Sobre la naturalesa humana Juan Luis Arsuaga, Jaume Bertranpetit, Camilo JoséCela Conde, Ignacio Martínez, Jesús Mosterín, J . L. Ol ler-Ariño, Salvador Pániker, Francesc Torralba

n e x u sFundacióCaixaCatalunya

Revistasemestralde cultura

Arts plàstiques,lletres, música,ciència

Núm. 33desembre2004

NEXU

S DESEM

BRE 2004 FUN

DA

CIÓ

CA

IXA C

ATALU

NYA

33

FUNDACIÓ CAIXA CATALUNYA:

PATRONAT

President:ANTONI SERRA RAMONEDA

Vicepresident:JOSEP M. LOZA XURIACH

Secretari:RAMON M. LLEVADOT ROIG

Vocals:IGNASI BARGALLÓ GUINJOANLLUÍS MARCELO CAPDEVILA SABATÉESTANIS FELIP MONSOLÍSCARME LLOBERA CARBONELLMIQUEL PERDIGUER ANDRÉSJOSEP QUEROL SEGURAPABLO ROS GARCÍAMATIES VIVES MARCH

Nexus:

Director de la Fundació Caixa Catalunya:ÀLEX SUSANNA

Consell assessor:JOSEP MARIA AINAUD DE LASARTE,VICENÇ ALTAIÓ, ORIOL BOHIGAS,XAVIER BRU DE SALA, DANIEL GIRALT-MIRACLE, JOSEP GUINOVART, JOAQUIM MOLAS, JOSEP MARIA MONTSENY, ANTONI SERRA RAMONEDA, JOSEP RAMONEDA, IGNASI RIERA i XAVIER RUBERT DE VENTÓS

Director:MANUEL FORASTER

Director d’Art:JOSEP BAGÀ

Redacció:RAMON VILADOMATNÚRIA ESCUR

Documentació:SERGI PLANS

Han col·laborat en aquest número:

© Textos

JUAN LUIS ARSUAGA, JAUME BERTRANPETIT,CAMILO JOSÉ CELA CONDE, IGNACIO MARTÍNEZ,JESÚS MOSTERÍN, J. L. OLLER-ARIÑO,SALVADOR PÁNIKER, FRANCESC TORRALBA

i l’equip de redacció de laFUNDACIÓ CAIXA CATALUNYA

© Traduccions:CARME GALA (al català del castellà: Juan LuisArsuaga, Camilo José Cela Conde, IgnacioMartínez, Jesús Mosterín, J. L. Oller-Ariño,Salvador Pániker, Francesc Torralba).

Producció: Manuel González-Palacio per aFUNDACIÓ CAIXA CATALUNYA

ISSN 1575-0876Dipòsit legal: B-48.887-03

Cap text ni il·lustració d’aquesta revista no poden ser reproduïts sense l’autorització delsseus autors

NexusProvença 261-265, entresòl08008 BarcelonaTel. 93 484 5900Fax 93 484 5889fcc@funcaixacat.comwww.fundaciocaixacatalunya.org

Informació:Centre d’Informació de l’Obra Social Caixa Catalunya,la Pedrera. Provença 265, 08008 BarcelonaTel. 902 400 973

La FUNDACIÓ CAIXA CATALUNYAno necessàriament comparteix les opinionsdels seus col·laboradors

Índex5 PRESENTACIÓ

EL RETORN A LA NATURA,L’INICI DE L’AVENTURA

Salvador Pániker

10 Jesús Mosterín

LA QÜESTIÓ DE LANATURALESA HUMANA

Els darrers anys, la qüestió de la naturalesahumana ha saltat de la discreta penombra del’erudició acadèmica als titulars dels diaris,tant per causa de diverses publicacionsd’autors com Wilson, Sloterdijk, Fukuyama,Habermas i Pinker, com perquè el tema s’haimbricat amb les discussions i inquietudssuscitades pels avenços recents de labiotecnologia. Tanmateix, no hem d’oblidarque la reflexió sobre la naturalesa humana téuna llarga tradició en el pensament occidentali en l’oriental.

Camilo José Cela Conde

COM HA EVOLUCIONAT LAMENT HUMANA?

Suposem que sabem què és la ment d’un ésserhumà, de qualsevol de nosaltres. Si ens hoplantegem en termes de sentit comú, no ésuna tasca difícil. A qui li seria impossibleexercir la introspecció, pensant en el seu jo?Però quan es reclamen termes tècnics per adefinir-ho, la tasca es complica. Tant com queautors com Noam Chomsky qualifiquin depseudopreguntes les que es refereixen a lanatura de la nostra ment. No hi ha respostes,a banda de les banals.

20

40 Juan Luis Arsuaga iIgnacio Martínez

VOLDRIA CONÈIXERL’ORIGEN DE LA MENTHUMANA

En el decurs d’una llarga conversa, Juan LuisArsuaga ens explicà les línies fonamentalsde treball del centre per a l’estudi de l’evoluciói el comportament humans que dirigeix:l’estudi de l’evolució humana, l’estudide l’ADN i l’estudi de les bases biològiquesdels processos cognitius.D’altra banda, Ignacio Martínez ens explicàl’aportació dels paleontòlegs en aquestesrecerques i en el debat sobre l’origen delllenguatge.

46 Francesc Torralba

JÜRGEN HABERMASVERSUSPETER SLOTERDIJK

La polèmica “Sloterdijk-Habermas” va esclatarl’any 1999 a partir de la conferència “Reglesper al parc humà”, on Sloterdijk qüestiona elsarguments a favor de l’humanisme i suggereixla possibilitat de la manipulació genètica per afer éssers humans més civilitzats. Habermass’endinsa en la qüestió i, fonamentat en laidea de la comunitat de diàleg, afirma que totavida humana, tant l’emergent com la greumentmalmesa o erosionada, és digna de respecte,mereixedora de dignitat.

52 ACTIVITATS

28 Jaume Bertranpetit

BASES BIOLÒGIQUES DE LA SINGULARITAT HUMANA

Per entendre la naturalesa humana podemaprendre coses de com és la vida, com fun-cionen els mecanismes de l’evolució o comsón les bases materials que permeten lanostra pròpia reflexió. Una exploració en lesbases biològiques de la singularitat humanapot donar molt de si, i més en podrà donar enel futur, quan es vagin destriant mésacuradament les bases moleculars delfuncionament del cervell i com la seva funciógenera la ment.

34 J. L. Oller-Ariño

I VOLEM SABERREALMENT QUI SOM?

Els enfocaments de les ciències cognitives i lapsicologia evolucionista tardaran molt detemps a imposar-se. Pel que fa al coneixementcientífic del que és humà, la lluita contra lasuperstició i el prejudici tot just ha començat.“Reduir” el que és humà a la seva biologiasuscita temors profunds: en els esperitsreligiosos, la negació de la transcendència;en els democràtics, el temor a la discriminacióde persones i al detriment dels seus drets;i en els moralistes, el temor que allò naturalsigui elevat irresponsablement a la categoriade moral.

5

EL

RE

TO

RN

A L

A N

AT

UR

A,

L’I

NIC

I D

E L

’AV

EN

TU

RA

SA

LV

AD

OR

PÁ

NIK

ER

El retorn a la natura , l ’ in ic i de l ’aventura

Sigmund Freud reivindicava per a la psicoanàlisi el privilegi d’haver inflin-git la tercera gran humiliació a l’amor propi humà, després de Copèrnici Darwin. Avui ens trobem en un moment de recapitulació de velles i noves“humiliacions”. Passa, per exemple, que, des del punt de vista del nom-bre de gens, tampoc no ens diferenciem gaire de les mosques o de les rates.Passa que l’astrofísica ens ha fet conscients de la portentosa insignificançadel nostre lloc a l’Univers. En fi: ha acabat l’era de la llibertat humanasense límits, aquelles èpoques en què l’innatisme era de dretes i el cultu-ralisme, d’esquerres. Avui som molt més cauts. La natura humana nopot variar indefinidament, segons com sigui l’ambient. Sembla que, a Mar-garet Mead, els joves informadors de Samoa li van aixecar la camisa.

El cas és que, des d’una perspectiva més científica que humanista, filo-sofem després de Darwin. Sabem que descendim d’aquells primers simisque van començar a caminar sobre dues potes. Sabem que tots els éssersvius usem el mateix codi, ens basem en l’ADN. Podem imaginar moltsaltres sistemes de guardar la informació genètica, però el cert és que elsmilers de milions d’espècies vives que hi ha a la Terra ho fem de la matei-xa manera. Som essencialment animals. Animals parlants, però animalsa la fi. S’ha acabat l’era de les cosmovisions totalitàries. El postmoder-nisme, que Lyotard definí com la descreença en els meta-relats, impreg-na la nostra època. El simi humà ha construït eines, relats, religions...Res d’això no ve de la transcendència, tot i que hi tendeix. Ara bé, és unavisió que, en certa manera, tranquil·litza. És una modèstia ontològica que,en certa manera, ens immunitza contra ansietats ancestrals. Els vells mitesd’immortalitat ja no són tan necessaris. Podem viure sense proteccionsabsolutes. Certament, continuen havent-hi religions i fonamentalismes,però això és, sobretot, un símptoma de la complexitat del trànsit. Un símp-toma que, havent-hi sort i saviesa, està destinat a desaparèixer.

Així, torna la natura humana, i la llibertat s’ajusta als seus límits modes-tos. D’altra banda, la complexitat i la incertesa augmenten; cosa que exi-girà un plus de creativitat per a la mera adaptació i, fins i tot, per a lasupervivència. S’esvaneixen velles preguntes teològiques i es generen novesqüestions secularitzades. Com ara: quin és l’origen de la vida?, d’on vasorgir la ment?, com començà l’Univers? Amb el benentès que l’horitzóintel·lectual del nostre temps, el marquen l’empirisme i el mètode cientí-fic. Hem assumit l’essencial del missatge de Marx, a saber, que el món no

S A LV A D O R P Á N I K E R nascu t a Ba r ce l ona ,é s f i l ò so f , e ng i n ye r, e s c r i p to r ied i t o r. Doc to ra t en eng i n ye r i a i e nf i l o so f i a , h a e s t a t p ro f e s so r demeta f í s i c a a l a Un i v e r s i t a t deBa r ce l ona i , t ambé , de f i l o so f i ao r i e n t a l a l a Un i v e r s i t a t Au tònoma deBa rce l ona . F undado r i d i r e c to r del ’ ed i t o r i a l Ka i r ó s . Co l · l a bo rado r ene l s p r i n c i pa l s d i a r i s de l pa í s , h a e s t a tgua rdona t amb e l s p r em i s :I n t e r nac i ona l de P r ensa i GodóLa l l a na de Pe r i od i smo . É s p r e s i den td ’ hono r de l ’ A soc i a c i ón de Am i gos del a I nd i a en E spaña i p r e s i den t de l aDMD (Asoc i a c i ón p ro De recho a Mo r i rD i gnamen te ) . E n t r e e l s s eus l l i b r e s ia s sa i g s més conegu t s f i g u r en :H i ndu i smo y mundo occ i den ta l ; Lo ss i g nos y l a s cosas ; T eo r í a de l hombresecu l a r ; Conve r sac i ones en Ca ta l uña ;Conve r sac i ones en Mad r i d ; L ad i f i c u l t ad de s e r e spaño l ;Ap rox imac i ón a l o r i g en ; E n sayosre t rop rog re s i vo s ; P r ime r t e s t amen to ;Segunda memor i a ; F i l o so f í a y m í s t i c a ;Cuade rno amar i l l o ; V a r i a c i ones 95 ;Conve r sac i ones en Mad r i d y enCa ta l uña .

6

EL

RE

TO

RN

A L

A N

AT

UR

A,

L’I

NIC

I D

E L

’AV

EN

TU

RA

SA

LV

AD

OR

PÁ

NIK

ER

és funció de les idees, sinó que les idees són funció del món. (Que no voldir que l’home sigui sols història, sinó que significa atendre l’acció de l’in-fra sobre el supra, generalment descurada pels filòsofs espiritualistes.)D’altra banda, amb la seva aproximació cada vegada més misteriosa a larealitat, la ciència, a diferència d’altres èpoques, ja no contribueix a “desen-cisar” el món. La mateixa matèria ha deixat de ser “l’afer avorrit” dequè es queixava Whitehead. Fins i tot podem pensar que una nova “meta-física”, més modesta i més profunda, més respectuosa amb la ciència,comença a apuntar.

En tot cas, la ciència ha fet canviar el nostre repertori de metàforesfilosòfiques. Per exemple, Henri Bergson va encunyar l’expressió ingè-nuament misteriosa d’élan vital; avui parlaríem de “la complexitat recur-siva dels mecanismes de reproducció de l’ADN”, que és molt més cien-tífic i precís, però no menys misteriós i sorprenent. Ni menys mític. Enun altre lloc vaig proposar l’anomenat “model retroprogressiu” queconcilia la secularització amb l’aproximació a l’origen, la racionalitatil·lustrada amb la mística romàntica. Vol dir que fins l’acte de filosofarno pot perdre de vista el seu origen animal i que aquí, en aquesta sim-biosi, rauen les característiques de la “natura humana”. La ment s’ins-criu al cervell, que és l’òrgan animal més sofisticat. Cap construcciócultural no pot desconnectar-se de la seva arrel, i aquesta arrel és tan“espiritual” com “material”, tan còsmica com animal. Així, l’origen del’ètica, no el trobem tant en el contracte social de Hobbes com en lesidees del mateix Darwin, precursor dels etòlegs. L’origen és en els “ins-tints socials” dels animals, no solament en el temor racional de l’egois-me (Hobbes). Ho tinc escrit al meu llibre Quadern groc. Hi ha una“simpatia” activa prèvia que dissenya solucions compartides. Les con-ductes morals no solament són producte de la història cultural sinó tam-bé de la selecció natural. Si es pot parlar d’un animal “ètic” és perquèels comportaments altruistes i corporatius tenen un valor de supervivència.

Darwin cita la regla d’or, la que ja formulà Confuci molt abans queCrist: “No facis als altres el que no vols que et facin a tu.” Però de vega-des és bo que et facin el que no vols que et facin. Darwin va comprendreque el que fa necessària la moralitat, és el conflicte. Com resolen els ani-mals els seves situacions de conflicte? Alguna cosa té a dir-hi l’etologia,a tot això. Un plantejament “retroprogressiu” no es pot limitar a una èti-ca abstracta i humanista que solament concerneix l’espècie humana.“Ha arribat l’hora de retirar l’ètica de les mans dels filòsofs i biologitzar-la”, va escriure E. O. Wilson en el famós llibre Sociobiologia. Bé. Es potcontinuar fent filosofia moral des de la biologia. Com he dit abans, feliç-ment ha passat a la història l’època en què el que era innat era de dretesi el que era adquirit, d’esquerres. El model retroprogressiu enclou tantl’espiritualitat com l’animalitat. És obvi, per exemple, que l’altruisme noes limita a la nostra espècie. Els etòlegs esmenten el fenomen denominat

7

EL

RE

TO

RN

A L

A N

AT

UR

A,

L’I

NIC

I D

E L

’AV

EN

TU

RA

SA

LV

AD

OR

PÁ

NIK

ER

“altruisme recíproc”: avui t’ajudo jo, demà m’ajudes tu. Egoisme i altruis-me van intricats i la natura no solament atén les raons del “gen egoista”–o les atén d’una manera molt subtil–. Els animals coneixen l’empatia ila simpatia, i la denominada “llei de la selva” és més ordenada i racionalque no ens pensàvem. És, doncs, ridícul, teoritzar sobre la moralitat huma-na sense una anàlisi prèvia del comportament social dels animals, espe-cialment dels primats. Descendim d’animals que van viure en comunitatdurant milions d’anys. El mític “contracte social” ja estava inventatmolt abans que l’espècie humana aparegués en aquest planeta, i cap referèn-cia a la “natura humana” no pot silenciar aquestes arrels.

Una nova filosofia de la “natura humana”, des d’un enfocament “retro-progressiu”, no pot acceptar ni l’etiqueta de naturalisme ni la de cultu-ralisme sinó, en tot cas, totes dues alhora. El naturalisme ètic inauguratper Darwin s’ha de conciliar amb la tradició clàssica i, fins i tot, histori-cista. Per exemple, l’altruisme és un comportament innat o adquirit?Òbviament, totes dues coses. Les estratègies del “gen egoista” ja esmen-tat (Dawkins) no estan en contradicció amb els plantejaments diguem-ne “espiritualistes”. Els conceptes d’adaptació i de supervivència són moltamplis. Potser altruisme biològic i altruisme moral seran coses diferents,però sens dubte estan connectades. No es tracta de reduir l’ètica a la bio-logia, sinó de considerar les seves connexions recíproques.

En suma, la reaparició actual de la “natura humana” s’inscriu dinsd’un ampli moviment cultural que va col·locant l’ésser humà en un llocmolt menys privilegiat que no ens pensàvem. Es van equivocar els idea-listes, i també Sartre i els conductistes, que d’alguna manera coincidienquan creien que l’animal humà era abans llibertat que no natura. Lanostra llibertat és funció del nostre cervell, el qual és funció del nostregenoma, és a dir, del nostre primer estatut “natural”. No és que el cervellsigui la causa de la ment, com pretén un ingenu materialisme mecànic;però ment i cervell tampoc no són res separable. Des d’un enfocament no-dual (que no és el mateix que monista), aquí trobem una sola realitatontològica que exigeix ser abordada per la via d’una diversitat episte-mològica. Una cosa és el llenguatge neurològic i una altra, el psicològic;però tots dos tracten del mateix. Rebutjar el dualisme no porta per forçaa ser materialista o espiritualista. Negar “l’esperit en la màquina” (Ryle)no converteix l’home en màquina. I encara que, de moment, no dispo-sem de cap teoria científica de la consciència, no podem negar que la cons-ciència existeix.

Redescobriment de la “natura humana”, recol·locació de l’animal humàal modest lloc que li correspon; ara bé, tot això va emmarcat en una situa-ció de fluïdesa sense precedents. Així passa que estem penetrant en unaedat nova en què haurà de ser possible que la biotecnologia pugui modi-ficar la mateixa “natura humana”. És l’edat de l’evolucionisme autodiri-git. Els reptes i els riscos són tan inèdits com formidables, aquí. En con-

8

EL

RE

TO

RN

A L

A N

AT

UR

A,

L’I

NIC

I D

E L

’AV

EN

TU

RA

SA

LV

AD

OR

PÁ

NIK

ER

tra del clixé que ens encaminem cap a un món cada vegada més fàcil ifressat, el cert és, com ja s’ha indicat al començament de l’article, que elfutur serà cada dia més incert i més complex, més interrelacionat (l’eco-logia ens ha ensenyat que “tot incideix sobre tot”), i d’aquí ve l’exigèn-cia de rendir un plus de creativitat –individual i col·lectiva– que abansno calia. La natura humana existeix, i tal si existeix! Però no és una natu-ra rígida i eternament fixa. I aquí, precisament, comença l’aventura.

Salvador Pániker

10

Els darrers anys, la qüestió de la naturalesa humana ha saltat de ladiscreta penombra de l’erudicióacadèmica als titulars dels diaris, tant per causa de diverses publica-cions d’autors com Wilson, Sloterdijk,Fukuyama, Habermas i Pinker, comperquè el tema s’ha imbricat amb lesdiscussions i inquietuds suscitadespels avenços recents de la biotecnolo-gia. Tanmateix, no hem d’oblidar quela reflexió sobre la naturalesa humanaté una llarga tradició en el pensamentoccidental i l’oriental.

Jesús Mosterín

LA QÜESTIÓ DE LANATURALESA HUMANA

11

ls darrers anys, laqüestió de la naturahumana ha saltat dela discreta penombrade l’erudició acadè-mica als titulars delsdiaris. Ha estat tantper causa de diversespublicacions d’autorstan coneguts com Wil-son, Sloterdijk, Fuku-yama, Habermas i

Pinker, com perquè el tema s’ha imbricatamb les discussions i inquietuds suscitadespels avenços recents de la biotecnologia.Tanmateix, no hem d’oblidar que la refle-xió sobre la natura humana té una llargatradició en el pensament occidental, que jaes palesava en el títol d’obres clàssiquescom A treatise of human nature, de DavidHume.

Tampoc el pensament oriental no haestat aliè a aquesta preocupació. Només calrecordar les posicions contraposades que,fa 23 segles, defensaven a la Xina dos gransfilòsofs de l’escola dels lletrats, Mengzi(“Mencius”) i Xunzi, partidaris, respecti-vament, de la bondat i la maldat intrínse-ques de la natura humana. Segons Mengzi,els éssers humans tindríem una tendènciacongènita a la benevolència (rén), basadaen la compassió, i a la correcció o justícia(yì). Aquesta tendència seria l’únic que ensdiferenciaria dels altres animals. Si no esconrea, a la fi es perd. Segons Xunzi, benal contrari, els humans seríem congènita-ment agressius, egoistes i batussers, i sola-ment l’educació i la cultura aconseguiriensuperar aquestes tendències naturals i dur-nos a la benevolència i la rectitud.

Què és la natura

La paraula ‘natura’ s’usa en una plurali-tat de sentits que cal distingir. De vegadesenraonem de la natura com a totalitat de la realitat o, si més no, de la realitat físi-

ca. La mateixa paraula ‘física’ prové delmot grec phisis, que vol dir natura, i leslleis de la física també s’anomenen lleisde la natura. Els primers filòsofs grecs, elspresocràtics, exposaven les teories fisico-metafísiques sobre la realitat sencera sotael títol Perì phiseos (Sobre la natura). Enaquest sentit amplíssim, la natura ho abas-ta tot.

