1

EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL TURISME DE MASSES A L’ILLA DE

MENORCA

(1960-2010).

Carolina Beltrán Andreu

INSTITUT MENORQUÍ D‟ESTUDIS

Direcció correu electrònic: calbuco37@hotmail.com

Resum: El particular model menorquí d‟equilibri intersectorial, divergent de la resta de

l‟arxipèlag balear, teoritzat per Farré, Marimon i Suris l‟any 1977, es diluí a finals dels

anys setanta i començaments dels vuitanta. La raó neuràlgica: l‟auge del turisme

simultani a la crisi de les activitats industrials i agràries tradicionals de l‟illa. Des de

llavors, el pes del sector turístic dins l‟economia insular ha experimentat una trajectòria

creixent. Nogensmenys, aquest procés es desenvolupà de forma singular, amb

diferències importants quant a temps i forma, tant respecte a la resta de les Balears com

d‟Espanya. En efecte, Menorca s‟incorporà a l‟economia turística quasi una dècada

després i el seu apogeu arribà amb dues dècades de retard. En aquest sentit, el present

treball té com a objectiu l‟anàlisi cronològica del desenvolupament del turisme de

masses a l‟illa, així com emfatitzar l‟evolució de les seves singularitats que han

desembocat en una major conscienciació social envers la conservació de l‟entorn

natural.

Paraules clau: turisme, tipologia allotjament, capital natural.

2

INTRODUCCIÓ.

El particular equilibri intersectorial, divergent de la resta de l‟arxipèlag balear,

caracteritzà l‟economia de Menorca durant dècades. En efecte, l‟any 1977, aquest

singular model de desenvolupament econòmic, conegut com a via menorquina del

creixement1 se senyalà de forma profusa. La seva caracterització a través de la successió

alterna de fases d‟obertura i tancament que expliquen, en part, la dispar evolució

econòmica insular, fou forjada mitjançant diverses conjuntures influïdes per l‟ocupació

anglesa. Inequívoc és que, en 1977, l‟estructura productiva de Menorca era la pròpia

d‟una economia industrial.

Nogensmenys, el model particular de creixement del teixit productiu insular es difuminà

a finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta. La causa medul·lar: l‟auge del

sector turístic simultània a la crisi de les activitats industrials i agràries tradicionals de

l‟illa2. Des de llavors, el pes del sector turístic dins l‟economia menorquina ha

experimentat un notable auge. Les xifres respecte a la seva participació en el VAB

illenc són més que il·lustratives: l‟any 2008, el sector serveis representà el 81,50 per

cent del VAB illenc, enfront del 38,71 per cent de l‟any 1975.

La dècada dels anys vuitanta, en especial, a partir del 1983 fou decisiva per a la presa de

possessió del sector turístic com el més dinàmic de l‟economia menorquina. El 1987, la

seva contribució al VAB insular era ja del 60,30 per cent i la seva projecció clarament

ascendent: el 1993 representava el 77 per cent del VAB i el 2005 ja el 81,50 per cent3.

Sobre aquest puntal, el present article, sustentat en copiosos i abundants materials

quantitatius i qualitatius4 té un evident objectiu: descriure l‟evolució històrica del

turisme de masses que l‟economia menorquina ha experimentat des de les darreries de

la dècada dels setanta, amb els seus orígens als anys seixanta. El treball es vertebra

mitjançant la següent estructura: Un primer bloc emfatitzarà les particularitats dels

inicis del turisme de masses a Menorca. Es tracta d’observar la pervivència del singular

model illenc de creixement en uns anys en què Baleares s’endinsava, amb ímpetu, en un

nou esforç econòmic en què el sector serveis s’erigia com a gran protagonista. En el

1 Farré; Marimon; Surís (1977).

2 El detall sobre la ruptura de la via menorquina de creixement, així com la seva datació cronològica,

causes i conseqüències, en Beltrán (2013). 3 Beltrán (2013)

4 Les fonts d‟estudi poden consultar-se en Beltrán (2013).

3

segon epígraf es descriuen les etapes cronològiques de l’evolució del turisme de masses

a Menorca a partir dels tímids començaments a la dècada dels seixanta, el major

desenvolupament experimentat en els setanta – amb una abrupta pausa provocada per la

crisis del 1973 – i l’auge espectacular de la dècada dels vuitanta. En un tercer apartat es

presenta la particular evolució en la tipologia de l’estructura d’allotjament

experimentada per Menorca, caracteritzada pel fort biaix envers l’oferta d’allotjament

en apartaments (reglats i no reglats) d’ús estacional. Finalment, s’ofereixen unes

conclusions del treball.

1. EL TURISME DE MASSES A MENORCA: UN CAS PARTICULAR DINS

LES BALEARS.

Durant la dècada dels anys seixanta del segle passat l‟economia de les Illes Balears

experimentà una gran transmutació a causa de l‟extraordinària puixança de la indústria

turística. En efecte, l‟ aparició del fenomen turístic transformà de forma considerable les

economies illenques, produint-se un intens procés de terciarització a l‟hora que els

sectors tradicionals perdien manxa. És inequívoc que el procés de progressiva

terciarització experimentat a les economies de les diferents comunitats autònomes

espanyoles durant els darrers quaranta anys ha estat especialment intens a les Balears

per mor de la forta orientació de la producció cap als sector turístic. En conseqüència, si

bé la creixent orientació de l‟economia envers la provisió de serveis ha derivat en la

supremacia d‟aquestes activitats en el teixit productiu de les diferents comunitats

autònomes espanyoles, la magnitud de la terciarització de l‟economia a les Balears ha

provocat que les illes s‟hagin erigit com el territori on el sector serveis representa la

major part del PIB regional (80,9 per cent en contraposició al 67,2 per cent d‟ Espanya),

situació ja manifesta ara fa dues dècades (78,9 per cent versus 60,2 per cent), segons

dades de l‟ Institut Nacional d‟Estadística (INE).

