Ribes Blaves: on comença i acaba el Vallès

Isaac Camps Geòleg i editor científic

Continuem amb la sèrie d’arti-cles dedicats els Espais d’Inte-rès Geològic de Catalunya que es troben total o parcialment

dins del Vallès. En aquesta ocasió és el torn de Ribes Blaves.

Si heu passat per la carretera B-120 de Viladecavalls a Olesa, a l’alçada de la rie-ra de Sant Jaume, just a la frontera amb el Baix Llobregat, probablement us ha cridat l’atenció un gran terraplè de color crida-ner, entre gris i blau, molt aixaragallat, que destaca entre la boscúria verda. És un tipus de terreny que “canta” perquè no n’hi ha cap altre de semblant a la nostra comar-ca. Aquest indret s’anomena Ribes Blaves (com haureu deduït, pel color de la roca), i és un punt de rellevància geològica inter-nacional. Alhora té un significat especial per als vallesans: podríem dir de manera “científica” que aquí situa l’origen en l’espai i en el temps de la nostra comarca. M’ex-plico.

D’un temps ençà està fent forat medià-tic una idea que proposa unificar els dos Vallès (Occidental i Oriental) en un de sol. El seus impulsors ho fan en base a una sèrie de factors econòmics i socials. El cert és que no tinc una idea formada sobre la conveniència o no d’unificar políticament la comarca, però ja posats, puc facilitar un argument als seus defensors, un argument absolutament previ als anteriors, ante-rior fins i tot al poblament humà. I és que des d’un punt de vista geològic, de Vallès només n’hi ha un. És més, el Vallès és el Vallès i es diu així gràcies a un fet geològic que es pot observar de manera molta clara a Ribes Blaves.

Vallès i vall tenen la mateixa etimolo-gia. La definició enciclopèdica de vall és “depressió allargada i relativament ampla, definida per la convergència de dos vessants i que és recorreguda, o ha estat recorreguda, per un curs d’aigua o una glacera.“ Aquesta descripció correspon a la d’una vall fluvial pròpiament dita, ja que el Vallès no té un riu que el recorri longitudinalment, de l’ex-trem oriental a l’occidental (o al revés). Però sí que és una “depressió allargada relativa-ment ampla”. Ho podeu verificar des d’un bon mirador (us proposo el Turó del Ros, el Turó de Roques Blanques, el Puig de la Creu, el Farell, el Puiggraciós o el Turó de l’Home) on us adonareu de que es tracta d’una regió més o menys planera i depri-mida limitada per dues alineacions mun-tanyoses. Per la banda de la costa hi ha la Serralada Litoral (Collserola, la Serralada de Marina, el Corredor i el Montnegre) i

separant-la de la Catalunya interior, tenim la Serralada Prelitoral (que al Vallès va de Sant Salvador de les Espases al Montseny).

Aquesta àrea deprimida està limitada a l’oest pel riu Llobregat, on assoleix la seva amplada màxima, d’uns 15 km, i poc a poc es va estrenyent cap l’est, fins arribar al que els geòlegs anomenen el “llindar d’Hostal-ric”. A l’altra banda del llindar d’Hostalric hi ha una altra depressió germana, la de la Selva.

Si el Vallès fos una vall ordinària com la

del Llobregat, per exemple, podríem pen-sar que és fruit del treball d’un riu, però com he dit abans, no hi ha riu. Els torrents importants que solquen la comarca ho fan transversalment, i en tot cas el que fan és obrir valls petites i estretes. Així doncs, per explicar com es va formar el Vallès hem de recórrer a una altre mecanisme.

La geologia ens diu que el Vallès és una

fossa tectònica; és a dir, un bloc de territori esfondrat i limitat per grans fractures ano-menades falles, que separen el bloc caigut d’altres blocs (com a mínim dos) que han quedat relativament més elevats (anome-nats horts). La falla principal corre als peus de la Serralada Prelitoral i la separa de la plana del Vallès pròpiament dita.

La falla del Vallès fa uns 60 km de longi-tud, és una falla important, i la seva histò-ria és un pèl complexa per explicar-la aquí amb rigor, però podem fer una aproximació

recorrent a algun símil que us resulti fami-liar.

Primer cal saber que aquesta fractura actuà en dues fases. La primera, fa uns 65 milions d’anys, quan encara no existia la plana del Vallès, ni tan sols el mar que avui s’obre entre Catalunya i les Illes: tota aques-ta regió era terra ferma i muntanyosa. La Península Ibèrica empenyia contra Europa

i com a resultat d’aquests esforços ingents l’escorça es trencà fent un moviment de cisalla en alguns punts de Catalunya. Un d’aquests trencaments és la Falla del Vallès. Aleshores aquesta falla era d’un tipus que se’n diu direccional: el bloc de territori al costat nord de la fractura es movia cap a l’esquerra i el que estava al sud d’ella cap a la dreta. És com si freguéssim de costat, un al llarg de l’altre i en direccions opo-sades, dos blocs de formigó. Imagineu-vos que alhora, la superfície de contacte entre els dos blocs es va polint i esmicolant per la fricció.

Més tard, fa uns 25 milions d’anys, aquest esforç de cisalla canvià a un esforç disten-siu, com si estiréssim la terra en sentits oposats. Estirar en sentits oposats impli-ca trencar, separar i obrir, crear blocs que queden enfonsats i blocs que queden rela-tivament més enlairats. Els blocs enlairats són les Serralades Prelitoral i Litoral, i els blocs que queden enfonsats són el Vallès, la Selva, el Penedès... i la mar entre Cata-lunya i les Illes. La Falla del Vallès passà de ser una falla direccional al que se’n diu falla normal.

Abans comentava que en fregar dos materials l’un contra l’altre, allò que està en contacte queda triturat. Sovint, al llarg del pla d’una falla hi queda roca esmicola-da. D’aquesta roca se’n diu farina de falla, un nom molt gràfic per dir-nos que la roca queda, literalment, feta pols. En general les farines de falla no fan més que uns centí-metres d’amplada, de vegades alguns decí-metres. I és aquí on rau l’excepcionalitat de Ribes Blaves dins del pòdium de farines de falla mundials: són entre 50 i 10m de roca triturada en unes condicions d’aflorament excepcionals molt clares i didàctiques. Generacions d’estudiants de geologia del nostre país i molts visitants internacionals acudeixen cada any a veure aquesta excep-cionalitat. Si tinguéssim les cames prou llargues podrien posar un peu al Vallès i un peu a fora!

Malauradament cal dir que la conserva-ció d’aquest espai és molt precària. De fet, sols es conserva la meitat del era, doncs una part de Ribes Blaves fou durant anys un abocador -avui clausurat-, i encara ara, gent incívica hi acudeix a desfer-se de runa i deixalles terraplè avall. L’altre problema és que per sobre hi passa un vial, amb un notable impacte visual. De fet, no fou una bona idea construir una carretera sobre un material tan fràgil, ja que cada dos per tres hi ha esllavissades, i de fet, fa unes setma-nes es va produir un esvoranc notable. A grans mals, grans remeis i sembla que això finalment induirà a ordenar, conservar i divulgar aquest espai únic com mereix.

Les Ribes Blaves marquen la zona limítrofe entre el Vallès Occidental i el Baix Llobregat. Foto: Isaac Camps

EL PATRIMONI GEOLÒGIC DEL VALLÈS II

13, 14, 15 i 16 d’abril de 2015 15VALLÈS OCCIDENTAL NEWNEW