7

El pessebre, per a tothom

Els primers cristians no feien pessebre

En els inicis del cristianisme ni tan sols se celebrava el Nadal. Les primeres comunitats cristianes només s’aplegaven setma-nalment cada diumenge per celebrar la resurrecció de Jesús. Però de mica en mica va anar sorgint la necessitat de trobar-se per commemorar anualment fets importants de la vida de Jesús. Així, amb motiu de la Pasqua jueva es va començar a recordar cada any la seva mort i resurrecció.

Amb el temps, els cristians van anar celebrant altres moments de la vida de Jesús. I el seu naixement era un d’aquests moments més destacats. Les primeres festes de commemo-ració de l’Encarnació i la vinguda al món del Fill de Déu que es coneixen són pels volts de l’any 300. En un principi aquesta efemèride se celebrava el dia 6 gener, festa de l’Epifania, i encara avui aquesta és una festa molt important per les esglé-sies d’Orient. La festa de Nadal fou una cristianització de la festa romana del “ Natalis Solis invicti”, el “naixement del Sol invicte”. En un calendari de l’any 354 s’hi pot llegir el següent: “25 de desembre: Naixement del Sol Invicte. Neix el Crist a Betlem de Judà”.

A mesura que l’Església creixia, s’anava desenvolupant també l’art cristià, i aquest art incorporava tota la tradició que les primeres comunitats cristianes van anar forjant. La primera representació pagano-cristiana nadalenca que coneixem és de l’any 300: es troba en el mosaic de la volta de la cripta de Julius en la necròpolis vaticana, on es representa Hèlios,

9

Jesús que es feien a les esglésies d’arreu d’Europa durant tota l’Edat Mitjana. Un dels primers “Misteris del Naixement” que coneixem és del Nadal de 1059 a la catedral de Nevers (França). Aquestes representacions tenien molt d’èxit, i això va portar a excessos: acabaven sent tan massives que semblaven revetlles; l’any 1207 el papa Honori III es va veure obligat a prohibir les representacions teatrals a les esglésies.

Però al cap d’uns anys va esdevenir un fet que seria deter-minant en la història de la devoció al naixement de Jesús i, en definitiva, en la història del pessebre. L’any 1223 sant Francesc d’Assís va celebrar la missa del Gall davant d’una cova del bosc de Greccio (Itàlia). Els pastors d’aquella con-trada hi havien assistit amb torxes; dins la cova hi havia un pessebre amb fenc, un bou i una mula; i durant la missa el Nen Jesús es va aparèixer. Això va ser, segons la tradició, el primer pessebre de la història. Encara avui molts parlen del poverello d’Assís com l’inventor del pessebre. Però sant Francesc no va inventar el pessebre, sinó que va fer una cosa potser més important: va impulsar i va renovar decisivament la devoció cap al Naixement. És just recordar que hi va haver altres sants que van ajudar-hi: a més de sant Francesc, sant Gaietà i sant Ignasi de Loiola van veure místicament l’Infant Jesús moure’s i somriure durant la celebració de la missa de Nadal (més cap als nostres dies, sant Antoni Maria Claret va tenir una visió semblant); i també santa Brígida de Suècia va tenir la visió del part de la Mare de Déu.

A partir de sant Francesc d’Assís diversos ordes religiosos van impulsar la devoció al naixement per tot el món cristià. L’orde franciscà va destacar en aquesta tasca, però carmeli-tes, templaris, dominics... i més endavant jesuïtes i teatins, per exemple, sabem que van dedicar esforços a promoure la devoció al Naixement de Jesús.

Però fins ara no hem parlat pròpiament de pessebres. Hem parlat de l’evolució de la devoció al Naixement de Jesús. El misteri de l’Encarnació, el Fill de Déu fet home, és un dels fonaments de la fe dels cristians. La festa de Nadal és la cele-bració de la humanitat de Déu: Déu habita entre nosaltres. Tota

8

déu del sol, com a Crist llum del món, “sol que ve del cel” (Lc 1, 78). Durant el segle IV es van generalitzar les pintures representatives del Naixement i sobretot de l’adoració dels Reis. La més antiga seria una pintura de la catacumba de Priscil·la de Roma: enmig d’altres escenes de la vida de Jesús hi podem veure una imatge de la Mare de Déu amb el Nen als braços i un home dret al costat, que alguns han identificat amb sant Josep.

En la gènesi de tota la iconografia del Naixement de Jesús hi tenen una importància cabdal els evangelis de la infància, de Mateu i Lluc, i els evangelis apòcrifs. Hi ha molts elements dels nostres pessebres que tenen el seu origen en aquells escrits i en les tradicions que recollien. Els evangelis canò-nics, per exemple, no donen cap detall sobre quants eren els “savis d’Orient” (Mt 2,1); la tradició, al llarg dels anys, va donar noms i rostres als mags: eren tres, diu la tradició, i de tres races diferents; i encara en sabríem els noms: Melcior, Gaspar i Baltasar... I aquest és el cas també del bou i la mula; no apareixen a cap dels quatre evangelis però sí al capítol XIV de l’evangeli apòcrif del Pseudo-Mateu. L’art cristià mostrarà, ben aviat, al bou i l’ase, als tres Reis...

El segle VII es va construir a la basílica de Santa Maria la Major de Roma un oratori amb una estructura que volia ser com la cova de Betlem; allà encara ara s’hi guarda la relíquia del que hauria estat el primer bressol del Nen Jesús, i que havia estat portada des d’Israel per santa Helena al segle IV.

Història d’una devoció

Amb aquests i d’altres exemples podem constatar com, amb el pas dels anys, la tradició cristiana va anar consolidant el record del naixement de Jesús com un element destacat de la seva litúrgia. I és important veure com la devoció al Naixe-ment, base del pessebre, s’anava afermant.

