Destapa’t nº 8

JUNY 2004 nº 8

Ja fa un any que dèiem allò de “pareu, tinc pipí”, i com que sembla que tornem a sentir el mateix crit de guerra, això significa que ens trobem a les portes de l’estiu, i en aquestes dates Sant Sadurní comença a preparar-se per a una de les seves festes més fruïdes: Els Barris. Una mica més avall l’Elena Àguila, malgrat que sigui en castellà, ens fa cinc cèntims del que és aquesta festa tan nostrada.

Aquest any ha suposat un nou pas endavant en l’apropament a les noves tecnologies i en el coneixement de la nostra llengua i la nostra cultura, que estem portant a terme des de l’escola, curs darrera curs, a la fi de que els nostres convilatans siguin uns ciutadans més d’aquest segle XXI que hem encetat no fa gaire.

Amb aquest mateix alè i la mateixa embranzida volem continuar la nostra tasca el proper curs al qual us convidem a matricular-vos i participar amb nosaltres en aquest projecte cultural que ens fa a tots més lliures i solidaris.

ELS BARRIS En el año 1956 llegué a Sant Sadurní d’Anoia. Mi sorpresa fue cuando

escuché una gran “Tronada”. Resulta que se celebraba el Corpus. Eran “LOS BARRIOS”, una fiesta en la que Sant Sadurní se divide en seis barrios: el primero es el del Ayuntamiento; el segundo el de San Antonio; el tercero el de Montserrat; el cuarto el de la Iglesia; el quinto el de Cavallers; y el sexto y último el del Raval.

Son seis días donde entre todos los vecinos de cada barrio organizan su propia fiesta, empezando con la “tronada”.

En aquellos años adornaban todas las calles con alfombras de flores y las aceras estaban llenas de macetas, que los mismos vecinos ponían para adornar su precioso barrio.

A las doce de la mañana del día siguiente , hacían “el rengle”. Con una banda de música y todos muy guapos, los hombres con claveles en la solapa y las mujeres con mantilla, se dirigían a la iglesia para escuchar misa. Cuando se salía, todas las personas en su barrio repartían coca, cava y peladillas. Después hacían baile y por la noche se tiraban el castillo de fuego. Luego todos bailaban sardanas y otra vez tocaba la orquesta para bailar.

Yo creo que es una fiesta muy hermosa y ayuda a que los vecinos estemos más unidos.

Elena Àguila

Aquest és el nostre portaveu

Escola d’Adults de Sant Sadurní

Destapa’t nº 8

aaaactivitats d’escola

Abril i maig han estat dos mesos intensos pel grapat d’ activitats que s’han dut a terme a l’Escola.

A l’abril vàrem fer la nostra revista de Sant Jordi 2004, i la vam presentar públicament el 6 de maig amb força assistència per part dels alumnes. Als que havien escrit se’ls va obsequiar amb un exemplar, cosa que fem cada any, però amb la diferència que en aquesta edició la fotografia dels escriptors i escriptores sortia a la portada i contraportada, i això va agradar molt. També els va sobtar l’enquadernació, que era en forma de llibre, amb full gran i grapat. Després de fer els comentaris pertinents vam acabar la festa amb un pica-pica amb coques salades i beguda.

El dia abans, 5 de maig, també vàrem fer una presentació. Aquesta vegada el marc

fou la Biblioteca Ramon Bosch de Noya, on s’exposaven els treballs dels tallers de pintura i puntes de coixí dels alumnes de l’Escola d’Adults. Hi va assistir molta gent , tant dels propis tallers com de la resta de l’alumnat. En la inauguració hi havia penjats tots els quadres i una petita mostra de puntes de coixí, ja que l’exposició de la resta de les puntes seria del 24 de maig fins al 5 de juny . Tothom va quedar molt satisfet i es va oferir als assistents coca i cava. Com escola el dia 24 de maig, primer dia d’exposició de les puntes, vam anar de nou a la biblioteca per veure tots els treballs de les puntaires. Aquestes visites a la biblioteca ofereixen , a més, la possibilitat de donar a conèixer aquest servei a persones que n’ignoren l’existència i no s’hi acosten mai.

