Autors, institucions i tendències en la literatura popular ...rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/63332/1/tesis_vidal_lloret.pdf · 6. el Folklore durant el FranquIsme (1939-1975) 247

Autors, institucions i tendències en la literatura popular

valenciana (1873-1975)

Vicent Vidal Lloret

www.ua.es

www.eltallerdigital.com

Departament de Filologia Catalana

Facultat de Filosofia i Lletres

Autors, institucions i tendències en la literatura popular

valenciana (1873-1975)

Vicent Vidal lloret

Doctorat en Filologia Catalana

Tesi presentada per aspirar al grau de

DOCTOR PER LA UNIVERSITAT D’ALACANT

Dirigida per:

Prof. Dr. Joan Borja i Sanz (Universitat d’Alacant)

Prof. Dra. Carme Oriol Carazo (Universitat Rovira i Virgili)

Tesi doctoral desenvolupada en el marc del programa VALi+d finançat per la

Conselleria d’Educació, Formació i Ocupació de la Generalitat Valenciana.

És clar que els valencians amants de la llengua autòctona poden fer se-

ues ben legítimament les nombroses i bellíssimes nadales del Principat

que figuren als cançoners catalans publicats, perquè és una la llengua

de Catalunya i València i el seu folklore molt similar. Però és evident que

aquesta solució, els valencians només podem admetre-la com a subsidià-

ria: cal que les cançons nadalenques del Principat les acceptem els valen-

cians com a complementàries, però no com a supletòries. Si veritablement

volem engrandir tant València com la literatura catalana, hem d’elaborar

i vivificar els elements genuïnament valencians, enriquint així el conjunt

català. Cal fer dins el País Valencià la mateixa faena de recerca i reela-

boració, de valorització i divulgació del cançoner popular, que els catalans

han fet al Principat.

Manuel Sanchis Guarner, Cançoneret valencià de Nadal

‘You’ll stay with me?’

‘Until the very end,’ said James.

‘They won’t be able to see you?’ asked Harry.

‘We are part of you,’ said Sirius. ‘Invisible to anyone else.’

Harry looked at his mother.

‘Stay close to me,’ he said quietly.

J. K. Rowling, Harry Potter and the Deathly Hallows

Agraïments

Quan feia el primer curs de la llicenciatura em va caure a les mans un llibre que es

deia Llegendes del sud. Llegint-lo, em vaig adonar que potser no calia anar massa

lluny per trobar la màgia: el nostre territori també n’estava sembrat. Sempre n’havia

estat sembrat, però jo no me n’havia adonat fins llavors. El descobriment, que vaig

assumir a poc a poc, però amb fermesa, em va fer meravellar-me per tot aquest món:

des dels dipositaris i transmissors de l’imaginari popular a aquells que s’han ocupat

de recollir-lo i d’estudiar-lo.

Quan feia el quart curs de carrera em va caure a les mans un llibre que es deia

Introducció a l’etnopoètica: teoria i formes del folklore en la cultura catalana. Lle-

gint-lo, em vaig adonar que tenia a disposició tots els instruments necessaris per

emprendre una recerca sobre el tema que m’agradava.

Quan vaig decidir emprendre aquesta recerca, feia ja temps que tenia clars quins

directors volia. Per aquest poder tan gran de seducció acadèmica, pel privilegi del

seu mestratge, per la profunda admiració que els professe, vull fer constar el meu

agraïment més sincer al Dr. Joan Borja i a la Dra. Carme Oriol. També per la seva

paciència, per confiar en mi, per deixar-me fer. I per tots i cadascun dels seus con-

sells, que m’han ajudat a trobar el camí.

Aquesta investigació, però, també ha estat possible gràcies al suport, als consells

i als cops de mà de molta gent a qui vull manifestar igualment el meu agraïment.

Als companys del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Ala-

cant i del Grup de Recerca en Literatura Contemporània, ben especialment a les

persones que m’han ajudat en tràmits, qüestions acadèmiques, científiques i de do-

cència, consells per a la recerca o invitacions a col·laborar en congressos, trobades i,

fins i tot, en algun cas, alguna estona de lleure: M. Àngels Francés, Enric Balaguer,

Carles Segura, Anna Esteve, M. Jesús Francés, Toni Maestre, Ximo Espinós, Isabel

Marcillas, Josep M. Baldaquí, M. Jesús Navarro, Vicent Martines, Josep Martines,

Elena Sánchez, Irene Mira, Caterina Martínez, Josep V. Garcia, Jaume Pons…

A Alícia Castelló, pels llibres, pels consells i la companyonia.

A Laura Soler, que em va passar el testimoni.

Als companys de l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili, que em

van oferir totes les facilitats quan hi vaig fer l’estada: Emili Samper, Glòria Albes,

Brigid Amorós, Laura Villalba i Mònica Sales.

Als companys del Grup d’Estudis Etnopoètics, pels seus ensenyaments i pels

seus ànims. Especialment a Caterina Valriu, a Jaume Guiscafrè, a Víctor Labrado,

a Alexandre Bataller, a Anna Francés, a Àngel Vergés, a Josep Temporal i a Jose-

fina Roma.

Als bibliotecaris, arxivers i responsables dels centres que m’han facilitat les tas-

ques de recerca amb entusiasme i professionalitat, de vegades a deshora. Sobretot

a Pere Ferrer, del Centre d’Estudis Contestans, i a Virginia Segura, de la Real Aca-

dèmia de Cultura Valenciana. També al Dr. Lluís Meseguer, que m’ha facilitat mol-

tíssim la revisió dels aspectes relacionats amb la Societat Castellonenca de Cultura.

A Esperança Martínez, per l’amabilitat i la generositat constants, pel cop de mà

en la maquetació i per moltes més raons.

A Paquita Nogueroles, per la convicció que va dipositar en el meu camí acadèmic

i professional des del primer dia. I a tots els meus mestres i professors, des d’infantil

fins a la universitat. Cap recerca no seria possible si no hi hagués hagut, abans, una

base construïda per tots ells, invisible to anyone else.

A la família i als amics, que m’han donat suport emocional i que no he deixat

de tenir presents al llarg de la recerca —encara que semblés el contrari. Als meus

avis, que m’han farcit de goig els records. A Isabel, que m’ha sabut perdonar que

m’excedís en les funcions de germà gran. A la Cate. A Àngela, Pepa, Josep, Carlos,

Cosme, Álvaro, Andrea, Gema. Al Suma en tota l’extensió. A tots ells, perquè han

aconseguit que no em tornés boig. Per ser amb mi i quedar-se sense preguntar i

sense esperar res a canvi. Per aquesta paciència extraordinària que tenen amb mi,

per aquesta rara capacitat de comptar amb mi fins i tot quan no done cap senyal de

vida… stay close to me.

Per últim —i, per això, més important—, mai no donaré prou les gràcies a mon

pare i a ma mare, per tot i més, i perquè sempre tinc la certesa del seu suport; i a

Jordi, per proveir-me d’il·lusió i serenitat, seny i fortalesa, i perquè, si m’ho permet,

sap que sempre em trobarà al seu costat, until the very end.

Resum

En aquesta tesi doctoral s’analitza la història de la literatura popular valenciana

entre 1873 i 1975 a partir dels autors, de les institucions i de les tendències princi-

pals que en van marcar l’estudi i la recol·lecció. L’anàlisi parteix d’una fonamentació

teòrica basada en l’epistemologia etnopoètica i en les perioditzacions proposades per

a contextos equivalents en altres territoris, especialment del domini lingüístic com-

partit. Establert aquest marc teòric, es descriuen, s’analitzen i es valoren els ele-

ments principals a partir d’una periodització elaborada en relació amb els contextos

culturals, històrics i de la pròpia producció folklòrica. En aquest sentit, s’han distin-

git tres grans períodes: entre 1873 (data del primer document folklòric identificat) i

1912 (data del primer recull en què apareix pròpiament una consciència de discip-

lina) la literatura popular valenciana apareix encara molt determinada pels corrents

literaris romàntics i renaixentistes; entre 1912 i 1939 (amb el final de la Guerra

Civil espanyola) es desenvolupen una sèrie de projectes institucionals de gran abast

i s’avança en la teorització; i entre 1939 i 1975 (durant la dictadura franquista), tot i

la paralització d’iniciatives anteriors, sorgeixen diverses veus que aconseguiran dig-

nificar la matèria i dotar-la d’un volum sòlid de publicacions i, sobretot, d’una gran

qualitat, que aplanarà el camí per a les generacions següents.

Índex1. IntroduccIó 13

151.1 Justificació,objectiusihipòtesi

1.2 Metodologia 17

18

19

22

25

26

27

1.2.1 Definició i acotament de l’objecte d’estudi

1.2.2 Documentació, cerca i localització de dades

1.2.3 Processament de les dades obtingudes

1.2.4 Ordenació cronològica i classificació

1.2.5 Descripció detallada

1.2.6 Anàlisi crítica

1.2.7 Extracció de conclusions, valoració dels resultats

30i de les tendències observables

1.3 Estructura i continguts 30

PrImera Part. FonamentacIó teòrIca 33

35

2. el concePte de Folklore: evolucIó del camP d’estudI I PrecIsIons

termInològIques

3. de l’«arxIvístIca FolklòrIca» a la hIstòrIa del Folklore 53

segona Part. anàlIsI 63

4. renaIxença, romantIcIsme I Folklore (1873-1912) 65

734.1 Elsprimersdocumentsfolklòricsvalencians:folkloremusical

4.2 Excursionisme i folklore: el Centre Excursionista de Lo Rat Penat 77

77

81

4.2.1 El Centre Excursionista de Lo Rat Penat: context i objectius

4.2.2 Excursions i cròniques: presència del folklore

4.2.3 Balanç general 89

904.3 Joaquim Martí i Gadea (1837-1920)

4.4 Francesc Badenes Dalmau (1859-1917) 108

5. la InstItucIonalItzacIó I el tractament del Folklore

119com a dIscIPlIna (1912-1939)

5.1 Francesc Martínez i Martínez (1865-1946) 122

5.1.1 Algunes notes biogràfiques 123

5.1.2 Còsesdelameua tèrra (1912, 1920, 1947) 125

5.1.3 ElfolklorevalencianoenelDonQuijote (1922) 138

5.1.4 Arreplegadellegendes,tradicionsycostumsdelReine

de Valencia (1927) 142

5.1.5 Documents d’interès folklòric en la premsa i les revistes 150

152

154

161

5.1.6 Balanç general

5.2 Adolf Salvà i Ballester (1885-1941)

5.3 La contribució al folklore del Centre de Cultura Valenciana

5.4 La contribució al folklore de la Societat Castellonenca de Cultura 173

5.5 L’aportació valenciana a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya 191

5.5.1 L’aportació dels germans Sansalvador 193

5.5.2 Més materials valencians al concurs de 1924 206

5.5.3 La missió valenciana de Joan Just i Josep M. Roma 208

5.5.4 La col·laboració d’Eduard López-Chávarri 217

5.6 L’aportació al Llegendari Popular Català 221

5.6.1 El Llegendari valencià de Francesc Martínez 226

5.6.2 Les Llegendes alacantines de Sara Llorens 233

5.7 El Refraner valenciá d’EstanislauAlberolaiManuelPeris,

ielpròlegdeLluísFullana 241

6. el Folklore durant el FranquIsme (1939-1975) 247

6.1 Les campanyes musicals 252

6.1.1 La Sección Femenina i els Coros y Danzas 254

6.1.2 L’Instituto Español de Musicología 257

6.1.3 Manuel Palau, l’Institut de Musicologia i Folklore i els

Cuadernos de música folklórica valenciana 260

6.1.4 Salvador Seguí Perez (1939-2004) 263


6.2 Manuel Sanchis Guarner (1911-1981) 273

6.2.1 Formació com a folklorista 275

6.2.2 L’estudi i la dignificació del folklore 278

6.2.3 Manuel Sanchis Guarner i Francesc Martínez 284

6.2.4 Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor 288

6.2.5 Els pobles valencians parlen els uns dels altres 291

6.2.6 Calendari de refranys i Els vents segons la cultura popular 297

6.2.7 Cançoneret valencià de Nadal 300


6.3 Enric Valor i Vives (1911-2000) 304

6.3.1 Enric Valor, folklorista. Notes biogràfiques 305

6.3.2 L’obra rondallística 311

6.3.3 La projecció i la recepció de les rondalles 323


331

355

357

372

conclusIons

abrevIatures

bIblIograFIa PrImàrIa

bIblIograFIa secundàrIa

annexos 387

annex I. materIals d’Interès FolklòrIc en les crònIques del

centre excursIonIsta de lo rat Penat 388

annex II. carta de raFael Patxot al centre de cultura valencIana 396

397

annex II. carta de rossend serra I Pagès al centre de

cultura valencIana

annex Iv. dades sobre les cançons valencIanes conservades

en l’archIvo de Folklore de la seccIón FemenIna de la

bIblIoteca nacIonal d’esPanya 398

1. introducció

Índex de l’apartat


1.2 Metodologia







1.2.7 Extracció de conclusions, valoració dels resultats i de les tendències

observables

1.3 Estructura i continguts

***

L’estudi de la literatura popular valenciana no ha generat, fins ara, una bibliografia

gaire abundant, menys encara estudiada des d’un punt de vista històric. Els primers

a parlar-ne van ser Alejandro Guichot (1922), en el seu treball Noticia histórica del

folklore. Orígenes en todos los países hasta 1890. Desarrollo en España hasta 1921,

i Francesc Martínez i Martínez, en el «Pròlec» a Folklore valenciá. Arreplega de lle-

gendes, tradicions y costumsdelReine deValencia (Martínez 1927a). Els estudis

posteriors són sempre parcials, és a dir, versen sobre una obra, un gènere o un autor

determinats. No n’hi ha cap que oferisca una perspectiva diacrònica per al conjunt

d’autors, obres i institucions al País Valencià. Aquesta és, per tant, la finalitat princi-

pal que ens plantegem en el nostre estudi: l’elaboració d’una història de la literatura

popular valenciana, en aquest cas entre 1873 i 1975, a partir de la descripció, l’anà-

lisi i la valoració dels seus períodes, de les institucions, dels autors i de les obres més

significatives. Les dates es corresponen amb el primer document d’interès folklòric

14

que hem localitzat per al darrer terç del segle xIx (1873) i amb l’any de la mort de

Francisco Franco (1975) i, amb ell, de la dictadura, cosa que condicionaria en gran

mesura les tendències i les publicacions de tota mena.

L’elaboració d’una història de la folklorística i del folklore verbal al País Valencià

durant aquests anys, a més, ens mena a analitzar no solament obres, autors, ins-

titucions i tendències sinó també els contextos històrics, socials i culturals que els

feren possibles, i, evidentment, sobre el sentit de tot plegat. Entenem que un dels

molts aspectes sobre els quals les històries de la literatura conviden a reflexionar

és sobre una tradició literària i un conjunt de sistemes interrelacionats que situen,

dins d’un paradigma crític complex, el discurs propi d’una societat. Una història

del folklore, a més, pot presentar l’interès afegit que la disciplina s’ha concebut ben

bé des dels inicis i gairebé arreu vinculada amb la identitat i amb les aspiracions

regionals o nacionals d’un poble, ben especialment per a les nacions en construcció:

vegeu Wilson (2005) i Pujol (2013) en general, per a Europa; per al cas català, vegeu

l’estudi de Prats (1988). Des d’aquest punt de vista, l’esforç de comprensió de les

produccions valencianes d’interès folklòric des d’una perspectiva històrica és també

un esforç de construcció —o de reconstrucció— d’un discurs crític en clau valencia-

na: al capdavall, es tracta de la reivindicació de l’existència d’aquesta tradició i, per

tant, d’una de les parcel·les que pot ajudar a entendre, a construir o a reconstruir

la identitat valenciana. D’altra banda, sempre que serà possible, aquesta contextu-

alització de les produccions folklòriques valencianes tindrà com a referent el marc

general de la literatura popular catalana —constituït, al seu torn, dins la tradició

europea de recol·lecció folklòrica—, que actualment està renovant els estudis i el

seu discurs crític, però que ja ha generat treballs ben interessants.

L’estudi dels marcs contextuals permet explicar obres i autors en funció de di-

verses circumstàncies externes a la literatura popular. Tanmateix, caldrà, també,

que la nostra anàlisi puga fer aquest seguiment des d’un punt de vista intrínsec, és

a dir, valorarà les diverses aportacions des d’una perspectiva interna, en funció de

diversos paràmetres teoricometodològics i epistemològics. Per això, hem concebut el

nostre treball com un panorama crític que aspira a anar més enllà de la mera des-

cripció dels fets en diacronia. En altres paraules, creiem que la comprensió última

de la nostra recerca només serà possible amb la combinació tant dels criteris extrín-

secs com dels intrínsecs, seguint, això sí, una ordenació cronològica dels elements

investigats.

1. Introducc Ió

15

En tot moment hem estat conscients que les històries de la literatura, més que no

pas pretendre l’exhaustivitat, han d’estructurar un discurs sòlid que permeta la com-

prensió dels elements que la conformen. És per això que l’estudi inclourà, bàsicament,

les obres, els autors i les institucions que hem considerat que expliquen demostrati-

vament el sentit de cada període i a partir dels quals es poden llegir les diferents ten-

dències en els àmbits de gèneres folklòrics recollits, de representativitat territorial,

d’evolució dels estudis teòrics, i d’autors i obres principals.

Es tracta d’una tesi doctoral, doncs, que naix de la necessitat de generar un

discurs sobre la història de la literatura popular valenciana i que, d’alguna manera

—així ho esperem—, voldria ser d’algun profit perquè la bibliografia crítica s’ampli-

és en aprofundiments i posteriors anàlisis i discussions. Alhora, amb aquesta tesi

esperem que la parcel·la valenciana puga integrar-se dins l’estudi general de la

història de la literatura popular catalana. En aquest sentit, confiem que el nostre

treball aprofite, doncs, perquè l’aportació valenciana puga arribar al discurs literari

català i hi siga valorada justament.


L’objectiu general del nostre estudi és, doncs, descriure, analitzar i valorar el gruix

d’obres, autors i institucions dins dels períodes que els corresponen entre 1873 i 1975,

partint de la hipòtesi, que desplegarem i mirarem de demostrar, que aquest cabal és

suficient per ser resseguit críticament en diacronia. Més concretament, els objectius

específics de la nostra recerca són els següents:

a) Concretar una fonamentació teòrica que ens permeta analitzar els diversos

aspectes estudiats sota una perspectiva homologable als estudis etnopoètics

catalans i a les bases de la folklorística internacional.

b) Reconstruir una periodització general en funció de la història social i cultural

i de les metodologies i dels contextos de producció de l’arxivística i dels estudis

etnopoètics.

c) Descriure i analitzar cadascun d’aquests períodes (1873-1912; 1912-1939;

1939-1975), així com de les obres, dels autors i de les institucions que mar-

quen o segueixen les tendències de cada moment, a partir dels contextos his-

toricoculturals, socials o literaris i de la fonamentació epistemològica dels

estudis etnopoètics.

16

d) Assenyalar l’adscripció metodològica dels materials i dels folkloristes descrits

en relació amb els contextos i les línies principals de la recerca i de la recol-

lecció folklòrica.

e) Valorar les tendències sobre les publicacions i l’aportació dels folkloristes i

de les institucions que han estat objecte d’estudi en relació amb el total de la

producció folklòrica de l’àmbit valencià i en funció dels moviments, autors i

institucions d’àmbit general català i europeu.

En suma, aquests objectius pretenen perfilar d’una manera sistemàtica la pro-

ducció i la repercussió de la literatura popular valenciana contemporània, tant de la

seva recol·lecció com del seu estudi, amb una perspectiva d’història literària interna

i, també, quan convé, de literatura comparada. Creiem que un treball d’aquestes

característiques és pertinent en diversos sentits:

a) L’estudi de conjunt de la literatura popular valenciana des d’un punt de vista

històric encara no ha estat motiu d’estudi si exceptuem els antics treballs de

Guichot (1922) i Martínez (1927a) o les aproximacions parcials (per gèneres

folklòrics) de Beltran (2007) i Bataller (1999) per a la rondallística, i de Pardo

& Jesús-María (2001) per al folklore musical, tal com veurem en el capítol 3,

a més d’aproximacions també parcials a obres i autors. Per tant, en aquest

sentit, és un treball que ocuparà un espai encara no abordat des dels estudis

filològics i etnopoètics.

b) Aquest camp d’estudi s’emmarca dins d’un projecte més ampli, actualment

en procés de desenvolupament, d’elaboració d’una història de la literatura

popular catalana per a tots els territoris del domini lingüístic. Aquesta línia

d’investigació rep finançament del Ministeri d’Economia i Competitivitat i del

Fons Europeu de Desenvolupament Regional a través del projecte FFI2015-

64128-P (MINECO/FEDER). És, per tant, una línia de recerca que ha experi-

mentat un fort creixement en el marc de la filologia catalana durant els últims

temps i que coordina els esforços de diversos investigadors de les universitats

de tots els territoris de llengua catalana.

c) L’aplicació, a aquest estudi, de la base teoricometodològica i epistemològica

de l’etnopoètica permet la construcció d’un discurs que aspira a ser alhora

actualitzat, crític i metòdic, homologable en la fonamentació a la resta d’es-

tudis diacrònics de la literatura popular catalana. Així mateix, aquesta fona-

1. Introducc Ió

17

mentació beu de línies d’anàlisi europees i americanes, tal com veurem en

els capítols 2 i 3, que permeten que la interpretació seguisca uns paràmetres

generals que es poden identificar amb els que s’han emprat internacional-

ment per a la descripció dels aspectes essencials del folklore.

d) L’estudi contextualitzat de la literatura popular valenciana en diacronia for-

neix el conjunt dels estudis etnopoètics i filològics d’una massa crítica que pot

generar noves recerques i comprensió general d’autors, obres, institucions i

períodes folklòrics. Així mateix, hauria de poder contribuir a valorar i difondre

la importància del patrimoni oral i immaterial dels valencians.

e) La tria de la cronologia estudiada (1873-1975), que respon a dates concretes

destacades per al desenvolupament de la història de la literatura popular

valenciana, comporta poder jutjar amb una mínima distància els fets i les

tendències esdevingudes. Això, al seu torn, ens permet aplicar una mateixa

metodologia per a l’anàlisi de tots els elements, això és, la recerca biobibli-

ogràfica i d’arxiu, amb la qual cosa la ponderació dels resultats obtinguts

s’abordarà a partir de dades tractades sota els mateixos criteris i, per tant,

esperem obtenir-ne uns resultats que puguen ser interpretats justament.

En definitiva, les característiques d’aquesta tesi doctoral ens comprometen a

revisar una producció desatesa, i, per això, a reivindicar no solament l’existència,

sinó també la importància i la necessitat de la tasca duta a terme per un volum

considerable de persones i entitats.

1.2 Metodologia

L’assoliment dels objectius previstos s’ha estructurat en dues grans etapes. En la

primera, hem mirat d’establir les bases teòriques i metodològiques del nostre estudi

seguint les directrius de l’Arxiu de Folklore del Departament de Filologia Catalana

de la Universitat Rovira i Virgili. En aquesta etapa hem procurat:

a) Aprofundir en el coneixement general i abstracte del folklore i de l’etnopo-

ètica: concepte i evolució, principals escoles i línies de recerca, estudi dels

gèneres i de la història del folklore en l’àmbit internacional, europeu i català;

b) Adoptar un seguit de recursos i tècniques de recerca i processament biobili-

ogràfics i metodològics, que indicarem més avall, per a la gestió de les dades

resultants del buidatge de les fonts.

18

Els resultats queden plasmats en l’aplicació de les tècniques i dels recursos, però

també en la concreció de la fonamentació teòrica que es reflecteix en la primera part

d’aquest treball i que serveix per a la interpretació global i particular dels contin-

guts descrits en la segona part.

En la segona etapa, doncs, desenvolupada en la segona part del treball i en un

marc més ampli de recerca, s’han aplicat els coneixements adquirits en la fase an-

terior a fi d’elaborar el conjunt d’anàlisis, descripcions i valoracions dels materials

incorporats a l’estudi. Aquesta segona etapa ha passat, al seu torn, per un pla de

treball seqüenciat en diverses fases:

1. Definició i acotament de l’objecte d’estudi;

2. Documentació, cerca i localització de dades;

3. Processament de les dades obtingudes;

4. Ordenació cronològica i classificació d’aquestes dades;

5. Descripció detallada de les dades;

6. Anàlisi crítica de les dades;

7. Extracció de conclusions, valoració dels resultats i de les tendències observa-

bles.

Cadascuna d’aquestes fases inclou un seguit de consideracions i especificacions

important i necessari per comprendre la nostra tasca, per la qual cosa procedim a

comentar-les amb més detall.


Per tal de fer possible la recerca hem hagut de definir amb major precisió els elements

que seran objecte d’estudi, per delimitar o acotar la recerca i dur-la a terme amb pre-

cisió i sistematicitat. Així doncs, hem decidit centrar el nostre estudi en textos escrits

—i no pas materials únicament sonors—, publicats o inèdits, és clar, sempre que en

tinguéssem notícia i els consideréssem rellevants. El fet de considerar-los o no relle-

vants, però, ha depès, en bona mesura, de les anàlisis posteriors dutes a terme, de

manera que algunes —poques— de les dades incorporades en estadis inicials s’han

acabat descartant del treball final.

Les unitats bàsiques d’aquesta recerca han estat els reculls de folklore verbal

escrits en qualsevol format (llibre, opuscle, plec solt, article en la premsa peri-

òdica, etc.) i els treballs teòrics o assagístics d’interès per a la literatura popu-

lar, també en qualsevol format. Hem desatès, per tant, els treballs que tracten

1. Introducc Ió

19

estrictament sobre la cultura popular (danses, costums, festes, etc.) i també els

textos de creació literària —tot i la possible base folklòrica—, seguint la tipologia

d’Oriol (2014), que detallarem més avant, i que cal diferenciar dels reculls folklò-

rics redactats literàriament, com ara els rondallaris d’Enric Valor. Només hem

fet referència a aquest tipus de creació literària quan ha calgut desplegar alguns

aspectes d’índole contextual, sobretot durant el període romàntic (1873-1912), en

tant que la majoria dels textos anteriors a 1912 no presenten les característiques

pròpies d’un recull folklòric, però són igualment interessants per entendre com

evoluciona la matèria.

Generalment, han quedat també fora de l’objecte d’estudi d’aquesta tesi les

adaptacions; per exemple, les adaptacions de reculls de rondalles o la selecció de

cançons d’un cançoner ampli per a l’elaboració d’un altre de més reduït. Això sense

detriment d’aquelles adaptacions que poden servir per valorar l’impacte sociocul-

tural d’un autor o d’un text determinat, com ara les adaptacions de les rondalles

d’Enric Valor. Siga com siga, no es treballaran amb la mateixa exhaustivitat ni amb

els mateixos objectius que la resta dels materials. Aquesta exclusió respon a dues

raons: d’una banda, no es pot dir que aquesta mena de materials siguen pròpiament

reculls folklòrics, sinó que formarien part d’una altra mena de literatura (literatura

infantil i juvenil, per exemple, o senzillament obres de divulgació); i de l’altra, la in-

clusió sistemàtica d’anàlisi i descripció de les adaptacions ampliaria excessivament

i innecessària els límits d’aquesta tesi.

Òbviament, a banda de considerar com a objecte d’estudi les publicacions que ver-

sen sobre el folklore, i tal com hem assenyalat en l’apartat referit als objectius, hem

considerat necessària la revisió d’aspectes que permeten explicar contextualment els

reculls folklòrics, amb la qual cosa hem revisat la bibliografia corresponent a qües-

tions biogràfiques, institucionals o circumstancials en general que fossen pertinents

per a la comprensió de cadascun dels elements analitzats.


En aquest segon punt hem dotat la nostra anàlisi de tot el contingut que ha estat

motiu d’estudi. Per això, hem establert diverses fonts per a la documentació, la cerca i

localització de documents i bibliografia, bàsicament en dos nivells: la recerca en bibli-

oteques i arxius i dels seus catàlegs, i la recerca en repertoris biobibliogràfics, bases

de dades, estudis i investigacions.

20

Els arxius i les biblioteques que hem consultat són els següents:

a) La Biblioteca Valenciana, la biblioteca de la Real Acadèmia de Cultura Valen-

ciana, el Catàleg de Biblioteques Públiques Valencianes, els catàlegs de les

biblioteques de les universitats valencianes, el catàleg col·lectiu de les univer-

sitats de Catalunya, la Biblioteca de Catalunya, la Biblioteca Nacional d’Es-

panya i el WorldCat. Aquestes biblioteques i aquests catàlegs han estat con-

sultats, sobretot, per a la localització de diverses referències bibliogràfiques i

de fons relacionats, essencialment, amb autors i obres del període romàntic-

renaixentista;

b) La Biblioteca Nacional d’Espanya, específicament, per a la localització del

primer document d’interès folklòric valencià (1873), d’Eduardo Ximénez Cos;

i per a l’extracció de les dades referides als materials generats per la Sección

Femenina i els Coros y Danzas;

c) Els arxius provincials d’Alacant, València i Castelló, sense resultat, per a la

recerca de materials relacionats amb la Sección Femenina i els Coros y Dan-

zas;

d) L’arxiu del Centre d’Estudis Contestans, per a la documentació referida a

Joaquim i Just Sansalvador i Cortés i per a una part dels seus treballs folklò-

rics per a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya;

e) L’arxiu i la biblioteca de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, hereva de

l’antic Centre de Cultura Valenciana, per a la documentació i l’extracció de

documents d’interès sobre aquesta institució i les campanyes que dugué a

terme;

f) La Biblioteca de Catalunya, específicament, per a la consulta dels materials

valencians microfilmats continguts en l’Obra del Cançoner Popular de Cata-

lunya i en el Llegendari Popular Català;

g) Els arxius, la biblioteca i els magatzems de l’Institut Alacantí de Cultura

Juan Gil-Albert per a les publicacions vehiculades a través d’aquesta entitat

i per a la informació de tipus institucional;

h) El Fons Amades de la Biblioteca Arxiu Joan Amades per a la consulta sobre

la presència de materials valencians en l’epistolari.

1. Introducc Ió

21

Per la seva banda, els catàlegs, les bases de dades i els repertoris biobiliogràfics

consultats són aquests:

a) La transcripció i l’estudi de les cròniques del centre excursionista de Lo Rat

Penat (1880-1911) de Rafael Roca (2011);

b) La base de dades de premsa històrica digitalitzada de la Biblioteca Virtual de

Prensa Histórica, <http://prensahistorica.mcu.es>; la base de dades de publi-

cacions periòdiques digitalitzades del portal de la Fundació Josep Irla <www.

memoriavalencianista.cat>; i la base de dades de revistes catalanes antigues

digitalitzades Arca de la Biblioteca de Catalunya, <http://www.bnc.cat/digi-

tal/arca/>; totes tres per a la contextualització dels autors i les obres més

antigues i per al seu seguiment en la premsa;

c) El Repertoribiobibliogràficdelaliteraturapopularcatalana:elcicleromàntic

(Oriol & Samper 2011) per a la localització de documents d’interès folklòric

durant el període romàntic;

d) Els inventaris, les fitxes i els catàlegs dels Materials de l’Obra del Cançoner

Popular de Catalunya, i en concret els volums III (Fundació Concepció Rabell

Cibils 1929), Iv, fascicle I (Massot 1993), v (Massot 1995) i vIII (Massot 1998),

a més dels índexs, que són els que contenen anotacions d’interès per a l’apor-

tació valenciana a l’OCPC;

e) Els índexs i la base de dades de la digitalització del Boletín de la Sociedad

Castellonense de Cultura, i el monogràfic sobre Els escriptors castellonencs

del primer terç del segle xx i les normes del 32, de l’Acadèmia Valenciana de

la Llengua (Palomero & Meseguer 2007), a més d’altres ítems de bibliografia

específica, per al seguiment de les campanyes engegades per la Societat Cas-

tellonenca de Cultura;

f) La base de dades en línia del Fons de Música Tradicional de la Institució Milà

i Fontanals, <http://musicatradicional.eu/ca/home>, que alberga els reculls de

les campanyes folkloricomusicals de l’Instituto Español de Musicología (CSIC);

g) Els monogràfics de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre Manuel Sanchis

Guarner (Cortés & Escartí 2006) i sobre Enric Valor (Acadèmia Valenciana de

la Llengua 2010), que contenen repertoris bibliogràfics, estudis i fitxes per a

la documentació i l’estudi sobre aquests autors;

22

h) Els catàlegs de Bataller (1999), Beltran (2007) i Pujol (1986) i els aparats

bibliogràfics de l’Índex tipològic de la rondalla catalana (Oriol & Pujol 2003)

i la seva versió en anglès (Oriol & Pujol 2008) i de la base de dades en línia

RondCat, <http://rondcat.arxiudefolklore.cat>, per a la localització volums

valencians d’interès rondallístic;

i) D’abast més general, la base de dades BiblioFolk: Repertori biobibliogràfic de

la literatura Popular Catalana, <http://bibliofolk.arxiudefolklore.cat>, per a

la cerca i localització de tota mena de documents de totes les etapes.

A banda de tots aquests catàlegs i repertoris, evidentment, per a la localització

i la cerca de documents d’interès hem prestat molta atenció a tota mena d’estudis

parcials, introduccions i pròlegs als reculls, que referenciarem en cada moment quan

serà el cas. Cal una menció a banda per a les biografies dels folkloristes, que, tot i

ser escasses, són fonts primordials per a l’accés a tota mena de dades i referències;

ens referim a la biografia de Joaquim Martí i Gadea (Domínguez Moltó 1981), a la

de Francesc Martínez i Martínez (Sánchez-Cutillas 1974), a la de Manuel Sanchis

Guarner (Cortés 2002) i a la de Manuel Palau (Seguí 1997), a més del llibre de con-

verses amb Enric Valor de Rosa Serrano (Serrano 1995).


Tan bon punt s’han localitzat o identificat els volums i documents que poden ser d’in-

terès, passen per una fase de processament o buidatge que ha consistit en l’extracció

de les principals dades referencials (autor, data, títol, etc.) i de contingut (tipus de ma-

terial folklòric, folklorista a què es fa referència, etc.). Aquest processament s’ha fet

bé amb la creació de fitxes bibliogràfiques soltes —la majoria dels casos—, bé amb la

introducció d’aquestes dades a la base de dades en línia BiblioFolk («Repertori Biobi-

bliogràfic de la Literatura Popular Catalana»), dissenyada a fi de contenir informació

biobibliogràfica de les publicacions impreses referides a la literatura oral popular i

al folklore i als seus recol·lectors i investigadors en el territori corresponent a l’àmbit

de la llengua catalana. El funcionament i les característiques, amb diferències mí-

nimes, és el descrit per Carme Oriol i Emili Samper en la introducció del Repertori

biobibliogràficdelaliteraturapopularcatalana:elcicleromàntic(2011). En el cas del

BiblioFolk, per a cada fitxa, els camps que hi figuren són els següents:

a) Responsable. Fa referència a l’autor, l’editor o el recol·lector del treball.

1. Introducc Ió

23

b) Data. Fa referència a la data de publicació.

c) Edició. Inclou les dades completes sobre el responsable del treball, el títol i el

lloc de publicació, el volum i el nombre de pàgines del volum.

d) Exemplars. Serveix per indicar la localització dels treballs impresos que sem-

blen haver-se conservat en pocs exemplars. És un camp que no s’omple de

manera sistemàtica.

e) Font. Només s’utilitza com a recordatori del lloc d’on s’ha tret provisionalment

una informació abans que haja estat comprovada en un exemplar i, en aquest

moment, s’esborra l’anotació.

f) Remissió. Serveix per enllaçar diferents fitxes que fan referència a una

mateixa publicació.

g) Territori. Desplegable que fa referència al territori on s’ha publicat el treball

buidat. Inclou els ítems següents:

•[Altres]

•Andorra

•Catalunya

•Catalunya del Nord

•Eivissa

•el Carxe

•Formentera

•Franja d’Aragó

•l’Alguer

•Mallorca

•Menorca

•País Valencià

h) País – Regió – Comarca – Municipi. Aquests apartats serveixen per descriure

la localització corresponent al contingut del material buidat. El camp de país

és lliure, i els altres contenen un desplegable. Per a les terres de llengua cata-

lana, la indicació de País s’omple sistemàticament amb la indicació «Països

Catalans». Els desplegables Regió, Comarca i Municipi inclouen els apartats

[No s’especifica], que s’ha de triar quan aquesta informació no es coneix o no

s’indica, i [Diverses], que cal seleccionar quan el contingut es refereix a més

d’un dels elements que s’inclouen en el desplegable. El desplegable de Regió

conté els mateixos territoris que els citats en el punt Territori. Els desplega-

bles Comarca i Municipi contenen, respectivament, totes les comarques i tots

els municipis dels territoris de llengua catalana.

i) Entitat. Aquest camp s’emplena amb el nom d’una entitat o associació només

quan en el contingut del material buidat se’n donen notícies aprofitables per

a la seva història.

24

j) Folklorista. Com l’apartat anterior, aquest camp només s’emplena amb el

nom i cognoms del folklorista si en el material buidat hi ha dades aprofitables

per a la seva biografia.

k) Gènere 1. Inclou un desplegable amb les seccions següents:

•EST Estudis

•FLK Folklore

•LOP Literatura Oral Popular

•HIS Història del Folklore

•LIT Literatura

•MUS Etnomusicologia

•MIX Mixt

l) Gènere 2. Inclou un desplegable amb subseccions corresponents a cada secció

de l’apartat anterior:

•FLK Costums

•FLK Creences

•FLK Balls

•FLK Festes

•FLK Jocs

•FLK Altres

•LOP Acudit

•LOP Cançó

•LOP Contarella

•LOP Enigma

•LOP Llegenda

•LOP Mimologisme

•LOP Parèmia

•LOP Relat etiològic

•LOP Rondalla

•LOP Tradició

•LOP Altres

•HIS Esdeveniment

•HIS Entitat

•HIS Personal

•HIS Folklorisme

•HIS Altres

•LIT Prosa

•LIT Vers

•LIT Altres

•MUS

•MIX

m) Contingut. En aquest apartat es descriu el contingut de l’obra de manera

objectiva i sintètica.

n) Contingut ampliat. És un camp opcional que pot contenir una descripció més

ampliada del contingut bàsic.

o) Observacions. S’hi consignen les circumstàncies de la redacció o la publicació

de l’obra, la intenció, l’avaluació objectiva del mètode, les especulacions sobre

l’autor en el cas de publicacions anònimes, les diferències significatives entre

la portada i la coberta… També és un camp opcional.

p) Revisat. Aquesta casella es refereix a la revisió final i només la pot verificar

l’administrador de la base de dades. Quan una fitxa s’ha revisat, ja es pot

visualitzar al cercador públic, <http://bibliofolk.arxiudefolklore.cat>.

1. Introducc Ió

25

q) Enviat. Casella que serveix perquè cada col·laborador puga saber quines són

les fitxes que ja ha enviat a l’administrador. S’entén que els col·laboradors

només enviaran les fitxes que consideren definitives.

r) Estat. Pot ser «provisional» o «definitiu». La indicació d’estat definitiu la intro-

dueix el responsable de la redacció de la fitxa quan ha omplert tota la infor-

mació de la fitxa i considera que tot és correcte.

D’altra banda, en les fitxes bibliogràfiques soltes, d’elaboració pròpia, no intro-

duïdes a aquesta base de dades, la informació consta de les referències bibliogràfi-

ques i d’una descripció detallada del contingut. Aquesta és la principal diferència:

mentre que el BiblioFolk ofereix una informació completa, sistemàtica però sin-

tètica de cada element, que ha de servir perquè qualsevol investigador interessat

puga fer-se una idea ràpida del contingut de cada referència i, si hi té més interès,

procedir a la seva consulta, en les fitxes d’elaboració pròpia la informació que hem

consignat és molt més desenvolupada pel que fa al contingut i avança ja una part

important dels processos de descripció posteriors. En qualsevol cas, tant les unes

com les altres han estat documents que han servit de base per a la redacció o la do-

cumentació del nostre treball.


Recopilada i processada tota aquesta informació, el pas següent ha estat ordenar-la

cronològicament en un eix temporal, sobretot si tenim present que la cerca —i,

sobretot, la troballa— de documents no ha seguit aquest ordre cronològic, i classifi-

car-la segons si l’obra pertanyia a una institució, a un folklorista rellevant o si era

una obra independent. Per a la descripció i l’anàlisi posteriors, sempre s’ha primat

la classificació per institució a la classificació per autors; és a dir, si una obra per-

tany a un folklorista important però alhora formava part d’una campanya instituci-

onal, queda descrita i analitzada dins l’apartat institucional, i no dins la descripció

i l’anàlisi sobre l’autor. De fet, l’obra d’alguns autors es justifica exclusivament a

través de les institucions, com els reculls del cançoner dels germans Sansalvador,

adscrits a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Així, per exemple, encara que

el Llegendari valencià (editat el 1995) de Francesc Martínez i Martínez és una obra

destacada d’aquest autor, com que forma part dels treballs enviats al Concurs del

Llegendari Popular Català, apareix dins l’apartat referit a aquest concurs. Evident-

26

ment, quan hem descrit, analitzat i valorat l’obra de cada autor no hem obviat el seu

paper en les institucions, però hem entès que per comprendre millor el paper de les

institucions calia incloure-hi sempre les obres que s’hi generaren, a fi d’aportar-ne

una visió més completa. Sobretot, era important fer-ho així en el cas del Llegendari

Popular Català, perquè si no hi haguéssem inclòs el Llegendari de Martínez tan sols

hi quedaria inclòs el treball de Sara Llorens.

També és cert, però, que el paper d’algunes institucions durant el període estudi-

at seria poc rellevant i es desplegaria amb més intensitat en les dècades posteriors.

És el cas concret de l’Institut d’Estudis Alacantins (avui Institut Alacantí de Cultu-

ra Juan Gil-Albert), que ací contribuiria a explicar només una part de l’obra de Sal-

vador Seguí, per bé que més avant contribuiria a editar tota una sèrie de materials

de gran interès per al folklore. En aquest cas, específicament, hem cregut més útil

la classificació per autor, on quedaria inclòs el paper institucional.

En aquesta fase d’ordenació cronològica, és clar, hem començat a observar els

principals esdeveniments històrics i culturals i, per això, hi ha pres importància la

situació dins les variables de la història social, la història de la literatura contem-

porània i la història del folklore, de manera que s’estudien les relacions entre els

processos de recopilació i estudi de la literatura popular amb els de creació de la

literatura culta i el desenvolupament dels moviments culturals i històrics. No es pot

negar que hi ha interrelacions sòlides entre l’activitat cultural, la política, la creació

literària i la recol·lecció folklòrica: es dóna el cas d’autors que fan incursions tant

en uns camps com en els altres. L’ordenació i la classificació de les dades, per tant,

ha pres en consideració aquests contextos, que hem mirat d’especificar durant la

redacció dels apartats posteriors.


Un cop aconseguida la recaptació de dades, ja processades i ordenades, hem procedit

a descriure-les amb detall, partint de les descripcions inicials que fèiem en el procés

de descripció de dades, però ara incorporant-hi el factor que es desprèn de l’apartat

anterior: descriure els continguts no sols amb tots els detalls de cada autor o publi-

cació, sinó també en funció del context. Així mateix, s’hi han inclòs tots els elements

d’aquest marc cronològic que hem considerat indispensables per a l’anàlisi. Aquest

procés està estretament lligat a la fase següent, purament d’anàlisi, i de fet, sovint,

els dos processos s’han donat alhora.

1. Introducc Ió

27


La part dedicada a l’anàlisi implica l’observació de tots els materials descrits des

d’una perspectiva crítica i fonamentada. Principalment es tracta d’una anàlisi qua-

litativa, és a dir, s’han examinat els treballs en funció de diversos paràmetres teori-

cometodològics que detallarem més avant i a partir dels contextos de producció. En

algun cas, però, també hem dut a terme una anàlisi de tipus més quantitatiu, sobre-

tot quan calia tractar o analitzar un gran nombre de dades generades, sobretot, per

campanyes institucionals. En qualsevol cas, aquesta anàlisi quantitativa tampoc

no defuig l’anàlisi qualitativa: tots els materials han estat estudiats en funció dels

aspectes relatius als atributs que els constitueixen i que els caracteritzen.

Hem analitzat els treballs en funció dels contextos de producció i recepció, de les

aportacions i innovacions, del tipus i la variabilitat de gèneres recollits, dels marcs

geogràfics, de les connexions interterritorials —sobretot entre autors i institucions—

i de totes les dades biobiliogràfiques que es poguesssen relacionar. Ens hem parat,

particularment, a comparar els períodes descrits amb les etapes equivalents a Cata-

lunya i a les Illes Balears, actualment els territoris de la resta del domini lingüístic

més desenvolupats en els processos d’elaboració de les històries de la literatura popu-

lar corresponents (cf. Oriol 2016a, i Valriu 2016).

Per a l’estudi del tipus de gèneres, específicament, hem partit sobretot dels crite-

ris classificatoris del BiblioFolk, citats més amunt; i del sistema de gèneres descrits

per Oriol (2002) per a la cultura catalana, amb els canvis més recents, especialment

pel que fa a la redefinició dels relats etiològics i de les tradicions explicatives (Oriol

2013). Així mateix hem estudiat, quan existien, les classificacions dels gèneres que

cada autor oferia.

En el cas concret dels textos narratius, els hem analitzat seguint la tipologia

d’Oriol (2014), que és, al seu torn, la que es féu servir per a la base de dades RondCat.

Aquesta proposta, que resumim, inclou els tipus de text següent, segons el grau de

fidelitat a la font (de major a menor):

1. Transcripció. Versió transcrita a partir d’un enregistrament sonor o d’una

anotació taquigràfica. És el procediment més vàlid des del punt de vista cien-

tífic.

2. Redacció (informant/s indeterminat/s). Versió redactada a partir d’informa-

ció no especificada que pot procedir de fonts orals i/o impreses diverses.

28

3. Redacció (informant únic). Versió redactada amb un estil més o menys lite-

rari a partir d’una font oral especificada.

4. Redacció (informant múltiple). Versió redactada amb un estil més o menys

literari a partir de més d’una font oral especificada.

5. Redacció dependent. Versió que procedeix clarament d’una o diverses fonts

impreses sense indicar-ho.

6. Adaptació. Versió utilitzada, generalment, en els llibres de literatura infantil.

Acostuma a ser una síntesi (amb possibles adaptacions lèxiques) d’una versió

publicada anteriorment.

7. Creació. Text folklòric inventat seguint en major o menor grau l’oralitat o els

motius folklòrics.

Com ja hem assenyalat, el nostre treball no inclourà l’estudi de textos adaptats

ni creats, sempre que no siguen essencials per explicar alguns aspectes sobre el

conjunt d’una obra o sobre alguna tendència general.

Encara dins l’anàlisi dels textos narratius, hem considerat ben interessant —i,

per tant, hem aplicat— la distinció d’estil que fa Josep Grimalt (2003) quan una

rondalla ha estat redactada segons si segueix un «estil abstracte» o bé és més aviat

«realista». Per a Grimalt, el realisme no sols representa un període de la història

de la literatura occidental, sinó també «una determinada tècnica de representació

dels fets, és a dir, també és un concepte artístic» (2003: 564). Aquest estil realista es

caracteritza perquè

respondria, almenys quantitativament, a l’observació dels fets representats que

n’hauria pogut fer un testimoni directe, […] que ens representaria uns fets imagina-

ris segons la selecció que n’hauria pogut fer un bon observador que els hagués pre-

senciats en el cas que haguessin estat reals […], aquella que produiria en el receptor

la sensació d’oferir-li la informació que ell mateix hauria pogut retenir si hagués

presenciat personalment els fets representats (Grimalt 2003: 565).

Per contraposició, l’estil abstracte es caracteritza pel

predomini quasi absolut de l’acció […], acció pura, unidimensional, exposada de

forma estrictament lineal, com he dit. No s’hi troben accions paral·leles, ni interfe-

rències, ni digressions, i els episodis que constitueixen l’acció única se succeeixen

en un orde estricte. No conté ornaments ni descripcions, que retarden la narració.

1. Introducc Ió

29

Els personatges, objectes i tot altre element no són descrits, sinó sols anomenats.

De cada objecte, només se’n destaca allò que compta per a l’acció, que sol esser un

atribut singular (Grimalt 2003: 566-567).

L’estil abstracte és el més acostat a la manera com es transmeten les rondalles

en l’oralitat: «no és mal de comprendre que, com més senzill i esquemàtic en sia el

contingut, més fàcil serà recordar-lo i reproduir-lo: un dibuix lineal, pla, monocro-

màtic, és més bo de comprendre, recordar i reproduir que una pintura amb pers-

pectiva, ombres i colors» (Grimalt 2003: 569). Per tant, l’observació del predomini

d’un estil sobre l’altre en un recull o en un autor ens permetrà donar una idea més

precisa del tipus d’elaboració que s’està duent a terme. Per posar un parell d’exem-

ples del nostre treball, les rondalles d’Enric Valor serien un exemple paradigmàtic

de l’estil realista, centrat en la profusió de detalls, la descripció, la digressió i, en

definitiva, la narració dels fets com si el narrador n’hagués estat un testimoni ab-

solut. En canvi, els textos narratius d’Adolf Salvà són molt més abstractes, neutres

i concentrats en l’acció i la representació lineal dels esdeveniments de la rondalla.

En un altre sentit convé apuntar que el gènere rondallístic, des de primers del

segle xx, ha desplegat una metodologia d’estudi pròpia basada en la catalogació

d’arguments universals. Com estudiarem en l’apartat dedicat a història del folklore

de la primera part del nostre treball, aquests catàlegs s’han anat ampliant i actualit-

zant. Actualment, els estudis rondallístics internacionals, fonamentats sobre aquests

catàlegs, fan servir el més recent, anomenat ATU per les inicials dels seus tres autors

principals: Antti Aarne (encarregat del primer catàleg, de 1910), Stith Thompson

(que, amb Aarne, renovà el catàleg l’any 1928 i després l’any 1961) i Hans-Jörg Uther

(catàleg que es fa servir actualment, de 2004). El catàleg ATU (Uther 2004) esdevé

ben útil per entendre quines són les rondalles contingudes en cada recull seguint una

numeració homologada internacionalment. Per això, sempre que ens ha estat possible

hem catalogat les rondalles que hem trobat seguint el sistema ATU o hem fet servir

les catalogacions d’altres autors.

En el primer cas, la nostra catalogació s’ha donat en casos puntuals que obeïen

a la voluntat de discernir exactament davant de quin tipus de material folklòric

ens trobàvem, sobretot en miscel·lànies folklòriques i en documents previs a 1912.

En el segon cas, si el recull folklòric incloïa dades catalogràfiques (per exemple,

Borja 2016) hem partit d’aquestes dades; si no, hem consultat les contingudes en

el RondCat —que actualitza les dades d’Oriol & Pujol (2003, 2008)—, la base de

30

dades en línia que recull i indexa els tipus rondallístics o arguments genèrics de les

rondalles publicades en català des de 1853. Finalment, en algun cas, hem completat

aquesta informació a partir del catàleg de Beltran (2007), centrat específicament en

les rondalles valencianes, o en algun altre estudi específic que citarem quan siga

el cas. També en casos molt puntuals s’ha volgut detectar, per les mateixes raons

apuntades suara, la presència d’algun motiu folklòric seguint l’índex de Thompson

més recent (1955-1958).

És cert que una història de la literatura popular hauria pogut prescindir de les

referències a aquestes catalogacions, sobretot pel fet que no hi ha catàlegs equiva-

lents acceptats internacionalment per a l’estudi de la resta de gèneres, i perquè les

tendències es poden traçar igualment sense aquest nivell de detall. Tanmateix, in-

corporar aquestes dades ens permet analitzar amb més precisió quina és l’aportació

real i concreta en termes rondallístics i, per tant, observar tendències i valorar les

contribucions amb més rigor.

1.2.7 Extracció de conclusions, valoració dels resultats i de les tendències

observables

L’última fase que hem seguit en aquesta metodologia, com és natural, ha estat la

inferència de les conclusions i la valoració particular i general de les tendències que

s’observen, en funció dels objectius específics descrits més amunt. Amb la perspectiva

que aporta l’anàlisi i la descripció de tots els elements continguts, hem avaluat cada

cas tant en l’aportació concreta com en relació al conjunt de la història de la literatura

popular valenciana, i hem intentat esclarir quines són les tendències principals pel

que fa als autors i les institucions principals, a l’evolució i l’estudi teòric del folklore, al

tipus de gèneres recollits i a la representativitat territorial.

1.3 Estructura i continguts

El cos del nostre treball consta de dues grans parts. La primera, de fonamentació te-

òrica, es divideix en dos capítols. En el primer capítol d’aquesta part (§2) es detalla el

camp d’estudi, se situa dins d’una tradició disciplinària i serveix per contextualitzar

els diversos marcs d’anàlisi que s’hi han aplicat al llarg de la història, alguns dels

quals tindran algun ressò en l’anàlisi posterior per al País Valencià. De més a més,

a partir d’aquestes línies de recerca, es concreten alguns aspectes conceptuals que

1. Introducc Ió

31

serviran per guiar d’una manera precisa i argumentada els termes en què ens mo-

vem. En el segon capítol de la primera part (§3), es ressenyen els principals treballs

sobre els quals hem basat la nostra periodització. És, alhora, un estat de la qüestió

actualitzat sobre les propostes d’estudi d’història de la literatura popular tant inter-

nacionalment com, en concret, per al cas català general i valencià en particular.

La segona part és l’anàlisi pròpiament dita, que es divideix en els tres capítols

que responen als tres grans períodes en què creiem que es pot segmentar aquest eix

cronològic.

El primer capítol de la segona part (§4), doncs, abasta el període 1873-1912.

Les dates es corresponen amb la data del primer recull d’interès folklòric que hem

documentat (1873) i amb la data d’aparició de Còsesdelameuatèrra de Francesc

Martínez i Martínez (1912), que suposaria un canvi important pel que fa a l’estudi i

la recol·lecció folklòrica al País Valencià. Aquest període es troba molt influït per les

tesis de la Renaixença i pels moviments romàntics de la literatura culta. L’atenció

al folklore es produirà des de perspectives molt lligades a la creació literària, un

fet del qual els autors no se n’acabaran de desprendre. Els autors més destacats

d’aquest període són Francesc Badenes Dalmau i Joaquim Martí i Gadea, i, encara

que no hi ha cap institució que es dedique a la recol·lecció d’una manera conscient i

sistemàtica, ens interessa comentar el pes i les característiques de l’excursionisme

valencià per les interessants conclusions que se’n poden extreure.

El segon capítol de la segona part (§5), corresponent al període 1912-1939 —data

del final de la Guerra Civil i l’inici de la dictadura franquista—, es caracteritza

per l’arribada del folklore a les institucions i l’emancipació com a disciplina dife-

renciada, amb un mètode i uns objectius concrets i no necessàriament vinculats a

la creació. Hi començarem a trobar obres, autors i institucions que, moguts per un

esperit entre identitari i de sentiment de la necessitat de la recol·lecció urgent d’un

univers en desaparició, organitzen la recerca d’una manera molt més planificada i

fonamentada. Cal destacar-hi noms com Francesc Martínez i Martínez, Adolf Salvà,

l’aparició d’institucions com el Centre de Cultura Valenciana o la Societat Caste-

llonenca de Cultura, i la participació en projectes d’abast general per al conjunt de

territoris de llengua catalana com són l’Obra del Cançoner Popular o el Llegendari

Popular Català.

Finalment, en el tercer capítol de la segona part (§6) estudiem la producció fol-

klòrica durant la dictadura franquista (1939-1975), molt marcada pels avatars his-

tòrics i que va implicar l’aturada, quan no la desfeta, dels programes de recerca

anteriors. Tanmateix, el règim promourà diverses campanyes de recol·lecció fol-

kloricomusical emergides amb una sèrie de finalitats ideològiques concretes (par-

lem, sobretot, dels Coros y Danzas de la Sección Femenina i, amb menys marcatge

ideològic, les campanyes de l’Instituto Español de Musicología-CSIC), a les quals

se sumen algunes altres campanyes no promogudes per les autoritats i, per tant,

més neutres, com les engegades per Manuel Palau al si de l’Institut Valencià de

Musicologia, o les coordinades pel seu deixeble, Salvador Seguí. Paral·lelament, ens

trobarem amb dos individus que es dedicaran a altres gèneres folklòrics des d’una

perspectiva diametralment oposada: treballar per la reconstrucció de la valenci-

anitat, de la llengua, de la literatura i de la literatura a través del seu imaginari

popular, amb la dosi que això conté de dignificació de la recerca folklòrica. Parlem,

és clar, de Manuel Sanchis Guarner i d’Enric Valor i Vives.

El conjunt d’aquest treball, és clar, es clou amb l’apartat de les conclusions, en

què intentarem respondre les qüestions que ens plantejàvem en els objectius gene-

rals i específics i clarificar les línies que es vehiculen al llarg d’aquesta tesi.

***

Primera Part. Fonamentació teòrica

2. el concePte de Folklore: eVolució del camP d’estudi i Precisions

terminològiques

El folklorista1 nord-americà Richard Dorson, en el seu llibre ja clàssic Folklore and

folklife. An introduction (1972), distingí quatre grans blocs en les matèries que solen

interessar els folkloristes: l’«oral literature», en la qual s’encabeixen «spoken, sung

and voiced forms of traditional utterance that show repetitive patterns» (1972: 2); la

«material culture», és a dir, «techniques, skills, recipes, and formulas transmitted

across the generations and subject to the same forces of conservative tradition and

individual variation as verbal art» (1972: 2); el bloc que anomena «social folk custom»

(1972: 3), que es dóna sobretot en les interaccions en grup, i en el qual s’inclouen

rituals, festes, supersticions, creences, ritus de pas, etc.; i el bloc dedicat a «the per-

forming folk arts», bàsicament «traditional music, dance, and drama» (1972: 4). Per a

Carme Oriol aquests grups mostren l’existència de dues grans tradicions folklòriques:

«la que entén el folklore essencialment com a art verbal, com a literatura popular, o

folklore en sentit estricte, que correspon al primer dels apartats descrits [“oral litera-

ture”]» (2002: 18) i la que l’entén «com a cultura (cultura material, costums i creen-

ces) o folklore en sentit ample, que correspon, bàsicament, als apartats segon [“mate-

rial culture”] i tercer [“social folk custom”]» (2002: 18), mentre que el quart bloc de

Dorson («the performing folk arts») podria pertànyer tant al folklore verbal com al

folklore entès com a cultura popular en funció del pes dels textos literaris inherents.

Resumim aquesta petita aproximació al camp d’estudi perquè ens servirà tot seguit

per observar amb una major perspectiva de quina manera ha evolucionat el concepte

i de quina manera s’ha pogut entendre al llarg de la història. I, sempre que no s’es-

pecifique el contrari, per les característiques i l’enfocament del nostre treball, quan

parlarem de folklore ens estarem referint al folklore entès com a art verbal.

Traçar l’evolució del concepte i dels mètodes del folklore és essencial per com-

prendre de quina manera s’ha treballat i en quin marc contextual caldrà encabir,

1 No cal dir que anomenem folklorista tant a l’investigador del folklore (el cas de Dorson) com al compilador de textos folklòrics.

Pr Imera Part. Fonamentac Ió teòr Ica

36

més avant, el que se’n podrà trobar en cada publicació. És clar que intentar fer-ne

un traç exhaustiu extralimitaria l’objecte de la nostra tesi. La ressenya que pro-

posem tot seguit a manera de repàs per la concepció i l’evolució de la disciplina és

més aviat esquemàtica, però adequada als propòsits esmentats. Tot amb tot, no ens

podem estar d’assenyalar que alguns gèneres del folklore verbal tenen una tradició

històrica paral·lela que no sempre coincideix al cent per cent en els aspectes sinte-

titzats ací. Per exemple, l’anàlisi i la recol·lecció de la paremiologia apareix sovint

treballada de manera independent i molt vinculada a la lexicografia i als tresors lin-

güístics, i moltes recol·leccions, elaborades a manera d’inventari, en molts casos no

segueixen uns mínims que ens facen poder dir que se’n fa un tractament folklòric.

Encara que el folklore és, probablement, tan antic com la humanitat, el folklore

com a terme té una data de naixement força recent. Cal remuntar-se al 22 d’agost

de 1846, quan la revista londinenca The Atenaeum publicava un article de William

Thoms (sota el pseudònim d’Ambrose Merton) que començava així:

Your pages have so often given evidence of the interest which you take in what we

in England designate as Popular Antiquities, or Popular Literature (through by-

the-bye it is more a Lore than a Literature, and would be most aptly described by a

good Saxon compound, Folklore, —the Lore of the People)—that I am not without

hopes of enlisting your aid in garnering the few ears which are remaining, scat-

tered over that field from which our forefathers might have gathered a goodly crop.

No one who has made the manners, customs, observances, superstitions, bal-

lads, proverbs, etc., of the olden time his study, but must have arrived at two con-

clusions:—the first, how much that is curious and interesting in these matters is

now entirely lost— the second, how much may yet be rescued by timely exertion.

What Hone endeavoured to do in his ‘Every-Day Book,’ etc.,2 the Athenaeum, by its

wider circulation, may accomplish ten times more effectually—gather together the

infinite number of minute facts, illustrative of the subject I have mentioned, which

are scattered over the memories of its thousands of readers, and preserve them in

its pages, until some James Grimm shall arise who shall do for the Mythology of

the British Islands the good service which that profound antiquary and philologist

has accomplished for the Mythology of Germany (Thoms [1846] 1965: 4).

2 W. Hone (1780-1842) compilà i publicà diverses obres d’interès per a les popular antiquities com la citada.

2. el concePte de Folklore: evoluc Ió del camP d’estud I I Prec Is Ions termInològIques

37

Malgrat que els estudis i l’objecte de la matèria han evolucionat considerable-

ment, reproduïm aquestes línies perquè hi assistim al primer encunyament i, per

tant, també a la primera definició que s’hi va associar. William Thoms se situa a

ell mateix dins d’una tradició d’estudiosos de «Popular Antiquities» o fins i tot de la

«Popular Literature», considerada com a equivalent, bo i reconeixent que es tracta-

va més aviat de «Lore» (‘coneixements’); d’un lore que pertany al folk: al poble. És a

dir, amb la paraula folklore identificava antiguitats populars, literatura popular i

coneixements populars sota un paraigua que remetia a un passat albergat en la me-

mòria del poble. Dins d’aquest concepte que tot just creava, identificava exemples

com «manners, customs, observances, superstitions, ballads, proverbs, etc., of the

olden time», és a dir, un seguit de gèneres vistos ja amb la perspectiva que perta-

nyien al passat.

Però, alhora, cal fer notar, també, que la seva proposta, d’alguna manera, es dis-

tanciava —i encara se’n distanciaria més endavant en la seva pràctica i en el treball

de camp— d’aquell estudi clàssic de les «antiguitats populars» amb una proposta

nova de treball i d’estudi, com assenyala R. T. Boyer: «it is clear that Thoms is pla-

cing his coinage relation to the English antiquarian tradition to which it is aligned

but from which, for Thoms, it is already distanced» (2005: 59), és a dir, el concepte

de folklore beu i alhora es distancia de la tradició anglesa d’aquelles «antiguitats».

Convé remarcar aquest distanciament, perquè se sol citar el primer paràgraf del

text de Thoms com l’arribada d’un nou nom per a una disciplina antiga, però hi ha

el perill freqüent d’oblidar el segon paràgraf, en què ja s’observa la proposta d’una

nova manera de fer.

Glossant tot aquest fragment, Josep Maria Pujol assenyala que el que Thoms

està proposant realment és «que les velles popular antiquities es redimensionin i

passin a servir de documents a un nou tipus d’especulació que també a Alemanya

existia però que es feia damunt d’un altre tipus de materials: la mitologia compara-

da de Jakob Grimm» (1999: 97). És a dir: elaborar un estudi metodològicament sem-

blant al de Grimm però aplicat al folklore. Richard Dorson també hi està d’acord:

Thoms tenia «the whole apparatus of folklore investigation outlined: direct field

observation, accurate reporting, communication of specific data, and then the com-

parative commentary» (1968: 84). No es tracta, doncs, d’un simple nom nou per a un

concepte antic: es tracta d’un nou concepte i d’una metodologia que tot just sorgeix

i que requereix d’un nom específic. És clar que al llarg de la història de la literatura


38

universal hi hagué autors que begueren de l’oralitat, la intentaren reproduir, etc.,

des dels mitògrafs als trobadors, però ací s’estava apuntant a una qüestió potser

més complexa, pel fet que el que s’estava buscant era una manera de fer recerca i

recol·lecció, una recerca conscient i dotada d’un seguit de recursos propis i que aspi-

rava a convertir-se en disciplina científica dins les humanitats.

Amb aquesta mena de discurs de fundació i amb les pràctiques que el seguiran,

s’enceten uns procediments que es mantindran fins ben entrat el segle xx: els que

ressenyava Dorson (observació directa en el treball de camp, transcripció acurada,

inclusió de dades específiques sobre el context, comentaris comparatius) i, també, la

noció de l’informant prototípic com un pagès vell i analfabet, que es tindrà per favo-

rit en els treballs de camp. Aquesta qüestió anava vinculada a aquella altra tradició

de les antiguitats, del folklore com a matèria del passat i del poble. Per tant, segons

l’encuny i la conceptualització de Thoms, es concebé com un conjunt de romanalles

del passat que es perden i que urgeix recuperar dels ambients rurals en què es man-

té. Amb l’activitat que desplegarà ell mateix i altres folkloristes del moment, i amb

l’ascens de les metodologies científiques i el positivisme del segle xIx, creix també la

consciència de disciplina dels estudiosos i dels recol·lectors d’aquelles «Popular An-

tiquities» o de la «Popular Literature». N’és una bona prova la creació de la Folklore

Society de Londres el 1878, la primera de moltes institucions europees semblants

que treballarien per a la recol·lecció i l’estudi del folklore.

És cert, però, que Thoms té algun precedent fora del Regne Unit. L’estudiós

Giuseppe Cocchiara, en la seva Storia del folklore in Europa (1971), assenyala que,

entre els estudiosos, hi ha l’acord a considerar que

nel ricercare le radici da cui il folklore, inteso come disciplina autonoma, trae il

suo nascimento scientifico, gli studiosi si sono quasi sempre dichiarati concordi nel

ritenere che esso, per quanto riguarda l’etnica tradizionale (usi, costumi, credenze,

ecc.), si rifaccia al movimento filosofico dei secoli xvII e xvIII, mentre, per quanto

riguarda la letteratura popolare (canti, leggende, proverbi, ecc.) si ricolleghi al

Romanticismo (1971: 27).

Tanmateix, al seu parer,

la storia del folklore non è, e non può essere, che la storia degli indirizzi di pensiero

che tali esperieze hanno promosso, nel loro vario concretarsi e individuarsi nella

personalità e nel modo della cultura dei singoli studiosi […].


39

È a la luce di questi criteri che io mi accingo a studiare come si sia formata in

Europa una coscienza del folklore e come da essa sia nata poi la scienza del folklore.

La mia indagine pertanto è, e vuole essere, una storia interna, o meglio direi in

senso vichiano, ideale di tutto un movimento di studi che porta l’Europa alla ricerca

di se stessa in ciò che essa ha di più intimo (Cocchiara 1971: 29).

És a dir, Cocchiara entén la història del folklore a Europa més aviat com la histò-

ria de la formació d’una consciència, d’una línia de pensament o assaig que desem-

boca finalment en la formació d’una disciplina científica. El despertament d’aquesta

consciència el remunta a la descoberta del Nou Món i la consegüent «scoperta del

selvaggio», amb la reflexió necessària que emprenen els europeus sobre aquella part

de la humanitat a partir de la seva observació i descripció.

Sembla clar, però, que sí que existeix un pas de la línia de pensament o assaig

a la disciplinacientífica i que aquest fet es produeix durant el segle xIx. Si pre-

nem, per exemple, el segon volum d’articles seleccionats per Alan Dundes (2005)

per a la comprensió dels conceptes crítics del folklore, titulat «the founders of

folklore», no inclou cap article sobre folkloristes o institucions anteriors al prero-

manticisme.

Els precedents més immediats del folklore que descrivia Thoms estaven relaci-

onats amb els moviments del primer nacionalisme romàntic, en què se cercava el

record d’un passat no tant per observar més o menys científicament la manera com

es vivia en els temps passats sinó per descobrir models «històrics» amb els quals

repensar el present i construir el futur. Wilson (2005), assenyala que mentre que

als EUA i a l’Europa Occidental el nacionalisme es començà a fonamentar, si més

no al principi, en línia amb les filosofies liberals i humanitàries de la Il·lustració,

a l’Europa central i oriental s’entengué, sobretot, en termes de fixar les fronteres

polítiques per ajustar-se als grups ètnics amb la idea que cada nacionalitat s’havia

de correspondre amb els límits dels estats en tant que cadascuna havia d’aportar les

seves característiques pròpies, intrínseques i diferenciades, al bé comú universal.

La individualitat passava a un segon terme en nom de la nacionalitat: el servei a

l’estat-nació havia de ser la màxima aspiració de l’individu. El nacionalisme romàn-

tic, al contrari que l’il·lustrat, emfasitza la passió i l’instint més que no pas la raó;

les diferències nacionals més que les aspiracions comunes; i la construcció de les

nacions en les tradicions i els mites del passat —el folklore— més que no pas les

realitats polítiques del present.


40

En aquest marc, Wilson considera que fou Johan Gottfried Herder (1744-1803)

un dels màxims inspiradors del caràcter d’aquest nacionalisme romàntic centre-

europeu. Per a Herder, de la mateixa manera que dues nacions diferents no poden

compartir els mateixos elements del paisatge ni una història comuna, no poden com-

partir, tampoc, el mateix caràcter. Només representant i mantenint ferm aquest ca-

ràcter, aquesta ànima nacional, les nacions poden contribuir al bé de la humanitat

des de la seva aportació singular. Cada nació té, per a Herder, un objectiu específic

que ha de desenvolupar per al progrés de la civilització, i la manera d’aconseguir-ho

és que cadascuna densenvolupe amb profunditat les característiques que la singu-

laritzen: l’idioma, l’art, la literatura, la religió, els costums, les lleis.

Però en el context de finals del segle xvIII i principis del xIx, la nació alemanya

estava constituïda per centenars de territoris amb milers de normes diferents, i el

poble, al parer de Herder, abandonava les seves formes culturals natives i importa-

va els models estrangers, especialment francesos en la noblesa, amb la qual cosa el

que havia de ser bàsic per al progrés humà des d’aquella nacionalitat estava sent

substituït: una qüestió que, segons ell, ja començava a donar-se des de la baixa edat

mitjana. Per recuperar l’ànima nacional perduda, els alemanys havien de recupe-

rar la personalitat cultural que havien anat perdent des d’aquell moment. I l’única

manera per aconseguir-ho, per a Herder, era a través de la «poesia popular». Una

poesia que era gairebé patrimoni dels camperols, incontaminats de modes foraste-

res, que havien preservat com ningú aquelles expressions fonamentals de l’ànima

alemanya. Per això, calia iniciar una campanya de recol·lecció d’aquella mostra de

«surviving folk poetry» (Wilson 2005: 13) que servís de base per a la construcció de

la nació amb el caràcter que li havia de correspondre. Per a aquests propòsits, Her-

der escrigué alguns assaigs com Auszug aus einem Briefwechsel über Ossian und

die Lieder alter Völker, que influí de seguida en altres autors, i el 1777, a l’assaig

Von Änlichkeit der mittleren englischen und deutschen Dichtkunst féu una crida. És

en aquest punt que Wilson conclou: «With the taking of this step, European folklore

scholarship was officially begun» (ibídem).

Aquest altre concepte de nacionalisme i de reivindicació i cultiu de les literatu-

res nacionals s’aniria popularitzant arreu d’Europa. Fins el punt que, segons la nos-

tra lectura, la filosofia d’arrel herderiana ha estat decisiva, si més no indirectament,

sempre que els pobles, les nacions, han mirat cap al passat a través del folklore

per trobar la seva identitat i inspirar-se per al futur, i sempre que han trobat en


41

el folklore una de les màximes expressions del caràcter nacional. Els nacionalistes

romàntics, després, com els folkloristes angloamericans, estudiarien el folklore com

a survivals o recialles del passat. La diferència entre els uns i els altres rau en el

fet que els nacionalistes romàntics consideren que cal fer reviure el folklore per al

desenvolupament de la nació.

Josep Maria Pujol fa observar que de Herder arrenquen dues línies: «D’una part,

una de les dues que de vegades han estat batejades, des de fora —i no sense raó—,

de “folklore filològic”: la que es dedica a l’estudi de la cançó popular com a “poesia

popular” per excel·lència: les balades “de tradició oral”» (1999: 87) i que analitza

aquesta «poesia popular» amb mètodes de la crítica filològica a fi de reconstruir la

història textual de les balades sense tenir en compte la melodia. A Catalunya en

serien representants ben reeixits Josep Romeu i Figueras i Josep Massot i Munta-

ner en diversos dels seus treballs sobre literatura popular (especialment l’antiga), i

en la tradició acadèmica hispànica l’escola menendezpidaliana, en la qual es formà

Manuel Sanchis Guarner, que, al nostre parer, també podem considerar com a re-

presentant d’aquesta escola, com analitzarem.

Segons Pujol, l’altra línia d’arrel herderiana

però no estrictament folklòrica […] és la que estudia la “poesia popular” de tradició

escrita en les literatures europees des de l’edat mitjana, els practicants de la qual

coincideixen sovint amb els de l’anterior […] i sol utilitzar l’adjectiu [popular] (i de

vegades fins i tot folklòric, manifestament fora de context) com una denominació

de valor estrictament estètic […]: en el cas d’aquests medievalistes de la “lírica

popular” és la que funciona com a alternativa a les poètiques hegemòniques en

cada moment. Per a ells, el fet folklòric és un fet de transmissió, o més exactament

d’acceptació social de la “poesia popular”, amb recreació per part del món oral —

demostrada per la presència de “variants”— únicament constatable, però (tot i que

no tothom és prudent en aquest punt) des del moment que existeixen els folkloris-

tes (Pujol 1999: 88-89).

Aquesta escola, per tant, analitza un altre tipus de tradició literària que, per a

Pujol, cal distingir clarament del folklore perquè presenta un objecte i uns mètodes

essencialment diferents.

Uns dels primers a respondre la citada crida de Herder foren Friedrich David

Gräter i Christian Gottfried Böckh que, inspirats en els textos de Herder, van fun-


42

dar la revista Bragur, una publicació periòdica dedicada a la col·lecció i publicació

d’aquella literatura alemanya antiga. I a partir d’ací altres començarien a unir-se a

la causa. Uns dels autors més coneguts en aquest sentit seran els germans Jakob i

Wilhelm Grimm. Editarien al 1812 el primer tom del seu recull de rondalles, Kinder-

und Hausmärchen,3 ampliat amb un segon tom l’any 1815 i un de tercer l’any 1919,

amb l’afegit, el 1822, del corresponent estudi i notes filològiques. Per a Pujol és just

ací que es produeix un pas decisiu: «els contes deixaran de ser un simple model per

fecundar una literatura i passaran a convertir-se en objecte intrínsec d’especula-

ció intel·lectual» (1999: 91). L’aportació dels Grimm no és, per tant, un assumpte

menor, perquè serà a partir d’aquest moment que es dotarà la matèria d’un primer

mètode d’anàlisi. A més d’aquesta i d’altres contribucions, Jakob Grimm publicaria

l’any 1835 la Deutsche Mythologie, sobre mitologia alemanya comparada, que és el

que, com s’ha vist més amunt, reivindicaria William Thoms perquè fos aplicat com

a mètode d’anàlisi a altres tipus de text: la «popular literature» o les «popular anti-

quities». La tasca dels germans Grimm entusiasmaria progressivament i es donaria

a conèixer arreu d’Europa, arribant a esdevenir una de les línies més influents.

El desenvolupament de les perspectives comparatives culminarà a finals del

segle xIx i a principis del segle xx amb l’arribada de l’anomenat mètode historico-

geogràfic de la mà de l’escola finesa. Els filòlegs Elias Lonnrot i Julius Krohn van

començar per dedicar-se a la recollida dels elements folklòrics del Kalevala, poema

èpic de la tradició finesa i careliana, a través de les variants existents. Va ser el fill

del segon, Kaarle Krohn, qui es va encarregar d’aplicar aquest mètode a les ron-

dalles, intentant descobrir-ne la localització històrica i geogràfica de les variants o

d’alguns dels seus elements (Aína 2012: 139-140). Amb l’impuls de Julius i Kaarle

Krohn, aquest mètode tenia per objectiu la reconstrucció de l’origen en el temps i

en l’espai de les rondalles (per això historicogeogràfic) o, més aviat, dels arquetips,

entesos en principi com la suposada «forma original» de la rondalla, a la qual s’ar-

ribaria amb la comparació de totes les variants possibles.4 La principal aportació

3 Encara que el més conegut són les rondalles meravelloses, és important recordar, com fa Jack Zipes, que la col·lecció dels Grimm inclou «unusual fables, legends, soldiers’ and journeyman’s stories, anecdotes, jokes, and religious tales» (2005: 32) passades sempre per un sedàs del gust burgès que fos suficientment modèlic i se situés d’acord amb els cànons de comportament i de rols socials del moment.

4 Actualment, el concepte d’arquetip s’utilitza més aviat en el sentit de «forma bàsica» que ha influït en les versions que es poden trobar en una àrea determinada (Oriol 2002: 147).


43

d’aquest mètode per al conjunt dels estudis folklòrics, encara avui utilitzada, fou

l’elaboració de dos grans catàlegs que permetrien estudiar les rondalles d’una ma-

nera homogènia. El primer és un catàleg de tipus rondallístics o arguments genèrics

als quals s’associen tota una sèrie de variants, que no en pertanyen a cap en con-

cret però que ha de permetre’n la identificació. Tal com hem explicat més amunt,

de la primera edició d’aquest catàleg s’encarregà el folklorista finès Antti Aarne i

es va publicar el 1910. Divuit anys després, l’americà Stith Thompson en féu una

revisió i ampliació (Aarne & Thompson 1928), i encara una altra el 1961 (Aarne &

Thompson 1961), conegut, doncs, com el catàleg Aarne-Thompson. Finalment, l’any

2004 Hans-Jörg Uther i la seva escola en van fer una revisió i una ampliació consi-

derable del catàleg, al qual se sol fer referència amb les inicials dels tres estudiosos

(Aarne-Thompson-Uther, ATU). El segon gran catàleg a què va donar lloc el mètode

historicogeogràfic és el Motif-Index of Folk Literature, de Stith Thompson, sobre els

motius folklòrics, és a dir, «the smallest element in a tale having a power to persist

in tradition» (Thompson 1977: 415); la primera edició del Motif-Index fou iniciada el

1932 i acabada el 1936, ampliada en una segona edició de 1955-1958.

Malgrat la gran acceptació que tingué aquest mètode en el seu moment, també

en el context de la fortuna que feia entre els lingüistes europeus la comparació de

llengües a fi de reconstruir l’indoeuropeu, aviat se’n van trobar algunes dificultats

tant en la consecució dels objectius com en algunes característiques del mètode i de

la precisió dels conceptes i dels catàlegs. La impossibilitat de determinar l’origen

de cada rondalla, l’estructuració dels catàlegs segons uns criteris de vegades poc

coherents i els problemes de definició dels motius, dels tipus i d’altres termes clau,

entre d’altres qüestions, van donar lloc a algunes crítiques que, en part, servirien

per millorar el mètode i també per construir-ne de nous.

Com veurem seguidament, Vladímir Propp n’ha estat un dels principals crítics.

Grimalt (1978) també fa una descripció força detallada dels problemes que presen-

ten els catàlegs i alguns dels conceptes de què parteix el mètode historicogeogràfic.

Malgrat això, convé remarcar que aquest mètode deixa un llegat impagable per a la

investigació de la narrativa folklòrica. Christine Goldberg (2005) en fa una ponde-

ració: per bé que aquesta escola pot haver fallat a l’hora de determinar l’origen i la

història de la rondalla com a gènere, ha reeixit com a eina de catalogació interna-

cional, a pesar de les mancances: els catàlegs encara avui són útils i emprats pels

investigadors. El que permet que el mètode historicogeogràfic no siga una mera


44

curiositat de la història del folklore és precisament el seu estatus de mètode, i no

pas de teoria.

Potser el més conegut en aquest sentit és l’estructuralisme que, amb Propp, naixia

com una resposta a les dificultats d’estudi de les rondalles en el mètode historicoge-

ogràfic. Propp observa que fins aquell moment els estudiosos de la rondalla «s’han

preocupat sobretot d’establir-ne l’origen, però no han tingut la precaució elemental

d’estudiar prèviament la rondalla per ella mateixa […]. Propp exigeix, doncs, un es-

tudi sincrònic de la rondalla previ a l’estudi diacrònic» (Grimalt 1978: 17). Per la seva

banda, Levin (2005) destaca la intenció de Propp de lligar l’estudi del folklore més

amb el llenguatge que no pas amb la literatura, com un intent, potser sense l’èxit es-

perat, d’alliberar-lo d’una dependència massa rígida dels estudis literaris.5

Sota aquestes prevencions, Propp, després d’analitzar un centenar de ronda-

lles meravelloses russes del recull d’Alexandre Afanassiev, n’assaja una descripció

morfològica a partir d’unitats estructurals mínimes que anomena funcions: l’acció

que du a terme un personatge des del punt de vista de la significació en el desenvo-

lupament de la intriga (Propp 2006: 33). En una rondalla meravellosa n’hi pot ha-

ver un màxim de 31 i sempre segueixen un ordre inalterable. Descobreix, així, que

les rondalles meravelloses d’Afanassiev tenen totes, sempre, la mateixa estructura.

Els resultats d’aquesta investigació els va publicar el 1928 però romandrien pràc-

ticament desconeguts per al món occidental fins que se’n publicà una traducció a

l’anglès trenta anys després: Morphology of the folktale (1958, actualitzada el 1968).

Aquest fet va tenir una gran importància en tant que el mètode es va poder

conèixer i s’hi va poder aprofundir, però no estigué exempt de polèmica. La més co-

neguda s’esdevingué amb Claude Lévi-Strauss (1976), que li va retreure que obviés

la dimensió cultural de la rondalla, a diferència de la seva pròpia anàlisi sobre els

mites (1955), que se centrava en l’estructura d’oposicions binàries no del mite com

a narració, sinó del mite com a construcció d’un món. Lévi-Straus, doncs, assenyala

que l’estudi de Propp és formalista, mentre que el seu és pròpiament estructuralis-

ta. Alan Dundes (1976) simplement els anomena estructuralistes a tots dos, però

els diferencia pel fet que Propp analitza l’estructura sintagmàtica (seqüencial) de

5 Com s’exposarà més avant, les perspectives més recents d’anàlisi del folklore verbal des del punt de vista contextual i pragmàtic han aconseguit desplaçar el pes de la literatura en l’apro-ximació a aquesta mena de materials amb les aportacions de l’anàlisi de la conversa i la con-sideració del folklore com a acte comunicatiu.


45

les rondalles meravelloses, mentre que Lévi-Strauss analitza l’estructura paradig-

màtica (els patrons d’oposicions) dels mites, i, malgrat que en coneix l’estructura

seqüencial, no la considera gaire important. En qualsevol cas, Dundes també fa no-

tar que l’estructuralisme ha estat un mètode important per als estudis del folklore,

també per a gèneres ben diversos com ara endevinalles i parèmies, i que pot resul-

tar interessant si es combina amb el comparativisme. Així ho creu també Goldberg

(2005: 298) quan arriba a la conclusió que l’aportació general del mètode historico-

geogràfic és perfectament útil si s’associa a les anàlisis de l’estructuralisme.

Les perspectives d’estudi del folklore són ben diverses i poden ser, per tant, ben

útils si s’apliquen complementàriament. Richard Dorson (1972: 7-47) n’arriba a es-

mentar dotze, algunes de les quals ja han estat tretes a col·lació: la historicogeogrà-

fica; la de reconstrucció històrica («historical-reconstructional», 1972: 12), que pretén

reconstruir els materials folklòrics per estudiar períodes o capes socials dels que

se’n tenen poques evidències; ideològica en la línia herderiana i del nacionalisme

romàntic, de la cerca de l’ànima popular al si dels materials folklòrics; la funcional,

que estudia la finalitat, el sentit, la funció dels materials folklòrics en la cultura;

la psicoanalítica, d’arrel freudiana; l’estructuralista; l’oral-formulística, centrada en

l’emissor i en la forma; la «cross-cultural» (1972: 38), que concep el folklore com a

«survivals of primitive beliefs held by all races of men at the lower rungs of the evolu-

tionary ladder» (ibídem); la «folk-cultural» (1972: 40), més pròxima a la vessant més

pròpiament cultural, etnogràfica i descriptiva del folklore; la «mass-cultural» (1972:

41), que analitza els transvassaments entre la cultura popular i la cultura de masses,

els mitjans de comunicació i la penetració de la cultura popular en la societat urbana;

l’hemisfèrica, que divideix el folklore entre el Nou Món i el Vell Món per a l’anàlisi,

considerant que la tasca d’un folklorista sobre el Nou Món és examinar de prop els

processos de sincretisme, adaptació, aculturació, retenció, acomodació, revitalització,

recessió i desaparició dels ingredients ètnics, històrics i racials que hi són presents;

i la contextual, una de les més importants als EUA que es començaren a desenvolu-

par a les universitats d’Indiana i Pennsilvània als anys 60, i que incorpora aspectes

lingüístics, sociològics, psicològics, etc., per a l’estudi del context en què s’emmarca el

folklore. Per a la nostra síntesi, de cara a valorar l’evolució del concepte de folklore,

les més interessants són l’aproximació funcional i la contextual.

Com hem dit, la perspectiva funcional estudia el paper que representa el folklo-

re en una cultura determinada. Un dels màxims exponents de la investigació en


46

aquest sentit és William Bascom que, després de remarcar la importància d’estu-

diar el folklore en el seu context, anota que el folklore desplega, almenys, quatre

funcions importants: l’entreteniment, la validació d’una cultura (dels seus rituals i

institucions), l’educació i el manteniment de les pautes de comportament accepta-

des a fi d’exercir control social, funció relacionada amb les dues anteriors però que

per a Bascom cal distingir clarament (Bascom, 1954). Encara que la seva anàlisi

simplifica intencionadament les funcions del folklore, serveix per destacar-ne les

més importants i subratllar el paper del folklore com a mecanisme per estabilitzar

una cultura, que es podria considerar com una sola funció que agrupa totes les

altres:

It is used to inculcate the customs and ethical standards in the young, and as

an adult to reward hum with praise when he conforms, to punish him with ridi-

cule or criticism when he deviates, to provide him with rationalizations when the

institutions and conventions are challenged or questioned, to suggest that he be

content with things as they are, and to provide him with a compensatory escape

from «the hardships, the inequalities, the injustices» of everyday life. Here, indeed,

is the basic paradox of folklore, that while it plays a vital role in transmitting and

maintaining the institutions of a culture and in forcing the individual to conform

to them, at the same time it provides socially approved outlets for the repressions

which these same institutions impose upon him (Bascom 1954: 349).

El més innovador, possiblement, d’aquesta perspectiva, és que el text ja no és

l’eix central de l’estudi dels folkloristes, sinó que ho és la funció que els textos de-

senvolupen en un context i en una cultura determinada. Fins ben entrat el segle xx

la desatenció als aspectes externs al text haurà estat general i provocarà algunes

dificultats i algunes mancances en els estudis folklòrics pel fet de no tenir presents

assumptes tan condicionants com ara la música, la gestualitat o la situació comuni-

cativa. Serà a partir de la segona meitat del segle xx que tot això començarà a canvi-

ar: la perspectiva funcional, primer, i la contextual, després, seran pedres de toc que

renovaran no solament el panorama acadèmic i crític sinó també el concepte mateix

del folklore, que arrossegava algun llast d’ençà de les teoritzacions del segle xIx.

Des de la perspectiva contextual, treballada principalment per folkloristes ame-

ricans, s’observa que hi havia un problema, en primer lloc, per la difusió de l’objecte

d’estudi. Per a aquests estudiosos no quedava ben definida la matèria agrupada


47

sota el nom de lore en el compost folklore, que sempre s’havia formulat enumerant

un llistat de gèneres acabat amb un etcètera; i, d’altra banda, es plantejaven si el

folk s’havia de reduir realment a un sector determinat de la població. En segon lloc,

existien obstacles en el tractament metodològic, si més no en els primers temps del

folklore: es recollia només allò que semblava estrany, antic, exòtic, que no obstant

podia ser «rescued by timely exertion», en paraules de W. Thoms, però, en defini-

tiva, allò que s’estava perdent i que no resultava habitual per al col·lector. Un cop

recollits i passats a l’escrit, els objectes folklòrics perdrien l’interès dels compiladors

en tant que s’hauria aconseguit preservar-los de l’oblit.

L’alfabetització general de la societat occidental al llarg del segle xx, els canvis

en la concepció de l’oci, les noves estructures familiars, socials i laborals, l’expansió

dels mitjans de comunicació de masses i, en definitiva, les noves formes de comu-

nicació derivades de tot plegat incidiran dràsticament en el folklore: naixeran unes

necessitats i unes configuracions comunicatives noves i en moriran d’altres.6 I això,

al capdavall, requerirà d’una actualització en la concepció global del folklore: caldrà

redefinir el folk i també el lore.

Alan Dundes, en aquest sentit, comprendrà la part del folk com «any group of

people whatsoever who share at least one common factor» (Dundes, 1966: 232; la

cursiva és seva). Per tant, el folk ja no serà un poble rural, format per vells pagesos

analfabets, sinó les comunitats que compartisquen almenys un tret en comú: una

llengua, una ocupació, una religió… de manera que un mateix individu podrà ser

membre de diverses «folk units» amb cadascuna de les quals compartirà almenys

un element. Tanmateix, a l’hora d’esclarir el lore, Dundes no s’estava d’oferir un

llarg llistat obert de gèneres que assegurava que calia descriure abans de definir

el folklore (Dundes, 1964: 251). Tot i que no es pot negar que, efectivament, calen

aquestes descripcions, aquesta afirmació fóra comparable a dir que no es podrà defi-

nir la zoologia fins que no se n’hagen descrit adequadament totes les espècies. Això

sí, devem a aquest autor, sobretot, una valuosa renovació del concepte i, endemés,

una concepció multidimensional de la matèria, que ara ja hauria de fer atenció a

«text, texture and context» (1964), és a dir, des dels factors més interns als més ex-

terns de la mostra estudiada. La perspectiva contextual contempla encertadament,

a més del text pròpiament dit, la forma i la situació comunicativa en què s’esdevé. I,

6 V. Pujol (1989a): hi reflexiona sobre «allò que la industrialització s’endugué», «què en queda» i «què és nou» en el folklore del nostre temps.


48

alhora, afegia un aspecte ben interessant i totalment nou: els folkloristes i antropò-

legs americans han contribuït a fer entendre que el folklore no solament reflecteix el

passat, sinó que també pot reflectir la cultura i altres elements del present. Això ha

tingut conseqüències fonamentals per a la metodologia folklòrica: si el folklore era

un pretext per investigar el passat, no hi havia necessitat d’estudiar el folklore en

el seu context. Per això, el folklore orientat a la història només estava interessat en

la recol·lecció de textos, amb els quals arribar a aquest passat. En canvi, el folklore

orientat al present ha esdevingut cada vegada més interessat en les dinàmiques

d’ús de folklore en situacions particulars.

Serà Dan Ben-Amos (1971) qui, finalment, aportarà una solució més satisfac-

tòria als problemes de definició del camp d’estudi. Per a aquest altre folklorista

nord-americà, el folklore és una interacció social que es diferencia d’altres maneres

de parlar i gesticular per la intenció i els mitjans artístics a través dels quals es

desplega, i es dóna en un context d’«small group»; un «grup petit» entès com aquell

en què és possible la comunicació directa interpersonal: des d’una reunió d’amics

a una manifestació en què es coregen diverses consignes enginyoses. Pujol ha do-

nat a conèixer aquesta definició en l’àmbit català i ha puntualitzat que el folklore

s’utilitza per «superar determinades situacions difícils, delicades o potencialment

conflictives que es produeixen entre persones que estan en contacte directe» (1991-

1992: 69). En aquesta mateixa línia, Heda Jason assenyala que un text folklòric

«addresses itself to some problem. This may be a national, social or universal hu-

man problem. The work poses the problem, deals with it in some manner and re-

solves it» (1977: 254).

Malgrat tots aquests esforços per a l’esclariment del concepte de folklore, en el

context europeu actual aquest terme, sobretot fora dels àmbits especialitzats, es

presta a ambigüitats conceptuals diverses. Per exemple, podem adduir la confusió

per l’assimilació popular del folklore, una forma específica de comunicació, al folklo-

risme, la reproducció d’algun aspecte antigament folklòric reconvertit, després d’un

període d’interrupció en la transmissió, amb unes finalitats ideològiques o estèti-

ques determinades (Martí 1996); encara que G. Šmidchens proposa revisar aquest

terme o ajustar-ne millor l’àmbit, al capdavall conclou que «The term “folklorism”

therefore is best defined functionally, denoting the conscious use of folklore as a

symbol of ethnic, regional, or national culture» (2005: 332) i, per tant, no difereix

gaire de l’estudi de Martí (1996).


49

Una altra confusió es pot produir quan hom no és capaç de distingir entre folklo-

re i fakelore, definit aquest segon com

the presentation of spurious and synthetic writings under the claim that they are

genuine folklore These productions are not collected in the field but are rewritten

from earlier literary and journalistic sources in an endless chain of regurgitation,

or they may even be made out of whole cloth (Dorson 1969: 285).

I, encara, senzillament, hi poden haver confusions a través de les concepcions

diferents de la matèria en les diferents escoles i èpoques (Pujol 1999 i 2007).

Altres denominacions com literatura oral, popular o tradicional són també

imprecises. N’han parlat, entre altres, Ben-Amos (2005), Brunvand (1986), Oriol

(2002: 27-29) i Pujol (2007).

Parlar de literatura oral pot resultar problemàtic en tant que, d’una banda,

l’oralitat depassa l’àmbit del folklore: no tot el que és oral és folklore i, encara, no

tota la literatura de transmissió oral és folklòrica (pensem, per exemple, en els

audiollibres, o en les cançons d’autor); d’altra banda, l’alfabetització general de la

nostra societat i l’auge de les tecnologies de la informació i la comunicació han in-

corporat nous instruments per a la interacció comunicativa, amb la qual cosa molts

investigadors ja fa temps que parlen del folklore en línia, en les xarxes socials, etc.

La denominació literatura popular és potser la més comuna en la cultura catala-

na, però no és menys problemàtica. L’adjectiu popular en el sentit de ‘del gust de la

majoria’ o ‘conegut per una majoria’ també depassa l’àmbit del folklore (per exem-

ple, les novel·les venudes com a best-sellers), però, a més, existeixen produccions

folklòriques que no són gens populars. Si, en un altre sentit, com fan alguns dels

nostres estudiosos com ara Josep Romeu i Figueras, s’entén la literatura popular

associada amb un conjunt de característiques formals o estètiques, llavors hi ha la

dificultat d’establir fronteres clares entre el que és popular, popularitzant, culte i

semiculte, de manera que l’adjectiu popular tampoc pot ésser considerat un parà-

metre definitori.

Finalment, parlar de literatura tradicional, com fa l’escola menendezpidaliana

i, a partir d’aquesta, també alguns dels nostres investigadors, és també imprecís

en tant que no solament existeix folklore efímer, que no pot arribar a esdevenir

tradicional (com ara alguns acudits circumstancials, per exemple, sobre l’actualitat

política; o com els cants improvisats), sinó que a més la tradicionalitat no és cap


50

atribut inherent a cap element de la comunicació artística entre les persones: no hi

ha elements intrínsecament tradicionals en oposició a d’altres que no ho són (Pujol,

2007). En tot cas, la tradicionalitat pot ser un tret constatable en el folklore i que es

pot trobar en moltes de les seves formes.

Per a Dan Ben-Amos (2005), algunes d’aquestes i d’altres característiques, com

la irracionalitat, la ruralitat, l’anonimat, etc., observables en alguns materials fol-

klòrics, s’anaren convertint en assumpcions apriorístiques que limitaren la recerca

i la teoria durant molt de temps i en condicionaren els resultats, cosa que podria

haver contribuït a la dificultat de la transformació del folklore en un veritable camp

d’estudi:

In order to progress with research in the fields of folklore, it is necessary, as some

have already done, to unload the attributes of the past and to observe folklore

freshly, as it exists in social reality. Within this context folklore is a culturally

unique mode of communication, and its distinctiveness is formal, thematic, and

performative. There is a correlation between these three levels of expression,

by which the speakers of folklore set it apart from any other communication in

society.

As a distinct mode of communication folklore exists in any society; it is the sole

property of neither peasants nor primitives. No doubt folklore could be traditional,

but is no so by definition; it could be anonymous, but is not essentially so. Any of

the qualities that were, and still are, attributed to folklore might be inherent in

some forms, in some cultures; and any time they are, it is up to the folklorists to

demonstrate it anew (Ben-Amos 2005: 15-16).

D’altra banda, per denominar el camp d’estudis que es dedica al folklore o a la

literatura popular, si bé en general s’utilitza, també, la paraula folklore, és d’ús

força habitual el terme folklorística. A banda, en la cultura catalana s’ha introduït

àmpliament el terme etnopoètica, encunyat per Heda Jason, inserit ací per Josep

M. Pujol (1985) i revalidat i difós per Oriol (2002). La penetració d’aquest terme en

els estudis catalans, a més, ha estat estudiada per ella mateixa en un treball recent

(Oriol 2016b).

En les seves anàlisis, sembla que Jason distingeix entre ethnopoetics, la dis-

ciplina d’estudi (Jason 1975), i ethnopoetry, l’objecte d’estudi, que descriu així:

«Ethnopoetry (oral or folk literature) is understood as being verbal art transmit-


51

ted from generation to generation by talented performers in a process of improvi-

sation by talented performers in a process of improvisation» (Jason 1977: 5). I

precisava:

Not every text passed on by oral tradition has the quality of being oral literature.

For an orally transmitted text to be considered “literature” it must possess an

artistic form. A traditional greeting, a weather prediction or a technical instruc-

tion, for example, although conveyed orally, do not necessarily have such a form.

An ethnopoetic work, taken as a whole, encompasses the text, the dramatiza-

tion of the text (including its kinetic, musical and visual elements) and the audi-

ence at the presentation. Each performance of a tale or a song is considered a com-

plete piece of ethnopoetry, art in its own right, regardless of other presentations of

the same tale or song (ibídem).

Amb ethnopoetry, doncs, possiblement es voldria referir al folklore verbal, però

entès concretament com tot un acte comunicatiu que inclou el text, la dramatització

(emissió, gestualitat, musicalitat, elements visuals) i la recepció. Amb «verbal art»

es referia, com féu Propp en el seu moment, a «aquelles formes artístiques que es

transmeten oralment. Tanmateix, avui dia, els moderns mitjans de comunicació i

les noves tecnologies de la informació han propiciat que l’art verbal es transmeti

també per fotocòpia, fax o correu electrònic i no només de boca a orella» (Oriol 2002:

38-39). Ací hem preferit descartar l’ús del terme art verbal pel fet que no ha fet for-

tuna en els estudis crítics de la literatura popular catalana i, a més, pot confondre’s

amb altres usos que se li atorguen des de la teoria de la literatura.

El fet que tant ethnopoetics com ethnopoetry hagen convergit en la utilització en

català de la paraula etnopoètica pot haver portat a una certa confusió en la distri-

bució i l’ús del terme en l’àmbit català. En general, s’ha fet servir etnopoètica per

a la disciplina d’estudi, bàsicament a causa del segon component del mot, poètica,

que fa referència a la teoria del discurs literari. Tanmateix, gairebé no s’ha utilitzat

mai un terme paral·lel, del tipus etnopoesia, per a conceptualitzar l’objecte estudiat.

Possiblement per aquesta raó, no són pocs els autors —entre els quals ens hem

inclòs en alguna ocasió— que es refereixen al seu objecte també amb el terme et-

nopoètica. El Termcat, a través del Servei Lingüístic de la Universitat de les Illes

Balears, identifica etnopoètica amb ethnopoetics, però no en proposa cap definició.

L’entrada no s’inclou en el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis


52

Catalans. El Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua,

en canvi, sí que inclou entrada i definició d’etnopoètica: «Branca del folklore que

estudia les manifestacions artístiques de base verbal creades pel poble». No obstant

això, després defineix l’adjectiu etnopoètic com «De l’etnopoètica o que hi té relació»,

de manera que si hom parla, per exemple, d’un text etnopoètic, pot estar referint-se

tant a un estudi com a una manifestació folklòrica, en tant que una manifestació

folklòrica «té relació» amb l’etnopoètica.

D’altra banda, molts investigadors de la cultura catalana, al costat d’escriptors i

docents amb inquietuds pel folklore, es coordinen a través de l’anomenat Grup d’Es-

tudis Etnopoètics, sota l’empara de la Societat Catalana de Llengua i Literatura,

filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest grup ha contribuït a difondre el terme

i el seu àmbit d’estudi, i amb la coordinació de les recerques universitàries s’estan

fent esforços no sols per l’inventariat, la catalogació i la classificació dels materials,

sinó també per l’estudi d’aquests materials i per d’adopció gradual d’uns criteris

terminològics conjunts, una tasca que tot just està en procés.

Malgrat, doncs, la fortuna del terme en els estudis sobre literatura popular ca-

talana, no és tanta la seva presència internacional. Malauradament, la mancança

d’una terminologia precisa acceptada internacionalment ens força a ser prudents;

més encara mentre la recerca folklòrica als territoris de llengua catalana estiga en

procés de desenvolupament d’uns acords terminològics generals mínims. Per això,

optarem per folklore, folklorística o circumlocucions equivalents per referir-nos al

camp d’estudi, preferentment, i alternarem amb etnopoètica i els seus derivats per

al·ludir a aquest camp sobretot des d’una òptica sincrònica. Per a l’objecte estudiat,

i mentre no hi haja aquests acords terminològics de què parlem, utilitzarem folklore

(verbal) i literatura popular (emprats generalment, com a sinònims), que són els

que gaudeixen d’una major tradició en el nostre àmbit.

3. de l ’«arx Iv íst Ica Folklòr Ica» a la h Istòr Ia del Folklore

53

3. de l’«arxiVística Folklòrica» a la història del Folklore

Encara que el que comentarem tot seguit és, també, una precisió terminològica, que

incorporem igualment per a la nostra anàlisi, resulta alhora ben útil per introduir

la necessitat d’una història del folklore. Ignasi Roviró, en un estudi que vol ser una

proposta epistemològica, conceptual i, també, terminològica per a la investigació en

el folklore entès com a fenomen comunicatiu, introdueix l’expressió «arxivística folklò-

rica» (1992: 77), que ha experimentat un cert seguiment entre els investigadors del

folklore català. Per «arxivística folklòrica» es refereix a «aquells reculls compiladors

sense massa esquemes interpretatius de les dades. És l’aspecte més etnogràfic de

recollida i classificació de materials» (1994: 14), és a dir, a la recol·lecció clàssica de

materials folklòrics, «interessada més pel contingut i pel resultat que per la forma

d’assoliment i d’aparició del text folklòric», i que no tenia en compte «ni l’ús, ni el mit-

jà ni la finalitat, sinó el resultat fossilitzat, descontextualitzat» (Roviró 1992: 77). Els

productes de l’arxivística folklòrica es caracteritzen per:

1.- L’absència del destinatari (que no és el lector ni sempre el recopilador. Ho és

menys, el transcriptor). Moltes vegades no hi és present ni el destinador.

2.- L’absència de context, i per tant l’absència de l’ús real.

3.- La distància insalvable entre el destinador i el destinatari.

4.- La distància insalvable entre la producció i l’execució del text.

5.- La presència de narrador però, molt sovint, l’absència d’enunciador. Els argu-

ments de l’arxivística no porten marques de l’enunciador: quan l’enunciador és

present, totes les referències en són externes, de context (Roviró 1992: 77-78).

I, com que defèn que l’estudi del folklore s’ha de convertir «en l’estudi de la co-

municació folklòrica, en una ciència englobada en els estudis de la comunicació o en

una branca de la semiòtica que s’interessa pels discursos i pels textos» (1992: 77),

per la mateixa raó advoca per arraconar aquell «vell ús del terme i del mètode del

folklore [el que es practica amb l’arxivística folklòrica], o, fins i tot, i millor enca-

ra, l’estudiarem contextualitzat amb la ciència i la societat que li donaren vida»

(1992: 77). Precisament aquest darrer és l’objectiu principal del nostre treball.


54

Llorenç Prats arriba a la mateixa conclusió, però des d’un altre punt de vista:

entén que, en tant que els reculls folklòrics no són folklore, «la manera adequada

d’apropar-se a aquests reculls folklòrics de literatura de tradició oral no pot ser cap

altra […] que tractar-los com a textos literaris més o menys basats en la tradició

oral» (1991-1992: 5) i, per això, si per comprendre un text de la «literatura culta»

cal estudiar-ne el context històric i sociocultural, convé procedir semblantment en

aquesta mena de reculls.

Tant Prats com Roviró posen de manifest que la recol·lecció folklòrica no és prò-

piament folklore, no és aquell acte comunicatiu artístic en petits grups de què par-

làvem adés, sinó que es tracta d’una reproducció, sovint descontextualitzada o, en el

millor dels casos, amb un context transvasat: de l’acte comunicatiu espontani a la

seva descripció. És important, doncs, reconèixer aquestes aportacions, què tenen en si

d’aportacions i quines dificultats van haver de superar. Ara bé, no ha de ser tant una

qüestió de cànon o de jerarquia de les millors obres folklòriques com, més aviat, una

qüestió d’estudi, d’anàlisi i de valoració del corpus textual llegat fins a l’actualitat. En

poques paraules, comprendre les contribucions de l’arxivísticafolklòrica ha de passar

per entendre, tal com hem anat indicant més amunt, la situació historicocultural en

què es produïen, així com les finalitats que es perseguien en cada publicació, o les

que perseguia cada autor o cada institució. Sense aquest examen global és impossible

jutjar amb criteri o reconèixer amb discerniment la validesa de tot aquell material.

En aquest sentit, hi ha hagut un interès creixent i manifest arreu del món occi-

dental per l’estudi del folklore des d’un punt de vista històric que, d’alguna manera,

resol alguns dels problemes de l’arxivística folklòrica. És així que el material folklò-

ric compilat, abans sovint dispers i desconegut, ha començat a estar degudament

analitzat i classificat, i s’ha valorat i reconegut la tasca dels folkloristes amb l’espe-

rit crític necessari.

Més amunt ja hem assenyalat la manca d’un estudi global i actualitzat sobre

història del folklore al País Valencià. Això fa que hagem d’enfrontar aquest estudi

intentant incorporar, si més no com a fonamentació teòrica, diverses variables a

l’hora de proposar una periodització. Bàsicament, per a la configuració d’aquesta

periodització hem conjugat tres aspectes essencials:

a) el context historicosocial, cultural i literari;

b) les propostes i els treballs previs fets en aquest sentit en marcs més amplis;

c) la bibliografia existent sobre aquest tema al País Valencià.


55

Abans d’entrar en el detall, convé assenyalar que, anteriorment a la publicació

de la nostra proposta més recent (Vidal 2016), que coincideix amb la que fem servir

en aquest treball, en estadis encara més primerencs de la nostra recerca vam inten-

tar avançar, molt sumàriament, i a tall de contextualització, algunes de les línies

traçades ací, però encara sense una justificació empírica degudament detallada (ve-

geu, per exemple, Vidal 2015a i 2015b). Això fa que ara discrepem sensiblement de

la periodització que hi enunciàvem, més concretament en el primer d’aquests dos

treballs (2015a). Com ja hem anunciat, iniciem el període romàntic en l’any 1873;

el de la institucionalització, abraça des de 1912 fins a 1939, al final de la Guerra

Civil, i no fins a 1947, data de publicació del tercer volum de Còsesdelameuatèrra,

de Francesc Martínez; i tancarem el període franquista l’any 1975, amb la mort de

Franco, per bé que va ser l’any 1976 quan Enric Valor publicaria el segon volum de

l’Obra completa. Les raons ja han estat adduïdes i es desplegaran al llarg d’aquest

treball. Tot i que una periodització d’aquestes característiques mai no pot ser exacta

i, tal com la concebem actualment, ens força a fer una certa ziga-zaga per mantenir

aquestes obres esmentades de Martínez i Valor dins dels períodes anteriors, on cre-

iem que han de pertànyer, entenem que el pes històric de la mort del dictador i les

conseqüències polítiques i històriques derivades tenen moltes més implicacions per

a la història del folklore que no pas la publicació d’aquells volums.

El primer aspecte, evidentment, que resulta essencial per a la nostra periodit-

zació és la consideració dels contextos polítics, historicosocials i literaris, atès que

condicionen l’aparició —i les formes d’aparició— d’autors i publicacions d’interès

folklòric i, per tant, necessàriament condicionen també les grans etapes i tendèn-

cies. És obligat, per això, tenir ben presents, sobretot, les especificitats culturals,

històriques i polítiques del País Valencià. En comparació amb Catalunya i les Illes

Balears, la quantitat —i, sovint, la qualitat— de les publicacions, dels autors i de

les institucions que s’han dedicat al folklore al País Valencià és força migrada abans

dels anys 80 del segle xx —i molt particularment durant la Renaixença—, amb no-

tables excepcions. En un altre sentit, els panorames històrics i polítics seran especi-

alment determinants per explicar-se el desenvolupament diacrònic del folklore, com

moltes altres àrees de coneixement. Per exemple, durant els anys de la dictadura

franquista (1939-1975), els processos històrics i polítics derivats truncarien molts

dels avenços previs en els marcs cultural i institucional, alhora que es generarien

noves formes que dependrien de la nova situació.


56

Pel que fa a les propostes i els treballs que, d’una manera o d’una altra, plante-

gen una perspectiva històrica per als estudis folklòrics, existeixen tant autors que

centren el seu àmbit en el marc del conjunt d’Europa, com ara Guichot (Noticia

histórica del folklore, 1922) o Cocchiara (Storia del folklore in Europa, 1971), com

altres que se centren en marcs geogràfics més concrets, com els treballs de Cochiara

(Storia degli studi delle tradizioni popolari in Italia, 1947) per a Itàlia, Dorson (The

British Folklorists. A History, 1968) per al Regne Unit, Guichot (1922) de nou, en la

segona part del treball, per a Espanya, i Dorson (American Folklore, 1959; i Ameri-

can Folklore and the Historian, 1971) per als Estats Units.

Per al folklore europeu, en el seu treball, Guichot (1922) en realitat el que fa és

agrupar en capítols la història del folklore en diversos països o grans àrees geogrà-

fiques: Alemanya, Anglaterra, Portugal, Itàlia, França, la «rama Escandinava» (Di-

namarca i Suècia), la «rama Ugriena» (Finlàndia, Lapònia), els «países de elementos

germanos y latinos: Bélgica, Holanda, Suiza», els «pueblos eslavos: Rusia, Polonia»,

els «pueblos teutones, eslavos y otras ramas: Austria, Hungría» i «los demás esla-

vos del Sur: Servia [sic], Montenegro, Bulgaria; de la rama ural-altáica o escítica:

Turquía; de la familia latina: Rumanía; la familia helena: Grecia, Albania; dos ra-

zas esparcidas en Europa: hebreos, gitanos». Finalment, inclou un capítol dedicat

a un repàs general per «los demás continentes». En general, en la seva descripció

del folklore en els diversos països parla sempre d’alguns precedents preromàntics,

però generalment situa l’arribada del folklore durant el romanticisme i considera,

en general, l’etapa del realisme com el temps d’aparició de la «demótica», és a dir,

de l’estudi científic del folklore. També, en general, considera un període o un sub-

període diferenciat l’arribada dels regionalismes europeus.

Com ja hem assenyalat més amunt, la proposta de Cocchiara (1972) és un poc di-

ferent en tant que el seu objectiu és traçar l’evolució del desvetllament dels camins

de pensament que desemboquen finalment en la creació d’una ciència. En el seu

volum distingeix sis grans parts. En la primera, «Alle fonti di un nuovo umanesimo:

lo studio dei popoli», tracta sobre els diferents fronts que s’obrien per a la recerca

des de la descoberta del Nou Món, l’evolució de l’enfrontament entre religiositat

oficial i superstició popular i també entre aquesta i la raó, i les diverses descobertes

dels pensadors il·lustrats. En la segona, «La ricerca delle “origini” fra Illuminismo

e Preromanticismo», analitza els canvis en els estudis històrics cap auna «scienza

dei costumi», la contraposició d’un «nosaltres» de l’home primitiu, l’aparició dels


57

preromàntics i la literaturització i utilització que fan de la poesia popular, i l’arriba-

da del nacionalisme d’arrel Herderiana. La tercera, titulada «Il folklore come stru-

mento di politica e di dignità nazionale nel Romanticismo», analitza els aspectes

que ja hem ressenyat ací sobre la relació entre el nacionalisme romàntic alemany

i l’aparició dels primers reculls pròpiament dits sobre literatura popular, comen-

çant pels germans Grimm, així com l’aparició de les primeres escoles folklòriques

russes i escandinaves. En la quarta part, «Il folklore fra filologia e storia durante il

Positivismo», repassa l’escola mitològica de Müller, els estudis a l’òrbita de Befney,

l’aparició dels estudis de folklore filològic i literari i la figura del folklorista italià G.

Pitrè. La cinquena part, titulada «La scuola antropologica inglese e il suo influsso

negli studi delle tradizioni popolari», se centra en les escoles i línies de recerca de

l’antropologia anglesa i el seu influx arreu d’Europa. Finalment, en «Aspetti del fol-

klore nell’ultimo cintuantenio» parla de les línies historicoculturals, sociològiques i

filològiques del segle xx.

Tal com havia fet en la primera part del seu treball, per a la descripció històrica

del folklore a Espanya, Guichot (1922) elabora més aviat una composició, de fet,

de notícies històriques sobre el folklore, tal com titula el seu llibre, a partir d’àrees

més petites que li permeten ser més precís i concret, segurament perquè és l’única

manera d’enfrontar-se al tema si es volen incloure les aportacions de tots els àmbits

culturals i lingüístics que s’hi integren. Semblantment al que havia fet per a Eu-

ropa, inclou in capítol de «Precedentes a los orígenes» sobre obres que poden tenir

algun interès, al seu parer, d’entre els segles xII a xvIII. Continua per una part titu-

lada «Orígenes españoles» (del folklore), que divideix entre «Época del Romanticis-

mo en europa. 1800 a 1830» i «Época del Realismo en Europa. Subperiodo de prepa-

ración regionalista en Europa. 1830 a 1875». A continuació, parla de la «Formación

del Folklore Nacional y de los Regionales», amb el subtítol «Época del Realismo en

Europa. Subperiodo de preparación folklorista en Europa. 1875 a 1890», dividit per

àrees territorials. La valenciana, per cert, com veurem més avant amb més detall,

apareix dins del capítol «Regiones que no formaron Sociedades de Folklore». Final-

ment, titula l’última part «Naturalización del Folklore en las Regiones y su ingreso

en la Literatura General Española», subtitulada «Época del Regionalismo en Euro-

pa. 1890 a 1921».

En el marc de la literatura popular catalana, existeixen diversos estudis sobre

la història del folklore, la majoria sobre Catalunya i més o menys parcials, referits


58

a autors i obres concrets. Deixant de banda aquests treballs parcials i els centrats

en la història de l’etnografia o l’antropologia, fins ara s’havien elaborat, sobretot,

alguns estudis per al Principat. Segurament, el més conegut és el treball de refe-

rència de Prats, Llopart i Prat La cultura popular a Catalunya. Estudiosos i Insti-

tucions (1853-1981) (1982), una síntesi de la història del folklore a Catalunya des

del segle xIx fins als anys 70 del segle xx que d’alguna manera ha marcat el discurs

historiogràfic posterior. Aquest volum es pot complementar força bé amb El mite de

la tradició popular, de Llorenç Prats (1988), en què estudia el caràcter conservador

dels estudis folklòrics a la Catalunya del segle xIx, fent-ne alhora un repàs pels

principals autors i obres.

D’altra banda, el Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llen-

gua i Literatura es reuneix anualment a fi d’investigar sobre qüestions acordades

de folklore (vegeu Valriu 2011) i alguns dels articles publicats en els seus llibres,

generalment de publicació anual, poden tenir un interès notable per a la història

del folklore, encara que, això sí, solen ser sempre estudis sobre aspectes molt con-

crets. En aquest sentit, és especialment interessant el recull editat per Temporal

i Villalba (2012) per les aportacions sobre història del folklore d’arreu dels Països

Catalans, a pesar que no és un volum amb una perspectiva global sinó un conjunt

d’articles sobre folkloristes i organismes diversos.

Com ja hem dit en un altre punt, actualment s’estan duent a terme diverses

recerques que apunten a l’elaboració d’una història del folklore català conjunta. Un

primer avançament d’aquesta tasca ha aparegut recentment en el monogràfic de la

revista eHumanista/IVITRA número 9 (2016) dedicat a «Etnopoètica catalana: pa-

noràmica històrica, implicacions universals i perspectives contemporànies» editat

per Joan Borja. Concretament, s’hi inclouen estudis d’història del folklore al País

Valencià (Vidal 2016), a les Illes Balears (Valriu 2016) i a Catalunya (Oriol 2016a).

En essència, el nostre treball referit al País Valencià és una panoràmica general

que inclou, en un espai molt més reduït, els principals períodes, autors, obres, etc.,

que desenvolupem detalladament en aquesta tesi, però amb l’afegit d’un subapartat

final dedicat al període comprès entre 1975 i l’actualitat. Els treballs de Caterina

Valriu i Carme Oriol són ben interessants de ressenyar pel que impliquen de docu-

mentació i actualització crítica i biobibliogràfica sobre aquest tema, i per les conco-

mitàncies —i les divergències— que podrem anar descobrint i detallant al llarg del

nostre treball.


59

En l’estudi de Caterina Valriu sobre les Illes Balears s’hi distingeixen quatre

grans períodes: «Els inicis (1840-1900», marcat pel moviment romàntic (Valriu 2016:

31); «De 1900 a 1940: la recerca, la sistematització i els projectes col·lectius» (2016:

32) un període de característiques semblants al que per al País Valencià encabim

entre 1912 i 1939, en el cas balear amb les aportacions destacades com les d’Antoni

M. Alcover, Francesc Camps i Mercadal, Andreu Ferrer i Ginard, el Bolletí del Dic-

cionari de la Llengua Catalana, la revista Tresor dels Avis, l’aportació a l’Obra del

Cançoner Popular de Catalunya i la dels folkloristes estrangers; un tercer període

titulat «La resistència cultural, el col·laboracionisme i els inicis de la represa (1940-

1975)», (2016: 40) marcat pel franquisme i de característiques també similars al pe-

ríode equivalent valencià, amb personalitats com Rafael Ginard, Francesc de Borja

Moll, Isidor Macabich i Joan Castellò; i un darrer període titulat «La represa i la

renovació dels estudis folklòrics» (2016: 44) influït per la recuperació i normalització

de la llengua catalana, l’edició de monografies sobre les Illes i la creació de grups

culturals «que treballen per a la recuperació de la identitat nacional» (ibídem), a

més de la creació de la Universitat de les Illes Balears.

Per a Catalunya, partint d’algunes aproximacions prèvies, Carme Oriol consi-

dera que

una història de la literatura popular catalana podria construir-se al voltant de tres

períodes: (1) el període romàntic; (2) el període clàssic; i (3) el període modern. En

el cas concret de Catalunya, i atenent a les seves dinàmiques particulars, les dates

que marquen el començament i l’acabament d’aquests períodes, i dels correspo-

nents subperíodes, són representatives de fites o de moments clau que han estat

significativament influents en aquesta àrea (2016a: 53).

Situa el període romàntic entre 1853 i 1893 (Oriol 2016a: 53), caracteritzat per

dos grans moviments que se succeeixen en el temps: el «folklore literari» i el «folklo-

re excursionista» (ibídem). Dins del període clàssic (1894-1959), distingeix, alhora,

dos subperíodes: el primer, fins a 1939, caracteritzat per la institucionalització i la

participació en projectes col·lectius, com a les Illes Balears i al País Valencià; i el

segon, fins a 1959, es caracteritza per la gran tasca duta a terme per Joan Amades

(2016a: 55). Finalment, en el període modern (1960-), també distingeix dos sub-

períodes: de 1960 a 1981, en què es comença a recuperar l’estudi i la difusió de la

literatura popular catalana (2016a: 57); i el segon, a partir de 1981, en què l’estudi,


60

la recol·lecció i la difusió del folklore experimenta una nova crescuda condicionada

per les transformacions polítiques i socials (2016a: 58).

Per al País Valencià no existeixen treballs generals d’història del folklore més

enllà d’aportacions concretes a l’estudi d’un autor o d’una obra; però no en conei-

xem cap amb l’esperit de fer-ne una història del conjunt. Potser una de les prime-

res i úniques perspectives globals de la història del folklore valencià —una excep-

ció bibliogràfica— és la que figura en el «Pròlec» a Folklore valenciá. Arreplega de

llegendes,tradicionsycostumsdelReinedeValencia (Martínez 1927a), d’un gran

valor documental i que demostra el seu coneixement de la matèria. Es tracta d’un

interessant buidatge de biobibliogràfic sobre recopilacions de tota mena relacio-

nades amb el folklore en un sentit ampli, incloent-hi el folklore en la literatura.

Martínez no hi distingeix etapes ni tendències, però escriu alguns comentaris crí-

tics que donen idea tant de la seva pròpia concepció com d’una possible lectura o

interpretació.

A banda d’aquesta aproximació, ja antiga, hi ha també l’anàlisi de Bataller sobre

rondalles valencianes (1999), d’una visió molt àmplia sobre el gènere i molt recu-

lada en el temps. També són interessants els apunts d’història de la rondallística

valenciana en l’estudi introductori del catàleg de Beltran (2007), amb qui coincidim

en l’anàlisi quan apunta:

les primeres col·leccions valencianes de rondalles són ja de principis del segle xx

i les devem als dos primers i grans folkloristes de la Marina, amics lletraferits:

Francesc Martínez i Martínez, que publica els tres volums de les Còsesdelameua

tèrra (la Marina) entre 1912-1947 […] i Adolf Salvà, que recull i publica en De la

Marina i Muntanya: folklore, 26 contarelles […]. Perquè dissortadament l’Ensisám

de totes herbes (1891) de Joaquim Martí Gadea, farcit de cançons, col·loquis, ende-

vinalles i refranys, a penes conté quatre rondalles més unes poques al·lusions; i

els tres volums dels seus Tipos,modismesycòsesraresycuriosesdelaterradelgè

(1906) no ofereixen més de deu relats, entre rondalles i llegendes […].

Hem d’esperar als anys 1950-1958, quan apareix, en tres volums de l’edito-

rial Torre, la primera edició de les Rondalles valencianes d’Enric Valor, per poder

comptar amb una col·lecció, que no només va ser la més concreta i estimable de

totes, sinó la primera col·lecció valenciana dedicada exclusivament a rondalles

valencianes (2007: 28-29).


61

Un altre estudi ben destacable, ara en el camp del cançoner i la música popu-

lar, és el capítol «Recopilacions i publicacions» del llibre de Fermín Pardo i José

Ángel Jesús María, La música popular en la tradició valenciana (2001), un repàs

biobibliogràfic crític especialment útil, per als nostres estudis, en l’apartat dedicat

a «Manuscrits i publicacions» (2001: 16-39), encara que ací tampoc no s’aspira a

elaborar-ne una perspectiva històrica.

D’altra banda, Manuel Sanchis Guarner precedia la majoria dels seus treballs

amb breus anotacions sobre la història de la recol·lecció al País Valencià del gènere

a què s’estigués dedicant o, si més no, sobre els diversos catàlegs i reculls que hagué

consultat, de vegades amb algun comentari crític; vegeu, per exemple, Sanchis (1951,

1951, 1963, 1973, 1975, etc.). Aquesta és una pràctica habitual entre investigadors, i

en aquest sentit també és interessant el pròleg de Lluís Fullana al Refraner valenciá.

Colecció de refráns populars d’Estanislau Alberola i Manuel Peris (1928).

Per últim, les aproximacions més parcials, que citarem degudament en cada apar-

tat, se solen centrar en l’obra d’algun autor rellevant per a l’etnopoètica valenciana.

