DISGLÒSSIA LABIAL

REHABILITACIÓ:- Quirúrgica - Ortopèdica

Treballar:

1) Tonicitat: - mobilitat -força

2) Control de la deglució

3) Segellat labial :- Pràxies labials (deglució atípica)- Ús de pantalles

Disfunció: Respiració oral. Control

4) Articulació correcta de bilabials

EXERCICIS PRÀXICS LABIALS (Tonicitat dels llavis)

1. Projectar els llavis units2. Projectar els llavis contraient-los3. Projectar els llavis cap amunt i cap avall4. Tracció dels llavis vers els incisius.5. Amb els llavis entreoberts articular /a/ - /b/ - /c/ -/d/.6. Tracció del llavi superior cap amunt.7. Tracció del llavi superior cap avall amb l’ajut del llavi inferior.8. Tornar el llavi superior cap amunt.9. Estirar els llavis cap als costats.10. Fer-los vibrar.11. Articular la /p/-/m/-/b/-/f/-/v/.12. Massatge labial.

1

Exercicis específics de tonicitat:13. Posar en la boca un caramel o botó unit a un cordill. El rehabilitador li l’estirarà per llevar-li’l. El pacient ha de fer força per conservar-lo14. Sostindre entre els llavis: depressor, mocadors, etc.15. Jugar a traslladar objectes amb la boca.16. Sostindre llapisseres o depressors amb el bigoti.17. Besadetes cap a fora i cap endins.18. Exercicis de bufar.19. Pessigar-se la mà amb els llavis.20. Espentar les galtes amb força amb la punta de la llengua.21. Inflar els queixos i fer-los esclatar.22. Realitzar tasques mentre que articula consonants labials.23. Exercitació labial mentre que es realitzen activitats motrius.

2

DISGLÒSSIA DENTAL

Conceptes de: Anteroversió dentària – overjetPrognatisme – mossec invertitMossec obertMossec creuatImplantació dentària dolenta

o Pot comportar:- Paladar ogival- Respiració oral- Avançament de llengua – interposició

dentària- Deglució atípica- Zetacisme - No diferenciar /d/ -/l/- /ř/ uvular

ORIENTACIONS:- Control ortodòntic - Ús de pantalla- Segellat labial – tonicitat – pràxies labials- Respiració costo diafragmàtica- Retrocés llengua – tonicitat – Pràxies linguals- Treballar deglució- Exercicis de disglòssia lingual

CONCEPTES:- Anteroversió dentària : Els incisius superiors estan orientats

cap endavant.- Prognatisme : Mandíbula inferior avançada. En el mossec, els

incisius superiors no cobreixen els inferiors.- Mandíbula oberta : Espai que es forma entre els incisius

superiors i inferiors.- Mossec creuat : Els molars superiors no cobreixen els

superiors.- Overjet : La distància entre les dues fileres de dents és en

horitzontal- Overbite : La distància entre les dues fileres de dents és en

horitzontal

3

Prognatisme Overbite

Anteroversió dentària Overjet

Mossec obert Mossec creuat

4

DISGLÒSSIA LINGUAL

1) ANQUILOGLÒSSIA (Frenet lingual curt) - criteri (generalment): a) Si el xiquet pot articular /l/ no s’opera

b) Intervenció quirúrgica – rehabilitació

rehabilitació:a) Pràxies generals (linguals)b) Pràxies específiques dels fonemes distorsionats o no articulats: /l/, /r/, /s/

- És important observar si hi ha pèrdua d’aire nasal i aplanament de la llengua.

- L’anquiloglòssia pot generar /r/ (uvular o velar)

2) DISÀRTRIA (per lesió en S.N.C.)- Flàccida- Espàstica- Atàxica- Hipocinètica

Moviments anormals

Disàrtria Espàstica: És una lesió localitzada en la neurona motriu superior. L’augment del to dels músculs laringis implica un estrenyiment de l’obertura laríngia , així com un increment de la resistència al flux d’aire. Els pacients emeten frases curtes, la veu és ronca, to de veu baix i monòton. De vegades es produeixen interrupcions tonals o de respiració. És característic que l’articulació de les consonants siga poc precisa, podent fins i tot distorsionar-se les vocals. També molts pacients presenten hipernasalitat.

