L’EIXAMPLE I EL BARRI DE SANT ANTONI 

                     

DOSSIER INFORMATIU I BIBLIOGRAFIA 

SUMARI  

EL PLA CERDÀ .............................................................................................................3 

L’URBANISTA: ILDEFONS CERDÀ ................................................................................... 3 EL PROJECTE: L’EIXAMPLE DE BARCELONA................................................................... 3 

L'EIXAMPLE UNA REALITAT.........................................................................................5

TERRITORIS I BARRIS DEL DISTRICTE DE L'EIXAMPLE .................................................... 5 L'ANTIGA ESQUERRA DE L'EIXAMPLE  ........................................................................... 6LA NOVA ESQUERRA DE L'EIXAMPLE ............................................................................ 6 LA DRETA DE L'EIXAMPLE  ............................................................................................. 7 EL FORT PIENC   ............................................................................................................. 7 LA SAGRADA FAMÍLIA  .................................................................................................. 7 

EL BARRI: SANT ANTONI .............................................................................................8 

ELS TRES TOMBS, LA FESTA DEL BARRI  ......................................................................... 9 

EL MERCAT DE SANT ANTONI ................................................................................... 10 

L’ARQUITECTE: ANTONI ROVIRA................................................................................. 11 EL MERCAT ALS NOSTRES DIES.................................................................................... 12 LA REMODELACIÓ ....................................................................................................... 13 

INDRETS  DEL BARRI EN LA MEMÒRIA ...................................................................... 13 

LES BARRAQUES DEL CARBONER ................................................................................ 13 AVDA MISTRAL............................................................................................................ 14 SANT ANTONI ABAT, CALLE E IGLESIA‐CONVENTO..................................................... 15 EL GRAN PRICE ............................................................................................................ 16 LA GAVINA BLAVA....................................................................................................... 17 AVDA MILANS DEL BOSCH. AVDA MISTRAL ................................................................ 17 SALA RIO ..................................................................................................................... 18 EL BARATO MAGATZEMS............................................................................................ 18 CANELONS EL PAVO .................................................................................................... 19 GALETES MONTES....................................................................................................... 19 WALDORF CINEMA ..................................................................................................... 20 HISPANO – SUIZA ........................................................................................................ 20 ESCOLA LLUÏSA CURA.................................................................................................. 22 

BIBLIOGRAFIA........................................................................................................... 24 

EL PLA CERDÀ.............................................................................................................. 24 BARRI SANT ANTONI ................................................................................................... 25 MERCAT SANT ANTONI ............................................................................................... 26 

WEBGRAFIA.............................................................................................................. 27 

PLA CERDÀ .................................................................................................................. 27 SOBRE EL BARRI: ......................................................................................................... 27 SOBRE EL MERCAT: ..................................................................................................... 28 

NOTES  ..................................................................................................................... 27 

2

EL PLA CERDÀ  

L’URBANISTA: ILDEFONS CERDÀ 

Ildefons Cerdà  i Sunyer va néixer a Mas Cerdà de  la Garga, a Centelles, a  la Plana de Vic, el 23 de desembre de 1815. Va morir a Caldas de Besaya, Santander, el 21 d’agost de 1876. A Barcelona sempre serà recordat pel seu pla urbanístic destinat a omplir el buit  entre  la  Barcelona  de mitjans  del  s  XIX  (l’actual  Ciutat  Vella),  i  el  conjunt  de poblacions que l’envoltaven (Gràcia, Horta, Sants...).    Cerdà  era  un  home  absolutament  polifacètic.  Fou matemàtic,  enginyer,  urbanista, arquitecte, jurista, economista, polític, milicià... i fundador de l’urbanisme modern. De fet, l’Eixample, el resultat del Pla Cerdà, és la mostra conjunta de Modernisme existent més gran que existeix. Ildefons Cerdà va cursar estudis de llatí i filosofia a Vic. Després es traslladà a Barcelona, on inicià els de matemàtiques, arquitectura, nàutica i dibuix a la  Junta  de  Comerç.  El  1835  viatjà  a Madrid,  on  estudià  a  l’Escola  d’Enginyers  de Camins, on va obtenir el títol el 1841. Acabats els estudis, va iniciar la seva tasca com a enginyer  al  servei  de  l’Estat  realitzant  feines  a Múrcia,  Terol,  Tarragona,  València, Girona  i Barcelona. A  la capital catalana es va relacionar amb personalitats de  la talla de Narcís Monturiol i Ramon Martí i Alsina.  El tarannà progressista de Cerdà el va portar a participar activament en la vida pública, arribant a ser diputat de  les Corts per Barcelona  l’any 1850  i a ser síndic de  la ciutat  i vicepresident  de  la  Diputació  de  Barcelona.  Els  problemes  de  la  progressiva massificació de  les ciutats, amb  l’augment de  la producció  industrial  i  la concentració demogràfica,  el  preocupava  seriosament.  El  seu  pla  d’urbanisme  i  les  seves  obres literàries  són  fruit  d’aquesta  preocupació  i  de  la  seva  passió  per  solucionar  els problemes que enfrontava.  

EL PROJECTE: L’EIXAMPLE DE BARCELONA 

Entrat  el  segle  XIX,  la  industrialització  va  provocar  una  forta  immigració  que  va  fer insuficient  el  nucli  urbà  barceloní.  La  densitat  humana  a  Barcelona  superava  la  de Londres,  París  o Madrid,  un  fet  que  alimentava  el  que  el municipi  encara  estigués envoltat de muralles que, en aquest cas, l’asfixiaven. Alhora, la relació de la ciutat amb els pobles del pla de Barcelona era molt intensa. El 1824 es van plantar quatre fileres d’arbres  al  camí  vell  cap  a Gràcia,  que  es  convertí  en  el  Passeig,  en  el  que  es  van construir berenadors, jardins i locals a l’aire lliure. Mentrestant, intramurs, ja s’havien eliminat  tots els petits cementiris parroquials, es van construïr arcs sobre els carrers existents, i les places públiques pràcticament van desaparèixer.   Entre el 1854  i el 1856 s’aconsegueixen enderrocar  les muralles, però fins el 1858 no s’aprova un pla per eixamplar urbanísticament la ciutat. El 1859 el consistori barceloní va  convocar  un  concurs  de  projectes  urbanístics  que  va  guanyar  l’arquitecte Antoni Rovira  i Trias. Paral∙lelament, el govern central en va encarregar un altre a  l’enginyer Ildefons Cerdà, i el va imposar mitjançant un decret que anul∙lava el concurs convocat 

3

a  Barcelona.  La  imposició  no  va  agradar, malgrat  que  es  va  acabar  considerant  un projecte millor, que arribava des de Sants fins al Besòs i Sant Martí. A més, el projecte barceloní  presentava  un  problema  de  competències,  perquè  en  aquell  moment abastava  el  territori  de  cinc  municipis  i  no  el  podia  decidir  únicament  Barcelona. Superades aquestes dificultats, la primera pedra d’un edifici de l’Eixample es posà el 4 de setembre de 1860, a la Plaça Catalunya.    Des  del  primer  moment,  Cerdà  volia  dissenyar  una  ciutat  igualitària,  on  no  es diferenciessin els barris uns dels altres per les condicions de vida imposades. Es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers, de 20 metres d’amplada, tots ells uniformes excepte dues vies esbiaixades superposades (la Diagonal i la Meridiana), i  la Gran Via de  les Corts Catalanes, més ample  i destinada a ser  l’eix vertebrador. A més,  alguns  carrers  es  diferenciaven  dels  altres  (com  el  d’Aragó)  perquè  era  on  hi passava el  ferrocarril, aleshores a  l’aire  lliure,  i el Passeig de Gràcia, que  ja  tenia  les mides pròpies des d’abans de mitjans de  segle. Les  illes entre cases no eren ben bé quadrades: per facilitar la visibilitat, les cantonades es tallaven en angles en forma de xamfrà.   Les zones de serveis estaven uniformement repartides, com ara mercats, hospitals (en va preveure 3), centres socials, escoles, llars d’infants i esglésies, així com grans parcs de districte, que ocupaven un espai equivalent d’entre 4 i 8 illes de cases. El pla original limitava  l’alçada dels edificis a 16 metres, per assegurar  la  llum  i  l’aire net a  tots els habitants. Cada illa, o “mançana” de l’Eixample només estaria construïda per un o dos costats,  amb  un  jardí  interior.  Això,  unit  als  100.000  arbres  que  contemplava  el projecte, hauria convertit Barcelona en una ciutat‐jardí. Els primers anys, els carrers no estaven  empedrats  i  els  mancaven  les  voreres  i  l’enllumenat,  De  fet,  ni  tant  sols estaven  identificats  amb  noms;  només  tenien  números,  al  creure  que  el  projecte, sempre una imposició, no reeixiria. Aquesta provisionalitat es va acabar definitivament quan s’aprovà, el 1893, el projecte de clavegueram de  l’Eixample de  l’enginyer Pedro Garcia Faria (1858‐1927).  El  projecte  de  l’Eixample  original  s’assembla  poc  a  la  ciutat  que  veiem  avui,  però. L’inicial  rebuig,  l’especulació  immobiliària,  i  el  fort  creixement  de  la  població,  van enviar a l’oblit bona part de les idees originals de Cerdà. Es va construïr per damunt de l’alçada  prevista  (com  amb  els  coneguts  sobreàtics),  i  als  quatre  costats  de  l’illa, tancant així el  jardí  interior. En aquest s’hi va acabar edificant en part, com a planta baixa,  reduïnt  els  amples  espais  de  l’inici  a  1200  places  invisibles  als  ciutadans,  de 50x50 m, i que en els darrers anys han experimentat un continu procés de recuperació. Moltes de  les zones verdes pensades per Cerdà no van arribar a existir, ni el bosc ni l’hipòdrom que estaven destinats a la zona propera a la Sagrada Família.   El projecte de Cerdà es va qualificar de monòton, de ser una estructura quadriculada massa  igualitària.  Ildefons  Cerdà  es  defensava  d’aquestes  crítiques  indicant  que  els responsables de trencar la monotonia eren els arquitectes que havien de dissenyar els edificis  que  ocuparien  els  seus  espais.  Lluny  d’insistir  en  la  crítica,  el  repte  va  ser entomat  per  l’elit  de  l’arquitectura  i  el modernisme  de  l’època: Gaudí, Domènech  i Montaner, Puig  i Cadafalch, etc. Ells van dissenyar edificis emblemàtics a  la dreta de l’Eixample  (de  la Rambla Catalunya  cap al Besòs), que era  la  zona que havia escollit  

4

l’alta  burgesia  barcelonina,  dotada  de  l’economia  necessària  per  a  viure‐hi. Actualment, la zona abarca 2 bandes d’un mateix districte, Esquerra i Dreta, i no es pot pensar en Barcelona sense evocar la imatge de l’Eixample de Cerdà.    