Encara que no ofereixen una dimensió exclusivament folklòrica, potser els estudis

que ens han resultat més adients per traçar la relació entre els contextos històrics,

els autors, les institucions i les obres són les biografies ja citades en el punt 1.2.2. Es

tracta de la biografia de Joaquim Martí i Gadea (Domínguez Moltó 1981), que pro-

porciona algunes dades d’interès per entendre el tipus de recol·lecció que feia; la de

Francesc Martínez i Martínez (Sánchez-Cutillas 1974), que, entre altres, documenta

la relació del seu avi amb folkloristes de Catalunya i assenyala algunes obres inèdites

de què tenia constància; la de Manuel Sanchis Guarner (Cortés 2002), que permet

resseguir la seva formació com a folklorista; la de Manuel Palau (Seguí 1997), que

documenta la seva trajectòria i la implicació en institucions dedicades a la recol·lecció

del folklore musical; i el llibre de converses amb Enric Valor de Rosa Serrano (Serra-

no 1995), que, entre altres coses, assenyala moltes dades interessants sobre el tipus

d’arreplega que va fer.

***

segona Part. anàlisi

4. renaixença, romanticisme i Folklore (1873-1912)



4.2 Excursionisme i folklore: el Centre Excursionista de Lo Rat Penat





4.4 Francesc Badenes Dalmau (1859-1917)

***

Com hem vist, l’interès per la recuperació i l’estudi del folklore és creixent durant

la segona meitat del segle xIx i es desenvolupa amb major o menor força al llarg del

segle xx fins a assolir les qualitats científiques exigibles a qualsevol altra discipli-

na humanística. Durant una bona part del desplegament d’aquesta matèria, però,

aquells que s’hi han acostat ho han fet sovint tocats d’un discurs que ha lligat la

idea de folklore amb la identitat, la construcció nacional i l’evocació del passat. A

finals del segle xvIII i principis del xIx emergien els moviments de nacionalisme ro-

màntic en què hom cercava el record d’un passat amb unes finalitats més exemplars

que no pas antropològiques: calia trobar un model de societat històric amb el qual

construir una base sòlida per a la nació. Aquests moviments van involucrar d’una

manera decisiva una bona part dels folkloristes europeus posteriors, comptant-hi

també els valencians encara a hores d’ara.

A l’Europa central, el nacionalisme romàntic entengué que cada nacionalitat

havia de ser una entitat orgànica diferent de les altres que havia de contribuir des

de la seva perspectiva al benestar general de la civilització com un tot. Era, doncs,

necessària la fixació de les fronteres polítiques d’acord amb els grups ètnics. Ja

segona Part. anàl Is I

66

hem vist que Wilson (2005) situa Johan Gottfried Herder (1744-1803) com un dels

màxims responsables del to d’aquest nacionalisme romàntic: inspirà el moviment

a Alemanya i reivindicà la necessitat d’aquesta construcció nacional. Per a Herder,

quan cada nació desplega la capacitat de les seves particularitats (l’idioma, l’art,

la literatura, els costums, les lleis, etc.) està aportant el seu gra de sorra en aquell

benestar conjunt de la societat. En el seu moment, Herder observava que les tradi-

cions alemanyes es veien substituïdes a poc a poc per models culturals estrangers,

sobretot francesos. Al seu parer, per a recuperar els models culturals alemanys

(l’«ànima nacional») calia recórrer a la «poesia popular» que sobrevivia entre els

camperols. En aquesta mena de literatura Herder trobava l’expressió més pura dels

sentiments, les perfeccions i les més altes aspiracions nacionals. Caldria recopilar i

publicar aquests materials, per tant, a fi de construir una nova literatura alemanya

fonamentada en els models propis. Així és que Herder «dóna a la recerca folklòrica

la coartada patriòtica que l’acompanyarà sempre i li oferirà un nord i una causa

fins i tot en absència de justificació teòrica» (Pujol 1999: 87). El lligam pregon que

hom ha volgut veure entre folklore i identitat nacional comença, en bona mesura,

en aquest moment.

Aquesta ideologia aviat va penetrar en la literatura més culta. Encara seguint

Wilson (2005: 15), els primers literats a seguir Herder van ser els membres de la

Sturm und Drang, ja que, com ell, van anar a cercar l’espontaneïtat i l’originalitat

prenent el poble com la principal font de la poesia genuïna. Poc després, els romàn-

tics van focalitzar l’atenció també en el poble, i, sota el lideratge d’homes com Frie-

drich Schlegel, molt influït per Herder,

they turned to the literature of the past —to medieval and to folk poetry— to find

ideals for the present and future. And on the basis of this material they created

a body of literature which —so they believed— once again expressed the national

soul, a literature to which a people seeking its national identity could turn for

strength and inspiration (Wilson 2005: 15).

És a dir, els escriptors, per retrobar-se amb el passat i reivindicar la nació, vol-

gueren acudir a la literatura medieval i a la popular com a font d’inspiració. La

literatura culta que se’n derivà va aconseguir expressar novament les essències de

l’«ànima nacional». Aquest comportament literari seria imitat després pràcticament

arreu d’Europa, també a casa nostra. L’evocació d’aquest passat mític, que era fruit

4. renaIxença, romant Ic Isme I Folklore (1873-1912)

67

d’una selecció i reconstrucció parcial d’alguns elements del passat historicocultural,

era el que permetria creure en les pròpies nacions. I és sobre aquesta base, en bona

mesura, que es construirien. És en aquest context i sobre aquests moviments que

desperta a Europa l’interès general pel folklore, i molt especialment en les nacio-

nalitats en via de construcció o de reivindicació com l’alemanya en aquell cas o la

catalana i la valenciana en el nostre.

En el cas català, la Catalunya del segle xIx, com és ben conegut, va experimen-

tar un seguit de processos històrics, socials, polítics i culturals molt importants que

van acabar repercutint en l’imaginari que vertebraria la identitat com a poble. La

influència del romanticisme europeu al si de la consolidació de la burgesia catalana

i els canvis socioeconòmics que se’n derivarien, entre altres factors, van desembo-

car en una presa de consciència col·lectiva que tingué en el folklore un dels pilars

fonamentals. El folklore té llavors un paper clau per a la construcció de l’imaginari

nacional. Els renaixentistes catalans aviat van trobar en el folklore les essències

de l’«ànima catalana» i evocarien un món rural que entroncava amb el passat i

que havia de servir d’inspiració per a projectar aquests valors en la reconstrucció

nacional.

Aquesta relació tan intensa entre folklore i construcció nacional no va ser, ni

de bon tros, tan evident al País Valencià. Tanmateix, si hi ha cap autor valencià

dedicat a aspectes folklòrics durant el segle xIx va estar vinculat, poc o molt, amb la

Renaixença: fins i tot si volia mantenir-se’n al marge, com veurem en el cas de Jo-

aquim Martí i Gadea. Per tant, aquests autors connecten amb un tipus especial de

discurs que justifica i dirigeix la tasca cultural o literària. Aquest discurs és parcial-

ment semblant al del Principat: es basa en l’exaltació d’un passat historicocultural

propi i compartit amb els altres territoris de llengua catalana; i en l’apologia d’un

seguit de signes d’identitat del seu present com l’idioma, el paisatge, els costums

populars i els Jocs Florals o la pràctica renaixentista mateixa. Aquest discurs és el

que permetrà fer art i literatura i esperonarà els treballs d’investigació històrica,

però no donarà els mateixos resultats en la recerca folklòrica. A diferència del que

ocorria a Catalunya, si allà el folklore era una peça clau per a la construcció de

l’imaginari, al País Valencià la dedicació al folklore i el paper que hi representa és

força més testimonial.

Tot i que les causes poden ser diverses, n’hi ha una que pot resultar especial-

ment significativa: ací, la Renaixença pretenia ser —i es vantava de ser— apo-


68

lítica, com ha estudiat Roca (2010); projectar aquest discurs apolític era, segons

aquest estudiós, l’única manera de sobreviure dins d’un context valencià molt

recelós amb aquest moviment literari i cultural. Per això, si el folklore era l’eina

principal per a la construcció de l’imaginari nacional i, doncs, de la nació, no ens

ha d’estranyar que pogués causar un cert recel o temor a tractar-lo de la mateixa

manera que a Catalunya. En un altre sentit, també cal veure que el moviment

a València era liderat per un grup de poetes encapçalat per Teodor Llorente, els

interessos i projectes del qual no incloïen el folklore. I això, malgrat el contacte

inspirador que havia exercit Marià Aguiló en ell mateix i en Vicent W. Querol, que

sovint s’ha tingut com l’espurna que féu encendre la flama renaixentista al País

Valencià.

És per això que es fa difícil acceptar que hi haja reculls folklòrics valencians

pròpiament dits abans del primer volum de Còsesdelameuatèrra de Francesc

Martínez (1912), si exceptuem algun recull de cançons fet des de l’òptica musical

com l’inèdit d’Eduardo Ximénez Cos o un treball de José Inzenga sobre cançons i

balls populars valencians. Amb aquestes excepcions musicals, prèviament a Mar-

tínez, la literatura popular al País Valencià solia aparèixer molt recreada literàri-

ament, tant en composicions poètiques premiades en els certàmens dels Jocs Flo-

rals com en publicacions de caire satiricohumorístic com a font d’entreteniment;

en uns casos i en uns altres, tan transformada literàriament que pot resultar

impossible identificar-ne la traça popular, i, en general, sense rastre d’indicaci-

ons que aquells materials previnguessen d’un treball de recol·lecció. El folklore,

doncs, era una font d’inspiració literària més que no pas un material per conser-

var i estudiar. Al nostre parer, és un pas —o diversos passos— més enllà del que

a Catalunya s’ha batejat com el «folklore literari» dins del període romàntic:

El «folklore literari» caracteritza l’activitat desenvolupada per intel·lectuals i eru-

dits, d’adscripció romàntica, que entenen el folklore bàsicament com “literatura” i

que, per tant, confegeixen els seus reculls tenint en compte sobretot criteris estè-

tics. Això fa que reelaborin les versions que han recollit de la tradició oral per tal

de publicar-les de forma que resultin adequades des d’un punt de vista literari.

L’orientació del treball realitzat per aquests autors, que entenen el folklore com

literatura, ha portat alguns investigadors a designar-los amb el nom de «literats

folkloristes» (Oriol, 2016a: 54).


69

De fet, estudiosos més pròxims a aquesta època semblen coincidir en la nostra

anàlisi i tenir dificultats per trobar treballs pròpiament folklòrics (o folklòrics lite-

raris) valencians dins d’aquests anys. En el repàs a la història del folklore espanyol

d’Alejandro Guichot, l’autor apunta, per al període 1875-1900, que «La Valenciana:

Fué [sic] la región que ni siquiera hizo gestiones para fundar su centro, ni aun para

seguir el movimiento folklórico general» (Guichot, 1922: 199). En l’esforç de posar

exemples, cita un poema de Blasco Ibáñez inspirat en la literatura popular,

Y con el pseudónimo «Un aficionado», y en dialecto valenciano, apareció el libro

de miscelánea intitulado: Ensalada repelada (o de todas hierbas), «o ensarta de

canciones valencianas y castellanas, refranes, dichos, sentencias, adivinanzas,

brindis, coloquios, cuentos, oraciones, anécdotas, chascarrillos, usos y costum-

bres de los tiempos antiguos y modernos» (Valencia, 1891) (Guichot, 1922: 200).

Es refereix a l’Ensisám de totes herbes, de Joaquim Martí i Gadea (1891), amb

el títol traduït. Per als anys de 1900-1921, Guichot fa referència a Rondalles del po-

ble de Badenes Dalmau (1900), Tipos,modismesycosesraresycuriosesdelaterra

del gè (1906) de Joaquim Martí i Gadea i Còsesdelameuatèrra (1912 i 1920) de

Francesc Martínez, a més d’altres obres d’interès general per a la cultura popular

(Guichot, 1922: 233). Ací entenem que l’obra de Dalmau i la de Martí s’insereixen

dins d’una línia encara molt literària, mentre que la de Martínez segueix uns pa-

ràmetres molt més vinculables al folklore i l’etnografia i que, per tant, situem dins

d’una altra etapa. En qualsevol cas, la rotunditat crítica de Guichot respecte del

folklore valencià i l’absència de centres que hi treballen és ben manifesta i, en bona

mesura, coincideix amb la nostra anàlisi.

D’altra banda, si fem un repàs per les obres que menciona Francesc Martínez en

el pròleg a l’Arreplega de llegendes (1927a) amb la voluntat d’oferir una història del

folklore valencià, veurem, tal com comentarem en l’apartat corresponent, que de la

cinquantena d’obres i la vintena d’autors que hi apareixen, si parlem estrictament

de folklore verbal, només cinc noms, a banda del seu, haurien de formar part del

nostre estudi: Joaquim Martí i Gadea, Francesc Badenes Dalmau, Eduard López-

Chávarri, Estanislau Alberola i Manuel Peris. D’aquests, només els dos primers

formen part del període 1873-1912. La resta d’autors i obres que proposa Martínez

tenen més vinculació amb el folklore no verbal, amb el costumisme o amb la litera-

tura de creació.


70

Per tant, gratant-hi i obrint-nos a la possibilitat de trobar noms rellevants per

a la història del folklore en aquesta etapa, hem de parlar d’aquests dos autors com

els que poden aportar més o millors materials per a una història de la literatura

popular: Joaquim Martí Gadea, que publicà diversos reculls miscel·lanis en què es

barregen materials de creació costumista amb alguns materials d’interès folklòric,

i de Francesc Badenes Dalmau, que presentà unes composicions de base folklò-

rica significativament diferents de la resta de poetes i escriptors, a banda de fer

una breu aportació teòrica ben interessant. L’un i l’altre representen, d’una banda,

aquelles dues vessants de la Renaixença: la del discurs oficialista que controla i es

recrea en els Jocs Florals, amb Badenes, i la vessant més popularitzant i humorís-

tica representada per Martí. D’altra banda, serien els equivalents valencians del

«folklore literari» de què parlava Oriol.

Quan busquem més brins de folklore en la Renaixença valenciana ens trobem

sempre, frontalment, amb la pura creació literària. Des de la representació dels

miracles de Sant Vicent en el teatre popular, filles de tota una tradició (vegeu Borja

2014), a l’evocació en els certàmens poètics que podien prendre una base folklòrica

però no tenir cap esperit de recol·lecció. Quan els autors cultes d’aquest període

decideixen recórrer al folklore, el recreen literàriament d’acord amb el lema flora-

lesc pàtria,feiamor, generalment dins d’un ambient medieval mític que evoca, en

general, la València del Segle d’Or. Així, no són poques les obres que, amb el mot

llegenda al títol, recreen fets històrics relatius al passat medieval valencià: a tall

d’exemple, la llegenda en vers de «La Torre de la Boatella. Llegenda», de Vicent

Blasco Ibáñez (1883), que narra l’entrada dels cristians a València; o «La Verge

de Sales. Romanç basat en una antiga tradició de Sueca del any 1361», de Joan

Baptista Granell (1884), una mena de romanç de creació també ambientat en una

llegenda valenciana medieval; o la tradició popular versificada «Lo rat penat», de

Josep Francesc Sanmartín (1875), que explica la presència de la rata penada en l’es-

tendard valencià en temps de Jaume I; o «La copa d’Argent: llegenda del segle xvI»,

de Constantí Llombart (1887), que va merèixer la flor natural dels Jocs Florals de

València de 1886, entre altres raons, per «lo sabor d’època, coneiximents històrichs

que l’autor revèla, y sobre tot, l’entusiasme y esperit de valencianisme qu’en ella

resplandixen» (Llombart, 1887: 6); o, encara, «La mort del Conqueridor. Llegenda

del segle xIII», del mateix autor (1888), ambientada en fets històrics sobre Jaume I i

també premiada per les mateixes raons.


71

Siga com siga, resulta suggestiu constatar la confusió terminològica que genera-

va el mot llegenda, que dóna compte de la concepció del gènere i dels interessos dels

literats valencians. Ho podem il·lustrar, precisament, a propòsit de l’última com-

posició que hem citat de Llombart. En el raonament que es féu del premi, el jurat

va valorar positivament que una «llegenda» fos coherentment i versemblantment

històrica i que fos capaç de vehicular-hi l’«esperit de valencianisme»: identitat, his-

tòria i literatura es donaven la mà. No obstant això, la concessió d’aquest premi va

generar una intensa polèmica en un seguit d’articles creuats en la revista El Archi-

vo (1888-1889) que comencen amb l’article «Historia o poesía», signat per Valentín

Claret.1 Claret hi critica la convocatòria d’un dels premis dels Jocs Florals a un

poema ó leyenda en verso, de dimensiones regulares, en que se canten ó describan

los hechos principales de la vida del Rey D. Jaime el Conquistador, rigurosamente

ceñidos á la verdadhistórica y justificados con los correspondientes testimonios

de les historiadores (Ajuntament de Dénia & Institut d’Estudis Juan Gil-Albert,

[1888-1889] 1988: 7).

Aquesta crítica ve pel fet que li sembla incompatible el rigor històric (fonts do-

cumentals incloses) amb la creació literària, més enllà de la versemblança històrica

exigible a qualsevol text literari basat en uns fets passats. El premi atorgat al po-

ema de Llombart generà elogis i defenses en la revista per part de Ramón Campa-

nar2 que comptaren amb dures rèpliques de Claret i contrarèpliques de Campanar

i fins i tot amb una carta al director de Llombart mateix.3

Aquest conjunt d’articles creuats, així com la convocatòria i el resultat literari

del premi floralesc, són una bona mostra de la manera com s’entén el gènere de la

llegenda, quins dubtes genera i quin paper té en el segle xIx: més que no pas un

gènere de la tradició oral, per als nostres literats la llegenda és un gènere en pro-

sa o en vers4 de la literatura de creació que ha de basar-se en fets històrics. En la

1 Segons Marín et al. (2009: 74) aquest era el pseudònim de l’arabista Julià Ribera; en canvi, Ernest Belenguer (2009: 138) sosté que es podria tractar de Teodor Llorente, encara que aquest solia signar els seus articles literaris i polítics com a Valentino.

2 Possiblement també es tracta d’un pseudònim, com apunta Belenguer (2009: 138).3 Ho comentàrem sumàriament en Vidal (2015c) i ha estat estudiat per Estrela (2014).4 Tanmateix, el fet que siga en vers fa vacil·lar el jurat del Consistori, com transcriu Campa-

nar: «Es una important llegenda del segle xIII, que aixina la califica l’autor, pero qu’en sentir del Consistori poguera molt be denominarse poema» (Ajuntament de Dénia i Institut d’Estu-dis Juan Gil-Albert, [1888-1889] 1988: 141).


72

Renaixença, aquest gènere s’imbrica en la recerca d’un passat històric gloriós que

justifique la pràctica poètica i conjure l’exaltació nacional (la pàtria). Se’n podria

dir llegendahistòrica i, de fet, Josep M. Pujol ja n’ha advertit la problemàtica i la

distància amb el folklore: la llegendahistòrica no és folklore perquè «el seu context

no és el de la interacció en petit grup sinó el de la crònica medieval, renaixentista

o barroca» (Pujol, 1991-1992: 78), o, en el nostre cas, un certamen literari; i, a més,

aquestes llegendes «reflecteixen només els desigs que sobre l’ordre singular dels

esdeveniments polítics del passat han tingut determinades minories, igualment po-

lítiques, posteriors» (Pujol, 1991-1992: 78-79). Així ocorre en les composicions de

Llombart i dels altres autors floralescos: es tracta de la formació d’una idea llegen-

dària (en el sentit de mítica, fundacional) adequada al sentiment patriòtic de la

Renaixença. Però no s’estava fent cap recull ni es tenia present la tradició oral. Tot

plegat, per tant, era ben lluny del folklore.

Si el màxim projecte literari de la Renaixença valenciana (els Jocs Florals) no

contemplava, doncs, la producció de reculls folklòrics, sinó sempre literaris o his-

tòrics, era possible trobar-ne cap rastre en algun altre lloc? Per respondre aquesta

pregunta hem mirat d’intentar trobar-ne la petja al si d’un altre gran projecte de

la Renaixença, que també emparenta amb Catalunya: l’excursionisme. El període

romàntic de la història del folklore a Catalunya (1853-1893)5 seguí «dues formes

d’aproximar-se a l’estudi del folklore i de la literatura popular, que se succeeixen des

del punt de vista cronològic, però que en ocasions se superposen» (Oriol, 2016a: 53):

el primer és el «folklore literari», ja esbossat, i el següent el «folklore excursionista»:

El «folklore literari» dóna pas al «folklore excursionista» que neix amb la creació de

l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876-1890) i poc temps després

de l’Associació d’Excursions Catalana (1878-1890), formada a partir de l’escissió de

la primera. La fusió de les dues associacions dóna lloc al Centre Excursionista de

Catalunya (1891-). L’activitat d’aquestes associacions es concreta en sortides arreu

del territori i amb la creació de butlletins on es publica molta informació relativa

a l’estudi de la literatura popular, com actes de reunions, concursos, notes necrolò-

giques, discursos, col·leccions de materials, ressenyes, homenatges, contactes amb

altres institucions nacionals i internacionals, intercanvis de llibres i revistes, etc.

5 V. Oriol (2016), que, entre altres qüestions, fa un repàs per l’aportació crítica que defineix i explica el límit d’aquestes dates.


73

Respecte al «folklore literari», el «folklore excursionista» amplia el camp temà-

tic objecte d’estudi, que no se centra només en la salvaguarda de la literatura

popular, sinó que s’amplia al de la cultura popular en general. (Oriol, 2016a: 54).

Es pot establir una relació molt clara, com veurem, entre l’excursionisme a Ca-

talunya i l’equivalent al País Valencià: el valencià pren el model del català i naix a

causa d’aquest. El primer i principal centre excursionista valencià va ser el Centre

d’Excursions Cientificoliteràries i Artístiques de Lo Rat Penat, encapçalat per lite-

rats i intel·lectuals de l’òrbita de Teodor Llorente. Però, si de «literats folkloristes»

n’anàvem tan escassos, en l’excursionisme no podien esperar-se grans troballes des

d’un punt de vista folklòric, atès el context. Veurem que l’objectiu principal del nostre

excursionisme va ser, sobretot, de caire històric i arqueològic; tanmateix, resseguir-ne

les cròniques es converteix en una eina ben útil per comprendre’n el funcionament i

entendre per què el tractament folklòric no es va donar en la mateixa mesura que a

Catalunya; i, malgrat això, podrem observar-ne algunes notes d’un notable interès.

L’actitud que uneix la línia del «folklore literari» amb la del «folklore excursio-

nista» enllaça amb les idees sobre l’ànima popular que plantejàvem a l’inici: l’una i

l’altra «comparteixen aquesta idea, d’arrel romàntica, de la necessària salvaguarda

del patrimoni literari i cultural perquè no es perdi i, de fet, aquesta idea tindrà

continuïtat durant força temps al llarg de la història del folklore» (Oriol, 2016a: 54).

De fet, aquesta idea al País Valencià es mantindrà gairebé intacta en el següent

període (1912-1939) i perdurarà fins molts dels reculls actuals.

Arribats a aquest punt hom podria plantejar-se si realment té sentit parlar del

folklore valencià abans de 1912. Des del nostre punt de vista, resulta ben interes-

sant veure de quina manera va evolucionar tot plegat. En aquest treball veurem

quins van ser els autors que més es van acostar a la recol·lecció folklòrica i de quina

manera la van dur a terme perquè, en definitiva, són uns precedents importants i

necessaris en aquesta història de la literatura popular. Al capdavall, representen

un paper central en la formació dels primers folkloristes valencians: més encara

quan els folkloristes mateixos, els crítics i estudiosos del folklore valencià n’han

reconegut la tasca en diverses ocasions.


El primer document que podem al·legar com a element d’interès folklòric al País

Valencià és un manuscrit inèdit, datat l’any 1873, del compositor valencià Eduardo


74

Ximénez Cos (1824-1900), titulat Música de los cantos populares de Valencia y su

provincia, transmitidosalpapel y coleccionadospor elprofesordemúsicavalen-

ciano Sr. D. Eduardo Ximénez. Es conserva en la Biblioteca Nacional de Madrid

(signatura M-1020) i en fa un breu estudi Miguel Ángel Picó (2003). Es tracta d’un

breu recull de set cançons («La alicantina», «La jota del carrer», «El u y el dos», «Jota

valenciana», «El paño moruno», «El punto de la Habana» i «Les albaes») i quatre

danses populars valencianes amb un preàmbul d’Emiliano Teixeró. El recull va ser

encarregat a l’autor per a l’Exposició Universal de Viena de 1873, que tingué com

a tema «Cultura i Educació». L’autor l’envià al també compositor Francisco Asenjo

Barbieri, a qui va dedicat; segons Picó, Ximénez en buscava la protecció (2003: 135).

Encara que és l’única aportació d’interès per al folklore del seu autor i és força breu,

ja demostra un primer intent de col·lecció i transcripció de la cançó i la música po-

pular valenciana amb una certa dosi de reflexió. Ximénez pretén reconstruir la que

havia de ser la música original dels cants i les danses, adulterada per la transmissió

intergeneracional, segons l’esperit romàntic de l’època i de les teories en voga en

aquell moment:

«Sucede con la música popular lo que con otras muchas tradiciones que sólo el pue-

blo conserva (adulteradas la mayor parte de las veces al pasar por una prolongada

serie de generaciones), que es imposible determinar el momento histórico que le dio

vida, ni el hecho que las motivó» (Teixeró, al pròleg).

Però, precisament per això, encara segons Emiliano Teixeró, es busquen cantai-

res «que conservan en toda su integridad la música popular» per a fer la recol·lecció

in situ: es reivindica la figura del cantaire (en aquest cas, del cant d’estil) perquè és,

al seu parer, qui millor conserva l’originalitat de la cançó. També hi ha una reflexió

breu de Ximénez sobre l’autenticitat o no d’alguns tipus de melodia popular a Valèn-

cia: «Son también cantos populares de la provincia de Valencia, mas no originales, la

jota aragonesa, la malagueña, las mollares, el vito, la caña, la cachucha, las seguidi-

llas manchegas y algunas más que pertenecen a distintas provincias de España». Tal

com passaria més de quaranta anys després amb alguns folkloristes de l’Obra del

Cançoner Popular de Catalunya, aquest tipus de cants i melodies es descarten de la

recol·lecció. Així mateix, com farien aquests folkloristes, Teixeró postula una influ-

ència àrab per a la música valenciana: «por tradición, también todos están conformes

en afirmar que la música que nos ocupa procede de los árabes: manantial fecundo de


75

conocimientos al que se recurre con harta frecuencia en nuestro país, no sin razón

en casos como el presente». Aquesta influència, tanmateix, es dóna per vàlida sense

ser demostrada.

Més que testimonial, el valor d’aquest document és històric: en realitat, no deixa

de ser el tret de sortida del folklore valencià i una mostra claríssima de la manera

de treballar i entendre el folklore des d’un punt de vista romàntic. També, segu-

rament, és un exemple d’una de les línies que ja podem avançar que seguirà la

literatura popular valenciana: si la recol·lecció folklòrica al País Valencià és massa

sovint escassa o d’una qualitat relativa, no és el cas de bona part de la recol·lecció

de la cançó i la música popular, que, des dels inicis, serà transcrita amb força encert

i interès.

A banda d’aquest interessant recull, durant aquest període també podem desta-

car Cantos y bailes populares de España de José Inzenga (1888), professor de l’Es-

cuela Nacional de Música y Declamación i acadèmic de la Real de Bellas Artes de

San Fernando. En aquest volum dedica un apartat a València referit, sobretot, a les

comarques de l’Horta, la Ribera (Alta i Baixa) i la Vall d’Albaida. Inclou referències

a costums, festes, balls i instruments musicals i divuit partitures de cançons (alba-

des, romanços, jotes, etc.) i tocates instrumentals, seguides de comentaris aclari-

dors de la informació contextual i funcional de les cançons i melodies amb tota mena

de detalls. S’emmarca dins d’una òptica espanyola, «para que algún día podamos

tener una historia de la música española» (1888: III), i d’una concepció romàntica del

folklore, «existe un género de música, conservada tradicionalmente por las clases

bajas del pueblo, muy distinta de la que constituye el verdadero arte, y que se cono-

ce por su sencillez primitiva, su especial tonalidad, sus variados ritmos […]. Tal es,

pues, el género de la música popular» (1888: vII); s’identifica, doncs, amb una classe

social determinada, distinta del «verdadero arte» i que arrela en les profunditats

de l’ànima popular. No obstant això, ja es tenia consciència de la importància del

treball de camp:

más que descifrar antiguos pergaminos que cansen la vista, ni respirar el polvo de

los archivos, se necessita recorrer las aldeas y los pueblos, interrogar á la gente

vieja, asistir á las fiestes y romerías, donde las clases humildes y trabajadoras, rin-

diendo culto á sus venerandas costumbres, se entregan con envidiable expansión á

sus diversiones predilectas, y en las que con entera libertad se lanzan á expresar

sus afectos y sentimientos, según les dicta su sencillo corazón (Inzenga, 1888: xII).


76

Es parla, doncs, d’interrogar «á la gente vieja», que, en tant que el folklore es

concep com una antiguitat popular, guarda en la gent major els seus millors dipo-

sitaris; alhora, es continua en la consideració classista del folklore com a propi de

les classes populars. A continuació, partint d’aquests fonaments, concreta de quina

manera ha dut a terme la seva recerca i quin tipus d’informants ha buscat:

Persuadido de esta verdad, he recorrido en diferentes ocasiones muchas de nues-

tras provincias, siguiendo este sistema de investigación, único que me ha dado

los más felices resultados y al que debo la mayor parte de los cantes y bailes que

contiene esta obra, recogidos de boca del mismo pueblo. Algunos que por desgra-

cia se iban perdiendo con las costumbres á que tan estrechamente se hallaban

enlazados desde remotas épocas, los he debido á la bondad y buena memoria de

ancianos labradores, que felizmente los conservaban como vivos recuerdos de sus

juveniles años. Otros también los he adquirido valiéndome de las mujeres de los

barrios bajos, de las nodrizas, de los criados, mayorales, gentes de taller y fábrica,

marineros y soldados, como asimismo ciegos, cantaores y gaiteros, que son los que

con más frecuencia y por su profesión misma asisten á todas las romerías, bodas y

festejos de los pueblos y aldeas (Inzenga, 1888: xII).

Aquest repàs al tipus d’informant encaixa perfectament dins la seva concepció

i, com podem veure, és bàsicament de procedència oral; tanmateix, no s’estarà de

copiar romanços escrits provinents de la literatura de canya i cordill. L’interès de

la seva reflexió no acaba ací, perquè a continuació detalla algunes dificultats amb

què s’ha trobat, comunes en molts recol·lectors, i la manera com s’hi ha enfrontat:

la creencia que tienen las gentes del campo de que se burlan de ellas cuando se

las hace cantar y repetir las sencillas canciones, cuyo mérito desconocen por com-

pleto. Esta creencia era de todo punto necesario desvanecerla, á fin de conseguir

mi objeto, valiéndome para ello de razonamientos que estuvieran á su alcance,

empleando además, unas veces el halago, otras el engaño, y por último el seiempre

eficaz y poderoso medio del dinero (ibídem).

Després passa a detallar les dificultats de la plasmació musical del cant al paper,

especialment de la melodia, que, interpretada amb la veu o amb diversos instru-

ments, ell vol traspassar al piano: «he procurado imitarlos por medio del piano todo

lo fielmente posible, á fin de dar á mis lectores una idea aproximada, ya que no ente-


77

ramente exacta, de ellos, conservando sus extraños acordes, y sus picantes ritmos»

però afegeix que «respecto de la mayor parte de los cantos, que nacidos sin acompa-

ñamiento alguno, y que por su interesante estructura melódica se prestaban á ser

adornados con las galas del arte, no he vacilado en armonizarlos» (Inzenga, 1888:

xIv). Es podria dir que ací Inzenga cau en la mateixa temptació que els literats-

folkloristes: jugar a embellir el producte folklòric, recrear-lo, en aquest cas no amb

la literaturització sinó amb l’harmonització, que seria l’equivalent musical. Diu, a

propòsit d’això, que «en esto he seguido el sistema adoptado en casi todas las colec-

ciones extranjeras que de este género conocemos» (ibídem), és a dir que s’inscriu a

ell mateix dins la tradició europea romàntica. Al capdavall, i a despit de l’interès del

seu estudi introductori, la seva obra vol ser de divulgació:

presentándolos sin acompañamiento alguno y tal como el pueblo los canta, acaso

hubiera sido más serio y artístico, pero no más conveniente á mi propósito, pues

por complacer á los eruditos y curiosos, que son los menos, hubiera privado á los

aficionados, que son los más, del inmenso placer de colocar sobre su piano este pre-

cioso ramo de variadas flores (Inzenga, 1888: xv).

Després de la introducció, Inzenga passa a fer una descripció romàntica i pro-

vinciana de València, de la llengua i de la música, que també relaciona amb el món

àrab, i finalment de les danses i dels cants.

Amb el pes de la base romàntica i el biaix espanyolista, el que és cert és que aquest

recull és profundament documentat i fonamentat en la recerca oral i el treball de

camp, de manera que les apreciacions contingudes conformen una mostra potent i

desenvolupada de la música popular valenciana de finals del segle xIx.

4.2 Excursionisme i folklore: el Centre Excursionista de Lo Rat Penat


L’aparició de l’excursionisme a Catalunya, que si més no en els seus inicis tingué

una missió més cultural o científica que no pas esportiva, va desencadenar una reno-

vació clau per a l’estudi del folklore. L’any 1876 es va crear a Barcelona l’Associació

Catalanista d’Excursions Científiques. Dos anys més tard se’n produí una escissió,

l’Associació d’Excursions Catalana, i totes dues es reunificarien el 1891 sota el nom

de Centre Excursionista de Catalunya. La primera secció dedicada exclusivament al

folklore a Catalunya es formaria l’any 1884 al si de l’Associació d’Excursions Catala-


78

na: el Folklore Català. El producte d’aquesta secció, que continuaria en la reunificació

de les dues associacions, seria, sobretot, la publicació d’una biblioteca popular folklò-

rica, fins a 1900, però també l’aparició d’una nova generació de folkloristes i d’un cert

impacte entre els de la generació anterior. Segons Prats, Llopart i Prat (1982: 30-33),

el projecte folklòric de l’excursionisme català presentava diferències importants res-

pecte dels folkloristes literats de la Renaixença, fonamentalment, perquè:

a) En van ampliar el camp temàtic: no només s’interessarien pel folklore verbal,

sinó per la cultura popular en general (incloent-hi creences, costums, etc.),

que esdevenia un tot i deixava de ser, doncs, un annex dels interessos literaris

per passar a tenir interès propi;

b) Prenia importància l’inventari, el recull i les incipients catalogacions i classi-

ficacions, és a dir, es dotava al folklore d’un mètode;

c) La tasca s’intensificaria també en els centres comarcals, en què el folklore

seria un dels focus d’interès al costat d’altres àrees com la història o l’arque-

ologia, cosa que desembocaria en l’estudi del folklore des de la perspectiva

d’àrees geogràficament determinades.

Cal assenyalar que tot aquest moviment s’emmarcava dins d’una trajectòria fol-

klòrica que, a Catalunya, ja havia donat fruits tan grossos —i en els quals era im-

possible no emmirallar-s’hi— com Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló, els ger-

mans Maspons, Pau Bertran i Bros o Francesc Pelai Briz, entre d’altres. Aquesta

primera generació de folkloristes va ser necessària per a situar el folklore com un

dels eixos centrals de les reivindicacions catalanistes de la Renaixença, cosa que

justificaria sobradament, després, la creació de seccions folklòriques al si d’institu-

cions com les excursionistes: esdevenien necessàries per a aprofundir en la recerca

folklòrica i, per tant, en el descobriment, la recuperació o la creació de l’imaginari

a partir de les arrels de la cultura popular catalana.

La situació, al País Valencià, era certament diferent. Malgrat que els literats va-

lencians de la Renaixença van tenir un cert interès per la literatura popular, mai no

deixà d’estar absolutament connectada amb la creació literària, ni fou tractada com

una matèria d’estudi o recol·lecció fins a l’aparició del primer folklorista valencià

pròpiament dit: Francesc Martínez i Martínez, la primera obra folklòrica del qual

data de 1912. En aquest context era difícil, doncs, que l’excursionisme valencià tin-

gués els mateixos efectes per al folklore que l’excursionisme català. Els interessos


79

de l’elit cultural valenciana havien estat diferents; les conseqüències, doncs, també

ho havien d’ésser.

Com hem assenyalat més amunt, el Centre d’Excursions Cientificoliteràries i

Artístiques de Lo Rat Penat es va fundar a València l’any 1880.6 Va ser presidit per

Teodor Llorente fins a 1892 i hi van participar alguns dels principals intel·lectuals

valencianistes del moment. La creació del Centre tingué lloc només quatre anys

després de la primera associació excursionista catalana, o dos després de la seva

escissió… i també dos anys després de la creació de Lo Rat Penat mateix, nascut el

1878. Aquesta societat cultural reunia els prohoms de la Renaixença valenciana i,

en origen, tenia per objecte l’organització dels Jocs Florals de València, encara que

ben d’hora amplià el seu camp d’actuació. Així va ser que s’hi van crear quatre secci-

ons: a) Literatura, b) Pintura, Escultura i arts annexes, c) Arqueologia, i d) Música.

El Centre Excursionista es va crear al si de la secció d’Arqueologia, cosa que seria

ben determinant per al tipus d’activitats que es plantejaria com a institució. Aques-

ta secció degué crear-se el 1879: la primera reunió es va celebrar el 18 de desembre

d’aquell any, tal com es recull en les «Novas» de la revista Lo Gay Saber, a partir de

la qual també tenim algun altre indici interessant:

Lo dia 18 del passat mes, se reuní per primera volta la secciò de Argueología de la

societat «Lo Rat-Penat» en Valencia, en la que se tractá de crear un museo arque-

ológich, y de portar avant lo pensament de formar, en lo reglament de la mateixa,

la ja instalada y profitosa societat que existeix en Barcelona, de excursions cientí-

ficas per tot lo antich realme de Valencia. Posantse á discussiò los següents temas:

Orígen del Escut de Valencia, Monedas y medallas encunyadas en la dita ciutat,

Fundaciò de la antiga Ermita de la Soletat y altras no menys importants (Lo Gay

Saber, 01/01/1880).

D’aquesta notícia es desprèn, com subratlla Roca (2011: 26), que la idea de la

creació del Centre Excursionista s’havia engendrat abans de 1880. Però encara ens

convindria remarcar dues idees més: primera, entenem que la línia principal de

la institució havia d’anar lligada als temes d’interès historicoarqueològic com els

que se solien discutir en la secció; i segona, el paral·lelisme inicial amb les socie-

tats excursionistes catalanes es feia evident. Sobre aquesta segona qüestió, no cal

6 L’any 1888 Constantí Llombart fundà a València una altra societat excursionista, L’Oronella, que no va arribar a quallar ni generà cap material de valor per al folklore.


80

dubtar que aquest centre es fundava a partir del model català. De fet, ja hi va haver

almenys dos valencians il·lustres —que formaven part de la intel·lectualitat renai-

xentista de l’època— que van col·laborar en l’Associació Catalanista d’Excursions

Científiques: l’historiador i literat Vicent Boix, que malauradament no pogué partici-

par de la mampresa excursionista valenciana perquè va faltar l’any de la creació del

centre, el 1880; i l’escriptor i activista Constantí Llombart, que sí que en formà part.

Sobre la primera qüestió, açò és, les matèries que incumbien al Centre, i abans

de passar a l’anàlisi de les cròniques, que ho permet il·lustrar, podem treure a col-

lació dues citacions més o menys programàtiques que s’hi refereixen, extretes de

notícies sobre la tasca que la institució havia començat a dur a terme:

La societat Lo Rat-Penat no se contenta en donar vellades lliteraries musicals tots

los dumenges […] y en mantindre numeroses discusions sobre importants temes, si

no que organisant un Centrodeescursionscientifich-lliterariesyartístiques, visita

los pobles del nostre reyne ab l’objecte de estudiar les antigüetats y monuments

ignorats ó poch coneguts de la generalitat (Puig i Torralva 1880: 13; la cursiva de

la darrera frase és nostra).

esta sección [la d’Arqueologia] organizó un Centro de escursiones científico-

literarias y artísticas por nuestro reino, con el objeto de estudiar las antigüedades

y monumentos ignorados o poco conocidos de la generalidad; consignando en las

correspondientes memorias […] cuanto contribuyera al completo esclarecimiento de

la historia patria (R[eig] F[lores],7 1880: 92; la cursiva de la darrera frase és nostra).

Els dos autors, doncs, ben bé en els mateixos termes, situen el centre d’interès

en les antiguitats i els monuments valencians poc coneguts per contribuir a «la

historia patria», és a dir, per aprofundir en el coneixement de la història valencia-

na com a part de l’activitat valencianista. No obstant això, existeix un matís entre

aquests fragments i els que exposarem tot seguit, de dues cròniques diferents de la

primera eixida del Centre (a Benissanó, el 29 de febrer de 1880), que, pel fet de ser

la primera, requeria d’una breu contextualització en els diaris:

La sociedad literaria y artística del Rat Penat se propone estudiar las cosas de

Valencia: ha hecho, pues, perfectamente en establecer su Centro Excursionista,

que estimulará la visita a muchos puntos interesantes o curiosos de nuestro anti-

7 L’article apareix signat amb les inicials. L’atribució a aquest autor la prenem de Roca (2011: 30).


81

guoreino,queporelabandonoconquemiramoslasgloriaspatriasestánhoycasi

olvidados (Roca 2011: 133; la cursiva és nostra).8

La sección de arqueología de Lo Rat-Penat constituyó, por reglamento de 24 de los

corrientes, un centro de escursiones que tiene por objecto recorrer nuestro antiguo

reino y estudiarprácticamente lasmuchasbellezas que elmismo encierra, inte-

resantesalosojosdelsabio,delpoetaydelartista (Roca 2011: 137; la cursiva és

nostra).

Com es pot observar, en aquests dos fragments no es parla tant d’història com de

curiositats: «puntos interesantes o curiosos», «bellezas […] interessantes a los ojos

del sabio, del poeta y del artista». Aquest objectiu, un poc més difús, però, per això,

més ampli, sembla casar millor amb el nom complet que rep el Centre d’Excursions

CientificoliteràriesiArtístiques, i és l’objectiu al qual ens hem d’agafar per a l’estudi

de la presència de materials d’interès folklòric.

Per a aquesta anàlisi hem fet un buidatge de materials folklòrics i altres dades

d’interès a partir de les 149 cròniques del Centre Excursionista de Lo Rat Penat

publicades en la premsa entre 1880 i 1911 i recollides en l’estudi i la transcripció

de Rafael Roca en La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre

Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911). Segons Roca, «encara que és pràctica-

ment impossible saber el número d’excursions que realitzaren, sí que coneixem les

que varen ser ressenyades a la premsa, i que deuen ser la majoria» (2011: 32), de

manera que aquesta anàlisi ha de servir per il·lustrar, amb dades que ens semblen

rellevants i significatives, el paper d’aquest Centre en el desenvolupament del fol-

klore al si de la Renaixença valenciana.


A l’hora d’estudiar l’empremta folklòrica en l’excursionisme valencià hem de partir

del fet ja esmentat que, abans de la primera obra folklòrica de Francesc Martínez

(1912), no hi ha folkloristes valencians pròpiament dits. Això és rellevant en tant

que ell no apareix documentat en cap crònica anterior a 1907, i, com que les cròni-

8 Citem totes les cròniques a partir de la transcripció de Roca, si no s’indica una altra cosa; als efectes d’aquest estudi, l’autoria o la data concreta de publicació de cada crònica no és rellevant quan no l’esmentem. Menem el lector interessat a la revisió del llibre de Roca si té interès en les referències concretes.


82

ques que estudiem són anteriors a 1912, ni tan sols ell mateix havia posat en el mer-

cat la primera obra que el perfilaria com a folklorista. El seu «mestre», Francesc Ba-

denes Dalmau, apareix documentat en alguna crònica a partir de 1897 i en la societat

paral·lela de Llombart, L’Oronella. Badenes i Martínez són els erudits més pròxims

a l’estudi del folklore que formen part activa del Centre Excursionista, però aquesta

participació, ja escassa per ella mateixa, no repercuteix ni poc ni molt en els treballs

dels excursionistes: de fet, en les cròniques en què es documenta aquesta presència

no es recullen materials folklòrics. Tampoc tindria cap efecte, més enllà de l’institu-

cional, l’excursió a Mislata l’any 1899 en què van ser rebuts pel rector Joaquim Martí

Gadea, que, a la seva manera, havia fet i continuaria fent incursions en la literatura

popular. Fidel al seu tarannà, Martí no participaria en les institucions de la Renai-

xença, tampoc en l’excursionisme, fora de la recepció oficial d’aquella visita.

En general, els autors de les cròniques no s’indiquen, o només amb pseudònims

genèrics del tipus «un excursionista» o «socio de Lo Rat Penat». En algun altre cas

trobem el pseudònim «Valentino», rere el qual sempre hi havia Teodor Llorente,

que, segons Rafael Roca, també hauria estat «redactor de la major part de les cròni-

ques periodístiques» del Centre (Roca 2011: 33).

Tenint tot això present, seguint l’encertada tipologia de Roca (2011: 21-22), es

poden distingir clarament quatre tipus d’excursions: (a) les excursions a municipis

valencians, que són la majoria; (b) les excursions-homenatge a Alacant-Elx, Caste-

lló de la Plana, Vila-real i Borriana; (c) les visites a edificis civils i religiosos de la

ciutat de València; i (d) les excursions a territoris fora del País Valencià (en concret,

a Tarragona, l’Espluga, Poblet i Santes Creus; i a Sarrió, Terol, Calataiud i Daroca).

Després d’un buidatge i una anàlisi de les cròniques corresponents, hem trobat

materials d’interès folklòric en les excursions als municipis valencians i en les ex-

cursions fetes fora del País Valencià (en concret, l’excursió a pobles d’Aragó). En

aquest sentit, és evident que, en principi, no havia de ser esperable trobar-ne en

les excursions-homenatge: es tractava de visites institucionals a una ciutat a fi de

retre honors a personatges històrics o figures notables de la cultura valenciana i, de

passada, promoure el projecte politicocultural de la Renaixença entre els principals

representants polítics de les ciutats.

Nogensmenys, sí que cal fer atenció al fet que en cap de les quaranta-quatre

visites a edificis singulars de la ciutat de València no hi ha rastre d’elements que

tinguen un mínim d’interès —ni tan sols referencial— per al folklore. És cert que


83

el procediment en aquestes visites era sensiblement diferent respecte de les excur-

sions generals a altres poblacions valencianes; mentre que en aquestes l’excursió

durava tot el dia i passava per diversos punts d’interès en cada poble, en aquelles es

programava el recorregut per uns edificis concrets de València, amb la qual cosa era

més fàcil que els temes d’interès en les visites als pobles s’ampliessen i no es fixés

el focus en una àrea concreta. L’altra suposició possible sobre aquesta qüestió ens

podria portar a demanar-nos pels elements folklòrics en si: ens podem plantejar si

no existien aquests elements vinculats als edificis visitats a València, o si no es co-

neixien, o en el cas que existissen i es coneguessen, no fossen d’interès dels excursi-

onistes o bé fossen conscientment bandejats. Dubtem molt —de fet, podem negar—

que en cap dels 44 edificis visitats no n’hi haja ni un de sol que no tinga, si més no,

alguna llegenda associada (com ara la Catedral de València); i també dubtem molt

que aquests elements fossen ignorats. De manera que el més probable és que l’ele-

ment folklòric no els interessés. D’una banda, atès que la major part dels excursio-

nistes de Lo Rat Penat eren de València o hi vivien, potser no donaven importància

als materials folklòrics relacionats amb els edificis visitats si eren de coneixement

molt generalitzat. D’altra banda, potser la imatge que volien transmetre de València

(una ciutat culta, històrica, respectable, etc.) estigués allunyada del que creien que

aportaria una perspectiva folklòrica (que, en aquell moment, no deixava de lligar-se

amb les classes populars i poc lletrades). Encara caldria afegir que els renaixentistes

valencians tenien una certa por a polititzar la Renaixença,9 i a Catalunya el folklore

s’estava utilitzant, precisament, per a dotar el catalanisme d’un imaginari i d’una

tradició que, cada vegada més, justificava el seu pes com a subjecte polític. Fos com

fos, entenem que aquesta absència no ens hauria de passar per alt.

El total de mostres d’interès folklòric que hem localitzat ascendeix a 28, reparti-

des en 25 cròniques (vegeu-les en detall a l’Annex I). És a dir, els materials folklòrics

apareixen en 25 de les 149 cròniques (el 17%) o, si ho considerem per tipus d’excur-

sions i descartem els tipus de crònica en què no apareix el folklore (les excursions

a València i les d’homenatge), els materials apareixen en 25 de les 100 cròniques

(25%). Tot i que no és una presència molt alta, ho és suficient perquè tinga interès

per a nosaltres i puga examinar-se amb més concreció.

Si posem en relació el nombre de cròniques amb mostres d’interès folklòric res-

pecte del nombre total de cròniques aparegudes cada any (Figura 1) es podrà com-

9 Sobre aquesta qüestió, vegeu Roca (2010).


84

provar que les dades són relativament proporcionals: com major és el nombre de

cròniques publicades, major és el nombre de cròniques amb elements folklòrics.

Això indica que l’interès pel folklore per part dels excursionistes no va lligat a un

període o a uns anys en concret, sinó que és el mateix des del principi. Per això, els

anys de major activitat excursionista (1897-1898 i 1900-1901) es corresponen també

amb un major nombre de cròniques amb materials aprofitables ací.

Figura 1. Comparació del nombre de cròniques amb mostres d’interès folklòric respecte del total

Pel que fa a la localització dels materials, s’esdevé també una relació força pro-

porcional —si descomptem el cas de les visites als edificis de València— entre les

zones més visitades i les zones amb més mostres recollides, amb una concentració

clara a les comarques centrals valencianes. La Costera és la millor representada,

amb 7 mostres, seguida de la Vall d’Albaida, la Safor i els pobles aragonesos visitats

(3 mostres en cada zona); continua el Camp de Túria (2 mostres), i amb una mostra

el Baix Maestrat, el Camp de Morvedre, l’Horta Nord, l’Horta Oest, la Canal de Na-

varrés, la Ribera Alta, la Ribera Baixa, la Marina Alta, l’Alcoià i el Baix Vinalopó.

Quan els excursionistes presenten els materials folklòrics no és freqüent que

n’assenyalen la font de procedència (vegeu la columna «Font» de l’Annex I): ocorre

en 10 casos dels 28, mentre que els 18 restants fan referència a un coneixement


85

intersubjectiu poc definit, amb expressions com «quiere/cuenta/según la tradición»,

«es tradición antiquísima», «hay en este país una tradición popular», «cuéntase

aquí», etc.10 La font, doncs, no és tan important com el contingut. En 8 casos la font

es marca com a oral, però és interessant apuntar que, d’aquests 8, 3 materials són

proporcionats oralment per altres excursionistes; és a dir, el cronista reporta que és

algú del grup qui fa l’apunt, possiblement per evitar d’apropiar-se’n el coneixement

o l’autoria. En els cinc casos de font oral restants, en dos casos s’identifica clara-

ment l’informant: un algutzir i els cantaires aragonesos, que són presentats en les

cròniques respectives; són, doncs, persones que calia destacar o anomenar per la

seva singularitat. En els altres tres materials procedents de fonts orals s’utilitzen

genèrics o formes verbals de report de discurs com «las personas que nos contaron

la tradición», «nos contaron» o «los lugareños […] cuentan», amb la qual cosa els

informants queden diluïts dins de la col·lectivitat local. Finalment, en un cas l’in-

formant és l’autor mateix (Valentino, és a dir, Teodor Llorente), i en un altre la font

és escrita, encara que ací i allà els cronistes també esmenten algunes referències bi-

bliogràfiques sobre els materials recollits per a contrastar, complementar o ampliar

la informació. Constatem, doncs, que no hi ha una metodologia folklòrica, cosa que,

d’altra banda, no ens ha de sorprendre.

Des del nostre punt de vista, un dels aspectes que resulta més interessant és el

tipus de materials que es van recollir (desgranats en detall en l’Annex I): en defini-

tiva, són els millors delators dels interessos dels excursionistes, així com de la seva

perspectiva sobre el folklore. En aquest sentit, és ben indicatiu que, com s’observa

en l’apartat «Materials» de l’Annex I, 16 dels 28 materials (el 57,14%) són tradicions

explicatives segons la definició d’Oriol (2013),11 15 de les quals sobre elements del

paisatge o sobre edificis i construccions. La tradició explicativa restant és més aviat

històrica, en tant que explica la divisa d’una casa nobiliària. Dels altres 12 materi-

10 Trobareu les referències de les citacions sobre la font en l’apartat corresponent de la taula de l’Annex I.

11 Oriol (2002: 78-79) i Pujol (2013: 285-286) feien una primera aproximació a la «tradició expli-cativa», però el concepte ha estat revisat amb més profunditat i esclarit també per Oriol en aquest altre treball: «La tradition explicative se situe à l’époque des humains. Elle est ancrée en un lieu concret et explique donc les caractéristiques locales (construction d’ermitages, exis-tence de ruines, marques des rochers…) et du langage (toponymes, surnoms, phrases toutes faites, étymologies populaires, etc.). Les traditions explicatives renvoient à des caractéris-tiques déterminées de l’environnement mais non à sur un trait commun à toute une espèce» (2013 : 36).


86

als, encara ens resulta significatiu que 7 d’aquests siguen llegendes: tres sobre en-

cantades i quatre llegendes sacres (protagonitzades Déu i els sants), molt arrelades

amb el paisatge o amb les devocions i creences locals, és a dir, un tipus de narració

directament relacionat amb els territoris visitats. És a dir, del total de materials,

23 de 28 (el 82,14%) són llegendes i tradicions explicatives, és a dir, narracions que

arrelen en la realitat i s’insereixen dins del sistema de creences de la nostra cultura

(vegeu Oriol 2002: 69; o Pujol 2013: 284). Dels materials restants, encara n’hi ha

3 que poden presentar una relació directa amb el territori visitat: un succeït (Roca

2011: 282-283) que s’explica com a verídic al poble de Potries; un altre succeït (Roca

2011: 357-358) referit al poble de Penàguila; i una creença referida a éssers sobre-

naturals en el barranc de la Falaguera (Roca 2011: 393-394). Això fa un total de

26 materials de 28 (92,86%) directament connectats amb la realitat descrita en les

cròniques excursionistes, principalment amb el paisatge i els pobles visitats, la qual

cosa lliga amb la voluntat dels excursionistes de descriure el país. Només les cobles

que els excursionistes transcriuen dels cantaires de Terol (Roca 2011: 511-515) i un

costum associat a una fórmula rimada (Roca 2011: 227) poden considerar-se com a

materials que no estan directament relacionats amb el lloc visitat, és a dir, no ne-

cessàriament fan referència al territori.

Consegüentment, es fa palès que per als excursionistes el folklore és, sobretot,

un complement explicatiu de l’espai, que ben sovint va unit a les referències geo-

gràfiques corresponents o a una verificació històrica dels fets llegendaris —quan

s’explica quina és la part de «veritat» de la llegenda. Per exemple, segons una lle-

genda, sant Lluís Beltran llançà una maledicció als marquesos d’Albaida perquè no

tingueren descendència masculina, cosa que es contrasta amb els elements històrics

verídics, com el fet que, efectivament, la descendència dels marquesos seria sempre

femenina. Sembla clar que hi ha un cert «positivisme» que vol imperar sobre els as-

pectes fantàstics de l’imaginari popular. En altres paraules, l’objectiu principal dels

cronistes és il·lustrar amb erudició el lector sobre aspectes històrics, geogràfics, ar-

tístics, etc., del país, més que no pas oferir-li l’enginy del pensament popular. Quan

no és així, de vegades els cronistes no poden estar-se de demanar excuses, com ara

«Todo esto parecerá muy fútil al lector positivista, pero a los que tenemos el más pe-

queño resto de poesía en la imaginación nos hace pasar saborosamente una velada»

(Roca 2011: 394) o, parlant d’un formulisme, «se relaciona con muchas antiguas de-

vociones y supersticiones fundadas también en la duración de cirios encendidos, por


87

eso lo he citado, aunque la gente que gusta poco de antiguallas diga que interesarse

por estas niñerías es una chifladura de los extrambóticos secuaces del Rat Penat»

(Roca 2011: 227); o a insistir en el caràcter llegendari del que es narra, com quan

es diu que «nadie está obligado a considerar como artículo dogmático estas devotas

leyendas, reveladoras de la fe ingenua de nuestros antepasados» (Roca 2011: 547;

crònica de Teodor Llorente). Es tracta, així, d’una sèrie de prevencions per al lector,

com si hi hagués una certa por a l’acceptació del folklore al si de les cròniques de les

excursions. És cert, però, que en algun cas els autors manifesten la necessitat de la

recol·lecció, com ara quan s’adonen, a Terol, que algú ja ho ha fet: «Si esto mismo

[recollir les cobles populars] se hiciese en las demás regiones de España, tendríamos

datos preciosos para determinar bien el diferente carácter psíquico de los pueblos y

las razas que forman la nacionalidad española» (Roca 2011: 513). Tanmateix, també

assimilen que la pèrdua d’algunes manifestacions folklòriques no és més que el sig-

ne dels temps, que cal acceptar amb resignació: «¡Lástima que se pierdan estas tra-

diciones y fiestas! Pero, ¿quién detiene la corriente y las mudanzas de los tiempos?

Hay que resignarse a que vaya desapareciendo o transformándose casi todo lo que

fue gloria y embeleso de nuestros padres» (Roca, 2011: 333; crònica de Teodor Llo-

rente). Aquesta postura contrasta fondament amb la dels excursionistes catalans:

la idea de «pàtria» de l’excursionisme és una idea ben diferent de la del moviment

floralista. Mentre aquest gira els ulls vers el passat amb una actitud melangiosa i

enyoradissa de les antigues grandeses, l’excursionisme, partint de la mateixa cons-

tatació de la postració cultural en què es troba Catalunya, ben aviat inaugura una

empresa de futur: salvar, reconstruir, crear (Prats, Llopart, Prat 1982: 30).

La citació de Llorente es pot identificar clarament amb l’«actitud melangiosa i

enyoradissa de les antigues grandeses» del moviment floralesc: ell no deixava de ser-

ne el principal literat entre els valencians. És cert, però, que l’excursionisme valen-

cià sí que va aconseguir en alguns punts «salvar, reconstruir, crear» algunes parts

del patrimoni material que visitaven i estudiaven, tot i que aquest no havia estat el

seu objectiu primordial. Tanmateix, això mai no va ocórrer en el terreny del folklore.

Per últim, convindria assenyalar que, encara que ja hem dit que Francesc Mar-

tínez no apareix documentat en les cròniques fins a 1907, i que el seu nom no es

documenta en cap crònica que tinga un mínim interès folklòric, és curiós constatar

que algunes de les llegendes i tradicions que es recullen en algunes cròniques es


88

corresponen amb algunes de les que ell mateix arreplegaria anys més tard. Si bé no

podem assegurar que Martínez participés en les excursions en què s’arreplegarien

aquests materials, sí que podem suggerir que podria haver llegit les cròniques o

haver partit de les mateixes lectures que els excursionistes. Per exemple, a propòsit

de la tradició «El jardí de la reina mora», de Moixent, el cronista de l’excursió cor-

responent explica:

Mogente es un pueblo muy rico en recuerdos árabes, convertidos por la tradición

en románticas leyendas. Algunas de ellas recogió y publicó un hijo muy amante de

esta villa, mi buen amigo Juan Bautista Perales, el continuador de la Historia de

Escolano. […] De aquellas leyendas, las principales son dos: la de la Escala de la

doncella, y la del Jardín de la reina mora (Roca 2011: 392).

De la mateixa manera, quan Francesc Martínez explica «El jardi de la reina

mòra» en el seu Llegendari valencià (1995), tot i que diu que li fou contada per Jo-

sep R. Palmi, trau a col·lació la novel·la Los caballeros de Játiva. Segunda parte de

los héroes de Montesa de Joan Bautista Perales; parla de Teodor Llorente i el seu

llibre Valencia, escrit, en part, a partir de les notes preses d’excursions; i també de

Lluís Cebrian Mezquita i «les memories de sos viatges» (Martínez 1995: 86). Ocorre

semblantment per a «El barranc de la Falaguera», també present en les cròniques

de les excursions, que a Martínez li arriba a través de Josep R. Palmi, però «També

D. Lluis Cebrian Mezquita en son viatge a aquelles comarques arreplegá la llegen-

da» (1995: 87); i, igualment, en «La còva del Aver o Laber», «També En Cebrian

Mezquita se’n adoná en la esmentada cronica de ses escursions, encara inedita»; i

en «L’escala de la donzella», també present en les cròniques, encara que el seu in-

formant principal és Josep R. Palmi, també trau a col·lació el llibre de Llorente i les

memòries de viatges i excursions de Cebrian (1995: 83). Lluís Cebrian havia estat

un membre actiu del Centre Excursionista de Lo Rat Penat, i és possible que ell es-

tigués darrere de la redacció d’algunes de les cròniques anònimes que recull Rafael

Roca de la premsa periòdica, o bé que n’hagués anat prenent nota i n’hagués elabo-

rat les seves particulars cròniques, que Martínez podria conèixer a través del con-

tacte personal amb l’autor. Siga com siga, no podem estar-nos d’assenyalar aquest

contacte, encara que siga indirecte, entre Francesc Martínez i l’excursionisme de Lo

Rat Penat, perquè entenem que podria explicar algun aspecte sobre el folklorista

que ajudaria a completar la perspectiva sobre la seva obra.


89


Roca resumeix l’impacte de l’excursionisme valencià com un moviment que va

permetre

prendre consciència de les dimensions i possibilitats del territori valencià, tant des

d’un punt de vista arqueològic com natural; i descobrir-hi un passat gloriós, els

vestigis històrics i culturals que ens defineixen com a comunitat diferenciada i amb

personalitat pròpia i que ens agermanen amb d’altres pobles limítrofs (2011: 39).

Certament, va ser una mampresa ben positiva per als objectius de la Renaixença,

sobretot pels esforços per la vertebració territorial i per la difusió del valencianis-

me institucional. Ara bé, creiem que aquest moviment no pot ser comparable amb

l’excursionisme català, especialment en relació amb l’impacte que tingué sobre el

folklore.

La primera conclusió és ben diàfana: el folklore queda ben lluny de ser una prio-

ritat per als excursionistes valencians. Ja des de la creació, el Centre Excursionista

de Lo Rat Penat sembla destinat a l’estudi d’elements vinculats amb la història i

l’arqueologia; amb la lectura i l’anàlisi atenta de les cròniques i les memòries això es

corrobora, les escasses notes d’interès folklòric (17%-25%) no són més que notes de

color per a les altres dades geogràfiques, històriques o culturals i es tracten amb una

certa prevenció. Entenem que en la majoria dels casos els excursionistes no solien

demanar pels elements d’interès folklòric en els pobles en què els rebien: la font dels

materials generalment no s’indica i quan es fa i és oral sol quedar diluïda dins la

col·lectivitat o formar part del comentari d’algun dels excursionistes. Per tant, no se

segueix cap mètode folklòric: l’interès no era aquest, sinó més aviat despertar la curi-

ositat del lector i il·lustrar-lo. Per això, el folklore no deixa de ser un complement —o

un ornament— a les descripcions del territori i del seu patrimoni històric i cultural.

Tanmateix, a l’inici d’aquest estudi, seguint Prats, Llopart i Prat (1982: 30-33),

dèiem —recordem-ho— que l’excursionisme català va aconseguir a) ampliar el camp

temàtic del folklore, b) que la catalogació, la classificació i l’inventari comencés a

formar part del mètode, i c) que el folklore s’estudiés a partir d’àrees geogràficament

determinades. L’excursionisme valencià no ho va aconseguir com a «moviment», la

pràctica dels excursionistes no seguia aquestes pautes en el folklore; però, en major

o en menor mesura, sí que s’aconseguí en altres àrees com la història o l’arqueolo-

gia. El positivisme excursionista influí en els historiadors valencians, que prendrien


90

consciència del valor del patrimoni propi i sí que seguirien un mètode per a exami-

nar-lo. L’aparició del Centre Excursionista desvetllaria, per descomptat, l’interès

dels erudits valencians per la cultura dels seus pobles.

Arribats a aquest punt, no podem deixar de plantejar-nos si aquesta manera de

fer no s’acabaria contagiant a algun folklorista valencià per a treballar la seva matè-

ria, és a dir, per a traslladar els mètodes dels historiadors excursionistes al folklore…

Hem explicat que Francesc Martínez va ser el primer folklorista valencià pròpiament

dit. Precisament, allò que diferencia la seva primera obra (1912) dels autors valen-

cians precedents és que a) amplia el camp del folklore, més enllà de la literatura

popular; b) inventaria, cataloga i classifica els materials que recull; i c) se centra en

una àrea geogràfica concreta (Altea/la Marina). Compleix, per tant, les tres diferèn-

cies principals que Prats, Llopart i Prat assimilen als excursionistes respecte de la

generació anterior! És ben cert que Francesc Martínez no solament estigué influït

per l’excursionisme valencià (del qual formà part), sinó que també estigué en contacte

directe amb diversos intel·lectuals i folkloristes catalans. Però no podem estar-nos

d’assenyalar aquest punt de contacte tan interessant i que, d’alguna manera, degué

influir en la seva formació, com devien haver-hi influït les lectures que féu sobre al-

guns treballs dels principals excursionistes, com ara Valencia, de Teodor Llorente,

o les cròniques d’excursions de Lluís Cebrian que Martínez cita en els seus treballs.

Comptat i debatut, malgrat que la presència del folklore no és molt elevada en

les cròniques dels excursionistes valencians, ho és suficient per permetre’ns do-

nar-ne compte i, sens dubte, justifica el nostre interès. Primer, perquè segueix la

tendència de la producció d’interès folklòric de la Renaixença valenciana (a diferèn-

cia de l’excursionisme català) i, per tant, és un precedent dins de la història de la

literatura valenciana popular, en què es formarà la generació posterior, represen-

tada per Francesc Martínez; i segon, perquè l’estudi esdevé necessari per explicar

els punts de concordança i discordança amb la resta de la història de la literatura

catalana popular, particularment del folklore excursionista, cosa que contribueix a

comprendre millor els contextos i els avatars socioculturals i històrics que van per-

metre l’aparició dels nostres folkloristes.


Joaquim Martí i Gadea (Balones, 1837-Mislata, 1920) fou un religiós format al Se-

minari Conciliar de València. Fou ordenat sacerdot el 1865 i exercí a Balones, a


91

Casinos fins 1867, a Pedreguer, Dénia i Senija en aquell mateix any, on romangué

durant nou anys més, i a Anna de 1876 a 1878, any en què esdevingué rector de

Mislata. En aquesta vila exerciria durant 38 anys i hi moriria l’any 1920. Els can-

vis d’ubicació i la relació que podria haver establert amb els habitants de cada lloc

contribueixen a explicar el coneixement de materials folklòrics d’interès divers de

distintes parts del territori valencià. En una petita aproximació biogràfica, Adolfo

Domínguez Moltó12 en destaca sobretot la seva vessant com a lexicògraf i folkloris-

ta, al seu parer un dels més importants i, si més no, el «primer folklorista» valencià

(1981: 38). Així ha estat vist també per Francesc Martínez i Martínez en el primer

treball d’història del folklore valencià:

Hem tropeçat ya ab el primer escritor folkloriste valenciá per lo abondosa de sa

producció, en la que hi ha un esplèndit recull de modalitats arreplegades en els

pòbles valencians y per lo tant interessantíssima. Llástima que tant desconcertat

haja segut en les impresions de llurs teballs, vera enciclopèdia de còses populars,

en especial dels pòbles de la muntanya, comarca de la actual modèrna provincia

d’Alacant. Sa exagerada modèstia y la rarea de carácter feu que s’arraconara y

fugira del tracte ab escritors y aficionats, lo que no ductem fon causa de les per-

vèrses impresions de casi tota sa extensa producció, incloent en el desgavall fins al

Diccionari, del que al pas direm que es a les hòres el millor de la llengua valenci-

ana, a despic de algunes errades (Martínez 1927a: 28-29).

I encara conclou:

ha segut el treball folklòric del escritor Martí Gadea de excepcional curiositat y,

com al començ diem, per lo extens e interessant se’l pot nomenar el primer de nos-

tres folkloristes, llástima haja estat tan falt de método, y tornem a dir, hagen segut

tan estrafalariament presentades, especialment, les últimes produccions (Martí-

nez 1927a: 31-32)

Aquest breu repàs crític, juntament amb l’aproximació biogràfica de Domínguez

Moltó i la tesi de llicenciatura de Miquel Nicolàs (1984) són els únics estudis crítics

de l’obra d’interès folklòric de Joaquim Martí i Gadea.

Tal com va ocórrer, Francesc Martínez critica la falta d’ordre i la pobresa de les

publicacions i les impressions de les seves obres, la falta de mètode i l’aïllament

12 En faig una valoració crítica en Vidal (2015a).


92

voluntari respecte de l’elit cultural valenciana, un aspecte que, tot i ser cert, ens

caldrà matisar. En qualsevol cas, no cal dir que es tracta d’una valoració positiva i

justa dels treballs de Martí i Gadea que s’avancen a assenyalar diversos punts clau:

«lo abondosa de sa producció», és a dir, la quantitat de materials publicats; el caràc-

ter gairebé enciclopèdic —però sempre amb un punt jocós— de «còses populars» en

el sentit més ampli de l’adjectiu, «en especial dels pòbles de muntanya», és a dir, de

l’entorn de la seva comarca natal; el fet de ser «tan falt de método», és a dir, caòtic

en la recol·lecció, presentació i tractament dels materials folklòrics; i aquesta «rarea

de carácter» que «feu que s’arraconara y fugira del tracte ab escritors y aficionats»,

cosa que, per a Martínez, «fon causa de les pervèrses impresions», encara avui difí-

cilment localitzables.

L’obra folklòrica de Joaquim Martí i Gadea apareix completament barrejada amb

el costumisme i la creació literària i, com apunta Martínez, presenta una manca ge-

neralitzada de rigor. Les publicacions d’interès per al folklore més remarcables són

Ensisám de totes herbes (1891), Caps y senteners (1892), Tipos,modismesycosesra-

res y curioses de la terra del gè ([1906] 1908a, en dos volums i dos apèndixs, el primer

dels quals reeditat, v. [1906] 1908b, i una segona part impresa de 1918) i Folk-lore

valensiá titulat Pitos y Flautes (1914). La resta de publicacions en català de Martí

i Gadea són textos més aviat literaris i bàsicament costumistes, sense gaire interès

per als estudis folklòrics, com Burrimaquia alicantina (1904), Tròçosymòsos (1906),

Els cudolets (1908c), Coses velles y novelles de la terra del Gè (1916), Tipos d’espar-

denya y sabata (1981, publicat pòstumament), etc. Per bé que el nom de l’autor no

figura pràcticament mai en aquestes publicacions, sinó que signa amb pseudònims

com «el sarvajo» (malnom dels baloners), «un aficionat» o altres circumloquis, al final

d’aquestes obres sovint es promocionen altres obres del mateix autor que sí que po-

den anar signades per ell amb el seu nom. També hi ha diversos articles en la prem-

sa de l’època i notes necrològiques que parlen de Martí i Gadea i n’indiquen les obres.

El conjunt de publicacions amb elements folklòrics són miscel·lànies de mate-

rials del costumisme, de la literatura i de la cultura popular, en bona part litera-

turitzats. De fet, els seus títols ja suggereixen aquest caràcter miscel·lani, alguns

d’aquests seguint la tradició d’altres obres costumistes del seu temps, com Troços y

mosos ó Ensisam de totes herbes, de Francesc Palanca i Roca, publicat l’any 1888,

just tres anys abans que l’Ensisám de Martí i Gadea, la seva primera obra d’aques-

tes característiques.


93

De tots els títols que hem relacionat amb el folklore, el més semblant al que avui

coneixem com una miscel·lània folklòrica seria el primer, Ensisám de totes herbes

(1891), i encara així s’hi escolen materials de creació. Inclou algunes mostres de fór-

mules rimades en català i en castellà, endevinalles en català i en castellà, succeïts,

acudits, anècdotes, parèmies en català i en castellà, cançons sense notació musical,

brindis, costums, contarelles, llegendes i rondalles. De les rondalles, l’única que

hem sabut identificar amb un tipus compartit és «La Rabosa» (p. 499-500), que po-

dem assimilar al número especial atorgat des del RondCat C-007, «Les escriptures

de la guineu», comú en la cultura catalana però no catalogat en els índexs interna-

cionals. Convé notar que, tal com s’observa ja en aquest llibre, un dels aspectes més

remarcables és la diversitat de gèneres que és capaç de recollir Martí i Gadea en un

sol volum; lluny d’utilitzar tan sols els més consagrats pel folklore europeu del segle

xIx (bàsicament, llegendes, rondalles o balades), el recull de Martí s’aventurava a

incloure gèneres com el succeït o l’acudit, uns gèneres que no sempre han estat con-

siderats dins de les arreplegues folklòriques.

A partir de la publicació de Caps y senteners (1892) l’autor va incloent textos pro-

pis que apareixen totalment o parcialment fosos amb els recol·lectats. Aquesta obra

és presentada com a segona part de l’Ensisám, però en realitat és força diferent pel

que fa al contingut per aquesta proliferació de materials de creació. A banda dels

materials més literaris, s’hi poden trobar costums, acudits, succeïts, contarelles,

parèmies (algunes de les quals explicades semànticament) i cançons sense notació

musical en català i en castellà. De les contarelles, dues es poden identificar amb

tipus rondallístics: ATU 1825B, «Del capellá de misa y olla» (p. 123-124); i ATU

1920A, [sense títol] (p. 109-110).

En Tipos,modismesycòsesraresycuriosesdelatèrradelGè ([1906] 1908a i

1908b) el pes del material literari ja supera, de molt, el material folklòric. Aquesta

és la publicació més diferenciada de les altres que considerem: està formada per pe-

tits articles referits a elements de l’arquitectura, la història, la societat valenciana

contemporània, els costums i les tradicions i l’explicació d’alguna expressió popu-

lar. Aquests petits articles acaben sempre amb un refrany o una cobla composta o

compilada per l’autor. L’estil de Martí, senzill i popularitzant, l’acosta a les compo-

sicions que podria haver recol·lectat de viva veu dels seus informants, fins el punt

que sovint esdevé impossible destriar les composicions creades per ell mateix de les

recollides. Els diversos volums d’aquesta obra contenen material literari, que inclou


94

costums festius, socials, religiosos, gastronòmics, de tocs de campana; parla també

de festes i jocs; i, sobre folklore verbal i materials més lingüístics, inclou fórmules

rimades; fraseologia, sovint amb dades contextuals i explicatives del seu significat

—certament, un dels seus majors encerts, cosa que el diferencia de molts altres

compiladors de parèmies—; renoms, també amb dades contextuals i explicatives

del significat; succeïts; retrucs; cançons curtes sense notació musical (cobles); ron-

dalles i contarelles; creences sobre cases de la por, tresors amagats, pors infantils i

meteorologia; anècdotes sobre personatges populars; llegendes i tradicions. Hi hau-

ria una rondalla i dues contarelles que podem catalogar segons els números ATU

774N, «Coca (la) de Sen Pere» ([1906] 1908b: 34); i ATU 1210 per a «Burro (el) del

llicsó» ([1906] 1908a: 30) i per a «Llicsó (el) de Catarroja» ([1906] 1908a: 131-132).

De vegades la contarella no és narrada, sinó que només s’hi fa referència a través

de comentaris o altres mostres del folklore: vegeu, per exemple, les referències a

ATU 1682 ([1906] 1908a: 109): «Haqueta (fer com l’) del Retor, / que quant s’aveá a

no menjar, se va morir»; o a ATU 1336, que es comenta sense detall, per a un lector

que ja conegués la història:

Lluna (la) de Benigani [sic]

Esta anecdòtica historieta se referix al jasco qu’els pasá als naturals d’aquella vila,

els quals al vore reflexada la lluna cèrta nit en les aygües d’una fònt, volíen tráurela

en ganjos y no pogueren, com era natural; lo qual, sabut p’els pòbles de la comarca,

els feu riure a més no poder, tildantlos de ignocentóns als beniganins, y fentse

famosa esta anècdota en gran part de nòstre antich reyne ([1906] 1908a: 134).

Algunes altres vegades, s’insereix el material folklòric dins l’explicació d’un altre

aspecte; per exemple, quan explica el topònim de la Punta d’Anna («Punta (la) d’Ag-

na»), Martí inclou molt breument la tradició explicativa que el RondCat cataloga

com a C-027: «Conten els d’Agna qu’en eixe punt fon ahon el Nòstre Senyor, havent

recorregut tot lo mon repartint llengües y veent que ja no lin quedava cap, digué:

Vosotros hablad como queráis; y per això es d’eixe poble parlen tan malament, se-

gons dihuen élls mateixos» ([1906] 1908a: 192). Aquesta simplificació narrativa és

força freqüent en Tipos…, atès que l’objectiu de Martí i Gadea no és tant recollir i

transcriure la literatura popular sinó explicar aspectes diversos del País Valencià:

alguns d’aquests aspectes són llegendes, tradicions, etc., però algunes altres vega-

des els materials folklòrics narratius simplement complementen o ajuden a explicar


95

alguna altra dada curiosa. Un altre exemple és la referència al tipus que el RondCat

cataloga com C-058, de la qual es podria considerar que el següent exemple és una

variant:

Ganjos (el pòble dels)

S’aplica al actual poblát de Ruçafa, á lo qu’es veu, per haver acudit en ganjos, quant

á la venguda del Santísim Cristo del Grau per la mar, á tráurelo y emportárselo

á la sehua parròquia, com ho intentaren, lo qu’es que la dita Image volía residir

ahon se venera huí, y encara que la dugueren a Ruçafa, ella per la nit sen aná a la

Esglesia del Grau, y allí está dende llavons; pero el modisme se li adjudicá al pòble

de Ruçafa, y així seguix ([1906] 1908a: 97).

En conjunt, com es pot observar, la varietat i la diversitat genèrica és encara

més àmplia que en els reculls precedents, però també devia haver-hi una ambició

superior: entenem que és una petita enciclopèdia divulgativa i amena de «còses

rares y curioses de la tèrra del Gè». A banda, segurament per la seva trajectòria

lexicogràfica, en aquest llibre, tot i el caràcter de calaix de sastre, Martí i Gadea

va saber presentar amb més encert que molts dels folkloristes encara molt poste-

riors —comptant-hi Francesc Martínez— els materials més relacionables amb la

llengua, menys literaris: els renoms i el que ell anomena «modismes», que inclou pa-

remiologia i fraseologia. Així, n’explicava el significat, els situava contextualment

i intentava esbrinar-ne l’origen, de vegades l’origen popular, però sempre aportant

dades que poguessen ser d’interès per al lector, dades «rares y curioses» sobre el seu

propi entorn.

Per últim, Folk-lore valensiá titulat Pitos y Flautes (1914) es publica com una

correcció-ampliació de l’Ensisám de totes herbes: de fet, una bona part dels materi-

als coincideixen amb aquest llibre, a pesar que s’introdueixen altres petits textos

de creació, sobretot procedents de Caps y senteners i de Tròçosymòsosóretallsde

lanòstraterra. Per primera vegada, Martí i Gadea incloïa la paraula «folklore» en

el títol d’un llibre i, així, assimilava el tipus de materials que ell treballava amb

aquesta disciplina; dos anys després, doncs, de Còsesdelameuatèrrade Francesc

Martínez i Martínez.

En aquestes publicacions que hem ressenyat, tal com fèiem notar, hom pot tro-

bar-hi una diversitat genèrica amplíssima, més encara si sumem, als materials

d’interès folkloricocostumista, els goigs, col·loquis i altres petits textos en vers i


96

en prosa, alguns dels quals inclouen referències folklòriques.13 Els seus textos són

gairebé sempre de creació pròpia sense detriment que, en alguns casos, es basen en

alguna font que pogués tenir a l’abast i de què se serviria per a completar els seus

llibrets amb curiositats valencianes.

L’objectiu de Martí i Gadea en aquesta mena d’obres és clar i explícit: entretenir,

divertir. Així mateix ho afirma en diverses publicacions:

aventnos achuntát varies vòltes de paella en los nòstres amigachos y compáñs, tots

ells y nosatros els primérs, no sabént á lo millor còm bromechar pròu y matar el

temps, per no adonársen de la machor part dels chòcs y devertiments dels chics,

trobávem de meñs un llibret que posara els mes corrents y usuals al nòstre alcans.

Y omplir lo buit qu’en asò es notava; no obstant lo molt que hiá escrit en lo chènero

festiu y bromesc, fou llavous [sic] lo nostre primer intent, realisát per últim en

estes fulles (Martí 1891: 6).

¿No’s veritat que […] convendría també tirar ma d’un llibret com este, pera aca-

barmos de descarregar y desentabuyxar el cap, y ríuremos uns de atres al vore

quánt tontos som de pendre les còses tan fòrtes, ja qu’en això no fem mal á ningú

ni tampòch m’hos còsta cap de diner? (Martí [1906] 1908a).

Tanmateix, si hem de jutjar pels comentaris de Martí en el pròleg «Als valencians»

del segon llibret, Caps y senteners (1892), que transcrivim a continuació, sembla que

l’Ensisám de totes herbes (1891) va rebre algunes crítiques. Encara que no queda gaire

clar quina mena de crítica se li féu, s’entén que la recepció, si més no d’una part dels

lectors, fou més aviat negativa, potser pel fet d’escriure «pera’l poble», d’acostar-se a

la llengua i als temes d’interès popular per al seu entreteniment. Potser per això, la

justificació i els objectius que es planteja en Caps y senteners s’amplien i es cobreixen

d’un prisma patriòtic valencianista que també impregnarà les obres posteriors:

nesesita hui’n dia una gran forsa de voluntad tot aquell fill del terreno qu’escriga

pera’l poble, perque ya sab qu’es com si tirara al carrer els dines qu’es gasta, y que

llunt d’animarlo y donarli la má, els que poden y devien fero, com els cataláns y

13 De fet, alguns dels textos de Martí i Gadea i, fins i tot, alguns dels seus altres llibres no són més que peces literàries sobre algun motiu costumista o del folklore. Per exemple, Tròçosymòsos (1906) és un conjunt de composicions en vers sobre personatges populars, costums, devocions, festes, llegendes, tradicions, etc., que, en aquest cas també pel contingut, recorden a Troços y mosos ó Ensisam de totes herbes de Palanca i Roca (1888), fonamentalment costumista.


97

atres ho fan en los seus, encara li tenen emvecha y m’el tiren per terra, tractanlo

de lo que no’s menester. Aso som y així pensem y obrem en chineral els valensiáns,

per mes que siga dolorós y coste el confesaro. […] Y feta esta espesie d’introduc-

sió, sense ánimo per supost d’ofendre á ningú, y sols en lo bon fí de despertar el

patriotisme dels nostres paisans, concluirém estos mal trapasats renglons, cridant

l’atensió dels lectors sobre la present colecsioneta, que no te atre obchecte que

popularisar mes y mes les coses del nostre antic reyne, y de pas oferir grata y

honesta distracció als que d’ella nesesiten (Martí 1892: 6-7; la cursiva és nostra).

Martí hi lamenta que els valencians no sàpiguen valorar com caldria obres com

les que ell treu a la llum o altres temes d’interès per al país, cosa que contrasta amb

els catalans, per la qual cosa entén que és important reivindicar aquells elements que

singularitzen els valencians, que cal donar-los a conèixer per a fomentar el patriotis-

me valencià. Així, veia en el folklore un material de primera mà per aprofundir en

aquest patriotisme; una idea, la del folklore, la llengua i la identitat, que emparenta

amb l’ànima popular herderiana i que impregnaria la major part de les personalitats

dedicades al folklore durant aquests temps.

En el fragment que tot just hem reportat, hom podria dubtar si aquest «sols en lo

bon fi de despertar el patriotisme dels nostres paisans» es refereix només a la intro-

ducció o es refereix a tota l’obra; és a dir, si escriu aquest petit sermó introductori la-

mentant la mala voluntat dels valencians a fi de fomentar el seu patriotisme o si és el

conjunt del llibre el que pretén «despertar el patriotisme». Si continuem llegint Martí

Gadea, aquest dubte es dissipa: l’objectiu va referit a tot el llibre i, de fet, al gruix de

la seva obra, en tant que ell sempre esmenta la necessitat de conèixer la «pàtria gica

[xica, petita]» per poder creure en la «pàtria gran»:

no podém estar al tant de les còses de la nòstra patria gran, si ignorém les de la

patria gica, y per desgracia cada una de les tres provincies ignòra lo de l’atra, còsa

que no pasava abans de separarles, com ho pròven les cansóns, colòquis, romanços

y gistes d’aquell temps: a fi, puix, de que desaparega eixa ignorancia del pòble,

donárem a la llum l’Ensisám de totes herbes y Caps y centenérs, obretes ja agotaes,

y atres que corren encara (Martí [1906] 1908a: 410).

De fet, en aquest fragment precís reconeix que les seves obres folkloricocostu-

mistes comparteixen aquest objectiu patriòtic, i, fins i tot, antiprovincial. Aquest

sentiment seria compartit per Francesc Martínez i Martínez.


98

Per a Nicolàs (1984), en canvi, l’objectiu de Martí i Gadea no és tant l’entreteni-

ment ni fomentar el patriotisme —de fet, Nicolàs no inclou aquest darrer objectiu

entre els principals propòsits de Martí:

El seu interés, en última instància i tot i que ell mai no ho explicita, és més aviat

didàctico-moral i polemista que d’esplai literari. No ens explicaríem la seua tasca

de recopilació folklorística si ometíem el fet que ell la du a terme al servei d’una

idea: un catolicisme que avui titllaríem d’integrista i que al seu temps encara es

presentava com a la primera força moral i ideològica per al conjunt de la societat

(Nicolàs 1984: 388).

Coincidim en el fet que alguns dels textos de Martí, continguts en tots els seus

llibres folkloricocostumistes, representen aquesta finalitat didacticomoral i fins i

tot polemista; de fet, d’alguna manera, el fet de presentar els seus textos per fer

aprendre a valorar la «pàtria xica» ja és un objectiu didacticomoral. Tanmateix,

Nicolàs es refereix, principalment, al caràcter tradicionalista, catòlic-conservador

dels seus textos. És cert que ben sovint Martí intenta il·lustrar els receptors de la

seva obra amb comentaris i crítiques d’arrels profundes en aquest catolicisme con-

servador, però creiem que és més una qüestió d’empremta pròpia (l’estil, el caràcter

que l’autor imprimeix sobre els seus textos, a causa, entre d’altres, de la seva pròpia

formació i del context) que un objectiu concret i extensiu a tota l’obra:14 al nostre

parer, no se l’hauria de jutjar tant per la seva base clerical vinculada amb la mora-

litat del moment com per la seva aportació i la seva intencionalitat més expressa.

Així, creiem, de fet, que en la majoria dels elements d’interès folklòric (més encara

en els no narratius: cançons, fórmules rimades, idiomatismes, etc.) hi pesa més

l’objectiu d’entretenir que el d’ensenyar i moralitzar. Martí i Gadea mateix sembla

apuntar-ho quan enumera els gèneres de què es composa l’Ensisám:

en la present obreta ham reunit per abesedari totes les coples ó cansons en valen-

siá y castellá qu’ham pogut arreplegar de papers de segos y d’altres en vista, sense

contar es que s’ham tret de la nòstra cabesòla, com cuartetes, quintetes, seguidilles

y estrivills, dèsimes y tropos; també ham posat moltes endevinalles, anècdotes,

dichos o sentènsies, refrañs, charráes ó frases, brindis y colòquis; y per remát de

festa, per no dir de música, encloimtambéunscuantscuentets,sermonsyartículs

14 Per a una caracterització més aprofundida del pensament i la ideologia de Martí i Gadea, vegeu Nicolàs (1984: 66-67).


99

demodesycostums,totáfideques’asentemillorynofasamalencontengútsempre

soculéntyembafósdelestalspaelles,comsidiguéremperadesampalagarsedela

sehua grasea (Martí 1891: 7; la cursiva és nostra).

La part que subratllem fa pensar en una distribució jeràrquica dels gèneres per

a Martí i Gadea; a diferència dels altres gèneres, en els «cuentets, sermons y artí-

culs de modes y costums» es pot desenvolupar una possible moralitat o poden no ser

exclusivament d’entreteniment. Aquests gèneres podrien contribuir a alleugerir el

llibre de trivialitats, i «que s’asente millor y no fasa mal en contengút sempre socu-

lént y embafós de les tals paelles, com si diguérem pera desampalagarse de la sehua

grasea», és a dir, que aporten una certa formació espiritual als receptors.

És clar que com és habitual entre els autors del moment, Martí i Gadea passa

els materials que recopila per un sedàs que respon a la seva ideologia i formació re-

ligiosa conservadora: «Per supòst qu’este Ensisám de totes herbes anirà adobat en

òli de bergamota, pera que suavise les asprors del llenguache y fasa desaparèixer

els seus llunars ó alts y baixos» (Martí 1891: 7). Encara que ací només es refereix a

la llengua, és evident que hi ha filtratge en el contingut per l’absència o la condem-

na de materials relacionats amb el sexe, la superstició popular o la contestació al

sistema establert. No obstant això, al llarg de l’obra en trobem diverses excepcions.

En el cas eroticofestiu, Martí no s’està de recollir, sobretot, cobles que poden tenir

una interpretació doble (la literal i la figurada), cosa que pot servir d’esut en cas de

ser acusat de recollir materials immorals. Per exemple, «A la mar men vullc anar

/ á vore les cosidores, / que cúsen sense didal / y tallen sense tisores» (1891: 11);

«Chiques, si voleu casarse, / no vos feu tant de pregar, / qu’els teuladins d’este poble

/ costen masa d’engabiar» (1891: 29); «Esta nit fa bona nit / pera agarrar gambo-

sins; / tu detindrás la taleca / y yo els aniré ficant dins» (1891: 49); «Este mon está

perdút, / la culpa en tenen les dones, / fadrinetes d’á quinse añs / no volen dormir

asoles» (1891: 51); etc. En el cas de les supersticions, per bé que Martí de vegades

reporta algunes creences i supersticions populars o «no oficials», sol condemnar-les

durament: un aspecte també comú en els folkloristes d’arreu del món que feien

recol·lecció a fi d’identificar males pràctiques segons la religió oficial o, també, se-

gons la ciència i la medicina. Vegeu, per exemple, quan parla de la «vareta de les

virtuts» que, d’altra banda, serveix de document testimonial sobre l’existència de

supersticions i creences referides a aquesta mena de «varetes» encara a finals del

segle xIx:


100

La verdadera fon la de Moysés […] y si posteriorment els bruyxos y tiritiquers han

tengút la sehua vareta de les virtuts pera fer les sehues bruyxeríes y pròves, sòls

ha segut de mentiretes y pera fero vore, puix verdaderament no han fet en ella

més qu’enganyar als tontos y fer riure als avisáts. No més, puix, hia una vareta de

les virtuts, qu’es la de Deu y la dels sants que òbren en nòm de Deu, les demés no

mereixen tal nom ni tenen tal virtut, y si ho fan vore es per la sehua lleugerea de

mans, qu’ells de per sí ni fan milacres ni pòden ferne, perque no tenen res de sants.

[…] Y així seguirá’l mon dasta que sacabe, puix com el número de tontos es tan

gran, sempre ni hiaurá qu’es creurán millor les paparrujes y mentires que no les

veritats més clares y dignes de crèdit (Martí [1906] 1908a: 240-241).

Hi ha encara una altra raó que també justifica l’obra de Martí i Gadea dins

d’aquest caràcter tradicionalista i conservador: sovint intenta mostrar unes formes

de vida determinades, que relaciona amb la identitat valenciana, que ell accepta i

pretén continuar practicant:

A qui no li acomòde, pues, el nòstre mòdo de viure, que no’l prenga, pues á nengú

es fòrsa á seguirlo; en canvi nosatros, com á bons y verdaders fills de la tèrra, així

ham vixcút dast’hara y lo mateix pensém viure de huí en avánt, siguent eixos

els propòsits, l’obchecte y fí qu’ham tengút al donarli publisitát al present llibret

(1891: 8).

Potser Nicolàs podria estar referint-se a això mateix quan parlava de la finalitat

didacticomoral implícita de l’obra; malgrat que Martí sembla referir-se només a ell

mateix en aquest punt, en general dels seus textos emana aquest conservadorisme

que es voldria transmetre, també, als receptors. Així,

Martí Gadea deplora el canvi dels temps i la pèrdua dels costums, però no ho fa

per una voluntat asèptica o innocent de conservar el passat, sinó perquè el passat

és una forma tancada i segura i per tant constitueix un bon mètode de combatre el

present, on els trasbalsos històrics i les revolucions ideològiques amenacen la ines-

table harmonia que ell propugnava i que difícilment aconseguia de mantenir-se

(Nicolàs 1984: 24).

Tot i estar d’acord que Martí propugna aquesta concepció del folklore i de la recol-

lecció com una forma de conservadorisme, també ideològic, insistim que, des del

nostre punt de vista, la intenció de Martí i Gadea sembla principalment l’entreteni-


101

ment del lector; ja ho vèiem quan ell mateix ho feia explícit, i ho podem interpretar

igualment a partir del tipus de llenguatge, jocós, desenfadat i col·loquial que utilitza.

En qualsevol cas, queda força clar que la pretensió última de l’autor no és ni vol

ser científica —en el sentit de tractar el folklore com una disciplina amb un mètode.

No ho pot ser per la manca de metodologia: no sols hi ha un desordre generalitzat

dels textos i es barregen apreciacions de caire enciclopèdic o quasi assagístic15 amb

altres textos més literaris, costumistes i folklòrics; també és diversa i combinada la

font d’on provenen tots aquests materials.

No obstant això, el biògraf de Martí i Gadea, Adolfo Domínguez, afirma que,

malgrat els seus canvis de residència, no cessà d’estar en contacte amb la gent de

Balones, el seu poble natal, on gaudia parlant «con todos, principalmente con los

más viejos, para escuchar de ellos cuentos e historias antiguas» (Domínguez, 1981:

29). En aquest punt, un dels aspectes més interessants de la biografia és que Do-

mínguez assenyala informants concrets d’alguns treballs de l’autor: «Muchos de

los datos, detalles y anécdotas consignadas por Martí Gadea en sus libros le eran

facilitados por el labrador de Balones, Antonio Segura, abuelo del actual hacendado

D. Ezequiel Segura Segura» (1981: 29). Aquesta petita referència i algunes altres

notes al llarg de l’obra de Martí confirmen que d’alguna manera sí que exercí de

folklorista, arreplegant els materials directament dels informants; per exemple, en

Tipos,modismes… remata cada petit article, com hem esmentat, amb una cobla: en

general, aquesta cobla és creada per l’autor, però de vegades és «una copla vulgar»

([1906] 1908a: 7), «la coneguda copla popular» ([1906] 1908a: 8), «la copla antiga»

([1906] 1908a:33), «la cansó antiga» ([1906] 1908a:47), «el pòble canta á dos per tres

esta cansó que nosatros reproduïm» ([1906] 1908a: 50), «la copla que li canten els

comarcans» ([1906] 1908a: 61), «el modisme ó dijo antich que corre per la comarca

[…] encara que desconeixèm l’orige» ([1906] 1908a: 68), «esta cansó ó estrevill dels

nòstres pares» ([1906] 1908a: 91), etc., és a dir, coples o fórmules rimades que for-

men part del cançoner valencià popular. Així mateix, molts dels materials que ell

recopila també han estat documentats posteriorment per folkloristes que sí que

segueixen una metodologia científica.

15 Aquest tipus d’apreciacions es donen fonamentalment en Tipos,modismes… ([1906] 1908a i 1908b): per exemple, s’inclouen petits articles o comentaris sobre Josep Bernat i Baldoví, Ausiàs March, lo Rat Penat, etc., a més d’altres elements culturals, històrics, arquitectònics, gastronòmics i tradicionals del País Valencià. No són exclusius d’aquest títol, però: aquests tipus de text van començar a aparèixer ja en algunes parts de Caps y senteners (1892).


102

Ja hem avançat, però, que les fonts no sempre són orals: poden ser còpies de plecs

solts, com assenyala en l’Ensisám: «en la present obreta ham reunit per abesedari

totes les coples ó cansons en valensiá y castellá qu’ham pogut arreplegar de papers

de segos y d’altres en vista» (1891: 7; la cursiva és nostra), per tant, fonts escrites; i

afegeix, «sense contar es que s’ham tret de la nòstra cabesòla» (ibídem). Però aquest

últim comentari ens suggereix no tant que crea els materials com que els recorda com

a part del folklore: estem parlant de l’Ensisám, que, hi insistim, és l’obra més pròxima

al folklore i els materials de creació són més escassos.

Quan no parla d’una autoria popular o pròpia, Martí té la deferència de reco-

nèixer i explicitar altres fonts cultes de què beu la seva obra (bàsicament en Tipos,

modismes…, l’obra més «assagística», menys folklòrica, de les que estudiem). Hi

podem trobar notes com «ham copiat estes noticies de la història de Valencia de don

Teodòr Llorente» ([1906] 1908b: 128) o «Sí qu’estém reconegúts á D. Lluís Cebrián

Meçquita per la cooperació que m’hos ha dispensát, y á D. Francésch Vilanova y

Piçqüeta per la còpia y traducció que s’ham permitit de gran part de la sehua Guía

ilustrada de valencia» ([1906] 1908a: 410), agraïments i notes que, d’altra banda, tes-

timonien que Martí i Gadea no era un home tan aïllat del moviment cultural com se’l

sol presentar.

Recordem Francesc Martínez deia que «Sa exagerada modèstia y la rarea de

carácter feu que s’arraconara y fugira del tracte ab escritors y aficionats» (Martí-

nez 1927a: 29), i semblantment ho feia Domínguez Moltó: «Su excesiva modestia y

carácter retraído, que no buscaba nunca la ostentación y le impidió el comunicarse con

el mundillo literario» (Domínguez, 1981: 34). És cert que Martí no participaria acti-

vament de la Renaixença com ho farien altres contemporanis i, de fet, arribaria a

criticar durament Lo Rat Penat en més d’una ocasió,16 però la relació directa que

16 Vegeu, per exemple, l’entrada corresponent a Lo Rat Penat en Tipos,modismes..: «cad’any pren manco interés el president y la Junta directiva, fent més política que atra còsa, no donant estímuls als escritors regionalistes pera que puguen pendre més part en los JòchsFlorals, no publicant els resultats de les escursións científiques que se fan als pòbles y monuments antichs, permitint discursos en castellá en les vel-laes lliteraries de la Societat, premiant els mamarrajos de les Carnistòltes, etc.» ([1906] 1908a: 337); o la reflexió que fa sobre l’ús de la llengua per part dels literats renaixentistes: « Casi tots els que van en la capital al front del moviment lliterari regional, no fan prèu dels llibrets u periòdichs escits en lo llenguaje usual ó corrent, tildantlos de vulgars, com si eixos senyors parlaren lo mateix qu’escrihuen, qual llen-guaje antiquát y de veus rebuscáes no entén el pòble ni tampoc se tròben en nengún Diccionari valenciá ni catalá» ([1906] 1908a: 410).


103

manté amb figures com les mencionades —i, de fet, l’admiració que sentia per Ce-

brian, com es desprèn al llarg de l’obra— ens forcen, com a mínim, a matisar aquest

aïllament. Martí no participava ni de les formes ni del discurs de la Renaixença va-

lenciana, però estava al corrent de les activitats que s’hi duien a terme i estava en

contacte amb alguns dels seus protagonistes, cosa que el portava a reflexionar sobre

aquest moviment, com apuntàvem, i, encara, a mantenir-se’n o sentir-se’n al marge.

Malgrat aquesta reserva de Martí de participar del discurs i de les institucions

oficials de la Renaixença, a l’octubre de l’any 1916, cap al final de la seva vida, tant

el Centre de Cultura Valenciana, amb tan sols un any de vida, com, poc després, Lo

Rat Penat, reconeixerien la seva labor i trajectòria nomenant-lo soci corresponsal

a Mislata i soci de mèrit, respectivament.17 Al mes següent, el 5 de novembre, en

celebrarien un notable homenatge a sa casa amb la participació de distintes entitats

culturals:

Iniciado por el Centro de Cultura Valenciana, secundado eficazmente por las demás

entidades valencianistas, se celebró ayer el proyectado homenaje al eximio escritor

valenciano don Joaquín Martí Gadea, Párroco del cercano pueblo de Mislata.

Acudieron al homenaje nutridas representaciones de todos los Centros valencia-

nistas. Entre otros muchos recordamos a los señores marqués de Colomina, Martí-

nez Aloy, Barberá, P. Fullana, Pérez Lucía, Cortina, Cebrián Mezquita, Rodríguez

Condesa, Martínez Ferrando, Bayarri, Jiménez, Fayos y Caballero.

[…]

Acto seguido el señor Martínez Aloy, decano del Centro de Cultura Valenciana,

y en su nombre, dirigió un cariñoso saludo al homenajeado, a las autoridades y a

los vecinos. […] Termina su hermoso discurso ofreciendo al señor Martí el título de

socio corresponsal del Centro de Cultura en aquella población.

El doctor don Faustino Barberá, por el Centro de Cultura, pronuncia un hermo-

sísimo discurso glosando en felices períodos las numerosas obras debidas al señor

Martí.

[…]

El señor Pérez Lucía, por Lo Rat-Penat, en cálidas frases elogia la meritísima

labor del señor Martí […]. En nombre de Lo Rat-Penat le nombra socio de mérito

de dicha corporación.

17 Vegeu-ne un resum en Las Provincias: diario de Valencia (21/10/1916, p. 1-2).


104

Además hicieron uso de la palabra los señores Bayarri, en nombre del Centre

Católic Valencianiste y Pro-Poesía Valenciana; Feo, por la Juventud Legitimista;

Jiménez Fayos, por la Academia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil;

Francisco Caballero, por la Joventud Valencianista; Matías Ruiz, por la Juventid

Legitimista de Mislata; y el señor Cura regente, don Antonio Genovés.

[…]

El señor alcalde [de Mislata], don Vicente Medina, cerró la ofrenda con lauda-

torias frases para el señor Martí Gadea, manifestado que, recogiendo la aspira-

ción unánime de todo el pueblo, había acordado por unanimidad el Ayuntamiento

rotular una calle con el nombre de Don Joaquín Martí Gadea (Diario de Valencia,

06/11/1916: 2).18

La diversitat de personalitats i d’entitats culturals que reconeixen la tasca de

Martí Gadea és possible que s’explique gràcies, en part, a l’obra lexicogràfica, que,

juntament amb el diccionari de Llombart, tindria un cert èxit en l’època i seria força

consultada i citada per la gent de cultura del moment i també per la premsa. No

obstant això, i més enllà de la notabilitat que degué tenir com a pàrroc a Mislata,

no podem deixar de banda el traç que deixava com a folklorista (o literat d’arrel fol-

kloricocostumista), que completava la vessant lexicogràfica. Tant és així que l’aca-

dèmic de la Real Academia Española Francisco Rodríguez Marín (1855-1943), espe-

cialista, entre altres, de literatura espanyola popular i tradicional, va reconèixer en

més d’una ocasió la importància de Martí i Gadea al País Valencià com a folklorista,

com recull un article signat per Severino Gustavino Robba:

[Gustavino cita Rodríguez Marín] —Pues ese señor [Martí Gadea], él solo, ha hecho

más labor en favor de las letras valencianas, que la mayoría de los que las cultivan;

porque ha de saber usted, que la obra del señor Martí Gadea vale mucho, y opino

que en su patria, o no es bastante conocida, o no se le da toda la importancia que

merece. Es decir, que tienen ustedes allí dos señores Martí (Martí Grajales y Martí

Gadea) que cada uno en su género, hacen honor a Valencia.

[…] Y después de dedicarme otro ejemplar de su conferencia […] volvió a insis-

tir el señor Rodríguez Marín en la importancia folk-lórica de las obras del señor

18 També se’n fan eco altres diaris com La correspondencia de Valencia (06/11/1916) en una nota semblant.


105

Martí Gadea de las que aseguraba que debieran ser editadas en papel de hilo de la

mejor calidad (Gustavino, 10/03/1919: 1).

Amb aquestes línies podem deduir, primer, que Rodríguez Marín estava al

corrent de la producció folklòrica de Martí i el valorava en qualitat de folklorista

valencià; segon, que no degué estar tan aïllat si aquest filòleg en reconeixia la

trajectòria; i, tercer, que segurament mai no fou prou valorat pels valencians,

malgrat els reconeixements de les societats culturals: la recepció de l’obra més

folkloricocostumista degué ser més aviat tímida, per la forma com se n’editaren

els llibrets, i amb menys repercussió que la lexicogràfica. Quatre anys després de

la mort, Rodríguez Marín encara insistiria en la importància i la infravaloració de

Martí Gadea, com recull Luis Guarner en un altre article de Las Provincias:

don Francisco [Rodríguez Marín] tiene un recuerdo para Martí Gadea, notando

que los libros que éste publicó de cosas populares, son de un interés grande para

los estudiós folk-lóricos, y el Maestro se duele de que a Valencia se le haya pasado

inadvertido un investigador como el señor Martí Gadea, no tributándole el home-

naje a que estaba obligada para su ilustre hijo, que vivió y murió obscurecido siem-

pre junto a su amada tierra (Guarner, 01/02/1924: 3).

D’altra banda, a pesar que Martí no participés en els Jocs Florals ni fos un

membre actiu de les societats que n’acabarien reconeixent la tasca, hem pogut tes-

timoniar-ne la participació en els Jocs Florals de l’Antigor, Societat Humorística

Valenciana (v. La correspondencia de Valencia, 31/07/1906: 3; o Las Provincias,

31/07/1906: 2): una mena de Jocs Florals humorístics alternatius als organitzats

per Lo Rat-Penat, de caire satiricohumorístic. En rebé un accèssit l’any 1906 i és

un fet il·lustratiu de com Martí sí que va prendre part en el corrent literari menys

elitista de la Renaixença, que, si més no amb aquests Jocs Florals i amb la institució

(la Societat Humorística Valenciana de l’Antigor) que els feia possibles, estava mí-

nimament organitzat. És una altra raó per considerar el pes de l’entreteniment en

la producció literària de Martí i Gadea i l’adscripció que ell mateix hi feia quan es

presentava a certàmens d’aquest tipus. És possible que també això mateix l’apartés

de la línia més oficialista o culta de la Renaixença i li dificultés una consideració

adequada per part de l’elit cultural valenciana.

Com siga, Martí i Gadea acabaria sent reconegut per les institucions, pel poble

de Mislata, que li dedicaria un carrer com ja se li va anunciar el dia de l’homenatge


106

i, ja pòstumament, també l’Ajuntament de València (v. Las Provincias, 15/02/1929:

2). A més, el Centre de Cultura Valenciana acordaria dedicar-li una làpida com-

memorativa (v. La correspondencia de Valencia, 18/11/1920: 1; i Las Provincias,

18/11/1920: 2) i, a la seva mort, diversos diaris valencians apareixerien amb notes

necrològiques, panegírics, etc., per part de la redacció mateixa (Diario de Valencia,

17/11/1920: 2) o d’institucions que en lamentarien la pèrdua, com ara Lo Rat Penat

(Las Provincias 19/11/1920: 1), el Centre de Cultura Valenciana (Las Provincias,

18/11/1920: 2; La correspondencia de Valencia, 18/11/1920: 1) o Acció Valencianista

(Acció Valencianista, 17/11/1920: 2).

Més tard, potser més rellevant pel que fa al nostre camp, Martí seria reconegut

per alguns folkloristes de les generacions posteriors, com Francesc Martínez i Mar-

tínez, Just Sansalvador o Manuel Sanchis Guarner, amb la qual cosa la seva tasca

no va passar desapercebuda per alguns dels folkloristes valencians més notables

que el van succeir.

Malgrat que l’obra d’interès folklòric de Joaquim Martí i Gadea apareix totalment

barrejada amb materials literaris i costumistes, aquest autor segueix el camí d’altres

autors valencians del seu temps que decidiren treballar algunes qüestions d’interès

folklòric i, sense desviar-se d’aqueixa línia, que al País Valencià no es diferenciava

gaire d’altres tipus de produccions literàries, va aconseguir despuntar sobre la resta,

fonamentalment per tres raons: primera, que, a diferència dels seus contemporanis,

la producció literària més important i reconeguda de Martí i Gadea és la que té a

veure amb el folklore; segona, la quantitat de materials que va recollir, tot i barre-

jada amb elements de creació, és la més gran i diversa produïda per un sol home al

País Valencià fins el moment; i tercera, i potser la més important, a diferència d’al-

tres autors contemporanis que podrien haver treballat materials d’interès folklòric,

en Martí tenim proves contrastables que demostren que efectivament va exercir com

a folklorista, entrevistant-se amb informants i publicant part del material recollit.

Com hem assenyalat, l’obra més destacable per als estudis etnopoètics és, sens

dubte, Ensisám de totes herbes (1891), per les raons adduïdes. En aquesta obra, a

diferència de les altres, Martí no copia a partir de fonts més «cultes» (encara que sí

que ho fa a partir de plecs solts i manuscrits), inclou pocs materials de creació prò-

pia i una bona part dels elements recopilats prové de l’oralitat. Ara bé, convindria

no desconsiderar Caps y senteners (1892), Tipos,modismesycosesraresycurioses

de la terra del gè ([1906] 1908a i 1908b), aquesta, sobretot, per entendre’n el seu


107

pensament i pel tractament de la paremiologia, i Folk-lore valensiá titulat Pitos y

Flautes (1914), l’únic llibre de la seva obra que inclou la paraula «folk-lore» en el

títol. En general, però, sembla que la literatura de Martí s’adscriu sobretot a la línia

de la literatura satiricohumorística de la Renaixença, i és per això que sovint aquest

autor sol quedar fora dels cenacles literaris valencians de l’època i no fou fins al final

de la vida que n’obtingué els reconeixements pertinents. A banda de l’entreteni-

ment, en aquestes obres, sempre passades per un filtre catòlic conservador, destaca

un objectiu «patriòtic» valencià, de reivindicació de la identitat i la idiosincràsia

regional: fer conèixer alguns elements propis de la cultura valenciana en benefici de

l’autoestima del poble, però sense una intencionalitat clarament política, com era

costum per part dels autors de la Renaixença valenciana.

Per tot plegat, podem admetre que Joaquim Martí i Gadea fou l’autor de la Re-

naixença valenciana més important per als estudis del nostre folklore, però no po-

dem considerar-lo, encara, com a folklorista pròpiament dit: ni els seus mètodes

ni els seus objectius coincideixen amb el folklore. Tot i el seu esforç i un resultat

destacable en comparació amb els altres autors valencians d’aquest període, Martí

i Gadea no féu col·lecció de materials, sinó que els barrejà amb la creació; no fou

capaç de generar un veritable coneixement erudit sobre els temes que treballava, ni

va reflexionar amb el distanciament adequat sobre els materials que va arreplegar;

tampoc no va crear escola, ni va estar en contacte amb els folkloristes del seu temps.

Al nostre parer, la causa és ben senzilla: cap d’aquests devia ser el seu propòsit ni

una via per aconseguir-lo. A això se suma que Martí no tenia formació com a folklo-

rista ni tenia un context valencià suficientment desenvolupat en què amerar-se per

a la iniciació en la recerca folklòrica o el treball de camp; i, ni que n’hi hagués ha-

gut, no hi va voler participar. Com hem vist, Martí es preocupava per entretenir els

receptors de la seva obra, i si de cas per ensenyar-los alguna curiositat relacionada

amb el poble valencià per enfortir el sentiment patri o, en algun cas, per adoctrinar

o moralitzar d’acord amb la seva ideologia. Essent així, els seus treballs no deixen

de tenir interès per a nosaltres: en definitiva, representen la manera d’enfrontar-se

a les «curiositats» folklòriques d’alguns valencians del moment, així que caldria con-

gratular-se pel fet que la conseqüència final fossen uns materials força acceptables

per als estudis folklòrics i reconeguts pels folkloristes valencians posteriors que,

tenint-lo com a precedent, veien justificada la seva pràctica i la feien arrelar en el

període renaixentista.


108

4.4 Francesc Badenes Dalmau (1859-1917)

Francesc Badenes Dalmau (Alberic, 1859-1917) va ser un dels escriptors de renom

en la Renaixença valenciana. Va pertànyer a Lo Rat Penat i va participar amb as-

siduïtat als Jocs Florals, fins el punt d’esdevenir Mestre en Gai Saber l’any 1898.

També formà part del Centre Excursionista de Lo Rat Penat (almenys a partir de

1897) i de L’Oronella, el centre excursionista fundat per Llombart, durant el seu

curt període d’existència.

El conjunt de la seva obra, també la que pot tenir interès folklòric, és poètica,

amb l’excepció més assagística o erudita del pròleg a Còsesde lameua tèrra de

Francesc Martínez (1912), que constitueix, com veurem, el seu paper més desta-

cable en aquests termes. A banda d’aquest pròleg, són només tres les publicacions

que, guiant-nos pel títol, podríem relacionar amb el folklore: Mariola: llegenda del

temps de les Germanies (1897), Llegendes i tradicions valencianes (1899)19 i Ronda-

lles del poble (1900).

El primer cas, Mariola: llegenda del temps de les Germanies, malauradament,

però seguint el model d’autors del seu temps (recordem a tall d’exemple La mort del

Conqueridor. Llegenda del segle xiii, de 1888 de Llombart, amb la polèmica inclosa)

no deixa de ser una composició poètica que podria tenir l’origen en una llegenda

històrica ambientada en les Germanies. Badenes, però, no aclareix quina és la base

llegendària i només fa referència, en notes, a aspectes històrics i comentaris perso-

19 Malgrat l’interès d’aquest títol, intuïm que es tracta d’un conjunt de textos ben semblant a Rondalles del poble (1900), que explicarem més avant i que no arriba a ser un volum de recol-lecció folklòrica pròpiament dit. Desafortunadament, no hem sabut trobar aquesta obra, ci-tada en diversos punts d’informació sobre l’autor (com ara l’Enciclopèdia Catalana o el Fons Badenes Dalmau de la Biblioteca Valenciana) en cap dels fons i dels catàlegs consultats, incloent-hi els detallats en el punt 1.2.2 de la metodologia: la Biblioteca Valenciana, la bibli-oteca de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, el Catàleg de Biblioteques Públiques Va-lencianes, els catàlegs de les biblioteques de les universitats valencianes, el catàleg col·lectiu de les universitats de Catalunya, la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Biblioteca Nacional d’Espanya i el WorldCat. Estranyament, tampoc no el cita Francesc Martínez en el pròleg a Folklore valenciá (1927a), en què fa un repàs a la història del folklore valencià; sí que cita Flors del Xúquer (1897), poesies costumistes que no formen part del nostre objecte d’estudi, i Rondalles del poble. Insistim que ens sembla estrany perquè Martínez reconeix Badenes com a mestre i, a més, en aquest pròleg, tot i no ser exhaustiu, té la voluntat de consignar-hi tots els llibres folklòrics escrits per valencians; és curiós, per exemple, que hi anota gairebé totes les publicacions de Martí i Gadea, que devien ser més aviat difícils d’aconseguir, i no hi apuntés aquestes Llegendes i tradicions valencianes.


109

nals sobre la revolta agermanada. Entenem, doncs, que aquesta composició no té

res de folklòrica —ni tan sols n’és clara la base— i que es fa ús del mot «llegenda»,

novament, per a una composició literària —per tant, amb elements de ficció— basa-

da en fets històrics. Puntualment, pot resultar un poc més interessant el «Pròlech»

de Lluís Cebrian, que havia estat president de Lo Rat Penat i que afirma haver

conegut Badenes en la redacció del periòdic El Universo, de tendència republicana,

que Cebrian mateix dirigia. Expressa amb algunes reserves la qualitat literària de

l’obra de Badenes («aparegué un dia entre nosaltres lo encara res conegut, jove Ba-

denes, ab sa citra d’or, si no del tot ben templada, sempre tendríssima»; Mariola és,

de les seves composicions, «si no la més meritoria, es, sens género de dupte, una de

les que millor esfumen son estil y son caracter» Badenes 1897: vI-vII) però no dubta

a comparar-lo amb Espronceda o Zorrilla, als quals aquesta obra podria recordar

pel to o el contingut. De fet, en els mots preliminars de Rondalles del poble és Ba-

denes Dalmau qui trau a col·lació un poeta de característiques semblants, Jacint

Verdaguer, com una mena de justificació dels seus escrits. Badenes havia estat tra-

ductor d’Idil·lis i cants místics (ed. bilingüe de 1908) i de Sant Francesc (ed. bilingüe

de 1909) de Verdaguer al castellà, de manera que no sols havia llegit la seva obra,

sinó que l’havia treballada i la coneixia de ben a prop.

Aquests paral·lelismes amb els poetes romàntics ajuden força a fer-se una idea

de la literatura de Badenes més relacionable amb el folklore: poesia èpica-fantàs-

tica de to romàntic inspirada en els temes de la mitologia del país. Tanmateix, en

Rondalles del poble (1900), encara que aquest tipus de composició també es dóna,

s’hi va un poc més enllà. Es tracta d’un total de 10 narracions amb una base folklò-

rica força més clara i identificable, que inclouen diversos comentaris de Badenes

en notes de caire erudit i que poden ser d’interès per a l’estudiós de la literatura

popular.

Per començar, en les «Dos paraules al que llixca» que encapçala el llibre, Fran-

cesc Badenes situa el punt de mira del lector en una «joia» «de la literatura catala-

na […] tan hermosa y simpática, que no dubte en dir es casi la preferida del meu

cor»: el Romancer català de Marià Aguiló, perquè «poch hia en Catalunya que parle

millor sobre la literatura popular, que eixe Romancer, naixcut Deu sab ahon, pero

angrunsant anys i anys al amorós caliu de la nostra llar per la santa ma de nostres

avies» (Badenes 1900: v-vI). L’autor no solament manifesta el seu interès per la li-

teratura popular i l’admiració per l’obra d’Aguiló, sinó que a més afirma que la seva


110

pretensió abans d’abordar aquesta obra va ser intentar documentar romanços com

els del Romancer en la tradició oral valenciana:

ab la esperança de trobar Lo testament de N’Amelis (que l’autor de dit Romancer

fea viure en Burriana y Onda), com també de arreplegar encara una variant de La

Gentil Portquerola20 que, en catalá antich, vaig oir de llabis de una velleta en la

vall d’Ebo, provincia d’Alacant, hont se manté millor que’n part alguna del reyne,

la rondalla duta allí per catalans y mallorquins, resolguí mampendre la tasca de

rebuscar en nostres pobles y en la memoria de nostres germans tot alló semblant á

lo que’l afortunat Aguiló va recullir, ab l’objecte de oferir á Valencia altra agradosa

replega, ja que aquell mestre no ens doná res producte de nostra terra y sí molt de

les Balears y de Catalunya (Badenes 1900: vI-vII).

Aquesta és una declaració explícita de Francesc Badenes sobre la seva pretensió

d’exercir de folklorista, com a mínim, en el camp de la recol·lecció, seguint el model

de Marià Aguiló, de fet, a fi d’omplir el buit de materials referits al País Valencià.

Això indica que Badenes ja començava a tenir una certa consciència de disciplina

en el camp del folklore i començava a detectar una mancança generalitzada en la

publicació de materials valencians d’aquest tipus, cosa que definitivament deixaria

clara en el pròleg a Còsesdelameuatèrra. Tristament, «á pesar de mes investiga-

cions, sols he atopat ab un romanç que encara es diu en nostra llengua, més de tant

minvada inspiració […] titolat L’infant y la dida, darrer d’este llibret» (Badenes

1900: vII).

En la nota que afegeix a aquest romanç que sí que transcriu, insisteix que és

l’únic que ha trobat en valencià i assegura: «Apenes si hem posat la ma en ell»

(Badenes, 1900: 133). Aquest comentari és ben interessant, com a mínim, per dues

raons: la primera, de nou, la consciènciadeladisciplinafolklòrica incipient, ja que

entenem que Badenes comença a adonar-se de la importància de no «posar la mà»

20 En nota, Badenes afegeix: «Dita variant fou enviada per lo meritíssim Don Roch Chabas, á D. Marian Aguiló, després de la publicació del Romancer Català». De fet, en el pròleg a Còsesde lameua tèrra de Francesc Martínez, Badenes atribueix a Roc Chabàs aquesta troballa en llavis de la velleta de la vall d’Ebo i afirma que s’ha perdut (Martínez 1912: xI). Com siga, no deixa de ser un apunt interessant sobre la manera com podien circular alguns documents folklòrics des de l’informant i el recol·lector fins a aquell que finalment els pu-blica, alhora que indica que l’elit cultural valenciana, com ho pot ser el cèlebre historiador Roc Chabàs, també es podia mostrar intel·lectualment engrescada per la recol·lecció de la literatura popular.


111

en els textos, és a dir, sembla fer aquest comentari com un aspecte de valor afegit

per a la composició; la segona, just el contrari: malgrat que és conscient que cal ser

fidel al text d’origen, també creu que cal manipular-lo, ni que siga mínimament, a fi

d’obtenir-ne un text adequadament literari. No hi ha dubte que per a ell, al capda-

vall, el folklore verbal no deixa de ser literatura —creació, bellesa— amb finalitats

fonamentalment estètiques.

Si donem una mínima credibilitat a aquest comentari, «Apenes si hem posat

la ma», «L’infant y la dida» seria el document més acostat al folklore pròpiament

dit de les Rondalles del poble —potser tant com ho podria ser un romanç recollit

i transcrit per Aguiló, que també modificava puntualment els textos, per bé que

amb un desplegament crític i filològic que Badenes no contemplava per als seus.

Els altres nou capítols que formen part d’aquestes Rondalles, independents els uns

dels altres, estarien molt més literaturitzats, començant per la transformació de la

prosa al vers.

També diu haver trobat «en Castellá, (desgracia nostra) á persones d’edat, prou

romanços en un tot iguals á alguns dels que salvá del naufragi ab son llibre lo

respetable Aguiló, y que encara solen cantar les nines» (Badenes 1900: vII) i que

decideix no transcriure. Badenes descarta, doncs, el que no està en català i apareix

ja en l’obra d’Aguiló; aquesta és una altra idea que ens torna a la seva concepció

de folklore com a literatura: per a ell no té sentit publicar versions d’un mateix

argument. En la citació, així mateix, encara es pot identificar un altre aspecte:

Badenes, en principi, demanava per informants majors, tinguts per predilectes per

a la recerca en aquella percepció del folklore com quelcom en perill imminent de

desaparèixer —tipificats en el tòpic de l’«amorós caliu de la nostra llar per la santa

ma de nostres avies»— però també tenia l’oïda parada als més joves («encara solien

cantar les nines»), és a dir, presta atenció a la «pervivència» (o no) d’unes mostres

o altres.

Badenes, després de la impossibilitat de trobar en la tradició oral més romanços

en català dignes de ser publicats, decidí canviar de «punt de investigació»: el «cuen-

to de ahir, la tradició passada, la vella llegenda», «que he tractat de vestir lo millor

que he sabut y ab la sencillez que deuen tindre», malgrat els recels sobre la recepció,

«Tal volta se me diga que es tot açó molt ignocent; mes jo contestaré que aixís es

el poble y tal apareix Montserrat del insigne Verdaguer» (1900: vII-vIII). En aquest

punt s’emmiralla ja no en Aguiló, sinó en Verdaguer, els poemes del qual són ja tota


112

una altra cosa: en general, una brillant obra de creació poètica de base folklòrica.

En termes semblants s’expressa, en el pròleg, Artur Masriera, encara que en aquest

cas diferencia tres maneres diferents de «conservar» el folklore:

de moltes menes poden conservarse eixes flors camperoles: ó trasplantantles cuyda-

dosament dels llavis del poble á les galerades de l’estampa, com ho feren sabiament

los mestres Aguiló, y Milá y Fontanals […]; ó aprofitant no més la llevor y fent con-

rear en lo propi magí los que’n diríam los arguments tradicionals pera vestirlos ab

les gales de la prosa encisadora, com ho tenen acreditat los rondallaires d’En Thos

y Codina (Terenci), Pelay Briz y del benemérit Maspons y Labrós […]. Cullir la flor

boscana d’una rondalla, llegenda ó tradició popular, y ferne una narració poética de

cap d’ala, destinada á viure tant com la mateixa terra ahont s’arrelá, aixó es obra

d’áligues capdalts de la poesía que’s digan Mossen Jacinto Verdaguer y tingan pit

pera volar á dalt d’un Canigó, ó Anicet de Pagés que’ns porte deu segles endarrera

ab son Comte l’Arnau volant com Anima en pena, pera no dir res dels mallorquins

Picó y Campamar y Mossen Costa y Llobera […].

