46

Església parroquial

L’actual Església de l’Assumpció va ser construïda a principis del segle xvi sobre l’emplaçament del desaparegut castell. L’església, que havia sigut adaptada a principis del xvii als gustos barrocs del moment, va patir greus danys arran del terratrémol de 1748 i el campanar va quedar destruït. Va ser edificat de nou en 1766, amb planta quadrada, i està considerat com un dels més bells exemplars del classicisme barroc valencià.

La paraula barroc procedix del francés baroque (‘extravagant’), un terme format per l’asso-ciació de Baroco (‘f igura de sil·logisme’) i barroc (paraula portuguesa que significa ‘granit’ i, metafòricament, ‘pedra irre-gular’).

El barroc és un corrent estètic que va tindre lloc entre el Re-naixement i el Neoclassicisme i que es va desplegar en tota Europa en quasi tots els àmbits de creació artística.

En l’arquitectura es va imposar un gust per la decoració exu-berant, per les línies corbes en les columnes, els acabaments i frontons partits. En escultura les figures tenen una gran expres-sivitat i moviment i busquen l’impacte sobre l’espectador. En pintura es va buscar un gran realisme en les figures i ambients, jugant amb les llums i les ombres. Es tracta d’un estil de gran teatralitat.

47

L’església parroquial és de planta basilical, amb nau única i capelles laterals unides per un corredor. Es caracteritza per unes formes barroques, amb una decoració excessiva que les acosta a l’estil rococó, típic del xviii, i que destaca per la seua gran riquesa i espec-tacularitat. Criden l’atenció les grans estàtues laterals davant de les pilastres corínties, que li donen gran dinamisme, junt amb els colors vius i les formes de les decoracions en escaiola. Els sants estan agrupats per parelles, els primers són dominics, després apareixen escultures de bisbes, reis, papes, Jesucrist i els pares de l’església. També cal destacar les pintures dels primers trams de la volta de l’altar, diferents a la resta, amb la Dormició i Coronació de la Mare de Déu, dels segles xviii al xix.

Cal destacar la pila baptismal. Es tracta d’una antiga font pública del segle xv treballada en pedra amb peu gòtic. L’han atribuïda als mestres Pere Compte i Pere Balaguer, pedra-piquers que van realitzar la Llotja i el Miquelet de València.

48

Batalla de Lepant

Esta batalla naval va tindre lloc el 7 d’octubre de 1571 al golf de Lepant, situat al Peloponés (Grècia). Es van enfrontar els turcs otomans contra una coalició cristiana , anomenada Santa Lliga, formada per la monarquia Hispànica, la República de Venècia i la Santa Seu. Els cristians van guanyar la batalla i només es van salvar 30 galeres turques. Es va frenar així l’expansionisme turc pel Medite-rrani occidental.

L’armada espanyola va estar al comandament del senyor Joan d’Àustria, secundat per Álvaro de Bazán, Requesens i Andrea Dòria, mentres que la veneciana anava capitanejada per Veniero, i la pontifícia per Marco Antonio Colonna. Entre tots reunien més de 200 galeres, 6 galiasses i altres naus auxiliars. L’esquadra turca, al comandament d’Euldj Alí, senyor d’Alger i gran marí, comptava amb 260 galeres. En esta batalla va intervindre l’escriptor Miguel de Cervantes Saavedra, autor d’El Quijote, i va patir una ferida de consideració en la mà esquerra que li va valdre el sobrenom del manco de Lepanto.

L’altar major està presidit per la titular de la parròquia, la Mare de Déu de l’Assumpció. Als seus peus es troba «El Salvador», obra del pintor d’Albaida Salvador Segrelles. També podem observar en l’altar major una creu processional del segle xv.

Convé dedicar una atenció especial a la Capella de Sant Blai, patró de Bocairent des de l’any 1632. Esta capella va ser construïda i decorada pels germans Vergara en 1722. D’estil xorigueresc, està presidida pel sant, la vida i martiri del qual representen les escenes dels quatre medallons.

A la dreta es troba la capella del Reservat o de la Comunió, antiga sala capitular, que presidix la Mare de Déu del Roser. Presenta al fons el naixement de la Mare de Déu i, baix, pintures de sants dominics: Sant Tomàs d’Aquino, Sant Vicent Ferrer i Sant Pere de Verona.

En esta capella destaca el quadre que repre-senta la batalla de Lepant. Es tracta d’una bona font per a conéixer com eren els barcos que van protagonitzar l’enfrontament entre la flota del rei Felip II i la flota turca en el segle xvi.

49

El Museu Parroquial

D’entre les obres d’art sacre d’este museu destaca el retaule de la Puríssima, última de les obres atribuïdes a Joan de Joanes. D’este autor també cal esmentar El pare Etern, peça inclosa en un altre retaule. Els veïns de Bocairent també valoren d’allò més el Guió de Sant Blai, pintura a l’oli realitzada per Joaquim Sorolla l’any 1902, que és venerada en el dia del patró. Una altra obra mestra exhibida en este xicotet museu és el calze del famosíssim escultor i orfebre florentí Benvenuto Cellini, que va ser donat al temple bocairentí per Sant Joan de Ribera.

L’Església té planta basilical. Fixa’t en el dibuix i assenyala on estarien situades la capella de Sant Blai i la de la Comunió i on se situarien les estàtues que adornen les pilastres corínties.

En l’església parroquial hi ha un retaule amb taules atribuïdes a Joan de Joanes, un famós pintor del Renaixement valencià, que va morir a Bocairent. Quin era el nom de veres d’este pintor?

50

Selecciona d’entre estes imatges aquelles que siguen obres de Joan de Joanes.

Quins elements d’estil barroc trobes en l’església parroquial?

El text següent forma part dels contractes que es van redactar per a realitzar els retaules de l’església de Bocairent en el segle xvi:

Creus que els pintors del Renaixement tenien plena llibertat a l’hora de realitzar la seua obra? Justifica la teua resposta. Què és el que es detalla en ambdós textos?

«Les columnes de tot el retaule esmentat han de ser semblants a les que estan en la traça, a la part dreta de les polseres. S’hauran de fer de fusta de xiprer els dotze apòstols, sant Roc i sant Sebastià.»

51

Museu arqueològic Vicente Casanova

El Museu Arqueològic de Bocairent es troba situat en un edifici pròxim a l’església parroquial i el van inaugurar el 1970. Consta d’una gran sala d’exposicions i d’una xicoteta dependència adjunta que s’utilitza com a laboratori de re-construcció, despatx i magatzem.

A l’interior es mostra una bona col·lecció d’objectes repre-sentatius d’una llarga etapa històrica que va des del Paleo-lític Superior fins ben entrada l’Edat Mitjana, la major part arreplegats en jaciments del terme. Coves com la del Vinalopó, la Sarsa, la Cova de la Gerra i la Cova de la Monja són els jaciments més importants on s’han trobat estos materials.

Del Paleolític Superior s’exposen pintes, burins, puntes, fulls i estelles de sílex, un punxó sobre canya i restes de fauna trobats en la Cova del Vinalopó.

La Cova de la Sarsa és un dels jaciments més importants del Neolític en tot el Mediterrani occidental i el museu exposa una bona representació de peces de la ceràmica cardial: un got de gran bellesa decorativa, una col·lecció d’anses i exemplars d’instruments de sílex i pedra (com ara punxons d’ossos, grans de collars o restes de braçalets) i un soterrament doble aparegut en un clavill.

De la primera edat dels metalls de l’Eneolític s’exhibixen part del para-ment del soterrament col·lectiu de la Cova de la Gerra. A més es troba una bona exposició de puntes de fletxes, pintes i fulls-ganivets de sílex, una destral de pedra polida, punxons d’ossos i fragments de ceràmica.

