EL RUC C TO S S II Tper CASTANYS

1 En Nofre ten`a un ruc carreg t de vicis que cada vegada que hi sortia cap a mercat li costava un disgust. Però un dia va posar-liles sàrries com de costum i va sortir a trenc d'alba per tal de vendre dos coves de fruita de la pròpia collita. 2 Com de costum

ei ruc va començar a ter ne les seves. cuan li semblava bé, s'aturava i no volia caminar i no hi valien raons ni vares de freixa. 3. Jaen pudia ésser d'ample el camí per on passava, elI tenia d'anar arrambat al marge o arran del cingle amb greu perill per la integri at

4 y

C X r

il

J -r

física d'en Nofre que estava constantment amb l'ai al cor. 4 Mentre passava totes aquestes trifurques, en Nofre aquell dia tinguéuna pen--ada. 4 Obirà molt prop dues valles de filferro espinós i es proposà escarmentar el ruc. 5 Quan hi arriba, baixà delruc i e deixà fer aquest com és de suposar, va cuitar a arrambar-s'hi fregant-li la panxa tot caminant. 6 A la tercera passa el ruc vafer un bot ferit per les punxes del filferro i es va p antar al mig del camí. En Nofre es trencava de riure. 7 D'aquell dia ençà, en No-fre ja no te d'amoïnar-se, car el ruc passa sempre pel mig dels camins i no s'acosta a les vores ni en broma.

IÇt m. CCXLV .— Pág. 290

VIROLE T

Una aventura sense buscar-laText d'en JOAQUIM FECIT (Acebainent) Dibuixos d'en MIRET

De seguida comprengué en Qui-met, viu com era, que l'elefant no em-

prenia el mateix camí que havia fetper anar. Rajhna, més expansiu, diguéals seus petits amics: — Looeck estaràcontent de nosaltres. — En Rafel i enQuimet es morien de ganes de dir: -Però qui és aquest ditxós Looeck, i dequè fa? — Però temien descobrir -se, ipreferien anar deduint pel que deia elvell.

La conclusió que, després de l'ex-

í N0

„\^Y

L00ECtom.. ^/.'

plicació de Rajhna, tragué en Quimet,fou que Looeck era un poderós prín-cep que havia estat destronat pel seucosí Zulum-Pal, valent-se de quatredespitats,d'allò més brètol del país, peròels més audaciosos. Com que el poders'aguanta en el diner, ara Looeck po»dria activar la campanya en pro delseu restabliment, mercès a 1'inagota-ble tresor que acabaven de descobrir.Looeck, per tradició de família, sempredeia que 'a jungla guardava un tresor

Th 3T i::

per ell, que Budha li oferia, per quanla seva dinastía estés en perill. Vetací que sense preguntar, per fi comen-çaven a veure ciar en la fantàsticaaventura en què s'havien trobat, sensebuscar-la. El dia apuntava ja, quanMelàs s'aturà davant una gran porta-lada.

Descavalcaren,arnb els ossos crui-xits de tanta masega, i seguiren aRajhna, qui s'introduí en la mansiófins arribar a presència de Looeck. —

z x lli .. t^ , I -

I

l ^4^^`'^ ^,ÍjÍ ll=^ fM^

rT V ^

l _ ,

Senvorl Budha vos mostra, per ínter»medi nostre, el seu gran tresor!... Lajungla guarda el vostre triomf!

—Looeckabraçà Rajhna, i després esguar-dant els joves mar.ners, preguntà: -Qui són aquests nois?—En Quimet noentenia aquella llengua, però de se-guida, pel gest, endevinà el sentit, is'apressà a dir, fent córrer l'enginyper treure profit de llur situació: —Al-tesa, no teníem el plaer de conèixer

-vos, però, coneixedors de la justícia

de vostra causa, proclam3rern pública-ment les nostres simpaties, i per aquestsol fet, sense saber com, ens trobàrempresoners de l'odiós Zulum»Pal. El vos-tre adicte Nazir ens alliberà, en com-binació del bon Rajhna, i amb ell aca-bem de descobrir el tresor que Budhavos ofereix per recuperar el tron quevos perteneix.

