Upload
others
View
8
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
Correspondència de guerra. Històries del front i la rereguarda de la guerra civil espanyola.
Gina Rigol
Eulàlia López
Escola Gravi
Dijous 8 de gener de 2015
1
Primer de tot, agraeixo moltíssim a les famílies Reixach i Serrat, que m’han
deixat amb tota confiança les cartes dels seus familiars i un trosset de la
seva història per tal que jo pogués realitzar el meu treball.
També a la meva família que m’ha recolzat sempre i van ser els que em
van inspirar i a l’Eulàlia, que ha hagut de suportar tots els problemes que
he arribat a tenir.
2
“La palabra es el arma de los humanos para aproximarse unos a otros. “
Ana María Matute.
3
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ 4
1. Guerra Civil Espanyola 5
1.1 Bàndols 5
1.2 Desenvolupament de la guerra 7
1.2.1 Primers mesos de guerra 7
1.2.2 Segona fase 9
1.2.3 Fase final 11
2. Guerra civil espanyola a Catalunya 12
2.1 La guerra a Barcelona 12
2.2 La guerra a Reus 14
2.3 La Batalla de Llevant 15
2.3.1 Organització a la Batalla de Llevant 16
3. Cartes de Baldomero 16
3.1 Biografia 16
3.2 Fets directes que s’extreuen de les cartes 17
3.3 Fets indirectes que s’extreuen de les cartes 21
4. Josep Mª Vall i Teresa Fernàndez 23
4.1 Biografies 23
4.1.1 Josep Mª Vall 23
4.1.2 Teresa Fernàndez 24
4.2 Fets directes que s’extreuen de les cartes 25
4.3 Fets indirectes que s’extreuen de les cartes 29
5. Deduccions finals de les cartes. 31
CONCLUSIONS 34
BIBLIOGRAFIA 36
ANNEX I 37
4
INTRODUCCIÓ
En el meu Treball de Recerca, he volgut comprovar si és possible saber amb quines
condicions de vida van viure persones d’una classe social mitja-baixa durant la Guerra Civil
Espanyola a través de cartes escrites entre elles.
Vaig escollir aquest tema perquè des d’un principi ja tenia clar que volia que la meva
recerca girés al voltant de la història del segle XX, ja que hi ha molta més informació que en
d’altres, i és un període de temps que m’agrada.
En un principi, pensava fer-ho sobre els exiliats de la guerra civil al camp de refugiats
d’Argelers però no vaig trobar cap font d’informació prou fiable i gran. Més tard, se’m va
presentar l’oportunitat de tenir unes de les cartes amb les que he treballat i no vaig dubtar ni un
segon en enfocar la meva hipòtesi cap a elles. Al començament, pensava que tant sols amb
aquestes cartes, que són les de Josep Mº Vall i la seva dona, Teresa Fernàndez en tindria prou
però després vaig veure que el meu treball quedaria més complet si en tenia més per comparar.
Així doncs, vaig donar veus del que buscava fins que la família de Baldomero Miró em va cedir les
seves cartes.
Quan vaig començar a fer el treball, el primer que vaig haver de fer va ser transcriure
totes les cartes, les quals estaven escrites a ma, a l’ordinador. Vaig estar més temps del que em
pensava en fer aquesta part del treball ja que n’hi havia que costaven molt d’entendre per faltes
d’ortografia o mala estructuració del redactat. Un cop les vaig tenir totes passades, en vaig fer el
primer buidat d’informació subratllant totes les coses que creia que em podien aportar
informacions i classificant-les segons el tema de la informació ( higiene, alimentació, transports,
etc...). Més tard, vaig fer un segon buidat d’informació amb aquesta que havia extret en el primer
cop que em va servir per tenir-ho tot organitzat i separat en temes. Després d’això, ja vaig
començar a redactar el cos del treball. Primer la part de les cartes, i les informacions que havia
extret i per últim el marc teòric.
Des d’un primer moment vaig pensar que havia d’afegir un annex on hi haguessin les
cartes amb les que he treballat ja que així és molt més fàcil d’entendre el treball. El problema va
ser que tenia tantes cartes que els annexos m’ocuparien més que el propi cos del treball, per això
he decidit que el primer annex, el dels personatges més importants que apareixen en el marc
teòric l’afegiré al cos del treball i que els altres dos, que són els de les cartes, els posaré a part.
5
MARC TEÒRIC:
1. Guerra civil espanyola.
1.1 Bàndols.
La Guerra civil espanyola va ser un conflicte bèl·lic que es va donar entre l’any 1936 i el
1939. A causa d’un cop d’estat amb el suport de les dretes del país, que no va triomfar a tot
arreu, aquest va quedar dividit entre el bàndol dels nacionals (dretes i militars) i el dels
republicans (fidels al govern elegit democràticament aquell mateix febrer).
Els nacionals, eren recolzats pels antics carlins, l’església catòlica (que volien recuperar els
privilegis perduts durant l’època de la república) i la falange (moviment que pretenia ser un partit
polític creat per José Antonio Primo de Rivera, fill de l’antic dictador) a més de les altres potències
europees feixistes del moment com ara l’Alemanya nazi de Hitler o la Itàlia de Mussolini.
Estaven ben organitzats i comandats per alts càrrecs de l’exèrcit. El disset de juliol de
1936, el cop d’estat es va pronunciar per primer cop al Marroc, seguidament aquest va ser
continuat per altres generals a llocs com les Illes Balears, Canàries, Sevilla, Castella i Lleó, Galicia,
algunes parts d’Aragó i Pamplona. Aquests, lluitaven amb l’objectiu clar d’abolir el govern
d’esquerres i imposar la seva ideologia conservadora, de dretes i amb un caire feixista.
A l’octubre de 1937, es van adonar que necessitaven organitzar de nou a la seva manera
tots els territoris que ja tenien sota el seu poder. En principi, el president o cap, havia de ser el
General Sanjurjo * però aquest va morir en un inesperat accident d’avió i des d’aleshores tot va
apuntar que el càrrec aniria a parar a Francisco Franco*, un altre candidat que havia estat general
al Marroc i tenia molts contactes que li subministraven armes i recolzament a l’exterior. Franco
havia de sustentar aquest càrrec mentre durés la guerra. També van establir Burgos com a la seva
capital provisional fins que es poguessin apoderar de Madrid.
Durant la guerra, en general, van fer una forta repressió en contra de militants obrers i
camperols a més de tots els líders polítics del moment i intel·lectuals reconeguts en públic com a
contraris al moviment feixista.
6
Els republicans, que en un principi van mantenir a les seves mans les zones industrials i la
major part de la flota i l’aviació, també comptaven amb grans capitals com ara Barcelona, Madrid
o València i amb el nord de la península amb el País Basc, Cantàbria i Astúries. Extremadura
també seguia fidel a ells.
Tot i això, l’alçament militar els va agafar desprevinguts i com que la majoria de militars
estaven a favor del bàndol nacional, al principi no tenien exèrcit amb què oposar resistència. És
per aquest motiu que en un primer moment el bàndol dels republicans va estar constituït
bàsicament per les milícies 1.
Aquestes milícies però, van portar una sèrie de problemes i és que entre elles regnava un
cert desordre. A més, moltes d’elles (sobretot les de caire més anarquista) no acceptaven ser
manades per càrrecs militars republicans. El problema d’altres milícies (sobretot les més marxistes
dels voltants de Madrid) és que no es van prendre prou seriament la seva tasca a la guerra, en un
principi pensaven que duraria poc temps, anaven a lluitar durant el dia i després tornaven a casa i
això no els feia prendre consciència de la gravetat del conflicte.
És per això que el sis d’octubre de 1936 el govern central va crear la Comissaria General
de Guerra, un organisme pensat per controlar i organitzar aquestes milícies que havien sorgit i
poder enfrontar-se d’igual a igual a l’enemic. Aquesta comissaria estava presidida per un Ministre
de guerra que en un primer moment va ser el socialista Francisco Largo Caballero*. Es va crear la
Brigada Mixta 2:
La Brigada Mixta va donar molt bons resultats, va ser la part principal del que més tard
seria el Ejercito Popular de la República i, quan les proporcions de la guerra van augmentar i
aquesta va requerir quantitats més grans de tropes, les Brigades Mixtes van ser les encarregades
de dividir-se i proporcionar-les.
Per acabar de consolidar el Ejercito Popular, el govern també va crear les Escuelas
Populares de Guerra, per formar oficials més ràpidament i la Escuela Popular de Estado Mayor,
que formava oficials i caps d’oficials.
Al contrari que els seus enemics, aquest bàndol no va rebre gaire ajuda externa (tant sols
de la Unió Soviètica i de les Brigades Internacionals). Principalment la seva repressió va ser contra
membres de l’església, grans industrials o membres de partits de dretes.
7
1. Milícia: conjunt de persones armades que, organitzades en determinats grups
polítics, sindicats o associacions d’esquerres estaven disposades a lluitar per als
seus ideals. A ells, se’ls van unir les restes de cossos de seguretat de l’Estat,
Guàrdia civil, Guàrdies d’Assalts i militars que quedaven a favor de la república. A
Catalunya algunes de les milícies més importants van ser la columna de Dorruti
(anarcosindicalista) la columna Macià-Companys (d’Esquerra Republicana) i la de
Carles Marx (del PSUC).
2. Brigada Mixta: conjunt de quatre batallons d’infanteria, cadascun compost per
cinc companyies que disposaven d’armes i més serveis complementaris. La
majoria d’aquests batallons estaven manats per professionals.
1.2 Desenvolupament de la guerra.
1.2.1 Primers mesos de guerra:
El primer objectiu dels militars insurrectes era dominar Madrid. A principis d’octubre del
mateix any 36, el General Mola * intentava imperar sobre tota la zona industrial del nord de la
península – Santander i Avilés-. El General Antonio Aranda*, per la seva banda, resistia el setge
que les milícies obreres republicanes havien dut a terme a Oviedo. Aquests es volgueren dirigir
cap a Madrid.
