JESÚS, JUDES, DA VINCI...

Xavier Alegre, sj.

1. APROXIMACIÓ ALS EVANGELIS APÒCRIFS

1.1. Què són els Apòcrifs ......................................................................................1.2. La seva aparició ...............................................................................................1.3. Dos tipus d’Apòcrifs .........................................................................................

2. APÒCRIFS DEL NAIXEMENT I DE LA INFÀNCIA DE JESÚS

2.1. Característiques generals ..................................................................................2.2. Uns Evangelis molt populars ...........................................................................2.3. Exemples concrets ............................................................................................

3. ELS EVANGELIS GNÒSTICS DE NAG HAMMADI

3.1. Trets generals de la Gnosi ................................................................................3.2. L’Evangeli de Tomàs ........................................................................................3.3. Exemples concrets ............................................................................................3.4. L’Evangeli de Maria [Magdalena] ...................................................................3.5. L’Evangeli de Felip ...........................................................................................3.6. L’Evangeli de Judes ..........................................................................................

3.6.1. Contingut ........................................................................................3.6.2. Credibilitat històrica de l’Evangeli de Judes ...............................

4. CONTRASTOS

4.1. Naixement del “gènere literari” Evangeli .......................................................4.2. La gran aportació de Marc ...............................................................................4.3. L’aportació de Mateu ........................................................................................4.4. L’aportació de Lluc ...........................................................................................4.5. L’aportació de Joan ...........................................................................................4.6. Judes en els Evangelis canònics ......................................................................Apèndix: La fixació del cànon neotestamentari ................................................

CONCLUSIONS ...................................................................................................................NOTES ................................................................................................................................. 31

2825252423232222

2019181615141311

876

543

INTERNET: www.fespinal.com • Dibuix de la portada: Roger Torres • Edita CRISTIA-NISME I JUSTÍCIA • R. de Llúria, 13 - 08010 Barcelona • tel: 93 317 23 38 • fax:93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: Edicions Rondas S.L. • ISSN: 0214-6495 • ISBN: 84-9730-142-0 • Dipòsito Legal: B-18.078-2006 • Agost 2006

El dia 20 del passat mes de juliol, un text tan pocamè com l’Evangeli de Judes figurava per sisenasetmana consecutiva entre els deu llibres mésvenuts. Les vendes d’El codi Da Vinci, una novel·ladistreta i una pèssima pel·lícula, són incomptables.És això senyal d’un valor intrínsec, d’una curiositatben excitada o de la indefensió i vulnerabilitat delciutadà mig davant dels llançaments mediàtics? Enaquest Quadern intentarem aportar dades per a unaresposta.

Xavier Alegre, s.j. és professor de Nou Testament de la Facultat de Teologia deCatalunya i de la UCA de San Salvador. Membre de Cristianisme i Justícia

1.1. Què són els ApòcrifsEntre els quatre evangelis i els ano-

menats apòcrifs hi ha dues diferènciesnotables. Una d’antiguitat i l’altra decontingut (de manera que les diferènciesnotables que tenen els quatre evangelissón secundàries). Veiem-les breument:

A) La paraula “apòcrif” significa“ocult”. Hom va anomenar Apòcrifs aaquests evangelis, perquè apareixen for-ça més tard que els evangelis del NouTestament, i calia justificar el fet que ha-guessin estat “amagats” tant de temps.

Pel que els especialistes han pogutesbrinar, la majoria dels apòcrifs trobatsfins ara van aparèixer en la seva llenguaoriginal, el grec, a finals del segle II i,sobretot, al segle III (i alguns en el IV omés tard). L’anomenat Evangeli deJudes segurament va ser escrit versl’any 180. Per explicar aquesta apariciótardana es va recórrer a la ficció que du-rant un temps van estar “ocults”, ama-gats. Per això es van conèixer més tard.

B) Una altra característica delsApòcrifs és que no transmeten els en-senyaments públics de Jesús, com els

1. APROXIMACIÓ ALS EVANGELIS APÒCRIFS

3

Evangelis del Nou Testament, sinó unaltre ensenyament, privat, esotèric, eli-tista, que Jesús només hauria comunicata un personatge privilegiat, a qui esti-mava més que als altres (en això imitenl’Evangeli de Joan). Aquesta seria unaaltra raó per explicar perquè s’haviendonat a conèixer tant tard. Però delscontinguts en parlarem després.

L’atribució a algun autor famós (o“pseudonimia”) era freqüent en la lite-ratura bíblica i en la literatura juevad’entre els segles III a.C. i I d.C. Utilitzàaquest procediment el llibre bíblic deDaniel. I, entre els “apòcrifs jueus”, Elprimer Llibre d’Henoc1, el segon Llibrede Baruc2, o el quart Llibre d’Esdres.Els dos darrers són “Apocalipsis” jueusescrits a la mateixa època quel’Apocalipsi de Joan.

Tots els personatges als qui s’atri-bueix algun “evangeli apòcrif” ja erenfamiliars i significatius entre els cris-tians pels relats dels Quatre Evangelis.En concret, s’han trobat evangelis deMaria Magdalena o d’apòstols comTomàs, Pere, Mateu o Judes, i de Jaumeel Menor, el líder de l’Església mare deJerusalem, a qui sant Pau, en la carta alsGàlates 1,19 anomena “el germà delSenyor”.

Les revelacions de Jesús que cadas-cun d’aquest apòcrifs pretén transmetresón molt diferents entre si (prescindintdels apòcrifs de la Nativitat). Això elsdistingeix clarament dels Evangelis delNou Testament. Però és comú a moltsd’aquests apòcrifs, anomenats evange-lis gnòstics, l’interès pel coneixementespiritual, pel coneixement autèntic desi mateix, que Jesús ajudava a descobrir,a despertar, en el més profund del propi

ésser. Jesús és font de salvació peraquest coneixement i no perquè hagi en-tregat la seva vida fins la creu. Un altretret significatiu comú a la majoria delsapòcrifs és que menyspreen la creació iel cos material.

Si situem l’Evangeli de Judes en elmarc dels apòcrifs, el seu descobrimenti contingut no resulten innovadors, encontra del que la propaganda mediàticaens vol fer creure. Per això, és bo queconeguem millor, i en la seva globalitat,els apòcrifs.

1.2. La seva aparicióEn la tradició religiosa de les

Esglésies cristianes, no només van apa-rèixer els Quatre Evangelis del NouTestament. També van aparèixer altres“evangelis” que les grans Esglésies novan reconèixer que fossin fidels a allòque podem saber històricament de Jesúsde Natzaret.

El fet d’haver trobat els EvangelisApòcrifs és històricament positiu, ja queens ha permès descobrir que, ben aviat,el cristianisme va ser tan plural i con-trovertit com el que ara vivim nosaltres.Ja se sabia de la seva existència per lescrítiques que en fan els escriptors ecle-siàstics dels primers segles del cristia-nisme. Però la majoria no havien estattrobats, ni tant sols en traduccions, so-bretot els evangelis qualificats com“gnòstics”. La seva descoberta és rela-tivament recent3.

L’any 1945, uns pastors àrabs vantrobar casualment a Nag Hammadi (in-dret desèrtic d’Egipte) tota una bibliote-ca d’escrits gnòstics, amagats en àmfo-res. Alguns d’aquests textos es van

4

perdre en part, o van quedar un xic de-teriorats, perquè els seus descobridorsno van ser conscients del seu valor.L’Evangeli de Judes, trobat més tardtambé a Egipte, no gaire lluny de NagHammadi, podria haver format part d’a-questa biblioteca. Això explicaria les se-ves semblances amb alguns dels escritsde Nag Hammadi, ja publicats de feiatemps i traduïts a diverses llengües4.

1.3. Dos tipus d’ApòcrifsFonamentalment, els Evangelis

Apòcrifs trobats al llarg del temps sónde dos tipus. Uns de més populars i notan antics com els del segon grup (ambl’excepció del Proto-evangeli deJaume). D’entre tots, els més famosossón coneguts com Apòcrifs de la nativi-tat i de la infància de Jesús. Fa tempsque eren coneguts i que havien estat pu-blicats5.

Els altres són els anomenatsEvangelis gnòstics. Més elitistes, mésintel·lectuals i, en general, més anticsque els del grup anterior. Però menysantics que els Quatre Evangelis.“Gnòstics” és una paraula d’origen grec(llengua comuna de les primeresEsglésies cristianes), que significa “elsconeixedors”, perquè per ells, el que sal-va l’ésser humà és el “coneixement”(Gnosi). És un nom que es va mantenir,encara que el cristianisme aviat es va in-culturar en altres llengües, com el sirí-ac, l’armeni, el copte o el llatí.

Són molt diversos, però solen teniren comú que no narren la vida i les pa-raules públiques de Jesús —que el vandur a la mort en creu— sinó que conte-nen paraules “secretes”, deslligades dela seva vida, que Jesús va comunicar no-més a persones privilegiades. Per això:

1) No valoren el compromís de Jesúspel Regne de Déu i els pobres.2) No valoren la seva encarnació, queel va dur a ser autènticament humà.3) No valoren la creu real, expres-sió de la seva entrega per amor a lahumanitat fins donar la vida per sal-var-la.4) No valoren el compromís ètic queimplica el seguiment de Jesús.

Sembla ser que el grec —llenguaoriginal dels Quatre Evangelis Canò-nics i de tot el Nou Testament— ho vaser també dels Apòcrifs (en gran part es-crits a finals del segle II o al III). Peròde la majoria d’aquests evangelis apò-crifs no se n’han trobat els textos grecsoriginals, ni còpies antigues i fidedig-nes, com passa amb els QuatreEvangelis del Nou Testament. Nomésens han arribat traduccions posteriors,que solen datar-se entre finals del segleIII i començaments del segle IV. Aixòval també per l’Evangeli de Judes, ques’ha trobat en una traducció copta de fi-nals del segle III o d’inicis del IV, enca-ra que el seu original deuria ser grec iescrit vers l’any 180 d.C.

