BLOC B: PERCEPCIÓ

7/25/2019 BLOC B: PERCEPCIÓ

http://slidepdf.com/reader/full/bloc-b-percepcio 1/26

BBBLLLOOOCCC 222::: LLLAAA PPPEEER R R CCCEEEPPPCCCIIIÓÓÓ

TEMA 6 – DEFINICIÓ I CARACTERÍSTIQUES SENSACIÓ VS PERCEPCIÓ

66..11 IINNTTRROODDUUCCCCIIÓÓ AA LLAA PPEERRCCEEPPCCIIÓÓ

Etimologia: inter (entre) + lego (jo escullo)

Percipere – apoderar-se d'alguna cosa

La percepció és la configuració d'una realitat incerta. La percepció s'ha d'entendre com untractament de la informació, i no com un reflex de la realitat física.

Ha de ser seleccionat ATENCIÓ

Ha de ser descodificat PERCEPCIÓ

Ha de ser identificat MEMÒRIA

PERCEBRE -és des d'aquesta concepció – ESCOLLIR ENTRE ALTERNATIVES

66..22 DDEEFFIINNIICCIIOONNSS GGEENNEERRAALLSS:: PPEERRCCEEPPCCIIÓÓ

– Procés psicològic pel qual entrem en contacte amb el món a la recerca d'uncomportament eficaç. – Cerca d'un món objectiu, reglat i compartit. Descripció de les regles que regeixen lanostra relació amb l'entorn. – Descriure la relació entre la “ment” i el “món exterior”.

66..33 DDEEFFIINNIICCIIOONNSS EESSPPEECCÍÍFFIIQQUUEESS:: SSEENNSSAACCIIÓÓ II PPEERRCCEEPPCCIIÓÓ

SENSACIÓ: Estimulació dels òrgans dels sentits. Implica dos processos: l'activació delsreceptors sensorials i la transducció de l'energia.

– Font de coneixements del món exterior – Canals bàsics pels que arriba la informació – Permeten orientar-nos respecte el medi i respecte un mateix – La seva importància es manifesta en les alteracions / privacions

PERCEPCIÓ: Organització i interpretació de la informació sensorial en una cosa ambsentit (implica l'activitat no només dels òrgans sensorials sinó també del cervell)Una definició més extensa: Conjunt de processos i activitats, relacionats ambl'estimulació que arriba als sentits, pels quals obtenim informació sobre el nostreentorn, accions i estats interns.

– Procés constructiu pel que organitzem les sensacions i captem conjunts o formesque tenen sentit.

– Depèn de les característiques de l'estímul i del subjecte perceptor – Procés d'informació adaptació a l'ambient – Procés de selecció




66..44 NNIIVVEELLLLSS DDEELL PPRROOCCÈÈSS PPEERRCCEEPPTTIIUU::

Els elements necessaris per a que es doni el procés perceptiu són: – Detecció – Transducció – Processament de la informació

PROCÈS:

IMPULSOS NERVIOSOS

(P.A.)

RECEPTORS

SENSORIALS

(sentits)

ENERGIA

(estímul)

CERVELL

(àrea corresponent)







66..55 MMOODDAALLIITTAATTSS SSEENNSSOORRIIAALLSS

a) EXTERORECEPTORS:

– Quimioreceptors: Sensors de molècules químiques disperses en l'aire i agua.GUST I OLFACTE

– Dermoreceptors: Sensors de la pressió mecània exercida sobre la pell. TACTE,PRESSIÓ I VIBRACIÓ – Mecanoreceptors: Sensors de la pressió mecànica que es propaguen a travésd'ones sonores. AUDICIÓ – Fotoreceptors: Sensors de la radiació electromagnètica, entre la que destaca lallum visible o espectre cromàtic. VISIÓ

b) PROPIOCEPTORS: Informen sobre la posició de les articulacions, sobre el to muscular,moviments corporals, postura del cos (sentit cinestèsic) i de l'equilibri (sistema vestibular)

c) INTERORECEPTORS: sensacions internes, sensibilitat visceral difusa, sensacions de

l'aparell digestiu (gana, etc)

LÍMITACIONS DELS ÓRGANS SENSORIALS:

Els òrgans sensorials tenen limitacions. Per exemple, respecte a la visió, som sensibles alongituds d'ona compreses entre 380 i 760 nanòmetres. I en quant a l'audició, somsensibles a freqüències compreses entre 20 i20.000 Hz. I el tacte per exemple, somsensibles a diferents tipus de pressió segons la zona del cos on apareix l'estímul.

