Un pont de Santa Eulàriaple de proves d’amor

La moda de penjar cadenats als ponts arriba a laVil·la des Riu, al tram final abans del seu delta�7

«La llengua hi era abansque els partits»

Sílvia Torres, guanyadora de l’accèssit del PremiBaladre i professora de català �8

N’Álex Riera s’aixeca decidit i esposa davant d’uns al·lots d’uns o anys amb tranquil·litat, seua una cadira de color verd i deixatres rellotges damunt una taula. Elsilenci a la sala és absolut i aquestjove de quasi anys respira pro-

fundament, puja el peu dret al seuseient i amaga el cap uns segonsdarrere el seu genoll. Quan tornaa ensenyar el rostre és com si ha-gués passat pel fum de ‘Lluviade estrellas’, convertint-se en unapersona completament diferent.«Tic-tac, tic-tac...» comença a re-citar, forçant els músculs de laseua cara fins adquirir un sem-blant que representa un rellotgerque ha sofert una mena d’atac debogeria.

Encara que no ho paregui, soma una classe d’institut. Des del curspassat, l’IES Quartó de Portmanyofereix una via completament al-ternativa per accedir als estudisuniversitaris: batxillerat d’arts es-cèniques. Aquesta novetat pareixque ha pres embranzida en no-més any i escaig de vida. De mo-ment, la promoció que va inau-gurar la iniciativa el setembre de compta amb alumnesque busquen aprovar la selectivi-

tat el proper juny.A més a més, l’efecte cridada i el

boca a boca ha fet que boixosmés, provinents de totes bandes del’illa, s’hagin matriculat enguanyper començar un batxillerat queimparteixen els professors Mano-lo Matoses i Rafa Vayà, dos valen-cians que estan explotant la seuaformació escènica després d’haverfet durant molts anys classes de

Aquest és el segon curs que l’IES Quartó de Portmany ofereixuna opció alternativaper estudiar batxillerat:la modalitat d’artsescèniques, una autèntica pedrera d’intèrprets

Actors per esclatar

PASSA A LA PÀGINA SEGÜENT �

MolaDIMECRES, 16 DE NOVEMBRE DE 2011

Els papers de Salamanca 4 • El soroll de les coses petites 4 • Mira que et veig 5 • Enganxats.com 5

N’Álex Riera interpreta el seu monòleg davant l’atenta mirada dels seus companys de classe

Pablo Sierra del SolSANT ANTONI

FOTOS DE LORENA PORTERO

Català i Castellà. El monòleg de n’Álex és una

mostra del treball fet a l’assignatu-ra d’Arts Escèniques, matèria quedóna en Rafa als alumnes de segoncurs, que a primer ja superaren elTaller de moviment. La seua ac-tuació no surt del no res, és fruitd’un treball conjunt. Fa unes set-manes s’ajuntaren per parelles i ca-dascú va fer un retrat d’un perso-natge imaginari.

Després havien d’intercanviar-se els dibuixos i, partint de la feso-mia creada pel seu company, de-finir la personalitat del personatgea representar. Tot un exercici perimbuir-se d’un ésser totalmentoriginal. D’això se’n diu ‘aproxi-mació a la construcció d’un per-sonatge’. En Saúl Costa, barret deneu i jersei rojos i somriure fàcil, vatraçar el perfil del rostre del rellot-ger boig que, més tard, va treure’sde la màniga n’Álex. «Ho fa molt bé.Va captar el que jo volia transme-tre a la seua manera. M’enrecordque la cara que vaig dibuixar teniales celles juntes i una cicatriu al nas.Feia por», explica aquest alumne,content per la filosofia d’un batxi-llerat «que dóna molta llibertatper crear el que tu vols».

Les coses claresPer la seua banda, n’Álex Riera pa-reix tenir les coses molt clares. Quesigui el més gran dels alumnesinflueix i molt. Que fa dos anys ha-gués de matricular-se en un mò-dul de formació professional, tam-bé. Quan va acabar l’ESO, encarano existia la possibilitat de cursaraquestos estudis a l’illa i no voliasentir a parlar de fer un altre bat-xillerat. «Vaig descobrir fa relativa-

ment poc aquesta passió per la in-terpretació, però abans de veniraquí no tenia cap experiència engrups de teatre o coses així», argu-menta aquest boix de Vila, quedesvetlla que l’opinió dels seus pa-res envers la seua dèria ha canviatals darrers temps. Abans, els seusprogenitors veien l’afició del seufill com una cosa poc seriosa, però,per primer cop, les notes de n’Álex«no són aprovats justos» i han co-mençat a apreciar el seu talent.

Segut al costat de’n Saúl, n’An-drés Martín, un al·lot de Port desTorrent amant de la fotografia, fica

el dit en la «mala fama de l’actoreo».«Quan dius que vols ser intèrpretencara queda molta gent que nos’ho pren seriosament i et retreuque és una feina per ganduls. Crecque els propis actors no donam, detant en tant, una imatge real, es caumassa sovint en l’excentricitat»,comenta.

Tots, pràcticament a la vegada,recalquen que al batxillerat d’ArtsEscèniques es penca i molt. «Pot-ser no t’has d’aprendre fórmulesmatemàtiques, però, és fàcil pre-parar-se una coreografia, un mo-nòleg o escriure una peça teatral?