Lo qu’eixos escriptors [Verdaguer, Anicet de Pagés, Picó i Campamar i Costa i

Llobera] feren á Catalunya y Mallorques, lo llorejat poeta Badenes y Dalmau, ha

volgut ferho ab les belles tradicions valencianes. […] En Francesch Badenes no ha

volgut fer feyna de colector, y en lloc de recullir la tradició ronegament y estam-

parla á faysó de entomólech que clava ab la agulla la cuca de llum en la colecció

d’exemplars d’una encontrada, ha posat á contribució son bon enginy y’ns presenta

un aplech de veritables poemets (1900: xIv-xvII).

Aquest és un grandíssim elogi a Badenes. Perquè, al capdavall, ell és i exerceix

de poeta, i en aquest pròleg l’estan igualant als millors de tot el domini lingüístic

en aquell moment, si més no als millors dels que aprofitaven el folklore per a recre-

ar-lo. No ho hem de perdre de vista: Badenes és poeta, no pas folklorista. El prolo-

guista ho deixa ben clar.

Tanmateix, al nostre parer Rondalles del poble és essencialment diferent de qual-

sevol altre poemari valencià que s’hagués publicat fins al moment.21 Certament, es

tracta d’una obra de creació poètica de base folklòrica, però no solament hi trobem

motius, arguments i tipus identificables en el folklore narratiu català o universal,

21 Potser no hauríem de comptar-hi Llegendes i tradicions valencianes, també de Badenes, que, com hem advertit, no hem estat capaços de localitzar.


113

sinó que, a més, sempre van acompanyats, excepte en el capítol número 8 («La com-

tesa Violant [llegenda]»), d’una nota explicativa erudita amb alguns comentaris sug-

gestius per a l’estudi del folklore. A tot això cal incloure els punts d’interès que hem

comentat sobre el pròleg i la transcripció del romanç. En total, sempre en vers, en

Rondalles del poble hi podem comptar dues rondalles, cinc tradicions, dues llegendes

i un romanç.

Pel que fa a les rondalles, l’autor en diu «cuentos de la llar»,22 de manera que

el «rondalles» que utilitza en el títol del seu llibre sembla ser un genèric per al

folklore narratiu fantàstic que també inclouria les llegendes, les tradicions i el ro-

manç. D’aquests «cuentos», «Lo geni del Castell (cuento de la llar)» podria ser ca-

talogable segons el tipus ATU 302, L’ou meravellós / The Ogre’s (Devil’s) Heart in

the Egg; l’altra, «La rondalla del avi (cuento de la llar)», es podria comparar —per

bé que potser no catalogar— amb el núm. ATU 480 i inclou motius folklòrics com

Q42.1.1.1. Reward for giving last loaf, i Q42.3. Generosity to saint (god) in disguise

rewarded. Tant en un cas com en l’altre, com també ocorrerà en les llegendes i les

tradicions, Badenes indica en nota si coneix alguna altra versió contada en algun

altre lloc.

Quant a les llegendes i les tradicions, l’autor mateix diferencia perfectament

entre «llegenda» i «tradició», que coincideix estrictament amb la conceptualització

que ha descrit Oriol (2013). En concret, són tradicions «Lo barranch de la falaguera

(tradició de Moixent», «La font de Montalt (tradició de Alcoy)», «La penya encantada

(tradició de Montesa)», «El salt de la mora (tradició de la serra d’Espadà)» i «La cova

de Sant Feliu (tradició de Xàtiva)», totes relacionades amb un espai físic al qual

donen explicació; i són denominades llegendes «La bona justícia (llegenda)», i «La

comtesa Violant (llegenda)», històries tràgiques d’amor. Tret d’aquesta última lle-

22 És curiós que aquesta denominació sembla coincidir amb Kinder- und Hausmärchen dels ger-mans Grimm (1812-1815), que Carles Riba traduiria al català per Contes d’infants i de la llar (1919-1921) una vintena d’anys després de les Rondalles de Badenes. La primera notícia que es té a l’estat espanyol de les rondalles dels Grimm ve de la mà de Manuel Milà i Fontanals l’any 1853 (Oriol 2012a: 74). La primera traducció a l’espanyol, de José S. Viedma, Cuen-tos escogidos de los hermanos Grimm [1879], en cap moment utilitza cap expressió del tipus «cuentos del hogar»; d’altra banda, les traduccions franceses, a través de les quals es degué conèixer l’existència de les rondalles dels germans Grimm en l’àmbit català (Oriol 2012a: 74-75), no incorporen tampoc cap equivalent més o menys literal als «Hausmärchen»: ni Contes de la famille, de N. Marin i Pitre-Chevalier (Grimm 1846-1848), ni Contes choisis des frères Grimm, de Frédéric Baudry (1855).


114

genda, que no inclou cap nota, totes les altres narracions apareixen anotades amb

comentaris sobre la pervivència de la llegenda en unes o altres localitats i els noms

que rep en distints pobles un mateix argument. En algun cas, a més, s’amplien les

notes d’interès folklòric, per exemple, fent referència a altres autors que hagen po-

gut documentar algunes narracions en tractats històrics o geogràfics; ampliant la

informació sobre les creences i supersticions populars relacionades amb la llegenda

en qüestió;23 o, fins i tot, explicant el perquè de la «recreació» de l’autor respecte d’un

fragment en concret.24

En definitiva, Rondalles del poble ja és tota una altra cosa ben diferent d’aquella

Mariola: llegenda del temps de les Germanies i és un petit pas en l’evolució cap a

una disciplina que, a poc a poc, anava prenent forma per als valencians. Aquesta

disciplina se’ns mostrarà ja, inequívocament, amb claredat i erudició, en Còsesde

la meua tèrra (1912): també en el pròleg. Segurament, l’aportació més sorprenent i

encertada de Badenes en aquest camp.

Sorprenent, perquè Francesc Badenes no havia deixat de ser un poeta romàntic

amb curiositats per la literatura popular: per això mateix sobta que, fins a l’arriba-

da del seu pròleg en el primer recull de Martínez, encara no hi havia hagut cap va-

lencià que tractés el tema amb el desplegament de coneixements de què ell fa gala.

És evident, com veurem, que no es tracta de cap aportació excepcional; però sí que

és un document extraordinari, per inicial, perquè no n’hi havia hagut cap d’anterior

semblant al País Valencià. Era la primera vegada que un valencià reflexionava per

escrit i amb una certa erudició sobre el folklore en general: tot el que hi havia hagut

abans per boca d’altres no passava de ser alguna nota apologètica esparsa llançada

amb poc o molt d’encert.

En aquest pròleg, Francesc Badenes fa una breu reflexió a l’entorn de la «litera-

tura popular», «la més difícil de tractar de totes les que’ns ofereix el camp vastíssim

y ubèrrim de la Literatura general» (Martínez 1912: vII). Com han fet molts folklo-

23 És el cas de la nota a «Lo barranch de la falaguera (tradició de Moixent)», en què, en nota, s’amplia la informació d’interès folklòric a l’entorn d’una creença sobre les propietats de la falguera en la nit de Sant Joan.

24 En «La penya encantada (tradició de Montesa)», la tradició assegura que la penya s’obre amb les paraules «ábrete penya y ciérrate monte», però «nosaltres, en vista de lo desgavellat de la frase esmentada, hem presentat un’altra més conforme ab lo que pot ser» (1900: 133). Les paraules que inventa Badenes són «Obri penya l’aspre mont».


115

ristes fins ben entrat el segle xx, l’intent de Badenes Dalmau de descriure aquest

camp d’estudi passa per un llarg llistat de gèneres diversos:

enigmes, refrans, endivinalles, proverbis, adagis, qüentos, llegendes, tradicions,

xascarrillos, coloquis, cançons, trobos, metáfores, paráboles, lèxics, modismes,

usos, costums, formes gramaticals, estudi dialectològic, etcétera […] ademés de

grupos especials, com son, per eixemple, y sols com á indicació, l’enigma-metá-

fora, qüento-enigma, cançó-enigmática, refrá-endivinalla, endivinalla-dramática ó

representada, qüento-endivinalla, etc., etc. (1912: vIII).

Com es pot observar, aquesta concepció de la «literatura popular» és força àm-

plia i, de fet, sembla casar amb el concepte de folklore que també té Francesc Mar-

tínez i que inclou alguns gèneres que avui deixaríem dins de l’àrea del costumisme

o dins dels estudis més purament lingüístics. Però potser és més interessant encara

que Badenes sap veure el «tránsit dels gèneres» (Martínez 1912: Ix), és a dir, els ma-

terials de la «literatura popular» que no s’adscriuen adequadament a un sol gènere

sinó a cap, o a diversos: fa notar l’existència de la barreja dels gèneres o dels gèneres

complexos. Aquesta concepció també és força moderna i sobrepassa àmpliament els

grans gèneres canònics de la «literatura popular» que havien estat treballats pel

romanticisme —tant el català com l’europeu—: sobretot, les balades o romanços, les

rondalles i les llegendes —que, precisament, eren els gèneres que havien eixit en

les Rondalles del poble.

Badenes resol amb equanimitat diversos aspectes crítics de l’estudi del folklore

en el seu temps, i una altra mostra pot ser la resposta salomònica a la discussió

sobre l’origen del material folklòric, que tant preocupava els folkloristes europeus

del moment:

és tot açò producte de la invenció popular, ó tot açò es desmoronaments d’un sabi

edifici que’l temps convertí en runes […]? De tot hi ha: com produhí’l sabi, produhí

també’l poble, y una y altra producció ha anat de l’ú a l’altre en el marejol sens fí y

continuat á que donen lloch les idees (1912: Ix).

Així doncs, llegim que Badenes no es deixa portar fàcilment per la idea del geni

romàntic creador, que passa al poble les seves composicions, que després s’adulteren

a través de les generacions del poble analfabet, sinó que també responsabilitza «el

poble» de la creació i, fins i tot, apunta a un diàleg entre pobleplaanònimi Autor.


116

En el coneixement de les postures que defensen l’origen culte de la literatura

popular Baldaquí ha apuntat que Badenes estava al corrent de les teories de l’ano-

menada escola mitològica o filològica, i de l’escola històrica o orientalista:

Aquesta concepció de la tradició oral del poble com a «desmoronaments d’un sabi

edifici que’l temps convertí en runes» ens indica que Francesc Badenes coneixia

les teories de l’anomenada «escola mitològica» o «filològica», el principal exponent

de la qual era l’alemany afincat a Anglaterra Max Müller, i de l’«escola històrica»

o «orientalista», del també alemany Theodor Benfey. Totes dues escoles defensa-

ven un origen culte a la literatura popular, que es basava per a uns en degene-

racions dels antics mites aris, i per als altres en la literatura sànscrita. Aquesta

és la concepció que tenien del folklore els estudiosos renaixentistes catalans, en

la seua visió essencialista del patrimoni de la cultura popular» (Baldaquí, [1988-

1989]: 29).

Al nostre parer, el coneixement d’aquestes teories devia haver-li arribat d’una

manera molt indirecta, segurament a través de la lectura o el contacte amb altres

folkloristes de la Renaixença, particularment Milà i Fontanals o Marià Aguiló. En

qualsevol cas, Badenes no n’és un ferm defensor, ans, com dèiem, es posiciona tam-

bé a favor d’una teoria que considere el poble anònim com a creador. Aquesta pos-

tura implica un esforç extra per dignificar la literatura popular. En aquest esforç

podem emmarcar també els exemples que ofereix d’obres literàries cultes ben cone-

gudes que han estat influïdes per la literatura popular, a més de noms d’escriptors

espanyols, catalans i mallorquins que s’han interessat per la matèria.

Quan arriba al País Valencià, però, troba un gran buit: «res, o casi res, tenim

inventariat» (1912: x); per això, dóna notícia d’algunes obres perdudes (les que Agui-

ló feia transcórrer per pobles valencians), transcriu dues endevinalles, cita diversos

títols de rondalles que al seu parer caldria «populariçar» i, encara que admet que

«quelcom s’ha fet en coloquis […], y en trobos, y en tipos de la tèrra […], en adagis i re-

frans», sense citar obres, considera que en aquests últims «falta l’estudi comparatiu»

—que era la manera de treballar de llavors, com féu, per exemple, Sebastià Farnés

a Catalunya— «i la divisió entre autoctons y forasters» (1912: xIII) —un escull, cal

dir-ho, que Francesc Martínez mateix no superaria. És a dir, Badenes critica la me-

todologia de treball dels reculls paremiològics fets fins llavors al País Valencià perquè

no segueixen les passes de la «ciència folk-lòrica»!

Aquesta petita reflexió crítica de Badenes Dalmau és, doncs, un precedent di-

recte i senzill de la nostra tasca amb un grau de modernitat considerable. Tanma-

teix, l’herència romàntica de la formació de Badenes es fa ben palesa quan refusa

analitzar el material recollit per Martínez: «Com no cap análisis en la expressió de

belleça que’n tot moment ens oferix la Natura, sublim en el conjunt y en els detalls,

tampoch cap análisis en el camp vastíssim de la literatura popular, puix tot en ell es

hermós y útil» (1912: xv). El tòpic de la bellesa intrínseca a la literatura popular, a

allò que emana directament de la natura —del poble, en aquest cas— sublima cada

text a una mena d’altar diví intocable. Badenes, però, no s’està de destacar alguns

dels textos que recull Martínez que li semblen especialment bells o que són ben co-

neguts pels valencians de llavors: «La reyna y la gerra», «Barqueta de genovesos»,

«Primer la mòrt que renegar» i «La cugillada de Roldán».

Badenes, en últim terme, com a bon prologuista, s’encarrega de lloar l’obra de

Martínez; però, fent-ho, s’obliga igualment a enaltir la matèria, a dotar-la de con-

tingut i de possibilitats, d’una profunditat inusitada per als renaixentistes valenci-

ans. En definitiva, una matèria humanística tan digna d’estudi com qualsevol altra:

«Gran virtut se necessita pera, en lloch d’elevar la esment al cel claríssim demanant

el foch de la inspiració, fixe’ls ulls en les coses, en apariencia xicotetes, en realitat

de vital interés pera la Historia, la Llingüística, la Etnología, etc.» (Martínez 1912:

xIv-xvI). És una afirmació valenta i atípica en el context valencià que carregava de

prestigi el treball del seu deixeble.

De fet, Francesc Martínez deixaria escrita, uns anys després, l’admiració per

Badenes en la història del folklore que encapçalava el seu Folklore valenciá de 1927:

entussiasta folkloriste, per cuals estudis tenía predilecció y el que fon nòstre inici-

ador en aquets, ensenyantnos en qué consistía la ciència folklòrica, que era preci-

sament l’estudi, la catalogació de les contaralles que en la intimitat de la penya del

café als contertulis contavem com a curiositats de nòstre pòble, sent ab la ajuda de

Cebrián Mezquita, y el també desaparegut, y may prou plorat per la bio-bibliogra-

fía valenciana, Martí Grajales, els que ab ses instancies e importunacióno [sic] ens

feren caure en la tentació de ficarnos a escrividors y publicar el llibret del que més

avant parlarem (Martínez 1927a: 32).

En aquest punt Martínez no sols reconeix el mestre, sinó també el seu ensenya-

ment més clar: «en qué consistía la ciència folklòrica», que descriu breument com

a «catalogació» de «contaralles» contades com a «curiositats de nòstre pòble». Si

Martínez tenia més o menys clar el concepte de folklore, segurament també era així

en el cas del seu mestre. A més, el reconeix com a responsable, amb Lluís Cebrian

i Joaquim Martí Grajales, de la publicació del seu «llibret»: es refereix, és clar, a

Còsesdelameuatèrra.

És per tot plegat que a aquestes alçades podríem estar temptats de pregun-

tar-nos, si Badenes coneixia el valor del folklore i alguns aspectes rellevants del

mètode i del concepte, si l’engrescava la troballa de literatura popular… com és que

ell no va arribar a exercir de folklorista «pròpiament dit» com sí que ho féu Francesc

Martínez? És possible que la resposta siga simple: d’una banda, dedicar-se a la po-

esia no deixa de ser una opció personal; de l’altra, és aquesta opció la que realment

li donava prestigi en el seu temps, més encara al País Valencià. Francesc Badenes

Dalmau és un home de la Renaixença i dels Jocs Florals: un Mestre en Gai Saber.

Però també és un dels primers valencians a adonar-se que el folklore anava molt

més enllà de la literatura, que no només reconeix i pren el model dels poetes ro-

màntics que feien literatura culta de la popular, sinó que també s’emmiralla en els

literats-folkloristes erudits com Aguiló que veurien en el folklore un camp d’estudi

vastíssim i tan digne com qualsevol altre.

***

5. la institucionalització i el tractament del Folklore com a disciPlina

(1912-1939)


5.1 Francesc Martínez i Martínez (1865-1946)

5.1.1 Algunes notes biogràfiques

5.1.2 Còsesdelameuatèrra (1912, 1920, 1947)

5.1.3 ElfolklorevalencianoenelDonQuijote (1922)

5.1.4 Arreplegadellegendes,tradicionsycostumsdelReinedeValencia

(1927)

5.1.5 Documents d’interès folklòric en la premsa i les revistes



5.3 La contribució al folklore del Centre de Cultura Valenciana

5.4 La contribució al folklore de la Societat Castellonenca de Cultura

5.5 L’aportació valenciana a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya

5.5.1 L’aportació dels germans Sansalvador

5.5.2 Més materials valencians al concurs de 1924

5.5.3 La missió valenciana de Joan Just i Josep M. Roma

5.5.4 La col·laboració d’Eduard López-Chávarri

5.6 L’aportació al Llegendari Popular Català

5.6.1 El Llegendari valencià de Francesc Martínez

5.6.2 Les Llegendes alacantines de Sara Llorens

5.7 El Refraner valenciád’EstanislauAlberolaiManuelPeris,ielpròlegde

Lluís Fullana

***


120

L’any 1912 es publicà a València Còsesdelameuatèrra(primeratanda), de Francesc

Martínez, una miscel·lània de caire folkloricoetnogràfic essencialment diferent de

cap altra publicació prèvia al País Valencià. Amb la seva obra s’enceta un període al

nostre territori en què el tractament del folklore fa un salt qualitatiu: passa de ser

un ingredient per a la creació literària a l’emancipació com a disciplina. Va començar

a utilitzar-se el terme amb més freqüència —va passar, fins i tot, a formar part del

títol d’una de les publicacions de Joaquim Martí i Gadea, Folk-lore valensiá titulat

Pitos y Flautes (1914)—, aparegué un deixeble de Martínez, Adolf Salvà, i nasqueren

algunes institucions que van repercutir directament en la recol·lecció i la recerca.

D’aquestes institucions, dues van ser coordinades des del País Valencià: el Centre de

Cultura Valenciana (creat l’any 1915), que va desenvolupar anys després una Secció

d’Etnografia i Folklore; i la Societat Castellonenca de Cultura, fundada el 1919, amb

objectius folklòrics gairebé des dels inicis. A banda d’aquestes dues entitats, n’hi va

haver dues més gestionades des de Catalunya en què hi va haver una aportació valen-

ciana ben significativa —encara que no sempre elaborada per autors valencians, com

veurem. Es tracta dels concursos i de les missions de recerca de l’Obra del Cançoner

Popular de Catalunya (OCPC) i dels concursos del Llegendari Popular Català.

En totes aquestes institucions hi hagué l’empremta clara dels contactes entre

els folkloristes valencians i els catalans, però és especialment significativa la in-

fluència que va representar l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya (AEFC)

(1915-1923), particularment dels seus qüestionaris, un model clar per al Centre de

Cultura Valenciana i, més encara, per a la Societat Castellonenca de Cultura —no

cal dir, és clar, que també fou decisiva per a l’Obra del Cançoner i per al Llegendari

Popular, on el contacte era encara més estret, hi van haver col·laboradors de prime-

ra línia comuns i, de fet, els qüestionaris es van encarregar o elaborar a partir dels

de l’AEFC. També hi hagué enviaments de materials valencians a aquest Arxiu,

sobretot de cançons populars i paremiologia de les comarques septentrionals valen-

cianes (Monferrer 2007: 154-165), però és clar que la petjada més destacable fou en

l’àmbit de la concepció científica del folklore i la fonamentació teòrica i pràctica (per

al treball de camp) que va impregnar transversalment, amb un grau major o menor,

però evident, el conjunt de folkloristes valencians i d’institucions.

Per això, aquest segon període de la història de la literatura popular al País

Valencià representa un canvi essencial en la percepció de la matèria i en la produc-

ció i la recol·lecció de materials. Per primera vegada, el folklore passava a ser una

5. la Inst I tuc Ional I tzac Ió I e l tractament del Folklore com a d Isc IP l Ina (1912-1939)

121

preocupació per a algunes institucions valencianes i tenia un objecte d’estudi defi-

nit. Hi van aparèixer les primeres reflexions teòriques sobre el folklore —iniciades,

recordem-ho, pel pròleg de Badenes Dalmau a Còsesdelameuaterra, però després

seguides, com veurem, per Francesc Martínez— i les primeres grans campanyes

institucionals de recol·lecció, fonamentalment de materials paremiològics (Societat

Castellonenca de Cultura), d’oracions populars (SCC), del cançoner (Obra del Can-

çoner Popular de Catalunya) i del llegendari (Llegendari Popular Català).

En un repàs global a l’aportació de Catalunya a la història de la literatura popu-

lar catalana, Carme Oriol, a partir d’aportacions precedents de la crítica, parla de

tres grans períodes: «romàntic» (1853-1893), «clàssic» (1894-1959) i «modern» (1960-

) (Oriol, 2016a). Dins del període clàssic, distingeix dos subperíodes:

El primer, que s’estén fins a 1939, es caracteritza per la participació d’un gran

nombre de folkloristes i institucions i per l’inici i la consecució de grans projectes,

encara que els tres últims anys, els de la guerra civil espanyola, suposen la inevita-

ble interrupció d’aquest procés. I el segon, que finalitza el 1959, abasta els anys de

postguerra i es caracteritza per la gran producció deguda, sobretot, a Joan Amades

(Oriol 2016a: 55).

Es pot establir una relació clara entre aquest primer subperíode i el període

equivalent valencià, que és el que treballem en aquest bloc (1912-1939). Oriol resu-

meix l’aportació catalana a aquella etapa de la manera següent:

Molts folkloristes d’aquest període emprenen la recollida de materials i la seva com-

pilació posterior moguts per unes motivacions que són una continuació de les que

trobem en el període anterior. Realitzen els seus reculls per amor a la pàtria i per

salvaguardar la llengua catalana i, des del punt de vista metodològic, molts reescri-

uen i reelaboren els relats que recullen. Entre els trets característics d’aquest perí-

ode, en aquest article ens centrarem en els dos següents: (1) la institucionalització

de la recerca, una novetat rellevant respecte al període anterior, amb el que suposa

de teorització i desenvolupament de mètodes de recollida i estudi de la literatura

popular; i (2) el paper desenvolupat per les dones folkloristes (Oriol 2016a: 55).

Salvant el paper desenvolupat per dones folkloristes, que al País Valencià enca-

ra van tardar unes dècades a obtenir una major centralitat, la interpretació d’Oriol

és perfectament vàlida i homologable per al nostre territori. Així, els folkloristes


122

valencians d’entre 1912 i 1939, encara moguts «per amor a la pàtria i per salvaguar-

dar la llengua» van emprendre la recerca per evitar la desaparició d’unes formes

del folklore que percebien en extinció. Però, com ja hem anunciat, és durant aquest

període que arriba «la institucionalització de la recerca», com a Catalunya, amb les

implicacions que això té a nivell teòric i metodològic, com diu Oriol. Certament, la

institucionalització i l’aportació teòrica al folklore al País Valencià es va produir en

un pla molt inferior respecte del Principat: tan sols n’era un reflex; però recordem

que ací veníem d’una etapa en què el folklore encara no havia deixat de ser una eina

de creació per als escriptors valencians de la Renaixença, cosa que implicava un

major esforç a l’hora d’introduir aquests canvis —i un resultat vacil·lant. Si es volia

renovar el panorama folklòric al País Valencià, doncs, calia passar per Catalunya,

estretir els llaços, afavorir els contactes i les comunicacions, tal com va ocórrer, i

per això no és casual que existisquen tantes concomitàncies a l’hora de valorar els

períodes a banda i banda del Sénia.

Així és que entre 1912 i el final de la Guerra Civil de 1939, el folklore valencià va

experimentar uns importants aires de canvi, renovació i autoafirmació. La participa-

ció dels valencians en institucions que tingueren com a un dels objectius la recerca

folklòrica, d’una banda, i els avanços en la concepció del folklore com una discipli-

na diferenciada i amb un mètode propi, de l’altra, van significar un gran pas per a

aquesta història. Les aportacions valencianes a la reflexió teòrica i crítica van comen-

çar a fer-se sentir, però, sobretot, fou especialment intensa i d’una gran qualitat la

recol·lecció organitzada des de les institucions. Si a Castelló, des de la Societat Caste-

llonenca de Cultura, un grup d’intel·lectuals ben formats mantingué el contacte amb

Catalunya i fomentà la recerca per les comarques del nord, a València i la Marina

un excepcional Francesc Martínez i Martínez, ben bé tot sol —i amb les mancances

d’una formació autodidàctica— somogué la història de la literatura popular a través

de les seves publicacions i els contactes amb altres folkloristes, el diàleg directe amb

les institucions —i des de les institucions— i, en general, la voluntat ferma i constant

d’aconseguir materials folklòrics com una manera que considerà lloable i necessària

de treballar pel poble valencià.

5.1 Francesc Martínez i Martínez (1865-1946)

Sense cap mena de dubte, Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1865-1946) és el fol-

klorista valencià més destacable del període i un dels més rellevants de la història


123

del folklore valencià. Al nostre parer, és el primer valencià que pot merèixer el nom

de folklorista, cosa que intentarem justificar al llarg del nostre estudi, i un dels pocs

valencians dedicats al folklore en tota l’amplitud, i no només a una de les parcel·les.

La biografia i l’obra de Francesc Martínez ha estat objecte d’estudi, en conjunt o

parcialment, en Sanchis Guarner (pròleg a Martínez, 1970), Sánchez-Cutillas (sem-

blança en Martínez, 1970; biografia de 1974),1 Baldaquí (tesi de llicenciatura, dirigi-

da per Enric Balaguer [1988-1989];2 i les publicacions de 1991; 1997; 2005; l’edició i

estudi de Martínez 1995; i el pròleg a l’edició facsímil de Còsesdelameuatèrra de

2012) i Borja (2015). A hores d’ara, l’estudi més complet i exhaustiu de l’obra folklò-

rica de Francesc Martínez continua sent la tesi de llicenciatura de Baldaquí, que cal

completar amb el seu estudi del Llegendari valencià (Martínez, 1995). En la nostra

revisió cal ampliar la perspectiva que oferim en els apartats següents amb els capí-

tols corresponents sobre el Centre de Cultura Valenciana, en què Martínez presidí i

dinamitzà la tasca folklòrica, i sobre el Llegendari Popular Valencià, en què el folklo-

rista fa una de les seves aportacions més interessants al costat de la de Sara Llorens.

5.1.1 Algunes notes biogràfiques

L’aproximació biogràfica més completa encara avui sobre Francesc Martínez és

l’elaborada per la seva néta, l’escriptora i historiadora Carmelina Sánchez-Cutillas

(1974). En féu també una semblança en Martínez (1970) i podem llegir-ne una apro-

ximació breu en la tesi de llicenciatura de Josep M. Baldaquí [1988-1989]. Ací ens

limitarem a assenyalar alguns aspectes que creiem que són claus per a la compren-

sió i la contextualització de l’aportació de Francesc Martínez al folklore valencià.

Nascut a Altea l’any 1865,3 on inicià els estudis primaris, va completar la seva

formació a València amb els estudis de Dret, on coincidí amb Rafael Altamira o

1 Hem analitzat aquesta biografia en el context de dues altres biografies sobre folkloristes va-lencians en Vidal (2015a).

2 N’existeix una versió publicada en microfilm (1996) que a hores d’ara és il·localitzable si no és en contacte amb l’autor. Ací hem consultat i citem la versió inèdita [1988-1989], que ens ha estat facilitada pel Dr. Baldaquí mateix i que és consultable en l’Arxiu de la Universitat d’Alacant.

3 A diferència del que apunta Sánchez-Cutillas o l’Enciclopèdia Catalana, el Dr. Baldaquí va comprovar que en la partida de bateig de Martínez figura l’any 1865, i no pas 1866, com l’any del seu naixement (Baldaquí [1988-1989]: 10). Aquesta informació apareix anotada per pri-mera vegada en el Diccionario de Altea y sus cosas de R. Lloréns (1983) i fou aquest autor qui facilità a Baldaquí una reproducció de la partida de bateig.


124

Vicent Blasco Ibáñez.4 En aquest moment començaria a desenvolupar el seu in-

terès literari i bibliogràfic al costat d’altres amics com Francesc Martí Grajales o

Josep Sanchis Sivera. És per aquest moment quan ingressa també en Lo Rat Penat.

Després d’uns anys exercint a València, tornà a Altea i contragué matrimoni l’any

1884 amb Carmen Pardo i Ximénez. Es dedicaria a l’administració de les rendes

familiars i tornaria a instal·lar-se a València, on reprendria el contacte amb antics

amics i participaria de les tertúlies i de l’elit cultural valenciana. Desenvoluparia

l’interès pel col·leccionisme d’antiguitats i la bibliofília, molt especialment sobre

cervantisme —en seria un dels més grans col·leccionistes a nivell mundial— i sobre

temes valencians. Militaria en l’organització política València Nova, després Centre

Regionalista, però se’n desvincularia al poc temps. A partir de 1909 començaria a

publicar llibres i treballs fonamentalment centrats en les seves quatre àrees d’inte-

rès: el cervantisme, la història, la filologia i el folklore valencians.

Al llarg d’aquests anys intensifica la tasca intel·lectual: col·labora amb assidu-

ïtat en la premsa, participa en les activitats organitzades per Lo Rat Penat (prin-

cipalment, l’excursionisme i els Jocs Florals), participa en els primers congressos

d’Història de la Corona d’Aragó (que li van servir per establir contactes a Catalu-

nya) i també com a corresponent per a l’elaboració del llavors anomenat Diccionari

de la llengua catalana, que després esdevindria el Diccionari català-valencià-bale-

ar. L’any 1915 és nomenat director de número del Centre de Cultura Valenciana, i

fou president de la Secció d’Etnografia i Folklore d’aquest Centre des de la fundació

(1922), així com director decà del Centre entre 1941 i 1943. A més, va ser corres-

ponent de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Real Academia

de la Historia, de la Real Academia Sevillana de Buenas Letras i de la Real Socie-

dad Económica de Amigos del País de Cartagena. Va ser un dels signataris de les

Normes de Castelló de 1932 i col·laboraria activament en l’Avantprojecte d’Estatut

d’Autonomia per al País Valencià durant la II República. Va traspassar l’any 1946,

a Altea, poc abans que fos publicat el seu darrer llibre: la «Terça tanda i darrera» de

Còsesdelameuatèrra (1947). Entre molts altres contactes, podem destacar Rafael

Patxot i Jubert, que estava rere l’Obra del Cançoner i el Llegendari Popular, o els

4 És possible que Martínez desenvolupés l’interès per la vida dels pobles a partir del dret consu-etudinari, un tema que també va treballar i que ocupà dos dels seus llibres. En aquest sentit, s’establiria un paral·lelisme entre ell i Tomàs Carreras i Artau, que estudià Dret i Filosofia, o Adolf Salvà, que també estudià dret. Nogensmenys, cal tenir present que aquesta era la carrera predeterminada als fills de classe social elevada, com era el cas.


125

folkloristes catalans Tomàs Carreras i Artau (catedràtic de la Universitat de Bar-

celona i director de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya), Rossend Serra i

Pagès (també al front del Llegendari Popular Català, i mestre de tota una generació

de dones folkloristes a Catalunya), a més del seu deixeble en matèria folklòrica,

Adolf Salvà i Ballester, de Callosa d’en Sarrià.

Pel que fa a la seva obra, són diverses les publicacions d’interès folklòric de

Martínez —en un sentit ampli, referit a la cultura i a la literatura popular—: sense

comptar els articles en la premsa, hi ha Còsesdelameuatèrra(laMarina), publica-

da en tres «tandes» o volums (1912, 1920 i 1947; obres refoses en una selecció de M.

Sanchis Guarner de 1970), ElfolklorevalencianoenelDonQuijote (1922a), Los rie-

gos de la villa de Altea y su derecho consuetudinario (1922b), Folklore valenciá. Ar-

replegadellegendes,tradicionsycostumsdelReinedeValencia(1927a), El derecho

consuetudinario en Altea. Villa del Reino de Valencia (1927b) i Llegendari valencià

(1995), edició i estudi del llegendari presentat al concurs del Llegendari Popular

Català. Amb l’excepció de les dues referències sobre dret consuetudinari, les altres

són d’un pregon interès per a l’estudi de la literatura popular al País Valencià.

5.1.2 Còsesdelameuatèrra (1912, 1920, 1947)

Al llarg del nostre treball hem apuntat Còsesdelameuatèrra com la fita que separa

dos períodes, perquè fou la primera obra de moltes que vindrien que divergia signifi-

cativament en la manera d’entendre, estudiar i recollir el folklore respecte dels autors

precedents. Una revisió de l’obra ens permetrà observar aquestes característiques,

però també les que encara la lliguen a l’etapa anterior; així mateix, revelaran aspec-

tes bàsics de la concepció de la matèria per part del seu autor, així com del seu pensa-

ment i del discurs que estructura el conjunt de la seva producció. Sense desmerèixer

la resta de publicacions —ans al contrari, algunes les superen en molts sentits—,

considerem que Còsesdelameuatèrraés la més representativa del seu autor, dels

seus encerts i de les seves limitacions.

Com és ben sabut, aquesta obra es va publicar en tres volums: 1912 («primera

tanda»), 1920 («segona tanda») i 1947 («terça tanda i darrera»), aquest just l’any

després de la mort de Martínez, però publicat completament acabat —de fet, va ser

lliurat a la impremta al maig de 1946, mesos abans de la mort de Martínez, que s’es-

devingué a l’octubre (Sánchez-Cutillas 1974: 145-146). Anys més tard es reeditarien

els tres volums: l’any 1970, Manuel Sanchis Guarner en faria una edició fusionada


126

en un de sol i adaptada; l’any 1987, pel 75è aniversari del primer volum, edicions

Aitana en reeditaria en facsímil els tres; i el 2012, pel centenari del primer volum,

l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert en faria una nova edició facsímil dels

tres volums i tornaria a portar-los al mercat després que s’hagués exhaurit l’edició

anterior.

Si fem atenció al títol, veiem que està compost per diversos elements: d’entra-

da, els llibres presenten el títol amb el subtítol, entre parèntesi, la Marina, i amb

l’avanttítol Folklore valenciá —de fet, en la sobrecoberta dels volums II i III només

apareix aquest element, i no Còsesdelameuatèrra(laMarina), que apareix en la

portada, sense Folklore valenciá. Tots aquests elements avancen diversos aspectes

clau de l’obra. D’una banda, amb folklore s’assenyala la matèria i s’adscriu a aquest

camp per primera vegada en un llibre al País Valencià —recordem que Folk-lore

valensiá titulat Pitos y Flautes, de Joaquim Martí i Gadea, és de 1914, i no podem

considerar-lo un recull folklòric pròpiament dit. Amb Martínez, doncs, tenim el pri-

mer ús del terme en el títol d’un llibre. D’altra banda, amb valenciá es remarca la

valencianitat dels materials i la pertinença a un conjunt més ampli del que després

acotarà en la Marina. Amb la paraula còses sembla, per una altra part, remetre a

la tradició de títols de miscel·lànies populars o folkloricocostumistes de la generació

anterior com les de Martí i Gadea —per exemple, Tipos,modismesycosesraresy

curioses de la terra del Gè—, també amb la referència a la tèrra pròpia. Aquest de

la meua tèrra sembla subratllar el tret identitari del recull, que vol ser representa-

tiu —més encara amb el possessiu meua—, com ho volia ser la terra del Gè en re-

ferència al conjunt dels valencians. No obstant això, amb el subtítol de la comarca,

la Marina, Martínez concreta molt més del que ho havien fet els seus precedents,

localitza el recull en una àrea concreta i, doncs, acota l’àrea d’estudi tal com havien

començat a practicar els folkloristes excursionistes catalans:

L’activitat dels centres excursionistes comarcals i dels erudits locals inaugurà un

enfocament fins aleshores inèdit quant al folklore català: l’estudi des d’una perspec-

tiva folklòrica d’àrees geogràficament determinades: una localitat, una comarca.

Era un enfocament que podia facilitar l’evolució del folklore vers l’etnografia, però

que tanmateix no va prosperar en aquest sentit (Prats, Llopart, Prat 1982: 33).

Francesc Martínez complia amb els dos aspectes que assenyalen Prats, Llopart i

Prat: participava en l’excursionisme de Lo Rat Penat i seria considerat un erudit lo-


127

cal. Amb aquest treball donava compte dels aspectes etnogràfics i folklòrics d’interès

del seu poble, Altea, però també, en part, de la seva comarca, la Marina, i per això,

si més no en certa manera, es pot considerar que conté diverses apreciacions rela-

cionables amb l’etnografia. La voluntat conscientment impossible d’abastar tot el

folklore d’Altea el fa ampliar el primer volum a dos més. En el tercer acaba afirmant

que «no’s crega que tenim la pretenció de que hem agotat la materia, no quedant res

més que dir de les circunstrancies peculiars de nòstre pòble5 […] pero nosatres ja no

trobem res més que dir, fòra de alguna llegenda»6 (1947: vII). El propòsit de recollir

tot el folklore d’un poble o d’una zona geogràfica específica, doncs, és una de les in-

novacions de Martínez en el panorama folklòric del País Valencià; el primer a fer-ho

en català fou Josep Cortils i Vieta amb Ethologia de Blanes (1886). Prèviament, els

reculls se solien centrar en uns pocs gèneres de procedències diverses, no sempre

indicades. Ací, en canvi, hi ha aquesta voluntat més folklòrica, o etnogràfica, i una

bona prova n’és no solament la l’acotació, la indicació i la contextualització geogràfi-

ca —el primer volum comença amb una descripció general d’Altea i d’Altea la Vella

i unes consideracions sobre algunes particularitats lingüístiques del poble—, sinó

també els temes tractats i, sobretot, la manera com estan treballats.

Així, en la descripció dels materials de caire més etnogràfic (costums, vestits,

habitatge, gastronomia, supersticions, etc.), introdueix alguns elements que el dis-

tancien de la generació anterior. D’una banda, incorpora la descripció d’alguns ele-

ments que es podrien considerar comuns o generalment coneguts, i no necessàri-

ament peculiars de la comarca, o estranys. D’altra banda, ens sembla significatiu

que el nivell de detall i la classificació d’alguns d’aquests materials segons el cicle

vital («Novios, Demanació y Casament», «Bateig», «Angel» i «Enterro», en el primer

volum) fan pensar que Martínez estava al corrent d’algunes aportacions contem-

porànies i actualitzades sobre l’estudi de l’etnografia. En concret, Baldaquí apunta

Información promovida por la Sección de Ciencias Morales y Políticas del Ateneo de

5 Observeu que les «circunstancies peculiars de nòstre pòble» també semblen tenir un paral-lelisme amb les coses rares y curioses de la terra del Gè, de Martí i Gadea. Peculiaritats, cu-riositats: elements que l’erudit entén que són especials i inclou en un llibre per al divertiment —si més no, entre altres raons— dels lectors. Veurem, però, que els materials que s’incorporen en Còsesdelameuatèrra no són sempre «peculiars»: també se n’inclouen de més comuns i generals, cosa molt positiva des del punt de vista dels estudis folklòrics.

6 Aquestes llegendes podrien ser les del recull inèdit de què parlem en l’apartat dedicat a la participació de Martínez en el Llegendari Popular Català.


128

Madrid,enelcampodelascostumbrespopularesyenlostreshechosmáscaracte-

rísticosdelavida:elnacimiento,elmatrimonioylamuerte, de 1901, com a possible

document que conegués (Baldaquí 1988-1989: 52).

Amb una panoràmica general pel contingut veiem que, tal com se suggeria amb

la paraula còses, el caràcter és miscel·lani. S’hi troben apunts sobre costums ge-

nerals, de l’habitatge, de les eines del camp, gastronòmics, dels vestits, del cicle

vital, del cicle de l’any, de l’agricultura, dels mercats, del lleure, descripció de festes,

supersticions, «tipos» o personatges populars, jocs (concentrats en el tercer volum,

acompanyats de la transcripció de la lletra i la música quan hi ha cançons associa-

des), etc., i es transcriuen amb major o menor encert diversos materials de la lite-

ratura oral popular: tradicions, anècdotes, succeïts, llegendes, rondalles, cançons,

endevinalles, oracions i parèmies. No hi ha una classificació ni una ordenació clara

de la terminologia, dels temes ni dels volums, excepte en el cas dels jocs i de les can-

çons, que Martínez deixa en el tercer volum, ja que havia esperat la col·laboració

d’un músic, en aquest cas Diego Ciutat Bardissa, perquè inclogués la transcripció

musical de les cançons.

A banda del material folklòric, cada volum conté una dedicatòria inicial i un

pròleg —el primer, com hem vist, de Francesc Badenes; els altres dos, de Martínez

mateix—, i els dos primers volums s’inicien amb unes paraules sobre el fet que

l’autor ha preferit estalviar-se fer el dipòsit legal: «L’autor ni ha fet el depòsit que

marca la lley ni’s resserva ningún dret. Cada… ú que faça lo que li s’antoixe» (Mar-

tínez 1912: Iv); «Tampòch esta vegada l’autor es reserva cap de dret, ni perseguirá a

ningú perque faça lo que se li antoixe d’este llibret; més encara: si algú’l vullguera

reimprimir, de segur que’l convidava; pero senyors, honradeç, y el que s’en aprofite

que hu diga» (Martínez 1920: Iv). En aquests mots Baldaquí ha vist la intencionali-

tat de l’autor en publicar el recull:

interpretem que aquestes línies tenen una funcionalitat lúdica. Es tracta d’un petit

acudit inicial que intenta acostar el llibre al lector, reduir la distància entre l’un i

l’altre, apropar una mica el contingut —folklore— al seu poble, el seu autor anò-

nim. Deduïm, per tant, de la innòcua «Advertència», que el caràcter fonamental de

les Còsesdelameuatèrra és des dels seus inicis el d’una obra divulgativa […] i no

és ni de bon tros una obra per a especialistes ni un llibre d’intencionalitat exclusi-

vament científica (Baldaquí [1988-1989]: 22).


129

Segons Baldaquí, doncs, aquesta funció lúdica i divulgativa, allunyada d’un

tractament purament científic, «marcarà de bell començament una determinada

metodologia en l’elaboració i exposició dels materials arreplegats» (ibídem). Ente-

nem, per tant, que per a l’estudiós aquesta seria la raó principal que justificaria les

irregularitats metodològiques o el desordre estructural en Còsesdelameuatèrra.

Sense estar, en absolut, en desacord —el to lúdic es manté constant en els tres

volums—, creiem interessant treure a col·lació la col·laboració de Francesc Mar-

tínez en el Concurs Llegendari Popular Català (vegeu l’apartat corresponent en

aquest treball): malgrat la claredat de les bases, que demanaven explícitament la

no-intervenció del folklorista en els materials recollits, sinó la plasmació directa

tal com fóra narrada pels informants, Martínez optà per literaturitzar-los i obviar

aquest punt de la base; més encara, tot i que va fer una ordenació provincial de les

llegendes, no va assajar cap altre tipus de classificació. El Concurs del Llegendari

era un context més científic que no pas una obra purament divulgativa i, per tant,

Martínez hi tenia l’oportunitat de demostrar la seva capacitat per tractar el folklore

d’una manera més científica i, tanmateix, no ho va fer. Per bé que, certament, podia

haver volgut donar un caràcter divulgatiu al llegendari presentat al concurs, som

més del parer que Martínez encara devia considerar el folklore com una matèria en

què el valor lúdic devia tenir més pes que el valor científic, igual com ho veien els

autors romàntics i renaixentistes; i que, possiblement, ell no disposava del bagatge

crític suficient per plasmar l’estudi del folklore d’una manera més sistematitzada.

Des del nostre punt de vista, mentre que el caràcter divulgatiu només ens perme-

tria explicar Còsesdelameuatèrrai, en part, l’Arreplegadellegendes,tradicions

y costums, l’herència romàntica i la manca d’uns coneixements més sòlids sobre el

folklore ens permeten entendre amb més precisió tota la seva obra folklòrica.

Pel que fa a les dedicatòries, el primer volum l’adreça al seu fill Pere Joan Mar-

tínez; el segon, al seu amic Pepe Chatelain; i el tercer, a Diego Ciutat, l’autor de

les transcripcions musicals. El més interessant en aquest punt és el petit text que

acompanya la dedicatòria del primer volum, perquè és indicativa de la concepció del

folklore de l’autor i de la seva manera de treballar-lo:

Com les costums es perden, les persones desapareixen, y ab elles, la memoria, no

sols dels fets, sino encara del orige de frasses consagrades per l’us constant, he

pensat recullir en este llibret n manoll de còses pertanyents á persones, fets y dits,


130

alguns d’els que apenes es recorden, á pesar de tindrer pòch més d’una centuria.

Invenció no la hi há; de mòdo que açó no son qüentos ni invencions; no he fet més que

transcriurer lo que personalment he conegut y observat, y repetir les que ma bona

agüela, en les hores de la sesta de l’estiu, quant yo era xich, em contava pera, entre-

tenintme, no eixira á pendrer el sòl. Més tart, ya fadrí, li les vaig fer repetir, y ara,

en el portal de la vellea, yo les imprente pera que no’s perguen (Martínez 1912: v).

Tal com s’hi pot llegir, el folklore és, per a Martínez, quelcom en procés de desa-

parició que cal recollir per no enterrar en l’oblit. Alhora, també afirma que «invenció

no la hi há», és a dir, és ben conscient que cal no transformar els materials en quel-

com diferent i, en aquest sentit, sí que s’allunya d’aquells que veien en el folklore

tan sols una eina per a la creació literària. Assenyala, així mateix, una de les seves

informants principals: la seva àvia, i reconeix haver fet recol·lecció dels materials

en la joventut, fent-li’ls repetir i imprimint-los «en el portal de la vellea» (47 anys);

és a dir, exercí com a col·lector uns quants anys abans de decidir-se a publicar el

treball.

Si ja hem estudiat el paper teòric que representa el pròleg de Badenes Dalmau

dins de la seva mateixa obra i entenem, doncs, la seva transcendència, els pròlegs

als volums segon i tercer, de Francesc Martínez, també són interessants, però en

aquest cas no tant per la banda de la teorització folklòrica sinó en relació amb altres

aspectes de Còsesdelameuatèrracom ara la recepció de l’obra de Martínez o altres

informants i col·laboradors en les seves recopilacions que se sumaven al reconeixe-

ment a l’àvia. Així, en el segon volum, el «Pròlech, advertènsia, o lo que siga» —un

epígraf que reforça el caràcter lúdic de què parlava Baldaquí— comenta superficial-

ment alguns aspectes relacionats amb la difusió del volum anterior:

Te n’haurás adonat de lo que acabe de dir dels poquets que’s vaen rascar la boljaca

pera adquirir el llibret, y pensarás que la edició está fent nòsa per ma casa; pues no

senyor, es casi esgotada, perque els que volíen posseir aquéll, per conter d’anar a la

llibería y soltar els huit quinsets, trobaven millor el demanarmel ab més o manco

política, com si’l paper fora de baes y no costara diners la imprenta; […] aixina,

pues, el que vullga llegir esta segona tanda, que vaja a la llibería y no vinga fentme

la còl per ma casa (Martínez 1920: vIII).

D’aquestes línies es dedueix que el llibre va tenir bona recepció —per bé que no

tothom estava disposat a pagar per ell— i que, tot i una certa recança, estava dis-


131

posat a no cobrar-lo i regalar-ne exemplars als amics. Cal posar en relació aquestes

declaracions amb la darrera pàgina de la sobrecoberta d’aquest volum:

Com el producte íntegre d’este llibre l’autor el destina als pòbres, entregantho pera

fer l’hospital de Altea, no’s regala cap d’eixemplar fora de sèt destinats a bibliote-

ques. Conque ya sab el que’l vullga posseir que té que donar un duro per lo manco;

si té devossió de més, en nòm dels pòbres, gracies, y en el meu que Deu li hu

aumente açí y allá li done la glòria eterna (Martínez 1920: sobrecoberta).

En aquest cas, invertirà tot l’import recollit no pas en el pagament de la impres-

sió del llibre, sinó en la caritat, cosa que reforça la tesi que a Martínez no el preocu-

pava el benefici econòmic sinó la difusió.

El paràgraf que continua el fragment citat del pròleg fa explícites les intencions

i avança raonadament el tercer volum:

Mes intencións eren en este volument haver donat fi a tot lo pertenyent a aquell

pòble, dels meus amors, y llurs alredorades, pero no es posible, perque la música

que vullch donar no he pogut encara vórerla ben passada al paper, y ademés que

resultaría, de anar tot, un llibre massa feixuch; aixina, pues, hi haurá qu’esperar a

la impresió de una tèrça tanda pera vorer publicades totes les costums; una de les

cuals serán els jòchs infantils que desige vagen acompanyats de la seua tonadeta,

si un mon bòn amich y gran mestre compossitor pèrt perea y fa honor a sa paraula

(Martínez 1920: vIII-Ix).

La frase inicial d’aquesta citació corrobora la voluntat en Còses…de recollir «tot

lo pertanyent a aquell poble» i argumenta la planificació que féu a consciència en

aquesta obra: no publicar jocs ni cançons fins que no n’hagués aconseguit les par-

titures, cosa que, en efecte, quedaria per a la «terça tanda»: «la promesa feta en el

prólec de la segona tanda de donar la música en aquèsta terça, queda cumplida,

aixina com l’inventari de jòcs» (Martínez 1947: Ix). Això indica un to meticulós i

conscient de la importància de la recol·lecció de les cançons amb la transcripció mu-

sical, i no solament amb la lletra; i la consideració dels tres volums com un tot sobre

el poble que es completa amb El derecho consuetudinario en Altea, segons ell mateix

(1947: vII). Per últim, sense abandonar el seu esperit de col·lector, convida qualse-

vol lector a col·laborar en tot allò que creguen d’interès sobre la comarca; d’aquesta

manera, aquest llibre es convertiria en el primer de molts clams a la participació en


132

la recol·lecció folklòrica que duria a terme anys a venir al si del Centre de Cultura

Valenciana, com estudiem en l’apartat corresponent d’aquest treball:

Mentre açò aplega, convide a tots els que vullguen ferme contaralles de còses de

nòstra Marina a que m’honren y favorixquen, ab la seguritat de que si no s’opòsen

faré constar llur nòm; pues yo no sòls no soch capaç de aprofitarme de lo que no es

meu, sino que com atres, no calle’l nòm del autor o persona a qui li dech una noticia

(Martínez 1920: Ix).

Com a bon folklorista, Martínez adverteix que no farà passar per seus els tex-

tos aconseguits per altres col·lectors o informants, cosa que compleix al llarg de la

seva obra sempre que li és possible i que, de fet, enllaça amb el «Proleg o donació de

contes» del tercer volum, en què dedica unes línies d’agraïment als col·laboradors:

hem conseguit [la música] gracies als que podem anomenar artistes, el donçainer

de Callosa d’Ensarriá Josep Llinares Guardiola, i son tabaleter Antoni Mira Llina-

res; el guitarriste i cantador d’Altea Antonio Trino; el tocador de guitarró i també

cantador Vicent Lloret, com Pere Joan Borja Ripoll (a) Poero, que cantá al batre i al

llaurar, i a sa mare Paula Ripoll el cantar del bresòl, tot pacientment transcrit per

nòstre amic i casi parent mossén Diego Ciutat i Bardissa, prévere, entusiasta de la

música i de l folklore, que ha segut tan gran auxiliar en aquèst llibre, que no duc-

tem en afermar que sense aquella ajuda no havera eixit la promesa terça tanda

tan completa com la desijavem i presentem. També volem fer menció de En Vicent

Martínez i Martínez, de Altea, de nòstra parentèla, qui en la relació i detalls dels

jòcs dels gics, fon un ajudant fervorós, refrescantnos la memòria després de molts

anys de practicats aquélls (Martínez 1947: vIII).

Sobra dir que aquestes línies són més que un reconeixement i un agraïment: con-

signar els informants forma part del seu treball com a folklorista. Per acabar aquest

pròleg, Martínez comenta que té encara diversos treballs pendents, «casi acabats uns

i del tot rematats atres, pero com no’ls hem promés, no sé si “aplegaran a rams de

beneir”, açò es, els que’ls vejam imprentats» (1947: Ix). Com també expliquem en

l’apartat referit a Martínez sobre la seva col·laboració en el Concurs del Llegendari

Popular Català, la seva néta i biògrafa ofereix un llistat d’obres «terminadas y no

publicadas» (Sánchez-Cutillas 1974: 160-161), de les quals dos títols podrien remetre

—si ens deixem portar només per aquests títols— a treballs folklòrics: Col·lecció de


133

Llegendes del Regne de Valencia, de què ja n’expliquem algunes deduccions en aquell

apartat, i Cuentos per a xics i grans.

A propòsit d’aquest últim títol, l’anàlisi de l’aportació a la narrativa popular en

Còses… ens ofereix unes dades ben suggeridores. Entre els gèneres narratius del

conjunt de l’obra folklòrica de Martínez predominen clarament les llegendes i les

tradicions, amb els dos volums monogràfics de l’Arreplega de 1927 i el Llegendari

valencià editat el 1995. És cert que aquests dos volums es generen al caliu de dos

concursos: els Jocs Florals, en el primer cas, i el Concurs del Llegendari Popular

Català, en el segon; però no es pot negar, menys encara per la profunditat de la

seva recerca en hemeroteca i bibliografia dels seus treballs, que aquestes eren àre-

es que guiaven amb força el seu focus d’interès. En Còsesdelameuatèrra, només

7 narracions apareixen classificades com a «llegendes»: són «La còva de la Dòna»,

«La ermita de Santa Ana en Benisa», «El Mascarat (Altea)», «El pardal Caro», «En

Benifato vanen capar al dimòni», «La còva del Frare» i «Abre singular, o el dimòni

enganyat», totes en el tercer volum. Tanmateix, si fem una ullada a les narraci-

ons dels altres dos volums, veurem que la gran majoria, dins dels epígrafs «Tipos,

Xascarrillos, Tradicions, anécdotes» en el primer volum i «Tradicions, anècdotes y

tipos» en el segon són relats de tall llegendari com ara les tradicions, o que, com les

llegendes, impliquen un «pacte de veritat»7 com en els succeïts i les anècdotes. Són

10 els textos que s’integren sota l’epígraf citat del primer volum i 18 els del segon.

Caldria afegir-hi, encara, 6 «Sossuits que pareixen cuentos» en el tercer volum.

Sense filar prim pel que fa a la qüestió dels gèneres etnopoètics, entenem que tota

aquesta mena de narracions són el tipus de text que inclouria, principalment, en

l’Arreplega i en el Llegendari; en total, n’hi podem comptar 41. En canvi, l’aportació

de «Qüentos» (1912)/«Cuentos» (1920)/«Mitja dotzena de contes» (1947), és menor:

10 en el primer volum, 5 en el segon i 6 en el tercer; 21, per tant. En el tercer volum,

de fet, Martínez, en nota a l’epígraf, apunta que són «Del aplec de contes que té fets

l’autor, en preparació» (1947: 235). És fàcil que aquest «aplec» de què parla es tracte

de Cuentos per a xics i grans que menciona Carmelina Sánchez-Cutillas.

Més encara: si anem al detall, en total, de rondalles i contarelles, n’hi ha 14 que

tenen una correspondència amb tipus ATU segons les dades catalogràfiques del

RondCat. Convé observar que major aportació de l’autor és en el terreny de les con-

7 És a dir, que, quan són explicades, entre l’emissor i el receptor s’estableix una mena de «pacte» implícit segons el qual allò que es conta va ocórrer en la realitat.


134

tarelles, que inclou 10 números ATU diferents: «La més xicoteta, la més sabuda»,

ATU 1407A (1920: 200-206); «Consulta curiosa», ATU 1476A (1947: 235-237); «Qui

no et crega, que te compre», ATU 1529 (1947: 241-245); «Don Joan de la Panarra»,

ATU 1640 (1912: 167-185); «La cabuderia de un sabater», ATU 1654 (1920: 187-

193); «Tres figues i quatre corbos», ATU 1689A (1912: 156-162); «De dos, a lo manco

una», ATU 1741 (1947: 237-241); i «Una persona excel·lent, però un gran mentider»,

ATU 1920A+1960D+1960F (1947: 213-217). Les altres rondalles amb número ATU

són: una rondalla del gegant beneit, «Abre singular o el dimoni enganyat», ATU

1184 (1947: 289-297); una religiosa, «De tres coses, ni un cullerot», ATU 750A (1912:

148-152); dues meravelloses, «Misèria», ATU 330 (1920: 207-212), i «Gepeta», ATU

503 (1912: 162-165); i dues d’animals, «Quant més adins, més grosses» ATU 2B

(1912: 139-142) i «El rei de la sarabanda», ATU 222 (1920: 194-199).

El fet que en Còses…no sols prevalguen llegendes, tradicions i succeïts sinó

que a més, dins les rondalles, el grup més clarament nombrós siguen les contare-

lles, tots ells gèneres més propis del món adult, per sobre d’altres subgèneres més

«infantils», com la rondalla meravellosa o d’animals, és un indicador de les caracte-

rístiques de Còsesdelameuatèrra: al capdavall, no deixa de ser un recull adreçat

a adults, tant pel format com pel to i l’estil dels escrits. Fins i tot el tercer volum,

que inclou jocs i cançons infantils, s’adreça igualment a un públic adult: «Encara la

dida de nòstre fill, “la mare Paula”, podrá oir llegir en nòstre llibre les cansonetes de

bresòl i demés de les mares i fillets» (Martínez 1947: x-xI). Tot plegat sembla justi-

ficar que Martínez es reservés algunes rondalles, que només decidís seleccionar-ne

i publicar-ne algunes en aquest recull miscel·lani i es guardés la resta per a una

publicació posterior on el públic infantil tingués un pes major, tal com suggereix el

títol: Cuentos per a xics i grans.

En un altre sentit, Josep M. Baldaquí ha vist en la varietat de materials reco-

llits, sobretot dels narratius, un punt fort en l’obra de Martínez:

Francesc Martínez i Martínez tenia una concepció del folklore àmplia, que inclou

no sols els gèneres més coneguts de la literatura oral sinó que té en compte totes

les manifestacions culturals que funcionaven oralment dins de la comunitat alte-

ana, independentment del seu grau d’antiguitat.

Així, el lector que s’endinse en la lectura dels tres volums de les Coses de la

meua terra trobarà que l’autor, al costat dels gèneres més consagrats de la cultura


135

popular (llegendes, rondalles, cançons, poemes, refranys…) també arreplega altres

manifestacions culturals, potser no tan valorades per tractar-se de la tradició oral

més recent, però igualment importants, com són els acudits o “xascarrillos”, les

facècies o “sossuits”, les anècdotes… (Baldaquí 2012: s. p.)

Certament, en els primers temps de la història del folklore europeu s’havia fo-

calitzat l’atenció, principalment, sobre cançons narratives, llegendes i rondalles, a

més de la paremiologia, que havia estat una preocupació sobretot lexicogràfica; no

obstant això, convé tenir present que, al País Valencià, Joaquim Martí i Gadea ja

havia tractat una gran varietat de gèneres en els seus reculls, incloent-hi els que

Baldaquí posa com a exemple. És veritat que la distància metodològica entre Martí

i Gadea i Martínez i Martínez és ben grossa, i que el caos en el contingut fou molt

accentuat en Martí,8 però també és cert que Martínez en coneixia l’obra, com ho

demostra en el pròleg a l’Arreplega de llegendes, i, per tant, bevia d’una mínima tra-

dició que ja s’havia ocupat de traslladar a l’escrit aquest tipus de materials. A més

a més, Francesc Badenes Dalmau havia demostrat l’amplitud del seu coneixement

en relació als gèneres del folklore menys coneguts en el pròleg a Còsesdelameua

tèrra, de manera que Martínez només n’havia de seguir els passos marcats.

Pel que fa a la resta de documents de la literatura popular que Martínez recull

en Còsesdelameuatèrra, hi trobem 57 endevinalles (16 en el primer volum, 41 en el

segon), 15 oracions (12 en el primer volum, 3 en el segon), 475 «refráns y modismes»

(346 en el segon volum, 129 en el tercer) i, en el tercer volum, dos centenars de can-

çons, la gran majoria simples estrofes o cobles, moltes de les quals associades a jocs,

amb 70 transcripcions musicals de melodies. És evident que en conjunt de materi-

als hi ha un filtratge, sobretot de tipus moral, que, de fet, és explícit: per exemple,

en el cas de les cançons, Martínez fa «una selecció per a apartar algúns [cants] tan

desficassiats i altres tan vermells que de cap modo poden figurar en un llibre que

te de anar a totes les mans» (1947: 172). Convé observar que aquest filtratge, molt

d’acord amb les reserves dels folkloristes del seu temps, i, de fet, de moltes dècades

després, xerrica amb la inclusió d’algunes de les cançons recollides, que podrien

suposar algunes reserves a la moralitat o al bon gust a què es refereix: per exemple,

«El retor de Fageca / te un majo pardo / que li dona garròfes / per baix del rabo», «El

8 Recordem que sovint ens és impossible destriar, en la seva obra, les peces de procedència fol-klòrica de les que no ho són.


136

retor de Bolulla / te una pistòla / i acaça les giques / en camisòla» (Martínez 1947:

163-164), «Qué dimontre son les pusses!, / un animal tan menut; / perque es giten

en les giques / i io, tan fadrí no puc» (Martínez 1947: 183), etc. És possible que es

tractés d’una qüestió de graus i que Martínez decidís recollir les que podrien sem-

blar més inofensives; pensem, en tot cas, que la data de publicació del tercer volum

és en ple franquisme, encara no complit el primer decenni de postguerra. Aquest

filtratge també s’observa, tot i no ser tampoc rígid, en altres gèneres. Així, en dues

endevinalles escatològiques n’amaga la resposta, a saber «Entre penya i penya ix

una malaguenya.—…» i «Entre banch y banch, ix un frare gemecant.—…» (Martí-

nez 1912: 85), on en els punts suspensius hi hauria d’haver la resposta; no obstant

això, podia no haver inclòs aquestes endevinalles, i, tanmateix, decidí recollir-les.

Un aspecte positiu en part de l’obra és la indicació del context: si més no en el

primer volum, puntualment indica en quina situació es recitaven algunes oracions,

p. ex.: «les xicones, mentres fan filet ó juen, assobint canten, ó millor, reciten lo

següent» (1912: 88). Per a les cançons, hi ha una classificació ben clara en les que

depenen de jocs, que s’agrupen per edats i sexes en el tercer volum: «Jòcs de gics»;

«Jòcs de giquetes»; «Jòcs de gics i giques»; «Jòcs de giques, gics i grans»; «Jòcs de gics

i hòmens»; i «Jòcs de hòmens»; a més de «Maretes i fillets», cançons interactives que

les mares canten als fills més petits. Tot i que l’apartat dels jocs va més enllà de la

literatura popular, és interessant que Martínez faça aquest tipus de classificació:

segurament és la més encertada no sols de Còsesdelameuatèrra sinó, fins i tot,

del conjunt de la seva obra. Per a aquesta classificació Martínez s’havia de fixar en

els elements contextuals i funcionals, més que no pas en el contingut o en una mera

classificació alfabètica del nom de cada joc; això implica un processament de la in-

formació molt més profund i molt més acostat al treball etnogràfic i folklòric del que

demostrà en l’ordenació i la classificació d’altres materials.

La classificació, però, deixa de ser tan encertada quan passa a les que no depe-

nen de jocs, inserides dins d’un apartat més general titulat «Cançòns» [sic], en què

s’inclouen cobles de tota mena, algunes de les quals agrupades sota epígrafs diver-

sos com «satíriques» (1947: 177-185), «geográfiques, de costums i adagis» (1947:

185-188), «rabioses» (1947: 189), «de despropósits» (1947: 189-191), «de les gicones»

(1947: 191-192), «cant del sereno» (1947: 192), «cantar al llaurar» (1947: 193), «can-

tar al batre» (1947: 193-194), «calvari» (1947: 194-195), «arreplega en la platja»

(1947: 195-198), i «El marineret» (1947: 198-200). Aquests epígrafs també exigeixen


137

un cert esforç d’anàlisi del contingut o del context, encara que són menys sistema-

titzats que els jocs perquè atenen a criteris diversos no excloents (la temàtica, la

funció social, qui les canta, etc.).

Lamentablement, no s’aplica aquest tractament metodològic quan es treballen els

«refráns y modismes»: Martínez obvia qualsevol tipus d’indicació contextual, ni tan

sols els explica semànticament, i l’única ordenació sembla alfabètica, amb una certa

variabilitat pel que fa a la primera paraula a considerar —tant poden ser preposi-

cions i conjuncions com els noms o els verbs que les segueixen. Només puntualment

ofereix, en nota al peu o entre parèntesi, algun tipus d’informació extra referida al

contingut o a alguna precisió semàntica. Per tant, en la paremiologia, Martínez beu

d’una llarga tradició de compiladors, encara vigent sobretot a nivell local, que entre

els valencians podria remuntar-se a Carles Ros, que, sense aplicar-hi uns criteris

folklòrics o lexicogràfics, tot just fan inventari d’un calaix de sastre d’unitats frase-

ològiques sense que hi haja cap tipus d’estudi més enllà d’algun intent d’ordenació

alfabètica, en aquest cas també irregular. És el model que seguiran, per exemple,

Estanislau Alberola i Mateu Peris (vegeu l’apartat corresponent d’aquest treball) i de

què s’havia distanciat Joaquim Martí i Gadea en alguns dels seus llibres.

En conclusió, amb Còsesdelameuatèrra estem davant d’una de les miscel·lànies

folklòriques valencianes més importants del segle xx. Va tenir un ressò notable,

malgrat el tiratge, com demostren les ressenyes que se’n feren ja des del mateix any

de publicació en revistes ben diverses del Principat i de la Catalunya del Nord: en

el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana ([Alcover] 1912); en Lo pla d’Urgell

(s. n. 1912); en Revue Catalane ([Delpont]9 1912); i posteriorment en Montanyes Re-

galades: Revista Tradicionalista de l’Escola del Canigó (Delpont 1921); i en l’Arxiu

de Tradicions Populars (s. n. [1929-1933]), per citar alguns casos. Còsesdelameua

tèrra és la primera i l’última obra folklòrica del seu autor, en tant que el primer

volum, de 1912, és el seu primer llibre d’interès folklòric, i el tercer volum, de 1947,

el darrer que ell mateix elabora. Encara que s’observa un to i unes maneres molt

semblants en els tres volums, és evident que hi ha una evolució, sobretot en el tercer:

un cop publicats els dos primers, en els anys vint és quan Martínez mantindria una

9 Aquesta ressenya apareix signada per «J. D.». El fet que Juli Delpont col·laborés en aques-ta revista, Revue Catalane, i el fet que també ressenyés Còsesdelameuatèrra després de l’aparició del segon volum (1920) en una altra publicació de la Catalunya del Nord (Montanyes Regalades. Revista Tradicionalista de l’Escola del Canigó, 1921) ens mena a suggerir que les inicials pertanyen a aquest autor.


138

activitat folklòrica més intensa i es relacionaria amb més folkloristes i institucions,

des del Centre de Cultura Valenciana al Llegendari Popular Català, per citar les

més notòries. Així és que l’ordenació, classificació i sistematització dels materials

és molt més acurada en el tercer volum que en els precedents, per bé que tampoc

no és excel·lent. Si és cert que a Francesc Martínez se li poden retreure diverses

qüestions metodològiques, com hem estudiat, també és cert que en Còsesdelameua

tèrra demostra un esperit que va més enllà del recull i que sobrepassa de llarg la

mera transformació en literatura dels escriptors de la Renaixença. Entenem, per

tant, que en aquest treball de Martínez, que resulta representatiu de la seva tasca

folklòrica, es visualitza molt bé la doble tradició que hereta l’autor: l’escola romànti-

ca dels escriptors valencians de la Renaixença i la tasca folklòrica i etnogràfica que

pogué aprendre de la mà de Francesc Badenes, d’una certa manera de fer de l’excur-

sionisme i de la relació amb folkloristes i institucions principalment de Catalunya.

5.1.3 ElfolklorevalencianoenelDonQuijote(1922)

Arran d’un parell d’articles creuats en la premsa entre Francesc Martínez i Martínez

i Francesc Puig-Espert sobre una rondalla del Quixot, Martínez decidí publicar-ne

el contingut, ampliant-lo en forma d’opuscle, l’any 1922. Tingué un tiratge de 107

exemplars, dedicats personalment a amics i coneguts. Els articles que el van originar,

apareguts en Las Provincias, eren «Cervantes y Valencia» (Puig-Espert 24/03/1921)

i «De cuando Cervantes debió aprender el cuento o romance del juramento del cura»

(Martínez 25/05/1921), i es feien ressò d’una font no aclarida en el Quixot que expli-

carien a partir d’una rondalla que considerarien valenciana. Aquesta obra, escrita en

castellà, constitueix el primer llibre de literatura i folklore comparats al País Valen-

cià i és el resultat de la combinació de dues de les grans passions de l’autor: el folklore

i el cervantisme.

L’opuscle apareix adreçat a Rodolfo Schevill, cervantista de la Universitat de

Berkeley amb qui Martínez mantenia «una antigua amistad» (Sánchez-Cutillas

1974: 101) i que s’havia interessat per l’apartat no aclarit de l’obra de Cervantes.

Segueix una breu justificació, «El por qué de este folleto», en què Martínez raona

què l’ha portat a convertir en llibre els articles:

Como los escritos que se publican en la prensa diaria, si bien suelen ser los más

leídos, también son los que menos se guardan […], hay personas interesadas en


139

conocer un muy curioso artículo para los cervantistas, que el joven y laureado poeta

nuestro amigo el publicista Puig Espert, haciéndonos grande honor publicó en la

prensa valenciana a nosotros dirigido, en el que como se verá da cuenta de un ati-

guo cuento de esta tierra, que sirvió para que Cervantes […] pusiese en el capítulo

primero de la segunda parte del Don Quijote, en boca del Barbero, el juramento del

Cura de la su mula la andariega, pasaje que hasta ahora ningún comentarista del

singular libro de caballerías había acertado a descifrar.

Con este motivo daremos a conocer nuevas variantes del repetido romance que

conocimos después de publicada la carta en que acusábamos recibo del dicho artí-

culo, carta que, en su reproducción, tendremos que dividirla para colocar en el

correspondiente sitio los nuevos datos adquiridos, con lo que damos algo de nove-

dad al folleto (Martínez 1922a: 8).

Just a continuació Martínez, com era habitual quan ell emprenia una recerca

folklòrica, convidava els lectors a prosseguir en la recerca enviant-li materials que

s’hi poguessen relacionar: «No creemos haber apurado la materia por lo que diri-

gimos el ruego a todo lector de que si conoce alguna variante del curioso cuento o

romance […] nos la comunique, con la seguridad de que su nombre se hará constar

y no tendrá fin nuestro agradecimiento» (ibídem).

El passatge obscur en qüestió és una breu referència a un «romance» que fa el

personatge del barber en el Quixot. Citant-lo a partir de l’article transcrit, és aquest:

Doy la palabra para aquí y para delante de Dios de no decir lo que vuesa merced

dixere al Rey, ni a Roque, niahombreterrenal:juramentoqueaprendídelromance

delCura,queenelprefacioavisóalReydelladrónquelehabíarobadolascien

doblas y la su mula la andariega (Martínez 1922a: 10; la cursiva és seva).

Puig i Espert, a partir d’aquest fragment, fa un repàs inicial per les edicions

crítiques del Quixot que intenten aclarir aquest passatge, per arribar a la conclusió

que fins llavors cap d’aquestes edicions de renom no havia sabut trobar el «roman-

ce» referit. Llavors procedeix a il·lustrar els lectors amb la versió d’una rondalla que

ell mateix coneixia: «La esencia del romance, a que sin duda se refería el Barbero,

era, según nuestro parecer modestísimo, un cuento de nuestra querida tierra [Va-

lència] […]. Se titula el cuento “El jurament del Retor”» (Martínez 1922a: 12). L’ar-

gument, que reprodueix amb detall, es correspon perfectament al tipus C-052 de la

base de dades RondCat, «El rector i els lladres», que s’hi resumeix així: «Uns lladres


140

roben els diners al rector i li fan jurar que no ho dirà a ningú.10 Un dia, mentre el

rector diu la missa, veu els lladres i, dirigint-se a Déu, explica els fets utilitzant la

melodia pròpia de la litúrgia. Així, agafen els lladres sense que el rector trenqui el

jurament» (RondCat).

En l’article de contestació a Puig ampliat per a l’opuscle, Martínez, reconeixent

inicialment que havia passat per alt el fragment esmentat del Quixot, aporta di-

verses versions més de la rondalla que ell mateix o altres autors també coneixien,

alhora que observa en el treball de Puig una explicació a la utilitat del treball dels

folkloristes: «El resultado del trabajo de la tarea del folklorista, poco comprendida

por la generalidad entre nosotros, lo ha obtenido usted, ya que, al recoger un cuento

popular de nuestra tierra, le ha dado explicación de las frases socarronas del rapa-

barbas del lugar de la Mancha» (Martínez 1922a: 16). El folklore, donant explicació

a una matèria de tant de prestigi com és l’exegesi del Quixot, es revesteix també de

prestigi i, per això, segons Martínez, s’hi il·lustra molt bé la seva raó de ser estu-

diat. Era un intent del folklorista de demostrar l’aplicació pràctica d’aquest camp

d’estudi i fer-ho veure als intel·lectuals que en dubtessen.

En la seva cerca de versions, Martínez s’adona que «el pueblo tiene tendencia a

hacer suyos los cuentos que llegan a él, por lo que sin duda los adapta a sus locali-

dades y aun al carácter de sus gentes» (1922a: 16), per tal com la rondalla que Puig

localitzava a la Ribera, Martínez troba en altres zones com la Plana, però també a

Catalunya. A través d’un amic seu, J. Luis Martín Mengod, Martínez localitza un

article seu en el Diario de Valencia del 26 de juliol de 1915 en què Martín reportava

una variant de la rondalla i alhora feia una crida per trobar-ne més: la convocatòria

féu fortuna amb l’aportació de «un villarrealense» i de Manuel Bellido Rubert. Mar-

tínez afegeix més aportacions a les versions: una de José Rodrigo Pertegás, que ell

mateix li trameté, i una altra facilitada per Tomàs Carreras i Artau,11 que, per pri-

mera vegada, és de localització catalana. Sembla, doncs, un repàs a les variants de

la rondalla recorregut amb la intenció de trobar-ne l’origen en l’espai i en el temps,

però l’estudi no va seguir aquest camí que l’hauria portat a provar la metodologia

historicogeogràfica amb l’estudi comparatiu.

10 En les versions recollides en aquest llibre, es juga narrativament a fer prometre el rector de no dir-ho a «home ni dona» i, com que Déu no és home ni dona, el rector no trenca el jurament.

11 En realitat, Carreras envia a Martínez dos arguments rondallístics, un que és una versió del que s’està estudiant en aquest treball i un altre que no hi té gaire relació (Martínez 1922a: 21-22). Carreras entén que l’una és variant de l’altra.


141

En realitat, després del repàs per les versions, Martínez es limita a intentar

demostrar que Cervantes «conocía el cuento valenciano y la lengua valenciana»

(1922a: 23). Però no pas a partir de les versions arreplegades sinó a través de fets

relacionats amb la història i amb la biografia de l’autor castellà i les seves coneixen-

ces valencianes, que desenvolupa amb tota mena de detalls, allunyats, tanmateix,

dels temes literaris i folklòrics.

Sense entrar-hi, si reprenem la base de dades RondCat —en què, com diem, s’

atorga el número C-052 al tipus citat— es pot observar que l’argument, encara que

no disposa d’un corresponent internacional dins dels tipus ATU, ha estat recollit

arreu del País Valencià, però també a Catalunya i a la Franja d’Aragó. N’existeixen

versions de Josep Bataller (1986), Empar Martínez Ricós (2001), M. Teresa Oller

& Vicent R. Calatayud (1994), Rosabel Roig & Mari Roig (1999), Lleonard Torres

& Llorenç Giménez (1993) (País Valencià); d’Artur Quintana (1995) (Franja d’Ara-

gó); i de Josep M. Vilarmau (1997) (Catalunya); a banda, tot i que no apareixen

catalogades amb cap tipus, també es corresponen a aquest argument dues versions

catalanes més, «Els lladres, descoberts pel rector» dins El rondallari català de Pau

Bertran i Bros ([1888] 1989); i «De quan anava de camí i li van sortir lladres», dins

Folklore de Catalunya: Rondallística de Joan Amades (1938). No es pot dir que el

País Valencià tinga l’exclusivitat en la documentació de les versions d’aquesta ron-

dalla, tal com suggeria Puig i Espert, però sí que és cert que és ací on n’existeix una

major documentació.

En qualsevol cas, l’objectiu últim de Martínez era, per damunt de res més, de-

mostrar la importància de la valencianitat en l’obra de Cervantes, molt més que no

fer un estudi sobre «el folklore valenciano en el Don Quijote»: el títol era, potser,

massa gran per a la concreció posterior del petit passatge que es va intentar il-

luminar. Amb tot, representa un treball únic en el panorama crític del moment, en

tant que per primera vegada, al País Valencià, es publicava, com hem dit, un llibre

sobre folklore i literatura comparada i es documentaven un gran nombre de versi-

ons amb petites variants per intentar resoldre una referència literària: una tasca

que s’abeurava de l’escola filològica i que podria haver pres el camí de les metodolo-

gies historicogeogràfiques en què, a partir de la comparació de versions, s’intentava

determinar l’origen en l’espai i el temps d’una rondalla. L’anàlisi més determinant,

però, va prendre el camí històric i biogràfic: Martínez no va acabar d’extraure con-

clusions a partir del resseguiment de les variants, sinó dels fets històricament docu-


142

mentats. Bé que l’encertava a no relegar l’estudi només a treure conclusions a partir

de les variants rebudes, també és cert que realment no aconseguiria demostrar la

relació entre el fragment citat del Quixot i les vivències valencianes de Cervantes:

per més coneixences que l’autor del Quixot hagués pogut establir amb valencians,

Martínez no podia demostrar empíricament que cap d’aquests valencians conegu-

és la rondalla estudiada; era un estudi sustentat sobre fonaments completament

hipotètics. Fóra un error, però, jutjar aquest treball amb una excessiva severitat:

com hem apuntat, relacionar el folklore i la valencianitat amb una obra de tant de

prestigi en aquell moment —i encara avui— com el Quixot, era, també, una manera

d’elevar la valencianitat, i d’elevar el folklore, a un estatus de gran consideració i

d’homologació cultural.

5.1.4 Arreplegadellegendes,tradicionsycostumsdelReinedeValencia (1927)

L’obra Folklorevalenciá.Arreplegadellegendes,tradicionsycostumsdelReinede

Valencia (1927) va ser un treball que obtingué el premi ofert per la Societat Valenci-

ana de Publicacions en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de l’any 1926. Consta de tres

parts: un «Pròlec» interessantíssim sobre la història del folklore al País Valencià; un

«Alfabet valencià», breu explicació sobre la fonètica i l’ortografia valencianes dirigit

a lectors no acostumats a llegir en català; i el recull pròpiament dit, «Llegendes, cos-

tums y tradicions valencianes», que inclou un total de 26 relats folklòrics.

El «Pròlec» a Folklore valenciá és un dels seus treballs més reeixits respecte

del conjunt: un document madur pel que fa al nivell de reflexió sobre el folklore i

notable per l’exercici de documentació i crítica amb perspectiva històrica sobre el

folklore valencià. És, de fet, el primer treball d’història del folklore valencià que

tenim documentat. Abans d’això, però, hi ha una mena de justificació i fixació de la

matèria i del seu prestigi i modernitat:

La ciència folk-lòrica, desconeguda com a tal fins a pòcs anys, ya qu’eren contats

els que de les còses populars s’ocupaven y en canvi alamón els que ab despreci les

teníen, en infinit número dels que, no sòls eren indiferents, sino que les desco-

neixíen a pesar de viurer entre elles […], ha avançat y ab passos ferms y cuitats,

camina, obrintse camí per totes bandes, y mostrantse’n el mon de les lletres com

rama del saber humá necessaria, més encara, precisa en el concèrt científic llite-

rari mundial (1927a: 9).


143

D’alguna manera, aquest fragment recorda algunes de les idees que llançava

Badenes Dalmau en el pròleg al primer volum de Còsesdelameuatèrra, on també

es recordaven els lligams científics del folklore amb altres àrees del saber igualment

vàlides i respectables.

Així mateix, Martínez detalla amb claredat algunes de les qualitats que ha de

tenir el folklorista i també part del seu mètode: una tasca «dificilíssima» que implica

«pelegrinar per els pòbles y els camps, no deixant de escarbar per ermites y barra-

ques», i encara

deu preferir el oirles [les “contaralles”] de la ancianitat o de la gicalla, pues els vells

ab la enyorança del temps passat recorden ab gust lo que en la llunyana joventut

deprengueren, y les tèndres criatures no malejades encara per vanitats y presunci-

ons, ab ignocència conten lo que han deprés de ses avies y passejadores (Martínez

1927a: 10).

Segons Martínez, els infants no fan altra cosa sinó canalitzar les veus d’altres

persones de més edat, perquè han rebut directament el folklore dels avis, de la gent

gran o d’aquells que en tenen cura. Des d’un punt de vista metodològic, Martínez no

és el primer valencià a reconèixer la importància d’interrogar els infants, i no no-

més la gent major (vegeu, per exemple, els informants per als folkloristes de l’Obra

del Cançoner); tanmateix, té la virtut d’explicitar teòricament el raonament que hi

ha darrere de donar importància als informants més menuts. I, de retruc, s’allunya

de molts altres folkloristes, del segle xIx, però també del xx i del xxI, que només

consideren els informants d’edat avançada per a les seves entrevistes… encara que

cal no oblidar que això és perquè al seu parer els infants reprodueixen el folklore de

la gent major.

El folklorista, segons Martínez, ha de disposar d’una «estreta concència y ample

esperit»: la primera, «pera no eixirsen de la veritat»; el segon, per a no «asustarse

de les variadíssimes relacions de tota mena que’l pòble ha inventat […] desde les

més picants fins a lo extraordinariament ignocent» (1927a: 10-11). Aquest punt és

fonamental: en major o menor mesura, amb més o menys claredat, s’està referint

al falsejament o a la manipulació de les dades recollides i al filtratge ideològic o

moral. Fins a l’arribada de Martínez els autors valencians que s’havien interessat

pel folklore, com hem vist, s’hi aproximaven des d’un punt de vista literari, quan

no històric, de manera que utilitzaven les dades folklòriques de què disposaven per


144

a altres finalitats. Això, unit a possibles reserves personals o col·lectives, donava

lloc a una distorsió de les dades o a un garbellament dels materials que no passa-

ren aquells filtres. En aquest fragment Martínez està alertant contra això mateix i

prevenint de les possibles sorpreses, «picants» o «ignocents», en què hom es pot tro-

bar durant la conversa amb el poble. Per això conclou: «els de esperít assustadís, o

millor els simples o hipòcrits, que no s’acòsten al folklore, perque en el recull de ses

distintes manifestacions es trobarán ab abondoses contaralles picants unes, un pòc

brutoses atres, de aquina irreverent» (1927a: 11). En aquest punt manifesta ser ex-

perimentat en el terreny de l’oralitat popular. No obstant això, en realitat l’obra de

Martínez no queda mai exempta d’un cert filtratge dels materials —mai no hi troba-

rem exemples de textos moralment molt reprovables, o molt escatològics, etc.—, de

manera que publica només els que considera aptes.12 Segurament, pretenia que els

seus llibres fossen d’un abast lector ampli i assequible. Breument: Martínez coneix

el pla teòric, però no sempre en fa l’aplicació a la pràctica.

Més enllà d’aquest fet, Martínez també sembla estar al corrent d’alguns mètodes

de l’escola comparativista o de les teories historicogeogràfiques quan apunta que

en cuant trobem una contaralla de consevol classe que siga de les que’l poble guarda

[…], afanosos arrepleguem, procurant que no es perga, pera lo que curosament ho

portem a la imprenta y de aqueix modo quedant catalogada puga servir el día de

demá pera fer consençut astudi, el que’ns té que portar al comparatiu del folklore

de atres poblacions, comarques, nacionalitats y nacions de tot lo mon, hermosa

tasca de la que té que ixir la història de la civilització mundial (Martínez 1927a:

12; la cursiva és nostra).13

Aquesta idea de l’adscripció a l’escola historicogeogràfica també l’assenyala Jo-

sep M. Baldaquí i, a més, planteja, doncs, «una clara evolució teòrica de Francesc

Martínez i Martínez respecte de les idees sobre el folklore expressades pel seu mes-

tre Francesc Badenes i Dalmau […] on créiem veure un ressò de “l’escola mitolò-

gica” […], molt emparentada amb l’escola “històrica”» (Baldaquí, [1988-1989]: 163-

12 De fet, en la «Terça tanda i darrera» de Còsesdelameuatèrrafa explícit aquest filtratge: «una selecció per a apartar algúns [cants] tan desficassiats i altres tan vermells que de cap modo poden figurar en un llibre que te de anar a totes les mans» (1947: 172).

13 El cas curiós és que les obres de Martínez han estat efectivament catalogades en el RondCat i en el catàleg de Beltran (2007), de manera que, entre altres, poden servir, com deia Martínez, per a estudis comparatius del folklore.


145

164). Certament, l’evolució del marc teòric des de Badenes a Martínez és claríssim,

però creiem que és palès no només en el coneixement d’aquestes altres teories més

recents sinó també en el concepte de folklore mateix, del mètode i, sobretot, en el

resultat dels seus treballs i en la dedicació i la reflexió que Martínez hi demostra,

ben especialment en aquest pròleg.

Després d’haver reivindicat la «ciència folklòrica» i d’haver especificat les quali-

tats del folklorista i del seu mètode, si més no en part, Francesc Martínez manifesta

el propòsit d’elaborar una història del folklore valencià:

Una idea ens tenta y es la de acometrer la història del folkòre en nòstra patria

valenciana, tasca no tan llaugera com al pronte pareix, perque si be’ls llibres de

aquesta rama del saber no son nombrosos, tramontant els sigles modèrns en les

òbres de nòstres clássics es podría espellucar alamón, y res dic si estudiarem cos-

tums, institucions, llegendes, cuentos y tota la gama de les còses populars […];

per això ens atendrem sòls a senyalar al llegidor els llibres y follets impresos que

coneixem de autors valencians (1927a: 13).

El concepte de folklore en Francesc Martínez no és clar, com no ho era per als

valencians del seu temps, ni sembla ben delimitat, ni ell s’encarrega de delimitar-lo

amb nitidesa. Però si fem una ullada als reculls que presenta com a part de la «his-

tòria del folklòre» veurem que abraça, majoritàriament, obres literàries inspirades

en algun motiu de la cultura o la literatura popular i obres purament costumistes

(quadres de costums), amb alguna excepció.

Així, al llarg de les pàgines restants del pròleg, doncs, Martínez va desgranant

el seu coneixement sobre obres i autors des del segle xvIII fins a 1926 (incloent-hi

obres que sap que estan en preparació). Comenta més d’una cinquantena d’obres

de Carles Ros, Lluís Galiana, Marc Antoni Orellana, Josep Sanmartín i Aguirre,

Manuel Carboneras, Constantí Llombart, Francesc Palanca i Roca, Joaquim Martí i

Gadea, Francesc Badenes Dalmau, Rafael Altamira, Lluís Cebrian Mezquita, Josep

Bodria, Eduard López-Chávarri, Enric Ribés, Francesc Almarche, Josep Navarro,

Joan Baptista Batlle, Estanislau Alberola, Manuel Peris, Vicent Pla Mompó, Mari-

ano Pardo de Figueroa, Ferran Llorca i Francesc Martínez mateix, a més d’alguna

obra més esparsa i alguna altra d’anònima. De tots aquests, molts han estat citats

per la crítica quan hi ha hagut intents de parlar de la història del folklore valencià

prèviament a Francesc Martínez. Al nostre parer, tanmateix, si parlem estricta-


146

ment de folklore verbal valencià (en català), és a dir, l’objecte del nostre treball, les

obres més interessants, a banda de les de Francesc Martínez, són d’Eduard López-

Chávarri, Joaquim Martí i Gadea, Estanislau Alberola, Manuel Peris i Francesc

Badenes Dalmau. La resta d’autors sobrepassen les fites de la nostra recerca: en

uns casos, perquè el seu objecte és la cultura popular; en uns altres, perquè es tracta

d’obres costumistes; en altres, perquè es tracta d’obres estrictament literàries o de

creació, bé que amb algun element d’inspiració o de base folklòrica; i, finalment, en

els més antics, perquè no té sentit parlar de folklore abans de l’aparició de la disci-

plina: en tot cas, parlaríem de precedents.

Martínez remunta aquesta història, després de parlar breument de la decadèn-

cia literària i la substitució lingüística, a Carles Ros, especialment pels treballs

«genuinament folklòrics» (1927a: 15) com el Tractat de adages y refrans valencians

y práctica pera escriure ab perfecció la llengua valenciana de 1733, ampliat el 1736

amb 228 refranys, reimprès el 1788. N’esmenta altres obres de creació, principal-

ment col·loquis, ambientats en elements de la cultura valenciana popular, i conclou

que «Alguna atra producció podríem citar, lo que no fem per ser més satíriques que

folk-lòriques» (1927a: 19); és a dir, ell mateix s’adona que el component d’interès

folklòric hi apareix molt més soterrat pels elements de creació. Cal dir que també

era Carles Ros, segons Lluís Fullana, el primer a «donar una colecció paremiològica

valenciana» (Alberola & Peris [1928]: 9) en la seva revisió històrica als reculls pare-

miològics valencians.

Al llarg del repàs crític de Martínez, és interessant veure com intenta il·lustrar

el concepte del folklore a partir del comentari de les diverses obres i espigolar-ne els

materials d’interès en obres de creació; per exemple, parlant de Cabotes y calaveres.

Melonar de Valencia, de Josep Sanmartín i Aguirre, escriu: «si be pròpiament no

entra en el folklore aquest llibre […] a la darreria del volum hi ha un Apèndix, en

el que humorísticament es parla de les Falles de sent chuseP […], costums que

entren dins dels estudis qu’ens interessen en aquest treball» (1927a: 27); o, per al

llibre Cuentos lírics d’Eduard López-Chávarri, «fem açí menció per contindre al-

guna nota folklòrica»: sembla, bàsicament, que Martínez pretén abastar la tasca

ingent de localitzar, fins i tot dins d’obres literàries, aspectes relacionats amb la

cultura popular.

Igualment, són ben interessants alguns dels comentaris que dedica a alguns

«folkloristes» precedents, sobretot Joaquim Martí i Gadea i Francesc Badenes


147

Dalmau, ja explicats prèviament: reconeix Martí com el «primer escritor folklo-

riste valenciá per lo abondosa de sa producció» (1927a: 28), amb una crítica a la

dispersió i el mètode dels seus treballs però, tot i així, afalagadora; i Badenes com

el seu «iniciador en aquets [estudis folklòrics]» (1927a: 32) i responsable de la pu-

blicació de Còsesdelameuatèrra amb l’ajut de Lluís Cebrian Mezquita i Joaquim

Martí Grajales.

Finalment, potser el més sorprenent d’aquesta primera part de l’Arreplega és el

fet de conèixer treballs que tot just estan en preparació i no han estat impremtats:

és així, per exemple, en el cas del «refraner» doble d’Estanislau Alberola i Manuel

Peris Fuentes: «[Alberola] Té a punt de portar a la imprenta un recull de refrans

valencians de més de dèu mil, als que s’afegixen pròp de dos mil més que son de

collita del també llorejat poeta que seguix [Peris]» (1927a: 39). Martínez, fins i tot,

va afirmar haver-hi contribuït, tal com comentem en el nostre breu estudi del recull

d’Alberola i Peris.

Per a Josep M. Baldaquí, aquest pròleg de Martínez, més que no pas el llegenda-

ri que el segueix, és «el que és veritablement remarcable d’aquesta obra del 1927»,

perquè

Martínez fa la seua principal aportació a l’estudi teòric del folklore valencià. En

primer lloc, per les seues apreciacions sobre la importància dels estudis folklòrics

[…].

En segon lloc, perquè hi ha una introducció a l’estudi de la història del folklore

valencià que és un treball d’enorme interés per la novetat que aportava a aquest

camp d’estudi i que, encara avui, és imprescindible per a qui vulga aprofundir-hi.

Es tracta d’una visió completa dels autors valencians que des del segle xvIII fins a

l’any 1926 s’havien ocupat de la cultura popular valenciana, i inclou un comentari

analític de llurs obres d’aquesta temàtica […] i podem afirmar, sense por d’equi-

vocar-nos, que es tracta d’una investigació única, que en l’actualitat encara no ha

estat superada i que hauria de servir de base per a l’elaboració de la història dels

estudis sobre la cultura popular i el folklore valencians (Baldaquí, dins Martínez

1995: 13).

Coincideix a donar una importància especial al pròleg la crítica immediata en

una ressenya de l’obra en el número 3 del primer volum de l’Arxiu de Tradicions

Populars: «Tan saborós com el contingut del llibret Folklore valencià, que ens ocupa,


148

ho és el pròleg que l’encapçala, on el seu autor disserta sobre el folklore de la regió

germana i els seus conreadors» (s. n. [1929-1933]: 188). També Adolf Salvà analitzà

aquest pròleg amb profunditat i una mirada crítica, com documenta Borja (2015) i

comentem en el capítol dedicat a aqueix autor.

Realment, el pròleg és un treball de característiques úniques i «nou» en el sentit

de no tenir precedents —i, de fet, ben pocs continuadors— al País Valencià, espe-

cialment útil pel coneixement de bibliografia que li era contemporània o relativa-

ment recent, avui més difícil de controlar; i molt clarificador, si més no en aquell

moment, respecte d’algunes nocions estructurals del folklore. Convenim amb Bal-

daquí que aquest pròleg és el punt àlgid de l’estudi del folklore per part de Martí-

nez: el treball que millor el consagra com a folklorista per la demostració dels seus

coneixements teòrics i bibliogràfics. Només hi podríem retreure, si de cas, l’escull

de no diferenciar entre recerca folklòrica i literatura costumista; tot i això, no deixa

de ser un dels seus treballs més reeixits i especials per la novetat, pel pas cap a la

consolidació de la disciplina folklòrica, per ser el primer treball d’arxivística folklò-

rica al País Valencià i, també, per la recepció crítica, no extensa, però sí intensa,

que ha tingut.

L’altre gran bloc del llibre, titulat «Llegendes, costums y tradicions valencianes»,

conforma el cos de l’Arreplega de llegendes, el recull pròpiament dit. S’hi compten

un total de 26 «Llegendes, costums y tradicions valencianes» molt literaturitzades

per part de l’autor: convé no oblidar que aquest va ser un treball presentat a un

premi dels Jocs Florals de 1926 convocat per la Societat Valenciana de Publicacions,

que devia valorar la forma literària més que no pas el component folklòric.

A diferència de les publicacions anteriors, aquesta, al costat del Llegendari va-

lencià (1995) —on s’observa més clarament— sembla voler anar referida a un abast

territorial més ampli, general valencià: si més no, així es podria deduir del títol,

Folklorevalenciá.Arreplegadellegendes,tradicionsycostumsdelReinedeValen-

cia. Ben mirat, però, només hi ha 9 textos de 26 que no pertanyen a la comarca de la

Marina, dels quals 5 són localitzats a la ciutat de València. És a dir, és un conjunt

de textos localitzats en els pobles que millor coneixia: els de la Marina i la ciutat de

València, on Martínez tenia la residència habitual.

Entre les «Llegendes, costums y tradicions valencianes» s’inclouen textos cos-

tumistes i d’altres a cavall entre l’etnografia i el costumisme, però també supers-

ticions, llegendes, tradicions i rondalles. En general, sempre hi ha un component


149

narratiu, encara que no hi manquen les descripcions i l’estil retòric és especialment

marcat. Molts dels materials que Martínez presenta en aquest llibre són reelabora-

cions literàries de materials ja publicats (o que tornaria a publicar després), sovint

amb l’eliminació d’elements descriptius de caire més etnogràfic i amb l’ampliació

dels tocs més literaris o fins i tot la inclusió d’elements argumentals a la descripció

de costums. De fet, segons Baldaquí, és en aquest recull on realment es pot parlar

de costumisme en l’obra de Francesc Martínez: per a aquest estudiós, el primer text

narratiu inclòs en aquest llibre, «La fireta de l’Ascenció»,

és el primer escrit de Francesc Martínez i Martínez del que podem dir que és un

clar exemple d’escena costumista. En altres apartats havíem comentat l’aparició

de lleus tocs de costumisme en la descripció de personatges o costums populars,

però sempre havíem vist una intencionalitat i uns continguts diferents dels pura-

ment costumistes. Ara, per primera vegada, ens trobem amb un escrit d’intenció

autènticament costumista (Baldaquí [1988-1989]: 187-188).

I, de fet, malgrat que en el pròleg Martínez havia fet gala d’uns coneixements

poc usuals sobre el folklore, els textos resultants en aquest llibre, com dèiem, no

responen tant a una intencionalitat i a una metodologia folklòrica com a un esperit

molt més literari. Això, creiem, devia estar motivat, sobretot, per la circumstància

d’aparició d’aquesta obra: en definitiva, no es tractava més que d’un recull que ha-

via de ser premiat en un certamen literari, de manera que els textos havien de ser,

primer, i sobretot, literatura.

Així és que rarament apareixen dades sobre informants,14 els textos no es classi-

fiquen —cosa general, d’altra banda, en la seva obra, amb l’excepció del darrer volum

de Còsesdelameuatèrra (1947) i, parcialment, en els anteriors— i el contingut lite-

rari i costumista és molt més present que en les altres publicacions.

Com hem reiterat, en conjunt, el veritable valor d’aquesta obra és, sens dubte, el

pròleg, mentre que els materials recollits contribueixen a eixamplar la quantitat de

llegendes i textos relacionats dins del conjunt de textos que va recollir.

14 En casos puntuals sí que es recull alguna dada sobre els informants: per exemple, dues infor-mants per a «El combregar de l’“agüella”»: «una criada vella de mon besavi matern, anomenada la tía Fustera» i «una nostra parenta, María Munyoz y Martínez» (Martínez 1927a: 110); o «la anciana Isabel, muller de Nicolau Pérez, […] renter en Casa Doñana, els que procedíen del RentodeMijares» (Martínez 1927a: 141).


150

5.1.5 Documents d’interès folklòric en la premsa i les revistes

Al llarg de la seva trajectòria, Francesc Martínez publicaria diversos articles en la

premsa periòdica i en les revistes sobre alguns aspectes del folklore: un exemple és l’ar-

ticle ja estudiat sobre la relació d’un passatge del Quixot amb el folklore valencià que

després convertiria en llibre. La majoria d’aquests articles, encara que no tots, passari-

en a integrar alguna de les seves publicacions. N’hem sabut localitzar un total de cinc.

El primer en el temps, publicat en Lo pla d’Urgell (Martínez 13/07/1912), es

titula «La reina y la gerra» i relata la tradició explicativa de l’origen popular de la

parèmia de Tàrbena «No’s lo mateix parlar en sa Reyna, que en sa gerra». Aquest

relat apareixeria reproduït en el primer volum de Còsesdelameuatèrra.

El segon article data de 1919. Aparegué en el suplement Páginas Valencianas

del Diario de Valencia, dedicat monogràficament a Sant Vicent Ferrer, «Homenaje

al gran Pare San Vicent Ferrer en lo V Centenari de sa gloriosa mort». L’article es

titula «San Vicent en el Folk-lore valenciá» (Martínez 28/04/1919). Inclou diverses

llegendes i tradicions vinculades a la figura de Sant Vicent Ferrer: «La mare de

Sent Vicent era de Xixona», «En Vicent en Teulada», «La Font Santa», «La creu de la

venta», «Roqueta de la despedida» i «Una promesa del Sant». Seria copiat i enganxat

íntegrament en el treball presentat al Concurs del Llegendari Popular Català i, per

tant, forma part del treball editat per Baldaquí (Martínez 1995). Convé remarcar

la importància d’aquest article en tant que suposava fer penetrar el folklore en un

assumpte pres molt seriosament per la intel·lectualitat valenciana com era la figura

de Sant Vicent Ferrer: entre altres, hi trobem articles com «Sant Vicente Ferrer y

la exégesis Bíblica», «La santedad de Mestre Vicent Ferrer», «¿Cómo sería la Casa

Natalicia en 1350?», «Significado social de San Vicente Ferrer», «“Els altars” y “Els

milacres”» o «Mestre Vicent Ferrer y Ausías March», per posar-ne algun exemple.

Així, es recorria aquesta figura des de punts de vista històric, artístic, religiós, lite-

rari i, amb Martínez, també folklòric.

L’article següent és «El joch de les sinquetes en Altea (Vila del regne de Va-

lencia)», aparegut en Catalana: revista setmanal l’any 1925 (Martínez 15/06/1925).

Parlava d’un joc infantil amb explicació contextual i seria reproduït més tard en el

tercer volum de Còsesdelameuatèrra(1947).

Finalment, hi ha dues col·laboracions de Francesc Martínez en la revista Arxiu

de Tradicions Populars dirigida per Valeri Serra i Boldú: la primera, de 1933, figu-


151

ra dins l’apartat «Noticiari» i es titula «El mito de la sirena» (s.n. [1933]). Es tracta

d’una brevíssima nota en què es dóna notícia que Francesc Martínez ha aportat

a l’Arxiu una cobla en castellà (transcrita) sense notació musical ni indicació con-

textual. Aquesta cobla pretén oferir una petita ampliació a un article de Gabriel

María Vergara, aparegut en aquesta revista amb el mateix títol, que tractava sobre

la figura de la sirena en cançons populars espanyoles. Més enllà del limitat inte-

rès intrínsec de la notícia, en realitat serveix per il·lustrar el caràcter meticulós i

l’atenció al detall de Francesc Martínez i Martínez, i, alhora, ens serveix per docu-

mentar que Martínez llegia amb grandíssima atenció aquesta revista, referent de

la cultura popular catalana. Això confirma el caràcter que li atribuïa Carmelina

Sánchez-Cutillas:

Una costumbre muy arraigada en Francisco Martínez era la de “desfacer entuer-

tos” históricos y bibliográficos. Esto era como una pequeña manía que no podía

reprimir, y por eso es corriente encontrar entre su dilatada labor periodística innu-

merables artículos donde corrige los errores publicados por cualquier escritor (Sán-

chez-Cutillas 1974: 102).

Si bé en aquest cas no es tractava de cap «error», és una mostra més de l’afany

col·laboratiu de Martínez, de la seva voluntat de completar la informació aportada

per altres estudiosos.

L’altra col·laboració de Martínez a l’Arxiu de Tradicions Populars és «Sant Joan

a Altea», dins l’apartat de la revista «Etologia. Costums» (Martínez 1935). L’article,

publicat l’any 1935, és una reproducció fil per randa del capítol «San Joan» (que inclou

«Els focs», «Els trencats», «El bany», «Les fadrines», «La festa» i «Cas extraordinari»)

de l’Arreplega de llegendes de 1927, que conté costums, festes, creences i supersticions

d’Altea per Sant Joan i una llegenda de Conca relacionada.

Globalment, els articles publicats en la premsa periòdica i en les revistes repre-

senten la voluntat divulgativa del seu autor en la difusió del folklore valencià. La col-

laboració en revistes de fora del País Valencià, algunes ben especialitzades com l’Ar-

xiu de Tradicions Populars, ajudarien a fer conèixer el seu autor i el folklore valencià

més enllà del nostre territori, esdevenint una de les poques contribucions valencianes

del moment sobre folklore en aquest tipus de publicacions.


152


En un petit text de creació de Francesc Martínez que cita Carmelina Sánchez-Cuti-

llas en la biografia del seu avi (1974), titulat Apolo en la dehesa, de 1912, el déu Apol-

lo rep personatges il·lustres valencians contemporanis a l’autor i en fa els comentaris

elogiosos pertinents. Quan arriba a Martínez, exclama: «Sois un incipiente “folk-lo-

rista”, no os juzgo; trabajad, y si no olvidas “El Quijote”… tendrás el honor de departir

conmigo en tiempo no lejano» (Sánchez-Cutillas 1974: 67). Això de «no os juzgo» per

dedicar-se al folklore sembla una concessió del déu: li permet treballar en aquesta

mena de divertiment sempre que no deixe de cultivar-se amb el Quixot, l’alta litera-

tura. L’anècdota es pot ben relacionar amb el treball El folklore valenciano en el don

Quijote, en què, recordem-ho, Martínez jugava a l’estratègia d’enaltir valencianisme

i estudi del folklore associant-los a l’anàlisi crítica de l’obra de Cervantes: treballar

la literatura popular bo i acostant-se a la literatura culta en justificava plenament el

sentit. Si llavors dèiem que era una manera de fer entendre al lector la importància i

la necessitat de l’estudi del folklore, en aquest fragment d’Apolo en la dehesa, en can-

vi, Martínez revela el seu propi prejudici, més que no pas el del presumpte lector: el

folklore no deixa de ser una qüestió per la qual el déu Apol·lo, al·legoria de la bellesa,

la música i la poesia, prefereix no jutjar-lo; ho faria, però, si descurés el conreu del

Quixot. En altres paraules, ací el folklore és considerat una matèria menor, enfront

de la matèria major que és el cervantisme o la literatura culta. Bàsicament, era el

reflex del pensament de molts erudits i intel·lectuals d’aquella època.

En realitat, doncs, en Apolo en la dehesa Martínez manifesta tenir molt endins la

preocupació que la folklorística no és un camp de treball suficientment digne. Cal dir,

en canvi, que aquest text contrasta no sols amb el text d’El folklore valenciano en el

donQuijote, deu anys posterior, sinó més encara amb un article que li atribuïm, en

els Anales del Centro de Cultura Valenciana, en què assegura «qu’el saber del pòble

es tan acreedor de estudi com les intrincades teories dels filòssofs, i les demés disci-

plines» (CCV, 1929: 202), 17 anys posterior.15 Entenem, per això, que al llarg de la

seva trajectòria el pensament de Francesc Martínez, igual com la seva metodologia,

presentà una evolució clara: clarament positiva.

Així, si els dos primers volums de Còsesdelameuatèrra (1912 i 1920) mantin-

drien un desordre i una certa superficialitat en la classificació i l’anàlisi dels materi-

15 Podeu llegir-ne una anàlisi més detallada en l’apartat «La contribució al folklore del Centre de Cultura Valenciana» d’aquest treball.


153

als, en el tercer volum (1947) la classificació seria molt més desenvolupada i l’ordre

i l’acotament dels conceptes seria més definit. Entremig, l’Arreplega de llegendes de

1927 gaudiria d’un estudi teòric i biobibliogràfic d’alt nivell, mentre que l’arreplega

pròpiament dita patiria una literaturització excessiva, condicionada pel certamen

a què fou presentada. A propòsit d’aquest fet, convé dir que, amb l’excepció de Cò-

ses de la meua tèrra, els treballs de Francesc Martínez van estar condicionats per

circumstàncies externes, com aquesta arreplega de 1927, presentada als Jocs Flo-

rals; com el llegendari editat el 1995, presentat al Concurs del Llegendari Popular

Català; com l’article «San Vicent en el Folk-lore valenciá», que s’emmarcava en un

monogràfic dedicat a aquesta figura; i també com El folklore valenciano en el don

Quijote, que volia ser una resposta ampliada a un article aparegut en la premsa.

L’herència migradíssima dels estudis folklòrics al País Valencià en l’etapa ante-

rior s’escolaria en bona part dels seus treballs en forma de classificacions poc encer-

tades, barreja de gèneres folklòrics i costumistes i fins i tot manca de respecte a les

bases del Concurs del Llegendari Popular Català, quan optaria per literaturitzar

els materials en lloc de ser fidel als informants orals, tal com estudiem en l’apartat

corresponent. Per això, encara ha de sorprendre una feina tan ben feta considerant

la seva singularitat dins del panorama folklòric valencià del moment: quan ell co-

mençava a publicar els seus treballs, només Joaquim Martí i Gadea i Francesc Ba-

denes Dalmau havien fet alguna aportació interessant, i a la seva manera.

Els encerts de Martínez superen, amb escreix, les seves mancances: la dedicació

al folklore en tota l’amplitud, l’estudi —i no sols la recol·lecció— del folklore i l’acos-

tament a la descripció etnogràfica; la consideració del folklore a partir d’una àrea

geogràficament ben determinada; el processament de la informació, el respecte als

informants i, en general —fora dels materials narratius—, a la forma; la reflexió

teòrica i el seguiment bibliogràfic dels materials d’interès; la difusió dels coneixe-

ments folklòrics i el contacte i la participació amb persones, publicacions i institu-

cions d’arreu dels territoris de parla catalana; l’esforç per dignificar la matèria; la

voluminosa aportació de materials, sobretot en matèria llegendària; l’elaboració del

primer llibre de folklore i literatura comparada al País Valencià; en definitiva, la

renovació, l’actualització i l’aprofundiment en l’estudi del folklore al País Valencià.

Francesc Martínez encetaria un període on cal sumar Adolf Salvà —a qui podem

considerar deixeble—, el Centre de Cultura Valenciana —en què ell fou la part

essencial pel que fa a la tasca folklòrica—, la Societat Castellonenca de Cultura i


154

la contribució valenciana al Llegendari Popular Català —el 50% de la qual és de

Martínez— i a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: un període, doncs, intens

per a la tasca folklòrica, determinant per a la definició del camp i per a la institu-

cionalització de la recerca, en el qual el nostre autor representa la pedra angular.


Adolf Salvà i Ballester (Callosa d’en Sarrià, 1885-1941) és un folklorista que re-

presenta que fou possible una petita escola folklòrica al País Valencià, és a dir, que

durant aquesta etapa de la història del folklore va poder existir una certa tradició

al País Valencià: Salvà és l’únic deixeble de Francesc Martínez i Martínez, si el po-

dem considerar així. Si més no, tant la relació que mantingueren els dos folkloristes

com la cronologia de recollida dels materials i la manera de treballar-los i presen-

tar-los són motius suficients per considerar els dos autors dins d’una mateixa línia

en aquesta història del folklore al País Valencià.

La seva obra, majoritàriament publicada pòstumament, abraça qüestions sobre-

tot d’índole històrica, com Sedición del año 1693 en el Reino de Valencia, de 1941,

La villa de Callosa de Ensarriá. Monografía histórica documentada, publicada el

1960, Papers del fort de Bèrnia, de 2003, o, relacionats amb la cultura popular,

Bosqueighistòricibibliogràficdelesfestesdemorosicristians (1958), un encàrrec

del Centre de Cultura Valenciana; i, encara inèdites, dues obres més de caràcter

folkloricoetnogràfic: Del dia de San Juan: folklore i Els rabuts de Tàrbena. L’únic

treball, però, que té un interès directe per a la literatura popular és De la Marina i

muntanya (folklore), editat i estudiat l’any 1988 per Rafael Alemany.16 A banda de

l’estudi preliminar d’Alemany, la fortuna crítica de l’obra folklòrica d’Adolf Salvà

és escassíssima: només en sabem documentar una ressenya (Baldaquí 1989), un ar-

ticle que testimonia la relació entre Salvà i Martínez i la lectura crítica que aquell

feia dels seus treballs (Borja 2015) i, en una visió més global, l’estudi del seu besnét

i hereu Joaquín Ronda (2007), també interessant per les apreciacions biogràfiques.

De la marina i muntanya va encapçalat per un pròleg d’Enric Balaguer, «Notes

sobre el sentit del folklore en l’actualitat», que serveix de justificació de l’obra en

l’any en què es publica i, d’alguna manera, de dignificació del folklore i de reflexió

16 El Dr. Joan Borja tot just ens ha informat que ha trobat, poc abans que donéssem aquesta tesi per conclosa, uns plecs inèdits d’Adolf Salvà conservats en l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, alguns dels quals poden tenir interès per als estudis folklòrics.


155

sobre la funció i, en efecte, el sentit del folklore en la contemporaneïtat. Balaguer

troba en el folklore un instrument per conèixer «les realitats econòmiques, socials,

culturals i de mentalitat que té un país al llarg de la seua història, i en aquest sen-

tit el valor documental és insubstituïble» (1988: 12), cosa que el porta a vincular-lo

amb la nacionalitat i, així, amb una identitat col·lectiva. El que és ben cert és que

els estudis folklòrics, des dels primers precedents preromàntics, s’utilitza, com re-

corda Balaguer, com una eina per retrobar la identitat nacional. Balaguer, però,

considera que el folklore també és una eina carregada de valors lúdics, artístics, de

crítica social, etc. I, al capdavall, planteja el sentit de la seva recuperació i, fins i

tot, les aplicacions que pot tenir. Destaca, entre altres, les aplicacions lingüístiques

i literàries (font d’inspiració i creació literària) i també les identitàries, de recreació

d’un imaginari col·lectiu.

En la introducció a De la Marina i muntanya de Rafael Alemany i en l’arti-

cle de Joaquín Ronda s’apunten una sèrie de notes biobibliogràfiques que són ben

útils per entendre com apareix la figura d’Adolf Salvà. Fill d’una família de terra-

tinents instal·lada a Callosa, Salvà hereta una biblioteca ja extensa que s’encar-

regarà d’ampliar. Estudiaria Dret, com Francesc Martínez, però, també com ell,

no acabaria dedicant gaires anys a la professió: s’interessaria més per l’estudi i la

recerca històrica, cultural i folklòrica valenciana, i particularment de Callosa i de

la Marina, igual com féu Francesc Martínez al seu poble. Durant els anys de 1929-

1939 s’instal·laria a València. Segons Alemany, però, «mai no deixà, com a mínim,

de passar els estius a la casa de camp de Callosa, ni, per suposat, de relacionar-se

amb els seus paisans» (1988: 24), i això inclou els anys a València. A l’acabament

de la guerra tornaria a Callosa definitivament. Els anys a València li van proporci-

onar el contacte amb els prohoms més il·lustres del moment. Així és que acabaria

esdevenint agregat-col·laborador i membre corresponent en Callosa d’en Sarrià del

Centre de Cultura Valenciana l’any 1930, integrant-se en les seccions d’Història i

d’Etnografia i Folklore (Ronda 2007: 188). La principal tasca que se li encomanà,

com apuntem en l’apartat corresponent al CCV d’aquest treball, fou un estudi sobre

la festa dels moros i cristians, que desembocà en el Bosqueig (1958), enllestit durant

la Guerra Civil. En el Centre assoliria cada vegada més pes, probablement amb

el suport de Francesc Martínez, arribant a esdevenir director de número el 1941,

uns mesos abans de morir. A banda de la relació amb el folklorista alteà i a més de

formar part del Centre de Cultura Valenciana, en el Boletín de la Sociedad Castello-


156

nense de Cultura hi consten dos articles seus, «Mestre Jacme Roig y Baltasar Bou»,

de 1934, i «Los moriscos valencianos en 1527 y 1528», de 1935, de manera que degué

haver-hi algun tipus de contacte amb la Societat.

Per diverses anotacions al llarg del llibre, Alemany (1988: 29-30) arriba a la con-

clusió que De la Marina i muntanya (folklore) degué ser escrit entre 1932 i 1939, amb

un major període d’activitat entre 1934 i 1935. Com ha demostrat Joan Borja (2015),

Salvà tenia ple coneixement de l’obra folklòrica de Francesc Martínez, de manera que

tenia en ell un model clar. De fet, en guardava l’obra folklòrica publicada en vida de

Salvà, analitzada, anotada i corregida a consciència:

en la biblioteca personal de l’erudit callosí hi ha no solament una luxosa enqua-

dernació conjunta, en pell, dels dos primers volums de Còsesdelameuatèrra(la

Marina), sinó també un exemplar de la primera edició, de l’any 1927, de l’Arreplega

dellegendes,tradicionsycostumsdelReinedeValència: […] tots dos llibres conte-

nien nombroses marques, correccions, subratllats i anotacions. […] La troballa, no

cal dir-ho, permet documentar inequívocament —és una manera de formular-ho—

els inicis d’una primera tradició valenciana, més o menys crítica i sistemàtica, en

l’estudi del folklore (Borja 2015: 99-100).

Així és fins el punt que Salvà va voler completar el repàs bibliogràfic del pròleg

de l’Arreplega de Martínez —recordem-ho: una llarga revisió biobiliogràfica per tot

d’obres d’interès folklòric i costumista— amb un «Afexitó» manuscrit en la seva cò-

pia de Folklore valencià, de poca importància en el contingut però d’un gran interès

des d’un punt de vista contextual:

cal entendre [l’«Afexitó»] precisament en el context on ha estat localitzat: com un

afegit que el folklorista de Callosa estimava oportú fer com a complement de l’es-

tudi sobre «la ciència folk-lòrica» […].

I el fet, més enllà de l’interés major o menor de la informació que el petit

manuscrit conté (es tracta, simplement, d’una anotació amb les aportacions etno-

gràfiques que diversos autors van fer sobre oficis tradicionals, en un volum titulat

Los valencianos pintados por si mismos, de l’any 1859), no solament testimonia la

relació entre Adolf Salvà i Francesc Martínez i Martínez, sinó que apunta, a més, a

la consolidació, per primera volta en l’àmbit cultural valencià, d’una certa tradició

en l’anàlisi crítica de la història dels estudis folklòrics i la literatura popular (Borja

2015: 100-102).


157

Aquest «Afexitó» de Salvà sobre Los valencianos pintados por si mismos encai-

xa perfectament dins del seguit d’obres que consigna Martínez, encara que no el

podem considerar d’interès per a la literatura popular. Tal com apunta Borja, a

més, aquesta nota constata la relació entre els dos folkloristes i revela una anàli-

si crítica dels treballs de Martínez per part de Salvà. Tant és així que, en aquest

article, Borja encara descobreix notes continuades de Salvà en tots els llibres que

tenia de Martínez, establint-se una mena de diàleg crític del deixeble al mestre:

des de remarques purament lingüístiques i formals a ampliacions o matisacions de

contingut folklòric o històric. Aquestes i altres discussions, algunes de les quals en

premsa (també revisades pel treball de Borja)17 denoten «una intensa relació entre

dos autèntics senyors de personalitat irrepetible: una suggeridora relació que, per

moments, conjuga consideració i antagonisme, estima i oposició, controvèrsia i ele-

gància» (Borja 2015: 107).

Si amb aquests elements ja queda clara la relació intel·lectual entre Martínez

i Salvà, l’estructuració i el tractament de l’obra n’és també un bon indicador. De

la Marina i muntanya està format per les seccions de «Jocs»; «[Poesia popular]»,18

amb cançons i cobles breus; «L’escaldada», un estudi sobre el procés d’escaldada de

les panses; «Contaralles», que conté rondalles, llegendes i succeïts; «Endevinalles»;

«Festes i festivitats»; «Superxeries», és a dir, supersticions i creences, que inclou els

apartats «Medicina popular», «Menescalia» o remeis per a animals, i «Agricultura

i meteorologia», amb supersticions lligades al clima i la collita; i «[Altres]», que

inclou alguns costums. És, doncs, una miscel·lània folklòrica que inclou materials

folklòrics del seu poble natal i dels pobles veïns (especialment de Tàrbena, lloc de

naixement del pare, Josep Salvà i Pont).

La secció dedicada als jocs n’aplega 134 per ordre alfabètic, alguns amb inclusió

de les cançons que s’hi cantaven, de les quals algunes tenen la transcripció musical

corresponent. Tot i que s’ordenen alfabèticament, se n’aporta informació contextual

i sobre les edats i sexes a què van adreçats. La transcripció musical de les cançons

anà a càrrec de Diego Ciutat Bardissa, el mateix que féu la transcripció de les can-

çons recollides per Francesc Martínez i Martínez: un altre punt de contacte entre

tots dos.

17 En parlem en l’apartat d’aquest treball dedicat al Refraner d’Alberola i Peris.18 És l’editor qui dóna nom a les dues seccions entre claudàtors, de manera que no podem atribu-

ir a Salvà allò de «Poesia popular», que sovint lliga amb una tradició filològica determinada.


158

L’apartat dedicat al cançoner és el més extens, amb cançons de diversa mena.

S’inicia amb un «romanç», segurament de canya i cordill, amb una nota a mitjan

composició: «Fins ací ho cantava u de Tàrbena. No pot saber-se d’on prové; deu esser

mitjançant lo segle XIX. Lo que seguix és afegitó que li posem» (Salvà 1988: 106): no

queda clar, per això, si la resta del «romanç» és invenció de Salvà o una versió més

completa que ell podria haver conservat. El segueixen dues composicions poètiques

populars de caràcter religiós, segurament oracions populars, seguides de «Goigs del

borratxo», «Els deu manaments explicats» i «Las siete palabras de la pasión», que de-

uen tenir origen escrit. A continuació, Martínez inclou 342 «cobles» en català, ordena-

des alfabèticament; 27 «estrivills i seguirilles» en català; 22 cobles «castellanes» (en

castellà); i, sense ordenar, algunes cobles més en català, cançons infantils, de bressol,

una oració per anar a dormir (que titula «romanç de xiquetes») i una cançó narrativa.

Quan en les cançons es fa referència a un esdeveniment històric determinat, normal-

ment Salvà intenta explicar-lo i així aporta informacions sobre el context en què es

cantaven algunes cançons. En general, no sembla que hi haja un filtratge rígid per

qüestions morals, menys encara per raons escatològiques: per exemple, «No hi ha cas

més apurat / que, quan uno té caguera, / arrancant a la carrera, / es trobe el comú

ocupat» (1988: 161), o «Una auela més que auela, / més vella que una burraca, / tenia

les ungles negres / d’arrascar-se la petaca» (1988: 173). En tot cas, Salvà es limita

a deixar la paraula que considera grollera a mitges, seguida de punts suspensius:

«Pu… tu, pu… ta mare, / pu… ta auela i ta tia: / tu no pots ser massa bona, / que véns

de la puteria» (1988: 163), o «Un frare estava cagant / damunt d’un costal de canyes,

/ i se’n va un gat per debaix / i li arrapa les casta…» (1988: 175).

Les «contaralles» són un total de 26 petites narracions de molt diversa mena,

entre les quals hi ha succeïts, tradicions, llegendes i rondalles i contarelles, de les

quals 6 tenen corresponent dins dels tipus ATU: «L’alfabegueta», ATU 879 (p. 220-

221), «¡Ja el llep, ja el llep!», ATU 1210 (p. 226), «El gosset del rector de Polop»,

ATU 1750A (p. 219), [sense títol], ATU 2031 (p. 215-218), «Cuento del pastor» ATU

2200 (p. 218-219) i «Cuento de “vellete-vellete”», ATU 2275 (p. 218). És, doncs, una

barreja de gèneres narratius semblant a la que teníem en Còsesdelameuatèrra,

amb l’encert d’incloure-hi narracions com els succeïts, menys comuns en els reculls

folklòrics tot i que no ho eren tant, com hem vist, al País Valencià (recordem els pre-

cedents de Martí i Gadea i de Martínez mateix). Com es pot veure amb els números

ATU, tres de les rondalles recollides són formulístiques (ATU 2031, 2200 i 2275), un


159

tipus de rondalla que Francesc Martínez no havia recollit —o no havia considerat—

en cap dels seus reculls, cosa que representa una innovació remarcable de Salvà.

De les sis rondalles amb número ATU, dues no havien estat mai recollides abans

de la publicació del recull, l’any 1988, per cap dels principals reculls valencians;

de fet, cap d’aquestes no havia estat arreplegada per Francesc Martínez, com tam-

poc la immensa majoria de les narracions que formen aquesta secció, cosa que ens

fa sospitar que Salvà podria considerar innecessari publicar noves versions d’una

narració ja recollida, encara que això no ocorre en altres textos com ara les cançons

o les endevinalles, algunes de les quals sí que coincideixen amb les que arreplega

Martínez. Com assenyala Josep M. Pujol,

un prejudici molt estès entre els folkloristes romàntics i encara entre els dilettanti

posteriors, presoners aleshores inevitablement d’una concepció «literària» (de lite-

ratura «escrita») del folklore que els feia atorgar un valor immanent al folklore,

deslligat de la cultura i del mateix acte que l’havia produït i de les circumstàncies

singulars de cada procés comunicatiu: per a ells, una balada o una rondalla dei-

xava d’ésser «inèdita» i perdia, en conseqüència, tot el seu interès així que en sortia

publicada una sola versió (Pujol 1989b: xxIv-xxv).

