Núm

.78-

mar

ç09/

abri

l09

Revista d’“El Centre” de Gràcia entitat fundada el 1869

DESIG PER AL NOU ANY Que l’any nou ens rebi

amb lluminosos paisatges,ritme harmoniós

i alegria a tots els àmbits.

Amb curiositat il·limitada,poms d’idees amb sorpreses,

energia vital i saviesa, pluges raonables,

salut per al planeta,territoris abastables

i camins per arribar-hi, desigs, somnis, temps per fruir

del compàs de la vida,capacitat per fugir

de les foscors i les opacitats,equilibri entre companyies i soledats,

clarividènciai un amic sempre al costat.

(Anònim)

� Editorial

Passats els dies de les grans celebraci-ons, podríem pensar que ve l’època del descans, de la ressaca post-aniversari, de la rutina del dia a dia... però això no ens és permès en un lloc com el Centre, un niu tan ple d’idees, tan ple de volun-tats, que la finalització d’un aniversari no es tradueix en un aturador de l’activitat ans al contrari: anem a fer més i millor encara perquè la propera celebració sigui fins i tot més merescuda. Quan ens trobem entre les quatre parets de la nostra Entitat sembla que se’ns facin petites de tanta energia constructiva que hi contenen.

Aquest número vol ser un record de tot el que s’ha fet en la celebració del 140è aniversari, sobretot per a les persones que no hi han pogut assistir, i alhora vol ser un ressò dels projectes que seguei-xen endavant i de les noves iniciatives que engeguen!

MOSTRA D’ENTITATS DE GRÀCIA

DIES 18 i 19 D’ABRIL al PG. DE SANT JOAN

Us hi esperem!

�La junta informa...

Us informem que Maria Mejías ha ha-gut d’abandonar el càrrec que ocupava en la Junta directiva per motius profes-sionals.

Us informem que l’Assemblea General Ordinària tindrà lloc el dia 11 de juny de 2009.

Medalla d’or de Barcelona al mèrit cívicBenvolguts socis i amics,

El dia 27 de març de 2009, al Ple Mu-nicipal de l’Ajuntament de Barcelona, l’Excel·lentíssim Sr. Jordi Hereu, Alcalde de la Ciutat, ha comunicat la concessió de la Medalla d’Or de Barcelona al Mèrit Cívic al Centre Moral Instructiu de Gràcia “El Centre”, amb motiu de la celebració dels seus 140 anys i per la seva trajec-tòria al llarg de la seva història. Aquesta concessió ha comptat amb el suport de tots el Grups Municipals.

Han intervingut el Sr. Guillem Espriu, Regidor del Districte de Gràcia, com a representant del Grup Socialista; el Sr. Ricard Martínez, President del Distric-te, com a representant del Grup d’Es-querra Republicana de Catalunya; el Sr. Ricard Gomà, Segon Tinent d’Alcalde, com a representant del Grup d’Iniciati-va per Catalunya; la Sra. Francina Vila, Regidora, com a representant del Grup de Convergència i Unió; i el Sr. Alber-to Fernández Díaz, Regidor i president del grup municipal del Partit Popular de Catalunya.

Tots ells han manifestat el seu recolza-ment al Centre i han ressaltat els mè-rits que, com a Entitat de Gràcia i de Barcelona, té per merèixer aquesta dis-tinció.

Ha estat un acte ple d’emoció per a tots els que, d’una manera o altra, formem part de la gran família del Centre, com a graciencs i com a barcelonins ens sen-tim orgullosos i volem compartir amb tothom aquesta distinció.

Vull donar les gràcies a tots els que heu fet possible aquesta distinció, amb el vostre recolzament, amb el vostre ajut o únicament estant al nostre costat.

Gràcies a tots! Molt cordialment,

Carlos Pablos - President

�

El 26 de gener vam iniciar els actes del 140è aniversari amb una conferència so-bre els orígens i l’evolució del Centre, a càrrec d’Esteve Camps, soci, expresi-dent de l’Entitat i historiador gracienc.

El dia 1 de febrer al matí vàrem organit-zar el VII Memorial Jesús Alonso de fut-bol, i al migdia el tradicional Dinar dels Foguerons, que aquest any i amb motiu de la nostra festa, es va fer al Centre. Vam gaudir d’unes delicioses ensaïma-des de Mallorca que els nostres comen-sals van degustar amb gran delit.

El 2 de febrer era la data en què el Centre complia els 140 anys: la nostra façana, il-luminada com en les grans ocasions, va rebre a tots els que van voler estar amb nosaltres. Vam inaugurar la nova imatge del logotip del Centre, i una magnífica exposició de la nostra revista OR I FLA-MA, que enguany compleix els 85 anys de la seva creació. Per acabar, els nos-tres socis i amics van degustar el pastís d’aniversari i van brindar pel nostre futur amb el cava etiquetat especialment amb motiu de l’aniversari del Centre.

REPORTATGE 140è ANIVERSARI

�

Joan Rigol, President de-legat de la junta construc-tora de la Sagrada Família, i persona molt coneguda dins el món de la política al nostre país, va ésser el convidat d’un sopar col-loqui en el qual es va par-lar de la Sagrada Família, sobretot de les obres de l’AVE que hi passaran per sota. El sopar va ser un èxit i els assistents vàrem gaudir d’un col·loqui extra-ordinari.

La celebració institucional va ser el 8 de febrer. A les 11 del matí, la missa de l’aniversari va ser solemne i alhora entranyable, oficiada pel Cardenal Llu-ís Martínez Sistach i concelebrada pel Dr. Matabosch, Mossèn Ferran Colàs i Mossèn Josep Lluís Fernàndez. Les pa-raules del Cardenal a la seva homilia van emocionar als presents, tant socis com amics que ens acompanyaven.

A les 12h30 vam iniciar l’acte d’imposi-ció de medalles, acte molt nostre, però que aquest any va gaudir d’una esplen-dor inusual. Les autoritats del nostre Districte, representants dels partits po-lítics, els mitjans de comunicació, repre-sentants de les entitats històriques del G6 i d’altres entitats, el “tot Gràcia”, ens van voler acompanyar en aquest dia. Es va comptar amb la presència del primer tinent d’Alcalde, Sr. Carles Martí, en re-presentació de l’Alcalde Sr. Jordi Hereu, que no ens va poder acompanyar com estava previst.

Sis medalles per als socis més joves, dues d’argent i dues d’or. Les seccions van rebre un obsequi de reconeixement per la seva tasca diària i pel seu compro-mís amb el Centre, i els monitors i nens i nenes de l’Esplai, que el proper juliol celebrarà els 25 anys d’existència, van rebre els fulards que els acrediten com a components de l’Esplai.

�

A la tarda, el Grup de Teatre del Centre ens va delectar amb una representació de “El detectiu Sherlock Holmes”, de Sir Arthur Conan Doyle.

El dia 9 de febrer, Gui-llem Espriu, Regidor del Districte de Gràcia, oferí una xerrada amb el títol de “Gràcia, el districte de la gent”, amb una molt bona participació de públic.

El 10 de febrer es va re-bre al Centre l’arribada de la flama del Canigó amb motiu del seu 40è aniversari, organitzada pel Club Excursionista de Gràcia.

El 14 de febrer vam obrim les portes del Centre de bat a bat, organitzant una Jor-nada de portes obertes on les seccions van poder ensenyar quines activitats rea-litzen, i a la nit, Cinema, amb la projecció dels curtmetratges guanyadors del FIC-CAT 2008, festival de la Costa Daurada.

REPORTATGE 140è ANIVERSARI

�

I seguint avançant en aquest mes ple d’ac-tivitats, el 17 de febrer una xerrada sobre “Francesc Berenguer i Mestres, l’arquitec-tura modernista a Gràcia, a càrrec de la Sra. Carolina Xifoni , sobre aquest arquitecte que va construir el nostre edifici, i que el 1904 va ser vicepresident de la nostra entitat.

Arribem al cap de setmana del 21 de febrer i el Centre es va vestir de carnestoltes amb una festa conjunta amb el grup Ballaswing, música en directe i moltes disfres-ses; va ser una festa molt maca que va tenir un gran èxit de participació, després d’haver celebrat durant tota la jornada les 12 hores de tennis taula, organitzada per la nostra secció esportiva, des de les 9 hores fins a les 21 hores.

El dia 26 de febrer vàrem tenir una con-vidada diferent, amb un sopar col·loqui que va fer passar una bona estona al nombrós públic assistent, molts d’ells joves: la Sra. Mariló Casals, gran comu-nicadora, ens va parlar dels orígens i el significat de les cartes del tarot d’una manera fresca i divertida.

- I ja per acabar aquesta “marató” d’ac-tes, el dia 28 de febrer es van acabar les festes del 140 aniversari amb el Dinar del Soci al teatre, amb una nodrida par-ticipació de socis i amics. El Centre va presentar la seva nova Web i el grup de música a capella “Petit Comitè” va fer una actuació memorable, tancant d’una manera fantàstica la programació d’ac-tes del 140è aniversari.

Familiars de l’arquitecte

� TEATRE de Joan Guinart

SENSACIONS D’UN ACTORMalgrat el bullici, la meva ment és en silenci. Tothom va amunt i avall La meva roba ja no és l’habitual. Des de fa una estona estic deixant de ser jo. Faig l’es-forç perquè entri dins de mi l’altre, el que d’aquí a pocs minuts serà a l’esce-nari encarnant un personatge que pro-bablement no té res a veure amb mi.Surto del meu camerino i passejo pel passadís quasi amb els ulls tancats, faig memòria, recordo el meu guió. Desvio la meva mirada a l’interior d’un altre ca-merino i allà, assegut, amb el llibre a les mans, hi ha un dels meus companys. Ens creuem la mirada i tots dos fem un sospir profund. Queden pocs minuts, el regidor ens avi-sa... HA TOCAT EL PRIMER TIMBRE. En sentir això, el meu interior rep un fort so-trac, t’adones del que has fet en les dar-reres setmanes, de les hores d’estudi i assaig... i ara ...ja no et pots fer enrere.Tothom surt del seu camerino ...tothom està com jo, tens, nerviós, i perquè no dir-ho...una mica insegur.

El cor comença a bategar amb força, ens mirem els uns als altres, ens donem un copet carinyós a l’espatlla i ens pregun-tem interiorment...Val la pena?

Sí, val la pena. Val la pena perquè el te-atre és quelcom més poderós que no-saltres mateixos, és una força immensa que ens fa moure, és un complement important per combatre la monotonia de la vida que sovint ens angoixa i ens fa perdre l’esperit de compartir senti-ments i sensacions amb els altres, però quan hagi acabat la representació valo-rarem el “val la pena?” des d’una altra perspectiva.

Darrera mirada al mirall, tot està bé. No em deixo res? Pujo les escales, ja sóc a l’escenari, premo els llavis amb for-ça, intento concentrar-me però no puc. Sento el murmuri del públic d’una sala plena de gent, d’espectadors que tam-bé necessiten el teatre per esvair-se de la quotidianitat de la vida, que esperen veure i viure una historia que els traslladi a un altre lloc, a un lloc diferent...... i per això estem nosaltres, per fer de conduc-tors cap un món irreal dins de la realitat.Els llums i les veus del públic es van fo-nent alhora, molt lentament, al temps que la música em comença a absorbir i em transporta per fi, a un altre lloc, a la història imaginària que des d’aquest moment serà la real per al personatge que interpreto.Tot s’ha trasbalsat, tot és diferent, el que era amic, ara pot ser enemic, el que era bo, ara pot ser dolent i, de mica en mica, la història comença a agafar forma i color; ja hi som tots abocats, actors, regidors , apuntadors, públic ...tots. Ara ja som el que per a mi és l’essència del teatre: som un bloc, un equip, una sola idea.

