ANÀLISIS DEL CENTRE DE PRÀCTIQUES (DAFO)

Reflexió i innovació 22023

Ana Marina Romero Picó

Data: 14-03-12

2

ÍNDEX

DAFO de Centre-------------------------------------------------------------------------------pàg.3

DAFO d’aula---------------------------------------------------------------------------------pàg.10

3

1.DAFO de centre

DEBILITATS

FORTALESES

AMENACES

OPORTUNITATS

4

La pregunta inicial des de la qual hem de partir per reflexionar seria quins són els

recursos necessaris que hauré d’emprar per desenvolupar o optimitzar les competències

que hauria d’adquirir com a practicant?

En referència a les debilitats del centre on fem pràctiques, nosaltres, i en el meu cas

concret, havíem destacat que en un principi fa un temps enrere eren dues educadores per

aula. Actualment, hi ha aules com és el cas de l’aula dels infants del segon nivell (1-2

anys) que només disposen d’una educadora per una ratio de 12 nens. Per aquest motiu

l’educadora no pot realitzar segons quines activitats degut al temps i a la priorització del

benestar físic i psíquic dels infants.

En referència a aquesta debilitat aquí exposada, personalment, quines estratègies tindria

que posar en marxa per poder dur a terme més activitats a l’aula i quines competències

per tant necessitaria tenir o millora per realitzar-la?

En un principi, jo realitzaria una selecció de quines activitats podria realitzar, i quines

no, de forma autònoma o sense la necessitat d’altres persones, per exemple: activitats de

dibuixar en un paper aferrat a la paret, fer construccions, fer un mural i aferrar materials

naturals, contar contes, ballar, cantar, etc. Està clar que hi haurà activitats que per la

seva estructura seran fàcils de dur a terme amb la sola presència d’una persona.

A continuació, faria una valoració de la meva actuació individual i de quines coses

milloraria en aquelles activitats que em permeten més autonomia com:

si sóc massa intrusiva pel fet d’estar sola i m’he de relaxar i deixar fer als infants; o pel

contrari si em costa observar i no trec res de profit a l’activitat perquè estic massa

pendent de posar ordre; si les hauria de planificar molt més abans de fer-les; si em dóna

temps de poder plasmar les seves produccions mitjançant fotografies per després poder

documentar-les, i finalment, si he aconseguit o no el que em proposava.

Pel contrari, què hauria de fer quan he de posar en marxa activitats més complexes? Si

he tenir en compte l’edat dels infants que es dispersen amb facilitat i tot l’anterior

mencionat, és a dir, la importància d’observar i reflexionar sobre la nostra pràctica,etc.

En referència a aquest plantejament, buscar moments en els quals una altra educadora

pugui tenir disponibilitat per venir i col·laborar a la nostra activitat. En el cas que no

sigui així, un altre recurs seria la possibilitat de la col·laboració dels pares, avis, àvies

dels infants disposats a compartir una estona amb aquests.

5

Suposo que l’actitud que un ha de mostrar davant aquesta situació de col·laboració de la

família en activitats programades, d’enfrontar-se a la realització d’activitats tot sol, ha

d’ésser oberta, flexible, dinàmica per poder compartir i treballar amb altres persones que

hi hagi al centre o fins i tot amb pares, mares o àvies que hem de tenir clar que no són

educadors com nosaltres. I per tant, se’n planteja un dubte, pot afavorir o entorpir

realitzar una activitat planificada amb una persona que no coneix els principis

metodològics que s’han de dur a terme, hauríem d’informar-los abans quins són els

nostres propòsits per tal que la col·laboració sigui més profitosa?, o pel contrari provem

l’experiència i veiem si resulta exitosa? In en el cas que no sigui profitosa, no tornem a

repetir-la i per tant ens queden tancats a la classe sense relació amb l’exterior per por a

la intrusió? Evidentment com que no tinc l’experiència de moment no podria contestar

aquestes preguntes, encara que sí se les podria plantejar a la tutora.

I per últim, una altra possibilitat quan l’educadora està sola, i en referència aquesta tinc

evidències al respecte perquè ho he pogut observar per una banda a l’aula on estic, i per

l’altra, una altra educadora m’ho ha corroborat, seria l’opció que l’educadora partís la

classe en petits grups, i mentre tres o quatre infants fan l’activitat planificada en qüestió,

per exemple pintura de dits, la resta fan una activitat lliure no dirigida com jugar amb

taps o amb animalets, etc. De totes formes segons una de les educadores del centre

això ho podrà dur a terme una educadora experimentada ja que ha d’estar fent l’activitat

planificada i a la vegada vigilant al grupet que està realitzant joc lliure.

