Embed Size (px)
Citation preview
ANÀLISIS DEL CENTRE DE PRÀCTIQUES (DAFO)
Reflexió i innovació 22023
Ana Marina Romero Picó
Data: 14-03-12
2
ÍNDEX
DAFO de Centre-------------------------------------------------------------------------------pàg.3
DAFO d’aula---------------------------------------------------------------------------------pàg.10
3
1.DAFO de centre
DEBILITATS
FORTALESES
AMENACES
OPORTUNITATS
4
La pregunta inicial des de la qual hem de partir per reflexionar seria quins són els
recursos necessaris que hauré d’emprar per desenvolupar o optimitzar les competències
que hauria d’adquirir com a practicant?
En referència a les debilitats del centre on fem pràctiques, nosaltres, i en el meu cas
concret, havíem destacat que en un principi fa un temps enrere eren dues educadores per
aula. Actualment, hi ha aules com és el cas de l’aula dels infants del segon nivell (1-2
anys) que només disposen d’una educadora per una ratio de 12 nens. Per aquest motiu
l’educadora no pot realitzar segons quines activitats degut al temps i a la priorització del
benestar físic i psíquic dels infants.
En referència a aquesta debilitat aquí exposada, personalment, quines estratègies tindria
que posar en marxa per poder dur a terme més activitats a l’aula i quines competències
per tant necessitaria tenir o millora per realitzar-la?
En un principi, jo realitzaria una selecció de quines activitats podria realitzar, i quines
no, de forma autònoma o sense la necessitat d’altres persones, per exemple: activitats de
dibuixar en un paper aferrat a la paret, fer construccions, fer un mural i aferrar materials
naturals, contar contes, ballar, cantar, etc. Està clar que hi haurà activitats que per la
seva estructura seran fàcils de dur a terme amb la sola presència d’una persona.
A continuació, faria una valoració de la meva actuació individual i de quines coses
milloraria en aquelles activitats que em permeten més autonomia com:
si sóc massa intrusiva pel fet d’estar sola i m’he de relaxar i deixar fer als infants; o pel
contrari si em costa observar i no trec res de profit a l’activitat perquè estic massa
pendent de posar ordre; si les hauria de planificar molt més abans de fer-les; si em dóna
temps de poder plasmar les seves produccions mitjançant fotografies per després poder
documentar-les, i finalment, si he aconseguit o no el que em proposava.
Pel contrari, què hauria de fer quan he de posar en marxa activitats més complexes? Si
he tenir en compte l’edat dels infants que es dispersen amb facilitat i tot l’anterior
mencionat, és a dir, la importància d’observar i reflexionar sobre la nostra pràctica,etc.
En referència a aquest plantejament, buscar moments en els quals una altra educadora
pugui tenir disponibilitat per venir i col·laborar a la nostra activitat. En el cas que no
sigui així, un altre recurs seria la possibilitat de la col·laboració dels pares, avis, àvies
dels infants disposats a compartir una estona amb aquests.
5
Suposo que l’actitud que un ha de mostrar davant aquesta situació de col·laboració de la
família en activitats programades, d’enfrontar-se a la realització d’activitats tot sol, ha
d’ésser oberta, flexible, dinàmica per poder compartir i treballar amb altres persones que
hi hagi al centre o fins i tot amb pares, mares o àvies que hem de tenir clar que no són
educadors com nosaltres. I per tant, se’n planteja un dubte, pot afavorir o entorpir
realitzar una activitat planificada amb una persona que no coneix els principis
metodològics que s’han de dur a terme, hauríem d’informar-los abans quins són els
nostres propòsits per tal que la col·laboració sigui més profitosa?, o pel contrari provem
l’experiència i veiem si resulta exitosa? In en el cas que no sigui profitosa, no tornem a
repetir-la i per tant ens queden tancats a la classe sense relació amb l’exterior per por a
la intrusió? Evidentment com que no tinc l’experiència de moment no podria contestar
aquestes preguntes, encara que sí se les podria plantejar a la tutora.
I per últim, una altra possibilitat quan l’educadora està sola, i en referència aquesta tinc
evidències al respecte perquè ho he pogut observar per una banda a l’aula on estic, i per
l’altra, una altra educadora m’ho ha corroborat, seria l’opció que l’educadora partís la
classe en petits grups, i mentre tres o quatre infants fan l’activitat planificada en qüestió,
per exemple pintura de dits, la resta fan una activitat lliure no dirigida com jugar amb
taps o amb animalets, etc. De totes formes segons una de les educadores del centre
això ho podrà dur a terme una educadora experimentada ja que ha d’estar fent l’activitat
planificada i a la vegada vigilant al grupet que està realitzant joc lliure.
