L’educació diferenciadaVIII Premi SolidaritatXavier Fàbrega

Can Ribas de Maçanet23

Entrevista aJosep Cassú i Serra

elbutlletó

elb

utlle

tó

AGRUPACIÓ D’ANTICSALUMNES DE BELL-LLOC

www.bell-lloc.orgagrupacio@bell-lloc.org

Núm. 23 - febrer 2009Any 9

3 €

el butlletó

2

c/ Can Pau Birol, s/nTel. 972 23 21 11Fax 972 23 00 23E-mail:agrupacio@bell-lloc.orgPreu: 3 €

Comissió de redacció:Ramon BoschÀlex HernàndezMiquel Riera

Assessoramentlingüístic:Fèlix Bruguera

Arxiu fotogràfic:Josep Maria Castany

Publicitat:Joan Menacho

Col·laboradors:Jaume CatalanFerran VerdugoMarta BofillMireia AugEnric VidalJoaquim BoschJesús DomingoJoan PlanagumàDavid PagèsF. Xavier PlanaEnric GuardiolaPau FontLluís RubióAgustí RossellJoan Magraner

Impressió i disseny:Palahí AGwww.palahi.cat

Dipòsit Legal:Gi-0703-2000

El Butlletó no comparteixnecessàriament l’opiniódels seus col·laboradors.

el butlletó 23

Editorial 3

Actualitat 4

2.4. Club de muntanya. Sortides familiars 6

2.4. Educació infantil: els patis del CEI 12

A fons. L’educació diferenciada, una opció legítima 14

Qüestions d’actualitat. L’avortament, nous reptes per defensar la vida 18

L’entrevista. Montserrat Tulsà 21

12. De lluny. Entrevista a Lluís Salgas 24

7. De prop. Entrevista a Kim Viñolas 28

Tants caps, tants barrets 32

. Tot dinant. Entrevista a Josep Cassú i Serra 34

Per feina. Josep Maria Ruíz Suris 39

12. Records d’una promoció 43

Girona a l’Abast XII 47

VIII Premi Solidaritat 49

Ciència a l’Abast III 63

X Jornada de les Empreses Agràries de les Comarques de Girona 65

Racó de Bell-lloc. El trull 69

Els arbres de Bell-lloc. El cedre 70

En el llibre d’or. “Verba volant, scripta manent” 71

Hemeroteca de El Butlletó 72

Notícies d’antics alumnes 74

índex

editorial

LA MAR RESPIRA CALMAUn any després

La mar respira calma, aquest és el títol d’una coneguda cançó de Raimon feta arrande la mort de Salvador Espriu. El cantautor es pregunta com pot ser que davant d’unadesgràcia tan gran, com és la mort d’una amic, la natura sencera no plori, que nos’aturi tot: com pot ser que els arbres creixin, les plantes floreixin, cantin els ocells...que continuï sortint el sol, bufant el vent, caient la pluja com si res... Si bé és veritatque la natura actua així, a nosaltres, gràcies a Déu, no ens succeeix el mateix, sempreens afecten les coses que passen.

Després de la forta sotragada del setembre passat que ens va deixar molt tocats, varenvenir uns mesos en els quals ens feia cosa parlar d’en Xavier. Trobar un full guixat amb laseva típica cal·ligrafia; una correcció d’unes ratlles meves –cosa que li demanava sovint–;

sentir una cançó d’aquella cinta que tantes vegades havíem escol-tat; veure el llibre que m’havia recomanat i deixat; el pin del Beatusde Girona que m’havia regalat amb l’àlbum de cromos de Girona,que algú cridés un “amunt i crits” o “endavant les atxes”, la mateixaportada de El Butlletó, eren com despertadors que et recordaven unmateix fet i cridaven la seva absència.

Per a molts de nosaltres el que hi havia no era calma, ens ensentíem i molt. Havíem plorat i resat. Aquelles fortes paraulesd’una altra cançó del mateix autor: com és l’absurd qui mata i maia qui voldries... com passen tantes coses sense que t’ho consul-ten, ens semblaven que reflectien un fet inexplicable humanamenti injust. Davant la mort està clar que, com deia aquell pensador,només hi ha dues opcions: l’absurd o la transcendència. En triarla segona, malgrat el que havia passat i que nosaltres no podíemcanviar, també hem notat una calma, fruit de la fe, que ens diuque per en Xavier aquest pas haurà estat una major naixença.

Molta gent ens ha agraït el número anterior de El Butlletó. Moltsantics alumnes que l’havien tingut de professor; pares d’alumnes i d’antics alumnes ialumnes ens han agraït aquelles pàgines i la rapidesa amb què varen veure la llum.Volia ser el nostre petit homenatge a en Xavier. També preteníem que arribés a moltagent, per això en férem una tirada més llarga que els altres números. Ell havia sigut elpare de l’Agrupació d’Antics Alumnes i el creador i redactor de la revista que teniu ales mans. Volíem que les pinzellades que varen donar algunes, no totes, de les perso-nes que més l’havien conegut i els testimonis d’altres servissin per mantenir viu el seurecord.

En nom de l’equip de El Bulletó aquest agraïment el transmetem a totes les personesque hi han col·laborat amb els seus articles i testimonis, sense elles hagués estatimpossible fer-ho. Alguns lectors ens han fet arribar les seves opinions, coincideixenque amb els diferents aspectes s’aconsegueix força pintar com era.

Ramon Bosch i BaulidaPresident de l’Agrupació d’Antics Alumnes

editorial

3

el butlletó

4

La Llei d’EducacióCatalana

ACTUALITAT

Al mes de juliol el Govern va aprovar el projectede Llei d’Educació Catalana (LEC). Malgrat elrebuig que l’avantprojecte va provocar, el redac-tat definitiu no recull les al·legacions presentadesper l’escola concertada, que representa el 40%de l’alumnat Catalunya. Mai a la història de lalegislació d’aquest país un avantprojecte haviaprovocat 250.000 al·legacions. No es preteniaaltra cosa que tornar a allò que després de moltd’esforç, es va signar per tota la comunitateducativa el 2006, en el Pacte Nacional perl’Educació.

Les al·legacions es referien a 25 articles del’avantprojecte, dels quals només tres presentenvariacions positives i d’un cert contingut. Elspunts de conflicte més significatius són:

• El caràcter propi dels centres privats (els titu-lars dels quals tenen dret a establir) es consideratde manera circumstancial. Quan es parla deprojecte educatiu no es fa referència al caràcter

MIQUEL RIERA

propi que ha d’animar aquest projecte educatiuen els centres concertats.

• Es veu greument amenaçada l’autonomia delscentres per la intervenció i control de les diferentsadministracions i comunitat educativa.

• S’insisteix en programar la “oferta de placesescolars“ reforçant l’intervencionisme i dirigis-me de les diferents administracions, en contradels principis constitucionals i de la LOE, queobliguen a respectar i planificar la demanda (inter-venint en aquest procés la iniciativa social ) basa-da en el dret d’elecció de centres per part delspares.

• S’obra la porta a l’arbitrarietat en la conces-sió dels concerts, ja que es torna a la terminolo-gia de “els centres podran sol·licitar el concerteducatiu en determinades condicions” en contradel que diu la LOE que “podran acollir-se”. No ésuna qüestió semàntica. El Consell de l’Estat vadictaminar que mentre “poder sol·licitar” es unapotestat merament discrecional, ”podran acollir-se” es un dret.

• Estudi del cost de la plaça escolar: S’aban-dona el compromís del Pacte Nacional perl’Educació de calcular el cost real de la plaçaescolar que permeti la gratuïtat total de l’ ense-nyament obligatori, en nom de criteris ambigus iimprecisos dels fal·laços contractes programes.

• Un dels que ha provocat més mullader és l’arti-cle que estableix com condició de servei educa-tiu l’escolarització mixta. Això provocaria auto-màticament la injusta exclusió del règim deconcerts als centres que ofereixen un modelpedagògic d’educació diferenciada.

El dia que es va presentar la llei un alt càrrec dela conselleria, preguntat pel periodista, afirmà:“Nosaltres no ens hi oposem a que existeixenescoles diferenciades, però pensem que peraccedir al sistema de concert cal que siguinmixtes”. Així, tal com raja, sense ni un mal argu-ment que mínimament pogués justificar una deci-sió tan arbitrària. I és que des que va sortirl’avantprojecte encara és hora de que algú argu-menti en contra del dret a l’existència de l’escola

diferenciada (i per tant, a tenir dret als fonspúblics).

El Conseller Margall afirmava que la flexibilitat hade ser una condició necessària per a la millora dela qualitat educativa” i que la llei “s’ha de centrara obrir possibilitats diverses, tant d’oferta educa-tiva com d’organització i continguts”. On és elcompromís per fer país d’un polítics que canviend’opinió més que respiren? Potser el que passaes que es pensa més en les properes eleccionsque en les properes generacions.

En el lliurament dels premis Baldiri Reixach vaigtenir ocasió de comentar al President Montilla i alSr. Ernest Maragall que les famílies de Bell-lloc-especialment els immigrants- estaven preocupa-des per la possibilitat de perdre el concert. El sr.Conseller va contestar:

-“Hem de separar el discurs ideològic del peda-gògic”.

D’acord, això demanem! Tan de bo que no siguiuna nova fugida cap endavant. Tanmateix, si en eldebat parlamentari de la llei és manté aquest text,només podrà néixer una llei de curta volada, llunyde fer una llei de país, tal com caldria esperar depolítics preocupats per a millorar realment l’edu-cació. �

actualitat

5

el butlletó

6

CLUB DE MUNTANYA

Sortides familiarsRAMON BOSCHramon.bosch@bell-lloc.orgProfessor d’Història de l’Art

ROCACORBA. Pessebre portat a lamuntanya de Rocacorba fet pel sr. JoanHernàndez.

ROCACORBA. Part del grup cantantnadales davant del pessebre en un diafred i boirós.

ROCACORBA. La Mercè i en Marc feienl’acompanyament musical.

1

1

2

3

3

2

23 de desembre de 2007 - pessebre

club de muntanya

7

Montmajor. En Pau i l’Arnau en una atura-da mentre pujàvem al cim.

Montmajor. L’Albert, l’Alfons i en Leocontemplant el paisatge.

Montmajor. Costerut tram just abansd’arribar al cim.

Montmajor. A l’hora de dinar, recuperantforces a Toralles.

BTT Flaçà-Jafre. El grup a Sant Llorenç deles Arenes.

Esquiada. Esperant el cremallera al’estació de Núria.

Esquiada. La Mariona i en Francesc en elcremallera després d’un dia ben divertit ientretingut.

9

4

5

6

7

8

9

10

10

8

6

7

4 5

20 de gener de 2008 Montmajor

27 de gener de 2008 BTT - Flaçà

3 de febrer - Esquiada Núria

Tarragona. El grup amb l’Eudald Vilas a laPedrera del Mèdol.

Tarragona. Pels carrers de Tarragona,davant d’una làpida jueva.

Tarragona. El sr. Josep, ajudat per enFrederic, fent les botifarres i escarxofes.

Tarragona. Un moment de la calçotada enel col·legi Turó. Gastronomia i cultura,sempre units.

Puigsacalm. Un moment de descansdesprés de la pujada a l’ermita de la Marede Déu de les Olletes.

Puigsacalm. Arribant a Santa Magdalenaamb el puig de Llops al fons.

Puigsacalm. El grup davant de SantaMagdalena, ermita i refugi perfectamentrestaurats.

Puigsacalm. El cim del Puigsacalm és unimpressionant mirador.

Puigsacalm. Baixant del Puigsacalm,arribant a pla Traver.

Puigsacalm. Quasi a baix, travessant el riusota el salt del Sallent.

17

18

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

19 20

13 14

11 12

15

2 de març - Tarragona

6 d’abril

16

8

el butlletó

club de muntanya

Sant Amand. Pujant a Sant Amand. “No hiha mal temps sinó roba inadequada”.

Sant Amand. Com diu la cançó: “malgratla boira, cal caminar”. Vàrem arribar alpuig de Sant Amand sense gens devisibilitat.

Bassivers. Baixant cap al coll de laGeganta, foto de família. De vegades, unrecorregut aparentment fàcil, amb neu ifred posa les coses una mica més difícils.

BTT Mare de Déu del Remei de la Bisbal.Un tros de baixada per la pista representaun agraït descans per les cames de tots.

BTT Mare de Déu del Remei de la Bisbal.Part del grup en un carrer de Peratallada.

23

21

22

23

25

25

24

2221

18 de maig

15 de juny

12 d’octubre24

9

Puig de Sant Jordi. A la sortida de Santa Pauel Sr. Oliver ens explica la bonica paret delava del volcà Roca Negra que hi ha a la voradel camí.

Puig de Sant Jordi. Tot el grup a dalt del cim.Aquest puig, amb poca visibilitat, perquèestà ple d’arbres és el lloc més elevat delrecorregut.

Puig de Sant Jordi. Un cop a baix, el grupdinant.

Puig de Sant Jordi. Un moment de labaixada una aturada en el camí.

26

27

28

29

19 d’octubre

el butlletó

10

26

28 29

27

club de muntanya

Vall del Bac. L’ermita romànica de SantAndreu de Porreres des del Triadú.

Vall del Bac. Sortint de Triadú aResclusanys fent la volta a El Talló. Lainiciàrem des d’aquesta gran masia.

Vall del Bac. Pujant amunt, amb unfantàstica vista de la Vall del Bac a darrera.

Vall del Bac. Alguns dels excursionistesdavant de la masia de Resclusanys.

BTT a Cassà. El grup de ciclistes davantl’ermita del Remei de Cassà

BTT a Cassà. En algun moment deltrajecte cal travessar per zonesurbanitzades.

BTT a Cassà. El camí de Cassà pel carrilbici.

BTT a Cassà. Aturada per recuperarforces.

34

35

30

32

31

33

34

35

36

37

36 37

32 33

30 31

16 de novembre

23 de novembre

11

el butlletó

12

El pati és un espai dissenyat per crear un ambienteducatiu que afavoreixi la proliferació de jocs i lesrelacions entre els infants.

Des del CEI, pretenem que els nens i nenes cone-guin totes les possibilitats d’aquest espai i, a lavegada, adquireixin una sèrie de valors que seranimportants per a la seva formació.

El pati de l’escola és un bon lloc per a què lesnormes de convivència s’apliquin al temps lliure,afavorint actituds de respecte i integració.

La nostra escola disposa de dos patis: “El PatiPetit” i “El Pati Gran”. En aquests dos espais,durant el curs 2007-08 s’hi varen fer unes simpà-tiques reformes. Els habitants del nostre “PatiPetit” són tots els Pollets i, quan arriba el bontemps, també dels Pandes i els Elefants. Enaquest pati, que es va canviar el terra de sorraper cautxú de color verd, hipodem trobar pintat un divertitcuc i atraccions com ara eltúnel i gronxadors. Per anard’un lloc a l’altre, i pels qui novulguin caminar, sempre hi hal’opció d’agafar una bicicleta oun atractiu patinet. Els méspetits del CEI també poden ferfarinetes, castells de sorra ocarreteres dins la petita sorre-ra, tot amb l’ajuda de pales imoltes galledes.

En el Pati Gran hi surten els Esquirols, els Tigres iels Cangurs. Hi trobem diferents espais: una gran

sorrera coneguda amb el nomde “Corralito”, un espai decautxú on hi trobem un alttobogan, gronxadors i unmajestuós vaixell de pirates iun porxo per fer divertidescurses amb bicicletes,tàndems i patinets. Tambédisposen d’una gran pistaesportiva amb dues porterieson ,a la vegada, s’hi disputendiferents partits on participenTigres i Cangurs.

Els patis del CEIEDUCACIÓ INFANTIL

MARTA BOFILLMIREIA AUG

El pati de l’escola ésun bon lloc per a què

les normes deconvivència s’apliquinal temps lliure, afavo-

rint actituds derespecte i integració.

13

Per aquesta pista també hipodem veure nens i nenes quehi passegen, que corren, quepugen al tren de la bruixa, quela fan “petar”, que fan de mala-baristes tot fent equilibris sobred’una roda o que fan compan-yia a les senyoretes del pati.

En aquest temps d’oci, elsnostres nens i nenes també estan aprenent.Aprenen a gaudir del temps lliure, a sabercompartir, a inventar, crear i desenvolupar jocs,respectar el material, endreçar-lo i tenir-ne cura,solucionar els conflictes i les baralles i, fins i tot, aser valents davant d’una petita caiguda.

El nostre pati és un punt de trobada per petits igrans. Allà hi celebrem totes les nostres festes: lafesta dels Àngels Custodis, la Castanyada ambels nostres avis, l’arribada de la Vella Quaresma,Sant Jordi, les Jornades de Jocs i Aprenentatgeso la Festa del Gelat.

D’aquesta manera, podemadonar-nos que el pati de l’es-cola esdevé un element socia-litzador per a tots els nostresinfants del qual tots en traiemfruit. �

educació infantil

En aquest temps d’oci,els nostres nens inenes també estan

aprenent.

el butlletó

14

El passat 15 de maig, DiaInternacional de les Famílies, ellema dels actes festius que vaproposar el Departament deBenestar Social de la Gene-ralitat de Catalunya va ser:“Explica’ns com és la teva”.Una consigna com aquestaevidenciava el que fa tempsque intuïm: el nostre govern s’ha apuntat al carrode la pluralitat familiar; als seus ulls, tota menad’unitats familiars –monoparentals, reagrupades,

del mateix sexe, “tradicionals”-són legítimes i valen el mateix.Les nostres institucions, però,conreen una rara varietat detolerància. Malauradament, simai se celebrés el Dia Inter-nacional de les Escoles a casanostra, el lema no podria sermai “Explica’ns la teva esco-

la”. L’avantprojecte del Departament d’Educaciódictamina que les úniques escoles legítimes delnostre país, és a dir, les úniques legitimades a

L’educaciódiferenciada, unaopció legítima

A FONS

ENRIC VIDAL RODÀFacultat d’EducacióUniversiat Internacional de Catalunya

L’educació diferencia-da s’ha mostrat molteficaç a l’hora decombatre el fracàsescolar masculí.

rebre fons públics, són les quepractiquen la coeducació. Ditd’una altra manera: les escolesmixtes. I aquí ens trobem ambunes de les contrarietats post-modernes més flagrants: unpaís que malda per normalitzarla família basada en el matri-moni de dues persones delmateix sexe, condemna a l’os-tracisme les agrupacionsescolars unisex.

El tema dels fons públicstambé porta cua. Alguns discursos “progressis-tes” fan servir l’expressió “fons públics” com si esreferissin a un mannà preuat que davalla dels celsinesperadament i del qual cal fer-ne un ús limitat.No, senyors. Els fons públics també són elsmilers de famílies que porten els seus fills a esco-les diferenciades, els pares i mares que creuen enaquesta opció pedagògica. Aquestes famílies nosolament existeixen i respiren, sinó que tambépaguen els seus impostos, religiosament o laica,com més s’estimin vostès.