Pel que fa a les 18 endevinalles recollides, en cap se n’indica l’informant, no es-

tan ordenades i totes presenten la solució, excepte l’última («Endevina, endevinalla:

/ ¿Quin animal pon en la palla?»; Salvà, 1988: 235). Tot i que no n’hi ha cap que tin-

ga una solució escatològica o poc adequada a una moral conservadora, de nou no hi

ha rigidesa moral quan Salvà opta per incloure’n alguna de «falsament innocent»,19

potser escudat en el fet que la resposta «oficial» queda lluny dels temes eroticofes-

tius. En són exemples «Els hòmens ho porten, / per a les dones és; / quan entra fa

mal, / quan ix no fa res. / (Les arracades.)» (1988: 233), «Entra tesa i triumfant, /

ix moixa i gotejant. / (La pebrera rostida al forn.)» (1988: 234), o «Una cosa que no

té os ni espina, / i baix la roba s’empina. / (La pasta del pa socarrat i de la mona de

Pasqua.)» (1988: 235).

19 Sobre aquesta denominació, vegeu Valriu (2013); es tracta, bàsicament, d’endevinalles «en les quals la resposta més evident es vincula a l’àmbit sexual, però que tenen una altra possible resposta que no té res a veure amb aquest àmbit», però «és evident que tota l’endevinalla està construïda en funció de la resposta obscena i que la primera resposta que es desvetlla en la ment del receptor quan escolta o llegeix és la “verda”» (Valriu 2013: 285-286).


160

Vist en conjunt, Salvà assaja per al recull una classificació per grans gèneres i,

dins d’aquests, en el cas de les narracions i de les cançons, de vegades apareixen

encapçalades sota etiquetes referides als subgèneres: és el cas de «Succeït», «Llegen-

da» i «Cuento» per a alguns relats, i «Romanç», «Cobles» i «Estrivills i seguirilles»

per a algunes cançons. D’altra banda, Salvà lamenta repetidament que l’aparició

de costums nous suplanta les formes més antigues, fins i tot, en alguns casos, ano-

tant-hi en quin moment es deixaven de practicar: una visió del folklore, doncs, nos-

tàlgica, d’antiguitats que es perden.

Amb el model que prenia de Francesc Martínez ja suggeríem que De la Marina

i muntanya presenta nombrosos paral·lelismes amb Còsesdelameuatèrra. Així,

en efecte, és divers en els materials recollits, de caràcter folkloricoetnogràfic; està

centrat en una zona geogràfica concreta, la Marina, i, sobretot, Callosa i la seva

àrea d’influència; en molts casos, indica el nom i, de vegades, l’edat, la procedèn-

cia i la professió dels informants, en altres només la procedència i en molts altres

casos cap indicació; esporàdicament, apunta el context en què se solien donar els

materials que descriu; ordena el material en funció dels gèneres, encara que apa-

reixen barrejats en les narracions; i, en les cançons, en algun cas apareixen amb

transcripció musical, que anà a càrrec de mossèn Diego Ciutat. Al nostre parer, la

diferència principal entre un recull i l’altre, a banda de la quantitat i la diversitat

de materials, molt major en l’obra de Francesc Martínez, és el fet que Adolf Salvà

presenta els materials narratius d’una manera molt menys literària, menys reela-

borada: si l’empremta de Martínez és evident en l’estil i el to retòric de les narraci-

ons que transcriu, no exemptes de digressions i comentaris de l’autor, les que recull

i presenta Salvà deixen veure un estil molt més abstracte, seguint Grimalt (2003);

un estil més senzill, caracteritzat per l’acció pura i directa, lineal, com s’ha explicat

més amunt. Un estil, doncs, molt més adequat de cara als estudis folklòrics.

Fora d’aquest detall, per tota la resta Adolf Salvà representa la continuïtat respec-

te de l’obra de Francesc Martínez. El fet que Salvà treballés en aquesta obra en part

durant la Guerra Civil i el franquisme i el fet que morís jove assotat per la diabetis

l’any 1941 podria haver contribuït a mantenir aquesta obra, com la majoria de les

que escrigué, inèdita fins l’any 1988; potser també incompleta en algunes qüestions

relacionades amb la classificació i l’ordenació dels materials. La guerra i la mort

prematura van impedir que Salvà continués investigant en el camp del folklore o que

continués aquesta escola, aquesta tradició iniciada amb Martínez que deixés algun


161

testimoni que fos seguit durant l’època següent. Cert que als anys 30 començaven a

aparèixer els primers treballs folklòrics de Manuel Sanchis Guarner, però la seva

dilatada trajectòria provindria d’una tradició ben distinta, ja acadèmica, i que, per

això, donaria uns fruits molt diferents que mereixen ser estudiats dins d’una altra

generació i d’una altra etapa històrica.

5.3 La contribució al folklore del Centre de Cultura Valenciana20

Fins ara, les notícies que teníem de la tasca folklòrica en el Centre de Cultura Valen-

ciana per a la història del folklore eren molt vagues. Només feien menció de l’exis-

tència de la Secció i de la direcció de Martínez, però no s’havia explicat exactament

quina fou la tasca que s’hi va desenvolupar. No se’n parla gairebé en cap de les obres

que referenciem en la bibliografia; tan sols Sánchez-Cutillas (1974: 78-89) i Balda-

quí ([1988-1989]: 285-288) en comenten breument l’existència i mencionen la parti-

cipació de Martínez, però no aclareixen quines activitats s’hi dugueren a terme. La

recerca en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana ens ha permès descobrir-ho i

aprofundir-hi.

El Centre de Cultura Valenciana (CCV) va ser creat l’any 1915 per la Diputació

Provincial de València a fi de promocionar, conservar i conrear la cultura valencia-

na.21 Entre els seus membres, Francesc Martínez hi constava com a sisè director de

número des de la fundació. Hi exercí com a bibliotecari, com a president suplent de

la Secció de Llengua i Literatura i, durant els anys 1941-1943, com a director degà,

fins que seria apartat del càrrec per raons polítiques i començaria a distanciar-se

de la institució. Principalment, els seus membres van treballar temes relatius a la

història, l’arqueologia, la llengua i la literatura, però el folklore també es va fer un

lloc a partir dels anys 20. Segons l’acta de la junta administrativa del CCV del dia

12 de maig de 1922, «D. Francisco Martínez Martínez […] dió cuenta à la Junta

Administrativa de haberse constituido bajo su presidencia la comisión de folk-lore,

y acordado la publicación de un cuestionario, para cuya impresión fué autorizado

el Sr. Decano». És la primera notícia que tenim de la constitució de la «comisión de

folk-lore». En els primers Anales del CCV, de 1928, s’explica que aquesta comissió

20 El conjunt d’aquest apartat ha estat possible gràcies a la consulta dels documents originals conservats en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), successora del Centre de Cultura Valenciana, i facilitats per la bibliotecària, la sra. Virginia Segura.

21 Vegeu-ne una revisió històrica des de la fundació en Martínez Roda (2006).


162

de folklore, que fins llavors havia depès de la Secció de Literatura, passaria a orga-

nitzar-se com a secció autònoma des d’aquell moment:

Adonantse de la importancia dels estudis folklòrics el Centro de Cultura Valenciana,

en sa reconstitució, entre atres reformes, ha fet la de convertir la subcomissió de Fol-

klore, que era una rama de la Secció de Literatura, en una de les quatre Seccions cre-

ades, afegintli ademés els estudis etnográfics, per lo que a les hòres es nomena Secció

de Etnografía y Folklore, quedant de aquest modo mes perfeccionada la entitat, que

axina abraçilla totes les modalitats que caractericen a un poble (CCV 1928: 85).

El salt era significatiu, en tant que podia funcionar com un organisme amb més

visibilitat i poder de decisió dins l’entitat i amb més personal, però també en tant

que es desprenia de la dependència de la Secció de Literatura i, per tant, es perme-

tia incloure la part d’«Etnografia»; si bé que és cert que anteriorment no havia tin-

gut cap problema a recollir i demanar materials etnogràfics, aquesta vessant seria

la que més s’explotaria a partir de llavors.

Des dels seus inicis, la comissió de Folklore es creà amb la idea d’elaborar un

qüestionari folklòric que servís per «arreplegar y anotar cuidadosament totes les cos-

tums, frasses, llegendes, cuentos, adagis, modismes, en una paraula, tot lo referent a

la literatura popular de les viles y aldees de la Regió pera que no’s perguen estes ve-

nerables coses de atres temps», tal com consta en el qüestionari que s’acabà elaborant

i imprimint en forma de díptic. Tanmateix, malgrat que aquesta presentació només

parla de literatura popular i, de fet, malgrat que la comissió encara depenia de la

Secció de Literatura, l’ambició era molt més àmplia i abraçava tota mena de manifes-

tacions folklòriques en el sentit de cultura i literatura popular. En qualsevol cas, amb

aquella citació també queda clar que l’aspiració era recollir «pera que no’s perguen

estes venerables coses de atres temps», amb una mentalitat encara molt romàntica: el

folklore s’havia de recollir perquè no es perdés, perquè es percebia com una cosa del

passat, una antiguitat popular. Aquesta concepció no es desdiu de la del president i

principal dinamitzador de la comissió, Francesc Martínez.

Tan sols s’elaborà un qüestionari, anomenat «Cuestionari número 1. Festes de

Nadal», en català i en castellà, sobre folklore del Nadal. Tal com suggereix el «núme-

ro 1», hi havia la intenció d’elaborar-ne més; així s’indica en aquell díptic, «seguiran

atres que han de tratar de les demés festes del any, de modo que cada serie forme

un tot armonich». Això, però, no va arribar a ocórrer, encara que és ben indicatiu


163

de quin era el projecte que s’havia dissenyat i de quina manera i amb quin substrat

metodològic s’estava preparant. La recol·lecció volia seguir el cicle de l’any, cosa que

també indica que hi havia una programació de la tasca, una sistematització de la

recerca. D’altra banda, és ben probable que el qüestionari s’elaborés tenint presents

els de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, com veurem tot seguit, que s’ha-

vien començat a publicar l’any 1915, i, encara que era massa recent, potser també

es coneixia el Manualpera lesrecerques folklòriquesdeCatalunya, de Josep M.

Batista i Roca, de 1922. Cal no oblidar que Francesc Martínez mantenia el contacte

amb Tomàs Carreras i Artau, i que el Centre de Cultura Valenciana mantenia tam-

bé un contacte estret amb la Societat Castellonenca de Cultura, que havia començat

a publicar qüestionaris folklòrics l’any 1921.

Pel seu interès i per les conclusions que se’n poden extraure, sobretot amb l’anàlisi

dels resultats tramesos al CCV, transcrivim el contingut del qüestionari:

I. Preparatius pera la festa: pastes, obsequis als mestres, senyors y entre família.

II. Nit de Nadal: aguinaldo, cançóns, instruments musicals, reunións familiars y

populars, missa del gall, villancicos y música del mateix, si pot ser.

III. Día de Nadal; estrenes, festa religiosa, visites, menjars típics, jochs.

IV. Demés costums, refráns, cançóns, llegendes y cuentos que façen referencia a

estos díes, si pot ser la música també.

V. Día de Inocents: tot lo especialment relacionat ab este día.

Com es pot observar, s’inclouen qüestions sobre el costumari, la festa, la cultura

i la religiositat popular, així com la literatura popular associada al Nadal. Aquest

qüestionari seria ampliat l’any 1928 amb tres ítems més:

VI. Día de San Silvestre: especialitats i refranys.

VII. Cap d’any: singularitats.

VIII. Sants Reis.

Com es podrà llegir a continuació, el qüestionari presenta un paral·lelisme evi-

dent amb el «Qüestionari núm. 10» sobre «Religiositat popular i tradicional de Ca-

talunya. Les festes de l’any i la litúrgia popular», elaborat per Antoni Griera, el

primer apartat del qual inclou qüestions com les següents:

1. L’advent; temps que comprèn. Dites sobre l’advent. Cants, goigs i costums del

temps de l’advent. […]


164

2. Nadal. Com es celebra; el tió de Nadal i altres costums referents al naixement.

Les maitines; el cant de la Sibil·la. L’adoració de l’Infant. Càntics i nadales. Els

sants innocents; costums d’aquesta diada. Sant Silvestre; l’home dels nassos.

3. Ninou; cap-d’any; les estrenes; Els Reis; cançons i costums d’aquesta festa

(Calvo 1990: 119).

El model de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya era claríssim i és in-

teressant observar de quina manera s’adapta per al País Valencià, substituint els

elements més propis de Catalunya pels més valencians i, així, alhora, donant tes-

timoni de què s’esperava trobar: per tant, oferint idees sobre com es duien a terme

aquestes celebracions.

A banda de reproduir el qüestionari, també es demanava ser fidel a la pronun-

ciació dels informants i anotar la vigència del que es recollia: «es pot contestar en

castellà o en valenciá, pero escrivint la frasse tal com es pronuncia en lo llòch ahon

s’ha arreplegat, fent constar ademés si les noticies han segut recullides personal-

ment y si están a les hòres encara en ús».

Aquest qüestionari seria repartit entre els col·laboradors del CCV, d’arreu del

País Valencià, des del moment de la impressió l’any 1922 fins l’arribada de la Guer-

ra Civil. Malauradament, la resposta va ser escassa i de qualitat irregular, i del

material rebut, parcialment publicat en la premsa del moment, només se’n conserva

una part en els arxius de la institució. La majoria d’aquests materials rebuts respo-

nien, sobretot, a les preguntes sobre costums i cultura popular, més que no pas als

materials verbals.

Amb prou feines es conserven set cartes en resposta al qüestionari. La primera,

de juny de 1922, d’Amat de C. Burguera, mostra la intenció futura d’emplenar el

qüestionari sobre les festes nadalenques de Sueca; tanmateix, aquesta part, si mai

va existir, no es conserva. La segona, de juliol de 1922, de Luis Pardo, parla sobre

els costums nadalencs del Palmar, a l’Albufera de València. No inclou literatura po-

pular, ni tan sols per referències. També d’aquest mes i d’aquest any és la resposta

de Francisco Juan y Marco, sobre el dia d’Innocents a Saix, que tampoc no inclou

literatura popular. Amb les inicials «F. G. de A.» hi ha una altra resposta, datada al

setembre de 1922, que bàsicament aporta informació sobre costums i menjars típics

nadalencs, que inclou unes observacions ben interessants quan emplena l’apartat

de cançons de Nadal: «Canciones: entendiendo por tales las callejeras (que desde

niños oímos cantar con harta vulgaridad), ¿no sería conveniente fomentar la compo-


165

sición de nuevas canciones adecuadas al caso, para bien de la cultura y sentimiento

cristiano?». S’entén que per cançons «callejeras» deu referir-se a les folklòriques,

mentre que amb «fomentar la composición de nuevas canciones adecuadas» al sen-

timent cristià deu referir-se, segurament, a les nadales de creació, vinculades a la

litúrgia eclesiàstica.22 Aquesta i una referència a una nadalenca en castellà són

totes les referències a la literatura popular en la resposta de «F. G. de A.», i ens re-

sulta ben il·lustrativa de la percepció del folklore en el moment; de fet, pot ser una

de les possibles raons de l’escassa resposta als qüestionaris: el folklore es percep

com quelcom antic i vulgar, desagradable i fins i tot incompatible amb el sentiment

cristià, o, en el millor dels casos, provoca estranyesa, de manera que no té cap sen-

tit intentar-ne la transcripció. Igualment, de setembre de 1922 és la resposta de

Carlos Palacios, d’Alberic, que de nou no inclou cap mostra de literatura popular. A

l’octubre d’aquell any, Martínez Aloy, que presidia el CCV, envia una carta a Fran-

cesc Martínez informant d’una resposta al qüestionari per part de Joaquim García

Girona, que cita en els termes següents:

Veig en molta de satisfacció que eixa Sociedad obri una secció de folklore valenciá.

Yo, en lo Vocabulari que publico en lo Boletín de Castelló ja ne publico quant ne puc,

encara que [paraula illegible], com és forçós en un diccionari. Es la única manera

com jo puc contribuir ad eixe ram de nostra cultura, a saber, de lo que ja tinc reple-

gat. Si’ls aprofita en lo succesiu, ne poden fer l’us que vullguen.

Convé assenyalar que García Girona col·laborarà més avant, amb entusiasme,

en la missió Just-Roma de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya per les comar-

ques valencianes del nord, bé proporcionant cançons, bé proporcionant informants.

Ací esquivava l’emplenament del qüestionari remetent a les referències a la cultura

popular en el seu diccionari, referències que no eren infreqüents en la lexicografia

del moment.

22 Sobre la qüestió de la «vulgaridad» de les nadales «callejeras», Josep Romeu apunta que, per bé que les fonts de les nostres nadales són sobretot eclesiàstiques, ben aviat experimenten la intervenció de l’element profà: «Quan les nadales s’havien esgotat, hom cantava altres cançons populars, perquè era d’habitud, durant aquesta diada, d’esgotar tots els repertoris. Els temes i el to de les diverses cançons s’interferien, i és per aquesta causa que hom s’explica, en part, el caràcter miscel·lànic i poc adequat que algunes presenten» (Romeu 2003: 19). Així mateix, Ro-meu assenyala que fou durant el primer terç del segle xIx com el moment en què el poble deixa d’intervenir en la creació de nadales noves (Romeu 2003: 26), de manera que ací es podria estar lamentant que no es creessen noves cançons menys contaminades de l’element profà.


166

Encara hi ha una altra resposta, sense datar, de José Carchano Requena, con-

servador del Museu de Belles Arts de Xàtiva. És l’únic que no aporta gairebé cap

informació sobre el costumari, però sí que recull algunes cançons nadalenques sen-

se notació musical: una en català i quatre més en castellà i llatí, que «se cantan en

primer día de Navidad delante de las casas de las autoridades civiles, educativas y

los demás señores del cabildo». La cançó en català sembla popular i referida a les

estrenes; les altres quatre són religioses, d’origen clarament culte,23 possiblement

copiades d’algun manuscrit. Apareixen encapçalades per aquest text: «Villancicos

que se han de cantar en los Solemnes Maytines del Nacimiento de N. Señor Jesu-

cristo en la Insigne Iglesia Colegial de San Felipe, antes Xativa, en este presente

año mdcccv, puesto en música por José Morate, Presbítero Maestro de Capilla».

Aquestes cançons han estat donades a conèixer, juntament amb altres documents,

per Robert Martínez (2011).

Salvador Carreres Zacares, que llavors era secretari de la comissió de Folklore,

va publicar el 4 d’abril de 1923 un article titulat «De folklore. Como celebraban

las Navidades nuestros antepasados» (Carreras 04/04/1923). En aquest article es

fa un resum de les aportacions que s’havien enviat. Hi figuren les set esmentades

i a banda es fa referència encara a dues aportacions més al qüestionari que no

s’han conservat: de Francisco Cantó sobre el Nadal a Castelló i de Primitiu Gómez

sobre el Nadal a Massarrojos. No tenim notícia de cap altra resposta, a pesar que

el qüestionari continuaria enviant-se fins a 1936. El fet que aquest article, que vol

ser exhaustiu consignant totes les respostes enviades al Centre fins llavors, només

mencione dues aportacions més a banda de les set que avui es conserven, indica

que aquesta va ser tota la resposta que hi va haver, si més no, durant el primer any

d’existència del qüestionari. La resposta és, doncs, molt minsa, més encara si tenim

en compte que l’aportació per a la literatura popular és encara menor.

Entre 1923 i 1928 no hi ha documentació sobre la tasca que dugué a terme la

comissió de folklore. Només hem pogut llegir amb gran interès dues cartes de 1927

que arriben al Centre des de Barcelona: una és de Rafael Patxot i l’altra de Rossend

Serra i Pagès. En aquestes cartes agraeixen al director degà que els haja fet mem-

23 Segons Josep Romeu, «[els temes nadalencs desenvolupats en les cançons] foren glossats i desenvolupats en llatí per la clerecia, i després per l’element popular, sigui eclesiàstic, sigui seglar, en traduir-se i comentar-se en vulgar determinats passatges dels textos litúrgics en els quals figuraven» (2003: 12).


167

bres corresponents del CCV per mitjà de Francesc Martínez, amb qui mantenien

estretament el contacte. Això testimonia les relacions que Martínez gestionava des

de la institució a fi de mantenir la relació amb personalitats que podien ser ben inte-

ressants per al desenvolupament de la tasca folklòrica —es tracta ni més ni menys

que dels dos grans dinamitzadors del folklore en l’àmbit pancatalà en el moment, i

que, com es demostra en l’apartat dedicat al Llegendari, sempre tingueren present

el País Valencià entre les seves preocupacions perquè no quedés un buit en la reco-

llida de materials. A més, va ser l’any anterior, el 1926, quan tingué lloc el primer

Concurs del Llegendari Popular Català, en què Francesc Martínez presidí l’acte: un

any després Patxot seria nomenat membre del CCV.24

A banda d’aquestes relacions, res no fa pensar que l’activitat durant aquests anys

fos intensa. Això, unit amb la baixa participació als qüestionaris, explica perfecta-

ment les crides i fins i tot les lamentacions que es fan des de la Secció a partir de

1928. Recordem que en aquest any la Secció esdevé autònoma i hom decideix ampliar

el qüestionari, no pas a fer-ne un de nou, possiblement a l’espera d’ampliar els mate-

rials sobre el Nadal abans d’iniciar la recol·lecció sobre un altre cicle. També és en

aquest any que es publiquen els primers Anales del Centro de Cultura Valenciana, en

què hi ha un apartat dedicat a explicar què s’està fent en cada secció. En la correspo-

nent a la Secció d’Etnografia i Folklore s’exhorta els socis i lectors a participar en la

recerca i es transcriu el qüestionari ampliat:

Vist que al questionari núm. 1, si be alguns benemèrits folkloristes respongue-

ren, de quals contestacions oportunament es doná conte en la prensa, el número,

per desracia, fon reduit, no corresponent a la importancia que tenen les festes de

Nadal. […]

Als bons valencians, als estudiosos, encara que no hagen tingut la sort de nai-

xer en aquestes tèrres, […] a tots els folkloristes ens encomanem per a que apòrten

a aquesta Secció llurs arreplegues, ses observacions, abondoses que petites. El que

tinga noticia d’una costum, contaralla o charrada, inclus una típica paraula sòlta,

quens la trameta sens escrúpol; a les vegades la modalitat de una paraula o costum

es el cap del fil per el que es capdella la madeixa, que no faça reparar lo modèst de

la aportació a ningú, que per insignificant que parega será meritòria, com tampòc

el que en un lloc es tròbe lo mateix o semblant a lo que es coneix d’atre, millor; a les

24 Pel seu interès, hem decidit editar les dues cartes i reproduir-les en els annexos II i III.


168

hòres s’anòta la coincidència o la diferenciació; en una paraula, nosaltres demanem

tot lo que’l folkloriste puga aportar (CCV 1928: 86-87).

Amb les primeres línies, de fet, es podria entendre que de tot el que va rebre

el Centre se’n donà compte en la premsa; pel que coneixem, si més no fins a 1928,

l’article reportat és l’únic que recull les aportacions al qüestionari, amb la qual cosa

la resposta fou certament reduïda. Però d’aquesta citació encara podem extraure al-

tres dades interessants. Primer, que des de la Secció estaven oberts a rebre qualse-

vol tipus de recull folklòric, sense que importés la quantitat, ni tan sols la subjecció

al qüestionari que es tornava a repartir. I segon, la consideració de la importància

de la recol·lecció de versions i variants, amb nota pedagògica inclosa sobre com

ha de procedir el folklorista quan en troba. Realment, ens sembla admirable que

des de la revista d’una institució cultural referent, com volia ser-ho —i ho era en

molts aspectes— el CCV, s’il·lustrés socis i subscriptors amb les aportacions i les

metodologies més actualitzades per al treball de camp. Aquest detall, de més a mes,

apartava el treball metodològic de la concepció romàntica del folklore com a peça

literària; per als romàntics no tenia sentit recollir i transcriure dues versions d’un

mateix element folklòric, com feia notar Pujol (1989b).

Segons el que consta consta en el número 2 dels Anales del mateix any, «esta

Secció feu tirada apart de la circular publicada en el número anterior d’estos Ana-

les, i s’han remés eixemplars de la mateixa a divèrses persones de la regió i a varis

periòdics de les ciutats importants de les tres provincies valencianes» (CCV 1928:

175). Aquesta crida tingué alguna resposta (se’n referencia una sobre el Nadal a

Torrent de Salvador Bellmont, sense detalls, que no s’ha conservat) i «tenim notici-

es particulars de atres senyors que preparen contestacions» (ibídem), però realment

aquesta repercussió no va ser l’esperada. Ho veiem clarament en l’apartat dedicat a

la Secció en els Anales de l’any següent, 1929:

Aquesta Secció s’ha reunit distintes vegades a despit de no trobar l’ambient que

desijaría especialment en la generalitat dels aficionats a estudis de les ciutats,

viles i llòcs de nostre Reine, els que ab ses aportacions podrien portar sens gran

treball en el calaix de nostra Secció abondoses paperetes de tot allò que de pressa

está desapareixent de nostres pòbles, ya qu’el cosmopolitisme va fent a mòdo de

raser de barsella que tots els grans iguala; que aflixió ens dona el pensar que dins

de pòcs anys s’haurán ya perdut les modalitats de nostres gents, i no quedará ni


169

la mes llaugera memòria d’elles, perque ademés de ser pòcs els que a les hòres

encara sentim entussiasmes, lo pijor, estem desbarrafiats, no sòls material si que

espiritualment, ya que no tenim comunicació uns ab els altres, i lo mes greu, fins

a molts que son nostres corporatius, i senten idèntiques aficións, o no fan cas dels

requeriments, o no se’n donen de nostres clamors; i gran llástima que sent encara

hòra de poder fer un catálec, no sòls de costums sino de tot el saber popular, esti-

gam desperdiciant el temps, com si’l qu’es pèrt poguera de nou trobarse…

Amants de nostres tradicións, enamorats de nostres còses, entussiastes de nos-

tre gloriós Reine, a una banda la perea, i dediquem uns cuarts d’hora a la semana,

heus ahí qué poquet, a traurer apunts de tot lo que té singularitat, de tot allò qu’es

típic de nostra raça; ateneu, fixeuvos un punt en les demandes que aquesta Secció

del Centre de Cultura Valenciana vos fa, entreteniuvos un pòc en la arreplega de

les còses populars, teniu present qu’el saber del pòble es tan acreedor de estudi

com les intrincades teories dels filòssofs, i les demés disciplines; gens perdut serà’l

temps qu’empleeu en enviarnos comunicats ab vostres investigacións populars,

puix aixina no sòls mereixerá vostre nòm perdurar en los Anals de nostra corpo-

ració, sino que fins la patria valenciana tindá que agrairvos el que la enaltiu, i vos

considerará com a bòns fills i fills meritíssims (CCV 1929: 202).

Per la redacció, la sintaxi i el vocabulari d’aquest text i de l’anterior en els Ana-

les, a banda del contingut, no ens és gaire difícil deduir que qui hi havia al darrere

era Francesc Martínez: devia encarregar-se de redactar la part corresponent a la

Secció d’Etnografia i Folklore.25 Certament, devia resultar descoratjador haver cre-

at tota una secció dins d’una institució cultural, fer per dinamitzar-la, enviar qües-

tionaris i requestes no solament a la premsa sinó també individualment, per correu

postal, als col·laboradors de l’entitat, en canvi d’una contestació tan migrada. Això

explica que el plany siga tan manifest i afectat. Però el fragment citat té dos parà-

grafs —de fet, dues frases…—: el primer, que clama per la baixa participació, i el

segon, que anima a fer-ho i explica com és de senzill. No sols això —perquè potser

això no bastava—, sinó que a més s’afegeixen uns comentaris finals ben destacables

25 És interessant que la redacció d’aquesta part va ser l’única que en el primer número es va publicar en català i en castellà i només en català a partir del segon número —la de la Secció de Llengua i Literatura es publicava només en català des del primer, i les altres només en castellà. Això també parla de la concepció diglòssica de la llengua per part dels membres del CCV: només s’utilitzava per a tractar qüestions de llengua, literatura i folklore, mentre que per a la història o l’antropologia es feia servir el castellà.


170

que revesteixen de prestigi aquesta tasca: «el saber del pòble es tan acreedor de

estudi com les intricades teories dels filòssofs, i les demés disciplines», i «mereixerá

vostre nòm perdurar en los Anals» i en la mateixa pàtria valenciana. Des de la

Secció es tenia ben clar que el folklore era una disciplina com qualsevol altra, amb

la mateixa importància; una concepció que no és gaire habitual i, de fet, s’avança

a allò que defendrà, amb més sistematització i millor capacitat per a desenvolu-

par-ho, Manuel Sanchis Guarner. D’altra banda, s’ofereix una compensació pel que

fa al reconeixement de l’autoria —igual com havia fet Martínez sempre que havia

animat a col·laborar en la recol·lecció folklòrica en les seves pròpies publicacions—,

per si algú pogués pensar que eren materials que la institució s’apropiava sense fer

constar el nom del recol·lector; cal dir que això es respectaria sempre en el CCV.

Més encara, s’identifica aquesta participació amb un afer patriòtic, al més pur estil

dels escriptors romàntics. Però cal entendre que el folklore sempre s’ha vist lligat

a la qüestió de la identitat i, per tant, més que concebre-ho com un lligam amb la

generació anterior, ho hem d’entendre com una fórmula per animar tots aquells que

tenien un mínim sentiment valencianista, com era el cas d’una part gens negligible

de l’elit cultural del País Valencià.

Tan sonat i contundent va ser aquest clam que la premsa se’n va fer ressò:

Este último artículo [el que acabem de citar] nos llama la atención. La Sección

de Etnografía y Folklore, que preside don Francisco Martínez y Martínez, realiza

una labor meritoria. Del escrito de referencia, se elevan lamentos producidos por

la ausencia de ambiente en nuestra ciudad, para obtener el resultado apetecido

por el Centro de Cultura. Se trata de recoger, para recopilar, cuanto de antiguo y

moderno exista —historietas, leyendas, cantares; dibujos, cromos, etcétera, etcé-

tera— de asuntos valencianos, a fin de reconstruir todos los aspectos de la vida

de la región, y que sirvan para ambientar aquellas pretéritas glorias de la raza y

remarcar el tipismo de las épocas.

Muchos elementos han podido reunirse, gracias al interés demostrado por pai-

sanos amantes de las tradiciones de su pueblo, pero entiende esa Sección, que existe

apatía. Desde estas columnas, tan acogedoras para todo cuanto represente Valencia

—por algo se encabeza con el título de LA VOZ VALENCIANA— excitamos a la coo-

peración que el Centro de Cultura Valenciana desea (La Voz Valenciana 07/08/1929).26

26 Consultem a partir d’un retall conservat en la RACV que no porta títol ni número de pàgina, la referència completa del qual ens ha estat impossible de localitzar.


171

L’objectiu de la Secció queda una mica difús a través de la premsa («cuanto de

antiguo y moderno exista», «dibujos, cromos», etc.; això no es contemplava en cap

de les crides) i, pel que sembla, de nou, no tingué l’efecte desitjat. Només tindrem

notícia sobre dues aportacions més: de Carles Aracil i Bellot, sobre el Nadal a Xixo-

na, i de Francesc Cantó, de Castelló de la Plana (CCV 1930: 76). Seran les últimes

referències a respostes al qüestionari de Nadal.

A banda de gestionar els assumptes del qüestionari, el 1929 la Secció organitzà

un cicle de conferències sobre cultura popular a petició del Patronato Nacional de

Turismo (CCV 1929: 203), i a partir de l’any següent decideixen canviar d’objec-

tius:

Un acòrt interessant es prengué en una de les sessións, i fon el de formar la llista

de les costums en els pòbles del realme valenciá de fer fogueres ab motiu de festes

o determinats aconteiximents, ab les circnustancies d’aquelles. Servixca aquesta

nòta de convit als aficionats pera que trametixquen comunicacións referents a la

matèria (CCV 1930: 77).

De nou, però, no tenim notícia que aquesta crida tingués cap efecte entre socis i

subscriptors, si no és que hem de comptar-hi un article sobre les falles de València

que es publicà en els Anales de 1936.

L’any 1931, segons la ressenya corresponent que es fa de l’activitat de la insti-

tució —en què finalment hi consta l’autor de la part de la Secció de Folklore: efec-

tivament, Francesc Martínez (CCV 1931: 55)— s’indica que aquesta secció «seguix

aportant elements folklòrics a son arxiu» (CCV 1931: 56) i prepara un nou cicle de

conferències sobre jocs infantils i música i balls populars de la Marina; tampoc no

tenim cap més notícia ni queda constància de la conservació d’aquests materials.

A partir d’aquest any deixen de ressenyar-se les activitats en la secció. Pel que

sembla, entre 1931 i 1936 no es produí cap mena d’activitat. En una carpeta recent

conservada en la RACV sobre la Secció d’Etnografia i Folklore Valencià, amb aquest

títol en castellà i el subtítol «Actas (1936)» podem llegir les actes de la represa de

l’activitat en la secció el dia 4 de febrer d’aquell any —amb aquest objectiu explícit:

«a l’objecte de reconstituir la Secció d’Etnografia i Folklore». Decideixen establir

una periodicitat bimensual per a les reunions de la secció i adjudicar càrrecs a tots

els assistents: vicepresident, Manuel Cortina; vicepresident segon, Miquel Martí;

secretari, Enric Navarro; i vicesecretari, Adolf Salvà. Entenem que Francesc Mar-


172

tínez, també entre els assistents, continuaria ostentant la presidència. Entre més

decisions, una és «que es torne a trametre questionaris per a recollir material».

Si hem de jutjar per les actes, no van complir la periodicitat. La segona reunió

és d’abril de 1936, i, a banda de la renúncia de Navarro i el nomenament de Manel

Vidal com a col·laborador, s’acorda

fer un estudi de les festes de moros i cristians als pobles del Regne de Valencia,

especialment nomenant Ponent al Sr. Salvà, qui ha donat conter que havia arre-

plegat diverses notícies de eixes festes. I que es procure escriure als corresponents

dels pobles hon ne fan, per que donen els detalls que puguen.

Aquest acord és el que donaria lloc al treball sobre moros i cristians d’Adolf

Salvà, BosqueighistòricibibliogràficdelesFestesdeMorosiCristians, publicat ja

pòstumament (1958) però acabat abans de la mort de Salvà.

En l’acta del mes següent, «el Presidente [Martínez] manifestó que había sido

designado por el editor de esta capital D. Miguel Juan para llevar à cabo un manual

de “Folklore Valenciano” y ruega à los miembros de la sección la aportación de datos

que puedan efectuar». Malauradament, tampoc no tenim cap més notícia de l’elabo-

ració d’aquest manual: degué ser una iniciativa interrompuda per la guerra, que era

a punt d’esclatar. No obstant això, aquesta nota ens fa remarcar que aquest editor

tenia interès a publicar un manual de folklore i que tenia Francesc Martínez com a

principal referent per a fer-ho; que Martínez comptava amb el suport de la Secció i,

de nou, demanava ajut als socis per a la recol·lecció de materials per a l’elaboració

del llibre. L’última acta conservada data del 16 de juny de 1936: Francesc Martínez

dóna constància de la correspondència amb Joan Amades, a qui va consultar sobre

alguns dels temes que es van tractar en la Secció, entre altres sobre els moros i

cristians. És la mostra que l’infatigable Martínez no deixà de consultar i escriure a

tothom que en sabés per poder aprofundir i aconseguir tots els materials possibles

sobre folklore valencià, que devia anar arxivant en el Centre.

Els Anales deixen de publicar-se durant la guerra, entre 1937 i 1939. A partir

de 1940 es reprèn la publicació, també sense notícies sobre la Secció d’Etnografia

i Folklore ni, de fet, de cap de les altres seccions. La publicació dels Anales es veu

condicionada pel nou règim: segurament per poder seguir publicant-se, el primer

article del segon número de 1940, d’una quarantena de pàgines, es titula «Nuestra

adhesión al Caudillo y al nuevo régimen».


173

Amb l’allunyament de Martínez i la mort de Salvà, el Centre perdria els seus dos

integrants més actius en la Secció d’Etnografia i Folklore i reduiria els seus interes-

sos, sobretot, a qüestions històriques.

Al llarg dels anys de publicació dels Anales del Centro de Cultura Valenciana

es van publicar molt pocs articles d’interès per a la literatura popular; no obstant

això, la revista no deixava de ser un nucli de difusió intel·lectual de prestigi. Sense

comptar els que són d’interès per a la cultura popular, podem fer referència a qua-

tre articles que tracten els aspectes verbals, si més no tangencialment. El primer

en el temps, de López-Chávarri (1930), titulat «La danza popular valenciana», és

un assaig sobre la dansa fruit d’una conferència que el músic va llegir en el Cen-

tre. En l’article es reivindica el sentit artístic de la dansa, se’n tracten els aspectes

històrics i la relació amb la música i la vessant popular i, concretant en la dansa

valenciana, se n’analitzen els orígens i es posen algunes mostres de cançons; també

es fa referència a la llegenda de la coltellada de Rotllà a la Marina Baixa. El segon

article, «Folklore villarense», de Vicente Llatas (1946), parla de folklore del Villar

(els Serrans) amb informació contextual. Inclou 4 cançons, sense notació musical,

i 18 oracions. L’article d’Amadeo Lerma (1951), «Costumbres tradicionales de Pi-

cassent», està més centrat a la descripció de costums, però inclou també diverses

cançons i fragments. Finalment, l’article «Rondalles il·lustrades. Contribució als

estudis universals de la rondalla», de Joan Amades (1958), inclou dues rondalles i

demostra que a mitjan segle existia la comunicació entre els folkloristes catalans i

les institucions valencianes i que una figura de la projecció d’Amades contribuïa en

una revista que havia de tenir un caràcter referencial.

En definitiva, la història de la contribució al folklore per part del Centre de Cul-

tura Valenciana és, en poques paraules, la història de tot el que va poder ser però

no fou. La història d’una lluita infatigable —amb Francesc Martínez al capdavant—

per recollir i demanar l’arreplega de materials, a partir dels models més avançats

de les recerques que es produïen a Catalunya; la història d’un intent molt gros, però

no reeixit, de dinamització cultural del poble valencià; i, com ha passat tantes vega-

des, la història d’un arxiu estroncat.

5.4 La contribució al folklore de la Societat Castellonenca de Cultura

La Societat Castellonenca de Cultura (SCC) és una entitat registrada en el Govern

Civil de Castelló l’any 1919 i constituïda l’any 1920 per un grup d’intel·lectuals i eru-


174

dits reunits a l’entorn de Castelló de la Plana sota la presidència de Salvador Guinot.27

Els objectius que es plantejaven eren tres: «crear una revista, formar una biblioteca i

realitzar excursions artístiques per les diverses comarques de Castelló. Les tres coses

s’aconseguiren en molt poc de temps i les tres es posaren en marxa el mateix any de

constitució de la Societat» (Falomir 2007: 82). L’objectiu de la creació de la biblioteca

va poder ser gràcies a les donacions dels socis i dels contactes i intercanvis bibliogrà-

fics produïts entre la Societat i altres institucions nacionals i internacionals com la

Biblioteca Comunale de Bologna, l’Academia Virgiliana de Mantua, la Hispanic Soci-

ety of America, l’Institut d’Estudis Catalans, la Universitat de Cambridge, el Victoria

and Albert Museum de Londres, l’Instutit d’Art et Archeologie de París o el Centre

de Cultura Valenciana, entre altres (Falomir 2007: 83). Per la seva banda, l’objectiu

de realitzar excursions artístiques, a imatge de les que encara duia a terme el Centre

Excursionista de Lo Rat Penat, s’inicià l’any 1921 i recorregué diversos pobles de les

comarques valencianes del nord amb interessos sobretot històrics i arqueològics, com

els seus homòlegs a València. Però dels tres objectius, el que s’acomplí amb més im-

mediatesa i tingué més durada i projecció va ser el de crear una revista: el Boletín de

la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC), creat dos mesos després de la fundació

de l’entitat (Falomir 2007: 91).

Des dels inicis, el BSCC inclogué articles dels seus col·laboradors i també d’in-

vestigadors externs sobre temes culturals, històrics, lingüístics, folklòrics, etc., es-

pecialment centrats en la ciutat de Castelló i la seva circumscripció provincial.

El BSCC va ser l’eina principal de l’activitat investigadora de la institució, i és a

través d’aquesta publicació que es van gestionar i desenvolupar tots els aspectes

relacionats amb el folklore. El primer director de la publicació fou Ricardo Carre-

ras, que llavors era un dels vocals de la Societat; es van crear algunes seccions,

una de les quals va ser la de «Folk-lore», dirigida per Àngel Sánchez Gozalbo,28

un altre dels vocals de la institució, que substituiria Carreras com a director del

BSCC des de la seva mort, l’any 1929. En la secció de folklore també van participar

Carles Salvador i Joan Borràs. Amb ells i sota el comandament de Sánchez Gozal-

27 Per a una perspectiva global de la Societat Castellonenca de Cultura, que seguim ací per a les dades sobre la seva creació, consulteu Falomir (2007).

28 Àngel Sánchez Gozalbo (Castelló de la Plana, 1894-1987) va ser un metge format a València, escriptor i erudit. Va participar en el procés de fundació de la SCC, sent-ne el més jove; i, com veurem, va ser un dels membres més actius de la Societat i del seu Butlletí, especialment per al camp del folklore, i un dels que més encert i rigor científic hi van aportar.


175

bo, aquesta secció va ser l’aportació més constant, seriosa i decidida de la Societat

Castellonenca de Cultura al folklore. Els anys de major intensitat en aquest sentit

van ser entre 1920 i 1930.

La tasca folklòrica del BSCC, tot i que fou molt productiva durant més d’una dè-

cada, gairebé no ha estat estudiada: sobretot, hi ha amb un article que la dóna a co-

nèixer, de Tomàs Escuder (2012), i un altre article que en parla d’una manera més

general, en el context de la literatura popular a Castelló, d’Àlvar Monferrer (2007).

En un marc encara més genèric, Falomir (1994) estudia l’aportació general del Bo-

letín, en què destaca, entre altres, que més del 80% dels articles que s’hi publicaren

són sobre història. Finalment, Meseguer (1993: 35-42) contextualitza el BSCC dins

d’una panoràmica per a la premsa de Castelló entre 1880 i 1920, situant-lo en una

tercera etapa liderada per aquesta revista i marcada per l’interès en el contacte

amb personalitats il·lustres de la cultura, especialment catalana, i en la unificació

de la normativa ortogràfica —el BSCC va ser un dels principals focus de difusió de

la importància i la necessitat d’incorporar la normativa fabriana al País Valencià, i

un dels primers llocs en què s’aplicà. Era un context d’eclosió cultural per a Castelló

que, des d’un punt de vista folklòric, s’aprofità a bastament generant un entramat

de recerca folklòrica i treball de camp com el que cap institució valenciana havia

sabut dur a terme fins llavors —recordem que el Centre de Cultura Valenciana ho

intentà però els resultats no van ser els esperats.

Com dèiem, doncs, la secció de folklore començà en el primer any de publicació

de la revista i, per tant, començà a funcionar dos anys abans que es creés la comissió

de folklore del Centre de Cultura Valenciana, a pesar que aquesta altra institució

s’havia fundat cinc anys abans que la Castellonenca. El primer text que publiquen,

«Folk-lore. Nuestros colaboradores», signat per Sánchez Gozalbo, és programàtic i

l’inici és tota una declaració d’intencions, dotat d’una fonamentació teòrica ben clara:

La «Sociedad Castellonense de Cultura» deseosa de recoger en las páginas del Bole-

tín toda la llamada sabiduría popular, que lenta y silenciosamente es recogida por

estudiosos folk-loristas, inaugura esta sección a fin de aunar esfuerzos, y llegar a

vislumbrar las características de nuestra región.

Quienquiera que paseara la vista por un mapa lingüístico del antiguo reino

de Valencia; lugar de nuestras rebuscas e investigaciones, fácilmente vería tie-

rras de lengua valenciana y comarcas de lengua castellana: unas y otras esperan

que una labor detenida, persistente y concienzuda averigüe el carácter autóctono


176

oimportadodelafrase,dicho,refrán,leyenda,cuento,etc.,suáreadeextensión,

susmodificacionesatravésdeltiempo,yalarecíproca,suinfluenciasobreelmedio

ambiente. De esta manera recogido y catalogado nuestro folk-lore podría estudiarse

ycompararseconelfolk-loredelasotrasregioneshispanas,llegarseaconocerel

sedimentodejadoenélporhombresdelejanastierrasquepisaronnuestrosuelo,

parangonársele con el de otras razas y otras lenguas y llegar al conocimiento de la

psicología de los pueblos (Völkerpsichologie) (Sánchez Gozalbo 1920: 43; la cursiva

és nostra).

Com es pot observar, el BSCC volia servir com a element coordinador i gestor

dels esforços en el treball de camp («aunar esfuerzos»), com un nucli o una mena

d’arxiu on havien d’arribar els reculls a fi que, amb el temps, gràcies a les diverses

aportacions, es poguessen dilucidar «las características de nuestra región». Aquesta

perspectiva beu explícitament de la teoria de la psicologia dels pobles (Völkerpsicho-

logie) encunyada per Wilhelm Wundt, que estudiava les formes del comportament

col·lectiu, i que anys més tard aprofitarà com a canemàs teòric a Manuel Sanchis

Guarner, especialment per a Els pobles valencians parlen els uns dels altres. De

fet, aquesta teoria convergeix en certa manera amb el mètode historicogeogràfic en

tant que aquest, tot i emprat bàsicament en la rondallística, pretenia, a través de la

comparació de versions, arribar a conèixer l’origen en el temps i en l’espai dels do-

cuments folklòrics, així com les formes d’expansió, cosa que també forma part dels

objectius que planteja Sánchez Gozalbo: esbrinar «el carácter autóctono o importado

de la frase, dicho, refrán, leyenda, cuento, etc., su área de extensión, sus modificaci-

ones a través del tiempo», «y compararse con el folk-lore de las otras regiones hispa-

nas, llegarse a conocer el sedimento dejado en él por hombres de lejanas tierras que

pisaron nuestro suelo, parangonársele con el de otras razas y otras lenguas y llegar

al conocimiento de la psicología de los pueblos». Per primera vegada, des d’una una

institució valenciana es demostrava un coneixement teòric que anava més enllà de

la intuïció i identificava clarament els objectius i les formes que s’havien de seguir,

homologant-les al context europeu i partint dels referents més notables del moment.

Amb tota probabilitat, aquest coneixement arribava a través de l’Arxiu d’Etnografia

i Folklore de Catalunya, en què van col·laborar alguns membres de la SCC, inclòs

Sánchez Gozalbo; els fonaments teòrics sobre els quals se sustentava la teoria i

pràctica de Tomàs Carreras i Artau, director de l’AEFC, tenien en la psicologia dels

pobles de Wundt un dels seus marcs essencials, al costat de la filosofia del sentit


177

comú (Roma 2016: 61); també la comparació dels materials catalans amb la resta de

«regiones hispanas» era un objectiu compartit amb l’AEFC (Roma 2016: 63).

Això no obstant, la vocació científica no havia de desmerèixer la voluntat d’arri-

bar a tota la gent de cultura:

Archivado en estas páginas nuestro folk-lore, hallaría en ellas el filólogo materia-

les para sus trabajos; el artista, el poeta, bebería en las puras y abundantes aguas

del saber popular, para luego remontar los vuelos en las obras de imaginación; y

el mitólogo, el historiador buscaría rastros para reconstruir épocas pretéritas y

lejanas (ibídem).

S’apel·lava, així, a un interès comú a la gent interessada per la cultura i les

humanitats, vingués de la branca que vingués, segurament també perquè devia ser

una manera de captar el seu interès com a col·laboradors.

De fet, just a continuació, Sánchez detallava el procediment per a aportar mate-

rials a la SCC:

Es de todos conocido y aceptado en el mundo entero el procedimiento de trabajo por

papeletas: (1)29 hojas sueltas que tienen la ventaja de facilitar la ordenación de los

materiales y las sucesivas adiciones.

La investigación folk-lórica llevada a cabo por el colaborador y transcrita en

una papeleta u hoja suelta de 16 X 11 cm […] abreviaría siempre los trabajos de

inserción y de archivo de la Sociedad. Los trabajadores folk-loristas que anotaren

sus rebuscas en cuadernos llenos de aclaraciones marginales, de adiciones inter-

lineales y de raspaduras y borrones en sus páginas, malgastarían un tiempo pre-

cioso y convertirían en enmarañadas y laberínticas sus colaboraciones.

Por dar cierta unidad a la obra, hemos de responder acordes todos los colabo-

radores a aquéllas normas trazadas, y hoy universalmente aceptadas, por folk-

loristas y etnógrafos, único medio fácil y seguro para acabar con la anarquía que

reina en toda la producción folk-lórica desperdigada en libros, folletos y periódicos

de nuestra tierra (Sánchez Gozalbo 1920: 44).

En aquest punt, Sánchez demostra un raonament clarament científic i metòdic

que, de fet, l’allunya d’alguna manera del seu equivalent en el Centre de Cultura

29 En aquest punt s’inclou una nota al peu en què es recomana l’obra traduïda de Sanglois i Leig-nobos Introducción a los estudios históricos, de 1913.


178

Valenciana, Francesc Martínez i Martínez, més anàrquic en la recol·lecció i la clas-

sificació dels materials. Sánchez justifica la forma de recol·lecció amb fitxes com la

més adequada per al processament, la classificació i l’anàlisi de la informació que

arribe a la Societat, que així serà molt més concreta que si les aportacions van en

forma d’articles o treballs de més densitat.

Finalment, Sánchez concreta de quina manera s’ha de fer la recol·lecció i la

transcripció dels materials:

Los colaboradores no deben perderlo de vista y sujetarse, en cuanto sea posible, a

los cuestionarios que se irán publicando, dejando en blanco la pregunta o pregun-

tas que no puedan contestar. Las averiguaciones y rebuscas se transcribirán en

papeletas […]. Estas papeletas, después de una previa ordenación se publicarán

en esta sección de Folk-lore; así en estas páginas tendrá siempre el estudioso todas

las colaboraciones de los folk-loristas.

Un alto espíritu científico ha de presidir todas las pesquisas, rebuscas y averi-

guaciones, y la superstición, refrán, cantar, oración, leyenda, comparación popular,

etc., se transcribirán sin alterarse, como suene […].

El contagio de una pseudoilustración al uso que corrige a la mocica del campo

en sus decires, al labriego en el nombre de sus aperos, al menestral en las castizas

y rancias voces del obrador, y con subjetividad a outrance juzga de todo, malograría

la investigación y haría perder valor al documento folk-lórico.

La «Sociedad Castellonense de Cultura» invita a todos los especialistas y afi-

cionados, a colaborar en esta sección esperando sus documentadas y razonadas

aportaciones (Sánchez Gozalbo 1920: 44-45).

Les indicacions no poden ser més precises: Sánchez té ben clar que el folklorista

ha de limitar-se a respondre els qüestionaris i ser fidel a l’informant, sense corre-

gir-lo ni ampliar-ne o literaturitzar-ne els documents; en definitiva, cal procedir

amb un «alto espíritu científico».

Per començar, es van publicar dos qüestionaris, l’un sobre «refrans» i l’altre sobre

oracions, que es transcrivien a continuació de l’article, i l’any 1924 se’n va publicar

un de tercer, sense més indicacions o qüestions que el títol («Goigs»).30 La primera

30 El fet que el gènere dels gojos tinga una altra tradició literària i un origen generalment escrit, però, fa que els estudiosos del folklore verbal consideren que no forme part de l’objecte d’estudi de la folklorística i, per tant, quedarà fora de la nostra recerca.


179

frase de l’últim fragment que hem citat (els col·laboradors han de «sujetarse, en cu-

anto sea posible, a los cuestionarios que se irán publicando») sembla insinuar, però,

que la intenció era anar publicant qüestionaris amb el temps, segurament més que

aquests tres que finalment van aparèixer. Sembla confirmar-ho el fet que Sánchez

també parlés de llegendes, cançons, supersticions, etc., i, doncs, tingués previst d’in-

corporar aquests altres gèneres com a motiu de recerca.

Els qüestionaris, escrits en català i en castellà, seguien l’Arxiu d’Etnografia i

Folklore de Catalunya: de fet, el primer, de «refrans», reproduïa punt per punt l’ela-

borat per Sebastià Farnés per a aquesta institució. Aquest qüestionari incloïa pre-

guntes referides a la transcripció de la parèmia, la citació de la conversa o el context

en què es digué, el significat, altres referències, la localització on fou sentida, dades

sobre l’informant i data de recol·lecció i nom del recol·lector; el segon, sobre «ora-

cions», es feia copiant el model del primer i adaptant-lo per a aquest altre gènere:

demanava la transcripció, altres variants de l’oració, el motiu pel qual es deia, les

pràctiques que l’envoltaven, la localització, la «condició social de la persona que la

digué» i la data i el nom del recol·lector:

QÜESTIONARI núm. 1

REFRANS (1)31

(sebastIán Farnés)

I. —La frase, refrá o dita expressada ab tota claretat.

II. —La cita del troç de conversa en que s’ha esmentat, o a proposit de que s’ha dit.

III. —Que’s vol significar ab la dita, frase o refrá.

IV. —Quines referencies se’n saben de més a més.

V. —Lloc de la dita: comarca de que forma part.

VI. —Qui l’ha treta a conversa, —un pagés, un capellá, un metge, etc.

VII. —Si es natural del lloc o foraster; si aixó ultim, cóm solen dir-ho en la comarca:

notin-se bé les diferencies.

VIII. —Data de la recerca i nom del col·laborador.

D’aquests vuit extrems se’n omplirán tots los possibles, ateses les exigencies de

cada cas i fins los medis d’informació.

[…]

31 S’inclou en nota la referència bibliogràfica d’on es pren el qüestionari, que, efectivament, és la revista Estudis i materials que edità l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya: «Arxiu d’Etnografia i Folk-lore de Cataluña. Estudis i materials. Vol. I, p. 54» (vegeu AEFC 1916: 54).


180

QÜESTIONARI núm. 2

ORACIONS

I. —La oració transcrita fidelment.

II. —Variants de la oració en la comarca.

III. —Motiu perque’s diu la oració.

IV. —Practiques que precedixen, acompanyen i seguixen a la oració.

V. —Comarca on s’ha recollit.

VI. —Condició social de la persona que la digué.

VII. —Data de la recerca i nom del col·laborador.

Tots aquells extrems que contribuixquen a documentar més la papereta i que no hi

consten en lo qüestionari s’anotarán per a donar més valor a la recerca (Sánchez

Gozalbo 1920: 46-47).32

Les respostes dels col·laboradors a aquests qüestionaris van ser força nombroses:

al BSCC es van publicar 125 qüestionaris, 43 sobre «refrans» i 82 sobre oracions,33

entre 1920 i 1930. No es van publicar més qüestionaris després de 1930,34 encara

que sí que s’hi troben altres tipus d’articles de col·laboradors sobre folklore; siga

32 Noteu que la transcripció dels qüestionaris que fa Escuder en el seu article no és fidel a l’origi-nal, no sols per la correcció d’alguns aspectes lingüístics i la supressió d’alguns elements, sinó, sobretot, pel que fa al punt vI del qüestionari sobre refranys: mentre que Escuder transcriu «Qui l’ha tramesa» (2012: 87), a l’original hi diu «Qui l’ha treta a conversa», i hi posa exem-ples. El canvi podria donar lloc a equívocs: aquell que tramet un material folklòric no sempre ha de coincidir amb aquell que l’ha pronunciat.

33 Tot i que podria haver-hi algun petit matís en l’adscripció dels gèneres recollits en cada qües-tionari, no són gaire importants i gairebé sempre encaixarien dins de les etiquetes de re-franys o paremiologia i d’oracions. Només hem detectat dos casos, consignats en l’apartat d’«Observacions» de la taula següent, que podrien sotmetre’s a dubte, tant pel contingut i la forma com pel fet que els autors mateixos (Emili Calduch, en un cas, i Joan B. Porcar, en l’al-tre) els descriuen com a «cançons».

34 Això contradiu l’afirmació d’Escuder, «Les respostes als qüestionaris es van publicar des del 1921 al 1934 en el Butlletí» (2012: 87), que fins ara s’havia seguit per a la descripció de la tasca folklòrica de la SCC. En realitat, les primeres respostes al qüestionari es publiquen l’any 1920, i les últimes, l’any 1930. Escuder també parla d’un quart qüestionari (a banda del tercer, sobre goigs) dedicat a «Proverbis i modismes» (Escuder 2012: 88), però en realitat l’únic que hi ha en la revista sota aquest títol és un recull de Joan M. Borràs i Jarque, de què parla-rem breument, i que podria explicar la confusió amb l’any de 1934, que és l’any de publicació dels últims articles sobre aquest tema que Borràs envia al BSCC abans de la guerra. Aquest recull de Borràs és més aviat una iniciativa individual: enlloc no s’indica que siga la resposta a cap qüestionari ni a una comanda institucional, i tampoc no segueix la sistematicitat dels qüestionaris plantejats més amunt, ni sembla que hi haja cap més recol·lector que ell mateix.


181

com siga, no es pot dir que aquesta campanya deixés de funcionar a causa de la

Guerra Civil, perquè els materials es deixaren de publicar sis anys abans que escla-

tés; si de cas, la guerra podria haver-ne dissuadit la represa.

En la taula següent podem observar, comparades, les dades que relacionen el

total d’autors, materials recollits, localització d’aquests materials i referències (on

es poden trobar aquests materials en el Boletín); quan ho hem cregut convenient,

també hem inclòs alguna observació que permet ampliar la informació. Hem decidit

mantenirel mot que consta en la documentació, «refrà», regularitzat ortogràfica-

ment, «refrany», tot i que actualment es prefereix fraseologia com a genèric per a

«totes aquelles expressions del folklore que tenen una estructura de frase» (Oriol

2002: 90), i parèmia per a aquelles unitats fraseològiques que «se serveixen dels

recursos del llenguatge poètic (ritme, metre, rima, ús de figures retòriques) per

expressar d’una forma molt sintètica tota l’experiència, la saviesa i la visió del món

que té la gent que pertany a una determinada comunitat» (Oriol 2002: 92); a més, el

mot refrany «pot resultar un terme equívoc, ja que també s’utilitza per designar la

rescobla o tornada d’una cançó» (ibídem). Ací s’utilitza gairebé exclusivament amb

el sentit de parèmia, encara que en alguns casos pren un sentit més ampli acostat

al genèric de les unitatsfraseològiques.

Taula 1. Autors i aportació al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura35

35 Tot i els problemes que pot generar aquest mot dins dels estudis folklòrics, respectem la no-menclatura emprada, regularitzada ortogràficament.

Autor Material recollit

Localització Referència del BSCC

(s. n., 1920-1930)

Observacions

Arnau Miquel, Josep M.

1 refrany35 Benicarló 1922: 109 Tret «de l’antic vocabulari» (en resposta a l’apartat VI)

Benages, Emiliano

2 refranys i 2 oracions

Sogorb, Llucena, Cortes d’Arenós

1920: 125, 126, 221; 1922: 271

Betí, Manuel 1 oració Sant Mateu 1929: 222

Bonet Saenz, Miguel

1 oració Castelló de la Plana

1921: 62


182

36

36 Incorporem aquest tipus d’indicació quan la data de recol·lecció és anterior a l’aparició de la SCC.



(s. n., 1920-1930)

Observacions

Borràs Jarque, Joan M.


Ortells (Morella), Borriana, Vinaròs, Onda, Vila-real

1920: 92-93, 125, 127, 157-158; 1921: 62, 159, 218, 255-256, 272; 1922: 47, 270; 1928: 52

Calduch Font, Emili

3 oracions Castelló de la Plana, Morella

1922: 110, 271; 1928: 180

Una de les oracions (1928: 180) és descrita en l’apartat VI com una cançó infantil

Carreras Balado, Ricard

2 oracions Vall d’Alba 1928: 130; 1929: 103

García Tirado, Josep T.

4 refranys Xert 1921: 319; 1922: 270; 1925: 208

Giménez González, Vicent


València, Algar del Palància

1921: 62, 218, 319; 1922: 47; 1926: 222; 1928: 52-53

Guinot Vilar, Salvador

2 refranys Castelló de la Plana, Vila-real

1920: 157; 1922: 109

Un dels refranys fou recollit l’any 191936

Huguet, Gaetà 2 oracions Castelló de la Plana

1921: 219

Ivars, Andreu 2 oracions Benissa 1922: 271; 1926: 221

Lamata, Manuel 1 oració Alzira 1920: 158

Mateu Llopis, F[elip]


Alaquàs, València, Orba

1921: 62, 160, 218, 272, 319-320

Pascual Tirado, Josep


Castelló de la Plana

1920: 221-222; 1921: 218, 273; 1925: 208


183



(s. n., 1920-1930)

Observacions

Porcar, Joan B. 8 oracions Vilafamés, Borriol, Miravet (Cabanes), Cabanes, Castelló de la Plana

1928: 131-132, 180; 1929: 44, 103; 1930: 250-251

L’oració de 1928: 131 fou recollida conjuntament amb Joan Simón; l’oració de 1928: 180 és descrita a l’apartat IV com a cançó de Nadal

Roig Bataller, Tomás

2 refranys Ocaña (Toledo), Dosbarrios (Toledo)

1921: 62, 159 Els refranys van ser recollits l’any 1916 i el 1918

Salvador, Carles 20 Oracions València, Benassal

1920: 127, 128, 158, 222; 1921: 160, 219, 256, 320; 1926: 221-222; 1928: 53, 179, 181; 1929: 149; 1930: 252

Les oracions recollides abans de 1920 daten de 1915, 1917 i 1919

Sánchez Gozalbo, Àngel


Castelló de la Plana, Betxí, Oropesa, Almassora

1920: 92, 125, 126; 1921: 255, 272-273; 1922: 270; 1925: 208; 1928: 247; 1929: 45, 148, 222; 1930: 252

En l’oració recollida en la referència 1928: 247 i 1929: 45, en l’apartat II, inclou referències a totes les variants publicades en els qüestionaris del BSCC i una referència a una altra versió recollida per Francesc Martínez en el primer volum de Còsesdelameuatèrra. En general inclou referències a altres versions que coneix dels materials que recull.Els refranys i les oracions recollides abans de 1920 daten de 1910,37 1914, 1916, 1917 i 1918

37

37 L’any 1910 Sánchez Gozalbo només tenia 16 anys!


184

38

38 Deu haver-hi algun error en aquesta localització, perquè, segons el qüestionari, l’oració és «Recollida a Guadasuar (Alacant)» i «Es antiga a tota La Marina i coneguda de tothom», però en realitat Guadassuar pertany a la Ribera Alta i, per tant, a la circumscripció territorial de València. Si no és que hi ha un error en l’atribució comarcal i provincial de Guadassuar, l’úni-ca altra confusió que se’ns ocorre és amb el poble del Castell de Guadalest, que sí que pertany a la Marina (Baixa) i, per tant, també a la circumscripció d’Alacant. No facilita l’aclariment el fet que no s’identifiquen les inicials de l’autor.



(s. n., 1920-1930)

Observacions

Sanchis Colomé, Emili

2 refranys Castelló de la Plana

1922: 47, 109

Simón, Joan 2 oracions Borriol, Cabanes

1928: 131, 310 L’oració de 1928: 131 fou recollida conjuntament amb Joan B. Porcar

Tomàs i Martí, Vicent

9 oracions Artana, Eslida 1921: 256; 1922: 48, 110; 1928: 53, 180, 181, 246; 1929: 149

[D. N.] 1 oració Almenara 1922: 110

[P. R.] 1 oració Guadassuar38 1930: 250

Creiem que les dades que ens proporciona aquesta taula són diverses, i, ben

analitzades, poden resultar molt útils per a la comprensió de l’aportació conjunta

dels folkloristes al BSCC. En primer lloc convé observar que, pel que fa als anys

de publicació dels qüestionaris (vegeu, en la taula, la columna «Referència del

BSCC»), no en trobem durant els anys 1923, 1924 i 1927, per bé que és cert que el

1924 i el 1927 sí que apareixen qüestionaris sobre goigs. De fet, es dóna el cas que

durant els anys de 1925, 1926 i 1928 els materials, segons les respostes a l’última

pregunta dels qüestionaris, van ser recollits encara abans de 1922; a partir de 1928

hi trobarem publicats materials recollits durant 1920-1923 i 1928-1929, però enlloc

no n’hem trobat de recollits entre 1924 i 1927. Això vol dir, d’una banda, que els

períodes de publicació dels qüestionaris són de 1920 a 1922, de 1925 a 1926 i de

1928 a 1930. D’altra banda, allò significa que els períodes de recol·lecció estimulats


185

pels qüestionaris abasten entre 1920 i 1923, i després entre 1928 i 1929: no hi ha

refranys ni oracions en què la data de recollida siga entre 1924 i 1927. Això s’uneix

al fet que el BSCC deixa de publicar respostes als qüestionaris dels refranys a

partir de 1928, en què només es publicarien oracions —per tant, els últims qüesti-

onaris sobre refranys són de 1926. És a dir, reprenent el que dèiem, hi hagué dos

períodes de recol·lecció: un, de refranys i oracions, entre 1920 i 1923; l’altre, només

d’oracions, entre 1928 i 1929. És possible que els materials de 1920-1923 que es van

publicar entre 1925-1926 i 1928 arribessen a la SCC durant els primers anys, però

que es decidís espaiar la publicació dels qüestionaris per donar vida a la secció de

folklore mentre no es rebien respostes, encara que també és possible que els materi-

als arribessen en els anys en què es publicaven els materials, tot i la data de recol-

lecció. Si de cas, a favor de la primera hipòtesi hi ha el fet que la secció de folklore

del Boletín mai no ocuparia més de quatre pàgines i, normalment, solien ser-ne

dues: una pàgina per als qüestionaris dels refranys i una altra per als qüestionaris

de les oracions, amb una mitjana aproximada de dos qüestionaris per pàgina. Això

significava que, necessàriament, sobretot si hi havia hagut una bona quantitat de

col·laboracions, com era el cas, la publicació de tots els qüestionaris rebuts s’hagués

d’allargar en el temps.

Sense moure’ns de l’anàlisi cronològica, en l’apartat d’«Observacions» hem con-

signat, quan era el cas, algunes recerques que es van fer abans que fos fundada

la SCC: abracen entre 1910 i 1919 i els autors són Salvador Guinot, Tomás Roig,

Carles Salvador i, sobretot, Àngel Sánchez Gozalbo. Aquests autors van fer si més

no una part de la seva recol·lecció abans que fossen publicats els qüestionaris en el

BSCC, i és possible que alguna d’aquestes estigués vinculada amb les recerques per

a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya; sobretot, és probable que fos així en

el cas de Sánchez Gozalbo, de qui es té constància que hi va fer algunes aportacions

en l’àmbit del cançoner i la comparació popular (v. Monferrer 2007 i Calvo 1990).

Pel que fa als autors, encara seguint les dades de la taula, es pot comprovar que

els més prolífics són, per aquest ordre, Joan M. Borràs (13 refranys i 9 oracions),

Carles Salvador (20 oracions) i Àngel Sánchez Gozalbo (5 refranys i 9 oracions).39 En

un segon grup (entre 9 i 6 respostes enviades) tindríem Vicent Tomàs i Martí (9 ora-

39 Cal dir que, de fet, Sánchez Gozalbo és l’autor més prolífic en tot el BSCC, «no sols pel nombre d’articles publicats, sinó fins i tot en allò que afecta la part econòmica, ja que sovint, sobretot els primers anys, les despeses de publicació aniran al seu càrrec» (Falomir 1994: 730).


186

cions), Joan B. Porcar (8 oracions), Vicent Giménez González (5 refranys i 3 oraci-

ons), Felip Mateu Llopis (3 refranys i 4 oracions) i Josep Pascual Tirado (4 refranys

i 2 oracions). Però el grup més nombrós és el de les col·laboracions puntuals, amb

quatre o menys respostes enviades; van ser Emiliano Benages (2 refranys i 2 oraci-

ons), Josep T. García Tirado (4 refranys), Emili Calduch (3 oracions), Ricard Carre-

ras Balado (2 oracions), Salvador Guinot (2 refranys), Gaetà Huguet (2 oracions),40

Andreu Ivars (2 oracions), Tomás Roig Bataller (2 refranys), Emili Sanchis Colomé

(2 refranys), Joan Simón (2 oracions) i 6 autors més que només van enviar un qües-

tionari respost: Josep M. Arnau Miquel (1 refrany), Manuel Betí (1 oració), Miguel

Bonet Saenz (1 oració), Manuel Lamata (1 oració) i dos autors de què només sabem

les inicials, D. N. (1 oració) i P. R. (1 oració). En suma, 29 autors que fan una apor-

tació continuada, variada i, per norma general, de qualitat: tothom s’ajusta força a

les preguntes dels qüestionaris i sovint s’aporten dades que amplien la informació

d’una manera crítica i raonada. Qui excel·leix en aquest aspecte és, sens dubte,

Sánchez Gozalbo, que, tal com recollim en l’apartat d’«Observacions», té presents

el conjunt dels qüestionaris publicats en el BSCC per a l’anàlisi i la comparació de

les versions (per emplenar l’apartat Iv dels refranys o II de les oracions), així com

altres documents externs al BSCC com ara el primer volum de Còsesdelameua

tèrra (1912). Afortunadament, i segurament gràcies al fet de fer-ho més o menys

explícit tant en l’article inicial de Sánchez com en les preguntes dels qüestionaris,

els materials són presos d’informants orals (amb una excepció, de Josep M. Arnau

Miquel, que recull un refrany «de l’antic vocabulari», sense més especificacions) i

semblen transcrits fidelment.

Quant al lloc on pertanyen els materials recollits, es pot observar que estan re-

presentades totes les comarques de la circumscripció territorial de Castelló: l’Alca-

latén (Llucena), l’Alt Millars (Cortes d’Arenós), l’Alt Maestrat (Benassal), l’Alt Pa-

lància (Sogorb), el Baix Maestrat (Benicarló, Sant Mateu, Xert, Vinaròs), el Camp

de Morvedre (Algar del Palància), la Plana Alta (Castelló, la Vall d’Alba, Vilafa-

més, Borriol, Miravet, Cabanes, Oropesa, Almassora), la Plana Baixa (Borriana,

Onda, Vila-real, Betxí, Artana, Eslida, Almenara) i els Ports (Ortells, Morella). En

efecte, per la quantitat de pobles és a la Plana Alta i a la Plana Baixa on existeix

40 Convé tenir present que Huguet, com veurem, va enviar al BSCC, en forma d’article, una col·lecció força nombrosa de fraseologia entre 1920 i 1922 que no responia cap qüestionari folklòric ni semblava seguir cap metodologia.


187

una representació major, cosa que s’explica perquè els col·laboradors de la SCC

provenien, sobretot, d’aquestes comarques; nogensmenys, són les viles de Castelló,

Benassal i Ortells (Morella) les que tenen el lideratge pel que fa a la quantitat de

qüestionaris que s’hi van recollir. El segon i el tercer cas s’expliquen fàcilment per

la intensa activitat dels recol·lectors que hi feren recerca: Carles Salvador, a Be-

nassal, i Joan M. Borràs, a Ortells. A banda de la recerca en aquestes comarques

encara hi ha alguns qüestionaris provinents d’altres territoris del País Valencià:

l’Horta Oest (Alaquàs), València, la Marina Alta (Orba, Benissa) i la Ribera Alta

(Alzira, Guadassuar41); i, per últim, hi ha recollides mostres dels pobles d’Ocaña i

Dosbarrios (Toledo) per part de Tomás Roig, que devia exercir-hi tot i mantenir el

contacte amb l’elit cultural castellonenca. Per a Escuder, «el resultat del recull és

irregular […] per l’abast territorial ja que no s’han tocat totes les localitats desitja-

bles» (2012: 88), és a dir, Escuder considera que la contribució no abasta suficients

localitats; vist amb perspectiva, però, el nostre balanç ha de ser més positiu: totes

les comarques de la demarcació de Castelló hi són representades, encara que irre-

gularment quant a nombre de poblacions per comarca i de reculls per població; tot

i així, abastà una amplitud territorial major que l’altra iniciativa paral·lela ges-

tionada des del País Valencià, açò és, la Secció d’Etnografia i Folklore del Centre

de Cultura Valenciana que, tot i tenir vocació per al conjunt del país,42 aconseguí

molta menys representativitat.

Els qüestionaris i les respostes enviades, però, no són l’única aportació al fol-

klore des del BSCC, si bé sí que representen la part més interessant i millor

treballada des d’un punt de vista metodològic; de fet, es podria dir que és la con-

tribució al BSCC que realment té un caràcter més institucional o col·lectiu, en el

sentit que mou un nombre important de col·laboradors amb uns objectius i unes

formes concretes i ben dirigides. És cert que no se’n faria, després, cap anàlisi ni

cap classificació dels materials rebuts; interpretem que és una tasca que es dei-

xava per a futurs investigadors, segons el que es donava a entendre en l’article

41 Recordem, però, els problemes que suscitava la localització de Guadassuar, tal com dèiem en la nota corresponent de la taula.

42 Tot i dependre de la Diputació Provincial de València, les aportacions al Centre de Cultura Valenciana i, específicament, a la Secció d’Etnografia i Folklore mai no van tenir la voluntat d’abast provincial, sinó de tot el País Valencià; en canvi, la Societat Castellonenca de Cultura, tot i tenir col·laboradors d’altres zones del País Valencià, aplegava l’elit cultural de l’entorn de Castelló i, per tant, estava molt més concentrada territorialment.


188

inicial de Sánchez Gozalbo —recordem-ho—, «Estas papeletas, después de una

previa ordenación se publicarán en esta sección de Folk-lore; así en estas páginas

tendrá siempre el estudioso todas las colaboraciones de los folk-loristas» (Sánchez

Gozalbo 1920: 44-45).

Així, a banda d’aquests qüestionaris podem trobar algunes altres col·laboracions

en forma d’articles; les més remarcables són les aportacions sobre «Fraseología

valenciana» de Gaetà Huguet i sobre «Proverbis i modismes» de Joan M. Borràs.

Abans d’entrar-hi, convé advertir que el BSCC publicava de tant en tant articles

del tipus «Rondalles valencianes» o «Contalles de la terra» amb autors com Àngel

Sánchez Gozalbo o Josep Pascual Tirado, que també hi anà publicant el seu cèlebre

Tombatossals; ni en uns casos ni en els altres, però, es tracta de recol·leccions fol-

klòriques: són obres de creació que en algun cas podrien haver pres la base d’alguns

motius folklòrics o d’altres elements de la narrativa popular.43 A banda, Huguet

també publicà un article sobre «Oracions», però no eren populars, sinó de la doctrina

cristiana.

L’article «Fraseología valenciana», de Gaetà Huguet i Segarra (Castelló de la

Plana, 1882-1959), va ser publicat entre 1920 i 1922 (Huguet 1920-1922). Sembla

que l’objectiu d’Huguet és més aviat divulgatiu, de fet queda lluny del folklore tal

com es treballa des de la secció corresponent del BSCC. Segons ell mateix, «no ens

proposem en aquest article sobre fraseología valenciana, escrit de bot y bolea, pre-

sentar una nodrida arreplega de dites frases; volem sols donarne una flebe [sic]

mostra del grand número que n’interposem en lo nostre ordinari estil de parlar»

(Huguet 1920: 27); més avant també apunta que «lo nostre objecte es estimular a

d’atris mes autorisats a seguir aquesta classe de treballs que deuran formar nostre

folk-lore destinat a reflectar la Psicología de la nostra Personalitat Valenciana»

(Huguet 1920: 35); vol ser, doncs, una excusa per encoratjar els col·laboradors a fer

recerca i també una manera de demostrar la riquesa de la llengua. En aquest sentit,

43 Per a aquests casos, Carme Oriol apunta: «cal diferenciar, però, la tasca duta a terme pels literats-folkloristes, autèntics recontadors dels relats existents en la tradició oral, de la dels li-terats pròpiament dits, que creen relats nous, desconeguts en el repertori tradicional. Un clar exemple d’aquesta forma de procedir el tindríem en el danès Hans Christian Andersen […]. En el cas de la cultura catalana, en seria un cas representatiu, Terenci Thos i Codina, amb Lo llibre de la infantesa (1866) […]. Un altre cas semblant el constitueix Josep Pasqual Tirado amb el Tomba Tossals (1966 [1a ed. 1930])» (2011: 99). Aquest mecanisme literari és el que es correspondria amb la «creació», segons la tipologia que ella mateixa estableix en Oriol (2014).


189

es fa ressò dels textos apologètics dels segles anteriors i també de l’esperit romàntic

que conjuga lloança a la llengua i patriotisme valencianista:

Donem fi per ara á d’aquests articlets sobre fraseología valenciana, desijant, no

obstant, qu’ells siguen lo punt de partida de molts altres, qu’aficionats com yo, ó

persones enteses ne voldrán escriure. D’açò n’eixiríe guanyadora la nostra llen-

gua valenciana destinada a ser valenciana destinada a ser lo «volauk» de la costa

mediterrania, no sols perque son léxic es lo qui millor sintetisa lo de les llengües

germanes sinó que també y molt capdalment per la dolçor y sonoridat de la seua

fonética. Guardem sempre memoria de l’universalitat qu’obtingué en boca de nos-

tre preclar compatrici Sant Vicent Ferrer, y dels mereixcuts elogis que d’ella en feu

Cervantes; y si dins l’ánima nostra no s’ha ofegat encara la darrera espurna del

patriotisme, élla hi reviscolará pera honra nostra y gloria de la Patria Valenciana

(Huguet 1920: 86).

Sembla que el propòsit d’Huguet amb aquest article és més lingüístic que no fol-

klòric i, en tot cas, forma part d’un objectiu valencianista més ampli. Segurament

per això —i perquè ell, al capdavall, es presenta com un «aficionat»—, Huguet no

apunta enlloc d’on pren les frases, de qui les recull, quan, en quin context, etc.,

llevat d’alguna nota puntualíssima; tampoc no fa cap mena de classificació ni d’or-

denació: senzillament ofereix un llistat de fraseologia explicada molt breument, de

vegades amb algun exemple. No cal dir, tanmateix, que això ja és més que algunes

recol·leccions d’aquest tipus, que en molts casos es limiten a fer inventari, com ocor-

re fins i tot en Francesc Martínez; però el seu recull també dista molt, com dèiem,

de la visió més completa dels qüestionaris del BSCC.

Per la seva banda, la recol·lecció de «Proverbis i modismes» de Joan Manuel

Borràs i Jarque (Vinaròs, 1885-Castelló de la Plana, 1945) es publicà entre 1932 i

1954. Començà a publicar-se, doncs, dos anys després que haguessen deixat de pu-

blicar-se els qüestionaris i sis anys després que els qüestionaris publicats deixessen

d’incloure els refranys, amb la qual cosa, d’alguna manera, s’omplia aquest buit en

el BSCC. És un recull ben semblant al d’Huguet, amb les úniques diferències que

no apareix prologat (comença directament amb el llistat de fraseologia, encara que

té un apartat inicial de notes) i sí que apareix ordenat, en aquest cas alfabètica-

ment: això fa que sapiguem que no s’acabà de publicar mai tot, perquè es queda a

mitjan alfabet. En una carta enviada a Josep Calveras afirma tenir més de tres mil


190

expressions recollides: «Per als seus trevalls filólegs i de folk-lor, li recomane con-

sulte també el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura; en ell, des de l’any

passat es ve publicant una col·lecció meua de “Refrans i modismes valencians” vius,

que passen de tres mil» (Borràs, dins Iglésias, 2007: 55). Anteriorment, Borràs ja

havia estat qui més refranys havia aportat als qüestionaris del BSCC (un total de

13), però ara pretenia ampliar-ho a tres milers i això, és clar, significava haver de

renunciar a les preguntes del qüestionari: Borràs, com Huguet, en aquest article

tampoc no passarà d’explicar el significat i posar algun exemple per a les expressi-

ons recollides, però no n’indicaria el context, l’informant ni la procedència. Això sí:

segons la primera nota, «Els refrans, proverbis i modismes ací recollits, van escru-

pulosament de la manera que els hem oit en cada lloc» i «anotem quan és cas, el lloc

d’on és la dita, sobretot si és ben típica d’allí. No ho anotem quan considerem la dita

de prou generalitat» (Borràs 1932: 177). Ell mateix també fa explícit que hi ha un

filtratge dels proverbis i modismes «rogets o indecorosos» que decideix no incloure

«per respecte al bon mot» (ibídem), una qüestió que segurament tothom complia en

el BSCC —no se’n troben d’aquest tipus en cap dels reculls estudiats— però que no-

més ell va creure oportú assenyalar. Finalment, sembla que Borràs va preveure una

classificació més gran per als materials, no solament l’alfabètica: en aquest apartat

de notes inicials, al final, podem llegir:

Distribució: 1. —Refraner general, Proverbis i Modismes.

2. —Mariners.

3. —Del temps: metereològics [sic], agrícols [sic], caçadors.

3. [sic] —Humorístics: dels pobles, del físic, dels bous, costums, ora-

cions, varietats (ibídem).

Tot fa pensar que Borràs tenia els materials ordenats i classificats i que tenia

idea de publicar-los tots: l’article s’encapçala amb el subtítol «Refraner general»,

que continua utilitzant fins al final de les publicacions; devia tenir prevista la pu-

blicació dels altres tres apartats en acabar el primer. Això indica un matís respecte

de la reflexió sobre els materials recopilats que és interessant de treure a col·lació,

precisament per la diferència que marca, llavors, respecte d’Huguet, independent-

ment de l’encert d’aquesta classificació. En Borràs hi havia una intenció que anava

més enllà de la divulgativa, i això també ho apunta la carta enviada a Josep Calve-

ras: oferia els seus materials per a la consulta, per als treballs filològics i folklòrics,


191

cosa ben diferent dels propòsits d’Huguet, que pretenia més aviat encoratjar per a

la recerca i exalçar la riquesa de la llengua.

Des d’una òptica global, no ha d’haver-hi cap dubte que la tasca folklòrica mam-

presa per la Societat Castellonenca de Cultura i, concretament, pel seu Boletín,

va ser la iniciativa institucional gestionada des del País Valencià més interessant

i reeixida de la primera meitat del segle xx. La fonamentació teòrica era prego-

na, acurada i actualitzada; els qüestionaris van ser presos a partir dels de l’Ar-

xiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, van ser respectats pels col·laboradors i

van tenir una resposta considerable; i incorporaven personalitats tan lluïdes com

Àngel Sánchez Gozalbo —el cor de la secció de folklore del BSCC—, Carles Salva-

dor —reconegut mestre i lingüista que també participaria com a informant en les

campanyes de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya—, Joan M. Borràs —que

ampliaria l’aportació paremiològica dels qüestionaris amb una col·lecció pròpia— o

Gaetà Huguet —que apel·laria al sentiment valencianista per estimular la recerca

folklòrica, predicant amb l’exemple. A més, és clar, de la col·laboració de figures tan

notables com Salvador Guinot, Manuel Betí, Ricard Carreras, Josep Pascual Tirado

o Joan Baptista Porcar, entre molts altres erudits i intel·lectuals implicats en la

vida cultural de les comarques septentrionals valencianes. Després de l’aturada de

la Guerra Civil, el BSCC va continuar publicant-se a partir de 1943 i, si més no,

fins a 2013; per bé que s’hi va publicar algun altre article aïllat sobre folklore —i

la continuació, fins a 1954, del recull de Borràs—, no va reprendre la recerca plani-

ficada a través dels qüestionaris, i tampoc no va fomentar l’anàlisi dels materials

recollits; la revista va prendre un caire molt més històric i es van reduir fins a la

mera presència testimonial els articles sobre cultura i literatura popular. En qual-

sevol cas, el BSCC representa l’auge del tractament científic del folklore i de la seva

institucionalització en els anys vint al País Valencià.

5.5 L’aportació valenciana a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya

Entre 1922 i 1935 es produí una de les iniciatives més ambicioses del folklore català:

l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC). S’endegà a partir de la important

deixa econòmica que Concepció Rabell i Cibils llegà per al conreu de la cultura cata-

lana. El 1921 Rafael Patxot i Jubert proposà que l’Orfeó Català n’assumís la direcció

del projecte a fi d’elaborar un corpus musical de les «cançons populars nostres». La

tasca de l’OCPC era triple: a) recerca i recollida dels materials amb convocatòria de


192

concursos de reculls, difusió del projecte i sol·licitud d’aportacions, i encàrrec de les

missions de recerca directament per l’Obra a fi d’efectuar reculls in situ i memòries

amb dades etnogràfiques; b) estudi comparatiu i seleccionador; i c) publicació del Can-

çoner Popular de Catalunya. L’Obra del Cançoner publicà inicialment tres volums

que incloïen les memòries de les missions de recerca, conferències i treballs d’erudició.

Amb la Guerra Civil s’aturà tot: una part dels materials de l’OCPC va quedar en

una casa religiosa de Barcelona, i la resta foren traslladats a Suïssa (Massot 2003:

550). Retornaren als anys 90 a Catalunya, a l’Abadia de Montserrat, i finalment

Josep Massot i Muntaner en va reprendre la recuperació, l’inventari i la descripció

dels materials (Massot 1993-2011), que es conserven a Montserrat i, microfilmats, a

la Biblioteca de Catalunya i a la Fonoteca del Centre de documentació de la Direcció

General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat de

Catalunya (antic Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana).

Per comprendre el funcionament de l’OCPC cal diferenciar entre la convocatòria

dels concursos (concretament, dos: un de 1922 i un de 1924) i l’encàrrec de missions

de recerca, a banda d’altres tipus d’encàrrecs més personals. Els concursos eren cri-

des obertes a la recol·lecció de cançons populars en distintes modalitats, amb una

compensació econòmica variable en funció de la qualitat dels reculls, determinada

per un jurat.44 Les missions, en canvi, eren una mena de beques per a treballs de

camp d’una localització concreta (normalment, d’abast comarcal, encara que tam-

bé podien abastar diverses comarques, normalment pròximes) que s’encarregaven

directament a dos folkloristes coneguts per la institució, entre els quals hi havia

d’haver, almenys, un músic que fos capaç de transcriure la melodia cantada o toca-

da pels informants. En els pròxims apartats ens hi referirem convenientment amb

el benentès que s’entendrà aquesta diferència.

Per bé que, en comparació amb altres territoris, l’aportació de cançons valen-

cianes va ser molt menor, tant la qualitat com la quantitat —en valors absoluts—

d’aquests materials és notabilíssima i podria esdevenir una fita en la història del

nostre folklore, malgrat l’escàs ressò o impacte posterior de l’OCPC al País Valencià

—es tracta d’uns materials força desconeguts o poc citats per la crítica i pels folklo-

ristes posteriors. Sens dubte, i al costat de l’aportació dels folkloristes de la Socie-

tat Castellonenca de Cultura, els materials valencians de l’OCPC són els treballs

44 No obstant això, convé remarcar que totes les aportacions van ser premiades, cosa que perme-tia que els materials rebuts per l’OCPC passassen a formar-ne part.


193

folklòrics més complets i acurats del període fins al moment, amb alguna matisació

important, com veurem.

Entre les diverses aportacions, podem diferenciar entre l’aportació dels germans

Joaquim i Just Sansalvador i Cortés (en missió i en concursos), la missió de Joan

Just i Josep M. Roma, l’encàrrec i la resposta d’Eduard López-Chávarri, l’aportació

de materials valencians de Joan Amades al concurs de 1924 i una aportació anòni-

ma valenciana també a aquest concurs. A més d’això, en la reunió v (juny de 1922)

de les actes del Consell Consultiu de l’Obra consta un encàrrec de missió a «En (¿?)

[sic] Gomà per les terres de València» que es duria a terme «quan l’estat de salut ho

permetés a qui en té la comanda» (Massot 1995: 268). Segons Josep Massot, «deu

tractar-se del músic valencià Enric Gonzales Gomà» que, malauradament, «no ens

consta que arribés a col·laborar amb l’Obra del Cançoner» (Massot 1995: 268) —i,

efectivament, no n’hi ha cap més notícia arreu dels materials, dels índexs o dels

dietaris i reunions del Consell de l’OCPC.

Cronològicament, la primera aportació feta pública és un primer recull per al

concurs de 1922 de Just Sansalvador. El segueixen els altres materials valencians

presentats al concurs de 1924 (de Sansalvador, d’Amades i un d’anònim) i la missió

dels germans Sansalvador pel Comtat. L’any 1927 Joan Just i Josep M. Roma em-

prenen la missió per pobles valencians de les comarques del nord, i, finalment, entre

1928 i 1931 Eduard López-Chávarri faria la seva aportació a l’Obra.

En conjunt, es tracta d’uns materials amb bona cosa de particularitats i dades

d’interès que denoten, gràcies al bon enfocament de l’OCPC, que el folklore valencià

començava a estudiar-se amb encert des d’un punt de vista metodològic i que, bé

que escassos, podia donar bons fruits.

5.5.1 L’aportació dels germans Sansalvador

Just Sansalvador i Cortés nasqué a Cocentaina l’any 1900. Començà els estudis de

música (flautí, viola i requint) amb els professors —directors de la Banda de Música

Contestana— Daniel Llopis García i Rafael Satorro.

L’any 1916, amb 16 anys, marxà a estudiar a Barcelona. Per poder pagar-se

els estudis, treballava de clarinetista en una petita orquestra de cabaret. Estudià

música (solfeig, clarinet, piano, harmonia, contrapunt i fuga) a l’Escola Municipal

de Música de Barcelona entre 1917 i 1924, amb professors com Argelaga, Balcells,

Pellicer, Millet, etc., alguns dels quals van tenir una participació molt activa en


194

l’Obra del Cançoner. Simultaniejà aquests estudis amb els de Magisteri a l’Escola

Normal de Barcelona (1918-1922). Pel que sembla, fou un alumne aplicat i amb

bons resultats acadèmics. Durant aquest temps formà part de diversos festivals i

va obtenir premis en concursos de composició, a banda de participar en concursos

organitzats per l’OCPC. També fou a Barcelona on va aprendre a escriure en català

i a apreciar-ne la varietat, i és així que pogué adonar-se de la «puresa» en què es

conservava al Comtat i escriure amb fidelitat normativa les memòries, però també

transcriure amb respecte dialectal les cançons. Durant aquest temps també fou no-

menat codirector de l’Orfeó de Sants.

L’any 1924, rebut l’encàrrec de l’OCPC de recórrer el Comtat amb el seu germà

Joaquim en missió folklòrica, va emprendre la tasca més important que va realit-

zar. Anteriorment, durant els estius de 1922 i 1923, ja s’havia dedicat a la recol-

lecció del cançoner popular i n’havia presentat els resultats a concurs. El treball

folklòric de Sansalvador es pot donar per tancat aquell mateix any de 1924: després

marxà a Madrid, on continuà estudiant composició musical amb el mestre Emilio

Vega Manzano, director de la Banda de Música del Real Cuerpo de Alabarderos.

L’any 1925 ingressà per oposició al Cuerpo de Directores de Músicas Militares. Des

de llavors exercí de director de música militar i de compositor. Passà pels regiments

d’infanteria de Burgos 36, amb campament a Lleó (1925-1930), Cerignola 42, a Te-

tuan, en la banda de música hispanoàrab (1931-1932), Galícia 19, a Jaca (1933), i

finalment fou destinat, al setembre de 1933, al regiment d’infanteria Extremadura

15 de guarnició a Algesires. Allà va conèixer la seva muller, Eduarda Piné, amb qui

tingué quatre filles i dos fills. Es va retirar l’any 1960 amb el grau de Comandant

Director de Música. Romangué a Algesires fins l’any 1980, any de la seva mort. A

pesar d’haver viscut des dels 33 anys a Algesires, sempre se sentí profundament

arrelat a Cocentaina i mantingué correspondència amb antics amics, músics i altres

coneguts, entre els quals Gerard Mur, qui col·laborà musicalment amb ell en diver-

ses ocasions, com ara preparant la lletra de l’himne de Cocentaina i encarregant-li

a Sansalvador la música, o posant lletra a l’última obra de Sansalvador, Sant Cris-

tòfol,aireisol, editada per l’Institut d’Estudis Alacantins.

Al llarg de la seva vida, Sansalvador va composar i arranjar un gran nombre

d’obres per a orfeó (el gruix de la seva obra), música militar i música religiosa, un

poema coral i una opereta, a més de transcriure algunes composicions estrangeres,

tot sota el pseudònim de Jossach d’Alacant. Les obres orfeòniques solia basar-les


195

en música popular valenciana (bàsicament, les que va recollir al Comtat) i, a pesar

que solia incloure la lletra en català o partir d’aquesta, l’obligaven a escriure-la en

castellà al costat.

La ciutat de Cocentaina li dedicà un homenatge al palau Comtal a l’agost de

1975 i l’any 1978 se li va dedicar un carrer a Algesires. L’any 1990 es creà a Cocen-

taina un orfeó amb el seu nom.

Tingué dos germans: Joaquim, tres anys major que Just, i Miquel, sis anys més

jove; i una germana, Milagro, nou anys més jove. Tots van participar com a infor-

mants de la recerca folklòrica, a més d’altres membres de la família, però només Mi-

quel i Joaquim van col·laborar amb Just en la missió de recerca de 1924: Miquel, en

la primera sortida, i Joaquim en totes les altres. De fet, és només el seu nom el que

constava oficialment en els documents de l’Obra del Cançoner, al costat del de Just.

Joaquim Sansalvador Cortés (Cocentaina, 1897-1953) era, doncs, el major dels

germans Sansalvador. Segons una petita nota biogràfica inèdita que el seu fill, Jo-

aquim Sansalvador Moltó, cedí al Centre d’Estudis Contestans, «la seua preparació

cultural va ser la pròpia de qualsevol membre de la classe treballadora en aquell

temps de començaments del segle xx: estudis primaris». És així que sabem que la

família pertanyia a la classe treballadora i, per tant, que Just despuntà a Barcelona

per mèrits propis.

Joaquim va aprendre mecànica dels seus oncles i en va exercir, i després s’en-

carregà del negoci del pare, una botiga de queviures. Durant la infantesa estudià

solfa a Cocentaina amb l’organista mossèn Josep Reig, qui trobà grans qualitats

en el seu deixeble. Però sembla que Joaquim, de caràcter viu, mai no tingué gaire

interès per l’estudi, a pesar que arribaria a ser bon músic. Va estudiar bombardí i

baix, i quan s’adonà que li havia passat el temps i l’edat de cursar estudis superiors,

va convèncer el seu pare perquè el seu germà Just estudiés a Barcelona. Per aquest

motiu, Just el va respectar sempre.

A finals de 1923 fundà la banda de música Agrupación Musical Moderna, cone-

guda com la Música Nova, amb ell mateix com a director. El primer pasdoble que

estrenà l’escrigué Just (El Montcabrer). Joaquim Sansalvador féu diverses composi-

cions per a diversos tipus de música, algunes per a danses que es ballen a Cocentai-

na. També compongué cançons (lletra i música) per a reclutes i soldats, i és recordat

com un bon músic contestà. A la seva mort, Just compongué diverses peces (entre

les quals una marxa fúnebre) a la seva memòria.


196

Tota l’obra folklòrica d’aquests folkloristes està vinculada amb l’OCPC. A dife-

rència d’altres autors d’aquest període, no es coneix cap relació directa entre els ger-

mans Sansalvador i cap altre folklorista valencià.45 La seva obra comença, acaba i es

justifica exclusivament a través de l’OCPC i dels seus coneixements musicals i dels

contactes adquirits per Just fonamentalment a Barcelona, tot i haver-se iniciat a

Cocentaina.46 El contacte amb els seus mestres de l’Escola Municipal de Música de

Barcelona i el fet de codirigir l’Orfeó de Sants degueren ser aspectes que li obririen

portes i li suggeririen la col·laboració en l’OCPC —ben especialment el contacte di-

recte amb Lluís Millet, un dels músics principals implicat en l’Obra.

Per comprendre millor alguns aspectes referits a la datació, al contingut i a la

forma dels materials de Just i Joaquim Sansalvador, convindria diferenciar entre els

treballs que Just va presentar als concursos de 1922 i de 1924 convocats per l’OCPC

i a la missió de recerca que tots dos engegaren i enllestiren l’any 1924.

Van ser tres els treballs que Just Sansalvador va presentar a concurs: Recull de

cançons populars valencianes, conservat a la carpeta C-182 de l’Arxiu de l’OCPC;

Cançoner infantil de Concentaina,47 conservat a la carpeta B-48 de l’Arxiu de l’OCPC;

45 De fet, per la cal·ligrafia de tots els documents analitzats, que coincideix amb altres docu-ments que signa Just, i per l’ús d’un llenguatge purament normatiu —i escrit en la varietat oriental— que aprengué a Barcelona, entenem que va ser Just l’únic dels germans que va transcriure i enviar els textos i, per tant, qui més clarament exercí com a folklorista; és possi-ble, de tota manera, que Joaquim col·laborés en la transcripció de la música. Pel que sembla, Joaquim va fer una gran tasca sobretot en l’estimulació dels informants, com veurem.

46 Això no obstant, alguna de les seves composicions orfeòniques o per a banda es basen en can-çons populars que degué recollir posteriorment en altres terres en què visqué. Per exemple, el Centre d’Estudis Contestans conserva un grup de partitures seves encapçalades amb el títol «Lleonines. Fantasía sobre Canciones populares Leonesas. Fantasia de Cançons Populars del Reialme de Lleó. León, 4º trimestre de 1926», que inclouen una primera pàgina amb «Cancio-nes empleadas en esta composición – Cançons que hom n’ha fet ús en aquest treball», presumi-blement cançons populars lleoneses. La data i el lloc, recordem, es corresponen perfectament amb la biografia: entre 1925 i 1930 exercia de músic en el regiment d’infanteria Burgos 36, amb campament a Lleó.

47 Just Sansalvador escriu sempre així el topònim del seu poble, excepte al Recull de cançons po-pulars valencianes, el seu primer recull, presentat al concurs de 1922. A propòsit del topònim hi fa, a la pàgina 5, aquest comentari: «El poble de Cocentaina també s’escriu Concentaina, té la següent evolució històrica: / Contesta (capital de l’antiga Contestània pàtria dels ibers contestans) / Conçoltània (mot posat pels àrabs) / Concentaina (mot castellà) / Cocentaina (mot posat pels geògrafs de la conquesta catalana, Jaume I). / Per tant la pronunciació d’aquest nom per llurs fills és Cosentaina = llengua literària Cocentaina». Desconeixem, per tant, com és que és només en aquest recull que utilitza la forma Cocentaina i, en la resta, fa servir Concentaina.


197

i Cançoner general valencià, conservat a la carpeta B-49 de l’Arxiu de l’OCPC.

D’aquestes obres, només la segona i la tercera han estat publicades, íntegrament, en

Cançons de Cocentaina i (1998), que edita el Centre d’Estudis Contestans.

El Recull de cançons populars valencianes fou presentat i premiat en el primer

dels concursos organitzats per l’Obra (1922), amb el lema «Fem reviure l’atavisme

sa»: va rebre un accèssit de cinquanta pessetes. Es tractava d’un quadern amb 50

cançons, recollides aquell mateix any, pertanyents, bàsicament, a Cocentaina, amb

poques excepcions de cançons recollides a Alcoi i Ontinyent, malgrat el títol genèric

del recull de cançons «valencianes» que podrien donar a entendre una localització

més àmplia.

El recull contenia algunes dades contextuals que responien el qüestionari sugge-

rit en les bases del concurs i formulat a semblança del que es feia servir en l’Arxiu

d’Etnografia i Folklore de Catalunya, tal com figura en una nota en la portada del

quadern. Aquestes dades, que es van afegir també al Cançoner general valencià,

incloïen (I) el lloc de recol·lecció, (II) la data de recol·lecció, (III) dades sobre l’infor-

mant, (Iv) dades sobre l’informant de l’informant, i (v) origen. Gràcies a això podem

saber que 19 de les 50 cançons van ser recollides entre agost i setembre de 1917 (la

resta, entre agost i setembre de 1922), segons les anotacions, cosa que és ben inte-

ressant perquè denota que ja des del segon any de Just a Barcelona, abans de l’exis-

tència de l’OCPC, començà la seva recol·lecció. Segurament, degué ser encoratjat a

fer-ho per algun dels seus mestres de l’Escola Municipal de Música de Barcelona,

que després formarien part de la institució, veient en Just un contacte de primer

ordre per a aconseguir cançons populars valencianes. Aquest fet no ens resulta pas

anecdòtic, perquè, si efectivament és tal com diem, podríem estar davant d’un dels

primers gèrmens o indicis de gestació de la futura OCPC.

A banda d’això, en el Recull també s’hi troben alguns comentaris sobre la vigèn-

cia de la cançó en el moment de recol·lecció (en el cas de les recollides el 1917, p. ex.

«Ara [1922] segueix cantantse», p. 7) o sobre el coneixement o el record que en té

l’autor (p. ex. o «Jo la he cantada des de 1904», p. 6). Cal dir, finalment, que algunes

de les cançons recollides tenien un autor conegut: normalment un captaire cec.

El Cançoner infantil de Concentaina es va presentar al segon concurs organitzat

per l’OCPC, l’any 1924, amb el lema «Fulletes que hi han al món d’una Pàtria que

no’s fon». Segons el «Breu preàmbul» amb què l’autor inicia el Cançoner, «aquest

recull, fou fet, durant les vacances de l’estiu de 1923» (Centre d’Estudis Contestans


198

1998: 32). Va ser premiat amb un accèssit de cent pessetes, el premi més gran que va

rebre. Incloïa «5348 jocs, cants i cantarelles d’infants», sempre amb informació contex-

tual (normalment s’hi explica el joc a què va associada la cançó, o la situació en què

es canta, o l’època de l’any, etc.); tanmateix, aquesta informació no seguia al peu de la

lletra el qüestionari de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore. La raó devia ser que el tipus

de treball era sensiblement diferent del que s’acostumava a proposar: no féu un con-

junt d’entrevistes per tal de transcriure cançons noves, sinó que, a partir de cançons

que ell mateix coneixia, «reuní a qualques persones de totes les edats a fi de saber,

si les cançonetes que rebé dels seus majors, havien evolucionat. […] De manera que

totes les peces d’aquest recull foren cantades pel recol·lector quan fou infant junt amb

els seus companys d’infantesa» (Centre d’Estudis Contestans 1998: 32). Malgrat que

l’informant principal del treball, doncs, és ell mateix, inclou una llista de «persones

consultades, les quals han fixat la supervivència d’aquest cançoner infantil» (ibídem)

d’entre 5 i 63 anys d’edat, que no relaciona amb cap cançó en concret.

El Cançoner general valencià segueix una estructura més semblant al Recull de

cançons populars valencianes. Es va presentar també al segon concurs convocat per

l’OCPC (1924) amb el lema «Cançons de la “Terra del Xé”49 que la Vila de Concen-

taina sense tabalet ni donsaina canta a la “Mare” que tingué» i va rebre un accèssit

de setanta-cinc pessetes. Inclou 24 cançons amb els cinc ítems contextuals que hem

apuntat més amunt. Per la resposta a la segona qüestió, la data de recol·lecció,

idèntica en tots els casos («juliol i agost de 1923»), sabem que Sansalvador va dur a

terme la recerca d’aquest treball un any abans de presentar-lo al concurs; alhora,

doncs, que el Cançoner infantil.

La cronologia és clara, doncs: l’any 1917 fa un primer recull de 19 cançons, que

uneix a les que recull el 1922 sota el nom de Recull de cançons populars valencianes,

48 Encara que a l’índex se’n compten 47, en una d’elles, «La fonteta del Milacre (7 cançons)», hi ha l’anotació següent: «7 cançons que tenen en comú la melodia; però que la xicalla canta indi-vidualment […]. La majoria de vegades una mateixa lletra és repetida una llarga estona, com si les altres no existiren» (Centre d’Estudis Contestans 1998: 71).

49 Encara que potser caldria no dubtar de la popularitat de l’expressió «Terra del Xe» per refe-rir-se al País Valencià, no podem evitar relacionar-la amb l’obra intitulada Tipos,modismesycoses rares y curioses de la terra del ge de Joaquim Martí i Gadea, els treballs del qual els ger-mans Sansalvador van tenir ocasió de conèixer —i admirar— en la missió de recerca que els va portar a Balones, a casa dels nebots de Martí, com veurem més avant. Tot i que el treball que es presentava amb aquest lema fou elaborat l’any 1923, es va presentar al concurs l’any 1924, quan Sansalvador ja devia haver visitat Balones.


199

presentades al concurs de 1922; l’any 192350 recull els materials per als altres dos

treballs que presentà a concurs l’any 1924, i aquell mateix any recull i transcriu

els materials per a les missions, que tramet a l’OCPC l’any 1925, com s’indica en el

dietari de l’Obra: «Març 1925 / 24 / En Just Sansalvador i Cortès porta a l’oficina de

l’Obra el material recollit per ell i el seu germà Joaquim en la missió de recerca que

en l’estiu passat feren, per encàrrec i a despeses de l’Obra del “Cançoner”» (Massot

1995: 98).

Pel que fa als materials recollits, el Recull i el Cançoner general integren peces

cantades («cançons», però també «xistes», «trovos»,51 «pregàries», «cançons de bres»,

etc.) per informants adults de diverses franges d’edat. A banda d’aquestes denomi-

nacions genèriques, que sol afegir al costat del títol de cada cançó, no hi ha cap més

intent de classificació dels materials, cosa que tampoc no fa en cap dels altres tre-

balls, més enllà d’agrupar cançons infantils en el Cançoner infantil —la qual cosa

no lleva que incloga cançons d’aquesta mena en la resta d’obres.

Malgrat que les transcripcions d’aquells dos treballs són impecables des d’un

punt de vista folklòric pel respecte absolut a la lletra i la música, la inclusió de va-

riants (si es dóna el cas) i l’aplec de tota la informació contextual possible segons

el qüestionari referit, creiem que el defecte —si és que es pot considerar així—

en aquests dos treballs és, com ja insinuàvem més amunt, el títol: tant Recull de

cançons populars valencianes com Cançoner general valencià fan pensar en una

arreplega molt més àmplia de la que és. Hom podria pensar, a partir de títols com

aquests, que els treballs contenen materials d’arreu del País Valencià; en canvi, les

cançons van ser recollides, pràcticament en la seva totalitat, a la vila de Cocentai-

na. Encara que és cert que moltes de les cançons que Sansalvador va recollir devien

conèixer-se arreu del País Valencià i que, de fet, algunes devien tenir l’origen en

50 Matisem, per tant, la informació proporcionada per Francesc Jover en les «Notes biogràfiques d’en Just Sansalvador i Cortès» en Cançons de Cocentaina i (1998: 19), segons la qual es des-prèn que Just Sansalvador va recollir aquests materials durant l’estiu de 1924: en realitat, du-rant l’estiu d’aqueix any va recollir les cançons per a la missió, però els materials del Cançoner infantil de Concentaina i del Cançoner general valencià havien estat arreplegades l’any 1923. Jover degué confondre aquests treballs amb la missió, que s’havia d’haver dut a terme el 1923, però s’ajornà per al 1924 segons el dietari de l’OCPC (Massot 1995: 56-57): Just Sansalvador rebé l’encàrrec el primer d’agost de 1923, però el dia 15 d’aquell mateix mes va comunicar per carta que, per exigències del servei militar al qual estava subjecte, no podria emprendre la missió aquell any.

51 El trobo és una cançó narrativa llarga, generalment de caràcter amorós.


200

altres localitats, com ell mateix apunta en alguns casos, també és cert que el lloc

de recol·lecció mai no va més enllà del Comtat i els pobles limítrofs. En aquells

primers anys d’organització de les tasques de l’OCPC, Sansalvador devia ser, d’en-

trada, l’únic folklorista amb materials provinents del País Valencià; amb l’excepció

dels materials aportats per López-Chávarri i l’anònim que veurem, presentat al

concurs de 1924, no hi ha cap més folklorista valencià que participe en l’OCPC: els

altres materials valencians van ser recollits per autors catalans. Just Sansalvador

va ser el primer a recollir materials valencians: un dels poquíssims a fer-ho i, de

fet, l’únic folklorista valencià, amb el seu germà, que va participar en les missions.

No ens pot passar per alt, doncs, que Just Sansalvador, que mantingué entrevistes

amb alguns dels responsables de la institució, devia estar al cas de la importància

de la participació valenciana en l’Obra i de la seva responsabilitat com a valencià

de prendre-hi part. La seva resposta inicial van ser aquests dos treballs que, amb el

nom genèric de «cançons populars valencianes» o «cançoner general valencià» vol-

drien suplir l’absència de paisans: es tractava de cançons recollides al Comtat, però

en molts casos representatives, al seu parer, de tot el territori. Mai no s’estigué, per

això, d’assenyalar-ho, sempre que sabia que alguna de les cançons que transcrivia

es cantava més enllà de les fronteres del seu poble i de la seva comarca.

Com hem avançat, el Cançoner infantil de Concentaina tenia un caràcter dife-

rent: l’informant era ell mateix que, amb 23 anys, es proposava de fer una anàlisi de

l’evolució del cançoner que havia après quan era infant, amb la qual cosa va reque-

rir de la implicació d’altres informants de totes les edats52 que corroborarien o no la

supervivència o la possible evolució de les cançons. Havia de ser, per això, un treball

ben original, insòlit al País Valencià, que denotava una certa voluntat d’anar més

enllà de la pura recol·lecció amb una proposta d’estudi del canvi. Malauradament,

aquesta proposta es va quedar en el «Breu preàmbul»: al llarg del treball no s’aporta

cap mena de comentari sobre aquesta possible transformació i tot plegat dóna lloc

a un treball d’arreplega més, amb un sol informant que rep la col·laboració d’altres

persones. Siga com siga, aquest treball ja anunciava una característica que man-

tindria en la missió i que ha estat subratllada per estudiosos de la música popular

valenciana:53 la consideració d’informants joves, i no només d’informants majors.

52 En concret, informants de 5, 8, 11, 18, 23, 24, 26, 30, 37, 51 i 63 anys.53 Referint-se als informants de la missió, Fermín Pardo i José Ángel Jesús-María, en La mú-

sica popular en la tradició valenciana (2001: 21), assenyalen: «El fet que sorprén els recopila-


201

Pel que fa a la missió de recerca de 1924, Just Sansalvador en va elaborar la crò-

nica, encapçalada per un text descriptiu titulat «El Comtat de Concentaina. Breu

resum geogràfic-històric», seguit per la memòria de la recerca feta en cada poble i

la transcripció de cançons recollides a la comarca del Comtat. Els materials es con-

serven en les carpetes C-19, C-20, C-21 i C-22 de l’Arxiu de l’OCPC i, com ocorre

en la resta de missions, se n’ha publicat tota la crònica i una selecta de cançons: en

aquest cas, en el tercer volum dels Materials de l’OCPC (1929),54 i també en Can-

çons de Cocentaina ii (2007) amb una selecta diferent i més extensa, de 141 cançons,

però referida exclusivament al poble de Cocentaina.

La missió va començar el primer d’agost de 1924 i va durar fins el 5 d’octubre

d’aquell any. En la primera excursió el va acompanyar el seu germà Miquel, de

18 anys en aquell moment. Aquesta informació no figura en cap dels documents

oficials aportats a l’OCPC, però Sansalvador ho indica en uns documents inèdits

en què completa la informació publicada el 1929 sobre una fotocòpia de la part cor-

responent dels Materials de l’OCPC. Van fer l’itinerari Cocentaina-Millena-Gorga-

Benillup, retornaren el dia 11 d’agost a Cocentaina perquè el dia 12 començaven les

festes patronals de Sant Hipòlit. A continuació d’aquesta informació inèdita, Just

Sansalvador explica que a partir de llavors fou el seu germà Joaquim qui l’acompa-

nyà en la resta d’excursions:

En les demés excursions o eixides folklòriques des de Concentaina, m’acompanyava

el meu germà major: Joaquim (1897-1953) que també era missioner de l’Obra del

Cançoner Popular de Catalunya, que coneixia bé les comarques que visitàvem, per-

què, llavors, era director de la Banda «Música Nova Contestana». I una mostra del

seu, saber, enginy, i bon humor (bonhomia), la tenim en la quarteta que antecedeix,

animant als clients i parroquians que es trobaven al portal del molí de farina: en

espera de que els atengueren: «EstemenlaValldeSeta…ielsnúvolsjaestànahí…».

dors actuals és l’edat d’estes persones 60 de les quals eren menors de 20 anys, 85 menors de 40 i només 57 majors de 40, ja que actualment els comunicants no baixen mai dels 70 anys d’edat, tret de rares excepcions».

54 El criteri per a la selecta publicada el 1929 va ser «donar aquelles que per la tonada o pel text o per ambdues coses alhora, evidencien llur origen català d’una manera prou clara», encara que «No hem oblidat, però, els documents de folklore musical influenciats per altres cançonístiques peninsulars, molt abundosos al Comtat de Concentaina, entre els quals hem escollit els que hem cregut més bells i més característics. (Nota de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya)» (Fundació Concepció Rabell Cibils 1929: 14).


202

La quarteta a què es refereix la va incloure en la crònica de la missió: «Estem en

la Vall de Seta / i els núvols ja estan ahí / ‘nem-se’n a Quatretondeta / no mos pille

l’aigua ací» (Fundació Concepció Rabell Cibils 1929: 43). Aquesta espontaneïtat i

facilitat de Joaquim Sansalvador per a improvisar una cobla i engrescar la gent de-

via facilitar en bona mesura la participació dels informants. En un apunt biogràfic

inèdit conservat al Centre d’Estudis Contestans sobre Joaquim Sansalvador Cortés,

realitzat pel seu fill Joaquim Sansalvador Moltó, sembla reafirmar-se aquesta idea:

Per seguir la broma mon pare [durant una eixida folklòrica amb el seu germà] va

improvisar els versos següents:

M’handitqueeresmúsicnou,

tocador de cornetí.

A la nit en vindre a casa

emtocaràselflautí.

En alguns pobles, la replega de cançons se la prenien a broma. Però el cafè-licor els

envalentia a cantar en el casino o en la plaça. En les cançons de batre van arribar

a lligar a algú una corda al coll i simular l’animal en la batuda. Cantaven seriosa-

ment.

Aquesta proximitat amb la gent devia ser comuna als dos germans. Durant l’ela-

boració de Cançons de Cocentaina alguns dels informants encara eren vius i recor-

daven prou bé el moment de l’arreplega de les cançons. Francesc Jover, del Centre

d’Estudis Contestans, va poder entrevistar-se amb dos dels informants, i en un

treball inèdit a què hem tingut accés, titulat «Just Sansalvador, cronista i home

culte», il·lustra a través d’ells l’afabilitat de Just i el seu incansable interès pel fol-

klore musical:

Possiblement encara visquen arreu del Comtat moltes persones que hi van col-

laborar cantant, però nosaltres sols en coneixem dues […]. Tots dos hui tenen

quasi noranta anys i recorden perfectament molts detalls d’aquells dies. Pel que

fa a la senyora Consuelo en una llarga conversa que tinguérem ens diu d’entrada

que «Justo era un home molt sabut». Ens deia que per les vesprades anava al fila-

dor que era als terrats del Palau i «…anava apuntant en una llibreta no sé què,

mentrestant nosaltres totes rialleres cantàvem». «Ens portava llimonades per a


203

refrescar…» […]. En acabar aquell estudi va prometre fer-los una paella a Sant

Cristòfol. I així ho va fer. Un diumenge totes les filadores se’n van anar de paella

convidades per Just Sansalvador. […] Ens diu la senyora Consuelo que tot el dia

van estar cantant i ballant acompanyades de la guitarra. […] Ens diu que Just va

estar tot el dia «en aquella llibreta apuntant-se coses. Es veia molt entusiasmat i

totes les cançons li agradaven».

Durant la missió, els germans Sansalvador van recórrer 13 pobles del Comtat:

l’Alqueria d’Asnar, Balones, Benàmer, Benillup, Benimarfull, Benimassot, Cocen-

taina, Fageca, Famorca, Gorga, Millena, Muro i Quatretondeta. Es van entrevistar

amb més de 200 persones de totes les franges d’edat, amb una gran presència del

jovent: més de dues terceres parts dels informants eren menors de 40 anys, dels

quals prop de la meitat eren menors de 20 anys. Van obtenir més de 2016 cançons,55

comptant-hi, segons la seva nomenclatura, cançons de bressol, cançons relaciona-

des amb jocs infantils, nadales, corrandes, cançons de treballada, crits populars,

seguidilles, danses, cançons-xiste, crides, ambaixades, tocades de dolçaina, diàlegs

recitats i «cançons diverses».56 Com es fa evident, aquesta és una tasca folklòrica

enorme i reeixida, amb una voluntat quasi exhaustiva en cada poble, amb la incor-

poració de variants i de dades d’interès sobre el context, els informants, la forma i

la funció de les cançons.

La crònica de la missió presenta un ric vocabulari i conté tocs literaris i obser-

vacions agudes en què traspua la percepció de la realitat segons Just Sansalvador:

Sembla que les generacions actuals no es preocupen de perllongar el tresor can-

çonístic de nostres avantpassats. Es [sic] real que, a nostra infància la gent reia

més, era més senzilla. Cantava ses alegries i tristors. I ara què fan? Doncs fruit de

les grans fàbriques de calçat de Concentaina i de les diverses fabricacions (paper,

55 Rectifiquem el nombre que publicàvem en Vidal (2015b): una recerca posterior als materials microfilmats de l’OCPC a la Biblioteca de Catalunya ens ha permès accedir a materials de la missió que llavors ignoràvem, referits als pobles de Fageca i Benimassot, d’on, en una primera visita, no van aconseguir informants. Diem «més de 2016» perquè 2016 és l’últim número de les cançons numerades, però també hi ha bona cosa de cançons sense numerar. No totes les cançons, és clar, tenien una melodia diferent: la gran majoria, i sobretot les numerades, són cobles o quartetes soltes que solien prendre una melodia comuna. Els germans Sansalvador van transcriure més de mig miler de melodies.

56 En trobareu una relació del tipus de cançó i la quantitat per cada poble a Fundació Concepció Rabell Cibils (1929: 85-86).


204

teixits, maquinària) alcoyanes [sic] han materialitzat a les multituts, estigmatit-

zant-les amb aquests mots: treball, menjar, dormir! (Centre d’Estudis Contestans

2007: 32)

El seu interès pel folklore i les qualitats de bon observador li permetien consta-

tar aspectes sobre la pervivència d’unes o altres formes de folklore entre les genera-

cions, com havia estat el seu propòsit en el Cançoner infantil. En aquest cas, però, sí

que hi fa comentaris d’interès, per exemple, sobre uns balls a Benillup: «En les dan-

ces valencianes, o siga, l’antic ballar solt, encara són molts els joves que s’hi posen.

En poblets així hi és vivent en les actuals generacions. Mentre que en Concentaina

no» (2007: 20); i sobre uns altres balls a Cocentaina: «Un dia cap al tard consegui-

rem que ens ballaren seguidilles. Es un ball que es podia fer reviure, perquè adés

les velles, hi havia quelcuna jovençola. Ho fan bé» (2007: 30).

Sens dubte, però, un dels aspectes més destacables és quan els germans San-

salvador, durant l’eixida a Balones, contacten amb els parents de Joaquim Martí i

Gadea, un dels autors més importants per al folklore valencià en el període històric

anterior, i en fan una ullada a l’obra:

S’hi presentàrem a casa dels nebots del Prevere Martí. Hem refullejat algunes de

les seves obres i no podem més que afirmar que: amant fervorós de la terra valen-

ciana, tots els seus treballs han estat per emancipar-la culturalment. Té recopilat

quantiós material folklòric en els seus treballs. Ha glossat la cançó popular i ha

enaltit la terra que el vegé néixer. De segur que fou inspirat per la mateixa fada

que cobijà Mistral en les seves soletats íntimes.

Aquest paradís encantat, conegut amb el nom de la Vall de Seta, ha trobat el

seu cantor. Aquest fou: En Xoxim Martí i Gadea (1837-1920). (Centre d’Estudis

Contestans 2007: 23).

Sansalvador mostra un gran entusiasme per l’obra de Martí, igualant-lo a Mis-

tral57 potser pel marcat component valencianista; devia ser un dels pocs materials

d’interès folklòric, si no l’únic, que degué conèixer Sansalvador sobre el País Valen-

cià composats per un altre autor. Tenint-lo com a precedent, és fàcil que veiés més

57 Per bé que considerem que la tasca de Martí i Gadea és certament lloable i única dins del context valencià del seu moment, no podem estar-nos de manifestar el nostre escepticisme en comparar-lo al cèlebre fundador del Felibritge. Es tracta de personalitats molt diferents amb objectius, també, molt diferents.


205

justificada la pròpia pràctica com a folklorista: així cobrava sentit dins d’un marc

cultural valencià en el qual no estava sol.

Just Sansalvador acabaria la seva tasca folklòrica l’any 1924. A partir de 1925

es dedicaria a l’exercici com a músic militar, però també a la composició musical.

El Pare Vicent J. Tena, musicògraf i bibliotecari, va decidir als anys 70 del segle xx

recollir l’obra musical creada per compositors valencians. La de Just Sansalvador

ocupava 3 toms de 300 pàgines cadascun, els dos primers sobre música d’inspiració

valenciana, l’altre, sobre música inspirada en Algesires (Sansalvador 1976-1978).

Sansalvador mateix es dedicà a recollir i reescriure, a instàncies de Tena, el conjunt

de la seva obra. De les composicions d’inspiració valenciana,58 prop de dues terce-

res parts són arranjaments orfeònics o composicions per a banda a partir d’una o

diverses melodies populars que hagué recollit fins l’any 1924. Sovint incloïa en les

primeres pàgines de les partitures la lletra o la melodia popular en què es basava

cada composició. Això és una mostra ben clara de com el van marcar els anys de

recol·lecció, de la importància que hi va donar com a músic i compositor.

Quantitativament, la recol·lecció dels germans Sansalvador és la més gran que

s’hagué emprès fins llavors al País Valencià i una de les majors de tota la nos-

tra història en un període d’espai i temps tan limitats. Per la banda qualitativa,

Sansalvador és un dels primers folkloristes valencians, al costat dels relacionats

amb la Societat Castellonenca de Cultura, que exerceix plenament d’acord amb

una metodologia folklòrica. Prèviament, només Francesc Martínez havia començat

a treballar el folklore com una disciplina diferenciada i amb un mètode propi, però

no va excel·lir en el tractament de les mostres com sí que ho féu Sansalvador. La

consideració constant del context i dels informants i el respecte indiscutible per la

forma i el contingut, condicions que havia de complir segons els suggeriments de

l’Obra del Cançoner, amb la guia dels qüestionaris i les bases de participació en els

concursos i les missions de l’Obra, menaven el folklorista de Cocentaina a actuar

com calia en aquesta disciplina.

En definitiva, cal situar Just Sansalvador, amb l’ajut del seu germà Joaquim,

com un dels principals folkloristes valencians del segon període de la història de

l’etnopoètica valenciana (1912-1939), ben representatiu de la feina d’aquells anys:

va treballar adequadament el folklore, vinculat amb una institució (l’OCPC), i pre-

58 La majoria de les partitures originals manuscrites es conserven al Centre d’Estudis Con-testans.


206

cisament el tractament específic del folklore i la institucionalització del seu estudi

són les característiques principals d’aquesta etapa.

5.5.2 Més materials valencians al concurs de 1924

A banda dels reculls presentats per Just Sansalvador, hi ha dos reculls més d’origen

valencià que es van presentar al concurs de 1924, conservats en la carpeta B-144 de

l’Arxiu de l’OCPC: el número 2 i el número 4.

El recull número 2 es titulava «Música popular valenciana», i tenia el lema «Cos-

tums que’s perden». Fet públic el veredicte del jurat, Joan Amades va declarar ser

l’autor d’aquest recull.59 Constava de 22 melodies, principalment balls, cap de les

quals amb lletra, i un petit treball descriptiu de l’execució dels balls —però sense

comentaris sobre altres elements contextuals, sobre informants o sobre localitats de

recol·lecció o origen. Pel format i les característiques del recull, de materials de base

no verbal, no serà estudiat en el nostre treball.

