ELOGI DE LA FEBLESA.

Explica globalment, en què consisteix aquesta obra autobiogràfica. Que hi plasma l’autor, com ho plasma, per què ho plasma, per que ho plasma?

El llibre de Alexandre Jollien: Elogi de la feblesa és una autobiografia on l’autor mitjançant un diàleg fictici amb el filòsof Sòcrates aconsegueix transmetre a l’autor totes les vivències i les experiències que ha viscut durant la seva vida.

Alexandre Jollien pateix paràlisis cerebral des de el moment del naixement. No obstant, la seva deficiència no ha estat mai un impediment per a realitzar tot allò que ha volgut fer.

Durant la lectura del llibre observem tot els seus propòsits, els seus reptes, les seves dificultats, les ganes de integrar-se en tots els llocs on ha estat, i tots els seus progressos. Per aconseguir-ho la filosofia li ha servit de gran ajuda, ja que Alexandre Jollien diu que aquesta li ha servit per observar la realitat, llegir els esdeveniments de la vida quotidiana i trobar un sentit a les experiències.

Aquesta és una realitat que es pot observar mitjançant la lectura del llibre ja que aquest és basa, com he dit anteriorment, en un diàleg entre el protagonista i el filòsof Sòcrates i també cita pensaments d’altres filòsofs com Nietzche entre d’altres.

El mètode socràtic en l’Elogi de la feblesa. La forma i el fons del diàleg amb Sòcrates.

L’autor, llicenciat en filosofia decideix utilitzar el mètode Socràtic, ja que és el mètode principal que caracteritza a aquest filòsof grec.

El mètode Socràtic és un mètode de dialèctica o demostració lògica per a buscar noves, idees, conceptes o prismes de la informació. Aquest mètode és una forma de buscar la veritat filosofal, que consisteix en que dos interlocutors (un que lidera la discussió i un altre que assenteix o mostra el seu rebuig) mantenen un diàleg. El diàleg, es comença formulant tot tipus de preguntes fins que els detalls dels exemples són evidents i s’utilitzen per aconseguir valoracions més generals.

Aquesta pràctica implica efectuar una sèrie de preguntes sobre una idea en concret i respondre a altres preguntes que van sorgint al respondre la qüestió inicial.

Penso que en Jollien ha escollit aquest mètode ja que aquests tipus de diàlegs sorgeixen en qualsevol moment en la vida quotidiana de dos persones quan aquestes busquen respostes a determinades preguntes que es formulen mitjançant l’esforç del raonament i la reflexió. L’autor, durant tota la seva vida

ha reflexionat i s’ha preguntat contínuament sobre moltes coses que potser les persones sense deficiències no hem sigut capaços de qüestionar-nos-les, ni tant sols para-nos a pensar-hi. En aquest llibre, l’autor respon a totes les seves preguntes que han marcat la seva vida, i es per això que utilitza aquest mètode, el qual trobo molt interessant.

Tria un o alguns dels temes que són presents a l’obra de Jollien: l’amistat, la normalitat, els educadors, l’educabilitat de l’ésser humà, l’esforç… Fes-ne una reflexió mostrant el punt de vista de Jollien. Per anar més a fons, cita i comenta fragments del text.

Aquest llibre, expressa i transmet tants sentiments, parla de diferents temes tant lligats que es difícil de poder-ne destacar-ne algun en concret, però vull destacar per una banda el capítol titulat: la pietat anestesia.

En aquest capítol l’autor explica que un cop va sortir del centre i es va incorporar a la societat, va haver de integrar-se i aprendre el llenguatge tan oral com corporal de les persones de la societat en la que es sumergia.