Disàrtria Flàccida: És una lesió localitzada en la neurona motriu inferior. La veu es torna ronca i el volum és baix. Es poden notar característiques addicionals com ara respiració alenant, frases curtes, i so en aspirar. En haver una paràlisi del múscul elevador del paladar i dels músculs constrictors de la faringe, es produeix una hipernasalitat a l’hora de parlar. La distorsió dels fonemes variarà segons les estructures articulatòries implicades.

5

Disàrtria Atàxica: És una lesió localitzada en el cerebel. Aspror de la veu i monotonia en el to amb poques variacions d’intensitat. També es pot observar tremolor de la veu. Poca definició consonàntica i distorsió vocàlica. Prolongació dels fonemes i de l’espai entre ells.

Disàrtria Hipocinètica: Característica de la malaltia de Parkinson. Es manifesta en moviments lents, limitats i rígids, moviments repetitius en els músculs del parla, veu feble, articulació defectuosa, falta d’inflexió (canvi del to o de l’accent de la veu), frases curtes, falta de flexibilitat i control dels centres faringis.

Disàrtria Hipercinètica: Totes les funcions motrius bàsiques (respiració, fonació, ressonància i articulació) poden estar afectades.

Entre els trastorns més característics de la hipercinèsia tenim:

-Corees: Es caracteritza per moviments involuntaris i irregulars, lents o ràpids d’un o diversos músculs. To muscular baix i trastorns de la coordinació. Els pacients manifesten alteracions en la parla, hiperdistorsió de vocals i utilització de frases curtes. Producció oral irregular i gramàtica afectada.

-Atetosis: Es caracteritza per presentar moviments involuntaris i lents en l’articulació . Problemes respiratoris i de fonació (veu aspra), parla distorsionada i to monòton.

-Tremolor: De vegades hi ha interrupcions en l’emissió de la veu.

-Distonia: Es caracteritza per alteracions prosòdiques. Disminució en l’altura tonal, inspiracions audibles i tremolor de la veu.

Disàrtries Mixtes: Correspon a la més complexa de les disàrtries, en els casos que l’estructura del defecte abasta més d’una síndrome pren el caràcter de mixta. Vies d’atenció Visió Multidisciplinària.

6

En parlar de visió multidisciplinària ens referim a aquella on intervenen persones més diverses que tenen relació amb la malaltia del pacient, Especialistes del llenguatge, Neuròleg, Otorinolaringòleg, Audiòleg, Psicòleg, que poden contribuir a la comprensió de la problemàtica que presenta el xiquet. L’avaluació del xiquet per part d’aquests professionals té com objectiu conèixer el funcionament comunicatiu lingüístic i les condicions que afavoreixen el seu desenvolupament, per a això requerim contar amb la família, ja que els pares han d’informar sobre els primers mesos del xiquet, en aspectes tan importants com alimentació, emissió de sons, etc. L'informe neurològic que facilita l’avaluació logopèdica sobre el CI i de trastorns que estiguen associats; informe del otorinolaringòleg, on avalua els aspectes anatòmics i funcionals que té repercussió directa sobre el llenguatge i el parla infantil; l'informe del fisioterapèutic sobre la maduració motriu.

Visió Psicològica: L’avaluació que realitza el psicòleg informa sobre el nivell cognitiu i de socialització, així com d’alteracions de conducta, fòbies, autonomia personal, dependències socials (relacions amb el medi) i nivells d’autoestima.

Visió Pedagògica: Procés dinàmic d'ensenyament-aprenentatge on el xiquet interactua en forma sistemàtica; els continguts lliurats pel professor han de ser reforçats constantment amb atenció individualitzada i suport familiar. En aquest procés el primer que hem de considerar és la persona per a després intervenir en el trastorn, tenint en compte que és ella el nostre subjecte d’atenció.

Visió Logopèdica: Primer que tot s’ha d’abordar des d’un model general de desenvolupament del llenguatge per a així poder atendre al xiquet en la seua individualitat, és a dir, tenir un punt de referència no per a imposar-li'l al xiquet sinó per a guiar-se amb ell.

–S’ha de realitzar un estudi anamnèstic del xiquet, val a dir, l’estudi de la seua vida.