Unes altres vegades usem el substan-tiu ‘natura’ i l’adjectiu ‘natural’ per a ex-cloure la interferència humana. Els sofis-tes grecs del segle IV contraposaven la phi-sis (la realitat tal com és per si mateixa,independentment de les convencionshumanes) al nómos (la convenció, el cos-tum, la llei política). Així, l’espècie o elsexe serien naturals, mentre que ser alcal-de o premi Nobel seria convencional. Alsegle –IV, Aristòtil va contraposar allònatural (que té en si mateix el principi oorigen del seu canvi i moviment) a allòartificial, que tan sols canvia o es mou perl’acció d’un agent extern que el mou o can-via. El carro, artificial, no belluga tot sol,sinó que és bellugat pel cavall, semoventnatural. La planta creix i es configura persi mateixa d’una manera natural, mentreque l’escultura adopta la seva forma arti-ficialment, de les mans de l’artista que l’es-culpeix. En l’actual teoria de la cultura,les pautes de conducta dels animals es con-sideren naturals o culturals, segons quela informació que les codifica hagi estattransmesa genèticament o per aprenen-tatge social.

En un sentit més restringit, parlem dela natura de les coses d’una certa mena oclasse com allò que són en el fons i per-manentment. Així doncs, si bé els animalses desenvolupen i canvien al llarg de lavida, mai no es dóna que un gos, per exem-ple, esdevingui mosquit o cavall, ni tansols gossa. La seva espècie i el seu sexe for-men part de la seva natura.

E J E S Ú S M O S T E R Í N é s p ro f e s so rd ’ i n ve s t i g ac i ó a l ’ I n s t i t u t de F i l o so f i a

de l CS IC , c a t ed rà t i c de l ò g i c a if i l o so f i a de l a c i è nc i a de l a

Un i v e r s i t a t de Ba r ce l ona , f e l l ow de lCen te r f o r Ph i l o sophy o f S c i ence de

P i t t sbu r gh i membre t i t u l a r del ’ A cadem ia Eu ropaea , de l ’ I n s t i t u t

I n t e r na t i ona l de Ph i l o soph i e i d el ’ A cadém ie I n t e r na t i ona l e de

Ph i l o soph i e des Sc i ences . Ha e s t a tp ro f e s so r i n v i t a t en d i v e r se s

un i v e r s i t a t s d ’ Eu ropa , À s i a i Amè r i c a .F i l ò so f , l ò g i c i a u to r de nombrosos

a r t i c l e s , a i x í c om de 24 l l i b r e s ,a l g uns de l s qua l s són ¡ V i v an l o s

an ima l e s ! (Deba te , 1 998) , Los l ó g i co s(Espasa -Ca l pe , 2000) , Concep tos y

t eo r í a s en l a c i e nc i a (A l i a n zaEd i t o r i a l , 2000) , C i enc i a v i v a

(E spasa -Ca l pe , 200 1 ) i , e nco l · l a bo rac i ó amb R . To r r e t t i ,

D i c c i ona r i o de l ó g i c a y f i l o so f í a de l ac i enc i a (A l i a n za Ed i t o r i a l , 2002) .

12

LA

QÜ

ES

TIÓ

DE

LA

NA

TU

RA

LE

SA

HU

MA

NA

JES

ÚS

MO

ST

ER

ÍN

Hi ha cap natura humana?

Entre els fantasmes que el deliri de la raóha produït, destaca, per l’extravagància irecurrència, la idea filosòfica de l’absènciad’una natura humana. Totes les altres espè-cies animals tindrien una natura, però elséssers humans en serien l’excepció. L’Ho-mo sapiens no seria ni animal, sinó unaespècie d’àngel abstrús i eteri, pura lliber-tat i plasticitat. La tesi que li manca unanatura definida ja apareix expressada enl’humanista Pico della Mirandola. Des dePico fins als conductistes, existencialistesi constructivistes socials postmoderns, pas-sant pels idealistes i marxistes, molts hanpensat que l’espècie humana està manca-da de natura, que som pura llibertat i inde-terminació i que venim al món com un fullen blanc (tanquam tabula rasa).

Pico della Mirandola estava convençutde la superioritat de l’home sobre la restade criatures. “Per això Déu trià l’home comuna obra de natura indefinida i, així queel tingué posat al centre del món, li digué:–No t’he donat, oh Adam, cap lloc deter-minat ni cap presentació pròpia ni cap prer-rogativa exclusiva teva, sinó que el lloc, lapresentació, les prerrogatives que vulguis,les obtindràs i conservaràs segons els teusdesigs [...]. La natura limitada dels altresés continguda a les lleis escrites per mi.Però tu determinaràs la teva pròpia natu-ra sense cap destorb, al teu albir, i al teufranc albir la lliuro. No t’he fet celest niterrestre, mortal ni immortal, perquè pertu mateix, com a artífex lliure i sobirà, etformis i t’esculpeixis en la forma que hagistriat.”

Al segle XVII, John Locke sostenia quetot coneixement procedeix de l’experièn-cia. Resumint el primer llibre del seu Essay,escriu: “En les meditacions que vaig fersobre l’enteniment, vaig maldar per pro-var que la ment és, de bell antuvi, unatabula rasa.” A l’inici del segon llibre, hillegim: “Suposem, doncs, segons que hemdit, que la ment és com un full de paperen blanc, buida de qualssevulla lletres i sen-se cap idea. Com arriba a estar proveïda?[...] D’on li vénen tots els materials de laraó i el coneixement? Hi responc amb unmot: de l’experiència.” Parlant de l’edu-cació, insisteix que l’infant “és solament

paper en blanc o cera, que caldrà mode-lar i configurar com hom vulgui”. L’expe-riència, únicament l’experiència ens con-verteix en el que som. No hi ha cap instintinnat.

Al segle XVIII, Étienne de Condillac iClaude Helvétius creien que tots els éssershumans naixem amb exactament les matei-xes capacitats, tendències i talents, i queles diverses influències ambientals i for-matives ja expliquen les diferències de con-ducta observables. Condillac usà la metà-fora de l’estàtua de marbre per a descriu-re el procés cognitiu. Helvétius pensava queno solament no hi ha idees innates sinó tam-poc capacitats innates. Tot depèn de l’am-bient, de l’educació: l’éducation peut tout.

Segons el filòsof idealista alemany Fich-te, el jo es posa ell mateix en un acte dellibertat absoluta, independent de totadeterminació natural. Segons Karl Marx,l’estat de les forces productives i les rela-cions de producció determinen el que endiem natura humana. “Aquesta suma deforces de producció, capitals i formes d’in-tercanvi social que cada individu i cadageneració troben com a cosa donada, és elfonament real del que els filòsofs es repre-senten com la substància i l’essència del’home”. Marx pensava que la natura hu-mana és simplement el resultat de les rela-cions de producció, de manera que, alte-rant-les, podríem transformar la mateixanatura humana. Els marxistes creien que,canviant les relacions econòmiques, can-viaria la natura. Així de fàcil. D’aquí veniael mite de l’home nou, que havia de sorgircom a conseqüència de les transformacionssocials sagnants imposades per les dicta-dures marxistes del segle XX.

José Ortega y Gasset afirmà que “és falsparlar de la natura humana, que l’homeno té natura. [...] Al capdavall, l’home noté natura, sinó que té [...] història. O, elque és igual: el que la natura és a les coses,és la història –res gestae– a l’home”. Elsexistencialistes pensaven que l’home estàmancat de natura, que en ell l’existència ila llibertat precedeixen l’essència i la deter-minació i que és a partir d’aquesta existèn-cia i llibertat no naturals, que construïmlliurement la nostra essència pròpia. SegonsJean-Paul Sartre, en els homes l’existènciacom a llibertat precedeix l’essència com a

13

LA

QÜ

ES

TIÓ

DE

LA

NA

TU

RA

LE

SA

HU

MA

NA

JES

ÚS

MO

ST

ER

ÍN

natura: els éssers humans són lliures detriar la seva natura pròpia.

John Watson, el fundador del conduc-tisme, pretenia ser capaç de convertir qual-sevol infant, a través d’una educació adient,en qualsevol mena d’ésser humà o de pro-fessional, independentment de la seva idio-sincràsia genètica: “Doneu-me una dot-zena de nens sans [...] i garanteixo que enpuc triar un de qualsevol a l’atzar i entre-nar-lo perquè esdevingui un especialistaqualsevol: metge, advocat, artista, granempresari o també captaire o lladre, inde-pendentment tant del talent, les inclina-cions, les tendències, les habilitats i la voca-ció seves, com de la raça dels seus avant-passats.” Avui sabem que això és impos-sible. Els psicòlegs conductistes ignora-ven que les nostres reaccions depenen delnostre cervell, el qual depèn al seu torn delnostre genoma. Pretenien que l’infant veal món com un full en blanc o tabula rasai que el seu comportament posterior depènexclusivament de l’educació i els estímulsque hagi rebut. L’antropòleg Ashley Mon-tagu va escriure que “l’humà està com-pletament mancat d’instints. [...] L’homeés home perquè està mancat d’instints, per-què tot el que és i el que ha arribat a ser,ho ha après i adquirit de la seva cultura”.

Aquesta doctrina és tan òbviament fal-sa per a tothom que hagi observat el com-portament dels infants, que no és estranyque hagi desaparegut amb la mateixa rapi-desa amb què es va difondre originària-ment. Els avenços de la genètica, l’etolo-gia, la psicologia evolutiva i la lingüísticahan desbaratat aquesta tesi conductista,cosa que no és obstacle perquè certes pau-tes de conducta hagin pogut ser estudiadesamb èxit i rigor mitjançant mètodes con-ductistes.

L’avenç indeturable en l’exploració delgenoma humà fa insostenible qualsevolnegació de la nostra natura. Noam Chomskyja havia mostrat la incapacitat del con-ductisme per a donar compte del desenvo-lupament del llenguatge infantil. StevenPinker ha estès el raonament chomskià atotes les nostres capacitats en el seu llibredel 2002 The blank slate (La taula rasa),un atac devastador contra la negació moder-na de la natura humana i contra les tesis“políticament correctes” de la taula rasa, el

bon salvatge i el fantasma a la màquina(com Gilbert Ryle anomenava el presump-te esperit immaterial comandant un cosmaterial, segons la tradició cartesiana). Dei-xant de banda aspectes de detall, és palèsque Pinker té raó. El seu llibre representauna contribució molt sòlida al debat actualentorn de la natura humana.

La concepc ió na tu ra l i s t a de l a na tu rahumana

Pocs dubtes hi ha que la tesi de la ine-xistència d’una natura humana o la del seucaràcter incorpori i quasiespiritista són fal-ses. Tot i que en el passat les concepcionstradicionals, d’arrel religiosa o supersticio-sa, han inspirat gran part de les idees filosò-fiques sobre la natura humana, la seva in-compatibilitat amb la ciència actual les fairrellevants. Sembla que el que ens cal és,valgui la redundància, una concepció natu-ralista de la natura humana. Una tal con-cepció solament ha estat possible des de larevolució feta per Darwin i els seus segui-dors en la biologia. Per bé que el naturalis-me evolucionista ha triomfat en tota reglaen el pensament científic i en la filosofia pro-pera a la ciència, encara caldeja la resistèn-cia a considerar-nos el que som, animals, ila predilecció pels mites que ens identifiquenamb àngels caiguts, fantasmes incorporats,subjectes transcendentals en un regne d’es-perits purs o simples productes culturalsimplantats en taules rases.

Cada espècie és única, singular i irrepe-tible, i no cal dir que l’espècie humana tam-bé. Però quan els antinaturalistes procla-men amb èmfasi retòric la singularitat del’espècie humana i insisteixen en certescaracterístiques úniques de la nostra espè-cie, com ara el llenguatge, no es limiten aremarcar la trivialitat que la nostra espècie,com totes, és única i diferent de les altres,sinó que pretenen col·locar-la en un pla dife-rent i superior; no solament seria diferent,sinó que aniria per davant de les altres,representaria una cosa així com la culmi-nació de l’evolució. Aquest plantejamentés incompatible amb la biologia evolucio-nista. L’evolució no és cap procés lineal enquè els uns poden anar per davant delsaltres, sinó que té una estructura arbòria

14

LA

QÜ

ES

TIÓ

DE

LA

NA

TU

RA

LE

SA

HU

MA

NA

JES

ÚS

MO

ST

ER

ÍN

que es ramifica en totes les direccions. Si ensdispersem en direccions diferents, ningúno va per davant ni per darrere dels altres.Totes les espècies actuals són les gemmesterminals de l’arbre de la vida. En qualse-vol cas, si el que ens interessa és el conei-xement de la nostra pròpia natura, el queens cal, més que no llagoteries autolau-datòries, és avançar en l’exploració del geno-ma humà. I si ens volem comparar seriosa-ment amb uns altres animals, com els xim-panzés, el que hem de fer no és denigrar-los sinó, més aviat, seqüenciar-ne el geno-ma, comparar-lo amb el nostre i descobrirels llocs concrets on rau la diferència entretots dos.

Polèmica sobre la soc iob io log ia

Al maig del 1975, quan es va publicar l’im-pressionant volum Sociobiology: the newsynthesis, la seva aparició va ser saludadaen primera plana del New York Times comun esdeveniment. Les primeres recensions,tant en la premsa científica com en la popu-lar, van ser molt positives. En realitat, i desdel punt de vista de les reaccions que pro-vocà, Sociobiology era com dos llibres alho-ra: el primer, que comprenia el 94% deles pàgines i 26 dels 27 capítols, era unarevisió de tot el que se sabia sobre els ani-mals socials des del punt de vista de la bio-logia evolutiva i no va trobar cap oposi-ció. El segon es limitava al darrer capítol,el 27, en què els mateixos principis i plan-tejaments s’aplicaven a les societats huma-nes. Edward Osborne Wilson trobava injus-tificable excloure els humans de les sevesconsideracions. És més, pensava i deia queles ciències socials solament podrien tro-bar un fonament sòlid en la biologia. Entot cas, aquesta pretensió d’un biòleg dedonar a la conducta social humana elmateix tracte que a la de qualsevol altraespècie va xocar amb una oposició violen-tíssima.

Molts sociòlegs tradicionalistes van reac-cionar contra el que veien com una inva-sió del seu domini particular per part deles ciències naturals.

Al temor al desconegut, s’hi afegia eltemor a descobrir que alguna part de laconducta humana fos determinada per lagenètica. Entre els intel·lectuals nord-ame-

ricans estava molt estesa l’optimista i ingè-nua creença en la mal·leabilitat il·limita-da de la ment humana per l’educació: totsnaixeríem com a taules rases i iguals, iqualssevol diferències posteriors en caràc-ter o conducta serien solament per causade les diferències en ambient i educació.Aquest parer a mig embastar trontollavasi els mètodes típics de la biologia s’apli-caven a la conducta humana. Calia opo-sar-s’hi, doncs. I l’oposició d’un grup d’in-tel·lectuals marxistes de l’àrea de Boston,entre els quals hi havia dos biòlegs i col-legues de Wilson a Harvard, RichardLewontin i Stephen Gould, va ser espe-cialment virulenta.

Malgrat que, dos mesos abans, el pre-sident Carter havia guardonat Wilson ambla medalla nacional de Ciències, al generdel 1978, a la reunió anual de l’Associa-ció Americana per al Progrés de la Cièn-cia, un grup de fanàtics (vinculats al grupCiència per al Poble) van ocupar l’estra-da on havia de parlar Wilson, li van abo-car un cubell d’aigua freda al damunt i livan cantar “Wilson, t’has pixat”. Era obviper a tothom que la reacció ideològica delsenemics de la sociobiologia anava massalluny, cosa que tampoc no implicava quela teoria sociobiològica de Wilson no tin-gués punts dèbils. Lewontin i d’altres hancriticat amb raó la tendència de Wilson asuposar que tots els trets biològics sónadaptables a l’ambient, com si la selecciónatural fos l’única força que actua en l’e-volució, quan de fet també n’hi operen d’al-tres, com la deriva genètica.

En el context de les controvèrsies sus-citades per l’intent d’aplicar la sociobio-logia a l’espècie humana, Wilson decidí res-pondre als crítics i defensar la seva posi-ció, elaborant-la en un altre tom, Onhuman nature, publicat el 1978, que deseguida obtingué el premi Pulitzer al millorllibre de no-ficció. El títol de l’obra ja pres-suposa l’existència d’una natura humana.No estem perduts i desorientats en cap espaimetafísic de buidor i de llibertat absolutes.Almenys, estem parcialment orientats perla brúixola dels nostres gens. Per això elséssers humans podem entendre’ns i sentirempatia mútuament, fins i tot per damuntde les barreres culturals que ens separen,perquè, en un nivell molt més profund i

15

LA

QÜ

ES

TIÓ

DE

LA

NA

TU

RA

LE

SA

HU

MA

NA

JES

ÚS

MO

ST

ER

ÍN

fonamental, compartim les mateixes neces-sitats, impulsos i desigs. Els animals decada espècie vénen al món programats pera fer-hi unes certes coses i no d’altres. Laseva natura consisteix en això.

En el teixit de la nostra conducta, la tra-ma hereditària dels gens està inextrica-blement entrellaçada amb l’ordit culturalde l’aprenentatge. Per exemple, la capa-citat lingüística genèrica ens ve donada pelsgens, però la llengua concreta que parlemdepèn de les oracions que sentim en lainfantesa. Així mateix, la nostra capacitatcultural en general depèn del nostre cer-vell, un portentós processador d’informa-ció heretat genèticament, però que ens per-met processar i executar tota mena de pro-grames culturals assimilats del nostreentorn. Separar allò heretat d’allò adqui-rit, traçar la frontera entre nature i nur-ture (natura i criança) en el tot intricat dela nostra conducta i la nostra societat ésuna tasca que supera les nostres possibili-tats científiques actuals, però estarà al nos-tre abast tan bon punt conclogui l’explo-ració i l’anàlisi del genoma humà.

Fukuyama i e ls ps icofàrmacs

Els avenços de la biotecnologia han atiatrecentment la polèmica sobre la naturahumana. Fa més d’una dècada que Fran-cis Fukuyama ja va anunciar la fi de lahistòria i el triomf definitiu del capitalis-me. Segons que explica al darrer llibre, Ourposthuman future, la fi de la història noconsisteix pas en l’absència de conflictes,que és obvi que continuen presents. El ques’ha acabat, segons Fukuyama, és la com-petició entre sistemes politicoeconòmicsdiferents, atès que un sistema millor que elcapitalisme és impossible. La seva supe-rioritat rau en el fet que “les institucionscapitalistes es basen en hipòtesis sobre lanatura humana que són molt més realis-tes que les dels oponents”. En Our post-human future, Fukuyama considera quel’únic perill seriós que corre el capitalis-me ve de la biotecnologia. En efecte, el capi-talisme és el sistema més ben adaptat a lanatura humana, però la biotecnologia ame-naça canviar la natura humana mateixa,amb la qual cosa el capitalisme perdria la

seva adaptació i la història es tornaria aengegar, una perspectiva que alarma Fuku-yama en gran manera.

La natura humana seria “el total de lescaracterístiques típiques de l’espècie huma-na degudes a factors genètics més que noambientals”. Fukuyama assenyala que“molts dels atributs que abans es consi-deraven exclusius dels éssers humans –elllenguatge, la cultura, la raó i la conscièn-cia– també són característics d’una granvarietat d’animals no humans”. En comp-tes de limitar-se a constatar que els éssershumans som animals, si bé uns d’espe-cialment intel·ligents i reeixits, Fukuyamas’entesta a cavar una fossa entre els humansi els altres animals, amb unes nocions forçaconfuses. Mentre tots els animals tenennatura, solament els humans tindríem “dig-nitat”. Aquesta “dignitat” ens confeririaun estatus moral diferent del de la restad’animals i igual entre tots els humans.Aquesta presumpta dignitat consistiria enun misteriós “factor x” que ens faria dife-rents de la resta de la natura.

Aldous Huxley, en la famosa novel·la del1932 Brave new world (Un món feliç), ima-ginava la utopia paradoxal d’un món man-cat d’espontaneïtat i creativitat, on tan-mateix tothom seria feliç pel consum gene-ralitzat de la droga soma, un psicofàrmacque l’estat produeix per a proporcionar alsciutadans una satisfacció beneitona. Fuku-yama tem que aquella utopia del 1932 noes faci realitat en els nostres temps, gràciesal desenvolupament de psicofàrmacs comProzac i Ritali. Segons Fukuyama, tot elprogrés humà ve de l’esforç de la gent peraconseguir el reconeixement dels altres il’autoestima pròpia. Això és el que ens moua crear i a bregar per assolir els nostresobjectius (aprovar l’examen o agradar a laparella o guanyar el premi Nobel). L’esta-tus, ens l’hem de guanyar. I tot plegat se’npot anar en orris, amb els psicofàrmacs quefan que ens sentim bé i augmenti l’auto-estima sense necessitat de crear ni produirres. En efecte, cercar un estatus per mitjàde l’esforç va lligat als nivells de serotoni-na del cos. Però més fàcil que emprendretasques esforçades, és prendre un psi-cofàrmac com Prozac, que incrementadirectament el nivell de serotonina. Els fàr-macs com Prozac inquieten Fukuyama per-

16

LA

QÜ

ES

TIÓ

DE

LA

NA

TU

RA

LE

SA

HU

MA

NA

JES

ÚS

MO

ST

ER

ÍN

què li recorden el soma de Huxley. D’aquía parlar d’un món posthumà i sense natu-ra humana només hi ha un pas. Bé, de totesmaneres, no cal exagerar. Encara quesubstàncies químiques adequades puguincanviar considerablement els estats d’ànimi la conducta, com mostra el cas tan sim-ple i tradicional de la borratxera, i encaraque els “paradisos artificials” ens distre-guin de la vida real, difícilment es pot par-lar d’un canvi de natura. Els ebris i elssobris continuen podent encreuar-se i pro-duir descendència fèrtil, com alguns com-proven després d’una nit de gresca.

