Embed Size (px)
DESCRIPTION
Primer número de la revista La inquietud
Citation preview
2
La inquietud
primer número
desembre 2013
Logotip i títol: Berta Tresserras
Portada: Carles Callís
Contraportada: David Ruano / Nico González
SUMARI
CARTA DE PRESENTACIÓ 3
LITERATURA
El diàleg moral d’Espriu 4
L’home que volia ser home 6
ARTS PLÀSTIQUES
La lluita per preservar la cultura a preus dignes 8
ARTS ESCÈNIQUES
Dansa contemporània amb Cherkaoui 11
El crèdit, parlem-‐ne? 13
MÚSICA
El deute 15
She should have gone to rehab 17
Això és entreteniment? 18
CINEMA
Riu i mar a banda i banda 19
SÈRIES
Breaking Bad: creuant la línia roja 21
PERIODISME
Tancament de RTVV: manipulació, identitat i conseqüències 23
PUNT DIVERS
Bloc Salt esdevé un símbol de lluita 26
El millor amic de l’home 29
3
Carta de presentació
Charles Bukowski deia que un poeta sense dolor no és poeta, que el necessita tant com una màquina d’escriure. Nosaltres, malgrat no ser-‐ne, de poetes, en certa manera sí que experimentem aquest dolor, aquesta necessitat d’expressar les inquietuds que ens neguitegen... Som un grup d’estudiants de segon del grau en Comunicació Cultural de la Universitat de Girona. Potser sense experiència, però a bastament il·∙lusionats. Iniciem una aventura que ens ha d’ajudar a satisfer l’ànsia de comprendre i analitzar el món que ens envolta, alhora que convertim aquest viatge iniciàtic en l’eina que ens ha de permetre adquirir l’experiència en l’àmbit de la comunicació. Ens hem proposat combatre el pessimisme que impera en la nostra societat encetant aquest modest projecte periodístic: La inquietud. Som conscients de les dificultats que tenallen el sector cultural. I que la cultura, per culpa d’una mercantilització mal entesa, pateix una jerarquització que prestigia unes expressions artístiques per sobre de les altres. Observem amb preocupació el descrèdit del periodisme; un descrèdit merescut, en bona part. Cal recuperar la voluntat de servei públic, el desig de ser útils i la confiança del ciutadà mitjançant la profunditat i la independència de la informació. Aquesta revista és fruit d’unes quantes necessitats. La primera, trobar un vehicle adient per a expressar les nostres inquietuds. La segona, mirar d’entendre
el món on vivim acostant la cultura a tothom. Tot mostrant propostes culturals contemporànies, i també d’èpoques passades, ens agradaria que ens qüestionéssim, tots plegats, el relat de la realitat. Com a mitjà no ens interessa la simplicitat informativa ni la banalització. No considerem la immediatesa un valor suprem ni la convertirem en la nostra raó de ser. Apostem per la pausa i la reflexió, imprescindibles per a escriure articles com cal. I us tractarem, lectors, com allò que sou: ciutadans que necessiten claus per arribar a construir coneixement, no pas simples i dòcils consumidors. Esperem que els nostres articles us facin rumiar. Volem oferir una visió tan àmplia com puguem del sector cultural; és per això que tothom podrà trobar, de segur, alguna cosa interessant en aquesta revista. Així doncs, no ens dirigim a ningú en particular: com a ciutadans, tots tenim inquietuds. Mirarem de satisfer-‐les. Les dificultats que ens planteja embarcar-‐nos en un projecte com La inquietud són grans. Ens suposaran més d’un maldecap i potser ens entrebancarem. Però això no ens farà recular. Treballarem amb il·∙lusió, amb entusiasme, amb el mateix fervor que Bukowski sentia per la seva màquina d’escriure Olympia. Desitgem que gaudiu tant llegint els nostres articles com nosaltres fent-‐los.
4
El diàleg moral d’Espriu Diàleg i comprensió, claus en les relacions entre Catalunya i Espanya
Jaime Rey
alvador Espriu analitza, sovint en clau poètica, tot allò que el commou i que creu rellevant quant a la llengua i la cultura. El dramaturg i novel·∙lista català
utilitza metàfores per reflectir la situació política del segle XX, amb prediccions que afecten el transcurs de la centúria actual. La intenció d’Espriu no concerneix únicament en reivindicar la llengua i la cultura catalanes, sinó també en donar unes claus morals a Espanya per tal d’obrir fonts de diàleg entre totes dues comunitats. Al present article s’expandiran aquests aspectes i s’intentarà reflectir l’evolució ideològica i moral d’un dels escriptors més influents de l’època modernista. Partint de l’anàlisi de dues de les obres cabdals de l’autor, Cementiri de Sinera (1946) i La pell de brau (1960), s’analitzarà llur evolució ideològica.
El títol del poema Cementiri de Sinera esdevé una al·∙legoria del pensament de l’autor. Com va fer “Clarín” amb la idealització de Vetusta per representar la ciutat de Toledo, o “don Quijote” amb l’aldeana Dulcinea del Toboso, Espriu adjudica aquest nom a la ciutat on nasqueren els seus pares, Arenys de Mar. I ho fa des d’una perspectiva crítica. Aquest nom reflecteix també la situació
catalanista, en un moment en què, fins i tot, es qüestiona tot allò relacionat amb la identitat d’una nació com la catalana, sepultada per Espanya (cementiri de Sinera). Despulla els seus versos, sovint amb estil directe, per tal de recordar els morts per la pàtria, de Sinera. Amb la finalitat de combatre aquesta situació angoixant, com és la catalana, Espriu dóna unes claus morals al lector per tal de consolar-‐lo, sense “floritures” literàries. Per tant, defuig dels sentimentalismes i es proposa aquesta missió, enfront la “destrucció col·∙lectiva” que duu a terme Sepharad, mot utilitzat a La pell de brau, que serà analitzat en el marc d’aquesta obra.
Espriu veu, a Cementiri de Sinera i a altres obres com Les hores, la independència de Catalunya com a única opció davant la destrucció moral duta a terme per Espanya, percepció que canviarà a La pell de brau. No ho diu, però, de forma directa, sinó que ho deixa entreveure. Un exemple d’això és el poema XXIV de Cementiri de Sinera: “No naixerà cap marbre d’eternitzades ones ni s’alçaran vols d’àngels d’imaginats imperis...”. Espriu utilitza un to dramàtic, amb una desil·∙lusió extrema envers la reacció d’Espanya, ja que “no s’alçaran vols d’àngels d’imaginats imperis”. En aquesta frase Espriu resumeix el seu malestar i es mostra refractari a una reacció d’Espanya, alhora que planteja un “imperi” català com la solució per (re)construir la nació catalana, distant d’Espanya.
Pel que fa a La pell de brau, Espriu dóna uns preceptes morals i ètics a Espanya perquè estimi i accepti la nació catalana i, com a tal, que restableixi els trets que la
S
5
defineixen. En primer lloc, el mateix títol del llibre és suggeridor, ja que representa una Catalunya “trepitjada”, que requereix d’un canvi radical de Sepharad, que ha d’abandonar l’opressió al poble català. Sepharad esdevé la personificació d’Espanya i, al seu torn, l’escenificació del silenci davant la qüestió catalana i l’absència de penediment per part de l’estat espanyol que, per a Espriu, és encara pitjor que qualsevol llei opressora.
En el marc de la Guerra Civil (1936-‐1939), Espriu adopta una visió profètica de la realitat política i intenta convèncer Espanya perquè restableixi la “pell de brau” que ha trepitjat durant molt de temps. Insta Sepharad perquè defugi del secretisme i creï un diàleg moral, basat en el redreçament de la llengua i la cultura catalanes i en la comprensió de les pretensions del poble català com a nació dins d’Espanya. Un exemple il·∙lustratiu de la missió espriuana, que consisteix en fer de mitjancer entre les dues comunitats en qüestió i aconseguir el perdó d’Espanya, és el poema XXX de La pell de brau: “Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor”. A tall d’endevinalla, Espriu es refereix a Espanya i reivindica la bellesa de dues cultures que ens pertanyen i que, unides, són més fortes.