Aquesta devoció va donar lloc als “Misteris del Naixement”, unes representacions teatrals sobre el naixement i la vida de

9

Jesús que es feien a les esglésies d’arreu d’Europa durant tota l’Edat Mitjana. Un dels primers “Misteris del Naixement” que coneixem és del Nadal de 1059 a la catedral de Nevers (França). Aquestes representacions tenien molt d’èxit, i això va portar a excessos: acabaven sent tan massives que semblaven revetlles; l’any 1207 el papa Honori III es va veure obligat a prohibir les representacions teatrals a les esglésies.

Però al cap d’uns anys va esdevenir un fet que seria deter-minant en la història de la devoció al naixement de Jesús i, en definitiva, en la història del pessebre. L’any 1223 sant Francesc d’Assís va celebrar la missa del Gall davant d’una cova del bosc de Greccio (Itàlia). Els pastors d’aquella con-trada hi havien assistit amb torxes; dins la cova hi havia un pessebre amb fenc, un bou i una mula; i durant la missa el Nen Jesús es va aparèixer. Això va ser, segons la tradició, el primer pessebre de la història. Encara avui molts parlen del poverello d’Assís com l’inventor del pessebre. Però sant Francesc no va inventar el pessebre, sinó que va fer una cosa potser més important: va impulsar i va renovar decisivament la devoció cap al Naixement. És just recordar que hi va haver altres sants que van ajudar-hi: a més de sant Francesc, sant Gaietà i sant Ignasi de Loiola van veure místicament l’Infant Jesús moure’s i somriure durant la celebració de la missa de Nadal (més cap als nostres dies, sant Antoni Maria Claret va tenir una visió semblant); i també santa Brígida de Suècia va tenir la visió del part de la Mare de Déu.

A partir de sant Francesc d’Assís diversos ordes religiosos van impulsar la devoció al naixement per tot el món cristià. L’orde franciscà va destacar en aquesta tasca, però carmeli-tes, templaris, dominics... i més endavant jesuïtes i teatins, per exemple, sabem que van dedicar esforços a promoure la devoció al Naixement de Jesús.

Però fins ara no hem parlat pròpiament de pessebres. Hem parlat de l’evolució de la devoció al Naixement de Jesús. El misteri de l’Encarnació, el Fill de Déu fet home, és un dels fonaments de la fe dels cristians. La festa de Nadal és la cele-bració de la humanitat de Déu: Déu habita entre nosaltres. Tota

8

déu del sol, com a Crist llum del món, “sol que ve del cel” (Lc 1, 78). Durant el segle IV es van generalitzar les pintures representatives del Naixement i sobretot de l’adoració dels Reis. La més antiga seria una pintura de la catacumba de Priscil·la de Roma: enmig d’altres escenes de la vida de Jesús hi podem veure una imatge de la Mare de Déu amb el Nen als braços i un home dret al costat, que alguns han identificat amb sant Josep.

En la gènesi de tota la iconografia del Naixement de Jesús hi tenen una importància cabdal els evangelis de la infància, de Mateu i Lluc, i els evangelis apòcrifs. Hi ha molts elements dels nostres pessebres que tenen el seu origen en aquells escrits i en les tradicions que recollien. Els evangelis canò-nics, per exemple, no donen cap detall sobre quants eren els “savis d’Orient” (Mt 2,1); la tradició, al llarg dels anys, va donar noms i rostres als mags: eren tres, diu la tradició, i de tres races diferents; i encara en sabríem els noms: Melcior, Gaspar i Baltasar... I aquest és el cas també del bou i la mula; no apareixen a cap dels quatre evangelis però sí al capítol XIV de l’evangeli apòcrif del Pseudo-Mateu. L’art cristià mostrarà, ben aviat, al bou i l’ase, als tres Reis...

El segle VII es va construir a la basílica de Santa Maria la Major de Roma un oratori amb una estructura que volia ser com la cova de Betlem; allà encara ara s’hi guarda la relíquia del que hauria estat el primer bressol del Nen Jesús, i que havia estat portada des d’Israel per santa Helena al segle IV.

Història d’una devoció

Amb aquests i d’altres exemples podem constatar com, amb el pas dels anys, la tradició cristiana va anar consolidant el record del naixement de Jesús com un element destacat de la seva litúrgia. I és important veure com la devoció al Naixe-ment, base del pessebre, s’anava afermant.

Aquesta devoció va donar lloc als “Misteris del Naixement”, unes representacions teatrals sobre el naixement i la vida de

11

El pessebre entra a les cases

Però el pessebre no podia quedar-se tancat als palaus. La devoció al naixement de Jesús era una devoció molt popular i el pessebre una tradició molt consolidada ja al segle XVIII. S’explica que a finals d’aquell segle al convent caputxí de Santa Madrona, al capdavall de la Rambla de Barcelona, s’hi produïen aglomeracions i fins i tot altercats per poder visitar el pessebre que hi construïen els frares caputxins.

El pessebre va passar a les cases de totes les capes socials, si bé preferentment a les cases de les famílies treballadores i menestrals de les ciutats. A finals del XVIII i a principis del XIX el pessebre va esdevenir una tradició popular. A moltes llars ja hi havia una capsa on es guardaven unes senzilles figuretes que per Nadal servien per guarnir el pessebre...

Tan gran va ser la popularització del pessebre que durant el segle XX fins i tot van aparèixer associacions de pessebristes, moltes de les quals encara funcionen avui. Entitats que tenen com a principal objectiu mantenir i difondre aquesta tradició. Però el més important que va passar al segle XX va ser la descoberta de tota la riquesa que s’amaga darrera un acte tan senzill com fer el pessebre: fer el pessebre no era només una tradició pietosa, podia ser moltes coses més.

