desenvolupament embrionari, recentment

s’ha conegut que la ingesta de 200 mil·ligrams

o més de cafeïna al dia (l’equivalent a dues

tasses de cafè) dupliquen el risc de patir un

avortament espontani. Aquest recau en que

la substància en qüestió travessa ràpidament

la placenta arribant així al fetus el qual, degut

al seu escàs desenvolupament metabòlic, no

és capaç de reaccionar i degradar-la

5.2. Nicotina

La nicotina és un alcaloide de la ornitina que s’obté

dels vegetals del gènere nicotiana, majoritàriament de la

Nicotina tabacum. Aquesta substància està present a tots

aquells productes que contenen tabac (cigarretes, cigarros,

tabac per mastegar, etc.).

Quan un organisme entra en contacte amb aquest agent químic, degut a que es

tracta d’una substància estimulant, es genera una elevació del ritme cardíac, la pressió

arterial i la freqüència respiratòria. Aquestes pertorbacions són instantànies ja actua

directament sobre el cervell arran del qual s’envien senyals instantànies per tota la

xarxa nerviosa perifèrica.

Tot i així, molts dels seus consumidors la cataloguen com un tranquil·litzant.

Aquesta paradoxa es deu a que la nicotina és una de les substàncies conegudes més

additives i enfront l’absència un consumidor habitual experimenta situacions de tensió

anímic, irritabilitat, somnolència, mancança de capacitat de concentració, mal humor,

mal de cap o augment de la tos entre altres. Aquest conjunt de símptomes són propis

Begudes amb

cafeïna

Mil·ligrams de

cafeïna (100 ml de

producte)

Tassa de cafè 72,22 mg

Llauna de Coca-

Cola Light 36,64 mg

Red Bull 34,10 mg

Llauna de Pepsi 31,83 mg

Llauna de Coca-

Cola normal 27,93 mg

Tassa de te negre 22,22 mg

Guaraná Lamanita 0,60 mg

Taula 8. Quantitat de cafeïna en les

begudes amb més consum.

Fig. 22. Fórmula química de

la nicotina.


46

de la síndrome d’abstinència i només poden desaparèixer si es torna a administrar la

substància o si l’individu supera l’addició.

Els efectes de la nicotina realment seriosos són aquells relacionats amb la

bioacumulació d’aquesta a l’organisme ja que pot generar problemes al nivell del

sistema respiratori (bronquitis crònica, emfisemes pulmonars, etc.) o l’aparell

circulatori (trombosis, infart de miocardi, etc.) a més d’estar relacionat amb una gran

varietat de càncers.

Respecte a la seva toxicitat, la seva dosi letal és inferior a 1 mg/kg, de tal

manera que es tracta d’una substància extremadament tòxica.

En referència a l’exposició al tòxic durant l’embaràs, nombrosos són els estudis

que afirmen que pot generar problemes durant el desenvolupament embrionari del

fetus degut a la penetració al líquid amniòtic,

generant efectes com ara la pertorbació del

desenvolupament neurològic normal, increment

en la probabilitat de avortament espontani,

complicacions durant el part, naixements

prematurs, disminucions en els pes a l’hora del

naixement o una síndrome neonatal d’abstinència.

Aquesta informació està actualment al abast de tota la població gràcies a que

des d’organismes com ara FAD15 o el Ministeri de Salut s’ha fet molt ressò dels

múltiples efectes que genera el consum de tabac però, malgrat la tasca realitzada,

actualment la taxa de prevalença en el consum de tabac durant l’embaràs es troba al

voltant del 34%.

15

FAD: Fundacion de ayuda contra la drogadicción.

Fig. 23. Advertència obligatòria a

tots els productes de tabac.


47

5.3. Etanol

L’etanol és una substància producte de la

fermentació alcohòlica de la glucosa a càrrec de

determinats llevats. Aquesta substància, també coneguda

com alcohol etílic, està present com a component principal

a les begudes alcohòliques, sent el causant dels diversos

efectes psicoactius produïts arran del seu consum.

Aquest compost està considerat pràcticament atòxic ja que la seva dosi letal

mitjana es troba al voltant dels 8 g/kg i les begudes alcohòliques contenen una

concentració, normalment, inferior al 50%.

Per altra banda, l’etanol està considerada una substància depressora ja que

actua sobre el funcionament del sistema cerebral provocant efectes diversos. Al

ingerir-lo aquest passa a la circulació sanguínia (a la qual pot romandre durant un

període de temps prolongat) afectant així a tot l’organisme i, en major mesura, al

fetge, l’encarregat de la seva biodegradació.