Més endavant, al poema XLVII, Espriu es refereix a la necessitat d’un pacte moral entre ambdues comunitats, a partir del qual han s’han d’edificar la democràcia i la llibertat: “En la llei i en el pacte que sempre guardaràs, en la duresa del diàleg amb els qui et són iguals, edifica el lent temple del teu treball...”. Avançant en aquest mateix poema ens adonem del to
desil·∙lusionat que segueix emprant Espriu, que ja utilitzava a Cementiri de Sinera, Les hores o El caminant i el mur. A diferència d’aquests llibres, encara manté l’esperança, tot i que s’hagi vist reduïda per l’absència de reacció per part de Sepharad. Recomana als catalans continuar lluitant per aconseguir l’acceptació d’una identitat, a partir del treball i la humilitat: “I tu, home dels dies d’ara de Sepharad, no visquis més la mort d’un repòs covard, arrisca’t a salvar-‐te del teu mal..., ... rentaràs en aigües d’esperança tota la sang d’aquesta trepitjada pell de brau”. Espriu considera que la societat catalana no ha de cedir i que han de remar tots junts en una direcció, arriscant-‐se, ja que sinó la lluita perdrà sentit.
En el capitalisme actual, on els interessos individuals s’imposen respecte la societat i on impera el despotisme, reprimint la llibertat política i, fins i tot, ideològica, Espriu podria ser un bon exemple del que requereix la societat actual. La solució, doncs, no depèn només de Sepharad, o de la “trepitjada” pell de brau. Pel que fa als primers, cal saber escoltar i comprendre les commocions de Catalunya i estimar-‐la com una germana, acceptant els seus drets i la seva identitat com a nació, amb una història i unes tradicions que la identifiquen com a tal. Pel que fa als segons, no han de caure en radicalismes que dificultin encara més aquesta tasca i, com proposa Espriu, el treball i l’esforç no han de cedir mai. Tot i les desil·∙lusions que puguin recaure sobre ells, l’esperança no ha de desaparèixer. La proposta d’Espriu, doncs, és arriscar-‐se i lluitar, però amb perspicàcia.
6
L’home que volia ser home ‘’Un home sense ètica és una bèstia deixada anar a
aquest món’’ Nicolás González Silvera
n amic em va comentar, a propòsit d’aquest article i quan encara estava redactant-‐lo, que és impossible escriure sobre
una persona si no es tracta d’un mateix. Fins aquell moment no havia pensat en aquesta idea, que em va fer replantejar el que estava escrivint. Havia caigut en la trampa d’estudiar una persona com si d’un objecte es tractés, quan el que cal és escoltar-‐la i comprendre-‐la. Així, no m’equivoco si dic que aquesta empresa esdevé una utopia. Tanmateix, no és motiu suficient per renunciar a la meva labor ja que, com diu Galeano, la utopia serveix per caminar. La pregunta és, doncs, cap a quina direcció emprendre el camí? Si he d’escollir una utopia, aquesta sigui la d’escriure sobre el que veritablement va ser Camus a la vida: persona. M’interessa aquell individu que, independentment d’escriptor, filòsof o dramaturg, va voler ser -‐o millor dit, va ser-‐ home, res més que home.
El destí, capritxós, no va trigar en arrabassar-‐li el regne que posseïa, que no era res més que aquest món; no es va fer esperar per elevar a la eternitat al fill del sol i de la mar. Fill que va
‘’saber retornar als seus contemporanis la confiança en el gènere humà’’. I és que la mort de Camus -‐o, per què no dir-‐ho invocant un dels pilars de la seva filosofia, l’ absurda mort de Camus-‐ tan sols es pot explicar, per la dolçor del moment en què es va succeir, com una conjura de la deessa Fortuna que, fent girar la roda en triomf de la desgràcia, se’n va emportar la nitidesa i la llum d’una època obscura i tràgica. Aquesta sobtada mort, en certa manera, ja estava anunciada, perquè era el batec final d’un cor que començà a defallir amb el diagnòstic de tuberculosi quan encara era molt jove. Camus, per tant, sempre va viure en un constant període de transició entre aquesta vida i l’altra.
Una vida morta; un mort amb vida. Tot i que sempre va estar acompanyat per l’ombra de Tànatos, va viure despreocupat i, fins i tot, desafiant. És normal veure’l, a les fotografies que s’han conservat, amb una cigarreta a la boca i posant amb un cert aire de Humphrey Bogart. Mort que li va exigir afanyar-‐se a desprendre’s de l’obra i del missatge ple de vitalitat i d’optimisme que tenia reservat, sota aquella mirada que desprenia
U
7
honestedat i sinceritat, envers aquest món.
És la història de la contradicció de l’home que volia ser home en època de bèsties; la contradicció de l’home que va abraçar la felicitat amb totes les seves forces en temps de barbàrie i fatalitat i que va nedar a contracorrent. Era, i mai millor dit, un estranger, com Meursault, com la peça d’un puzle que no encaixa. Va resistir gràcies a una lucidesa extraordinària i a una moral ferma, tot i que va tenir moments de flaquesa. Moments en que va escriure, precisament, L’estranger, la seva obra més pessimista pel que fa la condició humana. Pessimisme que va combatre preguntant-‐se com ser sant sense Déu. Dubte perfectament plantejat i tractat a l’obra per la qual li van concedir el Premi Nobel. Es preocupava per la construcció d’una personalitat, unes normes i una ètica que, tot i lluny de la santedat d’un Déu, podrien esdevenir plenament humanitàries. Confiava en els seus semblants i en la bondat del dia a dia.
Al discurs pronunciat quan se li va entregar el Premi Nobel, Camus va dir que ‘’ cada generació es creu destinada a refer el món. La meva sap, en canvi, que no pot fer-‐ho, però la seva feina és encara major. Consisteix en impedir que el món es desfaci’’. I és que aquest va ser el seu compromís: reparar un món destruït, en guerra i sense esperança utilitzant, tan sols, la força de les paraules i la bondat humana.
La feina d’escriure, com he comentat anteriorment, sobre una persona aliena és impossible i, a més a més, injusta. No es pot sintetitzar l’ existència en unes quantes línies; no es pot condensar un pensament en dues fulles; no es pot materialitzar l’essència. Simplement no es pot fer. Per aquest motiu m’agradaria demanar disculpes per emprendre aquesta audàcia, tanmateix, necessària. Per concloure tan sols afegir una cosa més: feliç centenari, Camus.
8
La lluita per preservar la cultura a preus dignes
Teresa Palomeras i Maria José Aldana
es arts plàstiques han estat molt lligades a la nostra existència. Des dels inicis, la plasticitat de la creació artística va facilitar la construcció
d'identitats humanes, ja que els diferents canvis que van anar succeint estan molt lligats amb els valors morals i estètics de les persones. L'art va néixer tant per la necessitat de viure com per la necessitat de comunicar-‐se en un entorn mancat de paraules on va esdevenir un veritable codi comunicatiu. Podem també reconstruir part de la nostra història i representar fets d'un passat en què no es practicava l'escriptura i era mot difícil expressar els sentiments i les emocions. Les arts plàstiques han evolucionat amb la humanitat, i com moltes altres arts, han patit un procés de mercantilització. El que en un principi va sorgir com un instrument de primera necessitat passa a ser objecte de consum, fet que genera una reproducció massiva de productes d'una indústria més capitalista que cultural. Amb els mass media sorgeixen noves maneres d'exhibició de les arts plàstiques que han comportat un canvi en la seva concepció, tant qualitatiu com quantitatiu. Són una nova esperança per a democratitzar l'art i treure'l de l'espiral monopolista. Si tenim en compte el valor sociològic i antropològic que té com a fenomen
social, estem preservant un bé públic i un patrimoni cultural que es va renovant amb nosaltres, i no un bé de consum convertit en pura mercaderia barata.
L'art el crea l'artista, un individu privilegiat que és capaç de treballar determinades tècniques que els altres no dominen, que comença la seva feina amb les pintures rupestres i els estris quotidians, i va avançant seguint els criteris estètics i socials de cada època, molt vinculats a la seva psicologia, la filosofia i els avenços de la tecnologia. Aquests van fer possible el desenvolupament de les arts plàstiques dins els mitjans audiovisuals, donant una empenta a artistes alternatius i innovadors que van aconseguir eixamplar el món de l'art obrint-‐li nous punts de vista. Les performances dels anys seixanta van donar lloc a una crisi dels cànons estètics i tradicionals existents, i també de la noció d'obra d'art. També van aportar nous llenguatges i formes de consum a les avantguardes sorgides durant les primeres dècades del segle XX, que reflectien la crítica popular d'una època plena de conflictes i ideals. A partir d'aquesta simbiosi i entrant de ple en l'època cibernètica, les arts plàstiques s'han convertit, encara més, en imatges i objectes fàcilment emmotllables a les nostres necessitats, i han contribuït a formar una nova era d'expressió i exhibició, sense oblidar el perquè de la seva existència i utilitat.