Podia ser, per exemple, un objecte pedagògic de primer ordre: diverses escoles religioses feien bastir el pessebre als alumnes per estudiar la Bíblia o per descobrir la geografia de Pales-tina. O podia ser també un element magnífic per promoure la convivència i la relació entre diverses classes socials: és el que feien molts moviments i institucions catòlics per a la promoció de la classe obrera. O, tal com van veure alguns capellans de principis del segle XX, el pessebre podia ser una molt bona eina per la catequesi d’infants. O podia ser també un element de reivindicació cultural i fins i tot política (només cal recordar, per exemple, el cas de l’Associació de Pessebristes d’Hongria, la Magyar Betlemesech, que comptava amb 80.000 socis i que fou dissolta pel règim comunista...).

10

la vida de Jesús és signe d’aquest misteri. I la imatge del Jesús infant és potser la que ens hi acosta més. La contemplació del naixement de Jesús ens desvetlla la tendresa i ens el fa sentit molt proper. Per això van néixer els primers pessebres: eren una bona eina per promoure la devoció al Naixement i, en definitiva, per comprendre el misteri de l’Encarnació.

Els primers pessebres

La feina de promoció que van fer els ordes religiosos va donar lloc als primers pessebres, o a les primeres capelletes dedi-cades a representar artísticament el Naixement de Jesús, que seria el mateix. Aquests primers pessebres es podien trobar a partir del segle XV a les esglésies i als convents. L’època de la Contrareforma va significar un notable impuls al pessebre, ja que una de les reaccions a les reformes protestants va ser la promoció de la imatgeria religiosa: el pessebre va experimentar un gran auge a les terres catòliques. L’art barroc va ser molt bo per a la consolidació dels pessebres: van anar apareixent figures que, amb el pas del temps, guanyarien importància i s’anirien envoltant d’una escenografia cada vegada més sofis-ticada; això es pot veure molt bé a Itàlia, al regne de Nàpols, on la tasca entre d’altres de l’orde franciscà i la gran quantitat de pessebres que hi havia als convents i a les esglésies van fer que el costum passés als palaus reials i posteriorment a les cases de la noblesa.

El pessebre ja no era un simple element de devoció religiosa: s’havia convertit també en un objecte de prestigi i la seva evolució a partir d’aquell moment va ser imparable: a l’època moderna el pessebre va entrar a algunes corts europees, a les capelles i als oratoris de les cases senyorials, i d’aquí a les sales nobles dels palaus. És molt conegut el pessebre napolità que la segona meitat del segle XVIII el rei Carles III va fer portar a la cort de Madrid; es coneix com a “Belén del Prín-cipe”, ja que era un regal per al seu fill Carles (el que seria el rei Carles IV) i encara es pot admirar avui dia al Palau Reial de Madrid.

11

El pessebre entra a les cases

Però el pessebre no podia quedar-se tancat als palaus. La devoció al naixement de Jesús era una devoció molt popular i el pessebre una tradició molt consolidada ja al segle XVIII. S’explica que a finals d’aquell segle al convent caputxí de Santa Madrona, al capdavall de la Rambla de Barcelona, s’hi produïen aglomeracions i fins i tot altercats per poder visitar el pessebre que hi construïen els frares caputxins.

El pessebre va passar a les cases de totes les capes socials, si bé preferentment a les cases de les famílies treballadores i menestrals de les ciutats. A finals del XVIII i a principis del XIX el pessebre va esdevenir una tradició popular. A moltes llars ja hi havia una capsa on es guardaven unes senzilles figuretes que per Nadal servien per guarnir el pessebre...

Tan gran va ser la popularització del pessebre que durant el segle XX fins i tot van aparèixer associacions de pessebristes, moltes de les quals encara funcionen avui. Entitats que tenen com a principal objectiu mantenir i difondre aquesta tradició. Però el més important que va passar al segle XX va ser la descoberta de tota la riquesa que s’amaga darrera un acte tan senzill com fer el pessebre: fer el pessebre no era només una tradició pietosa, podia ser moltes coses més.

Podia ser, per exemple, un objecte pedagògic de primer ordre: diverses escoles religioses feien bastir el pessebre als alumnes per estudiar la Bíblia o per descobrir la geografia de Pales-tina. O podia ser també un element magnífic per promoure la convivència i la relació entre diverses classes socials: és el que feien molts moviments i institucions catòlics per a la promoció de la classe obrera. O, tal com van veure alguns capellans de principis del segle XX, el pessebre podia ser una molt bona eina per la catequesi d’infants. O podia ser també un element de reivindicació cultural i fins i tot política (només cal recordar, per exemple, el cas de l’Associació de Pessebristes d’Hongria, la Magyar Betlemesech, que comptava amb 80.000 socis i que fou dissolta pel règim comunista...).

10

la vida de Jesús és signe d’aquest misteri. I la imatge del Jesús infant és potser la que ens hi acosta més. La contemplació del naixement de Jesús ens desvetlla la tendresa i ens el fa sentit molt proper. Per això van néixer els primers pessebres: eren una bona eina per promoure la devoció al Naixement i, en definitiva, per comprendre el misteri de l’Encarnació.

Els primers pessebres

La feina de promoció que van fer els ordes religiosos va donar lloc als primers pessebres, o a les primeres capelletes dedi-cades a representar artísticament el Naixement de Jesús, que seria el mateix. Aquests primers pessebres es podien trobar a partir del segle XV a les esglésies i als convents. L’època de la Contrareforma va significar un notable impuls al pessebre, ja que una de les reaccions a les reformes protestants va ser la promoció de la imatgeria religiosa: el pessebre va experimentar un gran auge a les terres catòliques. L’art barroc va ser molt bo per a la consolidació dels pessebres: van anar apareixent figures que, amb el pas del temps, guanyarien importància i s’anirien envoltant d’una escenografia cada vegada més sofis-ticada; això es pot veure molt bé a Itàlia, al regne de Nàpols, on la tasca entre d’altres de l’orde franciscà i la gran quantitat de pessebres que hi havia als convents i a les esglésies van fer que el costum passés als palaus reials i posteriorment a les cases de la noblesa.