El guió em fa sortir de l’escenari i, en el moment que faig mutis, sento la mirada dels que són dins i l’encaixada de mans i l’estímul que vol dir “Tot va bé”. M’eixugo la suor, faig un glop d’aigua i aprofito un moment que no sóc a escena per obser-var el que passa al meu voltant. M’ado-no que el que és en escena no està sol, encara que a ell li sembli que es trobi en una immensa solitud, com si ell tot sol hagués de sortir-se’n d’aquella situació, però la veritat és que no és així.

�

És molta la gent que està al seu voltant, que el segueix amb la mirada, que pot intuir qualsevol problema que tingui, que és capaç d’entrar al seu interior, sentint les mateixes sensacions que ell i les mateixes angoixes... però la dura realitat és que l’actor està sol a l’esce-nari, sota judici del públic que no sap el que passa a dins, perquè hem aconse-guit que entri a la història, que aquella ficció que hem posat en escena s’hagi convertit per ell en una realitat.

El regidor m’avisa de la meva entrada a escena, torno a tancar els ulls un mo-ment però amb menys intensitat que al començament. Entro i torno automàti-cament a l’altra personalitat, ara sóc jo qui veu els meus companys pendents de mi.He perdut la concentració, no sé per què m’he distret, com diem en el nostre llenguatge m’he quedat en blanc, sento el pes de l’espant al meu cos, intento concentrar-me però no puc, sento mil veus des de dins que intenten ajudar-me però no entenc res de res, els meus ulls es dilaten d’una forma exagerada buscant ajuda... i l’ajuda arriba per fi, tor-no a agafar el fil i intento continuar amb normalitat. En realitat han estat uns se-gons però a mi m’ha semblat inacaba-ble, s’ha alterat la durada del temps, mai no hauria pensat que el temps anés tan poc a poc, però l’ensurt no ha sigut sols per a mi, ha estat una mala estona per a tot l’equip, veig les mirades dels que són entre caixes i puc sentir el “bufar” de tots plegats i la mirada tranquil·litzant que vol dir “ja ha passat”. El desenllaç de la comèdia està arribant al final, es-

tem a la darrera escena, jo ja sóc fora de l’escenari, ja he acabat, ara seran els meus companys qui faran arribar l’obra al moment més intens; amb l’última frase, puja la intensitat de la música i el teló cau lentament.Ha arribat el moment més esperat, tota la intensitat de la llum cau damunt l’es-cenari, totes les tensions s’han acabat... Anem sortint un a un a escena, cansats però amb les cares plenes de felicitat per la feina feta.Sento totes les mirades sobre mi quan surto a saludar, avanço a la boca de l’es-cenari, esgotat, feliç i amb una salutació agraeixo els aplaudiments del públic. Ens agafem tots de les mans i units com una sola persona fem la darrera saluta-ció, estem rebent el millor dels premis que pot tenir un actor... l’aplaudiment.Regidors, apuntadors, col·laboradors i director, surten també a recollir el reco-neixement a la seva labor, una labor sor-da, silenciosa, sacrificada, sense la qual ni tan sols hauríem pogut començar, i aquella mirada a la part més alta del te-atre on es troba la resta de l’equip, els que fan possible que a través de la llum i el so, la història hagi estat més creïble i a nosaltres ens hagi ajudat a posar més sentiment a la nostra tasca.El teló cau per darrera vegada, tot just hem perdut de vista la imatge del pú-blic aplaudint, nosaltres ens fonem en una forta abraçada, petons, agraïments, eufòria, satisfacció, tot és joia i alegria, som feliços, hem aconseguit el que volíem, però el més important... Hem conviscut un altre mes junts, hem pa-tit junts, hem gaudit junts; en definitiva, ens hem conegut una mica millor.

10 TEATRE

Ja fa una hora que l’espectacle ha fi-nalitzat, pujo a l’escenari... tot és buit, el decorat ja no hi és, el llum és apagat i la música ja no se sent, només queda el record; baixo a la platea i camino cap la porta d’entrada i, quan sóc allà, em giro i dono la darrera mirada al teatre,amb un punt de tristesa i nostàlgia tanco els ulls i intento tornar a sentir els aplaudiments del públic, tornar a re-viure les sensacions que fa poca estona estava vivint.Quan s’apaguin els llums de la sala tot restarà dormit, i les portes del teatre es tancaran com es tanca una capsa de música, però la música seguirà sonant perquè el teatre segueix viu, calent, temptador i amb una força tan intensa que és capaç d’arrossegar-nos sense saber per què.I és per tot això que sento, per tot això que em fa sentir viu, per tot això que m’omple i m’emociona que tinc la res-posta a la pregunta que abans em feia... Val la pena?La resposta no té dubte: SÍ

Obra “Anillos para una dama”

11

22, 23 i 24 de maig Ivonne, princesa de Borgonya

6 i 7 de juny Taller de teatre

19, 20 i 21 de juny Pasarse de la raya

PROGRAMACIÓ 2009

ANÈCDOTES DEL MÓN DEL TEATREde Marta Bayo

Extret del llibre “Molta merda” d’Héctor Lozano.

Els elements d’atrezzo també han donat peu a “malsons” a l’esce-nari. Un dels més coneguts és el que l’Àngels Moll va viure en una funció de “L’Àguila de dos caps” de Jean Cocteau, que va estar a la cartellera del Romea amb direc-ció de Josep M. Segarra. Al final de l’obra el Sergi Mateu havia d’apunyalar l’actriu que, agonit-zant, malferida, feia un monòleg i després moria. Un dia l’actor era a l’escenari i va notar que no duia el ganivet a sobre. Ràpidament va alertar a l’Àngels sottovoce: “Perdona’m, no tinc el ganivet!” d’acord, no el tenia però..., de quina manera pretenia matar-la

sense l’arma blanca que s’havia oblidat al camerino? A l’escenari no hi havia cap objecte prou con-tundent per eliminar-la, i la solució desesperada que va escollir el Sergi Mateu va ser escanyar-la. És clar que... quan a un l’escanyen, una de dues: o la palma o no la palma, però de cap manera es posa a fer un soliloqui i després es mor. Doncs precisament això és el que va succeir: l’actor la va estrangular amb les seves mans i quan ella se’l va treure de sobre va fer el monòleg amb veu d’es-canyada, d’agònica, i un cop va haver acabat, va expirar.

1� CORAL BALUERNd’Anna Xalabarder

1) Principals activitats gener-març 2009Festa de comiat a l’anterior directo-ra, Mariona LloberaEl 14 de gener, vam organitzar un comi-at sorpresa a la nostra anterior directo-ra, Mariona Llobera, a la Sala Orient del Centre. Vam convidar també antics can-taires que havien estat a la Coral al llarg dels gairebé sis anys que la Mariona ens ha dirigit. Va ser una festa molt entra-nyable i un reconeixement merescut a la feina feta per la Mariona. També vam comptar amb la presència del nou di-rector de la Coral, en Jorge Coré, qui ha recollit el testimoni de la Mariona amb molta il·lusió i ganes de treballar.

Participació musical a la Missa del 140è aniversari del CentreEl diumenge 8 de febrer a les 11h es va celebrar al teatre la Missa d’acció de gràcies de la fundació del Centre, que enguany celebra el seu 140è aniversari. La celebració litúrgica va ser presidida per l’Eminentíssim Sr. Cardenal Arque-bisbe de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach. La Coral, dirigida per en Jorge Coré, va acompanyar els càntics de la Missa, interpretant peces clàssiques com “Alleluja” de Purcell, “Sanctus” de Schubert, “Ave verum corpus” de Mo-zart i “Canticorum iubilo” de Häendel.

Cap de setmana a La GarrigaLa Coral va fer una estada de cap de setmana a La Garriga els dies 14 i 15 de febrer per aprofundir en l’estudi de nou repertori i també va tenir temps per gaudir de bones estones i de visitar la ruta d’edificis modernistes d’aquesta població.

1�

Concert en el cicle “Divendres Co-ral” al Seminari Conciliar de BarcelonaLa Coral Baluern va participar el passat 27 de febrer a les 21h en el cicle de concerts “Divendres Coral” organitzat per la Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC). El concert va tenir lloc a la Sala d’Actes del Seminari Conciliar de Barcelona, i va comptar també amb l’actuació de les corals Orfeó Laudate i Cor Creixent.

El nombrós públic assistent (més de 100 persones) va gaudir molt amb el reper-tori interpretat en aquesta ocasió per la Coral Baluern: havaneres (“El meu avi” i “La reina del placer”), cançons de pel-lícules (“Edelweiss”, “Moon River”), i peces de cantautors catalans com Joan Manuel Serrat (“Cantares”, “Paraules d’amor”) i Lluís Llach (“Que tinguem sort”). Com ja es tradició, també vam interpretar la cançó emblemàtica de la Coral, anomenada “Baluern” i que ex-plica l’origen d’aquest nom tan singular que ens caracteritza.

3a Marató de Cant CoralEl dissabte 28 de març de 2009, de 17.00 a 22.00h, va tenir lloc la 3a edició de la Marató de Corals al teatre d’El Centre. Enguany ha comptat amb la participació de 10 corals d’arreu de Catalunya; l’ordre d’actuacions va ser el següent:

17.00 Voces para la Integración (orquestra i cor infantil)

17.30 Coral infantil Els Picarols

18.00 Orfeó de Les Corts

18.30 Coral Llebeig,

de Sant Pau d’Ordal

19.00 Coral Lo Lliri,

de l’Ametlla del Vallès

19.30 Coral Balmes

20.00 Coral Espígol

20.30 Sedeta Gospel Singers

21.00 Coral Escola Lavínia

21.30 Coral Baluern

Es van lliurar uns obsequis a cada coral participant: llapis de la Coral per a tots els cantaires, CDs i partitures de la FCEC, un plat ornamental del Districte de Gràcia i una samarreta commemorativa del 140è aniversari del Centre.

1�

L’entrada a la Marató era lliure i els do-natius voluntaris recollits s’han destinat a la Llar de Sant Josep de la Muntanya, de Gràcia, que acull i educa 70 nens i joves menors d’edat en situació de risc d’exclusió social.

La principal novetat d’aquest any va ser la participació de dues corals infantils, la primera d’elles també conformada com a orquestra de corda, que va fer el seu debut a la Marató amb més de 40 nens i nenes, entre 5 i 13 anys, interpretant amb els seus instruments la peça “Twin-kle twinkle little star”.