-S’ha de realitzar un estudi de l’entorn del xiquet, partir des de la seua realitat.

7

-Si volem que el xiquet es desenvolupe en el llenguatge aquest ha d’estar en activitat, el xiquet ha d’estar exposat als estímuls de la societat perquè després puga fluir el llenguatge parlat.

Conclusió

Quan una persona presenta disàrtria, cal estimular-la perquè parle lent i gesticule amb les mans, si és necessari. La família i els amics han de permetre que aquestes persones es prenguen el temps suficient per a aconseguir expressar-se.

Rehabilitació disàrtria:

1. Atenció psicològica: elaboració de la minusvàlua2. Respiració (ús de l’espiròmetre)

3. Postura / to

4. Deglució (mastegar aliments durs)

5. Relaxació : coll, maxil·lar inferior i llengua.

6. Ressonància

7. Prosòdia: alentiment to/volum

8. Articulació

o Traure veu

o Fonemes amb trastorns

o En general: mobilització dels òrgans bucofonatoris

o Engrandiment de la cavitat interbucal.

9. Eliminació paulatina del llenguatge gestual

Respiració: S’ha d’introduir un període d’apnea. Aguantar una mica l’aire una vegada que s’ha inspirat (7-8 seg.). Una vegada fet açò, l’expulsió paulatina ha de durar de 30-45 segons. Preferiblement a colps.

Exercicis de relaxació lingual per a pacients disàrtrics

8

- posició de badall- posició de fonema /a/

- mastegar en buit

- despreniment del maxil·lar inferior

- pronunciar “lo” sense veu

- articulació lenta

Material

Gravadora Làmines classificades per dificultat

Vocabulari funcional del pacient

Temes de la vida diària del pacient.

3) MALFORMACIÓ:

- MACROGLÒSSIA (pot anar unit a deficiència mental)

- MICROGLÒSSIA

Dificultats articulatòries Rehabilitació :

Pràxies linguals

Exercicis de força

9

DISGLÒSSIA LINGUAL. Exercicis pràxics linguals

1. Traure la llengua total, lentament i ràpida. Mantindre-la immòbil.

Traure la llengua el mínim. Pot fer-se amb pushing, (qualsevol moviment que acompanye a l’expressió)

2. Dur-la cap amunt, avall, dreta, esquerra.3. Moviment circular extern i intern.

4. Doblar la llengua cap amunt i cap arrere (incisius superiors)

5. Doblar la llengua cap avall i cap arrere (incisius inferiors)

6. Ajuntar-ne els dos costats i formar un canal

7. Tocar i colpejar amb la punta de la llengua els incisius inferiors i superiors, el paladar i els alvèols.

8. Tocar i xocar amb la punta de la llengua els molars superiors i inferiors, el paladar i els alvèols.

9. Amb la part posterior de la llengua, és a dir, amb el dors, tocar el paladar. Articular /k/-/Χ/-/tς/- /η/

10. Jugar al caramel.

11. Moviments vibratoris (sord)

12. Articular els simfons (sonor)

13. Exercici d’impulsió lingual

14. Esclafit (so del cavallet)

15. Aguantar una, dues o tres gomes d’ortodòncia amb la punta de la llengua, subjectar-les tocant els alvèols, tancar les dents.

16. Col·locar una goma d’ortodòncia obert enmig la llengua, per tal que aquesta puge. Demanar al pacient que aguante una estona així.

17. Traure el pap pressionant la llengua contra el paladar.

10

18. Col·locar xiclet, sucre en la punta de la llengua i fregar aquesta pel paladar.

19. Fer el so d’una locomotora

20. Enroscar la llengua cap arrere

21. Articulació de /tςa/,/tςe/,/tςi/,/tςo/,/tςu/, acompanyat de pushing.

22. Per a tonicitat: Usar fonemes tensos /d/,/t/,/k/-/tς//-ς/.

23. Articular combinacions de gl, gn, gr, kl, kn, kg.

24. Articular TSK.

25. Articular combinacions de ñac, etc.

DISGLÒSSIA PALATINA

Fissura palatina (esquerda al paladar):

- divisió simple del vel

- divisió del vel i del paladar ossi

- Divisió del paladar amb llavi leporí unilateral total

- Divisió del paladar amb llavi leporí bilateral total

Insuficiència del vel: No visible. Vel amb manca de mobilitat, perd aire en sons no nasals (rinolàlia oberta)

Paladar ogival: va sempre unit a la insuficiència velar.