El pessebre ja no era un simple element de devoció religiosa: s’havia convertit també en un objecte de prestigi i la seva evolució a partir d’aquell moment va ser imparable: a l’època moderna el pessebre va entrar a algunes corts europees, a les capelles i als oratoris de les cases senyorials, i d’aquí a les sales nobles dels palaus. És molt conegut el pessebre napolità que la segona meitat del segle XVIII el rei Carles III va fer portar a la cort de Madrid; es coneix com a “Belén del Prín-cipe”, ja que era un regal per al seu fill Carles (el que seria el rei Carles IV) i encara es pot admirar avui dia al Palau Reial de Madrid.

13

Transmetre mitjançant la imatge i el símbol

El tema de les imatges en el cristianisme no és gens secundari. La revelació es concreta moltes vegades a partir d’imatges en diversos nivells. Amb tot, les imatges no són valors ni fins en elles mateixes sinó que remeten sempre a allò transcendent, a allò que dóna sentit. Les imatges tenen valor simbòlic i el pessebre és molt ric en símbols.

- La pròpia escena del pessebre, vista globalment és la repre-sentació més clara de la presència de Déu en el món: mentre en un racó neix Jesús, el Fill de Déu, la resta de l’activitat del poble no s’atura, el pescador segueix pescant, la bugadera continua rentant. Quina imatge més precisa de com Déu es fa present de forma subtil, de forma silenciosa i gens estrident en el món dels homes.

- Amb la imatge del nen Jesús es fa evident, més que en cap altre lloc, la indefensió de l’amor de Déu que es fa present d’una forma molt suau, conquerint la persona des de dintre i transformant des de la interioritat.

- L’establia és el lloc dels fems, de les humitats i de les pudors; allà on ningú no voldria viure. Déu tria una establia per néixer. D’una manera simbòlica podríem dir que l’establia és el lloc de cada persona on s’hi amaguen els aspectes més impresen-tables de cadascú. No ens agrada reconèixer aquest espai en nosaltres mateixos i pensem que són els altres que en tenen d’establia... Però és aquí on Déu tria de néixer en nosaltres: allà on ens fa més vergonya, allà on ens fa més mal, aquell lloc que no voldríem que existís, on amaguem el que ens fa més por. Déu neix en nosaltres en aquest lloc immund: no el rebutja, sinó que ens hi espera com un infant desvalgut.

- El camí dels pessebres sempre ens porta a Jesús. De vegades és un camí complicat, impossible, com el que fem recórrer als Reis. Al llarg d’aquest camí s’hi troben personatges amb actituds ben diferents: qui corre cap al portal, qui s’ho pensa una mica, qui no en fa cas. Alhora el camí és el lloc de trobada amb els altres. Quan fem el pessebre podem aprofitar tots

12

Des de finals del segle XX, i actualment, el pessebre també s’ha introduït amb força a internet amb pàgines d’associacions, espais de tertúlia i debats virtuals que afavoreixen el contacte entre pessebristes de tot el món.

Els valors del pessebre

La consolidació de la tradició del pessebre al llarg del segle XX presenta molts aspectes positius, però al mateix temps pot semblar que el pessebre ha perdut una bona part del seu sentit religiós. Avui el pessebre s’ha “normalitzat”, i això vol dir que és molt fàcil trobar pessebres a moltes llars i a molts espais públics (tot i que darrerament des de posicionaments laïcistes s’està qüestionant si el pessebre ha de tenir o no aquesta presència pública).

El pessebre és present, fins i tot, a les cases de persones no creients: potser és una de les poques imatges religioses que és acceptada sense problemes per tothom. I això vol dir que, en alguns casos, el pessebre s’ha quedat només amb el seu vessant folklòric, de tradició popular. És clar que si tenim en compte que el que el pessebre ens mostra és el naixement de Jesucrist, podem afirmar que, més enllà de la intencionalitat amb què hagi estat fet, qualsevol pessebre és un petit testimoni de fe enmig del món.

El pessebre viu avui un moment de normalitat, i potser és això el que no ens permet valorar-lo en tota la seva dimensió pasto-ral; els cristians tenim el perill de quedar-nos només en el seu vessant folklòric o artístic... i això pot afavorir certs prejudicis davant el pessebre des dins la pròpia Església. Sobretot des del Concili Vaticà II s’han mirat amb un cert recel moltes de les manifestacions de religiositat popular (manifestacions que es van deixar de fer a partir de finals dels seixanta i setanta, sobretot en el llocs considerats “progressistes” de l’Església). I això sap greu perquè el pessebre és intrínsecament cristià i és una de les poques referències a la simbologia religiosa que perduren en la nostra societat secularitzada.

13

Transmetre mitjançant la imatge i el símbol

El tema de les imatges en el cristianisme no és gens secundari. La revelació es concreta moltes vegades a partir d’imatges en diversos nivells. Amb tot, les imatges no són valors ni fins en elles mateixes sinó que remeten sempre a allò transcendent, a allò que dóna sentit. Les imatges tenen valor simbòlic i el pessebre és molt ric en símbols.

- La pròpia escena del pessebre, vista globalment és la repre-sentació més clara de la presència de Déu en el món: mentre en un racó neix Jesús, el Fill de Déu, la resta de l’activitat del poble no s’atura, el pescador segueix pescant, la bugadera continua rentant. Quina imatge més precisa de com Déu es fa present de forma subtil, de forma silenciosa i gens estrident en el món dels homes.

- Amb la imatge del nen Jesús es fa evident, més que en cap altre lloc, la indefensió de l’amor de Déu que es fa present d’una forma molt suau, conquerint la persona des de dintre i transformant des de la interioritat.