El General Franco, que des de les Illes Canàries, on ell va dur a terme l’alçament militar,
havia entrat a la península per Còrdova i Granada, havia avançat fins a Extremadura la qual havia
pogut ocupar malgrat la resistència que s’havia trobat a Badajoz i ara es dirigia a Madrid pel sud,
volia entrar per Toledo.
A la capital hi havia molts refugiats i gent contrària a l’alçament militar que plantejaven un
greu problema a l’hora d’aconseguir suficient aliment per a tothom i van ser durament
bombardejats. Malgrat tot això, les milícies republicanes, gràcies a l’arribada de 3000 soldats de
8
les Brigades Internacionals, dels primers avions soviètics i d’alguns tancs experimentats (no eren
de prova, sinó que ja havien sigut fets servir en ocasions com en la primera Guerra Mundial), van
saber defensar bé la seva capital i van poder aturar les tropes dels nacionals, les quals per decisió
de Franco el dia vint-i-tres de novembre van decidir renunciar a guanyar Madrid en aquell
moment i van decidir guanyar la guerra quan el bàndol republicà estigués totalment esgotat. Per
precaució, van traslladar el Govern Central Republicà a València en lloc de Madrid.
Mentrestant, les milícies catalanes, avançaven per Aragó. Van ser aturades a Osca, Terol i
Saragossa (un dels objectius claus de la milícia de la columna de Durruti). A les Illes Balears van
arribar 8000 catalans disposats a lluitar contra l’alçament militar que allà havia triomfat però
aquests van fallar.
Font 1: Mapa de la situació dels dos exèrcits
entre l’agost i el setembre de 1936.
9
1.2.2 Segona fase :
Madrid continuava sent l’objectiu principal dels nacionals. Per això Franco va tornar a
intentar conquistar-la novament. Va ordenar bombardejar-la massivament des de l’aire i va fer
unes maniobres d’encerclament que van portar a tres grans ofensives, la de la carretera de la
Corunya, la qual va costar moltes vides, la Batalla de Jarama i, al març, la Batalla de Guadalajara,
que va acabar amb una desbandada de les tropes italianes enviades per Mussolini.
Després d’això, Franco – que ja havia estat anomenat Cap d’Estat després de la mort del
General Sanjurj o -, va decidir que atacaria Madrid més tard, quan ja no li quedessin aliats per
ajudar-los. Va dirigir les seves tropes cap al sud altre cop. No els va costar gaire apoderar-se de
Màlaga (ho van aconseguir en menys d’una setmana) i altres cuitats andaluses que van oposar
poca resistència.
Entre l’abril i l’octubre de 1937, els insurrectes, van tornar al nord de la península per tal
d’apoderar-se totalment d’ella. Els va ser força més difícil que el sud ja que sobretot a Bilbao i
Astúries van topar amb molta resistència d’obrers (miners) i popular. Les tropes aèries alemanyes
es van encarregar de bombardejar fortament les ciutats basques de Durango i Gernika i el dinou
de juny les tropes nacionals van poder entrar a Bilbao. Astúries els va ser més difícil d’aconseguir
als insurrectes però al final la resistència va quedar rodejada en un petit territori i sense
possibilitat d’aconseguir nou armament així que van caure a l’octubre.
Mentrestant, el Govern Republicà, per contrarestar totes aquestes ofensives va atacar al
bàndol dels nacionals per altres bandes però no van aconseguir gaire cosa. Al desembre de 1937,
van reconquistar Terol però al mes de gener del 1938, ja tornava a caure en mans dels revoltats.
També, a finals de novembre, veient que el front nacional s’acostava cap a València, van tornar a
traslladar la seu del seu govern altre cop, aquesta vegada a Barcelona.
Efectivament, entre el març i l’abril del 1938, els nacionals van entrar a València i a
Catalunya per Lleida, fent que el territori republicà quedés dividit en dos amb una franja d’uns
seixanta quilòmetres al mig els quals pertanyien als insurrectes amb la que podien accedir al mar
Mediterrani. En pocs dies, l’exèrcit del general Franco amb una clara superioritat numèrica i
estratègica, també va ocupar les centrals hidràuliques dels Pirineus, i ciutats importants com
Gandesa, Balaguer, Tremp o Amposta. El seu primer acte simbòlic en haver ocupat gran part de
Catalunya va ser anul·lar l’estatut d’autonomia que hi havia vigent en aquell moment.
10
Al mes de juliol l’exèrcit republicà, amb un gran nombre de milícies comunistes (eren dels
pocs que tot i la gran decepció que portava el seu bàndol seguien disposats a continuar lluitant)
comandades per militars com Enrique Líster* l’armament millorat i dirigits pel general Vicente
Rojo*, van respondre amb una ofensiva a prop del riu Ebre que pretenia reunir el territori i
guanyar temps per tal de reorganitzar l’exèrcit.
La Batalla de l’Ebre va començar amb superioritat dels republicans gràcies a l’efecte
sorpresa amb el que havien jugat. Tot i això, ràpidament es va veure la supremacia dels seus
enemics tant en materials i armaments com en estratègies i els republicans van haver de recular.
Aquesta batalla va marcar un gran punt d’inflexió en la Guerra Civil, no només pel seu alt nombre
de víctimes – almenys 90.000 baixes- sinó perquè a partir d’allà, Franco va poder entrar a
Catalunya i després d’això ja va tenir gairebé tota la guerra guanyada.
Font 2: Mapa de la situació espanyola al novembre de 1938.
11
1.2.3 Fase Final:
Després de la derrota de la Batalla de l’Ebre, Catalunya ja no tenia la capacitat de
resistència que l’havia caracteritzat ja que la societat estava molt desmoralitzada per la falta de
menjar i de productivitat (que gairebé s’havia aturat des que Franco havia ocupat les centrals
hidroelèctriques del Pirineu), pel gran nombre de mobilitzacions que la guerra havia comportat i
l’elevat nombre de víctimes.
És per això que als nacionals no els va ser difícil d’entrar. A les acaballes de desembre de
1938 Franco va ordenar l’ofensiva final a Catalunya entrant pel Pallars Sobirà i el Segrià. Tarragona
va caure a principis de gener, Barcelona el vint-i-sis i Girona a principis de febrer.
Milers de persones civils i els membres del Govern Republicà van apressar-se a travessar
la frontera cap a França.
El president de la república, Manuel Azaña*, va dimitir el vint-i-vuit de febrer després que
tant França com el Regne Unit el dia abans acceptessin a Franco com a guanyador de la guerra
Negrín*, que era el Cap del Govern, va viatjar a València per tal de tornar a crear una resistència
republicana que donés la volta a les coses però ja era impossible d’aconseguir.
Madrid i els seus voltants eren els únics territoris que quedaven lliures de l’ocupació dels
nacionals encara. Segismundo Casado*, “Jefe de Ejércitos de Centro” del bàndol republicà, creia
que la guerra ja no es podia guanyar per la desmoralització general que hi havia després de la
pèrdua de la Batalla de l’Ebre i de que França i Anglaterra haguessin reconegut a Franco com a
guanyador, també per la falta d’armament i de transport.
Junt amb altres caps d’aquest exèrcit, també creien que des que Azaña havia marxat a
l’exili, l’únic poder legítim que quedava a Espanya era el militar i que el que havien de fer era
negociar amb Franco. Per això, a principis de març van crear la Junta de Defensa encara que els
reductes comunistes i alguns socialistes que quedaven no hi estaven d’acord i van anar a parlar
amb el General en Cap dels nacionals, Franco .Aquest però, no va acceptar cap negociació ni va
tenir cap pietat amb el bàndol perdedor. Va dir que només acceptava una rendició total.
El vint-i-vuit de març, les tropes franquistes entraven a Madrid i les altres ciutats de la zona
republicana van ser ocupades sense resistència. L’1 d’abril de 1939 la guerra civil espanyola havia
acabat.
12
2. Guerra Civil espanyola a Catalunya.
Al ser un dels territoris que més va resistir, Catalunya també va ser un dels que en més
detriment va quedar ja que com a territori de rereguarda, va patir molts bombardejos per part de
l’aviació italiana i a més va rebre molts refugiats d’altres indrets de l’estat.
El cop d’estat del juliol del 36 no va triomfar per la resistència de les forces oficials de la
Generalitat i les milícies, que més endavant van agafar molta importància. Milers de catalans van
ser enviats al front d’Aragó, en diferents columnes de l’exèrcit popular.
Després de la Batalla de l’Ebre l’any 1938, Catalunya va perdre tota possibilitat de continuar
resistint als nacionals i en pocs mesos va ser ocupada per les tropes franquistes.
2.1 La guerra a Barcelona.
Barcelona, al ser la ciutat més gran de Catalunya, una regió que va oposar molta
resistència al front nacional, va patir molt durant els tres anys que va durar la guerra. La majoria
d’homes d’entre disset i quaranta anys es van veure obligats a marxar al front. Això va fer que
majoritàriament a la ciutat tant sols hi hagués dones, nens i gent gran i que el motor econòmic
frenés d’una manera considerable ja que la majoria de treballadors eren fora.
El menjar cada cop era més escàs ja que per una banda no arribava, i per l’altra moltes
botigues van haver de tancar les seves portes a falta de treballadors, clients o gènere. Moltes
famílies, al no poder treballar perquè les industries havien hagut de tancar o perquè els seus
familiars en edat laborable havien hagut de marxar, no tenien diners, de manera que el Govern de
la Generalitat es va veure obligat a adoptar mesures per intentar fer arribar aliments a aquesta
gran part de la població que no se’ls podia permetre. Entre l’any 1937 i 1938, alguns cafès o
restaurants oferien menjadors populars a preus més aviat baixos. També les Brigades
Internacionals van intervenir en aquest problema repartint a la població petites dosis de menjar.