A Menorca, emperò, aquest procés es desenvolupà de forma singular5, amb divergències

importants quant a temps i forma, tant respecte a la resta de l‟arxipèlag balear com

d‟Espanya. El quadre 1 avala aquesta afirmació.

5 “(…) ha induït una terciarització no tan aguditzada – desequilibrada – com en el conjunt espanyol i

amb més diversificació de serveis que a la resta de les illes”. Farré; Marimon; Surís (1977), pàg. 92.

4

QUADRE 1. Distribución sectorial de la población ocupada (1960-1975)

Sectores Menorca Baleares España Menorca Baleares España Menorca Baleares España

1960 1960 1960 1965 1965 1965 1975 1975 1975

Primario 29,8 36,2 39,7 27,3 26,2 34 15 15,6 21,5

Secundario 53,2 30,9 33 45,5 33,4 34 48,2 32 38,2

Terciario 17 31 23,7 27,2 40,3 31 36,8 52,4 40,3

Fuente: Para Menorca, Farré; Marimón; Surís (1977); para Baleares, Consell General Interinsular,

Conselleria d’Economia i Hisenda (1981); para España, Instituto Nacional de Estadística.

Els guarismes demostren el pes industrial de Menorca, amb descensos relativament poc

significatius entre 1960 i 1975 en el secundari (cinc punts, que contrasten amb els

quinze que perd l’agricultura i l’avanç de quasi vint punts dels serveis). El conjunt de

Balears es troba, en l’àmbit industrial, setze punts per sota del menorquí; i aquest

despunta en deu el corresponent indicador espanyol.

En conseqüència, Menorca s‟incorporà a l‟economia turística quasi una dècada després

i, amb dues dècades de retard, es manifestà el seu apogeu. Aquest fet s‟explica per

l‟important pes que tenia la indústria tradicional a l‟illa, la qual descoratjava les

activitats turístiques tant per als terratinents – reticents a desprendre‟s de les seves terres

– com per als industrials i treballadors que, en les dècades dels anys seixanta i setanta,

gaudien de bons salaris i estabilitat laboral en la indústria6. El gràfic 1 palesa aquesta

realitat.

6 Catalan; Miranda; Ramon-Muñoz (2011).

5

GRÀFIC 1. Distribució sectorial de la població ocupada a Menorca (1960-2010).

Font: Pels anys 1960-1975, Farré; Marimon; Surís (1977), per l‟any 1987, López Casasnovas (1990) i

pròpia a partir de l‟any 2004, en base a dades del Departament d‟Economia i Medi Ambient, Consell

Insular de Menorca (2010) i l‟Observatori del Treball del Govern de les Illes Balears (2010).

El pes del sector industrial a Menorca en aquestes dècades és evident si es considera

que, el 1960, el 53,2 per cent del ocupats treballava en el sector secundari, xifra que

encara era del 48,2 per cent el 1975, quan l‟ activitat turística ja s‟havia iniciat a l‟illa.

Aquesta dada contrasta amb el 32 per cent dels ocupats, el mateix any, en el secundari

en el conjunt de les Balears7. Àdhuc, després de l‟accelerada terciarització

experimentada per l‟economia menorquina a partir del 1985, el percentatge d‟ocupats en

el sector industrial continua sent superior a Menorca en comparació a la resta de

l‟arxipèlag balear8.

Pel seu costat, la manca de determinades infraestructures – com un aeroport adaptat per

atendre la concurrència massiva de passatgers – també explica la dilació de l‟entrada de

l‟economia turística a l‟illa.

7 Beltrán (2013).

8 El 81,41 per cent del VAB total de les Illes Balears, el 2006, corresponia al sector serveis; el 10,57 per

cent a la construcció i, només, el 6,23 per cent a la indústria i l’1,79 per cent a l’agricultura. Així mateix,

el 2008, el sector serveis representava el 81,77 per cent del VAB balear; la construcció el 10,37 per cent;

la indústria el 6,10 per cent; i el sector primari l’ 1,77 per cent, segons dades del Consell Econòmic i

Social (CES) de les Illes Balears. L’important orientació de l’economia balear envers les activitats

turístiques ha portat a parlar de “monocultiu productiu”. Aquesta escassa diversificació productiva de les

Balears s’intensifica si es considera l’elevada estacionalitat de l’activitat i el fet que el turisme estranger,

principalment de nacionalitat alemanya i britànica, constitueix el principal client.

0,00%

10,00%

20,00%

30,00%

40,00%

50,00%

60,00%

70,00%

80,00%

19

60

19

64

19

68

19

72

19

76

19

80

19

84

19

88

19

92

19

96

20

00

20

04

20

08

Primari

Secundari

Terciari

Mitjana mòbil Primari

Mitjana mòbil Secundari

Mitjana mòbil Terciari

1960 1965 1975 1987 2004 2007 2008 2010

Primari 29,80% 27,30% 15% 5,10% 2,40% 2,60% 2,40% 2,40%

Secundari 53,20% 45,50% 48,20% 42,90% 30,50% 34,70% 29,20% 27,20%

Terciari 17% 27,20% 36,80% 52% 66,90% 62,80% 68,20% 70,20%

6

Per últim, però no menys important, un altre factor decisió fou el fet que el negoci

turístic requeria de grans inversions que provingueren de fora de l‟illa. Els nous capitals,

majoritàriament catalans, entraren a Menorca quan altres zones turístiques ja estaven

saturades. Així, la construcció hotelera a gran escala i la multiplicació d‟urbanitzacions

s‟inicià quan altres zones turístiques ja començaven a degradar – se9.