LLINDARS ABSOLUTS:

– Visió: una espelma encesa a 45 km en una nit fosca – Audició: el “tic-tac” d'un rellotge a 6m de distància en condicions de silenci total – Gust: una culleradeta de sucre en 7 l d'aigua – Tacte: l'ala d'una mosca caient sobre la nostre galta des d'1cm

FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LA SENSACIÓ

– Intensitat de l'estímul – Adaptacio sensorial –

Edat o envelliment – Diferents estats de l'organisme – Efectes de determinades substàncies químiques – Estimulacions sensorials – Diferències individuals – Sinestèsia

(posar info de la sinestèsia i del membre fantasma)




TEMA 7 – TEORÍES DE LA PERCEPCIÓ, ORGNITZACIÓ I RECONEIXEMENT

77..11 DDEESSCCRRIIPPCCIIOONNSS DDEE LLAA ““RREEAALLIITTAATT””

L'AMBIGUETAT DEL MÓN FÍSIC:

El món físic és ambigu per als nostres sensors i la percepció està al servei de garantir lasupervivència. Per tant, la seva funció primordial es “superar” la ambigüitat del món físic.Prenem decisions en la incertesa. La solució (percepció) és SUBÓPTIMA però serveix pergarantir la supervivència: ÉS ADAPTATIVA.La percepció busca reduir alternatives que el món físic genera en la interacció amb elsnostres sensors. Redueix la incertesa pròpia de les senyals de l'entorn.

L'ESTÍMUL:

DIFERENTS REALITATS O DIFERENTS DESCRIPCIONS DE LA REALITAT:

Món físic (REALITAT FÍSICA) → (SISTEMA VISUAL) → La percepció (UNA REALITATPRÒPIA)

La percepció és un tractament d'informació i no una realitat física. No és instantània.Els sistemes sensorials tenen una difícil tasca alhora de descodificar la informació delmón. S'enfronten a múltiples problemes: Canvis de luminescència, canvis de forma... Elsistema visual efectua moltes operacions de transformació, d'anàlisi, de síntesi, id'activació de coneixements (operacions de tractament)Percebem en el cervell. Som conscients del que passa a la nostra retina un parell de msdesprés.La informació es reestructura constantment.

Una forma clàssica (almenys des dels empiristes anglesos del s.XVIII) de descriure lproblema de la percepció es a través de la distinció entre les dus modalitats que calconsiderar en l'estímul perceptiu denominades: estimulació proximal i estimulació distal.

– Estímul proximal: La informació que arriba als sensors. (única de cada persona)És la informació que actuarà sobre els receptors sensorials al cervell. Consisteix en elpatró concret d'energia que actua directament sobre un receptor sensorial (o conjunt dereceptors). Produeix llavors un efecte físic/químic immediat en el receptor, al que aquest

correspon amb una reacció física/química determinada. – Estímul distal:La informació física. Aquell aspecte de la realitat circumdant(objecte,propietat, event o situació) que d'alguna manera participa en la gènesi del'estímul proximal i que sense necessitat d'actuar directament sobre el receptor s'acabaconvertint en el referent de l'acte perceptiu.

La relació entre el món i la ment es basa en la transformació d'una forma derepresentació (estímul distal) en una altra (estímul proximal)

Quan veus un arbre, aquest és l'estímul distal, mentre que la llum reflexada per la sevasuperfície, tal com incideix en els fotoreceptors de la retina, és l'estímul proximal.

La situació en la que es troba el subjecte al percebre es la que, per una part necessital'estímul proximal com a condició sine qua non del seu acte perceptiu, i per una altra, queallò que acaba percebent no és precisament aquell estímul proximal sinó l'estímul distal.




Veiem gracies a la llum (i a la integritat dels nostres fotoreceptors), i veiem en tot cas permitjà de la llum, però el que finalment veiem no és la llum en si mateixa, ni tan sols l'efecteque aquesta produeix en la nostra retina; veiem objectes, llocs, events, etc.

RELACIÓ DISTAL-PROXIMAL

D'acord amb la distinció entre estimulació proximal i distal, la tasca que te per davant elsubjecte es precisament la de donar amb el estímul distal a partir de l'estímul proximal. Latasca pot semblar fàcil, sempre i quan tinguessin una correspondència completa(correlació perfecta) entre els dos tipus d'estimulació. En definitiva sempre que l'estímulproximal, punt de partida de la percepció, determines necessària i exhaustivament quin ésl'estímul distal al que està lligat ( i que fos no només una condició necessària sinó tambésuficient per a la detecció d'aquest)Però això no és així en la majoria dels casos. L'estímul proximal es típicamentindeterminat amb respecte al estímul distal, la qual cosa es manifesta en la falta decorrespondència que es dona entre ambdós sempre que un estímul proximal pugui estarlligat a més d'un estímul distal o viceversa.

Per tant, l'estímul proximal, tot i ser necessari, no és suficient per a la l'aprehensióconsistent del estímul distal.

Un mateix estímul proximal pot ser degut a diferents estimuls distals.

I un mateix estímul distal pot produir múltiples estímuls proximals.




PERCEPTES BI-ESTABLES

Una imatge que és ambigua per sí mateixa i que pot ser interpretat de dues formesdiferents. El sistema perceptiu visual selecciona una de les interpretacions.