Grans bombardejos van sotragar la ciutat comtal entre 1937 i 1938 – especialment els
dels dies 16, 17 i 18 de març del 38, en què les bombes de l’aviació italiana i alemanya que van
caure al centre de la ciutat van arribar a causar més d’un miler de morts- . Barcelona va ser la
primera ciutat del món en què la rereguarda civil va ser brutalment bombardejada sense cap
objectiu militar sinó per tal de desmoralitzar la població que estaven resistint i a aquells familiars
13
que es veien obligats a restar lluny de casa lluitant amb el front popular. Es calcula que al llarg
dels tres anys que va durar la guerra, la capital va ser bombardejada unes 384 vegades, per això
es van crear més de mil refugis antiaeris (com el que es pot trobar a la Plaça del Diamant, al barri
de Gràcia, el de la Carretera del Carmel, al barri d’Horta-Guinardó o diverses antigues vies de
metro i tramvia que es van tornar a obrir) on la població civil s’anava a amagar cada cop que
sentien les sirenes que indicaven que els avions s’acostaven. Allà dins, homes, dones i nens
passaven moltes hores, en qualsevol moment del dia ja que mai se sabia quan podia saltar
l’alarma, esperant a que el perill passés i poguessin tornar a les seves cases.
Tot i aquest seguit de circumstàncies, la majoria de la població seguia portant una vida
més o menys semblant a la d’abans que comencés la guerra – exceptuant tots aquells homes que
havien hagut de marxar al front o a l’exili -. Teatres i cinemes obrien igual (la majoria van abaixar
els seus preus perquè tothom hi pogués anar), la majoria d’escoles seguien obertes i la gent que
no van haver de tancar les fàbriques o botigues per falta de gènere i material o que treballaven en
altres sectors majoritàriament conservaven la feina.
Bombardeig del 17 de març de 1938. Fotografia feta per un aviador italià.
14
2.2 La Guerra a Reus.
Reus, tot i no ser una ciutat ni tant important ni tant gran com Barcelona també va ser un
objectiu militar des d'un principi. Tenia una indústria desenvolupada, a més, moltes fàbriques
durant el període de la guerra es van dedicar a produir armament i a construir aviacions per a
l’exèrcit del bàndol republicà. També era un centre important de transports i comunicacions amb
una gran xarxa ferroviària.
Un dels bombardejos més impactant que va sofrir la ciutat va ser el del dia vint-i-u de
gener de 1938, quan una bomba va caure just a sobre del refugi antiaeri més gran de la ciutat i va
matar a l’instant a una cinquantena de persones. Al no tenir metro, els refugis d’aquesta ciutat
majoritàriament van haver de ser construïts de zero al començar la guerra per un centenar de
voluntaris.
La població civil que vivia a Reus, va minvar molt en aquest període, la majoria d’homes
van ser enviats al front, d’altres ciutadans van marxar a viure als afores de la ciutat per tal de
protegir-se de les bombes. Pels que es van quedar, la situació va ser complicada. Igual que
passava a Barcelona, era difícil aconseguir menjar ja que, o no arribava a les botigues o com que
n’hi havia poc, el preu del que arribava va augmentar desmesuradament. També igual que a
Barcelona, els habitants de la capital del Baix Camp van aprofitar que les autoritats i les Brigades
Internacionals repartien uns mínims de menjar necessari cada poc temps, però com que
normalment no els era suficient, molts cops es van haver d’espavilar per la seva banda per tal de
poder sobreviure.
2.3 Batalla de Llevant:
Després de la Batalla d’Aragó, que va acabar a principis d’abril de 1938, els nacionals
pensaven que pràcticament ja tenien la guerra guanyada. Catalunya i part de València, eren les
dues úniques zones potents que quedaven en mans dels republicans i tothom pensava que el
pròxim pas del bàndol sublevat seria contra Barcelona. Davant de l’estranyesa col·lectiva, el
General Franco va decidir dirigir les tropes de Galicia cap a Castelló i més endavant València.
Els republicans, al veure aquest atac, van organitzar ràpidament un nou front format pel
front de maniobres i el que s’encarregava de tota la banda de llevant. Era comandat pel militar
Juan Hernández Saravia*. Aquest front, aprofitant el relleu muntanyós del que disposaven, va
15
organitzar-se en files anomenades “XYZ”, trinxeres construïdes amb materials diferents dels que
el bàndol republicà havia utilitzat fins al moment i posicions també d’una forma diferent que van
fer que a l’exèrcit rebel, tot i la seva superioritat en nombre, artilleria i aviació, els costés molt
avançar.
Al veure que la batalla no es desenvolupava tant ràpidament com pensaven, Franco va
enviar tropes de Navarra per Terol a que reforcessin les que atacaven València.
Entre els dies 18 i 23 de juliol, es van donar els atacs més violents d’aquesta batalla, on es
calcula que l’exèrcit sublevat va patir unes 20000 baixes entre ferits i morts i tot i això gràcies a la
línia de defensa que el militar Hernández Saravia havia comandat. Van acabar retirant-se i
dirigint-se cap a la zona de l’Ebre, on els republicans provinents de Catalunya començaven a
atacar.
2.3.1 Organització de l’exèrcit de Llevant.
L’Exèrcit de Llevant no és tot el conjunt que va lluitar en la batalla del punt anterior, sinó
que era una secció de tot el conjunt de l’exèrcit de la República, el Front Popular. S’encarregava
de cobrir tota la zona que anava des del sud del riu Ebre fins al límit de Terol i Guadalajara.
Tot i que estava constituït per ciutadans vinguts de tot el país, els catalans que van ser
enviats a la guerra majoritàriament van anar a parar en aquest front o al d’Aragó, per això n’hi
havia molts.
La seva organització, com tota la del Front Popular, era en brigades mixtes, a dins de cada
una de les quals hi havia quatre batallons d’infanteria. Cada un d’aquests batallons d’infanteria
estava format per cinc companyies (les quals solien comptar amb entre 75 i 200 homes més un
capità cadascuna), un batalló mixt d’enginyers – que s’encarregava de la mobilitat, la contra
mobilitat i la protecció- , una companyia d’intendència – per als menjars- i un grup de sanitat.
Les armes que feia servir aquest exèrcit principalment provenien de l’exèrcit rus ja que en
la seva zona no hi havia gaires fàbriques de metal·lúrgia.
16
3. CARTES DE BALDOMERO
3.1 Biografia
Baldomero Miró i Griñó va néixer a Barcelona l’any 1917. Era fill d’una família acomodada
catalana, la seva mare era mestra d’escola i el seu pare duia el negoci familiar d’una carnisseria al
barri de Gràcia. No tenia germans però des que tenia uns cinc o sis anys que va viure amb els seus
dos cosins petits, Rosita i Antonio, els quals havien quedat orfes de pare i mare i amb la seva
família en van fer el paper (algunes cartes van dirigides a ells). És per això que, quan el seu pare va
morir abans de l’esclat de la guerra, Baldomero va agafar el rol d’hereu i cap de la família – era
l’únic home major d’edat- i tenia aquest sentit de protecció i responsabilitat que a les cartes es
pot veure.
Va ser funcionari de la Generalitat, treballant a la delegació de treball, tenia uns estudis
equivalents al batxillerat d’avui en dia més o menys i possiblement un curs o grau de secretaria o
organització. És per això que les seves cartes estan escrites sense gairebé faltes, són ben
estructurades i transmeten clarament el que volia dir.
Baldomero va morir el dia 2 de maig de 1938 a un hospital de Múrcia, lloc on està enterrat
en una fossa comuna, a causa d’un tret al cap que li van disparar el dia 23 d’abril d’aquest mateix
any quan estava al front de l’exèrcit al poble d’Aliaga (Terol). Sabem que va morir d’aquesta
manera gràcies a una carta que la família va rebre mesos més tard d’un company de batalló de
Baldomero en què els explicava com havien ocorregut els fets i els deia que tenien un fill molt
valent i coratjós.
Fotografia de Baldomero abans de marxar a l’exèrcit.
17
Línia del temps en què Baldomero va estar al front.
3.2 Fets directes que s’extreuen de les cartes:
Tal com es veu en la línia del temps, Baldomero va estar en dues organitzacions diferents,
les Brigades Internacionals, a Sitges i el Ejercito de Levante, amb el que va voltar per la part nord-
est de la península.
INFORMACIONS DEL EJERCITO DE LEVANTE
Durant gairebé tot el temps que va estar en un batalló al Ejercito de Levante, la seva vida
consistia en rebre una instrucció disciplinada i militar per tal que després pogués entrar en
combat. En la carta vint-i-u explica aquestes instruccions que rep i diu “Parezco un mulato de
todo el día que estoy en el monte debajo del sol”. Fins el moment que no el deixen entrar al
conflicte directament, és com si no estigués vivint una guerra ja que veu pocs avions i sent encara
menys tirotejos. Sense establir-se en un punt concret, anaven canviant de poble on muntaven el
campament.
Tot i que menciona que té alguns dies lliures i que en teoria ha de cobrar un sou
(tanmateix, en una carta diu que encara no ha cobrat) en més d’una carta es queixa de la
monotonia de la seva vida, no té res a fer a les estones lliures més que llegir i escriure cartes, per
això molts cops demana adreces de coneguts, per poder parlar amb més gent. És tant
l’avorriment que arriben a tenir que explica que entre els soldats del seu batalló fan concursos per
veure qui rep més cartes. També diu que al tenir tant de temps lliure, fa que pensi molt en la
18
família i s’enyora de Barcelona i de la seva gent, se sent sol, sobretot en dates assenyalades, com
per exemple a la carta número deu en la que diu que tot i que amb la monotonia dels dies n’ha
perdut el compte, li sembla que no deu faltar gaire per a Carnaval i això encara l’entristeix més ja
que no el podrà passar amb els seus.