Com a reflexió personal suposo que com no estic gens experimentada ho trobo

dificilíssim i arriscat el poder dur una activitat d’aquest tipus on has d’estar pendent de

tantes qüestions a la vegada, sobre tot, estar relaxada, observar i documentar l’activitat.

Encara que suposo que amb l’experiència i el treball diari aniria desenvolupant recursos

com: calma, paciència, flexibilitat per deixar l’activitat en un moment donat si veig que

els nens estan molt dispersos, per tant, partir-la en varis dies, i no fer-ho de cop perquè

així es faci bé i relaxadament i com conseqüència els infants també ho estaran.

Per finalitzar, diria que tot aquest llistat d’estratègies fa referència a les competències de

l’aprenentatge autònom i la reflexió sobre el propi aprenentatge, com a partir del que

observo, aplico, contrasto, torno a reflexionar sobre la mateixa pràctica.

6

Una altra debilitat a plantejar és que al Centre hi ha llibertat de càtedra, per tant, cada

educadora és lliure d’impartir les activitats que vulgui, i com a conseqüència, no es

segueix una mateixa línia educativa, ni uns objectius comuns a aconseguir. En aquest

cas, no es treballa una competència imprescindible que és el treball col·laboratiu.

Des del meu punt de vista el treball en grup en una organització com és l’escoleta és

necessari per créixer a nivell professional i enriquir-se del coneixement dels altres i del

que tu com a un component més del grup puguis aportar.

Personalment, el que posaria en marxa és reunir-me amb els meus companys o

companyes i aprofitar aquestes trobades per ajuntar criteris de feina. Hem de tenir en

compte que això pot crear conflictes perquè algunes persones quan no estan

acostumades es poden sentir amenaçades, sinó es té en compte la seva posició, o no

poden imposar la pròpia. Crec que darrera d’aquesta amenaça, el que podem trobar és

por a renunciar a una part de nosaltres mateixos per fusionar-nos amb el grup. Per tant,

s’hauran de treballar qualitats com l’assertivitat per poder defensar els nostres punts de

vista sense ofendre els dels altres, ni imposar-los. Per un altre costat, cedir, és a dir,

perdre aquesta individualitat per sumar i poder anar més enllà d’on estem perquè, de

manera individual, ens podem estancar o pot acabar com una competició a veure qui és

el que se’n porta el mèrit.

Amb aquesta reflexió podríem dir que hem d’estar convençuts que el grup beneficia la

tasca educativa, per tant al que hem de beneficiar és a l’infant i al funcionament de

l’organització on estem treballant, no a nosaltres mateixos.

De totes maneres, a partir d’aquesta reflexió, em sorgeixen moltes dubtes com: Tothom

està realment preparat i convençut de la força del grup? És realment fàcil renunciar a la

nostra manera de fer les coses per realitzar-les de forma diferent, i per tant, renunciar a

les nostres creences o conviccions que pot ser no coincideixen amb les dels altres?

Suposa un esforç enorme o és que és més còmode la feina en solitari?

Jo crec que a la vegada que els professionals s’han de formar en moltes matèries, també

haurien de tenir formació relacionada amb la comunicació i les relacions humanes,

valors que realment s’haurien de fomentar sempre a l’escola, i en aquest cas, des de

7

l’escola bressol com a adults volem que els infants ho apliquin, però nosaltres mateixos

no ho posem en pràctica en moltes ocasions, per tant, per què ho exigim amb tanta

insistència als infants, si nosaltres mateixos no són capaços de fer-ho?

En relació a aquest punt de treballar conjuntament i en la mateixa línia, a part que

enriqueix l’ensenyança dels infants, també dóna una imatge del centre que es reflecteix

en l’entorn perquè es veu en la feina que es realitza en global i en la relació entre els

diferents components. Per tant, suposo que una altra competència a desenvolupar que

podria extreure d’aquesta anàlisi seria la importància de la formació contínua que dóna

una altra perspectiva a la tasca docent, per una banda dotant-la de sentit, i per l’altra

d’obertura, flexibilitat i renova la nostra perspectiva que es tenia de les coses. Així que

tinc clar que en relació a aquesta experiència del Practicum m’estic adonant de la

prioritat que és la formació al llarg de la vida per poder compartir coneixements,

impressions i estar més disposat a obrir-te a les novetats i a d’altres persones, entorns,

etc.