Al dia 27 de maig vam anar amb autocar a visita “Catalunya en miniatura” i la

“Colònia Güell”, aquesta última amb guia. La gent va quedar molt satisfeta de la sortida i els va agradar molt tant una cosa com l’altra.

L’endemà, i en el marc del dia internacional de la salut de la dona, el 28 de maig, es

va fer a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya, una xerrada col·lectiva de textos sobre el món femení d’escriptores de diverses nacionalitats i llegits per dones de diverses procedències, fent que escriptora i lectora tinguessin un mateix o semblant lloc d’origen. De la nostra escola, una alumna de Colòmbia que ve a aprendre català, va llegir un text de la mexicana Laura Esquivel. L’acte l’organitzava la “Comissió per la igualtat de gènere” i hi va haver molta participació a nivell de poble .

Destapa’t nº 8

Viatges Viatges Viatges Viatges pppper er er er lllles geografies màgiqueses geografies màgiqueses geografies màgiqueses geografies màgiques nnnn PAU MUNDÔ i ELIAS

bSobre la proliferació de guies i textos de tema irreal i la seva manca de fonaments. De guies de viatges pels racons màgics de qualsevol país, comarca o ciutat europea, segurament sempre n'hi ha hagut, però darrerament n'ha ressorgit l’interès gràcies a la moda dels itineraris turístics temàtics, que igual com exploren les rutes del modernisme, dels càtars o del calçot, també ens ofereixen viatges al món de la irrealitat, no només seguint el rastre de les llegendes populars, sinó també amb una abundant collita pròpia. De fet, les pseudociències en general són un tema que té una bona acollida perquè arriba a molta gent avorrida mancada d'emocions, que les busquen en aquells àmbits que desconeixen. A causa d'un dèficit en l'educació escolar, aquests àmbits ignots solen ser els de la ciència i la cultura, móns allunyats de la seva quotidianitat. Fomentat pels seus divulgadors -generalment ignorants i sovint malintencionats- , sembla ben evident que el suposat hermetisme de la ciència amaga misteris i conspiracions, i en el cas de les guies màgiques, la història i les restes arqueològiques resulten una bona pedrera de misteris fàcilment confeccionables tot barrejant història, llegenda i tòpics paracientífics, dirigits a un públic poc exigent i gens crític. La credulitat i la fantasia sempre han existit, però ara ho hem adaptat a[ temps de les comunicacions. Les nostres besàvies, les nits d'hivern explicaven, de bona fe, les històries a la vora del foc sobre bruixes i dones d'aigua que eties s'havien cregut quan les havia explicat la seva àvia, i malgrat que les bruixes i goges ningú no les havia vist mai, se suposaven tan certes com ara els espectres i marcians que ens proposen (aquest cop de mala fe?) ets divulgadors de teories fantàstiques. I és curiós que els autors d'aquesta mena de literatura, ara també molt abundant a Internet, que es defineixen com a gent de mentalitat oberta, l’obrin sempre a les hipòtesis més impossibles de demostrar o ja directament absurdes. Posem per cas el tema recurrent de les civilitzacions antigues, sobretot les no europees: d'entrada, qualsevol teoria discrepant del que anomenen «ciència oficial» (que, per entendre'ns, és la ciència, simplement), ja dóna per suposada la incapacitat de la gent de construir, inventar o crear tots sols sense ajut exterior. Així doncs,