En nombroses cartes diu que aquesta experiència l’ha fet canviar, que té moltes ganes de
tornar perquè puguin veure com ha canviat i com ha madurat ja que ha pogut veure realment
quines coses ha de valorar. Per altra banda també menciona sovint que se sent malament ja que
tot i ser al front, ell està vivint a part de la guerra, sense trobar-se en perill i amb les seves
necessitats mínimament cobertes i en canvi la seva família està sense ell i passant-ho malament a
la ciutat.
Quan està a l’Ejercito de Levante, van de poble en poble. Per això varia molt el tipus o la
quantitat d’alimentació que rep, els llocs on dorm o la higiene que poden tenir. Així i tot, sembla
que en general la gent de tots els pobles els rep amb afecte i intenten ajudar durant la seva
estada.
En les cartes en les que parla de l’alimentació, aquesta, com tot, varia segons el poble. Al
principi de tot, parla de pobles que ho deuen estar passant pitjor ja que diu que només menjar pa
i “chuscos” però que tot i això, no es queda amb gana. En altres però, diu que ha pogut menja
molt bé i quan això passa, s’acostuma a esplaiar explicant tot el festí que ha pogut devorar.
Sempre que parla d’aquests grans festins per això, diu que li sap greu que ell pugui gaudir de tot
aquest menjar i en canvi la seva família a Barcelona no ho pugui fer. Ara bé, tot i que no ho diu del
tot clar, acaba semblant que el que més menja en general durant els mesos que s’està al Ejercito
de Levante, és carn russa o carn congelada ja que cada cop que la menciona, (i ho fa en unes
quantes cartes) diu que tot i que no li desagrada, ja n’està fart d’ella.
La higiene es podria dir que és el factor que més varia perquè només es pot rentar en
pobles on troben rius que passin pel costat o, com diu en una carta, en una canonada trencada
que troben. A la carta vint-i-cinc arriba a dir que feia més de deu dies que no veia més aigua que
la necessària per a beure. A més, també s’han de rentar ells la roba ( que només ho poden fer als
rius també) i això fa que encara vagin més bruts. En la carta cinc fa broma i diu que de tant brut
que està sembla que estigui moreno. Un altre problema que tenen són els polls, per culpa
d’aquesta poca higiene, que porten els cabells molt llargs i que estan tot el dia junts, els és molt
difícil eliminar-los. En més d’una carta els menciona, en tenen tants que diu que l’únic que fan als
19
seus temps lliures és intentar treure-se’ls i que arriben a fer concursos avia’m qui en té més. A la
carta dinou, referint-se als polls, diu “pues llegará el día en que no nos dejarán ni dormir”. Una
curiositat dels polls és que en cap moment els anomena polls o “piojos” sinó que sempre es
refereix a ells com a “trimotores”. Devia ser el malnom amb què els anomenaven al front.
Depenent del poble, també dormen en diferents llocs. En més d’una carta diu que estan
dormint en una casa d’algú, com a la carta numero tres, que explica que estan allotjats per
parelles en cases del poble. En aquesta mateixa carta també diu que feia temps que no dormia
tan bé i que ho trobava a faltar, això ens fa veure que no sempre poden dormir en cases o
coberts. També sabem això perquè en la carta vint-i-dos menciona que estan fent càmping a la
muntanya per dormir.
En quant a la roba, l’Ejército els la subvenciona i els en dóna. En més d’una carta en què la
família està preocupada per si en té prou, els hi diu que fins i tot en té massa i que de tant en tant
la va deixant o tirant ja que ell no la vol haver de carregar tota perquè li és un pes innecessari a
l’hora de caminar amb la motxilla. També diu que moltes de les peces de roba que tira és perquè
tenen grans taques que no pot treure i decideix deixar-les.
INFORMACIONS DE LES BRIGADES INTERNACIONALS:
Baldomero havia estat a la Brigades Internacionals prèviament de les primeres cartes amb
les que he pogut treballar. Tot i això, entre la carta numero sis i la nou, torna a passar allà el mes
de desembre de l’any 1937. La primera diferència que es veu quan llegeixes les cartes que envia
durant aquest mes, és que estan escrites en català, suposo que això és degut a que ell està
establert a Sitges i com que és a dins de Catalunya, no li posen pegues perquè pugui escriure en
aquest idioma.
Sembla que el fa estar molt més content estar a Sitges que amb l’exèrcit de Llevant ja que
diu que la seva estada està sent satisfactòria, que amb els companys es passen el dia fent bromes
i que algunes nits no pot dormir del soroll que fan aquests.
Com que les Brigades i l’exèrcit estaven organitzats de maneres diferents, la feina que fa
també varia. En la carta sis explica que s’han de muntar ells mateixos el lloc on dormiran i a la set
que la seva feina dels propers dies consistirà en preparar allotjament per a més de tres-cents nois
que arriben i es sumen a les brigades. També diu que el menjar se’l fan entre els companys de la
20
mateixa companyia, per això aquest és a vegades no gaire bo (en la carta set diu literalment que
menja una carn que si li arriben a fer quan estava a Barcelona l’hagués tirat fins a Plaça Catalunya)
però que en canvi, altres vegades els surt molt millor. Tanmateix, sembla que no tenen gaires
recursos alimentaris ja que diu que mengen gairebé sempre el mateix i que són coses sense gaire
condiments, com per exemple a la carta vuit, que explica que durant dos dies només van menjar
“fideus amb aigua i aigua amb fideus”.
En la carta número cinc (quan encara està al Ejercito de Levante però ja havia anat a les
Brigades una vegada), explica que quan estava aquí, li van subministrar molta roba i equipació,
com ara un vestit tot nou, uns pantalons de llana, una gorra, un cinturó i unes botes noves. Per
tant, si hagués necessitat roba durant aquest període que va tornar, suposo que li haurien
proporcionat.
Segons sembla a la carta número nou, Baldomero va poder anar a passar el Nadal de l’any
1937 a Barcelona amb la seva família ja que aquesta carta està escrita setze dies després de la
número vuit i explica que per tornar a Sitges, va tenir la sort de poder agafar el tren. També
sabem per aquesta carta que el Cap d’Any si que el va haver de passar a les Brigades
Internacionals ja que aquesta porta la data del dia 31 de desembre i explica que tot i que li ha
tocat fer guàrdia i que està lluny de la família, “faré tot el possible per passar-ho lo millor que
pugui”. Per celebrar l’any nou, explica que està programada una desfilada per Sitges i que a la
tarda els soldats podran disfrutar d’un ball i cinema.
A diferència que al Ejército de Levante, on no es queixa mai d’això, quan està a Sitges diu
que se sent incomunicat i aïllat ja que no té maneres de saber què està passant a la resta del país,
a Barcelona ni com avança la guerra. Això el fa sentir-se més allunyat de la seva família i amb més
preocupació ja que no sap què els estarà passant si no rep cartes d’ells.
Una curiositat que explica de quan està a les Brigades Internacionals, un dia hi ha una
petita revolta dels soldats en la que molts d’ells van començar a marxar del campament. Tot i
això, es veu que molts al vespre ja tornaven a ser al campament i que a la resta els van portar als
guàrdies d’assalt com a càstig.
Una gran curiositat amb la que m’he trobat treballant amb les cartes de Baldomero és que
un cop ell ja era mort, la família va rebre una carta, teòricament escrita i firmada per ell en què els
demanava diners urgentment. Al veure que aquesta carta estava plena de faltes ( ni tant sols
havien escrit el nom de Baldomero correctament), la família va decidir investigar si de veritat era
21
ell que els demanava ajuda o era algú altre estafant-los (tot i que la carta és del vint-i-tres de
maig, data en que ell ja havia mort, la família encara no n’estava enterada però si que sospitaven
que havia passat alguna cosa ja que feia temps que no rebien cartes seves, per això també van
voler investigar). Gràcies a aquestes investigacions que van fer, van poder posar-se en contacte
amb el company que més tard els va relatar com havia anat el dia de la seva mort i van poder
saber que els estaven enganyant.
D’aquest fet, podem extreure que durant el període de temps que la guerra va durar, la
gent ho va passar realment malament ja que n’hi ha que van arribar a fer-se passar per altres
persones aprofitant-se del mal estar i la preocupació que tenien les seves famílies per poder
enriquir-se o aconseguir uns mínims diners per a sobreviure.
3.3 Fets indirectes que s’extreuen de les cartes:
Coneixent el context en què va viure Baldomero i havent extret les principals informacions
que ens donen les seves cartes, es poden treure després altres conclusions d’aquestes.
En totes les cartes, com és normal donada la situació en què es trobava el país, es nota
una gran preocupació cap a la família. Considerant la situació en que es trobava la seva, on ell era
l’únic home de la família (paper molt important aleshores) i el sou més alt que els entrava, és
normal que la seva preocupació encara augmentés més ja que se sentia el responsable de tots
ells. A més, crec que el fet que ell estigués vivint una guerra però rebent instrucció sense haver
d’enfrontar-se als perills diaris que això suposava i que la seva família sí que els hagués de patir en
una ciutat com Barcelona, encara el feia sentir pitjor. Una altra cosa que he pogut extreure
relacionada amb aquest tema, és que en tot el que els explica, està sempre intentant
tranquil·litzar a la família, ja sigui dient-los que li agrada tot el menjar, com dient-los que dorm bé
o fins i tot fent broma sobre la poca higiene que té per tal de treure-li una mica de ferro a
l’assumpte.