En referència a la integració en l’entorn la formació en aquest cas de les TICs és

essencial ja que vivint a la societat de la informació. A diferència del centre on estem

que no tenen massa formació en aquest tema, nosaltres duent formant-nos des del

principi de Grau. Encara i així, si el centre no dóna oportunitats de formació en aquest

aspecte, jo faria l’esforç de buscar cursos ja sigui per la universitat o altres institucions

que ens puguin oferir noves eines, ja que cada dia, el tema de les noves tecnologies es

va actualitzant de forma quasi fugaç i ràpida. Per tant, estar al dia d’aquestes eines

t’ofereix unes possibilitats d’innovació impressionants.

Internet és una eina que també et pot oferir cursos i tot tipus de recursos per millorar la

teva formació, a l’igual que multitud d’estratègies i recursos educatius de webs i blocs

d’altres professionals. Així que l’únic que ens falta com a docents, amb tantes

possibilitats, és tenir la motivació i la constància que requereix una professió com la

nostra en la qual hi conviuen tants de factors que poden millorar-la o pel contrari

desmerèixer-la.

8

Una vegada feta l’anàlisi sobre les debilitats, passarem a analitzar alguna de les

amenaces o influències externes que directa o indirectament també afecten

negativament al Centre. En aquest cas, des de fa anys hi ha les mateixes educadores que

van rotant de nivell, des dels bebès als nens de 2 ó 3 anys i tornen a començar pel nivell

més baix que és dels bebès.

La realitat és que a part dels practicants que passen uns mesos allà, no hi cap tipus de

renovació del personal. Al contrari, penso que si entrés personal nou i reciclat, amb

idees noves o formes diferents de pensar i fer, farien possiblement que aquelles

competències esmentades anteriorment com el treball col·laboratiu, la innovació, la

implicació en la gestió del centre, l’organització de la pròpia formació a nivell de

companys i fins i tot el personal que hi ha es podria qüestionar la seva pròpia pràctica

professional en algunes ocasions, o almenys reflexionar i obrir mires que hi ha d’altres

formes diferents que poden tenir el mateix resultat o millorar-lo de cara als processos

d’ensenyança- aprenentatge, resolució de conflictes, objectius prioritaris de tot docent.

En definitiva, una forma de confrontar creences antigues amb noves que poguessin

aportar un personal nou i motivat perquè està en una altra etapa diferent a la gent que du

molts d’anys i s’ha pogut quedar d’alguna manera ancorada en antigues formes

d’organització i gestió dels aprenentatges que queden reflectides en el dia a dia de

l’aula.

Després d’observar, assenyalar i comentar les debilitats i amenaces del DAFO en

relació a quina seria la forma en al qual podríem millorar determinades competències en

aquest context, a continuació, passarem a veure com també les fortaleses i

oportunitats del context ens poden ajudar a millorar-les també.

Per exemple, una de les fortaleses seria que li atorguen un lloc privilegiat al vincle amb

l’infant i a la participació de les famílies en la tasca educativa com a part de la dinàmica

del centre. Una de les educadores ens va comentar que només havíem d’observar que

fins que no ha passat un temps i s’ha establert cert vincle afectiu amb els infants,

aquests no ens han començat a considerar-nos com un element referencial dins l’aula.

Aquest fet m’ha fet adonar-me de la importància de tenir en compte les teories donades

al Grau i de l’implementació d’aquestes a la pràctica, és a dir, de revisar la teoria per

poder contrastar amb la pràctica aquells aspectes indispensables per poder treballar amb

els infants.

9

En referència a les oportunitats estaria la participació i col·laboració de les famílies

per una banda, i per l’altra la coordinació amb l’equip d’Atenció primerenca.

La relació amb les famílies és necessària partint de la base que elles són les que

coneixen realment a l’infant, per tant, ens aporten dades essencials de cara a la nostra

tasca, així que una relació òptima i de constant col·laboració en la qual es comparteixin

certs criteris educatius com són les rutines és bàsic si volem contribuir a un

desenvolupament harmònic de l’infant.

Quant a la coordinació de l’equip d’Atenció Primerenca, penso que és una gran ajuda

perquè si hi ha qualsevol infant que requereix d’unes directrius més específiques degut a

que té una necessitat educativa especial, l’Equip ve a observar, fa un seguiment i en

coordinació constant amb les tutores van intercanviant informació sobre la seva

evolució i a les pautes a seguir a l’aula. Penso que aquesta estreta col·laboració entre el

personal intern i extern millora no només la tasca del docent, sinó la qualitat de vida de

l’infant tant dins com fora del Centre.