Looeck abraçà els dos catalanets,— Vos estimo com es mereix la vostrasimpatia per la meva causa i la parti-

cipació que heu tingut en la desco-berta del tresor. Quan el tron, ano trigar caurà altre cop en mon po-der, sereu nomenats per ocupar altesdignitats. Ara a treballar per la res-tauració de Looeck! — Això va de pri-mera, es digueren en veu baixa, elsdos amiguets, no podíem esperar sor-tir-ne tan bé!

A la nit, sortiren en silenciosa ca-ravana deu elefants i cinquanta adic»tes a recollir part del tresor, i. Quimet

J

. ^/i

i Rafel feien l'home indicant les gale-ries per on tenien de passar, ço queels donava gran prestigi als ulls delsindis; Carregaren un quants embalumsd'or i pedreria i retornaren a la resi

-dència de Looeck, sense grans inci-dents.

De seguida es procedí a proveird'or als que podien trair Zulum-Pal,que eren molts d'ells min'stres i go-vernadors, els quals sols estavenatents a poder especular. El cop no es

fu esperar, la roda estava ben unta-da! En menys d'una setmana tot foupreparat, i quan Zulum-Pal s'adonàque les coses estaven en perill ja nohi era a temps, perquè Looeck acaba-va de proclamar-se sobirà amb l'ajutdels seus adictas i dels que fins lla-vors ho havien estat de Zulum-Pal con-venientment metalitzats. Zulum-Pal fouconduït a presència de Looeck, i fougran la seva sorpresa en veure en llocde preferència els dos mariners mag»

níficament vestits: •- Oh! no m'enga»nyava que eren sectaris de Looeckl...—ruí com un lleó derrotat, i traient-seun punyal enverinat se'l clavà per nocaure baix la ira de Looeck.

Quimet i Rafel renunciaren els seuscàrrecs, però foren muníficament re-compensats, i retornaren a Catalunyaplens de riqueses, podent abraçar elssus pares, que els ploraven ja permorts.

VIROLET

Nitro. CCXLV — P'L 7. 291

M 1 S C E L- L A N I ADibuixos d'En CORNET

PREMI D'HISTORIA

P'ovia a bots i a barrals. El paísestava inundat, els trens no funciona-ven. Un viatger atrevit anava amb au-tomòbil tancat carretera amunt, peròquan arribà a un pont que l'aiguatl'havia destruït hagué de recular i re-fugiar-se en el primer hostal quetrobà.

Mirant per la finestra les furiose.3aigües, exclamà, dirigit-se al cambrer:

— Sembla el Diluvi!— Com diu el senyor?— Que sembla el Diluvi. No sabeu

q uè és el Diluvi?— No, senyor:— No heu sentit dir com Noé es

salvà dins una Arca i anà a parar almont Ararat?

— No, senyor, amb aquestes plu.ges, fa tres dies que no sabem capnotícia.

EL DISTRET

El professor de matemàtiques Mon-sieur P'erre D'Os, el qual és prou co-

negut dels meus lectors per ses incon-cebibles distraccions, un matí, a l'horade llevar-se, no en cometé cap de lesque en ell eren ja habituals. No vaprovar de menjar-se el diari i llegir

l'esmorzar, no es posà les sabatesabans que els mitjons, no s'afaità elcap i es pentinà la barba, ni se n'anàa la Universitat amb el barret sota elbraç i els llibres al cap. Per què nosofrí aquestes acostumades distrac-cions?

Perquè es va descuidar de llevar-se.

PER ENDAVANT

La muller de l'avar sortí de casatota plorosa.

— Què té? - Ii preguntà la portera.— Què li passa, senyora?

