EL DOCTOR JOAN BAPTISTA BENAVENT (1703-1769), PABORDE I CANONGE ANTIIL·LUSTRAT.pdf

ANALES VALENTINOS 76 (2012) 355-376

EL DOCTOR JOAN BAPTISTA BENAVENT (1703-1769),

PABORDE I CANONGE ANTIIL·LUSTRAT

Per Frederic Oriola Velló*

INTRODUCCIÓ

Potser el set-cents valencià, és el període que més bibliografia ha

generat en les darreres dècades. En aquest apartat, destaca les aportaci-

ons fetes pel professor Antonio Mestre Sanchis, qui unes vegades del seu

puny i lletra i d'altres, a l'ombra dels seus deixebles, ha tret a la llum el

paper jugat pels il·lustrats valencians amb Gregori Mayans al capdavant,

i de les relacions teixides entre aquests i la resta de la il·lustració espa-

nyola i europea.1

Ara bé, menys interès ha despertat fins el moment l'antiil·lustra-

ció, ço és, aquells personatges oposats als avanços intel·lectuals, cultu-

rals i polítics del Segle de les Llums, els quals estaran en la soca-rel dels

moviments reaccionaris de la novella centúria del vuit-cents. Segons el

professor François López, aquest moviment tradicionalista no sols es

manifestava com una doctrina religiosa o espiritual, sinó més bé, integrava

també idees i valors que barraven qualsevol modificació de l'estatus quo

de les estructures de l'Antic Règim. Així aquest moviment, quedava de-

finit per dues característiques generals; d'una banda l'absoluta ceguesa

vers les novelles necessitats filles del devenir històric. Mentre d'altra

banda, manifestaven una actitud militant i enfrontada vers qualsevol no-

vetat que alterés la integritat del seu món.2

__________ * Llicenciat en Història i Diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat

de València (Espanya). 1 De bestreta cal començar donant les gràcies als mossens i historiadors Miquel Navarro

Sorní de la Facultat de Teologia “San Vicente Ferrer” i Antonio Mestre Sanchis de la Universitat de València pels seus consells i el seu suport en tot moment.

2 LÓPEZ, F., “El pensamiento tradicionalista”, en R. Menéndez Pidal (fund.), Historia de España, XXXI/1, El estado y la cultura (1759-1808), Madrid 1987, 816.

356 F. ORIOLA

Per la seua banda el professor Teófanes Egido, apunta com aquest

segment formava en realitat un grup heterogeni, on confluïen diversos

interessos. D'una banda, hi donaven suport sectors de les velles aristo-

cràcies, que veien com les novelles mesures reformistes, més en sintonia

amb els interessos de les boiants burgesies, poc a poc soscavaven el seu

poder polític i social. També trobarem l'antiil·lustració clerical, embol-

cada amb la bandera de l'escolasticisme i dels privilegis docents en aules

i universitats, que veuran com els desitjos desamortitzadors dels

il·lustrats, tant de béns materials com de persones (puix fer minvar la

població religiosa també era un dels objectius), provocaran que siguen

un enemic força combatiu. A aquests grups, caldrà sumar-hi les respecti-

ves clienteles de col·legials, addictes i terciaris, que els donaran el suport

necessari en la defensa de l'ordre teològic contra el pretès reformisme

il·lustrat.3

Ara bé, en aquesta pugna, tot siga dit, el sector antiil·lustrat tenien

més i millors armes, o almenys, major nombre d'altaveus en la societat

del set-cents. Ells controlaven els ressorts educatius, personificats en

universitats i col·legis majors; també la producció bibliogràfica, impres-

sora i editorial;4 el recurs a la Inquisició o Sant Ofici, amb els seus autos

de fe, anatemes i edictes contra aquells que insinuaren qualsevol altera-

ció de la fe;5 la utilització de la pastoral del magisteri, mitjançant les car-

tes pastorals realitzades per bisbes i arquebisbes, dels sermons encesos i

apologètics, on els predicadors alliçonaven els fidels amb la verdadera

veritat, i la publicació d'una ampla amalgama de textos com cartilles, vi-

llancets, catecismes, textos apologètics, obres morals, cursos de teologia,

etcètera; i finalment, la utilització de sàtires i burles literàries, on amb

pamflets i pasquins versats, fàcils de memoritzar i recitar, escarnien als

seus oponents.6

__________ 3 EGIDO LÓPEZ, T., “Los antiilustrados españoles”, en La ilustración en España y Alema-

nia, Barcelona 1989, 124-125. 4 Sols cal recordar els entrebancs i problemes que haurà de sortejar Gregori Mayans per

veure publicada la seua Carta contra les Cartas eruditas del paborde Vicente Calatayud, o també la

prohibició i censura que rebrà l'Enciclopèdia de Diderot de la mà de la Inquisició. 5 Al respecte es poden citar molts exemples de reformadors que tindran greus problemes

amb el Sant Ofici com Diego Mateo Zapata (1664-1745), Melchor Rafael de Macanaz (1670-1760), Pablo de Olavide (1725-1803), etcètera. Així al respecte, autors com François López conclouen com

malgrat no poder afirmar que la Inquisició impedí la difusió del Segle de les Llums i la Il·lustració

en Espanya, sí és cert, que limità considerablement la seua propagació. LÓPEZ, F., “La resistència a la Ilustración: Bases sociales y medios de acción”, en R. Menéndez Pidal (fund.), Historia de Espa-

ña, XXXI/1, El estado y la cultura (1759-1808), Madrid 1987, 810. 6 EGIDO LÓPEZ, T., “Los antiilustrados españoles”, 125-128.

EL DOCTOR JOAN BAPTISTA BENAVENT... 357

Fet i fet en el cas valencià, aquest sector antiil·lustrat, estarà en-

capçalat per dues figures cabdals, d'una banda l'arquebisbe Andrés

Mayoral i d'altra, el paborde i canonge Vicente Calatayud, protagonistes

ambdós d'acalorades picabaralles amb els reformistes. Així serà en

aquest segment, on haurem d'ubicar la vida del nostre biografiat, el doc-

tor Joan Baptista Benavent.

Certament, cal puntualitzar a la bestreta, com fins la data aquest

personatge havia despertat poc d'interès a nivell bibliogràfic.7 Així a pe-

sar de ser ocasionalment citat en la literatura especialitzada sobre la

il·lustració valenciana, el d'haver segut professor a la Universitat de Va-

lència, el d'haver ocupat càrrecs a l'Arquebisbat, i haver arribat a la dig-

nitat de canonge de la Catedral, poca informació havíem tret en clar

sobre la seua trajectòria vital o curricular.

Juntament amb el silenci en el plànol acadèmic, també constatem

la minsa empremta que el personatge deixà en el subconscient de la me-

mòria col·lectiva de la seua Quatretonda natal. Sols el canonge José San-

chis Sivera, al Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la

diócesis de Valencia, ens fa un breu tast.

“Como hijo ilustre de este pueblo hay que nombrar, entre otros, al doctor

D. Juan Bautista Benavent, catedrático de filosofía y teología de la Uni-

versidad de Valencia y paborde de su Catedral, que murió el 7 de marzo

de 1769”.8

Aquest serà l'objecte de la present aportació, on malgrat les nos-

tres mancances i limitacions sobre el context il·lustrat, hem intentat es-

bossar superficialment la vida d'aquest teòleg del set-cents valencià.

D'aquest mode i entrant en matèria, cal precisar com a nivell me-

todològic hem cercat informació en les principals institucions a les quals

es va dedicar, com l'Arxiu de la Universitat de València (AUV), l'Arxiu

de la Catedral de València (ACV) i l'Arxiu Metropolità de l'Arquebisbat

de València (AMAV). La investigació en aquestos centres, s'ha vist

completada amb la recerca a l'Arxiu Municipal de València (AMV),

l'Arxiu del Regne de València (ARV), l'Arxiu Històric Nacional (AHN) i

l'Arxiu de Protocols del Col·legi del Corpus Christi de València

__________ 7 ORIOLA VELLÓ, F., “El doctor Joan Baptista Benavent (1703-1769) i la Universitat de

València”, en Actes del III Congrés d'estudis de la Vall d'Albaida: L'Olleria del 12 al 14 de març de 2010, Ontinyent 2010, DVD-Rom.

8 SANCHIS SIVERA, J., Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia, València 1922, 205, (ed. facsímil: València 1980).

