CF231 coberta.qxp 12/07/2009 17:25 PÆgina 1 · Convidat per l’ambaixada francesa, el dia 4 de juny l’escriptor i cineasta E.E.Schmitt va protagonitzar, junt amb l’escriptora

ANY XLV - NÚM. 231 ABRIL-JUNY DE 2009

CF231 coberta.qxp 12/07/2009 17:25 PÆgina 1

EDITA:Caputxins de Catalunya i Balearswww.caputxins.cat

DIRECTOR:Josep Manuel Vallejo, ofm. cap.

CONSELL DE REDACCIÓ:Montse AndreuDaniela TurullEnric Emo

REDACCIÓ I ADMINISTRACIÓ:Carme Vallès, ofs.Carlos Aranda, ofs.Sant Pere més Baix, 18 - BarcelonaTelèfon 933 190 087

PREUS DE SUBSCRIPCIÓ:Normal: 15 €De suport: 20 € per amuntNúmero solt: 3,5 €

Impressió:Univers gràficTel. 931 142 415

Dipòsit legal: B. 8297-59

Foto coberta:

Ermita de Sant Martí de Montnegre

CF231 ndex.qxp 12/07/2009 18:17 PÆgina 1

ÍNDEX

EDITORIAL

«...VEIEM AMB EL COR...»

Josep Manuel Vallejo 39

ESPAI FRANCISCÀ

Notícies

TAULA RODONA SOBRE LA CRISI 40

ERIC-EMMANUEL SCHMITT A BARCELONA 42

EN EL CAPÍTOL INTERNACIONAL DE LES ESTORES 44

ORDENACIÓ DE PREVERE FRA JOSEP TURULL 47

CAPÍTOL DE L’OFS DE CATALUNYA 49

CONVERSA AMB MARIA CAMBRAY 50

ASSEMBLEA ANUAL OFS DE CATALUNYA 53

TROBADA DE CATEQUISTES 54

Articles

TESTIMONIS DE SÀVIA INGENUÏTAT,

DE FRA EDUARD REY

Gaspar Mora 55

ENTREVISTA

FRA PAOLO MARTINELLI

Montse Andreu i J. M. Vallejo 58

ENVOLTATS D’UN NÚVOL TAN GRAN DE TESTIMONIS

ITINERARI ESPIRITUAL: ELS ALTARS DE LA MEVA VIDA

Begoña Farnes 65

ESPAI ARTÍSTIC

L’APOSTOL PAU VIST PER F. MENDELSSOHN

Montserrat Matheu i Daniela Turull 73

ESPAI HISTÒRIC

ELS FETS DE SETMANA TRÀGICA

Valentí Serra de Manresa 78

LLIBRES

NUEVAS PRÁCTICAS SOCIALES INSPIRADAS

EN TEXTOS BÍBLICOS 80

FRANCISCO DE ASÍS, PASO A PASO 80

UNA BELLA HISTORIA 80

CATALUNYA FRANCISCANA 39

L’ésser franciscà té a veure amballò substantiu i no amb el queés adjectiu, en el sentit que allò

franciscà no és un color o un vestitamb el qual es revesteix una per-sona o una entitat, sinó que formapart del seu ésser íntim i el confi-gura per dins. Franciscà és un espe-rit, un tarannà…, una forma de sen-

tir i de mirar la realitat.

És en aquesta perspectiva que esvol situar la nostra revista. No solssom una finestra que dóna notíciesd’esdeveniments protagonitzats perfranciscans, sinó que pretenem ofe-rir una mirada al món des d’una certaòptica, una mica naif i optimista, peròque es vol lúcida i compromesa.

És en aquest sentit que en aquestnúmero volem oferir elements dejudici i claus de comprensió de cara

a la crisi que ens envolta, i tambédestacar esdeveniments positius iil·lusionadors que passen molt desa-percebuts, com la visita de Eric-Emmanuel-Schmitt a Barcelona, oel nou DVD sobre testimonis cris-tians de Francesc Grané.

A banda d’oferir notícies destaca-des i testimonis, us oferim l’entrevistaque ens va concedir Paolo Martinelli,caputxí i professor a Roma, en oca-sió de la seva estada a Barcelona. Iencetem una nova secció que volobrir-nos als rastres de trans-cendència que es troben en la bellesade la música, la pintura..., l’art.

Hi ha molta riquesa amagada enel món que ens envolta i en el corde les persones. La nostra revistase’n vol fer ressò.

FRA JOSEP MANUEL

«...VEIEM AMB EL COR...»

Any XLV – Segona Època Abril-Juny de 2009 – Núm. 231

E D I T O R I A L

40 CATALUNYA FRANCISCANA

Un dels problemes més inquietantsdavant de la situació de crisi queestem vivint és la desorientació i la

manca d’informació fiable. És per això,que el Consell de Laics dels caputxinsorganitzà a inicis de maig una taularodona a Pompeia amb el títol: “Crisi, dequè?”. Hi participaren en Joan Majó,empresari i exministre d’Indústria, l’ArcadiOliveras, professor d’Economia de la Uni-versitat Autònoma i Joan Comas, vice-president d’Acció Solidària contra l’Atur.

L’Arcadi Oliveras començà parlant anivell global i especificant que tenim tresgrans crisis al món. La primera, la crisialimentària. Segueix existint un problemareal de fam i va en augment (60.000 per-sones moren al dia) degut a l’especula-ció sobre els cereals, quan en realitat d’ali-ments al Món en sobren. La segona ésla crisi energètico-ecològica que ensobliga a una reducció del consum. AEuropa cada persona consumeix 200litres d’aigua al dia i a EE.UU es gasta 84vegades més electricitat que a l’Àfrica. Cal

tenir en compte els problemes realsd’escalfament de l’atmosfera degut alsgasos d’efecte hivernacle. La tercera crisiés la industrial-financera, degut a quehem perdut el sentit del diner, la borsa jano respon als valors concrets sinó quepuja i baixa en funció de la psicologiacol·lectiva.

En Joan Majó, que acaba de publicarun llibre sobre el tema: No m’ho crec.Entendre la crisi per comprendre el mónque ens espera, ens va dir, entre altrescoses, que l’atur no és conseqüència dela crisi financera, sinó del model de crei-xement. Durant 15 anys hem crescut endirecció equivocada, inflant el sector dela construcció (un 18% davant del 6-7%de les economies europees). No esnecessitava però es comprava per espe-cular, i això ha fet que ara tinguem1.2oo.ooo habitatges sense comprador.S’han de crear dos milions de llocs detreball i no pot ser sols amb obra pública,i ha de ser en sectors amb futur, com perexemple el de la revolució energètica i

TAULA RODONA SOBRE LA CRISI

EEEE ssss pppp aaaa iiii FFFF rrrr aaaa nnnn cccc iiii ssss cccc ààààn o t í c i e s

mediambiental amb tecnologies perreduir el consum, o els serveis d’aten-ció directa a les persones, empresesd’inserció, recollida selectiva de deixa-lles, i els serveis relacionats amb lacomunicació, la informació i el coneixe-ment (TIC). Ens va remarcar que la crisiés greu però no més que la del 1993 onarribàrem al 25% d’atur amb una infla-ció del 17%. Tot i que llavors teníem coma país més il·lusió, empenta i ganes delluitar. També ens va dir que “les crisisno passen, sinó que se’n surt”, volent sig-nificar que cal enfrontar-s’hi, posar lesmesures adequades i generar una mobi-lització col·lectiva.

En Joan Comas ens va explicar comhan lluitat contra l’atur des de la sevaassociació. En 28 anys han ajudat a crear10.000 llocs de treball, a base demicrocrèdits sense interessos, microem-preses i ajuts sense retorn. Diu que lagran majoria dels crèdits són retornats,la qual cosa representa el 50% dels seusrecursos, que es tornen a prestar. Segonsens deia, l’important és augmentar la gentsensibilitzada, treballar en xarxa i poten-ciar la banca ètica.

Després es va generar un ric diàlegamb els nombrosos assistents. Ha estat

una bona iniciativa de cara a informar-nosde primera mà i tenir criteris fonamentatsper comprendre el que passa i les possi-bles vies de sortida.



Convidat per l’ambaixada francesa, eldia 4 de juny l’escriptor i cineastaE.E.Schmitt va protagonitzar, junt

amb l’escriptora d’origen marroquí Najatel Hachmi i moderada per la periodista iescriptora Ada Castells, una taula-debatliterari a la llibreria La Central del Raval deBarcelona. El tema era Literatura i Reli-gions. L’equip de redacció de la nostrarevista hi va ser present, entre altres cosesperquè en el número anterior, al senyorSchmitt li havíem dedicat un article.

La moderadora va començar pregun-tant-los sobre la pròpia experiència reli-giosa, com se situaven en aquest momenti com això es reflectia en la seva litera-tura.

Schmitt va començar explicant com ellprocedia d’una família atea, en un ambientculturalment catòlic i com, a través de la

filosofia, es va situar des de l’ ateisme al’agnosticisme. Després d’una experièn-cia mística, mentre es trobava perdut enel desert, va experimentar la presènciade Déu, “el Déu de totes les religions”. Apartir d’aquí va buscar en el poetes i elsmístics de les diverses religions una expli-cació per a la seva experiència.Començant pel budisme, el judaisme iacabant amb la lectura dels quatre evan-gelis on diu que va trobar l’experiènciamés humanitzadora, amb l’amor com acentre.

Va explicar també com la novel·la i lanarració són capaces de reproduir la vidai les seves emocions molt millor que lafilosofia, i com els personatges són comuna màscara davant la qual es pot dir detot, i que fins i tot parlen i dialoguen ambun mateix.

ERIC-EMMANUEL SCHMITT A BARCELONA


En l’obra de Schmitt hi ha un impor-tant component intel·lectual, de diàlegfilosòfic. Però, al mateix temps, estàplena de personatges emotius que par-len al cor. Ens va dir que consideral’emoció, essencial i part integrant de lafilosofia i de l’aproximació de l’home ales coses.

Quan li van preguntar per la joia dela vida i l’experiència de la bellesa quetraspuen alguns dels seus personatges,va respondre que és molt important fugir

de la mandra i la comoditat de l’ambienti treballar i perseguir les il·lusions perdeixar espai a la joia en la nostra vida.També va remarcar la importància de lacapacitat de meravellar-se davant la rea-litat, fins i tot amb un cert esperit “naïf”,tal com transparenten els seus perso-natges.

Després el vam saludar, ens dedicàamablement alguns dels seus llibres, il’obsequiàrem amb un exemplar de lanostra revista.


En el marc de la celebració del VIIIè

centenari dels nostres orígens fran-

ciscans (1209-2009) més de 2000frares vinguts de totes les parts del món ide les quatre branques masculines (con-ventuals, observants, caputxins i de laTOR) ens vam aplegar sota una immensacarpa davant la Basílica de Santa Mariadels Àngels, a Assís, del 15 al 18 d’abrilpassat.

Aquesta trobada va rebre el nom deCapítol Internacional de les Estores, nompres en memòria del primer capítol presi-dit pel Poverello a Assís quan, degut al grannombre de germans convocats, van haverde seure en unes estores per tot seient. Elmotiu de la trobada? Reflexionar en pro-funditat sobre el nostre carisma franciscàavui i fer un primer pas de testimoni públicd’aquesta unitat i diversitat que es dónadins la nostra família religiosa.

Tres van ser els lemes que ens aple-gaven aquests dies. El primer, el dimecres15 d’abril, ens vam reunir sota el lema del’acollida. Dos moments centrals de la jor-nada foren, d’una banda, la conferènciafeta pel P. Raniero Cantalamessa, caputxí.Una lliçó magistral per reflexionar avuisobre el que significa ser franciscà. Defi-nits els frares com a “carismàtics itinerants”,recordà la importància que per als primersfills de Sant Francesc (i per a ell mateix)significaven la predicació, la pregària i lapobresa. Una predicació renovada, cercaruna pregària litúrgica i comunitària que per-meti l’intercanvi espiritual comunitari, “serpobres” i “per als pobres”... van ser elsaccents que el P. Cantalamessa va posaren el seu discurs. Tot plegat, ho podemresumir en una seva bona frase: el carisma

franciscà no consisteix en mirar Fran-

cesc, sinó en mirar Crist amb els ulls de

Francesc. D’altra banda, l’Eucaristia, mul-titudinària, presidida pel bisbe d’Assís, va

servir per a fer-nos sentir amb força i d’unaforma ben real el significat de la paraula“germans”.

El segon dia, el dijous 16 d’abril, el lemaera el testimoni. La reflexió sobre com

vivim i comuniquem la fe que profes-

sem des del ser franciscans va estardibuixada nítidament per mitjà de diferentsintervencions. El títol de les conferènciesdel matí ja ens donaven el to de la jornada:El Senyor em donà germans (a càrrec defra John Corriveau, caputxí), fonamentà lafraternitat des de l’amor trinitari; El Senyorus ha enviat al món sencer (per fra Gia-como Bini, OFM), va enfocar la missió coma espiritualitat d’una trobada; i Sigueu sem-pre fidels i submisos als prelats i a tots elsclergues de la Santa Mare Església (acàrrec de fra Agostino Gardin, conventual),ens va recordar el nostre lloc de serveidins l’Església de Déu.