En la gran majoria de les cartes que parla del que menja, diu que menja bé i que no passa
gana. Tot i que pot ser que ho digui per tranquil·litzar a la família com he dit abans, més aviat això
em fa pensar que tot i els problemes que van tenir al principi de la guerra, l’exèrcit popular o
republicà va acabar organitzant-se bé i amb una bona estructura ja que va aconseguir poder
mantenir a tots els soldats amb els que comptava. També el fet de que facin molta instrucció ( al
22
mes de març de l’any 1938, quan ja fa més d’un any que va entrar per primer cop al Ejercito de
Levante encara diu que l’estan instruint) em porta a pensar que estaven ben preparats i
coordinats.
Una altra conclusió a la que arribo llegint les cartes de Baldomero és que els transports
públics en general devien anar molt atrafegats en aquella època; ja que sempre que diu que ha
hagut de viatjar, primer de tot, que no només ho fa en tren com seria el normal, sinó que en algun
moment parla que ha viatjat en camions, vagons de càrrega i fins i tot fent autoestop i segon, que
sempre diu que aquests anaven molt plens, amb molt de retard o no sortien per possibles
problemes que poguessin tenir. Suposo que això en part és degut a que els dos bàndols devien
necessitar aquests elements de transport per tal de moure de punta a punta del país no només als
seus soldats sinó també a totes les seves armes i maquinàries. I que també és degut que per
depenent de quins llocs, aquests transports no podien passar ja fos perquè s’hi estava lluitant en
aquell moment o perquè havien quedat destrossats d’alguna batalla.
En referència al correu, queda molt clar que anava amb molt de retard ja que Baldomero
sempre està dient que rep cartes amb data de dues o tres setmanes anteriors. El més provable és
que això sigui perquè devien estar saturats, tenint en compte que gairebé totes les famílies tenien
mínim una persona a la guerra i que l’única manera de comunicar-se amb ells era per
correspondència escrita, el volum de cartes que s’enviaven per tot l’estat, devia augmentar molt.
A més, aquestes cartes molts cops (sobretot si havien d’anar lluny), havien de viatjar amb
transports que, com ja he dit abans també van tenir molts problemes i anaven molt lents. Per
altra banda, Baldomero també menciona que algunes cartes li arriben obertes, això vol dir que
alguns cops passaven per la censura. Això fa endarrerir encara més el dia que el receptor rebia la
carta que, a més a més, normalment només era un dia de la setmana (els diumenges), un altre
motiu pel qual encara tardaven més en arribar.
La Generalitat i el Govern Republicà també tenien molta feina i devien anar molt
atrafegats ja que havien de lidiar amb una guerra inesperada en contra seu. És per això que
Baldomero es passa gairebé tot el temps que és al Ejército de Levante dient que espera una carta
procedent de la Generalitat, concretament de la conselleria de treball (on ell treballava
prèviament a ser cridat per anar al front) on li diuen que, al ser l’únic home de la família i l’únic
sou estable, pot tornar a casa. Tot i això, aquesta carta no va arribar mai. L’únic que la família va
poder aconseguir enviant cartes a la conselleria també, és que els paguessin els últims sous de
Baldomero a l’exèrcit que, com que es va morir, no els havien rebut.
23
L’últim fet indirecte que es podria extreure de les cartes al front de Baldomero, és veure
la seva evolució. Ell, com molts altres homes va entrar a l’exèrcit molt jove – tant sols tenia vint
anys- i, tot i que a la seva vida diària de Barcelona ja tenia responsabilitats, no es poden comparar
amb el fet d’haver d’anar a una guerra i passar-te llargues temporades lluny de la família sense
poder-te comunicar d’una manera ràpida amb ells. És per això que sembla que ràpidament va fer
un gran canvi, va madurar. Aquesta maduresa no només es fa notable en comentaris constants
que fa sobre la seva vida diària com per exemple quan els explica que aprèn a rentar-se la roba, o
els diu que menja de tot encara que siguin coses que no li agradin o que a casa no es menjaria.
Sinó que sobretot es nota quan els parla de les ganes que té de veure’ls i de tornar a casa seva,
quan explica que no valorava prou les estones lliures que tenia, els amics amb qui les podia
compartir i la seva família.
4. Josep Mª Vall i Teresa Fernàndez.
4.1 Biografies
4.1.1 Josep Mª Vall:
Josep Mª Vall i Pargueras va néixer el dos de maig de l’any 1906 a Torroja del Priorat, un
poble situat a prop de Falset. Tot i que la seva mare tenia alguns coneixements de lletres, era fill
de pagesos i per aquest motiu tant sols va poder aprendre a llegir, a escriure i poca cosa més a
l’escola. Tanmateix, era un home molt autodidacta a qui li agradava llegir i conèixer noves coses,
per això, encara que gairebé no tenia estudis, sí que tenia molta cultura i coneixements bàsics
sobre diversos temes.
Va haver de començar a treballar de ben jove, al principi com a aprenent
d’enquadernador i més endavant va entrar en una sedera (fàbrica de seda) on en un
començament també va fer d’aprenent però més endavant va anar pujant de nivells fins arribar a
ser majordom (un càrrec equivalent a un director d’algun sector de l’empresa). A aquest càrrec hi
va arribar un cop acabada la Guerra Civil. Va ser un home molt ben considerat com a persona i
com a treballador tant pels seus companys de feina com pel seu cap, qui li va conservar el lloc
durant l’època de la guerra en que la fàbrica va restar tancada i el va protegir en un aldarull en el
qual es va veure implicat involuntàriament durant la dictadura del General Franco.
24
Era casat amb Teresa Fernàndez, amb qui l’any 1932 va tenir una filla, Teresineta Vall
Fernàndez.
Josep Mª tenia tant sols trenta anys quan va esclatar la guerra, és per això que el més
normal hagués sigut que li hagués tocat anar a combatre a primera línia del front. Això no va
passar perquè en la revisió mèdica que havien de passar tots els soldats abans de ser destinats, va
explicar que se li dislocava la espatlla (cosa que era veritat) i se les va manegar per tal de
demostrar que li era impossible manejar una escopeta. Així doncs, va aconseguir que el
destinessin a la rereguarda del front molt a prop de casa seva i dels seus familiars.
Quan les tropes franquistes van entrar a Catalunya i van arribar a la zona en què es
trobava, Josep Mª va ser agafat com a presoner i portat al Camp de Concentració de Presoners de
Deuston, a Bilbao. Tot i que només hi ha dues cartes escrites per Teresa d’aquest període, per les
dates d’aquestes se sap que va estar-hi més d’un mes. La primera carta enviada al camp és del
vint-i-quatre de febrer i va aconseguir la llibertat el vint-i-u de març. També gràcies a aquestes
cartes, se sap que per aconseguir que el deixessin marxar, havien de portar fins allà a Deuston un
seguit de papers oficials com una carta de bon comportament a la feina i dos o tres fulls de la
Falange, l’Ajuntament i la Guàrdia Civil. Van aprofitar que un home de Reus havia d’anar fins a
Santander per fer-li arribar bona part d’aquests papers més una mica de tabac, segells i paper que
ell demanava. La resta dels papers, els van enviar de seguida que els van tenir per correu urgent.
Va morir el març de 1995 a Barcelona.
4.1.2 Teresa Fernàndez:
Teresa Fernàndez va néixer el vint-i-nou d’abril de 1905 a Reus. Provenia d’una família
obrera la qual vivia en un mas situat a uns minuts del poble de Reus.
Encara va rebre menys educació que el seu marit, ella tant sols coneixia les normes
bàsiques sobre llegir i escriure. Va treballar de mà d’obra durant un temps però de seguida va
entrar a la mateixa sedera de Reus que Josep Mª (allà es van conèixer) on va fer de teixidora
durant molts anys. Durant la guerra, la fàbrica va estar tancada, tot i això, l’amo, va continuar
encarregant-li petites feines sempre que podia perquè Teresa pogués guanyar alguns diners de
tant en tant. Un cop acabada, igual que al seu marit, la va tornar a contractar.
25
Mentre que Josep Mª era a Picamoixons (fàbrica de la rereguarda del front en que el van
destinar), Teresa i la nena es van traslladar a viure al mas dels seus pares amb la seva germana i
altra família. Allà, entre tots es cuidaven i podien ajuntar més menjar, a més que estaven
allunyats de la ciutat i no corrien tant de perill. En més d’una ocasió a les cartes, Teresa parla
d’altres famílies que tenen al mas, això és perquè van acollir a bastantes altres famílies o persones
que ho van necessitar. Com a curiositat, al mas tenien un refugi soterrani que van construir per
amagar-se de les bombes.
Teresa va morir el quatre d’abril de 1992 a Barcelona.
4.2 Fets directes que s’extreuen de les cartes:
Josep Mª Vall i la seva dona Teresa Fernàndez vivien a Reus quan la guerra va esclatar. Al
juliol de 1938 van haver de separar-se, tot i que Josep Mª no va marxar gaire lluny de Reus, el van
enviar a la rereguarda, a una antiga fàbrica de teixits als afores del poble de Picamoixons, que està
a tant sols 18 quilòmetres. Igualment s’escrivien cartes cada dos o tres dies entre ells per
mantenir-se informats (no es podien comunicar de cap altra forma) i a més, Teresa i la filla
Teresineta van poder pujar algun dia a veure a Josep Mª i ell va poder baixar algun diumenge, el
dia que tenia lliure, a Reus. En les seves cartes es veu reflectida la vida que van portar i les
preocupacions que els dos van tenir durant aquest període de temps.
Josep Mª no va fer mai de soldat, la seva tasca estava més en el segon plànol de l’exèrcit.
Al principi quan arriba a l’antiga fàbrica, el fan cuidar els animals que tenen, cavalls i burros.