El manteniment d‟una economia relativament diversificada, gràcies al retard de la

incorporació de la indústria turística, és una característica que distingia l‟economia

menorquina de les resta d‟illes de l‟arxipèlag balear teoritzada, l‟any 1977, en l‟estudi

clàssic de Farré, Marimon i Surís. La pervivència d‟una indústria manufacturera, un

sector agrari basat cada cop més en la ramaderia bovina per a la producció de llet i

formatge i un incipient sector turístic en embranzida, però molt més moderat que a les

illes germanes, portaren, a finals dels setanta, a definir l‟equilibri intersectorial

menorquí. Altres aspectes positius foren l‟ impacte moderat de la immigració procedent

de la península10

i una cohesió social i cultural més notables en relació a altres àrees

properes, així com una renda per càpita elevada11

. Un medi daurat que pocs anys

després començaria a desequilibrar-se per l‟ impuls combinat de la crisi industrial, de

finals dels setanta i de la dècada dels vuitanta, i el creixement accelerat, a partir de

1983, de l‟economia turística i de la construcció. Consegüentment, en els inicis del segle

XXI aquest equilibri intersectorial començava a erigir-se més com a mite que com a

realitat. En efecte, el turisme s‟ha convertit en un dels pilars bàsics de l‟economia

menorquina, ja que les activitats que giren en torn de la prestació de serveis per als

visitants conformen una de les pedres angulars del sistema econòmic, social i territorial

de Menorca. S‟ha de posar en relleu que la importància de la indústria turística

menorquina no se centra únicament en l‟impacte directe que té sobre l‟economia, sinó

també en la influència que exerceix – així com la potencialitat de poderoses sinèrgies –

sobre la resta dels sectors tradicionals illencs – el camp, la indústria – i els nous sectors

emergents – quaternari i quinari –. En aquest sentit, segons la informació que ofereixen

9 Farré; Marimon; Surís (1977).

10

QUADRE 2. Evolució de la població de Menorca (1950-2002).

1950

1960

1970

1981

1991

1996

2002

2004

2006

2008

2010

2011

42.500 42.927 50.217 57.615 66.224 67.009 78.796 82.872 88.434 92.434 94.383 94.875

Font: Per 1950-1996, Direcció General d‟Economia; per 2002-2011, Institut Balear d‟Estadística.

11

El 1975 era un 14% superior a la del conjunt de les Balears i un 49% a la d‟Espanya. Catalan; Miranda;

Ramon-Muñoz (2011).

7

les taules input-output de les Balears, el turisme menorquí, com a sector econòmic, està

integrat, entre d‟altres, per les següents activitats: allotjament turístic, agències de

viatges, lloguer de vehicles, restaurants, bars i cafeteries, serveis culturals i recreatius,

lloguer d‟immobles, segones residències, transport de passatgers, tecnologies de la

informació i comunicació i serveis a la gent gran relacionats amb el servei turístic.

Nogensmenys, la notable major preservació del capital natural de l‟illa en contraposició

a la resta d‟indrets de l‟arxipèlag balear és un clar indicador de la diferent evolució de

l‟economia turística a Menorca. Una evolució que presenta tres períodes diferenciats.

Vegem-los a continuació.

2. PERIODIFICACIÓ DEL TURISME DE MASSES A MENORCA.

L‟evolució del turisme de masses a l‟illa de Menorca presenta tres etapes clarament

marcades, en primera instància, pels tímids inicis de la indústria turística menorquina

durant la dècada dels seixanta, en segon lloc, per la important crisi econòmica de 1973 i,

finalment, per la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera l‟any 1993.

S‟ofereix el detall de cada fase.

a) Primera etapa: 1960 – 1973

En la dècada dels seixanta el sector turístic menorquí es reduïa, únicament, a

petites urbanitzacions d‟estiueig dels menorquins, localitzades als voltants de

les poblacions de Maó, Sant Lluis i Ciutadella.

Entre els anys 1960 i 1973 es començaren, emperò, a projectar noves

urbanitzacions com S‟Algar, Cala en Porter o Cala Galdana i el número de

places hoteleres s‟ incrementà de forma notòria.

Per la seva banda, l‟aeroport actual – ja preparat per a rebre turistes – fou

inaugurat el 1969.

8

QUADRE 3. Evolució del tràfic de passatgers.

ANY PASSATGERS

2002 2.733.733

2003 2.704.038

2004 2.631.334

2005 2.590.733

2006 2.690.992

2007 2.776.458

2008 2.605.932

2009 2.433.666

2010 2.511.629

2011 2.576.200

Font: Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (AENA).

Cal remarcar que el caràcter oligopòlic de l‟oferta – amb nombre limitat de

places – i la poca degradació de la zona – amb una reserva natural no

deteriorada ni densa – permetien a l‟ hoteler menorquí, en aquell moment,

vendre a uns preus relativament més elevats en comparació a la resta de les Illes

Balears12

.

b) Segona etapa: 1973 – 1993.