El públic assistent va ser el més nom-brós de les 3 edicions de la Marató or-ganitzades fins ara i, ja des de primera hora, el teatre estava ple de gom a gom. Al llarg de la jornada, vam poder comptar amb la presència del President del Cen-tre, Sr. Carlos Pablos; el Conseller de Cultura del Districte, Sr. Xavier Barberà; i la presidenta de la FCEC, Sra. Montse Cadevall. Cadascun d’ells va adreçar unes paraules de benvinguda al públic assistent i d’agraïment a la Coral Balu-ern com a organitzadora de la Marató, i a la resta de corals participants per donar suport a la important tasca que realitza la Llar de Sant Josep de la Muntanya. En representació d’aquesta entitat, la Germana Paloma va explicar breument la feina que realitzen en l’acolliment i educació de més de 70 nens i joves de famílies desestructurades, per donar-los un entorn afectiu i familiar, i facilitar-los la inserció en la societat.

Com a anècdota simpàtica de la jornada, destacar que la Coral Baluern va ser diri-gida en aquesta ocasió per la seva ante-rior directora, Mariona Llobera, atès que el director actual, en Jorge Coré, estava a punt de ser pare aquell mateix dia, i finalment va poder incorporar-se a l’actu-ació cantant com a tenor.

Com en anteriors ocasions, vam comp-tar amb la inestimable col·laboració de la Muntsa Farré i en Toni Valls per presen-tar la Marató, presentació que van ame-nitzar amb diferents gags teatrals que van fer gaudir molt al públic assistent, sobretot als nens.

Agraïm especialment al Centre el suport que ens ha donat per poder organitzar aquest esdeveniment, que ja comença a ser un referent en el barri de Gràcia i en el món coral català.

CORAL BALUERN

1�

i... RECORDA!Us animem a tots aquells de vosaltres que vulgueu formar part de la família Baluern que vingueu a cantar amb nosaltres. Assagem tots els dimarts de 21.30h a 23.45h a la sala de l’Esbart del Centre.

Us podeu posar en contacte amb nosaltres mitjançant la Secretaria del Centre, tel. 93 2181964 (de dilluns a divendres, de 19 a 21.30h) o enviar-nos un correu electrònic a: info@coralbaluern.es

També si voleu fer un regal musical (cantem en festes, casaments, batejos...) a algun amic o familiar, és clar!

2) Properes activitatsDissabte 16 de maig, 21.30h: concert en el marc de l’acte de lliurament de Premis del Concurs de Teatre Català de Gràcia, al teatre del Centre. Entrada lliure

Diumenge 14 de juny, 12h: concert de fi de curs, al teatre del Centre. Entrada lliure

Si ens vols conèixer millor, veure fotos dels nostres concerts, escoltar algunes cançons i saber quines activitats orga-nitzarem, et convidem a visitar la nostra web: www.coralbaluern.es

1� CARTES DES DEL TERCER PIS

Benvolguts amics,

És abastament conegut que el joc dels escacs ha estat practicat per personat-ges històrics molt diversos: monarques, com el rei de Castella i Lleó Alfons X dit el Savi, que va fer escriure sota la seva direcció el manuscrit “Libros de ajedrez, dados y tablas” un dels primers tractats d’aquest joc; pontífexs de l’església ca-tòlica, com Pius IV, de qui existeixen do-cumentades partides d’escacs amb el millor mestre d’aquell moment, l’espa-nyol Ruy López de Segura; emperadors, com Napoleó Bonaparte, gran afecci-onat als escacs, tot i que el talent del camp de batalla no l’acompanyava gaire damunt el tauler...

Però avui us volem escriure sobre un personatge famós, més proper en el temps i a qui coneixen molt bé els afec-cionats al cinema, excel·lent actor i en-tusiasta dels escacs.

Durant els anys durs de la depressió del 29 als Estats Units, molta gent va haver de sobreviure treballant en el que podia. Un pobre aspirant a actor, que a penes acon-seguia alguns

dòlars amb els escassos papers que li donaven, arribava a final de mes jugant als escacs. Apostava cinquanta centaus per partida, i en guanyava moltes degut al seu talent per jugar escacs.

de Joan Galceran, TRES PEONS

Aquest actor i escaquista era HumphreyBogart, a qui un botiguer de New York que coneixia la seva habilitat amb les partides ràpides, va contractar perquè fes de reclam als vianants, jugant amb els clients, a l’aparador de la seva boti-ga.

Al 1936 el seu paper secundari en el film de gran èxit “El bosc petrificat” va ser el punt d’arrencada d’una sòlida carrera que el va consagrar con una de les es-trelles del cinema, amb pel·lícules com “El darrer refugi”, “Casablanca”, “Cayo Largo”, “La reina d’Àfrica” que li va per-metre aconseguir l’Òscar al millor actor, i “Tenir i no tenir” on va coincidir amb Lauren Bacall, amb qui es casaria en el que va ser el seu quart i darrer matrimo-ni.

Però malgrat el seu èxit, mai va oblidar els escacs. Era freqüent veure’l entre escena i escena del rodatge, com en aquesta fotografia de quan rodaven “Casablanca”, assegut davant el tauler, estudiant una posició, refent una parti-da o convencent algun actor o tècnic de l’equip perquè jugués una partida.

1�

Fent “La Reina d’Àfrica”, en la seva re-cerca de contrincants, es va trobar amb un metge anomenat Paul Limboss a qui també li agradaven els escacs. En Bo-gart va apostar 1 dòlar per partida, sen-se saber que el metge era un jugador semi-professional que seria posterior-ment tres vegades campió d’escacs de Bèlgica, i que va acceptar i guanyar en-cantat gairebé totes les apostes.

Un altre adversari que va aconseguir, aquesta vegada fent “Tenir i no tenir” va ser la seva partenaire a la pel·lícula, Lauren Bacall, i potser aquesta partida que reproduïm va ser l’inici del seu ena-morament.

H. Bogart - L. Bacall (Hollywood 1945) 1. e4 / e5 2. Cf3 / Cc6 3. Ab5 / g6 4. d3 / d5 5. exd5 / Dxd5 6. c4 / Ab4+ 7. Cc3 / Axc3+ 8. bxc3 / Dd6 9. a4 / Ad7 10. Aa3 / Df6 11. De2 / Cge7 12. Axe7 / Dxe7 13. Axc6 / Axc6 14.Cxe5 / Axg2 15. Tg1 / Ah3 16. Tg3 / Ae6 17.d4 / c6 18. d5 / cxd5 19. cxd5 / Axd5 20. c4 / Ae6 21. Te3 / f6 22. Cd3 / Rf7 23. Cf4 / Tae8 24. Cxe6 / Db4+ 25. Rf1 / Te7 26. Te1 / The8 27. Cd8+ / Rf8 28. Txe7 / Txe7 29. Dxe7+ / Dxe7 30.Txe7 / Rxe7 31. Cxb7 / 1-0

Bogart va néixer el dia de Nadal de 1899 a New York i va morir, als 57 anys, la ma-tinada del 14 de gener del 1957, pocs mesos després de diagnosticar-li un càncer de laringe, probablement fruit d’una vida en la qual el tabac i la beguda eren protagonistes destacats.

Li va sobrevenir la crisi final justament quan estava a casa seva, jugant una partida d’escacs amb un amic. Aquest, veient el mal estat de l’actor, va donar-li una excusa per deixar la partida. Bogart, actor fins a la fi, com si estigués repre-sentant un dels detectius de les seves pel·lícules li va dir:

-“Quèpassanoi?Ésmassaperalestevesforces?”

Als escacs hi ha una obertura que du el nom del genial personatge , és l’anome-nat Gambet Humphrey Bogart:

1.d4 Cf6 2.g4

2...d5 (refusat) 2...Cxg4 3.e4 d6 (accep-tat)

una jugada arriscada… com la vida de Rick, el protagonista de Casablanca.

Per als qui teniu curiositat per re-produir la partida Bogart-Bacall i no sabeu interpretar-la, us explico breument com és el sistema alge-braic d’anotació de partides d’es-cacs; si el coneixeu, podreu veure tantes vegades com vulgueu, com la famosa moviola de la tele, les parti-des jugades. Sembla complicat però no ho és gens.Primer: cada peça s’indica pel seu nom; R= rei ; D= dama; T= torre; C= cavall; A= alfil. Els peons no s’indiquen per la seva inicial, però es reconeixen justament perquè la jugada en què participen no té lletra. Exemple: e5, d4, a5.

Segon: Les vuit columnes d’esquerra a dreta per les blanques, que es correspo-nen per les de dreta a esquerra de les negres s’indiquen amb les lletres mi-núscules, a, b, c, d, e, f, g, h respecti-vament.

1� CARTES DES DEL TERCER PIS

Tercer: Les vuit files, de més a prop a més lluny per les blanques que són les mateixes que les de més lluny a més a prop per les negres estan numerades 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8 respectivament. En con-seqüència, en la posició inicial les peces blanques i els seus peons estan situats en la primera i segona fila, i les peces negres i els seus peons, en la vuitena i setena files respectivament.

Quart:Com a resultat de les regles an-teriors, cada una de les 64 caselles el tauler, està invariablement indicada per una combinació única d’una lletra i un número.

Cinquè: Cada moviment d’una peça és indicada per: (a) la primera lletra del nom de la peça (segons la regla primera) i (b) la casella on va a parar. No hi ha guió en-tre (a) i (b). Exemples: Ae5, Cf3, Td1. En el cas dels peons, s’indica només la ca-sella d’arribada. Exemples: e5, d4, a5.

Sisena: Quan una peça en captura (se la menja) una altra, s’insereix una “x” entre: (a) la primera lletra del nom de la peça menjadora i (b) la casella on era la peça menjada Exemples: Axe5, Cxf3, Txd1. Quan un peó fa una captura, cal indicar primer la columna de sortida, seguida per una x i la casella d’arribada a conti-nuació. Exemples: dxe5, gxf3, axb5. En el cas d’una captura “al pas”, s’afegeix “a.p.”. Per exemple, exd6 a.p.

Setena: Si dues peces idèntiques poden anar a la mateixa casella, la peça que es mou s’identifica posant entre la seva ini-cial i la casella d’arribada, el número de la fila o la lletra de la columna on estava la peça abans de moure-la.

Acabo explicant-vos la solució al proble-ma de l’Oriflama anterior. L’única jugada que pot fer el blanc per poder donar mat a la següent, és avançar el peó una case-lla, o sigui f4. Si us hi fixeu bé, el negre al qui ara li toca moure, només pot fer una jugada, la seva única peça, el rei, només pot menjar-se l’alfil blanc, o sigui Rxe, perquè les altres caselles estan domina-des per les peces blanques. Una vegada el negre s’ha menjat l’alfil, el blanc mou la torre dues caselles cap avall (Tc4#), fent escac i mat, perquè el rei negre no té cap lloc on anar que no estigui amena-çat per les peces blanques.

Al Campionat de Catalunya, els nostres nou equips, amb 64 jugadors, lluiten per la victòria i aconsegueixen omplir d’emo-ció els matins dels diumenges. Ja ho sa-beu, si en voleu formar part, només cal que pugeu al tercer pis i, si necessiteu algun aclariment del sistema d’anotar les partides, envieu un mail a trespe-ons@gmail.com. Salutacions cordials.