Ja fa uns quants anys queestudio els efectes de l’edu-cació diferenciada en el món.Setmanalment, llegeixo arti-cles acadèmics, publicats peruniversitats prestigioses, queconsideren aquesta opció demanera desacomplexada,amb rigor científic. La docto-ra Molly Warringhton, de laUniversitat de Cambridge,per posar un exemple, ha duta terme un estudi de quatreanys de durada on es

comparen els beneficis de la mixticitat i la sepa-ració sexual a l’entorn escolar. Actualment, almón, l’educació diferenciada és una opciódefensada per postures ideològiques ben diver-ses, des del conservadurisme al feminismeradical, per aconseguir beneficis educatius afavor de tots dos sexes. Hillary Clinton, unadona coratjosa i valenta, no s’està de reivindi-car més presència d’opcions pedagògiquesdiferenciades en el si de l’escola pública ameri-cana.

L’educació diferenciada és una opció acadèmicaque facilita el tractament de dos dels gransproblemes que assetgen els sistemes educatiusdels països desenvolupats. Per una banda, s’hamostrat molt eficaç a l’hora de combatre el fracàsescolar masculí. A tot occident existeix una granpreocupació per l’abandonament i el fracàs esco-lar dels nois. De tots és sabut que els nois –dequalsevol país o origen social- presenten a l’es-cola un major nombre de conductes antiacadè-miques que, tot sovint, en entorns mixtos i ambun professorat de majoria femenina, porten a la

15

a fons

En un entorn mixt elsnois monopolitzen eldiscurs i reclamen untracte preferent perpart del professorat.Aquest fet tot sovintperjudica la justa

atenció que necessi-ten les noies.

criminalització de la conducta masculina com a“desviant”. En molts ambients escolars, elcomportament impulsiu –i a voltes, fins i tot,agressiu– dels nois és vist com un tret a eliminarde l’ambient de la classe, en comptes de tractar-lo com un aspecte inevitable del caràcter masculíen el camí cap a la maduresa. L’educació dife-renciada ofereix als nois un tracte de sinceritat ifermesa que els és de gran ajuda en el seutortuós camí hormonal i acadèmic. A les escolesdiferenciades, els nois aprenen en un clima lleu-gerament en tensió, perquè es desconcentrenfàcilment, i amb metodologies que fomenten eltracte personal i directe i la sana competició,aspectes que els estimulen a perseverar.

Els organismes educatius dels països del nostreentorn celebren l’èxit escolar de les noies, peròlamenten que aquestes encara es decantin majo-ritàriament per opcions acadèmiques poc ambi-cioses, que les acaben situant en feines pocremunerades. La manca d’ambició acadèmica deles noies està íntimament vinculada a la seva mésfràgil autoestima, en el camp personal, i també enl’acadèmic. Nombrosos estudis afirmen que enun entorn mixt els nois monopolitzen el discurs ireclamen –amb la seva major indisciplina- untracte preferent per part del professorat. Aquestfet tot sovint perjudica la justa atenció que neces-siten les noies, una atenció que per naturalesa nosempre saben reclamar amb vehemència a l’es-cola mixta. L’escola diferenciada ofereix a lesnoies un entorn tranquil en el qual poden explorar

el món acadèmic i personal amb molta mésdesinhibició.

A les escoles diferenciades no hi ha assignaturesde nois ni de noies. Tots estan cridats a fer tots elspapers de l’auca. A la classe de francès d’unaescola de nois, els preadolescents tenen mésllibertat per esforçar-se a pronunciar correctamenten públic el “Je m’appelle Jacques”, sense pensaren les reaccions públiques de la seva conducta“correcta”. Les noies, a les escoles diferenciades,no tenen tant la percepció que les matemàtiques,la física i les noves tecnologies són terrenys vedatsals interessos masculins. Aprenen i creixen ambmés atreviment, amb més fermesa.

La separació escolar no és discriminatòria. Hoseria si se separessin nens i nenes per donar-losuna educació de diferent qualitat en funció delseu sexe, basada en estereotips i prejudicissocials. Les discriminacions de gènere en matèriaeducativa es donen en escoles on nens i nenesno comparteixen el mateix currículum i, per tant,no tenen dret a la mateixa igualtat d’oportunitats.Bell-lloc i Alzines lluiten dia a dia perquè els seusalumnes siguin millors a nivell personal i acadè-mic, oferint a noies i nois totes les eines per cons-truir amb ambició el seu futur.

el butlletó

16

“I la socialització què?”pregunten els detractors del’escola diferenciada. Deixeu-me que contesti senseembuts. La primera socialitza-ció de l’ésser humà començaa la família, amb la presència iel model constant de tots dossexes –pare i mare– i delsgermans. I el procés socialitza-dor continua a totes les esfe-res de la societat. L’alumned’una escola diferenciada noviu en una bombolla tancada almón: durant el 15% del seu temps anual, que ésel tant per cent de temps que passa a l’escola, se

socialitza amb persones delseu mateix sexe. Un fet que nodeixa de ser natural, d’altrabanda: la professora EleanorMaccoby, de la universitat deHarvard, va observar ja fa unesdècades que les agrupacionsunisex són un pas natural de lasocialització de l’individu. Hova comprovar en diferentscultures d’arreu del món. I espot observar cada dia en elspatis de les escoles mixtes on,fins a l’adolescència, abunden

els grups d’un mateix sexe. En un cert sentit, lamixticitat és forçada.

Els alumnes de Bell-lloc no estan mancats dedones: tenen mare, germanes i molts d’ells fins itot tenen xicotes. La majoria formen famílies,tenen fills i molts d’ells s’entossudeixen a portar-los a la mateixa escola on van estudiar. I és quesi hi ha alguna cosa que els decrets i els avant-projectes no poden delimitar és la llibertat huma-na. La llibertat de triar pels teus fills el que per atu, pare o mare, és la millor educació. Perquè elsfills s’estimen. I molt. I això cap decret ens hopodrà prohibir. �

17

a fons

La separació escolarno és discriminatòria.Ho seria si se separes-sin nens i nenes perdonar-los una educa-ció de diferent qualitaten funció del seu sexe,basada en estereotipsi prejudicis socials.

el butlletó

18

La pandèmia dels nostrestemps és sens dubte l’avorta-ment. Només als Estats Unitsd’Amèrica l’any 2004 es vanrealitzar 1,22 milions d’interrup-cions voluntàries de l’embaràs.Cal, però, emmarcar aquestadada en el context històricd’aquest procediment. Enaquest cas podem ser optimis-tes ja que l’any 1990 se’n vanpracticar 1,66 milions, apre-ciant-se un descens del 24%entre aquests dos períodes.En el nostre entorn, les últimesdades publicades pel Ministeride Sanitat i Consum quantifi-

quen en 101.592 el númerod’avortaments realitzats l’any2006. Tanmateix, en el nostrecas la tendència és a l’alça, jaque només comparant ambl’any 2005 veiem un augmentdel 10,83% (91.664 avorta-ments l’any 2005). No ésestrany doncs, que els políticsconsiderin l’avortament nova-ment un tema d’actualitat sobreel qual prendre decisions. ElPSOE en el seu 37è congrésmanifestava la “necessària revi-sió i actualització de la legislaciósobre l’avortament, després de23 anys de la seva entrada en

vigor, pels profunds canvissocials i medicocientífics quehan passat durant aquestaetapa”.

Molt s’ha avançat en el conei-xement de l’inici de la vida. Anivell de divulgació científica potser un clar exemple el docu-mental de National Geographictitulat “En el ventre matern”.Queda clar que l’embrió és l’ini-ci d’una vida humana que esdesenvolupa durant els primers9 mesos a l’interior de l’úter dela dona. Ningú pot negar ambarguments científics que l’em-

L’avortament,nous reptes perdefensar la vidaJOAQUIM BOSCH BARRERAMetge. Departament d’Oncologia Mèdica.Clínica de la Universitat de Navarra

QÜESTIONS D’ACTUALITAT

brió i el fetus humà sigui unésser humà en desenvolupa-ment. Recentment a França seli reconeixia, al fetus humà, lacondició de persona legal.

En el nostre país, de moment,se segueix practicant l’avorta-ment en uns determinats supò-sits despenalitzats. És a dir,segueix essent il·legal avortar,però en determinats casos(violació, tares de l’embrió o clarperill per la salut física o psíqui-ca de la mare) aquest delicte noés perseguit ni s’associa penaper la seva comissió. Tanmateix,aquesta llei s’ha convertit en uncolador de dimensions grotes-ques. El supòsit de perill per lasalut psíquica de la mare s’haconvertit en l’argument perfecteper practicar un avortament (el96,68% dels avortaments del2005). Un clar exemple recentd’aquesta relaxació jurídica haestat el de les clíniques del Dr.Morin on es practicaven avorta-ments fora dels terminis esta-blerts amb total impunitat

durant anys malgrat “inspec-cions” sanitàries i fins i tot poli-cials.

No està gaire clar en quèconsistirà la famosa llei determinis que proposa el PSOE,però sens dubte, un del princi-pals canvis serà que anul·larà lanecessitat de justificar el motiude l’avortament en les fasesinicials de l’embaràs. Tenint encompte que el 88% dels avor-taments es realitzen abans deles 12 setmanes de gestació, elmés probable és que encarasigui més fàcil avortar (o rebrepressions per avortar), llunyd’ajudar a disminuir la xifrad’avortaments.

Tanmateix, no podem quedar-nos únicament en els números.En l’avortament hem de parlarde dues persones. En primer,lloc del no-nat que perd la sevavida i que, atesa la dimensió delfenomen, arriba a tenir efectesdemogràfics. De fet, la no realit-zació dels avortaments repre-sentaria un augment de la nata-litat en un 21% a Espanya. Ensegon lloc, la mare que avortano està exempta de perills. Enprimer lloc per a la seva salutfísica augmentant la mortalitat,esterilitat o problemes en em-barassos posteriors, etc. i ensegon lloc la salut psíquica ambel cada cop més conegutsíndrome postavortament, mal-grat que se’n fa poca publicitati no s’informa a les dones queestan plantejant-se la interrup-ció voluntària de l’embaràs.

No deixa de ser curiosa certahipocresia per reconèixer enpúblic que l’avortament és unamala solució a un mal problema(l’embaràs no desitjat). He

19

qüestions d’actualitat

El supòsit de perill perla salut psíquica de lamare s’ha convertit enl’argument perfecteper practicar unavortament.

tingut ocasió de participar enalguns debats televisius sobrel’avortament. Després de l’aca-lorat debat davant les càmeres,he tingut ocasió de conversaramb els que defensen l’avorta-ment fora de micròfons i no hantingut cap problema per accep-tar que l’avortament no és lamillor opció i que comportamoltes complicacions i quecaldria disminuir-ne la sevaincidència.

Cal fer més esforços a inculcarla joventut el sentit de laresponsabilitat que comportal’acte sexual sobre la vida quese’n pot generar com a conse-qüència. Sens dubte, unmissatge que entra en contra-dicció amb el que transmetrenels nostre polítics amb la píndo-la del dia després, on semblaque tot es pot solucionar ambuna simple pastilla. Una altralínia de treball és permetre unaalternativa a l’avortament uncop concebut un embaràs noprevist-desitjat. En aquestcamp, afortunadament, cadacop hi ha més organitzacionsque busquen ajudar les maresembarassades per tal que

l’avortament no sigui l’únicasolució al seu problema.

Com a ciutadans, crec que ésla nostra obligació reflexionarsobre el que suposa per al bécomú l’avortament.Segurament se silenciarà la veudels disconformes amb aques-ta pràctica homicida, però seriatrist que per la nostra desídia laveu d’uns pocs teòrics impo-sessin els seus “valors” morals iètics en aquest tema vital (si ésque es pot arribar a considerarvalor a la destrucció de videshumanes innocents). El no-natno té veu ni vot en la nostrasocietat, però n’és una partfonamental, ja que si no existísestaríem condemnats a ladesaparició com espècie.Potser no podrem eradicar-nela seva pràctica, però es troba ales nostres mans lluitar perdisminuir-ne la seva pràctica,objectiu possible com indiquenles xifres dels EUA, on la incan-sable veu dels defensors de lavida està veient fructificar elsseus esforços. Defensar el valorde la vida humana és un deureinexcusable de cadascú denosaltres. �

20

el butlletó

No deixa de ser curio-sa certa hipocresiaper reconèixer enpúblic que l’avorta-ment és una malasolució a un mal

problema (l’embaràsno desitjat).

21

l’entrevista

L’ENTREVISTA

MontserratTulsà35 anys a Bell-lloc

Des dels seus inicis, a Bell-lloc, estudiar-hi o treballar-hi haimplicat, necessàriament fer l’àpat del migdia; el dinar. Així,tot i que en els primers anys, i durant un curt espai tempo-ral, els alumnes es portaven la carmanyola on sovintejava latruita de patates, a l’escola es menjava en un menjador petiti tot tenia un caire destacadament familiar. Des de llavors, larestauració de Bell-lloc, el que en coneixem com a cuina,s’ha encarregat de mantenir aquesta essència però essentconscient de la realitat existent del Bell-lloc actual.

És per aquest motiu que avui entrevistem la MontserratTulsà, que ha tingut la possibilitat d’observar i presenciar elcreixement de Bell-lloc al llarg de 35 anys. Durant tot aquesttemps, ha vist la construcció de menjadors, vials i accessos,ampliacions i rehabilitacions, en definitiva, el creixementcontinu i moderat del col·legi; el pas del Bell-lloc d’abans ald’ara. Per entendre tot aquest procés, considera que “siguinles circumstàncies que siguin, tot s’ha de contemplar en elcontext del moment. No vint anys després perquè sinóqueda desfasada i no verídica”.

D’aquesta manera, Montserrat Tulsà ens comenta el granambient que hi havia dins la cuina, el treball conjuntat, lacategoria humana de la gent que hi treballava a la cuina i lafacilitat de relació, aspectes que han contribuït al el que és isempre ha sigut, la gran família de Bell-lloc.

A quin any va arribar?Vaig arribar a Bell-lloc l’any1971. En aquell moment, hihavia només un cuiner i unasenyora, la Quimeta Posas,que era i va ésser sempre unpuntal important de la casa; vaésser, doncs, ella la primerasenyora que va treballar a Bell-lloc, i això perquè era veïna delCol·legi i perquè coneixia latieta d’en Pau Birol. S’enca-rregava del menjador delsprofessors, de les senyores dela cuina i de la neteja; ho va ferfins que es va jubilar.

Ens parlaria de bons i malsrecords?I tant! Per a mi tot són bonsrecords perquè el que emqueda és aquest haver estatútil a la gent de Bell-lloc, l’haverpogut fer rendir la capacitat

Per a mi tot són bonsrecords.

el butlletó

22

que jo tenia i que puc resumir,crec i amb modèstia ho dic, enel servei constant a l’escola.

Ara bé, també hi varen havermoments complicats. Perexemple, els paletes i altresobrers que varen treballar a lacuina durant temps ens dificulta-ven força la nostra tasca diàriade fer els dinars i les altrescoses. Havíem de compartiramb el progrés, perquè Bell-llocanava creixent i les necessitatsho demanaven i el treball decada dia, i això no era fàcil.

En aquella època, tot s’anavafent a poc a poc: el pavellópetit, el gran, l’ampliació delmenjador, les ampliacions ireformes de la cuina, etc. Ifèiem la feina igual, la que toca-va cada dia. Alguna vegada,però, va venir el menjar deBanyoles, d’una empresa decàtering.

Càtering de Banyoles?Efectivament. I això perquèenmig de paletes i altres obrers,bastides, terres oberts, carros ifustes, en alguna ocasió es vafer impossible funcionar.I és que si observem l’evolucióde Bell-lloc, veiem un creixe-ment natural, a poc a poc i finsa fer-se gran. Ara cal conservar-lo. Penso que conservar no ésconstruir; és cuidar, modificar,restaurar...

Què prefereix, plat o safata?Jo trobo molt més digne, méscom a casa, el plat que nopas la safata; la safata feiasoldat, semblava que érem al’exèrcit. No obstant, pensaque al principi ja hi havia platsi era autoservei; un encarregatpassava amb un carro i lessafates, que deixava a cadataula. Llavors repartia elmenjar a cada plat. A més, lataula estava parada.

I els menús?No crec que hagin variat gaire;sempre han estat menús fami-liars, com la pasta, l’arròsblanc, el pollastre, la truita depatates, les mandonguilles,llom arrebossat, etc.; plats quetenen l’èxit assegurat, penso.Els sistemes de cuinar són elsmateixos, el que canvia és lacompra, com arriba el quedesprés cuines.

Com arriba? Com vol dir?Ara hi ha els envasats al buit,els precuinats –que, això sí,quant menys millor-, etc., peròen els primers temps tot s’ela-borava a Bell-lloc. Com amàxim, i per la quantitat quecompràvem de carn, ens veniapreparada, és a dir tallada.Compràvem dues vaques encanal, que això ens anava moltbé. Per fer carn guisada n’haví-em de comprar fins i tot més.Ho fèiem perquè les peces queeren més velles –peces d’ani-mal de més edat- resultavenbones si les guisàvem. Si nos’hagués fet així i s’haguessinfet a la planxa, uns haguessinmenjat carn tendra i d’altresbistecs durs com soles desabata. El que un mira de fer acasa, és a dir, que els seusmengin bé, es feia allà, la veri-tat.

Una frase per descriure Bell-lloc.Una família nombrosa i austeraque miràvem de cuidar.

I alguna anècdota?D’anècdotes en tinc moltes. Perexemple, quan ajudàvem amenjar els petits, un d’ells,mentre l’insistíem que esmengés el puré de patata, ens

va dir “vosaltres no aconseguireuel que no ha aconseguit la mevamare”. Tenia només sis anys.

I alguna entremaliada?En tinc alguna de la qual en sónprotagonistes alumnes que arasón professors! Però que ningúpensi que eren nens dolents, eh?Eren mainada moguda i prou.

No, no ...Mireu, tenia un SEAT PANDA iun bon dia me’l vaig trobar ambun vidre trencat per culpa d’unapedra.

A Bell-lloc!Us explico la història. I un diaqui va llançar la pedra va entrara l’administració i em diu: “josóc en .... i vinc perquè vaig serjo qui va trencar el vidre delcotxe tirant un pedra i voldriasaber què és el que li dec”. I livaig respondre que era tanvalent per ésser sincer que el

perdonava, que se n’oblidés,que s’ho mereixia!La veritat és que també tenia elcotxe assegurat a tot risc.

Vaja!Un altre tema era el de lescamamilles! Quan algun nen estrobava malament, venia a lacuina i li fèiem una infusió.Llavors, com que els queprenien les infusions s’enduienalguna galeta o queixalada,varen acabar venint els que noes trobaven malament del tot ogens, per la galeta que tambéels donàvem!

Que llestos!I espera’t, n’hi ha més. Pelsbotons de l’uniforme, el mateix.O per les cremalleres que elscosíem. Molts ho espatllavenvoluntàriament per poder venir iendur-se la galeta o queixalada.La veritat és que els fèiem unamica d’àvia. �

l’entrevista

23

el butlletó

24

Entrevista aLluís Salgas

DE LLUNY

Actualment vius a Londres. Aquè et dediques?A Londres traballo en bancad’inversió. En el meu equip ensdediquem a assesorar empre-ses d’una certa grandària enoperacions de fusions, adquisi-cions, desinversions, etc, iportem a terme l’execuciód’aquestes operacions. Sónoperacions complexes i moltimportants per a les empresesdes del punt de vista estratègicperò que es desvien de la seva

operativa normal i, per tant, elscal assessorament extern. Enaquests moments estemassessorant una empresa líderen el seu sector a Europa en lavenda d’una de les seves divi-

sions amb centres de produc-ció a diferents països. L’equipgestor d’aquesta empresa hadecidit que, per diversosmotius, el millor per a l’empresai els seus accionistes és vendreaquesta divisió. La nostra feina,que durarà més de sis mesos,consisteix a coordinar total’operació: involucrar tots elsagents que hi intervindran(auditors, advocats, admistra-ció pública i tributària...), portara terme la valoració de la divi-

Ara valoro no nomésla formació sinó laeducació que vaigrebre a Bell-lloc.