358 F. ORIOLA

(APCCV); així com dels fons bibliogràfics de la Biblioteca d'Humanitats

“Joan Reglà” de la Universitat de València, de la Biblioteca de la Facul-

tat de Teologia “San Vicente Ferrer” de València i finalment, de la Bi-

blioteca Pública de l'Estat de Castelló de la Plana. D'ençà i pel que afecta

a les cites i referències arxivístiques i bibliogràfiques, en cada cas con-

cret remetrem oportunament al lector.

1. D'ESTUDIANT A PABORDE DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Poc sabem a hores d'ara sobre la família i la infantesa quatretondi-na de Joan Baptista Benavent. La desaparició dels arxius municipal i par-roquial de la localitat, així com dels fons de l'Arxiu Metropolità de l'Arquebisbat de València durant els aldarulls de 1936, posen serioses traves per bastir una correcta biografia.

Gràcies a les certificacions adjuntes a les oposicions presentades a

la Catedral de València l'any 1744, sabem com Joan Baptista fou batejat

a la parroquial dels Sants Joans de Quatretonda el 13 d'abril de 1703.9

Aquesta dada serveix per acotar-nos, almenys, el context històric dels

seus primers anys de vida, en un país en armes a conseqüència de la

guerra de Successió. Malgrat aquesta realitat postbèl·lica, trobem com el

1718 el nostre Benavent amb 15 anys d'edat, marxava a estudiar filosofia

a la Universitat de València. Aquest fet, ens obri interrogants difícils de

respondre ara per ara sobre l'entorn socioeconòmic del nostre protagonis-

ta. Tot fa pensar que Joan Baptista, pertanyia a una família de l'oligar-

quia agrícola local, amb recursos econòmics suficients qui malgrat la

guerra i la postguerra, podien fer front no sols a les despeses que suposa-

ven els estudis universitaris, sinó les derivades per la seua dedicació uni-

versitària.10

Benavent sempre presumirà d'haver estat un bon estudiant. Així en

els diferents mèrits presentats a la Universitat, farà constar com durant el

primer any d'estudis ja participà en la defensa pública d'unes conclusions

__________ 9 ACV, Oposicions: Lectoral (1748). 10 Des del punt de vista onomàstic, val a dir com el cognom Benavent, ha estat el predomi-

nant en aquesta localitat de la Vall d'Albaida des del segle XVI. Així el 1646 representava el 28,22% del total dels caps de família de la localitat, mentre el 1795 sumava el 37,8% del total dels cognoms

existents en la població. També pel que fa a l'entorn socioeconòmic, sabem gràcies al seu testament,

com la família de Joan Baptista posseïa vers 1769, una variada hisenda conformada per una casa al carrer les Eres, una heretat en una zona de ramats, i terres tant de secà com d'horta en diferents in-

drets del terme de Quatretonda.


de dialèctica, i també com defengué en dues ocasions unes Sabatinas

privadas durant els estudis filosòfics.11 El juliol de 1721 obtenia el grau

de Mestre d'Arts,12 iniciant a continuació acadèmia pública i continuant

ara els estudis de Teologia. Ja en data de 18 de febrer de l726, amb 23

anys d'edat, aconseguia el grau de Doctor en Sagrada Teologia.13

Veient l'evolució posterior del personatge, constatem com el món

universitari era el que realment l'atreia. Ni el ministeri pastoral de la mà

d'algun benefici o prebenda eclesiàstica, ni la vida contemplativa amb

l'ingrés en qualsevol ordre religiosa, ni tampoc la funció pública amb la

conseqüent obtenció d'un càrrec administratiu, foren pretensions que es

plantegés. Prova d'açò és que ja el 1724, encara com a Mestre d'Arts i

doctorant en Teologia, es presentarà a l'oposició d'una càtedra de Filoso-

fia.14 Aquesta serà la primera de moltes altres oposicions a les quals opta-

rà al llarg de la seua carrera, i que almenys per ara li serà negada. També

com s'indica als diferents memorials conservats, d'aviat començarà a

col·laborar amb alguns dels seus professors, com per exemple perseve-

rant estudis amb el doctor d'Albaida Vicent Calatayud, com també fent

substitucions temporals d'aquells professors que vacaran.

“Y sin embargo de esto, y de otros exercicios, en que para instruirme, y

adelantarme en la Theologia, que entonces cursava, vivía ocupado, como

fueron la Conferencia, ò Academia privada con mis condiscípulos, y la

asistencia a la Academia, que por aquel tiempo tenia el Dr. y aora Pavor-

de Don Vicente Calatayud, no me negué a substituir muchas veces a Ca-

tedráticos de Filosofia, que ocupados, ausentes, o enfermos no podían

regentar su Chátedra”.15

Amb l'objectiu clar d'allò que volia aconseguir, Benavent comen-

çarà el seu periple d'oposicions a la Universitat de València. El 1726 ho

feia a la càtedra de Filosofia, el 1727 a la de Metafísica o Sant Bonaven-

tura, i el 1728 novament a Filosofia. Per fi el 1729, a la quarta vegada de

__________ 11 Segons apuntava Francisco Ortí el 1730 i malgrat llavors ser una pràctica en desús, era

costum durant els estudis d'Arts, que cadascuna de les sis aules de filosofia defengueren totes les

setmanes unes conclusions sobre un tema proposat, pel matí una opció i per la vesprada la contrària. AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1756-1768, sign. 116, fol. 77r-78v.

12 AUV, Libro de grados de la Universidad de Valencia y del estudio general de [...] Va-lencia de los años 1719 hasta 1722, sign. 25, fol. 206r-207v.

13 AUV, Borrador de grados de la Universidad de Valencia de los años desde 1723 hasta 1741, sign. 26, fol. 3r-3v.

14 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1739-1755, sign. 115, fol. 138r-139v. 15 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1739-1755, sign. 115, fol. 511r-512v.

360 F. ORIOLA

presentar-se i amb vint-i-sis anys d'edat, aconseguirà una de les càtedres

de Filosofia.16

Al respecte cal puntualitzar com la docència a la Universitat de

València del segle XVIII, estava formada per quaranta sis càtedres, divi-

dides entre els estudis d'Arts, Cànons, Lleis, Llengua Llatina, Medicina i

Teologia. A més, aquestes càtedres es dividien entre aquelles simples i

les que tenien pabordia annexa,17 dividides entre els estudis de Teologia,

Cànons i Lleis.

Seran doncs, els estudis d'Art i Teologia sobre les quals orbitarà el

nostre personatge, així cadascun d'ells es composava de deu càtedres. Els

estudis d'Art restaven dividits en sis càtedres de Filosofia (tres tomistes i

tres antitomistes), dues de Matemàtiques, una de Filosofia moral i una de

Metafísica;18 mentre a Teologia havien cinc càtedres amb pabordia anne-

xa (tres de Teologia Escolàstica i dues d'Escriptures) i cinc sense (sant

Tomàs, Durando, Mestre de Sentències i dues de Vespres).19 Normal-

ment el cursus honorum dels professors universitaris, començava ocu-

pant la docència de les càtedres de Filosofia. Val a dir, com totes les

càtedres de la Universitat eren vitalícies, llevat d'aquestes, les quals s'o-

cupaven per plaç de tres anys, podent renovar-hi un trienni sempre que

superés una novella oposició. Fet i fet trobem com acabat el curs de

1729-1730 Benavent s'hi presentà a oposicions, a la de Durando que no

superà, i novament a una quinta vegada a la càtedra de Filosofia que de

nou guanyà.20

__________ 16 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1739-1755, sign. 115, f. 226r-227v. 17 Gràcies a una butlla de Sixt V de 1585, els pabordes de la Universitat passaven a obtenir

una renta de la Catedral de València, a la qual s'adjuntava una sèrie de privilegis com el d'ocupar un

lloc immediat als canonges durant les processons i funcions eclesiàstiques, residir en el cor de la ca-tedral, vestir hàbit canonical, així com d'altres excepcions, honors i immunitats. Per a saber-ne més

sobre les pabordies: ZAMORANO GENOVÉS, Mª.R., Las pavordías valencianas consideradas en su

vertiente educativa, València 2004. 18 Amb la reforma efectuada a la Universitat de València l'any 1733, s'acordarà dintre dels

estudis teològics modificar les càtedres de filosofia moral i metafísica. A causa de l'absentisme que

practicaven els alumnes, derivat del fet que els continguts d'aquestes disciplines eren cursades en al-

tres assignatures, s'acordà que d'ençà quedaven modificades tant en el nom com en el contingut, la de metafísica passava a tractar la teologia de sant Bonaventura (1218-1274), mentre la de filosofia

moral era substituïda per la de Juan Duns Scoto (1266-1308). 19 De normal les assignatures a la Universitat de València eren cursades entre les festivitats

de Sant Lluc i Sant Joan, llevat de les càtedres de Vespres o veranillo, que s'impartien durant els me-

sos d'estiu entre Sant Joan i Sant Lluc, és a dir, del 21 de juny fins al 18 d'octubre. En: ORTÍ

FIGUEROLA, A., Memorias históricas de la fundación y progressos de la insigne Universidad de Va-

lencia, Imp. de Antonio Marín, Madrid 1730, 47-50. 20 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1739-1755, sign. 115, fol. 511r-512v.


