ACRATORIALMolt s’ha parlat (i es parla) del desastre ecològic gallec, i molts’ha publicat a pesar que l’altra marea negra (la de lamanipulació informativa i la censura) també ha inundat elsmitjans de comunicació. A part de l’exemplar resposta solidàriad’un poble que està molt per damunt dels seus governants,només un aspecte positiu aflora entra tanta desgràcia: lescaretes dels governants, aquells que es pensaven intocablesinstal·lats en una supèrbia sense límits, han caigut de cop.Milions de ciutadans han presenciat (i presencien) atònits, en elmillor dels casos, com els seus pretesos servidors abandonen ala seva sort milers de quilòmetres de costa de l’«España vabien» i les seves gents. Alhora, aquests mateixos capitosts,menteixen descaradament, un dia sí, i l’altre també, amb l’únicai menyspreable finalitat de salvar-ne el cul de la tempestapolítica.

De sobte, aqueixa monstruosa maquinària a la que alimentemi que respon al nom d’Estat, ha desaparegut del mapa. Mentreels seus més «insignes» representants caçaven, esquiaven ofeien el mandra, les costes s’omplien de merda. Tanta Europa itant d’euro, tanta OTAN i tant de pseudoprogrés per acabartraient el petroli vessat amb la tecnologia punta... dels dits.

La negligència criminal perpetrada a Galícia pel Govern i elsseus sequaços és, no ens hem d’enganyar, també terrorisme.No és altra cosa que Chapapote d’Estat.

1# Si alguns encara pensen que elsdesastres industrials, dels que el cas delPrestige n’és un exemple, ajuden a formarconsciència i a crear fronts de lluita en el placol·lectiu, els hi direm que de cap de lesmaneres. El desastre del Prestige, amb elseu ventall de reaccions, confirma fil perranda la conformitat de la societat senceraenvers l’organització catastròfica delmón actual. I en direm elperquè.

2# En els primersdies que seguiren ala fuga de fuel delvaixell, el ministreRajoy, davant latorrentada decrítiques, insistiaque «cap país témitjans» perafrontar unacatàstrofe desemblant categoria.El públic rugiaindignat: com éspossible que un paísmodern es trobi impotent isense mitjans enfront d’unamarea de fuel que s’aproxima a les nostrescostes? Un grup d’experts de la universitatde Vigo va emetre un escrit on s’hi podiallegir: «La catàstrofe palesa clarament eldèficit de mitjans tecnològics i d’eines depredicció per tenir un coneixement integraldel comportament del nostre mar.»Nombrosos intel·lectuals i escriptorsdemanaren que s’«investigués l’accident».

3# Mentrestant, el Govern espanyol, en laseva perfecta nul·litat institucional, havia defingir un cop més que estava molt preocupatmentre que, alhora, havia de ser molt eficaçper fer alguna cosa i assumir-ne gransresponsabilitats sobre algunes altres.L’anomenada oposició estava encantada: hianaven d’un costat a l’altre, traient-ne dades

i reprotxfelicitaved’una poferir-nosvolta, el del marperiodistefunció d’o

im

càmeres n’haurà eles sevevital queningú qupreguntaabans deseguirà q

5# Els goposició associacciutadansdolçamenfer? És ecompartede la soresponsa

EL DESASTRE DEL PEL DESASTRE DE LA C

MAI MÉSAteneu Llibertari

Estel Negre

es de les carteres, i tots esn. També els mitjans informatiusretesa oposició aprofitaven per la seva fètida mercaderia (de cop i

canal Tele5 semblava el gran amic i dels pescadors...). Tots elss complien, un cop més, la sevarganitzar la confusió a mida de la

potència general. Qualqueembrutapapers n’esmolava la

ploma perquè li’n sortísbrodada la columna.

4# Però, entretant,qui són els afectats?Què esperen o quèels espera? Unses lamentenmentre arriben lesajudes, altresreben indulgents elRei o el Príncep,

uns pocs espolsenles autoritats locals o

centrals, criden deràbia. Tots exigeixen

responsabilitats perquètots se senten en el centre dela notícia, on avui apunten les

(en poc temps la celebritat sevaporat). Ningú no qüestiona que

s activitats econòmiques, o l’espai habiten, han estat danyats. Peròe no vulgui passar per boig gosa ar quina mena de vida hi havial desastre i quina mena de vidauan tot passi.

rups que alimenten una pretesaactiva («a l’esquerra de l’esquerra»:ions, grups ecologistes, moviments, sindicats) s’han doblegatt a la situació. Quina cosa podienvident que en allò que és essencialixen tots els pressuposts ideològicscietat industrial. Només exigeixenbilitats. O pitjor encara, dimissions.

RESTIGE OONSCIÈNCIA

!

