abril 2009

Un món sostenible

Llengües i llibres

La dignitat del mestre

Laberints marins

Crta. Sant Gregori, km 2,800 Tel. 972 20 89 54 Fax 972 22 84 36 17007 GIRONA

/�/

Deu números: la consolidació d’Engega

Engega arriba al número 10, i aquesta és, per a nosaltres, una dada significativa i simbòlica. El que havia començat com un projecte humil, amb voluntat de servei a la comunitat universitària, ha esdevingut, gràcies a l’esforç d’aquesta mateixa comunitat, un mitja de comunicació eficaç i dinàmic que compleix, a hores d’ara, una bona part dels seus objectius inicials: donar a conèixer la investigació que es fa a la UdG i el dia a dia de la pràctica docent, establir lligams entre els diferents agents de l’activitat universitària i oferir a la societat una informació fefaent sobre una Universitat implantada en el territori.

Aquest número, amb el suport decidit del Consell Social, consolida l’aposta per Engega amb el to habitual de la revista. És a dir, una exposició àmplia de tot el que és universitat, una agenda variada, pluridisciplinària, que posa l’enfocament en múltiples àrees d’interès.

Hi parlem de la labor catalogadora de la Biblioteca, dels mestres de la República, dels deu anys del Servei de Llengües Modernes, de les aplicacions de la química i la ciència bàsica a la indústria, de les activitats del nou fòrum de debat de la Butaca Casademont, de les activitats d’estudiants i de llibres que s’ofereixen per al proper Sant Jordi, del paisatge i la salut, de la cooperació universitària més enllà de les fronteres, de la psicologia i el capital social, de les fotos submarines, dels sistemes de reg, de la cooperació amb el Sàhara, de l’arquitectura noucentista. I de molts temes més que reblen el clau d’una revista que vol ser atractiva justament perquè presenta d’una manera planera, sintètica i entenedora la multiplicitat de la UdG. Una oferta que també es concreta en la Jornada de Portes Obertes i en esdeveniments com el Saló Estudia, o d’altres certàmens en els quals es posa de manifest el potencial educatiu i formatiu de la Universitat de Girona.

Engega. Revista de la Universitat de GironaEdita: Universitat de GironaCoordina: Josep M. FonallerasEquip de redacció: Carles Gorini i Francesc TenFotografia: Marta Payeró (Servei de Publicacions) i els autors corresponentsMaquetació i il·lustració: Marc Vicens (Servei de Publicacions)Producció: Servei de PublicacionsISSN: 1988-�161Dipòsit legal: Gi-8�5-2008Amb el suport del Consell Social de la UdG. Consell editorial: Comissió de Publicacions de la Universitat de Girona

La revista ENGEGA no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats.

PublicacionsPl. Sant Domènec, �17071 Girona Tel. 972 41 80 99Edifici Les Àligueswww.udg.edu/publicacions publicacions@udg.edu

BY

/4/

03 //// Editorial. Deu números: la consolidació d’Engega

05 //// Opinió. Paisatge i salut. Joan Nogué06 //// Opinió: Passat i futur de la Càtedres de la UdG. Joan Lluís Alegret07 //// Opinió: Eurodistrictes i Euroinstituts. M. Lluïsa Pérez08 //// Vine i coneix la UdG. Jornada de portes obertes

11 //// 20.000 fotografies sota el mar

15 //// La química sostenible

18 //// Fixar-se amb el que ensenya la natura

21 //// La catalogació de la biblioteca del Seminari Menor de Girona

23 //// L’entrevista: Salomó Marquès

27 //// Digue’m com regues

30 //// Una de llibres!

34 //// Anammox contra el nitrogen

37 //// UdG llengües, 10 anys

39 //// ESPA Group estreny llaços amb la UdG

42 //// La intencionalitat compartida. Una hipòtesi de Josep Call

43 //// UdG Express: El patrimoni sahrauí; jocs seriosos; La construcció del capital social a la UdG

45 //// Perfils: Stan Karapetrovic

SUM

ARI

/5/

Paisatge i salut El Conveni europeu del paisatge, signat al Palazzo Vecchio de Florència el 20 d’octubre de 2000 per iniciativa del Consell d’Eu-ropa i, des de llavors, ratificat per un bon nombre d’estats euro-peus, reconeix explícitament que “el paisatge és un element im-portant de la qualitat de vida de les poblacions, tant en els medis urbans com en els rurals, tant en els territoris degradats com en els de gran qualitat, tant en els espais singulars com en els quo-tidians”. El paisatge, acaba concloent el Conveni, “constitueix un element essencial del benestar individual i social”. Per la seva banda, l’Organització Mundial de la Salut defineix la salut com “un estat dinàmic de benestar complet físic, mental i espiritual, i no tan sols l’absència de malaltia”. La connexió entre paisatge i salut és, per tant, evident, encara que sovint passi desaperce-buda o no s’hi doni la rellevància que es mereix, bé perquè hi ha qui veu en el paisatge poc més que una escenografia de caràcter purament estètic, bé perquè hi ha qui entén la salut com poca cosa més que l’absència de dolor físic.

Des de la seva creació, ara fa poc més de tres anys, l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha impregnat totes i cadascuna de les seves actuacions de la filosofia que emana del Conveni europeu del paisatge, i molt especialment en tot allò referit a la relació entre el paisatge i el benestar individual i social. Estem absoluta-ment convençuts que les polítiques de paisatge que no atenguin la diversitat social i cultural, i que no pretenguin incidir positiva-ment en la millora de la qualitat de vida de la ciutadania estan condemnades, tard o d’hora, a fracassar. És per això —i només per posar un exemple— que els objectius de qualitat paisatgís-tica que es detallen en els catàlegs de paisatge de Catalunya, elaborats per l’Observatori del Paisatge, així com les propostes de mesures i accions que se’n deriven estan estretament lligats a la millora del benestar individual i social dels habitants del país. Partim del convenciment que uns paisatges de qualitat, ben or-denats i gestionats, incidiran positivament en la salut dels ciuta-dans i de les ciutadanes, i molt especialment en la dels sectors més desvalguts.

En aquest sentit, s’han dut a terme iniciatives com la del semi-nari “Paisatge i Salut” organitzat a Olot el mes de juny de 2006, en col·laboració amb el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, les discussions, aportacions i experiències del qual ara s’han publicat en un volum en què s’aborden les estretes relacions entre paisatge, qualitat de vida i benestar individual i social.

Joan NoguéCatedràtic de Geografia Humana de la UdG i director de l’Observatori del Paisatge

/6/

Joan Lluís AlegretProfessor d’Antropologia Social i director de la Càtedra d’Estudis Marítims

Passat i futur de les càtedres de la UdGUn dels instruments institucionals de què s’ha dotat la UdG des de la seva creació són les càtedres. No totes les univer-sitats les fan servir. En l’actualitat ja són 17. La idea inicial era molt vàlida i coherent amb els objectius d’una universitat nova i petita. Es tractava d’apropar-se al màxim al territori, entre altres motius, com a alternativa a la creació de nous campus en altres poblacions fora de Girona. La Càtedra es-devenia, així, la manera que tenien les viles de la demarcació de tenir presència universitària a casa seva. Així, varen néi-xer càtedres amb fort arrelament local, com ara a Figueres, Olot o Palamós, dedicades a temes que tenien a veure amb algunes de les característiques de la vida d’aquestes poblaci-ons i que, a partir de llavors, prenien dimensió universitària: transferència de coneixement, recerca, divulgació, promoció cultural, etc., a part del capital polític que suposava per a la vila. En paral·lel es varen anar creant altres càtedres més vinculades a fets, personatges o temes concrets, com pensa-dors, literats o científics, o a problemes que trobaven en les càtedres un espai de projecció que casava perfectament amb els objectius institucionals de la UdG, al mateix temps que es mantenia, en part, aquell objectiu de presència territorial. Podríem classificar ambdós tipus de càtedres seguint un mo-del tradicional.

Ara, els canvis que s’estan produint en el model universitari català també arriben a les càtedres amb l’aparició d’un nou model que podríem anomenar anglosaxó i del qual són pa-radigma les conegudes càtedres d’empresa (CE). En les instàncies polítiques actuals de la Conselleria d’Innova-ció, Universitats i Empresa, i sense saber si en això coincideix la UdG, les CE es consideren com instruments per formalitzar i fer públics acords durables de col·laboració d’ampli abast, en un o diversos dominis del coneixement, entre la Universi-tat i les empreses o institucions. Vist això, crec que no esta-rà de més tenir en compte que, a més de certs avantatges, aquest model també pot comportar greus perills de sotme-timent dels objectius de recerca i creació de coneixement a interessos empresarials o institucionals altres que, malgrat ser legítims, es deuen a interessos no precisament públics, i tot plegat sota la coartada de la necessitat de millorar el finançament i la inserció laboral dels graduats.

/7/

Maria Lluïsa Pérez CabaníVicerectora de Política Internacional

Eurodistrictes i euroinstitutsEl 21 de novembre de 2008 es va presentar a l’Auditori de Girona el Llibre blanc que ha de servir de full de ruta per consolidar l’euro-districte de l’Espai Català Transfronterer (ECT), els objectius del qual queden concretats de la manera següent: dissenyar una estratègia de desenvolupament compartida; dur a terme polítiques transfrontere-res vertebradores; crear un lloc de concertació i una plataforma d’in-tercanvis per als diferents actors d’aquest espai; assessorar i acompa-nyar els impulsors de projectes transfronterers, i donar més visibilitat i projecció exterior a l’ECT.

Dins aquest marc, la Universitat de Girona i la Universitat de Perpinyà Via Domícia treballen conjuntament en la creació de l’Euroinstitut Català Transfronterer, amb la finalitat de poder disposar d’un centre de referència aglutinador, integrador i potenciador de les activitats transfrontereres per mitjà de l’organització d’activitats de formació, recerca, transferència de coneixement i innovació dins l’àmbit trans-fronterer, per tal de contribuir, així, al progrés de la regió en totes les dimensions possibles.

Aquesta estructura ha d’incorporar els projectes de cooperació que ja hi ha entre ambdues universitats, i també n’ha d’incentivar de nous, desenvolupant eines específiques per a la cooperació transfronterera, desenvolupant mètodes i programes de formació adaptats al context transfronterer i realitzant activitats de formació específiques.

En aquest projecte no es parteix de zero. La cooperació entre la Uni-versitat de Girona i la Universitat de Perpinyà té una llarga histò-ria que s’ha concretat en projectes Interreg, en la cooperació en el programa de les jornades doctorals i en la mobilitat d’estudiants i professorat, entre altres. Això permet pensar en la viabilitat de crear l’Euroinstitut Català Transfronterer i en el valor afegit que representa en aquest moment de desenvolupament de l’eurodistricte.

Dins aquest acostament transfronterer, actualment destaquen dues activitats en fase de preparació. La primera és la 2a Trobada de la Cooperació Territorial Europea: “La gestió dels recursos naturals i els riscos per al desenvolupament sostenible en l’Espai Català Transfron-terer” (La Bisbal d’Empordà, 27 de març de 2009). La segona és la 3a Trobada de la Cooperació Territorial Europea: “La salut en l’Espai Català Transfronterer: l’hospital transfronterer de Puigcerdà i el marc jurídic en les actuacions transfrontereres”, que es farà a Puigcerdà el dia 11 o 12 de juny de 2009.

/8/

Les Jornades de Portes Obertes, un altre cop, han permès a milers d’estudiants conèixer de primera mà els campus, els

centres, les instal·lacions esportives o l’oferta formativa de la Universitat de Girona. Les Jornades es presenten

com un escenari obert a la participació, a partir d’unes propostes que volen fer dels futurs estudiants els protago-

nistes. És per això que, a més de les visites guiades als diferents espais de la Universitat, s’ha organitzat tot un seguit de tallers en els quals els prop de quatre mil visitants que ens han vingut a conèixer han pogut veure una mica més de prop la ciència, la tecnologia, les humanitats i les persones que les fan possibles. Amb motiu de la commemoració de l’any Darwin, el científic an-glès ha tingut un paper destacat en el conjunt de les activitats programades. Amb propostes com aquestes, no heu d’esperar que us les expliquin. Recordeu que, l’any vinent, tindreu una altra oportunitat de venir i de conèixer la Universitat de Girona.

Jornades de Portes ObertesNo esperis que t’ho expliquin. Vine i coneix la Universitat de Girona.

Vine i coneix la UdG

/9/

/10/

/11/

Conèixer una posició sota l’aigua és una tasca molt complexa que no estava del tot resolta. Ara, investigadors de la Universitat de Girona han trobat una solució al problema a partir de la interpretació d’imatges del fons del mar. Aquesta tècnica, a més, ha obert noves possibilitats a biòlegs i geòlegs que estudien els fons marí.

fotografies sota el mar

/12/

Rafael Garcia dirigeix l’Underwater Vision Lab del Grup de Visió per Computador i Robòtica de la UdG, que treballa en el desenvolupament

d’instruments de visió submarina. L’equip, el formen nou investigadors de vuit nacionalitats diferents. Un dels àmbits en què són experts és el disseny d’algorismes que ajudin els robots submarins a saber on són. Sota l’aigua, on els sistemes de posicionament per satèl·lit no tenen gaire utilitat, situar-se amb exactitud és complex. Tot i que en els darrers anys s’han presentat aparells cada cop més perfeccionats, la dinàmica dels corrents marins o les pressions a les quals estan sotmesos els submergibles, fa que presentin deficiències en la capacitat de mesurar com més temps i a més profunditat treballen. Es feia necessari, doncs, disposar d’un sistema autònom i robust, capaç de saber en tot moment quina era la seva posició real, amb independència de les característiques de la missió que se li hagués encomanat.