Com assenyala el professor Antonio Mestre, a la centúria del set-

cents malgrat no existir partits polítics, sí existien grups de pressió re-

presentats per escoles acadèmiques. Quan hom entrava a la Universitat,

escollia una escola concreta amb una determinada teoria filosòfico-

teològica. Aquest fet condicionaria l'evolució posterior de l'alumne, ja que

en ella trobaria professors que marcarien els seus criteris, així com perso-

nes que li donarien ajuda, defensa i que constituirien el suport bàsic per a

la seua posterior projecció intel·lectual i social, a més de trobar contraris

i enemistats, que pel simple fet de pertànyer a determinada opció, ja difí-

cilment considerarien objectivament els seus progressos i treballs.21

A grans trets, les principals corrents de pensament teològiques

quedaven conformades per l'escola tomista, basada en les teories de san-

to Tomàs de Aquino i amb el suport dels dominics, i l'antitomista o sua-

reciana, amb el suport dels jesuïtes.22 Hem de puntualitzar de bestreta,

com l'equilibri entre ambdós formes de concebre la teologia s'havia man-

tingut estable fins la dècada de 1740, moment en que s'encetà un enfron-

tament virulent entre ambdós concepcions, i que d'ençà comptarà amb el

paborde Vicente Calatayud (1693-1771) com a líder del sector tomista.23

Segons Francesc Xavier Blay, estudiós que s'ha acostat a aquesta

figura natural d'Albaida, dos seran els motius principals que faran que

d'una sèrie de discussions en matèria de teologia espiritual i devocional

s'arribés a un conflicte obert i públic. Per un costat estarà l'arribada l'any

1737 del nou arquebisbe de València, Andrés Mayoral (1685-1769),

conegut per la seua dedicació als temes educatius però també per la seua

militància escolàstica, pel seu tomisme radical, per la seua enemistat

amb els jesuïtes, i per l'oposició a les novetats il·lustrades i enciclopedis-

tes. Aquest fet motivarà que Calatayud, entrés en la seua àrea d'influèn-

cia i comptés amb el suport i la protecció de la principal autoritat

religiosa de la diòcesis.

__________ 21 MESTRE SANCHIS, A., “La Facultat de Teologia. De la decadència a la reforma

il·lustrada”, en M. Peset (coord.), Història de la Universitat de València, II, La Universitat

Il·lustrada, València 2000, 284. 22 Hem d'afegir com juntament amb aquestes també existien altres matisos com els dels

agustins amb Sant Agustí, els franciscans amb Escoto, o dels mercedaris i escolapis que per dife-rents motius i pugnes amb els jesuïtes, optaren al llarg de la primera meitat del set-cents per donar

suport a l'opció tomista. 23 Per a saber-ne més: BLAS MESEGUER, F., “Un teólogo conservador del siglo XVIII: El

pavorde Vicente Calatayud”, en Primer congreso de historia del País Valenciano, III, Edad Moder-na, València, 1976, 621-630 i “Las cartas eruditas del paborde Vicent Calatayud (1693-1771) i la

il·lustració valenciana”, Alba: Revista d'estudis comarcals de la Vall d'Albaida 15 (2000) 67-95.

362 F. ORIOLA

L'altre fet, serà l'inici del moviment reformador que ja anava dei-

xant-se sentir al sí de la Universitat, el qual posava en qüestió bon nom-

bre dels pressupostos científics i docents del sistema escolàstic. D'aviat

s'enfrontaran en les aules i en les càtedres ambdós sistemes educatius:

l'eclecticisme, el cartesianisme i la nova física, front a l'autoritat tradici-

onal establerta per l'aristotelisme i el tomisme.

En aquest context cada bàndol cercarà les seues aliances, i és ací

on Joan Baptista Benavent es decantarà pel sector escolàstic. Cal no

oblidar que tant Calatayud com Benavent pertanyien a la mateixa realitat

geogràfica, és a dir, a la Vall d'Albaida. A més el de Quatretonda, no sols

havia estat alumne del paborde Vicente Calatayud durant els anys uni-

versitaris, sinó que acabada aquesta fase havia seguit cercant les ense-

nyances del teòleg albaidí. A més, un tercer apunt que no cal perdre de

vista, és com en aquesta conjuntura el sector tomista contava amb majors

suports dintre de l'establishment del set-cents valencià, factor aquest que

facilitava l'ascens i la promoció a tots aquells que hi donaren suport.

Però no cal dir com l'objectiu de tot professor universitari era l'accés

a les càtedres amb pabordia adjunta, d'ahí que Joan Baptista, qui volia

millorar la seua situació econòmica i seguir prosperant en l'organigrama

universitari, l'any 1732 presentà memorials a les pabordies de Teologia

Escolàstica i Expositiva, no obtenint-ne cap d'ambdues.24 El mateix pas-

sarà el següent any amb la pabordia de Teologia Expositiva, i en les opo-

sicions a les càtedres de Durando, sant Bonaventura i Vespres.25

Aquestos seran anys d'una extrema dedicació de Benavent al seu

objectiu, ja que el 1735 havia finit el segon trienni com a catedràtic de

Filosofia. El 1736 havent vacat la rectoria del Col·legi de la Purificació

de la ciutat, i suposant que traurien la plaça en concurs públic començà a

estudiar i imprimí els memorials. Però al remat la Reial Audiència deli-

berà que aquesta plaça no s'ocuparia mitjançant oposició, quedant el de

Quatretonda amb els memorials impresos. Això sí, aquest any serà no-

menat a substituir per malaltia al doctor Vicente Navarro en la càtedra

__________ 24 Cal tenir en compte com les rendes habituals d'un catedràtic oscil·laven entre les 25 i les

150 lliures, mentre un paborde rebia més de 1000 lliures, sense comptar els ingressos derivats per la seua dignitat eclesiàstica. Al temps que una pabordia, significava una forma d'ascens i promoció que

obria la porta per poder accedir a bisbats, canongies, vicariats, oficis al tribunal de la inquisició o de

l'audiència. PALAO GIL, J., “Con el favor de Dios y de los amigos: Patronato municipal y provisión de cátedras en la Universidad de Valencia durante el siglo XVIII”, Cuadernos del Instituto Antonio

de Nebrija 4 (2001) 204-205. 25 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1739-1755, sign. 115, fol. 511r-512v.


que ocupava de Vespres i de l'examinatura annexa. Mentre el 1737 opta-

va a una pabordia de Teologia Escolàstica; ara el novell fracàs es veia

recompensat amb l'obtenció d'una examinatura de Filosofia per gràcia de

la Ciutat.26

L'any 1738 obtenia en propietat la càtedra de Teologia de Vespres

i l'examinatura annexa, la qual ja havia ocupat el darrer 1736. Però mal-

grat l'èxit, cal apuntar com a conseqüència de la jubilació del propietari

de dita càtedra, és a dir, el doctor Vicente Navarro, Benavent haurà de

gaudir d'aquesta plaça sense salari ni propines, situació que s'allargarà en

el temps fins l'any 1746.27

La situació anava complicant-se pel nostre Benavent, és cert que la

constància feia que es presentés any rere any a totes les oposicions uni-

versitàries en matèria teològica, però també es cert que tot açò implicava

elevades despeses econòmiques, com ell mateix reconeixia, i que a més

en aquell moment no percebia cap retribució per la càtedra on exercia.