Lluís Salgas, nascut a Girona és de la promoció

Bell-lloc 94. Llicenciat en Enginyeria Industrial per ICAI

(Universidad Pontificia Comillas) de Madrid i MBA per

la Universitat de Columbia de Nova York, actualment

resideix a Londres on treballa en banca d’inversió.

Confessa que és un apassionat de l’esport, en espe-

cial de l’esquí, de la lectura i de descobrir llocs i cultu-

res viatjant.Exhibició dels Guerrers de Xi’an,Xina – Juliol 2007.

sió, negociar amb possiblescompradors, etc, fins a laculminació de la transacció.

Com és que ara ets a Lon-dres?Vaig arribar a Londres fa un anydesprés d’estudiar un MBA a laUniversitat de Columbia a NovaYork el dos anys anteriors. Tot ique Nova York és una ciutat quem’encanta, vaig decidir que dosanys eren suficients i que voliatornar a Europa. Anar a Londresera el pas lògic ja que per adqui-rir una bona experiència enbanca d’inverió és importantestar en un dels centres financersi Londres, junt amb Nova York,són els dos principals centresfinancers a nivel mundial.

És un pas molt valent anar aun país nou?Els que em coneixen diuen quesóc una persona amb facilitatper adaptar-me a qualsevolentorn i establir noves relacionspersonals. Els primers que hovan descobrir varen ser el meupare i el meu preceptor (Sr.Josep Maria Castany) que emvan platejar la possibilitat de ferun curs escolar (3r de BUP) alCanadà en una escola local iresidint amb una família cana-denca. Va ser la primera i unagran experiència.Vaig tornar a Bell-lloc a fer elCOU, però ja tenia molt clarque no em quedaria a Gironagaire temps. Acabat el COU,vaig anar a Madrid (gairebé unpaís nou per a algú de Girona...)a estudiar a ICAI. A més, vaigestudiar un curs de la carrera aAlemanya, a la Universitat deHànover, amb una becaErasmus i un curs a França, a laUniversitat Católica de Lille.

Acabada la carrera, vaig traba-llar un any a Londres, un any aMadrid i dos a Barcelona (míni-ma experiència professionalexigida per estudiar un MBA enuna de les escoles de negocisque m’interessaven).Acabat l’MBA a Nova York, vaigestar un mes viatjant sol perXina i el Tibet i tot seguit vaigcomençar a treballar a l’empre-sa a la qual actualment estic aLondres.Aquest curriculum demostraque el Sr. Castany i el meu pareanaven encertats i per mi no hasuposat cap mena de problemaanar a països nous.

Com és que et dediques auna professió que no és laque vas estudiar?El meu cas no és un cas aïllat.Un gran nombre de llicenciats

en enginyeria no exerceixencom a enginyers. A moltesempreses hi ha enginyers endepartaments no tècnics comel financer, direcció...En el meu cas, un dels motiuspels quals vaig estudiar engin-yeria industrial va ser la diversi-tat de sortides professionalsque té, la qual cosa, en aquellmoment, em va motivar atèsque encara no tenia clara lameva verdadera vocacióprofessional. En no tenir unavocació concreta, el meuraonament va ser que haviad’estudiar una carrera amb quèpogués desenvolupar una bonabase per poder afrontar la mevacarrera professional fos quinafos. Buscava establir uns bonsfonaments on poder construir elque m’interessés més enda-vant. Estudiant enginyeria nonomés aprens conceptestècnics sinó que, a més, aprensuna manera de treballar,d’afrontar els problemes i unrigor que són molt apreciats enqualsevol funció dins de qual-sevol empresa.

25

de lluny

L’anglès és la llenguavehicular siguis on

siguis.

Acte de graduació del MBA de Columbia celebrat al Madison Square Garden deNova York. Les persones que m’acompanyen són el meu pare Jordi, la meva mareMa Carmen i la meva germana Roser. – Maig 2007

el butlletó

26

En els últims anys has viatjatmolt: EEUU, Londres, etc.,quina experiència n’extreus?Bé, penso que aquesta pregun-ta està implícitament contesta-da en les anteriors: noves cultu-res, noves experiències, nous idiversos amics, importantsrelacions personals i professio-nals. A més, crec que veus lescoses des d’una perspectivadiferent: el món no és tan grancom sembla i al mateix tempshi ha molt més del que potsimaginar fora de les nostresfronteres i que només potsconèixer si viatges.

Què recordes de Bell-lloc?Després de passar tants anysestudiant a Bell-lloc, són moltsels records que guardes. Elmillor record que tinc, però, sónels meus companys. Algunsd’ells són encara dels meusmillors amics. Tot i que n’hi haalguns que ens vam conéixermés endavant, d’altres ensconeixem des de primer deEGB, ja fa més de 25 anys.També ara valoro no només laformació sinó la educació quevaig rebre a Bell-lloc.

Amb quines paraules defini-ries el col·legi?El Bell-lloc que jo vaig conèi-xer (el dels Srs. Barnils,Castany, Moncunill, RamonBosch, i plego perquè no emvull deixar a ningú) era unaescola que donava formacióacadèmica i humana; caliasaber-ho aprofitar però en totcas segur que sempre com amínim ha deixat pòsit. Noconec el Bell-lloc d’avui, peròsegur que manté aquellsestendards formatius que a mim’han marcat.

Pots aprofitar els valors i l’en-senyament de Bell-lloc a lavida real?Sí, i especialment dos: el rigordel dia a dia i l’actuació profes-sional amb valors ètics. Ja fa untemps que treballo en un camp,el financer, que ha estat marcatper escàndols derivats de lafalta d’ètica professional perpart d’algun dels agents que hiintervenen: actual crisi finance-ra i bancària motivada per leshipoteques subprime, SociétéGénérale, Enron, Worldcom,Parmalat... El comportamentd’aquets agents ha afectatnegativament la reputació detot el sector. Tot i que tant a lacarrera d’enginyeria com al’MBA es donen assignaturesd’ètica professional, la necessi-

tat d’actuar seguint aquestsvalors et ve d’abans, de Bell-lloc.

Com ens veuen des de fora?Fora d’Europa es coneixEspanya, i si bé es coneixtambé Barcelona, que és unaciutat que està molt de moda,es coneix poc Catalunya. AEuropa es coneix Espanya itambé Catalunya i algunespersones fins i tot entenen larelació Espanya-Catalunyaperò, en general, els catalanssom considerats espanyols iens veuen, a tot els espanyolsen general, com habitants d’unpaís per passar-hi les vacancesque ha avançat molt els darrersanys però que encara té moltcamí per fer.

Quina importància té per a tul’anglès?Als últims temps de la mevavida acadèmica i ja després enla meva vida professional,l’anglès ha passat de ser unelement important a unelement imprescindible. Per

Una de les coses quetrobo a faltar de viurea Girona, poder anar a

fer una bonacaminada.

Camperols de la província de Sichuan, Xina – Juliol 2007.

una banda, estic en un entornmolt internacional. El meuequip està integrat per gentdels Estat Units, Anglaterra,França, Alemanya, Canadà,Bulgària, Macedònia iEspanya, i no som ni quinzepersones. A més, treballemamb empreses de qualsevolpaís d’Europa i dels EstatsUnits. Sempre en anglès.L’anglès és la llengua vehicularsiguis on siguis. Cal sabertambé que els processos deselecció de personal, entreiguals o similars, la balança ladecanta el nivell d’anglès decadascú (i això és enormementdifícil ja que competeixes ambgent que té com a llenguamaterna l’anglesa).

Què aconselles per tenir unbon nivell d’anglès?Sóc de l’opinió que la millormanera, si no l’única, peraprendre correctament l’anglésés amb una total immersió enun entorn anglés. Naturalmentcrec que s’ha de començar

amb una base que es potadquirir a l’escola i millorar encursos extraescolars. Però aixònomés és la base. L’anglèss’acaba aprenent amb laimmersió i no de només dos otres mesos o mig any.

Quan eres petit venies molt ales excursions familiars demuntanya que organitzal’Agrupa. Continues cami-nant?Desafortunadament fa molttemps que no vaig a caminar.Des que vaig marxar de Gironahe viscut a ciutats grans ambmal accés a la muntanya. Ésuna de les coses que trobo afaltar de viure a Girona, poderanar a fer una bona caminada.Bé que encara alguna vegadaacompanyo el meu pare fins alsÀngels, Sant Miquel o Roca-corba; però m’hi ha d’insistir.

Un consell per acabar...M’agradaria donar tres consellsdestinats als més joves del’agrupació, a aquells que han

acabat de Bell-lloc o la universi-tat.El primer és que no tinguin porde prendre riscos a l’inici de laseva vida professional. Quancomences, els actius que tenssón immaterials: motivació,coneixements adquirits estu-diant, energia... Quan tens poca perdre i molt a guanyar ésquan et pots permetre prendreriscos que podrás capitaliztaren el futur.El segon és que no tinguinmandra per adquirir una sòlidaformació acadèmica i profes-sional. Amb això s’ha d’anar “aper totes”; la compètencia ésforta.El tercer és que assegurin comsigui un bon coneixement del’anglès parlat i escrit. No éssuficient amb aquella sòlidaformació; ja he dit que l’anglès,entre iguals o similars, decantala balança. �

27

La Ken La, port de muntanya a 5190 metres camí del llac sagrat Namtso, Tibet –Juliol 2007.

Escales del Potala, principal centre deperegrinatge budista i antiga residènciadel Dalai Lama. Lhasa, Tibet – Juliol2007.

de lluny

Cada vegada és més habitualde reunir la doble condiciód’antic alumne i de professorde Bell-lloc. Ara bé, ser-ne undels primers professors queés antic alumne ja no és tanusual!El curiós és que jo vaigcomençar a treballar a Bell-lloca la finca amb la idea de nomésestar-hi un any o dos per espe-rar anar a fer la “mili” i ja porto35 anys treballant-hi.

Entrevista aKim Viñolas

DE PROP

Des dels seus inicis, la revista El Butlletó ha tingut la

oportunitat d’entrevistar-se amb una gran quantitat de

persones amb un mateix denominador comú; la d’és-

ser antic alumne. Així, i coherents amb aquest criteri,

hem també intentat anar més enllà asseient-nos amb

en Kim Viñolas, un dels primers antics alumnes que

encara és professor del col·legi. D’aquesta manera,

hem pogut contrastar, grosso modo, el Bell-lloc

d’abans amb el d’ara, les generacions d’ahir i les

d’avui, les seves anècdotes d’alumne amb les de

professor, obtenint, com a resultat final, una àmplia

perspectiva general, avalada pels seus 35 anys al

servei de la docència, als alumnes i al col·legi.

28

el butlletó

de propCom és que vas venir a Bell-llocVaig conèixer Bell-lloc per Mn.Àngel Caldes, quan va venir alVeïnat de Salt per fer-se càrrecde la nova Parròquia de SantJaume. Jo vaig ésser un delsprimers nois que va anar al quemés endavant seria elTramuntana i ell em va suggerirsi volia fer el Batxillerat nocturn;jo ja estava treballant i vaigaprofitar l’ocasió i així vaigpoder estudiar una mica més.

Què s’hi estudiava?Batxillerat en horari normaldurant el dia i “nocturn” alvespre de les 7 fins a les 10. Vaésser una gran oportunitat pera molts com jo que teníemnecessitat de treballar.

I vas començar a treballarl’any...Vaig començar a treballar aBell-lloc l’any 1973.

Recordes anècdotes d’estu-diant?Concretes no, però si que pucrecordar “la nocturna” com unagran oportunitat i molt bonambient entre alumnes i profes-sors, que podríem dir que éremcompanys, ja que els profes-sors feien la seva feina i elsalumnes veníem de treballar iaixò creava una sentiment quenomés es pot donar en aquestcircumstàncies

I de professor?D’anècdotes, essent professorde taller, en solen passar cadadia, ja que els alumnes nomésesperen que giris l’esquena perfer algun invent que portenentre cella i cella. A Bell-lloc,hem tingut sempre uns Àngels

Custodis que en han ajudat aquè moltes de les bestiesesque han fet els alumnes fentpràctiques no passessin d’unpetit ensurt. Sempre esperavenque sortissis del taller per feralguna cosa com posar-se ajugar i deixar el taller de potesenlaire, però els alumnesd’aquella època cal dir quesabien reconèixer les cosesmés que els d’avui dia i quantornaves a entrar al taller i veiesla situació només calia dir-los:“nois surto un ratet i quan torniles coses han d’estar al seulloc”, i quan tornaves al capd’un estona, tenies el taller net iendreçat com si no haguéspassat res. Avui no cal feraquesta prova, ja se sap que nofuncionarà. Encara no fa gairetemps un antic alumne ja casati emmainadat em va recordarcom s’havia enganxat el ditamb l’esmoladora de columna i

encara conserva la cicatriu.(Avui dia ja seria al jutjat amb unfet com aquest).

Quines aficions tens?Quan era més jove, una de lesmeves grans aficions eren lesexcursions a muntanya, encaraen faig algunes, però ara, mésque excursions podríem dir quesón caminades per la muntanyabaixa, arran de mar, etc.L’altra gran afició, i per això nofaig tantes excursions ja quem’ocupa gran part del tempslliure, és l’apicultura.Podríem dir que qualsevol acti-vitat que tingui a veure amb l’ai-re lliure és una activitat quem’encanta.

L’estació meteorològicaVaig començar a portar l’esta-ció meteorològica quan eraalumne de FPA i encara laporto; la diferència era quealeshores agafàvem les dadesmanualment tres cops al dia iara és totalment automàtica.Cal reconèixer que vaig poderagafar les dades quasi sempregràcies a què el Sr. Lluís Escrigtreballador de la finca de Bell-lloc i també, al final de la seva

D’anècdotes, essentprofessor de taller, ensolen passar cada dia.

29

vida laboral, guarda, em vaajudar, sinó hagués estatimpossible anar a agafar lesdades els 365 dies de l’any.

I la tecnologia d’ara?Bé, la tecnologia podríem dirque no és l’assignatura bàsicaper obtenir uns coneixementsgenerals; les llengües i lesmatemàtiques són la baseperquè els alumnes puguinadquirir altres coneixements,però sí que puc dir que, avuidia, a una persona sense unsmínims coneixements tecnolò-gics li és impossible viure en elentorn actual (habitatge, comu-nicació, transport, etc) per aixòcrec que s’ha convertit en unade les assignatures imprescin-dibles després de les que heanomenat anteriorment, té ungran avantatge, que és l’assig-natura que utilitza tots el conei-xements adquirits a les altresassignatures per poder-sedesenvolupar, per això ajudaels alumnes a adonar-se quetotes les assignatures sónimportants i necessàries peranar per la vida.

Formes part del pla d’acolli-da d’alumnes, cosa que et faestar bastant en contacteamb els Serveis Socials...Bé, això més que una feina crecque és un “goig”, ja que veurecom arriba un alumne que noconeix el país, no coneix capidioma dels que nosaltresparlem i poder-lo anar ajudant iorientant a situar-se en la nostrasocietat i, a més, donar-li unsconeixements generals perquèpugui continuar estudiant,coneixent millor el nostre país iel dia de demà, ésser un bonciutadà un bon professional

que es pugui guanyar bé la vidai formar una família és tot unasatisfacció.Això s’aconsegueix amb eltreball de moltes persones,professors de l’escola, perso-nes dels Serveis Socials, altresentitats, etc.

Com era el Bell-lloc agrari? Il’actual?Podríem dir que no hi ha hagutun Bell-lloc agrari i un altre Bell-lloc sinó que hi havia un Bell-lloc on s’impartien coneixe-ments d’ensenyança general iconeixements de FormacióProfessional Agrària, això algu-nes vegades creava una menade confrontació entre alumnesd’un sector i l’altre perquè els

interessos eren diferents peròaquestes coses mai foren unproblema de convivència, elmés lluny que arribaven aques-tes confrontacions era en elterreny esportiu on es competiaamb molta cordialitat.

Per mi, podríem dir que no hi hauna gran diferència perquè lafeina que fem d’ajudar lespersones a formar-se era tanimportant abans com ara.

Quines diferències veus entreles generacions d’ara i lesd’abans?Jo crec que les generacionsd’abans tenien més necessitatsi s’esforçaven més, tant perestudiar com per treballar, aixòtambé els feia persones mesagraïdes i solidàries.Les generacions actuals notenen gaires necessitats, per-què tot el que demanen des depetits se’ls dóna i això fa que escreguin que tenen dret a tenir-ho tot sense cap esforç, el nohaver de donar res a canvi això

el butlletó

30

Podríem dir quequalsevol activitat

que tingui a veure ambl’aire lliure és una

activitat quem’encanta.

fa que una gran part del joventd’avui dia no sigui solidari ambres, sigui egoista i despectiuamb els altres.

Què creus que pot tenir Bell-lloc que no tinguin altrescol·legis?Amb el que diré ara no voldriaofendre ningú, perquè crec quehi ha persones i col·legis que hofan molt bé.Abans d’estudiar a Bell-lloc,vaig haver de passar per altrescol·legis per canvis de feinadels meus pares i el primer queem va impressionar va ésser altracte a la persona que esdonava a Bell-lloc i crec que ésaixò el que em va decidir aquedar-me a treballar quanm’ho varen oferir.

Què pots aconsellar-nos japer acabar?Jo crec que el més importantés seguir amb aquest tracte ales persones, ja que penso quecada alumne té unes idees molt

seves i el fet de respectar-les iajudar-los a encaminar-lescorrectament és una de lescaracterístiques que, fora deBell-lloc, es dóna en moltpoques ocasions. �

31

de prop

el butlletó

32

Un racóde Bell-llocUn record feliçUn llibre

TANTS CAPS, TANTS BARRETSISSACD’AIGUAV

IVA

JULI

DECASTR

OMANELMONTO

LIU

NARCÍS

RAMIÓ

XAVIEROLIVER

El petit príncep La vida a pagès aAiguaviva

El seu pou

El cantar deRoldan, Viven,Breve historiade la químicad'Asimov

El dia del meu casa-ment, el naixementdels meus fills

L'olivera de l'entradaal costat de la Salad'Actes.

Historia de milabor científicaSantiagoRamón y Cajal

Professionalment, unrecord molt feliç va serquan al 2006 i al 2007dos alumnes nostres,en Gerard Frigola i enPau Machado, varenparticipar al certamenEuropeu de jovesinvestigadors per haverguanyat el certamenespanyol i vaig tenir elgoig de poder-losacompanyar.

El laboratori deQuímica

Tots tres surtenper l´Ozama deVicenç RieraLlorca.

El naixement de lesmeves dues filles, i enl’aspecte literari,el1987 quan vaigguanyar el premi"Jaume Ciurana" deperiodisme.

A la masia, la salaanomenada "Rosad’abril"

La potencia deuno de BryceCourtenay

El viatge de nuvis El parterre, davant del’oratori, hi ha el liqui-dambar.