davant d'una construcció megalítica prehistòrica o de les parets incaiques de grans pedres perfectament encaixades, donen per fet que aquella civilització no posseïa ni imaginació, ni destresa ni enginy, sinó que eren simples figurants d'un festival d’alienígenes que venien de galàxies llunyanes a estovar les pedres per encaixar-les (sic). També és molt habitual que qualsevol tradició que parli de llums al cel -en tenim exemples famosos a casa nostra - sigui més fàcil d'explicar amb l’ajut de l’espai exterior que amb un trist fenomen atmosfèric (llamps de bola, fenòmens d'electricitat estàtica, reflexos o refraccions de llums). A més, cal tenir en compte que les tradicions o narracions de fets aparentment estranys solen arribar-nos interpretades i magnificades per narradors devots, atemorits o fantasiosos; comportaments d’altra banda totalment humans, que haurien de ser el primer factor a tenir en compte per destriar realitat de ficció. Moltes vegades se segueix una curiosa ruta en les explicacions paranormals d'algunes conegudes tradicions: es rebaten les llegendes tradicionals que tenien una explicació sobrenatural d'origen religiós (aparicions, llums al cel i miracles), però no per donar-ne una versió més racional, sinó per substituir la mística per una impossible tecnologia extraterrestre, tan indemostrable com l’explicació anterior. Una altra mostra de la lamentable actualització dels vells mites és la teoria que les dames blanques de les Pitiüses o el Peladits de Montserrat no són fades ni follets, sinó extraterrestres. No hem guanyat credibilitat però sí modernitat, encara que a aquest pas acabarem reduint al mateix factor totes les llegendes i mites, i aquests simpàtics éssers del folklore perdran la personalitat a favor d'uns antipàtics i estereotipats alienígenes. Acceptem que les hipòtesis racionals, basades en les lleis de la física o en la magnificació deguda a

Destapa’t nº 8

la devoció de la gent, poden ser en molts casos difícils de demostrar, i poden tenir llacunes o punts febles; per això no passen de ser hipòtesis, però sempre seran infinitament més creïbles que les explicacions basades en teatrals viatgers intergalàctics o presències d'altres dimensions l’existència de les quals dinamitaria totes les lleis de les ciències conegudes. Un llibre d'«itineraris per la Catalunya màgica i misteriosa», davant d'una pedra en forma de préssec trobada al monestir de Sant Cugat, treu la conclusió que és el fruit d'una transmutació alquímica; difícilment el seu autor i els "investigadors" a què al·ludeix haurien pogut trobar una explicació més difícil de demostrar. Sembla ser que la ciència oficial, incomodada per un descobriment tan comprometedor, el té amagat a la caixa forta del Museu Arqueològic de Barcelona, igual que els ossos dels gegants trobats el 1917 sota un dolmen a Odèn. La conspiració és ben palesa: la ciència oficial, davant dels seus escassos èxits, no pot aturar el triomf evident de les paraciències si no és amagant-ne els descobriments. I això és així perquè quan un pseudoinvestigador aconsegueix bastir una ben trobada història esotèrica però que contradiu totes les lleis de la física, pensa que seria una llàstima desaprofitar-la -el sensacionalisme sempre es pot vendre millor que l’avorrida racionalitat - i per tant arriba a la conclusió que el problema no és seu, sinó de la física. Moltes històries d'aquest ram fallen per culpa, per exemple, d'uns inoportuns principis de la termodinàmica, però, confiant que la ignorància del seu públic és tan gran com la d'ells mateixos, sempre poden adduir que "Ells" (esperits, alienígenes o focs follets) estan molt per sobre d'aquestes nimietats. Entre moltes altres coses, no han entès mai que la gran utilitat de la ciència és que les seves lleis són universals: la llei de la gravitació universal és vàlida aquí i a la galàxia d'Andròmeda i un àtom de carboni és igual a la Terra que a Venus i no es pot transformar en alguna cosa diferent per viatjar més de pressa, per molt que ens convingui per justificar una bonica història. Això no vol dir que tothom hagi de conèixer les lleis de la termodinàmica ni gaudir d'una capacitat intel·lectual que li permeti assimilar tota