Jo crec que no», apunta, pel seucompte, n’Alicia Calderón, unaal·lota que es lleva cada dia a tresquarts de set del matí per arribar al’institut «la darrera».

L’explicació és molt senzilla.Aquesta alumna viu a l’urbanitza-ció Siesta i ha d’agafar dos busosper poder anar fins Sant Antoni. Amés, hia ha companys que venendes d’indrets com sa Cala, Portinatxo Sant Carles. Lluitant per una vo-cació, que l’ha fet canviar-se de l’Es-cola d’Arts i Oficis, on va fer primerde batxillerat, a l’institut port-manyí. L’estadística és clara, pre-

guntar a aquest grup de cossosplens d’hormones encara per do-mar quants són de fora de Port-many és trobar-se un bosc de mansalçades.

Emperò, matinar de setembre ajuny té la seua recompensa. Primerde tot, els docents del batxillerat elsobsequien amb una pèrdua devergonya, l’element que ha de que-dar fora cada volta que entren al’aula. Per trencar el gel, en Rafa fafer als alumnes de primer una co-regrafia sense música mentre mar-ca un ritme monòton contant de l’úal vuit. «Jo no tenc vergonya, peròquan et trobes davant gent nova sique et pots arribar a tallar un poc.Això va molt bé», afirma en RubénRubio, estudiant de primer.

L’aula de teatreA vegades, l’anar i venir de l’alum-nat per la sala d’usos múltiples del’institut (des de fa uns mesos, aulade teatre) pot parèixer més unadesfilada militat que una mena deball, però, com explica el professor«serveix per aprofitar i conèixerl’espai, l’element on treballam».D’altra banda, la formació es com-pleta amb les assignatures de Ta-ller d’escriptura dramàtica, Cultu-ra audiovisual (les dos amb en Ma-nolo com a professor); Anàlisi mu-

2 Mola DIMECRES16 DE NOVEMBRE DE 2011

DIARIO de IBIZA

REPORTATGE

El batxillerat més dramàticClasses d’anatomia aplicada al moviment, de música o de comunicació audiovisual completen uns estudis plens

d’alumnes amb una vocació clara. Tots són apassionats de l’escena i molts d’ells somien amb dedicar-seprofessionalment en un futur a alguna branca del teatre, el cinema o els mitjans audiovisuals. Alguns venen de moltlluny de Sant Antoni, però l’esforç val la pena: es senten dins un oasi on poden «crear i equivocar-se» en llibertat

�

Imatge de grup dels alumnes del Quartó de Portmany.En Manolo fa una explicació i en Rafa riu escoltant els alumnes.

Els boixos miren d’aprofitar al màxim l’espai.

«Encara queda molta gent queno es pren seriosament quevulguis ser actor i et retreu queés una feina per ganduls. Crecque ens perjudica la imatge quedonam, a voltes, d’excéntrics», comenta n’Andrés Martín

sical i Història de la música i dan-sa (impartides pels docents Anto-ni Vizcaíno i Deli Ufano); i Anato-mia del cos aplicada, matèria do-nada per en Joan Pons professord’Educació Física. Tot un com-pendi de lliçons que serveixen pera que «sortin d’aquest batxilletatamb una base que els ajudi a sermillors actors, directors, guionis-tes, mestres o el que vulguin ser»,com especifica en Matoses.

Per una volta, alumnat i profes-sorat van de la mà en un assump-te: prendre aquest camí acadèmicserveix per a molt més que per mi-llorar la capacitat interpretativa. «Elque aprenem aquí no és només pu-jar a un escenari. Treballant de lamanera que ho feim podem com-prendre millor els demés», argu-menta en Saúl, mentre n’Andrésrecorda que també ajuda a «so-ciabilitzar-se». «Aquí no es fa feinaindividual, el que importa és elgrup», diu.

«El que intentam és inculcar-los que l’individualisme no porta

enlloc. Si un destaca ha de serperquè el conjunt millori. Un mun-tatge teatral, per exemple, és elfruit del treball de molta gent, nodel talent d’un tot sol», comenta enRafa.

Tornam als monòlegs. Desprésde n’Álex, Mónica Boned i AnnaPomar recullen el guant que hallançat n’Álex i s’atreveixen amb dosinterpretacions de perfil dramàtic,però de registres ben diferents.

Perfil dramàticNa Mónica es posa unes ulleres unpèl còmiques, però es fica dins lapell d’una dona plena de nostàlgiaper l’amor perdut. La seua veu, cà-lida, treballada i pròpia d’una ac-triu de doblatge, transporta l’au-diència cap un passat fictici on vaperdre l’home dels seus somnis.

Quan s’aixeca i deixa pas a laseua companya, els alumnes esqueden bocabadats amb la sangfreda de n’Anna, que sense capmena de miraments, es mimetitzaamb una dona que sofreix mal-

tractament per part del seu marit.La seua veu és freda, quasi glaça-da, reconeixent en públic que laseua parella li pigava.

Els aplaudiments envaeixen lasala, la caserna d’un exèrcit d’i-maginació a punt d’esclatar. Tan-mateix, que tot això hagi esdevenituna realitat és el fruit del treball i lainsistència de molts anys. En Ma-nolo du més d’una dècada treba-llant al Quartó de Portmany i, gai-rebé des del principi, compagi-nant les classes de Català amb unstallers de teatre que es podrienqualificar com l’embrió de l’ac-tual batxillerat.