Però en exigir dimissions, no demostren queestaven conformes amb el paper quejugaven els representants polítics de tornabans del desastre? No ens referim a lesseves actuacions concretes, sinó al’existència mateixa d’aquestsrepresentants. Els qui exigeixenresponsabilitats al Govern admeten elGovern, i a la seva oposició, com ainterlocutors vàlids. Elsqui exigeixenresponsabilitats al’Estat parlen elllenguatge de l’Estat ien posen el segell deconformitat amb l’Estat.

6# Contra tot el que espugui pensar, elcapitalisme industrial noconeix accidents nidesastres aïllats oexcepcionals. Tota laseva organitzacióeconòmica i social ésun desastre deproporcions gegantines.Dins de lamegamàquina derelacions industrials, ontot el que passa dia reredia és nociu per a lasocietat i la natura, elvessament del Prestigenomés és una gotad’oli. Els experts queexigeixen més mesurestecnològiques són elsheralds de la novacatàstrofe: enfront d’un món cada cop mésperillós i alienat, només proposa reforçar elscontrols. Els especialistes en tot enssalvaran. Quan la tecnologia industrialabasti ja quotes de destrucció i dedilapidació en massa, l’opinió pública nomésté permís per veure que la solució n’està enl’aplicació de mesures oportunes en elsmoments oportuns. En cap cas es qüestionael mode de vida industrial i antisocial que fanecessari que engendraments com elPrestige solquin els mars. En cap cas es

qüestiona quin és el model social i econòmicque ens està portant a dependre, cadavegada més, d’extraccions ingentsd’energia. No es qüestiona, en suma, laxarxa de falses necessitats generades per lasocietat industrial: automòbil, estació deservei, velocitat, carretera, desplaçamentsconstants, guerres, OPEP, crisis socials,contaminació, explotació irresponsable de

tot allò que és viu, itornem-hi torna-hi...

7# El capitalismeindustrial no té capinconvenient a conviureamb les marees negres.Des que va sorgir fa jamés de dos segles, vaportar la marea negradels seus residus sensefi. Ha ennegrit el mónfins no poder-loreconèixer. I els estats iels governs no han fetres llevat de crear lescondicions necessàriesperquè pogués efectuar-se aquest programasense dificultats. Els quidemanen avui ladimissió dels seusrepresentants electes,s’aferren a la misèriaquotidiana on l’Estat i elCapital se n’ocupen deteixir les xarxes de ladominació.

8# Si demà torna la lluitasocial, els qui hi participin hauran dedesprendre’s de qualsevol il·lusió estatista,sindicalista o legalista, però també haurande posar en qüestió el conjunt del’organització de la vida sota l’explotaciótecnocientífica que patim. A partir d’aquí,serà possible de parlar d’una reconstruccióreal de les necessitats, quan ja ningú nopodia reconèixer-les sota la seva màscaraespectacular.

Els amics de Ludd iels enemics del món industrial

EL DESASTRE DEL PRESTIGE O EL DESASTRE DE LA CONSCIÈNCIA

En les arrels del pensament de Kropotkintrobem una concepció social, col·lectiva, dela vida. Sia a través del desenvolupamentdarwinista, d’aproximacionsantropològiques, sia per meresconsideracions sobre la condició humana,Kropotkin concebrà sempre lesmanifestacions de lavida com a fruit d’unquefer col·lectiu. Elsdiferents exemplars deles diverses espèciessón resultat del’autocreació dels seuspropis processosevolutius, en els que faun paper predominantel suport mutu. Demanera que allò queesdevé en l’escenarifisiològic no ésescindible d’allò quesucceeix en el camp delcomportament, ans alcontrari, acabaprojectant-se de formatal que confereix unasensibilitat comunapositiva que tendeix demena a compartirsentiments. En Moralanarquista afirmaràconcloent: «El sentiment de solidaritat és lacaracterística principal de tots els animalsque viuen en societat.», i és la resultantd’una simpatia constitutiva de totes lesespècies gregàries.

La positivitat d’aquest plantejament estradueix en una mena de sentit elemental dela decència, de forma que només existiria elmal com a ignorància –postulat socràtic– o

com a demència suïcida, així que ben bépodria qualificar-se amb l’adjectiud’inhumana tota acció malvada.

Va ser Aristòtil, pare, entre altres sabers,de la biologia, qui hi raonava de formaanàloga. La coneguda afirmació deKropotkin en L’Estat: «L’home no ha creat la

societat. La societat ésanterior a l’home», éseminentment aristotèlica.En Ètica, Kropotkin s’hirefereix concisament encomentar críticament lateoria de Hobbes del’homo homini lupus.