33

tants caps, tants barrets

Un acudit

Quan va ser laprimera vegadaque vas sentirfer la piscina deBell-lloc

Què t’enduriesen una illadeserta

ISSACD’AIGUAV

IVA

JULI

DECASTR

OMANELMONTO

LIU

NARCÍS

RAMIÓ

XAVIEROLIVER

Un gra de blat El 1492 Saps què va dir una pareta un altra:Ens veurem a la cantona-da.

Menjar, pizzes. L'any 1973 Els dels xinesos, que n’hiha 3000 dins una cabinatelefònica... M'agradenquan imagino la situació.

Difícilment tindriatemps per endur-me alguna cosaper què pervoluntat pròpiano hi aniria. Pertant si hi aparei-xo és que m'hanobligat o ha estatun fet inesperat iper tant,imprevisible.

Quan vaig arribara Bell-lloc i d'aixòja en fa 23 anys.

Un de ràpid, per què noes tracta d'escriure gaire.- Un senyor està al restau-rant i el bistec que li hanportat no té gaire gust idemana una salsa. Li diual cambrer :"perdón tieneTabasco"?- i el cambrer li contesta:"sí, en la Másquina"

El globus aeros-tàtic de Ca laMarieta.

Però que no entenim una, fetapels romans, aljardinet delsmenjadors?

Era tan baixet, tan baixetque l’ungla del dit gros lifeia devisera

Gent, perquè noestigués deserta.

En un seminarid'arqueologia dela Girona romana,on es parlava dela vil.la romana deBell-lloc.

Es troben dos amics i un lidiu a l'altre:- Saps? la meva sogra és"bident"- Ah sí? i prediu el futur?- No, no, és que només tédues dents.

La seva estada a Bell-lloc:La meva estada a Bell-lloc haestat dividida en dos moments:els anys 70, del 73 al 75, i delsanys 90 fins fa dos anys.

Origen ta, ta, titi, taEra un sistema del Pare Irineuque, per cert, anava bé peragafar una mica el ritme.Llavors ja no servia per A resmés. Si haguéssim estudiatmúsica més anys haguéssimvist que això es convertia ennotes. Això ho fèiem amb el

el butlletó

34

Entrevista aJosep Cassú i Serra

TOT DINANT

La nostra cultura mediterrània ens ha permès enten-

dre l’àpat del migdia, el dinar, des d’un punt de vista

que va més enllà de la seva pròpia finalitat alimentí-

cia estricta. El dinar i la sobretaula permet i facilita la

paraula, rememorar els records, intercanviar opinions

i punts de vista, expressar ambicions i projectes i, en

definitiva, conrear la fraternitat, l’enraonar i la bona

entesa. Amb un to asserenat i sense rellotge acabem

de conversar amb Josep Cassú i Serra; músic,

compositor i professor. Tot un honor i un plaer.

Durant la totalitat d’una bona tarda ens ha parlat de

la seva estada a Bell-lloc, els records que en guarda,

la seva trajectòria professional, i la distinció rebuda el

passat 21 d’abril, la Creu de Sant Jordi guardó que

atorga la Generalitat de Catalunya a aquelles perso-

nes i entitats socials que s’hagin distingit per la seva

col·laboració a la difusió i promoció de la llengua i la

cultura catalanes.

més petits, de 2n o 3r, serviaper saber entendre una mica lapulsació, que val un temps, o lapulsació que val més temps.

La música amança les feres?Recordo algun vailet que eramolt mogut a les classes decatalà, de castellà, de matemà-tiques... i, en canvi, a la classede música parava molta aten-ció, i hi posava molt d’interèsquan fèiem audicions. Fins i totarreglava les flautes dels seuscompanys quan se’ls desencai-xava.

És veritat que és educablel’oïda?Sí. Jo sóc dels que crec que nohi ha ningú que no afini. Aquellsque diuen “jo no afino gens”,segur que no afinen res perquèno s’han educat per afinar. Side petit t’eduquen l’oïda, potsacabar cantant afinant. Pensoque no hi hauria ningú que noho fes.

El ritme també es pot educar?El ritme és més difícil. Això sí queés una cosa més interior, que esporta dintre perquè hi ha perso-nes que quan tu toques unacosa, encara que hagi sigut unasola vegada són capaces detocar-ho o cantar-ho exacta-ment igual; ho tenen innat. Encanvi, n’hi ha que els costa molt.Altra cosa és tenir bona veu ono, que també es pot educar.Una persona gran que no ho hafet de petit, llavors és molt difícilafinar amb bona veu.

En el sistema educatiu lisembla que la música tébona consideració?En els conservatoris la músicaes fa d’una altra manera que als

col·legis. Per força ja que es faclasse de música una hora,hora i mitja a la setmana, engran grup, amb molts alumnes,etc i això fa que sigui molt difícilque la música de l’escola tinguiun bon nivell.Però, en els conservatoristambé s’ha abaixat molt elnivell, amb el sistema actualhan tret motles hores de solfeig,cosa que significa estudiarnotes, llegir-les, cantar-les iafinar-les. I, en canvi, es fanmés hores d’instrument. Pertant, si no tenim una bona basede solfeig és impossible tocarbé el violí o el piano o qualsevolaltre instrument.Estudiar solfeig és una micaàrid i cal voluntat i esforç. Amés a més, s’ha reduït a unahora setmanal al llenguatge iabans se’n feien 3. Tot plegatés una mica complicat. Tocar

un instrument requereix moltaconstància, cal ser-hi cadadia.

I ara, la constància és potserel que ens falta més, no?Jo crec que sí. Però també ésveritat que la mainada, quanvénen al consevatori de 12 a 14anys, un ve d’anglès, l’altre vede reforç, l’altre ve de futbol i,és clar, després de tantes acti-vitats costa molt dedicar-hi unaestona cada dia. Tots els instru-ments s’han de practicar acasa. Un piano, que sembla uninstrument molt fàcil, perquè deseguida toquen el Gegant del Pii amb els dits, és clar, prementla tecla sona; després escomplica molt i s’ha d’estudiar.En cursos alts cal estudiar de 6a 7 hores diàries.

Això per fer-ho bé, no?No per ser concertista, sinónomés per poder fer la carrera.Tot i això, arriba un moment enquè un ha de triar el que vol fer.Però clar, si et dediques a lamúsica, l’estudies molt i hi treba-lles constantment, llavors t’hi hasde guanyar la vida. La sort arriba

tot dinant

35

Jo sóc dels que crecque no hi ha ningú

que no afini.

una vegada que ets músic, sipots viure de la música.

I, a més a més, has de disfru-tar molt fent música, no?A mi m’agrada més composar-ne que tocar-ne. Perquè jom’he dedicat molt a fer-ne, a ferarranjaments, més que a ser ungran pianista. Toco el pianoperò disfruto component. Solotocar les composicions una ialtra vegada, repassant-les ifent-los variacions i retocs.

Per Bell-lloc vas fer unasardana, oi, que la van tocara les fires?Ara sortirà un disc dedicat a laMare de Déu. Hi ha la sardanaque vaig fer a la Mare de Déude Bell-lloc. La idea i l’edició ésd’en Narcís Lagares, granaficionat a la música, i demossèn Baborés, i l’enregistra-ment és a càrrec de la Cobla dela Principal de la Bisbal.

Una sardana, com neix? Ésprimer la música o la lletra?.Hi ha sardanes que no tenenlletra. Només és música. Lameva dona, la Carme, ha fet lalletra d’alguna havanera peròjo, de lletra per a sardana, non’he fet mai cap, encara,perquè un cop feta la música éscomplicat posar-hi la lletra.

Tenir la lletra i posar-hi músi-ca deu ser més fàcilSí, perquè després es podenarreglar. Si la lletra està benfeta, amb els versos que estigu-in bé, llavors, la música és mésfàcil. Però, posar lletra a unamelodia feta és complicat.

Com t’hi poses a treballar?Quan escric ja sé que la faré

tota. La veig. Jo no hi crec en lainspiració. Allò que t’aixeques almatí, l’has somiat i t’ha sortituna peça rodona, almenys a mino m’ha passat. Només asse-gut al piano treballant-hi, llavorsés quan et ve la inspiració.Me’n recordo que a momentslliures, quan treballava a Bell-lloc, me n’anava a l’Aula deMúsica a practicar una estonael que havia treballat abans,això Sí, si cap nano venia allà apicar la porta.Jo sóc dels que encara escri-uen la música asseguts al pianoi no davant d’un ordinador.Malgrat tot, vaig fer un curset alConservatori, curiosament, laclasse la donava en Francesc,el meu fill, que ell sí que hi enténmolt.

En Francesc es va criar ambla música, oi?Sí, des de petit sentia cada diala música a casa, de la mateixa

manera que ara ho fa ell amb elseus fills. De seguida va anar alConservatori amb el sr. Viaderfins que va anar a Barcelona.

L’època que vas estar ambles coblesPrimer de tot vaig estar alsMontgrins, coincidint amb lameva primera etapa a Bell-lloc;després vaig anar a la Principalde la Bisbal, que va ser quanvaig entrar al Conservatori, iquan vaig plegar de la cobla,vaig inicar la meva segonaetapa al col·legi.

La Principal de la Bisbal espot dir que és la cobla mésreconeguda de Catalunya?Sí, i del món. Perquè s’hacuidat molt. Hi ha molt bonsmúsics, que treballen i assagenmolt cada setmana. Hem detenir present que és la coblaoficial de la Generalitat deCatalunya. I és tot un honorformar-ne part. Hi ha moltsmúsics que desitgen fer-ho iper mi ha estat un privilegi diri-gir la cobla durant els anys quehi vaig ser. Penso que dirigir laPrincipal és com ser entrenadordel Barça.

Es composa gaire?Ja n’hi ha de compositors quefan sardanes, molts, i més queabans, i joves!. Ara fa poc, vaigestar en un concurs, de jurat,de sardanes i precisament elvan guanyar dos nois moltjoves.

Com veus el futur de lasardana?Cada vegada que me’nparlen, dic el mateix: hi hamoltes ballades i aplecs desardanes, però el que passa

el butlletó

36

Jo no hi crec en lainspiració […] Nomésassegut al piano

treballant-hi, llavorsés quan et ve lainspiració.

és que hi ha poca gent, imenys gent jove. A mi emsembla que fa 40 anys tambépassava. Per exemple, quanvaig estar als Montgrins, l’any64-65, n’hi havia que deienque només ballaven els grans ique quan s’acabessin aquestss’hauria acabat la sardana.Aquells no hi són i de sardanaencara se’n balla.De mainada petita n’hi ha moltaque balla sardanes. S’han fetcampanyes a les escoles imolts nens i nenes en sabenballar. Quan són més granspleguen d’anar a aplecs peròdesprés, quan passen dels 40,tornen a enganxar amb lasardana.A l’estiu, a Calella, a Plamós, aGirona, a Palafrugell, es fansardanes. Les ballen majorità-riament gent gran. I els mésjoves són de 40 anys capamunt.

Un record de Bell-lloc.Maco. S’hi estava molt bé.Record de les classes amb elsnens. La feina m’agradavamolt. Vaig endegar la PetitaCoral de Bell-lloc al principi detot, i encara funciona. Pels voltsde Nadal sortíem a cantarnadales a les Germanetes delsPobres, a l’Hospital Trueta,etcètera. Fa uns anys la vaagafar en Xavier Oliver.

Com definira Bell-llocJo vaig estar-hi molt bé perquèhi notava pau. Això vol dir quehi havia molt bon ambient entreels companys. Aleshores, des-prés de les classes, a l’hora dedinar o a l’hora de fer el cafè(aquella època encara es podiafer el cigarret) teníem petitestertúlies en què parlàvem de tot

a la sala d’estar dels profes-sors. En tinc molt bon record.

Com va ser la Creu de SantJordi?De la Creu de Sant Jordi jo noen sabia res. Ni m’ho pensava.Després he sabut que s’ha depresentar un dossier, que calfer-hi adhesions i m’ho porta-ven molt amagat.Un dia anant pel carrer amb laCarme em va trucar enJoaquim Nadal, per dir-me queme l’havien concedit i per aveure si l’acceptava o no. Esveu que segueixen aquestprotocol i et demanen el teuparer, potser perquè no els surtiningú amb un ciri trencat.També em va demanar que nodigués res a ningú fins que esfes la roda de premsa oficial.Després ens van avisar per a lacerimònia, que va ser moltmaca, celebrada al Saló deSant Jordi del Palau de laGeneralitat.

N’estàs content?Sí, em fa molta il·lusió, i en el fonspenses que t’han reconegut elque has fet. I també t’esperona acontinuar fent les coses benfetes. A mi ja m’agrada haverrebut aquesta distinció peròpenso que mai he treballatpensant que me la mereixia ni lavaig buscar mai. La Creu de SantJordi t’obliga a continuar treba-llant amb la mateixa exigència.La cerimònia també va ser moltbonica, poder estar amb el presi-dent de la Generalitat i altrespersonalitat fent l’aperitiu al patidels Tarongers, no us ho vullamagar, em va fer molta il·lusió.

Quins compositors t’agradenmés?Dels autors clàssics de coblam’agraden molt Joaquim Serrai Juli Garreta. També tinc unagran admiració per ConradSaló, que vaig substituir a laPrincipal de la Bisbal quan esva jubilar. Va ser ell qui em vaensenyar moltes coses. Era unapersona que portava 50 anyscom a director de la Principal. Ivull dir que la música, a més amés de saber-ne, sobretot ambla cobla has de viure, dins lacobla.

tot dinant

37

A Bell-lloc hi haviamolt bon ambiententre els companys

Fer música per a sardanes noés gens fàcil. Has d’estar-himolt posat i encara que sàpigu-es harmonia, que són dos i dossón quatre, s’han de posar bé.D’això, en Saló en sabia moltperquè ho havia fet tota la vida.Hi ha alguna sardana impres-cindible, aquella sardana quetothom hauria d’escoltarJuny de Garreta. Aquesta ésuna sardana que trobo perfecta.Una altra sardana que também’agrada és la coneguda deSant Martí del Canigó, de PauCasals, que està molt i molt beninstrumentada. A més a més, tégairebé el doble de compassosque les sardanes normals, és adir, té 150 compassos enfrontdels 75-77 de les coblesnormals. Les dues úniquessardanes del mestre Casals sónfetes amb col·laboració del seugermà, Enric.

Un compositor imprescindi-ble, i una peçaBach. Per mi, Bach i Morzart.Bach és, diguéssim, el pare detot. Malgrat que hi ha gransmúsics anteriors a ell, Bach hoté tot. Ara bé, Mozart té un altreclasse de música, tambéimprescindible.El Clave del Bien Temperado itotes les simfonies de Mozart.De Mozart qualsevol cosa. Desdel més elaborat fins aquellsquartets que devia fer comaquell qui res. Tot és aprofitable.

Un consell pels que es voleniniciar a la músicaQue sàpiguen quina musicatrien, quina música agafen. Hi hagent que diu que la música no liagrada i és perquè no hacomençat per on havien decomençar, o no ha escollit l’au-

tor que havia de triar per iniciar-se. Un que comenci amb Mahlero Dimitri Shostakovich, perexemple, pensarà: què és això?

Es pot dir que la música actu-al no val res?No. Jo no ho diria mai això. Ami no m’agrada. I dic que nom’agrada perquè no hi entenc.No hi dec entendre. No me l’hetreballada, no me l’he estudiadai com que no és agradable a laorella, a mi no m’agrada. Ara,no li trec cap mèrit.

És com la pintura abstractaamb la figurativaSí, però com que no l’he estu-diada, no entenc el que fan. Jo,la música, quan l’escolto,sempre sento notes. Tincaquesta dificultat, perquè lagent disfruta més que jo quansent música. Escoltant unamelodia em puc passar total’estona escoltant un instru-ment, les notes d’aquest instru-ment. No sento la músicaglobal. I, clar, d’aquesta músicaabstracta d’ara, dodecafònica,no hi entenc.

I aquesta música que es fa degrups, de joves, de pop, rock,tecno, hip-hop, etc.Suposo que té el seu mèrit. Josempre he dit que tot té el seumèrit. Si una música hi ha gentque l’escolta, i a més a més

que sigui jovent, i que la canti,i... això costa, eh!, té el seumèrit. Això no significa quemusicalment no tingui qualitatperò, harmònicament, no és resde l’altre món.

Tens alguna preferència demúsica catalana?A mi sempre m’ha agradat moltSerrat perquè anava acompa-nyat amb un grup de músicsmolt bons. Bardegí, guitarra,Miralles, pianista que també lifeia els arranjament, el bateriaFrancesc Rabassa i Jordi Clua,contrabaix, etcètera. A més amés, les cançons són moltpoètiques, encara que el meués la música. Disfruto molt mésamb la música clàssica. Empuc passar escoltant unasimfonia de Beethoven, quedura 50 minuts, i per mi és unmoment. Intento seguir elsconcerts que es fan a l’Auditoride Girona.

I la música clàssica a la radioi a la TV?Escolto molt RNEClassicsperquè els que hi treballentrobo que hi entenen molt.Penso que ajuda molt a difon-dre el gust per la música clàssi-ca que des dels mitjans facinpedagogia i t’ensenyin a assa-borir i a gaudir-ne. Per exemple,el d’aquesta emissora quedóna el concert d’any nou, faun programa a la tarda i hoexplica molt bé.Dissabtes i diumenges, això sí,molt aviat, a les 6 del matí enQuim Rotllan, que és anticalumne del col·legi, fa el progra-ma Mans a Catalunya Ràdioque difon la cultura popularcatalana, i d’una manera espe-cial, la música de cobla. �

el butlletó

38

En arribar a Can Ribas ens varebre en Josep Maria Ruíz,antic alumne de FormacióProfessional Agrària de Bell-llocdel Pla, alumne amb el qualdurant els seus darrers anysd’estudis vàrem fer alguns viat-ges d’estudi per la geografia del’Estat espanyol. En Josep Mªés un jove ramader, la quartageneració de l’actual CanRibas.

La casa amb el mas actual la vacomprar el besavi uns diesabans de començar la guerra.

Quan es va iniciar, va ser reclu-tat amb la consegüent incorpo-ració a files; malauradament nova tornar. Així les coses, els avisd’en Josep Maria, un home jagran, amb la mare i dues neneses va haver de fer càrrec de tot,

especialment de pagar. “Vanser anys difícils” diu l’àvia.

Com ha passat a moltes de lesactuals explotacions ramaderesde Catalunya, en què s’hapassat de ser masovers apropietaris, les dificultats hanestat notables, però això haforjat uns pagesos disposats aqualsevol sacrifici per tirarendavant. A Can Ribas, lapropietat era petita i calia dinersper pagar, per això vancomençar fent una mica de tot,especialment bestiar (aviram,

39

per feina

Josep MariaRuíz SurisDe Can Ribas de Maçanet

PER FEINA

JESÚS DOMINGO MARTÍNEZProfessor de Bell-lloc

En Josep Maria és unjove ramader, la quar-

ta generació del’actual Can Ribas.

Can Ribas de Maçanet és una societat limitada(familiar) que produeix, envasa i comercialitza lletsencera per a gran part de les comarques de laSelva i el Maresme.

vaques, conills). Cada setmanaanaven als mercats deMaçanet, Vidreres, Tordera,etc., a vendre els seus produc-tes.