Com el fil d’Ariadna

La tecnologia desenvolupada pels científics de la UdG parteix de la interpretació de les imatges del fons marí captades per una càmera instal·lada en el submergible. Cada imatge es descompon en punts que es processen i es comparen amb els punts procedents de les imatges preses amb anterioritat. Mecànicament, el sistema va confeccionant un mosaic del fons marí, de tal manera que l’aparell pot interpretar la seva situació i, fins i tot, corregir la trajectòria en cas d’advertir que hi ha alguna deriva. En altres paraules, la mateixa màquina va construint el seu itinerari a la manera que Ariadna deixava el fil per reconèixer els camins trepitjats del laberint. El que ha marcat la diferència entre el grup de Garcia i altres grups que perseguien objectius similars ha estat aconseguir seleccionar els punts més adequats de cada imatge i poder-los tractar a gran velocitat. És a dir, no perdre mai el fil. L’optimització en la tria dels punts i la velocitat de procés que s’ha assolit han fet possible construir mosaics addicionant més de vint mil imatges, que reflecteixen fins a un quilòmetre quadrat de la superfície del fons marí. Mai ningú no ho havia aconseguit abans. Es veu, doncs, que a diferència del mite, aquí no s’ha trepitjat un laberint, sinó milers de laberints a la vegada. “El que tenim són unes tècniques que ens permeten manegar aquests punts d’una manera molt eficient,” explica Garcia, que defensa l’adopció del sistema Sparce Bundle Adjustement per tal de processar la informació, en base a la solució d’un sistema d’aquacions no lineals amb més de cent mil incògnites. Aquest procediment difereix del que han seguit altres grups, especialment americans, que han triat el sistema SLAM (Simultaneous Localizations and Mapping), i no se n’han sortit tan bé.

Una investigació que en crida unes altres

Si el fet que el robot fos capaç d’interpretar les imatges i situar-se al fons del mar ja es podia considerar un èxit, els biòlegs i els geòlegs van veure, en aquesta tecnologia, a més a més, un filó per a les seves recerques. Va ser per això que, en posar-se en marxa el projecte europeu MoMAR, els de la Universitat de Girona van ser cridats a participar-hi en qualitat d’experts. El projecte europeu està destinat a estudiar els canvis a la dorsal atlàntica, en un lloc conegut com Lucky Strike, al sud de les Açores, a dos mil metres de profunditat. Allà, on les plaques europea i americana se separen a raó de cinc centímetres per any, hi ha una gran activitat hidrotermal que dóna lloc a una vida que no coneix la llum solar. Les condicions en aquest lloc són particularment extremes, perquè els brolladors expel·len aigua a 380 graus centígrads, que si no bull és per efecte de la pressió a la qual està sotmesa. L’alta concentració de sediments que arrossega l’aigua en brollar, unida a la temperatura, és el que sembla explicar que en un lloc com aquest pugui haver-hi essers vius. Els científics estan molt interessats a conèixer millor un fenomen que els pot informar sobre l’origen de la vida a la Terra. El sistema de visió ideat pels investigadors de la UdG resulta particularment eficaç en aquest ambient, perquè gràcies al fet que és capaç de construir imatges amb resolucions de fins a un píxel per cada deu mil·límetres de fons marí, es pot arribar a dir que no se li escapa res. L’any 2006 es va fer una primera campanya de recollida d’imatges. L’estiu vinent s’hi tornarà per tornar a prendre imatges del fons i, aleshores, biòlegs i geòlegs podran començar a comparar-les per detectar els canvis que s’hi puguin haver produït.

El pas següent, automatitzar els canvis

Una de les aplicacions que han sorgit arran del desenvolupament del sistema de posicionament per la imatge és la de comparar els diferents mapes que el sistema ha construït. En aquest moment el repte rau a automatitzar aquesta funció, la qual cosa representaria un avenç molt important per a la feina que fan els biòlegs i els geòlegs. La complexitat aquí es multiplica encara més, però Garcia està convençut que, tot i que mai no s’assolirà un cent per cent d’encert, sí que seran capaços de proporcionar “indicacions d’on cal mirar.” El cas és que ara, quan el científic

/1�/

El Google Ocean, limitacions i oportunitatsLa presentació de la darrera versió del Google Earth ha proporcionat als seus usuaris la possibilitat de submergir-se sota el mar. Garcia de seguida ha vist una oportunitat en aquest producte: afegir-hi les imatges de les profunditats generades amb el seu sistema de visió i donar-les a conèixer. Les proves que ha dut a terme, però, han tingut un resultat desigual, perquè mentre que a poca profunditat les coordenades coincideixen, a gran profunditat el Google Earth acumula un error de mesura que converteix vuitanta metres de fons marí en vuit-cents. Per fer-nos una idea de les diferències entre un producte i l’altre, Garcia explica que ha calgut desenvolupar un programari específic per visualitzar les imatges científiques, perquè contenen 150.000 píxels per polzada. “Obrir-les amb el Photshop seria matar-lo”, puntualitza. Cada píxel representa 10 mm del terreny. En canvi, al Google, un píxel equival a mig metre. Potser aquesta és la distància a què estan la ciència i l’entreteniment.

que estudia, per exemple, el creixement del corall als esculls de les Bahames vol identificar algun canvi, (en una altra de les zones fotografiades pel grup de Garcia), ha de mirar totes les imatges una per una. I és necessari recordar que es fan servir col·leccions de milers d’imatges. Qualsevol eina que permeti descartar de manera automàtica les zones en les quals no es detecten modificacions seria de gran ajuda. Per tal d’explorar aquesta possibilitat, la Woods Hole Oceanographic Institution, de Boston, que van ser els descobridors de les restes del Titànic, han convidat Rafael Garcia, aquest mes de març, a fer una conferència sobre la construcció de mosaics d’imatges submarines de grans dimensions.

Fotomosaic del llac de lava i del camp hi-drotermal de la zona Lucky Strike, a la dorsal Atlàntica al Sud de les Açores. El fotomosaic (creat pel Underwater Vision Lab de Girona) està format per 22.000 imatges adquirides durant la campanya Mo-MAR’08 dirigida per J. Escartin (CNRS), i en la que va participar el grup de la UdG. Les imatges van ser adqui-rides a 1700 m de fondària amb el robot VICTOR 6000 i el vaixell oceanogràfic “L’Atalante” (IFREMER, França). A la imatge de l’esquerra es veu la cobertura de la zona, i a la dreta, un pilar de lava vertical i lòbuls de colades volcàniques recents.

/14/

Estudis de grau *:- Grau en Administració i Direcció d’Empreses- Grau en Arquitectura- Grau en Biologia- Grau en Biotecnologia- Grau en Ciències Ambientals- Grau en Ciències Polítiques i de l’Administració- Grau en Comptabilitat i Finances- Grau en Comunicació Cultural- Grau en Criminologia- Grau en Dret- Grau en Economia- Grau en Educació Social- Grau en Enginyeria d’Edificació- Grau en Enginyeria Electrònica Industrial i Automàtica- Grau en Enginyeria Mecànica- Grau en Enginyeria Química- Grau en Filosofia- Grau en Geografia, Ordenació del Territori i Gestió del Medi Ambient- Grau en Història- Grau en Història de l’Art- Grau en Infermeria- Grau en Llengua i Literatura Catalanes- Grau en Llengua i Literatura Espanyoles- Grau en Medicina- Grau en Mestre Educació Infantil- Grau en Mestre Educació Primària- Grau en Psicologia- Grau en Publicitat i Relacions Públiques- Grau en Química- Grau en Turisme

* Plans d’estudis pendents de verificació per part de l’ANECA

Estudis de primer i de primer i segon cicle- Enginyeria Industrial- Enginyeria Tècnica Agrícola, especialitat en Explotacions Agropecuàries- Enginyeria Tècnica Agrícola, especialitat en Indústries Agràries i Alimentàries- Enginyeria Tècnica en Informàtica de Gestió- Enginyeria Tècnica en Informàtica de Sistemes

Estudis d’accés a segon cicle- Ciència i Tecnologia dels Aliments- Enginyeria Informàtica- Filologia Romànica- Pedagogia- Psicopedagogia

>Màsters universitarisCurs acadèmic 2009-2010http://gigs.udg.edu

www.udg.edu

Centre d’Informació i Assessorament dels Estudiants – Campus de MontiliviTel 972 41 80 46 / Fax 972 41 98 44 informacio@udg.edu

/15/

La química sostenible

La química sostenible no és una moda, ni una alternativa. És l’únic camí que pot fer la química d’ara en endavant. Diversos investigadors de la UdG reflexionen sobre la necessitat d’adaptar la química als nous requeriments mediambientals

/16/

La química ha estat, i ho continua sent, una ciència que contribueix d’una manera cabdal al progrés de la societat. Proporciona els fàrmacs que ajuden a superar les malalties, produeix els compostos fitosanitaris que augmenten la pro-ductivitat dels conreus i, també, els que els protegeixen de les plagues. Més encara, gràcies a la química molts sectors industrials han viscut avenços indiscutibles, com és el cas de l’automoció, el tèxtil o la informàtica. Malgrat tot, aquest gran desplegament de la química ha portat aparellada l’apa-rició de determinats riscos, derivats de la toxicitat d’algu-nes de les substàncies que entren en joc en molts d’aquests processos. Fer avançar la ciència i, alhora, preservar el medi ambient és un dels reptes dels químics, que desenvolupen noves metodologies de treball que tendeixen a evitar l’ús de dissolvents i reactius nocius per al medi ambient, a reduir els residus i a estalviar energia. D’aquesta nova consciència, se’n va començar a dir química sostenible. El terme el van encunyar els americans als anys noranta i es va escampar pel món amb rapidesa, de tal manera que, avui, tots els experts

estan d’acord que aquest ha de ser el camí. La química i el seu estudi tenen una presència important i diversificada a la Universitat de Girona. Engega ha demanat a uns quants investigadors que ens expliquin què pensen de la química sostenible.

“La química sostenible és un fet ineludible i imprescindible per al futur.” D’aquesta manera tan contundent s’expres-sa Eduard Bardají, director del LIPPSO de la UdG. Bardají, que és membre de la Red Española de Química Sostenible, admet que avui no es pot preveure una producció quími-ca que enviï tones de productes als abocadors. El repte és avançar tecnològicament “sense hipotecar el futur de les noves generacions”, opina Anna Roglans. Aquesta inves-tigadora de l’àrea de Química Orgànica pensa que s’està atacant el problema des de la base, a partir del disseny de nous processos químics que generaran molt pocs residus. Val a dir que el concepte química sostenible no és nou, com recorda la catedràtica de Química Analítica i degana de la

Facultat de Ciències, Victòria Salvadó. Un altre catedrà-tic, en aquest cas el d’Enginyeria Química, Miquel Rigola, explica que en el seu període de formació les prioritats eren unes altres. Rigola va estudiar a Tolosa i, d’allà, va passar a Anglaterra. “Als anys cinquanta la premissa era produir tant com fos possible”, assegura. Als seixanta, prossegueix, “calia fer-ho com més barat, millor”. Fa vint anys, recorda el catedràtic, que es va començar a tenir en compte el medi ambient, perquè la societat prenia consciència dels riscos de viure en un món contaminat i els seus instruments polítics començaven a promocionar mesures per intentar corregir la situació.

La importància de començar amb l’ensenyament

Si cal canviar una manera de fer, res millor que començar des de baix, des de l’ensenyament. Els plans docents de la Universitat de Girona incorporen des de fa temps els

preceptes de la química sostenible, tot i que, de vegades, les coses no avancen a la velocitat que alguns voldrien. “Caldria llençar a les escombraries els llibres de text i n’hauríem de fer de nous” opina, fent una mica de broma, Miquel Costas, que ha estat distingit fa unes setmanes amb un dels premis ICREA Acadèmia. Costas, que investiga per substituir els metalls tò-xics que es fan servir en determinades reaccions químiques per uns altres d’innocus i més barats, té molt clar que encara cal canviar més els plans d’estudi per tal de fer lloc als precep-tes de la sostenibilitat. Fa uns deu anys, dins el pla d’Enginye-ria Tècnica Industrial, va aparèixer una assignatura anomena-da Química Ecològica. La va promocionar l’àrea d’Enginyeria Química de l’EPS. Pere Mutjé, director del Departament d’En-ginyeria Química Agrària i Tecnologia Agroalimentaria, des-taca el fet que els estudiants estan molt sensibilitzats amb el medi ambient perquè és “una cosa de la qual es parla arreu”. Denuncia, però, que en aquest aspecte hi ha molta dema-gògia perquè no es pot viure en una societat consumista i defensar alhora la bandera de la sostenibilitat.

/17/

La recerca de la UdG i la química sostenible

La química sostenible s’estén per la consciència d’un futur millor i per la pressió de les administracions que legislen a favor seu. Malgrat tot, l’avanç no seria possible si no fos perquè la recerca científica ha pro-porcionat avenços importants, per exemple, en el coneixement dels enzims, uns biocatalitzadors presents a la natura que porten milions d’anys fent el que nosaltres hem après a fer en els darrers cent anys. A més, ells ho fan de manera econòmica i neta. Als laboratoris de la Universitat de Girona es treballa en diverses línies, algunes tenen en comú l’objectiu de replicar el funcionament d’aquests reactors natu-rals. Són línies com les que segueixen Miquel Costas i Anna Roglans, opcions que conceptualment són molt antigues però que la recerca no ha aconseguit desencallar fins a la darrera dècada. Els químics analítics, en canvi, procuren introduir tècniques noves que permetin substituir reactius i dissolvents tòxics per uns altres de més nets, la qual cosa millora “la seguretat del mateix investigador que s’expo-sava sovint a productes perillosos”, explica Victòria Salvadó. L’equip de Pere Mutjé, que està especialitzat en la química de la indústria

paperera i dels polímers, treballa amb fibres naturals com a substituts parcials de la fibra de vidre, el polipropilè o determinats papers. Mutjé admet que alguns dels productes nous “encara no tenen una sortida clara”, però pensa que en el futur tindran moltes aplicacions. El cas de Bardají és diferent, perquè si bé en la recerca que fa no hi entren els paràmetres de la química sostenible, sí que els incorpora en els resul-tats, quan aquests resultats entren en contacte amb el CIDSAV d’Emili Montesinos i, conjuntament, proposen uns pèptids antimicrobians amb la finalitat de substituir determinats antibiòtics que s’utilitzen en el mercat fitosanitari.