SIMPTOMES ASSOCIATS:

- Hipoacúsia

- Hipotonia (a causa de la respiració oral)

- Disfàgia (dificultat per la deglució ocasionada per alteracions estructurals o funcionals que provoquen una alteració de la musculatura oral, faríngia o laríngia.)

- Desviació de l’envà nasal (a vegades)

11

- Llavi leporí

- Malformacions dentàries

- Paladar ogival

Símptomes fonètics:

- Rinolàlia: pèrdua d’aire nasal

- Rinofonia: timbre greu

- Ritme interromput de la parla

- Disfonia

- Colp de glotis

- Ronc faringi

- Insuficiència articulatòria

- Gesticulació

Tractament:

- Quirúrgic: es pot fer més d’una plàstica

- Logopèdic: s’ha de mantindre.

REHABILITACIÓ:

1. Respiració: Per tonificar la zona diafragmàtica

2. Bufit (inflant globus, apagant ciris...)

- Paràmetres: temps, força, distància i regulació.

3. Pràxies per a la mobilització de musculatura velar:

- Badalls

- Gàrgares amb líquid o saliva

12

- Vocals en diferent tons

- Xiulits en diferents tons: llarg-curt, suau-fort

- Donar tocs en el paladar amb una espàtula, cullera o gel per provocar arcades

- Tossir

- Mirar el vel en un espill i moure’l voluntàriament.

- Cantar amb la boca tancada

- Massatge amb guants

- Roncs (kik, gik)

- Empassar líquids amb el mentó baixat.

- Alçar peses emetent: qui, que, ca, co, cu.

- El logopeda empenta el front del pacient mentre que aquest oposa resistència emetent /k/.

- Control de pèrdua d’aire nasal amb espill de Glatzell.

- Emetre /k/, /g/, /j/ acompanyat de pushing.

4. Articulació - Lectura clara i sense pèrdua d’aire nasal (rimes, etc..)

- Gravador-cintes per autocontrol

Material: globus, paper de seda, molinets, xiulets, pilotes de ping-pong, tubs de plàstic fi autocontrol, espill de Glatzell, peses, guants, espàtules, cullera, gel.

13

¿Que és la Deglució Atípica? ¿En què incideix?

Es defineix la deglució atípica com una anomalia en la posició i l’ús de la llengua que provoca un patró deglutiu inadequat. S’anomena atípica per la pressió que fa la llengua

contra els incisius en el moment de la deglució.

Freqüentment s’ha identificat la deglució atípica amb la definició que se’n fa de la "deglució infantil" perquè inicialment el nadó posseeix un reflex de succió-deglució amb característiques similars. No obstant això, el pas cap els aliments sòlids fa desaparèixer paulatinament aquest reflex i entre els dos i tres anys els nens abandonen aquesta forma de deglutir passant de ser considerat un estadi evolutiu a ser una forma diferent de deglució.

La deglució forma part de les funcions de l’aparell i una alteració en el seu mecanisme compromet la funcionalitat dels seus components (laringe, mandíbula, llengua, llavis, paladar i dents).

Causes

L’hàbit de la succió digital de forma prolongada o la persistència en l’ús del biberó, del xumet o dels aliments triturats més enllà de l’edat que pertoca, són les causes més freqüents de la deglució atípica funcional en nens. La deglució atípica també pot ser conseqüència d’altres trastorns més generals d’origen orgànic (disglòssies), neurològic (disàrtries) o d’altres malformacions congènites.

14

Característiques

Sovint es poden trobar característiques comunes a diferents nivells:

Nivell anatòmic-funcional:

Freqüència de paladar ogival. Presència de maloclusions: dentals o maxil·lars. Respiració oral. Hipotonia dels llavis. Manca de segellat labial. Baveig. Hipotonia de la llengua. Llengua avançada o en

posició interdental.

Nivell de deglució:

Escassa habilitat per realitzar els moviments necessaris per passar els aliments de davant cap a enrere.