L’EIXAMPLE, UNA REALITAT  L'Eixample es va construir en els anys de la industrialització de Catalunya, a la darreria del segle XIX  i començament del XX. La part central,  la dreta de  l'Eixample, va ser el barri de  la burgesia que va  introduir a casa seva un estil propi, el modernisme, reflex d'aquell moment. Malgrat concentrar‐se en aquesta zona un bon nombre dels edificis significatius,  la  resta  dels  que  hi  havia  també  a  altres  barris  com  el  Fort  Pienc,  la Sagrada  Família,  Sant  Antoni  o  l'esquerra  de  l'Eixample,  van  ser  influïts  per  aquest corrent. Tot l'Eixample constitueix un conjunt arquitectònic modernista únic a Europa.  

L'arquitectura modernista barrejava les noves tècniques i materials del moment amb la utilització  dels  recursos  que  proporcionaven  les  diverses  tècniques  decoratives tradicionals:  els  estucs,  els  esgrafiats,  els  vidres  emplomats  dels  vitralls,  la  forja.  El treball  dels  artesans  es  posava  al  servei  del  disseny  i  la  concepció  dels  arquitectes modernistes.  Una  nova  arquitectura  i  un  nou  concepte  de  l'espai  que  recollien  les antigues tècniques de  la tradició  i  les més noves, tot en una harmonia al servei de  la llibertat creativa.  

Lluís  Domènech  i  Montaner,  Josep  Puig  i  Cadafalch,  Antoni  Gaudí  i  tants  altres arquitectes  va  crear, de mica en mica,  el nou districte.  S'encetava un nou  estil que s'allunyava de la monotonia de l'eclecticisme dominant fins aquell moment.  

 

TERRITORIS I BARRIS DEL DISTRICTE DE L'EIXAMPLE 

5

 

 

 

 

 

 

 

Els barris de l’Eixample 

Actualment  l’Eixample està dividit en 6 barris,  i només és una part de  l’expansió   que va  imaginar  Cerdà,  ja  que  l’Eixample  com  a  tal  es  talla  a  l’arribar  a  l’antic  terme municipal de   Sant Martí de Provençals, avui dia un altre districte de  la ciutat, el qual no segueix l’estructura ideada per Cerdà. 

Els 6 barris de l’Eixample són: Sagrada Familia, Fort Pienc, Dreta de l’Eixample, Antiga esquerra de l’Eixample, Nova esquerra de l’Eixample i Sant Antoni. 

A  tot el districte podem  trobar  edificis únics  i especials,  fonts,  fanals, bancs  i  altres mostres d’un model de ciutat que podria haver estat  i no va arribar a  ser mai, però encara queden vestigis del temps en que l’esperit modernista voltava per tota la ciutat, es  poden  trobar  a  qualsevol  cantonada  però  també  hi  ha  edificis  fruit  d’altres  influències que val la pena destacar. 

Els  diferents  estils  arquitectònics  que  podem  trobar  als  nostres  carrers  sóni, Modernista  (1880‐1915),  Contemporani  (1940...),  Noucentistes  (s.  XVII‐XVIII), Romàntica i realista (s. XIX), Gaudidiana (1852‐1926), GATPAC (Grup d’Artistes i Tècnics pel Progrés de l’Arquitectura Contemporània 1928‐1939), etc. 

Alguns del edificis  poc coneguts  són: Casa Pere Companyii, Casa Casarramonaiii, Casa LLopis Bofilliv, Editorial Gustavo Giliv, Edifici Astoriavi etc. 

Hi ha d’altres que  són  internacionalment  coneguts  i dels que  tots hem  sentit parlar alguna que altra vegada com La Sagrada Famíliavii, L’Hospital de Sant Pauviii, L’edifici central de la Universitat de Barcelonaix, La casa de les punxesx,  Casa Lleó Morera, etc Per altra banda podem trobar símbols com les fonts d’Estil canaletesxi, Font del gallxii, font del pescadorxiii,  els bancs fanalsxiv , etc.   

L’ANTIGA ESQUERRA DE L’EIXAMPLE 

És la part de l’Esquerra de l’Eixample que es va urbanitzar abans. El seu nucli original el forma  la  Parròquia  de  Sant  Josep Oriol,  entre  els  carrers  de  la Diputació  i Urgell,  i l’Edifici de la Universitat de Barcelona. A partir d’aquí, el barri es desenvolupa entorn la zona de  l’Hospital Clínic  i  la Facultat de Medicina. Aquests edificis,  juntament amb el Mercat del Ninot, serveixen per potenciar la zona i atreure la construcció de vivendes, 

          Edifici de la Universitat de Barcelona 

6

especialment  a  partir  dels  anys  1930.  Aquesta  zona  de  Barcelona  es  coneix popularment, i de manera internacional, com el Gaixample, per la seva gran oferta de serveis i establiments clarament enfocats al públic homosexual. 

 

LA NOVA ESQUERRA DE L’EIXAMPLE 

Fins els anys 1930, aquesta zona, que va des del carrer Urgell fins al barri de Sants en sentit Llobregat, estava ocupada per barraques  disperses.  La modernització  de  la  zona  comença amb la transformació de la Fàbrica Batlló en l’Escola Industrial. A  més,  en  aquest  barri  hi  trobem  la  Presó  Model  i l’Escorxador, que  ja el Pla Cerdà preveia convertir en  l’actual Parc  Joan Miró.  El  barri  el  divideix  horitzontalment  en  dos l’Avinguda de Roma, primer per  ser  la  via per on passava el ferrocarril  i, actualment, pel  seu elevat volum de  trànsit. Per sota de  l’Avinguda de Roma, el barri arriba  fins  la Gran Via,  i pel costat de muntanya, fins l’Avinguda de Josep Tarradellas. 

Dona i ocell, de Joan Miró, al Parc de l'Escorxador 

 

 

LA DRETA DE L’EIXAMPLE 

Va  ser el primer barri on es  va materialitzar el projecte d’Ildefons Cerdà. Ocupa els carrers des de Balmes fins al Passeig de Sant Joan. A més de vivendes,  inicialment va acollir algunes  fàbriques  importants, com  la Elizalde, una de  les primeres a construïr motors i automòbils.  

Aquest barri va esdevenir ben aviat aquell que va escollir la burgesia catalana per viure a Barcelona, aprofitant l’esclat i el luxe modernista, ben representats en La Pedrera, la Casa Batlló o  la Casa Ametller, edificis destacats d’aquesta zona de  l’Eixample. A més de  l’urbanització  residencial,  la Dreta de  l’Eixample ha  localitzat des de sempre a  les seves  fronteres  una  gran  quantitat  de  comerç,  oferta  lúdica  i  cultural  (cinemes  i teatres),  i  seus  empresarials,  especialment  al  voltant del potent  eix  vertebrador del Passeig de Gràcia. 

7L'edifici de la Pedrera, la Casa Milà

 

EL FORT PIENC 

Aquest barri neix com a fortificació, una defensa adelantada de la Ciutadella que es va enderrocar el 1869  junt amb aquesta. Uns anys abans, el 1861, s’havia construït a  la zona una important estació del ferrocarril que unia Barcelona amb Lleida: l’Estació del Nord. El barri es va anar urbanitzant entorn a aquest eix, i sense perdre el caràcter de lloc de pas per entrar i sortir de la ciutat que havia tingut des de l’època dels romans. 

Actualment, l’Estació del Nord és d’autobusos i no de ferrocarril, i gaudeix d’un important parc urbà.  Al  barri  hi  podem  trobar  també  edificis importants  per  l’oferta  cultural  de  la  ciutat, com  ara  l’Auditori  o  el  Teatre  Nacional  de Catalunya. 

 L'Església del Roser, a la Gran Via, edifici 

emblemàtic del Fort Pienc

LA SAGRADA FAMÍLIA 

Rep el nom de l’edifici més emblemàtic de la ciutat, el Temple Expiatori de la Sagrada Família, al voltant del qual tot eren camps fins a principi del s. XX, en que tota la zona comença a urbanitzar‐se com a barri obrer, a l’entorn de moltes indústries que s’hi van ubicar (com  la coneguda Damm). Abans de  la Guerra Civil,  la zona es coneixia amb el nom de El Poblet, per  la  seva  forma de nucli de  cases  residencials envoltades d’una zona encara agrícola. 

Al barri hi podem trobar els Encants de Barcelona, el popular mercat de Bellcaire, on els  dilluns,  dimecres,  divendres  i  dissabtes,  es  venen  i  s’intercanvien  tot  tipus d’objectes nous i de segona mà.  