“Que haviendo venido a esta ciudad el año de 18 a estudiar la Filosofía,

ha seguido la carrera de la Universidad hasta el presente año 49 expe-

diendo de sus propios en tan largo espacio de tiempo quantiosas sumas,

ya para su precisa manutención, como para conseguir los Grados que ob-

tiene, y hazer las oposiciones que en su tiempo han ocurrido”.28

Per fi el 1740 la cosa començarà a canviar, ja que serà nomenat

Mestre de patges de l'arquebisbe Andrés Mayoral.29 Un càrrec a la vora

del poder diocesà, que obria noves possibilitats a Joan Baptista. Així si

fins eixe moment s'havia centrat únicament en l'obtenció d'una pabordia

universitària, ara passarà a contemplar la possibilitat d'obtenir una ca-

nongia a la Catedral de València, dignitat molt més sucosa per les rendes

__________ 26 A la Universitat alhora de l'obtenció dels graus de batxiller, mestre en arts i doctor, calia

passar un examen. Així cada escola tenia una sèrie d'examinatures associades, que es repartien en divuit per cànons i lleis, tretze per teologia, vuit per filosofia, vuit per medicina, una per metafísica,

una per filosofia moral, i una per arts. Juntament amb aquestes, existien examinatures independents

dels claustres, que eren proveïdes per la ciutat. Els alumnes que realitzaven els pertinents exàmens, estaven obligats a pagar unes quantitats econòmiques als examinadors, les quals quedaran regulades

en les Constitucions de 1733. 27 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1756-1768, sign. 116, fol. 77r-78v. 28 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1739-1755, sign. 115, fol. 336r-337v. 29 Per Mestre de patges, hem d'entendre l'oficial encarregat de conduir i dirigir el personal

de patges de l'arquebisbat. Val a dir com abans de Joan Baptista Benavent, havia ocupat aquest me-

nester entre els anys 1738 i 1740 el doctor Josep Climent Avinent (1706-1781), qui serà nomenat l'any 1766 bisbe de Barcelona. MESTRE SANCHIS, A., “José Climent, un obispo acusado de Jansenis-

ta”, en E. Callado Estela (coord.), Valencianos en la historia III, València 2009, 288-290.

364 F. ORIOLA

i també pel prestigi. Durant la dècada de 1740, ja sota el braç les atribu-

cions de catedràtic de la Universitat i oficial al servei de l'arquebisbe, op-

tarà en dues ocasions a la Catedral, badant en ambdós intentes com tot

seguit veurem.

Malgrat tot, seguirà presentant-se a les oposicions universitàries.

El 1746 aprovava la càtedra de Durando, mentre la pabordia de Teologia

Escolàstica se li resistirà considerablement. El professor Javier Palao Gil,

ha demostrat com no sols calien títols i sabers per obtenir una plaça uni-

versitària a la València del segle XVIII. De la mà del manuscrit del dietari

de l'advocat Joaquim Ortí Figuerola (1707-1762), coneguem les pressions

i el tràfic d'influències que es donaven al sí de la Junta del Patronat de la

ciutat, òrgan que era l'encarregat d'atorgar les places en propietat. Entre

aquestes pràctiques s'hi poden citar l'ús de la difamació i l'escarni per aire-

jar els draps bruts dels diferents opositors; la cerca d'influències d'autori-

tats tant civils com eclesiàstiques; la compravenda de vots i l'ús dels

suborns; i les pressions entre les diferents escoles i tendències filosofico-

teològiques per mantenir el poder dintre de la Universitat.30

Serà l'any 1745 en el marc de les oposicions a la pabordia de Teo-

logia Escolàstica, vacant per la mort del seu posseïdor Esteban Bru, quan

Joan Baptista apareixia a ulls de tothom com l'opositor amb majors pos-

sibilitats. Fet i fet comptava amb el suport de l'arquebisbe Mayoral, com

assenyalava Francisco Pérez Bayer, llavors secretari de l'autoritat dioce-

sana, en carta a Gregori Mayans.

“A nuestro maestro de pages tenemos en oposición de pavordía, se in-

teressa mucho en este logro la casa por muchos que voluntariamente le

tienen ojeriza porque no mandan como en tiempo de marras. Llámase Dr.

D. Juan Bautista Benavent, es virtuoso y doctíssimo en su facultad de

theología. El Sr. Regente puede favorecerle. Si no ay reparo estimaré que

Vm. le recomiende”.31

D'aquest mode, partia com a clar favorit en la terna per cobrir la

plaça universitària. Almenys això era el que manifestaven alguns coeta-

nis com Juan Antonio Mayans, qui el donava ja com a vencedor.

“El pavorde Bru ha muerto. Los competidores serán Furió, Apari[ci] i

Benavent. Al primero favorecerá Jover i los jesuitas; al segundo Cepeda,

__________ 30 PALAO GIL, J., “Con el favor de Dios...”, 223-228. 31 Carta de Francisco Pérez Bayer a Gregori Mayans (6-IV-1745). MAYANS SISCAR, G.,

Epistolario, VI, Mayans y Pérez Bayer, A. Mestre Sanchis (ed.), València 1979, 84-86.


que aún está en Valencia, i el dinero; i al tercero este Sr. Arzobispo, por-

que es su Mº de Pages, i creo vencerá”.32

D'una banda tenim a Francesc Aparici, professor simpatitzant per

la novella filosofia moderna, qui contava amb importants suports com

Juan de Eulate, bisbe de Málaga, José de la Torre, fiscal del Consell de

Croada, o del marqués de la Romana. Però aquestes influences no li ser-

vien de res, puix la seua enemistat amb l'arquebisbe Mayoral i l'intendent

Francisco Driget, serien obstacles difícils de salvar. Açò farà que la pug-

na es centrés entre l'escola suareciana amb Miguel Furió i els tomistes

amb Benavent. Al remat serà Furió qui optindrà la pabordia, però per un

estret marge, ja que el mateix intendent havia pressionat als membres del

Patronat perquè votaren en favor del de Quatretonda i així, mantenir l'e-

quilibri al sí de la Universitat entre ambdues escoles.33

Les paraules de diversos il·lustrats en les cartes conservades, de-

mostren l'atenció pública que es tenia sobre una oposició com aquesta, i

on no s'escatimen adjectius, especialment amb Joan Baptista.

“Por esta mi obstinación no he querido escribirles ni hablarles por el Dr.

Furió aunque entiendo que es el opositor más benemérito en ciencia, mo-

destia y servicios hechos a la Universidad. En días pasados así en el pa-

dre así como después en el hijo con gran destreza procuré yo introducir la

conversación de los opositores i de sus actos y pude colegir que no esta-

ban de parte de Furió. Pero no comprehendí si favorecían al Dr. Bena-

vent, que es un insulso, o al Dr. Aparici que es un gran ignorante, con

conclusiones de trampantojo llenas de vanidad y necedad”.34

“Climent no se ha opuesto a la pavordía propter suberbiam; quien le hace

tiro es el insulso de Benavent, que es uno cargado de espaldas, que tam-

bién leía a los tomistas en tiempo de Vmd. Furió es desgraciado”.35

“Conozco a Climent, i es el que leía el curso de tomista cuando yo empe-

cé a estudiar, i siguió mesmos tres años, gran ignorantón desde entonces.

Furió creo es el más moderado i amable de todos, i en el ego de los ga-

__________ 32 Carta de Juan Antonio Mayans a Andrés I. Orbe (10-IV-1745). MAYANS SISCAR, G.,

Epistolario, XX, Los hermanos Mayans y los inquisidores, 1. La clientela del inquisidor Andrés Or-

be, A. Alemany Peiró (ed.), València 2005, 459-460. 33 PALAO GIL, J., “Con el favor de Dios...”, 214-215. 34 Carta de Gregori Mayans a Blas Jover (21-VIII-1745). MAYANS SISCAR, G., Epistolario,

XI, Mayans y Jover, 1. Un magistrado regalista en el reinado de Felipe V, P. Molas (ed.), València 1991, 206.

