Joan Canals, Col·legiat de Mèrit Alfred Pastor, Col·legiat ... · tórtolos y cigüeñas (1993) dóna pas a un joc interessant d’hipòtesis sobre l’evolució de la nupcialitat

SOPAR DELS ECONOMISTES 2010.L’escenari per agrair i reconèixer als col·legiats el seu suport a la professió

Joan Canals, Col·legiat de Mèrit Alfred Pastor, Col·legiat de Mèrit Anna Cabré, Col·legiada d’Honor Alexandre Pedrós. Homenatge

Enguany celebrem el Sopar dels Economistes el dijous 11 de novembre, undia abans de la Jornada. Ho fem així perquè el Sopar dels Economistes tésuficient entitat per si sol i a més amb la intenció de facilitar l’assistènciadels col·legiats a la Jornada que se celebrarà el divendres al matí.

El Sopar dels Economistes és l’acte lúdic organitzat en el marc de la Jor-nada dels Economistes on els col·legiats ens trobem d’una forma distesai aprofitem per reconèixer i agrair la col·laboració, l’interès i l’aposta perla nostra professió que determinats col·legiats han fet.

En primer lloc, agraïm la fidelitat dels col·legiats que ho són des de fa 25 anys, creiem ques’ha de reconèixer el seu compromís amb la Institució i amb la professió. També reconeixemla col·laboració i implicació de destacats economistes nomenant-los Col·legiats de Mèrit. Fi-nalment, tenim la figura del Col·legiat d’Honor, distinció que va adreçada a professionals, noeconomistes, que s’han significat dins la seva professió per fer aportacions útils en el campde l’economia.

En el Sopar dels Economistes d’enguany la Junta de Govern ha acordat reconèixer i agrair pú-blicament a dos col·legiats, un més de l’àmbit acadèmic, Alfred Pastor, i l’altre més de l’àmbitempresarial, Joan Canals. Del col·legiat Alfred Pastor es destaca la seva carrera professional,en la qual ha compaginat la recerca i la docència amb responsabilitats tant en el Govern Cen-tral com en l’empresa privada. Amb el nomenament de Joan Canals, es reconeix la seva tascacom a gestor i propietari d’empeses, que ha sabut exercir en entorns conjunturals i estructu-rals especialment difícils, aconseguint convertir empreses en organitzacions punteres en qua-litat, innovació i internacionalització. També se li reconeix el seu paper en l’àmbit institucionali de representació empresarial.

Com a Col·legiada d’Honor enguany es distingeix a l’Anna Cabré per les seves aportacions enel camp de la demografia, àmbit en el qual ha sabut mantenir un estret lligam amb l’econo-mia, cosa que li ha permès tenir un paper rellevant en la presa de decisions en qüestions im-portants de temàtica econòmica.

També, en el marc del Sopar dels Economistes, premiem i reconeixem als millors estudiantsde les facultats d’Economia i Empresa de les universitats catalanes i els donem la benvingudaen l’inici de la seva carrera professional. Fem també un reconeixement a la trajectòria d’uncol·legiat com a gestor d’empreses i a la d’un despatx professional, distincions que a l’horad’escriure aquesta editorial, encara estan pendents del que decideixin els jurats respectius.

Com de costum, s’atorgaran els Premis Joan Sardà Dexeus de la Revista Econòmica de Ca-talunya, que edita el Col·legi, al millor llibre d’economia o d’empresa publicat entre dues edi-cions del premi, i a la millor trajectòria personal en la difusió de l’economia.

L’edició d’enguany del Sopar dels Economistes vol reconèixer, a títol pòstum, la figura d’Ale-xandre Pedrós, membre fundador del Col·legi d’Economistes de Catalunya, per la seva col·la-boració constant amb aquesta institució, dedicant-hi unes pàgines especials dins d’aquestInformatiu de l’Economista.

Joan B. CasasCol·legi d’Economistes de Catalunya

[email protected]

El Sopar dels Economistes, un acte per agrair el suport delscol·legiats a la professió

Col·legi d'EconomistesCol·legi d'Economistesde Catalunyade Catalunya

SUMARI

3 Editorial

4-7 Perfil biogràfic dels premiats

8-11 Entrevista a Joan Canals i Alfred Pastor

12-23 En record i homenatge de l’Alexandre Padrós

Editorial

BARCELONAAv. Diagonal, 512, pral.08006 BarcelonaTel. 934 161 604 Fax 934 160 [email protected]

GIRONAJoan Maragall, 44, entl. 3a.17002 GironaTel. 972 214 533 Fax 972 214 [email protected]

LLEIDAPere Cabrera, 16, 1r G25001 LleidaTel. 973 210 633 Fax 973 212 [email protected]

TARRAGONARambla Nova, 58-60, 5è A43004 TarragonaTel. 977 217 042 Fax 977 229 [email protected]

JUNTA DE GOVERNDegà: Joan B. Casas OntenienteVicedegà: Joan Ràfols EsteveSecretària: Montserrat CasanovasRamonVicesecretari: Emilio ÁlvarezPérez-BediaTresorer: Oriol Amat SalasInterventor: Anton Gasol MagriñàPresident territorial a Girona: Esteve Gibert UtsetPresident territorial a Lleida: Xavier Ticó CamíPresident territorial a Tarragona:Pere Segarra RocaVocals: Jordi Caballé Vilella, Xavier Subirats Alcoverro, José Ignacio Cornet Serra, Xavier Segura Porta, Juan RojasGraell, Manuel Cámbara Moreno i Modest Guinjoan Ferré.Consellers: Raimon CasanellasBassols, Àngel Hermosilla Pérez,Carlos Puig de Travy i Esteve Sarroca Punsola.

COMITÈ EDITORIALJoan B. Casas, Carlos Puig de Travy, Àngel Hermosilla, Raimon Casanelles i Oriol Amat.

Edita: Col·legi d’Economistesde Catalunya

Secretària general: M. Rosa CavaSecretari tècnic:Lluís SantalóDirector de formació: Jesús ÁlvarezAssessorament lingüístic: StrategycommInformàtica: Jordi IbàñezDisseny: Estudio DGFotògrafa: Mercè BelImpressió: Gráficas BarcelonetaPublicitat: Gecap, SL [email protected]òsit Legal: B-36694-89

El Col·legi no assumeix ni esfa responsable del contingutdels anuncis publicats en totl’Informatiu.

Informatiu de l’economista núm. 133 Pàg. 3

La línia de vida de la demògrafa catalanamés universal, Anna Cabré, s’inicia l’any1943 a la ciutat de Barcelona. El seu espaide vida s’amplia per formar-se en Ciènciesdel Desenvolupament Econòmic i Polític iDemografia (París, 1968) i començà a en-senyar l’art de l’anàlisi demogràfic a Mon-treal, Xicago, la Sorbona, Nanterre i Mèxic,des del 1969 fins al 1981. Els deixebles icol·legues d’aquells anys la recorden perla seva habilitat, fora del comú, per a cons-truir escenaris plausibles i teixits a partird’intuïcions, que venen d’un coneixementdirecte de la realitat i no pas de les sovin-tejades inèrcies dels textos acadèmics.

De retorn a Catalunya l’any 1977 s’integraal Departament de Geografia de la Uni-versitat Autònoma de Barcelona. Des d’a-leshores, la intersecció entre el temps il’espai, en particular l’anàlisi longitudinal il’anàlisi de les repercussions en el territoride les tendències demogràfiques, esdevéuna constant en la seva activitat com a do-cent i investigadora.

Des que el Dr. Jordi Nadal la va cridar per acrear el Centre d’Estudis Demogràfics, delqual n’és la directora des de la seva creacióel 1984, la seva vida professional s’ha con-sagrat gairebé a un sol propòsit: el desen-

volupament de la demografia a Catalunya.Formar demògrafs en el marc dels estudisde doctorat, impulsar la investigació bà-sica i aplicada, i donar a conèixer a un pú-blic ampli els mecanismes dels sistemesdemogràfics són, probablement, les sevesobres més importants. Els fruits tangiblesdel seu treball: centenars d’estudiants depostgrau; més de 20 tesis dirigides, de lesquals la meva fou la primera; i activitat in-vestigadora de reconeixement internacio-nal; demostren que la seva empresa haestat un èxit. Per a no parlar aquí del su-

port institucional rebut, del seu paperactiu en les societats científiques (Institutd’Estudis Catalans, Associació Europead’Estudis de la Població, Unió Internacio-nal per l’Estudi Científic de la Població) idel reconeixement dels seus mèrits (Me-dalla Narcís Monturiol, Creu de Sant Jordi,etc.).

Les seves contribucions científiques, benfonamentades des d’una perspectiva his-tòrica i útils per la consideració de les im-plicacions socials i polítiques, són prouconegudes fora i dins de l’acadèmia: elsistema català de reproducció, segons elqual la immigració n’és un element es-tructural i garanteix la mobilitat de la po-blació a Catalunya al llarg del segle XX; elcàlcul de les poblacions en persones dia,com a element bàsic per a la planificaciódels serveis d’aquells municipis que tenenvariacions estacionals en els seus efectiusde població; l’estudi territorial de la po-blació rastrejant cinc segles de registresparroquials; els outputs de les projeccionsde població pel que fa a la demanda po-tencial de vivendes; són algunes evidèn-cies de com la demografia pot enriquirl’anàlisi econòmic.

Un dels seus textos més llegits Volverántórtolos y cigüeñas (1993) dóna pas a unjoc interessant d’hipòtesis sobre l’evolucióde la nupcialitat i del que ella ha enunciat,

Pàg. 4 Informatiu de l’economista núm. 133

Perfil biogràfic dels premiats

El Col·legi distingeix Anna Cabré per les aportacions en l’anàlisi econòmic a través de la demografia

i anunciat en clau de futuribles, com lestensions imminents en els mercats matri-monials globals arrel de l’escassetat rela-tiva de dones. El seu anàlisi tracta de lescaracterístiques d’uns mercats locals, on estroben les dones que es comporten com aoferta i els homes com a demanda i, ambinformació incompleta respecte de les res-triccions derivades de l’estructura de la po-blació per edat i sexe dels mercatsmatrimonials globals. Els seus escenaris fu-turs identifiquen interrelacions entre lesdecisions preses per les dones i els homesen el primer món i els mercats matrimo-nials en els països en desenvolupament,considerant que la redistribució de la po-blació en el planeta, via migracions, pottenir efectes diversos (d’agreujament i/oreversibilitat) en la reproducció de les de-sigualtats entre dones i homes i entre paï-sos pobres i rics.

Amb el treball incansable d’Anna Cabré, igràcies a les seves habilitats comunicatives,per a l’ús del sentit comú i un llenguatgeentenedor propi de les persones més sà-vies, la cultura demogràfica del nostre paísha avançat. Si tot el que sabem de demo-grafia ho haguéssim llegit en les pàginesd’economia de la premsa diària, hauríemde concloure que l’ús del factor demogrà-fic es converteix massa sovint en abús. Enaquest context, les narracions analítiquesde la demògrafa Anna Cabré sobre la vin-culació entre els sistemes demogràfics i so-cials cal tenir-los en compte. La sevaprincipal virtut és el pensament.

Montse SolsonaEconomista i demògrafa

Departament de Geografia, Centre d’Estudis Demogràfics,

Universitat Autònoma de Barcelona

L’any 2008 l’Alfredo Pastor va publicar unllibre titulat La ciencia humilde. Economíapara ciudadanos (Editorial Crítica). El seuobjectiu era mostrar que l’economia és unaciència sense pretensions, senzilla, al serveide la societat; una ciència que tots podementendre si, com aconsella, apliquem elsentit comú i fugim dels tòpics. Si encarano l’heu llegit feu-ho i aprendreu moltescoses.