Malgrat que inicialment la sensació produïda per aquest tòxic és d’eufòria i

desinhibició, quan es distribueix per tots els òrgans en una dosi suficientment elevada

(aquesta varia en funció de l’organisme, la tolerància, etc.) es comencen a

experimentar sensacions com ara visió borrosa, somnolència, disminució de la

capacitat d’atendre i comprendre, augment del temps de reacció o fatiga muscular.

Fig. 24. Fórmula desenvolupada de

l’etanol.

Fig. 25. Graduació de les principals begudes alcohòliques


48

Per altra banda, enfront una dosi excessiva es pot experimentar mal d’estómac,

vòmits, descens de la temperatura corporal, disminució del ritme respiratori o fins i tot

arribar a assolir un estat de coma etílic que pot desembocar en la mort.

La tolerància no és l’únic aspecte que deriva d’un consum habitual sinó que

també genera altres més preocupants com ara la degeneració o atrofia del cervell,

cirrosis, afeccions cardíaques, problemes de pàncrees o trastorns intestinals.

Pel que fa els efectes sobre fetus en desenvolupament, un consum habitual pot

generar un avortament espontani o bé l’anomenada síndrome alcohòlica -fetal. Els

individus que pateixen aquesta malaltia congènita pateixen diversos defectes físics

(poca estatura o un volum cranial reduït) i mentals (dificultats d’aprenentatge,

problemes de conducta i parla, retràs alhora d’adquirir habilitats socials, problemes de

memòria i dèficit d’atenció) crònics.

Fig. 26. Cervell d’un nen de 6 setmanes amb un grau de

desenvolupament normal (esquerra) enfront un d’un individu de la

mateixa edat que ha patit la síndrome d’alcoholisme fetal (dreta).


49

III. Marc pràctic


50

1.OBJECTIUS ESPECÍFICS

L’objectiu principal de la part pràctica és corroborar o refusar la hipòtesi central

del treball: potser substàncies com la cafeïna, l’etanol i la nicotina pertorben el

correcte desenvolupament embrionari.

Per tal de portar a terme aquesta comesa es durà a terme un assaig

d’embriotoxicitat emprant embrions de pollastre amb la finalitat de donar resposta a

les següents qüestions:

- De quina manera afecten al correcte desenvolupament embrionari les

esmentades substàncies?

- Quina dels tres tractaments és més potent? (en referència a la seva

toxicitat).

Per poder donar resposta a aquestes preguntes alhora haurem de realitzar

altres pràctiques secundàries que facin possible la correcte realització de l’estudi

toxicològic. Són les següents:

- Preparació dels tractaments que es subministraran als embrions. És a dir,

solucions molt diluïdes de les nostres substàncies d’estudi.

- Construcció d’una incubadora on es pugui iniciar el desenvolupament

embrionari dels ous fèrtils.


51

2. CONSTRUCCIÓ D’UNA INCUBADORA

L’objectiu d’aquesta pràctica del treball és crear un medi favorable pel correcte

desenvolupament dels embrions. Per tal d’assolir aquesta finalitat s’ha construït un

habitacle amb dels següents materials:

6 taules de fusta MDF

Reixa metàl·lica

Imants

Frontisses

Termòmetre

Silicona

Cargols i claus

Varetes de fusta

Vidre

Revestiments aïllants

Bombeta de llum infraroja

Ventilador

Emprant les eines pertinents ( tornavisos, martell, perforadora...) es construeix

una estructura cúbica amb un volum de 64 dm3, formada per costats de 16 dm2.

Un dels costats està unit per mitjà de frontisses per tal de possibilitar una

obertura a l’estructura. El sistema de tancat està fonamentat en dos imants a cadascun

dels extrems del lateral esquerra que impossibiliten que la porta s’obri accidentalment.

Per controlar l’interior del cub sense tindre que obrir-lo aquest costat compta amb una

petita finestra de vidre.

La temperatura necessària està proporcionada per una font de llum infraroja la

qual ha d’estar connectada al corrent elèctric. La potència de dita bombeta és

l’adequada per mantenir tot el volum intern a una temperatura que oscil·la entre els


52

37 i 39 ºC, tot i això, per preveure oscil·lacions sobtades de temperatura disposem un

petit termòmetre amb ventosa a l’interior.