La química sostenible, producte de laboratori

Amb tot, el nou model cap al qual s’orienta la química no és indestri-able del fet que els combustibles fòssils tinguin data de caducitat. La major part de les reaccions utilitzen derivats del petroli, ja sigui com a dissolvents o reactius. Per tant, la primera interessada a fer avançar la química pel camí de la sostenibilitat hauria de ser la mateixa indústria

si no vol veure com desapareixen les matèries pri-meres amb què treballa. Alguns dels objectius que avui es proposen els químics semblen “impossibles d’escalar”, diu Bardají, però assegura que s’ha pu-jat a cims més alts. Les amenaces, però, hi són, sobretot quan es decideix cremar el menjar per fer funcionar els cotxes, tot i que això, com apunta Miquel Costas, “no és un problema dels químics, sinó de la societat”. Eduard Bardají adverteix que, si això passa, si els productes alimentaris es desvien cap a la química, “el caos pot ser gros”. Un altre risc és el que ve de la pressió que es fa al Primer Món per canviar els mètodes de producció per uns altres de més nets, la qual cosa pot fer que “la in-dústria fugi cap a altres àrees del planeta més per-missives en aspectes mediambientals”, diu Anna Roglans. Victòria Salvadó confirma aquesta hipòte-si quan posa l’exemple del que va passar amb uns plaguicides que es van prohibir al Primer Món i que

es van desviar cap als països pobres per “fer rendi-bles els estocs que tenia la indústria”. La química sostenible no té perquè ser més cara que la que no ho és, ans al contrari, la disminució dels residus i del consum energètic ha de propiciar processos més barats. Ara bé, la tecnologia per aconseguir-ho no és barata i fer canvis surt car. Miquel Rigola estima que són els governs els que han d’assumir la responsabilitat de ser els motors del canvi. No-més amb la intervenció decidida de tots els agents implicats, la química sostenible deixarà de ser un producte de laboratori. (Agraïm a Miquel Solà i Marta Planas la col·laboració en aquest article).

/18/

Fixar-se amb el que ensenya la naturaAnna Company demostra en la seva tesi que el desenvolupament de sistemes model constitueix una bona estratègia per a l’estudi dels sistemes naturals.

/19/

Que la natura és sàvia, ho hem sentit a dir moltes vegades. Des de fa uns anys, els

químics hi dirigeixen l’atenció, per reproduir la senzilla complexitat amb la qual els sorprèn dia a dia. La tesi que ha defensat Anna Company camina en aquesta direcció, en voler reproduir determinats fenòmens d’oxidació que es donen en el nucli dels enzims.

Els químics voldrien fer sostenibles les reaccions que encara no ho són. Fer-les sostenibles vol dir substituir les tècniques que impliquen l’ús de productes cars i molt contaminants per uns altres de barats i innocus. Per aconseguir-ho observen la natura i intenten re-produir alguns dels seus processos. Fins aquí sembla una empresa senzilla: observar i copiar, però la reali-tat els demostra cada dia que el repte és important i que encara s’està lluny d’assolir l’èxit. Fins i tot, els manuals que serveixen als estudiants per aprendre la nova metodologia contenen llacunes que cal revisar. La tesi d’Anna Company ha posat en dubte algunes de les reaccions que es descrivien als llibres de text, perquè, en comprovar-les, els enzims van produir re-accions inesperades. Company, que ja havia obtingut el Premi Final de Carrera atorgat pel Ministeri d‘Edu-cació i Ciència, ha estat finalista el 2008 en l’Euro-pean Young Chemistry Award pel valor de la tesi que proposava.

El valor de dubtar dels llibres

Desmentir el llibre de text deu ser un dels somnis de qualsevol estudiant. Dubtar del que li deien i rebatre-ho ha estat la dolça venjança d’Anna Company, que en la seva tesi doctoral ha posat a prova diverses de les reaccions que sobre determinats enzims recollia la bibliografia que havia utilitzat per llicenciar-se en quí-mica, en l’especialitat de bioinorgànica. La química bioinorgànica és la branca en què conflueixen l’estudi dels metalls i els sistemes naturals, és a dir, com els metalls participen en els processos de la natura. Aquesta és una disciplina relativament nova però plena de grans possibilitats. El progrés extraordinari que els darrers anys ha viscut el coneixement que es tenia dels enzims, ha fet que els seus nuclis es revelin com a productors de reaccions interessantíssimes que ara es volen reproduir.

“El primer problema va ser començar, perquè no tenia ningú a prop fent res semblant i que em pogués ajudar”, explica la investi-gadora. Va fer falta adaptar aparells provinents d’altres recerques o comprar-ne de nous. Per posar en funcionament el laboratori va poder comptar amb l’ajut d’una altra doctoranda, Laura Gómez, que, com ella, iniciava el camí de la recerca amb una altra investi-gació sobre un sistema d’oxidació basat en el ferro. Al laboratori, entre tots els instruments, mostren amb satisfacció una petita cai-xa negre comprada al Japó que els ha servit per poder experimen-tar les reaccions que estudiaven a temperatures de vuitanta graus sota zero. Treballar en condicions extremes era necessari per alen-tir els processos, perquè aquesta era l’única manera de veure’ls. “Has d’anar als límits —confirma Miquel Costas, que ha dirigit la tesis— perquè el més probable és que en aquelles condicions, allò que vegis, no ho haurà vist ningú”. Encara que parlen de veure, en realitat, el que miren són els colors que els torna l’espectro-fotòmetre, que assigna un color a cada espècie química després d’haver fet passar un raig de llum per l’ull de bou del criòstat, aquella petita caixa negre.

Membres de l’equip de Química Bioinorgànica. Foto: L.P.

/20/

La clau és al centre actiu

Qualsevol esser viu té enzims. Són macromolècules biològiques que acceleren reaccions químiques. En molts d’ells, el reactiu és un metall. La ciència encara no disposa de reactius per imitar el que molts enzims fan de manera espontània. Els químics saben que la major part dels enzims fan servir el ferro o el coure com a catalitzador de la reacció, dos dels materials més abundants en l’escorça terrestre, que són, a més, summament innocus. Per contra, encara avui, el noranta per cent de les reaccions que es produeixen artificialment tenen com a base productes derivats del petroli. La indústria química utilitza com a reactius metalls de la segona i tercera sèrie, que són cars i molt contaminants.

En la recerca han fet servir metalls com el ferro o el coure per activar oxigen, de la mateixa manera que ho fa la natura. “Ens fixem en sistemes senzills per veure si som capaços de reproduir-los”, diu, i aclareix que, un cop han assolit l’objectiu, s’enfronten al repte d’entendre el per què del seu funcionament. La fi última de l’experimentació és poder-la transferir a la indústria perquè sigui utilitzada en processos tecnològics que requereixen reaccions d’oxidació. Un exemple és en la recerca que, en el mateix equip de Company, fa Laura Gómez, que està desenvolupant un sistema d’oxidació del ferro que tria allò que s’ha d’oxidar, la qual cosa serà molt interessant per a una indústria farmacèutica que, amb els procediments actuals, accepta que en l’elaboració d’un fàrmac hi hagi molts passos complicats, costosos i contaminants. Les noves tècniques podrien substituir-los per una reacció més senzilla i innòcua. A partir de la imitació dels enzims naturals es podria arribar a aconseguir oxidacions a la carta, reaccions que fins ara eren impossibles perquè la potència dels oxidants sintètics que es feien servir ho afectava tot. La tesi de Company, a més de corregir alguns dels punts foscos presents als manuals, representa una nova proposta de treball, concebuda per demostrar que hi ha reactius amb possibilitats de ser utilitzats en el trànsit de la química clàssica cap a aquesta altra química que vol reproduir el que de manera espontània passa a la natura. Miquel Costas, defensa el treball perquè ha proposat “un nou marc per a reaccions que no s’entenien”. Per la seva banda, Company reconeix que encara “somiem a aconseguir

les reaccions ideals que es donen a la natura”. És per això que han treballat conjuntament amb altres equips que s’encarreguen d’estudiar les característiques dels sistemes naturals.

Cap a Berlín

Anna Company va acabar la carrera amb vint-i-dos anys. En aquell moment va dubtar si quedar-se fent recerca o marxar a l’empresa. Però el caràcter de Miquel Costas, “que posa moltes ganes en tot i això és una cosa que s’encomana”, va fer que es decidís per continuar la recerca a la Universitat de Girona. Després de tot, encara no sabia què era investigar i la química li agradava molt. I de totes maneres “no hi perdia res, perquè si acabava la tesi amb vint-i-sis anys, tampoc seria tan gran per no disposar d’oportunitats”, explica. Ara, un cop llegida la tesi, marxarà a completar la seva formació a Berlín. Les oportunitats, com ha pogut comprovar, hi són.

“El primer problema va ser començar, perquè no tenia ningú a prop fent res semblant i que em pogués ajudar,” explica Anna Company.

“Ens fixem en sistemes senzills per veure si som capaços de reproduir-los. Després, ens enfrontem al repte d’entendre el per què del seu funcionament.”

El criòstat utilitzat per experimentar reaccions a -80 Cº.

/21/

Fruit de les converses entre la Biblioteca del Seminari Diocesà i la Biblioteca de la Universitat de Girona, el 2006 es va signar un conveni de col·laboració per informatitzar la descripció dels gairebé vuitanta mil volums que integren el fons de la biblioteca del Seminari Menor, en el qual hi ha documents de gran valor per als investigadors. Si l’acord es va materialitzar va ser gràcies a l’impuls que hi van donar qui aleshores era president del Consell Social de la UdG, Salvador Carrera, i el bisbe de Girona, Carles Soler Perdigó, que van aconseguir el suport de la Fundació Caixa de Girona i també de la Diputació. La Generalitat de Catalunya s’hi va afegir en encarregar a la Biblioteca de Catalunya la catalogació del fons antic.

Berta Pla i Raimon Sànchez treballen en la confecció de les fitxes informatitzades que componen el catàleg de la biblioteca del Seminari Menor. És una feina entretin-

guda, delicada, que cal fer amb el llibre al davant. Quan es tre-balla amb llibres antics els detalls són importants i la gràcia del bibliotecari per saber-los descriure bé en les plantilles de què dis-posa el programari resulta decisiva. Qualsevol matís pot fer can-

La catalogació de la biblioteca del Seminari Menor de Girona

/22/

viar la identificació del llibre, decidir si es tracta d’un original o d’un exemplar més d’un llibre que ja és en alguna altra biblio-teca. Dels prop de vuitanta mil volums que conté la biblioteca del Seminari, gairebé vint mil són llibres antics, d’Antiquària —com els anomenen els especialistes—, que comprenen des d’una col·lecció d’incunables fins a llibres editats a les darreries del segle XIX. La resta, fins als nostres dies, l’anomenen Fons Modern. La col·lecció destaca pels llibres de dret canònic, per les bíblies, els missals o els compendis de patrística, tot i que també hi ha tractats de matemàtiques o de filosofia.

El guiatge de la Biblioteca de la UdG

Els estudis per incorporar el fons, els va fer la Biblioteca de la UdG, que també es va encarregar de fer la valoració de les des-peses, que es van estimar en 320.000 €, distribuïts en els cinc anys que hauria de durar el procés. Una altra de les tasques que va dur a terme la Biblioteca de la UdG va ser l’entrenament dels catalogadors i l’establiment de la normativa per poder in-cloure les dades als diferents catàlegs de la Xarxa. Amàlia Soler, Lourdes Oliva i Laura Moré van tenir cura dels treballs prepa-ratoris, que han servit perquè, a través del catàleg bibliogràfic de la UdG, les dades que es van incorporant passin automàti-cament al Catàleg Col·lectiu de les Universitats Catalanes i al Catálogo del Patrimonio Bibliográfico Español. Anna Balcells, bibliotecària responsable de la catalogació, recorda que aques-ta és una feina que, d’alguna manera, va començar mossèn Josep Maria Marquès, que tenia molt d’interès a divulgar un fons especialment ric sobre la tradició cristiana a Girona. Una ambició, la de Marquès, que no ha quedat interrompuda amb la seva mort i que es manté viva a través del conveni impulsat pel Consell Social i la Biblioteca de la Universitat de Girona. Els treballs de catalogació van començar el juliol de 2007, quan tres bibliotecaris contractats per l’empresa especialitzada Ba-ratz, que havia guanyat el concurs públic promogut per la Bi-blioteca de Catalunya, van iniciar el procés. A partir del més de novembre, els catalogadors van passar a ser contractats per la Universitat de Girona i a finals d’aquell mateix any s’havia aconseguit arribar a processar 7.077 registres, que es corres-ponien a 8.556 volums físics. La catalogació, explica Balcells, es va fent a dues velocitats, perquè mentre que els llibres del Fons Modern són ràpids de catalogar, els d’Antiquària “costen més de fer i amb prou feines es passa de la vintena de llibres per dia”. La feina s’alenteix perquè cal tenir presents aspectes com l’autor —no sempre prou clar en les edicions antigues—, el nombre de pàgines o l’empremta del llibre, que és un codi que genera el bibliotecari a partir de les paginacions i que per-met identificar els llibres encara que els faltin les primeres i les darreres pàgines.