Però jo aquí no vull parlar del llibre; si l’hemencionat és perquè, d’alguna manera ensofereix, partint ja des del títol, un perfil delseu autor. Alfredo Pastor Bodmer (Seud’Urgell, 1944) és una persona senzilla, as-sequible, que treu importància als seus co-neixements i al que fa, encara que això sí,s’adona del que fa i de la responsabilitatque assumeix en fer-ho. Sap economia,perquè l’ha estudiat i la continua estudianti ensenyant des de fa dècades, i perquèl’ha viscut en la pràctica a través de l’em-presa i de la política econòmica. Però laseva actitud davant de l’economia és la quehe mencionat en relació al seu llibre: unsaber gens pretensiós, que només desitjaser útil, sense cridar l’atenció. L’Alfredo ésperspicaç, molt intel·ligent i culte. M’atre-viria a qualificar-lo d’humanista, perquèentén que la persona és el centre de l’eco-nomia, perquè té un sentit de responsabi-litat, com a persona i com a economista,davant dels problemes de la societat i per-què no té problemes a l’hora d’exigiraquest sentit de la responsabilitat als altres,siguin polítics, empresaris o ciutadans. I adiferència del que la ciència econòmicaconvencional diu, des de fa dècades, l’Al-fredo s’adona de que molts dels problemesque anomenem econòmics són, en reali-tat, problemes socials, humans i ètics, i per


Alfredo Pastor, una carrera dedicada a la recerca, la docència i amb responsabilitatsen l’àmbit públic i privat


conomia xinesa. La seva faceta de divulga-dor és també ben coneguda, especialmentpels articles que publica els diumenges al su-plement Dinero de la Vanguardia. Els col·le-giats recordaran també la seva participacióen algunes Jornades dels Economistes.

El nomenament de l’Alfredo Pastor com a Eco-nomista de Mèrit del Col·legi d’Economistes deCatalunya, em sembla un encert. Primer per-què el Col·legi té prestigi i segon per la pro-fessió, perquè hi ha moltes maneres de sereconomista de mèrit, però la de l’Alfredo Pas-tor em sembla que pot servir-nos de referent.I és clar, per ell mateix, perquè s’ho mereix

Antonio ArgandoñaProfessor, “la Caixa”

Chair of Corporate Social Responsibilityand Corporate GovernanceIESE, University of Navarra


Joan Canals, un economistaque ha competit en el mercat iha col·laborat en el metamercat


tant no té manies en recórrer a aquestesciències per a solucionar-los.

L’Alfredo va estudiar a la Universitat deBarcelona (1968) i va fer el doctorat a Mas-sachusetts Institute of Technology (1972) ia la Universitat Autònoma de Barcelona(1973). Catedràtic de Teoria Econòmica desdel 1976, ha ensenyat a la Universitat deBarcelona i a l’Autònoma de Barcelona.Des del 1996 forma part del claustre del’IESE Business School, com a professor delDepartament d’Economia.

A més del seu doctorat als Estats Units, l’Al-fredo va ser Economista en el Banc Mun-dial, des del 1981 al 1983, i professord’Economia a la Chine Europe Internatio-nal Business School (CEIBS) de Shangai(Xina), de la qual és titular de la CàtedraEspaña, i on va ser degà entre el 2001 i el2004, els anys de la seva consolidació i enels quals passa a ser reconeguda com la mi-llor escola de negocis d’Asia. A l’IESE Al-fredo Pastor és titular de la Càtedra Bancde Sabadell de Mercats Emergents, des d’onporta a terme una labor d’estudi d’aquesteseconomies, identificant els seus problemesi oportunitats i apropant-les a les possibili-tats i necessitats del nostre país. Pel seuapropament a la Xina ha estat reconegutamb la Gran Creu de l’Ordre del Mèrit Civil.En la seva carrera professional l’AlfredoPastor s’ha dedicat molt a l’empresa, la pú-blica i la privada. El 1983 va entrar en l’Ins-titut Nacional d’Indústria (INI) com adirector de Planificació, durant els anys dela difícil reestructuració industrial d’Espa-nya; va ser director general de l’INI elsanys 1984 i 1985, president de l’EmpresaNacional Hidroelèctrica del Ribagorçana(ENHER), des del 1985 al 1990 i presidentd’Scania Hispania entre el 1997 i 2001. Vaser probablement durant aquests anysquan va adquirir familiaritat amb els pro-blemes de les empreses espanyoles, el quel’ha portat a estar present en nombrososconsells, des del Banc d’Espanya (1990-93)fins als del Grup Miquel y Costas, ScaniaHispania, Hidroeléctrica del Cantábrico,Abertis Telecom, Sol Melià, Copcisa, Ban-sabadell Inversion i Nutrexpa. I ha estattestimoni de la vida empresarial del paístambé des de la direcció de l’Institut del’Empresa Familiar (1993-95) i des de laJunta del Cercle d’Economia (1989-2003),en la qual s’hi ha tornat a integrar el 2010.L’Alfredo ha viscut també l’experiència del’Administració Pública, com a Secretari d’Es-tat d’Economia amb Pedro Solbes, entre el1993 i el 1995: una experiència breu peròintensa, en la qual va poder aplicar els seusconeixements d’economia i el seu tarannà, i

de la qual n’ha obtingut moltes experiènciesútils per a la seva feina com a professor.

D’entre les seves publicacions, La cienciahumilde, és, segons confessa ell mateix, laque més satisfaccions li ha proporcionat. Éstambé coautor del Efficiency, Stability andEquity: The Padoa Schioppa Report (OxfordUniversity Press, 1987) i d’España año cero:una salida para la crisis (Espasa Calpe,1982). L’Alfredo és un professor com els d’a-bans: vull dir, un d’aquells experts que té co-neixements en molts camps, perquè a la vidali ha tocat estudiar, entendre i explicar sobretemes molt variats, des de les empreses pú-bliques (no podia ser d’altre manera per laseva experiència) i la privatització, fins a lapolítica industrial, o des de la modernitzacióde l’economia espanyola (una cosa de laqual ja en parlava i escrivia en els anys 80)fins a l’euro i per descomptat, també de l’e-

L’elecció de Joan Canals com a Economistade Mèrit per part de la Junta de Govern delCol·legi d’Economistes de Catalunya ve a re-conèixer la trajectòria d’una persona que hadestacat en la seva projecció personal, pro-fessional i empresarial. En Joan, també hasabut incorporar una alta sensibilitat per les

qüestions que afectaven al seu col·lectiumés immediat, com ho mostra la diversitatde responsabilitats en activitats gremials ipatronals al llarg de la seva activa trajectò-ria, alhora que ha estat una persona que hafet de la internacionalització de l’economiade les empreses un motiu permanent depreocupació.

Cal recordar que Joan Canals ja ha estat re-conegut pel Col·legi, que el va escollir coma “Economista d’Empresa de l’Any” en laseva primera edició d’aquest guardó l’any2002.

La seva trajectòria professional, s’inicià aFomento de Obras y Construcciones, S.A.(FOCSA), l’any 1959 com a administratiu,feina que va compatibilitzar amb una for-mació, primer com a perit mercantil (1959),i després com a professor mercantil (1963).Va formar part de les primeres promocionsd’economistes, sent Llicenciat en CiènciesEconòmiques (1967), alhora que també, el1973, va llicenciar-se en Dret.

Aquest afany de formar-se, de captar la rea-litat que l’envolta és inherent a la seva per-

sona, sempre atent a les opinions, a la li-teratura econòmica i a la seva capacitat depromoure un debat enriquidor. A FOCS vaarribar a assolir la responsabilitat de la di-recció econòmica financera, la qual teniaassociada la categoria de director general,alhora que participà con a conseller en di-verses societats filials del grup.

No és fins el 1980 que s’incorpora al sec-tor tèxtil, mitjançant el seu nomenamentcom a director general del Grup Pulligan,empresa en la qual ha desplegat la resta dela seva activitat, primer com a professionali després com a empresari, mitjançant elprocediment de compra, per part del per-sonal, de les accions de la societat.

El seu pas per FOCSA li va ensenyar a cul-tivar i a comprendre la necessitat de man-tenir una relació fluida amb l’Administració.Que no totes les qüestions i problemes espodrien resoldre des de l’àmbit estricte del’empresa, sinó que calia actuar en el me-tamercat per tal d’afavorir una estratègia dedesenvolupament del país.

En aquest sentit, cal assenyalar la feina queha desplegat tan intensament en el meta-mercat amb la seva participació activa, tantdes del punt de vista sectorial com a pre-sident del Consell Intertèxtil Espanyol(1998-2004), en l’Agrupación Española deGénero de Punto (des de 1995); com enels organismes o entitats multisectorials,entre les quals cal citar, Foment del Treball–on ocupa la vicepresidència-, la Cambrade Comerç, la CEOE i del Consejo Supe-rior de Cámaras; o a nivell institucional, alConsell de Treball Econòmic i Social deCatalunya, -del qual és vicepresident desde la seva constitució el 1997-, del Consell

Rector del CIDEM i del Consell Executiudel COPCA, entre d’altres.Si una paraula es pot associar claramentamb Joan Canals és la internacionalitzacióde les nostres empreses i de l’economia.Ha estat el referent al nostre país, mitjan-çant la presidència de la Comissió Interna-cional de la Cambra de Comerç, Indústriai Navegació de Barcelona (1999-2009), dela Comissió Internacional de Foment delTreball, o a nivell estatal com a presidentdel Consejo de Promoción Exterior de laCEOE, o com a membre del Consell d’Ad-ministració de l’ICEX.

La tasca que ha portat a terme el guardo-nat per afavorir la internacionalització ésintensa, però també ha desplegat accionsconcretes, com les que va aplicar en qua-litat de membre fundador del Foro de Mar-cas Renombradas Españolas (des del1997).

Sens dubte, la trajectòria del guardonat elfa mereixedor d’aquest importat reconei-xement com a Economista de Mèrit, i mèritseu també ha estat voler capgirar el sectortèxtil, aprofundir en la seva reconversió,com ho ha fet, tant des de la seva pròpiaempresa, com des del món associatiu, i vaentendre i sobretot transmetre que calia,encara que fos en moments difícils, redo-blar els esforços per innovar, tant en pro-ducte i en disseny com en processos, alsector tèxtil. La innovació –ara al costat dela internacionalització– era el camí per po-sicionar el tèxtil espanyol arreu del món, iaixò no era possible sense caminar de lamà de la innovació.

Han estat moltes les hores i jornades de tre-ball intens amb l’Administració per poten-



ciar la innovació, per afavorir un tracte fiscalque l’estimulés, i per això va lluitar per acon-seguir majors incentius i major seguretat ju-rídica. Un exemple seria el certificat, atorgatper organismes competents, i no deixar enmans de la interpretació de la inspecció fis-cal, si determinada actuació era o no des-pesa d’innovació. Calia evitar la paradoxa;es gaudia nominalment del millor marc fis-cal per I+D+iT, però en la realitat, les inter-pretacions que es feien des de la inspecciófiscal ho deixaven en paper mullat. La des-pesa en I+D+iT va més enllà de les patents.

Sens dubte, en Joan Canals ha estat i con-tinua sent una persona sensible amb la so-cietat, a través del treball professional queha desenvolupat directament a les sevesempreses com també a través del treballcol·lectiu que ha portat a terme. Marshallva dir que allò que es pot aconseguir ambla competència, també és assequible ambla cooperació. A la pràctica, el guardonatha competit en el mercat, però ha col·la-borat en el metamercat.

Joaquin Trigo i Salvador Guillermo

El Col·legi d’Economistes ha volgut dis-tingir especialment la seva tasca com agestor i propietari d’empreses haventsabut exercir en entorns conjunturals iestructurals adversos. Com s’aconse-gueix la conversió de les empreses enorganitzacions innovadores, de quali-tat i punteres dins del seu sector?Considero que és fonamental tenir unavisió clara i diàfana del futur de la nostraempresa i en base a això crear una culturaque vinculi tota l’actuació. En base a aquestacultura s’ha d’estructurar i formar un equipde professionals i treballadors que haurande desenvolupar i aplicar els objectius em-

presarials. És vital no apartar-se de la tra-jectòria determinada per aquesta culturad’empresa, malgrat que les diferents ac-tuacions s’hagin d’anar adaptant a les cir-cumstàncies de cadascun dels escenariseconòmics. Cal una voluntat d’adaptació,però a l’hora perseverança, com si fos unacanya de bambú que es mou, s’adapta alvent, però és sòlida, resistent i a la vegadaflexible. Mai es trenca.