Fa dos estius, aquest valencià ien Jaume Gomila, un professormenorquí que ja no treballa a l’ins-titut de Sant Antoni, varen acom-plir el seu somni. La direcció delcentre donava el seu vistiplau per-què comencessin les classes d’unamodalitat que ha passat d’experi-ment a realitat en poc més d’unany.

Amb la partida d’en Jaume, en

Manolo, llicenciat en Filologia Ca-talana i en Comunicació Audiovi-sual per la Universitat de València,va haver de buscar-se la vida: «Noera gens fàcil. Has de trobar un per-fil ben marcat: docent i amb unaformació sòlida al món interpre-tatiu. Sort que coneixia en Rafa, queha treballat en altres instituts d’Ei-vissa, i el vaig convèncer per en-carregar-se de les seues assigna-tures».

El seu company de feina té clarquina és la recepta amb la que escuina l’educació d’aquests boixos.«El que miram és d’oferir-lis lli-bertat perquè crein i descobreixin.

L’ESO deixa els coneixements mas-sa ficats en calaixos. Quin sentit téque s’aprenguin fil per randa un Va-lleinclán. Millor representar-lo. Elsagrada tant que acaben llegint-sequasi tota l’obra després», argu-menta un docent que, a més de ferFilologia Hispànica va estudiar Artdramàtic a la capital del Túria.

Forma d’intel·ligència«Actuar és una forma d’intel·li-gència. Canviar el que fas habi-tualment i comportar-te d’una al-tra manera, ensenyant només alsdemés el que vols mostrar té mol-tíssima complicació», conclueixen Saúl. Per n’Andrés, la conclusióés colpidora: «Des de petit, sem-pre et diuen que equivocar-se ésdolent. Això retarda la creativitat.Errar és positiu. Confondre’s decamí et pot portar cap al que real-ment d’agrada». El dia de demà esdedicaran o no a la interpretació,tindran més o menys èxit, però elque queda molt clar és que ganesde somiar no els falten.

3MolaDIMECRES16 DE NOVEMBRE DE 2011

DIARIO de IBIZA

REPORTATGE

Coreografia amb la que comença sempre l’assignatura de Taller de moviment.

Na Mónica, les seus ulleres i la seua pèrdua amorosa. N’Anna, mirada capaç de transformar-se en dona maltractada.El primer monòleg, viatge a la bogeria.

Jaume Gomila i Manolo Matosesvaren iniciar fa un any elsestudis dramàtics al Quartó.Enguany, el primer va marxar a Menorca i el seu company varecórrer a en Rafa Vayà, undocent amb ànima d’actor

4 Mola DIMECRES16 DE NOVEMBRE DE 2011

DIARIO de IBIZA

Joan CostaBATERIA DEL GRUPEIVISSENC SILENCIO APARTE

Joan Costa ‘Savió’ és el bate-ria del grup eivissenc SilencioAparte, format també per MariàCosta (veu i guitarra rítmica), Car-les Mayans (guitarra solista) i Llu-Ís Iglesias (baix). Aquest estiu hanparticipat en la banda sonora dela pel·lícula ‘Clasificados’, on tam-bé protagonitzen una escena.

�

EL SOROLL DE LES COSES PETITES ELS PAPERS

Vidres per mirar. DIARIO DE IBIZA

Jordi Salewski Pascual

EM VA MARCAR... Marta Torres

Ben Clark

DE SALAMANCA

Segons he pogut entendre perles biografies dels empresonatsHenri Charrière ‘Papillón’, de W.Fellows (autor de la interessant‘The Damage Done: Twelve Ye-ars Of Hell In A Bangkok Prison’)i d’algun capítol de ‘The Sopra-nos’, quan un entra en presidi elmés recomanable, per fer-se res-pectar, és ficar-se directamentamb el brut més brut i enormedel lloc. Demostrar la teua forçaamb el més fort, aquestes coses.Ara Roland Emmerich, famóspels seus crims, ‘IndependenceDay’ o ‘’, intenta guanyar-seun lloc a la presó de Hollywooddesafiant al més gran. Com ficar-se amb el més fort de Califòrniaera poc, ha decidit ficar-se amb labèstia més indomable del món:Shakespeare. Que si tu, Shakes-peare –que, per cert, no pots con-testar perquè estàs mort– no etsl’autor de tal, o tal i etc. En fi, elque no sembla haver entès Em-merich és que Papillón va exage-rar una mica, que Fellows, segu-rament, va mentir i que la sèriedels Soprano és ficció: normal-ment, quan et fiques amb el mésfort, passa que et donen una bonapallissa.