5

2.1. Característiques generals

D’entre tots, caldria destacar-ne tres,per la influència que van tenir en la pie-tat popular: el Protoevangeli de Jaumeque, per les referències que trobem enels escriptors eclesiàstics antics, proba-blement va ser escrit al segle II, en totcas no després del segle IV; l’Evangelidel Pseudo-Mateu, segurament de mit-jans del segle VI d.C.; i l’Evangeli de la

Nativitat de Maria, que és posterior,perquè depèn dels dos anteriors. Tots te-nen en comú que volen omplir les lla-cunes d’informació sobre el naixementi la infància de Maria i de Jesús que dei-xen obertes els Quatre Evangelis.

Els Evangelis Canònics no diuenres de la infantesa de Maria. NomésMateu i Lluc parlen del naixement deJesús, i són molt sobris, molt teològics,en les poques dades que aporten (Lluc

2. APÒCRIFS DEL NAIXEMENT I DE LA INFÀNCIA DE JESÚS

Ja hem parlat del caràcter popular d’aquest grup d’apòcrifs. De fet,molts cristians ignoren d’on vénen mil tradicions que els són familiars ique no es troben en el Nou Testament, sinó que apareixen en aquestsapòcrifs.

6

narra a més un episodi significatiu dela seva infància: el nen perdut i trobatal Temple, 2,39-52).

A la pietat popular això li va semblarinsuficient. Tenia interès per conèixermoltes més coses. Aquesta ànsia de sa-ber més (que avui continua alimentant laindústria mediàtica sobre els nostres ‘fa-mosos’), és la que volen satisfer elsApòcrifs de la infància. És comú a totsells —a diferència dels canònics— el seugust, més aviat ingenu i popular, per des-tacar l’actuació meravellosa de Déu (ode Jesús), en aquesta etapa del nen Jesús.

També sobresurt l’afany per explicarla infantesa de Maria (destacant, fins anivells inversemblants, tot allò que tin-gui que veure amb una infantesa nor-mal), i per defensar la seva virginitatperpètua. Això darrer és el que passa enel Protoevangeli de Jaume (XX 1-4),que narra que la llevadora va voler com-provar amb la mà si Maria continuavaessent verge després del part. La mà seli va carbonitzar, però se li va curar quandesprés va agafar el nen.

Tots aquests apòcrifs es distingeixenper la seva imaginació creadora, orien-tal, ingènua i meravellosista, amb unapreferència pels trets llegendaris, fan-tàstics, amb els quals creu que es desta-ca el poder sobrenatural de Déu i el deJesús. O per fomentar un tipus determi-nat de pietat mariana aliena al NouTestament, que oferia una imatge moltmés humana de Maria, destacant la se-va gran fe (només cal veure la Maria quepinta Lluc).

Si les Esglésies cristianes no els vanacceptar com a “canònics”, va ser degut,no només al fet que la gran majoria són

tardans, sinó sobretot, perquè la imatgede Déu i de Jesús que presenten, desta-ca tant els trets meravellosos, poc con-cordants amb la humanitat de Jesús, quecontradiu la manera de fer de Déu talcom la narren els evangelis canònics. Enaquest sentit, fomenten una concepciófalsa o poc adequada de Déu i de la se-va actuació en el món. Per això, lesEsglésies no els reconegueren com ainspirats per Déu.

En canvi, van tenir molt d’èxit entreels grups que negaven que Jesús fos re-alment humà. I van aprofitar la igno-rància del poble senzill (i, a voltes, tam-bé del clergat), per fomentar unesimatges de Jesús i de Maria que no sónles imatges revelades per Déu.

2.2. Uns Evangelis molt popularsÉs interessant constatar la gran po-

pularitat d’aquests apòcrifs entre la gentsenzilla, perquè molts detalls, que no-més es troben en els apòcrifs, són elsque romanen en l’imaginari popular.

Per exemple, els noms dels pares deMaria (Joaquim i Anna: veure elProtoevangeli I-II); el bou i la mula aprop del pessebre (Pseudo-MateuXIV); el nom dels tres mags, Melcior,Gaspar i Baltasar, caracteritzats com areis (Evangeli armeni de la infància V10, un text que sembla ser posterior al’Evangeli àrab de la infància); la fes-ta de presentació de Maria en el Temple(Protoevangeli VII); la llegenda quediu que Josep era vell i vidu, però que,quan va anar al Temple amb els altreshomes per veure a qui elegia Déu coml’espòs de la Verge Maria, només de laseva vara va sortir un colom, la qual co-

7

sa el va confirmar com l’escollit perDéu per protegir la virginitat de Maria.

Aquest relat, a més d’assegurar lavirginitat de Maria, abans, durant i des-prés del part (idea que no es troba en elNou Testament), explicaria el fet, es-candalós per alguns, que en el NouTestament es parli dels germans i ger-manes de Jesús, que no serien fills deMaria, sinó del primer matrimoni deJosep (Protoevangeli IX, 1-2).

Les cites que oferim abans de tancar

aquest apartat, ajudaran a comprendreper què aquests “evangelis” no van serconsiderats com a inspirats per Déu. Obé ofereixen una imatge poc humana deMaria. O bé destaquen de manera ex-cessivament miraculosa i poc en con-cordança amb la humanitat real deJesús, l’actuació extraordinària de la na-turalesa en el naixement i infància delnen. O bé presenten una visió inhuma-na del nen Jesús que deixa secs, morts,als nens que el molesten quan juga.

8

2.3. Exemples concrets

Amb aquestes mostres n’hi ha prou per comprendre quin és, en general, el tarannà d’a-quests evangelis apòcrifs del naixement i la infància de Jesús, i el motiu de la seva no con-sideració com inspirats per Déu per part de les Grans Esglésies:

I Maria era l’admiració de tot el poble; perquè tenint només tres anys, caminava ambuna passa tan ferma, parlava amb una perfecció tal i s’entregava amb tant de fervor a lesalabances divines, que ningú la tindria per una nena, sinó més aviat per una persona gran.Era, a més a més, tan assídua en l’oració como si tingués ja trenta anys. El seu rostre eraresplendent com la neu, de manera que amb dificultat hom podia posar en ella la mirada.(...) Aquesta era la norma de vida que s’havia imposat [als tres anys!]: des de la matinadafins a l’hora de tèrcia feia oració; des de tèrcia fins a nona s’ocupava en les seves feines;des de nona en endavant consumia tot el temps en oració fins que es deixava veure l’àn-gel del Senyor, de les mans del qual rebia l’aliment (Pseudo-Mateu VI 1-2).

Josep llençà la destral i sortí també a trobar-los. I es van presentar tots plegats al gransacerdot amb les vares. El gran sacerdot recollí les vares, entrà al temple i es posà a pre-gar. Acabada la pregària, prengué les vares, sortí i els les tornà. Però a les vares no hi ha-via cap senyal. Josep recollí la darrera vara. Aleshores de la vara va sortir-ne un colom quees posà sobre el cap de Josep. El sacerdot li digué: “Josep, Josep, t’ha tocat en sort deprendre sota la teva custòdia la verge del Senyor perquè la hi guardis”. Josep replicà: “Jotinc fills i sóc vell, però ella és joveneta. Seré la riota dels fills d’Israel. (Protoevangeli IX, 1).

Es van aturar al lloc de la cova. Un núvol fosc la cobria. La llevadora digué: “Avui lameva ànima ha estat enaltida, perquè els meus ulls han vist coses meravelloses, car hanascut la salvació per a Israel”. Tot d’una, el núvol s’anà retirant de la cova, i aparegué dinsla cova una llum tan gran que els ulls no la podien suportar. Al cap de poc, aquella llum s’a-nà retirant fins que aparegué un nadó, el qual es girà a prendre el pit de la seva mare Maria.

9

La llevadora exclamà: “Quin dia més gran per a mi el d’avui, perquè he contemplat aques-ta meravella mai vista!”. (Protoevangeli XIX 2).

En la fugida a Egipte: “Semblantment els lleons i els lleopards l’adoraven i els acom-panyaven pel desert. Onsevulla que anessin Maria i Josep, ells els precedien ensenyant-los el camí. I inclinant el cap adoraven Jesús.” (Pseudo-Mateu XIX 1).

Maria s’assegué i, mirant la copa de la palmera, la va veure tota carregada de dàtils.Llavors digué a Josep: “Si pogués ser, com m’agradaria de tenir alguns dàtils d’aquesta pal-mera!” “Trobo estrany que diguis això”, li replicà Josep. “No veus com és d’alta, aquestapalmera? I tu penses menjar-ne els dàtils? A mi em preocupa més la manca d’aigua: ja noens en queda en els odres, i no tenim d’on heure’n per a satisfer la nostra set i la del bes-tiar”. Llavors l’infant Jesús, que seia rialler a la falda de la mare, diu a la palmera: “Arbre,vincla’t, que amb els teus dàtils has de refer la meva mare”. A aquestes paraules, la pal-mera vinclà tot d’una la seva copa fins als peus de Maria. I van collir-ne prous dàtils per aalimentar-se’n tots. (Pseudo-Mateu XX 1-2).

Va succeir això després de la tornada d’Egipte. Es trobava Jesús a Galilea, acabats decomplir els seus tres anys, i jugava un dia amb altres nens al costat del llit del Jordà. Es vaasseure i va fer set bassiols de fang. En ells hi va obrir altres set canals pels quals, ambnomés el seu mandat, feia discórrer l’aigua del corrent, i desprès la deixava sortir. Però und’aquells nois, fill del diable, va tancar, per enveja, els orificis que donaven entrada a l’ai-gua als bassiols i va espatllar l’obra de Jesús. Aquest li va dir: “Ai de tu, fill de la mort, fillde Satanàs! T’atreveixes a desfer el que jo acabo de construir?” I al moment va quedarmort el xicot. (Pseudo-Mateu 16,1).