- L’establia és el lloc dels fems, de les humitats i de les pudors; allà on ningú no voldria viure. Déu tria una establia per néixer. D’una manera simbòlica podríem dir que l’establia és el lloc de cada persona on s’hi amaguen els aspectes més impresen-tables de cadascú. No ens agrada reconèixer aquest espai en nosaltres mateixos i pensem que són els altres que en tenen d’establia... Però és aquí on Déu tria de néixer en nosaltres: allà on ens fa més vergonya, allà on ens fa més mal, aquell lloc que no voldríem que existís, on amaguem el que ens fa més por. Déu neix en nosaltres en aquest lloc immund: no el rebutja, sinó que ens hi espera com un infant desvalgut.

- El camí dels pessebres sempre ens porta a Jesús. De vegades és un camí complicat, impossible, com el que fem recórrer als Reis. Al llarg d’aquest camí s’hi troben personatges amb actituds ben diferents: qui corre cap al portal, qui s’ho pensa una mica, qui no en fa cas. Alhora el camí és el lloc de trobada amb els altres. Quan fem el pessebre podem aprofitar tots

12

Des de finals del segle XX, i actualment, el pessebre també s’ha introduït amb força a internet amb pàgines d’associacions, espais de tertúlia i debats virtuals que afavoreixen el contacte entre pessebristes de tot el món.

Els valors del pessebre

La consolidació de la tradició del pessebre al llarg del segle XX presenta molts aspectes positius, però al mateix temps pot semblar que el pessebre ha perdut una bona part del seu sentit religiós. Avui el pessebre s’ha “normalitzat”, i això vol dir que és molt fàcil trobar pessebres a moltes llars i a molts espais públics (tot i que darrerament des de posicionaments laïcistes s’està qüestionant si el pessebre ha de tenir o no aquesta presència pública).

El pessebre és present, fins i tot, a les cases de persones no creients: potser és una de les poques imatges religioses que és acceptada sense problemes per tothom. I això vol dir que, en alguns casos, el pessebre s’ha quedat només amb el seu vessant folklòric, de tradició popular. És clar que si tenim en compte que el que el pessebre ens mostra és el naixement de Jesucrist, podem afirmar que, més enllà de la intencionalitat amb què hagi estat fet, qualsevol pessebre és un petit testimoni de fe enmig del món.

El pessebre viu avui un moment de normalitat, i potser és això el que no ens permet valorar-lo en tota la seva dimensió pasto-ral; els cristians tenim el perill de quedar-nos només en el seu vessant folklòric o artístic... i això pot afavorir certs prejudicis davant el pessebre des dins la pròpia Església. Sobretot des del Concili Vaticà II s’han mirat amb un cert recel moltes de les manifestacions de religiositat popular (manifestacions que es van deixar de fer a partir de finals dels seixanta i setanta, sobretot en el llocs considerats “progressistes” de l’Església). I això sap greu perquè el pessebre és intrínsecament cristià i és una de les poques referències a la simbologia religiosa que perduren en la nostra societat secularitzada.

15

del missatge de salvació pel Naixement de Jesús. La tercera categoria humana que ocupa el pessebre és una variada i difusa humanitat absolutament indiferent o desconfiada vers l’anunci dels àngels, enfeinats en els propis afers.

Els personatges del pessebre són l’emblema de la manera que cadascú afronta la presència de Déu. Es pot ser com els hostalers que el refusen, com Herodes que el tem, com els doctors de la Llei que li esmenten les escriptures per defensar els seus privilegis, com la multitud de indiferents que volen ignorar el fet. Es pot, però, ser com els pastors que estan disponibles a fer-hi cap per que són pobres, o com els Mags que saben cercar perquè són savis.

El pessebre és una presència

Quan fem el pessebre no estem fent una reproducció del naixement de Jesús a Betlem ja que des d’un punt de vista històric no sabem gaire detalls de com va succeir. La preten-sió de fer pessebres ambientats en escenaris hebreus és mera il·lusió d’apropar-se al Jesús històric, només una reconstrucció ideal. Podem dir que el pessebre és un dels elements amb què commemorem el naixement de Jesús. El pessebre ens ajuda a fer present en el nostre temps i en la nostra vida el misteri de l’Encarnació. Com ressaltava Joan Pau II, fer el pessebre “és una suggestiva cerimònia que amb les seves més variades tradicions riques d’art, de poesia i de folklore, apassionen el sentiment popular i la pietat cristiana”. Qualsevol persona que senti la diada i el fet, sentirà a la vegada com si Jesús naixés en el seu pessebre.

Serà petit o gran, serà més artístic o menys. Però val la pena que el pessebre ocupi un lloc rellevant a cada casa o a cada comunitat, per mantenir molt present el que celebrem: que el Fill de Déu ve a viure la nostra vida, acompanyat dels seus pares Maria i Josep, visitat pels pastors amb la seva senzillesa, adorat pels mags vinguts de terres llunyanes, cantat joiosament pels àngels... el Fill de Déu fet home, un infant petit i feble que és la Llum per a la humanitat sencera. Quan posem les

14

aquests aspectes: ¿qui posem al llarg del camí?, ¿amb quines actituds?, ¿fem un camí planer o complicat?

- El riu ha estat des de sempre el símbol del pas del temps i també un símbol de purificació. En el pessebre el riu actua moltes vegades com a divisor de l’espai. En un costat hi ha l’activitat del poble: els horts, la dona que renta, el pescador, i cal travessar el riu per anar a trobar Jesús. I si hi ha riu, normalment hi ha pont que és el símbol de la comunicació. Quantes vegades als relats mitològics o llegendaris el pont és un element imprescindible de la història. El riu i el pont en el pessebre poden simbolitzar l’acció que cal fer per anar a trobar Jesús: cal voler anar a l’altre costat i això no es pot fer de qualsevol manera.