Tot i ser conscients de l'activitat comercial que generen les arts
L
9
plàstiques, hem de posar en dubte el valor econòmic al qual estan sotmeses. Quan la valoració d'aquestes expressions artístiques sobrepassa els nivells d'adquisició, i és impossible calcular-‐ne el preu, és quan s'haurien de convertir en patrimoni històric, i és la feina de tots preservar-‐lo i intentar no privatitzar-‐lo, contribuint així al record de la nostra història. Els museus són el marc perfecte d’exhibició, però en relació amb els nous artistes, Internet ha significat una manera barata i eficient perquè es puguin donar a conèixer les seves obres, davant el negoci especulatiu de les galeries d'art. No obstant això, cada vegada més el sistema governamental capitalista com a generador de negoci continu va incorporant noves fórmules de benefici, i així s'ha arribat a l'increment de l'IVA cultural, que eleva el cost de l'entreteniment, l’ensenyament i la preservació del patrimoni, i posa molt difícil qualsevol projecte epistemològic del món cultural. En poc temps, l’augment de l'IVA ha tirat per terra, sense remordiments ni penediments, el que la humanitat havia aconseguit en molts anys d'existència, i està portant la cultura cap a la decadència i posterior destrucció. Si vivim sense cultura ens arrisquem a no deixar cap vestigi que pugui ser testimoni existencial de la nostra història, i esdevindrem fills del no-‐res. Enmig d'aquesta situació han sorgit iniciatives amb la forta intenció de canviar aquest panorama. Un exemple el trobem en Marea Roja.
Marea Roja és una iniciativa que sorgeix oficialment l’onze de febrer d’enguany al Teatre Victòria de Barcelona. És aquell dia quan es reuneixen persones vinculades a totes les branques possibles de la cultura, de manera directa o indirecta, per tal de defensar el dret que tot ciutadà té per accedir a la cultura d'una manera fàcil i a l'abast de tothom; circumstàncies que haurien de ser explícites en la seva condició de bé social.
La idea sorgeix, malauradament, arran de sentiments negatius com la ràbia, la indignació o la impotència (com expressa Marea Roja al seu blog) que envaeixen una persona quan veu que el seu àmbit de treball i/o oci s'estan administrant de manera irresponsable. Després d'un temps convivint amb aquests sentiments i bombardejats constantment amb notícies i esdeveniments politicosocials cada cop més carregats d'una atmosfera negativa, que ens fa pensar que a mesura que passen els dies anem cap enrere, la iniciativa neix de manera quasi espontània a través de les xarxes socials. En nom de tots els ciutadans que aposten per la cultura de qualitat i no volen que es continuïn aplicant les mesures imposades pel govern fins ara: en aquest clima apareix Marea Roja per donar veu a qui exigeix que es respecti el seu dret a la cultura, una cultura que ha creat i crea el poble, perquè un poble sense cultura no pot considerar-‐se com a tal. S'entén que hi ha altres drets com l’habitatge, l'educació o la sanitat que també s'han de fer
10
respectar, però tampoc hem d’arraconar la cultura, ja que configura la base de la societat.
En els objectius d’aquesta plataforma hi trobem, com a prioritat, aconseguir que baixin l'increment abusiu i injust de l'IVA de la cultura. Com és sabut, l'agost del 2012 es va posar en vigor la llei que incrementava l'IVA de la cultura d'un 8% a un 21%. La notícia va ser rebuda amb rebuig pels empresaris culturals, artistes i el públic en general, ja que això no només comporta una major dificultat pel consum de cultura, sinó que també suposa la pèrdua de milers de llocs de treball en el sector a conseqüència de la disminució del consum cultural.
Com indica l'anuari de l'SGAE, presentat el sis de novembre d’enguany, el 2012 va ser el pitjor any a Catalunya pel que fa al consum cultural des de l'inici de la crisi econòmica. En tots els àmbits s'ha patit una reducció d’assistència de públic, però les que han estat més afectades són les arts escèniques: teatre, dansa i òpera. El seu descens ha estat d’entre el 8% i 20% pel que fa al nombre d'espectadors. A causa de xifres que sembla que cada cop van a pitjor, des de Marea Roja s'han fet diversos actes reivindicatius on es convida els ciutadans a participar de la marea per tal de ser més i així tenir més força davant les autoritats que permeten que s'estableixi la situació actual. Un exemple el trobem a la lectura del manifest de totes les Marees que va tenir lloc el passat cinc de juny a
Barcelona. El manifest va ser llegit per diversos representants de la nostra cultura, com Vicky Peña (actriu de teatre, cinema, doblatge i televisió), Manel Barceló (actor de teatre, cinema i televisió) i Ferran Carvajal (actor, director, ballarí i coreògraf). Podem dir que aquesta situació crítica de la cultura és la que ha fet que la Marea es comenci a moure, tant per part de ciutadans que consumeixen cultura, com d’artistes i empresaris culturals que s'ha vist obligats a aplicar mesures en la seva estructura per tal que seu sector es vegi com menys afectat millor.
Posar abonaments i entrades anticipades als festivals musicals o oferir deu entrades de cinema per 50 euros han estat algunes de les estratègies d'aquests empresaris. Tot i això, molts artistes veuen com disminueix l’assistència de públic als seus espectacles. Tal i com va dir la actriu Vicky Peña en una entrevista a un diari: “Són temps difícils i tot i que tenim un equip excel·∙lent, l’increment d'IVA està arruïnant la taquilla”. Una situació en què actualment es veu submergida gran part de les arts i la cultura.
11
Dansa contemporània amb Cherkaoui Aida Vilar Asparó
idi Larbi Cherkaoui és un dels punts de referència més importants quan parlem de dansa contemporània a nivell
internacional. El passat dissabte dia 16 de novembre, en el marc de la Temporada Alta de Girona, l’artista va estrenar per primera vegada a l’estat espanyol l’obra 4D al Teatre Municipal.
Cherkaoui entén la dansa com una quarta dimensió immesurable que no està subjecta al temps, i d’aquí el nom simbòlic de 4D. Per a ell només existeixen els dos cossos que presenta a l’escenari, la música i el moviment. Aquests elements vertebren l’espectacle.
El coreògraf belga porta a escena quatre duets ja interpretats anteriorment entre els anys 2008 i 2011. Es tracta de peces completament diferents entre si, tant a nivell coreogràfic, temàtic com escènic. Segueixen un fil conductor que les acaba unint a totes per configurar aquest espectacle únic i diferent. Temes com l’amor, la separació, el patiment, l’odi, la batalla, la fusió o l’harmonia són continus en aquestes peces.
Matter és el primer duet. L’espectacle comença amb un home vestit de mono a l’escenari. Cherkaoui ens presenta un ballarí personificant objectes de la vida
quotidiana, com ara un telèfon, una dutxa o una cadira, a més d’una ballarina utilitzant tots aquests elements. Pure tracta sobre el desig d’una parella de voler construir un món idíl·∙lic que s’acaba convertint en la perdició de tots dos. Aquesta obra és un homenatge a Osamu Tezuka, un gran autor del gènere manga japonès. En el duet de Sin veiem representada la relació entre dos enamorats que viuen la seva història apassionadament. I és aquesta eufòria que els farà acabar sent víctimes d’un final tràgic. Finalment trobem Faun, on Cherkaoui materialitza la seva mirada personal de la simfonia Prélude è l’après-‐midi d’un faune, de Debussy, convertint l’escenari en un bosc on es fa de dia i de nit.
Entremig d’aquests quatre duets, concretament entre Sin i Faun, es planta davant l’escenari una pantalla enorme on es projecta un vídeo d’aproximadament 10 minuts dirigit pel mateix autor. El vídeo es titula Valtari i va ser creat per la banda de rock islandesa Sigur Rós. Aquest clip ens mostra, des d’una infinitat de perspectives diferents, una parella ballant enmig de les runes d’un bloc abandonat.