— Res, que acaba de barallar-meamb el meu marit. Ai, que sóc des..graciadal

— I per què?— Perquè li he demanat que em

comprés un abric de pelis.— I ara! Si som a l'istiu.— 5í, però li haig de demanar per

endavant, car, si no, quan l'hauriaconvençut ja fóra passat l'hivern.

BEN PENSAT

L'avar Rata, no es moviaen tot l'estiu, de ciutat,i un amic que estiuejavaa la costa de Llevantel convidà a pass& uns diesamb ell, i en Rata acceptà.Passaren dies, setmanes,i en Rata allà estava encar,mentre l'amic, amb paciència,la gorrl anava aguantant.Mes per fi, no contenint-se,un dia li va llençareixa petita indirecta

per tal de fer-lo marxar:—No creus, Rata, que ta donai e ls fills ja t'han d'enyoraramb tants dies ce no veure'ls?I en Rata respon, radiant:— Bon amic! Quina pensada!Tens raó, pobres xavalsi pobra dona, com deuenenycrar-me. Ara me'n vaiga posa'ls un telegramaperquè pugin tots demà[

QÜESTIÓ DE PUPILA

El jutge era guenyo, i per tant, maihom no sabia on mirava. Davant seuhi havia tres acusats. El jutge digué,dirigint-se al primer;

— Com us dieu?— Pere Llebre — féu el segon.— No us pregunto a vós — digué el

j;tge al segon.

per En GUILLEM D'OLORÓ

— No he contestat pas — féu el ter-cer.

PREVISIÓ

A l'hotel on en Banau estiuejava,el pa era sempre d'una qualitat moltdubtosa i una mica sec. Potser eraperquè els hostes no en mengessingaire, qui sap...

Però un dia, oh sorpresa! en Ba-

nau veié que a l'hora -de sopar, el paera, no sols tou i olorós, sinó encaracalent del forn.

Ràpidament se ti embutxacà dacallesques, dient:

— Caram! Pa del dia! Deixa-me'nguardar per demà fer si ens el tornes-sin a donar eixut!

ANIMALADE S

— Jo — deia un andalús — sé fertan bé el gos que quan bordo tots elslladres fugen.

—Això no és res—deja un altre

quan jo faig el gat fugen les rates, iels gossos em vénen al darrera.

— Dcncs jo — féu un tercer — faigtan bé la gallina, que cada cop quecloquejo em trobo un ou a la butxaca.

Núm. CCXLIV -- Pàg, 292

vagi a casa de la seva germana del

bosc a demanar-li fil per teixir-me una

camisa.— Doncs mira; recorda't bé del que

et diré: Trobaràs un pollanc qui vol-

drà esgarrapar-te la cara amb ses

branques: Tu les hi lligaràs amb una

cinta vermella. Les portelles del clos

que encercla la cabana, xisclaran i estancaran estrepitosament per no dei-

xar-te passar: Tu untaràs llurs frontis-ses amb oli. Els gossos que ella té,voldran esbocinar -te a mossegades: Tuels tiraràs pa. Un Gat-Negre ferotgetindrà l'encàrrec d'esgarrapar-te i treu-.ret els ulls: Tu li tiraràs un tall de

pernil.La noia cercà una cinta vermella,

agafà un xic d'oli amb una xicreta, esllescà un tros de pa i un tall de pernil,s'acomiadà de sa tia i emprengué elcamí de la cabana de Baba-Groixnia.

Al cap de moltes i moltes hores decaminar arribà al clar del bosc en elqual tenia la cabana sa tiastra la brui-

xa. Les portelles del clos, (aquell closfet d'ossos humans, amb caps de cala-vera a dalt de tot) estaven obertes debanda a banda. Na Eustòlia va entrari tot just hagué passat, les portelleses tancaren automàticament fent unsoroll espaordidor. Una certa esgarri-.fança invadí de cap a peus la nostraamigueta, però ella féu el cor fort i vaentrar a la cabana. Al mig de la salas'hi estava la horrífica bruixa coma-nant la filosa i el fus els quals anavenfilant tots sols.