Si voleu més informació telefoneu- me, us respondré al 638087651, ben cordialment.

a8a7

a6

a4

a2

a5

a3

a1

b8b7

b6

b4

b2

b5

b3

b1

c8c7

c6

c4

c2

c5

c3

c1

d8d7

d6

d4

d2

d5

d3

d1

e8e7

e6

e4

e2

e5

e3

e1

f8f7

f6

f4

f2

f5

f3

f1

h8h7

h6

h4

h2

f5

h3

h1

g8g7

g6

g4

g2

g5

g3

g1

1�

BARBARISMES-6 de Marta Bayo

Tret del llibre “Campanya del Lloro” (Barbarismes versificats)D’ Ignasi Castelltort i Miralda – Igualada 1983(L’escena al Camp de Futbol)

-- Què, fent cua a la “guixeta”?

-- Taquilla, havies de dir.-- Taquilla? No ets tu qui l’erres?

--Consulta el Fabra i veuràs

Que el mot taquilla és correcte,“Guixeta” només pot ser

Una guixa petiteta.

-- Au, que el “pitu” ja he sentit

I el “jaleo” ja comença.

-- No és “pitu”, cal dir xiulet

I això del “jaleo” és gresca.

-- Mira, mira, que no veus

Quin mal joc la “delantera”?

-- Ja l’has tornat a vessar,

El mot just és davantera.

-- Ara l’àrbit l’ha fallat.

-- Digues àrbitre, punyeta!

-- Ximple! Burro! Capsigrany!-- Tot això ho has dit correcte.

-- La “sancadilla” li ha fet

el gamarús del defensa.

-- “Sancadilla”? Molt mal dit!

Això es diu fer la traveta.

-- Escolta noi, ja em tens cuit

-- Amb la teva cantarella.

-- Ah sí? Doncs o parles bé

o t’ensenyo la targeta

�0 TENNIS TAULAd’Eduard Albert

Avui tenim el plaer de transcriure-us les cartes que ens han fet arribar cada un dels membres de l’equip in-fantil de Tennis Taula, sobre la seva experiència a la secció:

Jo vaig començar a jugar a tennis de taula perquè van posar dues taules a l’escola. El Roger i jo vam portar pales i vam jugar uns dies i ens agradava molt. Cada cop hi havia més gent que s’hi afegia i fèiem partits a un punt, cosa que estava bé perquè érem 12 o 13 esperant a jugar. Al cap de quasi un any sencer de jugar en aquelles taules de plàstic que teníem a l’escola vam decidir d’apuntar-nos a algun lloc i vam veure que el Néstor feia tennis taula i li vam demanar si podíem anar a veu-re com era i si podíem entrenar amb ell i tal. Vam provar-ho i ens va agradar molt i ens vam apuntar al Centre Mo-ral Instructiu de Gràcia i vam començar a fer partits i, al cap de poc, l’Edu -el nostre entrenador- ens va apuntar a fer classes amb el Long que és un jugador que en sap molt. Ens ha ensenyat bà-sicament ha tenir una dreta que estigui bé i una miqueta ens ha ensenyat el revés (cada cop més). De dreta també ens ha ensenyat ha fer el “topspin”i de revés més o menys...

Ens ho passem molt bé!

Héctor Lamaña

De dreta a esquerra: Pablo García-Arroba, Héctor Lamaña, Néstor Fernández, Marc Lluveras, Roger Cassola. Darrere de tots ells: Eduard Albert

�1

Hola a totes i a tots,

Aquest és el meu primer any al Cen-tre, a la secció de tennis taula, formant equip amb el Pablo, el Néstor, el Roger i l’Héctor.

Estem entrenant amb el Long, un crac, cada divendres, i també amb l’Eduard, que ens acompanya sempre quan ju-guem per donar-nos instruccions so-bre com guanyar el rival.

Hem fet campionats tant individuals com per equips i crec que ho hem fet bastant bé.

A la lliga infantil hem quedat tercers jugant contra altres equips famosos com el Fotoprix Vic i el Calella, entre d’altres.

Encara que no haguem passat a la se-güent ronda, ens ho hem passat molt bé. Hem guanyat i perdut, però sem-pre hem acceptat el resultat que s’ha produït amb molta esportivitat.

Ara estem jugant la Copa de Sènior 3a amb un equip de gala, amb la incorpo-ració de luxe de l’Edu al nostre equip. Per ara hem guanyat tots els partits que hem jugat i anem primers.

Espero que la meva incorporació al Centre duri més temps i puguem tri-omfar guanyant campionats.

Fins aviat,

Marc Lluveras

Recordo el dia en què vaig fer el meu pri-mer partit de lliga de TT. Jugava a dobles amb el Marc, contra el Flor de Maig. A l’anterior partit contra l’Ateneu 1882, ha-víem guanyat.

Vam començar a fer l’escalfament abans del partit. Estava nerviós, com segura-ment la majoria de jugadors al fer el seu primer partit. Aleshores, un noi de l’altre equip va dir “comencem?”

En aquell moment encara em vaig po-sar més nerviós. Vam començar el par-tit i vaig fer el que l’entrenador em va dir (“Les que et vinguin de revés talles a no ser que et vinguin molt bé, llavors piques, i les que et vinguin de dreta pica-les o passa-les al seu revés. El resultat és igual”)

Doncs així ho vaig fer i el resultat va ser gloriós; el Marc i jo vam guanyar 3-1. Després de jugar, vaig seure al banc i tots els del equip (nois, entrenador i pa-res) em van dir que havia jugat molt però que molt bé (el que li deuen dir a tothom si guanya el seu primer partit de lliga)

Roger Cassola

�� TENNIS TAULA

El Casal d’estiu és una oferta educativa en el lleure destinada als infants i adolescents per-què gaudeixin i aprofitin l’estiu. Jocs, gimca-nes, tallers, piscina o excursions són algunes de les activitats que es realitzen en el casal. A més a més, és un bon moment per a fer noves amistats!

La lliga de TT per a la nostra edat és adequada quant al nivell, els emplaça-ments on es realitzen els partits i la sana competitivitat. Es podria destacar que l’horari no era l’adequat perquè coincidia amb altres competicions com el torneig horitzó.

El més destacable de la competició lli-guera és que hi ha un nivell molt vari-at en el que et pots trobar tot tipus de rivals. Penso que aquesta lliga ha estat molt ajustada, fins a l’última jornada molts equips tenien possibilitats d’optar al “playoff”.

Tot i que no hem aconseguit classifi-car-nos com a segons, hem fet un bon paper i solament ens hem quedat a un “11” de l’objectiu.

Estic bastant satisfet d’aquest primer any en aquesta competició.

Pablo Garcia-Arroba

Hola em dic Néstor Fernández Arbeloa i jugo al Centre Moral Instructiu de Grà-cia “El Centre” i aquest any hem fet un equip infantil de tennis taula i ja hem participat en competicions com la lliga i la copa, on ens va força bé.

Som cinc jugadors: Pablo Garcia-Arroba, Roger Cassola, Hector Lamaña, Marc Lluveres, Néstor Fernández.

A la lliga hem quedat tercers per darrere de l’Ateneu Flor de Maig i del Vic TT per molt poquet.

Ara estem disputant la copa on anem primers havent fet només tres partits, tots en victòria. A la copa sóm un juga-dor més: l’Eduard Albert que juga a se-gona provincial però que ens ajuda força a la copa.

El Marc porta set anys jugant, el Pablo i jo dos, i el Roger i l’Héctor 6 mesos. Al principi tots hem entrenat amb l’Edu que ha estat el nostre primer entrenador excepte per al Marc i fins fa poc ens en-trena el Long, un xinès que juga a divisió d’honor espanyola.

Néstor Fernández

DatesdelCasal:

1asetmana: del 25 al 26 de juny

2asetmana:del 29 de juny al 3 de juliol

3asetmana: del 6 de juliol al 10 de juliol

4asetmana: del 13 de juliol al 17 de juliol

5asetmana: del 20 de juliol al 24 de juliol

6asetmana: del 27 de juliol al 31 de juliol

Per a més informació, adreceu-vos a Secretaria

CASAL D’ESTIU CENTRE MORAL DE GRÀCIA

��ESPLAIde Núria Cabestany

MOLTES GRÀCIESFa molts anys que llegeixo l’Or i Flama, i en aquest temps he vist molts agraï-ments a persones que treballen per al Centre. Doncs bé, avui voldria ser jo la que els fes arribar.

Vull agrair la valentia que han tingut dues persones per tirar endavant una secció. No tothom hauria estat capaç de pren-dre la decisió que vosaltres vàreu pren-dre: tirar endavant l’esplai fos com fos.

A tu, Anna, moltes gràcies per ser com ets, per la teva il·lusió i la teva dedicació tots aquests anys. I a tu, Hèctor, també moltes gràcies pel teu suport incansa-ble a l’Anna.

Gràcies a tots dos per fer possible que els nostres fills segueixin gaudint cada dissabte d’unes hores d’esbarjo educa-tiu i que aquest any l’esplai hagi pogut celebrar el seu 25è aniversari.

�� FESTA DE SANT MEDIR Colla ELS AMICS (1969 – 2009)

Tot l’any treballant i esperant que ens ar-ribi la nostra festa del 3 de març... i ens ha passat tan ràpid! Com pot ser que en unes hores s’acabi la il·lusió de tots aquests mesos de feina i neguit perquè no ens falli res. Això sí, ens ho passem tan bé quan veiem com la gent ens segueix, els carrers s’omplen de mo-viment, de rialles i d’il·lusió, demanant que els llancem caramels! Tot això ens recompensa i ens fa seguir endavant. Comencem novament a posar-li fil a l’agulla per tal de tornar a ser-hi el proper any, amb la mateixa il·lusió.

Gràcia és una vila de tradicions, la seva gent les viu i en participa. Les més an-tigues són la Festa Major i Sant Medir; també són les més tumultuoses i soro-lloses.

Aquest any la colla ha celebrat el 40è ani-versari de la seva fundació, l’any 1969. En l’any del centenari de la fundació de la nostra entitat, El Centre, un grup de socis fundava la colla Els Amics. Durant tots aquests anys, hem procurat sempre seguir les directrius que van marcar els seus fundadors.

Visca Sant Medir!

��TALLER DE CREACIÓ LITERÀRIAd’Alejandra RIFÉ

«He tingut avui un intens dia de treball: he passat tot el matí corregint les pro-ves d’un dels meus poemes; hi he lle-vat una coma. A la tarda, l’he tornat a posar» Òscar WildeLa frase de l’epígraf, una frase citada i traduïda repetidament, no és la d’un home que hagi escrit poc o malament. Òscar Wilde és un autor que sorprèn pel seu enginy, la seva capacitat i fins i tot per la bellesa amb la qual escriu. Escriure és un treball, un joc, una diver-sió, una dedicació, un ofici, un art, una modalitat d’expressió... però no seguim amb la tirallonga, escriure pot ser totes aquestes coses i d’altres combinades, però és també la resposta que a aques-ta pregunta dóna cada escriptor o “es-crividor”, elaborant la seva pròpia mane-ra d’obrir-se pas en la ... aventura?

La frase de Wilde ens remet a una ma-nera molt particular de relació amb una coma! Un nivell de detall gairebé còmic que ens ensenya de la familiaritat de l’art d’escriure amb altres arts: una pau-sa, una pinzellada, un silenci, un traç. Escriure també és pintar o cantar.