No sé qui va ser l'inventor delsemàfor. Potser va ser un engin-yer pensant al seu despatx comsolucionar el trànsit després d'-haver patit una topada amb unaltre vehicle. O potser l'inventorva ser un policia cansat d'estarcada matí passant fred i calor,pluja i vent al centre d'un en-creuament de carrers intentantposar control al trànsit. M'hedespistat i veig com els meuscompanys desconeguts d'esperaa la vorera m'avancen i caminen,

idò jo també em pos en movi-ment. Estic en una ciutat del nordperò per la bona temperaturaque fa no ho pareix i les jaquetes

sobren. Els carrers estrets estanplens de gent, en una mà tenenun got o copa de vidre i en l'altres'ajuden per menjar broquetesdiverses i gustoses. Conversen iriuen en grups o parelles que esvan movent per la inèrcia de mésgent que acut als bars. Estan unaestona aquí però de cop canviende local, ja sigui el del costat o eld'un altre carrer, com si es trac-tàs d'un ritual secret la qüestió ésanar canviant. Novament ja al'aeroport faig temps passejant i

mirant les pantalles d'embarca-ment i somiant a on m'agradariavolar: la porta Berlín, Sevilla, Milà, Oslo, Buenos Aires, Tòquio, Bilbao, Chicago...Millor no seguir mirant i seure albanc a esperar el meu vol. El viat-ge de tornada mai és tan emo-cionant com el d'anada, peròqueda el record dels bons mo-ments viscuts i de la nova gentque t'has trobat pel camí. Viatjari conèixer és sa, no fa mal a nin-gú, només a la teua butxaca.

Joan Costa ho té molt clar. Si hade triar un moment que el va im-pactar profundament o, al menys,sorprendre, va ser fa uns anysquan a un bloc va veure un vídeosobre el Saló del manga de Barce-lona. «Estava a Facebook i vaigveure el vídeo. Com m'interessa-va, el vaig posar. De primer pen-sava que aquells dos hòmens quehi apareixien anaven a donar unaconferència. Però no. Quan varencomençar a parlar gairebé nom'ho creia. Eren els dobladors dela sèrie 'Bola de drac'», recorda elbateria del grup eivissenc SilencioAparte. «Em va impactar moltís-sim perquè era una cosa que no

m'esperava mica. Sentir aquellesveus va ser com tornar a tenir cincanys», confessa el músic, que re-corda que fa més o menys vintanys que era un gran seguidor dela sèrie que emetia la televisió au-tonòmica catalana. De fet, Joanexplica que tenia els còmics de lasèrie i que la seua afició era tal quefins i tot va arribar a tenir el jocd'escacs de 'Bola de drac'. «Enaquell moment vaig recordaraquelles tardes després de dinar icom posava la tele per veure la sè-rie», insisteix Joan, que asseguraque els seus personatges favoritseren el protagonista, Son Goku, iel seu fill, Son Gohan.

Una bèstiaanomenadaShakespeare

Als gats no els agrada volar

«Vaig tornar als cinc anys amb els dobladors de ‘Bola de drac’»

Vermell i verd però només un color a la vegada, s'il·lumina un o l'altre�

Vídeo dels dobladors catalans de ' Bola de drac' al Saló del Manga.

El bateria del grup eivissenc Silencio Aparte recorda que es va quedar impactat quan a un vídeo sobre el Saló del Manga de Barcelona vadescobrir que els dos hòmens que pensava que anaven a donar una conferència eren els dobladors de la seua sèrie favorita de la infància

AEROPORT: Aeròdromamb estació per al trànsit aeri. Aeròdrom: Terreny especial-ment adaptat i amb la infraes-tructura necessària per a per-metre l’enlairament i l’aterrat-ge d’aeronaus.[www.dlc.iec.cat]

�

ENGANXATS.COM http://www.reguinyol.org/

AMUNT I AVALL

MIRA QUE ET VEIG MÓN INSÒLIT

Per Alberto Ferrer Es Reguinyol són els Xeremiers de Muro i tenen el millor web folclòric

HO TROBEM A L’ENCICLOPÈDIA

La web dels Xeremiers de Muro,associació Es Reguinyol, pot pre-sumir de premi, perquè va sertriada la millor de les illes al con-curs anual que convoquen el Go-vern i l’Ajuntament de Palma. En-cara ostenten aquest títol perqueencara no s’ha fet l’edició d’en-guany i sembla que ja no la faran.Si de cas, es publica a www.pre-miweb.cat, es treballa amb la del’any que ve que valdrà per dos

(seran premis -).A més del guardó, www.esre-

ginyol.org pot presumir de con-tinguts, perquè la plana està moltactualitzada amb continguts de tottipus per seguir al dia el que esmou al món del folclore, princi-palment de Mallorca, i les seuestradicions. Els continguts estanben estructurats i la navegació ésmolt ordenada, cosa que s’agraeixquan del que es tracta és d’infor-mar-se.

EIVISSA | REDACCIÓ

Uns fideus molt acollidors per als crancs

Visca la xeremia

Prouvergonyes

LA WEB DELS XEREMIERS DE MURO VA REBRE EL PREMI AL MILLOR WEB EL 2010 I PERMETINFORMAR-SE DEL QUE ES MOU AL MÓN DEL FOLCLORE DE MALLORCA�

MOLA | Voluntaris al boscEls treballadors del banc BBVA sortiren de les oficines aquestpassat cap de setmana i s’endinsaren al bosc cremat al maig a SantJoan per netejar-lo i permetre la seua regeneració natural. Són un exemple per a tots.

NO MOLA | Desídia electoralLa manca d’il·lusió davant el proper diumenge electoral és

una mala notícia, perquè del proper govern central endepenen moltes coses. I, agradi o no, el guanyador hi serà al

menys durant quatre anys.