Els espais en conjunt són un altre agent que contribueix a la pràctica educativa. En

aquests escenaris els infants juguen, es comuniquen, es relacionen i per suposat posen

en pràctica els seus aprenentatges. En aquest Centre, en concret, tenen molts de racons

que són atractius per a ells com fotografies on poden reconèixer objectes, persones, etc.

En el pati troben materials i espais com la sorra on poden posar a prova les seves

capacitats sensoriomotrius i aprendre no només de la relació amb l’adult, sinó de la

relació que sorgeix entre ells a través de la iniciació del joc simbòlic o de la simple

imitació.

En conclusió qualsevol context, amb els seus punts forts i febles, pot aportar-te quantitat

d’informació per reflexionar de cara a millorar les teves competències o habilitats tant si

les tens mitjanament adquirides com si arrel de l’experiència pot anar incorporant-les en

el teu repertori personal.

10

2. DAFO d’aula

DEBILITATS

FORTALESES

AMENACES

OPORTUNITATS

11

Anàlisi i comentari dels diferents aspectes de la DAFO d’aula

Les fortaleses de l’aula com hem exposat al DAFO són les següents:

En primer lloc, he observat que es tenen en molta consideració les necessitats i els

interessos dels infants. Per tant, en aquest cas, l’adult s’adapta i es flexible al que

l’infant pot requerir en un determinat moment. Per exemple, vaig observar una pràctica

dins l’aula que em va semblar molt interessant per posar en pràctica una competència

bàsica com és observar e interpretar que pot necessitar l’infant en algunes situacions que

es produeixen dins l’aula. La situació es va produir quan els nens estaven realitzant

l’assemblea, l’educadora va detectar que part d’ells estaven esgotats i badallaven, per

tant els va proposar una estoneta de relaxació que els va proporcionar una sensació de

calma i serenitat.

Crec que hem d’estar alerta a l’aula en tot moment de captar aquelles senyals que

emetent els infants, sobre tot, en aquestes edats en les quals no es poden comunicar

sempre mitjançant el llenguatge perquè encara no el dominen.

Si passem a comentar el tema de les rutines, podríem dir que els infants les tenen

totalment interioritzades. Aquest fet els dóna seguretat perquè saben pràcticament què i

quan els toca fer: esmorzar, per tant, ja saben que s’han de posar els pitets, a l’igual que

a l’hora de menjar. També quan toca el canvi de bolquers, rentar-se les mans, sortir al

pati, recollir, l’assemblea, cantar que s’han convertit en rituals diaris de la seva vida

quotidiana a l’aula.

En relació a aquests moments s’aprofita i es treballa l’autonomia de l’infant dins l’aula,

a l’hora de menjar que ho fan tot sols, quan recullen les joguines a l’aula i també quan

han de posar-se les sabates o fins i tot rentar-se les mans, totes aquestes accions

quotidianes els ajuden a ser més independents i per tant els donen major autoestima i

seguretat.

Una altra fortalesa seria tenir el joc lliure com a eina d’aprenentatge un dels principis

metodològics del centre que es compleixen tal qual. La filosofia del centre està basada

en la teoria de Loris Malaguzzi on a través del joc el nen desenvolupa la seva

intel·ligència mitjançant la simbolització que s’expressa jugant. Per tant el joc seria una

12

eina que contribuiria al desenvolupament integral de l’infant: social, intel·lectual, moral,

emocional i a coneixement donat per l’exploració i l’experimentació de l’entorn on es

mou etc., per tant, se’ls proporciona materials reciclats com taps que els ajuden

mitjançant l’experimentació a iniciar-se en lògica veient si es més gros i cap dins d’un

altre o pel contrari encaixa bé, com col·locar-los per posar una torre, etc.

En relació a les competències que podria millorar mitjançant aquestes fortaleses farien

referència en aquest cas a la identificació dels marcs teòrics que sustenten les pràctiques

de l’aula, la importància de sempre tenir present quines teories i/o metodologies són les

que guien la nostra tasca, i per tant, reflexionar sobre aquesta per poder suposo també

millorar-la o complementar-la amb d’altres teories que segueixen una línia semblant.

Una oportunitat que em sembla magnífica que ofereix el Centre és la reunió

pràcticament de tot els nivells que conformen aquesta organització. En aquest sentit els

infants es saluden, canten i es relacionen amb les educadores i el personal no docent que

també aporten calidesa i benestar a aquest moment tan bàsic com és el menjar.