— Bon dia, tieta — féu na Eustòlia.— Ahl... Tu ets la filla de la meva

— LJV11l .11—ya c^..uiau

pel bany bany i rentaràs bé la meva nebodaque acaba d'arribar, car aquesta nit,per sopar, me la menjaré.

La pobra nena, en oir el que deienal quarto del costat és va quedar migmorta de por. Al cap d'una estona, lacriada de la bruixa entrà a la sala enla qual estava 1'Eustòlia filant.

— Déu vos guard, neboda de lamestresa.

— Déu te guard, bona minyona de

la meva tia. Jo vull donar-te un con-sell — féu la nostra amiga: — No cre-mis pas massa llenya car això és des-pesa inútil; el millor és que al foc hitiris aigua i al bany, l'aigua, li portisamb el colador.

I en acabar de dir-li allò li regalà

Locadoret de seda tot guarnit dees.aba-Groixnia des de fora de la ca-., guaitant per la finestre cap en-inquirí.- Ja files, neboda?- Sí, tieta, estic comanant fus ia.,a bruixa, aleshores s'allunyà de laina i la nena aprofità aquell mo-t per cridar el Gat-Negre i donar-tallada de pernil que portava. La

bèstia se! menjà amb una voracitatesfereïdora.

— Bon Gat-Negre, — li preguntàaleshores — no em voldràs dir com hohe de fer per escapar-me?

El Gat-Negre, agraït pel tall depernil respongué.

—Al damunt de la taula hi ha unatovallola i una pinta. Agafa-les i fuigcorrent tant com puguis car la bruixaBaba-Groixnia tot seguit que se n'a-donarà correrà al teu darrera amb unavelocitat mai vista. De tant en tantajau-te a terra i escolta -hi amb l'orellaben acostada. Quan oiràs que ella jaés a prop, tiraràs al teu darrera la to-vallola, la qual en tocar a terra estransformarà en un riu amplíssim i

VIROLET

RUSSOSSOLS'RACIONS DE JOAN G. JUNCEDA

^^ I

ABA - GROIXNIA

II(Contin uac.'ó)

V IROLET

Núm. CCXL - Pág. 2'

profund. Si la bruixa s'hi llença i elpassa nedant, tu ja tindràs temps detornar a ésser lluny; tornaràs a escol-tar a terra de tant en tant, i quan oiràsque la bruixa s'atansa, llençaràs alteu darrera la pinta, la qual en tocar aterra es transformarà un un bosc fron-dós i espessissim que la bruixa no po-drà travessar.

En oir tot això la noia s'empara dela pinta i la tovallola esmentades pelGat..Negre i arrencà a córrer. Els gos-sos se li tiraren a sobre, més ella elsdonà el tros de pa que portava i le dei-xaren estar. Les portes del clos es tan-caren estrepitosament de cop, mes ellauntà les frontisses mig rovellades, amboli, i les portelles varen tornara obrir

-se com per art d'encantament. Mésenllà, un pollant començà de fer anarles branques com si fossin mogudesper l'huracà; la nostra amiga les valligar amb la cinta vermella i va pas-sar corrent.

El Gat-Negre, aleshores s'asseguéal davant del fus i de la filosa ocupantel lloc de 1'Eustòlia, mes, en lloc de fi-lar, el que feia era enredar el fil. Ales-hores arribà la bruixa i de la finestraestant preguntà:

— Que estàs filant nebodeta? Estàsfilant estimaèa?

— Sí, tieta — féu el Gat imitant laveu de l'Eustòlia — estic filant.

La bruixa entrà a la cabana i enveure que era el Gat-Negre qui estavafilant agafà un garrot i li ventà una ga-rrotada amb tota la seva força; el Gatfou amatent a saltar-li a la cara i men-tre amb la garrotada asclava pel migla filosa i el fus, el Gat d'una urpadaIi tragué un ull.