El Temple Expiatori de la Sagrada Família dóna nom al barri, malgrat estar encara en construcció

8

EL BARRI: SANT ANTONI El barri de Sant Antoni es  troba ubicat dins del districte de  l’Esquerra de  l’Eixample, limitat  per  la  Gran  Via  de  les  Corts  Catalanes  per  la  part  de mar  (des  de  la  Plaça d’Espanya  fins  la  d’Universitat),  la  Ronda  de  Sant  Antoni,  la  Ronda  Sant  Pau,  i  el Paral∙lel. El nom del barri ve donat per  l’Església d’aquesta advocació que hi havia al portal del Raval de la muralla de Barcelona. D’aquell punt sortia el camí de Fraga, ara el carrer Sant Antoni Abat, que anava cap a Esplugues i Martorell pel que s’anomenava la Creu Coberta (on hi havia  la creu de terme de  la ciutat), que portava fins a Sants; era un dels camins més transitats de Barcelona. L’església de Sant Antoni datava del segle XV, però  la van cremar en una de  les  rauxes de  la Setmana Tràgica  (1909),  i el 1936 se’n va enderrocar el poc que en quedava, fora dels tres arcs gòtics que en són visibles actualment. La Creu Coberta es deia així perquè la creu de terme estava sota un cobert que sostenien quatre columnetes. Des del portal fins al Creu Coberta, fins el 1909, hi havia  un  paisatge  d’horts  i  barraques  i,  a  un  costat,  les  forques  de  la  ciutat,  on  es penjaven els condemnats a mort a la vista de tothom. Les portes de la ciutat, com la de Sant Antoni, es tancaven quan es feia fosc. Qualsevol que vingués des de Sants havia de córrer per no trobar‐se fora muralla a la nit, i molts no ho aconseguien. Per arrecerar els viatgers que no havien pogut entrar a la ciutat, es van  construir  al  camí  de  la  Creu  Coberta  uns  hostals  coneguts  amb  el  nom d’Hostafrancs,  degut  a  que  els  aliments  que  s’hi  venien  no  pagaven  els  impostos municipals. 

Quan en el període 1872‐1882 Rovira i Trias va fer el gran mercat de ferro, gairebé no hi havia cap casa al seu voltant i servia com a mercat del barri obrer del Raval. De mica en mica, aquell mercat i les parades que l'envoltaven es van anar consolidant com una gran  fira,  donant  personalitat  i  vida  al  barri  que  es  va  desenvolupar  al  seu  entorn. Aquesta  tradició  comercial  popular  es manté  encara  amb  força  en  l'actualitat,  i  es veurà  potenciada  amb  la  propera  rehabilitació  i  renovació  de  l'històric  edifici  del mercat. 

La fesomia actual del barri deu la seva estructura a l’Exposició Universal de 1929, que es va celebrar a Montjuïc, i que va impulsar l’urbanització i l’arranjament dels accessos a  la muntanya, eliminant  les barraques que hi havia entre el Paral∙lel  i  la Gran Via. La darrera  gran  reforma  del  barri  va  ser  la  conversió  a  carrer  peatonal  el  1995  de l’Avinguda Mistral, un antic camí medieval de sortida de la ciutat. El 2005, la població del barri era de 37.878 habitants i actualment arriba als 40.000.          

9

ELS TRES TOMBS: LA FESTA DEL BARRI 

Els  tres  tombs,  costum  que  de  fet  ha  existit  fins  als  nostres  dies,  arrenca  de  l’edat mitjana.  La  iconografia de  Sant Antoni el mostrava  vencedor d’un porc   que als ulls d’alguns personificava  la  luxúria. El poble, però,  interpretà amb el pas del temps que era el protector dels animals, i va dur aquest perquè fossin beneïts a l’església de Sant Antoni Abad, propera dels portal i de la qual sobreviuen uns arcs gòtics. 

El  17  de  gener,  quan  l’Església  celebrava  la  festa  del  sant,  era  una  autèntica  festa popular i el plat fort era la cursa de genets des de la rampa del portal fins al carrer de la Botella, en un anar  i  tornar per  tres voltes. Algun accident devia ocórrer  ja que el costum  es  transforma  en  què  el  genet  i  el  cavall  donessin  tres  voltes  al  davant  de l’església  i  res més,  l’’altra  element  de  celebració  consistia  en  la  rifa  de  porcs,  els beneficis de la qual es donaven als malalts del convent. 

Tradicionalment, el primer tomb es feia per la salut dels animals, el segon per tenir una bona  collita,  i  el  tercer  per  tenir  benestar.  La  festa  s’acompanya  de  música,  que amenitza el recorregut.  La “Rifa de Porcs” s’origina, amb la fundació de l’Hospital de Sant Llàtzer pel guariment de  leprosos, el  frares antonians organitzaven una  rifa de garrins. Des d’Any Nou fins a Dijous Gras, treien a passejar els porcs acompanyats per dos músics. Rifa que fa ser continuada  per  l’Hospital  de  la  Santa  Creu  fins  el 1879 en  que  el  govern  central  va abolir les rifes locals per instituir la Loteria Nacional. 

La tradicional cavalcada dels Tres Tombs encara se celebra al barri

10

EL MERCAT DE SANT ANTONI 

Els mercats són  imprescindibles en qualsevol poble o ciutat, són un punt de  trobada social i el punt de proveïment de tot allò que es necessari. 

Si  fem  una  mica  de  memòria,  els  mercats  abans  del  s.  XIX  eren  majoritàriament setmanals  i es muntaven amb parades a  l’aire  lliure, en molt  indrets es muntaven en places  i/o  carrers    o  en  places  porticades  que  rebien  el  nom  de mercadal  ja  que acollien regularment aquest. 

A Barcelona, als anys 20 del s. XIX els espais destinats a mercat eren la plaça del Pedró, el Pla de la Boqueria, La plaça de l Beat Oriol, La Plaça Nova, la plaça del Rei, la plaça de L’Angel  i  el  Bornet.  Amb  el  pas  dels  anys  es  van  concentrar  als mercats  de  Santa Caterina, la Boqueria i del Bornet. 

A començament del s. XIX es quan comença el procés d’industrialització de Catalunya i la migració de  la població dels pobles cap a  la ciutat  ,  fet que comporta dues coses:  l’atapeïment de  la ciutat  i  l’empitjorament de  les  condicions de  salut  i higiene de  la població  en  general. Aquest motius porten  al  consistori  al plantejament de  fer més gran  la  ciutat,  enderrocant  les  muralles  i  fent  una  millora  sanitària,  creant  nous mercats que compleixin amb un mínim de normes higièniques i d’espai. 

Amb la industrialització es popularitza un material com el ferro, per les construccions, que ajuda a  revolucionar el món de  l’arquitectura  i  l’enginyeria,  i  fent  fortuna en  la seva aplicació a les estructures  dels edificis, principalment en els mercats municipals. 

Per bé que a Barcelona van ser diversos els arquitectes que van dur a terme tasques constructives d’aquests establiments comercials, destaca per damunt de tots Rovira  i Trias.   Essent  arquitecte municipal de  la  ciutat, el 21 de  febrer de 1875  ja  va  rebre l’encàrrec de  la  Ilustre comision 4ª del consistori de “[] disponer  lo conveniente para que  sin  demora  se  proceda  a  la  formación  de  los  planos  de  los mercados  de  esta Capital escepto el del Borne, señalando los puestos que tienen establecidos[]”xv

El Mercat de Sant Antoni és una estructura de ferro de planta de creu grega, rematada amb una cúpula octogonal, dissenyada per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias i per Josep M.  Cornet  i Mas,  que  ocupa  tota  una  illa  de  l’Eixample,  delimitada  pels  carrers  del Comte  Borrell, Manso,  Tamarit  i  Urgell.  Es  va  iniciar  la  seva  construcció  el  29  de setembre  1872  i  es  va  inaugurar  el  23  de  setembre  de  1882.  Responia  a  la  idea d’Ildefons Cerdà de construir un mercat a l’entorn del portal de Sant Antoni, per dotar la  zona del  futur  Eixample d’un  centre de proveïment que posés ordre  al  creixent  i caòtic mercat del Padró, que ocupava la zona i s’estenia pel Raval (idea que ja existia el 1840). De fet, va ser el primer que es va construir en tot el projecte. Sota el mercat hi ha un fragment de la tercera muralla, del segle XVII.  Els materials  per  a  la  construcció  estructural  d’aquest  equipament  van  sortir  dels tallers de  la Maquinista Terrestre  i Marítima. L’espai entre columnes  l’ocupaven uns finestrals  que  van  ser  tancats  amb  persianes  de  cristall  adornades  amb  fang.  Tots aquests materials van ser fabricats per Magí Fita, mentre que els tallers Romeu es van fer càrrec de les teules mecàniques de la coberta.  11

El mercat està composat de quatre galeries que segueixen els eixos dels xamfrans amb una torre o rotonda octogonal que s’aixeca en la seva cruïlla i que té una alçada de vint metres  i  la mateixa amplada a cada costat de  la base. Aquesta disposició deixa  lliures quatre  petites  places  interiors  on  hi  ha  una  font  i  dos  pavellons  utilitzats  per  a dependències  del  mercat.  Vuit  portes  donen  accés  a  les  instal∙lacions:  quatre corresponen  als  xamfrans  i  quatre més  a  les  places  que  s’obren  a  la  rotonda.  Les galeries s’orienten segons els punts cardinals i al centre de la rotonda s’ubica un quiosc per a les oficines de l’administració.   