Les imatges juguen un paper molt important dins l’espectacle 4D. A Matter, per exemple, el ballarí Nemo Levy Oeghoede es capbussa en un
S
12
mercat japonès i fa veure que s’està passejant, col·∙locant-‐se davant la pantalla, tot caminant i apartant-‐se dels altres vianants que el freqüenten. Això fa que el públic es pregunti: “Què estic visualitzant ara mateix?”, “Estic davant d’una actuació o davant d’unes imatges?”.
L’escenografia i la música també són dos aspectes molt significatius. El decorat es canvia a cada peça i l’escenari es converteix en un lloc òptim perquè aflorin els continguts que es volen exposar. Pel que fa a la banda sonora, ens trobem davant d’una música molt vaporosa i sense ritmes gaire marcats, cosa que la fa més difícil de ballar i seguir.
La forma física dels ballarins de Cherkaoui podria ser qualificada d’excel·∙lent, ja que es tracta d’una coreografia propera al contorsionisme. Qualitats com l’elasticitat i l’equilibri o
el contacte constant amb el terra, així com els portés sense aparent esforç i diferents flaixos que ens deixen veure empenyes i cambrés preciosos ens deixen clara la gran preparació que hi ha al darrere de cadascun d’aquells cossos tan musculats.
Nosaltres, com a espectadors, estem al servei de Cherkaoui, que ens guia segons la seva voluntat, fent-‐nos passar per ‘titelles’ d’emocions manipulables . El que fa el director és portar situacions realistes a escena en les quals l’espectador s’hi pot sentir identificat. Així doncs, ens fa passar de l’eufòria a la tristesa en qüestió de segons, de l’amor a l’odi o de la més apassionada fusió humana al menyspreu més
absolut.
4D eastman/© East-‐man
13
El crèdit, parlem-‐ne? Mireia Reynal Gazapo
issabte, 2 de novembre a la Villaroel: un teatre petit, a Barcelona. Encara no ha entrat tothom, grups de cinc o sis persones
conversen despreocupadament davant la porta. Entrem i ens asseiem a les grades, a primera fila. La disposició del públic provoca una certa sensació d’efecte mirall, darrere del petit escenari hi ha també unes grades idèntiques. Els espectadors travessen l’escenari amb la mirada i fan que es creuin inconscientment amb les nostres. Fins que s’apaguen els llums.
La tela opaca que cobria la major part de l’escenari es va descobrint, a poc a poc. Una música enèrgica trenca el silenci. Una veu en off ressona per tota la sala i arrenca les primeres rialles dels espectadors “La Caixa, tu no ets l’estrella”. Al mateix moment, Jordi Boixaderas irromp a l’escenari per la rampa frontal amb americana beix, de lli, bastant informal. L’escenari ja està totalment al descobert. L’escenografia és austera; un únic escriptori propi d’oficina bancària amb un individu amb corbata assegut al darrere. Deduïm indubtablement que Jordi Bosch, que ja
es troba en escena, és el banquer. Pocs elements configuren el decorat: un únic focus, quatre elements decoratius més... El client entra a l’oficina, s’asseuen un davant de l’altre.
El guionista Jordi Galceran, conegut arreu per l’obra El mètode Gronholm, una de les obres més vistes del teatre català i el també cèlebre director Sergi Belbel són els professionals que han portat a escena aquest projecte. Estrenat l’any 2010 al torneig de dramatúrgia del Festival Temporada Alta com una obra de 40 minuts, El Crèdit, des de llavors, ha sofert un procés de recreació per poder-‐se presentar com a format comercial estàndard, la funció d’hora i mitja que podem trobar avui al teatre.
La sinopsi de l’obra exposa una situació que malauradament ens és molt coneguda i propera: en el nostre civilitzat món, quan necessites diners vas al banc i demanes un crèdit. Si no te’l concedeixen te’n
tornes cap a casa, capcot, pensant que les coses estan molt malament, que els temps han canviat, que el crèdit no flueix… I és exactament així com ho tenim interioritzat. L’obra, però, s’anirà allunyant d’aquesta idea, ho anirà desgranant i alhora desmentint.
Si anem una mica més enllà, veurem que no explica només la història d’un
D
©David Ruano
14
client que va al banc a demanar un crèdit. A part d’això, l’obra té un rerefons important. I és que aquesta comèdia aparentment inofensiva té una intenció crítica. Reflecteix, encara que no a simple vista, una situació real, la nostra societat actual. Per començar, amb el tema principal de què tracta l’obra: demanar un crèdit. És un problema que afecta a molts de nosaltres. El fet de demanar un crèdit i que no te’l concedeixin et pot arribar a condicionar fins a extrems insospitats. Moltes accions quotidianes depenen, precisament de la concessió o denegació de crèdits bancaris. Els banquers exerceixen el seu paper omnipotent decidint qui pot gaudir de què. Però a l’obra, a través d’una amenaça inversemblant –Antonio, el client, amenaça al banquer en “follar-‐se” la seva dona si no li concedeix el crèdit-‐ tot plegat es capgira. És surrealista, absurd, però el guió està tan ben lligat, tot està tan ben cohesionat que fins i tot una situació tan extrema i esbojarrada com aquesta, acaba esdevenint creïble. Guanyant-‐se la complicitat del públic a través de l’agudesa i originalitat dels diàlegs, situacions inesperades, referències metalingüístiques que denoten un alt domini de la llengua per part del guionista, el relat acaba sent acceptat empàticament pel públic. No és un humor gratuït, és conseqüent, necessari. Sense humor, no hi ha Crèdit.
- Però vostè és el director, té un marge de decisió...
- Sí, tinc un marge, és clar que el tinc, però no el penso fer servir amb vostè.
De fet l’obra, tot i tractar-‐se d’un diàleg amb dos únics actors, amb una sola línia argumental, un únic enfrontament amb els personatges d’escena, t’atrapa. El banquer, vanant-‐se de la seva posició de superioritat, es mostra rotundament intransigent a la petició d’Antonio. L’estat de resistència, però, dura poc perquè Antonio, comença a utilitzar unes particulars maniobres de persuasió, el comença a manipular i finalment acaba per controlar la situació. Hi ha un moment a l’obra molta representatiu: els personatges, immersos en una apassionada discussió es canvien de lloc i s’asseuen, sense adonar-‐se’n, a la cadira de l’altre, on hi ha penjades les respectives americanes. Es canvien les cadires, les jaquetes. Es canvien, per un moment, els papers.
Al principi ens deien irònicament que “no érem l’estrella de la Caixa”. I efectivament, només hem de fixar-‐nos en qualsevol exemple real per adonar-‐nos-‐en.
En certa manera, l’obra és el reflex del que comença a passar molt tímidament a la societat. Aquest personatge que gosa enfrontar-‐se al banquer, que no accepta el no com a resposta és com David que s’enfronta a un Goliat encorbatat, que canvia la fona per la paraula. I és que en el fons, a la vida, no tots els finals són previsibles.
15
El deute Blai Molina
over ens la devia i, afortunadament, ens la va tornar. Aquesta seria la síntesi del que va succeir el
passat dissabte 16 de novembre a la Sala Tourmix de Girona. La formació de rock madrilenya amb gran influència del moviment “grunge” nord-‐americà (característic de grups com Nirvana, entre molts altres) es va retrobar amb tots aquells que l’esperaven, en un ambient càlid i molt pròxim on la complicitat entre artistes i públic va ser clau des que els quatre components van pujar a l’escenari. Dover va tornar a ser per una nit allò que havia estat sempre. Per entendre la repercussió del seu missatge, cal recordar en quin context s’han posat en escena de nou i és que el grup d’Alcorcón va ser a partir de l’any 1997 una de les bandes rockeres espanyoles amb més repercussió de la dècada dels 90. Va publicar 5 àlbums d’aquest estil per canviar radicalment el seu discurs i va endinsar-‐se en una aventura electrònica que va crear una forta polèmica en el seu moment. El dissabte a la nit, tots aquells que en algun moment es van decebre, es van reconciliar amb una formació a qui les fronteres (siguin del tipus que siguin) no els espanten, un grup espanyol que canta en anglès i que en el seu moment va aconseguir captivar l’atenció de vàries generacions no limitant-‐se al públic juvenil, tot i ser el majoritari.