En aquest període es produí una desacceleració de l‟activitat urbanitzadora, a l‟hora

que s‟originà un canvi en el tipus d‟oferta de les noves places turístiques,

augmentant, sobretot, les d‟apartaments. La crisi econòmica de 1973 va alentir el

procés iniciat en el període anterior, al temps que implicà un canvi rellevant en el

tipus d‟oferta d‟allotjament, que s‟ha perllongat fins l‟ actualitat. Així, l‟oferta

extrahotelera començà a créixer a un ritme molt més acusat que l‟hotelera, en

especial, a causa de la continua embranzida de la demanda, sobretot britànica, que

afavorí aquesta transformació, la qual ha transcendit fins l‟època actual (veure, al

respecte, gràfic 4 i quadres 5 a 7).

12

Farré; Marimon; Surís (1977).

9

Amb la recuperació econòmica general, en especial a partir de 1983, es reprengué el

procés urbanitzador amb major increment de places turístiques. En conseqüència,

malgrat que el 1973 el turisme ja constituïa un negoci puixant a Menorca, no és fins

el 1983 quan es començaren a obrir nous establiments a un ritme incessant. Així

mateix, en el 1993 Menorca es declarada Reserva de la Biosfera per la UNESCO i

s’inicien nous tipus d’allotjaments vinculats als valors d’aquesta condició, com

l’agroturisme i el turisme rural. També, a partir de 1990 es desenvolupà el turisme

residencial o de segons habitatges per part d’estrangers i nacionals, impulsat pel

dinamisme del mercat immobiliari menorquí. En aquest sentit, cal remarcar que el

turisme residencial es caracteritza per la important fidelització, el seu caràcter

sedentari – amb una estada mitjana molt més llarga – i la realització de majors

despeses. De forma addicional, generalment, tot propietari està interessat en

preservar la qualitat ambiental del seu entorn, tant per al seu gaudi personal com per

a revaloritzar la seva inversió immobiliària. Algunes dades il·lustratives al respecte:

l‟any 2010, el 7,1 per cent dels turistes que visitaren Menorca s‟allotjaren a un

immoble de la seva propietat, el 19 per cent a un immoble llogat i el 7,9 per cent a

casa de familiars o amics, enfront del 62,2 per cent que ho feren a un hotel o similar,

segons dades de l‟ Observatori del Turisme de les Illes Balears.

Pel seu costat, el turisme britànic i el “sol i platja” representen, respectivament, el

segment de mercat i el producte que engloben la major activitat turística de l’illa des

dels seus orígens a la dècada dels seixanta, encara que s’estan fent importants esforços

per diversificar-la. En aquest respecte, el sector quinari presenta potencials sinèrgies

amb el turisme, ja que les activitats culturals manifesten una forta vinculació amb

l‟activitat turística. Això és així perquè l‟increment dels fluxos turístics futurs

requereixen incentivar el turisme creatiu i cultural, mitjançant l‟oferta de paisatge,

territori, recursos naturals i cultura, amb el subseqüent augment de l‟oferta

complementària13

.

Per la seva banda, els grafismes 2 i 3 evidencien la recuperació econòmica, en especial,

a partir de la segona meitat de la dècada dels vuitanta, moment en què s‟accentuà de nou

el ritme urbanitzador amb la major proliferació del nombre de places turístiques.

13

Una anàlisi més exhaustiva del sector quinari menorquí en Beltrán (2013).

10

GRÀFIC 2. Evolució de les places turístiques a les Illes Balears (1983-2010)

GRÀFIC 3. Evolució del nombre de places de restaurants a Menorca (1970-2010)

Font dels gràfics: Beltrán (2013)

L’observació d’aquests materials infereix la tendència mostrada por Menorca en el

creixement del nombre de places turístiques, similar a l’experimentada per la resta de

l’arxipèlag balear, encara que en menor mesura en comparació amb Mallorca i Eivissa.

A l’hora, els serveis apuntalen el seu enlairament amb l’espectacular increment en el

nombre de places de restaurants: de 2.199 en 1970 a 32.662 en 2010. No hi ha cap altre

0

100.000

200.000

300.000

400.000

500.0001

98

31

98

41

98

51

98

61

98

71

98

81

98

91

99

01

99

11

99

21

99

31

99

41

99

51

99

61

99

71

99

81

99

92

00

02

00

12

00

22

00

32

00

42

00

52

00

62

00

72

00

82

00

92

01

0

MENORCA MALLORCA IBIZA

FORMENTERA I.BALEARS

0

5.000

10.000

15.000

20.000

25.000

30.000

35.000

1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2005 2010

Places de restaurants

11

sector econòmic que mantingui aquest ritme de desenvolupament, que descansa sobre

una evolució positiva en els viatgers que arriben a Menorca i l’increment de les seves

pernoctacions: des dels inicis de la dècada de 1980, el turisme de masses s’instaurà a

l’illa. El quadre 4 és clarivident al respecte:

QUADRE 4. Evolució entrada de turistes per via aèria i marítima segons nacionalitat

(2001-2009).

VIA AÈRIA:

Nacionalitat 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Alemanys 141.037 130.206 97.498 94.175 94.655 93.093 75.146 51.526 47.911

Britànics 613.860 589.800 602.588 566.176 519.911 514.095 481.551 436.284 390.438

Francesos 3.419 3.601 4.772 5.320 5.789 1.664 2.819 3.626 4.181

Italians 41.585 49.348 56.777 56.659 65.997 56.686 57.484 64.003 52.184

Suïssos 7.681 6.480 5.770 7.477 5.643 7.285 6.441 7.429 8.561

Belgues 7.568 6.619 7.251 6.004 7.145 6.742 5.567 5.664 4.647

Suecs 8.514 12.030 10.992 12.169 11.292 9.188 9.917 7.895 4.223

Holandesos 15.939 13.169 12.838 11.710 12.937 11.789 13.185 19.091 18.426

Austríacs 2.291 681 843 1.457 2.494 1.457 439 292 n.s.14

Irlandesos 27.003 27.052 25.523 20.368 14.253 8.646 7.577 14.125 3.689

Danesos 0 2.129 2.331 3.385 2.177 2.136 1.940 3.013 4.576

Noruecs 2.517 1.906 3.708 4.353 1.779 1.615 375 124 n.s.