Vostè té una llarga trajectòria profes-sional vinculada al sector del tèxtil, unsector que ha viscut ja diverses crisisperò que és cabdal a Catalunya. Pensaque l’experiència viscuda en aquestsector s’hauria d’haver aprofitat perafrontar amb una millor posició lacrisi que vivim actualment.Totes les circumstàncies que ha viscut elsector del tèxtil i de la confecció es conei-xien des de fa més de deu anys. Era pre-visible l’evolució que seguiria el món en elseu procés globalitzador, en el qual hanaugmentat les capacitats productives delspaïsos de l’anomenat en aquell moment ter-cer món, així com de l’extraordinari desen-volupament de les estructures comercialsamb visió global.El problema ha estat el ritme vertiginósque han tingut aquests canvis de caràcterestructural. Les indústries no han tingut, enmolts casos, potencialitats i recursos peradaptar-se a aquests canvis d’escenari, querepresentava passar de tenir una demandasegura a una situació d’excés de capacitatproductiva, gairebé il·limitada, utilitzadaper estructures comercials cada vegadamés grans i potents i a la vegada amb pre-sència i mentalitat global.

Les empreses del sector del tèxtil vanapostar per la internacionalització iper instal·lar la producció en d’altrespaïsos. Això mateix és el que passaara amb d’altres sectors de maneraque són moltes les empreses que hanmarxat a d’altres països. Quins creuque són els canvis estructurals mésimportant que s’han de fer per redre-çar l’economia?Les empreses manufactureres, en general ien especial les tèxtils s’han hagut d’adap-tar obligatòriament a aquest nou escenarimundial caracteritzat per un excés estruc-tural de potència instal·lada, el que vol diruna oferta creixent que pressiona contí-nuament sobre els mercats, forçant elspreus a la baixa, vulgaritzant els productesi donant la sensació de que sobra roba atot arreu, que és el que més desincentiva alconsumidor.El consumidor valora sempre la seva indi-vidualitat, no vol anar uniformat, vol por-tar peces de roba exclusives i sobretotmillorar la seva autoestima a través del ves-tir. Això no s’aconsegueix si l’oferta delproducte no és selectiva, és de baix preu,no aporta il·lusió ni valor a la seva estima.El consumidor segueix comprant, peròamb la idea de comprar el menys possible,gairebé per obligació i pensant que el pro-ducte és d’usar i llençar. El sistema s’ha car-regat la litúrgia de la compra estimulant iil·lusionadora dels productes de moda, ex-cepte en els productes de luxe. En bonapart aquesta actitud dels consumidors vedonada per les grans operadores comer-cials globals que apliquen estratègies devendre productes, cada vegada a un preumés baix, sense valorar la qualitat i amb


“La globalització era previsible, el problemaha estat el ritme vertiginós d’aquests canvisestructurals”Joan Canals ha estat distingit aquest any pel Col·legi d’Economistes de Catalunya com a Col·legiat de Mèrit. Es tracta d’uneconomista gestor d’empreses, que ha sabut exercir en entorns conjunturals i estructurals especialment difícils i que amés, ha tingut un destacat paper institucional i de representació empresarial fomentant la internacionalització de lesempreses i l’economia catalana i espanyola. En aquesta entrevista Joan Canals ens dóna la seva visió de la situació eco-nòmica actual.

Entrevistes als guardonats

unes prestacions de disseny i de durabili-tat de les peces de roba molt a curt termini,basada en”cremar” els productes, els dis-senys i els mercats de forma contínua imolt ràpida.Davant de tot això els industrials han hagutd’ajustar els costos, traslladant la produc-ció a d’altres països on els costos són mésreduïts, a la vegada que s’han vist obligatsa reduir preus i per tant marges comercials,que han deteriorat de forma clara elscomptes de resultats de les empreses.Les que han pogut sobreviure a aquesta si-tuació catastròfica han apostat per mantenirels seus centres de disseny, logístics i co-mercials a Europa, però amb el handicap deque es tracta d’actuacions molt allunyadesde l’operativa de les grans cadenes i de lesgrans fonts de subministrament mundial.

A nivell empresarial, es diu que des-prés de la crisi res serà el mateix. Capon creu que han de tirar els empresa-ris? Quines creu que són les apostesque han de fer?Per descomptat que després de la crisi resserà igual, no tornarem al passat. Les re-gles del joc estaran marcades pel que heexposat anteriorment, però donat que lallei del pèndol mai deixa d’operar, s’es-pera que en una situació d’estabilitat eco-nòmica i financera, hi hagi un retorn a lavaloració del producte innovador, ambdisseny i amb una marca de prestigi, quepermeti potenciar i rendibilitzar aquestaestratègia que he exposat anteriorment.

Com veu les fórmules que proposa elGovern Central per sortir de la crisi?És optimista de cara a la recuperacióeconòmica en un futur pròxim?.Sincerament, no les acabo d’entendre,s’està actuant a bandades. Primer el Pla E,amb un augment de les despeses sensecap mena de criteri de productivitat, araprocessos de consolidació que es traduei-xen en una reducció de les inversions pro-ductives, en les dotacions en I+D+i, i enno reforçar el pobre sistema formatiu delnostre país. Amb aquestes actuacions,podem “salvar els mobles” a curt termini,però ens estem carregant el futur; per unabanda no generem llocs de treball i perl’altra cada vegada hi ha més despeses so-cials recurrents i més dèficit corrent. Re-duïm els estímuls a l’exportació, que és elcapítol que podria ajudar a millorar la nos-tra balança comercial i augmentar els ni-vells d’ocupació, i per tant a millorar lanostra competitivitat.Crec que el procés de recuperació seràllarg. Hi ha necessitat de generar 4 milionsde llocs de treball, vendre un milió de vi-

vendes i sanejar la nostra estructura finan-cera, que provoca una desesperant falta definançament per a les empreses, especial-ment per a les pimes.

Vostè ha estat president d’Intertèxtil imembre destacat de Foment del Tre-ball. Quin és el paper que considerahan de jugar les organitzacions em-presarials en general i especialmenten moments difícils com l’actual? Crec que hem de canalitzar, donar a co-nèixer i traslladar als estaments pertinentsles enormes preocupacions que tenen lesnostres empreses. Les organitzacions em-presarials han d’obligar a les administra-cions a prendre mesures decisives permillorar sensiblement el nivell formatiu; es-timular les iniciatives empresarials empre-nedores; donar suport a la innovació en lesempreses; estimular, mitjançant els retocslegislatius necessaris, la productivitat de lesnostres empreses perquè siguin competiti-ves i exportin com a solució per incre-mentar la demanda i el nivell d’activitat. Enpoques paraules que s’aposti per un futurd’excel·lència en Formació, I+D+i, Interna-

cionalització, Productivitat, Competitivitat ipresència dels nostres productes i serveisen tots els mercats mundials.

Com a Col·legiat de Merit del Col·legid’Economistes de Catalunya, és vostèuna persona especial, ja que al col·legihi ha més professionals que no empre-saris. Com veu el Col·legi d’Economis-tes de Catalunya i quins creu que hande ser els seus objectius principals? El Col·legi està realitzant una gran labor anivell formatiu i de divulgació de noves es-tratègies, idees, experiències i en generalde totes les eines per a millorar la nostraeconomia i la dels professionals i empre-saris. Crec que ha de seguir per aquestcamí, i fins i tot amb més força perquè lescircumstàncies actuals així ho exigeixen.Estic completament segur que ho farem.Podem i hem de fer-ho i el Col·legi lide-rarà aquesta difícil però vital missió per alnostre país.

Montse CarlasDepartament de premsa

del Col·legi d’Economistes de Catalunya



“Després de la crisi res serà igual perquèles regles del joc estaran marcades. S’espera però que amb el retorn de l’estabilitat econòmica i financera, hi hagi un retorn a la valoració del producte innovador, amb disseny i amb una marca de prestigi”


Vostè va ser Secretari d’Estat d’Econo-mia des del 1993 fins el 1995, uns anyson també es va patir una recessió eco-nòmica. Quines similituds o quines di-ferències veu amb la crisi actual?La principal similitud és que va ser una re-cessió on sobretot va haver-hi una pujadamolt forta de l’atur. La gran diferencia ésque va ser molt curta perquè primer no hihavia recessió a la resta del món i segonque nosaltres van poder devaluar de ma-nera que les exportacions ens van ajudar arecuperar-nos. L’any 93 no hi havia crisi dela inmobiliària i no hi havia crisi de laconstrucció, però sobretot no hi havia crisia la resta del món, de fet això és molt im-portant, perquè per la resta del món erenanys bastant bons.

Creu que les mesures que es van aplicaraleshores encara són vigents avui dia?Algunes mesures són les mateixes perquèquan hi ha una devaluació normalment al

mateix temps hi ha d’haver una contencióde la despesa per evitar que es provoquiinflació. Es va fer el mateix que ara, con-gelar els sous de l’Administració, retallar in-versions, és a dir, fer uns pressupostos mésausters durant els anys 93, 94 i 95. El quepassa, és que tot va ser en una escala moltmenor que ara, ara la crisi és més llarga iés molt més profunda.

El Govern espanyol ha plantejat un se-guit de mesures per intentar sortir d’a-questa situació. Des del seu punt devista, com valora aquestes mesures?Més que les mesures jo crec que s’ha deparlar de com ha estat la gestió d’aquestacrisi. S’hauria pogut portar pitjor però hau-ria costat. Primer de tot es va pretendre ferveure durant massa temps que no passavares, i de la nit al dia es va passar del nopassa res a que ens trobaven en la fi delmón. Això no es pot fer perquè molta gentsabia que passava alguna cosa i que el Go-vern no estava dient la veritat. Després tot-hom ha vist que el govern només hareaccionat quan s’ha sentit amenaçat desde fora, quan li han fet una estirada d’ore-lles i llavors davant d’aquesta situació hanreaccionat de qualsevol manera. Els retallsque ha fet el president del Govern els hafet només perquè es sentís el soroll de lestisores des de fora. És amb això que el Go-vern ha fet una mala gestió, ha reaccionatmassa tard i quan ha reaccionat ho ha fetmalament.

Alfred Pastor continua la seva reflexió...Ningú li podia demanar grans retalls enèpoca de recessió perquè se sap que aixòel que fa és agreujar encara més la reces-sió. El que sí que se li pot demanar és quetingui les coses més preparades per a quanl’economia es recupi. Correm un risc inne-cessari d’agreujar la recessió i estem en unpunt delicat perquè si seguim retallant aca-

barem matant la gallina. I estem en aquestpunt, la demanda privada no es recupera,el consum encara vacil·la molt i si es reta-lla molt la despesa pública el problemaserà que la gent tindrà por. Jo crec que enels retalls que es facin ara s’ha d’anar ambmolt de compte i s’ha de resistir una mica.S’ha d’explicar als nostres socis europeusque la nostra economia no està creixent ique quan l’economia espanyola creixi estornarà el deute, explicar que la nostraeconomia és una economia prou sana comper a tornar a créixer.

En aquest context, com veu vostè elfutur?Nosaltres sempre hem tingut crisis i hemsortit de crisis pitjors que aquesta. Quan emfan aquesta pregunta sempre em ve a lamemòria una fotografia que va prendre unamericà l’any 1951 d’un poble de Castella.Allò era el que hi havia a gran part d’Espa-nya a l’any 1950 i ara això ja no existeix.Ha costat molts anys però hem fet progres-sos enormes, hem lluitat amb grans dificul-tats perquè la nostra transició política no vaser gens fàcil i no tots els països han estatcapaços de fer-la. I és una tonteria queanem fent el fatxenda, com ha fet el nostrePresident comparant-nos amb Itàlia, perquèla nostra història no està gens malament i lagent que ha fet aquesta història encara hi ési som nosaltres els que sortirem d’aquestacrisi i ho podem fer.