Formació del polos alimentari contra els incisius. Masticació dels aliments amb la zona anterior de la boca

en comptes de la zona molar. Llengua en interposició dental o en posició baixa i

avançada. Laxitud dels músculs masseters. Múscul del mentó molt desenvolupat. Contracció dels llavis durant la deglució. Presència de restes d’aliments a la cavitat bucal després

de la deglució. Moviments de cap i coll compensatoris de la mala

masticació.

Nivell articulatori:

Amb freqüència apareixen dificultats de parla. Sovint els fonemes més alterats són /s/ i /r/.

Reeducació de la deglució atípica

15

I. Exercitació de la musculatura labialII. Exercitació de la musculatura velar

III. Exercitació de la musculatura temporo - mandibular (mastegar sense aliments amb la boca tancada: control dels masseters amb la mà)

IV. Exercitació sil·làbica prèvia d’aquells fonemes i síl·labes que compleixen una acció estimuladora de músculs i parts que intervenen en la deglució: TD/LNR/RR/CH/YÑS/KGS. Pràxies amb TE/CHE/KO perquè el pacient puga sentir internament l’abducció del dors lingual sobre tota l’àrea palatina.

Localització del punt amb: gomes d’ortodòncia, xiclets, etc.

Forma d’ingestió d’aliments

1) Sòlids2) Pastosos

3) Líquids

4) Saliva

Conceptes previs: a) Succionar la llengua contra el paladar

b) No deixar que la punta de la llengua toque les dents.

c) Cloure els molars

d) Relaxar els músculs periorals

- Deglució sòlids

Fases en la deglució

1) Mastegar , amb els molars, en sentit vertical, no lateral2) Armar el bol, contra el paladar, evitant que es forme en la

part anterior de la boca.

3) Col·locar la llengua en posició correcta (punta en l’arruga palatina), tot partint d’aquesta posició, succionar la llengua contra el paladar amb moviment ondulant cap arrere.

16

4) Engolir, dur el bol cap arrere, sense la participació dels músculs periorals i sense dur el cap arrere. No han de quedar partícules en la llengua.

- Deglució pastosos: amb cullera, ubicar l’aliment dintre, ja que la llengua no deu d’aparèixer fora de la boca.

- Deglució líquids: , degotador, canyeta, got, botella. Llengua succionada contra el paladar, llavis i dents separades, després engolir.

- Deglució saliva: estimulació amb caramel.

17

DISGLÒSSIA NASAL

Pot generar: - Rinolàlia tancada: adenoides Pòlips Sinèquies Hipertròfia Cornets Desviació de l'envà nasal Hàbit

Respiració oral

-Rinolàlia mixta: Insuficiència velar i oclusió nasofaríngia

-Rinolàlia oberta: articulació correcta, però acompanyada de timbre nasal: per disfunció o per fissura.

REHABILITACIÓ: RESPIRACIÓ

Objectius: Respiració nasal Costoabdominal diafragmàtica Augmentar la capacitat pulmonar: _____ apnea Control del bufit – regulació en la parla.

- Respiració nasal lenta, total i regular.- Respiració nasal lenta, total i entretallada- Respiració nasal ràpida, total i regular- Respiració nasal ràpida, total i entretallada- Respiració bucal lenta, total i entretallada.- Respiració bucal ràpida, total i entretallada.

18

Posicions: 1) decúbit supí2) Dempeus3) decúbit lateral4) assentat Amb tasques psicomotrius: exercicis de resistència,

força, coordinació, etc. En dinàmica i repòs.

AUTOCONTROL:- Moviment de les costelles en lateral- Zones del melic: desplaçament cap endavant- Quietud zona superior: muscles, pit, etc.

MATERIAL: Inspiròmetre, cronòmetre, globus, etc.

Concepte de: relaxació Tonificar Control Ventilació descongestió

CONSEQÜÈNCIES D’UNA RESPIRACIÓ ORAL

- Falta d’atenció- Hipotonia – apatia – sobreprotecció- Zetacisme- /r/ velar - Deglució atípica- paladar ogiva- Insuficiència respiratòria- alteració postura- atròfia maxil·lar amb deformacions.

Obstrucció (adenoides, ....)