A l’inici dels anys 50 del passatsegle, Josep Maria Suris es vacasar amb la pubilla de CanRibas. Aleshores van començara especialitzar les produccions,malgrat no disposar de terrafèrtil. Al veïnat de les Bories hihavia les vinyes de Maçanet,que significa que eren terres devinya, no pas de producció depastures, poc apropiades per ala producció de farratges. Peraquest motiu es van decantarcap a la producció de llet. Vanser anys d’ampliació de lasuperfície agrícola, van anarcomprant tota la terra veïna quees posava a la venda, ja nosovintejaven tant pels mercats,però sí que “aprofitaven tot elque el camp i els boscos dona-ven: bolets, castanyes, pinyons,etc.,” diu l’àvia. També, durantaquest temps, “amb un carro iun cavall fèiem la recollida de lallet de tot el veïnat de les Bories

de Massanet, cada dia el meumarit feia el recorregut per totsels masos,” continua l’àvia. Jaen aquells anys arribaren a 19vaques del país en produccióde llet.

Com veiem, a Can Ribas sem-pre ha sabut d’en sortir-se’n,

no obstant això, el canvi mésfort es va produir amb l’arriba-da de Miquel Ruíz, que vacontraure matrimoni amb laMarta, la pubilla de Can Ribas.En Miquel no procedia de lapagesia, era electricista, peròamb la Marta aviat van veureque el seu futur es trobava enla producció de llet i, a serpossible, en la seva comercia-lització directa.

En aquest moments, van deixardefinitivament les altres activi-tats productives i es dedicarena les vaques de llet. Van muntaruna granja nova, amb cobículsindividuals adossats a la paret,segons els darrers avençosdels anys 70. Posteriorment, esva veure que no era el millorsistema i s’han canviat percobículs normals amb netejadels passadissos amb tragellaactual. En Miquel va impulsar laCooperativa Lletera de Maça-net (Lletera de la Selva) de laqual va ser-ne alguns anyspresident, ara s’han vist obli-gats a sortir-ne no sense uncert pesar, per cert.

Amb la forta caiguda dels preusde la llet durant els anys 90, aCan Ribas es van plantejar lapossibilitat de fer la vendadirecta de llet sencera refrigera-da (llet fresca). Aprofitant que jatenien alguns clients del poble,l’experiència d’altres ramaders,la seva situació prop de la xarxahotelera de la baixa CostaBrava i la bona disposició del’Administració es llançaren al’aventura.

Des d’aleshores venen lletfresca refrigerada amb lamarca pròpia i amb envasos

40

el butlletó

Els anys 90, a CanRibas es van plantejarla possibilitat de fer lavenda directa de lletsencera refrigerada(llet fresca). Aprofitantque ja tenien algunsclients del poble, l’ex-periència d’altresramaders, la sevasituació prop de laxarxa hotelera de labaixa Costa Brava i labona disposició del’Administració.

de plàstic, d’un litre per aclients particulars, botigues icomerços i de 25 litres en unatuell d’alumini, sempre pre-cintat, per a hotels, restau-rants i pastisseries. A més amés, a Can Ribas disposen detots els estris necessaris per almanteniment higiènic, sanitari,de qualitat i servei.

En Miquel i la Marta començarenaquesta tasca amb 40 vaquesfrisones del país, venien directa-ment el 15 % de la producció,“sempre hem tingut molta curadels aspectes higiènics i sanita-ris, tant dels animals com deltractament de la llet després dela munyida” diu en Miquel. Elrepartiment es fa cada dia ambuna furgoneta isotèrmica.

La venda directa, a Can Ribas,ha anat augmentant, no perquèhagin fet campanyes per atrau-re nous clients, encara quedisposen d’una pàgina web através de la qual es dóna unaàmplia informació, sinó perquècom ells també d’altres van fervenda directa de llet frescasencera, però les circumstàn-cies han fet que hagin anatplegant. Ara, a la zona, nomésho fan ells, molts dels que s’ha-vien acostumat a aquesta llet,principalment hotels, restau-rants i pastisseries, en quedar-se sense proveïdor els hananant agafant a ells. Ara estangairebé al límit del que podenfer, volem dir a ple rendiment,ampliar provocaria problemesper poder atendre com cal alsclients i agafar més personal noels sembla convenient atesesles circumstàncies i els preusde la llet de fa un mesos. Ahores d’ara les coses han

canviat i és possible que s’hotornin a plantejar.

Aprofitant aquesta xarxa co-mercial que tenen, també distri-bueixen derivats làctics prepa-rats per altres productors. ACan Ribas venen iogurts iformatges frescos, principal-ment, també als clients que,especialment els caps desetmana, passen per la granja acomprar.

Però la llet no surt del no res,calen vaques, és per això quepregunto a en Josep Mariasobre aquest tema. Em contes-ta “quan els pares van comen-çar la venda directa teníem 40

vaques, avui, a Can Ribas, entenim 180, és cert que només100 són reproductores, la restasón de reposició. D’aquestes100, habitualment en tenim 80en lactació, sempre n’hi ha deseques i braves per parir”.

Comencen inseminant, aratotes, les vedelles a partir dels15 mesos d’edat, independent-ment de què hi hagi algunscasos particulars. Pel que fa ales reproductores, les braves ode primera lactació s’inseminena partir dels 120 dies del part, laresta de les vaques, és a dir, lesadultes, a partir dels 80 dies.Pel que fa a la fertilitat mitjanatenen tres inseminacions pervaca parida, vol dir que hi ha untant per cent força elevat querepeteixen més d’una vegada.“Això a Can Ribas no és proble-ma, les lactacions són llargues,però com que aguanten bé lesproduccions, segons commillor, ja que obtenim llet demillor qualitat. El nombre delactacions per vaca en explota-ció és de 2,8, però amb lacta-cions llargues de 320 dies”.

per feina

41

A Can Ribas veneniogurts i formatgesfrescos, als clients

que, especialment elscaps de setmana,

passen per la granja acomprar.

Hem de tenir també en compteque a Can Ribas primen elsaspectes higienicosanitaris.Malgrat això, hi ha vaques quearriben a les 10 lactacions.

Pel que fa a l’alimentació, calconsiderar que la terra de CanRibas té unes característiquesconcretes (sorrenca i mancadad’aigua) que fan difícil elsconreus farratgers de primave-ra-estiu (blat de moro), peròcorrecte per a farratges detardor-hivern (raigràs). És aixíque la base farratgera a l’ali-mentació sigui el raigràs encomptes del blat de moro.

La distribució és en ració única(uniffed). Tenen dues racionsque administren segons l’èpo-ca. Han de tenir molt en comp-te l’equilibri proteïna-greix, jaque una part important de la lletva directament al consumidor iha de passar diversos controls.

Pel que fa als cultius, ja hemparlat de les característiquesdel sòl i de la manca d’aigua.Malgrat la construcció de

basses fetes amb la finalitat depoder emmagatzemar al màximles aigües de pluja, no és sufi-cient per poder fer conreus queexigeixin el rec amb unes míni-mes garanties, cosa que limitala producció farratgera. Elsconreus es limiten al raigràswestwrwoldicum i a híbrids desorgo (sorgo i past del Sudan).L’alternativa? No hi ha gairesalternatives: raigràs sembrat asetembre i a novembre i híbridsde sorgo sembrats al juliol. Caldir que el raigràs vegeta moltbé als sòls i al microclima que

tenen a Can Ribas de Maçanetde la Selva.

No fan servir gaires fertilitzantsinorgànics ni productes fitosani-taris, podríem dir que tot el quemenja el bestiar de Can Ribasés natural, també en la sevaproducció, si més no tot el quees produeix a la finca.

A Can Ribas no s’engreixa capvedell, els mascles es venentots de xurmers; per contra, lesfemelles es guarden totes per areposició, excepte les quenaixen del 10 % de les vaquesque inseminen amb toros queno són de raça frisona.

“Un altre dels aspectes que ensha fet patir a Can Ribas és el dela quota de llet” diu en Miquel.Actualment, disposen de1.270.000 litres, gràcies a laque han hagut de comprar apreus de mercat i a la que hanobtingut a baix preu. 140.000litres per la incorporació d’enJosep Maria com a JoveAgricultor i als 120.000 litresque han obtingut del Banc deQuotes a la temporada passa-da: 40.000 litres per a cada undels tres que formen la SocietatLimitada Can Ribas. Del totalde quota, 300.000 litres són devenda directa. �

42

Cal considerar que laterra de Can Ribas téunes característiquesconcretes (sorrenca imancada d’aigua) quefan difícil els conreusfarratgers de primave-ra-estiu (blat de moro),però correcte per afarratges de tardor-hivern (raigràs).

el butlletó

43

records d’una promoció

RECORDS D’UNA PROMOCIÓ

Una foto pel record després de 25 anys.

Malgrat els anys i alguna variació físi-ca, tots són els mateixos.

Es va riure molt recordant les facèciesviscudes a les aules del pavelló.

Una paella no es fa sola sense uncuiner a darrera. L’Agustí Rossell vafer una deliciosa paella per tot el curs.

Trobada COU 1979-198322 de novembre 2008

Deixeu-me relatar breument el que per moltssemblaria una trobada d’antics alumnes normal,una més de les que es fan a Bell-lloc, però quepels protagonistes van ser unes hores moltemocionants. Evidentment, perdré detalls. Vamser una trentena dels que sobrepassem laquarantena. Els nascuts el 65 que traduït entrobada d’antics alumnes vol dir que vam acabar

COU l’any 1983 i 8è de la prehistòrica EGB l’any1979. Un element clau de tot plegat és el fet quemolts de nosaltres no ens havíem vist més fruitde la dispersió i diversitat de la geografia i de lavida.

Aquesta volia ser una trobada mig oficial queposés remei a tanta manca de comunicació. La

JOAN PLANAGUMÀ

44

el butlletó

El passat dissabte 15 de novembre hi hagué aBell-lloc la trobada de la promoció 8è EGB 1982/COU 1986, que aplegà una cinquantena d’anticsalumnes de l’escola. L’èxit fou rotund, tant pelnombre de persones que hi havia presents comper l’atmosfera -entranyable i plena de bonsrecords- que s’hi va crear.

Tot i que fa una mica més de dos anys, ambmotiu del vintè aniversari de l’acabament deCOU, ja hi hagué un sopar, aquest cop la comis-sió organitzadora volgué convidar-hi, també, elscompanys que marxaren de Bell-lloc uns anysabans, el 1982, quan acabaren el que llavors eravuitè d’EGB.

Aquesta mena de trobades sempre són molt agra-dables, però hi ha una raó que les fa molt espe-cials: és quan prens més consciència que maique, malgrat el pas dels anys, roman una penyoraque és immarcessible: l’amistat. Una amistat -comdeia l’Emili Gironès, un dels organitzadors de lajornada- autèntica, vertadera, no interessada,sense cap disfressa… que nasqué i es consolidàa Bell-lloc en aquells anys de formació.L’aperitiu, el dinar, una visita guiada, tot recordantmil i una vivències, un power-point amb imatgesevocadores i, com a comiat, un interessant partitde futbol feren possible que la jornada fos agraï-da, emotiva, plena i portadora d’agraïment perl’educació rebuda a l’escola.

prèvia la vam fer un grupet d’amics -queda bédir-li comissió organitzadora- que amb l’ajut del’Agrupació d’Antics Alumnes que ara presideixen Ramon Bosch, ens proporcionava durant lesreunions, llistes i dinar a Bell-lloc. Calia fer córrerveu, mail i mòbil per ser quants més millor. Tambécomentàvem que les respostes a les gestionsvan ser de tota mena com diversa és la trajectò-ria de cadascú. Dos dels nostres companys elsrecordem de manera especial perquè ja han tras-passat: Javier Pérez de Tudela (la Cellera de Ter)i Àngel Vera (Palamós). Una malaltia de l’AlexLópez feliçment solventada ens va fer ajornar latrobada a aquest inoblidable 22 de novembre.

El dissabte en qüestió, al davant de la Masia, esvan viure les primeres salutacions impacte i vamfer la foto oficial. A continuació vam tenir el dinaral menjador d’alumnes amb una paella magistral-

ment executada per l’Agustí Rosell; la passejadapels edificis, que vol dir recordar el passat idescobrir l’evolució i trajectòria de l’escola: seureals pupitres del que va ser el nostre 5èB o a lesbutaques impecablement conservades de l’AulaMagna; o bé visitar les actuals aules d’informàti-ca, el pavelló d’esports o la gesta del camp defutbol i altres novetats. Finalment, a la Salad’Actes vam projectar un recull de fotos queil·lustrava la nostra estada a Bell-lloc. Aquellaestada va durar anys i aquesta d’avui nomésunes hores. Hi ha altres estades, com lad’aquells que passats els anys som pares oprofessors de Bell-lloc. Altre volta a la Masia il’aparcament pel comiat. Amb la il·lusió deveure’ns més sovint i la comprovació incontesta-ble que el nostre pas com a alumnes del col·legiens ha fet amics per sempre. Paga la penaagrair-ho a tots els que ho van fer possible.

Trobada de la promoció8è 1982 / COU 1986DAVID PAGÈS I CASSÚ

Foto de família.

El grup en el recordat menjador del mig.

En “Tono” recitant-ne una de les seves. Mentre uns feien l’aperitiu, d’altres treballaven...

records d’una promoció

45

Hi ha continguts de les humanitats que, potserperquè són matèria docent en una època tanespecial de la nostra vida com l’adolescència,tendeixen a assentar-se de manera còmoda a unracó del nostre record.

Panta rei.- deia el filòsof Heràclit d’Efes.

Tot canvia i fluctua; mai podràs banyar-te duesvegades al mateix riu, perquè aquella aigua de laprimera vegada tira avall i, probablement, gràciesa un transvasament anirà a parar a una diferentconca hidrogràfica.

Aquesta cosmovisió és, a priori, la més prudent atenir en compte, quan un va a un sopar per trobar-se amb excompanys d’estudis a qui, en la majoriadels casos, no veu des de fa 20 anys. Cal esperarque, de forma lògica, tot hagi canviat i fluctuat.

Efectivament, l’aparença exterior i la manera de ferdels concurrents havia canviat, i molt. Aquesta és laprimera impressió en la pràctica totalitat dels casos.

Malgrat tot… també és veritat que després detres comentaris amb cadascun d’aquellsestranys, comences a reconèixer amb una clare-

dat de sol de migdia, a aquell nano que vacompartir amb tu classes, estudis, exàmens... itambé sonades bretolades i alguna campana.

El ser és immòbil i immutable.- Era una opinió deParmènides d’Elea, en perfecta contradicció ambl’Heràclit, però hem de convenir que no li faltava raó.

Quedeu-vos amb allò que us interessi, i enteneuque es tracta d’una gentilesa de la vida el temad’oferir opcions de perspectiva per la mateixaimpressió.

La frase – no has canviat gens, va ressonar tanto més que altres expressions d’aquelles quevénen a dir – qui t’ha vist i qui et veu.

Ja no estudiem, ja no som adolescents, tenimcabells blancs, som calbs o hem guanyat algunquilo (l’alegria va per barris). Però la nostra partimmutable, que fa 20 anys despuntava amb l’ale-gria de l’edat del pavo, s’ho va passar a quatremans, entre els seus coreligionaris.

Vàrem ser 46 els qui vàrem respondre a la convo-catòria d’una generació de Bell·lloc que, per diferentscircumstàncies, va ser especialment disgregada i maiabans havia provat un meeting general.

Tenim fotos de l’àgape a un blogg d’internet:http://www.20trobada08.blogspot.com/

Ara el gran dubte és: quan ho tornem a fer? Cadaany? Cada 2 anys? No volem que en tornin apassar 20 perquè ni nosaltres ni l’Heràclit ni enParmènides som eterns. �

el butlletó

46

Trobada de la promocióCOU 198718 d’abril de 2008 a l’hotel Fornells Park de Girona

F. XAVIER PLANA

47

Girona a l’abast

GIRONA A L’ABAST

Presentaciódel llibreGirona al’Abast XIIEl passat mes d’octubre es va presentar el llibreLa comunitat jueva a la Girona medieval.Aquesta publicació recull les conferències que esferen entre el febrer i el març del 2007, dins elcicle Girona a l’abast XII.

Va presidir l’acte el Sr. Joaquim Nadal, quetambé va presentar al Sr. Enric Mirambell que vadonar una conferència sobre “El bisbe Lorenzanai la Girona del seu temps”, i els acompanyaren elSr. Miquel Riera, director de Bell-lloc, el Sr. RafaelGarcia, delegat provincial de “la Caixa”, el Sr.Eudald Vilas i el Sr. Ramon Bosch, coordinadorsdel llibre.

Miquel Riera va destacar que des de Bell-llocs’ha volgut contribuir a difondre el patrimonicultural i artístic gironí, fent-lo sortir a fora de lesaules. També va agrair a les entitats que hancol·laborat a l’edició d’aquest llibre, i als Srs.Mirambell, Nadal, Garcia, i al públic per assistir ala presentació del llibre.

Joaquim Nadal, en la presentació del conferen-ciant Enric Mirambell, li va destacar la seva tascafeta a la Biblioteca Pública de Girona i la Casa deCultura, a més a més, del seu paper com aCronista Oficial de la Ciutat de Girona.

Enric Mirambell contextualitzà i exposà el granpaper del Bisbe Lorenzana com a innovador del’Església i com a impulsor de la cultura en elBisbat de Girona.

Rafael Garcia, gran amic de Xavier Fàbrega vadestacar d’ell les seves qualitats, i el seu granpaper com a activista cultural.

Eudald Vilas presentà el llibre fent una breu intro-ducció a cada un dels escrits.

Ramon Bosch va recordar els orígens del Girona al’Abast i com en Xavier Fàbrega va ser-ne un delspares d’aquesta iniciativa cultural i que estava codi-rigint l’edició d’aquest llibre quan va tenir l’accident.

el butlletó

48

Aquesta publicació recull quatre conferències:

La convivencia de las tres religiones en laEspaña Medieval.Dr. Julio Valdeón BaruqueCatedràtic d’Història Medieval. Universitat deValladolid

La imagen y su contexto. Perfiles de la icono-grafia antijudía en la Espanya medieval.Dr. Joan Molina i FiguerasProfessor Titular d’Història de l’Art. Universitat deGirona

La vida quotidiana en un call a l’edat mitjana.Mn Josep Alanyà i RoigCanonge de la Catedral de Tortosa i Director del’Arxiu Diocesà.

La memòria del Call: història de la Girona jueva.Sra. Sílvia Planas i MarcéDirectora del Museu d’Història dels Jueus deGirona. �

49

VIII premi solidaritat Xavier Fàbrega

VIII PREMI SOLIDARITAT XAVIER F.

La vuitena edició del PremiSolidaritat Xavier Fàbrega, delcurs 2007-08, aprofitant queaquest darrer ha estat declaratAny internacional de les llen-gües i Any europeu de la inter-culturalitat, ha escollit com atema: LLENGÜES I CULTURES:PONTS DE DIÀLEG I PILARSD’ARRELAMENT.

La temàtica d’enguany, segura-ment més embrollada pels mésmenuts i més competent i reflexi-va pels més grans, ens hapermès valorar de manera espe-cial i tafanera la importànciad’aquests patrimonis vius quesón les llengües i les culturesdels diferents indrets del planeta.