Txecs 0 2.799 4.390 n.s. n.s. n.s. n.s. n.s. n.s.

Luxemburguesos 2.086 1.144 819 638 188 50 177 72 n.s.

Portuguesos 12 224 936 1.706 1.596 560 811 847 959

Finlandesos 0 0 18 376 274 201 3.863 1.672 294

Russos 0 0 0 477 437 189 312 481 n.s.

Altres països

Europa

0 0 0 5.482 3.071 2.090 5.599 3.918 n.s.

Altres 2 21 1.297 5.030 8.833 3.940 4.648 3.928 11.406

Estrangers 873.515 820.209 836.351 802.942 758.471 721.426 677.851 623.987 551.495

Espanyols 148.195 183.073 221.668 240.157 248.695 300.290 393.091 428.578 375.654

TOTAL 1.021.710 1.003.282 1.058.019 1.043.099 1.007.166 1.021.716 1.070.942 1.052.565 927.149

14

Dades no significatives.

12

VIA MARÍTIMA:

Nacionalitat 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009

Estrangers 3.112 6.279 4.419 9.008 4.897 7.575 4.510 6.781 2.087

Espanyols 42.277 47.119 56.755 44.983 48.946 64.248 65.951 75.242 58.435

Total 45.389 53.398 61.174 53.991 53.843 71.823 70.461 82.023 60.522

Font: Beltrán (2013)

c)1993 – actualitat.

Aquest període es caracteritza per l‟increment de les places turístiques amb una

cadència més mòdica, així com per l‟aparició de nous tipus d‟allotjament vinculats a

la declaració de Menorca com a Reserva de la Biosfera15

, com ara els hotels rurals i

els agroturismes.

El quadre 5 sintetitza l‟evolució dels diferents tipus d‟allotjament de l‟illa.

15

El 8 d‟octubre de l‟any 1993 Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera per UNESCO (United

Nations Educational, Scientific and Cultural Organization).

13

QUADRE 5. Estructura de l‟oferta d‟allotjament a Menorca: Nombre d‟establiments

(1995-2010).

„95 „96 „97 „98 „99 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Apartaments

195

201

204

207

211

216

212

221

219

221

222

222

219

222

222

219

Hotels rurals

0

0

0

3

2

2

2

3

4

4

4

5

4

4

4

4

Agroturisme

3

4

5

5

6

7

9

10

10

10

10

10

11

11

11

11

Turisme d‟interior

0

0

0

0

0

0

1

1

1

1

2

2

2

3

3

3

Càmping turístic

2

2

2

2

2

2

2

2

2

2

2

2

2

2

2

2

Ciutat de vacances16 1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

1

Hotel

39

39

40

39

42

42

42

44

44

44

44

45

45

45

45

44

Hotel residència

5

5

5

6

5

5

6

4

4

4

4

4

4

7

4

4

Hotel apartament

9

12

15

15

19

20

19

19

19

23

23

26

27

28

28

29

Residència apartament

3

3

3

3

3

3

3

4

4

4

4

4

4

4

4

4

Hostal

16

16

15

15

14

14

13

13

13

13

14

13

13

11

11

11

Hostal residència 14

15

16

16

16

16

14

17

16

16

16

16

16

16

16

15

Casa d‟hostes

4

5

5

5

5

5

5

4

4

4

4

4

4

4

5

4

Fondes

3

1

1

1

1

1

1

2

2

2

2

1

2

2

2

2

Pensió

3

1

1

1

1

1

1

2

2

2

2

1

2

2

2

2

Total

294

304

312

318

327

334

329

345

343

349

352

355

354

360

358

353

Font: Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM).

La interpretació de les magnituds anteriors és nítida: en quinze anys, l‟oferta

d‟allotjament en apartaments és la que ha experimentat un major increment – en

16

Establiment que per la seva situació, instal·lacions i serveis permet als clients, sota fórmules prèviament

determinades, gaudir de les seves vacances en contacte directe amb la natura. Faciliten, a preu fet,

allotjament en règim de pensió completa i la possibilitat de practicar esports i participar en diversions col·

lectives.

14

concret, vint-i-quatre unitats -, seguida per l‟oferta en hotel-apartament – amb un

augment de vint unitats – i l‟hotel tradicional – amb cinc unitats addicionals –.

Pel seu costat, noves formes d‟allotjament vinculats als atributs naturals de Menorca

han estat impel·lits: el 2010 estaven en funcionament quatre hotels rurals – tipus d‟

allotjament inexistent a Menorca fins l‟any 1998 – i onze agroturismes, enfront dels tres

existents l‟any 1995.

3. EVOLUCIÓ DE LA TIPOLOGIA EN L‟ESTRUCTURA D‟ALLOTJAMENT

DE MENORCA.

L‟observació en percentatge de l‟estructura menorquina d‟allotjament – que es recull al

quadre 6 – sintetitza la major rellevància a Menorca de l‟allotjament turístic en

apartaments d‟ús estacional, en especial, a partir del 1973.

QUADRE 6. Estructura de l‟oferta d‟allotjament a Menorca: Nombre de establiments

(%) (1995-2010).