I ho farem?No sabem com serà ni tampoc sabemmassa què va anar malament, però d’aquía sis mesos, un any o dos anys, les cosestornaran a anar bé i quan ho veiem diremés clar, això és el que havia de passar,però ara som incapaços de dir-ho. De lamateixa manera que no ens havíem d’ha-ver entusiasmat tant en la pujada tampocens hem de deprimir en la baixada. Jo crec

“Som nosaltres els que sortirem d’aquestacrisi i ho podem fer”Per a l’Alfred Pastor, el Govern va pretendre durant massa temps fer que no passava res i amagar la crisi. El Col·legiat deMèrit d’aquest any està convençut que la nostra economia és prou sana com per a tornar a créixer i com ell mateix re-plica, això no és un missatge optimista, és un missatge realista.



que això és el que cal dir, infondre opti-misme a la gent i no és un missatge opti-mista, és un missatge realista.

Centrem-nos en l’economia catalana.Quin anàlisi podria fer?A nivell de Catalunya la nostra classe polí-tica ens ha fet un mal favor fent concentrarel debat, jo crec que d’una manera artifi-cial, en qüestions que en el fons interes-sen a molt poca gent i que no afavoreixengens a la nostra economia. A l’economiacatalana el distanciament amb la resta d’Es-panya no l’afavoreix en absolut perquè elprincipal mercat de l’economia catalana ési serà l’economia espanyola. Per tant, tot elque sigui distanciar-nos d’Espanya des delpunt de vista econòmic no ens convé i desdel punt de vista polític jo crec que inte-ressa a poca gent i és una llàstima perquèsembla que hagi monopolitzat tota la polí-tica catalana dels últims anys.

Vostè coneix especialment la situacióeconòmica de la Xina. Quin paper estàjugant en l’economia mundial Fins a començaments del segle XIX, l’eco-nomia xinesa era la més gran del món i tor-narà a ser-ho. El que li ha passat a la Xinaaquest últim segle i mig ha estat una cosaanormal, que no li havia passat mai en totala seva historia. Per a nosaltres els xinesoseren una gent molt pobre, però ens hemd’acostumar a la idea que la Xina serà l’e-conomia més gran del món però en unmón on les economies estan en contacte itindrà una influencia que no tenia. Aquestcreixement però té grans problemes i gransriscos. La Xina és un país molt pobre ambmoltes desigualtats i el descontentamentque generen aquestes desigualtats fins aras’ha anat trampejant, però si arriba un mo-ment en el qual les desigualtats són moltgrans i la gent no es deixa espantar fàcil-ment o no pot mes, això pot fer ensopegarel creixement.

Creu que el paper que adoptaran leseconomies occidentals dependrà engran mesura de la situació políticaque adopti el país?Jo crec que potser sí que té una mica aveure però a mi em sembla que els in-teressos econòmics són tan poderososque pesaran molt més que els interes-sos politics.

En un món cada vegada més globalit-zat i en el que les grans empresestenen cada vegada un paper més des-tacat, vostè, que durant molts anys haestat director de l’Institut de l’EmpresaFamiliar, quin creu que és el paper

que han de jugar les pimes en l’actualteixit econòmic català?La primera cosa que han de fer és sobre-viure i si fos possible no vendre’s, i novendre’s a empreses estrangeres. Les em-preses familiars tenen qualitats per sobre-viure i tenen qualitats que els fan lasupervivència molt difícil. Entre les quali-tats que tenen és que són molt sòlides,amb una cultura també molt sòlida i ambuna actitud normalment molt paternalistadavant dels seus empleats, de fet hi hagent que només vol treballar en empresesfamiliars perquè el tracte és familiar. Encanvi la transmissió d’una generació a lasegüent sempre posa dificultats. Cal animara les empreses familiars a que segueixinsent familiars.

Durant la seva trajectòria professionalvostè ha treballat en el sector energè-tic. Creu que aquest sector és estratè-gic a l’hora de sortir de la situació enla que ens trobem? L’energia és un sector clau perquè no hi hadubte que és un factor de producció moltimportant en alguns sector. Aquí a Espa-nya ha estat sotmès a massa anades i vin-gudes, no hi ha hagut una visió coherentdel sector energètic i això es nota molt. Arajo crec que estem en una situació de certdesgavell. Les inversions energètiques alser molt llargues necessiten una certa cer-tesa perquè sinó no es poden fer i tot ésmolt difícil de combinar. Jo mai vaig serpartidari de la liberalització que es va ini-ciar l’any 1982 però més aviat això és unaopinió personal, un sector ben regulat noté perquè ser pitjor que un sector encarre-gat als mercats. El nostre mercat és petitís-sim i això de voler fer competència jo nocrec que hagi anat gaire bé, la nostra em-presa més gran resulta que no és nostra,és italiana... Això sí que ha estat una cosaespantosa. Crec que regular les polítiquesenergètiques donaria certesa a la gent.

Un altre sector que coneix bé és el delturisme, una de les principals fonts d’in-gressos de l’economia catalana. Creuque les politiques en aquest camp ne-cessiten activar-se?

A Espanya el turisme serà sempre un re-curs molt important. S’han fet moltes cosesen matèria de turisme, les carreteres quetenim no són les mateixes que les de fa 30anys, els cartells del pobles no existien, elsnostres monuments estan arreglats, hi harestaurants per tot arreu... A ciutats comBarcelona el pes del turisme és molt gran,a mi em sembla que massa. Sempre s’estàparlant de turisme de qualitat però de qua-litat no n’hi ha gaire. Crec que ens hauríemde repensar portar turistes de fora i en par-ticular de la Xina, que serà el gran expor-tador de turistes en els propers 30 anys,però no aniran on no trobin menjar xinèsni gent que parli xinès, aniran a Croàcia, aItàlia o aniran on s’espavilin. Nosaltres po-dríem ajudar molt als xinesos a desenvo-lupar el seu turisme, perquè a molteszones de la Xina l’únic futur que tenen ésel turisme. Se’ls podria ajudar a desenvolu-par projectes turístics, no en saben i nosal-tres que tenim 40 milions de turistes cadal’any alguna cosa podem fer per a ells. Enshi hauríem de dedicar més. No sé perquèhi ha un Ministeri d’Indústria i no hi ha Mi-nisteri de Turisme. Ni tan sols s’ha arribatmai a que hi hagi una Secretaria d’Estat. Liprestem poca atenció.

Quina valoració podria fer de la tascaque duu a terme el Col·legi d’Econo-mistes de Catalunya?Jo quan el Col·legi va començar no hi creiagens. Crec que ser economista no és el ma-teix que ser arquitecte, metge o enginyer.Els col·legis tenen la seva raó de ser quan estracta de professionals i l’economista és unofici mes que un professió. No tenim com-petències específiques, no hem de signarprojectes, no hem de curar malalts, notenim aquest caràcter de professió liberal.Però la veritat és que el Col·legi ha fet mol-tes coses, ha fet cursos de formació, ha por-tat gent, s’ha cuidat molt dels seus col·legiatsi crec que la tasca de la gent que s’hi ha de-dicat durant anys s’ha d’agrair i molt. Araestic molt orgullós de ser col·legiat.

Sandra GarcíaDepartament de premsa

del Col·legi d’Economistes de Catalunya


“Els retalls que ha fet el president del Govern els ha fet només perquè es sentís el soroll de les tisores des de fora”

En record i homenatge del professori amic Alexandre Pedrós

Josep M Durán CabréProfessor agregat d’Hisenda Pública i Sistema Fiscal

Universitat de Barcelona

L’Alexandre Pedrós ha estat una persona extraordinària. Dotatd’una capacitat intel·lectual privilegiada i treballador infatiga-ble, una breu mirada al seu currículum acadèmic, professio-nal i polític, permet constatar que ens trobàvem (quatre mesosdesprés de la seva mort encara se’ns fa estrany utilitzar el pas-sat) davant d’una persona fora del comú.

Barceloní del barri de Gràcia, l’Alexandre Pedrós era un exem-ple de persona feta a si mateixa que, gràcies únicament al seutreball i esforç, va assolir un elevat prestigi en l’àmbit econò-mic i civil. Explicava que havia començat a treballar des depetit (als catorze anys si no recordo malament) i bé es potafirmar que no va parar de treballar tota la vida fins al mateixdia de la seva sobtada mort. Morir als 70 anys i amb el seuestat físic i intel·lectual és avui en dia morir jove!

MÓN UNIVERSITARI

En l’àmbit acadèmic, va ser catedràtic d’Hisenda Pública de laUniversitat de Barcelona des del 1976 i fins a poc abans de laseva mort, quan una vegada fet els 70 anys la Universitat li vareconèixer els seus mèrits acadèmics amb el nomenament deprofessor emèrit. És sens dubte a la universitat on ell es sen-tia més a gust i on va posar de manifest la seva capacitatintel·lectual i acadèmica. Director del Departament d’HisendaPública des de la seva creació a la Facultat de Ciències Eco-nòmiques –el va dirigir aproximadament durant 16 anys–, per-metent consolidar un grup acadèmic de referència nacional iinternacional en l’àmbit hisendístic. Molts dels que ens podemconsiderar el seus deixebles i que gràcies a ell estem en l’àm-bit universitari, intervenim en aquestes breus pàgines d’ho-menatge.

La seva capacitat intel·lectual i de treball li permetien estarsempre al dia dels últims avenços en l’àmbit de la literaturaacadèmica. Al 1977, quan al nostre país ni s’havia aprovat laConstitució ni ningú havia sentit a parlar del federalisme fis-cal, el Dr. Pedrós (com li dèiem molts a la facultat) va or-ganitzar un seminari sobre federalisme fiscal. Qui hauria dedir que trenta anys més tard el tema de l’organització i elfuncionament del diferents nivell de govern dins d’un ma-teix país, seguiria sent el tema de debat per excel·lència!Gràcies a la seva visió, la Universitat de Barcelona va serpionera en oferir una assignatura sobre Hisendes Autonò-miques i Locals.

Com ell comentava, la docència era la seva passió. I és que vaimpartir de manera regular classes a la universitat des del curs1964/65 fins al curs 2003/04, quan va ser escollit com a síndic

de la Sindicatura de Comptes. Tots els que hem estat alumnesseus crec que coincidirem en el seu elevat coneixement de lamatèria o matèries que explicava. Tant podia ser una classe dela famosa OCPH (Organització, Comptabilitat i Procedimentsde l’Hisenda Pública), com d’Hisenda Pública o d’Hisenda Au-tonòmica o Local, com de fiscalitat espanyola o internacional,o de reformes fiscals o de Public Choice. Els seus coneixe-ments li permetien donar classe gairebé de qualsevol matèriarelacionada amb l’economia. La seva sapiència li van perme-tre poder dirigir 18 tesis doctorals.

Pel Dr. Pedrós la universitat era docència, però també estudi,entès en un sentit més ampli del que ara seria estrictament larecerca acadèmica i que guarda relació amb la necessitat quela universitat, el món de les idees, incideixi en el món real imés en concret en les decisions públiques. I destacava tambéel paper clau que la universitat havia de tenir com a formadorde les classes dirigents d’un país.

Però el llegat del Dr. Pedrós a la universitat no es podria en-tendre sense fer menció també a la seva mentalitat i la sevaforma de ser i de fer, sens dubte lliberal, i no parlo en un sen-tit ideològic. El Dr. Pedrós entenia la universitat com el móndel coneixement, on amb estudi i rigor tothom podia tenir elseu lloc, amb independència de quina fos la seva manera depensar. Per aquesta raó, una breu mirada sobre qui hem estatels seus deixebles posa de manifest una clara pluralitat ideo-lògica, sense sectarismes ni partidismes. En uns momentsd’una universitat molt polititzada, en el Departament d’Hi-senda Pública la ideologia no era mai ni un obstacle ni unpremi per a ningú. I bé puc afirmar que aquest esperit ha estati segueix imperant en el nostre Departament d’Hisenda Pú-blica. Com a exemple, jo sempre dic que el meu director detesi va ser el Dr. Pedrós i que després he treball a la universi-tat amb l’Antoni Castells, i mai ni l’un ni l’altre m’han pregun-tat quina era la meva ideologia o si votava a un o a un altre.Ara bé, el tarannà lliberal del Dr. Pedrós no tinc tan clar quemalauradament li anés bé en la seva vida política.