Exemples:

El cub de Necker

El got de Rubin






77..22 TTEEOORRIIEESS DDEE LLAA PPEERRCCEEPPCCIIÓÓ

Percepció directa: Aquesta teoria considera que la percepció és la captació directa de lainformació dels estímuls,sense que intervingui cap procés intern i sense interferències.Postura intuïtiva: No miro representació del món sinó el món en si . OBSERVADORS

Percepció indirecte: En el procés perceptiu intervenen processos interns que interpretenles dades dels sentits. No es centra només en l'estímul (input), nien la resposta perceptiva(output), sinó que intenta comprendre les estructures internes (intermediaris) D'aquestamanera poden atribuir els errors perceptuals a incompatibilitat (físic/mental)TRANSFORMADORS

Llavors, com expliquem una alucinació? Quin seria l'objecte físic? – En la al·lucinació no hi ha objecte físic – L'experiència és idèntica a la de la percepció real.

Si la experiència és idèntica tant si hi ha objecte físic com si no, llavors en tota percepció

deu haver un objecte (mental) intermig que actuï com a representació del món extern.Les al·lucinacions són un bon recolzament de la teoria de la percepció indirecta.

PERCEPCIÓ DIRECTA:

LA POSTURA DE GIBSON:

Les percepcions són riques i elaborades ja que els estímuls de l'entorn son rics eninformació.Tota la informació que necessite es troba en el mateix estímulNo necessitem records o processos de raonamentPercebem directament el significat del patró d'estimulació ambiental en formad'afordances (atributs dels objectes que informen sobre els seus possibles usos i funcions)

LA POSTURA HOLÍSTICA DE LA GESTALT:

La psicologia de la Gestalt és un corrent de la psicologia moderna, sorgida a Alemanya aprincipis del segle XX, i els exponents més reconeguts han estat els teòrics MaxWertheimer, Wolfgang Köhler, Kurt Koffka i Kurt Lewin.

Defineix la percepció com alguna cosa més que la suma d'elements que la composen, Eltot té un valor superior a la suma dels elements constitutius. (pensament holístic)

L'objecte és un tot organitzat.

Visió normal: Detecció de grans regions amb formes i patrons ben definits.

Isomorfisme: La relació que existeix entre la realitat i la nostra experiència d'aquesta.




– FENOMEN PHI:

El fenomen phi és una il·lusió òptica definida per Max Wertheimer en la psicologiade la Gestalt el 1912, que juntament amb el fenomen de persistència retiniana vanformar part de la base de la teoria del cine, al que va ser aplicat per HugoMünsterberg el 1916.

El fenomen phi és una il·lusió òptica del nostre cervell que ens permet percebremoviment continu on hi ha una successió d'imatges. En altres paraules, éscom si ens inventéssim la informació de la qual no disposem (entre imatge i imatge)per acabar de percebre el moviment. És només una limitació del sistema humàvisual, que rau en persistència retiniana.

PERCEPCIÓ INDIRECTE:

NEW LOOK - BRUNER & POSTMANN

Postura funcionalista: Veuen la percepció com una activitat adaptativa.Donen importància als processos interns, motivacionals, però també admeten cert rol defactors estructurals.

Passos en el procés perceptiu:1. Formulació d'hipòtesis2. Entrada d'informació3. Verificació o rebuig de la hipòtesis

Supòsits: – Mentre més forta és la hipòtesi, major la possibilitat de sorgir i guiar el procèsperceptiu. – Mentre més forta, menys informació cal per confirmar-la i més per a rebutjar-la.

Experiment de Bruner i Goodman (1947)La percepció indirecte defensa que el subjecte és actiu, i que per tant està influenciat perla cultura, la societat, la personalitat... En el cas d'aquest experiment, la percepció d'unesmonedes queda alterada pels interessos i situacions socioeconòmiques dels subjectes del'experiment.

Experiment: Consisteix en demanar als subjectes que diguin més o menys quina és la

mida d'una moneda i veuen que els pobres tendeixen a dir sempre que és més gran delque veritablement és. És així perquè per ells una moneda té molta més importància i lamagnifiquen. I així demostren que les característiques d'un mateix influeixen en compercebem les coses.




77..33 LLEESS IILL··LLUUSSIIOONNSS PPEERRCCEEPPTTIIVVEESS::

La visió és: una de les possibles descripcions de la realitat. Una descripció funcionalque és útil, per la supervivència, que funciona.

Les il·lusions visuals són una conseqüència lògica del funcionament normal de la nostra

visió, i que a més, formen part de la nostra vida quotidiana.Nos són un error, pels psicòlegs són una manera d'apropar-nos a entendre com funcionael cervell. Les il·lusions mostren les dreceres que el cervell ha desenvolupat persobreviure en aquest món.

TIPUS D'IL·LUSIONS:

A partir de les causes que les originen, Richard Gregory (1997) ha proposat unaclassificació molt útil de les il·lusions visuals:

– Il·lusions físiques: Alteracions que tenen lloc abans quela imatge arribi al ull. Són

aquelles que s'expliquen a partir de les distorsions de la llum que tenen lloc entre l'objectei l'ull. – Il·lusions fisiològiques: Alteracions ocasionades pel funcionament fisiològic dedescodificació de les senyals sensorials (processament de baix a dalt). Són il·lusions queens aporten informació relativa a la bastida fisiològica del sistema visual humà, i sobretot,dels mecanismes biològics a nivell retinià. – Il·lusions cognitives: Alteracions ocasionades per les regles que aplica la mentper a interpretar el món que ens envolta (processament de dalt a baix)

IL·LUSIONS FÍSIQUES:

Qualsevol pèrdua d'informació pot crear incertesa i provocar ambigüitats, com ara és elque pot ocorre en un entorn amb boira.En aquest cas, és evident que la causa és bàsicament física, tot i ser necessari unsistema perceptivo-cognitiu per sofrir la il·lusió i un sistema fisiològic en el quals'implementi.