L’ARQUITECTE: ANTONI ROVIRA 

Antoni Rovira i Trias fou un arquitecte nascut a la Vila de Gràcia el 1816. Ja als 16 anys era mestre d’obres,  i  la seva primera obra  important coneguda va ser el plànol de  la població de Sant Feliu, dut a terme el 1836. També és autor dels mercats municipals de la Barceloneta (1873), El Born (1876), Sant Antoni (1879) o La Concepció (1885), entre altres  obres  i  projectes.  També  fou  idea  seva municipalitzar  l’empresa  de  bombers, creada inicialment per  una companyia d’assegurances.    El 1859, Rovira  i Trias és proclamat per  l’Ajuntament de Barcelona com a guanyador del concurs municipal per a  la creació de  l’Eixample de Barcelona. El seu projecte es basava  en  un  creixement  radial  de  la  ciutat,  a manera  d’una  teranyina,  però  no  va reeixir al ser imposat el model de Cerdà des de Madrid.  El 2 de maig de 1889 un vessament cerebral li va provocar la mort, amb moltes obres encara inacabades. A la Plaça Rovira i Trias, al cor de Gràcia, s’hi pot veure una estàtua seva de bronze asseguda a un banc; als seus peus, i gravat en metall, pot contemplar‐se  el  plànol  de  com  hauria  crescut  Barcelona  si  s’hagués  regit  pel  seu  projecte arquitectònic.   

EL MERCAT ALS NOSTRES DIES 

Actualment es composa de tres mercats: a l’interior, el d’alimentació i a l’exterior, els Encants  d’objectes  no  comestibles  quatre  dies  a  la  setmana  (dilluns,  dimecres, divendres i dissabte). Els diumenges al matí, de 8 a 15 hores, hi podem trobar el tercer mercat, que es dedica al  llibre vell i al col∙leccionisme de tot tipus, des de pel∙lícules  i CD a cromos, revistes, videojocs, minerals o calendaris. La superfície comercial actual és de 5.214 m2 (el mercat sencer arriba als 11.764), i l’ocupen 180 parades de producte fresc i 300 d’Encants (entre el mercat setmanal i el de diumenge).     

 

12

LA REMODELACIÓ 

El  13  de  novembre  de  2007  es  va  cel∙lebrar  el  125è  Aniversari  del  recinte,  i  es  va presentar el  seu pla de  remodelació. A partir del 2009,  i  fins  com  a mínim el 2015, l’edifici s’està sotmetent a una profunda reestructuració, que implicarà micropilotatge (aixecar‐ne l’estructura i mantenir‐la flotant per treballar en els seus nivells inferiors), obertura  dels  espais  interiors,  ara  destinats  a  càrrega  i  descàrrega,  i  col∙locació  de noves marquesines pels Encants. El Mercat mantindrà els productes frescos a peu de carrer i guanyarà tres plantes subterrànies on s’ubicarà la zona comercial (de 8.000 m2) i  de  càrrega  i  descàrrega, magatzems,  i  un  aparcament  per  300  places.  El  recinte passarà  a ocupar 10.000 m2  i  conservarà  les 8 entrades,  ara  totes  visibles  al públic, amb  4  restaurants,  que  s’hi  faran  nous  a  les  respectives  portes. A més,  el  projecte contempla  fer visibles  i visitables  les  restes de  la muralla que hi ha al subsòl. El cost total de l’operació es calcula en 60 milions d’euros.  Alhora  que  es  reforma  el Mercat,  existeix  un  projecte  d’ampliació  de  la  línia  2  del metro, que passa pel barri,  i que suprimiria el tram de via fins a Paral∙lel, ampliant  la línia  a  través  del  Poble  Sec  cap  a Montjuïc,  enllaçant  posteriorment  amb  la  línia  9. S’espera poder  iniciar  la  construcció d’aquest  tram el 2014,  i es preveu acabar‐lo el 2020. Els veïns confiaven en  la convergència d’ambdues obres  (Mercat  i Metro), per minimitzar  les molèsties, si més no, en el temps, però s’ha endarrerit  i aturat degut a les restriccions pressupostàries.   

INDRETS  DEL BARRI EN LA MEMÒRIA  

LES BARRAQUES DEL CARBONERxvi, 

Situades  actualment  a  la  zona  nord‐oest  (oest,  geogràficament)  del  barri  de  sant Antoni, a l’espai comprès entre els carrers de Vilamari i Floridablanca fins a la plaça d’ Espanya, el que seria el tram final de l’avinguda de Frederic Mistral.  A principis del  segle passat hi havia diferents nuclis de barraques arreu de  la  ciutat. Alguns  foren molt  cèntrics,  gairebé  al  vell mig  de  la  ciutat.  Un  d’ells  va  coincidir bàsicament amb la cruïlla entre el carrer Vilamarí i l'avinguda Mistral. El carrer Vilamarí era  aleshores  una  via  que  començava  just  a  la  cruïlla  amb  l'avinguda  Mistral  i continuava en sentit muntanya per  l'Escorxador  fins al que seria  la paret de  la presó Model després d'haver  travessat  la  línia  fèrria de  l'avinguda de Roma mitjançant un pont.  Era  just  on  es  trobaven  els  carrers  Vilamarí  i  Floridablanca  on  existia  aquest conjunt  de  barraques,  limitat  al  sud  pel  Paral∙lel.  Bàsicament  varen  viure  gent “immigrant” que havia vingut a Barcelona a construir el “gran metro” que passaria per la  Gran  Via  de  les  Corts.  Les  barraques  no  es  van  començar  a  enderrocar  fins  al desembre de 1927, a  les vigílies de  l'Exposició Universal, quan  tots els voltants de  la plaça Espanya van ser urbanitzats.  

13

Rasa ferroviària de l’avinguda de Roma  

  

AVINGUDA MISTRALxvii

La “Rambla o passeig”:  l'actual Avinguda de Frederic Mistral. Antigament,  i parlem de finals del segle XIX i principis del XX, resseguia el que havia estat l'antiga Via Morisca i després el Camí Reial  i posteriorment  la carretera Madrid – Barcelona. Passava per  la vila de Sants, després creuava el pla de la Creu Coberta, arribava a la creu de Terme, i el coll del Vinyet  (o  turó de  la Vinyeta),  també conegut antigament com a  turó dels Inforcats,  i un cop travessats els camps d’ Hostafrancs, entrava a  la ciutat Comtal pel Portal de Sant Antoni.  Fins a començaments del 1900  l’Avinguda Mistral era coneguda com el Passeig de  la Creu Coberta  (durant un breu període va anomenar‐se Avinguda de Milans del Bosch i el juny del 1930 es va aprovar oficialment el canvi de nom pel d’ Avinguda de Mistral). Començava en el pla de  la desapareguda Creu Coberta  i anava a parar al pla de Sant Antoni  (un espai ara desaparegut  i que  seria possiblement  l’ actual  confluència dels carrers de Viladomat, Tamarit, Borrell  i Manso). La reforma del Pla Cerdà  i posteriors en modificaren el seu traçat i canviaren completament la seva fesomia.  Havia estat un espai (fora muralles) bastant concorregut, on els senyors del segle XIX solien anar a passejar els diumenges, amb els seus carruatges i les “minyones i soldats” a festejar els dijous a  la tarda. Tant al final com al principi hi havia uns petits  llocs de venda de refrescs.  Amb motiu de  l’ Exposició Universal del 1929 va començar la reforma del passeig i va canviar  el  nom:  li  posaren  el  del  poeta  romàntic  occità  Frederic  Mistral.  Alguns dels noms que ha tingut l’Avinguda de Mistral al llarg del temps han estat: Camí antic de Sant Antoni, Camí del Portal Sant Antoni Creu Coberta, Carretera Antiga de la Creu Coberta, Camí Reial, Carretera de Madrid, Passeig de la creu Coberta, o Avinguda de Milans del Bosch.  

14

 

SANT ANTONI ABAT, CARRER I ESGLÉSIA‐CONVENT  

El  carrer  de  Sant Antoni Abat  no  era  un  carrer  qualsevol.  La  seva  rellevància  venia marcada  des  d'antic  més  per  ser  itinerari,  que  per  la  categoria  de  les  cases  que s'anaven  aixecant  al  seu  costat.  I  és  que  el  seu  origen  està  lligat  a  la  importància d'haver estat un sector de la Via Augusta, i, per tant, itinerari obligat per a tothom que  transitava entre  les Gàl∙lies  i Tarragona. Això, pel que a  l'imperi es refereix. Però, en endavant es va convertir en entrada per a tothom que   visitava   Barcelona procedent de l'interior de la Península.  Això va ser així des que Pere III va decidir en 1363 tendir la tercera muralla. I en aquest sector del Raval el  llenç  s'obria en  forma de Portal de Sant Antoni, defensat per  les torres  de  Sant  Iu  i  de  Sant  Pau,  aixecades  en  1374.  En  l’esmenta’t  Portal  va  ser enarborada en diverses ocasions de perill la bandera de Santa Eulàlia.  En el seu origen, el carrer va ser batejat amb el nom de Cardona, propietari de finques al Raval  i cavaller, Guillem de Cardona  ("Guillem el ric", en  l'època) que aportava un exèrcit quantiós i aguerrit a les campanyes de Jaume I.  Pel carrer d'en Cardona, i tot seguit el carrer de Sant Antoni Abat, van desfilar al llarg de  segles  les  ambaixades,  els  exèrcits  i  les  comitives  reals  que  entraven  a  la  ciutat procedents de la resta d'Espanya.  Es creu que era cap a 1420 quan el prior d'Olite, dels canonges regulars de Sant Antoni Abat  , va ocupar una capelleta existent a  la vora de  tal carrer. Però no va  ser  fins a 1430  quan  es  va  formalitzar  la  compravenda,  en  què  consta  Guillem  Duran  com adquirent  i  Fra Berenguer de Bianchi, preceptor de  la Casa de  Sant Antoni Abat de Cervera, com a signant.  Les obres  van  començar el 1433, per posar en peu una església  i un  convent. Aviat aquella  ordre    va  merèixer  l'estima  dels  barcelonins,  en  raó  de  l'esforçada  tasca caritativa  tenint  cura  d'indigents  flagel∙lats  pel  "foc  de  Sant  Antoni"  o  "foc  sacre"; tradicionalment se li havia tingut per lepra quan en realitat era un mal causat pel fong de  la banya del sègol, d'efecte vasoconstrictor, que provocava tal falta d'irrigació que degenerava en necrosis distals.  Quan aquell mal temut va començar a ser curat, (principi de    la decadència d'aquella institució benemèrita, que va reduir progressivament la seva presència davant la falta de malalts), es va arribar a  l'extrem que el convent va quedar buit  i per aquest motiu es va negociar el seu traspàs.   Al 1806, Carles IV va concedir el conjunt del temple i del convent als escolapis, amb la finalitat que hi establissin un col∙legi. Aquella obra gòtica no es distingia per la seva rellevància. Sí, en canvi, atresorava una pintura d'igual estil d'importància singular, no només perquè havia estat pintada pel gran  artista  indígena  Jaume Huguet,  sinó  perquè  es  tractava  d'una  obra  ambiciosa, 