— Ah! Mal lladre de Gat- Negre! —feia la bruixa mentre de la boca lieixia tot de salivera de ràbia. — A miem treus un ull mentre deixes escaparla meva nebodeta, quan la teva obli-gació era treure'ls-hi tots dos a ella!

— Amb tant danys com porto alteu servei — respongué el Gat, — maim'has donat ni un osset, en canvi taneboda m'ha regalat una bona talladade pernil fresc!

Baba-Groixnia, boja de ràbia anàenvestint a tothom amb el garrot, mestothom li contestava el que .feia el cas.

Els gossos li digueren:— T'hem servit molts anys sense

que mai per mai ens donessis ni unacrosteta de pa, en canvi ta neboda ensn'ha donat un bocí que era tendre comla mantega i blanc com la llet!

La criada Ii respongué:

—En tants anys com te serveixomai m'has obsequiat r.i amb un fil deroba, ta neboda, en canvi, al cap d'unmoment de conèixer-me ja m'ha regalatun mocadoret de seda amb randes.

Les portelles del clos grunyiren:— Tantes anyades com hem passat

a sol i serena pel teu servei i mai hastingut la gentilesa d'untar nostresfrontisses amb sèu, no obstant i elsgrinyols que fèiem en obrir i tancar,ta neboda, en canvi, a la segona vegada d'oir-los ja ens ha untat els ferrosamb oli fi!

El pollant contestà:— Tants i tants anys fent ombra al

teu clos i mai has estat màrtir de guar-nir-me ni amb una mala veta, ben di-•ferent de tu ha estat ta neboda qui lasegona vegada de veure'm ja m'h3 en-galanat amb aquesta cinta roja!

Baba-Groixnia, amb el dolor que Iifeia l'ull escorxat pel Gat»Negre i ambles respostes que li anaven fent elsseus servents, anà irant-se de malamanera fins que amb una rebolcadamuntà a caball del seu morter el qualcomençà a xurriaquejar amb tota saràbia amb la pica-mà i, escombrant iesborrant amb l'escombra les senyalsque anava deixant per terra, empren..gué la persecució de la pobreta E_s-tòli 1.

La nostra amigueta ja era moltlluny, però el morter de Baba-Groix-nia vo'ava amb una fúria de torb. Na

Eusiòlia atansà l'orella a terra i poguéoir no gaire lluny el teri abastall quefeien la fullaraca arremolinada, els ar»bres cruixint amb el vent huracanatque acompanyava sempre la bruixa, iels cops que ella arriava a son morter.Aleshores I'Eustòlia llençà vers darre-ra seu la tovallola i així que aquestatocà a terra quedà convertida en unriu caudalós i profunt que venia Déusap d'on i no s'acabava fins a la llun-yana mar Càspia. (1)

La bruixa arribà a la vora del riu ien veure l'obstacle que se li interpo-sava, va petar les dents de ràbia i se'n

(1) Sembla fer referència al riu Volga (N del T.)

tornà a la cabana a buscar el seu ra-mat de bous per portar-los a la voradel riu i fer-los-hi beuretotal'aigua quebaixava. Però arribaren els bous, s'a-tiparen de beure aigua, i el riu nominvà ni el través d'un dit. Aleshores,per alleugerir-se de pes, deixà el mor-ter a la vora del riu i muntà a cavallde l'escombra, la qual féu un salt pro-digiós, travessà el riu 1 tornà a em-prendre la persecució de na Eustòlia.Quan aquesta oí que la bruixa torna-va a atansar-se, llençà la pinta enrera,la qual, en tocar a terra, quedà con»vertida en una obaga espessíssima.