La ceràmica cardial deu el seu nom a l’ús de petxines de copinya de gallet (conegudes com a berberechos en castellà) en la seua ela-boració; estes petxines s’anomenen cardium, ja que la forma de l’estructura s’assembla al cor. Trobem testimonis d’esta tècnica de decoració ceràmica que es remunten al Neolític i se situen en àrees de Síria i Líban. No obstant això, el seu origen i difusió encara continua sent en certa manera un misteri.

52

De la cultura ibèrica es va trobar en la lloma de Galbis el Lleó de Bocairent, del segle iv a.C. També s’exposa una bona mostra de ceràmica medieval, morisca, arre-plegada en la Cova de la Monja. El museu disposa d’una maqueta de les Covetes dels Moros, on es pot veure tant l’exterior com l’interior de les coves.

Coneix els fòssils

Fa molts anys la Terra estava coberta per grans mars. En els fons marins vivien molts animals i plantes. Quan morien queien al fons, on eren coberts per terra i arena. Un dia el fons marí es va plegar i va formar les muntanyes que hui veiem al nostre voltant. Per això trobem restes de fauna marina en la part alta d’una muntanya.

L’escultura ibera té una clara base orientalitzant i un fort com-ponent grec, matisat per influèn-cies etrusques o cartagineses. En les estàtues no s’aprecia la proporció i l’harmonia que caracteritzen l’art grec. Este fet no es deu a una possible falta de perícia, sinó a una mentalitat artística diferent; en l’art iber resulta més important l’atenció dels detalls que la qualitat del conjunt. El material utilitzat va ser principalment la pedra, especialment arenoses i calcàries blanes.

53

Ordena els processos que s’han de donar perquè es forme un fòssil.

Aflorament per l’erosió

Cobriment per nous sediments

Transformació de les restes en matèria mineral

Transport de les restes a una conca de sedimentació

Depòsit de les restes

Mort de l’ésser viu

La ceràmica cardial es realitzava fent incisions en el recipient amb la petxina d’un mol·lusc (cardium) per a decorar-la. Fes el teu propi atuell de ceràmica utilitzant la tècnica «del xurro».

Els «xurros» s’aconseguixen premsant un tros d’argila damunt de la fusta o el cartó i fent un moviment de dalt a baix, intentant que siga uniforme i que no siguen ni molt prims ni molt grossos, si fa no fa com un dit. Per a aconseguir la base del treball enrotllarem el xurro en forma d’espiral. Després començarem a pujar super-posant els xurros un damunt d’un altre i apegant les unions i allisant a continuació. Després allisa els xurros: pots utilitzar un devastador i decorar-ho utilitzant la vora d’una moneda, una pedra o una petxina igual que feien els hòmens del Neolític.

54

Cava de Sant Blai

En el terme municipal de Bocairent es localitzen diverses caves, exemples destacats de l’arquitectura del comerç de la neu en la serra de Mariola, com la monumental Cava d’en Miquel de 1.700 metres cúbics i la Cava de Sant Blai, que es localitza a esquenes del barri medieval de Bocairent. Segons la documentació i els testimonis de què disposem, esta cava va estar en funcionament entre els segles xvi i xix.

La Cava de Sant Blai té un gran interés constructiu i etnològic. Reunix les qualitats essencials dels pous de neu i actualment alberga el Museu de la Neu. És l’única gelera que es coneix ubicada tan prop d’un nucli urbà. La van descobrir fa poc, ja que durant anys es desconeixia la seua existència i era utilitzada com a albelló. Després de descobrir l’origen de la construcció, va ser restaurada i preparada per al públic.

La visita s’inicia en la seua base circular i conclou amb l’ascens fins a l’eixida superior, a través d’una escala adossada a les parets de pedra, a uns tretze metres sobre el fons del gran depòsit de neu.

Pel seu emplaçament en pendent, part de la cava està excavada en el mateix terreny i completada amb maçoneria i posteriorment terraplenada per a formar bancals de cultiu. En la part superior emergix la volta (també de maçoneria) que tanca este gran pou d’uns set metres de diàmetre i tretze d’altura.

55

La cava es dividix en dos parts: l’entrada, que servix al mateix temps de desaigüe, i el pou, un espai circular que acaba en la cúpula. Originàriament hi havia tres finestres per on s’arreplegava la neu. Una correspon a l’entrada actual de la cava, una altra està tapiada i la tercera correspon a l’actual eixida al final de l’escala.

Per a la restauració de la cava es van utilitzar materials originals com ara terra roja i calç, la coneguda argamassa. La mitat de la cúpula és roca viva i la resta pedra. En el terra encara es poden vore les canalitzacions, plenes de grava, perquè l’aigua isquera amb facilitat.

La neu s’arreplegava de la contornada i s’anava apilant en el seu interior, separant-se amb palla i canyes, per a premsar-la i poder transportar els blocs fàcilment.

Quines dimensions té la cava de Sant Blai?

Per a què s’usaven les caves?

Com està construïda?

Durant quin període va estar en funcionament?

Per què es conservava tan bé la neu?

La part de la cava de Sant Blai que guardava el gel és un cilindre. Calcula la capacitat (volum) de gel que podia emmagatzemar.

Recorda que el volum del cilindre es calcula multipli-cant l’àrea de la base per l’altura.

56

Per quina raó creus que es col·locava palla entre cada capa de gel?

Quin museu es troba en la cava de Sant Blai?

Dibuixa la cava de Sant Blai en planta i alçada.

57

Les Covetes dels Moros

Les anomenades Covetes dels Moros són un grup de coves excavades artificialment en la roca amb orificis en forma de finestra, penjades a mitat d’un penya-segat rocós. Es troben en el Barranc de la Fos, en el vessant dret, tan sols a uns 300 m al nord del nucli urbà medieval de Bocairent. Van ser declarades monument Historicoartístic Nacional i Bé d’Interés Cultural en 1931.

Encara que les Covetes dels Moros són el més complex i nombrós, hi ha altres grups de coves en els barrancs situats entre Bocairent, Ontinyent i Alfafara.

Les Covetes consten d’unes cinquanta finestres, que donen accés a una sèrie de cambres. A més, hi ha altres nou finestres que tan sols estan iniciades i inacabades, dos de les quals tenen el terra amb bases excavades en la mateixa roca. Les finestres es disposen en tres o quatre nivells, però no arriben a formar «pisos» regulars.

Probablement la majoria d’estes cambres van ser concebudes per a estar aïllades, almenys en un principi, ja que totes tenen argolles d’ancoratge per a les cordes i dispositius per a encastar portes, com ara marcs i solcs. En l’actualitat totes estan intercomunicades per ruptures en les parets (que també pareixen antigues), així com per xicotets «pous-ximenera» per a salvar els desnivells. A banda, una de les finestres es troba a un nivell per davall de la resta del grup (a uns 8 metres de terra) i no té cambra, sinó que és del tipus «fumeral», amb bons escalons.

58

En 1908 es va fer explotar un barrina per a facilitar l’accés a les coves, fet que les va desfigurar. Posteriorment s’ha instal·lat una escala metàl·lica per on s’entra amb comoditat. Amb anterioritat s’accedia dificultosament gràcies a una sèrie de mosses en la paret. Les cambres, quasi totes de planta aproximadament rectangular i variables pel que fa a les seues mesures (2,5 x 3 m i 2,5 x 4 m com a mitja), no presenten sitges ni elements destacables, i només unes quantes tenen depòsits o compartiments oberts.