És probable que la il·lusió visual d'explicació física més famosa sigui l' Arc de Sant Martí,la qual s'explica a partir de la diferent magnitud dels angles de refracció d'unes longitudsd'ona i d'unes altres de l'energia electromagnètica procedent del sol.

Hi ha altres il·lusions visuals d'explicació física que poden ser molt quotidianes com és lavisió d'objectes de color vermellós o ataronjat a la posta del sol. Les longituds d'ona quesolen provocar aquests colors pateixen menys difracció a l'hora de travessar una majorquantitat d'atmosfera, com és el cas de la situació que es dona entre nosaltres i el sol al'hora de la posta.

Una altra il·lusió d'explicació física molt habitual és la de veure les muntanyes allunyadesde color blavós. La causa és en la línia de l'anterior i és que les longituds d'ona curta,responsables de provocar els blaus, es difracten amb major quantitat i això provoca queaquestes longituds d'ona d'alguna manera quedin suspeses a l'atmosfera. Així, qualsevolobjecte llunyà tindrà una aparença blavosa, com el mateix cel.

També podríem considerar que el simple fet de mirar-nos en un mirall és producte d'unail·lusió d'aquest tipus, atès que la imatge que "veiem" a l'altre costat difereix




substantivament del què veritablement hi ha darrera el mirall.

IL·LUSIONS FISIOLÒGIQUES:

Segons Richard Gregory, les il·lusions visuals d'explicació fisiològica són aquelles en ques'alteren els senyals sensorials i neurals. Per exemple, la rivalitat binocular és un fenomen

d'aquesta naturalesa: petites separacions horitzontals de punts corresponents a lesimatges dels dos ulls es "fusionen" i es crea percepció de profunditat.

La il·lusió de Cafe Wall és un altre exponent i amb la qual interaccionaràs en aquest taller. Aquesta il·lusió evidencia les limitacions de l'equilibri entre els processos excitatoris iinhibitoris de les neurones. A les àrees brillants les neurones inhibitòries operen perdisminuir la brillantor percebuda causant que àrees molt brillants semblin enfosquides.Succeeix el contrari amb les neurones excitatòries, les quals provoquen que àreesobscures semblin brillants.

L'explicació resideix en com l'ull detecta contorns i contrastos de color. Els contrastosclars i foscs es detecten mitjançant una interacció de les neurones inhibitòries iexcitatòries de la retina.

La il·lusió de "cafe wall" exposa les limitacions d'aquesta acció balancejadora. En lesàrees molt brillants, les cèl·lules inhibitòries actuen per a disminuir la lluminositatpercebuda causant que les àrees molt brillants apareguin enfosquides. En el cas contrari,les neurones excitatòries causen que les àrees fosques apareguin brillants.

Altres il·lusions visuals d'explicació fisiològica, que tambépodràs manejar en aquest taller, són per exemplel'anomenada "serpents rotatòries" proposada perAkiyoshi Kitaoka en que les imatges estàtiques esperceben com si estiguessin en moviment degut als

diferents contrastos que generen els elements quecomposen la imatge.

L'explicació d'aquest poderós efecte radica en ladiferència de luminàncies entre els elements. Així, ladiferència de luminàncies entre el negre i el blau fa que lasenyal provinent del negre arribi abans al cervell (major contrast sobre el fons) que laprovinent del blau (menor contrast sobre el fons). Això produeix que es desactivin lescèl·lules selectives cap a una direcció del moviment, segurament cap a la dreta.

La il·lusió dásincronia induïda ocorre perquè en alguns casos (freqüències espacials

majors de 3Hz) el sistema visual percep contrasts més que luminàncies.Degut a que un anell es blanc i l'altre és negre, el contrast amb els cercles interns quedadesincronitzat. Un anell blanc té contrast màxim amb el seu cercle intern negre mentre




que un anell negre té contrast mínim amb un cercle intern negre.

Les diferències de contrast es redueixen si ambdós anells súbiquen en el 50% de gris (jaque el contrast amb el cercle blanc i el negre seria el mateix).

Tanmateix quan més ample és lánell major és la il·lusió. Per tant, és esperable que en el

cas dels anells més amples, hagis necessitat situar la barra més pròxima al 100% per talque el nivell de gris dels anells hagi estat el mateix.

Dáltra banda, quan lámplada dels anells és mínima, és probable que hagis aconseguitveure els cercles sincronitzats inclòs amb un alt percentatge de diferència del color delsanells. Ha estat així?

IL·LUSIONS COGNITIVES:

Les il·lusions visuals d'explicació cognitiva són prou diferents a les físiques i a lesfisiològiques ja que depenen i estan basades en el coneixement del món que ens

envolta.Richard Gregory (1997) distingeix entre les que sorgeixen d'aplicacions incorrectesde les regles generals i les que sorgeixen de coneixements mal aplicats.

