IFranz Liszt (1811–1886) Concert per a piano i orquestra núm. 1 en Mi bemoll major, R 455, S.124

Piotr I. Txaikovski (1840–1893) Variacions sobre un tema rococó, per a violoncel i orquestra, op. 33  

IIJohannes Brahms (1833–1897) Simfonia núm. 1 en Do menor, op. 68

Data i lloc del concert: 31 de març de 2012 a les 19.00 hores, al Palau de la Música Catalana, a Barcelona

Concert 8

IMPRESSIONS DES DEL QUART FARISTOL

DE L’ETERNITAT AL FUTUR

25 ANYS D’EMOCIONS !!!

Beatriz Blanco, violoncel (guanyadora del Premi El Primer Palau 2010)Daniil Tsvetkov, piano (guanyador del Concurs Ricard Viñes 2010)Orquestra Simfònica del Vallès, Rubén Gimeno, director

PROGRAMA

FRANZ LISZT (Doborján, a Bohèmia, Hongria, 1811 – Bayreuth, Alemanya, 1886). Màxima figura i pare del virtuosisme pianístic modern, amb Chopin, i compositor. Romanticisme. Mestre, guia i protector de col·legues. Espiritualitat. Poemes simfònics. Obres per a piano.

Concert per a piano i orquestra núm. 1 en Mi bemoll major, R 455, S.124 (F. Liszt, 1849; estrena, 1855). L’any 1848, Liszt accepta el càrrec de director del Teatre de la Cort de Weimar i abandona la seva carrera de pianista virtuós. L’any següent, a partir d’uns apunts que daten del 1830, l’època de les grans gires per Europa, acaba el Primer concert per a piano. Brillant i d’un altíssim nivell tècnic, el concert utilitza una estructura innovadora que l’autor aplicarà en les seves peces a partir d’ara. És la “forma sonata cíclica”: obra amb quatre seccions, que es toquen sense interrupció, unificades per un tema (en aquest cas, el tema inicial del primer moviment), el qual, oportunament variat, reapareix en cada una d’elles.

S’estrena l’any 1855 a Weimer dins d’una setmana d’actes en honor d’Héctor Berlioz. El mestre francès dirigeix i Liszt toca el piano. El crític Eduard Hanslick, en to de burla, l’anomena “concert per a triangle” per uns tocs aïllats d’aquest instrument al tercer moviment.

PIOTR ÍLITX TXAIKOVSKI (Votkinsk, Rússia, 1840 – Sant Petersburg, 1893). Un dels compositors russos més destacats. No nacionalista. Romanticisme centreeuropeu amb trets folklòrics. Brillant melodista i orquestrador. Ballets, òperes, simfonies, concerts i cançons.

Variacions sobre un tema rococó, per a violoncel i orquestra, op. 33 (P.I. Txaikovski, 1877). És l’única gran obra per a violoncel i orquestra del compositor. S’estructura en un tema, presentat pel solista després d’una majestuosa introducció orquestral, seguit de set variacions que s’encadenen sense pausa, a excepció de la darrera —aquí rau un del reptes per al solista: té poques oportunitats de descansar—. Contràriament a allò que el títol indica, el tema té molt poc de l’estil rococó de la França de Lluís XIV i és del tot original de Txaikovski. El compositor, que travessa un moment molt conflictiu de la seva vida, troba evasió i diversió apropant-se a l’ordre i la claredat de la música de Mozart, un dels seus autors més apreciats.

L’obra va dirigida al jove i brillant violoncel·lista alemany Wilhelm Fitzenhagen, tot just acabat de nomenar professor del Conservatori de Moscou. Sembla que Txaikovski li demana assessorament tècnic i això deriva en la concessió del dret de fer-hi modificacions. Fitzenhagen, després d’estrenar-la, en successives actuacions altera l’ordre de les variacions, en suprimeix una i readapta els enllaços. La versió resultant, publicada l’any 1889, és la que es toca habitualment, tot i que l’any 1941 es recupera el redactat original.

JOHANNES BRAHMS (Hamburg 1833 – Viena, 1897). Romanticisme impregnat de classicisme. Criticat pels wagnerians. Noblesa, equilibri i perfecció formal. Lieder, simfonies, música de cambra.

Simfonia núm. 1 en Do menor, op. 68. (J. Brahms, 1876). L’any 1869, amb l’estrena de la seva primera experiència en el terreny simfònicocoral, el Rèquiem alemany, Brahms certifica la seva maduresa creativa i assoleix un gran reconeixement. Però encara no ha compost cap simfonia, conscient que s’espera d’ell que sigui un digne successor de Beethoven. I el prendrà com a referent. Després d’una llarguíssima gestació, marcada pels dubtes i l’autocrítica, Brahms acaba la Primera simfonia l’any 1876. Hauran passat vint-i-un anys des dels primers apunts, catorze des que va demanar opinió sobre l’esbós del primer moviment a la seva amiga Clara Schumann.