La natura d’una espècie és funció delgenoma d’aquesta espècie. La selecció natu-ral ha actuat sobre el genoma des de l’ini-ci de la vida. Des del neolític, també haactuat la selecció artificial. Des de fa unspocs anys hem començat a practicar l’en-ginyeria genètica, interferint-nos directa-ment en el genoma d’algunes espècies, coml’arròs o la mosca Drosophila, creant unavariabilitat genètica inexistent prèviamenti introduint, per exemple, un gen d’un orga-nisme en el genoma d’un altre perquè siguiimmune a un virus o a una malaltia deter-minada. Tot això no és tan diferent del quesempre ha succeït a la natura. De fet, elsgenomes de totes les espècies són mosaicsde gens i seqüències de tota mena d’orga-nismes ancestrals. El genoma humà contédiversos gens provinents de prosimis, derèptils, de peixos i, fins i tot, de bacteris.

A la llarga, l’enginyeria genètica per-metrà introduir al genoma dels nostres des-cendents uns gens que els facin immunes amalalties temibles o desagradables i, fins itot, gens que potenciïn propietats desitja-bles com la vigoria, l’agilitat, la intel·ligèn-cia o la memòria. Encara en sabem massapoc perquè aquesta eugenèsia (enginyeriagenètica aplicada a la millora del geno-ma) sigui un programa viable i raonable,però el progrés científic és ràpid i potserla podrem endegar en un moment no gai-re llunyà. L’eugenèsia totalitària, definidai practicada per l’estat, fa de mal pair, peròl’eugenèsia liberal, en què les decisionssobre els fills les prenen els mateixos pares,té molts més partidaris. Ara com ara, nin-gú no ha proposat cap raó convincent pera prohibir als pares que facin tot el quepuguin perquè els fills estiguin sans, gau-

deixin de la plenitud de les facultats físi-ques i mentals i tinguin un caràcter equi-librat i serè, i evitin que pateixin malaltiesgreus, deficiències lamentables o tendeixina convertir-se en criminals compulsius.Amb tot, alguns jerarques religiosos i algunsintel·lectuals alarmistes han expressat laseva inquietud i oposició.

Fukuyama està preocupat no solamentpels psicofàrmacs sinó, molt més encara,per l’enginyeria genètica, que amenaçarial’essència de la natura humana: “L’ame-naça més important que planteja la bio-tecnologia contemporània és la possibilitatque alteri la natura humana i, per tant, enstraslladi a un estadi posthumà de la histò-ria.” Fukuyama tem que això comportaràl’enfonsament del sistema polític liberal.“Una gran part del nostre món polític esbasa en l’existència d’una essència huma-na estable [...] o en la nostra creença queaquesta essència existeix. Podem estar apunt d’entrar en un futur posthumà, en quèla tecnologia ens donarà la capacitat d’al-terar gradualment aquesta essència al llargdel temps. Molts saluden aquest poder sotal’emblema de la llibertat humana. Volenmaximitzar la llibertat dels pares d’elegirel tipus de fills que tinguin, la llibertat delscientífics en la recerca i la llibertat delsempresaris d’usar la tecnologia per a cre-ar riquesa. Però aquesta llibertat serà dife-rent de totes les llibertats que hem tingutprèviament.” Fukuyama hi està en contra.“No ens hem de considerar esclaus del pro-grés tecnològic inevitable quan aquest pro-grés no serveix per a finalitats humanes.La veritable llibertat és la llibertat de lescomunitats polítiques de protegir els seusvalors predilectes i aquesta és la llibertatque hem d’exercir respecte a la revoluciótecnològica actual.” Que dispensi Fuku-yama, però la veritable llibertat és la lli-bertat dels individus, no la fantasmal “lli-bertat de la comunitat política”. Aquí,Fukuyama cau en el típic error categorialdels comunitaristes. Solament els individustenen cervell i, doncs, voluntat i, even-tualment, llibertat. La comunitat és unamera resultant estadística. En tot cas, enaquesta polèmica és Fukuyama, el qui trac-ta de restringir la llibertat dels altres (delspares, dels científics, dels empresaris), men-tre que ningú no tracta de restringir la lli-

17

LA

QÜ

ES

TIÓ

DE

LA

NA

TU

RA

LE

SA

HU

MA

NA

JES

ÚS

MO

ST

ER

ÍN

bertat de Fukuyama. Ningú no pretén queFukuyama es posi a fer recerca o a triar elsseus fills si ell no ho vol.

Sloterdijk, Habermas i l ’enginyeria genètica

A Alemanya, els filòsofs Peter Sloterdijk iJürgen Habermas no fa gaires anys que vanprotagonitzar una polèmica sonada. Aljuliol del 1999, en un simposi celebrat alcastell bavarès d’Elmau sobre “La filoso-fia després de Heidegger”, Sloterdijk pro-nuncià una conferència titulada Regeln fürden Menschenpark (Regles per al parchumà), el text de la qual es va filtrar aviatper tot el país i va produir-hi una certacommoció. Sloterdijk interpretava l’hu-manisme com un intent frustrat d’aman-sir i domesticar les tendències més bes-tials i destructives dels humans, mitjançantla lectura compartida dels clàssics. Totseguit, passava revista a les proposteseugenèsiques de Plató en el diàleg El polí-tic –on es tracta de seleccionar i criar unaelit de polítics amb la composició genèti-ca adequada per a dirigir òptimament elsaltres–, així com a les idees de Nietzschesobre l’empetitiment dels homes per domes-ticació i sobre la cerca del superhome. Con-cloïa que, en els nostres temps, la tasca del’humanisme passa per l’enginyeria genè-tica, fins i tot en la perspectiva d’unaeugenèsia totalitària. Atès el caràcter pudo-rós i políticament ultracorrecte de la dis-cussió acadèmica habitual a Alemanya, onl’ètica aplicada està pràcticament exclo-sa, les reflexions de Sloterdijk van produir-hi un gran escàndol. El crític més impla-cable va ser Habermas.

El 2001, Habermas publicà Die Zukunftder menschlichen Natur. Auf dem Wege zurliberalen Eugenetik? (El futur de la natu-ra humana. Cap a una eugenèsia liberal?).Donant per fet que l’única eugenèsia quees podria acceptar seria la voluntària o libe-ral, Habermas arremet contra ella, posant-se al costat dels crítics religiosos més con-servadors, oposats a tots els progressos dela biotecnologia, per més que ell mateixadopti aquesta postura per motius no reli-giosos, almenys a primera vista. SegonsHabermas, el fet que la fecundació es pro-

dueixi a l’atzar i no pugui ser influïda nimanipulada –la manca de disponibilitatdel mateix inici– és la base de la nostraautoconsciència com a individus morals,responsables i iguals. L’enginyeria genèti-ca eugenèsica introduiria una asimetriaentre els manipuladors (els pares) i elsmanipulats (els fills) i, fins i tot, enterbo-liria la distinció entre subjecte i objecte.Per tant, Habermas recomana prohibirl’eugenèsia, ni que sigui voluntària i cau-telosa, si volem una societat moral d’iguals.Com diversos crítics han indicat, l’argu-ment habermasià és sofístic. No hi ha capraó per a pensar que l’atzar determinamenys que l’elecció benintencionada delspares. I l’asimetria entre pares i fills exis-teix en qualsevol cas, com ja mostren elsseus diferents papers en l’educació, opo-sats fins i tot.

A tot estirar, Habermas admet l’eu-genèsia negativa, ja que és suposable quel’humà futur estaria d’acord que el pri-vessin de malalties hereditàries. Però lapositiva, no l’admet en absolut. Aquestadistinció no té cap ni centener. Amb lamateixa raó és suposable que l’humà futurtambé estaria d’acord que li proporcio-nessin salut, vigoria, bellesa, intel·ligèn-cia i memòria, per exemple. En una entre-vista en Die Zeit, Habermas, en el seurebuig de tota mena d’eugenèsia positiva,arriba a dir unes coses tan sorprenents comara: “Ningú no pot predir el que serà unabenedicció o una maledicció en el contextbiogràfic d’un altre, ni tan sols quan es trac-ta de béns genètics fonamentals, com unabona memòria o intel·ligència. En algunscontextos, fins i tot un cert impediment cor-poral pot ser avantatjós.”

Tant Fukuyama com Habermas temenque els avenços de la biologia i la biotec-nologia posaran en perill la moral i la socie-tat liberal democràtica. En efecte, aquestsavenços qüestionarien les idees tradicio-nals que els humans som molt diferentsdels altres animals, que tenim un lliurealbir absolut, que posseïm una dignitatigual i que ens considerem mútuamentsubjectes morals. Pensen que aquestes ide-es són no solament el punt central de latradició religiosa occidental sinó la baseideològica del liberalisme (i del capitalis-

18

LA

QÜ

ES

TIÓ

DE

LA

NA

TU

RA

LE

SA

HU

MA

NA

JES

ÚS

MO

ST

ER

ÍN

me, segons Fukuyama). La conclusió quetreuen d’aquests dubtosos raonaments ésque cal frenar el progrés científic i prohi-bir les evolucions tecnològiques que con-tribueixin a posar a les mans dels pares (encomptes de les de l’atzar) la selecció d’unsdeterminats trets genètics dels seus fills.Fukuyama troba una altra raó per al prohi-bicionisme en la possibilitat que l’eugenè-sia voluntària augmenti les diferènciessocials, en triar els pares de la classe benes-tant i culta els millors gens per als seus fills,cosa que els convertiria en una aristocrà-

cia autèntica. Hi ha molta exageració entotes aquestes alarmes. El dia que siguipossible immunitzar el fill contra unamalaltia introduint un nou segment d’ADNals cromosomes de l’embrió, no farem resgaire diferent del que fem ara vacunant-lo. Prou que caldrà sospesar els avantat-ges i inconvenients del procediment, peròno hi ha raó d’esquinçar-se les vestidures,ni d’anunciar la fi de la democràcia o dela moralitat.

Jesús Mosterín

20

Suposem que sabem què és la mentd’un ésser humà, de qualsevol denosaltres. Si ens ho plantegem en termes de sentit comú, no és una tasca difícil. A qui li seria impossibleexercir la introspecció, pensant en elseu jo? Però quan es reclamen termestècnics per a definir-ho, la tasca escomplica. Tant com que autors comNoam Chomsky qualifiquin de pseudo-preguntes les que es refereixen a lanatura de la nostra ment. No hi harespostes, a banda de les banals.

Camilo José Cela Conde

COM HA EVOLUCIONATLA MENT HUMANA?

uposem que sabemquè és la ment d’unésser humà, de qual-sevol de nosaltres. Siens ho plantegem entermes de sentit comú,no és una tasca difícil.A qui li seria impos-sible exercir la intros-pecció, pensant en elseu jo? Però quan esreclamen termes tèc-

nics per a definir-ho, la tasca es complica.Tant com que autors com Noam Chomskyqualifiquin de pseudopreguntes les que esrefereixen a la natura de la nostra ment.No hi ha respostes, a banda de les banals.

Intentem anar més enllà de la psicolo-gia popular, però, almenys des de Descar-tes, el dualisme filosòfic planteja que lament és una substància separada del cer-vell. Si donem per bo aquest axioma, no espot dir res de la seva evolució. Però si,guiats per la neurociència cognitiva, ente-nem que la ment no és sinó una successiód’estats funcionals del cervell, ¿estem enmillors condicions de recercar la maneracom s’ha produït la seva evolució?

Depèn del rigor que es demani. L’ob-jectiu d’establir com va tenir lloc l’apari-ció de la ment dins de la filogènesi huma-na és, alhora, desmesurat i modest. La des-mesura ve de les dificultats que apareixensempre que se n’intenta dir res. La modès-tia es presenta en afirmar, trivialment gai-rebé, que els nostres processos cognitiussón un producte de l’evolució per selecciónatural. En efecte, com podria ser altra-ment? Els estats funcionals del cervell sóntan deutors de la filogènesi com ho és lacapacitat d’oposar el polze al altres ditsde la mà, permetent les agafades precisesper a tallar una eina de pedra o fer anar unbisturí.

Però donar una afirmació per bona iexplicar-la descrivint la manera com esva produir el seu trànsit filogenètic sónpropòsits molt diferents. No costa gaire acceptar que la vida començà en aquest

acceptar que la vida començà en aquestplaneta fa prop de 3.500 milions d’anys,però d’això tampoc no es dedueix que siguifàcil indicar com van aparèixer les prime-res molècules autoreplicants. Semblant-ment, no costa gens acceptar que la menthumana inclou l’autoconsciència. El mateixDescartes construí el seu sistema filosòfica partir d’aquesta afirmació axiomàticaque considerava evident en si mateixa. Peròexplicar com es va produir l’evolució delconjunt ment/cervell fins a arribar a lescapacitats humanes –amb el llenguatge dedoble articulació, la moral complexa il’estètica com a trets propis i distintius del’Homo sapiens– planteja unes dificultatsingents. Tanmateix, el fet que sapiguemmolt poc de l’evolució de la ment humanano implica en absolut que faltin propostesespeculatives sobre com va tenir lloc aquestprocés. Doncs bé, vegem unes tals “evidèn-cies” a fi de saber quin terreny trepitgemen parlar de l’evolució del pensament, dela consciència o de la ment.

Les proves que s’aporten sobre l’evolu-ció de la ment humana corresponen a trestipus diferents d’indicis: les extrapolacionsobtingudes per comparació amb les con-ductes d’altres animals, el registre arque-ològic i el fòssil. Comencem per aquestdarrer. Com que els esdeveniments cere-brals que donen lloc als processos cogni-tius no es fossilitzen, ni tampoc ho fa elmateix cervell, les possibilitats d’extrauredels exemplars fòssils alguna informaciósobre la filogènesi de la ment són molt limi-tades. Mitjançant l’estudi de les marquesendocranials del Nen de Taung (Australo-pithecus africanus), comparant-les ambles dels exemplars d’Homo habilis proce-dents de Tanzània i Kenya, Phillip Tobiaselaborà la coneguda tesi de les expansionsprimerenques del lòbul frontal en la pri-mera espècie –fa uns 3,5 milions d’anys–i del temporal de la segona –1,8 milionsd’anys–, cosa que implica ni més ni menysque identificar els primers passos cap a l’e-volució del llenguatge. Però enllà de la com-paració de les empremtes endocranials, no

S C A M I L O J O S É C E L A C O N D E é s ca t ed rà t i cde f i l o so f i a de l a Un i v e r s i t a t de l e sI l l e s Ba l ea r s . També é s membre de

com i t è s ed i t o r i a l s de d i v e r se spub l i c ac i ons i h a pub l i c a t nombrosos

a r t i c l e s a cadèm i c s i c i e n t í f i c s i u n squan t s l l i b r e s d ’ a s sa i g , com a ra De

genes , d i o ses y t i r anos (Mad r i d ,1985) o Sende ros de l a e vo l u c i ón

humana (Mad r i d , 200 1 ) . L a s e vaac tua l l í n i a de r e ce r ca t r a c t a

l ’ e vo l u c i ó humana i , e spec i a lmen t ,a l g uns a spec te s de l ’ e vo l u c i ó de l a

men t . A l ’ a b r i l d e 200 1 v a f unda r e lL abo ra to r i d e S i s t emàt i c a Humana de

l a Un i v e r s i t a t de l e s I l l e s Ba l ea r s .

21

CO

M H

A E

VO

LU

CIO

NA

T L

A M

EN

T H

UM

AN

A?

CA

MIL

O J

OS

É C

EL

A C

ON

DE

n’hi ha gaires, d’indicis. De les altres evidèn-cies que s’han mirat de relacionar d’unamanera directa amb el desenvolupament delllenguatge humà, des de la forma de l’oshioide de la gola fins a la línia basicranial,se n’han fet revisions que desqualifiquenaquestes suposades “proves empíriques”.Fa poc temps s’ha suggerit una nova líniad’estudi: les pautes de maduració dels Homoerectus que van viure de més d’1,5 a menysde 0,5 milions d’anys enrere, unes pautesque serien més semblants a les dels simissuperiors que no a les de l’Homo sapiens.Però són molt pocs, els exemplars a quèaquest estudi es pot aplicar.

Toca referir-se també a la mida del cer-vell. Si bé cal considerar amb cautela lacorrelació entre el volum cerebral i el desen-volupament dels processos cognitius, lamanca de millors evidències sobre com vatenir lloc la filogènesi de la ment porta aproposar l’augment del volum cranial –o,més ben dit, l’increment del coeficient d’en-cefalització, que calcula la mida relativadel cervell, descomptant-hi el que és resul-tat de l’augment general del cos– com aindici d’una certa evolució de les capaci-tats mentals. Se solen considerar tres epi-sodis en què el crani experimenta aquestincrement. El primer correspon a l’indi-cat per Tobias, i no solament en termes devolum: l’Homo habilis sembla que té uncervell més gran que el dels australopitecsi més proper a l’organització neurològicade la humanitat actual. El segon episodique apunta cap a una evolució de les capa-citats mentals fa referència a l’Home erec-tus, sigui amb un salt brusc o amb un pro-cés més llarg d’increment del volum cere-bral al llarg del considerable període detemps superior al milió i mig d’anys, enquè apareixen exemplars d’aquesta espè-cie. Però és bo de recordar la troballa recentde l’Homo floresiensis, un descendentd’Homo erectus de 18.000 anys tan sols,amb un volum cerebral semblant al delsaustralopitecs de 3,5 milions anys d’anti-guitat, sense que això afectés la capacitatde la femella de l’illa de Flores de tallareines més complexes que les d’Homo habi-lis. El tercer episodi d’increment cerebralsuperior al del cos inclou la nostra espèciei la dels neandertals.

Què hem de dir de la complexitat cog-

nitiva, no solament de la mida, en els cer-vells d’H. erectus i d’H. neanderthalensis?La dificultat d’estudiar-los en el registrefòssil duu a buscar uns altres indicis i, res-pecte a això, els artefactes culturals sem-blen ideals per a expressar la possible evo-lució de la ment. Així, atribuint la culturaolduvaiana a l’Homo habilis, hem obert uncamí que porta a relacionar els avenços cul-turals de la cultura acheuliana amb l’Ho-mo erectus i els de la cultura mosterianaamb l’Homo neanderthalensis. Però en totsdos casos s’imposen les matisacions. Hiha exemplars d’Homo erectus molt abansd’aparèixer els típics bifaços acheulians,dels quals, a més, els erectes asiàtics –inclòsl’Homo floresiensis– no disposen. I doncs,van perdre una tradició que es va conser-var a l’Àfrica i a Europa o no la van tenirmai? Gràcies al jaciment de Dmanisi (Geòr-gia), sabem que els primers homínids quevan abandonar el continent africà duienuns estris de pedra molt semblants als oldu-vaians, de manera que és probable que elsbifaços de talla acurada, que indiquen unescapacitats cognitives altes, només fossintallats pels erectes africans i europeus. Peròdeduir d’aquesta suposició que l’Homoerectus asiàtic tenia un cervell i una mentmenys evolucionats és arriscat. Potser fabri-caven les seves eines amb materials mésfàcils de treballar i menys perdurables comel bambú. Les seves necessitats potser erenunes altres. En l’estat actual de les tècni-ques de recuperació d’evidències fòssils, ésimpossible dir-ho.

Els bifaços acheulians que apareixen enjaciments europeus de prop de 300.000anys d’antiguitat són unes talles exquisi-des, amb una simetria gairebé perfecta, uncaire molt esmolat i una bellesa indubta-ble. Hi ha autors que suggereixen que noeren solament eines de caça sinó, també,els primers objectes fabricats amb inten-cions estètiques, amb la finalitat que fos-sin bonics. I ho són per a una gran part denosaltres, sens dubte. ¿Donen testimonique el cervell dels qui els fabricaven haviacreuat el llindar que duu a la creació artís-tica? Fa de mal dir. En realitat, quan con-siderem la bellesa d’un bifaç, no fem sinóprojectar les nostres pròpies capacitats con-templant la pedra sota aquest prisma. Aixòés poc per a determinar que els Homo erec-

22

CO

M H

A E

VO

LU

CIO

NA

T L

A M

EN

T H

UM

AN

A?

CA

MIL

O J

OS

É C

EL

A C

ON

DE

23

CO

M H

A E

VO

LU

CIO

NA

T L

A M

EN

T H

UM

AN

A?

CA

MIL

O J

OS

É C

EL

A C

ON

DE

tus tallaven buscant-hi harmonia i equili-bri. Però als jaciments amb eines acheu-lianes no hi ha cap indici de l’ús genera-litzat d’objectes o pigments decoratius;solament alguna excepció esporàdica, comel bifaç tenyit d’ocre roig de la Sima delos Huesos d’Atapuerca. Podem dir el ma-teix dels llocs d’habitació o enterramentdels neandertals, abundants en eines moltsofisticades i precises de la tradició mos-teriana, i tornem a trobar-hi excepcions,com les petxines i els ossos perforats de laGrotte du Renne (Arcy-sur-Cure, França),que indiquen que hi va haver almenys ungrup de neandertals capaços d’idear, imi-tar, robar o intercanviar aquests objectesd’indubtable sentit decoratiu. Però, quèpodem dir de les seves ments?