Com a reflexió personal suposo que com no estic gens experimentada ho trobo
dificilíssim i arriscat el poder dur una activitat d’aquest tipus on has d’estar pendent de
tantes qüestions a la vegada, sobre tot, estar relaxada, observar i documentar l’activitat.
Encara que suposo que amb l’experiència i el treball diari aniria desenvolupant recursos
com: calma, paciència, flexibilitat per deixar l’activitat en un moment donat si veig que
els nens estan molt dispersos, per tant, partir-la en varis dies, i no fer-ho de cop perquè
així es faci bé i relaxadament i com conseqüència els infants també ho estaran.
Per finalitzar, diria que tot aquest llistat d’estratègies fa referència a les competències de
l’aprenentatge autònom i la reflexió sobre el propi aprenentatge, com a partir del que
observo, aplico, contrasto, torno a reflexionar sobre la mateixa pràctica.
6
Una altra debilitat a plantejar és que al Centre hi ha llibertat de càtedra, per tant, cada
educadora és lliure d’impartir les activitats que vulgui, i com a conseqüència, no es
segueix una mateixa línia educativa, ni uns objectius comuns a aconseguir. En aquest
cas, no es treballa una competència imprescindible que és el treball col·laboratiu.
Des del meu punt de vista el treball en grup en una organització com és l’escoleta és
necessari per créixer a nivell professional i enriquir-se del coneixement dels altres i del
que tu com a un component més del grup puguis aportar.
Personalment, el que posaria en marxa és reunir-me amb els meus companys o
companyes i aprofitar aquestes trobades per ajuntar criteris de feina. Hem de tenir en
compte que això pot crear conflictes perquè algunes persones quan no estan
acostumades es poden sentir amenaçades, sinó es té en compte la seva posició, o no
poden imposar la pròpia. Crec que darrera d’aquesta amenaça, el que podem trobar és
por a renunciar a una part de nosaltres mateixos per fusionar-nos amb el grup. Per tant,
s’hauran de treballar qualitats com l’assertivitat per poder defensar els nostres punts de
vista sense ofendre els dels altres, ni imposar-los. Per un altre costat, cedir, és a dir,
perdre aquesta individualitat per sumar i poder anar més enllà d’on estem perquè, de
manera individual, ens podem estancar o pot acabar com una competició a veure qui és
el que se’n porta el mèrit.
Amb aquesta reflexió podríem dir que hem d’estar convençuts que el grup beneficia la
tasca educativa, per tant al que hem de beneficiar és a l’infant i al funcionament de
l’organització on estem treballant, no a nosaltres mateixos.
De totes maneres, a partir d’aquesta reflexió, em sorgeixen moltes dubtes com: Tothom
està realment preparat i convençut de la força del grup? És realment fàcil renunciar a la
nostra manera de fer les coses per realitzar-les de forma diferent, i per tant, renunciar a
les nostres creences o conviccions que pot ser no coincideixen amb les dels altres?
Suposa un esforç enorme o és que és més còmode la feina en solitari?
Jo crec que a la vegada que els professionals s’han de formar en moltes matèries, també
haurien de tenir formació relacionada amb la comunicació i les relacions humanes,
valors que realment s’haurien de fomentar sempre a l’escola, i en aquest cas, des de
7
l’escola bressol com a adults volem que els infants ho apliquin, però nosaltres mateixos
no ho posem en pràctica en moltes ocasions, per tant, per què ho exigim amb tanta
insistència als infants, si nosaltres mateixos no són capaços de fer-ho?
En relació a aquest punt de treballar conjuntament i en la mateixa línia, a part que
enriqueix l’ensenyança dels infants, també dóna una imatge del centre que es reflecteix
en l’entorn perquè es veu en la feina que es realitza en global i en la relació entre els
diferents components. Per tant, suposo que una altra competència a desenvolupar que
podria extreure d’aquesta anàlisi seria la importància de la formació contínua que dóna
una altra perspectiva a la tasca docent, per una banda dotant-la de sentit, i per l’altra
d’obertura, flexibilitat i renova la nostra perspectiva que es tenia de les coses. Així que
tinc clar que en relació a aquesta experiència del Practicum m’estic adonant de la
prioritat que és la formació al llarg de la vida per poder compartir coneixements,
impressions i estar més disposat a obrir-te a les novetats i a d’altres persones, entorns,
etc.