La bruixa hi arribà i començà a ro-segar els troncs dels arbres del boscper probar d'obrir-s'hi pas, però, perfi, desesperada, i traient foc pels quei-xals i per l'únic ull que li. quedava,emprengué el camí de retorn a la ca'-bana a cavall de l'escombra, i en pas..sar a l'altra banda del riu, a cavall delmorter que s'esperava.

Aquell mateix dia arribà el pare deI'Eustòlia a sa casa i trobà la seva mu-ller plorant desesperada, o més bendit, fent veure que plorava desespe-rada.

— I ara, muller, per què ploresaixí? — li preguntà, tot emocionat. —On és la meva filla?

—Ai, espòs meu!—feia la madras-tra. — Si tu sabessis que aquest matí,en treure aigua del pou, s'hi ha cap»buçat i hi ha caigut a baix!

Quan el pare oí aquelles paraules,poc se n'hi mancà per caure sensesentits. Immediatament començà a de-manar auxili i al moment s'omplí lacasa de veïns, el quals, en saber elquè ocorria, tot seguit portaren cor

-des i ja es disposaven a baixar al pou

(Continuarà)

Núm. CCXLV -- Pág. 294

VTROLET

El deteet1u

•— Heu d'agafá en Prenk Halé. — Deu-me els diners o la v,*dal Pro troba enlloc de cartera— Demà mateix hi aniré. — Ai senyor l'he ben fregida! dos rates de claveguera,

— Senyor lladre, passi-ho bé!— Ah, pillo! t'atraparé!

— He sentit la seva veu! Em sembla que és aquí dalt.On deu sé el galifardeu? Ara si que prendrà mal!

— No hi ha ningú! Està embruixat] Era un lloro! maleït!Ai que me l'he carregat. Jo si que l'he ben fregit!

De P:er•rot, París

VIROLET

Núm. CCXLV — Pá^, 295

DEL TE_JPS ANTI

Aquiles, el lleuger de peus era fillde Peleus el fangós i de Tetis, deessamarina. Va nàixer destinat a fets ele-vats i en quan fou a ús de raó li fouofert d'escollir entre una vida tranqui-la i llarga o una degloriosa i curta. Es-collí la curta i sa more en sabe:-ho elféu portar a un palau de prínceps onel vestiren de donzella i el tinguerenamagat i allunyat de la coneixença deles guerres i de les armes.

S'esdevingué llavors, que els prín-ceps grecs volgueren fer la guerra aTroia, la ciutat asiàtica llur rival i ha-vent consultet ]'oracle de Delfos sobreel que calia fer, aquest es responguéque vencerien si portaven entre ellsAquiles. EIs prínceps envi ren a cer-car el jovenet però sa more ni sosguardians no els ei volgueren entregari negaren sa presència, mantenint-lodisfressat de noia. Però l'astut Ulisses,un dels enviats, féu sonar son corn deguerra i l'ardit xicot en oir lo saltà deson amagatall, llençà la disfressa i sen'anà amb els guerrers.

Era invulnerable en tot el cos,menys en un petit espai sota el taló.Quan després de moltes gestes i vic-tòries davant Troia anava a casar-seamb una filla del rei d'aquella ciutat.al m-3ment que s'agenollà davant l'al-tar un 611 del mateix rei, Paris, famósarquer, li llençà una sageta al puntflac,que li causà la mort.

VAGA DE VOCALS

.q.. .n gr.m.t.c h. h.v._D. n.nx.l h. c nv..tp.rq...n .ls d.l s.. c.st.th. h. f.lt. s d'. rt. gr- f...

FAULES D'ISOP

XVII — EI corb i la serpen t

Un corb, mancat d'aliment veié unaserp que dormia en cert l.oc assole-llat i llencant-se sobre ella 1'eixarpà.Però la serp despertà i el mossegài anant a morir exclamava: Ai de nií,

infeliç, que enlloc d'un profit he trobatla mort!

Moralitat: La faula es dirigeix alqui es posa en perill per cercar untresor.