Els jaciments mosterians oculten un altreenigma. Tot i que la cultura mosterianaes considera típica dels neandertals, al Prò-xim Orient hi va haver éssers humans d’as-pecte modern que utilitzaven la mateixatècnica de talla. Ho van fer en una èpocaen què, a l’Àfrica, uns altres éssers de lanostra mateixa espècie ja usaven pigmentsdecoratius amb profusió, perforaven pet-xines i, en general, havien incorporat ladecoració –probablement dels seus cossos,com a objecte principal– als seus costums.És poc dubtós que no hi ha diferències sig-nificatives entre els Homo sapiens dels jaci-ments del que avui és Israel i Palestina,els africans i nosaltres mateixos. Però nosabem per què aquestes capacitats idènti-ques es van dirigir cap a assoliments cul-turals molt diversos, des de les eines mos-terianes compartides amb els neandertalsfins al desplegament artístic de les cultu-res aurinyaciana, magdaleniana o châtel-perroniana, anticipades pels inicis africansque tendim a oblidar. Dit d’una altra mane-ra, les evidències arqueològiques tampocno ens expliquen amb prou detall com hatingut lloc l’evolució de la ment.

La identificació d’un al·lel mutant delgen FOXP2 relacionat amb uns certs tras-torns del llenguatge va portar, a la fi delsegle XX, a plantejar una nova pista, lagenètica, que es podia basar en provesempíriques detectables en els humansactuals. I s’ha suggerit que la distribucióde l’al·lel mutant del FOXP2 apunta capa unes transformacions força recents (de

l’època en què van aparèixer els humansd’aspecte modern) quant a l’assoliment delllenguatge actual.

Tot i això, l’aproximació genètica a l’e-volució del llenguatge tampoc no estàexempta de problemes. El més espinós ésla manca de claredat amb què s’ha definitel trastorn de la família afectada per lesmutacions del FOXP2 i la variació en elgrau d’importància atribuïda pels diferentsautors a cadascun dels símptomes. Elsdiagnòstics van des d’un dèficit en l’ús deregles gramaticals fins a defectes en laseqüenciació motriu de la musculatura oro-facial. Tampoc no hi ha unanimitat sobrel’aspecte lingüístic que és afectat per lamutació, si ateny a un o a diversos, o si, amés, són afectades unes altres capacitatsno lingüístiques. En tot cas, el que sí és clarés que la mutació observada en el genFOXP2 no produeix cap trastorn completdel llenguatge.

Hem acabat les proves sobre l’evolucióde la ment? No pas. La sociobiologia, en eldarrer terç del segle XX, pretenia deduirdel comportament de les espècies la deter-minació genètica d’alguns processos cog-nitius complexos, com el comportamentaltruista. Atès que l’altruisme biològic éspresent en nombrosos animals, la compa-ració entre aquests éssers i els humanspodria donar alguna besllum sobre l’evo-lució de la nostra manera d’usar els valorsmorals.

Com sabem, la selecció natural maxi-mitza l’aptitud individual: entre dos gens,l’un tendent a usar els recursos només enbenefici propi i l’altre que permet la con-ducta altruista, la teoria darwiniana pre-diu que el primer serà el seleccionat. Però,malgrat aquesta convicció, alguns éssers(entre els quals podem trobar formigues,rosegadors i humans) duen a terme una cer-ta mena d’actes, denominats “altruistes”,que disminueixen decisivament l’aptitud delqui actua a favor, en general, d’un parent.

Amb la intenció d’explicar aquests actesparadoxals, William Hamilton encunyà alsanys 60 del segle passat el concepte d’“apti-tud inclusiva”, al voltant del qual desen-volupà, amb un èxit notable, l’anomena-da teoria de selecció de parentiu. Però, finsi tot si donem per fet que la selecció deparentiu (o qualsevol de les altres hipòte-

sis alternatives) pot explicar raonablementbé el comportament altruista de les for-migues i les rates, ¿ens val també per aexplicar l’altruisme humà? Dit altrament:¿ens referim al mateix fenomen quan par-lem d’altruisme, tant en les formigues comen els éssers humans?

Els humans, per mitjà del comporta-ment moral, disminueixen els seus recur-sos quan afavoreixen uns altres individus.L’“altruisme moral”, per tant, és una menaespecial d’“altruisme biològic”. El mateixpodríem dir de l’“altruisme social” si ano-menem així el dels insectes de l’ordreHymenoptera. La selecció natural ha fixatcomportaments altruistes extrems quatrevegades almenys: en els himenòpters (for-migues, vespes, abelles, tèrmits), les gam-bes parasitàries de les anemones de les marscoral·lines, les rates-talps nues i els pri-mats (amb els humans com a més bonexemple). La veritable qüestió que es plan-teja aleshores és si aquests casos especialsd’altruisme biològic permeten extrapolarles conclusions obtingudes de l’examend’un d’ells als altres.

En la mesura en què no hi ha cap ante-cessor comú de les espècies amb compor-tament altruista extrem, podem afirmarque aquest caràcter és, doncs, una homo-plàsia, un tret idèntic només per motius decoincidència casual en l’adaptació sepa-rada, sense cap significació de proximitatevolutiva. Per consegüent, l’èxit científicque suposà poder explicar com es va pro-duir l’evolució del comportament social enles abelles i les formigues no permet treu-re gaires conclusions respecte als humans.Cosa que ja havia advertit el psicòlegDonald Campbell, en referir-se a les “duesvies diferents cap a la ultrasocialitat”.Doncs bé, avui sabem que no n’hi ha tansols dues: n’hi ha quatre si més no.

Una altra cosa diferent és que la teoriade la selecció de parentiu ofereixi un modelmatemàtic elegant i capaç d’explicar dequina manera un gen que promou la con-ducta altruista pot ser heretat. La respos-ta és prou coneguda: perquè el gen és com-partit per parents propers. L’individu queproporciona els recursos disminueix la sevaaptitud biològica (entesa com l’esperançaestadística de transmetre l’al·lel corres-ponent a un locus determinat). Però, al

mateix temps, la seva ajuda incremental’aptitud biològica del parent que té aquestal·lel al seu genoma. Dit d’una altra mane-ra, la selecció de parentiu obliga a teniren compte la suma algèbrica de les apti-tuds, per tal d’arribar a la denominada“actitud inclusiva”, com a resultat delsbeneficis i les pèrdues que la conductaaltruista comporta.

Les consideracions especulatives sobresi un al·lel així, capaç de promoure les con-ductes cooperatives, és “altruista” o no,palesen molt bé els riscos que es correnquan un concepte purament biològic espren en el sentit del llenguatge comú. Ungen “altruista” o, com indicà Richard Daw-kins, “egoista” en realitat, no s’hauria d’en-tendre com l’equivalent d’una persona ambaquests trets de personalitat. Però és difí-cil eludir les càrregues semàntiques delllenguatge, més encara si, d’una maneraexpressa, un les vol aprofitar per a acon-seguir llibres de grans tirades.

Que els humans mantenim conductesaltruistes i egoistes, no hi ha cap dubte.Però, tenim altruisme biològic com el quedescriu la teoria de la selecció de paren-tiu? També sembla força clar que els paresfan sacrificis extrems pels fills. Però els des-viaments culturals d’aquesta conducta sim-ple poden introduir complexitats de grancalibre. Elliot Sober i Robert S. Wilson hanmostrat convincentment que l’univers del’ètica humana s’explica més bé a travésd’un altre model, el de la “selecció degrup”, una mica desacreditat dins la socio-biologia a l’hora d’explicar l’altruismebiològic. La idea de la selecció de grup java ser usada per Darwin quan, incapaçde donar una explicació al comportamentultrasocial dels himenòpters, parlava delsavantatges adaptadors que tindria un grupde cooperadors davant d’un altre d’indi-vidus egoistes. Aquesta idea de sentit comúensopega, però, amb els pressupostos delmecanisme de la selecció natural que, enel plantejament original darwinià, s’ocu-pen de l’adaptació individual de cada orga-nisme. Suposem que és cert que un grupd’altruistes és capaç d’adaptar-se d’unamanera col·lectiva, traient avantatges del’explotació col·lectiva del medi, com aral’ajuda als que estan malalts o la protec-ció mútua davant els predadors. Aplicant

24

CO

M H

A E

VO

LU

CIO

NA

T L

A M

EN

T H

UM

AN

A?

CA

MIL

O J

OS

É C

EL

A C

ON

DE

25

CO

M H

A E

VO

LU

CIO

NA

T L

A M

EN

T H

UM

AN

A?

CA

MIL

O J

OS

É C

EL

A C

ON

DE

esquemes procedents de la teoria matemà-tica de jocs, John Maynard Smith demostràque l’estratègia adaptadora d’un grup aixíno és evolutivament estable. L’aparició–mitjançant mutacions genètiques, recom-binació, immigració o com sigui– d’un indi-vidu egoista el dota d’uns grans avantat-ges selectius i, si fem descansar en un al·leldeterminat la conducta altruista o egois-ta, els gens “egoistes” acaben disseminant-se en l’interior del grup i fent desaparèi-xer el seu caràcter cooperador.

Un grup d’altruistes pot evitar els incon-venients de la presència d’un no cooperantassenyalats per Maynard Smith si el grupcooperant té mecanismes capaços de detec-tar i aïllar tot eventual egoista que apare-gui. Però, per a això, els integrants del gruphan de disposar de mecanismes cognitiusd’un cert grau. Sober i Wilson van posarde manifest la dificultat de donar per boqualsevol model de selecció col·lectiva entermes prou explicatius, tret que siguemcapaços d’esbrinar l’abast i el contingutd’aquests processos psicològics. Una tas-ca un xic desesperada si l’hem d’aplicar,en cerca de la filogènesi de la moral, a espè-cies ja desaparegudes.

Què ens resta, doncs? Si rebutgem tantles dades morfològiques (l’increment cere-bral) com les arqueològiques (els objectesculturals) perquè no podem precisar en qui-na mesura assignen a una espècie o a unaaltra una certa capacitat cognitiva, i si man-tenim sota sospita les extrapolacions d’u-nes determinades conductes animals permassa grolleres, sembla que parlar de lafilogènesi dels processos mentals que carac-teritzen els humans d’avui suposa unatasca sense esperança. De fet, és així. Peròtraspunta una certa llum al fons del túnel.Les dades més il·lustratives sobre l’evolu-ció cerebral i mental humana es podrienobtenir de l’anàlisi, en els ximpanzés i d’al-tres primats, de les mateixes funcions quebusquem en el cervell humà. Tot i que elsximpanzés no usen un llenguatge coml’humà, ni tenen –que se sàpiga– codismorals explícits, ni aprecien l’art (sóncapaços de pintar amb un vigor propi del’expressionisme abstracte, però perdenaviat l’interès pels seus quadres), és pos-sible que els seus cervells facin processosdiferents però comparables amb els nos-

tres. El descobriment de Sarah Brosnan iFrans de Waal que els micos caputxinstenen sentit de la justícia, de manera que,en condicions experimentals, estan dispo-sats a intercanviar fitxes per menjar, peròtan sols quan el tracte és similar al que esdóna a uns altres individus del grup, obreun ventall de possibilitats d’estudi que espot relacionar perfectament amb les ideesdels etòlegs i psicòlegs (com NicholasHumphrey) sobre el perquè de l’apariciódels grans cervells dels primats.

Però a l’hora de comparar, cal partir d’e-vidències sòlides sobre els processos cog-nitius de la nostra espècie. És possible quel’estratègia d’explicació relativa a la filogè-nesi de la ment no sigui escaient, perquèhem invertit l’ordre de les preguntes en cer-ca de resposta. En realitat, és descoratja-dor saber-ne tan poc, de la nostra ment,la dels humans actuals. El punt de parti-da més segur i ferm, doncs, sembla treurel’entrellat dels processos cerebrals subja-cents a les nostres capacitats cognitives i,amb una perspectiva evolucionista, plan-tejar-nos després de quina manera han arri-bat a ser com són.

En l’estat actual de la tècnica, ens ésimpossible esbrinar com s’activava el cer-vell dels erectes o dels neandertals i pot-ser no ho sabrem mai. Però la capacitatde la ciència per a obrir portes noves ésinesgotable. Les noves evidències quepoden proporcionar la psiquiatria, la neu-rologia i les tècniques de neuroimatgeactuals donen lloc a un retrat molt més nítiddel que és el cervell humà. Manca, però,que sapiguem mirar aquestes brotxades delretrat amb la perspectiva correcta. Loca-litzar funcions cerebrals pel simple fet derefer el camí de la frenologia de fa dos seglesés absurd. Ens cal una teoria de la mentque integri els descobriments de com fun-ciona el cervell, que en cerqui les coorde-nades genètiques evolutives i que, així, per-meti que nosaltres mateixos ens entenguemmés bé. Tot seguit, comparar el nostre tra-mat mental i cerebral amb el dels nostresparents més propers, els simis africans, potser la millor via per a poder capbussar-nosen el camí evolutiu que va donar lloc a lanatura humana.

En el dibuix del nostre cervell que araapareix, ja s’hi distingeixen algunes claus

dignes d’esment. En primer lloc, la confir-mació de la consciència com una activitatsincronitzada de neurones que són situadesen llocs diferents de l’escorça cerebral, cosaque dóna carpetada a algunes de les ideesmés fermes del funcionalisme computacio-nal: un processador central i un progrés “dedalt a baix” de la percepció fins a arribar alsprocessos superiors. En el que en diem conei-xement, hi intervenen seqüències d’activa-ció complexes, les dimensions espacials i,sobretot, temporals de les quals no s’hanpogut palesar fins que no s’han desenvolu-pat unes tècniques tan precises com la de lamagnetoencefalografia, capaç de detectarl’activació neuronal en lapses de mil·lèsimesde segon. Encara som lluny de disposar d’unmapa precís de les activacions espaciotem-porals relacionades amb els processos cog-

nitius, però l’arribarem a tenir. Per exem-ple, ja sabem que en la tasca de fer judicismorals és essencial la connexió frontolím-bica. Sabem que la percepció estètica impli-ca l’activació del còrtex prefrontal esquerre.Sabem com es fa el processament del colora partir dels centres visuals primaris de l’es-corça occipital. En termes generals, va apa-reixent un panorama en què l’escorça pre-frontal fa un paper de primer ordre respec-te al que són els processos cognitius, cosaque, d’altra banda, ja havia estat suggerida,ni que fos a tall d’hipòtesi especulativa, pelspaleoantropòlegs. Convertir aquesta espe-culació en certesa és la tasca que s’espera dela ciència actual.

Camilo José Cela Conde

26

CO

M H

A E

VO

LU

CIO

NA

T L

A M

EN

T H

UM

AN

A?

CA

MIL

O J

OS

É C

EL

A C

ON

DE

28

Per entendre la naturalesa humanapodem aprendre coses de com és lavida, com funcionen els mecanismesde l’evolució o com són les basesmaterials que permeten la nostrapròpia reflexió. Una exploració en lesbases biològiques de la singularitathumana pot donar molt de si, i mésen podrà donar en el futur, quan esvagin destriant més acuradament lesbases moleculars del funcionamentdel cervell i com la seva funció genera la ment.

Jaume Bertranpetit

BASES BIOLÒGIQUESDE LA SINGULARITATHUMANA

ntendre què és un és-ser humà, ha ocupatgeneracions de pensa-dors que han empratles esmolades i entre-nades ments per areflexionar sobre elmotiu de la nostrareflexió: les bases dela nostra singularitat,amb alguna visita es-poràdica i temorosa al

perquè, en el qual explicacions transcen-dents han tret sovint de l’atzucac el pen-sament encallat en les baixeses humanes.La biologia va entrar amb mal peu en lareflexió, ja que rebaixà encara més el marcde la discussió: la natura humana dins delmarc de la natura animal, dins del marcdels processos de l’evolució biològica i dinsdel marc del món material. I sense gairesesperances en mirades cap a les alçades iles complaences altives: de peus a terra icontrastant evidències amb la realitat, coma eines per a endinsar-nos en el coneixe-ment, sense traves, sense lligams, sense porsi sense prejudicis. La ciència intentantexplorar allò que és ben seu i, alhora, bendesconegut: la pròpia naturalesa dins delmarc natural d’observació, els humans enla natura i com a part de la natura, fruitdels mateixos processos d’evolució que for-gen la diversitat de vida que observem.

Per entendre la naturalesa humanapodem aprendre coses de com és la vida,com funcionen els mecanismes de l’evolu-ció o com són les bases materials que per-meten la nostra pròpia reflexió. Una explo-ració en les bases biològiques de la singu-laritat humana pot donar molt de si, i mésen podrà donar en el futur, quan es vagindestriant més acuradament les bases mole-culars del funcionament del cervell i comla seva funció genera la ment. Mentrestanttenim ja moltes coses a dir-hi, que podentenir algun lloc (no entrem en si ha de serpreeminent o secundari) en la formulacióde la nostra pròpia concepció i comprensió.

L’ou i la ga l l ina per a començar

Podem partir en la nostra reflexió d’un puntben allunyat del nostre propòsit, però queés en la base de la comprensió de la man-ca de finalitat (i de finalisme) en la vida ique ajuda a relativitzar el concepte d’in-dividu, una part ben singular del conjuntde la vida. Allò tan simple de recórrer a lavella pregunta “què fou primer, l’ou o lagallina?”, per a plantejar el significat, enel procés de la vida, de la informació genè-tica i el paper dels individus en la sevatransmissió. La pregunta parteix d’un dile-ma aparentment sense sentit, que normal-ment es fa servir per al que no té cap solu-ció lògica. I sí la té: en biologia ja fa tempsque sabem que primer és l’ou. Això és bàsicdes d’una perspectiva evolutiva i ens dónauna interessant perspectiva de la produc-ció de la innovació i els mecanismes de per-petuïtat que configuren la vida com a pro-pietat fonamental.

Cal que veiem com es produeixen els dospassos, de la gallina a l’ou i de l’ou a lagallina, i com la informació flueix i es reno-va entre ells. De la gallina a l’ou no hi hacap procés únic ni previsible: atesa la infor-mació genètica d’una gallina, no podempredir quina serà la informació de l’ou. Unagallina, per a fer un ou, hi introduirà unconjunt d’innovacions que romandranescrites en el genoma. O, dit d’una altramanera, és en el moment de fer les cèl·lulessexuals, que s’introdueix la variació (segonssi es posen els cromosomes d’origen paterno matern en fer òvuls o espermatozoides i,a més, els cromosomes han recombinatentre els homòlegs patern i matern, for-mant híbrids de tots dos) i la mutació (can-vis de nou, inexistents abans, i que afectenla seqüència de l’ADN). Així, partint d’unésser viu determinat (que pot ser una galli-na o qualsevol de nosaltres), que té unainformació genètica concreta en totes lescèl·lules del seu cos, fa uns gàmetes (òvulso espermatozoides) preparats per a fer lasegüent generació, en els quals hi haurà

E J A U M E B E R T R A N P E T I T é s c a t ed rà t i cde b i o l o g i a i d i r e c to r de l a Un i t a t de

B i o l o g i a E vo l u t i v a de l a F acu l t a tde C i ènc i e s de l a Sa l u t i d e l a V i da de

l a Un i v e r s i t a t Pompeu Fab ra deBa r ce l ona . An te r i o rmen t v a s e r

ca ted rà t i c de l a Un i v e r s i t a tde Ba r ce l ona . E l s eu camp de r e ce r ca

és l a g enè t i c a de pob l a c i ons humanes ,l ’ e vo l u c i ó mo l ecu l a r i l a i n t e r acc i ó

de l a b i o l o g i a e vo l u t i v a humana amba l t r e s d i s c i p l i n e s . Ha pub l i c a t més de

190 t r eba l l s d ’ i n ve s t i g ac i ó . Membrede l ’ I n s t i t u t d ’ E s t ud i s Ca ta l an si de nombroses o r gan i t z ac i ons

i n t e r nac i ona l s .

29

BA

SE

S B

IOL

ÒG

IQU

ES

DE

LA

SIN

GU

LA

RIT

AT

HU

MA

NA

JAU

ME

BE

RT

RA

NP

ET

IT

unes innovacions perdurables, uns canvisrespecte a la informació genètica que por-tava l’individu: la descendència serà, a peti-ta escala, diferent de la generació anterior,hi haurà un “nou” ésser viu.

De l’ou a la gallina, en canvi, tot i queel procés no és senzill (el procés de desen-volupament és d’una complexitat i preci-sió meravelloses), no hi ha lloc per a intro-duir-hi innovacions que puguin romandreen l’espècie. La informació genètica de l’ouestarà pràcticament inalterada en cada unade les cèl·lules de la gallina, de tal maneraque podem entendre la gallina com el resul-tat del procés que estava escrit en l’ou. Unprocés, cal repetir-ho, complex, però queinexorablement fa que s’acabi produint unésser viu que serà un individu concret del’espècie concreta, tal com està escrit en elprograma del genoma.

És per això que el procés de canvi, d’in-novació, és fonamentalment entre la galli-na i l’ou, i no pas a l’inrevés, de tal mane-ra que podem considerar que, quan existíla primera gallina, la informació ja anavaen l’ou del qual ella derivava. Aquest, alseu torn, provenia d’un avantpassat que eraun xic diferent i que, per dir-ho així, noencaixaria del tot en el que en diem unagallina: seria un pre-gallina que hauria postun ou amb la informació, ja nova i com-pleta, de la gallina. És clar que normalmentno ho percebem així, i la raó és senzilla: laquantitat de canvi que s’introdueix en cadageneració és petita, normalment imper-ceptible.

Aquesta deducció ens ajuda a entendrel’aforisme que diu que la gallina és la mane-ra que té un ou per a fer un altre ou. L’oucom a portador i representant de la infor-mació genètica que es perpetuarà, que per-durarà en el temps, però que li caldrà pas-sar per un estadi que és el de l’individu, elqual tindrà l’encàrrec de fer complexes fun-cions biològiques per tal de produir nousous, és a dir, reproduir-se. Podríem dir, d’u-na manera més dramàtica, que els indivi-dus, nosaltres, no som sinó la manera queté l’ADN per a fer més ADN. De fet, podemveure la gran cadena de la vida, però elsprotagonistes no són les parts, visibles pera nosaltres, que configuren els éssers viussinó la informació genètica (els gens, els

genomes) perpetuant-se en el temps, ambla flexibilitat necessària per a persistir enentorns canviants: cal canviar per tal depoder continuar essent.