la ciència coneguda; n'hi ha prou que a les escoles s'ensenyi els infants a utilitzar el raonament i se’ls expliqui quins motors han fet avançar la civilització: no han estat ni la superstició ni la religió ni les pseudociències, sinó el raonament fonamentat i el sentit comú. Tothom, en acabar l’educació secundaria, hauria de tenir clar que no hem pogut volar gràcies als conjurs de les bruixes, sinó gràcies a l’aeronàutica; que no s'ha augmentat l’esperança de vida gràcies a xamans i encanteris, sinó a la medicina i la tecnologia, i que no ens comuniquem a distància gràcies a la telepatia, sinó a les telecomunicacions. De vegades pot costar entendre quins interessos poden moure algú a difondre la superstició. Possiblement hi ha motius molt diversos: d'una banda hi ha el negoci gens menyspreable que suposen revistes, llibres, programes televisius, un turisme especialitzat (una font miraculosa, és el millor remei per dinamitzar un poble en decadència) i el modus vivendi de molts inútils que passen a vendre's com a "investigadors". D’altra banda, quan la manipulació ja ve d'un grup organitzat, és molt més perillós: aquí hi podem trobar des de sectes esperpèntiques fins a grups de pressió amb finalitats politicoreligioses, com és el cas dels creacionistes que tornen a estar presents en universitats i alguns cercles influents als Estats Units. Malgrat la diferència de calibre entre això i les aparentment innocents guies fantàstiques, tampoc no s'ha de menystenir la seva nocivitat, ja que poden actuar sobre adolescents o sobre adults amb mentalitats poc critiques, com un canvi d'agulles que els allunyi de la realitat i amb el temps els porti per camins més perillosos, si més no, pera la seva salut mental. És divertida però ben certa una idea que apareix a la revista que edita el moviment escèptic, el qual assegura que «molts adults creuen en fantasmes perquè de petits ningú no els va explicar que no existien».

m Extret de L’AVENÇ nº 292, juny 2004

Destapa’t nº 8

SANT LLORENÇ D’HORTONSSANT LLORENÇ D’HORTONSSANT LLORENÇ D’HORTONSSANT LLORENÇ D’HORTONS

Formà part de la

baronia de Gelida, centrada en el castell del mateix nom, que des de la fi del segle X pertangué als Cervelló, el quals el 1297 la vengueren al rei i d’aquest passà a diverses altres mans.

Encara al 1787 Gelida i Sant Llorenç tenien un sol batlle, si bé a cada poble hi havia parròquia i rector.

El poble de Sant Llorenç d’Hortons té una església parroquial bastida al segle XIX sobre una església anterior. En les dependències de la rectoria, un gran casal que li és adossat, hom pot veure restes de l’església romànica primitiva: part del mur del migdia, on hi ha una finestra de doble esqueixada, i la porta romànica, de la qual es conserva la meitat, amb una arquivolta repicada, una imposta i dovelles, i el mur de ponent en tota la seva llargada i alçada, sobre el qual hi ha vestigis de un campanar d’espadanya de dos ulls.

L’any 945 és la primera vegada que s’esmenta l’església de Sant Llorenç d’Hortons en una donació que fa la muller del comte Sunyer al monestir de Santa Cecilia de Montserrat.

Al 1009 en una donació del bisbe “Aetius” en que es mencionen “dos camps situats a Hortons (Ortones)”a l’anomenat terme.

SANT JOAN SAMORA

El poble de sant Joan Samora és situat a llevant del

terme municipal, del qual és el lloc documentat més antic. S’esmenta per primera vegada al 1080 quan l’abat de Sant Cugat encomana aquesta església al clergue Ramon Sunifred. Al 1314 es fa referència a una donació dels senyors de Gelida i de Sant Joan de Mora. I al mateix any dos veïns de sant Joan Samora s’obliguen a donar oli sobre el mas Samora.

És una església d’una sola nau, amb una capella posterior afegida a septentrió, capçada per un absis semicircular.

El portal d’entrada està al mur de migdia, és de grans proporcions, té dues arquivoltes, amb imposta, d’arc de mig punt amb grans pedres adovellades, tota la volta orlada, amb estries tant a la volta com a la imposta.

Sobre el mur de ponent es dreça un campanar d’espadanya, de grans proporcions, de dues obertures amb arc de mig punt coronat per una cornisa de dos vessants, reformat posteriorment.

Al mur de migdia hi ha una finestra d’esqueixada simple, i al centre de l’absis n’hi ha una de doble esqueixada.