35 Carta de Juan Antonio Mayans a Andrés I. Orbe (9-X- 1745). MAYANS SISCAR, G., Epis-tolario, XX, 502.

366 F. ORIOLA

rrulos a nadie inferior, yo siento su desgracia porque le quiero bien, i me

pesaba. Gran tonto Benavent toda su vida, i inflado de soberbia y vana-

gloria”.36

El 1749 Miguel Furió obtenia la canongia de Lectoral a la Catedral

de València, i de nou s'obria concurs per la referida pabordia, enfrontant-

se altra vegada Benavent i Aparici. Ara el sector tomista, encapçalat per

l'arquebisbe i el Capítol catedralici, donaven aixopluc al de Quatretonda,

airejant una causa judicial contra el germà de Francesc Aparici, Vicente

Pascual, qui havia estat executat per falsificació de moneda i proxene-

tisme, amb la qual pressionaven als membres del Patronat. Aquest fet el

retrucà el doctor Francesc Aparici, al·legant la seua fidelitat vers la causa

borbònica i el perdó que la seua família havia rebut de la Corona. Amb

una votació empatada a dotze vots, el nivell de la discussió féu que el

debat arribés a la Cort, on hagué d'intercedir el mateix Confessor Reial,

el jesuïta Francisco de Rávago, qui declinà la balança per l'escola anti-

tomista amb Aparici.37 Al respecte d'aquest assumpte s'expressava el ma-

teix Joan Baptista:

“En el año 49 [...] hize oposición a una de las Pavordrias de Escolástica,

vacante por el assenso de mi competidor al dicho Canonicato Lectoral, y

en su provisión merecí, que aviendose votado en un mismo dia quatro

vezes, siempre me honraron doze de V.S.M.I. con su voto; y teniendo mi

coopositor otros doze, no quedó aquel dia ninguno de los dos provisto; y

diferida la provisión, en el dia que se dio, quedé con onze votos, y mi

competidor fue electo con treze”.38

La picabaralla vinculada amb l'oposició de 1749 serà considerable,

puix acabarà sent-ne sabedora tota la ciutat, com es veié en el fet d'arri-

bar-se a imprimir pasquins satírics en favor d'Aparici i en contra de

Benavent i els seus valedors.39 Però malgrat tot, Joan Baptista no perdrà

l'esperança d'arribar a ocupar una pabordia, d'ahí que el 1755 s'hi presen-

tés malgrat badar novament,40 fins que al remat l'any 1758 ho aconse-

guia. Al memorial custodiat a l'arxiu de la Universitat s'apunta que se

__________ 36 Carta d'Andrés I. Orbe a Juan Antonio Mayans (20-X-1745). MAYANS SISCAR, G., Epis-

tolario, XX, 504. 37 MESTRE SANCHIS, A., “La Facultat de Teologia...”, 286; PALAO GIL, J., “Con el favor de

Dios...”, 215-216. 38 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1739-1755, sign. 115, fol. 511r-512v. 39 Aquests pasquins es conserven en AUV, caja 1406, fol. 22-24v, i han estat publicats par-

cialment en PALAO GIL, J., “Con el favor de Dios...”, 230-233. 40 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1739-1755, sign. 115, fol. 551r-512v.


l'Elevó por aclamación,41 prenent-hi possessió del càrrec el dotze de

desembre del mateix any.42 Per fi ho havia aconseguit, amb 55 anys d'e-

dat i 34 anys desprès d'haver-se presentat a la seua primera oposició uni-

versitària, arribava a l'objectiu desitjat.

Però val a dir com aquest, no serà el darrer triomf del ja paborde

Joan Baptista Benavent, puix en breu l'esperava un nou ascens, ara mate-

rialitzat en una plaça a la Catedral de València.

2. EL LLARG CAMÍ CAP A LA CANONGIA

La Catedral de València durant el segle XVIII, no sols era una insti-

tució teològica i espiritual, sinó a més, desenvolupava importants funcions

tant polítiques, com econòmiques, fiscals, culturals o pedagògiques, que

afectaven tant a la vida de la ciutat, com de la diòcesis i del Regne.43

Sociològicament la Catedral del set-cents, quedava conformada

per set dignitats, corresponents a l'Ardiaca Major de València, el Xantre,

el Sagristà, l'Ardiaca Major de Xàtiva, el Degà, l'Ardiaca de Sagunt i

l'Ardiaca d'Alzira, els quals no tenien ni vot ni cap tipus de gestió en la

mateixa Catedral, sols estant-los contemplada l'assistència a les proces-

sons i la residència a missa i les vespres. Després havien vint-i-quatre

canonges, dividits en dotze preveres, sis diaques i sis subdiaques, sent

dintre d'aquest grup on es trobaven les quatre canongies d'ofici, ço és, les

de Penitenciari, Doctoral, Lectoral i Magistral. A continuació estaven les

pabordies relacionades amb les càtedres de la Universitat de València,

les quals malgrat vestir els hàbits canonicals no tenien cap ofici a la Ca-

tedral ni més exercici que el de la residència al cor en els dies festius i a

les quals ja ens hem referit. A més existien 232 beneficis, que a les aca-

balles de la centúria es decidí reduir a 116 membres, per millorar-los la

__________ 41 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1756-1768, sign. 116, fol. 77r-78v. 42 ACV, Libro de Pabordias, sign. 1710, fol. 226. 43 Respecte a l'estat de la qüestió sobre la història institucional i sociològica de la Catedral

de València, i malgrat l'existència de treballs ressenyables, cal puntualitzar com manca encara la rea-

lització d'un estudi exhaustiu de la mateixa, el qual sortosament està en fase de preparació segons

ens informa el professor Antonio Mestre. Aquesta premissa, és assumida per diferents autors com Antonio J. Díaz Rodríguez, qui apunta com d'ençà als anys 1970 augmentaren considerablement els

estudis sobre els capítols catedralicis d'arreu de l'Estat, malgrat que aquestos han estat més abun-

dants a les catedrals de la Corona de Castella, enfront a les de la Corona d'Aragó on encara romanen més endarrerits. DÍAZ RODRÍGUEZ, A.J., “Cabildos catedralicios y clero capitular en el Antiguo Ré-

gimen: Estado de la cuestión”, Revista de Historiografía 13/VII (2/2010) 86.

368 F. ORIOLA

situació econòmica a llurs posseïdors. Finalment, havien dos mestres de

cerimònies, un subsagristà, sis sagristans, els membres de la capella de

música, els xiquets del col·legi d'infants i els acòlits.44

Els canonges eren els qui formaven el Capítol catedralici i per

tant, els qui governaven la Catedral. La seua principal funció era desen-

volupar el culte i els oficis divins, on destacaven les hores canòniques al

cor, les misses capitulars i les processons. El Concili de Trento havia es-

tablert ben clarament les normes generals que havia d'acomplir totes

aquelles persones que volien ocupar una prebenda, i on a més dels requi-

sits generals,45 els interessats havien de demostrar que eren cristians

vells, sense ascendents conversos, castigats per la Inquisició, i posseïdors

d'oficis vils o infamants.

Fet i fet, les quatre canongies d'ofici eren cobertes mitjançant opo-

sició, mentre les canongies simples ho eren utilitzant un sistema de

designació lliure dual. Si la vacant es produïa dintre dels vuit mesos

apostòlics (gener, febrer, abril, maig, juliol, octubre i novembre), era co-

berta per designació de la Santa Seu; mentre en la resta de mesos ordinaris

(març, juny, setembre i desembre), la designació corria a càrrec del bisbe o

del Capítol en la forma acordada. Aquest sistema perdurarà fins al Con-

cordat de 1753, on la Santa Seu cedirà al Patronat Reial el dret d'elecció en

els mesos apostòlics.46 Al temps, que s'establiran també les tres vies per

accedir-hi. D'una banda de la mà de la carrera docent, formada pels cate-

dràtics d'universitats i seminaris, així com els càrrecs directius dels cen-

tres docents; la segona la parroquial, procedent tant d'àries rurals com

urbanes, a les que calia afegir els capellans militars, d'hospitals, d'hospi-

__________ 44 CÁRCEL ORTÍ, Mª.M., Relaciones sobre el estado de las diócesis valencianas, II, Valen-

cia, València 1989, 1041-1042 i 1105-1108. 45 Al respecte el Concili establí les dignitats amb cura d'ànimes sols podia ser ocupada a ba-

rons majors de vint-i-cinc anys, ordenats in sacris, amb la formació adient i una integritat moral

provada. Pel que fa a la formació cultural, s'estableix com a mínim, que totes les dignitats i la meitat de les canongies estigueren en possessió del títol de graduat de mestre, doctor o llicenciat en teolo-

gia o dret canònic. Al respecte, Maximiliano Bueno apunta com a la España entre 1760 i 1788, més

de dos terceres parts dels canonges nomenats pel rei tenien estudis universitaris i estaven graduats; poc més de la meitat eren doctors, el 18% eren llicenciats i el 30% batxillers. Per estudis, el 85% es-

taven titulats en dret canònic o teologia, mentre la resta en filosofia o arts. BARRIO GOZALO, M., El

clero en la España moderna, Córdoba 2010, 235. 46 Com assenyala Maximiliano Bueno, aquest no serà l'únic sistema de lliure provisió de

canongies, puix també havien Catedrals i Col·legiates on el patronat l'exercien membres de la noble-

sa i per tant, eren ells els qui elegien als prebendats; o sistemes pactistes, on l'elecció estava compar-

tida entre el Capítol i els respectius bisbes; o inclús mitjançant l'ús del recurs de dues figures jurídiques com eren la permuta o canvi, i les coadjutories BARRIO GOZALO, M., El clero en la Espa-