Al primer conjunt pertanyen les il·lusions on les regles d'organització general de lapercepció han estat aplicades de manera molt genèrica i, fins i tot, de manera pocapropiada a objectes o situacions. Aquestes regles no sempre emergeixen a la ment del'observador. Les il·lusions de Ponzo i de Poggendorff també són il·lusions d'explicaciócognitiva basades en regles.

La il·lusió de Poggendorff és una vella il·lusió quefou descoberta el 1860 pel físic alemany JohannChristian Poggendorff.Probablement els teus resultats mostrin que lail·lusió és més forta en els rectangles que en elsovals, i que a més, és més forta quan més amplessón les formes.

Aquest efecte pot ser explicat a partir de la teoria delprocessament de la profunditat (Depth-ProcessingTheory). Aquesta teoria es basa en el supòsit que, al presentar o representar un objecte,

la interpretació visual natural és en tres dimensions.En conseqüència, el nostre sistema visual té certs problemes per interpretar les figuresrepresentades bidimensionalment. La teoria proposa que el cervell interpreta la figura dePoggendorff com una situació tridimensional i no com una figura en dues dimensions comrealment és.Les línies obliqües són interpretades com arestes d'una superfície en profunditat i, per tant,són percebudes com a no colinears. D'això se'n deriva que els angles percebuts entre leslínies i el rectangle no es corresponen fidelment amb els angles reals de la figurabidimensional, el que provoca una alineació percebuda diferent a la dibuixada.Potser, això permet explicar també perquè la il·lusió es menor amb ovals que ambrectangles, donat que un oval fa que la interpretació tridimensional sigui de menor

magnitud. Tanmateix, els rectangles més estrets provoquen una tridimensionalitatpercebuda menor.De totes maneres, encara no es comprèn plenament la il·lusió de Poggendorff i les




investigacions respecte aquest efecte continuen.

La il·lusió de Ponzo, està relacionada amb lainterpretació que fem de la distància.La teoria més acceptada per a l'explicació de la il·lusió dePonzo es coneix amb el nom de Teoria de la

constància mal aplicada. Aquesta teoria argumenta que interpretem certs indicis enla il·lusió com claus de profunditat.En el cas de Ponzo, les imatges en perspectiva delfons fan que l'altura on es troba la línia superior siguiinterpretada com a distància en la situació deperspectiva.

Sabem que els objectes llunyans es veuen més petits, perla qual cosa jutgem malament les dimensions degut al fetque ho fem basant-nos en la constància de grandària dels

objectes.

Per aquesta raó has jutjat que la línia superior era major quan més "lluny" estava.

Al segon conjunt pertanyen les il·lusions visuals d'explicació cognitiva basades enl'aplicació de coneixements inapropiats a objectes específics. Alguns dels exemples mésconeguts d'aquestes il·lusions són la il·lusió de la cara buida (hollow face), el mirall deMagritte i els núvols amb figures de vaixells, cares o gossos.

La il·lusió d'escacs també pertany en aquest grup. Com segurament observaràs, lamajor distorsió es dóna a l'hora d'escollir el color corresponent a la rajola central, que és laque es troba sota l'efecte de l'ombra. Assumim que el taulell es composa de pecesblanques i negres sense tenir en compte el canvi de color que implica l'ombra.

Aquest fenomen s'anomena constància de color, i és el que ens permet identificar elscolors tant si es troben al sol com a l'ombra. La il·lusió que es dóna en el taulell d'escacses basa en el mateix mecanisme.

Quan s'han de col·locar les rajoles, no es té en compte l'enfosquiment que implica l'ombrasobre la rajola blanca, de forma que en aquest cas, l'error és major ja que assumim queés blanca i l'ajustament que es fa del color és més blanc del que tocaria.




77..44 OORRGGAANNTTZZAACCIIÓÓ II RREECCOONNEEIIXXEEMMEENNTT

ORGANITZACIÓ PERCEPTIVA: GESTALT

– Es dona en els primers moments del processament de la imatge – Hipòtesis de l'isomorfisme:l'organització perceptiva es reflecteix de manera precisa

en el cervell. – Wertheimer (1923), Koffka (1935) i Köler (1947) van formular el principi bàsic del'organització percetiva: la llei de Prägnanz.

LLEI DE PRAGNANZ:

“De totes les organitzacions possibles que disposi un estímul es tendirà a percebre la méssimple i estable” (Koffka 1935) la que minimitzi la complexitat de l'estímul. Preferim formes genèriques.L'organització perceptiva tendeix a formar la gestalt més senzilla (bona forma)Busquem la interpretació més regular, simètrica, uniforme, equilibrada, harmònica i simple.