Però no tot és negatiu en els evan-gelis gnòstics. Reaccionen, encara queho facin de manera desmesurada:

1) Contra una excessiva jerarquitza-ció de l’Església, que pren, cada vega-da més, com a punt de referència l’es-tructura patriarcal de l’Imperi Romà.

2) Contra la marginació progressivade les dones en l’Església, que ja co-

mençava a aparèixer en algun escrit tar-dà del Nou Testament (veure 1 Timoteu2, 11-15). Els gnòstics, en canvi, inspi-rant-se potser en l’Evangeli de Joan, onles dones desenvolupen un clar paper te-ològic i pastoral, els donen un gran pro-tagonisme eclesial.

3) Contra una resposta superficial alproblema del mal al món. Un altre tret

3. ELS EVANGELIS GNÒSTICS DE NAG HAMMADI

El segon grup, el dels Evangelis gnòstics, presenta un altre tipusd’espiritualitat, també molt diferent de la dels canònics. Per nosaltrestenen un interès afegit, ens fan veure que el cristianisme primitiu va sermolt plural i que, al costat de les grans Esglésies cristianes, hi haviaaltres grups cristians que proposaven una fe diferent, perquè no elsagradava la fe de l’Església, ni el que ensenyen els evangelis de Marc,Mateu, Lluc i Joan.

10

positiu és la seva inquietud per aquestproblema, encara que la solució queproposen no sigui adequada.

Malauradament, ni les grans Esglé-sies van saber descobrir els punts posi-tius que podien tenir les crítiques d’a-quests grups, ni ells van fer esforçosespecials per dialogar amb les gransEsglésies.

3.1. Trets generals de la Gnosi

Dos fets concrets revifen avui el nos-tre interès per l’estudi del gnosticismeque va florir en els segles II i III d.C.

D’una banda, les tendències gnòsti-ques tornen a interessar, com als inicisdel cristianisme. No es tracta nomésd’una “moda” intel·lectual, sinó que,com ja va succeir fa quasi 2000 anys, ésconseqüència de determinades circums-tàncies polítiques, econòmiques, socialsi religioses. És una manera d’intentarcompensar la duresa de la vida en aquestmón, de trobar consol, sense que calguiencarregar-se de la transformació d’unmón ple d’injustícia.

D’altra banda, ens interessa avui laseva reacció contra la manera com lesgrans Esglésies cristianes d’aquells se-gles van encarnar la fe. Car, en el fons,qüestionen la pretensió de les gransEsglésies de gaudir en exclusivitat del’autoritat apostòlica per a interpretar iadministrar l’experiència religiosa(cristiana) i per interpretar el llegat delSenyor Jesús, devaluant, consegüent-ment, el paper i la corresponsabilitat detota la comunitat. No és casual que lagnosi i el gnosticisme cristià florissinprecisament quan l’estructuració jeràr-

quica de les Esglésies es consolida en laseva triple dimensió de bisbes-sacer-dots-diaques: ja que per l’Església catò-lica només ells —en tant que legitimatsper la successió apostòlica— són els ga-rants de la fidelitat a la tradició original,fundadora del cristianisme. Mentre que,pels cristians gnòstics, “la invenció cre-ativa original era la marca d’aquell quees tornava espiritualment viu”, i “a qual-sevol que es limités a repetir les parau-les del mestre se’l considerava imma-dur”, ja que “qualsevol que rebi l’esperites comunica directament amb el diví”(E. Pagels, Los Evangelios Gnósticos,Barcelona 1982, p. 59).

El que està en joc, doncs, és qui in-terpreta i administra de manera ade-quada i amb autoritat la revelació deJesús de Natzaret que ens ha arribat, ini-cialment, a través dels seus companys icompanyes. Segons Pagels, la respostaque donen a aquesta pregunta Valentí(un dels grans pensadors gnòstics, i queva arribar a Roma l’any 140 d.C.) i elsseus seguidors, és la següent:

“Argüiren que només l’experiènciapròpia ofereix el criteri últim de la veri-tat, tenint prioritat enfront de qualsevoltestimoni de segona mà i de tota tradi-ció, fins i tot la tradició gnòstica! Vancelebrar totes les formes d’invenció cre-ativa com a prova que una persona hapassat a estar espiritualment viva.Segons aquesta teoria, l’estructura del’autoritat mai pot quedar fixada a unmarc institucional: ha de seguir essentespontània, carismàtica i oberta”. (Losevangelios gnósticos, p. 66).

És important, doncs, per a aquestsgrups, destacar el valor del coneixementcreador, per això aquest moviment rep

11

el nom de Gnosi. El nom de “gnòstics”,com ja he indicat, es deu, segons l’anticescriptor eclesiàstic Hipòlit, al fet que elgrup dels anomenats “naasens” (o se-guidors de la Serp) “es van autoanome-nar gnòstics”, proclamant-se els únicsposseïdors del coneixement (gnosi) pro-fund”.

Específic de la “gnosis” és la tesi quela salvació s’aconsegueix pel coneixe-ment. Però no per un coneixement qual-sevol, sinó per un coneixement que éssuperior als sentits, a la raó i a la fe. Unconeixement que no posseeixen tots elsmortals, sinó només aquelles personesque han estat agraciades per una guspi-ra de llum divina despresa de Déu i tan-cada a la presó del cos. Per aquest mo-tiu s’autoanomenen “pneumàtics”(“espirituals”: de la paraula gregaPneuma, que vol dir “esperit”). Com as-senyala M. Guerra6, la Gnosi “… con-sisteix en una introspecció psicològico-religiosa, a vegades amb connotacions“místiques”, de l’home en la seva prò-pia interioritat, generalment mitjançantla resposta a la triple pregunta: ‘D’on hevingut, on sóc, on vaig?’, o també ‘Quiera, qui sóc, qui seré?’. Per això, en elgnosticisme antic, la ‘revelació’ és unmissatge que ve de dalt, capaç de ‘des-pertar’al ‘pneumàtic espiritual’, és a dir,al gnòstic, fent-lo adonar que el seu ‘es-perit’ és superior a la matèria, que noprové del món inferior o material, sinódel pleromàtic o diví, i que a ell ha deretornar. La ‘revelació gnòstica’ consis-teix en ‘experimentar’ la dignitat no dela persona humana, sinó d’un dels seuscomponents: ‘l’esperit’, així com l’ex-celsitud del seu origen i el seu destí…Per això no donen importància al con-

tingut objectiu de la revelació divina.Per això la gnosi és un ‘coneixementsalvador’ en tant que aquest coneixe-ment és capaç de fer conscient l’esperithumà del seu destí transcendent, d’alli-berar-lo de la seva situació present en elcos i en el món, així com de col·locar-lo en la seva situació definitiva desprésde la seva mort”.

En un ambient de persecució —fa-cilitat pel compromís a favor de la jus-tícia, propi dels evangelis canònics, so-bretot dels sinòptics— és comprensibleque uns evangelis, com els gnòstics,gaudissin fàcilment de simpatia entreles persones que no veien bé oposar-seals poders establerts. El seu espiritualis-me i ocultisme evitava que fossin des-coberts i denunciats a l’Imperi com aelements políticament perillosos.

Finalment, un dels problemes quemés preocupaven als “gnòstics” —i quecontinuen preocupant-nos avui— és l’e-xistència del mal al món. La respostagnòstica implica un cert dualisme. Perells, el Déu suprem és transcendent,llunyà, impersonal i inactiu (rep dife-rents noms: Pare, Transcendent, Amorf,Abisme, Pre-Pare, etc.). Per això no in-tervé en la creació de la matèria o en laformació del món, ni en el seu govern,ni en la vida dels éssers humans, ni enla història de la humanitat. No hi inter-vé, ni pot intervenir-hi, ja que, si ho fes,es contaminaria, es tornaria dolent, dei-xaria de ser diví, ja que la matèria és elmal. Així, no se’l pot culpabilitzar per-què el món vagi tant malament.

Com expliquen, aleshores, l’origendel món? Amb diferents matisos, i se-gons els grups, ho expliquen així: Déu,el Transcendent, el totalment Descone-

12

gut, per una decisió absolutament lliure,decideix comunicar-se per gràcia. Apartir d’aquesta decisió, comença l’e-missió descendent dels “eons” (perío-des de temps, eternitat): designació ge-nèrica de les entitats o personificacionsde l’àmbit superior o pleromàtic7 quevan emanant de Déu.

Cada “eó” procedeix de la divinitatper emanació i emparellament (masculí-femení): Déu-Gràcia, Abisme-Silenci,Enteniment-Veritat, Paraula-Vida,Home-Església, etc., fins a completarl’”ogdóada”, els “quatre parells d’eons”(o els dotze parells, segons altres siste-mes). Aquesta comunicació de Déu potseguir, multiplicant-se. En aquest pro-cés, l’element femení de la parella —i,sobretot, la “mare”— té molta impor-tància. En alguns sistemes, al costat delPare innombrable, en el procés de gene-ració dels “eons”, hi ha el principi fe-mení, la mare, anomenada tambéBarbelo (que pot ser identificada ambl’Esperit).

En aquest supòsit, el món materialno és obra de Déu, sinó del Demiürg ide la Saviesa i és, per tant, dolent. ElDemiürg rep noms diferents segons lesescoles (Arcont, Ialdabaot, Saclas,Samael) i és, sovint, identificat amb elDéu de l’Antic Testament i contraposatal “Déu bo”, suprem (el del NouTestament, encara que, aleshores, noens ha creat, ni salvat a través de Jesús).

S’entén, aleshores (com accentual’Evangeli de Judes), que tinguin unavisió negativa del cos de la persona hu-mana. I s’entén que la salvació no s’ob-tingui per l’entrega de Jesús fins a lacreu (on “Déu estava reconciliant ambell al món pecador”, 1Cor 5, 17-21), per

tal que la persona, lliure de l’esclavatgedel pecat, pugui fer el bé gràcies al dode l’Esperit de Jesús (Rom 8). La sal-vació més aviat ve per l’alliberamentdel cos, que és la presó de l’esperit, dela llum que té empresonada. Això no-més ho assoleix “el que sap, el que co-neix”, com és el cas de Judes, segonsl’Evangeli que se li atribueix. Per tant,suposant que la matèria és l’origen delmal, Jesús demana a Judes que l’ajudi aalliberar-se del seu cos, entregant-lo alsseus enemics, ja que no és bo que Jesúsestigui immers en un cos material.