1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

Apartaments 66,33 66,12 65,38 65,09 64,53 64,67 64,44 64,06 63,85 63,32 63,07 62,54 61,86 61,67 62,01 61,76

Hotels 18,03 18,42 19,23 18,87 20,18 20,06 20,06 19,42 19,53 20,34 20,17 21,13 21,47 22,22 21,51 22,10

Hostals i

residències

13,61

13,16

12,82

12,58

11,93

11,68

10,94

11,59

11,37

11,17

11,36

10,70

11,02

10,28

10,61

10,20

Altres 2,04 2,30 2,56 3,46 3,36 3,59 4,56 4,93 5,25 5,16 5,40 5,63 5,65 5,83 5,87 5,95

Total 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100 100

Font: Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM).

La interpretació dels guarismes anteriors és clarivident: des del 1995, més del 60 per

cent de l’oferta d’allotjament menorquí es realitza mitjançant apartaments – la

concentració màxima rau l’any 1995 amb el 66,33 per cent de l’allotjament –. Pel seu

costat, l’allotjament a hotels – en què destaca la categoria mitjana i baixa, de tres i dos

estrelles – és manté, durant el mateix període, entorn al 20 per cent – en els darrers

temps ha experimentat un lleuger increment, del 18,03 per cent de l’any 1995 al 22,10

per cent de l’any 2010 –. Així mateix, els hostals i residències abasten al voltant del 10

per cent. Altres formes d’allotjament han experiment un tímid increment considerades

en el seu conjunt– 5,95 per cent l’any 2010, enfront del 2,04 per cent de l’any 1995 –.

15

Aquesta tipologia de l’allotjament és corroborada per l’evolució temporal de les places

turístiques, sintetitzada al quadre 7.

QUADRE 7. Evolució de les places d‟allotjament turístics a Menorca (1983-2010)

Oferta

hotelera

Oferta

extrahotelera

Apartaments Hotel/Turisme

rural

Turisme

d‟interior

Agroturisme Càmping Total

1983 14.402 1.081 1.081 - - - - 15.483

1984 14.402 1.708 1.708 - - - - 16.110

1985 14.393 2.849 2.849 - - - - 17.242

1986 14.505 3.774 3.774 - - - - 18.279

1987 15.318 4.367 4.367 - - - - 19.685

1988 15.609 6.980 6.980 - - - - 22.589

1989 16.835 10.095 10.095 - - - - 26.930

1990 19.681 14.649 14.649 - - - - 34.330

1991 20.189 15.093 15.093 - - - - 35.282

1992 20.381 15.686 15.157 - - - 529 36.067

1993 19.773 19.740 19.203 - - 8 529 39.513

1994 20.692 21.136 20.580 - - 27 529 41.828

1995 20.857 20.448 19.321 - - 27 1.100 41.305

1996 21.849 20.821 19.688 - - 33 1.100 42.670

1997 23.031 19.971 19.110 - - 41 820 43.002

1998 23.191 20.414 19.462 91 - 41 820 43.605

1999 25.396 20.862 19.889 91 - 62 820 46.258

2000 25.396 21.690 20.704 91 - 75 820 47.086

2001 25.396 21.959 20.949 91 16 83 820 47.355

2002 25.422 21.889 20.861 91 16 101 820 47.311

2003 25.502 21.817 20.771 109 16 101 820 47.319

2004 26.618 22.101 20.836 109 16 101 1.039 48.719

2005 26.874 22.298 21.017 109 32 101 1.039 49.172

2006 27.457 22.505 21.175 156 32 103 1.039 49.962

2007 27.782 22.149 20.839 119 32 120 1.039 49.931

16

2008 27.859 22.261 20.939 119 44 120 1.039 50.120

2009 27.403 22.423 21.101 119 44 120 1.039 49.826

2010 27.787 21.953 20.631 119 44 120 1.039 49.740

Font: Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM).

L’auge dels apartaments com a forma d’allotjament és espectacular, amb un increment

de 19.550 places en tres dècades: l’any 1983 existien 1.081 places d’allotjament turístic

en apartaments i en el 2010 entorn a 20.631 places .

El gràfic 4 il·lustra les dades de l’evolució en la tipologia de l’estructura d’allotjament

turístic de Menorca des del 1995.

GRÀFIC 4. Estructura de l‟oferta d‟allotjament en Menorca, per nombre d‟establiments.

Font: Beltrán (2013).

El fort biaix envers l‟oferta d‟allotjament en apartaments d‟ús estacional es palesa de

forma molt nítida en el gràfic anterior. La seva supremacia és més que evident.

CONCLUSIONS.

El model de desenvolupament econòmic de Menorca, amb una estructura productiva

diversificada fou objecte, en 1977, d‟una profusa anàlisi per part de Farré, Marimón i

199

5

199

6

199

7

199

8

199

9

200

0

200

1

200

2

200

3

200

4

200

5

200

6

200

7

200

8

200

9

201

0

Apartamentos 66,3366,1265,3865,0964,5364,6764,4464,0663,8563,3263,0762,5461,8661,6762,0161,76

Hoteles 18,0318,4219,2318,8720,1820,0620,0619,4219,5320,3420,1721,1321,4722,2221,51 22,1

Hostales/residencias 13,6113,1612,8212,5811,9311,6810,9411,5911,3711,1711,36 10,7 11,0210,2810,61 10,2

Otros 2,04 2,3 2,56 3,46 3,36 3,59 4,56 4,93 5,25 5,16 5,4 5,63 5,65 5,83 5,87 5,95