L’únic que jo milloraria d’aquest moment seria que els nens no es donessin l’esquena ja

que la posició de les taules no permet que tinguin la visió de tota la sala, i per tant que

en ocasions adoptin postures forçades o es girin contínuament per veure als companys

d’altres nivells.

A continuació comentarem les debilitats i amenaces del centre:

Una debilitat que es mostra contínuament a l’aula seria apuntar reiteradament quan

l’infant realitza alguna acció que no és correcta, sense donar-li l’espai i el temps perquè

pugui corregir-ho, i dir-li directament com ho ha de fer. Penso que a la tasca educativa

on hauria de revisar contínuament quines són les creences que té sobre alguns aspectes i

com poder canviar-los, malgrat la dificultat que això comporta. De totes maneres, seria

important donar un temps a l’infant a l’igual que a nosaltres mateixos per poder

equivocar-se fins que un dóna amb la l’opció correcta. Penso que quan no et donen

l’opció a equivocar-te això pot crear resistència a la frustració quan t’equivoquis, i per

l’altre costa molta inseguretat, perquè sempre que t’equivoquis tindràs la sensació de

fer-ho malament. D’aquí la importància de que l’infant experimenti amb guia i ajuda,

però amb calma fins arribar a la resolució de qualsevol repte.

13

En relació a la dinàmica de la classe, en concret a l’explicitació de les normes, he pogut

observar que s’incideix massa en el que no es pot fer, però no en el que sí pot dur a

terme durant una determinada activitat. La meva sensació és que això pot desorientar als

infants als quals se’ls reforça directament la part negativa, però no s’incideix en aquelles

coses positives que es poden realitzar. També l’explicació d’aquestes normes en algunes

ocasions es fan quan els infants estan en moviment, fet que trobo complicat ja que

realment així no t’atenen de cap de les formes. Seria interessant provar de seure’ls a tots

i tranquil·litzar-los, i a posteriori exposar quines són aquestes normes perquè ho

poguessin interioritzar millor, posant l’atenció necessària.

Quant a la distribució dels espais i materials m’agradaria destacar que els infants juguen

sempre amb els mateixos materials: animals, cotxes, construccions, taps, etc. No sé

penso que de tant en tant estaria bé canviar la distribució d’aquests que en alguna ocasió

s’ha fet per part de la tutora i ha funcionat, els infants han jugat més amb aquests

materials. I per una altra banda, seria interessant anar introduint materials naturals:

fulles, pinyes, fustes, etc. o canviar els contes que tenen per altres tipus de llibres amb

els qual poguessin tenir contacte que treballessin aspectes de l’entorn nous com:

aliments, roba, accions, etc.

Es tractaria d’innovar, d’introduir materials i elements nous i atractius, no perillosos per

poder introduir racons o espais de joc diferents que invitessin a anar cada vegada, tenint

en compte l’evolució dels infants, una mica més enllà, i d’aquesta manera poguessin

sorgir noves formes de joc com la dramatització essencial per treballar components

afectius.

Per acabar, l’única amenaça que he trobat seria la de la no participació de diferents

nivells en una mateixa activitat. En una de les activitats que es va dur a terme al quart

nivell (2-3 anys) es va plantejar el poder fer-ho amb els altres dos nivells restants 1-2

anys-2-3 anys nouvinguts) del Centre, però una de les educadores no va voler per

qüestions de precaució. En aquest sentit, m’agradaria comentar que es perd la riquesa

des del meu punt de vista com a estudiant de poder comparar la diferència evolutiva

entre aquestes edats que pot arribar a ser molt grossa.

També i un aspecte que em sembla fonamental seria orientar-te amb quines activitats et

poden resultar més efectives d’aplicar segons l’edat i quines no.

14

A part i per suposat la riquesa que suposa compartir mateixos criteris i impressions

diferents i variades que cadascú pot extreure d’una situació d’aquesta mena.

Com a competències tenir en compte i en contínua revisió les nostres creences, com el

contrast de la teoria amb la pràctica a l’igual que la innovació són tasques que penso que

tindré que tenir molt presents perquè la meva feina diària no es desviï o es perdi sense

capa objectiu concret, és a dir, tenir molt clar què és el que vull aconseguir i perquè,

perquè serà l’única forma de reflexionar, incidir i optimitzar els meus recursos i

l’aprenentatge dels meus alumnes.

15

WEBGRAFIA:

DE CERO A SEIS. El juego libre.

URL:http://educandodeceroaseis.blogspot.com.es/p/la-importancia-del-juego-libre.html

[Data de consulta: 17-03-13]