Resistència

Increment del cost de l’oxigen

19

Hipoventilació

Vasoconstricció pulmonar

Hipertensió pulmonar

Descomposició a nivell cardíac

Alteració columna vertical: canvi postural.

20

TERÀPIA MIOFUNCIONAL

Conjunt de procediments i tècniques per reeducar patrons musculars inadequats. Corregir una musculatura desequilibrada, hàbits d’engolir anormals, respiració oral, problemes oclusals, forces antagòniques produïdes per la llengua.

Quadre típic simptomàtic:

- Sigmatisme / zetacisme- Deglució atípica

- Respiració oral

- Paladar ogival

- Mala implantació dentària

- Anteroversió / prognatisme

- No segellat labial

- Llengua avançada

- Hipotonia

- Mossec obert, creuat, invertit.

- Mals hàbits posturals.

Aquesta simptomatologia correspon a: Disglòssia nasal Disglòssia

dentària Disglòssia lingual

Disglòssia palatina

ORIENTACIÓ per REHABILITAR- Treballar RESPIRACIÓ costoabdominal- Treballar PRÀXIES linguals: retrocés llengua / hipotonia lingual- Treballar PRÀXIES labials: segellat labial- Treballar DEGLUCIÓ ATÍPICA

21

- Treballar POSTURESÉs important el treball interdisciplinari entre logopeda,

ORL, i ortodontista.

Fases de la teràpia miofuncional1. Abans de res, cal reeducar la musculatura per adequar-la a

un patró d’engolir normal.2. L’ensenyament d’un patró correcte es realitza tan sols

després que la musculatura ha fet la seua adaptació al nou reflex.

3. En fer del nou patró un hàbit consistent, el terapeuta miofuncional abasta els següents resultats:

a. Reeducació muscularb. Terapèutica per la deglució.c. Ús de tècniques inconscients per a la constitució

d’una nova manera d’engolir.

Mitjançant la teràpia miofuncional es poden obtenir canvis espectaculars en l’oclusió dentària. Mitjançant l’aplicació de forces musculars establides per nous equilibris musculars poden produir-se moviments dentàries. Aleshores, aquesta teràpia és molt útil per:

1) Correcció de la respiració bucal.2) Eliminació de les forces antagòniques produïdes per la

llengua en contra de l’acció de l’aparell.3) Correcció de forces coadjuvants a la producció de la

malaltia periodontal (anteriorment piorrea).4) Correcció d’alguns problemes oclusals.

L’experiència del terapeuta miofuncional estableix la relació existent entre el mossec obert, la succió digital, la llengua i el sigmatisme, de la qual cosa hom dedueix que aquest professional haurà de desenvolupar tècniques per eliminar el sigmatisme, la succió digital i l’engolida normal.Hom descobreix així una nova expressió en la cavitat bucal. El terapeuta també sap que quan no es pot eliminar la succió del dit polze resulta impossible tractar de reeducar la deglució atípica, ja que la presència d’un objecte qualsevol en la cavitat bucal malposiciona la llengua.Els exercicis que s’apliquen serveixen per estimular la musculatura, desenvolupar habilitats i conscientitzar l’esquema corporal, reforçant d’aquesta manera el tractament. Tots i

22

cadascun d’ells han de tenir un propòsit definit han de tenir un propòsit definit.

Exercicis utilitzats per a la reeducació de la deglució normalExercicis amb l’espill

1. Haurà de realitzar aquesta pràctica una vegada per dia.2. Observar l’acció de la llengua quan pronuncia la t, cinc

vegades. Observar si la llengua no toca les dents superiors i va a col·locar-se per darrere d’aquests.

3. L’exercici previ pot realitzar-se amb la l i la d. Tot i que la n és un so linguoalveolar, no és recomanada en aquest exercici doncs la seua pronúncia no requereix tocar i baixar la llengua, tal i com ocorre amb la t, la d i la l.

4. Davant de l’espill, observar l’acció de la llengua en pronunciar la t i la k. Notar com la llengua es mou cap amunt en la t i com en la k la punta no deu tocar els incisius superiors.

5. Tsk,tsk...pop . Practicar com si fos un exercici mormolant, tot fent un so explosiu en baixar la llengua. Recordar que aquesta deu tocar per darrere dels incisius superiors.