La tarda, que es clogué amb l’Eucaris-tia, novament multitudinària, començà ambel visionat de diferents documentals quemostraven les diverses formes de fer mis-

sió: l’entrevista a un missioner amb el seutreball entre els indígenes a l’Amazònia bra-silera, el treball de docència i acompanya-

EN EL CAPÍTOL INTERNACIONALDE LES ESTORES

ment espiritual en una universitat als EEUU,el diàleg interreligiós a Terra Santa... forenuna bona expressió de com fer-se pre-

sents en el món avui.El tercer dia, divendres 17 d’abril, el lema

aglutinador fou la penitència i el dejuni.Efectivament el dia començà com un diadedicat al dejuni (els diners de l’àpat no rea-litzat s’acordà dedicar-los a una finalitatbenèfica, tot i tenint en ment la, aleshoresrecent, tragèdia dels Abruzzos). El matí eralliure i el vam dedicar a pregar pels llocsmés estimats per Sant Francesc a Assísdesprés d’escoltar la meditació dirigida persor Angela Emmanuela Scandella, clarissade Foligno, dins del marc que ens oferial’església del monestir de Santa Clara(plena de gom a gom).

Per la tarda, processó des de SantaMaria dels Àngels fins al Sacro Convento.Immensa riuada de gent (no sols frares,també terciaris i gent que s’hi afegia) ser-pentejant pels camins i carrers d’Assís. Laprocessó acabava baixant a la cripta,davant la tomba de Sant Francesc, on els

Ministres Generals de les diferents bran-ques ens donaven com a record de la tro-bada un exemplar de la Regla Butllada endiferents idiomes. L’Eucaristia es va fer al’aire lliure, amb molta calor, però tambéalegria, en l’esplanada porticada al costatde la basílica.

El darrer dia, el dissabte 18 d’abril,teníem la trobada amb el Papa Benet XVIa Castelgandolfo. Allà, novament ambcalor, ens vam reunir els que vam podercabre ben comprimits en el pati del PalauApostòlic per viure un altre moment simbò-lic: els Ministres Generals (i nosaltres jun-tament amb ells) van renovar els vots i lafidelitat a la Regla davant del Papa, recor-dant aquell dia en què Sant Francesc i elsprimers germans presentaven per a la sevaaprovació davant d’un altre Papa, Inno-cenci III, la proposta de viure l’Evangeli

radicalment sense res de propi, en obe-

diència i en castedat. El Sant Pare acabàel seu discurs exhortant-nos a ser el reflexde la bellesa del Crist dins l’Església i en elmón.


Totes les jornades tingueren un grandesplegament en els mitjans de comuni-cació, donat que els diaris (locals i gene-rals) d’Itàlia se’n feren ressò de la trobadainternacional i tots els esdeveniments (xerra-des, eucaristies, la processó, tot!) forenretransmesos minut a minut per TeleradioPadre Pio via satèl·lit i internet.

Per a aquells que, com jo, vivíem per pri-mer cop una trobada internacional comaquesta fou una experiència de catolicitatmolt fonda. Trobar-se aplegats frares (tambéalgunes germanes i terciaris) de diferentscolors de pell i d’hàbit fou molt bonic, unaveritable sensació de ser família.

Potser van mancar-hi més espais de tro-bada serena on compartir més tu a tu totallò que estàvem vivint. Les jornades tenienun programa detallat i ple, cosa que impedíestones lliures prou dilatades. Almenys,

però, tres cops al dia, durant els àpats o totfent un cafè, podíem seure amb diferentscompanys de camí i, si se sabia alguna llen-gua a més de la pròpia, compartir quelcomde la jornada o de la vida fraterna en altresllocs del món.

Tot plegat, unes jornades per prendreconsciència que, dins l’Església, la famíliafranciscana és dels ordes més grans i encreixement en molts llocs del món, la qualcosa esdevé una crida a fer més evidentla nostra presència en el món a la vegadaque ens recorda la gran responsabilitat quetenim de comunicar l’Evangeli no sols ambparaules, sinó també amb obres a favor detothom, com feia Sant Francesc. En fi, unaexperiència, certament, per tornar a repe-tir i que no quedi en l’oblit.

FRA JESÚS ROMERO



Fra Josep Turull va ser ordenat de pre-vere el diumenge 15 de febrer al con-vent d’Arenys de Mar. La celebració,

presidida pel bisbe de Girona, mons. Fran-cesc Pardo, fou concelebrada per molts ger-mans caputxins, alguns preveres de la Sega-rra i el rector d’Arenys de Mar. L’església esva omplir de familiars i amics de fra Josep ide la fraternitat en una celebració emotiva iprofunda.

L’endemà de l’ordenació, en la intimitatde l’eucaristia habitual de la fraternitatd’Arenys, fra Josep va presidir per primeravegada l’eucaristia. Després ha celebratamb solemnitat les primeres misses a Cer-vera, on viuen els seus pares, i a Palma deMallorca, la fraternitat on actualment estàdestinat.

Fra Josep Turull, nascut al veïnat deRubinat (la Segarra), en el municipi de laVall d’Ondara, va entrar als Caputxins l’any

1996. Durant nouanys va residir a lafraternitat d’Arenysde Mar, estudiantTeologia a Barce-lona, i encarre-gant-se del grupde pastoral de lasalut, de l’assistèn-cia a l’Orde Fran-ciscà Seglar i, del2002 al 2005, del’economia de lacasa. Des del2005 és membrede la fraternitat dePalma de Mallorca,i treballa pastoral-ment a l’hospitalde Son Llàtzer.

ORDENACIÓ DE PREVEREFRA JOSEP TURULL


Sentir-se enviat pot ser una maneramolt interessant d’apropar-se al signi-

ficat del ministeri sacerdotal. Cal sentir lapresència de Déu per a posar-se en movi-ment; a vegades les preguntes que sor-geixen davant el misteri no són pas lesadequades, per exemple vegi’s la reaccióde Zacaries davant la seva paternitat i elmutisme que se’n resulta; però a vegadesles preguntes que sorgeixen poden sermés raonables, vegi’s com Maria interrogàl’àngel sobre el “com” del misteri de la con-cepció de Jesús.

Us dic això no per justificar-me, sinó perexplicar, explicar-vos a vosaltres i tambéexplicar-me a mi mateix, el meu procésvocacional que m’ha portat fins aquí. Enaquest moment em sento enviat per Déua anunciar quelcom de preciós a la gent.M’hi sento per haver fet experiència d’allòque cal anunciar, l’Evan-geli de Jesús el Mes-sies, i de sentir-m’hienviat per la comunitata la que pertanyo,aquesta part de l’Esglé-sia que es manifesta enles persones que volenseguir la forma de viureJesús, segons elcarisma de sant Fran-cesc, que sorgeix entorndels frares caputxins.

Hi ha hagut els seusinterrogants, dubtes,vacil·lacions..., en aquestcamí, però també goig ialegria, davant la pro-posta de vida que s’haanat obrint davant meu.Per això em cal donar-

ne gràcies. En primer lloc cal donar grà-cies als meus pares, ja ancians, per haver-me fer el do de la vida i de la fe. Després calfer-ho a les diverses comunitats on em vaigcriar, la parròquia, el col·legi dels clare-tians..., varen ser els llocs on va entrar enel meu cor el coneixement de Jesús; onse’m va canviar la manera de veure Jesús,on vaig passar del “temor” de la primeraComunió, a la “recerca” a l’estil d’aquellscartells “wanted” sobre la imatge hippie deJesús, o del retrat segons l’època de “Jesu-cris Super-Star”. Tots aquests esdeveni-ments van dissenyar dintre meu unapresència que el temps no va poder esbo-rrar.

Ara, mirant endavant, se’m proposauna manera de fer nova per a mi. L’Esglé-sia m’ha ordenat de prevere, i com a tal,com a capellà, faré més proper a vosal-

tres el misteri de Déu,us faré arribar allò quepodem percebre ambels nostres sentits de ladivinitat, els preciosís-sims Cos i Sang deNostre Senyor Jesu-crist. Amb els sagra-ments de l’Esglesia usacompanyaré en lesvostres penes i alegriesi us serviré en allò quepodré. Gràcies siguindonades a Déu nostreSenyor pels seus donstan especials, i a vosal-tres també moltes grà-cies pel vostre acom-panyament i ajuda.

FRA JOSEP TURULL

Gràcies a Déu(Paraules d’agraïment després de l’eucaristia)


Dissabte 28 de febrer tingué lloc alconvent de Pompeia, a Barcelona,el Capítol de L’Orde Franciscà Seglar

de Catalunya que havia de renovar el seuConsell.

Assistiren el Ministre de l’Orde aEspanya, José Luis Lopetegui que pre-sidí l’acte i l’Assistent de l’Estat, PareAntolín. Hi hagué una bona representa-ció de les fraternitats catalanes: L’Ajuda,Arenys, Badalona, Balaguer, Bertran, Gra-nollers, Lleida, Pompeia, Sabadell, San-taló i Sarrià. També assistiren els inte-grants del Consell sortint.

La jornada començà amb una euca-ristia on s’invocà l’ajuda de l’Esperit Santper fer una elecció encertada dels mem-bres del nou Consell i ajudar-los en laseva tasca.

Es presentà més d’un candidat a totsels oficis, com s’havia demanat a la reu-nió de discerniment celebrada amb ante-rioritat. L’elecció tingué lloc en un ambientde sinceritat i germanor en la valoració idisponibilitat dels candidats.

Resultaren escollits: com a Ministra,Maria Cambray; Viceministre, Tomàs

Monté; Responsable de Formació, JavierConejo; Secretari, Josep Mª GarciaPicola; Tresorera, Assumpció Curnielles;Vocal per Relacions Externes, Immacu-lada Colomer; Vocal de Suport al Con-sell, Carles Llompart.

Després del dinar de germanor es feula cerimònia d’acceptació i confirmaciódels càrrecs i, a continuació, tingué llocla visita pastoral del Ministre i de l’Assis-tent d’Espanya.

Parlaren de la necessitat d’unió, del’oportunitat que l’OFS ha representatper a la comunió de les diferents bran-ques del Primer Orde i la TOR en trobar-se sovint els assistents, de la missió defer present Crist en el món, d’atenció alsmarginats, de la necessitat de cuidarl’oració com a espai de relació amb Déu,i del sentit de pertinença al Terç Orde,sense excessives dispersions i activitats.El germà Ministre també informà de lareelecció de la germana Encarnación delPozo com a Ministra del Consell Inter-nacional de l’Orde en el darrer CapítolGeneral al qual assistiren més de 70 paï-sos.

CAPÍTOL DE L’OFS DE CATALUNYA


-El 28 de Febrer d’enguany vares ser escollida

Ministra de Catalunya de l’Orde Franciscà Seglar.

Com veus l’estat de l’Orde en aquests moments?

-És el que és. A Catalunya, ara en aquests moments,en l’OFS som més de 200 persones i es pot fer lalectura que es vulgui. Jo, particularment, prefereixola que en faria Sant Francesc. Veuria 200 germansi cada un d’ells amb una potencialitat tremenda.Mira, Sant Francesc, una persona sola, va capgi-rar la història del seu temps i encara avui (vuit seglesdesprés) ens diu coses que ens corprenen. O siguique això dels nombres és molt relatiu. I el treballdel creient, tan sovint, és submergit, sense sortir ala llum; es va treballant l’entorn, donant testimoni iil·luminant consciències però de forma anònima i silent. Valoro molt aquest últim aspecte que per ami és essencial, el de no cridar l’atenció (el de lallavor colgada), encara que costi el preu del no reco-neixement.

-El Consell també fou renovat. Quins projectes

teniu pel vostre temps de servei?

-Mira, el Consell d’ara mateix té un somni que seriael de potenciar i donar valor a allò que tots i cadascúdels germans podem ser i fer com a creients i com

Després s’obrí un torn d’intervencionsper tal que el Ministre i l’Assistentd’Espanya poguessin conèixer de viva

veu les activitats i l’estat de les fraterni-tats al nostre país.

S’exposà la riquesa dels actes quediverses Fraternitats i el Consell duen aCatalunya: formació a les fraternitats a lamesura dels germans i a nivell de totCatalunya; atenció als malalts, marginatsi persones sense recursos; els grups dediàleg i pregària (més de 25 arreu delpaís); l’oració i els recessos a les frater-nitats i el paper de l’assistent com a con-seller sense que la Fraternitat delegui laseva responsabilitat.

Un esdeveniment de l’Esperit queregraciem i ens en congratulem de cara alfutur, que s’albira esperançador malgratles difucultats.