MOTS CREUATS

Horitzontal: 1 Abrigalls. 5 Masia.7 Afirmació. 9 Diminutiu de Cecília.10 Astre rei. 12 Quart de pesseta. 13Anys de la persona. 14 Pronom per-

nMÍ nn

ni .Í.;u

sonal. 15 Cèlebre tío ianqui. 17 Bet-zol.

Vertical: 1 Coses que piquen. 2Negació. 3 Rei alarb. 4 El mar ho és.5 Temps del verb saludar. 8 Colorque s'obté amb iode. 11 Monjo budis-ta. 16 Nota.

LLOCS ON NO HE ESTAT MAI

Terra del foc: Així anomenada per-què hi fa molt fred. Sí, no ho cregueuparadoxa, hi fa fred i hom ha d'en-cendre foc a tot hora, d'aquí li ve elnom.

És al final de la Patagònia de laqual n'està separada per l'estret deMagallanes. Per cert que féu un granbunyol en Magallanes en descobrir unestret tan estret. Podia haver-lo des-cobert un xic més ample i els vaixellsno patirien tant per passar-lo.

Al final de la Terra del Foc hi ha elCap nomenat de Forns per mala tra-ducció car son veritable nom és Cap

de la Banya, que això vol dir Horn enanglés. Trencar el Cap Horn és un fetgloriós en la vida d'un mariner, enca-ra que no sé com deuen fer-s'ho pertrencar-lo car és força més dut- queuna vulgar cantonada.

MARC POLO

HUMOR D'ALTRE TEMPS

Al capdamunt d'aquell faigun ocell sembla que hi veigque, encara que negre i lleig,figera més gros que un gaig.Tot arrupit me n hi vaig,li tiro... pam! Jo m'enuig;prenc l'escopeta d'en Puig,torno a apuntar-lo al bell mig,de plomes faig un esquitxi l'ocell, encara fuig.

PONS I DE FUSTER

— Com anem? — a un sabatêque era geperut diguéun dia en Vilamagí,i el sabater li va di:— Noi, no pu: anar més bé!—Bo és això! — Que és bol encaram'acabo de cargolar!-- No aneu bé? — Home, repara:si podia més bé anarno aniria com vaig ara!

C. Toscas

Solucions ai número pass.siAl geroglific comprimit:

Igualada.Als mos creuats:

ava© ©®

e . riurii

©© ©

DD

nium

Gran concurs d'ombres xinesques

W

N.° 426 — Celestí 011er N.° 427 — Elvira Mans N.° 428 — Màxim Celma N.° 429 — Josep Sarobé

Redacció i Administració. Cardenal Casañas, 4Imprempta: Carrer de Muntaner, 24, interior

Núm. CCXLV ^ Pàg. 296 VIROLET

L'HOSTAL DE LA PEIRACançó popular Ninots D'IVORI

yt.,

L' ter.. 74

A l'Hostal de la Peiraolà

dames hi van anarolà

dames hi van anar

ja en truquen a la porta — Som unes pobres damesolà si ens voleu allotjar.

ja en responen «qui hi ha?> — Obre'ls la porta, mossaolà i deixa-les entrar.

Ta en responen «qui hi ha?»

y_.

Diuen a la mestressa: — Porteu de tot mestressa — Acompanya-les mossa— Qué hi ha per sopar?

de tot volem menjar. acompanya-les dalt. .

— Hi ha cargols amb ceba

Quan varen estar tipes La mossa desconfia,

sanfaina i bacallà. demanen per cotxar no li van agradar.

`'vo riJ ^

Quan foren a la cambrapel pany les va mirar:porten calceta curta,pistoles al costat.

Se'n baixa a baix la mossa— Mestressa a 1'aguartque aquesta nit mestressaens vénen a robar.

— Qué dius esbojarradadiga'm per què ho has dit?no veus que són tres damesque vénen de camí.

(Seguirá)