L’aparell és de carreus ben tallats i polits, però força erosionats, disposats molt uniformement, i que palesen les fórmules pròpies de l’arquitectura del segle XII.

A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal força curiosa. D’estructura circular amb dos grossos bordons i una sanefa de triangles invertits.

Destapa’t nº 8

AQUESTS “MOROS” TAN NOSTRES

Al darrer número de la revista feien un repàs de la pervivència dels topònims d’origen àrab que encara es conserven a les nostres contrades. Per l’interès despertat us afegim una relació de Cognoms catalans amb un possible origen árabo-islámic.

Adell, Aixelà, Albaida, Albalat, Albelda, Albiol, Alcàcer, Alcalde, Alcarrás, Alcásser, Alcayde, Alcoberro, Alcocer, Aldover, Alfás, Alió, Almacelles, Almela, Almúnia, Alós, Altadell, Altafulla, Altayó, Alzamora, Amargós, Ambrós, Arc, Arisa, Arrufat, Arús, Atadell, Atzuara, Aubalat, Aventín, Avinyonet, Ayach, Ayat, Balil, Ballabriga, Barrabeig, Barrabés, Barrufet, Bechí, Belda, Benaiges, Benaseit, Benavent, Benejam, Beimelis, Bennásser, Bibiloni, Bigas, Bigues, Blancaflort, Boada, Boadella, Bogatell, Bonany, Bonastre, Borges, Borradà, Botarell, Buades, Budí, Burch, Buxarrais, Caba, Cabassers, Cabot, Calafell, Calaf, Calafat, Calatayud, Camarasa, Canet, Cantacorbs, Cantallops, Cantí, Canut, Cardany, Cardellà, Carratalà, Casanys, Casañes, Cassany, Castellsaguer, Casulla, Catà, Catany, Catarineu, Cava, Cid, Cirera, Civit, Codina, Comasolives, Conesa, Corb, Corbera, Creixell, Cudina, Estrac, Falcó, Faneca, Fontay, Fontgibell, Forés, Galcerá, Gallifa, Gamundí, Garbí, Gassol, Gassulla, Gatell, Gaya, Gazull, Gelida, Godal, Gomà, Gomara, Gomera, Gorbs, Guimerà, Gurb, Homar, Horta, Ibars, Jafre, Jodar, Jorba, Juneda, Llabata, Llançà, Llaneras, Llaurí, Llavaneres, Llaveria, Llena, Llibre, Llinars, Llinàs, Llobera, Lloret, Llurba, Maçanés, Maials, Maimó, Mallebrera, Marata, Margalef, Margarit, Masagué, Mascarell, Mascarós, Masó, Masquefa, Massagué, Massanet, Massó, Mataix, Medina, Mediona, Melich, Melis, Mengual, Mesquer, Mesquida, Messeguer, Minaixa, Mingarro, Miravet, Monlleó, Moragas, Moragues, Moster, Munar, Odena, Olius, Oromí, Orpí, Passanant, Puiggalí, Puigmasó, Rabadà, Rafal, Rafeca, Rafeques, Raimat, Rifà., Rocafort, Roda, Rosaleny, Ruaix, Rufat, Ruzafa, Saborit, Sadó, Sagí, Saguer, Sanitja, Sarreina, Sauret, Savellà, Seguer, Seguí, Senent, Sénia, Servera, Sió, Sirach, Sirera, Sivis, Soliovella, Taià, Talaia, Tallada, Talló, Tarroja, Taüli, Torà, Torelló, Torroja, Turinyà, Urpí, Vallabriga, Val-llebrera, Valomara, Veciana, Ventalló, Viciana, Vilademat, Vilafort, Vila-seca, Vilellà, Vinaixa, Vinós, Vullpellac, Xammar, Xerta, Zavellà.

Us heu trobat?

Per a més informació veieu: Pere Balañà: Els musulmans a Catalunya (718-1153). Orientalia Barcinonensia. Ed. Ausa. Sabadell 1993.

Fins aquí hem arribat aquest curs. Us desitgem un bon estiu i

que passeu unes bones vacances. AAAA

Fins al proper curs 2004-2005