L’activitat artística o creativa ofereix al que la realitza una experiència on pot expressar coses pròpies, pensades o sentides, però on també de vegades pot simplement jugar o aprendre una tècnica. Posem per exemple un pianis-ta: ha d’aprendre a tocar el piano, pres-tar-se a una tècnica, insistir en moltes hores d’assaig, fins que pugui sorpren-dre’s a si mateix amb quelcom assolit, un acord, una peça ben interpretada, un moment en què se sent més inspi-rat que altres dies. És a dir, a través de l’aprenentatge d’un art, també pot co-

nèixer l’experiència artística o fins i tot la sorpresa del petit acte creador.

Tota tasca artística implica una certa so-litud, solitud en la qual un s’inspira o es pregunta pel seu treball: com realitzar-lo, en relació a quina tècnica, a quin repte, a quina aposta, a quin desig de dir alguna cosa. Implica també un cert aprenentat-ge, un cert posar-se a punt.

Després hi ha sempre un moment de transmissió a d’altres. En forma de pu-blicació, de performance, de recitat, hi ha un moment en què el fruit del treball solitari es posa a circular. Hi ha variades maneres d’arribar per exemple a la pu-blicació, de vegades l’única manera de deixar de corregir un text és donar-lo a publicar, Jorge Luis Borges comentava que així ho feia.

En molts casos hi ha també un lloc i un moment intermedis. Un lloc entre la solitud de l’escriure i el lloc públic de la publicació, un lloc on es comparteix la intimitat i el desordre de l’experièn-cia artística. És un lloc i un moment on l’important és el procés del que es posa en joc, del que jugant s’aprèn o es des-cobreix.

Pintar una poma que es troba sobre un banc de fusta. Aïllar-la del món i transfor-mar-la en un poema. Sembla més fàcil pensar l’aprenentatge d’altres arts que l’aprenentatge de l’escriptura. Però això també ocorre en el món de la gent que escriu, també els poetes, els escriptors,

��

la gent que escriu, sol tenir algun amic secret amb el qual comenta o fins i tot comparteix la seva labor (Max Brodd per a Franz Kafka), de vegades és un grup: és sabut que el títol de la novel-la de Juan José Millás “El desordre del teu nom” l’hi va proposar un dels seus amics de cafès i de lletres. Hi ha míti-ques taules de cafès, cafès famosos per ser l’epicentre de grups o escoles lite-ràries. Pàgines imprescindibles van ser produïdes en el cafè Meletti, el Gijón, el Velòdrom, el Cafè Boulevard o el Cafè La Paz. En les seves taules s’han discutit, compartit o traduït llibres d’una manera molt curiosa, increïblement creativa i en-tusiasta. No poques d’aquestes pàgines han estat escrites, concebudes o tradu-ïdes en grup, o pel que hem anomenat “sinèrgia” de grup, aquesta producció que no es pot realitzar sol, això que no-més s’aprèn, es gaudeix i s’inventa si es fa amb uns altres.

TALLER DE CREACIÓ LITERÀRIA

Però hi ha encara un tipus d’espai crea-tiu que no és ni una tertúlia ni un cafè, en el qual s’aprenen tècniques i en el qual podem donar lloc a la pròpia experi-ència d’escriure: és un tipus d’espai que s’anomena Taller. Un tipus de lloc en el qual es treballa amb un coordinador-pro-fessor que es fa responsable que es pu-gui avançar segons unes coordenades que facilitin, al mateix temps que el co-neixement d’unes tècniques, la possibi-litat de participar d’un cert desordre cre-ador, el descobriment d’aspectes poc freqüents de l’art literària, un aprendre sobre autors i d’estils, i sobretot l’opor-tunitat de conèixer i compartir l’activitat de la creació artística, tasca que resulta summament enriquidora per a aquest i altres àmbits de la vida.

Aquest espai: Taller de Creació Literà-ria funciona a El Centre des d’octubre de 2008, i està coordinat per Alejandra Rifé, autora d’aquest breu article.

��

Han causat baixa del Centre:

Antoni Ruiz Antón, de la secció de Teatre

Rosario Avilés Rodríguez

Octavi de la Iglesia Olalla, de la secció de Teatre

Lina Meliz Bernal, de la secció d’Esbart

Laura Llorens Rodríguez, de la secció de Teatre

Jordina Fabrés Curiel, de la secció de Tennis Taula

Felicitem a...

En Carles Olivé i la Maite han estat avis per segon cop d’un infant que es diu Oriol, el 15 de febrer de 2009, dels seus fills Sílvia i Pedro.

La Mercè Bofarull i en Carles López han estat avis d’una nena que es diu Akeelah, el 27 de febrer de 2009, dels seus fills Carles i Sheida

Lamentem la defunció de...

La sòcia M. Carme Marlés Alemay (vídua de l’expresident Jaume Cal-veras) i mare del nostre soci Xavier Calveras Marlés.

El soci Jaume Sasot Bergés

ELNOSTRESINCERCONDOLPERATOTALAFAMÍLIAIAMICS.

SOCIETATde Mercè Herrera

ALTES i BAIXESDonem la benvinguda a:

Emma Molevet Camps, a la secció d’Esplai

Carlota Matallana Azorín, a la secció de Teatre

Maria Espada Sabrià, a la secció de Teatre

Gemma Viñas Domínguez

Noelia Fernández Requena, a la secció d’Esplai

Jaume Roca Sancho

Jordi Fortino Estarlich

Raúl Sevilla Pozo, a la secció de Tennis Taula

Diana Ramírez Ulea, a la secció de Teatre

�� ENTREVISTA A AGUSTÍ TENLLADOde Dolors Bonet i Muntsa Farré

L’Agustí Tenllado va entrar en el Centre l’any 1962 i fins a l’actualitat ha estat sempre vin-culat a la secció de Teatre. La seva muller, amb qui es van casar el 1964, també venia i gaudia d’estar-hi, així com el seu fill Agustí. Quan es va jubilar, als 57 anys, se’n va anar a viure a Arnes (Terra Alta) on va intentar muntar un grup de teatre que es va haver de dissoldre per l’embaràs de l’actriu princi-pal. A la seva casa d’Arnes hi té més de 1000 obres teatrals. Li agrada venir a Barcelona de tant en tant, sobretot perquè hi té el nét, i no deixa mai de preguntar i assistir als prin-cipals actes del Centre, com la celebració del 140è aniversari.

ComiquanvaarribaralCentre?

Ui... jo tinc una memòria molt dolenta per a les dates però li puc dir que vaig ar-ribar al Centre quan hi havia el dr. Tortras de president, cosa que deuria ser pels voltants de l’any 1962.

El meu pare treballava en un laboratori amb el sr. Torrentbó que n’era soci i ell va ser qui ens el va fer conèixer.

ViviaaGràcia,però?

No! Jo sóc de Ciutat Vella: vivia al car-rer Alt de Sant Pere quan vaig entrar a formar part del Centre i havia nascut al carrer Trompetes de Jaume I.

QuèéselqueelvaatrauredelCentredescritpelsr.Torrentbó?

Jo era integrant del Cercle barceloní de Sant Josep (al costat del Palau de la Música). Allà hi feia teatre i, de fet, en aquells moments, vaig fer els meus ini-cis en la direcció. Però hi va haver ba-ralles internes en el grup i vam marxar en Manel Feliu, la Margarida Camps, en Joan Coll (e.p.d.) i jo. Va ser llavors que el sr. Torrentbó em va fer descobrir el grup de Teatre del Centre.

Hivaentrarcomaactorocomadi-rector?

Vaig entrar dirigint, tal i com havia estat la meva sol·licitud. No hi vaig entrar pen-sant que duraria tants anys la meva es-tada, al cap i a la fi jo no havia tingut mai cap nexe amb el Centre encara que sí amb Gràcia ja que des dels 10 anys sóc soci del C.E. Europa. I ja veus, 15 anys a la secció i, malgrat que ja no dirigeixi, encara en sóc soci!

Jonol’heconegutpasenlasevafa-ceta de director, tanmateix... m’haarribat a les oïdes que vostè era undirectorboníssimperòquefeiaplorarlesactrius...

Jo sóc un gran amant del teatre i de la direcció teatral. Potser sí que havia fet plorar o havia fet enfadar alguns actors i actrius però això era perquè valien. Havia de collar-los fins que donessin la seva màxima capacitat i treure enda-vant obres de qualitat. Em consta que en algun moment patien però sempre tornaven i volien continuar. Si un actor no valia jo li deia “Nostre Senyor no t’ha cridat per seguir aquest camí...” no ca-lia que perdéssim temps ni guanyéssim frustracions.

Al Cercle barceloní també teníem un director molt dur, jo també el vaig patir, tant que de vegades ens alegràvem si un dia es trobava malament i no podia venir a l’assaig... però he de reconèixer que d’ell en vaig aprendre molt: em re-fereixo a en Joan Coll (e.p.d.) que també va estar com a actor al Centre.

Crec que, com a director, sempre m’ha agradat tensar la corda però sense fer-la petar, per tal que els actors traguessin tot el seu potencial.

��

ComeraelCentrequanvostèhi vaarribar?

Mira, t’explicaré una anècdota perquè te’n facis càrrec: un cop, perquè l’obra ho exigia, li vaig indicar a un actor que agafés de la mà a una noia i l’actor s’hi va negar perquè els seus valors morals no li ho permetien. Verge Santíssima! Em vaig posar les mans al cap. A les meves obres no hi havia res immoral però en el teatre, si cal fer-se un petó o agafar-se de la mà, cal fer-ho: és art!

O sigui que va revolucionar el grupdeTeatre?

Vaig fer un canvi, potser vaig crear un nou estil: es van començar a fer obres d’autors importants prescindint dels prejudicis i valorant el contingut de les obres (abans es censurava més). També vaig proposar d’anar a concursos i, des d’aleshores, s’hi va cada any.

Com definiria la gent que es dedicaalTeatre?

És gent dedicada, amb una gran afició però també amb una gran responsabi-litat. A més, en el Centre, hi ha hagut sempre un gran avantatge: ningú no s’ha fet mai la competència ni ha tingut una ambició que portés a fer-se la tra-veta. Cadascú ha estat conscient dels seus punts forts i dels seus punts dèbils i s’han sabut compaginar dins el grup.

Algundramaturgpreferit?

Sens dubte: l’Alejandro Casona! A més, ens unia una gran amistat personal. Quan em vaig casar, vam anar de viatge de nuvis a Madrid i allí el vaig conèixer. Ell ja havia tornat de l’exili i estava pre-parant “Caballero de las espuelas de oro” . Li vaig demanar permís per po-der muntar “La dama del alba” al Cen-tre que ja era una obra que em sedu-

ïa. D’entrada em va dir que no, que no podia autoritzar-la per a aficionats però que no em preocupés que aviat jo podria realitzar aquell muntatge. Al cap de poc temps, vaig rebre un escrit de la seva vídua en el qual em deia que, per exprés desig del seu marit, quedava autoritzat a fer les seves obres. Quan vam guanyar el concurs d’Arenys de Mar, amb aque-lla obra precisament, la seva germana Jovita em va obsequiar amb les obres de l’Alejandro Casona que guardo com un tresor.

Es va representar aquesta obra alCentre?