CONVERSA AMB MARIA CAMBRAY

a franciscans. Com Sant Pau podríemdir: “entre nosaltres no hi ha savis nipoderosos, però la nostra força ens vequan deixem transparentar l’obra de Déuque actua en les nostres vides”. Per unabanda hi ha moltes fraternitats petites,amb gent gran que quan els preguntes etdiuen: però nosaltres ja tenim una edatavançada i, per favor, no ens demaneugrans coses. Però elles tenen tota l’expe-riència que és molt sàvia, han passat permoments difícils i han sabut persistir.Tenen molt a dir-nos. El nostre missatgevol ser: sí, teniu molt a ensenyar-nos, moltcamí a mostrar-nos; feu-ho. Volem donar-los la confiança per portar-ho endavant.Ara, en els nostres temps s’arracona totel que ja considerem acabat i semprevolem les coses noves, per, un cop pro-vades, tornar-les a arraconar quasid’immediat i així ens anem empobrint,però no d’aquella pobresa que conside-rem com un valor franciscà sinó de lapobresa sinònim de buidor. Nosaltresvolem donar un valor a l’experiència.També en l’OFS hi ha recanvi genera-cional i per tant volem que aflueixi la novaenergia: ells opten per la comunicacióen els nous mitjans, que bé, allí hem deser. Abans he parlat de la llavor soterrada,però també es pot sembrar (i ara tocafer-ho) en la xarxa telemàtica. Volentambé projectes solidaris, doncs enda-vant! També volem ser en els fòrums delaics de l’Església, en els mitjans decomunicació més convencionals (reli-giosos però també ens hauríem d’atre-vir en els d’abast general). I, bàsicament,tenim un gran deure amb la resta de lagran família franciscana amb la que com-partim orígens, carisma i missió: frares,clarisses, monges franciscanes de vidaactiva. Amb ella hem d’estar i seguircaminant per oferir al món aquella espe-rança nova, oberta, magnífica que va sig-nificar el missatge de Crist i que Sant

Francesc va saber llegir i interpretar tantbé.

-Avui les fraternitats de l’OFS conviuen

amb altres persones i grups de cris-

tians compromesos que també treba-

llen a l’entorn dels convents de frares

i germanes. Com ho veus? Quina rela-

ció haurien d’establir-hi les fraterni-

tats?

-Ho veig bé. Quina relació? Mai de com-petitivitat, sinó de coneixença mútua icooperació. En aquest món hi cap tot-hom i per a tothom hi ha feina; que ningúno pateixi, no s’acaba. Em ressonenaquelles paraules de Jesús: qui no estàcontra nosaltres està amb nosaltres (inosaltres amb ells).Tant de bo que en elsentorns eclesials o fòrums socials hihagués molts grups de cristians creantconsciència i intentant mitigar injustícies.

-D’una banda hi ha propostes d’una

involucració més institucional, de

l’Orde o les fraternitats, amb els mar-

ginats i de l’altre hi ha qui diu que ja

és fan activitats i que molts germans

seglars treballen de manera discreta i

personal i que s’ha de ser realista. Què

en penses?

-És bo aquest debat perquè això vol dirque el sofriment humà no ens és indife-rent. També està molt bé quan una fra-ternitat o part d’ella s’involucra en algunafer social com el que descrius, però noha de ser obligatori. No tothom està moti-vat per les mateixes coses i s’ha de res-pectar; ser franciscà no és sinònim delluitador social, sinó que és alguna cosamés, pot ser-ho, però per damunt de totdesitja créixer com a persona cercant lallum de la Veritat en la persona de l’únicDéu viu i veritable. Per altra partm’agrada que parlis de realisme perquèSant Francesc ho era molt de realista,però amb aquell toc de somniador o de



bogeria que el feia tocar de peus a terraperò a un nivell una mica diferent del dela resta de la gent que l’envoltava. Desit-jaria pels franciscans que mantingués-sim la seva visió uns graus per damuntde l’horitzó per ser capaços d’entreveurefites altes i de saltar barreres. També SantFrancesc va perdre totalment la por al“que diran” i això molt aviat, als princi-pis de la seva conversió i aquest fet lidonava un marge de maniobra i llibertatenvejables. També ho desitjaria pels fran-ciscans dels nostres dies (ai! aquest puntde bogeria com ens ajuda a ser realis-tes!). Bé, però ara penso que ja em surtode la teva pregunta més estricta.

-Després d’escoltar Lluc 10, 3-5 Sant

Francesc es decidí a seguir literalment

aquest passatge evangèlic. Quin tret

de l’Evangeli destacaries per a ser

especialment viscut pels terciaris?

-Mira el més subversiu que hi ha, suposoperquè causa molt desconcert, és la per-sona que és veritablement portadora depau. La nostra naturalesa humana tancontroladora de l’entorn per una qües-tió de pura supervivència (som sersbiològics amb unes necessitats molt con-cretes per seguir vivint), no deu tolerarl’esperit de despreniment que manifes-ten els veritables pacificadors (moltsd’ells han mort violentament: Jesús deNatzaret, Mahatma Gandhi, el GermàRoger de Taizé). I Jesús, en aquest pas-satge de l’Evangeli, ens ho fa ben explí-cit, però a la vegada no deixa d’invitar-nos a ser-ne, de pacificadors i ens diucom ho hem de fer. Per una banda hemde perdre el sentit de possessió de

coses que, en algunmoment donat, haguem dedefensar com a nostres i,també, que puguem usarcom a arma per llençarcontra algú en un momentd’ira o d’enuig. Per unaaltra, compartir el que es téi rebre amb senzillesa decor el que no tenim, neces-sitem i ens ofereixen. I elsfranciscans, per definició(o per vocació), volem serpacificadors (precisamentpel fet que a Sant Francescl’impressionés tant aquestfragment evangèlic id’altres similars); doncs,vet aquí el repte.

Gràcies, Maria! Us desit-

gem al nou Consell i a tu

mateixa molt d’encert en

la vostra tasca. Pau i bé!

ENRIC EMO


El diumenge 10 d’abril es varen aple-gar a Sabadell, al convent de santFrancesc d’Assís, una bona colla de

membres de L’OFS de tot Catalunya percelebrar la tradicional Assemblea Anual.

La trobada començà, com sempre,amb un esmorzar mentre s’acollia els quianaven arribant. Després se celebràl’eucaristia presidida pels assistents fraMiguel i fra Josep Manuel, (el germà Fran-cesc Linares estava malalt).

El tema central de la jornada consistíen visualitzar fragments de la pel·lícula“Francesc i Clara” que foren comentats,des de diversos punts de vista, per laRemei Garcia, l’Enric Emo i fra JosepManuel. Després hi hagué un diàleg moltanimat moderat per la germana Pilar deManresa.

La trobada es clogué amb el tradicio-nal dinar de germanor, molt ben prepa-rat pels germans de Sabadell.

ASSEMBLEA ANUAL OFS DE CATALUNYA


El darrer dissabte de març se celebràa Sant Quirze la primera trobadade catequistes de tota la Província

caputxina. Es varen aplegar al voltantd’una cinquantena de catequistes de lesfraternitats de l’Ajuda, Arenys, Les Bor-ges Blanques, Pompeia, Sarrià i el SSIMper reflexionar i descobrir nous recur-sos de cara a millorar la tasca pastoral.La trobada, a més, va ser una ocasióimmillorable per establir relacions i ferlligams.

La dinàmica de la jornada fou con-duïda per la Lourdes i el Ricard de Rilourque ja fa temps que es dediquen a la for-mació de catequistes amb molta sensibi-

litat envers l’evangelització i l’elaboració dematerials de suport a la catequesi.

El lloc, molt acuradament cuidat pelsresponsables de la residència Assís, ambels seus jardins i estances, fou un esce-nari excel·lent per a l’aplec. El matí es vacompletar amb la celebració de l’euca-ristia, presidida per fra Eduard Rey, en laqual van participar molts residents.

La trobada es va cloure amb un dinarcompartit amb menjar que portaren lesdiferents fraternitats, que resultà moltvariat i exòtic.

Després de l’avaluació, es va propo-sar d’organitzar aquesta trobada un altrecop l’any vinent.

TROBADA DE CATEQUISTES

E n primer lloc haig d’agrair a FraEduard la confiança de proposar-meaquesta reflexió sobre el seu llibre.

Per a mi, aquesta proposta va ser una certasorpresa. Segur que hi ha persones mésautoritzades i preparades que jo per fer-ho. De tota manera, no m’hi vaig negar. Fapoc que fra Eduard havia estat estudiantnostre en la Facultat de Teologia i aixòhavia estat ocasió de reflexió conjuntasobre l’Evangeli i la fe en Jesucrist en unàmbit de comunicació i confiança. Després,quan he tingut ocasió de llegir el seu llibre,he anat constatant que la comunicació i laconfiança havien crescut en un clima d’afi-nitat espiritual en l’experiència de l’Evan-geli de Jesús i del seu Esperit. En la lec-tura he trobat una sensibilitat acusada pelsvalors evangèlics i concretament perl’accent caputxí en la vivència d’aquestsvalors.

Per altra banda, però, precisament peraquesta raó, a mida que anava llegint el lli-bre de fra Eduard se m’anava despertant uncert temor respectuós tant pel tema del mar-tiri de tants frares caputxins en la guerra civildel 1936, com per la seva manera de viureaquella tragèdia i d’expressar-la. I en aca-bar la lectura m’he trobat que estava trepit-jant un terreny molt més delicat i complexdel que havia previst. Per una banda, l’amis-tat i l’afinitat espiritual obrien camins de comu-nió cordial amb la seva obra; però per l’altra,la gravetat del tema i la seva manera de trac-tar-lo i de viure’l, no només ple de delica-desa sinó fins i tot ple de sofriment, m’han

imposat una actitud de respecte, de discre-ció, fins i tot i ben sincerament, de temor. Ésamb aquesta complexitat de sentiments quegoso parlar del llibre davant vostre.

La primera cosa que m’impressiona delllibre és la seva distribució. No són temes,o èpoques, o llocs; són noms. Una ulladaa l’índex impressiona: Fra Josep Oriol deBarcelona, Fra Domènec de St. Pere deRiudebitlles, Fra Prudenci de Pomar deCinca, Fra Eloi de Bianya... fins a 30 noms;i, a més, els 6 noms dels que anomena“màrtirs perduts”. Tal com diu l’Autor, ellno els ha conegut; ha nascut molts anysdesprés del seu martiri. Però en parla comde germans grans que d’una manera o altraencara són a casa. I per això parla demanera entranyable no només d’ells sinódels convents, que són com una mena derealitat espiritual en tota l’obra: Sarrià, Man-resa, Arenys, Olot, Pompeia, l’Ajuda, Igua-lada... Per això no sorprèn que al final hihagi les fotos dels frares màrtirs i dels con-vents màrtirs. Fa la impressió que el germàpetit, que ha conegut tots aquests conventsja renovats i refets després del desastre,vulgui recuperar la memòria dels seus ger-mans grans i de la seva casa pairal.

La descripció que fa Fra Eduard de cadafrare màrtir està plena de delicadesa. Noes limita a descriure els últims dies i el mar-tiri sinó que comença amb la seva infan-tesa i la seva família. De fet, cada un delspersonatges té dues parts. Comença des-crivint la seva manera de ser, els accentsdel seu caràcter, els punts forts del seu


TTEESSTTIIMMOONNIISS DDEE SSÀÀVVIIAA IINNGGEENNUUÏÏTTAATT,,PPrreesseennttaatt ppeerr mmoossssèènn GGaassppaarr MMoorraa

El pro passat mes de març es va presentar al convent de Pompeia el lli-bre de fra Eduard Rey. Un dels membres de la mesa fou mossèn GasparMora. Us transcrivim les paraules de la seva intervenció.

EEEE ssss pppp aaaa iiii FFFF rrrr aaaa nnnn cccc iiii ssss cccc ààààaaaa rrrr tttt iiii cccc llll eeee ssss


temperament, a través dels moments mésimportants de la seva història. Subratlla elsaccents positius però no calla els mésambigus i problemàtics. I a poc a poc vaportant el personatge al moment decisiudel 18 de juliol del 1936 i dies i setmanessegüents. I aleshores entra en la descrip-ció dels passos i dels esdeveniments queculminen en el martiri, alguns puramentcasuals, fins i tot fruits de l’atzar, que podienhaver estat distints, per un canvi de ruta ouna diferència d’hores o de minuts. I aquíhi ha un altre aspecte que impressiona enl’obra. La descripció dels últims dies i dela mort martirial és concisa, objectiva,serena; però no és freda. No abunden lesvaloracions retòriques o les descripcionsapassionades, però no es limita a trans-criure dades històriques. Una frase, potsermolt senzilla, en boca del frare; una acti-tud dels botxins; una descripció de les cir-cumstàncies, a vegades un simple adjectiu,transformen la narració en una manifesta-ció de respecte i d’admiració. I, el que pot-ser produeix més impacte, la narració, real-ment concisa i objectiva, va manifestant,quasi sense voler, un sofriment profund icontingut.

Haig de confessar que en acabar la lec-tura, feta quasi d’una passada, vaig haverd’aixecar-me i passejar. Em vaig trobarabsorbit per dos sentiments. Per una banda,l’admiració d’un heroisme, tan senzill i tanimmens, dels frares caputxins màrtirs, vis-cut per cadascun a la seva manera, tambéamb les seves limitacions. I, per l’altra, lainquietud d’una sensació que no havia pre-vist; i és el clima de dolor amagat i contin-gut que ha d’haver viscut l’autor durant elsmesos i potser més que mesos, que hadurat la investigació, la lectura, la redacciódel llibre que tenia a les mans.

Després de parlar de la concisió serenai continguda de l’obra, m’agradaria posar derelleu, quasi per contrast, dos temes. Un ésla pregunta inevitable: per què tant d’odi itanta inhumanitat; com es pot explicar queen ple segle XX hagin pogut succeir aques-tes tragèdies, i tantes d’altres, en un paíscom el nostre.