Per això, segons ells, no hi pot haverautèntica encarnació de Déu. Alguns,fins i tot, arriben a afirmar que el cos deJesús era només aparent8. D’altres afir-men que, en el moment de la creu, Crist,ocult en Jesús, va deixar el seu cos,rient-se dels que creien que l’estavencrucificant. En una concepció d’aquesttipus, no hi ha cap solidaritat autènticade la Víctima Jesús amb les víctimesd’aquest món… Tot el contrari del queafirmen els Evangelis canònics.

3.2. L’Evangeli de TomàsSón molts els escrits que els diver-

sos grups o sectes gnòstiques van pro-duir per defensar les seves doctrines,més o menys evolucionades. Un delsmés interessants i més antics, trobattambé en la biblioteca de NagHammadi, és l’anomenat Evangeli deTomàs, que recull diferents paraulessoltes atribuïdes a Jesús, moltes d’ellesen formulacions semblants a les quetrobem als Evangelis anomenats si-nòptics, perquè en “un cop d’ull” (aixòés el que significa “sinòptic” en grec)

13

es poden constatar les seves semblan-ces.

El que distingeix l’Evangeli deTomàs dels quatre canònics és que noaccepta el model d’Evangeli que es vaimposar des de Marc, situar les tradi-cions sobre Jesús en el marc de la sevavida, la que el va dur a la mort en creui a la resurrecció. Es limita a recollir,simplement, 114 “logia” o paraules sol-tes de Jesús, totalment al marge de la se-va història.

Diverses d’aquestes paraules estanformulades de manera que reflecteixinla teologia gnòstica, com veurem mésavall, i tenen poc a veure amb el que co-neixem de Jesús pels Evangelis canò-

nics, que semblen anteriors a l’Evangelide Tomàs (encara que és possible quetambé hagi rebut tradicions orals, sem-blants a les dels Evangelis sinòptics, pe-rò que no depenen d’ells).

Un únic exemple (el text del qualveurem més avall). Segons aquest evan-geli, la paràbola de l’ovella perduda (Lc15,3-7; Mt 18,10-14) explica que el pas-tor va anar a buscar l’ovella perduda,perquè era la més grassa i per això lavolia més que a les altres. Mateu i Lluc,en canvi, diuen que la va anar a buscarsimplement perquè estava perduda iDéu no vol que ningú es perdi.

Podem veure, ara, alguns altres tex-tos de l’Evangeli de Tomàs.

14

3.3. Exemples concrets

“Jesús ha dit: “Si els qui us guien diuen: Mireu, el Regne és en el cel, aleshores elsocells del cel us passaran al davant ; si us diuen : És en el mar, aleshores els peixos uspassaran al davant. Tanmateix, el Regne és dins de vosaltres i és fora de vosaltres. Quanus conegueu a vosaltres mateixos, aleshores sereu coneguts i sabreu que sou fills del Parevivent. I si no us coneixeu a vosaltres mateixos, aleshores us trobeu en la indigència, soula indigència.” (Paraula 3)

“Jesús veié uns nadons que mamaven i digué als seus deixebles : “ Aquests nadonsque mamen s’assemblen a aquells qui entren en el Regne.” Ells li digueren: “Aleshores, siens fem petits, entrarem en el Regne?” Jesús els digué: “Quan de dos en feu un, i quanfeu el de dins com el de fora, i el de fora com el de dins, i el de dalt com el de baix, i quanfeu, mascle i femella, una sola cosa, a fi que el mascle no sigui mascle i la femella no si-gui femella; quan fareu ulls en lloc d’un ull, una mà en lloc d’una mà, un peu en lloc d’unpeu i una imatge en lloc d’una imatge, aleshores entrareu (en el Regne)”. (Paraula 22)

“Jesús ha dit: “Si us diuen: Vosaltres, d’on sortiu?, digueu-los: Nosaltres venim de lallum, del lloc on la llum surt d’ella mateixa; ella s’ha enlairat i s’ha revelat en llur imatge. Sius diuen; Vosaltres, qui sou?, digueu: Nosaltres som els fills i som els elegits del Pare vi-vent. Si us pregunten : Quin és el signe del vostre Pare que està en vosaltres?, digueu-los:És un moviment i un repòs”. (Paraula 50)

“Jesús ha dit: “El regne s’assembla a un pastor que tenia cent ovelles. Una d’elles, almés grassa, s’extravià. Deixà les noranta-nou i cercà únicament aquella fins que la trobà.Després d’aquest sofriment, digué a l’ovella: “T’estimo més que a les noranta-nou”. (Paraula107)

3.4. L’Evangeli de Maria[Magdalena]

Per l’interès que ha despertat El co-di Da Vinci, amb les seves afirmacionssobre un hipotètic matrimoni de Jesús iMaria Magdalena i el fill que tinguerenen comú, direm un parell de coses sobreels Evangelis gnòstics de Maria i deFelip, ja que Dan Brown, l’autor de lanovel·la, diu que les seves afirmacionsestan fonamentades històricament peraquests dos evangelis.

Comencem amb l’Evangeli deMaria, l’original grec del qual va ser es-crit, probablement, a la segona meitatdel segle II. A cap lloc d’aquestEvangeli es diu que Maria Magdalenava ser l’esposa de Jesús, ni que tinguésun fill d’ell. Sí que s’indica, en canvi,que Maria Magdalena és la deixeblapreferida de Jesús. En aquest tret s’as-sembla als altres Evangelis gnòsticsque, per donar ‘legitimitat’ al seu escrit,l’atribueixen a un Apòstol, que seria,aleshores, el preferit del Senyor.

D’acord amb les tendències gnòsti-ques ja comentades, aquest evangelicerca devaluar l’autoritat de Pere a fa-vor d’una altra figura alternativa —enaquest cas Maria Magdalena— que se-ria la deixebla preferida de Jesús, la re-ceptora de les seves revelacions privile-giades. Això suposa el següent text, queapareix després que Maria hagi explicatalgunes de les seves visions:

“Després de dir tot això, Marihamromangué en silenci, atès que elSalvador havia parlat amb ella fins aquí.Aleshores Andreu respongué dient alsgermans: “Digueu el que us semblad’això que ha dit. Jo, per la meva part,no crec pas que el Salvador hagi dit to-tes aquestes coses. Certament, aquestesdoctrines són ben estranyes”. Pere res-pongué i parlà en el mateix sentit, i elsinterrogà respecte al Salvador: “És queha parlat amb una dona sense saber-honosaltres i no pas obertament? Hem decapgirar-nos i escoltar-la tots? És quel’ha preferida a nosaltres?” AleshoresMariham plorà i digué a Pere: “Pere,germà meu, què penses? Creus que johe pensat aquestes coses tota sola o quementeixo respecte del Salvador?” Levíprengué la paraula i digué a Pere: “Pere,des de sempre has estat impetuós. Araet veig exercitant-te contra una donacom si fos un adversari. Però si elSalvador la féu digna, qui ets tu per a re-butjar-la? Ben cert que el Salvador laconeix perfectament. Per això l’ha esti-mada més que a nosaltres”. (Ev. Maria17-18).

En aquest text no s’indica que Mariafos l’esposa de Jesús, sinó tan sols, comen el cas del ‘deixeble estimat’ (al’Evangeli de Joan), o de Judes (al’Evangeli de Judes), que Jesús l’estimamés que als altres. Per això li ha comu-nicat unes revelacions privilegiades quesón superiors —això és el que pretén de-

15

“Simó Pere digué: “Que Mariham se’n vagi d’entre nosaltres, car les dones no són dig-nes de la vida.” Jesús digué: “Heus ací que jo la guiaré per fer-la mascle, per tal que ellatambé esdevingui un esperit vivent semblant a vosaltres, mascles. Car tota dona que es fa-ci mascle entrarà en el Regne dels cels”. (Paraula 114)

fensar— a les revelacions públiques quetrobem en els Evangelis Canònics. A laresta de l’Evangeli de Maria no hi hacap altre text que pugui donar peu a lasuposició que Maria Magdalena i Jesúsfossin casats.

3.5. L’Evangeli de Felip

És l’altre text en què es basa DanBrown per afirmar el casament de MariaMagdalena i Jesús. Segons els investi-gadors, es tracta d’un text claramentmarcat pel pensament gnòstic. Com totsels Evangelis gnòstics, està escrit perdonar fonament històric i teològic aunes doctrines que no han trobat gaireressò en les grans Esglésies cristianes.No cal suposar, aleshores, sense més,que allò que aquests evangelis gnòsticsafirmen, respongui a dades històriques,fiables des d’una investigació científicaseriosa. I més, donat que no són escritstant antics com els Evangelis Canònics.

Afegim que res en el text permet nitan sols suposar que hagi pogut ser es-crit per l’apòstol Felip. Va ser redactat,probablement, entre la segona meitatdel segle II i la primera meitat del segleIII, probablement en grec (encara queno coneixem l’original), i la seva teolo-gia està molt influenciada per la delgnòstic Valentí.

Vegem els textos en què es basa DanBrown per afirmar que aquest Evangelidemostra que Maria Magdalena va serl’esposa de Jesús i va tenir un fill d’ell.El primer és el següent:

“N’hi havia tres que sempre anavenamb el Senyor: la seva mare Maria, la se-va germana i Magdalena, que era anome-

nada la seva companya. La seva germa-na, la seva mare i la seva companya erencadascuna una Maria” (Ev. de Felip 32).