Segurament més d’un pare o mare va haver de demanar que li cuidessin la canalla per donar-‐se l’oportunitat de recordar aquells quatre discs: Sister, Devil Come To Me, Late at Night i I was dead for 7 weeks on the city of angels, que van entrar de ple en l’escena del rock espanyol amb un estil molt propi i lluny de les tendències que marcaven els grups estatals.
Al Tourmix va quedar palès que Cristina Llanos, tot i ser la cantant, no és dona de massa paraules i cedeix la intercomunicació amb el públic a la seva germana Amparo, la guitarra que no es va cansar de recordar als presents, com de contents n’estaven de rebre l’energia d’un públic amb el qual se sentien en deute. Dover va deixar de ser Dover en un cert moment i el més probable és que ara deixaran de ser-‐ho per sempre, essent aquesta l’última gira, titulada Dover Came To Me l’objectiu de la qual era el de regalar a aquells nostàlgics l’última oportunitat d’escoltar cançons que passaran a millor vida i que conjunten l’últim treball de la formació on recullen els seus èxits. Com bé va explicar la guitarra durant l’actuació, en finalitzar la gira, Dover començarà una nova etapa amb noves cançons i noves propostes per deixar enrere una època que va començar fa 21 anys al barri d’Alcorcón de Madrid. El dissabte van tornar a la ciutat que els va veure florir
D
16
fa 17 anys per rebre l’afecte d’un públic extasiat i amb un comportament al límit del civisme. Al seu pas per l’escenari no es van oblidar cap dels seus èxits i van recuperar fins i tot algun tema del primer disc Sister (1992) pràcticament desconegut pel públic que tan sols va facturar 700 ventes. Un registre molt diferent al del segon disc Devil Come To Me (1997) amb el que van trencar totes les expectatives i que ha estat l’eix vehicular dels temes que es van escoltar el dissabte i que van donar pas a una època memorable. El segon disc Late at Night (1999) tenia la difícil tasca de fer oblidar l’èxit que els va convertir en únics i va estar a l’altura amb temes com el contundent DJ, single de l’àlbum per convicció artística dels integrants de la banda enfront de les pressions de la discogràfica; o bé Far, Flashback i Four Graves entre d’altres; creant un to un pèl més contundent i transgressor però igual de dinàmic i melòdic que l’anterior. I és que Dover té aquella sensibilitat d’un grup de Rock pur en les mans d’una veu femenina molt particular i que captiva a l’instant. El quart disc I was dead for 7 weeks on the city of angels (2001) es va caracteritzar per un perfil lleugerament més tendre o romàntic, potser degut a una certa evolució en el transcurs de la seva música i per què no dir-‐ho, una certa melanconia que anticipava una mort prematura però sense renunciar encara a allò que els havia definit com a banda. El tema King George va ser un dels més ballats al Tourmix i en el seu moment el símbol d’un grup ja consolidat a l’escena internacional. Va
ser, però, l’inici del final; just després de publicar Flame (2003) sense pena ni glòria, Dover donaria pas a una època on el sintetitzador i els efectes electrònics marcarien el seu transcurs i accediria a un públic molt més juvenil, trencant amb la imatge i l’estereotip que sempre els havia definit. Aquest canvi brusc i radical no va ser del gust de la majoria dels seus fidels seguidors, per aquest motiu el dissabte els assistents van oblidar la frustració de temps enrere per vibrar recordant tot allò que aquest grup els havia ensenyat. Amparo, visiblement emocionada, va recordar: “Hemos hecho esta gira para gente como vosotros”. I és que Dover ens va demostrar un cop més que la música, l’art i l’emoció que ens transmeten les composicions amb certa autenticitat trenquen qualsevol tipus de barrera i van fer del preu de l’entrada (16,50 Euros) una simple anècdota. El final de la vetllada va ser molt emotiu, amb les dues protagonistes llençant-‐se sobre el públic congeniant amb els assistents que temps enrere, un dia qualsevol, van posar la ràdio o van prémer “play” i en sonar l’antic casset van escoltar Devil Come To Me.
17
She should have gone to rehab El curt camí d’Amy Winehouse en el soul
Marta Fàbregas
avent escoltat grans compositors com James Taylor i Carole King, vaig sentir que
res em representava realment o expressava què sento. Així que vaig començar a escriure a la meva manera”, va explicar Winehouse, desmarcant-‐se de qualsevol comparació. Ni era afroamericana ni va viure a finals dels 50, però sentia el soul dins seu. Les seves cançons eren profundes com el soul en els seus orígens. Coneguem, doncs, els orígens del soul.
La música soul neix de la combinació del gospel i del rhythm and blues. El gospel el van portar els esclaus africans que van arribar als Estats Units al segle XVII, i els ajudava a suportar llargues jornades, ja que incloïa percussió, coreografia i acompanyaments. Amb el pas dels anys, molts dels esclaus es van convertir al catolicisme, i aquestes cançons es van començar a cantar a l’església acompanyades d’un piano: és així com va néixer el gospel. Dues dècades més tard, va sortir a la llum el rhythm and blues. Si bé ja feia dècades que existia, va ser quan va deixar de transmetre desesperació que aquest
gènere va agafar força. Enlloc de cançons desesperades, va caler una guitarra elèctrica i molt ritme. És d’aquests dos gèneres que neix el soul, que va acompanyar als afroamericans amb la seva lluita pels drets civils a finals dels 60.
Amy Winehouse es fixava en cantants com Frank Sinatra, Tony Bennett, Sarah Vaughan o Ella Fitzgerald, que coneixia gràcies al seu pare i la seva afició al jazz. Quan tenia dotze anys, va entrar a la prestigiosa escola de teatre Sylvia Young, però no gaire després va ser expulsada pels seus mals resultats acadèmics. La directora, però, no se’n va desentendre, i la va animar a presentar-‐se a les audicions de la National Youth Jazz Orchestra, una orquestra de joves talents. Va gravar unes maquetes i no va fer falta fer res més. Ella mateixa va dir: “vaig tenir molta sort perquè no vaig haver de trucar gaires portes”. Tenia disset anys quan va firmar el seu primer contracte amb una discogràfica, 19 Management, però no estava disposada a ser modelada. Darcus Beese, executiu d’Island Records, es va fixar en la cantant. Als dinou anys va firmar el primer contracte amb aquesta discogràfica.
Amy Winehouse va morir quan tenia vint-‐i-‐set anys, però va deixar un enorme llegat, la seva música. Quan tenia vint anys va gravar Frank, que reflectia les seves vivències personals. Va tenir molt bona crítica però ella mateixa no estava satisfeta amb el resultat; la discogràfica havia rebaixat
“H
18
els trets propis del soul i del rhythm and blues de la seva veu. Pel seu segon disc, doncs, va buscar-‐se un manager que no li digués com havia de fer les coses, Raye Cosbert. Els seus problemes amb l’alcohol ja havien començat i tampoc volia que la seva productora l’obligués a deixar-‐ho. Va deixar l’antiga productora i va començar un nou camí amb el jove productor Mark Ronson. El disc, que es va titular Back to Black i que comptava amb la col·∙laboració d’una banda neo soul, va suposar el seu llançament definitiu a la fama.
A partir d’aquí, els mitjans de comunicació van començar a preocupar-‐se més de la seva vida privada que de la seva carrera musical. Si alguna cosa no posava en dubte ningú era que Amy Winehouse tenia talent.
En una ocasió, ella mateixa va dir: “la por més gran que tinc és probablement la de morir i que ningú sàpiga de cap contribució que jo hagi fet per la música”. Tot el que podem lamentar ara no és precisament que no contribuís amb la música, sinó que she should have gone to rehab.
Això és entreteniment?
Eloi Camps
he Jam, sorgida de la primera onada punk i capdavantera del mod revival, és una de les bandes més representatives
del pop britànic de principis dels 80. Comandats pel mordaç i brillant Paul Weller, van deixar un grapat de bones cançons; breus pinzellades de la realitat que els va tocar viure, de la urgència juvenil, de la marginalitat de l’adolescent de barri obrer.
Weller, amb lletres senzilles i llenguatge directe, arrenca la poesia i el dramatisme de la quotidianitat. Un bon exemple del seu lirisme és la cançó que us proposem, That’s entertainment, del seu cinquè disc, Sound effects (1980).