Els gens, e ls ind iv idus i la se lecc ió

Ara bé, aquests individus que han de pro-duir més ADN, cal que ho facin bé, per aixòhi ha finíssims mecanismes moleculars pera produir gàmetes correctament. A més, calque els individus que han de transmetre elsgens (que, finalment, són el fruit del seuprograma) tinguin unes bones caracterís-tiques que els facin reeixir bé en aquestapropagació dels seus gens. Les caracterís-tiques seran de moltes menes, tant mor-fològiques (la forma que apreciem en elséssers vius i la constitució interna) i fisiolò-giques (en les bases del seu funcionament,des de l’acció primera de les molècules finsa les dels òrgans i sistemes), com de com-portament (en què la manera de viure i,sobretot, d’interaccionar amb altres éssersvius condicionarà l’èxit reproductor). Així,sobre les característiques dels individus, enla formació de les quals la informació genè-tica ha tingut un paper primordial, hiactuarà la selecció natural.

Els gens, doncs, aniran canviant en eltranscurs de les generacions, a mesura quevagin passant pel filtre de la selecció natu-ral, que tria allò que sobreviu i es repro-dueix d’una manera més eficient, cosa quepodem veure en qualsevol espècie o ennosaltres mateixos:

a) Ens cal sobreviure i fer-ho en bonescondicions; la complexitat bioquímica ifisiològica de la vida n’és bona mostra, bencopsada actualment per la biologia mole-cular i cel·lular, que mostren com s’ha acon-seguit una complexitat barroca en els meca-nismes bàsics d’obtenció i transport d’e-nergia, de comunicació cel·lular, de fun-cionalitat de les diferents estirps cel·lularso d’integració en un organisme únic.

b) Ens calen mecanismes i comporta-ments que ens permetin reproduir-nos; éscomplicat fabricar correctament cèl·lulesreproductores, i ho és també que un indi-vidu n’hagi de trobar un altre d’adequat,que a ell li sembli adequat i que estiguin

30

JAU

ME

BE

RT

RA

NP

ET

ITB

AS

ES

BIO

LÒ

GIQ

UE

S D

E L

A S

ING

UL

AR

ITA

T H

UM

AN

A

31

BA

SE

S B

IOL

ÒG

IQU

ES

DE

LA

SIN

GU

LA

RIT

AT

HU

MA

NA

JAU

ME

BE

RT

RA

NP

ET

IT

disposats a compartir els seus gens en lageneració següent.

c) Ens calen mecanismes cognitius pera assegurar que aquell/a amb qui com-partim els nostres gens els porti d’una qua-litat acceptable; discernir en un altre indi-vidu la conveniència de barrejar els geno-mes (és a dir, tenir-hi fills) pot ser unacaracterística molt avantatjosa, fortamentafavorida per la selecció natural. Queaquests mecanismes existeixen, és clar enla nostra espècie, en què podem reconèixeramb gran precisió l’edat o l’estat de salutd’una persona. Tenim mecanismes per acopsar l’estat dels altres (o, podríem dir-ne, la seva qualitat?) amb una exactitudmeravellosa.

Tenim, doncs, un procés de tria entrela diversitat genètica que, en el transcursde les generacions, anirà generant com-plexitat i diversitat sense que hi hagi capmena de finalitat ni de disseny: la con-tingència, la història evolutiva, les condi-cions ambientals, són en la base del procésde producció de la vida tal com la conei-xem, des dels bacteris més senzills fins al’ésser humà, el cervell del qual, molt pro-bablement, és la matèria més complexa queexisteix a la Terra.

La se lecc ió com a e l iminac ió

Sobre els gens que informen de tot el seguitde caràcters que podem reconèixer en elsindividus (morfològics, fisiològics, de com-portament), quins se seleccionaran i comho faran? Entendre el procés és algunesvegades senzill i d’altres, complex. D’en-trada, hi ha un cas ben conegut d’antic ique ens és familiar: les anomalies genèti-ques, algunes de les quals s’hereten d’unamanera simple, seguint les lleis de Mendel,i que són productores d’un amplíssim ven-tall de malalties. Cal aclarir un conceptesenzill: no hi ha gens que provoquin malal-ties, ni hi ha gens que duguin com a infor-mació el fet de produir malalties. El quesí hi ha són anomalies en els gens que, acausa de l’anomalia, deixen de funcionarcorrectament i llavors provoquen unamalaltia. Dir que hi ha gens per a la malal-tia seria com dir que els pneumàtics dels

cotxes hi són per tal de rebentar-se, i cla-rament no és així: és la manca de funciócorrecta, el que produeix el fenotip anò-mal, la patologia.

Doncs bé, les variants genètiques queprodueixen malaltia no són altra cosa queles variants que s’han produït en el geno-ma sobre les quals actua la selecció natu-ral, de manera que tendeix a eliminar-les;és la selecció purificadora, que neteja lespoblacions de les variants genètiques inde-sitjables que provoquen una disminució deles probabilitats de sobreviure i reproduir-se en individus que les porten i que, peraquest fet, presenten el caràcter que els des-favoreix. És poc probable que aquests genspassin a la següent generació i, si ho fan,serà en baixa proporció, ja que poden pro-duir la mort i limiten la reproducció. Defet, quan hi ha canvis en el genoma que, alseu torn, produeixen canvis en les proteï-nes, és molt probable que tinguin un efec-te negatiu: les bases moleculars dels orga-nismes han estat afinades durant milionsde generacions per a crear una organitza-ció molt complexa i, si la modifiquem enalgun punt, el més probable és que empit-jori el funcionament del conjunt. Posantun símil simplificat, seria molt difícil que,movent connexions a l’atzar en un ordi-nador, en milloréssim el funcionament.

Aquesta selecció purificadora, la podemmesurar d’una manera ben senzilla: veientla quantitat de diferències que s’han acu-mulat en dues espècies diferents (per exem-ple, els humans i els ximpanzés o els hu-mans i els ratolins) en les diferents partsdel genoma i en els diferents gens, fins alpunt que podem donar un valor relatiu dela selecció purificadora als nostres gens.Valor que és un indicador directe de laimportància d’aquell gen per la funció finalque el producte gènic (normalment, la pro-teïna) té per al correcte funcionament del’individu. És una eina nova i poderosa dela genètica actual, en què es pot mesurarquines variacions han estat permeses enla natura i quines han estat severament cas-tigades i, per tant, han produït una granconservació.

Quan a la premsa surt reflectit que haestat seqüenciat un nou genoma, semprel’observació és la mateixa: la gran simili-

tud que hi ha amb el genoma humà! Laraó és ben senzilla: les bases molecularsde la vida són les mateixes per a organis-mes molt diferents i han estat conserva-des en el transcurs de l’evolució. Són moltcomuns els processos bàsics entre orga-nismes ben diferenciats, cosa que ha estatproduïda per la selecció purificadora,actuant sobre les seves bases genètiques, ique hem pogut resseguir simplement a tra-vés de la comparació de gens i genomes.Cal remarcar-ho: la selecció es veu, i demanera diferencial, en cada fragment delnostre genoma, i no és solament una histò-ria de guineus menjant-se conills. La selec-ció natural ha modulat finament el nostre(i qualsevol altre) genoma.

La se lecc ió com a tr ia

Però també se seleccionen uns altres gensd’una manera ben diferent: afavorint lesinnovacions que resulten beneficioses; és laselecció positiva. De fet, es tracta de l’o-currència en què la selecció tria els pocscasos que, a partir de mutació a l’atzar, pro-dueixen canvis favorables. Si bé la ideade la selecció que tria variants que donenavantatges ha existit des de Darwin, fa moltpoc temps que la podem reconèixer clara-ment i que podem identificar l’actuacióde la selecció positiva en variants concre-tes de gens concrets amb funcions concre-tes i en espècies concretes: en el genomapodem llegir actualment la petjada queha deixat, en les generacions anteriors, laselecció positiva. Una selecció que ha afa-vorit una o unes variants i, per tant, hafet desaparèixer les altres, provocant unapèrdua de diversitat genètica en les regionsdel genoma on hagi actuat. Aquesta man-ca de diversitat genètica entre els diferentsindividus d’una espècie és un mètode pelqual podem reconèixer que hi ha hagutselecció positiva.

La selecció positiva, pensem-hi, és quel-com més que una curiositat en la històriade la vida. No es tracta només d’una curio-sitat intel·lectual o d’una dèria científicade reconstruir les forces de l’evolució. Ésla base per a entendre les característiquesconcretes i úniques que tenen cadascuna

de les espècies, ja que esperem que moltesde les característiques que han adquirit lesespècies que han tingut èxit (és a dir, quesobreviuen ara, que és el moment en quèpodem estudiar-ne el genoma) vinguin d’a-daptacions concretes i avantatjoses, demanera que la selecció positiva hagi actuatsobre elles. De fet, és el que esperem dinsdel context tradicional de la teoria evolu-tiva. Però en comptes d’observar només lescaracterístiques externes ben visibles quepoden donar avantatges (córrer, camuflar-se, atacar), ho podem veure en les basesmoleculars íntimes, en l’actuació directa dela informació que porten els gens.

Una de les preguntes més interessantsplantejades en la biologia actual és: què elfa humà, un humà? La resposta no és sim-ple ni mai serà completa, però tenim unamanera d’aproximar-nos-hi des de la bio-logia: podem pensar que podem llegir launicitat biològica humana en el nostregenoma, entenent les diferències que hiha amb un genoma proper que no siguihumà (el ximpanzé, en aquest cas) i veu-re en quines d’aquestes diferències hi hahagut selecció positiva. De fet, es tractade comparar el genoma humà amb el de nohumà i, de totes les diferències que hi hagientre els dos (està ben mesurat entrehumans i ximpanzés i és de l’ordre de l’uper cent de la seqüència d’ADN dels geno-mes), destriar-ne les que han sofert l’ac-tuació de la selecció positiva en el nostrellinatge. En aquests gens serà on troba-rem les bases biològiques per a l’especifi-citat humana, per a les innovacions espe-cífiques de la nostra espècie. Així, aques-ta aproximació comporta detectar els gensque han canviat i han permès la posturaerecta, el creixement del cervell i laintel·ligència, el llenguatge i tants altrestrets que considerem específics humans.

Som, a la fi de l’any 2004, en un momenten què ja hi ha resultats d’aquesta mena imoltes recerques en curs per tal de des-criure’n de nous i delimitar els canvis con-crets en el genoma amb els seus efectes benprecisos, no solament en les bases mole-culars sinó en la configuració de les carac-terístiques i aptituds específiques que infor-men. Ara podem començar a parlar de gensconcrets que podem relacionar amb acti-

32

BA

SE

S B

IOL

ÒG

IQU

ES

DE

LA

SIN

GU

LA

RIT

AT

HU

MA

NA

JAU

ME

BE

RT

RA

NP

ET

IT

33

BA

SE

S B

IOL

ÒG

IQU

ES

DE

LA

SIN

GU

LA

RIT

AT

HU

MA

NA

JAU

ME

BE

RT

RA

NP

ET

IT

vitats cerebrals (MAOA, per exemple) oamb el llenguatge (FOXP2, per exemple),i aquesta via de recerca donarà molts nousresultats en un període molt curt, no supe-rior a cinc anys. Finalment, el que signifi-ca ser humà podrà ser llegit en el genomaen termes de gens concrets que ens donen

propietats i diferències concretes i podremdestriar la seva adquisició en la nostrahistòria evolutiva. És el camí que seguimara per començar no pas a llegir sinó aentendre el nostre genoma.

Jaume Bertranpetit

34

Els enfocaments de les ciències cognitives i la psicologia evolucionistatardaran molt de temps a imposar-se.Pel que fa al coneixement científic delque és humà, la lluita contra lasuperstició i el prejudici tot just hacomençat. “Reduir” el que és humà a la seva biologia suscita temors profunds: en els esperits religiosos, la negació de la transcendència; en els democràtics, el temor a la discri-minació de persones i al detrimentdels seus drets; i en els moralistes,el temor que allò natural sigui elevatirresponsablement a la categoria demoral.

J. L. Oller-Ariño

I VOLEM SABERREALMENT QUI SOM?

35

I V

OL

EM

SA

BE

R R

EA

LM

EN

T Q

UI

SO

M?

J. L

. O

LL

ER

-AR

IÑO

E l cas de J ud i t h R .Harr is

ecentment, l’any1995, una escripto-ra nord-americanasense especials cre-dencials acadèmi-ques va publicar unarticle revolucionarien la PsycologicalReview que va re-moure els fonamentsde la psicologia aca-dèmica i les convic-

cions més arrelades i esteses entre el públic.Tractava de com els humans desenvolupemel caràcter i la personalitat des de la infan-tesa. Sostenia que, en el procés de forma-ció, el que no és degut als gens, tampoc noés degut a l’esforç educatiu dels pares sinóal procés de socialització viscut amb com-panys i congèneres. ¿Podem imaginar capprovocació més gran en una cultura en quèels pares se senten responsables de la con-formació del caràcter dels seus fills? Va afir-mar sense ambigüitats: “Els pares no tenenefecte important a llarg termini sobre eldesenvolupament de la personalitat dels seusfills.” La seva tesi es basava en una consi-deració crítica molt rigorosa d’un munt d’es-tudis empírics sobre el desenvolupament dela personalitat. L’escàndol va ser tan fortque el seu treball va saltar a la planes delpopular i influent setmanari Newsweek, onuns experts consultats per la revista li vandirigir desqualificacions i vituperis despie-tats. Una irritació profunda envaí tant elslíders d’opinió d’esquerres com els conser-vadors. Per als primers, la tesi de Harrisnegava el principi essencial de mal·leabili-tat de l’infant, és a dir, de l’home, i, en con-seqüència, les possibilitats del constructi-visme social. Per a les dretes, era un altreassalt a la institució de la família, com sies negués l’eficàcia de la disciplina i de latransmissió de valors als fills. Pocs es vanmolestar a llegir el text de Harris i a consi-derar amb rigor els arguments i les evidèn-cies que aportava. A molts interessà mésremarcar la seva manca de credencials

acadèmiques en recerca i ensenyament.1Aixíi tot, dos anys després l’article va rebre unpremi a l’excel·lència de l’Associació Ame-ricana de Psicologia.

Aquest breu capítol de la història de lainvestigació sobre el desenvolupament dela personalitat humana il·lustra fins a quinpunt les resistències a alterar la visió pre-valent sobre l’home no són coses del passat;continuen vigents i irreductibles, fins i toten allò que hem denominat ingènuament“societat del coneixement” i, precisament,en la comunitat tecnològicament mésavançada del planeta.

La tesi de Judith Harris no es refereix aquins factors expliquen el desenvolupamentde trets caracterològics en l’home sinó alsfactors que expliquen la variació de tretsmesurables respecte als seus valors mitjans.Una distinció crucial. Perquè el vellíssimdebat sobre si l’home neix o es fa, sobre sien ell preval l’herència biològica o la influèn-cia de l’entorn cultural, és irresoluble enaquests termes. Li cal una reformulació quela pràctica de la psicologia acadèmica uti-litza, amb un èxit que la justifica. Consis-teix a separar conceptualment els trets deles conductes humanes que són propis icomuns a tots els membres de l’espècie–observables, per tant, en totes les cultu-res–, de les desviacions respecte a valors mit-jans de trets, la presència dels quals és sus-ceptible de quantificació. Una cosa és trac-tar d’explicar quin paper respectiu tenen lagenètica i l’entorn en la intel·ligència del’espècie, cosa que encara no s’ha aconse-guit, i una altra és tractar d’explicar en qui-na mesura influeixen en les desviacions dela intel·ligència de membres d’un grup res-pecte a la intel·ligència mitjana apreciadaen aquest grup, cosa que sí ha permès unsavenços sòlids i significatius. Això és aixíperquè l’anàlisi de les desviacions d’un atri-but de la personalitat respecte a un valormitjà es pot fer sense que calgui explicar lanaturalesa o l’origen d’aquest mateix valormitjà. A títol merament il·lustratiu, podemcomparar la desviació de la intel·ligència

R J. L. O L L E R -A R I Ñ O

é s doc to r en c i ènc i e s e conòm iques .

respecte a la mitjana de bessons univitel·linsque, tenint exactament la mateixa dotaciógenètica, han crescut en ambients diferents.L’observació de múltiples casos com aquestpermet formular hipòtesis sobre la influèn-cia respectiva de la dotació genètica i del’ambient, atès que la variació d’un dels fac-tors entre parelles de bessons és coneguda iigual a zero: els bessons univitel·lins tenenuna dotació genètica idèntica. Pel que fa alsestudis empírics fets sota aquest esquemaconceptual, l’opinió científica més estesaés que les variacions observables en els caràc-ters humans s’expliquen, aproximadamenten parts iguals, per la variació genètica i perla variació de l’entorn. La tesi de Harris vaser revolucionària simplement perquè indi-cava que l’entorn significatiu per a explicarla part no heretada del caràcter són els congè-neres i companys, no pas la família.

La po lèmica sobre la soc iob io log ia

Si la tesi de Harris va produir unes polèmi-ques tan vives i desqualificacions, no ens hade sorprendre que les disciplines que trac-ten de l’origen evolutiu de les característi-ques de l’espècie (és a dir, dels seus valorsabsoluts, no de les seves desviacions respectea una mitjana) generin desacords apoca-líptics, més semblants a les disputes teolò-giques de l’edat mitjana que no al debat cien-tífic. El desacord que ha donat lloc a les bata-lles més exacerbades de les últimes dèca-des potser és el que va sorgir a propòsit del’intent d’Edward O. Wilson de desenvolu-par un nova branca del saber que anomenà“sociobiologia”. La sociobiologia es propo-sava establir les bases biològiques del com-portament social en animals i humans. El1975, aquest gran naturalista produí unaobra monumental en què, primer, revisà sis-temàticament un atribut darrere l’altre, lespropietats dels mecanismes socials en el reg-ne animal, com són ara els mecanismes decomunicació i la seva gènesi i el seu desen-volupament, els comportaments agressius,els mecanismes de dominació, els compor-taments territorials, els rols i les castes i elscomportaments sexuals i dels progenitors.Després d’aquest estudi sistemàtic, revisàles característiques de les societats animals

des dels coralls fins als primats. Després d’a-questa tasca ingent, inicià el capítol 26 dela seva obra, titulat “L’home: de la socio-biologia a la sociologia”, amb la frase: “Con-siderem ara l’home amb l’esperit lliure dela història natural, com si fóssim zoòlegsd’un altre planeta fent un catàleg de les espè-cies socials sobre la Terra. Des d’aquestaperspectiva macroscòpica, les humanitats iles ciències socials es redueixen a branquesespecialitzades de la biologia; la història,la biografia i la ficció són els protocols del’etologia humana; i l’antropologia i la socio-logia constitueixen la sociobiologia d’unasola espècie de primats.” Va ser entesa comuna provocació. Al novembre del 1975, pocsmesos després de publicar la seva obra Socio-biologia, un col·lectiu de professors, estu-diants i investigadors –denominat Grupd’Estudi de la Sociobiologia– llançà un ataca Wilson en la revista New York Review ofBooks. Entre els signants de l’atac figura-ven col·legues de Wilson a Harvard, comStephen J. Gould i Richard C. Lewontin.El fet d’incloure l’espècie humana en la novadisciplina, l’associaven amb una concepcióde determinisme biològic altament perillo-sa, com s’havia palesat, segons el seu parer,arran de les lleis d’esterilització i restriccióen la immigració vigents als Estats Unitsentre el 1910 i el 1930. Així mateix, l’asso-ciaven amb l’eugenèsia practicada a l’Ale-manya nazi, que va conduir a les cambresde gas. Wilson va ser presentat com un ideò-leg, defensor d’un statu quo inevitable, con-seqüència de la natura humana. Va ser cri-ticat per no advertir el lector innocent delque eren fets i del que era una mera espe-culació, i per desdenyar la manca d’evidènciadirecta de bases genètiques explicatives delscomportaments humans. Els crítics de Wil-son l’acusaven que la seva suposada novaciència mancava de bases científiques i ama-gava concepcions polítiques. Finalment, elscrítics van establir la seva posició davantla qüestió: “No neguem que hi hagi com-ponents genètics del comportament humà,però sospitem que els trets universals de labiologia humana es troben més en les gene-ralitats de menjar, excretar i dormir que noen comportaments tan específics i varia-bles com la guerra, l’explotació sexual de lesdones o l’ús dels diners com a mitjà de can-

36

I V

OL

EM

SA

BE

R R

EA

LM

EN

T Q

UI

SO

M?

J. L

. O

LL

ER

-AR

IÑO

37

I V

OL

EM

SA

BE

R R

EA

LM

EN

T Q

UI

SO

M?

J. L

. O

LL

ER

-AR

IÑO

vi.” Wilson va respondre que havien dis-torsionat la seva argumentació, que l’ha-vien citada fora de context per tergiversarel sentit de les seves afirmacions, i invitavaels seus lectors a verificar ells mateixos elque afirmava. La polèmica va continuaramb rèpliques i contrarèpliques, fins a sal-tar a la portada de la revista Time.