15

composta  per  catorze  taules.  El  destí  era  l'ornament  de  l'altar  major.  L'esclat anticlerical de 1909, batejat pel poder establert com  la Setmana Tràgica, va propiciar l'incendi  d'aquell  conjunt,  que  no  només  va  causar  danys  greus  a  l'estructura arquitectònica, sinó que va destruir aquell retaule, ja desmuntat feia algun temps.  Per si fos poc, al juliol de 1936 va ser perfeccionat el treball del "foc purificador". Així, no només l'església va ser tancada al culte, sinó que va ser convertida en matalasseria.   

EL GRAN PRICExviii

Inaugurat la nit de Cap d'Any de 1934, aquest local es va aixecar sobre el solar ocupat anteriorment per la sala de ball La Bohemia Modernista i amb el temps es va convertir en el  temple de  la boxa barcelonina. En els  convulsos anys del període  republicà  va acollir també nombrosos mítings i actes polítics. Durant el franquisme s'hi celebraven matinals de lluita lliure i dins el món de la boxa el local va adquirir fama internacional fins a ser conegut com El Coliseo de  las Rondas. Al Price hi van triomfar púgils com el melillenc Mimoun Ben Alí  i Pedro Carrasco. El 20 de novembre de 1969  la sala es va omplir de gom a gom per veure en acció al boxejador basc  José Manuel  Ibar Urtain, famós en aquell temps per la seva rapidesa en deixar K.O. els rivals. 

Però a partir de  l'incis dels anys 1970's el Price va posar també el seu granet de sorra en  la promoció de  la música catalana, no tant sols de  la nova cançó sinó també de  la més progressiva i laietana. Funcionava com a sala de ball i s'hi van celebrar concerts de Maria  del  Mar  Bonet,  Pau  Riba  i  altres  músics  i  cantautors  catalans.  L'11 d'abril de 1970 un emergent Pau Riba hi va presentar el seu disc Diòptria, en un concert que els  responsables del Palau de  la Música Catalana no varen voler acollir. L'espectacle, presentat amb el nom de Elèctric Tòxic Claxon So, incorporava una moto de 750 cc que  travessava  tota  la platea  fins a  l'escenari. Els cineastes Carles Duran  i Joaquim  Jorda  varen  filmar el  show. Uns dies després, el 25 d'abril de 1970, s'hi  va celebrar  el  Primer  Festival  Popular  de  Poesia  Catalana.  La  trobada  va  passar  a  la història com El Price dels Poetes, i va aplegar la representació més important de totes les tendències de la poesia catalana del segle XX (Salvador Espriu, Jordi Teixidor, Joan Vinyoli,  Rosa  Leveroni,  Josep  Palau  i  Fabre,  Joan  Brossa,  Gabriel  Ferrater,  Jordi Sarsanedas,  Josep Maria  Llompart,  Jaume  Vidal  i  Alcover,  Xavier  Amorós,  Joaquim Horta, Francesc Vallverdú, Joan Colomines, Agustí Bartra, Feliu Formosa  i Joan Oliver‐Pere Quart). 

El  Price  va  arribar  als  últims  anys  del  franquisme  ja ferit  de  mort  i  assetjat  per l'especulació de les immobiliàries que veien en aquell xamfrà un lloc idoni per edificar‐hi habitatges. Núñez y Navarro va adquirir finalment el solar. El 2 de març de 1973 va començar l'enderroc  i el Gran Price va passar a la història. 

 

 

  16

LA GAVINA BLAVAxix

Un dels balls de barri més animats durant  la posguerra  fou La Gavina Azul,  situat al número 50 de l'avinguda Mistral entre els carrers  Entença i Vilamarí. Aquest  local va començar a  funcionar durant  la Segona República amb el nom de La Gavina Blava‐ Palau de la Llum. La inauguració va tenir lloc el mes de gener de 1933. El Partit Republicà Radical d'Alejandro Lerroux hi celebrava balls de màscares. També hi havia una acadèmia de ball amb noies que ensenyaven les diverses modalitats  Acabada la Guerra Civil la sala va continuar amb èxit la seva singladura. El mateix 1939 ja tornava a estar activa amb el nom de La Gavina Azul, color que sens dubte agradaria molt  als  nous  dirigents  del  règim.  El  nom  de gavina  no  es  va  canviar.  Si mirem  el Diccionario de la Real Academia Española veurem que gavina és acceptat i correcte en castellà  com  a  sinònim  de  gaviota.  Així  doncs,  la normativa  franquista  de castellanització obligatòria dels noms de comerços i empreses no quedava vulnerada.  A  l'octubre de 1963  la publicitat de  la  sala anunciava  la  inauguració del  "sistema de sonido meganofónico en relieve. ünico en España". L'accés al  local era presidit per un espai  amb  taules  de  ping‐pong,  billar  i  futbolins.  Al  fons,  uns  cortinatges vermells donaven pas a una pista de ball gran  i  lluminosa. En un cartell hi havia escrit amb  guix  el  nom  de  l'orquestra  i  el  cantant  que  amenitzaven  la  sessió  i  tot  plegat discorria sota un entranyable ambient familiar. L'orquestra Gene‐Kim va ser  l'habitual del local durant els seus últims 15 anys.  Cap  a  finals  de  la  dècada  dels  1960's  el  fenomen  emergent  de  les  discoteques  va començar a  representar un seriós competidor per La Gavina Azul que, a partir de de 1974, va  iniciar el seu declivi passant per una etapa de simple saló recreatiu fins a  la seva definitiva desaparició.  

AVINGUDA MILANS DEL BOSCH. AVINGUDA MISTRALxx

Cap a finals de 1928  l'Ajuntament de Barcelona, presidit per  l'alcalde Darius Romeu  i Freixa, Baró de Viver, va decidir donar al passeig de  la Creu Coberta (actual Avinguda Mistral)  el nom d'avinguda Milans del Bosch. Aquest nom  ‐tant  arrelat  a  la història (sovint negra) de l’exèrcit espanyol‐ era dedicat a Joaquín Milans del Bosch y Carrió, avi del tinent general colpista del 23‐F, que fou capità general de Catalunya entre 1919  i 1920. Després amb  la Dictadura de Primo de Rivera va exercir de governador civil de Barcelona entre 1923  i 1928. En el seu  full de serveis s'hi compta  l'organització de  la ferotge repressió sobre la classe obrera durant els anys 1920's recolzant el pistolerisme de  la  patronal,  el  tancament  del  camp  de  Les  Corts,  la  clausura  de  l'Orfeó  Català  i l'enderroc de les quatre columnes de Montjuïc, entre d'altres.  Aquesta  denominació  no  va  ser  molt  duradora.  Amb  l'adveniment  de  la  Segona República el mateix any 1931,  la via va ser dedicada al poeta occità Frederic Mistral, nom que conserva fins a l'actualitat amb la denominació d'Avinguda Mistral.  No obstant això, amb el nom de Milans del Bosch aquesta via, que unia Hostafrancs amb  el  Portal  de  Sant  Antoni,  va  viure  tota  l'explosió  ciutadana  derivada  de  la celebració de l'Exposició Universal de 1929, va ser urbanitzada amb un passeig central vorejat d'acàcies i a l'abril del 1929 s'hi va instal∙lar enllumenat elèctric.  

17

SALA RIOxxi

Encaixonada entre el cinema Florida i el Gran Price, la sala Rio presidia des de mitjans del segle passat una de les voreres de major activitat nocturna, al final del carrer Floridablanca tocant a la Ronda de Sant Antoni. Va ser inaugurada després de la Guerra Civil i va viure els seus anys de màxim esplendor al voltant de la primera meitat de la dècada del 1950. En aquells temps va acollir actuacions de grans estrelles del moment com el chansonier francès d'origen antillà Henri Salvador i un ampli ventall de vedettes, ballarines, cantants i orquestres entre els que sovintejaven els artistes procedents del continent americà. 

Quan es va vendre el solar veí del Price, a la cantonada amb Casanova, els nous propietaris varen voler afectar també el solar on estava el Rio per construir un gran edifici. Però no van aconseguir que Rio desaparegués i van arribar a construir per sobre de la sala de festes. 

La historia del Rio s'acabà sobtadament la nit del 12 de setembre de 1977 quan, unes hores després de tancar el local, un incendi el va destruir totalment. 