Preferim:

– Una interpretació contínua que discontinua – Simètrica que asimètrica – En 2D que en 3D

LLEIS D'ORGANITZACIÓ:

La percepció humana no és la suma de les dades sensorials, sinó que passa per unprocés de reestructuració. Suposem que veiem un conjunt de punts: aquests s'agrupend'alguna manera: un triangle, un cercle o una figura més complexa. És la configuració enquè apareixen el que dóna que siguin percebuts d'una o una altra manera. Aquestfenomen és totalment a priori, s'adquireix durant l'aprenentatge natural infantil i té finalitatsadaptatives. L'intent d'analitzar els components sensorials d'una entitat percebuda semprerequereix un esforç introspectiu i al principi fins i tot un aprenentatge, un entrenament perinvertir el procés inconscient i automàtic d'organitzar.

Les relacions entre figura-fons: els principis de la Gestalt descriuen l'organització delcervell dels elements principals sensorials en unitats i patrons amb significat.

Existeixen diversos principis d'organització de la percepció. Els bàsics són:

– PRINCIPI FIGURA-FONS:

Estableix el fet que el cervell no pot interpretar un objecte com a figura o fons almateix temps. Depèn de la percepció de l'objecte serà la imatge a observar.És la de major força i transcendència de les exposades, perquè pot considerar-seque abasta totes les altres, ja que en totes batega aquest principi organitzatiu de lapercepció, observant-se que moltes formes només es constitueixen com a figuresdefinides quan queden com superposades o retallades sobre un fons més neutre.




– És la forma més elemental d'organització perceptiva. – L'organització figura-fons es dóna a la ment i no a l'estímul – També és possible amb altres modalitats sensorials.

PRINCIPI DE PROXIMITAT:

Davant d'estímuls iguals tendim a a agrupar els més propers entre sí.

PRINCIPI DE SIMILITUD Agrupem en funció de la similitud, que pot ser donada per la forma, color, textura...

PRINCIPI DE LA SIMETRIA Agrupem els objectes que mostren simetria.

Per la regla de proximitat, els centres podrien formar unitat, però s'imposa la llei de lasimetria, i percebem 3 parèntesis.

PRINCIPI DE CONTINUITAT

Percebem com a un tot els elements que van en una mateixa direcció, amb corbes o recte,en comptes de canvis bruscos. Els detalls que mantenen un patró o adreça tendeixen aagrupar-se junts, com a part d'un model. És a dir, percebre elements continus encara que

estiguin interromputs entre si.PRINCIPI DE TANCAMENT




Quan una corba és incompleta, la tanquem de la forma més regular possible, seguintpatrons coneguts. Això explica el triangle subjectiu de Kanizsa (il·lusió cognitiva)

En la figura es percep un triangle equilàter blanc, però de fet no existeix cap. Aquestefecte és conegut com a contorn subjectiu. També, aquest triangle blanc inexistent semblaser més brillant que l'àrea circumdant, però de fet es té la mateixa lluentor del fons.

RECONEIXEMENT VISUAL

– Igualació a la plantilla i al prototipus

Prototips: representacions emmagatzemades en la memòria de diversos objecteso estímuls de l'entorn.Plantilla: patrons específics emmagatzemats en la memòria per a diversosestímuls visuals que trobem.

En primera instància, d'acord a la teoria de la igualació de plantilles, tenim diversesplantilles o patrons específics, emmagatzemats en la memòria. Per exemple, enobservar una lletra resolem si s'assembla a una de les nostres plantilles. Si ocorre,reconeixem la lletra; si no, busquem una altra. La idea que cada patró encaixa enun motlle té una mica de lògic, però funcionalment és inflexible i desavantatjosaperquè necessitaríem memoritzar totes les variants de la mateixa categoria d'un

estímul, la qual cosa faria el procés més lent i per tant, més ineficient.

En contraposició apareix la teoria de la igualació del prototip, la qual proposa queemmagatzemem patrons abstractes, en la memòria. Quan veiem un objecte enparticular, ho comparem amb un prototip, o esquema ideal. Si s'assembla alprototip, reconeixem el patró. De no ocórrer, ho comparem amb altres prototips finsque trobem un amb el qual concordi. Est és un punt de vista molt flexible perquè elprototip és un patró general, inespecífic i en conseqüència, modificable. Aixòpodem apreciar-ho en el següent d'exemple:

S S S S S s s s S S S




– Característiques distintivesO (no rectes) Però... O i Q més similars que 0 i O

– Enfocament computacional de Marr

ETAPA CONSISTEIX EN POT COMPARAR-SE AMB

Esbos primari Descripció dels canvis

d'il·luminació que donen lloca contorn de les figures

Un dibuix de línia en el que

es representa la silueta deles figures

Esbos de dos dimensions imitja

Descripció de les superfíciesdels objectes, indicant laorientació i la profunditat decadascuna.

Un dibuix en perspectivarealitzat des d'un cert punt dvista propi de l'observador.

Model tridimensional Descripció de la formamitjançant parts que puguindefinir-se de manera natural

Conjunt de figuresgeomètriques amb eixosfàcilment detectables

– Integració de característiques de Treisman i Gelade

1. Determinació de trets bàsics: corbes, finals de línies, orientacions de línies.2. Determinació de les fronteres “salients” (pop-outs) entre àrees formades per

textures diferents.3. Determinació d'altres tipus de fronteres mitjançant la cerca visual.