- El bou i la mula, tal com dèiem abans, són dos personatges que coneixem a partir de textos apòcrifs i poden considerar-se com allò que uneix l’Antic i el Nou Testament en l’esdeveniment de Nadal. A Isaïes 1, 3 llegim: “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”; aquesta frase s’ha interpretat com una profecia del nou poble de Déu. Davant Déu tots els homes som com bous i ases. De fet en representacions medievals se’ls dibuixa amb rostres gairebé humans i s’inclinen davant de l’Infant com si comprenguessin alguna cosa. Nosaltres som com bous i mules davant l’etern als quals se’ls obren els ulls la nit de Nadal i reconeixen el seu Senyor.

Rols i valors dels personatges del pessebre

Són importants els rols i els valors que assumeixen els per-sonatges del pessebre com a expressió de la vivència del Naixement diví. Podem agrupar-los en tres categories: la dels pobres, ben representat, per exemple, pels pastors a qui l’Àngel anuncia l’Esdeveniment. Són els destinataris predi-lectes de la Bona Nova i són els primers a rebre-la. La dels savis, representats pels Mags qui, a través de la saviesa natural, arriben a la sobrenatural. El pessebre és el lloc de l’atenció de Déu vers els pobres i els savis per celebrar la universalitat

15

del missatge de salvació pel Naixement de Jesús. La tercera categoria humana que ocupa el pessebre és una variada i difusa humanitat absolutament indiferent o desconfiada vers l’anunci dels àngels, enfeinats en els propis afers.

Els personatges del pessebre són l’emblema de la manera que cadascú afronta la presència de Déu. Es pot ser com els hostalers que el refusen, com Herodes que el tem, com els doctors de la Llei que li esmenten les escriptures per defensar els seus privilegis, com la multitud de indiferents que volen ignorar el fet. Es pot, però, ser com els pastors que estan disponibles a fer-hi cap per que són pobres, o com els Mags que saben cercar perquè són savis.

El pessebre és una presència

Quan fem el pessebre no estem fent una reproducció del naixement de Jesús a Betlem ja que des d’un punt de vista històric no sabem gaire detalls de com va succeir. La preten-sió de fer pessebres ambientats en escenaris hebreus és mera il·lusió d’apropar-se al Jesús històric, només una reconstrucció ideal. Podem dir que el pessebre és un dels elements amb què commemorem el naixement de Jesús. El pessebre ens ajuda a fer present en el nostre temps i en la nostra vida el misteri de l’Encarnació. Com ressaltava Joan Pau II, fer el pessebre “és una suggestiva cerimònia que amb les seves més variades tradicions riques d’art, de poesia i de folklore, apassionen el sentiment popular i la pietat cristiana”. Qualsevol persona que senti la diada i el fet, sentirà a la vegada com si Jesús naixés en el seu pessebre.

Serà petit o gran, serà més artístic o menys. Però val la pena que el pessebre ocupi un lloc rellevant a cada casa o a cada comunitat, per mantenir molt present el que celebrem: que el Fill de Déu ve a viure la nostra vida, acompanyat dels seus pares Maria i Josep, visitat pels pastors amb la seva senzillesa, adorat pels mags vinguts de terres llunyanes, cantat joiosament pels àngels... el Fill de Déu fet home, un infant petit i feble que és la Llum per a la humanitat sencera. Quan posem les

14

aquests aspectes: ¿qui posem al llarg del camí?, ¿amb quines actituds?, ¿fem un camí planer o complicat?

- El riu ha estat des de sempre el símbol del pas del temps i també un símbol de purificació. En el pessebre el riu actua moltes vegades com a divisor de l’espai. En un costat hi ha l’activitat del poble: els horts, la dona que renta, el pescador, i cal travessar el riu per anar a trobar Jesús. I si hi ha riu, normalment hi ha pont que és el símbol de la comunicació. Quantes vegades als relats mitològics o llegendaris el pont és un element imprescindible de la història. El riu i el pont en el pessebre poden simbolitzar l’acció que cal fer per anar a trobar Jesús: cal voler anar a l’altre costat i això no es pot fer de qualsevol manera.

- El bou i la mula, tal com dèiem abans, són dos personatges que coneixem a partir de textos apòcrifs i poden considerar-se com allò que uneix l’Antic i el Nou Testament en l’esdeveniment de Nadal. A Isaïes 1, 3 llegim: “Un bou coneix el seu propietari, i un ase, l’estable del seu amo, però a mi, Israel no em coneix, el meu poble m’ignora”; aquesta frase s’ha interpretat com una profecia del nou poble de Déu. Davant Déu tots els homes som com bous i ases. De fet en representacions medievals se’ls dibuixa amb rostres gairebé humans i s’inclinen davant de l’Infant com si comprenguessin alguna cosa. Nosaltres som com bous i mules davant l’etern als quals se’ls obren els ulls la nit de Nadal i reconeixen el seu Senyor.

Rols i valors dels personatges del pessebre

Són importants els rols i els valors que assumeixen els per-sonatges del pessebre com a expressió de la vivència del Naixement diví. Podem agrupar-los en tres categories: la dels pobres, ben representat, per exemple, pels pastors a qui l’Àngel anuncia l’Esdeveniment. Són els destinataris predi-lectes de la Bona Nova i són els primers a rebre-la. La dels savis, representats pels Mags qui, a través de la saviesa natural, arriben a la sobrenatural. El pessebre és el lloc de l’atenció de Déu vers els pobres i els savis per celebrar la universalitat

17

El pessebre del segle XXI

El pessebre no pot quedar cenyit a uns cànons artístics molt determinats, sinó que per la seva universalitat, per la seva dimensió simbòlica, ha d’acceptar innovacions tècniques i expressives que suposin una posada al dia del vell misteri. La història de Jesús, ocorreguda fa dos mil anys, parla d’un nen que neix en la pobresa; d’una família que ha d’anar a actualitzar els seus papers; d’uns pastors que, com una improvisada ONG, els acullen; d’uns governants que, extralimitant el seu poder, maten innocents i fan que Josep, Jesús i Maria hagin d’emigrar i refugiar-se a un altre país; d’uns covilatans que ignoren el que tenen entre ells, i d’uns estrangers que vénen de lluny per fer-li un homenatge... La història de Nadal no ha deixat mai de ser una història actual.