En referència a la integració en l’entorn la formació en aquest cas de les TICs és
essencial ja que vivint a la societat de la informació. A diferència del centre on estem
que no tenen massa formació en aquest tema, nosaltres duent formant-nos des del
principi de Grau. Encara i així, si el centre no dóna oportunitats de formació en aquest
aspecte, jo faria l’esforç de buscar cursos ja sigui per la universitat o altres institucions
que ens puguin oferir noves eines, ja que cada dia, el tema de les noves tecnologies es
va actualitzant de forma quasi fugaç i ràpida. Per tant, estar al dia d’aquestes eines
t’ofereix unes possibilitats d’innovació impressionants.
Internet és una eina que també et pot oferir cursos i tot tipus de recursos per millorar la
teva formació, a l’igual que multitud d’estratègies i recursos educatius de webs i blocs
d’altres professionals. Així que l’únic que ens falta com a docents, amb tantes
possibilitats, és tenir la motivació i la constància que requereix una professió com la
nostra en la qual hi conviuen tants de factors que poden millorar-la o pel contrari
desmerèixer-la.
8
Una vegada feta l’anàlisi sobre les debilitats, passarem a analitzar alguna de les
amenaces o influències externes que directa o indirectament també afecten
negativament al Centre. En aquest cas, des de fa anys hi ha les mateixes educadores que
van rotant de nivell, des dels bebès als nens de 2 ó 3 anys i tornen a començar pel nivell
més baix que és dels bebès.
La realitat és que a part dels practicants que passen uns mesos allà, no hi cap tipus de
renovació del personal. Al contrari, penso que si entrés personal nou i reciclat, amb
idees noves o formes diferents de pensar i fer, farien possiblement que aquelles
competències esmentades anteriorment com el treball col·laboratiu, la innovació, la
implicació en la gestió del centre, l’organització de la pròpia formació a nivell de
companys i fins i tot el personal que hi ha es podria qüestionar la seva pròpia pràctica
professional en algunes ocasions, o almenys reflexionar i obrir mires que hi ha d’altres
formes diferents que poden tenir el mateix resultat o millorar-lo de cara als processos
d’ensenyança- aprenentatge, resolució de conflictes, objectius prioritaris de tot docent.
En definitiva, una forma de confrontar creences antigues amb noves que poguessin
aportar un personal nou i motivat perquè està en una altra etapa diferent a la gent que du
molts d’anys i s’ha pogut quedar d’alguna manera ancorada en antigues formes
d’organització i gestió dels aprenentatges que queden reflectides en el dia a dia de
l’aula.
Després d’observar, assenyalar i comentar les debilitats i amenaces del DAFO en
relació a quina seria la forma en al qual podríem millorar determinades competències en
aquest context, a continuació, passarem a veure com també les fortaleses i
oportunitats del context ens poden ajudar a millorar-les també.
Per exemple, una de les fortaleses seria que li atorguen un lloc privilegiat al vincle amb
l’infant i a la participació de les famílies en la tasca educativa com a part de la dinàmica
del centre. Una de les educadores ens va comentar que només havíem d’observar que
fins que no ha passat un temps i s’ha establert cert vincle afectiu amb els infants,
aquests no ens han començat a considerar-nos com un element referencial dins l’aula.
Aquest fet m’ha fet adonar-me de la importància de tenir en compte les teories donades
al Grau i de l’implementació d’aquestes a la pràctica, és a dir, de revisar la teoria per
poder contrastar amb la pràctica aquells aspectes indispensables per poder treballar amb
els infants.
9
En referència a les oportunitats estaria la participació i col·laboració de les famílies
per una banda, i per l’altra la coordinació amb l’equip d’Atenció primerenca.
La relació amb les famílies és necessària partint de la base que elles són les que
coneixen realment a l’infant, per tant, ens aporten dades essencials de cara a la nostra
tasca, així que una relació òptima i de constant col·laboració en la qual es comparteixin
certs criteris educatius com són les rutines és bàsic si volem contribuir a un
desenvolupament harmònic de l’infant.
Quant a la coordinació de l’equip d’Atenció Primerenca, penso que és una gran ajuda
perquè si hi ha qualsevol infant que requereix d’unes directrius més específiques degut a
que té una necessitat educativa especial, l’Equip ve a observar, fa un seguiment i en
coordinació constant amb les tutores van intercanviant informació sobre la seva
evolució i a les pautes a seguir a l’aula. Penso que aquesta estreta col·laboració entre el
personal intern i extern millora no només la tasca del docent, sinó la qualitat de vida de
l’infant tant dins com fora del Centre.