VOCACIÓ PÚBLICA

El repàs a la seva vida no seria complert si no tinguéssim encompte la seva vocació pública. L’amic Alejandro Pedrós (comaixí era conegut per molts) tenia una clara vocació públicaque es va manifestar des de molt jove, pot ser com a conse-qüència de que el seu pare fos funcionari de l’Ajuntament deBarcelona. Al 1966 va entrar com a titular del Servei d’Estudisdel Banc d’Espanya, essent més tard delegat del Serveis d’Es-tudis del Banc d’Espanya a Barcelona fins a 1980. Entre mig,va fer una interrupció de dos anys per anar com a delegatdels Serveis d’Hisenda a l’Ajuntament de Barcelona, en eltemps de l’Alcalde Masó, on va ajudar a posar ordre a la mal-mesa hisenda municipal. Per tant, els seus coneixements aca-dèmics servien no només per donar classes sense sortir del’àmbit teòric, sinó també per ser aplicats a la pràctica diària.Aquesta doble vesant acadèmica i pràctica també es va posarde manifest amb la seva participació activa com a membre denombroses comissions o equips de treball constituïts durantels primers anys de la transició i que tant van ajudar en la mo-


En record i homenatge de l’Alexandre Pedrós


dernització i desenvolupament del nostre país. Entre d’altres,en podem destacar la “Comisión Mayor Zaragoza para el es-tudio de un régimen especial para Cataluña” (1976-1977) o la“Comisión Fuentes Quintana para la descentralización y ra-cionalización del gasto público” (1978-1980). En aquells temps tant convulsos i decisius per a la nostra his-tòria, Pedrós (com es solia anomenar a ell mateix) al 1980, vadonar el salt a la política essent escollit com a diputat al Par-lament de Catalunya per Centristes de Catalunya-UCD. Comtants d’altres professors d’universitats d’aquells temps, Pedrósva formar part d’una generació de personatges brillants quevan donar el pas a la política amb una clara vocació de serveii d’entesa, on l’objectiu era trobar solucions als problemes, ino entrar en partidismes i enfrontaments absurds. Tan de boaquest esperit no s’hagués perdut mai, però la classe políticaactual malauradament sembla que es mou per unes altres co-ordenades. Alcaldable per Barcelona de la llavors Aliança Po-pular al 1983, la seva forma de ser i de pensar, difícilmentpodia quallar en un país, on segurament per falta de culturademocràtica, els partits polítics sovint entenen la disciplina departit més com un acte de submissió, sense possibilitat dedebat i discrepància.

Després d’un llarg parèntesi sense càrrecs públics, durant elperíode 1996-2000 va ser conseller-expert independent al Con-sejo Económico y Social, i al 2004 va ser nomenat síndic de laSindicatura de Comptes, on era el màxim responsable en l’àm-bit de les corporacions locals fins al moment de la seva mort.

Però la vocació pública de l’Alejandro Pedrós també es va ma-nifestar amb una participació activa en l’àmbit de l’anomenatmón civil. President del Cercle Financer de la Caixa duranttrenta anys, president i vicepresident de la Fundación Oriol-Urquijo i membre de les juntes directives de la Liga Europeade Cooperación Económica, del Club Salvador de Madariaga,de la Societat d’Estudis Econòmics de Catalunya o del Col·legid’Economistes, entre molts d’altres. Així mateix, sovint inter-venia en els mitjans de comunicació, o en debats i actes pú-blics, on se’l podia sentir a parlar amb rigor sobre qualsevoltema. La seva formació, coneixement i experiència el conver-tien en un economista “tot terreny”.

VIDA PROFESSIONAL

Per a una persona normal, una vida acadèmica i una vocaciópública com la del Pedrós seria com per estar molt satisfet,però per a un treballador infatigable com ell, ràpidament se liva afegir una reeixida vida professional. Assessor fiscal de Fo-ment del Treball des de 1977, la seva formació i la seva ca-pacitat per a estar al dia, li permetien organitzar sessions detreball o preparar circulars explicatives sobre les últimes no-vetats fiscals, i no és que precisament n’hi hagin poques denovetats en aquest àmbit! President del Comité Fiscal de laCEOE durant el període 1992-1994, igualment va ser el re-presentant espanyol en el Comité Fiscal de la UNICE, l’orga-nització empresarial europea, durant set anys. Igualment, al1982 va constituir la societat Alejandro Pedrós y Asociados,S.L., societat de professionals dedicada a l’assessorament fis-cal i financer. D’aquesta manera podia complementar els seus

coneixements teòrics sobre la matèria, amb un coneixementde primera mà de la fiscalitat real que afecta a les empreses ials ciutadans. Sovint a la universitat ens falta aquesta doblevisió que et permet tocar de peus a terra i no oblidar com ésel món en el qual vivim.

PERSONA I FAMÍLIA

L’Alejandro Pedrós era un persona aparentment seriosa, jodiria que en part derivat d’un punt de timidesa, i també per-què tenia un físic que imposava, sobre tot a classe. Ara bé, encerta mesura aquest físic era una defensa per a ell davant delsalumnes, perquè després en el tracte personal era una per-sona molt correcta i respectuosa amb tothom. Jo he vist en-trar en el despatx de la facultat alumnes que tremolaven al’hora de fer-li alguna pregunta, però que després es queda-ven sorpresos pel tracte rebut i per la paciència demostradaper aquell catedràtic conegut tan imponent. Haig de reco-nèixer que jo ni llavors ni ara tinc la paciència que demos-trava el Pedrós, a qui fins i tot he vist escoltar estoicament enuna revisió d’exàmens durant més de 20 minuts les explica-cions d’un alumne quan la seva nota era un zero! I, és quecertament, darrera d’aquesta aparença de seriositat hi haviauna persona afable i educada, un home íntegre, que s’hohavia guanyat tot ell amb el seu esforç i treball. Això es vapoder observar també en el moments difícils, on com des-prés es va demostrar, va tenir la mala fortuna d’estar en ellloc inoportú en el moment inoportú. I és que el Pedrós erauna persona de fidelitats i conviccions, perquè com algú vadir al sopar sorpresa que la seva família li va organitzar percelebrar els seus 70 anys, sinó difícilment es pot entendrecom després de tants anys vivint a Barcelona, podia seguirsent del PP i de l’Espanyol.

La família, la seva dona Conchita i les seves cinc filles eren unmotiu d’orgull i satisfacció per a ell i li agradava parlar d’elles,sovint fins i tot a classe. Més recentment els nets eren un noumotiu de felicitat. Certament, quan una persona mort quedaun buit al voltant dels seus, un buit que només el temps potanar omplint. Aquest buit és més gran quan aquesta personaera bona i generosa, i quan físicament i intel·lectualment estrobava en plena forma. Però a la vegada el record del seu tes-timoni ha de permetre a tots els que el vam estimar, i en es-pecial a la seva família, tenir la satisfacció de que el Pedrós vaser una persona excepcional fins a l’últim dia de la seva vida.Descansi en pau.

Homenaje a un amigo fallecido: Alejandro Pedrós

Emilio ÁlvarezVicesecretario de la Junta de Gobierno

del Colegio de Economistas de CatalunyaPresidente del Registro de Economistas Auditores (REA)

de Catalunya

Sinceramente, no resulta fácil resumir en unas pocas líneas lafigura profesional y humana de un gran economista y de unagran persona como fue Alejandro Pedrós.

Empezaré por señalar dos aspectos de su vida que eran muyimportantes para él. Me refiero a su condición de “perico” in-condicional y, también, a la de ex concejal del Ayuntamientode Barcelona. Y, más tarde, me referiré, a otros aspectos profe-sionales más conocidos de Alejandro, como pueden ser: su pro-fesión de economista- asesor fiscal y, también, su gran vocaciónde servicio público. Pero, vayamos por partes: su gran aficiónpersonal era el fútbol, ya que era un gran seguidor desde hacemuchas decadas del RCD Espanyol de Barcelona. Aún, le recu-erdo desde la tribuna de Sarrià, del Estadio Olimpic de Montjuicy últimamente desde el estadio Cornellà-El Prat, como vivía lospartidos con gran pasión y vehemencia, eso sí, siempre con unbuen Habano en la boca y muy bien acompañado por su fami-lia. Y como al salir del campo hacía un detallado análisis técnicodel partido celebrado. Realmente era auditor hasta en un encu-entro de fútbol. Incluso recuerdo ahora, que llegó a presentarsea unas elecciones presidenciales del Club de sus amores.

Fue concejal del Ayuntamiento de Barcelona. Lo cual le lle-naba de orgullo. Evidentemente, ser concejal de la ciudad enla que vives es una gran experiencia. Y Alejandro se sentía, ycon gran razón, muy orgulloso de su etapa municipal. Fueuna experiencia que nunca olvidó y de la que los dos hablá-bamos en numerosas ocasiones. Y, además, dejó huella degran experto en finanzas públicas en la Casa Gran.

Su vocación pública le llevó a colaborar con el Institut Catalade Finances –ICF–, con la gran patronal catalana Foment y

con diversas fundaciones de estudios económicos. Realmente,tengo que destacar que en todas estas experiencias públicasconstato que era una persona muy brillante, de grandes co-nocimientos y de gran capacidad de análisis. Y, algo muy im-portante, era un trabajador nato, un entusiata de las tareas querealizaba, y quiero subrayar que nunca vinculaba su implica-ción profesional a aspectos materiales. Si el tema le entusias-maba se volcaba en ello, con independencia de las eventualescompensaciones económicas que pudieran existir.

Aunque, llegado aquí, también, quiero resaltar su última facetacomo miembro de la Sindicatura de Cuentas de Catalunya. Sinolvidarme de su vocación académica que le llevó a ser ungran catedrático de Hacienda Publica que ningún alumno quehaya pasado por sus clases universitarias podrá olvidar.

Recordando sus clases y sus conferencias sobre cuestiones deíndole fiscal, su gran especialidad, ahora me viene a la cabezala última conferencia que dio y que fue ante un importante au-ditorio, la Asociación de Amigos del País en Barcelona, y enla que, por supuesto, trató sobre la hacienda publica espa-ñola. Tuvo un gran éxito como se pudo apreciar por su poderde convocatoria y de proyección pública. Aquella noche tu-vimos ocasión de comentarla durante una cena, en un res-taurante barcelonés. Era, sin duda, uno de los mayoresexpertos en dicha materia de toda España.

Finalmente, quisiera relatar dos imágenes suyas. Una de ellases sentado en la mesa de un restaurante italiano, que los dossolíamos frecuentar, rodeado de su mujer y de sus cinco hijas,como tantos y tantos domingos hacia y con su cara radiantede felicidad.

Y la otra escena muy reciente que corresponde a un viaje queefectuó a Santiago de Compostela dentro de unas Jornadassobre la Auditoría del Sector Público.

Y en la que tuve la ocasión de que nos hicieran juntos unafotografía en la entrañable Plaza Obraidoiro. Probablementesería una de las últimas fotografías que le hicieron en su vida,ya que fue unos pocos días antes de su fallecimiento. Ha muerto un economista brillante, noble, inteligente, estudioso,apasionado y que contribuyó a mejorar la sociedad en la quevivimos.



En record de l’Alexandre Pedrós

Joan Amat i Soler

A l’Alexandre el vaig conèixer i començar a tractar quan, re-cent acabada la llicenciatura d'Econòmiques, es va incorporaral Col-legi, que aleshores era la “Sección Provincial del Cole-gio Nacional de Economistas de España”. Va ser un dels llui-tadors més constants i eficaços perquè s'aconseguís lacategoria de Colegio Oficial. Fins i tot en un moment en elqual a Madrid volien suprimir la Sección Provincial, a causad'un incident protagonitzat pel president de la Sección Pro-vincial, en Sergio Garcigoy, que en veure’s desautoritzat pelsassistents a l’assemblea, es va aixecar de la mesa que presidia,se'n va a anar i que jo sàpiga no va tornar mai més.