ña..., 216-229.


cis,...; i finalment els càrrecs de l'administració diocesana, com vicaris,

provisors, membres del Sant Ofici, i d'altres institucions eclesiàstiques.47

Serà doncs el 1744, moment en què havia canviat la sort de Joan

Baptista, i ocupava càrrecs tant a la Universitat com a l'Arquebisbat,

quan decidí provar sort a una de les canongies d'ofici que es cobrien per

severa oposició. El 5 de març traspassava el canonge penitenciari Felipe

Doménech, provocant la publicació dels pertinents edictes per cobrir la

plaça vacant. Joan Baptista presentava la documentació necessària el 22

d'abril de 1744,48 però no serà l'únic, puix aquestes eren places força desit-

jades, a les quals s'hi presentaven nombrosos candidats, com es veié en

aquella convocatòria, on se'n presentaren setze.49 Al remat, desprès dels

pertinents exercicis, s'emportà el gat a l'aigua el doctor Cristóbal Reig.

Aquest fracàs no impediria que, a la mort del canonge lectoral Te-

odoro Tomàs el 17 de setembre de 1748, es replantegés novament l'accés

a la respectiva canongia, per la qual s'inscrigué el 17 de gener de 1749.50

Novament una massa d'opositors delerosos d'aquesta dignitat feren el ma-

teix.51 En aquesta ocasió serà el paborde Miguel Furió qui l'aconseguirà,

havent-hi de renunciar a la seua plaça universitària. Aquest fet motivarà,

com ja hem vist, la problemàtica provisió de la pabordia de 1749, amb

tots els problemes, maldecaps i pasquins que durà adjunta pel de Quatre-

tonda. Pot ser per tot plegat, pot ser pel resultat d'ambdues oposicions,

faran que Benavent deixés en stand-by això d'arribar a ser canonge.

__________ 47 BARRIO GOZALO, M., El clero en la España..., 236. 48 ACV, Joan Claver, Protocolos del cabildo (1744, 2ª parte), sign. 3239, fol. 343-345. 49 Entre els candidats que s'hi presentaren, tots doctors, a més de Joan Baptista, estaven

Manuel Gómez, vicari de Sant Pere; Francisco Aparici, beneficiat de la Catedral; Cristóbal Reig,

rector de San Salvador; Miguel Furió, prevere; Josep Escrig, beneficiat de Sant Esteve; Felipe Bel-

tran, rector de Bètera; Josep Climent, beneficiat de la Catedral i rector de Sant Bertomeu; Severino Martí, beneficiat de Sant Andreu; Cayetano Aragonés; Joaquim Gibertó, beneficiat de Sant Ber-

tomeu; Miguel Alonso, rector de Xestalgar; Miguel Escrivà; Basilio Romà, beneficiat en Sant Ber-

tomeu; Luis Adradant; i Aurelio Beneito, rector de Santo Tomàs. ACV, Pahoner, XIII, fol. 260 i 296v.

50 ACV, Joan Claver, Protocolos del cabildo (1749, 1ª parte), sign. 3248, fol. 229v-231. 51 Entre els candidats a més de Benavent estaven: Miguel Furió, paborde de la Catedral;

Severino Martí, beneficiat de Sant Andreu i catedràtic de teologia a la Universitat; Agustín Sales,

beneficiat de Sant Bertomeu; Basilio Romà, rector de Santa Creu; Luis Adradant, beneficiat en Sant

Joan del Mercat; Aurelio Beneito, rector de Santo Tomàs; Antonio Garcia, beneficiat de la Catedral; Benito Casanova, beneficiat de Sant Joan; Antonio Ballester; Tomàs Carnisser, beneficiat en Sant

Joan; Francisco Verguer, beneficiat de la Col·legiata de Xàtiva; Francisco Ballester, beneficiat de

Sant Joan i catedràtic de matemàtiques a la Universitat; Cristòbal Puig, beneficiat de la Catedral; Jo-sep Tormo, beneficiat a Xèrica; i finalment Francisco García Colorado, col·legial del Col·legi Impe-

rial de la Santa Caterina de Granada. ACV, Pahoner, XIII, fol. 277.

370 F. ORIOLA

Però cal puntualitzar, com assenyalava Javier Palao amb el que

passava a la Universitat de València, no sempre arribaven a la canongia

les persones més sàvies o virtuoses. Aquest serà un dels cavalls de bata-

lla de les crítiques de Gregori Mayans, on la majoria de vegades, l'escola

o la tendència filosòfico-teològica pesarà més que els valors in-

tel·lectuals, al temps que la categoria social i els privilegis que proporci-

onava, excitaven la cobdícia de molts.52

Malgrat aquesta realitat, com assenyala Maximiliano Bueno, també

la composició dels capítols presentava una procedència heterogènia, puix

en ells podien acabar coincidint membres de la noblesa, juntament amb els

hereus de les oligarquies de les zones rurals i urbanes del Regne. Així els

Capítols acomplien una doble funció, d'una banda es convertien en un ins-

trument de consolidació socials pels grups dominants de la societat,

aproximant la noblesa i les elits; mentre d'altra banda, permetien l'ascens

social a persones provinents dels estaments no privilegiats, que d'altra

forma hagueren vist impossibilitat qualsevol aspiració d'aquest tipus.53

A més, la condició canonical servia també com a vàlvula d'ascens

dintre de l'estament eclesial, d'aquest mode, trobem un bon nombre de

canonges que faran el bot des de la Metropolitana a la condició episco-

pal. Al respecte se'n poden citar força exemples com els d'Asensio Sales

(1699-1766), bisbe de Barcelona entre 1754 i 1766; Felipe Bertran Ser-

rano (1704-1783), bisbe de Salamanca entre 1763 i 1783; José Climent

Avinent (1706-1781), bisbe de Barcelona entre 1766 i 1775; José Tormo

Julià (1721-1790), bisbe auxiliar de València entre 1763 i 1768, i poste-

riorment bisbe d'Oriola; o Francisco Antonio Cebrián Valdá (1734-

1820), bisbe d'Oriola des de 1797, qui serà ascendit a Cardenal el 1815.54

Els anys subsegüents, el nostre protagonista, seguirà centrat en

l'organigrama universitari com ja hem vist, fins que el 1765 començà a

plantejar-se la possibilitat d'ocupar una canongia a la Catedral de Valèn-

cia, sobretot a partir de la mort del canonge Josep Ximeno el 31 de gener

de 1765. Val a dir com a la Cort del Regne, ja es tenien informes referits

a Benavent, com ens facilita el professor Antonio Mestre, de la mà d'una

carta redactada des de l'entorn de l'arquebisbe i dirigida al confessor real,

datada aproximadament entre 1764 i 1765, on s'emetia el següent judici:

__________ 52 MESTRE SANCHIS, A., Ilustración y reforma de la iglesia. Pensamiento político-religioso

de Don Gregorio Mayáns y Ciscar (1699-1781), València 1968, 230-231. 53 BARRIO GOZALO, M., El clero en la España..., 231-233. 54 <www.catholic-hierarchy.org> [7-V-2012].