La peça descriu uns paisatges costumistes grisos i un pèl sòrdids. El vers sorneguer “Això és entreteniment” tanca cada estrofa. Una visió crítica i àcida de què considerem formes d’entreteniment en l’actualitat: fets i persones miserables i extravagants que fan que ens sentim un xic millor, en una posició de pretesa superioritat moral. The Jam ens recorden que tots plegats som una mica cínics, especialment quan mirem la televisió.
T
19
Riu i mar a banda i banda
Joel Vila ant Sebastià. Dos quarts de nou del matí. La calma i els primers senyals de rutina regnen als carrers del barri vell. Passo per
davant del mercat La Bretxa i la brisa de l'Umea desembocant al mar es comença a percebre. Creuo el Pont del Kursaal, riu i mar a banda i banda, i davant meu, imponents, les paraules “61 Festival de San Sebastian. Donostia Zinemaldia”. Arribo a la seu del festival on la gent s’està començant a congregar des de fa uns minuts. No és la multitud de l'estora vermella o les grans estrenes: són persones -‐molts joves entre elles-‐ esperant per a veure una pel·∙lícula mexicana, colombiana, xinesa, romanesa, belga o israeliana.
El setembre passat vaig tenir l’oportunitat de formar part del Jurat Jove en el Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià: joves d'arreu de la península convocats per a veure i votar les pel·∙lícules integrades en les seccions de Nuevos Directores i Horizontes Latinos. Cua a fora, sala plena, joves directors presentant la seva opera prima, i contents davant la nombrosa assistència; estrenes mundials, aplaudiments, projecció -‐silenci-‐, aplaudiments, pel·∙lícules interessants: realistes, crítiques, sorprenents, suggestives... I un futur incert. La majoria d'aquestes pel·∙lícules viuran “ocultes” al marge dels circuits comercials i com a màxim podrem trobar-‐les en el seu propi
país, en altres festivals o en sales independents. D'altres films, pocs, assoliran el cim representat per les cartelleres, que permet que les pel·∙lícules arribin a més gent, però no ens equivoquem: les cartelleres no són sinònim de qualitat. La producció de cinema a nivell mundial és molt gran, i a les cartelleres no hi ha lloc per a tothom. Aquestes vénen acaparades per unes poques indústries -‐molt especialment una-‐, fet que converteix els cinemes comercials en espais de rutina cinematogràfica: títols diferents i una inevitable sensació de monotonia.
El Festival de Sant Sebastià m'ha obert els ulls. M'ha deixat clar que hi ha cinema més enllà d'aquell que tothom coneix: un cinema que viu en l’anonimat, fet que no li resta interès. El món és molt gran i són moltes les persones que l'habiten: cada persona és diferent, i de persones amb idees i aptituds n'hi ha a tot arreu; no és cosa d'un sol país. La gent fa el que pot amb els recursos de què disposa, i més pressupost pot implicar més oportunitats, però de nou, no més qualitat. Em vaig inscriure al Jurat Jove conscient que aquella era una oportunitat que no podia deixar escapar: l’experiència de viure de primera mà un festival de cinema; conèixer i aprendre. No obstant, vaig arribar a Donosti sense saber realment què era el que m’esperava, quina mena de pel·∙lícules serien la meva rutina durant una setmana. Sorpresa va ser el primer que vaig sentir quan es va acabar la pel·∙lícula que va inaugurar la secció Horizontes Latinos (la primera que vaig haver de veure i votar). I amb el pas del dies, projecció rere projecció, la sorpresa
S
20
esdevé necessitat: només tenia ganes que arribés la següent. No són remakes, ni blockbusters amb grans pressuposts i molts efectes especials: són un total de vint-‐i-‐cinc pel·∙lícules de països diferents, d’Islàndia a la Xina, d’Israel a Costa Rica passant per Letònia o Colòmbia –entre altres-‐, que troben en el Festival de Donosti l’oportunitat de donar-‐se a conèixer i de que un determinat públic les descobreixi. El festival representa el punt de sortida per a moltes pel·∙lícules, l’inici d’un recorregut en el qual el mateix festival en marcarà les aspiracions i la seva presència en futurs festivals. Sant Sebastià les catapultarà amb major o menor intensitat: les crítiques, els resultats que obtinguin tindran molt a dir-‐hi.
Les pel·∙lícules que vaig veure no eren qualsevol cosa, com aquell qui diu: un procés de selecció les precedia, de manera que sí, eren pel·∙lícules amb poc –o cap-‐ recorregut, però escollides a raó de ser. I sí, eren directors novells, molts dels quals presentaven la seva primera pel·∙lícula, però escollits amb criteri, el talent que despunten. Cineastes del futur, i del present. Arribaran més o menys lluny -‐si per lluny entenem renom-‐ però de les vint-‐i-‐cinc pel·∙lícules que vaig veure no puc dir de cap que em desagradés: unes em vam agradar més que d’altres –les coses com són-‐, però totes tenen les seves “coses”, els seus detalls que, per petits que siguin, en fan experiències enriquidores, i diferents a les que estàs acostumat. A més a més, cada pel·∙lícula anava acompanyada d’una presentació i un col·∙loqui posterior per part del director o qualque membre de l’equip, i això et permet percebre les
ganes i l’esforç que s’amaguen darrera les imatges. En coneixes part del procés de rodatge i producció, les dificultats amb què es van trobar, els propòsits i les motivacions del director –la figura creadora-‐, i t’adones que és en la pròpia limitació –econòmica, de trajectòria o d’entorn –on, en part, recau la màgia d’aquests films. Per damunt dels ingressos hi ha la voluntat de crear una obra personal; la puresa dels joves directors, de fer una pel·∙lícula a partir de les idees, els pensaments o els sentiments que porten a dins; concebre la seva carta de presentació al món.
La imatge que se sol tenir d’un festival de cinema és la de l’estora vermella, els famosos, els vestits, les càmeres, la multitud, els premis. En una paraula, glamour. Una nena que assisteix a l’estora vermella amb la intenció de veure de prop els seus ídols potser captarà l’essència d’aquest glamour, però l’autèntica essència del cinema –o almenys aquella que hauria de ser-‐ es troba una mica més apartada de la realitat més visible. Es troba en les persones i en el seu impuls de fer cinema. I aquest impuls no coneix més que la cultura que porta cadascú a dintre seu.
Un festival de cinema té moltes cares, però la realitat és que només se’n mostra una de tantes. Quan ets testimoni directe, quan vius l’experiència i n’ets partícip, ets capaç de veure molt més endins de les coses, aprofundir. Un cop t’hi trobes, perceps l’autèntica atmosfera cultural que molt sovint queda tapada pels mitjans, però que sens dubte, va molt més enllà d’allò que ens mostren.
21
Breaking Bad: creuant la línia roja Miquel Gelada
a línia que separa el bé del mal sovint és difusa i, a voltes, la desesperació o l’ego, o totes dues coses, poden portar-‐nos a
transgredir aquelles normes morals que crèiem intocables i, d’aquesta manera, convertir-‐nos en éssers menyspreables capaços del pitjor per aconseguir els nostres objectius. Aquesta és una de les possibles lectures que podem fer entre línies de Breaking Bad, una sèrie nord-‐americana produïda per la cadena AMC i dirigida per Vince Gilligan, que va dir adéu als seus seguidors el passat 29 de setembre d’aquest any.
Aquesta sèrie ens narra la història de Walter White, un professor de química de classe mitjana que als cinquanta anys li diagnostiquen un càncer de pulmó terminal, fet que li canvia dràsticament la vida. Si a aquest fet tan lamentable hi afegim la discapacitat del seu fill i el naixement en breu d’una filla, no es fa estranya la desesperació del protagonista per aconseguir diners per a la seva família abans de morir. Amb aquesta finalitat, decideix utilitzar els seus coneixements científics per fabricar metamfetamina conjuntament amb el seu antic alumne Jesse Pinkman, amb el qual inicien una singular relació laboral que els portarà per tortuosos camins no desitjats.