Davant d’este grup hi ha una finestra solitària (el Calvari). Als voltants del mateix Bocairent trobem dos grups més: el del Colomer i el d’en Gomar. Les interpretacions d’estes cavitats han sigut molt diverses (cambres sepulcrals d’èpoques antigues, graners, cenobis visigòtics…), ja que són difícils de datar per falta de materials arqueològics, inscripcions o altres dades.

Seguint el camí pel Barranc de la Fos cap a les Covetes, s’observen detalls de la sorprenent orografia i geologia de Bocairent. Es tracta d’un conjunt de plecs característics conseqüència del moviment tectònic que va originar la serra de Mariola. Destaquen els grans blocs de roca calcària, fàcil de modelar pels elements naturals i per l’home, que han donat lloc a un paisatge tan singular.

On es troben situades les Covetes dels Moros?

Quin ús penses que poden haver tingut estes coves?

Quines dimensions i forma tenen estes coves?

59

Per a saber més sobre Bocairent

La serra de Mariola pertany a set termes municipals (Bocairent, Alfafara, Agres, Muro de Alcoy, Cocentaina, Alcoi i Banyeres de Mariola) repartits entre les comarques del Comtat, l’Alcoià i la Vall d’Albaida.

Mariola és famosa per la varietat i qua-litat de les seues plantes aromàtiques i medicinals, però també per les innu-merables troballes arqueològiques que testimonien la presència humana en la serra des d’antic, principalment al sud-est de la mateixa i en les proximitats del riu Vinalopó. Per tot això la serra va ser declarada per la Generalitat Valenciana parc natural l’any 2002.

L’alineació de la serra de Mariola és uns dels últims contraforts de la serralada Bètica. Majoritàriament la serra està formada per materials calcaris, però la intensa activitat tectònica que la va afectar durant la seua formació ha donat lloc a paisatges molt variats. La serra de Mariola forma un plec anticlinal coronat per un encavalcament que forma un mantell de corriment. Les màximes altures es localitzen en el sector nord-oriental, caracteritzat per un paisatge més agrest. L’altura màxima de la serra és el Montcabrer, amb 1.390 m.

La serra de Mariola

60

Un parc natural és una zona amb característiques biològiques o paisat-gístiques especials que mereixen una protecció destacada. A més, el parc complix amb determinades funcions socials (divulgació, investigació cientí-fica, excursionisme, etc.), sempre des del respecte per la conservació i man-teniment de les seues qualitats.

Mapa del parc natural de la serra de Mariola

Contesta a les preguntes triant l’opció que consideres correcta.

Relaciona el nom dels minerals que has triat en la pregunta anterior amb la foto que els correspon.

Quin mineral és el més abrasiu a causa de la seua duresa?

a. Ferro

b. Granit

c. Diamant

Quin mineral s’utilitza en la mina dels llapis?

a. Carbó

b. Pissarra

c. Grafit

Quin és el mineral usat en els rellotges moderns?

a. Or

b. Quars

c. Plata

Quin mineral s’utilitza per a escriure en la pissarra?

a. Algeps

b. Marbre

c. Caolí

61

En quin any van declarar parc natural la serra de Mariola?

Quines característiques ha de tindre un paratge perquè el declaren parc natural?

A quina gran serralada de la península Ibèrica pertany la serra de Mariola?

L’aigua en la serra de Mariola

En esta serra s’originen tres conques hi-drogràfiques: la del Barxell-Serpis (amb importants corrents secundaris nascuts també en la serra, com el riu d’Agres), la del riu Clariano, afluent de l’Albaida i el Xúquer, i la del Vinalopó.

Les aigües corrents d’una determinada zona tendixen a concentrar-se en uns cursos ben definits, formant una conca de drenatge més o menys ramificada en un riu i els seus afluents. Cada conca de drenatge o conca hidrogràfica està separada de les conques veïnes per les elevacions del terreny.

Josep Antoni Cavanilles, el famós botànic il·lustrat, va destacar ja els importants aqüífers de Mariola en les seues Obser-vacions sobre la Història Natural, Geografia, Agricultura, població i fruits del Regne de València (1795-1797):

«És Mariola un de les principals mun-tanyes del regne, si només atenem a la seua altura i els seus vegetals; però és la primera i no n’hi ha cap altra igual si considerem les riqueses que propor-ciona als pobles fent córrer rius i fonts generoses pertot arreu.»

62

L’aigua, a mesura que es filtra per terra, troba diversos materials que tenen distintes permeabilitats i porositats, fins que troba una capa impermeable que li impedix el pas. L’aigua s’acumula i ocupa els espais buits dels materials (porus) fins a saturar-los. Tota esta zona saturada d’aigua es denomina aqüífer. La línia superior d’esta zona de saturació es denomina nivell freàtic i està sotmesa, en alguns casos, a la pressió atmosfèrica.

Quan s’obri un pou fins a l’aqüífer, l’aigua ascendix fins una altura on la pressió de l’aigua i l’atmosfèrica s’igualen.

A mesura que l’aigua es filtra en la terra, es poden arribar a eliminar part de les seues impureses, perquè queden retingudes. Així i tot, l’explotació excessiva dels aqüífers per a obtindre aigua per a l’agricultura, la indústria i el consum humà, així com la contaminació de les aigües subterrànies per abocaments, provoquen que en alguns llocs estes reserves d’aigua estiguen en perill.

Quines tres conques fluvials s’originen en la serra de Mariola?

Quins són els rius que naixen ací?

La Pavana

La serra de Mariola ha sigut font d’inspiració per a nombroses llegendes i cançons, com la famosa serra de Mariola. Curiosament, esta composició popular es relaciona amb una composició culta del segle xvi. Segons indica l’investigador Miguel Ángel Picó Pascual, hi ha una pavana que porta per títol Serra de Mariola i que va ser arreplegada per Claude Gervais, un compositor francés, en el seu llibre Livres de Danceries (París 1547-1566).

Serra de Mariola

Serra de Mariola

Tota a floretes

Tota a floretes sí,

Tota a floretes no,

Tota a floretes.

A on van les socarraes?

A on van les socarraes?

A les fontetes

A les fontetes sí,

A les fontetes no,

A les fontetes.

Mentre els fadrins canten

Mentre els fadrins canten

Per les casetes

Per les casetes sí

Per les casetes no,

Per les casetes.

Omplint l’amada Serra

Omplint l’amada Serra

De cançonetes

De cançonetes sí,

De cançonetes no,

De cançonetes

63

Què significa l’expressió «tota a floretes»?

Per què fa referència la cançó a «les fontetes»?

A què es referix quan parla de «casetes»?

Fes un dibuix de Mariola plena de flors, com diu la cançó.

64

Flora

La fama de la serra de Mariola es deu a la seua flora, ja que en les zones àrides el bosc és substituït per nombroses plantes adaptades a la sequedat del terreny.

S’han catalogat més de 1.200 espècies de plantes, principalment aromàtiques i medicinals, com són la sàlvia de Mariola, el romer, el timó, la cua de gat, la camamilla borda, el lletimó, la pebrella, l’espígol, l’abellera, l’hipèric, el te de roca, etc. De l’aprofitament d’estes plantes aromàtiques (en un principi amb fins medicinals) s’obté un conegut licor, l’herbero o herberet. En la seua elaboració s’empra un mínim de quatre de les plantes següents: sàlvia, camamilla, poliol, marialluïsa, arrel de card sant, menta pebrera, cua de gat, fenoll, anís, melissa, serverola, sajolida, timó mascle, herba de Sant Guillem, timó o tomaní. Les plantes usades es cullen en la seua màxima floració; una vegada rentades s’introduïxen en un recipient en la mesura adequada i se li afig una mescla d’anís i aiguardent a una proporció del 50% cadascun.