“El Dr. y pavorde Dn. Juan Bautista Benavent, de nacimiento honrado,

edad de 60 años, siguió la carrera de Filosofía y Theología escolástica con

el mayor desempeño: pero de un genio sumamente parado: thomista”.55

I ara, malgrat les pressions d'uns i d'altres, no es pogué evitar que

la canongia acabés en mans del paborde Joan Baptista Benavent, qui serà

proposat al càrrec pel mateix monarca.56

“Querido amigo y dueño. Vuelvo ante todo el crédito al sugeto de quien en el pasado dudé. El canonicato de Valencia ha recaído en Benavent. No puedo explicar quánto lo he celebrado. Ahora hemos de tratar del modo de preservar en adelante nuestra pobre Universidad”.57

“Muy ilustrísimo y amigo aprecio el celo de usted por el patriotismo y la escuela pero ya el canonicato está dado al Pavorde Benavent según dicen todos a una voz sin embargo propondría para en adelante la espe-cie [sic]”.58

L'avinentesa amb els ressorts del poder diocesà, la proximitat a

l'arquebisbe Andrés Mayoral desprès dels seus serveis com a Mestre de

patges, el seu posicionament tomista, faran que obtinga aquesta dignitat.

El 13 d'agost de 1765, era publicat el seu nomenament pel rei Carles III a

la Gazeta de Madrid.59 Mentre el 16 de setembre, se li donava possessió

com a canonge prevere,60 pagant tot seguit a la sagristia de la Catedral les

160 lliures requerides en concepte d'administració de fàbrica i tresoreria

per la capa, els canelobres, els ciris, els tocs de campana i la resta de tas-

ses pertinents.61 Aquestes despeses, juntament amb la renúncia de la seua

condició universitària, eren un xicotet preu que el nou canonge Benavent

pagava gustós.

__________ 55 AHM, Estado, 2857, 1 y 2. Des d'ací agrair al professor Antonio Mestre haver-nos facili-

tat aquest document. 56 Cal tenir en compte com el nomenament per part de la monarquia depenia molt de les in-

fluences que hom tingués a la Cort. Com apunta el professor Antonio Mestre, en aquest moment hi havien influents valencians que podien fer molt tant a favor com en contra, i al respecte s'hi poden

citar per exemple el propi arquebisbe de València Andrés Mayoral; el conseller de Castella Cristóbal

Monsoriu; el canonge de Toledo Francisco Pérez Bayer, íntim del ministre Manuel de Roda; Rai-mundo Magí predicador de la Cort, qui acabarà ocupant el bisbat de Guadix entre 1797 i 1803; o el

mateix confessor reial, el pare Eleta. MESTRE SANCHIS, A., “José Climent, un obispo...”, 214-215. 57 Carta de Francisco Pérez Bayer a Gregori Mayans (3-VIII-1765). MAYANS SISCAR, G.,

Epistolario, VI, 282-283. 58 Carta de Bautista Escuder a Gregori Mayans (8-VIII-1765). AMV, Fons Serrano Mora-

les, sign. 7268-25, carta 6637. 59 Gazeta de Madrid 33 (13-VIII-1765) 264. 60 ACV, Canónigos. Libro cronológico diferentes siglos, sign. 689. 61 ACV, Canónigos. Pensiones. Libro 1740 a 1853, sign. 692, fol. 13.

372 F. ORIOLA

D'ençà el de Quatretonda, passava a ocupar el seu novell càrrec a la Catedral. Ara la seua vida oscil·laria al voltant de les tasques catedra-lícies i atenent a allò que decidís el Capítol. Per exemple el 2 de març de 1767, era elegit juntament amb el canonge Josep Blanc, com a comissio-nats en la festa del centenar de la Mare de Déu dels Desemparats que se celebraria el proper mes de maig;62 o en el mateix any, apareixia la seua elecció pel càrrec de custodi de les claus del santíssim sagrament i de les relíquies de la catedral per l'exercici 1767-1768,63 el qual fou renovat per l'exercici següent.64

A més el 30 d'abril de 1768, era nomenat Síndic del Capítol, càrrec

del qual depenia la gestió de les rendes, com per exemple el delme, de

l'exercici 1768-1769.65 A conseqüència d'aquest nomenament, se li en-

carregà en data de 5 de maig, audités quines eren les viles i comuns que

encara els hi devien els pagaments.66

Però tot no eren obligacions eclesiàstiques, càrrecs de representació i reunions capitulars en la vida del nostre protagonista. La seua situació econòmica l'havia fet prosperar econòmica i socialment al sí de la diòcesi valenciana. Així el 7 d'octubre de 1768, era agraciat amb una novella re-sidència situada a la plaça de Miquelet, enfront de la torre i al costat del carrer del Rellotge.67 Casa a la qual es desplaçà amb el seu seguici de servents, conformat pel diaca Antonio Juan, les criades Mariana Mirabe-te (dona de confiança amb molts anys de serveis dedicats) i la donzella Felicia Ribera, i finalment els joves estudiants Salvador Gómez i Bautis-ta Ferrer. Casa on de seguida, començà a fer-hi obres, mitjançant la con-tracta de l'obrer Vicente Cobes.68

Ara bé, no tots els contemporanis veien amb bons ulls la nova si-

tuació de Joan Baptista. Per a mostra Gregori Mayans, qui adonant-se'n

de les injustícies regnants, on l'arquebisbe Mayoral havia conformat un

Capítol a la seua mida, calia afegir les decisions del canonge Benavent,

les quals provocaven que el d'Oliva es mengés les mans a mossos, men-

tre veia com el nomenament com a canonge de son germà Juan Antonio,

es resistia considerablement.

__________ 62 ACV, Deliberaciones capitulares: Verbales 9 sept. 1709 a 1775, sign. 302, fol. 64. 63 ACV, Pedro Rodrigo, Protocolos del Cabildo (1767, 1ª parte), sign. 3332, fol. 159. 64 ACV, Pedro Rodrigo, Protocolos del Cabildo (1768, 1ª parte), sign. 3334, fol. 487v-488. 65 ACV, Pedro Rodrigo, Protocolos del Cabildo (1768, 1ª parte), sign. 3334, fol. 496v-500. 66 ACV, Deliberaciones capitulares: Verbales 9 sept. 1709 a 1775, sign. 302, fol. 68v. 67 ACV, Pedro Rodrigo, Protocolos del Cabildo (1768, 2ª parte), sign. 3335, fol. 242-242v. 68 Val a dir com aquestes dades personals, han estat optingudes gràcies al testament de Joan

Baptista Benavent. APCCV, Pedro Rodrigo, Protocolo (1769), sign. 3955, fol. 62-68.


“El Dr. Benavent, licofrón escolástico, que porque era maestro de pages del arzobispo fue elegido canónigo i poco ha fue de parecer en el cabildo que debía sostenerse la publicación de la Bula de la Cena, i amonestado por sus compañeros para que no votasse, estuvo pertinaz en que se alar-gase su voto”.69

“No puedo dejar de apuntar a V.S. Ilma. La artificiosa conducta de algu-

nos valencianos, mancomunados en sostener i favorecer a los ignorantes i

aun a los descontentos de la feliz conducta del govierno presente. Ave-

mos visto hecho canónigo al Dr. Benavent, que poco ha protestó en el

cabildo que debía sostenerse la bula de la cena, i amonestado de que se

retirasse sin votar, se obstinó en su voto; i además de esto, es un mero es-

colasticón más obscuro que Licofrón. Vemos elegido canónigo a D.

Francisco Cebrián, sostenedor de la facción social i que en las letras no

ha hecho progreso alguno. Asimismo avemos visto nombrado canónigo

de la mesma metropolitana al pavorde Calatayud, que en sus cartas im-

pressas se atrevió a reprehender con la mayor insolencia i acrimonia la

conducta del rei de Portugal i, lo que es más, de nuestro govierno; i últi-

mamente hemos visto hecho canónigo al Dr. Segarra, consistiendo todo

su mérito en el parentesco de D. Francisco Pérez Bayer, que negoció la

aprobación del obispo de Barcelona i Orihuela i los informes del caballe-

ro Intendente de este reino, apoyados con los del Obispo Auxiliar de Va-

lencia, i otros aliados suyos en essa corte, que cantan, bailan i cantarán al

son que él quiere”.70

Però pocs anys més gaudirà dels èxits guanyats desprès d'anys

d'estudi i treball, ja que a primeries de 1769 emmalaltirà greument fent

testament el 6 de març,71 i morint l'endemà, a l'edat de 66 anys.72

Però com no podia ser d'altra manera, amb una persona amb el ca-

ràcter de Benavent, tampoc en la mort anava a deixar indiferent als seus

iguals. Així per decisió testamentaria, fou enterrat a la Capella de la Ma-

re de Déu dels Desamparats el 8 de març,73 el que encetà una acalorada

__________ 69 Carta de Gregori Mayans a Manuel Roda (2-VIII-1768). MAYANS SISCAR, G., Epistolario,

X, Mayans con Manuel Roda y Conde de Aranda, A. Mestre Sanchis (ed.), València 1990, 245-247. 70 Carta de Gregori Mayans a P. Rodríguez Campomanes (2-VIII-1768). MAYANS SISCAR,

G., Epistolario, XV, Mayans y los altos cuadros de la magistratura y administración borbónica, 2,

(1751-1781), A. Mestre Sanchis y P. Pérez García (ed.), València 1997, 455-456. 71 APCCV, Pedro Rodrigo (1769), sign. 3955, fol. 62-68. 72 ACV, De las defunciones de Arzobispos, dignidades, canónigos, beneficiados y demás

oficiales (1720-1957), sign. 690. 73 ACV, Testamentos, Índice de personas notables con testamento 1630 a 1771, sign. 651.