I tant! I a més, en tinc una anècdota molt divertida! A “La dama del Alba” hi ha una escena en la qual tres nens es-colten el parlament de la dama (que és la mort). En la nostra obra els nens eren els fills d’en Puyoles. La disciplina amb què funcionava el grup era tan gran, que un dels nens es va fer pipí al damunt per tal de no interrompre l’assaig. Me’n vaig adonar quan vaig veure un riuet lliscant pel damunt de l’escenari...

Compartiadireccióambalgúaltre?

Sí, és clar, com ara. Vaig compartir la direcció amb en Francesc Carreras, un molt gran director, un home que ha fet molt pel Centre. Teníem estils totalment diferents però: ell s’ocupava moltíssim de l’escenografia, a cada obra tenia pen-sat fins el més petit detall, gaudia fent els muntatges. En canvi, jo podia mun-tar una obra amb sols una càmera negra, no li donava la mateixa importància, per a mi la clau eren els actors. D’estils di-ferents, un grup se n’enriqueix molt. Se-gurament la llàstima va ser no compartir mai una codirecció d’alguna obra.

�0

Pensoquevostèvatenirunpaperim-portantenlacelebraciódelCentenaridelasecciódeTeatre...

Sí... vam voler reposar la primera obra que s’havia fet al Centre: “La cura del moro”, una llauna-llauna-llauna. Jo m’adormia als assaigs i tot! Ens va venir a veure en Jordi Pujol qui, cada cop que me’l trobava, em recordava per aquesta obra i la seva pesadesa!

Varebrealgunpremiperlasevatascadedirector?

No em puc queixar, em van guanyar bas-tants. Una anècdota molt bona és el que ens va passar amb l’obra “Entre muje-res”, amb la qual, tant actrius com direc-tor, vam arrasar als concursos que vam anar: Arenys de Mar, Sitges, Calella, Cal-des de Montbui... però precisament en aquest últim van guanyar totes les noies com a actrius principals i també vam re-bre un premi com a a grup i en canvi el director no va ser ni tan sols nominat!

Va ser una gran obra protagonitzada per cinc grans actrius: la Núria Viltró, la Mar-garita Huertos, la Carme Blanch, la Mar-ta Moltó i la Mercè Tost. Vam imposar un sistema d’assaig que elles van idear: assajaven de memòria i, cada cop que una s’equivocava, es tornava a comen-çar. Ens reuníem a casa de la Mercè Tost i el sistema va ser tan bo que es va fer l’obra sense apuntadors i en va sortir un producte artístic impecable.

ApartdelgrupdeTeatre,emconstaque també va ser president durantunatemporadadelCentre,oi?

Sí però per accident... Quan en Josep Cabestany va morir essent president de l’Entitat, ningú no es veia amb cor de prendre’n el relleu. Llavors es va mun-tar una comissió gestora (encapçalada per mi) i més tard vaig sortir-ne escolllit president.

Quanttempsvaocuparelcàrrec?

Quatre anys : quan em vaig assabentar que l’Antoni Fàbregas volia ser el nou president, vaig estar encantat de donar-li el càrrec!

Eren temps difícils perquè no hi havia diners. Per fer les vidreres del bar vaig haver de demanar diners al Sr. Riudor que me’ls va donar: era un home in-creïblement generós, que va fer grans aportacions al Centre sense demanar mai res a canvi i volent mantenir sem-pre l’anonimat, si ara us ho dic és per-què ja han passat prou anys com per no sentir que traeixo aquesta voluntat.

Això sí, xocàvem una mica entre la seva religiositat i el meu agnosticisme... mentre em donava els diners, m’adver-tia de no fer obres tan lliberals...

ComveuaraelCentre?

Molt diferent de quan jo hi venia. Ara no hi ha la incertesa de perdre l’entitat, de donar les claus al bisbat. Jo vaig sor-tir president perquè no hi havia ningú que s’atrevís i el risc era haver de donar les claus al bisbat i que es dissolgués l’entitat. Ara no hi existeix aquest pro-blema. Abans tampoc no hi havia tant de jovent. I el nou president que teniu, en Carlos Pablos, és un gran home que s’hi dedica molt i que estima el Centre.

UndesigperalCentreenelseu140èaniversari?

Que en faci 140 més com a mínim!

Homedepoquesparaulesiambunfortdeixirònicquedeixaescaparenlesintervencions,téunariallafrancaitélamiradaplenad’amoriadmira-ciópelCentre.Mentreesposicionaperquè li facin la foto, adquireix unperfil propi: magnànim en el gesti amb l’aire dels grans directors deteatre.

ENTREVISTA A AGUSTÍ TENLLADO

ENTITATS HISTÒRIQUES DE GRÀCIA: G6 Per Josefina ALTÉS/ Gabriela POBLET

Xarxa de famílies hospitalàries per als immigrantsEls Lluïsos de Gràcia servirem d’enllaç entre famílies autòctones i famílies im-migrades“La idea consisteix en generar una Xarxa de famílies hospitalàries que vulguin donar suport i acompanyar en el procés d’acomo-dació a famílies immigrades a través del diàleg i de l’amistat.Cada família hospitalària (que es podrà donar d’alta en un registre) es relacionarà amb una família immigrada per un període de tres mesos”

Catalunya ha estat sempre terra d’aco-llida. La seva situació geogràfica, demo-gràfica, econòmica i cultural ha facilitat l’arribada de persones procedents de tot el món.Són persones que principalment vénen a la recerca d’una feina que els permeti millorar la seva situació econòmica i la de la seva família. Però també vénen en busca de seguretat, d’accés a una millor educació, de salut, de tranquil·litat, de pau... És a dir, de millors perspectives per a tenir una vida digna que, desafor-tunadament, sols es pot garantir en uns pocs països del món.Però també Catalunya té experiència en l’altre sentit. No fa molt de temps, gran part de la seva població va haver d’emi-grar (en molts casos fugir) i recórrer a l’hospitalitat d’altres països. Avui dia, ens trobem en una altra situació: mol-tes persones necessiten la nostra hos-pitalitat i Catalunya ha de ser solidària i compromesa.Des de molt àmbits, s’ha començat a treballar en diversos programes d’aco-llida que faciliten l’acomodació social del col·lectiu immigrant i, en el mateix sentit, de tota la societat. Amb l’hospi-

talitat com un eix clau, l’associació “Sa-lutiFamília” ha dissenyat una proposta innovadora que treballarem en xarxa di-verses associacions de Barcelona i àrea metropolitana, entre les quals estem participant activament els Lluïsos deGràcia, com a punt d’informació i troba-da d’aquest projecte.La idea consisteix en generar una Xar-xa de famílies hospitalàries que vulguin donar suport i acompanyar en el procés d’acomodació a famílies immigrades a través del diàleg i de l’amistat.Cada família hospitalària (que es podrà donar d’alta en un registre) es relaciona-rà amb una família immigrada per a un període de tres mesos. Durant aquest període les famílies es trobaran, com mí-nim, tres vegades.La primera trobada tindrà lloc a la seu dels Lluïsos i comptarà amb el suport d’una mediadora intercultural. La sego-na trobada serà al domicili de la família hospitalària, on aquesta família tindrà l’oportunitat d’obrir les portes i convidar la família estrangera a passar una estona agradable.La tercera trobada serà en qualsevol lloc, on vulguin les dues famílies.Aquest projecte té molts objectius: pro-porcionar una bona pràctica d’acollida i diàleg intercultural, respondre de forma solidària a les necessitats d’acomodació intercultural de les persones nouvingu-des, involucrar a la societat autòctona en el procés d’acomodació, conèixer de primera mà les famílies nouvingudes per a poder trencar estereotips i culturalis-mes...Però per sobre de tot, amb aquest pro-jecte volem demostrar que l’hospitalitat cap a l’estranger és una forma d’obrir-se al món, de conèixer gent que, malgrat les diferències, tenim molt més en comú i d’assimilar que, per més estranger que pugui ser, és el nostre veí, i com bons veïns, tots dos ens necessitem.

AC

TE

DE

PR

ES

EN

TAC

IÓD

EL

AX

AR

XA

DE

FA

MÍL

IES

HO

SP

ITA

LÀR

IES

:D

ia1

9d

em

aig

,ale

s20

h,a

las

ala

Dia

man

t

�1

�� CONSULTORI

HolaDaniel,

Em provoca molta curiositat aquestfenomendelqual tothomparlaperòquenoacabemdesaberquèés...DequèvaelJetLag?Perquèpassa?

Gràciespelteuajut!

PenèlopeCreu

Benvolguda Penèlope,

Per entendre el Jet Lag cal que t’expli-qui com funciona el nostre cicle de son i vigília.Segur que algun cop has sentit a par-lar del famós rellotge biològic. Doncs aquest rellotge està al nostre cervell i es diu Nucli Supraquiasmàtic de l’Hipotà-lem (NSQ). Al nostre cos hi ha un munt de funcions que han d’estar sincronitza-des; quan dormim alliberem unes certes hormones, quan estem desperts unes altres. Aquest nucli s’encarrega que tot el nostre cos funcioni de forma sincro-nitzada i al temps que toca. Però aquest rellotge és fàcilment influenciable, espe-cialment per la llum del sol.Quan viatgem a un altre país que impli-qui un canvi horari fort, el NSQ es des-sincronitza perquè l’estímul lluminós que rep no és el que calcula que toca-ria en aquell moment, per tant el cicle de 24 hores d’un dia queda desplaçat a una altra durada diferent. Això altera tots els altres cicles que estan sincronitzats amb el cicle son-vigília, com la regulació d’hormones com la del creixement o el cortisol i d’altres. Tot plegat pot provocar símptomes com la fatiga, confusió, pro-blemes digestius, apatia, irritabilitat...

Existeixen pastilles per pal·liar-ho, però jo et recomano paciència abans que pas-tilles.

Una abraçada!

El llenguatge dels animalsEn aquest número m’agradaria parlar-vos d’un conflicte molt interessant tot i que molt controvertit. Els animals tenen llenguatge propi? Són capaços de fer-ne servir un com per exemple el nostre? Primer de tot és important dir-vos que es tracta d’un tema molt extens i aquí sols hi trobareu una petita pinzellada.

Cal delimitar, en primer lloc, què ente-nem per llenguatge i què no. La majoria d’experts es posa d’acord en què exis-teixen una sèrie de trets que tot llen-guatge ha de complir:

1. Ús del canal auditiu.

2. Arbitrarietat (els conceptes d’un llenguatge es decideixen pel con-sens dels qui la parlen)

3. Semanticitat (tot té un significat, una càrrega semàntica)

4. Transmissió cultural (el llenguatge es transmet en un entorn social)

5. Ús espontani.

6. Ús del torn de paraula.

7. Dualitat de patró (una llengua ha de tenir dos nivells, un de simple i sense significat – els fonemes – i el segon, on combines aquests fonemes per crear elements amb sentit com pa-raules i frases)

8. Desplaçament (poder fer referèn-cia a coses que no estan presents)

9. Dependència de l’estructura (com-binar els elements del llenguatge per poder crear formes noves i sentits diferents depenent de l’ordre de les paraules)

10. Creativitat (poder crear un nom-bre infinit de frases)

de Daniel Mejías

��

A partir d’aquesta premissa trobem dues postures enfrontades. El formalis-me (que creu que el llenguatge és un sistema formal i per tant exclusiu del humans) i el funcionalisme (que creu en què la part fonamental és la funció del llenguatge, que és la comunicació, i que, per tant, la diferència entre el nos-tre llenguatge i el d’un animal és la seva complexitat; el nostre llenguatge és més complex perquè som més intel·ligents, però tots fem servir llenguatge).

