Ernest lbáñez Neach (Lleida 1920-2010)

ocupa un lloc preferent quan parlemde la historia de l'art a Lleida al llarg

del segle xx. Home pont entre dos genera-cions, la de la primera postguerra i la queprotagonitzaria la renovació artística alllarg dels anys 50 i 60 del segle passat, laseva dilatada trajectória artística es per-llonga, després d'un petit paréntesi alsanys setanta i vuitanta, al primer decennidel segle XXI, deixant com a testimoni de laseva incansable activitat creativa una obraprolífica, d'una gran diversitat estilísticapero dotada de trets distintius propis. Lasingularitat d'aquesta obra es basa en elseu carácter ecléctlc, en lacapacitat de l'Ernest per apro-piar-se creativament de totsaquells recursos plástics delsdiferents moviments i tendén-des artístiques que admira ique li van permetre donar sor-tida a la necessitat intensaque tenia per expressar el seupropi món interior. No semprees va entendre aquesta capa-citat carnaleónlca per passard'una tendencia a l'altra, peradoptar recursos plástícsdiferents i contradictoris, quenegaven alhora l'assolimentd'un estil propi, personal. Enel fons, més enllá d'aquest canvis, alló querealment l'importava en relació a l'activitatplástica no era només la pintura en la sevadespullada materialitat, sotmesa finalmenta l'escrutini dels sentits, sinó, fonamental-ment, la creació artística entesa com a pro-cés de desenvolupament i de coneixementpersonal. En aquest sentit, la seva pinturava ser el testimoni material de la sevavoluntat de no aturar-se en la repetició, deno insistir en allo conegut, des descobrirnous camins pels quals transitar. Malgrattot, el pas dels anys i la interioritzadó debona part d'aquests recursos plástlcsdonaren lloc, finalment, a una obra que,

malgrat la seva diversitat, presenta unmateix to, una mateixa dicció, que fona-mentalment es recolza, ara ja de maneradistintiva, en un primitivisme conscient ialhora espontani i en un ús contundent delcolor. Una obra realment inconfusible.

Ernest lbáñez mostra molts dels aspec-tes que han caracteritzat bona part del que-fer artístic a Lleida durant la segona meitatd'aquest segle. A l'igual que molts altrescreadors, participa del redescobriment delpaisatge que caracteritzá la pintura espan-yola dels anys quaranta, en ple procés derepresa de la seva activitat després deltrencament que suposá la Guerra Civil.

Represa que, en molts casos, significa permolts d'ells el primer contacte amb el móndels pinzells i dels pigments. En aquestsentit, la seva primera experiencia pictóricaes produeix de la rná del que seria un delsseus companys, el pintor Josep Barberá,amb qui realitzaria les seves primeres pin-tures dins els parárnetres d'un realismeacadérnlc. Pero el personatge que més fortimpacte causara en el recent iniciat lbáñezsera losep Benseny, pintor clau en la reacti-vació artística de la Lleida de la postguerra,al que conegué l'any 1941. La personalitatcaptivadora de Benseny, la seva passió perl'ofici plctóric, aprés des d'una posició

d'autodidacta, sera el punt de referenciaindiscutible del mon artístic lleidatá d'ales-hores i, especialment, per al grup de pin-tors més directament vinculats, entre elsque podem comptar, a més de a l'Ernestlbáñez, a Antoni Ramos, Charles Pardell,Manuel Niubó, Montull, i losep Barberá,

Seria aquesta nova generació, junta-ment amb Maria Goma, Leandre CristOfol iel propi Iosep Benseny, la que l'any 1947fundaria el Cercle de Belles Arts de Lleida,en un intent per crear una plataforma públi-ca a partir de la qual donar sortida alsanhels de revitalització de l'ambient artísticlleidatá que presentava un aspecte desola-

dor. El Cercle assolirá una gran importanciaen la configuració i desenvolupament de lapersonalitat artística d'Ernest lbáñez enproporcionar-li un marc concret de referen-cies artístiques formatives, vinculades a lapintura de paisatge que caracteritzá larepresa artística de la postguerra espanyo-la, i de relacions personals que hauriend'ésser posteriorment decisives.