FIDEUS DE MAR: m pl ZOOL [Anemonia sulcata, ordre dels actiniaris] Es tracta d’un pòlip solitari que viu als fons ro-cosos, per sota del nivell del mar i, a vegades, a cara d’aigua. Rep aquest nom pel fet que la boca es troba envoltada pernombrosos tentacles llargs i fins, no retràctils, de color verdós amb l’extrem rosat, que poden produir inflamacions do-loroses, però no perilloses, per la seua acció urticant, i que li serveixen per capturar les seues preses. Malgrat els seustentacles urticants, es poden trobar entre ells petits crancs, generalment crancs aranya, o petits peixos com els gobis. Ésl’anemone més comuna a les costes pitiüses i es coneix també com ortiga de mar. És una espècie comestible. Els romansja en consumien. Se n’està introduint el consum als restaurants i ja fa temps que se’n mengen a la Provença, a la costaBrava, al delta de l’Ebre i a Cadis. Es preparen fregits en oli o greix, arrebossats, en bunyols o en truita, després de ren-tar-los bé amb vinagre i llimó. [NTR]

Una dita castellana asseguraque ‘quien a hierro mata, a hierromuere’ i això és el que sembla queli està passant a ‘La Noria’, espai onles vergonyes es venten a canvid’uns milers d’euros davant una su-posada cohort de periodistes perdonar-li a la cosa aires d’investi-gació i rigor. Aquesta explicacióva pels quatre que queden queencara no han vist mai el programaque presenta Jordi González, co-negut a la seua etapa a TV com elRei de les Marujas.

I dic que mor del que li ha donatde menjar perquè, com tota la ca-terva de programes similars queomplen l’espai hertzià, els seus res-ponsables s’excusaven en l’audièn-cia per defensar l’absoluta manca dequalitat i gust del que venien eme-tent. Tot es callava amb un «l’au-diència ens dóna la raó» i, a la tele,a més que les xifres canten, tambéporten anunciants. I els anunciantssón els que callen del tot les críti-ques, o fan que importin menys.

González i la seua tropa, escudatsen aquesta excusa, arribaren al fonsdel pou amb una entrevista a lamare del Cuco, menor que va col·la-borar en l’assassinat de Marta delCastillo a Sevilla. I li pagaren senseamagar-se’n, convençuts que l’au-diència, novament, fallaria del seucostat. Però la conseqüència, elsanunciants, no han arribat. Ben alcontrari, a la xarxa s’ha organitzat unboicot que ha deixat ‘La Noria’ sen-se clients (ahir es retiraven els dosúltims). I no s’acabarà aquí. El pre-sentador, posat a buscar bruixes, diuque qui ha iniciat tota la cadena ha-via treballat a Antena . I? Potser peraixò no tenia encara del tot podritel sentit de l’ètica.

5MolaDIMECRES16 DE NOVEMBRE DE 2011

DIARIO de IBIZA

ELS PÒLIPS S’ESTAN INTRODUINT A LA CUINA, ON ES PREPAREN FREGITS EN OLI O GREIX I FINS I TOT ARREBOSSATS DESPRÉS DE RENTAR-LOS BÉ

Casey Labow i una fan REUTERS

Botiga de televisorsREUTERS

Un moment de l’acteREUTERS

Fans de tot el món es preparenper fer cua per aconseguir les pri-meres entrades per a una nova en-trega a les pantalles de la nissagade ‘Crepuscle’. A la premier mun-dial, feta a Los Angeles, els actorss’afartaren de signar autògrafs.

Les escenes d’alegria s’han succeïta Itàlia des de la sortida del Governde Silvio Berlusconi, pressionat pelssocis de la UE. Un tecnòcrata es faràcàrrec de la situació al país.

Berlusconi marxa del Governitalià en una festa general

El castell d’Achnarry, a Escòcia, vaacollir un acte en homenatge delscomandos britànics que participa-ren a la II Guerra Mundial i que te-nien allí la seua base.

Gran Bretanya recorda elsseus comandos a la II GM

Bojos per la nova entrega de la nissaga de ‘Crepuscle’

REPORTATGE

L’escriptora Montserrat Roig vanéixer fa anys. Va morir fa .Per aquests dos motius la biblio-teca municipal de Can Ventosa lidedica el mes de novembre a unadona que segur que sona a moltsdels alumnes de Secundària iBatxillerat de les Pitiüses, ja quealguns dels seus llibres han set lec-tura obligatòria de l’assignatura decatalà. És el cas de ‘Ramona,adéu’ (una novel·la sobre la cer-ca de l’amor en la Barcelona de fi-nals del segle XIX) o ‘El temps deles cireres’ (la tornada a Barcelo-na, pocs dies després de l’execu-ció de Salvador Puig Antich, d’u-na dona després de dotze anys aFrança i Anglaterra). Precisamentaquesta darrera novel·la va serguardonada l’any amb elpremi Sant Jordi.

No va ser aquest l’únic premi dela seua carrera com a escriptora.També va rebre el premi VíctorCatalà l’any per ‘Molta robai poc sabó...’ i el Premi de la Lite-ratura Catalana de la Generalitatde Catalunya per ‘L’agulla daura-da’ l’any .