0

10

20

30

40

50

60

70

%

17

Surís. Aquests autors encunyaren el terme via menorquina del creixement per a referir-

se al patró insular, divergent de la resta de Balears i d‟Espanya. La preservació d‟una

vigorosa indústria en els sectors tradicionals, un agro fortament orientat a la producció

làctia i formatgera i uns serveis puixants – encara que de menor envergadura en contrast

amb la resta de l‟arxipèlag– motivaren la reflexió sobre l‟equilibri intersectorial de l‟

economia insular i, fins i tot, s‟aportà una singularitat teòrica a partir d‟aquest estudi de

cas, sobre el creixement econòmic: els avantatges i els inconvenients d‟estructures

econòmiques mes equilibrades, o bé escorades cap l‟assentament d‟una activitat

dominadora. Aquests són els fonaments que llegaren els autors esmentats, que han

servit per justificar comportaments particulars –econòmics, culturals i socials – de

Menorca en relació a altres regions mediterrànies. L‟ombra d‟un llegat britànic, amb

una dominació que, amb fases diferents, culminà a principis del XIX, promou la

interpretació en què la visió shumpeteriana –l‟existència d‟empresaris dinàmics i

innovadors– tenen la seva justificació.

L‟evolució de la pròpia indústria turística, divergent de l‟experimentada per la resta de

les Balears, es prova del model particular de creixement de Menorca, dispar de la resta

d‟illes de la Mediterrània. En efecte, el turisme s‟inicià a Menorca amb quasi una

dècada de retard – i amb dues dècades, el seu apogeu –, donada les particularitats del

teixit productiu insular i la crisi de 1973, que inferiren la menor arrancada de l‟activitat

turística. Es produí, de forma addicional, a partir de 1983, un canvi important en la

tipologia de l‟oferta d‟allotjaments, per mor del major ascens de places turístiques en

apartaments d‟ús estacional, que ha transcendit fins l‟actualitat alentit per la demanda

britànica. Així mateix, en 1993, Menorca fou declarada Reserva de la Biosfera per la

UNESCO i s‟iniciaren nous tipus d‟ allotjament vinculats als seus valors, com

l‟agroturisme i el turisme rural. També és a partir del 1990 quan es desenvolupa el

turisme residencial o de segons habitatges per part d‟estrangers i nacionals, impulsat pel

dinamisme coetani del mercat immobiliari menorquí.

És, precisament, a partir del 1983 quan s‟infereix la tendència mostrada per Menorca en

el creixement del nombre de places turístiques, similar a la seguida per la resta de

l‟arxipèlag balear, encara que en menor mesura en comparació amb Mallorca i Eivissa. I

això malgrat que el procés econòmic menorquí delata, en contrast amb el mallorquí, una

sendera diferent fins els anys 1970. De fet, com s’ha subratllat, la població activa en el

secundari era, a Menorca, setze punts superior a l’adscrita en Mallorca. Un notori perfil

industrial. L’avançament dels serveis s’aguditza entre 1975 i 1985, de forma que

18

aquesta es consolida com la dècada més determinant en el canvi del model de

creixement menorquí: el desenvolupament turístic promou l’èmfasi de la força laboral

en el sector serveis, amb un 70 per cent de la població ocupada en el 2010, xifres que

s’aproximen a les conegudes per Mallorca i Eivissa, amb orientacions molt més

precoces en l’economia turística des dels anys 1960. Menorca, doncs, manté dues

dècades de retard en la puixança turística de masses; però, ja a finals del segle passat i

en els albors del XXI, convergeix amb la resta de les Balears en les activitats terciàries.

Nogensmenys un altre factor peculiaritza encara amb major intensitat el cas menorquí:

el retard turístic i el seu arrelament manufacturer han comportat una preocupació més

elevada per la conservació d’un entorn que es considerat essencial com a reclam per als

visitants, que es manifesta en una major conscienciació del valor –en contrast amb les

altres illes– de la conservació del capital natural. Això no ha eludit l’existència de certs

assetjaments urbanístics en la costa menorquina, però la declaració de l’illa com a

Reserva de la Biosfera, i una major coincidència proteccionista en sectors socials clau,

han contribuït a que la ruptura de l’antiga “via menorquina” es distingeixi, en aquest

punt, de la mallorquina o la eivissenca.

En definitiva, des dels inicis de la dècada dels vuitanta, el turisme de masses s‟instal·là

a Menorca – amb les particularitats exposades – i redueix el protagonisme de les

activitats econòmiques tradicionals de l‟illa, que coexisteixen en circumstàncies més o

menys dificultoses17

.

17

Aquesta darrera anàlisi, emperò, supera els objectius d’aquest treball. El seu estudi en Beltrán (2013).

19

BIBLIOGRAFIA

BELTRÁN ANDREU, C. (2011): “La industria menorquina del calzado: claves para aumentar su

competitividad en un mundo global”. Revista Historia Industrial, núm. 46.

BELTRÁN ANDREU, C. (2013): Revisitant la via menorquina: crisi i permanència d’un model de

creixement, 1980-2010. Tesi doctoral inèdita. Universitat de les Illes Balears, Departament d‟Economia

Aplicada.

BELTRÁN ANDREU, C.; MANERA, C. (2014): “El sector balear del calzado: Ejemplo de sistema

productivo local dentro de la globalización económica”. Revista Economía Industrial, Ministerio de

Industria, Energía y Turismo, núm. 390, pàg. 145-156.

BELTRÁN ANDREU, C. (2014): “La industria bisutera menorquina: ejemplo de cooperación y

concertación entre agentes económicos europeos”, Boletín Económico de Información Comercial

Española, Ministerio de Economía y Competitividad, núm. 3051, pàg. 53-63.