Aquesta feina no li agrada gaire ja que diu que li fan por. Durant aquest temps, explica que dorm
en una “sala comuna” amb molts més treballadors i en un somier amb una màrfega. Ell però, volia
que el passessin a oficines. Un dia sent que hi ha hagut un destacament a Montblanc i diuen que
necessiten gent que vulgui anar allà, també els diuen que hi viuran millor. Josep Mª va a parlar
amb el seu tinent i li diu que ja que veu que no podrà aconseguir que el passin a oficines ha
decidit que s’apunta a marxar a Montblanc. El tinent però, li diu que s’esperi que potser poden
aconseguir alguna cosa. Al cap de pocs dies, el traspassen a treballar de cuiner a la mateixa fàbrica
de teixits. Quan aconsegueix que el passin a fer de cuiner , passa a dormir en una petita caseta
apartada de la fàbrica al costat de la cuina amb dos homes més (els companys de cuina). Amb
aquesta nova feina està millor i una mica més content. Tot i això, no es resigna i continua
intentant que el deixin anar a treballar a les oficines (segurament allà podrà estar més a prop de
26
la dona i la filla). A la carta número deu, tot i que no s’entén gaire perquè parlen en clau per si hi
ha censura, sembla ser que vol tornar a intentar que el destinin a un altre lloc. També sembla que
per aconseguir això, envien unes botelles del vi més bo que troben a un senyor amb un càrrec
important. Tanmateix, aquestes botelles no fan la seva feina ja que Josep Mª va estar a
Picamoixons fins que el van enviar al Camp de Concentració de Deuston i en la carta dinou explica
que no concedeixen permisos a ningú.
L’organització, tot i no estar al front ni a primera línia de la guerra, és jeràrquica com en
l’exèrcit mateix. En algunes cartes comenta que a la fàbrica hi ha dos capitans, alguns sergents i
un tinent – aquests són els que ell esmenta, però pot ser que n’hi hagi més-. Aquests càrrecs,
almenys el de tinent, són ocupats per gent que abans de la guerra no formaven part de l’exèrcit ja
que Josep Mª explica que aquest tinent que hi ha, que és qui l’ajuda a entrar a la cuina, era el
retratista de Reus.
Josep Mª té els diumenges lliures, cobra un sou i pot sortir de la fàbrica ja que explica que
va a Valls a comprar-se una jaqueta i per Nadal – que no el deixen baixar a Reus perquè a la
fàbrica fan una festa per celebrar-lo i ell ha de cuinar-ho tot- , es compra un rellotge.
Pel que explica d’aquests dies en què surt de Picamoixons, s’entén que aquí, com en els
llocs per on passa Baldomero, els transports tampoc van massa bé. La mobilitat és difícil fins i tot
per desplaçar-se en distàncies tan curtes com anar de Reus a la fàbrica. En la carta némero nou,
diu que els trens arriben a portar fins a cinc hores de retard i que acaba tornant a Picamoixons en
un camió que li ve de camí ja que sinó ho veu impossible. Teresa també parla de trens en algunes
ocasions. En la carta numero onze, explica que els vagons en general van molt plens i ja en la
divuit, diu que han deixat de sortir trens, tant sols ho fan per a militars. En gran part deu ser per
això que correus també va molt lent i les cartes, tot i no escriure’s des de gaire distància, els
tarden uns quinze dies en arribar-los. L’última carta que s’escriuen arriba oberta per la censura.
L’exèrcit mateix proporciona roba a Josep Mª, com si fos un soldat que està al front. Ja a
la carta número tres, diu que els oficials li van preguntar que quina roba li feia falta i en la número
dinou explica que li han donat roba militar però que ara en té massa i li fa nosa. Li donen sabates
bones, pantalons de talla gran, diu que també molt bons, una samarreta, un jersei, un gorro,
mitjons i un bon mocador, amb això pot protegir-se bé del fred.
Igual que Baldomero, Josep Mª també s’ha de rentar ell mateix la roba. Com que ell està a
un lloc fix, ho té més fàcil i encara més perquè la fàbrica estava situada al costat del riu Francolí i
27
poden rentar allà perfectament. Tot i això, diu que intenta rentar el mínim possible ja que com
que ell pot baixar de tant en tant a Reus, prefereix portar la roba allà i que li renti Teresa. D’
higiene corporal, no en diu res a cap carta.
Com passava amb Baldomero, sembla que Josep Mª va viure en millors condicions a
Picamoixons que Teresa a Reus ja que ell tenia les seves necessitats més o menys cobertes.
Durant tot el temps que està allà, en cap moment diu que li falti menjar o que passi gana
(sobretot perquè acaba fent de cuiner), igual que en l’Exèrcit de Llevant, tot i no estar al front, a la
rereguarda els soldats i treballadors de l’exèrcit també tenien menjar suficient. En canvi, Teresa
explica constantment les maniobres que ha de fer per poder aconseguir menjar ja que a Reus
aquest anava molt escàs, moltes botigues no tenien gènere perquè no arribava. A la carta cinc
explica que els han donat patates, una mica de tabac i quatre paquets de cigrons, tot valorat en
350 pessetes i que els diuen que la setmana següent els en tornaran a donar. Amb aquestes
donacions, les famílies normalment no tenien les seves necessitats cobertes i és per això que la
gent es va espavilar per aconseguir més menjar. En la carta número tretze, Teresa torna a parlar
del menjar i aquest cop explica que molts aliments no es troben a Reus (com ara el vi) i que hi ha
unes quantes dones de Cambrils que es desplacen fins allà d’amagat per tal de fer canvis entre
elles i així poder tenir una mica més varietat de menjar.
Teresa i Teresineta marxen a viure en un mas que es troba als afores de Reus durant la
guerra per fugir dels bombardejos i els perills que una ciutat com Reus presenta. En aquest mas,
viuen amb altres famílies (gairebé tot dones i nens, ja que els homes estan al front o a la
rereguarda ) que també han hagut de marxar i s’han d’organitzar amb elles. En una de les cartes,
Teresa diu que la nena juga amb altres nens que hi ha per allà i que una altra dona l’està
ensenyant a llegir durant els dies. Josep Mª li diu molts cops que surti el menys possible del mas ja
que allà estaran segures. A mesura que avancen les cartes, es veu que cada cop són més les
famílies que van a viure en aquest mas ja que els soldats ocupen altres masos per establir-s’hi ells
i fan que la gent que estava allà hagi de marxar.
Ja des de les primeres cartes, es veuen clars els rols que tots dos -Josep Mª i Teresa-
adopten dins de la parella. Josep Mª, tot i estar vivint lluny de casa i separat de la família i amics,
té el rol de més responsabilitat i serenitat. És ell qui tranquil·litza a Teresa la majoria de vegades,
qui li dóna ànims; com en la carta dotze, on ocupa un paràgraf sencer per dir-li que tot i que estan
vivint temps dolents, ella ha d’estar contenta ja que per sobre de tot té la sort de ser estimada i
28
de tenir algú que es preocupa pel seu benestar. Tot i això, no sempre és tant fort i en altres cartes,
com en la catorze, explica que cada cop que sent avions que es dirigeixen cap a Reus, intenta no
pensar-hi o en la setze, en la que explica que l’obliguen a passar el Nadal amb la companyia i diu
que no el pot disfrutar bé perquè no és acompanyat de la seva família. Constantment està
avisant-les de que no el pugin a veure a no ser que els ho digui ell ja que no vol que s’arrisquin a
sortir del mas per petit que sigui el perill, els hi dona consells de com i quan s’han de moure per
Reus per tal que no els hi passi res ja que diu que si els hi passés alguna cosa i ell no hi és, no s’ho
podria perdonar.
Per la seva banda, Teresa també mostra les seves preocupacions en diverses cartes.
Sembla que, a part de que no li passi res a Josep Mª, una altra gran preocupació que té és que ell
no ho passi malament, que tingui les necessitats cobertes, sovint es preocupa per si menja o dorm
bé o per si fa falta que ella li renti la roba, fins i tot esmenta que està disposada a pujar a la fàbrica
en qualsevol moment per portar-li el que faci falta. La seva altra gran preocupació, evidentment,
és que el seu marit es trobi bé i estigui sa, és per això que explica que cada cop que fa uns quants
dies que no rep cap carta, es posa nerviosa i contínuament li demana que li escrigui cada dia i li
contesti ràpid les cartes en què ella li pregunta coses. Quan en rep alguna diu, “llegeixo les cartes
cinquanta vegades per si em dius algo més que no he llegit”.
29
4.3 Fets indirectes que s’extreuen de les cartes:
Es veu a primer cop d’ull quan llegeixes les cartes que Josep Mª va rebre una mínima
educació i que a més era un home culte ja que les seves cartes estan escrites gairebé sense faltes,
d’una forma entenedora i ben estructurada i s’entén quin és el missatge que vol transmetre. En
canvi, en les cartes de Teresa, es nota la manca d’escolaritat no només en la quantitat de faltes
ortogràfiques que hi ha sinó també en l’estructura d’aquestes i en que escriu tal i com parla,
separant o ajuntant paraules com li surt en el moment i sense seguir cap tipus de regla.
Tots dos, però especialment Teresa, porten malament el fer d’haver d’estar separats.
Clarament, això per una part és perquè el motiu pel qual han d’estar separats és que estan vivint
una guerra i en qualsevol moment els pot passar alguna cosa a tots tres –a la nena també- però,
per altra banda, pel que s’escriuen o per com es parlen, també sembla que des de que es van
casar mai no havien hagut d’estar tant de temps separats, cosa normal en aquells temps i més
tenint en compte que els dos treballaven a la mateixa fàbrica i que per tant en la seva vida diària
no tenien perquè moure’s.
Josep Mª va aconseguir primer de tot, no haver d’anar al front i que el destinessin a prop
de casa seva i després que li canviessin la feina dins l’antiga fàbrica de Picamoixons. El fet que
guanyés tot això significa que havia de ser un home llest, que sabia què volia i amb bon tacte cap
a les persones ja que era difícil influir en l’organització de l’exèrcit, normalment en aquestes
ocasions et toca el que et toca i no hi pots fer res, tal i com li va passar a Baldomero, a no ser que
tinguis molts contactes o diners –cap dels dos casos era el seu cas-.