Sembla que es pot aplicar a l’obra quecomento una llei molt comuna; la introduc-ció és l’últim que s’escriu. Doncs bé; homs’imagina l’autor, després de molts mesosde treball, quan estava ja enllestida la redac-ció de la vida i la mort de cada frare, dedi-cant-se a escriure el marc històric: “El capí-tol provincial”, “Sublevació i revolució”, iespecialment “La persecució” (pp. 27 ss.).I aleshores se li trenca l’objectivitat serena,se li desborda el sofriment contingut i apa-reix la passió. “Davant de tot això, podemtenir la temptació de preguntar-nos: per què.¿Què havien fet aquells homes per serobjecte de tant d’odi? És una preguntaenganyosa. L’assassinat sistemàtic i l’intentd’extermini de tota una categoria de per-sones, sigui per la seva manera de pensar,per la seva raça, o pel tipus de vida queporten, és una monstruositat que no pottenir justificació. No s’hi val a pensar un perquè” (p. 28).

Però els fet són tan punyents que elmateix autor acaba buscant-ne raons. Bus-car explicacions no vol dir voler justificar; vol

dir voler entendre. I encara avui, tants anysdesprés, tots estem abocats a l’intent d’enten-dre com va ser possible tanta inhumanitat,tan sistemàtica, tan terrible, tan “monstruosa”.Això només és possible amb un esforçenorme de serenitat i d’objectivitat, per valo-rar adequadament la història, els processos,les ideologies, els esdeveniments i, en últimterme, els grups i les persones. I en aquestesforç, tan difícil deu ser entendre i valorar lesdades objectives, què ha passat i com ho haviscut cadascú, com difícil és l’ascesi sub-jectiva per aconseguir la necessària sereni-tat, personal i col·lectiva.

Això ens porta a una última reflexió queel llibre planteja i que tracten tant l’autorcom el pròleg mesurat de fra Jacint Duran,el ministre provincial. Encara avui, el recorddels esdeveniments de la nostra guerra civilreobre ferides. Ho podem veure en elprocés polític i social del que se’n diu “recu-peració de la memòria històrica”. ¿És oportúaquest record? Pot semblar que el silencicontribueix a cicatritzar ferides; però aixòno és veritat. Queden tapades i coents, iaixò pot alimentar un ressentiment sord i destructor. Fins i tot, tal com el llibrerecorda, les ferides s’hereten. Però parlar-ne pot també provocar nous enfrontamentsi nous retrets, acusacions, condemnes, i endefinitiva, noves manifestacions de l’odi i elressentiment, que semblen ja molt enquis-tats en la nostra terra.

Aquest tema és molt delicat. Ja va pre-ocupar Joan Pau II amb motiu de la cele-bració de l’any 2000 del naixement de Jesu-crist i el va portar a promoure el que en vadir “la purificació de la memòria”, que citaJacint Duran, i a demanar perdó pels pecatsde l’Església.

Això ens ajuda a veure l‘abast de laqüestió. Estem davant d’un cas concret enun problema que és un repte per a tots elsgrups humans. D’una manera o altra, totsels grups vivim aquest desafiament; la rela-ció amb altres grups amb els quals hi haacusacions d’agressions històriques, detipus colonial, o polític, o social, o lingüístic,o religiós, o cultural... De grup humà a gruphumà va zero. ¿Com cal tractar un tema

tan delicat, tan perillós, que interessa a tantsgrups humans?

Pot ser un bon criteri el tractament queha fet l’Església del martiri dels seus màr-tirs al llarg dels segles, i en definitiva, eltractament que fa l’Església de la passió i lamort del primer màrtir, Jesús. En el centre,la litúrgia. Aquesta qüestió pot ser un casprivilegiat del criteri cristià: lex orandi, lexcredendi; la manera de resar il·lumina sobrela manera de creure i la manera de viure.¿Com ha tractat la tradició eclesial la mortdels seus màrtirs i de Jesús mateix? És lamanera com el grup cristià ha afrontat ja desegles el desafiament del qual parlem; undesafiament enorme per a tots els grups.Una cosa posaré de relleu: no el calla; peròno subratlla la malícia, la perversitat o lacrueltat dels botxins. Subratlla més aviat lafidelitat del màrtir, la seva entrega, la sevafortalesa, el seu caràcter de model per atots, la grandesa del do de Déu, fins i tot lalloança i l’acció de gràcies a Déu per unafidelitat tan heroica.

No em costa de veure aquest esperit enel llibre de fra Eduard. Més d’una vegadam’ha recordat el to, el realisme, la serenitat,la delicadesa espiritual de la descripció delsmàrtirs romans, o els africans, o els d’Hispà-nia, o els orientals, o els europeus delsúltims segles. Aquesta és, probablement,la manera com la recuperació de la memò-ria històrica pot portar a la difícil i necessà-ria reconciliació.

Ja el mateix títol evoca aquest esperit.No és “Frares caputxins morts” sinó “Tes-timonis de sàvia ingenuïtat”. I com un exem-ple que els resumeix tots, la figura de fraEloi, evocat en les últimes pàgines del lli-bre. Aquestes, de fet, ignoren la “mons-truositat” dels botxins. Parlen més aviat del’actitud d’acolliment incondicional de fraEloi, de la seva bondat, de la seva serenacomunió amb les generacions de frares, decristians, de persones que van arribant alconvent caputxí. El record dels màrtirs, ingè-nuament savis, ha de portar a la reconci-liació i a l’amor cristians.

MN. GASPAR MORA



Fra Paolo

Mart inel l i ,

caputxí, ha

estat a Barce-

lona convidat pel

nostre Departa-

ment d’Estudis

Franciscans de

la Facultat de

Teologia per

impartir una con-

ferència sobre

“La Bellesa en

sant Bonaven-

tura”. Actual-

ment és presi-

dent de l’Institut

F r a n c i s c à

d’Espiritualitat

de la Universitat

Antonianum de

Roma, i profes-

sor de Teologia

Fonamental a la

Gregoriana. Es

va doctorar en

teologia Dogmà-

tica amb una tesi

sobre la teologia

de la creu de

Von Balthasar.

Darrerament ha

participat com a

assessor en el

Sínode sobre la

Paraula de Déu.

Durant la seva

estada al con-

vent de l’Ajuda,

ens va concedir

a m a b l e m e n t

aquesta entre-

vista.

FRA PAOLO MARTINELLI

EEEE nnnn tttt rrrr eeee vvvv iiii ssss tttt aaaa

_Paolo, vós heu estat al Sínode com a

convidat, com ha estat la vostra expe-

riència?_Bella, ha estat una experiència molt inte-ressant, per a mi era la segona vegada,vaig estar al sínode del 2005 sobre l’Euca-ristia, i ara he estat convidat a aquest sobrela Paraula Déu. Per a mi ha estat una expe-riència bella, fins i tot per a veure la relacióentre els dos sínodes: L’eucaristia i laParaula de Déu, els dos grans pilars del’experiència cristiana. Aquest segon sínodeha estat més tranquil respecte a l’anteriorperquè allí hi havia una certa polèmicadeguda a l’escassetat dels sacerdots i ambel tema dels “viri provati”i també per la qües-tió de la reforma litúrgica i de la recepciódel Concili.

Aquest ha estat molt més tranquil, jo nom’ho pensava ja que històricament lesgrans divisions a l’església han vingut peltema de la interpretació de la paraula deDéu. El clima era molt positiu i molt ecumè-nic. Hi havia presència de convidats, pro-testants, anglicans i ortodoxos que han fetintervencions bellíssimes totes molt positi-ves. M’han explicat que, en un diàleg, unluterà ha dit: “Si en el temps de Luters’hagués celebrat aquest Sínode, nos’hagués dividit l’Església.”

Hi va haver dues intervencions molt sig-nificatives, una del Rabi de Haifa que parlàsobre el significat dels Salms per al poblejueu. Cal subratllar la importància per anosaltres de la unitat entre l’Antic i el NouTestament, però també és important per anosaltres la manera com els jueus llegei-xen la Bíblia i no únicament la lectura quefem des del punt de vista cristològic.

Després, hi hagué la intervenció delPatriarca de Constatinoble, BartolomeoI, una bella intervenció, fent una lec-tura del text a partir dels pares grecs,on es troba tot unit: Antic i Nou Testa-ment, la Creació i la Paraula de Déu,amb una visió còsmica. Ha parlat defonamentar teològicament l’ecologia.Si el món és expressió de la Paraulade Déu, nosaltres hem de tenir cura delmón. Després ha relacionat la Paraulade Déu, les Icones, la santedat i elssagraments, en un discurs que ho uneixtot, amb Crist al centre.

El Papa havia de fer un discurs desprésd’aquesta intervenció i hi va renunciar.Només va ressaltar que tots aquests paresantics ens són comuns i, per tant, estemunits.

Hi ha hagut intervencions molt commo-vedores, per exemple la dels bisbes de


l’Índia, tot just havia passat el darrer atemp-tat, i ens han explicat com van viure aquestasituació i com celebren la missa arriscant lavida. El patriarca de Bagdad va ser molt com-movedor, ens va dir que allà la comunitatnomés viu de la Paraula de Déu, ja que estancompletament aïllats de tot... Aquest era elclima general molt bell, tranquil, fratern.

Llavors el problema, el punt més calent,ha estat el Papa qui el va posar sobre lataula, el tema de la relació entre l’exegesi ila teologia. Va esperar tota la setmana,només escoltant i, com el tema no sortia,va demanar la paraula, com un més, fentuna reflexió: “Hem assolit una gran riquesaamb els estudis històrico-crítics però noexisteix encara una adequada hermenèuticade la fe.”

Hi ha com una separació. Ha crescutmolt l’anàlisi històrica dels textos, i això estàbé, però no ha crescut de la mateixamanera l’hermenèutica de la fe, és a dir, lainterpretació de fe dels textos.

Hi ha el risc que estiguem dividits, peruna banda l’aspecte tècnico-científic i peruna altra l’aspecte de la fe. Si estan sepa-rats, la fe esdevé fideisme i la ciènciaesdevé cientisme. El Papa ha convidat areflexionar. Ha recordat els famosos trespunts de la Dei Verbum: que la SagradaEscriptura s’ha de llegir tenint en compte launitat de tota la Bíblia, que cal llegir-la al’interior de la Tradició de l’Església i, que caltenir en compte l’analogia de la fe, la rela-ció amb Déu.... Aquí està la problemàticade la relació entre l’exegesi històrico-críticai l’hermenèutica de la fe, perquè Déu ensparla ara no en el passat.

_És la interpretació de Sant Francesc,

que quan cita textos afirma: “el Senyor

diu en l’Evangeli”, en present, no?_En efecte, sant Francesc ha esta el santmés citat durant el Sínode. Sant Francescescolta la Paraula de Déu i Déu li parla “ara”,en “aquest moment”. No és paraula del pas-sat, Déu parla en el moment present.

La Paraula de Déu en les paraules del’Escriptura. De fet els sants han viscut així,ells són interpretació vivent de la Paraula.

_Vós ensenyeu Teologia dels estats de

vida, teologia de la vocació. Com es pot

animar la vocació dels cristians? Per-

què em penso que en l’Europa actual

quedaran només cristians vocacionals..._Aquesta és una pregunta molt important.De fet, no cal insistir en les vocacions par-ticulars: la vida consagrada, el sacerdoci..,això és important però és una conseqüèn-cia de la vocació cristiana.

La cosa més important és descobrir quela vida és vocació. Instant per instant.

Aquesta és la cosa de la qual no esparla, que no es té en compte. I això potexplicar que no hi hagi vocacions. No hi havocacions perquè no se sent la vida, en totmoment, com a vocació. Això és, ésserinterpel·lat, ésser cridat per Déu a travésde la realitat. Això és conseqüència de lacultura tècnico-científica on l’home té laimpressió de construir-se ell tot sol, on nohi ha un altre que el fa ésser.

La relació amb la realitat fa descobrirabsolutament que la vida és vocació. Totsels moments són relació amb el Misteri deDéu que em dóna la vida, que em fa reac-cionar.

Jo quan parlo d’això a classe dic: “Larealitat em crida, quan veig una cosa, emcolpeix, hi ha una paraula de Déu que emconvida a respondre”. S’ha de veure tot comuna crida: un esdeveniment, una persona,un fet, una paraula. La vida és vocació per-

què la realitat és provocació.

_Però això implica una sensibilitat, uns

ulls oberts?_Sobretot una simplicitat. Educar-se en lasimplicitat.

De fet el nen és el primer que es deixaprovocar perquè és simple, tot l’atrau, totel crida. És important educar el nostre cora la simplicitat pel que succeeix, queaprenguem a sentir, a trobar una simplici-tat de l’esguard, de la mirada. Els nostresprojectes ens tanquen una mica, ens fande barrera i no trobem la realitat. La rea-litat és el lloc on Déu em parla, el lloc dela meva vocació és el contacte amb la rea-litat.



_I com educar aquesta simplicitat?_Aquesta és una bella pregunta. Hi ha unteòleg que es diu Jungmann de la Teolo-gia del Kerigma que deia que l’educació ésintroduir la persona en la relació amb la rea-litat, i això em sembla molt important tambédes del punt de vista vocacional. Perquèno es tracta de fer un discurs religiós sepa-rat de la vida, sinó acompanyar com unamic, com un pare, a mirar i descobrir larealitat tal com és. Ens eduquem si tinc algúamb qui mirar plegats la realitat, és tal comfeia Jesús amb els seus deixebles. Els dei-xebles preguntaven, “per què això és així?”I llavors Jesús els introdueix a mirar la

realitat d’una forma diversa. Els deixeblesquedaven colpits de com Jesús pregava,com mirava els malalts, com mirava la peca-dora... I Jesús els introduïa a una relaciódistinta amb la realitat. Això demana sertestimonis vivents d’una manera diversa deveure la realitat.