Si bé al principi podia semblar que la temàtica de Breaking Bad (món de la droga, crim) acabaria convertint-‐la en
una sèrie exclusiva per a un determinat nínxol d’audiència molt concret, les audiències (10,3 milions d’espectadors en l’últim capítol) desmenteixen aquesta predicció i la confirmen com una de les sèries més vistes del canal per cable AMC, bastant lluny, però, dels 12,4 milions d’espectadors que va aconseguir The Walking Dead en l’últim episodi de la tercera temporada. Tanmateix, aquest èxit no només ha estat de públic, la crítica també ha rebut la sèrie amb els braços oberts, fet que queda palès en els múltiples guardons aconseguits en els premis Emmy i els Satellite Awards.
Aquest fenomen televisiu, més enllà de les xifres, es deu, al meu parer, a l’empatia que genera el seu protagonista i al mirall que ens posa davant per qüestionar-‐nos els propis límits davant d’una situació d’extrema gravetat en la qual tots els espectadors ens podríem arribar a trobar, i davant la qual no sabem què seríem capaços de fer per tal de deixar ben apuntalats tots els caps per lligar.
Walter White, el personatge principal de la sèrie, encarna el somni americà frustrat, l’espill trencat de l’home occidental “normal” amb dona, fills, una hipoteca i una feina que, tot i ser molt noble, no s’adequa a la seva gran capacitat científica. Així, podríem dir que el càncer no deixa de ser la guspira d’un foc que ja feia temps que volia cremar, un foc personificat en la figura
L
22
de Heisenberg, l’alter ego que es construeix Walter White per tal d’aconseguir aquest somni que li costarà sang, suor i metamfetamines.
Alguns han qualificat la sèrie com una mena de Doctor Jekyll i Mister Hyde contemporani pel fet que el seu protagonista, Walter White, alterni dues personalitats completament diferents a partir del moment en què el càncer apareix com a catarsi. Per una banda, tenim Walter White, que representa el bé com a tipus ideal de ciutadà honrat, amigable i familiar; per l’altra, Heisenberg, que és la personificació del mal en una persona despietada, egòlatra i megalòmana.
Aquesta dualitat entre el bé i el mal, més pròpia de la teoria dualista del psicòleg Carl Gustav Jung, ens demostra que tots tenim un Heisenberg al nostre interior i que, per tant, Walter White en cap moment deixa de ser ell mateix, simplement deixa sortir tota la fúria reprimida del seu inconscient cap a l’exterior, fet que comporta sang i desolació al seu pas.
Breaking Bad no és, però, l’única sèrie nord-‐americana que utilitza la figura de l’antiheroi com a reclam per crear empatia a l’espectador. Personatges com Tony Soprano a The Sopranos, Nucky Thompson a Boardwalk Empire, Omar Little a The Wire o Nick Brody a Homeland, demostren que hi ha certa morbositat cap a tot allò que no encaixa amb la correcció moral. Curiosament, però, quan els personatges que han comès els
mateixos crims o corrupteles són de carn i ossos, sentim un rebuig explícit cap al seu comportament.
Un altre dels personatges que adquireix molta rellevància a la sèrie és Jesse Pinkman, la mà dreta de Walter White, a qui aquest utilitza com una titella per tal d’aconseguir els seus interessos fins al punt de fer-‐li perdre el nord. Skyler, la dona de Walter White, és una altra víctima propiciatòria que convé esmentar ja que, de la mateixa manera que Pinkman, és enganyada en reiterades ocasions pel seu marit que, a causa de la seva obsessió per cuinar metamfetamina, viu una doble vida en la qual necessita mentir compulsivament a la seva esposa per tal de construir el seu imperi.
Així, doncs, si el que l’espectador busca en una sèrie és una combinació d’humor negre, acció, maquiavel·∙lisme i diversió, Breaking Bad no els deixarà insatisfets, ja que és una de les sèries revelació del moment que, tant si agrada com si no, no deixa ningú indiferent.
23
Tancament de RTVV: manipulació, identitat i conseqüències
Després que la Generalitat Valenciana rebutgés aplicar el pla de viabilitat per evitar el tancament, a finals de novembre s’aprovava a les Corts Valencianes, gràcies a la majoria parlamentària del Partit Popular, la llei per acabar definitivament amb la radiotelevisió pública.
Gemma Juncà
urant el novembre passat, declaracions del president valencià Alberto Fabra han intentat justificar el
tancament de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) com a sacrifici per salvar serveis que garanteixin la societat del benestar. Alguns deien que aquestes declaracions eren demagògia en estat pur i altres opinaven que el tancament era necessari, tant pel que fa a l’alt deute públic de 1.200 milions d’euros, com pel fet que la radiotelevisió no assolís els objectius esperats d’audiència. Tot i això, ningú s’ho acabava de creure, cap treballador va tirar la tovallola fins que el 29 de novembre, a les 12:20 hores, una imatge negra inundava la pantalla del televisor en sintonitzar el Canal 9. Però anem més enllà: manipulació, identitat i conseqüències.
El País Valencià, com Catalunya, Galícia, el País Basc i les Illes Balears, posseïa una radiotelevisió autonòmica en llengua pròpia. Es tractava d’una televisió pública, i com a tal, la qualitat havia de ser el requisit essencial i entretenir i
informar els ciutadans de manera desinteressada, l’objectiu únic. Ara bé, després que el govern valencià anunciés el seu tancament, els treballadors van treure a la llum el que ja era evident: el rerefons polític de RTVV a favor dels interessos del Partit Popular de la Comunitat Valenciana, que governa el territori des del 1995. “Una televisió al servei del partit del govern [...] sense pluralitat, sense informació veraç, manipulada i partidista”: així va definir la radiotelevisió pública Mònica Oltra, diputada del Grup Compromís durant el Debat d’extinció de RTVV a les Corts Valencianes. Així doncs, extreballadors de Canal 9, com ara Iolanda Marmol, que va compartir un article via Twitter amb el nom de Mis mentiras en Canal 9, van denunciar públicament la continua manipulació de la informació per part dels dirigents de la radiotelevisió, convertint-‐se en un efecte bumerang que ha acabat jugant en contra dels que es van intentar beneficiar de la cadena pública. Així doncs, la gran contradicció de RTVV era la següent: es finançava com si fos un bé públic; però, en canvi, no complia les seves funcions i actuava com un mitjà privat. Però això no sempre havia sigut així.
RTVV es va fundar el 4 de juliol de 1984, un any després que el Partit Socialista del País Valencià-‐PSOE guanyés les eleccions a les Corts Valencianes. Quan el PPCV arriba al poder, el 1995, es triplica la plantilla –aquell any era de 650 treballadors i el 2012 eren aproximadament 1.800-‐ i es substitueix gran part del personal per un de més dòcil i menys crític davant la ideologia del nou govern conservador. A partir de
D
24
llavors, Canal 9 i Ràdio 9 van entrar en una espiral de manipulacions d’informació i es van anar convertint en instruments propagandístics. Canal 9 passa de ser un referent de televisió pública i de qualitat a un dels canals més manipulats en l’àmbit de totes les televisions públiques europees. Passa de tenir una audiència del 22’5% el 1992 a un 4’2% el mes de novembre de 2013, segons dades de la consultora audiovisual Barlovento Comunicación. La RTVV ja estava perduda. Els ciutadans ja no confiaven en la seva informació.
La pregunta és: els treballadors haurien denunciat aquest abús de poder si el govern no hagués pres la decisió de tancar RTVV, o, pel contrari, haguessin continuat practicant un periodisme manipulat dirigit als seus conciutadans? Aquesta qüestió va ser molt discutida durant una conferència sobre Canal 9 que va tenir lloc a la 19a mostra del MINIPUT a la ciutat de Barcelona. Lluís Fitó, experiodista de Canal 9 i membre del comitè d'empresa, i Àlvar Peris, professor d'Audiovisual de la Universitat de València (UV), van presentar l’acte. “Pesa en nosaltres” i “tots els treballadors són còmplices de la manipulació informativa”, van contestar davant les crítiques dels assistents sobre el paper de l’ètica periodística i el consentiment de la manipulació informativa per part dels treballadors. Van explicar que tots els que cedien a la corrupció periodística de la cadena se’ls recompensava amb prebendes i que els treballadors més crítics i que podien obstaculitzar els objectius dels dirigents, se’ls canviava de secció o, pel que fa als programes, els retransmetien en horaris
de molt poca audiència. “Intentarem que els pròxims mitjans audiovisuals tinguin les característiques d’un mitjà de comunicació públic, de qualitat, plural i que mira pel poble.”