D’aquesta manera va aconseguir fer amics, amics que se l’estimaven tal i com era i no li amagaven res. Això amb ell el feia sentir còmode perquè tot i tenir una deficiència, els seus amics ho acceptaven. L’exemple que posa que m’ha agradat molt quan l’he llegit ha estat quan li diu a un company “Tingues seny” i aquest li diu “I, tu camina bé”. L’Alexandre expressa com es va sentir: satisfet perquè es sentia un més de la colla, estimat tal i com era, ja que també esmenta que “Hi ha somriures que fereixen, hi ha compliments que maten”(pàgina 49) i crec que és molt valent al dir això i que té molta raó, ja que molts cops les persones inevitablement tenim un sentiment de llàstima per a les persones minusvàlides sense adonar-nos que són conscients de la forma en com les estem mirant. Això, a aquestes persones no els hi serveix d’ajuda, ja que tot i tenir problemes poden arribar a fer les mateixes cosses que una persona sense dèficits i l’Alexandre és un clar exemple.

Un altre tema que m’ha sobtat i que es parla en el capítol titulat “Dissertaven, analitzaven” és el que parla sobre les actituds i les mesures que els educadors del centre on va viure molts anys. D’alguns educadors guarda bon records però d’altres no tant, ja que diu que sovint alguns d’ells tractaven els símptomes que tenien els malalts sense preocupar-se per comprendre la causa del problema i solvatar-ho per sempre posant com exemple quan va tenir la contractura d’esquena que li provocava migranyes i que els especialistes li atribuïen a un problema neuronal.

Per l’autor un bon educador es aquell que estima, que confia en les possibilitats de les persones que té al davant, el que ajuda a descobrir a aquestes persones

quines són les il·lusions que tenen, les seves febleses, el qui dona les armes per trobar solucions, qui dona possibilitat al diàleg, qui escolta i el qui ajuda a afavorir al màxim l’autonomia. L’autor defineix un bon educador de la següent manera: és aquell que ajuda a deslliurar-te, que sap com preguntar, aquell que sap fer sortir les capacitats amagades rere tota mena d’obstacles. Aquest mètode exigeix confiança absoluta en l’home, i a la vegada humilitat que permet mantenir distàncies, no jutjar a l’altre, prendre consciència que l’altre continuarà essent un individu irreductible, que no pot ser totalment sotmès, analitzat, comprés (pàg 68)

Quin efecte a tingut en tu aquesta lectura? En què t’ha fet pensar i t’ha interrogat? En què t’ha fet canviar? En que t’ha fet repensar?

Aquesta lectura ha estat molt positiva com a persona, ja que sempre he pensat en com es deuen sentir les persones amb minusvàlies, però fins que no ho veus realment per veu d’una persona no et fas la idea.

La lectura, m’ha deixat molt sorpresa i realment emocionada al pensar que una persona amb una situació tan difícil pugui treure el esforç, pugui tenir els valors que té de la vida i pugui afrontar les dificultats en forma de reptes, quan una persona sana sense problemes tant greus no es ni la midat de lluitadora que l’autor d’aquest llibre. Això m’ha fet pensar en que quan tot es té no es valora i que quan no es té es valor tant que no es deixa de lluitar per aconseguir tots els propòsits plantejats, tal i com fa en Jollien.

Un altre de les cosses que m’ha fet reflexionar durant el llibre però sobretot quan l’he acabat és la idea de que es ser normal i no ser-ho, ja que a cas l’Alexandre no ha pogut arribar a fer el que a volgut que es treure’s una carrera a la universitat, quina diferencia hi ha entre ell i jo que hem considero una persona normal? Cap ni una, tots dos hem aconseguit el que volíem, arribar a la universitat i fer la carrera que volíem l’únic que a ell li ha costat molt més esforç, materials adequats als seus dèficits i una mica més ajuda. Però el resultat ha estat el mateix.

La normalitat i la anormalitat depenen de com ho vulguem veure cadascun de nosaltres.

Penso que l’Alexandre Jollien és un exemple per a tots nosaltres de superació i esforça costant i un model a seguir per a persones que puguin estar en la seva mateixa situació.

http://es.wikipedia.org/wiki/M%C3%A9todo_socr%C3%A1tico