Per tal d’assegurar un bon aïllament tèrmic de l’exterior l’estructura compta

amb revestiments de silicona per les arestes interiors dels costats immòbils i un

revestiment de plàstic per les arestes del costat abatible.

Per altra banda, amb la finalitat d’evitar una acumulació d’aire calent a la part

superior i amb la intenció d’afavorir la convecció de l’aire a dins de l’habitacle

s’instal·la un petit ventilador a la part superior esquerra.

Pel que fa la humitat dins de d’aquest dipositem un petit recipient amb aigua a

l’interior.

Per últim, construïm un petit quadrat de fusta al qual enllacem una xarxa

metàl·lica. Aquesta petita estructura es col·loca a la part inferior del cub sobre unes

varetes de fusta que duen a terme la funció de guies. La finalitat d’aquest conjunt és

ser la superfície on es col·loquin els ous fèrtils.

Fig. 27. Incubadora.


53

3. PREPARACIÓ DELS TRACTAMENTS

Les substàncies d’estudi es al laboratori en concentracions molt elevades,

gairebé en estat pur. Per tal de simular les baixes concentracions a les quals les trobem

al nostre dia a dia i les quals es poden acumular a un embrió en desenvolupament és

necessari preparar unes solucions molt diluïdes d’aquestes.

Les solucions que emprarem en el nostre assaig de toxicitat tindran com a

dissolvent sèrum fisiològic ja que d’aquesta manera pertorbem en la menor

mesurapossible l’equilibri osmòtic existent a dins de l’ou.

D’aquesta manera, a continuació s’indica el material necessari, els reactius

pertinents i el procediment experimental resseguit per assolir l’objectiu.

* A l’annex Bes troben les normes de seguretat pertinents per aquest tipus de substàncies.

3.1. Pràctica 1: cafeïna

o Objectiu

Preparar 250 ml d’una solució 1% de cafeïna (en massa) dissolta en sèrum fisiològic.

o Càlculs previs

250 ml de solució · 1,005 g de solució

1 ml de solució·

1 g de cafeïna pura

100 g de solució·

100 g de cafeïna

99,7 g de cafeïna pura = 2,5 g de cafeïna


54

o Material i reactius

o Procediment experimental

Material Reactius

Vidre de rellotge Cafeïna

(99’7% de puresa) Espàtula

Balança

Vas de precipitats

Sèrum fisiològic

(0’9 g/l de NaCl)

Vareta de vidre

Matràs aforat (250 ml)

Pipeta Pasteur

PERILLOSITAT CAFEÏNA

Fig.28.Material i reactius, pràctica 1.


55

PERILLOSITAT ETANOL

- Adoptem totes les mesures de seguretat pertinents (guants, bata, ulleres de

seguretat...) i preparem l’àrea de treball.

- Reunim tot el material i els reactius necessaris.

- Fem servir la balança, juntament amb l’espàtula i el vidre de rellotge, per

pesar els 2’5 grams de cafeïna.

- Una vegada obtinguts, aboquem la cafeïna a un vas de precipitats amb cura

de no perdre substància ni de dispersar partícules d’aquesta.

- Vessem una petita quantitat de sèrum al vas de precipitats per dissoldre la

substància. Removem la mescla amb la vareta de vidre per tal d’accelerar el

procés de dissolució.

- Una vegada dissolta la substància aboquem la mescla resultant al matràs

aforat i enrasem, emprant la pipeta Pasteur per assolir la màxima precisió

possible.

- Recollim i netegem l’àrea de treball així com el material utilitzat.

3.2. Pràctica 2: etanol

o Objectiu

Preparar 100 ml d’una solució 1% (en volum) d’etanol en sèrum fisiològic.

o Càlculs previs

100 ml de solució ·1 ml de etanol

100 ml de solució= 𝟏 𝐦𝐥 𝐝′𝐞𝐭𝐚𝐧𝐨𝐥


Material Reactius

Pipeta graduada Etanol

Aspirador de líquids

Matràs aforat (100 ml) Sèrum fisiològic

(0’9 g/l de NaCl) Vas de precipitats (2)

Pipeta Pasteur


56

Fig.29.Material i reactius, pràctica 2.



seguretat...) i preparem l’àrea de treball. En aquest cas, degut a la naturalesa

de la substància manipulada la pràctica es

durà a terme a la vitrina de gasos.

- Reunim tot el material i els reactius

necessaris.