Del fet que Maria és anomenadaaquí “la companya” de Jesús, l’autord’El codi Da Vinci dedueix que aixòsignifica que és la seva esposa. I per de-mostrar-ho, posa en boca de Teabing(un personatge de la novel·la, presentatcom a historiador), les següents parau-les: “Com li dirà qualsevol estudiós del’arameu, la paraula companya, enaquells dies, significava literalment‘cònjuge’”.

Però aquesta argumentació pateixd’un defecte seriós: aquest evangeli nova ser escrit en arameu, sinó en grec i,per tant, el que la paraula vulgui dir enarameu resulta poc interessant. La pa-raula grega que s’usa aquí (koinonós),pot significar “esposa”, encara que no ésla paraula que el grec sol fer servir perdesignar a l’esposa. Però pot significartambé “germana” (en sentit espiritual) o“soci”, company de feina. És la matei-xa paraula que usa Lc 5,10 per indicarque Jaume i Joan eren els companys queformaven societat amb Simó per practi-car la pesca al llac de Galilea. Ningúprou sensat deduirà d’aquesta paraulaque Jaume i Joan eren els companys se-xuals de Pere o de Jesús. Amb la parau-la sola, per tant, no n’hi ha prou per de-mostrar que aquest Evangeli vulguidesignar Maria Magdalena com l’espo-sa real de Jesús.

Però hi ha un altre text en el que tam-bé es basa Dan Brown per donar com ademostrat que Maria Magdalena eral’esposa de Jesús. És el següent:

16

“La Sophia denominada “eixorca”és la mare dels àngels. I la companya del[Salvador] és Maria Magdalena. [Cristl’estimava] més que als deixebles [i so-lia] besar-la [a la boca]. Els altres [dei-xebles s’ofengueren i manifestaren llurdesaprovació]. Ells li digueren: “Perquè l’estimes més a ella que a tots no-saltres?” El Senyor els respongué: “Perquè no us estimo com a ella?” (Ev. deFelip 55).

La còpia, en llengua copta, que haarribat fins a nosaltres, està deterioradaen alguns punts. Les paraules entre clau-dàtor indiquen la reconstrucció que hanfet els especialistes, de la millor mane-ra possible. L’expressió sorprenent és laque afirma que Jesús “besava a MariaMagdalena a la boca”. D’això en de-dueix Brown que era la seva esposa.

Però la paraula “boca”, segons elseditors científics, no és una paraula se-gura del text original. A la nota 81 de lapàgina 35 de l’edició de Los Evangeliosgnósticos que he citat abans en la nos-tra nota 4, s’indica que la paraula ha ha-gut de ser restituïda, i que en el seu llochi podria haver hagut paraules com“galta” o “front”.

En el món jueu, en el que la dona, sisortia al carrer amb el marit, no anava alseu costat sinó darrera seu, és molt difí-cil imaginar Jesús besant públicamentMaria a la boca, ni encara que fos la se-va dona: això pot tenir lloc alHollywood del segle XX, però no a laGalilea del segle I. Però, encara que al’original hi constés, efectivament la pa-raula ‘boca’, ni tan sols això demostra-ria que s’estigués parlant de Maria coml’esposa, ja que el món gnòstic té unacerta predilecció per aquest tipus d’i-

matges simbòliques, moltes d’elles ambconnotacions sexuals, sense que aixòimpliqui, ni molt menys, que s’estiguinreferint a una relació sexual de Jesús.Pot ser una manera d’expressar simbò-licament la relació íntima, de coneixe-ment espiritual profund, que hi haviaentre Jesús i Maria Magdalena.

Hi ha exemples que mostren queaquest llenguatge no és estrany enaquest tipus d’escrits gnòstics. En un al-tre text en el que ja comencen a aparèi-xer tendències gnòstiques (em refereixoa les Odes a Salomó), s’utilitza un tipusd’imatges que a nosaltres ens resultenimpròpies, per expressar la relació pro-funda, espiritual, entre l’autor i Déu.L’escrit (una col·lecció d’himnes cris-tians d’inicis del segle II, que té un llen-guatge semblant al de l’Evangeli deJoan), conté el següent paràgraf:

“M’oferiren una copa de llet i la vaigbeure en la dolcesa de l’amabilitat delSenyor. El Fill és la copa, i el qui ha es-tat munyit (és) el Pare, i el qui el mun-yí (és) l’Esperit Sant. Perquè els seuspits eren plens i no era pas convenientque llur llet es vessés inútilment,l’Esperit Sant obrí el seu si i uní la lletdels dos pits del Pare i donà la barrejasense que ho sabessin, i els qui (la) re-beren són en la plenitud de la dreta.”(Oda 19,1-5).

És legítim concloure que el llenguat-ge de la gnosi no pot ser pres literalment,i que té un to radicalment diferent tantdel que fan servir els Evangelis canò-nics, com del que imaginem nosaltres.

Tampoc resulta convincent l’afirma-ció de Dan Brown que Jesús “haviad’estar casat”. Com a mínim això és elque li fa dir en la novel·la al protago-

17

nista, Robert Langdon, presentat com aprofessor de Simbologia religiosa de laUniversitat de Harvard:

“Jesús era jueu. I el decor social du-rant aquell temps pràcticament prohibiaque un home jueu no es casés. Segons elcostum jueu, el celibat era condemnat.(...) Si Jesús no es va casar, com a mí-nim un dels Evangelis de la Bíblia hohauria esmentat i hauria donat algunaexplicació de la seva condició natural desolteria.”

Quin valor té aquest argument? Quèhi ha de veritat en ell? La mitja veritatés a vegades la pitjor de les mentides.És cert que casar-se era el més obvi enel món jueu, complint-se així l’ordre deGènesis, 1,18 (de pas es facilitava quepogués venir el Messies). Un rabí no po-dia ser ordenat com a tal si no estava ca-sat (però Jesús no era un rabí ordenat!).Però, encara que casar-se fos el més cor-rent, no és veritat que no casar-se fosuna cosa antinatural, mal vista, proucom per fer que els Evangelis haguessinde justificar el que Jesús no estigués ca-sat. De fet, un profeta tan significatiucom Jeremies no va casar-se. TampocJoan el Baptista estava casat. I tampocla majoria dels essenis del temps deJesús es casaven, i no provocaven peraixò les crítiques dels seus contempora-nis. Segons Filó d’Alexandria, mésaviat eren admirats per aquesta causa.

Per tant, en temps de Jesús, el ma-trimoni no era obligatori entre els jueus.I si Jesús no es va casar —com tampocno va tenir casa pròpia i va ser un pro-feta itinerant—, no per això ho haviend’afirmar de manera explícita elsEvangelis canònics. Per altra banda, és

un fet que els Evangelis canònics parlensense cap dificultat de la família deJesús (pares i germans). No haurien d’o-cultar per cap motiu, aleshores, queJesús hagués estat casat, sobretot si te-nim present que en aquella època lesprimeres Esglésies cristianes no teniencap prejudici contra el sexe. De fet, Perei els altres Apòstols estaven casats.

No sembla, doncs, que aquestEvangeli doni cap fonament a la tesisd’El codi Da Vinci.

3.6. L’Evangeli de Judes

En el context on ens han situat la res-ta dels evangelis apòcrifs, vegem aral’Evangeli de Judes9. Encara que no ha-via estat trobat, sabíem de la seva exis-tència per les crítiques que li va fer santIreneu cap l’any 180 en la seva obraContra les heretgies. El fet que sigui unescrit autèntic significa només que per-tany a l’època antiga que se li atribueix.

Recordem que aquest “evangeli” vaser trobat accidentalment per uns page-sos a El Minya, Egipte, l’any 1978, unindret proper a Nag Hammadi, i tretil·legalment del país. El 1984 va ser di-positat en un banc de Nova York. A cau-sa d’haver estat tant de temps mal pro-tegit, el manuscrit es va deteriorar i haperdut una part del text. Per aquest mo-tiu els especialistes l’han hagut de re-construir el millor que han sabut. Compassa sovint en aquests casos, l’evange-li no du el nom de Judes com a autor,però s’ha pogut deduir, pel seu contin-gut, que es tracta de l’Evangeli de Judes,gràcies a l’esmentada crítica de santIreneu, on llegim:

18

“Diuen que Judes conegué totesaquestes coses i, precisament perquè no-més ell va conèixer tota la veritat més queels altres apòstols, executà el misteri dela traïció. Presenten aquestes invencionsanomenant-lo l’Evangeli de Judes”.

3.6.1. ContingutEl llibre comença amb les següents

paraules “Relat secret de la revelacióque Jesús contà en conversa a JudesIscariot durant una setmana, tres diesabans de celebrar el Trànsit [laPasqua]”. Es tracta, doncs, d’una reve-lació secreta, exclusiva de Judes, que se-ria el deixeble preferit de Jesús. Aquestarevelació el separa dels altres deixebles,com Jesús li indica en un altre text:

Però Jesús li anuncia que, encara queserà maleït per molts, ell ascendirà a la[generació] sagrada:

De Jesús, aquest evangeli diu, perexemple:

19

“Allunya’t dels altres i et contaré elsmisteris del regne. És possible que arri-bis a abastar-lo, però et sentiràs molt afli-git. Com que algun altre et reemplaçarà[al·lusió a l’elecció de Maties a Fets 1,15-26], per tal que els dotze [deixebles] pu-guin tornar a la plenitud per al seu déu[que, òbviament, per a aquest evangeli,no és el Déu veritable]”.

“Jesús respongué i digué: Et convertiràsen el tretzè, i tu seràs maleït per les altresgeneracions, i tu arribaràs a manar sobreells. En els darrers dies maleiran la tevaascensió a la [generació] sagrada”.

“Ell començà a parlar-los sobre els mis-teris més enllà del món i el que succeiriaa la fi. Sovint no s’apareixia als seus dei-xebles com ell mateix, sinó com un nen”.