Tot i que la seua producció vaser, bàsicament, ficció, també esva dedicar a la investigació. L’any va rebre el Premi Crítica Se-rra d’Or de reportatge històricper l’obra ‘Els catalans als campsnazis’, que el fulletó que ha editatl’Ajuntament d’Eivissa defineixcom «una referència imprescin-dible per conèixer aquest perí-dode negre de la història d’Euro-

pa». A més, aquest fulletó, que espot trobar a l’entrada de la bi-blioteca de Can Ventosa, a les vi-trines que acullen l’exposició bi-bliogràfica sobre Montserrat Roig,destaca que aquesta obra de l’es-criptora catalana va ser «una re-ferència en la investigació de XicuLluyy sobre els eivissencs i for-menterers als camps d’extermini».Montserrat Roig també va fercol·laboracions en premsa: Serrad’Or, Destino, Tele-exprés, Triun-fo i el diari Avui.

L’escriptora de les cireres i l’agullaLa biblioteca de Can Ventosa recorda aquest mes a l’escriptora catalana Montserrat Roig, que va morir fa vint anys víctima

d’un càncer. Roig és autora de novel·les tan conegudes com ‘El temps de les cireres’ o ‘L’agulla daurada’ i de l’obrad’investigació ‘Els catalans als camps nazis’. Tots tres es poden agafar en prèstec a la biblioteca eivissenca.

�

L’escriptora Montserrat Roig. D. I.

6 Mola DIMECRES16 DE NOVEMBRE DE 2011

DIARIO de IBIZA

‘Molta roba i poc sabó...’.

Miquel Martí i Pol.

‘Els catalans als camps nazis’. ‘El temps de les cireres’. ‘L’agulla daurada’.

Marta TorresEIVISSA

OBRES A CAN VENTOSA‘Molta roba i poc sabó... i tan netaque la volen’

Barcelona: Edicions 62, 1991.‘Ramona, adéu...’

Barcelona: Edicions 62, 1976; Bar-celona: Edicions 62, 1993.‘Els catalans als camps nazis’

Barcelona: Edicions 62, 1992.‘El temps de les cireres’

Barcelona: Edicions 62, 1988; Bar-celona: Edicions 62, 1992.‘Personatges. Segona sèrie’

Segons el programa emès perTVE. Barcelona: Pòrtic, 1980.‘L’òpera quotidiana’

Barcelona: Planeta, 1988; Barcelo-na: Edicions 62, 1991.‘Mi viaje al bloqueo’

Barcelona: Plaza & Janés, 2001.‘L’agulla daurada’

Barcelona: Plaza & Janés, 1985(primera edició).‘La hora violeta’

Barcelona: Plaza & Janés, 1987.‘La voz melodiosa’

Barcelona: Plaza & Janés, 1988.‘Ramona, adiós’

Barcelona: Plaza & Janés, 1987.‘Tiempo de cerezas’

Barcelona: Plaza & Janés, 1986;Barcelona: Vergara, DL 1980.‘El cant de la joventut’

Barcelona: Edicions 62, 1997.‘Melindros’

Barcelona: Ediciones B, 1990.‘Digues que m’estimes encara que sigui mentida’

Barcelona: Edicions 62, 1991.‘L’hora violeta’

Barcelona: Edicions 62, 1993.�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

�

EN PRÈSTEC

RecordMiquel Martí i Pol

La biblioteca municipal de CanVentosa recorda aquests dies el poe-ta català Miquel Martí i Pol en el vuitèaniversari de la seua mort, animantla gent a que llegeixi algunes de lesseues obres: ‘Paraules al vent’, ‘Esti-mada Marta’, ‘La fàbrica’, ‘El poble’,‘ABECEDARI’, ‘Després de tot’…

�

ANIVERSARI

REPORTATGE

A un racó de Santa Eulària, lesparelles es diuen com s’estimend’una manera peculiar. El petitpont modern que hi ha a prop deldelta del riu, ara tot just una rie-ra, exhibeix a les seues baranes lesproves d’aquest compromís: ca-denat de totes les mides. Alguns,a més, tenen una xapa metàl·licaamb els noms dels enamorats iuna data, la del seu compromísdavant l’. Altres, simplement hanguixat sobre el ferro amb retoladoro rascat sobre el llautó l ’inscrip-ció sobre qui l’ha posat. No sónmolts, tot just unes desenes, prouper passar discretament davant lamirada dels molts passejants quecreuen sobre el riu cap o des deSiesta per enfilar el passeig marí-tim. Però cada vegada n’hi hamés.

I són d’arreu del món. ComMo i Helwig, que deixaren el seurecord aquest febrer passat, oLayla i Mym, també d’aquest any.Ismael i Helena no han deixatconstància de quan segellaren elseu amor, però potser encara sónal poble per recordar-se de lapromesa cada vegada que creuenel pontet de Siesta, que va substi-tuir la precària passarel·la que hihavia abans, tot just quatre tau-lons sobre unes bigues de ferro ro-vellat amb un pal de tant en tantper aguantar el passamans, tam-bé de fusta i corda. Hi ha qui no-més ha deixat les inicials i qui hadecorat el cadenat amb cors, os-sets amorosos i tota mena d’ico-nografia sensiblera. També quiha preferit la solemnitat d’unaplaqueta adherida al cadenat, onencara es distingeix la inscripció«Do it right» (fes el correcte), queno sembla gaire sentimental.