Un fons molt ric de llibres antics

De tota manera, com explica Balcells, la catalogació no ha de-parat cap gran sorpresa, perquè els treballs duts a terme temps

enrere per mossèn Marquès havien permès identificar amb claredat la naturalesa d’un fons bibliogràfic que es distingeix més per l’antiguitat d’algunes peces que per l’originalitat. De totes maneres, l’interès de la catalogació resulta de fer pre-sent als investigadors el coneixement de les característiques del llibres d’aquesta biblioteca, de tal manera que sàpiguen que els tenen a prop. La catalogació representa un esforç que satisfarà diferents necessitats, des de la del bibliòfil a la re-cerca de la més petita diferència entre els diversos exemplars d’una mateixa edició, fins a la de l’historiador, que pot trobar en llibres, com per exemple els de capbrevacions, les dades que enriquiran el seu estudi. David Prats, de l’Institut de Llen-gua i Cultura Catalanes, considera que aquesta catalogació acostarà la biblioteca als estudiosos. Fins ara, molts d’aquests llibres eren de difícil accés, perquè només es podien localitzar en biblioteques especialitzades de Madrid, Barcelona o Roma i saber que són a Girona és un gran avantatge per a l’investi-gador, que en el decurs de la recerca “en un moment o altre ha de poder veure i tocar els llibres”, assegura Prats. Per a la catedràtica de filologia llatina, Mariàngela Vilallonga, la cata-logació d’aquesta font proporciona la possibilitat de treballar amb un fons antic molt ric. Posa com a exemple l’exposició que es va fer a Girona sobre el bisbe Margarit i el seu temps, en què diversos llibres de la Biblioteca del Seminari “van ser-vir per contextualitzar els temps del bisbe”. Els tècnics con-firmen que la catalogació informatitzada de la Biblioteca del Seminari Menor dóna més visibilitat al fons en millorar-ne l’accessibilitat fent-lo present al web. Anna Balcells explica que les dades de què es disposa mostren un augment molt sensible de consultes dels llibres que han estat catalogats.

/2�/

“A Girona, la renovació pedagògica va venir dels mestres de l’escola pública.”

La història dels mestres i el seu magisteri és més convulsa que no ens pensem. Les revolucions i involucions que ha patit durant el segle XX en són una bona mostra. Salomó Marquès, catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Girona, és un bon coneixedor del fenomen. Ell ha estudiat el model d’escola republicana i ha resseguit els camins dels mestres exiliats. Exiliats a l’estranger, però també a l’interior. La història que explica és la d’una escola que no va poder ser i a la qual encara, malauradament, creu que no hem arribat.

Salo

mó

Mar

quès

/24/

Com eren els mestres de la república?N’hi havia de tota mena, com en qualsevol col·lectiu que és gran, però diria, per aquells que he conegut, que en una gran part eren mestres vocacionals, que estaven convençuts que fent la seva feina podien contribuir a canviar el país, ser més moderns, acostar-se a Europa. No podem oblidar que en aquells anys les taxes d’analfabetisme eren altíssimes, sobretot pel que fa a les noies. Va ser un moment en el qual es va donar el fet que tant el Govern de Madrid com el de la Generalitat els van ajudar a tirar endavant el seu ideal.

Aquest moviment formaria part d’una ètica republicana en la qual l’educació de la persona era un valor fonamental?Penso que sí que es pot parlar d’una ètica republicana a l’escola, que va tenir més empenta en el primer bienni, entre 1931 i 1933, que va ser quan es va jugar fort la carta de l’escola. Més enda-vant, en el Bienni Negre es comencen a frenar propostes com la de la coeducació. Un altre cop, amb el Front Popular es tornen a reactivar les reformes i amb la revolució la cosa es dispara, però això ja és tota una altra solfa. Els mestres republicans partien d’una ètica del convenciment i laica, que no volia dir anticlerical, com ens van voler fer veure durant quaranta anys.

És una renovació que es limita a l’escola o també afecta nivells superiors de l’ensenyament?Sí, i a dos nivells. Un es fa des de Madrid i l’altre des de la Ge-neralitat. La renovació escolar la duu a terme el Govern central, perquè si bé és cert que l’Estatut ens atorgava competències, s’hi deia que la Generalitat hauria de pagar les escoles dels seus pres-supostos, la qual cosa representa una primera limitació. A més, interpreto que si s’hagués tirat endavant amb les competències, a Catalunya hauríem acabat tenint dues escoles. En aquest sen-tit, és molt millor la situació de la qual gaudim avui.Madrid canvia el pla d’estudis del professorat, al qual afegeix un any més i que divideix en tres grans blocs. El primer constava de les matèries que ajuden a pensar, com la filosofia, la pedagogia o la psicologia. El segon bloc el formaven els aprenentatges de les assignatures que els nens es trobarien a classe, com la història, les matemàtiques, les ciències naturals. En el tercer bloc se’ls proporcionava els instruments didàctics per saber ensenyar bé tot allò que havien après. Després, el quart curs era de pràcti-ques, que feien al costat d’un mestre i per les quals cobraven un sou. Si en som encara, a anys llum d’això! Hi va haver un segon nivell que va ser el de les escoles d’estiu, en què la Generalitat reprèn la tradició que va engegar la Mancomunitat pel que fa a la formació del professorat. A les escoles d’estiu els mestres explicaven les seves experiències, sobretot els que treballaven en escoles actives, discutien molt i, fins i tot, n’hi havia que feste-javen.

El procés de renovació devia topar amb alguns entrebancs. Quin va ser el grau d’aplicació de les reformes?A l’escola rural, pel que conec, la renovació va ser profunda. Hi havia molts de mestres, sobretot al sector de Lleida, i també aquí, a l’Empordà, que eren personatges importants de la vida ciutadana local. Van ser mestres arrelats. Moltes escoles es van

fer el seu petit museu amb tot allò que recollien. Els dòl-mens de Palau Saverdera són catalogats pel mestre del poble, que sortia amb els nens d’excursió. Tots aquests homes i dones feien un ensenyament que es creien, i pro-posaven una escola activa en la qual els infants partici-paven i escrivien les experiències que vivien. És per això que nosaltres les coneixem avui i podem explicar com el mestre de Llançà va promoure entre els seus alumnes un estudi sobre la tramuntana, o en un altre poble el van fer de la mel que recollien. Era una mena d’escola que no té res a veure, fins i tot, amb moltes d’avui dia. També és veritat que el clima social propiciava el respecte per la fei-na del mestre i pel progrés dels infants. Algun dia caldrà explicar la història dels mestres rurals abans i després del Seat 600, perquè quan es compren el cotxe marxen del poble i aquella figura que havien estat es dilueix.

A la postguerra, el franquisme dibuixa un escenari nou...Quan arriben els feixistes s’esdevé el desastre. El fran-quisme comporta el trencament total amb el model de la República. Els mestres han parlat als nens de justícia, de democràcia, de llibertat, i no els han dit res de religió. Se’ls acusarà de ser uns emmetzinadors de la moral dels infants, i seran perseguits. N’hi haurà que s’exiliaran, per-què La Jonquera és a prop. Se’n van entre un deu i un

“Una gran part dels mestres de la República eren vocacionals i estaven convençuts que amb la seva feina podien canviar el país, ser més moderns, acostar-se a Europa.”

/25/

onze per cent, la qual cosa és un forat bastant gros que no sols afecta la quantitat, sinó també la qualitat, perquè aquests que marxen eren el motor de la renovació del magisteri. Els que decideixen quedar-se passaran un calvari perquè seran denun-ciats i sancionats. Les sancions anaven des de l’acomiadament fins al trasllat forçós. Les comissions depuradores acceptaven denúncies anònimes i els expedients sempre es resolien amb una sanció. Més del vint-i-cinc per cent dels mestres gironins van ser sancionats d’una manera o altra. Davant una situació com aquella, qui s’atrevia a parlar de Montessori, qui deia res? Fixeu-vos: la mestra d’Albons va ser castigada perquè no van poder enxampar el seu home, un farmacèutic comunista. La van enviar a Beget el 1940, on aleshores no arribava la car-retera, no hi havia llum, ni aigua corrent. No va aguantar. Va fugir a França per la muntanya i va anar a parar a l’Argentina. Amb l’ajut de la Creu Roja Internacional es va retrobar amb el seu marit setze anys més tard. Així era l’educació franquista, amb el català prohibit, els nens i les nenes separats, i l’escola carregada de misses i himnes nacionals.

Els mestres que van anar a l’exili, fan escola allà on van?El que defenso és que l’exili va promoure l’enriquiment intel-lectual als països d’acolliment i un empobriment al nostre. Els que marxen apliquen els seus coneixements allà on van, segur. La meva feina pretén donar a conèixer aquest fet. Sovint es parla dels grans professors universitaris que marxen a l’exili, però ningú no es recorda de tots els altres mestres que també hi van anar, que en el cas de Mèxic, que és el que millor conei-xem, es van repartir pel territori i hi van exercir el magisteri per trenta o quaranta anys. Són mestres que funden escoles amb diners de la república i, més endavant, a través del Patronato Cervantes, amb diners mexicans. Obriran escoles a diversos llocs del país que arrelaran molt en la realitat mexicana. Hem

parlat amb els seus alumnes, que ens han explicat com els viatges d’un president mexicà per Europa es convertien en una excusa per aprendre geografia.

Fem un salt. Parlem dels moviments renovadors pos-teriors, quin perfil tenien?Quan més endavant es donen els moviments de renovació pedagògica, el model barceloní i el gironí són sensiblement diferents. La renovació pedagògica a Girona va venir del magisteri públic, no com a Barcelona que sorgeix del ma-gisteri privat, de l’escola Rosa Sensat, amb professionals com Marta Mata. Aquí els que comencen a fer la renovació són el mestre de Bescanó, el d’Olot, el de Girona, mestres públics que en un determinat moment van promoure un enfrontament molt interessant sobre la manera d’introduir el català a l’escola, diferent d’aquella que es defensava des

“A la República els mestres han parlat als nens de justícia, democràcia i no els han dit res de la religió. El franquisme els acusarà d’emmetzinar la moral dels infants i seran perseguits.”

/26/

de Barcelona. A partir del 1961 es va començar a fer l’Escola d’Estiu de Girona, comptant que hi assistirien els vint-i-cinc mestres que anaven a la de Barcelona. A la primera con-vocatòria, se n’hi van inscriure cent deu. L’èxit va fer que més endavant també apareguessin escoles d’estiu a Figue-res i a Olot. Gairebé cada comarca va acabar fent jornades de formació del professorat. Aquí hi va haver gent que es va estimar més enviar els seus fills a l’escola pública, per-què l’escola privada tenia tot un altre caire, diferent del de Barcelona. Potser aquest va ser el motiu pel qual a Girona no va prosperar una escola privada catalana, de la qual només tenim un exemple en El Petit Plançó, a Olot.

Heu viscut intensament la transició des de l’ensenya-ment. Aquest interès vostre per l’experiència escolar republicana, amaga algun desencís?Des de qualsevol punt de vista, jo esperava una mica més que allò que hem tingut. A l’Escola Normal, hi va haver de-bats amb molta energia. Es fa difícil explicar aquell ambient amb poques paraules. Els moviments de renovació pedagò-gica aquí a Girona surten de la funció pública, des d’una entrega voluntària en la qual no es miren calés ni hores, però quan la Generalitat assumeix les competències de l’ensenya-ment, alguns d’aquells activistes es funcionaritzen i perden el contacte amb la gent de base. Universalitzant la formació, fent-la obligatòria, es perd la força i l’empenta que la van fer néixer. Ara una part dels mestres només busca els punts del curset per sumar triennis o sexennis, sense importar-los aprendre.

Tothom pot ser mestre?Jo no crec que tothom pugui ser mestre. Demano als mes-tres que siguin persones preparades, que siguin crítics i que s’estimin la feina que fan. Lluïsa Bargalló m’explicava des del seu exili a Tijuana que ells el que pretenien era ensenyar als nens a pensar. Aquesta va ser l’ambició de l’escola republi-cana, formar ciutadans. Els professors han d’entusiasmar els alumnes, els ensenyaments han d’atendre els interessos del jovent. Si no ho fem així estem perduts.

“Els professors han d’entusiasmar els alumnes, els ensenyaments han d’atendre els interessos del jovent.”

“Defenso que l’exili va promoure un enriquiment intel·lectual als països d’acolliment i un empobriment en el nostre.”

/27/

Digue’m com regues...

Un equip d’investigadors de la UdG ha estudiat el consum d’aigua en diversos conreus d’arbre ornamental. Girona és la primera productora estatal i la segona del sud d’Europa d’aquest tipus de conreu. La conscienciació creixent del valor de l’aigua ha mogut els productors a acostar-se a la Universitat per conèixer si les tècniques que utilitzen són prou eficients i si es poden millorar.

/28/

Com cada cop que toca regar, l’Andreu se’n va al tros i engega la bomba que xucla l’aigua del pou que, a borbollons, cau en un canaló. D’un cop d’aixada

el pagès aparta la terra i l’aigua s’escola entre les regues fins a deixar-ho tot ben remullat. Més o menys com ha fet sempre, en un moment que sembla que només ell sap, barra el camí a l’aigua, que deixa de passar. “Ja en té prou”, diu amb seguretat. Ha regat tota la vida de la mateixa manera i està convençut que ho fa bé. L’aigua sempre ha brollat dels pous amb facilitat i, fins ara, les prioritats eren unes altres. Calia produir més i millor, perquè el pagès sap molt bé que una peça amb un aspecte descurat no es pot vendre i això era el que calia evitar. Però ha passat que, de mica en mica, la societat ha anat prenent consciència que l’aigua és un bé escàs. Els pagesos com l’Andreu, malgrat ser pocs, tan pocs que no arriben ni al cinc per cent de la població activa d’aquest país, consumeixen més del setanta per cent de l’aigua. Resulta senzill comprendre que, quan ha semblat que l’aigua faltava, els seus mètodes de regar hagin estat posats en entredit.