Entre els arbres que cobrixen la serra trobem alguns de fulla perenne, com la carrasca i el pi blanc, i caducifolis com el freixe, l’auró i el roure xicotet.

En les zones més humides i ombrejades trobem plantes arbustives com ara coscolls, ginebres, arç negre, albarzers, arç alb o rosers silvestres. A més, al costat dels densos boscos de pi blanc podem trobar bruc, argilagues, romers i estepes.

Els boscos de fulla perenne tenen una vegetació que tolera o suporta els climes extrems, algunes vegades molt freds i altres molt càlids o amb molta humitat, per això tenen arbres de totes les gran-dàries. Les seues fulles són molt resistents al fred i a les fortes tempestes.

Els arbres caducifolis tenen fulles que es desprenen o cauen en determinades èpoques de l’any. Estos boscos es troben en les regions de clima càlid que tenen una estació seca prou llarga durant la qual els arbres perden les fulles.

Completa i escriu arbre o arbust al costat de cada espècie vegetal, segons les seues característiques:

Ginebre:

Carrasca:

Estepa:

Coscoll:

Pi:

Argilaga:

65

Col·loca el nom corresponent :

Fulla composta- folíols- pecíol

Limbe- revés- feix- marge

Fulla simple- nervi principal

66

Fauna

La serra de Mariola alberga una gran varietat d’animals. Entre els amfibis i els rèptils destaquen la granota i el renoc comú, la sargantana cuallarga, la sargantana cendrosa, el fardatxo ocel·lat, la colobra viperina, la colobra d’escala, la colobra bastarda, de ferradura o l’escurçó. Pel que fa a les aus, destaquen el pinsà, la perdiu, el verderol, el pit-roig, el carboner comú, el xiulet reial, etc. També es troben rapaços com l’àguila reial, l’àguila marcenca, l’aligot, el falcó pelegrí, l’astor, l’esparver, el soliguer comú, el mussol xic, el bagaleu, el mussol, l’òliba i el xot. Entre els mamífers cal destacar el conill, el gat salvatge, la fagina, la mostela, la geneta, el teixó, el rabosot i el porc senglar.

Busca en la sopa de lletres set animals que viuen en la serra de Mariola.

F A S I F C E O

A X C N A R Q I

L L O U R I B S

C F A R D Ç F E

O L I B A U E N

P E G F T M J G

O J T O X C H L

W A S T O R V A

E S P A R V E R

Després de llegir el text, classifica els animals vertebrats que habiten estes muntanyes segons siguen mamífers, amfibis, rèptils o aus.

MAMÍFERS AMFIBIS RÈPTILS AUS

67

Quan no existien els frigorífics, la conservació d’aliments es realitzava gràcies a la salmorra, els adobs, les conserves o l’aprofitament de la neu. Este últim sistema va ser la base per a un treball que va perviure fins el 1931. A pesar d’això, des de finals del segle xix la progressiva implantació de fàbriques de gel en diverses ciutats havia anat deixant de costat la xarxa de neveres artificials i la producció de gel.

La nevera era un pou excavat en la terra que s’usava per a conservar la neu i poder comerciar amb el gel. Hi ha construccions de diferents dimensions: les més menudes tenen entre tres metres de diàmetre i quatre d’altura, mentres que les més grans arriben a tindre quinze metres de diàmetre per quinze d’altura. En alguns casos, les neveres disposen d’un sostre amb obertures per a la introducció de la neu i posteriorment l’extracció del gel. El mur de contenció solia tindre 60 cm de grossor.

Les neveres es construïen preferentment a l’ombra d’una muntanya i s’orientaven al nord per a acon-seguir tant d’aire i ombra com fóra possible. En les proximitats d’alguns pous es feien basses artificials que s’omplien d’aigua amb molt poca profunditat perquè a la nit, amb les gelades, l’aigua es convertira en gel. Les làmines de gel formades s’arreplegaven i es ficaven en els pous.

Les neveres

68

Els murs de la nevera solen presentar diversos buits cecs en els quals s’instal·laven bigues de fusta per a formar una plataforma interior la finalitat de la qual variava. En alguns casos servia de magatzem i en altres era una espècie de bastida per a la cons-trucció de la mateixa nevera.

La coberta superior sol ser una volta semiesfèrica o rebaixada, amb nervis o sense nervis. En alguns casos presenten una forma cònica de falsa cúpula, coberta de teulada i recolzada sobre la prolonga-ció exterior de les parets del pou. En les zones de muntanya, alguns pous no tenien coberta i una vegada omplits de neu, es recobrien amb fustes, branques, pedres i terra.

En el fons del pou se situava el desaigüe, que actuava com a sistema de drenatge de la nevera. El terra o base del depòsit estava dissenyat en forma de pla inclinat per a afavorir l’eixida d’aigua cap a l’exterior o a un pou cec. Alguns desaigües presenten una porta o forat en la paret, que permet el pas d’una persona i servix com a túnel d’accés des de l’exterior.

La neu es tirava per l’eixumenera i s’alternaven mantells de neu separats per palla per a aconse-guir l’aïllament tèrmic. La neu es treia per davall, a través d’una canella de pedra.

Els accessos més habituals al depòsit es practica-ven en la part superior de la nevera i se segellaven posteriorment amb portes de fusta ajustades o lloses de pedra. En l’interior de la nevera i situada just damunt de les obertures laterals, es col·locava una bigueta de fusta encastada en l’arrancada de la volta que servia per a sostindre la corriola o politja i que permetia el descens a l’interior del pou per a extraure la neu.

Els treballs en les neveres començaven a la primavera després de les últimes nevades. Tallaven la neu amb pales i la premsaven per a convertir-la en gel. En xafar-la, la neu es compactava amb una finalitat doble: per a disminuir el volum ocupat i perquè es conservara més temps en forma de gel. Després es cobria amb terra, fulles, palla o branques i es formaven capes d’un grossor homogeni.

Ja a l’estiu, es tallaven blocs de gel que eren transportats amb cavalls o burros. El viatge es feia durant la nit per a evitar que es fonguera, fins als ports i nuclis urbans més pròxims on eren comercialitzats. La duresa del treball devia ser impressionant, ja que els nevaters (treballadors de la neu) no disposaven d’abrics i calçat modern i treballaven en condicions de fred intens acumulant la neu en els pous.

L’activitat de les neveres és coneguda des de temps dels romans (el fred s’ha usat des de sempre amb propòsits curatius, per exemple), però va tindre un gran desenrotllament entre els segles xvi i xix.

69

A més d’utilitzar-se per a conservar aliments i amb finalitat terapèutica, el gel s’usava per al consum d’aliments freds o gelats, tant sòlids com líquids. El Regne de València va ser un dels principals consu-midors i productors de gel de la Península i des del port d’Alacant s’exportava neu a Eivissa i al nord d’Àfrica.

Pel que fa a l’àrea de Bocairent, el flux comercial de la neu de Mariola es dirigia també a l’abastiment de ciutats com Xàtiva, Ontinyent, Gandia i altres poblacions de les comarques de la Vall d’Albaida, la Costera i la Ribera.

Amb l’aparició dels frigorífics i la producció de gel en forma industrial es va evitar la dependència de la meteorologia. Quedaven llavors obsolets els magatzems de gel i de neu, així com les tècniques de recol·lecció, emmagatzematge, extracció i transport, per la qual cosa estes neveres van ser aban-donades.