On Darwin i Kropotkinparlaven d’instint social isentiment moral, Aristòtilhi posava la ciutat, lapolis, que era expressiónatural, tot essent l’home,per tant, animal polític, ésa dir, social, comunitari. Il’ésser humà que s’hadonat a ell mateix elllenguatge, s’atorga ambaixò la capacitat depensar i amb ella obté «elsentit d’allò que és bo id’allò que és dolent, delque és just i del que ésinjust, i de la resta

d’apreciacions» (La Política, llibre I, cap. II).Poder avaluar les accions, les

conductes, és a dir, estar dotat de logos,garanteix que es pensarà bé, perquè pensarmalament és impossible. L’absurd és el límitde la raó. Per tant, Sòcrates anava bé, ipensar el bé és identificar-se amb ell. D’aquíque una acció dolenta sigui d’antuviquelcom de mal pensat, un error, quelcom,

UN DIÀLEG IMPOSSIBLEComentari a les cartes de Kropotkin a LeninEl que segueix és una comunicació lliurada al congrés sobreKropotkin que se celebrarà, a Sant Petersburg i a Moscou, entre elsdies 9 i 14 de desembre d’enguany.

per tant, de corregible utilitzant bé el logos.Entossudir-se en l’error només pot fer-seil·lògicament, això és, sense poder-hopensar, sense poder-ho dir. Un malvat quecomprèn que fa el mal, que no disposa nitan sols d’una coartada que el justifiqui, éscom un cercle quadrat, un absurd.

Però n’hi ha, de dolents. La figura deldolent vindria a representar en aquestraonament el que era el neci que afirmavaque Déu no existia i contra el qual pensavaTomàs d’Aquino, algú obstinat a negarl’evidència lògica, és a dir: Lenin.

Quan Kropotkin, des de la seva casa deDimitrov, va escriure les dues conegudescartes a Lenin, estava ja a les acaballes desa vida. Mentre afligit assistia al’esgarriament de la revolució russa a causadel deliri autoritari, s’afanyava a intentard’acabar-ne els estudis d’ètica, tot sabentque en seria l’últim llegat. Encara ques’havia imposat, pel que sembla, un certretraïment d’una possible crítica bel·ligerantcontra el nou règim, no va poder evitar debaixar a l’arena política en diversesocasions. Masses coses mal fetes, massesinjustícies com per romandre retret.

De manera que uns quants pics vaintentar d’entaular diàleg amb Lenin. Entenim la ressenya de l’entrevista amb eldictador bolxevic esdevinguda el maig de1919, però qui ens en dóna notícia, V.Broch-Bruevich, aleshores secretari deLenin, ens ofereix un relat un tant insuls, i fal’efecte que tot s’explica a la major glòria deldictador, que va tenir el detalld’interrompre’n les moltes i importantsactivitats per condescendir a parlar amb elvell i il·lús anarquista.

Però disposem, també, de dues cartes(març i desembre de 1920) per les quesabem els pacients intents de Kropotkin per,tot contenint la ràbia com va poder, intentarfer entrar en raó a Lenin. Aquest ni les vacontestà ni va acusar la rebuda. Hemconegut, per la biografia que el generalVolkogonov va dedicar al dictadorcomunista (1993), que es conserva lasegona de les cartes al marge de la qualfigura una concisa anotació: «Per a l’arxiu.»

En ambdues cartes n’hi ha un motiudesencadenant, la precària situació delsempleats de correus i telègrafs de Dimitrov, ila presa i posterior execució d’ostatges per

part dels cossos repressius de l’Estat. Enacabat d’exposar els casos de misèria i derepressió, respectivament, passa Kropotkina fer reflexions sobre el curs delsesdeveniments i intenta d’oferir-ne al’eventual interlocutor consideracions moralssobre el que està passant, alhora queaprofita per realitzar diverses crítiques,especialment a la idea de la dictadura departit, que li serveix per delimitar-ne laposició enfront de l’Estat comunista.

Kropotkin intenta fer comprendre a Leninla necessitat de crear institucions locals,d’evitar la degeneració dels soviets i de lescooperatives. És en l’àmbit del que ésabastable pels ciutadans on aquests podenexercir com a tals i crear un món nou basaten la democràcia directa, on poder exercir laciutadania aristotèlica. Però Lenin varomandre sord. Situant-se per damunt delpoble per governar-lo, va establir una relaciómetapolítica que va portar al deliriautoritari..., va pensar segons categoriesfredes i estàtiques amb les que el marxismehavia reduït el poble. Des de les altures del’Estat es divisa un panorama de la història,no del moment, i s’atén només a lapreocupació de vessar més combustible almotor de la lluita de classes. Aqueixcombustible podien ser pagesos ucraïnesos,carters de Dimitrov o ostatges. La combustióen garantia la marxa de la història. La raóhegelianomarxista no repara en videsconcretes, va més enllà, l’horitzó n’és la fi dela història.