L’altre recull, amb el número 4, no tenia títol ni autor, però sí que tenia lema:

«G[u]erra al cuplet». Convé explicar que el cuplet, com la jota, era percebut com una

forma musical forana que caldria combatre o arraconar. Vegeu, si no, els comentaris

que en faran Joan Just i Josep Roma en la missió de 1927 per terres de Castelló,

per exemple: «la tasca a fer és nombrosa, […] a causa del perill imminent que corre

de desaparèixer tot allò típic i popular davant la invasió cada dia més persistent de

jotes i cuplets que arreu s’estenen com una riuada imponent en dia de tempesta»

(Massot 1998: 23). Així doncs, el fet d’encapçalar aquest recull amb el lema «G[u]

erra al cuplet» devia ser tota una declaració d’intencions: el recull s’oferia a fi de

combatre el cuplet, com una mostra de resistència amb cançons percebudes com a

autèntiques, pròpies de la terra.

Com avançàvem, d’aquest recull mai no va aparèixer l’autor: de fet, va ser l’únic

recull en què l’autor no es va presentar. No apareix documentat en la llista dels

premiats del concurs de 1924 conservats en la carpeta B-134 (III.3, «Premi, número

i títol dels reculls. Nom i residència dels autors») ni en altres documents en què es

féu públic el veredicte («Autor no presentat», es deia sobre aquest recull en la llista

d’autors premiats apareguda en «L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya» [s. n.,

59 Amades també declarà ser l’autor de tres reculls més: el núm. 3, «Danses catalanes del Ros-selló», el núm. 9, «Música de cornamusa», i el núm. 13, «Maneres populars de fer música»; i coautor, amb Joan Tomàs, del núm. 10, «Crides i tocades». V. Massot (1995: 99).


207

1925: 199]). De moment, no hem sabut esbrinar-ne l’autoria i només en podem sug-

gerir alguna indicació.

De bon començament hem de desestimar la temptació de proposar que l’autor

del recull fos Just Sansalvador, malgrat la procedència de la majoria de les cançons

(recollides a pobles propers a la seua comarca), per dues raons: una d’extrínseca

i l’altra d’intrínseca. L’extrínseca és que Just Sansalvador va reivindicar l’auto-

ria, va demostrar i va aportar proves inequívoques de cadascun dels materials que

va presentar a concurs, tal com figura en el dietari de l’Obra: «Per lletra fefaent i

comprovants a posta, un delegat d’En Just Sansalvador i Cortès, domiciliat a Lleó

(León), declara que és aquest l’autor dels reculls n.º 14, “Cançoner infantil de Con-

centaina […]” i n.º 15, “Cançoner general valencià”» (Massot 1995: 100; la cursiva és

nostra). La intrínseca és que ni la cal·ligrafia ni l’ortografia coincideixen amb els al-

tres quaderns signats per Just: l’ortografia del recull número 4 és castellanitzada i

prefabriana, cosa que dista de la de Just, que utilitzava un llenguatge generalment

correcte i pulcre, ja que havia estat alfabetitzat en català a Barcelona. Tanmateix,

no era així en el cas del seu germà Joaquim, que només tenia estudis primaris i que,

pel fet de ser músic i director de banda, coneixia força bé els pobles de la contorna-

da i, pel seu germà, estava al cas dels concursos que es convocaven des de l’OCPC,

als quals Just sempre es presentà a títol individual. No obstant això, no tenim cap

evidència ni cap notícia de la participació de Joaquim en el concurs i fóra imprudent

assegurar-ho; més encara quan, en realitat, els pobles de procedència dels materi-

als, tot i ser pròxims, no pertanyen a la seva comarca en la gran majoria dels casos;

i les entrevistes de què tenim notícia dels dos germans no van passar dels límits del

Comtat.

En qualsevol cas, el fet que el recull fos anònim no només implica que no puguem

reconèixer ni identificar-ne l’autor, sinó també que llavors no pogueren contactar-lo

per a possibles futures col·laboracions i nous enviaments de materials, atès el dèfi-

cit de valencians.

El recull, un quadern manuscrit pautat amb pentagrames, sense cap mena de

portada ni coberta, consta de 33 pàgines numerades i 3 sense numerar, amb un

total de 6260 cançons amb lletra i música. Ve encapçalat, directament, per la prime-

ra cançó, «Cansoneta que canten els chiquets de Bocayrent (Valensia)», seguit del

60 Tot i que es numera fins a la 63, hi ha un error de numeració (no hi ha cap cançó amb el número 16).


208

«Lema: G[u]erra al cuplet», però no hi ha títol per al conjunt del recull. Les cançons

tampoc no porten un títol pròpiament dit, sinó una breu explicació que varia sensi-

blement en el grau de detall; p. ex., «Cansoneta que canten en Agres (Alacan [sic])»,

p. 6; però «Cansons que canten els chicons la vespra de nadal cuan van arreplegar el

aginaldo. (En Bocayrent). Acompanyat de simbombes», p. 6. Indicacions com aques-

tes són el màxim que s’hi pot trobar en relació amb el context i la localització del que

es recull. No es menciona cap informant ni es classifiquen ni s’ordenen les cançons

de cap manera. Pel que fa a la localització, 26 de les 62 cançons són de Bocairent;

14 de Benigànim; 3 de València; se’n localitza una sola a Bellús, a Agres, a Gua-

dasséquies, a Xàtiva, a Alcoi i a «la partida de Mariola»; en 9 s’utilitzen expressions

per a referir-se al conjunt dels valencians; i en les 4 cançons restants no consta la

localització.

Més enllà de les incògnites que envolten l’autor desconegut, aquest recull no ofe-

reix cap altra particularitat ni té més rellevància ni repercussió que el fet de ser un

dels pocs materials valencians que arribaren a l’OCPC, en aquest cas a través del

concurs de 1924. No es fa atenció a dades que podrien haver estat de molt d’interès,

tant per al recull mateix com per a la identificació de l’autor, relatives al context, als

informants, a la data de recol·lecció, etc. Entenem, això sí, que, per les particulari-

tats lingüístiques i potser també pel coneixement que s’hi demostra ocasionalment

sobre el rerefons de les cançons61 l’autor devia ser valencià, amb la qual cosa, comp-

tant els dos germans Sansalvador i Eduard López-Chávarri, són 4 els valencians

que col·laboren en l’OCPC —sempre que considerem que l’autor d’aquest recull no

és cap dels altres tres.

5.5.3 La missió valenciana de Joan Just i Josep M. Roma

La segona i darrera missió per a l’OCPC que es va realitzar per terres valencianes

va ser la duta a terme pels catalans Joan Just i Josep M. Roma l’any 1927, una de

les dues que van emprendre plegats (l’altra seria al Camp de Tarragona i la Conca de

Barberà en l’any següent).

61 Ens referim a les poques dades contextuals que s’hi assenyalen o al fet d’anomenar, molt pun-tualment, persones del territori que devien ser-hi conegudes o, si més no, devien ser coneixen-ces de l’autor: p. ex., «Canon a 3 que canta[v]en el tio Lois Mateu y els amigs en Benigani per li vern [sic] asentats al raco del foc», p. 5 (la cursiva és nostra).


209

Joan Just i Bertran (Sant Cugat Sesgarrigues, 1897 – Igualada, 1960) va ser un

director de coral i compositor. Format musicalment a l’Escolania de Montserrat,

va passar després a estudiar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona amb els

mestres Morera, Millet, Pellicer i Balcells. L’any 1921 va obtenir la plaça de direc-

tor de Música del Col·legi de Santo Domingo d’Oriola i va fundar l’Orfeó Orcelità.

L’any 1925 es casà a Barcelona i cofundà, amb altres músics com Josep M. Roma,

l’Acadèmia Albéniz. Posteriorment treballaria en altres orfeons, ateneus i bandes

musicals de Catalunya.

Josep Maria Roma i Roig (Alguaire, 1902 – Sant Cugat del Vallès, 1981), com-

positor, pianista i organista, també estudià a l’Escolania de Montserrat i després

a Barcelona, a l’Acadèmia Granados. Cofundà l’Acadèmia Albéniz i, durant més de

trenta anys, col·laboraria amb l’Orfeó Català com a pianista i organista. Al llarg

de la seva trajectòria excel·liria com a pianista i passaria per diverses acadèmies,

conservatoris i orquestres. Entre altres, seria pianista al Palau de la Música, on

establiria una bona relació amb Lluís Millet, un dels principals organitzadors de

l’OCPC.62

Els materials corresponents a la seva missió es conserven en les carpetes C-71

i B-189 de l’Arxiu de l’OCPC. Segons el dietari de l’Obra, al juliol de 1927 els dos

músics signen i emprenen la missió cap a Castelló (Massot 1995: 152). La finalitzen

l’1 de setembre d’aquell any i entreguen els materials definitius el 21 de desembre

(Massot 1995: 162). A causa de la interrupció de la Guerra Civil i, després, del pro-

cés de recuperació i catalogació dels materials a Montserrat, la memòria i la selecta

de cançons no apareixerà fins l’any 1998, en el volum vIII dels Materials (v. Massot

1998: 11-83).

Des de l’11 de juliol fins a l’1 de setembre de 1927, doncs, Joan Just i Josep M.

Roma recorren diversos pobles de la Plana Baixa, el Baix Maestrat, l’Alt Maestrat

i els Ports. Aconsegueixen un total de 269 cançons i melodies de Vila-real, Vinaròs,

Benicarló, Peníscola, Xert, Morella, Catí, Sant Mateu, Benassal, Benicarló i Orio-

la.63 Encara que la motivació de Just i Roma de recórrer aquestes terres podria ben

62 Devem —i agraïm— bona part d’aquesta informació i alguna altra relacionada a la Dra. Jose-fina Roma, neboda de Josep M. Roma.

63 En concret, els materials 1-12 pertanyen a Vila-real; 13-39, a Vinaròs; 40-56 i 259, a Benicar-ló; 57-58 a Peníscola; 59-77 a Xert; 78-143, 249-258 i 261 a Morella; 144-167 a Catí; 168-189 a Sant Mateu; 190-248 a Benassal; i 260, 262-269 a Oriola. Més endavant explicarem com és que hi trobem materials oriolans.


210

deure’s a la visió estratègica de Rafael Patxot o del suggeriment d’algun altre mem-

bre de l’Obra —la majoria de les missions eren encàrrecs, excepte si algú demanava

explícitament un lloc—, atès que pel País Valencià només s’havia fet la missió pel

Comtat dels germans Sansalvador, també podria haver-hi alguna altra raó afegida:

la coneixença prèvia de, almenys, un contacte en un d’aquests pobles, com analitza-

rem més avant.

El total de cançons recollides abraça gèneres ben diversos: cançons de treball

(de sega, de batuda, de plega de garrofes, d’olives, de pitjar el raïm, etc.), nadales,

tota mena de cantarelles i jocs infantils, cançons festives, cançons de bressol, can-

çons de sereno, cançons religioses i gojos, etc., a més de tocates instrumentals per a

processons, balls i altres festivitats. També és ben variat el tipus d’informants, de

tot l’espectre d’edats, per bé que és especialment nombrós —més que en el cas dels

germans Sansalvador— el nombre de xiquets que hi van participar. És impossible

de determinar, perquè solien acudir-hi en grups, normalment dividits per sexes,

menats per un primer contacte com un mestre o un capellà. Així mateix, l’extracció

social dels informants també és variada, tal com anuncien al començament de la

memòria:

Havem cuidat que totes les classes socials passessin per davant nostre. Els pagesos,

vells i joves, els cantaors més afamats del poble, guitarristes, cecs (si per desgràcia

n’hi havia), xiquets, xiquetes, grans i petits, gaiters o dolçainers, etc. i acabant

pel mestre, vicari, rector, sagristà, escolans, tots, absolutament tots passaven pel

davant nostre o nosaltres passàvem per davant d’ells, com se vulgui.

La tasca començava després de la reglamentària presentació a alguna persona

del poble per mitjà d’alguna carta o tarja. (Massot 1998: 17).

En aquest sentit, pel que fa als informants, és un dels reculls cançonístics valenci-

ans més complet des del punt de vista de la representativitat. Tal com havia de ser en

un encàrrec de l’OCPC, les dades relacionades amb els informants (nom, si es coneix;

edat; ofici; lloc de naixement) apareixen gairebé sempre consignades, però no és el cas

de la data concreta de recol·lecció. Quant al context de cada cançó, sempre s’indica

molt sumàriament i, de vegades, es remet a alguna publicació catalana existent: so-

bretot Cançons i Jocs cantats de la Infantesa d’Aureli Company i Francesc Baldelló

(1923), però també en alguna ocasió es remet a Manuel Milà i Fontanals. Mai no es

fa referència a cap folklorista valencià.


211

La majoria de les cançons són «dictades», recollides a partir d’entrevistes amb

informants, és a dir, de situacions descontextualitzades; però hi ha una mostra no

menyspreable de cançons «copiades del natural», és a dir, transcrites en el moment

precís en què són cantades espontàniament pel poble. És el cas, per exemple, d’alguns

cants religiosos, de cançons de sereno, de cançons infantils i també de cançons de

treball. Això indica una atenció constant a l’acte folklòric i una agudesa musical ben

potent. No vam trobar aquesta indicació en els cançoners dels germans Sansalvador,

amb la qual cosa aquest podria ser un dels pocs cançoners valencians amb aquesta

característica, si més no feta constar explícitament.

Un altre aspecte interessant d’aquesta missió és el contacte que estableixen amb

diverses patums de la intel·lectualitat castellonenca del moment: Salvador Gui-

not, alcalde de Castelló i fundador de la Societat Castellonenca de Cultura; Carles

Salvador,64 el conegut poeta, gramàtic i principal difusor de les normes de Castelló;

o Joaquim Garcia Girona, mossèn i poeta. Salvador Guinot els facilitaria contactes

i cartes de presentació, i Carles Salvador i Joaquim Garcia Girona participarien

activament, engrescats, com a informants i com a captadors d’altres informants.

Tanmateix, si aquest cançoner té un defecte és un cert prejudici dels folkloristes

davant del material que esperaven trobar al País Valencià, i del biaix que apliquen

en conseqüència. La memòria de recerca ve encapçalada pels comentaris següents:

Respecte al nombre i qualitat de les cançons que anem a trobar, no tenim pas una

impressió massa bona, ja que, sabem de sobres que la influència de la jota i la parla

castellana s’han deixat sentir en les terres del Regne de València. Però pensem que

la província de Castelló, com en realitat és, serà la que millor conserva les tradi-

cions, cants i danses que els nostres avantpassats hi varen importar acabada la

conquesta pel rei Jaume: i això ens anima força (Massot 1998: 17).

Això pressuposa diverses idees preconcebudes poc afortunades, com ara que els

materials que hi esperen trobar seran el fruit de la transmissió intergeneracional

ininterrompuda d’ençà de la conquesta catalana; que els valencians no hauran sa-

but generar literatura popular nova des d’aleshores; que no hi haurà hagut proces-

64 La primera vegada que apareix com a informant en els documents, és presentat de la manera següent: «[Benassal, cançó 190] Dictada per els xiquets de l’escola del Sr. D. Carles Salvador, Mestre nacional, jove de 35 anys, poeta imitador de Carner i partidari de Catalunya tal com la voldria La Publicitat». Els seus alumnes dicten algunes cançons, però també ell mateix.


212

sos d’intercanvi i apropiació de literatura popular amb altres pobles; que els ara-

gonesos no van formar part de la conquesta valenciana o, si en van formar part, no

n’han de quedar recialles; que tot el País Valencià està castellanitzat (l’any 1927!),

excepte, en part, el que voreja Catalunya; que, en definitiva, tot el que no semble

autènticament català no serà propi del poble valencià i, per tant, no pagarà la pena

recollir-ho. Aquests prejudicis afecten directament a la recerca i als filtres que hi

apliquen, en tant que no només solen evitar la recol·lecció de cançons en castellà

(encara que en recullen algunes, sobretot religioses) sinó també de cançons en ca-

talà sota formes enteses com a foranes, com ara jotes (amb alguna excepció molt

puntual, que justifiquen degudament per la bellesa) o cuplets.

De fet, els comentaris incendiaris contra les jotes en la memòria són freqüents:

«Llàstima que aqueix poble [Catí], que devia tenir una riquesa immensa de cançons

a causa de la seva musicalitat, es troba avui malejat completament per la jota. La

jota es canta i es balla amb el mateix entusiasme que a la terra del Pilar» (Massot

1998: 22); «També la jota ha fet de les seves aquí [a Sant Mateu], i si res de bo s’hi

hagués conservat en aqueix poble, cosa que hauríem copiat sense molèsties per les

facilitats que tinguérem»,65 «només poguérem apuntar-nos alguna que altra “cançó

d’era”. Tota la resta, jota i jota. Res, igual que a Riela. El que és xocant és el deler i

intenció que hi posen en cantar-les»; «sobretot la tasca a fer és nombrosa, i és feina

que empeny a causa del perill imminent que corre de desaparèixer tot allò típic i

popular davant la invasió cada dia més persistent de jotes i cuplets que arreu s’es-

tenen com una riuada imponent en dia de tempesta» (Massot 1998: 23). En aquests

comentaris llegim clarament, doncs, que els folkloristes desisteixen directament

davant les jotes i no en recullen per no considerar-les pròpies dels valencians; i, a

més, se sorprenen del goig del poble en cantar-les.

Encara hi ha una particularitat en aquest cançoner, que ja hem avançat al comen-

çament d’aquest apartat, que el singularitza i l’enriqueix. En el moment que empre-

níem la recerca sobre tots aquests documents, segurament la part més desconcertant

dels materials continguts en la missió Just-Roma va ser la descoberta d’un total de 9

cançons localitzades a Oriola, situades al final de tots els documents recollits (cançons

núm. 260 i 262-269). No enteníem com podien haver-hi arribat, sabent que durant els

65 Segons Massot, aquest fragment és «una mica confús, que mantenim sense cap canvi» (Mas-sot 1998: 23); en qualsevol cas, s’entén que el que s’hi vol dir és que el que hi van trobar bà-sicament van ser jotes: si haguessen trobat qualsevol altre tipus de material «bo», s’haurien llançat directament a copiar-lo.


213

mesos que va durar l’estada al País Valencià de Just i Roma no teníem constància de

cap visita a Oriola i, en aquest sentit, no s’explica absolutament res en la memòria.

En una primera hipòtesi ens vam plantejar si el poeta mossèn Joaquim Garcia

i Girona els podria haver facilitat els materials o, si més no, els contactes, atès que

durant el moment de la missió exercia a Oriola però feia una estada al seu poble

natal, Benassal. En concret, per exemple, a la cançó número 200 els missioners

apunten que aqueixa cançó, localitzada a Benassal, fou «dictada pel Sr. [Carles]

Salvador i Mossèn García Girona. El poeta de Castelló es Mossèn Xoxim (Joaquim)

i te molta afició a les coses populars. Es fill de Benasal i resideix a Oriola a on de-

sempenya una càtedra en el Seminari. Es ja de bastanta edat», és a dir, s’apunta un

contacte directe amb la ciutat d’Oriola entre els informants. Tanmateix, és una con-

clusió precipitada i errònia determinar que les cançons d’Oriola fossen facilitades

per Garcia Girona: en cap d’aquestes cançons se’l menciona com a informant ni com

a primer contacte a partir del qual apareixen altres informants, cosa que, en canvi,

és força constant en tot el recull quan això ocorre.

Per explicar-nos-ho cal que fem un examen detingut a aquestes cançons i a les

explicacions contextuals, així com a altres aspectes relatius a la trajectòria dels

missioners. Així, el primer document localitzat a Oriola, el núm. 260, ve encapçalat

pel que sembla —i només té sentit que siga— un any: 1922.66 És a dir, cinc anys

abans de la missió pel nord valencià. Encara podem apuntar un altre detall, que

descobrim en aquest fragment referit a la cançó núm. 269, «Desperta Aurora»:67

Aquesta melodia com varies de les que succeeixen68 les pugué copiar gracies al Sr.

D. Eugeni Cases, mestre nacional d’Oriola, fill de la mateixa ciutat, de 29 anys,

66 No tindria sentit, per exemple, que aquest número es referís a la paginació, perquè els mate-rials no van numerats per pàgines, sinó per cançons; i, en qualsevol cas, aquests materials no ocupen 1922 pàgines, ni molt menys.

67 La cançó, «Dios te salve Luna clara / De la Trinidâ inefable / Consuelo de nuestra patria / Ma-ría de Monserrate (bis)», inclou, en els comentaris, el relat següent: «La Ciutat d’Oriola te per Patrona a la Verge de Montserrat. Segons l’istoria, els soldats del Rei D. Jaume varen trobar una estatua, imatge de la Verge. Els soldats aragonesos l’anomenaren “Pilar” i els catalans Montserrat. Com que això originà el desagrado, varen fer a “palletes” el nom que devia quedar a l’imatge, i varen guanyar els catalans. Actualment parlen el castellà, per mes que els noms, títols i barriades, encar porten el segell català». El relat i el comentari final denoten haver estat en contacte amb la gent d’Oriola i, de fet, haver-ne recorregut amb atenció els carrers.

68 No hi ha cap més cançó després d’aquesta, encara que, pel tipus de cançó recollida, potser pot voler dir «antecedeixen».


214

secretari del desaparegut «Orfeón Orcelitano». El Sr. Cases m’acompanyà a les 4

del matí dels volts de Nadal a l’horta on habia citat als cantadors de l’Aurora espre-

sament. Reunits en una casa d’un acomodat propietari «huertano» hi havia uns 25

joves amb el «guia», o sia, el que porta la direcció del cant amb una campana de ma.

La llar encesa, la família al voltan, els cantors fent voltes i a les 5 d’una matinada

fresca, per no dir gelada, començaren a cantar aquestes precioses tonades.

Com es pot advertir, aquesta cançó fou recollida «pels volts de Nadal», i no durant

l’estiu, que és quan es dugué a terme la missió. Confirmem, doncs, que la data de recol-

lecció dels materials d’Oriola és diferent a la resta. Per les dades que en tenim, desem-

bre de 1922. D’altra banda, el que sembla el primer contacte del folklorista en aquest

comentari, Eugeni Cases, d’Oriola, fou secretari de l’«Orfeón Orcelitano». Precisament,

Joan Just en fou el fundador i director, l’any 1922 encara hi treballava i residia a Orio-

la. També es fa una altra referència a aquest orfeó en la cançó núm. 265, «Misteris del

Rosari»: «Dictada per l’antic sagristà de San Vicente,69 poblet proxim a Alcacant [sic],

anomenat a Oriola “el Molinero”. Es del ofici i deu tenir uns 40 anys, perteneixia al Or-

feón Orcelitano». Fet i fet, durant els anys en què Joan Just estigué treballant a Oriola,

hi va aprofitar el temps per dedicar-se a la recol·lecció abans de participar activament

en l’OCPC. Els materials recollits van ser copiats ací, posteriorment,70 com a part de

la missió de 1927, sense ser-ho, presentant-los com una continuació: no hi ha cap tall

entre les cançons d’Oriola i les anteriors i, de fet, una s’hi presenta barrejada: la 261,

que pertany a Morella, apareix entre la 260 i la 262, d’Oriola.

De fet, es dóna el cas d’un informant a Oriola amb qui després Just i Roma co-

incidiran a Xert: el jesuïta Antoni Sagarra, «de 29 anys, fill de Catí, […] jesuita, i

germà del Rector de Xert, Mossen Miquel Sagarra», que proporcionà a Just dues

cançons a Oriola i més avant tornaria a exercir d’informant (i proporcionaria in-

formants) a Xert. Així mateix, el seu germà Miquel, que segurament Just hagué

conegut també a Oriola, els va proporcionar informants i els acollí ben amablement

a Xert, segons les notes de la memòria:

69 Deu referir-se a Sant Vicent del Raspeig.70 El fet que els materials van ser copiats en aquest document ja a l’any 1927, i no el 1922, ens

sembla clar, no només per l’ordre i la disposició de les cançons (en el mateix quadern que la resta, però al final) sinó també perquè s’explica que l’Orfeón Orcelitano ja havia desaparegut, mentre que era ben actiu l’any 1922. Just les recolliria en un altre document i les copiaria ací per a incloure-les en els documents de la missió.


215

Xert és un poblet petit i ben interessant. Ens decidírem a fer-hi cap perquè hi

teníem una amistat que ens podia servir molt per al nostre objecte. Coneixíem de

temps el Sr. Rector. Aquest bon senyor i amic quedarà gravat en la nostra memò-

ria amb lletres d’or, ja que en els dos dies que estiguérem a Xert no va pas saber

com obsequiar-nos i ajudar-nos. Per mitjà d’ell poguérem posar-nos en comunicació

amb tot el poble i traguérem unes cançons ben boniques d’infants, d’era, de segar,

de xiquetes. En fi, tot el que ens va poder interessar, tot ho vàrem recollir mercès

a l’amable intervenció de Mn. Miquel Sagarra.

Com havíem avançat més amunt, a banda de la necessitat de materials valen-

cians i de la proximitat del nord valencià amb Catalunya, podria ser aquesta, la

coneixença de contactes per aquests pobles, una raó més que menaria Just i Roma

a animar-se a recórrer-los.

Entre aquests materials oriolans, segurament el més extraordinari és la prime-

ra cançó, amb el núm. 260, que transcrivim pel seu interès:

Joc d’infants

Al ciclón del Deu

(Els esclops de Deu)

vengaba santigua

(fangava Sant Joan)

sila baila

(. . . . . .)

San Pere navarro de la

(Sant Pere nava al darrera am el)

tiqui tiqui tac.

(tipi tipi tam.)

Es veu clarament que es una corrupció del joc català.

Dictat per Don Santiago Casanovas de 24 anys d’edat, fill d’Oriola, d’ofici músic.

Ell mateix confessà que no ho entenia pro [sic] que quan era petit ho jugava can-

tant-ho d’aquesta manera.

Vegi’s el nº 53.71

71 La cançó que recullen amb el número 53, de Benicarló, és la següent: «“Joc d’infants” / Els esclops de Deu / l’in dïa Sant Joan / triant el gram: (bis.) / Sant Pere / l’in va al darrera / cau el trinc i trinc i tranc…». També n’és una variant la cançó núm. 139, de Morella: «“Els esclops


216

La cançó, en el que sembla un català macarrònic, devia ser o bé una romanalla

de la literatura popular en català a Oriola o bé una importació de la cançó en català

des d’un poble veí, cantada per castellanoparlants que, no entenent-ne el significat

o les paraules, en resseguien la lletra amb imaginació. L’informant d’Oriola, sense

entendre’n la lletra, assegurava haver jugat el joc, de manera que devia ser-hi po-

pular, és a dir, no era una cançó apresa posteriorment, d’adult, per l’informant, que

podria haver-la pres d’un altre lloc. És curiós que no només s’hi va transcriure la

lletra, sinó també la possible correspondència amb el català, que, estranyament, no

es correspon a cap de les dues altres versions que Just i Roma recullen a Benicarló i

a Morella: o bé es tractava d’una versió que devien conèixer ells, o bé era una inter-

pretació lliure a partir de la lletra. Encara hi ha una altra cançó en català recollida

a Oriola, però aquesta té una raó de ser clara i diferent: l’informant, que treballava

a Oriola, era de Gandia, poble catalanoparlant.72

En poques paraules, doncs, aquesta segona i darrera missió valenciana de l’OCPC

presenta un seguit de particularitats condicionades pels folkloristes catalans que la

mamprengueren. Tot i que enfrontaven la tasca amb algun prejudici que, certa-

ment, va perjudicar negativament la recerca, i que en quantitat eren lluny d’igua-

lar els germans Sansalvador —per bé que el nombre de cançons recollides, 269,

és elevat—, per la resta el resultat va ser excel·lent: consultaren un gran nombre

d’informants d’edats i procedències socials ben diverses, tingueren l’ocasió —l’olfac-

te, l’encert— de transcriure cançons preses de la interpretació espontània de l’acte

folklòric, entraren en contacte amb figures de l’elit intel·lectual castellonenca del

moment i inclogueren un petit recull de cançons a Oriola que, tot i ser anterior, va

ser integrat com a part de la campanya valenciana de Just-Roma, sense que formés

part de la missió i, per tant, sense donar-ne compte en la memòria. Aquest recull, al

costat de les recerques de la Societat Castellonenca de Cultura, seria el primer que

tindria en compte els pobles valencians septentrionals; però, a més, seria la primera

incursió de folkloristes catalans en l’estudi del folklore verbal valencià —descomp-

de Deu”. / “Al joc dels cops / Jugava el tio Joan / Tirant les claus / I el ferre li va’l darrera / Con el tric tric i trac”». La melodia és semblant en els tres casos.

72 Es tracta de la cançó número 263: «Tio Pep / Aquell que te un melonar / Tio Pep (bis) / I li furten els melons / Tio Pep Tio Pep Tio Pep. / Es pot guardâ el melonar / Tio Pep (bis) / Dintre de sos pantalons / Tio Pep Tio Pep Tio Pep. / Dictada per Mossen Tomás López, Xantre de la catedral d’Oriola, apresa a Gandia, d’on es originari».


217

tant el cas d’Amades, doncs, de base no verbal. Per tot plegat, aquest treball és un

dels més suggestius d’aquest període.

5.5.4 La col·laboració d’Eduard López-Chávarri

Eduard López-Chávarri fou, segurament, una de les primeres personalitats valenci-

anes del món de la música en qui es va pensar per a la col·laboració en l’OCPC. Tant

és així que fou l’únic valencià a rebre una de les lletres de convit que es van enviar a

«corporacions i personalitats» per ser convocats «a la sessió inaugural de les tasques

del “Cançoner Popular de Catalunya” del dia 6 de gener de 1922» (Massot 1995: 16).

Tot i que no hi va assistir, va manifestar la seva «adhesió» com a resposta a la invi-

tació a col·laborar.

Tardaria 6 anys (1928) a aportar els seus primers materials, que no dependrien

de cap missió ni concurs, sinó que serien oferts independentment d’aquests. En-

viaria alguns d’aquests materials a través de Lluís Millet, amb qui mantenia el

contacte, com també hagué tractat amb Felip Pedrell, de qui fou deixeble, i altres

músics catalans com Enric Granados o Enric Morera (que també va ser convidat a

la sessió inaugural).

En total, l’Arxiu de l’OCPC conserva 3 documents seus, tots en la carpeta B-121

(Camisa xxx, titulada Música popular valenciana recollida per Eduard L. Chavarri

i tramesa pel seu col·lector a l’Obra del «C. P. de Catalunya»), ben documentats en

el dietari:

– El primer document, amb el número 1, és un full amb una «Tonada d’infants»

i una «Cansó burlesca» que sembla datat l’any 1929 —tot i que la cal·ligrafia

no és clara— i que deu correspondre’s a les «dues cançons d’infants» recollides

a València de què parla el dietari l’any 1931 (Massot 1995: 205). Cronològica-

ment, és la seva última aportació a l’OCPC.

– El document amb el número 2, un plec pautat amb pentagrames, de 12 pàgines

numerades, titulat Musica popular valenciana recullida per Eduart L. Cha-

varri, que deu ser el primer dels documents aportats; si és així, va arribar el dia

2 d’agost 1928 (Massot 1995: 171). Inclou marxes, tocates, danses i 10 cançons.

– I el document amb el número 3, un plec de paper pautat de 4 pàgines sense

numerar que comença amb un «Segueix la música popular valenciana» i acaba


218

amb un «seguirà».73 Per aquestes indicacions, entenem que és el segon dels

tres documents enviats a l’obra, la data de recepció del qual es correspon al 21

setembre 1928 segons el dietari (Massot 1995: 174).74 Inclou 6 cançons.

En realitat, els tres documents no presenten especificitats importants entre ells

més enllà del nombre de cançons; només el segon es diferencia dels altres perquè

també inclou música instrumental (marxes, tocates i danses), però el «mètode» o les

breus anàlisis són sempre molt semblants. En total s’hi poden comptar un total de 18

cançons, majoritàriament en català (encara que n’hi ha també alguna en castellà),75

incloent-hi algunes variants. No hi ha res que ens indique que les lletres o la melodia

hagen estat manipulades: semblen transcripcions fidels.

Tot i que no reben cap tipus de classificació, hi trobem cançons infantils, burles-

ques, nadalenques, albades, de treball, festives… al costat de les quals normalment

López-Chávarri descriu el context en què solen ser cantades, o els jocs o costums

que s’hi vinculen. Aquesta anotació contextual, tanmateix, és irregular: no és siste-

màtica o pot resultar incompleta en molts casos. Els comentaris més detallats són

relatius a les festes (les Falles i la cançó associada) i als costums, com el dels fana-

lets infantils de l’estiu elaborats a partir de síndries, que inclou un dibuix. També

sol incorporar altres notes de tipus més tècnic que connoten una certa anàlisi dels

materials (per exemple, parla de cançons de «cor unisonal» per a les cançons canta-

des alhora en un grup gran) o, com a mínim, un seguit d’intuïcions en comentaris

del tipus «[aquesta cançó] no sembla popular».

Pel que fa a la localització dels materials, no sempre s’indica amb claredat, però

quan és així majoritàriament pertanyen a les comarques de l’Horta i la Costera,

amb una excepció de l’Alt Palància (Castellnou). De fet, mai no anota dades espe-

cífiques dels informants; de vegades, però, parla d’ell mateix com a informant, o bé

d’un col·lectiu indeterminat de persones («filaneres», «fadrins», «vehinat», «persones

73 De fet, si tenim present l’últim document que va aportar, ací numerat amb l’1, és el full amb les dues cançons infantils que, per tant, devia entendre com a continuació d’aquest document.

74 De fet, en un dels comentaris a una de les cançons d’aquest document, podem llegir: «Encara avui, 1928, p’els barris..» (comentari a la cançó «El “vi… vi… viva”»).

75 Fidel a la reproducció literal de la lletra, López-Chávarri respecta la fonètica catalana de les cançons en castellà cantades pels valencians, per exemple, en la pronunciació de la consonant fricativa interdental: «disen». Ell mateix hi reflexiona; p. ex., «la imperfecció dels cantaires li dona el aspecte que copiém “literalment”», i inclou un «(sic)» davall de cadascuna d’aquestes pronunciacions acatalanades de la lletra.


219

del voltant familiar», etc.). Això sí, en un cas indica el nom d’un recol·lector que li ha

fet arribar algunes de les cançons: «enviades a mi desde Ayelo de Malferit […] per el

organiste y mestre d’escola Joséph Ma. [paraula illegible: Castelló?],76 en 1908. Diu

que ya les cantaben vint anys enrere quand ell era jove» (document 2, p. 7). Com a

mínim, aquest recol·lector li envia 4 cançons d’aquest document i, si l’identifiquem

com la mateixa persona, també una del document 3. A més, hi ha alguna altra

cançó que López-Chávarri localitza a Aielo de Malferit i assenyala que la data de

recol·lecció recula vora tres dècades (1892), quan ell encara no arribava a la vintena

d’anys: és possible, doncs, que aquestes altres cançons també fossen recollides pel

mateix home que li envia les altres cançons d’Aielo. En qualsevol cas, en general,

per les poques dates de recol·lecció que s’apunten i no semblen pertànyer a cap altre

recol·lector, que abracen des de finals dels anys 90 del segle XIX fins a 1928, sembla

que el conjunt dels reculls de López-Chávarri respon més a una curiositat continu-

ada al llarg de la seva trajectòria vital que no pas a un temps concret de recol·lecció

determinat per l’encàrrec de l’Obra del Cançoner.

Siga com siga, amb això tenim dades més que suficients per posar en relació

aquests documents amb els materials etnomusicals que Felip Pedrell va aportar

al fons documental de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, «dels quals tan

sols es té notícia d’un petit treball titulat Canciones y bailes populares valencianos,

consistents en deu melodies de caire popular amb lletra i música» (Calvo 1991-1992:

331). Aquests materials a què es refereix Calvo van ser tramesos a Felip Pedrell per

a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya per Eduard López-Chávarri, tal com

es pot llegir en el segon volum de la revista de l’AEFC, Estudis i materials, referida

al curs 1916-1917:

PEDRELL (Felip)

Cançons i balls populars valencians. Lletra, tonada i notes (segons materials aportats

per Eduard L. Chavarri).

1. El ball dels nanos: València. 2. Marxa dels nanos: íd. 3. Tres tonades de dances:

Serres de Mogent i Vall d’Albaida (València). 4. Cançó. La Molinera té un vestit ple-

gat…: Vall d’Albaida. 5. Cançó de bressol: La meua chiqueta és l’ama del corral…:

Regne de València. 6. Cant de noies en treballs agrícoles: Dicen que los celos matan…

76 Proposem Castelló perquè és aquest el cognom que figura en la tercera pàgina del document 3, una cançó «recollida en Ayelo de Malferit per don J. Castelló»: podríem entendre que són la mateixa persona.


220

Xàtiva, Vall d’Albaida, Ribera Alta. 7. Cant del batre: Regne de València. 8. Chor

de joves: La Molinera de arriba…: Castelnovo, Segorbe, Castelló de la Plana. 9. Meo-

lodia o marxa de processó en els pobles: Regne de València. 10. Cant de les falles: Per

ahí hi ha una estreta velleta pà la falla de San Chusep?…: Regne de València. 11. Les

albaes: Regne de València (AEFC 1917: 190-191).

Encara que amb un altre ordre, les cançons es corresponen, en part, amb les que

López-Chávarri aportà a l’OCPC en el document amb el número 2 (el més antic) a què

hem fet referència més amunt. Per tant, és fàcil que el document de López-Chávarri

tramés a Felip Pedrell per a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore fos tornat a copiar per ell

mateix i enviat a l’Obra del Cançoner amb petites modificacions i ampliacions. Tot

plegat vol dir que la recerca de López-Chàvarri, si més no la recol·lecció d’una part

de les cançons enviades a l’OCPC, és de l’any 1916 o anterior: per tant, d’alguns anys

abans que es fundés la institució.

L’aportació d’Eduard López-Chávarri a l’OCPC, doncs, no és de les més brillants,

però creiem que té un interès múltiple per alguns punts que hem esmentat. En pri-

mer lloc, perquè és l’únic valencià que apareix en la primera lletra de convit per a

col·laborar en l’OCPC; això vol dir que és reconegut com a autoritat en el món de la

música, però també com a autoritat dins del folklore valencià. En aquest sentit, ja ha-

via col·laborat aportant materials a l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya per

al curs 1916-1917: el contacte entre ell i Felip Pedrell, que formaria part de les dues

institucions (AEFC i OCPC), cal datar-lo al voltant d’aquests anys i degué haver faci-

litat l’aparició del nom de López-Chávarri en la lletra de convit. En segon lloc, també

és interessant perquè les indicacions sobre les dates de recol·lecció i la col·laboració

d’almenys un altre recol·lector impliquen que l’interès pel folklore d’Eduard López-

Chávarri havia estat constant, fins i tot prèvia a la creació de l’OCPC, i que mantenia

contacte amb altres persones que també sentien inquietud per la replega de cançons

populars. I, en darrer lloc, si, certament, en els seus reculls López-Chávarri no apun-

ta a la sistematicitat metodològica dels missioners, per exemple, que treballaven amb

qüestionaris i indicacions clares, sí que assenyala dades que poden resultar d’interès,

sobretot relatives al context de les cançons, i té cura de transcriure bé lletra i música.

Així doncs, l’aportació de López-Chávarri a l’OCPC és, sobretot, un testimoni de la

inclinació que aquest autor tenia pel folklore, del seu reconeixement per la matèria,

de la seva estreta connexió amb músics, folkloristes i institucions de Catalunya i d’al-

guns trets de la seva manera de procedir.


221

5.6 L’aportació al Llegendari Popular Català

L’any 1926 tingué lloc el primer concurs del Llegendari Popular Català, convocat

l’any anterior per la Institució Patxot al si de la Secció d’Arqueologia, Filologia i

Folklore del Club Muntanyenc, «degut a una proposta d’En Rossend Serra i Pagès»

(Patxot [1926-1938]: 5), president de la Secció i un dels folkloristes més dinàmics

del moment a Catalunya. L’objectiu era publicar totes les llegendes catalanes possi-

bles, que, un cop premiades, passarien a formar part de la Institució Patxot tal com

va ocórrer amb l’Obra del Cançoner. Així es recull en la base setena:

vII. La propietat de tots els treballs premiats queda de la «InstItucIó Patxot», la qual

se reserva la facultat d’incorporarlos a les seves publicacions en la forma que judiqui

avinenta y’ls autors no podràn per tant publicar les llegendes premiades sense la

prèvia autorisació de la esmentada «InstItucIó Patxot» (Institució Patxot 1925, s. p.).

Amb les distintes modalitats existents de premis i quantitats assignades, eren

ben pocs els treballs presentats que es quedaven sense recompensa, cosa que per-

metia que la Institució se n’apoderés. De fet, Rafael Patxot fa explícita l’estratègia

en el Dietari de la Institució: encara que en la citació següent ho deia per al II Con-

curs del Llegendari, és ben clar que ho aplicava en tots els concursos que convocà

la Institució:

Jo li he fet notar [a Sebastià Farnés, president del jurat de la segona convocatòria

del concurs] que calia ben situarse dintre de l’especial finalitat del concurs que era:

aplegar el major nombre de materials pera incorporarlos a una obra de conjunt i

que si bé calia premiar rigurosament el mèrit llur, també’ns haviem d’assegurar

—o comprar— el dret d’utilisar els materials presentats. En conseqüència, dintre

dels diferents valers, haviem de premiar tot ço que contingues quelcom d’aprofita-

ble (Patxot [1926-1938]: 72-73).

A més a més, aquesta era una manera de pagar la recerca folklòrica i estimu-

lar-la. Malgrat, però, la màniga ampla amb els premis, també és ben clar que els

criteris eren clars, exigents i metodològicament adequats als objectius. Els que feien

referència específicament a la forma dels llegendaris i a la manera d’avaluar-los

eren els dos primers:

I. Se procurarà presentar ordenadament els aplechs llegendístichs, admententhi,

per completarlos, les llegendes preses d’obres històriques, monografíes y prempsa


222

local, en qual cas se’n donarà un extret ben clar, indicant obra, autor y número de

la plana o periòdich.

II. Avaloraràn els treballs el nombre total de llegendes, l’especial d’inèdites, la

ponderació de totes elles envers l’assumpte tractat y l’interès històrich y narratiu

a la vegada, que puguin oferir: axí com tots els elements que l’aplegador cregui

oportú afegirhi, per exemple: coteig ab llegendes extrangeres; inclusió de foto-

grafíes, gravats o dibuxos dels llochs y personatges tractats; indicació d’orígens

probables; obres artístiques que s’hi hagin inspirat, etc., etc. (Institució Patxot

1925, s. p.).

A banda, aquests criteris s’ampliaven amb detall amb unes observacions que es

podien llegir en la pàgina que seguia les bases:

Observacions que cal tenir en compte al aplegar les Llegendes

1ª S’entendrà per llegenda catalana, tot fet que als ulls del poble hagi succehit,

encara que la crítica històrica’l negui, en qualsevol de les terres de parla catalana

(Catalunya, Balears, Valencia, ratlla d’Aragó y Alguer) o dels paísos sotmesos en

altre temps al domini catalano-aragonès, o referent a personatgescatalans,actu-

ant fòrade les esmentadesbandes (p. ex. Els Borja a Italia, Sant Damas papa,

Santa Isabel de Portugal).

2ª Sempre que vingui a tom, s’admetràn les llegendes tòpiques o sigui de lloch,

sobre etimologíes tradicionals y éssers fantàstichs (encantades, sirenes, bruxes,

aparicions, animals quimèrichs, etc.), que tinguin interès notori.

3ª Els aplechs de llegendes, podràn referirse a:

a) Una comarca, localitat o troç de terra qualsevol, dels paísos indicats (p. ex.

Empordà, Tortosa, Pirineus).

b) Una època determinada o guerra (p. ex. Dominació dels moros, lluytes de

«nyerros y cadells», expedició a Orient).

c) Un personatge llegendari, de relléu històrich o eminentment popular, des-

comptantne’ls lladres vulgars (p. ex. Hèrcules, Ramón Berenguer III, Serra-

llonga).

d) Un ordre dels fets, sigui’l que’s vulgui, que tingui importancia dins de la nos-

tra historia (p. ex. Monuments megalítichs, jueus, pirateríes).

4ª Les llegendes seràn fidelment anotades tal com les contin, per curtes que

siguin, sense afegirhi detalls, noms propis, ni descripcions, al objecte d’aumen-


223

tarne l’interès; y’s posarà al peu de cada una el nom de qui l’ha dita, edat, pro-

cedencia y adressa, per poderla comprovar en els casos que convingui (Institució

Patxot 1925, s. p.).

Bàsicament, amb els criteris i observacions s’estava programant una recerca fol-

klòrica amb detall i rigor. Tal com faria una part positivista dels concursos dels Jocs

Florals, es recompensava l’acarament de les llegendes amb documentació històrica,

sempre amb indicació de la referència, i es valorava aquest «interès històrich» alhora

que el «narratiu». Tanmateix, a diferència d’aquells, segons l’observació quarta, «les

llegendes seràn fidelment anotades tal com les contin», consignant-hi els informants,

sense afegits ni literaturitzacions, de manera que l’interès narratiu havia de recaure

en l’informant/narrador o en l’argument, però no pas en cap mena de literaturització;

en tot cas, es premiava també qualsevol tipus d’ampliació documental que es volgu-

és incorporar. Pel que fa a la qüestió geogràfica, les observacions no podien ser més

clares i explícites: terres de parla o d’història catalana, o sobre personatges catalans,

en sentit ampli. En qualsevol cas, sembla que la prioritat eren les llegendes que feien

referència a la història o a algun període, succeït o personatge històric, perquè els

altres tipus de llegenda s’admetien només «sempre que vingui a tom» i si tenien un

«interès notori». Per últim, es consignaven clarament els tipus d’aplec que es podien

fer, és a dir, els llegendaris havien de tenir una coherència interna (calia agrupar les

llegendes segons el territori, l’època històrica o el personatge llegendari sobre el qual

tractaven), no podien ser reculls miscel·lanis sense cap relació, cosa que també havia

d’obligar els folkloristes a intentar una mínima classificació.

La part valenciana d’aquest concurs, com en el cas de l’OCPC, va ser més aviat

escassa, però interessantíssima per al folklore narratiu i per al conjunt de la his-

tòria del folklore valencià. Seguint amb la visió estratègica de Patxot, hi havia un

interès clar per convocar-hi folkloristes de tots els territoris de parla catalana, i

especialment de fora del Principat:

En el Jurat hem aplegat representació de la «greater» Catalunya: N’Horaci Chan-

vet [sic; deu voler dir-hi Chauvet], de Perpinyà, President de la «Colla del Rosse-

lló», i En Francesc Martínez i Martínez, de València, a qui ha pertocat la Presiden-

cia del acte. N’Andreu Ferrer i Ginart, de Artà, no’ns ha pogut dur personalment

l’alenada mallorquina, perquè li han negat el permis i no l’han deixat assistir a la

nostra festa (Patxot [1926-1938]: 13).


224

Com veiem, el jurat d’aquesta primera edició, sense comptar-hi Rafael Patxot,

havia de correspondre a personalitats de fora de Catalunya: Francesc Martínez, del

País Valencià, Horaci Chauvet, de la Catalunya del Nord, i, si n’hagués obtingut el

permís, Andreu Ferrer, de les Illes Balears. Segurament, des de la Institució Patxot

degueren pensar que reunint-hi personalitats de fora de Catalunya seria més pro-

bable rebre’n materials en futures convocatòries, i més amb gent tan ben situada

com Martínez, que, recordem-ho, era membre del Centre de Cultura Valenciana i en

presidia la comissió de folklore. En aquell moment hauria estat difícil convocar-hi

cap altre valencià amb més aptituds i contactes. De fet, es va intentar que algun

valencià participés en el concurs; la convocatòria va arribar, com a mínim, al Centre

de Cultura Valenciana —se’n conserva una còpia en la carpeta de la correspondèn-

cia de la Secció d’Etnografia i Folklore—, on s’esperava que se’n fes difusió. Però la

participació valenciana en el primer concurs començà i acabà en la presidència de

Martínez del jurat; en el segon concurs ni tan sols això.77

Vista, doncs, l’absència de materials valencians en les dues primeres edicions,

per al tercer s’intentà estendre més la notícia perquè participés algun valencià.

Així, en l’inventari de l’arxiu de l’Obra del Cançoner, Massot reporta una carta de

Serra i Pagès, que dirigia el Llegendari Popular Català. La carta s’enviava a Manu-

el Betí, de Castelló: li demanava la col·laboració o publicitat per al 3r Concurs del

Llegendari Popular Català amb l’aportació de llegendes valencianes:

una carta de Rossend Serra i Pagès a Manuel Betí […] comunicant-li que li acom-

panya «convocatoria per el 3er y últim concurs de Llegendes, esperant que V. tin-

drá a be interessarshi y interessarhi a les persones que’ls sigui simpàtica la idea».

Li comenta que «Es una gran llástima qu’en els dos concursos anteriors no hi hagi

concorregut ningú del antich Reyalme de Valencia, ahont se conserven tantes lle-

gendes interessantíssimes de lluytes intestines, de civilisacions remotes y sobre tot

del domini musulmà». Li insisteix en el seu interès de disposar de «les llegendes

77 Hi ha hagut una certa confusió en l’atribució, també a Martínez, de la presidència del II Concurs del Llegendari Popular Català. L’error apareix per primera vegada en la biografia de Martínez feta per Sánchez-Cutillas (1974: 92) i reapareix en l’inventari dels Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (Massot 1993: 354), de fet, remetent a un do-cument que parla de la presidència de Martínez en el primer concurs, i no pas en el segon (Massot 1993: 365). En realitat, la presidència d’aquella segona edició correspongué a Se-bastià Farnés, tal com figura en el Dietari de la Institució Patxot (Patxot [1926-1938]: 72). Martínez no participà en la segona edició, ni com a jurat ni com a concursant.


225

castellonines, valencianes y alacantines», i li demana que faci publicitat de la con-

vocatòria. Li aclareix que «els treballs poden fer-se en valenciá, en castellá etc. per

el cas es igual; la qüestió es tenir les llegendes» (Massot 1993: 365).

Tristament, Manuel Betí havia mort l’any 1926, de manera que la missiva fou

retornada sense que hagués arribat al destinatari. A despit del fracàs de l’intent de

seducció als valencians, finalment el tercer i darrer concurs, de 1929, sí que tingué

resposta: s’hi van presentar dos llegendaris valencians, que han estat editats poste-

riorment. Es tracta del Llegendari valencià de Francesc Martínez (editat per Josep

M. Baldaquí l’any 1995) i les Llegendes alacantines de Sara Llorens, recentment

estudiades i editades per Joan Borja (2016). De fet, aquell tercer concurs tingué més

èxit que els anteriors, tot i que Patxot en lamenta la qualitat. Van ser membres del

jurat ell mateix, Agustí Duran i Josep M. Batista i Roca:

29 mars [1930]. Veredicte del Concurs del Llegendari Català.

A fi de redactar el Veredicte del IIIe concurs del Llegendari Popular de Catalunya,

ens hem aplegat al estudi del carrer de la Cucurulla: N’Agustí Duran i Sanpere, En

Josep Mª Batista i Roca, i jo, així constituint Jurat. La mort d’En Rossend Serra i

Pagès, qui dirigia aquestes activitats, és un sotrac molt gros en l’obra del Llegendari.

Com aportació, aquest IIIe Concurs és el més abundós de tots, però s’hi troben

les mateixes característiques.

En general, la majoria dels concursants no’s donen prou compte de que aple-

guem materials, els quals se’n haurien de trametre tal com son eixits de la boca del

poble. Més, el tema és temptador i la gent se deixa anar facilment a arrodonirlo en

forma literaria, llevantli així’l caire que a nosaltres més ens interessa en aquest

moment.

Entre’ls plecs vinguts a Concurs n’hi ha algun de ben interessant, que s’escau

fora de les condicions requerides: per exemple, un recull valencià, gaire bé tot ell a

base de cosa ja publicada.

Hem deixat enllestit el Veredicte pera’l «Club Montanyenc» situant-nos en el

punt de vista d’aplegar materials i, dintre d’això, premiar els de més mèrit (Patxot

[1926-1938]: 154-155).

Les impressions de Patxot no poden ser més aclaridores. Lamenta el fet que els

participants no se cenyisquen a la mera transcripció però, d’entre tots els partici-


226

pants, només en destaca un: «un recull valencià, gaire bé tot ell a base de cosa ja

publicada», que, tanmateix, «s’escau fora de les condicions requerides». El llegendari

valencià, pel fet de ser valencià, havia captat la seva atenció, malgrat que no seguís

els requisits del concurs. És evident: parla del Llegendari valencià de Francesc Mar-

tínez, que, com veurem, inclou un gran nombre de llegendes preses de fonts escrites

i que, quan les fonts són orals, no s’està d’elaborar-les literàriament i confessar-ho

públicament. Com es pot comprovar, però, la prioritat del Llegendari Popular Català

era disposar de llegendes, encara que els compiladors no respectaren els criteris. Per

això, seguint la filosofia que ja explicità en una altra ocasió, com vèiem al principi,

el jurat avantposa «aplegar materials», és a dir, apropiar-se dels treballs oferint-ne

bonificació econòmica, però «premiar els de més mèrit», és a dir, compensar amb una

major dotació econòmica aquells que sí que han respectat les bases.

En qualsevol cas, l’encertat plantejament dels criteris del concurs fa que la qua-

litat i les característiques de les obres que s’hi presentaren intentaren acostar-s’hi,

poc o molt. És per això que, dins del context valencià, que no havia vist encara un

gran nombre de reculls de folklore narratiu, cal jutjar aquesta aportació com a es-

trictament positiva i joiosa. Es pot dir, per això, que tant el llegendari de Martínez

com el de Llorens són els volums més interessants d’aquest gènere durant la prime-

ra meitat del segle xx.

5.6.1 El Llegendari valencià de Francesc Martínez

El Llegendari valencià de Francesc Martínez i Martínez, presentat amb aquest nom

al concurs de 1929, es conserva en la carpeta B-79 de l’Arxiu de l’Obra del Cançoner

Popular de Catalunya i, com dèiem, l’any 1995 Josep Maria Baldaquí en va publicar

una excel·lent edició filològica. Tal com era prescriptiu, ve encapçalat per un lema, en

aquest cas «Un gra de blat no fa muntó pero ajuda al companyó». Pel context i tot el

que coneixem, entenem que amb aquest lema Martínez presentava el seu treball com

«un gra de blat» segurament pensant que seria l’únic llegendari valencià al concurs

i conscient, doncs, que era tot el que podia fer per col·laborar en el llegendari català.

Es tracta d’un recull de 98 «llegendes» (encara que s’hi inclouen altres tipus de nar-

racions: rondalles, anècdotes, succeïts, costums…), algunes recollides per informants

orals i unes altres preses de textos escrits, sobretot de la premsa, de textos històrics

i de textos propis de l’autor.


227

En la pàgina III es pot llegir «Recull Pera’l Futur Llegendari Del Reine de Va-

lència» (Martínez, 1995: 59), i, en la següent l’autor fa una mena de pròleg («Nota»)

en què sembla explicar-ho breument: «Donem un numero de llegendes dels pòbles

de les tres provincies del Realme valenciá espigolades en llibres y publicacions de

autors de aquest pais unes, y atres qu’hem arreplegat nosatros: elles son el primer

alvans del futur Llegendari del Reine de Valencia» (Martínez 1995: 61). Carmelina

Sánchez-Cutillas, en la biografia del seu avi, assenyala l’existència, entre altres

publicacions inèdites de Francesc Martínez, d’una Col·lecció de Llegendes del Regne

de Valencia.78 Coincidim amb Josep M. Baldaquí quan entén que aquesta Col·lecció

de llegendes del Regne de Valencia que cita Sánchez-Cutillas deu ser la mateixa que

el «futur Llegendari del Reine de Valencia» que menciona Martínez; alhora, aquests

dos títols deuen referir-se al mateix recull que Martínez cita en la «Terça tanda i

darrera» del tercer volum de Còsesdelameuatèrra (1947): hi inclou un seguit de lle-

gendes «escullides de la col·lecció qu’el autor te feta, titulada Recull de llegendes del

Reine de Valencia» (Martínez 1947: 257). Igualment, coincidim amb Baldaquí quan

assenyala que el llegendari presentat al concurs «no és el definitiu Recull de llegen-

des del Reine de Valencia» (Martínez 1995: 27). En la «Nota», Martínez adverteix

que les llegendes presentades al concurs «son el primer alvans» per al del futur

Llegendari, però, a més, ell mateix hi assenyala que «Atenentnos a les basses del

concurs hem presindit de les molt numeroses que tracten de aparisions de images, y

de fets ab elles relacionats» (Martínez 1995: 61), és a dir, que Martínez disposava de

més llegendes de les que envià al concurs. Tampoc no pot ser la col·lecció definitiva

la seva Arreplegadellegendes,tradicionsycostumsdelReinedeValencia, que no

sols és anterior (1927) sinó que la quantitat i varietat de llegendes és inferior a la

del Llegendari; i, de fet, cap d’aquests dos reculls no inclou algunes de les llegendes

publicades en el volum de 1947. Per tant, convé concloure que aquest Recull o Col-

lecció de llegendes del Reine de Valencia de què parlen Martínez i Sánchez-Cutillas

encara resta inèdit i perdut. És possible que es tractés d’un petit arxiu de llegendes

valencianes que Martínez hauria anat col·leccionant al llarg de la seva trajectòria i

que tingués pensat en algun moment de donar-hi forma de llibre.

78 Tanmateix, comenta que «si sabemos donde se encuentra alguna de estas obras, se debe a que el propio autor lo anotó junto al título de la misma; del resto de ellas, aun ignorando su desti-no, tenemos la certeza de que no se han perdido» (Sánchez-Cutillas 1974: 160).


228

Malgrat que Martínez, doncs, no inclogués en aquest Llegendari valencià pre-

sentat al concurs totes les llegendes que tenia col·leccionades, el que sí que és cert

és que tenia una certa vocació totalitzadora. El sol fet de titular-lo així i, de fet,

de dividir-lo en tres parts corresponents a les tres demarcacions provincials,79 a

banda de la inclusió de llegendes de la major part de les comarques valencianes,

ja indicava que la seva ambició era per al conjunt del País Valencià, cosa que

implicava un sentit de la responsabilitat molt gran: devia sentir-se l’únic autor

capaç d’omplir el buit valencià de què havien mancat les dues edicions anteriors

del concurs.

No obstant això, cal dir que s’hi presentava amb una certa humilitat, o dubte,

perquè el seu recull no complia fil per randa els criteris o les observacions de les

bases del concurs: sobretot, va transgredir sistemàticament la requesta de trans-

cripció de les llegendes fidel a la narració que en feren els informants, és a dir, va

literaturitzar totes les narracions que no provenien d’una font escrita; en aquest

altre cas, gairebé sempre copiava i enganxava els fragments directament de la

font, incloent-hi textos seus ja publicats. Ell mateix ho explica, tot i ser conscient

que això podria comportar que el seu recull quedés fora del concurs:

les [llegendes] per nosatros arreplegades les donem sense desperdiciar detalls ni

alterar els fets qu’ens han contat, pero ab forma lliteraria, altra còsa creem que

seria fer un mer catalec de contaralles mes o manco curioses, y en molts dels cassos

llevantlos interes e importancia. Si es que estem equivocats, y per açò no podem

entrar en el concurs, y aprofitarles el dia de demá sense llevarlos paraula, prec

que sense fer algu de’lles nos siguen tornades a la direcció que dins de la plica va;

per oixò [sic] de cap de mena ens enfadariem, ya que de nosatros al fer aquest tre-

ball especialment atenem a nòstre recreu, de cap de manera entretenim millor el

temps, que aixina passa ab manco fexugueria (Martínez, 1995: 61).

Això diu molt de la seva percepció del folklore. Encara hi pesava la concepció

romàntica en què el folklore —o, si més no, la part narrativa— era, sobretot, una

eina literària: les llegendes tindrien «interes e importancia» només si eren literatu-

ritzades; el «mer catalec», per a ell, no tenia cap sentit i perjudicava les narracions.

79 Malgrat les seves reserves cap a aquest tipus de divisió administrativa: «Hem cregut conve-nient el fer la agrupació per provincies, encara que siga artificial la modèrna organizació, per tant formarán tres apartats» (Martínez 1995: 61).


229

Dit d’una altra manera, el fet de no acostar el folklore a la literatura culta el podia

desprestigiar, i la seva preocupació era evitar que això passés. Aquest fragment,

doncs, explica el perquè de la part menys innovadora de la seva metodologia. Martí-

nez, però, va llegir les bases, i és per això que es veu en la necessitat de justificar-se

i, alhora, entén si el treball és desqualificat.

En general, però, sí que va voler seguir les altres observacions que es feien en les

bases del concurs. Així, el conjunt de llegendes presentava una relació, en aquest

cas geogràfica (País Valencià); de la mateixa manera, els informants orals i les fonts

escrites hi van ser consignades sistemàticament. Per bé que és cert que les bases del

concurs menaven Martínez a complir aquests punts d’encert des d’un punt de vista

metodològic, s’hi observa, també, una autoexigència considerable i una ampliació

notable al conjunt de narrativa folklòrica que havia publicat fins llavors. Aquesta

era l’altra novetat del seu llegendari respecte de les publicacions anteriors: la quan-

titat i la diversitat (temàtica, geogràfica, etc.) de les narracions que presentava;

sobretot, de llegendes de fora de la Marina.

Per les característiques que hem vist del concurs, s’oferia la possibilitat d’ampli-

ar els materials amb fonts escrites i documentació històrica, entre altres. L’estruc-

tura del llibre, per això, era clara: dins de cadascun dels tres grans blocs correspo-

nents a les tres províncies valencianes hi havia dos apartats: «primer les llegendes

inédites y per nosatros redactades», és a dir, les que degué recollir per transmissió

oral, i «despres les ya conegudes, o millor pertanents a la ploma de altres escritors»

(Martínez 1995: 61). A banda, al final s’inclou una «Adenda» amb deu llegendes

més, segurament afegides a posteriori. No hi ha cap altre tipus de classificació més

enllà d’aquesta estructuració: de fet, els materials narratius són de temes, formes i

funcions diferents —fins el punt que una bona part no són llegendes—, hi apareixen

barrejats i sense una denominació clara. Aquest aspecte no és estrany, tampoc, en

l’obra folklòrica de Martínez, que, si bé en el pla teòric es va desenvolupar força bé,

no sempre va saber portar-ho a la pràctica en els materials que recollí.

De les 98 narracions diverses que inclou el Llegendari, si comptem només llegen-

des i tradicions estaríem parlant d’una setantena —la qual cosa supera per desenes

els seus propis reculls de narracions, tant els miscel·lanis de Còsesdelameuatèrra

com l’Arreplega de llegendes de 1927, que en el millor dels casos voreja la trentena.

La resta de narracions són costums, «tipos» —retrats de personatges locals—, «xas-

carrillos» (contarelles o acudits), anècdotes, «sossuïts» (‘succeïts’) i alguna rondalla.


230

D’aquella setantena, les més abundants són les tradicions sobre accidents topo-

gràfics, seguides de les llegendes relacionades amb fets i personatges històrics, les

llegendes sacres i religioses, les satàniques i les demòniques.

La tipologia que fa Baldaquí a partir de treballs de Joan Amades i Ramona

Violant l’obliga a classificar com a rondalles algunes narracions que no presenten

característiques que s’ajusten al seu concepte de llegenda o tradició: es tractaria

de «La foya de la Culada», «Arbre singular», «Els desculats de Xàbia», «La llòca

de Ibi», «La maça de Castalla», «Primer la mòrt que renegar», «El combregar de

l’agüella»,80 «La ermita de Sant Ana en Benissa», «Ya’l llep o el llicsó del campa-

nar» i «Per què en Oliva no hi ha burros». Si seguim, però, la nomenclatura més

actualitzada, difosa per l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili,81

almenys «La foya de la Culada», «Els desculats de Xàbia», «Primer la mòrt que re-

negar», «La ermita de Sant Ana en Benissa» i «Per què en Oliva no hi ha burros» es

podrien comptar entre el que anomenem «tradicions» i que Baldaquí descarta per

l’element humorístic i de beneiteria de les accions dels personatges. La resta seri-

en succeïts, rondalles i contarelles, i de fet «Arbre singular» i «Ya’l llep o el llicsó

del campanar» tindrien una correspondència dins dels arguments internacionals

amb número ATU: 1184 i 1210, respectivament. Així mateix, Baldaquí aparta del

gènere llegendari la major part del material que Martínez pren de les cròniques

de Gaspar Escolano, perquè en general no presenta «ni l’aspecte narratiu que és

imprescindible en la llegenda ni els altres trets que hi són inherents, com ara la

funció explicativa o el didactisme» (1995: 33), a més que de vegades la frontera

entre narracions històriques i narracions de ficció no és sempre clara; en aquest

cas coincidiríem amb l’estudiós, sobretot, per la frontera difusa entre història i

llegenda i el caràcter fragmentari i tendent a la pura referència dels textos de

l’historiador.

A banda, també són ben interessants les reserves de Francesc Martínez respec-

te dels textos més literaris: parlem de Rondalles del poble, de Francesc Badenes

Dalmau; de les narracions que Badenes convertí en poesia, Martínez en reporta

80 Segons Martínez, aquesta narració prové d’un «romans que’n contava una criada vella de mon besavi matern, anomenada la tía Fustera» (1995: 146) del qual ell és capaç de recordar-ne només dos versos, però el presenta i transcriu a continuació (1995: 146-148) gràcies al fet que «una nostra parenta, María Munyoz i Martínez» pot recordar-lo.

81 Vegeu, sobretot, Oriol, 2002; i, per a les tradicions i els relats etiològics, Oriol, 2013.


231

tres, que són versions de llegendes que Martínez també va recollir, però ho fa amb

algunes prevencions:

Som un fervent admirador dels poetes […]; pero la veritat dels escrits dels poetes

no’ns fiem massa, puix per aixó que se’ls perdonen alamon de còses autorizats per

la llibertat que se’n prenen, diem açò, perque nostre amic (que estiga gojant de glo-

ria) En Francés Badenes y Dalmau publicá un llibre de poesies titulat «Rondalles

del pòble» en el que presenta entre atres composicions certes llegendes, algunes

variants de atres presentades per nosatros, de les que anem a donar conter extra-

ctanles (Martínez 1995: 175).

Per a Martínez, doncs, hi havia graus pel que fa a la literaturització dels materi-

als folklòrics: mentre que les narracions que ell mateix treballava literàriament es

quedaven en prosa, i «sense desperdiciar detalls ni alterar els fets qu’ens han con-

tat» (Martínez 1995: 61), considera que els poetes es prenen massa llibertats, per la

qual cosa els poemaris de base folklòrica no són fiables; menys encara en un treball

com aquell i amb uns criteris que podrien haver penalitzat la poca fidelitat als argu-

ments originals. A pesar, però, d’aquestes reserves, les úniques llegendes de proce-

dència poètica que Martínez decideix incloure en el Llegendari són de Rondalles del

poble, de Badenes Dalmau. Martínez devia considerar que, tot i les llibertats que es

podia haver pres un poeta llorejat com el seu mestre i amic, en realitat ell era una

garantia per al folklore dins del marc de la creació poètica i literària del moment.

Només així s’explica que, bo i coneixent els problemes d’espigolar la literatura popu-

lar a partir de la poesia, decidís fer l’única excepció amb Francesc Badenes. Ja hem

al·ludit en l’apartat corresponent, per això, a les característiques que converteixen

Rondalles del poble en una obra singular en el seu context.

La provinença de les llegendes, de fet, és diversa tant pel que fa als informants

orals com pel que fa a les fonts escrites. En el cas dels orals, en alguns casos es trac-

ta de gent del seu entorn local o familiar, p. ex. «Quica Borja criada de ma aguela

pàterna [sic] y Toni Lolla» (1995: 117); però en molts altres casos es tracta d’erudits

i gent de cultura amb qui Martínez mantenia el contacte; per exemple, Manuel Pe-

ris Fuentes, l’autor del Refraner valenciá, que li conta dues llegendes («Les agulles

de Santa Agueda» i «El sòt del francès»); o, en algun cas, són narracions que conta-

ven els intel·lectuals en les tertúlies, com la de Josep Enric Serrano i Morales («La

llantia del matrimoni feliç») i la de l’historiador Roc Chabàs (per a «Ya’l llep o el llic-


232

só del campanar» i «Els desculats de Xabia»). En general, el resseguiment d’aquests

contactes poden servir-nos per aclarir quins van ser els contactes i les amistats de

Martínez i de quina manera es relacionava i participava de la vida intel·lectual del

moment.

En el cas de les fonts escrites, de fet, el Llegendari valencià és un treball interes-

sant també pel seu caràcter antològic: la transcripció de textos que contenen nar-

racions folklòriques, amb referència bibliogràfica inclosa, són de procedència molt

diversa i d’un gran interès des d’un punt de vista bibliogràfic i documental. Una

gran part dels textos d’interès llegendari que Martínez espigola d’obres més gene-

rals formen part de tractats historiogràfics i cròniques: entre els autors destaca,

sobretot, Gaspar Escolano, per bé que les seves referències a narracions populars

són les que tenen menys caràcter llegendari; i Lluís Cebrian, de què en coneix fins i

tot obres inèdites, com també ocorria en el pròleg a l’Arreplega de llegendes de 1927.

També transcriu articles de la premsa que contenen llegendes, com el d’Emili Lluch

(Martínez 1995: 107) a més d’un article inèdit que ell mateix li proporciona sobre

«La flòr de la falaguera» (Martínez 1995: 103-104); o els referits a les cròniques

dels excursionistes, inèdites, que li cedeix Lluís Cebrian Mezquita: «El barranc de

la falaguera», «La còva del Aver o Laver», «La pedra encantada en Montesa» i «La

Cova del Pare Moreno» (Martínez 1995: 86-87, 102-103). També hi trobem retalls

d’articles propis («Sant Vicent en el folk-lore valenciá», 1995: 126-130, que trobem

en Martínez, 28/04/1919; i «La patá y genollá de Don Jaume», 1995: 130)82 (Martínez

1995:, sobre llegendes de Sant Vicent Ferrer i Jaume I) i retalls de Còsesdelameua

tèrra de 1912 i 1920 («Per què en Oliva no hi ha burros», «El Fendi», «Primer la mòrt

que renegar») i de l’Arreplega de llegendes de 1927 («La còva del frare», «La Còva

de la Dòna», «El combregar de l’agüella», «La ermita de Sant Ana en Benissa», «La

culada de Judes», «La “cugillada” de Roldá» i «Abre singular»). En suma, es tractava

d’una notable col·lecció de retalls de llegendes presos de la premsa periòdica, crò-

niques d’excursions, materials inèdits cedits per altres intel·lectuals, monogràfics

d’història i geografia i reculls propis que confegien un repertori sòlid i representatiu

de l’imaginari popular valencià.

82 El retall d’on prové aquest títol és, segons Martínez mateix, d’un article titulat «De Folklore y arqueologia en Denia», publicat el 15 de gener de 1926 en Las Provincias; però no hi ha cap article amb aquest títol en el número esmentat.


233

La participació de Francesc Martínez i Martínez en el concurs del Llegendari Po-

pular Català suposa la seva contribució més important a una tasca cultural comuna

a tots els territoris catalanoparlants i, per les condicions del concurs, li requeria una

reflexió profunda al voltant de la seva pràctica i del seu mètode. La valoració que

podem fer-ne és un balanç molt positiu: malgrat algunes limitacions com l’hetero-

geneïtat dels materials sense classificar o la reelaboració literària, presents, d’altra

banda, en tots els seus reculls, el Llegendari valencià destaca pel volum de narra-

cions que s’hi inclouen, per l’acarament de versions d’un mateix argument i per la

informació bibliogràfica que aporta, a banda de les virtuts atribuïbles a les bases

del concurs que Martínez va respectar. Per a Josep M. Baldaquí «aquest llegendari

és, amb total seguretat, el més important dels arreplegats a la primera meitat del

segle al País Valencià i un dels més interessants dels que mai s’han publicat» (1995:

37), però aquesta afirmació es feia abans de conèixer el llegendari de Sara Llorens,

cosa que fa que la nostra opinió precise d’aquest matís. Certament, el Llegendari de

Martínez és més voluminós que el de Llorens i inclou molts materials provinents de

fonts escrites que poden ser de gran utilitat per al seguiment de la bibliografia refe-

rida a temes d’interès folklòric; un mèrit —recordem-ho— que ja li atorgàvem amb

el pròleg a l’Arreplega de llegendes de 1927. Amb aquest treball, dos anys posterior,

Martínez fa un exercici encara més exigent i lúcid en els objectius sobre arxivística

folklòrica: ací tenia clar que l’objecte de recerca eren les llegendes i, per bé que això

podia incloure altres tipus de narracions que podrien no correspondre’s a aquesta

denominació, es tractava d’una finalitat molt més clara i concreta —i per això, més

reeixida— que la recerca del folklore, en sentit ampli, en tota la literatura valenci-

ana publicada abans de 1927. Nogensmenys, el Llegendari valencià, comparat amb

les Llegendes alacantines de la folklorista pinetenca, és d’una sensibilitat metodolò-

gica molt inferior, cosa que hem d’agrair a la formació de Llorens i al context folklò-

ric propici de Catalunya envers l’autodidactisme de Martínez i el context folklòric

molt més feble del País Valencià.

5.6.2 Les Llegendes alacantines de Sara Llorens

El treball Llegendes alacantines de la folklorista Sara Llorens i Carreres (Buenos Ai-

res, 1881 – Perpinyà, 1954) és una col·lecció de 65 «llegendes» (encara que ací també

s’inclouen altres materials folklòrics, com rondalles o creences) que es conserva en les


234

carpetes B-156 i C-274 de l’Arxiu de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya i que

ha estat editada i estudiada recentment per Joan Borja (2016); a banda, ja hi havia

un primer estudi en què es donava a conèixer el llegendari en Borja (2012). Amb el

lema «Per a construir la Catalunya nova, cal que la coneguem en tots els seus caires

racials», cal reconèixer que ací també estem davant d’una maniobra que apunta cla-

rament a l’estratègia d’omplir el buit de llegendaris valencians de les dues primeres

edicions del concurs, però en aquest cas des d’una perspectiva catalana: una «Ca-

talunya nova» només podia aspirar la plenitud si es coneixia a ella mateixa en tota

l’extensió (la «Catalunya Gran» de Prat de la Riba).

Abans d’entrar en l’anàlisi del llegendari, fóra bo fer una breu aproximació a l’au-

tora per entendre millor en quin context apareix i quina és la rellevància del treball

dins dels estudis del folklore valencià. Tot i ser nascuda a l’Argentina, Sara Llorens

s’estableix des de ben menuda a Pineda de Mar, d’on era originària la família. Féu

els estudis de Magisteri a l’Escola Normal de Barcelona i els continuà a l’Escola

d’Institutrius i Altres Carreres per a la Dona de Barcelona, on va ser introduïda al

folklore per Rossend Serra i Pagès. Des del començament, Llorens va fer diverses

recerques folkloricoetnogràfiques a Pineda, el fruit de les quals es materialitzaria en

treballs com El Cançoner de Pineda (1931) o d’altres que no publicà en vida, com el

Rondallari de Pineda (2006) o un Llegendari encara inèdit. Tot i contraure la tuber-

culosi amb poc més d’una vintena d’anys, la producció intel·lectual i l’esperit vitalis-

ta de Sara Llorens no van impedir que s’erigís com una de les més grans folkloristes

de la primera meitat del segle xx. L’admiració i el respecte de Sara Llorens cap al

seu mestre Rossend Serra i Pagès, igualment correspostos per ell, és manifesta i ben

coneguda (Borja 2016: 26), tant per l’epistolari que es conserva com pel fet que ella

fos designada hereva dels seus manuscrits folklòrics. Tant és així que aquesta podria

ser una de les claus que ens expliquessen per què naixen les Llegendes alacantines i,

de fet, per què va ser un projecte que l’autora va mantenir en el més estricte secret:

mai no arriba a comentar per carta a Rossend —ni a ningú— que està treballant

en unes Llegendes alacantines. Els comentaris i les consultes epistolars de Sara

Llorens a Rossend Serra sobre llegendes, es refereixen explícitament o implícita al

Llegendari de Pineda, a pesar que coincideixen, pràcticament, amb els anys en què

Sara Llorens —atenent la mateixa «Introducció» (Llorens 1929:3) de les Llegendes

presentades al Concurs— va recopilar els relats de Bolulla [és a dir, 1927-1928]

(Borja 2016: 38).


235

En efecte, Llorens no en parlà mai al seu mestre, que sí que coneixia la resta

de treballs en què estava immersa, però «no deixa de ser curiós que, per aquells

anys, Sara consultara a Rossend qüestions puntuals sobre llegendes […] i que les

respostes de l’amic acabaren incidint en l’elaboració de les Llegendes alacantines»

(Borja 2016: 39). Aquest silenci sobre les Llegendes alacantines convida a pensar,

tal com diu Borja, que «potser era, en realitat, una mena de sorpresa: un regal que

Sara preparava per a ofrenar-lo al mestre en el tercer i últim Concurs del Llegen-

dari Català […], un obsequi que, per causa de la mort de Rossend Serra i Pagès,

acabaria esdevenint una mena d’homenatge pòstum» (Borja 2016: 39). De fet, com

avançàvem en la introducció general al Concurs del Llegendari, Serra i Pagès ja

s’havia mostrat preocupat perquè arribés algun llegendari valencià, amb l’envi-

ament de les bases a intel·lectuals com Manuel Betí. Així, potser, encara s’entén

millor el lema que va utilitzar Llorens per al concurs: apel·lava a la importància

de la peça valenciana dins del conjunt del maquinari de la «Catalunya nova». Ser-

ra i Pagès, desafortunadament, va faltar al febrer de l’any 1929, onze mesos abans

que tanqués el termini per a la presentació d’originals; per això, segurament mai

no va arribar a saber del llegendari valencià que preparava la seva deixebla. Però

encara n’hi ha més:

La discreció, en qualsevol cas, devia haver marcat el treball de Sara Llorens en les

Llegendes alacantines perquè, desaparegut Serra i Pagès, en la Fundació Patxot

res no en sabien del projecte i, per això, arriben a pensar en ella com a successora

en les funcions del Concurs del Llegendari (Borja 2016: 40).

Així consta en el Dietari de la Institució Patxot:

La mort d’En Serra i Pagès (a.c.s.), me complica no poc aquesta feina, de la qual

ella [sic; vol dir ell] era’l capitost.

Escriguí a Na Sara Llorens de Serra, la Presidencia del Jurat,83 però ha respost

que no haventho volgut acceptar en vida d’En Serra i Pagès, ara encare té mes raons

per no acceptarho tampoc. Davant d’això, he constituir [sic] Jurat amb En Duran i

Sanpere, En Batista i Roca i jo, si us plau per força (Patxot [1926-1938]: 140).

83 Com apunta Massot en un article en què transcriu aquest text, «Deu haver-hi algun error de transcripció de l’original manuscrit, que devia dir: “Oferí…”, si no és que el transcriptor a màquina va oblidar alguna paraula, com ara “Escriguí… oferint-li…”» (Massot 2010: 148).


236

Patxot entoma com pot la negativa de Sara Llorens a presidir el jurat, consti-

tuint-ne un altre «si us plau per força», però ara sabem que hi havia una altra raó de

pes perquè la pinetenca no accedís a formar-ne part: ella mateixa s’havia presentat

al concurs amb aquestes Llegendes alacantines.

Llorens encapçala la introducció al seu llegendari amb aquesta frase: «Aquestes

llegendes son de Bolulla» (Borja 2016: 57), i tot seguit explica la localització i els

aspectes geogràfics més interessants d’aquest petit poble de la Marina Baixa. Així

mateix, explica que els informants del llegendari són només tres, i lloa les virtuts

d’un d’ells, Joaquim Montiel, com a narrador i transmissor de la saviesa popular,

que a Bolulla es considera, segons ella, «no sols com un esbarjo, sinó com una lliçó»:

La major part de les llegendes d’aquest aplec ens les va contar en 1927 i 1928 En

Joaquim Montiel, bolullenc de 38 anys, home inteligent encara que analfabet […],

tot patriarcal i ple de bonhomia. És un narrador excelent que imprimeix a les lle-

gendes tant de color local, tant d’esperit secular, tant d’agre del terrer, que difícil-

ment pod esser superat.

Sentint-lo, moltes vegades hem pensat que si un dia pujés a la tribuna de la

«Secció de Folklore del Club Muntanyenc» o a la del «Centre Excursionista de

Catalunya», amb la seva memòria feliç, amb la seva traça de narrador popular,

amb el seu típic abillament i ingènua expressió, i amb el seu discurs d’òrbita com-

pletament primària i racial, donaria pod ser lloc a la sessió folklòrica més senzilla,

més vera i més suggestiva que s’hagi celebrat mai a Barcelona.

Les poques llegendes que no ens han estat explicades per ell, ho han estat per

Marian Ferrer, de la mateixa edat, i per Vicens Montiel, germà del primer, de 27

anys (Llorens, en Borja 2016: 58).

El contacte entre els bolullers i la pinetenca fa que ens plantegem de quina ma-

nera pogué establir-se aquesta relació. Seguint encara l’estudi de Borja, «les cartes

enviades per l’autora en aquests dos anys són datades indefectiblement a Catalu-

nya, i res no fa pensar en una estada a la Marina Baixa durant el temps necessari

per a la recol·lecció d’un material tan valuós com el finalment presentat al Concurs»

(Borja 2016: 44). Així doncs, cal plantejar-ho al contrari: no fou la folklorista qui anà

a Bolulla, sinó que eren els informants que s’estaven a Catalunya. En el seu estudi,

Borja, de fet, aconsegueix entrevistar-se amb els descendents d’aquests informants,

que li confirmen que tots tres «formaven en realitat una petita colla que durant


237

temporades es llogava fora del poble per a qualsevol tipus de faena […], aquelles

llargues estades laborals fora de casa que els fills recorden […] eren precisament

a Catalunya, on va faltar poc per a fer arrels» (2016: 49). És més, Llorens mateix

explica, en la introducció al seu llegendari, aquesta situació en què els bolullers es

veuen obligats a emigrar per a treballar: «L’agricultura [de Bolulla] és la seva única

art i això, i el fort desnivell de la terra que la fa inaprofitable en molts troços […] fa

que el poble no sigui prou ric per a mantenir els seus habitants, els quals es veuen

obligats (ens referim als homes) a emigrar durant l’hivern» (Borja 2016: 57). La

conclusió, per això, és força clara:

Sara Llorens segurament no va viatjar mai a Bolulla, i va poder recollir les Llegen-

des alacantines sense eixir de casa, a partir de tres homes valencians (els germans

Joaquim i Vicent Montiel, i el seu cosí Marian Ferrer) que treballaven a les seues

terres de Pineda. Qui sap si dins de Can Carreres mateix, la folklorista hauria

pogut encarar tranquil·lament d’aquesta manera el repte que tant sensibilitzava el

professor Serra i Pagès, de recollir i fixar un corpus important de relats llegendaris

valencians (Borja 2916: 51).

La confusió d’alguns elements geogràfics de la Marina al si del llegendari no fa-

rien més que reforçar aquesta hipòtesi —per exemple, parlar d’Altea la Vella com a

població marinera; si s’hagués visitat i conegut la zona, no s’hauria fet aquesta afir-

mació, en tant que Altea la Vella és un nucli poblacional situat a l’interior respecte

d’Altea, més costanera.

Centrant-nos en l’anàlisi dels materials, d’entrada es pot observar que, per bé

que les llegendes només provenen de tres informants, totes les narracions són de

procedència oral, a diferència del Llegendari de Martínez. Es presenten en dues

parts: el gruix del llegendari, de 226 pàgines, conservat en la carpeta B-156 de

l’Arxiu de l’OCPC, i un «Apèndix», de 32 pàgines, amb 8 narracions més, conser-

vat a part, en la carpeta C-274 d’aquest Arxiu, que responen a un advertiment de

l’autora en la introducció: «Tenim algunes altres llegendes de Bolulla en cartera,

que per causes involuntàries no podem afegir avui a aquest aplec. Si el Jurat ho

creu convenient les hi podem afegir mes endavant» (2016: 59). El Jurat degué

considerar d’interès aquestes altres llegendes «en cartera», per tal com s’hi han

conservat. La primera part conté una «Introducció», un «Vocabulari» final i 57

narracions curosament transcrites i classificades: 33 «Llegendes d’orígens» (amb


238

22 «Orígens de frases»),84 7 «Llegendes pneumatològiques», 5 «Llegendes religio-

ses», 7 «Apòlegs llegendaris» i 5 «Llegendes vàries»; les llegendes de l’apèndix, en

canvi, no es classifiquen.

Aquesta acurada classificació dels materials contrasta amb el calaix de sastre

del Llegendari de Francesc Martínez i, evidentment, és fruit de la formació de la

folklorista. Així és que, com també documenta Borja, en l’Epistolari de Sara Llorens

que edita Joan Pujadas, es conserven consultes de Llorens al mestre Serra i Pagès

sobre terminologia i gèneres del folklore que li permetrien aclarir aspectes que des-

prés tractaria en el seu treball:

Parla vostè [Serra i Pagès] de Llegendespneumatològiques. Aquest darrer mot no s’en-

tén gaire en la carta, perquè es veu que vostè escrivia depressa. He interpretat bé les

lletres que’l formen, a l’escriure’l ara? Amb aquest mot vol significar «Llegendes sobre

la etologia dels esperits»? (Pujadas 2004: 402).

Sota aquest terme, Llorens inclourà, finalment, creences i llegendes que, seguint

Oriol (2002: 70) podríem catalogar com a demòniques i satàniques.

D’aquella classificació complexa, que requeria una dosi de reflexió i anàlisi dels

materials que li havien estat narrats, Llorens, en la introducció, raona per què in-

clou «Apòlegs» (podem classificar les narracions que hi inclou com a rondalles d’ani-

mals) en un recull que vol ser llegendari:

Els apòlegs, que no poden esser considerats gaire bé mai com a llegendes, presen-

ten a Bolulla un tal caràcter particular que entren de plé en la Llegendística. A tot

arreu, les bèsties, en l’apòleg, son la encarnació de tipus psicològics de la huma-

nitat: a Bolulla, de més d’això, son tipus que han viscut en tal indret del mateix

poble, i per llurs lluites i facècies han hagut de passar per tal i tal altre lloc del

terme o de les rodalíes. Hom pod dir que a mes d’esser tipus universals son tipus

comarcals, i en la imaginació dels bolullencs aixís sembla que s’hi hagin incrustat.

Per això els integrem en aquest recull (2016: 58).

En efecte, si fem una ullada a les narracions que transcriu l’autora sota l’epígraf

d’«apòlegs llegendaris», es tractaria, com dèiem, de rondalles d’animals que, tot i

això, es narren gairebé com a fets verídics, ocorreguts sempre en llocs concrets de la

84 Hi ha un petit error de numeració: de la llegenda 27 es passa a la 29, de manera que el còmput total de llegendes serien 65, i no 66, segons els comptes de l’autora.


239

comarca o fins i tot a persones reals de la zona. Per exemple, «La fè en els auguris»,

que, segons Borja, es pot associar al tipus ATU 122A, apareixen topònims com la

Penya de l’Hort, la Fonteta de Roldan, la Sarotja, «la Fonteta del Palillo», el «Racó

del Saco», etc.; «El Llop i el Garranxet», que Borja identifica com a una versió del

tipus ATU 47A o bé amb el 122N*, comença així: «Hi havíen passat molts cassos

en el meu poble! Un dia el Tio Garranxet se’n anava amb el burro cap a Sacanyar.

I en essent a la Era de Sant Josep trova el Llop» (2016: 97); en «El Llop i la Raposa

anant a mitges», identificat per Borja com un fragment aïllat del tipus ATU 9, els

fets s’esdevenen «al Molí d’Algar (que és al terme de Callosa)», a Tàrbena, «a la Pla-

ceta Vella» (2016: 98); en «La Guilla i la Guitarra», que podria correspondre’s amb

el tipus ATU 154, els fets els protagonitza un home de Bolulla que es deia Coca; en

«La Raposa i el Galàpet», que Borja cataloga amb el tipus ATU 275C, «La Raposa

i el Galàpet arrendaren unes terres a Xortar, a la Penya Alta (terme de Castellet)»

(2016: 102); i en «El gat del molí i els seus companys», que Borja assimila al tipus

ATU 130, hi apareix el terme de Callosa, «el molí d’Algar», Bolulla, Tàrbena, «el

molí del Cistertet», els masos d’Alcoi, el Pla del Xorquet, [Castell de] Castells, Qua-

tretonda, etc. Aquesta mena de detalls són, doncs, el «caràcter» de què parlava Sara

Llorens, a cavall entre la fantasia de la rondalla i el pacte de veritat de la llegenda,

i és el que mena la folklorista a donar-ne compte en el seu recull.

A banda d’aquestes rondalles vinculades a la realitat dels informants, el recull

va farcit, com sol ocórrer, de narracions que podem assimilar a aquest gènere o

que, com a mínim, tenen un argument corresponent als tipus universals del catàleg

ATU, o algun motiu folklòric incorporat en aquests tipus. Borja documenta fins a 52

tipus ATU (2016: 133-134), encara que no tots són versions completes del tipus, sinó

que de vegades es tracta senzillament d’elements de les llegendes que entren en re-

lació amb aquests tipus. De tots aquests tipus, alguns són primeres documentacions

de l’argument al País Valencià i, en alguns casos, també al conjunt dels territoris de

llengua catalana. Concretament, cita 9 arguments corresponents a rondalles d’ani-

mals (ATU 9, 47A, 57, 122A, 122N*, 130, 154, 275C i 294), 7 a rondalles merave-

lloses (ATU 330, 368C*, 410, 501, 540, 451 i 705A), 16 a rondalles religioses (ATU

750A, 750B, 750*, 751A, 752A, 753, 756D*, 758, 773, 774-774P, 785, 791, 804, 822,

825, 830B), 2 a rondalles d’enginy (ATU 903C*, 922), 2 a rondalles del gegant beneit

(1164, 1169) i 16 a contarelles (ATU 1238, 1281, 1321D, 1370, 1381C, 1458*, 1536A,

1539, 1560, 1682, 1691A, 1691B, 1699, 1804, 1829, 1853). La quantitat, la varietat i


240

el tipus d’arguments que s’hi referencien és ben notable i d’un gran interès per a la

rondallística catalana en general i valenciana en particular.

Pel que fa als textos, semblen transcrits amb un alt grau de fidelitat a l’oralitat,

possiblement a partir d’anotacions taquigràfiques, cosa que solia ser freqüent en la

metodologia de transcripció que feia servir l’autora (Oriol 2014: 169). Tanmateix, és

cert que hi ha algunes modificacions de caire lingüístic, en tant que sovint Llorens,

molt respectuosa amb la normativa fabriana, intenta elaborar, sobretot a nivell

morfosintàctic, però també lèxic, el que Borja ha anomenat «un estàndard supra-

regional valencianocatalà que permetera fixar literàriament els referents orals va-

lencians que hi ha en l’origen dels textos» (2016: 52); les paraules i expressions que

Llorens no canvia però li resulten més diferents respecte de la seva variant dialectal

les anota, amb el geosinònim corresponent, en el «Vocabulari» del final.

Per bé que les fonts són sempre orals, tal com adverteix l’autora en la introduc-

ció, una de les narracions va ser publicada dos anys abans del llegendari: «Aquestes

llegendes són inèdites, excepció feta de El gat del molí (n. 53) que varem publicar

fa uns dos anys (no pensavem, aleshores, fer anar aquest aplec a concurs) a la re-

vista «Ressurgiment» de Buenos Aires, amb el pseudònim Francesca Ll. Carreras»

(Llorens, en Borja 2016: 58). Aquest detall resulta interessant perquè acaba d’arro-

donir les dades de què disposàvem: si l’autora mateixa ja diu que «La major part de

les llegendes d’aquest aplec ens les va contar en 1927 i 1928 En Joaquim Montiel»

(ibídem), al principi no féu el recull pensant en el concurs de 1929, sinó que devia

fer-ho per pura vocació.

A banda, hi ha una altra narració també d’aquest informant, Joaquim Mon-

tiel, que l’autora no va incloure en aquest recull però que va publicar en l’Arxiu de

Tradicions Populars que dirigia Valeri Serra i Boldú: es tracta de «El llop girat»,

«Recollida de Joaquim Montiel, terrassà de Bolulla» (Llorens [1933]: 322),85 que la

folklorista va incloure quan s’adonà que era una versió d’una narració ben semblant

que havia recollit d’una altra informant, aquesta vegada de Sant Genís de Palafolls:

«Pensàvem que aquesta narració, contada per un home probablement fantasiós i

bromista, no valia la pena d’anotar-la; però ens vàrem trobar, més tard, que per

terres alacantines contaven la següent [El llop girat]» (Llorens [1933]: 322). Segons

l’anotació final d’aquest article en la revista, es tractaria d’un fragment «del Llegen-

85 De fet, això de «terrassà de Bolulla» és un altre dels elements que serveix a Borja per esclarir que eren els Bolullers els que s’estaven a Catalunya i no a l’inrevès (Borja 2016: 46).


241

dari de Pineda, en preparació» (Llorens [1933]: 323), que encara resta inèdit, però

que fóra ben interessant per trobar-hi relacions amb les Llegendes alacantines, si és

que n’hi ha, i, sobretot, amb els comentaris que en podria haver fet l’autora, com el

que tot just citàvem.

Comptat i debatut, el treball de Sara Llorens, com ja avançàvem, és una de les

contribucions més interessants per a la història del folklore valencià de la primera

meitat del segle xx. En el mateix moment en què els missioners de l’OCPC Joan

Just i Josep M. Roma feien les seves cerques per les comarques septentrionals va-

lencianes (1927), Sara Llorens començava aquest recull narratiu sobre Bolulla i al-

tres pobles del sud valencià. Tots tres eren els primers catalans a elaborar treballs

de gran magnitud sobre el folklore valencià amb l’encert metodològic i l’agudesa

que els caracteritzava. En el nostre context, per això, el treball de Llorens esdevé

el primer recull de folklore narratiu que es fa amb un intent claríssim de respecte i

fidelitat a les fonts orals, tot i els petits canvis lingüístics en benefici de l’aplicació

de la normativa i de la comprensió dialectal dels possibles lectors. De ben segur,

havia de ser una mena de regal sorpresa per al seu mestre Rossend Serra i Pagès,

que, amb la seva visió de país, s’havia mostrat preocupat per l’absència de materi-

als valencians en els concursos i havia lluitat per aconseguir-ne sense saber que hi

estava treballant «Na Sara Llorens, la seva deixebla predilecta […], un esperit fort

hostatjat en un cos molt feble i gastat» (Patxot [1926-1938]: 110). Si bé la respos-

ta no fou multitudinària, amb el Llegendari valencià de Martínez i les Llegendes

alacantines de Llorens es pot dir que Serra i Pagès, tot i morir sense saber-ho, va

aconseguir finalment el seu propòsit.

5.7 El Refraner valenciád’EstanislauAlberolaiManuelPeris,ielpròlegde

Lluís Fullana

El Refraner valenciá. Colecció de refráns populars és un recull d’unes 12.000

unitats fraseològiques de diversa mena recollides per Estanislau Alberola que in-

clou un afegit de 1500 més per part de Manuel Peris Fuentes i un pròleg de Lluís

Fullana. Encara que l’obra no apareix datada, degué publicar-se l’any 1928, que és

l’any en què Fullana signa el pròleg.

Segurament, el Refraner no hauria de ser inclòs dins d’un treball de les nostres

característiques perquè, en realitat, no es tracta més que d’un llistat doble de fra-

seologia ordenada alfabèticament sense lematitzar, sense cap tipus de contextualit-


242

zació, ni d’explicació, ni d’indicació de les fonts, ni cap intent de classificació —com,

malauradament, és el cas de la majoria de reculls paremiològics al País Valencià;

fins llavors, l’única excepció podria trobar-se en alguna de les miscel·lànies de Martí

i Gadea: particularment, en els volums de Tipos,modismesycòsesraresycurioses

de la terra del gè. És, per tant, un treball d’inventari lingüístic, a la manera de tre-

sor lexicogràfic, més que no pas un treball folklòric, com tampoc no ho hagué estat

cap altre dels publicats anteriorment. De les mancances, també se n’adonà Sebastià

Farnés, un dels màxims exponents de la paremiologia catalana de primers de segle

xx, en la seva ressenya a l’Arxiu de Tradicions Populars:

No es pot dir que aquest llibre del Refraner valencià sigui obra definitiva ni per-

fecta; no és de creure que els seus autors mateixos s’ho pensin. Tanmateix […] és

un llibre valuós, una arreplega de més de dotze mil refertes i dites filles del poble,

encara que se’ns presentin amb l’enunciat només, sense cap glossa ni altra dada,

per molt que algunes en freturin per aclarir-ne el sentit i àdhuc per corregir-ne

alguna errada de transcripció.

Fins certs adagis i mots, que algú entrat de nou dins d’aquest conreu potser

trobi sobrers, les comparances i les ironies i tot, hi són d’agrair als dos mestres en

Gai Saber que les hi ha encabides. […] És d’esperar que les glosses i dades que hom

troba a enyor, ells mateixos les trobaran a faltar (Farnés [1929-1933]: 187).

Aquestes mancances, però, mai no van ser corregides. Això sí, es tracta d’un dels

reculls valencians més voluminosos, un dels que més fraseologia conté. Malgrat,

doncs, l’escàs valor d’aquest document per al folklore, hi ha dos detalls que ens el

fan interessant: el pròleg de Lluís Fullana i la presumible col·laboració de Francesc

Martínez.

En el pròleg, Fullana fa gala d’un coneixement vast i atípic sobre la matèria.

Convé recordar que Fullana era un reconegut gramàtic i lexicògraf valencià, for-

mat en l’estudi comparat de les llengües romàniques, amb la qual cosa el seu acos-

tament al tema havia d’ésser més reeixit que els treballs elaborats per persones

no formades. La perspectiva que ofereix és bàsicament lingüística, filològica. En

aquest pròleg defineix la paremiologia i el «refrà», l’estudia, el caracteritza i cita les

diverses maneres d’anomenar-lo, apuntant-hi, quan creu, alguna precisió semàn-

tica. Més encara: no intenta determinar un origen a les parèmies —potser remun-


243

tant-se a l’antiguitat clàssica, cosa que ha temptat alguns autors— sinó que afirma,

amb contundència, que

Els refráns han existit sempre i en totes les llengües vives o parlades, perque tot

individuo tendix natural i constantment a esta manera d’expressió. Pel mig del

pòble i del llenguage vivent, passa després al llenguage escrit, siguent la tradició

l’encarregada de trasmetre els refráns, de les unes a les altres generacións. Per

este motiu, molts d’ells conserven les formes antigues, i revestits, per consegüent,

de paraules huí completament arcáiques, com succeix també en no pòcs cantars

populars.

No hi ha que dubtar que lo refrá es efècte i com lo resultat consegüent de la

experiència.

[…] Com lo refrá, segóns ham indicat, es una expressió natural i expontania,

pòt dirse qu’es tan antic com ho es l’humanitat (Alberola & Peris [1928]: 4).

Les observacions de Fullana presenten diversos encerts i una certa modernitat.

És cert que Fullana hi tendeix a una transcendència excessiva i a la constatació

d’universals que no podia haver comprovat, com el fet que «els refráns han existit

sempre i en totes les llengües vives o parlades». Però el fet de buscar l’origen del

«refrà» en l’origen de la humanitat és una idea que tardarien molt a suggerir, per

exemple, els estudiosos de la rondalla i molts altres tipus de folkloristes, que llavors

maldaven per localitzar el tret de sortida historicogeogràfic de cada narració. Fu-

llana encerta a presentar el «refrà» com a resultat de l’experiència, i a més, respon-

sabilitza la «tradició» del fet de fixar arcaismes fossilitzats en la fraseologia, per bé

que no és gaire clar si per a ell aquesta «tradició» ha de passar, primer, per l’escrit.

Fullana estava al corrent de diverses teories lingüístiques del moment i controlava

una bibliografia força sòlida.

Després d’aquesta caracterització, com féu Francesc Martínez en el pròleg de

l’Arreplega de llegendes (1927a), assaja una breu història dels reculls paremiològics

valencians, havent repassat primer alguns reculls i autors europeus, espanyols,

catalans i mallorquins. Remunta aquesta història a Antoni Canals, en el llibre Va-

leri Máximo, una traducció al llatí del llibre de Valeri Màxim De dictis factis que

memorabilibus. Després de passar per Bonifaci Ferrer, Francesc Eiximenis, Andreu

Martí Pineda i Joan de Timoneda, situa Carles Ros com «qui pròpiament va donar


244

una colecció paremiològica valenciana» amb el Tractat de adages y refráns (Albe-

rola & Peris [1928]: 9). Cita també obres de Lluís Galiana, Josep Escrig, Constantí

Llombart, Josep Ferrando i finalment Joaquim Martí i Gadea, mencionat «ab gran

distinció» no només pel seu diccionari, sinó per Tipos,modismesicòsesraresdela

tèrra del gè —que lloa perquè l’elaborà «traent a relluir totes les característiques va-

lencianes»— i Ensisam de totes herbes, presentats com a dos reculls «expressament

sobre paremiologia valenciana» ([1928]: 11). No inclou, tanmateix, potser per poc

rellevant respecte del conjunt de l’obra, el segon volum de Còsesdelameuatèrra

(1920) de Francesc Martínez, que incloïa un llistat amb uns 350 «refráns y modis-

mes» —reunits, com es comenta en l’apartat corresponent, amb el mateix poc encert

que els d’Alberola i Peris.

Quan arriba als autors del Refraner, explica que la col·lecció d’Alberola es féu

«valentse d’una continua observació en les convèrses populars, molt més que dels

estudis paremiològics, fets fins lo dia de huí» (Alberola & Peris [1928]: 12): aquesta

és tota la informació de què disposem sobre la procedència dels materials i sobre

el contacte amb l’oralitat. En el cas del recull de Peris és encara més greu: «está

composta de molts refráns i adages, usats, sobre tot, en la Plana de Castelló; i al-

tres que permaneixíen informes encara i prou incomplets […] els ha donat també

forma paremiològica, conservant sempre lo sentit primitiu» (ibídem). La referència

a la Plana és l’única localització; però el problema del recull de Peris, que per sort

Fullana consigna, és que no dubta a donar «forma paremiològica» a aquells «refráns

i adages» que troba «informes encara i prou incomplets», és a dir que els manipula i

reconstrueix al seu parer. Peris ací exerceix de literat, més que no pas de col·lector,

per tant. A més, Fullana observa que «tant en esta colecció com en la del senyor

Alberòla, hi ha també modismes i frases que no son propiament refráns» (ibídem),

cosa molt freqüent en aquest tipus de reculls, d’altra banda, en part, segurament,

pels problemes de definició, conceptualització i categorització de la paremiologia.

Certament, el fet d’aplegar uns 12.000 «refrans» respon, també, a aquesta flexibili-

tat amb què els autors entenien la paremiologia: hi trobarem des de locucions del ti-

pus «abaixar ú la cara» a parèmies com «ab raó o sense raó, vaja el pòbre a la presó».

Hem avançat que Francesc Martínez degué prendre alguna part en el recull

d’Alberola. D’una banda, bona part dels «refráns y modismes» que inclou en el segon

volum de Còsesdelameuatèrra (1920) apareixen en aquest recull; de l’altra, devem

a Joan Borja el coneixement d’un article en la premsa en què documenta aquesta


245

participació. Amb el títol «Los juzgados de la Marina» i el subtítol «Punto final», sig-

nat per «F. M. M.» (que, sense cap mena de dubte, podem atribuir a Francesc Martí-

nez i Martínez), està datat el dia 27 de juny de 1927 i publicat el dia 186 de juliol de

1927 a Las Provincias. Hi rebat a Adolf Salvà la radicació dels jutjats de la Marina

a Callosa d’en Sarrià; però «resulta ben suggeridor un passatge en què l’alteà dóna

notícia de l’existència d’un recull de 14.000 refranys valencians recollits per “un

amigo nuestro”, amb l’ajuda del mateix Martínez» (Borja 2015: 104). El fragment a

què es refreix és el següent:

[Salvà] Dice hacia el final del artículo, a propósito de los refranes, algo de la len-

gua de Ausias March que no hemos entendido; pero por si acaso tuvo la intención

de reprocharnos el que no empleáramos de los valencianos, siendo tan numerosos

(14.000 tiene recogidos un amigo nuestro, a cuya colección dice el señor Alberola

que también hemos ayudado), cónstele al señor «Curial» que no ha sido por menos-

precio a la que él muy bien llama la lengua de Ausias March (Martínez 1/7/1927: 7).

És a dir, en aquest fragment Martínez presumeix davant de Salvà del seu

coneixement del refranyer valencià; i, encara que la frase és un poc confusa, sembla

dir que ha contribuït a la col·lecció dels 14.000 refranys d’Alberola: sens dubte, es

refereix a aquest Refraner. El número és aproximat i, miler amunt, miler avall,

coincideix amb el total dels recollits per Alberola —no aniria de gaires centenars si

hi sumem els de Peris i, de tota manera, no n’existeix cap altre d’aquest moment

que l’iguale en quantitat. Convé no oblidar, a més, que Martínez ja havia demostrat

tenir constància del procés d’elaboració del Refraner: ho explicità en la història del

folklore valencià que assajà al pròleg de l’Arreplega de llegendes (1927a: 39). Potser

Alberola hi va copiar la paremiologia de Còsesdelameuatèrra, o potser Martínez li

féu arribar el seu recull particular; en qualsevol dels casos, és una mostra de la par-

ticipació del folklorista a un recull que volia ser de prestigi, si més no, per la quan-

titat de fraseologia reunida, i en el qual Martínez hi presentava la col·laboració com

a mèrit.

***

86 Borja degué confondre la grafia d’aquest dia amb el 7.

6. El folklorE durant El franquismE (1939-1975)


6.1 Les campanyes musicals

6.1.2 La Sección Femenina i els Coros y Danzas

6.1.3 L’Instituto Español de Musicología

6.1.4 Manuel Palau, l’Institut de Musicologia i Folklore i els Cuadernos de

música folklórica valenciana

6.1.5 Salvador Seguí Perez (1939-2004)


6.2 Manuel Sanchis Guarner (1911-1981)

6.2.1 Formació com a folklorista

6.2.2 L’estudiiladignificaciódelfolklore

6.2.3 Manuel Sanchis Guarner i Francesc Martínez

6.2.4 Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor

6.2.5 Els pobles valencians parlen els uns dels altres

6.2.6 Calendari de refranys i Els vents segons la cultura popular

6.2.7 Cançoneret valencià de Nadal


6.3 Enric Valor i Vives (1911-2000)

6.3.1 EnricValor,folklorista.Notesbiogràfiques

6.3.2 L’obra rondallística

6.3.3 La projecció i la recepció de les rondalles


***

Segona part. anàl iS i

248

Nocaldubtarque,desprésdeladesfetadelaGuerraCivilespanyola,elsesforços

i intents de normalització cultural en català al País Valencià s’estroncaren, es pa-

ralitzaren o, en el millor dels casos, s’hagueren de reconvertir sota el discurs i les

instruccionsdelfranquisme,béperraonsdesupervivència,bépercanvisforçosos

en la direcció i la gestió institucional. Així, per exemple, l’Obra del Cançoner Po-

pulardeCatalunyaquedàaturada:unapartdelsseusmaterialsvaserdipositada

en una casa religiosa de Barcelona, i la resta van ser enviats a l’exili a Suïssa; el

Centre de Cultura Valenciana, en canvi, publicà —recordem-ho— un extens article

en els Anales, l’any1940,titulat«NuestraadhesiónalCaudilloyalnuevorégimen»,

enquèmanifestavalasubmissióalesdirectriusil’idearifranquista.Aixòeraespe-

cialment rellevant si volien netejarlasevaimatge:enelCentrehavienparticipat

membresdetotl’espectreideològic,itansolsunsanysabans,acabadad’esclatarla

guerra, el número 27 de la revista (juliol-desembre de 1936) anava encapçalat per

l’article«Sempreavant»deVicentMarcoiMiranda,alcaldedeValèncial’any1931

i diputat a les Corts Republicanes entre 1931 i 1939 primer pel Partit d’Unió Re-

publicanaAutonomistaidesprésperEsquerraValenciana.Totiqueaquellarticle

noeradesuportexplíciticoncretalesinstitucionsdelaRepública,síquehoeraa

la valencianitat i a la legitimitat cultural de la institució al marge de les ideologies

polítiques,ialhoraeraunelogidel’abnegadaunitatd’accióidedicaciódelagent

decultura.Recordemtambé,enaquestsentit,quetotiqueFrancescMartínezva

arribar a ser director degà del Centre entre 1941 i 1943, en fou apartat, presumi-

blement,perraonspolítiques;nodeviaveure’sambbonsullselseuvalencianisme

liberalielfetquefouundelsprincipalsimpulsorsdel’estatutd’autonomiavalencià

durant la República.

Lagentdeculturaoideològicamentcontràriaalfranquismehaguédecanviar

debàndol,exiliar-seooptarperl’exiliinteriorielsilenci,quannofoudirectament

eliminada;igualment,lesinstitucions,sotaelnourègim,tinguerencomaúniques

opcionssucumbirodesaparèixer.ComassenyalaCaterinaValriu,

Laguerracivilespanyolasignificà ladesfetade la infraestructuraculturalbas-

tidaalllargdedècadesil’estroncamentdelsprojectesqueestavenenprocésde

realització.L’establimentposteriord’un règimdictatorialdefiliació feixista i el

consegüent anorreament de la cultura catalana en un intent de substitució per

una suposada cultura espanyolahomogènia,retrògrada iexpressadaúnicament

encastellà,vadonarcomaresultatunpanoramadesolador.Davantaquestanova

situació,tancontràriaalaculturapròpia,elsintel·lectualsquehaviensobreviscut

6. el folklore durant el franquiSme (1939-1975)

249

alconflictebèl·lictenientresopcions:elcol·laboracionisme—assumintlestesisdel

vencedors—,laresistènciapacienticalladaol’exili(Valriu2016:40).

El Centre de Cultura Valenciana esdevindria col·laboracionista, mentre que

l’Obra del Cançoner passaria en part a l’exili, en part amagada a Barcelona. La

Societat Castellonenca de Cultura, amb el seu Boletín, mantindria una certa neu-

tralitatperòveuriareduïdaalmínim,simésnoalprincipi,l’apariciód’articlesen

català.I,enqualsevolcas,latascafolklòricadelesinstitucionsencetadadurantel

períodeanteriorvaserdissoltagairebépercomplet,reduïdaacol·laboracionspun-

tualsidemotivacióindividualenalgunapublicació.Aaixòcalafegirencaralamort

de Francesc Martínez l’any 1946 i la mort prematura del seu únic deixeble, Adolf

Salvà, l’any 1941, als 56 anys. El panorama per a la literatura popular valenciana

era,certament,desolador:capdelesempresesfolklòriquesiniciadesenelperíode

anteriortindriacontinuïtatdesprésdelfranquisme.EncaracoincidintambValriu,

Ambladesapariciódelsgransprojectescol·lectius,delesinstitucionspròpieside

lespublicacionsespecialitzades,esproduíunretrocésenlaquantitatilaqualitat

delarecerca,quequedàreclosaal’àmbitlocal—enrevistesodiarisgeneralistes—

isovintesveiéobligadaaserpublicadaencastellà(Valriu2016:40).

Hihavia,però,unaescletxaquecaliaaprofitar:siladictadurafranquistaper-

metriaunamanifestacióculturalencatalà,aquestaeraelfolklore.LlorençPrats

explicaaquestapermissivitat:

Curieusement, l’une des premières manifestations culturelles catalanes, et en

catalan,toléréeparlerégime[deFranco],aétélefolklore.Cettetoléranceavait

sa cohérence. D’une part, le folklore renvoyait à une culture morte, tradition-

nelle,sansdanger.D’autrepart,lesélémentstypiquesdelaculturetraditionnelle

convenaientàl’idéefranquisted’uneréductiondesdiversesidentitésnationalesou

régionalesespagnolesàleursexpressionsfolkloriques(Prats1996).

Aixòvoldir,doncs,queelfolklores’assimilariaauntipusdeculturamorta,pas-

sada,quereforçarialapercepciódiglòssicadelallenguacatalana,reduïdaaaquest

àmbitd’ús,enfrontdelcastellà,quetindrial’exclusivadelprestigisocialidelsuport

politicoinstitucional.Lallenguapròpiaesrelegavaaunàmbitfamiliar,domèstic,

local:unàmbitpercebutcomainnocui,peraixò,nosolamentpermès,sinótambé

fomentatpelrègim.


250

Segurament,elparadigmad’aquestautilitzaciódelfolkloredesdelesestructu-

resdel’estatfranquistaéslaSecciónFemenina,que,atravésdelessevesescoles,

delsCorosyDanzasidelaconvocatòriadecursosiconcursos,convidariaatreba-

llarenaquestsentititreballariapertransformarelfolkloreenfolklorisme (Martí

1996),ambunadifusiódescontextualitzadadelsmaterialsiideològicamentmani-

pulada.Semprequenoadquirísunvalorsimbòliciqueestiguésaixoplugatperl’Es-

tat,elfolkloremusicaldeviapercebre’scomelmésinofensiu;elfolklorenarratiu,

encanvi,podiadonarllocaunamajorelaboracióliterària,finsitotaladivagacióo

l’assaig,cosaquepodriacomportarmésprevencionsperalesautoritats.Totiaixò,

hihauriauncertmargeperadesenvoluparlarecerca:amblacreaciódel’Instituto

EspañoldeMusicologías’obrienlesportesaunarecercafolkloricomusicalmésade-

quadadesd’unpuntdevistametodològic.D’algunamanera,l’InstitutoEspañolde

Musicología va representar una forma de no trencar per complet amb tota la recerca

dutaatermeenelperíodeanteriorenelconjuntdelarecercafolklòricacatalana.

Amb l’arribada de l’Institut de Musicologia i Folklore de la Institució Alfons el

Magnànim,escreavalaprimerainstitucióque,desprésdelaguerra,esproposa-

riaderecuperarelfolkloreambunaorientació,arasí,d’àmbitvalencià.Aquesta

tascaseriacontinuadaiampliadadesprésperundelsfolkloristesqueformàpart

d’aquestInstitut:SalvadorSeguí.

Comdèiem, les campanyesmusicals,quannoserienestrictes col·laboradores

del’estatfranquista,farienpermantenirlaneutralitatideològicailainnocuïtat de

quèparlàvem;aixòsí,fentelseucamí.Arabé:unapartdelarecercafolklòricafou

mampresaperpartdel’elitculturalantifranquista.Aquestarecerca,janoguiada

per institucions, sinó completament subjecta a la iniciativa individual, prendria

unsvalorssimbòlicsiuncaireideològicque,totiunacertasubtilitat—ono;potser,

senzillament, eren manifestos contestataris embolcallats sota el paraigua amable

delfolklore—,contribuirienarecuperarelprestigidelamatèria,quenocaldirque

haviaquedatconnotadanegativamentpelsesforçosdelfranquismeaprojectar-hi

la viva imatge de l’anorreament cultural. Prats ho explica amb encert per al cas de

Catalunya:

Mais cette valorisation politique comportait une erreur de calcul. En effet, les

ouvrages des folkloristes, comme la pratique du folklore ou de l’excursionnisme,

allaient continuer à nourrir un modèle d’identité qui, nous l’avons vu, venait

du xixesiècle,maisgardaittoutesonefficacitésymbolique.Deplus,ilallaitengen-


251

drerautourdelui,etplusquejamaisàcetteépoque,unevéritablecommunitas idéo-

logiqueauseindel’oppositioncatalaniste.Desmanifestationstraditionnellestelles

quelasardane,leschantspopulairesoulespèlerinagesausanctuairedelaVierge

deMontserratontjouéunrôledecohésionetderésistance,maisaussid’inversion

symbolique.Danscecontexteonpeutdirequ’avoirchezsoileCostumari Català de

JoanAmadesétait,enquelquesorte,unactepolitique(Prats1996).

Sibéelsvalenciansnohavíemdisposatdetotelbagatgefolklòricbastitperles

institucionscatalanes,queajudarienatrobarenlatradicióunelementcatalanista

d’oposicióaladictadura,éscertquelalecturaqueesfariad’aquestsaltrestreballs

folklòrics,encarnatsenl’obradeManuelSanchisGuarnerid’EnricValor,prendria

ràpidamentuncairesimbòlicquehaviaderepresentarelvalencianismeresistent,

latent i en reconstrucció.

LafiguradeSanchisGuarnerésnuclearenaquestpuntdelahistòriacultural

valenciana,peròentenemqueésenelfolkloreonprenunavoladadedimensions

insospitadesiinèdites.Enellobservemunaformacióquel’abocavaaunapràctica

folklòricacientífica,perprimeravegadaenunaobranomusical;peròelseupaper

vamésllunyentantquesituaalcentredelasevarecercal’estudidelfolklore,ino

solsentermesderecol·lecció,sinótambéenlaconstrucciódelpensamentteòrica

l’entorndelamatèriaidelessevesparticularitats,tantenclaudegènerescomen

clauculturaligeogràficavalencianaicatalanaengeneral.

Encaramés:devemaSanchisGuarner,comveurem,ladedicaciód’EnricValora

larondallística.Larondallahaviaestatungènereespecialmentdesatèspelsfolklo-

ristesvalencians,iValorencetaràelcamídelarecuperació;mésencara,contribui-

rà, com Sanchis, a prestigiar-la i enllaçarà amb una generació posterior de mestres

iprofessorscompromesosquetindrienenValorunreferentprimordial.Amés,la

literaturització de les rondalles deValor oferirà, també, un sabor de resistència

cultural necessari per a la reconstrucció nacional del país i per a la recuperació

d’espaisd’úsidignificaciódelallenguacatalanaalPaísValencià.

Elfetquel’obrad’unsialtresestigatancondicionadaperlescoordenadesdel

franquisme,bécomasubjecció,bécomacontestació,bécomacircumstànciacro-

nològica,éselqueensmenaaidentificaraquestperíodeplenamentamblesdates

d’inici i acabamentdelperíodehistòric equivalent; i perbéque, comsolpassar,

algunadelesobresestudiadespotquedarpuntualmentforad’aquestaetapa—els

primers treballs de Sanchis, el segon volum de l’Obra literària completa de Valor, els


252

darrerstreballsdeSalvadorSeguí—,aixònollevaquepuguemadscriureaquests

treballsdinsd’unmarcmésampliimoltdeterminatpelcontextopelsentitconjunt

del’obrafolklòrica.Enaquestsentit,lanostraperioditzaciócoincideix,doncs,amb

latraçadaalesIllesBalears(Valriu2016:40).

El cascatalàéssubstancialmentdiferent:Oriol,apartirde ladelimitacióde

Prats (1991-1992) inclou els anys 1939-1959 com un segon subperíode dins l’eta-

pa clàssica del folklore català (1894-1959), amb la volcànica obra de Joan Amades

comaexponentprincipal;apartirde1960ifinsl’actualitatcomençael«període

modern»,que,alseutorn,contéunprimersubperíode,de1960a1981(anydece-

lebraciódelPrimerCongrésdeCulturaTradicionaliPopularconvocatpelServei

de Promoció Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalu-

nya), caracteritzatper «un creixent interèsen la recuperació, estudi idifusióde

laliteraturapopularcatalana,unaactivitatque,enl’etapaanterior,s’haviavist

interrompudacomaconseqüènciadelaguerracivilespanyolaimoltdisminuïdaen

lesprimeresdècadesdelapostguerra»(Oriol2016a:57).Sivolguéssemestablirun

paral·lelisme,podríemidentificarl’obradeSanchisideValordinsd’aquestprimer

momentdel’etapamoderna,entantqueelsprincipalstreballsdelprimerveurien

lallumapartirdelsanys60ilaformulaciódefinitivadelesrondallesdeValorseria

de1975-1976.Tambécaldriaincloureacíl’obradeSalvadorSeguí,cronològicament

coincident.PelquefaalescampanyesdelaSecciónFemeninaidel’InstitutoEs-

pañoldeMusicología,podenencaixarambelfinaldelperíodeclàssic,mentreque

l’obra gestada al si de l’Institut de Musicologia i Folklore se situaria a cavall entre

untempsil’altre,potsermésencaminadaalesperspectivesderenovacióquerepre-

senta el període modern.

6.1 Les campanyes musicals

L’activitatprincipalderecercafolklòricaqueesduguéatermedurantelfranquis-

mefouladebasemusical,queincloïaelcançonerperòtambélestocatesinstru-

mentalsiladansa.Desdelpuntdevistaideològic,comhemvist,larecopilacióde

cançonsimelodiespodriasemblarmésinofensivaperalesautoritatsdelrègim

quenopaselstextosmésnarratius,quepodriendonarllocaladivagacióoala

transmissiód’unpensamentméselaboratdelqueespodriaferamblatranscripció

crua de les lletres de les cançons i, menys encara, de melodies i passos de ball. Des

delsorganismesilesinstitucionsdelfranquisme,doncs,larecercafolkloricomusi-


253

calnosolsesvatolerar:tambéesvapromoure.Iesféud’unamaneraconscienti

manipulada,comveurem,afidetransmetreunsvalorsiunsprincipisideològics

determinats i orientats al foment d’una concepció espanyolista del territori, de per-

sonalitat conjunta unida i alegre. La institució creada per a tals efectes va ser la

SecciónFemenina,que,atravésdelsCorosyDanzasielscentresd’ensenyament,

cursos de formació i concursos que controlava, esdevingué l’eix central per a la

promociód’aquestaimatge.

Tanmateix, latascaderecercaalsidel’InstitutoEspañoldeMusicología,or-

ganismetambédependentdelrègim,s’allunyariadelfocusprincipald’atencióde

laSecciónFemenina—queeraladifusió—enbeneficidelarecercaieltreballde

campenunmarciunaaplicacióteoricometodològicaquerecordaràmoltal’Obra

delCançonerPopulardeCatalunya,ambladiferènciaqueenaquestcasnos’abor-

darienlesmissionsenelsmateixostermesni,ésclar,ambelmateixsentitdeter-

ritorio cultura:es tractariad’unarecercamésaviatdeslocalitzada,queevitaria

l’elaboracióderecullscentratsenunitatsterritorials,culturalsolingüístiquesen

beneficid’unaestructuracióenclauespanyolista.

Va caldre esperar a mitjan segle per a l’aparició d’una iniciativa institucional

puramentvalencianainodirectamentvinculadaalesestructuresorgàniquesdel

franquisme:l’InstitutdeMusicologiaiFolkloredelaInstitucióAlfonselMagnànim.

Sota la direcció i la coordinació de Manuel Palau, arribà a crear una petita escola de

músicsfolkloristesvalenciansquevanpublicarelresultatdelessevesrecerquesen

els Cuadernos de música folklórica valenciana.RicardOlmos,M.TeresaOller,Do-

loresSendraoSalvadorSeguívansernomésalgunsdelsfolkloristesmésdestacats

dinsd’aquestcerclelideratperPalau.D’entreaquestsmúsicsfolkloristescalposar

enrelleu,sobretot,l’obradeSalvadorSeguí,deixebledePalau,queesvadesplegar

méstardambl’elaboraciódetresenormescançonersque,totimantenirunadivisió

provincial, abasten tot el territori valencià i van tenir la voluntat explícita de ser

comarcalment representatius, amb milers de melodies i cançons recollides i trans-

crites amb molt de rigor.

Totesaquestescampanyes,defet,connectenenalgunmomentambManuelPa-

lau,entantquealgunsdelsmúsicsqueparticiparienenlesrecerquesdelaSección

Femenina i de l’Instituto Español de Musicología van ser deixebles de Manuel Pa-

laui,pertant,col·laborarientambéenlestasquesderecol·leccióimpremtadesen

els Cuadernos de música folklórica valenciana.Així,encaraquePalaunollegàuna


254

granproducciópròpiaenmatèriacançonística,síqueesdevinguéunafiguracentral

comaformadoricoordinadord’aquestacol·lectivitatdemúsicsfolkloristes.

Per bé queaquest treball vol centrar-se, principalment, en obres escrites, no

podemestar-nosdemencionar,encaraquesigaatalltestimonial,elsenregistra-

mentssonorsdelfolkloristanord-americàAlanLomax(1915-2002),quenotindrien

relacióambcapd’aquestescampanyes.Aquestmúsiccomençàarecórrerelmóna

partirdelsanys50fentgravacionsdemúsicafolklòricaatravésd’entrevistesamb

la gent dels pobles. El seu arxiu ha estat digitalitzat i està mantingut actualment

perl’AssociationforCulturalEquity,ambseualNewYorkCity’sHunterCollege

(NovaYork,EUA).EntrelesvisitesalPaísValencià,dutesatermeentreel5iel7

d’agost de 1952, Lomax es va entrevistar amb gent dels pobles de Vilanova de Cas-

telló,TavernesdelaValldignaidelaciutatdeValència,ambvuit,cinquanta-seti

setenregistraments,respectivament,queinclouencançonsdetotamenaencatalà

iencastellà(algunesnofolklòriques)ialgundocumentsonornomusical(conversa

espontània).Lomaxésundelspocsfolkloristesestrangersqueféurecol·leccióper

terres valencianes.