En la serra de Mariola es poden trobar diferents exemples de la utilització d’estes neveres, com la Cava Arquejada. Es troba a 1.220 metres d’altitud sobre el nivell del mar, pròxima al refugi de muntanya del Montcabrer. Està excavada en gran part en la roca viva i les seues dimensions són 14 metres de diàmetre i uns 12 de profunditat (2.000 metres cúbics de capacitat). En els seus murs hi ha sis accessos utilitzats tant per a la introducció com per a l’extracció de neu en forma de blocs de gel.

A més de la Cava Arquejada, en el terme municipal d’Agres es troben altres caves com la Cava de l’Habitació, de 1.500 metres cúbics.

Observa el dibuix i consulta el text per a explicar com fabricaven gel en les neveres.

70

Fixa’t en totes les neveres que hi ha en la serra de Mariola i indica a quina població pertany cadascuna.

Taller: el submarinista en la botella

1. Posa plastilina en el forat d’un caputxó de bolígraf de manera que l’aire hi quede atrapat. Quan està ple d’aire, flota.

2. Ompli completament una botella de plàstic i, amb atenció, posa a surar el caputxó amb la plastilina.

1. Cava de Sant Blai

2. Nevera dels Teulares

3. Nevera del Portell

4. Les Covetes de Xàtiva

5. Cava de la Masia dels arbres

6. Cava del senyor Miquel

7. Cava de les Eres

8. Cava del T

9. Cava de l’Habitació

10. Cava Arquejada

11. Cava del Voltor

12. Nevera

13. Nevera

14. Cava

71

3. Enrosca fort el tap i pressiona la botella: el caputxó se submergix com un bus. No obstant això, quan soltes la botella, el caputxó tornarà a pujar a la superfície.

Quan estrenys la botella, la bambolla d’aire dins del caputxó es fa més xicoteta i no pot aguantar el pes de la plastilina. Esta és la raó per la qual el caputxó s’afona com un bus.

Un iglú de reciclatge

Podeu construir-ne un en classe amb garrafes de plàstic buides. Per a això vos indicarem els passos que cal seguir i els materials que heu d’utilitzar. Necessitareu 155 garrafes de plàstic blanc de la mateixa grandària, fil de colomer o corda per a unir-les i dos regles d’un metre que delimitaran la porta.

Primer es construïx la base amb 23 garrafes unides amb la corda en forma circular; el regle servirà per a delimitar l’espai de la porta.

La segona fila es construïx de la mateixa manera però amb 22 garrafes.

En cada una de les següents files llevareu una garrafa cada vegada, fins que feu quatre files.

L’altre regle l’usarem per a recolzar les garrafes que delimiten la porta en la quinta fila. A continuació col·loquem quatre files més llevant cada vegada garrafes per a tancar l’iglú.

72

Enric Valor va nàixer a Castalla (l’Alcoià) l’any 1911 i va morir a València l’any 2000. Membre d’una família acomodada de propietaris rurals, va estudiar per a mestre mercantil i durant un temps va treballar en la indústria del calcer. En 1930, als dèneu anys d’edat, comença a Alacant la seua carrera com a periodista i escriptor en la redacció d’El Tio Cuc, un periòdic satíric d’ideologia republicana.

Valencianista convençut, Enric Valor va destacar des de jove pel seu compromís ideològic; per això, va col·laborar amb la premsa valencianista i progressista de l’època, en revistes com ara La República dels lletres.

Després de la guerra, va haver de restringir la seua activitat política i es va concentrar en l’obra literària. A principis dels anys cinquanta va començar a recopilar relats tradicionals, les seues conegudes Rondalles Valencianes (1950-1958).

Les rondalles són una recopilació de contes, llegendes i narracions arreplegades per Enric Valor en les diferents comarques valencianes, que es transmetien de forma oral i a les quals va donar forma literària, de manera que va contribuir a difondre-les i preservar-les.

A més de recopilar contes tradicionals, Enric Valor va destacar com a novel·lista, amb obres com L’ambició d’Aleix (1960), La idea de l’emigrant (1982) o les tres novel·les que integren l’anomenat Cicle de Cassana. També va ser un important gramàtic, que va contribuir a la pedagogia i la difusió de l’ús del valencià amb obres de caràcter divulgatiu.

Tota la seua obra literària destaca per la riquesa del vocabulari, en particular les rondalles, que recreen la manera de parlar i les tradicions de moltes comarques valencianes, entre elles la Vall d’Albaida.

No debades, en la rondalla titulada Esclafamuntanyes, Enric Valor situa l’acció a Bocairent. Així, segons afirma Jaume Blanc i Poveda en el seu llibre Les rondalles meravelloses i llegendes d’Enric Valor, l’autor fa referència a «els costums, creences, usos medicinals de les herbes, supersticions, pràctiques culinàries, oficis, celebracions locals». El mític regne de Bucària és Bocairent i el seu castell s’inspira en un casalot del segle xvi i xvii que era l’ajuntament i se situava en la Plaça major.

Així descriu Enric Valor Bocairent:

“Passada la carena, blanca, solitària, aparegueren unes carades que davallaven, amples i conreades al capdavall, fins a una fondalada preciosa, encara muntanyenca, que formava com un espaiós canalís de terres excel·lents, tot de pomerars i hortes, sucosos sembrats i rumboses masades. En una vora del canalís, damunt un muntijol de penya viva flanquejat per un seguit de precipicis inexpug-nables, apareixia una alegre població, enmig de la qual destacava un edifici immens, ja palesant de lluny que devia de ser tot de nobles materials”.

La rondalla conta la història de quatre germans que, cansats de treballar la terra, s’adjudiquen un ofici, aprofitant les qualitats físiques de cada u, i segons l’ocupació que tenen: Esclafamuntanyes, Arranca-pins, Plegallana i Passaponts.

En el seu recorregut per aquelles terres descobrixen un castell al qual no havia volgut entrar ningú mai, perquè es deia que passaven coses estranyes en el seu interior. Sense fer cas, decidixen passar allí una temporada i coneixen un gegant que els conduïx a un lloc on hi havia éssers encantats per ell, alguns convertits en animals, altres en estàtues… A este lloc encantat s’accedia per una espècie de porta que hi havia en el terra del castell. Només Esclafamuntanyes es va atrevir a baixar i a lluitar contra diversos éssers animats per a desencantar tres princeses que havien sigut convertides en estàtues pel gegant. Va disposar de l’ajuda dels seus germans, que li tiraren una corda des de dalt i li ajudaren a rescatar-les una a una, portant-les de nou a sa casa.

Enric Valor i les rondalles

73

Quan Esclafamuntanyes va voler eixir els seus germans no el van ajudar i va aconseguir escapar d’aquell món amb l’ajuda d’una àguila.

El gegant es va convertir en l’amo d’Esclafamuntanyes i el va ajudar a anar a Bucària, on vivien les princeses. Dos d’elles s’havien casat amb dos dels seus germans, però encara en quedava una: Rosa Darrerina, qui s’havia negat a casar-se amb el tercer dels germans ja que s’havia enamorat d’Esclafamuntanyes. Al final, i després de passar moltes proves, va aconseguir la mà de la princesa.

Encara que Enric Valor va fixar la història d’Esclafamuntanyes de manera literària, este personat-ge existix en moltes altres tradicions valencianes i europees. Els personatges tenen noms que són paraules compostes. Si unixes les paraules següents formaràs el nom de tres personatges que apareixen en una obra de l’escriptor castellonenc Josep Pasqual Tirado, que conta una història semblant a la d’Esclafamuntanyes:

Tossals Pinyols

Traga Tomba

Núvols Bufa

Indica amb quina classe de paraules s’han format els noms dels personatges de la rondalla Esclafamun-tanyes:

Fixa’t en esta fotografia de Bocairent i intenta descriure el poble d’una manera literària, com fa Enric Valor en el fragment que has llegit.