El punt de vista dels crítics va ser admèsgeneralment com a argument d’autoritat,sense cap verificació. Wilson va quedarmarcat per una connexió amb el racisme iel genocidi. Pocs van sortir en defensa sevai la controvèrsia va semblar una caça debruixes.2 El 1995, Wilson va relatar la sevavivència en l’autobiografia.3 Qualsevol inte-ressat per la història de la ciència ha de tro-bar que són unes pàgines excepcionals:“L’atac em va agafar desprevingut. Haviaesperat alguna descàrrega frontal per partdels científics socials, basada principalmenten interpretació de dades, i en lloc d’aixòrebia un atac polític pel flanc”, diu, i hiafegeix que “a la fi em vaig adonar que lacontrovèrsia de la sociobiologia anava mésenllà del discurs acadèmic normal. Els sig-nants de la ‘Carta de la ciència per al poble’havien abordat el tema amb uns esquemesdiferents dels meus. No consideraven laciència com un coneixement objectiu persi mateix sinó com a part de la cultura,un procés social entremesclat amb la histò-ria política i la lluita de classes”.

Els arguments llançats contra Wilson escontinuen utilitzant fins avui i, en conse-qüència, la sociobiologia no té gaires segui-dors ni audiència. També en aquest cas,la crítica va ser impulsada per motius polí-tics i ideològics, és a dir, extracientífics. Vanfaltar revisions de la seva obra en les revis-tes especialitzades. Els científics contrarisvan mancar a les regles pròpies de la sevaprofessió.

Aquest episodi il·lustra com pocs d’altresles múltiples resistències a sotmetre l’ho-me com a espècie als cànons del coneixe-ment científic. En una època que no ens can-sem d’enaltir la ciència i la tecnologia, obli-dem fàcilment que el coneixement cientí-fic s’enfronta, sempre i arreu, a un conei-xement anterior, i s’hi ha d’imposar amb unesforç penós i, de vegades, llarguíssim. Esdóna tant en les ciències de la natura com

en les ciències socials. No és solament queel coneixement científic hagi de vèncer laresistència de diversos estrats d’idees reli-gioses, mites i supersticions. Les idees cien-tífiques més importants solen ser les méscontràries a la intuïció i a les dades apor-tades pels sentits. Que potser no va costarsegles provar que la Terra gira al voltant delSol i no a l’inrevés, com ens invita irresis-tiblement a pensar la nostra experiènciaimmediata, renovada cada dia? Que nomostren els museus de la ciència que la gra-vetat exerceix una atracció igual sobre unaploma que sobre un plom i mou tots dosobjectes a igual velocitat en el buit, contratota intuïció prèvia? El cas de la ploma i elplom no té conseqüències sobre les relacionssocials i la dinàmica de poders. El conei-xement sobre l’home sí que les hi té: és unelement determinant dels mecanismes decontrol social, des de la política a l’educa-ció, passant per la família. Per això no hande sorprendre les resistències actives, bel-ligerants i persistents, a idees sobre la natu-ra humana que, realment o suposadament,puguin alterar les relacions socials i de poder,vigents en cada moment. Però els esperitsinquisitius no s’aturen davant d’aquests obs-tacles sempre renovats. Una manera d’es-quivar-los ha consistit, en les darreres dèca-des, a parlar menys de l’home com a objec-te d’anàlisi científica i més del cervell humà.Les ciències de la cognició en general i, par-ticularment, la psicologia evolutiva han aga-fat l’estendard de l’estudi naturalista de l’ho-me. Ho han fet mostrant per múltiplescamins i innombrables estudis empírics lainsostenibilitat del dualisme clàssic entreànima i cos, entre ment i cervell. La menti la consciència es mostren empíricamentcom a manifestacions del funcionamentcerebral. A partir d’aquí, tan sols calia afe-gir, com ha fet la psicologia evolutiva, queel cervell és un òrgan producte també del’evolució natural, per la qual cosa aques-ta és indispensable per a explicar-ne les fun-cions i les qualitats. Amb aquest enfoca-ment, la polèmica herència-entorn se situaen un pla nou, si no és que es dissol: l’evo-lució del cervell també és resultat d’un pro-cés d’interacció entre el medi i l’òrgan, ques’ha anat adaptant, al llarg del seu procésevolutiu, tant al seu medi natural com al

seu medi social. Perquè el cervell és pro-ducte de la seva evolució, hi ha unes cosesque fa molt bé, unes altres que fa amb difi-cultat i d’altres que no pot fer en absolut,cosa que porta directament a ressaltar leslimitacions del cervell. No tot és pensable,el cervell no és un processador de propòsitgeneral sinó un conjunt de processadorsd’informació especialitzats que es van ori-ginar en mo-ments diferents, en resposta anecessitats adaptatives també diferents. Elsdiversos mòduls processadors d’informacióes coordinen entre ells sense cap direcciócentral. No hi ha “un homenet interior” coma correlat empíric del nostre sentit del jo. Icontràriament al que pensa una part impor-tant de la ciència social estàndard, el cer-vell no és cap taula rasa. Aquestes són algu-nes de les hipòtesis de partida de la psico-logia evolutiva. Seria un error suposar quesón admeses en general. Fins i tot la teoriade l’evolució en les seves formulacions mésmodernes té, encara ara, enemics aferris-sats entre els científics. L’últim atac en totaregla provinent d’un biòleg distingit, RémyChauvin, és de l’any 1997.4

La recerca sobre les bases fisiològiquesdel pensament té conseqüències de llargabast. El lingüista Lakoff i el filòsof MarkJohnson han resumit les principals hipòte-sis de les noves ciències cognitives: a) la mentestà corporificada inherentment, és cos; b)el pensament és majoritàriament incons-cient, i c) els conceptes abstractes són majo-ritàriament metafòrics. En la seva obramonumental Philosophy in the flesh (1999)mostren l’efecte d’adoptar aquestes tres pre-misses en el pensament d’Occident sobrel’home i la seva raó. Aquesta obra encarano deu haver estat assimilada.

Els enfocaments de les ciències cogniti-ves i la psicologia evolucionista tardaranmolt de temps a imposar-se. Pel que fa alconeixement científic d’allò humà, la lluitacontra la superstició i el prejudici tot just hacomençat. “Reduir” allò humà a la seva bio-logia suscita temors profunds: en els espe-

rits religiosos, la negació de la transcendència; en els democràtics, el temor a la dis-criminació de persones i al detriment delsseus drets; i en els moralistes, el temor queallò natural sigui elevat irresponsablementa la categoria de moral. Però, com diu ambagudesa el gran físic Murray-Gellman, laciència té l’avantatge de ser un procés enpermanent adaptació a la realitat. Certa-ment, té perills i és susceptible d’usos per-versos. Però, o avancem en el coneixementefectiu de les bases biològiques de l’agres-sió, la xenofòbia, el racisme i l’odi entremembres de la mateixa espècie, o corremel risc de no poder fer-ho mai.

J. L. Oller-Ariño

Notes

1. Steven Pinker ha relatat el cas amb detalls en Theblank slate. Viking, 2002, capítol 19.

2. Vegeu la història completa d’aquest episodi en Defen-ders of the truth, d’Ullica Segerstrale. Oxford Uni-versity Press, 2000, capítol 17.

3. Naturalist, d’Edward O. Wilson. Island Press, 19944. Darwinisme: la mort d’un mythe, de Rémy Chau-

vin. Éditions du Rocher, 1997.

Bibliografia

JUDITH R. HARRIS. The nurture assumption. Free Press,1992.

George Lakoff i MARK JOHNSON. Philosophy in the flesh.Basic Books, Nova York, 1999.

EDWARD O. WILSON. Sociobiology. The Belknap Press,Harvard University Press, 1975.

–Naturalist. Island Press, 1994, capítol 17.RÉMY CHAUVIN. Le Darwinisme ou la fin d’un mythe.

Éditions du Rocher, 1997.ULLICA SEGERSTRALE. Defenders of the truth. Oxford

University Press, 2000.STEVEN PINKER. The blanck slate. Viking, 2002.– How the mind works. Norton Paperback, 1997.STEVEN L. CHOROVER. From genesis to genocide. MIT

Press, Cambridge, Massachusetts, 1974.ÁLVARO FISHER. Nuevos paradigmas a comienzos del

tercer milenio. Aguilar Chilena de Ediciones, 2004.

38

I V

OL

EM

SA

BE

R R

EA

LM

EN

T Q

UI

SO

M?

J. L

. O

LL

ER

-AR

IÑO

40

En el decurs d’una llarga conversa,Juan Luis Arsuaga ens explicà leslínies fonamentals de treball delcentre per a l’estudi de l’evoluciói el comportament humans quedirigeix: l’estudi de l’evolució humana,l’estudi de l’ADN i l’estudi de lesbases biològiques dels processoscognitius. D’altra banda, IgnacioMartínez ens explicà l’aportaciódels paleontòlegs en aquestesrecerques i en el debat sobre l’origendel llenguatge.

Juan Luis Arsuaga iIgnacio Martínez

“VOLDRIA CONÈIXERL’ORIGEN DE LA MENTHUMANA”

41

“V

OL

DR

IA C

ON

ÈIX

ER

L’O

RIG

EN

DE

LA

ME

NT

HU

MA

NA

”JU

AN

LU

IS A

RS

UA

GA

I I

GN

AC

IO M

AR

TÍN

EZ

Juan Lu is Arsuaga: l ’or igen de la ment

uan vam decidir cre-ar aquest centre, ensvam haver de posard’acord sobre quinesqüestions hi inves-tigaríem. Aleshoresvam decidir que lalínia fonamental detreball, que les en-clou totes i les defi-neix, havia de serestudiar “la natura

humana”. És clar que la natura humanaes pot abordar des d’un munt de pers-pectives: Shakespeare també l’estudiava...i molt bé, a més. Però aquí ens vam plan-tejar estudiar-la des d’un punt de vistabiològic. I vam dibuixar tres línies derecerca.

La primera, l’estudi de l’evolució huma-na. D’ençà que Darwin ho va transformartot, en demostrar que tenim antecedentsanimals i que som producte de la històrianatural, no és possible estudiar l’ésser humàsense conèixer-ne la història evolutiva. Lasegona línia de recerca es dedica a estudiarl’ADN i la tercera està enfocada a l’estudide les bases biològiques dels processos cog-nitius, des de com es processen els signesfins a la gramàtica o la sintaxi. Genètica,evolució i cognició, doncs, serien les treslínies bàsiques. Aquesta ha estat la nostraaposta investigadora.

Abans de Darwin, sempre hi havia lapolèmica entre els que pensaven que l’és-ser humà era el producte únic de la cultu-ra i els que opinaven que les persones pos-seïm una “natura” prèvia a l’educació queens condiciona el comportament. D’aquestamanera, mentre molts pensadors sostenienque l’ésser humà neix amb la ment comuna tabula rasa, és a dir, com un paperen blanc, uns altres mantenien que venimal món amb la ment ja prefigurada. Entreaquests darrers hi ha Kant, que creia queel nostre coneixement està condicionat perla nostra manera de percebre, en què eltemps i l’espai són categories a priori.

Després vam saber que el nostre desen-volupament obeeix a programacions genèti-ques. I actualment, ja no s’estranya ningúquan es diu que algú té els ulls blaus o per-tany a un sexe perquè els seus gens l’han pro-gramat així. Tots estem d’acord que l’ésserhumà té una natura morfològica que és deter-minada pels seus gens. Això és admès. Però,i el comportament?, també té una base genè-tica? Si és així, quanta part de la nostra con-ducta s’explica per aquesta programació?Abans de continuar, és important destacarque avui sabem que totes les característiquesd’un organisme (morfològiques o de con-ducta) són el producte de la interacció entreuns gens i el medi ambient. Distingim entregenotip i fenotip. I aquí és on comença lafrontera de la diferència.

Des de Darwin i des de Konrad Lorenz,un dels pares de l’etologia, sabem que elsanimals tenen unes pautes de comportamentpredeterminades. Però a partir d’elles, elsanimals també aprenen, desenvolupen lesseves capacitats, comparen, canvien. Un llopsempre és un llop, però es pot comportar d’u-nes maneres diferents. Les plantes, en can-vi, tenen hàbits, però aquesta ja és una altracategoria. El coneixement del comportamentanimal és bàsic per a interpretar la nostravida. Un ximpanzé, per exemple, que la sevamare tingui una posició jeràrquicament ele-vada presenta molta més seguretat en lesseves actuacions que no un altre ximpanzéd’una altra condició.

I així arribem a l’ésser humà. Què succe-eix amb la natura humana? Des que sabemque procedim d’uns avantpassats semblantsals ximpanzés, podríem pensar que en la nos-tra conducta hi ha un comportament de basebiològica. Perquè prou que ho admetem perals ximpanzés... i nosaltres no deixem deser primats. Segons el meu parer, encara nos’ha prestat prou atenció a la base científi-ca a l’hora de discutir sobre la natura huma-na. És a dir, ara no podem parlar de l’ésserhumà igual que abans de Darwin. No enspodem mirar nosaltres mateixos com hofèiem abans; avui ens mirem i ens veiem pri-

Q J U A N L U I S A R S U A G A é s ca t ed rà t i cde pa l eon to l o g i a humana de l a

Un i v e r s i t a t Comp l u t ense de Mad r i di d i r e c to r de l Cen t r e pe r a l ’ E s t ud i

de l ’ E vo l u c i ó i Compor t amen t Humans .Cod i r i g e i x de s de l 1 99 1 l ’ e qu i p

d ’ i n ve s t i g ac i ó d ’ A t apue r ca , que v ar eb re e l P r em i P r í n cep d ’ A s t ú r i e sd ’ I n ve s t i g ac i ó C i en t í f i c a e l 1 997 .

Membre de l ’ A cadèm ia de l s E s t a t s Un i t sdes de l ’ a n y 2002 . É s au to r

de mo l t s a r t i c l e s c i e n t í f i c s pub l i c a t s enl e s r e v i s t e s més p r e s t i g i o se s de l c amp

de l ’ e vo l u c i ó humana ( com Na tu re iS c i ence ) . E n t r e l e s s e ves ob re s

d ’ a s sa i g i d i v u l g ac i ó c i e n t í f i c a , h aesc r i t A t apue r ca i l ’ e vo l u c i ó humana

amb I gnac i o Ma r t í n e z , ed i t ada pe rFundac i ó Ca i xa Ca ta l un ya , i ,

r e cen tmen t , E l mundo de A t apue r ca ,t o t e s dues e l 2004 .

I G N A C I O M A R T Í N E Z é s p ro f e s so r t i t u l a r depa l eon to l o g i a de l a Un i v e r s i t a t d ’ A l c a l á

de Hena re s i d i r e c to r de l ’ À r ead ’ E vo l u c i ó Humana de l Cen t r e pe r a

l ’ E s t ud i de l ’ E vo l u c i ó i Compor t amen tHumans . Des de l 1 984 é s membre de

l ’ equ i p d ’ i n ve s t i g ac i ó d ’ A t apue r ca . Hapub l i c a t nombrosos a r t i c l e s c i e n t í f i c s

en p r e s t i g i o se s r e v i s t e s i n t e r nac i ona l s(Na tu re i S c i ence ) . Ha e sc r i t , amb J uan

Lu i s A r suaga , e l s l l i b r e s d ’ a s sa i g id i v u l g ac i ó c i e n t í f i c a La e spec i e e l e g i da ,Ama l u r i A t apue r ca i l ’ e vo l u c i ó humana .

mats. És clar que es podria ignorar el fetque Darwin va formular la teoria de l’evo-lució i afirmar que l’ésser humà ha arribata una situació en què tot el seu comporta-ment és cultural. Per a simplificar, podríemdir que n’hi ha que sembla que pensen quela biologia està molt bé, que serveix de molt,però solament per a saber el nombre de dits,per posar-ne un exemple, per a la morfolo-gia, però no pas per a anar més enllà. La res-ta és matèria reservada... Sembla que n’hi haque pensen que els científics solament podenestudiar el cos, mentre que l’ànima, o la mentsi volem, pertany a un altre àmbit.

He creuat e l Paran imf!

Aquest és el repartiment en realitat. Senseanar més lluny, a la Complutense perviu unbon exemple d’aquesta situació. Hi ha un jar-dí, el Paranimf, que és el símbol, la fronteraentre lletres i ciències. En un costat del Para-nimf se situen els de biologia, física, quími-ca, medicina, farmàcia... En aquest costattenim “el cos”, com en una sala de dissec-ció, per a estudiar-ne la natura orgànica. I nohi estudiem res del que “correspon” als huma-nistes. Qualsevol diria que som materialis-tes, que no ens interessa res més. No tenimni una sola assignatura de les que impartei-xen “els altres”, els que viuen a l’altre costatdel jardí, ni tan sols història. De la seva part,a l’altra banda del Paranimf, hi ha els de filo-sofia, els d’història... i, evidentment, “ells”tampoc no tenen cap assignatura sobrel’evolució biològica. Bé, ara jo n’imparteixouna de genèrica a “l’altra banda”. Faig laclasse físicament allà... i és emocionant. Hecreuat el Paranimf!

Però pensem seriosament en les conse-qüències d’aquesta divisió entre sabers. Pas-sa com a les llibreries, que hi trobes la sec-ció de lletres i la de ciències, sempre separa-des. L’exemple més bo per a il·lustrar aques-ta situació seria la frase d’Ortega y Gassetque uso sovint: “L’ésser humà no té natura,solament som història.”

Actualment, doncs, hi ha la pretensió detractar l’ésser humà per parts. I ja es remun-ta a Descartes, aquesta divisió entre el cos il’ànima, el seu acudit particular va ser aquest.Però és que, abans de Descartes, no eren dua-

listes, ni tan sols n’era l’Església. Els primerscristians no concebien l’existència de l’àni-ma com una entitat independent, autònoma,separada del cos. Fins al punt que el que pro-metien era la resurrecció física del cos; o sigui,que la gent s’alçaria de la tomba. En canvi,la visió dualista és la que es va acabar impo-sant, potser perquè dóna respostes a qües-tions òbvies, com ara que el cos es podreix,cosa que la gent pot veure.

En aquesta línia, el gran sociobiòleg Ed-ward O. Wilson argumenta que la divisió entreciències naturals i ciències socials és una cosaposterior a la Il·lustració. Els naturalistesanteriors, de fet, eren humanistes. Newton,sense anar més lluny, que és del període bar-roc, es defineix com “filòsof natural”, per aell encara no existeix la paraula ‘ciència’, nila paraula ‘científic’, tal com l’entenem avui.Galileu tampoc no pensava que fos cap “cien-tífic”, ell creia que era un “filòsof natural”.

Per què aquesta dicotomia entre huma-nitats i ciència? Per què aquesta tendènciad’una certa intel·lectualitat a ignorar la cièn-cia? Sembla que ja és un hàbit educatiu. Peròtambé en el món de la ciència ha succeït que,al científic típic, sembla que no li interessares que sigui fora del seu àmbit. De vega-des, és que ni tan sols vol saber-ho. Coneccientífics, premis Nobel fins i tot, que no elsinteressa res de la resta del món. I en la mevaèpoca d’estudiant, vaig conèixer científics quefeien bocades que feia mesos, anys, que noanaven al cinema. No els interessava gens.

N’he conegut molts, molts, d’aquest estil.Em puc aventurar i arribar a dir: crec queaquesta actitud és un producte, sobretot, d’u-na percepció “mercantilista” de l’activitatcientífica, que és molt estesa en el món anglo-saxó. Per què? Molt fàcil, perquè afavoreixla productivitat. Com més hores al labora-tori, com més tancat estigui el científic, commés individual sigui, més resultats concretsobté, més articles publica; o sigui, més pro-ducció. La ciència que es fa ara és moltespecialitzada. Sembla com si no ens inte-ressés el debat intel·lectual, que ens hagués-sim retirat del món il·lustrat. I el mal d’a-questa situació és que això passa perquèmolts científics ja no volen ni entrar enaquest terreny.

Malgrat tot, no sempre ha estat així alnostre país. En perspectiva històrica, si ens

42

“V

OL

DR

IA C

ON

ÈIX

ER

L’O

RIG

EN

DE

LA

ME

NT

HU

MA

NA

”JU

AN

LU

IS A

RS

UA

GA

I I

GN

AC

IO M

AR

TÍN

EZ

43

“V

OL

DR

IA C

ON

ÈIX

ER

L’O

RIG

EN

DE

LA

ME

NT

HU

MA

NA

”JU

AN

LU

IS A

RS

UA

GA

I I

GN

AC

IO M

AR

TÍN

EZ

traslladem una mica més enrere en la histò-ria d’Espanya, fins just abans de la guer-ra civil, o en alguns altres moments impor-tants, hi trobem institucions com és ara laResidencia de Estudiantes. Per allà vanpassar des de Severo Ochoa a Buñuel, deGarcía Lorca a Dalí, de Negrín a Einstein,gent de diverses disciplines; Ramón y Cajalo Marañón, que eren uns escriptors ex-cel·lents... a més de grans científics. Calenmés exemples?

Però tornem a l’essencial. Nosaltrescreiem fermament que la natura humanaté un component biològic i un componentcultural. No es tracta que els científics hàgimde fer poesia perquè som cultes, perquè ensguarneix, perquè en som capaços, perquèsom sensibles –que ho som–, sinó que,sobretot, estem convençuts que no es potentendre l’ésser humà si no se’n coneixenels components biològics i culturals i lamanera com interactuen. Així de simple.

El que ara caldria fer és reconstruir-nos,tornar enrere i crear un nou prototip decientífic. No solament perquè és bo que uncientífic sàpiga expressar-se, que llegeixi,que arribi a la gent i usi metàfores, cosaque està molt bé, sinó perquè cal ampliarles mires. I tenint en compte tot això, desde l’enfocament biològic d’investigaciópodem dir que s’han obert camins, que hemarribat a descobrir coses interessants. Perexemple, hem descobert que els éssers hu-mans, tots, som absolutament semblants,que tenim un origen comú molt proper enel temps. Que no és poc! Perquè creien queles diferents races humanes anàvem evo-lucionant per separat des de milions d’anysi que, per tant, era concebible i, fins i tot,probable que haguéssim assolit diferentsgraus de la capacitat de saber. I això hadonat peu a doctrines racistes, que vanser una de les bases de l’imperialisme. Ve-geu Kipling quan explica en què consisteix“la pesada càrrega de l’home blanc”. I nopensem que aquestes temptacions són cosesdel passat remot. Només cal mirar el mónd’avui per a constatar que n’hi ha que enca-ra pensen que hi ha persones, o cultures,que són absolutament superiors a unesaltres.

