ESCENARI, NOTES I PERSONATGES PER A UNA FUTURA

NOVEL·LA NEGRA AMBIENTADA AL RAVAL

“Qui no ha volgut el dret que li pertoca?

Però no ho ha permès l’estat del món.”

Bertold Brecht, L’òpera de tres rals

Nota d’advertència i de motivacions: Escriure una història, muntar el collage de les

desquiciades hores; algunes vives, algunes ja quasi mortes. Ressuscitar l’avalot de la

carn en l’esfera angulosa dels mots. S’ha d’intentar. El narrador ho intentarà encara que

la ploma degotegi la crua esma, el cos només reflecteixi la carcassa i l’arpegi dels dits

només doni falses promeses. Algú que escriu el cos mil·liforme del Raval. S’ha

d’intentar encara que Barcelona no es deixi poetitzar i el Raval sigui la seva pedra a

l’estómac.

Hora zero: Un barri es dibuixa mentre el sol escup el primer raig del dia. Un noi amb la

mirada perduda, encara no ha aclucat l’ull, pensa amb la llar que abans creia un infern i

que ara esdevé un paradís en el record. Hora 1: Un vell davant d’un tauler d’escacs

reprèn una partida estancada. Un borratxo petrarquista canta als ulls d’una noia vestida

amb vaporoses groselles. Els ulls de la noia brillen recosits pel temps com un mirall

trencat. Hora 2: Una sirena ofegada resta dempeus fent dels seus malucs una llarga

carrera. “Et follaré de costat” li diu un home de mantega. Hora 3: El vell marroquí mira

des del seu seient oficial una llauna de sardines gegant: Hotel Barceló, luxe per als rics

immigrants. La policia galleja amb la patrulla constant i l’uniforme immaculat. Vigilar i

castigar, que el turisme farà gran aquesta modèlica ciutat. Hora 4: Quatre marroquins es

reuneixen per prendre la fresca però no gosen descansar, porten vint anys vivint aquí i

encara no saben si han deixat de ser il·legals. Hora 5: El vell dels escacs no té amb qui

jugar perquè està prohibit seure’s al terra del passeig municipal. Hora 6: El cel

emmiralla les respectables sangoneres blaves que cremen quitrà. El tibidabo escup foc

des del cim més alt. Hora 7: Algú diu que demà plourà, un altre que farà un sol de mort.

Però el mort apareix més tard. Han apunyalat un home que deien que estava deprimit al

carrer de Sant Joan. Dos turistes fotografien un xai desllomat a la Boqueria. El forense

arriba. Hora 8: Dins les gàbies s’avorreixen els orangutans. Consideren el suïcidi com

una possibilitat. Hora 9: Un home que en el seu temps fou una estrella crida, caiguda,

vestit amb la roba d’aquell temps gloriós, “com en són de fills de puta els diaris”, un

altre dia sense cap notícia sobre ell, un altre dia sense identitat. Hora 10: S’escantella

l’ull dret de la noia dels volants vermells i regalima amors desconeguts i desamors per

conèixer. Hora 11: La sirena mastega xiclet i mira de reüll tots els que passen, és

l’oracle callat d’un barri que és com la seva casa. Pica l’ullet i llança un petó a un anglès

que la saluda amb una gorra de Coca-Cola mentre la seva dona grassa li enfonsa el colze

entre les costelles tot i que fa anys que no se les nota. Hora 12: Un jove mosso

d’esquadra s’enfunda la pistola, es clava la gorra, infla el pit i pensa a qui podrà

apallissar mentre indica a dos alemanys com arribar a Santa Maria del Mar. Hora 13:

La televisió paquistanesa pampallugueja darrera els mostradors d’articles variats

dubtoses veritats. Hora 14: El vell marroquí sap que no hi té res a la cartera i recorda el

sol daurat d’un temps i un país massa llunyans i no ho canviaria pel daurat de les

monedes. Un altre més jove sí. El qui vol follar a la sirena mira les cuixes de les joves

sueques que s’amaguen darrera els mostradors d’enormes ulleres de sol com si fossin

estrelles d’un altre planeta, prop de Nordamèrica. Hora 15: Sovint, al capvespre, el verb

cau i les televisions , histèriques, s’encenen. El lloguer, com el fum, es cotitza al preu

més alt. Hora 16: Un jove amb ulleres gruixudes pensa que no té història. Un altre,

fotògraf, acumula la mateixa fotografia i intenta establir una analogia entre el Titànic, É

la nave va i el Raval. Al Cafè de les Delícies un poeta parla de suspendre cada dia

algunes coses, de deixar d’escriure històries, d’atrinxerar la moral i un altre maleeix

amb oda intensa la boca closa de l’honorable ciutat. Hora 17: N’hi ha un, enmig de la

Rambla, que pinta batalles quotidianes que no es mouen, bodegons de naturalesa quasi

morta, i ho ven a cinquanta euros a turistes despistats amb el títol de Spanish Civil War.