Tot i així, sí que és veritat que va intentar que el deixessin traslladar-se a les oficines i això
ja no ho va aconseguir (ho intenta en unes quantes ocasions, fins i tot envien botelles de vi bo,
molt difícil d’aconseguir en aquells moments, a un alt càrrec per veure si així els fa cas), però la
resposta que rep és que les oficines estan saturades.
Es nota que l’exèrcit del bàndol republicà (del qual Josep Mª formava part) va ser mig
improvisat, el van haver de formar ràpidament després de l’alçament militar del juliol de 1936,
perquè no només els càrrecs de menys responsabilitat, sinó que també alguns més importants,
són ocupats per gent de carrer que fins que no va esclatar la guerra es guanyaven la vida d’una
altra forma i que un cop aquesta es va acabar, van haver de tornar a les seves antigues feines. Un
exemple d’això és que Josep Mª coneix una mica o sap qui és l’home a qui li dóna la botella de vi o
30
que tal i com explico en el punt anterior, és el retratista de Reus el que s’encarrega de que Josep
Mª pugui entrar a la cuina.
La gent que es va quedar als pobles o ciutats, totes les dones i nens o homes que ja eren
massa grans per anar al front, van haver de sobreviure tal i com ho fan Teresa i Teresineta als
constants atacs o bombardejos que rebien per part de l’aviació del front nacional. És per això que
es nota que es va crear molta cooperació i ajuda entre famílies –només cal veure que al mas de la
família de Teresa acollien a tothom que ho necessitava-. Per les informacions que s’extreuen
directament del que explica, s’entén que a més, van patir molta fam ja que el menjar era escàs,
costava molt que arribés a les ciutats i el que arribava no era suficient per a tota la població. Les
dones van haver d’empescar-se mil i una solucions per tal de poder tirar endavant les seves
famílies ja que tot i que els portaven menjar regularment de fora, aquest no era suficient. Per això
Teresa explica que hi ha unes dones que van des de Cambrils fins a Reus caminant (ja que com
també s’explica en el punt anterior, els transports no donaven a l’abast) tant sols per fer
intercanvis amb el menjar.
31
5. DEDUCCIONS FINALS DE LES CARTES:
La Guerra Civil Espanyola va ser un conflicte bèl·lic que va alterar completament la vida
dels ciutadans espanyols d’aquell moment. Tot el país es va haver de posicionar, protegir, amagar
i sobreviure a la vegada que gran part dels homes de la població d’edats joves van ser enviats a
l’exèrcit, molts sense ni importar el bàndol en què anaven, a lluitar i la gran majoria a morir per
uns ideals que podia ser o no que compartissin.
Per tot això els transports van quedar col·lapsats, tant Baldomero com Josep Mª i Teresa
coincideixen en explicar a les seves cartes que és molt difícil poder agafar transports, sobretot
trens, que surtin a l’hora programada i que no vagin exageradament plens. Això és degut a que els
dos bàndols necessitaven transportar moltes coses, des de soldats, armes o municions fins a tot el
menjar necessari per a les tropes. També en part per això els correus anaven molt lents. S’ha de
pensar que l’única manera que tenien aleshores per comunicar-se totes les famílies o amistats
que tenien algú lluitant era a través de correu escrit, el volum del qual devia augmentar
notablement i això més el fet que els transports anessin tant lents, feia que les cartes tardessin
temps en arribar – entre Josep Mª i Teresa, que només estaven separats per menys de vint
kilòmetres les cartes podien trigar fins a quinze dies en arribar-los -.
Una altra cosa que en els dos casos que he pogut estudiar ha coincidit és que les oficines
de la Generalitat també anaven molt atapeïdes de feina, fent que a cap dels dos els hi concedissin
el que demanaven, a Baldomero ni tant sols li van arribar a contestar les cartes. Aquestes oficines
devien estar saturades de feina ja que van ser les encarregades de gestionar la part catalana que
es va sumar a l’exèrcit de la República i ho havien d’organitzar tot. En un moment Josep Mª
explica que un superior seu li comenta que deixi estar el que està intentant demanar perquè no
concedeixen canvis ni trasllats a ningú ja que ja tenen prou feina.
Tot i que aquestes oficines i la Generalitat anessin tant saturades, i encara que finalment
van perdre la guerra, el Govern del bàndol republicà va fer una molt bona labor tenint en compte
que es van haver d’organitzar de sobte i ràpidament. La feina que feien va servir de molt ja que
tots dos, tant Baldomero com Josep Mª (encara que aquest últim no estava a primera línia del
front i no li era tant necessari) van rebre en diferents ocasions roba de l’exèrcit que els va fer un
bon servei, van tenir sempre un llit on dormir (encara que potser no en les millors condicions) i en
general, no els va faltar menjar en cap moment. Fins i tot en les companyies en què Baldomero va
estar a l’Exèrcit de Llevant, arriben a menjar coses bones i una mica especials ja que Mero de tant
32
en tant les explica i arriba a dir que algun dia els les farà a la família quan torni a casa. Així és que
l’organització i els subministraments d’aquest bàndol republicà eren prou bons.
De tota manera, encara que – sobretot en el cas de Baldomero- mengessin mínimament
bé, que tinguessin unes bones condicions per dormir i que malgrat les baixes temperatures que
van haver de suportar, tinguessin roba per abrigar-se tots dos deixen clar que l’experiència
d’haver d’anar a col·laborar a una guerra lluny de casa i dels seus no els va ser precisament bona (i
més quan no és de forma voluntària). Altrament, més a Baldomero que a Josep Mª – ja sigui per
l’edat o per les circumstàncies en què van estar vivint- sí que sembla que li va servir per madurar
com a persona (un exemple d’això seria que en algunes cartes explica que menja de tot i sense
pensar-s’ho cosa que a casa no feia) i per valorar més les coses que tenien a casa.
Per les cartes que escriu Teresa i d’alguna manera pel que els contesta Baldomero a la
seva família, també es pot saber més o menys com vivien en temps de guerra els ciutadans tant
de Barcelona com de Reus. Totes dues ciutats van ser bombardejades fortament. A Barcelona, al
ser més gran i la ciutat capital, ràpidament van trobar refugis antiaeris aprofitant els metros o les
baixaries del camp de futbol de l’Europa a Gràcia – lloc on s’amaguen la família de Mero -. A Reus
en canvi, es van haver de fer ells mateixos a dins del mas un soterrani especial per protegir-se de
les bombes. El menjar escassejava a tots dos llocs, en algun moment totes dues famílies
coincideixen en comentar que no hi ha ni vi per beure i que els reparteixen menjar però que
aquest no és suficient per a tota la població. Tot i que en un principi sembla que la guerra hauria
de ser més forta i els atacs més brutals a Barcelona per ser una ciutat gran, capital i que va oposar
prou resistència, les activitats allà no es van acabar de suspendre, Baldomero en algun moment li
diu a la seva cosina que quan vagi al lloc on es trobaven amb els amics els dissabtes per ballar que
parli amb alguns, això vol dir que continuaven obrint, igual que ho feien amb la carnisseria que
tenien com a negoci familiar (encara que expliquen que no tenien gaire gènere) i que per tant, no
del tot però una mica sí que podien seguir amb la seva vida diària. En canvi, a Reus sí que sembla
que s’ha suspès tota activitat prèvia a la guerra, la fàbrica on treballaven està tancada i la nena no
va a l’escola.
Amb les cartes de les dues famílies he pogut comprovar també com de diferents eren els
rols que s’acostumaven a establir dins del nucli familiar tant en homes com en dones. Ja per
començar, i potser és més per casualitat que no pas per regla general, els dos homes dels quals he
llegit cartes, havien rebut uns mínims estudis prèviament i en canvi la dona, no. Pels pocs
33
exemples que tinc jo, podria dir que en aquella època els homes encara rebien més educació que
les dones i anaven a l’escola durant més temps.
Per altra banda, com ja he comentat en el punt previ a aquest, Josep Mª, almenys durant
el període de la guerra – encara que per com s’expressen tots dos sembla que abans ja el tenia
també- agafa un paper més de responsable i cuidador dins el seu nucli familiar, és ell qui dóna
ànims constantment a Teresa. Baldomero, al ser més jove i no el marit sinó el fill, aquest rol
l’agafa una mica diferent però no del tot allunyat. En el fons, ell també és l’home de la família
(paper molt valorat en aquells moments encara) i la seva mare està a Barcelona amb l’àvia i dos
menors d’edat així que és normal que també es senti responsable. Per això, ell també acostuma a
enviar ànims a les seves cartes, a reconfortar a la família. Sembla que molts cops pel que els escriu
vulgui treure-li importància a la seva situació perquè no pateixin més per ell.
Per acabar aquestes diferències en els papers dins la família, en els dos personatges
homes he pogut veure clarament que quan estaven a les seves respectives cases, no eren mai ells
els encarregats de cuinar o de fer les feines de casa, ja que per exemple tots dos expliquen que
renten el mínim possible la roba ja que no ho han fet mai i no en saben, Teresa en una carta arriba
a dir-li al seu marit que si cal ja pujarà ella a la fàbrica li agafarà la roba i li tornarà a portar. Josep
Mª quan entra a la cuina a fer de cuiner no ho havia fet en la seva vida i al principi diu que no en
sap gaire.
34
CONCLUSIONS:
La hipòtesi principal del meu treball de recerca, és si possible saber amb quines
condicions de vida van viure persones d’una classe social mitja-baixa durant la Guerra Civil
Espanyola a través de cartes escrites entre elles.