La planta ornamental gironina, la primera de l’Estat espanyol

La manera com l’Andreu rega el seu tros no difereix gaire d’aquella que fan servir les grans explotacions agrícoles. El sistema és el mateix, només que les extensions que s’han de regar són més grans. En aquest context, els productors d’arbres ornamentals gironins representen la punta de llança del sector. Pel seu volum, són el primer productor de l’Estat espanyol i el segon del sud d’Europa. Estan organitzats entorn de l’Associació de Viveristes de Girona. El cas és que, amb la sequera, es van adonar que necessitaven conèixer l’eficiència dels sistemes de reg que practicaven per tal de contrarestar la mala imatge que l’ús intensiu de l’aigua els produïa. L’Associació es va posar en contacte amb el grup d’Enginyeria i Gestió del Reg de la UdG. Els de la Universitat de Girona havien treballat prèviament en l’optimització del reg en els conreus de blat de moro, de manera conjunta amb l’Estació Agrícola Experimental Mas Badia de l’IRTA. D’aquella col·laboració, en va sorgir una tesi doctoral i diversos treballs de final de carrera (TFC) d’Enginyeria Tècnica Agrícola a l’Escola Politècnica Superior. L’expertesa adquirida pel grup que coordina Francesc Ramírez de Cartagena els va permetre atendre la demanda dels viveristes. Es va decidir que, per començar, el procediment de treball consistiria a observar la manera de fer dels agricultors i, per això, es van instal·lar tot un seguit d’equips de mesura per obtenir una sèrie de valors que es poguessin contrastar. “Els resultats ens van sorprendre, perquè les eficiències eren molt elevades”, explica Ramírez de Cartagena. En efecte, les mesures indicaven que els viveristes feien servir fins i tot menys aigua de la que marcaven els índexs d’evapotranspiració de la zona.

Millorant el que ja era bo

Comptar l’aigua necessària per regar un camp és una feina molt complicada. Encara ho és més si el sistema de reg és del tipus de superfície, en què l’aigua corre per les regues i no hi ha cap aixeta a la qual posar un comptador. Per mirar d’esbrinar els consums, els investigadors van delimitar algunes parcel·les en les quals van instal·lar diversos sensors que els informessin d’allò que passava. Els van col·locar a la superfície, però també enterrats en diversos punts i a diferents profunditats, amb la intenció d’obtenir un model de comportament de la interacció dels diversos elements que

Amb la passada sequera, els viveristes, es van adonar que necessitaven conèixer l’eficiència dels sistemes de reg que practicaven, per tal de contrarestar la mala imatge que l’ús intensiu de l’aigua els produïa.

/29/

entren en joc: l’aigua, la terra i també les plantes. L’estudi in situ i l’anàlisi de les dades al laboratori els han permès desfer alguns tòpics sobre el sistema de reg per superfície, com el que atribuïa una major infiltració d’aigua al començament de les regues i una disminució cap a la fi. En canvi, les dades obtingudes demostren que la infiltració descriu una mena de paràbola, amb uns índexs d’infiltració més grans al començament i a la fi de les regues i uns mínims en els espais centrals. A partir dels resultats, s’ha pogut comprovar que la manera òptima de regar és la que manté el camp tancat sense deixar que s’escoli l’aigua per cap lloc. Aquesta és, precisament, l’estratègia que han fet servir des de fa temps els viveristes gironins. A més, els models de simulació que han desenvolupat els investigadors han permès determinar el moment òptim en què cal tancar l’aprovisionament d’aigua, de tal manera que arribi a tot arreu sense que en sobri, però que tampoc no en falti.

Reg per degoteig

L’expertesa del grup d’investigadors de la UdG no es limita al reg per superfície, així mateix han desenvolupat models numèrics per millorar l’eficiència del reg per degoteig. En aquest cas, el buit de coneixement també era important, fins al punt que no es disposava de cap estudi publicat sobre els rendiments del sistema de degoteig a casa nostra, per la qual cosa els cabals els dictava més l’experiència que no pas la ciència. En diverses tesis doctorals de membres de grup, s’ha treballat en el desenvolupament i calibració d’un model per al disseny d’aquests sistemes, de tal manera que és possible escollir la millor estratègia de reg possible sense necessitat de ser al camp ni de malgastar ni un litre d’aigua. L’eina està pensada per facilitar a l’agricultor la tria del degoter més adient a les necessitats de reg.

Un cop s’han donat a conèixer els estudis en publicacions especialitza-des, els enginyers de la UdG opinen que aquest coneixement s’ha de poder transferir al territori. És per això que reivindiquen que l’enginyer especialitzat en reg tingui una presència similar a la que tenen altres es-pecialistes en agronomia en el món de l’agricultura. “Seria bo que, com a mínim, a Girona, hi hagués un enginyer tècnic agrícola per al conjunt de les comunitats de regants perquè els pogués ajudar a tecnificar-les”, comenta Francesc Ramírez de Cartagena. És tractaria, segons el tècnic, d’una primera mesura per posar ordre en un sector en el qual, fins i tot, es fa difícil conèixer la superfície total dedicada al regadiu. A la fi, el que sí que s’observa és que, quan hi ha un tècnic al darrere la gestió de l’aigua millora. En la recerca, els investigadors no han buscat saber quin sistema de reg és el millor, sinó posar a disposició dels agricultors el coneixement i els instruments necessaris per aplicar-los de la millor manera possible en cada cas, tenint en compte els costos i els beneficis d’uns i altres.

L’Andreu, com tants altres pagesos, pot continuar regant el seu camp, tranquil, perquè els experts han demostrat que ho fa bé.

Els investigadors observen que, quan hi ha un tècnic al darrere de la gestió, l’ús de l’aigua millora.

/�0/

Una de llibres! S’acosta la primavera i el sol comença a escalfar les taules i les cadires a les te-rrasses dels bars, que s’omplen de gent. I els cambrers van servint les tapes, les cerveses, els martinis ben fresquets... La revista Engega us vol fer de cambrer i us porta a la taula uns quants títols que no són sinó un aperitiu de tot el que conté la carta d’aquesta mena de local fantàstic que és la Universitat de Girona. Feu-los servir com millor us vingui de gust. Feu veure que el de poesia és el vermut i el d’història les olives i, un de filosofia, en-cara, les patates fregides. I quan després us vingui de gust dinar, demaneu la carta, que a la cuina, volem dir a les bibliote-ques, tenim tot el que és necessari per fer-vos passar la gana.

Dossier llibres

/�1/

Antoni Defez, professor de filosofia de la UdG, ha guanyat els premis Joan Fuster d’assaig i Vicent Andrés Estellés de poesia. El primer l’ha obtingut amb Realisme i nació. Un assaig d’una filosofia impura i, el segon, amb Incert Moviment.

Antoni Defez sosté que haver guanyat els dos premis en un mateix any no és més que una feliç casualitat que no es repetirà. Per al filòsof, el més important és la transcendència que tenen aquests premis, la qual cosa “afavoreix el guanya-dor”, però també és bona per a tots els parlants de la llengua catalana, que descobreixen que hi ha gent que treballa, que fa assaig, poesia o teatre. Dóna un valor especial a les figures de Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés, que juntament amb Sanchis Guarner o Enric Valor, són els responsables que al País Valencià encara quedin persones que “no tenen com-plexos a parlar d’una cultura catalana”, afegeix. Pensa que l’assaig i la poesia s’assemblen poc, perquè el primer neix de la “necessitat d’entendre” i la segona de la “d’expressar idees, emocions, sentiments”. Per raó de la seva naturalesa, doncs, els llibres guanyadors tracten aspectes molt diferents, tot i que no nega que estiguin en comunicació.

A Realisme i nació. Un assaig d’una filosofia impura, Defez ar-gumenta, en contra de la tradició, que la filosofia s’alimenta de veritats empíriques i forma part “de la reflexió que fem tots els dies a l’interior de qualsevol activitat humana”. De-fensa, també, que la voluntat està en l’origen de la nació, una tesi que es remunta a Renan, quan parlava de la nació com el plebiscit diari. No tothom coincideix amb aquest punt de vista: Prat de la Riba, per exemple, considerava que la nació existia per compte propi. I aquestes postures divergents són les que porten el filòsof a diferenciar entre les realitats intensionals i les extensionals, tot aplicant-les al concepte de nació. “Tendim a pensar que la nació està feta

Antoni Defez guanya els premis Joan Fuster d’assaig i Vicent Andrés Estellés de poesia

només d’elements objectius, extensionals”, diu Defez. Contràriament, ar-gumenta, per tal que hi hagi aquesta realitat cal que es doni el conjunt d’actituds cognitives i de compromisos socials escaients. “Vull dir que, si no hi ha prou gent que se la cregui, la nació no existirà”, aclareix. Amb aquest raonament sorgeix la qüestió del nombre, de quina és la quantitat de persones que han de creure’s la nació per tal que existeixi. “La resposta és que no hi ha resposta”, perquè hi ha nacions que tenen menys habi-tants que una gran ciutat i no per això ho són menys que la més gran del món.

Amb Incert Moviment es fa visible la tendència apuntada en els poemaris anteriors de no tancar-se en cap cercle, acostant-se en aquest treball al problema del sentit de l’existència humana. Com a bon coneixedor de l’obra de Wittgenstein, al qual va dedicar la tesi doctoral i encara uns altres estudis posteriors, considera la poesia un bon mitjà per expressar el que en un llenguatge quotidià, de vertader o fals, no es podria expressar. En pa-raules del filòsof austríac, “només en no intentar expressar l’inexpressable aconseguim que res no es perdi. Tanmateix l’inexpressable estarà —in-expressablement— contingut en allò que ha estat expressat!”. La mirada poètica de Defez està travessada per eixos filosòfics, no podia ser d’una altra manera, perquè “soc una única persona”. Tot i advertir que la major part dels escriptors són proclius a la filosofia i a la metafísica, en això s’imposa una certa distància, perquè la metafísica “cal destil·lar-la d’una altra manera que la literatura”. Els poemes ofereixen una falsa aparença de simplicitat, perquè en l’art “fer fàcil allò que és difícil és un mèrit”. L’art, assegura Defez, ha de revelar el seu secret o, si més no, posar-te en el camí, perquè sinó “esdevé banal i està condemnat al fracàs”.

/�2/

Es presenta a l’Institut d’Estudis Catalans el llibre de Joaquim Maria Puigvert, Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònicsEl 17 de febrer es va presentar a la sala Lluís Nicolau d’Olwer de l’Institut d’Estudis Catalans el llibre de Joaquim Maria Puigvert, Josep Danés i Torras. Noucentisme i regionalisme arquitectònics. L’acte el van organitzar conjuntament la Societat Catalana de Geografia i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Va comptar amb les intervencions de l’arquitecte Jeroni Moner; la conservadora d’art Raquel Lacuesta; el professor d’història de la Universitat Pompeu Fabra Stephen Jacobson; el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal; i el mateix autor.

La presentació de l’acte va anar a càrrec de Francesc Nadal, president de la Societat Catalana de Geografia, que va defensar haver acollit un llibre d’història en una societat de geografia perquè Joaquim Maria Puigvert “a més de ser un dels nostres socis, participa activament de les activitats que organitzem”. El va seguir l’arquitecte Jeroni Moner, que va destacar la valentia de Puigvert perquè “ha fet un llibre que pocs crítics d’arquitectura s’haurien atrevit a fer”. Moner va fer autocrítica davant l’oblit que han patit figures com Danés, perquè els arquitectes “estàvem excessivament atents a les avantguardes”. Per la seva part, l’historiador Stephen Jacobson va lloar l’estil “pacient i elegant del text” que farà —va assegurar— que tingui molts lectors. Per a Jacobson, el llibre “obre una finestra a la vida professional de molts arquitectes de l’època”. Danés, va afegir, reflecteix les contradiccions del seu temps, les tensions entre les idees pròpies i les conveniències dels clients. Va destacar, també, la trajectòria de Puigvert com a historiador de les professions. Raquel Lacuesta va lloar l’esforç de documentació que corregeix “una mancança historiogràfica”, un desconeixement adobat per determinades valoracions ideològiques provinents de sectors allunyats dels ideals de Danés. Per a la historiadora de l’art, l’arquitecte representa la recollida dels fruits de la Renaixença i el va descriure com un autèntic “activista del Noucentisme”.

En el seu torn de paraula, l’autor i professor de la UdG, Joaquim Maria Puigvert,va expressar el seu agraïment a tots aquells que han contribuït a la confecció del llibre, molt especialment a la família Danés, que en tot moment ha posat a disposició de l’investigador el riquíssim arxiu de l’arquitecte, “un recurs sense el qual l’obra no hauria estat possible”, va dir. Puigvert va relacionar Danés amb el geògraf Pau Vila i, d’aquesta manera, amb la Societat que acollia l’acte, tot rescatant una cita en la qual s’afirmava que “el clima és l’arquitecte ocult que dirigeix la construcció de la vivenda”. Puigvert va aprofitar el moment per reclamar la rehabilitació del Xalet del Centre Excursionista de

Josep Danés i Torras

L’olotí Josep Danés i Torras (1891-1955) ha estat molt més conegut pels seus estudis sobre la masia que no pas per la seva trajectòria com a arquitecte. Aquest estudis, ben aviat es van convertir en la referència que citaven altres arquitectes, però també geògrafs i historiadors. En canvi, els seus treballs com a arquitecte han passat més desapercebuts. I no perquè no siguin presents en l’imaginari col·lectiu —qui no coneix Núria o no ha vist una postal del xalet del Port de la Bonaigua, o ha passat pel davant de la parròquia dels Àngels, al carrer de Balmes de Barcelona, per citar tres exemples—, sinó perquè els edificis sovint apareixen deslligats del nom del seu creador. I és que Danés representa un país que “va quedar a mig fer”, com diu Joaquim Nadal al pròleg del llibre, un temps del qual “hem perdut el fil conductor que ens és imprescindible per lligar moltes coses alhora”.

Catalunya (CEC) a la Molina, obra de Danés, que va quedar malmès per unes obres d’urbanització que es feien al seu voltant. Va cloure l’acte Joaquim Nadal, que va afirmar que el Govern “volia llibres com aquest, que mostren el rerefons ideològic i ajuden a entendre el país”. Recollint les paraules de Puigvert respecte del Xalet del CEC, Nadal va afirmar que el Govern, a través de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, es farà càrrec de la rehabilitació de l’edifici de la mateixa manera que ho està fent amb Núria, una altra de les obres de l’arquitecte.