Per iniciativa de l'Alexandre, ell i dos companys més, van en-viar un escrit al Decano Nacional, Rafael Díaz Llanos, propo-sant-li que designés president a Josep Maria Berini, personaque va merèixer la confiança del Decano, de manera que esva resoldre el problema que teníem plantejat.

Vull recordar que en Berini va ser l'últim president de la Sec-ción i el primer degà del Colegio Oficial i en Pedrós el vice-secretari.

La meva relació personal amb l'Alexandre va augmentar encasar-se amb la Conxita Villamore, membre d'una família d'a-mics i veïns nostres.

Sempre que vaig acudir a ell, ja fos con a degà o com a pre-sident dels Assessors Fiscals o Auditors, vaig poder comptar-hi. Ara bé, localitzar-lo costava, ja que era un treballadorinfatigable. Tenia sort que la Conxita em deia on podia estari on el podia localitzar, a vegades al matí molt aviat i d’altresmolt tard a la nit.

Era una persona molt senzilla que mai feia ostentació dels im-portants càrrecs que havia desenvolupat.

Al servei de l’economia de Catalunya

Eduard Arruga i Valeri, Economista, company i amic d’Alexandre Pedrós i Abelló

Vull recordar ací alguns aspectes importants de la seva vidaprofessional lligats a Catalunya. Com es veurà, en tots ells apa-reixen les expressions Economia i Catalunya.

Parlava molt més en català (el seu idioma matern) que en cas-tellà, a més de l’anglès, el francès i l’italià, idiomes que tambédominava amb fluïdesa. Va escriure molt més en castellà queen català, doncs no va tenir ocasió (va néixer al 1940) per aaprendre a escriure’l.

A LA FACULTAT DE CIÈNCIES POLÍTIQUES, ECONÒMIQUESI COMERCIALS DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

Formà part de la Promoció Dzeta (1959-1964) i d’ella en foumembre del Consell de Curs durant els cursos 1960-1962, aixícom president del Consell de Curs durant els cursos 1962-1964.

A les reunions parlàvem en català i les decisions les preníemen aquesta llengua. Una anècdota, que a ell li agradava re-cordar: al curs 1963-64, és a dir, al 5è any de carrera, se’ns vaocórrer posar al taulell d’anuncis de l’aula un rètol que deia“Qui vulgui apunts de Comptabilitat de Costos, que posi llurscognoms a continuació”; doncs bé, algun dels alumnes quevenien de la Universidad Complutense de Madrid, que noaprovaven allí l’assignatura d’Hisenda Pública (per les exigèn-cies de N’Enrique Fuentes Quintana), i que segurament no co-neixien suficientment la nostra llengua, va escriure, a sota delrètol: “Y tu pon los tuyos, marrano”.

AL COL·LEGI D’ECONOMISTES DE CATALUNYA

Es col·legià immediatament després d’acabar la carrera, a laque aleshores era la Sección Provincial en Barcelona del Ilus-tre Nacional de Economistas. Allí, juntament amb altres des-

tacats companys i companyes, no sempre amb el suport delsresponsables de la Sección, lluitàrem, tant en articles com enaccions concretes, primer per la independència del Col·legide Barcelona, i després per a assolir l’àmbit català.

Internament, el Boletín Informativo de la Sección, que ell i jodirigíem i coordinàvem, s’autotitulava Boletín informativo delColegio de Economistas de Barcelona, com anunci de la vo-luntat d’independència.

Varem aconseguir ambdós objectius al juny de 1971, amb lacreació del Ilustre Colegio de Economistas de Barcelona, quecomprenia territorialment les anomenades quatre provínciescatalanes.Va ser membre de la primera Junta de Govern delnou Col·legi, en el càrrec de Comptador-Bibliotecari, que vaocupar des del desembre del 1971 al novembre del 1977,mostrant sempre una actitud activa i seriosa a la vegada.

Un exemple clar del seu compromís és l’article que va publicara la revista Fomento del Trabajo Nacional, recollit al Boletín In-formativo del Colegio de l’abril del 1973, i l’esment que va fer deJoan Sardà en la seva ressenya sobre els primers 25 anys delCol·legi, publicat en el número 30 de la Revista Econòmica deCatalunya, l’octubre del 1996. En el seu article, defensava la ne-cessitat de (diguem-ne) clarificar les relacions entre el Colegio deEconomistas de Barcelona i el Consejo Superior de Colegios deEconomistas de España, doncs aquest darrer volia limitar moltles competències i les possibilitats d’actuació del nostre Col·legi.

LA REVISTA ECONÓMICA DE CATALUÑA

Impulsà i dirigí la Revista Económica de Cataluña, de la qualen varen aparèixer 2 números, l’any 1975 i 1976, amb una ti-rada de tres i dos milers exemplars respectivament. En paraules del propi director, el 1975:– La Revista se propone colaborar a ampliar el reducido surtidode publicaciones económicas con las que se cuenta en Cata-luña. Se tenía una conciencia muy extendida de que era pre-cisa una revista económica que a la vez fuese independiente,estuviese abierta a todas las personas y a todas las líneas depensamiento, y que se remontara a nivel académico.

– En este sentido, el Colegio de Economistas de Barcelona sepropuso lanzar una publicación propia, al margen de todo

interés particular, que pudiese cumplir con esos objetivos ensu deseo permanente de servicio a los economistas.

– Como publicación independiente, la Revista Económica deCataluña está abierta en su integridad a todas las líneas decolaboración y de participación.

–De la adecuada instrumentación de la más amplia progeniaposible, depende la calidad y la duración de la Revista, cuyoprincipal éxito habrá de ser lograr su arraigo definitivo en elmedio que le ve nacer, con las miras puestas en la constitu-ción, mantenimiento y desarrollo de una línea de pensa-miento económico en Cataluña, hoy por hoy inexistente.

Amb aquesta llavor, alguns anys després, i en una segonaèpoca, un cop canviades les circumstàncies polítiques i eco-nòmiques, la publicació s’ha convertit en un important ele-ment de la vida científica del ja des d’octubre de 1978anomenat Col·legi d’Economistes de Catalunya.

EN D’ALTRES ÀMBITS DE L’ECONOMIA CATALANA

També immediatament després d’acabar la carrera, es va fermembre de la Societat Catalana d’Economia, filial de l’Institutd’Estudis Catalans, creada per a fomentar l’estudi i la recercaen l’àmbit de l’economia i procurar-ne la seva difusió. Formàpart activa de la seva Junta de Govern com a vocal durant elsanys 1987-1989. Fou el primer delegat a Barcelona del Servi-cio de Estudios del Banco de España, càrrec que deixà quanfou cridat per N’Enric Masó Vázquez per a ocupar el lloc dedelegat de Serveis d’Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona.Col·laborà estretament amb els responsables de Foment delTreball, en temes financers i fiscals, així com els de la CambraOficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, pelque fa al seguiment de la conjuntura econòmica.

En els seu darrer treball professional ha estat síndic de la Sindi-catura de Comptes de Catalunya. Però, sobretot, la contribucióque ell més estimava era la de docent: per les seves aules, coma professor del Departament d’Hisenda Pública de la Facultat,han passat milers d’estudiants d’economia, que han rebut els seusensenyaments, que ell constantment actualitzava i sempre d’alt ni-vell acadèmic i professional. L’aprofitament i el desenvolupamentd’aquests coneixements seran sense dubte la millor aportació delnostre homenatjat a l’economia de Catalunya.



El Dr. Pedrós, un excel·lent mestre i company

Núria BoschCatedràtica d’Hisenda Pública, Universitat de Barcelona

El Dr. Alexandre Pedrós, tal com el vaig anomenar sempre, ésel que em va obrir la porta a la meva carrera universitària i ala meva actual especialització acadèmica. Per això sempre elrecordaré amb molta estimació.

El curs 1977-78 jo feia cinquè curs d’Economia a la Facultat d’E-conomia i Empresa de la Universitat de Barcelona i una de lesassignatures a cursar era “Organització, Comptabilitat i Proce-diments de la Hisenda “ (OCPH), que aleshores impartia el Dr.Pedrós. Aquell any va donar l’opció de seguir el curs de maneratradicional o de manera alternativa fent un seminari sobre “Fe-deralisme Fiscal”. L’única condició que posava per seguir el cursen forma de seminari era tenir coneixements d’anglès, ja que labibliografia a consultar era bàsicament en aquest idioma. Varemseguir el curs d’aquesta manera uns 10 estudiants, entre ellstambé hi havia el professor Guillem López Casasnovas, avui ca-tedràtic d’Economia Pública de la Universitat Pompeu Fabra.

A l’octubre del 1977 no s’havia aprovat encara la Constitucióespanyola ni cap Estatut d’Autonomia. Però el Dr. Pedrós ja or-ganitzava un seminari per començar a analitzar i debatre ladescentralització de l’Estat espanyol sota la perspectiva de lateoria del federalisme fiscal, concepte totalment nou en l’Es-panya d’aquell temps. Això posava de manifest la seva voca-ció universitària per trobar nous camps d’estudi i de la màximaactualitat.

Al finalitzar el curs, el juny del 1978, el Dr. Pedrós em va pro-posar entrar al Departament d’Hisenda Pública de la Facultat,del que n’era catedràtic i director, com a professora ajudant.Després de 32 anys segueixo en el mateix Departament, aracom a catedràtica, i havent dedicat la major part del meutemps a l’estudi del federalisme fiscal i de la hisenda autonò-mica i local. Més endavant, acabaria d’influir en aquesta es-pecialització poder treballar amb el professor Antoni Castells,membre també del Departament i ara Conseller d’Economia iFinances de la Generalitat de Catalunya, de qui vaig aprendreel rigor del treball científic.

Aquests anys compartint la tasca universitària al costat del Dr.Pedrós em van permetre conèixer-lo com a persona. En des-tacaria el seu tarannà obert i democràtic. En el Departament,que va dirigir molts anys, hi cabia tothom independentmentde la seva ideologia i color polític. Mai va mostrar cap menade sectarisme. Una de les tasques que més el satisfeia eraveure com els professors del seu Departament es promocio-naven dins de la carrera universitària, qüestió en la que sem-pre tenies el seu ajut i suport. Per tot això, el recordaré semprecom a un excel·lent mestre i company.

Alexandre Pedrós: una evocació personal

Antoni Castells

Coneixia l’Alexandre Pedrós des de feia molts anys. De fet, jael vaig tenir de professor durant la carrera en alguna de les as-signatures d’hisenda i fiscal, a finals dels seixanta. Però va sermés tard, a partir de la segona meitat dels anys setanta (crecque del 78, exactament), quan jo em vaig incorporar al De-partament d’Hisenda, que vam establir una relació molt es-treta, d’afecte i d’amistat, que va durar tota la vida, i en la qualla relació personal, s’entrecreuava amb l’acadèmica, i tambéamb la del servei públic i els compromisos institucionals com-partits.

Alexandre Pedrós era, abans que res, un amic, del que em vaigsentir molt proper humanament des del primer dia. Era unhome generós, obert i una bona persona. I, per sobre de tot, unhome tolerant, que creia de veritat en la llibertat. El Departa-ment d’Hisenda, que ell va dirigir durant tants anys, n’era unbon exemple, com ho demostra el clima de confiança, respectei amistat que hi va regnar sempre, amb independència de lesidees i les filiacions, polítiques o acadèmiques, que pogués tenircadascú.

Vam treballar plegats en molts estudis, articles i projectes, nor-malment sobre qüestions relacionades amb la hisenda auto-nòmica i local, i en general sobre temes diversos defederalisme fiscal. El professor Pedrós ha estat decisiu per ferdel Departament d’Hisenda Pública de la Universitat de Bar-celona, l’inqüestionable referència en aquesta matèria en totaEspanya i un centre de primera línia internacional.