Cada llengua i cada cultura, quea les persones ens humanitzencada vegada un xic més, sónpatrimoni dels seus parlants,però també ho són de tots elsqui habitem el planeta. Els indi-vidus, endinsats en aquest oceàque és la societat del segle XXI,hem d’entendre i comprendre

que ambdues, dins la sevaconfiguració i estructura bàsica,cerquen vida, identitat, cultura,comunicació, gaudi, i en defini-tiva, el present i el futur de lespersones i dels pobles.

A voltes els ésser humans, ambpossiblitat d’establir diàlegs iarrelar en determinats indrets,escollim viaranys que ens enca-minen a trobar la nostra identitatpersonal però que s’allunya dela nostra identitat col.lectiva.Nosaltres, en tot moment, hemd’ésser individus dinàmics, vius,mòbils i enèrgics que hem d’in-tentar, amb tot l’esforç que el fetcomporta, generar dinàmiquesculturitzades i allunyar-nos dequietuds esmorteïdes.

Aquesta anyada, els més de2.000 treballs recollits, entre lamodalitat de dibuix i la de narra-ció literària, i les més de 20escoles que han participat enaquesta vuitena edició delpremi, han servit per remoure laterra i sembrar que la solidaritat,

com l’ amor, és una d’aquellescoses que, al contrari del quesol succeir, com més es repar-teixen, més creixen les porcions.

Serà en aquest repartiment deporcions on neixen les prime-renques arrels d’aquest premi.De fet, pensem, és en la vida,en les nostres vivències perso-nals i col.lectives, on hem desaber valorar l’alt valor queadquireix aquesta joia tanpreuada com és la solidaritat i,és en propostes com la delsparticipants –Dibuixos, pinzella-des, frases i mots–, on els méspetitons i els més crescuts hanestat capaços de dur a terme lasembradura adient per aconse-guir que la solidaritat ufanegi,cada vegada més, molt a dinsde cada individu.

ENRIC GUARDIOLA I PIJAUMEMembre de la Comissió del Premi Solidaritat

VIII Premi SolidaritatXavier Fàbrega

Gisela Fauchs • Primer Premi • Categoria 1 • Col·legi Vilagran

Andrea Fernández • Primer Premi • Categoria 2 • Col·legi Vilagran

el butlletó

50

VIII premi solidaritat Xavier Fàbrega

Xavier Solans • Primer Premi • Categoria 4 • Bell-lloc

Eduard Borrell • Primer Premi • Categoria 3 • Bell-lloc

51

el butlletó

52

Jani Sara • Primer Premi • Categoria 5 • Col·legi Vilagran

Joan Francesc PuigPrimer PremiCategoria 6Bell-lloc

53

VIII premi solidaritat Xavier Fàbrega

Amics per sempre

Recordo que algú, em va expli-car, una història d’un nen rusque va venir a Catalunya,perquè el seu pare necessitavatreballar al nostre país.

El seu primer dia a l’escola, elva desanimar força, doncs no

entenia l’idioma i això li feia moltdifícil adaptar-se.

En Joan feia dies que observa-va aquest nen rus. Aleshores enJoan va decidir que potser si esfeia amic d’aquest nen, ja noestaria sol. Cada dia a l’hora delpati li ensenyava paraules encatalà.

De mica en mica l’Ivan i enJoan es van fer inseparables.Aprofitaven tot el temps quepodien per estar junts i així apart d’aprendre l’idioma, totsdos aprenien costums delsseus païssos.

L’arbre de les cultures

Per a mi la cultura és como unarbre que amb les seves arrelss’alimenta de tota la saviesa dela terra. Del seu tronc en surtenles diferents branques, i cadabranca és una cultura.

Tot això em fa pensar que igual-ment que les branques delsarbres tenen un origen comú,les cultures venen també d’unmateix tronc.

Això ens obliga a entendre’ns, adialogar i a buscar una identitatcomuna, que ens fagi sumar enlloc de restar. D’aquesta mane-ra aconseguirem l’amistat entreels diferents pobles del nostreplaneta i evitarem guerres entregermans.

Aquest arbre que imagino ésmolt especial, però no deixa deser un arbre, i per tant, l’hem deregar i alimentar. Això vol dirque com més cult sigui unpoble més gran i ufanós seràl’arbre, i per tant, més feliçosseran els homes i les dones quehi viuen. D’altra banda, si

deixem assecar una branca perpetita que sigui, perdrem unapart important d’aquest arbre, isi no vigilem, poc a poc aniràdesapareixent.

Vull pensar que aquestes bran-ques petites, no per petites,som menys importants, doncsd’aquestes en poden sortir denoves, que al mateix temps

porten la seva sava que hapassat per les branques mésgrosses i velles, i que en defini-tiva formen un sol arbre, que joanomeno “Arbre de les cultu-res”.

Aquest arbre de les cultures ésun arbre de tots i del que totsen som responsables, des delmés petit al més gran.

Gerard Riumalló • Primer Premi • Categoria 3 • Bell-lloc

Premi literari (Respectem la forma gràfica dels autors).

Pau Mis • Primer Premi • Categoria 4 • Bell-lloc

54

el butlletó

Els jocs per la Pau

Fa molts i molts anys aCatalunya hi habitaven dosgrans poblats que sempre esta-ven en guerra i mai es posavend’acord entre ells.

Un dia van organitzar unesproves per veure quin delspoblats era millor.

Els espectadors, pares, avis,nens... tot tipus de classe depersones, van deixar de fer elque estaven fent i es van anarsituant a les muntanyes mésproperes de la que s’haviaacordat fer la prova, per tal deveure-ho bé.

Cinc membres de cada poblates van reunir en el pic més altde la muntanya acordada. Totsdeu eren alts i musculosos, i enels seus ulls es mostravenmoltes ànsies de demostrar dequè eren capaços. Quan va

estar tot apunt, van inaugurar eltorneig, en el qual hi haurientres proves, i van anunciar lesnormes.La primera prova tractava depujar i baixar la muntanya cincvegades. El primer jugador decada poblat es va preparar. A lamà hi portaven una espècie depal que el feien servir com arelleu. En sentir el xiulet de l’àr-bitre marcant la sortida, elprimer jugador va baixar lamuntanya tant ràpid com vapoder i li va donar el relleu alseu company que va arrencar acórrer muntanya amunt. Aixívan anar fent fins a l’últimabaixada, a la qual de momentguanyava el poblat est, mentreque l’oest es quedava enrere. Elcap de poc, l’est ja estava cele-brant la victòria.

A la segona prova el que haviende fer era portar llenya al pic dela muntanya, qui en portés mésguanyaria, però tenien deu

minuts. Tots els jugadors vancomençar a carregar llenya imés llenya. Als nou minuts elpiló del poblat est era més gros,però a falta de deu segons elpoblat oest va portar un tronctant gros i pesat que els hi vadonar la victòria.Aquella nit cada poblat sopavaamb la seva gent, feien festa ibevien, però els participants vananar a dormir d’hora perquèl’endemà els esperava la pitjorde les proves, la de sobreviuredurant quinze dies i quinze nitsbuscant-se la vida pel bosc,sense ajuda de cap objecte,només el teu cos i les armesque es poguessin fabricar.

L’endemà quan va ser l’hora,els deu participants estavenpreparats per endinsar-se albosc. Cadascú tenia unabengala de color vermell, quel’havien de tirar amunt en casque tinguessin algun problema.L’àrbitre va disparar un tret per

Ferran Torres • Primer Premi • Categoria 5 • Bell-lloc

55

VIII premi solidaritat Xavier Fàbrega

Recorda els dies depluja

La pluja cantussejava dolça-ment amb els repics acompas-sats que feien les gruixudesgotes d’aigua en caure a latènue claror, difuminada peruna làmpada de taula, de l’es-cletxa, la diminuta finestra devidre enmig d’un mar de boiri-nes esfilagarsades.En Miquel estava contemplantl’imponent paisatge solcat perla pluja que se li oferia davantels seus ulls i, com qualsevolpersona amb una mica de seny,evidentment dintre l’escalforetalatent de la seva habitació.Era un dia gris. No era aquellagrisor opaca del crepuscle lleu-gerament estelat, o d’aquellapedra inherta que no veu, niescolta, ni olora, ni palpa, niestima, ni parla ni sent captipus d’emoció; inexistent d’uncor per expressar-li aquestessentits i emocions. Era unagrisor semblant a aquell mo-

ment que ens ofereix la fi del’ombra diària que, com a bonatreballadora, al acabar cadajornada engoleix la llum del Soli ens omple de basarda i nostàl-gia pel que em passat en aque-lla mateixa i última rotació terre-nal a tots els que la patim; és adir, l’adveniment d’un nou dia.En tot cas, era un gris mésil·luminat i feréstec a causa delSol que no pas trist o lúgubre;indicant el naixement d’un noudia sense saber les meravellesquimèriques o transcendentalsque depararà aquella jornada,l’inici de quelcom inòspitamentnou.

Era per això que no l’havia vist.Passat un parell d’avorrides iinfructuoses hores d’haverestat navegant després d’havertornat d’escola (era divendres)la pantalla de l’ordinador vaperdre l’interès. Així que enMiquel es va decidir per menjar-se un suculent entrepà detonyina, amb l’únic passatemps

que mirar la fina però intensapluja que queia incessablementdes de feia hores davant seu.

Esclar que amb aquell temporalen Miquel no podia guaitar gairemés enllà de la carretera deldavant de casa seva. Però alcap de no molt temps d’haverencetat una animada i contro-versa degustació de la bonatonyina gallega, la va veure. Eracom si hagués aparegut desobte d’entre la broma, del no-res. Quasi es camuflava entreels arbusts, va pensar, divertit,en Miquel. Però el fet era queallò no en tenia res, de divertit, ien Miquel se n’adonà.

Aquella pobra nena devia ferhores que s’estava a redósd’un pi força esprimatxat, iessent a les acaballes de latardor com eren, poc aixoplucpodia oferir un arbre de fullacaduca. D’allà on era, no podiadistingir-li els trets, però sí quela veia suficient per adonar-se

iniciar la prova, els jugadors vancórrer al bosc per buscar elmillor refugi i el millor aliment.

Els set dies ja s’havien vist cincbengales al cel. Dels jugadorsque quedaven tres eren del’oest i dos de l’est. Com quede proves guanyades anaven 1a 1, qui guanyés aquesta provaseria el vencedor.Passaven els dies, en el dotzèdia només quedaven tres parti-cipants, en el catorzè dos, queaquests dos eren contrincants iestaven situats molt a prop,encara que ells no ho sabien.

Aquella mateixa nit es va sentirun crit en el bosc, un jugador

s’havia fet malt a una cama,l’altre, que hi havia anat correntpensant-se que era un del seuequip va arribar allà on haviasentit el crit i en veure que eraun seu contrincant, va donarmitja volta i se’n va tornar pelmateix camí, però en fer dospasses ell també es va entre-bancar i va caure amb un tall ala cama. Els dos participantsestaven allà a terra, els dossense moure’s i mirant-se fixa-ment els ulls, fins que no se sapcom els dos alhora es vandonar la mà i es van ajudarmútuament a aixecar-se. Aque-lla nit es va comportar com sitots dos fossin una sola perso-na, i a l’endemà que ja estaven

en el quinzè dia, van estard’acord en què tots dos havienguanyat.

La gent dels dos poblats no espodien creure el que estavenveient, s’estaven ajudant,tothom pensava que estavenbojos d’haver passats tantsdies al bosc, però, en fixar-sebé, van veure que en el fons noeren tant diferents i van inten-tar això de ser amics entrepoblats i ho van aconseguir.Els dos poblats es van fer moltamics. Ara sempre fan festesjunts i s’ho passen molt bé,també fan aliances i si unpoblat els volgués atacar,pobre d’ells!

David Losada • Primer Premi • Categoria 6 • Bell-lloc

que aquella joveneta de pellmorena patia cada gota i cadalladruc provinent del vent comsi fos la seva pròpia pell la queanés perdent de mica en mica.

Cinc minuts després, ja erapalplantat allà a baix, amb unxic de ressentiment per part dela seva panxa, que havia trobata faltar la suculent tonyina demars atlàntics deixada a l’habi-tació. Però la curiositat foumajor que la gana, així que vaanar a parar al costat d’aquellanena. Amb les gotes d’aiguaregalimant galta avall, vaesguardar aquella nena. Deviatenir uns tretze anys, un menysque ell, tenia la pell increïble-ment negra, que ressaltava enla grisor de la pluja, igual que unviatge davant d’un mar deboira, sol al món i enfrontant-sequasi indefens als perillsmundans que l’assolen.

Ara era tan a prop que podiaobservar-li els trets: no era del

tot bonica, però tampoc resul-tava excessivament lletja. Laseva cara de faccions tendresestava emmarada de gotes depluja, o és que realment aquellaxicota estava plorant. “Proba-blement ja deu saber més queno pas jo que és el treball dur iel dolor físic, i segurament deutenir tota una llarga vida perexplicar-me, tot i no ser mésgran que jo.”, va pensar ambtristesa en Miquel, en veure lesseves mans plenes de nafres italls i el seu posat trist, i el seucos prim i esquelètic li demos-trà que no anava pas errat. Lesseves vestidures eren de robade poca qualitat i molt primes,probablement a aquestes altu-res ja deu estar ben refredada.Aleshores va sentir un senti-ment d’impotència enorme enveure aquella nena allà indefen-sa, sense poder evitar-li undestí terrible, de manera mag-nànima. Una ràbia desconegu-da es va començar a apoderard’ell en sentir-se incapaç de

poder-hi fer alguna cosa icanviar aquella injustícia. No,havia de canalitzar aquell senti-ment envers un de molt dife-rent, i sabia què calia fer. Aixíque es va decidir a actuar,s’armà de valor i li digué:

- Hola, com et dius? Jo sóc enMiquel Brunet – va dir, sorprèsde la veueta d’espinget que lihavia sortit de la boca.

Ella, encara tremolant, se’l vaquedar mirant embadalida,amb la mirada perduda. Li vafer la mirada més punyent que lihavien fet mai, una mirada ambun xic d’indiferència, i carrega-da de tristesa, pròpia d’aquellque espera pacientment una fisegura al jaç de mort, veientcom el temps es va escolant apoc a poc sense poder fer mésque esperar amb impaciència elseu propi final ja preestablert.Aleshores es fixà en els seusulls: li van cridar l’atenció mésque no pas qualsevol altre

56

el butlletó

aspecte de la seva persona.Eren petits i calculadors, d’uncolor blau intens i protegits perun bon frenesí de pestanyesllargues. Semblaven haver vistmig món, i eren els ulls mésexpressius que mai havia visten Miquel.

- T’he vist des de la finestra dela meva habitació… sí, allà éscasa meva – va dir, assenyalantl’altra banda de la carretera -. Im’ha estranyat veure algú aquísol a la intempèrie…

Ara ella li va adreçar una altramirada. Aquest cop era intensa,emotiva i potser emocionant itot. No li van caldre paraulesper transmetre-li allò que elsseus ulls blaus mostraven vera-ment. Va veure una tristesaaclaparadora dintre seu, peròtambé hi veié calidesa, ja queno tot era fosc dintre d’ella,també se li veia una tonalitatgrisenca. Una imatge val mésque mil paraules, diuen…doncs era ben cert.

- Bé, jo visc allà – va tornar-li adir, assenyalant la casa on vivia-. Pots entrar si vols… tinc unentrepà de tonyina que crecque t’agradarà, i un munt demenjar – va dir, tot i endevinarque no l’entenia.

Al cap d’una mica, massa per aen Miquel (una mica massa pera un noi de catorze anysmullant-se sota la pluja insacia-ble, amb una nena que noconeixia i que no parlava el seuidioma, i amb un entrepà detonyina d’etiqueta dauradaesperant-lo davant el seuflamant ordinador…), van entrara casa. La seva mare no hi era,encara no havia arribat delsupermercat, tot i que no tardàen arribar amb una bossacarregada de menjar.

L’astorament de la seva mareva ser majúscul en trobar-se elseu fill a la seva habitacióparlant alegrement amb unanena africana (imatge quecontrarestava fortament amb el

seu deixat i penós aspecte) ques’estava acabant el seu volumi-nós entrepà. Tot i això, aquellanena no semblava parlar lamateixa llengua que ell, ja queno articulava paraula en català ideia alguns mots en una llen-gua estranya.

- Hola, Miquel – digué ella totaestranyada. Aquella nena vamirar-la, tornant així una mica alseu estat depriment anterior,mostrant-li amb els seusestranys ulls blaus tot el quehavia passat, com si res podéstreure-li el dolor i el patimentque havia passat.- Hola mama! – va proferir en uncrit en Miquel en veure la sevamare. “Sembla content”, pensàella fitant-lo primer a ell idesprés a la misteriosa nena.- Com es diu la teva amiga? –va inquirir, dirigint-se més a lanoia que no pas a ell.- No ho sé… és que no parla elnostre idioma, saps?- Vine un moment, fill meu –digué la mare, adreçant-li un

VIII premi solidaritat Xavier Fàbrega

57

el butlletó

58

somriure adulador. Quan van seprou lluny perquè no els sentís,va començar a parlar -. Qui ésaquesta nena? No l’havia vistmai, i dius que no parla lamateixa llengua que nosaltres, ino té gaire bon aspecte…

- No, no parla el català, però,bé, no ho entendries. Però aixòno és un problema per comuni-car-nos. I avui l’acabo de conèi-xer. M’agradaria acollir-la acasa. Bé, en qualsevol cas nodefinitivament esclar…

Tot i una àrdua discussió ambella, va aconseguir fer-li enten-dre que hi ha vegades que nocalen paraules per descriureallò que un sent en el seu inte-rior, que hi ha altres formesd’expressar sentiments oemocions. Fins i tot va aconse-guir corprendre la seva mareamb les seves paraules. Ellsdos s’entenien a la perfecció,tot i no compartir la mateixallengua, ells dos es parlaven

amb el cor, sense falta de tenirles mateixes paraules. De fet,s’entenien millor que moltespersones que sí que usaven elmateix idioma. Era un acte decomunicació immens.A mesura que anava passant eltemps, en Miquel se sentiacasa cop més reconfortat.Aquella nena, de la qual encaraignorava el nom, es va hospe-dar a casa seva, i ell es notavareconfortat per ajudar algú querealment ho necessitava; peròveritablement el que li agradavaera com aquella nena l’escolta-va amb el cor.

Ja feia tres dies d’aquella tardatan inhòspita de finals denovembre, i la pluja, tot i que nohavia cessat des d’aleshores,havia començat a declinar. Aixíque passaven el dia xerrant, ellen català, i ella en qui-sap-loquin idioma indígena africà, i jase la veia més animada que elprimer dia. S’explicaven con-tes, vivències i anècdotes,

acudits, tirallongues de frasesfetes, llegien versos shakespe-arians o deien un assortit inaca-bable de les més absurdescoses que hom pogués imagi-nar. Tot i que, evidentment, unno entenia el que deia l’altre, síque es comprenien mútua-ment, no pas per les paraulessinó més aviat pel cor cobdiciósde tendresa i amor que tenienels dos.

La seva mare, escèptica al prin-cipi, ara es meravellava enveure interactuar d’aquellamanera aquelles dues persona-litats, i es va corprendre de lamanera com dos mónsaparentment diferents podiencomunicar-se sense l’art d’unallengua comuna, com si per aells dos el codi fos un elementmenys dintre de l’acte comuni-catiu.