- Fem servir un vas de precipitats, la pipeta

graduada i un aspirador de líquids per

obtenir el volum pertinent d’etanol per

realitzar la solució, vessant-lo dins el

matràs aforat.

- Enrasem amb sèrum fisiològic, emprant la

Fig.30. Matràs aforat

enrasat.


57

Fig. 31. Material i reactius, pràctica 3.

pipeta Pasteur per assolir un major precisió.

- Recollim i netegem l’àrea de treball així com el material utilitzat.

3.3. Pràctica 3: nicotina o Objectiu

Preparar 50 ml d’una solució d’un 1% (en massa) de nicotina en sèrum fisiològic.

o Càlculs previs

50 ml de solució · 1′005 g de solució

1 ml de solució·

1 g de nicotina pura

100 g de solució·

100 g de nicotina

99′3 g de nicotina pura

= 𝟎′𝟓𝟎 𝐠 𝐝𝐞 𝐧𝐢𝐜𝐨𝐭𝐢𝐧𝐚


Material Reactius

Vas de precipitats Nicotina

(99’3% de puresa)

Matràs aforat (50 ml) Sèrum fisiològic

(0’9 g/l de NaCl) Pipeta Pasteur

PERILLOSITAT NICOTINA


58



seguretat...) i preparem l’àrea de treball. En aquest cas, degut a la naturalesa

de la substància manipulada la pràctica es durà a terme a la vitrina de gasos.

- Reunim tot el material i els reactius necessaris.

- Degut a que la quantitat de nicotina disponible

correspon amb la necessària per dur a terme la

solució, l’aboquem directament al matràs aforat.

- Enrasem amb sèrum fisiològic, utilitzem la pipeta

Pasteur per guanyar una major precisió.

- Recollim i netegem l’àrea de treball així com el

material utilitzat.

Fig.32. Nicotina.


59

4. ASSAIG D’EMBRIOTOXICITAT

La finalitat d’aquest assaig és corroborar la hipòtesi central del treball. L’estudi

es divideix en tres fases les quals es troben detallades a continuació.

*A l’annex C està indicada la normativa per a la preparació, maneig i administració de substàncies als

assaig de toxicitat.

4.1. Inducció de les substàncies

A aquesta primera fase procedim a introduir dins dels ous les substàncies d’estudi

que duran a terme la funció de variable independent a l’experiment.

D’aquesta manera formarem quatre grups: un per a cada substància i un quart al

qual sotmetre’m al mateix procediment però només induirem sèrum fisiològic. La

funció d’aquest quart grup és establir-se com a grup control per tal de descartar

l’existència de variables no controlables que pertorbin els resultats finals.

4.1.1. Materials:

Ous fèrtils Cinta adhesiva

Cinc xeringuilles de 2’5 ml Oueres

Xeringuilla de 10 ml Suport per manipular els ous

Material de dissecció: tisores i pinces Solucions d’etanol, cafeïna i nicotina

Retolador permanent Sèrum fisiològic


60

4.1.2. Protocol

Una vegada organitzat tot el material necessari i preparada la zona de treball amb

l’asèpsia més possible procedim a dur a terme la inducció de les diferents substàncies

de la següent forma:

1. Agafem l’ou fèrtil i el situem horitzontalment sobre el suport.

2. Emprant unes tisores, realitzem un petit orifici al pol més ample de l’ou.

3. Introduïm amb molta cura l’agulla de la xeringa de 10 ml, dirigint la trajectòria

d’aquesta el més possible cap a la closca per tal d’evitar un contacte accidental

amb l’embrió.

4. Realitzem un forat per tal de tallar la closca de l’ou en forma de cercle.

5. Apliquem de 0.5 ml de tractament (etanol, nicotina, cafeïna o sèrum fisiològic)

amb una xeringa de 2’5 ml.

6. Tanquem la “finestra” realitzada a la closca de l’ou amb cinta adhesiva.

7. Indiquem el grup al qual pertany en correspondència al tipus de tractament

empleat així com la numeració adient a la closca de l’ou amb retolador

permanent.

Fig.32. Material necessari per dur a terme la inducció de les substàncies a ous fèrtils.


61

4.2. Incubació artificial

La finalitat de la incubació és fer possible el desenvolupament de l’embrió. Per tal

de fer possible aquesta comesa durant les 72 hores (aproximades ja que els embrions

no reprenen el seu desenvolupament al mateix instant que són introduïts a la

incubadora) que durarà aquesta fase del procés es seguiran les següents pautes:

- Es depositarà a la base de l’estructura un petit recipient amb aigua per tal

que s’evapori de forma natura generant així un medi humit dins d’aquesta.