 

EL BARATO MAGATZEMS 

En concordança amb el  seu nom, aquests magatzems eren una alternativa popular  i econòmica  a  les  altres  botigues  d'aquest  sector.  El  Barato  es  va  caracteritzar sempre per posar a la venda saldos, sobrants de producció i restes de sèrie i ho podia fer a un preus molt econòmics que atreien a les classes populars. Aquesta fórmula va seguir  sent  especialment  exitosa  a  la  posguerra  quan  les  penúries  i  estretors  de l'economia domèstica afectaven negativament a moltes famílies.  Situat a l'entorn del mercat de Sant Antoni, a cavall entre l'inici de la trama urbana de l'Eixample i els barris del Raval i de la Barcelona vella, l'edifici de El Barato emergia a la cantonada Villarroel‐Tamarit amb  façana a  la Ronda de Sant Antoni. Va  ser obert al 1909.   Als  anys  1930 treballava  a  El  Barato  de  dependent  Julio  Muñoz  Ramonet,  que era nebot  del  propietari  del  negoci  Salvador  Sindreu,  i  que  després  de  la Guerra  es convertiria en un dels homes més rics de la ciutat. 

Cap a mitjans dels anys 1960, El Barato va entrar en  fallida  i va acabar  tancant. Uns anys després, al maig de 1971, Almacenes Arias, una empresa madrilenya va reprendre el  negoci  sota  una fòrmula  similar.  Els  nous magatzems  ocupaven  només  la  planta soterrània,  la  baixa  i  la  primera  de  l'edifici. Però  aquesta  última  etapa acabaria tràgicament. L'11 de març de 1981 es va declarar un incendi provocat, a causa del qual hi van perdre  la vida quatre persones d'una família uruguaiana que eren allotjats a  la pensió  del  tercer  pis  de  l'edifici.  La  façana, malgrat  les  flames  va  aguantar  i l'edifici reformat va acollir després del  incendi unes galeries comercials a  la planta baixa  i un modest hotel.  

 

18

CANELONS EL PAVOxxii

La més coneguda marca de canalons al nostre país, El Pavo va néixer al barri de Sant Antoni.  Els  seus  origens  es  remunten  a l'empresa  Pastas  Alimenticias  Ramon  Flo, fundada per aquest emprenedor empresari català el 1898. El  seu primer obrador on fabricava macarrons  i  fideus  era  situat  al  carrer  Comte  Borrell  al  costat mateix  del Mercat de Sant Antoni.  Ramon Flo i Valls va conèixer de l’existència d'unes caixetes de pasta d'importació, que venien d'Itàlia,  i contenien 18 plaques de pasta  separades per unes  fines  làmines de paper de color rosa. Era l'any 1911 quan Flo es va decidir a fabricar un producte similar en  la seva petita fàbrica. Cada placa de pasta era segellada amb el nom comercial de Los Pollos  i  va  començar  a  comercialitzar  aquest producte. Però  segons explicava el desaparegut gastrònom Nèstor Lujan, a l'any 1913 Ramon Flo va ser citat judicialment i acusat  d’intrusisme,  perquè  a  França  ja  es  comercialitzava  des  de  feia  temps  un producte similar amb  la marca La Poule. Fou aleshores quan Flo, aconsellat pels seus advocats, va decidir registrar  la marca comercial El Pavo per als seus canalons. Era el 19 de gener de 1914.   Els canalons El Pavo van passar a ser un ingredient de cuina de luxe com embolcall del farciment d'un dels plats de pasta més casolans  i  típics per celebrar dies assenyalats del calendari.  L'any  1945  els  fills  de  Ramon  Flo,  Antoni  i  Ramon,  continuadors  del  negoci,  varen construir una nova fàbrica. que va permetre desenvolupar encara més el producte. Era situada  a  la  cantonada  entre  Calàbria  i Manso,  davant  de  l'actual  Centre  d'Atenció Primària i força propera a l'obrador original del seu pare. La nova fàbrica va permetre augmentar i modernitzar la producció de l'empresa, que a mitjans dels anys 1960 es va transformar en societat anònima. Va estar activa fins el 1968 en que es va traslladar al Poligon de Can Jardí a la localitat de Rubí.  

GALETES MONTES 

Una de les empreses més entranyables de la història del barri de Sant Antoni va ser la fàbrica de Galetes Montes. Fundada per Teodosio Montes del Fraile  (1856‐1945) als anys 1920, era situada al carrer Manso entre Calàbria i Viladomat. Un record associat a aquest negoci és el flaire agradable i especial que generava a tot l'entorn i que surava per    l'aire  dels  voltants  de  l'ambulatori  Josep  Maluqer  (avui  CAP  Manso)  i  de  la parròquia de Sant Domènec que era a la part del darrera de la fàbrica amb entrada pel carrer Calàbria.   

19

Els veïns del barri ho coneixien com Can Montes i les galetes i altres llaminadures que produïen  eren  artesanals.  Es  venien a  l'àmplia  botiga  de  la  planta  baixa, mentre  la fàbrica ocupava els pisos superiors. El repartiment era cobert mitjançant uns tricicles molt característics que portaven puntualment  les galetes als comerços  i altres clients. Com a detall curiós la botiga de Manso posava a la venda bosses de galetes trencades o defectuoses  a  granel, que eren  igual de bones  i  tenien una  gran  sortida entre  les economies familiars més modestes. L'empresa tenia també una altra botiga a  la plaça 

Catalunya cantonada Fontanella i les galetes es podien trobar a molts establiments de queviures i alimentació de la ciutat.  Dulces  y Galletas Montes  SA, que aquest era el nom oficial de  l'empresa en  la  seva darrera etapa, va començar a patir dificultats econòmiques a partir de finals dels anys 1970,  la  qual  cosa  encetaria  un  període  de  decadència  que  acabaria  amb  la  seva desaparició i la dissolució de la societat.   El recinte que ocupava la històrica fàbrica de galetes va ser enderrocat als anys 1990. En el seu lloc es va aixecar un nou edifici que avui acull l'Institut Goethe. Els seus baixos donen accés a un  interior d'illa enjardinat batejat  com Els Tres Tombs  i  inaugurat el 2001.   

WALDORF CINEMAxxiii

Al  carrer Calàbria número 38, molt a prop de  l'avinguda Mistral,  va obrir‐se el 8 de desembre  de  1934  una  sala  cinematogràfica  construïda  sobre  un  projecte  de l'arquitecte Antoni de Ferrater. El local disposava d'un aforament de 2.000 butaques i en aquell primer dia d'exhibició va presentar un programa triple amb els films El ídolo de  las mujeres,  la producció alemanya Guerra de valses  i  la francesa Tratado secreto, aquesta última d'estrena. Acabava de néixer el Cinema Mistral.El 20 de juny de 1936, la sala va presentar. en sessió de proves, el sistema de cinema sonor en relleu de la marca Audioscopick, que venia a ser el mateix que avui coneixem com Dolby.  Amb  l'esclat  de  la  Guerra  Civil  el  cinema  Mistral  desapareix  de  la  cartellera d'espectacles  i  no  hi  tornarà  a  sortir  fins  el  4  de  febrer  de  1939  amb  les  tropes franquistes  ja a Barcelona  i amb  l'exhibició de El milagro de  la  fe, amb Silvia Sidney  i Chester Morris,  i Tres  lanceros bengalíes de Henry Hathaway. A partir d'aleshores el Mistral, atesa la seva proximitat al Paral∙lel, serà quelcom més que un cinema de barri i continuarà la seva trajectòria fins el 29 de desembre de 1962, pocs dies després de la gran nevada, que va afectar considerablement la vella estructura del local. Canción de juventud amb Rocío Dúrcal  i La venganza de Hércules varen ser  les últimes pel∙lícules exhibides en aquest cinema amb el nom de Mistral.  Posteriorment el local s'enderroca i al mateix lloc s'hi aixeca un nou edifici d'habitatges de 7 alçades i àtic, que en els seus amplis baixos acollirà el nou cinema Waldorf. De fet, el Waldorf és presentat com el tercer cinerama de la ciutat (el Florida i el Nuevo eren els altres dos) i comença a projectar pel∙lícules mitjançat aquest sistema. Així doncs, el 6  de  juny  de  1966  el  flamant  Waldorf  Cinerama  arrenca  la  seva  història  amb  la projecció de La carrera del siglo i debuta en la categoria de sala d'estrena amb tots els ets i uts. 

El  15  de  desembre  de  1985,  el Waldorf,  que  ja  havia  perdut  l'estela  de  cinerama, és reconvertit per Cinesa en un complex de quatre minisales i enceta el darrer període de la seva història.  

20

A finals de 2003 el cinema va tancar definitivament les seves portes. El contracte entre Cinesa  i els propietaris del  local acabava,  les multisales havien esdevingut totalment deficitàries i  l'empresa d'exhibició no va voler ampliar‐lo. Posteriorment,  l'ajuntament va adquirir el  local amb  l'objectiu d'instal∙lar‐hi diversos equipaments. Durant més de set  anys  el  lloc  va  presentar  un  aspecte  d'abandonament  i  els  graffittis  inundaven l'entrada del desaparegut cinema.  Finalment,  l'espai  on  hi  hagué  l'històric  cine Mistral  i  després  el Waldorf acull  avui (2012) un centre de serveis socials per al barri, un petit interior d'illa amb jocs infantils i l'Arxiu Municipal de l'Eixample.  

HISPANO – SUIZAxxiv

El 14 de juny de 1904 va ser fundada a Barcelona la Sociedad Anónima Hispano‐Suiza, per Damià Mateu, Francesc Seix  i Marc Birkigt dedicada a  la  fabricació d'automòbils. L'enginyer Marc Birkigt  va assumir‐ne  la direcció  tècnica. El mateix any 1904  surt el primer  Hispano‐Suiza  de  la  fàbrica  del  carrer  Villarroel  de  Barcelona.  Curiosament l'adquireix un client argentí El mateix any es presenta al Saló del automòbil de Paris on desperta molt d’interès entre els fabricants de tot el món. 