Jo veig que a Itàlia es fa l’animació voca-cional d’una manera amb la que jo no emsento massa identificat, perquè moltesvegades et situa fora de la vida. El problemaés descobrir que la meva vida és vocacióen relació amb tota la realitat. L’animacióvocacional ha de ser aquest acompanya-ment (mirar plegats) que m’ajudi a desco-brir que Déu em crida a través de la reali-tat. Sant Francesc és així al llarg de tota laseva vida en la seva vocació. Parteix delleprós i acaba en el Càntic de les Criatu-res. Tota la seva vida és relació amb la rea-litat.

_Però això demana no fugir de la creu,

del dolor, de les dificultats de la reali-

tat?_El dolor és el que ens ensenya a estarveritablement en la realitat. Introdueix unaspecte concret de la realitat. Si l’homeestà tota la vida sense experimentar dolor,


roman en un món abstracte, no real, unafantasia. Sant Francesc ha experimentataquest itinerari, els seus primers projectescavallerescos, de fer grans coses, era unamanera de no estar en la realitat, ell enfugia. Això se sembla a la manera com fun-cionen els joves d’avui, grans ideals peròes fuig de la realitat. L’avantatge de Fran-cesc és que davant del dolor no s’escapa.Avui hi ha una certa religiositat que és unamena de fantasia. D’altra banda els nos-tres sants ens ensenyen que la religiositatés estar en la realitat. Déu habita dins dela realitat i també dins de les ferides de larealitat.

_Vostè parla en la seva tesi doctoral que

la creu és el camí per arribar a la Trinitat,

com es pot entendre això?_Això es troba en l’evangeli de Joan. SantJoan, a diferència dels altres evangelistes,mira la Creu a la llum de la Resurrecció.La cosa que més em va colpir quan estu-diava aquesta realitat va ser que l’amor

sap abraçar la diferencia, sap abraçar la

distància. En aquest sentit està la relacióentre la Creu i la Trinitat. Déu és Trinitat,és a dir, és relació, però dir que Déu ésrelació vol dir que necessita espai. Estimarl’altre vol dir acceptar que l’altre sigui, quel’altre sigui fins i tot distant. L’encontre ambl’altre no és sols fusió, és acceptar l’alteri-tat. El misteri de la Trinitat ens ensenyaque l’altre és bo, no és un estrany. L’altreestà en Déu, Déu és Trinitat perquè l’altreés original, no hi ha el Pare sense el Fill. Id’aquí aquesta capacitat de l’amord’abraçar la diferència. És el que ens mos-tra el Misteri Pasqual, Déu abraça la llun-yania de l’home pecador. Mentre abraçal’home pecador ens fa veure aquesta formade l’amor que sap afirmar la diferència.L’amor sap abraçar aquell que està lluny,en aquest sentit la creu, que és una llun-yania de Déu, en realitat mostra la unióamb Déu. Perquè l’amor és fins i tot capaçd’abraçar aquell que és llunyà. En aquestsentit m’ha colpit molt el fet que sols unDéu trinitari és un Déu que pot morir a lacreu, és un Déu en que l’altre és afirmat

com a positiu. Així es comprèn el misteridel Déu que es fa carn i pren el lloc delpecador. És com allunyar-se de si mateixper abraçar l’home en la seva contradic-ció. Si fos un Déu solitari no podria abraçarla condició de l’home.

_En la nostra Europa secularitzada com

li sembla que ens hem situar els cris-

tians? _El tema de la secularització té un aspecteque avui demana una interpretació diversa.

Fa cinquanta anys el fenomen de lasecularització estava més delineat, mésclar, significava l’èxit de la modernitat a par-tir de la fi de la cultura medieval, la culturaa l’entorn de l’única fe cristiana. Surt la ideade “viu com si déu no existís”, aquesta ésla síntesi del procés de la secularització.Molts sociòlegs avui ens diuen que aquestaidea ja no està present, hi ha un retorn, avegades contradictori, de l’element religiós,fins i tot elements de superstició. També hiha fenòmens sorprenents com el dedesprés de la mort de Joan Pau II: senseque ningú ho organitzés, van venir a Romacinc milions de persones. Quan va morirPius XII no va passar res semblant. És unfenomen, si més no, contradictori.

Però hem d’estar molt atents i valorarmolt aquest procés de la secularització enel sentit de la descoberta de la subjectivi-tat i, per tant, de la llibertat. Ens cal mos-trar que l’experiència religiosa no va en con-tra de la llibertat. Perquè la secularització,el tema fonamental que ens posa davantés el de la llibertat. És la descoberta quel’home és un subjecte capaç de prendredecisions. Aquest element important pot-ser ha estat oblidat, perquè de vegades lacultura cristiana davant del tema de la lli-bertat ha posat dificultats, cosa estranya jaque la Bíblia està plena de referències queparlen de llibertat.

Per una banda el món modern ens pro-posa l’home com a capaç de prendre deci-sions, però per altra banda la secularitza-ció no sap respondre al tema de la llibertat,l’ha alliberat de condicionaments, peròdesprés no sap què fer-ne. L’ha redesco-


berta però després no la sap utilitzar. Unsenyal típic d’això és que avui no es pre-

nen decisions. Es posa tot l’esforç enredescobrir la llibertat i ara tenim por d’uti-litzar-la.

Aquest és un punt on l’experiència cris-tiana té molt a dir. Els cristians no tenim pordel tema de la llibertat, pensem en SantPau “la llibertat ens farà lliures”, “la llibertatdels fills de Déu...”. En aquest sentit calredescobrir que la modernitat és un guanypel cristianisme, cal redescobrir la potèn-cia de la fe que dona força a la llibertat, per-què la llibertat abandonada en si mateixava en crisi.

_La comunitat cristiana com s’ha de

situar en el món actual? Com una mino-

ria viva? Com un grup que s’oposa a la

cultura dominant? Inculturació o cultura

cristiana? Minoria o Cristiandat?

_Penso que aquesta alternativa no respona la realitat actual, penso que estem davantd’una cosa inèdita. Les dues imatges de la

minoria i de la cristiandat són una mica

velles. Jo prefereixo la imatge de ser pre-sents en les circumstàncies, dins de lescircumstàncies tal com són. Si som moltso pocs això no ho sé, ho decidirà Déu.L’important és el testimoni, deixar-se inter-pel·lar i, a la vegada, interrogar l’homed’avui. Jo crec que en aquest diàleg totstenim molt a guanyar. La modernitat pottrobar en el cristianisme coses que no pen-sava poder trobar i el cristianisme pot tro-bar coses que havien estat una mica obli-dades dins de la modernitat. Cal arriscar-sea tornar al contacte d’aquestes dues cosesque s’havien separat: la fe i la vida. Tornara trobar la manera d’interrogar l’altre. Per-què la pregunta fa créixer tots. El cristia-nisme té necessitat de la figura del testi-


moniatge que descobreix l’encontre ambCrist en l’encontre amb l’altre. No és èpocade contraposicions ni de sincretismes. Eltestimoniatge amable inclou la relació i laidentitat, és una identitat relacional, unaidentitat que es descobreix en la relació.No sé si serem pocs o molts, és igual. Peròel que és clar és que hem d’arriscar-nos aajuntar dues coses que s’han separat, lafe i la vida real.

_Per acabar, què els diria als nostres lec-

tors, què els aconsellaria per viure els

seu cristianisme d’una manera autèn-

tica, a fons?_Crec que és necessari tornar a verificar

la fe, no donar-la per descomptada. Verifi-car l’encontre amb el Senyor, amb l’Evan-geli. Verificar que visc una vida bona, haigde tocar-la amb les mans, no pot ser unaconvicció abstracta. És com quan Pere diudavant de Jesús: “fora de tu no trobemparaules de vida eterna”.

Això és una cosa bella que dóna sentita la vida, es tracta de verificar la bellesa delCristianisme, tornar a sentir el seu sabor,no el moralisme de “he de fer això” sinósentir el sabor que ens fa exclamar: “Val lapena!”.

_I quin és el camí per assaborir el Cris-

tianisme?_Sembla que cal retornar als inicis delcristianisme, com a l’inici de Sant Fran-cesc. No és gens estrany, els deixebleshan trobat Jesús, han anat amb ell, veienel que feia, les coses que deia, la manerade sentir la vida i això els obria horitzonsinfinits. Qui trobava Sant Francesc volia

viure amb ell, perquè viure d’aquellamanera era molt més ric de significat.Aquest és el mètode del testimoni, estracta de viure plegats per ajudar a signi-ficar que el que ens ha dit Jesús fa la vidamés bella.

_I la pregària quin paper hi juga?_Jo parteixo que els deixebles en un certmoment demanen a Jesús que els ensenyia pregar. Això vol dir que ells veien en Jesúsuna intimitat amb Déu absolutament excep-cional i, per això, volien pregar de la mateixamanera. Hi ha una atracció i per això volenaprendre. Per això és molt important trobarel nexe entre la pregària i la vida de cadadia. La pregària vol dir descobrir-se a simateix sota els ulls de Déu, com diu santAgustí i la tradició franciscana: “Déu és mésíntim que jo mateix”. Quan dic “jo” he de diraquesta relació amb Déu que em fa ésser.Cal cultivar aquesta relació. En aquest sen-tit, la pregària no és una cosa que estiguifora de la vida, sinó que il·lumina la vida, ila vida fa aprofundir la pregària.

Per comprendre això ens ajuda l’estruc-tura litúrgica de la missa, que és molt bella,perquè la missa és el Misteri de Déu pre-sent, però cal que jo el porti a la meva vida.La consagració del pa i el vi implica la con-sagració de la meva vida, perquè el pa i elvi són la meva vida. Llavors en la pregàriaes troben Déu i la meva vida. La pregària noés sols un moment religiós fora de la vida,sinó el moment més fecund, on la relacióamb Déu és la relació amb la realitat.

Jo diria que tota veritable pregària had’estar una mica lligada amb l’eucaristia.Perquè s’hi troba tot: la relació amb Déu,el cos de Crist, l’ofrena de la meva vida,els dolors, les preocupacions... Déu hoamassa tot. Llavors la pregària no és alie-nació: jo porto tot, Déu ho pren i li dónasignificat. Jo sóc allí, aquest tros de paesdevinc jo, la meva vida que ofereixo...És molt bell veure que en la pregària Déui la meva vida es troben.

MONTSE ANDREUFRA JOSEP MANUEL

ECap de nosaltres va néixer “ahir”. Totstenim una història, encara més, somhistòria única, personal, diferent que

ens va engendrant, configurant, en lamesura en què anem prenent-ne cons-ciència, perquè tots, sigui quin sigui elmoment en què ens trobem i l’edat que tin-guem, podem mirar endarrere i “re-cor-dar”, és a dir, tornar a passar pel cor esce-nes de la pròpia vida... Tot ésser humà ésfruit, més o menys ben paït, d’allò que vavivint.

El poble d’Israel ho sabia bé... En el seupelegrinatge pel desert li succeïren moltescoses, però finalment arribà a la conclusióque Déu no l’abandonà mai, gràcies a queva anar alçant “altars” que li recordaven laseva constant presència. I és que, en totesles religions, l’altar és signe de la presènciadivina. Abans de ser llocs on s’oferien sacri-ficis, eren “memorial” del favor diví. S’alça-ven altars en llocs on s’havia produït unateofania. L’altar era precisament això, unafita, un monument, una estructura ferma isòlida destinada a romandre, a perpetuarla memòria. Jacob tenia el costum d’alçaresteles en cada lloc on sentia l’ajuda deDéu d’una manera especial. Li agradavade tornar a visitar aquests llocs per reco-brar forces i continuar el camí.

“...alçaré un altar al Déu que emdonà resposta favorable allà mateixel dia de la meva tribulació, i quem’assistí en el meu viatge”. (Gn 35,3)“...i va erigir un altar i donà a l’indretel nom d’El-Bet-El ja que Déu se lihavia aparegut quan fugia de davantdel seu germà”.(Gn 35,6-7)

Déu, durant el seu pelegrinatge, no paràde repetir una i altra vegada al seu poble,que no s’oblidés de res del que els seusulls havien presenciat... “Recorda’t de tot elcamí que el teu Déu t’ha fet recórrer...” IMoisès no pararà d’insistir en aquest punt:“Vés en compte, no fos que ho oblidis...”

“RECORDAR-SE”... i per recordar-se’nva bé amuntegar pedres, senyalar els llocsi els dies en els quals la gràcia ens ha envaïti ens ha fet veure el Senyor per a torna-hien pelegrinatge agraït.