Amb l’arribada de la democràcia, la recuperació de l’autogovern i l’escola valen-

ciana,larecercaetnomusicològicanoperdriavolada:ansalcontrari,continuaria,

s’intensificariaiprendrianovesformesderecol·lecció.Elsprojectesencetatspels

Cuadernos de música folklórica valenciana seguirien en marxa, així com les recer-

quesdeSalvadorSeguí.Peròl’exemplemésimmediatd’unanovainstitucióencar-

regadadel folkloremusicalés l’apariciódelsTallersdeMúsicaPopularalsanys

80,unacampanyaescolarderecol·leccióimpulsadaperlaConselleriadeCulturai

EducaciódelaGeneralitatValenciana,quehaestatestudiadaperAlexandreBa-

taller (2015).

6.1.1 La Sección Femenina i els Coros y Danzas

LaSecciónFemeninafouunaentitatcreadal’any1934afid’assistirempresonats

i familiars dels falangistes sota la direcció de Pilar Primo de Rivera, germana de

JoséAntonio.Peròvaserapartirdeladictadurafranquistaques’establídinsdel

Movimiento Nacional com una de les principals institucions per a la formació fe-

menina,normalmentatravésdecol·legis, instituts icursosdeformaciódiversos

quetenienperobjectiuprincipall’adoctrinamentideològic,moraliconductualde

ladona.Jadesde1938-1939escreàelDepartamentodeMúsica,quedependriade


255

laDivisióndeCultura,ambquèescomençarienaformarlesprimeresinstructores

demúsica,ambassignaturesqueincloïenelfolkloredinslesclassesteòriques,ila

recopilaciócomunadelesfinalitatsprincipals.Apartirdelsprimersanys40esva

iniciaraquestatascaderecol·lecciófolklòricaenquès’encomanavaalesgraduades

recollirrepertorismusicalsdelasevaprovíncia;paral·lelamentesfundariadinsla

Secciónl’organitzacióCorosyDanzas,queajudariaaseleccionaridifondrelare-

cercafolklòrica.Aquestatascaseriacontinuadaalllargdeladictadurafinsa1977,

l’anyenquèesvadissoldreperlleielMovimientoNacional.1

Una part important de tota l’activitat generada va arribar l’any 1999 a la Bi-

bliotecaNacionald’Espanyaatravésdeldonatiudel’AsociaciónNuevaAndadura,

creadael1977,ques’encarregàdeconservartotaaquestadocumentació.Éselque

hadonatllocal’ArchivodefolkloredelaSecciónFemenina,encaraenprocésde

descripció.Aquestfonsi,engeneral,totalarecercafolklòricafetadesdelaSección

Femenina encara està molt poc estudiada. Són 87 carpetes amb prop de dos milers

dedocumentssobre«Cancionestradicionales»,entreelsqualshihatambémateri-

als valencians.

Aquestadocumentaciós’had’entendreperfectamentinscritadinslescoordena-

despoliticoideològiques,finsitotprogramàtiques,delrègimfranquista.Comafir-

maPérezZalduondo,

ElDepartamentodeMúsicayCantode laSecciónFemenina,a travésde su

labor de recogida de la música popular, se proponía difundir entre las mujeres de

España esta parte importante de la tradición oral, logrando, al mismo tiempo, apar-

tarlas de los cantos y bailes modernos, considerados como nocivos desde el punto de

vistamoral(PérezZalduondo1991:482).

Ésadir,eraunamanerad’ocuparladonaambuntipusdemúsicaqueelrègim

no considerava nociva; ans al contrari, i de nou amb les tesis d’arrel romàntica, con-

siderava el folklore com una eina per retrobar-se amb l’ànima popular espanyola i

demostrar-nelaunióilaunitatatravésdelestradicions.Noesteniaencompte,

tanmateix,queaquellaEspanya,esvolguésono,eraintegradaperpobles,cultures

illengüesdiferents,amblaqualcosabuscaralguntipusd’unitatoessencialitata

travésdelfolklorepodriaresultarcontraproduent.Peraixò,caliaunatascaimpor-

1 Aquestesdades,aixícomlesreferidesalahistòriaarxivística,hanestatpresesdeladescrip-ció del fons conservat en l’Archivo de folklore de la Sección Femenina de la Biblioteca Nacional d’Espanyaideladocumentacióques’hiconserva.


256

tantdeseleccióidifusiód’unapartdelfolklore:laqueinteressavaal’aparellideolò-

gicdelrègim.Aquestatascas’exercíatravésdelsCorosyDanzasisotaladirecció

ilasupervisiódelaSecciónFemenina,que

fuelaencargadadelarecolecciónyreinvención:decirque[sic]sepodíaonorepre-

sentar en todo lo relacionado con lamúsica de tradición oral; también tuvoun

importantepapelenlatransmisióndelaideología[…].

TodoelmaterialrecopiladosellevabaaMadriddondeeraarregladoenfunción

deloscriteriosideológicosymoralesvigentes(Lorente2013:46-47).

Així,aquestesrecerquestenienperobjectiu«proveirdemateriallesagrupaci-

onsjuvenilsdecorsidanses,queenprincipiforensolamentfemeninesiposteri-

ormenttinguerenmembresd’ambdóssexes»(Pardo&JesúsMaría2001:27);com

queaquestsmaterialshavienpassatperunaselecció,ienmoltscasosperunasèrie

d’arranjamentsmusicalsi,sicalia,tambédeleslletres,alfinalelques’estavatras-

lladantaaquestesassociacionsnoeramésqueelsistemadevalorsdefèspelfran-

quisme.S’ultrapassavenelsobjectiusestèticsid’entreteniment,quetambéhivan

ser,imoltmésencaral’estudiielconeixementdelamúsicapopular,que,totiser

presentenalguncasconcret,novaformarpartdelesfinalitatsprincipals:aquest

aspecte es reservaria per a una altra institució, l’Instituto Español de Musicología.

Amb la recopilació i la difusió de cants i balls populars supervisats per l’estat, in-

clòs l’ensenyamentdeballs icançonsprovinentsd’altresàrees,s’aconseguiacon-

trolarelsestudisfolklòricsperquèaquestsnosuposessencapformadecontestació

alrègimicontribuïssenalauniformitzaciódesitjada.Larecol·leccióesvaferamb

unmètodeidènticperatotselsterritoris:l’organitzacióproporcionavaunesfitxes

tipusquelescompiladoreshaviend’emplenaramblamúsica,lalletra,lescoreogra-

fiesdelsballsiladescripciódelaindumentària.

Actualment,espodencomptarmésd’uncentenarderegistresdematerialsva-

lencians,bàsicamentpartituresambpoquesindicacionssobrel’anyil’autordela

recol·lecció.Enl’annexiv hem elaborat una taula amb les dades sobre les cançons

valencianesintegradesenaquestfons:coms’observarà,esconservenpoquesdades

sobreelsautorsorecol·lectorsilesdatesderecol·lecció,que,enelscasosques’in-

dica,enspermetentraçarunarcqueabraçaentre1940i1963.Pelquefaallloc

derecol·lecció,lamajorpartprovenendepoblesnodeterminatsdelademarcació

provincialdeCastelló.Tenenuníndexderepresentativitatimportant,també,les


257

comarquesdel’Alcoià-Comtatialtrespoblesdelescomarquesseptentrionalsquesí

quehanestatespecificats(Betxí,Benicarló,Castelló,lesCovesdeVinromà,laVall

d’Uixó,Vila-real,SantMateu,etc.).Moltesd’aquestespartitureshanestatarranja-

desperacoralperquèvanserpresentadesaconcursosdelsCorosyDanzas;també

n’hihaqueespresentarenaconcursosdenadales.Engeneral,s’hianotenalguns

comentariscontextualsoinformaciósobreelrecol·lector,perbéqueenmoltesal-

tresocasionsnoésaixí:elresultatésirregular.Enqualsevolcas,ésuntestimonide

lamanerad’entendreelfolkloredepartdelrègimfranquistai,peraixò,unadeles

iniciativesinstitucionalsquemillorfuncionariendesdedesprésdelaGuerraCivil.

6.1.2 L’Instituto Español de Musicología

Moltmésingents,productivesifonamentadesenlarecercavanserles«misiones

folklóricas»ielsconcursosderecullsdemúsicapopularorganitzatsperl’Instituto

EspañoldeMusicologíadelConsejoSuperiordeInvestigacionesCientíficas(IEM-

CSIC), un projecte desenvolupat entre 1944 i 1960 hereu de l’Obra del Cançoner

PopulardeCatalunya,peròperatotl’estatespanyol.Defet,eldirectordel’IEM-

CSIC,HiginiAnglès,haviaparticipatambPereBohigasenlaprimeramissióde

l’OCPCel1922.JosefinaRoma,enaquestsentit,explica:

Noespotdirque laguerrade1936-39ofeguésdel totels treballsques’havien

començatambtanbonesperspectives.Així,investigadorscomHiginiAnglès,que

haviaformatpartdel’ObradelCançonerPopularidel’Arxiud’Etnografia,van

encabirelsseustreballsenl’InstitutoEspañoldeMusicología,delCSIC,ontambé

vacol·laborarPalmiraJaquetti,procedentdel’ObradelCançoner,iMn.Francesc

Baldellóhivadipositarlasevasuperbacol·lecciódegoigs(Roma2016:61).

Encertamanera,enaquestainstitucióesvancontinuaralgunsdelsesforçosmés

notables de l’etapa anterior per al cançoner. Es van encarregar un total de 65 missi-

ons a diversos investigadors i es van convocar concursos per fomentar la participació i

larecepciódematerialstalcomhoféul’OCPCenelsprimersanys.Entreaquestsin-

vestigadors,abandademembresquetambéhavienparticipatenl’ObradelCançoner

PopulardeCatalunya,destaquenfigurescomJosepRomeuiFigueras,unfolklorista

ifilòlegcatalàquecalcomptarentreelsmésdestacatsd’aquestperíode.

Evidentment,ladiferènciaentrel’InstitutoEspañoldeMusicologíail’Obradel

Cançoner,comjahemassenyalat,eraqueelmarcd’estudieraaraelconjuntde


258

l’estatespanyol,ifinsitotpartdel’estranger,iaixòvasuposarcanvis,també,en

la manera de fer la recerca. Actualment, els materials de l’IEM-CSIC es conserven

enelFonsdeMúsicaTradicionaldelaInstitucióMilàiFontanalsdeBarcelonaies

trobenenprocésdedigitalització.

Hi ha tres aportacions des de terres valencianes als concursos convocats per

l’IEM-CSIC:duesde1945iunade1949.Peral’any1945hihaunrecull(Concurs

C07)deTeresaMatarredonaAznar,compositoraalcoianadeixebladeManuelPa-

lauquetambévaparticiparenlestasquesderecol·lecciódelaSecciónFemenina.2

Per al concurs aportà 21 peces d’Alcoi i la Vall de Gallinera, amb brevíssimes ano-

tacions en les cançons recollides sobre el context i els informants. L’altre recull de

1945 (Concurs C10), de Bonifacio García Gil, músic riojà, inclou, entre molts altres

materials referits a territoris d’arreu de l’estat espanyol, tres cançons de Cocentai-

na,enquèl’informantés,curiosament,JustSansalvadorCortés—quelitrameté

el1940aquestescançonsrecollidesafinalsdelsanys20—,iunacançódeValència,

tramesatambéaquestanyperVicenteGordoVillanueva.Elrecullde1949(Con-

cursC37)fouenviatpelfolkloristavillenerJoséMaríaSolerGarcíasobrecançons

referidesalseupoble,ambellema«CantalaMurciaalicantina».

Entrelesmissions,n’hiha12,datadesentre1945i1951,quecontenenmateri-

alsvalencians.Aquestesmissions,adiferènciadelesorganitzadesperl’OCPC,no

tenienunalocalitzacióespecífica—nohihacaprecullquesiganomésvalencià—,

sinóquees recorriendiversospoblesd’arreude l’estatespanyol i,fins i tot,del

món,entreelsqualsalgunspoblesvalencians.Ésuncanvisignificatiurespectede

lesmissionsdel’OCPCentantqueacíelterritorijanoquedacomunaunitatcul-

turalilingüística,sinóqueesdesdibuixaenmissionsd’abastmésampliambuna

barreja de pobles no necessàriament relacionats. No es fa atenció, tampoc, a les

característiquesgeogràfiquesisocialsdeleszonesinvestigades.Totplegatdevia

serunaestratègiaque,coincidintambl’activitatdelaSecciónFemenina,hauria

depromourelaunitatdelterritoriespanyol,segonselreferentideològicfranquis-

ta,finsitotsiaixòsignificavaforçarelsinvestigadorsarecórrerterresdiferents

inoconnectades.Sitotelqueesrecolliaerafolkloreespanyol,pocimportavaque

vingués deGalícia, d’Andalusia o deCatalunya: elmés important era disposar

d’aquestsmaterials,perònonecessàriamentexplicar-losd’acordambelseucon-

textmésimmediat.

2 Vegeu-neunaaproximacióbiogràficaenPicó(1996).


259

Lesdotzemissionsquecontenenmaterialsvalencianstinguerenllocentre1944

i1951isónlessegüents:lamissióM06(deMagdalenaRodríguezMata,1945)que

incloucançonsdeValència;lamissióM09(deMariusSchneuder,1945),queinclou

cançons de Villena, Atzeneta del Maestrat, l’Alcora i Morella; la missió M11 (de

JoanTomàs,1945),queincloucançonsd’Oriola,MoncadaiValència;lamissióM12

(dePalmiraJaquetti,31945),queincloucançonsdel’IllaPlana,ValènciaiTales;la

missióM16(deRicardoOlmos,1947),queincloucançonsd’Alacant;lamissióM17

(deJoanTomàs,1947),queincloucançonsdeValència;lamissióM19(deJoanTo-

màs,1946)queincloucançonsdeValència;lamissióM26(deRicardoOlmos,1947),

queincloucançonsd’Albocàsser,Benassal,Benicarló,CastellódelaPlana,Morella,

Vila-Real,VilafrancaiValència;lamissióM34(deRicardoOlmos,1948),queinclou

cançons d’Almassora, Benassal, Benicarló, Borriol, Borriana, Castelló de la Plana,

Catí,Xert,Forcall,SantMateu,Tírig,Vinaròs,PilesiValència;lamissióM40(de

RicardoOlmos,1950),queincloucançonsdeCocentaina,Albocàsser,AresdelMa-

estrat,Betxí,Eslida,Herbés, l’Alcora,Montant,Onda,Pina,SantMateu,Suera,

Tales,Vallibona,VilanovadelaReina,Vinaròs,VistabelladelMaestrat,Alaquàs,

TavernesdelaValldignaiValència;lamissióM48(deManuelPalau,1944),amb

cançons d’Alcoi, Alacant, Altea, Castalla, Elx, Pego, Canals, la Llosa de Ranes, Su-

eca,ValènciaiVallada;ilamissióM53(deManuelGarcíaMatos,1951),queinclou

cançons de Castelló de la Plana i Alacant.

Lesmissionsquecontenenmésmelodies icançonsvalencianessón lesdeRi-

cardoOlmos(especialmentM26,M34iM40),ambmésdesis-centescançonsamb

anotacions diverses, i les de Manuel Palau (M48), amb una seixantena de docu-

mentsminuciosamenttranscritsianotats.Engeneral,adiferènciadelatascade

laSecciónFemenina,elsmaterialscompilatsenaquestesmissionsvaserelaborat

ambmoltacuraiambunametodologiaplenamentfolklòrica,amblaconsignació

dedadessobreelsinformants,elllocderecol·lecciói,gairebésempre,elcontextde

cadacançó.Aquestsencertsposendemanifestlaconsiderableinfluènciadel’Obra

delCançonerPopulardeCatalunyai,també,latalladelamajorpartdelsmúsics

folkloristesquehivanparticipar,algunsdelsquals,comRicardoOlmosoManuel

Palau,encaras’encarregariend’altres tasquesderecol·lecció,estudi idifusiódel

folklore valencià. Si comparem la tasca institucional de l’IEM-CSIC amb les cam-

3 PalmiraJaquetti,comavançàvemamblacitaciódeJosefinaRoma,tambévaparticiparenmissions per Catalunya i Andorra per a l’OCPC.


260

panyesdelaSecciónFemeninanocaldirque,totilesmancancesenelsentitter-

ritorial—i,doncs, lingüisticocultural—quecomentàvem,alineadesamblestesis

delrègim,hihaunadiferènciaimportantdetipusqualitatiu,peròtambédetipus

quantitatiu,afavordelsfolkloristesdel’IEM-CSIC.Entenem,doncs,queelprojec-

teerasubstancialmentdiferent:mentrequelaSecciónFemeninaapostavaperla

difusióilaselecciómanipuladad’unapartdelfolkloreambfinalitatsideològiques

—ésadir,promoviaelfolklorisme—, en l’IEM-CSIC bàsicament es feia una tasca

derecercairecopilacióque,totiqueprogramàticamentnos’orientavaseguintuns

criterislingüístics,culturalsoterritorials,síquetenia,comaresultat,unacompi-

lacióadequadaalsmínimsreclamsdelarecerca.

6.1.3 Manuel Palau, l’Institut de Musicologia i Folklore i els Cuadernos de

música folklórica valenciana

ManuelPalauBoix(AlfafaradelPatriarca,1893–València,1967)4ésunadelesfi-

gurescentralsquemillorenspermetexplicar-noselflorimentdemúsicsfolkloristes

valenciansamitjansegle.Totiquenonecessàriamenthavienderepresentaruna

resistènciaculturalalrègimfranquista—comsíquehoserien,simésnosimbòlica-

ment, els treballs de Sanchis Guarner o Enric Valor— van ser capaços de crear una

mena de xarxa o escola de recopiladors del folklore musical en clau valenciana, amb

untomésomenysneutral,però,certament,ambunsentitterritorialmésconscient

queeldelescampanyesgestionadessotalesregnesdel’Estat.

Palau començà els seus estudis musicals en el Conservatori Superior de Va-

lència,delqualvaserdesprésprofessordecomposició,folkloreiinstrumentació,i

directorapartirde1951ifinsqueesjubilàl’any1963.Varebreensenyamentsde

músics de reconegut prestigi internacional com Charles Koechlin i Maurice Ravel i

va obtenir diverses distincions al llarg de la seva carrera, com el Premi Nacional de

Música,quevaguanyarduesvegades:l’any1927perl’obraGongoriana i l’any 1945

per Atardecer.Vafreqüentartertúliespoeticomusicalsonassistiren,entrealtres,

EduardLópez-ChávarriiMarco,XavierCasp,VicentAndrésEstellés,EnricDuran

iTortajadaialgunsdelsseusprimersalumnes,comMariaTeresaOller.

Latascafolklòricaéspresentenlasevaobrad’ençàquepresentàiguanyàel

premi dels Jocs Florals de Lo Rat Penat atorgat per la Diputació Provincial de Va-

4 N’existeixunabiografiaelaboradapelseudeixebleSalvadorSeguí(1997),queseguimacíperalesprincipalsdadesd’interèsbiogràficdel’autor.


261

lènciadel’any1924,queespublicarial’any1925sotaeltítolElementos folklóricos

de la música valenciana, però esdesenvolupàambmésprofunditat i constància

d’ençàquecomençàaimpartirclassesdefolklorealConservatoriSuperiordeVa-

lèncial’any1935(Seguí1997:55)i,sobretot,apartirdelafundaciódel’Institut

de Musicologia i Folklore (IMF) de la Institució Alfons el Magnànim, vinculada a

laDiputacióProvincialdeValència:Palauesdevinguédirectoricoordinadordeles

activitatsdel’IMFdesdelafundaciófinslasevamort.

AquestInstitutdeMusicologiaiFolklorefoufundatel1948,unanydesprésde

la fundació de la Institució Alfons el Magnànim. Per a Palau, l’IMF havia d’obrir

unaescletxaenlespossibilitatsperalarecercafolklòrica:

Palau no podía en solitario y a sus expensas llevar a cabo una tarea de investiga-

ciónmusicaldecampoodearchivo,comoloreclamabaenaquellosmomentosla

música valenciana de tradición oral o los fondos musicales existentes principal-

mente en los centros religiosos. Por ello, la creación del Instituto de Musicología

y Folklore pudo ser como una ventana abierta a la esperanza en este ámbito de

actuación musical; y Palau trabajó mucho en esa dirección e implicó en la empresa

aalgunosdesusalumnosycolaboradoresmáspróximos(Seguí1997:68).

Així,ambellcomadirectoricapd’estudisiJoséBáguenacomasecretari,va

disposar de becaris que havien estat alumnes seus, comM. TeresaOller, Anto-

nioChover,M.DoloresSendraoSalvadorSeguí,idecol·laboradorscomRicardo

Olmos, format tambéambPalau.Tots aquestsmúsics, algunsdels quals també

havienformatpartdelesrecerquesdelaSecciónFemeninaodel’IEM-CSIC,van

participarenl’activitatprincipaldel’InstitutdeMusicologiaiFolklore,quevaser

larecopilaciódematerialsfolklòricsapartirdetreballsdecampendiversescomar-

quesipoblacionsd’arreudelterritorivalencià—inosolsdelazonadeValència,

compodriahaverestatesperableperallòqueeraunorganismeadscritalaDiputa-

cióProvincial.AlamortdePalau,lalabordel’IMFcontinuàsotaladirecciódeJosé

Báguenai,després,FranciscoJoséLeónTello.

Fruitdelesrecerquesielstreballsdecampdebecarisicol·laboradorsal’IMF

s’encetà l’edició dels coneguts Cuadernos de música folklórica valenciana, una publi-

cacióperiòdicaquedifondriaelresultatd’aquestescampanyes.Apareixerienentres

«èpoques»:1950-1974;1978-1979;i1998-2013.Estractad’untotalde19monogràfics5

5 Són22números,peròelsnúmeros4-5,7-8i12-13delaprimeraèpocaapareguerenensenglesvolums dobles.


262

sobre cançons, melodies i danses d’arreu del País Valencià, normalment localitzats

enunaàreageogràficaconcretaiperfectamentequiparablesaqualsevoldelesini-

ciativesinstitucionalsanteriors,superant-lesenalgunscasos,ambladiferènciaque

aquestsmaterialsserienpublicats.D’aquestsmonogràfics,inclouencançonselsCu-

adernosdeRicardoOlmos(1950,1952a,1952b,1959);elsdeM.TeresaOller(1951,

1960, 1967); el de M. Dolores Sendra (1951); el d’Antonio Chover (1951); els d’Álvaro

Marzal (1961, 1968); un dels tres publicats per Seguí (1974b; per tant, cap dels dos

delasegonaèpoca);ielsquatredelaterceraèpoca(Pitarch&Ferrandis1998;Picó

1999;Sala2001;Boïls&Mut2013).Entotal,espublicariencentenarsdecançons

(mésdemigmiler)delsPorts,elMaestrat,l’Alcalatén,l’Horta,lesRiberes,laVall

d’Albaida,laSafor,elComtat,l’AlcoiàilaMarinaAlta,degèneresmoltdiversos,amb

moltacuraperlatranscripcióialgunesdadescontextualstranscritesalfinalpera

cada cançó o cada tipus de cançó, incloses dades sobre els informants.

EncaraquecadaCuadernoeraunrecullmiscel·lanidecançonsd’unacomarca

o una localitat determinada, en principi s’havia pensat una estructura diferent:

espreteniaquecadapublicacióanésreferidaaunsubgèneredecançóomelodia:

«Si en los primeros cuadernos publicamos estas melodías en forma de miscelánea,

enulterioresfiguraránmúsicascorrespondientesaunasoladelasseccionesantes

enumeradas»(Palau1950:7).Aquestes«seccionesantesenumeradas»eren«Can-

cionesinfantiles,Cancionesamorosas,Cancionesdefiesta,Cantospopularesreli-

giosos, Canciones de aguinaldo y navideñas, Canciones de labores agrícolas, Can-

ciones humorísticas, Canciones danzadas, Danzas, Músicas de Dulzaina, Músicas

diversas»(ibídem).

Això,però,noesvaarribaracomplir,siexceptuemelsegonnúmerodelare-

vista, amb el subtítol Danzas y canciones danzadas (Oller 1951) i sense indicació

territorial;ielvolumjamoltmésrecentdePitarchiFerrandis(1998),queespecifi-

cavaterritoriitipusdecançó: Aldaia: Canciones infantiles del ciclo anual. La resta

dels Cuadernossempretingué,comamínim,untopònim,precedit,engeneral,de

laformagenèrica«cancionesydanzas»,quepodriarecordaralsCorosyDanzasde

laSecciónFemenina:Canciones y danzas Onteniente y Bélgida (Olmos 1950); Can-

ciones y danzas de la comarca de Pego (Sendra 1951); Canciones, danzas y pregones

de Tabernes de la Valldigna (Chover 1951); Canciones y danzas de Bocairente (Ol-

mos 1952a); Canciones y danzas de Morella y Peñíscola (Olmos 1952b); Canciones

y danzas de Morella, Forcall, Todolella, Castell de Cabres (Olmos 1959); Canciones


263

y danzas de la Sierra Mariola (Oller 1960); Canciones y danzas de Oliva (Marzal

1961); Canciones y danzas del Valle de Albaida (Oller 1967); Canciones y danzas de

la comarca de Cocentaina (Marzal 1968); Danzas y canciones danzadas de Lucena

del Cid (Seguí 1974b); Cocentaina (Picó 1999); Murla: cançons del meu poble (Sala

2001); i Cançoner de Guadassuar(Boïls&Mut2013).

En conjunt, els Cuadernos de música folklórica valenciana són el resultat de la

labor coordinada inicialment per Manuel Palau i de l’activitat gestada a l’IMF, una

institucióquejaobeïa,finalment,adirectriusestrictamentvalencianes.

6.1.4 Salvador Seguí Perez (1939-2004)

SalvadorSeguíPérez(Massanassa,1939-2004)fouundeixebledeManuelPalau

quetindriaunpaperparticularmentrellevantenlarecercafolklòrica.Vasercate-

dràticdesolfeigiteoriadelamúsicaalConservatoriSuperiordeValència,director

del Conservatori Superior de Castelló, compositor del Cuerpo Nacional de Directo-

resdeBandasCiviles,llicenciatenFilosofia,doctorenFilosofiaiCiènciesdel’Edu-

cacióimembredelaReialAcadèmiadeBellesArtsdeSantCarles.Vaexercirla

promocióculturalendiversosfestivalsmusicalsiobtinguédiversosreconeixements

a la trajectòria, com la Insígniad’Orde laFederació InternacionaldeJoventuts

Musicals (1983) i el títol de Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres del govern

francès(1987).Lasevatascafolklòrica,esperonadapelmestrePalau,destacàbà-

sicamentendosfronts:comaresultatdelseupasperl’InstitutdeMusicologiai

Folklorecomabecariicol·laborador,ambl’elaboraciójaesmentadaenl’apartatan-

terior de dos dels Cuadernos de música folklórica valenciana, el número 15 (1969) i

el 16 (1974b; l’únic dels seus Cuadernosqueinclouriacançons)delaprimeraèpoca,

ilacoautoriadelsdosnúmerosdelasegonaèpoca(Seguí&Pardo1978;Seguíet

al.1979);l’altregrantreball—monumental,sise’nspermetaquestavaloració—co-

mençaalesdarreriesdelfranquismeis’esténfinsalsanys90:estractadelestres

grans obres del Cancionero musical de la provincia de Alicante (1974a), Cancionero

musical de la provincia de Valencia (1980) i Cancionero musical de la provincia de

Castellón (1990a).

El primer Cancionero, i de fet la motivació per fer els altres dos, s’explica a tra-

vésdelsuportinstitucionaldel’anticInstitutodeEstudiosAlicantinos(IEA),avui

Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, com explica Seguí en el Cancionero

deCastelló:«Puedequelasmotivacionesparacomenzaruntrabajosupuestamente

nada cómodo ni fácil fueran diversas, pero el impulso central partió de la convoca-


264

toria realizada por la Sección de Música y Folklore del Instituto de Estudios Alican-

tinos»(1990a:7).Amblafundaciód’aquestaentitat(1953)vinculadaalaDiputació

d’Alacant,asemblançadelaInstitucióAlfonselMagnànimdelaDiputaciódeValèn-

cia (1947) s’obria una porta a la promoció institucional de la cultura popular, especi-

almentenformadepublicacions,quedonàfruitsbeninteressantssobretotapartir

delsanys80-90.Esvaconcebrecomuncentrequevetllariaperlacultura«alacan-

tina»—enunsentitgeogràficprovincial—desdediversesàreesdeconeixementen

tasquesdedifusió,creacióiinvestigació.VaformarpartdelPatronatoJoséMaría

CuadradodelConsejoSuperiordeInvestigacionesCientíficas(CSIC)il’any1979se-

ria una de les institucions constitutives de la Confederación Española de Centros de

EstudiosLocales (CECEL), incorporadaalCSIC,queagrupa i coordina l’activitat

científicademésd’unacinquantenad’organismesdedicatsalainvestigació(Madrid

yMedina2008).AquellInstitutodeEstudiosAlicantinosvacessarl’activitatentre

1960i1966,peròl’any1967lavareprendre.6 Per tant, l’Institut havia de ser un orga-

nismedinàmicenlapromociód’activitatscientífiquesiculturals.Així,s’encarregaria

—iencaras’encarrega—d’organitzarcursos,exposicions,conferències,ajudesprojec-

tes d’investigació i actes diversos de difusió de l’activitat de creació i investigació. Va

col·laborar,així,enprojectesculturalsiacadèmicsd’ajuntaments,universitats,edito-

rials, centres d’estudis i d’altres organismes i associacions. En relació al folklore, als

inicisvadisposard’undepartamentdeMúsicaiFolklore,encaraqueesvaadreçar

mésalaconvocatòriadepremis,ajudesisubvencionsalainvestigaciósobrefolklore

no verbal (cuina, costums, vestits, festes, religiositat popular, balls) per als pobles

delacircumscripció.Aquestdepartamenttambéinclourialarecercasobremúsica

debandaicomposicionsmusicalscultesdebasefolklòrica,amésd’enregistraments

musicals i de dansa de grups de folklorisme, en un intent de difusió del patrimoni

cultural.Enl’àmbitverbal,però,nohihaactivitatssemblantsalesqueesvanferen

elterrenymusicalinoverbal;l’única,precisament,vaserl’ajudaalainvestigacióque

se li va concedir a Salvador Seguí, de recuperació del patrimoni cançonístic popular.

6 Ja en temps de democràcia, l’any 1984 va passar a denominar-se Institut d’Estudis Juan Gil-Albertenhonoral’escriptoralcoià—cosanoexemptadepolèmica,comassenyalaPrado(10/03/2013)— i es va consolidar com a institució cultural, incorporant gent de la universitat queenrenovariaidinamitzarial’activitat i fariaperdifuminarlesconnotacionscaduquesquehaviaacumulat.Apartirdel’any2000esrebatejàcomaInstitutAlacantídeCulturaJuan Gil-Albert, recuperant el gentilici i eixamplant d’alguna manera els objectius en passar d’«Estudis»a«Cultura».


265

LesnotíciessobreaquestfetensarribenbendocumentadesatravésdelaRevis-

ta del Instituto de Estudios Alicantinos (1969-1983), abreujada com a IDEA. Va ser

unarevistainterdisciplinàriaques’organitzava,alprincipi,entresseccions:«Artí-

culosyensayos»,generalmentd’investigaciósobreliteratura,història,música,arts

plàstiques,sociologia,ciències,etc.;«Textos»,decreacióliterària,quedesaparegué

enelnúmero30(1980);i«Noticiero»,ambinformacióinstitucional,quedesapare-

guéapartirdelnúmero17(1976).Ésatravésd’aquest«Noticiero»queespotseguir

la concessió de l’ajut a Seguí.

Així,enel«Noticiero»delnúmero2deldelarevistaIDEA (1969) s’informa de la

convocatòriad’ajudesd’investigaciósobremúsicafolklòricaal’octubrede1968per

partdeldepartamentdeMúsicaiFolkloredel’Institut.Hihaguétressol·licituds

i, amb un jurat format per Juan Orts Serrano (director de l’IEA), Manuel García

Matos (Catedràtic de Folklore del Real Conservatorio de Música y Escuela Superior

de Arte Dramático de Madrid), Rafael Rodríguez Albert, «ilustre músico alicanti-

no»,AmparoFerrándizMoralesiJoséPérezLacasa,professorsrespectivamentde

l’Escola de Magisteri i de l’Institut Musical Óscar Esplà d’Alacant, decideixen per

unanimitatdestinarl’ajudaaSalvadorSeguí.Elmateixnúmeroesfaressòdela

invitació de l’entitat

a los dulzaineros y tamborileros de los pueblos de la provincia, para efectuar graba-

cionesdelamúsicapopularqueellostocanensusdiversasactuacionesdelavida

local,conobjetoderecoger—antesdequehayadesaparecidoensutotalidad—la

músicaqueejecutan,esdecir,lossonestípicosdeairesvernáculosdelasdiversas

comarcas alicantinas, tocatas a veces de un origen ancestral con ingenuas letrillas

esmaltadasdegraciosodonaireodeundesenfadonatural,propiosdeus[sic]raíz

popular (IDEA1969:149).

El fragment dóna compte, perfectament, de la concepció del folklore per part de

l’IEA:se’ndesprènunaireclassistaiunregustdematèriamenor,provinciana,in-

nocent,inofensiva.D’altrabanda,contribueixaexplicardequinamaneraesvafer

larecerca:encaraqueSeguís’entrevistàambunnombreelevadíssimd’informants

individuals(428entotal),unapartimportantdelarecercaesféutambéatravés

delacol·laboraciód’aquestesagrupacionscoralsimusicals(36entotal),incloent-hi

grups de la Sección Femenina.


266

El«Noticiero»delnúmero5d’aquestarevista(1971)apuntaladecisiódel’IEA

queseràSalvadorSeguíl’encarregatdetranscriureaqueixesgravacions.Elresul-

tat de tot plegat es publicarà el 1974 amb el títol Cancionero musical de la provincia

de Alicante,que,pelpressupostdequèesdisposavailesdimensionsdelrecull,no

podràsertretalallumperl’IEAicorreràacàrrecdelaDiputaciód’Alacant:

Elelevadomontantedesupublicación,queexcedeenmuchodelpresupuestoasig-

nado a la Sección de Publicaciones, ha obligado a rogar a la excelentísima Diputa-

ciónProvincialqueseaellaquienloediteoqueconcedaunpresupuestoadicional

paraqueestemeritoriotrabajopuedaverlaluzpúblicaacargodelpropioInstituto

(IDEA1976:128).

Eltreballconstavad’unamemòria,cintesmagnetofòniquesambelsenregistra-

mentsdelescançons,quadernsambinscripciómusicalde976melodiesdeles1185

enregistradesiquadernsambelstextoscorresponents.Elllibrequese’nderiva,el

Cancionero,inclouunpròleg-presentaciódeFranciscoJoséLeónTello,directorho-

noraridelConservatoriSuperiordeMúsicadeValència;laconferència-memòriaque

pronuncià Seguí el 2 d’abril de 1971 amb motiu de l’entrega pública del treball; i el cos

deltreball:lescançonsordenadespersubgèneres,unabibliografiail’extensíssimare-

lacióde«comunicantes»(informants),ambnom,cognoms,edatipobledeprovinença,

iunallistadelesagrupacionscoralsiinstrumentalsquehivanparticipar.

LametodologiadeSeguíésplenament folklòrica: són transcripcionsquepar-

teixen d’enregistraments sonors fets a 240 homes i 188 dones7 de totes les franges

d’edat,de9a92anys,amésd’unnombresemblantdepersonesquehancol·laborat

anònimament integratsenagrupacionscoralso instrumentals, «muchasdeellas

de formaciónesporádica» (Seguí1974:13): es tractade lesbandesdemúsicade

Beneixama,Xaló iSaix;elCorodeEducaciónyDescansodeTorrevella;elscors

parroquialsd’Agost,Benasau,Benitatxell,Callosad’enSarrià,CallosadelSegu-

ra, Calp, el Camp de Mirra, Catral, Confrides, Crevillent, Guardamar, Mutxamel,

Polop i les Virtuts; els grups de la Sección Femenina de Banyeres, Castalla, Ibi,

Xixona,MonòveriVillena;ilesrondallesd’Agost,Almudaina,Benilloba,Callosa

del Segura, el Campello, Catral, Guardamar, Mutxamel, Muro, Novelda, Polop i les

7 Ladivisiópersexesésdel’autor.Encaraqueaquestadivisiónos’explica,éspossiblequetingasentitdesd’unpuntdevistamusical,entantquelatessituraésdiferentenunsexeienl’altre.AquestadivisiójanoesrepeteixenelCancionero deValèncianieneldeCastelló.


267

Virtuts.Encaraquepotsernofóragaireadequatposaralmateixnivelllescançons

cantadesperinformantsindividualsquelesrecuperadesirecreadespergrupsmu-

sicals,aquestsgrupspodrienhaverfetunatascaanteriordecompilaciódemúsica

folklòrica.Entotcas,elfetques’indiquelalocalitatencadamelodiatranscritapot

alertarellectorquanaquestalocalitatcoincideixamblad’ungrup;i,sigacomsiga,

l’ulldelmúsichauriadepoderveurequeunamelodiacantadaperunsolinformant

nohauriad’incloure,enprincipi,mésd’unaveuenlatranscripció,ounsmatisos

oflorimentsdeterminats,amblaqualcosanoésgairedifícilintentarsepararles

melodies transcrites entre recitades per un sol informant o recitades per una agru-

paciómusical.MenysencarahadepreocuparaixòsiSeguíescuidaderespectaral

màximlesmelodiestalcomlisóninterpretades:

Elmáximorespetoalasversionesrecogidas[…]hapresididoentodomomento

nuestrotrabajodetranscripción.Biensabemosqueenalgunosejemplospodrían

evitarsecambiosdecompásyquenofaltanalgunosfloreosqueentorpecensenci-

llasylimpiasmelodías,pero,conelfindemantenersiemprereflejadadelamejor

manera posible la propia personalidad de los comunicantes, hemos considerado

convenientetalseveridadeneltrabajodetranscripciónyaque,porotraparte,

ello nada estorba para la perfecta comprensión de las melodías afectadas (Seguí

1974a:21).

Perònosolsfaunatranscripciófidel,sinóqueamésdetectaexemplesmusicals

que«nopuedenserconsideradoscomopertenecientesalfolkloremusicalgenuina-

mentealicantino»; tanmateix, algunsels inclouenel recull «por eldoblemotivo

deque,porunaparte,sonfácilmenteidentificablesdadasupopularidadenotros

ámbitosgeográficososituacionalesy,porotra,hanarraigadoconfuerzaentrelas

gentesdeloslugaresdereferenciahastaelextremodeconsiderarlospropios»(Se-

guí1974a:21).AixònoimpedeixqueSeguídecidiscaexclourealgunescançons«a

lasquepornaturalezalescorrespondelacalificacióndepopulares,especialmente

gozos»,quenoformenpartdelacol·leccióperquèaquestaestà«prioritariamente

dedicadaalamúsicafolklórica.Talexclusiónsedebeaquedichoscantoscarecen

delasmínimascaracterísticasquepermitanlaposibilidaddeadjudicarleselrango

estilísticotradicionalmenteotorgadoalconceptodemúsicapopular»(ibídem).Ací,

Seguí,malgratquesembladonarelmateixvaloralesexpressionsmúsica popular

i música folklòrica, sembla distingir clarament entre la música de tradició oral i la


268

músicacultaque,toticonstruir-seestilísticamentaimitaciódelescomposicions

folklòriques,nopertanyaaquestatradició,comaraelsgojos,peròhaesdevingut

popular (coneguda, arrelada) en la comunitat en què s’interpreta.És, doncs, un

exemple del seu rigor en la recerca i la selecció del material.

Seguíclassificaenlamemòriaelmaterialendeugrupsqueexplicabreument

segonselcontextenquèapareixenlescançons,lescançonsméscomunes,etc.:«fol-

kloremusical religioso», potser elmés sospitós de no ser folklòric, l’únic en què

predominaelcastellàsobreelvalencià,enelqualinclougojos,oracionscantades,

aurores i d’altres cants, sobretot de la Passió i la Setmana Santa; «cantos populares

deadvientoyNavidad»,diferenciatsdelsanteriorsperl’espontaneïtatilarelació

ambuncontextpopularfestiu,entreelsqualscalinclourenadales,«arguinaldos»,

etc.;«cancionesdecuna»;«folkloremusicalinfantil»,8 diferenciat de l’anterior per-

quèenaquestcassónxiquetselsquecanten,enlesqualscalinclourelescançons

de jocs,debateig,humorístiques idecrítica; «cancionesde laborescampesinas»,

desegar,dellaurar,d’arriers,deverema,etc.;«romances»;«cancionesdepascua»;

«habaneras»,de creació recent i tambésospitosesdepoc folklòriques; «canciones

danzadasydespedidasdequintos»; i «Tocats de danza y tocats instrumentales»,

sense lletra.Malgrataquestadivisió,després, en l’ordenaciódelmaterial,Seguí

norespectatotalmentelsgrupsquehaestablertin’afegeixalguns:«cuentos»,ésa

dir,cançonsprovinentsderondalles,lesqualsnotranscriunicomenta;«canciones

varias»,queinclou«pregonesycantosdesereno»,«detaberna»,«humorísticas»,«de

crítica»,«características»i«cantosdiversos»;«cantosde“salpasa”»;i«bailespopula-

res»,quenodescriu.Forad’aquestesordenacionsidelscomentarisdelamemòria,

Seguínoincloucapmésreferènciaalcontext,peròsíquereportavariantsformals

d’una mateixa cançó, tant musicals com de lletra.

El Cancionero musical de la provincia de Alicante és,ensuma,unllibresense

precedents al País Valencià pel fet d’haver estat recopilat i transcrit per una sola

persona,ielprimerdetresquel’igualenenqualitatienquantitat:eldeValència

(1980)ieldeCastelló(1990a).L’IEAéslaprimerainstitucióaimplicarSeguíen

latascadereculldelcançonervalencià,n’éselprimeresperóiésquilifacilitael

8 ApropòsitdeladenominacióequivalentperaSeguíentrelanociódepopular i folklòric, noteu queparlade«folkloremusicalreligioso»peralescançonsméssospitosesdetenirunorigenculte,ialhoraparlade«cantospopularesdeadvientoyNavidad»peracançonsdelatradicióoral,i«folkloremusicalinfantil»peracançonsinfantilsd’aquestmateixtipus.Ésadir,enténels dos termes, popular i folklòric, en un mateix sentit.


269

pressupost per a les primeres investigacions, les situades a la demarcació d’Alacant.

Apartird’aquestsmacrocançoners,Seguímateixpublicaràpetitesseleccionsmés

accessibles iambfinalitatsdeterminades,sobretotdidàctiques,comsónCançons

valencianes per a l’escola (1990b) o el Cancionero alicantino(1978)queliencarrega

ipublical’IEA:

SepropusoadonSalvadorSeguíPérez[…]porencargodirecto,larecopilacióny

ordenación de un cancionero musical de la provincia de Alicante, destinado princi-

palmente a las escuelas del magisterio nacional para su difusión entre la publación

escolar. Dicho cancionero deberá estar constituido por la selección y ordenación de

cien melodías, las más características y típicamente alicantinas, escogidas de entre

todoelmaterialqueposeeelInstituto,referentealfolkloremusicaldelaprovin-

cia, y realización de diez de las melodías en versión para coro a dos voces iguales

con acompañamiento instrumental (instrumental Orff), y realización de otras cinco

melodías para conjunto instrumental solo (instrumental Orff) (Instituto de Estu-

diosAlicantinos1973:40).

Aquestmaterialderivatdelstreballsinicialss’elaboraambunafinalitatdidàc-

tica,dedifusiódelmaterial folklòric,d’úsperalsmestres:potconsiderar-seuna

adaptaciódelvoluminicial,queerad’interèsgeneralperamúsics, folkloristes i

investigadors.Alpròlegd’aquestpetitCancionero alicantino Seguí el descriu com

un«cuaderno»quecontécent«melodíaspopularesalicantinasescogidasentreun

totaldeellassuperioralassetecientas,lascualesfiguranimpresasenellibroCan-

cionero musical de la provincia de Alicante»(Seguí1978:5).ComenelCancionero

musical, el Cancionero alicantino presenta totes les melodies amb el lloc d’arre-

plegaipossiblesvariants(devegadesvariantsd’altrespobles).Seguí,enaquesta

selecció,procuraunequilibritantgeogràficcomlingüístic(ambcançonsenvalencià

iencastellà)igenèric.LesCancions valencianes per a l’escola (1990b) són un volum

moltsemblantaaquest,pràcticid’úsescolar,elaboratapartirdelsmaterialsdels

tres grans Cancioneros.

PelquefaalCancionero musical de la provincia de Valencia (1980) i al Canci-

onero musical de la provincia de Castellón(1990a)inclouenmésde1400imésde

780 melodies, respectivament, la major part amb lletra, d’un gran nombre de pobles

de les dues demarcacions provincials, amb el compromís explícit d’aconseguir la re-

presentativitat comarcal. Són, de fet, dos volums per a un sol treball, resultat d’una


270

becadelaFundaciónJuanMarchdeMadridperaltreballd’investigacióenequip

titulat «Folklore Musical de las provincias de Castellón y Valencia. Recopilación y

clasificacióndemateriales»,del’any1974.Espresentavacomunatascaquehavia

de seguir el Cancionero musical de la provincia de Alicante. El Cancionero de Va-

lència,amés,varebreunajutposterior,del’any1976,perpartdelaInstitucióAl-

fonselMagnànim,cosaqueelspermetéfernoveseixidesicompletareltreballper

a publicar-lo. El CancionerodeCastellóvatardarmésaserpublicat,precisament,

perquèvatardarmésarebrefinançament:«desde1980estabaterminadoypendi-

entedepublicaciónestetrabajoetnomusicológico.Ynoesquesehayadescuidadola

propuestadesuediciónantediferentesinstanciaseinstituciones,aunquesinéxito»

(Seguí1990a:7).Finalment,aquestfinançamentvaserpossibleatravésdelaCaja

Segorbe i la Fundación Caja Segorbe, en edició conjunta amb la Caja de Valencia.

Lacoordinació,ordenacióiclassificaciódelsmaterialsilarevisiófinaldelcon-

juntanàacàrrecdeSalvadorSeguí,quetambéexercídecoordinador;peraltreball

decamp,vatenirelsuportdeMariaTeresaOllerBenlloc,FermínPardoPardo,Se-

bastiánGarridoRicoiJoséLuisLópezGarcíaperaltreballdeValència;ideRicar-

doPitarch,JoséLuisLópeziMariaTeresaOllerperaldeCastelló.Totsplegatsvan

programarlarecercaiesvandividirelterritoriainvestigarpercomarques.Van

fer les entrevistes in situ, tant a informants individuals —la majoria— com a agru-

pacionsmusicals i corals, similars ennombreal cançonerd’Alacant.Enaquests

volums,però,adiferènciadeld’Alacant,nos’inclouunarelaciód’informantscom

l’anterior,sinóques’indica,ambnomsicognomsilocalitatd’origen,quihadictat

cadacançó;nos’incloul’edatnicapaltradada.Malgrataquestpetitdesavantatge,

l’avantatgeésqueelfetquecadacançótingaelseuinformantidentificatpermet

contrastarquineshanestatcantadesperinformantsindividualsiquinespercorals

i agrupacions musicals.

Laclassificaciódelsmaterialséspràcticamentidènticaenelsdoscançoners,iun

pocmésacuradaqueenelcançoneranterior,totiserforçasemblant.Veiemméspro-

funditatenlaclassificacióentantqueesfanexplícitselscriterisseguitsperaladife-

renciacióenelvolumdeCastelló;unscriterisquedeviencoincidirambeldeValència:

las cinco primeras secciones se suceden en sentido bio-cronológico, partiendo de

las canciones infantiles hasta llegar a las de plena madurez e incluyendo desde los

cantos de bautizo hasta las de bodas; son canciones de niños, de adolescentes, de

jóvenesydegentemayorqueparticipancolectivamenteenlaacciónquemuevea


271

cantar, tanto si se trata de juegos o de romances, como si son coplas satíricas, de

jotas o habaneras. Las dos secciones siguientes reunen canciones cuya motivación

parte del trabajo y no de la diversión, como son los pregones y los cantos campesi-

nos,porloquenoseproducencoralmente.Vienendespuéslastocatasdedulzaina

y las canciones danzadas, temas y motivos festivos, de diversión, bien sean panto-

mimas de danzas o piezas de baile suelto, como las seguidillas, jotas y fandangos,

siguenlascancionesdecuna,queenlazanconlasdeNavidad,completándosela

colección con el amplio y diverso apartado de las canciones religiosas.

Ciertamente, esta ordenación de las diferentes secciones no deja de ser una

entremuchasposibilidades(Seguí1990a:8).

Peracadascund’aquestsapartatss’assaja,comenelcasdelcançonerd’Alacant,

unabreudescripcióquenodistamoltd’aquella.Amés,dinsdecadaseccióencara

hihaviacriterisd’ordenacióinterna:

El criterio seguido en la ordenación interna de cada uno de los apartados se basa

primeramente en el natural bilingüismo de muchos de los pueblos castellonenses,

incluyéndoseencadagrupolascancionescontextovalenciano,quesonminorita-

rias, seguidas de las de texto castellano; prima luego el criterio de similitud musi-

cal,enordenalosaspectosrítmico-melódicos,métrico-tonalesyotrascaracterísti-

casgenerales(Seguí1990a:14).

Aquestscriterisinternstambés’explicarienenelcançonerdeValència(1980:

14-15).L’únicaspecteenquènos’aprofundeix,comjahaviaocorregutenelprimer

Cancionero,ésenelfetquenos’aportendetallssobreelsjocsnilesrondallesaquè

s’associenelsgrupsdecançonscorresponents;tampocsobrelesdanses.Tambécom

enelcasd’Alacant,enelscançonersdeValènciaideCastellóesfanexactament

lesmateixesapreciacionssobreelsgojosiundeterminattipusdemúsicacultaque

circulapopularmententrelapoblació,encaraqueigualmentsen’inclouenalgunes

mostres.Abanda,enaquestsdoscançonerstambés’afegeixentrespetitspuntsque,

totiquenoesfeienexplícitsenl’anteriorcançoner,tambéescomplien;l’un,sobre

lainclusiódematerialsnonecessàriamentpropisoexclusiusdelfolklorevalencià:

Algunos de los ejemplos incorporados a esta colección no pueden considerarse

como pertenecientes exclusivamente al folklore musical valenciano; no obstante,

loshemosincluidoporeldoblemotivodeque,porunaparte,sonfácilmenteiden-


272

tificablesdadasupopularidadenotrosámbitosgeográficososituacionales,y,por

otra,hanarraigadocontalfuerzaentrelasgentesdeloslugaresdereferenciaque

losconsiderantotalmentepropios(Seguí1980:14).

L’altrepuntques’explicitaenaquestscançonerséssobrel’exclusiódepetites

variantsd’algunesdelescançons,cosaqueéscomprensibleatèselgruixil’extensió

delsvolumsilaqüestiódelfinançamentilaimpressió,encaraquetotiaixísíque

esrecullenalgunesvariants:

unaimportantecantidaddesencillasvariantesdelosejemplosaquíreunidoshan

sidotambiénvoluntariamenteexcluidos,conelfindenorebasarexcesivamentelos

límitesinicialesadjudicadosaestagenerosapublicación,alavezqueparaevitar

la reiteración sobrada de melodías o tocatas de características semejantes (Seguí

1980:14).

Ieltercerpuntqueesfaexplícitéssobreelmanteniment,ambencert,deles

formesdialectalsquefeienservirelsinformants,independentmentdesiformaven

partonodelallenguanormativa:

lagrafíadedeterminadaspalabrassehamantenidoconformealafonéticacomún-

mente utilizada en la pronunciación habitual de los comunicantes. Citaremos como

ejemplo la palabra retor,lacualsiemprefiguracontalgrafía,enlugardelaforma

culta rector; otro caso es la palabra rincó, o racó,quedelasdosformasescribimos,

según la pronunciación de origen. Otras palabras, como catxirulo, tío, iglesieta,

etc.,aunquenolasrecogenlosdiccionarioscomopropiamentebalencianas,sonuti-

lizadasnormalmenteenelhablarcotidiano,porloquesetranscribenliteralmente

entodosloscasos(Seguí1980:15).

Noméselfetdeconcretartotsaquestspuntsqueerenimplícitsenelprimer

cançonerjadenotaunaevolucióiunamaduraciódelrigorcientíficdelrecull,tot

iqueaquestafouunaqüestióquemainodeixàd’estarpresent.Fetifet,d’aques-

tes tres obres monumentals cal destacar les dimensions, l’exhaustivitat, la repre-

sentativitat territorial i laqualitat folklòrica i,potser, remarcarel fetquevan

començar amb la iniciativa institucional de l’Instituto de Estudios Alicantinos,

quedesprésescomplementariaamblaFundaciónJuanMarchiamblaInstitució

Alfons el Magnànim.


273


Espotapreciarben claramentqueva ser el terrenydel folkloremusical elmés

treballatdurantelsanysdelfranquisme,perquè,defet,hierapromogutcomuna

contribucióregionalperalconjuntdelfolkloremusicalespanyol:aixíeraperala

SecciónFemenina,peròtambéperal’InstitutoEspañoldeMusicología.Apocapoc,

però,podremllegirmésiniciativesenclauvalencianaque,sensecontestarniopo-

sar-sealsprincipis ideològicsdel franquisme,peròtampocreivindicant-los,cons-

truirienelseupropidiscursicrearienescola:ensreferim,evidentment,alllegatde

Manuel Palau, els seus deixebles i l’Institut de Musicologia i Folklore, amb l’obra

cimeradelscançonersdeSalvadorSeguícomaculminaciód’aquestatasca.

Molt menys productiva va ser, malauradament, la tasca de compilació en els

altresgèneresfolklòrics,quevadependrecompletamentdelainiciativaindividual.

Tanmateix,ambeltempsésaquestaaltraactivitatlaquehaesdevinguticònicai

referencial.Ensreferimal’obradeManuelSanchisGuarnerid’EnricValor,que

treballaranelfolkloreambunesaspiracionsculturalsilingüístiquesmoltmésmar-

cadesenclauvalencianaivalencianistaquelesquehemvistfinsara;d’acíelseu

papersimbòliccomaelementscentralsdelaresistènciacontraelrègim,d’unama-

nerapotsersubtil—tansubtilcomespermetia—peròdecididaiferma.

6.2 Manuel Sanchis Guarner (1911-1981)

EncaraqueManuelSanchisGuarner(València,1911-1981)haestatbenreconegut

ireivindicatcomafilòleg,lingüistaohistoriador,lasevavessantdefolkloristano

haestattanestudiada.Iaixòquelessevesaportacionsalfolkloreespodencompa-

rar,perlaqualitatiperl’interès,aqualsevoldelesaportacionsenelsaltrescamps

onvaexcel·lir.ÉsdelmateixparerAlfonsLlorenç:

Sovint s’oblida la contribució del professor Manuel Sanchis Guarner al coneixe-

ment, l’estudi i la divulgació de l’etnologia, el folklore, la cultura popular i inclús

l’antropologia valencianes. I, no sols en obra feta personalment, sinó també en

difusió i publicació de treballs d’altres, en animació d’investigacions i, ben espe-

cialment, en la introducció a ca nostra d’unametodologiamés científica que la

utilitzada pels seus precedents.

Ésclar,SanchisGuarnernoésfolkloristanietnòleg;millordit,nohoésexclu-

sivament, des del punt de vista de practicar una disciplina únicament i a temps

complet.Però,pocs,pernodircap,alseutemps,hanmostratunadedicaciótan


274

constant i poden oferir un producció tan valuosa i conscient i, a la vegada, tan ben

fetaidiversa.Iaixò,malgrathaver-setrobat,sinóundesert,unbancalderostoll

ambbenpoquesrelles(Llorenç2006:251).

Enaquestsdosparàgrafs,Llorençresumeixambencertlasignificaciód’aquest

investigador,tambédinsdelcontext(«undesert,unbancalderostollambbenpo-

quesrelles»):sibéenelperíodeanteriorhavienemergitdiversesiniciativesperals

estudisfolklòrics,l’aportacióquedariaestroncadaamblaguerrailamortdedos

dels principals folkloristes anteriors (Francesc Martínez i Adolf Salvà) i caldria co-

mençardenou.Començardenou,però,novoldircomençardezero:veuremquela

formació de Sanchis Guarner, els contactes i el coneixement de l’obra dels folkloris-

tesvalenciansprecedentseldotavend’unaconsciènciasobrelahistòriadelfolklore

valenciàmoltdesenvolupadaisabedoradelaimportànciadelarepresad’aquests

estudis.

Pelquefaalsseustreballsfolklòrics,entreelsanys30-50Sanchispublicaels

seus primers articles sobre “locucions tòpiques valencianes” (1936, 1944a, 1955-

1958)quedespréss’integrenenEls pobles valencians parlen els uns dels altres (tres

primers volums de 1963, 1965 i 1968; reeditats en l’Obra completal’any1982;quart

volum,pòstum,editatperal’Obra completa l’any 1983); publicà un primer treball

sobreelsrefranysvalencians,l’any1944,quedesprésesconvertiriaenelCalendari

de refranys (1951); un treball molt semblant sobre el refranyer dels vents, titulat

Els vents segons la cultura popular (1952),quetambéhaviaestatpreceditd’unpe-

tit article anterior referit a les Illes Balears (10/09/1948); i manifestà, així mateix,

interèspelcançonernadalencambunCançoneret valencià de Nadal (1960), revi-

satiampliatl’any1973.Totesaquestesobrespresentenuntretencomú:sónuna

sistematització,seleccióiclassificaciórigorosaidocumentadad’unconjuntdereco-

pilacionsfolklòriquesprèviesalesquals,enlamajoriadelscasos,Sanchisafegeix

materialsprovinentsdefontsoralsqueellmateixvarecollir.Estractadetreballs

maduratsambel temps, continuatsal llargde lavida, reflexionats:ésunaobra

fetaapartirdepetitstreballsquemostrenelprocésiqueculminenenlaforma

definitivaambelsllibres.Abandad’aquestatasca,convéassenyalarelseupaper

de prologuista en el segon volum de Meravelles i picardies d’Enric Valor (1970), re-

produït en l’edició del primer volum de l’Obra completa (Valor1975).Perúltim,és

importantreconèixer-locoml’iniciadord’unalíniadelafolklorísticavalencianaque

esdesenvoluparàmésclaramentapartirdelsanys80-90:larecuperacióil’edició


275

detextosfolklòricsantics,enelseucasCoses de la meua comarca (la Marina), de

Francesc Martínez (1970), una selecció i ordenació de materials dels tres volums

de Còses de la meua tèrra.Aquestesduespublicacionsformarienpartdel’editorial

L’Estel, fundada per Adolf Pizcueta i dirigida per Sanchis a partir de 1962.

AquestaaportaciódeSanchisGuarneralaculturapopular,però,comhemdit,

malgratl’interèsilaquantitat,haestatmoltpocrevisadaperlacrítica:fonamen-

talment, n’han parlat Alpera (1992) i Llorenç (2006). A banda, en el llibre Manuel

Sanchis Guarner. Un humanista valencià del segle xx editatperl’AcadèmiaValen-

cianadelaLlengua(Cortés&Escartí,2006)hihafitxesbibliogràfiquesdelsseus

llibres,incloent-hitotselsd’interèsfolklòric;i,pelseucompte,SantiCortés(2002)

n’haelaboratunabibliografiacompletíssimaqueenspermetdilucidarelsaspectes

mésrellevantsdelaformacióitrajectòriadeSanchisGuarnercomafolklorista,tal

com hem estudiat en Vidal (2015a).

6.2.1 Formació com a folklorista

SantiCortésresumeixaixíl’evolucióconjuntadelatrajectòriaintel·lectualdeMa-

nuelSanchisGuarner:«Deprimer forenelsestudissobre llengua,despréssobre

folkloreimésavantsobrehistòria,geografia,teatre,etnografiailiteratura»(2002:

18).ElfetqueCortéssitueelfolkloreenunsegonlloc,cronològicamentparlant,

nosignificaquenohitreballésenlarestadelavida,sinóquecompartiriadesprés

aquestinterèsambelsaltresquetambéliocupaveneltemps.Tantésaixíqueesti-

guétreballantfinsl’últimmomentenl’elaboraciódel’obracompleta,elquartvolum

de laqualescorresponaunapart llavors inèdita—iqueseriapòstuma—d’Els

pobles valencians parlen els uns dels altres.LatascafolklòricadeSanchis,doncs,

començaprompteiesmantéalllargdelasevaactivitatinvestigadora.

Unprimeraspectebàsicquecaltenirpresentéslatutoritzacióqueexercíl’oncle,

elcanongeieruditJosepSanchisSivera,desprésqueSanchishaguésquedatorfe

sent adolescent. Director del Centre de Cultura Valenciana des de 1927 i correspo-

nentdel’Institutd’EstudisCatalansil’AcadèmiadeBonesLletresdeBarcelona,

JosepSanchisSiveraestavarelacionatamblaflorinatadelsintel·lectualsvalenci-

ansivalencianistesdelmoment.ManuelSanchisGuarner«confessavatambéque

semprehaviasentit“inclinaciónyamistadhaciaaquellosdelosquepodíaapren-

der,eraunmozalbete,yaquíenValencia,yatratabaaFranciscoMartínez,Teo-

dorLlorente,SalvadorCarreres,NicolásPrimitiu,JoaquínReig,AdolfoPizcueta


276

yGonzálezMartí…”»(Cortés2002:41),inocaldubtarquetotsaquestscontactes

erenamistatsiconeixencesdelseuoncle,entrelesquals—subratllem-ho—Fran-

cescMartínez.SanchisGuarnerféulesprimerespassesalcostatdelseuoncle,i

aixòvoliadirtenirlapossibilitatd’establirunarelaciódirectaambpersonalitats

il·lustres de la generació anterior quehavien impulsat la recuperació literària i

lingüística valenciana.

EnelsprimersanysdeformaciódeSanchisGuarnertambéésimportantlapar-

ticipació en l’entitat nacionalista Acció Cultural Valenciana, formada per universi-

taris preocupats per la normalització de la llengua catalana al País Valencià i per la

reconstrucciódelaidentitatvalenciana.Aquestgruppreteniacontribuiralprocés

deredreçamentvalencià«mitjançantladivulgaciódelpassathistòric,larecollida

dedadessobreelpatrimonicol·lectiuvalenciàielmantenimentd’unalluitaactiva

contra lacastellanització ia favorde ladignificacióde la llengua» (Cortés2002:

50).Aquestamenad’activismevoliafomentar,doncs,dinsdelmarcdelaimminent

República, la personalitat valenciana en tot l’espectre polític a partir de les diverses

branquesenquèespodiaconrearitreballar:

Lapresent cojuntura [sic]històrica ens obligaa tots els que sentim fondament

l’amor per la nostra terra a obrar amb tot el nostre esforç per l’assoliment del res-

pecte i l’estima a la nostra llengua i a la nostra personalitat.

Símptomabenclard’aquestnouesperitques’alçasónlestendènciesquedins

delnostrecamppolíticesmarquenenversunaactitudfrancamentvalencianista,

polaritzant-seenelstresmatisosdedreta,centreiesquerra,propisdetotfetpolí-

tic integral.

Nosaltreshemcregutqueteníemunaactivitatpròpiaiprèviaatotadefinició

políticaiquenoésaltraquelad’unasostingudaiardidacampanyaenfavorde

l’expansió i millor coneiximent de la nostra llengua, del nostre paisatge, de les nos-

trescostums,història,artiliteratura(G[ómez]Nadal,1930:12).

Per a aconseguir-ho farien una crida clara per al foment de l’estudi i la recerca

enaquestscamps,enquès’inclouelfolklore:

Esaquestaunaambiciosalaborperalaquenecessitemiesperemcomptarambels

nostresgermansdetoteslesterresvalencianes[…].

Hihaque traure fotografies i apuntsdelsnostresmonuments i delnostre

paisatge, hi ha que pendre nota dels tresors llingüístics tancats a les nostres


277

comarques,hihaquerecopilar totes lesriquíssimesmanifestacionsdelnostre

folklore…(ibídem).

Enaquestsmomentsd’intensitatpolíticaicreixementdelvalencianismeelsseus

promotors i, concretament, enAccióCulturalValenciana tenien clar que aquest

movimentnomésseriapossibledesdelconeixementdetotallòquesingularitzao

arrelaenelpoblevalencià,incloent-hielfolklore.SantiCortésdocumentala«in-

tensainfluència»queSanchisGuarnerreconeixeriahaverrebutd’EmiliGómezNa-

dal(Cortés2002:50).És,doncs,undelsfonamentsdeldesenvolupamentdelseu

interèspelfolklore,açòés,desdelvalencianismeilanecessitatdetreballarperla

identitat valenciana.

PeròsielscontactesielguiatgeproporcionatsperSanchisSiverailainfluència

d’AccióCulturalValenciananofossensuficientsperdespertarelseuinterès,encara

tindriaunaaltraocasió,potsermésdeterminantencara,derenovariaprofundir

enladeterminacióperlaculturapopular:seriaambelsseusprimersestudisitre-

ballsderecercalingüística,que,d’altrabanda,lisubministrarienelsconeixements

necessarissobremetodologiesderecol·leccióiestudidelfolklore.Aixòvaocórrer

sentbecarienelCentrodeEstudiosHistóricoscomacol·laboradorenl’Atlas Lin-

güístico de la Península Ibérica (ALPI)sotaelmestratgedeRamónMenéndezPidal

iTomásNavarroTomás,idesprésenelDiccionari català-valencià-balear (DCVB)

al costat de Francesc de Borja Moll. En el Centro de Estudios Históricos i com a in-

vestigador de l’ALPI aprendria metodologies per a la dialectologia (en la major part

delssentits,compartidesambelsmètodesperaltreballdecampfolklòric),l’anàlisi

fonètica,lageografialèxica,larecopilacióde«locucionstòpiques»i,finsitot,segons

Cortés,«l’atraccióperlaculturapopular»(2002:80),totaplicantlesmàximesdel

movimentfilològicalemanyWörter und Sachen (‘paraulesicoses’),quepropugnava

lanecessitatd’estudiarconjuntamentles«paraules»ambles«coses»o larealitat

querepresentaven.L’especialitzacióenfonèticaidialectologiailaparticipacióen

tasques de recopilació, com les que tambémamprendria ambFrancesc deBorja

Moll, el portarien a investigar amb el rigormetodològic i científic necessaris en

aquestesdisciplines;iésigualmentinteressantquedesdelCentrodeEstudiosHis-

tóricos i l’ALPI, així com per al DCVB jadesdelesrecerquesd’AntoniM.Alcover,

es considerava important nodesatendrelarecol·lecciódemostressobrelacultura

popularalcostatdelarecopilaciólingüísticaidialectal.Elslingüistes,dialectòlegs

ilexicògrafsqueduienatermeaquestesrecerquesconsideravenlarecol·lecciófol-


278

klòricaietnogràficaunapartdelasevatasca.Aixímateix,lasensaciód’urgència

derecuperarelpatrimonilèxicdialectaleraparal·lelaladerecuperarelpatrimoni

folklòric:laindustrialitzacióilaincipientglobalitzacióhavienposatenalertaper

igualelsinvestigadorsd’aquestsdoscamps.

6.2.2 L’estudi i la dignificació del folklore

TantelsfonamentsvalencianistesdeSanchisGuarnercomelsseusestudisilapar-

ticipació en l’ALPI i el DCVB ens permeten entendre perfectament el seu concepte

defolkloreilamaneraquetinguéd’enfocar-lo,aplicar-loidesenvolupar-loalllarg

de la seva producció. La seva concepció sobre el folklore impregna tota l’obra d’una

maneracoherent,constantitransversal,finselpuntquenoeslimitaràaexposar-la

teòricamentsinóquel’aplicaràenconseqüència.

SanchisesvaadonaraviatquelaRenaixençavalencianahaviadonatpocsfolklo-

ristes:

ElseruditsdelaRenaixenças’afanyarenmeritòriament,iambbastantd’èxit,a

estudiarlahistòriail’arqueologiadelPaís,peròespreocuparenmoltpocd’inven-

tariar-ne la culturapopular, aleshores que la seua replegahauria estat encara

prou fàcil, car l’estil tradicional de la forma de viure es conservava amb molta

vitalitat.Aralafaenaésmoltméslaboriosa(Sanchis1970:12).9

Aquesta petita lamentació sobre la despreocupació dels renaixentistes per la

recol·lecciófolklòricalarepetíendiversesocasions,sovintcomajustificaciódela

necessitatdepublicaralgunrecull: l’anterior fragment,perexemple,eraprevia

raonarla importànciadelatascafolklòricadeFrancescMartínezenl’edicióque

féudeCòses de la meua tèrra el1970.Aquellmateixanyescriuriaunpròlegper

al segon volum de Meravelles i picardiesd’EnricValorenquètambéassenyalaria

l’escassetat de rondallistes de la Renaixença, i així mateix ho plasmà per al canço-

ner en el prefaci al Cançoneret valencià de Nadal.Però,precisamentperaquesta

mancança,Sanchis entenia que eranecessària i no vabadar adedicar-s’hi amb

empenta:«ladificultatd’unaempresanoensautoritzaadesentendre’ns,inopodem

9 Aaquestapetitaqueixa,amés,caliasumar-liunaqüestióquenoseliescapavadelesmans:elscompiladorsdelspocsrecullsexistentsfinsllavorsmoltesvegadesnos’estavendebarrejarmaterialsaplegatsdel’oralitatambaltresdecreaciópròpia.Iconcretava:«MartíGadeaéselfolkloristaméssuspecte,iaixímateixAmades,amicdelestraduccionsartificiosesdelstòpicsencastellà»(1982a:34).


279

considerar-nos amb dret a despreocupar-nos del folklore valencià, un capítol ben

significatiudelaHistòriaculturaldelnostrePaís»(1973:6).

Defet, iperbéqueteniaunsentitdepaísampli imoltconscientdelauni-

tatculturalilingüísticadecatalans,mallorquinsivalencians,Sanchisesdevia,

primer,alPaísValencià,iaixíésqueremarcàlaimportànciadefer-hilarecerca

folklòricainolimitar-seaimitaroreproduirelfolkloredelsaltresterritorisde

llenguacatalana:

És clarqueelsvalenciansamantsde la llenguaautòctonapoden fer seuesben

legítimament les nombroses i bellíssimes nadales del Principat que figuren als

cançonerscatalanspublicats,perquèésuna la llenguadeCatalunya iValència

ielseufolkloremoltsimilar.Peròésevidentqueaquestasolució,elsvalencians

noméspodemadmetre-lacomasubsidiària:calquelescançonsnadalenquesdel

Principatlesacceptemelsvalencianscomacomplementàries,perònocomasuple-

tòries.SiveritablementvolemengrandirtantValènciacomlaliteraturacatalana,

hemd’elaborarivivificarelselementsgenuïnamentvalencians,enriquintaixíel

conjunt català. Cal fer dins el País Valencià la mateixa faena de recerca i reelabo-

ració,devaloritzacióidivulgaciódelcançonerpopular,queelscatalanshanfetal

Principat(Sanchis1973:5-6).

Encaraqueacíesrefereixnomésalcançonernadalenc,ésbenclarquelescon-

sideracionssóntotalmentvàlidesperalarestadelfolklore.Aaquestadespreocu-

paciódelseruditsvalencianspelfolklorecaliaafegirencaraunsegonproblema:el

desprestigienquèhaviacaigutlamatèria,especialment«enaquestsúltimsanys»,

ésadir,durantelfranquisme:«s’haabusattantdelaparaulafolklore enaquests

últimsanys,quehoml’haenvilida»(Sanchis1982a:13).Això,segonsell,feiapoc

sorprenents«elsescarafallsmésomenysenginyososd’algunscomentaristes»o«les

reticències d’altres, davant les activitats dels folkloristes, sense preocupar-se de

discriminarsisónsolventsono»(Sanchis1973:6);elfolklore,manipulatpelrègim

franquista,haviaesdevingutunamatèriaevitableipocatractivaperaunapart

importantdelsintel·lectuals.

ÉsperaixòqueSanchisoferiaunaltretermeque,alhora,evitaval’úsd’unapa-

raulaestrangerailasubstituïaperunaexpressiómésgenuïna:

semblaria preferible de substituir el mot folklore per la seua traducció: «cul-

turapopular».Icaldirquel’adjectiu«popular»tindriaacíelsdossentitsdela


280

paraula«poble»,vocablemoltmalméstambépelsescriptorsmoderns:l’accepció

històrico-geogràficad’ethnos o gens, i l’accepció social de demos o vulgus (Sanchis

1982a:13).

Noobstantaixò,vadecidirnodeixard’utilitzarlaparaulafolklore, al costat de

cultura popular, perquè,de fet, la trobavaútil: «elmotFolklore ha tingut tanta

difusióinternacionalitéunsderivatstanútils(comfolklòric,folklorista,etc.)que

resultadifícildesubstituir-lo»(Sanchis1984a:13).

Enelseuesforçperdonarprestigialamatèria,doncs,aniriamésenllàifaria

unaabanderadadefensaquannegarial’existènciadetemesmenors:

¿Perquè esmerçar elnostre temps en estudiarun temamenor comel folklore,

quanhihatantsaspectesimportantsdelanostraculturaapenesencetats?Cal

proclamar, primerament, que tothom fa allò que li agrada i creu que sap fer, i

recordar-lostambéaquellaforismesegonselqualnohihatemesmenors,elque

síquehihaésuntomenordetractarelstemes.Peraltrabanda,siellectorem

permetunaconfessiópersonal,declararéquecadadiasentmésinteréspels«fets

concrets»del’homeidelpaís,icrecquelanostrageneraciótéeldeured’inventa-

riarambfidelitataquellstretscomunitariscaracterístics,devenerableelaboració

secular,quejasabemqueestrobenenvespresdedesaparéixer,anorreats,sense

remei,perlacivilitzaciótècnica,urbanòfilaimassificada(Sanchis1982a:32).

Tant en aquesta defensa del folklore com en la definició que proposavamés

amunt hi projectava els trets principals la seva concepció o de la fonamentació

teòrica:elfolklorerepresentaunacomunitatquealbergaunatradicióautòctona;

aquestatradicióésenmansd’unasocietatenviesdedesaparició,pertant,allàon

milloresconservaésonnohapenetratdeltot«lacivilitzaciótècnica,urbanòfilai

massificada».

Aquestaidealadesplegaràabastamentalllargdelsseustextosmésteòrics:

Elfolklore—jahodiguéGramsci—ésunproductedelasocietatpreindustrial,les

estructuresicondicionsdevidadelaqualningú,naturalment,nopropugnaderes-

suscitar.Peròsovintelfolkloreésbell,avegadesmoltbell,isempreésinteressant

com a mostra d’autoctonia, com a expressió de l’estil de vida tradicional elaborat

perlacomunitatiproductedel’esperitcol·lectiu.Siun«poble»éselresultatdela

coincidènciad’ungruphumàdiferenciathistòricament,enelsmateixoscostumsi


281

creències,laconeixençad’aqueixespràctiquesiaqueixosprejudicis—ésadir,del

seufolklore—,ensajudaràadeterminarlafiguradetalpobleadelimitarlaseua

individualitat(Sanchis1970:13).

Així,peraSanchiselsentitdelarecol·leccióilarecercafolklòricaéselfetque

permetreconstruirlaidentitatolapersonalitatdelspobles;ésadir,fonamentaria

ijustificarialadisciplinaatravésdelaVölkerpsychologie, com ja havia proposat

anteriorment Ángel Sánchez Gozalbo des del Boletín de la Sociedad Castellonense

de Cultura;ianiriaacercar-nelesmostresenlesclassespopularsimésallunyades

delaurbanitatidelstempsmoderns,perquèconsideravaqueaquestsectordela

poblaciórepresentaval’autenticitatnoinfluïdaperlamassa,ésadir,elpoblemés

singularitzatculturalment:

La cultura popular és, doncs, la del poble d’un poble, l’elaborada per les classes

humils de cada país, pels llauradors i menestrals arrelats a la terra cultivada, afer-

ratsalatradició,refractarisalesinnovacionsdelacivilitzaciótècnica,iindiferents

alamodaquesemprehasubjugatelssenyorsdelesciutats(Sanchis1984a:13).

Enfrontavaaquestaclassesocial,doncs,aunstempsenquè«lahistòriailacul-

turaesdevenenfenòmensmajoritaris,ilapolíticail’economiavénenorientant-se

capalaservituddelamassa»,aixíque«elsestudisdelapsicologiacol·lectivades-

pertenarreuunviuinterés.LaVölkerpsychologie,lapsicologiadelspobles[…]va

camídeconstituir-seendisciplinacientífica»(Sanchis1982a:29).Ésadir:l’apli-

cació de la Völkerpsychologieal’estudidelfolkloreelportavaaconsideraraquesta

classe social com a principal dipositària del saber de la cultura popular.

Però tambéhihavia,en l’aplicacióde laVölkerpsychologie, un projecte clara-

mentvalencianistaicompensatori:compensatoripelbuitd’estudisicompilacions

valencianessobreelfolklore,peròtambécompensatoriperl’escassaprojecciópolíti-

cadelvalencianismeabansdelaguerra—iladesaparició,després—i,sobretot,per

l’anihilamentdelasingularitatculturaldelsvalenciansdurantelfranquisme.Veu-

remalllargdel’estudidel’obrafolklòricadeSanchisque,darreredelconjuntdela

seva producció i del seu discurs, hi ha subjacent un gran projecte de país dedicat a

divulgar i difondre entre els valencians el coneixement —i, per tant, la reivindica-

ció—delapròpiacultura—i,pertant,delapròpiasingularitatcomapoble.Deia:

«L’objectiufonamentaldeL’Estel—editorialquenoéspassatista,peròsículturalis-

ta—ésfacilitaralsvalenciansqueprenguenconsciènciadelaseuapersonalitatcol-


282

lectiva»(Sanchis1970:13).Noestractavaderetornaralpassat,sinód’explicar-loa

fidecisellarlapersonalitatvalenciana.Aquestprojecte,comésevident,abraçaria

méstemesdelseuinterèsabandadelfolklore,comaralahistòriaolallengua,però

ésenelnostrecamponenssemblamésdestacat:precisament,perl’acostamenta

lamatèriadesdelapsicologiadelspobles.

Ésperaixòque,totiquel’esperitcientíficielrigorsónpresentsencadascuna

delespàginesquevaescriure,sempres’hipotapreciaruncaràcterdivulgatiuifins

itotamèenelsseusllibres.AquestaspecteésmoltclarenelCançoneret valencià

de Nadal i en el Calendari de refranys,perònodesapareixenabsolutenobrespot-

serméscomplexescomEls vents segons la cultura popular o, sobretot, Els pobles

valencians parlen els uns dels altres, segurament el paradigma de l’aplicació de la

Völkerpsychologiealfolklore,començantpeltipusdemostresfolklòriquestriades:

les directament relacionades amb el territori.

Detotamanera,elqueméspodriasorprendredelasevaobradinsd’uncontext

hostil idinsd’unaexiguatradiciódepublicacions folklòriquesmetodològicament

aptes—totiquenohadesorprendregens,atesalasevaformació—éslaqualitat

científica dels seus treballs. Per primera vegada, els valencians veurem el rigor

científictantenlateoriacomenlapràctica,inoméscalllegir,peraaixò,lesseves

observacionssobreelmètodefolklòric,precedit,encara,peralgunesvaloracionsque

contribuïenadignificar-lo:

Ésinjustipocintel·ligentironitzarsobreelfolklore.Peròcaltambénodesorbi-

tar-lonisobrevalorar-lo.Isobretot,calrespectar-lo,nodesfigurar-lo,nosacrifi-

car-ne l’autenticitat amb un criteri suposadament esteticista, per tal d’afalagar

badocsoturistesincultes.Encomptesd’això,estudiar-loamorosament,començant

per inventariar-loobjectivament iamb lamàximaamplitudpossibleabansque

desaparega,treballantsempreambmètodesrigorosamentcientífics(1982a:31).

Sanchis,perfi,advocavapelrespecteal’oralitatialesparticularitatsdialectals

idecontingut:«hanestatrespectadeslesseuespeculiaritatsdialectals,demorfolo-

gia,sintaxiilèxic,àdhucelscastellanismesesporàdics[…],tampocnon’hanestat

dissimulatselsmotsgrossers»(1982a:34).Aquestaúltimaafirmació,amés,seria

unanovetatdel’autor,que,enferuntractamentcientíficiobjectiudelsmaterials,

decidínoometre’nelsquepoguessenferiralgunasensibilitat:«elsvalencians[…]

usemvulgarmentparaulotes,sobretotenelllenguatgeafectiu[…],¿perquinahi-


283

pòcritaraóhavíemd’ometreelsmotsescatològicsosexualsd’unreculldefolklore

elaboratambambiciócientífica?»(1982a:34-35).

Enalguncas,tanmateix,matisaràaquestesafirmacions:«noméshanestates-

menadesaquestes imperfeccionsenunspocs casos, enelsquals semblavaquasi

evidentquelesimpureseserenfallesexclusivamentpersonals»(1984a:35),uncas

que,entermesgenerals,semblajustificabledinslasevapraxi;peròsíquesobta

quantractaeltemadelesrondallesenlapresentaciódelvolumrespectiud’Enric

Valor:«lesrondallessónungènerefolklòricque,totiquecalgaarreplegar-loamb

plerigormetodològic,nodeuserexpressatambeixutesacientífica.Exigeixqueel

rondallaire erudit sàpia narrar el conte tot i conservant-ne el to i la llengua popu-

lar»(Sanchis1975:12).Acínonegaquecalgaarreplegar-lesambelmateixrigor

científicqueamblarestadegèneres;tanmateix,l’«expressió»,ésadir,lapublicació

d’aquestsmaterials,peraSanchis,notésentitsinoéstransformadaliteràriament.

Podríempensarqueaquestaconcepciódelanarrativafolklòricabeudelallarga

tradició, d’arrel en els literats-folkloristes romàntics, d’utilitzar la narrativa popular

comaexcusaperalacreacióliterària,unapràcticaqueEnricValorexercíalaper-

fecció.Però,totiquenoneguemaquestapossibleherència,queestavaplenament

justificada,endemés,enelpròlegaunescriptorquehaviaproceditexactamentaixí

enaquestsmaterials,entenemquehihaencaraunaaltraraódepesquepodria

explicar-hodinsdelaconcepciódeSanchisdel folklore, iqueseriaperfectament

coherent.Mésamunthemfetobservareldoblecaràcterqueimpregnaelconjuntde

l’aportaciódeSanchisalfolklore:elcaràctercientíficieldivulgatiu.Enladefensa

d’unarecol·leccióacuradaperòd’unadifusióliteràriadelesrondalles,Sanchisno

feiamésquecombinarambpragmatismeaquestsdoscriteris,elcientífic ieldi-

vulgatiu.LamàximapreocupaciódeSanchisera,enaquestcas,quelesrondalles

arribessenalmàximnombredevalencianspossible,iaixòhauriaestatimpossible

d’aconseguirsis’haguessentranscritfidelmentlesentrevistesoralsenelsllibres.

L’èxitdeValornoméshaestatpossibleperquèlesrondalless’havientransformatli-

teràriament;altrament,elseurecullnohauriasaltatal’escola,nihauriainfluïtels

ensenyants, ni hauria estat reivindicat i acollit per la crítica literària. Sanchis va

demostrar,doncs,moltavisióiunaperspectivaintel·ligentipràcticasobrelanar-

rativafolklòricaque,totiquenoescorresponiaalcentpercentambelsfonaments

científics,estavavinculadaambunaqüestiómésimportantiquenoensestemde

tornaracitar:elseuprojectedepaís.


284

6.2.3 Manuel Sanchis Guarner i Francesc Martínez

Com ja hem avançat, Sanchis va poder establir un primer contacte amb Francesc

MartíneziMartínezatravésdelseuoncleJosepSanchisSivera:MartíneziSanchis

Sivera coincidirien en diverses activitats com l’excursionisme, les tertúlies i els Jocs

Florals, i en institucions com Lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana, i

éspossiblequeSanchisGuarnerparticipésenmoltsd’aquestsesdeveniments.La

relació entreSanchisGuarner iMartínez iMartínez, però, vinguémarcada, als

anys 30, per una petita picabaralla per la concepció del valencianisme entre l’un

il’altre,queelsarribariaaenfrontarenarticlescreuats(Cortés2002:71-72).Va

ocórrerarrand’unaconferènciadeSanchis,«HistòriaiGeografiaalPaísValencià»,

enquèelparticularismedeFrancescMartínezilasevadefensaincondicionaldels

símbolsvalenciansenlahistòria,comJaumei o sant Vicent Ferrer, donarien lloc

aunapetitacol·lisióambunalecturamoltméscríticaipancatalanistadeSanchis

Guarner.Segurament,aquestafriccióresponauntretdelcaràcterdeMartínez:«el

méslleuerrorhistòriclifeiaressorgirelmalgeniilaindignació.Tampocnopodia

admetrecapataccontraCervantes,nicontralanostrallengua,nicontratotallò

queellconsideràsjust»(Sánchez-Cutillas1970:22);ésadir,obédeviaconsiderar

laposturadeSanchisunerror,obéunatacalahistòriaielssímbolsvalencians.La

polèmicaesresoldriaamblarèplicaargumentadadeSanchisiunapacificacióintel-

ligent:«calqueelsvalencianistesafirmemlesnostrescoincidènciesinoremarquem

lesdiscrepàncies,perquèaçòseriadesorientarelgrospúblicquejacomençaase-

guir-nos» (Cortés2002:72).Arabé:Martíneznohaviadubtatde launitatde la

llengua, i Sanchis no negaria la idiosincràsia valenciana i la necessitat de recuperar

ifomentarelssímbolsvalencians,comhemvistquanparlavadelanecessitatde

recolliridifondrenadalespròpiamentvalencianes.

Aixònoobstant,ésimportantremarcarqueSanchisreconeixeriasemprel’au-

toritatfolklòricadeMartínezielsituariacomelqueera:undelspocsimésrelle-

vants folkloristes valencians previs a ell mateix, normalment lligat amb el nom de

JoaquimMartíiGadea:

encaraquenomolts,tambéhemtingutfolkloristes,ielsdosprincipalssónjusta-

mentde lescomarquesmeridionals,mossénJoaquimMartíGadea (1837-1920),

natural de Balones, en les serralades d’Alcoi, i don Francesc Martínez i Martínez,

naturald’Altea,en laMarina […].Nogensmenys, l’obrade totsdosésmoltpoc

coneguda(SanchisGuarner1970:12).


285

Nosolsaixò,sinóquetambéreconeixque,sentSanchisjove,Martínez«jatingué

labondatd’honorar-meamb laseuaamistat» (ibídem).Afidedonaraconèixer,

doncs,aquestaobratan«pocconeguda»,l’any1970vadecidirreeditar,refondrei

sistematizar,enl’editorialquedirigia,L’Estel,elstresvolumsdeCòses de la meua

tèrra.L’interèseraclaramentdivulgatiutantsobreelfolklorevalenciàcomsobrela

figuradeFrancescMartínez:«ambl’ediciód’aquestllibre,L’Estelrethomenatgea

unadelesgransfiguresdelvalencianisme,pocconegudadelesnovesgeneracions,

icompleixensemslaseuatascaeditorialdedonaraconéixeralsvalencianselseu

País,comés,comera icompodriaser» (SanchisGuarner1970:12).Enaquesta

doble tasca encomiable era necessària, doncs, tant la contextualització de Martínez

idelseuperfilbiogràficcoml’elaboracióversionada,enunformatmésassequible,

normativitzatiordenatd’aquellsvolums:segurament,fer-neunaversiófacsímilel

1970,amblabatalladeValènciaapuntd’esclatariambunabibliografiasobretot

allòvalenciàencarainsuficientidifícildetrobar,hauriaestatpocútil,sobretotsiel

propòsiteradivulgatiu.Entenem,peraixò,queaquestaversiódeCòses de la meua

tèrraeracompletamentestratègica,necessàriaifidelalsseuspropòsits.

Obeint,doncs,aaquestaintenciódoblededivulgarlafiguradeFrancescMartí-

nezielfolklorevalencià,peralaprimeraqüestióSanchisencarregàaCarmelina

Sánchez-Cutillasl’elaboraciód’unasemblançasobreelseuavi, justamentquatre

anysabansqueella enpubliqués labibliografia.Ací,potser, convindriapregun-

tar-nossinofouenaquestmomentqueSánchez-Cutillass’adonésdelaimportància

deredactarunabiografiadeMartínezicomencésaregirarpapersperpoderimmor-

talitzar-loadequadament;siaixòfosaixí—nopodemcomprovar-ho—,Sanchis,com

féuambEnricValor, tindriauna responsabilitat indirecta enhaver-li despertat

aquestafany:ningúcomellapodiafermilloraquestatasca.Igualcomenlabibli-

ografiade1974,però,Sánchez-Cutillaspassamoltsuperficialmentperlavessant

folklòricadelseuavi;encanvi,destacaunesaltresfacetesquedeviaconsiderarmés

importants,totil’obraenquès’inseriaaquellasemblança:«[FrancescMartínez]ha

estat un escriptor de certa fama, un important cervantista conegut tant a la Penín-

sula com a l’estranger, i un noble patrici de les lletresidelesarts»(Sánchez-Cutillas

1970:17;lacursivaésnostra).«Escriptor»,«cervantista»i«patricideleslletres»,

peròenllocdelasemblançahihalaparaulafolklorista. Sánchez-Cutillas devia te-

niralgunesreservespelfolklore,seguramentpeldesprestigiquehaviaadquiritla


286

matèria—cosaqueSanchisjahaviaadvertit—,totil’entusiasmeconstantquehi

mostràelseuavi.Ésclarque,enelcasqueensocupa,estractavad’elaborarunper-

filbiogràficentotal’amplitudperquèellectorentenguéslasignificaciódel’autoren

totselsseuscairesi,sobretot,pelcostatdelasevavalencianitat:eraimprescindible

subratllar-hosi,comSanchis,s’enteniaqueelfolkloreerauna«mostrad’autocto-

nia»delsvalencians(SanchisGuarner1970:13).FrancescMartínezhaviadeser,

doncs, una peça clau per a recuperar o treballar per la valencianitat i, per tant, per

l’«autoctonia»,iaquestéselperfilquemésaccentuàlasevanéta:

Estimavalaterra[…].Peròmainovavolerferpausnitrevesamblamemòriade

FelipdeBorbó;alaseuacasadeValènciateniaunretratdeFelipVpenjatcap

per avall.

Iaixíera,mésomenys,aquellacèrrimdefensordelahistòria ide lestra-

dicionsvalencianes, elmésfideld’entre tots elsdevotsdeCervantes, i elpro-

fund coneixedor de l’art en totes les seues manifestacions (Sánchez-Cutillas

1970:22-23).

Enl’altrepropòsitdeSanchis,dedivulgarelfolklorevalencià,ésonesfacom-

prensibleeltipusd’edicióquevafer.Partiadelapremissaqueelsvalencianspatien

unprofunddesconeixementoinfravaloraciódelapròpiaculturapopular:

Elfolklorevalenciàestàsubvaloratperquèhaestatpocestudiatiencaramenys

divulgat. La majoria dels valencians el desconeixen quasibé totalment, i quan

volendonarprojecciófolklòricaalseuesplai,solenemprarelfolklored’unaaltra

regió.Altresvegades,ambbonafe,peròpocdocumentats,[…]emmotlenlariquesa

icomplexitatfolklòricadelPaísdinsd’unsestereotipsprefabricatsienbonapart

artificiosos(SanchisGuarner1970:12).

Això,unitaldesconeixementdel’obradeMartínezialsfonamentsteòricsdequè

partial’estudiós,ésadir,«[elfolklore]ensajudaràadeterminarlafiguradetalpo-

ble,adelimitarlaseuaindividualitat»(Sanchis1970:13),idelsseusobjectius,«fa-

cilitaralsvalenciansqueprenguenconsciènciadelaseuapersonalitatcol·lectiva»

(ibídem)justificavenl’interèsd’unaobrasobrefolklorevalenciàqueajudésadefinir

icaracteritzaradequadamentaquestpoble.Recuperantl’obradeMartínez,amés,

encorregiaeldesconeixementienfacilitavalalectura.Aixíjustificaelscanvisa

l’obra:


287

DonFrancescreplegavadadesifeiaobservacionsespontàniament,sensecapqües-

tionari ni esquemaprevi, i no s’ocupavamolt tampoc d’ordenara posteriori les

seuestroballes.Aixòfaquenotíciesrelativesalmateixtemaestrobenespargides

en capítols molt diversos i allunyats, i ha semblat oportú d’aplegar-les per tal de

donaralllibreunaestructuraméssistematitzada[…].Tambéhasemblatconve-

nientadobarlatranscripciód’algunesdelescançonspopularsquehierenesmen-

tades com a exemples, i així mateix, en alguns casos, afegir-ne d’altres (Sanchis

1970:12-13).

Bàsicament,pertant,estractavad’aconseguirenaquellllibreuncaràcterdivul-

gatiu i endreçat per al lector contemporani.

Perúltim, s’hade dir que aquest tractament de l’obra deFrancescMartínez

s’hauriad’inscriuredinsd’unmarcmésamplide laproducciódeSanchis coma

editoriprologuistad’autorsqueesdedicarenatemesrelacionatsambelscostums

(inclòselcostumisme)ielfolklorevalencià:s’encarregàdelesintroduccionsales

estampesdeGaetàHuguet,JoaquimAmooJosepPasqualTirado,alrecullEls jocs

dels xiquets al país Valencià de Josep Bataller, a un dels volums de Meravelles i

picardies d’EnricValoriaaquestaobradeFrancescMartínez.Encaraque,filant

prim, uns i altres textos són distants en el contingut, en realitat tenen el punt en

comúdevolerreflectir,béamblacreació,béamblarecol·lecció,unimaginarivalen-

ciàqueera,peraSanchis,centralperalarevitalitzaciócultural.

A banda, igualment, i com ressenyàvem al principi, cal identificar l’edició

d’aquestaobradeFrancescMartínezcomlaprimerad’unatendènciaeditorialque

esdesplegariamésen lesdècadessegüents: larecuperaciódelsreculls folklòrics

antics. En seran exemples la reedició facsímil de Còses de la meua tèrra de Francesc

Martínez (1987 i 2012); l’edició i l’estudi de De la marina i muntanya (Salvà 1988)

de Rafael Alemany; l’edició i l’estudi del Llegendari valencià de Francesc Martínez

(1995)deJosepM.Baldaquí;l’ediciód’unapartdelesCançons de Cocentaina de

JoaquimiJustSansalvadorpelCentred’EstudisContestans(1998i2007);ol’edició

i l’estudi de les Llegendes alacantines de Sara Llorens, per Joan Borja (2016). De

fet,l’obramateixadeSanchistambéhaestatmotiuderecuperació:ensreferimala

reediciódelsquatrevolumsdeEls pobles valencians parlen els uns dels altres per

la Fundació Caixa de Castelló (1992); i a l’edició facsímil del Cançoneret valencià de

Nadalperl’AcadèmiaValencianadelaLlengua(2005).


288

6.2.4 Manuel Sanchis Guarner i Enric Valor

LarelacióentreManuelSanchisGuarner iEnricValorcomençaenelsanys30:

concretament el 1934, en un acte de confraternització nacionalista entre les ciu-

tatsdeValènciaiAlacant,enquèungrupd’intel·lectualsvalencianistes,entreels

qualsSanchis,vavisitarl’AgrupacióRegionalistaAlacantina,seudelnacionalisme

valencià—malgratelnom—d’esquerra,centreidretaaAlacant.Valorhifeiade

secretari.SanchisiValorhivanconnectardeseguida,atèsquecoincidienambla

sevavisiósobreelvalencianismeilallengua.Enaquellavisita,l’Agrupacióvare-

bre els mots encoratjadors i estimulants de Sanchis en una situació sociolingüística

aAlacantquecomençavaapreocupar(Cortés2002:100-101).

Peròsiacíesproduílaconeixençail’inicidel’amistat,foujadesprésdelaguer-

raquetinguéllocunfetencaramésremarcable:Valorassistiriaalestertúliesa

casadeMiquelAdlert,enquèSanchisimpartiriaalmenysunaconferènciasobre

rondallística.AixòéselquevaempènyerValoraconrearaquestcamp,segonsel

queellmateixexplicàaRosaSerrano:

Enaquellestertúliesvaigsentirparlarsobrediversostemesliterarisqueelsestu-

diososconeixienmoltmillorque jo. Ientreaquests,elde larondallística,de la

qualvaparlarmoltextensamentManuelSanchisGuarnerendiversesreunions

quanveniadeMallorca.Allívamconnectardebellnou,ellijo,desprésdelllarg

parèntesidelaGuerraCivil,ambunreforçamentdelabonaamistatquejateníem

d’abans.[…]

Jon’esticmoltagraït,perquèapartird’aquívaigcomençaraposarenpràc-

ticalameuainnatavocació:escriureprosaseriosament.Aquellesnotíciescrítiques

sobre la importància i el valor de la literatura oral i tradicional dels pobles, em va

convènceriil·lusionarperaliteraturitzarunvolumetderondallesrecorrentales

quejahaviasentitcontard’infant.Llavors,periniciativaiconsellsdeSanchisi,

davant la conformitat de Casp i Adlert, vaig provar a redactar tres volumets de

rondallesd’unes60pàginescadascun,que l’editorialTorrevatenir lagentilesa

depublicar-meapartirde1950ambuntiratgedetres-centsoquatre-centsexem-

plars(Serrano1995:96-98).

Els«volumets»dequèparlaValorsónelsseustresprimersvolumsderondallís-

tica, Rondalles valencianes i (1950), ii (1951) i iii (1958). Sanchis hi exercí, doncs,

unpaperenquètambévaexcel·lir:enparaulesdeSantiCortés,féud’«incitadorde


289

vocacions»(2002:131).10Iencaramés,perquèEnricValortambévareconèixerla

influènciaqueSanchisexercísobreellatravésdelalecturad’altrestreballs,com

confessaval’escriptor:

Pelquefaalesobresestrictamenthistòriques,laHistòria aràbiga de València,

inclosa al primer volum de la Història del País Valencià, ha estat per a mi de gran

utilitat, jaquem’haservitperadonarrealismea lesmeuesrondallesde tema

morisc«Eldarrerconsell»,deBèlgida,«ElcastelldelSol»,deBenillup,i«L’envejós

d’Alcalà»,delaValld’aquestnom»(1992:140).

Sentaixí,eraesperablequeenalgunmomentSanchisprologuésalgunadeles

obresd’EnricValor,iaixíhovafer:foul’any1970,enelsegonvolumdeMerave-

lles i picardies. Rondalles valencianesquellavorspublicarial’editorialdirigidaper

Sanchis,L’Estel.Aquestpròlegesreproduiriaíntegrament,lleugeramentampliat

ambunparelldereferències,11 l’any 1975, en el primer volum de l’Obra literària

completadeValor,queincloïa15«rondallesdetemameravellós».

Enaquestpròleg,abandadeplantejardiversesqüestionsteòriques,feia,també,

unapetitareflexiósobrelarondallísticaiunpocd’històriadelarecol·leccióvalen-

ciana d’aquest gènere, situant, així, en context, l’obra d’EnricValor, alhora que

propugnant-nelanecessitatdelapublicaciói,així,dignificantelgènere.Primer,

va explicar el caràcter alhora universal i particular de les rondalles, assenyalant, a

10 PeraCortés,«Aquestafacetaguarnerianad’incitadordevocacionsseràunadelesconstantsdelaseuavidaiundelsaspectesqueméshauràd’agrair-lilaposteritat.Gràciesaellas’hanpogut completar mancances i realitzar moltes possibilitats. A Enric Valor li va descobrir la perspectivad’unadedicacióenelcampdelaliteraturaoraliaVicentAndrésEstelléslesvir-tualitatsielsentitdel’idioma.PeròPereCapellà,LlorençVillalongaielspoetesinsularsdepostguerra li deuen o el contacte amb idees i realitats noves o el recobrament d’una habilitat oblidada o la reconciliació ambunmón ideològic i literari determinat» (2002: 131).Enca-rapodríemafegir-hi,comhemsuggeritmésamunt,lahipòtesidedespertarenCarmelinaSánchez-Cutillaslavoluntatd’escriurelabiografiadelseuavi.

11 Elsdetallsd’aquestapetitaampliaciósónpocimportants:d’unabanda,Sanchisincloïaunape-titareferènciamusicalquesesumavaalbreurepàsd’autorsque,abansdeValor,havientractatlarondallad’algunamanera:«Enunaaltrarondallavalenciana,La flor del lliri blau, s’han inspiratdiversoscompositorsvalencians,comelmestreJoaquimRodrigo(1934)ielmestreAgustíAlaman(1972)»(SanchisGuarner1975:11).D’altrabanda,completava,naturalment,elllistatdepublicacionsderondallesd’EnricValor,desprésdecitarelsrecullsdelsanys50,quenohaviacitatl’any1970:«Ariel(Barcelona,1951)iL’Estel(València,1964i1970),queara s’arreplegaran en els volums de la seua Obra Literària Completa I i II, amb la important addiciódemésd’unadotzenaderondallesinèdites»(SanchisGuarner1975:12).


290

més,elquehaviaestatundelsprincipalscorrentsmetodològicsperalseuestudi:

l’historicogeogràfic.

Elfolklore,segonséssabut,presentagransanalogiesentotselspaïsos,iperaixò

lamajoria dels contes […] són de patrimoni universal. Variants de lamateixa

rondalla han estat transcrites a Mallorca, a Bretanya, a Finlàndia, a Egipte, a

l’Índia…[…]Laidentificaciódelllocd’origendecadaconteiladeterminacióde

lesrutesdelaseuadifusió,sónenvitricollatsproblemesal’esclarimentdelsquals

dediquenelsseusafanysels folkloristes,elsestudisdelsqualssónpublicatsen

revistes especialitzades.

Taluniversalisme,però,noésobstacleperquèlesrondallesdeixendeseruna

de lesmillorsmostres d’autoctonia.De fet, poques coses revelenmillor l’ànima

d’unpoble(Sanchis1975:10).

Alhoraquees feiaressòde lametodologiahistoricogeogràfica,Sanchistambé

heretava el concepte romàntic de l’ànima del poble aplicat a la rondallística, segu-

ramentatravésdelaVölkerpsychologie.

Acontinuació,comfariaenmoltesaltresocasions,lamentariaqueelsvalencians

delaRenaixença,iencaraanteriorment,elsdelaIl·lustració,nohaguessenmam-

prèslatascaderecol·lecció:

ComquelaIl·lustraciós’interessavapelsfetsnacionalsconcrets,éslògicqueels

refranys i algun altre aspecte de la literatura popular, cridassen l’atenció d’alguns

dels erudits valencians del segle xviii[…].Capd’ells,però,nos’ocupàgensdeles

rondalles,l’arreplegadelesqualsésmoltlaboriosa[…].

Tampocnodedicarengaireatencióalesrondalles—imoltpocalfolklore—els

intel·lectualsvalenciansdelaRenaixença,quenoseguirenenaixòl’exempledels

seuscol·leguesdelPrincipatiMallorca.Taldesatenciófouirreparable,carenel

segle xix,enl’èpocapreindustrial,l’inventaridelfolklorevalenciàhauriaestatuna

tascarelativamentfàcil,moltíssimmésquenoara(Sanchis1975:10-11).

Ací veiemreflectida lapreocupaciódeSanchis,heretada tambéa travésdels

estudisdialectològics,queunapartdel folklore,comlasingularitatdiatòpica,es

perdiaiquelarecol·lecció,quehauriaestatfàciltempsenrere,esdeveniacommés

vamésdifícilderecuperar.D’acíque«l’arreplegadelesrestesdelaliteraturatra-

dicionalvalencianaésunafeinaurgent»,perquèalaindustrialitzacióilesnoves


291

formesdevidasesumavalainfluènciadecol·leccionsnarrativesnoautòctones(es-

mentaelsGrimm,PerraultiAndersen)«moltbellesiproucompletes,peròqueno

sónnostres»(Sanchis1975:11).

Malgrataquestaabsènciaderondallistes,Sanchisoferiaunbreullistatd’autors

iobresquesíques’hivandedicar:JoaquimMartí iGadea,FrancescMartínez i

MartínezitambélaversificaciódeFrancescBadenesDalmauilarecreaciódema-

terialsdeprovinençarondallísticadeJosepPasqualTirado,untipusdetext«potser

unamicamassaelaborat» (Sanchis1975:11).Feiaesment, també,de l’Aplec de

rondaies mallorquinesd’Alcover,«unadelesmillorscol·leccionsrondallístiquesdel

món,ielsmallorquinsl’estimeniconreen»(ibídem),amblaqualcosaconvidavaels

valenciansaprendrenota.Atèsaquestcontextvalenciàtanfebleenaquestgènere,

Calia que un estudiós intel·ligent i pacient les arreplegàs amb perseverància i

amor.EnricValor,abnegatservidordel’idioma,emprenguécoratjosamentaquesta

feina ell tot sol, sense cap ajuda, interrogant els vells i velles pobletans i masovers,

principalmentdelesserresd’AitanaiPenàguila,ontantsdevinclesté,delaVall

d’AlbaidaidelaseuanadiuaFoiadeCastalla(Sanchis1975:11-12).

Ireblava:

Elsvalenciansactualsnos’hanadonatdelgranserveiqueEnricValorretalPaís,

salvantd’unapèrduaseguraundelsseusbénsespiritualsméssignificatius,més

bellsimésdesconeguts.Potserelvaloraranméslesgeneracionsesdevenidoressi

ésquegerminalallavorvalencianistaquearaescampem(Sanchis1975:12).

L’encertavadeple: l’èxitd’EnricValoren«lesgeneracionsesdevenidores»féu

queelsvalencians«l’estimenielconreen»,comelsmallorquinsaAlcover.ISanchis

enfouresponsableenhaverplantataquella«llavor».

6.2.5 Els pobles valencians parlen els uns dels altres

Sihaguéssemdeparlard’unaobramonumentaldins laproducció folkloricoetno-

gràficadeSanchisaquestaseria,sensdubte,Els pobles valencians parlen els uns

dels altres:és,també,lamésconegudailamésdilatadaeneltemps,siprenemen

comptequeenpublicàunaprimeraaproximacióal1936ipocabansdemorirencara

estavaacabantelquartiúltimvolumdelllibre,queveurialallumpòstumament,

l’any 1983.


292

Igual com faria en el Calendari de refranys i en Els vents segons la cultura

popular,Sanchisdonariaaconèixeralgunsarticlessobrel’obraenprocés,possi-

blementabansdesaberenquèesconvertiria,amesuraquehianavatreballant.

Elprimerarticleéselcitatde1936,«Locucionstòpiquesvalencianes»,incomplet

perquèelBolletí del Diccionari de la Llengua Catalana,onaparegué,va inter-

romprelapublicaciódesprésdel’esclatdelaguerra.Jadurantelfranquismeen

publicàdostreballsmésquecontinuavenelquehaviaemprès:«Folkloregeogràfic

de la comarcad’Alcoi» (1944a),dins laMiscel·lània Fabradedicadaal75èani-

versari de Pompeu Fabra; i «Dictados tópicos de la comarca de Denia, Pego y la

Marina»(1955-58)enlaRevista Valenciana de Filología. Segons Vicent Pitarch,

aquestúltimarticle

marcaunafita en el procésde construcciódel folklore geogràficque gestava el

savifilòleg.Lacatalogaciódelmaterialaplegat(integratperaforismes,cançonsi

fragments narratius seleccionats d’un romanç i d’alguna rondalla) està introduïda

perunaressenyageogràficaitoponímicaforçaoriginalirigorosa.D’unabanda,la

contextualitzaciódelesditestòpiquesdinsl’enfocamentcomarcalistarepresenta

una opció nova en la proposta de retrobar la identitat social valenciana; al mateix

temps,lareflexiósobrelarealitatgeogràficavalligadaal’estudidelatoponímia.

Enaquestsentit,mereixdeserremarcadalaprofusiódenotesambquèelprofes-

sor il·luminamésde170topònimsdelacomarca,unabonapartdelsqualssón

arabismesoempeltsd’elementsaràbics(Pitarch,2006:348).

Pertant,«DictadostópicosdelacomarcadeDenia,PegoylaMarina»erajala

basedefinidadelquedesprésseriaEls pobles valencians parlen els uns dels altres,

quecomençariaapublicar-sealsanys60enL’Estel:elprimervolum,de1963,se

centraenel«sectorseptentrional»valencià;elsegon,dedicatal«sectormeridional»,

eixirial’any1965;i,encaraenaquestaeditorial,eltercervolum,dedicatal«sector

centrallitoral»,publicatel1968.Aqueststresvolumsestornarienapublicarpòs-

tumamentdinsl’ObraCompleta(1982a,1982bi1982c,respectivament),queedi-

tariaTresiQuatre;elquartvolum,sobreel«sectorcentralinterior»,quetancava

lacol·leccióiquehaviaestatpromèsperl’autoral’editorial,encaraqueSanchisno

tinguétempsd’acabar-loenvida,apareguéjustl’anysegüent(1983),ambpetites

ampliacionsdel’editor,comesdetallaenla«Notaeditorial»,referides,bàsicament,

aaspectesgeogràfics:


293

Enproduir-selamortdeldoctorManuelSanchisGuarner[…]quedareninèditsi

endistintgraudepreparaciódiversosoriginalsseus,entreelsqualsaquestvolum

quartiúltimd’Els pobles valencians parlen els uns dels altres,quel’autorjas’ha-

viacompromésambnosaltresdereeditar[…]totenlaperspectivad’anarcontinu-

antlapublicaciódelaseuaObraCompleta[…].

Elvolumquartd’Elspoblesvalenciansparlenelsunsdelsaltress’ocupadeles

comarquescentralsinteriorsdelPaísValencià[…].

Delestresúltimes[comarques]hihaviaesborranysanticsimoltincomplets.

Finalment,del’AltXúquerilaValld’Aioranohihaviacapmaterialdescriptiu.

[…]Pertald’unificarlaredacció,hemfetladescripciódelacomarcaquefaltava

[…]ihemafegitalgunesdadesalestresincompletes.Hemactualitzatlesdades

demogràfiquesd’acordamblapoblaciódefetquefiguraalcensreferital’1demarç

de1981(SanchisGuarner,1983:9-10).

Elsquatrevolums,finalment,serienreeditatsl’any1992atravésdelaFundació

Caixa de Castelló.

TambécomenelcasdelCalendari de refranys o d’Els vents segons la cultura

popularl’obraespresentavacomunrecullderecullsqueincloïamaterialspropis

id’altri,comexplical’editor:«téelcaràcterunarecopilaciódematerialsarreple-

gatsperaltresautors,d’unarecopilaciósistematitzada,comentadaienriquidaamb

nombrosesaportacionspròpies, fruitsdelsseusfreqüentíssimscontactesdirectes

amblapoblacióruraldelPaísValencià»(Sanchis1982a:10).Però,comenaquells

llibres,elquerealmentfeialadiferència,abandadel’aportaciópròpiadematerials

deprocedènciaoral,eratotaquestestudi,aquestasistematitzacióiordenaciódels

materials,que,enaquestcas,encaraescompletavaambunmagníficcapítolinicial,

«Lapsicogeografiaielfolklore»,quenosolsexplicavaeltipusdematerialsqueel

lectorhipodriatrobarsinóqueeratotaunafonamentacióiunraonamentteòricper

a l’estudi de la cultura i la literatura popular.

Elsquatrevolumstenenunaestructurasemblant:estandividitsencomarques,

peracadascunadelesqualshihaunaacuradadescripciógeogràfica,unmapai

il·lustracionssobreelsvestitstípicsi,devegades,sobrel’arquitecturatradicional;

segueixunallistademunicipisambelnomencatalà,unatranscripciófonèticaiel

nomoficialperalfranquisme;i,finalment,hihalarelació,devegadesambexpli-

cació, dels materials de la literatura popular recollits sobre cada àrea, ordenats pel


294

pobledequès’hiparla:quansónmaterialspropis—lamajoria—,s’indicaonesdiu

cadamostra,iquansónmaterialsd’altresrecullss’indicalafonti,sienl’original

s’explicita,tambéellloconesdiu.Abanda,totselsvolumsexcepteelquartdedi-

quenunesprimerespàginesaunabreuintroduccióalesgransàreesenquès’inclou

cada comarca.

Siobservemaquestaestructuraentendremquedarrered’aquestsvolumselque

realmenthihaviaeratotaquellprojecte de paísaquèfèiemreferènciamésamunt.

Lapropostad’estructuraciócomarcaleranova,basadaencriterisgeogràfics,his-

tòrics i lingüístics; de fet, era laprimeravegadaqueun recull folklòric sobre el

conjunt del País Valencià s’estructurava comarcalment i, d’aquestes comarques,

se’nfeiendescripcionsgeogràfiques.LamissiódelsgermansSansalvadoralCom-

tateraunprecedentimportantiqueSanchisconeixia,atèsquen’incloguéalguns

delsmaterialsenelsseusreculls.Peralamemòriaenviadaal’OCPC,quehavia

estatpublicadal’any1929,JoaquimiJustSansalvadorvanelaborarunadescripció

historicogeogràficadelacomarcadelComtatqueprecediaelllistatdecançons.El

cas de Còses de la meua tèrradeFrancescMartínezerasemblant,peròladescripció

anavareferidanomésaAlteaiAltealaVella.Sanchishovaferperatotelpaís,

ambl’excepciód’algunesdelescomarquesdelquartvolumquenovadescriureell

mateixsinóelseditors.Amésd’aquestaestructuraciócomarcaldelpaís,hihavia

una contestació clara a la versió oficial exclusivament en castellà dels topònims

durantelrègimfranquista,amblapropostaortogràficaifonèticadelsnomsdels

poblesvalenciansquetindriaunarelacióclaraamblasevaContribució al nomen-

clàtor geogràfic del País Valencià,de1966, justenelsanysenquèpublicavales

primeres edicions d’Els pobles valencians parlen els uns dels altres.

I,finalment,dinsd’aquestprojecte de país hi havia la necessitat de descriure’l,

estudiar-loi,sobretot,acostar-loalscompatricis.Aixòesresoliaambelrecullfolklò-

ric,presentatiestudiatenelcapítolinicial,«Lapsicogeografiaielfolklore»,d’acord

amb la teoria ja esmentada de la Völkerpsychologieo«psicologiadelspobles»,ise-

guitdelesmostresfolklòriques,totesicadascunadelesqualsparlavendelspobles

valenciansi,pertant,enunsentitgeneral,representavenuncaràctercol·lectiu:la

identitatvalenciana.Així,ambaquestrecullSanchispretenia«donarformapràc-

ticaalsmètodes i tècniquesd’unainvestigaciópositiva» (Sanchis1982a:29)com

laquerepresentavateòricamentlaVölkerpsychologie,ésadir,elreculls’haviade

llegirenclaud’«unaaportaciódereferènciesdelaliteraturapopulartradicional,


295

querevelenunescertesactitudspsicològiquescomunitàries, l’estudide lesquals

contribuiràseguramentalacaracteritzaciócol·lectivadelsvalencians,alanostra

catalogaciócomapoble»(ibídem).Alseuparer,aquestsmaterialsfolklòrics«ens

podenintroduir,millorquealtresatestacionsméscultesielaborades,dinsl’ànima

quehainformatlavivènciailaconformacióhistòricad’unpoble,isóncapaces,per

això,demostrar-nosambclaredat,eldesenrotllamentdelaseuamentalitatcomu-

nitària»(Sanchis1982a:30).Ésperaixòqueplantejaunagammadelectorsmodel

forçaàmplia,queconjugaeldoblecaràcterdivulgatiuicientíficd’aquestaobra:«tot

allòqueelspoblesvalenciansdiuentradicionalmentd’ellsmateixosielsunsdels

altres,had’oferirinterésalssociòlegs,alsgeògrafs,iaixímateixatotselsestudio-

sosiamantsdelaculturaautòctonadeValènciaidelsPaïsosCatalansengeneral»

(ibídem).

Pertant,«Lapsicogeografiaielfolklore»nosolseralafonamentacióteòrica,sinó

tambéunestudiaplicatdecomel«folkloregeogràfic»valenciàeraunreflexd’aques-

tapersonalitato«culturaautòctona»valencianaaquèesreferia,iqueconcretava

dinsd’unmarcsociogeogràfic«microsociològic»:

Durantmoltsseglesla«forçadepressió»queméshaactuatdamuntlagent,ha

estatelfetdepertànyeraunamateixaciutat,iencaraméssiestractad’unaenti-

tatmenordepoblació.Defet,laconsciènciadeformarpartd’unacomunitatrural

od’unavila,ésunsentimentprecísiquotidià,moltmésclar,directeipermanent

quenopaseldel’anticRegneomodernEstat.

Aquesta lleigeneralde lapsicogeografia,esveuaccentuadaentrenosaltres.

Elsvalencians[…]estemperfectamentdotatsdesociabilitatmicrosociològica,és

adir,sabemassociar-nosperarealitzacionsdetipuscorporatiuomutualista[…].

Manifestem,encanvi,unaclaradesconfiançadavantelfetmacrosociològic[…].No

és,doncs,estranyqueelnostresentimentcomunitarisigatambémicrosociològic,

quequedesovintreduïtal’àmbitlocalocomarcal(Sanchis1982a:17-18).

Totplegatconformalabasedelsquatrevolumsd’aquestllibrei lidónatotel

sentit dins del projecte de país aquèal·ludíem,iquedeviatenirbéenmentquan

escrivia Per a una caracterització valenciana(1972),unal·legatreivindicatiusobre

lanecessitatdelsentimentcol·lectiudelsvalencianscomapoble.

Mésenllàdelacimentacióteoricometodològicadelrecull,Sanchistambéassajà

unaclassificaciódelsmaterialsenelcapítolsegüent,«Estructuradelesditestòpi-


296

ques»,totireconèixerobertamentlesdificultatsqueaquestaclassificacióhaviade

comportar: «segonscomentaHoyos,elproblemamésdifícilquepresentasempre

l’estudidelsrefranys,éseldelaseuaclassificació»(Sanchis1982a:35-36).Esrefe-

ria al Manual de Folklore deLuisdeHoyosiNievesHoyos(1947),quevaseguir,en

part,perafonamentarelsseustreballs,iquereproduïalaclassificaciódel’erudit

portuguèsTeófiloBraga.Segurament,tambévaprendreenconsideraciólaclassi-

ficacióqueArcherTaylorproposàenlasevaobraThe Proverb(1931),queassenya-

lavacomla«mésrecomanable»enla«Notapreliminar»delCalendari de refranys

(1951:5).

Apropòsitdelnomgenèric,«elselementsdelfolkloregeogràficnotenendeno-

minacióespecíficaenlallenguapopular»(1982a:33),precisamentperquè,comell

mateixreconeixia,podenpertànyeragèneresdiferentsdelfolklore:«cançons, folies

o trobos si tenen forma rimada, ditxaratxos, xarrades, falòries o refranys si es tracta

d’aforismes sense rima i rondalles o qüentosquansónpetitesnarracions»(ibídem).

Sanchis, però, a la recerca d’un terme que fos vàlid per al conjunt, en tant que

aquestesdenominacions«nosóngensconcretesis’interfereixen»(ibídem),endiria

«ditestòpiques»,«locucionstòpiques»o«tòpics»,elprimertermedelsqualspresper

larecomanaciódelseumestreRamónMenéndezPidaleneltreballanàlegDictados

tópicos de Extremadura(1933),segonsqueellmateixexplica(1982a:33).

Enl’assaigdeclassificacióqueféud’aquestes«ditestòpiques»,perprimeravega-

daenunrecullfolklòricvalenciànoesbarrejavencriterisdiferentsniesrepartien

etiquetessensejustificar,sinóquesesistematitzavengrupsdecriteriscombinables,

peròsubdividitsenapartatssovintautoexcloents,apartirdelsqualsespodienes-

tudiaraquellesmanifestacionsfolklòriquesdesdeperspectivesdiferents.Erauna

anàlisirigorosaicientíficamentvàlida,fonamentadaenl’observacióiexamendeles

mostresrecollides,quereportavaunagranprecisióiinformacióalseuestudi.Així,

distingítresgranscriterisdeclassificació:segonsla«causa»quepodiahaverorigi-

natels«tòpics»,segonsla«forma»isegonsl’«assumpte»dequètractaven.Dinsla

«causa»,distingiaentre«motivats»,«immotivats»i«alteratsperreacció»—ésadir,

generatscanviantunaditaexistent—;dinslaforma,parlavade«descriptius»,«pon-

deratius»,«depeuforçat»,«dialogats»i«semitòpics»;i,segonsl’assumpte,distingia

«geogràfics», «antropològics», «històrics», «humorístics» i «etimologies populars».

Encaradinsd’algunsd’aquestsapartatsdeterminavaalgunssubapartatsmésque

ajudavenaexplicaraldetalllesmostresfolklòriquesrecollides.D’altrabanda,tam-


297

bévaassajarunaclassificaciódelsmaterialsenfuncióde«laseuaestructuraver-

bal»(1982a:59),ésadir,elqueavuidiríemgèneres:«malnoms»,«locucions»—que

podienser«expositives»o«comparatives»—,«parèmies»—divididesen«refranys»,

«adagis»i«proverbis»—,«cançons»i«rondalles».Peratotsicadascundelscriterisi

dels apartats i subapartats va oferir les explicacions pertinents i diversos exemples

presosdelseupropirecull,laqualcosadenotavaunsentitdeconjuntiunavoluntat

d’aproximacióalhoracientíficaidivulgativasobreelfolklorequedefugiaelsaprio-

rismes.Entotal,recolliriamésd’unmilerdemostres.

Els pobles valencians parlen els uns dels altres ésl’obrafolklòricamésallargada

eneltemps,mésgranimésgenuïnadelaproducciófolklòricadeManuelSanchis

Guarner,inopodiaserd’unaaltramanera.Amblaconsciènciaquelarecol·lecció

era urgent, donat, sobretot, el buit de folkloristes valencians durant la Renaixença,

iamblanecessitatdedonaraconèixeralsvalenciansaspectessobreellsmateixos

queservissenperdeterminarllurcaràctercomacol·lectivitat,unreculld’aquest

tipuséselméscoherentquepodiahaverfet,ésadir,elquemésimillorcoincidiria

ambelquehemanomenatelseuprojecte:defendreitreballarperunaideadepaís,

oferiralsvalenciansunsmaterialsperpodersentir-seiidentificar-secomatals.Si

elfolklore,persimateix,jaesteniaperunamarcainequívocadelaidentitatdels

pobles,elfolkloregeogràficn’haviadeserelcostatmésparticularilocalitzati,per

tant,elmésadientperquèelsvalencianstinguessenconsciènciad’ellsmateixos.

6.2.6 Calendari de refranys i Els vents segons la cultura popular

L’any1951l’editorialBarcinoencetariaunacol·lecciótitulada«Bibliotecafolklòrica

Barcino»sobretemesfolklòricsenunsentitampli.Aquestaeditorialestavadirigida

perJosepM.deCasacuberta,amicdeSanchisGuarner,aquiconeguéatravésdel

seu oncle; l’editor devia veure en ell una oportunitat ben adient per al seu projecte

literari.Elprimervolumdelacol·lecciólicorrespondriaaSanchismateix:vaser

el Calendari de refranys.Noserial’últimtítold’aquestautorenlacol·lecció,per-

quèaviatli’npublicariaunaltreméssobreliteraturapopular,Els vents segons la

cultura popular (1952,quartvolumdelacol·lecció),idossobreqüestionsméset-

nogràfiques,Els molins de vent de Mallorca(1955,onzèvolumdelacol·lecció)iLes

barraques valencianes(1957,quinzèvolum).

El Calendari de refranys i Els vents segons la cultura popular són obres ben

semblantsquecomparteixenunseguitdecaracterístiquesiobjectius.Enelsdos


298

casoses tractade recullsparemiològicsdequè ja començàadonarnotíciapocs

anysabansenformad’article:el«Calendarioderefranesvalencianos»(1944b)en

elprimercasi«Losvientosbaleáricosenelrefranero»(10/09/1948)enelsegon.

Aquestés,comvenimobservant,untretfreqüentenlessevespublicacions,que

demostralaconstànciadeSanchisil’interèsperllongatenaqueststemesalllarg

de la seva vida.