L'any 1950 sera, pero, l'any en quecelebrara la seva primera exposició indivi-dual a la Sala Llorens, que marcaria l'inicide la seva activitat creativa com a pintor,superant l'estadi de simple afeccionat. En

aq uesta exposicro presenta els paratgesque havia recorregut en les seves campan-ves de pintura a l'aire lliure. Des d'aquestmoment i durant els anys cinquanta i prin-cipis dels seixanta prodigara incansable-ment la seva participació en certárnens iconcursos oficials, gairebé l'única oportu-nitat per als artistes locals de poder mos-trar públicament els seus avencos, on reco-Ilirá nombrosos guardons, essent seleccio-nat molts cops per a participar en certá-mens d'árnbit nacional. Alllarg de tot ells ide les exposicions individuals que presentaen aquests anys, lbáñez rnostrá el seu par-ticular procés de maduració artística, carac-

teritzat per una incansabletasca d'assimilació i reelabo-ració dels elements pictórlcs iformals deIs diferents movi-ments artístics lligats a lamodernitat. Cal esmentar, enaquesta direcció la seva parti-cipació, e11953, a iniciativa deMarlá Goma, al "Grup 5", reu-nió dels artistes Manel Niubó,Ramon Fontova, IosepBarbeta, Ernest lbáñez i elpropi Goma. A més de la sevaobra paisatgística cal subrat-llar la tendencia expressionis-ta que practica lbáñez enmolts deIs seus paisatges iespecialment de les seves

figuracions de temática religiosa, segura-ment impressionat per les aportacions del'obra de Rouault, de la qual es confessauna admirador incondicional: a partir de ladepuració i simplificació formal del temarepresentat, concedeix al color el rnáxirnprotagonisme en la conformació del qua-dre, aplicat abundantment en capes super-posades fins a aconseguir els valors, prefe-rentment opacs, i els matisos desitjats.

Aquesta via li va permetre anar dei-xant enrere la preocupació postimpressio-nista per la llum i pel color deIs paisatgesa través deIs q uals es forma, procés

durant el qual va anar depurant i essencia-litzant progressivament els motius repre-sentats fins a arribar a solucions plena-ment abstractes. És aquest el moment enel que connecta amb els corrents de l'a-vantguarda. Contráriament al cas paradig-rnátic de l'art lleidatá, personalitzat en lafigura de Lluís Trepat, que s'iniciá en l'abs-tracció a partir del desenvolupament devalors estrictament pictórics i expressiusen la representació de la realitat, encaraque indutt pels exemples parisencs que vaconéixer, lbáñez penetra en els camins dela no figuració com a conseqüéncia d'unprocés de conceptualització del fet artístici de les formes de representació, imburt deles seves reflexions filosófi-ques i a l'empara de la sevacada cop més ampla culturaartística. L'abstracció fou perell el camí d'un art que nocerca representar l'objectereal sinó acotar alló indes-criptible que forma part de lanostra existencia. Tot i així,aquesta idea no sera plena-ment i conscientment assoli-da com a alternativa expres-siva en la seva obra fins a laseva vinculació als processosgenerals de renovació de laplástica lleidatana, desenca-denats per la polémica artís-tica que al llarg del 1956 esclatará en elpanorama artístic lleidatá amb la irrupcióde l'obra plenament abstracta de Trepat.Ell i Trepat constituiran la indiscutiblepunta de llanca deIs valors renovadors dela pintura lleidatana, que en aquellmoment cornenca a desvetllar-se en rela-ció als corrents de l'avantguarda.