- Es controlarà la temperatura per tal que oscil·li entre els 37-38ºC.

- Cada tres hores s’obrirà amb la finalitat de renovar l’aire de l’interior i també

es durà a terme el volteig dels ous.

Fig.33. Protocol d’inducció de substàncies.


62

- Es mantindrà encès el ventilador per tal d’afavorir el moviment de l’interior

de la incubadora. La intensitat d’aquest es regularà manualment i prenent

com a referent la temperatura de l’interior de manera que si és necessari

disminuir-la augmentarem la potència del ventilador i a l’inrevés.

4.3. Anàlisi del grau de desenvolupament

L’última fase consisteix en obrir els ous i sotmetre’ls de forma individual a una

exhaustiva observació per tal de veure si s’ha esdevingut o no el desenvolupament

d’aquests i si es així fins a quin grau, prenent com a referència el nombre de somites

presents a l’embrió

4.3.1. Material

El material necessari per portar a terme aquesta última fase del procés

experimental és el següent:

Fig. 34. Incubació d’ous fèrtils.


63

Ous prèviament incubats i als qual se’ls

ha subministrat el tractament pertinent.

Lupa binocular.

Suport de vidre.

Tinta xinesa. Xeringues (10 i 2’5 ml).

Material de dissecció (tisores i pinces) Recipient pel rebuig.

4.3.

2. Protocol

Una vegada hem reunit tot el material necessari i hem pres les mesures

d’esterilitat necessàries a l’àrea de treball procedim a portar a terme els següents

passos:

1. Agafem un dels ous i el situem a sobre d’un suport de vidre. Procedim a

realitzar un petit orifici a la part tancada amb cinta adhesiva per tal d’introduir

la punta de les tisores i poder obrir una finestra, més gran que la ja realitzada, a

la superfície de l’ou.

2. Emprant la xeringa de 10 ml extraiem uns mil·límetres d’albumen per tal de

facilitar la manipulació del vitel.

Fig. 35.Material necessari per dur a terme l’anàlisi del grau de

desenvolupament dels ous incubats.


64

3. Una vegada hem localitzat l’embrió introduïm amb molta cura la xeringa de 2,5

ml amb tinta xinesa, a través de la membrana vitel·lina per la part inferior de

d’aquest, amb la intenció de tintar-lo i aconseguir un contrast cròmic que

faciliti l’observació d’aquest per la lupa binocular.

4. Observem l’embrió i el seu grau de desenvolupament emprant la lupa binocular

i anotem tot allò rellevant.

Fig.36.. Anàlisi del grau de desenvolupament.


65

4.4. Resultats

Tractament Nª Observacions Nº somites

Nicotina 1 El disc germinatiu presenta canvis però el

desenvolupament és nul

-

Nicotina 2 Desenvolupament nul. -

Nicotina 3 El vitel presenta petites fissures, una vascularització

molt tímida i dispersa i una coloració anormal que

indica una incidència excessiva de rajos infrarojos.

-


Nicotina 5 Malgrat que el disc germinatiu ha experimentat

canvis (té un to blanc molt més intens que durant la

inducció de substàncies) el desenvolupament és nul.

-



Etanol 1 Malgrat que el vitel presenta canvis propis dels

primers estadis del desenvolupament, no hi ha

presència de vascularització ni d’embrió.

-

Etanol 2 L’ou presenta una tímida vascularització -

Etanol 3 Presència d’embrió amb pols cardíac cranial. Somites

no gaire definides.

-

Etanol 4 Desenvolupament nul. -

Etanol 5 Desenvolupament nul. -

Etanol

Etanol

6

7

Ous trencats durant la incubació degut a la pèrdua

d’albumen i solidificació d’aquest en contacte amb

la ouera.

-

Cafeïna 1

Presència d’una tímida vascularització en pigments.

Malgrat que el vitel presenta canvis propis del

desenvolupament temprà, no hi ha presència

d’embrió definit.

-

Cafeïna 2 Presència de vascularització definida però no

d’embrió. -

Cafeïna 3 Embrió desenvolupat. 28

Cafeïna 4 Hi ha presència de canvis significatius al vitel però

no d’embrió desenvolupat. -

Cafeïna 5

Hi ha presència d’embrió amb un grau de

desenvolupament enrederit amb comparació amb

els altres observats. L’eix central d’aquest presenta

una certa curvatura anòmala.