74

Moros i Cristians en honor a Sant Blai

Bocairent celebra del 2 al 5 de febrer les Festes de Moros i Cristians, la seua festa major, l’origen de la qual data de 1860. Se celebren en honor de Sant Blai, patró de la ciutat des de 1632. En l’escenari privilegiat del barri medieval discorren els actes més significatius de la celebració.

Declarades d’Interés Turístic Nacional, en les festes de Moros i Cristians de Bocairent participen nou filaes: cinc cristianes (Españoletos, Granaders, Contrabandistes, Suavos i Estudiants) i quatre mores (Moros vells, Moros marins, Marroquins i Mosqueters).

El dia 1 de febrer comencen les festes amb una peculiar desfilada nocturna denominada Nit de les Caixes, a causa dels nombrosos tambors i fanals amb què els festers recorren els carrers de la vila, abillats amb la tradicional manta bocairentina, en honor al seu patró.

El dia 2 té lloc l’Entrà, consistent en una fastuosa desfilada de totes les filaes al ritme de pasdobles i marxes mores i cristianes, acte en què es pot observar el gran desplegament de mitjans usats per la població. Inicien la desfilada els cristians i, per a finalitzar, a la caiguda de la nit, té lloc la desfilada del bàndol moro.

El dia 3, festivitat de Sant Blai, la jornada comença amb una matinera diana, a la que seguix, més tard, una missa solemne. A la vesprada la processó gira entorn de la relíquia, la imatge i el Guió del Sant patró.

El dia 4, dia de Moros i Cristians, comença amb batalles d’arcabusseria entre els dos bàndols, i culmina amb les Ambaixades, que són l’escenificació del parlament entre moros i cristians per a la conquesta del castell. Al matí els moros s’apoderen de la fortalesa, i a la vesprada la conquisten els cristians.

Imagina que els teus amics i tu formeu part d’una filà. Dissenya el vostre escut per a celebrar la festa de moros i cristians.

75

Panets de Sant Blai

Per a fer estos panets necessitaràs farina de blat, rent, aigua, sal, oli i llavoretes. Es fa un forat en el centre de la farina i afegim aigua amb sal i rent. Ho pastem i afegim l’oli i les lla-voretes. Una vegada ben pastat ho deixem en repòs perquè es faça bona massa. Després es fan boles amb la massa, s’esclafen i les punxem perquè no omplin molt. Finalment es cou al forn igual que el pa.

Estos són els escuts pertanyents a les diferents filaes: relaciona cada escut amb la filà a la qual pertanyen, tenint en compte que les cinc primeres són les del bàndol cristià.

1

1

6

6

2

2

7

7

3

3

8

8

4

4

9

9

5

5

76

Plaça de bous

La plaça de bous de Bocairent es va construir en 1843. Davant de la crisi econòmica, un empresari establit en el municipi, Manuel López Rovira, va promoure que els obrers de la seua fàbrica de draps construïren la plaça. Així, un nombrós grup de veïns es va enfrontar amb èxit a la difícil tasca de desmuntar una muntanyeta rocosa anomenada la Serreta. A l’estil constructiu dels amfiteatres romans, gran part de la plaça, des de les grades fins als propis refugis, va ser excavada en la penya mateixa amb pics i pales. La part de Sol no és de roca viva, sinó que està construïda per a donar forma circular a la plaça. La plaça té una graderia, una llotja (on es troba el relleu de Lagartijo), sis corrals, una capella i una inferme-ria. Es pot accedir a totes les parts a peu pla.

El resultat d’aquella obra roman al cap de més d’un segle i mig: una magnífica plaça de bous, amb

capacitat per a més de quatre mil espectadors, adaptada a la forta irregularitat del terreny. En este recinte se celebren tant corregudes de bous i corregudes de jònecs com altres espectacles musicals i culturals.

L’origen de les places de bous es remunta a l’antiguitat, ja que els circs romans i els actes que allí se celebraven tenien característiques semblants a les de les actuals places de bous (de fet la plaça de bous de Nimes, França, és un amfiteatre romà).

Durant l’establiment de la tauromàquia en la pe-nínsula Ibèrica estos recintes no van ser utilit-zats per a estos esdeveniments. Quan les festes taurines eren principalment realitzades a cavall, els espectacles eren públics i es realitzaven en les places de les ciutats. Només en el segle xviii, a l’evolucionar el toreig cap a la faena a peu amb el sorgiment de figures com ara Costillares, Pedro Romero i Pepe-Hillo i davant del desorde regnant durant estes festes, es fa imperant la creació d’espais que albergaren apropiada-ment el públic. De fet, després de ser autorit-zada en 1730 la construcció de la plaça de bous de la Real Maestranza de Caballería de Sevilla per a realitzar corregudes de bous, el cós ori-ginal tenia forma rectangular, i no es va comen-çar l’estructura circular actual fins al cap de tres anys.

Rafael Molina Sánchez, anomenat Lagartijo, va ser un torero nascut a Còrdova el 27 de novembre de 1841 i a morir en la mateixa ciutat l’1 d’agost de 1900.

77

Mira el dibuix i relaciona el nom de les diferents parts que té una plaça amb la seua ubicació.

Llotges

Corrals

Contrabarrera

Carreró

Presidència

Barrera

Porta de quadrilles

Tendido baix

Torils

Refugi

Pati d’arrossegament

Pati de cavalls

Tendido alt

78

Amb quin festeig de l’antiguitat es poden relacionar les corregudes de bous?

Quina va ser la primera plaça que es va construir a Espanya?

Per què es va regular esta festa?

Per què es va construir la plaça de bous de Bocairent?

Investiga quin escultor va fer el relleu que presidix la llotja d’autoritats i digues el seu nom.

Observa els cartells que hi ha en la capella de la plaça de bous i digues el nom d’algunes de les figures del toreig que han participat en els festejos de la plaça.

79

La festa de les tres llums

Monestir rupestre

Esta festa se celebra a la primavera i commemora un fet singular ocorregut a Bocairent en el segle xvi. Al cap de més de cent anys, fra Tomàs Ferré va fixar per escrit esta llegenda per a explicar l’origen de la fundació de l’ermita del Sant Crist. Segons este relat, l’any 1536 dos pelegrins es van acostar repetidament pel poble, suggerint als veïns la construcció d’un santuari al capdamunt de la muntanya que rodeja la població. Els veïns s’excusaven per la falta de diners a causa de la recent construcció de l’església parroquial. Al poc de temps apareixen a la nit tres llums en la part alta de la muntanya. Davant d’este succés els veïns van creure que eren àngels d’incògnit enviats per Déu i, immediatament, es va començar la construcció de l’ermita del Sant Crist.

Encara que l’actual edifici del convent de les Agustines té un notable interés, la construcció que alberga en les seues entranyes té encara més valor. Es tracta d’un antic convent subterrani que es va excavar en la roca i que es va tancar en el segle xviii.

La història es remunta a l’any 1556, quan el sacerdot Melcior Ferré va aconseguir el permís de l’orde de Sant Agustí per a construir un monestir per a unes futures religioses. Es va buscar un recinte adequat i, bé partint de zero, bé aprofitant alguna cavitat prèvia, es va excavar el monestir en la roca. El 10 de març de 1556 van arribar a Bocairent sis monges procedents del convent de l’Esperança de València, encara que no van ocupar el convent fins al 10 d’octubre del mateix any. El monestir-convent es va posar davall de l’advocació de la «Sacratíssima Verge Maria del Dolors i dels Benaven-turats Reis Mags». L’any 1700 es va segellar la cambra rupestre i es va construir el segon convent, que donaria pas en 1902 a l’actual monestir.

