Maneres de (no) entrar a casa. Alicia Kopf, 2011

CERCANT CASA

Ingrid Guardiola

Les claus de la ciutat

Hi ha un poema de J.V. Foix titulat “On he deixat les claus…”. En ell, el protagonista (el

poeta) camina per un poble desconegut on tothom el saluda, on el diable l’espera. Va mig nu,

té fred, té por, té fam. Han arrancat els bancs de la plaça i clareja un doll de sang. Quan

camino per la gran ciutat, alguns em saluden, i a les Rambles els turistes dialoguen com

estàtues amb estàtues. Vaig vestida amb roba de frontera per protegir-me dels altres, a l’estiu

tinc fred emocional (cosa del turisme), por mental (cosa dels polítics), fam d’una altra cosa

(cosa dels gens?). Arrancats tots els bancs que eren per als vells i per als coloms (com en el

poema de Foix), a Barcelona han pres el relleu les noves construccions de guant blanc. Un

doll de sang, invisible, tenaç, nega amb un fi disseny de renom internacional aquesta dolça i

irònica ciutat. Ja no puc entendre les coses que em sabia, ja no veig les façanes on m’agafava

per saber on es trobava el meu pas, la pràctica de l’especulació ho ha canviat tot. Fins i tot

m’ha dibuixat un forat a la butxaca. Per això dec haver perdut les claus.

Les claus del mercat

Quan, a la fi, després de dies èpics aconsegueixes fer-te amb un mínim d’espai, de lloguer i

temporal, a partir de llavors comença a pujar el comptador i la pressió. La llar i les seves

possibilitats o impossibilitats esdevenen, gràcies al mercat, una mera estadística.

Després de la gestió acurada dels ingressos, vénen les preguntes i la possibilitat d’una casa,

una casa de veritat, torna a venir-te al cap. Però què és una casa de veritat? La premissa

pràctica bàsica és no deixar-hi el sou i, quan hi ets dins, no haver de xocar amb el que hi ha

com un eriçó que s’hagués menjat les seves pròpies espines durant el dinar. La casa és el

temps de les accions mínimes i inútils i de la màxima excentricitat. A qui no es deixa anar a

casa, li falta un bocí d’ànima. Qui no s’hi deixa estimar, és que no sap habitar la seva pròpia

casa.

Les claus de l’habitar

Al text Construir, habitar, pensar Heidegger diu que per portar l’“habitar” a la plenitud de la

seva essència caldrà que els homes construeixin “des de l’habitar i pensin per a l’habitar”. En

la nostra societat la fórmula varia: els homes construeixen des de l’especular i pensen per al

Maneres de (no) entrar a casa. Alicia Kopf, 2011

benefici del mercat i, en el més humà (però no més just) dels casos pensen en els seus fills:

“així heretaran”. “Construir és pròpiament habitar”. Habitar i ser és la manera com els homes

som sobre la terra, ergo: l’home és en la mesura amb què habita amb cura. D’aquesta manera,

quin tipus d’homes són els que ens obliguen a habitar de la forma més asfixiant i precària

possible? I encara més sadomasoquista en resulta la pràctica quan Heidegger ens diu que la

base de l’habitar d’un mateix és el “deixar habitar”. Especular és l’oposat a “deixar habitar”.

Les claus de l’ànima

En aquests moments no hi ha cap casa per “curar” perquè no hi ha cap casa per habitar, ja no

importa saber “on he deixat les claus”. La mateixa sensació de pèrdua podríem viure-la a

diari, si no fos perquè els homes, alguns, encara enginyen petits racons que consideren les

seves cambres pròpies, llocs on romandre, on poder ser, recollir i sembrar, llocs on les

preguntes segueixen obrint-se, la cura llevant-nos, on no hi brolla un doll de fina sang. Ho

trobem en aquell fragment de mur, vell i gastat, on dos desconeguts es trobaven per besar-se o

per pintar. També en el mur groc de Vermeer en què es va fixar Proust, en el tartamudeig de

Beckett, o en el cadàver d’aranya que vas tardar una setmana a escombrar.

L’amor: la clau

Al final potser hem perdut les claus que ens obrien les portes a la nostra pròpia intimitat, allà

on ens apareix, de veritat, la necessitat de l’habitar, també d’habitar l’Altre. Un farcell de

claus que cal aprendre a trobar i fer encaixar (la meitat sobren, la meitat falten), amb laberints

de cambres per anar explorant, amb el do del cos com a llenguatge mare i el de la paraula com

a segona fase per a trobar-se, com a trampolí si no hi ha altra forma d’acostar-se; la casa, el

moment de penetrar en l’ars amandi. I en aquest punt em torna la pregunta amb una mica més

d’urgència: Carai, on he fotut les maleïdes claus?

Maneres de no entrar a casa

Un dia oblides la clau i no pots entrar a casa, has de prendre una decisió a l’acte, que et

portarà cap a un altre camí, aquell que no esperaves. Tota estratègia és poca a l’hora de

decidir què fas quan ja no pots fer allò que anaves a fer i estàs tancat a fora, a l’entrecuix de la

realitat. Partint d’aquesta anècdota que tots hem viscut, Alicia Kopf construeix tot un itinerari

simbòlic i vital, segons les seves pròpies paraules: “es tracta d’una recol·lecció gràfica i

textual d’idees on la casa és el recipient formal per a expressar estats vitals”. No poder entrar

a casa, en certa manera, també és “una tirada de daus” que et portarà a l’inhòspit, a

Maneres de (no) entrar a casa. Alicia Kopf, 2011

l’imprevisible, a sortir de la pauta, a viure a temps real, a prendre decisions sense pla

d’estalvis; en definitiva, a encetar l’aventura, no només física i emocional, sinó també

l’aventura de pensar les coses amb una lògica diferent a l’habitual.

Barcelona, 2011