Moltes vegades he vist el llibre del’èxode com una abreviatura de la mevapròpia vida. Com als israelites també Déuem guia, ja sigui amb una columna de fumo amb una de foc. En alguns moments eldesert m’obre prodigioses perspectives,però també m’aclapara amb la seva mono-tonia. En certs moments, el seu buit i soli-tud em posa en contacte amb l’infinit peròal cap d’una estona sembla que tot quediesberlat. Hi ha dies en què la set m’abrasai potser murmuro contra Déu; de vegadesl’aigua fresca raja de la roca ardent i el

EEEE nnnn vvvv oooo llll tttt aaaa tttt ssss dddd ’’’’ uuuu nnnn nnnn úúúú vvvv oooo lllltttt aaaa nnnn gggg rrrr aaaa nnnn dddd eeee tttt eeee ssss tttt iiii mmmm oooo nnnn iiii ssss

ITINERARI ESPIRITUAL:ELS ALTARS DE LA MEVA VIDA



beneeixo emocionada. Com Jacob, des defa alguns anys, vaig començar també,impulsada per aquest “recorda’t”, a viureaixí, tractant de recollir, recordar, guardara la memòria del meu cor els momentsespecialment intensos que em van verte-brant, donant solidesa, consistència.

Vaig decidir fer un passeig per la mevapròpia vida i no em costà d’adonar-me quetota ella ha estat marcada per “altars”, llocsde presències emergents: llibres, persones,esdeveniments, pel·lícules, autors, citesbíbliques... tant és així que des d’alesho-res els meus anys els denomino així: “l’anyen què em vaig consagrar a Déu”, “l’any enquè vaig conèixer Cristina Kaufmann”, “l’anyen què la meva mare emmalaltí”, “l’any quevaig fer exercicis espirituals a Sant Martí”,“l’any en què em captivà Van Gogh”, “l’anyen què vaig haver de fer front a una grancrisi personal”, “l’any en què vaig descobrirJiménez Lozano”....

També m’he adonat que grans zonesde la meva ànima han estat i van sent habi-tades per altres... Cadascú de nosaltrescreu haver construït la seva pròpia vida,però la major part del que som, ho devemals altres. Un personatge de Pirandello esdirigia als espectadors i els preguntava:“Vosaltres, creieu que viviu? No és cert re-mastegueu la vida dels altres”. I crec queés així, l’home és, abans que res, un hereu.Jo dec altíssims percentatges de la mevasensibilitat als escriptors, als músics, alspoetes que l’han alimentada.... Les matei-xes idees que expresso són el suc de totallò que al llarg de la vida “he espremut”.

Fent “memòria” he trobat com dotzepedres que em sostenen i em són fona-mentals.

En totes he pogut anar descobrint com“esbossos”, propostes, suggeriments quem’han enriquit a mesura que les he anatassimilant, combinant, digerint... donantcom a resultat el que sóc. Quanta vida,quantes veus, quanta bellesa i tendresarebuda en tot això...! Han estat per a miveritables ALTARS, llocs on retorno en pele-grinatge, agraïda... I és que hi ha pel·lícu-les que no em canso de veure, llibres queno em canso de rellegir, imatges que noem canso de contemplar, cites que no emcanso de pregar, persones amb qui no emcanso de parlar, esdeveniments que no emcanso de recordar...

I torno sobre el mateix una i altra vegadacom un llaurador que vol fecundar la terrao com un assedegat sobre aquests pouson sap que l’aigua és més fresca com mésfons es llença la corda.

I mentrestant, romanc també atenta “aldecir de las cosas cotidianas” del que solparlar Jiménez Lozano, en diàleg serè icòmplice amb tot el que m’envolta, perquèés aquí, on quan menys ho esperi, pot sor-gir un altre fragment “d’eternitat disfressada”que em porti a la terra cert sabor de cel.

Sí, la qualitat de l’ésser humà està, notant en les seves gestes exteriors, com enles navegacions interiors. Per això, en eltranscurs dels anys, tot el que hem llegit,escoltat, pregat... sedimenta en el propiesperit i engendra aquestes tres o quatregrans conviccions que hom té a la vida, fer-mes, inamovibles, sòlides... que ens verte-bren, sostenen i configuren...

LES MEVES DOTZE PEDRES

Bíblia

Persones Sants Pel·lícules

Llibres/Autors Imatges Música

Textos Escrits Reflexions

Esdeveniments Llocs


Us comparteixo les meves. En clicar-lesen el “Google” de la meva memòria toteselles tenen moltes referències a textos, poe-mes, pel·lícules, cites, persones, trobades,llocs... Són els “altars” de què us parlo im’agrada d’apropar-m’hi de tant en tant,sola o acompanyada, perquè no siguin comaquests sepulcres oblidats dels cementiriso com a cases deshabitades i empolsega-des.

No, a mi m’agrada més aviat que siguinllocs oberts, com aquestes ermites queadornen camins i on qualsevol pelegrí potacostar-s’hi, m’agrada ensenyar-los, com-partir-los, explicar-los, perquè són llocssagrats, llocs de pregària, petits “magnifi-cats” que mantenen sempre viu un cantd’agraïment i lloança a Déu.

LA VERITABLE RIQUESA...NEIX DEL DESPULLAMENT

Sempre m’ha cridat l’atenció el capítol 3 delllibre del Gènesis, quan ens diu que fruitdel pecat, Adam i Eva van sentir vergonyadavant de Déu en veure’s despullats ipobres, es van amagar de la seva presèn-cia i van buscar amb què vestir-se...

A la seva llum he pogut entendre’m:ferida per aquell primer pecat, també jo hebuscat protegir-me, encobrir la mevapobresa darrere de falses vestimentes, queencara que em permetien dissimular lameva absoluta indigència davant Déu idavant dels altres, em feien viure com “dro-goaddicta” de successos, novetats, senti-ments...

Fins que en Jesús, nou Adam, vaigpoder descobrir una altra manera de viure,molt més lliure, molt més vertadera: “Ellessent ric, es despullà, i es féu pobre pernosaltres... (Fil 2,6ss).

Des d’aleshores, va quedar obertadavant meu la possibilitat de dur a terme ala pròpia vida aquest procés de despulla-ment i despreniment com apropament a lameva veritat més autèntica, a la meva lli-bertat més plena.

Són molts els textos que m’han ajudat

a posar-me en aquest camí i davant elsquals m’agenollo sovint en oració com sies tractés d’autèntics “altars”.

Hi ha una poesia de Màrius Torres queha exercit en mi un fort poder de seducció,des que la vaig sentir per primera vegada undia de recés passejant pels boscos d’Aigua-freda i tenint l’oportunitat de contemplar enviu aquella estampa tardorenca: arbressense fulles, desposseïts...

Oh Senyor, perdoneu la Primaverasi no guarda un posat massa devot.És perquè es jove que sembla lleugera.Si ara li demanéssiu de fer-vos

la preguera,veuríeu com no pot.

Perdoneu i espereu, Senyor, que un diaels arbres, avui plens de danses

i cançons,enlairaran al cel de l´ agoniaamb el gest despullat d´ aquell qui

s´humiliabranques mudes i dretes igual que

oracions.


Aquest poema provocà un gir a la mevavida. Mentre els arbres són plens de fulles,NO PODEN RESAR... solament quan latardor els desfulli, sense res, nus, elevaranal cel la més sincera oració...

Aquesta mateixa idea la vaig trobarexpressada molt bé en un altre dels meuspoetes favorits: Tagore... Quantes bonesestones he passat assaborint aquest frag-ment, quants dolors davant de pèrduessofertes ha aconseguit suavitzar!

“Cuando había luz en mi vida, Tú estabas fuera de mis ojos.

Ahora que no hay luz... ¡cómo te metes en mi corazón!

Cuando había en mi vida juguetes, yo jugaba callado. Y Tú sonreías, mirándome desde

la puerta. Ahora que los juguetes son ya polvo...¡Tú vienes y te sientas junto a mí! Se me han roto las cuerdas

de mi arpa....¡Sólo tengo un corazón para cantar!”

I, a poc a poc, he anat descobrint queel despullament m’ajuda a connectar amballò essencial de la vida, amb el meu propicor, amb el meu “més profund centre” allíon Déu m’habita. I quan estic “connec-tada” amb el Senyor que viu dins, ja nodepenc tant de les coses que passen afora.

Hi ha unes paraules de l’actual Papa,de quan era el cardenal Ratzinger, que coma pòrtic d’entrada, encapçalen el meu qua-dern espiritual:

“La nostra alegria no serà autènticafins que deixi de recolzar-se en cosesque poden ser-nos arrabassades idestruïdes, i es fonamenti en la mésíntima profunditat de la nostra existèn-cia, impossible de ser-nos arrabas-sada per cap força del món. I tota pèr-dua externa hauria de fer-nos avançarun pas vers aquesta intimitat i fer-nosmés madurs per a la nostra vida autèn-tica”.

Sí, la veritable riquesa surt del despu-llament perquè ens obliga a aferrar-nos ales coses essencials de la vida, a allò queper ésser sòlid, no defrauda...

Tal com algú em va escriure en una pos-tal: “Nudus nudum Christum sequit”: Des-pullat seguiré el Crist despullat.

I és que “despullats” no temerem de per-dre res, ni tan sols la vida, perquè en noviure-la com a “possessió” deixarem deveure la mort com un “lladre” que ve a arra-bassar-nos-la...haurem arribat al cim de lallibertat.

No, no es viu en un dia ni en dos aquestprocés de despullament, tampoc no s’asso-leix sense cert dolor, però quan es va rea-litzant intueixes en ell riquesa, nova vida.

LLAA VVEERRIITTAABBLLEE AALLEEGGRRIIAA........EESS TTRROOBBAA EENN DDOONNAARR--SSEE

L’altra meva ferma convicció... Però, quingran perill representa que el nostre egodesenvolupi “obesitat mòrbida”! I és quel’ego sempre viu més pendent de posseir,acaparar, rebre..., que no pas de donar.

Un bon dia vaig decidir de posar a “règimel meu ego”, i, encara que al principi s’hi“va resistir”, a poc a poc es va anant tro-bant molt millor donant que rebent.

Mai no oblidaré aquella frase extretad’una cançó amb què algú em va definir


l’amor: “Estimar és esborrar-me a mi perdibuixar-te a tu” i vaig començar a pro-curar de viure-la en les meves relacions.

Recordo també com a veritables“altars” dues escenes concretes depel·lícules, a les quals m’agrada tornarsovint i així “recordar” en què consisteixel veritable amor.

Una d’elles, Codi desconegut (2000)ens mostra la relació entre un fotògrafcorresponsal de guerra i una jove actriu,Anne (Juliette Binoche). La vida d’aquestsdos joves, que lluiten per sortir-se’n en elterreny professional, és més aviat plena decarències. Les seves vides estan envolta-des per una societat inclement, que sem-bla voler contagiar la seva duresa a tots elsqui l’habiten. Un bon dia Anna escolta elplor de la filla d’uns veïns i sospita que lanena és maltractada, cosa que després esconfirmarà. Es planteja un dubte moral: ¿hade fer alguna cosa?

En una de les seqüències, mentre reco-rre un supermercat acompanyada dels seupromès, li planteja aquesta inquietud. Elpromès li contesta que no és el seu pro-blema i ella, molt alterada, li retreu la sevaactitud egoista. En ple acalorament de ladiscussió ella li pregunta si ha fet feliç algú:

“A qui has fet feliç? Contesta’m: has fetfeliç a algú?”

La pregunta és contundent i –encaraque en forma de retret- va al nucli del pro-blema, perquè el que manca a les relacionsque va plantejant la pel·lícula, és precisa-ment l’amor. Potser aquest jove fotògrafpensava que estimava la seva promesaperquè la desitjava, desitjava la seva com-panyia, la seva presència física després dellargues absències obligades, però mai nos’havia plantejat que estimar realment noés desitjar algú sinó desitjar el bé per a algú,fer-lo feliç, donar-li el que necessita a cadamoment. Les persones sols som felices veri-tablement quan experimentem amor, peròun amor que primer de tot és donar. Sola-ment una llarga depuració de l’egoisme,una perseverant obertura als altres, als seusproblemes i inquietuds, una generosa dis-posició d’entrega, pot fer real un amor quemoltes vegades no és més que un “codidesconegut”.

A L’habitació de Marvin (1997) se’nsofereix una aguda reflexió sobre la vidafamiliar i el sacrifici pels éssers estimats.Marvin és un home gran, malalt; obligat aestar-se al llit, i incapaç de parlar; respiragràcies a una ampolla d’oxigen. Té dues

filles: Bessie (Diane Keaton), que dedica laseva vida a cuidar amb abnegació el seupare i l’anciana tia Ruth; i Lee (Meryl Streep)que marxà de casa, en part perquè li sem-blava inútil aquella vida dedicada a un malaltincurable. Les dues germanes s’han anatdistanciant. Després de vint anys de sepa-ració han detectat leucèmia a Bessie, il’única possibilitat de curació és un tras-plantament de medul·la d’un parent pròxim.Per aquest motiu decideix acudir a la sevagermana. Al final de la pel·lícula una com-movedora conversa entre les dues germa-nes, ens planteja una de les dimensionsmés importants de l’amor:

BESSIE: He tingut tanta sort de tenir elpare i a la tia Ruth. He tingut tantd’amor a la meva vida

LEE: Sí, ells t’estimen molt...BESSIE: Oh no! No vull dir això, no...

Em refereixo a l’amor que jo he tin-gut per ells, he tingut tanta sortd’haver pogut sentir tant d’amor peralgú...