6. L’exercici anterior pot realitzar-se també amb un so xisclant com ara quan hom estimula un cavall perquè córrega.

7. Practicar un so estornutatori. Observar on va la punta de la llengua i si no avança per davant de les dents.

8. Ajuntar les dents posteriors. Dir: cha cha cha. Empassar. Dir chu chu chu. Empassar.

9. Pronuncia la n. On posa la llengua? Toca al “lloc”? Practicar la n novament, mantenir-la en eixe lloc. Mantenir juntes les dents posteriors mentre que es pronuncia la n. Empassar i mantenir la llengua cap amunt per pronunicar la n.

10. Posar les mans per davant de les oïdes per sentir les músculs de la mastegació. Mossegar fort amb els seus molars. Haurà de sentir les moviments. Açò es deu a que els músculs treballen quan hom empassa.

11. Col·loqueu un trocet de “rosqueta” (barquillo)12. Preneu un petit xarrup d’aigua. Controleu

acuradament quan engoleix. Ajunta les dents? Es mouen els llavis? On està la punta de la llengua?

13. Poseu els dits sobre els músculs mastegadors. Quan s’empassa haurà de sentir que es contrauen.

14. Prendre un petit xarrup d’aigua. Controlar cadascun d’aquests punts:

23

a. Llavis juntsb. Dents superiors en contactec. La punta de la llengua contra el “lloc”, per davant

dels incisius superiors. La llengua no es mou cap endavant.

d. Els músculs de la mastegació han de treballar.15. Col·loqueu un tros de “rosqueta” sobre la punta de la

llengua, dur-lo contra el “lloc”. Manteniu-lo en eixe punt, ajuntant les dents de darrere i els llavis en contacte. Mesureu el temps amb un rellotge.

16. Amb un espill a la mà. Quan empassa, tirar suaument cap avall el llavi inferior. Observar: s’endureix el llavi quan empassa? La llengua tracta d’interposar-se entre les dents? No traieu la punta de la llengua del “lloc” quan empassa.

17. Col·locar una pastilla sobre la punta de la llengua. Dur-la al lloc i fer pressió. Mantenir-la en eixe lloc fins que quede dissolta.

18. Recordar que ha d’empassar normalment quan bega un got d’aigua al col·legi.

19. Mentre que estudia, llig o veu la televisió, col·loqueu una pastilla en la seua boca. Si l’engoleix, no hi haurà dificultats per mantenir-la en el mateix lloc quan haja d’empassar. Practicar aquest exercici sols una vegada per dia

20. Observar que la seua engolida siga correcta en un sol menjar, una vegada per dia.

21. Abans de dormir-se, practicar vàries vegades el patró deglutori correcte. Cal pensar cóm és la manera correcta i com la sent.

22. Recordar els signes de la paraula empassar, la qual cosa el convidarà a practicar-ne. Col·locar-los on passe més temps i els hi veja amb freqüència. Cada cop que veja el signe empasseu dues vegades, almenys adequadament.

23. Amb els primers mossos de dos menjars, empassar correctament.

24. Les targetes recordatòries, o els signes, hauran de ser canviats de lloc cada tres dies. Fer petits dibuixos sobre les marcadors dels lliures per recordar en el col·legi la forma d’engolir.

25. En la següent setmana, durant els primers mossos dels tres menjars, pensar que ha de empassar-los

24

correctament. Per a tots els aliments caldrà engolir correctament.

25

Bibliografia feta servir en l’elaboració d’aquest material

Dossier “Transtornos del habla”. Curso de Logopedia y transtornos del lenguaje y del habla. ISEP. Barcelona.

Corredera Tobias Defectos en la dicción infantil. 1949. Ed. Capesluz

Manual de logopedia. Peña. Ed. Masson. Transtornos del habla. J. Perelló. Ed. Masson. 1990 Relaciones entre la fonoaudiología y la odontoestomatología.

Segovia. Ed. Panamericana La dinámica articulatoria. Silvia Nura. Ed. Puma Dislalias funcionales. A. Cloe López. Celia H. Agustoni. Estimulación del lenguaje oral. Adoración Juárez. Marc

Monfort. SANTILLANA Neurología para los especialistas del habla y del lenguaje.

Love/Webb. Ed. Panamericana.

26