Alexandre Pedrós, l’amic; el professor Pedrós, l’acadèmic deprestigi; i el ciutadà Pedrós, l’home compromès amb les cau-ses en les quals creia. L’home d’una indubtable i inequívocavocació pública. Anava a dir política, que també, però crecque pública és més exacte. Diputat al Parlament de Catalu-nya, candidat a l’alcaldia de Barcelona, i en l’etapa final de laseva vida, membre de la Sindicatura de Comptes. També enaquest servei públic, en el servei al nostre país (Alexandre Pe-drós era un home d’una catalanitat indiscutible), vam com-partir un terreny comú.

I, per suposat, Alexandre Pedrós, l’home amb qui passàvemmolt bones estones el voltant d’una bona taula i parlant defutbol. Aquí sí que haig de confessar, que des de rengles di-ferents. Ell era ‘perico’i jo del Barça. Però he de dir, en honorseu, que ell era un ‘perico’genuí, no un madridista emboscat.I això també l’honorava.

Alexandre Pedrós, company, amici mestre

Joan Colom

Per a mi l’Alexandre Pedrós no era simplement un col·lega, unmembre del Ple de la Sindicatura o un company de Departa-ment a la Facultat, era sobretot un amic i un mestre.

Ens vam conèixer en els anys seixanta a la Facultat d’Econò-miques de la Universitat de Barcelona, l‘única que hi haviaaleshores. Vam coincidir primer, quan ell anava uns cursosmés avançat i era, com jo, membre de la Junta de Facultat;més tard, quan estava acabant la meva carrera, me’l vaig tro-bar de jove professor d’Hisenda Pública i Dret Fiscal. Ell haestat una de les persones que més varen influir en la meva de-cisió de dedicar-me a les finances públiques, va exercir el càr-rec –no reconegut oficialment– de tutor meu de postgraucontribuint moltíssim en la meva especialització en el federa-lisme fiscal. Des d’aleshores la nostra relació esdevingué moltestreta, malgrat les nostres divergències polítiques o futbolís-tiques! Des del 1969 vaig treballar amb ell molts anys a la Fa-cultat i durant un any llarg vaig ajudar-lo a la Delegació deServeis d’Hisenda de l’Ajuntament de Barcelona que va revo-lucionar clarificant l’endeutament municipal i arribant abansde les vuit – o de les set, algun dia!- al despatx on tenia un ga-binet en el qual es tancava fins a les nou del vespre.

L’Alexandre era tenaç, treballador i matiner. Va començar a tre-ballar de molt jove. És dels llicenciats en Ciències Econòmiquesque prové de l’antic professorat mercantil. Va guanyar les opo-sicions al Banc d’Espanya i és un dels pares fundadors de la re-coneguda Escola Catalana de Federalisme Fiscal actualmentarrelada a tantes facultats i universitats.

Ha mort essent catedràtic de la Universitat i síndic de la Sindi-catura de Comptes. Aquests eren dos dels seus somnis profes-sionals! Amb en Josep Ramon Salvadó, vaig ésser un dels seus“espàrrings” en la preparació de les oposicions a la càtedrad’OCPH que ell va transformar en l’Estudi del Sector Públic noTributari. Desitjava tornar a donar classes, va maldar per alleu-

gerir el règim d’incompatibilitats a la nova llei de la Sindicaturade Comptes i havia obtingut el nomenament de catedràtic emè-rit amb efectes des de gener del 2011. A la Sindicatura va as-sumir amb il·lusió la direcció del Departament que s’ocupa delsajuntaments, el que li permetia aplicar els seus grans coneixe-ments de les finances locals, i va acceptar amb voluntat de ser-vei ser membre de la Comissió de Govern en la segona meitatdel seu mandat.

També va ser un polític i un demòcrata. A la Facultat ja re-presentava els estudiants democràtics de centre - dreta en elstumultuosos temps de mitjans de la dècada dels seixanta. Pocdesprés va ser dels impulsors de la democratització delCol·legi d'Economistes. Va connectar-se al Club Àgora, pro-mogut des de Londres per Fraga Iribarne, i que per algunssignificava un instrument idoni per a la transició democrà-tica. Més tard, a les primeres eleccions catalanes, fou candi-dat al Parlament de Catalunya i va ser diputat en la ILegislatura, essent premonitori ponent de la Llei de la Sindi-catura de Comptes del 1984. També va ser regidor de la ciu-tat de Barcelona.

Amant de l’òpera, abonat del Liceu, va ser un home “de fa-mília”, i, com ell deia, adorava les seves dones, Conxita i lescinc filles!

Alexandre Pedrós, un referentper a la nostra professió

Josep Ma. Coma MartorellValentí Pich Rosell

Ens sorprèn i commociona la sobtada desaparició d’una per-sona, d’un professional, qui estava embrancat en mil projec-tes i idees, en els quals d’alguna manera ens hi sentíemimplicats molts del seu entorn, tant per l’amistat com pel re-coneixent professional que li professàvem.



L’amic Pedrós, el professor Pedrós, tenia molts registres i entots i cadascun d’ells s’implicava i lluitava fins a l’extenuació,al marge d’interessos personals o de la seva edat biològica.

El professor Pedrós, acadèmic, a la càtedra d’Hisenda Públicade la Universitat de Barcelona, mestre de moltes figures relle-vants; el professor Pedrós, economista, expert en temes fis-cals i financers, col·laborador de la nostra Institució sense capexigència de retorns; el professor Pedrós, membre del ConsellDirectiu del Registro de Economistas Asesores Fiscales del Con-sejo General de Colegios de Economistas de España; el profes-sor Pedrós, Síndic de Comptes, càrrec al qual s’hi dedicavaamb entusiasme; el professor Pedrós, conscient i amb ideessocials i polítiques fossin o no còmodes; el professor Pedrós,“perico” entregat i dedicat; el professor Pedrós, autor de llibresi articles tractant temes com el problema de l’Impost sobreSuccessions a Catalunya, manual de fiscalitat pels alumnes encatalà, temes financers o sobre el control dels comptes pú-blics, professor, conferenciant, articulista...., senzillament uneconomista conscient, entregat a la seva professió i compro-mès amb el seu entorn.

No és fàcil trobar professionals, persones que combinin latasca acadèmica, important tasca acadèmica, amb la implica-ció “sense miraments” amb projectes col·lectius.

L’amic Pedrós per a molts de nosaltres ha estat un referent pro-fessional i acadèmic, fumant-se un Habano quilomètric, com-binat amb la devoció i l’orgull cap a la seva família. D’algunamanera la seva esposa, Conchita de Villamore, i les seves filles,Conchita, Ana, Maria, Montse i Alejandra Pedrós, acabavensempre sortint d’una manera o altra a la que convivies amb ell.

Els que ens ha correspost desenvolupar tasques de coordina-ció i representació del nostre col·lectiu hem perdut, a més amés de l’amic, el professional que sempre estava disposat aajudar, a fer i a impulsar projectes d’interès general i, en es-pecial, pels economistes.

Pels qui subscrivim, l’Alexandre seguirà sempre sent un re-ferent, però estem convençuts que són molts els que po-drien haver redactat aquestes línies compartint aquesta visiói respecte per l’amic i el company de la professió que ensha deixat.

En memòria de l’Alexandre Pedrós

Enric Genescà i Garrigosa

He coincidit amb l’Alexandre en dues èpoques importants de lameva vida. En els anys 1959-1964 varem formar part de la pro-moció Dzeta de la Facultat de Ciències Polítiques, Econòmiquesi Comercials de la Universitat de Barcelona. Integràvem la pro-moció uns cent cinquanta estudiants, tots els que en aquell mo-ment estudiaven Econòmiques a Catalunya. La dimensió delgrup feia possible mantenir un bon nivell de coneixença i co-municació entre nosaltres. L’Alexandre, juntament amb en Vi-cente Condón, l’Eduard Arruga i altres, organitzaven els actesde la Facultat, publicaven els apunts de les assignatures, i os-tentaven en la majoria de les ocasions la representació dels es-tudiants davant dels professors i els òrgans de govern de laFacultat. L’Alexandre era, sens dubte, l’Alma Mater d’aquest grup.Va ser el líder dels estudiants d’aquesta promoció.

La segona època en la qual hem coincidit i treballat junts haestat en el període 2004-2010 com a síndics de la Sindicaturade Comptes de Catalunya. Per a mi ha estat un plaer i un honortreballar amb ell. El seu tarannà conciliador i pacífic, la sevaintel·ligència i el seu saber estar, han contribuït a mantenir entot moment un bon ambient de treball. Et trobarem a faltar.

En record de l’Alexandre Pedrós

José María Ferrer CarreñoEconomista

Crec sincerament que l’Alexandre Pedrós es mereix un home-natge. A la Facultat d’Econòmiques, durant l’època de la Llicen-ciatura, vaig tenir amb ell una molt bona relació personal.Posteriorment varem tornar a coincidir al Col·legi d’Economis-tes on varem col·laborar estretament en les feines de posta enmarxa i renovació del Col·legi quan tenia la seu a l’Avinguda dela Catedral i a la Rambla de Catalunya.

Posteriorment cada vegada que coincidíem sempre hi haviamolta cordialitat i molt bona entesa. En guardo un molt bon re-cord personal.

Una nota que podria ser un llibre

Guillem López i CasasnovasCatedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra

i conseller del Banc d’Espanya

El meu comentari serà breu, però no per manca de records.Podria fer-ne un llibre. Ha estat gran l’estima que sempre hetingut pel doctor Pedrós: el vaig tractar de vostè durant moltsanys, igual que tractava de vostè al meu pare. Fins que ellmateix, de fet, em va demanar que l’anomenés Alexandre,quan gairebé jo ja tenia la meitat de filles que ell! M’agradavad’ell que era sobretot un bon home i un esforçat lluitador pelque creia que valia la pena lluitar.

De família modesta, sabia el que costava progressar social-ment en la tupida xarxa de la societat catalana, pels qui comell no havien anat a una escola d’elit ni tenien companys depupitre influents. Un pare de família entregat que no tenia‘retranca’, ni acidesa amb els qui pensaven diferent, ni por-tava punyals enverinats quan et giraves. Sempre et podiesfiar de la seva paraula, si d’ell depenia el seu compliment.Era com era, però era el que veies.

Apreciava molt la seva lleialtat, i així alguns li varem ser lleialsfins al final: fins i tot amb l’embolic del seu nomenament alfront de l’Institut de Crèdit Oficial. Jo valorava molt que fos unself made. Vaig conèixer a la seva mare, encantada de veure latrajectòria del seu fill: des de gairebé ordenança del Banc d’Es-panya fins a liderar el Servei d’Estudis d’aquí, a Barcelona.

Són coses que agraden als pares dels qui som d’ascendènciahumil. M’encantava la seva estima per la família: la Conxita,aquesta Conxita que ens donava ensurts amb els seus mar-capassos i em feia suplir a correcuita les classes de l’Alexan-dre. I les ‘nenes’. Les recordo a Menorca de vacances ambun cotxe que semblava un autobús, ple de capells i estris deplatja. Admirava de l’Alexandre la seva lucidesa intel·lectual,amb tots aquells llibres que carregava des de Londres per aposar-se al dia. Després, el dia a dia el vencia: el despatx,Foment, el partit, els compromisos... Per poder llegir haviade dormir poc, i se li notava.

El seu punt feble era la política (‘mai t’apuntis Guillem a onjo m’apunto, que segur que no prospera’). Odiava els seuspuros, tot i que l’olor era el primer avís que aquell dia estavaal Departament. Em fotia que fos de l’Espanyol, però els dosho portàvem amb resignació. Em va saber molt greu com elva tractar la premsa amb l’afer ICO. Ara que sóc jo qui s’en-fronta amb els mitjans, entenc els perills. Descansi en pau.