80

Quan el visitant entra en la capella no pot ocultar la seua sorpresa davant d’un conjunt rupestre perfectament conservat. Es tracta d’un recinte de 48 metres quadrats, tallat en la roca, amb els seus sostres esculpits a manera de motlures realitzades amb una gran precisió. Hi ha diverses estances comunicades i una espècie de gran campana o respirador que ix a l’exterior (la gran eixumene-ra troncocònica d’uns 10 m d’altura que estava oberta en la seua part superior).

En l’interior del convent, els visitants poden contemplar l’església, utilitzada per les monges tal com estava fins al 1700 i com a lloc d’oració fins a 1900.

Fruit de l’austeritat de l’època, les germanes van viure els vint primers anys de fundació del convent en unes dependències carac-teritzades per la falta de llum solar i humitat. Passades estes dos primeres dècades, les religioses van deixar les cel·les rupestres per a habitar en la casa que mossén Melcior Ferré els havia deixat al morir. Estos dos habitatges estan just damunt del convent primitiu i es comuniquen en el subterrani.

Per curiositat, pregunta al guia quant de desnivell hi ha des de l’entrada fins a la cuina del monestir.

Per què creus que este convent rep el nom de «monestir rupestre»?

Marca el recorregut que realitzes en la visita al monestir des de l’entrada. Assenyala en quina depen-dència estan les tres portes rectangulars tallades en pedra.

81

Explica quina era la funció que tenia cada un dels habitacles que sí es troben en el monestir rupestre.

Molí de batan

Compara un altre monestir que hages visitat amb este i anota aquelles dependències que no has trobat. Utilitza el dibuix com a referència.

1. Església

2. Claustre

3. Hospederia

4. Quadres

5. Cel·les

6. Porteria

7. Escola exterior

8. Tallers

9. Refectori

10. Scriptorium

11. Sala Capitular

12. Cuina

13. Graner i magatzem

14. Noviciat

1

23

4

5

6

8

9 10

11 1213

14

7

La paraula batà o batan (batán en castellà) es referix a una màquina que servix per a netejar o conso-lidar la tela teixida per mitjà de la pressió de martells o cilindres. L’origen d’este terme no està clar. Algunes teories el relacionen amb el francés battant, derivat de battre (‘batre’), mentres que altres consideren que la paraula prové de l’àrab battan, que es referix al mateix concepte.

El molí de batan és una de les primeres màquines que s’introduïx en l’elaboració de teixits. Les grans maces del molí es movien per mitjà de l’energia hidràulica. El batanatge o enfeltrament es realitzava quan les mantes, teles o draps teixits havien de tindre una major resistència o consistència. Els teixits de llana, principalment grossos, es colpejaven en els batans mentres es netejaven i es desgreixaven per a aconseguir una major qualitat i durabilitat. En el procés de cardar, filar i fer les madeixes de llana, esta es greixava amb oli d’oliva o sagí, perquè no es deterioraren les fibres.

Les teles es col·locaven en l’interior d’una pila doblegades en zig-zag, eren remullades constantment i es canviaven de posició, perquè el batanatge fóra més uniforme.

El procés durava unes 24 hores, i era realitzat pel bataner. A vegades, no sols s’encarregava de vigilar el funcionament, sinó que també havia de reparar la màquina quan era necessari.

Les peces batanades reduïxen la seua longitud segons el teixit o la llana usada. Acabat el batanatge, per a llevar-los les arrugues, les peces es col·locaven sobre una gran llosa de pedra i les colpejaven amb una pala de fusta anomenada solera. A continuació es posaven a assecar.

El batan hidràulic apareix a Europa durant l’Edat Mitjana. El primer molí de teixits o batan a què es fa referència en el terme de Bocairent era anterior a 1421 i es trobava en el riu Vinalopó. En 1453 hi ha constància de l’existència de dos molins en el Barranc de la Fos. Els molins eren monopolis de la corona que els arrendava a les famílies més benestants de la vila. Estes màquines van estar en ús a Espanya fins a finals del segle xix.

82

Aqüífer: formació geològica constituïda per mate-rials geològics permeables amerats d’aigua i rodejats per roques impermeables.

Argolla: cércol gros, generalment de ferro, que servix per a amarrament o d’agafador.

Barrina: forat farcit d’un explosiu per a volar alguna cosa.

Barroc: moviment que es dóna en el món de l’art des del final del segle xvi fins a la mitat del xviii. Es tracta d’un estil complex, conseqüència de la crisi religiosa, política i ideològica que va patir Europa al llarg d’aquell període. Expressa una sensibilitat que tendix a allò emotiu i desbordant, a la teatralitat i el gust per l’exageració i l’efectisme.

Batle: càrrec administratiu al servici del senyor en l’antiga Corona d’Aragó. Després de la Nova Planta, les seues funcions van ser assumides en part pels alcaldes. Per extensió, actualment la paraula batle s’usa en alguns llocs, com les Illes Balears, per a referir-se a l’alcalde.

Calitja: existència de partícules molt xicotetes de pols o arena en suspensió en l’atmosfera.

Cardador: persona que carda les fibres tèxtils, anti-gament amb la flor d’un card o amb un raspall de pues de fil d’Aram.

Carta de Poblament: document pel qual els reis i els senyors laics o eclesiàstics atorgaven una sèrie de privilegis a grups poblacionals, a fi d’obtindre la repoblació de certes zones d’interés econòmic o es-tratègic durant la conquesta cristiana d’al-Àndalus.

Cellini, Benvenuto (Florència, 3 de novembre de 1500 - 13 de febrer de 1571): va ser un escultor, gravador i escriptor. Es va convertir en un dels orfebres més importants del Renaixement italià i va realitzar monedes llaurades, joies, gerros i adorns exquisits.

Cenobi: monestir.

Crugia: espai entre dos murs de càrrega.

Conca hidrogràfica: territori les aigües del qual afluïxen totes a un mateix riu, llac o mar.

Conca sedimentària marina: lloc de la plata-forma continental on van a parar gran quantitat de materials detrítics transportats pels rius i sedimentats en el mar.

Demografia: ciència que estudia estadísticament l’estructura i la dinàmica de les poblacions humanes i les lleis que regixen estos fenòmens.

Rosada d’hivern: capa de gel cristal·lí que es forma sobre superfícies exposades a la intempèrie i que s’han refredat prou com per a provocar la con-gelació de la rosada o del vapor d’aigua contingut en l’aire.

Etnologia: branca de l’antropologia que estudia sistemàticament i comparativament les ètnies i les cultures dels pobles.

Folíol: cada una de les fulles xicotetes que formen una fulla composta.

Galera: embarcació que s’impulsava a rem i a vela. Era llarga i estreta i a penes sobreeixia un metre i mig de l’aigua, tenia una sola coberta i desplaçava unes tres-centes tones. Els rems de les galeres eren enormes, de fins a dotze metres de longitud i cent trenta quilos de pes.

Galiassa: grans galeres de fins a 1500 tones i unes cinquanta peces d’artilleria. En la pràctica, les galiasses resultaven pesades i difícils de maniobrar, fins al punt que havien de ser remolcades a la zona per galeres.

Grau Celsius: el grau Celsius, representat com °C, és la unitat creada per Anders Celsius en 1742 per a la seua escala de temperatura. És una de les unitats derivades del Sistema Internacional d’Unitats. En l’ac-tualitat es definix a partir del grau kelvin.