– Reconeixement per components de Biederman

Els components base són estructures geomètriques tridimensionals, o geons.Els geons són elements volumètrics simples no accidentals com els cubs, esfereso cons.La percepció dels objectes reals s'emmagatzema al cervell mitjançant la descripció

estructural de l'objecte percebut, com a geons i les seves interrelacions.




DÈFICITS RELACIONATS AMB EL RECONEIXEMENT

AGNÒSIES:

És la pèrdua de l'habilitat per a reconèixer objectes, persones, sons, formes o olors quan

el sistema sensorial concret i la memòria estan preservats.Normalment associat a traumatisme, lesió cerebral o trastorn neurològic (especialment dellòbul occipital-temporal, part de la corrent ventral)És la interrupció en la capacitat per reconèixer estímuls prèviament apresos od'aprendre'n de nous sense haver-hi deficiència en la alteració de la percepció, delllenguatge o de l'intel·lecte.

PROSOPAGNÒSIA:

O ceguesa facial, és la incapacitat per a reconèixer cares, però si altres objectes i bonacapacitat visual. Reconeix un rostre com a tal però no reconeix QUI és.

Poden detectar emocions en les cares (trastorn de l'atenció conscient)És degut a una lesió en àrea específica: àrea facial fusiforme.




TEMA 8 – PERCEPCIÓ DEL COLOR, LA PROFUNDITAT LA MIDA, LA DISTÀNCIA I EL MOVIMENT

Quina informació ens ha de donar la visió?

Informació que necessitem per a interactuar amb un món en constant moviment.

Tres preguntes fonamentals que el cervell encarrega al Sistema Visual:

1. Com són els objectes? ( PERCEPCIÓ DEL COLOR)2. On estan els objectes? (PROFUNDITAT, MIDA I DISTÀNCIA)3. Cap a on van els objectes? (PERCEPCIÓ DEL MOVIMENT)

88..11 CCOOMM SSÓÓNN EELLSS OOBBJJJJEECCTTEESS?? PPEERRCCEEPPCCIIÓÓ DDEELL CCOOLLOORR

Percepció del color: Capacitat per a percebre i discriminar entre diverses llums sobre labase de la composició espectral o longitudinal d'ona.Varia entre persones i entre cultures.

Es una experiència personal/subjectiva

COMPONENTS:

– Físic – Interpretatiu – Processament sensorial-cortical

Funcions: Té implicacions evolutives importants.Segregació i organització perceptiva.Funció senyalitzadora.

COMPONENT FÍSIC:

– No existeix en el món físic – És determinat psicològicament a través de la reflectància o la transmissió delongituds d'ona determinades. – “ El color només existeix com a una impressió sensorial de l'observador, neixquan l'estímul del color excita l'òrgan de la vista per a produir una sensació”(Küppers, 1980) – El nostre espectre visible és el que va de 360 a 740nm. –

Dins d'aquest espectre es poden classificar els colors en cromàtics i acromàtics. – Acromàtics: aquells situats a la zona central del cercle cromàtic, propers al centred'aquest, que han perdut tanta saturació que no s'aprecia en ells el matís original.

PROCESSAMENT CORTICAL:

A nivell cortical: a l'escorça estriada es produeix una resposta i posteriorment s'analitza enles àrees de l'escorça visual d'associació (neurones de l'àrea V4)El color es processa independentment d'altres atributs sensorials com el moviment, laforma o profunditat i que el rol del color en el processament temprà d'imatges és limitat.

TEORÍA TRICROMÀTICA:

– Van Helmhotz i Young




– La llum estimula tres receptors en diferent grau – El patró resultant determina la percepció del color. – Cons:tres tipus diferents de pigments que absorbeixen diferents longituds.Determinat pel tipus d'OPSINA.

La teoria tricrómica va ser postulada per Young i, posteriorment per Helmholtz. Es basava

en els experiments d'identificació i correspondència de colors realitzats per Maxwell. Aquestes experiències demostraven que la majoria dels colors es podien igualarsuperposant tres fonts de llum separades conegudes com (colors) primaris, un procésconegut com a barreja additiva (additive mixing).

Encara que es podia usar qualsevol font de llum com a primari, veurem més endavant quel'ús de fonts de llum monocromàtiques permet aconseguir la gamma (o gamut) de colorsadditius més àmplia possible.

La teoria del color Young-Helmholtz es va formar sobre la idea que existien tres classesde receptors (encara que no va haver-hi proves d'això fins a 1964, quan es va obtenir la

imatge microscòpica de les cèl·lules con de l'ull). Les arrels de la teoria tricròmicas'enfonsen fermament en la fase receptiva de la visió del color.

És important adonar-se, per exemple, que no es tracta que els estímuls grocs produïts perla barreja adequada de llums vermella i verd s'igualin a una llum monocromàtica groga,sinó que ambdues situacions són completament indistingibles.

La teoria tricromàtica de la visió és essencial per al funcionament de molts processos dereproducció del color, com la televisió, fotografia o la impressió tricromàtica.