Existeixen un parell d’experiments molt interessants per poder il·lustrar aquest conflicte. El primer consistia en ense-nyar a una ximpanzé anomenada Was-hoe un llenguatge. Anteriorment s’havia intentat ensenyar llenguatges orals a altres ximpanzés sense èxit. Les seves cordes vocals no estan preparades per als nostres fonemes i, per tant, amb la Washoe es va decidir emprar el llen-guatge de signes gestuals. La teoria, bàsicament, es basava en el fet que un ximpanzé té la mateixa intel·ligència d’un nen de 4 anys i per tant es podria aconseguir que la Washoe pogués parlar com una nena de 4 anys en llenguatge de signes. Després d’un procés molt in-teressant d’aprenentatge, la Washoe va aprendre aquest llenguatge.

Un altre experiment molt interessant va ser el d’un altre ximpanzé anomenat Kanzi. En Kanzi era el fill d’una ximpanzé a la qual intentaven ensenyar un llen-guatge inventat, que consistia en una taula electrònica amb una sèrie de codis que en ser premuts emetien una veu que pronunciava una paraula concreta associada a aquell dibuix. Per exemple, hi havia un dibuix que volia dir poma i la veu pronunciava “poma”. D’aques-ta manera l’experimentador es podia

expressar amb paraules cap al ximpan-zé i aquest el responia amb la taula de sons. Curiosament en Kanzi va aprendre aquest llenguatge escoltant les lliçons de la seva mare i va passar a ser ell el centre de la investigació. Va aprendre més d’un centenar de signes i per tant podia expressar-se molt bé, així com en-tendre ordres molt específiques dona-des pel canal auditiu.

Si repassem els experiments anteriors, veurem que compleixen gairebé tots els criteris anteriors:

1. No fan servir el canal auditiu en el cas de la Washoe però és absurd no considerar el llenguatge de signes que fan servir les persones que patei-xen sordesa com a llenguatge.

2. Els conceptes es construeixen de forma arbitrària.

3. Tot té un significat.

4. La Washoe va ensenyar el llenguat-ge de signes a altres ximpanzés, tot i que d’una forma poc acurada.

5. El feien servir de forma espontà-nia.

6. Respectaven el torn de paraula.

7. Existia una dualitat de patró.

8. Podien fer referència a objectes i persones no presents en aquell mo-ment.

��

9. Aquest punt és el més conflictiu: tant la Washoe com en Kanzi no sem-pre utilitzaven un ordre gaire definit per les paraules, de vegades deien totes les paraules que necessitaven per expressar el que volien en aquell moment, amb total indiferència per l’ordre i la repetició dels mots.

10. Podien comunicar un nombre infi-nit de missatges.

Des de perspectiva funcionalista es di-ria que sí, que és un llenguatge, perquè la funció de comunicació existeix. Si el ximpanzé té la intel·ligència d’un nen de quatre anys, realment durant l’experi-ment es comunicava com a tal i per tant tenen llenguatge.

Els formalistes defensarien tot el contra-ri. Primerament no compleix plenament el punt nou i per tant exclou aquella for-ma de comunicació de la categoria llen-guatge. Els més radicals afegirien que el llenguatge és d’ús exclusiu dels humans per una dotació genètica que els animals no tenen i que, per tant, mai podran posseir l’habilitat de parlar una llengua. Existeix una altra branca que ho defensa des d’una postura diferent. Es tracta de la Psicologia Discursiva. Aquesta branca de la psicologia, entre d’altres coses, considera el llenguatge com quelcom diferent del que hem dit fins ara. Creu que la llengua no es limita a la seva fun-ció descriptiva i comunicativa, sinó que també és una eina fonamental per a la construcció de la realitat. Construir-la, interpretar-la, etc, perquè vivim en una realitat polisèmica, amb un munt de sig-nificats per a un mateix missatge. Per

RECORDEU QUE SI TENIU AL-GUNA QÜESTIÓ DE LA QUAL VOLEU QUE PARLI, O UN TEMA QUE US AGRADARIA QUE TRACTÉS, PODEU ENVI-AR-LA ADREÇANT UNA CAR-TA, SIGNADA O ANÒNIMA, A LA BÚSTIA DE L’OR I FLAMA, O SINÓ DEMANAR-M’HO PER-SONALMENT. ESTARÉ ENCAN-TAT D’INFORMAR-VOS SOBRE TOT ALLÒ QUE EM SIGUI POS-SIBLE.

exemple; si un ximpanzé salvatge crida als seus companys “Perill! Pugeu als ar-bres!”, tothom pujarà als arbres sense pensar que pot haver sigut una broma o bé que el que ell pretenia era despis-tar-los per poder quedar-se sol. Per tant, el fet de no posseir aquesta dimensió simbòlica fa de la comunicació dels ani-mals, des del punt de vista dels discur-sius, quelcom diferent a un llenguatge.

Ara és el vostre torn. Què creieu? Els animals tenen un llenguatge o no? Us animo a què investigueu sobre el tema i preneu una informació més fonamenta-da. Si us interessa l’apassionant vida de la ximpanzé Washoe, podeu llegir-vos el llibre que narra la seva història: “Primos Hermanos”, de Roger Fouts. Si creieu que el llenguatge és una manifestació genètica, documenteu-vos sobre el cas dels nens de Nicaragua que van inven-tar-se, de forma espontània, un llen-guatge de signes. Bona recerca!

CONSULTORI

��REPORTATGE: Miquel Martí i Pol

de Marta Bayo

El nostre insigne poeta va néixer a Roda de Ter, l’any 1929, el seu poble estimat, on va residir durant tota la seva vida. De molt jove va haver de treballar a la fàbri-ca molt a contracor, doncs ja era un noi que escrivia poesia, amb la qual cosa queda patent la seva fragilitat i la gran sensibilitat que fluïa del seu cor.

La seva poesia revela una constant bio-gràfica que parteix de la descoberta del món a través de símbols o de realitats. El primer llibre que va editar l’any 1954, Paraules al vent, és vitalista i amb una preocupació religiosa. Segueixen altres llibres de poesia com Quinze poemes (1957), El poble (1966), La fàbrica (1972). Amb Vint-i-set poemes en tres temps (1972) s’incorpora, amb un to personal i mantenint la finor simbolista, al realisme històric, sarcàstic i vindicatiu, emprant les enumeracions d’objectes i persones a la manera de Neruda, encara que tam-bé recorda Salvat Papasseit.

L’any 1971 el doctor Lluís Barraquer i Bordas, neuròleg, li diagnostica una esclerosi múltiple, la malaltia que més endavant l’impediria gairebé totalment de caminar i que, a més, li planteja se-riosos problemes d’equilibri, obligant-lo a una penosa lentitud en qualsevol acti-

vitat manual per manca de coordinació. Malaltia que no sol provocar la mort a curt termini però sense possibilitat de curació. El màxim que podia aspirar era aconseguir una estabilització. Martí Pol tenia 40 anys i una malaltia per-a-tota-la-vida, que va saber assumir i acceptar aprofitant les limitades possibilitats que li restaven i que el van portar a viure fins als 74 anys.

Va seguir, doncs, la seva obra amb molts altres títols: La pell del violí (1974), L’ ar-rel i l’escorça (1974), poemes realistes i irònics, Quadern de Vacances (1975), Crònica de demà (1976), arribant entre d’altres al seu llibre Estimada Marta (1978). Els tres conjunts de poemes que componen aquest llibre constitueixen, de fet, tres unitats independents i com a tals poden ser llegits. No ens podem allargar amb tots els títols de la seva magnífica obra. Sí que comentarem la seva col·laboració inefable amb el can-tant Lluís Llach i l’obra conjunta que van realitzar amb El pont de mar blava. En conjunt, la seva obra mostra una gran seguretat i ofici en l’ús de l’idioma i de la mètrica. A continuació us incloem un parell de mostres dels seus inoblidables poemes:

��

D’ ESTIMADA MARTA

Marta, per tu i per mi no hi ha records

i no hi ha densitat ni moviment.

Tenim però memòria de tot

i en estimar-nos ablanim deserts.

L’aigua i la nit ens donen aixopluc

i amb fils de llum teixeixen el mirall

per on la lluna clara del desig

s’enfila i creix i ateny la plenitud.

Som rics de l’íntim saber de tothom

i convertim el goig incipient

en un plaer magnífic i total.

Damunt no-res bastim un poderós

castell de somnis, que suscita focs

i empeny la saba, i desvetlla el verd

encís de l’ombra. Marta, tot és pur

i els joncs esmolen aquest riu de tu

que ve de lluny i que m’amara tot.

REPORTATGE: Miquel Martí i Pol

UN SONET PER A TUUn sonet per a tu que em fas més clar

tant el dolor fecund com l’alegria,

un sonet amb els mots de cada dia,

amb els mots de conèixer i estimar.

Discretament l’escric, i vull pensar

que el rebràs amb discreta melangia,

com si es tractés d’alguna melodia

que sempre és agradable recordar.

Un sonet per a tu; només això,

però amb aquell toc lleu de fantasia

que fa que els versos siguin de debò.

Un sonet per a tu que m’ha permès

de dir-te clarament el que volia:

més enllà de tenir-te no hi ha res.

��

Tinc nostàlgia del meu simpàtic barri de Can Tunis, perquè el recordo com el que era: un barri obrer, modest, amb moltes vivències de la seva gent, treballadora, i també amb molta immigració del país.

Avui visc lluny d’aquest desaparegut barri, però me’n recordo com si tot fos molt recent, amb una infantesa feliç, ju-gant en els seus carrers, muntant en bi-cicleta... Un barri amb les seves festes majors, tan entranyables, el seu elegant envelat, amb la col·laboració dels seus habitants i la seva orquestra, la del Sr. Piqué, les festes infantils i altres activi-tats. Tot allò clàssic d’un barri obrer dels d’aquells temps, que sabia celebrar les festes del poble.

Recordo els berenars del dijous gras amb la seva truita, el dimecres de cen-dra amb l’enterrament de la sardina i les fogueres de Sant Joan al carrer Fèlix Macià, en les quals col·laboràvem els nens, guiats per Antoni Jubillar, “el Ca-talà”.

I sense oblidar la seva fantàstica platja, millor que d’altres properes del mo-ment, segons em comentava el meu pare “el Cudi” molt aficionat als esports de mar.

Teníem dos col·legis: el Lluís Antúnez (popularment conegut com el col·legi de les cotxeres) i l’estimat Jesús Maria amb les seves immillorables professo-res: les senyoretes Eulàlia i Marta.

Els diumenges al matí, sentíem missa a la Capella de l’escola amb Mossèn Carbonell i, a la tarda, a la sala d’actes, teníem activitats de cinema i teatre. També recordo la festa de Reis amb molt d’afecte, pels regals que ens du-ien. Inoblidable tot.