O, molt pitjor, encara no ha estat defi-nitivament bandejada de la ment d’alguns

una pregunta recurrent: si deixem que esreprodueixin tots aquests sectors, pobres,negres, marginats... no la malmetem,l’espècie? Encara n’hi ha que se’ls acu-deixen aquestes coses. Un fenomen que esrelaciona amb una teoria anomenadaeugenèsia, que advoca per la selecció d’és-sers humans en pro del benefici, del millo-rament de l’espècie.

Rebatre, desacreditar aquestes aberra-cions, és una de les tasques dels científicsi per a això és imprescindible que apro-fundim el coneixement de la natura biolò-gica de l’ésser humà.

Històricament, la ciència va començarper descriure i estudiar els fenòmens méssimples d’una manera aïllada. Així vamavançar en el coneixement de les unitatselementals de les coses, cossos celestes,molècules, cèl·lules, o animals i plantes,però no tant la interrelació: la seva com-plexitat. Avui la ciència s’encara amb elrepte d’estudiar els sistemes complexos, elsque resulten de la interrelació dels elementssenzills, que ja coneixem bé. Aquesta és lafrontera per a la ciència del segle XXI... isegurament per a tot el proper mil·lenni.

Molts científics creuen que el gran miste-ri, el més complex, és el cervell humà; jo crec...que és l’evolució humana. Un deute pendentde milions d’anys. És apassionant perquè,quan estudies l’evolució, estudies una cosa eninteracció permanent. Com deia Borges, supo-sem que és possible explicar el comportamentdel cervell humà en un llibre de tres-centespàgines. Si hi fem totes les combinacions pos-sibles de lletres i construïm tots els possiblesllibres de tres-centes pàgines, segur que en und’ells hi ha l’explicació del cervell humà. Ésun deliri, però si resultés, valdria la pena fertots els llibres possibles!

Encara queden més interrogants que ensinquieten: per què la ciència no ha estatcapaç de millorar la vida de l’ésser humà,d’impedir fenòmens com l’holocaust, perexemple? Nosaltres creiem que és perquèla humanitat no s’ho ha proposat. Per aixòhem fracassat, perquè el que hem fet ésdividir-nos. Ja és hora que la ciència es pro-posi estudiar la totalitat de l’ésser humà.Tot i que, internament, saben què és el quejo voldria descobrir, de debò? Voldria conèi-xer l’origen de la ment humana.

De vegades ens demanen a l’IgnacioMartínez i a mi, després de vint anys de tre-ballar plegats, en què estem en desacord.Per la banda científica, en res. Què entraiem, de discutir, si després podem com-provar qui anava errat? Aquesta és la gran-desa de la ciència, que després et pots de-mostrar si tenies raó o no. I llavors ja nocal discutir. Es resolen els conflictes i prou.Però, és clar, el que és irreductible és la ide-ologia de cada persona, aquí no s’hi ha d’en-trar. En el nostre món no hi ha mai bata-lles campals, només cal esperar a veure quitenia raó. A diferència del que passa en unesaltres parcel·les de la vida, són discussionsque progressen. Així, no t’ofens mai.

Ignac io Mart ínez : l ’or igen de l l lenguatge

Pel que fa a la importància de l’estudi del’evolució humana per a entendre’ns anosaltres mateixos, podríem usar el símild’intentar estudiar un vaixell en alta mar.Abans de Darwin, pensaven que la naturahumana era com un vaixell aturat. I se n’es-tudiaven els mecanismes per separat. Espensaven que era suficient saber com erenles parts, les màquines, l’eslora, la màne-ga, el timó, que amb això n’hi hauria prouper a comprendre la situació del vaixell ideterminar cap a on enfilaria. I doncs no,perquè per a això és imprescindible saberla trajectòria que duia la nau fins en aquestmoment. Igualment, si no coneixes l’evo-lució, la trajectòria històrica dels sistemesque vols estudiar, mai no n’entendràs res,no sabràs mai cap a on va “el vaixell”.

Amb els estudis sobre l’origen del llen-guatge, hi ha hagut una cosa curiosa.Durant dècades es pensava que els pale-ontòlegs eren els únics que podien donar-ne parer, ja que disposaven del testimoni,els fòssils, dels humans del passat. Ales-hores pensaven que la solució del proble-ma derivaria directament dels estudis sobreels fòssils. Fa pocs anys es va arribar a la

conclusió que això no era així, que la solu-ció del problema no era en els fòssils. Finsal punt que, per a molts col·legues no pale-ontòlegs, interessats en l’origen del llen-guatge, la paleontologia no tenia res a apor-tar al debat, perquè no era capaç de deter-minar si una espècie humana fòssil eracapaç d’enraonar o no. De fet, s’havia aban-donat, per impossible, la qüestió de l’ori-gen del llenguatge en les espècies fòssils.Ara hi ha molts investigadors que solamentconsideren estudis comparats de les espè-cies vives, nosaltres i els primats, a partirde dades genètiques, etològiques, anatò-miques o lingüístiques. Però per a les qües-tions de com, quan i on va aparèixer el llen-guatge humà, no hi ha solució si no es recor-re al registre fòssil. Amb les dades de lesespècies actuals es proposen tantes hipò-tesis possibles, que alguns especialistes jaestan tips d’una discussió que no té viesde solució. Alguns paleontòlegs, tanmateix,no ens hem resignat a no participar en eldebat i pensem que tenim molt a aportar-hi... des d’una perspectiva nova.Pensem que el nostre paper en aquesta dis-cussió no ha de ser determinar què va pas-sar a partir dels fòssils, cosa que s’hademostrat que és impossible, sinó mirard’acarar en el registre fòssil les hipòtesisdels nostres col·legues primatòlegs, neu-rocientífics, lingüistes... Una cosa com quidiu: “Segui a explicar-me la seva teoria,que després, tots dos junts, veurem qui-nes prediccions de la seva teoria poden seracarades en el registre fòssil.” Qualsevolhipòtesi sobre l’origen del llenguatge impli-ca prediccions sobre les capacitats anatò-miques de les espècies del passat, sobreels seus comportaments, els ritmes d’evo-lució, o sobre el moment en què van aparèi-xer en la història de la vida... i tot això potser estudiat en el registre fòssil. Així és compodrem treballar plegats!

Juan Luis Arsuagai Ignacio Martínez

44

“V

OL

DR

IA C

ON

ÈIX

ER

L’O

RIG

EN

DE

LA

ME

NT

HU

MA

NA

”JU

AN

LU

IS A

RS

UA

GA

I I

GN

AC

IO M

AR

TÍN

EZ

46

La polèmica “Sloterdijk-Habermas” va esclatar l’any 1999 a partir de laconferència “Regles per al parchumà”, on Sloterdijk qüestiona elsarguments a favor de l’humanisme isuggereix la possibilitat de la manipu-lació genètica per a fer éssers humansmés civilitzats. Habermas s’endinsa enla qüestió i, fonamentat en la idea dela comunitat de diàleg, afirma quetota vida humana, tant l’emergentcom la greument malmesa oerosionada, és digna de respecte,mereixedora de dignitat.

Francesc Torralba

JÜRGEN HABERMASVERSUSPETER SLOTERDIJK

47

JÜR

GE

N H

AB

ER

MA

S V

ER

SU

S P

ET

ER

SL

OT

ER

DIJ

KF

RA

NC

ES

C T

OR

RA

LB

A

Introducc ió

n dels filòsofs actualsque ha aprofunditmés el concepte dedignitat és el conegutJürgen Habermas,autor de la Teoria del’acció comunicativa(1981).1 En aquestespai no resulta per-tinent recórrer l’ex-tensa obra d’aquestfilòsof alemany, però

sí, almenys, remarcar-ne alguns dels pen-saments més significatius entorn de ladignitat humana.

El plantejament de Habermas es potqualificar de racional, pragmàtic i pro-cedimental. Defuig el pensament metafísici se situa en el pla de la raó dialògica. Laseva manera d’entendre la dignitat s’allu-nya de postures teològico-religioses is’apropa a la noció d’autonomia tal com lamanifesta Immanuel Kant.

Habermas parteix de la idea que és lacomunitat de diàleg, la que ha de discer-nir el valor o la dignitat que tenen els éssershumans, els animals i les plantes. No par-teix d’una visió de la dignitat com un atri-but intrínsec o ontològic, com alguna cosaque es diu de l’ésser, sinó com un valor ques’atribueix a una vida determinada perraons determinades. Admet que la discus-sió sobre la dignitat humana és una dis-cussió oberta, on no hi ha consens explícit.Però, des del seu punt de vista, tota vidahumana, tant l’emergent com la greumentmalmesa o erosionada, és digna de respecte,mereixedora de dignitat.

En el seu llibre El futur de la naturale-sa humana (2001), Habermas s’endinsaen la qüestió de la manipulació genètica idels reptes que pot comportar aquesta pos-sibilitat tecnològica en un futur immediati llunyà. Des d’una perspectiva originàri-ament kantiana però fonamentada en laidea de la comunitat de diàleg, Habermases manifesta molt crític respecte a la teside Peter Sloterdijk, també filòsof alemany.

L a p o l è m i c a

La polèmica que es coneix com “Sloter-dijk-Habermas” va esclatar l’any 1999.2

El dia 15 de juny del 1997, Sloterdijkva pronunciar per primera vegada la con-ferència “Regles per al parc humà”, en elmarc d’unes jornades sobre humanismeen què participaven molts professors. Aljuliol del 1999 va repetir la seva con-ferència en les Jornades d’Elmau sobreHeidegger i Levinas, en presència de teò-legs i filòsofs de diversos països, sense quehi hagués cap objecció. Però uns perio-distes també presents en les esmentadesjornades van redactar un informe de“denúncia”. Arran d’aquest informe esva forjar l’escàndol. Alguns interrogantsque Sloterdijk suggeria entorn de l’eu-genèsia i de la manipulació genètica deles generacions futures van esdevenir“prescripcions”. La seva conferència vaser publicada també en francès i la sevareferència en la xarxa telemàtica va servisitada seixanta mil vegades en quinzedies.

Segons Sloterdijk, l’escàndol no va sercap casualitat, sinó que, al parer seu, hiva haver una campanya desfermada perl’entorn del mateix Habermas, amb lacomplicitat d’una certa premsa.

L’autor de les “Regles per al parchumà” qüestiona els arguments a favorde l’humanisme. La fe en la possibilitatde “domesticar” la naturalesa humanaa través de la cultura i els llibres ha entrat,al parer seu, en una crisi profunda. Slo-terdijk sosté que les masses humanesestan cada vegada més embrutides pelsefectes dels mitjans de comunicació demasses i que, en conseqüència, la civi-lització està amenaçada. Al parer seu, labatalla entre domesticadors i embruti-dors anuncia un fracàs clar perquè, segonsla seva interpretació, ja assistim a una“onada de desenfrenament sense parió”.De la mateixa manera que, en el mónantic, el llibre va perdre la batalla con-tra el teatre, Sloterdijk considera que l’es-cola d’avui la perd contra “els poders edu-

U F R A N C E S C T O R R A L B A R O S E L L Ó é s doc to ren f i l o so f i a pe r l a Un i v e r s i t a t

de Ba r ce l ona ( 1992) i doc to r ent eo l og i a pe r l a F acu l t a t de Teo l og i ade Ca ta l un ya ( 1997 ) . A c t ua lmen t é scap acadèm i c de l a Cà ted ra RamonL l u l l B l anque rna , p ro f e s so r t i t u l a r

de f i l o so f i a de l a Un i v e r s i t a t RamonL l u l l i membre co l · l a bo rado r

de l ’ I n s t i t u t Bo r j a de B i oè t i c a .A l l l a r g de l a s e va t r a j e c tò r i a ha

r ebu t d i v e r sos p r em i s : e l P r em iEx t r ao rd i na r i d e L l i c enc i a t u r a ( 199 1 )

i e l P r em i E x t r ao rd i na r i d e Doc to ra t( 1994) , i e l P r em i J o sep Va l l v e rdú

d ’A s sa i g ( 2002) , e n t r e mo l t s d ’ a l t r e s .Ha pub l i c a t una t r en tena de l l i b r e s ,en t r e e l s qua l s de s t aquen : F i l o so f í a

de l a med i c i na (2001 ) , É t i c a de lcu i da r ( 2002) i ¿ Un a l t r e món é s

poss i b l e? Educa r desp ré s de l ’ On zede se t embre (Ed i c i on s 62 , 2003) .

catius indirectes, com la televisió, lespel·lícules violentes i uns altres mitjansde desinhibició”.3

Aquest pensador alemany suggereix, atall d’hipòtesi, la possibilitat de la mani-pulació genètica per a fer éssers humansmés civilitzats, capaços de viure en concòr-dia. Qüestions sobre “la reforma genèticade les propietats del gènere”, l’antropotèc-nia per a planificar característiques huma-nes o el pas del fatalisme natal a la selec-ció prenatal són preguntes en el nostre horit-zó evolutiu, nebulós i insegur encara, queno podem deixar de plantejar-nos. SegonsSloterdijk, també autor de la Crítica de laraó cínica (1983), el fracàs dels grans mes-tres, dels llibres, de la cultura humanísti-ca, de l’educació del civisme, obre la pos-sibilitat d’una altra mena d’intervenciósobre la natura humana.

Al lector que coneix “els liceus huma-nistes” i “l’eugenèsia feixista” i “l’era dela biotecnologia”, “li és impossible igno-rar el potencial explosiu d’aquests raona-ments”.4 Sloterdijk hi cita el projecte polí-tic de Plató expressat en La república.Segons aquest filòsof grec, la polis ha de serdirigida per reis i savis capaços d’entretei-xir les qualitats humanes, nobles i voluntà-ries en bé de l’interès públic, de manera quela fortalesa guerrera i la prudència filosò-fica humana beneficiïn la sociedad ambveritables ciutadans enèrgics i equànimes,units per la concòrdia i l’amistat.

Al parer de Sloterdijk, la situació ha can-viat radicalment en el present perquè, a mésde l’embrutiment de les masses, falten savis.En tenim els escrits encara, però sensemotius per a llegir-los. Els seus llibres són“objectes arxivats”. Els mateixos arxiversja els veuen poc, tot i que de vegades tro-ben unes certes besllums, alguna clarianaal bosc que encara recorda la tasca de l’hu-manista.

Passat l’estiu del 1999 –al mes de julioldel qual Sloterdijk havia pronunciat persegona vegada la seva conferència del 1997sobre les “Regles del parc humà”–, Tho-mas Assheuer publicà un article contra Slo-terdijk, on l’acusava d’eugenista i defensord’una antropotècnia antidemocràtica iindiscriminada.5 L’acusà igualment de dei-xar el projecte a les mans d’uns savis cien-

tífics sense escrúpol moral que produirienuna humanitat “d’homes intel·ligents igenerosos”.vi

La crítica d’Assheuer va ser interpreta-da com a injusta i inadequada per part deSloterdijk. De fet, Sloterdijk no s’identifi-ca amb les tesis eugenèsiques platòniquesde La república. Suggereix la necessitatde reconsiderar una antropotècnia aplica-da a les futures generacions, però no pas ala manera platònica, perquè ja no quedensavis, al parer seu. Els savis “s’han retirat”i ens han deixat “sols amb la nostra escas-sa saviesa i els nostres coneixements a mit-ges”.

7Si bé en tenim els escrits, ja no hi

tenim fe i, potser, ni els llegim.També el filòsof moral Ernst Tugendhat

reaccionà contra Sloterdijk en l’article “Nohi ha cap gen per a la moral”. En aquestescrit acusa l’autor de les “Regles per alparc humà” de deduir la moral del procésde “criança”. Tugendhat hi afirma hones-tament que “no ha comprès quin és elpropòsit de l’autor”.8

La resposta contundent de Sloterdijk noes va fer esperar. L’altra setmana de lapublicació de l’article d’Assheuer, Sloter-dijk va respondre amb una carta a Assheueri al mateix Habermas.9 La crítica a Haber-mas mereix la nostra atenció. Segons Slo-terdijk, Habermas és l’instigador que haatiat els crítics contra ell, el “neoconser-vador”. Per haver estat professor seu i perrespecte als seus escrits, Sloterdijk s’avançaa Habermas per tal d’intentar retrobar viesd’entesa “dialògiques i no difamatòries”.

Diu Sloterdijk que Habermas ha parlatd’ell “amb molta gent, mai amb mi. Enaquest ofici nostre, basat en l’argumenta-ció, això ja és sospitós; en un teòric del dià-leg democràtic, és incomprensible”.10 Li cri-tica la manca de coherència i l’actituddespòtica entorn de la seva figura. Ironit-za sobre la “coerció no coercitiva del millorargument” tan defensada i esbombada perHabermas: “Que vostè, el gran comunicador,el gran ètic del discurs a Alemanya, imbuïtdel seu propi no-feixisme (està demostrat queel seu lema es: els feixistes sempre són elsaltres), empri els mitjans de la manera comes pot veure en aquest cas, em dóna peu a fernotar que la seva màscara liberal cau quanes produeix el conflicte.”11

48

JÜR

GE

N H

AB

ER

MA

S V

ER

SU

S P

ET

ER

SL

OT

ER

DIJ

KF

RA

NC

ES

C T

OR

RA

LB

A

49

JÜR

GE

N H

AB

ER

MA

S V

ER

SU

S P

ET

ER

SL

OT

ER

DIJ

KF

RA

NC

ES

C T

OR

RA

LB

A

Fins aquí, esbossada a grans trets la polè-mica Habermas-Sloterdijk. Enllà de l’anèc-dota, el fet és que tots dos pensadors defen-sen idees de dignitat humana diferents. Pera Sloterdijk, la dignitat hu-mana està ame-naçada pels mitjans de comunicació socialque embruteixen l’home i per la incapacitatde domesticar que els mestres, savis i edu-cadors pateixen.

El futur de la natura lesa humana

Habermas planteja la qüestió des d’una altraperspectiva. Es mostra molt caut i prudentrespecte al valor que s’ha d’atorgar a totavida humana. Contràriament a les tesis deles Esferes (1998) de Sloterdijk, defensa lanecessitat de considerar aquesta vida comdotada ja de dignitat, si bé reconeix que,en sentit estrictament filosòfic, és summa-ment ardu sostenir que aquesta vida huma-na emergent s’hagi de considerar de la matei-xa manera que la vida d’un interlocutor enla comunitat de diàleg.

“La vida humana gaudeix de ‘dignitat’ idemana ser ‘honorada’ també en les sevesformes anònimes. L’expressió ‘dignitat’ s’im-posa perquè cobreix un espectre semànticampli i té un ressò del concepte de ‘dignitathumana’ més específic. Les connotacionsimplícites del concepte ‘honor’ apareixenencara més clarament en la història dels usospremoderns d’aquest concepte i també handeixat rastres en la semàntica de ‘dignitat’,és a saber, la connotació d’un ethos que depènde l’estatus social. La dignitat de rei es per-sonificava en una manera de pensar i actuardiferent de la pròpia de la dona casada, del’home solter, del menestral i del carnisser.D’aquestes accepcions concretes d’una dig-nitat determinada en cada cas s’abstreu la‘dignitat humana’ universalitzada que corres-pon a la persona com a tal.”12

Contràriament a d’altres autors esmen-tats en aquest llibre seu, Jürgen Habermasés partidari d’estendre el concepte de dig-nitat també a la vida embrionària. “L’apli-cació restrictiva del concepte de dignitathumana deixa la protecció de l’embrió, laqual l’embrió necessita i és digne d’ella, a lesmans d’una exaltació de béns que obre unagran escletxa per al fet d’instrumentalitzar

la vida humana i soscavar el sentit categò-ric de les exigències morals.” Però tambéadmet: “Des d’un punt de vista filosòfic, noés gens obligat fer extensiu l’argument dela dignitat humana a la vida humana ‘desdel començament’.”13

Aquesta adscripció de dignitat a la vidaembrionària s’argumenta a posteriori, a par-tir de les conseqüències que pot comportarel fet de perdre de vista aquesta dignitat. Toti que aquesta vida emergent no es pot con-siderar un “interlocutor vàlid” en la comu-nitat de diàleg que constitueix la societatoberta i democràtica, cal guardar respecteper aquesta forma de vida. Habermas admetque aquesta tesi és difícil de sostenir filosò-ficament, perquè, en realitat, no és gens clarque la vida humana emergent pugui ser trac-tada, al parer seu, com un subjecte de drets:“El dret dels pares de determinar les carac-terístiques genètiques solament podriacol·lidir amb el dret fonamental d’un altre sil’embrió in vitro ja fos ‘un altre’ al qualcorresponguessin uns drets fonamentalsabsolutament vàlids.”14

Habermas es pregunta en el darrer parà-graf d’aquest llibre: “El primer ésser humàque fixi al seu gust la manera de ser d’unaltre ésser humà, no haurà potser de des-truir també aquelles llibertats que, essentles mateixes per a tots els iguals, n’assegu-ren la diversitat?”15 Habermas tem que l’a-plicació indiscriminada de les tècniques demanipulació genètica no tingui per conse-qüència una vulneració de la dignitat dela vida humana emergent i de la seva lli-bertat potencial.