“Has fet alguna vegada feliç algú?” “Hetingut tanta sort d’haver pogut sentir tantd’amor per algú!”

Aquestes dues frases penetraren pro-fundament en el meu cor i el seu ressò nodeixa d’acompanyar-me... Sí, hi ha més

felicitat en donant que en rebre.

Sempre he pensat que els regals queens fem mútuament són “petits assaigs”d’aquest desig profund i autèntic que ensmou, no a donar, sinó a DONAR-NOS... icom ens dol de vegades no haver assolitaquesta alçada en l’amor!

Poèticament, però no casualment, vaigtrobar reflectida aquesta idea en un frag-ment de Salinas:

¿REGALO, don, entrega?Símbolo puro, signo de que me quiero dar.

Qué dolor separarme de aquello que te entrego

y que te pertenece

sin más destino ya que ser tuyo, de ti,

mientras que yo me quedoen la otra orilla, solo,

todavía tan mío…¡Cómo quisiera ser

eso que yo te doy

y no quien te lo da!

L’amor és paradoxal, creix en la mesuraque s’entrega.

EL VERITABLE AMOR...MADURA EN EL DOLOR

Arribar a acceptar aquesta convicció m’hacostat no únicament anys sinó també llà-grimes...

Mai no oblidaré aquella frase que emdigué la germana que m’acompanyà en elsinicis de la meva vocació, just el dia de lameva professió: “Que l’amor sigui semprela brúixola de la teva vida”. La conservoescrita no sols en paper, sinó també en elmeu cor.

Però en aquell temps pensava quel’amor era un sentiment bonic, gratificant...la vida m’ha anat ensenyant que la majo-ria de vegades no és així, que l’amor dol...Com la protagonista de l’obra teatral Ladama del alba de l’escriptor AlejandroCasona, també un dia vaig haver de fer-me aquesta pregunta: “¿Por qué todoshablan tan bien del amor si duele tanto?”I per esquivar el dolor esquivava l’amor,però en arrencar el jull, perdia també elblat...frenant totalment el meu creixementpersonal, ja que qui no accepta sofrir esmanté adolescent tota la vida.

Que n’és d’impressionant l’afirmació deC.S. Lewis al final de la pel·lícula Terres depenombra que recull un fragment de la sevabiografia: “Dues vegades a la meva vidahe hagut d’elegir: com a infant i com ahome. Com a infant, escullo la seguretat.Com a home el sofriment”.

Què el mouria a preferir el sofrimenta la seguretat? Potser saber que la vidaes troba perdent-la, segons aquella para-



doxa cristiana, o que sols morint es neixde nou.

Descobrir la imatge del Crist de “Javier”fou decisiu en un moment concret de lameva vida. Jo sempre havia rebutjat ambforça les pàgines de l’Evangeli que narrenla passió, i vaig preferir quedar-me amb unJesús predicador, que cura, sana, per-dona... fins que algú m’explicà el sentit delCrist que acaba de morir i amb tot “som-riu”! Sí somriu. Com si volgués expressarque en el moment de màxima donació ientrega s’hi troba el goig màxim, com si vol-gués transparentar que en el dolor de l’amores neix a la veritable Vida.

Quan hom estima veritablement, sofrintper amor, experimenta una pau que no ésd’aquest món.

El Senyor m’ha fet el regal de posar enla meva vida un testimoni viu d’aquest amorque sofreix, però que somriu, que morinten si mateix engendra vida: la figura de lameva mare.

Recordo una de les vegades que vaigser a l’hospital cuidant-la, després d’haverestat operada d’una seriosa malaltia. Sotaels efectes de l’anestèsia romania incons-cient..., jo la mirava pensativa mentre recor-dava i em deia a mi mateixa:

“Recordo una mà que m’estrenyia quanvaig estar ingressada de petita a l’hos-pital: era la mà de la meva mare...

Recordo una veu que m’asserenavaquan tenia por a la nit: era la veu de lameva mare...

Recordo uns ulls que em seguiend’aprop quan vaig començar a cami-nar: eren els ulls de la meva mare...

Recordo un somriure que mai no fal-tava a la cita en les meves entremalia-dures de nena: era el somriure de lameva mare...

I recordo que vaig anar creixent..., iella al meu costat...

I allà van quedar moltes nits vetllantque jo tornés del carrer....

I molts consells rebuts quan no aca-bava de fer les coses ben fetes...

I moltes rentadores posades, cami-ses i pantalons planxats...”

Tinc tants records i imatges d’ella! Mol-tes coses se’ns van oblidant després delsanys, però n’hi ha una que mai no s’esbo-rra i és la vida que hem rebut de les nos-tres mares a través de petits gestosd’amor... gestos, quasi tots ells nascuts deldolor i l’entrega.

Ara ja gran, carregant amb el dolor dela seva malaltia, preocupada més dels seusfills i néts que no pas d’ ella mateixa..., cadavegada que la miro em neix la mateixa pre-gunta: Qui t’ha ensenyat a estimar així? Idesitjo amb totes les meves forces apren-dre-ho.

Sé que és alt el preu que costa, quepujar al cim de l’amor exigeix una dolorosapurificació del jo, però sols ella ens duu a lamaduresa i ens fa totalment cristians, segui-dors d’Aquell que morint ens donà vida ivida en abundància. Les seves “ferides” enshan guarit.


LA VERITABLE VIRGINITAT...ENGENDRA VIDA

Com aquelles webs que estan en procésd’elaboració, potser la cosa més honradafóra començar a parlar d’aquesta convic-ció dient: “En construcció” perquè encaraestic com “embarassada”, gestant-la en elmeu interior. Tinc molt gravat el recordd’una nena veneçolana que m’abraçà ambtanta força les entranyes que em féu pen-sar que la meva virginitat podia serfecunda.

Des d’aleshores vaig constatant a poca poc que més enllà de l’estricta virginitatfísica hi ha aquella pròpia d’un cor que viu

totalment “adherit” a la Font de la Vida, ala Paraula de Déu, a l’Esperit Sant, aquellavirginitat que dóna fruit, que engendra vidai em fa relacionar oblativament, sense pos-seir, però estimant de veritat.

Al llarg del meu itinerari espiritual Déuha enriquit la meva història amb personesque per mi han estat autèntiques “llevado-res” en el sentit que m’han ajudat a donara llum en mi a Jesús, persones que, acom-panyant els meus passos, m’han portat ala Font d’on ragen dolls de vida eterna...persones que, a través de la seva virgini-tat, han engendrat vida perquè lluny de“castrar” l’amor, han sabut canalitzar-lo i deles seves entranyes han brollat “rius d’aiguaviva” dels quals emana l’amor.

Tant de bo que la meva vida arribi a serfecunda, encara que per això, hagi de morircom el gra de blat que cau a terra...

La veritable riquesa neix del despulla-ment, la veritable alegria es troba donant-se, el veritable amor madura en el dolor, laveritable virginitat engendra vida... Aquestssón els meus pilars sòlids, aquells que emsostenen, vertebren, sobre els quals emrecolzo i reposo segura...

GNA BEGOÑA FORNES


És apassionant observar com, en el

transcurs dels segles, la nostàlgia

de Déu i l’esperit de lloança han

acompanyat incansablement la criatura

humana. Aquest ésser sublim capaç de

tanta varietat de sentiments, d’idees,

d’accions i llenguatges com és l’home

ha sabut plasmar sovint aquest enyo-

rament i aquesta recerca del transcen-

dent a través d’un llenguatge fascinant:

l’art, amb les seves manifestacions

diverses. S’ha parlat molt del commo-

vedor “El retorn del fill pròdig” de Rem-

brandt, de l’inigualable “Pietà” de

Michelangelo, molts han gaudit amb les

notes de el Messies de Händel i qui no

s’ha deixat seduir per la senzilla i

robusta bellesa de tantes esglésies

romàniques esparses per la nostra

terra. En totes aquestes manifestacions

artístiques trobem mostres palpables

de persones que al llarg dels segles ens

han permès mirar a través d’algunes

escletxes de la seva misteriosa relació

amb el Transcendent, amb aquest Amor

Infinit que bressola tot cor inquiet en

la seva recerca.

És per això que, quan l’equip redactor

de la revista es plantejava quins elements

podien enriquir-ne l’estructura i aportar

nous centres d’interès, vam pensar que

dedicar un apartat a contemplar alguna

obra d’art connectada amb la vida espi-

ritual era una bona idea. Si tants homes

i dones de la història havien emprat

aquest llenguatge per transparentar la

presència de Déu, potser també nosal-

tres en podríem treure profit en el nos-

tre camí cap a Ell.

Amb il·lusió i amb l’esperança que

ens sigui a tots ben profitosa encetem

aquesta nova secció. Benvinguts!

EEEE ssss pppp aaaa iiii AAAA rrrr tttt íííí ssss tttt iiii cccc


L ’oratori “Paulus” de Felix Mendelssohnvol reflectir l’itinerari espiritual d’aquestapòstol i ho fa centrant-

se en dues grans parts, quecorresponen a dues etapes dela seva trajectòria. La primerapart va des de la persecucióque Saule realitza contra elscristians fins a la seva con-versió. La segona es centraen l’apostolat de Pau: el seuanunci de la persona de Jesu-crist i l’extensió de la seva pre-dicació a tothom, tant jueuscom pagans. Cloent aquestapart, trobem la persecució i laintuïció de la mort que patiràPau, i un cant de lloança perpart de la comunitat en motiudels fruits de la seva predica-ció.

No hem d’oblidar queaquest oratori va ser escrit enel període romàntic de la histò-ria de la música, concretamenten la dècada dels anys 30 dels. XIX. Aquest moment artís-tic vé marcat per la lliureexpressió dels sentiments i lesemocions; per tant, el vehiclede transmissió dels contingutsque es fa servir en aquestaobra, està constituït per frag-ments que revelen emocionsintenses. Per aconseguir-ho,Mendelssohn utilitza una con-sistent orquestra simfònicaque permet un ampli ventalld’intensitats sonores, interac-tuant amb unes veus solistesmés vibrades que en oratorisd’èpoques anteriors.

Seguint lóbjectiu que enshem proposat en aquesta sec-ció, que és proporcionar alsnostres lectors música que

pugui servir per a la meditació i la pregà-ria, ens agradaria començar a centrar-nos

L’APÒSTOL PAU VIST PER F. MENDELSSOHN


en la selecció de fragments que ens hansemblat més significatius.

Per situar-nos recomanem una primeraaudició de lóbertura. En ella sentim comláutor ens ubica en un espai descriptiu serèi pacífic que serveix per començar a captar

látenció de lóient. Al cap dúna estona,aquest ambient pacífic del tema inicialsénfosqueix, ja que el tema passa a modemenor, accelera el seu ritme i sárticula enuna forma fugada (de veus que sémpaitenles unes a les altres) que ens fa pressentir

una espècie de persecució ide fuga; a més, utilitza elregistre greu de la corda, pro-vocant així un resultat sonormés misteriós. Poc a pocaquest tema va derivant capa una lluita més palesa, ja queaugmenta la intensitat del soi les cordes utilitzen un regis-tre més agut que resulta mésincisiu i punxant. Lácompa-nyament ràpid i insistent ensdescriu clarament la tossude-ria dúna posició que no es voldonar per vençuda. Aquí ensagradaria atrevir-nos a fer unalectura personal dáquest frag-ment: en aquesta lluita tenaçque acabem de descriure, hiveiem reflectida la lluita inte-rior de Pau amb ell mateix pelque fa a la persecució delscristians. Sabem, per la histò-ria del personatge, que teniaun caràcter fort i que la forçaamb la que va atacar els cris-tians va ser contundent, jus-tament com el caràcter dá-quest fragment musical. Apartir dáquí sentim, enmigdáquesta efervescència, laintervenció del tema principalamb una solemnitat i unamajestuositat que hi contras-ten vivament. En aquestesintervencions, instrumentadesa més a més de manera moltdiferent (orgue, vent metall,timbales...) hi podríem llegir lacrida del Senyor a Saule quepreludia la seva conversió.Finalment, se sent com elcaràcter del tema fugat es varendint davant de la presèn-


cia dáquest tema principal i es va assimilanta ell. Sembla una meravellosa metàfora decom Pau rendeix la seva voluntat a la volun-tat més gran de Déu i s´hi harmonitza ambuna fusió que el porta a la pròpia pacificaciói unificació.

En el 14è moviment, quan Saule va decamí i sápropa a Damasc, es produeix eldiàleg entre Jesús i ell:

“Saule, Saule! Per què em persegueixes?”

“Senyor, qui ets?”“Jo sóc Jesús de Natzaret,

el qui tu persegueixes!”

Aquí, Mendelssohn posa la veu deJesús en boca del cor de veus blanques,que representen la innocència i la puresa.

I en el 18è moviment, tenim l´ària deSaule en el moment de la seva conversió:

“Déu, sigues benigne segons la tevabondat i esborra els meus pecatssegons la teva gran misericòrdia.

No mápartis de la teva presència ni emprenguis el teu Esperit Sant.

Déu, no menyspreis un cor angoixat idestrossat.

Jo vull ensenyar els teus camins alsforaviats i que els pecadors retornina Tu.

Senyor, obre els meus llavis! I la mevaboca anunciarà la teva lloança.

I esborra els meus pecats segons lateva gran misericòrdia.

Senyor, no em rebutgis!”