Ja havien passat tres nits desde l’allotjament de la nena. EnMiquel es despertà ben entrada

Haikú-no-kokoro(L’esperit del haikú)

Quan Toshiro Kanamori vaacabar de llegir el llibre quetenia entre les mans va posar-locerimoniosament sobre la taulade bambú. Sense deixar-lo demirar, va dubtar uns instants. Esva bressolar suaument elscabells i els va deixar córrer perentremig dels dits de les duesmans. Després d’un breu peròsentit sospir, es va preguntarqui dels dos havia estat mésfeliç: ell en llegir aquell llibre o el

llibre en ser llegit. Va sentirtambé com un somriure interiorque l’acaronava li demanava siaquell plantejament no haviaestat un xic absurd. Va creureque no. Filosofia oriental! – vapensar. La felicitat havia estatmútua i així, convençut, ho varesoldre.

Degué estar tan entregat alplaer d’aquella lectura que nitan sols s’adonà de l’esclatclamorós de les flors del cirererque decorava amb una majes-tuositat absoluta el petit racó

del jardí. En un cap de setmanafugaç l’arbre havia florit i tambéhavia marcit, com si d’unanevada compassada es trac-tés, els pètals delicats color deprimavera. Però aquell llibre,com un imant, no li haviapermès aixecar ni un solmoment l’esguard de la sevamirada i contemplar la bellesadel cirerer en flor. Li va sabergreu. Era la primera vegada ques’havia perdut la plenitud virgi-nal d’aquelles flors blanquesque de ben petit li havienensenyat a admirar els seus

la primera claror del dia, mati-ner, ja que tot i ser un dillunsfestiu per a ell (l’u de desembrese celebrava el patró de la sevaescola i, per tant, tenia festa)tenia ganes d’encetar el nou diaensenyant a aquella nena méssobre el seu idioma (el dia ante-rior havia fet grans progressosen l’aprenentatge del català).Va picar a la porta de l’habitacióde convidats, que ara la ocupa-va aquella noia, i com queningú va respondre va entrar apoc a poc a dintre l’habitació.

- Bon dia! No siguis mandrosa,i desenganxa’t dels llençols – vadir en Miquel. Però callà enveure el llit.

Estava buit, amb els llençolsben plegats com li agradaven ala seva mare i una carta a sobred’aquests. Es va atansar caute-losament al llit, i va obrir la cartaa poc a poc, com si no volguéssaber el que hi deia. A dintre elsobre, en un full de llibreta curo-sament plegat hi deia el

següent, escrit a mà amb unadelicada lletra, que li resultavapeculiarment familiar, aquestcop sí en català:“Miquel, això va dirigit a tu:

Quan ho llegeixis, ja no hi seré.No és que no m’hagin agradatles estones que hem passatjunts, ni les nostres xerrades.La veritat és que m’ha agradatmolt estar amb tu aquests dies,però tot té un fi. Espero que hoentenguis, és millor així, nopodíem estar indefinidamentcom hem estat tot aquesttemps, tenim vides paral·leles.Amb això em m’acomiado detu, i no em busquis més.Recorda els dies de pluja,sempre hi seré quan plogui,però espero que no em busquismés, perquè no em trobaràs dela forma que esperes.Com diríeu els catalans,

Adéu-siau.”

Va ser un cop fort per en Miquel.Es va notar una forta opressió

al pit, com si l’haguessin colpitamb una força sobrehumana altors. Quin sentit tenia aquestacarta, i la sobtada arribada idesaparició d’aquesta nena?Realment havia existit, o haviaestat la seva pròpia imaginacióque l’havia forjada en buscad’algú que no tenia? I, el mésimportant, parlava realment elcatalà i l’havia enganyat totaquest temps? No, això nopodia ser, estava segur queaquella nena no l’havia engan-yat... I doncs, d’on proveniaaquella carta?

Va mirar a la porta, amb els ullsmig ennuegats de llàgrimes, i vaveure a la seva mare, que elmirava afectuosament amb unaespurna de compassió, i unaonada d’afecte i estimacióenvers ella com mai l’haviasentit es va apoderar d’ell. Esva girar per mirar per la finestra.

Havia deixat de ploure.

59

VIII premi solidaritat Xavier Fàbrega

Lluís Ferrés • Primer Premi • Categoria 8

Aquest any el jurat ha declarat deserta la categoria 7

avantpassats. Va tornar aalenar un breu sospir resignat.Llavors entre la recança d’havertrencat la tradició i l’eufòriarecent del llibre que acabava dellegir, va estar temptat d’escriu-re un discret haikú a mode dedesgreuge, però no se’n veiécapaç.

Feia molts anys, l’avi li haviaregalat aquell vell llibre depoemes que parlaven de felici-tat. Havien passat algunesdècades sense que Toshirotrobés el moment oportú perllegir-lo. Sovint sentia la neces-sitat d’acaronar-lo. Sobretotquan de sobte se’l trobavaentre les mans repassantamorosament la prestatgeria dela seva nodrida biblioteca, on higuardava a tall de fetitxe i demanera molt ordenada, elsseus records familiars mésíntims. Malgrat aquesta sensa-ció tan plaent, no havia gosatencara mai obrir-lo, ja que teniapor que la nostàlgia l’envaís.

Ara, tampoc sabia amb exacti-tud el perquè ho havia fet. Elllibre, d’una antigor més queconsiderable i d’autor anònim,tenia un títol molt suggeridor:“Pensant en els altres”. Recolliaen discrets versos connexos unflorilegi preciós de valorshumans a partir de l’enaltimentde la llengua i de la cultura. Elskanjis emprats per a la confec-ció dels versos conservavencaràcters molt antics que liconferien gairebé la característi-ca d’incunable.

En obrir-lo va sentir l’escalffamiliar dels seus ancestres iuna olor agradosa li transportàel pensament vers el redósgentil de la falda del seu avi. Ales guardes del llibre, hi haviaanotats els noms de quatregeneracions de la seva família.Hi faltava però el nom de lageneració anterior immediata ala seva. Per uns breus instantsva pensar en el pare que maiva conèixer i va imaginar com

hauria canviat la seva infantesasota l’escalf paternal d’aquellhome que havia perdut la vidadefensant el seu país a lesacaballes de la segona guerramundial. Assegut a la falda del’avi Kanamori havien repassatmil vegades unes fotografiesescadusseres del seu parevestit de soldat imperialjaponès. L’ancià amb la veuentretallada li parlava sovintd’un honor que la seva curtaedat encara no li permetiad’entendre. Quan acabavad’enaltir l’honor del fill desapa-regut a la batalla naval deYokosuka, l’avi tancava els ullsi besava amb tota reverència elfront d’aquell infant innocent.En acabar, xop de tristor, el vellKanamori es prenia un breurecés i llegia aquell llibre anticsota l’ombra del cirerer deljardí. Ara, en Toshiro, segura-ment havia sentit el mateix queel seu avi i s’havia deixat seduirplausiblement per l’encantd’aquells poemes que parla-

60

el butlletó

ven, en llengua antiga, de feli-citat i de respecte als demés.Era l’homenatge sentit cap alsseus ancestres que aquellsentiment requeria. El llibrecontenia un missatge ques’havia de transmetre i l’esde-venidor del destí havia deciditel moment precís.

El mes de març s’acabava. Iamb ell, també, les tres setma-nes escasses de vacances quetenen els mestres japonesos ique li havien permès de reposarmerescudament del tragí del’escola. Feia dies però, quequan anava a dormir, sentia lanecessitat de retrobar-se ambels alumnes que havia tingut elcurs passat i pensava la mane-ra d’organitzar-los una novaetapa escolar diferent. Els noisbé que s’ho mereixien!

En aquelles hores reposades,abrigat de solitud, es deixavaseduir pel pessigolleig inquietde les seves obligacionsprofessionals. Aquella nit nopogué dormir. A l’exteriorhavien caigut quatre gotescomptades i balsàmiques queamb la seva presència deixavennotar la fredor suau de lesencetades nits de primavera.Es va llevar del llit i es va prepa-rar una infusió calenta mentre elseu cap no deixava de cavil·lar.Entre glop i glop d’aquell teverd deliciós i perfumat, s’asse-gué a la seva taula de treball iva deixar lliscar la mirada sobrela fotografia dels seus dos fillsmalauradament traspassats enplena infantesa. En sentir queels ulls se li negaven de llàgri-mes va obligar-los a retornarsobre la blancor d’aquell paperon hi apuntava algunes pautesque, al seu entendre, li servirienper definir els objectius del noucurs que havia de començar.Tenia molt clar que haviad’aconseguir que els nens

avancessin en l’aprenentatgeperò sobretot també en l’art deviure. Per fer-ho rebria, sensecap mena de dubte, l’ajudainestimable del contingut delllibre antic de poemes del seuavi que tot just acabava dellegir.

La clau de l’objectiu del noucurs l’havia trobat pensant enun dels poemes de llibre. Elskanjis que estructuravencadascun dels versos havienestat molt dificultosos de desxi-frar ja que estaven escritscombinant les dues formesd’alfabet sil·làbic nipó: el kata-kana i el hiragana. Malgrat lacomplicació es va sentir moltafortunat de tenir una llenguatan rica. Estava certamentmeravellat. Mai s’havia aturat apensar en la versatilitat de laseva llengua nadiua. Com erapossible poder dir tant en tanpoc?.

El va rellegir diverses vegadesamb l’esperança obsessiva detrobar-ne el sentit més fidedig-ne:-Veniu al mar i prepareu-vos percaminar de cara el vent./Prepareu-vos per escoltar elque diu el cargol de mar./Parpelles per tancar la foscor iulls per comptar el polsim d’es-trelles./ Mans dolces per eixu-gar les llàgrimes de la vida./Prepareu-vos i sigueu feliçosdes del fons del cor.

Aquell poema l’havia ajudat aentendre que els seus alumneseren nens i que tenien tota lavida davant seu. S’havien depreparar. Estaven plens d’ener-gia, plens d’amor i eren untorrent de vida. Poc a poc,però amb pas segur hauriend’enfilar el camí cap a la madu-resa. Ell havia de saber-lostransmetre tota la cultura iinstruir-los mesuradament en

l’art de viure. Fer-los entendrela clau per viure feliç, aprendrea pensar en els altres de debò.Estava convençut que allò erael millor que els podia ensenyari no regatejaria cap esforç perintentar portar-ho a terme.Aquell seria el lligam perpetuque l’uniria amb aquells infantseternament i per tant la sevaresponsabilitat com a mestreera majúscula. S’hi veia capaçmalgrat no seria gens fàcil.L’empatia que havia après a ferservir en els seus trenta anysde professió continuaria essentel més important per formaraquells nois i establir entre ellsels lligams que els faria mésforts per poder mantenir elrumb ferm en el periple de lavida. El llibre de poemes del’avi Kanamori també en parla-va d’això i per tant també liserviria de complement educa-tiu. Parlava de respecte, d’ho-nor, de lluita solidària, deconvenciment social. Deixavatestimoni de la consciència depaís, de fermesa en la preser-vació de la llengua, de dignitatcultural, de treball, d’esforç id’amor per la cultura pròpia isobretot de respecte per l’alie-na.

Com que en Yoshiro Kanamorifeia temps que tenia la sensacióque en aquest món globalitzatcada vegada es valora menys lavida i la cultura individual, haviaarribat al convenciment que lafeina més important d’un mestreera ensenyar que la vida i lacultura pròpia tenien un granvalor sobretot si s’aprenia arespectar la dels altres. Per aixòhaurà d’animar als seus alum-nes a experimentar l’alegria deviure i aprofitar també ambalegria totes les oportunitatsd’expressar la seva personalitatindividual, i sobretot a sentir-se’norgullosos i saber-ho tambéperpetuar ells mateixos a les

VIII premi solidaritat Xavier Fàbrega

61

generacions futures. Li vasemblar que havia trobat lafórmula definitiva del nou projec-te educatiu: transmetre als seusdeixebles els valors culturalsmitjançant l’empatia. Educar-losamb fermesa en el respecte alsdemés i ensenyar-los a estarconvençuts que la interculturali-tat pot esdevenir el millor nexed’unió entre els homes.

La nit s’havia fos entre aquellmunt de pensaments i la tran-quil·litat d’haver sabut trobar unobjectiu que l’esperonava, lihavia fet cloure els ulls ambserenitat. A fora les branquesdel cirerer deixaven acabard’escórrer les gotes reparado-res d’aquella pluja primerenca iprop de l’estany del jardí, curullde nenúfars sense esclatar, lesgranotes raucaven a la llunamig amagada, unes melodiesendormiscades i encomanadis-ses. Ara, finalment, la son que

havia acumulat li festejava elssentits i els anava apagant d’unen un mentre els preparava pelrepòs. Abans de sentir-se deltot vençut, en Toshiro tornà aagafar el llibre amb fermesa i elrecolzà sobre el pit. En notar-lode nou tant a prop es va relaxari s’adormí amb el convencimentque l’avi estaria orgullós del queacabava de decidir. Vençut pelcansament, es va lliurar a unasensació tan agradosa que nitan sols va tenir esma persomiar.

El nou matí resplendia assole-llat i deixava entreveure la sevamajestuosa presència entre lesescletxes d’uns panells que amode de cortines tapaven lesfinestres de l’habitació. Quanes va despertar, en ToshiroKanamori, va tenir la sensacióque havia dormit una eternitat.Sobre el seu pit encara hi repo-sava el petit llibre i es va estran-

yar perquè normalment, l’an-goixa amb la que s’adormia noel deixava despertar-se en lamateixa postura amb la ques’havia adormit. Aquella nitcurta de primavera havia estatdiferent. Va obrir la finestra icontemplà la plenitud d’aquellsol naixent que glosava elpoemari de l’avi a partird’aquells kanjis valuosos. Denou es commogué i es vasentir envaït per una felicitatpregona.

Ja falta només un dia percomençar l’escola i en Toshirotornarà a palpar les inquietudsdels seus alumnes. Recolzatsobre la barana del porxo ambels ulls albirant l’infinit cercaràamb gran delit la manera d’ac-celerar el temps. Encetarà cofoiel pot d’essències dels seussentits i en farà brollar (ara sí) unnou haikú d’esperança i dediàleg entre generacions. �

el butlletó

62

63

CIÈNCIA A L’ABAST

Ciència ireligió

Durant els mesos de febrer i març d’aquest any,des de Bell-lloc s’ha tornat a organitzar el“Ciència a l’abast”, un cicle de conferències queva començar l’any 2004 amb la intenció de divul-gar temes interessants i actuals de la ciència i laseva història.

En aquesta tercera edició, les conferències hantractat sobre un tema molt actual: Ciència i reli-gió.

Fins al segle XIX no es va consolidar el conflicteentre ciència i religió ja que els pioners de la cièn-cia moderna eren personesreligioses. Però, l’avençd’ideologies de tipus materia-lista i cientificista a la segonameitat del segle XVIII va portara les ideologies antireligiosesdel segle XIX. Va ser en aquestambient on es van començar aformular tesis del conflicte

entre ciència i religió. L’enfrontament entreaquests dos conceptes encara és actual i, peraquest motiu, vàrem escollir un cicle de confe-rències que ens permetés de reflexionar sobre elconflicte entre ciència i religió.

El cicle es va obrir amb una conferència el 12 defebrer a càrrec del catedràtic de Física de laMatèria Condensada de la UAB, el Dr. David Jousota el títol Cosmologia i religió.

El 19 de febrer va continuar el cicle amb unaconferència en la qual el Dr. Daniel Turbon, cate-

dràtic d’Antropologia Física dela Facultat de Biologia de laUB, ens va parlar sobreL’origen de l’home i la religió.

La tercera conferència va serel 26 de febrer, realitzada pelprofessor ordinari de Filosofiade la Ciència a la P.U. della

CIÈNCIAi RELIGIÓCIÈNCIA A L’ABAST IIIC I C L E D E C O N F E R È N C I E S

E

IAE

AA

ICNITE S

III

En aquesta terceraedició, les conferèn-cies han tractat sobreun temamolt actual:Ciència i religió.

ciència a l’abast

PAU FONT

el butlletó

64

Santa Croce (Roma) Rafael Martínez per parlar dela Creació i evolució: hi ha un disseny en el món.

I, per tancar el cicle de quatre conferències, vavenir el Pare Pius Ramon Tragan, monjo deMontserrat i director del Departament Bíblic deMontserrat, que va titular la seva conferènciasobre Bíblia i Ciència, una tensió positiva.

Les quatre conferències van captivar els assis-tents, els quals van poder resoldre els dubtes queels havien sorgit durant l’explicació del conferen-ciant en el torn de preguntes que hi va haver alfinal de cada conferència. �

empresa agrària

Amb l’objectiu d’aportar elements per conèixer lescauses que han propiciat un augment de les matèriesprimeres i per intentar preveure’n l’evolució, l’Agrupaciód’Antics Alumnes de Bell-lloc va organitzar una novaJornada de les Empreses Agràries, que va aplegar mésd’un centenar de professionals dels rams implicats, aixícom una taula d’experts de primera fila que van aportarla seva visió i perspectives d’un nou escenari econòmica escala mundial que tot just va acabar d’iniciar-se*.

X JORNADA DE LESEMPRESES AGRÀRIES DE LES

COMARQUES DE GIRONA

X JORNADA DE LES EMPRESES AGRÀRIES A LES COMARQUES DE GIRONAX JORNADA DE LES EMPRESES AGRÀRIES A LES COMARQUES DE GIRONA

27 DE FEBRERDE 2008BELL-LLOC GIRONA

Els preusdels alim€ntsUNA QÜESTIÓ CONJUNTURALO ESTRUCTURAL

27 DE FEBRERDE 2008BELL-LLOC GIRONA

UNA QÜESTIÓ CONJUNTURALO ESTRUCTURAL

Els preusdels alim€nts

Després de la presentació dela jornada a càrrec del senyorMiquel Riera, director de Bell-lloc, el qual va agrair la partici-pació dels ponents, delscol·laboradors i la bona acolli-da que tenen aquestes jorna-des, amb un bagatge ja de 10

anys, es va donar pas a laconferència del professorBernie Villegas, Doctor enEconomia per la Universitat deHarvard, col·laborador del’IESE i membre del consell dedirecció de diferents multina-cionals.

CONFERÈNCIA DELDR. VILLEGAS

Villegas va començar la sevadissertació sobre «Les oportu-nitats o amenaces del boomasiàtic», referint-se al fort incre-ment del preu del petroli i de

“El preu dels aliments.Una qüestió conjuntual oestructural”LLUÍS RUBIÓ

* Aquest mateix article va sortir publicat a la revista JOVES AGRICULTORS (revista de l’empresa fami-liar agrària de Catalunya), número 147.

65

66

el butlletóles matèries primeres a tot elmón, la qual cosa suposa unimpacte inflacionista conside-rable, com succeeix a Espanya(on la inflació actual del 4%dobla gairebé la mitjana delsdarrers quatre anys). Noobstant això, mentre que per alpetroli va pronosticar unabaixada del preu del barrild’entre el 10 i el 20% en elspropers sis mesos, el professorVillegas no es va mostrar tanoptimista respecte dels preusde les matèries primeres, jaque es considera que aquestsincrements són estructurals imarquen el principi d’un procésque podria durar uns 10 anys,segons les previsions de laFAO, Organització de lesNacions Unides per al’Agricultura i l’Alimentació.