Hora 18: Al Resulís un que parla de fer un microconte i que només pot pensar amb una

sola frase que mai no avança: “Ella es va treure el vestit. La literatura sempre hauria de

ser barata”. Ella es va treure el vestit. Ella hauria de ser barata. La literatura s’hauria de

treure el vestit. Ho fa perquè té un amic xinès que diu que no arribar a l’orgasme és més

sa. Hora 19: Ja de nit, el Marsella deixa anar bafarades anisades de Ricard i aromes de

perfums caducats cada vegada que s’entreobre la porta. Al 23, senyores que abans eren

homes, mostren les noves proeses dels quiròfans com qui reneix d’un infart. Hora 20:

Un gos que acompanya italians sense sostre troba l’alfil, la reina i el cavall i els rosega

una bona estona. La simfonia elèctrica es barreja amb el xiscle estrident de les

ambulàncies, himne de la ciutat. Hora 21: Una iaia que ha començat a creure en els

extraterrestres a falta de miracles del que era la seva divinitat, es passa tota la nit

recolzada en el balcó mirant com les parelles que s’acaben de conèixer es grapegen i

pensa amb en Ramon, aquell pretès amant, ara que el seu Francisco és mort, però no

aconsegueix ni humitejar el seu cos, ni el record. Un que va amb el xandall i tot

engominat s’endú una joveneta africana amb cenyits pantalons blancs rera una tanca i es

buida dins seu pel darrera mentre ella parla pel telèfon mòbil amb els seus familiars.

Hora 22: El fotògraf coneix a la noia del vidre de l’ull trencat i aviat s’oblida del

Titànic i de la irrepetible imatge que sempre anava buscant. La convida a una copa, a la

tercera es donen els números de telèfon, després de la desena han de passar per una

farmàcia de guàrdia a asserenar la seva borratxera. Un llamp es suma a l’enllumenat

nocturn de la ciutat. L’home del cor de neó convida a cada noia a passar una bona

estona, diu que té rooms, i chambres, i habitacions a totes hores. El fluorescent de “Free

hotel, sad day”, brilla en el seu cor laberíntic i cansat. Vous voulez coucher avec moi? I

alguna el mira, compassivament, com qui esguarda un gos abandonat que mai prendrà

als seus braços i que sap que, l’endemà, morirà atropellat. Els mesos no compten les

hores quan es fa de nit a la Rambla del Raval. Hora 23: Ningú sabrà mai que al vell li

ha arribat la seva hora i al Marroc, la seva dona, seguirà esperant-lo fins al final. Final

que no entorpirà la història, perquè seguiran els hotels creixent, i els anònims en aquest

recompte poc importen. Aquesta novel·la negra es teixirà amb les febleses i els amors

de tota la massa anònima. Anònim fou l’escriptor mort a qui avui honoren. Anònim fou

el combatent que es va trobar al si d’una guerra idiota. Anònim és el futur d’uns nens

que s’adormen i s’adormen. Hora 24: I s’adorm la ciutat inclement, i un minut després,

arriba el peix a la Boqueria, els turistes de primera hora i, sense haver descansat ni un

instant, empassant-se els que en la nit renaixien, la ciutat diürna reemprèn el ball i

continuen posant el Raval sobre la taula, per fer-ne un gran banquet, els cordials homes

de negoci socio-comerç-mundial.

Hora final: Ella es va treure el vestit, deixant la compra del mercat, cinquanta euros:

Spanish Summer-fuck. Va agafar un llibre de literatura fina i, abans d’obrir-lo, es va

prometre que mai més s’enamoraria de cap fotògraf. Es va tornar a treure el vestit com

si fos la protagonista d’una novel·la rosa i, en atac d’apatia autocomplaent, va motivar

al seu gos perquè se li empassés la mà. “Avui ha estat un dia emocionant”, va pensar. I

ara s’anirà a curar la ferida en el centre sanitari més proper on una dona amagarà sota el

seu vel el mapa traçat amb la violència d’un marit que, malgrat odiar-la, encara està allà,

incrustant el seu odi a la dona, posant-lo de columna vertebral. La burgesa sense mà ja

tindrà material per a una bona història, però no la podrà escriure perquè no havia pensat

que, al cap i a la fi, al final de l’aventura, si la història és coherent, no tindrà mà. El vell

ha acabat la partida incompleta d’escacs. Dos policies trenquen la cadena que lliga una

bicicleta amb un arbre, un matrimoni castigat per la llei penal. La gent, asfixiada per

cases microscòpiques, intenten fer vida al carrer, però no hi ha espai homologat. Al

carrer Sant Joan hi han deixat una flor (que recollirà més tard una turista rosseta i

despistada) i una bicicleta sense roda que el seu propietari, veí de tota la vida, trobarà

l’endemà al dipòsit municipal. Aquests són els apunts per a una novel·la negra en el cor

del Raval. La primera frase dirà així:

Ella es va treure el vestit; darrera seu aquell home seguia mirant-la. El policia, en

trobar el cos blanc polar de la noia jove, tatuat amb groselles al pit, va pensar que la

vida, com la literatura, hauria de ser barata i guardar l’escac i mat només pel final,

quan ja s’ha viscut prou i s’han dit totes les paraules que es volien dir, encara que

moltes d’elles no fessin més que nosa, encara que, quan ja tenim el guió, sempre és el

moment de retirar. “Habibi”, deia en una targeta que la jove polar portava a la

jaqueta, però ningú va anar al tanatori a abocar ni un sol plany.

Així començarà el relat quan trobi una estona de paper en blanc i un editor que

m’avanci 3.000 euros en concepte de semi-autor. De moment seguiré treballant fins

oblidar quines eren les paraules importants, les que calia dir. Seguiré fent-ho fins a

oblidar que el Raval, així repentinat entre personatges-fantasmes, una vegada, arran

d’aquest cor encuirassat, va existir.Nota:

Tota semblança entre la realitat i la ficció és pura coincidència. La coincidència de trobar-se en molts dels llocs citats. Juliol 2008.