Els espais en conjunt són un altre agent que contribueix a la pràctica educativa. En
aquests escenaris els infants juguen, es comuniquen, es relacionen i per suposat posen
en pràctica els seus aprenentatges. En aquest Centre, en concret, tenen molts de racons
que són atractius per a ells com fotografies on poden reconèixer objectes, persones, etc.
En el pati troben materials i espais com la sorra on poden posar a prova les seves
capacitats sensoriomotrius i aprendre no només de la relació amb l’adult, sinó de la
relació que sorgeix entre ells a través de la iniciació del joc simbòlic o de la simple
imitació.
En conclusió qualsevol context, amb els seus punts forts i febles, pot aportar-te quantitat
d’informació per reflexionar de cara a millorar les teves competències o habilitats tant si
les tens mitjanament adquirides com si arrel de l’experiència pot anar incorporant-les en
el teu repertori personal.
10
2. DAFO d’aula
DEBILITATS
FORTALESES
AMENACES
OPORTUNITATS
11
Anàlisi i comentari dels diferents aspectes de la DAFO d’aula
Les fortaleses de l’aula com hem exposat al DAFO són les següents:
En primer lloc, he observat que es tenen en molta consideració les necessitats i els
interessos dels infants. Per tant, en aquest cas, l’adult s’adapta i es flexible al que
l’infant pot requerir en un determinat moment. Per exemple, vaig observar una pràctica
dins l’aula que em va semblar molt interessant per posar en pràctica una competència
bàsica com és observar e interpretar que pot necessitar l’infant en algunes situacions que
es produeixen dins l’aula. La situació es va produir quan els nens estaven realitzant
l’assemblea, l’educadora va detectar que part d’ells estaven esgotats i badallaven, per
tant els va proposar una estoneta de relaxació que els va proporcionar una sensació de
calma i serenitat.
Crec que hem d’estar alerta a l’aula en tot moment de captar aquelles senyals que
emetent els infants, sobre tot, en aquestes edats en les quals no es poden comunicar
sempre mitjançant el llenguatge perquè encara no el dominen.
Si passem a comentar el tema de les rutines, podríem dir que els infants les tenen
totalment interioritzades. Aquest fet els dóna seguretat perquè saben pràcticament què i
quan els toca fer: esmorzar, per tant, ja saben que s’han de posar els pitets, a l’igual que
a l’hora de menjar. També quan toca el canvi de bolquers, rentar-se les mans, sortir al
pati, recollir, l’assemblea, cantar que s’han convertit en rituals diaris de la seva vida
quotidiana a l’aula.
En relació a aquests moments s’aprofita i es treballa l’autonomia de l’infant dins l’aula,
a l’hora de menjar que ho fan tot sols, quan recullen les joguines a l’aula i també quan
han de posar-se les sabates o fins i tot rentar-se les mans, totes aquestes accions
quotidianes els ajuden a ser més independents i per tant els donen major autoestima i
seguretat.
Una altra fortalesa seria tenir el joc lliure com a eina d’aprenentatge un dels principis
metodològics del centre que es compleixen tal qual. La filosofia del centre està basada
en la teoria de Loris Malaguzzi on a través del joc el nen desenvolupa la seva
intel·ligència mitjançant la simbolització que s’expressa jugant. Per tant el joc seria una
12
eina que contribuiria al desenvolupament integral de l’infant: social, intel·lectual, moral,
emocional i a coneixement donat per l’exploració i l’experimentació de l’entorn on es
mou etc., per tant, se’ls proporciona materials reciclats com taps que els ajuden
mitjançant l’experimentació a iniciar-se en lògica veient si es més gros i cap dins d’un
altre o pel contrari encaixa bé, com col·locar-los per posar una torre, etc.
En relació a les competències que podria millorar mitjançant aquestes fortaleses farien
referència en aquest cas a la identificació dels marcs teòrics que sustenten les pràctiques
de l’aula, la importància de sempre tenir present quines teories i/o metodologies són les
que guien la nostra tasca, i per tant, reflexionar sobre aquesta per poder suposo també
millorar-la o complementar-la amb d’altres teories que segueixen una línia semblant.
Una oportunitat que em sembla magnífica que ofereix el Centre és la reunió
pràcticament de tot els nivells que conformen aquesta organització. En aquest sentit els
infants es saluden, canten i es relacionen amb les educadores i el personal no docent que
també aporten calidesa i benestar a aquest moment tan bàsic com és el menjar.