Unaaltraqualitatcompartidaenelsdosvolumsésl’abastterritorial:tanten

un cas com en l’altre van referits al conjunt de territoris de llengua catalana, mal-

gratqueelsarticlesprevishavienestatcentratsenelPaísValenciàenelcasdels

refranys del calendari i en les Illes Balears en el cas dels refranys sobre els vents.

Elfetésque,ambaixò,perprimeravegadaunvalenciàesdedicavaalfolkloreamb

vocacióperalconjuntdelspoblescatalanoparlants,ésadir,teniaunavisiópano-

ràmicaiglobaldel’estudidelfolkloreencatalàiespreocupavaperquèl’aplecfos

territorialmentrepresentatiu:«undelsprincipalsobjectiuscercatshaestatquehi

fossinrepresentadesigualitàriamenttoteslescomarquesdelnostredominilingüís-

tic,desdeRibesaltesaElx,idesdeFragaaMaó»(1951:8).

Unaúltimacaracterísticacompartidaéseltractamentqueféudelesparèmies.

Entotsdoscasoshihaunesforçdeselecció,classificacióiordenacióparemiològica

apartirdediversosreculls,provinentsdefontsoralsiescrites,unametodologiaque

tambéseguiriaenelsaltresllibressobreliteraturapopular.Nohihaguéexplicaci-

onssemàntiquessobreelsrefranysniexemplesd’ús,peròs’aconseguíunacontex-

tualitzacióforçaprecisaamblaclassificaciódinsdelcicledel’any(datesconcretes

incloses) en el Calendari iexplicacionsgeogràfiquesietnogràfiquesenEls vents.

Pelquefaa les fonts,hipodemtrobarrefranys«replegatsenenquestesdirectes

pertoteslesregionsdelallenguacatalana»(1951:6),queduguéatermetantper

a l’ALPI com per al DCVB;materialslèxicsietnogràfics«procedentsdelaCalaixe-

ra[…]queMn.AntoniMariaAlcovercomençàd’arreplegarperalaformaciódel

monumental Diccionari Català-Valencià-Balear» (ibídem); id’altres «extretsdels

refranyers idiccionarispublicats» (ibíd.),entreelsqualselsdiccionarisd’Aguiló,

Escrig, Martí i Gadea, reculls de Cels Gomis, Francesc Martínez, Jacint Verdaguer,

SebastiàFarnés,JoanAmades, l’Arxiu de Tradicions Populars, la revista Tresor

dels Avis,etc.,i,enelcasdelsvents,tambéautorsclàssicsmedievalscomAusiàs

March, Bernat Metge, Francesc Eiximenis, Jaume i o Ramon Llull. Sibénototes

aquestesobresesferenambelsmateixosinteressosnisempreesguiavenseguint


299

criterispròpiamentfolklòrics,Sanchisindica,quanéselcas,peracadarefrany,

dequinreculls’hatret.Perquè,enrealitat,elseuobjectiueraaconseguirquelcom

difícildetrobarenelsrefranyerspublicatsfinsllavors:uncompendiordenat,acura-

damentclassificat,representatiuibendocumentat.Éslaclassificaciódelsrefranys,

precisament,laprimeradificultatquereconeixiaSanchis:

Ésbensabutqueelproblemamésdifícilqueplantejal’estudidelsrefranysésel

dellurclassificació.Lasaviesapopularéstanàmpliaquehiharefranysrelatiusa

totelquel’homefa,pensaosent.Amésd’aixòn’hihamoltsquetractenensemsde

temesvaris,iencara,quasitotstenenunaaccepciómetafòricasovintmoltdistinta

dellursignificatdirecte.Cal,tanmateix,intentardesuperartotesaquestesdifi-

cultatssihompreténestudiarcientíficamentelsrefranys,in’hanestatassajades

diversesclassificacionsgenerals,bastantcomplicades,pelsespecialistesinternaci-

onalsmésautoritzats.Nomésdesprésd’haverestructuratorgànicamentelrefra-

nyer de cada llengua, es pot emprendre l’estudi comparatiu de la saviesa popular

de les diverses nacionalitats.

Actualmenthihauna fortatendènciaa la formacióderefranyersrelatiusa

unsoltema,pertald’obviarlesgrossesdificultatsd’ordenacióquepresentenels

enormesiinformesrefranyersgenerals(Sanchis1951:5).

Defet,coms’hipotllegir,Sanchisenteniaqueaquestaclassificacióeraelpas

previinecessariperal’estudicientífic,impossiblededuratermeenels«informes

refranyersgenerals»,del’estil,perexemple,delreculld’AlberolaiPerisde1928.

Sanchis,enaquestcas,tambéassenyalaval’estudicomparatiucomamodelbàsic

detractamentcientífic,ambla«nacionalitat»comamarcdereferència,i—recor-

dem-ho—recomanavalesclassificacionsdeTaylor(1931)iHoyos&Hoyos(1947),

ennotaalpeu,precisamentquanassenyalavaque«hanestatassajadesdiverses

classificacionsgenerals,bastantcomplicades,pelsespecialistesinternacionalsmés

autoritzats».

Peròabandad’aquestinterèscientífichiha,igualment,unaperspectivamolt

mésdivulgativatantenunrecullcomenl’altre.Enelcasdelreculldelsvents,de

fet, el llibre s’ordena en funció dels vuit punts cardinals de la rosa dels vents i, per

acadascun,elllibrevamésenllàdelapuraordenacióparemiològica:s’hiexplicala

procedènciaetimològicadelsnomsdelsvents,elscorresponentsenaltresllengües

ielsgeosinònimsencatalà(ambindicaciódel’àreaterritorial),aspectesclimatolò-


300

gicsigeogràficsielstrescentenarsderefranysagrupatssegonslescaracterístiques

decadavent.Enaquestsentit,Els vents segons la cultura popularanavamésenllà

enelsseusobjectiusiapuntavaclaramentaunobjectiutambéetnogràfic.

En el cas del Calendari dels refranys, Sanchis hi reconeixia un precedent clar en

l’obrahomònimadeJoanAmades,de1933,«peròforadelseurecullromanguerenmolts

refranysquetambéatenyenaquesttema»(Sanchis1951:6);així,inclouriauntotalde

1723refranys,alsqualscalsumar-hilesnombrosesvariantsquetambéhireportà.

Estructurà l’obra per mesos; cada mes es dividia en un apartat sobre refranys profans

iunaltresobrerefranysvinculatsalsantoral,iaquest,alseutorn,esdividiaendies,

santso festivitatsenquèhipoguéshaverparèmiesassociades.Erauna formulació

moltmésconcreta,encertada,precisaiútilqueferuntractamentd’inventariordenat

alfabèticament,comhavienfetlamajorpartdelsautorsvalenciansprecedents.

6.2.7 Cançoneret valencià de Nadal

El Cançoneret valencià de Nadal va ser publicat, inicialment, l’any 1960 per l’edito-

rialTorre.Aquestaediciófou«moltaugmentada»méstard,compassariaambtants

treballsdeSanchis,l’any1973,ambun«preludi»deJosepCliment.L’obraesvainte-

grar, juntament amb altres publicacions, en el volum vi de l’Obra Completa deTresi

Quatre,titulatTeatre i festa (I). De Nadal a Falles,l’any1987.I,finalment,l’Acadè-

mia Valenciana de la Llengua va fer una reproducció facsímil de l’edició de 1973, l’any

2005.Ésunaobraquehatingut,doncs,unrecorreguteditorialconsiderable.

Essencialment,existeixenpoquesdiferènciesentreaquestllibre,elsllibresso-

brerefranysieldeles«locucionstòpiques»—sidecas,elCançoneret éslaquesem-

blateniruncaràcterunpocmésdivulgatiu,encaraqueaquestaspecte,comhem

explicat,estrobaentotalasevaobrafolklòrica.Sanchishiaplicaelmateixsistema

derecollir,ordenariexplicarenunsolvolummaterialsfolklòricsdeprocedènciadi-

versa,enaquestcascançonsambtranscripciómusical,sobreuntemaenconcret,en

aquestcas,nadalenques.Laraóquejustificaval’apariciódelllibreeraclara:«Quan

vaigpublicarenl’EditorialTorrel’any1960laprimeraediciód’aquestcançoneret,

noexistiacaprecullpublicatdecançonsnadalenquesvalencianes»(Sanchis1973:

5),ésadir,caprecullquetractéseltemamonogràficament.Calia,alPaísValencià,

oferirunaplecd’aquestgènereifer«lamateixafaenaderecercaireelaboració,de

valoritzacióidivulgaciódelcançonerpopular,queelscatalanshanfetalPrincipat»

(1973:5-6);pertant,eraunaobraplenamentdivulgativaquepreteniaomplirun


301

buit important. Sobretot, davant l’amenaça de substitució de costums nadalencs va-

lencians per costums centre-europeus i de les nadales valencianes per «villancicos

ensenyatsal’escola—oficialoreligiosa—odivulgatsperlaràdio,lesqualssolen

expressar-sesempreencastellà»(1973:5).

Així,vapartirderecullsdeJoaquimMartíiGadea,delsgermansSansalvador,

de Francesc Martínez i dels Cuadernos de Música Folklórica Valenciana publicats

apartirdelsanys50perl’InstitutValenciàdeMusicologia,encaraquetambéin-

cloguéalgunesnadalenques«antigues»provinentsdetextosdel’edatmoderna.Ací,

doncs,lamaneradetreballars’acostamésalafilologiaquealtreballdecampfol-

klòric,iaixímateixhoexplical’autor:

Elfolkloristacientífic,peralapublicaciódelsmaterialsdelaliteraturapopulares

serveixdelamateixametodologiaqueelfilòlegperal’ediciódetextos,puixquela

problemàticaéslamateixa.Totiambaixò,caldirquesemprehiempraràl’aparell

críticpositiud’agrupariclassificarlesvariantssegonslesseuescoincidènciesino

pas per les seues discrepàncies, per tal com en el folklore, les variants derivades

calconsiderar-lesgeneralmentcomunenriquiment,inopascomunaadulteració

deltextprimitiu(Sanchis1973:6).

En conseqüència, en elCançoneret apareixeran agrupades les variants d’una

mateixacançóqueSanchisvatrobar,perònormalmentnos’indicaelrecullconcret

on s’ha trobat cadascuna, excepte en el cas de les transcripcions musicals i en les

nadales provinents de reculls no mencionats en el prefaci.

L’autorclassificalescançonsenquatregranscapítols:«lescançonsd’aguirlan-

do»[sic],«lesnadalesvalencianesantigues»—lesprimeres,recollides«tressegles

abansquefosinventadalaciènciadelFolkloreienelpledelRenaixement»(1973:

19)—,«lesnadalesreligiosesactuals»i«lesnadalesprofanesactuals»,cadascundels

qualsamblesexplicacionssobreelcontextilafunciódecadacançó.S’hiconjuguen,

doncs,doscriterisenlaclassificació:cronològic,enfunciódelmomentderecol·lecció

(abansodesprésdel’existènciadeladisciplinafolklòrica);itemàtic,segonssisón

cançons«d’aguirlando»,religiosesoprofanes.Enaquestsentit,podriahaverinclòs

lesprimerescomuntipusdecançóprofana,peròSanchisvavolerdonarunaimpor-

tànciaespecialaaquesttipusdecançóperlasevasingularitat:

Undelscapítolsmésdesconegutsimésinteressantsdelfolklorenadalencvalencià

éseldelesCançonsd’Aguirlando[…].


302

Encara hui […] la vesprada de la vigília deNadal, els xiquets recorren els

carrersilesplacesdemanantaguirlando.Certamentquel’acapteinfantilabans

defestes,ésuncostumuniversal,peròenelfolklorevalenciàelcaptirinadalenc

haoriginatcançonsaposta,mentrequeenelsaltrespaïsoselsinfantscantenen

aquestaocasiólescançonsnadalenquesgenerals(Sanchis1973:9).

Tambéremarca,enaquestcapítol,lasingularitatdelescançonssobrelafesta

deldiadeNadal: «unaltrecapítolquasidesconeguttambédel folklorenadalenc

valencià,sónlescançonsal·lusivesaldinarotialafestadomèsticad’aquestadiada

d’exaltaciódeldinarfamiliar»(1973:18),peròlestractajaenelcapítoldecançons

profanes.

El Cançoneret valencià de Nadalés,pertant,unaobradivulgativaquerecull,

classificaicontextualitzalescançonsnadalenquesdediversosaplecsafidecontri-

buiralseugranprojected’aconseguirqueelsvalenciansrecobrarenl’autoestimai

coneguessenunpocméslasevapròpiaculturailatradició.


AlfonsLlorençvaloraaixílacontribuciódeSanchisGuarneralfolklorevalencià:

téelmèritd’haver incorporatambdignitat l’estudide laculturapopularauna

dimensiócientífica,comen lafilologiaposaalnostreserveiunesactituds,unes

preocupacions,unrigormetodològic i els coneixementsmésavançats,enaquell

temps,alapenínsulaIbèrica.Ambell,aquestsestudis,habitualmentalesmans

d’aficionats,passendelaprehistòriaalahistòria(Llorenç2006:257).

Convindria subratllar-ho: la principal aportació de Sanchis al folklore és, en

efecte,aquesta«dimensiócientífica»,peròd’aquesta«dimensió»esderivenunse-

guitd’«actituds»,«preocupacions»iun«rigormetodològic»queaportenmoltamés

profunditatqueelmertractamentcientíficdelesdades.Aixímateix,calemfatitzar

la paraula «dignitat», perquèuna de les seves «preocupacions» era, precisament

a través del tractament científic, dignificar la tasca dels folkloristes i recuperar

elprestigiperdut.Semprequeentinguéocasió,Sanchisdefensariafermamentla

conveniènciadelarecercafolklòricainegarial’existènciadetemesmenors,totfent

entendrequelavalidesad’untreballacadèmicnohaderaureenlamatèria,sinóen

lametodologiailaprecisióambquès’aplica.


303

L’altrapreocupació,queabraçaunconceptemésamplienlasevabibliografia

peròques’observamillorenlafolklòrica,éselquehemanomenatprojecte de país:

unaconsciènciaestructuradaiclaradelanecessitatd’aconseguirqueelsvalencians

esconeguessenaellsmateixosis’identifiquessencomapoble.Aixòreverteixenun

toamèidivulgatiuenl’obrafolklòricaque,noobstant,nodefuiglasistematitzaciói

l’anàlisimetodològicaestrictadelsmaterials.D’altrabanda,aquestafanyperdonar

aconèixeralsvalencianslasevaculturadónallocaunenfocamentdelfolkloreque

parteix explícitament de la Völkerpsychologieiqueté,doncs,unobjectiubensimi-

laralsfolkloristesvalenciansprecedents:recollirelfolkloreperreflectirlaidentitat

valenciana,cosaqueexplicariaqueesdediquésambtantaatencióalqueanomena-

ria«locucionstòpiques».L’aplicaciód’aquestenfocamentencaraguardaunaòptica

classistadelfolklore,tambéinfluïdaperlaformaciólingüísticaidialectològicaalsi

de l’ALPI i del DCVB. Per a ell, el segle xx, seguintSantiCortés,

ésnefastperalaculturapopularitradicionaliperalsdialectesperquèlaimplan-

tació de la societat industrial, el desaïllament a causa de la millora dels transports

ieldesenvolupamentdelsmitjansdecomunicacióhancomportatunprocésirre-

versibledepèrduadelaidentitat,decanvidecostumsid’abandódelselements

ancestrals(Cortés2002:188).

Arabé,aquestaconcepciódelfolklorenoliimpedeixserunhomedelseutemps,

ésadir,noidealitzavaelfolklorenipreteniatornaraunesformesdeterminades

delpassat,sinóquecreiaimportant—«urgent»—recollir-lesdelamemòriamen-

tres’eraatemps.Peraixòesvaplànyerendiversesocasionsdelspocsfolkloristes

queenshaviadeixatlaRenaixença,perlaqualcosanovabadaraintentar-hoell

mateixi,també,aposarordresobreelquehihaviafet.Elsseusllibressón,endefi-

nitiva,«recullsdereculls»queinclouenmaterialsderecol·lecciópròpiaperòtambé

derecol·leccionsanteriorsquehavienestatgeneralmentpocogenssistematitzades

isenseclassificar.Sanchiss’encarregariadedonar-neformasempreseguintuns

paràmetresclarsiconcrets,ditd’unaaltramanera,aplicant-hicriteriscientífics.

Malgratel contextd’interrupciód’iniciativesprèviesa laGuerraCivil ide la

irregularitatenlatradicióderecullsfolklòricsvalencians,SanchisGuarneresva

situar al centre de l’activitat cultural del país i, per tant, seria una peça central de

l’entramatde la folklorísticavalencianadurant el franquisme: ell despertaria el


304

Valorrondallista,esperonarialareediciódematerialsfolklòricsantics,elaboraria

recullsdel folkloreperalconjuntdeterritorisdeparlacatalana, i,endefinitiva,

renovaria,actualitzaria idifondriaelsestudis folklòricsalPaísValenciàamb la

dignitatilaconsideracióquenecessitaven.

6.3 Enric Valor i Vives (1911-2000)

Adiferència deManuel SanchisGuarner, EnricValor i Vives (Castalla, 1911 –

València,2000),novel·lista,gramàticirondallista,ésconegutirecordat,sobretot,

peraquestadarrerafaceta,encaraquelesaltresduessónbencèlebresihanestat

investigadesafons.L’obrarondallísticatambéhaestatestudiadaabastamentides

de diverses perspectives.

Els seus rondallaris són diversos:Rondalles valencianes (i, 1950; ii, 1951; iii,

1958), Meravelles i picardies. Rondalles valencianes (i, 1964; ii, 1970) i, amb la versió

quepodemconsiderarcomadefinitiva,s’inclouenlesrondallesd’aquestsrecullsamb

algunes altres incorporacions en l’Obra literària completa (i, 1975; ii,1976).Després

de1976Valornoescriguécapmésrondalla.Aaquestsrecullscaldriaafegir-hiNar-

racions de la Foia de Castalla (1953),que,encaraquenocontécaprondalla,síque

incloula«Llegendadelpalleter»,quepassariaaformarpartdelblocdeles«rondalles

detemameravellós»enelsegonvolumdel’Obra literària completa. L’obra rondallísti-

cacompletahaestatreeditadaendiversesocasions,abandadetraduïdaiadaptada:

laprimerareediciódelconjuntderondalles,envuitvolums,s’editàatravésde la

Federaciód’EntitatsCulturalsdelPaísValencià(1984-1987),queposteriormentpas-

sariaaeditarBullent(1988-1989),editorialques’encarregaria,també,del’edicióper

a les Corts Valencianes l’any de la defunció de l’escriptor (2000).

L’estudidelasevaobrahageneratunabibliografiaabundantiininterrompu-

daeneltemps,perlaqualcosaremetemala«BibliografiasobreEnricValor»que

inventariaÒscarPérezenEnric Valor. El valor de les paraules editat per l’AVL

(2010a).Entotcas,convindriadestacarelstreballsiestudisdelesrondallesque

hantingutmésressòoqueajudenaperfilar-lesmillor.D’estudisquepodríemano-

menar ja clàssicspodemesmentarelsestudispreliminarsenlessevesobres:con-

cretament,elpròlegal segonvolumdeMeravelles i Picardies (1970), de Manuel

Sanchis Guarner, reproduït en el primer volum de l’Obra literària completa (1975);

l’estudi«EnricValor: fonscultural inormalització»,deRafaelLluísNinyoles,en

aquestamateixaobra;elprefacideValor,tambéenaquestvolum;il’estudi«Trans-


305

cripció, intervenció,transformació(apropòsitdelesrondallesd’EnricValor)»,de

Neus Oliag, en el segon volum de l’Obra literària completa (1976).Tambéalgunslli-

bres han ajudat a divulgar l’estudi de l’obra rondallística; podem citar, per exemple,

l’obra de Gemma Lluch De princeses i herois. La rondallística meravellosa d’Enric

Valor (1988), les Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor, de Gemma Lluch i

Rosa Serrano (1989), i el llibre Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor,

de Jaume Albero (2004), Premi de Cultura Popular Valeri Serra i Boldú, fruit de

lasevatesidoctoral.Elsarticlesicapítolsdellibred’interèssónmoltnombrosos,

perlaqualcosaremetemalabibliografiad’ÒscarPérezialesreferènciesqueci-

taremalllargdelnostreestudi,delesqualsnoformenpartdeltreballdePérez,

evidentment,lesposteriorsalseuanydepublicació(2010).Peralperfilbiogràfic

convédestacar,sobretot,elllibreEnric Valor. Converses amb un senyor escriptor,

deRosaSerrano(1995);tambéexisteixunaliteraturitzaciódelabiografiadelseu

nebot Josep Valor (2011).

6.3.1 EnricValor,folklorista.Notesbiogràfiques

Fill d’una família de la petita aristocràcia rural de Castalla, Enric Valor estudià a

l’EscoladeComerçd’Alacantiaviatdesenvolupariaunferminterèsperl’estudide

lallenguailaliteraturacatalanes.Alsdinouanyscomençariaacol·laborarenla

revista satírica d’Alacant El Tio Cuc i, durant la República, s’integrà en l’Agrupació

RegionalistaAlacantinacomasecretariilocutorradiofònic.Col·laborariaendiver-

ses revistes de to valencianista com El Camí, El País Valencià i La República de les

Lletres, i des del principi seria un gran difusor de les Normes de Castelló de 1932.

Alllargdelasevatrajectòriadestacaelcompromíscívicilingüístic,desenvolupat

alllargdelfranquismeencursosaLoRatPenatiambl’elaboraciódetotamenade

materialsdedifusiódelanormativa,adaptadaalPaísValencià.Alhoraquelatasca

lingüística, i sota els auspicis de Manuel Sanchis Guarner, començaria als anys 50

unatascaderecol·leccióiliteraturitzaciódelarondallísticavalencianaqueculmi-

naria el 1976. Va ser empresonat durant els anys 1966-1968,12peròaixònol’aturà

eneltreballconstantperlallenguaipelpaís:alapresóféuclassesdellenguacata-

12 Lesraonsd’aquestpresidideviendeure’s,bàsicament,aqüestionspolítiques;Valorrecordaquel’acusacióprincipalera«Sociedades Secretas.SuposequedeviaserperlapertanyençaalclausuratÒmniumCultural[…].detotesmaneres,fatantsanys,queemsemblaqueaquellesfitxesnovanexistir,puixquedesprés,lesacusacionsforenbendiferents:Apropiación indebi-da»(Serrano1995:117).


306

lanaiescriguéunapartimportantdelesrondalles.L’altreaspecteenquèexcel·lí

ésenlanarrativa,tantllargacombreu,ambtítolscomL’ambició d’Aleix (1960),

Sense la terra promesa (1981) Temps de batuda (1983) o Enllà de l’horitzó (1991).

Desdelpuntdevistadelnaixementilaconsolidaciódelseuperfilcomafol-

klorista, s’estableix una intersecció ben interessant entre el context familiar, el

compromíscívicilavocaciódenarrador.Pelquefaalaimportànciadelcontext

sociofamiliar,Valor detallaria que tant samare comuna «serventa» serien les

principalsinformantsderondallesicontarelles:

Ma mare ens contava Abella,versiórondallísticadeltemadelaBellailaBèstia.

Tambéenscontavacosesunaserventaintel·ligent(enelfuturarribàasermolt

culta),queesdeiaAntòniaBernabeuquevaentrardecatorzeanys.Ellaemva

explicarlahistòriadeLes velletes de la Penya Roja,quejo,moltsanysdesprés,

vaigliteraturitzarambgraninterès.[…]Ellailameuamareenscontarenmol-

tes rondalles.De lesquedic «arreplegadaaCastalla»generalment o ésTona,

Toneta(osigaAntòniaBernabeu),oésmamarequimeleshacontades(Serrano

1995:41).

Abanda,desprésdel’èxitdelesprimeresrondallesValoremprendriaunpetit

treballdecamp,nosistemàticnimetòdic,peròsíconscient,d’entrevistar-seamb

lagentdelseuterritori,ambpreferènciaperinformantsmajors,comdeguéha-

ver-lirecomanatSanchisGuarner:

Eranecessariiindispensableinteressariinterrogarpersonesgeneralmentmés

velles queno jo, quehaguessen abastat plenament aquellmónde la darreria

del segle passat i la primeria del present. Els contactes van ser molt diversos; la

recercamoltfortuïtaidesordenada.Untreballd’anysidepaciència(Valor1999).

Algunsd’aquestsinformantselsdetallaenl’apartatcorresponentdelprefacial

primer volum de l’Obra literària completa(Valor1975:25-26)i,peralcasconcret

de sa mare, «els darrers anys de la seua vida, m’ajudà força a recordar rondalles

seues o d’altres, oïdes en la meua infantesa, i encara va tenir ànim d’explicar-me’n

denoves,ambnotableclaredat,com“Elxiquetquevanàixerdepeus”i“Abella”»13

13 Hiha,pertant,unapetitacontradicciópelquefaalmomentenquèliéscontada«Abella»,perquè,comeslligenlacitareportadamésamunt,sembladirqueaquestarondallaformavapart de les vetlades pairals en la infantesa.


307

(Valor1975:26).Valornosolss’haviaameratdesdelainfantesad’aquestatrans-

missiófamiliardelanarrativaoral,sinóqueamésmantindriaunacomunicació

constant amb l’entorn familiar i amb la gent dels pobles de la serra d’Aitana, cosa

quel’ajudariaenelprocésdedocumentació.

Peròsielcontextsociofamiliarformalabasedelseuinterèsperlarondallísti-

ca,ésatravésd’altrescontactesqueaquestinterèsesconsolidaiesdevédecisiu.

Desprésdel’estudiquefèiemsobrelainfluènciadeManuelSanchisGuarneren

lasevaobra,ésbenclarquelapartrondallísticaladevem,enbonamesura,ala

intervenciódeSanchis,alsseusconsellsialseuesperó,cosaqueValorféupública

en diverses ocasions. Paga la pena d’analitzar-ne el detall per esclarir, concreta-

ment,dequinamaneras’esdevinguéicoms’hipotobservaraquestaintersecció

dequèparlem.

Jahemcitatmésamuntque,tot iqueValor iSanchisesconeguerenenun

actepoliticoculturalaAlacant,vaserapartirdelestertúliesacasadeMiquel

Adlert,jadesprésdelaguerra,queValorsesentíatretperlarondallística,amb

laquals’iniciariacomaescriptor(Serrano1995:98).SegonselqueEnricValor

explicaaRosaSerrano,arrandeconèixerlaimportànciadelaliteraturapopular,

vacomençaraliteraturitzar«unvolumet»derondallesi,després,«periniciativai

consells de Sanchis i, davant la conformitat de Casp i Adlert, vaig provar a redac-

tartresvolumetsderondalles»(ibídem).Comjahemexplicatenl’apartatdedicat

aSanchisGuarner,els«volumets»erenlestresprimerescol·leccionsdeRondalles

valencianes (1950,1951i1958).Enelfragmentcitat,però,hihaunpetitdetall

queencaranohavíemcomentat:Valorparla,primer,d’un«volumet»,peròdesprés

de deixar-se aconsellar per Sanchis, i sota l’aprovació de Casp i Adlert, n’acaba

fenttres.Valornotornaarepetirenllocaquestdetall,ésadir,quepubliquésels

altres dos volums de les RondallesdeTorredesprésdelconselldeSanchis,que

nomésn’haguéstingutunenmentalprincipi;detotamanera,acontinuacióveu-

remqueaquest«consell»vamésenllàd’això:

La meua estreta amistat amb Sanchis Guarner ha estat així mateix decisiva en

la meua determinació de recerca de les velles tradicions orals de la nostra cultura

popular.Alaprimeriadelsanyscinquantes,«EditorialTorre»emvapublicartres

petitsvolumsde«RondallesValencianes»,iaixívaigrompreelfocdelameuanar-

rativa.Demoment,allòemsemblàunacosapassatgera,puixpensavadedicar-me


308

alanarracióoriginalialanovel·la[…].Doncsbé:Sanchisvallegirelsprimers

volumetsderondallesvalencianesiemvadir:«Valor:t’haneixitmoltboniques,i

hi ha una tasca important a fer en el País Valencià, sols començada i no acabada

perPasqualTirado,deCastelló,iarapertu:lareplegadelesrestesdelaliteratura

oraltradicionalvalenciana.Ésunafeinaurgent».Emvaparlardelques’haviafet

aaltrespaïsos:del«Decameró»aItàlia,del«Panycatantra»al’Índia,imésprop,

enlanostraEuropa,delstreballsdelsgermansGrimmaterresgermàniques,de

PerraultaFrança,d’AndersenaDinamarca.Resultat:elmeuentusiasmeieltre-

ball de replega i la meua compilació nacionalitzada i literaturitzada de prop de mil

pàginesderondallísticavalenciana(Valor1992:140-141).

Enaquestfragment,el«consell»deSanchisarribadesprésdelstresprimers

«volumets»:benestratègicament,SanchiselogialatascafetaperValor,manifesta

elbuitenlarondallísticavalencianaiprestigialamatèriaencontextualitzar-la

dinsdelmarcinternacional,cosaqueabocaal’«entusiasme»deValor.Encaraen

unaltrefragmenthitrobaremunaltrematís:

AraemreferescalmeuagraïmentperlesensenyancesqueensvaprodigarSanchis

enaquellestertúlies,sobrelarondallísticauniversal.EnsparlavadelDecameró,

delsEsops,delatradicióaràbigaambreferènciaaLes mil i una nit, de Pancha-

tantra de l’Índia, dels treballs dels investigadors europeus folkloristes, sobre un

temaquellavorsvaigsaberbenbéqueeramoltinteressant.Total:quequanvaig

teniraquellgranproblemaamblacensurafranquistaperaquellanovel·lameua,

L’ambició d’Aleix,emvadirSanchis:

«Enric,noveusquenovolenaMadridqueescriguemnovel·lesenlanostra

llengua?Per què tu, que ja has publicat unes quantes rondalles en l’editorial

Torreijahitenslamàtrencada,not’hidediquesdepleienfasunaarreplega

sistemàtica i completa per les muntanyes meridionals valencianes que tant

coneixes,iredactesunboncorpusrondallísticvalencià,queencaranos’hafet,si

exceptuemlabellaaportaciócastellonencadePascualTirado?(Valor1988:158).

Acíhiha,primer, la influènciade les tertúlies i la redaccióde lesprimeres

rondalles,i,després,arrand’«aquellgranproblema»perlacensuraenL’ambició

d’Aleix,elconselldeSanchisaValorperquèescrigaquelcomquesemblainofensiu

peralrègimfranquista,peròquecontribuiria,comhaviacontribuït,alalitera-


309

turitzaciódelpaísi,novament,aomplirelbuitderondallesvalencianes.Aquest

darrerfragmenttéaquestinterèsafegitdelaconfessióqueValorresumiria,per

aLluchiSerrano,dient«Comquenoespodiafernovel·les,vaigferrondalles»

(1989:33).Aixòvoldirqued’algunamaneraelpesde lacensuraenL’ambició

d’Aleix,sumatalapropostadeSanchisGuarner,vanaconseguirqueValorconti-

nuéslatascarondallísticaquehaviaendegat.

Certament,ÒscarPérez(2011)hademostratqueeltempsquevapassarL’ambi-

ció d’Aleixenmansdelscensorsvaserpocmésd’unany,alcontraridelques’havia

ditfinsllavors,cosaqueelportaapreguntar-se«enquinscalaixosiquantdetemps

va reposar l’Aleixabansdeserpresentadael1959alacensura?»(Pérez2011:210),

unaqüestióencaranoresolta.Però,pocomolt,Valordeguéquedar-neafectat,per-

quèdesdelapublicaciódeL’ambició d’Aleix(1960)finsalasegüentnovel·laque

publica, Sense la terra promesa (1981),jaunsanysdesprésdelamortdeFranco,

passenunavintenad’anyssensequecapnovel·lasevaveiéslallum;encanvi,no

escriucapmésrondalladesprésdelsegonvolumdel’Obra literària completa, de

1976. Devia sentir-se lliure, a partir de llavors, per dedicar-se a la seva veritable

vocaciódenovel·listaiconsiderartancadal’èpocarondallística.

Encaraunaltrefactorajudariaadesplegarlatascarondallística,iéslabona

acollidaquetinguerendesdelprimermoment:

Aquestamodestatascameuadedonar formaliteràriaaunapartde lanostra

tradiciórondallísticavalenciana,tinguéràpidamentunaacollençaqueemcausà

unasaludablesorpresa.[…]JaXavierCasp,l’abrilde1951,arrandelapublica-

ció del primer volum de rondalles, m’encoratjava a continuar la tasca amb una

calorosa crítica, que sempre li agrairé, publicada a «Ínsula», deMadrid.Més

avant, Joan Coromines em feia l’honor d’interessar-se pels meus volums de ron-

dalles, i ho feia des de la seua llunyana càtedra de Xicago. El gran folklorista del

Principat,l’infatigableJoanAmades,m’escriguétambésobrelesmeuespublica-

cions,totiiniciantaixíunabellaamistatepistolarquenoacabàsinóambelseu

òbit(Valor1975:23).

Estractavad’unressònotabilíssim,nosolsdesdelPaísValencià,ambXavier

Casp, sinó tambédelméseminent lexicògraf,JoanCoromines, idel folklorista

mésactiudeCatalunya,JoanAmades.


310

Apropòsitd’aquesta«amistatepistolar»,enelFonsAmadesdelaBiblioteca

Arxiu Joan Amades es conserva, almenys, una carta ben interessant d’Enric Valor

aJoanAmades—encaranocatalogadaen l’epistolarid’Amades—quehaestat

transcritaperCarmeOriol(2012b:210).Lacarta,datadaal1958,nosolstestimo-

niaaquestcontacteepistolarqueapuntavaValorenlacitacióanterior,sinóque

amésésunvaluósdocumentsobreunprojectemésambiciósdeJoanAmades:la

catalogació de la rondallística catalana segons les directrius de l’índex internacio-

nalAarne/Thompson(1928),ambl’ajutdelfolkloristaWalterAnderson,professor

alauniversitatdeKiel(Alemanya)(Oriol2012b:208).Peraaquestacatalogació,

«Amadesvacontactarambtotesaquellespersonesquepodienfacilitar-lireculls

derondallespublicatsoinèdits»,entrelesqualsAndreuFerreriGinard,Fran-

cesc de Borja Moll, Joan Castelló Guasch o Rafael Catardi, entre d’altres (Oriol

2012b:208).Peraaquestprojectedecatalogaciódelesrondallesdelsterritorisde

llenguacatalana,AmadestinguéencomptelesRondalles gironines i valencianes,

dequèparlaremmésavant:unaadaptacióqueincloïaalgunesdelesrondalles

publicadesenelsdosprimersrecullsd’EnricValor(1950i1951).Enlacartaque

transcriuOriol,llegimqueAmadeshaviademanataValorunexemplard’aquests

dosvolums,perònosemblaqueellli’lshaguéspogutfacilitar,talcoms’explicaen

lacarta,perquèesvanexhauriracausadelcurttiratge.Acanvi,però,Valores

comprometia a enviar-li el tercer volum de les Rondalles valencianes (1958),que

eraapuntdeserimprès.Indirectament,Valorparticipavaenaquestprojectede

catalogacióiproporcionavalesúniquesrondallesvalencianesquehiserienincor-

porades.

Unaltreaspectedequètambéesparlaenlacartaéssobrelarondalla«L’Amor

delesTresTaronges»,queValorintentàrastrejar,senseèxitenunprimermoment,

desprésd’unaconsultad’Amades.CarmeOriolexplicaaixíaquestaconsulta:

LacartatambéposademanifestlesconsultesrealitzadesperJoanAmadesamb

els folkloristes catalans en relació amb la rondalla «L’amor de les tres taron-

ges».AmadesvafertotelpossibleperproporcionaraAndersonversionscata-

lanesd’aquestarondallaperalamonografiaqueelfolkloristaalemanyestava

preparant,unamonografiaquefinalmentharestat inèdita […].sobreaquesta

rondalla,ésinteressantelcomentarideValorquanafirmaquelaversiónoera

coneguda a la part meridional del País Valencià. possiblement, la petició d’Ama-


311

desdeviadespertarl’interèsdeValorperlarondallajaque,anysméstard,enva

recollirunaversióaBèlgida(Valld’Albaida)ilavapublicaralvolumIIdel’Obra

literària completa(1976)(Oriol2012b:2011).

Perúltim,lacartadónacomptedel’altaconsideraciód’EnricValorperaquella

tascamampresaperAmadesidelasevavoluntatsol·lícitadecol·laborar-hi:

Pelgustdemostrar-lielveritableinterèsqueemmereixlaseuabonaamistati

relacióialafidefacilitar-lienelquepugalatascacientíficaipatriòticaaquè

estàlliurat,tingalaseguretatque[…]m’apressaréatrametre-li’nunexemplar

comaobsequipercorreucertificat(Valor,enOriol2012b:2010).

Peròencarahihaundetallmés,perquèValoracabaeltextanteriorambla

frasesegüent:«Ambtotsels[volumsderondalles]quepublicaréfaréigual,iaixí

ensestalviaremelqueenshaocorregutambelIiII»(ibídem).Aquest«totsels

quepublicaré»semblasuggerirqueenaquestanyde1958EnricValorjatenia

pensatcontinuarlatascaderondallista,inosolsambaquellvolumqueeraapunt

d’eixir,sinóquejadeviaestarpensantaelaborar-nemésencara,talcomfaria.

Enconjunt,totesaquestesconfessionsinotesd’EnricValoritoteslesdades

externesquelescomplementenajudenacomprendreiprecisarforçabéaquelles

interseccionsdequèparlaveniquefanqueValordesenvolupelafacetaderon-

dallista: el context familiar, perquè li forniria la base possible per començar a

explotaraquestmaterial,amésdeldelerderecrearleshistòriesielspaisatges;

elcompromíscívic,perquèValor,atravésdeSanchisidelressòilarecepcióde

les rondalles, s’adona de la importància de cobrir les disfuncions del panorama

rondallísticvalencià;ilavocaciódenarrador,perquèésprecisamentelgustper

l’escripturailadificultatpercrearnovel·lesdurantelrègimelqueelmenaacen-

trar-se en les rondalles.

6.3.2 L’obra rondallística

Mésenllàdeltreballd’elaboraciólingüísticadelanarrativaambungranbagatge

fraseològic(Conca1997,2003)i,finsitot,musical(Ferrando2011),cosaqueper-

tanymésalcampdelarecreacióliteràriaoestilísticaquenopasalarecol·lecció,

l’aportació fonamental d’Enric Valor al folklore valencià se circumscriu al camp

de la rondallística.


312

Éscert,però,quehihaunasèriedetextosnarratiusquedevienestarbasatsen

elqueanomenem«relatssobreexperiènciesreals»(Oriol2002:80-85)iqueEnric

Valoranomena«contarelles»:fonamentalment,lesquepublicariaenUn fonamen-

talista del Vinalopó i altres contarelles (1996), estudiades per Gemma Lluch (1997)

enunprimeracostament.Adiferència,però,delatascaquevaduratermeenles

rondalles,enaquestes«contarelles»notenimevidènciesdelapetjadafolklòrica:no

s’indicaelllocnielcontextderecol·lecció,noesparladelsinformantsiésimpossi-

blesaberquinapartdelcontingutéscreadaiquinaarribàal’autorpertransmissió

oral,demaneraqueaquesttipusdemanifestacionss’hauriendetractarcomalite-

raturaelaboradasobreunabasequepodriatenirorigenfolklòric.

Lesrondallessón,pertant, l’aportacióquecalvalorar-li.Elstresprimersvo-

lums de Rondalles valencianes (1950,1951i1958)vanserpublicatsenlacol·lecció

l’«Espiga»del’editorialTorre,dirigidaperXavierCaspiMiquelAdlert.Escorres-

pondrienambelsnúmeros3,7 i37,respectivament,de lacol·lecció.Encaraque

EnricValornovaformarpartdeTorre,síquevaassistiralestertúliesliteràries

queorganitzavenCaspiAdlerticol·laboràenlarevistaEsclat,d’aquestgrup. Si

l’editorialTorrepublicariallibresdepoesia,teatre,història,etc.,aquestesrondalles

serienunenriquimentvistambmoltbonsullsperpartdelseditors(Cortés2010:

291).Pelquefaalcontingut,enelprimerreculls’inclouen«Joan-Ratot»,«Home

roig,gospelut ipedraredona», «Lesvelletesde laPenyaRoja» i «Larabosa iel

corb».Enelsegon,lesrondalles«Històriad’unmigpollastre»,«Elcastelld’Entorn

inoEntorn»i«Comencilda,SecundinaiAcabilda».Ieneltercer,«Joan-Antoniiel

torpalls»,«Iqueixaletstambé»,«Lesanimetes»i«Lacridadebosc».Entotal,onze

narracions localitzades a l’actual comarca de l’Alcoià (Penàguila, Castalla, Xixona

i Biar) i l’Alacantí (Xixona).

Els dos volums següents de rondalles ja aparegueren en l’editorial dirigida per

Manuel Sanchis Guarner, L’Estel, sota el títol Meravelles i picardies. Rondalles

valencianes.Enelprimer(1964)apareixien«ElgegantdelRomaní»,«ElpatgeSa-

guntí»,«Peret»,«Eldimonifumador»,«Elxiquetquevanàixerdepeus»,«Elstres

pletsdePasquaGranada»i«Abella»;enelsegon(1970),«Esclafamuntanyes»,«L’al-

barderdeCocentaina»,«Joan-Antoniielstorpalls»(quejahaviaestatpublicadael

1958),«EljugadordePetrer»i«DonJoandelaPanarra»;entotaldotzenarracions,

onzedelesqualsinèdites.Elsegonvolum,recordem-ho,incloïa,perprimeravegada


313

enlasevarondallística,elpròlegdeSanchisGuarner,quecontextualitzaval’obrai

enremarcavalanecessitat.Lesrondallesd’aquestsvolumsprovenendel’Alacantí

(Xixona), l’Alcoià (Benifallim, Penàguila i Castalla), el Comtat (Muro) i la Marina

Baixa (Callosa d’en Sarrià).

L’aportacióescompletavaambl’aplecdelesrondallesdetotsaquestsvolums

en l’Obra literària completa i i iideGorg,enquè,amés,s’incloïentretzerondalles

inèditesila«Llegendadelpalleter»,aparegudaanteriormentenlesNarracions de

la Foia de Castalla(Barcino,1953)il’únicadelesnarracionsenquènos’indicava

laprocedència.Enelprimervolums’incorporaven«ElllenyaterdeFortaleny»,«La

maredelspeixos»,«ElcastelldelSol»,«Elsguantsdelafelicitat»,«L’envejósd’Al-

calà»,«ElferrerdeBèlgida»,«ElreiAstoret»i«Lamestraielmanyà»;enelsegon,

«L’amordelestrestaronges»,«Elpríncepdesmemoriat»,«Llegendadelpalleter»,

«Nabet»,«Eldarrerconsell»i«Elpollastredefestes».Aquestesrondallesprovenien

delaValld’Albaida(Bèlgida),laSafor(TavernesdelaValldigna)il’Alcoià(Casta-

lla).Amésd’això,aquestsvolumsincorporavenambelspròlegsiestudisesmentats

mésamuntdeSanchisGuarner,RafaelLluísNinyoles,NeusOliagiEnricValor

mateix,iunaclassificaciótambédelamàdel’autor.Entantquenohihaguénoves

incorporacionsiquelesedicionsposteriorsparteixend’aquesta,espotconsiderar

queladeGorgésl’ediciódefinitiva:entotal,trenta-sisnarracions.

Menysdedeuanysdesprés laFederaciód’EntitatsCulturalsdelPaísValen-

ciàcomençàapublicarlacol·lecciódetrenta-sisRondalles de nou (1984-1988), il-

lustradaienvuitvolumsd’extensiósimilar.Aquestaediciósuprimeixelspròlegsi

elsestudispreliminarsieliminalaclassificaciódel’autor,peròafegeixunglossari

ambparaulesiexpressionsaparegudesalllargdelstextos,perlaqualcosasem-

blaadreçadaaunpúblicmésgeneral.Ésl’edicióquel’editorialBullentreprendrà

(1988-1989)iquecontinuareimprimint-seahoresd’ara,alcostatdel’ediciód’una

selecció de les rondalles íntegres en format d’àlbum (2007-).

A la mort d’Enric Valor, l’any 2000, les Corts Valencianes, a iniciativa del grup

parlamentarid’EsquerraUnidadelPaísValencià,decidirenaprovar,perunanimi-

tat, l’edició de les Rondalles de Valor, en valencià i en castellà, per a la difusió entre

elsvisitantsalesCorts,amblaqualcosas’aconseguiaelsuportielreconeixement

institucionaldelacambraalafiguradel’escriptor.L’edicióesduguéatermeatra-

vésdeBullentiesvapresentarenlesCortsalfebrerde2001(Aguiló2010:401).


314

VaincloureunpròleginstitucionaldeMarcelaMiró,llavorspresidentadelesCorts

Valencianes,iserialaprimeravegadaquel’obraestraduiria.

Pelquefaalesadaptacions,al’octubrede1951,justunsmesosdesprésdela

publicació del segon volum de les RondallesenTorre(junyde1951)apareguéla

primeraadaptaciósotalaseleccióielcriterideJoanSalesenunvolumquetambé

incloïarondallesdediversosautors,entreelsqualsLluísG.ConstansiCelsGomis:

Rondalles gironines i valencianes(1951).Eraeltercervolumd’unacol·lecciód’Ari-

elquehaviacomençatambRondalles de Ramon Llull, Mistral i Verdaguer (1949)

i Rondalles escollides de Guimerà, Caseponce i Alcover (1950), iqueobeïaauna

estratègiaderepresentativitatterritorialambunpuntsimbòlic,comSalesmateix

apuntavaperalvolumde1951:

Enplanejarun volumde rondalles populars, hembuscat que fossinde regions

encara no representades en els anteriors; i entre elles hem escollit l’extrem nord

i l’extrem sud del nostre territori idiomàtic a la Península […] ben segurs que

aquestagermanamentdelnordidelsuddinsunmateixrecullseriaproudiscreta-

mentsimbòlic(Sales1951:7).

Unint els extrems del nord i del sud del domini lingüístic en una obra per a «lec-

torsjoves—senseperdredevistaelsquinohosóntant»(Sales1951:8)esmanifes-

tavalaunitatculturalilingüísticadelterritoriis’apostavaperunaconsciènciade

poblequeveniareforçadaperunamostradelseufolklore.ComassenyalaCarme

Oriol,

lainiciativadeJoanSales,encrearlacol·lecció,teniaunrerefonspatriòticisim-

bòlic[…]iestavaguiadaperuninterèsdivulgatiuididàcticmésquenopaserudit

ifolklòric.Salespreteniapresentaruneslecturesamenesadreçadesprincipalment

alectorsjoves;peraixò,lesrondalleserenvolgudamentreelaborades,«ambadap-

taciómoltlliure»[…].Aquestaintenciódidàcticadelrecull,notòriaenrelacióals

textos,esveiareforçadaperlaprofusiód’il·lustracionsipelvocabulariinclòsal

finaldelllibre[…]enunaclaravoluntatd’acostarelparlarvalenciàaunpúblicdel

catalàcentral,especialmentbarceloní(Oriol2012b:201-202).

Lapartderondallesvalencianesincloïa«L’homedepèlroig»(nomqueselidonà

a«Homeroig,gospelutipedraredona»),«Lesduesvelles»(«LesvelletesdelaPe-


315

nyaRoja»)i«Larabosaielcorb»delprimervolumdelesRondalles valencianes; i

«Històriad’unmigpollastre»i«Elcastelld’EntorniNo-Entorn»delsegonvolum.

Vanseradaptadesamblarevisióil’autoritzaciód’EnricValoridel’editorialTorre

(Sales1951:65)ambalgunscanvislingüísticsi,sobretot,unaimportantreducció

en l’extensió dels relats, particularment dels fragments descriptius o exempts d’ac-

ciónarrativa.Alfinaldelllibre,s’incloïaunpetitvocabularigeneralperatotesles

rondalles,tambélesgironines.

Mésenllàdel’anècdota,coincidimcompletamentamblesconclusionsdeJoan

Borjaquanassenyalaquelapublicació

dónaboncompte,enunmomentencaraembrionari:a) dels contactes —i el pres-

tigi precoç— d’Enric Valor en el mercat editorial de Catalunya; b)del’interésde

les Rondalles per a la seducció d’un nou públic lector; c) de les possibilitats didàc-

tiquesqueenclouen;d) de la versatilitat per al públic infantil i juvenil; e) de la

representativitatterritorial,mésencaraatenentelcontextliteràriamentdesèrtic

enquès’originen;f)delariquesalèxica,fraseològica,dialectal—ilingüística,en

general—quedesdelprincipiestestimoniaenl’obradeValor;g) de l’anomenat

policentrismeconvergent(lanormativafabrianaconciliadaambl’exquisidafideli-

tatil’hàbilaprofitamentdelparlarvalencià)queEnricValorpropugnaipractica,

iquequedaenevidènciaamblesadaptacionslingüístiquesdeSales;h)delfilóque

lesrondallesaportavencomaestratègiaperaconstruirunimaginaricompartit

dereferènciaperalconjuntdeldominilingüístic;i)del’aprofitablepermissivitat

quelacensurafranquistaconcediaalsprojecteseditorialsconnotatsdefolklore,i

j) de la singularitat d’Enric Valor en la manera de literaturitzar els relats populars

tradicionals(Borja2010b:329).

La següent adaptació, de Joan Fuster, s’incorporà també a una selecciómés

àmplia de textos per als infants, Un món per a infants. Primer llibre de lectura, de

1959,queincloïanarracionsipoemesd’autorsclàssicsicontemporanisiqueesféu

servircomallibredelecturadelscursosdellenguadeLoRatPenat(Pérez2010b:

333).Larondallad’EnricValorques’hiadaptàfou«Històriad’unmigpollastre»i,

novament, demostrava el potencial de les seves rondalles per a l’ensenyament.


316

Lesadaptacionsmésconegudes,però,sónlesqueelaboràRosaSerrano14 per

aGregalLlibres(1985-1987),i,desprésdel’èxitiambladesapariciódeGregal,

«EnricValorvaproposaraTàndemedicions,quejahaviaencetatl’ediciódel’obra

literària completa amb la trilogia Cicle de Cassana, una nova edició de les Ronda-

llesperacontinuarreuninttotalaseuaproducciósotaelmateixsegell»(Serrano

2010b:348);aquestasegonaediciódelesadaptacionsdeSerranoespublicarien

entre 1992 i 1995.

Moltmésrecentment,Bullenthainiciatlacol·lecciód’adaptacions«Primeres

Rondallesd’EnricValor»(2015-)delamàdel’escriptorJordiRaülVerdú,desti-

nadesaunpúblicinfantil,ambreducciódeseqüènciesdescriptivesiambalguns

canvis en el llenguatge.

Enrealitat,quantitativament,l’aportaciód’EnricValoralanarrativapopular

ésreduïda—ipotser,sentjustos,faríembéderemarcar-ho,atèselressòposte-

riordel’obrarondallística.Trenta-sisnarracionsnosóngairessihocomparem,

per exemple, amb el centenar de narracions del Llegendari valencià de Francesc

Martínez, amb les 65 Llegendes alacantines de Sara Llorens, amb la setantena

de narracions incorporades en Còses de la meua tèrra de Martínez o, sobretot, si

hocomparemambrondallistes, sónbenpoquesenrelacióamb lasetantenade

rondallesdeJoaquimGonzálezCaturla,lanorantenaderondallesarreplegades

perlesgermanesRoigVila,oambelspropdedoscentenarsdeJosepBataller…15

Moltmenysencarasihocomparemamblesmésde600d’AntoniMariaAlcoveri

lesmésde1500,col·leccionadesd’arreu,deJoanAmades.Ladiferènciaprincipal

entreValoritotsaquestsautorsrauenelfetqueellés,davantdetot,escriptor,

ilesexpandeixliteràriamentdemaneraqueaquestestrenta-sisrondallesocupen

prop d’un miler de pàgines.

14 Podeullegirunaanàlisicompletad’aquestesadaptacionsenLluch(2011).15 ElscasosdeJoaquimGonzálezCaturlaiJosepBatallerCalderónsónespecialmentsignifi-

catiussiatenemalfetquepodemconsideraraquestsdosautorscomelsprimershereus de la tasca valoriana, representants de tota una generació de folkloristes valencians vinculats poc omoltambl’ensenyament,comveuremquanparlaremdelaprojecciódel’obradeValor.Comassenyala Alexandre Bataller per al cas de Josep Bataller, es tracta d’«una tasca pacient, una passiód’anysquedónafruitsiqueésunamostradel’esforçd’unageneraciódemestresentu-siastesdelaculturapopularidel’idioma»(Bataller2012:84).


317

ÉsbensabutqueEnricValornoeranipreteniaserun«folklorista»enelsentit

estricte:noeslimitariaatranscriurefidelmentallòquearreplegavadelatradició

oral,sinóque,amblatècnicadel’amplificatio,expandiriaelsrelatsquerecullde

l’oralitat i els transformaria en peces literàries amb tota mena de detalls, descrip-

cionsiexplicacions:

hearreplegatesquemesmoltacabatsargumentalment,illavorsnohehagutde

fersinópintarelspersonatges,elsambients,«localitzar»l’acciósiconvenia,des-

criure en tot cas el paisatge corresponent o estrafent-lo amb llibertat si ho creia

indispensable, i recrear al meu gust torres, castells, mansions, palaus, horts i

finsposar-neonnon’hihavianin’hihahagutmai,totperexigènciesdelanar-

ració.He tingut notícia també d’arguments incompletíssims, alguns reduïts a

rònecsapunts inconnexos,però, tanmateix,ambtrets tanemotius i singulars,

quemereixerien ser refets i completats segons em dictàs lameua imaginació

(Valor1975:25).

Per aquesta doble vessant, doncs, Carme Oriol el defineix com un «literat-

folklorista»: «Valor ésun literatperquè la sevavoluntat és fer literatura,però

éstambéunfolkloristaperquèelmaterialqueliserveixperalasevarecreació

provédelatradicióoral»(2011:97),enlalíniadelquerepresentenelsgermans

GrimmaAlemanyaoAlcoveraMallorca,peròambunaltreestil.Valors’acostaa

l’anomenatestildelrealisme(Grimalt2003)que,percontrastambl’exposiciómés

«abstracta»delsfets(lliured’interferències,digressionsqueretardenlanarració,

etc.),«representariaunsfetsimaginarissegonslaseleccióquen’hauriapogutfer

unbonobservadorqueelshaguéspresenciatsenelcasquehaguessinestatreals»

(Grimalt2003:565).

La literaturització de Valor, com apunta ell mateix en el fragment citat, es fo-

namentaenladescripciódepersonatgesiespaisperò,semprequeliéspossible,

manté l’estructura rondallística i acosta el llenguatge literari a l’oralitat, com

handefèsConca(1997),Borja(1999)oPeraire(1999),aixòsí,senseallunyar-se

de l’estàndard. Seguint la tipologia d’Oriol (2014) per als textos procedents de la

narrativafolklòrica,enValorestaríemdavantd’uncasclarderedaccióapartir

d’informantsindeterminats,ésadir,dela«versióredactadaapartird’informació

noespecificadaquepotprocedirdefontsoralsi/oimpresesdiverses»(2014:170).

Comesfaevident,aquestprocedimentcomportaunestilcaracterístic,propide


318

cadaautor,«quevedonatperlaparticularformad’escriuredel’autoriquedepèn

tambédelaintenciódelpropiautorenplantejar-sel’elaboraciódelrecull»(2014:

171); una intenció palesament literària en el nostre cas, i directament enfocada al

lectoradult:

Talcomvanserforjades,nosónlesRondalles valencianes d’Enric Valor relats

pensatsperal’entretenimentdelescriatures.Totelcontrari:enlesrondalles

deValorlalentaprogressiódelsesdevenimentsnarratsilavoluntatinequívoca

de bastir un projecte literari amb una certa envergadura pot arribar a avorrir

el lector infantil convencional, que potser tendeix a buscarmodels discursius

amb major accent en el dinamisme de les intrigues i els fets. El lector model

de les Rondalles valencianes respon,més aïna, al perfil d’una persona adulta

ambcapacitatd’assaborirlesexigènciesd’unapropostaliteràriaque,construïda

sobremarcsreferencialscomplexosirics[…],sapjugarelveritablejocdelalite-

ratura(Borja2010a:51).

Darrered’aquestaformulacióplenamentliterària,però,encarahihaviatres

intencionsmésprofundesquevanrecórrerl’obrarondallísticaiquetambélliguen

amblaqüestiódellectormodeladult:

a)Nacionalitzarlesrondalles,lesqualsmoltesvegadessensefixaciódelterritori

on s’esdevenen les accions, em semblava que perdien realitat, i així les he

situades en muntanyes o costes conegudes pertanyents a pobles de soca i arrel

valencians, a vegades solament indicats.

b)Descriureelsnostrespaisatges,donaraconèixerbastantsplantesnostres i

alguns arbres dels nostres boscos, posar noms valencians, tot presentant-los

amb el nostre humor peculiar, als diversos personatges.

c) Utilitzarunllenguatgeplaner,popular,peròcorrecte,ricdevocabularicomés

elvalenciàquejovaigaprendreenlameuainfantesailameuaprimerajoven-

tut,ifer-neliteraturadinselgènereinofolkloreaseques.Ésadir:feruna

obraque,totdistraent—isierapossibledivertint—procuràsalhoraunamica

d’ensenyamentdelnostrecatalà.També,nocaldir,ferpalesesmoltespeculi-

aritatspsicològiquesicostumistesdelanostraestimadagentdelamuntanya

i del pla (Valor 1999).


319

Aquestesintencionsresponienaunobjectiualhoradidascàlicivalencianista:

aconseguirqueelsvalencians,enuncontextadvers,apreciaren—iaprengueren

sobre—l’idiomaielpaísatravésdelaliteraturitzaciódelseupaisatgeambuna

llenguaricaperòplanera.Valor,comSanchis,eraplenamentconscientdelane-

cessitatderegeneraciónacional,iaquestfetpassavaperquèelsciutadansvalen-

ciansconeguerenlallengua,elpaísi,també,elfolklore.

Si entrem ara en l’anàlisi del contingut des del punt de vista de l’estudi ron-

dallístic,elprimerqueconvésubratllarésqueValor,ambmoltd’encert,sobretot

si tenimpresent que el coneixement de l’estudi de la rondalla li havia arribat

indirectament a través deSanchisGuarner, va assajaruna classificació de les

rondalles per a l’Obra literària completaenelstermessegüents:

Perseguirunordrelògicenlapublicaciócompletadelmeurecullrondallístic,

l’he dividit en tres sèries: «rondalles de temameravellós», «rondalles de tema

costumista» i «rondallesd’animalspersonificats».Haigde fer observar tanma-

teix,queaquestadivisió,perbéqueútilcomhatrobatlacasaeditora,noespot

prendreenunsentitabsolutamentrigorós,jaque,enlesmeravelloses,semprehi

pothaverelementscostumistes,i,enlesdecostums,podentrobar-se,perbéque

enmenorproporció,algunstretsmeravellosos.Lesd’animalspersonificats,que

jaenessènciasónatribuïblesalmónmeravellós,lesaplegueapartatenentque,

allòdeparlariraonarcomapersoneselséssersditsirracionals,lessingularitza

(Valor1975:26).

Valors’adonavadelsproblemesdeclassificaciódelarondallaperòteniauna

intuïcióbenaguda:mésomenys,aqueststresgransgrupsde«rondallesdetema

meravellós»,«rondallesdetemacostumista»i«rondallesd’animalspersonificats»

escorresponenambles«rondallesmeravelloses»,«contarelles»i«rondallesd’ani-

mals»,respectivament,delscatàlegsinternacionals,comespodràobservarenla

taulasegüent.JoanBorja(2010a:54-56)iCarmeOriol(2011:106-107)hanana-

litzatlacorrespondènciadelesrondallesambl’índexATUapartirdelesdades

catalogràfiquesdelRondCat.Enlataulacreuemlesdadesdelsdosestudisiafe-

gimlacolumnareferidaala«classificaciódeValor»,queenspermetesmolarla

comparació:≠


320

Subgènere Tipus ATU Títol de la rondalla Classificació de Valor

Rondalles d’animals (ATU 1-299)

15 «Comencilda, Secundina i Acabilda»

Rondalles d’animals personificats

57[225]16 «Larabosaielcorb»

62 «Lacridadelarabosa»

Rondalles meravelloses (ATU 300-749)

301 «Esclafamuntanyes» Rondalles de tema meravellós302 «ElgegantdelRomaní»

303 300 «Lamaredelspeixos»

313 (x 2) «Elpríncepdesmemoriat»i«ElcastelldelSol»

330 (x 2) «ElferrerdeBèlgida»i«ElllenyaterdeFortaleny»

408 «L’amordelestrestaronges»

425A «ElreiAstoret»

425B «El castell d’Entorn i no Entorn»

425C «Abella»

461[930] «Elxiquetquevanàixerdepeus»

480 «Lamestraielmanyà»

501 «Lesanimetes» Rondalles de tema costumista

503 «L’envejósd’Alcalà» Rondalles de tema meravellós514** «ElpatgeSaguntí»

700 «Nabet» Rondalles de tema costumista

715 «Històriad’unmigpollastre» Rondalles d’animals personificats

Taula 2. Subgèneres i tipus ATU de les Rondalles valencianes

16

16 Indiquementreclaudàtorsquanuntipusnoescorresponalsubgènereindicatperòformapartde la rondalla de Valor.


321

17

17 Oriol(2011)iBeltran(2007)prefereixennoincloure«Elsguantsdelafelicitat»comarondallaambnúmeroATU.TampocnoapareixindexadaenelRondCat.SíquelacataloguenBorja(2010a:55)iAlbero(2002:595).Estractad’undels«argumentsincompletíssims»oesque-màticsquevarecollirirecrearValor(1975:25).Alnostreparer,fórainteressant,simésno,considerarlacomparaciódel’argumentdeValorambaquestsdostipusATU,891A(Crystal Palace) i 891B* (The King’s Glove).

Subgènere Tipus ATU Títol de la rondalla Classificació de Valor

Rondalles d’enginy o rondalles no meravelloses (ATU 850-999)

877 «LesvelletesdelaPenyaRoja» Rondalles de tema meravellósCf. 891A/891B*17 «Elsguantsdelafelicitat»

910B «Eldarrerconsell» Rondalles de tema costumista

[461]930 «Elxiquetquevanàixerdepeus»

Rondalles de tema meravellós

Rondalles del gegant beneit (ATU 1000-1199)

1000 1029 1011 1003 1004[1563]

«Home roig, gos pelut i pedra redona»

1184 «EljugadordePetrer»

Contarelles (ATU 1200-1999)

1384 1245 1651 1281 1210 1250A 1286 1202

«Joan-Antoniielstorpalls» Rondalles de tema costumista

1534 «ElstrespletsdePasquaGranada»

1539 «Peret»

[10001029101110031004]1563

«Home roig, gos pelut i pedra redona»

1640 «DonJoandelaPanarra»

Rondalles formulístiques (ATU 2000-2399)

2022 «JoanRatot» Rondalles d’animals personificats


322

Seguintaquestaanàlisi,31deles36rondalles(el86,1%)tenenopodentenir

unacorrespondènciaenl’índexinternacionali,pertant,tenenunallargatradiciói

sónbenconegudesarreudelmón.Tambéquedademanifestladiversitatdesubgè-

neres:l’únicgrangrupdesubgèneresdequènoaportacapmostraéselderondalles

religioses.L’aportacióméssignificativaescorresponalesrondallesmeravelloses,

untipusderondallaquegairebénohaviaestatconreatperautorsvalenciansante-

riors,que,sobretot,havienrecollitllegendesicontarelles.

Lescincnarracionsrestants,«Eldimonifumador»,«L’albarderdeCocentaina»,

«I queixalets també», «El pollastre de festes» i «Llegenda del palleter» no tenen

correspondènciaenl’índexATU;enelstresprimerscasos,perquèestractadelle-

gendes,peròbenconegudes:«L’albarderdeCocentaina»,perexemple,escorrespon

al número C-063 del RondCat,18 «L’aprenent de bruixot», i «I queixalets també»

pertanyalcicledelabugaderadenit(Albero2004),tambéuniversalmentestès.En

elsaltresdoscasos,perala«Llegendadelpalleter»Valortambéexplicaquevaser

elaboradaapartird’«argumentsincompletíssims»(Valor1975:25);i«Elpollastre

defestes»ésunacontarellaqueValorreconeguéhavercanviatsignificativament

pelseucaràcterescatològic(LluchiSerrano1989:35-36).

Apropòsitd’aquestdarreraspecte,Valorvamanifestarelseurebuigarecollir

algunesrondallesquelicontarenperconsiderar-lesexcessivamentobscenes(Lluch

iSerrano1989:35-36).ÉscomprensiblesitenimencomptequeValornovoliaque

l’idiomaquedésreduïtalavulgaritataquèsel’associavaperlaconcepciódiglòssica

id’autoodidelsvalencianscapalasevallengua,unaspectequeelrègimfranquista

nocontribuiriasinóareforçar.Peraixò,caladvertird’aquestfiltratged’elements

queespoguessenrelacionaramblavulgaritatisernovamentconscientsqueaquest

tractament respon a la seva llibertat literària.19Éspossiblequeaaquestcomponent

18 Encaraque«L’albarderdeCocentaina»apareixenelRondCat,noselihaassignatcapnú-merodels índexs.Tanmateix, l’argumentescorresponperfectamentaldescritenRondCatC-063:«L’aprenentdebruixot:Unhomefaveurequedormisentqueladonas’aixeca.Lase-gueixiveucomesdespulla,esposaunsuntetsalcos,diu“NicrecenDéuniensantaMaria”isurtperlaxemeneia.L’homevolferelmateix,perònoenténbélesparaulesihoprovaambl’albardadel’ase.L’unta,diu“CrecenDéuiensantaMaria”il’albardacomençaafercopsperlacasa.Ladonas’aixecaunaltrediai,quanésapuntdemarxar,elllidiuquetambéhivolanar.S’unta,s’agafaaladonaisurten.Arribenaunacasaonunesdonesfanunapaella,peròfaltal’encarregadadelasal.Quanarriba,elldiu“GràciesaDéu”itothomfuig.Eldeixensolielpropietaridelacasal’apallissa».

19 Malgrataixò,hemintentatestudiarlapresènciad’elementsrelacionatsambeltabúil’erotis-me en les Rondalles valorianes en Vidal (2013).


323

haguéssemd’inclourealguntipusd’autocensuraquetotautor,durantelfranquis-

me,s’haviadeplantejarpertald’estalviar-sedificultatsambelscensorsdelrègim

(Pérez2011:218).Mésencarasitenimencomptequedurantlapublicaciódelpri-

mer volum de les Rondalles valencianes(1950)«hihaguéunasuspensiódatadal’11

dejunyde1949enl’expedient2732-49»,encaraque«fouautoritzadadosdiesmés

tardperordredirectadelvalenciàJuanBeneytoPérez,capdelacensuraaMadrid,

per tractar-se d’un llibre quehavia d’editar el seu admiratXavierCasp» (Pérez

2011:225).Valornotornariaatenirproblemesamblacesuraperlesrondalles.

6.3.3 La projecció i la recepció de les rondalles

Encaraquel’augedelaprojeccióilarecepciódelarondallísticadeValortinguélloc

apartirdelsanys80,calnodeixar-ladebandaenaquesttreballperquèn’ésuna

part essencial, ajuda a explicar l’impacte de la seva obra i, doncs, n’aporta un sen-

titméscomplet,atèsquelasevatascafadebaulaamblageneraciósegüent.Ens

caldrà,peraixò,ressenyarbreumentelcontextsocialieducatiud’aquellmoment.

La Llei 4/1983, de 23 de novembre, d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV),

va regular la introducció de la llengua catalana a les escoles del País Valencià.

Encaraqueanteriorments’havienencetatprojectesenaquestsentit20nofoufins

llavorsqueelcatalàarribariademanerageneralitzadaal’escolavalencianadins

delsmarcsques’establirienperacadaprogramalingüístic.L’aplicaciód’aquesta

lleiil’interèsilapreocupacióqueesgenerariaentreelsmestresperl’ensenyament

delvalenciàmarcariaunafitaperalahistòriadel’educacióvalenciana,peròtambé

peralahistòriadelallenguai,peltemaqueensocupa,peralahistòriadelfolklore

al País Valencià.

Els primers anys de transició i democràcia i les noves legislacions vindrien de la

màd’unafanydecanviiregeneraciógeneralitzat,iésaixíqueespodenentendre

20 Vegeuunresumbendocumentatde lapresènciadelvalenciàa l’escolaenBrotons iTorró(2002).Pelquefaalsanys70,espotdestacarl’apariciódeprojectesexperimentalsd’ençàdelaLeyGeneraldeEducación,queobrialaportaalapossibilitatdel’ensenyamentdelvalen-cià; així, el Secretariat per a l’Ensenyament de l’Idioma (1971) permetria coordinar algunes d’aquestesexperiències,ialcurs73-74escreaal’HortalaNostraEscolaComarcalelprimercentre cooperatiu valencià a utilitzar el català com a llengua d’ensenyament. Així mateix, l’any 1974l’InstitutdeCiènciesdel’EducaciódelaUniversitatdeValènciainauguraelscursosde«LingüísticaValencianailaseuaDidàctica»,dirigitsperManuelSanchisGuarneriadreçatsal reciclatge lingüístic en català dels ensenyants valencians, i el 1976 apareix l’Escola d’Estiu del País Valencià per a la coordinació i la formació dels mestres.


324

elsmovimentsderenovaciópedagògicaquesomourienelspilarsdel’educaciótradi-

cionalique,allunyant-sedel’escolacentralitzadoraiuniformadoradelfranquisme,

proposarien canvis de base en la concepció, els objectius i les metodologies de l’en-

senyament.Elfolkloreenaquestcontextesvaentendrecomunaeinaperalavin-

culaciódel’escolaambelpoble,del’alumneambl’entorn,i,finsitot,comunrecurs

contralauniformitzacióiperalacreaciódeciutadanslliures:uninstrument,en

definitiva,peralainstauraciód’unasocietatcríticaiconscientd’ellamateixa—una

percepciódelfolklorequetambécoincideixambladeSanchisGuarner.

Paral·lelamentaaquestafanydetransformarlasocietatatravésdel’escolai

amb mitjans proporcionats pel folklore, els mestres valencians havien d’ensenyar la

llenguadavantd’unaabsèncianotabledematerialsadequatsperal’escola.Certa-

ment,s’aprofitarienelscursosorganitzatsdesdediversosàmbits,isempreexistíla

possibilitatdecrearelspropismaterialsod’adaptar-neapartirdelsqueesconeixi-

enenespanyol.Peròelsmestresaviats’adonarenquelaculturailaliteraturapo-

pulartambéoferienunesdimensionsdidàctiquesexcel·lentsiencatalà,demanera

quesen’interessarenperlarecol·leccióil’úsal’aula.

Enlíniesgenerals,pertant,espodiaarribaralfolkloreatravésdedospuntsde

vistaconvergents:perlespossibilitatsqueoferiad’arrelamental’entorn,d’acord

amblespropostesderenovaciópedagògica,iperquèesvehiculavaencatalàiservia

per a l’ensenyament-aprenentatge de llengua.

Enaquestsentit,AlexandreBataller(2014)haanalitzatelsmaterialseducatius

generatsimmediatamentabansdelaintroducciódelaLUEVihacomprovatque

enelsanysprevisalaintroducciódelvalenciàenelsistemaeducatiu,lesqüestions

identitàries es fan presents en diverses manifestacions i circumstàncies de la socie-

tat valenciana de la transició. El coneixement de la llengua estàndard i normativa

en l’àmbit escolar anirà acompanyat de la difusió d’un repertori de referents pro-

cedents de la cultura popular, aleshores encara vius en la tradició oral. Els contes

tradicionals, revaloritzats a nivell internacional des dels anys setanta, tenen en

l’àmbit valenciàunadivulgació i reconeixementapartir d’aquestmoment, com

demostra la consideració cap a l’escriptor, gramàtic i recopilador de narracions

populars,EnricValor,empratdeformarecurrentperdocentsiambunapresència

constant en els textos escolars. En el cas de l’escriptor de Castalla, el període de

tempsestudiatjaanunciavaladifusióirepercussióescolarquetindriaihatin-


325

gutdurantlesdècadesposteriors.Elsjocspopularstradicionalssónconsiderats,

també, comun punt de partida i les cançons que de vegades inclouen es valo-

renliteràriamentimusicalment.Esdivulguenformesetnopoètiquesbreus,com

lesendevinallesielsrefranysdelatradiciópròpia, i,engeneral,s’associenies

vinculenelsconceptesd’escola,folkloreisocietat.Ésmoltsignificativalanotable

presènciadecançonspopulars,procedentsdetradicionspopularsproperes,especi-

almentenaquellsllibresdedicatsalsmésmenuts(Bataller2014:26).

Ésadir:l’úsdelfolkloreesdevéunrecursdeprimerordreenl’àmbiteducatiu,

encertamaneraperquèsintetitzaaquellsdospuntsdevista(renovaciópedagògica

i aprenentatge de la llengua), però, comassenyalaBataller, també perquè pren

moltesdimensionsdesdelpuntdevistaidentitari,social,literari,etc.Iésenaquest

contextques’explicaperfectament,comtambéavançaBataller,quelafigurad’En-

ricValoresdevingaabsolutamentrendibleenl’ensenyament.Aixòvoldir,pertant,

queValortindràunpesnotable,també,enelscursosdeformacióireciclatgedel

professorat.

La doble faceta de gramàtic i de narrador —especialment, de rondallista— d’En-

ricValordeviaserd’uninterèsnotableperalsensenyantsd’aquellmoment.De-

guerenaprofitar-neels treballs lingüísticspera formar-seencatalà i formarels

seusalumnes,ilesrondallescomunaeinaliteràriadeprimerordre,peròtambé

comunesperópercontinuarlatascafolklòricaiexercird’ensenyants-folkloristes:21

recol·lectorsdelfolklorequel’utilitzaranambfinalitatsdidàctiques,educativeso

enfocades a l’escola. Dit altrament, el descobriment de les rondalles d’Enric Valor

voliadirdescobrir-netambéelsentitilespossibilitatseducatives,demaneraque

aquestafiguraseriaelmodelquemoltsmestresiprofessorsprendrienperexercir,

ellstambé,defolkloristes.

Enaquestcontext,lesescolesdeformacióireciclatgedemestresi,encertame-

sura,l’activitatdelamestraieditoraRosaSerranodeguerenserpuntsquecaldria

tenir en compte per entendre el pes i el protagonisme d’Enric Valor i la recepció

delasevaobraenelsanys80-90.L’úsgeneraldelstreballsdegramàticailèxicde

21 VegeuVidal(2014).Calqueml’estructurad’ensenyants-folkloristes a partir de la denominació literats-folkloristesutilitzadaperdiversosinvestigadorsdelahistòriadelaliteraturapopularcatalanaque,comhemvist,escorrespondriaaautorscomEnricValor.Unensenyant-folklo-ristapotsertambé,evidentment,unliterat-folklorista entantquetransformaliteràriamentelfolkloreafid’aprofitar-lomillorperal’escola.


326

Valor per a l’ensenyament de la llengua, així com la utilització de les seves ronda-

llescomalecturesobligatòriesorecomanadesenaquellscursetsformatius,devien

popularitzarenormementaquestafigurai ferreflexionarelsensenyantssobrela

importànciadelarecol·leccióil’aprofitamentdelfolkloreperal’escola.Enelsegon

cas,elpaperdeRosaSerranocomençal’any1975quanellaformapart,juntament

amb altres mestres, del projecte cooperatiu i valencianista de l’escola Gavina, i hi

descobreixperprimeravegadaelsmaterialsd’aquestautor.Justl’anysegüentapa-

reix la primera Escola d’Estiu del País Valencià per a la formació i el reciclatge

demestresiSerranohiconvidaEnricValorperquèparticipeenunataularedona

(Serrano1997:33-34i2010:225).Apartird’aquestmoment,lacol·laboracióentre

SerranoiValors’intensificafinsqueellaesconverteixenlasevaeditoraienl’adap-

tadora de les rondalles. Segons Serrano, ella fou la primera a plantejar-li la neces-

sitatd’adaptarlesrondallesperfer-lesaccessiblesalpúblicmésjove;encaraque

d’entradaValors’hivanegar,quanvatornararebrelaproposta,formalment,des

del’editorial,vaacceptaracanviquefosSerranoquise’nfescàrrec«perquèhavia

estatlaprimeraademanar-li-ho,perquèeramestraiperquèsabiaqueemtenien

“esbalaïda”»(2010a:225).Coms’haanalitzatabastamentiellamateixahaexplicat

sovint,aquestaadaptacióconsistiria,senzillament,aretallar«lesllarguesdescrip-

cionsdepaisatges,deparamentsdetaula,depinzelladeshistòriquessobreresper

alsmenuts,d’observacionsmeteorològiques…,sensetocar l’estructuranarrativa,

sensemodificarniunmot»(ibídem).Estractariad’una«reducció»,segonslatipolo-

giad’adaptacionsqueesproposaaLluchiValriu(2013:28).Pocomoltafortunades,

aquestesadaptacionsnofaltarienencapbibliotecaescolarvalenciana.

La divulgació de l’obra de l’autor al País Valencià fou responsabilitat, doncs,

dels cursets formatius i, en bona mesura, de Rosa Serrano, des del convenciment

dels«beneficisdidàctics»quetrobariaireivindicariaenl’obradeValor,i,comella

afirma,«sobretotenlapartrondallística,queéslaquemésheutilitzat,atésque

semprehetreballatal’educacióprimària,ilaquemésconec»(Serrano1999:236).

NoteuqueRosaSerrano sembladonarmés importància,pera l’ensenyament,a

l’obrarondallísticadeValor,abansquenopasalalingüísticaoalanovel·lística.

Evidentment, la difusió als centres culturals i educatiusde l’obra valorianaque

depengués directament d’ella devia contagiar entre els ensenyants aquesta pre-

ferènciaperlarondallística.Així,Serranoesconvertiriaapocapocenunamena

d’agentliteràriad’EnricValor:organitzariaactes,reunionsitrobadesmoltdiverses


327

amb l’autor i l’acompanyà «a escoles, instituts, cases de cultura, trobades amb col-

lectiusiassociacionsculturals»(Serrano2010a:229).Ladifusiódelasevatasca

encentresculturalsieducatiusdeviaserunagranoportunitatperfer-neconèixer

l’obra,especialmentlaqueméspodiaaprofitaralsensenyants:lagramaticali,com

diuSerrano,«sobretot»larondallística.Elconeixementdelllegatvaloriàoferiaels

materialsdequèhavienmancatelsensenyantsalsinicisdel’escolaenvalencià.I

enelcasdelesrondalles,amés,proporcionavaunmodeliunmitjàperal’aplicació

delarenovaciópedagògica.ComexplicaAlexandreBataller,

tenintencomptelasituaciódelallengua,parladaperòdesconegudaenelsàmbits

formals, sense el prestigi social i escolar, les primeres iniciatives per al seu ense-

nyamentvanoptarperunametodologiaqueprioritzava l’ús i lavivènciade la

llenguamésquenol’ensenyamentexclusiuidespullatdelallenguanormativa.

Enaquestsentit,lesRondalles(Valor1964-1970)forenunrecursqueentràdeple

dinslesprimerespropostesperal’ensenyamentdelvalencià(Bataller2014:16).

Totplegatdegué repercutirdirectamenten l’èxit i el reconeixementd’Enric

Valorentreelsmestresi,ésclar,enelconjuntdelasocietatvalencianaicatalana

engeneral.Elspremisireconeixementsquevarebreensónunabonamostra. De

fet,totselsreconeixementssóndelsanys80iposteriors,coincidint,també,amb

la sevamaduresa vital i professional: Premi Sanchis Guarner de la Diputació

ProvincialdeValència(1983),PremidelesLletresValencianesdel’Ajuntament

deValència(1985),Premid’HonordelesLletresCatalanes(1987),PremiTuria

atorgat per Cartelera Turia (1992),PremiCavallerTirant loBlanc,atorgatpel

GremideLlibrersdeValència (1993),DoctorHonorisCausaper laUniversitat

deValència (1993),CreudeSantJordide laGeneralitatdeCatalunya (1993),

Porrot d’Honor de les Lletres Valencianes de l’Ajuntament de Silla (1993), Premi

Importante atorgat per Leante-EMV (1996),Miqueletd’OrdelaSocietatCoralEl

MicaletdeValència (1996),Homenatgede l’Associaciód’Escriptors enLlengua

Catalana (1996), Premi Botànic Cavanilles de l’Institut Valencià d’Excursionisme

i Natura (1997), Socarrat Major, concedit per l’Associació Cultural Socarrats de

Vila-real (1997), Premi Valencià de l’Any 1997, atorgat per la Fundació Huguet

de Castelló (1998), Doctor Honoris Causa per la Universitat de les Illes Balears

(1998), Doctor Honoris Causa per la Universitat Jaume I de Castelló (1999), Doc-

tor Honoris Causa per la Universitat d’Alacant (1999), i Doctor Honoris Causa per


328

laUniversitatPolitècnicadeValència(1999),amésdelsdiversoshomenatgesi

reconeixementspòstums.22

Lanòminad’ensenyantsiinvestigadorsquedesdellavorsençàhanacreditatles

potencialitatsdidàctiquesdelesrondallesd’EnricValorésvastíssimaiperllongada

eneltemps;atalld’exemple,passenmésdevintanysentrelesNoves lectures de

les rondalles d’Enric Valor de Gemma Lluch i Rosa Serrano (1989), immediatament

posteriors a la publicació de les adaptacions i encara avui citades i comentades, i

lesconsideracionsmésrecentsarrandelsactesipublicacionsd’homenatgeenels

deu anys de la mort (2010) i en el centenari del naixement (2011), com Enric Valor.

El Valor de les paraules (2010), editat per l’AVL; Nova reflexió sobre l’obra d’Enric

Valor(2011),editatperl’IIFV;oelmonogràficdelarevistaÍtaca.RevistadeFilo-

logia (2011), pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant,

percitarnomésalgunexempleinstitucional.Alllargd’aquestavintenad’anysla

reflexiósobre l’aprofitamentdidàcticde larondallísticadeValoréscontinuada i

abundant,cosaqueendemostraelressòilaprojecciótantenlainvestigaciócomen

l’àmbit educatiu.

Finalment,éstambéenaquestcontextsocialieducatiuqueespotexplicarl’au-

gederecullsfolklòrics,particularmentrondallístics,apartirdelsanys80,comhem

estudiatenVidal (2014).Apareixerannoves fornadesde folkloristesque,hereus

d’aquestllegatigeneralmentvinculatsambl’ensenyament—i,peraixò,influïtsper

lestesisdelsmovimentsderenovaciópedagògica—,faransevalatascafolklòricai,

emulant Enric Valor, recolliran la narrativa oral i la transformaran literàriament,

enaquestcas,sobretot,peralpúblicinfantilijuvenil.Valorhauràesdevingut,per

tant, el seu model i el referent principal.


Tantdesd’unpuntdevistametodològiciestilísticcomdesd’unpuntdevistacro-

nològic, EnricValor és un pont entre els folkloristes valencians de la generació

anterior (bàsicament, Francesc Martínez i Adolf Salvà) i els de la generació següent

(sobretot, els ensenyants-folkloristes). Els autors precedents havien començat a de-

senvolupar una consciència de disciplina que convivia amb l’herència d’utilitzar

el folklorecomaeinaliterària.Valortambéésbenconscientdel fet folklòric,en

22 Vegeu-nemésinformacióenCantó(2010).


329

téconeixementsireculldadesimportantsperalarecerca,peròelseuobjectiués

plenament literari. Els ensenyants-folkloristes reduiranelpes literarienbenefici

d’unestilmésabstractei,enlamajoriadelscasos,ampliaranlesnotesrelativesa

larecol·lecciófolklòrica.

Segurament,laclaudelaimportànciad’EnricValor,elfetquehajaesdevingut

unafiguradecisivade lahistòriadel folklore valencià la devem,precisament, a

aquestagranacollidaquetinguél’obraapartirdelsanys80.Jaheminsistitsobre

el fetque,desd’unpuntdevistafolklòric, l’aportaciód’EnricValorésmésaviat

exigua: la seva pretensió era fer literatura.Adonant-se, però, de la importància

de recuperar el patrimoni oral i animat, sobretot, per Sanchis Guarner, va veure

quetenialacapacitatielcontextpropiciafer-hoiesdedicàalarecol·lecciócom

unexerciciprevialaconstruccióliterària.Unaconstruccióquepassavaper«naci-

onalitzar»aquestpatrimoni—fer-loarrelarenelterritori,recreant-lo—ambuna

llenguaacostadaal’oralitat,peròperfectamentnormativairica.

Aquestaliteraturitzaciódelesrondalles,defet,ladignitatliteràriaquedespre-

nen,potser,alnostreparer,unaaltradelesraonsqueexpliquenl’augederonda-

llistesvalenciansapartirdelsanys80.Perquè,passadespelsedàsdelaliteratura

culta idestinadesalmónadult, les rondalleses transformavenenungènerede

prestigi,cosaqueencaranos’haviaaconseguit:elsfolkloristesvalenciansprevisi

contemporanisaValorhavienpreferitaltresgènerescomlaparemiologiaielcanço-

neri,enl’àmbitnarratiu,lesllegendeshavienestatelgènerepredilecte,justament

per lavinculacióambel territori iamb lahistòriadelpaís.Dotant lesrondalles

d’unescoordenadesespaciotemporalsestrencavaaquestabarreraipassavenaser

un element particular del poble valencià. Les adaptacions posteriors per al mercat

infantilijuvenilnofaransinóeixamplarlarecepcióil’impacted’aquestesnarraci-

onsenlesgeneracionsmésjovesidemostrar-nel’oportunitatamestresiprofessors.

A hores d’ara, tot plegat ha contribuït a convertir les Rondalles valencianes en una

mena de cànon de la rondallística valenciana.

***

ConClusions

1. L’estudi de la recol·lecció de la literatura popular valenciana endiacronia

(1873-1975) permet comprendre els processos, els fets, els contextos i els moviments

estèticsquedonarenllocainstitucions,autorsiobresques’hihandedicat,iades-

criure’n,analitzar-neivalorar-neadequadamentl’aportació.Unadescripció,anàli-

siovaloracióquenohaguéspresenconsideraciótotsaquestscontextoshauriaestat

forçosament incompleta, i, segurament, injusta. En el nostre estudi hem mirat de

discernirlesmotivacionsolessituacionshistòriques,socials,culturals,artístiques,

literàries i folklòriques que poguessen relacionar-se o condicionar cadascuna de

lescontribucions,ijutjar-lesqualitativament—i,siconvenia,quantitativament—

sempredinsd’aquestsmarcs.Aixímateix,l’estudid’aquestesaportacionsambre-

lacióallurfonamentacióteòricaoepistemològicapermetcomprendre’nl’aportació

intrínseca i vinculada als objectius i a l’abast de cada obra, autor o institució. Per

totplegat,hemconsideratquelamillormaneradeduratermeaquestarecercaha

estatcombinantaquestscriterisiseguintunaordenaciócronològicadelselements

investigats.Totisentconscientsquelesperioditzacionsodistribucionsperetapes

enleshistòriesdelaliteraturasemprepodenresultarincompletesoimprecisesen

unsentitabsolut,hemconsideratqueelsavantatgessónmoltmajors,entantque

enspermetenagruparunseguitdecircumstànciesqueajudenavalorarsignifica-

tivament cadascuna de les contribucions i interrelacionar-les amb els contextos de

producció i recepció. La nostra periodització s’ha basat en tots els criteris esmentats

peròtambéhatingutencompteelstreballsjaelaboratsprèviamentenl’àmbiteu-

ropeu, i ben especialment en el circuit cultural i lingüístic en català, per als períodes

equivalentsdelaliteraturapopularcatalanasobretotaCatalunyaialesIllesBa-

lears.Hemmiratdetrobar-hilesconnexionsilesdivergènciesmésrellevantstant

enlesetapes,engeneral,comenelscontextos,elsresultatsi lestendènciesque

se’n deriven, en particular; i hem mirat de no desatendre els contactes —existents

ifreqüents—produïtsentrefolkloristesiinstitucionsarreud’aquestsid’altrester-

ritoris,quaneraelcas.

2. L’estudid’aquestesaportacionsenspermetconstatarquehihaunbuitsigni-

ficatiupelquefaalsestudiscríticssobrelahistòriadelaliteraturapopularvalen-

332

cianaenconjunt.Lamajorpartdelstreballscríticssobreaqueststemessecentren

en l’anàlisi particular d’una obra (de vegades, parcialment) o d’un folklorista. Són

treballs poc abundants i no sempre estudien els reculls des d’una perspectiva di-

acrònicaoenrelacióambelscontextosquepodenexplicarels fets folklòrics.Els

folkloristesmésestudiatssónEnricValori,seguitdelluny,FrancescMartínezi

Martínez.Sobta,sobretot,l’escassaatencióal’obrafolklòricad’unafiguratanco-

neguda com Manuel Sanchis Guarner, de vital importància per a la renovació del

discursfolklòricalPaísValencià.Ésigualmentpreocupantladesatencióperpart

delacríticafolklòricadelescampanyesmusicalsvalencianes,enconcretl’aportació

valenciana a l’Obra del Cançoner i les diverses campanyes folkloricomusicals dutes

atermedurantelfranquisme.

3.Malgrataquestamancançabibliogràfica,ambelnostreestudihemconstatat

queentre1873i1975hihaunvolumdepublicacions,autorsiinstitucionsconsi-

derable,dignedeserestudiatisuficientmentquantióspertraçartendènciesiob-

servarconnexionsambelsdiversosaspectesdescrits.Totiqueelgruixdereculls

nosempreésabundant,síqueéssuficientperalarecerca.Desd’unpuntdevista

qualitatiu,engeneral,l’aportacióésvariableisempreespotjustificardinsd’una

pràcticamésàmplia,d’unatendènciageneralitzadaambunacertatradicióo,en

alguns casos, dins d’unes coordenades individuals clarament determinades per di-

versosaspectesbiogràficsohistoricosocials.

4. Entre 1873 i 1975 hem distingit tres grans etapes en funció dels criteris asse-

nyalats,fonamentalmentd’índolehistòrica,literàriaointrínsecamentfolklòrica.El

primer,entre1873i1912,éselperíoderomàntic,caracteritzatperlaconsideració

delfolklorecomamatèrialiterària,encaranoemancipadacomadisciplinaamb

unametodologiapròpia.Elsegon,entre1912i1939,éselperíodedelainstituciona-

litzaciódelfolklore:apareixeranlesprimeresinstitucionsqueorganitzenrecerques

decampielsprimerstextosdereflexióteòrica,ilaliteraturapopularseràtractada

desd’unsnousacostamentsdotatsjad’unapràcticabasadaenlarecol·leccióapar-

tird’informantsorals.Eltercerperíodes’esdevédurantelfranquisme(1939-1975)

i està caracteritzat per l’aturada de les iniciatives del període anterior, el control de

lesinstitucionsperpartdelrègimil’apariciódefiguresindividualsquebasteixen

els fonaments per a una eclosió posterior de la recollida i l’estudi de la cultura i la

literatura populars.

ConCluS ionS

333

5. Elperíoderomànticorenaixentistadelfolklorevalencià(1873-1912)ésforça

homogenicomacircuitliterari,entantquegairebéqualsevolpràcticaculturalen

aquestsmomentsvindràdeterminada,pocomolt,peldiscursilesestructuresde

laRenaixençaliteràriagestadadesdeValència.L’excepcióéslarecol·lecciódelfol-

kloremusical,ipotserprecisamentperaixòésmésreeixidadesd’unpuntdevista

metodològic.EnsreferimaMúsica de los cantos populares de Valencia y su provin-

cia,unmanuscritinèditd’EduardoXiménezCosdatatel1873,primerdocument

d’interèsqueprenemcomafitainicial,unencàrrecal’autorperal’ExposicióUni-

versaldeVienaqueincloulatranscripciód’algunesmelodiesicançonsvalencianes.

Així mateix, la part valenciana dels Cantos y bailes populares de EspañadeJosé

Inzenga (1888), tot i no ser una obra gestionada ni pensada des del País Valencià,

incloutambéalgunestranscripcionsdelcançonerdelescomarquescentralsque,tot

iarranjadesoharmonitzadesmusicalment,contenenunasèriedereflexionsteòri-

quesprèviesd’ungraninterèscontextual.

Tanmateix,aquestesmostresnosónrepresentativesdelatònicageneraldels

textosquepodemrelacionaramb la literaturapopularal llargd’aquestperíode.

Així,totiquearreud’Europaelfolklorealseglexix es caracteritzaria per la recerca

delesformespopularsqueevocavenunpassatnacionalvistcomagloriós, ique

havia de representar l’ànima popular apartirdelaqualfonamentarelspilarsde

lanovanació,alPaísValenciàaquestdiscurs,totiqueencertamaneraformaria

partdelaliteraturailesinstitucionsquelapromovien,comelsJocsFlorals,noge-

neràundesvetllamentderecullsfolklòricsniesperonàl’apariciódefolkloristesque

volguessen reconstruir la identitat valenciana a partir de la literatura popular. La

Renaixença valenciana, d’acord amb Roca (2010), havia de ser apolítica per raons de

merasupervivència;l’úsdelfolklore,comcomençavaapassaraCatalunya(Prats

1988), per a la projecció d’un ideari polític regionalista o nacionalista podia perjudi-

carl’embranzidaculturalquehaviadotatelpaísd’unesmínimesestructurespera

la creació literària en català. El folklore, doncs, mai no va ser una prioritat per als

renaixentistesvalencianssinoéscomacontingutperalacreacióliterària.

Aquestfetesdevébentransparentquanrepassemlescròniquesil’activitatdel

primer i principal centre excursionista valencià del moment, vinculat a Lo Rat Pe-

nat.MentreaCatalunyal’excursionismepromourialarecercafolklòricailapubli-

caciódecol·leccionssobreculturailiteraturapopular,alPaísValenciàelstreballs

dels excursionistes se centrenen la recercahistòrica i arqueològica, i el folklore

334

quedaenunsegontermeperail·lustraroamenitzarelstreballsdutsaterme.I

això,malgratquel’excursionismevalenciàvanàixercomaconseqüènciadelcatalà,

queteniacomareferentprincipal.Arabé,l’excursionismevalenciàpodriahaver

contagiatalgunesdelessevescaracterístiquesprincipalsalageneraciósegüentde

folkloristes,entantqueampliariaelcamptemàticd’estudidelfolklore,començaria

adesenvoluparunmètodepropiderecercaencontacteamblarealitatdelspoblesi

s’estudiariaapartird’àreesgeogràficamentdeterminades.FrancescMartínez,per

exemple,queparticipàdel’excursionisme,compliriaambaquestescaracterístiques.

Encanvi,elsautorsmésrepresentatiusd’aquestperíode,JoaquimMartíiGadeai

FrancescBadenesDalmau,nohofarien;iaixò,apesarqueelsegonformariapart

tambédelesexcursionspromogudespelvalencianismeculturaldelmoment.

ElcasdeJoaquimMartíiGadeas’enténtanbonpuntobservemqueellmateix

es va voler aïllar dels principals corrents culturals de la Renaixença i preferí no

participarnidel’excursionisme,nidelsJocsFlorals,ni,enfi,delavidaliteràriai

cultural de l’elit renaixentista, tot i estar relacionat amb alguns dels seus prohoms.

Martíescriguéunaobrasingular,caracteritzadaperunavoluntatd’entretenimenti

d’il·lustrarelsvalenciansambcuriositatsielementspropisd’aquestaterrailaseva

cultura,iaixòincloïalaculturailaliteraturapopular.Elsseustextossónsempre

miscel·làniesquebarregencostumisme,literaturadecreaciópopularitzantifolklore,

peròtenimevidènciesqueunapartimportantdelsmaterialsprovinguerendefonts

orals, sobretot en l’obramésacostadaa la recol·lecció folklòrica:Ensisám de totes

herbes(1891).EntreelsobjectiusdeMartíiGadea,però,nohihavialarecol·lecció

pròpiamentdita,nitinguélaformaciónielcontextsuficientperdur-laaterme;però

elsseusmaterials,potserpelfetdeserelsprimersdedicatsadiversosgèneresfol-

klòrics,serienreconegutsposteriormentperlesdiversesgeneracionsdefolkloristes

valencians:ambelseuprecedentpodrien justificar lasevapròpiaobradinsd’una

mínima tradició.

El cas deBadenesDalmau és totalment diferent; ell sí que va participar en

les activitats de la Renaixença (fou mestre en Gai Saber en els Jocs Florals i, com

dèiem,formàpartdel’excursionisme),ieraunpoetabenconsiderattantalPaís

Valencià com aCatalunya.De l’obra poètica destacaRondalles del poble (1900)

que,totiserunaliteraturitzaciódemostresdelanarrativapopular,conteniadi-

versos elements que l’enarboraven comuna obra significativament diferent dels

seuscontemporanis:així, inspiratper lesrecol·leccionsdecançonsnarrativesde

ConCluS ionS

335

MariàAguiló,Badenesesvaproposardetrobarelltambémostresd’aquesttipus

deliteraturapopular,peròsenseèxit;nomésentrobàuna,aixíquedecidíampliar

lacol·leccióaaltresmostresdenarrativaitransformar-lesenpoesia,aixòsí,in-

cloent-hidiversesnotesd’interèsfolklòricperacadascuna.Peròlasevaobramés

significativaés,desdelnostrepuntdevista,elpròlegaCòses de la meua tèrra de

FrancescMartínez iMartínez (1912),querealmentmarcaunafita i enspermet

establiruncanvideperíode.AcíBadenesdemostraunsconeixementsteòricsque

encaranos’haviendonatalPaísValencià,demaneraqueaquestpròlegesdevéel

primertextd’aquestescaracterístiqueselaboratperunautorvalencià.Hireflexio-

na,ambamplituddemires,sobreelsgèneresfolklòrics,sobrelarelacióentrelite-

ratura popular i literatura culta i sobre l’origen de la popular, amb una perspectiva

quenos’had’adscriurecompletamentalestesisdelromanticisme,anscontempla

lapossibilitatqueelpobletambépotéssercreadordelsdeprocedènciaoral,iqueno

són senzillament una corrupció de textos originals d’un autor culte.

6. Ambaquestpròlegi,sobretot,ambl’aportaciódeFrancescMartíneziMartí-

nez en Còses de la meua tèrras’encetaunperíoded’unaactivitatforçamésintensa

enlaliteraturapopularvalenciana,queabastariaentre1912(anydepublicaciódel

primervolumd’aquestaobra)i1939(alfinaldelaGuerraCivilil’inicideladicta-

durafranquista).Durantaquestperíodeveuremqueelfolklorecomençaapresen-

taruntractamentdiferenciatiambmetodologiapròpia,iapareixeranlesprimeres

institucionsqueorganitzaranrecerquesfolklòriquesitreballsdecamp.AlPaísVa-

lencià,aquestesinstitucionsseranelCentredeCulturaValenciana(createl1915),

queanysdespréscomptariaambunaSecciód’EtnografiaiFolklore; i laSocietat

CastellonencadeCultura, creadael1919 ique,a travésdel seuBoletín, coordi-

nariarecerquesentreelssubscriptors.Alcostatd’aquestes iniciatives,hihauria

aportacions valencianes (fetes per folkloristes valencians i catalans) en institucions

catalanes:sobretot,enl’ObradelCançonerPopulardeCatalunyaienelsconcursos

delLlegendariPopularCatalà,amésde laparticipació i la influènciade l’Arxiu

d’EtnografiaiFolkloredeCatalunyaenlafonamentacióteoricometodològicadeles

recerquesinstitucionals.Abanda,lafiguradeFrancescMartínezdesenvoluparia

unaimportanttascatantindividualment,ambdiversespublicacionsd’interèsfol-

klòric,cominstitucionalment,encapçalantlatascafolklòricadelCentredeCultura

ValencianaiparticipantenelLlegendariPopularCatalà.Tindriacomaprincipal

336

deixebleiseguidorAdolfSalvà,encaraqueactualmenttansolshihaunvolumseu

quetingamaterialsdelaliteraturapopular.

Aquesta etapa representaun canvi essencial en lapercepciódel folklore com

adisciplinaitambéenl’aparicióderecol·leccionsarreudelpaís.S’esdevéunsalt

qualitatiu considerable, s’aprofundeixen la reflexió teòrica iniciadaperBadenes

DalmauiescreensinèrgiesambfolkloristesiinstitucionssobretotdeCatalunya

quepermetranrenovariiniciarlaconsolidaciódelafolklorísticavalenciana.Evi-

dentment, els resultats al nostre territori no seran comparables al cas català o al

mallorquí,perquèelperíodeanteriorhaviamancatderecullsfolklòricspròpiament

ditsinohaviageneratunaxarxadefolkloristesoinstitucionsqueesdevinguésfor-

mativaperaaquestageneració;laformaciódelsautorsvalenciansd’aquestperíode

era en molts casos, com en Francesc Martínez, autodidàctica, i encara molt contagi-

adaperlesinèrciesdelromanticismeilaRenaixença.Quannoeraaixí,laformació

delsaltresfolkloristesvalencianss’explicaatravésdeCatalunya,coméselcasde

Just Sansalvador amb els músics catalans vinculats a l’OCPC o d’Àngel Sánchez

Gozalboatravésdelaparticipacióenl’Arxiud’EtnografiaiFolkloredeCatalunya.

FrancescMartíneziMartínezésundelsprincipalsprotagonistesd’aquestaeta-

pa.Lasevaproducciócomençaamblamiscel·làniafolklòricadeCòses de la meua

tèrra,que,ambelsseustresvolums(1912,1920,1947),esprolongaievolucionaal

llargdelasevatrajectòria.Ambaquestaobra,Martínezéselprimerautorvalenciàa

elaborarunamiscel·làniafolklòricadetradicióoralterritorialmentlocalitzada,cosa

querepresentaunprogrésimportant.Arabé,enaquestrecullnohihaunprocedi-

mentsistemàticenlaclassificaciói lasistematitzaciódelesmostresfolklòriques,

si exceptuem, en part, l’ordenació de cançons i jocs del tercer volum; es barregen i

es repeteixen alguns elements per la falta de rigor; i es literaturitzen les mostres

denarrativapopular,amblaqualcosaencarapesalatradicióheretadadelperíode

anterior.Aquestescaracterístiquessón,defet,comunesalarestadel’obrafolklòri-

ca, ben especialment en l’Arreplega de llegendes de 1927 i en la seva contribució al

Concurs del Llegendari Popular Català de 1929 amb el Llegendari valencià:quanel

document recollit era narratiu, Martínez no s’estava mai de transformar-lo estilísti-

cament,finsitotsiaixòcontraveniaelscriterisestipulatsperlesbasesdelconcurs.

L’aportacióteòricamésinteressantd’aquestautoréselpròlegal’Arreplega de

1927,enquèexposaunseguitdeqüestionsd’interèsgeneralperalmètodefolklòric

itotseguitelaboraunrepàsbiobibliogràficpelsdiferentsautorsiobresque,alseu

ConCluS ionS

337

parer, van tenir alguna cosa a veure amb el folklore —en sentit ampli— al País

Valencià.És,peraixò,laprimeraressenyacríticad’històriadelfolklorevalencià,

encaraqueeltipusd’obresques’hicontemplenpresentenunagranvariabilitaten

gèneresicontinguts,desdelcostumismeal’etnografiapassantperlaliteraturade

creaciósobremotiusfolklòrics.

Fruit de la combinació de dues de les seves grans passions, el folklore i el cer-

vantisme, publicaria El folklore valenciano en el Don Quijote (1922a), un exercici de

literaturacultaipopularcomparadesatravésdelesqualsMartínezdemostrava

lautilitatdel’estudidelfolkloreentantquepodiaserd’ajudaperesclarirpassat-

gesobscursdel’exegesidelQuixot,i,pertant,dignificavenaquesttipusd’estudis.

Seria el primer llibre valencià dedicat a comparar folklore i literatura i, pel to i les

característiques,podriahaverarribataprendreuncaràcterhistoricogeogràficque

mainos’esdevingué.

FrancescMartíneztambétindriaunpapercentralenlarecercafolklòricages-

tionadadesdelaSecciód’EtnografiaiFolkloredelCentredeCulturaValenciana,

de laqualerapresident.Coordinà l’elaboraciód’unqüestionari folklòricsobreel

folklorenadalencque,totielpocèxit,generàunesmínimespreocupacionsfolklò-

riquesdesdelainstitució.Aixímateix,aconseguíquepersonalitatsimportantsde

lafolklorísticacatalanadelmoment,comRafaelPatxotoRossendSerraiPagès,

esdevinguessen membres corresponents del Centre i, per tant, mantinguessen un

contactedirecteamblaprincipalinstitucióculturaldelaValènciadelmoment.Va

sertambégràciesalCentrequeMartíneztreballariacolzeacolzeambAdolfSalvà,

ambquiexerciriaunamenademestratgeiprotecciódavantl’elitculturaldeVa-

lència.

Martínezsemblaabastargairebétotselscampspossiblesenquèelfolkloreva-

lenciàpodiatenirpresència,desdelpasperLoRatPenatil’excursionismealCentre

de Cultura Valenciana i el Llegendari Popular Català, a la participació en diverses

revistesienlapremsaperiòdica,amésdelsseustreballsindividuals.Elpapernu-

cleard’aquestautor,amés,vedotatd’unadimensiófinsllavorsinèditainoprouva-

lorada.Ladedicacióalfolkloreentotal’amplitud,tambéetnogràfica;larecol·lecció

delfolkloreapartird’unterritoriconcretamentlocalitzat;l’estuditeòricibibliogràfic

delfolkloreielrespected’unsmínimsenlametodologiaienlaprocedènciaoraldels

textosrecollits;l’aportaciótambéenunsentitquantitatiu;ladifusiódelsseusconei-

xements, la vinculació amb personalitats de fora del País Valencià i la participació

338

enlesobresilesinstitucionsesmentades…totplegatsignificaquenoespodriapar-

lardel’actualitzaciódelfolklorevalenciàniaquestperíodetindrialaimportància

quetéperalaconsolidacióilainstitucionalitzaciódelamatèriasinofosperFran-

cesc Martínez i Martínez.

Perlasevabanda,AdolfSalvàiBallesterrepresentaquevaserpossibleuna

tradiciódinsd’aquesta folklorísticavalenciana incipient, en ser elprincipal con-

tinuador de la tasca de Martínez. Amb De la Marina i muntanya (folklore), Salvà

elabora un recull semblant a Còses de la meua tèrra;perbéqued’unvolummés

reduït,lasevacontribucióésmésencertadametodològicament,iestilísticamentés

méssintèticaiabstractaqueladelseumestre.Laconservaciódel’obradeMartínez

enlasevabiblioteca,anotadaicomentada,demostraqueSalvàelseguiaprimmi-

radament,ambrecel iatencióalhora, iampliant-loo corregint-lo,quanhocreia

convenient.

Sihemparlatd’unainstitucióreferentperalfolklorealaciutatdeValència,el

Centre de Cultura Valenciana, la ciutat de Castelló no seria menys amb la Societat

CastellonencadeCultura;ésmés,vaaconseguirunsmajorsimillorsresultatsamb

laimplicaciódirectaisovintentusiastadelsseusmembres.Gairebédesdelacreació

l’any 1919, la SCC va publicar un Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura

quevaalbergararticlesirecerquesdetotamena,sobretotrelacionatsamblescomar-

quesseptentrionalsvalencianes.ElBSCC fou l’eina principal de la gestió i la difusió

de larecercaen la institució, iésaixíqueesvancoordinarunstreballsdecamp

semblantsalsquevolguéemprendrelaSecciód’EtnografiaiFolkloredelCentrede

CulturaValenciana,peròambmajorèxit.Sotaladireccióilarevisióteoricometodo-

lògicad’ÀngelSánchezGozalboesvancreardosqüestionaris,sobreparemiologiai

sobreoracionspopulars,basatsenelsequivalentscreatsperal’Arxiud’Etnografiai

Folklore de Catalunya i fonamentats explícitament sobre la Völkerpsychologie,ésa

dir,creatsambl’objectiuúltimdelarecercad’unsmaterialsquepermeterenlacarac-

teritzaciópsicològicadelspobles:perprimeravegadadesd’unainstitucióvalenciana

esdemostravenunsconeixementsteòricsquesuperavenlesapreciacionsintuïtivesi

s’homologavenaunateoriadebaseeuropea.Elsqüestionarisvantenirunaresposta

considerable, continuada,variada iqualitativamentadequada,ques’anàpublicant

periòdicamentenelBSCCentre1920i1930.Aquellanyvandeixardepublicar-seels

qüestionaris,potserperesgotamentdelesrespostes,inose’nvanrenovarlatemàtica

oelsgèneresderecol·lecciómésenllàdelsgojos.

ConCluS ionS

339

A banda, en el BSCCdestaquenlespublicacionssobreparemiologiadeGaetàHu-

guet,decairemoltdivulgatiu,isobretotdeJoanM.Borràs,unprojecteextensperò

aturatl’any1954,ambunaquantitatdeparèmiesdecol·lecciópròpiamoltnombrosa,

totiquenosen’evidenciàuntractamentsemàntic,contextualoqueseguísqualsevol

altratipificació.L’inventariatparemiològichaestatunapràcticaquehagauditde

totaunatradicióparal·lelaalfolkloreiquetéunaltreexempleenelreculldelRefra-

ner valencià d’Estanislau Alberola i Manuel Peris (1928).

En conjunt, la tasca gestionada des del BSCC fou molt reeixida, si comparem

ambelCentredeCulturaValenciana.Hihaviaunabase folklòricamolt clara i

desenvolupada,iactualitzadaperalsconeixementsteòricsdelmoment;elscrite-

rismarcatsvanserrespectatspelscol·laboradors;ielsqüestionarisaconseguirien

mourealarecercafolklòricaalgunsdelsprincipalsprohomsdel’òrbitadeCastelló

enaquellmoment:ÁngelSánchezGozalbo,CarlesSalvador,JoanM.Borràs,Gaetà

Huguet,SalvadorGuinot,ManuelBetí,RicardCarreras,JosepPascualTiradoo

Joan Baptista Porcar, entre molts altres.

Les altres institucions en què el País Valencià tindria representació durant

aquests anys estarien administrades ja des de Catalunya: l’Obra del Cançoner,

d’una banda, i el Llegendari Popular Català, de l’altra. En el primer cas, van apor-

tarmaterialsprocedentsdelPaísValenciàelsgermansJoaquimiJustSansalvador

iCortés,tantenconcursoscomenunamissiópelComtatl’any1924;JoanJustiJo-

sepM.Roma,enmissióperlescomarquesvalencianesdelnord,l’any1927;Eduard

López-Chávarri, amb un petit recull de cançons enviat com a resposta a l’encàrrec

queseliféuamblaprimeralletradeconvitdel’OCPC(1922);iunrecullanònim

presentat l’any 1924 a concurs.

Just Sansalvador, format a Barcelona al costat d’alguns dels encarregats de

l’OCPC, presentaria a concurs diversos cançoners centrats en el seu poble, Cocen-

taina,ilasevacomarca,elComtat:Recull de cançons populars valencianes, Canço-

ner infantil de Concentaina i Cançoner general valencià.Després,ambl’ajudadel

seugermàJoaquim,tambémúsic,elaboràunrecullextensíssimdecançonsime-

lodies de tots i cadascun dels pobles del Comtat, entrevistant-se amb gran nombre

d’informants i en situacions diverses.

LamissióJust-Romade1927,totiserquantitativamentmenysextensaquela

delsgermansSansalvador,presentauninterèsdivers.Malgratunenfocamentini-

cialmentesbiaixatqueposavademanifestelsprejudicisd’aquestsmúsicscatalans

340

cap al folklore valencià, van ser capaços de posar-se en contacte amb un gran nom-

bred’informants,entreelsqualsalgunsdelsintel·lectualsquetambécol·laborarien

enlaSCC;anotariendiversescançonsapartirdel’observaciódirectadelfetfolklò-

ric; i inclourien un petit cançoner d’Oriola, no previst en la missió, fruit de la recerca

deJoanJustunsanysabans,quanhivaviureitreballar.

Per últim, el recull de López-Chávarri, fruit de l’únic encàrrec a un valencià en

aquellaprimeralletradeconvitdel’Obra,adreçadaadiversosmúsicsiinstitucions,

posavademanifestelcontacted’aquestautorambLluísMilletiambFelipPedrell

i testimonia les relacions del músic valencià amb folkloristes i institucions de Ca-

talunya.

De l’altra institució catalana on aparegueren materials valencians, el Llegenda-

riPopularCatalà,noméscalafegir,alquejas’haditsobreFrancescMartínez,que

hihaguéunapreocupacióconstantdelsseuspromotors,sobretotRafaelPatxot i

RossendSerraiPagès,perquèhihaguésrepresentacióvalenciana.Aixís’explicala

presidènciadelprimerconcursperpartdeFrancescMartínezi,també,l’aportació

delafolkloristacatalanaSaraLlorensaltercerconcurs(1929)ambunacol·lecció

de Llegendes alacantinesqueamagàalseumestre,SerraiPagès,seguramentcom

unasorpresaqueelljanogaudiria,perlasevamortabansqueelconcursfosresolt.

L’aportaciódeSaraLlorensesdeuaunsinformantsbolullencsquetreballavenles

seves terres a Pineda de Mar. Llorens, igual com faria amb la resta de la seva obra,

semblaelaborarlatranscripciódelesnarracionsapartird’anotacionstaquigràfi-

ques,boiconvertint-leslingüísticamentaunamenad’estàndardvalencianocatalà

quefacilitéslacomprensióaCatalunyainotravésenexcéslanormativafabriana.

7. L’arribada de la dictadura franquista (1939-1975) marcarà profundament

l’etapasegüent,finselpuntquehemconsideratquelesdatesd’iniciifinaldelrè-

gimsónlesquecondicionenelconjuntdelaproducciófolklòrica,enunscasosper

lasubjecció,enaltresperlacontestació,ienqualsevolcaspercircumstànciespu-

ramentcronològiques,cosaquecoincideixambladescripciódelperíodeequivalent

a les Illes Balears. Els esforços institucionals del període anterior s’estroncaren i

cessarenlamajorpartderecerquesfolklòriques,alaqualcosacalsumarlamortde

Francesc Martínez i d’Adolf Salvà als anys 40.

Durantaquestaetapa, seràel folkloremusical elqueaconseguiràunamajor

atenció,enbonamesuraperquèseràpromogutdesdelesinstitucionsfranquistes

com una manera de folkloritzar la diversitat cultural a l’estat espanyol i relegar a

ConCluS ionS

341

un àmbit familiar, local i d’entreteniment la cultura vehiculada en les altres llen-

güesques’hiparlen.

Lainstituciómésrepresentativad’aquesttractamentdelfolkloreperpartdel

franquismeéslaSecciónFemenina,que,atravésdelsCorosyDanzas,promouràel

folkloredescontextualitzatdelseuterritorid’origen,seleccionatimanipulatperquè

lasevaexecuciónocontradiguéselsidearisdelrègim.Larecol·leccióqueesduria

a terme es feia amb l’objectiu de detectar les essencialitats de la nació espanyola

afidedetectar-nelaunitat,cosacontraproduenttenintencompteladiversitatde

llengüesiculturesexistentsi,doncs,l’esforçquecaliaferenlaseleccióiladifusió

d’uns models determinats.

L’Instituto Español de Musicología, en canvi, no aniria tan orientat a la difusió

d’un model sinó a la pura recerca. Hereu de la tasca de l’Obra del Cançoner Popular

deCatalunya,vapromoureconcursosimissionsfolklòriquesbensemblants.Adife-

rència,però,delainstituciócatalana,acíl’abastterritorialeraelconjuntdel’Estat,

larecol·lecciónoesfeiaenclaulingüisticocultural.Tanmateix,lavalidesadeles

recerquesielrigorsóncomparablesa lesde l’ObradelCançoner.D’entre les65

missionsencarregadesafolkloristesdetotl’Estat,n’hivahaver12quecontenien

materialsrecollitsalPaísValencià,entrelesqualsdestaquen,quantitativament,

les de Ricardo Olmos i les de Manuel Palau.

De fet, Manuel Palau esdevindrà una peça central de les campanyes musicals

dutesatermedurantelfranquisme:moltsdelsseusalumnesicompanys(Ricardo

Olmos,MariaTeresaOller,M.DoloresSendra,AntonioChover,SalvadorSeguí…)

l’acompanyarienenlarecercaihaurienformatpartdelesrecerquesdelaSección

Femenina o de l’IEM-CSIC. Però ací hem destacat la figura de Palau, sobretot,

arran de la fundació de l’Institut de Musicologia i Folklore (1948), adscrit a la Ins-

titucióAlfonselMagnànimde laDiputacióProvincialdeValència.Desd’aquest

Institutorganitzariacampanyesderecercamusicalqueprendrien,finalment,un

sentitterritorialiculturalvalencià;i,malgratquel’organismes’adscriviaalaDi-

putacióProvincialdeValència,lescol·laboracionsirecerquess’estenguerenarreu

delpaís.Elsresultatsd’aquestesrecerquesserienpublicatsentresèpoquesenels

Cuadernos de música folklórica valenciana, iniciats l’any 1950 i amb un últim vo-

lum,simésnodemoment,del’any2013.

QuimillorrepresentarialacontinuïtatiampliaciódelprojectedeManuelPalau

seriaSalvadorSeguí.Becatper l’InstitutodeEstudiosAlicantinos,Seguí,que ja

342

haviaparticipatenlesrecerquescoordinadesperPalauenl’InstitutdeMusicologia

iFolklore,començariaperrecórrerlescomarquesvalencianesmeridionalsambun

elevadíssim nombre d’informants i l’aspiració d’elaborar un cançoner comarcalment

representatiu. El resultat seria el Cancionero musical de la provincia de Alicante

(1974a).Vaseraquestprojecteelqueelvaempènyeraelaborar-neund’equivalent

peracadaprovíncia,i,novamentbecat,peròaquestavegadaambcol·laboradors,

mamprendriaunarecercasemblantquedonariallocalCancionero musical de la

provincia de Valencia (1980) i al Cancionero musical de la provincia de Castellón

(1990a). En conjunt, obres de grans dimensions, territorialment representatives i

fonamentadessobreunarecercadefontsoralsextensaideprocedènciadiversa.

Alcostatd’aquestescampanyesmusicals,pocomoltvinculadesambelrègim,

sorgiriatotunaltretipusderecercafolklòricajanoinstitucional,sinóindividual,

esperonatperunesperitcríticigairebécontestatarientantquerepresentariatot

allòqueelfranquismevoliaferdesaparèixer.Parlemdel’obradeManuelSanchis

Guarnerid’EnricValor,enarboradessobreunesforçconstantdedignificaciódela

tascafolklòricaidelcomponentvalencianistaid’autoafirmacióquehianavadirec-

tamentvinculat.SanchisiValorcol·laborarienareconstruirlaidentitatvalenciana

atravésdelsreferents idelpessimbòlicde la literaturapopular,ambunagran

càrregacientífica,enelprimercas,iliterària,enelsegon,quecontribuiriaadotar

lamatèriadelprestigiquehaviaestatperdentacausadelbiaixideològicqueel

franquismes’esforçavaaaplicar-hi.

ManuelSanchisGuarnervaserundelsmésgransintel·lectualsvalenciansdel

seutemps,comdemostràenelsdiversoscampsquevaconrear:història,lingüística,

dialectologia,folklore…unveritablehumanistaques’haviaformatambl’escolade

MenéndezPidalal’Atlas Lingüístico de la Península Ibéricaiquecol·laborariaben

estretament amb Francesc de Borja Moll en l’elaboració del Diccionari català-va-

lencià-balear.Aquestaformació,unidaalatutoritzacióqueexercísobreellundels

prohomsdelesdarreresdècadesdelaRenaixençavalenciana,elcanongeihistori-

ador Josep Sanchis Sivera, i al seu propi compromís cívic amb el poble valencià, el

dotariend’unabased’altnivellperenfrontar-sealesdiversesqüestionsquevolgué

abordaralllargdelasevatrajectòria,ibenespecialmentenelterrenyfolklòric.

Adiferènciademoltsdelsfolkloristesvalenciansprecedents,Sanchisjanose-

riaautodidactesinóquecomptariaamblafonamentacióteoricometodològicaque

liproporcionariaeltreballdecampdialectològicilexicogràficdelasevaformació,

ConCluS ionS

343

quetambétindriaenlaculturapopularuncampdeconreuqueelsdialectòlegsi

lexicògrafshaviencomprèsquecalianodesatendreenlesentrevistes.Ésatravés

d’aquestabaseteòricaqueSanchisidentificaràelfolkloreambunageneracióiuna

classesocialdeterminada,nourbanaireclosaenl’àmbitpopular,cosaqueliperme-

tràformarunobjectiubàsicenlasevarecercaienlesobresquepublicaria:d’acord

amb la Völkerpsychologie,definirlapersonalitatdelsvalencianscomapoble.L’obra

quemillorrepresentaaquestobjectiu,perlatriadematerialsiperl’estudiinicial,

seria Els pobles valencians parlen els uns dels altres(1963-1983),queconstitueix,

alhora,elseuprojectefolklòricmésgran,genuíireeixit.

El conjunt de les seves publicacions sobre literatura popular presenten un to al-

horadivulgatiuierudit,d’ungranrigormetodològicidegranamenitat.Estanela-

boratsd’unamanerasimilar:Sanchisparteixsempredetotselsrecullsdefolklore

previsiaportamaterialsnousdelessevespròpiesentrevistes,cosaqueimplicaun

afany totalitzador del folklore valencià i una voluntat perllongada en la seva obra

declassificar,ordenariestudiartotselsmaterialsexistentsperaconseguirperfilar

ambmésexactitudaquestapersonalitatvalenciana.Desprésd’unaanàlisiaprofun-

didadelsseustreballshemarribatalaconclusióque,enelfons,Sanchistéenment

un projecte de país amb la seva obra; vol dotar els valencians d’una infraestructura

id’unasimbologiaenl’imaginariienelfolklorequehaviaestatinsuficientfinsla

sevaaparició.Iaixòsensedeixardereivindicarlesrecerquesfetesperfolkloristes

valenciansprevisaellmateix.Enaquestsentitcaldestacarlarevisió,ordenació,

adaptació i difusió de Còses de la meua tèrra i del seu autor en Coses de la Marina,

la meua comarca (1970),untreballambquèrecuperavalatascadelfolkloristaalteà

iladonavaaconèixeralsvalenciansenunmomentclauperalreviscolamentde

l’activitat cultural i política del país.

L’altreaspectequecalagrairaSanchisGuarnerés,enelseudiscurscontinuat

sobrelaimportànciadel’estudiilarecol·lecciódelaliteraturapopular,elfetd’ha-

veraconseguitqueEnricValors’interessésperlesrondallesienfesrecol·lecciói

literatura.L’obrafolklòricad’EnricValoresconcentraenlarondallística,ungène-

requenohaviarebutunagranatencióperpartdelsfolkloristesvalenciansi,de

fet,quemainos’haviapresentatsotaunformatderondallari—recordemqueles

Rondalles del poble de Francesc Badenes no era un recull de rondalles, sinó una

versificaciódematerialsnarratiusdediversosgèneres.L’obrarondallísticad’Enric

Valorcomençaalsanys50iprenlaformadefinitivaenl’Obra literària completa

344

(1975-1976).Encaraquelesrondallesvanexperimentarcanvisimportantsperla

literaturitzacióamplificadad’estilrealista,elsargumentsesmantindrienintactes,

aixícomelrespectedeValorperunallenguaacostadaal’oralitatperòalhoraes-

trictamentnormativa.Amés,Valorvaproporcionardiversesdadessobrelarecol-

lecció,desdelllocdeprocedènciaaalgunesnotessobreelsinformants,cosaqueens

permetdefinir-lo,d’acordambOriol(2011),comunliterat-folklorista.

La importància d’EnricValor, però, traspassa la pròpia recol·lecció, que, per

se,noésespecialmentextensa(uncorpustotalde36rondalles).Elfetquelaseva

obradotéselvalencianismeilaliteraturad’unsespaissimbòlicsimíticscontribuïa

aferdelarondallaunelementdereivindicaciónacional.Però,amés,alsanys80,

ambtotselscanvisculturals,legislatius,escolarsisociolingüísticsdelfinaldela

dictadurail’inicidel’etapademocràtica,Valoresdevinguéunhome-símbolgràcies,

enpart,alapromocióencentreseducatiusicursosdeformacióirenovaciópedagò-

gica.Sentl’obradeValorunadelespoquesdelaliteraturavalencianaquepodrien

adreçar-sealpúblicinfantil—totiqueestavenescritesperaunpúblicadult—,so-

bretotgràciesalesadaptacionsdeRosaSerrano,aquestsmaterialss’utilitzariena

l’escolaperal’ensenyamentdelallenguacatalanai,alhora,aprofitarienperquèels

mestresfossenconscientsdelaimportànciailautilitatdelarecol·lecciófolklòrica,

queexperimentariauncreixementespectacularapartirdelsanys80.EnricValor

seriaelprincipalmodel i referentperadiversesgeneracionsdevalenciansque,

emulantlasevapràctica,contribuirienaeixamplarelgruixdereculls folklòrics,

especialment rondallístics.