CASASNOVAS, Miquel. À. (2006): Història econòmica de Menorca. La transformació d’una economia

insular (1300-2000), Editorial Moll, Palma de Mallorca.

CATALAN, J.; MIRANDA, J.A.; RAMÓN-MUÑOZ, R. (Eds.) (2011): Distritos y clústers en la Europa

del sur. Madrid, LID Editorial.

Consell General interinsular. Conselleria d‟Economia i Hisenda (1981): El turismo en las Baleares. Artes

Gráficas Minerva. Madrid.

Cuadernos EOI (Escuela de Organización Industrial y Mundi Prensa) (2000): La pequeña y mediana

empresa en la comunidad autónoma de Baleares. Madrid, EOI.

CUADRADO ROURA, J.R. (2006): “Los servicios en la economía española y sus perspectivas de

futuro”. Mediterráneo económico.

FARRÉ-ESCOFET, E.; MARIMON i SUNYOL, R; SURÍS i JORDÀ, J.M (1977): La via menorquina

del creixement. Barcelona, Catalana d‟Estudis Econòmics.

JACOB, M; TINTORÉ, R; AGUILÓ, E. (2004): Pautas de innovación en el sector turístico balear,

Estudios, 25. Fundació Cotec.

LASUÉN, J. R.; BARÓ, E., (2005): Sectors quinaris. Motor de desenvolupament de l’Àrea

Metropolitana de Barcelona. Barcelona. Pla estratègic Metropolità de Barcelona

LÓPEZ CASASNOVAS G. (1985): Present i futur de l’economia de Menorca. Maó, Institut Menorquí

d‟Estudis.

LÓPEZ CASASNOVAS G. (1990): La economía de Menorca. Breve resumen de sus antecedentes

históricos y situación actual. Maó, Institut Menorquí d‟Estudis.

LÓPEZ CASASNOVAS, G. (1991): “L‟estructura econòmica de Menorca”. Enciclopèdia de Menorca,

XII. Maó, Obra Cultural de Menorca.

LÓPEZ CASASNOVAS G. i ROSSELLÓ, J. (2002): L’economia menorquina en el segle XX (1914-

2001). Palma de Mallorca, Documenta Balear.

MANERA, C (1996): “Consideracions sobre la via menorquina del creixement: mite i realitat d’un

procés socio-econòmic. Estudis d‟Història Econòmica, núm. 13.

MANERA, C. (Coord.) (1996): L’origen de la via menorquina de creixement. Revisió crítica i noves

hipòtesis. Estudis d‟Història Econòmica, núm.13.

20

MARÍ, S. (2004): El retard virtuós. Maó, Ateneu Científic, Literari i Artístic de Maó.

MOSS KANTER, R. (2003): “Prosperar localmente en la economía global”, Harvard Deusto Business

Review, núm. 119.

PÉREZ, F.; MONTESINOS, V; SERRANO, L.; FERNÁNDEZ J. (2005): “La medición del capital

social: una aproximación económica”. Fundación BBVA, Bilbao.

RIERA FONT, A.; RIPOLL PENALVA, A. (Dir.) (2011): Informe Econòmic i Social de les Illes Balears

2001-2010. Palma de Mallorca, Amadip. esment.

RIERA FONT, A.; AGUILÓ PÉREZ, E. (Dir.) (2009): Llibre Blanc del Turisme de les Illes Balears. Cap

a una nova cultura turística. Palma de Mallorca, Amadip.esment.

RITCHIE, J.R.B.; GROUCH, G.I. (2000): “The competitive destination: a sustainability perspective”,

Tourism Management, núm. 21.

SHELDON, P. (1997): Tourism information technology. Wallingford: Cab International. Regne Unit.

TEECE, D.J. (2001): “Strategies for managing knowledge assets: The role of firm structure and industrial

context” en Nonaka, I. Y Teece, D.J. (ed.): Managing industrial knowledge: Creation, transfer and

utilization. Pàgs.315-329. Londres.

VARGAS PONCE, J. (1787): Descripción de las islas Pithiusas y Baleares. Imprenta de la viuda de

Ibarra, Madrid.

VÁZQUEZ BARQUERO, A. (2002): ¿Crecimiento endógeno o desarrollo endógeno? Desarrollo local:

Teorías y estrategias. Civitas ediciones.

VIDAL HERNÁNDEZ, J.M.; COMAS LAMARCA, E. (Eds.) (2009): Jornades sobre els 15 anys de la

Reserva de la Biosfera de Menorca. Maó, Institut Menorquí d‟Estudis.

PUBLICACIONS PERIÒDIQUES.

Agència Menorca Reserva de Biosfera (2010): Quaderns de la Reserva de Biosfera de Menorca. Maó,

Consell Insular de Menorca.

Centre de Recerca Econòmica (UIB-San Nostra): Bolletí de Conjuntura i Informe Econòmic i Social de

les Illes Balears (2001-2012).

Consell Econòmic i Social Illes Balears: Memòria sobre l’economia, el treball i la societat de les Illes

Balears (2001-2011).

Confederació d‟Associacions Empresarials de les Illes Balears (CAEB): Informe de conjuntura

econòmica de les Illes Balears (2003-2012).

ALTRES FONTS CONSULTADES.

Agència de Turisme de les Illes Balears.

Catàleg d‟Establiments Turístics (2000), Conselleria de Turisme del Govern de les Illes Balears.

Institut Balear d‟Estadística (IBESTAT)

Institut Nacional d‟Estadística (INE)

Observatori Socioambiental de Menorca (OBSAM).

Observatori del Turisme. Govern de les Illes Balears.

Observatori del Treball. Govern de les Illes Balears.