18

Cafeïna 6 Embrió desenvolupat. 26


66

Tractament Nª Observacions Nª somites

Cafeïna 7

Ou trencat durant la incubació degut a la pèrdua

d’albumen i solidificació d’aquest en contacte amb

la ouera.

-

Grup

control 1

Presència d’embrió desenvolupat amb pols cardíac

situat a l’esquerra de l’eix central. 34

Grup

control 2

Vitel trencat. -

Grup

control 3

Vascularització en pigments, absència d’embrió

definit. -

Grup

control 4

L’ou presenta una notable vascularització així com

pols cardíac. No es pot efectuar l’observació del

grau de desenvolupament de l’embrió ja que el vitel

es fragmenta durant la manipulació.

-

Grup

control 5

Embrió desenvolupat. 30

Grup

control 6

Embrió desenvolupat, s’observa una lleu rotació

cranial cap a l’esquerra presenta pols cardíac molt

pronunciat en aquest mateix costat.

36

Grup

control 7

Embrió desenvolupat. 30

*A l’annex D consta una selecció d’imatges d’aquesta última part del treball.


67

5. ANÀLISI DELS RESULTATS

Per tal d’analitzar els resultats obtinguts, agrupem els resultats en quatre grups

en funció dels següents criteris:

a. Desenvolupats: fa referència al conjunt d’ous que presenten un embrió

amb un grau de desenvolupament adient o pròxim al seu estadi de

desenvolupament.

b. Desenvolupament nul: en contraposició, es correspon amb aquell

conjunt d’ous que no presenten variacions respecte a la seva

observació durant la fase d’inducció dels tractaments i, per tant, als

qual no s’ha esdevingut cap tipus de procés precursor del

desenvolupament embrionari.

c. Indicis de desenvolupament: es correspon amb un terme entremig als

dos grups anteriors. Aquest conjunt d’ous presenten petits indicis de

desenvolupament (canvis a l’aparença del vitel o una tímica

vascularització en pigments) però no una presència clara i distinta d’un

embrió definit.

d. Altres problemes: aquest últim grup fa referència a aquell conjunt

d’ous que han patit desavinences externes a l’efecte dels tòxics. Entre

aquests problemes trobem una excessiva exposició a la font de calor,

una coloració errònia de l’embrió que va impossibilitar la correcta

observació del mateix o, també, petites fissures a la closca que van

comportar la pèrdua en excés d’albumen o el trencament del propi ou.

Els resultats finals han estat:

D’un assaig sobre 28 ous s’han pogut observar un total de 9 embrions

desenvolupat. Per altra banda s’observen 8 ous que presenten diversos indicis de

desenvolupament enfront uns 7 ous que no compten amb cap tipus de

desenvolupament. Per últim han hagut 4 ous que han patit desavinences externes a

l’assaig.


68

Pel que fa els resultats particulars en referència a cada tractament s’han

obtingut els següents resultats:

Tractament Desenvolupa

ts

Desenvolup

a-ment nul

In. de

desenvolup

a-ment

Altres

problemes

Cafeïna 3 0 3 1

Etanol 1 2 2 2

Nicotina 0 5 2 0

G. Control 5 0 1 1

[NOMBRE DE

CATEGORÍA]

[PORCENTAJE]

[NOMBRE DE

CATEGORÍA]

[PORCENTAJE]

[NOMBRE DE

CATEGORÍ

A]

[PORCENTAJE]

[NOMBRE DE

CATEGORÍA]

[PORCENTAJE]

ETANOL

[NOMBRE DE

CATEGORÍA]

[PORCENTAJE]

[NOMBRE DE

CATEGORÍA]

[PORCENTAJE]

[NOMBRE DE

CATEGORÍ

A]

[PORCENTAJE]

GRUP CONTROL

Taula 9. Resultats individuals.


69

Per últim, en referència als embrions desenvolupats, les diferències pel que fa

el grau de desenvolupament (prenent com a referència el nombre de somites) són les

següents:

0

10

20

30

40

C3 C5 C6 G1 G5 G6 G7

Nom

bre

de s

omit

es

Embrions amb somites observables

GRAU DE DESENVOLUPAMENT C3: Cafeïna 3

C5: Cafeïna 5

C6: Cafeïna 6

G1: Grup control 1

G5: Grup control 5

G6: Grup control 6

G7: Grup control 7

Gràfic 3. Diferències en el grau de desenvolupament, prenent com a referència el nombre

de somites presents.