8. L’estudidelarecol·lecciódelaliteraturapopulardesd’unpuntdevistahis-

tòricenspermetresseguirdiversestendències,movimentsiautorsoobresclauen

eltemps.Unatendènciainteressantderesseguirésladualitatentreindividus i

institucions;arabé,aquestadualitatnoésdisjuntiva,entantquelaimportància

d’algunsd’aquestsindividusés,precisament,elseupaperenlesinstitucions,com

elcas,enpart,deFrancescMartínez,oelcasdeManuelPalau.Jahemvistque

abansde1912elfolklorealPaísValenciànofouobjected’estudidecapinstitució:

tampocnohaviaestatdelimitatcomamatèria,itansolsespotdestacarelcentre

excursionistadeLoRatPenat,però,sobretot,peroposicióalatascadutaatermeen

altresterritorisdeldominilingüístic,especialmentaCatalunya,onsíquehihau-

riatotaunainfraestructura.EnaquestperíodeconvédestacarlatascadeJoaquim

ConCluS ionS

345

MartíiGadeaideFrancescBadenesDalmaupelquerepresentenperalconjuntde

la folklorística valenciana, per funcionar com una mena de referent en la tradició de

la literatura popular.

El període entre 1912 i 1939 es caracteritza, precisament, per l’arribada del fol-

klorea les institucions,demaneraquejaentindremalgunesqueserancapaces

d’organitzar la recerca d’una manera programada. Si ens centrem en les valencia-

nes,parlemdelaSecciód’EtnografiaiFolkloredelCentredeCulturaValencianai

de la tasca en el Boletín de la Societat Castellonenca de Cultura. Són les primeres

institucionsvalencianesques’hidediquen;laseguirà,enelperíodesegüent,l’Ins-

titut de Musicologia i Folklore de la Institució Alfons el Magnànim, ja als anys

50,i,ambunpesllavorsencarareduït,l’InstitutodeEstudiosAlicantinosafinals

delsanys60amblabecaques’enduguéSalvadorSeguí.D’institucionsdeforadel

PaísValenciàonhihaaportacionsvalencianesn’hihatambéquatre:elLlegendari

Popular Català i l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya en els anys 20-30 i la

Sección Femenina i l’Instituto Español de Musicología durant la dictadura.

Alhora que despertaven les primeres institucions, tindrem un dels individus

mésactiusenelfolklorevalenciàirenovadorsdelpanorama:FrancescMartínez,

que estariadarrerede la campanyadelCentredeCulturaValenciana, del qual

tambéformariapartAdolfSalvà.Lesaltresaportacionsindividualssobrelesquals

calinsistir,jadesprésdelaguerra,sónlesdeManuelSanchisGuarner,ambvoca-

ciódeconjuntperalPaísValenciàitambéperalsterritorisdellenguacatalana;i

d’EnricValor,que,totihaverfetunaaportaciómésmodestaalfolklore,tinguéuna

repercussiómoltmésnotable.

9. Siobservemaralestendènciesrelacionadesambl’estuditeòricdelfolklore,

disposemd’un text gairebé fundacionalper a aquest estudi teòric ambel pròleg

de Badenes Dalmau a Còses de la meua tèrra. Anteriorment hi havia hagut algu-

nesaproximacionsalfetfolklòricsobretotambInzengadesdelamusicologia,però

aquestfolklorista,totihaverelaboratunrecullambcançonsvalencianes,noera

valenciànihaviaconcebutelconjuntdelarecercaenclauvalenciana,aixíquees

potdirqueelprimervalenciàafer-hovaserBadenesDalmau.Evidentment,és

durant el període de la institucionalització que el folklorenecessita ser definit i

acotatcomacampd’estudiperpoderemprendrelarecercaadequadament,iaixí

ésquecalexplicarl’aportacióteòricad’ÀngelSánchezGozalboalsidelBSCC per

346

a iniciar la recerca a través dels qüestionaris, influït per laVölkerpsychologie i,

per tant, amb un objectiu identitari. El seguirà Francesc Martínez amb els seus

textos per als Anales del Centro de Cultura Valenciana i,sobretot,ambelpròleg

a l’Arreplega de llegendes, tradicions y costums (1927a)quecontéaportacionsde

caireteoricometodològici,també,aquellrepàsbiobibliogràficpelstextossobrecul-

turapopularanteriorsicontemporanisalseuestudi:eralaprimeraaproximació

al’estudidelfolkloreenclauhistòrica.Desprésdel’aportacióteòricadeMartínez,

convéconsiderarlacontribuciódeLluísFullanaenelpròlegalRefraner valencià

(1928) en un estudi històric sobre la recol·lecció paremiològica i fraseològica al

PaísValencià.JamoltsanysdesprésseràManuelSanchisGuarnerqui,endiver-

sespublicacionsalllargdelasevatrajectòria,analitzaràl’estudidelarecol·lecció

folklòrica amb perspectiva diacrònica i lamentarà l’exigüitat de l’aportació dels

renaixentistesvalencians.Alhora,Sanchisvaserundelsgransteòricsvalencians

pel fet de tenir una bona formació i haver exercit el treball de camp. Els diversos

pròlegsiarticlesqueconfigurenlasevaaportacióalfolklore,peròtambéelsllibres

pròpiamentdits,contenenmoltesapreciacionsllargamentargumentadessobrela

teoriaielmètodefolklòric.Lasevaobrapunteraenaquestsentitésl’estudiinicial

d’Els pobles valencians parlen els uns dels altres,oncombinasociologia,etnografia,

antropologiailiteraturapopularambunareflexiósenseprecedentssobregèneres

folklòricsterritorialmentlocalitzats.Aquestestudiveniatambédeterminatperla

Völkerpsychologie i una concepció encara classista i generacional d’un folklore en

extinció;peròseriabàsicaperalaconfiguració,dinsdelseuprojecte,d’unconjunt

de referents necessaris per a la reconstrucció cultural del País Valencià.

Paral·lelamental’estuditeòricdelfolklores’observaunatendènciageneralit-

zadadelsautorsperesforçar-seadignificarlamatèria,llargamentconnotadacom

a menor per associar-se a una classe social popular i generalment analfabeta i, per

tant,perrestaral’ombradel’estudidelaliteraturacultaielaborada.Aaquesta

mancadeprestigiencaracalsumarelsmovimentsdelrègimfranquistaperconver-

tirelfolkloreenfolklorisme,unaarmaideològicaperreduirlesllengüesicultures

noespanyolesalpurentreteniment,alcolorlocal.Contraaquestesconcepcions,ja

BadenesDalmau,enelpròlegquetanthemcitat,exalçalaliteraturapopularili

atorganosolspropietatsdebellesa,sinótambéelreconeixementdelainfluència

sobrelaliteraturacultailapossibilitatqueelpobleanònim,inosolsunsuposat

savicultecreador,participésdel’elaboraciódelsmaterialsfolklòrics.Tambéhem

ConCluS ionS

347

pogutanalitzarl’evoluciódel’obraideldiscursdeFrancescMartínezenaquestsen-

tit:desd’unstextosinicialsonmanifestaalgunesreservescapalfolklore,passant

perlanecessitatdejustificar-loatravésdel’exegesidelQuixot,arribaaigualar

elsestudisfolklòricsaqualsevolaltramatèria,inclosalafilosofia,enlescridesdels

AnalesdelCentredeCulturaValenciana.Novament,però,seràSanchisGuarner

quiexcel·liràenaquestatascadedignificació,començantperlanegaciódetemes

menorsiseguintperlapròpiapràcticaipelseudiscurs,queconvenceriaEnricVa-

lorperalarecol·leccióilaliteraturitzaciódelesrondalles.Valor,indirectament,

creantunproducteliterarid’altnivellapartirdelquepoguéarreplegardel’orali-

tat,dignificavaeltreballdelsfolkloristesicontagiariaelgustperlarecercaales

generacions vinents.

10. Podemferunavaloració,ara,delestendènciesobservablespergèneresfol-

klòrics.Larecol·lecciópergèneresdiferenciatss’esdevésobretotenelcampmusi-

cal,ondesdelprincipiiduranttotselsperíodesquehemestudiatexistiranrecol-

leccionsexclusivamentsobreel cançoner.Lesmiscel·lànies folklòriquesabunden

sobretotenelsprimerstempsdelfolklore,ambJoaquimMartíiGadea,Francesc

Martínez i Adolf Salvà com amàxims exponents d’aquesta pràctica, per bé que

Martínez, per condicionants externs (els Jocs Florals i el Llegendari Popular Cata-

là),tambéelaborariadosrecullscentratsenelgènerellegendari.Ambeltemps,si

mésnodurantlesetapesestudiades,s’observaràunamajorespecialitzaciódeles

publicacionsfolklòriques.Així,encaraqueSanchisGuarnervatreballarungran

nombredegèneres,cadascunteniaelseupropirecull:elcançonerenelCançoneret

valencià de Nadal; la paremiologia en el Calendari de refranys i en Els vents segons

la cultura popular; i, encaraqueEls pobles valencians parlen els uns dels altres

inclougèneresmoltdiversos,espotconsiderarqueenconjuntenrepresentenun

desol,segonsl’estudideSanchis,queespotencabirsotaladenominacióde«dites

tòpiques».Igualment,EnricValoresdedicariatansolsalarondalla—encaraque

els seus rondallaris inclourien alguna llegenda.

Laconclusiómésclaraiquejahemavançatalllargd’aquesttreballésque,al

PaísValencià,larecopilaciódelcançoneréslaquegaudeixdeméssalutimillor

fortuna,desdelsinicisialllargdetotselsperíodesd’unamaneraintensaiqualita-

tivamentadequadagairebédesdelprincipi.Laraófonamentald’aquestaqualitat

éssenzilla:peralarecol·lecciódelcançonercal,normalment(siesvolentranscriu-

348

relesmelodies)unaformaciómusicalextra,cosaque,enprincipi,norequereixla

recol·lecciódematerialsestrictamentverbals;certament,unarecol·leccióadequada

delsmaterialsverbalspassanecessàriamentperunabonaformació,peròn’hiha

prouaestaralfabetitzatsil’únicquesecercaésconsignarelstextosrecollits,sense

entrarenlametodologia.Aquestaformacióextraquetenenelsmúsicséslaqueels

permethaverd’ajustarleslletresalesmelodiesi,pertant,ser-hifidels.Enelscasos

menysfidelsal’oralitat,trobaremalgunsarranjamentsiharmonitzacionsperquè

les partitures poguessen ser interpretades per altres instruments, principalment

per a piano, o en altres casos senzillament per embellir-les o per compassar-les i

ajustar-les al seu tempo o a una tonalitat; en tot cas, el transport de les melodies per

alainstrumentaciómusicalo,finsitot,l’harmonitzacióielspetitsarranjaments

podrienserelsequivalentsalqueentextosnarratiusconsideremliteraturització.

Elpassegüent,enmúsica,ésl’úsdematerialsdebasefolklòricaperalacomposició

musical; en literatura, la creació a partir d’alguns elements d’arrel popular; ni en

uncasnienl’altre,però,espodenconsiderarjad’interèsperal’estudidelarecol-

lecciófolklòrica.

Elprimerdocumentmusicalquehemanalitzatenelnostreestudi,d’Eduardo

XiménezCos,és,defet,elprimerquehemlocalitzatd’interèsfolklòricielquepro-

posemcomadatainicialdelnostretreball(1873),entantquerepresentad’alguna

maneraelpesdelsrecullsmusicalsenlanostrahistòriadelfolklore.Aquestiel

petitreculldeValènciadeJoséInzenga (1888)presentenalgunsarranjaments i

harmonitzacions,peròsónunamostraqueelcançonerjaeraconsideratfinsitot

abansqueapareguerenlesprimeresmiscel·làniesdeMartíiGadea.Enelperíode

següent, la recopilació del folklore musical passarà per uns anys daurats a partir de

1922 gràcies a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, sobretot amb les contri-

bucions dels germans Sansalvador i de la missió de Joan Just i Josep M. Roma, amb

unagrancurametodològicaqueesdeualesdirectriusdelainstitució.Aquestes

recerques,amés,estanbencontextualitzadesambl’entorngeogràficisocial,jaque

esdemanavaunamemòriaalsmissionersperquèhiconsignarentotselsaspectes

relacionatsamblasevaexperiènciaeneltreballdecamp.Finalment,durantels

anysdedictaduralarecol·lecciódelfolkloremusicalserial’únicaqueelrègimpro-

mouriaatravésdelessevesinstitucions,bàsicamentamblaSecciónFemeninai

elsseusCorosyDanzasi,ambmésencertmetodològic,ambl’InstitutoEspañolde

Musicología.Laprimerainstitucióvalencianaquecoordinariaunarecercamusical,

ConCluS ionS

349

nosolslaprimeradelfranquisme,sinódetotselsanysestudiats,serial’Institut

de Musicologia i Folklore de la Institució Alfons el Magnànim, sota la coordinació i

lasupervisiódeManuelPalau.Unsanysdesprés,serial’InstitutodeEstudiosAli-

cantinosquibecariaSalvadorSeguíperferunaextensarecercaperlescomarques

valencianesdelsud;publicadaaquestarecerca,laFundaciónMarch,primer,ila

InstitucióAlfonselMagnànim,després,subvencionarienSalvadorSeguíiunpetit

equipdemúsicsfolkloristesperferelmateixtreballperalescomarquescentralsi

septentrionals,amblaqualcosatotelterritoriquedariasistemàticamentretratat

atravésdelcançoner.Sidecas,l’únicaspectequeespotretraurealsmúsicsfolklo-

ristesésunacertadeixadesaenlaclassificaciódelescançons,ambcriterisgene-

ralmentbarrejats(classificacionsalhoratemàtiques,funcionalsicontextuals,per

exemple)ievitantunesforçbédeposadaencomúobédeponderarambprofunditat

laclassificaciódelcançonerapartirdecriterisclaramentdelimitatsidescrits.Això,

quanproposenclassificacions,quenosempreesdónaelcas.Detotamanera,deu

implicarunesforçd’unagrandificultatatesaladiversitatdecançonsid’aspectesa

considerar, tant de tipus literari com de tipus musical.

Pelquefaalaparemiologia,estractad’ungènered’unallargatradiciósobretot

dinsdelcampdelalexicografiaielstresorslingüístics,nodirectamentvinculada

alsestudisilesrecopilacionsdetipusfolklòriciapartirdel’oralitat.ElpareFulla-

na,enelpròlegalRefraner d’Alberola i Peris —un Refranerquetéuntod’inventari,

mésquenopasdetreballfolklòric—,remuntaunsseglesarrerelarecol·lecciópare-

miològica,ambCarlesRoscomundelsmésgransexponents.Desd’unpuntdevista

folklòric,podemcitarelsintentsdeMartíiGadeaenaquestsentit,sobretotperquè

ésundelspocsque,enelseuafanyd’explicarcuriositatssobreelsvalenciansipot-

sertambéperlasevadedicacióalalexicografia,síqueexplicariasemànticamenti

contextualmentmoltesdelesparèmieso«modismes»querecolliria.FrancescMar-

tínez,encanvi,comAlberolaiPeris,eslimitariaalmerinventariordenatalfabèti-

cament;unapràcticatambéseguidaperGaetàHuguetiJoanM.Borràs.Elprogrés

enelsestudisfolklòricsrespected’aquestgènereelrepresentalacampanyadela

SocietatCastellonencadeCulturaambelsseusqüestionaris,quepreguntavenper

dadescontextuals,semàntiquesisobreelsinformants,seguintelmodeldel’Arxiu

d’Etnografia iFolkloredeCatalunya.Finalment,ManuelSanchisGuarner, tant

amb Calendari de refranys com amb Els vents segons la cultura popular assaja una

mínimaclassificacióque,sobretot,quedaràbenperfiladaambl’estudiinicialenEls

350

pobles valencians parlen els uns dels altres;elreculldeparèmiesenaquestaobra,a

més,inclouunaclassificaciódetipusgeogràfic.

Elgèneredelallegendavacridarl’atenciódelsescriptorsromàntics,peròmés

comaexcusaperalacreacióquenocomaelementperalareplegafolklòrica.Així

mateix,seran,sobretot,llegendesitradicionselquetrobaranelsexcursionistesva-

lenciansenlesseveseixidesalspoblesvalencians,queajudarienacompletarinfor-

macionssobretotdetipushistòric,peròquenorecolliriendeformasistemàticani

programada.ÉsambFrancescMartínezqueelgènereprenembranzida,tantambla

sevamiscel·làniacom,sobretot,ambl’Arreplega de llegendesde1927i,mésencara,

amb la seva contribució al tercer Concurs del Llegendari Popular Català, amb un re-

culldellegendesquevoliaabastarelconjuntdelterritorivalenciàiambunaextensa

documentaciódetextosaparegutsenlapremsaperiòdicaienaltrespublicacionsde

tipusméshistòricoassagístic.L’altracontribuciósignificativaalllegendarivalencià

ve de la mà de Sara Llorens i les seves Llegendes alacantines, una obra de caracte-

rístiquesexcepcionalspelcontextdeproduccióitambéperlametodologiaemprada,

inaudita al País Valencià.

LarondallavasermotiudetransformaciópoèticaperaFrancescBadenesDal-

mau en Rondalles del poble(1900),ontambéinclouriaiversificariaaltresgèneres

narratius.Lesmiscel·làniesdeMartíiGadea,FrancescMartíneziAdolfSalvàtam-

bén’inclourien,perònoseràfinsal’arribadad’EnricValorquenotrobaremreculls

exclusivamentrondallístics.Valor,amés,ampliaeltipusderondallesques’havien

recollit,especialmentpelquefaalesrondallesmeravelloses,ilesdotadeprestigi

amblaconseqüènciaúltimadel’esclatderondallistesdurantelsanys80-90.Acom-

paraciódeCatalunyailesIllesBalears,quetinguerengransexponents,sobretot,

en Joan Amades i Antoni Maria Alcover, respectivament, al País Valencià la ronda-

llaésungèneremoltmésdeficitaridurantl’espaitemporalestudiat.

L’oració popular seria treballada, sobretot, per Francesc Martínez, Adolf Salvà i

lesrecerquesdelaSocietatCastellonencadeCultura,acídenouambungrandes-

plegamentteoricometodològic,comenelcasdelrefranyer.Larestadegèneresfol-

klòrics(endevinalles,succeïts,anècdotes,etc.)calanaracercar-los,sobretot,enles

diversesmiscel·làniesdeJoaquimMartíiGadea,FrancescMartíneziAdolfSalvà.

11. Pelquefaa lestendènciesperterritoris,engeneral,espotdirquetotel

PaísValenciàestrobaforçabenrepresentatquantarecullsfolklòrics,encaraque

notantquantagèneres.Elprimertreballquetéunavoluntattotalitzadoraésel

ConCluS ionS

351

Llegendari valencià de Francesc Martínez, presentat al Concurs del Llegendari de

1929.Mésavant, lesdiversescampanyesmusicalsdutesatermedurantelfran-

quismetindrantambéinterèsarecollirmaterialsdetotelPaísValencià,encara

queenelstreballsdel’IEM-CSIClescomarquesmillorrepresentadessónlesdel

nord, i en els Cuadernos de música folklórica valenciana, les centrals. Sobretot,

trobaremaquestavoluntattotalitzadoraenelstresgranscançonersdeSalvador

SeguíientoteslesobresdeManuelSanchisGuarner:enelCançoneret valencià de

Nadal i, sobretot, en Els pobles valencians parlen els uns dels altres per a tot el País

Valencià; i en el Calendari de refranys i Els vents segons la cultura popular,amés,

perprimeravegadaperpartd’unfolkloristavalencià,ambvoluntatqueelsreculls

fossenrepresentatiusdetoteldominilingüístic.Aquestavoluntattotalitzadoraen

l’obradeSanchisGuarners’explicaperfectamentdinslescoordenadesideològiques

del seu projecte de país, de voler dotar la cultura valenciana d’un conjunt de refe-

rentssòlidsiqueabracessentotelterritori.Elsgèneresfolklòricsqueapareixen

representats en tot el País Valencià, doncs, són les cançons, les llegendes, les «dites

tòpiques»iunapartimportantdelaparemiologia—larelacionadaambelcalendari

i amb els vents. Dels grans gèneresdelfolklore,noméslesrondallesnotenenrecol-

lectors d’arreu del territori entre 1873 i 1975.

Caldir,però,quelamajoriadetreballssónparcialsisolenabastarunodiver-

sospoblesounaodiversescomarques.Agranstrets,lescomarquesseptentrionals

valencianes apareixen ben representades, evidentment, en les campanyes de la So-

cietatCastellonencadeCulturasobreparemiologia ioracions,peròtambéenles

recerquesdelcançonerdelamissióJust-Roma;lescomarquescentralsapareixen

representadessobretotenelsrecullsd’Inzenga,enlescròniquesdelesexcursions

de Lo Rat Penat i en el recull de López-Chávarri per a l’OCPC; les centrals-meri-

dionals (l’àrea de l’Alcoià-Comtat, la Vall d’Albaida, etc.) han estat espigolades per

lesmiscel·làniesdeJoaquimMartíiGadea,elstreballssobreelcançonerdelsger-

mans Sansalvador, i els rondallaris d’Enric Valor; i la comarca de la Marina Baixa

hagaudit de tres recol·lectorsque s’hihandedicat ambprofunditat endiversos

gèneresfolklòrics:FrancescMartíneziAdolfSalvàentotamenadegèneres,iSara

Llorens en el llegendari.

12. Òbviament,unahistòriade la literatura, tambéde la literaturapopular,

nopotseruntreballexhaustiupelquefaaautorsipublicacions:algunsquedaran

almargepertenirunpapermésaviatsecundarioperformarpartdecircuitsmés

352

localsidemenysrepercussiópública.Tanmateix,aquestaésunadeleslíniesd’in-

vestigacióqueespodràobrirapartird’aquesttreball,delamateixamaneraquees

podràestudiarsiaquestesobresoaquestsautorsespodenadscriurealsperíodesi

movimentsdescritsisicomparteixenonocaracterístiquesambelsques’hananalit-

zatací.Elnostreobjectiuprincipaleraelresseguimentcronològicdelarecol·lecció

delfolkloreverbaliladescripciódelsprincipalsperíodes,tendències,institucions,

autors i obres que conformen aquest eix temporal, però és evident que a partir

d’aquesttronchihauràalgunesaltresbranquesquepodrandonaraltresfruits.No

ens capdubte, però, que aquestes altres produccionspodran relacionar-se sense

gairesdificultatsambalgundelsaspectesquehemexaminatenelnostretreball.

L’altralíniaderecercaevident,delaqualaquesttreballformaràlabase,ésla

descripció, l’anàlisi i la valoració de les institucions, dels autors i de les obres pos-

teriorsa1975.Encaraquehemavançatalgunestendènciesfutures,sobretotper

alsanys80-90ambl’esclatd’ensenyants-folkloristesiderondallaris,entenemque

aquestaaltrarecercahadenodrir-sed’unametodologiad’anàlisiid’estudimínima-

mentdiferent,perunaraóbàsica:moltsdelsautorsifolkloristesdelperíodeque

s’encetaapartirde1975sónencaravius,amblaqualcosaencarase’lspotentre-

vistariespotaconseguirinformacióapartird’altresviesmésenllàdelarecerca

bibliogràficaid’arxiu.Aquestfets’ampliamésencarasiesvoltenirenconsideració,

també,l’apariciódelsmitjansdigitalsidelesbasesdedades,queamplienirees-

tructuren lamaneradeduraterme idifondre larecerca folklòrica.Unarecerca

d’aquestescaracterístiques,comésnatural,hauràdeserconscientdelamancade

perspectiva,sobretotperalnoumil·lenni,ihauràdedecidirsiaspectescoml’en-

trada del folklore en els estudis universitaris o l’homologació de la recerca arreu del

dominilingüísticsón,ono,aspectessuficientsperassenyalarcanvisd’etapao,si

mésno,detendència.

Unaltreestudiinteressantquepotsuscitaraquesttreballésl’anàlisidelsan-

tecedents per al folklore valencià. Certament, el folklore com a disciplina naix al

segle xix,peròanteriormentl’oralitattambéhaviaformatpartdelaliteratura,i

fórainteressantentendreenquinamesuraidequinamanerapoguéesdevenir-sei

com,alremat,totplegatpodrienserantecedentsqueacabariendesembocantenels

primerstextosromànticsd’alguninterèsfolklòricperalsvalencians.Ésadir,fóra

una proposta interessant l’elaboració d’un treball anàleg al de Cocchiara (1971) per

al País Valencià.

ConCluS ionS

353

Finalment,somconscientsquel’interèsd’untreballcomelnostrequedasupe-

ditat a la realització d’estudis comparatius respecte de la resta del domini lingüís-

tico,també,respected’altrespoblesoregions.Elsestudiscomparatiuspermeten

ponderarambmésprecisiótotselstermescomparats,situar-losenunabalançai

observarlespossiblesrelacionsques’hiestableixen.Alllargdelnostretreballhem

volgutnodesatendreaquestaspecte,almenysagranstrets,respectedelahistòria

de la literaturapopular catalanaenconjunt,però fóra interessantaprofundir-hi

ambmésdetall,observar-nelesconcomitànciesentotselsnivellsitoteslestendèn-

cies;iaconseguir,així,unavaloraciómésprecisaperalesconcrecionstextuals,els

movimentsliterarisielsfenòmensculturalsquehemanalitzat.

***

abrEviaturEs

AEFC: Arxiud’EtnografiaiFolkloredeCatalunya.

ALPI:AtlasLingüísticodelaPenínsulaIbérica.

ATU: índexdetipusrondallísticsAarne-Thompson-Uther(Uther2004).

AVL:AcadèmiaValencianadelaLlengua.

BSCC: BoletíndelaSociedadCastellonensedeCultura.

CCV:CentredeCulturaValenciana.

DCVB: Diccionaricatalà-valencià-balear.

IDEA: RevistadelInstitutodeEstudiosAlicantinos.

IEA:InstitutodeEstudiosAlicantinos.

IEC:Institutd’EstudisCatalans.

IEM-CSIC: InstitutoEspañoldeMusicologíadelCentroSuperiordeInvestigacio-

nesCientíficas.

IIFV: InstitutInteruniversitarideFilologiaValenciana.

IMF: InstitutdeMusicologiaiFolklore.

LUEV:Lleid’ÚsiEnsenyamentdelValencià.

OCPC: ObradelCançonerPopulardeCatalunya.

SCC: SocietatCastellonencadeCultura.

***

bibliografia primària

AccióValencianista (17/11/1920): «AccióValencianista.JoaquimMartíGadea»,La

correspondencia de Valencia, p. 2.

AjuntamentdeDénia& Institutd’EstudisJuanGil-Albert ([1888-1889]1988):El

archivo, iii, ed. facsímil, Alacant, Ajuntament de Dénia / Institut d’Estudis

Juan Gil-Albert.

Alberola, Estanislau & Manuel Peris [1928]: Refraner valenciá. Colecció de refráns populars, València, Arte y Letras.

Amades,Joan(1958):«Rondallesil·lustrades.Contribucióalsestudisuniversalsdela

rondalla»,Anales del Centro de Cultura Valenciana, 41, p. 3-28.

[Alcover,AntoniMaria](1912):«RessenyadeCosesdelamevaterra(laMarina)»,

Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana 7, núm. 5 (agost, 1912), pp. 123-

124.

Arxiud’EtnografiaiFolkloredeCatalunya(=AEFC)(1917):Estudis i materials, vol.

ii,Barcelona,Arxiud’EtnografiaiFolkloredeCatalunya.Disponibleenlínia.

URL:<https://archive.org/details/arxiudetnograf1v2carr>.

BadenesDalmau,Francesc (1897):Mariola: llegenda del temps de les Germanies,

València,EstampadeJosephCanales.

BadenesDalmau,Francesc(1900):Rondalles del poble, Barcelona, Estampa de Fran-

cesch Badia.

BatallerCalderon,Josep(1986):Contalles populars valencianes,València,Edicions

Alfons el Magnànim.

BatallerCalderon,Josep(1999):Les rondalles Valencianes, Gandia, Centre d’Estudis

i Investigacions Comarcals Alfons el Vell.

BatistaiRoca,JosepM.(1922):Manual per a recerques d’Etnogra a de Catalunya,

Barcelona, AEFC.

BlascoIbáñez,Vicent(1883):«LaTorredelaBoatella.Llejenda»,Lo rat-penat. Calen-

dari Llemosí, pp. 81-88.

358

Boïls,JoanB.&EnricMut(2013):Cuadernos de música folklórica valenciana. Tercera

época, 4. Cançoner de Guadassuar,València,InstitucióAlfonselMagnànim.

Borja, Joan (2016):Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines,

Alacant, Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana.

BorràsiJarque,JoanM.(1932-1954):«Proverbisimodismes»,Boletín de la Sociedad

Castellonense de Cultura, xiii, pp. 177-182, 255-261, 356-359, 427-432; xiv, pp.

281-282, 385-386, 447-453; xv, p. 171-172, 242-247; xvi, p. 71; xxv, pp. 157-160,

243-245; xxix, pp. 272-273; xxx, pp. 85-86, 246.

CarreresZacares,Salvador(03/04/1923):«Defolklore.ComocelebrabanlasNavida-

desnuestrosantepasados»,Las Provincias, 03/04/1923, p. 1.

Centred’EstudisContestans(1998):Cançons de Cocentaina i. Recopilades l’any 1923

per Just Sansalvador i Cortés, Cocentaina, Centre d’Estudis Contestans / Ins-

titut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert.

Centre d’Estudis Contestans (2007): Cançons de Cocentaina ii. Recopilades l’any 1924 pels germans Joaquim i Just Sansalvador i Cortés, Cocentaina, Centre d’Estudis Contestans /

Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert / Ajuntament de Cocentaina.

CentrodeCulturaValenciana(=CCV),(1928):Anales del Centro de Cultura valenci-

ana,València,ImprentadeHijosdeF.VivesMora.







Chover,Antonio(1951):Cuadernos de música folklórica valenciana, 4-5. Canciones,

danzas y pregones de Tabernes de la Valldigna,València,InstitutodeMusico-

logía y Folklore, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de

Valencia.

CortilsiVieta,Josep(1886):Ethologia de Blanes, Barcelona, Verdaguer.

BiBl iograf ia pr imàr ia

359

[Delpont,Juli](1912):«Livresetrevues:Còses de la meua tèrra»,Revue Catalane 6,

núm. 62 (15 de febrer de 1912), p. 64.

Delpont,Juli(1921):«Còses de la meua tèrra: la Marina per Francesc Martínez i Mar-

tínez»,Montanyes Regalades: Revista Tradicionalista de l’Escola del Canigó 6,

núm. 68 (agost 1921), p. 119.

Diario de Valencia(06/11/1916):«HomenajeaMartíGadea»,Diario de Valencia, Año

VI, Número 2038, p. 2.

Diario de Valencia(17/11/1920):«D.JoaquínMartíGadea.CurapárrocodeMislata»,

Diario de Valencia, p. 2.

Farnés,Sebastià[1929-1933]:«Bibliografia folklòrica. - Refraner valencià:col·lecció

de refranys populars, recopilats per n’Estanislau Alberola i en Manuel Peris,

mestresenGaiSaber.València»,Arxiu de Tradicions Populars, vol. 1, núm. 3,

p. 187.

FundacióConcepcióRabellCibils,Vda.Romaguera(1929):Obra del Cançoner Popu-

lar de Catalunya. Materials, vol. iii, Barcelona.

Fuster,Joan(ed.)(1959):Un món per a infants. Primer llibre de lectura,València,

Successor de Vives Mora.

Granell,JoanBaptista(1884):«LaVergedeSales.Romançbasatenunaantigatra-

diciódeSuecadelany1361»,Lo rat-penat. Calendari Llemosí, pp. 84-87.

Grimm,Jakob&WilhelmGrimm(1812-1815):Kinder- und Hausmärchen, Berlin,

Realschulbuchhandlung.

Grimm,Jakob&WilhelmGrimm(1846-1848):Contes de la famille, par les frères

Grimm, traduits de l’allemand par N. Martin et Pitre-Chevalier, París, J. Reno-

uard et Cie.

Grimm,Jakob&WilhelmGrimm(1855):Contes choisis des frères Grimm, traduits

parFrédéricBaudryetillustrésparBertall,París,Hachette&Cie.

Grimm,Jakob&WilhelmGrimm[1879]:Cuentos escogidos de los hermanos Grimm,

traducidos del alemán por D. José S. Viedma, Madrid, Imprenta de Gaspar y

Roig.

360

Grimm,Jakob&WilhelmGrimm[1919]:Contes d’indants i de la llar, traducció de

Carles Riba, Barcelona, Editorial Catalana.

Grimm,Jakob&WilhelmGrimm[1921]:Contes d’indants i de la llar. Segona sèrie,

traducció de Carles Riba, Barcelona, Editorial Catalana.

Guarner,Luis(01/02/1924):«DonFranciscoRodríguezMarín»,Las Provincias. Dia-

rio de Valencia, p. 3

Guichot,Alejandro(1922):Noticia histórica del folklore. Orígenes en todos los paí-

ses hasta 1890. Desarrollo en España hasta 1921, Sevilla, Hijos de Guillermo

Álvarez.

GustavinoRobba,Severino(10/03/1919):«RodríguezMarínyMartíGadea», Diario

de Valencia, p. 1

Hoyos,Luisde&NievesHoyos(1947):Manual de folklore, Madrid, Revista de Occi-

dente.

Huguet,Gaetà(1920-1922):«Fraseologíavalenciana»,Boletín de la Sociedad Caste-

llonense de Cultura, i, pp. 26-27, 33-35, 84-86; iii, pp. 156-158, 198-201, 251-253.

IDEA (1969):Revista del Instituto de Estudios Alicantinos, 2, Instituto de Estudios

Alicantinos.


Alicantinos.


Alicantinos.

Iglésias,Narcís(2007):Epistolari de l’oficina romànica, Barcelona, Publicacions de

l’Abadia de Montserrat.

InstitucióPatxot (1925):Llegendari Popular Català. Concurs de 1926, Barcelona,

TipografiaCasaMiquel-Rius.

InstitutodeEstudiosAlicantinos(1973):Memoria 1973, Alacant, Instituto de Estu-

dios Alicantinos.

Inzenga,José(1888):Cantos y bailes populares de España. Galicia. Valencia. Mur-

cia, Madrid, Unión Musical Española.


361

La correspondencia de Valencia(31/07/1906):«LosJuegosFloralesdel’Antigor»,La

correspondencia de Valencia, p. 3.

La correspondencia de Valencia(06/11/1916):«Noticiaslocales», La correspondencia

de Valencia, p. 2.

La correspondencia de Valencia(18/11/1920):«EnelCentrodeCulturaValenciana»,

La correspondencia de Valencia, p. 1.

Las Provincias: diario de Valencia(31/07/1906):«En“L’Antigor”–JuegosFlorales»,

Las Provincias: diario de Valencia, p. 2.

Las Provincias: diario de Valencia (21/10/1916):«Valencia»,Las Provincias: diario de

Valencia, p. 1-2.

Las Provincias: diario de Valencia(18/11/1920):«EnelCentrodeCulturaValenci-

ana»,Las Provincias: diario de Valencia, p. 2.

Las Provincias: diario de Valencia(19/11/1920):«Lastertuliasde“LoRat-Penat”»,

Las Provincias: diario de Valencia, p. 1.

Las Provincias: diario de Valencia(15/02/1929):«Valencia»,Las Provincias: diario

de Valencia, p. 2.

LermaSerra,Amadeo(1951):«CostumbrestradicionalesdePicassent»,Anales del

Centro de Cultura Valenciana, 28, pp. 275-278.

Llatas, Vicente (1946-1947): «Folklore villarense», Anales del Centro de Cultura

Valenciana, 14 (1946), pp. 51-52; 15 (1946), p. 118; 17 (1947), pp. 101-102.

Llombart, Constantí (1887): La copa d’argent: llegenda del segle XVI, València,

Emprenta de Joseph Ortega.

Llombart,Constantí(1888):«LamortdelConqueridor.Llegendadelseglexiii»,La

Renaixensa 18, núm. 37-40, pp. 297-304.

LlorénsBarber,Ramón(1983):Diccionario de Altea y sus cosas, Altea, Publicaciones

de la Revista de Altea, Ayuntamiento de Altea.

LlorensiCarreres,Sara[1933]:«Demofilologia.Literaturaoral.Llegendesengesta-

ció»,Arxiu de Tradicions Populars, vol. 1, núm. 6, pp. 321-323.

362

Llorens,Sara(1931):El cançoner de Pineda. 238 cançons populars amb 210 tonades,

Barcelona,Imp.JoaquimHorta.

Llorens,Sara(2006):Rondallari de Pineda, Pineda de Mar, Ajuntament de Pineda

de Mar.

Lo Gay Saber(01/01/1880):«Novas»,Lo Gay Saber, p. 12.

López-ChávarriiMarco,Eduard(1930):«Ladanzapopularvalenciana»,Anales del

Centro de Cultura Valenciana, 5, p. 5-22.

Marín, Manuela et al. (2009):Los epistolarios de Julián Ribera Tarragó y Miguel

Asín Palacios. Introducción, catálogo e índices, Madrid, CSIC, Ministerio de

Ciencia e Innovación, Gobierno de España.

[MartíGadea,Joaquim](1891):Ensisám de totes herbes ó ensart de cansóns valenci-

anes y castellanes, refranys, dichos ó sentensies, endevinalles, brindis, col·loquis,

cuentos, sosuits, sermons sens Ave-María, anècdotes, chascarrills, modes de

mascles y de femelles y costums del temps d’abáns y del d’ara,València,Imp.de

ChusépCanalesRomá.

[MartíGadea,Joaquim](1892):Caps y senteners ó brosa casera mesclada en retalls

de sastre, versos de pipa y fona y algunes cansons á la valenciana y castellana:

tot tret d’ahon estava per un Sarvacho vell en pensaments de chove. Segon part

del Ensisam de totes herbes,València,Imp.deChusépCanalesRomá.

[MartíGadea,Joaquim](1904):Burrimaquia alicantina, Valencia, Imp. de Antonio

Lopez y Cia.

[MartíGadea,Joaquim](1906):Tròços y mòsos, ó retalls de la nostra terra, per un

aficionat, molt pagat de les coses d’ella,València,Imp.deAntonioLópezyCom-

pañía.

[MartíGadea,Joaquim]([1906]1908a):Tipos, modismes y coses rares y curioses de

la terra del gè, arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de

tot lo d’ella,2vols.,València,Imp.deAntonioLópezyCompañía.

[MartíGadea,Joaquim]([1906]1908b):Tipos, modismes y coses rares y curioses de

la terra del gè, arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de

tot lo d’ella. Apèndix ó afegitó,València,Imp.deAntonioLópezyCompañía.


363

[MartíGadea,Joaquim](1908c),Els cudolets. Llijenda nòva forrada de vell,Valèn-

cia,TipografíaModernadeMiguelGimeno.

[MartíGadea,Joaquim](1914):Folk-lore valensiá titulat Pitos y Flautes. Nòu ensi-

sam de totes herbes correchit y aumentat,València.

[MartíGadea,Joaquim](1916):Coses velles y novelles de la terra del ge,València,

Imp. de Antonio López y Compañía.

MartíGadea,Joaquim(1981):Tipos d’espardenya y sabata, Alacant, Caja de Ahorros

Provincial de Alicante.

MartínezCanet,Robert(2011):Cinc villancets barrocs xativins de José Morata Gar-

cía i Francisco Rezac (1805-1813),Xàtiva,MatéuEditors.

MartíneziMartínez,Francesc(1912):Còses de la meua tèrra (La Marina). Primera

tanda,València,imp.ManuelPau.[ed.Facsímil(2012):Alacant,InstitutAla-

cantídeCulturaJuanGil-Albert].

MartíneziMartínez,Francesc(13/07/1912):«Lareinaylagerra»,Lo Pla d’Urgell, 1,

núm. 11, p. 10.

Martínez iMartínez,Francesc (28/04/1919): «SanVicent enel folk-lorevalenciá»,

Diario de valencia, p. 10-11.

MartíneziMartínez,Francesc(1920):Còses de la meua tèrra (La Marina). Segona

tanda,València,Imp.VivesMora.[ed.Facsímil(2012):Alacant,InstitutAla-

cantídeCulturaJuanGil-Albert].

MartíneziMartínez,Francesc(25/05/1921):«DecuándoCervantesdebióaprenderel

cuentooromancedeljuramentodelcura»,Las Provincias, p. 1.

Martínez iMartínez, Francesc (1922a):El folklore valenciano en el Don Quijote,

València, Imp. Vives Mora. Disponible en línia. URL: <https://archive.org/

details/elfolklorevalenc00mart>.

MartíneziMartínez,Francesc(1922b):Los riegos de la villa de Altea y su derecho

consuetudinario, Valencia, Hijo de F. Vives Mora.

MartíneziMartínez,Francesc(15/06/1925):«EljochdelessinquetesenAltea(Vila

delregnedeValencia)»,Catalana: revista setmanal, 8, pp. 177-181

364

Martínez iMartínez, Francesc (1927a):Folklore valenciá. Arreplega de llegendes,

tradicions y costums del Reine de Valencia,València,SocietatValencianade

Publicacions.

MartíneziMartínez,Francesc(1927b):El derecho consuetudinario en Altea. Villa

del Reino de Valencia, Valencia, F. Vives Mora.

[MartíneziMartínez,Francesc](1/7/1927):«LosjuzgadosdelaMarina.Puntofinal»,

Las Provincias, p. 7.

MartíneziMartínez,Francesc(1935):«Etologia.Costums.SantJoanaAltea»,Arxiu

de Tradicions Populars, vol. 2, núm. 7, pp. 41-43.

Martínez iMartínez,Francesc (1947): Còses de la meua tèrra (La Marina). Terça

tanda i darrera,València,Imp.VivesMora.[ed.Facsímil(2012):Alacant,Ins-

titutAlacantídeCulturaJuanGil-Albert].

MartíneziMartínez,Francesc(1970):Coses típiques de la Marina, la meua comarca,

refosa ipròlegperM.SanchisGuarner, semblançade l’autorperCarmelina

Sánchez-Cutillas,València,l’Estel.

MartíneziMartínez,Francesc(1995):Llegendari valencià, estudi i edició de Josep

M.Baldaquí,Alacant,Institutd’EstudisJuanGil-Albert.

Martínez Ricós, Empar (2001):L’any tururany... Narrativa oral al poble de Picanya.

Rondallística, refranys, endevinalles i jocs de paraules, Picanya, Ajuntament de

Picanya.

Marzal,Álvaro (1961):Cuadernos de música folklórica valenciana, 11. Canciones

y danzas de Oliva,València, InstitutodeMusicologíayFolklore, Institución

Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia.

Marzal,Álvaro(1968):Cuadernos de música folklórica valenciana,14. Canciones y

danzas de la comarca de Cocentaina,València,InstitutodeMusicologíayFol-

klore, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia.

Massot,Josep(1993):Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials, iv, fasc. i.

Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Massot,Josep (1995):Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials, vol. v,



365

Massot,Josep(1998):Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials, vol. viii,


Oller,M.Teresa&VicentR.Calatayud(1994):Contar i cantar: recull de narracions

i cançons populars valencianes,València,LoRatPenat.

Oller,MariaTeresa(1951):Cuadernos de música folklórica valenciana, 2. Danzas y

canciones danzadas,València,InstitutodeMusicologíayFolklore,Institución


Oller,MariaTeresa(1960):Cuadernos de música folklórica valenciana, 10. Canci-

ones y danzas de la Sierra Mariola,València,InstitutodeMusicologíayFol-


Oller,MariaTeresa(1967):Cuadernos de música folklórica valenciana, 12-13. Can-

ciones y danzas del Valle de Albaida,València,InstitutodeMusicologíayFol-


Olmos,Ricardo(1950):Cuadernos de música folklórica valenciana, 1. Canciones y

danzas Onteniente y Bélgida,València,InstitutodeMusicologíayFolklore,Ins-

titución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia.

Olmos,Ricardo(1952a):Cuadernos de música folklórica valenciana, 6. Canciones y

danzas de Bocairente, Valencia, Instituto de Musicología y Folklore, Instituto

de Musicología, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de

Valencia.

Olmos,Ricardo(1952b):Cuadernos de música folklórica valenciana, 7-8. Canciones

y danzas de Morella y Peñíscola,València,InstitutodeMusicologíayFolklore,

Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia.

Olmos,Ricardo(1959):Cuadernos de música folklórica valenciana, 9. Canciones y

danzas de Morella, Forcall, Todolella, Castell de Cabres,València,Institutode

Musicología y Folklore, Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provin-

cial de Valencia.

PalancaiRoca,Francesc(1888):Lo romancer valenciá. Giqueta galeria de cuadros

de costums populars valencianes; cuadors pintats —no al oli—- pero si ab algun

pesich de sal, pols de canella y granets de pebre; seguint despuix una colecció

366

de poesies diverses, series unes festives y altres, escrites tant en castellá com en

valenciá, titolada Trosos y mosos ó Ensisam de totes herbes,València,Imprenta

Casa de Benedicencia.

Palau,Manuel(1950):[Pròleg],Cuadernos de música folklórica valenciana, 1. Cancio-

nes y danzas Onteniente y Bélgida,València,InstitutodeMusicologíayFolklore,

Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia, pp.7-9.

Patxot, Rafael [1926-1938]:Dietari, Institució Patxot. Consulta en línia. Darrera

consulta: abril de 2016. URL: <http://patxot.espais.iec.cat/destacats-en-linia/

dietari-institucio-patxot/>

Picó,MiguelÁngel(1999):Cuadernos de música folklórica valenciana. Tercera época,

2. Cocentaina,València,InstitucióAlfonselMagnànim.

Pitarch,CarlesiAntoniFerrandis(1998):Cuadernos de música folklórica valenci-

ana. Tercera época, 1. Aldaia: Canciones infantiles del ciclo anual,València,

Institució Alfons el Magnànim.

PuigiTorralva,J.M.(1880):«Revistadelanypassat»,Lo Rat-Penat. calendari lle-

mosí corresponent al present any 1881,València,pp.12-16.

Puig-Espert,Francesc(24/03/1921):«CervantesyValencia»,Las Provincias, pp. 1-2.

Pujadas,Joan(ed.)(2004):Sara Llorens. Epistolari (1901-1954), Barcelona, Fundació

Pere Coromines.

R[eig] F[lores], F. (1880): «Lo Rat-Penat»,Almanaque Las Provincias para 1881,

València,pp.91-94.

RoigVila,Rosabel&MariRoigVila (1999):Contes i jocs populars de les valls de

Guadalest i de l’Algar, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, pp. 156-157.

s.n.(1912):RessenyadeFolklore valencià. Coses de la meua terra per Francesc Mar-

tíneziMartínez,ambpròlegdeFrancescBadenesiDalmau,Lo Pla d’Urgell 1,

núm. 10 (6 de juliol, 1912), p. 10.

s.n.(1920-1930):«Folk-lore.—Qüestionaris»,Boletín de la Sociedad Castellonense

de Cultura, i, pp. 92-93, 125-128, 157-158, 221-222; ii, pp. 62-63, 92-93, 159-160,

218-219, 255-256, 272-273, 319-320; iii, pp. 47-48, 109-110, 270-271; v, pp. 221-


367

223; vi, pp. 208; vii, pp. 221-222; viii, pp. 79-80; ix, pp. 52-53, 130-132, 179-181,

246-247, 310; x, pp. 44-45, 102-103, 148-149, 221-222; xi, pp. 250-252.

s.n.(1925):«L’ObradelCançonerPopulardeCatalunya»,Revista musical catalana,

258-262 (juny-octubre), pp. 199-201.

s.n.[1929-1933]:«Folklore valencià,perF.MartíneziMartínez», Arxiu de Tradici-

ons Populars, vol. 1, núm. 3, pp. 187-188.

s.n.[1933]:«Noticiari.Elmitodelasirena»,Arxiu de Tradicions Populars, vol. 1,

núm. 6, p. 377.

SalaGiner,Daniel(2001):Cuadernos de música folklórica valenciana. Tercera época,

3. Murla: cançons del meu poble,València,InstitucióAlfonselMagnànim.

Sales,Joan(ed.)(1951):Rondalles gironines i valencianes, Barcelona, Ariel.

Salvà,Adolf(1988):De la Marina i muntanya (folklore), Alacant, Institut d’Estudis

Juan Gil-Albert / Ajuntament de Callosa d’en Sarrià.

SánchezGozalbo, Àngel (1920): «Folk-lore.Nuestros colaboradores»,Boletín de la

Sociedad Castellonense de Cultura, i, pp. 43-47.

SanchisGuarner,Manuel(1936):«Locucionstòpiquesvalencianes»,Bolletí del Dicci-

onari de la Llengua Catalana 18, núm. 1, pp. 1-21; núm. 2, pp. 33-48; núm. 3,

pp. 83-100; núm. 4, pp. 118-134.

SanchisGuarner,Manuel (1944a):«Folkloregeogràficde lacomarcad’Alcoi»,dins

Joan Corominas (ed.), Miscel·lània Fabra. Recull de treballs de lingüística cata-

lana i romànica, dedicats a Pompeu Fabra pels seus amics i deixebles amb

motiu del 75e aniversari de la seva naixença, Buenos Aires, Coni, pp. 380-400.

SanchisGuarner,Manuel(1944b):«Calendarioderefranesvalencianos»,Almanaque

de las Provincias para 1945,València,pp.547-559.

Sanchis Guarner, Manuel (10/09/1948): «Los vientos baleáricos en el refranero»,

Baleares, Palma.

SanchisGuarner,Manuel(1951):Calendari de refranys, Barcelona, Barcino.

Sanchis Guarner,Manuel (1952):Els vents segons la cultura popular, Barcelona,

Barcino.

368

SanchisGuarner,Manuel(1955-58):«DictadostópicosdelacomarcadeDenia,Pego

ylaMarina»,Revista Valenciana de Filología, v, pp. 7-62.

SanchisGuarner,Manuel(1960):Cançoneret valencià de Nadal,València,Torre.

SanchisGuarner,Manuel(1963):Els pobles valencians parlen els uns dels altres, i,

València,l’Estel.

SanchisGuarner,Manuel(1965):Els pobles valencians parlen els uns dels altres, ii,


SanchisGuarner,Manuel(1968):Els pobles valencians parlen els uns dels altres, iii,


SanchisGuarner,Manuel(1970):«Pròleg»,dinsFrancescMartíneziMartínez,Coses

típiques de la Marina, la meua comarca,València,l’Estel,pp.9-13.

SanchisGuarner,Manuel(1973):Cançoneret valencià de Nadal,València,Gorg.

SanchisGuarner,Manuel(1975):«Pròleg»,dinsEnricValor,Obra literària completa,

i,València,Gorg,pp.9-13.

SanchisGuarner,Manuel(1982a):Els pobles valencians parlen els uns dels altres, i,

València,EliseuCliment.

SanchisGuarner,Manuel(1982b):Els pobles valencians parlen els uns dels altres, ii,


SanchisGuarner,Manuel(1982c):Els pobles valencians parlen els uns dels altres, iii,


SanchisGuarner,Manuel(1983):Els pobles valencians parlen els uns dels altres, iv,


SanchisGuarner,Manuel(1987):Teatre i festa (I): de Nadal a Falles,València,Eli-

seu Climent.

SanchisGuarner,Manuel (1992):Els pobles valencians parlen els uns dels altres,

Castelló, Fundació Caixa de Castelló.

SanchisGuarner,Manuel(2005):Cançoneret valencià de Nadal,València,Acadèmia

Valenciana de la Llengua..


369

Sanmartín,JosepFrancesc(1875):«Loratpenat.(Tradiciópopular)», Lo rat-penat.

Calendari llemosí, pp. 17-18.

Sansalvador,Just(1976-1978):Obras musicales. Justo Sansalvador Cortés, 3 vols.,

València,Algesires.

Seguí,Salvador(1969):Cuadernos de música folklórica valenciana, 15. Tocatas de

dulzaina de Callosa de Ensarriá,València,InstituciónAlfonsoelMagnánimo.

Seguí,Salvador(1974a):Cancionero musical de la provincia de Alicante,València,

Diputación Provincial de Alicante / Piles.

Seguí, Salvador (1974b): Cuadernos de música folklórica valenciana, 16. .Dan-

zas y canciones danzadas de Lucena del Cid,València,InstituciónAlfonsoel

Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia.

Seguí,Salvador(1978):Cancionero alicantino, Alacant, Instituto de Estudios Alican-

tinos, Diputación Provincial de Alicante.

Seguí,Salvador (1980):Cancionero musical de la provincia de Valencia,València,

InstitucióAlfonselMagnànim,DiputacióProvincialdeValència.

Seguí,Salvador(1990a):Cancionero musical de la provincia de Castellón,València,

Caja Segorbe / Caja de Valencia / Fundación Caja Segorbe.

Seguí,Salvador(1990b):Cançons valencianes per a l’escola,València,Piles.

Seguí,Salvador&FermínPardo(1978):Cuadernos de música folklórica valenciana,

1. Danzas del Corpus valenciano,València,InstitutodeEtnologíaValenciana,

Sección de Folklore Musical, Diputación Provincial de Valencia, Institución

Alfonso el Magnánimo.

Seguí, Salvador et al. (1979):Cuadernos de música folklórica valenciana II: Dan-

zas de Titaguas,València,Piles,InstitutodeEtnologíaValenciana,Institución


Sendra,M.Dolores(1951):Cuadernos de música folklórica valenciana, 3. Canciones

y danzas de la comarca de Pego,València,InstitutodeMusicologíayFolklore,

Institución Alfonso el Magnánimo, Diputación Provincial de Valencia.

Taylor,Archer(1931):The Proverb, Cambridge, Harvard University Press.

370

Torres, Lleonard&LlorençGiménez (1993):Rondalles de la Ribera, València,

Camacuc.

Valor,Enric(1950):Rondalles valencianes, i,València,Torre.

Valor,Enric(1951):Rondalles valencianes, ii,València,Torre.

Valor,Enric(1958):Rondalles valencianes, iii,València,Torre.

Valor,Enric(1964):Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, i,València,l’Estel.

Valor,Enric(1970):Meravelles i picardies. Rondalles valencianes, ii,València,l’Estel.

Valor,Enric(1975):Obra literària completa, i,València,Gorg.

Valor,Enric(1976):Obra literària completa, ii,València,Gorg.

Valor,Enric(1984-1987):Rondalles valencianes,València,Federaciód’EntitatsCul-

turals del País Valencià.

Valor,Enric(1985-1987):Rondalles valencianes,adaptaciódeRosaSerrano,Valèn-

cia, Gregal Llibres.

Valor,Enric(1988):«RecordançadeManuelSanchisGuarner»,dinsAntoniFerrando

(ed.), Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un filòleg,València,Uni-

versitatdeValència,pp.156-181.

Valor,Enric(1988-1989):Rondalles valencianes, Picanya, Bullent.

Valor,Enric(1992-1993):Rondalles valencianes,adaptaciódeRosaSerrano,Valèn-

cia,Tàndem-Albatros.

Valor,Enric (1992): «ManuelSanchisGuarner,amic»,dinsAntoniFerrando (ed.),

Miscel·lània Sanchis Guarner, i, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Mont-

serrat/DepartamentdeFilologiaCatalana(UniversitatdeValència),pp.135-

141.

Valor,Enric(1999):Un breu apunt sobre la meua obra literària, discurs pronunciat

per Enric Valor i Vives amb motiu de la seua investidura com a doctor honoris

causa per laUniversitat Politècnica deValència (22/12/1999). [Darrera con-

sulta:setembrede2016].URL:<http://www.upv.es/organizacion/la-institucion/

honoris-causa/enric-valor/discurso-va.html.>


371

Valor,Enric(2000):Rondalles valencianes,València,CortsValencianes/Bullent.

Valor,Enric(2007-):Rondalles valencianes [formatderegal],Picanya,Bullent.

Valor,Enric(2015-):Primeres rondalles d’Enric Valor, adaptació de Jordi Raül Verdú,

Picanya, Bullent.

Verdaguer,Jacint(1908):Idilisycantsmístichs,perMossenJacintoVerdaguer.Ab

latraduccióenverscastelláperFranceschBadenesyDalmau,Barcelona,José

Agustí.

Verdaguer,Jacint(1909):SanFrancisco.PoemadeMosénJacintoVerdaguer,conla

traducciónenversocastellanodeFranciscoBadenesyDalmau,Barcelona,José

Agustí.

372

Bi B l i o g r a f i a Se c u n d à r i a

Aarne,Antti(1910):Verzeichnis der Märchentypen,Hèlsinki,SuomalainenTiedeaka-

temia.

Aarne,Antti&StithThompson(1928):The Types of the folk-tale,Hèlsinki,Suoma-

lainenTiedeakatemia.

Aarne,Antti&StithThompson(1961):The Types of the Folktale: A Classification

and Bibliography,Hèlsinki,SuomalainenTiedeakatemia.

AcadèmiaValencianade laLlengua (2010):Enric Valor. El Valor de les paraules,

València,AcadèmiaValencianadelallengua.

Aína,Pablo(2012):Teorías sobre el cuento folclórico. Historia e interpretación, Sara-

gossa,Institución«FernandoelCatólico».

Albero,Jaume(2002):Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor. Estudi

delesfontsihermenèutica, tesi doctoral, Alacant, Universitat d’Alacant.

Albero,Jaume(2004):Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor, Barce-

lona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Alemany,Rafael(1988):«L’autoril’obra»,dinsAdolfSalvà,De la Marina i muntanya:

folklore, Alacant, Institut d’Estudis Juan Gil-Albert, pp. 21-33.

Alpera,Lluís(1992):«ManuelSanchisGuarner,investigadordelaculturapopular»,

dins Antoni Ferrando (ed.), Miscel·lània Sanchis Guarner, i, Barcelona, Abadia

deMontserrat/UniversitatdeValència,pp.31-36.

Amades,Joan(1938):El rector de Vallfogona,Barcelona,GràfiquesCalmell.

Arxiud’EtnografiaiFolkloredeCatalunya(=AEFC)(1916):Estudis i materials, vol.

i,Barcelona,Arxiud’EtnografiaiFolkloredeCatalunya.Disponibleenlínia.

URL:<https://archive.org/details/arxiudetnograf1v2carr>.

Balaguer,Enric(1988):«Notessobreelsentitdelfolkloreenl’actualitat»,dinsAdolf

Salvà, De la Marina i muntanya: folklore, Alacant, Institut d’Estudis Juan Gil-

Albert, pp. 9-18.

Baldaquí,JosepMaria(1989):«Elllegatd’AdolfSalvà»,L’Aiguadolç, 8, pp. 87-90.

BiBl iograf ia SeCundàr ia

373

Baldaquí,JosepMaria[1988-1989]:L’obra folklòrica de Francesc Martínez i Martínez,

tesina de llicenciatura dirigida pel Dr. Enric Balaguer, curs 1988-1989, Facul-

tatdeFilosofiaiLletres,DepartamentdeFilologiaCatalana,EstudisÀrabsi

Filologia Francesa, Divisió de Filologia Catalana, Universitat d’Alacant.

Baldaquí,JosepM.(1991):«Aproximacióal’obrafolklòricadeFrancescMartínezi

Martínez»,A sol post. Estudis de llengua i literatura, 2, pp. 15-23.

Baldaquí,JosepM.(1996):L’obra folklòrica de Francesc Martínez i Martínez, Ala-

cant,EdicionesmicrofotográficasdelaUniversidaddeAlicante,Publicaciones

de la Universidad de Alicante.

Baldaquí,JosepM.(1997):«Lesllegendestoponímiquesenl’obradeFrancescMar-

tínez iMartínez»,dinsActes del IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana. XXI

Col·loqui de la Societat d’Onomàstica, Ontinyent, Denes, pp. 45-55.

Baldaquí,JosepM.(2005):«Unestudiósdelaculturapopularvalenciana:Francesc

MartíneziMartínez»,Canelobre, 49, pp. 272-285.

Baldaquí,JosepM.(2012):«LesCoses de la meua terracentanysméstard»,dins

Francesc Martínez i Martínez, Còses de la meua tèrra (la Marina). Primera

tanda, Alacant, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, s. p.

Bataller, Alexandre (2012): «Llengua, folklore i ensenyament: una aproximació a

l’obraetnopoèticadeJosepBatallerCalderón»,dinsJosepTemporal&Laura

Villalba (eds.), La recerca folklòrica: persones i institucions, Alacant, Institut

AlacantídeCulturaJuanGil-Albert/ArxiudeTradicionsdel’Alguer/Grup

d’EstudisEtnopoèticsdelaSocietatCatalanadeLlenguaiLiteratura,filialde

l’Institut d’Estudis Catalans, pp. 71-84.

Bataller,Alexandre(2014):«Etnopoèticaiensenyamentdelallenguailaliteratura

enelcontextescolarvalenciàanteriora1983»,dinsAlexandreBataller&Mar-

garida Coll, Literatura oral i educació: simbiosi i complicitats, Alacant, Arxiu

deTradicionsdel’Alguer/Grupd’EstudisEtnopoèticsdelaSocietatCatalana

deLlenguaiLiteratura,filialdel’Institutd’EstudisCatalans,pp.13-29.

Bataller,Alexandre(2015):«L’ArxiudelsTallersdeMúsicaPopular.Unaaportació

alrepertorietnomusicològicvalenciàdesd’unprojectederecercaescolar»,dins

374

ÀngelVergés&VicentVidal(eds.),Etnopoètica: arxius i materials inèdits, Ala-

cant,Grupd’EstudisEtnopoèticsdelaSocietatCatalanadeLlenguaiLitera-

tura,filialdel’Institutd’EstudisCatalans,pp.13-25.

Bascom,William(1954):«Fourfunctionsoffolklore»,Journal of American Folklore,

67, pp. 333-349.

Belenguer,Ernest(2009):Jaume I a través de la història,València,Publicacionsde

laUniversitatdeValència.

Beltran,Rafael(2007):Rondalles populars valencianes. Antologia, catàleg i estudi

dins la tradició del folklore universal,València,PublicacionsdelaUniversitat

deValència.

Ben-Amos,Dan(1971):«Towardadefinitionoffolkloreincontext»,Journal of Ame-

rican Folklore, 84, pp. 3-15.

Ben-Amos,Dan(2005):«Theideaoffolklore.Anessay»,dinsAlanDundes(ed.),Fol-

klore. Critical concepts in literary and cultural studies,v.1:FromDefinitionto

Discipline,Londres,NovaYork,Routledge,Taylor&FrancisGroup,pp.10-16.

Bertran iBros,Pau ([1988]1989):El rondallari català, edició de Josep M. Pujol,

Barcelona, Alta Fulla.

BiblioFolk. Repertori Biobibliogràfic de la Literatura Popular Catalana, Arxiu de Fol-

klore, Departament de Filologia Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. Dar-

reraconsulta:setembrede2016.URL:<http://bibiliofolk.arxiudefolklore.cat>

Borja,Joan(1999):«OralitatiescripturaenlesRondallesvalencianesd’EnricValor:

unesreflexionsdidàctiques»,dinsVicentSalvador&HeikevanLawick(eds.),

Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló, Publicacions de la Uni-

versitat Jaume I, pp. 255-266.

Borja,Joan(2010a):«L’obrarondallística:laliteraturitzaciódelsrelatstradicionals

orals»,dinsAcadèmiaValencianadelaLlengua,Enric Valor. El Valor de les

paraules,València,AcadèmiaValencianadelaLlengua,pp.46-60.

Borja,Joan(2010b):«Rondalles gironines i valencianes (1951)»,dinsAcadèmiaValen-

ciana de la Llengua, Enric Valor. El Valor de les paraules,València,Acadèmia

Valenciana de la Llengua, pp. 327-329.


375

Borja,Joan(2012):«SaraLlorensiCarreresil’ObradelCançonerPopulardeCata-

lunya:apropòsitd’unesLlegendes alacantinesinèdites»,dinsJosepTemporal

&LauraVillalba(eds.),La recerca folklòrica: persones i institucions, Alacant,

InstitutAlacantídeCulturaJuanGil-Albert/ArxiudeTradicionsdel’Alguer

/Grupd’EstudisEtnopoèticsdelaSocietatCatalanadeLlenguaiLiteratura,

filialdel’Institutd’EstudisCatalans,pp.105-135.

Borja,Joan(2014):«SantVicentFerrerenl’imaginari popular valencià:unaaproxi-

macióetnopoèticaalciclenarratiudelsciclesvicentins»,Mirabilia 19 (Jun-Dez

2014), pp. 295-350.

Borja,Joan (2015): «Apropòsitde l’“Afexitó”d’AdolfSalvàalFolklore valencià de

FrancescMartíneziMartínez»,dinsÀngelVergés&VicentVidal(eds.),Etno-

poètica: arxius i materials inèdits,Alacant,Grupd’EstudisEtnopoèticsdela

SocietatCatalanadeLlenguaiLiteratura,filialdel’Institutd’EstudisCata-

lans, pp. 93-110.

Borja, Joan (2016):Les llegendes secretes de Sara Llorens. Llegendes alacantines,

Alacant, Universitat d’Alacant, Departament de Filologia Catalana.

Boyer,R.Troy(2005):«Theforsakenfounder,WilliamJohnThoms.Formantiquities

tofolklore»,dinsAlanDundes(ed.),Folklore. Critical concepts in literary and

cultural studies,v.2:TheFoundersofFolklore,Londres,NovaYork,Routledge,

Taylor&FrancisGroup,pp.58-65.

BrotonsVicent&TudiTorró(2002):«Valenciàal’escola,escolavalenciana»,Canelo-

bre, 47, pp. 93-115.

Brunvand,JanH.(1986):The Study of American Folklore,NovaYork,Londres,W.

W.NortonandCompany.

Calvo, Lluís (1990). Catàleg de materials gràfics de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de

Catalunya, Barcelona, CSIC.

Calvo,Lluís(1991-1992):«FelipPedrelli l’Arxiud’EtnografiaiFolkloredeCatalu-

nya»,Recerca Musicològica, xi-xii, pp. 329-334.

Cantó,Verònica(2010):«Elnostrehomenatgeaunvalenciàil·lustre:EnricValori

Vives»,dinsAcadèmiaValencianadelaLlengua,Enric Valor. El Valor de les

paraules,València,AcadèmiaValencianadelallengua,pp.234-246.

376

Cocchiara, Giuseppe (1947):Storia degli studi delle tradizioni popolari in Italia,

Palermo, Palumbo.

Cocchiara,Giuseppe(1971):Storia del folklore in Europa,Torino,Boringhieri.

Conca,Maria(1997):«Lariquesafraseològicaenlaproducciórondallísticad’Enric

Valor», Canelobre, 37-38, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert,

pp. 178-192.

Conca,Maria(2003):«L’estilliterarienel“CicledeCassana”d’EnricValor,apartir

de l’anàlisi fraseològica»,dinsCompagna,AnnaMariaet al. (eds.), Momenti

di cultura catalana in un millennio. Atti del VII Convegno dell’AISC, Nàpols,

Liguori Editore, pp. 121-138.

Cortés,Santi(2002):Manuel Sanchis Guarner (1911-1981). Una vida per al diàleg,

València,Barcelona,InstitutInteruniversitarideFilologiaValenciana/Publi-

cacions de l’Abadia de Montserrat.

Cortés,Santi(2010):«EnricValorielgrupTorre»,dinsAcadèmiaValencianadela

Llengua, Enric Valor. El valor de les paraules,València,AcadèmiaValenciana

de la Llengua, pp. 288-291.

Cortés, Santi&Vicent JosepEscartí (eds.) (2006):Manuel Sanchis Guarner. Un

humanista valencià del segle xx,València,AcadèmiaValencianadelaLlengua.

DomínguezMoltó,Adolfo(1981):Martí Gadea, su vida y su obra, Alacant, Caja de

Ahorros Provincial de Alicante.

Dorson,RichardM.(1959):American Folklore, Chicago, University of Chicago Press.

Dorson,RichardM.(1968):The British Folklorists: A History, Chicago, Chicago UP.

Dorson,RichardM.(1969):«Fakelore»,Zeitschrift für Volkskunde 65, pp. 56-64.

Dorson,RichardM.(1971):American Folklore and the Historian, Chicago, University

of Chicago Press.

Dorson,RichardM.(ed.)(1972):Folklore and folklife. An introduction, Chicago, Lon-

dres,TheUniversityofChicagoPress.

Dundes,Alan(1964):«Texture,text,andcontext»,Southern Folklore Quarterly, 28,

Gainesville, pp. 251-265.


377

Dundes,Alan (1966): «TheAmerican concept of folklore»,Journal of the Folklore

Institute, núm. 3, pp. 226-249.

Dundes,Alan(1976):«StructuralismandFolklore»,Studia Fennica. Review of Fin-

nish Linguistics and Ethnology, 20, pp. 75-93.

Dundes,Alan(ed.)(2005):Folklore. Critical Concepts in Literary and Cultural Stu-

dies,4vols.,Londres,NovaYork,Routledge,Taylor&FrancisGroup.

Escuder,Tomàs(2012):«ElsfolkloristesvoluntariososdeCastelló»,dinsJosepTem-

poral i Laura Villalba (eds.), La recerca folklòrica: persones i institucions, Ala-

cant, InstitutAlacantí deCultura JuanGil-Albert /Arxiu deTradicions de

l’Alguer/Grupd’EstudisEtnopoèticsdelaSocietatCatalanadeLlenguaiLite-

ratura,filialdel’Institutd’EstudisCatalans,pp.85-91.

Estrela,JosepEnric (2014): «L’última victòria.Un fragmentd’unpoema inèditde

ConstantíLlombart»,eHumanista/IVITRA, 5, pp. 94-109.

Falomir,Vicent(1994):«BoletíndelaSociedadCastellonensedeCultura.Estudi i

anàlisi»,Afers.FullsdeRecercaiPensament,vol.ix, núm. 19, pp. 723-731.

Falomir,Vicent (2007): «LaSociedadCastellonensedeCultura (1920-1939)»,dins

JosepPalomero&LluísMeseguer(eds.),Els escriptors castellonencs del primer

terç del segle xx i les Normes del 32,València,AcadèmiaValencianadelaLlen-

gua, pp. 80-96.

FerrandoMorales,Àngel-Lluís(2011):«LamúsicaenlesRondalles valencianes d’En-

ricValor»,Ítaca. Revista de Filologia, 2, pp. 103-117.

Goldberg,Christine(2005):«Thehistoric-geographicmethod.Pastandfuture»,dins

Alan Dundes (ed.), Folklore. Critical Concepts in Literary and Cultural Studies,

vol. IV: Folkloristics: theories andmethods, Londres,NovaYork, Routledge,

Taylor&FrancisGroup,pp.290-306.

G[ómez]Nadal,E[mili] (1930):«L’AccióCulturalValenciana.Alsvalenciansdetot

l’anticReine»,Taula de Lletres Valencianes, 30, p. 12.

Grimalt,JosepA.(1978):«LacatalogaciódelesrondallesdemossènAlcovercoma

introduccióallurestudi»,Randa, 7, pp. 5-30.

378

Grimalt,JosepA.(2003):«LesrondallesdemossènAlcover,entreelrealismeil’estil

abstracte»,dinsJaumeGuiscafrè,Jaume&AntoniPicornell,Actes del Congrés

Internacional Antoni M. Alcover, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Mont-

serrat, pp. 563-579.

Jason, Heda (1975): Ethnopoetics. A multilingual terminology, Jerusalem, Irrael

Ethnographic Society.

Jason,Heda(1977): Ethnopoetry: form, content, function,ForumTheologiaeLinguis-

ticae 11, Bonn, Linguistica Biblica.

Levin, Isidor (2005): «VladimirPropp.An evaluation onhis seventiethbirthday»,

dins Alan Dundes (ed.), Folklore. Critical concepts in literary and cultural stu-

dies,v.2:TheFoundersofFolklore,Londres,NovaYork,Routledge,Taylor&

Francis Group, pp. 263-279.

Lévi-Strauss,Claude(1955):«TheStructuralStudyofMyth»,The Journal of Ame-

rican Folklore,v.68,núm.270,Myth:ASymposium(octubre-desembre1955),

pp. 428-444.

Lévi-Strauss,Claude(1976):«Structureandform:reflexionsonaworkbyVladimir

Propp», dinsClaudeLévi-Strauss,Structural Anthropology, v. 2,NovaYork,

Basic Books, pp. 115-145.

Llorenç,Alfons(2006):«TeoriaipràcticadelaculturapopularenSanchisGuarner»,

dinsSantiCortés&VicentJosepEscartí(eds.),Manuel Sanchis Guarner. Un

valencià del segle xx,València,AcadèmiaValencianadelaLlengua,pp.250-265.

Lluch,Gemma (1988):De princeses i herois. La rondallística meravellosa d’Enric

Valor,València,ConselleriadeCulturaiCiènciadelaGeneralitatValenciana.

Lluch,Gemma(1997):«Lescontarellesd’EnricValor»,Canelobre, 37-38, pp. 49-54.

Lluch,Gemma(2011):«L’adaptaciódelesrondallesallectorinfantil:untext,dife-

rentsfinalitats»,dinsGemmaLluch&JosepM.Baldaquí (eds.),Nova refle-

xió sobre l’obra d’Enric Valor, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia

Valenciana, pp. 75-94.

Lluch,Gemma&RosaSerrano(1989):Noves lectures de les rondalles d’Enric Valor,

València,GregalLlibres.


379

Lluch,Gemma&CaterinaValriu(2013):La literatura per a infants i joves en català.

Anàlisi, gèneres i història, Alzira, Institut Interuniversitari de Filologia Valen-

ciana, Bromera.

LorenteGarcía,Emilia(2013):Música y textos de la tradición oral en tres cancione-

ros españoles de postguerra. Análisis desde el género y la literatura comparada,

Jaén,UniversidaddeJaén.

MadridyMedina,Ángela(2008):«LaConfederaciónEspañoladeCentrosdeEstudios

Locales»,ARBOR. Ciencia, Pensamiento y Cultura, vol. 184, núm. A1, pp. 3-10.

Martí,Josep(1996):El folklorismo, uso y abuso de la tradición, Barcelona, Ronsel.

MartínezRoda,Federico (2006):La Real Academia de Cultura Valenciana en su

nonagésimo aniversario,València,RealAcadèmiadeCulturaValenciana.

Massot, Josep (2003): «L’Obra delCançoner Popular deCatalunya, font de recer-

ques»,Llengua & Literatura, 14, pp. 549-561.

Massot,Josep(2010):«RafaelPatxotielLlegendariPopularCatalà»,dinsEscriptors

i erudits contemporanis: novena sèrie, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de

Montserrat, pp. 139-150.

Meseguer,Lluís(1993):Bernat Artola: La terra i les passions, Castelló, Diputació de

Castelló.

Monferrer,Àlvar(2007):«Laculturailaliteraturapopular»,dinsJosepPalomero&

Lluís Meseguer (eds.), Els escriptors castellonencs del primer terç del segle xx i

les Normes del 32,València,AcadèmiaValencianadelaLlengua,pp.158-175.

Nicolàs,Miquel(1984):Llengua i cultura popular en l’obra de Joaquim Martí Gadea,

memòriadellicenciaturapresentadaperMiquelNicolàsAmoróssotaladirecció

delDoctorAntoniFerrandoFrancés,València,UniversitatdeValència.

Ninyoles,RafaelLluís(1975):«EnricValor:fonsculturalinormalització»,dinsEnric

Valor, Obra literària completa, i,València,Gorg,pp.15-20.

Oliag,Neus(1976):«Transcripció,intervenció,transformació(apropòsitdelesron-

dallesd’EnricValor)»,dinsEnricValor,Obra literària completa, ii,València,

Gorg, pp. 9-21.

380

Oriol,Carme (2002): Introduccióa l’etnopoètica.Teoria i formesdel folkloreen la

cultura catalana, Valls, Cossetània.

Oriol,Carme(2011):«Lesrondallesd’EnricValorenelmarcdelarondallísticacata-

lana»,dinsGemmaLluch&JosepM.Baldaquí,Nova reflexió sobre l’obra d’En-

ric Valor, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, pp. 95-109.

Oriol,Carme(2012a):«LesrondallesdelsGrimmencatalà:capal’establimentd’un

corpus»,Estudis de literatura oral popular, 1, pp. 73-110.

Oriol, Carme (2012b): «Les primeres rondalles d’EnricValor i la seva catalogació

tipológicainèdita»,dinsJosepMassot(coord.),Estudis de llengua i literatura

catalanes lxv. Miscel·lània Albert Hauf,4,Barcelona:Publicacionsdel’Abadia

de Montserrat, pp. 201-213.

Oriol,Carme(2013): «Leclassementdesrécitsétiologiquescatalans»,dinsGalina

Kabakova (ed.), Contes et légendes étiologiques dans l’espace européen, París,

Pippa / Flies France, pp. 31-42.

Oriol,Carme(2014):«Tipologiadelstextosdenarrativafolklòrica:delatranscripció

alarecreació»,dinsAlexandreBataller&MargalidaColl(eds.),Literatura oral

i educació: simbiosi i complicitats,Alacant,Grupd’EstudisEtnopoèticsdela

SocietatCatalanadeLlenguaiLiteratura,filialdel’Institutd’EstudisCata-

lans/ArxiudeTradicionsdel’Alguer,pp.167-176.

Oriol,Carme(2016a):«Capaunahistòriadelaliteraturapopularcatalana:l’aporta-

ciódeCatalunya»,eHumanista/IVITRA, 9, pp. 48-64.

Oriol,Carme(2016b):«Elsestudisd’etnopoèticaenlaculturacatalana»,Revista d’Et-

nologia de Catalunya, 41, pp. 20-27.

Oriol,Carme&JosepM.Pujol(2003):Índex tipològic de la rondalla catalana, Bar-

celona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Oriol,Carme&JosepM.Pujol(2008):Index of catalan folktales,FFC294,Hèlsinki,

SoumalainenTiedeakatemia.

Oriol,Carme&EmiliSamper(2011):Repertori biobibliogràfic de la literatura popu-

lar catalana: el cicle romàntic,Tarragona,PublicacionsdelaUniversitatRovira

i Virgili.


381

Palomero,Josep&LluísMeseguer(eds.)(2007):Els escriptors castellonencs del pri-

mer terç del segle xx i les Normes del 32,València,AcadèmiaValencianadela

Llengua.

Pardo, Fermín & José ÁngelJesús-María(2001):La música popular en la tradició

valenciana,València,InstitutValenciàdelaMúsica.

Peraire,Joan(1999):«Funcionsdiscursivesdelsmarcadorsd’integraciólinealenles

“Rondalles”d’EnricValor»,dinsVicentSalvador&HeikevanLawick (eds.),

Valoriana: estudis sobre l’obra d’Enric Valor, Castelló, Publicacions de la Uni-

versitat Jaume I, pp.139-161.

PérezZalduondo,Gemma(1991):«LautilizacióndelafiguraylaobradePedrellen

elmarcodelaexaltaciónnacionalistadeposguerra(1939-1945)»,Recerca Musi-

cològica, 11-12, pp. 467- 487.

Pérez,Òscar(2010a):«BibliografiasobreEnricValor»,dinsAcadèmiaValencianade

la Llengua, Enric Valor. El valor de les paraules,València,AcadèmiaValenci-

ana de la Llengua, p. 247-263.

Pérez,Òscar(2010b):«Un món per a infants. Primer llibre de lectura»,dinsAcadèmia

Valenciana de la Llengua, Enric Valor. El valor de les paraules,València,Aca-

dèmiaValencianadelaLlengua,pp.333-335.

Pérez,Òscar(2011):«L’ambició d’Aleix ilacensura:històriadel’expedient3322/59»,

Ítaca. Revista de Filologia, 2, pp. 205-239.

PicóPascual,MiguelÁngel(1996):«TeresaMatarredonaAznar,folklorista»,Revista

de folklore, tom 16a, núm. 185, pp. 177-180.

PicóPascual,MiguelÁngel(2003):«EduardoXiménezCos(1824-1900),patriarcade

lainvestigaciónfolklóricomusicalvalenciana»,Revista de folklore, 274, pp. 134-

135.

Pitarch,Vicent(2006):«Els pobles valencians parlen els uns dels altres[Fitxabibli-

ogràfica]», dins SantiCortés&Vicent JosepEscartí (eds.),Manuel Sanchis

Guarner. Un humanista valencià del segle xx,València,AcadèmiaValenciana

de la Llengua, pp. 348-349.

Prado,África(10/03/2013):«Sesentaañosconlacultura»,Información, p. 72.

382

Prats,Llorenç(1988):El mite de la tradició popular, Barcelona, Edicions 62.

Prats,Llorenç(1991-1992):«Elsreculls folklòricsdela literaturadetradicióoral»,

dins Generalitat de Catalunya (ed.), De la literatura popular a la literatura

culta. Barcelona, Generalitat de Catalunya, pp. 5–28.

Prats,Llorenç(1996):«Inventiondelatraditionetconstructiondel’identitéenCata-

logne»,dinsD.Fabre(ed.),L’Europe entre cultures et nations,París,Éditions

delaMaisondessciencesdel’homme.Darreraconsulta:generde2016.URL:

<http://books.openedition.org/editionsmsh/3907>

Prats,Llorenç;Llopart,Dolors&JoanPrat(1982):La cultura popular a Catalunya:

estudiosos i institucions, Fundació Serveis de Cultura Popular, Barcelona.

Propp, Vladimir ([1958] 1968):Morphology of the Folktale, Austin, University of

TexasPress.

Propp,Vladimir(2006):Morfología del cuento, Madrid, Fundamentos.

Pujol, JosepMaria (1985): «Literatura tradicional i etnopoètica: balanç d’un folklo-

rista»,dinsDolorsLlopart,JoanPrat&LlorençPrats(eds.):La cultura popular a

debat, Barcelona, Fundació Serveis de Cultura Popular / Alta Fulla, pp. 158-167.

Pujol,JosepMaria(1986):«Bibliografiabàsicadelanarrativatradicionalcatalana»,

Perspectiva Escolar, 104 (abril 1986), pp. 45-52.

Pujol,JosepMaria(1989a):«Lacrisidelfolklore»,Serrad’Or31,359(nov.1989),pp.

20-23 (780-783).

Pujol,JosepMaria(1989b):«PauBertraniBros(1853-91),unacruïlladelfolklore

català»,dinsPauBertraniBros,El rondallari català, Barcelona, Alta Fulla,

vii-lxv.

Pujol,JosepMaria(1991-1992):«Folklorenarratiu: larondallai la llegenda»,dins

Generalitat de Catalunya (ed.), De la literatura popular a la literatura culta.

Barcelona, Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya,

pp. 67-79.

Pujol, JosepMaria (1999): «Introduccióaunahistòriadels folklores»,dins Ignasi

Roviró&JosepMontserrat,La cultura. Col·loquis de Vic 3, Barcelona, Univer-

sitat de Barcelona, Vicerectorat de Recerca, pp. 77-106.


383

Pujol,JosepMaria (2007): «Del(s) folklore(s)al folklorede la comunicació interac-

tiva», dinsValriu,Caterina i JoanArmangué (eds.),Els gèneres etnopoètics:

competència i actuació,Dolianova,GraficadelParteolla,pp.97-116.

Pujol,JosepMaria(2013):Això era i no era. Obra folklòrica de Josep M. Pujol, Carme

OrioliEmiliSamper(eds.),Tarragona,PublicacionsURV.

Quintana,Artur(1995):Lo Molinar: Literatura popular catalana del Matarranya i

Mequinensa,Calaceit, InstitutodeEstudiosTurolenses /AssociacióCultural

del Matarranya-Carrutxa, vol. i.

Roca,Rafael(2010):El valencianisme de la Renaixença, Alzira, Bromera.

Roca,Rafael(2011):La Renaixença valenciana i el redescobriment del país. El Centre

Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911),València,Denes.

Roma,Josefina(2016): «L’Arxiud’Etnografia iFolkloredeCatalunya.TomàsCar-

rerasiArtauiJosepM.BatistaiRoca»,Revista d’Etnologia de Catalunya, 41

(març 2016), pp. 56-66.

RomeuiFigueras,Josep(2003):Les nadales tradicionals, Barcelona, Alta Fulla.

Ronda,Joaquín(2007):«LahistoriografiaoficialalaMarinaBaixa:elcasd’Adolfo

Salvà Ballester (1885-1941)», dins Antonio Espinosa& JoséMiguel García,

Actes de les II Jornades de Patrimoni Natural i Cultural de la Marina Baixa:

«Patrimoni, aigua i clima a la Marina Baixa, la Vila Joiosa, Publicacions del

Museu de la Vila / Ajuntament de la Vila Joiosa, pp. 187-196.

RondCat: cercador de la rondalla catalana, Arxiu de Folklore, Departament de Filo-

logiaCatalanadelaUniversitatRoviraiVirgili.Darreraconsulta:setembrede

2016.URL:<http://www.sre.urv.cat/rondcat>

Roviró, Ignasi (1992): «Aproximació a l’estudi de la comunicació folklòrica»,Ausa

128-129, pp. 71-104.

Roviró, Ignasi (1994): «El folklorecomaactecomunicatiu»,Revista d’etnologia de

Catalunya, 4, pp. 71-104.

Sánchez-Cutillas,Carmelina(1970):«SemblançadedonFrancescMartíneziMartí-

nez»,dinsFrancescMartíneziMartínez,Coses típiques de la Marina, la meua

comarca,València,l’Estel,pp.15-23.

384

Sánchez-Cutillas,Carmelina(1974):Francisco Martínez y Martínez. Un humanista

alteano (1866-1946), Alacant, Publicaciones de la Caja de Ahorros Provincial de

la Diputación de Alicante.

Seguí, Salvador (1997):Manuel Palau (193-1967),València,ConsellValencià de

Cultura.

Serrano,Rosa (1995):Enric Valor. Converses amb un senyor escriptor,València,

Tàndem.

Serrano,Rosa(1997):«EnricValor,homedeparaules,mestreentranyable»,Canelo-

bre, 37-38, pp. 33-36.

Serrano,Rosa(1999):«Lesrondallesd’EnricValoril’escola:unareflexiópersonal»,

dinsVicentSalvador&HeikevanLawick(eds.),Valoriana. Estudis sobre l’obra

d’Enric Valor, Castelló de la Plana, Publicacions de la Universitat Jaume i, pp.

235-239.

Serrano,Rosa(2010a):«Conéixer ipublicarEnricValor,unescritdesde laproxi-

mitat»,dinsAcadèmiaValencianadelaLlengua,Enric Valor. El Valor de les

paraules,València,AcadèmiaValencianadelallengua,pp.224-233.

Serrano,Rosa(2010b):«Les rondalles valencianes d’EnricValor,unhonorperaTàn-

demEdicions»,dinsAcadèmiaValencianadelaLlengua,Enric Valor. El Valor

de les paraules,València,AcadèmiaValencianadelallengua,pp.348-350.

Šmidchens,Guntis (2005): «Folklorism revisited», dinsAlanDundes (ed.),Fol-

klore. Critical concepts in literary and cultural studies, v. 1:FromDefini-

tiontoDiscipline,Londres,NovaYork,Routledge,Taylor&FrancisGroup,

pp. 319-338.

Thompson, Stith (1955-1958):Motif-index of folk literature, 6 vols., Bloomington,

Indiana University Press.

Thompson,Stith(1977):The Folktale, Berkeley, University of California Press.

Thoms,William([1846]1965):«Folklore»,dinsAlanDundes(ed.)(1965):The study

of folklore,EnglewoodCliffs,N.J.,Prentice-Hall.

ValoriGadea,Josep(2011):L’oncle Enric Valor i Vives,València.


385

Uther,Hans-Jörg(ATU)(2004):TheTypesofInternationalFolktales.AClassifica-

tionandBibliography.BasedontheSystemofAnttiAarneandStithThomp-

son,3vols.,Hèlsinki,AcademiaScientiarumFennica.

Valriu,Caterina(2011):«ElGrupd’EstudisEtnopoètics:recerca,preservacióidifusió

delaliteraturaoralcatalana»,Estudis Romànics, 33, pp. 333-340.

Valriu,Caterina(2013):«Lesendevinalles“falsamentobscenes”?»,dinsAnnaFran-

cés,Anna&JaumeGuiscafrè,Erotisme i tabús en l’etnopoètica, Alacant, Insti-

tutAlacantídeCulturaJuanGil-Albert/ArxiudeTradicionsdel’Alguer/Grup



Valriu,Caterina(2016):«LaliteraturaoralalesIllesBalears:latascadelsfolkloris-

tes»,eHumanista/IVITRA, 9, pp. 31-47.

Vidal,Vicent (2013):«Tabús ierotismeen lesrondallesd’EnricValor»,dinsAnna

Francés&JaumeGuiscafrè,Erotisme i tabús en l’etnopoètica, Alacant, Institut

AlacantídeCulturaJuanGil-Albert/ArxiudeTradicionsdel’Alguer/Grup



Vidal,Vicent(2014):«L’escolaenvalencià:elsensenyants-folkloristesielsrecullsde

rondalles»,dinsAlexandreBataller&MargaridaColl,Literatura oral i edu-

cació: simbiosi i complicitats,Alacant,ArxiudeTradicionsdel’Alguer/Grup



Vidal, Vicent (2015a): «JoaquimMartí i Gadea, Francesc Martínez i Martínez i

Manuel SanchisGuarner: tres folkloristes valencians biografiats», dins Joa-

quimEspinós,AntoniMaestre&IsabelMarcillas(eds.),La biografia a examen,

Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 113-126.

Vidal,Vicent(2015b):«L’obrafolklòricadeJustSansalvador»,dinsÀngelVergés&

Vicent Vidal (eds.), Etnopoètica: arxius i materials inèdits, Alacant, Institut

d’EstudisCatalans /Grup d’EstudisEtnopoètics de la SocietatCatalana de

LlenguaiLiteratura,filialdel’Institutd’EstudisCatalans,pp.193-209.

386

Vidal,Vicent(2015c):«L’etnopoèticaenlaRenaixençavalenciana:contextualització

ivinculacióamblaCoronad’Aragó»,Revista Internacional d’Humanitats, 33,

pp. 53-62.

Vidal,Vicent(2016):«Panoràmicadelafolklorísticavalenciana:autors,períodes,tex-

tosicontextos»,eHumanista/IVITRA, 9, pp. 5-30.

VilarmauiCabanes,JosepM.(1997):Folklore del Lluçanès,PratsdeLluçanès,Ajun-

tamentdePratsdeLluçanès;Barcelona,Dinsicpublicacionsmusicals/Grupde

recercafolklòricad’Osona.

Wilson,WilliamA.(2005):«Herder,folkloreandromanticnationalism»,dinsAlan

Dundes(ed.):Folklore. Critical concepts in literary and cultural studies, vol. 2,

London&NewYork,Routledge,Taylor&FrancisGroup,pp.4-21.

Zipes,Jack(2005):«OncethereweretwobrothersnamedGrimm.Areintroduction»,

dins Alan Dundes (ed.), Folklore. Critical concepts in literary and cultural stu-

dies,v.2:TheFoundersofFolklore,Londres,NovaYork,Routledge,Taylor&

Francis Group, pp. 22-49.

***

annExos

388

Data de publicació

Lloc de l’excursió

Autor de la crònica

Material Contingut Font Observacions i notes Referència

19/III/1880 Benissanó JoséMartínezAloy

llegenda històrica/tradicióexplicativa

Dues versions sobre la divisa de la casa Cavanillas «La supervia de vosmataraamosenos»

No s’esmenta Elcronistadesmenteixlaveracitathistòricadelallegenda.

Roca2011:144

27/X/1880 Monestir del Puig i Cartoixa d’Ara Christi

Las Provincias tradició explicativa

El cavall de Jaume I, d’una potada,féubrotaraiguadela cisterna coneguda com «LaPatà»

No s’esmenta; «tradición vulgar»

Roca2011:152

12/XII/1883 Moixent Las Provincias llegenda d’encantades

Sobre una encantada i el seu tresor

Oral:«Laspersonasquenoscontaronlatradición».

Roca2011:191

12/XII/1883 Moixent Las Provincias tradició explicativa

Explicaperquès’hitrobenflorsdejardíenunazonaagresta:unreimoroque,amb màgia, ho encanta per alafilla

No s’esmenta Connexióamblarealitat:«Unapersonacompletamenteverídicanosafirmóquehacemuypocoenvióalláporperegil».Tambédocumentadaenunanovel·lahistòricadeJuanBautistaPerales,Los caballeros de Montesa y los héroes de Játiva

Roca2011:192

6/2/1886 Monestir de la Valldigna


PerquèesdiuValldigna.Exclamació de Jaume I.

Nos’esmenta.«Quierelatradiciónque…»

Escombinaambunaexplicacióhistòricasobrel’origendelmonestir.Afegeixl’autor:«Sinonèvero,èben trovato»

Roca2011:218

30/VI/1886 Benicarló Valentino costum amb fórmula rimada. Referènciaasupersticions

Com procedeix l’agutzir en una subhasta; «Candela apagà,cosalliurà»

Oral. Observació, informant directe (algutzir)

Segons l’autor, el formulisme «se relaciona con muchas antiguas devociones y supersticiones fundadastambiénenladuracióndeciriosencendidos,poresolohecitado,aunquelagentequegustapocodeantiguallasdigaqueinteresarseporestasniñeríasesunachifladuradelosextrambóticossecuacesdelRatPenat».

Roca2011:227

16/III/1894 Monestir de la Murta, Alzira


MaredeDéuqueapareixal lloc on es fundarà l’edificisagrat,RondCatC-0581

No s’esmenta. «Es tradiciónantiquísima»

Peral’autor,lallegendatécredibilitathistòrica,apesarquenoexisteixcaptestimoniescritdel’origendelaimatgedelaMaredeDéu.

Roca2011:250

annEx i . matErials d’intErès folklòriC En lEs CròniquEs dEl

CEntrE ExCursionista dE lo rat pEnat

1 CataloguemsegonselRondCat,l’índexdelarondallacatalana,quecatalogalesrondallesca-talanessegonselsíndexstipogràficsuniversals.Peralscasosenquèunargumentrondallísticésfreqüentenlarondallísticacatalanaperònotéuncorresponentenelsíndexsuniversals,desd’aquestabasededadesenlíniaseliatorgaunnúmeropreceditperunaC.

389

Data de publicació




19/III/1880 Benissanó JoséMartínezAloy

llegenda històrica/tradicióexplicativa

Dues versions sobre la divisa de la casa Cavanillas «La supervia de vosmataraamosenos»

No s’esmenta Elcronistadesmenteixlaveracitathistòricadelallegenda.

Roca2011:144

27/X/1880 Monestir del Puig i Cartoixa d’Ara Christi


El cavall de Jaume I, d’una potada,féubrotaraiguadela cisterna coneguda com «LaPatà»

No s’esmenta; «tradición vulgar»

Roca2011:152

12/XII/1883 Moixent Las Provincias llegenda d’encantades

Sobre una encantada i el seu tresor

Oral:«Laspersonasquenoscontaronlatradición».

Roca2011:191

12/XII/1883 Moixent Las Provincias tradició explicativa

Explicaperquès’hitrobenflorsdejardíenunazonaagresta:unreimoroque,amb màgia, ho encanta per alafilla

No s’esmenta Connexióamblarealitat:«Unapersonacompletamenteverídicanosafirmóquehacemuypocoenvióalláporperegil».Tambédocumentadaenunanovel·lahistòricadeJuanBautistaPerales,Los caballeros de Montesa y los héroes de Játiva

Roca2011:192

6/2/1886 Monestir de la Valldigna


PerquèesdiuValldigna.Exclamació de Jaume I.

Nos’esmenta.«Quierelatradiciónque…»

Escombinaambunaexplicacióhistòricasobrel’origendelmonestir.Afegeixl’autor:«Sinonèvero,èben trovato»

Roca2011:218

30/VI/1886 Benicarló Valentino costum amb fórmula rimada. Referènciaasupersticions

Com procedeix l’agutzir en una subhasta; «Candela apagà,cosalliurà»

Oral. Observació, informant directe (algutzir)

Segons l’autor, el formulisme «se relaciona con muchas antiguas devociones y supersticiones fundadastambiénenladuracióndeciriosencendidos,poresolohecitado,aunquelagentequegustapocodeantiguallasdigaqueinteresarseporestasniñeríasesunachifladuradelosextrambóticossecuacesdelRatPenat».

Roca2011:227

16/III/1894 Monestir de la Murta, Alzira


MaredeDéuqueapareixal lloc on es fundarà l’edificisagrat,RondCatC-0581

No s’esmenta. «Es tradiciónantiquísima»

Peral’autor,lallegendatécredibilitathistòrica,apesarquenoexisteixcaptestimoniescritdel’origendelaimatgedelaMaredeDéu.

Roca2011:250

390

Data de publicació




30/IV/1897 Almoines [excursióaBeniarjó i Oliva]

Las Provincias succeït amb cobla Una tradició a Potries obligavaquelesnovençanes besaren una safanòriaquepenjavadelcentre del carrer. L’alcalde d’Almoiness’hinegàperòfinalmentlanúviaaccedí.L’alcalde es pledejà amb el poble de Gandia. Cobla associada al succeït.

Oral. Un dels excursionistes

LacoblainclouunareferènciaasantVicentFerrer Roca2011:282-283

2/X/1897 Agullent Valentino llegenda sacra Miracles de Sant Vicent Ferrer, alguns dels qualsquedenmarcatsenobjectes

No s’esmenta. «Cuenta latradición…»

Roca2011:310

13/X/1897 Albaida Valentino llegenda sacra Maledicció de Sant Lluís Beltranalsmarquesosd’Albaida,quenopodrantenirdescendènciamasculina

No s’esmenta. «Hay en este país una tradición popular…»

Escontrastaambelementshistòricsverídics Roca2011:313

25/X/1897 Llutxent Valentino tradició explicativa

Miracle dels corporals de Daroca

L’autor mateix S’hiafegeixenreferentsidadeshistòriques,amésdedades sobre la recepció i altres comentaris sobre la pèrduadelestradicions

Roca2011:329-333

13/XII/1897 Alaquàs Las Provincias tradició explicativa

Marededéutrobada,RondCat C-058

No s’esmenta Referènciaalnivelld’encertenelsmiraclesdelaMaredeDéudel’Olivera,segonsl’alcalde,perlaproteccióoferidaatotselsveïnsdelpoblequehananat a Cuba i no n’ha mort cap

Roca2011:343

30/VI/1898 Penàguila Socio de «Lo Rat Penat»

creences, supersticions i succeït

Supersticions a l’entorn de la nit de Sant Joan, i explicaciódeperquèlagent de Penàguila no hi creu (un cura enginyós i popular)

No s’esmenta Roca2011:357-358

29/IX/1898 Canals Un excursionista llegenda sacra Sant Vicent Ferrer prediu queelfilldeDomènecdeBorja seria papa

No s’esmenta «Noestácomprobadaestapredicción» Roca2011:384

30/IX/1898 Montesa Un excursionista llegenda d’encantades

Una encantada apareix la nit de Sant Joan a la Penya Encantada de Montesa si es pronuncien les paraules «Ábrete roca y ciérratemonte»

Nos’esmenta.«Dicen…»ireferènciesaEscolanoi Cavanilles

«El lector no comprenderá, sin duda, el sentido de esta frase, al parecer contradictoria. Pero la lógica delosencantamientos[enreferènciaa“ábreterocayciérratemonte”]noesaccesiblealainteligenciavulgar».

Roca2011:389

annex i. materialS d’interèS folklòriC en leS CròniqueS del Centre exCurSioniSta de lo rat penat

391

Data de publicació




30/IV/1897 Almoines [excursióaBeniarjó i Oliva]

Las Provincias succeït amb cobla Una tradició a Potries obligavaquelesnovençanes besaren una safanòriaquepenjavadelcentre del carrer. L’alcalde d’Almoiness’hinegàperòfinalmentlanúviaaccedí.L’alcalde es pledejà amb el poble de Gandia. Cobla associada al succeït.

Oral. Un dels excursionistes

LacoblainclouunareferènciaasantVicentFerrer Roca2011:282-283

2/X/1897 Agullent Valentino llegenda sacra Miracles de Sant Vicent Ferrer, alguns dels qualsquedenmarcatsenobjectes

No s’esmenta. «Cuenta latradición…»

Roca2011:310

13/X/1897 Albaida Valentino llegenda sacra Maledicció de Sant Lluís Beltranalsmarquesosd’Albaida,quenopodrantenirdescendènciamasculina

No s’esmenta. «Hay en este país una tradición popular…»

Escontrastaambelementshistòricsverídics Roca2011:313

25/X/1897 Llutxent Valentino tradició explicativa

Miracle dels corporals de Daroca

L’autor mateix S’hiafegeixenreferentsidadeshistòriques,amésdedades sobre la recepció i altres comentaris sobre la pèrduadelestradicions

Roca2011:329-333

13/XII/1897 Alaquàs Las Provincias tradició explicativa

Marededéutrobada,RondCat C-058

No s’esmenta Referènciaalnivelld’encertenelsmiraclesdelaMaredeDéudel’Olivera,segonsl’alcalde,perlaproteccióoferidaatotselsveïnsdelpoblequehananat a Cuba i no n’ha mort cap

Roca2011:343

30/VI/1898 Penàguila Socio de «Lo Rat Penat»

creences, supersticions i succeït

Supersticions a l’entorn de la nit de Sant Joan, i explicaciódeperquèlagent de Penàguila no hi creu (un cura enginyós i popular)

No s’esmenta Roca2011:357-358

29/IX/1898 Canals Un excursionista llegenda sacra Sant Vicent Ferrer prediu queelfilldeDomènecdeBorja seria papa

No s’esmenta «Noestácomprobadaestapredicción» Roca2011:384

30/IX/1898 Montesa Un excursionista llegenda d’encantades

Una encantada apareix la nit de Sant Joan a la Penya Encantada de Montesa si es pronuncien les paraules «Ábrete roca y ciérratemonte»

Nos’esmenta.«Dicen…»ireferènciesaEscolanoi Cavanilles

«El lector no comprenderá, sin duda, el sentido de esta frase, al parecer contradictoria. Pero la lógica delosencantamientos[enreferènciaa“ábreterocayciérratemonte”]noesaccesiblealainteligenciavulgar».

Roca2011:389

392

Data de publicació




1/X/1898 Moixent Un excursionista llegenda d’encantades

Llegenda de l’encantada de l’escala de la donzella, ja explicada(Roca2011:191)

Oral. Conversa entre els excursionistes. ReferènciaatextosdeJuan Bautista Perales

S’hiafegeixunpocmésd’informacióidetallsdelaquehihaviaenlacrònicadelap.191.

Roca2011: 392-393

1/X/1898 Moixent Un excursionista tradició explicativa

Llegenda del jardí de la reina mora, ja explicada (Roca2011:192)


«Sefundaenhechosquenoparecennaturales».Elsexcursionistes discuteixen sobre la veracitat de la llegendail’existènciadeljardí.

Roca2011:393

1/X/1898 Moixent Un excursionista creença Si algú passa amb elements religiosos pel barranc de la Falaguera seràatacatperéssersdemoníacs. Per deslliurar-se’ncaldesfer-sed’aquestselements

Oral.«Noscontaron».Segurament eixiria en la conversa

«Todoestoparecerámuyfútilallectorpositivista,peroalosquetenemoselmáspequeñorestode poesía en la imaginación nos hace pasar saborosamenteunavelada»

Roca2011: 393-394

14/X/1898 Bolbait Un excursionista tradició explicativa

Disputa entre Bolbait i NavarrésperlaimatgedeSant Francesc de Paula, resolt amb una burra a favor de Bolbait

Nos’esmenta:«Cuéntaseaquí»

No es presenta com a llegenda, en cap moment no es diu quetalfetnosigacertohistòric

Roca2011:410

29/XII/1898 Gata Un excursionista del Rat Penat

llegenda sacra El Sant Crist de Gata atura miraculosament els francesosquansónapuntd’entrar al poble

No s’esmenta Segons l’autor, el miracle es recorda anualment en les festes del Santíssim Crist, el dia 6 d’agost

Roca2011:441

10/IV/1900 Corbera Las Provincias referènciaallegenda/tradició

ReferènciaaRondCatC-058, aparició de la Mare deDéudelCastellquanJaumeIconquerílavila

No s’esmenta «Leyendastradicionalessuponenqueapareció[laVirgen]sobrelasalmenasdeaquellafortalezacuando D. Jaime I deAragónconquiriólavilladelosmoros».

Roca2011:451

18/VIII/1900 Elx Valentino referènciaa llegenda/tradició

ReferènciaaRondCatC-058, aparició de la Mare deDéud’Elx

No s’esmenta. «Según la tradición…»

Roca2011:473

13/VII/1901 i 16/VII/1901

Terol Un excursionista cobles 9 Cobles en castellà, improvisades, dirigides als excursionistes

Oral. Cantaires, informants directes

Alap.513,elcronistaexplicaquealgunescobleshanestatrecollidesperaltresautors[secitalareferència]ique«Siestomismosehicieseenlasdemás regiones de España, tendríamos datos preciosos para determinar bien el diferente carácter psíquicodelospueblosylasrazasqueformanlanacionalidadespañola».

Roca2011: 511-515


393

Data de publicació




1/X/1898 Moixent Un excursionista llegenda d’encantades

Llegenda de l’encantada de l’escala de la donzella, ja explicada(Roca2011:191)


S’hiafegeixunpocmésd’informacióidetallsdelaquehihaviaenlacrònicadelap.191.

Roca2011: 392-393

1/X/1898 Moixent Un excursionista tradició explicativa

Llegenda del jardí de la reina mora, ja explicada (Roca2011:192)


«Sefundaenhechosquenoparecennaturales».Elsexcursionistes discuteixen sobre la veracitat de la llegendail’existènciadeljardí.

Roca2011:393

1/X/1898 Moixent Un excursionista creença Si algú passa amb elements religiosos pel barranc de la Falaguera seràatacatperéssersdemoníacs. Per deslliurar-se’ncaldesfer-sed’aquestselements

Oral.«Noscontaron».Segurament eixiria en la conversa

«Todoestoparecerámuyfútilallectorpositivista,peroalosquetenemoselmáspequeñorestode poesía en la imaginación nos hace pasar saborosamenteunavelada»

Roca2011: 393-394

14/X/1898 Bolbait Un excursionista tradició explicativa

Disputa entre Bolbait i NavarrésperlaimatgedeSant Francesc de Paula, resolt amb una burra a favor de Bolbait

Nos’esmenta:«Cuéntaseaquí»

No es presenta com a llegenda, en cap moment no es diu quetalfetnosigacertohistòric

Roca2011:410

29/XII/1898 Gata Un excursionista del Rat Penat

llegenda sacra El Sant Crist de Gata atura miraculosament els francesosquansónapuntd’entrar al poble

No s’esmenta Segons l’autor, el miracle es recorda anualment en les festes del Santíssim Crist, el dia 6 d’agost

Roca2011:441

10/IV/1900 Corbera Las Provincias referènciaallegenda/tradició

ReferènciaaRondCatC-058, aparició de la Mare deDéudelCastellquanJaumeIconquerílavila

No s’esmenta «Leyendastradicionalessuponenqueapareció[laVirgen]sobrelasalmenasdeaquellafortalezacuando D. Jaime I deAragónconquiriólavilladelosmoros».

Roca2011:451

18/VIII/1900 Elx Valentino referènciaa llegenda/tradició

ReferènciaaRondCatC-058, aparició de la Mare deDéud’Elx

No s’esmenta. «Según la tradición…»

Roca2011:473

13/VII/1901 i 16/VII/1901

Terol Un excursionista cobles 9 Cobles en castellà, improvisades, dirigides als excursionistes

Oral. Cantaires, informants directes

Alap.513,elcronistaexplicaquealgunescobleshanestatrecollidesperaltresautors[secitalareferència]ique«Siestomismosehicieseenlasdemás regiones de España, tendríamos datos preciosos para determinar bien el diferente carácter psíquicodelospueblosylasrazasqueformanlanacionalidadespañola».

Roca2011: 511-515

394

Data de publicació




16/VII/1901 Terol Un excursionista tradició explicativa

FundacionaldeTerol,explicaelperquèdel«torito»

Escrita.«Loscronistas» Roca2011:515

14/IX/1901 Daroca Un excursionista tradició explicativa

Miracle dels corporals de Daroca (variant)

No s’esmenta Roca2011:526

22/VI/1902 Serra Las Provincias tradició explicativa

Amor impossible entre una gitana i un senyoret, el pare la fa penjar peròellamaleeixidiuquesemprehiserà.Estransformaenlesroquesd’una muntanya propera

Oral.«Haquedadoen la memoria de los lugareños otro recuerdo legendarioquelossocios de Lo Rat Penat recogieron con vivo interés.Cuentanlosviejosdellugar…».

Roca2011:536-537

22/VI/1904 Gilet (monestir del Sant Esperit)


El Beat Nicolás Factor fa un colp a terra d’on brolla una font d’aigua perquèlagentdelconventnopatiscamaimésperl’escassetat d’aigua

No s’esmenta. Es diu que«latradicióndevotaleatribuye»albeataquellatradició

«Nadie está obligado a considerar como artículo dogmático estas devotas leyendas, reveladoras de lafeingenuadenuestrosantepasados»,cosaquenodesmereixlesqualitatsdelpersonatgereferit,segons l’autor.

Roca2011:547

14/VI/1905 Vilallonga Las Provincias tradició explicativa

Troballad’unamaredeDéuquecreaunafontienhonordelaqualescreauna capella

No s’esmenta. «Cuenta latradición»

Roca2011:556


395

Data de publicació




16/VII/1901 Terol Un excursionista tradició explicativa

FundacionaldeTerol,explicaelperquèdel«torito»

Escrita.«Loscronistas» Roca2011:515

14/IX/1901 Daroca Un excursionista tradició explicativa

Miracle dels corporals de Daroca (variant)

No s’esmenta Roca2011:526

22/VI/1902 Serra Las Provincias tradició explicativa

Amor impossible entre una gitana i un senyoret, el pare la fa penjar peròellamaleeixidiuquesemprehiserà.Estransformaenlesroquesd’una muntanya propera

Oral.«Haquedadoen la memoria de los lugareños otro recuerdo legendarioquelossocios de Lo Rat Penat recogieron con vivo interés.Cuentanlosviejosdellugar…».

Roca2011:536-537

22/VI/1904 Gilet (monestir del Sant Esperit)


El Beat Nicolás Factor fa un colp a terra d’on brolla una font d’aigua perquèlagentdelconventnopatiscamaimésperl’escassetat d’aigua

No s’esmenta. Es diu que«latradicióndevotaleatribuye»albeataquellatradició

«Nadie está obligado a considerar como artículo dogmático estas devotas leyendas, reveladoras de lafeingenuadenuestrosantepasados»,cosaquenodesmereixlesqualitatsdelpersonatgereferit,segons l’autor.

Roca2011:547

14/VI/1905 Vilallonga Las Provincias tradició explicativa

Troballad’unamaredeDéuquecreaunafontienhonordelaqualescreauna capella

No s’esmenta. «Cuenta latradición»

Roca2011:556

396

annEx ii . Carta dE rafaEl patxot al CEntrE dE Cultura valEnCiana

Rafael Patxot i Jubert

Passeig de la Bonanova, 2B

Barcelona (S. G.)

8 Març 1927

Sr. Director Degà del

“CentrodeCulturaValenciana”

Valencia.

PreatSenyor:

Herebutlavostracomunicaciódel21fb.perlaqualveigquelabona

voluntatd’enF.Martínez,ratificadaperlaVtra.condescendencia,m’ha

fet Membre de la Vtra. preada Institució.

Usagraesclacortesia,emperòdeclealmentfervosavinentquejono

sommesqueunsenzillestudiantdeCienciesFísiquesiCienciesExac-

tes,queperraonscròniquestincdetocarmoltesaltrestecles,çoquefa

quelagentmesuposiunapersonalitatintel·lectual,queveramentno

tinc pas.

Ditaixòper’lmeudescarregmoral,faré’lquepuguipercompartir

lesVtres. tasques isol·licitutsaiximateix laVtra.colaboracióen les

meves.Demoment, plaumepodervosavançarqueno trigaré gairea

oferirvos un llibre interessant pera la espiritualitat i la llengua valen-

cianes.

Vtre.afm.empordanès,

[Signatura]

397

AteneuBarcelonés

Apartat de correus 97

6 març 1927

Sr. Director Degá del

“CentrodeCulturaValenciana”.

Valencia

Senyormeuydemamajorconsideració:Peroficide21delprop-pas-

sat febrer, he sigut nomenat Director Corresponent d’exa docta corpora-

cióqueV.S.tandignamentpresideix.

El bon afecte de mon distingit amich D. Francesch Martínez y Martí-

nez,jaquenomosmerexementspersonals,hafetquejopuguiostentar

tanpreuhadadistinció,qu’estimoenlomoltqueval,sobretottractantse

de Valencia la regió germana de Catalunya y de la ciutat artista per na-

turalesa y per estudi.

Enquantlesocupacionsm’hopermetin(araestichatrafegadíssim),

tindrél’honordevisitarlos,ferlaconexençapersonalysilaCorporació

hovol,perunsmomentsm’ocuparélacàtedra.

Aplaçoperallavores,quetinchganesnosiguipasad calendas grecas,

elferlosentregademesobresdelesqualsm’enquedinsolsdosexem-

plars.Sónbenpoques y ben insignificantsper cert; però serviránper

demostrarmonviureconexement,jaquenopuchferaltracosa.

EntotquantjopuguiservirelsinteressosdelaCorporació,nohande

fermésquemanarme.

Ab tot el respecte degut, me subscrich de V. S. son mes afectíssim S. S.

[Signatura]

annEx iii . Carta dE rossEnd sErra i pagès al CEntrE dE Cultura

valEnCiana

398

annEx iv. dadEs sobrE lEs Cançons valEnCianEs ConsErvadEs

En l’arChivo dE folklorE dE la sECCión fEmEnina dE la bibliotECa naCional d’Espanya 1

Títol Data Lloc de recol·lecció

Autor/Recol·lector

Observacions

Ball de placa (Almenara)

[Almenara]

Historiales de lasdanzasqueinterpretaran los grupos de jota de Bañeres

[Banyeres]

Seguidillas de Lucena del Cid

[Lucenadelcid]

Historial de la “Danzaguerrera”(Todolella)

[laTodolella]

Cansó de Batre [finsa1944]

[prov.Alacant] Inclosa en el II Concurso Nacional de Coros y Danzas de 1944

Cansó d’els llavradors

[prov.Alacant]

Canción de la Sierra

[prov.Alacant] TomásAldeguer

A la vora de la mar [finsa1943]

[prov.Alacant] El asesor de música

Inclosa en el II Concurso Nacional de Coros y Danzas de 1943

1 Segonslesdadescatalogràfiquesdelfonsadatadel19d’abrilde2016.Marquementreclau-dàtorsquanelllocderecol·lecciónofiguraenelcampcorresponentdelafitxa(i,pertant,ensguiempeltítol),quannos’indicaunllocconcretsinóqueesfareferènciaal’àmbitprovincialo,enuncas(Blanes),quancreiemques’haconfóseltopònim(Blanes/Balones).Lesdadesapa-reixenordenadesalfabèticamentsegonselllocderecol·lecció,començantperlesreferènciesenquèaquestarecol·leccióésinconcretaonoexplicitada.Hemordenatapartirdeleslocalitzaci-onsperquèésl’únicacaracterísticaobjectivablequeéspresententoteslesfitxes.

399


Autor/Recol·lector

Observacions

El pardalot. La samaritana. De quincoloretlavols.Cansó de Nadal

[finsa1944]

[Prov.Alacant] El asesor de música

Inclosa en el III Concurso Nacional de Coros y Danzas de 1944

Pescador de Galilea [prov.Alacant]

A vosaltres [prov.Alacant]

Chocorrochoc [prov.Castelló] Eduardo Bosch [adaptador]

Canto d’el garrofecha

[prov.Castelló]

Benvolguda doncella

[prov.Castelló]

Al retrian y al retranco

[prov.Castelló]

ElfilldelatíaTariñana

[prov.Castelló]

Els bous del Cami el Convent

[prov.Castelló]

El tio Pep [prov.Castelló]

EltíoToniLeré [prov.Castelló]

La llima [prov.Castelló]

Eres como la lima [prov.Castelló]

A hui pararem la barca

[prov.Castelló]

La bolanchera [prov.Castelló]

La labra [prov.Castelló]

Los misterios del fa fefifofu

[prov.Castelló]

Per entre les branquesd’unroserflorit

[prov.Castelló]

Quitelaculpa [prov.Castelló]

Tendreubotifarres [prov.Castelló]

Tiralilaclau [prov.Castelló]

Yaploraelchic [prov.Castelló]

400


Autor/Recol·lector

Observacions

Comensem en nom de Deu

[prov.Castelló]

Canta morena [prov.Castelló] Ramírez Ángel [harmonitzador]

D’airet de la matinada

[prov.Castelló]

El ramo de San José

[prov.Castelló]

MoutíoTeomi/Unachiqueta

[prov.Castelló]

La pastora Catalina [prov.Castelló]

Cansó d’els boberos [prov.Castelló]

Enrama del Corpus [prov.Castelló]

Els festeros de San Juan

[prov.Castelló]

Ay mare mare [prov.Castelló]

Cansó de batre [prov.Castelló]

Alachúmbalaqueescarabasan[sic]

[prov.Castelló]

Abuela Santa Ana [prov.Castelló]

AlláenBelén 1950 [prov.Castelló]

A, a, a [finsa1952]

[prov.Castelló] Inclosa en el concurs de nadalenquesde1952

Venid acá pastorcitos

[finsa1952]


Dormiu bon Jesuset [prov.Castelló]

Estant a la cambra [finsa1952]


401

dadeS SoBre leS CançonS valenCianeS ConServadeS en l ’arChivo de folklore de la SeCC ión femenina de la B iB l ioteCa naCional d’eSpanya


Autor/Recol·lector

Observacions

Marchemos al portal

[finsa1952]


Pastors al portal [finsa1950]


La nit de nadal [finsa1950]


A Belen m’en ville amar[sic.]

1950 [prov.Castelló] Inclosa en el concurs de nadalenquesde1950

Por allá vienen los Reyes

[prov.Castelló] Incloutambé«Campanita del lugar»

YahavistdormialMesies

[prov.Castelló]

Flor de lliri [prov.Castelló]

Anem, pastors, a Belem

1950 [prov.Castelló] Inclosa en el Concurso de Villancicos de 1950

En el Portal de Betlem

[finsa1964]

[prov.Castelló] [segelldelgrupescolar Serrano Súñer]

Inclosa en el Concurso de Villancicos de 1964

Sant Josep [finsa1964]

[prov.Castelló] [segelldelgrupescolar Serrano Súñer]

Inclosa en el Concurso de Villancicos de 1964

Sant Josep i la Mare de Deu

[prov.Castelló]

Els pastorets 1952 [prov.Castelló]

Feste de Elche Alacant Inclosa en el Concurso Nacional de Coros y Danzas (noespecificaquin)

402


Autor/Recol·lector

Observacions

Pro meus jueus Alacant Inclosa en el Concurso Nacional de Coros y Danzas (noespecificaquin)

Cansó del Malaser 1943 Alcoi M.Asessi[sic] Inclosa en el III Concurso Nacional de Coros y Danzas de 1944

Sierra de Mariola [finsa1942]

Alcoi TomásAldeguer Inclosa en el I Concurso de Coros y Danzas de 1942

Sierra de Mariola Alcoi Antonia López Incompleta

El tio Pep Alcoi T.M.Aznar [harmonitzadora][deuser:TeresaMatarredona Aznar]

Jota de Barchell Alcoi Inclosa en la Prueba Provincial y Regional del X Concurso de Coros y Danzas

Per al ball de velles Alcoi TeresaMatarredona

Canto popular de Villena

[finsa1941]

Alcoi Concepción Mandaría

Seguidilletes de la Foya

Alcoi Inclosa en el X Concurso Nacional de Coros y Danzas

Da vall de una peñeta

1947 Alcoi TomásAldeguer

Pastoret a on vas Alcoi

Al sonar les campanetes

Alcoi

Elbarquillero 1940 Almenara Margarita Ramón [harmonitzadora]

Les marietes 1940 Almenara

403


Autor/Recol·lector

Observacions

En el Portal de Belén

Begís

Cansó de Veremá Benicarló

Tentacióndeldemonio

1951 Benigembla Dolores Sendra / harmonització de TomásAldeguer

Inclosa en el Concurso Provincial de Coros y Danzas de 1951-1952

Lananeta:(canciónde cuna) | A la chumbalaqueescarabasa[indicació:Está en canciones decorro”]

1952 Betxí Manolita Sorribes Manzano

La naneta Betxí

Canción de trilla 1951 Biar TomásAldeguer Inclosa en el Concurso Provincial de Coros y Danzas de 1952

Canço de trilla Biar Inclosa en la Prueba Provincial y Regional del X Concurso de Coros y Danzas

Les Maseretes Blanes[?]2 [Balones?]

Marieta del Moli Nou

Blanes[?][Balones?]

TerresaMatarredonda Aznar [harmonitzadora]

La montaña más alta

Borriol JoséGarcía

Pastorets y pastoretes

Castalla

ASta.Teresa Castelló


2 Enaquestcasienelsegüent,lescançonspertanyenalademarcacióprovinciald’Alacant;pertant,notésentitqueelllocderecol·lecciósigaBlanes,sinóBalones.Enlacançósegüentelcasencaraésmésclar,sitenimencomptequeTeresaMatarredonaeraalcoiana.

404


Autor/Recol·lector

Observacions

Cançó de bres Castelló JoséGarcía[harmonitzador]

En la pobla hi ha un chic

1949 Castelló JoséGarcía

Ramos de África 1949 Castelló JoséGarcía

Sangre colorada tengo

1949 Castelló JoséGarcía

Men vay a la marjaleta

Castelló JoséGarcía

Alachúmbalaqueescarabasan[sic]

Castelló JoséGarcía

A camina Manuela les Coves de Vinromà

Porlobienquetehequerido

les Coves de Vinromà

Par-nosgermans:motete a 3 voces de la“Festa”deElchè

Elx

Les danses 1962 Elx Regina Morante Ferrandez

Festa de Elche Elx

Canto de la prosa 1950 Espadella

Canto de la prosa 1950 Espadella el Sr. Cura

La pandorga es un perol

1963 Gorga Juan B. Carobonell Pastor

Canción del Carro 1943 Ibi TomásAldeguer Enviada a la Sección Nacional l’any 1953

Tuszagalillos [finsa1951]

Montant un Padre redentorista

Inclosa en el concurs de nadalenquesde1951

Cancnión de Cuna 1951 Murla Dolores Sendra /harmonització de TomásAldeguer

Inclosa en el Concurso Provincial de Coros y Danzas de 1951-1952

405


Autor/Recol·lector

Observacions

Ha mort lo meu cavaller

Sant Mateu Francisco Ontí Castell / EnriqueOntí [harmonitzador]

Inclou informe sobrelahistòriadela cançó, recollida per primera vegada l’any 1895 per HipólitoQuerol

Ball pla Sant Mateu

Villancico de Sella Sella

La oliva Sogorb

Esta noche es Nochebuena

Sogorb

YosoyVicentito 1951 Sogorb el Sr. Cura de Montán

Inclosa en el concurs de nadalenquesde1951

Cançó de la mare Sueca Inclosa en Mil canciones españolas

Cansó d’els boleros Torreblanca

La dama de Valencia

València

Jo tinc un burro València

Alavoretadelmar:rima infantil

València Inclosa en Mil canciones españolas

El baile de los saltamontes

1950 la Vall d’Uixó JoséGarcía Inclosa en el Concurs de Coros y Danzas de 1948

Yaploraelchic la Vall d’Uixó

La rama de la montaña

1941 la Vall d’Uixó

Elmeuchiquet:canción de cuna

Vila-real A. Roda

Lalluneta:canviónde cuna

Xàbia

Canción de trilla 1945 Xàbia TomásAldeguer


406


Autor/Recol·lector

Observacions

Canción de trilla 1941 Xixona TomásAldeguer Inclosa en el II Concurso Nacional de Coros y Danzas de 1944

La lluneta m’apadrina

1941 Xixona TomásAldeguer Inclosa en el I Concurso de Coros y Danzas de 1942

***