Conferència sobre Canal 9 durant la 19a mostra del MINIPUT, a Barcelona. 30 de novembre de 2013. Fotografia: Carles Callís.
Tot i això, segons un article d’Europa Press publicat el 2 de desembre, Barlovento Comunicación va registrar una quota de pantalla del 22’7% d’audiència durant Noticies Nou 24 el dia del seu tancament entre les 2:30 i les 12:19 hores, moments finals de la televisió pública valenciana. A més a més, també es va detectar una pujada d’audiència el mes de novembre, quan s’anuncia el tancament de RTVV i, conseqüentment, es produeix un canvi radical en el seu mètode informatiu, que deixa d’estar influenciat pels interessos del PPCV. Aquest fet demostra una bona reacció de l’audiència i que RTVV no va tornar a ser acceptada pels valencians fins que l’empresa no va fer el procés d’independència informativa.
25
Un cop tancada RTVV només es pensa en com repercutirà en la cultura valenciana el fet de no tenir un mitjà de comunicació autonòmic i en llengua pròpia. Davant d’aquesta incertesa que commou gran part dels valencians, Alberto Fabra, durant Los Desayunos Informativos de Europa Press del dia 26 de novembre, va dir que els trets identitaris de la Comunitat Valenciana “no se van a perder en ningún caso” i que una de les alternatives a la cadena autonòmica era “utilizar la televisión pública española para la difusión de nuestras noticias y nuestra lengua y cultura".
L’extreballador de Canal 9 Víctor Sánchez, en declaracions a La Inquietud, opina que un mitjà públic, i més si informa sobre un territori en concret, ha de ser gestionat des del mateix. La informació centralitzada perjudica la que és plenament territorial. I és que, tot i les greus manipulacions i censures, RTVV complia una funció de cohesió social i cultural que, després del seu tancament, ningú assumirà.
“En la mesura que no es pugui mantenir un sistema audiovisual propi, en la llengua pròpia, plural i de qualitat, la cultura del territori serà cada cop més marginal.”
La llengua és el tret més plenament identitari d’una cultura i RTVV era un pilar fonamental pel que fa a la normalització lingüística del valencià. El tancament de la radiotelevisió significa que d’ara en endavant la llengua valenciana no formarà part dels mitjans de comunicació. La reducció de l’ús
lingüístic és una característica d’abandonament de la llengua. En perdre la funció divulgativa, està destinada a no ser útil socialment i, com a conseqüència, la producció en llengua pròpia tampoc no serà rendible econòmicament. “La indústria de la cultura està ferida de mort al País Valencià”, opina Sánchez. Un efecte en cadena que condueix una cultura a una mort progressiva. “Per això és imprescindible la recuperació d’una televisió pública, en la llengua pròpia i de qualitat al País Valencià”.
Els treballadors de RTVV s’han quedat sense feina, però més de cinc milions de ciutadans, sense ràdio ni televisió públiques en la seva llengua. No hem de perdre el nord: la víctima, abans i ara, és el poble valencià.
26
Bloc Salt esdevé un símbol de lluita Carles Callís
urant els darrers mesos el Bloc Salt, ocupat per la PAH i propietat de SAREB (Societat de Gestió d'Actius de la
Reestructuració Bancària -‐ conegut com el banc dolent), s’ha convertit en un referent a seguir en el marc dels desnonaments, el dret a l’habitatge i una vida digna. Des del març, l’edifici ha estat el sostre de quaranta-‐tres persones (vint-‐i-‐una de les quals menors d'edat) que amb l’ajuda de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) han intentat mostrar el seu descontentament envers la greu situació actual i negociar un
habitatge digne per a tota aquesta gent davant l’intent de desallotjament. L'edifici portava tres anys buit i des del març formava part de l'anomenada Obra social de la PAH, que és el programa d'ocupació d'edificis i vida comunitària de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. L’ordre de desallotjament el va donar l'Audiència de Girona a petició del banc dolent.
La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca és un moviment social que arrenca a Barcelona l’any 2009 amb la intenció d’assegurar el dret de l’habitatge. D’aquesta agrupació en formen part tant
D
Fotografia: Carles Callís
27
persones amb dificultats per pagar la hipoteca o el lloguer com persones que es volen solidaritzar amb aquesta greu situació actual. Ells mateixos es defineixen com “un grup de persones sense vinculació a un partit polític determinat que [...] davant la constatació que el marc legal actual està dissenyat per garantir que els bancs cobrin els deutes, mentre que deixa desprotegides les persones hipotecades que per motius com l'atur o la pujada de les quotes no poden fer front a les lletres”.
Durant aquests mesos la constància i el patiment han estat els vertaders protagonistes. El 16 d’octubre van aconseguir una gran victòria amb la resolució del Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, fet que va paralitzar temporalment el desallotjament del bloc. Aquesta victòria ha estat significativa per la PAH Girona però no la resolució ja que els afectats tenien i tenen la voluntat de continuar lluitant pels seus drets. Durant aquests mesos l’entitat ha donat tot el suport a les famílies i els encoratja a seguir endavant malgrat les dificultoses situacions que pateixen. Fins i tot dues de les disset famílies que van començar aquesta lluita el març no van poder suportar la forta pressió del primer desnonament i van veure’s obligades a abandonar el bloc. Les altres quinze s’han manifestat i ho segueixen fent amb un objectiu clar: el reallotjament col·∙lectiu. A més a més, durant aquest temps no només han aconseguit buscar una solució pel problema de l’habitatge sinó que també han resolt temes tan necessaris com l’alimentació, atenció a l’ infància... Malgrat la difícil situació, lluitar per una idea comuna els ha fet més forts i
celebren els avantatges d’aquests mesos de convivència. Afirmen que hi ha uns forts lligams entre famílies i que això no els fa tenir por d’un hipotètic desallotjament.
Actualment es troben en un procés de diàleg amb la Generalitat, la qual garanteix el reallotjament de cinc de les quinze famílies. En aquest procés, les administracions públiques treballen per trobar un habitatge de lloguer social per a totes les famílies. En motiu de les bones negociacions, el diumenge 1 de desembre es va celebrar una petita festa que portava el nom “Gota a gota... fem mar!” en la qual hi van participar més de cinquanta persones per commemorar els mesos de lluita de les famílies i la plataforma. El dijous 5 de desembre, dia en què s’acabava el temps per abandonar l’edifici segons la instància judicial, la PAH es va traslladar al Parlament de Catalunya per debatre l’entrada de la Generalitat al jutjat que porta el cas, amb la intenció de pressionar la SAREB perquè optimitzi els seus blocs de pisos buits per a lloguer social. Des de la plataforma creuen que un reallotjament col·∙lectiu és viable i per aquest motiu demanen més temps per poder dur a terme més negociacions i arribar a un acord just amb la Generalitat.
La problemàtica del Bloc Salt, candent sobretot els últims mesos, ha estat el centre d’atenció dels desallotjaments i la lluita per un dels drets humans bàsics, el de l’habitatge. La PAH vol donar continuïtat al seu projecte i convertir el cas de Salt en un model a seguir ja que ha tingut un fort arrelament social. Donar
28
veu i acompanyar a les famílies que hi viuen i que “no poden caure en l’oblit de victòries legals, estratègies i processos jurídics” i defensar-‐les és la tasca que la PAH Girona ha estat fent i fa, una prioritat del seu activisme social. Així doncs, durant aquest temps les famílies de diferents orígens que han habitat l’edifici han estat capaços de fer un canvi de model vers una vida comunitària real, una manera de conscienciar a la gent i de seguir treballant pel dret a l’habitatge i a la vida digna. Bloc Salt ja no és un edifici
com qualsevol altre sinó que s’ha convertit en un símbol de lluita.
l’edifici han estat és un edifici com en un símbol de lluita.seguir treballant pel dret a l’habitatge i a la vida digna. Bloc Salt ja no és un edifici com qualsevol altre sinó que s’ha convertit en un símbol de lluita.
com qualsevol altre sinó que s’ha convertit en un símbol de lluita.
Fotografia: Carles Callís
29
EL MILLOR AMIC DE L’HOME
30
“Bé si en depengués la seva salut, la seva felicitat eterna, la seva vida fins i tot, tampoc podria fer res perquè no compleix les condicions perquè se li pugui concedir aquest crèdit. Ni aquest, ni cap!”