/��/

Adrià Bofarull, estudiant d’arquitectura a la UdG, guanya el premi Ramon Muntaner de literatura juvenilAmb només vint i un anys Adrià Bofarull ha guanyat el premi Ramon Muntaner de literatura juvenil amb L’estendard del cavaller. El llibre descriu una Girona medieval que és a punt de ser conquerida pel comte d’Empúries i en la qual el jove soldat Arnau tindrà un paper destacat en resoldre una sèrie de misteriosos assassinats.

L’itinerari de Bofarull per escriure el llibre també té la seva part de sorpresa, perquè el relat és el fruit d’un treball de recerca de batxillerat. Mentre feia el “bat” a l’Institut Sobrequés, va voler aprofitar l’oportunitat del treball obligatori per fer “una cosa que m’agradava i per poder-la treballar bé”. Com que li agradava la història i també les novel·les, l’Adrià va decidir que escriuria una novel·la històrica.

Per sostenir el bigam de l’argument ha fet servir de referent lectures com El nom de la Rosa, Els pilars de la terra o La Història Interminable. Per documentar-se bé —no oblidem que es tractava d’un treball de recerca que exigia un cert rigor— va visitar diversos arxius per conèixer la realitat del moment que volia descriure. D’aquesta manera, a través dels documents, el jove escriptor va entrar en contacte amb la comunitat jueva, amb els templers i, d’alguna manera, amb la societat d’aquell temps. A més, l’obligació de presentar el treball va fer que no pogués defugir la necessitat d’arribar fins al final, perquè l’havien de puntuar.

Aquest curs Adrià Bofarull ha començat els estudis universitaris a l’Escola d’Arquitectura de la UdG. Gràcies a l’experiència del llibre espera no tenir cap problema a redactar la memòria del projecte, quan arribi el moment. Pel que fa al seu futur com a arquitecte, es mostra preocupat per la sostenibilitat, perquè l’arquitectura assumeixi el respecte pel medi ambient i sàpiga mantenir el fet que aquells que l’hagin de fer servir “hi puguin viure”. Està convençut que, en això, l’arquitectura té punts en comú amb la literatura.

Accent Editorial: posar els clàssics del pensament a l’abast del lector català

Oriol Ponsatí-Murlà Director de Publicacions d’Accent Editorial

Ja fa sis anys (2003) que un grup d’emprenedors vinculats a la Universitat de Girona va crear la spin-off Edicions a Petició SL i el segell editorial Documenta Universitaria. Des d’aleshores, Documenta Universitaria ha publicat prop de 200 títols seguint la filosofia de l’edició digital sota comanda.

La bona experiència de Documenta Universitaria amb els recursos d’impressió digital va fer pensar, l’any 2007, en la conveniència d’obrir un nou segell que aprofités els avantatges tecnològics de la impressió digital però aplicats a l’edició tradicional. Així va néixer Accent Editorial, amb la intenció de donar sortida ja no només a la literatura més acadèmica sinó a llibres destinats a un públic obert.

Des dels seus inicis, Accent Editorial ha tingut molt present la necessitat d’introduir en el nostre mercat editorial obres clàssiques del pensament occidental que no havien estat encara traduïdes al català. Per això, un dels primers títols presentats va ser la primera traducció catalana del llibre Ecce homo, de Friedrich Nietzsche, a càrrec de Josep-Maria Terricabras. Accent ha tingut el luxe de comptar amb la col·laboració del professor Terricabras també en la traducció d’una altra obra cabdal del pensament filosòfic i social del segle XX: El malestar en la civilització, de Sigmund Freud.

L’estreta col·laboració amb professors de la UdG ha permès, també, la primera traducció catalana d’Els problemes de la filosofia de Bertrand Russell, a càrrec de Joan Vergés. I properament, veuran la llum les primeres traduccions d’Utopia, de Thomas More (traducció a càrrec de Joan M. del Pozo) i de Teoria de la justícia, de John Rawls (traducció novament de Joan Vergés).

Sabem que la traducció dels clàssics del pensament representa sovint una inversió ingent d’esforços —econòmics i humans. També sabem que l’assaig i la literatura d’idees en llengua catalana té un recorregut comercial limitat (sotmès a una pressió gairebé asfixiant per part del principal mercat competidor, en llengua castellana). Però per sobre de tot això, sabem que una cultura que es vulgui normal i sense complexos ha de tenir accés en la seva pròpia llengua als clàssics. Els esperançadors resultats obtinguts després d’un any i mig de feina ens esperonen a continuar treballant en aquesta línia.

/�4/

Anammox contra el

nitrogen

/�5/

Les elevades concentracions de nitrogen en forma d’amoni que contenen determinats

efluents industrials generats per l’activitat humana són un problema que actualment porta associat un alt consum energètic, la qual cosa n’encareix el procés de depuració. Un equip de la Universitat de Girona, amb el suport de l’empresa CESPA, és a punt de provar a escala real una solució per resoldre aquest problema. Al darrere hi ha sis anys d’investigació, que va començar des del no-res i que ha estat un èxit gràcies als coneixements i la intuïció dels investigadors gironins, que van creure que serien capaços de trobar i fer créixer el microorganisme anammox.

Helio López acaba de llegir la seva tesi doctoral titulada Desenvolupament del procés anammox per al tractament de lixiviats: posada en marxa i aplicació. Tot i els bons resultats que ha obtingut en la recerca, val a dir que un dels seus mèrits ha estat la paciència i la confiança. Paciència perquè es va trigar dos-cents cinquanta dies a obtenir el primer resultat positiu de l’experimentació del procés. Confiança, perquè juntament amb els directors de la tesi, Marilós Balaguer i Jesús Colprim, sempre va creure que se’n sortiria. I tot això, perquè el creixement del bacteri anammox —que és el que buscava— és lent, molt lent. Aquest microorganisme triga onze dies a duplicar-se, quan el de la grip, per exemple, ho pot fer en poques hores.

L’anammox, important i misteriós, és un bacteri autotròfic que de forma natural viu de pair el nitrogen dissolt a l’aigua

en forma d’amoni. La dificultat per trobar-lo radica en el fet que el seu metabolisme és de baix rendiment. És ben clar que la natura té recursos per a tot i el fet que els investigadors de la UdG s’hi fixessin ha estat la clau de l’èxit. En aquest sentit, van sortir a buscar l’anammox als escenaris en què, de manera natural, es donaven les condicions que l’home havia creat artificialment en les depuradores. I el van trobar. En els sis anys transcorreguts des d’aquell fet, la recerca ha crescut des del no-res fins a presentar-se com una solució a un problema important en el tractament de les aigües residuals.

Amb el suport de CESPA

Marilós Balaguer i Jesús Colprim, a més de dirigir Helio López en la seva tesi, són els investigadors principals del projecte Anammox. Ambdós destaquen el paper decisiu que ha tingut l’empresa CESPA, que, des d’un primer moment, va decidir confiar en el grup de recerca LEQUIA (Laboratori d’Enginyeria Química i Ambiental) de la UdG amb els quals havia dut a terme altres projectes de recerca. Balaguer i Colprim coincideixen a dir que, al principi, tot i existir la possibilitat que mai no arribessin a trobar el bacteri, l’empresa gestora de residus no va deixar de donar suport al projecte i va continuar invertint-hi recursos. Aquesta actitud decidida dóna idea de la

Fotografia de les bactèries anammox realitzada amb el microscopi lupa binocular.

/�6/

necessitat de resoldre el problema del tractament d’elevades concentracions d’amoni presents en els lixiviats procedents d’un abocador. A més, la Unió Europea s’hi va afegir entre els anys 2003 i 2007, i va participar en el projecte a través dels ajuts LIFE-Medio Ambiente. Val a dir que els gironins no eren els únics que perseguien la reproducció del bacteri anammox. Científics holandesos i gallecs també li anaven al darrere. Malgrat tot, les diferències entre uns i altres es van començar a marcar ben aviat, perquè mentre que els altres grups feien créixer el bacteri amb concentracions d’amoni de mil mg·L-1, els investigadors de la Universitat de Girona van optar per enfrontar-lo a concentracions de fins a cinc mil mg·L-1 d’amoni, que eren les mateixes condicions en les quals estaria si hagués d’aplicar-se industrialment en una estació depuradora d’aigües residuals. A la fi, l’any 2007, quan ja s’havien assolit els objectius, la recerca va ser considerada com un dels cinc millors projectes europeus (Best Life Project) dins de la seva àrea. En els sis anys que ha durat la posada en marxa i l’aplicació del procés, el projecte ha rebut ajuts públics i privats per valor de més d’un milió d’euros, ha promogut la lectura d’una tesi doctoral i n’hi ha dues més que estan en procés d’elaboració. Actualment, es treballa en la construcció d’una planta pilot industrial per estudiar el procés a escala real. No obstant això, aquest ja és un altre camí que, segons els investigadors del LEQUIA, queda fora de l’esperit científic, per la qual cosa es preparen per constituir una empresa derivada (spin-off) que, a partir d’ara, es faci responsable de l’operació en procés i que transfereixi a la indústria i a la societat la tecnologia que s’ha desenvolupat. Al mateix temps, el grup continua treballant en els diversos projectes que han sorgit com a conseqüència del bacteri anammox.

Les aigües residuals de tipus urbà es caracteritzen per tenir un alt contingut de matèria orgànica en relació amb l’amoni que contenen. En canvi, les aigües de tipus industrial en tenen molt poca, de matèria orgànica dissolta. Quan la matèria orgànica és abundant, una part s’utilitza per eliminar el nitrogen present, però quan aquesta matèria és escassa cal addicionar-ne més per poder dur a terme el procés de depuració. Això representa un augment dels costos de depuració molt important, a la vegada que eleva la producció de fangs. Per tant, la possibilitat d’eliminar les elevades concentracions d’amoni de les aigües residuals industrials sense la necessitat d’addicionar matèria orgànica representa una bona solució al problema. Alhora, l’anammox

podrà ser utilitzat per desfer-se del nitrogen present en els purins, que, un cop han estat depurats, també en contenen en proporcions elevades. A més, podrà ser útil en EDAR urbanes que hagin incorporat un digestor anaeròbic per a la reducció de fangs, en la sortida del qual hi ha una elevada concentració de nitrogen amoniacal. El desenvolupament i l’aplicació de la tecnologia anammox representarà un estalvi de gairebé un seixanta per cent del consum energètic d’una EDAR i una reducció significativa de les emissions de diòxid de carboni a l’atmosfera. El bacteri o procés anammox no és un nou sistema de depuració de les aigües residuals, sinó que es presenta com a complement a uns processos concrets. Tampoc no es tracta d’una reacció química, sinó d’un procés viu.

Figura 2

Figura 1

Figura 3

Figura 1. Fotografia dels microorganismes anammox generada mitjançant el microscopi làser confocal.Figura 2. Bactèries anammox en la part inferior del reactor.Figura 3. Fotografia digital de grànuls de bactèries anammox.

El problema és l’amoni

/�7/

UdGLlengües,10 anys

El Servei de Llengües Modernes de la Universitat de Girona compleix deu anys. En aquest temps, el Servei ha esdevingut una eina imprescindible i estratègica per la Universitat.

Per M. Jesús Ferrés cap del Servei de Llengües Modernes

/�8/

Al cap de 10 anys de la creació del Servei de Llengües Modernes, resultat de la fusió entre els anteriors Servei de Llengua Catalana i Servei d’Idiomes, s’imposa fer balanç.

Els més de 12.000 alumnes que han passat pels cursos, o els 11.000 candidats que s’han examinat d’anglès, català o espanyol, són només una mostra del treball ingent que s’ha dut a terme al nostre Servei, que es recollirà a bastament en la publicació Les llengües a la UdG.

Han estat deu anys de feina, i també d’incertesa i de neguit, de passos endavant i endarrere, però finalment podem dir que es tracta d’un servei imprescindible, estratègic per la Universitat. Ara arriba l’hora de recollir els fruits de l’esforç fet entre tots plegats, i podem afirmar que mai no hi havia hagut un context tan favorable a l’aprenentatge de llengües. Els nostres estudiants “a hores d’ara” ja saben que hauran de demostrar una competència lingüística determinada en acabar els estudis, i nosaltres hi serem per ajudar-los.

Durant aquest any, hem engegat la Comissió de Política Lingüística i hem promogut que s’aprovés el Pla de Política Lingüística de la UdG, amb els plans sectorials (Pla d’impuls de la llengua anglesa, Pla d’impuls de la llengua catalana i Pla de qualitat lingüística). Hem treballat en col·laboració estreta amb la resta d’universitats públiques i privades, del Principat i també de la XVU (Xarxa Vives d’Universitats) i de l’Estat espanyol. Fruit d’aquesta coordinació han nascut un munt de projectes i iniciatives, com ara la web Interc@t, per a estudiants d’intercanvi; el curs Speakc@t, liderat pel nos-tre Servei; el curs de català Divercat per a PDI; el progra-ma de comunicació eficaç Argumenta, amb mòduls virtuals adaptats a Bolonya; el projecte RESTAD, d’aprofitament de TIC; i, darrerament, el projecte europeu Cultur Pro, del qual som cap de files i que ens haurà de permetre d’esborrar les barreres lingüístiques entre Catalunya i França dins el nou espai transfronterer. En aquests darrers anys, hem impulsat

també des de la UdG les trobades periòdiques entre vicerec-tors de política lingüística i caps de servei, que ens permeten afrontar l’entrada a l’EEES de manera conjunta.