A més cal afegir com amb total seguretat, la seua serà una de les 10 tombes localitzades en febrer de 2007 durant les tasques de restauració de la basílica de la Verge dels Desamparats, i que encara ro-

manen sense identificar. Levante-EMV (13-III-2007); Levante-EMV (27-III-2007).

374 F. ORIOLA

discussió entre el canonge Nicolàs Morera, marmessor testamentari de

Benavent, i Josep Antonio Sanahuja Prior de la Real Confraria de Nª Sra.

dels Desamparats, qui al·legà que Joan Baptista no havia demanat cap

permís per ésser enterrat allí, mentre Morera defenia que al finat no li ca-

lia fer-ho.74

Més enllà d'aquesta darrera baralla, una vegada desaparegut el

doctor Joan Baptista Benavent, la vida continuà al Capítol, així el seu

càrrec com a Síndic l'ocupà en data de 9 de març al canonge Alonso Mi-

lan de Aragón Xalve,75 mentre la plaça que deixava vacant l'ocupava per

gràcia de l'arquebisbe, el prevere Vicent Carrillo Mayoral el 14 d'abril.76

EPÍLEG

Malgrat els nombrosos silencis que encara pesen sobre el perso-

natge, així com també el seu escolasticisme radical, cal que trenquem

una llança en favor seu. Joan Baptista serà abans que res un docent, qui

sempre presumirà d'haver començat prompte a fer acadèmia, d'absentar-

se el mínim de les aules, de preocupar-se força pels seus deixebles, i pel

nombre d'alumnes que amb ell es graduaran com a doctors.77

“En el año 32 por ser las oposiciones de dos pavordías vacantes en tiempo

de feriados, puso memorial a la M.I. Ciudad para firmar oposición; [...] y

por cuanto los actos de escritura fueron cuando ya estava la escuela abierta,

embió por substituto a uno de los graduados de mayor confianza, [...] y no

obstante la confianza que hazia, y devia hazer este graduado, el mismo

dia que leyó de puntos por la mañana, acudió a su aula por la tarde”.78

Front a la seua tasca docent, cal constatar una minsa producció

escrita. Més enllà de les impressions dels mèrits per a les oposicions uni-

versitàries,79 o de la presidència en la disputa tomista defensada pel mí-

__________ 74 ACV, Pedro Rodrigo, Protocolos del Cabildo (1769, 1ª parte), sign. 3336, fol. 363v-

365v. 75 ACV, Pedro Rodrigo, Protocolos del Cabildo (1769, 1ª parte), sign. 3336, fol. 365v-

368v. 76 ACV, Canónigos. Pensiones. Libro 1740 a 1853, sign. 692, fol. 13. 77 L'any 1758 manifestava que en total havien estat sis doctorats en filosofia i dotze en teo-

logia. AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1756-1768, sign. 116, fol. 77r-78v. 78 AUV, Méritos de los opositores a Cáthedras de 1756-1768, sign. 116, fol. 77r-78v. 79 Que hom pot consultar tant a l'AUV com al fons de la Biblioteca Pública de l'Estat de

Castelló de la Plana.


nim fra Mariano Fernández de Vivar,80 ben poca cosa havíem trobat al

respecte. Els catàlegs bibliogràfics de Vicente Ximeno o de Justo Pas-

tor Fuster res en diuen, ara bé, les recerques dutes tant al Catàleg del

Patrimoni Bibliogràfic d'Espanya, com de la Biblioteca Nacional, al

que cal afegir certes troballes casuals en arxius privats, fan augmentar

el que sabíem sobre la producció bibliogràfica del doctor Joan Baptista

Benavent.

D'una banda trobem editat l'opuscle Asserta theologica ad mentem

doctoris Angelici, obra impresa a València en l'oficina de Pascual Garcia

i presentada en la Universitat el 10 de juliol de 1745. De ben segur

aquesta obreta de 45 pàgines, responia a l'oposició a la pabordia de Teo-

logia Escolàstica on optava aquell any i a la qual ja ens hem referit ante-

riorment.81 També cal assenyalar els manuscrits inèdits Philosophie

rationalis que comuninter Logica apelatur dialecticas continens insti-

tutiones, Pars II, format per 128 fulls, i Philosophiae rationalis quae

comuniter Metafisica apelatur iuxta miram, inconcusam et illibatam An-

gelici Doctoris doctrinam, Pars III, format per 90 fulls.82 El manuscrit

localitzat a l'arxiu parroquial d'Aiora Disputationes in universam Aristo-

telis philosophiam iuxta in confussam etillivatam Angelici Preceptoris

Doctrinam, datat el 1730.83 I finalment, el manuscrit conservat a l'arxiu

de la Congregació Sacerdotal de Sant Vicent Ferrer d'Agullent De spon-

salibus et matrimonio. Tractatus de matrimonio.84

La documentació consultada, també ens permet esbossar la psico-

logia del personatge. Se'ns presenta així com un home tenaç, amb un ob-

jectiu clar en la vida, qui no dubtarà en dedicar-li temps, treball i diners.

Prova d'aquesta constància es manifesta en el nombre d'oposicions uni-

versitàries a les quals concorrerà, presentant-se cinc vegades a la càtedra

de Filosofia, dues a Metafísica o Sant Bonaventura, tres a la de Durando,

dues a Vespres, dues a la pabordia de Teologia Expositiva, i sis a la pa-

bordia de Teologia Escolàstica. A aquesta retafila, cal afegir les dos opo-

__________ 80 En concret Christianae religionis et librorum, quibus innititur systema Scholastico- Posi-

tivo- Mystico- Polemico- Morali- Historico- Thomisticum, biblicorum voluminum, jucundis resolu-

tionibus exornatum, locupletatumque historia ecclesiastica [...], imp. en l'establiment de Benet Monfort, València 1759.

81 Actualment custodiada a la biblioteca de la Real Academia de la Historia de Espanya, i consultada al Catàleg Bibliogràfic del Patrimoni Espanyol.

82 <http://catalogo.bne.es/> [1-III-2012]. 83 Troballa realitzada per mossèn Emilio Garcia Sentandreu. 84 PONS ALÓS, V., “El archivo de la Congregación sacerdotal de Sant Vicent Ferrer de

Agullén”, Almaig: Estudis i documents XVIII (2002) 168.

376 F. ORIOLA

sicions per ocupar una canongia d'ofici a la Catedral, i les oposicions

frustrades al rectorat del Col·legi de la Purificació de València.

Home de lletres, de mentalitat escolàstica, serà contrari a l'igual

que altres contemporanis a l'obertura cultural i les transformacions in-

tel·lectuals. Fet i fet no dubtarà en defensar amb contundència els seus

plantejaments, més encara a mesura que guanyà pes dintre de l'organi-

grama universitari i diocesà. Així durant els seus darrers anys de vida, la

situació pintarà d'allò més bé pel sector tomista encapçalat pel seu amic,

mestre i col·lega Vicent Calatayud, els quals una vegada expulsats els je-

suïtes, controlaven a plaer els principals ressorts de poder tant a la Uni-

versitat, com a l'Arquebisbat, a la Catedral o inclòs la Cort madrilenya

per a disgusts d'il·lustrats i reformistes, que clamaven al cel perquè els

canvis arribaren d'aviat.

Documents

EL DOCTOR JOAN BAPTISTA BENAVENT (1703-1769), PABORDE I CANONGE ANTIIL·LUSTRAT.pdf