“Un dia, estava ell amb els seus deixe-bles a Judea, i els trobà congregats i enpiadosa observança. Quan se’ls hi apro-pà i els veié donant les gràcies pel pa, variure. Els deixebles li digueren: Mestre,per què te’n rius de la nostra acció degràcies? Estem fent el que és correcte.Ell els respongué: No me’n ric de vosal-tres. Vosaltres no esteu fent això per prò-pia voluntat, sinó perquè és a través d’ai-xò com el vostre déu serà lloat. Ellsdigueren: Tu ets el fill del nostre déu.Jesús els respongué: Com em conei-xeu? Certament us dic, cap generació dela gent que està enmig de vosaltres emconeixerà.

Quan els deixebles sentiren això, vancomençar a enutjar-se i enfurismar-se ia blasfemar en contra d’ell en els seuscors. Quan Jesús s’adonà de la seva fal-ta d’[enteniment, els digué]: Per quèaquesta agitació us condueix a l’odi? Elvostre déu que està dins de vosaltres i[…] ha provocat l’odi en les vostres àni-mes. Deixeu que qualsevol de vosaltresque sigui prou fort entre els humans ma-nifesti a l’home perfecte i es planti davantmeu. Ells li digueren: Tenim la força. Peròels seus esperits no es van atrevir a po-sar-se davant d’ell, excepte JudesIscariot. Ell es va posar davant Jesús,però no va poder mirar-lo als ulls, i va gi-rar-se. Li va dir: Jo sé qui ets i d’on véns.Tu véns del Regne immortal de Barbelo.I jo no sóc digne de pronunciar el nom dequi t’ha enviat. Sabent que Jesús estavareflexionant sobre alguna cosa que el te-nia exaltat, Jesús li digué: allunya’t delsaltres i jo et diré els misteris del regne.És possible que l’abastis, però hauràsd’assumir un gran tracte”.

En aquest context, explica d’unamanera diferent dels Evangelis canònicsl’entrega de Jesús per part de Judes: hofa perquè Jesús vol alliberar-se del cos,que li resulta una càrrega, un impedi-ment (és quelcom de negatiu, no creatper Déu, segons els gnòstics, i cal alli-berar-se d’ell per poder arribar a la sal-vació, com ja hem vist). Per això dema-na a Judes que l’entregui als seusenemics (el motiu del diner, conegut perla tradició, és esmentat, de pas, al final):

3.6.2. Credibilitat històrica del’Evangeli de Judes

Que es tracti d’un text autèntic, és adir, original i antic, no significa auto-màticament que sigui veritable o queaporti realment fets històrics que no co-neixíem fins ara. Pot ser producte de laimaginació del que l’ha escrit o dels in-teressos del grup, que vol defensar la se-va manera d’interpretar Jesús ambaquest escrit. En aquest cas, i per donar-li més autoritat davant dels altres evan-gelis, els seus autors l’atribuïren aJudes, que seria, segons ells, el deixebleprivilegiat de Jesús i el que millor l’hau-ria conegut. Amb aquest text intentariendefensar les seves doctrines, que resul-taven innovadores i s’apartaven de la fe

de les grans Esglésies cristianes de l’è-poca.

Pel que sabem d’aquella època, rered’aquest evangeli s’hi trobaria una sec-ta gnòstica, coneguda com els caïnians.Aquests (per contraposició a les gransEsglésies, i en concret a l’AnticTestament, que consideraven inspiratper Jahvè, un déu dolent) veneraven,com d’altres sectes de la mateixa ten-dència, tots aquells personatges que sónmal vistos a l’Antic Testament: la serp,Caín, els sodomites, Esaú i després, òb-viament, Judes. Amb això justificavenuna vida moral que s’apartava força delscànons de les grans Esglésies.

Aquest “evangeli” (com en generalels evangelis gnòstics) apareixen en unaèpoca en què va florir un tipus de cris-tianisme elitista i espiritualista —en elsentit negatiu del terme— que es carac-teritzava per negar el valor a la creació,obra d’un déu dolent. Per això, algunsd’aquests grups identificaven aquest déuamb el Déu de l’Antic Testament.

Si la creació és dolenta, aleshores elcos humà també ho és. Seguint Plató,el cos és com la presó de l’esperit, del’ànima. I la salvació consisteix en co-nèixer aquest fet i, per tant, en allibe-rar-se del cos, perquè la llum del Déudesconegut, que ha quedat closa en elcos humà, pugui ascendir de nou a Déui gaudir així de la plena felicitat.D’aquí la paraula grega gnosi (“conei-xement”). Per això, per aquests grups(que no privilegiaven l’ètica jesuànica,el compromís pels pobres i per la hu-manització del món) el cos no nomésno resultava interessant, sinó que eracontraproduent.

20

“Els summes sacerdots murmura-ren, perquè [ell] se n’havia anat a la cam-bra de convidats per orar. Però algunsescribes es quedaren allà vigilant aten-tament per arrestar-lo durant la seva ora-ció, perquè tenien por de la gent, que elreconeixien com a profeta. S’aproparena Judes i li digueren: Què hi fas aquí? Tuets deixeble de Jesús. Judes els contes-tà com ells esperaven. I ell va rebre unsdiners i els l’entregà”.

Si per ells el Déu de la Bíblia era do-lent i, a més, volien oposar-se a la fe deles grans Esglésies, és fàcil comprendreque consideressin com a herois a aquellspersonatges de la Bíblia descrits com adolents: la serp, Caín o Judes. I podementendre també que, per defensar el seumenyspreu al cos, afirmessin que Jesús

encarregà a Judes (que coneixia la gra-vetat de tenir cos) que el traís i l’ajudésa alliberar-se del cos que l’oprimia.

Per tant, aquest Evangeli no indicares que respongui realment a la veritathistòrica. Simplement proposa un tipusde cristianisme light però elitista.

21

4.1. Naixement del “gènere litera-ri” Evangeli

Mentre vivien els Apòstols o els dei-xebles immediats i els primers segui-dors de Jesús, no resultava difícil saber,amb certa garantia, si quelcom ho haviadit o fet Jesús. Se’ls ho podia preguntar.El problema es va plantejar quan vancomençar a morir, la majoria màrtirs. Is’agreujà a mesura que van començar acreure en Jesús comunitats cada vega-da, geogràficament, més llunyanes.Com garantir la fidelitat al Jesús verita-

ble, si les comunicacions entre els mis-sioners i les diferents Esglésies no re-sultaven gens senzilles?10

4.2. La gran aportació de MarcEl cristià genial que va trobar la ma-

nera de garantir la fidelitat a Jesús ésanomenat Marc per la tradició, que elconsidera un deixeble de Pere, encaraque la seva teologia és més aviat pauli-na. Ell va posar com a títol de la sevaobra la paraula Evangeli (Mc 1,1): una

4. CONTRASTOS

22

paraula grega que significa “BonaNotícia”. Així, ell va ser l’inventor delgènere literari d’escrits que hom va co-mençar a anomenar Evangelis.

Cap l’any 70, Marc va adonar-seque, si hom només citava paraules deJesús (com faran després els evangelisgnòstics), podrien ser falsificades, jaque “un text, fora del seu context, fàcil-ment es converteix en pretext”. Per ai-xò situà tot el que Jesús va fer i va dirdins del marc d’una vida que el va dura la creu i a la resurrecció. Així hi ha-via un punt de referència fonamental,basat en la història real de Jesús deNatzaret, per a impedir que se li atri-buïssin fets o paraules que mai no haviapronunciat.

A l’inici de la seva obra, Marc pre-senta el projecte de Jesús com a procla-mació de la proximitat del Regnat deDéu, que exigeix un canvi en les nostresvides (Mc 1,14-15). Per a un jueu d’a-quells temps, “Deu regna” quan es fajustícia al pobre i es crea un món on reg-ni la pau amb justícia11. El Déu queanunciava Jesús vol el bé de tot ésserhumà que està per damunt del més sa-grat (Mc 2,23-28 i 3,1-6). Per Jesús, l’a-mor a Déu i al proïsme són inseparables;el culte que Déu vol és inseparable de lajustícia i ha de dur a ella. Aquests trets,que ara no podem ampliar, donen raó ala conflictivitat de Jesús i expliquen elfet d’acabar en una creu12.

4.3. L’aportació de MateuL’autor de l’evangeli atribuït a

Mateu transmet probablement la tradi-ció de l’església d’Antioquia on Pere hidesenvolupà un gran paper. Segurament

va quedar impressionat per Marc, ja qued’ell pren nombrosos textos que li de-gueren semblar que expressaven fidel-ment la tradició apostòlica. Però ell te-nia les seves pròpies tradicions (sobretotde paraules de Jesús, com el Sermó dela muntanya) i vol, a més, remarcar dospunts importants per a la seva comuni-tat. L’un referent a les relacions amb eljudaisme: Jesús no ha vingut per a car-regar-se’l sinó per a dur-lo a la plenitud;una plenitud que no consisteix en elcompliment fonamentalista de la lletra,sinó més aviat en radicalitzar l’amor alproïsme (veure Mt 7,12). Per això, des-prés de la resurrecció de Jesús, la torxade ser “poble de Déu” passa a tots elspobles de la terra (Mt 28,18-20). Per ai-xò Mateu també destaca, encara mésque Marc, la importància de l’amor ra-dical al proïsme més pobre, convertint-lo en criteri decisiu per la trobada de lesnostres vides amb Déu (Mt 25,31ss).

4.4. L’aportación de LlucTambé Lluc recull el model marcà

d’evangeli. Però com Mateu, també ellté les seves pròpies tradicions: les parà-boles del fill pròdig i del bon samaritàmostren que la misericòrdia és indis-pensable en tota la relació de l’homeamb Déu, enfront del fariseisme d’un“compliment” sense misericòrdia.