D’entrada, l’obra és força criticada. Alguns hi veuen massa clar el rastre de les simfonies de Beethoven (de la cinquena i de la novena), una instrumentació excessivament fosca, un contrapunt massa dens... Ben aviat, però, es reconeix allò que té de genuí i el seu gran valor. Un any més tard, amb l’estrena de la Segona simfonia, arribarà per a Brahms l’aclamació com a mestre del gènere.

BREU COMENTARI AL PROGRAMA: ELS AUTORS I LES OBRES

«Ja s’està acabant el bitllet», com solia dir un company, jubilat fa pocs anys. Sota els peus, el motor de l’autocar segueix roncant. Per la finestra, imatges dels treballs de millora de les connexions entre autopistes a l’entrada de la ciutat. Una obra de titans: màquines gegantines, estructures d’una envergadura quasi inhumana... Aquest esforç, se m’acut de pensar, ningú el faria si no hi hagués vehicles capaços d’anar prou de pressa. Però al mateix temps, aquests vehicles tan ràpids no existirien sense uns enginyers que els dissenyessin, ni sense conductors que els sabessin i volguessin pilotar... Tots plegats —enginyers, vehicles, conductors, autopistes— fan un cercle tancat en el qual cada element és imprescindible i el seu progrés estimula el progrés dels altres. (En confiança: temo que tantes autopistes ens duran a un carreró sense sortida).

Diria que en tots els processos de la humanitat se segueix aquesta mateixa lògica. Transportada al camp de la música, veuríem que sense bons compositors (dissenyadors), no tindríem bones obres (vehicles), i sense aquestes no tindríem bons intèrprets (conductors). —Al cercle encara hi hauríem d’afegir pedagogs, luthiers, promotors, crítics, historiadors, etc.—. I, dins d’aquest símil, em pregunto, què correspondria a les autopistes? Doncs tot allò que ofereixi oportunitats de realitzar interpretacions musicals, és a dir: les programacions dels auditoris i de les sales de concert i, per descomptat, els concursos, que estimulen el perfeccionament de compositors i intèrprets i els proporcionen a canvi una gran promoció, una ampla “autopista” que s’obre per a ells cap al futur.

En la primera part del concert, la nostra orquestra serà un petit tram de l’“autopista” que es va obrir per a dos joves intèrprets el dia que van resultar premiats en dues de les principals convocatòries que es fan a Catalunya: el pianista Daniil Tsvetkov, guanyador del Concurs Ricard Viñes 2010, i la violoncel·lista Beatriz Blanco, guanyadora del Premi El Primer Palau 2010. “Conduiran” “vehicles” creats per dos dels més notables “dissenyadors” romàntics: el Concert per a piano i orquestra núm. 1, de Franz Liszt, i les Variacions sobre un tema rococó, per a violoncel i orquestra, de Piotr I. Txaikovski. A la segona part, interpretarem la Simfonia núm. 1 de Johannes Brahms, una obra magistral, intensa i profunda, fusió d’inspiració i de treball.

Hem posat, l’un al costat de l’altre, Liszt, Txaikovski i Brahms, i, certament, hi ha una ampla xarxa de connexions entre ells. Txaikovski, després d’estrenar la seva Cinquena Simfonia, va retrobar la confiança encoratjat per Brahms. Per la seva banda, Brahms, al principi, va ser amic i admirador de Wagner tot i que després va passar a ser considerat el seu antagonista. I, precisament, Wagner

va ser la segona parella de la filla de Liszt, Còsima, i el virtuós pianista hongarès, encara que més endavant es van barallar, sempre va seguir donant suport a l’autor de L’Anell del Nibelung. Per si no n’hi hagués prou, tot plegat ho acabaven de revolucionar dues personalitats incisives: el gran director i pianista Hans von Bülow (1830-1894), primera parella i marit de Còsima, el responsable de moltes de les estrenes d’aquell temps i d’anomenar “Desena de Beethoven” la Simfonia núm. 1 de Brahms; i Eduard Hanslick (1825-1904), el mordaç i influent crític instal·lat a Viena, defensor de Brahms, detractor de Wagner i de Liszt, i responsable d’anomenar “concert per a triangle” el Primer concert per a piano de Liszt. En definitiva, un compacte pinyol de romanticisme —una gran factoria i un gran nus de comunicacions—, situat a la centreeuropa de la segona meitat del segle XIX. Resultat de la intensitat amb què es vivia la música en aquells moments és un gran nombre d’obres de “valor etern” (dit amb una expressió carregada de romanticisme). Aquest patrimoni segueix constituint el nucli del repertori que interpreten avui dia, també als concursos que els obren un futur, els nostres músics del segle XXI. Atès que llavors no hi havia automòbils sinó cavalls, podem concloure: el Romanticisme, una bona cavalcadura cap al futur!...