Per comprendre aquest procés,Villegas va precisar que elspreus dels aliments han patit,d’ençà dels anys 70, una dava-llada a causa de les fortescompensacions habilitadespels governs de la UE i delsEstats Units, fins al punt quedes de 1974 fins a 2005 elspreus dels aliments han davallatun 75% en termes reals, obsta-culitzant alhora, el comerçmundial i, en especial, la sortidade productes dels països méspobres, els quals no podencompetir amb els preus artifi-cials d’Occident. No obstantaixò, tot i que d’ençà el 2005els preus han millorat significati-vament, encara es troben alnivell dels anys 80.

Segons el Dr. Villegas, lescauses d’aquesta nova situacióno tenen res a veure amb unamala collita, ja que les collites

del 2007 a tot el món, llevatd’Austràlia, han estat abun-dants, assolint fins i tot unmàxim històric en el cas delscereals, amb 1600 milions detones. Aleshores, la causa prin-cipal d’aquest augment depreus de les matèries primeresés sobretot, el fet que a la Xina,l’Índia i d’altres mercats emer-gents s’ha disparat el consumde carn i també de cereals.Només a la Xina, en els darrers10 anys, més de 250 milionsde persones han sortit de lapobresa i actualment aquests«nous rics» tenen un consumper càpita de 50 kg de carn,una xifra ben significativacomparada amb els 20 kg queconsumien fa 25 anys. Aquestatendència no significa, però,que la Xina arribi als 270 kgque consumeixen als EstatsUnits (prou cura tindran de nocaure en el mateix error per a lasalut) però sí que a la properadècada s’intensificarà i es faràextensiu a d’altres productescom els derivats de la llet, en lamesura que augmenti el poderadquisitiu de la Xina i la dels

països i mercats emergents,els quals sumen una poblacióde més de 3.000 milions depersones.

Paral·lelament, l’alt preu delpetroli fa que països com elsEstats Units, i també països dela UE encara que amb menysintensitat, es desenvolupinmodels energètics alternatiuscom ara els biocombustibles.Així, des de l’any 2000, elvolum de blat de moro destinata etanol als Estats Units hapassat de 15 a 85 milions detones, motiu pel qual el preu delblat de moro ara mateix és un50% més alt que el de 2006, toti l’abundant collita del 2007(335 milions de tones, més d’un25% respecte del 2006. Teninten compte que els Estats Unitsdestinen més blat de moro aproduir etanol que a l’exporta-ció, això fa que l’economiamundial traslladi aquesta pres-sió a la resta de cereals, la qualcosa provoca un efecte encadena que repercuteix pràcti-cament en tots els recursosalimentaris.

En aquest nou escenari mun-dial, tot i que les principalseconomies emergents nonomés del continent asiàtic,sinó també del Brasil i Rússia,presenten algunes amenaces,suposen, segons el professorVillegas, noves oportunitats pera països i regions, com araCatalunya, amb una potentagroindústria capaç de sintonit-zar amb aquests nous mercatsi amb les noves demandesd’aquests països.

INTERVENCIÓ DEFRANCESC REGUANT

Per Francesc Reguant, econo-mista i cap del Gabinet Tècnicdel DAR, en la configuraciód’aquest nou escenari hi inter-venen, també, altres factors detensió que pivoten al voltant del’energia i l’aigua i que derivencap a una major inestabilitat iincertesa. Però, aquesta inesta-bilitat fa que emergeixin nousmodels de desenvolupament ies cerquin alternatives de futur,que per Reguant han d’estar

basades en la innovació tecno-lògica (eficiència energètica,optimització de l’aigua, revolu-ció biotecnològica), la inversióen infraestructures (energiesalternatives, contenció del canviclimàtic), la internalització delscostos mediambientals (penalit-zar les emissions d’efecte hiver-nacle) i el creixement sosteni-ble.

Totes aquestes eines ens hand’ajudar a preparar-nos per alfutur, a ser conscients del nouescenari del segle XXI i a actuarserenament. En aquest sentit,Reguant va plantejar algunespropostes consistents a afron-tar les tensions conjunturalsamb respostes adequades comla de reforçar les nostres capa-citats competitives tot fentempresa, fent innovació tecno-lògica, la integració horitzontal ivertical, l’especialització itambé amb una acció comer-cial decidida i amb sinergies.Tot això sense oblidar d’actuaren el camp de l’eficiència ener-gètica i en l’optimització d’un

recurs més aviat escàs com ésl’aigua.

Reguant va finalitzar la sevaintervenció afirmant queaquest nou escenari ha d’afa-vorir la recuperació del valorestratègic de l’agricultura, demanera que en aquest sentitcompartia una frase de PaulKennedy assenyalant «que enels propers decennis, tots elspaïsos del món valoraran cadacop més les primeres matèriesessencials, com el cereal, l’ai-gua... i el petroli».

INTERVENCIÓ DECARLOS GIL

Carlos Gil, director general dePROLEC, va començar la sevaexposició referint-se a l’evolucióque en aquests darrers anys hatingut el preu de la llet en origenremarcant que tot i que a finalsdel 2007 s’han assolit mitjanesde l’ordre de les 70 pta/litre,també és cert que del 1994 al2006, els preus pràcticamentno s’han mogut i sempre hanestat per sota de les 50pta/litre, la qual cosa explica elsabandonaments irreversiblesque durant aquest períodes’han registrat en el nostre país.Gil també va ser crític amb elgremi d’indústries lleteres i ladistribució per considerar queels preus traslladats en el puntde venda són desproporcionatsi, també perquè darreraments’han proposat retallar elspreus en origen quan, a causade l’augment dels costos, elsproductors segueixen tenintmarges força minvats.

Quant a la política del sectorseguida per la UE, Gil la va

empresa agrària

67

el butlletó

68

qualificar com de marcadamentintervencionista i, per això,dóna la benvinguda al final delsistema de quotes, amb caute-la i, alhora, amb esperança jaque els nous mercats i leseconomies emergents hauriende suposar noves possibilitatsper als productors europeus.En aquest aspecte, va precisarque mentre que en el 1991 elconsum per càpita de llet a laXina era de 3 litres, ara és de 33litres. A manera de conclusió,Carlos Gil va coincidir a valorarel sector també d’estratègic, enla necessitat de guanyar encompetitivitat, de preservar laqualitat europea i de regular elmercat des de la interprofessióamb una política de preusjustos mínims.

INTERVENCIÓ DEPERE RAMONEDA

Per la seva banda, PereRamoneda, director de negocisde Bargosa S.A., va considerarque per a la fruita de l’arc delMediterrani, els països emer-gents suposen una font d’opor-tunitats que ja s’està traduint enun augment de la demanda i depreus, ja que mentre que alfebrer de 2007 el preu mitjà dela fruita gestionada per la sevaempresa era de 0,80 euros, alfebrer de 2008 ha estat d’1,30euros. Amb tot, va remarcarque la fruita europea ha decompetir amb la d’altresorígens en qualitat, en valorafegit i millorant la ràtio desupervivència en destí.

Per Ramoneda, aquesta novadinàmica global passa tambéper tenir cura dels mercatslocals (per cert cada vegada

més exigents i sofisticats), demanera que això també té unimpacte en els preus finals.Amb tot, va pronosticar que enels propers anys el mercats’hauria de caracteritzar peruns marges sostenibles tant anivell de producció com decomercialització.

INTERVENCIÓ DEJOSEP M. PLA

Per Josep M. Pla Duran, de laLlotja de Girona, les conse-qüències d’aquest nou escena-ri per als cereals han suposatuna pujada d’entre el 35 i el50%, que malgrat que ha deri-vat en una dificultat afegida peral comerç, ha qualificat com de«salt irrepetible» i de comença-ment d’un nou cicle quesembla que perdurarà en elspropers anys i en el qual lesproduccions, el consum i elsestocs seguiran marcant elmercat, afavorit alhora pelspaïsos emergents i per la nova

demanda en termes de bioe-nergia.

CLOENDA DE JOSEP GUIX

Després d’un breu col·loquimoderat per Pere Alvarado, enel qual es van fer diferents plan-tejaments a la taula d’experts,Josep Guix, com a director delDAR, va posar el punt i final a ladesena Jornada de lesEmpreses Agràries Gironines,tot fent un repàs a les actua-cions que està desenvolupantel seu departament, com arales obres de millora en regadiusal Baix Ter que suposen unainversió d’uns 30 milions d’eu-ros, l’execució del nou PDR o elfoment del teixit agroalimentariamb l’aprovació d’una cinquan-tena de projectes que suposa-ran una inversió de 90 milionsd’euros. Tot plegat, segonsGuix, «ha de servir per millorarla competitivitat de les nostresexplotacions i valoritzar elsector i la seva gent». �

69

racó de bell-lloc

RACÓ DE BELL-LLOC

Per a molts, aquest és un indretpoc conegut ja que es troba enun pati interior. El menjador i salad’estar dels professors il’Agrupació donem a aquestagradable espai.

És un antic trull d’oli que el Sr.Jaume Fàbrega, un dels impul-sors de Bell-lloc, quan era veteri-nari d’Anglès, els propietarisd’una masia d’aquella zona li vanregalar a ell, per Bell-lloc. El seuprimer emplaçament fou darrerala Masia, a l’actual entrada aSecretaria, cantonada a la qualhi trobem el pou. Tanmateix,d’ençà de la última remodelació,s’instal·là en aquest racó de Bell-lloc. Està envoltat d’un llimoner,unes palmeres i una cica.

Aquesta fotografia, en blanc inegre, feta als començamentsde l’escola segur que l’haureuvist publicada en més d’unarevista de Bell-lloc. �

El trull de Bell-lloc

Fotografia: Josep MariaCastany

70

el butlletó

Arbre noble. Ja el trobemesmentat en l’antiguitat; Homeren parla a les seves obres–Kedros–. A la SagradaEscriptura també el trobemanotat (Salms, per exemple).

Arbre rústec, de fulles persis-tents, reunides en forma deverticil pinzell. Les branqueshoritzontals i les pinyes estroben al cim. S’esclofollensoles amb el pas del temps.

Probablement, dins les resino-ses, és l’arbre més majestuós ielegant. A mesura que passen

els anys, perd l’ull principal i vaagafant una forma molt carac-terística.S’adapta a tot tipus de terrenyencara que els prefereixprofunds i sorrencs. Cal deixar-lo créixer de manera natural,sense podar-li branques, ja quesi es fa, perd part del seuencant.

Hi ha tres espècies que elrepresenten:

• El cedre de l’Himalaia–Cedrus deodara-. Sens dubteel més elegant, amb fulles llar-

gues i branques molt tupides.Malgrat que de vegades el ventli juga males passades.

• El cedre del Líban –Cedruslíbani–. El cedre de fulla méspetita i d’un color verd fosc.

• El cedre de l’Atles –Cedrusatlàntica–. La fulla té un verdblau. Hi ha una varietat de tona-litat molt blava (atlàntica glauca)fins i tot pèndula. És el mésrústec del gènere, fins i tot,admet terres calcàries. �

ELS ARBRES DE BELL-LLOC

El cedreAGUSTÍ ROSSELL

Cedre de l’Himalaia Cedre del Líban Cedre de l’Atles

llibre d’or

EN EL LLIBRE D’OR

“Verba volant,scripta manent”

Sé que Bell-lloc del Pla ha fet una gran tasca de formació,tant tècnica com humana i moral, i ho agraeixo molt. Res éstant important per Catalunya com tenir bona gent, gentpreparada i moralment sana.Per això, felicito Bell-lloc del Pla i l’encoratjo a seguir treba-llant com fins ara ho ha fet.

Jordi Pujol i Soley15 – XII – 1991

71

L’any 86, amb motiu del primer Girona a l’Abast, encetàrem un noullibre de firmes, inicialment per als conferenciants d’aquests ciclesper tal que ens posessin unes ratlles de record. Més endavant, esva fer servir per a tots els convidats que venien a Bell-lloc.

D’ara endavant, per a les properes edicions n’anirem triant algunaque ens sembli significativa.

el butlletó

72

HEMEROTECA DE EL BUTLLETÓ

Al anterior número vàrem treure del’hemeroteca de El Butlletó tres arti-cles significatius de la manera d’es-criure d’en Xavier Fàbrega. Aquestavegada n’hem seleccionat dos: unaeditorial, on comenta que es fa un nouformat i fet a la impremta, i un articledel seu apartat, La nostra maltractadallengua on, de manera didàctica i típi-ca d’ell ens parla sobre la utilització dela preposició.

Benvolguts amics,Com podeu comprovar, aquest és un Butlletótotalment diferent dels dos anteriors. Vamcomençar fent-lo des de Bell-lloc i ara ens hemdecidit a fer-lo en una impremta; això ens permetque la qualitat sigui molt més bona -la d'una veri-table revista- i que sigui molt més llarga. Hi hemcomençat noves seccions, que s'aniran amplianten els pròxims números, sobretot si doneu ideesi hi col.laboreu. Suposo que ja veieu que el quepretenem és fer una revista dinàmica i jove, comcorrespon a l'edat de la majoria i a l'esperit detots els membres de l'Agrupació.D'altra banda, El Butlletó surt tard. La veritat ésque suposa una feinada tirar-lo endavant. Comque el retard era inevitable, hem volgut que laseva sortida a la llum coincidís amb l'Assembleaque celebrarem el 10 de maig. Us hi esperem atots, i acompanyats.Des d'aquestes ratlles em vull fer ressò de lafavorable acollida que ha tingut el concurs perbuscar un "logotip" per a l'Agrupació: és una

mostra que cada vegada arribem a més gent. Itambé voldria destacar una activitat que iniciemenguany i que ens agradaria que agafés volada:em refereixo al "Diàlegs". Com que la idea és quees faci cada any, ja podeu aportar suggerimentper veure de quin tema podem tractar l'anyvinent.Res més. Si no ens veiem, que passeu un bonestiu.

Xavier Fàbrega i VilàButlletó 3. Editorial. Carta del PresidentAbril 1997

hemeroteca

LA NOSTRA MALTRACTADA LLENGUASÍ QUE TRIGA A VENIR: PARLEM DEPREPOSICIONS

Sí que triga a venir,, diu la lletra d’una divertidacançó de Huapachá Combo, un grup palamosíde fa anys. I aquestes mateixes paraules lespodem dir nosaltres, encara que cada vegadamenys, perquè per influència del castellà cadacop sentim més a dir trigar EN venir. Convérecordar que en català EN seguit d’infinitiu nomésté sentit temporal, de tal manera que si nosaltresdiem, per exemple, EN entrar es va entrebancar,volem dir que “quan entrava” es va entrebancar.En català, doncs, si una frase no té l’esmentatsentit temporal hem de fer servir la preposició A oDE. Així, diem, pensa A venir o pensa DE venir.Des de fa un temps, però, estem perdent aquestús tan genuí i peculiar, i gent que sempre haviaparlat correctament, si no hi para atenció, aras’equivoca. Desgraciadament, la situació de lanostra llengua no ens permet badar.

Posats a parlar de preposicions, tant se val quefem cinc cèntims de la « caiguda de preposi-cions ». En català hi ha molts verbs que van segu-its de preposició, sense la qual no es poden ferfrases. És el cas d’acostumar-se A o oblidar-seDE o confiar EN. Amb aquests verbs podemconstruir frases com s’ha acostumat a les gale-tes, s’ha oblidat de la festa o confia en els seusamics. Aquest complement que segueix la prepo-sició rep el nom de Complement de règim verbal(CRV) o Complement preposicional d’objecte(CPO). Encara que sembli mentida, fa anar debòlit els estudiants quan han de fer anàlisi sintàc-tica, i molts el confonem amb el complementdirecte (CD), bo i oblidant coses tan elementalscom que el CD en català no porta preposició oque el CRV introduït per A o EN pronominalitzaHi, pronom que mai no pot substituir el CD. Alsexemples anteriors, hem construït tres frasesamb substantius, però també ho hauríem pogut

fer amb infinitius. Aleshores es veuria que, segu-int el que dèiem més amunt, aquestes són intro-duïdes per les preposicions A o DE: S’ha acostu-mat A fer el llit / S’ha oblidat DE tancar l’aixeta /confia A arribar aviat o confia D’arribar aviat.

Aquests mateixos verbs poden anar seguitsd’una oració sencera introduïda per la conjuncióQUE. Aleshores es comprova que la preposiciódel verb desapareix: d’això, se’n diu “caiguda depreposició”: S’ha acostumat que li facin el llit /S’ha oblidat que demà és diumenge / Confia quevindran. Notem que en castellà aquestes matei-xes frases serien: Se ha acostumbrado A que lehagan la cama / Se ha olvidado DE que mañanaes fiesta / Confia EN que vengan. No cal ser gaireespavilat per adonar-se que, cada cop més, encatalà no fem caure la preposició, fent una cons-trucció incorrecta. Precisament parlar en castellàoblidant la preposició era un tret que permetiaidentificar el parlant com a català. Recordo fatemps el ministre Narcís Serra parlant en castellài construint una frase sense preposició: es notavad’una hora lluny que pensava en català. Ara elscastellans poden estar tranquils: ningú no faaquesta catalanada.

Si volem parlar correctament la nostra llengua jacal que pensem A utilitzar correctament lespreposicions i a fer-les caure quan toqui. �

Xavier Fàbrega i VilàButlletó 19. La nostra maltractada llenguaJuliol 2004

73

el butlletó

74

NOTÍCIES D’ANTICS ALUMNES

Elies Ferrer, ordenat sacerdot pel Bisbe deGirona, Carles Soler, el passat 13 d’abril de 2008.

Elies Ferrer va néixer a Salt l’any 1975. Fou alum-ne de Bell-lloc des de l’any 1981-82 fins acabarCOU. És llicenciat en Filosofia per la UdG, idesenvolupa la seva tasca pastoral a la parròquiade Santa Maria de Pineda de Mar. Amb anteriori-tat havia col·laborat a les parròquies de Banyolesi Santa Coloma de Farners. També a la de SantJaume de Salt, on va realitzar diferents tasques,com ara catequista i monitor del casal d’estiu.

Elies Ferrer MarcBoschBarrera

En Marc Bosch Barrera va néixer a Girona l’any1979. Va estudiar a Bell-lloc des de primer d’EGBfins a COU. Va jugar a les diferents categories del’equip de futbol i és membre de l’Agrupaciód’Antics Alumnes.

Després de la seva estada a l’escola, va estudiarDret a la Universitat de Barcelona, finalitzant elsestudis a la Universitat Rovira i Virgili deTarragona. Després de treballar un any a Vic, vatraslladar-se a Roma. Allí va iniciar la llicenciaturaen Dret Canònic a la Universitat de la Santa Creuque, posteriorment, ha completat a la Universitatde Navarra. Actualment està a punt de defensarla seva tesi doctoral en Dret Canònic.

El 24 de maig ha estat ordenat sacerdot a Roma,a l’església de Sant Eugeni, de mans de Mons.Javier Echevarría, bisbe Prelat de l’Opus Dei i, elpassat 21 de setembre celebrà la seva primeraMissa a l’Església de Sant Jaume de Salt. �

MN. MAGRANER

QUIM BOSCH BARRERA

L’educació diferenciadaVIII Premi SolidaritatXavier Fàbrega

Can Ribas de Maçanet23

Entrevista aJosep Cassú i Serra

elbutlletó

elb

utlle

tó

AGRUPACIÓ D’ANTICSALUMNES DE BELL-LLOC

www.bell-lloc.orgagrupacio@bell-lloc.org

Núm. 23 - febrer 2009Any 9

3 €