En 1908 es trasllada la fàbrica a La Sagrera (actual Parc de la Pegaso), on es fabrica el model conegut com  la sardina. L'any 1910 el model Copa Catalunya guanya diverses competicions com la de Oostende. 

El rei Alfons XIII s'interessà per els cotxes Hispano‐Suiza, n'encarregà i fou accionista de la firma. El vehicle que se li va fabricar era molt semblant al Copa Catalunya, però amb un motor més adaptat a l'ús civil. Aquest vehicle es coneixia popularment com l'Alfons XIII. Damià Mateu demanà autorització a la casa reial per batejar el model com Alfons XIII. 

El  14  d'abril  de  1931  amb  la  República  es  quan  el  rei Alfons  XII marxa  a  l'exili,  i  la Hispano‐Suiza que  fins ara havia  suposat un  signe de distinció, es converteix en una provocació.  El mateix  any  1933  es  presenta  el model  J12  de  12  cilindres  amb  gran acceleració i gens de remor. 

El 7 de desembre de 1935  la mort de Damià Mateu marca un altre punt d'inflexió al declivi  de  l'empresa,  que  havia  començat  l'any  1931.  La  presidència  del  consell d'administració d'HS passa a Miquel Mateu. 

Vuit mesos després esclata  la Guerra Civil  i  la Generalitat  col∙lectivitza  la  fàbrica. Al final de la Guerra Civil, els propietaris recuperen la propietat, però l'economia està en recessió i els cotxes són un producte de luxe amb poca sortida. 

Acabada la Primera Guerra Mundial, la marca adopta el símbol de la cigonya, en honor al nom de l'emblemàtic capità francès Georges Guynemer que havia tingut tant d'èxit i renom  amb  els  motors  de  la  marca.  Més  tard  el  Instituto  Nacional  de  Industria adquireix  la  fàbrica  de Barcelona  per  iniciar  la  construcció  de  la marca  ENASA,  que comercialitzava la marca Pegaso. 

21

ESCOLA LLUÏSA CURAxxv

El  dia  4  de  desembre  de  l’any  1.916  es  posà  en  coneixement  de  la  Corporació Municipal, per part dels marmessors de  la Sra. Lluïsa Cura i Farriols que ella havia mort deixant a la ciutat de Barcelona l’ import de les dues terceres parts del producte líquid dels seus béns perquè es destinessin a fins culturals.  

La clàusula del testament de la Sra. Lluïsa Cura atorgat el dia 19 de juliol de 1909 indica que el llegat diu així:  

“  ...y en  las dos terceras partes, a  la ciudad de Barcelona, para que se destinen a  los gastos de fundación o  de sostenimiento de sus escuelas municipales, según acuerde el Excmo. Ayuntamiento”.  

L’Ajuntament en consistori del dia 18 de gener de 1917 acordà acceptar el llegat. El dia 10 d’octubre del mateix any els marmessors de  l’ esmentada mecenes comuniquen a la Alcaldia que la quantitat que pertoca a l’Ajuntament és de 192.981’39 pessetes, amb la condició que aquests diners només es poden destinar a  la construcció d’un edifici escolar per a dones. 

En  la  sessió  de  l’Ajuntament  del  dia  22  de  novembre  de  1917  ,  es  determinà  ,  a proposta de la Comissió de Cultura, que l’ import del llegat s’invertís, d’acord amb els propòsits de la donant, en la construcció d’una escola per a nenes a la barriada de Sant Pau,  lloc on    sempre   havia  viscut  la  finada. A  la  vegada  s’encomanà    a    la   pròpia  Comissió que estudiés i proposés el projecte d’aquest edifici escolar i el solar on devia situar‐se.  

L’Assessoria  Tècnica  informà  en  sessió  del  20  de  desembre  del mateix  any,  que  en    l’esmentat  barri  no  existien  solars  de  l’Ajuntament  per  a    bastir‐hi  una  escola  i  si s’havia  d’adquirir  un  terreny    per  l’import  de  la  donació  no  era  suficient.  Per  tant, l’Assessoria   proposà  com  a  solució, que es  tractés    l’assumpte  amb  la Comissió de Reforma per a que facilités la cessió del solar, propietat de l’Ajuntament, que ocupava l’antic  convent    de  les Mínimes    al  carrer  del  Carme.  La  Comissió  aprovà    aquesta petició , acordant així mateix que la part d’edifici que fos escola per a nois s’anomenés Milà i Fontanals i que la secció de noies es denominés Lluïsa Cura.  

Segons  el  Sr.  Bayer  Gaspà,  els  familiars  de  la  Sra.  Lluïsa  Cura  van  protestar  a l’Ajuntament  perquè  la  decisió  de  la  Comissió  de  Cultura  no  interpretava adequadament la voluntat de la testadora.  

Anteriorment a aquests fets,  l’any 1911 es fundà  l’Escola Municipal de Labors  i Oficis per  a  la  dona,  on  s’impartien  classes  de  flors  artificials,  llenceria,  labors  i  tall  i confecció. En 1920 es va remodelar l’escola ampliant‐ne l’oferta.  

Aleshores,  l’Ajuntament decidí en  sessió   del 27 de novembre de 1931, que aquesta escola,  situada  a  la  Ronda  de  Sant  Antoni,  19  passés  a  anomenar‐se    Escola d’aprenentes i complementària d’oficis de la dona. “ Lluïsa Cura”.   

22

Durant  l’època de  la República,  la nostra escola va desenvolupar un  sistema escolar d’acord amb  les  innovacions educatives republicanes; per tant  la  llengua habitual era el català. Però al setembre de 1939 es rep una notificació que exigeix   retirar tots els llibres, quaderns, impresos i treballs de tota mena que no estiguin redactats en llengua castellana. 

A l’època franquista va continuar essent una escola per a dones. I en la dècada dels 70 va esdevenir un centre homologat de F.P. en les especialitats de Perruqueria i Estètica, Química , Administratiu i Delineació. Fou en aquesta dècada, gràcies a l’aplicació de la Reforma del Dr. Villar Palasí, que es passà a  la coeducació, aplicada a partir del curs 1980‐81. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

23

BIBLIOGRAFIA 

EL PLA CERDÀ 

‐ 12 tesis en relació al procés de formació de l’eixample Cerdà de Barcelona. Barcelona: ETSAB, 2010.  711.4 12 t 

‐ Corominas Ayala, Miquel. Los orígenes del Ensanche de Barcelona : suelo, técnica e iniciativa. Barcelona: Ediciones UPC, 2002. 711.4 Cor 

‐   Edifici Collage : Centre Cultural Teresa Pàmies. Barcelona: Actar, 2011.   

727 Edi 

‐ Cruanyes, Josep. L’Eixample. Barcelona: Pirene, 1988.  I91(46.71Bar) Cru. 

‐ L’Eixample : Gènesi i construcció. Barcelona: Lunwerg, 2009.  711.4 Eix 

‐ Fabre, Jaume. Tots els barris de Barcelona: 5, Eixample i la Barcelona Vella, els dos Eixamples, Sant Antoni, La Sagrada Família, els barris de la Barcelona Vella (Sant Pere, La Mercè, Ribera). Barcelona: Edicions 62, 1977.  91(46.71Bar) Fab 

‐ Gabancho, Patrícia. L’Eixample vist per 20 veïns. Barcelona: La Campana, 1990.  91(46.71Bar) Gab 

‐ Guardiet i Bergé, Montserrat. El Teatre Líric de l’Eixample: 1881‐1900. Barcelona: Pòrtic, 2006.  792 Gua 

‐ Els interiors d’illa de l’Eixample : el significat dels seus noms. Barcelona: ProEixample; Lunwerg, 2007.  91(46.71Bar) Int 

‐ Literatures de l’Eixample [enregistrament vídeo]. Barcelona: Consorci de Biblioteques, 2009.  DVD 028 Lit 

‐ Mazón, Tomás. Introducción a la planificación urbana. Alicante: Aguaclara, 1997.  711.4 Maz 

‐ Morris, Anthony E. J. Historia de la forma urbana desde sus orígenes hasta la Revolución Industrial.  Barcelona: Gili, 1984.  711.4 Mor 

‐ Nel∙lo, Oriol. Ciutat de ciutats : reflexions sobre el pocés d’urbanització a Catalunya. Barcelona: Empúries, 2001.  711.4 Nel 

‐ Oliva i Casas, Josep. La confusió de l’urbanisme : ciutat pública versus ciutat domèstica. Barcelona: Pòrtic, 2001.  711 Oli 

‐ Paricio i Casademunt, Antoni. Secrets d’un sistema constructiu : l’Eixample. Barcelona: UPC, 2005.  711.4 Par 

‐ Permanyer, Lluís. L’Eixample: 150 anys d’història. Barcelona: Viena, 2008.  91(46.71Bar) Per 

‐ La Rehabilitació de l’Eixample: 1897‐1991.  Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1993.   711.4 Reh 

‐ Segura, Isabel. Dones de l’Eixample. Barcelona: Centre d’Informació i de Recursos de la dona, 2009.  30.055.2 Seg 

24

‐   Semiòtica de l’Eixample Cerdà. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2009.   