Podem fer el pessebre contemporani. De fet quan posem el naixement de Jesús en un paisatge del nostre entorn i les figures van vestides amb la indumentària pròpia dels nostres avantpassats, estem transportant el pessebre a la societat del XVIII o XIX. És lícit i convenient fer el salt una mica més endavant i posar el pessebre en ambients actuals.

Fer néixer Jesús a sota el pont d’una autopista és recordar que Jesús va ser un “sense sostre”; fer una fugida a Egipte tot navegant en una pastera, equival a dir que Jesús i la seva família van haver de patir l’exili; posar Sant Josep com a voluntari de la recollida del chapapote vessat al mar és dir que Jesús naixia en una família compromesa amb el seu poble; l’escena del cercant posada enmig de la plaça del mercat del poble amb una Mare de Déu vestida de romanesa i un Sant Josep amb trets eslaus que cerquen l’escalfor del veïnat envoltats del xivarri d’un dia de mercat, ens apropa a la necessitat d’acollir; posar un soldat trencant el seu fusell davant l’Infant... tots aquest exemples extrets de pessebres que s’han construït ens conviden a pensar de quines maneres es pot actualitzar el relat del Nadal, i a adonar-nos que Jesús s’encarna cada dia al nostre costat.

16

figures que ens són tan familiars hem de demanar a Déu que doni als nostres cors aquella simplicitat o senzillesa que sap descobrir en el nen al Senyor, tal com va saber fer Francesc d’Assís.

Funció social i pedagògica del pessebre

Fer el pessebre és una activitat divertida, entretinguda, que estimula l’observació. És una feina col·lectiva que desen-volupa la creativitat, el treball cooperatiu, la sensibilitat i el gust estètic, que promou el reciclatge, estimula la tenacitat i la paciència. Preparar el pessebre familiar afavoreix bons moments de relació intergeneracional, des de sortir d’excursió a la muntanya per recollir branquillons, arbustos, molsa o pedres (sempre amb cura de no malmetre el bosc), fins a la col·laboració que tots els membres de la família poden aportar en els diferents moments de la construcció.

Fent el pessebre aprenem a observar la natura i respectar-la, tenim la oportunitat de conèixer com era la vida rural, les feines del camp, les construccions, els animals... aprenem a treballar amb les mans, a ser polits, a desenvolupar el gust estètic, a solucionar petits problemes tècnics amb enginy... La construcció d’un pessebre genera un espai educatiu globalit-zador i interdisciplinar, on s’hi poden treballar coneixements i habilitats molt diferents. Des d’un punt de vista educatiu és una activitat molt rica i versàtil.

Un altre gran valor del pessebre és l’anti-materialisme, ja que de totes les tradicions nadalenques és l'única que no porta associada la donació de regals. El regal és la satisfacció de fer-lo i que el vegin els pares i els amics, o simplement d’haver-hi participat. A més, com és lògic, al voltant del pessebre es poden educar actituds de pregària, d’ofrena, de contemplació, de celebració...

17

El pessebre del segle XXI

El pessebre no pot quedar cenyit a uns cànons artístics molt determinats, sinó que per la seva universalitat, per la seva dimensió simbòlica, ha d’acceptar innovacions tècniques i expressives que suposin una posada al dia del vell misteri. La història de Jesús, ocorreguda fa dos mil anys, parla d’un nen que neix en la pobresa; d’una família que ha d’anar a actualitzar els seus papers; d’uns pastors que, com una improvisada ONG, els acullen; d’uns governants que, extralimitant el seu poder, maten innocents i fan que Josep, Jesús i Maria hagin d’emigrar i refugiar-se a un altre país; d’uns covilatans que ignoren el que tenen entre ells, i d’uns estrangers que vénen de lluny per fer-li un homenatge... La història de Nadal no ha deixat mai de ser una història actual.

Podem fer el pessebre contemporani. De fet quan posem el naixement de Jesús en un paisatge del nostre entorn i les figures van vestides amb la indumentària pròpia dels nostres avantpassats, estem transportant el pessebre a la societat del XVIII o XIX. És lícit i convenient fer el salt una mica més endavant i posar el pessebre en ambients actuals.

Fer néixer Jesús a sota el pont d’una autopista és recordar que Jesús va ser un “sense sostre”; fer una fugida a Egipte tot navegant en una pastera, equival a dir que Jesús i la seva família van haver de patir l’exili; posar Sant Josep com a voluntari de la recollida del chapapote vessat al mar és dir que Jesús naixia en una família compromesa amb el seu poble; l’escena del cercant posada enmig de la plaça del mercat del poble amb una Mare de Déu vestida de romanesa i un Sant Josep amb trets eslaus que cerquen l’escalfor del veïnat envoltats del xivarri d’un dia de mercat, ens apropa a la necessitat d’acollir; posar un soldat trencant el seu fusell davant l’Infant... tots aquest exemples extrets de pessebres que s’han construït ens conviden a pensar de quines maneres es pot actualitzar el relat del Nadal, i a adonar-nos que Jesús s’encarna cada dia al nostre costat.

16

figures que ens són tan familiars hem de demanar a Déu que doni als nostres cors aquella simplicitat o senzillesa que sap descobrir en el nen al Senyor, tal com va saber fer Francesc d’Assís.

Funció social i pedagògica del pessebre

Fer el pessebre és una activitat divertida, entretinguda, que estimula l’observació. És una feina col·lectiva que desen-volupa la creativitat, el treball cooperatiu, la sensibilitat i el gust estètic, que promou el reciclatge, estimula la tenacitat i la paciència. Preparar el pessebre familiar afavoreix bons moments de relació intergeneracional, des de sortir d’excursió a la muntanya per recollir branquillons, arbustos, molsa o pedres (sempre amb cura de no malmetre el bosc), fins a la col·laboració que tots els membres de la família poden aportar en els diferents moments de la construcció.