En memoria de Alejandro PedrósAbelló

Jorge Martínez-VázquezRegents Professor of Economics and Director of International

Studies Program Andrew Young School of Policy StudiesGeorgia State University Atlanta, Georgia

Corrían los años jóvenes de los 70, cuando acabando yo losestudios de Económicas y Derecho en la Universidad de Bar-celona “el Pedrós” (yo siempre le llamé así a Alejandro con ca-riño y él también cariñosamente me llamaba el “turista Jorge”)me invitó con otros de mi promoción a formar parte de suequipo en la Facultad de Económicas, en el área de HaciendaPública; también trabajé con él en el Gabinete de Estudios delBanco de España, en Barcelona.

Con Alejandro y Conchita, mi esposa Sherron y yo junto conotros amigos, pasamos ratos entrañables. Aprendí un mon-tón. Alejandro fue un mentor generoso, un amante de la li-teratura económica y del rigor científico, un profesordedicado, honesto y digno. También fue mi más grande ani-mador; a todas mis ideas de hacendista verde me dijo que sí,que intentase. Fue una época bonita e inspiradora; de sumano todos en el equipo aprendimos a “volar” con nuevasideas.

Tras un par de años, Alejandro me animó a pedir una becaFullbright para obtener un doctorado en los EEUU; aun ahorame pregunto si era por eso lo de “turista.” Durante los años



hablamos de proyectos y de la literatura económica y asisti-mos juntos a muchos congresos y conferencias; la más re-ciente una conferencia internacional sobre políticas tributariasen Málaga en septiembre de 2009. Allí hablamos de su visitaa Georgia State University en Atlanta en el verano u otoño deeste año para realizar un proyecto de investigación conjunto,como en los viejos tiempos.

Hombre bueno, sabio e íntegro, Alejandro, mi maestro en losandares por la economía pública, gracias. Te echo de menos.

Alejandro Pedrós

Cristóbal Montoro

Conocí a Alejandro Pedrós en la segunda mitad de los años se-tenta, cuando yo era un joven profesor de la Universidad Au-tónoma de Madrid, ocupado en ir dando forma a mi carrerauniversitaria. Eugenio Domingo Solans, también entonces pro-fesor de la Autónoma, se encargó de presentarme a AlejandroPedrós. Ambos habían sido compañeros de universidad y se-guían siendo buenos amigos. Eugenio cedió a Pedrós su apar-tamento de Madrid para que pudiese preparar las pruebas deacceso a la Cátedra de Hacienda Pública de la Universidad deBarcelona, y él se trasladó, durante varias semanas, a la habi-tación de invitados de mi escueto piso. Eugenio y yo hacíamosalguna visita breve a Alejandro, y le encontrábamos siempreconcentrado en la preparación de aquellas oposiciones. Pe-drós ganó la cátedra con brillantez, y lo celebramos en com-pañía de Conchita, la mujer de Alejandro. En la personalidadde Alejandro Pedrós destaca, junto a su vocación académica ya su elevada formación universitaria, una actitud vitalista queha mantenido a lo largo de su vida. Su actividad académica yprofesional, tanto en el ámbito privado como en el público, seha especializado en las cuestiones financieras y tributarias. Desus aportaciones a la Hacienda Pública resaltan las recomen-daciones sobre reformas fiscales y sobre la mejora de los sis-temas de financiación de las corporaciones locales.

Alejandro Pedrós figura entre los catedráticos de reconocidoprestigio con notable influencia en la sociedad. Como ejem-plo de estas cualidades, recuerdo una anécdota del año 1994:yo era entonces Portavoz de Economía del Partido Popular, enla oposición. Pedrós me llamó por teléfono para transmitirmeuna invitación de Jordi Pujol a una comida en la Generalitatpara conversar conmigo sobre la situación económica deaquel tiempo de crisis.

Alejandro Pedrós pertenece a una generación de economistasque desde su Cátedra de Barcelona crearon escuela y que hansabido reconocer la importancia crucial de la Hacienda Pú-blica y de las instituciones para la regulación y la supervisiónde la actividad económica. Pedros ha dejado el buen fruto desu trabajo y de su amistad.

Nota en motiu del traspàs d’Alexandre Pedrós

Francesc Raventós

En el moment de la pèrdua d’una persona amb la qual hascompartit vivències, és natural que et vinguin a la memòriamolts records i sobretot perquè es tracta d’una mort tan sob-tada com la que ha sofert l’Alexandre Pedrós. Per la meva mentpassen múltiples escenes de la nostra relació des del momenten el qual el vaig conèixer fins a la darrera trobada.

L’Alexandre i jo érem companys de carrera, teníem una edatsemblant i vàrem viure els mateixos moments històrics: dic-tadura, transició, democràcia, ajuntaments democràtics, recu-peració de la Generalitat... i tants d’altres!. En el campeconòmic varem veure com Espanya i Catalunya anaven pro-gressant en tots els sentits. L ‘època de l’autarquia, el Pla d’Es-tabilització, l’Informe del Banc Mundial sobre Espanya, laentrada en el Govern de l’Opus Dei, que va obrir l’economiaespanyola, l’entrada a la Unió Europea, l’Euro i així tantesetapes de la modernització del país. Varem viure molt de

prop una gran quantitat d’esdeveniments que varem sentiramb plena intensitat!

Amb l’Alexandre no hem tingut una amistat profunda. Sí, lapròpia de dos companys de carrera que tenen l’oportunitatde compartir molts moments, i que es tenen un gran respectepersonal malgrat les visions ben diferents sobre tantes coses.Però amb tota honradesa puc afirmar que jo el veia com unapersona bona, intel·ligent, lúcida i ben preparada.

Vàrem estudiar Ciències Econòmiques en la mateixa facultat,inicialment en la Plaça Universitat, per acabar a Pedralbes. Lesnostres trajectòries personals i professionals van anar per ca-mins ben diferents, fet que no va impedir mantenir l’amistatmalgrat les nostres diferents posicions ideològiques.

En el camp de la política estigué sempre vinculat a partits con-servadors espanyols: UCD, Alianza Popular i Partit Popular,en nom dels quals va tenir diverses representacions institu-cionals. Com que jo era i soc d’un partit catalanista i d’es-querres, practicàvem la virtut catalana de mantenir l’amistat almarge de les diferents visions polítiques.

La vàlua personal i intel·lectual de l’Alexandre Pedrós li vapermetre fer una carrera professional accelerada. Es doctoràen Economia i va fer el postgrau a la London School of Eco-nomics and Political Science. Catedràtic d'Economia Aplicadaa la Universitat de Barcelona, especialista en temes fiscals, as-sessor de múltiples entitats oficials i d’empreses, escriptor i ar-ticulista. En temes fiscals era un veritable especialista,mereixedor de l’elevat prestigi que va aconseguir.

Tots els que l’hem conegut, sentim el seu traspàs i sé que comtants i tants amics el trobarem a faltar.

El Dr. Pedrós: el professor que confiava en tu

Joaquim Solé VilanovaCatedràtic d’Hisenda Pública de la UB

En acabar Ciències Econòmiques el 1975 jo vaig demanar horaal Dr Pedrós i ell em va citar a la Delegació del Banc d’Espanyaa la Plaça de Catalunya. Després vaig descobrir que li agradavacitar-te en llocs que mostressin les fites per ell aconseguides ambesforç personal i treball, molt treball. Vaig dir-li que m’agradavenles finances públiques i que volia estudiar més. Ell, sense gai-rebé conèixer-me em preguntà: “Quin nivell d’anglès tens?” Jovaig dir “Bé, per sobre la mitjana actual”. I tornà a preguntà:“Tens compromisos socials?” Era la forma fina de preguntar-mesi tenia “nòvia”. Jo li vaig dir: “No” I ell em digué. “Espera” Vaanar a buscar un munt de llibres en anglès sobre ingressos i des-pesa pública i me’ls va donar. “Té, estudia aquests llibres i l’anyvinent te’n vas a fer un Màster a la Universitat de York. Des delDepartament d’Hisenda de la Universitat et donarem suport”. ElDr. Pedrós era un home bo que et donava tota la seva confiançai et deixava fer. Sobretot, et deixava fer. Ell s’havia proposat ferun equip de gent jove al Departament d’Hisenda Pública.

El Dr. Pedrós era políticament conservador i no se’n amagava.L’estada a Anglaterra m’ajudà a entendre’l. Era un conservadormolt anglès: demòcrata fins a la medul·la, respectuós amb les ideesi sense prejudicis polítics respecte les altres persones. Per aixòva fer el millor departament universitari de recerca i docènciad’Espanya en finançament autonòmic i municipal, amb gent detotes les simpaties politiques. D’això ell se’n vanagloriava, amb raó.

El Dr. Pedrós era un treballador empedreït que et feia passarvergonya. Et citava a les 8,30h al Departament i ell venia ambtots els deures fets. Li preguntaves com ho havia fet, i et deia:“M’he llevat a les 4, m’he posat a treballar, i si a les 7 he aca-bat me’n torno al llit a dormir una hora més”.

Així era el Dr. Pedrós: confiat, tolerant, i molt treballador. I unenamorat de la dona i les seves 5 filles. De fet tenia 3 amors:el treball - estudi, la família i l’Espanyol.



Alexandre Pedrós, una vida dedicadaa la millora del nostre país i de la seva competitivitat

Joaquin Trigo i Salvador Guillermo

El professor Alexandre Pedrós ha estat un referent en la patro-nal catalana: tenia un conjunt de virtuts molt ampli i que difícil-ment es pot resumir: en la seva vessant acadèmica, com un delsexperts catalans reputats, i com a professional de l’aplicació fis-cal, amb un grau de coneixement derivat de la seva praxis.

Això ho compatibilitzava amb una profunda activitat política,fa anys ja en primera línia, o en els darrers temps a més dis-tància. Ni li era aliena la gestió de la “rex publica” ni la pre-ocupació per la millora de la gestió dels recursos públics.

Tot això havia estat una premissa i una guia en el desenvolu-pament dels seus diferents i destacats càrrecs públics, com hoera també, des de la seva darrera responsabilitat con a Síndicde Comptes, en la qual es dedicava en cos i ànima per tald’assegurar-se que els recursos públics s’assignessin i es ges-tionessin de la manera més correcta possible.

A Foment del Treball recordem amb molta estima les seves ex-plicacions, les seves gestions al si de la nostra Comissió Fis-cal, de la qual va ser durant molts anys l’assessor i responsabletècnic, i lloc de trobada des d’on ens il·luminava, tant des delpunt de vista doctrinal o acadèmic, com de la praxis diàriamitjançant la feina que –en l’àmbit fiscal– havia desplegat desdel seu despatx, i en què exposava, salvaguardant l’anonimatde les persones, les múltiples i diverses anècdotes amb lesquals enriquia la seva brillant i docta exposició sobre les di-ferents qüestions fiscals que eren objecte d’estudi per part delsmembres de la Comissió.

Recordem la batalla en la qual estava treballant des de feiamolts anys per obtenir totalment la possibilitat de la exemp-ció fiscal de les organitzacions patronals respecte de l’Impostsobre el Valor Afegit (IVA), s’havien aconseguit alguns aven-ços per resolucions del Tribunal Econòmic Administratiu Cen-tral, però que les darreres resolucions ho capgiraven. Aquestaera una batalla personal i esperem poder continuar la sevagran tasca per assolir allò que a ell li hauria agradat culminar.

També recordem la seva capacitat de treball sobre diferentsqüestions, com ara el finançament autonòmic, o les reformesfiscals, o com solia explicar-nos les seves diferències amb la cor-rectora d’estil del primer llibre manual sobre fiscalitat en català.

Sens dubte, el seu llegat és important com a professor, aca-dèmic, persona sensible a la política i coneixedora de la rea-litat fiscal de les empreses.

Tenim un deute amb l’Alexandre Pedrós pel seu treball, de ve-gades silenciós, però sempre perseverant amb un únic objec-tiu final: la millora del nostre país i de la seva competitivitat.

Entitats col·laboradores

Documents

Joan Canals, Col·legiat de Mèrit Alfred Pastor, Col·legiat ... · tórtolos y cigüeñas (1993) dóna pas a un joc interessant d’hipòtesis sobre l’evolució de la nupcialitat