711.1 Sem 

‐ Solà‐Morales Rubió, Manuel de. Deu lliçons sobre barcelona : els episodis urbanístics que han fet la ciutat moderna. Barcelona: Col∙legi d’Arquitectes de Catalunya, 2008.  711 Sol 

‐ Vivències de l’Eixample : relats breus  amb motiu del 150è Aniversari del Plan de Reforma y Ensanche (1859). Barcelona: ETSAB, 2010.  N Viv 

 

 

BARRI SANT ANTONI 

‐ Alberdi, Ramon. Els Salesians al Barri de Sant Antoni : Barcelona 1890‐1990. Barcelona: C.S. Sant Josep, 1994.   372.2 Alb 

‐ Babiano i Sánchez, Eloi. Antoni Rovira i Trias, arquitecte de Barcelona. Barcelona: Viena, 2007. 72(Rov) Bab 

‐ Corominas Ayala, Miquel. Los orígenes del Ensanche de Barcelona : suelo, técnica e iniciativa. Barcelona: Edicions UPC, 1992.  711.4 Cor 

‐ Cruanyes, Josep. L’Eixample. Barcelona: Pirene, 1988. I91(46.71Bar) Cru 

‐ Cunill Canals, Josep. Gran Teatro Español (1892‐1935) : història del primer teatre del Paral∙lel. Madrid: Fundació Imprimatur, 2011.  792 Cun 

‐ L’Eixample : Gènesi i construcció. Barcelona: Lunwerg, 2009.  711.4 Eix 

‐ Fabre, Jaume. Tots els barris de Barcelona: 5, Eixample i la Barcelona Vella, els dos Eixamples, Sant Antoni, La Sagrada Família, els barris de la Barcelona Vella (Sant Pere, La Mercè, Ribera). Barcelona: Edicions 62, 1977.  91(46.71Bar) Fab 

‐ Gabancho, Patrícia. L’Eixample vist per 20 veïns. Barcelona: La Campana, 1990.  91(46.71Bar) Gab 

‐ Informe anual ProEixample. Barcelona: ProEixample, 1997‐ . 711.4 Pro 

‐ Els interiors d’illa de l’Eixample : el significat dels seus noms. Barcelona: ProEixample; Lunwerg, 2007.  91(46.71Bar) Int 

‐ Literatures de l’Eixample [enregistrament vídeo]. Barcelona: Consorci de Biblioteques, 2009.  DVD 028 Lit 

‐ Mercat i memòria [enregistrament vídeo] : Mercat de Sant Antoni 2009. Barcelona: Escola Massana, 2009.   DVD 741.6 Mer 

‐ Paricio i Casademunt, Antoni. Secrets d’un sistema constructiu : l’Eixample. Barcelona: UPC, 2005.  711.4 Par 

‐ Permanyer, Lluís. L’Eixample: 150 anys d’història. Barcelona: Viena, 2008.  91(46.71Bar) Per 

‐ Provansal, Danielle. Els Mercats de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1992.  381 Pro 

25

‐ RCR Arquitectes. Biblioteca, hogar de jubilados y espacio interior de manzana. Girona: RCR, 2009.  727.8 RCR 

‐ La Rehabilitació de l’Eixample: 1897‐1991.  Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1993.   711.4 Reh 

‐ Tolrà, Jordi. Mercats de Barcelona. Barcelona: Angle, 2007.   381 Tol 

‐ Transformacions i ús de l’illa d’equipaments de Sant Antoni. Barcelona: ProEixample, 2009.  DVD 711.4 Tra 

‐ Vivències de l’Eixample : relats breus  amb motiu del 150è Aniversari del Plan de Reforma y Ensanche (1859). Barcelona: ETSAB, 2010.  N Viv 

 

 

MERCAT SANT ANTONI 

‐ Antonet del meu cor! : recuperació de la memòria històrica del barri de Sant Antoni de Barcelona. Barcelona: Xarxa comunitària de Sant Antoni, 2004.  

DVD 91(46.71Bar) Ant 

‐ Babiano i Sánchez, Eloi. Antoni Rovira i Trias, arquitecte de Barcelona. Barcelona: Viena, 2007. 72(Rov) Bab 

‐ Corominas Ayala, Miquel. Los orígenes del Ensanche de Barcelona : suelo, técnica e iniciativa. Barcelona: Edicions UPC, 1992.  711.4 Cor 

‐ Cruanyes, Josep. L’Eixample. Barcelona: Pirene, 1988. I91(46.71Bar) Cru 

‐ Gabancho, Patricia. L’Eixample vist per 20 veïns. Barcelona: La campana, 1990.  91(46.71Bar) Gab 

‐ Guia estadística. Eixample en xifres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1997‐.  312 Gui 

‐ Els interiors d’illa de l’Eixample : el significat dels seus noms. Barcelona: ProEixample Lunwerg, 2007.  91(46.71Bar) Int 

‐ Paricio i Casademunt, Antoni. Secrets d’un sistema constructiu : l’Eixample. Barcelona: UPC, 2005.  711.4 Par 

‐ La rehabilitació de l’Eixample 1987‐1991. Barcelona: Metro‐3, 1993.  711.4 Reh. 

  

 

 

 

 

26

WEBGRAFIA 

PLA CERDÀ 

Any Cerdà: 150 anys del projecte   

Barcelona Metrópolis: Revista d’informació i pensament urbans 

Biblioteca d’arquitectura de la UPC La Casa Batlló i el Pla Cerdà

 Ciències Socials (Blog)

 Ildefons Cerdà i l’Eixample (Díptic de la Generalitat de Catalunya) Institut Cerdà El Pla Cerdà, model d’urbanisme: Quadern de treball Presentació en diapositives sobre el Pla Cerdà El Price, temple de la boxa El Quadrat d’or de la Barcelona modernista

 Territori: L’Any Cerdà

 Viquipèdia (Ildefons Cerdà)

 Viquipèdia (El Pla Cerdà)  

 

SOBRE EL BARRI: 

Assemblea del Barri   Associació de veïns de Sant Antoni Barri de Sant Antoni (web del barri) Cinemes Waldorf Combat de boxa al Price Convent de Sant Antoni Abat 

27

Cursa popular del Barri de Sant Antoni Festa Major del barri Hispano‐Suiza Portal virtual del barri  Salir.com Sant Antoni Centre Comercial Sant Antoni Comerç (Eixos Comercials de Barcelona)  Spain Emotion Viquipèdia

   

SOBRE EL MERCAT: 

Article sobre el mercat dominical Barcelona.com Descripció física del mercat Geometries: Mercat de Sant Antoni Mercat de Sant Antoni Mirades a un mercat Sant Antoni Centre Comercial 

      Viquipèdia 

28

NOTES 

29

i Web aj arquitectura eixample 

http://w110.bcn.cat/portal/site/Eixample/menuitem.7172c1efe9fe3aa433433343a2ef8a0c/?vgnextoid=2305d580d8549210VgnVCM10000074fea8c0RCRD&vgnextchannel=2305d580d8549210VgnVCM10000074fea8c0RCRD&lang=ca_ESii és un edifici d'estil modernista construït per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1911iii La fàbrica tèxtil que Casimir Casarramona va fer construir als peus de la muntanya de Montjuïc, constitueix una peça única de l’arquitectura modernista industrial catalana de principis del segle XX . Tota la construcció es va fer de maó, emprant la ceràmica i la pedra artificial  per ornamentar les parts nobles. Després d’una llarga temporada d’inactivitat, el 2002  ”la Caixa” va crear el CaixaForum, i el va dotar de les infraestructures pròpies d’un equipament cultural modern, mantenint l’esperit original de l’obra.iv  Obra de l’arquitecte Antoni Maria Gallisà. Construida ente 1902‐1903. Destaca el gran joc de materials diversos en la seva execució     v  obra de Joaquim Gili i de Francesc Bassó, ambdós del Grup R, que va rebre un premi FAD el 1961vi De l’arquitecte Rodríguez Arias, aquesta obra, dels anys 1933‐34, presenta una façana sòbria i plana amb uns balcons rectangulars molt sobresortits, gairebé com cubs adossats al mur. A la planta baixa hi ha l'estructura metàl∙lica del cinema que dóna nom a l'edifici.vii Antoni Gaudi viii Lluís Domènech i Montanerix Elies Rogent x O Casa Terrades de Josep Puig i Cadafalchxi Font de ferro colat amb quatre brolladors i coronada per un fanal de quatre llums. En un dels angles hi ha una petita font per als gossos. Autor disseny: Pere Falquésxii De l’escultor  Frederic Marèsxiii Josep Manuel Benedicto,  Consta d'un pedestal de pedra, on hi ha una pica rodona, damunt del qual emergeix la silueta en bronze d'un vailet que sembla expressar la seva alegria en haver aconseguit un peix, el qual sosté a la seva mà esquerra. Als seus costats hi ha dos tritons, també de bronze.  xiv Realitzats l'any 1906, pel llavors arquitecte municipal Pere Falqués i Urpí (1850‐1916), Es tracta de trenta‐dos bancs construïts amb el clàssic "trencadís" del modernisme català i subjectes als bancs es troben els fanals, constituint una única peça, els fanals són de ferro forjat amb el característic "coup de fouet", realitzats al taller de fosa de Manuel Ballarín.  xv Expedient 3, de 1875‐76 dipositat a l’AMA. Hi costen  les còpies dels plànols dels mercats de la Barceloneta, el Pedró i Santa Caterian, però no el de Sant Josep 

 xvi Extret de http://barcelonaimatgesambhistoria.blogspot.com.es/search?q=sant+antoni xvii Extret de http://barcelonaimatgesambhistoria.blogspot.com.es/search?q=sant+antoni   xviii Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/xix Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/xx Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/xxi Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/

30

xxii Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/xxiii Extret de http://barcelofilia.blogspot.com.es/xxiv Extret de http://www.lahispano‐suiza.com/historia/index.htm xxv Extret de http://www.bcn.cat/lluisacura/Preins/PEC_Lluisa_cura.pdf

 

 

 

 

 

 

 

 

              Darrera revisió: juliol 2013