TEORÍA DELS PROCESSOS OPONENTS:

– Proposada per Ewald Hering (1878) – Va utilitzar un mètode fenomenològic. – Es va basar en les postimatges, els efectes de contrast i la dificultat per a imaginarcolors. – Tots es colors consten d'una o dues de les següents sensacions: vermell, verd,groc i blau. – El vermell – verd, groc – blau: són colors oposats. No es poden percebresimultàniament. –

Les cèl·lules responen oposadament a dos colors. Una longitud d'ona activa lescèl·lules i quan es retira s'activa l'oposat.

DÈFICITS EN LA PERCECIÓ DELS COLORS:

– Color-Blindness – Acromatòpsia

88..22 OONN SSÓÓNN EELLSS OOBBJJEECCTTEESS?? DDIISSTTÀÀNNCCIIAA,, MMIIDDAA II PPRROOFFUUNNDDIITTAATT

TIPUS DE CLAUS:

a) Claus fisiològiques u oculomotrius: Es basen en informació que prové de lesestructures biològiques implicades en la visió: acomodació i convergència.




– Convergència – clau binocular: – La clau de convergència requereix de dos ulls amb camps visuals superposats. – Es refereix a l'angle que els ulls han de generar per a enfocar el mateix objecte(més allà dels 6metres: ulls paral·lels) – Convergència: moviment cap endins dels ulls (objecte proper)

– Divergència: moviment cap enfora (objecte llunyà) – La informació envers l'angle dels ulls s'utilitza per a calcular la distància a la que estroba un objecte.

– Acomodació – clau monocular: – La imatge ha d'estar enfocada a la retina – Els músculs ciliars es contrauen per a augmentar la convexitat del cristal·lí i enfocarobjectes propers. – Els músculs es relaxen i la convexitat disminueix per enfocar objectes llunyans. – El cervell nota la tensió dels músculs ciliars i utilitza aquesta informació per calcularla distància a la que es troba un objecte.

b) Claus visuals: aquelles que es relacionen amb la interpretació de la informació quearriba a la retina:

– Monoculars: – Estàtiques: interposició, profunditat, mida, ombres

– Gradients de Textura: Una superfície està més lluny mentre més densitat té

– Ombres: L'ombra que genera un objecte conté informació sobre la seva profunditati forma




– Interposició: Clau obvia i una de les més fortes que utilitzael Sistema Visual

– Mida relativa: Les imatges retinianes d'objectes propers són majors que lesd'objectes llunyants. La distància pot ser estimada a partir decneixer la mida absoluta d'unobjecte

– Perspectiva: Les línies paral·leles convergeixen a mesura que augmenta ladistancia

– Perspectiva aèria: allò més llunya es percep en tons blavosos – Contrast i brillantor relatius: La informació visual que està més lluny es percep mésdifuminada, amb menor contrast i menys brillantor.

– Dinàmiques: – Paral·latge de moviment: Els objectes que estan més lluny es mouen méslentament en la retina que els que estàn més a prop, al temps que la seva velocitat físicaés la mateixa.

– Binoculars: – Estereopsis: Habilitat per extreure informació sobre profunditat a partir de la visióbinocular. La informació es deriva de la DISPARITAT RETINIANA.La disparitat retiniana correspon a la diferència en la separació lateral dels objectes vistosentre la imatge d'un ull i de l'altre.




PERCEPCIÓ DE LA MIDA: – Depèn de la forma, el context, el fons

– Llei d'Emmert: El cervell calcula la mida en funció de la imatge retiniana i elconeixement sobre la seva distància.El cervell humà calcula la grandària dels objectes a partir de la grandària de la imatgeprojectada en la retina (la grandària angular) i del coneixement disponible sobre la sevadistància (llei d'Emmert), atès que un objecte més proper a la retina produeix una imatgede major grandària que un més allunyat, el cervell, emprant l'experiència, interpreta queestà més a prop. – Per tant “a igual imatge retiniana, la mida percebuda augmenta amb la distància enquè es situa l'objecte”

– “Video habitació d'Ames




88..33 CCAAPP AA OONN VVAANN EELLSS OOBBJJEECCTTEESS?? MMOOVVIIMMEENNTT

El principal objectiu del moviment es crear una representació útil per a guiar-nos enl'entorn i relacionar-nos amb d'altres organismes i objectes.

Funcions de la percepció del moviment:

– Codificació de la profunditat i estimació de distàncies. – Reconeixement i identificació d'objectes – Control de l'equilibri – Relació amb altres organismes: detecció de preses, etc. – Estimació del temps de col·lisió.

El sistema està capacitat per a codificar directament el moviment, sense passarprèviament pel comput de la distància, cosa que possibilita l'execució de certes tasquesen el temps adequat per a garantir la supervivència.

Com percebem el moviment?Per guiar-nos en l'entorn, el sistema visual construeix la percepció del moviment global apartir de la integració de múltiples informacions locals.Segons Nakayama (1985), el moviment és una dimensió fonamental de la visió, unadimensió sensorial irreductible.

DÈFICIT RELACIONAT AMB LA PERCEPCIÓ DEL MOVIMENT

– Akinetopsia: Lessió a l'escorça cerebral que resulta en impossibilitat per a percebreobjectes en moviment.

Documents

BLOC B: PERCEPCIÓ