Disculpeu que en aquest programa no hi figuri cap obra de J.S. Bach, tot i que, en aquest cicle, ens hem compromès a fer un tast de la seva música en cada concert, una iniciativa que hem anomenat «El silenci després de Bach»: explorar la sensació que ens queda després d’escoltar el mestre. Creuarem els dits perquè algun dels solistes ens n’ofereixi alguna de propina.

Ens acomiadarem recordant que aquest any es compleixen els 25 anys de l’Orquestra Simfònica del Vallès —una prova del pas del temps és que ja se n’han jubilat quatre membres!—. Per tal de celebrar-ho, nou compositors ens han obsequiat amb una fanfara i en cada concert n’estrenem una, fora de programa, en forma de «fanfara sorpresa». Aquesta vegada escoltarem l’obra del director, pedagog i compositor barceloní, que fou el nostre director fundador i a qui hem d’agrair tantes coses, l’amic Albert Argudo.

EL ROMANTICISME, UNA BONA CAVALCADURA CAP AL FUTUR!...

Idea: equip gestor de l’OSV Textos: Xavier Riba, músic de l’OSV

Un concert únic. Tardor tardana, plou sobre el monestir adormit. Tarda al Palau, m’han convidat a pujar a l’escenari, per agrair-me una oferta de recitar. Som tres, rebuts molt amablement per la Pilar. Els músics de “la Simfònica” són ben acollidors, parlem abans de sortir a l’escenari a compartir emocions, també amb jordi Cervelló, el compositor de la primera peça, Divertimento 2002; després sortirà a saludar. La perspectiva és diferent avui a la de tants dies de viure allà la música. Concert per a clarinet i viola de Bruck, Simfonia núm. 8 de Dvorak, amb la de Cervelló, són tres peces precioses: manen somriures, emanen del cor i la ment, transcendeixen la quotidianitat. Gran música, gran interpretació, ho assaboreixes i ho deses perquè faci un massatge espiritual si vénen mals dies; missatge d’ànim a l’ànima, goig intensíssim. Sents la música diferent, t’envolta, ets allà al mig, és una vivència molt intensa. Després saludem el director, els ho agraïm perquè ha estat preciós, únic, una immersió en els sons més bells, enriquit perquè és compartit. La vida sense música seria gèlida, incolora i molt trista. Moltíssimes gràcies, Orquestra Simfònica del Vallès, moltíssimes gràcies, Palau. Mariàngela RoviraBarcelona, 20 novembre 2010. Concert 3 (temporada. 2010/11)

Gracias a todos los que forman parte de la Orquestra por habernos dejado compartir una experiencia de cultura inmersiva. Ha sido fantástico y seguro que jamás lo olvidaremos. Muchas gracias.Damián MicenmacherBarcelona, 18 setembre 2010. Concert l (temporada 2010/11)

Us escric per dir-vos que em sento molt feliç i enormement privilegiada per haver pogut assistir, gràcies a vosaltres (quin regal més gros!), al concert del dissabte al Palau de la Música. La meva cadira al mig dels músics de l’Orquestra Simfònica del Vallès! Quina sensació! És una experiència molt gran escoltar un concert en aquestes condicions. EI Palau impressiona i mai l’havia vist així; l’orquestra és molt bona i el programa era una delícia, tot Beethoven. Un vespre màgic per a mi, en la celebració per part de l’orquestra d’una nit històrica del 1808 quan, en un concert de més de quatre hores, es van poder escoltar les peces del concert de dissabte i més peces interpretades pel mateix Beethoven!També volia dir aquí que, a part de ser tan bons músics, els membres de l’Orquestra, el seu mestre i la seva secretària, que em feia d’amfitriona, són persones acollidores, agradables, molt properes. En fi, una experiència enriquidora, que val molt i molt la pena i que la Simfònica del Vallès ofereix durant tota la temporada, pel que veig a la seva pàgina web! Emocionant! Gràcies a tots de tot cor per aquesta vivència i... per la música, sempre! Una abraçada, Muriel RousselleBarcelona, 2 d’octubre de 2010. Concert 2 (temporada 2010/11)

EXPERIÈNCIES VISCUDES A «LES CADIRES DE “LA SIMFÒNICA” »

Testimonis de persones que ens han escoltat assegudes a les cadires situades entre els músics de l’orquestra.

SI TU TAMBÉ VOLS VIURE AQUESTA EXPERIÈNCIA, TRUCA’NS. Informació: 93 727 03 00