Fent el pessebre aprenem a observar la natura i respectar-la, tenim la oportunitat de conèixer com era la vida rural, les feines del camp, les construccions, els animals... aprenem a treballar amb les mans, a ser polits, a desenvolupar el gust estètic, a solucionar petits problemes tècnics amb enginy... La construcció d’un pessebre genera un espai educatiu globalit-zador i interdisciplinar, on s’hi poden treballar coneixements i habilitats molt diferents. Des d’un punt de vista educatiu és una activitat molt rica i versàtil.

Un altre gran valor del pessebre és l’anti-materialisme, ja que de totes les tradicions nadalenques és l'única que no porta associada la donació de regals. El regal és la satisfacció de fer-lo i que el vegin els pares i els amics, o simplement d’haver-hi participat. A més, com és lògic, al voltant del pessebre es poden educar actituds de pregària, d’ofrena, de contemplació, de celebració...

19

Uns dels testimonis recollits diuen que, per Nadal, “sense pessebre ens falta alguna cosa”. I un altre explica que “quan faig el pessebre és com si resés”. Aquest llibre vol oferir aquests testimonis perquè poden ajudar a descobrir el valor pastoral i la riquesa del pessebre. Perquè fer el pessebre pot ser una bona manera de preparar i viure el Nadal.

Enric BenaventAlbert Dresaire

Col·lectiu Pessebrista El Bou i la Mula

18

El pessebre com a experiència de fe

Totes aquestes reflexions sobre la dimensió pastoral i educa-tiva del pessebre no deixen de tenir un regust d’objectivitat idealista. En aquest llibre hem recollit diversos testimonis en què el pessebre es converteix en el centre d’una experiència de fe. Això no vol dir que tots els textos siguin de persones que hagin fet el pessebre amb la voluntat expressa de fer una tasca pastoral sinó que aquestes experiències ens porten cap a una visió de la pastoral del pessebre que adopta punts de vista diversos i múltiples, com si fos una pintura cubista. Així veurem com fer un pessebre amb els nens i nenes de la catequesi, posar un pessebre al mig de la plaça del poble o fer el pessebre a casa, en família, pot ajudar a viure els valors del Nadal.

En les experiències recollides no es tracta necessàriament de fer pessebres molt bonics o que hagin guanyat cap premi en un concurs. El que és important no és tant fer el pessebre d’una gran qualitat artística, sinó la pròpia experiència de construir-lo. En molts casos no es tracta, tampoc, de pessebres que responguin a uns determinats cànons constructius. El més interessant no és com estigui fet el pessebre, els materials o la tècnica que emprem per a realitzar-lo: tots els pessebres són bons i la seva dignitat no ve d’aspectes materials sinó de la vivència que hi ha al seu darrera.

Les persones que a continuació ens expliquen la seva expe-riència s’ho han passat molt bé bastint el seu pessebre. Però això no és el més important; si bé els seus pessebres són ben diversos (tipologies diferents, materials de diferent qualitat, pessebres fets en grup o en solitari, pessebres fets amb figures de plastilina o amb peces dels millors escultors del moment...) tots ells tenen una cosa en comú: tots els qui fan un pessebre saben que estan fent quelcom més que una petita obra d’art; saben que durant el procés de construcció del pessebre han après alguna cosa nova, han crescut noves relacions, han viscut i han acostat el missatge de Nadal a altres persones...

19

Uns dels testimonis recollits diuen que, per Nadal, “sense pessebre ens falta alguna cosa”. I un altre explica que “quan faig el pessebre és com si resés”. Aquest llibre vol oferir aquests testimonis perquè poden ajudar a descobrir el valor pastoral i la riquesa del pessebre. Perquè fer el pessebre pot ser una bona manera de preparar i viure el Nadal.

Enric BenaventAlbert Dresaire

Col·lectiu Pessebrista El Bou i la Mula

18

El pessebre com a experiència de fe

Totes aquestes reflexions sobre la dimensió pastoral i educa-tiva del pessebre no deixen de tenir un regust d’objectivitat idealista. En aquest llibre hem recollit diversos testimonis en què el pessebre es converteix en el centre d’una experiència de fe. Això no vol dir que tots els textos siguin de persones que hagin fet el pessebre amb la voluntat expressa de fer una tasca pastoral sinó que aquestes experiències ens porten cap a una visió de la pastoral del pessebre que adopta punts de vista diversos i múltiples, com si fos una pintura cubista. Així veurem com fer un pessebre amb els nens i nenes de la catequesi, posar un pessebre al mig de la plaça del poble o fer el pessebre a casa, en família, pot ajudar a viure els valors del Nadal.

En les experiències recollides no es tracta necessàriament de fer pessebres molt bonics o que hagin guanyat cap premi en un concurs. El que és important no és tant fer el pessebre d’una gran qualitat artística, sinó la pròpia experiència de construir-lo. En molts casos no es tracta, tampoc, de pessebres que responguin a uns determinats cànons constructius. El més interessant no és com estigui fet el pessebre, els materials o la tècnica que emprem per a realitzar-lo: tots els pessebres són bons i la seva dignitat no ve d’aspectes materials sinó de la vivència que hi ha al seu darrera.

Les persones que a continuació ens expliquen la seva expe-riència s’ho han passat molt bé bastint el seu pessebre. Però això no és el més important; si bé els seus pessebres són ben diversos (tipologies diferents, materials de diferent qualitat, pessebres fets en grup o en solitari, pessebres fets amb figures de plastilina o amb peces dels millors escultors del moment...) tots ells tenen una cosa en comú: tots els qui fan un pessebre saben que estan fent quelcom més que una petita obra d’art; saben que durant el procés de construcció del pessebre han après alguna cosa nova, han crescut noves relacions, han viscut i han acostat el missatge de Nadal a altres persones...