REPORTATGE: RECORDS DE CAN TUNIS

de Gemma Codinach Rosich

Em perdonaran que vagi esmentant noms de persones del nostre estimat barri amb certa freqüència: eren qui el feien viu i humà. Ho faig a força de fer-me pesada, perquè per a mi, era un am-bient bo, senzill, honest i molt humà que ha deixat petja en la meva memòria.

Per a què no faltés de res, teníem tam-bé un Cor de Clavé, afiliat a la Federa-ció, anomenat La Lira Tunisenca, d’uns quants d’anys d’antiguitat, dirigits pel gran mestre Joan Carbonell. El meu cosí, Miquel Castillo, en formava part com a solista i el meu pare, Joaquim Codinach va ser el seu president en algunes èpo-ques esplendoroses.

Per insistir en la meva idea que Can Tu-nis, com a barri, era un clàssic d’aquells temps, ràpidament repassaré alguns dels personatges entranyables: la co-operativa de la Rosita, el forn dels Hu-guet, la lleteria de la Pilar, la carnisseria de la Pilarín, la carboneria i el carret de la sra. Maria on els nens compràvem les llaminadures que els nostres pares ens permetien, l’estanc de la Seràpia... i allò que no podia faltar en aquella zona: dos marbristes per la seva proximitat al Ce-mentiri.

Segur que m’oblido de moltes persones importants per al barri però anomenar-los a tots seria inacabable. Recordo molt bé la gent que hi vivia i m’atreveixo a dir que alguns d’ells hi tornarien si el bar-ri no hagués canviat tant, perquè com a barri podem dir que ja no existeix. El desallotjament del principal bloc d’ha-bitatges, perquè la CAMPSA amplià les seves instal·lacions construint nous tancs per als combustibles, i l’ampliació del Port foren dos detonants d’un èxode de la gent que hi vivia i que facilità la des-aparició del barri tradicional que fou.

��

Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets i, dotats com estan de raó i consciència, han de com-portar-se fraternalment els uns amb els altres, diu l’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 a París. Aquesta Declaració, que consta d’un preàmbul i trenta articles, recull els drets humans considerats bàsics en els àmbits civil, polític, social, econòmic i cultural.

Recent acabada la Segona Guerra Mun-dial, encara amb l’horror del genocidi dels jueus i els gitanos, en plena cons-trucció d’un nou ordre internacional, que va dividir el món en dos grans blocs, els aliats van voler establir un conjunt de principis legals amb valor universal i fundar una organització per evitar nous conflictes internacionals. Així va néixer l’ONU, el 24 d’octubre de 1945, a San Francisco (Califòrnia), amb 51 mem-bres.

La primera resolució que aquest orga-nisme va adoptar el 10 de desembre de 1948, ja comptant amb 58 Estats membres, va ser la Declaració de Drets Humans. Van votar a favor 48 països, 8 es van abstenir, entre ells, la Unió Sovi-ètica, alguns estats de l’Europa de l’Est, Aràbia Saudí i Sud-Àfrica, dos països no es van presentar.

Per primera vegada a la història, es va reconèixer un conjunt de drets a tots els éssers humans pel sol fet de ser-ho. Es

van recollir els drets a la vida, a la inte-gritat física, a la llibertat i a la seguretat, a la igualtat davant la llei o a la llibertat de pensament i culte religiós; per citar només alguns dels més importants.

Amb la idea d’aprofundir en tots aquests drets de caràcter internacional, el 16 de desembre de 1966, l’Assemblea Gene-ral de l’ONU va adoptar el Pacte Interna-cional de Drets Civils i Polítics, i el Pac-te Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, que juntament amb la Declaració Universal dels Drets Hu-mans, és anomenat Carta Internacional de Drets Humans.

Malauradament aquestes Declaracions no han impedit els conflictes al món, al llarg d’aquests anys. Per citar alguns dels més greus, ens podem referir al genocidi iugoslau (1991-1995) i al geno-cidi ruandès (1994).

A la vista de tantes atrocitats i amb an-tecedents a partir de la Primera Guerra Mundial, l’Organització de les Nacions Unides va celebrar, el 17 de juliol de 1998, una conferència a Roma on es va aprovar l’establiment d’una Cort Penal Internacional, que va entrar en vigor l’u de juliol de 2002.

La Cort Penal Internacional, amb seu a la Haia (Països Baixos), té compe-tències per perseguir i condemnar els crims més greus comesos contra la hu-manitat, com el genocidi, els crims de guerra, els crims de lesa humanitat i els delictes d’agressió.

REPORTATGE: ELS DRETS HUMANSde Glòria Soto

��

El 5 d’abril de 2008, 106 països ja havi-en firmat l’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional, 30 africans, 13 asiàtics, 16 de l’Europa de l’Est, 22 de Llatinoamèrica i el Carib, i 25 de l’ Eu-ropa de l’Oest i altres països. Entre les absències significatives destaquen els Estats Units, Israel, Rússia, Cuba, Xina, Índia i Irak.

La Cort es va ocupar dels crims succeïts a la República Democràtica de Congo, a Uganda, La República Centrafricana i Sudan, i va actuar a petició d’aquests països i del Consell de Seguretat de Nacions Unides. El passat 4 de març, la Cort va dictar una ordre d’arrest con-tra el President sudanès, Omar Hassan al-Bashir, que aquest es nega a com-plir. A Darfur, oest de Sudan van morir 200.000 persones i més de 2 milions i mig es van desplaçar a conseqüència dels enfrontaments ètnics i polítics.

El camí perquè al món es respectin els drets humans és llarg i difícil, i els òr-gans encarregats del seu compliment topen, en la majoria de les ocasions, amb el poder polític dels Estats que s’hi oposen; tanmateix, tot i que caminen dos passos endavant i un cap enrere, l’important és avançar.

El 10 de desembre de 2008 es van com-plir seixanta anys de la Declaració Uni-versal de Drets Humans. A l’Assemblea General de les Nacions Unides es va declarar l’any 2009, “Any Internacional de l’Aprenentatge sobre els Drets Hu-mans”

�0 CUINAde Marta Bayo

PEIXOS I MARISCEls peixos constitueixen, a través de l’alimentació, la principal font de iode, element fonamental per al funciona-ment de la glàndula tiroidea. Aporten proteïnes de qualitat comparable a la carn, riques en aminoàcids essenci-als i contenen menys greix.

És molt important adquirir l’hàbit de consumir peix blanc i blau. Aquests últim conté un tipus de greix molt re-comanable.

Hi ha moltes maneres de fer que el peix sigui atractiu per a la vista i el paladar, com es veurà tot seguit.

Són aliments que es poden combinar fàcilment amb altres.

La quantitat de peix que equival a una ració de carn, oscil·la entre els 100 i els 125 g. considerant el pes net cru (sense espines ni residus no comestibles)

Cal fixar-se en les racions del grup de les carns que cobreix cada plat, per a tenir així una idea dels grams, cal-culat a l’hora de fer la valoració nu-tricional.

Les receptes que inclouen ou o al-tres aliments proteics fan augmentar l’aportació d’aliments del grup de les carns

�1

SARDINES AMB GAVARDINA

Elaboració

Es treu el cap i l’espina de les sardines mirant de deixar-les senceres, es ren-ten i s’escorren. Es prepara la pasta per a la gavardina en un bol: primer s’hi posa l’ou i, tot remenant, s’hi afegeix la gasosa, un pessic de sal, una mica de pebre, l’all trinxat i el julivert. Seguida-ment s’hi van incorporant 8 cullerades de la farina, sense parar de remenar, fins a obtenir una pasta cremosa i un xic espessa.

Se salen una mica les sardines, s’enfari-nen i es posen dins el bol de la pasta. Es posa oli a escalfar en una paella fonda i quan és calent, sense arribar a fumejar, s’hi van introduint les sardines, ben su-cades de pasta, sense aglomerar-les. Es fan enrossir per les dues bandes i en treure-les es col·loquen en una plata de cuina amb paper absorbent.

Són bones tant calentes com fredes.

Comentari dietèticLes sardines són peix blau, i per tant, riques en greixos insaturats, aporten àcids grassos essencials per a l’orga-nisme, amb diverses funcions, entre les quals destaca la propietat anticoagulant i protectora davant d’alteracions de la circulació sanguínia. També contribueix a augmentar el colesterol HDL en sang, conegut popularment com “colesterol bo”.

Destaca l’aportació de vitamines, B3, B6, B12, D i E.

Es pot acompanyar el plat amb una guar-nició d’amanida de tomàquet i pastana-ga ratllada.

Contingutenergèticaproximat491kcal

Ingredients:

12 sardines mitjanes

1 ou

12 cullerades de farina

1 gra d’all

1 got de gasosa o aigua amb gas

Julivert

Sal i pebre

Oli per a fregir

��

BARd’ELCENTREDirecció del bar a càrrec de l’Eliane i l’AntonioObert: De dilluns a dissabte, de 17h a 01hDiumenges, a partir de les 12h

MenúdegrupsMenúespecialdediumengeambcopadecavaicafèinclòsAssortitdetapes,entrepansialtres

PUBLICITAT

JULIÁNMARTÍNQUADRES I MOTLLURES

C/ Penedès, 4 - 08012 BarcelonaTel. 932 379 453 Botiga i TallerTel. 932 185 852 Taller

��

Robaperainfants

COSTACANSALADERIES, FORMATGERIA I MENJAR CUINAT

C/ Providència, 45 GRÀCIATel. 932 845 143

SIVOLSPUBLICITAR-TEENAQUESTAREVISTAPOSA’TENCONTACTEAMBNOSALTRES:

Centre Moral de GràciaRos de Olano, 9 - 08012 Barcelona

Tel. 932 375 031

Disseny i producció a càrrec de:

Interprint- Disseny i produccions gràfiquesDipòsit legal 40.249

Edita i publica Centre Moral de GràciaRos de Olano, 9 - 08012 Barcelona - Tel. 932 375 031

Directora:

Muntsa Farré

Redactors:

Marta Bayo

Mercè Herrera

Glòria Soto

Daniel Mejías

Fotògrafa:

Dolors Bonet

L’equip de redacció de L’Or i Flama no es fa necessàriament solidari amb les opinions expressades pels seus col·laboradors i es reserva el dret de publicar-les. Recordem als col·laboradors i socis que la finalitat de l’Or i Flama és la d’informar i que no es publicarà cap enfrontament entre socis o seccions.

Col·laboradors en aquest número:

Josefina Altés

Gabriela Poblet

Núria Cabestany

Alejandra Rifé

Gemma Codinach

www.elcentregracia.cat · elcentre@telefonica.net

Els nostres dos concursants més fidels han empatat per primer cop: Mireia Runge i Amadeu Nogué. Ambdós han encertat a quin indret pertanyia la darrera foto: la font de la Travessera de Gràcia que actualment no funciona però que segueix essent un element urbanístic meravellós.

I ara un nou enigma: impressionant capa-citat dels éssers humans per donar be-llesa als estris més útils. Tots els edificis necessiten pèrgoles per als trasllats que segur que es fan menys pesarosos si en-mig del tragit podem contemplar una obra d’art com aquesta... Sabeu on es troba? La seva localització es va esmentar en un dels actes que tingué lloc en motiu de la celebració del 140è aniversari... A veure si hi vau ser i si hi vau estar atents...