La diversitat cultural i lingüística que tenim al si del Servei de Llengües, amb 8 nacionalitats diferents entre el professorat, s’ajusta plenament als objectius europeus, i a la diversitat lin-güística ben entesa, perquè, com es diu ara, English is not enough. Des de la Comissió Europea ens donen la raó quan, en l’estratègia marc de multilingüisme, s’afirma que tot ciuta-dà europeu haurà de dominar dues llengües a part de la prò-pia –i en el nostre cas, l’1+2 esdevé 2+2, pel fet que el català no és oficial a Europa. Per tant, no cal discutir més quina és la tercera llengua: és clarament l’anglès; i per a la quarta podem triar, en funció de l’àrea de coneixement i de la tradició: l’ale-many, per a turisme, filosofia i enginyeria; el francès, per a tu-risme, infermeria i història; l’italià, per a història de l’art, etc.

La celebració dels 10 anys s’ha organitzat a l’entorn de 4 eixos:

a) Defensa desacomplexada de la llengua catalana. Pre-sentació del llibre Amb llengua o sense, del periodista Toni Soler.b) Defensa de la diversitat lingüística i d’un nou enfocament per a les llengües. Presentació del decàleg Sigues lingüísti-cament sostenible, a càrrec de Mònica Sabata, directora de Linguapax c) Aprofitament de les TIC i les xarxes socials per a l’ense-nyament. Conferència Catalunya 2.0, a càrrec del president del Parlament, Ernest Benach, d) Difusió de les recomanacions europees sobre multilin-güisme. Conferència d’un expert de la Comissió Europea i presentació d’un estudi sobre llengua i empresa.

L’any vinent el Servei afrontarà un nou repte, el d’obrir-se a la societat. Ho farem de manera planificada, amb garanties d’èxit. Perquè a Girona, les llengües compten, i el nostre Ser-vei, també.

/�9/

El món s’ha tornat extraordinàriament complex i competitiu. Com a estratègia per respondre als reptes del present i preparar-se per al futur, ESPA Group ha anat diversificant la seva oferta de productes amb la incorporació de noves línies. Ja no és solament un gran fabricant de bombes d’aigua, sinó que també produeix motors elèctrics o manòmetres. El grup, el formen quinze empreses cada cop més orientades a la fabricació de sistemes integrals d’alt valor afegit en tot el cicle de l’aigua i l’energia. Per posar uns exemples, cada any fabriquen al voltant de sis-centes mil bombes d’aigua i més d’un milió i mig de motors elèctrics. Amb un volum de fabricació tan gran, qualsevol millora tecnològica que incorporin els productes que fabriquen té un impacte molt important. És la qüestió de la sostenibilitat. Penseu què pot representar un motor més eficient que consumeixi un deu per cent menys quan la potència que ESPA Group posa anualment en el mercat es mesura en gigawatts. En el procés d’innovació, la millora contínua és un valor fonamental.

El creixement d’ESPA Group, que té la seu central a Banyoles, ha anat acompanyat de fortes inversions en innovació i desenvolupament

ESPA Group estreny els llaços amb la Universitat de Girona amb unes noves instal·lacions al Parc Científic i Tecnològic

ESPA és la marca comercial del grup especialitzada en la fabricació de bombes elèctriques que en els dar-rers anys ha diversificat la seva ofer-ta cap a sistemes i equips al servei de l’aigua. Els comercialitza a tot el món i alguns dels seus productes són líders en diversos mercats. La vinculació amb la Universitat ve de lluny, a través de la col·laboració en projectes de recerca i amb la parti-cipació activa en el Patronat de l’EPS. Ara, ESPA ha entrat al Parc Científic i Tecnològic, i els llaços entre l’empre-sa i la Universitat s’estrenyen encara més.

Jaume Palol, director tècnic d’ESPA Group. Foto: ESPA

/40/

per tal de mantenir-se com a “puntes de llança en cadascun dels mercats en què som presents”, explica Marc Font, director d’innovació de l’empresa. Però com els passa a la resta d’indústries competidores, el nivell d’excel·lència que imposa el mercat fa que el camí de la innovació no el puguin continuar fent en solitari. És per això que es va prendre la decisió de reforçar els vincles amb un soci tecnològic conegut i de proximitat: la Universitat de Girona. ESPA treballa intensament en una desena de línies d’investigació i ha posat en marxa projectes de col·laboració amb diferents grups de recerca de la Universitat. N’hi ha en temes d’hidràulica, elèctrics, electrònics, de tractament d’aigües, de disseny de producte o de sostenibilitat mediambiental. La col·laboració es fa a diferents nivells i, mentre que en algunes aliances s’ha valorat més l’expertesa que hi havia a l’empresa i a la universitat, en d’altres el que s’ha buscat ha estat créixer alhora i aprendre junts, per tal d’obrir nous camins. En tot plegat, hi han tingut molt a veure Pere Tubert, cap de desenvolupament i responsable dels equips de treball instal·lats al Parc, i Jaume Palol, director tècnic d’ESPA Group. En aquest sentit, les instal·lacions que han posat en funcionament al Parc Científic i Tecnològic de la UdG escenifiquen l’aposta de la direcció general del grup per la recerca i la innovació, tot i el complex moment actual, que dificulta prendre decisions d’aquesta mena.

Responsabilitat social

“La responsabilitat social de les empreses és crear llocs de treball”, diu Font, que defensa una estratègia de recerca a llarg termini que vagi fent créixer el valor de les idees com a via per poder mantenir la competitivitat. Ara bé, adverteix que cal ser capaços de convertir aquest esforç en valor afegit, en alguna cosa que millori la vida de les persones, perquè “des de l’empresa entenem que una cosa és innovadora quan té èxit, quan facilita la vida de les persones”. Font vol deixar clar que una cosa és innovar i una altra inventar, perquè un invent pot ser tecnològicament molt avançat i, alhora, no tenir cap aplicació immediata. Per a Font, les empreses han de ser capaces d’aprofitar el coneixement que

hi ha a les universitats per donar més valor als productes que ofereixen als seus clients, la qual cosa “crearà riquesa i contribuirà a estrènyer llaços amb les universitats”. En aquest sentit, opina que una iniciativa com el Parc Científic està del tot justificada per tal que el món de l’empresa i el de la universitat col·laborin més estretament. A la llista de les amenaces cal afegir-hi els països emergents, que cada cop compten amb més talent, són molt àgils i ofereixen millors preus. Són competidors als quals cal plantar cara amb capacitat d’innovació. Com a home d’empresa, Font té la sensació que aquesta és l’aposta que cal fer, perquè “o fem això, o no ens en sortirem com a país”.

Les instal·lacions que ESPA Goup ha posat en funcionament al Parc Científic i Tecnològic, escenifiquen l’aposta de la direcció general del grup per la recerca i la innovació.

“Des d’ESPA entenem que un producte és innovador quan té èxit, quan facilita la vida de les persones,” explica Marc Font, director d’innovació.

Diversos tipus de bombes fabricades per ESPA. Foto: ESPA

Una de les naus d’ensamblatge de motors . Foto: ESPA

/41/

Pere Ridao. CIRS

1. La nostra experiència en robòtica submarina va fer pensar a ESPA que podria ser un bon complement a l’expertesa que tenen en el desenvolupament de productes d’aquest sector. Per tant, van observar una oportunitat de col·laboració i es van posar en contacte amb nosaltres.

2. Participar en aquests projectes és enriquidor, perquè donen sentit a la nostra feina, pel fet que podem aplicar els coneixements adquirits a productes comercials que arribaran a la societat. Voldria ressaltar que, si bé no es fa fàcil conjugar la immediatesa de resultats que requereixen les empreses amb la recerca a mitjà i llarg termini que es fa a les universitats, queda clar que hem de trobar els mecanismes per fer-ho possible. Probablement aquesta és la gran assignatura pendent.

Jesús Colprim. LEQUIA

1. ESPA volia iniciar noves línies de producció per tal d’ampliar el seu mercat o la seva visió comercial, però necessitava l’expertesa externa d’algú per poder fer front als reptes tecnològics associats, en aquest cas, al tractament de les aigües grises. Com que mantenia contactes amb el Parc Científic de la UdG... ens vàrem conèixer.

2. Perfectament. Mentre ells es preocupen de la productivitat i l’obtenció d’un producte comercial, nosaltres transferim part del nostre coneixement a l’empresa i som capaços de generar-ne de nou. És una simbiosi en la qual cadascú ha de ser conscient de quins són els seus límits i aprofitar els avantatges competitius que proporciona la col·laboració.

Fabiola Vilaseca. LEPAMAP

1. Creiem que ESPA Group va contactar amb el LEPAMAP empesos per la curiositat d’esbrinar si els tipus de peces de plàstic que fabriquen admeten l’aplicació de materials

compòsits reforçats amb fibres vegetals, i d’aquesta manera mirar la viabilitat de substituir la producció d’alguns dels seus productes per aquests nous tipus de materials que afegeixen, a més, un cert atractiu ambiental al producte, pel fet que incorporen materials renovables, reciclables i reutilitzables.

2. Per a un investigador de l’àrea de l’Enginyeria Química, un dels al·licients més grans és introduir-se en la problemàtica real del sector industrial. A més, resulta que en aquest cas les necessitats de la indústria han confluït amb un dels objectius del nostre grup de recerca: preparar materials plàstics compòsits reforçats amb fibres vegetals que siguin realment competitius en el mercat actual, tant pel que fa a prestacions i propietats com pel que fa al cost de fabricació. Així doncs, es pot dir que no ha estat necessari desviar-nos de la nostra rutina de recerca universitària per implicar-nos amb ESPA, ans el contrari, la col·laboració ens ha permès preparar i sol·licitar projectes que esperem que donin fruit ben aviat.

Marc Pelegrí. GREFEMA

1. Crec que han vist que la col·laboració amb la Universitat els era molt profitosa. Principalment en temes que ells no tenen ni temps ni recursos per dur a terme, atès el dia a dia de la feina en una empresa. Concretament, el contacte amb nosaltres crec que va ser perquè buscaven un grup que tingués coneixements d’hidràulica i que estigués a prop de la fàbrica de Banyoles.

2. No sempre han conviscut en harmonia. Els ritmes de treball són diferents i nosaltres, per exemple, hi ha èpoques en què tenim molta feina docent i podem dedicar poc temps a la recerca i a la inversa, a l’estiu, per exemple, nosaltres tenim més temps i ells estan saturats de feina.De totes maneres, hem fet un esforç tots plegats (ells i nosaltres) per estar en contacte setmanalment i posar-nos al dia de la feina que ha fet cadascú i crec que hem aconseguit un bon ritme de treball.

1. Per què penses que ESPA va contactar amb vosaltres?2. Com han conviscut els interessos d’una empresa com ESPA i els del grup de recerca universitari?

L’OPINIÓ DELS GRUPS DE RECERCA UdGEls directors dels grups de recerca que col·laboren amb ESPA Group ens parlen de l’experiència

/42/

Intencionalitat compartida. Una hipòtesi de Josep Call: la curiositat com a tret humàUna conferència pot començar de moltes maneres. Josep Call va triar iniciar-ne una amb un elogi als seus col·laboradors, perquè sense ells —va dir— la recerca que fa no hauria estat possible. Fins aquí no se’ns hauria de fer estrany, si no fos perquè allò que Call volia explicar és que la capacitat de compartir activament i de pensar plegats és una de les bases de la intencionalitat compartida, la tesi que van venir a defensar i el tret que, segons ell, ens diferencia dels primats. Call va ser el segon convidat de la Butaca Jaume Casademont, en una sessió que es va dur a terme al Casino de Girona.

Josep Call és director del Wofgang Köller Primate Center del Max-Planck-Institut für evolutionäre Anthropologie, a Leipzig. Es defineix com una persona afortunada, perquè amb el seu equip estudia el que li agrada i perquè els altres s’interessen per allò que ells estudien. Considera que la recerca que fan és “a la intersecció de diverses disciplines, el lloc des del qual vindran els nous descobriments”. Investiguen el comportament dels ximpanzés, els goril·les i els bonobos. Els estudien perquè són interessants en si mateixos, la qual cosa el du a afirmar que no hem de confondre’ls amb “uns humans peluts”. Vol conèixer-los bé, ja que examinar-los ens pot ajudar una mica més a saber per què nosaltres som com som. D’això, en diu “un instrument de contrast”, la finalitat última del qual és poder fer inferències sobre l’evolució humana. Va tenir un record per a Darwin, en l’any del cent cinquantè aniversari de la publicació de The Origin of Species, en va destacar la contribució

que representa el concepte “d’evolució no lineal de les espècies”. Intenta trobar l’equilibri pel que fa a l’afany de buscar similituds i diferències entre els humans i els primats, “el ball més difícil de ballar”, va dir.

La intencionalitat compartida

Una de les idees que va defensar Josep Call és la intencionalitat compartida, el procés pel qual els humans “atribueixen estats mentals als altres i també els comparteixen”. És aquest mecanisme el que ens porta a interessar-nos pel que pensen els altres, el que ens torna curiosos i aplana el camí per establir la cooperació, el fet d’ajudar i que “els altres sàpiguen que volem donar-los un cop de mà”. Aquesta característica és, per a l’investigador, la que ens diferencia dels primats. Call va proposar diversos exemples per demostrar la seva teoria. Va advertir, però, que les proves fetes amb primats les han de fer en condicions de captivitat, perquè “és impossible fer-les en llibertat, la qual cosa és una limitació molt gran”. La resolució dels reptes que els proposen revelen que disposen de moltes capacitats que són semblants a les nostres, però que, en canvi, no mostren cap interès a estar connectats amb els que són com ells. La gestualitat, que és en la base de la comunicació dels primats, ha permès als investigadors observar que els gestos dels simis són inequívocament imperatius, és a dir, expressen sempre una exigència. En canvi no es troba aquell tret, que Call atribueix exclusivament als humans, del “gest declaratiu”, que consisteix —i en posa un exemple— en el moviment que fa un infant en estirar els braços per ensenyar el que té a les mans i que per al científic no és res més que un preludi de la connexió psicològica i social. Els experiments realitzats el duen a afirmar que, si bé cap als dos anys i mig de vida un humà no mostra grans diferències amb els ximpanzés pel que fa a la cognició física, sí que hi són pel que fa a la cognició social. Perquè si en les proves que els fan s’ha vist que els ximpanzés col·laboren, no sembla, ans al contrari, que estiguin interessats a compartir intencions com els humans.