Durant I'any 1960, lbáñez s'endinsá deple pels camins de l'abstracció, Alliberadala seva dicció pictórica de la referencia a larealitat exterior es lliurá una prolífica ivariada tasca d'experimentació informal,en la que preval, per damunt de tot, la

II

~

recerca d'un vocabulari propi per al desen-volupament de la seva propia expressivitatgestual. És així com, a partir d'una experi-mentació formal al voltant del pont anticd'Overschie a Holanda realitzará un deIstreballs pictórics que més grans resultats liha proporcionat. I no deixa d'ésser signifi-catiu que aquest fet es produeixi a partirde la referencia, encara que llunyana, a larealitat física sensible. Finalitzada la seriede cent quadres d'aquest tema, trenta delsquals presenta l'any 1961 en una exposicióindividual, lbáñez s'embarca en una altraserie anomenada "Construccions" _ Totaaquesta producció és la que mostra en lesexposicions individuals i col-lectives al

llarg del 1961 i del 1962.Pero lbáñez per aquestes dates es

troba ja immers en I'experimentació propia-ment rnatérica, la que el vinculara mésdirectament en els propers anys amb l'in-formalisme catalá. Amb la dissolució de lesformes que proveeix I'abstracció i amb elcontacte amb les experléncies rnatériquesdel seu entorn, el camí per a la reconsidera-ció intrínseca dels valors de la materia estallest. Les técniques abstractes practicadesanys abans duien implícites el carácter tác-til i de textura de les pintures, pero araaquests valors assoliran un protagonisme

I

absolut en ésser significats per les novestécnlques mixtes, que sotmeten a la mate-ria a experimentacions múltiples i variades.

Un altre esdeveniment vindria a poten-ciar el camí ernprés per l'artista en aquestsconvulsos i intensos anys d'experimenta-ció: l'exposició de la Escuela de Zaragoza al'lnstitut d'Estudis Ilederncs, grup al queposteriorment seria convidat a integrar-se,al qual cal sumar, finalment, la formaciól'any 1964 del Grup Cogul, el punt álgid d'a-quest moment artfstic. La significació d'a-quest grup és la d'ésser, efectivament, puntde confluencia dels neguits experimentalsd'un seguit de personalitats artístiquesheterogénles que ja des de finals dels anyscinquanta penetren a partir de l'abstraccióen els camins de l'informalisme. O'algunamanera podríem dir que aquest representala formalització pública d'unes relacionsd'intercanvi, d'experléncies compartides ide debats sobre principis comuns per a unsartistes que ja fa anys treballen sota para-metres similars. En aquest context, la moti-vació principal de la formació del grup és,més que una reivindicació de modernitatartística -que també-, una qüestió de tipustécnic i operatiu . Els avantatges que ofe-reix el grup com a fórmula d'abaratir costosexpositius i d'aconseguir una major difusió-tant interior, pero fonamentalment exte-rior-, han estat ja provats i troben, final-ment, amb el Grup Cogul, la seva concrecióa Lleida. Membre fundador del grup, Ernestlbáñez esdevindrá el seu portaveu teórlc,l'home que expressa en paraules elsneguits artístics dels seus integrants, vin-culats a la defensa i al suport de la moder-nitat artística que representa la no figuracióque tots ells realitzaven.

El Grup Cogul deixa de funcionar coma tal des d'inicis del 1965. La seva rupturaés un fet. Assolida la projecció interior iexterior de les individualitats del grupqueden paleses les diferents actituds per-sonals respecte al fet artlstic. O'unabanda, els que, després de l'experlencia

,.

del grup, continuaran compromesos encercar nous camins per a la seva obra imantindranel compromís ideológlc i for-mal vers els diferents moviments d'avant-guarda que s'aniran succeint en el temps.O'una altra, aquells per als quals, formatsllargament en els terrenys de la realitatfigurativa, la seva etapa informa lista cons-tituí, a la fi, una experimentació desprover-da de les actitud s de mllitáncia abstractaque l'acompanyaven, pero que eixarnpláels llindars formals de la seva obra. Unaexperiencia que pass aria a formar part delseu bagatge artístic i que, en el cas del'Ernest, esdevindria definitiva per al seuesclat creatiu posterior.

Oesprés d'aquests moments d'inten-sitat artística, com si d'un cert esgotamento impossibilitat d'anar més enllá es trae-tés, a la que no són aliens els entrebancsque comporta la crua i rutinaria quotidia-nitat del dornestlc sobreviure, Ernestlbáñez anirá minvant la seva producciópictórica, que des d'aquest moment assu-mira una volguda arnblvaléncia que es per-llongará durant molts anys. Malgrat tot,encara continuara estan present en la vidaartística lleidatana, tot participant delsseus principals esdeveniments i actuantcom el seu cronista d'excepció des de laseva vessant de crític d'art.