Però això que sembla fruit d’unrampell de passió resulta que noho és tant, o no és del tot original,almenys. Tot comença a un llibreque va causar autèntic furor al seu

moment. ‘Ho voglia di te’ (Tencganes de tu), escrita el perFederico Moccia, descriu l’escenaon la parella protagonista es pro-met amor etern amb una ceri-mònia singular: van al pont Mil-vio, sobre el riu més romà de tots,el Tiber, i enganxen un cadenat altercer fanal (el detall és important)de la dreta. El compromís quedasegellat llençant la clau a les ai-gües fosques del riu.

D’aquí, el costum es va estenent

arreu d’on viatgen els italians,primer, que troben per tot llocsadients per iniciar un nou monu-ment a l’amor. A Espanya, el pri-mer lloc on es varen començar aveure cadenats va ser el pont d’I-sabel II, que connecta el barri deTriana amb el centre de la ciutatpassant sobre el Guadalquivir.Però després d’estendre’s a Va-lència i altres ciutats fluvials, tam-bé a la Plaza Mayor de Madrids’han trobat cadenats a les reixesde l’estàtua de Felip III.

També hi ha cadenats a ciutatscom Moscou, París, Colònia... Lallista no s’acaba i, mentre avança,se’n va perdent l’origen del quepodria acabar esdevenint unanova tradició. Per suposat, enaquests cinc anys escassos jan’han sortit detractors. I precisa-ment les primeres crítiques es

varen escoltar a Milvio, on el fanaloriginal va cedir el per cau-sa del pes dels cadenats i per aixòel batle de Roma va ordenar subs-tituir-lo per unes piles d’acer ambcadenes. També va tenir molt d’è-xit la idea de penjar cadenats vir-tuals a través del web www.luc-chettipontemilvio.com, que en-cara és actiu. L’oposició va pro-posar retirar els cadenats cadames per evitar una nova sobrecà-rrega i també ha estat molt criti-cat el costum de llençar les claus,perquè el metall contamina el riuquan es va desfent. Es tracta d’unpont romà, construït el abansde Crist per celebrar la victòria deCaius Neró sobre els cartaginesosa Metauro. Es va reconstruir el, quan amenaçava d’enso-rrar-se.

A Eivissa, curiosament, tot i la

nombrosa presència transalpina,les reixes i tanques del nostre pa-trimoni han estat ben netes du-rant anys. Potser és perquè no hiha gaires ponts, que és on primeres pengen. Tampoc sobren elscorrents aquàtics en superfície,necessaris per completar el ritusde fer desaparèixer la clau llen-çant-la al líquid element.

De fet, de tota l’illa, potser les fi-leres de cable del passamans deSanta Eulària són l’indret mésideal per deixar aquest símbold’amor. La conseqüència impre-vista, però, és que en estar tant aprop de la mar, el salnitre corro-eix els cadenats a una velocitat en-diablada i, segurament, les pare-lles que retornin no trobaran gai-res mostres de la seua promesad’amor en tornar a passar pelpontet.

El pont dels enamoratsEric i Wanda es prometeren amor etern el 1992. Varen segellar aquesta promesa, anys més tard, a un petit pont, prou ample com

per que hi passi una bicicleta. Deixaren allí un cadenat per recordar-se la promesa i llençaren la clau, per simbolitzar que no hi haviamarxa enrere. El pont és el que hi ha just abans que el riu es mescli amb la mar, a Santa Eulària, i molts han fet allí com Eric i Wanda.

�

Alguns dels cadenats de Santa Eulària. A la dreta, el fanal del pont Milvio, a Roma. A. F. F./D.I.

El costum de penjar cadenats vacomençar al pont Milvio de Roma,al tercer fanal, que es va caure detant de pes. Construit el 206 a.C., les autoritas es preocuparen perles conseqüències d’aquest hàbit

Cada cop més cadenats. A. F. F.

7MolaDIMECRES16 DE NOVEMBRE DE 2011

DIARIO de IBIZA

Alberto FerrerSANTA EULÀRIA

Detall d’alguns dels que hi ha penjats als cables dels passamans. A. F. F.

8 Mola DIMECRES16 DE NOVEMBRE DE 2011

DIARIO de IBIZA

ENTREVISTA

—En Toniet, té trets d’algundels seus alumnes?—No. M’he inspirat en el dia a dia,però no dels meus alumnes. Ha es-tat més per gent que m’explicavacoses per casa, els amics, els pares,els sogres, els avis…—Perquè Toniet és un nen d’unaaltra època.—Sí, no sé si avui dia hi algun nenque faci les coses que ell explica. Jano es dediquen a fer es fornet.—Tens molts boixos tan entre-maliats com en Toniet a classe?—Hi ha de tot. No m’havia plante-jat inspirar-me en els alumnes perfer contes, però potser m’hi fixaréun poquet més i segur que me’nsortirien més.—Costa que els al·lots llegeixin?—No, els agrada llegir, però no lescoses que els obliguen a llegir. Sidins una classe fas una lectura, lacomentes i els fas veure coses, s’e-mocionen. El que no els agrada eshaver de llegir un llibre de cent pà-gines que no saben de què va ni perquè ha caigut a les seues mans. Sitenen l’obligació de llegir-ho peruna data ja no els fa tanta il·lusió. —Hi ha un truc per fer que unboix de set anys estigui quiet da-vant un llibre?—Això no és difícil. Potser depènun poc del nen: n’hi ha que elsagrada llegir, n’hi ha que els agra-da més pegar bots. Jo em fix en lameua filla que té tres anys i li en-canta jugar amb llibres. En part,vaig pensar que si fèiem alguna co-seta així, per quan ella pugui co-mençar a llegir ja tenc un llibre pro-per a nosaltres i amb lletra de palque li pugui ajudar—És bastant freqüent que les do-nes escriguin contes després detenir fills. Al teu cas ha tingut resa veure la maternitat?—No havia escrit contes abans deser mare, abans escrivia altres co-ses, així que segurament sí que téalguna relació. —A banda del teu, quin llibre re-comanes com a lectura estimu-lant per als estudiants?—Jo faig feina amb alumnes de Se-cundària i m’agrada fer-los llegir ‘Elpetit príncep’, però a vegades els hicosta. Sembla un llibre infantil,però no ho és.—Que li sembla que els pares pu-guin escollir que els seus fills es-tudiïn en català o en castellà?—A part de ser poc pràctic, discri-