Josep Call en el trancurs de la seva intervenció. Foto: Tina Casademont

/4�/

El patrimoni sahrauíEntre el 4 i el 6 de desembre de 2008 va tenir lloc a Tindouf el XVI Festival de la Cultura i les Arts Populars. Investigadors de la Universitat de Girona hi van assistir convidats pel govern de la República Àrab Sahrauí Democràtica per participar en un seminari de patrimoni. Es tractava, a més, d’una bona oportunitat per entendre què representa el patrimoni per al poble sahrauí i per participar en la seva preservació.

La ministra de cultura sahrauí, Jadiya Hamdi, va resumir la setzena edició del Festival com “la voluntat de submergir-se profundament en la cultura sahrauí d’una forma acadèmica”. Amb aquesta ambició, es convocava els estudiosos al Seminari Internacional de la Cultura del Sàhara Occidental, que es duria a terme al campament de refugiats de la wilaya d’Auserd. Hi van anar convidats els investigadors de la UdG Carles Serra, Joan Lluís Alegret i Gabriel Alcalde per la relació que, juntament amb altres membres de la UdG, han mantingut amb el Museu del Poble Sahrauí i amb diversos jaciments arqueològics de la regió, estudiats per ells. L’excepcionalitat del Festival estava avalada per la instal·lació de més d’un centenar de haimes, construïdes amb la consigna d’abillar-les amb tots els elements tradicionals que fos possible incorporar-hi. Els gairebé tres mil sahrauís que hi van participar provenien de les dahiras, els districtes dels campaments de refugiats. Carles Serra explica que un dels motius que els va moure a acceptar la invitació va ser que “consideràvem que en aquell festival hi podríem trobar les millors mostres de la cultura tradicional sahrauí”, una cultura que, d’altra banda, corre el risc de perdre’s pels canvis estructurals profunds als quals està sotmesa la societat sahrauí, que en pocs anys ha passat del nomadisme a viure en campaments i ciutats.

El patrimoni de l’úsUna de les característiques dels objectes tradicionals que formaven part de l’aixovar de les haimes era el seu elevat valor d’ús. Tot havia de tenir una utilitat o fins i tot més d’una. A tall d’exemple, la sella de muntar que feien servir les dones era, alhora, una taula dins la haima. Els objectes quotidians, doncs, es caracteritzaven per la seva utilitat i versatilitat, fins i tot pels aprofitaments successius quan ja no servien per a la fi per a la qual havien estat creats. És per això que el catàleg d’objectes que s’exhibia a les haimes era certament limitat i totes mostraven un aixovar semblant. Aquesta peculiaritat no es fa estranya si es té present que s’està al davant d’un poble que ha estat nòmada fins que les circumstàncies l’han obligat a establir-se.Més enllà de la fesomia dels objectes, els investigadors estaven interessats a conèixer quina era la percepció que els sahrauís tenien del seu patrimoni. En aquest sentit, sembla que són precisament els objectes que tenen un ús concret els que els interessen i consideren

dignes de conservar. És per això que els més joves, que viuen lluny del nomadisme dels seus predecessors, obliden amb rapidesa el nom d’objectes que havien estat importants per al seu poble, com el dels diferents tipus de selles de muntar camells.

El problema patrimonial d’una nació sense estatUn dels objectius dels organitzadors del Festival ha estat mostrar les singularitats de la cultura sahrauí i potenciar-ne el patrimoni. De fet, la haima és considerada, en paraules de Jadiya Hamdi, “un dels pilars de la cultura sahrauí, que ens acull des que naixem fins que morim, que és la llar i el punt de trobada”. No és estrany, doncs, que hagi estat l’element més mimat pels organitzadors, perquè com diu Joan Lluís Alegret “veure més de cent haimes muntades és un espectacle excepcional”. Conscients, però, que amb el Festival no n’hi havia prou, els organitzadors van convocar el Seminari Internacional de la Cultura del Sàhara Occidental, compost de sis tallers, en un dels quals, el de Patrimoni, van participar els tres representats de la Universitat de Girona. Després de les jornades de debat, un dels objectius que es va plantejar va ser la creació de l’Observatori de la Cultura Tradicional Sahrauí, fonamentat en la recerca arqueològica i amb la missió transversal de fomentar el turisme cultural, una oferta que ja comença a despuntar.

Jocs seriososJugant la gent aprèn. Aprofitar el ganxo dels videojocs per formar les persones és una possibilitat que comença a prendre embranzida. El projecte Game Tools de la Universitat de Girona és una aposta en aquesta direcció que ha estat reconeguda amb el premi CINC a la millor idea de negoci 2008.

Jugant la gent aprèn. La capacitat de jugar i la d’aprendre són dues característiques que l’home no deixa de posseir mai. Per tant, la possibilitat de barrejar-les obre tot un món de possibilitats que els desenvolupadors informàtics s’afanyen a omplir amb les seves propostes. El grup GiLab de la Universitat de Girona desenvolupa aplicacions de realitat virtual aplicables a videojocs. Mateu Sbert dirigeix aquest grup de recerca i defineix el projecte Game Tools com “una finestra que permeti veure els progressos del grup i estimular-los.”

El premi CINCEl projecte Game Tools ha guanyat la primera edició del premi CINC a la millor idea de negoci. La consecució del guardó atorga la possibilitat de disposar d’un espai de treball i compartir l’experiència laboral amb altres empreses per tal de fomentar l’intercanvi de coneixement. Els

>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>

/44/

guanyadors en podran disposar durant tot un any i el GiLab es proposa aprofitar tot aquest temps per tirar endavant la creació d’una empresa derivada (spin-off) que transfereixi a la indústria els resultats de la recerca que du a terme, una recerca centrada en aspectes d’il·luminació global, en l’estètica computacional i en el que s’anomena jocs per a la salut (games for health). Per a Mateu Sbert el videojoc és com una pel·lícula, en la qual calen uns actors, un guió o uns efectes especials.

Jocs per a la salutPossiblement, un dels objectius més ambiciosos sigui el programa de desenvolupament de jocs interactius orientats a millorar la salut de les persones. Per avançar en aquest camp emergent, es desenvolupen eines i es publica la recerca, al mateix temps que es col·labora amb altres grups, com el d’Imma Boadas, per optimitzar els recursos. El que es persegueix és que, a través del joc, les persones millorin els seus costums relacionats amb la salut i, com a conseqüència, aconsegueixin resultats significativament millors.El GiLab també s’especialitza a trobar els algorismes que simulen la il·luminació en entorns virtuals, per tal de trobar un equilibri entre el realisme de les imatges generades i el seu cost de computació, i en el reconeixement de formes, per tal de tenir en compte ràpidament els objectes i poder-los organitzar, una aplicació molt interessant per a la gestió documental. També dediquen esforços a l’estètica computacional, un camp que, segons Sbert, fusiona “la computació, la filosofia, la psicologia i les arts.”

La construcció del capital social a la Universitat de Girona Si bé no hi ha acord unànime sobre la definició de capital social, tothom coincideix en la seva importància. El grup de recerca Processos Psicològics i Psicopatologia, que coordina la doctora Esperança Villar, desenvolupa una aproximació al fenomen del capital social en el context de la Universitat de Girona. La recerca pretén elaborar un instrument per avaluar els recursos socials de què disposen els individus que formen part de la Universitat, ja siguin els estudiants, els professors o el personal d’administració i serveis. També es fixa en les eines amb què compta la institució per relacionar-se amb l’entorn.

En aquest moment, l’equip format per Beatriu Caparrós i Ernest Luz, com a investigadors, i Susana Romero i Laura Camps, com a becàries, treballa en la definició de les motivacions dels agents, de les persones, les variables que, al cap i a la fi, contribueixen a crear el capital social a la UdG. Villar identifica una d’aquestes variables amb la justícia, pel que fa a les relacions entre els estudiants i els professors, perquè “a través de la justícia es construeix la confiança”, afirma, tot defensant que la confiança és un dels pilars de les xarxes i, per tant, del capital social. Alhora, aquest capital resulta essencial, perquè contribueix al desenvolupament de la institució en si mateixa, tant des del punt de vista del desenvolupament social, com des dels valors que la Universitat aporta a la societat. Saber com són les regles d’aquest joc social ha de contribuir a millorar el funcionament de tot el conjunt, perquè conèixer les dinàmiques internes i externes “situarà la UdG en una millor condició”, prossegueix la investigadora.

El fonament teòric d’aquesta recerca aplicada es troba en el treball que Villar havia abordat amb anterioritat, i que es va publicar amb el nom La construcción de capital social en las universidades. Un análisis motivacional de les estrategias de networking de los estudiantes, en el qual es defensava que la construcció del capital social a les universitats implicava la recuperació, en certa manera, de l’esperit associatiu a fi d’aprofitar els recursos socials que es generen a les xarxes i en les relacions personals per fer front als reptes amb què es troba la universitat actual. Si als anys seixanta i setanta els esforços es van centrar a desenvolupar el capital humà, pel que fa a incrementar el coneixement o les habilitats de les persones, avui se sap que amb aquesta recepta no n’hi ha prou. Cal entendre que hi ha uns altres tipus de relacions, que són les xarxes socials, que no podem oblidar si volem ser competitius. L’estudi, que se centra a analitzar els factors que faciliten la creació del capital social a la Universitat de Girona, donarà a conèixer els primers resultats el mes de juny vinent.

/45/

Perfils

Stan KarapetrovicStan Karapetrovic és catedràtic d’Enginye-ria Mecànica a la Universitat d’Alberta, al Canadà. És responsable del desenvo-lupament d’un procés per a la gestió de les normes de serie ISO 9000 i treballa en les normes ISO 10001, 10002 i 10003, que pretenen millorar la satisfacció dels clients. Karapetrovic ha vingut a la Uni-versitat de Girona, convidat pel profes-sor Martí Casadesús, per impartir classe en els màsters Bussines Innovation and Technology Management i European Master in Tourism Management.

Com enteneu la qualitat des de l’ISO?Aquesta pregunta no té una única resposta. Qualitat pot ser tot allò que demana el client o la persona que fa servir un producte o servei. Des d’una perspectiva tancada és complir els requeriments del client a partir d’uns serveis o processos i, a més, proporcionar-los de forma excel·lent. A ISO es publiquen estàndards de gairebé tots els productes, però només n’hi ha vint o vint-i-cinc relatius a qualitat o gestió, que són els que van donar més èxit a ISO. Tothom coneix l’ISO 9001: hi ha més d’un milió d’empreses que posseeixen la certificació! Ara bé, n’hi ha moltes més normes, com les ISO 10001, ISO 10002 i ISO 10003, que tot i ser tan conegudes, les apliquen amb èxit organitzacions de tot el món. Quin és el cost d’aplicar les normes ISO, o el de prescindir-ne?Els costos hi són, la qualitat val diners. Amb el professor Martí Casadesús vam fer una enquesta en empreses de Catalunya, amb un excel·lent nombre de respostes, la qual cosa indica que aquí s’està molt implicat en la millora de la qualitat. En això penso que les empreses catalanes s’assemblen molt a les del Canadà.

“Qualitat pot ser tot allò que demana el client o la persona que fa servir un producte o servei.”

/46/

Quan tothom aplica una norma, n’inventeu una altra?Sí, és així. En la meva opinió aquesta és la direcció que han de prendre les empreses, la d’afegir nous reptes, perquè si només es dediquen a mantenir la norma que ja compleixen, s’estanquen. Un dels resultats de la nostra enquesta, aquí a Catalunya, és que les empreses pensen que necessiten més estàndards de servei al client, la qual cosa ha motivat l’aparició dels Codis de Conducta, que, per exemple, l’Ajuntament de Girona aplica des de fa un temps. En què consisteixen els Codis de Conducta?És un compromís que l’empresa pot donar als seus clients amb l’objectiu d’obtenir-ne la plena satisfacció. El que és més interessant d’aquestes normes ISO és que no solament es poden aplicar a empreses, sinó també a diversos àmbits, com pot ser el de l’ensenyament. Per exemple, jo dono el compromís als meus estudiants que respondré les seves preguntes en menys de vint-i-quatre hores. I si no ho fa?Per a això hi ha les normes 10001 i 10002, que són les que atenyen als compromisos i a les reclamacions, respectivament. Són normes que tenen en compte diversos aspectes, com els drets dels clients i les diferències entre lleis i requisits dels diferents països. Als EUA i al Canadà hi ha la Better Bussines Bureau, que, tradicionalment, ha estat molt efectiva en la resolució de conflictes i en la gestió de reclamacions, sobretot en la indústria de l’automòbil, on són molt competitius. Aquesta associació va ser molt activa en la creació de la norma 10003, la de la resolució de conflictes.

Heu vingut a la UdG a impartir un curs de gestió de qualitat a l’empresa turística. Com estem gestionant la qualitat en aquest sector?El que és interessant és que, cada cop més, les persones que viatgen fan servir Internet per informar-se. Aquesta eina ens permet fer una avaluació dels hotels com mai no havíem pogut fer, perquè la informació circula i els clients poden donar opinions i escriure lliurement qualsevol cosa. Les avaluacions, pel que fa als vostres hotels, són bones, i encara que aquest no sigui l’únic indicador, no està gens malament. De tota manera, encara que estiguis bé, sempre has de pensar com pots millorar. Mai no has de tenir-ne prou, perquè l’entorn és dinàmic i si no et prepares bé pots veure’t perjudicat per altres que passen a fer-ho millor. La qualitat és important, i si les empreses l’obliden no podran mantenir-se i desapareixeran.

“La qualitat és important, i si les empreses l’obliden no podran mantenir-se i desapareixeran.”