Haurem d'esperar, finalment, alsdarrers anys de la década dels vuitanta i elsprimers dels noranta per tornar a assistir aun esclat de prodigalitat expositiva, que vea remarcar l'esperit incansable d'aquestartista. Oeutor de l'expressionisme abs-tracte de Franz Kline, Richard Oiebenkorn ide Willem de Kooning, alguns dels pintorsamericans més destacats de la postguerra,lbáñez explora la seva interioritat ambenergies renovades i un ús cada cop mésintens del color. Les diferents temptativesexclusivament abstractes aniran cedint elpas a un renovat interés per la figuració,conformada inicialment per retrats primi-tius carregats d'ironia, inspirats en l'obra

del ja esmentat de Kooning, pero sobretotd'un dels artistes europeus que més el vainfluenciar: Karel Appel, pintor neerlandésmembre del grup CoBrA. No és alié a aquestcanvi de registre -el que encetá en la sevaexposició "Gent" celebrada a l'l El l'any1997- el seu contacte amb les filosofiesorientals, especialment el budisme, queinspiraran alguns dels seus llibres, altra deles facetes creatives a destacar de l'Ernestdels darrers anys. Algunes de les sevesreflexions o máxirnes compartiran espai ales seves teles i papers amb figuracionsdeformes i primitives que cerquen insinuarla temporalitat efímera de les formes isubratllar la expressió directa i espontániadels seus pensaments, orien-tats a posar en valor la essen-cialitat per damunt de l'apa-renca de les coses.

L'obra de l'Ernest lbáñezabasta més de sis décades d'e-xisténcia. Intentar delimitaramb poques paraules la sevaproducció, que ell mateix aquantificat en milers d'obres,és gairebé un impossible. I nonomés per un entrebanc quan-titatiu sinó perqué, a més, laseva ansia insaciable d'experi-mentar l'ha dut a superar qual-sevol encasellament en unmoviment o estil artístic deter-minat. Sí que podem dir que,situat en els parárnetres ideo-lógics de l'expressionisme abstracte enrelació al fet artístic, encara que despullatde la seva vessant existencial més pertor-badora i nihilista, lbáñez ha exercit unapintura dinámica en la que la intensitatemocional que volia abocar per expressarla seva interioritat i el seu pensament pro-positiu es varen centrar en el desenvolupa-ment expressiu del trae, del contorn, ele-ments que esdevenen l'afirmació contun-dent de la seva personalitat, els qualsestructuren les zones de gran intensitat

crornátlca i li permeten realitzar la descrip-ció d'alló inabastable que cerca en els seusquadres, siguin figuratius o abstractes.Més enllá dels diferents recursos plásticsemprats o dels anomenats "ismes" en elqual encasellar el seu treball, cal parlar enel seu cas de valors: observació, culturavisual, expressió sincera i una voluntatincansable són alguns dels trets distintiusdel seu treball, que intentara també trans-metre amb la paraula i l'acció als seusalumnes en les classes de pintura imparti-des durant molts anys a l'Escola d'ArtsLeandre CristOfol.

L'Ernest lbáñez és, dones, una figuraclau per entendre alguns dels moments

més intensos de la plástica lleidatana enuna arc cronológic molt extens, que abastabona part del segle XX. Ens trobem, sensdubte, amb un dels casos paradigrnáticsper explicar el que, el com i el quan de l'artlleidatá contemporani, amb totes les sevesvirtuts i mancances, amb tots els seusencerts i fracassos.

JESÚS NAVARRO GUlTART

Comisari de l'homenatgeDirector del Museu d'Art jaume Morera

Diputació de Lleida ~

INSTITUTD'ESTUDISILERDENCS-_ _ . espai cavallers 31r3 nm Generalitat de Catalunya

IWI Departament de Cultura +Ajuntament de Lleida