minarà als alumnes castellanopar-lants que no tindran l’oportunitatde parlar i aprendre la llengua de lanostra illa. No podran accedir amolts espais als que costa arribarsense aquesta llengua. Pens que ésempobridor pels alumnes. El pro-blema el tenen en primer lloc elspolítics i després els pares, però deforma molt minoritària.—Per als alumnes la llengua noés cap problema?—Fa nou anys que faig classes decatalà i encara no m’he trobat ambcap alumne que tengui cap pro-blema per aprendre’l. Molts co-mencen que no en saben mica,però per quan acaba el període d’e-

ducació secundària tots podenparlar en català i no tenen cap pro-blema en fer-ho. Crec que és unproblema més polític que delsalumnes. Ells aprenen el que els ex-pliques i si els hi saps explicar ambil·lusió no tenen problema per il·lu-sionar-se en qualsevol de les llen-gües.—També serà necessari reorga-nitzar-se a les escoles.—Aquesta decisió posarà moltesescoles en molts problemes. Quèfem? Dividir els boixos en grups se-parats segons estudiïn en català oen castellà? Això és empobridor.Compartir és una riquesa.—Creus que seran molts o pocs

els que demanin estudiar en cas-tellà?—No ho sé. Crec que és un risc queno era necessari perquè era unacosa que ara estava funcionant.Tants caps, tants barrets. Seria im-portant que no s’utilitzàs la llenguacom un arma per llançar-se d’un ri-val a un altre. La que surt perjudi-cada és la llengua, que hi era abansque els partits, no és propietat decap d’ells.—Com va ser compartir la histò-ria d’en Toniet amb el teu home?—El conte el vaig escriure fa un anyi va quedar a un calaix juntamentamb altres contes. Toni va agafar elconte fa uns mesos i es va posar apintar. Quan em va ensenyar lesil·lustracions em va semblar moltpolit. Ell va dir que ho havíem depresentar al Premi Baladre, vaig dirque d’acord i ja no hi vaig pensarmés. Ell ho va presentar.—Quants contes tens escrits?—Molts. Parlar amb jo és un perill.Ara t’estic mirant i m’estic imagi-nant un possible personatge. Qual-sevol que parli amb jo pot acabarconvertit en un personatge de con-te. Em fix molt en la gent, en les co-ses que expliquen i en les que no

expliquen, en les cares. Un delsmeus contes, ‘Sa pagesa i ses galli-nes’, el té ja una editorial i havia desortir l’any passat per Sant Jordi,però es va quedar aturat. Crec quesortirà d’aquí a poc.—Per què et sents especialmentcòmoda escrivint contes?—Perquè abans he escrit poesia inomés m’inspira quan estic molttrista. Després d’un desenganysentimental o d’una decepció moltgrossa.Si vull escriure poesia empos trista, em perjudica. Per es-criure novel·la no tenc temps iquan em vaig posant he perdut elfil del que havia escrit abans. Ambel conte estic còmoda perquè m’a-grada explicar històries curtes quepugui veure la reacció inmediatadel públic.—Hi haurà més aventures d’enToniet?—Sí, ja n’hi ha unes altres en esforn. Crec que sortirà de Sant Car-les i se n’anirà a Sant Joan a visitaruns parents.—Quin personatge de conte seriaRajoy i quin Rubalcaba?—Pinotxo, tots dos. Dins cadas-cú de nosaltres hi ha un conte in-fantil.

Sílvia Torres BonetGUANYADORA DE L’ACCÈSSIT DEL PREMI BALADRE. Aquesta professora de català, que dóna classe als alumnes de Secundària de saReal, ha estat premiada per ‘Ses aventures d’en Toniet’, un conte infantil il·lustrat pel seu marit, Antoni Marí ‘Tirurit’ que ha agradat molt aljurat de l’Institut d’Estudis Eivissencs. De petita, li encantaven els contes de princeses i explica que, a la fi, ha trobat el seu príncep blau.

«Dins cadascú hi ha un conte infantil»

Raquel SánchezEIVISSA

L’escriptora Sílvia Torres al Parc de la Pau. LORENA PORTERO

L’ escriptora considera que la llengua no suposa cap problema pels estudiants i que els polítics la utilitzen

D.I.

Portada del conte.

D.I.

Il·lustració de ‘Tirurit’.