Consta de tres parts amb una certasimetria: En la primera i la tercera, –ambuna dinàmica fluixa, un tempo lent i modemenor– amb un to de penediment i desúplica, cerca la reconciliació i unió ambDéu. En la segona part, –amb una intensi-tat forta, un caràcter alegre i majestuós, unritme insistent i la presència dels trombons–expressa decisió i voluntat dánunciarJesús.

Passem al 29è moviment, en duesparts: En la primera, després de veure comel poble es reuneix entorn de Pau per escol-tar-lo, els jueus el persegueixen:

“No és aquest el qui a Jerusalem voliadestruir tots els qui invoquen el nomde Jesús?

Tots els mentiders han de ser silenciats!Fora! Fora!”

Comencen molt fluix i amb un tempomolt ràpid les veus del cor que sémpaiten–juntament amb els instruments de corda–murmurant en contra de Pau. Després s´hiafegeixen els de vent, i ràpidamentcomença a créixer la dinàmica i lácusaciócontra ell.

En la segona part, segueix el coral,pregària de la comunitat cristiana:

“Jesucrist, llum veritable:I·lumina els qui no et coneixen,i porta´ls al teu ramat;que les seves ànimes trobin la felicitat.I·lumina els qui viuen a la fosca,condueix els qui s´han perdut,reuneix els qui s´han dispersat,referma els qui es troben en el dubte!”

En la primera estrofa canten les quatreveus solistes, nues, sense acompanyamentinstrumental, alternant però els versets ambel tema dels instruments. En la segonaestrofa ho fa ja tot el cor, doblat ara per flau-tes i orgue, i s´hi ajunten el vent i la corda.Com reflectint el creixement i sostenimentde la comunitat de creients.

A més a més dáquests fragments,també volem remarcar tres aspectes essen-

cials en léspiritualitat de Pau que Men-delssohn reflecteix en aquesta obra:

– Léxperiència de la gràcia, de la qual esfa ressò en la part introductòria de lóra-tori, en el coral del 3r moviment:

“Mercès a Déu per la seva gràcia”.– La salvació per mitjà de la fe en Jesu-

crist, tema que apareix en el moviment

31, en el duet de Pau i Bernabé: “Jo t´hefet llum dels pagans perquè portis lasalvació fins a léxtrem de la terra. Lla-vors, aquells que invoquin el nom delSenyor se salvaran”.

– El fet désdevenir fills de Déu (que Pauremarcava en oposició al fet de mante-nir-se esclaus de la llei ), qüestió queapareix en el cor del moviment 43:“Mireu quin amor ens ha mostrat elPare. Déu ens anomena fills seus i hosom”.

Per acabar, direm que Felix Mendels-sohn va néixer lány 1809 en el si dúnafamília jueva ben situada en la societat ale-manya del seu moment. Era nét del filòsofMoisès Mendelssohn, jueu practicant; i filldún banquer que va convertir la seva famí-lia al cristianisme protestant.

En el moment en què va escriure “Pau-lus”, el seu pare es trobava en el final de laseva vida, i en una carta al pastor JuliusSchubring, lámic amb qui Mendelssohn vaescriure el llibret de lóbra, li manifestà laurgència que sentia per acabar-la. Els dosvan configurar el llibret a partir de textosbíblics, sobretot dels Fets dels apòstols,dálgunes cartes de Pau i dálguns Salms,entre altres textos de l’Antic i el Nou Tes-tament.

MONTSERRAT MATHEU DANIELA TURULL

Referència discogràfica:

Felix Mendelssohn-BartholdyPAULUS, op. 36Dietrich Fischer-DieskauChor des Städtischen Musikvereins DüsseldorfDüsseldorfer SymphonikerDir: Rafael Frühbeck de Burgos (EMI)



R ecentment, la Biblioteca Balmes, ambla col·laboració de la “Sociedad Esta-tal de Conmenoraciones Culturales”

i ajudada també pel CSIC (Consejo Supe-rior de Investigaciones Científicas), per laFacultat de Teologia i per l’Arxiu Nacionalde Catalunya, acaba de celebrar els dies5, 6 i 7 de maig de 2009 un congrés sobreels fets de la Setmana Tràgica (juliol de1909) que, inaugurat pel Sr. Cardenal-Arquebisbe de Barcelona, Mons. Martínez-Sistach, ha congregat un bon nombre delsprincipals especialistes que han investigata propòsit de la gran complexitat del tema,que arrenca de la mobilització dels reser-vistes (en bona part casats i pares de famí-lia) amb destinació a la impolular guerradel Marroc durant l’estiu de 1909. Aquestava ser l’espurna que incentivà la revolta deprotesta ciutadana (principalment a Bar-celona, però també amb una irradiació ad’altres poblacions com ara Badalona, Gra-nollers, Terrassa, Sabadell, Manresa, SantFeliu de Guíxols, etc.). La protesta començàessent una vagageneral i acabà enun desbordamentde caràcter revolu-cionari i antireligióson foren destruïtsuna vuitantenad’edificis confessio-nals: esglésies,col·legis, i centresd’acció social catò-lica, entre els qualshem de situar-hi elsantuari de l’Ajuda(regit pels caputxinsdes del 1884) i elsmonestirs de les cla-risses-caputxines deManresa i de Bar-celona, l’església i

convent dels conventuals de Granollers, eldels franciscans del carrer Santaló-Calaf.Durant la revolta, que començà el dia 26de juliol, tres eclesiàstics foren occits amans dels avalotats, sense comptar ambles vexacions i humiliacions que patirenalguns sacerdots, religiosos i religioses.Per exemple, a Calonge, dos germans deles Escoles Cristiana foren humiliats i des-pullats en plena via pública i, també, dosreligiosos de La Salle del col·legi dePalamós, semblantment, foren tambévexats, despullats i violentats per tal de fer-los blasfemar. Alguns eclesiàstics aconse-guiren fer-se escàpols i salvar llur vida fent-se passar per morts, seguint les indicacionsde la Creu Roja.

Pel que fa al desenvolupament de lesJornades sobre la Setmana Tràgica cele-brades al mes de maig, la lliçó inauguralanà a càrrec del Dr. Joan B. Culla i Clarà.Seguidament començà el debat i ponèn-cies sobre el context dels fets. En la pri-mera, el Dr. Cristóbal Robles, prevere,

membre del “Insti-tuto de Historia” delCSIC, aproximà elcontext polític ambel títol: “¿Acabó laSemana Tràgicacon Maura? Algu-nas claves políticasde su Gobiernolargo”. Seguidamentel P. NazarioGonzález, jesuïta,presentà el contextsocial: “Los actoresde la revuelta: anar-quistas, republica-nos y socialistas,antes, en y despuésde la Semana Trá-gica” i fra Valentí

ELS FETS DE LA SETMANA TRÀGICA

EEEE ssss pppp aaaa iiii HHHH iiii ssss tttt òòòò rrrr iiii cccc


Serra de Manresa, caputxí, introduí el con-text eclesial amb la ponència: “L’Esglésiade Catalunya en temps de la Setmana Trà-gica”.

El dimecres 6 de maig es tractà a propò-sit de l’impacte dels fets a través de l’estudid’algunes seqüències de la pel·lícula titu-lada “La ciutat cremada” (realitzada perAntoni Ribas) des d’un col·loqui dirigit pelDr. Josep M, Caparrós Lera. La ponènciasobre el desenvolupament dels fets de laSetmana Tràgica anà a càrrec del Dr. JoséAndrés Gallego, investigador del CSIC, quiens parlà a propòsit de l’impacte de la revo-lució de juliol de 1909. El P. Pedro Álva-rez, jesuïta, catedràdic de la Universitat deComillas, tractà de “La masonería en lavida, obra y proceso de mitificación deFrancisco Ferrer y Guardia i, finalment, elDr. Josep M. Figueres, professor de perio-disme a la Universitat Autònoma de Bar-celona, dissertà a propòsit de “La recep-ció de la Setmana Tràgica a la premsa deMadrid”.

La darerra jornada, el 7 de maig, esdedicà a l’estudi del ressò internacional dela revolució de juliol de 1909. El Dr. Fer-nando García Sanz, investigador del CSIC,dissertà sobre la imatge d’Espanya al’estranger i a propòsit de les relacions inter-nacionals (especialment amb França i Ità-lia) a través de la internacionalització delcas Ferrer i Guàrdia. En la sessió conclu-

siva, el Dr. Ramon Corts, director de laBiblioteca Balmes i coordinador de les Jor-nades, estudià l’impacte dels fets de la Set-mana Tràgica en les actuacions del nunci aMadrid, Mons. Antonio Vico i en la Secre-taria d’Estat del Vaticà, a través de l’abun-dosa documentació inèdita que ha desco-bert recentment en l’Arxiu Secret Vaticà.Aquesta documentació ens possibilita avuiuna relectura i una reflexió historiogràficade serena autocrítica per part de lÈsglé-sia que, a partir de la revolució de juliol,enmig però de “llàgrimes i ensenyances”,—per dir-ho en paraules del bisbe de Bar-celona Mons. Laguarda—, es veié molt méscompromesa i implicada en làcció socialdìnspiració catòlica en l`àmbit eclesial detota la Tarraconense i, alhora, fou tambéorientada al perdó i a la reconciliació segonsles indicacions del papa Sant Pius X en unacarta que, en nom seu, trameté el cardenalcaputxí Vives i Tutó a l’Església de casanostra poc després dels fets revoluciona-ris dels juliol de 1909.

Un conjunt de comunicacions de caràc-ter complementari presentades a la secre-taria de les Jornades perfilen, de maneramolt més detallada, les notícies aportadesen les ponències de les Jornades. La ses-sió conclusiva anà a càrrec del Dr. JosepM. Sans Travé, director de l’Arxiu Nacionalde Catalunya qui volgué posar en relleul’interès suscitat per les ponències i comu-nicacions presentades en el Congrés, toteselles elaborades amb mètode i rigor cientí-fic i amb notables aportacions inèdites, puixque es formularen hipòtesis i interpretacionsdels fets a partir de noves fonts documen-tals. També s’analitzà el grau de la forçasubversiva dàlguns moviments de caireanticlerical i antireligiós com ara: lànar-quisme, el socialisme, el republicanismelerrouxista i, posteriorment als fets de la Set-mana Tràgica, també de la maçoneria. Lesactes d’aquestes Jornades es publicaranpròximanent dins del volum 82 de la pres-tigiosa revista de ciències històrico-ecle-siàstiques Analecta Sacra Tarraconensia.

FR. VALENTÍ SERRA DE MANRESA


Nuevas prácti-cas socialesinspiradas entextos bíblicos,Eulogos Media2009.

Aquest DVDdirigit per

Francesc Grané,conté 30 petits re-portatges sobre

testimonis que encarnen valors que brollendels textos bíblics. “La idea –diu l’autor– ésfer descobrir que el text bíblic ha estat iencara és generador de noves pràctiquessocials i formes de vida diferents de leshabituals”. L’acollida d’immigrants, com-partir l’habitatge, l’acompanyament de lesprostitutes, humanitzar l’empresa, viure ambtendresa, difondre el perdó…, són àmbitson es mostra com el Cristianisme és unmodel de vida alternativa i humanitzadora.Juntament amb els testimonis es combinencomentaris als textos bíblics realitzats perespecialistes com Armand Puig, FrancescTorralba, o Pere Lluís Font.Més informació: www.eulogosmedia.com

Tomás GÁL-VEZ, Franciscode Asís, paso apaso, Ed. SanPablo 2009.

Aquesta obrapòstuma de

fra Tomás, germàconventual morts o b t a d a m e n tl’estiu passat, ésuna biografia deSant Francescque l’autor haanat confegint al

llarg de vint anys. Com indica el subtítol,vol ser un itinerari cronològic, geogràfic iespiritual del Poverel·lo. Tot i que fa apor-tacions noves des del punt de vista de lacronologia, l’obra s’inscriu, amb prosa fluïdai bon estil literari, en el gènere de les bio-grafies modernes del sant.Més informació a: www.fratefrancesco.org

UNA BELLA HISTORIA

Aquest llibre narra el procés de conver-sió d’Eduardo Verástegui, protagonista

de la pel·lícula Bella, una preciosa històriaque narra la relació d’un jove, José, trau-matitzat per un accident de cotxe, i Nina,una noia embarassada, molt problematit-zada, que no vol tenir la criatura. L’amor,el respecte, la delicadesa i el sacrifici perl’altre realitzen la transformació d’ambdós.El film ressalta els valors de la cultura llatinaen contrast amb la societat deshumanit-zada delsE E . U U .Veráste-g u i ,desp résde la sevaconversió,decidí af u n d a ra m ba l t r e scompanysla produc-tora Meta-n o i aF i l m s ,amb elpropòs i tde difon-dre elsv a l o r scristians.

Més informació a: ww.bellalapelicula.com

LLLL llll iiii bbbb rrrr eeee ssss

«L’únic que calperquè triomfi el mal,

és que els homes de béno facin res»

(Sir 30,24)

CF231 coberta.qxp 12/07/2009 17:25 PÆgina 2

Documents

CF231 coberta.qxp 12/07/2009 17:25 PÆgina 1 · Convidat per l’ambaixada francesa, el dia 4 de juny l’escriptor i cineasta E.E.Schmitt va protagonitzar, junt amb l’escriptora