L’únic que jo milloraria d’aquest moment seria que els nens no es donessin l’esquena ja
que la posició de les taules no permet que tinguin la visió de tota la sala, i per tant que
en ocasions adoptin postures forçades o es girin contínuament per veure als companys
d’altres nivells.
A continuació comentarem les debilitats i amenaces del centre:
Una debilitat que es mostra contínuament a l’aula seria apuntar reiteradament quan
l’infant realitza alguna acció que no és correcta, sense donar-li l’espai i el temps perquè
pugui corregir-ho, i dir-li directament com ho ha de fer. Penso que a la tasca educativa
on hauria de revisar contínuament quines són les creences que té sobre alguns aspectes i
com poder canviar-los, malgrat la dificultat que això comporta. De totes maneres, seria
important donar un temps a l’infant a l’igual que a nosaltres mateixos per poder
equivocar-se fins que un dóna amb la l’opció correcta. Penso que quan no et donen
l’opció a equivocar-te això pot crear resistència a la frustració quan t’equivoquis, i per
l’altre costa molta inseguretat, perquè sempre que t’equivoquis tindràs la sensació de
fer-ho malament. D’aquí la importància de que l’infant experimenti amb guia i ajuda,
però amb calma fins arribar a la resolució de qualsevol repte.
13
En relació a la dinàmica de la classe, en concret a l’explicitació de les normes, he pogut
observar que s’incideix massa en el que no es pot fer, però no en el que sí pot dur a
terme durant una determinada activitat. La meva sensació és que això pot desorientar als
infants als quals se’ls reforça directament la part negativa, però no s’incideix en aquelles
coses positives que es poden realitzar. També l’explicació d’aquestes normes en algunes
ocasions es fan quan els infants estan en moviment, fet que trobo complicat ja que
realment així no t’atenen de cap de les formes. Seria interessant provar de seure’ls a tots
i tranquil·litzar-los, i a posteriori exposar quines són aquestes normes perquè ho
poguessin interioritzar millor, posant l’atenció necessària.
Quant a la distribució dels espais i materials m’agradaria destacar que els infants juguen
sempre amb els mateixos materials: animals, cotxes, construccions, taps, etc. No sé
penso que de tant en tant estaria bé canviar la distribució d’aquests que en alguna ocasió
s’ha fet per part de la tutora i ha funcionat, els infants han jugat més amb aquests
materials. I per una altra banda, seria interessant anar introduint materials naturals:
fulles, pinyes, fustes, etc. o canviar els contes que tenen per altres tipus de llibres amb
els qual poguessin tenir contacte que treballessin aspectes de l’entorn nous com:
aliments, roba, accions, etc.
Es tractaria d’innovar, d’introduir materials i elements nous i atractius, no perillosos per
poder introduir racons o espais de joc diferents que invitessin a anar cada vegada, tenint
en compte l’evolució dels infants, una mica més enllà, i d’aquesta manera poguessin
sorgir noves formes de joc com la dramatització essencial per treballar components
afectius.
Per acabar, l’única amenaça que he trobat seria la de la no participació de diferents
nivells en una mateixa activitat. En una de les activitats que es va dur a terme al quart
nivell (2-3 anys) es va plantejar el poder fer-ho amb els altres dos nivells restants 1-2
anys-2-3 anys nouvinguts) del Centre, però una de les educadores no va voler per
qüestions de precaució. En aquest sentit, m’agradaria comentar que es perd la riquesa
des del meu punt de vista com a estudiant de poder comparar la diferència evolutiva
entre aquestes edats que pot arribar a ser molt grossa.
També i un aspecte que em sembla fonamental seria orientar-te amb quines activitats et
poden resultar més efectives d’aplicar segons l’edat i quines no.
14
A part i per suposat la riquesa que suposa compartir mateixos criteris i impressions
diferents i variades que cadascú pot extreure d’una situació d’aquesta mena.
Com a competències tenir en compte i en contínua revisió les nostres creences, com el
contrast de la teoria amb la pràctica a l’igual que la innovació són tasques que penso que
tindré que tenir molt presents perquè la meva feina diària no es desviï o es perdi sense
capa objectiu concret, és a dir, tenir molt clar què és el que vull aconseguir i perquè,
perquè serà l’única forma de reflexionar, incidir i optimitzar els meus recursos i
l’aprenentatge dels meus alumnes.
15
WEBGRAFIA:
DE CERO A SEIS. El juego libre.
URL:http://educandodeceroaseis.blogspot.com.es/p/la-importancia-del-juego-libre.html
[Data de consulta: 17-03-13]