70

5. CONCLUSIONS FINALS

A l’hora de valorar els resultats obtinguts hem de valorar també els nombrosos

factors externs que han pogut pertorbar-los. D’aquesta manera, cal tindre en compte

que gairebé tota la part experimental (tret de la preparació dels tractaments) s’han dut

a terme dins àrees de treball que, malgrat intentar assolir la major asèpsia possible i

seguir els protocols pertinents de la forma més acurada possible, no han estat les

pertinents per dur a terme un estudi toxicològic.

L’assaig només s’ha portat a terme un cop ja que arran dels resultats de la

primera experimentació va generar el conflicte ètic intern. Vaig considerar que no era

moralment correcte tornar a realitzar aquesta fase exposant a altres 28 vides en

potència a una mort segura quan, al cap i a la fi, els resultats de l’experimentació no

tenien una finalitat científica rellevant que tingués transcendència al món de la

investigació toxicològica.

El resultats de l’assaig d’embriotoxicitat ens porten a extreure les següents

conclusions:

1ª La cafeïna, l’etanol i la nicotina són tres substàncies que pertorben el

desenvolupament normal d’embrions de pollastre.

2ª La nicotina és la substància amb més potència tòxica de totes ja que els ous

fèrtils sotmesos a aquest tipus de tractament presenten el major índex de

desenvolupament nul.

3ª L’etanol és el segon tòxic més potent ja que pot arribar a impossibilitar el

desenvolupament d’un embrió de pollastre o enrederir el seu procés normal de

divisió cel·lular.

4ª La cafeïna és el tòxic que menys pertorba el grau de desenvolupament ja que és

el tractament que compta amb més embrions desenvolupats. Malgrat això,

provoca un retràs en el grau de desenvolupament normal ja que, dels embrions


71

desenvolupats, presenten un nombre menor de somites en comparació amb els

embrions sotmesos a un tractament de sèrum fisiològic.


72

IV. Referències

bibliogràfiques


73

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

*Agrupació en funció de les àrees temàtiques

o Toxicologia

Curtis D. Klaassen, John B. WatkinsIII; Casarett y Doull,Fundamentos de Toxicologia

(n.d)McGRAW HILL- INTERAMERICANA.

E. Mencías Rodríguez L. M. Mayero Franco; Manual de Toxicologíabásica (2002). DIAZ

DE SANTOS. ISBN: 84-7978-136-9

Manuel Repetto; Toxicologia Fundamental (1997) EDICIONES DIAZ SANTOS. ISBN: 84-

7978-263-3

Ted A. Loomis;Fundamentos de Toxicologia (n.d.). EDITORIAL ACRIBIA. ISBN: 84-200-

0503-7

o Desenvolupament embrionari

S. Climent Peris, J. A. Bascuas Asta; Cuadernos de anatomia i embriologia

veterinaria(1989). EDITORIAL MERBÁN, S.A. ISBN: 84-7101-114-X

Scott F. Gilbert, Biología del Desarrollo (2003). EDITORIAL MÉDICA PANAMERICANA

S.A.. ISBN: 84-7903-912-4

Lewis Wolpert,Thomas Jessell, Peter Lawrence; Principios del Desarrollo (n.d)EDITORAL

MEDICA PANAMERICANA.

http://www.d.umn.edu/~pschoff/documents/ChickStagingSeries.pdf

http://www.d.umn.edu/~pschoff/documents/ChickStagingSeries.pdf


74

o L’ou de gallina

http://www.huevo.org.es/

o Substàncies d’estudi

D. J. Humphereys, Toxicologia Veterinaria(n.d). INTERAMERICANA – MCGRAW-HILL.

ISBN: 84-7615-469-0

Dr. Rafael Jurado Couto, Introducción a la toxicologíaveterinaria(n.d). EDITORIAL

TEBAR FLORES.