Grau Fahrenheit: és la unitat de temperatura proposada per Gabriel Fahrenheit en 1724. És repre-sentat com °F.

Grau Kelvin: és la unitat de temperatura de l’escala creada per William Thomson l’any 1848, sobre la base del grau Celsius.

Guerra de Successió: conflicte internacional per la successió al tron de la corona hispànica després de la mort de l’àustria Carles II, a qui va succeir finalment Felip V, cosa que va suposar l’entrada de la Casa de Borbó en la corona. A més, el conflicte es va

Glossari

83

convertir en una guerra civil en la Corona d’Aragó, que va perdre la legislació foral que la caracteritzava a partir de les reformes institucionals promogudes pels Decrets de Nova Planta del rei Felip V.

Guerres Carlines: sèrie de guerres civils que van marcar la història espanyola del segle xix a l’enfron-tar a dos opcions dinàstiques i polítiques: el carlisme, partidari de la causa de Carles Maria Isidre de Borbó, i el liberalisme, favorable a la causa d’Isabel II.

Jaciment: concentració de restes d’activitat humana (arqueològic), de roques (geològic) o de fòssils (pale-ontològic).

Joan de Joanes (Font de la Figuera 1523 - Bocairent 1579): Nom pel qual es coneix Vicent Joan Macip, va ser un pintor espanyol del renaixement fill de Vicent Macip.

Joan de Ribera (Sevilla, 1532 – València, 1611): D’extracció social noble, son pare, Per Afán de Ribera, era virrei de Nàpols. Quan tenia 12 anys d’edat, va ser enviat per la seua família a realitzar estudis en la Uni-versitat de Salamanca, primer de lleis i més tard de teologia. Va finalitzar la seua formació en 1557, any en què també va ser ordenat sacerdot i va obtindre una càtedra de Teologia en aquell centre. Va exercir com a docent fins el 1562, data en què, amb la proposta prèvia de Felip II i quan tenia 30 anys d’edat, el papa Pius IV el va nomenar bisbe de Badajoz.

Keuper: període geològic pertanyent a la tercera etapa del triàsic.

Limbe: part eixamplada i aplanada de les fulles.

Maçoneria: obra feta amb pedres desiguals ajustades i unides amb argamassa sense un orde establit.

Manufactura: transformació de matèries primeres en productes acabats per a la seua venda.

Mas: construcció rural, que té els seus orígens en les antigues vil·les romanes. Es tracta de construccions aïllades, lligades sempre a una explotació agrària o ramadera de tipus familiar.

Monestir rupestre: casa o convent excavat en la roca, on viu una comunitat de religiosos o religioses d’una orde, que sol situar-se fora d’una població.

Neolític: etapa de la prehistòria caracteritzada per l’ús d’estris de pedra polida. És el període en què apareix l’agricultura i la ramaderia.

Paleolític: etapa de la prehistòria caracteritzada per l’ús d’estris de pedra tallada. Es tracta del període més llarg de la història del ser humà.

Pantocrator: terme que significa «totpoderós» en grec i que en l’art bizantí i romànic representa el Salvador assentat, beneint, i enquadrat en una corba tancada en forma d’ametla.

Pavana: dansa cortesana del segle xvi, caracterit-zada per la serietat i els moviments pausats amb què s’executa.

Pecíol: peduncle o espècie de cuet de la fulla per mitjà del qual s’unix a la tija.

Plec: deformació de les capes geològiques com a conseqüència de la pressió tectònica efectuada sobre roques plàstiques que, en compte de fracturar-se, es pleguen. El plec convex s’anomena anticlinal i el còncau, sinclinal.

PVC: sigles de PoliClorur de Vinil (de l’anglés Polyvinyl Chloride). Es presenta com un material blanc que és utilitzat en estat rígid, per a envasos, finestres, canonades, o en estat flexible per a cables, joguets, calçats, paviments, recobriments, sostres tensats…

Raspador: instrument que servix per a raspar, i es-pecialment el que es compon d’un mànec i una fulla xicoteta amb forma de ferro de llança.

Relleu kàrstic: relleu que es forma sobre roques calcàries, caracteritzat pels processos de dissolució produïts per l’aigua.

Sorolla i Bastida, Joaquim (València, 27 de febrer de 1863 - Cercedilla, 10 d’agost de 1923): Pintor i artista gràfic espanyol. Va ser un dels pintors espanyols més prolífics, amb més de 2.200 obres ca-talogades.

Taifes: regnes en què es va dividir el califat de Còrdova després de l’enderrocament del califa Hisham III (de la dinastia omeia) i l’abolició del califat en 1031.

Tauromàquia: art, tècnica i regles del toreig.

Te Deum: himne cristià d’acció de gràcies que s’inicia amb el vocatiu Te Deum, expressió llatina que significa «a tu, Déu».

84

ALBUIXECH, M.; DOMÉNECH, R. (2005). «Cavas de la Sierra Mariola», Festes a Sant Blai, Bocairent.

AUTORS DIVERSOS (2006). Patrimoni cultural, arquitectura rural. I Jornades del Parc Natural de la Serra de Mariola. València: Generalitat Valenciana.

BELDA Antolí, A.; BELLOD Calabuig, F. (2006). Plantas medicinales de la Sierra de Mariola. Alacant: Publicacions de la Universitat d’Alacant.

BOIRA Muñoz, P.; TORMO Bataller, X. (2005). «Neveres i comerç de la neu a la vila de Bocairent», Festes a Sant Agustí, Bocairent.

CAVANILLES, Antoni Josep (1995). Les observacions de Cavanilles dos-cents anys després. València: Fundació Bancaixa.

OLLER, M.T. (1960). Canciones y danzas de la Sierra de Mariola. València: Alfons el Magnànim.

SENDRA Bañuls, Fernando (1998). Molins d’aigua a la Vall d’Albaida. Ontinyent: Caixa d’Estalvis d’Ontinyent.

SIMANCAS, Manuel G. (2008). Les Casetes dels Moros del alto Clariano. Bocairent: Ajuntament de Bocairent. [Reedició de l’original de 1918]

SOLER, Abel (2002). Castells i palaus de la Vall d’Albaida. Ontinyent: Caixa d’Estalvis d’Ontinyent.

SOLER, Abel; Ferré, Josep A. (2003). Història de la vila de Bocairent. Bocairent: Ajuntament de Bocairent.

TORTOSA i Pastor, P. (2000a). La comarca de la Vall d’Albaida. Paisatges, cultura i medi ambient. Ontinyent: Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida.

TORTOSA i Pastor, P. (2000b). La comarca de la Vall d’Albaida, ecoguia d’itineraris ambientals i culturals. València: Tàndem.

Ajuntament de Bocairent: www.bocairent.es

Turisme de Bocairent: www.turismo.bocairent.es

Federació Valenciana de Municipis i Províncies: www.fvmp.es

Parcs Naturals de la Generalitat Valenciana: http://parquesnaturales.gva.es/

Bibliografia i recursos d’internet

TOUR D’OFERTES CULTURALS

GUIES DIDÀCTIQUES

TÍTOLS PUBLICATS

I. ALPUENTE

2. CARCAIXENT. La ruta de la taronja

3. MANISES. Museu de la ceràmica

4. ALBAIDA

5. AIELO DE MALFERIT

6. COFRENTES

7. OTOS

8. BOCAIRENT

TOU

R D

’OFE

RTES

CU

LTU

RA

LS G

UIE

S D

IDÀ

CT

IQU

ES

TEXTOS · ACTIVITATS

TOUR D’OFERTES CULTURALS

GUIES DIDÀCTIQUES

Bocairent

Ajuntament de BocairentAjuntament de Bocairent