He treballat amb un total de 46 cartes, 25 del soldat que és a l’Exèrcit de Llevant i 21 entre
l’home que és a la rereguarda de les tropes republicanes i les de la seva dona que vivia al mas de
Reus. Totes les informacions que he pogut extreure de les cartes m’han servit per conèixer com
van haver de sobreviure els emissors d’aquestes i saber algunes coses de la vida en general que es
van veure obligats a portar els ciutadans de les dues ciutats que he pogut estudiar durant el
període de la guerra.
Per comprovar la meva hipòtesi, he seguit diferents passos. El primer de tots, transcriure
totes les cartes a l’ordinador per tal que aquestes fossin clares i entenedores per a mi a l’hora de
treballar amb elles. Em va servir per familiaritzar-me amb les històries ja des d’un principi i per
tant poder començar a intuir cap a on hauria de desenvolupar la meva recerca. També va ser la
part més feixuga de dur a terme ja que solia costar d’entendre el que volien dir i no era el tipus de
feina que m’agrada més de fer a mi.
Després, el fet de subratllar-les totes buscant les informacions més rellevants em va servir
per saber com estructuraria la part pràctica del meu treball i conèixer realment amb quina
informació comptava i amb quina no. Penso que va ser la part més important del treball, ja que
per una banda, és a la que més temps vaig haver de dedicar i per l’altra, vaig basar tot el redactat
del treball a les informacions que havia extret i classificat en aquesta part.
L’últim pas que vaig fer, redactar la part pràctica (i més tard la teòrica), al principi va ser
una mica difícil ja que havia de redactar tot el treball tant sols a partir de petites anotacions que
m’havia fet i classificat en temes. Tot i això, mica en mica vaig saber com anar-les escrivint i al
final va ser la part amb la que més vaig disfrutar i amb la que de debò vaig poder veure si tot el
que havia fet durant el curs m’havia servit d’alguna cosa o no.
Per tant, puc dir que després de tots aquests passos que he anat fent durant l’elaboració
del meu treball, la hipòtesi del principi, en la que em preguntava si era possible saber com van
viure persones d’una classe baixa-mitja durant la guerra civil espanyola a través d’una relació
epistolar, ha quedat majoritàriament confirmada. És a dir, que he pogut conèixer no només com
35
van viure de manera física (el lloc on vivien, amb qui, com s’alimentaven, etc..) sinó que també els
sentiments i sensacions que els va causar haver de viure una situació com la que els va tocar però
tant sols de les persones les quals tenia cartes. Ara tinc una mica més d’idea de que va significar
tot aquest conflicte però tot i això, penso que no puc generalitzar les meves deduccions de com
era la vida en aquell temps ja que el material amb el que he pogut treballar ha sigut molt reduït
en comparació al gran nombre de persones que van ser presents en aquells moments.
Per altra banda, puc dir que he disfrutat molt elaborant aquest treball ja que he pogut
aprendre de primera ma com de dura va ser aquesta guerra per a una gent que no en tenia cap
culpa i que van haver de sobreviure com van poder. I a més, penso que tenint en compte el poc
material amb el que he pogut treballar, he pogut extreure bastantes informacions i deduccions.
36
BIBLIOGRAFIA:
Llibres:
PRESTON, Paul. La guerra civil espanyola. Barcelona. Editorial Base, juny del 2013.
PRATS, Joaquim. TREPAT, Cristòfol-A. Història. Barcelona. Editorial Barcanova, 2009
Webs:
Agenda: Batalla de Llevant. Servei de Comunicació i Publicacions, Universitat Jaume I.
<http://www.uji.es/CA/content/agenda/2253-32394150.html >
BUXADERA I VILÀ, Julià. Buxaweb, temes d’història contemporània, la guerra civil espanyola (1936
– 1939). 1998. < http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/guerracivil.htm >
CALVO, Marc. SEGURA, Oriol. La Guerra Civil a Catalunya.
<https://sites.google.com/site/guerracivilacatalunya/4-la-guerra-a-catalunya >
CULLEL MORENO, Vicente. El 19 de juliol de 1936 a Barcelona. Revista Sàpiens. 18/07/2011.
<http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/07/18/el-19-de-juliol-de-1936-a-barcelona/ >
Guerra civil española. ICARITO, 08- 2012. <http://www.icarito.cl/enciclopedia/articulo/segundo-
ciclo-basico/historia-geografia-y-ciencias-sociales/epoca-contemporanea/2009/12/86-5167-9-3-
guerra-civil-espanola-19361939.shtml
La Guerra Civil. Unidad Cívica por la República.
<http://www.unidadcivicaporlarepublica.es/index.php/nuestra-memoria/la-guerra-civil/ >
MACIÁ, PUCHE, Ramón. Historia de España, la Guerra Civil Española. 2000 – 2008.
<http://www.guerracivil1936.galeon.com/ >
OCAÑA, Juan Carlos. La Guerra Civil 1936-39. 2005. <http://www.historiasiglo20.org/HE/14.htm >
Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores, Memoria Republicana. 2000. <
http://www.sbhac.net/Memoria.htm >.
37
ANNEX I:
Aquí trobareu els personatges que destaquen en el marc teòric del treball. (Estan ordenats
alfabèticament).
Antonio Aranda
Militar espanyol que va lluitar a la guerra
civil al costat del bàndol dels nacionals. L’any
1936 va ascendir al càrrec de General. Va
destacar en el seu paper defensant la ciutat
d’Oviedo del setge que les milícies mineres i
obreres fidels a la República van provocar
fins l’agost de 1936.
Manuel Azaña
Va ser el primer i el novè President de la II
República espanyola, càrrec que va ocupar
durant tot el transcurs de la guerra civil. Al
final, l’any 1939 va dimitir i va marxar exiliat
a França, on va morir l’any següent. Se’l
considera un dels polítics i oradors espanyols
més important del segle XX a més d’un bon
periodista i escriptor. L’any 1926 va guanyar
el premi nacional de literatura.
Segismundo
Casado
Militar espanyol del bàndol republicà que va
encapçalar el cop d’estat del març de 1939
per tal de fer fora del poder a Juan Negrín i
crear el Consell Nacional de Defensa per
posar fi a la guerra d’una manera pacífica i
digne rendint-se davant de Franco.
38
Francisco Franco
Militar que va participar en el cop d’estat del
juliol de 1936 des de les illes Canàries.
Durant la guerra, al morir en accidents els
altres dos aspirants a aquest títol, va ser
nomenat “jefe de estado de España” i va
liderar quasi totes les ofensives dels
nacionals. Des que la guerra va acabar l’any
1939 fins la seva mort l’any 1975, va
instaurar una dictadura feixista de caire
catòlic, conservador i anticomunista a
Espanya.
Juan Hernández
Saravia
Militar espanyol que va participar en la
guerra civil a favor del bàndol republicà. A
l’agost de 1936 va ser anomenat ministre de
guerra i després va estar a càrrec de l’exèrcit
del sud i del de llevant, amb el que va
participar a la batalla de Terol, on va tenir un
paper molt important. Va ser fidel a Manuel
Azaña fins al moment de la seva mort a
França, després d’això es va exiliar a Mèxic,
on va morir als 82 anys.
Francisco Largo
Caballero
President del Govern de la II República
Espanyola entre el setembre de 1936 i el
maig de 1937, quan va haver de dimitir pels
fets del tres de maig a Barcelona. Va
traslladar el Govern de Madrid a València.
Quan va acabar la guerra es va haver
d’exiliar a França, va morir a París l’any 1946
39
i les seves restes vans ser tornades a Madrid
l’any 1978.
Enrique Líster
Fou un militant comunista i un militar fidel a
la II República espanyola. Va organitzar la
primera escola de formació de milicians i va
participar en les batalles de Madrid, Terol,
Aragó i l’Ebre, de la qual es va haver de
retirar. Després de la guerra, es va veure
obligat a marxar a l’exili a la Unió Soviètica i
va poder tornar l’any 1977. Va morir el 1994
a Madrid.
Emilio Mola
Nascut a Cuba, de pare guàrdia civil i
espanyol i mare cubana, va ser un militar
espanyol que va liderar l’alçament militar de
juliol de 1936 a Navarra. Va ser cap de
l’exèrcit insurrecte i màxim responsable de
l’exèrcit del nord fins a la seva mort en un
accident d’avió el juliol de 1937.
Juan Negrín
President del Govern de la II República
espanyola entre 1937 i 1945 (ja en exili). Al
principi de la guerra fou anomenat ministre
d’hisenda per Largo Caballero i després de la
dimissió d’aquest, el President de la
República Manuel Azaña el va nomenar
President del Govern. Després de molts
esforços per reforçar l’exèrcit popular i la
rereguarda va intentar pactar una pau amb
40
el General Franco però aquest la va rebutjar.
Va marxar a l’exili al acabar la guerra, on va
morir.
José Sanjurjo
Militar espanyol destacat en tot el primer
terç del segle XX, era molt ben considerat pel
rei Alfons XIII i va ocupar importants
posicions durant la dictadura de Primo de
Rivera. Va ser deportat a Portugal per un
intent de cop d’estat que va fer l’any 1932.
Va participar en el cop d’estat del juliol de
1936 i havia de ser anomenat comandant en
cap dels nacionals però va morir en un
accident d’avió el vint de juliol del 36 quan
es dirigia a la zona del bàndol insurrecte.
Vicente Rojo
Tot i que li van oferir formar part del bàndol
dels nacionals, va decidir ser fidel al govern
legal i va arribar a ser el Cap de l’Estat Major
de l’exèrcit republicà durant la guerra. Va
tenir un paper important tant en la Batalla
de Madrid, com en l’ofensiva d’Aragó i en la
preparació de la batalla de l’Ebre. Al acabar
la guerra va haver de marxar a l’exili però
l’any 1957 va poder tornar. També es
conegut per uns llibres que va escriure al
acabar la guerra relatant la seva versió i
vivències d’aquesta.