http://www.cafeina.com.es/contenidoCafeina/

http://www.fad.es/

http://infodrogas.org/inf-drogas/alcohol

http://www.news-medical.net/health/Nicotine-Toxicology-%28Spanish%29.aspx

http://www.uab.cat/PDF/PDF_1177396246034_ca.pdf

http://www.who.int/bulletin/volumes/89/6/11-020611/es/

http://www.huevo.org.es/

http://www.cafeina.com.es/contenidoCafeina/

http://www.fad.es/

http://infodrogas.org/inf-drogas/alcohol

http://www.news-medical.net/health/Nicotine-Toxicology-%28Spanish%29.aspx

http://www.uab.cat/PDF/PDF_1177396246034_ca.pdf

http://www.who.int/bulletin/volumes/89/6/11-020611/es/

V. Annexos

ANNEX A

Estadis del desenvolupament normal de l’embrió de pollastre

ANNEX B

Seguretat al laboratori

I. Principis generals de seguretat

1. El disseny del laboratori (distribució, instal·lacions, procediments de treball,

etc.) ha d’ésser l’adequat pel manteniment del nivell preventiu.

2. S’ha de disposar de les instal·lacions d’emergència així com dels elements

d’actuació (com per exemple són els extintors).

3. El laboratori en general ha d’estar en perfecte estat d’ordre i neteja.

4. El rebuig, taques o desaprofitaments de substàncies perilloses s’eliminen amb

rapidesa.

5. Està prohibit realitzar treballs diferents als autoritzats o fer servir aparells o

instal·lacions sense conèixer prèviament el seu funcionament.

6. El personal s’ha de netejar les mans abans i després de l’ús de les instal·lacions

del laboratori.

7. La roba de treball ha d’estar cordada en tot moment, evitant portar mànigues

amples. També s’ha de portar els cabells sempre recollits.

8. Està prohibit menjar, beure i fumar.

9. Si es porten lents de contacte és obligatori l’ús d’ulleres de seguretat.

10. Una vegada es finalitza la pràctica és obligatori guardar els materials i reactius,

netejar l’àrea de treball i desconnectar els aparells juntament amb els

conductes d’aigua i gas.

11. Sempre que es treballa al laboratori s’ha de disposar de la pertinent

Personal de laboratori amb la protecció

individual adient.

equipament de protecció individual.

II. Manipulació de substàncies químiques

a. Perillositat dels productes químics:

La perillositat a la qual ens exposem a l’hora de manipular determinades

substàncies químiques està indicada a la substància en qüestió mitjançant una sèrie de

pictogrames els quals són:

b. Recomanacions de caràcter general:

1. S’ha de conèixer la reactivitat dels productes o la reacció.

2. Sempre s’ha d’utilitzar la quantitat mínima possible de reactius.

3. L’apertura dels flascons que contenen substàncies químiques ha de realitzar-se

de manera lenta i amb cura.

4. Quan un líquid es deixa vessar d’un recipient a un altre ha de portar-se a terme

acuradament per tal d’evitar esquitxades.

5. A l’hora de manipular substàncies tòxiques o nocives, s’ha d’evitar el contacte

amb la pell, la inhalació de possibles vapors i la ingestió.

- Per manipular sòlids s’emprarà culleres o espàtules.

- Per manipular líquids s’empraran pipetes graduades (preferiblement).

ANNEX C

Normativa per a la preparació, maneig i administració

de substàncies als assaigs de toxicitat

1. A tota la zona d’experimentació no esta permès fumar, beure, menjar

(caramels, xiclets, etc.) ni l’aplicació de cosmètics.

2. És necessari rentar-se les mans amb sabó desinfectant abans i després de

dur a terme l’assaig.

3. Emprar sempre guants, ulleres i bata.

4. Al moment de l’administració: l’apertura de les ampolles i flascons es

durà a terme en les majors mesures d’asèpsia.

5. Les xeringues i les agulles hauran d’ésser estèrils i s’evitarà en tot

moment el contacte d’aquestes amb la taula de treball.

6. Durant tota la manipulació s’evitarà, sempre que sigui possible, la

formació d’espuma o aerosol (no injectant aire, no separant l’agulla de la

xeringa, etc.)

7. Tot el material rebutjable emprat s’introduirà en bosses de plàstic per la

posterior incineració.

8. El material no rebutjable emprar es rentarà amb aigua i sabó

minuciosament.

ANNEX D

Anàlisi del grau de desenvolupament

Cafeïna 3

Cafeïna 5

Etanol 1

Cafeïna 6

Grup control 1

Vascuralitzaciógrup control 1

Grup control 6

Documents

“Sóc de les que pensa que la ciència posseeix una gran bellesa. … · 2015-06-10 · Edat Antiga El primer document escrit al qual es parla de les propietats no ives d’una