Aquesta misericòrdia, que travessatota la seva narració, arrenca des delsseus inicis amb dos passatges fonamen-tals: en la seva primera actuació públi-ca, Jesús entra a la sinagoga de Natzareti declara que “s’acompleix avui” unpassatge d’Isaïes que val també com adescripció del Regnat de Déu:

23

“L’Esperit de Déu està sobre mi: m’haungit per a anunciar la bona nova alspobres, proclamar l’alliberament alscaptius i la vista als cecs, per donar lli-bertat als oprimits i proclamar un anyde gràcia del Senyor” (Lc 4,16-21). Pocdesprés, en l’anomenat “Sermó de laplana”, Jesús pronuncia les seves be-naurances, més radicals que les deMateu, perquè no lloen unes actituds, si-nó que declaren a Déu partidari dels quees troben en situació de pobresa, plor,fam i persecució (Lc 6,20-23). Són comuna confirmació de la descripció de Déuque Lluc ha posat en llavis de Maria jaabans del naixement de Jesús: el que facaure del tron als poderosos i omple debéns als pobres (1,51.53).

No ha de resultar estranya, alesho-res, la radicalitat de les crítiques deJesús contra els rics, més forta encaraque la d’altres evangelistes, i contra laconversió de la riquesa privada en ídol:ningú pot servir a dos Senyors (16,13).

Segons Lluc, aquest missatge el vaentendre molt bé la primera esglésiacristiana de Jerusalem: en ella no hi ha-via pobres, perquè tots compartien (Fets2, 42-47 i 4, 32-35).

4.5. L’aportació de JoanAmb el quart evangeli, ja ens estem

apropant a l’aparició dels Apòcrifs. Peròel seu autor manté coherentment l’airede família trobat en els sinòptics. Tambéell subratlla la humanitat de Jesús i elseu compromís a favor dels éssers hu-mans. El “Fill únic” de Déu va prendrerealment carn en la nostra història (Jn1,14). I Joan destaca en la seva primerapart que va ser la seva defensa dels que

tenien la vida amenaçada, els malalts,allò que va dur Jesús a entrar en con-flicte amb la religiositat dels poderososd’Israel (Jn 5 i Jn 9).

Aquest motiu no apareix de formatant intensa com en els evangelis sinòp-tics, perquè el que és específic del seuautor (del que el Quart Evangeli diu queera “el deixeble estimat” de Jesús) va serhaver descobert tota fondària del miste-ri de la persona de Jesús. No és tant solsel Messies, el Profeta esperat, sinó queés molt més. Qui el veu a ell veu al Pare(veure Jn 14,9).

Aquest gran descobriment del quartevangelista, la divinitat de Jesús, intuï-da, però no explicitada pels Evangelis si-nòptics, el va dur a intentar explicar enel seu Evangeli, per activa i per passiva,el gran misteri de Jesús. Altres aspectes,que ja eren prou coneguts per la tradiciósinòptica, no apareixen tant destacats enla seva obra.

Però no per això són ignorats: cap al-tre evangeli anomena tantes vegades aJesús com a “home”. I seguint l’esque-ma donat per Marc, i mantingut per laresta dels evangelis canònics, Joan in-sereix la seva teologia en la història dela vida de Jesús; una vida a favor delséssers humans i la denúncia d’un cultefals que va acabar duent Jesús a la creu(2,13-22). El testament de Jesús, pocabans d’enfrontar-se a la mort, deixaben clar què el preocupa realment i volque els seus deixebles facin realitat a laterra:

“Us dono un nou manament: que usestimeu els uns als altres, com jo us heestimat… En això coneixeran tots quesou deixebles meus: si us estimeu elsuns als altres” (13,34-35).

24

4.6. Judes en els Evangeliscanònicos

Els quatre evangelis coincideixendient que Judes va entregar Jesús, va re-bre diner a canvi, i l’entrega va ser unfactor decisiu en l’assassinat del Mestre.En això últim hi pot haver un avís alscristians en persecució per evitar que nodelatin a germans seus més marginats.Però els evangelistes no coincideixenpel que fa als motius de la traïció. Marc(cap l’any 70) només diu que Judes elva entregar després de la unció aBetània i que els summes sacerdots“s’alegraren i prometeren donar-li di-ners” (14, 1-11).

En canvi Mateu (a començamentsdels 80) cita expressament el diner coma motiu: “Què voleu donar-me si us l’en-trego”? (26,14-16). Lluc (a finals dels80) tampoc parla del diner com a motiu;només explica que “Satanàs va entrar enJudes”, el qual va anar a trobar als sum-mes sacerdots i caps de la guàrdia perparlar sobre la manera d’entregar-lo, ique ells “s’alegraren i quedaren en do-nar-li diners” (22, 1-6). L’al·lusió aSatanàs podria recollir el que comenta-va Lluc després de les temptacions en eldesert: que Satanàs va deixar a Jesús“fins que arribés el moment oportú”(4,13). I Joan (cap l’any 100) reprèn eldiner com a motiu, anant més enllà deMateu i coincidint amb Marc, en situarla traïció després de la unció de Jesús aBetània: Judes no entén el significatsimbòlic del relat (una dona és la pri-mera que s’adona del valor de la mortfutura de Jesús!) i pensa en els dinersque s’obtindrien “per donar-lo als po-bres”. Però Joan corregeix que no li in-teressaven els pobres sinó que ell tenia

cura de la bossa comuna i era un lladre(12, 1-8).

Aquesta coincidència en el fet senseaclarir-ne els motius, ha dut a alguns es-pecialistes, partint de la història deJesús, a una hipòtesi encara discutida ique arrenca del sobrenom de Judes:“Iscariot”. Segons l’etimologia hebrea,la paraula podria significar “l’home delpunyal”, al·ludint als sicaris que es dis-tingien per dur un punyal (sicca en lla-tí) amb el qual poder assassinar als ocu-pants romans13.

En aquesta hipòtesi (recollida ambforça en l’òpera rock JesucristSuperstar) Judes, com a revolucionaripolític, no acaba de comprendre la pas-sivitat de Jesús enfront l’ocupació ro-mana. Als deixebles no els era fàcil en-tendre la manera com Jesús anava fentpresent el Regne de Déu, ja que el po-der indefens de l’amor radical de Jesúsel podia dur a la mort a la creu (Mc 8,27-33). La sorpresa de Judes no fou queJesús no baixés de la creu, com li de-manaven els seus adversaris (Mc 15, 20-32), sinó que morís en ella: això expli-caria la seva desesperació en veure elresultat desastrós —i no volgut— de laseva acció, segons la versió de Mt 27,3-10 i de Fets 1, 15-19.

Apèndix: la fixació del cànonneotestamentari

Arribats aquí, pot ser útil una mira-da molt ràpida al procés pel qual l’ab-soluta majoria de les Esglésies cristia-nes dels primers segles, després d’unprocés de diàleg llarg i laboriós entreelles, va arribar a considerar els quatre

25

evangelis clàssics com els únics “inspi-rats realment per Déu” (en el sentit de 2Tim 3,16). D’aquí va néixer la paraula“canònics”: del terme grec canon, quesignifica canya, però també regla peramidar algun objecte.

Per arribar a aquesta conclusió, lesEsglésies van anar elaborant una sèrie decriteris fonamentals: la proximitat encontingut i temps al que va ser el testi-moni apostòlic sobre la vida i paraules deJesús (els escrits incorporats al Cànonhan d’haver aparegut, com a tard, en laprimera meitat del s.II). A més del fet d’-haver estat llegits amb profit en les litúr-gies de les Esglésies dels primers seglescristians, de manera que hi hagués coin-cidència que expressen bé la fe apostòli-ca rebuda.

Per tot això, quan al segle II hom vahaver de posar títols als evangelis ques’intercanviaven les Esglésies (i que alprincipi eren anònims), van ser atribuïtsa un apòstol, o deixeble seu, per mostrar,així, el seu origen apostòlic. Ja vàrem fernotar que era normal en aquells tempsaquest procediment de la pseudonimia.Els gnòstics també copiaren aquest pro-cediment. Així, que un evangeli fos atri-buït a un Apòstol, no implicava automà-ticament la seva autenticitat.

Hi va haver, sobretot, dos movi-ments que obligaren a fixar quins erenels evangelis que havien de ser consi-derats canònics. Dos moviments que:

A) O bé limitaven el nombre de lli-bres llegits en la litúrgia de les Esglésies(Marció, a finals del segle II va rebutjarcom a fals tot l’Antic Testament i vaconsiderar inspirats només l’evangeli deLluc i 10 cartes de Pau).

B) O bé afegien llibres nous, com elsmontanistes (Montano va aparèixer a lasegona meitat del segle II), que amb lesseves profecies creien haver rebut novesrevelacions de l’Esperit.

Per arribar a aquesta conclusió vannecessitar temps, ja que els contactes noeren fàcils en una època sense internet,sense telèfon, sense avions, i amb fre-qüents persecucions. I, atès que un delscriteris fonamentals era que el contingutdels llibres reflectís bé la fe apostòlicacomuna a les Esglésies, calia trobar l’o-portunitat per intercanviar les opinionsde cadascuna.

Sobre els evangelis canònics i lescartes de Pau hi va haver unanimitatentre les Esglésies des de la primerameitat del segle II. Però la llista de totel Nou Testament no es va poder fixardefinitivament fins el segle IV, quanvan acabar les persecucions. Des d’a-leshores, l’església catòlica, les protes-tants i les ortodoxes mantenen els 27llibres que trobem en el NouTestament. Tanmateix hi ha llistes pro-visionals ja en el segle II (l’anomenatCànon de Muratori) i en altres autorsanteriors al segle IV.

Uns pocs escrits van estar en debatdurant un temps, perquè no totes lesEsglésies veien clar si el seu contingutera realment apostòlic. Sigui perquè eltext resultava difícil de comprendre(com la Carta als Hebreus il’Apocalipsi) o perquè era utilitzat pergrups sectaris que s’havien separat de lafe. (Això va passar durant un temps breuamb el quart evangeli, preferit per algungrup que s’havia separat en els segles IIi III i que van culminar en les Esglésies

26

gnòstiques. Algunes Esglésies van dub-tar, fins que la Primera Carta de Joan vaajudar a veure que l’evangeli era fidel alque les Esglésies coneixien de la fe delsapòstols).