Aquesta raó d’Estat resulta insensible aconsideracions morals. Un motor no ténecessitat de moral, el seu criteri defuncionament i el seu valor és l’eficàcia. Enaquell temps Lev Trockij va escriure un delsllibres més abjectes que es coneixen: Laseva moral i la nostra, catecismemaquiavèl·lic on deixa ben clar que lesconsideracions morals, els planyshumanitaristes, no eren més queanacronismes petit burgesos.

Quan Kropotkin es queixava a Lenin deles pràctiques repressives, de la utilitzacióde la tortura, la consciència d’aquest noresponia, insensible sota els amagatallsideològics que impedien que la sensibilitats’obrís camí.

Si la persuasió falla perquè el receptorno atén a raons, es pot formular la pregunta

russa per antonomàsia: Què fer? Convérecordar que a Sòcrates el van denunciar ien demanaren l’execució tres ciutadansd’oficis respectables: un orador, un polític iun poeta, tres demagogs de la política i deles emocions. Una confabulació que varesultar perfecta. El diàleg no li va funcionaren aquesta ocasió a Sòcrates i lesconseqüències, com és sabut, van serfatals.

Persuasió, diàleg, contra ideologia idemagògia... En la Carta als treballadors del’Europa Occidental (juny de 1920),Kropotkin hi va escriure que «ens hanensenyat com no s’ha de fer una revolució»,perquè, efectivament, la revolució o éspopular o no és, i per ser popular el pobleha de ser, a través d’institucionsd’autogestió, a la mesura de la gent, l’agenti no el pacient. La burocratització que enaquesta mateixa carta denunciavaKropotkin, unida a la repressió jacobina i ala desconsideració de la capacitat d’acciódel poble seran característiques dels règimsque a partir de la dècada dels anys trentacomençaran a ser denominats com atotalitarismes.

Serà altra anarquista rus, amic i deixeblede l’autor de Suport mutu, un dels primers aconsiderar que el totalitarisme tenia duescares, la nazifeixista i la comunista. Enefecte, Vsevolod Mikhailovi Eichenbaum,Volin, va escriure el 1934 el fullet El feixismeroig, on, com a preludi a la seva excel·lentobra La revolució desconeguda (1946),equipararà el comunisme triomfant amb elsfeixismes italià i alemany.

Com dialogar amb qui no raona? Quanlogos ja no és raó sinó paraules congelades,invulnerables, quan es nega l’àgora, onsituar el debat, la dissidència? Lenin no vaentrar en la política perquè les coses fossinpitjors, però va cometre un error fataldesencadenant d’altres molts, va utilitzar laideologia per expressar-se i aquesta vapensar per ell. L’expressióideològica organitza el seupropi discurs i justificacióapel·lant a un criteri deveritat i referènciaautorevelat per la ideologiamateixa. Així es potcomprendre que en acabarel segle XIX s’alegrés de la

fam generalitzada que matava les «pobresgents» dostoievskianes, perquè aquestatragèdia, llegida en clau ideològica,significava combustible per al motor de lahistòria. Resulta massa condescendentVassily Grossman quan escriu que « questshomes no desitjaven mal a ningú, peròhavien fet el mal tota sa vida». El malcomença quan un deixa de ser sensible aldolor aliè, quan es positivitza el dolor.

La colonització de la consciència acàrrec de la ideologia ens situa en un pladistint d’allò que és immediat vitalment,respecte a la qual ens va tornant indiferents,i trenca el vincle sentimental que ens relligaa tothom; en termes de Kropotkin, ataca elsuport mutu. Per això la bona gent es trobaen qualsevol formació ideològica sempre iquan la contradigui: el soldat de Kornilovque es nega a obeir l’ordre de dispararcontra el poble l’agost de 1917, el guardiàdel gulag que evita l’aplicació delreglament...

En la mesura que l’anarquisme no acabide ser ideologia podrà servir per defensarles bones causes i les bones coses.

Un cop al poder, com Lenin seriasensible a la fam dels carters de Dimitrov, al’angoixa dels ostatges pels que espreocupava Kropotkin? La ideologiaconvertida ja en Raó d’Estat, triomfant, noescolta laments.

Lenin va fer el mal perquè es vaequivocar, en va vendre l’ànima a laideologia. Sòcrates va ser executat, vaperdre la votació en un tribunal que va votarper la demagògia. Però poc després elpoble atenenc, indignat, va vessar llàgrimespel filòsof i va encalçar els qui el vancondemnar. Segons es conta, els tresconspiradors es van suïcidar. No van poderviure en l’error, en la injustícia? També hacaigut el comunisme a Rússia. De Leninnomés podem aprendre prenent-lo comexponent de «com no s’ha de fer una

revolució». Hem deprocurar llegir les cartesde Kropotkin des delnostre present, doncsencara resulta peremptoripensar en la fam delscarters i en l’angoixa delsreprimits.

Ignasi de Llorens