En aquest punt, Habermas coincideix ambla perspectiva de Hans Jonas, encara que desd’un altre paradigma d’anàlisi. Des de la ideade responsabilitat que esbossa aquest filòsofjueu, cal vetllar pels interessos de les gene-racions a venir i això significa que cal res-pectar la naturalesa humana i tractar-la sem-pre com un fi, mai únicament com un ins-trument.16 Per tot plegat, trobo que la pos-tura prudent i responsable de Jürgen Haber-mas és molt més assenyada que no la pers-pectiva de Peter Sloterdijk, la qual, malgratla recepció mediàtica que ha tingut, em fal’efecte que és summament temerària.

Francesc Torralba Roselló

Notes

1. Vegeu-ne també: J. HABERMAS. La ciència i la tèc-

nica com a ideologia, L’Estel, 1974; Assaigs filosò-

fics, Ed. 62, 1993; Coneixement i interès, Univ. de

València, 1996; El futur de la naturalesa huma-

na, Empúries, 2002.

2. Per a una bona síntesi de la polèmica, vegeu: D.

NATAL. Sloterdijk versus Habermas. Humanismo,

patria y metafísica, Estudio Agustiniano XXXVI/2

(2001), p. 347-375.

3. P. SLOTERDIJK. “Regeln für den Menschenpark”,

Die Zeit 38 (16.09.1999).

4. Ídem.

5. T. ASSHEUER. “Das Zarathustra-Projekt”, Die Zeit

36 (02.09.1999).

6. Ídem.

7. “Regeln für den Menschenpark”, op. cit. nota 3.

8. E. TUGENDHAT. “Es gibt keine Gene für die Moral”,

Die Zeit 39 (23.09.1999).

9. P. SLOTERDIJK. “Die kritische Theorie ist gestor-

ben”. Sloterdijk schreib an Assheuer und Haber-

mas, Die Zeit 37 (09.09.1999).

10. Ídem.

11. Ídem.

12. J. Habermas. El futur de la naturalesa humana,

op. cit. nota 1.

13. Ídem.

14. Ídem.

15. Ídem.

16. H. JONAS. Das Prinkip Verantwortung (El prin-

cipi de responsabilitat), Suhrkamp, 1984.

50

JÜR

GE

N H

AB

ER

MA

S V

ER

SU

S P

ET

ER

SL

OT

ER

DIJ

KF

RA

NC

ES

C T

OR

RA

LB

A

52

AC

TIV

ITA

TS

A C T I V I T A T SA C T I V I T A T S D E L A F U N D A C I Ó C A I X A C A T A L U N Y A , D E L ’ 1 D E J U L I O L A L 3 1 D E D E S E M B R E D E L 2 0 0 4

1 juliol Presentació del GabinetGaudí Itinerant al MuseuComarcal de CiènciesNaturals del Pallars Jussà,a Tremp. OrganitzenServeis Educatius de laFundació Caixa Catalunya.

5 juliolInauguració de l’exposicióde pintures de MònicaRódenas a la Sala deCultura Sant Jordi deGranollers. OrganitzaFundació Caixa Catalunya.

5 juliolInauguració del seminari“Cultures del Mèxic preco-lombí” dins les activitatsentorn de l’exposició El cosi el cosmos. Art escultòric delMèxic Precolombí.Organitzen Fundació CaixaCatalunya, el Centre d’Estu-dis precolombins i l’INAH.Auditori Caixa Catalunya.10 juliol Inauguració de l’exposicióNueva Ola. A time to loveand time to die, de JoanMorey, organitzada perl’Institut de Cultura d’Olotamb el patrocini de laFundació Caixa Catalunya.Espai ZERO1, MuseuComarcal de la Garrotxa,Olot.

11 – 12 juliolII Fòrum Internacional deMúsica Barcelona Ciutat.Recitals de piano de JunKanno i Luiz i Bridget deMoura Castro. AuditoriCaixa Catalunya. OrganitzaJPC. Col·labora FundacióCaixa Catalunya.

12 juliolInauguració de l’exposicióMontseny, de Ramon Rufí, ala Sala de Cultura SantJordi de Solsona. OrganitzaFundació Caixa Catalunya.

16 juliol – 23 agostXXIV Festival Internacionalde Músiques de Torroellade Montgrí integrat per 25activitats que inclouen con-certs, el cicle de JovesIntèrprets i el Mercat deMúsiques del Món.Organitzen JoventutsMusicals de Torroella deMontgrí. PatrocinaFundació Caixa Catalunya.

29 juliol Inauguració de l’exposicióSeeing the dance/Veure ladansa, d’Eugènia Balcells, ales Sales Municipalsd’Exposició de Girona.Organitza Ajuntament deGirona amb el patrocini dela Fundació CaixaCatalunya.

31 juliolInauguració del IV Festivalde Música de la Vila deRialp amb un concert deThe Moscow RachmaninovTrio al Centre de Natura iDesenvolupamentSostenible dels Pirineus,Les Planes de Son.Organitzen JoventutsMusicals del Pallars.Patrocina Fundació CaixaCatalunya.

1 agostInauguració de les exposi-cions de fotografia BiennalOlot – Fotografia 2004.Mostra Internacional de GentJove. Organitza l’AssociacióOlot Fotografia amb elpatrocini de la FundacióCaixa Catalunya.

7 agostConcert inaugural delFestival de Música de laCatalunya Central, amb unrecital a càrrec de JohannesGeffert, orgue, i PeterThiemann, violoncel, a laCatedral de Solsona.Organitza Consell Comarcaldel Solsonès. PatrocinaFundació Caixa Catalunya.

28 d’agostClausura de La Pedrera deNit, al terrat del CentreCultural Caixa Catalunya,iniciat el 4 de juny. Durantels mesos de juliol i agost hihan actuat els grupsGertrudis (rumba), RankingSoldiers amb Hermano L –Ben Jammin (reggae), SaraFlores (flamenc), AvenidaBrasil (música brasilera) iQbamba (afro-jazz).Organitza Fundació CaixaCatalunya.

4 setembre Inauguració de l’exposicióde Justí Tobarra El pas deltemps, a la Sala de CulturaSant Jordi de Solsona.Organitza Fundació CaixaCatalunya.

Inauguració de l’exposició23 preguntes amb respostad’Àlex Nogué i EsterBaulida, a l’Espai ZERO1del Museu Comarcal de laGarrotxa, a Olot. OrganitzaInstitut Municipal deCultura d’Olot amb elpatrocini de la FundacióCaixa Catalunya.

7 setembreInauguració de l’Aula delsEscriptors a l’AteneuBarcelonès, que ha estatcondicionada per a lesassociacions d’escriptorsAELC, Pen Club i ACECamb el patrocini de laFundació Caixa Catalunya.

53

AC

TIV

ITA

TS

15 setembreInauguració de l’exposicióOlis, de Ramon Bufí, a laSala de Cultura Sant Jordide Granollers. OrganitzaFundació Caixa Catalunya.

20 setembreLa vídua del pintor Balthus,un dels principals artistesdel segle XX, va visitar elCentre Cultural CaixaCatalunya, la Pedrera,acompanyada pel directorde la Fundació CaixaCatalunya, J. L. Giménez-Frontín.

23 setembreInauguració de l’exposicióitinerant Atapuerca i l’evo-lució humana a la Salad’Exposicions Alameda deMàlaga. Organitza FundacióCaixa Catalunya amb lacol·laboració del’Ajuntament de Màlaga.

27 setembreConferència “Global/local,universal/particular” acàrrec de Marc Augé, dinsel cicle Reptes socio-cultu-rals del segle XXI organitzatper la Fundació CIDOB i laFundació Caixa Catalunya.Auditori Caixa Catalunya.

5 octubreInici del cicle de conferèn-cies Col·leccions, col·leccio-nistes i museus organitzatper la Fundació CaixaCatalunya, amb la xerradasobre “Qüestions obertes dela història del col·leccionis-me a Catalunya” a càrrecdel professor de la UABBonaventura Bassegoda.Auditori Caixa Catalunya.

6 octubreConferència “Atapuerca, laSierra Madre” a càrrec delprofessor Juan LuisArsuaga, codirector del’Equip d’Investigacionsd’Atapuerca. Auditori delCentro Cultural de laDiputación Provincial deMálaga. Organitza FundacióCaixa Catalunya amb motiude l’exposició Atapuerca il’evolució humana a Màlaga.

13 octubreInauguració del III CicleAnna Ricci, ambl’homenatge a EnriquetaTarrés. Auditori CaixaCatalunya. Organitzal’ACIMC amb lacol·laboració de FundacióCaixa Catalunya.

14 octubreInici del cicle Cinema a laPedrera amb la projecció dela pel·lícula Los Angeles.Plays itself de ThomAndersen, a l’Auditori CaixaCatalunya. OrganitzaFundació Caixa Catalunya.

15 octubre Inauguració de l’exposicióComplutum, la ciudad de lasNinfas. Viaje virtual a unaciudad romana, produïdapel TEAR de l’Ajuntamentd’Alcalá de Henares, alMuseo ArqueológicoNacional, Madrid.Patrocina Fundació CaixaCatalunya.

19 – 21 octubreIV Jornades Poètiques del’ACEC a la Sala Gaudíde Caixa Catalunya, ambla participació d’EloiFernández Porta, BartomeuFiol, Màrius Sampere,David Jou, Hèctor Bofill,Meritxell Cucurella-Jorba,Carmen Borja, José RamónRipoll, Rosa Lentini iSergio Gaspar. Organitza:Associació Col·legiald’Escriptors de Catalunyaamb el patrocini de laFundació Caixa Catalunya.

19 d’octubreConferència “LesAcadèmies i les primeresiniciatives per a establir unmuseu d’antiguitats aBarcelona” a càrrec deFrancesc Quílez Corella,conservador del MuseuNacional d’Art deCatalunya, dins el cicleCol·leccions, col·leccionistesi museus organitzat per laFundació Caixa Catalunya.

20 octubre Inauguració de l’exposicióde pintures de MònicaRódenas a la Sala deCultura Sant Jordi deSolsona. OrganitzaFundació Caixa Catalunya.

22 octubreCloenda de les IV JornadesPoètiques de l’ACEC ambun recital de poesia acàrrec de Joan-Elies Adell,María Beneyto, DanteBertini, Antoni Clapés,Meritxell Cucurella-Jorba,Sergio Gaspar, David Jou,Daniel Najmías, CristinaPeri-Rossi, José RamónRipio, Míriam Reyes,Màrius Sampere, AlbertTugues i Jordi Virallonga.Organitza AssociacióCol·legial d’Escriptors deCatalunya amb el patrocinide la Fundació CaixaCatalunya. Auditori CaixaCatalunya.

Inauguració de l’exposicióChildren of the Revolutionde Carles Congost, sobretreballs en vídeoi fotografia, a les SalesMunicipals d’Exposició deGirona. OrganitzaAjuntament de Girona ambel patrocini de la FundacióCaixa Catalunya.

26 octubreConferència “Les exposi-cions retrospectives. Uncapítol de sociologia de l’arta la Barcelona de laRestauració (c. 1867-1902)”a càrrec de Vicente Maestre,antic professor de l’Escolad’Arts i Oficis de Barcelona,dins el cicle Col·leccions,col·leccionistes i museusorganitzat per la FundacióCaixa Catalunya.

28 octubre i 4 novembreProjecció de les pel·lículesAbel Ferrara: not guilty, deRafi Pitts, i Bukowski: borninto this, de JohnDullaghan, dins el cicleCinema a la Pedrera:Realitat(s). Auditori CaixaCatalunya. OrganitzaFundació Caixa Catalunya.

28 octubreInici del cicle de concertsde petit format De prop, a laSala Gaudí de CaixaCatalunya, amb l’actuaciódel grup Is. En aquestaquarta edició, fins aldesembre hi han actuattambé els grups i solistesLas Migas, Anari, NachoVegas, The UnfinishedSympathy, The TelepathicBoy, Sesam-O i Love ofLesbian. OrganitzaFundació Caixa Catalunya.

Inauguració de l’exposicióMestres del gravat contempo-rani a la sala d’exposicionsel Roser, del Museu d’ArtJaume Morera, Lleida.Organitza Ajuntament deLleida. Patrocina FundacióCaixa Catalunya.

54

AC

TIV

ITA

TS

2 novembrePresentació del cicleRiscoprire Fellini enhomenatge al director decinema italià FedericoFellini, amb la participacióde Bigas Luna, Roc Villas,Carlo Fuscagni, RománGubern, José M. Latorre,Ennio Bispuri, DanielaAronica, i J. L.Giménez-Frontín. Organitzen InstitutItalià de Cultura i laFundació Caixa Catalunya.Sala Gaudí de CaixaCatalunya, la Pedrera.

Inauguració del GabinetGaudí Itinerant al Museu deMenorca, Maó. OrganitzenServeis Educatius de laFundació Caixa Catalunya.

Conferència “La Junta deMuseus i el debat entreJosep Puig i Cadafalch iRaimon Casellas a l’entornde les prioritats de l’art il’arqueologia”, a càrrec deMilagros Guardia, professo-ra de la Universitat deBarcelona, dins el cicleCol·leccions, col·leccionistes imuseus organitzat per laFundació Caixa Catalunya.

3 novembreConferència “Atapuerca il’origen de la ment simbòli-ca” a càrrec d’IgnacioMartínez, professor dePaleontologia de laUniversitat d’Alcalàd’Henares, a l’Auditori delCentro Cultural de laDiputación Provincial deMàlaga, amb motiu de lamostra Atapuerca i l’evolucióhumana. Organitza:Fundació Caixa Catalunya.

Concert inaugural del pro-grama Riscoprire Fellini,amb música de les bandessonores de Nino Rota per apel·lícules de FedericoFellini, interpretades perCarmelo Crucitti, fagot, iVittorio Romeo, acordió.Auditori Caixa Catalunya.

8 novembreInauguració de l’exposicióGeorges Rouault (1871-1958) de pintures, dibuixosi gravats, a la Salad’Exposicions del CentreCultural Caixa Catalunya.Organitza Fundació CaixaCatalunya.

9 novembreProjecció de Roma (1972)de Federico Fellini, presen-tada per Valentí Gómez-Oliver, escriptor, dins elcicle Riscoprire Fellini.Auditori Caixa Catalunya.

9 novembreConferència de JaumeBarrachina, director delMuseu Castell de Peralada,sobre “Maties Muntades,Miquel Mateu, JaumeEspona i el col·leccionismed’arts decoratives”, dins elcicle Col·leccions, col·leccio-nistes i museus organitzatper la Fundació CaixaCatalunya. Sala Gaudí deCaixa Catalunya.

10 novembreConferència “La fauna i elclima en el pleistocè” acàrrec de Gloria Cuenca,professora titular depaleontologia de laUniversitat de Saragossa,a l’Auditori del CentroCultural de la DiputaciónProvincial de Málaga, ambmotiu de la mostraAtapuerca i l’evolució huma-na. Organitza FundacióCaixa Catalunya.

11 i 18 novembreProjecció de les pel·lículesRobert Capa in love and war,d’Anne Makepeace, i Ammofor the info warrior, deGuerrilla News Network,dins el cicle Cinema a laPedrera: Realitat(s).Auditori Caixa Catalunya.Organitza Fundació CaixaCatalunya.

15 novembreActuació del QuartetAlbada, format per FarranJames i Alba Roca, violins,Elisabeth Gex, viola, iJames Bush, violoncel, dinsel cicle Xarxa de Músiquesde Catalunya. OrganitzaJoventuts Musicals amb lacol·laboració de laFundació Caixa Catalunya.Auditori Caixa Catalunya.

16 novembreProjecció de la pel·lículaE la nave va (1983) deFederico Fellini, presentadapel crític de cinema QuimCasas, dins el cicleRiscoprire Fellini.Auditori Caixa Catalunya.

Conferència “La competèn-cia entre Joaquim Folch iTorres i Lluís Plandiura perles millors peces de la pin-tura catalana antiga” acàrrec de Mercè Vidal, pro-fessora de la Universitat deBarcelona, dins el cicleCol·leccions, col·leccionistes imuseus organitzat per laFundació Caixa Catalunya.Sala Gaudí de CaixaCatalunya.

17 novembreL’escriptor, poeta i críticd’art Àlex Susanna s’incor-pora com a nou director-gerent de la Fundació CaixaCatalunya, en substitució deJ. L. Giménez-Frontín, quel’ha dirigit des de 1989.

19 novembreInauguració de l’exposicióL’estat natural, de sisartistes escandinaus:K. Brolin, D. Elgeholm,A. Korsár, E. Linder,L. Nilsson i U. Rollof. EspaiZER01 Museu Comarcalde la Garrotxa, Olot.Organitzen Institut deCultura d’Olot i Hangar.Patrocina Fundació CaixaCatalunya.

22 novembreConcert de Sira Hernández,amb obres de Satie iMessiaen, amb motiu del’exposició Georges Rouault(1871-1958) que es presentaa la sala d’exposicions de laPedrera. OrganitzaFundació Caixa Catalunya.Auditori Caixa Catalunya.

Postaler de Gaudí. Conversaentre Perejaume i Juan JoséLahuerta a partir de lapublicació del recull depostals antigues de l’obrade Gaudí. Sala Gaudí deCaixa Catalunya. Organitza Fundació CaixaCatalunya.

23 novembreProjecció de la pel·lículaProva d’orchestra (1979) deFederico Fellini, presentadaper Jordi Casas, director delCor de Cambra del Palau dela Música Catalana, dins elcicle Riscoprire Fellini orga-nitzat per l’Institut Italià deCultura de Barcelona ambla col·laboració de laFundació Caixa Catalunya.Auditori Caixa Catalunya.

23 novembreConferència de FrancescFontbona, responsable de laUnitat d’Arts Gràfiques dela Biblioteca de Catalunya,sobre “El paper de LluísPlandiura, Josep Sala ialtres col·leccionistes en lafixació del cànon de la pin-tura catalana moderna”,dins el cicle Col·leccions,col·leccionistes i museusorganitzat per la FundacióCaixa Catalunya. SalaGaudí de Caixa Catalunya.

L’Obra Social de CaixaCatalunya és distingidaamb un premi finalista a lacontinuïtat en l’edició perla publicació de la revistaNexus, en els XIV Premis alPatrocini i MecenatgeEmpresarial a Espanya.Organitza: AssociaciónEspañola para el Desarrollodel Mecenazgo Empresarial.Casa Llotja de Mar.

55

AC

TIV

ITA

TS

26 de novembreDarrer concert de la giradel grup de música acústi-ca, Gertrudis, iniciada elmes de juliol a La Pedrerade Nit, Auditori CaixaCatalunya.

28 novembreRepresentació del conte“Alí Babà i els lladregots”per la companyia Alèxia, alCasal de Cultura de SantCliment de Llobregat.Organitza Fundació CaixaCatalunya.

30 novembreDarrera conferència delcicle Col·leccions,col·leccionistes i museus, acàrrec de Daniel Giralt-Miracle, crític i historiadorde l’art sobre “Un somnique va costar de fer realitat:un museu per a l’artcontemporani”.

3 desembreEstrena de l’obra Styx, deYann Robin, guanyadoradel 24è Concurs de JovesCompositors PremiInternacional FredericMompou, interpretada pelquartet Nessi Ensemble.Organitzen JoventutsMusicals de Barcelona ambla col·laboració de laFundació Caixa Catalunya.Auditori Caixa Catalunya.

10 desembreRepresentació del conte pera adults “Relacions,liposuccions i altresembolics” a càrrec de lacompanyia L’Espina de laSardina. Sala de Lectura deCaixa Catalunya del Pratde Llobregat. OrganitzaFundació Caixa Catalunya.

Recital “Contes de Nadal” acàrrec de Joan de Boer.Sala de Lectura de CaixaCatalunya de Vic.Organitza: Fundació CaixaCatalunya.

14 desembreInauguració de l’exposicióDalimitar. Artistes en elslímits de la dalinitat, unavisió de la figura deSalvador Dalí a través detretze creadors contempo-ranis. Sala d’exposicionstemporals el Roser. Museud’Art Jaume Morera, Lleida.Patrocina Fundació CaixaCatalunya.

15 desembreRepresentació del’espectacle de titelles “Dalí,una història fantàstica” acàrrec del grup L’estenedor.Casal de Cultura de SantCliment de Llobregat.Organitza Fundació CaixaCatalunya.

17 desembreInauguració de l’exposiciód’Àlex Nogué, Paisatge ambfigures, a les SalesMunicipals d’Exposició deGirona. OrganitzaAjuntament de Girona.Patrocina Fundació CaixaCatalunya.

18 de desembrePresentació de El ninot deneu, obra guanyadora delPremi Mercè Llimona deLiteratura Infantil Il·lustra-da 2004, amb text d’ÀngelPedroso i dibuixos de TeòfilPeiró. OrganitzaAjuntament de Vilanova i laGeltrú amb el patrocini deFundació Caixa Catalunya.

18 i 19 de desembreConcert familiar a càrrecde Tandoori Lenoir, dins elcicle Xarxa Músiques deCatalunya. OrganitzenJoventuts Musicals amb lacol·laboració de laFundació Caixa Catalunya.

20 desembreInauguració de l’exposicióAtapuerca i l’evolucióhumana a La Lonja deSaragossa. OrganitzaFundació Caixa Catalunyaamb la col·laboració del’Ajuntament de Saragossa.

Sobre la naturalesa humana Juan Luis Arsuaga, Jaume Bertranpetit, Camilo JoséCela Conde, Ignacio Martínez, Jesús Mosterín, J . L. Ol ler-Ariño, Salvador Pániker, Francesc Torralba

n e x u sFundacióCaixaCatalunya

Revistasemestralde cultura

Arts plàstiques,lletres, música,ciència

Núm. 33desembre2004

33

NEXU

S DESEM

BRE 2004 FUN

DA

CIÓ

CA

IXA C

ATALU

NYA

33