En el Concili de Nicea (325) es vadebatre la llista completa de llibres ca-nònics del nou testament que tenimavui, que va ser ratificada definitiva-ment al Concili de Cartago (397). La de-cisió de “canonitzar” els quatre evange-lis no la va imposar Constantí als bisbesa Nicea. Segons l’autor d’El codi DaVinci, Constantí, per interessos polítics,va obligar a treure dels evangelis els ele-

ments que mostraven la humanitat deJesús i a introduir la idea de la divinitat,desconeguda fins aleshores. Ja hem vistcom tots els evangelis canònics (a dife-rència dels gnòstics) remarquen el valorde la humanitat de Jesús, de la creu re-al en solidaritat amb les víctimes de lahistòria, i del compromís a favor dels al-tres. El que molestava a l’emperador erala plena igualtat de les persones en Déu(“consubstancial”) perquè això implica-va que el poder màxim (“la monarquia”es deia aleshores) no era soledat abso-luta, sinó igualtat compartida: per aixòquasi tots els emperadors eren arrians.

27

Exposarem unes conclusions en or-dre invers al de la nostra presentació.

1. Els quatre evangelis coincideixenen el fet que Judes va entregar Jesús alsseus adversaris, possibilitant així la se-va mort. Sense aclarir realment la causaúltima de la seva traïció, remarquen pro-gressivament la maldat d’aquesta con-ducta, per advertir als cristians que erenperseguits per l’Imperi i la religió do-minant, del terrible que pot ser una traï-ció. Una manera d’assenyalar aquestamaldat va ser relacionar la traïció deJudes amb el diner que en va rebre. Peròel que era important pels evangelistes noera la causa històrica real de la traïció deJudes, sinó la lletjor d’aquesta traïció.

2. Els quatre Evangelis canònics nosón els únics que es van escriure en els

primers anys del cristianisme. Però síque són els més antics (escrits entre elsanys 70 i 100, mentre que els apòcrifsvan començar a escriure’s a partir de lasegona meitat del segle II). Davant la se-va aparició, les diferents Esglésies cris-tianes van haver de dilucidar quinsevangelis reflectien amb prou fidelitathistòrica el que havia succeït i ho narra-ven de manera que expressés bé la feapostòlica de l’Església. Amb aquestmotiu elaboraren dos criteris fonamen-tals: la proximitat al temps en què es vaforjar la tradició apostòlica i, a més, sihavien estat llegits en la litúrgia de lesEsglésies amb profit i amb la conviccióde recollir la tradició apostòlica testi-moniada per les comunitats cristianesprimitives. Així, a través d’aquests es-crits, qualsevol Església posterior podrà

CONCLUSIONS

28

posar-se directament en contacte amb latradició fundant de les Esglésies cristia-nes. La fixació d’aquest cànon va ne-cessitar temps i no es va poder culminarfins a finals del segle IV, després que elcristianisme va ser acceptat per l’impe-ri romà. Però ja en el segle II trobem tes-timoniatges de la “canonització” delsescrits neotestamentaris. No va poderser, doncs, una manipulació deConstantí.

3. Ja hem vist com va néixer el pri-mer Evangeli (Marc), i perquè va tenirtant d’èxit en el món cristià, fins al puntque des d’aleshores, els que van escriureun “evangeli”, van prendre la seva granaportació teològica: situar les tradicionssobre Jesús en el marc de la seva vida,una vida que, perquè va posar el bé delser humà com a criteri decisiu per co-nèixer la voluntat de Déu, el portà a mo-rir en una creu. Només que la creu no vaser l’última paraula de Déu sobre Jesús,ja que la seva Resurrecció va manifestarque Déu donava la raó a Jesús sobre elsseus botxins, revelant així que la vidaacaba triomfant sobre la mort.

Si volem, doncs, aproximar-nos a lahistòria, hem de partir de la creu, ja queés el fet indubtablement més històric detots els que coneixem sobre Jesús. Hemde suposar, per tant, que l’Evangeli quemillor expliqui per què Jesús va haverde morir en una creu és el que té mésprobabilitats de reflectir bé el que vasucceir realment en aquell temps.

Hem insinuat que l’Evangeli quemillor explica el fet que Jesús morís enla creu és el de Marc, encara que, a lavegada, ens doni també, en la seva obra,el significat teològic dels fets que ensexplica. A Jesús el van matar, perquè va

posar el bé de l’ésser humà per damuntde tot, es va posar al costat dels margi-nats i va denunciar tot tipus d’injustícia.I perquè, com completarà Joan, va esti-mar als seus fins l’extrem (Jn 13,1-3),es va posar al seu servei (Jn 13,1-20;Mc 10,42-45) i va donar la seva vidalliurement en una creu per amor, i perrevelar al màxim l’amor infinit del Pare(Jn 15,13-17; i 3,16).

Que la intuïció teològica de Marc vaser efectivament bona, ho confirma elfet que el significat de la creu era deci-siu per als primers cristians. Testimonid’això el tenim en Pau de Tars, l’autorcristià més antic del qual conservem es-crits. Ell va escriure les seves cartes enla dècada dels anys 50 d.C. Per Pau, lacreu, no la saviesa merament humana,és el cor de la predicació cristiana i elcriteri decisiu per a discernir si el que esdiu sobre Jesús respon o no a una au-tèntica fe cristiana (1 Cor 1,17-31). Aixòconfirmaria la fiabilitat del que Marcens diu sobre la vida i la mort de Jesúsen el seu Evangeli (i la resta delsEvangelis canònics).

4. Els Evangelis apòcrifs no són tanantics com els canònics i el seu tarannàs’allunya molt del que va ser la vida re-al de Jesús. Amb alguna excepció d’in-terès, es resumeixen en el meravellos-sisme i la salvació pel coneixement,amb menyspreu pel cos i per la creació(els que van ser dirigits a un públic eli-tista). Si Jesús hagués tingut l’espiritua-litat que aquests li atribueixen, no ha-gués acabat en una creu, condemnat pelspoders polítics, econòmics i religiososque dominaven el món, marcat com elnostre per la injustícia.

En aquest context resulta obvi que29

els apòcrifs gnòstics menyspreïn al Déucreador de l’Antic Testament, i queprenguin com a herois a tots aquells per-sonatges de l’Antic i del Nou Testamentpresentats negativament per tots dos tes-taments, que reflecteixin la fe de lesgrans Esglésies cristianes. Per ells, lasalvació no és conseqüència de l’encar-nació de la Paraula (Jn 1,14), ni de l’a-mor immens de Jesús que dóna la sevavida per nosaltres en una creu (Jn 3,16;Rm 3,21-26), ni implica un compromísètic a favor del germà necessitat, sinóque és fruit del coneixement de què gau-dien només les persones privilegiades.Els gnòstics veuen simbolitzades aques-tes persones en un personatge del NouTestament que hauria rebut la revelacióprivada, oculta, privilegiada, de part deJesús de Natzaret. A aquesta persona

(Tomàs, Maria Magdalena, Judes oqualsevol altre) atribueixen l’obra(“evangeli”) que fonamenta les sevesdoctrines innovadores, que s’aparten dela fe de les grans Esglésies cristianes.

5. En aquest context hem pogutconstatar la nul·la fiabilitat històrica iteològica del que l’Evangeli de Judesens diu, tant sobre el personatge deJudes com sobre la figura històrica deJesús de Natzaret. El mateix val per lesafirmacions de Dan Brown a El codiDa Vinci sobre les figures històriquesde Maria Magdalena i de Jesús. Allòque en aquest tipus de manipulacionssigui degut a la ignorància i el que pro-cedeixi de la mala voluntat no ens tocajudicar-ho a nosaltres. Els seus autorsveuran.

30

31

NOTES

1. Henoc etiòpic, perquè s’ha trobat traduït enaquesta llengua.

2. Baruc siríac, perquè s’ha trobat traduït en aques-ta llengua.

3. També és recent el descobriment dels docu-ments de Qumran.

4. En castellà, l’edició més completa és la publica-da per Trotta en tres volums, amb introducciói notes d’A. Piñero, J. Montserrat Torrents i F.García Bazán: Textos gnósticos. Biblioteca deNag Hammadi: Vol I: Tratados filosóficos ycosmológicos; Vol. II: Evangelios, hechos,cartas; Vol. III: Apocalipsis y otros escritos.

5. La col·lecció “Clàssics del Cristianisme”, n. 17,publicà un ample recull dels apòcrifs:Apòcrifs del Nou Testament (Ed. Proa, 1990),amb un estudi inicial, introduccions i notes.En castellà: A. de Santos Otero, LosEvangelios Apócrifos. Edició crítica i bilin-güe, Madrid: Biblioteca de Autores Cristianos10, 1999 (a més de l’edició hi ha una intro-ducció i notes).

6. “El gnosticismo antiguo y moderno”, Biblia yFe 22 (1996) 220.

7. La paraula ve del grec pléroma, que significaPlenitut.

8. Els anomenats docetas, paraula que ve del verbgrec dokéo, que significa “semblar”.

9. El text ha estat reeditat i comentat per F. GarcíaBazán, El Evangelio de Judas, Madrid: Trotta2006.

10. Per a una informació més àmplia remeto almeu article: “Testimonios literarios de los orí-genes del movimiento cristiano. Una introduc-ción breve al Nuevo Testamento”, RevistaLatinoamericana de Teología 21 (2004) 99-119 (condensat a Selecciones de Teología 44[2005] 255-268).

11. Veure el salm 72, que va dirigit al rei, com alloctinent Déu a la terra. També el salm 145.

12. Remeto als meus articles: “Marcos o la correc-ción de una ideología triunfalista” (a Memoriasubversiva y esperanza para los crucificados,Madrid 2003); i “Los responsables de la muer-te de Jesús”, RLT 40 (2003) 39-65.

13. De totes maneres, també segons l’etimologia,podria significar “varó de Kariot” (petit pobleal nord de Judea).